L’ÈPOCA ARCAICA

L’època arcaica constitueix el període de la història de Grècia en què ja es reconeixen els trets que sempre
s’han considerat inequívocament hel·lens, tant en l’àmbit de la política com de la cultura. A partir de finals del
segle IX aC van aparèixer els factors que defineixen la civilització grega: la polis, les colonitzacions, l'art, la
literatura... Generalment, sense que això tingui cap altre valor que el purament indicatiu, se sol prendre l'any
776 aC, data tradicional de la celebració de la primera olimpíada, com el del seu inici, i el 480 aC, any de la
victòria dels grecs sobre els perses, com el del seu final. En qualsevol cas, aquest període s’enquadra entre els
anys 800 i 500 aC aproximadament.

La polis

L'etapa arcaica és el període en què apareix la polis, el petit estat que prevaldrà en la història de Grècia fins a
l'època d'Alexandre el Gran. Polis sol traduir-se com a ciutat-estat, una expressió aquesta que no és del tot
exacta, ja que alguns d'aquests estats, com Esparta, no van tenir mai un nucli urbà d'importància. En línies
generals, l’extensió territorial d’una polis no era gaire àmplia, i a més de la ciutat incloïa aldees, granges, terres
de labor, zones de pastures i boscos. Cada polis tendia a l'autosuficiència (αὐταρκεία) i era totalment
independent respecte de les poleis veïnes. Aquest sistema es va mostrar tan eficaç, malgrat els seus
inconvenients, i tan a la mesura de la seva mentalitat, que els grecs difícilment podien concebre un altre més
adequat. Quan el filòsof Aristòtil, en el segle IV aC, escrivia que l'home és un animal polític només es referia al
fet que era membre de la polis, que com a tal havia de participar en la seva gestió, i que no fer-ho s’havia de
considerar insolidari.

Aquest sistema no va ser un cas insòlit en l'antiguitat: els fenicis contemporanis dels grecs tenien el mateix i no
van constituir mai un estat unificat, com tampoc els etruscos i altres pobles mediterranis. La mateixa Roma va
néixer com una ciutat-estat, i els primers estats de la història de la humanitat, sorgits a Mesopotàmia, eren
ciutats independents.

La polis es va anar gestant durant tota l'edat fosca, de manera que ja apareix constituïda a l'inici de l'època
arcaica. Les dades arqueològiques que permetrien documentar aquest procés són escasses. Els grecs
l’explicaven recorrent a l’anomenat sinecisme (ςυνοικιςμόσ), o unió política de pobles i aldees dispersos per
l'acció d'un personatge que es convertia en l'heroi nacional de la polis (com va ser el cas de Teseu per a
Atenes). En realitat, la polis degué gestar-se mitjançant un procés llarg que no pot atribuir-se a la iniciativa
d'un sol individu.
La desaparició del món micènic va fer que només es mantinguessin les aldees i el poblament rural com a forma
de vida en la geografia hel·lena. Les aldees que ocupaven una mateixa vall o una regió geogràfica definida
forçosamant havien de mantenir una relació estreta per raons de veïnatge (buscar esposa, intercanviar
excedents, resoldre litigis per terrenys pròxims…). Aquests petits nuclis de població sens dubte es van adonar
que hi havia molts factors que d'una banda els unien i per un altra banda els diferenciaven d'altres més
llunyans: cultes religiosos comuns amb llocs on realitzar-los (on s'alçarien els temples), emplaçaments
avantatjosos on reunir-se per a dirimir els seus assumptes i instal·lar un mercat per a realitzar intercanvis (el
que serà l'àgora o plaça pública), llocs de fàcil defensa on resguardar-se en cas d'atac (un pujol generalment,
que serà l'acròpolis o ciutat alta), etc. Amb tots aquests elements, el germen ja estava format, i la plasmació
de totes aquestes realitats en organismes polítics va ser la polis.

Cap al 800 aC ja estava constituïda la polis. Va ser al final d’un procés llarg, i molts dels seus elements
característics existien abans. Va produir-se al mateix temps un creixement espectacular de la població, que va
donar lloc a les colonitzacions, l’altre gran procés d’aquesta etapa.

Les colonitzacions

Les colonitzacions gregues poc tenen a veure amb el colonialisme de les edats moderna i contemporània, ja
que no es tractava en un sentit estricte de dominar territoris en benefici d'una metròpoli.

L'augment de població i a vegades la mala distribució de la propietat van produir el que els grecs van
anomenar ςτενοχωρία, un terme que es podria traduir com manca de terres. La solució que en cada cas van
buscar per a aquest problema va consitir a establir en un altre lloc una ἀποικία, un terme aquest que se sol
traduir com colònia i que designa el fet d’establir un nou nucli de població en una regió distant. La ciutat
afectada organitzava una expedició al comandament d'un cap, l’οἰκιςτήσ ο fundador, que, després de consultar
l'oracle de Delfos sobre la idoneïtat del lloc escollit per instal·lar la colònia, fundava aquesta nova ciutat, la
qual constituïa des del principi una nova polis independent de la seva μετρόπολισ ο ciutat mare, a la qual
només estava unida per llaços de tipus afectiu, no polítics. A més, llevat d’uns pocs casos, la instal·lació de la
colònia sempre va ser pacífica i d'acord amb la població indígena.

Totes les colònies gregues van estar ubicades al litoral. La navegació va experimentar amb elles grans avanços i
va rebre un fort impuls. Sens dubte, abans de la fundació d'aquestes noves ciutats es va produir una etapa més
o menys llarga de tanteig, que va cristal·litzar en un bon coneixement de les costes mediterrànies i de les
possibilitats que oferien.

Encara que la majoria de les colònies van ser de tipus agrari, perquè es tractava de buscar una solució al
problema de la terra, també n’hi hagué de tipus comercial, ja que interessava controlar les rutes i les fonts
d'aprovisionament dels metalls dels quals era deficitària la zona oriental del Mediterrani. Moltes colònies,
doncs, eren alhora agràries i comercials.

Les fundació d’una colònia grega seguia un procés que, amb poques variants, es pot comprovar per a gairebé
totes elles (així com també per a les colònies fenícies). Primer es triava, com a mesura de protecció, un petit
illot pròxim a la costa, amb aigua potable i en una badia que servís de port natural (o si això no era possible es
buscava aleshores una península); aquest primer establiment era la παλαιόπολισ o ciutat vella. Més endavant,
si amb els anys la colònia prosperava i el nivell de seguretat era acceptable, es creava un segon nucli
residencial en terra ferma, la νεάπολισ o ciutat nova (és el cas de Siracusa o d’Empúries).

El major nombre de fundacions es va produir entre els anys 750 i 675 aC, i es van fer sobretot a Sicília i el sud
d'Itàlia, una àrea que va rebre el nom de Magna Grècia. Algunes d'elles van aconseguir una gran puixança, com
Siracusa i Catània en Sicília o Règion, Neàpolis (l’actual Nàpols) i Taras (l’actual Tarent) en la península. Van
destacar com a ciutats fundadores Calcis i Erètria –totes dues a l'illa de Eubea–, Mégara i Corint. També es va
colonitzar, al nord-oest de la Grècia actual, la península de la Calcídíca (que deu el seu nom a la ciutat de
Calcis).

En una segona etapa, aproximadament des del 675 fins al 550 aC, la colonització va ser més difusa, i va abastar
la Mar Negra (la ciutat de Milet va fundar allí noves poleis), el nord d'Àfrica (on van destacar Nàucratis en la
desembocadura del Nil i Cirene en la costa de Líbia) i l'Extrem Occident, on gents procedents de Focea, en
Jònia, van fundar Massàlia (l’actual Marsella) i Empòrion (Empúries) cap a l’any 600 aC; potser Rhode (Roses),
pròxima a aquesta última, havia esta fundada abans per gents de l'illa de Rodes.

Les fonts escrites citen unes altres colònies en el Llevant de la península ibèrica –entre les quals
Hemeroskópeion (potser l’actual Dènia) i Mainake (en el litoral de Granada o de Màlaga)–, però no totes s'han
localitzat, de manera que s’ha arribat a posar en dubte la seva existència. En qualsevol cas, aquestes colònies
gregues no haurien prosperat. L’absència d’establiments grecs en el sud península Ibèrica, tan fèrtil i i tan ric
en metalls, es deuria al fet que se'ls van avançar els fenicis, els seus competidors, que segons la tradició havien
fundat cap al 1100 aC la ciutat de Gadir (l’actual Cadis) i posteriorment van omplir de nous assentaments el
litoral andalús.

Canvis polítics

Les conseqüències de la colonització i el comerç al Mediterrani van ser profundes, ja que van afectar els
sistemes polítics vigents fins alehores i van provocar canvis socials. Va haver-hi altres dues importants
novetats, la creació de l'alfabet (potser a finals del segle IX aC) i l'aparició de la moneda, que havia sorgit en el
regne de Lídia (Àsia Menor) entorn del 680 aC i que poc més tard es va estendre per les ciutats gregues veïnes
(les primeres monedes de la Grècia continental daten del 600 aC aproximadament).

El sistema de govern dels nobles, l’oligarquia (ὀλιγαρχία), que havia substituït l'antiga reialesa, conservador i
immobilista, es va mostrar poc adequat a la nova situació i incapaç de resoldre els nous problemes plantejats.
Molts grecs havien navegat i comerciat i coneixien altres pobles, la població ja no era només de pagesos, com
ho va ser durant segles, i la manera de veure la vida de molts ciutadans era molt diferent de la dels nobles
terratinents que formaven el govern. D'altra banda, l'aparició dels hoplitas o infanteria coordinada en l'exèrcit
va fer que els nobles, que amb la seva cavalleria gaudien de la superioritat militar, ja no fossin imprescindibles
per a la defensa de la col·lectivitat, que va passar a ser una tasca de tots els ciutadans, la qual cosa va
encoratjar el desig de participar en la gestió pública. Els conflictes socials van ser continus, i alguns de gran
abast. Amb l'ànim de posar fi a la dissensió dins la polis van sorgir les figures del legislador i el tirà.

El legislador (νομομθέτησ) era un personatge al qual les parts enfrontades en una polis atorgaven un mandat
de cinc a deu anys perquè solucionés la tibantor social mitjançant la promulgació de lleis. Encara que n'hi va
haver a tot el món hel·lènic (Dracó o Soló a Atenes, per exemple), la majoria van aparèixer en les colònies
recentment fundades (Zaleuc a Locros o Carondas a Catània, en el sud d'Itàlia i Sicília respectivament).

A diferència del legislador, el tirà (τύραννοσ) no era designat per consens, sinó que s'imposava al conjunt de la
població generalment amb el suport dels més pobres, dels que en aquell moment corrien el risc de caure en
l'esclavitud si no podien pagar els seus deutes, i també dels comerciants i artesans.

El terme tirà no va tenir entre els grecs el sentit pejoratiu que té avui dia. És més, van ser els tirans els qui amb
els seus governs de per vida van preparar el camí cap als sistemes de govern democràtics. A més de legislar,
protegien la indústria i el comerç, modernitzaven l'agricultura, afavorien les obres públiques i promovien la
cultura. El balanç de la seva actuació en la majoria dels casos va ser molt positiu. Ara bé, una vegada
solucionats els problemes més apressants i posades en marxa les reformes, el poder personal del tirà ja no
tenia raó de ser, i va ser aleshores quan el terme tirà va començar a tenir el sentit negatiu que té actualment,
sobretot quan el tirans sucumbien a la temptació de deixar el poder als seus descendents. Els mateixos grups
que havien afavorit l'aparició de la tirania van ser els seus principals detractors, i el govern del tirà va esdevenir
impopular i de vegades enderrocat violentament.

La tirania es va donar en tot el món grec. Són especialment coneguts Polícrates a l'illa de Samos, Pisístrat a
Atenes i Cípsel i Periandre –pare i fill– a Corint. Precisament durant el govern d'aquests últims, Corint es va
convertir en una de les principals potències econòmiques, com ho demostra la seva fina ceràmica, que apareix
en grans quantitats en tots els jaciments del Mediterrani fins a ser substituïda per l'atenesa.
L'art, el pensament i la literatura

La gran eclosió de l’època arcaica en els àmbits de la societat, la política i l’economia va tenir el seu correlat en
el món de l'art, el pensament i la literatura.

Pel que fa a l'art, es coneix aquesta etapa com orientalitzant, nom que indica les clares influències orientals
que van penetrar dins tot el món grec des de les ciutats d'Àsia Menor. Precisament aquestes ciutats van
conèixer en aquells temps un dels seus moments més brillants, i no és casualitat que en elles sorgissin els
primers literats i filòsofs.

Es tractava d’una assimilació d'influències orientals, no pas d’una imitació, ja que les noves produccions
artístiques dels grecs tenien una gran personalitat. Va destacar sobretot la ceràmica coríntia, que va substituir
la geomètrica i es va imposar a d’altres contemporànies, com les de Rodes, Milet, Nàucratis o Lacònia.

En arquitectura cal destacar sobretot l’aparició del temple bastit en pedra, i ja amb les seves característiques
definitòries, que amb molt poques variants van perdurar durant tota la història de Grècia. També l'escultura,
amb escassos precedents anteriors, va prendre llavors aquest aire que la fa identíficable fins i tot pel profà: al
costat d’animals fabulosos, generalment destinats a la seva aplicació arquitectònica, van aparèixer les
representacions de noies (κόραι), sempre vestides, i nois (κοῦροι), sempre nus i en actitud d'avançar,
caracteritzades per l’anomenat somriure arcaic (degut al fet que l’expressió somrient no es reflecteixi també
en la mirada).

En literatura, Hesíode de Ascra (segle VIII aC) va descriure en els seus Treballs i dies la dura vida d'un pagès de
l'època com ell mateix, així com la seva decepció davant els jutges corromputs, la seva desconfiança cap a la
navegació i la seva fe en la justícia divina i en el treball, i va plasmar en la Teogonia la seva gran religiositat,
alhora que hi intentava posar en ordre les genealogies dels déus. La poesia lírica –ja fos amorosa, satírica,
elegíaca o patriòtica– va comptar amb alguns autors, com Tirteu d’Esparta, el legislador Soló d’Atenes o
Teognis de Mègara en el segle VII aC, i sobretot Alceu i Safo de Mitilene (en Lesbos) i Píndar de Tebes en el
segle següent.

L’època arcaica és també el moment en què va néixer la filosofia, aleshores no dissociada de les
matemàtiques, la geometria, l'astronomia i la ciència en general. De fet, el primer filòsof conegut, Tales de
Milet, que va viure al segle VI aC, ho és sobretot per la seva aportació a les matemàtiques, i el mateix passa
amb Pitàgoras de Samos, que va ensenyar en el mateix segle en Crotona (sud d'Itàlia).