ELS ÀCIDS NUCLEICS I ENZIMS ASSOCIATS

ELS ÀCIDS NUCLEICS

Són macromolècules polimèriques encarregades d’emmagatzemar, transmetre i expressar la informació genètica dels
éssers vius.
Es troben presents en tots els éssers vius amb dues formes:
- L’àcid desoxiribonucleic, ADN, on s’emmagatzema la informació hereditària i es controla la transmissió a la
descendència.
- L’àcid ribonucleic, ARN, encarregat de l’expressió d’aquesta informació mitjançant la síntesi proteica.

Estructura i composició química

L’ADN i l’ARN es diferencien en estructura i composició química, però ambdós estan formats de nucleòtids.
Nucleòtid: unitat estructural que es va repetint en els àcids nucleics i intervenint en el mecanisme molecular, fent possible
la transmissió de la informació genètica.
Estan formats per:
Base nitrogenada
Compost de carbó i nitrogen, pot ser de dos tipus:
- Bases púriques: A i G
- Bases pirimidíniques: C, T i U
Pentosa
Glúcid de 5 àtoms de carboni, pot ser de dos tipus:
- D-ribosa → ARN
- En el C2 hi ha un H i un OH
- 2-desoxi-D-ribosa → ADN
- En el C2 hi ha dos H
Grup fosfat
Es troba en forma d’anió fosfat, té càrrega negativa i és el responsable que els àcids nucleics també tinguin càrrega neta
negativa.
Nucleòsid: unió de la base nitrogenada amb la pentosa mitjançant l’enllaç N-glucosídic entre:
- Base púrica: C1 pentosa - N9 base nitrogenada.
- Base pirimidínica: C1 pentosa - N1 base nitrogenada.
En la formació d’aquest enllaç es produeix hidròlisi i es perd una molècula d’aigua.
Nucleòtid = nucleòsid + grup fosfat.
La unió d’un nucleòsid amb un grup fosfat es produeix mitjançant l’enllaç èster.
- Si el nucleòtid té la 2-desoxi-D-ribosa → desoxiribonucleòtid integrant del DNA.
- Si el nucleòtid té la D-ribosa → ribonucleòtid integrant de l'RNA.
Taula resum

PENTOSA BASE NITROGENADA NUCLEÒSIDS NUCLEÒTIDS

Mono Di Tri

Ribonucleòsids Ribonucleòtids

Ribosa A, G, C, U Adenosina, Guanosina, Citidina i AMP ADP ATP

Uridina GMP GDP GTP
CMP CDP CTP
UMP UDP UTP

Desoxiribonucleòsids Desoxiribonucleòtids

Desoxiribosa A, G, C, T Desoxiadenosina, dAMP dADP dATP

desoxiguanosina, desoxicitidina i dGMP dGDP dGTP
desoxitimidina dCMP dCDP dCTP
dUMP dUDP dUTP

Els nucleòtids s’uneixen entre ells amb un enllaç fosfodièster, entre el C5 d’un nucleòtid i el C3 del següent.

ADN
Emmagatzema la informació genètica d’un individu, de transmetre-la als seus descendents i dirigir la síntesi proteica. El
trobem en eucariotes i procariotes.
Estructura del DNA
Format per desoxiribonucleòtids d’A, T, C i G.
L’estructura primària del DNA és la seqüència o ordenació de bases nitrogenades en la cadena de polinucleòtids.
En una molècula de DNA bicatenari sempre hi ha la mateixa quantitat d’A que de T i de C que de G. Això és degut a
l’estructura secundària del DNA i al principi de complementarietat.
A i T unides per 2 ponts d’hidrogen.
G i C unides per 3 ponts d’hidrogen.
Cap altra combinació no presenta complementarietat i per tal que aquesta unió sigui estable cal que els nucleòtids que
aporten les bases complementàries col·loquin el grup fosfat en posició oposada.
El model de l’estructura secundària és la configuració en doble hèlix.
L’ADN està format per dues cadenes de polinucleòtids que formen una doble hèlix sobre un eix central.
- Les dues cadenes són antiparal·leles i els enllaços 5’ - 3’ estan orientats en sentits oposats.
- La seqüència de bases nitrogenades de les cadenes són complementàries.
- Les dues cadenes es mantenen unides per ponts d’H entre les bases nitrogenades complementàries.
- Les dues cadenes s’enrotllen al voltant d’un eix imaginari formant una doble hèlix.
- Les bases nitrogenades es troben a l’interior i a fora hi ha els grups fosfats i les desoxiriboses.
- Un gir de la doble hèlix equival a 10 nucleòtids.
- La longitud d’una molècula d’ADN s’expressa amb parell de bases (pb).
L’estructura terciària de l’ADN seria les histones unides a la molècula d’ADN formant fibres de cromatina.
Organització del DNA
En els virus
Presenten una sola molècula d’ADN que pot ser circular o lineal, bicatenària o monocatenària.
En organismes procariotes
ADN en un sol cromosoma i en menor proporció en forma de plasmidis.
- En bacteris formen l’anomenat cromosoma bacterià, situat al mig del citoplasma.
- Els plasmidis són fragments de DNA circular bicatenari que poden tenir les cèl·lules procariotes.
Es caracteritzen perquè es repliquen independent i poden tenir gens resistents a antibiòtics.
En organismes eucariotes
L’ADN pot ser:

TIPUS UBICACIÓ CARACTERÍSTIQUES

ADN cromosòmic nuclear Cromosomes

ADN mitocondrial Mitocondris Molècula bicatenària i circular, caracteritzada per:

- Replicar-se de manera independent respecte
l’ADN nuclear.
- Contenir gens que codifiquen per ARN.

ADN de cloroplasts Cloroplasts És l’homòleg del mitocondrial, però en vegetals.

ADN cromosòmic nuclear associat a Amb funció estructural, les histones. També és associat a
proteïnes les proteïnes amb funció enzimàtica, reguladora…
ADN + histones = cromatina.

ADN copia In vitro, no es Se sintetitza a partir d’una molècula d’ARN usant l’enzim
troba a la retrotranscriptasa.
natura.

ARN
Controla la síntesi de proteïnes a partir de la informació continguda en l’ADN.
Estructura de l’ARN
Solen ser cadenes monocatenàries, llevat d’alguns virus.
Normalment, no adopten forma d’hèlix, tot i que poden tenir zones d’emparellament de bases complementàries formant
bucles.
A i U unides per 2 ponts d’hidrogen.
C i G unides per 3 ponts d’hidrogen.
Tipus d’ARN

NOM FUNCIÓ

ARN missatger (ARNm) Intermediari de la síntesi proteica.

ARN riboscòmic (ARNr) Combinat amb proteïnes forma els ribosomes

ARN de transferència (ARNt) Transport d’aminoàcids fins als ribosomes per la síntesi
proteica.
- Braç D: lloc d’unió de l’enzim encarregat d’unir
l’aminoàcid (aa) a l’extrem 3’.
- Braç T: lloc d’unió al ribosoma.
- Braç d’anticodó: conté les tres bases
complementàries del codó en l’ARNm que
codifica per l’aa que porta

ARN nuclear (ARNn) Estructura de les partícules ribonucleiques petites.

EL FLUX DE LA INFORMACIÓ GENÈTICA

Es basa en el dogma central de la biologia molecular, que diu que la informació genètica va del DNA a les proteïnes,
passant per ARN però mai al revés!
Dogma central de la biologia molecular
Replicació (DNA) → Transcripció (DNA a RNA) → traducció (RNA a proteïnes.

**retrotranscriptasa o transcripció inversa.

REPLICACIÓ
Procés pel qual una molècula de DNA es duplica, donant lloc a dues molècules de DNA filles idèntiques, que conserven la
mateixa seqüència de bases que la molècula inicial.
Característiques de la replicació
Semiconservativa: cada molècula filla conserva una cadena original i una cadena de nova síntesi.
Origen de replicació: punts específics on comença la replicació.
Bidireccional i seqüencial: es creen dues forquilles de replicació.
Semidiscontínua: la síntesi es fa de 5’ a 3’, per tant, el motlle s’ha de llegir de 3’ a 5’.
Així, una de les cadenes és discontínua i es forma amb els fragments d’Okazaki.
Vídeos de la replicació
https://www.youtube.com/watch?v=YqjbmrQcyfM
https://www.youtube.com/watch?v=WtRA-NsERKY
https://www.youtube.com/watch?v=zmu9OPuXj-k

Enzims implicats en la replicació

Helicases: desenrotllen i separen les dues cadenes de la doble hèlix.
Proteïnes d’unió a cadena senzilla: s’uneixen a les cadenes que ja s’han desenrotllat evitant que es tornin a unir.
Girasa i topoisomerasa: realitzen talls i unions fora de la bombolla de replicació per tal de treure la tensió al
superenrotllament de les zones de fora.
Primasa: té funció ARN polimerasa, sintetitza petits fragments d’ARN anomenats encebadors o primers, que són
complementaris a zones concretes del DNA.
Així, s’obtenen uns híbrids ARN - ADN reconeguts per l’ADN polimerasa i s’inicia la funció d’elongació.
ADN polimerasa: responsable de la síntesi de la nova cadena, afegint els desoxinucleòtids a l’extrem 3’. No pot començar el
procés de síntesi, només pot elongar.
En procariotes n’hi ha de 3 tipus.
En eucariotes n’hi ha de 5 tipus.
Lligasa: enzim responsable d’unir els fragments d’Okazaki.

Fases de la replicació
És diferent en procariotes que en eucariotes, però el model procariota serveix per explicar-ho.
Iniciació
Comença quan les proteïnes específiques identifiquen l’origen de replicació i s’hi uneixen.
Elongació
Procés pel qual es va creant la nova cadena de DNA.
A grans trets, en els eucariotes trobem:
- Múltiples orígens de replicació, que s’inicien alhora.
- 5 tipus de DNA polimerasa que es reparteixen les tasques d’elongació, eliminació d’encebadors i correcció
d’errors.
- ADN eucariòtic té les histones, per això durant el procés es van estructurant els nucleosomes.

TRANSCRIPCIÓ
Procés pel qual se sintetitza una molècula d’ARN fent servir de motlle una cadena d’ARN.

Enzims implicats en la transcripció

Els enzims que hi participen són l’ARN polimerasa.
En procariotes hi ha 1 sol tipus.
En eucariotes hi ha 3 tipus:
- RNA polimerasa I: responsable de la síntesi de la major part de RNAr.
- RNA polimerasa II: responsable de la síntesi de RNAm.
- RNA polimerasa III: responsable de la síntesi del RNAt i la subunitat 5S del RNAm.

Fases de la transcripció
Iniciació
Es produeix quan l’ARN polimerasa reconeix una molècula de DNA anomenada promotor, localitzada just abans de la regió
d’ADN que es transcriurà.
L’ARN polimerasa s’unirà a la seqüència de bases específiques del promotor, fent que se separi la doble hèlix i així comenci
la síntesi d’una cadena d'RNA mitjançant la incorporació de nucleòtids.
Elongació
Addició seqüencial de ribonucleòtids catalitzada per l’ARN polimerasa, que es desplaça per la cadena de motlle en sentit 3’
a 5’, llegint la seqüència de bases i afegint el ribonucleòtid amb la base nitrogenada complementària a l’ADN, per tant, el
creixement és de 5’ a 3’.
Només es transcriu una de les dues cadenes del DNA i és aquesta la cadena que s’anomena motlle.
Terminació
El procés acaba quan l’ARN polimerasa arriba al senyal de terminació, que és una seqüència específica del DNA. Aquí, la
cadena d’ARN i l’ARN polimerasa se separen de la d’ADN, aquest últim serà el que torni a recuperar l’estructura de doble
hèlix.
Maduració de l'RNA
Procés pel qual les cadenes de l'RNA transcrites esdevindran els diferents tipus d'RNA que coneixem.
- ARNt i ARNr: es sintetitza en forma de llargues molècules d’ARN que són els transcrits primaris, amb moles còpies
de cadascun d’ells.
Aquests transcrits seran tallats pels enzims específics, donant lloc al RNAt i RNAr. procés comú tant en eucariotes
com en procariotes.
- ARNm transcrit en procariotes: no requereix cap modificació posterior.
- ARNm transcrit en eucariotes (pre ARNm): sí que requereix un procés de maduració abans de poder-se traduir a
proteïnes, ja que els gens eucariotes són discontinus i alternen introns amb exons.
Exons: seqüència que es transcriuen i es tradueixen perquè porten informació per a la síntesi d’una
regió proteica.
Introns: seqüències que es transcriuen, però no es tradueixen pel fet que no codifiquen per cap cadena
d’aminoàcids.

Fases de la maduració d’aquest RNAm transcrit

- Modificació de l’extrem 5’: addició d’un casquet format per un nucleòtid de guanina metilat.
- Modificació de l’extrem 3’: addició d’una cua de més de 100 nucleòtids d’adenina, anomenada cua de
poliadenines o cua de poli A.
- Eliminació d’introns mitjançant l’splicing (tallar i unir), que inclou el tall d’introns i la unió d’exons.
Procés realitzat pels espliceosomes, partícules formades per petits RNA i proteïnes.

TRADUCCIÓ
Procés pel qual a partir d’una molècula d’RNAm es sintetitza una proteïna.
Com es tradueix la informació genètica codificada en un llenguatge de 4 lletres (les 4 bases nitrogenades de
l'RNA) a un llenguatge de 20 lletres, els aminoàcids?
Mitjançant el codi genètic, eina que permet traduir una seqüència de BN a una seqüència d’aa.
- Cada triplet de BN s’anomena codó.
- 4^3 = 64 codons, 61 codifiquen aa i 3 són de terminació.
- Codó d’inici: AUG.
- Codons de terminació o STOP: UAA, UAG i UGA.
Característiques del codi genètic
Universal: és el mateix per a tots els éssers vius.
No és ambigu: no canvia, només té una única interpretació.
Degenerat: un aminoàcid pot tenir més d’una combinació de triplets (o codons), però un triplet sempre codificarà pel
mateix aminoàcid.
Continu, no encavalcat: sempre es llegeix de 3 en 3, no s’encavalquen uns amb altres.
Per tal que es realitzi la síntesi proteica, és a dir, el procés de traducció, cal:
- Molècula de RNAm.
- 20 aminoàcids.
- Ribosomes, que consten de dues subunitats:
- Subunitat petita, amb 1 sol lloc d’unió al RNAm.
- Subunitat gran, amb 2 llocs d’unió als RNAt.
- Lloc P: on se situa el RNAt que porta la cadena en creixement.
- Lloc A: on se situa el RNAt amb el següent aminoàcid.
- RNAt per transportar els aminoàcids fins als ribosomes.
- Enzims que catalitzin la unió entre els aminoàcids.
Fases de la traducció
Iniciació
Formació del complex d’iniciació, format per l’ARNm, l’ARNt iniciador unit a l’aminoàcid metionina i les dues subunitats del
ribosoma.
Elongació
Incorporació del segon ARNt carregat, formació de l’enllaç peptídic i translocació del ribosoma al llarg del RNAm de 5’ a 3’.
Terminació
Quan el ribosoma arriba a un ARNm amb un codó de terminació es dissocia tot el complex: les dues subunitats
ribosòmiques se separen i els anomenats factors d’alliberament, el RNAm i el RNAt s’alliberen.

ENZIMS UTILITZATS EN BIOLOGIA MOLECULAR

Les tècniques de biologia molecular que anirem estudiant impliquen la manipulació dels àcids nucleics com talls,
degradació, amplificació, unions, marcatges…
Per tant, els enzims són una eina imprescindible en les tècniques moleculars.
Nucleases
Enzims que tallen i degraden els àcids nucleics mitjançant la hidròlisi de l’enllaç fosfodièster entre dos nucleòtids. Es poden
classificar:
Segons el tipus d’àcid nucleic que ataquen
- Nucleases d’ARN → ARNasa o ribonucleasa.
- Nucleases d’ARN → ADNasa o desoxiribonucleasa.
Segons el tipus de cadena que ataquen
- Nucleases que tallen molècules bicatenàries.
- Nucleases que tallen molècules monocatenàries.
Segons la situació del punt de tall
- Exonucleases: eliminen nucleòtids un a un des d’un extrem.
- Endonucleases: tallen en punts intermedis de la molècula.
Segons l’especificitat del tall:
- Nucleases que tallen aleatòriament.
- Nucleases que tallen en llocs concrets.
Endonucleases de restricció
Són endonucleases bacterianes que reconeixen seqüències curtes d’ADN bicatenari (entre 4 i 8 pb) anomenades dianes de
restricció.
Aquests enzims de manera simplificada s’anomenen enzims de restricció. Tipus:
Enzims de restricció tipus I: reconeixen la diana de restricció i fan el tall en una zona d’una distància aleatòria, per tant, no
generen patrons específics i cada vegada generen fragments diferents.
Enzims de restricció tipus II: reconeixen la diana de restricció i tallen en punts específics, generant patrons específics i
reproduïbles. També s’anomenen tisores moleculars.
Enzims de restricció tipus III: reconeixen seqüències ivnertides dins la cadena i tallen fora de la diana de restricció però a
una distància curta.
Els enzims de restricció poden generar diferents tipus de tall, segons com es generin els extrems:
- Extrems roms: el tall es fa en el mateix punt de les dues cadenes, sol ser al centre de la diana de restricció.
- Extrems cohesius: el tall es fa en punts diferents de les dues cadenes, sol ser en els extrems de la diana de
restricció.

ADN polimerases
Permeten realitzar còpies de DNA mitjançant replicació.
Les més usades són les del tipus II i III, però sempre necessitaran els següents components per poder funcionar:
- 4 desoxinucleòtids trifosfat.
- ADN motlle.
- Encebadors.
- Magnesi com a cofactor de la reacció.
Retrotranscriptases o transcriptases inverses
Són ADN polimerases dependents de l'RNA, sintetitzen molècules de DNA utilitzant l’ARN com a motlle.
Aquest és l’anomenat DNA còpia (DNAc).
Lligases
Uneixen dues molècules de DNA mitjançant la formació d’enllaços fosfodièster
Topoisomerases
Relaxen les tensions de la doble hèlix d’ADN properes a la bombolla de replicació o transcripció.