LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA

La Mancomunitat de Catalunya fou el primer ens administratiu català des de 1714 i la

principal concessió d'autogovern abans de 1931. L'objectiu de la Mancomunitat fou
modernitzar Catalunya.

El procés de formació d'aquest ens fou força complicat. L'any 1907 Enric Prat de la Riba,
dirigent de la Lliga i autor de La nacionalitat catalana, fou elegit president de la Diputació
de Barcelona. L'any 1911, la Diputació de Barcelona, amb el suport de tots els partits
polítics, excepte els lerrouxistes, impulsà una declaració a favor de mancomunar les
atribucions de les quatre diputacions catalanes. Aquesta declaració rebé el suport de la
Diputació de Girona, de la de Lleida i de la de Tarragona.

La proposta rebé el suport del llavors president del govern, el liberal Canalejas, però trobà
serioses dificultats a l'hora de ser aprovada, tant pel rebuig per part d'alguns sectors
liberals hostils al catalanisme; com pel rebuig per part d'alguns sectors conservadors pel
sol fet de tractar-se d'una iniciativa parlamentària dels liberals.

Dins el conservadorisme, però, sí que hi havia qui recolzava la necessitat d'arribar a un

cert acord amb els catalanistes. Entre d'altres, aquest era el cas de Maura.

La Llei de mancomunitats provincials fou aprovada l'octubre de 1912 per un Congrés amb
majoria liberal, però quedà bloquejada al Senat, dominat per forces anticatalanistes.
Aquest fet i l'assassinat de Canalejas semblava que arraconarien definitivament el
projecte; però això no succeí gràcies a què els catalanistes endegaren una campanya de
protesta i mobilització, que dugué a l'aprovació per part del govern Dato, conservador, del
decret que autoritzava les diputacions a mancomunar-se per a fins exclusivament
administratius. El decret era aplicable a tot l'Estat; el cert, però, és que només s'aplicà a
Catalunya.

Així doncs, el 6 d'abril de 1914, es constituí la Mancomunitat de Catalunya. Els diputats de

la Lliga sempre foren majoria, tot i que mai aconseguiren la majoria absoluta. La
Mancomunitat suposà per a la Lliga un gran banc de proves, ja que aquest ens permeté a
la Lliga agafar experiència de govern. La Lliga comptà amb el recolzament de
tradicionalistes i monàrquics.

No s'ha de prendre de vista, però, que la Mancomunitat no fou més que un ens
administratiu que recollia, això sí, mancomunant-les, les atribucions de les quatre
diputacions.

Així doncs, la Mancomunitat no comportà una ampliació ni de les competències ni del

pressupost de les quatre diputacions per separat. Encara més, com a ens administratiu
que era, el govern podia suspendre la Mancomunitat en qualsevol moment, tal i com havia
de succeir amb la dictadura de Primo de Rivera.

La Mancomunitat endegà dos grans línies d'actuació:

1-. Creació d'una xarxa de serveis públics i administratius que permetés millorar
l'economia.

2-. Creació d'un projecte cultural i educatiu. En l'aspecte educatiu, l'objectiu era potenciar
la diversificació professional i la creació de quadres tècnics mitjans i superiors per a la
indústria i el comerç.

Així mateix, durant el període de la Mancomunitat, s'ha de destacar l'elaboració d'un

projecte d'estatut, entre els anys 1918 i 1919.

En acabar la I Guerra Mundial, i acollint-se al principi, defensat pel president dels Estats
Units, Wilson, sobre el dret a l'autodeterminació dels pobles, la Mancomunitat, la Lliga i
Francesc Cambó endegaren una campanya, tant dins com fora d'Espanya a favor que
Catalunya, com a nacionalitat històrica que era, aconseguís una autonomia política dins
l'Estat espanyol.

Així doncs, la Mancomunitat lliurà al govern unes Bases per a l'autonomia de Catalunya.
En mig d'una forta campanya anticatalanista, una comissió de les Corts elaborà un
projecte d'estatut molt moderat, mentre que la Mancomunitat n'elaborava un altre molt
més autonomista. Aquest darrer projecte rebé el suport, en plebiscit, de la majoria de
municipis catalans. El projecte, però, acabà sent abandonat, enmig de la forta crisi
generada al voltant de la vaga de La Canadenca que, de nou, tornà a posar el
catalanisme conservador davant el dilema interessos de classe o catalanisme.