2.

1 - ESTRUCTURA I ORGANITZACIÓ DE LA CÈL·LULA PROCARIOTA

1. DEFINICIÓ

Les cèl·lules procariotes són les unitats vives més petites → cada una d’aquestes és
un organisme independent capaç de portar a terme totes les funcions d’un ésser viu:
- Compartimentalització de l’espai intern (de forma funcional) i metabolisme
- Reproducció (creixement i divisió cel·lular) → augmentar nº d’individus de la població
- Diferenciació (poc desenvolupada): endospores (resistència)
- Comunicació/interacció (relació): transmissió de senyals químics entre molècules
- Capacitat de moviment (algunes): flagels
- Evolució: presenten diversitat morfològica sobre la qual actua la selecció natural

Components:
- Càpsula
- Paret cel·lular
- Membrana plasmàtica
- Citoplasma
- Nucleoide amb DNA
- Plasmidis
- Ribosomes
- Inclusions
- Flagel
- Fímbries

2. ENVOLTA

Límit format per la membrana plasmàtica, la paret cel·lular i de vegades per la càpsula

Paret cel·lular: estructura bàsica que dóna rigidesa i forma i intervé en moltes funcions

Paret dels bacteris

PEPTIDOGLICÀ: polímer complex que presenta una part glucídica i una part peptídica.
Tetrapèptid de glicà (monòmer):
- Part glucídica: molècula de N-Acetilglucosamina (NAG) i altra d’àcid N-Acetilmuràmic
(NAM) unides per l’enllaç β(1→4) (sensible al lisozim) (igual en tots els bacteris).
- Part peptídica: tetrapèptid variable (normalment formes D) unit a un grup del NAM.
Formació de la macroestructura de la paret cel·lular:
Les subunitats glucídiques s’uneixen en forma de cadena mentre que el tetrapèptid també
genera diferents tipus d’enllaços amb altres tetrapèptids d’altres monòmers de cadenes
diferents. Aquestes dues unions són perpendiculars entre elles, acabant de donar
consistència a l’estructura del peptidoglicà i formant el conjunt que rep el nom de mureïna.
Gram positius

- Paret formada per una capa molt gruixuda de peptidoglicà (component bàsic)
- Superfície de la cèl·lula més llisa i amb una forma molt ben definida
- Altres estructures característiques:
- Àcids teïcoics:
- Acaben amb una part lipídica
- Inserits entre la paret de peptidoglicà i la membrana
- De vegades sobresurten
- Mantenen unides les dues estructures
- Tenen càrrega negativa:
- Intervenen en el transport de cations
- Contribueixen a la càrrega negativa neta de la superfície cel·lular

Gram negatius

- Paret formada per una capa més fina de peptidoglicà i una membrana externa semblant a
la membrana plasmàtica (fosfolípids i proteïnes inserides), més gruixuda, fluida i ± flexible.
- Superfície de la cèl·lula menys llisa i amb irregularitats
- Espai periplasmàtic o periplasma: espai entre les 2 membranes on es troba el peptidoglicà
- Conté diferents proteïnes i enzims que duen a terme processos més eficaços
en espais tancats i amb una concentració elevada d’enzims i molècules:
- Captació de nutrients
- Inici de l’hirdolització d’algunes de les molècules captades
- Síntesi del peptidoglicà
- Obtenció d’energia (catabolisme) → síntesi ATP (elevada concentració de H +)
- Degradació de toxines
- Membrana externa: formada per lipopolisacàrids (LPS) → 3 parts diferenciades:
- Lípid A: base lipídica inserida en la capa més externa de la membrana
- Toxicitat per als animals (endotoxina)
- Polisacàrid Core: part glucídica (també presenta grups fosfats)
- Regió més conservada: mateixa seqüència de sucres normalment
- Polisacàrid-O: part variable i específica situada a la part més externa del LPS
- Funció de reconeixement i resposta immunitària (antigènic)
- Porines: proteïnes de membrana grans espai intern format per tres anellse
- Entrada de molècules hidrofíliques de pes molecular baix (ex: sucres)
- Són regulables i tenen diferents tipus d’especificitat
- Funció:
- Barrera per les toxines (moltes no la podran travessar)
- Evita la degradació del peptidoglicà (ex: lisozim, antibiòtics)
- Evita la fagocitosi (modificacions polisacàrid-O)
- Adhesió a teixits (LPS)
Tinció de Gram:
1. Aplicació cristall violeta → es coloregen totes les cèl·lules
2. Rentat amb alcohol → les G- es decoloren / la paret gruixuda dels G+ reté el color
3. Tinció amb safranina (totes les cèl·lules) → G- canvien a rosa / G+ romanen igual

Paret dels arqueus

Pseudomureina:
- Presenta NAG i NAT (àcid N-Acetiltalosaminurònic)
- Units per enllaços β(1→3) NO sensibles als lisozim
- Pèptid associat de composició i llargada variable (generalment de formes L)

Polisacàrids:
- Xarxa de cadenes totalment glucídiques unides en diferents sentits (semblant al PG)
- Presenta moltes molècules de sulfat → estabilitzar l’estructura
- En arqueus que habiten ambients molt polaritzats (salins)

Altres estructures

Capa paracristal·lina (capa S)

Estructura molt rígida formada per la repetició d’una mateixa subuninat proteica, donant lloc
a morfologies geomètriques (sobretot hexagonals) amb un petit porus al mig (transport de
molècules petites). Hi podem trobar sucres inserits. De reforç, en alguns bacteris i arqueus.

Càpsula (glicocàlix)
- Capa més externa a la paret formada principalment per polisacàrids
- Laxa, hidratada i mucilaginosa (no dóna rigidesa a la cèl·lules)
- En alguns casos el gruix de la càpsula pot ser superior al de la cèl·lula
- NO està present en tots els procariotes
- Les colònies dels bacteris que tenen càpsula generalment són mes llises
- Funcions:
- Retenció d’aigua (en conté molta, supervivència quan hi ha poca humitat)
- Captació de nutrients (poden quedar enganxats a la càpsula)
- Evitar la fagocitosi (amaga les proteïnes de reconeixement de la superfície
cel·lular i fa que el sistema immunològic de l’organisme no detecti el bacteri)
- Adhesió a teixits i superfícies (biofilms) (beneficia els organismes patògens)
 3. CITOPLASMA

Generalment presenta compartiments funcionals i no hi trobem orgànuls de doble membrana

Ribosomes

- En totes les cèl·lules procariotes

- Síntesi de proteïnes a partir de la informació de l’mRNA (traducció)
- Quantitat estarà directament relacionada amb l’activitat de l’organisme
- Polisomes: traducció d’un mateix mRNA per diversos ribosomes alhora
- Més petits (i subunitats més petites) que els dels eucariotes
- L’rRNA subunitat petita → gran importància filogènica (relació evolutiva organismes)

(S = Svedbergs) Procariotes Eucariotes

Mida 70S 80S

Subunitat gran 50S 60S

Subunitat petita 30S 40S

Inclusions citoplasmàtiques

Poden estar envoltades de:

- Membranes atípiques (ex: monocapa lipídica)
- Altres estructures relativament simples (ex: proteiques)

Inclusions inorgàniques:

- Grànuls de polifosfat: reservoris de fosfat que alguns bacteris poden acumular quan
és molt abundant (importants degut a la limitació d’aquest nutrient a la natura)
- Utilitat: biosíntesi o com a reserva d’energia
- Es tenyeixen fàcilment amb els colorants blau de toluidina o blau de metilè

- Glòbuls de sofre: reservoris de sofre elemental (Sº) hidrofòbic

- Produït per l’oxidació d’àcid sulfhídric en bacteris
- Utilitat: obtenir energia o electrons
- Envoltats d’una monocapa lipídica
- Molt refringents observats amb el microscopi òptic

- Magnetosomes: partícules cristalꞏlines de magnetita (Fe3O4)

- Envoltades per una monocapa lipídica
- Poden tenir diferents morfologies segons l’organisme
- Solen formar cadenetes dins el citoplasma
- Principalment en bacteris mòbils d’ambients aquàtics que aprofiten
el camp magnètic terrestre per orientar-se (magnetotaxi)
Inclusions orgàniques:

- Polímers de reserva de Carboni:

- Grànuls de glucogen (polímer de glucosa, 6C)

- Reservori de glucogen
- Formen cadenes

- Grànuls de poli β-hidroxialcanoats (PHAs)

ex: poli hidroxibutirat (PBH, polímer derivat del butirat, 4C)
- Envoltats d’una monocapa lipídica
- Poden servir per a biosíntesi o per obtenir energia
- Tenen interès per a la fabricació de bioplàstics

- Grànuls de cianoficina: acumulacions de polipèptids grans

- S’utilitzen com a reserva de Nitrogen
- Es troben en cianobacteris (observables amb el microscopi òptic)

- Carboxisomes: acumulacions de l’enzim clau per a la fixació de CO2 atmosfèric

[RubisCo (ribulosa-1,5-bifosfat-carboxilasa)]
- Formen cossos ± polièdrics delimitats per una capa proteica senzilla
- Només es troben en alguns bacteris autotròfics (ex: cianobacteris)

- Clorosomes: estructures ovalades que contenen pigments fotosintètics

- En alguns bacteris fototròfics del sofre
- Incrementar la seva capacitat metabòlica
- Envoltats d’una monocapa lipídica
- Se solen trobar adherits a la cara interna de la membrana plasmàtica

Vesícules de gas

Acumulacions de gas que confereixen flotabilitat a alguns microorganismes aquàtics

→ fent disminuir la seva densitat celꞏlular
- ex: cianobacteris, bacteris fotosintètics del sofre, halobacteris (arqueus)
- Constituïdes per proteïnes molt hidrofòbiques encreuades transversalment que
formen estructures polièdriques fusiformes, rígides i buides per dins / 2 tipus:
- GvpA: forma de fulla beta
- GvpC: estructura d’hèlix alfa
- Impermeables a l’aigua i a les substàncies dissoltes, però permeables als gasos
- Els microorganismes poden regular, fins a cert punt, el contingut de les vesícules i
d’aquesta manera generar un moviment ascendent o descendent en el medi aquàtic
Endospores bacterianes

Espores de formació interna que poden produir alguns bacteris.

Cada cèlꞏlula sintetitza una espora a l’interior del seu citoplasma (endòspora) amb una
envolta molt gruixida i resistent que protegeix el DNA i els enzims bàsics mínims per
germinar i poder desenvolupar novament la cèlꞏlula vegetativa quan les condicions tornin a
ser favorables per al seu creixement. L’esporulació converteix el procariota mateix en una
espora madura (NO és un procés de reproducció: no augmenta el nombre d’individus).

- Funció: resistència a condicions desfavorables

- Poden conservar-se durant molt temps (inclús milers d’anys)

- Tenen moltes capes de protecció amb diferent composició, de dins cap a fora:

- Paret (barreja de peptidoglicà i components de la membrana plasmàtica)

- Còrtex (peptidoglicà laxe)
- Cutícula (proteïna)
- Exospori (proteïna)

- Interior: molt deshidratat i lleugerament àcid (5 - 6)

- Posició de l’espora en formació a l’interior de la cèl. : terminal / subterminal / central

- Difícil de tenyir amb colorants, però és refringent → s’observa bé al microscopi òptic

- No té metabolisme ni activitat enzimàtica significativa (X macromolècules ni mRNA)

- Poden resistir el calor (>100ºC per poder-les eliminar → autoclau per esterilitzar),
la radiació, la dessecació, l’activitat del lisozim i diferents productes químics i àcids

- Importants a nivell aplicat (clínic i alimentari) per la seua resistència → problemes

En alguns procariotes es poden formar també espores o altres estructures que tinguin
finalitat reproductiva o de dispersió (ex: mixòspores, quists, actinòspores, gonidis) Diferents!!

Sistemes de membranes internes

- Només en alguns procariotes amb metabolisme especial que requereix + superfície:

- Fotosintètics: pigments
- Amb molta activitat cel·lular: enzims de la cadena respiratòria (síntesi d’ATP)
- Amb funció secretora/absortiva: intercanvi de vesícules amb la plasmàtica
 4. FLAGELS

- Estructura helicoïdal més petita, simple i rígida que la dels eucariotes.

- Sobresurten de l’envolta celꞏlular i s’encarreguen del moviment
- Per rotació (a diferència dels eucariotes): gir del flagel sobre un eix central
- Fímbries: estructures més petites i abundants amb composició i estructura similars,
però relacionades amb l’adhesió a teixits i superfícies (formació de biofilms).

Els flagels dels procariotes estan formats per una successió de subunitats de naturalesa
proteica (flagelina, similar a la tubulina de l’estructura interna dels flagels eucariotes), que en
el seu conjunt constitueixen un filament helicoïdal buit per dins. Estan ancorats a les
diferents capes de l’envolta per una estructura complexa (cos basal) responsable de
provocar el moviment de rotació.

Segons la seva disposició en la cèlꞏlula, la flagelꞏlació pot ser:

- Perítrica (al voltant de tota la cèlꞏlula)
- Monotrica (un únic flagel en disposició polar, a un extrem de la cèlꞏlula)
- Lofotrica (un feix de flagels en un pol o extrem de la cèlꞏlula)
- Amfítrica (dos flagels en disposició polar, un a cada extrem de la cèlꞏlula)

5. MATERIAL GENÈTIC

Nucleoide: regió nuclear on es localitza el material genètic: macromolècula circular de DNA

(1 únic cromosoma contínuament actiu) super empaquetada amb l’ajuda de proteïnes que
permeten mantenir la seua forma (NO histones, excepte en arqueus).

Plasmidis: elements genètics extracromosòmics

- dsDNA circular (alguns lineals) (ds = dual strain (doble cadena))
- Replicació independent del cromosoma
- N’hi pot haver més d’un (iguals o diferents)
- Es poden perdre o adquirir d’altres bacteris
- Contenen gens per a funcions cel·lulars importants però no fonamentals:
- Resistència a antibiòtics i substàncies tòxiques (metalls)
- Virulència dels patògens
- Utilització de substractes específics
- Transmissió de gens entre cèl·lules diferents