t1 Def

Codi 21227
Gestió Bancària
Grau en Administració i Direcció d'Empreses
Tema 1
Introducció a la intermediació financera
Alfredo Martín Oliver
Campus Extens
UIB Virtual http://campusextens.uib.cat
Estudis: Grau en Administració i Direcció d'Empreses
Asignatura: 21227 Gestió Bancària
Tema 1: Introducció a la intermediació financera
Professor: Alfredo Martín Oliver
Edició: enero 2013
Edita: Campus Extens - UIB Virtual
Diseño portada: Direcció de l’Estratègia de Comunicació i Promoció Institucional
(dircom.uib.cat)
Imagen: istock.com
21227 Gestió Bancaria
Tema 1. Introducció a la intermediació financera
ASSIGNATURA
2
ÍNDEX
PRESENT ACIÓ 4
CONTINGUTS 5
1. Introducció 5
2. El sistema financer 5
2.1. Unitats de despesa amb dèficit i unitats de despesa amb superàvit 6
2.2. Funcions d'un sistema financer 7
2.3. La intermediació financera 7
3. La intermediació financera a Espanya 9
3.1. Classificació dels intermediaris financers a Espanya 10
3.2. Institucions financeres no monetàries 11
3.3. Institucions financeres monetàries 12
3.3.1. Tipus d'entitats de crèdit a Espanya 12
4. Què és una entitat bancària? Quines funcions té? 14
4.1. Definició 14
4.2. Funcions dels bancs 14
5. Un model senzill de bancs i regulació 16
5.1. Marc teòric i supòsits 16
5.2. Banc que presta i capta dipòsits al mateix temps 17
EXERCICIS 18
SOLUCIONARI 18
RECURSOS 18
3
PRESENTACIÓ
L'objectiu d'aquest tema és introduir conceptes relacionats amb la intermediació

financera. Per a això, es comença oferint una visió global del que és un sistema financer i
els components que l'integren. S'analitza el perquè sorgeix o per què és necessari un
sistema financer, les demandes que satisfà i quina és la funció bàsica d'un sistema
financer. En el sistema financer, farem un introducció a la intermediació financera i en
què es diferencia de la labor dels mediadors de mercat (broker, dealer i market makers)
A continuació, estudiarem quins són els integrants del sistema financer espanyol,
diferenciarem entre institucions financeres monetàries i no monetàries, i detallarem i
explicarem quines són les entitats principals que integren cada grup.
Per acabar, presentarem un model senzill per explicar les funcions de l'empresa bancària:
custòdia de recursos i serveis de liquiditat, canalització de recursos de l'estalvi a la
inversió, supervisió i gestió d'inversions en activitats econòmiques, gestió del risc de
crèdit, etc.
4
CONTINGUTS
1. Introducció
En una economia, distingim dues parts ben diferenciades. D'una banda, l'economia real,
on els agents produeixen béns i serveis a canvi d'unes rendes que, al seu torn, utilitzen
per consumir o invertir en béns materials (habitatge, maquinària, etc.). D'altra, la part
financera, en què els agents ajornen decisions de consum o despesa cedint recursos a
altres agents que els demanen en el dia d'avui. Aquests agents, a canvi, entreguen actius
financers pels quals es comprometen en el futur a compensar pels recursos prestats
durant el temps pactat. D'aquesta manera, s'aconsegueix una assignació eficient dels
recursos de l'economia, que van on són més útils o necessaris.
Veiem que les decisions de consum es poden ajornar al futur i que els individus poden
emmagatzemar la riquesa que generen en béns físics o materials i en actius financers.
En aquest bloc temàtic ens centrarem en aquesta part financera de l'economia. Veurem
que l'intercanvi d'actius financers s'engloba en el sistema financer d'una economia.
N'estudiarem el funcionament, els components, els agents que el formen i les autoritats
que el regulen.
2. El sistema financer
Quan una empresa o una família no disposen internament dels recursos necessaris per
abordar projectes d'inversió, ha d'acudir al finançament extern. Una de les opcions és
acudir als mercats financers, en els quals l'empresa/família emet títols (coneguts com
actius financers) a canvi d'obtenir finançament. A canvi, l'empresa/família es
comprometrà en el futur a un esquema de pagaments que dependrà de la naturalesa del
títol que s'ha emès. El sistema financer d'un país està format pel conjunt d'institucions,
mitjans i mercats, el fi principal és canalitzar l'estalvi que generen les unitats de despesa
amb superàvit (prestamistes), cap els prestataris o unitats de despesa amb dèficit.
D'acord amb aquesta definició, el sistema financer engloba tant les institucions o els
intermediaris i mercats financers com els instruments o actius financers: els intermediaris
compren i vénen els actius en els mercats financers.
5
2.1. Unitats de despesa amb dèficit i unitats de despesa amb superàvit
Les unitats de despesa amb superàvit són aquelles la despesa en consum i inversió actual
de les quals és menor a la renda disponible a dia d'avui, atesos els tipus d'interès vigents
en el mercat. Les unitats de despesa amb dèficit són aquelles que prefereixen gastar en
consum/inversió actual més del que disposen.
Per entendre-ho millor, considerem un individu A amb dos períodes de vida, el període
actual i el període futur. En l'actual, l'individu treballa i guanya una renda de 100 €. En el
futur, l'individu A no treballa (jubilat) i només pot consumir el que ha estalviat en el
període en el qual treballava. Imaginem que no hi ha cap possibilitat de traspassar
recursos a uns altres agents. Llavors, l'individu A només podria consumir, per exemple, la
combinació (50, 50), és a dir, 50 € avui i 50 € que havia guardat sota d'una rajola quan
es jubili. Imaginem, per contra, que, en lloc de guardar aquests diners, hi ha un altre
individu B interessat a obtenir recursos addicionals actualment, i es compromet a pagar a
l'individu A un 10% d'interessos, com a compensació per deixar-li els diners. En aquest
cas, l'individu A podrà consumir avui els mateixos 50 € que abans, però demà podrà
consumir 50(1+0.1)=55 €. Per tant, el consum d'A serà ara (50, 55) i, en consumir més
en el període 2, tindrà un major benestar. De manera més genèrica, en un gràfic:
SI GUARDA DINERO
SI PRESTA DINERO
160
140
120
Consumo Mañana
100
80
60
40
20
0
0 50 100
Consumo hoy
En qualsevol punt de la línia vermella, l'individu A gaudirà de, mínim, tanta utilitat
(benestar) com en la situació original (blau), on no prestava. L'individu A seria una unitat
de despesa amb superàvit i l'individu B una unitat de despesa amb dèficit. Al final,
l'objectiu del sistema financer és que ambdós tipus d'individus estiguin millor que si no
presten/demanen prestat.
6
2.2. Funcions d'un sistema financer
Hi ha un consens a l'hora d'atribuir com a funció essencial d'un sistema financer la de

garantir una eficaç assignació dels recursos financers, és a dir, el sistema financer ha de
proporcionar al sistema econòmic els recursos financers que aquest necessita i han de ser
apropiats no tan sols en quantitat o volum, sinó també en el termini, la naturalesa i els
costs. En aquest sentit, un sistema financer és eficient si és capaç de captar estalvi a
través d'unes condicions de liquiditat, risc i remuneració que els estalviadors trobin
atractives amb la finalitat de prestar els recursos a les unitats de despesa amb dèficit a
unes condicions raonables de preu, quantitat i termini.
La segona funció bàsica que ha de complir un sistema financer és la de contribuir a
l'assoliment de l'estabilitat financera i monetària, i permetre, a través de la seva
estructura, el desenvolupament d'una política monetària activa per part de l'autoritat
monetària. El compliment d'aquestes dues funcions donarà una mesura de l'eficàcia del
sistema financer.
2.3. La intermediació financera
El món real no és tan simplificat com l'exemple gràfic presentat anteriorment. Els
individus amb dèficit/excés de recursos poden tenir dificultats a l'hora de trobar-se. El
sistema financer és un marc institucional en el qual es canalitzen els fons d'uns agents a
uns altres. La figura següent tracta d'esquematitzar l'operativa d'un sistema financer:
Figura 1: Funcionament d'un sistema financer
- Comisionistas
- Corredores
- Agentes Mediadores
UNIDADES DE GASTO CON RECURSOS FINANCIEROS UNIDADES DE GASTO CON

SUPERÁVIT DEFICIT
- Familias - Familias
- Empresas - Empresas
- Gobiernos ACTIVOS PRIMARIOS - Gobiernos
INTERMEDIARIOS FINANCIEROS
- Bancos
- Cajas de Ahorros
- Cooperativas de Crédito
- Entidades Financiación
- Compañias de Seguros
- Otros
Fuente: Parejo, Rodriguez, Calvo y Cuervo, Manual del Sistema Financiero Español.
7
La meitat superior de la figura 1 representa la canalització de fons que es produeix de

manera directa, i la meitat inferior mostra la canalització de manera indirecta.
La canalització directa de fons té lloc quan l'agent deficitari estén un títol de propietat o
de deute a canvi dels recursos de l'agent amb excessos de fons. Les unitats de dèficit
emeten els denominats actius financers primaris (accions, bons…) que foren adquirits de
manera directa o mitjançada per les unitats amb superàvit. S'adquireixen de manera
mitjançada quan els oferents i demandants de fons es posen en contacte a través
d'agents mediadors del mercat financer: corredors, comissionistes (també denominats
brokers o dealers) o agents mediadors. La característica diferencial d'aquesta canalització
directa és que els intermediaris només realitzen una funció de mediació, de posar en
contacte agents deficitaris amb agents excedentaris, i no es crea cap tipus d'actiu.
Els agents mediadors poden ser:
—Brokers: un broker actua d'intermediari entre un comprador i un venedor, normalment
cobra una comissió en l'operació
—Dealers: persones o entitats que adopten posicions per compte propi i es beneficien de
les diferències entre el preu al qual compren i el preu al qual vénen els actius.
—Creadors de mercat (Market-Maker): són un tipus de dealer. Cotitzen permanentment
preus de compra i de venda a fi de proporcionar liquiditat i profunditat als mercats
financers.
La canalització indirecta de fons (meitat inferior de la figura 1) té lloc a través
d'intermediaris financers. En aquest cas, l'intermediari financer emet un actiu financer
indirecte o secundari (comptes corrents, imposicions a termini fix...), que és adquirit per
les unitats amb superàvit. Els recursos captats d'aquesta manera pels intermediaris
financers es transferiran a les unitats amb dèficit a través de l'adquisició dels actius
primaris que aquestes emeten. Aquest procés es coneix com la funció de transformació
dels intermediaris financers. Transformen actius a curt termini (comptes corrents o
dipòsits) en actius a llarg termini (compra d'obligacions). L'argument que fa possible
aquesta transformació és l'evidència que, encara que hi ha dipositants que retiren els
estalvis, en general i en situacions normals, existeix una base de dipòsits que no es
retirarà i que es mantindrà en el llarg termini.
Gràcies a aquesta transformació es permet la utilització de recursos per part de
l'economia que, d'una altra manera, no podrien ser utilitzats per mor de les dificultats de
posar d'acord demandants i oferents de fons en termes de termini, import i risc; per
exemple, una entitat bancària capta estalvis en forma de dipòsits a curt termini i presta
diners en forma de préstecs hipotecaris a 30 anys per comprar habitatges. Si els
estalviadors s'haguessin de posar d'acord amb els inversors en termes de termini i
quantia, seria complicat arribar a un acord (per exemple, que una família necessités
200.000 € per comprar una casa i demanés directament aquest diners a una altra
família i a 30 anys).
8
Per tant, la intermediació financera exerceix una funció fonamental en l'economia, la de

captar l'excedent dels estalviadors, i posar-lo a disposició dels agents que necessiten
finançament. El motiu de la seva importància rau en dos aspectes:
1) No coincidència, en general, d'estalviadors i inversors, és a dir, les unitats que
tenen dèficit solen ser distintes a les unitats que tenen superàvit (comú amb
canalització directa).
2) Els desitjos o les preferències dels estalviadors tampoc solen coincidir amb els
desitjos dels inversors, en termes de liquiditat, rendibilitat o risc dels actius emesos
pels inversors, per la qual cosa els intermediaris financers duen a terme una labor
de transformació dels actius, perquè siguin més adequats a les preferències dels
estalviadors.
El grau d'eficiència en el procés de transferència de recursos d'estalviadors a inversors
serà major com major sigui el flux d'estalvi que es transfereix a la inversió productiva i
com millor s'adapti a les preferències de cada individu.
3. La intermediació financera a Espanya
Hem vist que els actius financers emesos per unitats de despesa amb dèficit (actius
primaris) poden ser adquirits directament per les unitats amb superàvit. No obstant això,
quan l'economia va creixent en volum i complexitat es fan necessaris intermediaris que
«intercedeixin» entre els agents que necessiten finançament i aquells que tenen excés de
finançament, amb la finalitat d'abaratir els costs en l'obtenció de finançament i
transformar actius de tal manera que s'ajustin millor a les preferències dels estalviadors i
dels inversors.
Hem vist que els intermediaris financers no són equivalents als mediadors financers
(brokers i dealers). Mentre els segons compren i vénen actius financers primaris sense
generar o transformar, en la seva activitat nous actius, els primers adquireixen actius
primaris de les unitats de despesa amb dèficit i creen nous actius que col·loquen els
estalviadors amb el fi de finançar la seva activitat d'inversió.
La labor dels intermediaris financers és avantatjosa, tant per a estalviadors com per a
inversors. En el cas dels primers, ofereixen nous actius financers (actius financers
secundaris) que s'ajusten millor a les seves preferències pel que fa a risc, termini i
rendibilitat, i a uns menors costs que si acudissin directament al mercat. Quant als
inversors o prestataris, facilita l'obtenció de finançament provinent dels estalviadors i en
disminueix el cost, s'augmenta el volum de recursos disponibles per finançar activitats, ja
que, en cas de no existir intermediaris, es quedarien en mans dels petits estalviadors que
no acudirien al mercat.
Per tant, la funció bàsica de la intermediació financera és acceptar actius de les unitats de
dèficit (per exemple, préstecs hipotecaris) que, directament, els estalviadors no
9
acceptarien i emetre passius per a aquests estalviadors (per exemple, comptes corrents)
que els inversors no poden generar directament.
3.1. Classificació dels intermediaris financers a Espanya
Els intermediaris financers es classifiquen, principalment, en dos grans grups, institucions

financeres monetàries (IFM) i institucions financeres no monetàries.
Institucions financeres monetàries: en termes generals, són aquelles que poden generar
diners. Dit d’una manera més formal, són entitats en les quals algun dels seus passius
(dipòsits, bitllets, etc.) té una elevada liquiditat i els agents econòmics els accepten com
a mitjans de pagament. Com veurem a continuació, en aquest grup trobem el Banc
Central, els bancs, les caixes d'estalvis, etc. Per contra, les institucions financeres no
monetàries són intermediaris financers que no compten amb passius monetaris que
siguin acceptats generalment pel públic com a mitjans de pagament.
Institucions financeres no monetàries: es diferencien de les anteriors en el fet que no
compten amb passius que siguin diners, per la qual cosa la seva funció és més mediadora
que la de les IFM. Aquí trobem els fons de pensions, fons de capital risc, empreses
d'assegurança, etc.
La figura 2 presenta un esquema dels intermediaris financers que operen a Espanya.
Figura 2. Esquema dels tipus d'intermediaris financers a Espanya
INTERMEDIARIOS FINANCIEROS
IFM IFNM
Compañías de Seguro
BANCO CENTRAL FIAMM Fondos de Pensiones
Fondos de Inversión de Activos del Sociedades Garantía Recíproca
Mercado Monetario Soc y Fondos Capital Riesgo
Fondos Inversión Inmobiliaria
ENTIDADES DE CREDITO Soc y Fondos Titulización de Activos
ENTIDADES BANCARIAS ENTIDADES NO BANCARIAS

Bancos ICO
Cajas de Ahorros EFC
Cooperativas de Crédito Entidades Dinero Electrónico
SIP
Font: Parejo, Rodriguez, Calvo i Cuervo. Manual del Sistema Financiero Español.
10
3.2. Institucions financeres no monetàries
Són intermediaris financers que no compten amb passius monetaris que siguin acceptats
generalment pel públic com a mitjans de pagament.
—Companyies d'assegurances. Són empreses especialitzades en el contracte d'assegurança. Un
contracte d'assegurança és aquell pel qual l'assegurat desemborsa una prima en benefici de
l'assegurador perquè, en el cas que es produeixi l'esdeveniment el risc del qual és objecte de
cobertura, l'assegurador indemnitzi l'assegurat en uns límits pactats pel dany produït a
l'assegurat, o a satisfer un capital, una renda o altres prestacions pactades.
—Fons de pensions. Són institucions que canalitzen l'estalvi privat cap a la cobertura de les
necessitats econòmiques de la població retirada. Els fons de pensions constitueixen un patrimoni
posat en comú per un col·lectiu d'individus que té per objecte generar un creixement perquè, a
llarg termini, es puguin proveir pensions als empleats que arribin a l'edat de jubilació.
—Societats de garantia recíproca. Aquestes entitats són societats de capital variable
especialitzades en l'atorgament de garanties als seus socis, que han de ser petites i mitjanes
empreses (per aval o per qualsevol altre mitjà admès, distint de l'assegurança de caució), i
serveixen perquè puguin obtenir finançament en condicions més favorables que si acudeixen per
si mateixes a una entitat de crèdit. Solen estar vinculades a un determinat territori o sector
empresarial, i la seva activitat té el suport, també, en la cooperació que reben dels seus socis
protectors públics (el normal és que siguin administracions i institucions públiques
autonòmiques o locals), caixes d'estalvis o altres entitats privades d'arrelament local o sectorial.
—Societats i fons de capital risc. El concepte de capital risc se sol utilitzar per fer referència al
finançament d'empreses noves i moltes vegades d'alt risc. La manera més habitual d'atorgar
finançament és a través de l'entrada directa de les entitats capital risc en l'accionariat de
l'empresa, i abandona l'empresa una vegada transcorregut un termini determinat amb les
conseqüents plusvàlues. També poden finançar les empreses a través de préstec, però és menys
habitual.
—Institucions d'inversió col·lectiva distintes als FIAMM (FMM). Destaquen les societats i els fons
d'inversió immobiliària. Es dediquen a la selecció, adquisició i venda dels immobles que integren
el patrimoni del fons, així com la contractació de serveis vinculats a aquests, el manteniment i
l'administració dels immobles, etc.
—Els fons i les societats gestores de titulització d'actius. Les titulitzacions permeten la
transformació d'actius i líquids enrocats en el balanç de les entitats bancàries en actius líquids
negociables que cotitzen en els mercats. Així, una entitat bancària pot «empaquetar» un conjunt
de préstecs hipotecaris o d’un altre tipus i traspassar aquests préstecs a un fons de titulització.
Aquest fons emetrà títols denominats bons de titulització hipotecària que ofereixen una
determinada rendibilitat o estructura de pagaments, dels quals la cartera de préstecs respon com
a garantia o col·lateral. Aquests títols de titulització hipotecària són adquirits per estalviadors,
que transferiran recursos a canvi d'aquests títols. Així, el banc aconsegueix líquid o efectiu a
partir de préstecs que havien concedit a particulars o empreses i que tenien un venciment en
mitjà o llarg termini.
Es distingeixen els fons de titulització hipotecària (FTH) i els fons de titulització d'actius (FTA).
La diferència principal és que els primers emeten bons a partir d'una cartera de préstecs
11
hipotecaris d'alta qualitat. En canvi, la cartera de préstec que dóna suport a l'emissió en els FTA
pot englobar qualsevol altre tipus de préstecs o hipoteca que no compleix els requisits del FTH.
3.3. Institucions financeres monetàries
Són intermediaris financers que es caracteritzen perquè alguns dels seus passius són passius
monetaris acceptats generalment pel públic com a mitjans de pagament. Aquí trobem el Banc
Central, les entitats de crèdit típiques (bancs, caixes i cooperatives), les entitats de crèdit no
bancàries (ICO i EFC) i els fons d'inversió en actius del mercat monetari (els que a Espanya es
denominen FIAMM).
El Banc Central. És una institució pública que defineix i executa la política monetària d'un país.
En el cas d'Europa, la política monetària és definida pel BCE i el Banc Central Nacional (BCN) de
cada país l'executa en el seu territori.
És l'encarregat d'emetre els bitllets i les monedes en curs legal. A Europa, el Consell de Govern
del BCE decideix el volum de bitllets en euros que s'emeten cada any i aprova el valor total de les
monedes que s'emetran per cada país. La posada en circulació de bitllets i monedes és
responsabilitat dels bancs centrals nacionals.
A més, el Banc Central sol tenir funcions de supervisió de la solvència i compliment de la
normativa específica sobre les entitats de crèdit.
Fons d'inversió en actius del mercat monetari. Són els fons d'inversió que inverteixen el patrimoni
en actius financers de renda fixa contractats en el mercat monetari amb un venciment molt breu.
Això limita el risc de fluctuació en la rendibilitat d'aquests productes i en garanteix la màxima
liquiditat.
Les entitats de crèdit. Són entitats que tenen com a activitat principal la captació de recursos dels
agents econòmics que duen aparellada l'obligació de la seva restitució. Aquests recursos es
destinen a finançar crèdits o operacions anàlogues. També es consideren entitats de crèdit les
que emeten mitjans de pagament en forma de diners electrònic. A Espanya podem diferenciar, al
seu torn, entitats que poden captar fons del públic (bancs, caixes d'estalvis, cooperatives de
crèdit i l'ICO), i entitats que no poden captar fons del públic (establiments financers de crèdit —
EFC— i entitats de diners electrònics).
En aquest curs ens centrarem en entitats de crèdit que poden captar fons del públic. De manera
genèrica, els podrem denominar «bancs» o «entitats bancàries», però així ens referirem al
concepte general d'entitat de crèdit.
3.3.1. Tipus d'entitats de crèdit a Espanya

Distingim entre bancs, caixes d'estalvis, SIP, cooperatives de crèdit i l'ICO.
—Bancs. Són entitats de crèdit l'activitat de les quals es basa en el fet de captar recursos del
públic, que apliquen per compte propi a operacions de crèdit, i, a més, presten altres serveis de
caràcter financer a la seva clientela. Per definir un banc cal fer referència a la seva naturalesa
jurídica: societats anònimes de caràcter privat, és a dir, tenen accions que són propietat
d'accionistes.
12
—Caixes d'estalvis. En els seus orígens, presentaven diferències marcades respecte dels bancs en
termes de clientela, regulació, àmbit geogràfic, etc. No obstant això, les successives reformes del
sector financer, especialment a final de la dècada dels 80, han anat erosionant aquestes
diferències i no poden diferenciar-se dels bancs en termes d'activitat o localització. La principal
divergència rau en la seva naturalesa jurídica: són entitats privades de caràcter fundacional, que
no tenen drets de propietat definits i no tenen ànim de lucre. És a dir, les caixes no tenen capital
ni poden emetre títols de propietat, per la qual cosa tampoc poden ser adquirides en
circumstàncies normals per un banc o per una altra caixa (no es poden comprar accions i passar
a ser-ne el propietari).
Els consells d'administració de les caixes estan formats per representants dels grups amb
interessos en les caixes d'estalvis: els impositors o dipositants, les persones o entitats fundadores
de les caixes d'estalvis, corporacions locals i comunitats autònomes i empleats de les caixes
d'estalvis.
Les caixes destinen part dels beneficis de l'activitat d'intermediació al desenvolupament d'una
obra social en benefici de la comunitat.
El model de caixes d'estalvis està en revisió a conseqüència de l'actual reestructuració del
sistema financer. L'objectiu ha estat reduir l'àmbit geogràfic a la seva regió d'origen i limitar-ne
el volum. En cas d'haver traspassat la seva activitat a una entitat bancària (per exemple, la Caixa
a Caixabank), les caixes es convertiran en fundacions i estaran subjectes a controls pel que fa al
nivell de participació en l'entitat bancària, i limita l'entrada de polítics en els òrgans de decisió.
—SIP (Sistema Institucional de Protecció) o fusions fredes. Són consolidacions entre caixes
d'estalvis nascudes per protegir-se mútuament. Es crearen a final de 2010, un context en el qual
resultava complex plantejar fusions completes entre caixes d'estalvis de distintes regions, amb
fortes pressions per part de la política territorial. Es conceberen així les SIP, entitats que agrupen
diverses caixes d'estalvis que cedeixen un cert grau de poder polític i econòmic al SIP, però els
permet operar mantenint la marca i un cert grau d'independència; per exemple, BMN és el SIP
constituït per Sa Nostra, Caja Murcia, Caixa Penedés i Caja Granada.
—Les cooperatives de crèdit. Són entitats de crèdit que tenen per objectiu atendre les necessitats
financeres dels seus socis de manera preferent i també de tercers. Els socis són els que estaran
en els òrgans de govern de la cooperativa. Solen referir-se a un sector o activitat econòmica
concreta (agricultors, enginyers, etc.) o atendre'l. Es poden classificar en caixes rurals o
cooperatives de crèdit agrícola, amb origen en cooperatives agràries i amb objecte de finançar
activitats agrícoles i ramaderes i cooperatives de caràcter industrial o urbà, que tenen el seu
origen en associacions professionals o de gremis.
—Institut de Crèdit Oficial. L'ICO és un organisme públic que complementa l'activitat
desenvolupada pels intermediaris financers privats. Es dedica a finançar operacions d'inversió o
necessitats de liquiditat de les empreses que es consideren prioritàries des del punt de vista de la
política econòmica del govern. També actua com a agència financera de l'Estat, quan executa les
operacions financeres que el Govern li encomana i per a les quals li atorga la garantia del Tresor
o el dota dels recursos necessaris.
13
4. Què és una entitat bancària? Quines funcions té?
Tret que especifiquem el contrari, quan en aquest curs fem referència a «bancs», ens referirem al
concepte genèric d'entitat bancària que engloba totes les entitats de crèdit que operen en un
territori.
4.1. Definició
La definició de Freixas i Rochet (2008) descriu les entitats bancàries com a institucions les
operacions habituals de les quals consisteixen a concedir préstecs i a captar dipòsits de mans del
públic.
En aquesta definició, cada element és important per definir l'entitat bancària:
—Operació habitual: una empresa no bancària, per exemple dedicada a telefonia, pot prestar o
demanar prestat diners als seus clients/proveïdors, però aquestes operacions no són les
habituals de l'empresa
—El fet que la definició inclogui préstecs i dipòsits és rellevant perquè l'operativa d'un banc es
basa a concedir préstecs que són finançats en una part important pels dipòsits captats per la
clientela. Aquest és un dels motius de la fragilitat del sector bancari, que estudiarem en aquest
curs.
—Per últim, la definició estableix que els bancs capten dipòsits del públic. Per mor que el públic,
en general, no té coneixements amplis en finances per avaluar la fortalesa de les institucions, i a
causa que també els bancs són entitats privades que es comprometen a oferir seguretat als
dipositants, es justifica el fet que les activitats bancàries estiguin subjectes a intervenció pública i
hagin estat regulades per autoritats.
4.2. Funcions dels bancs
Els bancs juguen un paper determinant a aconseguir una assignació eficient dels recursos d'una
economia, a través de les distintes funcions que desenvolupen:
—Liquiditat i serveis de pagament
És fàcil comprendre per què els diners s'han convertit en un mitjà de pagament comunament
acceptat, i que suposa una evolució respecte del bescanvi, ja que resulta més eficient intercanviar
béns i serveis per diners, més que per altres béns i serveis.
De la mateixa manera, els bancs s'han convertit en institucions que han facilitat el pagament
entre contraparts i la liquidació d'operacions, i han reduït enormement els costs de transacció. A
través dels dipòsits i els comptes corrents, els individus poden emmagatzemar diners o riqueses i
dur a terme pagaments, de manera automàtica i segura, a baixos costs de transacció. Per
exemple, podem reservar per Internet un hotel a l'altra punta del món i pagar a l'instant amb
una transferència bancària, sense necessitat d'haver d'enviar físicament els diners per pagar la
transacció. De la mateixa manera, els bancs ofereixen altres serveis de pagament, com les
targetes de dèbit; quan anem a una tenda i paguem amb la targeta, no hi ha intercanvi de diners,
14
sinó que la nostra entitat bancària ens presta un servei de pagament, a través del qual abonarà
els diners a l'establiment corresponent a la compra que hem efectuat.
—Transformació d'actius
Fa referència a la funció que hem desenvolupat al llarg de les seccions 2 i 3 d'aquest bloc,
essencial per aconseguir l'assignació eficient de recursos. Els bancs transformen els diners dels
dipòsits procedents dels agents estalviadors, que tenen unes determinades preferències, en
préstecs per a agents inversors, amb preferències distintes. La transformació és possible en tres
nivells:
a) Transformació de quantitats o unitats de denominació. Imaginem que un empresari desitja
invertir en un projecte que suposa una inversió d'1 milió d'euros. Difícilment aquest empresari
trobarà un estalviador (família) que disposi d'una suma tan elevada per dur a terme el projecte.
Els bancs solucionen aquest problema recol·lectant dipòsits, generalment de petit import, per
agrupar els diners aconseguits i poder concedir préstecs d'un import superior. Es redueixen així
els costs en els quals hauria d'incórrer l'empresari si hagués de trobar pel seu compte un nombre
suficient d'estalviadors per finançar el seu projecte.
b) Transformació de qualitat. Es produeix quan el dipòsit bancari ofereix una millor relació
rendibilitat-risc que en inversions directes. Això pot ocórrer si hi ha indivisibilitats en la inversió,
en aquest cas un inversor petit no pot diversificar la seva cartera. També pot succeir en casos
d'informació asimètrica, quan els bancs disposen de millor informació que els seus dipositants.
c) Finalment, els bancs transformen els dipòsits a curt termini dels estalviadors en préstecs a
llarg termini que s'ajusten a les preferències dels inversors. Aquesta transformació de termini du
aparellada riscs, ja que els actius bancaris (préstecs) seran il·líquids en el cas que tots els
dipositants reclamin els seus dipòsits (a curt termini) al mateix temps. Ho veurem en el tema 2.
—Gestió de riscs
Normalment, es consideren tres fonts de risc que afecten l'activitat bancària: el risc de crèdit, el
risc de tipus d'interès i el risc de liquiditat, que afecten distintes partides del balanç de situació
de les entitats.
1. El risc de crèdit és el risc que sofreixen les entitats bancàries per la possibilitat que un prestatari
(agent al qual s'han prestat diners) incompleixi les obligacions de pagament d'interessos i/o
capital del préstec amb el banc.
2. El risc de tipus d'interès, per mor que el cost dels fons (que depèn, normalment, de tipus a curt
termini) pugui augmentar per sobre dels ingressos financers, determinats pels tipus contractuals
dels préstecs concedits pels bancs.
3. El risc de liquiditat, a causa de la transformació de termini comentada anteriorment. Els bancs
presten diners a llarg termini tenint en compte dipòsits a curt termini. Hi ha un risc derivat que
el nombre de dipositants que acudeix al banc a retirar els seus estalvis sigui superior als diners de
què disposa el banc.
Els bancs gestionen tots aquests riscs amb l'objectiu de minimitzar l'exposició a aquests. Els
veurem desenvolupats en el tema 4.
15
També hi ha riscs fora de balanç (off-balance sheet), que han augmentat durant els darrers anys i
que poden explicar, almenys en part, l'origen de la crisi actual, els quals també estudiarem en els
pròxims temes.
—Selecció, seguiment i control dels prestataris
Els bancs també han de gestionar alguns problemes derivats de la informació imperfecta de la
que disposen sobre els prestataris, tant abans de concedir el préstec com després.
Abans de la concessió, els bancs han de distingir entre tipus de prestataris, bons i dolents. En
aquest punt, hi ha un problema de selecció adversa, ja que l'acreditat té més informació que el
banc sobre la seva condició (si és bon o mal pagador, les rendes que té, els actius que li donen
suport, etc.). Els bancs desenvolupen tecnologies per seleccionar els prestataris, d'acord amb les
característiques d'aquests (per això, ens demanen la nòmina, el nombre de fills, la situació
laboral, l'edat, etc.), o ens exigeixen garanties per senyalitzar-nos com a prestataris bons o
dolents. Si som bons, estarem més disposats a donar garanties. 1
Després de concedir el crèdit, els bancs tenen el problema de risc moral. El prestatari pot dur
accions que no maximitzen la probabilitat de retornar el préstec, per la qual cosa el banc du a
terme accions de seguiment i control (monitoring) per maximitzar la probabilitat de cobrament
dels interessos i el capital. 2
5. Un model senzill de bancs i regulació3
Aquesta secció pretén il·lustrar les funcions d'un banc, així com els riscs d'una entitat bancària,
d'un mode senzill i intuïtiu. Al llarg del curs anirem explicant i estudiant en profunditat molts
dels punts que es descriuen en el model que s'hi presenta.
5.1. Marc teòric i supòsits
Posem per cas una economia en la qual els seus individus disposen d'una quantitat d'estalvis.
Aquests individus no se senten segurs i tenen por d'un possible robatori i estarien disposats a
pagar una quantitat a canvi d'assegurar la protecció dels seus diners. Denominarem dipositant la
persona que desitja salvaguardar la seva riquesa, i denominarem banc o entitat bancària la
persona que guarda la riquesa a canvi de una taxa (fee). Els dipositants disposen d'uns estalvis s
1 Vegeu exemples 1.5 i 1.6 de mercat de cotxes, capítol 1 del llibre de referència Greenbaum i
Thakor.
2 Vegeu exemple 1.7 del capítol 1 de Greenbaum i Thakor, per entendre la noció de risc moral.
3 Vegeu la secció «A Model of Banks and Regulation»; capítol 3 de Greenbaum i Thakor.
16
en t=0 i paguen a l'entitat una taxa per la qual cosa si els dipositants ingressen els seus diners
en el banc, rebran en t=1 la quantitat s-
.
L'alternativa que tenen és quedar-se els diners ells i arriscar-se a patir un robatori. Suposem que
la probabilitat de robatori és p (i que els dipositants són neutrals al risc).
Suposem que existeix un únic dipositant; quan preferirà posar els diners en el banc i no guardar-
lo ell mateix?
Resposta: sempre que s-
(1-p)s
És a dir, els diners que obté en t=1 si diposita els diners en el banc és major que l'esperança dels
diners que tindrà si els manté a casa seva.
Suposem ara que existeixen n dipositants i que, únicament una proporció (0< <1) dels
dipositants extrauen els seus diner en t=1 i la resta de dipositants, 1-
, l'extrauen en t=2. La
seqüència temporal seria:
t=0 t=1 t=2

n dipositants que Fracció α de -Resta dipositants, (1-
dipositen s euros dipositants retira fons. α) retira fons
cada un; total=ns Banc paga αn(s-φ) en
-Banc paga aquests
agregat
dipositants: (1-
α)n(s-φ)
5.2. Banc que presta i capta dipòsits al mateix temps
Fins ara, el banc únicament du a terme una funció de salvaguarda dels fons dels dipositants,
sense tasques d'inversió.
Com poden sorgir en l'anterior model oportunitats de préstec?
Observem que en t=1 el banc únicament necessita tenir n(s-) euros per fer front a les retirades
de dipòsits. Per tant, la resta de dipòsits que no es retiren, (1- n(s -) podrien ser invertits per
generar rendibilitat, ja que el banc no en farà ús en t=1, sinó que estarien emmagatzemats.
Suposem llavors que el banc pot realitzar inversions en t=0 el retorn del qual es produirà en t=2,
amb una rendibilitat r per al banc. Aquestes inversions seran préstecs a empresaris que volen
finançar les seves activitats productives, però que no tenen fons propis per dur-les a terme. Cada
empresari necessitarà una quantitat M d'euros i obtenen un retorn o uns fluxos de caixa
K>M(1+r), és a dir, suficientment grans per pagar el préstec al banc. Suposarem també que M>s,
és a dir, cal més quantitat que els estalvis d'un sol inversor per finançar la inversió; en concret,
necessitaria un nombre igual a M/s dipositants.
17
Suposem que l'empresari decidís no acudir al banc, sinó anar a cercar un per un els dipositants
que necessita; per exemple, un empresari necessita M=1 milió d'euros per dur a terme una
inversió i els dipositants ingressen cadascun s=10.000 € en el banc, llavors l'empresari
necessitaria contactar amb M/s=1.000.000/10.000=100 dipositants.
Veiem que els costs de cercar aquests 100 dipositants un per un podrien ser molt alts. Aquí el
banc estalvia als empresaris aquests costs de cerca que hauria d'afrontar, ja que pot concedir un
crèdit per import M finançat amb els dipòsits que no es retiraran en t=1.
Quants empresaris pot finançar el banc sense posar en risc la seva solvència?
És a dir, ens demanem quants empresaris pot finançar sense perillar que en t=1 vinguin més
dipositants que recursos de què disposa el banc.
Suposarem, per simplicitat, que no existeixen costs de salvaguarda de dipòsits, és a dir, =0 . La
seqüència temporal seria ara:
t=0 t=1 t=2

n dipositants que Fracció α de -Resta dipositants, (1-
dipositen s euros dipositants retira fons. α) retira fons
cada un; total=ns Banc paga αn(s-φ) en
-Banc paga aquests
agregat
dipositants: (1-
α)n(s-φ)
Hem de garantir que el banc disposa de ns fons en t=1 per pagar dipositants que decideixin
treure diners en aquest moment. A quants empresaris podrà prestar? Doncs a un nombre que
garanteix que manté nsfons en t=1:
ns (1 − α )
αns = ns − mM ⇒ m=
M
Risc moral. Introduirem aquí un factor de risc: el risc moral. Aquest risc vindrà pel fet que
l'empresari, una vegada que rep els diners, té incentius a guardar-se'ls i a fugir amb els diners en
lloc d'invertir-los en l'activitat econòmica. Per evitar-ho, el banc pot dur a terme tasques de
seguiment (monitoring) del préstec, encara que aquestes tasques tinguin un cost de b euros per
préstec que es vigila. El banc farà pagar el cost d'aquestes activitats a l'empresari, com a
condició prèvia a la concessió del préstec.
Per tant, l'empresari obtindrà en t=2 el flux de caixa del projecte menys la quantitat que ha de
pagar al banc en concepte de devolució del préstec i el cost de la supervisió:
K - M (1+r) - b
Els bancs suposen una fórmula menys costosa de supervisar el risc moral. Si cada un dels
dipositants hagués de supervisar si l'empresari paga o no paga (perquè no es fia que la resta de
18
dipositants ho faci), llavors la suma dels costs de supervisió no seria b, sinó b vegades el nombre
de dipositants, és a dir, és b M/s. Cada un dels dipositants exigiria a l'empresari que pagués els
costs de supervisió, per la qual cosa la quantitat final que rep l'empresari en t=2 seria:
K - M (1+r) - b M/s
Per tant, a l'empresari li surt menys costós (més rendible) demanar diners directament al banc i
no a dipositants individualment.
Risc d'impagament. Suposem que no hi ha risc moral (b=0). Introduirem ara un nou risc: la
probabilitat que a alguns dels empresaris no els vagi bé el negocio, i que en lloc de cobrar K
cobrin zero. Concretament, suposem que hi ha una probabilitat u que a un empresari li vagi
malament el negoci. En l'agregat tindrem que a «m∙u» empresaris els anirà malament el negoci
i cobraran zero (i no podran retornar el préstec), i a (1-u)m els anirà bé i podran retornar el
préstec. Suposem que l'activitat té un VAN positiu:
(1 − u ) K > M (1 + r )
És a dir, el valor esperat d'invertir en un préstec per part de l'empresari és major al que ha de
recuperar el banc. El tipus d'interès r és el tipus que exigia el banc quan no existia risc
d'impagament. Però, què passarà ara que hi ha risc d'impagament? Prestarà a «m» empresaris i,
d'aquests, únicament hi haurà (1-u) empresaris que puguin pagar. Per no sortir-ne perdent,
exigirà un tipus d'interès r* més alt des del principi, perquè compensi els empresaris que no
poden pagar. Concretament:
1+ r
m(1 − u ) M (1 + r * ) = mM (1 + r ) ⇒ r* = −1
1− u
És a dir, el banc demana un tipus d'interès amb una prima de risc, és a dir, un sobrecost per
compensar per les pèrdues ocasionades per prestar a empresaris que han fet fallida. El banc
anticipa que, únicament, (1-u) empresaris podran fer front als pagaments i els cobra un tipus r*,
a fi que en t=2 rebin la mateixa quantitat que en el cas en el qual no existia risc i s'aplicava el
tipus r.
Pànics bancaris. Ens situem en el context anterior de risc de crèdit. Sota circumstàncies
comentades abans, tindríem la seqüència temporal següent:
t=0 t=1 t=2

-n dipositants que Fracció α de -Resta dipositants, (1-α) retira
dipositen s euros dipositants retira fons. fons
cada un; total=ns Banc paga αns en
agregat -Banc paga aquests
-El banc presta a
dipositants:(1-α)ns
un nombre «m»
d’empresaris una -um empresaris fan fallida i no
quantitat M retornen quantitat al banc
-(1-u)m empresaris paguen

quantitat m(1-u)M(1+r*)
19
Cal notar que els bancs en t=2 poden fer front als pagaments dels dipositants de l'import (1-
)ns,
perquè reben el retorn de la inversió en préstec als empresaris, m(1-u)M(1+r*).
Suposem ara que els dipositants coneixen la seqüència temporal anterior i saben que els bancs
poden pagar en t=2 amb els diners que reben de les seves inversions.
Introduïm un element ara d'incertesa: suposem que, amb una probabilitat els dipositants reben
males notícies en t=1 i atribueixen una probabilitat ud > u que els empresaris facin fallida. És a
dir, els dipositants reben males notícies i pensen que els empresaris van fer fallida amb una
probabilitat més alta de la que, realment, correspon pel risc de l'activitat.
En aquest cas, els dipositants que, en condicions normals retirarien en t=2, es replantegen en t=1
si retirar els diners i fan els càlculs següents:
—Diners que el banc ha de pagar a dipositants en t=2: (1-)ns
—Diners que dipositants pensen que tindrà el banc en t=2: m(1-ud)M(1+r*)
Suposem el cas extrem en què ud =1, és a dir, els dipositants creuen que tots els empresaris feren
fallida i no pagaren el seu deute.
Llavors, anticipen que el banc ha de pagar en t=2 una quantitat (1-)ns i que el banc no disposarà
de diners en t=2. Per tant, els dipositants intentaran treure els diners en t=1 i no esperaran fins
t=2, es produirà el que es denomina un pànic bancari. El banc en t=1 no disposa d'actius líquids.
Podrà liquidar els préstecs dels empresaris per un valor L, però amb pèrdues tan fortes que L<(1-
)ns. Al final, en t=1 tindrem:
Diners del quals disposa el banc: ns+L
Exigències de diners dels dipositants: ns+(1-)ns=ns
Veiem que ns+L<ns
, per la qual cosa el banc no podria pagar els seus dipositants.
Una mera creença que un banc no podrà fer front als seus compromisos, encara que no sigui
certa, pot ocasionar la fallida d'una entitat bancària. Veiem que és una institució que es basa en
la confiança dels dipositants. Si hi ha desconfiança, intenten retirar tots els diners alhora i el banc
no pot fer front als seus compromisos.
Com es resol aquest problema? A través de la regulació. La importància del sector bancari en una
economia justifica la regulació i el control de l'activitat dels bancs. En concret, veurem que la
regulació ha creat el fons de garantia de dipòsits (FGD), o el prestamista de darrera instància
(Banc Central ) per resoldre aquest problema… Tot i que aquestes solucions generen problemes
nous.
20
EXERCICIS
Exercici 1
1. La funció d'intermediació bancària consisteix a:

a) Cercar la contrapartida de les posicions ofertes i demandades a canvi d'una
comissió.
b) Adequar les necessitats de prestamistes i prestataris per mitjà de la
transformació de productes d'actiu en productes de passiu.
c) Adoptar posicions per compte propi beneficiant-se de les diferències entre el
preu al qual compren i el preu al qual vénen els actius.
d) Cotitzar permanentment preus de compra i de venda a fi de proporcionar
liquiditat i profunditat als mercats financers.
2. Les caixes d'estalvis són:
a) Societats anònimes sense ànim de lucre.
b) Societats limitades sense ànim de lucre i destinades a satisfer necessitats de
socis.
c) Fundacions públiques amb ànim de lucre.
d) Fundacions privades sense ànim de lucre.
3. Quina és la funció essencial d'un sistema financer?
a) Garantir una cotització permanentment de preus de compra i de venda d'actius
financers a fi de proporcionar liquiditat i profunditat als mercats financers.
b) Minimitzar el risc dels agents inversors amb el fi de minimitzar la pèrdua
agregada del sistema financer.
c) Garantir una eficaç assignació dels recursos financers.
d) Vetllar per la seguretat dels inversors perquè aquests no siguin objecte de fraus.
21
4. Indiqueu quina entitat pot captar dipòsits del públic:

a) SIP.
b) Fons de pensions.
c) Companyia d'assegurances.
d) Societat de garantia recíproca.
Exercici 2
Posem per cas un banc, com el descrit en el model de la secció 5, amb 1.000 dipositants
que disposen, cada un d'ells, d'un estalvi de 2.500 € i un conjunt d'empresaris que
necessiten 10.000 € per dur a terme el seu projecte d'inversió. Hi ha tres moments de
temps, t=0,1,2; i se sap que, únicament, el 30% dels dipositants necessita els diners en
t=1. Se us demana:
a) Nombre d'empresaris als quals, com a màxim, pot prestar el banc.
b) Flux de caixa mínim que ha de tenir un projecte d'un empresari per garantir que pot
retornar el principal i els interessos al banc. L'interès que aplica el banc és de r=10% i hi
ha uns costs de seguiment del préstec (monitoring) de 500 € per préstec supervisat.
c) Suposeu que no hi ha costs de seguiment del préstec, però hi ha una probabilitat del
5% que un empresari faci fallida. Calculeu el tipus d'interès que exigirà el banc per no
perdre amb l'operació.
22
SOLUCIONARI
Exercici 1
1. b. Les respostes a) c) i d) són incorrectes, perquè es refereixen a les funcions dels

brokers, dealers i creadors de mercat, respectivament.
2. d
3. c
4. a
Exercici 2
a)
—Diners que dipositen els estalviadors en el banc: n s=250 0 ∙10 0 0 =2.50 0 ∙ Μ
—Diners que ha de tornar el banc en t=1: 30% s/2.500.000 €=750.000 €.
—Diners disponible per prestar: 1.750.000 €.
—Nombre d'empresaris als quals pot prestar: 1750.000/10.000=175 empresaris.
b)
—Hi ha risc moral, b=500 €.
—L'empresari obté un flux de caixa K que, com a mínim, serà igual a:
K*=M(1+r)+b=10.000 (1+0.1)+500 = 11.500 €
c)
Hi ha probabilitat d'impagament. El banc exigirà un tipus d'interès r* amb un determinat
risc que obtingui els mateixos fluxos de caixa que si no hi hagués risc:
175(1-0.05)∙10.000(1+r*) = 175*10.000(1+0.1)
r*= 15.79%
23
RECURSOS
CUERVO, A. [et al.]. Manual del sistema financiero español. Barcelona: Editorial Ariel, 2012,
24ena edició.
GREENBAUM, S.; THAKOR, A. Contemporary Financial Intermediation. Amsterdam; Boston:
Elsevier Academic Press, 2007, 2a edició.
24

t1 Def

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

t1 Def

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Codi 21227

Grau en Administració i Direcció d'Empreses

L'objectiu d'aquest tema és introduir conceptes relacionats amb la intermediació

2.1. Unitats de despesa amb dèficit i unitats de despesa amb superàvit

2.2. Funcions d'un sistema financer

Hi ha un consens a l'hora d'atribuir com a funció essencial d'un sistema financer la de

2.3. La intermediació financera

UNIDADES DE GASTO CON RECURSOS FINANCIEROS UNIDADES DE GASTO CON

La meitat superior de la figura 1 representa la canalització de fons que es produeix de

Per tant, la intermediació financera exerceix una funció fonamental en l'economia, la de

3. La intermediació financera a Espanya

3.1. Classificació dels intermediaris financers a Espanya

Els intermediaris financers es classifiquen, principalment, en dos grans grups, institucions

ENTIDADES BANCARIAS ENTIDADES NO BANCARIAS

3.2. Institucions financeres no monetàries

3.3. Institucions financeres monetàries

3.3.1. Tipus d'entitats de crèdit a Espanya

4. Què és una entitat bancària? Quines funcions té?

4.2. Funcions dels bancs

5. Un model senzill de bancs i regulació3

5.1. Marc teòric i supòsits

t=0 t=1 t=2

5.2. Banc que presta i capta dipòsits al mateix temps

t=0 t=1 t=2

t=0 t=1 t=2

-(1-u)m empresaris paguen

1. La funció d'intermediació bancària consisteix a:

4. Indiqueu quina entitat pot captar dipòsits del públic:

1. b. Les respostes a) c) i d) són incorrectes, perquè es refereixen a les funcions dels

You might also like