ESCENA

MANACOR. Cal Metge

Hivern 1987
A la consulta de l’especialista, en Joan explica a la metgessa que té problemes d’insomni

Metgessa. Diu que fa molts d’anys que li costa dormir ?

Joan. Sí...

Metgessa. Veig al seu historial que ha tengut diversos episodis d’insomni, però la darrera visita
va ser ja fa més de quatre anys.

Joan. Sí, no havia tornat.

Metgessa. Durant aquests quatre anys ha dormit bé? S’ha trobat millor?

Joan. A dies.

Metgessa. Quants de dies seguits fa que no pot dormir bé?

Joan. No ho sé, no les he contats, un bon grapat.

Metgessa. Més d’una setmana?

Joan. Sí, més d’una setmana.

Metgessa. Dues setmanes?

Joan. ...sí....

Metgessa. Li costa conciliar la son o es dorm però es desperta a mitja nit?

Joan. ... les dues coses, depèn...

Metgessa. Quan es fica al llit se dorm?

Joan. ...de tot d’una no, no me va bé.

Metgessa. Entre que es fica al llit i agafa el son profund, quin temps passa? Una Hora? Dues?

Joan. És que el son profund no me va bé agafar-lo.

Metgessa. Però en qualque moment de la nit es deu dormir.

Joan. Sí, de vegades.

Metgessa. Hauria de ser més clar perquè si no, no puc fer cap diagnòstic.

Joan. És que jo no ho sé.

Metgessa. Anem a paoc a poc..., els matins es troba bé o se sent fatigat?

Joan. Una mica fatigat.

Metgessa. I els vespres, abans d’anar al llit, com se sent?

Joan. Cansat.

Metgessa. A quina hora sopa i què menja?

Joan. Sopam devers les vuit i quart o vuit i mitja. Jo no som molt menjador.

Metgessa. Però menja lleuger o més aviat pesant? Embotits, fregit...?

Joan. Poca cosa, a la meva dona no li agrada cuinar es vespres, diu que ja li basta fer es dinar.

Metgessa. I el llit com és? És un matalàs de llana,? O d’aquests més moderns d’escuma?

Joan. De llana, era de mon pare, el va fer fer quan es va casar.

Metgessa. I el fa tovar sovint? Li deman perquè és important que el matalàs sigui còmode i
també ferma, per a l’espatlla.

Joan. És un bon matalàs

Metgessa. I l’habitació, té finestra? Està ben ventilada?

Joan. Sí té un balcó i sa meva dona l’obri cada dia, és molt neta.

Metgessa. D’acord, a veure: de què fa feina?

Joan. Som picapedrer, oficial de primera.

Metgessa. Quina jornada fa?

Joan. De sol a sol, ara a s’hivern no feim tantes hores, a les cinc ja hem d’arreplegar perquè ben
aviat no se troben ses eines.

Metgessa. I comença?

Joan. Ara hi comencen a veure a devers les set.

Metgessa. I quants d’anys fa que fa feina?

Joan. An es dotze anys me llogaren a un hort, an es setze vaig començar a aprendre s’ofici i mai
m’he aturat de fer feina.

Metgessa. És del 1931, veig.

Joan. Si, ara en tenc cinquanta-sis.

Metgessa. Ja comencen a ser molts d’anys de fer feina.

Joan. A jo me va bé fer feina, quan en faig no sent res.

Metgessa. Hi ha qualque cosa que el preocupa?

Joan. No...

Metgessa. Com quedam? No diu que vol estar cansat perquè així no sent res?

Joan. Però no estic preocupat, només és que sent sa pudor.

Metgessa. Quina pudor?

Joan. Una olor forta, sobretot quan me fic al llit.

Metgessa. Sent una olor concreta quan es fica al llit?

Joan. ...sí...

Metgessa. Quin casta d’olor?

Joan. Enfitosa i fosca, com si haguessin tret es llençols de dins un pou negre. Ja fa cinquanta
anys que la sent. An es principi era pitjor, ara m’he acostumat, a més, ja no veig sa cara de ma
mare. ... Era un diumenge, ma mare m’havia posat la muda d’anar a missa, feia sol i calor,
encara que ja era ben entrat s’octubre, així que teníem ses finestres obertes. De cop vaig sentir
una olor molt forta i me vaig tapar es nas. Ma mare m’agafà sa mà i sortirem per anar a
l’església. Va ser quan vaig veure es fum, un fumeral espès i negre que s’aixecava cap el cel. Era
aquell fum que feia una sentor pudenta que s’aferrava an es cos i no me deixava alenar. Li vaig
demanar a ma mare què era allò que cremava i feia aquella pudor insuportable. Ella me va mirar
amb una expressió d’odi que jo no li havia vist mai : “Cremen rojos, fill meu, per això fa pudor de
porc”.