3.

La revolució de 1868
Liberals: Moviment polític que defensa un moviment parlamentari

-Moderats: Sector del moviment liberal de caire conservador (Dretes).  General Narváez

-Unionistes: Sector més centrista, creadors de la Unión Liberal (Partit polític espanyol de la
segona meitat del segle XIX fundat per Leopoldo O’Donnell l’any 1858. Estaven integrats per
moderats i progressistes temperats)  General Serrano

-Progressistes: Sector del moviment liberal més d’esquerres.  General Prim

Abans de la revolució el règim liberal a Espanya era molt limitat. El sufragi a Espanya estava
molt restringit, mentre que el poder únicament residia en dues institucions; la reina, que no
sabia ser imparcial i afavoria als moderats, i l’exèrcit, que decantava en tot moment la balança
del poder

3.1. La revolució de setembre de 1868

Coneguda com La Gloriosa, va estar promoguda pels unionistes i els progressistes i va contar
amb un suport militar i popular important. Va començar el 18 de setembre de 1868 a Cadis, on
Topete va organitzar un cop d’estat contra Isabel II que es va anar estenent per tota Espanya.
De manera paral·lela, a ciutats on els demòcrates i els progressistes tenien influència
s’organitzaven juntes revolucionàries, on les classes populars i la petita i mitjana burgesia,
donaven suport al cop d’estat creant governs alternatius. Reclamaven fer fora a la reina i
instaurar un règim democràtic a Espanya.

Una de les juntes revolucionàries més actives era la de Barcelona, on es demanava l’abolició
dels impostos de consums (Impostos en els aliments) i la supressió de les quintes (Mode
d’escollir qui anava a l’exèrcit, essent un de cada cinc persones, però que si tenies diners
podies evitar pagant una quantitat determinada).

El 29 de setembre, la monarquia va ser derrotada a Alcolea per l’unionista Francisco Serrano i

la reina es va haver d’exiliar.

3.2. Característiques del Sexenni Democràtic

Amb la caiguda dels borbons va iniciar el Sexenni Democràtic o Revolucionari (1868-1874). La
forta participació popular sobretot en les ciutats i la creixent importància del republicanisme
van conferir a aquesta etapa uns trets molt més radicals, avalada pel seu caràcter rupturista i
l’establiment d’un règim amb moltes llibertats, entre les quals es trobava el sufragi universal
masculí. Va permetre la discussió sobre l’organització política i administrativa de l’estat.

3.3. Constitució de 1869

Es va aconseguir un govern provisional format per unionistes i progressistes encapçalat pel
general Serrano, on el general Prim era ministre de guerra. Es van dissoldre les juntes i
organitzar unes eleccions a Corts constituents amb sufragi universal masculí al gener de 1869,
guanyant el Partit Progressista de Prim.
El 6 de juny es va elaborar una nova constitució a les Corts, on Espanya es convertia en una
monarquia constitucional, democràtica i parlamentària. La constitució reconeixia la sobirania
nacional i establia una àmplia declaració de drets de l’individu entre els quals, per primera
vegada, establia la llibertat de culte, tot i que el catolicisme va continuar essent la religió
oficial. També es va establir el sufragi universal masculí per als majors de 25 anys.

Com que l’Estat era un regne, calia trobar un príncep europeu que es fes càrrec de la corona
espanyola. Provisionalment, Prim es va convertir en president del govern i Serrano va ser
anomenat regent. El príncep escollit havia de ser catòlic, estar disposat a acceptar les lleis de la
democràcia parlamentària i tenir el vistiplau de França i Prússia per a l’equilibri estratègic
europeu. L’escollit va ser Amadeu de Savoia, príncep d’origen italià.

4. La monarquia democràtica

4.1. El regnat d’Amadeu I

Amadeu I va arribar a Espanya els darrers dies de 1870. Les forces polítiques que li donaven
suport estaven molt dividides, mentre que els carlistes, monàrquics isabelins i republicans
conspiraven per a que no arribés al tro i per aconseguir el triomf dels seus programes polítics.
També va coincidir amb l’assassinat de Prim, el seu màxim defensor.

Ell es va esforçar per a complir el seu paper constitucional, intentant establir un sistema
bipartidista format pel partit constitucional de Sagasta (Antics unionistes i sectors més
conservadors del progressisme) i el partit radical de Ruiz Zorrilla (Progressistes i demòcrates).
Aquest sistema governamental no va acabar de cristal·litzar i era inestable, ja que es van
produir 3 eleccions generals i sis governs en 2 anys.

4.2. Tercera Guerra Carlina

Des de que va caure Isabel II, el carlisme s’havia reorganitzat, obrint periòdics, casinos i centres
arreu d’Espanya, així com organitzant molts actes propagandístics polítics. Després de tres
anys de revoltes fracassades, l’alçament carlí es va produir definitivament la primavera de
1872. Carles VII, en un manifest, va prometre a Catalunya, Aragó i València (Antics territoris de
la corona d’Aragó) el retorn al sistema polític que Felip V va abolir.

La guerra, cruel com l’anterior, es va dur a terme a Navarra, el País Basc, l’interior de Catalunya
i el país valencià i part d’Aragó. La proclamació de la primera República va fer que sectors
conservadors donessin suport momentani al carlisme, fet que va produir que durant uns
quants mesos la victòria carlina semblés una realitat El retorn de la monarquia borbònica va
derrotar definitivament el carlisme l’any 1876.

4.3. L’oposició republicana

Després de començar el Sexenni, es va trencar el partit demòcrata, i la major part d’aquests
van formar el Partit democràtic Republicà Federal, dirigit per Francesc Pi i Margall i format
per petits burgesos i classes populars. Es caracteritzaven per la seva radicalitat i la defensa de
la descentralització de l’Estat (organització similar als Estats Units), la laïcitat, l’abolició de
quintes i consums i el seu ideal era formar una societat de petits i mitjans propietaris. Aquest
partit tenia dos problemes greus: D’una banda, les seves bases es trobaven instaurades a les
ciutats del litoral mediterrani, especialment a Catalunya. D’altra banda, es trobava dividit per
dos grups; els benèvols, que volien establir l’Estat federal sense posar en dubte l’existència
d’Espanya i des del poder, i els intransigents, que volien establir-lo a partir de la insurrecció i
les decisions sobiranes de cada regió.

4.4. La fi de la monarquia espanyola

Com que la situació cada cop era més crítica (Desavinences dins dels partits que donaven
suport al Règim democràtic, crisi econòmica, guerra carlina i d’independència cubana que va
començar a finals de 1868) i el rei no tenia suport dels militars ni del poble, Amadeu I va
abdicar l’11 de febrer de 1873. El mateix dia, el Senat i el Congrés van proclamar la República
espanyola per àmplia majoria.

5. La primera República (febrer 1873- gener 1874)

5.1. La república unitària (febrer-maig)

Es va instituir un govern de coalició entre membres del partit Radical i republicans federals, on
Estanislau Figueras era el president. Tenia un caràcter unitari i mantenia l’estructura de
l’Estat tal com havia estat fins al moment. Els nous governants s’esforçaven per donar una
imatge de moderació, però els federals intransigents van organitzar juntes revolucionàries i a
Andalusia els jornalers van ocupar alguns latifundis. A Catalunya els federals intransigents van
intentar proclamar d’Estat català dins de la república federal espanyola. L’entesa entre
republicans federals i els radicals es va trencar i el nou gabinet exclusivament de republicans
federals va convocar eleccions al maig.

5.2. La república federal

El govern va baixar d’edat de vot als 21 anys per incentivar la participació electoral, però
encara i així van aconseguir una del 35%. Va guanyar el partit federal aclapadorament, tot i
que no representava la seva victòria, ja que els altres partits no es van presentar
(retraimineto) com a protesta contra aquest partit.

Es va proclamar la República Federal i Pi i Margall va ser escollit president. Un dels objectius

era redactar una nova constitució per a Espanya (Constitució de 1873), però el treball va ser
molt complex per la divisió entre benèvols i intransigents. Mai va acabar essent aprovada i
organitzava a Espanya en 17 estats federats i fixava la separació definitiva entre l’església i
l’estat (Societat laica), fet que va provocar l’oposició de l’esglèsia catòlica. L’obra del govern
republicà va ser escassa per la gran conflictivitat política, i les iniciatives legislatives més
importants van ser la discussió d’algunes lleis com la regulació del treball infantil (no es va
aprovar)

5.3 El cantonalisme
La proclamació de la república va reviure la guerra carlina, que tenia el suport dels
conservadors. La insurrecció independentista cubana continuava. A l’estiu de 1873, a
Andalusia, Múrcia i el País Valencià es van produir aixecaments dels republicans federals més
intransigents (radicals), conegut com el moviment cantonal. Volien establir la federació
espanyola ‘’des de baix’’. Hi van participar intel·lectuals, obrers, polítics i estudiants, entre
d’altres. A Catalunya el moviment no va tenir incidència perquè els carlins ocupaven gran part
del territori interior. El moviment es va convertir en una guerra civil i Pi i Margall va dimitir
(juny-juliol).

Va ser substituït per Nicolás Salmerón qui va iniciar una nova orientació política. Volia restablir
l’ordre públic i l’autoritat del govern central intentant apropar-se als conservadors, que
s’havien mantingut al marge. Va acabar dimitint perquè no volia aplicar la pena de mort (juliol-
setembre) i substituït per Emilio Castelar, qui representava el sector més conservador del
republicanisme.

5.4. La fi de la primera República

El govern de Castelar es resumia en ordre, autoritat i govern. Per fer front a la situació, les
Corts van atorgar a Castelar poders quasi dictatorials durant 3 mesos. Va ordenar a l’exèrcit
acabar amb els cantonalistes, que van anar caient en poques setmanes. El darrer, el Cantó de
Cartagena, va caure al gener de 1874.

Les Corts van desautoritzar la gestió a Castelar (setembre-gener 1874), que va ocasionar un
cop d’estat conservador del general Pavía (3 de gener de 1874) que va posar fi a la República
federal. Aquest va cedir el poder al general Serrano, últim president de la República federal
que va passar a ser unitària, que va governar de manera dictatorial contra el federalisme
intransigent i l’obrerisme organitzat fins desembre de 1874. (gener-desembre)

Els monàrquics i el seu cap, Cánovas del Castillo, van aconseguir que Isabel II abdiqués a favor
del seu fill, el príncep Alfons, fent que el 29 de desembre de 1874 a Sagunt, el general Martínez
Campos va proclamar a Alfons rei d’Espanya sense resistència, iniciant la Restauració.

6. El desenvolupament del moviment obrer

6.1. Associacions obreres abans de 1868
Abans de la revolució de 1868, els obrers buscaven manifestacions de caràcter reformista,
buscaven millores en les condicions de treball. Les primeres manifestacions obreres tenien un
caràcter ludista (Destrucció de la maquinària), com la destrucció de les màquines de vapor de
la fàbrica Bonaplata l’any 1835. Les primeres societats obreres van aparèixer a Barcelona,
essent la primera l’any 1840 coneguda com a Associació de Protecció Mútua de Teixidors de
Cotó, i actuava com a societat de socors mutus (ajudar a obrers associats en vaga o malalts),
així com millorar els salaris i condicions de treball. L’any 1841 es va fundar una federació de
les diferents societats obreres barcelonistes.

Les bullangues de 1842 i 1843 (Revoltes populars) i l’oposició dels patrons a les associacions
obreres van fer que el govern les prohibís al 1843. Fins l’any 1868, el moviment va ser clandestí
i es va vincular amb els progressistes radicals, demòcrates i republicans. Les activitats de les
societats obreres depenien de les fluctuacions polítiques del període (de qui governava),
reprimides pels moderats i tolerades pels progressistes. Es van generar altres classes
d’organitzacions, com els Cors de Clavé l’any 1845 (estímul musical i cultural per a molts
treballadors). Els ateneus i les escoles obreres (alfabetitzar els treballadors) i la popular premsa
obrera.

6.2. La primera Internacional; Socialisme i anarquisme

El 28 de setembre de 1864 es va fundar a Londres l’Associació Internacional de Treballadors
per coordinar les accions del moviment obrer europeu. Convivien dues ideologies
revolucionàries; els seguidors de Marx (socialistes) i els seguidors de Bakunin (anarquistes).
Tenien un mateix objectiu: destruir la societat capitalista i assolir la igualtat. El mitjà en canvi
era diferent; els marxistes defensaven la creació d’un partit polític que amb una revolució
instaurés la dictadura del proletariat, que havia de suprimir les classes socials per a fer
desaparèixer l’estat. En canvi, els anarquistes no volien participar en la política i volien
preservar la llibertat individual i defensaven accions subversives contra la societat burgesa, així
com una insurrecció que abolís les classes i l’Estat des d’un principi. Les diferències van
provocar la expulsió dels bakunistes de la AIT al congrés de la Haia (1872).

6.3. Moviment obrer durant el Sexenni democràtic

Gràcies a la Revolució de Setembre de 1868 els sindicats obrers es van poder reorganitzar i
donar suport al partit federal. A finals d’octubre de 1868 Giuseppe Fanelli, enviat per Bakunin,
es va traslladar a Espanya i va fundar a Madrid el primer nucli espanyol de la Internacional,
que poc després va fer a Barcelona. Va permetre la vinculació dels moviments obrers
espanyols i catalans amb els internacionals, fet que es va accentuar perquè els governs sorgits
de la revolució no milloraven les condicions de vida dels obrers.

A finals de 1869 es va construir les Tres classes de Vapor, un important sindicat de Caire
reformista que volia aconseguir millores laborals i salarials. El juny de 1870 es va reunir a
Barcelona el primer congrés obrer espanyol, format per obrers catalans en la seva majoria. Va
néixer la Federació Regional Espanyola de la AIT, on es van imposar les tesi anarquistes, que
eren majoritàries a Catalunya i Andalusia. A Madrid va arrelar un grup marxista encapçalat per
Pablo Iglesias, però van ser expulsats de la federació regional en el juny i desembre de 1872.
La proclamació de la primera República va crear grans expectatives, però la lentitud de les
reformes van radicalitzar les posicions d’alguns sectors del moviment obrer espanyol. Van
intentar un intent de revolució social a Alcoi (juliol de 1873), on tenia la seu la Federació
Regional, però van ser vençuts. Finalment, després del cop d’Estat de Pavía, qualsevol
manifestació obrera es va veure reprimida i van haver de passar a la clandestinitat.

1. La restauració Borbònica

1.1. El retorn dels borbons

Els monàrquics borbònics van aconseguir l’abdicació de la reina Isabel II i presentar la
monarquia com a única escapatòria possible. El príncep Alfons, per consell de Cánovas, va anar
a estudiar a Sandhurst amb l’objectiu d’educar-se en un ambient castrense (militar) i
familiaritzar-se amb el funcionalment del sistema polític britànic, estable i admirat a tot arreu.

Des de l’acadèmia, l’1 de desembre de 1874 Alfons va fer públic un manifest on es

comprometia a exercir la monarquia de manera conciliatòria i liberal. Tot i que Cànovas volia
instaurar la monarquia de manera pacífica i amb el recolzament de l’opinió pública, el general
Campos va precipitar les coses proclamant Alfons rei d’Espanya. Alfons XII va desembarcar a
Barcelona el 9 de gener de 1875 amb l’entusiasme popular.

El nou règim va aconseguir dos èxits importants; l’acabament de la guerra carlina l’any 1876
amb la derrota dels carlins i la pacificació de l’illa de Cuba amb la Pau de Zanjón l’any 1878.

1.2. Les bases del sistema canovista

Els suports fonamentals de la Restauració eren els terratinents cerealistes castellans i
andalusos, les burgesies catalanes i basques i l’església, degut a que el retorn de la monarquia
allunyava el perill d’una possible revolució. Com que Cànovas sabia que no es podia tornar a la
monarquia d’abans de 1868 com si res, calia redactar una nova constitució que incorporés
alguns dels principis aconseguits durant el Sexenni Democràtic per tal d’aconseguir l’adhesió
de molts polítics i sectors socials que havien recolzat a Amadeu I.

1.3. La Constitució de 1876

El sistema polític de la Restauració es basava en la Constitució de 1876, que era una síntesi
entre la de 1845 i 1869. Reconeixia moltes de les llibertats de la constitució de 1869, però el
seu abast real depenia de lleis posteriors que podien ser més o menys restrictives segons els
conservadors o liberals. Es tornava al concepte de sobirania compartida de 1845, on el rei
tenia molt protagonisme en el joc polític. El poder legislatiu requeia en les Corts, que eren
formades pel Senat i el Congrés de Diputats. El congrés era format per 1 diputat per 50.000
habitants, sense concretar el mètode d’elecció. En un primer moment, el sufragi era censatari
(restringit als més rics), però al 1890 es va aprovar el sufragi universal masculí.
No va reconèixer una llibertat de culte, tot i que hi havia tolerància envers les altres religions
que es podien practicar de manera privada.

Un dels grans mèrits de Cànovas va ser construir un sistema polític de base social civil on els
militars perdien el seu protagonisme, tot i que continuaven exercint una forta influència.

1.4. El torn pacífic

El sistema canovita constava de l’existència de dos partits dinàstics que donaven suport al rei i
monopolitzaven la vida política; el conservador i el liberal. Aquests s’alternaven en el govern
de l’Estat (torn pacífic). El monarca era l’encarregat de decidir quan s’havia de produir el relleu.

El partit conservador estava liderat per Cànovas, (format per antics moderats i molts
unionistes) i gaudia d’una base de terratinents, alta burgesia industrial i jerarquia catòlica. Era
favorable al proteccionisme econòmic i al catolicisme. El partit liberal, en canvi, estava dirigit
per Sagasta i es nodria d’antics progressistes i demòcrates, així com petits i mitjans burgesos i
sectors professionals que defensaven el lliurecanvisme i la llibertat religiosa. Amb la mort
repentina d’Alfons XII l’any 1885 van confirmar l’alternança pacífica en el pacte d’El Pardo que
es va mantenir al llarg de la regència de Maria Cristina d’Àustria, vídua d’Alfons XII (1885-
1902).

2. El funcionament del sistema polític

2.1. Un règim parlamentari falsejat

De deu eleccions dutes a terme, sis les van guanyar els conservadors i quatre els liberals, fent
que l’alternança durés molts anys. A diferència que a Anglaterra, aquesta alternança no era
fruit de la lliure decisió dels ciutadans, ja que el sistema electoral de la Restauració invertia els
termes propis d’un autèntic règim parlamentari. En aquest, el guanyador de les eleccions rep
del monarca l’encàrrec de formar govern. En la pràctica, la minoria parlamentària governava
quan la majoria havia perdut la confiança del rei o d’un sector important de la cambra. En
aquest moment, el nou president dissolia les Corts i convocava unes eleccions que guanyava
fàcilment. L’alternança existia, però la voluntat popular se supeditava al color de l’executiu.

2.2. El sistema de falsificació de les eleccions

El sufragi a Espanya estava pervertit i el falsejament del sistema electoral era una realitat
institucionalitzada que el partit confinat a l’oposició acceptava, esperant que canviés la
situació. Aquesta perversió s’estructurava a partir dels cacics locals i el ministeri de
governació.

El ministre de Governació era l’encarregat d’elaborar l’encasillado (llista dels diputats escollits
en cada circumscripció electoral), deixant-ne alguns llocs per a diputats del partit de l’oposició i
assegurant una àmplia majoria. Sovint passava que els diputats no provenien ni havien estat
mai en la circumscripció per la qual havien estat escollits, aquests eren els diputats bressol o
cuneros.

Les ordres del ministeri eren seguides amb diligència i dutes a terme a cada província pels
governadors civils. Les tupinades o trampes electorals incloïen totes les fases del procés, com
engrandir l’elaboració del cens amb un gran nombre de difunts, on el dia de les eleccions
alguns funcionaris votaven en nom seu, o afegir grapats de vots o falsejar els recomptes,
activitat sovint repetida en les juntes electorals.

També cal destacar el caciquisme. Els cacics eren individus rics i poderosos que tenien la
capacitat d’influir en el vot d’altres persones, ja que bona part de la població estava
supeditada als seus interessos i si no votaven el que ells volien els podien deixar sense feina o
complicar tràmits administratius. On apareixia el rebuig organitzat, les partides de la porra
(coacció violenta) s’encarregaven de tornar les coses al seu lloc. Aquest fenomen va ser menys
comú en les grans ciutats i habitual en les àrees rurals. Aquestes pràctiques recolzaven
l’abstencionisme de prop del 80% de ciutadans, explicat per l’apatia de la població i el
descendís de les forces d’oposició. Les falsificacions en els vots eren afavorides perquè el 75%
de la població era analfabeta.

2.3. Les forces polítiques d’oposició

L’any 1881 Sagasta va legalitzar tots els partits polítics, fent que es poguessin presentar a les
eleccions. Com que hi havia els cacics locals, però, els seus resultats eren molt precaris.

A l’esquerra política hi havia el republicanisme, que es trobava fracturada en petits partits.

Aquests reclamaven la república com a forma de govern, l’estat laic i el sufragi universal
maculí. Els més importants eren el progressista, encapçalat per Ruiz Zorrilla, el centralista, de
Salmerón i el federal, liderat per Pi i Margall, que era el més ben organitzat i arrelat
especialment a Catalunya, on va derivar al catalanisme. Finalment també hi havia el Partit
Possibilista d’Emilio Castelar que es va acabar integrant al partit liberal.

Més a l’esquerra hi havia el PSOE dirigit per Pablo Iglesias, d’ideologia marxista i amb una
implantació limitada a Madrid i Astúries.

A l’extrema dreta hi havia el carlisme, que encara conservava una forta presència a Navarra,
zones del País Basc i Catalunya interior majoritàriament tot i la derrota de 1876. L’any 1888 es
va separar quan Cándido Nocedal va formar el Partit Integrista, caracteritzat per
l’ultracatolicisme i el tradicionalisme.

També hi havia moviments regionalistes i nacionalistes que aspiraven a aconseguir el

reconeixement de la seva identitat cultural i un cert nivell d’autogovern. Aquests eren el
catalanisme, el Partit Nacionalista Basc creat per Sabino de Arana (1895) i el galleguisme.

3. L’obrerisme

3.1. Evolució del sindicalisme anarquista

Entre els anys 1874 i 1881 el moviment obrer espanyol va conèixer un període de
clandestinitat. L’any 1881, amb la política permissiva de Sagasta la situació va canviar. El
setembre d’aquest any es va celebrar un congrés a Barcelona que va donar lloc a la Federació
dels Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), que va dur a terme una acció sindicalista
moderada i va créixer en implantació. L’any 1890 es va celebrar per primera vegada la diada
del Primer de Maig, amb manifestacions pacífiques que reclamaven la jornada laboral de 8
hores. En aquells anys es van originar dues tendències que dividien l’anarquisme a escala
internacional. D’una banda, els anarcocol·lectivistes de Bakunin destacaven l’acció sindical de
manera moderada. En canvi, els anarcocomunistes de Kropotkin i Enrico Malatesta eren
favorables a l’acció terrorista per transformar la societat. Aquestes últimes tesi es van imposar
entre l’any 1890 i 1897.

3.2. Violència social

En els anys 80 havia aparegut a Andalusia un terrorisme rural d’inspiració anarquista contra
les collites i propietats dels terratinents. L’any 1883 va tenir lloc el procés de la Mano Negra,
que va jutjar a uns camperols d’haver comés assassinats sense gaires proves. El 1892 es va
organitzar l’assalt d’uns 500 jornalers a Jerez de la Frontera per alliberar a uns anarquistes
empresonats, que va fracassar, van haver tres morts i va tenir nombroses detencions.

A Catalunya continuava existint un sector anarquista que rebutjava la violència, però es va

anar imposant l’estratègia terrorista, anomenada propaganda pel fet. L’any 1893 a Barcelona
es van produir 14 atemptats amb bomba, dels quals un va ser contra el general Martínez
Campos, capità general de Catalunya per l’anarquista Paulí Pallàs, que va ser executat 15 dies
després. El 7 de novembre Santiago Salvador va llençar des del cinquè pis del Liceu dues
bombes que van matar 25 persones.

El juny de 1896 el terrorisme anarquista va atemptar contra la processó de Corpus a

Barcelona, que va causar 6 morts i 42 ferits i va fer que es desencadenés una repressió
indiscriminada contra els nuclis obreristes organitzats, i el sindicalisme anarquista fou gairebé
desarticulat. El Procés de Montjuïc, que va dictar 5 penes de mort i 20 penes de presó, va ser
molt criticat pels intel·lectuals progressistes de tot Europa a causa de les greus irregularitats
jurídiques. En aquest context, l’agost de 1897 Angiolillo, un anarquista italià, va assassinar a
Cánovas del Castillo, aleshores cap del govern.

3.3. Evolució del socialisme

El 1879 els marxistes van construir l’Agrupació Socialista Madrilenya, encara il·legal, essent el
seu representant Pablo Iglesias. L’obertura progressiva del Règim va permetre la publicació
legal del setmanari El Socialista i la creació de diverses federacions locals. Aquest va ser el nucli
i predecessor del PSOE, format l’agost de 1888 a Barcelona juntament amb la Unió general de
Treballadors (UGT) i coincidint amb l’Exposició Universal. El PSOE, partit marxista i partidari de
l’acció política, va assolir una certa implantació en els medis obrers de Valladolid, Madrid, el
País Basc, Astúries i València. L’any 1905 ja era present a 50 ajuntaments, i la primera acta de
diputat va la aconseguir Pablo Iglesias l’any 1910. L’obrerisme marxista va tenir poca presència
a Catalunya, per això el PSOE i l’UGT van desplaçar les seves direccions a Madrid.
4. El conflicte colonial
A finals del segle XIX les principals potències europees (Entre els quals no estava Espanya) van
dur a terme una gran expansió colonial. Espanya encara conservava les restes de l’imperi
construït entre els segles XVI i XVII. Però la feblesa econòmica, política i militar d’Espanya van
fer que les potències es volguessin repartir les colònies espanyoles, fet que quasi comporta
una guerra entre Espanya i Alemanya per les illes Carolines

4.1. La guerra de Cuba i Filipines

A Cuba la sobirania espanyola era molt discutida. L’any 1868 ja es va produir la primera guerra
d’independència cubana que va acabar amb la pau de Zanjón 10 anys més tard. Al no complir
amb el programa de reformes de l’illa (que concedia la seva autonomia), la forta política
aranzelària, la corrupció de l’administració colonial i la producció sucrera i prosperitat de l’illa
(juntament amb l’interès dels Estats Units) van suposar l’inici de la revolta secessionista
(separatista) i de la darrera i definitiva guerra d’independència cubana l’any 1895.

El moviment independentista, liderat per José Martí, Máximo Gómez i Antonio Macero, va
tenir el suport dels camperols de la zona oriental de l’illa. Les tropes espanyoles van intentar
aïllar els insurrectes i evitar que creuessin a la part occidental de l’illa sense èxit. L’enviament
de 200.000 soldats i els mètodes aplicats pel general Weyler, que consistien en l’establiment
de trochas (fortificacions que dividien l’illa en tres parts per evitar que els camperols poguessin
comunicar-se amb els revolucionaris), l’establiment de camps de concentració i una política
repressiva van comportar la mort per inanició de milers de camperols pobres. Aquests
mètodes no van fer res més que radicalitzar el moviment i desprestigiar Espanya davant de
l’opinió pública nord-americana. Finalment, al novembre de 1897 el govern de Sagasta va
atorgar l’autonomia a Cuba, però va ser massa tard.

Paral·lelament, l’any 1896 es va produir un moviment independentista a les illes Filipines

encapçalat per Emilio Aguinaldo que van aconseguir sufocar parcialment l’any vinent.

4.2. La guerra hispanoamericana

Després de la guerra civil (1865), els Estats units van créixer econòmicament i industrialment.
Degut a la proximitat amb Cuba i Puerto Rico, la futura obertura del canal de Panamà i,
sobretot, la important presència de capitals nord-americans en l’economia de les dos illes era
previsible la intervenció d’Estats Units en el conflicte, on vaixells que portaven propaganda i
armes sortien dels seus ports de manera clandestina. Els nacionalistes cubans van trobar refugi
als Estats Units.

Les relacions entre Espanya i Estats Units cada cop eren més tenses, i la guerra va estar
provocada per la misteriosa explosió del vaixell nord americà Maine al port de l’Havana el
febrer de 1898 (Recentment s’ha descobert que va ser degut a una deflagració accidental).
Aquesta va estar atribuïda als espanyols. Aquest fet, juntament amb una forta campanya de
premsa favorable a la guerra, van provocar que Estats Units, sota la presidència de William
McKinley, declarés la guerra a Espanya el 25 d’abril de 1898.
A Espanya tota l’opinió pública manipulada pels mitjans de comunicació es trobava a favor de
la guerra, menys els catalanistes, els republicans federals i els socialistes, ja que eren
conscients de la superioritat militar dels EUA i ho van manifestar públicament.

La guerra va ser breu. L’1 de maig a Cavite (Filipines), la flota nord-americana va destruir
gairebé sense pèrdues tots els vaixells espanyols de la flota del Pacífic. Unes setmanes més
tard, els americans bombardejaven San Juan de Puerto Rico i el 22 de juny els americans
desembarcaven a Cuba. El 3 de juliol van enfonsar l’esquadra espanyola de l’Atlàntic a
Santiago de Cuba. El 25 de juliol van desembarcar a Puerto Rico i, finalment, el 14 d’agost van
ocupar Manila, que va significar el final de la guerra

5. Les conseqüències del ‘’desastre’’

Van ser molt greus per a Espanya i es van perllongar durant molts anys, per aquest motiu la
guerra és considerava com a ‘’El desastre’’

5.1. El Cost humà

El govern espanyol va abocar una gran quantitat de recursos econòmics i tropes en la guerra:
200.000 soldats a Cuba, 25.000 a Filipines i 4.500 a Puerto Rico. Els soldats eren de classe
humil degut a que existien les quintes. Van haver 50.000 morts, la majoria d’ells per malalties
tropicals.

5.2. L’impacte econòmic de la guerra

-L’Estat va emetre una gran quantitat de deute públic que es va acabar pagant al llarg dels
anys. Per aquest motiu, Villaverde va imposar un increment dels impostos amb l’objectiu
d’augmentar els ingressos de l’Estat, que va provocar una forta oposició a Catalunya i el
tancament de caixes.

-La derrota va significar per a Espanya la pèrdua del mercat colonial, fent que les mercaderies
espanyoles no tinguessin avantatges fiscals per la seva exportació a les antigues colònies.

-La repatriació dels capitals va suposar que els espanyols venguessin els seus negocis a l’illa i
tornessin a Espanya, de manera que hi van arribar milers de milions de pessetes que es van
poder invertir en la banca i les empreses, revitalitzant l’economia espanyola.

5.3. Conseqüències polítiques

-La derrota va significar la pèrdua de l’imperi colonial espanyol. Al tractat de París (10 de
desembre de 1898) Espanya reconeixia l’independència de Cuba i cedia a Estats Units les illes
de Guam, Puerto Rico i Filipines. Va vendre a Alemanya per 25 milions de pessetes les
escorrialles de l’imperi del Pacífic l’any 1899.
-Va significar la conversió d’Espanya en una potència de segon ordre que no podia influir en els
grans temes de política global. Un exemple de país decadent i moribund.

-La pèrdua de les colònies va significar una greu crisi política i va posar en evidència la
funcionalitat irregular del sistema parlamentari espanyol amb uns polítics ineptes.

5.4. El regeneracionisme
El fracàs del Sexenni Democràtic va afectar a alguns grups intel·lectuals que s’adonaven de la
decadència d’Espanya en el camp econòmic, social i de les idees. Alguns d’aquests van fundar
la Institución Libre de Enseñanza (1876), des de la qual van defensar la introducció de nous
mètodes pedagògics.

La derrota i humiliació militar va evidenciar per als intel·lectuals l’estat d’endarreriment en què
es trobava Espanya i la necessitat d’introduir modificacions radicals de tot tipus en el govern
de l’Estat.

Les paraules més repetides van estar regeneració i regeneracionisme, mot per designar el
moviment polític reformista que defensava la reforma de l’Estat, el foment de la riquesa, la
modernització del país, l’oblit de les glòries del passat i la moralització de la seva gestió
pública. Els intel·lectuals de la generació del 98 van ser un dels grups més coneguts d’aquest
corrent.

Un dels que més va denunciar l’estat de decadència d’Espanya va ser l’aragonès Joaquín Costa
en la seva obra Oligarquía y caciquismo, la qual aconseguí un gran ressò. La regeneració
d’Espanya havia de començar en la primària, ja que la major part de la població era analfabeta.

Aquest moviment va assolir pocs resultats pràctics. Un d’ells va ser la creació del Ministeri
d’Institució Pública l’any 1900. Posava de manifest que l’educació no havia estat prioritària per
als governs fins aleshores.

A Catalunya el ‘’desastre’’ va tenir repercussions immediates en la vida política. El

catalanisme, que havia criticat la guerra abans de que succeís, va sortir molt reforçat de la crisi
del 98. Es va iniciar un procés que va conduir a la lliga regionalista (1901)

6. Els orígens del catalanisme polític

6.1. Factors que van conduir a l’aparició del catalanisme

Durant la primera meitat del segle XIX a Catalunya es va arrelar un sentiment d’identitat que
va donar lloc a l’aparició del catalanisme polític, una reivindicació de l’autogovern de
Catalunya en el si de l’Estat espanyol. En la seva configuració van confluir reivindicacions
polítiques i culturals, precedides pel corrent literari de la Renaixença (Moviment cultural que
reivindicava la llengua catalana com a llengua de cultura, i que s’utilitzés en les escoles com a
llengua oficial i en la literatura com a llengua literària), realitats econòmiques i socials
diferenciades i actituds polítiques pròpies.

La progressiva industrialització va eixamplar les diferències socials i polítiques entre Catalunya i

Espanya, degut a que Catalunya vivia un procés creixent d’urbanització i iniciava un nou model
social. La resta d’Espanya mantenia les característiques pròpies d’una societat agrària.

Els interessos de la indústria catalana defensaven la instauració d’una política proteccionista

que defensés la producció pròpia imposant forts aranzels als productes estrangers, sobretot
als teixits britànics. En canvi, la burgesia espanyola, amb interessos agraris, comercials i
financers, defensava el lliurecanvisme. La política lliurecanvista exercida fins 1891 va ser motiu
de conflicte permanent. La reivindicació proteccionista va aplegar a Catalunya tots els grups
socials.

En la configuració del catalanisme també hi van influir unes actituds polítiques pròpies de
Catalunya. Tant el carlisme com el liberalisme democràtic dels federals van criticar el
centralisme dels diversos governs des de la mort de Ferran VII. Els carlins havien promès el
retorn als antics furs de Catalunya, mentre que els federals van defensar una organització
descentralitzada de l’Estat.

6.2. Opcions ideològiques del primer catalanisme

Durant el Sexenni democràtic van aparèixer les primeres formulacions al catalanisme polític,
però no va ser fins la Restauració que el catalanisme va prendre una expressió política.
Primerament va ser un sentiment minoritari, un moviment de classes mitjanes amb escassa
presència entre la burgesia industrial, els obrers i els grans propietaris. No va ser fins el
començament del segle XX que es va convertir en un moviment interclassista. Van confluir 3
sectors ben diferents:

-Republicanisme federal del catalanisme progressista: El fracàs de la primera República va

obligar als Republicans Federals a iniciar un amarg debat intern. Valentí Almirall se’n va
separar i va reconduir el federalisme cap a uns postulats pròpiament catalanistes. Des de 1878,
Almirall va reivindicar un Estat català no pas com a model teòric (tal com havia fet Pi i Margall),
sinó com a exigència pròpia de la realitat nacional de Catalunya (particularisme): Segons
Almirall, Catalunya havia de tenir un Estat propi no sol perquè el federalisme era la millor
forma de govern, sinó perquè Catalunya era una realitat històrica i cultural i tenia dret al seu
propi autogovern. En el seu llibre Lo catalanisme (1886) defensa un catalanisme democràtic i
laic. Va fundar el primer diari en llengua catalana, el Diari Català (1879-1881) i també el centre
Català, la primera associació política catalanista.

-Tradicionalisme catòlic del catalanisme conservador (Vigatanisme): Amb la Restauració,

alguns sectors eclesiàstics van evolucionar del carlisme al catalanisme. El canonge Jaume
Collell, el poeta Jacint Verdaguer i el futur bisbe de Vic Josep Torras i Bages van considerar
indestriables catalanisme i catolicisme (Catalunya serà cristiana o no serà). Aquestes idees van
ser desenvolupades per Torras i Bages a l’obra La tradició catalana (1892), i van tenir una
àmplia difusió a través de la revista vigatana La Veu del Montserrat (1878). Defensaven
l’autonomia, la religió, la monarquia i l’organització tradicional de la família. Aquest grup es va
haver d’enfrontar a la jerarquia de l’església, plenament espanyolitzada i integrista.

-El catalanisme romàntic dels Jocs Florals: Són un nucli d’intel·lectuals liderats pel poeta i
dramaturg Àngel Guimerà que es van aixoplugar al voltant del periòdic La Renaixença i van
néixer a l’escalf dels Jocs Florals. Els seus plantejaments eren radicalment catalanistes, gairebé
independentistes, tolerants en matèria política i contraris a la participació en la política de la
Restauració. Inicialment van representar un pont entre el catalanisme conservador de Torras i
Bages i el progressista d’Almirall.

7. Les primeres actuacions del catalanisme

7.1. El Centre Català i el Memorial de Greuges

La major part dels sectors del catalanisme es van reunir, sota la iniciativa de Valentí Almirall
l’any 1880, en el Primer Congrés Catalanista, que es va repetir l’any 1883 (Segon Congrés
Catalanista). Entre els assistents predominaven intel·lectuals, professionals liberals i
comercials. Un dels acords va ser la fundació del Centre Català l’any 1882, la primera
associació de caràcter polític catalana que va dur a terme una gran campanya de propaganda,
així com promoure actes en defensa del proteccionisme econòmic. Va presentar una
candidatura en les eleccions generals de 1886, però va fracassar. Encara i així, en algunes
localitats es van presentar a les eleccions municipals i van aconseguir els primers regidors.

La primera gran acció va ser l’elaboració del Memorial de Greuges l’any 1885 al rei Alfons,
redactat per Almirall i en castellà, on expressava el descontentament de la societat catalana
pel menysteniment que sofria la llengua catalana per part de l’Estat (no s’ensenyava a les
escoles i tenia ús privat). Defensava el manteniment del dret civil català i es posicionava a
favor del proteccionisme. Aquesta acció pot ser considerada el primer acte oficial del
catalanisme on van participar industrials, i va mostrar el poc arrelament del sistema de la
Restauració a Catalunya.

El centre català tenia una secció juvenil d’on van sortir molts dels futurs dirigents del
catalanisme, anomenada Centre Escolar Catalanista.

7.2. La Lliga de Catalunya i el Missatge a la Reina Regent

Tot i el creixement del Centre Català, era molt difícil que totes les diferents tendències del
catalanisme convisquessin en una mateixa associació. Les tensions entre Almirall i els
escriptors del diari La Renaixença va provocar que aquests formessin la Lliga de Catalunya
l’any 1887, una associació més conservadora i nacionalment més radical. L’any 1888,
aprofitant la vinguda de la reina regent a la Barcelona de l’Exposició Universal, on va presidir
els Jocs Florals, la Lliga va fer públic un document anomenat el Missatge a la Reina Regent, on
reivindicaven de manera explícita l’autonomia política per Catalunya. L’any 1889 la Lliga va dur
a terme una intensa campanya de mítings defensant el dret civil català,* que el govern volia
suprimir. La campanya va ser tot un èxit i el govern es va fer enrere, conservant el dret civil fins
al dia d’avui.

*Dret civil català: conjunt de normes jurídiques que regulen les relacions entre persones o
aspectes relacionats amb el patrimoni o herències. També codifica temes de família.

7.3. La Unió Catalanista i les Bases de Manresa

A moltes localitats catalanes es van anar instaurant periòdics i centres catalanistes. Amb
l’objectiu de cohesionar-ho, la Lliga de Catalunya va construir la Unió Catalanista, l’any 1891,
una federació d’entitats catalanistes d’arreu de Catalunya. El març de 1892 la Unió Catalanista
va celebrar una assemblea a Manresa, d’on va sorgir un document clau per al catalanisme: Les
Bases per a la Construcció Regional Catalana, conegut com Les Bases de Manresa. El
document, que incloïa elements federals i tradicionals, proclamava:

-La sobirania de Catalunya

-El dret a disposar d’unes corts pròpies amb plena capacitat legislativa

-Instituïa el català com a única llengua oficial

-Dotava a Catalunya de totes les competències en ensenyament i justícia

-Abolia el servei militar obligatori

-Posava l’ordre públic sota control d’una policia autònoma.

-Catalunya disposaria d’una moneda autònoma.

Les bases de Manresa van ser, durant anys, el programa d’autogovern del catalanisme. La
seva actuació va ser cada cop més intensa.

En esclatar la guerra de Cuba, els catalanistes van ser partidaris d’atorgar-li’s l’autonomia, i
van alertar l’opinió pública de les nefastes conseqüències que tindria una guerra amb els Estats
Units. L’any 1897 la Unió va publicar un document anomenat el Missatge a Creta. En aquest,
es solidaritzaven amb el poble cretenc, que estava en guerra contra Turquia, i establia una
relació entre Catalunya i Creta, nacionalitats víctimes de l’opressió de Castella i Turquia.
Aquest document va provocar una forta campanya anticatalanista que va causar la prohibició
d’alguns diaris catalanistes.

7.4. La presència pública del catalanisme

En pocs anys, el catalanisme havia experimentat un gran creixement territorial i entre les
classes socials. A molts llocs es van formar associacions obreres catalanistes i juvenils. La
presència obrera es va consolidar amb la creació del Centre Autonomista de Dependents del
Comerç i la Indústria (CADCI) l’any 1903, a mig camí del sindicalisme de classe i de l’agitació
cultural.
El catalanisme també va tenir una forta influència cabdal sobre un gran nombre d’entitats:
grups d’excursionistes, agrupacions corals, esbarts sardanistes... També alguns sectors de la
burgesia industrial, allunyats fins aleshores del catalanisme, hi van començar a veure els
efectes positius i modernitzadors que podia tenir un poder autònom per a Catalunya.

El catalanisme es va trobar també present en altres àmbits ciutadans. L’any 1895 l’escriptor
Àngel Guimerà va assolir la presidència de l’Ateneu Barcelonès, una de les corporacions més
influents de Catalunya. Es va estrenar amb un discurs a favor de la llengua catalana que va ser
la primera intervenció en català pronunciada en aquesta institució. També podem destacar les
instruccions pastorals del bisbe de Barcelona Josep Morgades, l’any 1900, en què exigia l’ús del
català en la catequesi i la vida pastoral.

1. L’evolució de la població

1.1. L’evolució demogràfica del segle XIX a Espanya

La demografia a l’Antic Règim es caracteritzava per taxes de natalitat i mortalitat molt
elevades, la qual cosa comportava un creixement natural de la població molt dèbil. De
manera cíclica apareixien mortalitats catastròfiques produïdes per males collites i epidèmies
que feien disminuir de manera sobtada els nivells de la població, provocant un estancament.

Entre la segona meitat del segle XVIII i la primera del segle XIX, a gran part de l’Europa
occidental es va produir la transició demogràfica, caracteritzada per la desaparició de
mortalitats catastròfiques, disminució de la mortalitat ordinària i manteniment d’una alta
natalitat. Va tenir com a conseqüència un augment important de la població, lligat a un procés
de modernització econòmica, agrícola i industrial.

A Espanya durant el segle XIX es van mantenir unes taxes de mortalitat altes. Però a causa de
la millora de la higiene i la sanitat la mortalitat ordinària va disminuir. No van desaparèixer les
crisi provocades per la fam i les epidèmies de còlera. A més, la mortalitat infantil, tot i
disminuir, es va mantenir en uns nivells molt alts. Tot això provocava que l’esperança de vida a
Espanya fos de 29 anys el 1887. Tot i això, les taxes de natalitat altes van comportar que la
població espanyola passés d’uns 10 milions a 18 milions al llarg del segle XIX.

Quant a distribució de la població, al llarg del segle XIX va augmentar la de les zones
costaneres, i es va estancar a zones de l’interior, excepte en el cas de Madrid.

El 1860 va distribució en sectors econòmics era aquesta: més del 65% a l’agricultura, màxim
del 15% a la indústria i al voltant del 20% als serveis. La indústria i els serveis es concentraven a
les ciutats, però a mitjans del segle XIX sol una quarta part de la població vivia en nuclis de més
de 2000 habitants. L’any 1870 sol hi havia 5 ciutats que superaven els 100.000 habitants
(Madrid, Barcelona, València, Sevilla i Màlaga). En el darrer terç del segle XIX hi va haver un
progressiu moviment migratori del camp a les ciutats, però l’any 1900 encara el 51% de la
població vivia en zones rurals.

l creixement demogràfic del segle XIX va estimular l’emigració exterior. Es va intensificar a

partir del decenni de 1880, quan la generalització dels vaixells de vapor transoceànics va
facilitar el moviment de persones cap a altres continents. Cal destacar el desplaçament cap a
les repúbliques sud-americanes com Brasil o l’Argentina i cap a les darreres colònies (Cuba).
L’emigració al continent americà va ser particularment intensa a les illes Canàries i a Galícia.

1.2. La demografia catalana

Catalunya durant el segle XIX va experimentar un creixement demogràfic important. L’any
1800 la població s’acostava als 900.000 habitants, i l’any 1900, 1.900.000 (creixement del
110%, un milió d’habitants més). Aquest creixement va ser superior al del conjunt de la
població espanyola durant el mateix període.

L’augment de la població va ser degut al creixement natural, ja que, tot i que les taxes de
natalitat i mortalitat es van mantenir molt elevades, la mortalitat va iniciar una lenta
davallada durant la primera meitat de segle. El saldo migratori era negatiu, ja que milers de
catalans s’embarcaven cap a ultramar.

Quant a distribució de la població, aquesta va tendir a concentrar-se a les terres baixes del
litoral i prelitoral, mentre que les comarques interiors i de muntanya van iniciar un
estancament demogràfic. Un dels fets més destacables va ser el creixement continuat de la
població urbana, ja que les ciutats van anar creixent provocat per una forta migració des del
camp. El creixement més destacat va ser el de Barcelona i els seus municipis annexos, ja que la
ciutat tenia 544.000 habitants l’any 1900, aproximadament. D’aquesta manera Catalunya
continuava sent una xarxa de ciutats mitjanes, però també s’anaven imposant les bases de la
macrocefàlia barcelonina, que es consolidaria al segle XX.

2. La pervivència d’una economia agrària

2.1. L’evolució de l’agricultura espanyola

En l’Espanya del segle XIX, l’agricultura continua sent el sector econòmic més important: la
major part de la població vivia i treballava al camp, i la propietat de la terra era la principal font
de riquesa.

Desamortització de Mendiazábal: Mendiazábal va ser el ministre que la va dur a terme. Intent

de reforma agrària que pretenia que els petits agricultors sense terres poguessin comprar-les.
Aquesta reforma va consistir en la expropiació de terres a les ordres religioses que després
havien de ser subhastades entre els que les volien comprar. Aquestes eren venudes en grans
blocs que els petits pagesos no es podien permetre, per aquest motiu va fracassar.

Amb la desamortització de Mendiazábal, tot i que es va imposar el concepte liberal i

capitalista de la propietat, es van mantenir els latifundis i la noblesa va augmentar les seves
propietats: Els principals compradors de les terres desamortitzades van ser la burgesia de
negocis, la burgesia agrària i la noblesa terratinent. Els camperols no van poder comprar terres
i molts van veure empitjorar les seves condicions de vida.
La situació de l’agricultura espanyola es caracteritzava per una productivitat escassa i el
predomini dels mètodes tradicionals. La producció agrícola condicionava l’economia i la manca
d’un mercat integrat que redistribuís els excedents podia fer que una mala collita provoqués
un increment en la mortalitat d’una zona determinada.

Els productes agraris fonamentals eren el blat i els altres cereals que predominaven a l’interior
i al sud d’Espanya; el blat de moro i la patata al nord, la vinya i l’olivera al litoral mediterrani. Al
llarg del segle XIX l’augment de la producció va ser motivat per l’ampliació de la superfície
conreada, però no per la millora dels mètodes de conreu. L’abundància de mà d’obra barata
(jornalers), el minifundisme de petites terres (Galícia) i el latifundisme de grans terres
(Andalusia) no va estimular els propietaris a introduir millores en les seves explotacions. Sol en
algunes zones es va desenvolupar una agricultura més competitiva abocada a l’explotació dels
seus productes, com les taronges, la vinya o la fruita seca.

L’agricultura cerealística, fortament arrelada a Castella, era el sector més important però
menys evolucionat. En les darreres dècades del segle XIX, l’arribada massiva als ports europeus
de cereal nord-americà a un preu molt més baix va provocar una important caiguda en el preu
dels cereals. Els propietaris cerealistes van demanar al govern l’adopció de mesures
proteccionistes amb l’establiment d’alts aranzels a l’entrada de productes estrangers, fet que
va encarir molt els preus, de manera que es va reduir el nivell de vida de les classes
treballadores urbanes.

2.2. Les transformacions de l’agricultura catalana

Durant la primera meitat del segle XIX, Catalunya continuava sent bàsicament agrícola, amb
una producció que es basava principalment en el conreu dels cereals, la vinya i l’olivera. A les
zones de l’interior predominava una agricultura tradicional de cereals, sobretot de blat. Els
rendiments eren molt baixos, a causa de la manca d’adobs (que obligava a mantenir el guaret,
deixar terres sensu cultivar per a que recuperin els nutrients) i a l’arcaisme de l’utillatge. L’altre
cultiu tradicional, l’olivera, va entrar en crisi a causa de la competència italiana.

A les zones del litoral i el prelitoral es va anar estenent des del segle XVIII una agricultura
modernitzada i comercialitzada. Els conreus principals eren els de vinyes i fruita seca. El vi
s’exportava a Europa i Amèrica, i donava beneficis importants, de manera que el seu conreu es
va estendre per tota Catalunya. Aquest creixement es va veure afavorit per el contracte agrari
de la rabassa morta, segons el qual el propietari cedia una terra boscosa o erma al camperol,
que es comprometia a plantar-hi vinya a canvi de retenir una part del fruit obtingut. La durada
del contracte es perllongava indefinidament mentre visquessin la major part dels ceps. El
sector de la vinya conegué un període d’expansió entre 1875 i 1890, quan la crisi de la
fil·loxera (paràsit que causa la mort dels ceps) a França va fer incrementar les exportacions de
vi espanyol. L’arribada de la plaga a Catalunya, però, va provocar una greu crisi entre la
pagesia. Els pagesos arrendataris van constituir la Unió de Rabassaires (1893), i van
protagonitzar un dur enfrontament amb els propietaris per tal de millorar els contractes
agraris. En general, els beneficis obtinguts pels camperols van permetre una progressiva
modernització de l’agricultura catalana: noves rotacions, disminució del guaret, augment de
l’ús de fertilitzants, millora de l’utillatge i, amb la construcció de canals, extensió del regadiu.
3. La primera Industrialització: El tèxtil
3.1. La indústria tèxtil catalana
Durant el segon terç del segle XIX Catalunya va viure una experiència única a l’estat espanyol:
la Revolució Industrial. Las bases d’aquest procés s’havien posat ja en el segle XVIII: la
revolució agrària havia generat una agricultura comercialitzada, i l’existència d’una classe
mitjana pagesa amb capacitat de demanda havia donat lloc a l’articulació d’un mercat interior,
amb intercanvis regulars. En aquest context, una classe empresarial emprenedora es va obrir a
les innovacions econòmiques i tecnològiques que sorgien a l’Europa occidental.

La industrialització del tèxtil es va iniciar a partir de la dècada de 1830 gràcies a l’ús del cotó
com a matèria primera i es va basar en capitals familiars, aportats per antics artesans,
empresaris manufacturers o indians enriquits que tornaven de les colònies americanes. Eren
empreses de petites dimensions d’algunes desenes, centenars en algun cas, de treballadors. El
1832, el govern va prohibir la importació de manufactures de cotó estrangeres, mesura que
beneficiava la indústria catalana. L’any següent es va fundar a Barcelona la fàbrica Bonaplata,
la primera accionada amb força de vapor d’Espanya.

A partir de 1844, acabada la primera guerra carlina, es va iniciar l’embranzida definitiva de la

indústria tèxtil. Els industrials reinvertien bona part dels beneficis en les seves empreses,
permetent la renovació tecnològica. Es va modernitzar el filat amb la substitució de filadores
berguedanes (manuals) per les selfactines (mecàniques), i es van anar introduint els telers
mecànics. En els anys següents es van fundar grans empreses tèxtils com L’Espanya Industrial,
amb la seu a Sants (Barcelona). Aquest procés va patir problemes que van limitar la
industrialització:

-Manca de fonts d’energia i de primeres matèries com ferro

-Limitacions del mercat: els teixits catalans no podien competir amb els britànics, més barats i
de millor qualitat. Per això fabricants catalans van defensar el proteccionisme econòmic per
dificultar l’entrada a Espanya i a les seves colònies de mercaderies estrangeres amb un impost
(aranzel) que n’encarís el preu.

-Deficiències de la xarxa de comunicacions a Espanya, que dificultaven l’establiment d’un

vertader mercat integrat. (Especialització regional de caràcter tant agrícola com industrial,
possibilitat d’intercanvi entre les àrees agrícoles i industrials, permet l’augment de la capacitat
de consum de la població agrícola...)

-Manca d’un sistema financer i bancari que permetés la forta inversió de capitals que
requeien a les indústries. La crisi econòmica de 1866 va agreujar els problemes del sistema
financer i va provocar el tancament de moltes empreses, especialment metal·lúrgiques.

El sector cotoner va experimentar una forta crisi entre 1862 i 1865 a causa de la guerra de
Secessió dels Estats Units. Les dificultats per a l’arribada de cotó van provocar-ne l’encariment
(fam de cotó). Aquesta crisi, però, va permetre la recuperació de la indústria de la llana-
localitzada especialment a Sabadell i Terrassa-, que va aconseguir un grau important de
mecanització i de modernització.
3.2. Vapors i colònies
Durant el període 1833-1860 la indústria tèxtil es va basar en la màquina de vapor, que
implicava la utilització de carbó. Entre 1841 i 1860 es va passar a Catalunya de 18 a 127
màquines de vapor. Els vapors es van desenvolupar sobretot a les ciutats litorals i del Vallés
Occidental. La dependència del carbó va fer que les fàbriques se situessin prop dels ports. La
màquina de vapor era el cor de la fàbrica i el seu moviment es desplaçava, a través d’un
complex sistema d’embarrats i politges, als fusos i els telers de l’establiment.

Cap a l’any 1860 es va constatar que el carbó autòcton era insuficient, en volum i en quantitat,
per atendre les demandes de la indústria catalana. El carbó s’havia d’importar, la qual cosa
encaria la producció. A partir de llavors, les noves fàbriques es van basar en l’energia
hidràulica. Un nou invent, la turbina, aconseguia uns rendiments molt superiors als obtinguts
mitjançant les antigues rodes hidràuliques. Això va donar lloc a un model, les colònies
industrials o fàbriques de riu, que es van situar als cursos alts d’alguns rius (Llobregat,
Cardener, Ter, Fresser i Fluvià). A començaments del segle XX, el riu Llobregat alimentava 60
colònies, i el Ter, més de 40. Es tractava de poblaments de la nova creació situats a les
comarques del Bages, el Berguedà, el Ripollés, Osona i la Garrotxa, que disposaven d’una
complexa estructura productiva: una resclosa, que permetia acumular aigua; un canal, que la
derivava cap a la fàbrica; un salt artificial, que feia moure les turbines, i un abocador, riu avall,
per on desguassaven les aigües ja utilitzades. L’enemic principal de les colònies eren les
sequeres estivals, que podien arribar a paralitzar la producció i formar atur.

A les colònies, els empresaris eren propietaris de l’església, l’escola, l’economat, els habitatges
pels obreres... De manera que els seus treballadors es van trobar molt més subjectes a la
disciplina empresarial que no pas els dels vapors. Les colònies exigien una forta inversió inicial,
que es veia compensada pels grans beneficis derivats de la gratuïtat de l’energia i d’una mà
d’obra barata i dòcil.

4. Els transports: el ferrocarril

4.1. La construcció de la xarxa ferroviària
La construcció d’una xarxa de comunicacions i de transports interior era fonamental per
abaratir el cost de l’intercanvi de mercaderies i per posar les bases d’un mercat integrat, fet
que està estretament relacionat amb el desenvolupament econòmic.

El mitjà que va revolucionar el transport interior va ser el ferrocarril. El 1844 es va iniciar una
legislació ferroviària que, entre altres coses, establia una amplada de via superior a l’europea
(1r error). Aquesta decisió, que va dificultar els contactes amb la resta del continent, es basava
en la creença de que un país muntanyós requeria locomotores més potents, més grans i que
necessitaven més base de sustentació. La legislació, que va estimular la inversió d’alguns
capitals autòctons, no va tenir l’èxit esperat, de manera que l’any 1855 només s’havien
construït uns pocs quilòmetres (500) distribuïts en diversos trams curts, els més importants
dels quals eren el Barcelona-Mataró (1848), el Madrid-Aranjuez i el Langreo-Gijón. Aquest
retard es devia a la manca d’iniciativa estatal i privada i de capitals, i a l’endarreriment
econòmic i tècnic del país.
Durant el Bienni Progressista, el govern va aprovar la Llei de ferrocarrils (1855), que oferia
incentius importants als inversors i va propiciar una primera fase de construcció de la xarxa
ferroviària espanyola (1856-1866). La llei facilitava la formació de societats anònimes
ferroviàries; preveia el pagament de subvencions estatals, que garantien als inversors un
mínim de beneficis, i facilitava la importació de material ferroviari. (2n error) Aquesta legislació
va provocar una gran inversió de capitals, tant espanyols com estrangers. De fet, l’aportació de
capitals estrangers, principalment francesos, va ser decisiva i molts inversors forans van
aconseguir grans beneficis gràcies a les subvencions que rebien per les seves inversions i per la
possibilitat que els oferia la legislació espanyola d’introduir els seus productes siderúrgics. Cal
recordar que la limitada oferta siderúrgica espanyola era clarament insuficient per poder
construir la xarxa ferroviària. En el període 1856-1866 van entrar en funcionament 4500 km de
via, de manera que l’any 1866 n’hi havia 5000. Les principals companyies (Nord, Madrid-
Saragossa-Alacant i Ferrocarrils andalusos) eren de capital francès, tot i que també n’hi havia
de capital espanyol. Cal remarcar que es va construir amb una certa precipitació i es va
elaborar una disposició radial (3r error), centrada a Madrid, que no afavoria els contactes
entre les zones de la perifèria peninsular, les més poblades i dinàmiques des del punt de vista
comercial i industrial.

L’any 1866 es va comprovar que les expectatives dels beneficis no es complien, de manera que
els ingressos no cobrien les despeses i els capitals invertits no es recuperaven. Aquest fet va
portar la fallida del sistema bancari i, combinat amb altres problemes econòmics (la crisi
internacional, els problemes del tèxtil i una forta crisi de subsistències), va provocar l’inici
d’una forta crisi econòmica que pràcticament va paralitzar la construcció ferroviària. Així,
durant el decenni 1866-1876 sol es van construir 1000 km de via. La construcció de vies de
ferrocarril es reprengué amb força a partir de 1875. Dels 6000 km existents aquell any es passà
a 10.000 el 1890 i 13.100 l’any 1900.

Dues companyies, la MSA i la del Nord d’Espanya, totes dues amb majoria de capital estranger,
controlaven les dues terceres parts de la xarxa ferroviària espanyola.

4.2. Els altres sistemes de transport

A Espanya, sobretot a partir de meitat de segle, es va iniciar un programa de construcció de
carreteres, de manera que el 1865 n’hi havia una xarxa de 16000 km, dels quals 12000 eren de
1r o de 2n ordre. Aquest progrés, tot i ser considerable, encara era insuficient. La xarxa viària
espanyola experimentà un desenvolupament important en la segona meitat del segle XIX, de
manera que, en acabar el segle, hi havia a Espanya uns 40000 km de carreteres, dels quals
15000 eren de 1a o 2a categoria.

A Catalunya, al començament del segle XIX, la xarxa viària estava en molt mal estat i era
clarament insuficient. Això feia que les comunicacions amb l’interior de Catalunya i amb
l’exterior fossin precàries, fet que dificultava la plena consolidació i integració del mercat
interior. Davant la manca d’iniciativa del govern de l’Estat, el 1846 la Diputació Provincial de
Barcelona va presentar un pla general de carreteres. Així, entre 1848 i el 1868 es va construir
una important xarxa de carreteres al Principat.

Quant al transport marítim, fins al 1860 el volum de transport en vaixells de vela fou més
important que el del ferrocarril en el comerç català. El fet més ressenyable de finals de segle va
ser la progressiva substitució dels vaixells de vela pels vaixells de vapor, procés que anà
paral·lel a la decadència de la marina catalana i a l’emergència de la basca. D’altra banda, es
van crear noves companyies navilieres, la més important de les quals fou la companyia
Transatlàntica, que el santanderí Antonio López fundà a Barcelona l’any 1881 i que
monopolitzava les línies regulars a les Antilles i les Filipines. Al país Basc es fundà una naviliera
important: Ybarra. Pel que fa a ports, Barcelona i Bilbao es consolidaren com els dos més
importants.

5. Els altres sectors industrials: la siderometal·lúrgia i la mineria

5.1. La siderometal·lúrgia
Després del sector tèxtil, els primers intents d’organitzar una indústria moderna es van donar
en el sector de la siderúrgia, ja que va créixer la demanda de ferro a causa de la mecanització
del camp i del tèxtil, l’inici de la construcció de la xarxa ferroviària, la construcció de ponts i
obres d’enginyeria. La localització d’aquesta indústria estava molt condicionada per les
primeres matèries que necessitava (carbó i ferro). Durant el segle XIX es van succeir 3 nuclis de
desenvolupament siderúrgic:

-L’any 1830: Els primers alts forns van sorgir a Màlaga l’any 1830 i utilitzaven les mines de ferro
locals i el carbó vegetal, aconseguit a partir de llenya. Eren poc competitius, ja que l’escassedat
i el poc poder calorífic del carbó vegetal n’encarien la producció.

-L’any 1860: El predomini es va traslladar a Astúries, on el carbó mineral, de més poder

calorífic, permetia abaratir el cost de la producció de ferro respecte Màlaga. Així, el 1868, quasi
la meitat de la producció del ferro espanyol es concentrava a Astúries. Tot i això, els costos
eren molt elevats i la producció era poc competitiva.

-En el context de la Segona Revolució Industrial, de la qual Espanya va restar al marge, a finals
del segle XIX el predomini siderúrgic es va traslladar definitivament a Biscaia. Els industrials
exportaven ferro d’excel·lent qualitat de les mines basques al Regne Unit, i importaven carbó
gal·lès a baix preu. Això va facilitar la creació d’una potent indústria siderometal·lúrgica al País
Basc, la qual, des de 1885, utilitzà noves tècniques per a produir acer, en substitució del ferro
dolç. Un dels símbols d’aquest procés fou la creació dels Altos Hornos de Vizcaya, que sorgeix
de la creació d’altres empreses.

De tota manera, la producció siderometal·lúrgia espanyola era poc competitiva, de manera

que per sobreviure li calgué l’ajut estatal i l’adopció de mesures proteccionistes. Tot i que les
construccions mecàniques no podien competir amb les estrangeres, les construccions
metàl·liques com els ponts o els edificis s’elaboraven a Espanya. A finals del segle XIX també es
va consolidar la construcció naval a Biscaia i Ferrol (Galícia).

A Catalunya la indústria siderometal·lúrgica no es va aconseguir implantar de manera sòlida,

principalment per la manca de ferro i de carbó. Els inicis de la indústria siderometal·lúrgica
catalana estan relacionats amb la mecanització de la indústria tèxtil. El 1855 es va fundar a
Barcelona la Maquinista Terrestre i Marítima, l’empresa catalana de construcció mecànica més
important. Malgrat que els intents de bastir alts forns per a l’elaboració industrial de ferro no
van ser rendibles, a finals del segle XIX la indústria metal·lúrgica va assolir la tecnologia
necessària per assumir la producció de construccions mecàniques; així, el 1882 es van fabricar
el primer vagó d’elaboració autòctona i la primera locomotora.
5.3. Les dificultats de la industrialització
Altres sectors industrials conegueren un desenvolupament menys espectacular. Entre ells cal
destacar la indústria química (adob artificial), la indústria alimentària (farinera i vitivinícola) i,
en general, la indústria tradicional (vidre, ceràmica, calçat, suro i paper).

Entre el conjunt de l’estat, Catalunya i el País Basc van ser les úniques zones que van
experimentar un procés d’industrialització, tot i que parcial, al llarg del segle XIX, de manera
que no es va poder vertebrar una veritable economia industrialitzada. Les raons que expliquen
aquest fracàs són diverses:

-Pervivència d’una agricultura endarrerida i poc rendible, amb molts pagesos amb pocs
recursos i un poder adquisitiu molt reduït.

-La inexistència d’un mercat interior integrat a causa de l’endarreriment agrícola i de la manca
d’una xarxa de transports i comunicacions.

-La manca de capitals per invertir en la indústria, ja que els qui tenien diners preferien invertir
en la compra de terres.

1. El fracàs del regeneracionisme

1.1. El govern Silvela i el Tancament de Caixes
Poques setmanes després de la pèrdua de la guerra hispanoamericana, un militar de prestigi,
el general Polavieja, va fer públic un document de caràcter regeneracionista en el qual
defensava la necessitat d’aplicar a Espanya un programa de reformes que incloïa la concessió a
Catalunya d’una certa descentralització administrativa. Alguns fabricants tèxtils catalans van
donar suport al programa. Això no obstant, la reina regent va encomanar la formació d’un nou
govern a Francisco Silvela, que havia assumit la direcció del Partit Conservador després de la
mort de Cánovas. Polavieja va ser nomenat ministre de la Guerra, i un prestigiós jurista català,
Manuel Durán i Bas, obtingué el ministeri de Justícia.

El nou govern es va trobar amb un greu problema econòmic, ja que la hisenda pública estava
molt endeutada com a conseqüència de les despeses originades per la guerra. Amb la finalitat
d’arranjar aquest problema, el ministre d’Hisenda, Raimundo Fernández Villaverde, va
anunciar, el juliol de 1899, un pressupost amb un fort augment d’impostos especialment a la
indústria i el comerç. El descontentament es va estendre per tot el país.

A Barcelona, amb l’impuls per part de la premsa catalanista i republicana, es va iniciar una
campanya contra els impostos. 185 gremis van constituir la Lliga de Defensa Industrial i
Comercial, i van decidir no pagar-los (Tancament de Caixes). Alguns contribuents van ser
embargats i l’alcalde, el doctor Bartomeu Robert, que era contrari als embargaments, va
dimitir. El govern va declarar l’estat de guerra i alguns botiguers morosos van ser empresonats.
Finalment, es va acabar pagant, però les classes mitjanes urbanes van acabar de perdre la
confiança en un govern que no havia complert les promeses de reformes i de descentralització.

Al mateix temps que es produïa el Tancament de Caixes, la patronal catalana va promoure una
campanya a favor del concert econòmic en el camp fiscal com el que tenien les províncies
basques i Navarra. La campanya va obtenir el suport de la Diputació de Barcelona i es van
organitzar diversos actes de propaganda. Prèviament a aquests fets, diverses societats
econòmiques i culturals catalanes havien enviat un nou missatge a la reina regent en què es
demanava la necessitat de reformar el sistema parlamentari espanyol i la descentralització de
l’Estat. Cap de les propostes, però, no van prosperar.

1.2. Un règim polític en crisi

L’any 1902, just en fer 16 anys, Alfons XIII va ser proclamat major d’edat i va assumir totes les
funcions com a rei. A diferència del que havia fet la seva mare, la reina regent, el nou monarca
va practicar una intromissió creixent en el joc polític proposant, per exemple, com a presidents
del govern els dirigents polítics de la seva preferència, que de vegades ni tan sols coincidien
amb els líders dels partits. El resultat de tot plegat va ser la formació de governs molt
inestables i l’augment de les divisions dins dels partits. Aquest fet va ser facilitat perquè els dos
dirigents històrics ja havien mort i no hi havia lideratges indiscutibles en cap dels dos partits
dinàstics. Aquestes divisions de lideratge van afectar l’estabilitat política que havia estat una
de les bases del sistema de la Restauració.

1.3. El partit Conservador

Després del fracàs del govern regeneracionista de Silvela, el mallorquí Antoni Maura es va
convertir en el nou líder del partit conservador. Va ser president del govern els anys 1903-
1904, 1907-1909 i, més endavant, 1918, 1919 i 1921-1922. En els seus primers governs va dur
a terme una política de reformes amb la finalitat de mantenir el sistema polític de la
Restauració; ell mateix la denominava- amb un eslògan de Joaquín Costa- la ‘’Revolución desde
arriba’’.

Maura va renovar la marina mercant i la de guerra; va regular el dret de vaga i va introduir els
arbitratges en les relacions laborals. Va reformar la llei electoral amb la finalitat de reduir el
caciquisme i va redactar una llei d’administració local que no va arribar a ser aprovada i en la
qual s’establia una reforma de caràcter descentralitzador de municipis i províncies, però que
va provocar l’oposició dels sectors més liberals i democràtics. Maura, conscient de la força
creixent del catalanisme, va intentar arribar a una entesa amb els catalanistes conservadors de
la Lliga Regionalista.

1.4. La setmana tràgica i la caiguda de Maura

L’any 1906 França i Espanya es van repartir el Marroc. A Espanya li va correspondre una zona
aspra i muntanyosa al nord, el Rif. L’ocupació militar espanyola, però, no va ser gens fàcil
perquè els berbers hi van oposar resistència.

L’any 1909 els berbers del Rif van derrotar l’exèrcit espanyol (Barranco del Lobo), en el qual hi
hagué nombroses baixes. El govern va decidir enviar-hi reforços militars, constituïts, en bona
part, per reservistes, molts dels quals eren pares de família. (Persones que durant uns anys
després d’haver fet el servei militar havien d’estar disponibles per tornar a l’exèrcit sempre
que calgués).
A Barcelona, port d’embarcament dels soldats, es va desencadenar un motí popular, en què
grups d’incontrolats van cremar edificis religiosos i la ciutat es va omplir de barricades. Es
tractava d’una revolta de caràcter antimilitar i anticlerical, que aviat va esdevenir caòtica. El
resultat de la Setmana Tràgica va ser de 113 morts, centenars de ferits i una setantena
d’edificis religiosos cremats.

Finalitzada la revolta, les autoritats van desencadenar una repressió arbitrària i dura. Es van
tancar centres obrers, publicacions i escoles laiques. Hi van haver centenars de detencions,
més de 200 dirigents anarquistes i republicans van ser desterrats i van ser afusellats 5
detinguts. Entre els afusellats hi havia Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l’Escola
Moderna, que, malgrat no haver participat en els fets, va ser acusat de ser-ne l’inspirador
intel·lectual.

La repressió va desprestigiar el govern i, fins i tot, la mateixa monarquia, tant entre els sectors
populars com davant de l’opinió pública europea. Els liberals es van sumar a la campanya
contra Maura i en la premsa i el Congrés dels Diputats els seus líders van unir les veus a les de
republicans i socialistes, per exigir la dimissió del govern. Finalment el rei va cessar Maura. El
lideratge del Partit Conservador va passar a Eduardo Dato, que comptava amb les simpaties
d’Alfons XIII. Aquest fet va provocar la divisió dels conservadors en dues fraccions: Els datistes
o ‘’idonis’’ i els mauristes, de caràcter més conservador.

1.5. El Partit Liberal

Després d’un breu període en què Segismundo Moret va ser president de govern, va arribar al
poder José Canalejas (1910-1912), que va dur a terme un últim intent regeneracionista. Amb
les reformes, Canalejas va intentar donar resposta als problemes de país des d’una òptica
liberal, però va topar amb l’oposició dels sectors socials i polítics més conservadors.

En política exterior, va signar tractats amb el govern francès pel repartiment de les zones
d’influència del Marroc.

En política interior, Canalejas va prohibir l’establiment a Espanya de nous ordres religiosos (ley
del candado de 1910), fet que li va suposar la crítica dels sectors eclesiàstics. Va incrementar la
fiscalitat de les classes més privilegiades, alhora que va suprimir els arbitris, que eren un
impost molt impopular sobre el consum.

Quant a les reivindicacions obreres, va reprimir les vagues, però va elaborar lleis de protecció
social que regulaven la jornada màxima de treball, els contractes d’aprenentatge i el treball
femení. Va establir el servei militar obligatori en suprimir-se els alliberaments en metàl·lic.
També va donar una primera satisfacció a les aspiracions catalanes mitjançant la llei de
mancomunitats provincials. Amb la seva mort (1912) assassinat per un anarquista, va
desaparèixer la gran figura política de la Restauració. Aleshores el liberalisme es dividí entre els
partidaris de García Prieto, del compte de Romanones i de Santiago Alba.

2. Les forces d’oposició

2.1. Oposició política
El republicanisme: A principis del segle XX, el republicanisme seguia dividit en multitud de
centres i grups. El vell republicanisme, representat per la Unión Republicana de Nicolás
Salmerón, coexistia amb opcions renovadores com el partit Republicà Radical (1908)
d’Alejandro Lerroux, que comptava amb diaris i cases del poble que prestaven serveis
recreatius i assistencials a les classes populars. El Partit Radical presentava iniciatives
parlamentàries a favor d’algunes reivindicacions obreres, denunciava la repressió del govern,
feia peticions d’indults i d’amnisties, i defensava jurídicament els sindicalistes represaliats i
presos. El lerrouxisme va arribar a tenir una gran influència entre les classes mitjanes i el
proletariat barceloní emprant un discurs profundament anticatalanista i anticlerical, fins al
punt de ser majoria a l’ajuntament. Més endavant, el partit radical es va estendre per tota
Espanya amb plantejaments més moderats.

Cal esmentar la fundació del Partit Reformista (1912) de Melquíades Álvarez, que va
aconseguir el suport d’intel·lectuals, però el seu republicanisme era molt tebi.

El carlisme: Situat en l’altre extrem de l’arc polític, va continuar amb la seva oposició a la
monarquia alfonsina. Tot i ser una opció electoral molt minoritària, es va mantenir arrelat a
Navarra i, si bé no tant, al País Basc i a Catalunya interior. El pretendent carlí era Jaume de
Borbó, que va mantenir fortes discrepàncies amb el cap del partit, Juan Vázquez de Mella.
Aquest, finalment, va fundar el Partit Tradicionalista.

Els regionalismes: Al País Basc el Partit Nacionalista Basc va experimentar un gran creixement
entre les classes mitjanes i part de la burgesia basca. Va aconseguir representació en
nombrosos municipis i en les diputacions i, des de 1918, obtingué diputats a les Corts. A
Galícia, el galleguisme es mantingué com un moviment essencialment cultural. A Andalusia
també es va anar gestant un moviment reivindicatiu de la identitat andalusa. El 1915 Blas
Infante publicà El Ideal Andaluz i el 1918 el congrés de Ronda va aprovar l’escut, la bandera i
l’himne d’Andalusia.

El socialisme: El PSOE de Pablo Iglesias va fer un salt endavant l’any 1909, quan es va constituir
una coalició electoral entre tots els partits i tendències republicanes i el PSOE, anomenada
Conjunción Republicano-Socialista, que va permetre un increment dels vots republicans i una
certa implantació en els nuclis urbans. Gràcies a aquesta coalició, el PSOE va poder aconseguir
el seu primer diputat l’any 1910.

2.2. L’oposició sindical

El sindicalisme anarquista: Després del procés de Montjuïc, el sindicalisme barceloní es va
reorganitzar. El 1902 80.000 obrers van participar en una vaga general que va durar una
setmana. El 1907, més de 50 societats anarquistes i socialistes van crear una federació sindical
amb el nom de Solidaritat Obrera. El 1908 es va reconstruir com a sindicat en l’àmbit català i el
1910 es va convertir en la Confederació General del Treball Espanyola. Hi predominava
l’anarcosindicalisme i els socialistes, que ja tenien el seu sindicat (UGT), es van retirar de
l’organització. L’any 1911 va passar a anomenar-se Confederació Nacional del Treball (CNT).

El 1918, sota la influència de l’ambient revolucionari de l’època, la CNT va celebrar el Congrés

Regional de Catalunya- Congrés de Sants- en el qual es va acordar la creació dels sindicats
únics. Els sindicats d’ofici van ser substituïts pels sindicats d’indústria, que agrupaven els
treballadors d’una mateixa branca de producció. El sindicat va prendre una orientació
clarament anarcosindicalista. Entre els seus dirigents més destacats cal esmentar Salvador
Seguí (Noi del sucre), Joan Peiró i Àngel Pestanya. El 1919 va ingressar a la CNT la Federación
Nacional de Agricultores, d’orientació anarquista i amb una forta presència entre jornalers
andalusos. La CNT va esdevenir aleshores el sindicat més important d’Espanya, amb una gran
implantació a Catalunya, Andalusia i el País Valencià

La UGT: El sindicat socialista va continuar vinculat al PSOE. El mateix Pablo Iglesias n’era el seu
president. La UGT va emprar la vaga com a eina reivindicativa. Inicialment, es va organitzar en
sindicats; el 1925, però, va adoptar el mateix sistema que la CNT: les federacions d’indústria.
La UGT va anar creixent, principalment a Madrid, el País Basc, i entre els miners d’Astúries i els
jornalers del camp d’Andalusia. A Catalunya el sindicat era minoritari, tot i que hi havia nuclis
ugetistes a Barcelona, Mataró i Reus, on publicaven el diari Justícia Social. UGT i CNT van
protagonitzar conjuntament les vagues generals de desembre de 1916 i d’agost de 1917.

3. La consolidació del catalanisme

En començar el segle XX, el catalanisme esdevingué un moviment de masses, amb partits
organitzats i un nombre creixent de diputats, senadors, alcaldes i regidors.

3.1. El naixement de la Lliga Regionalista

Des de 1898, la Unió Catalanista estava dividida entre els partidaris d’ajornar la lluita electoral,
defensada per Àngel Guimerà i el grup del diari La Renaixença; i el grup del periòdic La Veu de
Catalunya, amb Enric Prat de la Riba al capdavant, que promovien la participació en la vida
política. Aquest darrer grup es va separar de la Unió Catalanista, i va fundar el Centre Nacional
Català (1899). Aquest partit es va fusionar l’any 1901 amb la Unió Regionalista, fundada pels
empresaris que havien donat suport al programa regeneracionista de Polavieja. Va néixer així
la Lliga Regionalista, que fins al 1923 va ser el partit més important de Catalunya. Era una força
política conservadora amb un ampli suport entre la burgesia industrial i comercial i les classes
mitjanes. Els seus dirigents més importants van ser, a més de Prat de la Riba, Francesc Cambó,
el Dr. Robert i l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch.

En les eleccions generals de 1901, la Lliga va presentar, a la circumscripció de Barcelona, una

candidatura, anomenada dels quatre presidents, perquè estava constituïda per antics
presidents de les societats econòmiques i culturals barcelonines que s’havien distingit en el
Tancament de Caixes i en la defensa del Concert econòmic. Malgrat els intents del govern de
manipular l’escrutini de vots, tots 4 candidats van ser elegits diputats. En les eleccions
municipals del mateix any, la Lliga va aconseguir a la ciutat de Barcelona 11 regidors, dels
republicans també 11 i els partits dinàstics sol 4. A Barcelona el caciquisme havia estat vençut i
l’alternança entre liberals i conservadors va ser substituïda per la pugna entre catalanistes i
republicans.

3.2. El republicanisme catalanista

Dins la Lliga hi havia, però, diverses tendències. La visita a Barcelona d’Alfons XIII i del
president del govern, Antoni Maura, l’any 1904, van provocar tensions entre aquestes
faccions. El sector més esquerrà i republicà del partit va defensar el boicot als actes de l’estada
reial, mentre que el més moderat volia aprofitar l’ocasió per exposar al rei les demandes del
catalanisme. Així, Cambó, al capdavant d’alguns regidors de la Lliga, va llegir un discurs davant
del rei en què li demanava l’autonomia municipal.

Els catalanistes republicans, liderats per l’arquitecte Domènech i Montaner, van abandonar la
Lliga i van fundar el setmanari El Poble Català. El 1907 van constituir un nou partit, el Centre
Nacional Republicà. Més tard, aquest grup i les restes del Partit Federal van formar la Unió
Federal Nacionalista Republicana (UFNR). L’any 1914 van establir una aliança amb el Partit
Radical (pacte de Sant Gervasi), però el fracàs electoral va provocar la crisi i desaparició
d’aquest partit.

Hi va haver iniciatives posteriors per articular el catalanisme d’esquerres. La més important va

ser el Partit Republicà Català, que van fundar Francesc Layret, Marcel·lí Domingo i Lluís
Companys (1917)

3.3. La Solidaritat Catalana

El creixement del catalanisme va provocar l’hostilitat de l’exèrcit, que considerava el moviment
un factor de ruptura de la unitat d’Espanya. L’any 1905, arran d’un acudit publicat al setmanari
humorístic catalanista Cu-cut!, en el qual es ridiculitzava l’exèrcit pels seus fracassos militars,
un grup d’oficials de la guarnició de Barcelona en va assaltar la redacció i la del diari de la Lliga
Regionalista, La veu de Catalunya.

En lloc de castigar els militars, el govern va promulgar la Llei de Jurisdiccions, que posava sota
jurisdicció militar les ofenses orals o escrites a la unitat de la pàtria, la bandera i l’honor de
l’exèrcit. Això trencava una de les característiques del sistema de la Restauració: la
subordinació del poder militar al civil. A més, era una amenaça a la llibertat d’expressió i
criminalitzava el catalanisme polític. A Catalunya, la llei va ser contestada amb la constitució de
la Solidaritat Catalana, una aliança de les forces polítiques catalanes, des dels carlins fins als
republicans, passant pels regionalistes. Tan sols en van quedar fora els partits dinàstics i els
lerrouxistes. Uns mesos després, Solidaritat es va constituir en una coalició electoral, amb
l’objectiu d’aconseguir la derogació de la llei i l’autonomia per a Catalunya.

Després de triomfar a les eleccions provincials, Solidaritat Catalana va obtenir un èxit esclatant
a les eleccions generals de 1907, en les quals va obtenir 40 dels 44 escons que Catalunya tenia
al Congrés dels Diputats. Aquest fet va suposar la fi del caciquisme a tot el país. La Lliga va
capitalitzar l’èxit electoral i des d’aleshores el catalanisme es va convertir en un gran moviment
de masses arrelat a tot Catalunya.
4. La Mancomunitat de Catalunya
4.1. Formació i organització de la Mancomunitat
L’any 1907 Enric Prat de la Riba, màxim dirigent de la Lliga Regionalista, va ser elegit president
de la Diputació de Barcelona. Les diputacions són organismes administratius provincials
encarregats de reforçar l’acció dels municipis. La Diputació de Barcelona havia aprovat una
declaració demanant un organisme comú amb les altres diputacions catalanes. Després d’un
intens procés de negociació, el govern Canalejas va acceptar la proposta de creació de
mancomunitats de diputacions. La llei de mancomunitats provincials va ser aprovada l’octubre
de 1912 pel Congrés. L’assassinat de Canalejas, però, va retardar el procés. Va ser el govern
conservador d’Eduardo Dato el que va possibilitar-ne la creació a finals de 1913. La
Mancomunitat de Catalunya es va constituir el dia 6 d’abril de 1914. La llei permetia la
constitució de diverses mancomunitats, però l’única que es va formalitzar va ser la de
Catalunya.

La Mancomunitat no era una veritable autonomia política, sinó una federació de diputacions,
perquè no va rebre cap transferència de competències per part de l’Estat. El seu valor simbòlic,
però, era gran, ja que, per primera vegada des de 1714, Catalunya disposava d’un poder
regional unificat. Els organismes de la Mancomunitat eren l’Assamblea General, el Consell
Permanent o Govern i el president. Prat de la Riba va ser elegit primer president per
unanimitat i va governar amb el suport de tradicionalistes i monàrquics. Després de la seva
mort l’any 1917, l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch el va rellevar.

4.2. L’obra de govern: les infraestructures

La Mancomunitat va dur a terme una important obra de coordinació dels serveis existents i en
va crear de nous. En el desenvolupament d’aquesta tasca van col·laborar molts professionals i
intel·lectuals d’ideologies diferents. Tot i les seves limitacions –Només disposava dels
pressupostos i les competències de les diputacions-, la Mancomunitat va realitzar importants
actuacions encaminades a modernitzar el país, millorar-ne els serveis públics i normalitzar la
cultura catalana. Un dels seus objectius era que a cada poble de Catalunya hi hagués un
telèfon, una biblioteca i una escola, com a mínim.

La Mancomunitat va fomentar l’agricultura i la ramaderia, amb la creació de camps

d’experimentació de conreus, granges model, serveis d’assistència tècnica i escoles de tècnics
agraris, com l’Escola Superior d’Agricultura. També va dur a terme una important tasca de
construcció de carreteres i de camins, i va impulsar l’extensió de la xarxa telefònica i l’elèctrica.

Pel que fa a l’àmbit científic, es van fundar l’Observatori Fabra i el servei Geogràfic de
Catalunya, entre d’altres. Quant a la sanitat cal assenyalar la creació dels Laboratoris
Provincials d’Higiene.

4.3. L’obra de govern: L’ensenyament i la cultura

Quant a l’ensenyament, es van crear escoles rurals i els Estudis Normals, adreçats a la formació
de mestres de primària. El foment de la formació professional, que va ser prioritari, es va
plasmar amb la creació de l’Escola del Treball i de la Universitat Industrial, amb l’objectiu de
formar obrers i tècnics qualificats per a la indústria. També es van impulsar els ensenyaments
artístics amb l’Escola d’Arts i Oficis, i es van fundar escoles específiques per a dones, per
primera vegada a Espanya, com l’Escola de Tall, l’Escola Superior de Bibliotecàries i l’Escola
d’Infermeres.

L’acció cultural va ser cabdal per a la Mancomunitat. L’activitat principal va anar a càrrec de
l’Institut d’Estudis Catalans, fundat el 1907 per la Diputació de Barcelona. Es tractava d’una
acadèmia científica formada per 3 seccions: la Històrico-Arqueològica, la de Ciències i la
Filològica. Aquesta darrera va impulsar una de les tasques més importants de normalització de
la cultura catalana: la unificació ortogràfica de Pompeu Fabra. Es va crear la Biblioteca de
Catalunya, que encara avui és la més important del país, així com una xarxa de biblioteques
populars a diversos municipis. També es va desenvolupar una important tasca de protecció del
patrimoni cultural; per això es van constituir el Servei de conservació i Catalogació de
Monuments i la Junta de Museus. Aquests organismes van dur a terme, entre d’altres, les
excavacions d’Empúries i el rescat i trasllat a Barcelona de les pintures romàniques del Pirineu,
que col·leccionistes estrangers volien treure del país.

5. La crisi de 1917
5.1 L’impacte de la 1a Guerra Mundial
Quan l’any 1914 es va iniciar la 1a Guerra Mundial, Espanya es va declarar neutral. Amb un
exèrcit mal preparat i sense interessos a Europa, la neutralitat era l’única opció possible i era, a
més, ben vista per la majoria de la població. Tot i així, l’opinió pública es va dividir entre
germanòfils, partidaris dels imperis centrals, i aliadòfils, partidaris de França i la Gran Bretanya.
Els primers provenien, en general, dels sectors més conservadors i els segons dels més
progressistes. A Catalunya predominaven els aliadòfils i fins i tot un miler de voluntaris
catalans van participar en la guerra enquadrats en l’exèrcit francès.

La neutralitat va suposar un estímul per a l’economia. La guerra va generar un increment de la

demanda de productes agraris i industrials, i les empreses van augmentar la producció. Però la
bonança econòmica i l’especulació van comportar una gran pujada de preus: per exemple, de
l’any 1913 al 1918 el del blat es va incrementar un 72% i el de les patates un 90%. Molts
intermediaris, comerciants i industrials es van enriquir. Es tractava, tanmateix, d’un creixement
conjuntural, i els beneficis no es van reinvertir en la millora dels sistemes de producció ni en
els salaris.

5.2. L’influx de la Revolució russa i dels tractats de pau

En plena guerra es va produir la Revolució Russa. L’any 1917 una revolució va acabar amb la
monarquia del tsar Nicolau II mentre que més tard una 2a revolució va donar poder als
bolxevics liderats per Lenin. Això va provocar un fort impacte en la societat europea: per als
obrers era una esperança i assenyalava el camí que calia seguir. Entre la burgesia, en canvi, va
provocar por i desconfiança de la classe obrera.

Un altre procés que va tenir forta influència va ser el reconeixement de nous estats a Europa.
Amb la fi de la 1a Guerra Mundial es van independitzar Finlàndia i Estònia, entre d’altres.
S’imposava la denominada doctrina Wilson, que defensava el dret a la lliure determinació de
les nacions sense estat. A més, el 1921, Irlanda va aconseguir la independència del Regne Unit.
Aquests fets van tenir molta influència en els moviments nacionalistes europeus, com el català.
A Catalunya va tenir lloc una important campanya autonomista i, al mateix temps, alguns
nacionalistes van reclamar obertament la independència, com Estat Català, moviment polític
fundat per Francesc Macià el 1922.

5.3. 1917: Una triple crisi

L’any 1917 es va viure a Espanya una triple crisi militar, política i social que va posar en greus
dificultats la continuïtat del sistema polític de la Restauració.

Crisi militar: En el context d’una situació social inestable i uns governants febles, alguns oficials
de l’exèrcit es van manifestar públicament en demanda de millores econòmiques i
professionals. El 1916 es va constituir una mena de sindicat, anomenat Juntas Militares de
Defensa, que va arribar a tenir 9000 afiliats. Es posava de manifest l’autonomia de l’exèrcit
respecte al poder civil i el desig d’un protagonisme més gran dels militars en la vida del país.

Crisi política: Republicans, socialistes i catalanistes van criticar amb duresa els partits dinàstics
i exigiren una Reforma Constitucional per democratitzar l’Estat. Davant del clima de tensió
generalitzada, el govern Dato va suspendre les garanties constitucionals i va tancar les Corts.
Els parlamentaris catalans, dirigits per la Lliga Regionalista, van demanar que es tornessin a
obrir, van redactar un programa en el qual reclamaven el reconeixement de la realitat
plurinacional de l’Estat i van convocar una Assemblea de Parlamentaris a Barcelona, que va
comptar amb la presència de republicans i socialistes. L’Assemblea va demanar la convocatòria
d’eleccions per elegir unes corts constituents. El govern va prohibir l’Assemblea, i va tancar els
diaris republicans i catalanistes.

Davant la radicalització de la situació social, amb la vaga general i la repressió que la va seguir,
els parlamentaris van decidir tornar-se a reunir a Madrid. El mes d’octubre van aprovar un
programa en què es demanava una reforma de l’Estat i un govern que convoqués eleccions per
a Corts Constituents.

El govern Dato va dimitir aquell mateix mes i Alfons XIII va proposar un govern de concentració
presidit per García Prieto i integrat per liberals, conservadors i regionalistes. La Lliga va
acceptar incorporar-se al govern, la qual cosa va ser considerada una traïció per part de
republicans i socialistes, i va suposar la fi de l’Assemblea de Parlamentaris. El 1918 el mateix
Cambó va entrar al govern. Per als regionalistes era un pas cap a una incidència més gran del
catalanisme conservador en la governabilitat de l’Estat. L’alternança política dels dos partits
dinàstics s’havia trencat.

Crisi social: Entre les classes populars, el descontentament per la pujada dels preus era
general. Els sindicats van començar a impulsar mobilitzacions: el 18 de desembre de 1916, la
CNT i la UGT van convocar, contra la carestia de la vida, la primera vaga general de tot
Espanya, que va resultar un èxit de participació.

La situació social va empitjorar en els mesos següents. La CNT i la UGT van crear un comitè
conjunt amb capacitat per declarar la vaga general revolucionària. Dins el moviment obrer hi
havia sectors que volien democratitzar el règim, però també n’hi havia d’altres que eren
partidaris de passar a accions revolucionàries.
El mes d’agost de 1917, una vaga de ferroviaris es va radicalitzar i es va estendre a tots els
sectors. Els sindicats van fer seu el programa de reformes de l’Assemblea de Parlamentaris.
L’exèrcit, però, va reprimir amb duresa les mobilitzacions dels treballadors. Els membres del
comitè de vaga van ser jutjats en consell de guerra i condemnats a cadena perpètua.

6. La descomposició del Règim de la Restauració (1918-1923)

Després de la crisi de 1917, aquesta es va resoldre amb la formació d’un govern de
concentració, però l’entesa de conservadors, liberals i catalanistes no era gens fàcil i la situació
de crisi es va anar aguditzant en els anys següents.

6.1. La campanya autonomista catalana

A finals de 1918, just acabada la Primera Guerra Mundial, la Lliga Regionalista, amb la
col·laboració d’altres forces polítiques, impulsà una campanya dins d’Espanya i també a
l’exterior, per tal que Catalunya, com a nacionalitat històrica que era, disposés d’una veritable
autonomia política en el si de l’Estat espanyol. La Mancomunitat va tenir un gran
protagonisme en la campanya autonomista i, després d’aconseguir el suport dels municipis
catalans, lliurà al govern un Projecte de Bases per a l’Autonomia de Catalunya. La reivindicació
per l’autonomia de Catalunya va provocar l’hostilitat de molts sectors espanyols; una comissió
de les Corts elaborà un projecte d’estatut, molt moderat, i la Mancomunitat, un altre de molt
més autonomista, que aconseguí el suport de 1046 municipis catalans dels 1072 que hi havia.
Finalment, el projecte va ser abandonat.

6.2. La vaga de la Canadenca (1919)

La conflictivitat laboral dels anys de la Primera Guerra Mundial no es va aturar amb la fi del
conflicte. El febrer de 1919 es va iniciar a Barcelona una vaga a l’empresa elèctrica Barcelona
Traction, Light and Power Company, coneguda amb el nom de La Canadenca. La CNT va
aconseguir aturar, en solidaritat, les empreses industrials que depenien del subministrament
elèctric, els tramvies de la ciutat, l’aigua, el gas i la resta de les empreses elèctriques. Al
principi de març, tot i la militarització dels treballadors, la vaga era general.

Finalment, i amb la mediació governamental, el comitè de vaga i la patronal van signar un

acord, pel qual es readmetien als treballadors acomiadats, s’aconseguien millores salarials i la
reivindicació històrica de la jornada de 8 hores.

Però el capità general no va alliberar a tots els detinguts, que era una de les condicions
pactades, i els obrers van reprendre la vaga. Es va tornar a declarar l’estat de guerra. Les
autoritats, amb el suport de la burgesia, van ressuscitar el sometent (mobilització armada dels
veïns per defensar l’ordre públic, que va ser reconstruït a partir de 1855), que hi va col·laborar
per restaurar l’ordre. La patronal va amenaçar amb el tancament de totes les fàbriques
(locaut) si no es tornava a la feina. A mitjans d’abril la vaga es va acabar.
6.3. El pistolerisme
A la CNT hi coexistien dues tendències; D’una banda, els anarcosindicalistes, partidaris d’una
estratègia sindical, que eren majoria i dirigien el sindicat; de l’altra, els anarquistes, que volien
desencadenar una revolució de manera immediata. Alguns grups anarquistes, com Los
Solidarios, van atemptar, en nom de la CNT, contra autoritats, patrons, encarregats i obrers
d’altres tendències ideològiques i fins i tot van assassinar el president del govern Eduardo
Dato, l’any 1921.

La violència anarquista va tenir el seu equivalent en la violència patronal i governativa. Per

contrarestar la força de la CNT, la patronal va fomentar els Sindicats Lliures (1919), els
membres dels quals empraven la violència contra els cenetistes. Durant uns anys els carrers de
Barcelona van ser testimonis de les accions dels pistolers anarquistes i els del Sindicat Lliure,
que comptaven amb la complicitat de la policia. Mitjançant la Llei de Fugues, la policia i la
Guàrdia Civil podien disparar contra els detinguts en cas d’intent de fugida i diversos
anarquistes van ser assassinats per les forces de l’ordre. Al mateix temps, molts dirigents
republicans i obrers van ser detinguts i empresonats i d’altres van ser assassinats, com
l’advocat laboralista Francesc Layret i el dirigent de la CNT Salvador Seguí.

6.4. El desastre d’Annual

En la conferència d’Algesires (1906), Espanya i França s’havien repartit el Marroc. França es
quedà la part més gran, a l’oest i al sud; mentre que Espanya es reservarà una franja al nord, el
Rif. Els atacs de les tribus nòmades van obligar el govern a establir una forta presència militar a
les zones ocupades.

L’any 1920, des de Melilla, es va iniciar una campanya per ampliar el territori ocupat. Això va
provocar un alçament generalitzat liderat per Abd el-Krim. El general Silvestre, segurament
obeint les ordres del rei, sense assegurar la rereguarda, va avançar fins al cor del Rif. Els
marroquins van atacar l’expedició i les tropes espanyoles van haver de fer una operació de
retirada a Annual, l’any 1921. En aquella operació van morir entre 8.000 i 9.000 soldats i es va
perdre molt material bèl·lic.

El desastre militar d’Annual va commocionar profundament la societat espanyola de l’època i

va crear un clima comparable al provocat per la crisi de 1898. El govern va dimitir i es va
nomenar una comissió al Congrés dels Diputats per establir-ne les responsabilitats (expedient
Picasso). La discussió parlamentària va alertar els sectors monàrquics, que temien que es posés
al descobert la responsabilitat del rei en la campanya fracassada.

7. La dictadura de Primo de Rivera

7.1. El cop d’Estat
El 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va dur a
terme un cop d’estat sense violència que va significar la fi del sistema polític de la Restauració.
En una situació de recessió econòmica, després de la Gran Guerra, el moviment obrer s’havia
radicalitzat, i les vagues i el pistolerisme eren freqüents (1a causa). Republicans i socialistes
eren cada cop més influents, i entre els catalanistes augmentaven les demandes d’autonomia.
(2a causa). D’altra banda, després del desastre d’Annual, l’exèrcit volia recuperar el prestigi
perdut (3a causa). Els successius governs es van mostrar incapaços d’afrontar els problemes, i
el mateix règim polític estava totalment desprestigiat (4a causa). Així el monarca, l’exèrcit, la
burgesia i els sectors conservadors van donar suport al cop, que va ser incruent. Primo de
Rivera va ser nomenat president del govern per Alfons XIII, i va constituir un govern format per
generals: El Directori Militar. Diputacions i ajuntaments van ser dissolts i van passar a ser
governats per persones afins al nou règim. L’any 1924 va crear una nova força política, la
Unión Patriótica, mentre que la resta de partits van ser suprimits.

7.2. La política de la Dictadura i la fi de la guerra del Marroc

La dictadura va limitar la llibertat d’expressió i va perseguir les associacions anarquistes i
comunistes. En canvi, la UGT va ser tolerada i el seu dirigent Francisco Largo Caballero va ser
anomenat conseller d’Estat. Primo de Rivera també va fer una política anticatalana i l’any 1925
va dissoldre la Mancomunitat. Es van clausurar unes 150 entitats catalanistes i molts diaris van
ser suspesos. Es va prohibir la bandera catalana, la sardana, l’ensenyament de la llengua
catalana i el seu ús públic. Fins i tot es van prohibir els Jocs Florals i es van suspendre durant 6
mesos les activitats del Barça perquè el públic havia xiulat l’himne espanyol. Els primers anys
de la Dictadura van coincidir amb una època d’expansió econòmica. El nou règim va fer una
política de dirigisme econòmic, caracteritzada per l’intervencionisme de l’Estat i el
monopolisme. L’Estat va fomentar la construcció d’obres públiques: les hidràuliques, el
ferrocarril i, sobretot, les carreteres i els camins. També es van construir, amb la col·laboració
dels ajuntaments, 5.000 noves escoles.

Es van construir també grans monopolis: el 1924, es va cedir el monopoli dels telèfons a
l’empresa nord-americana ITT, que va establir la Compañía Telefónica Nacional de España, i, el
1927, la importació, refinació, distribució i venda de petroli a la Compañía Arrendataria del
Monopolio de Petróleos (CAMPSA), de capital mixt públic i privat però controlada per l’Estat.
Pel que fa al comerç exterior, es va seguir una política proteccionista per tal de beneficiar les
empreses espanyoles.

Quant a la política social, es va combinar la repressió del moviment obrer amb un cert
paternalisme social. Es van promulgar les lleis del descans dominical i de regulació del treball a
domicili i el codi de treball. Es van constituir els comitès paritaris d’obrers i empresaris per tal
de regular aspectes com els salaris i les condicions de treball, amb la finalitat de controlar els
conflictes laborals i evitar les vagues.

La fi de la guerra del Marroc era una prioritat del govern. El setembre de 1925 l’armada i
l’exèrcit espanyols van efectuar el desembarcament d’Alhucemas. Va ser una gran operació
naval amb suport aeri, que, gràcies a la col·laboració de l’exèrcit francès, va permetre derrotar
les forces d’Abd el-Krim. L’èxit de l’operació va permetre a Primo de Rivera nomenar un
Directori Civil, format per ministres de la Unión Patriótica; alguns amb un passat vinculat als
partits dinàstics, com José Calvo Sotelo.
7.3. Oposició i caiguda del règim
La política de Primo de Rivera va provocar l’oposició de diversos sectors socials i polítics. Molts
intel·lectuals com Miguel de Unamuno i Vicent Blasco Ibáñez van ser desterrats o es van
exiliar. Professors i estudiants universitaris van crear organitzacions crítiques amb el règim
com la Federación Universitaria Escolar (FUE). Quant al govern obrer, la clandestinitat de la
CNT va afavorir el sector més radical, partidari de la insurrecció armada i la violència social.
Aquest sector va fundar la Federación Anarquista Ibérica (FAI), formada en part per antics
pistolers anarquistes. Finalment, davant la política anticatalana de la dictadura, els
nacionalistes es van anar radicalitzant. El 1926 un grup armat d’Estat Català va intentar una
insurrecció per Prats de Molló (Catalunya Nord, coneguda com Fets de Prat de Molló), però
van ser detinguts per la policia francesa. El cap de l’escamot, Francesc Macià, va ser desterrat a
Bèlgica.

Mentre les crítiques a la dictadura s’anaven generalitzant, la situació econòmica empitjorava

(Crack del 29). A partir de 1927 l’atur va començar a augmentar i el 1929 el descontentament
es va estendre a empresaris i inversors i es va produir una fugida de capitals cap a l’estranger.
D’altra banda, alguns sectors de l’exèrcit ja no confiaven en Primo de Rivera i el mateix rei el
considerava un obstacle perquè l’opinió pública identificava la monarquia amb la Dictadura. El
28 de gener de 1930 Primo de Rivera va presentar la dimissió al rei. Aleshores el general
Dámaso Berenguer va formar un govern provisional conegut irònicament com la Dictablanda
(Gener 1930- Abril 1931). Període de transició durant el qual es volia recuperar la normalitat
constitucional i va acabar amb la proclamació de la segona República.

8. La població creix i es mou

8.1. El creixement demogràfic
Durant el primer terç del segle XX, es va produir un creixement sostingut (continuat, sense
retrocessos) de la població espanyola que va passar de 18 a 23 milions en 30 anys (augment
del 27%). La taxa de natalitat i de mortalitat va continuar baixant. Aquesta davallada de la
mortalitat no va ser continuada, ja que encara es produïen mortalitats catastròfiques
provocades per epidèmies, com la grip de 1918. A Catalunya, el creixement de la població va
ser més accentuat. Entre el 1900 i el 1930 es va passar de 2 a 2,8 milions d’habitants (augment
del 40%) En el mateix període, la taxa de natalitat va disminuir del 25,5 al 23%, i la taxa de
mortalitat va baixar del 25,3 al 14%.

Tot plegat indica un canvi de tendència cap a una demografia moderna (natalitat i mortalitat
baixa, inferior a 20 per 1000). Malalties com la verola i el xarampió van experimentar un fort
retrocés i al final del primer terç de segle la taxa de mortalitat infantil havia disminuït a menys
de la meitat. L’esperança de vida al néixer era, el 1900, de 35 anys; el 1930, de 52. A partir dels
anys 20 els naixements sempre van superar les defuncions.

8.2. Els moviments migratoris

Des de les darreres dècades del segle XIX, el camp espanyol era incapaç d’absorbir l’augment
de població i molta gent havia d’emigrar. Entre 1890 i 1930 més de 3 milions de persones van
emigrar, principalment, des de Galícia i Canàries cap a Amèrica (Argentina i Brasil), i des del
Llevant peninsular cap a França i el nord d’Àfrica (Algèria). Més de la meitat, però, van retornar
posteriorment.

Paral·lelament, uns 3 milions de persones més van efectuar una migració dins d’Espanya del
camp a les ciutats i les àrees industrials, a la recerca de treball. Les zones més afectades van
ser Galícia, Aragó, Castella, Navarra, Canàries i Andalusia. Molta gent va fer cap a les grans
ciutats peninsulars, com Barcelona, Bilbao, Madrid, València, Sevilla i Màlaga, que van créixer
ràpidament.

A Catalunya, milers de joves anaven de les zones rurals i de muntanya cap a Barcelona i altres
ciutats. A més, Barcelona va ser el destí de milers de persones de l’Aragó, el País Valencià,
Múrcia i de les províncies orientals d’Andalusia, en particular d’Almeria. Ho van fer atrets pels
llocs de treball vinculats al creixement industrial, a la construcció de les centrals
hidroelèctriques i a les obres públiques, com el metro o l’Exposició Internacional de Barcelona
de 1929. Fins l’esclat de la Gran Guerra (1914) el saldo migratori català es mantenia estable. La
immigració externa es compensava amb els emigrants que marxaven, principalment cap a
Amèrica. Però, a partir de 1915, l’emigració catalana a ultramar va caure en picat i la
immigració va créixer espectacularment. Així, entre 1915 i 1920, la població catalana es va
incrementar en 200.000 persones; entre 1920 i 1925, en més de 100.000, i entre 1925 i 1930,
en 214.000. La gent que es traslladava era jove i en edat fèrtil i, per això, les zones industrials i
urbanes que van rebre més immigració van rejovenir la seva població, al contrari de les
poblacions agràries, on s’anava envellint. Així, els desequilibris demogràfics en el conjunt de
l’Estat van augmentar, i les zones que van rebre més immigrants, com Catalunya, van
incrementar el seu pes demogràfic.

8.3. Les ciutats catalanes

Barcelona, que a principis de segle tenia 533.000 habitants, es va convertir en una gran ciutat,
amb més d’un milió, l’any 1930. El territori de la ciutat de Barcelona va créixer físicament amb
l’annexió dels municipis propers: Gràcia, Sant Gervasi, Sants, Les Corts, Horta (l’any 1904), i
Sarrià (l’any 1921). L’expansió de la ciutat va anar acompanyada d’una política urbanística de
modernització i ordenació del creixement. L’Eixample, dissenyat per Cerdà a mitjans del segle
XIX, va permetre construir una moderna xarxa de clavegueram. La necessitat de
desplaçaments ràpids i multitudinaris per la ciutat i l’electrificació van permetre l’ampliació de
les línies de tramvies i la inauguració del metro el 1924. Les altres ciutats catalanes també van
experimentar un fort creixement, sobretot en les zones industrials. L’any 1930 Sabadell,
Badalona i Terrassa sobrepassaren els 40.000 habitants.

9. La diversificació industrial
9.1. L’electricitat
Des de finals del segle XIX i durant el primer terç del segle XX es va produir a diversos països i
també en algunes zones d’Espanya un nou impuls en el procés d’industrialització, que rep el
nom de segona revolució industrial. Una de les seves característiques principals va ser la
utilització de l’electricitat i dels derivats del petroli com a font d’energia.
Si bé a principis del segle XX l’energia majoritària seguia sent el vapor, l’ús de l’electricitat
d’origen hidràulic, més barata que el carbó, es va anar estenent. La millora de la tecnologia del
transport d’energia, amb la construcció de les línies d’alta tensió, va permetre que l’energia
elèctrica recorregués llargues distàncies a un cost reduït.

Van ser els anys de les construccions dels embassaments al Pirineu lleidatà, en les quals van
participar una gran quantitat d’obrers. La major part de les centrals hidroelèctriques catalanes
van ser construïdes per la Canadenca. A la resta d’Espanya també es van crear grans
companyies elèctriques, com la hidroelèctrica ibèrica, la actual Iberdrola.

Amb l’energia elèctrica van millorar molts aspectes de la vida quotidiana i del sistema
productiu. La producció industrial catalana va ser més competitiva perquè l’ús de l’energia
hidroelèctrica va permetre prescindir del carbó, de manera que els costos van ser inferiors.

9.2. Les noves indústries

A Catalunya, l’electricitat va suposar un important impuls al desenvolupament industrial. Van
sorgir noves empreses que fabricaven electromotors, acumuladors, cables, components
industrials... Durant aquest període es va produir un augment i una diversificació de la
indústria catalana. La indústria tèxtil continuava sent la més important, però es van
desenvolupar força nous sectors, com ara les indústries químiques (S.A. Cros), per a la
fabricació d’adobs, medicaments, pintures, explosius i tot tipus de productes químics.

També cal destacar l’expansió de les siderometal·lúrgiques, les alimentàries (1899: Sucrera del
Segre), les papereres, les empreses dedicades a la fabricació de materials per a la construcció, i
fins i tot la indústria de l’automòbil (Hispano Suiza). A la resta d’Espanya, la siderúrgia va
experimentar un fort impuls, sobretot a Biscaia, amb una gran indústria: Altos Hornos de
Vizcaya.

9.3. El comerç
L’augment i la diversificació de la producció agrària i industrial, juntament amb el creixement
de les ciutats, van impulsar el desenvolupament del comerç interior.

El comerç exterior espanyol es basava en l’exportació de productes agraris, com vi o taronges, i

minerals, com ferro o coure. En general, llevat d’alguns períodes, la balança comercial
(comptabilitza les importacions i les exportacions) era negativa. Era, a més, molt dependent de
les conjuntures internacionals. Així, durant la Primera Guerra Mundial, va augmentar la
demanda de tot tipus de productes, i la neutralitat espanyola va permetre que les exportacions
creixessin de manera extraordinària. Això va provocar també un important augment en els
preus. Però amb la fi de la guerra, la demanda exterior va caure, l’atur va augmentar i algunes
empreses van tancar.
9.4. El capitalisme financer: la banca
En les primeres dècades del segle XX es va crear a Espanya un sistema bancari modern. El Banc
d’Espanya va començar a desenvolupar funcions de banc central, i van sorgir nous bancs, de
dipòsits i de negocis comercials i industrials, que van estendre les seves xarxes de sucursals.

La banca catalana va quedar relegada a un segon pla després de la suspensió de pagaments del
banc de Barcelona, l’any 1918. Es produí una expansió de les banques basca i madrilenya, amb
la fundació de bancs com el Banco Hispano, l’any 1900, el Banco de Vizcaya, l’any 1901 o el
Banco Español de Crédito, l’any 1902, que, amb el Banco de Bilbao, dominaven el sector
financer i tenien una sòlida presència en els sectors industrials.

Al costat dels bancs, van aparèixer les caixes d’estalvis com La Caixa, l’any 1904, pensades per
a les classes treballadores, que hi obtenien crèdits a interessos més baixos que els bancs.
1. La proclamació de la República. La Constitució de 1931
1.1. La monarquia en crisi (1930-1931 Dictablanda)
El febrer de 1931 es va constituir el darrer govern de la monarquia d’Alfons XIII, encapçalat per
l’almirall Aznar, que va convocar eleccions municipals. El rei s’havia implicat directament en la
Dictadura i el fracàs d’aquesta va comportar un desgast molt important per la corona. En un
context de crisi del règim i després d’anys de no celebrar-se eleccions, les forces polítiques
republicanes i d’esquerra van plantejar els comicis com un veritable plebiscit (referèndum)
entre monarquia i república.

Abans, l’agost de 1930, l’oposició s’havia compromès en una estratègia conjunta contra la
monarquia: el pacte de Sant Sebastià. Hi van participar l’Alianza Republicana, la Derecha
Liberal Republicana i Estat Català. Indalecio Prieto i Fernando de los Ríos, del PSOE, hi eren
presents a títol personal. Es va organitzar un comitè revolucionari, que havia de provocar el
canvi de règim mitjançant un aixecament militar i constituir el govern provisional de la futura
República. La reivindicació d’autonomia per a les nacionalitats històriques es va resoldre amb
el compromís d’atorgar-los uns estatuts.

El 12 de desembre de 1930 un grup de militars van proclamar la República a la caserna de Jaca.

L’execució dels seus líders, els capitans Fermín Galán y Àngel García, va acabar de desacreditar
la monarquia. Els mesos següents es va viure un augment de la tensió social a causa de
l’increment de l’atur, les vagues i l’agitació política contra el govern.

1.2. Les eleccions del 12 d’abril de 1931

En les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, les forces republicanes van obtenir la
victòria a les principals ciutats del país – per exemple, a 41 de les 50 capitals de província-, tot i
que el vot rural va permetre als monàrquics obtenir un nombre més elevat de regidors en el
conjunt de l’Estat.

L’entusiasme dels republicans es va desbordar. El dia 13, hi va haver a les principals ciutats
importants manifestacions demanant la proclamació de la República. Mentrestant, el rei
pensava en una possible solució de compromís: la convocatòria de Corts constituents, que
decidiren el futur règim polític d’Espanya. Però els fets es van precipitar. El dia 14 es va
proclamar la República en molts ajuntaments de tot Espanya (Barcelona, Madrid, Saragossa...)
i el rei va optar per la renúncia al tron. En un manifest adreçat al país va anunciar que
abandonava Espanya. El mateix dia 14 es va fer càrrec del poder un govern provisional presidit
per Niceto Alcalà Zamora i format per socialistes i republicans. Així doncs, la República va
arribar sense violència i enmig d’aclamacions populars.

Les prioritats del nou govern eren dues: convocar eleccions per iniciar un període constituent i
posar en marxa les reformes considerades més urgents, que afectarien àmbits com
l’agricultura, l’exèrcit i l’educació.

1.3. La Constitució de 1931

El 28 de juny de 1931 es van celebrar eleccions a Corts constituents. El govern de la República
va instaurar un sistema electoral majoritari en el qual la llista més votada en cada
circumscripció obtenia el 75% dels escons, i la segona, el 25%. S’afavorien així els grans partits i
el bipartidisme, i es permetia obtenir majories parlamentàries força àmplies. Així, els
republicans progressistes i els socialistes van obtenir una clara majoria. La tasca primordial del
nou parlament va ser redactar una nova constitució, que hauria de reconèixer els drets i les
llibertats dels ciutadans i definir les característiques del nou sistema polític. Finalment, el 9 de
desembre de 1931 la Constitució fou aprovada amb un ampli suport parlamentari (389 a favor,
cap en contra i 89 absències). Un dia després, Niceto Alcalá Zamora era elegit president de la
República. La Constitució va establir la llibertat de cultes, així com la llibertat d’expressió,
reunió i associació, de residència i circulació; la inviolabilitat del domicili i la correspondència, i
el dret al divorci. A més, Espanya es convertia en un estat laic –No hi havia religió oficial– I es
retirava qualsevol tipus de suport econòmic a l’Església. Pel que fa a l’estructura de l’Estat, el
nou text constitucional determinava que «la República constitueix un Estat integral compatible
amb les autonomies dels municipis i les regions». Les Corts quedaven configurades per una
sola cambra legislativa, el Congrés dels Diputats, que s’escollia cada 4 anys mitjançant sufragi
universal. Per primera vegada en la història d’Espanya, es reconeixia el sufragi femení.

2. El restabliment de la Generalitat
2.1. Les eleccions del 12 d’abril de 1931 a Catalunya
Es van legalitzar els partits i grups polítics de l’esquerra catalana, i aquests van iniciar, abans de
les eleccions municipals, un procés d’unificació. El mes de març de 1931, Estat Català (de
Francesc Macià) i el Partit Republicà Català (liderat per Lluís Companys) van constituir un nou
partit polític: Esquerra Republicana de Catalunya.

El nou partit es va presentar a les eleccions en coalició amb la Unió Socialista de Catalunya,
partit liderat per Joan Comorera i Manuel Serra i Moret, que tenia una implantació reduïda.
Altres opcions polítiques a destacar eren la coalició republicanosocialista (integrada pel Patit
Radical, els antics federals i els socialistes del PSOE), el BOC i la Lliga Regionalista, força
desacreditada per la seva col·laboració fins al darrer moment amb la monarquia.

La participació electoral va ser alta, i el resultat va suposar un gran i inesperat triomf per a
Esquerra Republicana de Catalunya. A Barcelona, la coalició ERC-USC va obtenir 25 regidors per
12 de la Lliga; en el conjunt de Catalunya, el percentatge de vots mostrava diferències encara
més grans: el 68% davant del 20%. Així, foren elegits uns 3200 regidors republicans, 1000 de
dretes (fonamentalment de la Lliga), 280 de monàrquics, 115 de socialistes i uns 10 de
comunistes. ERC, un partit d’esquerres i nacionalista de fundació recent, va obtenir un enorme
suport popular. Definitivament, el catalanisme passava a estar dominat per una formació
progressista i republicana, que representava les aspiracions de la petita burgesia i d’amplis
sectors populars.

La victòria electoral de les forces republicanes i d’esquerra en el conjunt d’Espanya va

comportar la fi de la monarquia.
2.2. La Generalitat provisional
El 14 d’abril de 1931, un cop coneguts els resultats electorals, Lluís Companys va proclamar la
República des del balcó de l’ajuntament de Barcelona. Unes hores més tard, Francesc Macià,
des de l’antic palau de la Generalitat, va fer una declaració de principis de federalisme
republicà i va anar més enllà del que s’havia acordat en el pacte de Sant Sebastià (el dret de
Catalunya a l’autogovern). Va proclamar la «República catalana com a Estat integrant de la
Federació Ibèrica» i es va fer càrrec de les funcions de president del govern de Catalunya. Per
posar en funcionament el nou règim polític de Catalunya, Macià va designar ràpidament
persones de la seva confiança per a l’exercici dels càrrecs més importants de l’administració
civil i militar. Així, per exemple, va nomenar Lluís Companys com a nou governador civil de
Barcelona i Jaume Aiguader com a nou alcalde de la capital. També va nomenar un govern
provisional, que va ser constituït el dia 15 d’abril. Va intentar que fos un govern que integrés
totes les forces progressistes. En aquest sentit, hi havia polítics de diferent procedència, des
d’ERC fins a la UGT.

La República catalana, però, va durar poc, ja que el govern provisional de la república

espanyola va enviar 3 ministres a Barcelona (de los Ríos, Domingo i d’Olwer) per negociar amb
les noves autoritats catalanes i intentar reconduir el procés que s’havia iniciat a Catalunya
arran de la iniciativa de Francesc Macià. Ell havia actuat portant a terme una política de fets
consumats, basada en la força que li donaven els resultats del 12 d’abril. Tal com s’havia
acordat en el pacte de Sant Sebastià, es va ratificar que el futur Estatut d’Autonomia de
Catalunya seria sotmès a l’aprovació de les Corts espanyoles i es va canviar el nom de
República catalana per la denominació de Generalitat de Catalunya, en record de la històrica
institució suprimida pel decret de la Nova Planta després de la desfeta de 1714. La Generalitat
provisional governaria el Principat des de l’abril de 1931 fins a setembre de 1932, data en què
les Corts espanyoles van aprovar l’Estatut d’Autonomia i es van poder celebrar les primeres
eleccions al Parlament de Catalunya. Les competències de la Generalitat van ser molt
limitades, ja que només tenia les atribucions de les quatre diputacions catalanes. Era, doncs,
un organisme molt similar a l’antiga Mancomunitat.

3. Les forces polítiques i sindicals espanyoles

CEDA: Confederación Española de Derechas Autónomas, fundat el març de 1933. Agrupava un
gran ventall de forces conservadores i era de caràcter catòlic, oposant-se a les reformes dels
governs d’esquerres. Va ser fundada per José María Gil-Robles

Renovación Española: Partit monàrquic d’inspiració autoritària i antidemocràtica, fundat l’any

1933 per Antonio Goicoechea

Bloque Nacional: Creat al desembre de 1934 i liderat per José Calvo Sotelo, va sumar les forces
de tots els partits monàrquics

Partido Agrario: Partit de la dreta que va assolir un paper rellevant com a defensor dels
interessos dels propietaris agraris mitjans i per la seva dura oposició a la reforma agrària.
Fundat per José Martínez.

Falange Española: Partit d’inspiració feixista molt minoritari que va anar adoptant posicions
cada cop més radicals. Fundat per José Antonio Primo de Rivera.
Derecha Liberal Republicana: Partir de centredreta fundat per Niceto Alcalà Zamora

Partido Radical Republicano: Partit de centredreta on Alejandro Lerroux era el líder. De la

defensa de posicions progressistes durant l’etapa de constitució de la República va anar
derivant a més conservador.

Izquierda Republicana: Formació de centreesquerra fundat l’any 1933 per Manuel Azaña. Tenia
un programa reformista que buscava la modernització del país, que depenia del fet que la
República aconseguís superar els problemes.

PSOE: Partit Socialista Obrer Espanyol. Com a partit d’esquerra, els seus líders més importants
van ser Francisco Largo Caballero i Indalecio Prieto. Tenia força a Astúries i Biscaia entre
d’altres, i es va moure amb la col·laboració amb republicans de centreesquerra i la ruptura
revolucionària.

Partido Comunista de España: Partit d’esquerra minoritari que gaudia d’una lleu implantació al
País Basc i Astúries. Els seus dirigents més destacats van ser José Díaz i Dolores Ibárruri, i va
centrar el seu missatge polític en la lluita de l’avenç del feixisme.

PNB: Partit Nacionalista Basc, conservador i fortament catòlic. Al llarg del període republicà, va
derivar cap a posicions més autonomistes i progressites. El seu dirigent més important va ser
José A. De Aguirre.

UGT: Unió General de Treballadors. Sindicat socialista estretament vinculat al PSOE. Tenia una
forta presència al nord d’Espanya, Madrid i algunes zones d’Andalusia. Fundat per Pablo
Iglesias i un dels seus dirigents més importants va ser Francisco Largo Caballero.

CNT: Confederació Nacional del Treball. Els seus dirigents més importants van ser Àngel
Pestanya, Joan Peiró I Salvador Seguí. Era un sindicat anarquista partidari d’una revolució
social, i amb implantació a Catalunya, Andalusia i Aragó.

4. El bienni reformista (1931-1933)

En les eleccions parlamentàries del 28 de juny de 1931 va triomfar àmpliament el
centreesquerra. Després de l’aprovació de la Constitució, Manuel Azaña va formar un govern
amb socialistes i republicans de centreesquerra. El nou executiu va posar en marxa una política
de reformes amb l’objectiu d’intentar superar els greus problemes que afectaven el país i fer
d’Espanya un país modern i amb més justícia social. Malauradament, algunes de les reformes
es van fer de manera apressada i sense obtenir un consens polític suficient.

-La reforma agrària es va convertir en un dels objectius principals del govern. El camp
espanyol es caracteritzava per l’endarreriment, les profundes desigualtats socials i la forta
conflictivitat. Al centre i sud peninsulars predominaven els latifundis, i molts jornalers vivien en
condicions extremadament difícils: els seus salaris eren extremadament baixos i sol treballaven
quan hi havia feina al camp. Les reclamacions de terres no van tardar en convertir-se en
ocupacions efectives de finques. El govern pretenia redistribuir la terra i facilitar-hi l’accés als
jornalers. Tanmateix, el debat de la Llei de la reforma agrària avançava molt lentament.
Finalment, la Llei de bases per a la reforma agrària, que afectava les grans zones latifundistes
d’Espanya, fou aprovada el 9 de setembre de 1932. Aquesta llei propiciava la creació de
l’Institut de Reforma Agrària, encarregat d’expropiar les terres (mitjançant indemnització) i
lliurar-les als camperols. Les terres de la gran noblesa espanyola, però, eren expropiades sense
indemnització. En tot cas, la lentitud en l’aplicació d’aquesta llei, juntament amb la resistència
que oferien els grans propietaris, va fer que augmentés l’agitació social.

-Reforma religiosa: A més de posseir una gran quantitat de finques rústiques i urbanes,
l’Església exercia una destacada influència social mitjançant l’ensenyament, que gairebé
monopolitzaven els ordes religiosos. El govern va prendre mesures orientades a secularitzar la
societat i l’Estat, i que limitaven el poder de l’Església: es va autoritzar el matrimoni civil, es va
regular el dret a divorci i es va dissoldre la Companyia de Jesús. Tant per la banda de l’Església
com del govern es van imposar els partidaris de la intransigència, de manera que les relacions
entre el poder polític i el Vaticà van ser molt tenses.

-D’altra banda, el govern també va afrontar una reforma militar. L’exèrcit espanyol comptava
amb uns mitjans limitats i mantenia una estructura que no s’adequava a les necessitats
defensives del país. Hi havia molts generals, gairebé 17.000 comandaments i oficials per a poc
més de 100.000 soldats. Azaña va impulsar una profunda reforma militar: va suprimir les
capitanies generals i va reduir les divisions de l’Exèrcit de Terra; va anul·lar els ascensos per
mèrits de guerra concedits durant l’etapa de la Dictadura i va oferir el passi a la reserva, amb el
sou íntegre, per aquells militars que ho sol·licitessin. Amb aquestes mesures pretenia fer un
exèrcit més operatiu, reduir el pes de les escales superiors i facilitar una sortida als militars de
dubtosa fidelitat al règim Republicà. Molts militars no van acceptar les disposicions del govern i
alguns fins i tot van conspirar contra la República (com ara el cop d’estat del general Sanjurjo,
l’agost de 1932, que va fracassar).

-Una de les grans preocupacions del govern va ser la reforma educativa. En aquest sentit,
foren molt significatives mesures com l’augment de pressupost d’educació, la creació de milers
de places de mestre, la construcció d’aules d’educació primària i la imposició de limitacions als
ordres religiosos en l’àmbit de l’ensenyament. Tanmateix, no fou aquesta l’única preocupació
social del govern.

-La legislació laboral va ser una altra prioritat social del govern. Es van millorar les condicions
de treball dels obrers i també es van ampliar les assegurances socials en matèria de jubilació,
maternitat i accidents laborals.

-La descentralització de l’Estat va ser una reforma especialment complexa. La Constitució

recollia la possibilitat d’aprovar estatuts d’autonomia, demanda fortament sentida en territoris
com Catalunya i el País Basc. El projecte d’estatut de Catalunya va rebre crítiques de sectors
conservadors i militars, que entenien l’autonomia com l’inici d’un procés separatista. A
Euskadi, el Partit Nacionalista Basc (PNB) encapçalava la reivindicació nacionalista. El 14 de
juny de 1931 es van reunir a Estella els representants de 480 ajuntaments bascos i navarresos,
i van aprovar un Estatut General de l’Estat Basc. El caràcter democratacristià del PNB i el
suport donat pels carlins al procés autonòmic van provocar els recels del govern de la
República, que no va donar resposta efectiva a les reivindicacions basques. L’estatut
d’autonomia del País Basc no va ser aprovat fins l’1 d’octubre de 1936, amb la Guerra Civil ja
iniciada. Finalment, a Galícia les Corts republicanes no aprovaren el projecte d’estatut fins al
1938, ben entrada la Guerra Civil, i no va tenir cap conseqüència pràctica. També hi hagué
projectes d’autonomia que no van arribar a ser aprovats, al País Valencià, les illes Balears,
Andalusia i altres territoris.

5. L’Estatut de 1932
5.1. L’Estatut de Núria
El govern provisional de la Generalitat va convocar una assemblea de representants dels
ajuntaments. Aquesta va designar una ponència de 46 membres, presidida per Jaume Carner i
encarregada de redactar un projecte d’estatut d’autonomia per a Catalunya. La ponència,
reunida a l’hotel de la vall de Núria, va finalitzar la seva tasca el 20 de juny de 1931.

En el preàmbul de l’Estatut, Catalunya era definida com ‘’Estat autònom dins de la República
espanyola’’, i l’estat espanyol com a ‘’federació de tots els pobles hispànics’’. El català era
considerat la llengua oficial de Catalunya, mentre que el castellà tindria un caràcter oficial en
les relacions amb el govern de la República. La Generalitat assumirà competències exclusives
en l’ensenyament, la cultura, els tribunals de justícia, les obres públiques i l’agricultura, així
com en la policia i l’ordre públic. D’altra banda, l’Estatut també preveia el procediment per a la
incorporació de nous territoris. Quant als ingressos per poder finançar els serveis a transferir,
la Generalitat disposaria dels impostos directes.

Després de l’aprovació de la Diputació provisional i dels ajuntaments, l’Estatut de Núria va ser

aprovat el 2 d’agost de 1931, en un referèndum amb el 99,4% de vots favorables i una
participació de prop del 75% de les persones amb dret a vot. Les dones, si bé encara no podien
votar, van recollir més de 400.000 signatures de suport al text.

5.2. L’Estatut de 1932

El mes de maig de 1932 es va començar a debatre l’Estatut a les Corts. El projecte va rebre
atacs de la dreta centralista, d’alguns sectors dels partits que integraven el govern,
d’intel·lectuals de prestigi com Miguel de Unamuno i José Ortega y Gasset, així com la pressió
d’una forta campanya anticatalanista duta a terme per diaris com El Imparcial i l’ABC. Després
de moltes discussions, el cop d’Estat del general Sanjurjo (10 d’agost de 1932) provocà que se
n’acceleressin els tràmits. Per evitar l’enfrontament entre republicans i catalanistes, el cap de
govern, Manuel Azaña, va intervenir decisivament en la defensa de l’Estatut, que va ser
finalment aprovat per les Corts el 9 de setembre de 1932.

Tanmateix, en el debat i la negociació parlamentaris hi va haver retallades importants. El

preàmbul de l’Estatut de Núria havia desaparegut, i ara es definia Catalunya com a ‘’Regió
autònoma dins de l’Estat espanyol’’. La llengua castellana passava a ser cooficial, amb la
catalana, i es prohibia la possibilitat de constituir federacions de regions autònomes. Així
mateix, els recursos financers que s’atorgaven a la Generalitat eren molt reduïts i la seva
quantitat depenia del govern central, ja que se li assignaven una part dels impostos directes i
un percentatge, que decidia l’Estat, dels impostos no cedits. Les competències també eren més
limitades que les establertes en el text de Núria. L’Estat conservava el control dels centres
d’ensenyament existents, però la Generalitat en podia crear de nous. Es determinaven com a
competències autònomes el règim local, les obres públiques, la sanitat, la beneficència, les
cooperatives i la legislació en serveis agraris. Tanmateix, l’Estat es reservava la capacitat
legislativa en l’agricultura, l’aigua, les obres públiques d’interès general, la seguretat social, les
assegurances, l’aviació, la radiodifusió i la premsa.

En altres àmbits, les atribucions atorgades per l’Estatut eren més àmplies. En matèria judicial
s’aconseguien les competències en l’organització de l’administració de justícia i el
nomenament dels magistrats. També s’instaurava el Tribunal de Cassació de Catalunya, que
esdevenia l’òrgan suprem de justícia. L’ordre públic i la policia passaven a dependre
parcialment del govern de la Generalitat. Els possibles conflictes que poguessin sorgir entre
l’administració de l’Estat i la Generalitat serien resolts pel Tribunal de Garanties
Constitucionals. Finalment, la possibilitat de reformar o suspendre l’Estatut quedava sotmesa a
les Corts.

L’aprovació de l’Estatut va ser rebuda molt positivament pel poble de Catalunya, ja que, tot i
les limitacions que s’havien imposat al projecte original, significava el reconeixement de
l’autogovern de Catalunya i el fet que la Generalitat assumia un poder polític concret.

6. Les forces polítiques i sindicals catalanes

6.1. Els partits polítics catalans
ERC: Esquerra Republicana de Catalunya, presidida principalment per Francesc Cambó i Lluís
Companys. Va ser un partit nacionalista i reformista que va protagonitzar la vida política
durant l’etapa de la 1a República, i recollia un ampli ventall de vots.

Lliga Catalana: Partit d’ideologia catalanista i conservadora dirigit per Francesc Cambó.
Representava els interessos de la mitjana i alta burgesia, que defensaven l’autonomia de
Catalunya. Després del fracàs de les primeres eleccions va moderar el seu discurs polític.

UDC: Unió Democràtica de Catalunya. Va ser fundada el novembre de 1931, i era liderada per
Manuel Carrasco i Formiguera. Era un partit catalanista, amb una identitat democratacristiana,
i defensava la doctrina social de l’Església.

BOC: Bloc Obrer i Camperol, partit d’ideologia comunista que gaudia d’una certa implantació a
les terres de Lleida. El comunisme es trobava fragmentat en molts partits i tenia un paper
reduït.

POUM: Partit Obrer d’Unificació Marxista, que sorgí l’any 1935 a partir del BOC. Dirigit per
Joaquim Maurín era una organització comunista contrària al totalitarisme estalinista.

PSUC: Partit Socialista Unificat de Catalunya, impulsat pel Partit Comunista d’Espanya per tal
de frenar l’avenç del POUM a Catalunya.

FAI: Federació Anarquista Ibérica, fundada l’any 1927. Formaven part del sector radical de la
CNT, partidari de la vida insurreccional. Era una agrupació partidària de la violència contra els
dirigents polítics i els propietaris, que va protagonitzar diverses insurreccions obreres.
Unió de Rabassaires: Sindicat majoritari entre els pagesos no propietaris, vinculat a ERC i amb
bones relacions amb Companys, que el 1932 superava els 21.000 afiliats. Va intentar canalitzar
les reivindicacions rabassaires, fet que l’enfrontà amb l’Institut Agrícola de Sant Isidre.

IACSI: Institut Agrícola Català de Sant Isidre, l’entitat que representava els interessos dels
propietaris i que es va enfrontar amb la Unió de Rabassaires, fet que va portar a la
radicalització d’aquest últim partit, arran de la tramitació de la Llei de contractes de conreu.

7. Evolució econòmica i moviment obrer

7.1. El context internacional
El context internacional en què es va desenvolupar la República era de crisi econòmica i del
sistema polític liberaldemocràtic.

-Context econòmic: La crisi de 1929 als Estats Units i la depressió dels anys trenta van provocar
en els països europeus una greu contracció del comerç internacional, l’estancament industrial i
l’increment de l’atur. L’endarreriment i el proteccionisme van alleujar l’impacte sobre
l’economia espanyola, que igualment va patir conseqüències importants, com la caiguda de les
exportacions i la reducció de les inversions estrangeres. A més, es va frenar el tradicional
recurs a l’emigració exterior i molts emigrants van haver de tornar.

-Context polític: L’ascens del nazisme i el feixisme a Europa, causats en part per la crisi
econòmica, va dificultar la consolidació de la democràcia a Espanya. Hitler va conquerir el
poder a Alemanya i va instaurar la dictadura nazi. El feixisme s’havia implantat a Itàlia molt
abans. A més, la dictadura de Stalin a la Unió Soviètica portava a terme una política de suport
als partits comunistes europeus per intentar estendre el seu model socioeconòmic i polític a la
resta del continent.

7.2. Crisi econòmica i conflictivitat social

Malgrat tot, les causes del mal funcionament de l’economia espanyola eren bàsicament
internes. La fi de les grans obres públiques de la Dictadura i de l’Exposició Internacional de
1929 va comportar un increment de l’atur, que es mantindria alt al llarg de tota la República,
especialment als grans nuclis urbans.

D’altra banda, la substitució del règim monàrquic per un govern d’esquerres va provocar
desconfiança en molts sectors de la burgesia, que van limitar les seves inversions. Tanmateix,
aquestes van tornar a créixer amb la victòria de les dretes el 1934.

En les àrees industrials i les grans ciutats es van viure conflictes laborals freqüents i vagues a
causa del malestar de la classe obrera, l’augment de l’atur i la mobilització de la vida social.
Anarquistes i comunistes van protagonitzar una important agitació política i ideològica. El
camp també va viure nombrosos conflictes agraris, que es van estendre per Andalusia,
Extremadura i Castella- la Manxa.

7.3. L’acció sindical

La CNT aplegava sectors molt diferents. D’una banda, el sector anarcosindicalista moderat o
reformista, partidari d’ajornar la revolució i donar un suport crític al règim republicà. Els seus
líders més destacats van ser Àngel Pestanya i Joan Peiró. De l’altra, la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), partidària de l’acció directa i de la lluita revolucionària, que considerava
insuficients les reformes que impulsava la República. Els seus principals líders van ser Joan
Garcia Oliver, Buenaventura Durruti i Diego Abad de Santillán. La gran activitat de la FAI i la
conflictivitat social dels primers mesos de la República va portar-los a controlar el sindicat. Els
dirigents moderats van presentar públicament les seves posicions al Manifest dels Trenta, en
què denunciaven el control de la FAI i els perills de la vida insurreccional. L’any 1932 els
‘’trentistes’’ van abandonar la CNT. Els anarquistes radicals van promoure insurreccions a
molts llocs d’Espanya, com ara la de Casas Viejas (1933), un aixecament camperol que fou
durament reprimit pel govern. Aquesta repressió per part de la Guàrdia Civil va acabar
provocant la dimissió del president del govern Manuel Azaña i la convocatòria d’eleccions.

Durant l’etapa republicana, la UGT va ampliar la seva presència en les zones on era
hegemònica i va penetrar amb força en regions amb menys tradició sindical, com Galícia i
Castella, i es va estendre ràpidament al camp. La seva capacitat d’afiliació i de mobilització es
va enfortir durant el període de govern d’esquerres (1931-1933) i l’any 1932 ja superava el
milió d’afiliats. Entre els seus dirigents destacaven Julián Besteiro i Francisco Largo Caballero,
líder de l’ala més esquerrana i revolucionària. L’incompliment de les expectatives va
radicalitzar el sindicat, especialment després de la victòria de les dretes en les eleccions de
1933. Es va acabar per imposar Largo Caballero, que va intervenir activament en la preparació
del moviment revolucionari l’octubre de 1934.

1. El bienni radicalcedista. La revolució de 1934

1.1. La crisi del reformisme
El projecte reformista del primer bienni republicà es trobà diversos obstacles que el van dur al
fracàs:

-Les disputes dins de la coalició de govern: els socialistes volien aconseguir assolir el
socialisme, i els republicans progressistes, una societat burgesa democràtica i avançada.

-L’oposició parlamentària de les dretes i les dificultats financeres de l’Estat, que no permetien
consolidar les propostes reformistes.

-L’oposició de la dreta contrària a la República: ultraconservadors, monàrquics i feixistes.

L’exemple més clar d’actuació antidemocràtica d’aquests sectors és el cop d’estat fallit del
general Sanjurjo l’agost de 1932 a Sevilla i Madrid.

-La imposició dels criteris dels sectors anarquistes partidaris a la insurrecció, que capitalitzava
la FAI. Això es va concretar en diverses accions violentes de caràcter local (tant per part dels
insurrectes com per part dels militars encarregats de restablir l’ordre)

-La imposició dels criteris més radicals a les bases del PSOE, contraris a la col·laboració amb els
partits republicans progressistes, que els impedia aplicar el seu programa revolucionari. Al
mateix temps, als partits republicans del govern també els començava a resultar molesta la
companyia dels socialistes.

Tot això va portar a la intervenció del president de la República, Alcalá Zamora, que, davant les
dificultats de la majoria governamental, va encarregar la formació del govern radical
d’Alejandro Lerroux, que mostrava un caràcter clarament moderat. Les dificultats que va tenir
per formar govern van culminar en una nova convocatòria electoral.

1.2. L’increment de la tensió

Enmig d’un ambient social i polític molt conflictiu, el novembre de 1933 es van celebrar
eleccions legislatives. La victòria va correspondre als partits de dreta, i la CEDA es va convertir
en la força política majoritària al parlament. El triomf de la dreta es va deure a factors com la
divisió dels partits d’esquerres, la campanya abstencionista dels anarquistes, el malestar
generat per la legislació anticlerical de l’etapa anterior, la difícil conjuntura econòmica i
l’enorme desgast que havia patit el govern reformista. Cal destacar que foren els primers
comicis en què les dones van poder exercir el seu vot. Davant d’aquests resultats electorals, els
anarquistes van intentar alguns moviments insurreccionals a Saragossa, Fabero, Villanueva de
la Serena i altres.

Malgrat la victòria clara de la CEDA, els recels que suscitava entre les forces d’esquerra van fer
que el president de la República encarregués de formar govern a Alejandro Lerroux, que va
obtenir el suport parlamentari dels partits de dreta. El govern Lerroux va ajornar la reforma
agrària i va aprovar una llei d’amnistia que va permetre alliberar el general Sanjurjo i altres
militars implicats en el cop d’estat de 1932. A més, es va alentir tot el procés autonòmic, de
manera que els projectes d’estatut per al País Basc i Galícia van quedar paralitzats.

1.3. Els fets d’octubre de 1934

Jose María Gil-Robles, líder de la CEDA, va forçar la consecució d’un nou executiu que
incorporava tres ministres del seu partit. Això fou vist pels partits d’esquerra i pel moviment
obrer com una provocació i un risc per a les llibertats i per a la mateixa supervivència de la
República. Així, el 5 d’octubre es va convocar una vaga general que va tenir una incidència
força desigual: va tenir èxit a Aragó, Múrcia, Santander i a diverses zones d’Andalusia; al País
Basc i a les conques mineres de Palència i Lleó va adquirir un caràcter insurreccional, però fou
a Astúries, que s’havia convertit en una regió més conflictiva a partir de 1933, on es va
desencadenar una autèntica revolució. El moviment insurreccional es va estendre entre el 5 i
el 18 d’octubre de 1934. Dirigits per l’Aliança Obrera (comitès conjunts UGT-CNT), 20.000
miners armats van prendre el poder en moltes localitats de la regió i al crit d’UHP (Unión de
Hermanos Proletarios). El govern va enviar-hi la legió i altres unitats de l’exèrcit, comandades
pel general Franco, que van sufocar el moviment amb una repressió extrema. La insurrecció es
va saldar amb més de 1.000 morts, milers d’obrers i dirigents polítics de l’esquerra
empresonats, prohibició de diaris i ajuntaments dissolts.

2. L’evolució política de Catalunya i l’acció de govern

2.1. Els governs i les eleccions
Els mesos següents a la proclamació de la República i de la Generalitat, ERC es va anar
consolidant com la primera força política a Catalunya: va tenir un paper decisiu en els governs
provisionals, controlava la majoria d’ajuntaments i, amb l’aprovació de l’Estatut, va veure
augmentar el suport del partit. En les eleccions autonòmiques del 20 de novembre de 1932,
ERC va guanyar àmpliament amb 67 escons, la Lliga només en va obtenir 16.

El Parlament va escollir com a president de la Generalitat Francesc Macià, qui va formar el

govern de gent d’Esquerra Republicana i Joan Lluhí com a cap del Consell Executiu. El gener de
1933, un enfrontament entre els diferents sectors d’ERC sobre el suposat autoritarisme del
president de la Generalitat va provocar una crisi de govern: el grup de l’Opinió, que dominava
el Consell, era partidari d’un paper purament representatiu i moderador, mentre que Estat
Català i el grup de Companys volien una presidència forta. Aquests es van imposar i van formar
un nou govern liderat per Carles Pi i Sunyer, que només durà vuit mesos. Els components de
l’Opinió van ser expulsats i van constituir el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra (PNRE).

A les eleccions del Congrés dels Diputats el 19 de novembre de 1933 la Lliga Catalana es va
imposar a ERC en les circumscripcions catalanes. La formació del govern conservador del Partit
Radical d’Alejandro Lerroux va provocar un augment de la tensió entre el govern central i la
Generalitat.

A la mort de Francesc Macià (Nadal de 1933), el Parlament va elegir a Lluís Companys com a
nou president de la Generalitat (31 de desembre). Companys va formar un govern d’unitat de
les esquerres catalanistes. Les eleccions municipals del 14 de gener de 1934 van donar com a
resultat una polarització d’esquerres-dretes: la coalició d’esquerres va vèncer a 580 municipis
de Catalunya (entre els quals Barcelona), per 442 de la Lliga. Aquesta va considerar que podia
forçar unes noves eleccions al Parlament de Catalunya i, davant de la negativa de l’esquerra de
dissoldre’l, va retirar els seus diputats de la cambra catalana.

2.2. El traspàs de serveis

Els primers governs provisionals de la Generalitat disposaren de les competències i dels serveis
de les 4 diputacions. Aprovat l’Estatut, es van dur a terme els primers traspassos de
competències i es va iniciar una important obra de govern. Els darrers serveis transferits van
ser els de justícia i d’ordre públic. A les acaballes de 1933, la Guàrdia Civil ja depenia de la
conselleria de Governació, i els governs civils havien desaparegut. Tanmateix, després del
triomf de les dretes a les eleccions generals de 1933 es va frenar el traspàs de competències a
la Generalitat.

2.3. L’obra de la Generalitat

En conjunt, la manca de temps, les limitacions de l’Estatut, la lentitud en el traspàs de
competències i, sobretot, la falta de recursos econòmics, van limitar l’obra de govern de la
Generalitat. Malgrat tot això, des de l’aprovació de l’Estatut fins a l’octubre de 1934 la
Generalitat va posar en marxa una àmplia tasca de transformació del país i el Parlament va dur
a terme una intensa activitat legislativa que va comportar diverses reformes polítiques i
socials, especialment en l’ensenyament i la cultura, àmbits en els quals es va intentar
respondre als principis de catalanitat, laïcisme i democràcia, en una continuació de la tasca
iniciada per la Mancomunitat.

L’ensenyament va ser una de les prioritats del govern, amb mesures com la introducció de la
coeducació entre nens i nenes. A finals de 1931, ja s’havia posat en marxa una Escola Normal
Mixta per formar els mestres, i, l’any següent, l’Institut-Escola, centre de formació creat per a
l’estructuració de l’ensenyament secundari. També es van constituir nombrosos centres
d’ensenyament primari, secundari i de formació professional, alhora que es fomentaven la
renovació pedagògica i les colònies d’estiu. El 1933 es va crear la Universitat Autònoma de
Barcelona, on eren oficials tant el català com el castellà. D’altra banda, la Generalitat va
centrar els seus esforços en la promoció del català a l’ensenyament i en l’ús de la llengua a les
escoles. Es va avançar moltíssim a les escoles municipals i a les que depenien de la Generalitat,
però no tant a la resta. La falta de textos escolars o de professorat degudament preparat fou
complicada de resoldre.

En el camp de la cultura, la Generalitat va crear una xarxa de biblioteques, i va afavorir la

conservació del patrimoni artístic. La normalització de la llengua catalana va ser prioritària,
afavorida per la cooficialitat del català i per la voluntat política de normalitzar la llengua. L’any
1932 es va publicar el Diccionari general de la llengua catalana, de Pompeu Fabra, que va
ajudar a difondre el català normatiu. Els mitjans de comunicació van ser una eina cabdal en la
normalització lingüística: així, el 1932 es publicaren a Barcelona 8 diaris en català.

3. Crisi econòmica i agitació social a Catalunya

3.1. L’economia catalana als anys 30
Fins a 1930, la meitat dels treballadors catalans es dedicaven al sector secundari, mentre que
la resta es repartia de manera similar entre el primari i el terciari. Al llarg dels anys 30 van
disminuir els treballadors industrials en benefici dels serveis. Això indica la importància de la
indústria a Catalunya en relació amb la del conjunt de l’Estat espanyol molt més agrari. La
branca industrial més important era la de béns i consum, especialment la tèxtil. Quant a
l’agricultura, destacaven els productes destinats a l’exportació, com la fruita seca, l’oli i el vi.

La crisi mundial dels anys 30 va tenir un efecte menor a Catalunya que en el conjunt de l’Estat,
i va afectar de manera desigual els diferents sectors econòmics. Els més perjudicats van ser els
orientats a l’exportació (com els productes agraris esmentats anteriorment), la indústria
metal·lúrgica, la mineria i la construcció. En aquests sectors es va concentrar l’augment de
l’atur a Catalunya. La indústria tèxtil, en canvi, va aguantar millor, gràcies a la baixada del preu
del cotó important i perquè depenia del mercat espanyol, que va créixer durant els primers
anys de la República gràcies a la política social i la bona conjuntura agrària.

A la crisi internacional, cal sumar-hi la caiguda de les inversions provocada per la desconfiança
d’un important sector de la burgesia envers les noves autoritats polítiques, i per la conflictivitat
de les associacions obreres davant les limitacions de les reformes dels governs republicans. La
crisi es complicà per la falta d’un sector financer fort, especialment a partir de 1933, quan la
baixa dels salaris agrícoles produí un retrocés de la demanda interna. La taxa d’atur i els
conflictes laborals no van deixar d’augmentar en gran part dels sectors industrials i dels
serveis.
3.2. L’agitació obrera
Les dificultats econòmiques i les expectatives de canvi social no satisfetes van generar una
important conflictivitat obrera des del principi del període republicà. A Catalunya aquesta
conflictivitat la van protagonitzar els sectors més radicals de l’anarquisme (la FAI). Els fets més
greus van tenir lloc al gener de 1932, quan els miners anarquistes de l’Alt Llobregat es van
revoltar. La insurrecció va ser reprimida per l’autoritat, però a partir d’aquest moment la
direcció de la CNT es va radicalitzar i els dirigents moderats van abandonar el sindicat. Aquesta
CNT radicalitzada va impulsar grans vagues a Barcelona l’any 1933, sobretot en els sectors més
afectats per la crisi.

La victòria de les dretes en les eleccions del novembre de 1933 va portar alguns sectors
obreristes (de l’Estat i de Catalunya) a impulsar un procés de concentració que permetés
defensar millor les llibertats aconseguides i aprofundís les conquestes socials de la primera
etapa republicana. Era l’Aliança Obrera, formada per comunistes del BOC, socialistes del PSOE i
altres grups d’ideologia comunista i socialista (USC i Esquerra Comunista). Tot i no trencar
l’hegemonia de la CNT, la constitució d’aquesta plataforma unitària va ser força significativa.

3.3. La conflictivitat del camp

Pel que fa a la situació del camp, cal assenyalar que a Catalunya hi havia un nombrós sector de
camperols que conreaven terres que no eren de la seva propietat. Arrendataris, parcers i
rabassaires tenien moltes expectatives de millorar la seva situació amb el nou règim republicà.
L’agitació social al camp va començar quan es comprovaren les limitacions de la reforma
agrària que havia iniciat la República, ja que la majoria de les demandes de revisió dels
contractes de conreu van ser desestimades. Es van produir moviments de protesta al llarg de
l’estiu de 1932, i molts pagesos, especialment rabassaires, van reivindicar la propietat de la
terra que treballaven. Les posicions es van radicalitzar a partir de 1934, quan el govern
conservador va paralitzar la reforma agrària i la crisi econòmica del sector es va agreujar.

4. Els fets d’Octubre de 1934 a Catalunya

4.1. L’augment de la tensió
El nou govern conservador del Partit Radical de 1933 va impulsar mesures com la paralització
de la reforma agrària i el fre a la política autònoma. A Catalunya, en canvi, el govern de
Companys i el Parlament amb la majoria d’esquerres duien a terme una política progressista:
es va impulsar un cos legislatiu molt avançat en el camp de l’ensenyament i la sanitat, així com
la Llei municipal, que donava als ajuntaments una gran autonomia i la Llei de creació del
Tribunal de Cassació.

Però la llei més rellevant va ser la de contractes de conreu, que pretenia resoldre un dels
conflictes més importants del camp català des de finals del segle XIX. A Catalunya una gran
quantitat de camperols treballaven terres d’altri mitjançant diferents tipus de contractes:
parceria, masoveria, rabassa morta... Molts d’ells reclamaven accedir a la propietat de la terra.
Els amos, per la seva part, volien conservar la propietat i actualitzar-ne les rendes. La Unió de
Rabassaires era el sindicat que defensava les posicions dels pagesos arrendataris. La Llei,
aprovada l’abril de 1934, establia que els arrendataris no podien ser expulsats de les terres que
treballaven, i els permetia l’accés a la seva propietat pagant una indemnització al propietari.
D’aquesta manera, s’intentava solucionar un greu conflicte social i crear un sector de petits
propietaris agrícoles. La Lliga i la institució que agrupava gran part dels propietaris de la terra
(L’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI)), es van oposar a la llei i van aconseguir que el
govern central presentés un recurs d’inconstitucionalitat davant del Tribunal de Garanties
Constitucionals. Així, es va obrir un enfrontament polític entre les institucions catalanes i el
govern de la República. Després de tenses negociacions, es va arribar a un cert acord, i el
Parlament va modificar alguns aspectes de la llei. Tanmateix, Lluís Companys cada cop era més
partidari d’enfrontar-se amb el govern central.

4.2. La revolta del 6 d’octubre de 1934

El 5 d’octubre, l’Aliança Obrera va declarar la vaga general a Catalunya, que va tenir un cert
èxit, malgrat que els anarquistes se’n van mantenir al marge. El govern català va decidir
encapçalar la revolta a Catalunya, confiant en l’èxit del moviment a tot l’Estat. Durant el matí
del 6 d’octubre forces fidels al govern de la Generalitat van ocupar punts estratègics de
Barcelona. Al vespre, el president Companys va pronunciar un discurs des del balcó de la
Generalitat en què es proclamava ‘’L’Estat català dins de la República Federal espanyola’’.
L’acció de força de Companys pretenia refermar els principis del 14 d’abril de 1931, però
constituïa més un acte de pressió que no pas el d’un veritable moviment revolucionari: la
inhibició de la CNT havia deixat ERC sense suport popular per combatre i Companys no va
aconseguir que el general Domènec Batet, capità general de l’exèrcit espanyol a Catalunya, es
posés a les seves ordres.

La reacció del govern central va ser declarar l’estat de guerra. L’exèrcit, sota el comandament
de Batet, va controlar fàcilment la revolta. Es va produir una certa resistència al local del CADCI
(amb alguns morts) i al palau de la Generalitat, que va ser assetjat i on es van intercanviar
alguns trets. La matinada del dia 7 d’octubre, Companys es va rendir. Companys i gairebé tot el
seu govern, l’alcalde de Barcelona i els regidors d’ERC, així com molts militants d’esquerres i
sindicalistes van ser detinguts. La repressió va ser molt àmplia. Un militar fou anomenat
governador de Catalunya i president accidental de la Generalitat, i un tinent coronel va exercir
les condicions d’alcalde de Barcelona durant un temps. Es van prohibir diaris, al Parlament va
ser clausurat, molts ajuntaments van ser dissolts i, l’Estatut, suspès. La Llei de contractes de
conreu també va ser anul·lada. Companys i els membres del seu govern van ser condemnats a
30 anys de presó.