ºC

M A N U A L S D E D I A G N O S I - 1 2 -

MANUAL
DE DIAGNOSI
I INTERVENCIÓ
EN INSTAL·LACIONS
DE CLIMATITZACIÓ
I VENTILACIÓ

Col·legi d'Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d'Edificació de Barcelona

Manuals de diagnosi 12

MANUAL DE DIAGNOSI
I INTERVENCIÓ
EN INSTAL·LACIONS
DE CLIMATITZACIÓ
I VENTILACIÓ
Manuals de diagnosi

1. Manual de diagnosi i tractament d'humitats

2. Manual de diagnosi i intervenció en sostres unidireccionals de formigó i

ceràmics

3. Manual de diagnosi, patologia i intervenció en estructures de fusta

4. Manual de diagnosi, patologia i intervenció en sistemes estructurals de

parets de càrrega

5. Manual de diagnosis y tratamiento de materiales pétreos y cerámicos

6. Manual de geotècnia i patologia, diagnosi i intervenció en fonaments

7. Manual per a la diagnosi i el tractament de l'amiant a la construcció

8. Manual de diagnosis e intervención en estructuras de hormigón armado

9: Manual de diagnosis e intervención en cubiertas planas

10. Manual de diagnosi i intervenció en instal·lacions de subministrament,

distribució, escalfament i evacuació interior d’aigua sanitària

11. Manual de diagnosi i intervencio en instal·lacions electriques i enllumenat

12. Manual de diagnosi i intervencio en instal·lacions de climatització i ventilació

Manuals de diagnosi 12

MANUAL DE DIAGNOSI
I INTERVENCIÓ
EN INSTAL·LACIONS
DE CLIMATITZACIÓ
I VENTILACIÓ

Tema 1

Francesc Xavier Barca Salom

Dr. Enginyer industrial. Professor associat d'història de la ciència i de la tècnica
en la UPC

Tema 2 i 7

Raúl Perez i Llovet

Enginyer industrial. President d’ACTECIR

Tema 4

Roger Bancells i Chaler

Arquitecte tècnic

Tema 3 i 5

Jordi Marrot i Ticó

Arquitecte tècnic. Unitat de rehabilitació i medi ambient del CAATEEB

Tema 6

Francesc Bonvehí i Vilà

Enginyer industrial

Tema 8

Santiago Pascual i Solà

Enginyer industrial
Direcció: Àrea tècnica del CAATEEB

Coordinació continguts: Jordi Marrot. Rehabilitació i Medi Ambient, CAATEEB

Maquetació: Lluís Mestres/Ombratorrada

© 2018, dels autors i de l'obra

© 2018, Col·legi d'Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d'Edificació de

Barcelona

CC
BY NC ND

Aquesta obra està sota llicència de: Creative Commons CC BY-NC-ND 4.0
http://creativecommons.org

1a edició, juliol 2018

ISBN: 978-84-15195-06-1
Índex

Introducció 11

I. Antecedents 13

1. Breu història de la climatització i ventilació 15

1.1. La calefacció del mon antic al segle XIX 15
1.2. La calefacció col·lectiva en el segle XIX 17
1.3. Ventilació i refrigeració en el segle XIX 18
1.4. La climatització en el segle XX 21
1.5. L’evolució del confort tèrmic 24
1.6. Bibliografia 24

2. Conceptes fonamentals de climatització 27

2.1. La temperatura 27
2.2. Transmissió de calor. Conductivitat. 28
2.2.1. Formes de transmissió de la calor. 28
2.3. Pressió 31
2.3.1. Introducció i manòmetre 31
2.3.2. Unitats de mesura 31
2.3.3. Pressió relativa i absoluta 32 7
2.3.4. Influència de la pressió 32
2.3.5. Saturació de l’aire 32
2.3.6. I nfluència de la temperatura 32
2.4. Diagrama psicromètric 34
2.4.1. Diagrama psicromètric complet 34
2.4.2. Funció de les línies del diagrama 34
2.5. Pressió estàtica 37
2.6. Pressió dinàmica 37
2.7. Pressió total 37
2.8. Difussió d’aire 38
2.9. Unitats terminals 39
2.9.1. Retorn i reixetes. 39
2.9.2. Impulsió 39

3. La instal·lació de ventilació 41
3.1. La ventilació de l’aire de l’interior dels edificis d’habitatges 43
3.1.1. Ventilació híbrida 44
3.1.2. Ventilació mecànica 45
3.2. Components d'una ventilació mecànica controlada
de doble flux 46
3.3. El futur immediat 47
3.4. Bibliografia 48
 4. Subministrament energètic 49
4.1. Nomenclatura bàsica de gas natural 49
4.2. Nomenclatura bàsica d’electricitat 50
4.3. El sector del gas natural 51
4.3.1. La factura del gas 51
4.4. El sector elèctric actual 53
4.4.1. La factura d’electricitat 53
4.4.2. Tipus de tarifes 55
4.5. Les energies renovables 58

II. La diagnosi 61

5. Metodologia de diagnosi 63
5.1. Introducció 63
Quadre 1. Esquema de metodologia de diagnosi 64
5.2. Prediagnosi 65
5.2.1. Inspecció de reconeixement 66
Quadre 2. Fulls de camp 69
8 5.3. Estudis previs 77
5.3.1. Aixecament gràfic i coneixement de la instal·lació 77
5.4. Diagnòstic 79
5.5. Bibliografia 80

6. Verificació de la instal·lació 81
6.1. Conceptes previs 81
6.1.1. Paràmetres fonamentals 82
6.1.2. Equacions fonamentals 84
6.2. Rendiment dels equips 87
6.2.1. Rendiments de les bombes de calor 87
6.2.2. Rendiment d’equips de combustió 88
6.3. Inspecció de reconeixement i mesuraments 88
6.3.1. Instruments de mesura de cabals d’aigua 88
6.3.2. Instruments de mesura de cabals d’aire 90
6.3.3. Instruments de mesura de temperatura 91
6.3.4. Instruments de mesura de la transmitància tèrmica 92
6.3.5. Instruments de mesura de gasos de combustió 93
6.3.6. Mesura de paràmetres elèctrics 94
6.3.7. Termografia 95
6.3.8. Blow door test 97
6.3.9. Altres instruments 98
 6.4. Errors i incertesa en les mesures 99
6.4.1. Teoria d’errors 99
6.4.2. Propietats dels mètodes de mesura 100
6.5. Anàlisi de les instal·lacions de climatització i ventilació 101
6.5.1. Instal·lacions de climatització 101
6.5.2. Instal·lacions de ventilació 102
6.5.3. Aïllament de conductes i canonades 102
6.6. Bibliografia 103

III Les tècniques d'intervenció 105

7. Millores d’intervenció en instal·lacions de climatització 107

7.1. Eficiència energètica 107
7.2. Per què és tant important l’eficiencia a nivell d’usuari 107
7.3. Millores tècniques en la producció 109
7.3.1. Sistemes de climatització amb recuperació de calor 109
7.3.2. Equips inverter 110
7.3.3. Calderes de condensació 110
7.3.4. Sistemes de ventilació 111
9
7.4. Millores tècniques en la distribució 112
7.5. Millores tècniques en el control de la instal·lació 113
7.5.1. Energies renovables 114
7.5.2. Energia solar térmica 114
7.5.3. Biomasa 114
7.5.4. Energia geotèrmica 114
7.5.5. Energia aerotérmica 115
7.6. Sistemes i instal·lacions de climatització 115
7.6.1. Sistemes de climatització 116
7.6.2. Altres elements de la instal·lació de climatització 121
7.6.3. nstal·lacions tot aire 121
7.7. Posta en marxa. Commissioning 121
7.7.1. Eficiencia energètica 123
7.8. Millores tècniques per l’eficiència energètica 123
7.8.1. Categories de qualitat de l’aire interior 125

8. Millores d’intervenció en instal·lacions de ventilació 129

8.1. Ventilació mecànica controlada i eficiència energètica 130
8.2. Limitar les pèrdues energètiques 130
8.3. Conceptes bàsics en sistemes de ventilació 131
8.4. Estratègies per a l’augment de l’eficiència energètica
en la ventilació 131
 8.5. Minimització d’infiltracions 132
8.6. Recuperació de calor 132
8.7. Modulació dels volums d’aire 133
8.8. Ventilació nocturna 134
8.8.1. Límits del concepte de ventilació nocturna 134
8.9. Sistemes de ventilació 134
8.9.1. Ventilació Híbrida Controlada 135
8.9.2. Ventilació Mecànica controlada simple flux (VMC SF) 135
8.9.3. Limitar les pèrdues energètiques - VMC SF higrorregulable 135
8.9.4. Ventilació Mecànica controlada doble Flux (VMC DF) 137
8.10. Eficiència Energètica, Confort i Salut 137
8.11. Components de la VMC 139
8.11.1. Les entrades d’aire 139
8.11.2. Les boques d’extracció 140
8.11.3. Els grups de VMC 140
8.11.4. Xarxa de Ventilació i Estanqueïtat. 140
8.12. Acústica 141
8.12.1. Exigències reglamentàries 141
8.12.2. Solucions a les molèsties acústiques 142
8.13. Recomanacions en sistemes de ventilació 142
10
8.13.1. Sistema 142
8.13.2. Ús 142
8.13.3. Manteniment 142
8.13.5. Prescripcions 143
8.13.6. Prohibicions 143
Bibliografia 144

IV Annex 145

Empreses especialitzades 147

IV Annex 147

Empreses especialitzades 147

Introducció
Unitat de rehabilitació i medi ambient

La calefacció i la refrigeració consumeixen la meitat de l'energia de la Unió

Europea i gran part d'aquesta es perd. Per corregir aquesta situació, la Comis-
sió Europea ha desenvolupat una estratègia prioritària que persegueix que la
calefacció i la refrigeració siguin més eficients i sostenibles. D’aquesta forma
es vol aconseguir reduir les importacions d'energia, la dependència energètica
exterior, els costos econòmics en els edificis i les empreses i assolir l'objectiu de
reducció de les emissions de gasos d'efecte hivernacle de la UE.
Amb aquesta finalitat es fixen objectius per la industria i els edificis que es con-
centren en millorar-ne l’eficiència. Tot això comporta que la renovació de l’aire
interior sigui un factor important i és per això que les instal·lacions de ventilació
mecànica s’han convertit en el sistema general de ventilació dels edificis con-
templat en les diferents legislacions i la instal·lació més utilitzada en els edificis
de baix consum o passius.
En conseqüència, veurem grans canvis en aquest àmbit professional durant els
pròxims anys, mitjançant edificis amb una demanda d’energia menor, tendent
a zero o amb un balanç fins i tot positiu. Per la seva banda, les instal·lacions de
climatització seran molt eficients i/o cobertes amb fonts energètiques d’origen
renovable. Mentre tot això s’implanta, cal mantenir i conservar en bon estat les
instal·lacions existents i amb aquesta intenció s’ha generat aquest document.
Per a la seva realització s’ha comptat amb diferents experts que exposen els
11
temes de la seva especialitat, aportant els seus coneixement perquè el pro-
fessional que hagi d’afrontar aquest tipus d’encàrrecs puguin tenir una guia
genèrica que l’ajudi en la complexa tasca de valorar i dictaminar sobre l’estat
actual i proposar la intervenció que sigui mes adient en cada cas.
La tipologia d’edificis que es pot trobar el tècnic que intervé en els edificis
existents pot ser diversa i per això el manual s’inicia amb una visió històrica
que serveix per visualitzar com han anat apareixent els diferents components i
materials que formen una instal·lació de climatització i ventilació en els edificis
existents.
Posteriorment s’exposa els conceptes bàsics i fonamentals que s’ha de
conèixer per poder interpretar el funcionament de les instal·lacions de clima-
tització i ventilació, les quals s’expliquen en el segon i tercer capítol d’aquest
manual.
El 75% de les instal·lacions de climatització de la Unió Europea consumeixen
combustibles fòssils que són subministrats i contractats a empreses comercia-
litzadores i per tal de que el tècnic pugui assessorar, en cada cas, sobre la millor
recomanació per la contractació d’aquests subministraments, s’ha desenvolupat
una descripció dels diferents tipus de facturació existents en el quart capítol.
La diagnosi i verificació de la instal·lació son tractats en el cinquè i sisè capítol,
en el que s’exposa una metodologia genèrica per afrontar aquest tipus d’en-
càrrec i la realització de les verificacions mes habituals en els diagnòstics que
requereixen un coneixement més aprofundit de la instal·lació.
En els dos darrers capítols s’estableix una mostra de les intervencions i propos-
tes de millora mes habituals per aquest tipus d’instal·lacions.
12
I. Antecedents

13
14
1. Breu història de la climatització
i ventilació
Francesc Xavier Barca i Salom
Dr. Engiyer industrial. Professor associat d'història de la ciència i de la tècnica
en la UPC

Des dels inicis de la seva existència els éssers humans han tractat de combatre
els efectes del clima recorrent al recursos que la natura els proporcionava. On
feia fred van cercar aprofitar el foc i on feia calor van recórrer al gel i al vent per
tal d’aconseguir un cert benestar per poder sobreviure.
Cal remuntar-se a uns cent mil anys perquè els humans descobrissin el foc. Una
troballa fonamental que va permetre les primeres civilitzacions no sols combatre
el fred sinó també millorar l’alimentació.
Si per evitar el fred es va emprar el foc, per evitar la calor es va recórrer al gel
que, produït de manera natural a les muntanyes, es conservava en pous de glaç
dels que se’n sap que ja n’hi havia a Assur uns 2000 anys aC. Amb el gel es
conservaven aliments i es refredaven begudes cosa que alleugeria la calor. Ara
be, per refredar els locals es feia servir la ventilació. Per això se solien disposar
els carrers en direcció de la brisa del mar i les finestres de les cases s’orientaven
en la direcció de l’aire.
Veiem doncs que la calefacció, la ventilació i el condicionament de l’aire van
començar a ser emprats de manera intuïtiva des d’època primitiva principalment Figura 1.1. Hipocaust dels banys de la vil·la romana
per combatre els climes extrems i poder sobreviure més còmodament. D’aques- de Can Ferrerons a Premià de Mar del segle V.
ICAC (2016) “Nova datació de l’edifici octogonal
tes tres tècniques, la calefacció va ser la que va desenvolupar-se més ràpidament de Can Ferrerons”. https://www.icac.cat/actualitat/ 15
mentre que la ventilació i l’aire condicionat van avançar més lentament. noticies/2016/nova-datacio-de-ledifici-octogonal-
de-can-ferrerons/ Consultat el 25/03/2017).

1.1. La calefacció del mon antic al segle XIX

El foc va ser utilitzat per escalfar-se individualment o de manera col·lectiva.
S’entén per foc individual el que escalfa un grup de persones que s’hi troben al
seu voltant, mentre que un foc col·lectiu és aquell amb el qual s’escalfa tot un
edifici.
La calefacció col·lectiva més antiga de què es té notícia és l’hipocaust que con-
sistia en una cambra subterrània situada sota de les lloses del terra del local per
on es conduïen els fums i l’aire calent de la combustió produïda en una mena
de caldera situada a fora (Fig. 1.1). Tot i que la història va atribuir la invenció a
Sergius Orata cap el segle I dC, ja hi havia antecedents al 1200 aC a Beycsutan
(Turquia) en el palau del rei d’Arzawa a la península de l’Anatòlia. També havia
hipocausts, als banys d’Olimpia (segle I aC) i en algunes cases de Pompeia
(Fagan, 1996: 63).
L’hipocaust, perfeccionat pels romans, va romandre en alguns edificis fins mit-
jans segle XII principalment a l’àrea mediterrània. Una de les seves variant fou la
glòria, sistema de calefacció utilitzat a Castella, encara avui en dia, que aprofita
el calor de les brases produïdes per la combustió lenta de la fusta afavorida pel
tancament de l’entrada de l’aire.
La calefacció individual més antiga, a banda del foc a terra, fou el braser que
situats al mig d’una habitació calefactava els habitants de les vil·les romanes.
Els brasers, que cremaven carbó o llenya eren fets de bronze o de ferro i se
suportaven per tres peus. Mentre l’hipocaust requeria una intervenció arquitec-
tònica prèvia a la construcció de l’edifici, el braser n’era independent (Fig. 1.2).
El braser va ser també emprat després de la caiguda de l’Imperi Romà, però
potser degut al danys que produïen si no s’eliminaven els gasos generats en una Figura 1.2. Braser amb motius decoratius
mala combustió es van desenvolupar les xemeneies. Les primeres xemeneies eròtics trobat a Pompeia que es troba al Museu
aparegueren a principis del segle XIII en territori normand i es caracteritzaven Arqueològic de Nàpols.
per un foc situat en el centre de l’habitació amb una sortida de fums. Estaven
ubicades en castells i en abadies i s'utilizaven no sols per calefactar sinó també
per cuinar. Les cases particulars, en aquesta època solien tenir un sol espai on,

Figura 1.3. Xemeneies Toscana i Rustica
dibuixades en 1552 per l’arquitecte Sebastià Serlio
(Serlio, 1552: 191).
Figura 1.4. Esquema de la innovació de la
xemeneia atribuïda a Louis Savot (Joly, 1872: 98).
16
Figura 1.5. Esquema dels compartiments introduïts
per Gauger per a millorar la xemeneia de Savot
(Joly, 1872: 100).
Figura 1.6 Esquema de la xemeneia Pensilvania
dissenyada per Benjamí Franklin (Joly, 1872: 104).
Figura 1.7. Dibuix en planta de la secció de la
xemeneia Rumford on es veu els panells laterals
al biaix i l’espai posterior de circulació d’aire (Joly,
1872: 109).
al voltant del foc de la xemeneia, es cuinava, es dormia i es feia vida social. No
havia gaires espais de privacitat i el benestar era més aviat extern i de grup.
Poc a poc, però, la xemeneia van anar arraconant-se cap a una paret i adoptant
formes monumentals sobre tot en els palaus on a partir del Renaixement van
començar a destinar-se alguns llocs per a dormitoris individuals. Tot i no poder
ser considerades com a calefaccions col·lectives, les xemeneies requerien una
certa intervenció arquitectònica. Alguns arquitectes de prestigi les incorporaren
en els seus llibres. Leon Battista Alberti a De Re Aedificatoria va recomanar fer
servir un fogar espaiós, de boca ampla i sortida de fums vertical que superés la
teulada i a l’extrem de la qual s’hi posés un barret o curull (Alberti,1991: 234).
Per la mateixa època l’arquitecte bolonyès Sebastià Serlio (1475- c1554), pioner
en la introducció de figures per il·lustrar el textos, va incloure en el llibre IV del
seu tractat d’arquitectura les imatges de dos tipus de xemeneies, una feta en
obra Toscana i situada fora del gruix de la paret i l’altra Rustica encastada en el
gruix de la paret (Serlio, 1552: 191) (Fig. 1.3).
Al 1624, Louis Savot, metge del rei de França, va descriure en el seu llibre
d’arquitectura francesa una xemeneia que disposava de cambres buides tant
a la part inferior com en el seu fons per tal de permetre la circulació de l’aire.
Aquesta va ser una de les més destacades innovacions ja que, d’una banda
aïllava el fogar de la paret i de l’altra, en aprofitar millor el calor de la combustió,
estalviava combustible (Savot, 1624: 147) (Fig. 1.4).
En 1713 Nicolas Gauger, pseudònim del Cardenal Polignac, va escriure Le
Mecanique du Feu, on explicava com fer una llar de foc ràpidament, que cremés
be i sense necessitat de manxes. Gauger va establir divisions a les dobles
parets descrites per Savot a fi de forçar l’aire fred a circular al voltant del fogar
abans de sortir per les boques situades lateralment (Fig 1.5).
L’obra de Nicolas Gauger va influenciar Franklin i al Comte Rumford en els seus
estudis sobre el disseny de llars de foc a finals del segle XVIII. Benjamin Franklin
(1706-1790) va dissenyar i inventar en 1740 la llars de foc anomenada Pennsylva-
nia que evitava els inconvenients del corrent de fum descendent i proporcionava
eficiència a la calefacció (Fig. 1.6). Franklin va passar el disseny al seu amic Robert
Grace el qual la va produir en ferro. Una d’aquestes xemeneies va anar a parar
al governador Thomas de Pennsylvania que en agraïment va oferir a Franklin la
patent exclusiva. Però, aquest la va rebutjar perquè creia que els invents havien de
servir a la societat i no enriquir els inventors (Donaldson, 1994, 28).
Benjamin Franklin va publicar els seus treballs a l’obra Observation on Smokey
Chimneys el 1793 i va donar regles sobre les dimensions de les llars de foc,
així com el disseny de diversos tipus. Va descriure múltiples conductes per a
xemeneia única que permetien escalfar diferents edificis i apartaments. Les
seves recomanacions es van difondre a través del treball de Benjamin Thomson,
Comte de Rumford (1753-1814), a Chimney Fireplaces i més endavant en el seu
Essay de 1798.
Rumford va néixer a Woburn (Massachusetts). Per la seva col·laboració amb
els anglesos a Boston en 1774 va ser obligat al desterro i per això va passar
la resta de la seva vida a Europa. Els seus treballs van ser la base del disseny
de les llars de foc i estufes per la resta del segle XIX. Els canvis consistien a
construir un fogar més reduït amb panells orientats al biaix cap a la cambra per
tal d’enviar el calor de radiació cap a l’interior del local. També es feia circular
l’aire per darrera, pels costats o per sobre del fogar per tal de recuperar el calor
i millorar la calefacció (Gallo, 2006: 37) (Joly, 1872: 109) (Fig. 1.7).
En els segles XVI i XVII es fabricaren les primeres estufes de cambra de combustió
tancada fetes de terracota i ceràmica (Fig. 1.8). Es tractava d’uns sistemes
individuals de calefacció que es van desenvolupar en països freds del nord
d’Europa i que no requerien intervenció arquitectònica prèvia. Se situaven dins les
habitacions a escalfar i, a més de ceràmiques, se’n feren de ferro colat, de fang o
de xapa. Al nord d’Alemanya a Prússia i a Àustria es preferien de fosa mentre que
cap al sud d’Alemanya se’n feien de fang. Mentre que les xemeneies, anome-
nades “franceses”, es trobaven en cases benestants, les estufes i els brasers,
aquests anomenats “espanyols”, tenien major implantació en cases de menys
recursos. El combustible emprat variava segons les disponibilitats de cada país.
A Anglaterra feien servir sempre hulla cosa que contaminava l’atmosfera, mentre
que a França es fa servir molt més la llenya. Tanmateix el coc i la hulla van anar
difonent-se fins arribar a prendre el terreny als altres combustibles.
El comte Rumford va introduir millores importants també a les estufes ja que
va incorporar un regulador que permetia controlar l’aire fresc introduït i per tant
la velocitat de combustió de l’estufa. Rumford va centrar la seva atenció en el
problema del disseny d’una estufa que utilitzes vapor per escalfar basant-se en
els treballs de James Watt i Robertson Buchanan i va dissenyar-ne una de xapa
de ferro el 1798 que va descriure en el seu Essay (Donaldson, 1994: 28).
En aquesta anys a les cases particular es començaren a diferenciar els espais
segons els usos i el terme confort s’anava poc a poc vinculant amb el benestar
domèstic i perdia el significat de consol, ajut o suport que havia tingut fins
aleshores.

1.2. La calefacció col·lectiva en el segle XIX

Les teories higienistes sorgides durant el segle XIX posaren sobre la taula
les necessitats de mantenir salubres els edificis potenciant els sistemes de
calefacció central. Es va cercar maneres de produir calor centralitzadament i
distribuir-lo després per tot l’edifici mitjançant un fluid caloportador que podia
ser aire, aigua o vapor.
L’ús de l’aigua calenta per a calefacció va tenir els seus inicis a França a finals
del segle XVIII quan Jean Simon Bonnemain va aplicar-la per una planta incu-
badora de pollets. Jean Fréderich Marquis de Chabannes, inspirant-se en la
idea de Bonnemain va patentar diversos aparell i va escriure alguns pamflets
divulgatius. També es remunten al segle XVIII els primers usos del vapor com a
fluid caloportador que foren descrit per William Cook en una memòria llegida a
la Royal Society el 1745. No obstant, llevat d’alguns hivernacles, poca va ser la
seva difusió, a excepció dels Estats Units d’Amèrica on al 1880 es va posar en
marxa una instal·lació de producció de vapor que el distribuïa pels diferents edi-
ficis dels carrers de Nova York i que es va conèixer con el districte de calefacció
(Donaldson, 1994: 60).
El 1824 l’enginyer autodidacta anglès Thomas Tredgold va publicar un dels
tractat més influents en el segle XIX: Principles of Warming and Ventilating Public
Buildings, Dwelling Houses, Manufactories, Hospitals, Hot Houses. Respecte a
la calefacció, Tredgold es va centrar en l’ús del vapor com a fluid caloportador
del que defensava els seus avantatges per sobre dels altres sistemes, per la Figura 1.8. Estufa alemanya de ceràmica de 1890-
facilitat de ser transportat en totes direccions amb poca pèrdua de calor. Reco- 1900 que és una reproducció del model del segle
XVIII del decorador flamenc François de Cuviliés.
neixia que el vapor se solia aplicar poc als habitatges i per això es va centrar Museu del Diseny de Barcelona.
en les aplicacions en edificis públics o en edificis fabrils. Els exemples de final
del seu llibre mostren com a aplicacions una capella, una fàbrica de seda i uns
hivernacles. Probablement els únics llocs on el vapor havia estat aplicat amb
prou èxit (Tredgold, 1825: 425) (Fig. 1.9). 17

El vapor va ser també el sistema de calefacció que Reid va aplicar a les Cam- Figura 1.9. Hivernacles para pinyes i préssecs
bres del Parlament Britànic. David Boswell Reid, professor de física a Edimburg, amb calefacció per vapor dissenyats per Thomas
Tredgold al 1824. (Tredgold, 1825: 425).
va ser cridat el 1834 a Londres per escalfar i ventilar les noves cambres del
Parlament. La crema i nova reedificació d’aquests edificis va comportar que
calgués una nova ventilació i calefacció tant de la Cambra de Lords com de
la dels Comuns. No obstant això, Reid va evolucionar des de l’ús del vapor a
l’ús de l’aigua calenta. Al 1844, Reid va publicar Illustrations of the theory and
practice of ventilation with remarks on warming, exclusive lighting, and the com-
munication of sound, treball fonamental per entendre el canvi que s’havia produït
en aquesta primera meitat del segle. La seva experiència li havia fet constatar
que la calefacció de vapor, tot i ser més econòmica de construcció i anar be
per transport a llarga distància, no acabava de funcionar si s’havia d’aplicar a
una cambra en la que calgués fer mescla amb aire fred. I a més, en els edificis
públics escalfats amb tubs de vapor es produïen sorolls i no s’obtenia un resul-
tat tan satisfactori com amb els aparells d’aigua calenta (Reid, 1844: 241).

Figura 1.10. Calorífer dissenyat per Péclet que va
aplicar per escalfar algunes escoles de primària
franceses (Péclet, 1878: III, 536).
18
També es va utilitzar el aire com a fluid caloportador, un exemple ens el dona
Eugene Peclet en el seu Traité de la Chaleur on descriu alguns calorífers. Un
d’ells estava format per un prisma rectangular o un cilindre exterior i un d’interior
concèntric amb ell. Al cilindre interior on es produïa la combustió hi havia una
entrada d’aire exterior i una sortida de fum. La combustió escalfava l’aire que
circulava entre els dos cilindres i aquest aire calent es difonia després per la
resta de l’habitació o a les adjacents mitjançant conductes (Fig. 1.10). Péclet
ens explica com arran d’una inspecció que li fou encomanada va adonar-se
de les condicions insalubres en què estaven les escoles de primària franceses
annexes a les escoles normals o de mestres. Aquest fet el va colpir tant que va
elevar una reclamació al ministeri d’instrucció pública per demanar la seva inter-
venció. El resultat va ser que el ministeri li encomanés elaborar una instrucció
sobre la calefacció i sanejament de les escoles de primària i que aquest calorífer
fou instal·lat a diverses escoles a Paris servint de referència a altres països
d’Europa (Péclet, 1878: III, 539).
Tots aquests canvis trigaren a arribar a Espanya on durant la primera part del
segle XIX el braser fou el mitjà més estes per a la calefacció. Les innovacions
van entrar per dues vies: 1) la formació d’enginyers a l’Ecole Centrale de París.
2) A través dels textos publicats pels professors francesos més rellevants en
aquesta temàtica. Aquesta influència va donar lloc a una memòria de Lucas
Echeverria llegida a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona el 1864
i, principalment, a la publicació de l’obra de Francisco de Paula Rojas Calenta-
miento y ventilación de edificios que fou premiada el 1867 per la Real Academia
de Ciencias Exactas Físicas y Naturales de Madrid. Aquests dos professors
de l’Escola d’Enginyers de Barcelona van contribuir a formar una generació de
tècnics expert en les noves tècniques de calefacció (Barca, 2013, 110).
1.3. Ventilació i refrigeració en el segle XIX
L’ésser humà se sent més confortable quan la temperatura que l’envolta està
una certa quantitat per sota de la temperatura corporal. D’aquí la necessitat
de ventilar quan fa calor i de recórrer a simples ventalls, a l’ orientació de les
finestres de les cases en la direcció del vent o a la construcció de conductes
sota terra. L’arquitectura va incorporar de bon principi els patis, els balcons,
les finestres, les escales obertes, els porxos, les cúpules, les golfes, etc., per
facilitar la ventilació amb l’objectiu de fer la vida més suportable.
Ara be, els mètodes de ventilació forçada desenvolupats durant els segles XVI
al XVIII sols s’aplicaven a mines. Giorgio Agrícola al De re metallica il·lustrava
mètodes de ventilació amb ventiladors moguts per la força de l’home o d’un
cavall que aplicava a instal·lacions mineres. No va ser fins finals d’aquest
període que es comencen a prendre en consideració els hospitals, les presons i
els edificis particulars. El coneixement pràctic que l’aire calent pujava per sobre
de l’aire que estava més fred va vincular calefacció i ventilació fins l’aparició de
la ventilació mecànica. Així es van emprar xemeneies no sols per escalfar sinó
també per a generar circulacions d’aire que permetessin la seva renovació.
Desaguilieres va dissenyar el 1727 un ventilador de paletes que giraven dins
d’una carcassa per a netejar l’aire contaminat de les mines propietat del comte
de Westmoreland i entre 1734 i 1736 va aplicar el mateix sistema per a ventilar
la Cambra dels Comuns el qual va estar en funcionament fins gairebé la fi del
segle (Fig. 1.11). Fou en aquests anys que el terme “ventilator” comença a fer-se
servir per referir-se a la persona que feia girar la maneta de l’aparell que removia
l’aire i va acabar per ser emprat per designar la màquina sencera.
Stephan Hales i Samuel Sutton van interessar-se en la ventilació dels vaixells
per procediments mecànics. Hales en 1758 va proposar un mitjà de ventilació
per impulsió d’aire com havia vist fer amb les manxes de les fargues o en els
orgues de les esglésies i el va aplicar per aspirar l’aire viciat o per injectar aire
de nou (Fig. 1.12). Sutton, contemporani i rival de Hales, en 1749 va proposar a
l’armada britànica un sistema econòmic de ventilar els vaixells consistent en fer
servir el calor dels fogars de la cuina de manera que per sota hi feia arribar l’aire
viciat de les cales per alimentar la combustió (Joly, 1872: 271). Hales també va
treballar en la ventilació de l’hospital de Winchester, la Presó de Savoy i la de
Newgate. Però la ventilació mecànica topava amb un gran obstacle que era la
disposició d’una font d’energia que garantís el funcionament atès que sovint el
recurs era l’accionament manual de les manetes.
Reid per ventilar les cambres del parlament Britànic va utilitzar una gran
xemeneia amb un foc a la base per a produir el tir necessari. Posteriorment,
entre 1851 i 1854, va tornar a repetir la mateixa solució per escalfar i ventilar el
mercat conegut com St. George Hall de Liverpool. Reid defensava la ventilació
Figura 1.11. Esquema del ventilador dissenyat per Figura 1.12. Dibuixos corresponents a l’aparell dissenyat per Stephan Hales en 1758 per a
Desaguilieres en 1727 (Donaldson & Nagengast, 1994: 23) ventilar els vaixells (Donaldson & Nagengast, 1994: 24)
https://digital·library.cornell.edu/catalog/ss:549514

com un factor fonamental per a l’existència de l’esser humà al mateix nivell que
l’alimentació o el vestit i considerava que, contràriament al que havia succeït fins
aleshores, l’arquitecte l’havia tenir en compte des del mateix inici del disseny de
l’edifici (Reid, 1844: 70-75).
Peclet també es va preocupar de manera conjunta de la calefacció i de la ventilació.
Després de reconèixer que a les cases particular no hi havia previst cap sistema
de ventilació i que si aquesta tenia lloc era gràcies a les escletxes de les portes i
finestres va considerar que el problema s’agreujava en aquells locals on hi havia
concentració de gent. Peclet va estudiar la ventilació en hospitals i en presons. Tot
i les opinions contraries a tenir cura de la salubritat dels presoners, Peclet creia
que calia ventilar aquests locals amb potents ventiladors que fossin moguts per un
cert nombre de detinguts. Al 1843 es va escollir un sistema per a ventilar la presó
de Mazas consistent a fer extracció mitjançant el tir d’una xemeneia situada en el
centre de l’edifici. L’aire es treia de cada cel·la pels tubs que també servien per a les
deposicions dels presoners (Peclet, 1878: III, 391) (Fig. 1.13)
Uns anys després Arthur Morin, professor del Conservatoire des Arts et Metiers 19
va publicar Études sur la ventilation obra fonamental per la difusió de les noves
tècniques. Morin va ser clau per a la decisió d’equipar quant a calefacció i
a ventilació l’hospital de Lariboisière de París. En aquest hospital la secció
d’homes va ser equipada amb una calefacció per vapor i amb una ventilació
mecànica accionada per una màquina de vapor. Quant al pavelló de les dones la
calefacció es feia amb aigua calenta i la ventilació mitjançant una xemeneia sota
de la qual hi havia una gran estufa que a més de facilitar la distribució de l’aigua
calenta també servia per escalfar l’aire viciat i evacuar-lo. Aquest hospital es va
convertir en una mena de laboratori on era possible experimentar i mesurar in
situ i va generar un debat apassionant sobre la calefacció i ventilació d’hospitals
(Morin, 1863: 362) (Gallo, 2004: 199-201) (Gallo, 2003).

Figura 1.13. Plànol del sistema per a ventilar la

presó de Mazas en París dissenyat per Péclet en
1843. L’extracció es feia mitjançant el tir d’una
xemeneia situada en el centre de l’edifici.
(Peclet, 1853: 3)
 Al 1872, l’enginyer Josep Vallhonesta va publicar un llibret on descrivia un nou
sistema per ventilar i refrescar edificis titulat: Nuevo sistema de ventilación para
mantener frescos en el verano los edificios públicos y particulares. Vallhonesta
proposava combinar ventilació i refrescament d’un edifici. Per aconseguir-ho
calia equipar el sostre de l’edifici amb unes capses de Saussure fetes de fusta,
pintades de negre en el seu interior, i cobertes de dues capes de vidre per a
facilitar l’efecte hivernacle. En escalfar l’aire mitjançant l’efecte del Sol, aquestes
capses creaven una circulació d’aire cap a l’exterior que garantia la ventilació.
Aquest sistema es completava mitjançant l’entrada d’aire fred agafat de la part
ombrívola del jardí posterior. Aquest aire net i fresc era conduit per sota de terra
mitjançant un conducte situat a una determinada profunditat on es mantenia
la temperatura constant i se l’introduïa a l’interior. El sistema de Vallhonesta
va aparèixer en un moment en què les tècniques de climatització encara no
s’havien desenvolupat i la tecnologia de refrigeració se centrava en la fabricació
de gel (Vallhonesta, 1872: 22) (Fig. 1.14).

Figura 1.14. Sistema de ventilació i refrescament

d’un edifici ideat per Josep Vallhonesta en 1872
(Vallhonesta, 1872: 26).

20

A mitjans del segle XIX la producció de gel per a la conservació d’aliments s’ha-
via convertit en una necessitat. Dos sistemes de producció de fred van reeixir
des dels inicis: l’absorció i la compressió. Del primer hi trobem antecedents ja a
principis del segle a Anglaterra on John Leslie i John Vallace van experimentar
amb l’ús de l’àcid sulfúric per a congelar aigua. Aquest sistema va ser emprat
posteriorment pels germans Edmond i Ferdinand Carré. El primer va desenvolu-
par els treballs de Leslie i Vallace mentre que el segon va treure profit de l’afinitat
de l’amoníac per a l’aigua per a desenvolupar el 1859 una màquina de fabrica-
ció de gel per absorció (Fig. 1.15).

Figura 1.15. Esquema de la màquina de absorció

per a us domèstic dissenyada per Ferdinand Carré
(Perret, 1906:2003).

La producció de fred per compressió es va basar en els experiments que

William Cullen va realitzar en el segle XVIII sobre la condensació de líquids volàtils
mitjançant la compressió. Jacob Perkins va patentar el 1834 a Anglaterra un
sistema de refrigeració per cicle tancar de compressió (Fig. 1.16). Però va ser
James Harrison qui a Austràlia va construir al 1854 una màquina per produir
gel i amb l’ajut de l’enginyer anglès Daniel Siebe va patentar i vendre algunes
màquines a Londres. Harrison va ser pioner en la comercialització dels sistemes
de refrigeració per compressió per a la producció de gel. A aquests dos siste-
mes caldria afegir els que el metge de Florida, John Gorrie, va desenvolupar a
principis de 1842 per refrigerar les ciutats senceres a fi d’evitar els efectes poc
saludables de la calor i la humitat. .

Figura 1.16. Esquema de la màquina de

compressió dissenyada per Perkins. (Donaldson &
Nagengast, 1994: 121)

Gorrie va construir un aparell que funcionava pel sistema de refrigeració pel

cicle de l’aire. Posteriorment va descriure un enginy per ventilació i refrigeració
ambiental en climes tropicals per sistemes mecànics. La màquina comprimia
aire amb l’acció de una bomba de pistó de doble acció. Aquest aparell estava
connectat a un compressor que funcionava mitjançant la força d’un cavall, la de
l’aigua o la d’una màquina de vapor. L’aire fred podia ser distribuït a través de
les xemeneies mitjançant unes vàlvules. Així s’aconseguia aire fred i es reduïa la
humitat. Però aquest sistema no es va arribar a comercialitzar ja que solament la
fabricació de gel resultava rendible (Donaldson, 1994: 124). 21

1.4. La climatització en el segle XX

Les bases científiques de l’aire condicionat semblen haver aparegut a finals del
segle XIX. No solament calia refredar sinó treure la humitat a fi d’aconseguir un
aire amb les propietats desitjades. Al 1899 l’enginyer americà Alfred Wolff va
dissenyar un sistema de refrigeració i condicionament de l’aire que va aplicar a
una sala de dissecció del Cornell Medical College i que servia tant per refredar
els vius com als morts.
Al 1906 l’enginyer americà Willis Carrier, que treballava per la Buffalo Forge Co.,
en l’estudi dels problemes del control de la humitat, va observar els resultats
obtinguts en aplicar un condicionador de aire tipus aerosol a una indústria tèxtil
a fi de controlar la humitat de les fibres i va recollir un bon nombre de dades
d’aquests dos paràmetres. A partir de 1907 va establir la Carrier Air Conditio-
ning Company com a empresa subsidiària de la Buffalo Forge i l’any següent va
organitzar totes les dades de temperatura i humitat en un diagrama denominat
psicromètric. Tot i no ser l’inventor de l’aire condicionat, Willis Carrier va propor-
cionar grans avenços en aquest sector combinant mètode científic i enginyeria.
A més, va adonar-se que l’aire condicionat estava destinat a convertir-se en una
gran industria i va desenvolupar diversos projectes de climatització de cinemes,
oficines i indústries.
En un primer moment l’aplicació de les màquines de refrigeració al condiciona-
ment de l’aire a més de resultar cara presentava el problema de la toxicitat del
refrigerant. En la producció de gel s’havia utilitzat, èter metílic, anhídrid carbònic,
diòxid de sofre o clorur de metil, tots ells refrigerants no apropiats per usos
domèstics. El propi Carrier en va patentar un: el dicloretilè. Però no va ser fins
1930 que Thomas Midgley va desenvolupar el R-12 (difluormetà), la utilització
del qual va possibilitar a aquesta indústria expansionar-se (Fig. 1.17).
Les tècniques de l’aire condicionat van tenir un gran avenç també amb la
incorporació dels turbocompressors a principis del segle com el que va construir
Heinrich Zoelly cap a 1913. El conjunt es va veure perfeccionat amb el disseny
dels evaporadors y condensadors fabricats amb carcassa d’acer i tubs de llautó
que foren incorporats al conjunt cap a 1922. Amb tots aquests canvis, l’apli- Figura 1.17. Ampolla de refrigerant de R-12.
 cació de l’aire condicionat a habitatges particular va resultar econòmicament
interessant. La introducció de l’electricitat i el desenvolupament dels motors
va permetre dissenys més manejables i econòmics i substituir els ventiladors i
les màquines frigorífiques accionades encara amb vapor. El procés no va ser
ràpid ja que fou necessari que la distribució elèctrica s’universalitzés i que el
motor elèctric es perfeccionés donant lloc a models més petits i adaptables a
les necessitats de la climatització i de la preservació dels aliments (Donaldson,
1994: 288) (Fig. 1.18 i 1.19).
Pel que fa a la calefacció, en el segle XX la utilització de l’aigua calenta com a
fluid caloportador es va anar imposant principalment en la calefacció domès-
tica que es va veure afavorida per la tendència a centralitzar les instal·lacions.
Calderes de fosa de ferro amb fogar interior on es cremava inicialment carbó i
calderes de xapa d’acer reblada o soldada es van anar implantant a moltes llars.
Unes i altres escalfaven aigua que era transportada a través per canonades fins
uns radiadors també de fosa de ferro. Va ser l’American Radiator Company,
l’empresa americana que a finals del segle XIX va desenvolupar aquesta tecno-
logia i la va difondre per tot el mon establint diverses filials a diversos països:

22

Figura 1.18. Equip de finestra Bristol de Roca York Figura 1.19. Equip condicionador autònom Embassy
comercialitzat a Espanya cap a finals de la dècada de 1960. condensat per aigua Roca-York comercialitzat a Espanya.

Figura 1.20. Radiador de fosa de
ferro de sis columnes fabricar per la
Compañía Roca Radiadores i dipositat
al Museu Nacional de la Ciència i de la
Tècnica de Catalunya.
Figura 1.21. Caldera de calefacció
per aigua calenta de fosa de ferro de
la serie 3 de Roca que utilitzava carbó
com a combustible i es comercialitzada
encara cap els anys 1960.
Figura 1.22. Caldera de calefacció Figura 1.23. Caldera R del tipus mural
L-40 de Roca que utilitza combustible de gas que es comercialitzava des de
líquid. Se comercialitzava en la finals de la dècada de 1990.
dècada de 1970.
A França, la Compagnie Nationale de Radiateurs; a Alemanya, la Nationale
Radiator Gesellschaft mbH; a Anglaterra, la National Radiator Company, Ltd.; i
a España al 1929 va adquirir el 51% de les accions de Talleres Roca que es va
convertir en Compañía Roca Radiadores (Fig 1.20 i 1.21).
El sistema de calefacció per aigua calenta ha evolucionat després a causa
principalment de la substitució del combustible. El carbó inicial va ser substi-
tuït progressivament pels combustibles líquids con el fueloil o el gasoil i més
endavant pel gas ciutat, natural o butà (Fig. 1.22 i 1.23). Les calderes han anat
adaptant-se als requeriments de la normativa que cada dia ha estat més exigent
amb la preservació del medi ambient. De manera que els fabricants han hagut
de tenir cura d’aconseguir models amb menys emissions de contaminants i amb
un millor rendiment. Des d’un punt de vista estètic, les calderes domèstiques
han anat adoptant formes més similars als electrodomèstics per tal de poder ser
ubicades en les cuines sense trencar l’estètica del conjunt. Els radiadors s’han
fabricat també en xapa d’acer imitant els de fosa de ferro. S’han fabricat també
panells d’acer per aconseguir un producte més econòmic. Posteriorment s’han
fabricat també amb aluminim (Fig. 1.24).
La crisi energètica de finals de la dècada de 1970 va forçar la cerca de sistemes
més eficients que amb menys combustible proporcionessin més rendiment. Va
ser aleshores quan es va començar a difondre la bomba de calor. La troballa,
però, havia tingut lloc cap al 1940 quan l’inventor americà Robert C. Webber es
va cremar la ma accidentalment mentre estava experimentant amb un congelador.
Llavors se li va acudir la idea d’aprofitar el calor residual per produir aigua calenta
o per escalfar l’habitació a l’hivern. Trenta anys després el professor de la Univer-
sitat Estatal de Oklahoma, James Bose, va desenvolupar la idea de la bomba de
calor, que havia trobat en un text d’enginyeria, per escalfar la piscina d’un veí.
A Espanya, una de les primeres empreses a comercialitzar bombes de calor va
ser la Companía Roca Radiadores que cap finals de la dècada de 1970 va treure
al mercat unes bombes de calor aplicables a la calefacció per aigua calenta.
Uns anys després, amb el desenvolupament i comercialització de l’aire condi-
cionat aquests aparells foren emprats per la climatització tant a l’hivern com a
l’estiu (Fig. 1.25 i 1.26).
Al 1987 diversos països firmaren el Protocol de Montreal segons el qual s’havien
de reduir esglaonadament la producció de clorofluorocarbonis (CFC), gasos com
el R-12, que se solien emprar com a refrigerants. La raó d’aquestes mesures es 23
basaven en la descoberta dels professors Sherwood Rowland i Mario Molina, de
les universitats de California i de Cambridge respectivament, que aquests gasos
en ser evacuats a l’atmosfera per acció de la radiació ultraviolada es dissociaven
i els ions clor resultants destruïen la capa d’ozó. Com a conseqüència, el 1996
van deixar de produir-se els CFC i van començar les mesures per anar eliminant
paulatinament els clorofluorocarbonis hidrogenats (HCFC) com el R-22. El
Parlament Europeu va establir l’any 2000 la prohibició de fer-los servir a partir
de 2015. Aquestes mesures han portat a redimensionar els equips per poder
aplicar mescles de refrigerants con el R-410A o el R-407C (Barca, 2015: 148).
Les crisis energètiques del segle XX han posat de relleu el riscos derivats de
l’esgotament de les fonts energètiques utilitzades habitualment i ha portat a
cercar noves fonts d’energia que la natura renovés com l’energia solar, l’eòlica,
la geotèrmica i la biomassa. La seva aplicació a la climatització ha facilitat la

Figura 1.24. Radiador de alumini model MEC de Figura 1.25. Bomba de calor horitzontal Figura 1.26. Equip Split Inverter només fred o bomba de
Roca. Es comercialitzaven des de les darreres BCH de Roca. calor. Aquests models estaven al mercat a principis del
dècades del segle XX. segle XXI.
 difusió de sistemes com el terra radiant, que requereixen intervencions arquitec-
tòniques, o les calderes de pelets o els captadors solars tèrmics que poden ser
instal·lats sense aquesta mena d’actuacions.

1.5. L’evolució del confort tèrmic

Durant les primeres dècades del segle XX comencen els estudis per a poder
controlar el microclima a l’interior d’espais principalment aplicat a usos militars.
Els primers treballs els va dur a terme A. Pharo Gagge (1908-1993) al Laboratori
de Higiene J.B. Perce de New Have Connecticut, laboratori creat a partir del
llegat de John Bartlett Pierce (1844-1917) home de negocis i fundador de la
American Radiator Company, amb el propòsit de promoure la investigació,
l'educació i el treball tècnic i científic en el camp de la ventilació i la calefacció.
Gagge va aplicar els principis de la termodinàmica al cos humà i va establir
el models dels nòduls: el nucli, o interior del cos humà que produeix energia
degut a la seva activitat metabòlica i muscular, i la pell, que bescanvia energia o
matèria amb l’exterior. Gagge va establir el balanç tèrmic del cos humà segons
el qual la variació del calor acumulat pel cos per mantenir la temperatura de 37º
es igual a la suma de l’energia metabòlica (mesurada per l’oxigen consumit) més
la dispersió deguda a l’evaporació, la suor i el flux d’energia a través dels límits
del cos per conducció, convecció i radiació (Fabbri, 2015: 9).
A finals de 1960 i principis de 1970, a Europa va sorgir un corrent que tractava
d’avaluar el benestar, el sentir-se be. Fou el fisiòleg de la Universitat Tècnica de
Dinamarca, Povl Ole Franger (1934-2006) el primer a encetar una recerca sobre
aquesta temàtica. Franger va buscar la relació entre paràmetres físics del medi
ambient i els paràmetres psicològics de la gent i la percepció del sentir-se be
expressada per les mateixes persones.
Al 1970 va publicar la seva obra fonamental Thermal Comfort en la que establia
les bases d’una nova disciplina: l’estudi de les condicions del benestar i del
confort en interiors. A través de proves realitzades amb persones joves i grans,
Frange va poder establir un índex de confort o Predicted Mean Vote (PMV) (que
s’ha anomenat Vot Estimat Mitjà), que establia una puntuació donada per la
persona sobre l’entorn respecte als paràmetres següents: la temperatura de
24 l’aire i la temperatura mitjana radiant, la velocitat de l’aire, la humitat relativa,
taxa metabòlica, que mesurava en met (1 met= 58W/m2) i l’aïllament tèrmic de la
vestimenta que mesurava en clo (1 clo = 0,155 m2 × ºK/W). A més per mesurar
l’acceptabilitat de les condicions de confort va establir un índex de insatisfacció
Predicted Percentage of Dissatisfied (PPD) que mesurava el grau d’insatisfacció
(Soto, 2008) (Chávez, 2012: 69).
El Reglament Tèrmic d’Instal·lacions Tèrmiques promulgat el 2007 a Espanya
considera que en les condicions interiors de dissenys d’un sistema de cli-
matització cal tenir en compte, a més de la temperatura i la humitat, la base
metabòlica i el percentatge estimat d’insatisfets (PPD). Per això estableix els
marges dels valors de temperatura operativa i humitat per a una persona amb
activitat metabòlica sedentària de 1,2 met, amb un grau de vestimenta de 0,5
clo a l’estiu i 1 clo a l’hivern i un PPD entre 10 i 15%.
Els darrers treballs sobre el benestar climàtic s’enfoquen cap el que es deno-
mina Confort Tèrmic Adaptatiu. Es vol tenir en compta el fet que la resposta de
l’organisme humà disminueix en front a una estimulació repetida de l’ambient.
En front a un model estàtic es pretén definir un model adaptatiu on les persones
creïn les seves preferències interactuant amb l’ambient, modificant el seu propi
comportament i adaptant les seves expectatives segons l’ambient tèrmic trobat
(Godoy, 2012: 13).

1.6. Bibliografia
ALBERTI, Leon Battista (1991) De Re Aedificatoria. Pròleg de Javier Rivera i
traducció de Javier Fresnillo a partir de l’edició de 1550 traduïda a la llengua
florentina per Cosimo Bartoli. Madrid: Akal.

BARCA SALOM, Francesc X. (2013), “Noves tècniques de calefacció a la

Barcelona de la segona meitat del segle XIX”, Actes d’història de la ciència i de la
tècnica, 5, 85-115.

BARCA SALOM, Francesc Xavier (2015) Equipos e Instalaciones Térmicas.

Barcelona: Marcombo.
CHÁVEZ DEL VALLE, Francisco Javier (2012) Zona variable de confort térmico.
Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya.

DONALDSON, Barry; HAGENGAST, Bernard (1994), Heat & Cold. Mastering the
great indoors. Atlanta: ASHRAE.

FABBRI, K. (2015) Indoor Thermal Comfort Perception. Springuer International

Publishing Switzerland.

FAGAN, Garrett G. "Sergius Orata: Inventor of the Hypocaust?" Phoenix 50,

núm. 1 (1996): 56-66.

GALLO, Emanuelle; THOMINE, Alice (2004) “Chauffage et ventilation” Le Paris

des centraliens, bâtisseurs et entrepreneurs, Action Artistique de la ville de Paris,
Paris, p. 199-201.

GALLO, Emmanuelle (2003) Ventilating and Heating Lariboisière Hospital, a

Scientific Debate in Paris 1848-1878  pòster de la la 3ème conférence inter-
nationale pour l’histoire des hôpitaux . Form+Function, the Hospital , McGill
University, Montréal, 19-21 juin.

GALLO, Emmanuelle (2006a) "La réception des nouveaux modes de chauffage

domestique en France au XIXe siècle", L’architecture: la réception immédiate et
la réception différée. L’œuvre jugée, l’édifice habité, le monument célébré, sous
la direction de Gérard Monnier, Publications de la Sorbonne, 37-51

GAUGER, Nicolas (1714) Le Mechanique du Feu ou l’art d’en augmenter les

effets, et d’en diminuer la dépense contenant le traité de nouvelles cheminées
qui échauffent plus que les cheminées ordinaires, & qui ne sont point sujettes à
fumer,& c. Cosmopoli.

GODOY MUÑOZ, Alfonso (2012) El confort térmico adaptativo. PFM Universitat

Politècnica de Catalunya.
http://upcommons.upc.edu/bitstream/handle/2099.1/18763/TFM_Alfonso%20
Godoy%20Munoz.pdf?sequence=1 (Consultat el 26/03/2017)

JOLY, V. CH. (1872) Traité pratique du chauffage, de la ventilation et de la distri-

bution des eaus dans les habitations particulières. París: Librairie Polytechnique 25
J. Baudry, livraire-editeur.

MORIN, Arthur (1863) Études sur la ventilation. Vol. I, i II, París: Librairie de L.
Hachette et Cie.

PÉCLET, E. (1878) Traité de la chaleur considérée dans ses applications. París:

G. Masson, éditeur, vol. III

PÉCLET, E. (1853) Nouveaux documents relatifs au chauffage et a la ventilation

des établissements publics suivis de nouvelles recherches sur le refroidissement
et la transmission de la chaleur pour servir de supplément a la seconde édition
du Traité de la Chaleur. París: Librairie de L. Hachette et Cie.

PERRET, Auguste (1906). Les machines à glace et les applications du froid dans
l’industrie. París, Bernard.

REID, David Boswell (1844) Illustrations of the theory and practice of ventilation
with remarks on warming, exclusive lightinng, and the communication of sound.
London: Longman, Brown, Green, & Longmans Paternoster-row.

ROJAS, Francisco de P. (1868) Calentamiento y ventilación de edificios. Memo-

ria premiada por la Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales en el
concurso público de 1867. Madrid: Imprenta de la viuda de Aguado e hijo.

SAVOT, Louis (1624) L'architecture françoise des bastimens particuliers. París:

Chez Sebastien Cramoisy

SERLIO, Sebastian (1552) Tercero y quarto libro de Architectura. Traducido del

Toscano al Castellano por Francisco de Villalpando, arquitecto. Toledo: Casa de
Ivan de Ayala.
SOTO, Jesús (2008) “Porcentage de personas térmicamente insatisfechas”
S.Low.Energy. http://tecno.sostenibilidad.org/index.php?option=com_content&-
task=view&id=417&Itemid=2 (Consultat el 26/03/2017)
 TREDGOLD, Thomas (1825) Principes de l’art de chauffer et d’aérer les édifices
publics, les maisons d’habitations, les manufactures, les hôpitaux, les serres,
etc., et de construire les foyers, les chaudières, les appareils pour la vapeur, les
grilles, les étuves, démontrés par le calcul et appliqués a la pratique; avec des
remarques sur ma nature de la chaleur, er de la lumière, et plusieurs tables utiles
dans la pratique. Traduït de l’anglès per T. Duverne. París: Bachelier (Succes-
seurs de Mme Ve. Courcier).

VALLHONESTA, José (1872) Nuevo sistema de ventilación para mantener

frescos en el verano los edificios públicos y particulares. Madrid: Carlos Bai-
lly-Bailliere.

26
2. Conceptes fonamentals de
climatització
Raúl Perez i Llovet
Enginyer industrial. President d’ACTECIR

L'ésser humà necessita unes condicions ambientals de temperatura i humitat

per poder realitzar les activitats diàries de manera òptima. Aquestes només
es donen en determinades latituds terrestres i no durant tot l'any, i fins i tot en
alguns llocs del globus terraqüi les condicions atmosfèriques són tan extremes
que mai es dóna aquesta circumstància. La climatització cobreix aquesta neces-
sitat tèrmica que té l'ésser humà tenint com a finalitat obtenir el màxim confort
de temperatura i humitat ambiental. No tots els éssers humans troben agradable
la mateixa temperatura existint variacions sobre els valors que podríem definir
com a idonis. Les causes que més afecten a la sensació de benestar tèrmic són
les diferents activitats que es realitzen, la complexió, la indumentària, etc... A les
condicions en les quals la major part de les persones es troben amb sensació
de benestar tèrmic se'ls denominen valors de confort. Es va crear una taula on
es registraven les condicions de gran nombre de persones que trobaven òptima
una temperatura determinada. Aquesta taula la podrem veure més endavant.
Dins de la climatització s'inclouen tots els paràmetres que configuren les
condicions ambientals. Les més importants són temperatura, humitat, qualitat
de l'aire, velocitat de l'aire i neteja del mateix.
La càrrega tèrmica és la calor per unitat de temps que entra en el local proce-
dent de l'exterior, o que es genera a l'interior del mateix. En definitiva, aquest
calor caldrà extreure-ho del local per mantenir les anomenades condicions
interiors però, com es treu aquesta calor del local? La resposta és senzilla:
treure calor equival a introduir fred. Així doncs, caldrà introduir fred en el local,
tant com a calor cal treure. 27

2.1. La temperatura
És la unitat de mesura que ens indica al llarg del temps quanta energia ha reco-
llit un cos. Partim, que al principi tota la matèria estava a zero absolut (-273ºC),
i amb el pas del temps van guanyant energia. Per mesurar la temperatura es
prenen dos punts constants de referència que són l'aigua en estat fundent i
l'aigua en estat d'ebullició. Una vegada tenim aquests dos punts fixos, fem
una sèrie de divisions per poder establir la temperatura. Aquest nombre de
divisions pot ser 100 per a escala centígrada, 100 para escala Kelvin i 180 per a
escala Fahrenheit.
— Temperatura seca. És la temperatura que ens indica un termòmetre ordi-
nari. En aquest tipus de termòmetres no es tenen en compte la majoria o
menys presència d’humitat en el mateix.
— Temperatura de bulb humit. És la temperatura indicada per un termòmetre
el bulb del qual està embolicat amb una gasa o cotó xopats en aigua i expo-
sat a l'efecte d'un corrent d'aire intensa. La finalitat d'aquesta temperatura
és conèixer la quantitat d'humitat que té l'aire. Aquest termòmetre en el seu
bulb sofreix l'efecte de l'evaporació de la camisa de cotó que ho recobreix.
Per aquesta raó la temperatura que ens indica ve influïda per la quantitat
d'aigua que l'aire té dissolta. Per exemple, si tenim un aire molt sec, l'aigua
de la camisa s'evaporarà baixant el valor de temperatura seca que obtin-
dríem amb un termòmetre convencional. Per contra, si és molta la humitat
que té l'aire ambient, l'aigua de la camisa de cotó no pot evaporar-se i la
temperatura humida i seca serien pràcticament iguals.
El fred, encara que tots ho hem sentit alguna vegada, per definició s'estableix
que no existeix. Sempre partim que tots els cossos al llarg de la seva existència
han anat captant calor. Quan un cos està fred és que té absència de calor. La
majoria dels exemples estan relacionats amb l'aigua, element amb el qual estem
més familiaritzats.
— Els graus centígrads. El nivell de temperatura utilitzat internacionalment és
el de graus centígrads. A l’escala centígrada el valor de fusió del gel corres-
pon amb el valor de 0ºC i el punto d’ebullició de l’aigua correspon amb
 100ºC, donat que són 100 divisions les que hi ha entre aquests dos punts.
A més del sistema Internacional amb l’escala centígrada existeixen altres
sistemes de mesura com el Fahrenheit i el Kelvin que són igualment vàlids i
totes tenen possibilitat d’equivalència entre elles, posat que solament estem
canviant la manera d’expressar un mateix valor de temperatura.
— Els graus Kelvin. Tenen igual l'escala (separació entre línies de graus) que
els graus centígrads, l'única diferència és que el zero dels graus Kelvin
comença en el zero absolut.
-273.16ºC. El valor de fusió del gel correspon amb 273 ºK i el punt d'ebu-
llició. El valor de fusió de l'aigua correspon amb 373 ºK. Per tant són 100
divisions entre aquests dos punts. Símbol de graus kelvin (ºK).
— Els graus Fahrenheit. Tenen una escala diferent a la dels graus centígrads,
per això és una mica més difícil la seva conversió. En aquest cas la congela-
ció de l'aigua correspon a 32ºF i el punt d'ebullició de l'aigua correspon amb
212 ºF. Són 180 divisions les que hi ha entre aquests dos punts. Símbol de
graus Fahrenheit (ºF) Temperatura en ºF = 1.8 x Temperatura en graus centí-
grads + 32

Aigua en estat gasós

Valor d'evaporació o condensació 100 oC 212 oF 373 oK

100 divisions

180 divisions

100 divisions
Aigua en estat líquid
Valor de fusió o solidificació 0 oC 32 oF 273 oK

Aigua en estat sòlid

Figura 2.1. Escales termomètriques usuals Escala centígrada Escala Fahrenheit Escala Kelvin

2.2. Transmissió de calor. Conductivitat.

— Calor específica. És la quantitat d'energia que necessita un gram de
28 substància per modificar la seva temperatura un grau centígrad (es mesura
en calories). Cada substància té una capacitat per poder canviar la seva
temperatura, sent diferent aquest valor per a cadascuna d'elles i sent també
diferent segons l'estat en el qual es trobi la matèria. La unitat de mesura és
la "Cal/gr.ºC". 
— Caloria. És el patró de mesura utilitzat per indicar el nivell d'energia. Es
defineix com la quantitat d'energia necessària per augmentar un grau la
temperatura d'un gram d'aigua.
— Equilibri de temperatures. Si tenim dues substàncies a temperatures dife-
rents sempre es produirà entre elles un intercanvi d'energia des de la qual
tingui una major quantitat d'energia acumulada cap a la qual té una energia
menor, de tal forma que arribaran a equilibrar-se en un punt intermedi, que
dependrà de la massa de cadascuna i de la diferència de temperatura. La
cessió d'energia d'una a una altra serà més ràpida com més gran sigui la
diferència de temperatura entre ambdues.

2.2.1. Formes de transmissió de la calor.

La transferència d'energia entre substàncies amb un valor energètic

diferent es pot produir de tres formes diferents depenent de l'estat en
el qual es trobi la matèria i del focus emissor d'energia.

— Per conducció Es produeix en les substàncies en estat sòlid i consisteix en

la transmissió d'energia d'una molècula a una altra. 
— Conductivitat tèrmica. Els cossos són capaços de transmetre l'energia
tèrmica amb major o menor facilitat segons la seva composició. Això
ens indica que alguns cossos oposen mes resistència al pas de la calor
a través d'ells. S'expressa en kcal/h ºC x m i és la quantitat de calor que
en una hora travessa l'espessor del material (indicat en metres) per grau
centígrad de diferència de temperatura. 
— Aplicacions de la conductivitat. Aquest tipus de càlcul s'utilitza per
poder saber què quantitat d'energia perdem pels tancaments (parets,
sòls i sostres) en els habitatges depenent fonamentalment del material
 del que estiguin fets. Aquests càlculs només s'utilitzen quan disposem
de les dades constructives dels murs i a més necessitem càlculs
exactes de les pèrdudes energètiques d'un edifici. Calor sensible
i latent. Entalpia.
— Per convecció. Es produeix en les substàncies en estat líquid o gasós.
Quan escalfem una substància es produeix un augment en el seu volum
provocant una disminució en la densitat que, per efecte de la calor ten-
deixen a pujar deixant un espai que serà ocupat per una altra substància
més freda. A aquest moviment de fluid calent pujant i fred descendint se li
denomina convecció natural. En alguns casos, com aquest moviment és
molt lent, s'accelera amb elements mecànics com a ventiladors si són gasos
o bombes si són líquids. Quan s'accelera la convecció natural mitjançant
elements mecànics, es denomina a aquest moviment convecció forçada.
— Per radiació. Es produeix quan la calor es transmet per ones electromagnè-
tiques solament produint calor en el punt sobre el qual impacta l'ona, sense
tenir amb prou feines pèrdua d'energia en el seu transport. Aquest tipus
de transmissió es pot donar fins i tot encara que entre l'element que emet
l'energia i el que la rep no existeixi res (en el buit).
Calor sensible. Perquè un cos augmenti o disminueixi la seva temperatura, hem
d'aplicar-li o sostreure-li una quantitat d'energia. A aquesta energia que neces-
sitem per modificar la temperatura d'un cos, sense afectar al seu estat, és al
que denominem calor sensible. És sensible perquè de forma sensitiva podríem
comprovar si un cos ha modificat la seva temperatura sense necessitat de cap
element extern.
Calor latent. És l'energia que hem d'aplicar a un cos perquè modifiqui el seu
estat. Aquesta només afectarà al seu estat, però no a la seva temperatura. És
latent perquè l'energia aportada s'acumula internament en la matèria, sense que
puguem quantificar la quantitat d'energia que li falta per absorbir o cedir per
completar el seu canvi d'estat.
Calor total (entalpia). És la suma de la calor sensible i el latent. Quan parlem
d'entalpia o calor total acumulada per una substància ens referim tant a l'ener-
gia que va robar per modificar la seva temperatura com a l'energia que va
necessitar per canviar d'estat. Es mesura en quilocalories per quilogram de la
substància que analitzem. Per establir una mesura es pren un punt d'aquesta 29
substància com a referència i es compara amb el moment objecte de la nostra
prova. S'entén que si tinc dues substàncies a diferent temperatura la que té
major calor total és la que està més calenta, però quan l'objecte d'estudi està
compost per diverses substàncies i alguna d'elles ha modificat el seu estat
necessitarem saber què quantitat d'energia va necessitar aquest element per
modificar el seu estat. Una aplicació molt estesa en la qual es tenen en compte
l'entalpia són els controladors entálpics d'aire interior-exterior (també anome-
nats free-*cooling) que ens permeten un aprofitament òptim de l'energia exterior,
no solament fixant-los en la temperatura interior i exterior, sinó tenint en compte
l'entalpia total.
Zona de confort. Són unes condicions donades de temperatura i humitat
relativa sota les quals es troben confortables la major part dels éssers humans.
Aquestes condicions oscil·len entre els 22º i els 27ºC de temperatura i el 40 i
60% d'humitat relativa.
Relació temperatura i estat. La matèria la podem trobar en els estats Sòlid,
Líquid o Gasós. Dins d'un mateix estat la matèria es pot trobar a diferents
temperatures depenent de la quantitat d'energia que la matèria hagi absorbit al
llarg del temps. L'estat dependrà de la temperatura a la qual es trobi la matèria
i de la mateixa en qüestió. Cada matèria té unes condicions de temperatura per
a cada estat, és a dir, no totes les substàncies a unes mateixes condicions de
temperatura es troben en el mateix estat. Per saber l'estat en el qual es troba
una matèria, si sabem la seva temperatura, hem de consultar la taula de carac-
terístiques que s'ha obtingut mitjançant proves en laboratori.

L'aigua a una temperatura entre 0 i 100ºC es troba en estat líquid, però els
metalls a aquestes temperatures estan en estat sòlid i solament per sobre de
1000ºC a 1500ºC es troben en estat líquid.
Les transicions entre estats reben els següents noms: 
Si absorbeixen energia: Fusió/Evaporació/Sublimació (Sòlid a gas). 
Si cedeix energia: Solidificació/Condensació/Sublimació (Gas a sòlid).
— Fusió. És el pas d’una matèria d’estat sòlid a estat líquid. Cada matèria es
fon a una temperatura que es desconeix com temperatura de fusió. Aquesta
 no variarà mentre duri el canvi d’estat. Si queda res de matèria en estat
sòlid, la temperatura a la qual s’està fonent la matèria es manté constant.
— Evaporació. És el pas d’una matèria d’estat líquid a estat gasós. Aquesta
temperatura es mantindrà constant mentre una mica de líquid es mantingui
en estat líquid. Per aquest procés, es necessita una gran quantitat d’ener-
gia. Aquest és el principi de funcionament en el qual es basen totes les
màquines de producció de fred per climatització.
— Sublimació (sòlid o gas). És el pas d’una matèria d’estat sòlid a estat
gasós directament sense el pas intermedi de líquid. Són molt poques les
substàncies que tenen aquest comportament.
— Solidificació. És el pas d’una matèria líquida a estat sòlid. Requereix cedir
energia.
— Condensació. És el pas d’una matèria d’estat gasós a estat líquid. Reque-
reix cedir una enorme quantitat d’energia. En aquest principi es basen
les màquines de climatització que generen calor mitjançant el sistema de
bomba de calor que veurem més endavant.
— Sublimació (de gas a sòlid). L’aigua és l’element més comú i el seu cicle
és el més conegut per tots. A continuació s’indiquen les calors latents que
són necessàries per a cadascun dels canvis d’estat.

SUBLIMACIÓ SÒLID GAS

FUSIÓ EVAPORACIÓ

SÒLID LÍQUID GASÓS

30
SOLIDIFICACIÓ CONDENSACIÓ

Figura 2.2. Sublimació (de gas a sólid)

SUBLIMACIÓ GAS SÒLID

Humitat relativa i absoluta. Quan parlem d’humitat a climatització sempre ens

estarem referint a la quantitat de partícules d’aigua que es troben en suspensió
a l’aire. Però aquest concepte deixa de ser tant senzill quan intervenen els
canvis de temperatura (funció principal de la climatització) que tenen una relació
directa amb dos conceptes: el de temperatura i el d’humitat.
Aire. Massa formada per diferentS gasos en quantitat variable, sent els seus
principals components i proporció els que s’indiquen a continuació: Pressions

Composició de l'aire

Nitrògen 78%

Oxigen 20%

Altres gasos 2%

Humitat. És la quantitat de vapor d’aigua que conté l’aire en un moment

determinat.
Humitat absoluta. És la quantitat d’aigua en pes que tenim en un volum d’aire
expressat en grams per kilogram d’aire sec o en grams per metre cúbic d’aire.
Humitat relativa. Qualsevol massa d’aire és capaç d’absorbir una certa quanti-
tat d’aigua en suspensió. La quantitat màxima que pot mantenir dependrà de la
temperatura de la massa d’aire. La humitat relativa ens indica la relació entre la
quantitat d’aigua en suspensió que té un volum d’aire i la quantitat màxima de
vapor d’aigua en suspensió que podria arribar a tindre aquest volum d’aire pel
valor de temperatura al que es troba.
A la pràctica, per obtenir els valors d’Humitat Relativa (HR) apliquem qualsevol
d’aquestes dues fórmules, perquè encara que siguin noms diferents, el con-
cepte és el mateix.
HR = (Pressió vapor/Pressió saturació)*100.
HR = (Humitat absoluta/Valor de saturació)*100.
El valor que obtindrem el multipliquem per cent per donar els valors en tant per
cent i no en tant per u com surt directament de l’aplicació de la fórmula. No
obstant això, seria un valor perfectament vàlid, però que mai s’utilitza, ja que la
humitat relativa estem acostumats a expressar-la en tant per cent.
Obtenció de contingut d’aigua. Altre tipus d’exercici que té certa utilitat
sobretot quan volem eliminar la humitat d’un ambient, és fer el càlcul invers que
consisteix a obtenir la quantitat d’aigua que té una massa d’aire mesurant la
seva humitat relativa i la seva temperatura per eliminar-la mitjançant un equip
apropiat de deshumectació.
Buidant la fórmula anterior de la humitat relativa obtenim que:
Humitat Absoluta = Humitat Relativa (en tant per u)* Valor saturació.
És important tenir present que si ens donen el valor d’humitat relativa en tant per
cent, hem de dividir-lo entre 100 per introduir-ho a la fórmula en tant per u.

2.3. Pressió

2.3.1. Introducció i manòmetre

La pressió ens indica quina quantitat de força s’està exercint sobre un cos per
unitat de superfície del mateix cos. Nosaltres ens centrarem en els fluids, tant
líquids com gasosos. Aquests són elements que manquen de forma i pro-
dueixen pressió al recinte que els conté dirigint-se a totes direccions, pel fet que
les seves molècules tracten d’expandir-se el màxim possible. Si les tanquem en
un recinte petit, exerciran una força per intentar sortir del recinte que els conté. 31
A aquesta força la nomenarem pressió. S’ha que tindre presents dos principis
bàsics.
1. Si tenim una pressió en un recipient i augmentem la quantitat de substància
dins d’aquest, es produeix un augment de pressió que es transmet per igual per
totes les parets que formen el recipient de contenció.
2. Si produïm un augment de pressió, aquesta es transmet immediatament a tot
el recipient per igual.
Manòmetre. Són els elements utilitzats per mesurar la pressió als circuits
hidràulics i frigorífics. Els manòmetres més utilitzats són els mecànics que
consisteixen en una escala graduada a la qual una fletxa ens indica un valor de
pressió. El seu funcionament mecànic consisteix en una petita espiral que per
efecte de la pressió es desenrotlla. L’exemple més semblant és un “mata-so-
gres” dels utilitzats a les festes que quan bufem es desenrotlla, enrotllant-se de
nou quan deixem de generar pressió. Actualment, s’utilitzen alguns manòmetres
digitals encara que la seva presència és simbòlica.
Càlcul de pressions. La fórmula que utilitzem per obtenir la pressió que suporta
un cos és la següent.
(P = F/S).
P = Pressió. F = Força. S =Superfície

2.3.2. Unitats de mesura

La unitat més utilitzada per indicar la pressió és kg/cm2, encara que tenim altres
tipus d’unitats que també són vàlids i que a més es poden convertir entre ells.
Les unitats de pressió que podem trobar-nos són les següents.
Metres de columna d’aigua. Un metre de columna d’aigua equival a 0.1 kg/
cm2. Això és degut al fet que la pressió que exerceix un metre d’aigua sobre
un cos que està a sota, és igual a 100g/cm2. Aquestes unitats s’utilitzen quan
volem saber la pressió que tenim deguda a l’altura d’edificis.
Si estem bussejant a una profunditat de 10 metres l’aigua que tenim a sobre del
nostre cap, està exercint una pressió sobre la mateixa d’1 kg.
 Un edifici de 10 metres (columna d’aigua) d’altura. Les canonades que porten
l’aigua a l’últim pis suporten a la base una pressió d’1 kg/cm2. 19.
Atmosferes. Tots nosaltres estem sotmesos al pes que suposa tindre a
sobre de nosaltres l’atmosfera. Per tant, una atmosfera és la pressió que tots
suportem contínuament, una atmosfera és una pressió equivalent a 1 kg/cm2
(aproximadament perquè realment seria 1,033 atmosferes = 1 kg/cm2).
Bars. S’utilitzen d’igual manera que el kg/cm2, ja que són completament equiva-
lents. Són igual 10 bars de pressió que 10 kg/cm2. Els bars són molt utilitzats en
meteorologia. Els anticiclons o borrasques es generen per diferències de pressió
en l’atmosfera, però com aquestes són molt petites, s’utilitzen mili bars. (1000
mili bars és igual a un 1 bar).
Llibres/polzades o psi. És una mesura anglesa que durant molt de temps va
ser l’única unitat de mesura utilitzada per refrigeració, però que avui dia està en
desús per no pertànyer al sistema internacional. Hauríem d’acostumar-nos a no
utilitzar-la, ja que han de ser els anglesos quins comencin a utilitzar les nostres
unitats de mesura internacionals aviat. Desgraciadament, encara trobem molts
equips amb manòmetres en aquestes escales. La seva equivalència és: 1 psi =
1 llibra/polzada quadrada i 1 psi = 0.07 kg/cm2.
Pascal o Newton/m2. Encara que són mesures que pertanyen al sistema
internacional, no s’utilitzen per ser massa petites, fent difícil la seva utilització
quotidiana i obligant a treballar amb massa dígits.

2.3.3. Pressió relativa i absoluta

Per simplificar l’explicació posarem com a exemple una ampolla buida que
tapem amb un suro. La pressió de l’interior de l’ampolla seria d’1 atm., ja que
abans de tancar-la estava suportant la pressió de la nostra atmosfera (igual
succeeix amb nosaltres i amb tots els elements que estan sobre la terra), però
si nosaltres portem aquesta mateixa ampolla a la lluna i li traiem el suro, sonarà
com si obrim una ampolla de refresc, ja que aquesta tenia en el seu interior una
pressió d’1 kg/cm2 i l’hem obert a la lluna, on la pressió atmosfèrica és nul·la.
Quan llegim la pressió en un manòmetre convencional, aquest ens indica abans
de connectar 0 bars encara que nosaltres sabem que realment hauria de marcar
32 una atmosfera. Aquest fet és perquè la mesura que fan és de pressions relatives
que són aquelles a les que es menysprea la pressió exercida per l’atmosfera.
Si no ho volguéssim així, hauríem d’especificar que volem un manòmetre que
mesuri pressions absolutes, que són aquelles que no menyspreen la pressió de
l'atmosfera. Normalment utilitzem les pressions relatives. Resum:
Pressió relativa o manomètrica = pressió absoluta - pressió atmosfèrica.
Pressió absoluta = pressió manomètrica + pressió atmosfèrica.
Pressió atmosfèrica = 1,033 atm 20.

2.3.4. Influència de la pressió

Les condicions de pressió influeixen als canvis d’estat. Quan no s’indica res, vol
dir que les condicions de pressió són condicions estàndards que corresponen
amb una pressió d’una atmosfera (a nivell del mar), que normalment tenim a
sobre de nosaltres (a la cima d’una muntanya no seria vàlid). Per interès nostre,
aquestes condicions es poden modificar sempre tenint present aquestes bases.
— Si baixem la pressió, és més fàcil que aconseguim canviar d’estat.
— Si pugem la pressió és més difícil que aconseguim canviar d’estat.

2.3.5. Saturació de l’aire

Decidim que una massa d’aire està saturada quan no pot mantenir en suspensió
més quantitat d’aigua. La saturació es produeix quan la pressió de vapor (pres-
sió produïda pel pes de les gotes de vapor que són absorbides per una massa
d’aire) arriba al valor de pressió de saturació (valor de pressió màxima produït
pel pes de les gotes d’aigua dissoltes en l’aire).

2.3.6. Influència de la temperatura

La quantitat màxima d’aigua en suspensió que pot suportar un volum d’aire

depèn principalment de la seva temperatura. Per poder saber el valor màxim
necessitem una taula de saturació d’aire. Qualsevol altre gas necessita la
seva pròpia taula de característiques de saturació, ja que cada gas o mescla
d’aquells tenen uns valors diferents. La temperatura de l’aire afecta de forma
directament proporcional a la seva capacitat per poder absorbir molècules
d’aigua.
El comportament que les partícules d’aire tenen quan estan afectades per la
temperatura, és quan més calents estan aquestes, més xoquen entre aques-
tes, no permetent que les gotes d’aigua es precipitin. Per altra banda, quan
aquestes es refreden, els seus xocs disminueixen permetent que algunes gotes
caiguin a terra.

Resum:
— Quan més alta és la temperatura d’una massa d’aire, més alta és la capaci-
tat que té aquesta de poder absorbir aigua en suspensió.
— Quan més baixa és la temperatura d’una massa d’aire, més baixa és la seva
capacitat per poder absorbir aigua en suspensió.
Fenòmens naturals que són deguts a aquests principis:
Boira. La boira és un fenomen que es dóna amb bastant freqüència i especial-
ment a l’hivern. Un dels llocs ideals per la formació de boira és la vega dels rius.
Aquests sempre tendeixen a evaporar part de la pel·lícula superficial de la llera,
especialment en hores centrals del dia quan el Sol escalfa inclòs a l’hivern.
Si partim d’una temperatura a la vega del riu de 18ºC a l’hora del migdia, la
humitat absoluta que prenem com a valor serà de 12 grams d’aigua. Això
suposa una humitat relativa del 50%. Però, igual que vam veure en l’exemple
del malabarista, a la nit i de matinada la temperatura baixa a 0ºC sent la humitat
absoluta la mateixa però no el seu valor de saturació que a 0ºC està molt per
sota dels 20 grams de valor de saturació. Això provoca que l’aire comenci a
desfer-se de l’aigua que sobra. A aquest fenomen el coneixem com boira. Altre
pregunta que ens plantegem és; per què aquest moment dura tant de temps?
La resposta està en el fet que perquè l’aigua arribi a condensar-se des de l’estat
de vapor en què es trobava, necessita anar cedint energia, desapareixent la
boira quan el valor de saturació es col·loca per sobre de la humitat absoluta que
tinguem a l’aire. Aquest efecte no és exclusiu de vegues, també es pot donar en
qualsevol altra zona sempre que tinguem bruscos canvis de temperatura.
Rosada i gebre. La rosada pot produir-se en dues condicions diferents. La
primera s’origina després d’haver-hi aparegut la boira quan aquesta ha eliminat 33
l’excés d’humitat deixant-la caure a terra. Al segon cas s’origina quan la zona no
té suficient vapor d’aigua per produir boira, però la saturació de l’aire és suficient
per provocar la condensació a les fulles i a sòl. Quan observem escarxa, és
perquè després de condensar-se l’aigua, les fortes baixades tèrmiques que es
produeixen especialment a la nit van congelar la rosada.
Baf al respirar a l’hivern. Els éssers vius quan expulsem l’aire de la respiració,
l’exhalem més calent, aproximadament a 36 graus i carregat d’humitat. L’am-
bient exterior està molt fred i quan l’aire calent i humit es troba amb l’exterior
bruscament, baixa la seva temperatura, el que provoca que la humitat contin-
guda es condensi formant el baf de manera brusca. Les gotes d’aigua formades
desapareixen immediatament absorbides per l’aire exterior, no arribant a caure a
terra.
Condensació als vasos freds. Tots hem vist que els vasos de líquid quan
contenen fluids freds triguen poc temps a cobrir el seu exterior amb petites
gotes d’aigua. Per imaginar-nos el que passa, hem d’apropar-nos molt al
vas com veiem a la figura. Al voltant del vas es crea una zona freda i l’aire en
contacte amb el vas baixa tant la seva temperatura que el valor de saturació
disminueix obligant l’aire circumdant al vas a què es desprenguin de part de la
seva humitat. El valor de saturació ha sigut sobrepassat.
Entelat del mirall del bany. Quan ens donem una dutxa calenta al bany, i
especialment quan les parets d'aquesta es troben molt fredes, primer el mirall i
després els taulells de les parets s'omplen de gotetes d'aigua. En aquest cas el
que ocorre és el següent: tenim una presència molt abundant d'aigua en l'aire
del bany, molt propera fins i tot al valor de saturació de l'aire provocada per
l'aigua que surt de la dutxa i que en part s'evapora. Com els taulells estan freds,
l'aire circumdant es refreda bruscament baixant la seva temperatura. Sabem que
quan la temperatura baixa, el valor de saturació ho fa també, obligant a l'aire a
desprendre's de part de l'aigua que tenia en suspensió quedant aquestes gotes
pegades als taulells i al mirall.
La calefacció resseca l'aire? Alguna vegada haurem vist uns petits trossos de
porcellana que s'acostumen a col·locar als radiadors de les calefaccions domès-
tiques amb la intenció que l'aire no es ressequi. La pregunta és, si veritablement
l'aire es resseca a l'hivern o no. La resposta és que sí es resseca i la seqüència
seria la següent: l'aire del carrer a l'hivern està molt fred, tenint molt poca
 capacitat per mantenir aigua en suspensió, (el seu valor d'humitat absoluta és
petit encara que la humitat relativa és alta per ser la temperatura exterior baixa)
i l'aire de la nostra casa, que ho estem renovant contínuament, té una quantitat
d'humitat aproximadament igual a la qual té l'aire del carrer, però quan connec-
tem la calefacció el que estem fent és pujar la temperatura del local i encara que
el valor d'humitat absoluta que tenim segueix sent el mateix, nosaltres sentim
sequedat perquè la humitat relativa s'ha vist modificada en gran mesura.
Com vam veure, la humitat relativa baixa sempre que escalfem aire (sempre
que mantinguem la mateixa quantitat d'humitat absoluta). Recordem que els
éssers humans solament som sensibles als valors d'humitat relativa i no als
d'humitat absoluta, que en l'exemple anterior segueix sent la mateixa.

2.4. Diagrama psicromètric

El diagrama psicromètric ens serveix per relacionar diversos conceptes fona-
mentals en relació amb l'aire, com són: temperatura seca, temperatura humida,
volum a diferents temperatures, humitat relativa, etc. Ara que ja sabem manejar
el diagrama de saturació, ens serà molt fàcil entendre el diagrama psicromètric,
doncs el diagrama de saturació que hem utilitzat és una simplificació del psi-
cromètric. 
Aquí veiem el diagrama psicromètric, únicament és en la corba de saturació on
s'aprecia que és pràcticament igual al diagrama de saturació de l'aire. Solament
canvia alguna cosa la forma, ja que hem canviat el tipus d'unitats utilitzades en
cada eix.

Temperatura de saturació

0,030

0,025
Kg d'aigua × Kg d'aire sec

0,020
34

0,015

0,010

0,005

-5 0 5 10 15 20 25 30 35 40

Temperatura en oC
Figura 2.3. taula

2.4.1. Diagrama psicromètric complet

Aquí vam mostrar el diagrama psicromètric complet. A aquest diagrama també

se li denomina diagrama d'aire humit i és vàlid per a zones que estiguin sotme-
ses a una atmosfera de pressió (nivell del mar). 
En altres zones amb diferents altures es donarien petites variacions que no són
significatives. No és una de les finalitats d'aquest curs aprofundir per complet
en aquest diagrama, però sí és necessari que sapiguem una sèrie de valors
característics de l'aire i que tinguem molt present que en climatització és molt
freqüent l'ús de diagrames i àbacs. 
Més endavant utilitzarem algun diagrama més complex que no deuria cau-
sar-nos cap problema si hem anat assimilant l'ús d'aquests diagrames previs.

2.4.2. Funció de les línies del diagrama

Per facilitar l'assimilació de continguts anem a basar les explicacions del dia-
grama sobre dibuixos reduïts que després a poc a poc anirem completant per
aconseguir seleccionar en l'embull de línies del diagrama psicromètric aquelles
que ens siguin d'interès a cada moment. 
Figura 2.4. Diagrama psicromètric
35

Temperatura seca
La lectura de temperatura seca correspon amb l'eix horitzontal i les línies per-
pendiculars a aquest. Aquest és el valor més significatiu perquè sol ser el valor
que més comunament coneixem, dels quals componen les característiques de
la massa d'aire que volem estudiar.
Això és a causa que la seva obtenció és relativament senzilla en poder-se
prendre amb un termòmetre convencional. La temperatura seca és la tempera-
tura llegida amb termòmetre ordinari agitat a l'aire lliure i protegit de la radiació
solar. Entenem per protegit de la radiació solar quan ho tenim en zona d'ombra.
La lectura d'aquesta temperatura es fa sobre l'escala horitzontal de la part baixa
del diagrama i s'expressa en graus centígrads ºC. Qualsevol valor que es trobi
en la mateixa línia vertical ens indica que el valor de temperatura és el mateix. Si
tenim una línia vertical tots els punts continguts en ella són valors de tempera-
tura constants. En aquest cas diem que aquesta línia és isotèrmica (temperatura
constant) vertical i ens indicaria que no hi ha variació tèrmica. A les línies que es
mantenen a temperatura constant les hi denomina isotèrmiques.

Temperatura del bulb humit (TH)

És la temperatura mesurada amb un termòmetre normal en el bulb del qual s'ha
enrotllat una gasa de cotó, impregnada en aigua destil·lada i se li exposa a un
corrent d'aire, amb una velocitat compresa entre 2,5 m/seg. i 5 m/seg.
L'escala de temperatura de bulb humit es mesura en l'escala superior de
temperatures seques. El que varia és la forma de mesurament, es mesura en
l'encreuament d'aquesta escala amb les línies inclinades que se surten per la
part superior del diagrama.
HUMITAT ESPECÍFICA o ABSOLUTA (W). Representa la quantitat de vapor
d'aigua contingut en un Kg. d'aire, es mesura en grams de vapor/Kg. d'aire
sec. L'escala humida especifica, està situada a la part dreta del diagrama (línia
d'ordenades). La línia d'humitat especifica constant, són les horitzontals que
parteixen de l'escala humida específica.
 Humitat relativa (HR)
Representa la quantitat de vapor d'aigua continguda en l'aire en unes condi-
cions donades, respecte a la màxima humitat específica que pogués contenir,
per a aquesta mateixa temperatura seca.
Hr = (W/Wmax) x 100 W = Humitat específica.
Wmax = Humitat específica màxima a una temperatura seca determinada
En el diagrama psicomètric no existeix escala d'humitat relativa, solament exis-
teix dins del mateix, unes corbes de tipus logarítmic, amb els valors de 10 en 10
per cent, corresponent el 100% d'humitat relativa a la corba de saturació.

Temperatura de punt de rosada (tr). 

Segons les característiques termodinàmiques de l'aire humit, si partim d'unes
condicions.
Es denomina temperatura de punt de rosada, a la temperatura a la qual hem de
refredar l'aire perquè es produeixi la condensació del vapor d'aigua contingut en
el mateix. 
Les línies de temperatures de rosada són les mateixes que la humitat especifica,
però l'escala és la de temperatura seca que es troba en la corba de saturació.

Entalpia (I)
Representa la calor total contingut en l'aire, que depèn de la temperatura del
mateix i de la quantitat d'humitat que contingui. Les línies d'entalpia constant
són les mateixes que les de temperatura de bulb humit i l'escala de mesures
estan situada fora del diagrama, en la part superior del mateix.

Volum específic (Vesp)

Representa el volum ocupat per un Kg. d'aire que es troba en unes condicions
determinades, es mesura en m3/Kg., no existeix escala de volum específic,
existeixen unes línies de referència paral·leles, les de major inclinació, que surten
per la part inferior (per a baix) i que estan valorades a salts de +0,025 m3/Kg., la
ultima val 0,9 m3/Kg.
36

Figura 2.5. Diagrama psicromètric

Factor de calor sensible (FCS)
Matemàticament és la relació que existeix entre la calor sensible (Qs) i la calor
total (Qt) del local. Conceptualment, característiques que ha de tenir l'aire que
s'injecta al local que es desitja condicionar. El seu valor varia de 0 a 1.

2.5. Pressió estàtica

La pressió estàtica és la que té un fluid, independentment de la velocitat
d’aquest, i que es pot mesurar mitjançant la utilització de tubs piezomètrics.
La pressió total que exerceix un fluid, sigui gasós o líquid, es defineix com la
suma de la pressió estàtica i la  pressió dinàmica.
D’aquesta manera, qualsevol pressió exercida per un fluid la qual no és exercida
pel moviment o velocitat del fluid, és nomenada pressió estàtica del fluid.
Per fluids en repòs (estàtics) la pressió dinàmica és nul·la i la pressió estàtica
és igual a la pressió total. Mentre que la pressió dinàmica actua únicament a
la direcció del fluix, la pressió estàtica actua per igual en totes les direccions i
sempre en angle recte amb totes les superfícies que continguin al fluid.

1 2

Figura 2.6. Manòmetre diferencial

h

Figura 2.7. Messurament de la pressió estàtica

2.6. Pressió dinàmica

Es pot dir que quan els fluids es mouen en un conducte, la inèrcia del moviment 37
produeix un increment addicional de la pressió estàtica en xocar sobre un àrea
perpendicular al moviment. Aquesta força es produeix per l'acció de la pressió
coneguda com a dinàmica. La pressió dinàmica depèn de la velocitat i la
densitat del fluid.
En mecànica de fluids, es defineix com a pressió dinàmica a la quantitat
definida per:

ρv2
P=
2

On (utilitzant unitats del sistema internacional):

— Pressió dinàmica en pascals
— Densitat del fluid en kg/m3 (e.g. densitat de l’aire)
— Velocitat del fluid en m/s

2.7. Pressió total

És la suma de la pressió dinàmica i la Pressió Estàtica

Figura 2.8. Messurament de la pressió total

 2.8. Difussió d’aire

Introducció
La difusió de l’aire als locals és de vital importància, ja que és el que finalment
es percep de tota la instal·lació (condicions finals: tèrmiques, acústiques, ...
La selecció del o dels ventiladors és important no tan sols pel moviment d’aire
sinó pel consum energètic (30%).
Disseny dels conductes equilibrats:
Zona d’ocupació, des de 10 cm des del terra fins a 2 m per persones de peu;
en disposició horitzontal depenent de l’ocupació prevista del local.
La velocitat de l’aire a la zona ocupada; entre 0,18 i 0,24 m/seg a l’estiu i entre
0,15 i 0,20 m/seg a l’hivern.
Gradient vertical de temperatura: perquè existeixi confort tèrmic no s’ha
d'excedir de 2ºC per metre a la zona ocupada.
La direcció d’aire; és molest per a una persona rebre l’aire directament.
Abast, és la distància horitzontal (Vaire impulsat — 0,25 m/s), aprox 3/4 distàn-
cia del local.
La caiguda és la distància vertical (Vaire impulsat — 0,25 m/s).
La inducció és la barreja que es provoca de l’aire impulsat amb l’aire del local.
La dispersió o amplitud del difusor és l’angle de divergència del corrent d’aire
després de la boca.

Tipus de Difusió
Per mescla: l’aire introduït es mescla amb el del local abans de ser extret.
Tendeix a homogeneïtzar les condicions al local.
Per flux laminar: l'aire es desplaça d'un costat a un altre del local provocant
un escombratge sense mescla. Es dóna prioritat a la qualitat de l'aire a la zona
d'impulsió; s'empra quan s'exigeixen gran qualitat de l'aire 
38 Per desplaçament: s'aprofiten els corrents ascendents de l'aire provocades per
les fonts de calor del local; l'aire s'impulsa sense turbulències, a velocitat molt
baixa i a nivell del sòl; en xocar amb els corrents convectius dels focus de calor
ascendeix

Figura 2.9.
Tipus de difusió

Mescla Flux laminar Desplaçament

El RITE limita la velocitat de l’aire a la zona ocupada.

a) Difusió per mescla.
b) Difusió per desplaçament.

V (m/s) Estiu (23ºC) Estiu (25ºC) Hivern (21ºC) Hivern (23ºC)

Mescla 0,16 0,18 0,14 0,16

Desplaçament 0,13 0,15 0,11 0,13

2.9. Unitats terminals

2.9.1. Retorn i reixetes.

Llepis horitzontals o verticals.

No té influència en la velocitat de l'aire en el local.
Té influència en el recorregut de l'aire.
Té gran importància en la contaminació en el local.
Han d'evitar-se els curtcircuits amb la impulsió.

2.9.2. Impulsió

Reixetes, llepis horitzontals o verticals, generalment orientables. Gran area efec-

tiva per la qual es pot impulsar grans cabals d'aire amb baixa pèrdua de
càrrega. Ràpida caiguda de la vena d'aire. Recomanat per a locals baixos que
necessitem un efecte coanda.

Abast, caiguda, punt crític

Figura 2.10. Reixetes

39
Difusor lineal, té un ús adequat per a tractament de zones perimetrals. També
molt utilitzats per a locals amb alt factor estètic. Els seus deflectors són lineals
per fer llargs trams de difusor i estrets. Els cabals impulsats són baixos en tenir
un àrea efectiva per metre lineal baixa.

Figura 2.11. Difusors lineals

Difusor rotacional, generen una vena d'aire rotacional que augmenta la induc-

ció i la mescla d'aire. Redueix gradients de temperatura i velocitats a les zones
d'ocupació. Bon comportament en sostres superiors a 3m.

Figura 2.12. Difusor rotacional

 Difusor tangencial, conegut com difusor de Sostre. Poden ser circulars, rectan-
gulars o quadrats o realitzats en "cons" concèntrics. Faciliten la mescla de l'aire.
Tenen bon comportament per a locals de sostres baixos inferiors a 3m gràcies a
l'efecte coanda.

Figura 2.13. Difusor tangencial

Toveres de llarg abast, són elements dissenyats per a locals de grans volums.
Mouen una gran quantitat d'aire i poden llançar-ho a grans distàncies. Gràcies
a l'efecte venturi de la tovera, tenen una gran inducció aconseguint eficiències
altes en locals de gran altura com a Indústries, pavellons, piscines cober-
tes, halld'hotels, Aeroports, Teatres…

Figura 2.14. Toveres de llarg abast

40
Difusor de desplaçament, dissenyats perquè l'aire formi un matalàs d'aire fred
en el sòl, garantint una molt baixa velocitat i evitant gradients de temperatura
per a un correcte confort. Poden ser de paret tipus xapa perforada, de sòl o
d’esglaó. S'utilitza bàsicament per a zones a climatitzar on la càrrega està arran
de terra, com a oficines, indústries específiques, teatres, etc.…

Figura 2.15. difusor de desplaçament

Bigues fredes actives o inductor, conegut com a sistema d'inducció, ja que

gràcies a la inducció de microtoberas, sense necessitat de ventiladors, el difu-
sor és capaç de recircular l'aire de la sala a través d'una bateria col·locada a la
tornada de l’inductor. Sistema per a sostres baixos, amb un control d'humitat
interior, com a oficines, etc.…

Figura 2.16. Bigues fredes inactives o inductor

3. La instal·lació de ventilació
Jordi Marrot i Ticó
Arquitecte tècnic. Unitat de rehabilitació i medi ambient CAATEEB

Els éssers vius utilitzem l'aire per obtenir l'energia que necessitem per mante-
nir-nos vius, posant-nos en contacte directe amb l'ambient que ens envolta de
forma directa i permanent. És per això que l'aire, conjuntament amb la presència
d'aigua, és un dels elements fonamentals perquè pugui existir vida al nostre
planeta i aquest ha de tenir un adequat estàndard de qualitat, amb una bona
relació de gasos, el més lliures de contaminants possible. Aquesta relació de
gasos està composta principalment per nitrogen i oxigen i en menor mesura
per altres gasos com són: l'argó, el vapor d'aigua, el diòxid de carboni, el metà,
l'òxid nitrós, l'ozó i altres, podent emmagatzemar alguns contaminants suspe-
sos, com la pols, pol·len, compostos orgànics volàtils, bacteris, virus, àcars,
fongs, fum, etc ... Alguns d'aquests contaminants tenen la capacitat de causar
malalties respiratòries, cardíaques o danys en altres òrgans del cos humà, ja
que utilitzem l’aire en els pulmons per l'oxigenació de la sang i aquesta circula
després per tot l’organisme, distribuint oxigen i nutrients als diferents teixits del
cos.
Això fa que tinguem preocupació per aconseguir un aire net, essent una inquie-
tud compartida per científics i organismes internacionals de la salut actuals, i
també ho ha estat al llarg de la història. En l'antiga Roma, el metge grec Gale
(129-210 / 216 d. C), ja va exposar aquests conceptes en una síntesi mèdica
coneguda com galenisme, en la que s'estableix entre altres coses que és
essencial mantenir o cercar la puresa de l'aire (el "bon aire"), proposant si és
necessari la utilització de perfums, fumigacions, etc. D'altra banda, l'aire impur
o corrupte (el "mal aire") va ser considerat per Gale com la causa segura de
patologies, sobretot de caràcter epidèmic o infecciós. Aquesta inquietud també
va ser exposada per Florence Nightingale (1820-1910), considerada la mare
41
de la infermeria moderna, la qual va descriure la importància de la ventilació en
les seves "Notes sobre infermeria", que conjuntament amb la temperatura, la
il·luminació, la dieta, la higiene i el soroll eren la base per aconseguir un entorn
saludable. Florence Nightingale instruïa les seves infermeres per a què l'aire
fos adequat i periòdicament renovat, considerant-ho de vital importància per
aconseguir la recuperació dels pacients o perjudicial quan era insuficient fent-los
emmalaltir encara més.

Figura 3.1. Florence Nightingale en el Hospital Sant Thomas, 1820.

 Figura 3.2. Florence Nightingale en el Hospital
Scutari, 1908.

Aquests plantejaments higienistes van condicionar el disseny arquitectònic

dels edificis del segle XX, mitjançant tipologies constructives que incloïen patis
interiors que permetien disposar d'obertures per facilitar la ventilació creuada,
així com la incorporació de patiots i conductes per ventilar els banys interiors,
que van fer millorar l'habitabilitat dels habitatges.
42 En l'actualitat es constata de nou que la contaminació de l'aire interior dels edi-
ficis és la causa de múltiples problemes de salut que poden abastar des d'una
simple fatiga o molèstia, fins a símptomes compatibles amb al·lèrgies, infec-
cions, que en alguns casos podent arribar a desencadenar importants malalties
com el càncer, si es respiren partícules minerals de silicat, d’asbest o s'està en
contacte amb el gas radioactiu com el gas radó present en alguns tipus de sòls.
En alguns casos, aquests problemes de salut són complexos de diagnosticar,
degut a que hi ha grups heterogenis de contaminants en l’aire que dificulten
l'estudi etiològic per a determinar amb certesa la relació causal i en altres, les
causes són fruit d'una combinació de contaminants. No obstant, s’ha constatat
que hi ha edificis en què els seus usuaris presenten un conjunt de malalties
originades o estimulades per la contaminació de l'aire i que l'Organització
Mundial de la Salut -OMS- ha definit com el "Síndrome de l'Edifici Malalt". Això
és especialment important perquè tal i com adverteix la pròpia OMS- la població
de les ciutats passa entre un 80% i un 90% del temps en l'interior dels edificis.

Figura 3.3. Símptomes de la Síndrome de l'Edifici

Malalt
Per altra banda, l'aire atmosfèric exterior que s'utilitza per a la ventilació dels
edificis pot presentar unes elevades concentracions de pol·lució i contaminants.
Aquesta contaminació de l'aire atmosfèric es va iniciar de forma lenta i progres-
siva amb la revolució industrial i avui, en algunes zones urbanes, presenta una
situació força critica. La seva existència es deu principalment als processos de
combustió, que comporta l'emissió de monòxid de carboni, òxids de nitrogen,
cendres i hidrocarburs no combustionats. Quan aquesta pol·lució presenta unes
elevades concentracions pot ocasionar problemes en la salut i lamentables
efectes en el medi ambient, com és l'escalfament global a causa de l'augment
dels gasos d'efecte hivernacle.
Al seu torn i intrínsecament relacionat, els edificis han de permetre cobrir
les seves necessitats tèrmiques amb una baixa demanda energètica, el que
exigeix edificis hermètics que evitin pèrdues tèrmiques per infiltracions i un ús
molt eficient de l'energia utilitzada per la climatització, sent això contradictori
amb la ventilació natural, ja que aquesta expulsa fluxos d'aire viciat en bones
condicions tèrmiques per altres fluxos d'aire nou que necessiten ser condicionat
climàticament, sent això inassumible energèticament i econòmicament per una
societat que requereix una millor eficiència dels recursos.
Tots aquests aspectes energètics, mediambientals i de salut, conjuntament amb
la necessitat de disposar d'un bon confort interior en els habitatges, sense mals
olors ni humitats per condensació, ha comportat que es desenvolupi normatives
específiques a cada país per garantir una bona qualitat de l'aire interior en els
edificis. A Espanya el marc normatiu actual que ho regula és el Codi Tècnic de
l'Edificació -CTE- (2006) i el Reglament d'Instal·lacions Tèrmiques en els Edificis
-RITE- (2007).
En el CTE es desenvolupen les exigències bàsiques de qualitat que han de
complir els edificis i en el qual s'estableix que: "els edificis han de disposar de
mitjans perquè els seus recintes es puguin ventilar adequadament, eliminant
els contaminants que es produeixen de forma habitual durant l'ús normal dels
edificis, de manera que s'aporti un cabal suficient d'aire exterior i es garanteixi
l'extracció i expulsió de l'aire viciat pels contaminants".
El compliment d'aquesta exigència bàsica es desenvolupa en el document bàsic
DB HS-3 "Qualitat de l'Aire Interior", sent el seu àmbit d'aplicació els edificis
d'habitatges, els magatzems de residus, els trasters, els aparcaments i garat-
ges; i, en els edificis de qualsevol altre ús, els aparcaments i els garatges. Per 43
a la resta d'edificis és d'aplicació el Reglament d'Instal·lacions Tèrmiques dels
Edificis -RITE-. 

3.1. La ventilació de l’aire de l’interior dels edificis

d’habitatges
Per la renovació general de l'aire interior dels habitatges s'ha utilitzat tradicio-
nalment la ventilació natural i en menor mesura la ventilació mecànica que s'ha
utilitzat per extreure bafs de cuines, aire humit de banys interiors i aire viciat
d’aparcaments, garatges i trasters ubicats en planta sota rasant de l'edifici,
etc...
La ventilació natural pot ser de tres formes, sent la ventilació unilateral i la
ventilació creuada la que s'utilitza en la renovació horitzontal i la ventilació per tir
tèrmic la que s'utilitza per a l'extracció vertical a través de conductes.
La ventilació unilateral es produeix per la diferència de pressió i temperatura a
través dels buits i infiltracions de l’envolupant, que posa en contacte l'interior
amb l'exterior. Quan la pressió de l'aire és superior en alguns dels dos costats
del tancament, es genera un flux pel qual circula de la zona amb major pressió
a la zona amb menor pressió. Aquest sistema és el que s'acciona quan obrim
qualsevol finestra del tancament exterior d'un habitatge o l'existent per les infil-
tracions en l'envolupant de l'edifici. D'altra banda, quan l'aire s'escalfa tendeix
a ascendir, generant una circulació en forma de remolí propera a l’obertura,
utilitzant aquest efecte per renovar l'aire a les sales de calderes i en les cuines
que utilitzen combustibles de gas, instal·lant-se per a això les típiques reixetes
de ventilació inferior i superior.
La ventilació creuada s'origina quan s'activa la circulació d'un flux d'aire entre
una entrada i una sortida ubicades en tancaments oposats de l'envoltant i s'ac-
tiva per la diferència de pressió, generant-se una pressió positiva a l'entrada i
una pressió negativa en la sortida. Aquesta és la típica ventilació que es posa en
funcionament quan obrim finestres en paraments oposats d'un habitatge, essent
un tipus de renovació d'aire puntual, que ha de ser accionada per l'usuari i això

Figura 3.4. Ventilación híbrida
no sempre es compleix pel fet que una part important de la població no té
assimilat aquests hàbits, tal com posa de manifest la presència de floridures
i fongs relacionats amb un excés d'humitat relativa de l'aire en alguns habi-
tatges. A tot això tampoc ajuda el model urbanístic, els horaris laborals i les
estructures familiars d'una part important de la població, on treballen els dos
cònjuges de la família, amb centres de treball allunyats de la seva llar, el que
comporta que hi hagi ciutats i barris dormitoris on els usuaris no disposen
del temps suficient per a poder realitzar les tasques periòdiques de ventilació
natural creuada.
La ventilació per tir tèrmic a través de conductes verticals és el que s'acciona
per la diferència de densitats de l'aire que origina la variació de temperatura i
del contingut d'humitat: l'aire calent pesa menys que el fred i l'humit menys que
el sec, generant un moviment que provoca el seu desplaçament. Aquest és el
sistema d'extracció utilitzat a les llars de foc i pels conductes tipus "shunt", que
també utilitzen l'efecte Venturi en els barrets estàtics situats en la coronació
exterior dels conductes per generar una depressió i aspirar l'aire de l'interior del
conducte. Aquest sistema presenta l'inconvenient que no funciona en els dies
que meteorològicament existeix inversió tèrmica, ni en els dies que la circulació
d'aire exterior és insuficient per provocar l'aspiració. Quan això passa de forma
perllongada en el temps poden aparèixer humitats per condensació en l'interior
dels habitatges i transmissions d'aire entre diferents habitatges de l'edifici que
poden anar acompanyats de mals olors, essent aquest el desencadenant de
queixes i reclamacions per mala ventilació en alguns dels edificis residencials
existents.
Finalment, i des d'un punt de vista d'estalvi energètic la ventilació natural, utilit-
zada tradicionalment, no està considerada un sistema eficient i és per això que
no es considera un sistema general de ventilació en el Codi Tècnic de l'Edifica-
ció -CTE-, essent considerat un sistema complementari. Els sistemes generals
de ventilació pels habitatges que es recull en el document bàsic DB HS-3 del
CTE són: ventilació híbrida o ventilació mecànica. 

3.1.1. Ventilació híbrida

44 Cambres Cambres La ventilació híbrida és la que utilitza la ventilació natural quan les condicions de
seques humides
pressió i temperatura ambientals són favorables i l'extracció mecànica quan les
condicions meteorològiques són desfavorables.
Aquest tipus de ventilació de simple flux funciona per depressió, ja que s'extreu
Poc manteniment Pot causar
disconfort
l'aire provocant una depressió a l'interior de l'habitatge respecte la pressió
Garanteix cabals
atmosfèrica, aspirant l'aire de l'exterior a través de les obertures d'admissió i de
No hi ha estalvi
d'aire necessaris
energètic
les infiltracions que hi hagi en la envolupant i extreu l'aire per tir tèrmic a través
dels conductes o mitjançant un aspirador mecànic, quan les condicions ambien-
tals no són favorables.
Figura 3.5. Ventilación híbrida
Perquè funcioni correctament s'ha d'instal·lar l'admissió de l'aire en els
tancaments exteriors dels locals secs de l'habitatge (menjadors, dormitoris,
sales d'estar) i l'extracció en locals humits (banys i cuines). D'aquesta forma
es genera una circulació del flux d'aire a través de les particions interiors de
l'habitatge, creant un desplaçament que evita la disseminació de l'aire més
humit i viciat a les dependències més seques de l'habitatge. És important
que les obertures d'admissió en el tancament exterior impedeixin l'entrada
de contaminants externs i d'insectes, havent d’instal.lar elements i solucions
tècniques que permetin un bon drenatge de l'aigua de pluja, impedint la seva
entrada.
Aquest tipus d'instal·lació és de fàcil execució i aconsellable en els edificis on
no és un requisit necessari el haver d'obtenir un alt grau d'estalvi energètic, ja
Humitat que el sistema no disposa d'un control de fluxos, ni un intercanvi d'energia entre
Cambres Cambres
l'admissió i l'expulsió de l'aire. La seva instal·lació requereix de poca inversió
seques humides econòmica en manteniment i permeten garantir els cabals d'aire necessaris,
però pot causar una pèrdua de confort degut a la diferència de temperatures, el
moviment, la velocitat i el soroll de l'aire.
Tan sols climatitza Una altra instal·lació híbrida més complexa pot incorporar conductes i sensors
l'aire necessari d'humitat o de CO2 de forma individualitzada a cada sala de l'habitatge, perme-
tent la circulació del flux de l'aire sense tenir en compte les particions interiors i
Figura 3.6. Ventilació híbrida amb conductes renovar només l'aire que és estrictament necessari.
3.1.2. Ventilació mecànica

La ventilació mecànica és la que es produeix pel funcionament d'equips electro-

mecànics disposats a l'efecte i pot ser amb admissió mecànica i amb extracció
mecànica o equilibrada.
Aquest tipus d'instal·lació té la possibilitat de poder controlar els fluxos d'admis-
sió i expulsió de l'aire de forma contínua mitjançant un accionament programat
per l'usuari i sense que sigui necessari la seva intervenció de forma activa, el
que permet que hi hagi una ventilació constant i obtenir estalvis en els consums
de climatització. Al realitzar una renovació constant és important que la instal·la-
ció incorpori filtres d'aire en l'admissió per impedir l'entrada de contaminants
exteriors a l'interior de l'habitatge. En aquest tipus de ventilació se la coneix
com Ventilació Mecànica Controlada - VMC- i pot ser de simple flux autoregula-
ble, de simple flux hidroregulable o de doble flux.
La diferència entre els dos tipus de ventilació mecànica controlada de simple flux
es basa en el sistema utilitzat per a modificar de forma automàtica la superfície
de pas en l'admissió i en l'extracció de l'aire. En les autoregulables es realitza
aquesta regulació en funció de la pressió a la qual està sotmesa i en les hidrore-
gulables es realitza en funció de la humitat existent en l'interior de l'habitatge.
D'altra banda la ventilació mecànica controlada de doble flux és generalment
centralitzada, en un equip que incorpora un sistema de recuperador de calor,
que permet millorar el confort i l'estalvi energètic intercanviant energia entre
l'aire interior climatitzat que s'extreu i l'aire exterior sense climatitzar que s’in-
trodueix a l'habitatge. El recuperador de calor fa que aquest tipus de ventilació
sigui el sistema més eficient, ja que permet obtenir el màxim estalvi en consum
d'energia, garantint la temperatura i la humitat adequades. Això és especial-
ment important perquè la calefacció i la refrigeració són el consum d'energia
més important dels edificis, la qual cosa ens dona una idea del gran potencial
d'estalvi que hi ha en les instal·lacions de ventilació i els avantatges energètics
que aporten als edificis més sostenibles energèticament.
Per aconseguir millorar l'eficiència de la instal·lació es pot incloure la producció
necessària d’energia elèctrica amb fonts renovables i/o sistemes de preclimatit-
zació i conservació de l'energia com són el pou canadenc o la geotèrmia.
Tècnicament la ventilació mecànica és més complexa que la híbrida i per tant 45
té un cost econòmic més elevat, requerint també d'un major manteniment. La
ventilació mecànica controlada de doble flux és la més complexa de totes elles
i la que requereix major inversió econòmica, però és la que aporta un major
estalvi d'energia amb un òptim confort en termes de qualitat d'aire i insonoritza-
ció. D'altra banda la ventilació mecànica controlada higrorregulable proporciona Figura 3.7. Ventilació mecànica
una bona relació de guany tèrmic i d’inversió econòmica perquè el sistema
s'adapta a les necessitats de ventilació de cada moment. Finalment la ventilació
mecànica controlada autoregulable és la que aporta una òptima qualitat de l'aire
amb una menor inversió.
Sigui quin sigui el tipus de ventilació triada es requereix que en les cuines
s'utilitzi un sistema mecànic addicional de ventilació amb extracció mecànica
per expulsar els vapors i els contaminants de la cocció, en la qual s'utilitza un
extractor connectat a un conducte d'extracció independent als utilitzats per
a la ventilació general de l'habitatge i que no es pot utilitzar per a l'extracció
d'aire de locals d'un altre ús. Quan aquest conducte és compartit per diversos
extractors, cal que cadascun dels conductes hagi d'estar dotat d'una vàlvula
automàtica que només mantingui oberta la seva connexió amb el conducte
quan estigui funcionant o de qualsevol altre sistema antiretorn, per evitar la
transmissió entre habitatges de l'edifici.

Figura 3.8. Recuperador de calor

Figura 3.9. Pou canadenc

 3.2. Components d'una ventilació mecànica controlada de
doble flux
Els components bàsics d'una instal·lació de ventilació mecànica controlada
-VMC- de doble flux són: el recuperador de calor, la caixa de distribució i els
conductes d'impulsió a les sales seques i les d'extracció a les sales humides.

Cambres Cambres
seques humides

Filtres Més manteniment

Recuperador de calor Cost més elevat

Figura 3.11. Components bàsics d’una ventilació mecànica controlada de doble flux
Millora confort

Per aconseguir un bon rendiment d'una instal·lació de ventilació mecànica es

Figura 3.10. Ventilación mecànica controlada
de doble flux
requereix d'un correcte dimensionament dels cabals que permeti aconseguir un
equilibri entre el volum impulsat i l’extret.
La distribució dels conductes pot ser lineal o en estrella. Generalment la distri-
bució lineal es realitza en acer galvanitzat i té l'avantatge que s'utilitza menys
material per a la seva instal·lació, però l'inconvenient que pot transmetre el
soroll entre les diferents sales de l'habitatge i per això s'ha d'instal·lar aïlladors
acústics.

46

Figura 3.12. Distribució lineal

En la distribució en estrella s'utilitza conductes independents, entre la caixa de

distribució i cada sala de l'habitatge, la qual cosa comporta un major consum
de material. Habitualment són de polietilè d'alta densitat. En aquest tipus de
distribució, els conductes són en general de la mateixa secció i no hi ha la pos-
sibilitat que hi hagi transmissions acústiques entre les diferents dependències
dels habitatges.

Figura 3.13. Distribució en estrella

També hi ha la possibilitat d'utilitzar el sistema de doble flux mitjançant equips
individuals per a l'admissió i l'extracció d'aire. La seva instal·lació és tècnica-
ment més senzilla perquè s'evita la instal·lació de conductes, però requereix la
realització d'obertures exteriors, la qual cosa complica la seva implantació en
edificis existents a causa de la modificació i l’impacte visual que es produeix en
la façana i en el paisatge urbà de la ciutat on s'ubiqui l'edifici.
 

3.3. El futur immediat

Els sistemes de ventilació mecànica de doble flux són indispensables quan
es vol construir edificis passius o edificis en els quals es vol aconseguir un alt
grau d'estalvi energètic En aquest sentit s'ha de tenir present que la Directiva
2010/31 / UE promou que hi hagi canvis normatius en els diferents països de la
UE perquè a partir del 31 de desembre del 2018 tots els edificis de nova cons-
trucció que siguin ocupats o siguin propietat d'autoritats públiques han de ser
edificis d'Energia Gairebé Nul·la -EECN- (de l'anglès Nearly Zero Energy Building
-nZEB-) i a partir del 31 de desembre del 2020 per tota la resta d'edificis de Recuperador de Perforaciions en Fig

nova construcció de propietat privada i per tant també serà aplicable a tots els calor façana

edificis d'habitatges de nova construcció. Filtres

Segons indiquen els representants del Ministeri de Foment, la implantació a
Espanya d'aquesta Directiva es realitzarà a través d'una modificació del Docu- Instal·lació senzilla

ment bàsic DB HE "Estalvi d'energia" del CTE, mitjançant indicadors segons els
criteris establerts a la norma EN ISO 52.000-1 i està prevista la seva publicació Figura 3.14. Equips individuals
durant aquest any 2018.

2006 2013 2017-18

• Consum
d'energia
• Indicador 1
• Demanda primària
• Indicador 2
edifici no renovable
• ...
de referència
• Indicador n
• Demanda
Calefacció
Refrigeració 47
Figura 3.15. Evolució normativa del DB-HE

FprEN 15603-1 (substituir per la versió 2008)

Energy performance of buildings -
Overarching standard EPB
Draft prEN ISO/DIS 52000-1

Aquesta modificació normativa afectarà els edificis de nova construcció i als que
siguin objecte d'una gran rehabilitació, però, la major part de la població vivim
en edificis d'habitatges que no han estat construïts amb els criteris de l'actual
CTE, ni incorporen els criteris nZEB que seran obligatoris a partir de l'any 2020.
Es evident que si es vol aconseguir un efecte real caldrà desplegar aquestes
obligacions als edificis existents i de ben segur això passarà en les renovacions
de les directives, si volen aconseguir els objectius mediambientals que s’han
marcat i que ha subscrit la Unió Europea i cadascun dels Estats que en són
membres.
En aquest sentit i segons les últimes dades estadístiques publicades, només
el 4,59% de les 25.382.415 habitatges que hi ha a Espanya, han estat cons-
truïts d'acord al CTE (2006), i d'aquests desconeixem quants compliran amb
els requisits nZEB, de manera que s'obre un gran mercat per la rehabilitació
energètica d'habitatges existents, on les instal·lacions de ventilació són
indispensables per permetre una renovació de l'aire eficient que permeti el
reemplaçament de l'aire viciat interior de manera gradual i contínua, diluint els
contaminants que es produeixen de forma habitual per l’ús de l'habitatge, com
són la humitat i el CO2 generats pel metabolisme de les persones en la realitza-
ció de les seves activitats, com la higiene, el rentat i l’assecat de roba, així com
altres produïts també de forma habitual pels productes de construcció, mobiliari
i acabats de l'habitatge, com són el formaldehid ureic i fenòlic, etc ...

3.4. Bibliografia
MARROT i TICÓ, Jordi. (2016). La calidad del aire interior en los edificios de
viviendas. El Instalador, 546, 42-53.

Agenda de la construcció sostenible. (s.d.). http://www.csostenible.net/

48
4. Subministrament energètic
Roger Bancells i Chaler
Arquitecte tècnic

4.1. Nomenclatura bàsica de gas natural

Abans d’endinsar-se en la interpretació i comprensió de les factures de gas
natural és necessari, i recomanable també, conèixer els termes unitaris que
conformen els valors que s’expressen a la pròpia factura. D’aquesta manera, es
detalla a continuació una nomenclatura d’aquests valors amb una petita defini-
ció per fer entendre què significa cada expressió.
kWh (kilowatt hora). És la quantitat d’energia mesurada dins un cert espai de
temps. Per tant, aquest paràmetre indica la quantitat de gas natural un cop
aplicat el factor de conversió del comptador, que registra en m3.
CUPS (Codi Universal Punt de Subministrament). És un codi alfanumèric
començat per les lletres ES i seguit de 20 dígits que s’assigna a un punt de
subministrament de gas natural. Vindria a ser com el DNI del punt de sub- 49
ministrament de gas, essent necessari per qualsevol tipus de gestió amb les
companyies. No hi ha dos CUPS iguals, i sempre fan referència a l’usuari no pas
a la companyia comercialitzadora.
Número de contracte. Tal com especifica el terme és el número que classifica
el contracte de subministrament entre companyia i usuari.
Període de facturació. Període de temps entre dues dates on es calcula el
consum de l’usuari.
Terme fix de gas natural. És un import a pagar mensualment en concepte de
disponibilitat immediata de gas natural, amb la pressió i qualitat pactada en
contracte.
Quota de servei. És un import a pagar mensualment en concepte de disponibi-
litat immediata d’aigua potable, amb la pressió i qualitat pactada en contracte.
TUR (Tarifa d’Últim Recurs). Tarifa de gas natural per contractes inferiors a
50.000kWh de consum anual. L’import d’aquesta tarifa es revisa trimestralment,
regulada pel Govern i publicada en el BOE.
Tarifa d’accés. És el preu per kWh contractat amb la companyia de gas natural.
Impost especial d’hidrocarburs. Impost que grava els consums d’hidrocarburs
com a combustibles, donat que generen una emissió de diòxid de carboni a
l’atmosfera.
Mercat lliure. Són contractes entre companyia de gas natural i usuari on la
tarifa d’accés no pertany a la TUR. Aquestes tarifes són pactades directament
amb la companyia i no són regulades pel Govern. Normalment són per usuaris
amb un consum de gas natural anual superior als 50.000kWh.
Lloguer d’equips de mesura. És l’import que factura la companyia en con-
cepte de lloguer del comptador de gas natural. Existeix la possibilitat d’adquirir
el comptador com a propietat, comunicant a la companyia que elimini aquest
valor de la factura. En contrapartida, qualsevol anomalia del comptador aniria a
càrrec de l’usuari consumidor.
 4.2. Nomenclatura bàsica d’electricitat
kW (kilowatt). És la unitat utilitzada per mesurar la potència d’un aparell elèctric.
A la factura s’utilitza per indicar la màxima simultaneïtat d’aparells elèctrics que
es poden connectar al mateix temps.
kWh (kilowatt hora). Si s’afegeix a l’anterior terme un període temps, expressat
en hores, s’obté l’energia. Per tant, aquesta unitat indica l’energia que consu-
meix un aparell elèctric o l’energia que s’ha consumit dins un període de temps
o període de facturació.
CNAE (Classificació Nacional d’Activitats Econòmiques). És un codi que
classifica l’activitat principal del tipus de subministrament elèctric. Per exemple,
el codi 9820 és el corresponent a l’habitatge.
CUPS (Codi Universal Punt de Subministrament). És un codi alfanumèric
començat per les lletres ES i seguit de 20 dígits que s’assigna a un punt de
subministrament elèctric. Vindria a ser com el DNI del punt de subministrament
elèctric, essent necessari per qualsevol tipus de gestió amb les companyies
elèctriques. No hi ha dos CUPS iguals, i sempre fan referència a l’usuari no pas
a la companyia elèctrica.
Número de contracte. Tal com especifica el terme és el número que classifica
el contracte de subministrament elèctric entre companyia i usuari.
Període de facturació. Període de temps entre dues dates on es calcula el
consum elèctric de l’usuari.
Potència contractada. Valor expressat en kW que indica la capacitat màxima
possible per connectar aparells al mateix temps. Una altra manera d’explicar-ho
és la simultaneïtat màxima permesa a l’hora de connectar aparells elèctrics a la
mateixa vegada.
PVPC (Preu Voluntari per al Petit Consumidor). Antiga tarifa TUR (Tarifa
d’Últim Recurs) que es va veure modificada per l’anterior reforma elèctrica. Preu
de tarifa elèctrica fixada pel govern per aquells usuaris consumidors que tinguin
contractes amb companyies elèctriques inferior a 10kW de potència contrac-
tada.
50 Tarifa d’accés. És el preu per kWh contractat amb la companyia elèctrica.
Actualment està en vigor la tarifa PVPC, regulada pel govern i que només pot
oferir les comercialitzadores de referència. El preu de la potència contractada es
determina per decret del Govern.
Impost electricitat. Impost que grava la factura elèctrica en un 5% aproximada-
ment, denominat també com especials. Fou creat per ajudar la mineria del carbó
per la Comunitat Europea.
Bo social. Contracte que permet la congelació de la tarifa als usuaris consumi-
dors del PVPC sempre i quan reuneixin una sèrie de condicionants detallats per
decret.
Mercat lliure. Són contractes entre companyia elèctrica i usuari consumidor on
la tarifa d’accés no pertany al PVPC. Aquestes tarifes són pactades directament
amb la companyia i no són regulades pel govern. Normalment són per usuaris
consumidors amb una potència contractada superior als 10kW, però últimament
també és possible trobar-los amb contractes amb potència inferior als 10kW.
Data final de contracte. O clàusula de permanència. Data assenyalada en
contracte o factura que indica la finalització del contracte amb la companyia
elèctrica.
Lloguer d’equips de mesura. És l’import que factura la companyia en con-
cepte de lloguer del comptador elèctric. Existeix la possibilitat d’adquirir el
comptador com a propietat, comunicant a la companyia que elimini aquest valor
de la factura. En contrapartida, qualsevol anomalia del comptador aniria a càrrec
de l’usuari consumidor.
Energia activa. És la part de l’energia elèctrica que serveix per al consum,
s’expressa en kWh.
Energia reactiva. És la part de l’energia elèctrica que no serveix per al consum,
s’expressa en kVArh.
Energia aparent. És la suma de l’energia activa i l’energia reactiva, s’expressa
en kWh.
4.3. El sector del gas natural
La distribució i transport del gas natural a l’estat es divideix en dos sectors: el
primari, on les pressions són superiors a 60 bars; i el secundari on les pressions
es situen entre 16 i 60 bars. Després de la liberalització del sector, Enagas
és l’única empresa que gestiona la xarxa primària de distribució; en canvi, a
la secundària hi ha més diversificació, com pot ser Gas Natural, Endesa Gas
Transportista, Enagas, etc... Finalment, les xarxes de transports es connecten
amb les xarxes de distribució amb pressions inferiors als 16 bars, xarxes que
condueixen el gas natural fins l’usurari final.
Molt semblant al sector elèctric, el transport i distribució del gas queda reduït
a unes quantes empreses, no obstant, és en la comercialització on l’usuari pot
realitzar canvis d’empresa de subministrament, essent aquesta empresa la
comercialitzadora de gas natural.

Figura 4.1. Factura gas natural Figura 4.2. Factura gas natural 51

4.3.1. La factura del gas

És molt comú trobar que l’empresa comercialitzadora de gas natural també

ho sigui d’electricitat; és per aquesta raó que, per exemple, les factures de
Gas Natural Fenosa o Endesa Energía XXI inclouen el consum de gas natural i
d’electricitat en el mateix document. No obstant, hi ha certa controvèrsia amb
les factures que rep l’usuari final, donat que mentre la lectura d’electricitat sol
ser mensualment la del gas és bimensual. Cal tenir en compte que cada dos
mesos la factura inclourà ambdues energies, mentre que mensualment només
en serà una.
Pel motiu anterior, la majoria de factures de gas natural tenen una estructura
molt similar que les factures d’electricitat. Per tant, el document es podria dividir
en: costos fixes i costos variables. Dins els fixes quedarien inclosos aquelles
paràmetres que no varien en funció del consum de gas natural obtingut dins els
períodes de lectura, mentre que els costos variables serien totalment al revés.

La pàgina principal de la factura queda dividida en tres parts. La superior, on

s’indiquen les dades personals de l’usuari, número i data d’emissió de la factura
i el número de compte i entitat bancària on es procedirà al càrrec de l’import de
la factura.
La part central on queden resumits els detalls de facturació que, depenent de la
mensualitat, poden incloure ambdues energies.
La inferior on s’indiquen els mètodes de contacte amb la companyia comercialit-
zadora i distribuïdora de gas natural.
Al dors de la pàgina principal queden desglossats els paràmetres inclosos en el
resum dels detalls de facturació, indicats a la part central de la pàgina principal.
Igual que al subministrament elèctric, el de gas natural queda identificat per
una codi alfanumèric que vindria a ser la matrícula d’un vehicle, no n’hi ha dos
 d’iguals. Aquest codi és el CUPS (Codi Universal de Punt de Subministrament).
Com en tota factura cal diferenciar entre els costos fixes i els variables. Iniciant
pels paràmetres que no depenen del consum, és a dir els costos fixes, el primer
correspon a un import a abonar mensualment a la companyia en concepte de
disponibilitat de gas natural en qualsevol moment i en la qualitat pactada en
contracte, el terme fix. A diferència de la potència elèctrica, que vindria a ser
el símil del cost fix a la factura d’electricitat, el terme fix de gas natural no es
multiplica per cap concepte sinó que és un paràmetre en euros mensuals que
varia en funció de la tarifa de gas natural contractada, donat que no és el mateix
un subministrament per empresa que per un de domèstic.
Un altre cost fix dins de la factura de gas natural és el lloguer del comptador.
L’import d’aquest lloguer es determina a l’Ordre IET/12812/2012 i del tipus de
comptador instal·lat. El comptador registra el cubicatge de gas natural consumit
en m3, al dors de la primera pàgina, on es desglossen els conceptes facturats,
es detalla el factor de conversió entre aquest cubicatge i els kWh de facturació
que, a data d’avui, queda fixat en 1m3 són 10,644kWh de gas natural.
Passant als costos variables, són aquells que varien depenent del consum de
gas natural que s’ha obtingut de les lectures entre dos períodes. Per tant, el
primer cost vindria a ser el del propi consum de gas natural. Aquest concepte
esdevé de multiplicar el cost de la tarifa contractada en el punt de subminis-
trament de gas natural i la diferència entre les dues lectures d’un període de
facturació.
Arribats en el punt de les tarifes, amb gas natural n’existeixen de regulades pel
Govern, les anomenades TUR (Tarifes d’Últim Recurs), on un usuari domèstic
pot acollir-s’hi sempre i quan el seu consum de gas sigui igual o inferior a
50.000kWh anuals. A partir dels 50.000kWh cal contractar el consum de gas
natural dins el mercat lliure. Aquestes tarifes tenen les nomenclatura de TUR1 i
TUR2, i els seus imports queden inclosos dins el BOE. Des de l’1 d’Octubre del
2016, les tarifes TUR de subministrament de gas natural són:

Tarifes Consum anual (kWh) Terme fix (€/mes) Terme variable (€/kWh)

52 TUR 1 ≤ 5.000 4,34 0,04824488

TUR2 >5.000 - ≤50.000 8,67 0,04137088

Però, com és possible saber el consum de gas anual si encara no l’he contrac-
tat?. Com a resposta general es podria indicar que tots els consums inferiors
a 5.000kWh anuals serien aquells subministraments de gas per obtenir única i
exclusivament aigua calenta sanitària al domicili, mentre que si el subministra-
ment de gas natural ha de ser per aigua calenta sanitària i calefacció de ben
segur que el consum de gas natural serà superior a 5.000kWh anuals. No obs-
tant, aquesta classificació no deixa de ser una mitjana i, com a tal, el consum
pot estar per sobre o per sota d’aquestes dades.
Just sota aquesta línia de facturació es troba l’Impost Especial sobre hidrocar-
burs. La finalitat d’aquest impost, aplicat des de l’1 de gener del 2013 emparat
per la Llei 15/2012, és gravar els consums d’hidrocarburs com a combustibles,
donat que generen una emissió de diòxid de carboni a l’atmosfera. La intenció
final d’aquest impost és posar fre a l’ús d’aquests combustibles i, per tant,
rebaixar les emissions d’efecte hivernacle. Aquest impost varia en funció del
consum de gas natural, i es multiplica per un concepte que depèn del tipus de
subministrament:
— Per un usuari domèstic, l’impost és de 0,00234€/kWh.
— Per un usuari industrial, l’impost és de 0,00054€/kWh.
— Per un usuari que utilitzi el gas natural com a recàrrega de vehicle, l’impost
és de 0,00414€/kWh.
Finalment, cal tenir en compte l’Impost de Valor Afegit que grava la factura en
un 21%.
4.4. El sector elèctric actual
El sector elèctric és una àrea amb constants modificacions, i amb més impor-
tància actualment perquè les energies renovables comencen a tenir un paper
molt important dins el sector, fins al punt que a l’octubre del 2015 es va aprovar
el polèmic Reial Decret d’autoconsum elèctric.
Com a idea general és necessari diferenciar dos grans àrees diferents dins
el sector elèctric. Per una banda la distribució de l’electricitat, i per l’altra la
comercialització d’aquesta energia.
La distribució correspon al transport de l’energia generada per diferents fonts
possibles fins als comptadors dels edificis. Aquesta distribució correspon a un
monopoli depenent de la zona del país que es resideixi, així, a Catalunya, la
distribuïdora actual correspon a Endesa Distribució.

Figura 4.3. Sector elèctric.

(Imatge cedida per Som Energia)

53

Per una altra banda, la comercialització de l’energia correspon a l’electricitat que

es consumeix a l’interior dels edificis i mesurada amb el comptador del punt de
frontera. A diferència de la distribuïdora, actualment hi ha diferents empreses
que s’ofereixen com a comercialitzadora d’energia elèctrica.
Centrant-se en la comercialització de l’energia elèctrica, tot i les diferents
empreses que són al mercat per oferir contractes de consum d’energia elèc-
trica, els preus no són molt diferents entre elles; la raó és degut a que la majoria
de contractes tenen com a tarifa el PVPC (l’antiga Tarifa d’Últim Recurs). No
obstant, només cinc empreses comercialitzadores de l’estat espanyol estan
acreditades per oferir aquesta PVPC, la resta de comercialitzadores promouen
contractes amb preus de lliure mercat. Aquestes cinc empreses, anomenades
també comercialitzadores de referència, són amb data 31 de març de 2016:
Gas Natural SUR SDG, S.A., Endesa Energía XXI, S.L., EDP Comercializadora
de Último Recurso, S.A., Iberdrola Comercialización de Último Recurso, S.A.U., i
E.ON Comercializadora de Último Recurso, S.L.

4.4.1. La factura d’electricitat

Actualment la factura d’electricitat és bimensual, eliminant les lectures estima-

des que tanta polèmica van generar en el seu moment. En aquest document hi
consten dues lectures, ambdues reals que, amb la diferència entre elles, s’obté
el consum elèctric dins un període de facturació. No obstant, i normalment
amb contractes dins el mercat lliure, és possible trobar factures amb lectures
mensuals que, en aquest cas, una de les dues lectures és estimada. Cal indicar
de forma expressa que, en aquestes situacions, aquesta lectura estimada no
hauria de ser desproporcionada en relació a les lectures reals; a més a més, ha
d’existir la possibilitat que el mateix usuari enviï la lectura a la seva comercialit-
zadora elèctrica.
Com a fotografia general de la factura elèctrica es pot resumir que està dividida
en tres blocs: el fix, el variable i el corresponent a impostos. Com a part fixa es
troba la potència contractada que, independentment del consum elèctric en el
punt de subministrament, no variarà el seu import; i el lloguer del comptador,
que correspon a un import fix que varia depenent del model de comptador ins-
 tal·lat. La variable està formada pel propi consum d’energia elèctrica; en termes
generals, quant més es consumeix més alt serà aquest import. Finalment, els
impostos format per l’impost elèctric i l’IVA.
Endinsant-se una mica més a la factura elèctrica, es distingeixen quatre parts:
resum i dades de la factura, informació del consum elèctric, dades de contracte
i detall de la factura.

54

Figura 4.4. Factura electricitat

La primera part, que correspon a la capçalera del document, on s’informa sobre

les dades de la factura i les dades de l’usuari consumidor. En aquest sentit, és
possible trobar l’import total de la factura amb el seu número corresponent,
període de facturació, número de contracte i l’adreça de subministrament. Just
a la part inferior dreta, es detallen les dades del titular i les dades de pagament.
I, finalment, a la part esquerre s’identifica el resum de la factura amb els imports
globals d’energia consumida, potència contractada, impostos i import total.
La segona part, concretament a la part central del document, s’identifica la
informació de les lectures realitzades dins el període de facturació, amb una
gràfica on s’observa el consum de períodes anteriors.
Sota les dades anteriors es troba la tercera part, possiblement la més impor-
tant de la factura elèctrica, corresponent a les dades de contracte. És aquí on
s’identifica la potència contractada amb la companyia comercialitzadora, el tipus
de tarifa d’accés vigent en el contracte i els codis CUPS i CNAE. És en aquesta
zona on s’hauria d’identificar la data final de contracte, coneixent llavors si es
disposa de clàusula de permanència. En general, si no s’expressa aquesta data
significa que no existeix.
Al dors de la primera pàgina es troba la última part de la factura elèctrica,
corresponent als desglossats dels imports facturats. En aquesta zona, els preus
que s’indiquen a la capçalera són fragmentats per donar a conèixer quina part
de la tarifa d’accés està regulada per decret i quina part correspon al marge de
les companyies. En aquest sentit, els paràmetres són:
— Facturació per potència contractada. Es desglossa la fórmula per conèixer el
cost total d’aquest concepte, essent el producte entre la potència contrac-
tada en kW, el cost per €/kW/dia regulat per decret i els dies que conformen
el període de facturació.
— Facturació per l’energia registrada al comptador. Que al mateix temps es
divideix en dos:
— Cost segons l’energia consumida, que expressat en €/kWh indica el
cost total d’energia dins el període de facturació. És en aquest apartat
on les companyies afegeixen els seu marge de benefici.
— Cost per peatge d’accés, expressat també en €/kWh. És una fracció del
terme anterior i, normalment, es troba regulat per decret.
És evident que, any rere any, el preu de l’electricitat augmenta considerable-
ment. Aquest increment es vol justificar de diferents maneres, entre les més
destacades les primes a les energies renovables i el dèficit de tarifa, diferència
entre el que costa produir un kWh i el seu preu de venda. N’és un exemple,
en els últims 10 anys el preu de l’electricitat ha augmentat més d’un 80%,
mentre que les primes a les renovables han quedat derogades i el dèficit de
tarifa segueix augmentat. A més, a finals del desembre del 2013 es va aprovar
la reforma elèctrica, Llei 24/2013, on s’introdueixen nous escenaris per nous
increments de la factura de tots els usuaris.

4.4.2. Tipus de tarifes

Les diferents tarifes dins el sector elèctric varien depenent de la potència

contractada en el punt de subministrament. Com a norma general, els grups de
tarifes per a baixa tensió es divideixen en:
1. Contractes fins a 10kW de potència contractada.
2. Contractes entre 10 i 15kW de potència contractada.
3. Contractes de més de 15kW de potència contractada.
Cal destacar que la potència a contractar no pot ser qualsevol que es desitgi, 55
sinó que existeix una taula on es detalla la normalització d’aquestes potèn-
cies fins a 43kW, a partir de llavors és possible contractar la potència que es
necessiti o es desitgi. Paral·lelament, les potències normalitzades també varien
depenent del tipus de subministrament, és a dir, monofàsic o trifàsic. En aquest
sentit, la taula de potències normalitzades per tensions de 240V en monofàsic i
400V en trifàsic és:

Intensitat (A) Potències normalitzades

Monofàsic (240V) Trifàsic (400V)

1,5 0,345 1,039

3 0,690 2,078
3,5 0,805 2,425
5 1,150 3,464
7,5 1,725 5,196
10 2,300 6,928
15 3,450 10,392
20 4,600 13,856
25 5,750 17,321
30 6,900 20,785
35 8,050 24,249
40 9,200 27,713
45 10,350 31,177
50 11,500 34,641
63 14,490 43,648
 D’aquesta manera, existeix una relació directe entre potència contractada i tarifa
d’accés. A partir dels 43,648kW de potència normalitzada és possible con-
tractar la potència que es desitgi, donat que aquests 43,648kW és l’últim valor
normalitzat.
Cal indicar de forma expressa que amb la instal·lació dels comptadors per
telegestió es varia el mètode de facturació de la potència contractada. Abans de
la instal·lació d’aquests nous comptadors, la potència contractada es facturava
en relació a l’ICP que s’instal·lava al quadre elèctric, quedant precintat per la
companyia un cop feta la inspecció. Actualment, els comptadors de telegestió
disposen d’un ICP electrònic interior, fet que són capaços de registrar la potèn-
cia màxima assolida i tallar el pas de l’electricitat en cas de superar la potència
màxima contractada.

Tarifes 2.0A, 2.0DHA i 2.0DHS

Correspon a contractes de subministrament elèctric amb potències contrac-
tades ≤10kW. La majoria dels contractes amb subministrament monofàsic en
habitatges corresponen a aquesta tarifa, ja que la majoria dels butlletins d’ho-
mologació de la instal·lació elèctrica certifiquen una capacitat de la instal·lació
fins a 9,2kW.
La diferència entre les tarifes 2.0A, 2.0DHA i 2.0DHS correspon, bàsicament, en
el nombre de períodes de facturació. A més a més, aquests són les úniques tres
tarifes que es troben dins els preus del PVPC.
La tarifa 2.0A correspon a un sol preu de l’electricitat durant les 24 hores del dia.
La tarifa 2.0DHA divideix el període de facturació en dos: durant 10 hores el
preu de l’electricitat és lleugerament superior a la 2.0A, mentre que les 14
hores restants el preu de l’electricitat és quasi la meitat de la 2.0A. També és
coneguda com l’antiga tarifa nocturna. La variació de les hores del període de
facturació correspon al canvi d’horari d’hivern a estiu i d’estiu a hivern.
Finalment, la 2.0DHS correspon a una tarifa amb tres períodes de facturació,
anomenada també de “vehicle elèctric” donat que el període supervall és durant
la nit, molt útil per la recàrrega dels vehicles elèctrics. A diferència de la 2.0DHA,
els horaris dels períodes de facturació no varien al llarg de l’any.
56 En quant a la potència contractada d’aquestes tarifes, destacar que el preu queda
regulat per Reial Decret i, en tots els períodes de facturació, l’import és el mateix.

Períodes de facturació depenent del tipus de tarifa 2.0

2.0A 2.0DHA 2.0DHS

Punta (P1) Vall (P2) Punta (P1) Pla (P2) Supervall (P3)

24 hores/ E E 00:00-01:00,
dia 13:00-23:00 23:00-13:00 07:00-13:00
13:00-23:00 01:00-07:00
H H i
12:00-22:00 22:00-12:00 23:00-00:00

*E: Horari d’estiu/H: horari d’hivern

Tarifes 2.1A, 2.1DHA i 2.1DHS

Molt similar a la tarifa anterior però amb la diferència que correspon a contractes
entre potències contractes de >10kW fins a ≤15kW. Majoritàriament correspon a
subministraments de tensió trifàsica.

Períodes de facturació depenent del tipus de tarifa 2.1

2.1A 2.1DHA 2.1DHS

Punta (P1) Vall (P2) Punta (P1) Pla (P2) Supervall (P3)

24 hores/ E E 00:00-01:00,
dia 13:00-23:00 23:00-13:00 07:00-13:00
13:00-23:00 01:00-07:00
H H i
12:00-22:00 22:00-12:00 23:00-00:00
Tarifa 3.0A
Tarifa que únicament correspon a contractes amb potències >15kW, submi-
nistrament de tensió trifàsica i tres períodes de facturació. La principal virtut
d’aquesta tarifa és la possibilitat de contractar diferents potències dins dels
tres períodes de facturació existents. No obstant, cal seguir les següents
pautes:
1. Si la potència màxima registrada pel maxímetre del comptador és entre
el 85% i el 105% de la potència contractada, es facturarà el 100% de la
potència contractada.
2. Si la potència màxima registrada pel maxímetre del comptador és superior
al 105% de la potència contractada, es facturarà la potència màxima
contractada més el doble de la diferència entre el màxim valor registrat i el
105% de la potència contractada.
3. Si la potència màxima registrada pel maxímetre del comptador és inferior
al 85% de la potència contractada, es facturarà el 85% de la potència
contractada.
Només els contractes amb potències contractades ≥15kW disposen de
maxímetre als comptadors instal·lats. La resta de tarifes en baixa tensió, és a
dir la 2.0 i la 2.1, el comptador no disposa de maxímetre.
A diferència de les tarifes anteriors, no existeix per a baixa tensió les tarifes 3.0
de discriminació horària o de vehicle elèctric; en canvi, les hores dels períodes
de facturació sí que varien en funció dels horaris d’hivern i d’estiu.
Per una altra banda, i també a diferència de les tarifes 2.0 i 2.1, l’import de
la potència contractada és diferent depenent del període de facturació i, com
en la resta de tarifes, els imports estan regulats per Reial Decret. Però tenint
en compte aquesta possibilitat, és necessari que la potència en el P3 sigui
superior o igual a la del P2 i, al mateix temps, la del P2 ha de ser superior o
igual a la del P1.
Finalment, és cert que la tarifa 3.0A disposa de tres períodes de facturació,
però amb els comptadors de telegestió les lectures es detallen fins a sis
períodes de facturació, essent el P1, P2 i P3 per jornades laborals i el P4, P5 i
P6 per festius i caps de setmana
57

Períodes de facturació depenent del tipus de la tarifa 3.0A

P1 (punta) P2 (pla) P3 (pla)

08:00-11:00
Estiu 11:00-15:00 Estiu Estiu
15:00-00:00
00:00-08:00
08:00-18:00
Hivern 18:00-22:00 Hivern Hivern
22:00-00:00

Energia reactiva
És aquella energia que produeixen els motors i condensadors en la seva
encesa. A diferència de l’energia activa, la reactiva no serveix per consumir ni
per escalfar. Per tant, i metafòricament parlant, l’energia reactiva vindria a ser
l’espuma que es genera al tirar una canya de cervesa en una gerra. Aquesta
energia es mesura en kVArh (quilo volts ampers reactiva hora).
Donat que l’energia reactiva no dóna cap tipus de servei a l’usuari final, i a més
a més les empreses distribuïdores han d’absorbir aquesta energia dins les seves
xarxes de distribució, a partir de certs valors les companyies comercialitzadores
procedeixen a facturar-la a l’usuari a mode de penalització. Aquests valors es
calculen en base al cosinus de φ, detallats segons l’ordre ITC 1723/2009 que
seran penalitzades totes aquelles instal·lacions que generin una energia reactiva
amb el cosinus de φ <0.95. Aquestes penalitzacions són:
— Si el Cos φ ≥ 0.95, l’import és de 0,00€/kVArh.
— Si el ≥0.80 Cos φ < 0.95, l’import és de 0,041554€/kVArh.
— Si Cos φ < 0.80, l’import és de 0,062332€/kVArh.
Com s’observa, la penalització és major conforme el Cos φ disminueix. La tarifa
de baixa tensió que és afectada per aquestes penalitzacions és la 3.0A, donat
que els comptadors per les tarifes 2.0 i 2.1 no integren el registre d’energia
reactiva en la seva configuració.
 Altrament, només es penalitza la diferència entre el 33% de l’energia activa i
l’energia reactiva registrada. Amb un exemple s’entén millor:

Energia
Energia Energia Cost Import de la
reactiva
Període Activa reactiva Cos φ reactiva penalització
penalitzable
(kWh) (kVArh) (€/kVArh) (€)
(kVArh)

P1 53.949 23.923 0.91 0,041554 6.119,83 254,30€

P2 221.460 114.993 0.88 0,041554 41.911,20 1.741,59

P3* 24.352 10.262 -- -- -- --

*El període 3 no es penalitza, a l’igual que el 6, segons l’ordre ITC 1723/2009

L’energia reactiva que es penalitza (diguem-li ERP) esdevé de la següent

expressió:

ERP = (Energia Reactiva) - (33% x Energia Activa)

ERP =(23.923) - (33% x 53.949)
ERP = 6.119,83kVArh

El detall en la factura elèctrica d’aquesta energia reactiva apareix a la segona

part a mode resum de paràmetres facturats, i al dors de la primera pàgina, en el
desglossat de preus. És en aquesta última part on s’observarà en una taula la
quantitat d’energia reactiva registrada pel comptador i quin valor de Cos φ s’han
obtingut.

4.5. Les energies renovables

58 Actualment, per la instal·lació de calefacció en un edifici és necessari emprar
energia primària provinent de combustibles fòssils. No obstant, la tendència és
que aquest ús disminueixi a ritme que la instal·lació de sistemes amb ús d’ener-
gies renovables incrementa. A dia d’avui, l’ús d’energies renovables durant
la nova construcció i la reforma i/o rehabilitació d’un edifici ja no és un tema
tabú, donat que s’està demostrant dia darrere dia de la capacitat que aquestes
demostren i de les múltiples possibilitats que ofereixen actualment en el mercat.
El sistema d’energia renovable més conegut i més utilitzat en el edificis de nova
construcció i de reforma és el solar tèrmic, que ofereix aigua calenta sanitària i
un recolzament en calefacció, sempre i quan la calefacció sigui per terra radiant
donades les temperatures de treball entre el sistema solar tèrmic i la pròpia
calefacció. El gran desavantatge d’aquest sistema és el seu antagonisme, ja
que quant més aigua calenta es necessita és quan hi ha menys hores de Sol,
és a dir, durant l’hivern. Si a aquesta premissa se li suma que la inclinació dels
captadors solars no sigui l’adequada, es pot esdevenir un mal rendiment de tot
el conjunt i, com a conseqüència, una mala publicitat d’aquest tipus d’energia
renovable.
Per una altra banda, ha aparegut amb molta força un tipus de sistema que no
deixa de ser una bomba de calor amb un elevat COP, l’aerotèrmica. Aquests
tipus de sistemes ofereixen múltiples possibilitats per a diferents opcions: aigua
calenta sanitària, calefacció per a terra radiant i/o radiadors, terra refrescant,
climatització per aire....tot i que com a energia primària d’aquest sistema és
l’electricitat actualment se’l considera com a renovable; i és que per justificar en
un projecte que l’aerotèrmica es consideri com a renovable s’ha de demostrar
que el valor SPF (rendiment mig estacional, o COP estacional) sigui superior
a 2,50, només d’aquesta manera és possible substituir una instal·lació solar
tèrmica per aportació d’aigua calenta sanitària per aquest compressor. Cal tenir
en compte que, a més a més, alguns ajuntaments no permeten aquesta substi-
tució, donat que no consideren l’aerotèrmica com a renovable.
Seguint amb l’anterior, una combinació que podria ajudar amb molta força
l’aerotèrmica és la instal·lació d’un sistema solar fotovoltaic en autoconsum ins-
tantani per a rebaixar el consum d’electricitat del compressor. El RD900/2015,
aprovat el 9 d’octubre del 2015, permet la instal·lació d’energia solar fotovol-
taica amb potències inferiors a 100kWp per autoconsum instantani d’electricitat.
D’aquesta manera, i amb una correcta programació de l’encesa i parada del
compressor d’aerotèrmica, és possible aconseguir calefacció i aigua calenta
sanitària a un preu raonablement baix, tenint en compte que la resta d’elec-
tricitat que es seguirà injectant a l’edifici podrà emprar-se per rebaixar el tram
variable de la factura elèctrica.
Finalment, les calderes i estufes de biomassa. Les calderes de biomassa són
sistemes basats en la crema de fusta, ja siguin en estelles o en pèl·lets, que són
petits cilindres de residus forestals comprimits. Per a l’obtenció d’aigua calenta
sanitària i calefacció és necessària la instal·lació d’una caldera de biomassa,
amb un ventall de possibilitats que passen per l’autonomia del combustible, la
incorporació d’un vis sense fi per alimentar la caldera i augmentar-ne l’auto-
nomia i/o la programació a distància. En canvi, les estufes de pèl·lets només
ofereixen calefacció per aire, amb un dipòsit d’autonomia molt més reduït que
una caldera però amb diferents potències a escollir depenent de les estances a
calefactar; a més a més, alguns models permeten la canalització de l’aire calent
per conduir-lo a altres estances de l’habitatge.

59
60
II. La diagnosi

61
62
5. Metodologia de diagnosi
Jordi Marrot i Ticó
Arquitecte tècnic. Unitat de rehabilitació i medi ambient del CAATEEB

5.1. Introducció
Les instal·lacions de climatització estan força regulades en el nostre país i
la seva evolució legislativa i de normativa fa que els tècnics hagin d’afrontar
la diagnosi del seu estat de conservació tenint molt present els reglaments,
decrets, normes UNE i manuals per a permetre emetre una opinió al respecte.
No obstant això, el primer a que ha d’afrontar qualsevol tècnic és l’abast i
objecte de la diagnosi, tenint sempre present quines són les prioritats que han
de satisfer aquest tipus d’instal·lacions: funcionament, confort climàtic, qualitat
de l’aire, benestar, confiabilitat, eficiència de la instal·lació, etc...
En tot cas, quan es valora l’estat d’una instal·lació, és habitual que en primer
lloc es preservi la seguretat i benestar dels usuaris, en segon lloc la seguretat de
la pròpia instal·lació, en tercer lloc es garanteixi la fiabilitat del subministrament,
en quart lloc es preservi la durabilitat mitjançant un correcte manteniment i
finalment s’aconsegueixi el màxim de rendiment i eficiència en el seu rendiment.

Eficiència energètica i en el consum d’aigua

Manteniment de la instal·lació
63
Fiabilitat del subministre

Seguretat de la instal·lació

Seguretat de les persones

Figura 5.1 Piràmide de prioritats

Amb l’objectiu d’ordenar aquesta tasca, es proposa una metodologia genèrica,

en la qual es presenta les diferents fases del procés de diagnosi que, com és
habitual en aquest tipus de treball, són tres:
1. Prediagnosi o primer reconeixement per tal d’observar-ne les caracterís-
tiques físiques i funcionament de la instal·lació, localitzar els símptomes,
lesions, avaries o modificacions que pugui presentar i determinar la necessi-
tat o no de fer un estudi més a fons.
2. Estudis previs o aprofundiment en el coneixement de la instal·lació pel que
fa a les dimensions, traçat, materials, seguretat per a les persones, verifica-
ció del funcionament de la instal·lació, comprovar l’eficiència, implantació
del manteniment i tot allò que influeixi en el seu òptim funcionament.
3. Diagnòstic o anàlisi de la informació recollida i conclusió.
La metodologia que es sintetitza a l’esquema adjunt vol ser, fonamentalment,
una eina de reflexió i de guia en el procediment de diagnosi de la instal·lació de
qualsevol edifici i per això, en la seva elaboració, s’ha considerat un ampli ventall
de possibilitats que cal concretar i adaptar en cada cas, segons les característi-
ques particulars i l’experiència del tècnic que l’hagi d’aplicar.
El procés de treball que es proposa respon a una concepció d’adquisició
d’informació progressiva com a conseqüència de les reflexions fetes en cada
etapa del procés.
 Quadre 1. Esquema de metodologia de diagnosi
Prediagnosi Objectius
- Realitzar un primer
reconeixement general de
les característiques i de
l’estat de conservació de
la instal·lació.
- Decidir la necessitat
d’una diagnosi o estudi
aprofundit
Estudis previs Objectius
Recollir la informació
necessària per poder deter-
minar l’estat dels elements de
la instal·lació, en relació amb
la seguretat de les persones,
la instal·lació, la fiabilitat del
subministre, l’eficiència, la
durabilitat i el manteniment
de la instal·lació.
1.1 - Obtenir una imatge com-
pleta de la geometria de
Aixecament gràfic
l’edifici i els components
i coneixement dels
de la instal·lació.
components de la
- Conèixer amb precisió els
instal·lació
materials i les característi-
ques de la instal·lació
1.2 - Determinar els elements i
Anàlisi de la les zones que hauran de
instal·lació ser objecte d’un estudi
aprofundit amb proves de
64 verificació i de servei in
situ.
- Conèixer la importància
real i les causes dels
diferents símptomes,
lesions i avaries
- Conèixer els paràmetres
necessaris per comprovar
la seguretat de les
persones i la instal·lació,
la fiabilitat del subminis-
trament, la durabilitat o
manteniment i l’eficiència
2.1 - Determinar la tolerància
Comprovació de d’acceptació o rebuig
la seguretat de les - Garantir la protecció de
persones i de la les persones, la seva salut
instal·lació i el seu benestar.
2.2 - Determinar la tolerància
Comprovació d’acceptació o rebuig
de la fiabilitat - Garantir la fiabilitat
del subministre
2.3 - Determinar les expectati-
Comprovació ves de durabilitat
del manteniment
2.4 - Avaluar els consums
Comprovació de elèctrics, la contractació
l’eficiència energètica i del subministrament i la
del consum elèctric facturació.
Diagnòstic Objectius
- Deixar constància de l’es-
tat actual i dictaminar que
cal fer en la instal·lació
Accions
- Anàlisi de la instal·lació
fent un esquema dels
elements i materials que la
composen.
- Localització de símp-
tomes, lesions, avaries
i modificacions en la
instal·lació.
Accions
- Amidament i representació
del traçat de la instal·lació,
materials, símptomes,
lesions, avaries i modifica-
cions en la instal·lació.
- Establiment de lots
d’inspecció
- Estudi dels símptomes,
lesions, avaries i modifica-
cions en la instal·lació
- Realització d’hipòtesis de
funcionament i primera
valoració
- Disseny i realització de
campanya de verifica-
cions, assaigs i proves de
servei.
- Càlculs
- Càlculs
- Valoració dels processos
de degradació
- Càlculs
- Benchmarking
Accions
- Recollida de la informació
de les fases anteriors,
anàlisi i redacció del
document final
Mitjans Criteris de mostreig
- Plànols de l’edifici - Visita general amb
- Esquema de principi i més incidència a les
plànols de la instal·lació zones aparentment més
- Croquis de la instal·lació i problemàtiques.
detalls - Accionament de la
- Inspecció visual instal·lació i proves de
- Realització de cales funcionament
Mitjans Criteris de mostreig
- Plànols, croquis i esque- - Visita a l’edifici
mes de principi - Inspecció del 100% de
- Inspecció visual les zones amb lesions
- Arxius i documents - Inspecció variable de la
resta de la instal·lació
- Tècniques i aparells auxi-
liars per a l’aixecament - Nombre de mostres
gràfic i fotogràfic. variable en funció dels
- Sistemes i simbologia de tipus de proves de
representació funcionament i de servei
a realitzar
- Proves de verificació - Verificació del 100% de les
- Proves de servei zones amb lesions
- Verificació variable de
la resta de la instal·lació
segons els lots establerts
- Normativa
- Programes informàtics
- Valors límits
- Normativa
- Valors límits
- Normativa
- Arbres de decisió
- Valors límits
- Normativa
- Arbres de decisió
- Valors límits
- Contractes
Mitjans Criteris de mostreig
- Prediagosi i estudis previs
- Criteris subjectius del
tècnic
- Particularitats de la ins-
tal·lació, l’edifici i l’entorn
5.2. Prediagnosi
Qualsevol procés de diagnosi requereix com a primer pas fer un reconeixement
ràpid i amb molta atenció i cura per tal de poder aplegar tota la informació
necessària. En aquesta visita general cal aplegar les característiques i materials
de la instal·lació i comprovar-ne:
— La durabilitat dels components.
— La verificació del funcionament, la instal·lació i del subministrament
— Els sistemes d’ancoratge i fixació.
— Les alteracions de les condicions del subministrament.
— Les condicions d’utilització i manteniment.
— El compliment de normativa.
El recull de la informació en aquesta fase es realitza mitjançant una inspecció
visual, si be en alguns casos es necessari accedir a armaris, sales de calderes,
registres, cobertes, etc... Cal disposar de les claus per a poder-hi accedir i en
altres casos caldrà fer cales per a poder observar les instal·lacions, havent de
disposar dels mitjans auxiliars adequats en cada cas. Aquest apartat es espe-
cialment important per garantir la seguretat del tècnic inspector i, a més a més,
indica per si sol que els components de la instal·lació que no es pot accedir per
a fer una inspecció amb condicions tampoc s’hi està realitzant les tasques de
manteniment i conservació.

65

Figura 5.2 Inspecció visual d’un Figura 5.3 Inspecció visual dels Figura 5.4 Comprovació visual de Figura 5.5 Inspecció visual de
armari de comptadors. Prediagnosi conductes a través d’un registre l’extracció d’aire d’una instal·lació conductes d’instal·lació de clima.
en fals sostre. Prediagnosi de ventilació estàtica. Prediagnosi Prediagnosi

Figura 5.6 Accés a coberta per a Figura 5.7 Inspecció visual de col·lectors solars en coberta. Prediagnosi Figura 5.8 Accés per a inspecció
inspecció. Prediagnosi visual d’unitats externes d’instal·la-
ció de climatització en coberta.
Prediagnosi
 Les característiques d’aquest tipus de treball parcial (dins de tot un procés de
diagnosi), o complet (si concloem que no cal continuar amb la diagnosi), són
molt semblants als d’un informe-dictamen convencional i en general pot incloure
els aparts següents:
1. Objectius
Exposició dels motius que han determinat la realització del treball i determinar
les prioritats i l’abast de l’encàrrec.
2. Antecedents
Comentaris sobre la informació facilitada pel sol·licitant en el moment d’iniciar
el treball, tant la informació gràfica, escrita o documental, com les explica-
cions verbals referents a l’objecte d’estudi.
3. Inspeccions realitzades
En alguns casos, pot resultar interessant fer una breu relació de les visites
d’inspecció fetes, indicant les condicions en que s’han realitzat i la informació
que han facilitat els ocupants.
4. Descripció i localització
Explicació, a grans trets, de la historia i l’evolució de l’edifici en el temps, del
seu entorn i de les seves característiques tipològiques.
5. Característiques de la instal·lació
Descripció ordenada dels diferents elements, materials, tipologia i esquema
del principi de la instal·lació. Complementàriament, es caracteritzaran els
elements directament relacionats amb aquests, com ara; instal·lació de
climatització, enllumenat, ascensors, piscina, etc...
En aquest apartat, cal donar sempre una visió genèrica de la instal·lació
que faciliti la comprensió de l’element en estudi i de tots els factors que hi
influeixen.
6. Simptomatologia i lesions
Com a complement de l’apartat anterior, cal descriure aquí els símptomes,
lesions, avaries i modificacions observades dels diferents components,
indicant-ne la seva localització i les circumstàncies que els envolten.
7. Anàlisi, càlculs i valoració de l’estat
66
Un cop recollida la informació comentada, cal analitzar-la detalladament i fer
l’anàlisi, càlculs i valoració de l’estat que es consideren necessaris en base a
paràmetres obtinguts.
8. Conclusions i recomanacions
Per acabar el document, caldrà fer una síntesi dels aspectes que es consi-
derin més importants en relació amb l’estat de la instal·lació, la gravetat dels
defectes i les lesions observades. També caldrà donar, si s’escau, recomana-
cions respecte mesures preventives, actuacions d’urgència o conveniència de
fer una diagnosi més aprofundida.
Annexes
Sovint, la realització d’aquesta tasca ens permet l’accés a documents
d’interès i comporta la necessitat de fer alguns treballs complementaris.
Adjuntar aquets documents o un extracte d’aquests pot ser interessant per
complementar la prediagnosi.

5.2.1. Inspecció de reconeixement

La inspecció de reconeixement és una de les activitats fonamentals de la diagnosi.

Per a realitzar aquest treball és útil i molt aconsellable la utilització de fulls de
camp en els que es pugui revisar la instal·lació sense deixar-se cap element per
comprovar. La informació pot ser molt diversa i als efectes de disposar d’una guia
genèrica es proposa el següent llistat que caldrà adaptar a cada edifici i tipus
d’encàrrec:
1. Geometria de l’edifici i la instal·lació
— Plantes
— Alçats
— Seccions
— Esquemes i detalls
— Principi de la instal·lació
— Memòria de càlcul
— Modificacions de l’estat original
Cal ser molt curós amb la inspecció de modificacions d’instal·la-
cions i/o la realitzacions de noves instal·lacions, ampliacions i
abandonament d’antigues instal·lacions, ja que aquestes no són
sempre realitzades per tècnics o professionals.
— Pla i programa de manteniment
— Dades de la darrera revisió
— Dates de la darrera inspecció i/o control
— Dades complementaries
— Localització de la caldera
— Localització, quantitat i accés de xunts o xemeneies

2. Característiques
— Calefacció comunitària/individual
— Tipus de energia de subministrament
— Elèctrica
— Gas natural, propà, butà
— Gasoil
— Biocarburant
— Carbó
— Solar tèrmica
— Solar fotovoltaica
— Biomassa 67
— Geotèrmia
— Geotèrmia
— Potència
> 100 kW
< 100 kW
— Emissió
— Radiadors de: fosa, xapa d’acer, alumini
— Calor negre
— Sol, paraments o sostre radiant
— Llar de foc amb recuperació d’energia
— Aire calent per conductes
— Refrigeració
— Solidaria amb la calefacció
— Amb consoles
— Per conductes
— Amb aparells de finestra
— Ventilació
— D’obra
— Fibrociment
— Metàl·liques
— Peces prefabricades de: formigó, ceràmica....
— Tipus de ventilació
— Estàtica
— Activada o forçada
— Curull de ventilació estàtica
— Curull rotatori o orientable
— Usos de la ventilació
— Llar
— Cuina
— Bany
— Garatge
 3. Símptomes i lesions a observar
— Pèrdues o fuites. Olor a gas
— Manca de ventilació
— Problemes de dilatació en els tubs passamurs
— Incompliment de les distàncies de seguretat
— Ruptura de peces
— Mal estat d’ancoratges, fixacions, segellaments i junts
— Corrosió d’elements metàl·lics
— Subministrament incorrecte
— Legionel.la
— Qualitat de l’aire
— Confort interior
— Mals olors
— Malestar dels usuaris
— Irritació d'ulls, nas i gola
— Sequedat de mucoses i pell
— Ronquera
— Respiració dificultosa
— Erupcions cutànies
— Picor
— Hipersensibilitats inespecífiques
— Nàusees, marejos i vertígens
— Mal de cap
— Fatiga mental
— Elevada incidència d'infeccions respiratòries i refredats
Per valorar-ne la gravetat de les deficiències cal analitzar la prioritat establerta
en l’encàrrec. En tots els casos cal sempre preservar la seguretat de les perso-
nes. Quan la instal·lació presenta deficiències que afecten a la seguretat de les
persones cal establir una valoració de risc alta i establir les mesures per a que
es repari amb caràcter urgent. En aquest sentit cal vetllar sempre per a què la
68 instal·lació disposi dels elements de seguretat de protecció per a les persones.
En un segon ordre de prioritat cal vetllar perquè la instal·lació disposi dels ele-
ments de protecció de la pròpia instal·lació, la fiabilitat del subministrament i el
manteniment de la instal·lació. La millora de l’eficiència energètica poden estar
en l’àmbit de les recomanacions.

4. Localització dels símptomes i lesions

— Caldera
— Refrigeradora
— Xemeneies
— Xunts
— Conductes
— Terra radiant
— Unions, ancoratges i fixacions
— Colzes, reduccions....
— Punts de subministrament, aixetes de pas i vàlvules
— Bombes
— Aïllaments

5. Eficiència energètica i medi ambient

— Presencia d’amiant (trenat) en el calorifugat de canona
des, junts de caldera,....
— Presencia d’amiant en conductes de fum i xunts de
fibrociment.
— Presencia de CFC’s i HFC`s en aparells d’aire condicionat
— Subministrament d’energia de fonts no renovables
— No disposició de sistemes de gestió de les instal·lacions
— Manca d’aïllaments en canonades o aïllament insuficient
— Presencia de consoles d’aire condicionat en façanes
Quadre 2. Fulls de camp

Segons sigui el tipus d’instal·lació cal prendre unes dades o altres. A mode d’exemple es mostren les
dades bàsiques per a incloure en els fulls de camp per a fer una primera aproximació a la instal·lació
elaborades pel CAATEEB en el Test Energètic.

Sistema només calefacció

Tipus de generador: Tipus de combustible: Demanda coberta: (1)

Caldera estàndard Bomba calor Gas natural Carbó

Bomba calor de Superfície coberta ................... m2

Caldera condensació Gasoil -C Biocarburant
cabal variable

Caldera baixa temperatura Efecte Joule Electricitat Biomassa

Percentatge cobert .................. %

Equip rendiment conegut GLP

En cas de generador de calor per combustió: En cas de generador de calor elèctric:

Potencia Nominal............................................................................... kW. (2) Potència Nominal............................................................................... kW. (2)

Rendiment de combustió................................................................... % (3) Rendiment nominal............................................................................. % (4)

Estat aïllament caldera Bé Regular Mal Sense Antiguitat equip menys de 5 anys de 5 a 10 més de 5 anys

En cas de diversos equips simultanis: (5)

Núm. TOTAL d’equips simultanis: ...................... Uts Potència de cada generador (7) Percentatge respecte la potencia total (8)

Potència total equips simultanis: ......................... kW (6) Potència G 1: ............................kW % Potència G1 s/ P total: ......................%

Potència G 2: ............................kW % Potència G2 s/ P total: ......................%

69
Potència G 3: ...........................kW % Potència G3 s/ P total: ......................%

Potència G 4: ............................kW % Potència G4 s/ P total: ......................%

Sistema només refrigeració

Tipus de generador: Tipus de combustible: Demanda coberta: (1)

Màquina frigorífica Gas natural Carbó

Superfície coberta ................... m2

Màquina frigorífica – cabal ref. variable Gasoil -C Biocarburant

Equip amb rendiment constant Electricitat Biomassa

Percentatge cobert .................. %

GLP

Rendiment nominal ......................... % (4) Característiques bomba de calor: (3)

Antiguitat equip menys de 5 anys de 5 a 10 més de 5 anys Aire-Aire Aire-Aigua Aigua-Aire Aigua-Aigua

En cas de diversos equips simultanis: (5)

Núm. TOTAL d’equips simultanis: ...................... Uts Potència de cada generador (7) Percentatge respecte la potencia total (8)

Potència total equips simultanis: ......................... kW (6) Potència G 1: ............................kW % Potència G1 s/ P total: ......................%

Potència G 2: ............................kW % Potència G2 s/ P total: ......................%

Potència G 3: ...........................kW % Potència G3 s/ P total: ......................%

Potència G 4: ............................kW % Potència G4 s/ P total: ......................%

 Sistema de climatització (refrigeració i calefacció)

Tipus de generador: Tipus de combustible:

Bomba de calor Gas natural Carbó

Demanda coberta: (1)
Bomba de calor – cabal ref. variable Gasoil -C Biocarburant
De refrigeració:
Equip amb rendiment constant Electricitat Biomassa
Superfície coberta ................... m2
GLP
Percentatge cobert .................. %

De calefacció:
Antiguitat equip:
Superfície coberta ................... m2
Rendiment nominal refrigeració ..................... % (4)
menys de 5 anys Percentatge cobert .................. %

Rendiment nominal calefacció ..................... % (4) de 5 a 10 anys

més de 5 anys

Sistema mixt d'ACS i calefacció

Tipus de generador: Tipus de combustible: Demanda coberta d'ACS: (1)

Bomba calor de
Caldera estàndard
cabal variable
Gas natural Biocarburant D'ACS:

Caldera condensació Efecte Joule Gasoil -C Biomassa Superfície coberta ................. m2

Caldera baixa temperatura Electricitat Percentatge cobert ................ %

Equip rendiment conegut GLP De calefacció:

Bomba calor Carbó Superfície coberta ................. m2

70 Percentatge cobert ................ %

En cas de generador de calor per combustió: En cas de generador de calor elèctric:

Potencia Nominal............................................................................... kW. (2) Potència Nominal............................................................................... kW. (2)

Rendiment de combustió................................................................... % (3) Rendiment nominal............................................................................. % (4)

Estat aïllament caldera Bé Regular Mal Sense Antiguitat equip menys de 5 anys de 5 a 10 més de 5 anys

En cas de diversos equips simultanis: (5)

Núm. TOTAL d’equips simultanis: ...................... Uts. Potència de cada generador (7) Percentatge respecte la potencia total (8)

Potència total equips simultanis: ......................... kW (6) Potència G 1: ............................kW % Potència G1 s/ P total: ......................%

Potència G 2: ............................kW % Potència G2 s/ P total: ......................%

Potència G 3: ...........................kW % Potència G3 s/ P total: ......................%

En cas d'acumulador: Tipus d'aïllament de l'acumulador: (13)

Escuma de poliuretà Poliuretà rígid

Volum d'acumulació d'aigua: ............................. litres (9)

Poliuretà projectat Silicat de calci

Multiplicador (núm. total d'acumuladors): ............ Uts. (10)
Resina de melanina Poliestirè
Gruix aïllament acumulador: ................................ Uts. (11)
Escuma electromèrica Llana de vidre
Temperatura de consigna: Alta. ...................... oC (12)
Escuma de poliestilè Llana mineral
Baixa. ................... oC (12)
Sistema mix de refrigeració, calefacció i ACS

Tipus de generador: Tipus de combustible:

Demanda coberta: (1)
Bomba de calor Gas natural Carbó

De refrigeració:
Bomba de calor – cabal ref. variable Gasoil -C Biocarburant
Superfície coberta ................... m2
Equip amb rendiment constant Electricitat Biomassa
Percentatge cobert .................. %

GLP
De calefacció:
Superfície coberta ................... m2

Percentatge cobert .................. %

Antiguitat equip:
Rendiment nominal refrigeració ..................... % (4)
D'ACS:
menys de 5 anys
Rendiment nominal calefacció ..................... % (4) Superfície coberta ................... m2
de 5 a 10 Percentatge cobert .................. %
Rendiment nominal ACS ..................... % (4)
més de 5 anys

(1) Demanda coberta (% i m2)

En el cas que existeixin diversos generadors, s’ha de conèixer el percentatge de la demanda individual i la global associada a l’equip que s’està descrivint. Els
equips d’ACS haurien de cobrir el 100% de la demanda d’ACS i la totalitat de la superfície habitable, mentre que els equips de calefacció poden no cobrir el 100%
de la demanda de calefacció.
(2) Potència nominal (kW)
Aquesta dada es pot obtenir en les etiquetes de l’equip o en les fitxes tècniques del fabricant.

(3) Rendiment de combustió (%)

Aquesta dada es pot obtenir del justificant de la darrera revisió de gas i no s’ha de confondre amb el rendiment nominal, ni amb el rendiment estacional. També es
pot mesurar amb un analitzador de gasos de combustió.
(4) Rendiment nominal (%)
Aquesta dada es pot obtenir de les etiquetes de l’equip o a les fitxes tècniques del fabricant

(5) En cas de diversos equips simultanis

Cal calcular el factor de càrrega mitjana estacional si existeixen diversos equips treballant a l’hora en la generació de calor d’una mateixa instal·lació

(6) Potencia total dels equips simultanis (kW)

Suma de les potències de tots els equips 71
(7) Potencia de cada generador (kW)
Aquesta dada la podem trobar a les etiquetes de l’equip o a les fitxes tècniques del fabricant.

(8) Percentatge respecte la potencia total (%)

(9) Volum d’acumulació d’aigua (litres)
Litres d’acumulació d’un sol dipòsit d’ACS. Aquesta dada es pot obtenir de les etiquetes de l’equip o a les fitxes tècniques del fabricant

(10) Multiplicador (uts)

És el número total d’acumuladors amb una mateixa capacitat d’acumulació. Si un pis o un edifici disposa de més d’un acumulador, s’especificarà la quantitat total
d’acumuladors.
(11) Gruix aïllament acumulador (m)
És el gruix d’aïllament que recobreix el dipòsit d’ACS. Aquesta dada la podem trobar en les etiquetes de l’equip o en les fitxes tècniques del fabricant

(12) Temperatura de consigna Alta i baixa (ºC)

Són respectivament les temperatures preestablertes pel fabricant per a l’aturada de l’aportació de calor i de posta en marxa Aquesta dada la podem trobar en les
etiquetes de l’equip o en les fitxes tècniques del fabricant.
(13) Tipus d’aïllament
Material aïllant del dipòsit d’acumulació. Aquesta dada es pot obtenir de les etiquetes de l’equip o en les fitxes tècniques del fabricant.
 Sistema de ventilació (només GT)

Tipus de ventilador: Tipus de servei: Consum energètic anual:

Cabal constant Calefacció Estimat ...........................................kWh

Cabal variable Refrigeració Conegut ..........................................kWh

Funciona el ventilador quan no hi ha demanda tèrmica No Si

Número d'hores de demanda ........................................................... h (1) En cas afirmatiu:

Potència elèctrica ........................................................................... kW (2) Duració de la temporada de calefacció ...............................................h (3)

Fracció de potència quan no hi ha demanda .................................... % (4)

En cas de ventilador de cabal variable i amb consum energètic estimat per fracció de potència en cada punt (per esgraons):

Fracció: 0,1 0,2 0,3 0,4 0,5 0,6 0,7 0,8 0,9 1,0

En cas de ventilador de cabal variable i amb consum energètic estimat per fracció de corba de funcionament:

Coeficient: C1 C2 C3

Sistema de bombeig (només GT)

Tipus de ventilador: Tipus de servei: Consum energètic anual:

72
Cabal constant ACS Estimat ...........................................kWh

Cabal variable Calefacció Conegut ..........................................kWh

Refrigeració

Número d'hores de demanda ........................................................... h (1)

Funciona el bombeig quan no hi ha demanda tèrmica No Si
Potència elèctrica ........................................................................... kW (2)

En cas de ventilador de cabal variable i amb consum energètic estimat per fracció de potència en cada punt (per esgraons):

Fracció: 0,1 0,2 0,3 0,4 0,5 0,6 0,7 0,8 0,9 1,0

En cas de ventilador de cabal variable i amb consum energètic estimat per fracció de corba de funcionament:

Coeficient: C1 C2 C3
Sistema de refrigeració (només GT)

Tipus de ventilador: Consum energètic anual:

Cabal constant Estimat ............................................kWh Número d'hores de demanda ............... h (1)

Cabal variable Conegut ..........................................kWh Potència elèctrica ............................... kW (2)

En cas de ventilador de cabal variable i amb consum energètic estimat per fracció de potència en cada punt (per esgraons):

Fracció: 0,1 0,2 0,3 0,4 0,5 0,6 0,7 0,8 0,9 1,0

En cas de ventilador de cabal variable i amb consum energètic estimat per fracció de corba de funcionament:

Coeficient: C1 C2 C3

(1) Número de hores de demanda (h)

Número de hores de funcionament del o dels ventiladors per cobrir les demandes calefacció i/o de refrigeració

(2) Potencia elèctrica (kW)

Potencia consumida pel o pels ventiladors en plena càrrega

(3) Duració de la temporada de calefacció (h)

Número de hores de disponibilitat del o dels ventiladors destinats a calefacció, tot i que no hi hagi demanda de calefacció.

(4) Fracció de potencia quan no hi ha demanda (%).

Fracció de potència utilitzada pel ventilador durant les hores en les quals no es produeix demanda; aquest camp estarà igualment actiu en el cas de ventiladors de
cabal constant, ja que el ventilador pot presentar un consum diferent quan no hi hagi demanda.

Fonts d'energia renovable / Aprofitament del calor reidual (1)

73
Percentatge de demanda coberta d'ACS ..................................................... %

Percentatge de demanda coberta de calefacció ........................................... %

Percentatge de demanda coberta de refrigeració ......................................... %

Fonts d'energia renovable / Aprofitament del calor reidual (2)

Eenergia elèctrica generada ........................................................................ kWh/any

Eenergia recuperada ................................................................................... kWh/any

Eenergia recuperada per ACS ..................................................................... kWh/any

Eenergia recuperada per a calefacció .......................................................... kWh/any

Eenergia consumida ................................................................................... kWh/any

Eenergia elèctrica consumida per auxiliars .................................................. kWh/any

Tipus de combustible Gas natural Gasoil C Electricitat GLP Carbó Biocarburant Biomassa/Renovable

(1) Fonts d'energia renovable:

Són totes aquelles fonts renovables capaces de generar energia tèrmica. Si l'edifici disposa d'aquest tipus de fonts d'energia, cal conèixer:
– Percentatge de demanda d'ACS cobert.
– Percentatge de demanda de calefacció cobert.
– Percentatge de demanda de refrigeració cobert.
(2) Generació d'energia elèctrica mitjançant energies renovables
Són totes aquelles fonts que generen energia elèctrica a través d'energies renovables. Si l'edifici disposa d'aquests equips, cal conèixer:
– Energia elèctrica generada; és l'energia elèctrica en kWh/any generada per l'equip instal·lat.
– Calor recuperada para ACS; energia anual recuperada para ACS en kWh.
– Calor recuperada per a calefacció; energia anual recuperada per a calefacció en kWh.
– Fred recuperat; energia anual recuperada per a generació de fred en kWh.
– Energia consumida; en aquells equips en què l'energia elèctrica es genera a través del consum d'una altra energia (com per exemple el cas de la cogeneració),
s'introduirà en aquesta casella el consum d'energia necessari per a la producció de l'energia elèctrica generada considerada prèviament.
– Tipus de combustible; (gas natural, gasoil-C, electricitat, GLP, carbó, biocarburant i biomassa/ renovable)
 Qualitat d'aire interior
En molts casos es sol·licita la inspecció de la instal·lació per motius de mals
olors o per aspectes relacionats amb el benestar dels ocupants. En aquests
casos cal conèixer els contaminants en el l’aire i aplegar dades i informació del
grau d’exposició que poden tenir dels usuaris, sabent quin són els efectes per a
la salut i les causes més habituals en que ens podem trobar.
Contaminants
químics
ambientals Descripció
Es un gas incolor, inodor
i insípid que es produeix
Monòxid quan els combustibles
de carboni que contenen carboni es
cremen en condicions on
CO l’oxigen és limitat
Es un gas incolor, inodor
i insípid que s’allibera de
forma biogènica per la
respiració dels organis-
Diòxid
mes vius o per altres
de carboni formes i processos com
CO2 són l’activitat volcànica,
l’evaporació del mar,
incendis, i en processos
finals de combustió.
És un gas incolor, inodor
i insípid format per la
combinació d’oxigen i
Òxids nitrogen.
de nitrogen Generalment es produeix
NOx per la combustió a altes
74 temperatures en el que
l’aire és el comburent.
Es un gas incolor, d’olor
sufocant
Generalment es produeix
per la combustió de
Diòxid
combustibles fòssils que
de sofre contenen sofre com el
SO2 carbó i el petroli, ja que
reaccionen amb l’oxigen.
Mescla complexa de
gasos amb un tamany
variable que oscil.la entre
0,005 a 100µm.
Partícules La seva toxicitat depèn
de la seva composició
en suspensió essent més perilloses les
PM10 i PM2,5 partícules amb un tamany
inferior per disposar
de major capacitat
d’infiltració a traves de les
vies respiratòries.
Gas incolor, d’olor
penetrant i molt oxidant
que es produeix de forma
natural en les capes altes
de l’atmosfera i artificial-
ment en alguns aparells
Ozó presents en l’interior dels
edificis.
Causes
Calderes, cuines i forns
de gas, estufes de carbó
i brasers defectuosos,
consum de tabac i zones
urbanes amb densitat de
trànsit.
Com que es produeix per
la respiració d’organismes
vius i processos de
combustió, acostuma a
estar relacionat amb una
manca de ventilació dels
espais interiors.
Calderes, cuines i forns
de gas, estufes de carbó
i brasers defectuosos,
consum de tabac i zones
urbanes amb densitat de
trànsit.
Es un contaminant
bàsicament exterior, que
es troba en zones amb
una alta concentració de
contaminació
No es habitual en interiors
tot i que pot aparèixer en
petites concentracions.
La composició química i la
naturalesa física d’aquests
gasos es diversa i està
en funció de l’origen dels
elements que es poden
trobar en les partícules en
suspensió que poden ser:
carbó, hidrocarburs, sílice,
sulfats d’amoni, nitrats,
metalls com el plom,
ferro, alumini o cadmi,
pol·len microorganismes,
dioxines, plaguicides,
etc...
Pot aparèixer on hi ha
aparells que generen una
descàrrega de potencial
entre plaques metàl·liques
o amb existència de
radiacions ultravioleta.
Espais on els
podem trobar Efectes sobre la salut
— Garatges Amb baixa concentració i exposició
— Cuines provoca nàusees, marejos lleugers i
sensació de manca d’aire.
— Sala de calderes
Amb concentracions i exposicions altes
— Llars de foc
provoca l’asfixia per manca d’oxigena-
— Habitatges amb ció de la sang
fumadors
— Dormitoris Quan les concentracions excedeixen
— Cuines de 800ppm a 1200ppm pot provocar,
incomoditat, mals de cap, cansament i
— Sala de calderes problemes respiratoris.
— Habitatges
amb manca de Amb concentracions i exposicions altes
ventilació 5000ppm pot provocar esvaïments i
fins i tot pot l’asfixia per desplaçament
de l’oxigen. Quan es superior a
30.000ppm pot afectar el cervell.
— Garatges Amb concentracions baixes , els òxids
— Cuines de nitrogen són irritants pel sistema
respiratori i ocular. Amb exposicions
— Sala de calderes prolongades pot provocar edema
— Habitatges amb pulmonar i efectes en sang, fetge,
fumadors
pulmó i la melsa.
— Per infiltració Es especialment perillós en la població
de l’exterior de infantil, gent gran i persones amb asma
l’edifici. o malalties del cor o pulmó.
— Per infiltració Provoca la irritació de mucoses sobre
de l’exterior de tot en ulls, nas i gola, essent el
l’edifici. causant de malalties respiratòries com
la broncoconstricció i bronquitis.
— Garatges
— Sala de calderes Afecta de forma especial a persones
amb estufes de vulnerables com són la gent gran,
querosè, calde- nens, persones asmàtiques i afectats
res o xemeneies. per malalties respiratòries cròniques
com els asmàtics. Els efectes sobre la
salut poden agreujar quan es combina
amb partícules
— Per infiltració Provoquen: irritacions i inflamacions de
de l’exterior de les vies respiratòries i ulls, malalties
l’edifici. infeccioses, augment de la incidència
— Garatges de malalties respiratòries, cardiovas-
culars i del risc de càncer pulmonar a
— Sala de calderes llarg termini.
— Aparells de
El tamany que es considera més peri-
combustió.
llós està comprès entre 0,1 a 10 micres
— Presencia de de diàmetre, ja que un cop inhalades
fum del tabac
tenen major penetració en els sistema
respiratori. Les PM10 es depositen en
les vies respiratòries, tràquea i bronquis
mentre que les PM2,5 arriben fins als
alvèols pulmonars.
Espais interiors on hi Els símptomes més habituals són:
hagi presència de: — Irritació del tracte respiratori i dels
— Fotocopiadora ulls
— Impressores — Tos
làser — Dificultats respiratòries
— Equips — Disminució del rendiment físic
electroestàtics
per a purificador — Mal de cap
de l’aire — Fatiga
— Motors elèctrics — Pesadesa
— Equips amb — Infeccions
radiació UV — Neumonitis i neumonia
Contaminants
químics
ambientals Descripció
Grups de gasos perta-
nyents a diferents famílies
químiques: alcohols, alde-
hids, acetones, èters de
glicol, terpens, etc.. que
tenen en comú la seva
Compostos base química de carboni
orgànics i la particularitat de que
volàtils COV es volatilitzà en l’aire en
estat gasòs a temperatura
ambient de forma més o
menys ràpida.
Gas inflamable incolor
d’olor penetrant i
característic.
És un contaminant
important de l’aire interior
i degut a les seves
propietats químiques i
Formaldehid els greus efectes en la
salut es recomana una
avaluació individualitzada.
Fibres minerals d’origen
natural constituïdes per
silicats de ferro, alumini,
magnesi i calci.
Els principals tipus utilit-
zats son: crisotil (90% de
Amiant o l’amiant utilitzat), amosita i
asbest crocidolita o amiant blau.
Gas radioactiu, sense olor
ni sabor, que es genera
de forma natural en la
desintegració de l’urani
que es troba present en
petites quantitats de la
Gas radó
majoria de les roques o
sols.
Varietat de productes
que són el resultat de
barreges de substàncies
químiques: creosota de
l’alquitrà de hulla, de la
Creosota fusta.
Causes
Els COVs són emesos per
diverses fonts d’origen
biogènic (natural) o
antropogènic (humà)
estan present en l’ambient
interior i exterior. En
l’exterior son degudes a
la combustió de carboni
(vehicles, calderes,
forns,...) En l’interior són
despresos per productes
de construcció.
El formaldehid es volati-
litza i es desprèn d’alguns
materials i productes molt
utilitzats en la construcció
i en el mobiliari present en
els edificis.
En l’edificació hi ha molts
productes que contenen
fibres d’amiant o asbest.
Des de l’any 1987 està
prohibida la producció,
comercialització, utilització
i instal·lació a tota la Unió
Europea.
El gas radó que emana
del sol i roques es
dispersa fàcilment
a l’exterior, però té
tendència a concentrar-se
en soterranis i espais
tancats.
La fusta tractada amb
creosota ha estat
utilitzada en recobriments
de fusta en interiors o
en elements decoratius
(bigues, arcs de fusta,....)
d’oci, arcs infantils, etc...
Espais on els
podem trobar Efectes sobre la salut
— Per infiltració Els efectes a la salut depenen de
de l’exterior de la naturalesa del compost químic i
l’edifici. del grau i període d’exposició. Els
— Materials símptomes més habituals són: molèstia
decoratius i de olfactiva, nàusees, mal de cap, vòmits,
construcció: irritació en la pell i mucoses, etc...
pintures, L’exposició a llarg termini pot provocar
vernissos, coles, lesions en el fetge, els ronyons i el
productes de sistema nerviós central. Els efectes
neteja, fustes, més greus deriven en malalties
catifes, teles, cancerígenes i mutagèniques.
ambientadors,
biocides, etc... El benzè i el clorur de vinil estan
associats amb la leucèmia i els èters
de glicol, són sospitosos d’afectar a
la reproducció i el desenvolupament
del fetus.
— Aglomerats de La principal forma d’exposició és la
fusta inhalació i també es pot absorbir per
— Vernissos contacte amb la pell. Els principals
efectes de l’exposició aguda es la
— Laques. irritació de la conjuntiva ocular i de la
— Adhesius mucosa del tracte respiratori superior i
inferior. El contacte perllongat i repetit
— Fibres de vidre
amb la pell dona lloc a irritació i derma-
— Catifes titis. L’exposició a altes concentracions
— Teles pot ocasionar cremades en ulls, nas
i gola.
— Productes de
paper El vapor de formaldehid ha estat
— Productes classificat com a cancerigen per a
de neteja i l’esser humà per OSHA (Occupational
desinfecció Safety and Health Administration), IARC
i EPA (Agència de Protecció Ambiental
— Cuines i forns de Americana)
gas
— Cobertes i El risc per a la salut es produeix al 75
façanes disgregar-se les fibres en l’ambient,
— Aïllaments tèrmic augmentant el risc de ser inhalades. El
tamany de les fibres d’amiant oscil·la
— Conductes entre 3-20 micres i al ser inhalades
de ventilació, produeixen malalties pulmonars com
climatització i l’asbestosi o amiantosis, distints
sanejament tipus de càncer, principalment de
— Dipòsits pulmó, i afectacions a d’altres organs.
— Tallafocs L’asbestosi és una malaltia crònica
pulmonar que ocasiona microcicactrius
— Juntes en en els teixits alveolars que produeixen
conductes l’engrossiment de la pleura.
amb fluids molt
calents. El risc de malaltia augmenta amb el
temps d’exposició i toxicològicament
— Recobriments i estan qualificades com a cancerígenes
pintures de categoria 1.
— Soterranis L’IARC (International Agency for
— Espais tancats Research on Cancer) classifica el gas
en contacte amb radó com a cancerigen del grup 1 i
el sol el Consell Nacional d’Invetigacions
Cientifiques el considera la 2ª causa de
— Aigua de pous càncer pulmonar després del tabac,
— Combustió de per ser la 1º causa en les persones que
gas natural en mai han fumat.
estufes sense
L’exposició al gas radó produeix càncer
xemeneia
de pulmó, emfisemes i fibrosi pulmonar.
— Desaigües
— Esquerdes
— Protector de la L’IARC (International Agency for
fusta Research on Cancer) i l’EPA (Envi-
— Desinfectant ronmental Protection Agency) han
determinat que l’alquitrà d’hullà es
— Insecticida cancerigen en esser vius.
— Fungicida
La Unió Europea va limitar, l’any
— Medicaments 2001, la comercialització de l’ús de
la creosota i de la fusta tractada amb
creososta en interiors d’edificis, esco-
les, llars d’infants, zona d‘acampada,
instal·lacions d’oci a l’aire lliure, jardins,
etc...
 Contaminants
químics Espais on els
ambientals Descripció Causes podem trobar Efectes sobre la salut

L’olor és una sensació
percebuda pels usuaris en
un espai i és el principal
factor que afecta a la
qualitat i el confort dels
usuaris dels edificis.
L’origen dels olors és
divers i pot provindre de
Olors
l’exterior o de l’interior.
L’olor exterior apareix en
l’interior per infiltracions
i renovacions d’aire
mentre que l’olor d’origen
interior es multifactorial:
ambientadors, tapisseries,
mobles, pintures, pro-
ductes de neteja, acció
humana, etc...
— Per infiltració Els símptomes més habituals són:
de l’exterior de
l’edifici. — Mal de cap
— Banys — Vòmits
— Nàusees
— Cuines
— Dormitoris — Reaccions neurotòxiques com:
comportament evasiu, pèrdua de
— Garatges memòria, problemes de concentra-
— Trasters ció.
— Espais tancats — Interaccions amb altres sistemes
— Sales de reco- sensorials, o biològics que provo-
llida i evacuació quen hipersensibilitat, estrès, canvis
de residus en les pautes de la respiració
— Locals comer-
cials
— Indústries

76

Figura 5.9 Inspecció visual d’un armari de

comptadors. Prediagnosi

5.3. Estudis previs

Quan per a poder emetre un diagnòstic sigui necessari un coneixement més
aprofundit de la instal·lació, serà necessari realitzar una ampliació de la informa-
ció aconseguida en la prediagnosi.
Aquest estudi aprofundit pot comportar la necessitat de disposar d’un aixeca-
ment gràfic o principi de la instal·lació, perquè no es disposa o perquè el que es
disposa no reflecteix la realitat. En aquesta fase també acostuma a ser necessari
la realització de verificacions amb aparells de diagnosi especialitzat, proves de
servei i en determinats casos assaigs de laboratori que ens poden donar la
informació que manca per a prendre decisions.

5.3.1. Aixecament gràfic i coneixement de la instal·lació

Per a realitzar un diagnòstic precís és imprescindible conèixer el traçat,

components, dimensions, característiques de la instal·lació real de l’edifici,
el comportament de la instal·lació i els seus usuaris, així com informació del
confort i benestar que els usuaris indiquin.
En general aquesta informació s’ha de representar gràficament en algun docu-
ment per a poder exposar el seu estat i plantejar-ne la seva intervenció. Quan
no es disposa o quan el que es disposa no reflecteix la realitat actual, cal fer un
aixecament gràfic.
El procediment per a fer un aixecament gràfic és l’invers al de projectar un
edifici. En la redacció d’un projecte, l’autor esbossa les seves idees en un plànol
que després s’haurà de construir. En canvi l’aixecament planimètric és el proce-
diment que té com a objectiu obtenir una representació gràfica, el més exacta i
objectiva possible de la instal·lació que realment s’ha executat.
Per a realitzar aquesta tasca s’ha utilitzat tradicionalment instruments manuals
de mesurament i aixecament gràfic, no obstant l’evolució tecnològica ha fet que
s’hagin incorporat a aquesta activitat noves eines i mitjans digitals que faciliten
i modifiquen la forma tradicional d’obtenir i representar les dades, millorant-se
la precisió, la rapidesa i l’estàndard de qualitat en la representació així com la
possibilitat d’incorporar informació que després servirà per la seva gestió com
és la bimetització o la utilització de la tecnologia BIM.
Sigui quina sigui la tecnologia utilitzada, es necessita en tots els casos d’uns
instruments en bon estat, ben calibrats i d’unes optimes condicions de treball
per a realitzar el treball de camp. En general l’aixecament gràfic de les ins-
tal·lacions no presenta dificultats excessives, atès que els llocs que cal amidar,
generalment, presentem una bona accessibilitat no obstat en algunes ocasions
es necessari realitzar cales perquè la instal·lació esta revestida o amagada en
un fals sostre o calaix. Quan la instal·lació esta oculta o quan l’accessibilitat no
reuneix les condicions de seguretat cal comunicar-ho al sol·licitant i preveure’n
els mitjans o treballs auxiliars que fan falta per a que la instal·lació pugui ser
inspeccionada. Quan això passa, es probable que es pugui plantejar que els
mitjans d’accés i registres es puguin incloure en l’edifici per a poder realitzar els
treballs d’inspecció i mantenibilitat de la instal·lació.

Figura 5.10 Accés per a inspecció en coberta

5.3.2 Anàlisi de la instal·lació

Per a conèixer el comportament de la instal·lació cal observar i reconèixer els

símptomes i lesions observades, prendre dades dels equips de mesura de la
instal·lació i els aparells d’inspecció i verificació. Quan aquests són insuficients
cal realitzar proves de servei i verificar-ne el seu comportament amb els aparells
i procediments de diagnosi i/o assaigs de laboratori que siguin necessaris.
La utilització d’eines d’inspecció, verificació i equips de mesura de la instal·lació
aporta informació molt valuosa del seu funcionament, però en el cas de que
aquets existeixin, cal comprovar-ne:
— Classe del equip de mesura i precisió de les dades aportades 77
— Calibració (data de la darrera calibració)
— Normativa que afecti a la qualitat de la mesura dels equips si es que aquesta
existeix.
Quan les dades que s’han obtingut no són suficients o no són de la qualitat
necessària cal realitzar una amidament complementari.
Les feines d’amidament, presa de dades i registre s’han de planificar amb
antelació i en alguns casos requeriran la realització d’un pla de mesuraments
que hauria d’incloure els següents apartats:
— Selecció de mesures necessàries per la realització de la diagnosi
— Selecció dels paràmetres a calcular Figura 5.11 Mitjans auxiliars per a inspeccionar les
— Determinació dels mitjans per mesurar els paràmetres: verificació de la ins- instal·lacions en coberta
tal·lació, proves de servei, aparells de mesura, assaigs de laboratori, etc...

Figura 5.12 Inspecció de verificació i mesuraments

 5.4. Diagnòstic
Aquesta és la darrera fase del procés, en el qual l’anàlisi global de tots els
treballs anteriors, els criteris subjectius del tècnic i totes les circumstàncies
intrínseques i externes que poden influir en la presa de decisions han de perme-
tre la redacció del document de diagnòstic final.
Aquesta fase de redacció és de vital importància i cal tenir-ne molta cura en la
seva elaboració. El document amb què s’emet el diagnòstic és el mitja amb el
què es comunica per escrit l'objecte de l’encàrrec, i per tant, abans que res,
és una forma de comunicació. Es per això, que ser un bon comunicador és
una condició essencial per al desenvolupament professional d’un tècnic que es
dediqui professionalment a emetre informes, dictàmens, peritatges i diagnòstics.
Són molts els documents emesos per grans experts que es malmeten en la fase
de redacció del document.
L’ordre, l’estil i el llenguatge utilitzat en la redacció és de vital importància. Pel
que fa a l’estructura del document final pot ser divers segons el cas, tot i que
pot tenir una estructura similar a la proposada en l’apartat de prediagnosi. No
obstant això, el gran bagatge de coneixements obtinguts en la fase d’estudis
previs ha de permetre ampliar de forma substancial els continguts i la precisió i
rotunditat de les apreciacions, valoracions i opinions que es facin, així com els
annexes que s’hi aportin, que també han de ser molt més interessants, amb
tota la documentació gràfica realitzada durant l’aixecament i els resultats de les
verificacions i proves de servei realitzades en la fase d’estudis previs.
En tot cas el dictaminar suposa l’acceptació d’un risc difícil de valorar, que
es mou en l’àmbit de la incertesa que hi ha entre la teoria científica i la realitat
experimental. No sempre resulta fàcil ni coherent valorar el comportament de
la instal·lació existent recorrent als paràmetres preestablerts en la normativa de
nova construcció, tot i que aquesta solució permet cobrir la responsabilitat del
tècnic en molts casos. Es per tot això que es recomana sempre el raonar i justi-
ficar les decisions que es prenent, permeten en aquets casos poder defensar la
proposta davant el client o davant un tercer.
També es important informar i recordar al client que el diagnòstic no és un
projecte d'intervenció en si mateix, sinó que és un estudi previ que es realitza en
78 una etapa inicial, la qual és fruit de l’experiència i grau d’especialització de l’autor,
el qual haurà de ser desenvolupat per l’autor del projecte en cas d’intervenció o
pel tècnic de capçalera en el cas de planificar i programar el manteniment. Aquest
mateix raonament cal fer-lo quan el diagnòstic incorpora informació econòmica
o d’amortitzacions d’inversió similar al que es fa en les auditories energètiques.
En aquets casos cal indicar que les propostes econòmiques en aquesta fase es
fan per comparació en intervencions de similars característiques i/o per estudis
comparatius, servint per que el client tingui un ordre de magnitud del cost de la
intervenció proposada i que segons s'avanci en les etapes fins arribar a la pròpia
materialització de la intervenció es va reduint les incerteses i per tant s’ajusta més
la precisió del cost final de la intervenció.
De manera breu, es poden definir les següents etapes:
— Prediagnòstic: La valoració en aquesta fase sempre serà un ordre de mag-
nitud aproximat estimat pel tècnic en comparació amb intervencions de
similars característiques i/o per estudis comparatius.
— Diagnòstic: Aquesta fase es similar a la prediagnosi tot i que el major grau
d’avaluació de l’edifici permet analitzar millor les diverses opcions i les seves
alternatives.
— Avantprojecte: En aquest moment del procés s’aconsegueix definir els
equips principals i els esquemes bàsics del procés de forma conjunta amb
la propietat permeten reduir les incerteses.
— Projecte executiu: Consisteix a definir amb detall tots i cada un dels ele-
ments implicats en el projecte, tant des del punt de vista d'equips com
d'interconnexió entre ells, d'operació i de manteniment permeten disposar
d’un pressupost dels costos de forma detallada.
— Construcció: En la fase d’execució només apareixeran els costos imprevis-
tos o sobrevinguts i que per tant no podien estar previstos prèviament.
— Recepció definitiva: Aquest és el moment en el que es coneixerà el cost final
i exacte de la intervenció realitzada.
En cadascuna d'aquestes fases, es va avançant en la definició i per tant, en el
grau d'aproximació de la solució tant tècnica i econòmica essent important que
aquest aspecte es transmeti al client per tal de no causar falses esperances,
essent especialment important, si les propostes d’intervenció van lligats a
contractes d’amortitzacions d’inversió com es fa en els casos de propostes de
millores en eficiència energètica amb empreses de serveis energètics.
 % d'aproximació
30

25
20
15
10
10
7
5
3
0
0

-10

-20

-30
Prediagnosi Diagnosi Avantprojecte Projecte Execució Recepció Figura 5.13 Gràfic del percentatge d’aproximació
executiu definitiva

5.5. Bibliografia

Manuals de diagnosi i intervenció en edificis existents. (1993 - ) Barcelona

: Col·legi d'Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d'Edificació de
Barcelona

Marta Morales, Isabel ..... [et al.] (2010). Calidad del aire interior en edificios de
uso público. Dirección General de Ordenación

79
80
6. Verificació de la instal·lació
Francesc Bonvehí i Vilà
Enginyer Industrial

Les instal·lacions de climatització i ventilació es verifiquen bàsicament per les

següents raons.
— Control de qualitat amb motiu de la recepció de les instal·lacions o d’una
reparació o reforma.
— Control reglamentari a causa d’una inspecció tècnica.
— Comprovacions de manteniment, sigui correctiu, preventiu o predictiu.
Per tant tindrem campanyes de mesures puntuals, determinades per alguna
incidència, o bé periòdiques en el marc d’un programa de manteniment.
Habitualment les verificacions es fan en base a exigències reglamentàries i les
pròpies característiques dels equips.
En alguns projectes es pot donar el cas que, a requeriment de la propietat, les
prestacions dels equips i sistemes vinguin determinades per algun segell de
qualitat i siguin superiors als valors prescrits per la normativa oficial vigent.
Les instal·lacions de climatització i ventilació a Espanya estan regulades per el
RITE – Reglamento de Instalaciones Térmicas en los Edificios. Versió consoli-
dada de setembre del 2013 del Real Decreto 1027/2007.
En projectes de tipus internacional també es pot exigir el compliment de estàn-
dards ASHRAE o similars.
Quan s’indica en els citats reglaments cal fer els assaigs de verificació seguint
les normes especificades.
En cas d’haver de certificar les verificacions efectuades és necessari que els
aparells de mesura emprats estiguin degudament calibrats per una entitat
acreditada mitjançant certificat vigent que especifiqui la precisió de l’instrument
de mesura.
81

Gestió i ús

Arquitectura Instal·lacions

Figura 6.1. Factors de consum energètic dels

edificis.

S’ha tenir en compte que unes instal·lacions defectuoses comporten despeses

injustificades, però que unes instal·lacions en bon estat però mal gestionades
també.
S’haurà doncs d’inspeccionar el bon funcionament del sistema de control de les
instal·lacions.

6.1. Conceptes previs

L’adquisició de dades sobre el terreny en un procés de verificació de les ins-
tal·lacions de climatització i ventilació s’ha de dissenyar amb cura atenent als
objectius. S’han d’identificar els paràmetres a mesurar, establir el protocol de
mesures i inspeccionar prèviament les instal·lacions per aconseguir les dades
necessàries optimitzant els terminis d’adquisició i de tractament de les dades.
S’ha de preveure si l’objecte de les verificacions és un equip o aparell concret o
bé un sistema amb diversos components. També caldrà distingir entre mesures
directes d’un paràmetre determinat i mesures indirectes com consum o cost.
En quant a la mesura en sí pot ser una variable simple, com una tensió elèctrica,
o bé una variable composta del tipus rendiment de combustió per exemple.
 En relació a la seva durada tenim dos tipus de mesures: les instantànies i les
que cobreixen un període de temps determinat. En aquest darrer cas es neces-
sari disposar d’aparells enregistradors, siguin analògics sobre paper o bé amb
suport digital, aquests són més indicats quan hem de fer tractaments numèrics
exhaustius de les dades obtingudes.

ºC

26

24

22
Figura 6.2. Enregistrament setmanal de 20
temperatures interiors d’habitatges.
Sempre és recomanable treballar sobre la base 18
del balanç energètic anual del recinte objecte de 16
l’actuació sigui real, calculat o simulat. Idealment en
14
les seves dues versions: demanda i consum.
12
Temps Us C-12 PILOT 10
Temps Usd C-Atic 2. Unoccupied 8
T ext 6
Mean T. Sample flats 4
0:00 0:12 0:00 0:12 0:00 0:12 0:00 0:12 0:00 0:12 0:00 0:12 0:00 0:12

08/01/2001 09/01/2001 10/01/2001 11/01/2001 12/01/2001 13/01/2001 14/01/2001

Sempre és recomanable treballar sobre la base del balanç energètic anual del
recinte objecte de l’actuació sigui real, calculat o simulat. Idealment en les seves
dues versions : demanda i consum.

Figura 6.3. Balanç energètic anual d’un

habitatge.

82
Refrigeració

Free Cooling

Calefacció GN

Calefacció solar activa

Aportació interna

Aportació solar pasiva Gener Febrer Març Abril Maig Juny Juliol Agost Setembre Octubre Novembre Desembre

6.1.1. Paràmetres fonamentals

A. Qualitat de l’aire.
L’indicador principal de la qualitat de l’aire interior és la concentració de CO2 a
l’aire. En segons quines activitats el seu control pot ser una qüestió de segure-
tat, higiene o salut laboral. En tots els casos convé mantenir la concentració del
CO2 dins d’uns límits normatius de salubritat i higiene.

Figura 6.4. Indicador de concentració de CO2,

temperatura i humitat relativa. 40
Percentage de personas insatisfetes (%)

35

30

25

20

15

10

0 200 400 600 800 1.000 1.200 1.400 1.600 1.800 2.000
Figura 6.5. Concentració de CO2 en ppm – parts
per milió i percepció de benestar. Concentració de CO2 (ppm)
En llocs on es produeixin combustions, per raons de seguretat del personal, és
indispensable controlar la concentració de CO – monòxid de carboni.
La humitat també es pot considerar un referent de la qualitat de l’aire que
respirem independentment de les consideracions associades al confort tèrmic.
La mesura dels VOC – Compostos orgànics volàtils es un requeriment en les
certificacions d’alguns segells d’edificació sostenible. Aquests compostos són
gasos originats per dissolvents i pintures que també es generen en les com-
bustions. En aquest cas l’objectiu principal és evitar que s’incorporin a l’edifici
materials i components generadors de VOC.
La tècnica de mesura consisteix en presa de mostres d’aire a l’edifici i realització
de les analítiques corresponents en laboratori.
La ventilació pot suposar una despesa energètica considerable i per això es
recomana regular-la en funció de les necessitats reals de renovació de l’aire
interior i no fer-ho en condicions de tot o res. En general es millor que la ventila-
ció d’un edifici sigui un sistema independent del de la climatització.

100%

80%

60%
Figura 6.6. Potencial d’estalvi amb la ventilació
segons demanda.
40%

Caudal ajustat a la demanda

20%
Caudal constant

0% Potencial d'estalvi energètic possible

5:00 7:00 9:00 11:00 13:00 15:00 17:00 19:00

B. Condicions interiors
El benestar a l’interior d’un recinte ve determinat per l’activitat desenvolupada i 83
les condicions higrotèrmiques ambients. Els indicadors més rellevants són:

Temperatura convectiva de l’aire.

És la temperatura pròpia de l’aire, independentment de l’entorn. És la tem-
peratura que habitualment mesura un termòstat que no estigui exposat a una Figura 6.7. Higròmetre digital local.
radiació intensa.
Existeixen diversos tipus de sonda: termoparell, resistència, termistància, diodes i
transistors, soroll de fons i quarts. Es protegeix l’element sensor de les radiacions.

Temperatura superficial.
És la temperatura de les cares interiors del tancaments d’un recinte, és fona-
mental per avaluar el risc de condensacions en un tancament.
Es mesura amb una sonda que ofereixi un bon contacte amb la superfície a mesurar.

Temperatura radiant.
És la temperatura determinada per les temperatures superficials en un punt del
volum interior. És funció de la quadràtica de les temperatures superficials i de la
geometria del recinte.
La radiació solar pot tenir una incidència considerable en el valor de la tempera-
Figura 6.8. Termòmetre de contacte.
tura radiant.
Es mesura amb una sonda de globus negre sense moviment d’aire.

Temperatura operativa
És la temperatura resultant de les temperatures radiant i convectiva percebuda
per l’ocupant d’un recinte.
En recintes tèrmicament equilibrats amb poc moviment d’aire, velocitat inferior a
0,2 m/s, és pràcticament la mitjana de les temperatures de l’aire i la radiant.
Respecte de la temperatura interior cal afegir que el seu gradient també
condiciona la sensació de confort. Com més uniforme és la distribució de la
temperatura a l’interior d’un recinte millors són les condicions de confort.
Per avaluar-ho s’han de fer mesures a diferents nivells. Figura 6.9. Estació de mesura de la temperatura
operativa.
 El contingut de vapor d’aigua en l’aire és un altre paràmetre que determina la
zona de confort. L’indicador més habitual és l’humitat relativa que actualment
molts aparells la proporcionen en lectura directa.

Velocitat de l’aire.
Un altre factor determinant de la zona de confort és la velocitat de l’aire. La
tolerància dels habitants varia típicament de l’hivern a l’estiu.
Es mesura mitjançant els anemòmetres de fil calent o de turbina.
En general és requereix que sigui inferior a 0,2 m/s.

C. Transmitància tèrmica dels tancaments.

Indica la capacitat de transmissió tèrmica d’un tancament. El valor invers de la
transmitància és la resistència tèrmica del tancament.
Constitueix la característica principal d’un aïllament tèrmic. És un valor deter-
minat a partir del flux tèrmic a través d’un tancament i del salt tèrmic entre les
seves cares interior i exterior.

D. Permeabilitat de l’envolupant.
Determina les infiltracions i exfiltracions d’aire d’un edifici a través de la seva
envolupant. L’estanquitat de les obertures acostuma a ser el principal factor de
risc d’una bona estanquitat.
El test del blower door constitueix una prova integral de les condicions d’estan-
quitat d’un edifici.
La termografia també pot ajudar a identificar els punts de fuites de la pell.

E. Ponts tèrmics
Habitualment són lineals, es produeixen sobretot en tancaments, forjats i entre-
gues de paraments. També poden ser superficials conseqüència de defectes del
corresponent aïllament.
Les temperatures superficials poden ser indicadores de l’existència de ponts
84 tèrmics. La termografia és un mètode eficient per identificar els ponts tèrmics.

6.1.2. Equacions fonamentals

A. El confort higrotèrmic
El confort és una sensació subjectiva que expressa la satisfacció amb l’entorn
higrotèrmic. Depèn de les condicions ambientals, del metabolisme del subjecte i
del seu abillament. S’avalua mitjançant mètodes de calibració subjectius desen-
volupats per P.O. Fanger que inclouen els conceptes d’adaptació, PMV i PPD.

Model adaptatiu.
Relaciona les condicions interiors acceptables o zona de confort amb les
condicions meteorològiques exteriors.

PMV. Vot mig previst (predicted mean vote)

Indicador que prediu el valor mig dels vots emesos per una mostra representa-
tiva de persones sobre l’escala de set punts de sensació tèrmica.

-3 -2 -1 0 1 2 3

Figura 6.10. Escala de sensació tèrmica segons

Fanger.
Cold Cool Slightly cool Neutral Slightly warm Warm Hot

PPD. Percentatge previst d’insatisfets

Indicador que prediu el percentatge de persones insatisfetes en un ambient
tèrmic determinat.
El nivell d’exigència varia segons els requeriments normatius, de la propietat
o dels usuaris. Un 80 % de satisfacció es pot considerar acceptable en molts
casos, en segons quins casos es pot demanar un índex d’acceptació superior,
del 90 % o més.
En les següents condicions normalitzades:
Temperatura radiativa de 23 ºC.
Humitat relativa del 50 %.
Velocitat de l’aire de 0 m/s.
Es pot establir aquesta equació del confort basada en tres components d’inter-
canvi tèrmic del subjecte amb el seu entorn.

Figura 6.11. Lector de temperatures ambients remot.

Ev
%
30

a
po
ció

r ac
ec

ió
nv

20
Co

%
Figura 6.12. Equació del confort higrotèrmic.
Satisfacció = 0.3 Convecció + 0.5 Radiació + 0.2
Evaporació

Radiació 50%

Per dictaminar sobre l’acceptabilitat d’unes condicions interiors determinades es

convenient representar-les en un diagrama psicromètric de l’aire a fi de calibrar
la seva situació en relació amb la zona de confort.
En la figura adjunta el diagrama psicromètric esdevé un diagrama bioclimàtic
que permet avaluar estratègies passives per millorar les condicions de confort
d’un espai.

85

Figura 6.13. Diagrama psicromètric i zona de confort.

 B. Temperatura operativa
Segons ASHRAE la temperatura operativa (to) és la temperatura uniforme d’un
recinte negre imaginari en el que un ocupant intercanviaria la mateixa quantitat
total de energia per radiació i per convecció amb l’ambient, que en el local real
no uniforme

hc × ta + hr × tr
to =
hc + hr

to: temperatura operativa, ºC

ta: temperatura de l’aire, ºC
tr: temperatura mitja radiant, ºC
En condicions d’entre 20 a 23 ºC sense corrents d’aire els valors del coeficients
de transmissió tèrmica són:
hc: coeficient de transmissió de calor per convecció, 3,27 w/m2·ºC
hr: coeficient de transmissió per radiació, 4.42 w/m2·ºC
Aquests coeficients varien en funció del nivells de temperatura i de la velocitat
de l’aire.
La transmissió de calor entre dues superfícies és funció de la quadràtica de la
seva temperatura absoluta. A fi d’homogeneïtzar els càlculs de transmissió de
calor és defineix el coeficient de transmissió de calor per radiació en funció de la
diferència de temperatures Celsius de la següent forma:

hr = ((T1/100)^4 − (T2/100)^4) / (T1-T2) × ε

ε: Coeficient de radiació o emissivitat, constant de Stefan-Boltzman, per un cos

negre absolut = 5,67 ·10(-8) w/m2·ºK(4)

86
C. Transmitància i resistència tèrmica
La transmitància tèrmica Q d’un tancament és caracteritza pel coeficient de
transmissió tèrmica U que és la inversa de la resistència tèrmica entre l’ambient
interior i l’exterior

Q = U × (ti − te), W

ti: temperatura interior, ºC

te: temperatura exterior, ºC

U = 1/(1/hi + ∑(1/Ri) + 1/he), w/m2 × ºC

En condicions normalitzades, segons el CTE DB-HE, els valors dels coeficients

de transmissió tèrmica superficial per tancaments verticals són.
hi: coeficient de transmissió tèrmica superficial interior = 7,69 w/m2·ºC
he: coeficient de transmissió tèrmica superficial exterior = 25,0 w/m2·ºC
Aquests coeficients són de transmissió total, incloent convecció i radiació.
La resistència tèrmica total d’un tancament és la suma de les resistències
tèrmiques de cada capa.
Existeixen taules de les resistències tèrmiques dels elements constructius
habituals en els manuals de referència.
La resistència tèrmica d’un element és la inversa de la seva conductància. Quan
el material és homogeni la conductància és la relació entre el gruix del material i
la seva conductivitat tèrmica.

R = e/λ, m2 × ºC/w

E: gruix, m
λ: conductivitat tèrmica, w/m·ºC
Les conductivitats tèrmiques dels materials són conegudes. En cas de dubte
també es poden efectuar mesures en laboratori.

D. Condensacions superficials
Quan la temperatura és suficientment baixa perquè l’aire humit esdevingui aire
saturat, 100 % d’humitat relativa, es produeix condensació del vapor d’aigua
contingut en l’aire.
Aquesta aigua es diposita sobre superfícies amb una temperatura superficial
igual o inferior al punt de rosada o saturació.
Amb l’ajuda d’un diagrama psicromètric és pot determinar la temperatura de
rosada de l’aire a temperatura i humitat relativa conegudes. Per evitar les con-
densacions superficials caldrà actuar sobre tres variables: temperatura de l’aire,
humitat absoluta i temperatura superficial.

Càlcul de la temperatura superficial per condicions extremes

El risc de produir-se condensacions superficials augmenta al disminuir la tempe-
ratura de l’aire ambient exterior.
Amb condicions interiors determinades es calcula la temperatura superficial
interior del tancament en funció de la temperatura exterior:

tsi = ti − (U × (ti − te)) / hi

tsi: temperatura superficial interior, ºC.

ti: temperatura de l’aire interior, ºC
te: temperatura de l’aire exterior, ºC

6.2. Rendiment dels equips

6.2.1. Rendiments de les bombes de calor

87
Cal distingir entre els rendiments puntuals i els estacionals.

Rendiments puntuals
COP – Coefficient of performance, per funcionament de la bomba de calor en
mode calefacció. És la relació entre la potència calorífica proporcionada i la
potència elèctrica absorbida.

COP = Wc/We

Wc: potència calorífica proporcionada, w

We: potència elèctrica consumida, w
És una mesura instantània feta al 100 % de càrrega de l’equip.
EER – Energy Efficiency Ratio, per funcionament en mode refrigeració.
També és una mesura instantània feta al 100 % de càrrega

EER = Wr/We

Wr: potència de refrigeració proporcionada, w Figura 6.14. Planta refredadora.

Rendiments estacionals
Els índex estacionals donen una indicació del rendiment dels equips en diferents
condicions de càrrega. A - 100%, B - 75 %, C - 50 %, D - 25 %.
ESEER – Índex europeu d’eficiència energètica estacional

ESEER = (Wa × EERa) + (Wb × EERb) + (Wc × EERc + (Wd × EERd)

Els índex EER els ha de proporcionar el fabricant de l’equip.

Wi: són els temps de funcionament a càrrega parcial estimats per unes condi-
cions climàtiques determinades.
 En la nostra latitud i expressats en %:

Wa = 3, W = 33, Wc = 41, Wd = 23

Figura 6.15. Eficiència en funció del factor de 6.0 Temperatura ambient

càrrega. 45ºC
5.5
40ºC
5.0
35ºC
4.5 30ºC

4.0 25ºC
20ºC
3.5

3.0

2.5

2.0

1.5

1.0
0 20 40 60 80 100 120 140

(%) Capacitat de refredament

HSPF - Heating seasonal performance factor

És l’indicador de l’eficiència estacional de les bombes de calor funcionant en
mode calefacció. Als USA es obligat que les bombes de calor acreditin un HSPF
mínim determinat segons assaigs normalitzats. Respecte dels valors indicats
cal tenir en compte que la relació és de Btu tèrmics/wh elèctrics. El factor de
conversió entre unitats és de 3,413 Btu/wh.
El HSPF mínim exigit als USA és de 6,8 equivalent a 2,0 considerant unitats SI.
88 Els valors de rendiments indicats es refereixen a equips nous. Per equips usats
cal considerar un factor de degradació segons el temps de funcionament que
pot variar entre 1 i 0,65.

6.2.2. Rendiment d’equips de combustió

Els valors dels rendiments es refereixen sempre al PCI – poder calorífic inferior
del combustible utilitzat.
Disposem de dos mètodes per determinar el rendiment d’una caldera:

Mètode directe:
Consisteix en mesurar el contingut calorífic de la vena d’aigua abans i després
de passar per la caldera. La principal dificultat rau en la mesura del cabal llevat
que un cabalímetre estigui incorporat a l’instal·lació. L’únic mitjà no destructiu
per mesurar el cabal és l’equip d’ultrasons.

Mètode indirecte:
Mitjançant balanç energètic a partir del combustible cremat i de les pèrdues
energètiques en els fums de combustió.
En molts casos resulta més pràctic recorre al mètode indirecte.

6.3. Inspecció de reconeixement i mesuraments

Abans d’emprendre les verificacions sobre el terreny és imprescindible establir
un pla sistemàtic de mesures en funció dels objectius. Posteriorment s’analitza-
ran els valors obtinguts i en cas de detectar alguna incoherència caldrà repetir la
mesura dels paràmetres dubtosos.

6.3.1. Instruments de mesura de cabals d’aigua

En el capítol 6 – Verificació de la instal·lació del Manual de Diagnosi 10 referent

a instal·lacions d’aigua sanitària es presenten diferents aparells de mesura del
cabal de líquids.
A efectes de verificació d’instal·lacions de climatització es recomana utilitzar els
cabalímetres menys invasius. En aquest sentit els més apropiats són els d’ultra-
sons. També es poden considerar els electromagnètics.

Avaluació del cabal per mesura de la diferència de pressió.

En cas de disposar de manòmetres instal·lats en un tram de canonada de carac-
terístiques conegudes, es pot determinar el cabal aplicant l’equació de l’energia
de Bernouilli. Si les dues seccions de mesura es troben a la mateixa altura tenim:

∆h = f × L/Di × V2/2g

∆h: diferència de pressió, Kg/m2.

1 bar = 1,0197 · 10^4 Kg/m2 = 10,19 cm H2O
f: coeficient de fricció, adimensional
L: longitud, canonada, m
Di: diàmetre interior de la canonada, m
V: velocitat mitja del fluid, m/s
g: constant gravitatòria, 9,81 m/s2

En el cas d’un flux turbulent (Re = 4.000 a 100.00) i canonades llises:

f = 0,316/Re1/4 (relació de Blasius)
Re: nombre de Reynolds = V·D·ρ/μ
V: velocitat, m/s
D: diàmetre de la canonada, m
ρ: densitat, Kg/m3
μ: viscositat, kg·s/m2

Quan el flux és laminar:

f = 64/Re (de l’equació d’Hagen-Poiseuille) Figura 6.16. Cabalímetre d’ultrasons.

Atès que el nombre de Reynolds és funció de la velocitat del fluid, caldrà proce-
dir per aproximacions.
En el cas de canonades rugoses per avaluar el coeficient de fricció f cal utilitzar
el diagrama de Moody. 89

Figura 6.17. Diagrama de Moody.


Figura 6.18. Mesures en conducte circular.
90
Figura 6.19. Principi de funcionament del Tub
de Pitot - Prandl
Figura 6.20. Sonda de Pitot.
Figura 6.21. Anemòmetre digital de fil calent.
6.3.2. Instruments de mesura de cabals d’aire
6.3.2.1. Mesures del cabal d’aire en conducte tancat.
Per realitzar mesures in situ és més avantatjòs avaluar el cabal mesurant la
velocitat de l’aire en punts d’una secció del flux. Es pot fer indirectament mesu-
rant la diferència de pressió o bé directament mesurant la velocitat en un punt.
L’aparellatge és diferent en els dos casos.
Diferèncial de pressió. Tub de Pitot
En aquest casos és procedeix per mesura de la diferència de pressió.
El tub de Pitot estàtic també anomenat tub de Prandl és apropiat per mesurar la
pressió total en un punt i per tant la pressió dinàmica. La pressió dinàmica d’un
flux és la diferència entre la pressió total i la pressió estàtica.
Per un flux d’aire la velocitat és calcula a partir de la diferència de pressió:
V = C × (2 g × Δh/ρ) 1/2
V: velocitat de l’aire en el punt de mesura, m/s
Δh: pressió dinàmica, diferència entre pressió total i pressió estàtica, Kg/m2
ρ: densitat de l’aire, 1,204 Kg/m3 en condicions normals.
C: constant de calibració de l’aparell per un tub de Prandl = 1.
Quan Δh ve indicat per la diferència d’una columna d’aigua, la velocitat de l’aire
es calcula mitjançant la següent expressió:
V = C × (2 g × Δh × (ρ/ρ* − 1)) 1/2
Δh: pressió dinàmica, diferència entre pressió total i pressió estàtica, m columna
d’aigua.
ρ*: densitat de l’aigua, 1.000 Kg/m3
Llevat de que el flux estigui ben caracteritzat és convenient fer mesures de
velocitat en diferents punts de la secció del conducte.
El tub de Pitot/Prandl també és utilizable per mesurar cabals d’aigua.
Mesura directa de la velocitat de l’aire.
S’utilitzen anemòmetres de fil calent o de turbina El mètode consisteix en fer
varies mesures puntuals de la velocitat i integrar sobre tota la secció del con-
ducte. La pertorbació que introdueix l’aparell de mesura és mínima.
6.3.2.2. Mesures en espai obert
Aquesta situació es dona quan hem de fer mesures a l’entrada o sortida de
reixetes de ventilació.
Per verificacions ràpides de funcionament es pot utilitzar un anemòmetre
puntual.
Tanmateix per efectuar estimacions del cabal d’aire és més apropiat utilitzar un
anemòmetre de roda alada d’uns 10 cm de diàmetre que integra una vena d’aire
més àmplia durant un període de comptatge determinat. La lectura de l’aparell
és en m/s.
El cabal s’avalua sabent també la secció eficaç de la reixeta.

Q = C × Se × V, m3/s

Se: secció eficaç, m2

V: velocitat mesurada, m/s
C: Coeficient de minva, de l’ordre de 0,90
La presencia de l’aparell pot crear una disminució del cabal en el punt de
mesura que convé tenir en compte, pot variar segons els tipus de reixeta.

Figura 6.22. Mesura de la velocitat de l’aire a la Figura 6.23. Anemòmetre mecànic de roda alada. Figura 6.24. Anemòmetre digital de turbina.
sortida d’una reixeta de difusió.

6.3.3. Instruments de mesura de temperatura

Els clàssics termòmetres amb líquid mediambientalment compatible serveixen 91

per fer lectures visuals. Per els aparells de mesura amb lectura digital s’empren
diversos tipus de sensors.
Certament la temperatura és una de les magnituds que es mesuren més
freqüentment en l’àmbit de la climatització. La temperatura té una correlació ben
marcada amb les propietats de les matèries.
La temperatura és una magnitud intensiva, la seva mesura es basa en les
escales de temperatura establertes sobre principis físics determinats.
Els mètodes de mesura de la temperatura més comuns són:
— Mètodes òptics basats en el repartiment espectral de la radiació emesa o en Figura 6.25. Termòmetre clàssic.
l’ampliació de les ratlles espectrals per efecte Doppler a causa de l’agitació
tèrmica.
— Mètodes mecànics basats en la dilatació d’un sòlid, líquid o d’un gas a pres-
sió constant, en la pressió d’un vapor saturant o la velocitat del so.
— Mètodes elèctrics a partir de la variació tèrmica del valor d’una resistència o
del seu soroll de fons, de l’efecte Seebeck, o de la freqüència d’oscil·lació
d’un quarts.
El sistemes més comuns utilitzen mètodes elèctrics, més senzills d’instrumentar,
cal tenir present però que suposen una pertorbació del medi observat. De fet es
mesura la temperatura del captador i s’ha de procurar que la diferència amb la
temperatura de l’objecte sigui mínima.
Les escales de temperatura de caràcter universal es defineixen a partir de les
lleis de la Termodinàmica.
Una de les tècniques més populars és la termometria per termoparell.
Un termoparell consta de dos conductors i dos contactes a temperatures
diferents que proporcionen una força electromotriu funció dels contactes i de les
pròpies temperatures.
Altres termometries corrents són: per resistència o termistàncies, per díodes i
transistors, per soroll de fons i per quarts.
Els sensors es classifiquen per la seva resolució de forma que el preu varia en
funció de l’exigència de la precisió de la mesura que es requereix.

Figura 6.26. Termòmetre digital d’infrarojos.
Figura 6.27. Termohigròmetre enregistrador
92
Figura 6.28. Equip termomètric multifunció.
Figura 6.29 Components de l’equip de mesura de
la transmitància tèrmica
Mesura de temperatures superficials
Contacte:
Són captadors preparats per adherir-se a la superfície d’un cos. A l’apartat de
termografia se’n pot veure una aplicació. Utilitzen algun dels sensors descrits
anteriorment.
Infrarojos:
El termòmetre d’infrarojos o piròmetre d’infrarojos mesura la temperatura d’una
porció de superfície. Mesura la radiació tèrmica i coneixent l’emissivitat de la
superfície, l’aparell calcula la temperatura superficial.
És molt útil en les inspeccions ràpides doncs no cal enganxar cap sonda de
contacte.
Es troba una àmplia oferta comercial d’aquests equips. El cost varia en funció
de l’abast de la distància entre aparell i la superfície a mesurar, i de si incorpora
altres sensors per mesurar la temperatura ambient o sondes de contacte.
Enregistrament de temperatures
Termohigrògraf:
És un instrument mecànic amb tambor amb un mecanisme de rellotgeria per
fer-lo girar.
Habitualment porten un engranatge de doble calibració per donar un gir complet
en un dia o una setmana.
La banda de paper impresa consta d’una quadrícula i unes escales numerades
en dies o hores, la temperatura en ºC i la humitat relativa en %.
També hi ha aparells que incorporen la mesura i registre de la pressió atmosfèrica.
Aparells termomètrics.
Els equips digitals tenen capacitat per enregistrar les mesures fetes durant un
període de temps determinat sobre impressora de paper o en memòria digital.
Els valors es poden visualitzar en pantalla o transferir a un ordinador.
Habitualment aquets aparells poden mesurar i enregistrar diverses variables.
6.3.4. Instruments de mesura de la transmitància tèrmica
Actualment existeixen aparells de mesura multifunció aptes per fer avaluacions
de la transmitància tèrmica d’un tancament opac a peu d’obra.
Els equips multifunció es connecten a diversos sensors per poder mesurar les
variables adients, fer els càlculs pertinents i enregistrar resultats.
En el cas dels instruments Testo 435/635 s’utilitzen:
— 3 sondes de temperatura superficial, termoparells, per superfície interior
enganxats amb massilla removible i separades al menys 10 cm.
— 1 sonda de temperatura ambient interior.
— 1 sonda de temperatura ambient exterior per radio.
Es fan mesures cada 15 minuts durant 48 hores. Els valors de transmitància
significatius s’obtenen durant la nit sense radiació solar.
Figura 6.30. Dispositiu per mesurar el coeficient Figura 6.31. Equip comercial de mesura de la
U in situ. transmitància tèrmica.
El salt tèrmic entre l’ambient interior i l’exterior ha de ser igual o major de 10 ºC.
Durant les mesures es necessari que hi hagi una gran estabilitat tèrmica ambiental.
Per avaluar el coeficient de transmissió tèrmica total U es recorre als valors
normalitzats del Codi Tècnic de l’Edificació per les resistències tèrmiques super-
ficials interior (Rsi) i exterior (Rse).
Per tancaments verticals:

Rsi = 0,13 ºC × m2/w.

Rse = 0,04 ºC × m2/w
Q = 1/Rsi × (ti − tsi) = U × (tsi − tse), w
U = 1/(Rsi+Rse+Rp), w/ºC × m2

La transmitància de la paret sòlida és:

Up = 1/Rp, w/ºC × m2

Rsi és bastant estable. Rse depèn més de les condicions ambients exteriors,
vent i, durant la nit, nuvolositat. És convenient tenir en compte aquestes circum-
stàncies per si cal fer les correccions pertinents.

Mesura del flux tèrmic.

A fi de que l’avaluació del coeficient de transmitància de la paret no depengui
Figura 6.32. Component de mesura del flux tèrmic.
dels coeficients de transmissió superficials cal emprar un mesurador de flux
tèrmic a traves del tancament sòlid. El valor del flux junt amb el de les tem-
peratures de les superfícies interior i exterior del tancament permet calcular la
transmissió tèrmica de la paret.
Es troben sensors per mesurar el flux tèrmic, no obstant la oferta d’equips
multifunció per realitzar mesures in situ és bastant limitada. 93

Mesura de la conductivitat tèrmica de materials sòlids.

Es duu a terme en el laboratori amb provetes del material a assajar.
Els mètodes emprats actualment permeten tenir resultats en poc temps.

6.3.5. Instruments de mesura de gasos de combustió

El mercat ofereix una àmplia gama d’analitzadors de combustió adaptats als Figura 6.33. Equip de mesura de la conductivitat
tèrmica.
usos tant domèstics com industrials.
La combustió produeix diversos compostos que contenen els fums d’escapa-
ment. En les combustions de gas i de gas-oil es troben:
Nitrogen – N2
Anhídrid carbònic – CO2
Vapor d’aigua – H20
Partícules sòlides - pols i sutge
Monòxid de carboni – CO
Òxids de nitrogen NOx - NO i NO2
Anhídrid sulfurós – SO2
Sulfur d’hidrogen – H2S
Hidrocarburs – HC i CnHn
Cianur d’hidrogen – HCN
Amoníac – NH3
Halurs d’hidrogen.
En les revisions de les instal·lacions de calefacció s’analitza la combustió per
controlar les emissions de gasos i partícules associades amb els fums de
combustió.
Alhora es pot determinar si les condicions de combustió són òptimes per Figura 6.34. Equip analitzador de gasos de
garantir l’eficàcia del procés. combustió.
 Rendiment de combustió.
Perquè la combustió sigui completa cal que l’aportació de O2 a la barreja, i per
tant d’aire, sigui superior a la teòricament necessària.
S’ha de tenir en compte però que si l’excés d’aire és massa elevat baixa la
temperatura de la combustió amb la corresponent minva de rendiment.
Per altre banda si l’excés d’aire no és suficient per cremar totalment el com-
bustible augmentaran les emissions de gasos contaminats i també disminuirà el
rendiment.
El coeficient d’excés d’aire es pot calcular a partir de les concentracions de CO2
i de O2 en els fums:

λ = CO2max / CO2 = 1 + O2 / (21 − O 2)

λ:coeficient d’excés d’aire

CO2max: valor específic per cada combustible.
CO2 i O2: valors mesurats.
Els valors típics de λ per calderes de gas varien de 1,1 a 1,3

Falta d'aire Excés d'aire

Constituyents dels gasos de combustió

Pèrdues en els gasos

de combustió

de la instal·lació
de combustible
Rang de´ òptim
Mescla Anhídric carbònic
Figura 6.35. Diagrama d’excés d’aire
Combustible/aire

Oxígen
Monòxid de carbònic

94
Els analitzadors de gasos de combustió són aparells multifunció amb sensors
intercanviables i precalibrats, capaços de verificar les emissions fins i tot a
petites concentracions i utilitzables per mesures in situ o monitoratge d’instal·la-
cions.
Amb aquets equips es poden mesurar temperatures superiors a 1.000 ºC,
diferencials de temperatura, pressions o tir.
Aquests aparells són aptes per efectuar les revisions, reparacions i posta a punt
de les calderes de gas i de gas-oil.

6.3.6. Mesura de paràmetres elèctrics

L’aparell que permet mesurar les magnituds d’una instal·lació elèctrica és el

multímetre o polímetre. Bàsicament mesuren:
— Tensions alternes i continues
— Corrents alternes i contínues
— Resistències.
— Continuïtat de línies

Figura 6.36. Mesura in situ de gasos de combustió. Figura 6.37. Aparamenta de mesura per quadres elèctrics.
Alguns models de multímetre també poden mesurar capacitats, freqüències etc.
Poden ser de tipus analògic o electrònic. En els analògics és la mateixa corrent
del circuit que circula pel galvanòmetre de mesura.
Actualment abunda l’oferta d’equips electrònics, la seva lectura pot ser analò-
gica o digital. Tenen una font d’alimentació interna que subministra energia a la
secció de mesura de l’equip.
Les mesures de corrents alternes donen valors eficaços de les variables mesurades.
A la frontal dels equips tenim: Pantalla, Interruptor, Roda de selecció de la
mesura, Connectors, Conmutador AC/DC, Hold - bloqueig de pantalla i Range
per passar d’escala automàtica (per defecte) a manual.
Cal tenir present que per mesurar el voltatge es fa la connexió en paral·lel
mentre que per mesurar les intensitats cal fer-ho en sèrie.
Per mesurar les resistències s’han d’aïllar del circuit.

kW

350

300

250

200

Figura 6.38. Enregistrament de paràmetres

150
elèctrics.

100
Temperatura ambient
50
Clima STD (P. Activa: Trifàsica +)

0 QGD A4M (P. Activa: III +)

Agost 2011 dimenge 7 Dilluns 8 Dimarts 9 Dimecres 10 Dijous 11 Divendres 12

95
6.3.7. Termografia

La termografia és una tècnica que permet mesurar temperatures a distància

sense necessitat de contacte físic amb l’objecte a estudiar.
Les càmeres termogràfiques capten la radiació infraroja de l’espectre electromag-
nètic convertint l’energia radiada en informació sobre la temperatura dels objectes.
La radiació tèrmica és la transmissió de calor mitjançant ones electromagnè-
tiques. L’emissivitat de les superfícies és determinant per establir contrastos
amb l’entorn. L’emissivitat és la relació entre la radiació emesa per un cos real i
l’emesa per un cos negre a idèntiques temperatura i longitud d’ona.
L’espectre electromagnètic abasta el rang de tots els tipus de radiació electro-
magnètica classificats per longitud d’ona.
La imatge radiomètrica obtinguda amb la càmera termogràfica conte càlculs de
les mesures de temperatura en tots els punts de la imatge.
La càmera ajusta automàticament el contrast tèrmic dins del camp de tempera-
tures vistes durant la inspecció.

21,7 ºC

20,0

15,0

10,0

5,0

0,0

-5,0

-5,0 ºC

Figura 6.39. Imatge termogràfica d’un tancament. Figura 6.40. Càmera termogràfica
 Degut a les seves característiques tecnològiques: mètode no invasiu, bidi-
mensional i multidisciplinar, és apte per realitzar anàlisis qualitatius i també
quantitatius. Permet detectar de forma instantània defectes que poden requerir
atenció i acció immediates.
Els àmbits d’aplicació en la construcció són ben importants:

Detecció d’humitats
Permet localitzar zones humides per filtracions d’aigua des de l’exterior o per
fuites d’instal·lacions.

Instal·lacions mecàniques
Climatització, ACS, protecció contraincendis, estat de components, obstruc-
cions en valvuleria, deposició de sediments en canonades.

17,3 ºC
17,0

16,0

15,0

14,0

13,0

12,0
Figura 6.41. Imatges termogràfiques 11,6 ºC
d’instal·lacions.

Instal·lacions elèctriques
Permet fer verificacions sense riscos elèctrics. Entre altres: sobretensions,
sobrecàrregues o diferències de temperatura entre fases.

96

Figura 6.42. Imatge termogràfica d’un quadre

elèctric.

Caracterització de l’envolupant
Pot identificar ponts tèrmics, infiltracions i exfiltracions.
Determinar la transmissió tèrmica U dels tancaments instantàniament.
Estanquitat: Assaig Blower Door.
Es comercialitza una gran varietat d’equips de termografia. Són pràctics de
manegar i presenten un ampli espectre de condicions operatives. El rang de
medició varia entre
-30ºC i +350ºC i per termografia industrial fins a +550 ºC.
La sensibilitat tèrmica presenta resolucions de fins a 0,05 ºC.

25 ºC
26,0

24,0

Figura .6.43. Imatge termogràfica d’una

façana. 22,0

20,0

Figura 6.44. Imatge termogràfica d’una

18,0
finestra.
17,8 ºC
Els equips que incorporen sondes de temperatura ambient i d’humitat poden
generar alarmes i avisos quan detecten riscs associats a patologies edificatòries:
ponts tèrmics, condensacions superficials i formació de floridures.
Encara que també pot incorporar una sonda de mesura de la radiació solar, per
les mesures de la pell exterior és més efectiu operar durant la nit.
En resum es tracta d’una tècnica no invasiva que permet tractar molta infor-
mació en un temps raonable. S’han desenvolupat aplicacions en molts camps
d’activitat, en particular per la construcció.

6.3.8. Blow door test

Tot edifici presenta una permeabilitat a l’aire. Es produeixen dos tipus de

moviments d’aire:
Controlats: xemeneies, extractors, shunts i ventilacions mecàniques.
Intempestius: Juntes de portes i finestres, entregues d’elements constructius,
connexions de materials diferents, passatge de canonades, conductes i cables
a través de les capes d’aïllant.
La qualitat de l’execució de l’obra és determinant per limitar la permeabilitat de
l’aire de l’envolupant d’un edifici. En aquest sentit és recomanable efectuar un
assaig d’estanquitat durant la construcció mentre la barrera estanca encara és
visible.
Els assaigs d’estanquitat d’un edifici es poden efectuar seguint la norma
UNE-EN 13829. L’objectiu de l’assaig consisteix en mesurar el cabal d’aire
degut a la permeabilitat de l’envolupant amb una diferència de pressió entre
l’interior i l’exterior de l’edifici de 50 pascals, és l’anomenat test q50.
Per executar el test blower door en condicions adients cal:
— Segellar les entrades naturals o controlades de l’edifici
— Tancar portes i finestres
— Instal·lar el marc, lona, ventilador i porta blower.
Les portes interiors es deixen obertes.

97

Figura 6.45. Equipament de la porta principal. Figura 6.46. Passos d’aire en un habitatge.

També cal determinar el volum i l’alçada de l’edifici, la velocitat del vent i tem-
peratures i humitat de l’aire. Aquestes dades s’introdueixen manualment en el
sistema.
El ventilador genera un augment o una disminució de la pressió interior respecte
de l’exterior per així poder determinar el moviment d’aire a l’edifici. Coneguda la
taxa de renovació de l’aire de l’edifici podrem calibrar la seva l’estanquitat i, si
fos necessari, actuar en conseqüència.
Les pressions interior i exterior, i el cabal d’aire a través del ventilador les mesura
el sistema de testeig.
 D’acord amb la norma UNE-EN 13829 el test blower door proporciona la
següent informació:
— Les diferències de pressió amb flux nul per l’assaig de pressurització i des-
pressurització
— Temperatures ambients a l’exterior i l’interior
— Velocitat del vent i pressió baromètrica
— Taules de diferències de pressió induïdes i cabals d’aire corresponents.
— Gràfica de l’aire filtrat.
— Coeficients propis del flux d’aire
— Cabal d’aire a 50 Pa per pressurització i/o despressurització i valor mig.
A fi de fer les oportunes correccions l’assaig blower door s’acompanya de
mesures fetes amb anemòmetre per localitzar les infiltracions i termografia per
determinar els fluxos d’aire fred i calent.

Figura 6.47. Preparació de l’assaig blower door en

una nau industrial.

98
A banda de les aplicacions en tèrmica de l’edificació aquest assaig també
serveix per:
— Mesurar l’estanquitat de conductes de distribució d’aire.
— Verificar les condicions asèptiques en establiments hospitalaris i atmosferes
controlades.

6.3.9. Altres instruments

Depenent dels objectius de les verificacions que hem de fer també pot ser
d’utilitat disposar dels següents aparells:

Luxòmetre
Permet verificar si els nivells d’enllumenat interior són adequats a les tasques
que s’hi duen a terme.

Figura 6.48. Mesura de l’enllumenat en un pla de

treball.
Permet verificar si els nivells d’enllumenat interior són adequats a les tasques
que s’hi duen a terme.
Per defecte suposa una deficiència de la instal·lació i per excés una despesa
energètica directa i indirecta injustificada.

Sonòmetre
Permet verificar si l’aïllament acústic dels tancaments és el requerit. Alhora
també es apte per verificar el nivell de soroll produït per equips de les ins-
tal·lacions. Un soroll excessiu de ventiladors i bombes pot ser indicador d’un
funcionament anòmal.

Solarímetre
La mesura de la radiació solar global, exterior i interior, és recomanable per
verificar l’eficàcia de la protecció solar d’una obertura.

Figura 6.49. Aparell de mesura del Figura 6.50. Aparell de mesura de la Figura 6.51. Aparell de precisió de Figura 6.52. Solarímetre portàtil.
nivell acústic. intensitat lluminosa. mesura de la radiació solar global.

6.4. Errors i incertesa en les mesures

99
Les mesures requereixen una preparació meticulosa per obtenir dades repre-
sentatives de les variables que hem de caracteritzar, es bàsic saber quin
plantejament metodològic farem per obtenir dades fiables i per tant resultats
concluents. Com que la informació que necessitem l’obtindrem amb aparells de
mesura, cal saber doncs les seves propietats i limitacions.
Els aparells de mesura venen calibrats d’origen o recalibrats si el certificat
original ha caducat. Sempre hem de saber el marge d’error d’una lectura, que
s’expressa com un interval per dalt i per baix de la lectura obtinguda.
Sovint el valor d’una mesura té significat quan el comparem amb un valor de
referència, sigui obtingut en assaigs de laboratori o in situ. Aquest concepte és
vàlid tant per les mesures puntuals com per les sistemàtiques en cas de monito-
ratge o seguiment d’instal·lacions.
Figura 6.53. Compte amb els errors!

6.4.1. Teoria d’errors

És convenient disposar d’un glossari dels conceptes a tenir en compte a l’hora

de planificar i efectuar les mesures sobre el terreny.

Rang d’error.
És l’interval dins del qual es troba el verdader valor de la magnitud mesurada.

Error absolut.
L’error absolut en una mesura és la diferència entre el valor mesurat i el valor
exacte.

Error relatiu.
L’error relatiu en una mesura no nul·la és el quocient entre l’error absolut i el
valor obtingut.

Error d’arrodoniment.
L’error d’arrodoniment d’un valor és l’error introduït al arrodonir la representació
decimal d’una xifra a un cert nombre de xifres decimals.
 Errors sistemàtics i errors accidentals
L’error total al efectuar una mesura pot tenir dues components: l’aleatòria, que
és un error accidental, i la sistemàtica. Hi han mètodes estadístics que perme-
ten detectar valors accidentals; per detectar errors sistemàtics cal recórrer a
mètodes de calibratge rigorós.

Distribució amb error sistemàtic

Distribució sense error sistemàtic

Figura 6.54. Distribució d’errors sistemàtics.

Cal tenir en compte que l'error sistemàtic

afecta la mitjana que anomenem un biaix

Valors aberrants
Els errors de mesura d’una variable determinada i amb un mètode de mesura-
ment determinat es reparteixen seguint una llei normal.
Errors accidentals imprevistos poden fer que uns valors determinats quedin molt
allunyats dels valors mitjans. Es consideren valors aberrants i es descarten del
conjunt de valors vàlids.

100
2,5 % 2,5 %
95 %
Figura 6.55. Desviació estàndard i intervals de
confiança
Mitjana

Límit inferior Límit superior

8 12

6.4.2. Propietats dels mètodes de mesura

Les principals característiques són:

Reproductibilitat.
Caracteritzada per variables estadístiques del tipus variància i desviació estàn-
dard.

Precisió
La precisió d’un mètode de mesura la determina l’error sistemàtic.

Sensibilitat
La sensibilitat d’un mètode de mesura queda caracteritzada per la variació
mínima que ha de tenir la magnitud observada per que sigui detectada per
l’aparell de mesura.

Límit de detecció
Figura 6.56 Errors conceptuals És el valor mínim d’una magnitud que pot ser detectat. .
6.4.3. Propagació d’errors
La propagació d’errors és la forma en que els errors de les dades inicials d’un
càlcul afecten els resultats finals i entremitjos. Cal tenir-ho present a l’hora de
combinar diferents funcions que defineixen la variable que ens interessa:

Suma o resta
L’error absolut del resultat s’obté sumant o restant els errors absoluts.
Multiplicació per un nombre exacte
L’error absolut del resultat s’obté el nombre per l’error absolut de la mesura.

Multiplicació o divisió

L’error relatiu del resultat s’obté sumant o restant els errors relatius de les
mesures.

Potència

L’error relatiu resultant al aplicar una potència és igual al error relatiu de la

mesura multiplicat per el valor de l’exponent.

∫
1 u2
erf (x) − −
2
√2π e du
−∞
Figura 6.57. Funció d’error

101
6.5. Anàlisi de les instal·lacions de climatització i
ventilació

6.5.1. Instal·lacions de climatització.

Les instal·lacions de calefacció i refrigeració d’un espai constitueixen un sistema

format en general per les següents parts:
— Generació
— Distribució
— Regulació i control
— Emissors.
L’energia necessària per condicionar un espai la identifiquem com demanda
mentre que l’energia subministrada al sistema per satisfer la demanda l’anome-
nem consum.
Sobre aquesta base definim el rendiment del sistema de climatització (Rs) com
la relació entre l’energia demandada (Ed) i l’energia consumida (Ec)

Rs = Ed/Ec

Per analitzar l’eficiència d’un sistema cal distingir entre rendiment instantani i
rendiment estacional sobre un determinat període de temps. Els rendiments
nominals característics dels equips de les instal·lacions de climatització són
generalment rendiments instantanis obtinguts en unes condicions d’assaig
normalitzades.
Els equips tipus bomba de calor han de donar els indicadors en diferents règims
de funcionament per poder avaluar el rendiment estacional previsible de l’equip.
El consum energètic d’una instal·lació es pot avaluar per càlcul o empíricament
per medi d’un monitoratge.
 El rendiment del sistema de climatització Rs ve determinat pels rendiments de
cadascun dels subsistemes esmentats, per tant:

Rs = Rg × Rd × Re × Rc

Rg: Rendiment de generació

Rd: Rendiment de distribució
Re: Rendiment dels emissors
Rr: Rendiment de regulació i control
Per tenir una indicació dels rendiments indicatius de diferents instal·lacions
individuals i col·lectives de climatització es pot consultar la Guía de la edificación
sostenible, calidad energética y medioambiental en la edificación. Institut Cerdà
– IDAE, 1999.

6.5.2. Instal·lacions de ventilació

La ventilació, en el sentit de renovació higiènica de l’aire interior d’un espai,

pot ser natural, mecànica o híbrida. Habitualment la dificultat principal rau en la
mesura dels cabals d’aire.
Depenent de les condicions de la instal·lació les mesures del cabal d’aire es
poden efectuar a diferents indrets:
- A la captació de l’aire de ventilació, sigui a la reixa d’entrada de l’aire al ventila-
dor o bé en el conducte d’entrada d’aire si existeix
— En els conductes de distribució de l’aire.
— A les reixetes d’impulsió de l’aire al recinte.
Les causes més freqüents que incideixen sobre el rendiment de la ventilació
són:
— L’acumulació de pols en el ventilador, conductes i reixetes.
— Presència d’obstacles en els conductes de ventilació.
— Reixetes malmeses.

102 Els cabals de ventilació s’avaluen generalment mitjançant dos mètodes: mesu-
rant la velocitat de l’aire amb un anemòmetre i les seccions de pas de l’aire, o
bé per diferencies de pressió mesurades en dos punts del conducte.

Figura 6.58. Bombes de calor d’un establiment Figura 6.59. Conductes de ventilació en restaurant. Figura 6.60. Preparació d’ACS
hoteler.

6.5.3. Aïllament de conductes i canonades

Les canonades s’aïllen per:

— Controlar les condensacions superficials
— Evitar la congelació del fluid que contenen
— Limitar les pèrdues d’energia.
Els aïllaments de conductes i canonades amb fluids tèrmics poden estar malme-
sos o mal executats i en conseqüència tenir pèrdues excessives que malmeten
el rendiment de les instal·lacions.
Una primera verificació consisteix en comprovar que els gruixos d’aïllant instal·lat
corresponen amb els valors especificats o prescrits per la reglamentació vigent.
Les pèrdues que es produeixen en una canonada són equivalents a les pèrdues
de la capacitat tèrmica del fluid entre l’entrada i la sortida de la canonada.
També es poden avaluar mitjançant l’equació:

Q = 2πr × L × ht × (tse – te)

Q: pèrdues de calor, w
r: radi de la canonada, m
L: Longitud de la canonada, m
ht: Coeficient de transmissió tèrmica total, convecció + radiació, w/m2·ºC
tse: temperatura superficial cara exterior
te: temperatura ambient exterior.
Aquest flux és idèntic al que travessa la capa d’aïllant tèrmic:
Q = 2·π·r·L· hc · (ti – tse)
hc: coeficient de transmissió tèrmica per conducció = λ/e
λ: conductivitat tèrmica del material aïllant, w/m·ºC
e: gruix del material aïllant, m
En funció de les condicions de funcionament de la instal·lació podrem calcular
la temperatura superficial límit. Les corresponents comprovacions es poden fer
amb mesura de la temperatura superficial amb termòmetre de contacte o bé
càmera termogràfica.
En els conductes es pot aplicar el mateix procediment. Cal recordar que en els
conductes d’aire un dels defectes més freqüents és el manteniment de la seva
estanquitat.

6.6. Bibliografia
Real Decreto 238/2013, de 5 de abril, por el que se modifican determinados
artículos e instrucciones técnicas del Reglamento de Instalaciones Térmicas en
los Edificios, aprobado por Real Decreto 1027/2007, de 20 de julio, BOE 89 §
27563 (2007).

IDAE (2007). Comentarios al Reglamento de instalaciones térmicas en los

edificios (RITE-2007). Recuperat de http://www.idae.es/uploads/documentos/
documentos_10540_Comentarios_RITE_GT7_07_2200d691.pdf. 103

Ministerio de Fomento (2016). Documento Básico HE Ahorro de energía: con

comentarios del Ministerio de Fomento. (1a ed.) Madrid: Ministerio de Fomento.

Ministerio de Fomento (2016). Documento Básico HS Salubridad: con comenta-

rios del Ministerio de Fomento. (1a ed.) Madrid: Ministerio de Fomento.

Parte 2 – Instrucciones Técnicas del RITE Consolidado: IT 1.1.4.2 – Exigencia de

calidad del aire interior.

IDAE (2007). Guía técnica: procedimiento de inspección periódica de eficiencia

energética para calderas. Recuperat de http://www.idae.es/file/9018/down-
load?token=EUfcyjq3.

IDAE (2007). Guía técnica : diseño y cálculo del aislamiento térmico de con-
ducciones, aparatos y equipos. Recuperat de http://www.idae.es/file/9016/
download?token=OlPxXAtz.

MELGOSA, S. (2011) Guía de la termografía infrarroja: Aplicaciones en

ahorro y eficiencia energética. https://www.fenercom.com/pdf/publicaciones/
Guia-de-la-Termografia-Infrarroja-fenercom-2011.pdf.

Instrumentos Testo. Guía ràpida para determinar el valor U. Cambrils: Instrumen-

tos Testo.

Zottl, A., Nordman, R., Miara M. (2012). Benchmarking method of seasonal per-
formance. Recuperat de HYPERLINK " https://ec.europa.eu/energy/intelligent/
projects/sites/iee-projects/files/projects/documents/sepemo-build_bench-
marking_seasonal_performance_of_hp_en.pdf" https://ec.europa.eu/energy/
intelligent/projects/sites/iee-projects/files/projects/documents/sepemo-build_
benchmarking_seasonal_performance_of_hp_en.pdf .

American Society of Heating, Refrigerating and Air-Conditioning Engineers.

(2013). Thermal Environmental Conditions for Human Occupancy. User’manual :
ASHRAE Standard 55. Atlanta: ASHRAE.
 12 – Barca, F.X., Soriano, A., Bancells, R., Marrot, J., Maso, M. (2017). Manual
de diagnosi i intervenció en instal·lacions de subministrament , distribució, escal-
fament i evacuació interior d’aigua sanitària. Recuperat de https://www.apabcn.
cat/Documentacio/areatecnica/privat/manuals-diagnosi/llibre_vermell_aigua.pdf

Hughes, T.A. (1991)., Measurement and Control Basics. USA: Instrument

Society of America.

(1999). Guía de la edificación sostenible;calidad energética y medioambiental en

edificación. Barcelona: Institut Cerdà.

104
III Les tècniques
d'intervenció

105
106
7. Millores d’intervenció en
instal·lacions de climatització
Raúl Perez i Llovet
Enginyer industrial. President d’ACTECIR

7.1. Eficiència energètica

El concepte d’eficiència energètica és un terme que s’ha posat de moda els
darrers anys no només en el món de la climatització sinó de la tecnologia en
general. En èpoques de crisi econòmiques o energètiques és quan més es
valora el poder reduir les despeses perquè repercuteixen directament sobre els
beneficis de les empreses i de les llars.
Bàsicament, la eficiència consisteix en fer un ús eficient, acurat, intel·ligent i
proporcional de l’energia, és a dir, disminuir el consum energètic. El creixement
de la població mundial, i el seu accés a l’estat de benestar, implica un augment
de les energies primàries que ens abasteixen a nivell mundial. No es pot frenar ni
el creixement dels habitants del planeta ni que la seva renta per càpita augmenti
i com l’energia ni es crea ni es destrueix, sinó que es transforma, per continuar
vivint amb la mateixa qualitat, hem d’aprendre a consumir menys energia. I en
termes més globals, s’ha de veure que per transformar aquesta energia i que
ens arribi allà on la necessitem, enviem tonelades de gasos nocius a l’atmosfera.
Si disminuïm el consum, es disminuiran aquestes emissions. Però, si com tots el
indicadors mostren, la població mundial augmentarà la seva necessitat energè-
tica, com a poc, hauríem d’intentar que aquestes emissions no augmentin sinó
que es mantinguin pel bé del nostre planeta.
A partir d’aquesta base, els fabricants d’equips, han de posar a l’abast de la
població el seu producte però amb un consum menor i continuar treballant 107
investigant i innovant per tal que aquest continuï disminuint, i en la mesura del
possible, fent servir energies renovables.
Però no hi ha prou amb que els fabricants proporcionin equips eficients. Hi
haurien quatre fonaments a contemplar per tal que l’eficiència tingui sentit i sigui
un èxit:
— Maquinària eficient
— Control dels equips que s’adeqüi al us pel que estan destinats
— Bona pràctica per part del usuari
— Bon manteniment per tal d’allargar la eficiència dels equips

7.2. Per què és tant important l’eficiencia a nivell d’usuari

En aquest manual ens centrem en la eficiència dels equips de climatització i
per tant hem de veure quina part del consum dels edificis està repercutida per
aquesta activitat.
Naturalment, el consum d’energia dels edificis dependrà de l’ús que se’n faci.
Segons dades del IDAE al 2014, el consum energètic dels habitatges a tot
l’estat va ser el que es mostra al següent gràfic.

Consum total segons usos

Electrodomèstics 25%

43% Calefacció Figura 7.1. Consum total segons usos

Aire acondiconat 1%
Il·luminació 5%

Cuina 8%

18% ACS
 I pel que fa a altres tipus d’usos de edificis els consums en funció de les equipa-
cions, serien:

Edificis comercials Hospitals

16% 22%
17%
Altres usos Climatització
Altres usos
i refrigeració

40%
Climatització 20%
i refrigeració Il·luminació

37%
Il·luminació
6% 42%
ACS ACS

Oficines Hotels
16% 16% 22%
Equips d'oficina 34% Altres usos Climatització
Climatització i refrigeració
i refrigeració
11%
Altres usos 20%
Il·luminació

9%
30% ACS 42%
Figura 7.2. Gràfics de consums totals
Il·luminació ACS

Així doncs està clar que és molt important reduir la despesa deguda a la
climatització en el sector terciari i la calefacció i la producció d’acs en tots els
sectors. Si alhora d’escollir els equips els requeriments es basen en termes
108
d’eficiència, no només hi haurà un estalvi en les depeses energètiques per la
propietat sinó també un benefici pel medi ambient.
Des del 1 de juny del 2013, és obligatori que tots els immobles que es venguin o
es lloguin (per més de quatre mesos), estiguin certificats mitjançant una etiqueta
energètica obtinguda mitjançant un estudi tècnic.
Per la certificació dels habitatges es contemplen aspectes de l’envolvent de
l’edifici com tipus de construcció de les parets, sostres, aïllaments, tipus de
finestra, etc i també la eficiència dels equips instal·lats.
Amb totes aquestes dades, s’obté una lletra de la A la G que certifica la qualitat
energètica del habitatge.
Però no només els habitatges tenen certificats energètics. Les màquines de
climatització, al mateix any, també tenen una etiqueta energètica que marca la
eficiència de les màquines. Aquesta escala ha anat sent cada cop més restric-
Figura 7.3. Certificació energètica tiva i a partir del 1 de gener del 2017, ja no es poden fabricar màquines amb un
certificat inferior a la D, és a dir, la E, F i G han deixat de ser fabricades.

SEER SCOP

A+++ A+++ SEER ≥ 8,50 SCOP ≥ 5,10

A++ A++ 6,10 ≤ SEER ≥ 8,50 6,10 ≤ SCOP ≥ 5,10

A+ A+ 5,60 ≤ SEER ≥ 6,10 6,10 ≤ SCOP ≥ 5,10

A A 5,10 ≤ SEER ≥ 5,60 6,10 ≤ SCOP ≥ 5,10

B B 4,60 ≤ SEER ≥ 5,10 6,10 ≤ SCOP ≥ 5,10

C C 4,10 ≤ SEER ≥ 4,60 6,10 ≤ SCOP ≥ 5,10

D D 3,60 ≤ SEER ≥ 4,10 6,10 ≤ SCOP ≥ 5,10

E E 3,10 ≤ SEER ≥ 3,60 2,20 ≤ SCOP ≥ 2,50

F 2,60 ≤ SEER ≥ 3,10 1,90 ≤ SCOP ≥ 2,20

G SEER < 2,60 SCOP < 1,90

Aquesta nova legislació del 2013 va introduir dos termes importants a nivell
d’eficiència, el SEER (SEASONAL ENERGY EFFICIENCY RATIO) i el SCOP
(SEASONAL Coefficient Of Performance). Fins llavors, l’etiquetatge energètic
feia referencia al consum de les màquines al 100% de la seva capacitat, és a
dir, quan li demanem el màxim de potència i a les temperatures més extremes.
Però es calcula que les instal·lacions només treballen en aquestes condicions un
3% de les vegades, per això es van definir els conceptes de SEER i SCOP que
donen la eficiència de la màquina en fred i calor respectivament en un escenari
on la màquina treballa al 100%, 75%, 50% i 25%. S’integren els consums en
aquestes condicions i s’obté un valor anual d’eficiència.
Però a més s’han de fer polítiques de sensibilització a la població a través dels
organismes competents perquè tal i com s’ha comentat, la eficiènciadepèn del
control i del bon ús que en faci l’usuari de la instal·lació.
Molt important, és la temperatura de consigna que es demani a l’equip de
climatització. En general, per cada grau que es pugi al termòstat, el consum de Figura 7.4. Termostat
la instal·lació disminuirà entre un 5 i un 8%.
Per molt que gairebé tots els equips que avui en dia s’instal·len als habitatges
tenen compressor inverter i per tant, tenen un consum molt acurat, si al ter-
mòstat es demana 17ºC de temperatura de consigna, el compressor es posarà
a treballar al 100% de la seva potència, i el seu comportament no serà diferent
que el de un compressor tot o res. Unadequat dimensionat de la màquina a
instal·lar, una bona instal·lació i un us acurat de la temperatura de consigna, farà
que la màquina treballi en un cicle correcte i que el seu consum sigui adient.

Condicions interiors de disseny

Estació Temperatura operativa ºC Humitat relativa %

Estiu 23...25 45...60

Hivern 21...23 40...50

Segons el RITE, les temperatures de càlcul de les instal·lacions a l’estiu i a 109

l’hivern tenen la forquilla que s’hi indica a l’anterior taula. És per tant de lògica,
que la temperatura d’us de les instal·lacions siguin també aquestes.

7.3. Millores tècniques en la producció

Tots els fabricants avui en dia, ofereixen diferents solucions per tal de millorar
la producció de fred i/o calor dels seus equips seguint les normatives que així
ho demanen. A més les normatives actuals no només apunten a solucions de
disseny de les instal·lacionssinó també als mínims que han de complir per la
fabricació dels equips.
Però a més d’aplicar les legislacions vigents, es poden aplicar millores tècniques
una vegada definit el projecte de climatització i les necessitats del client.

7.3.1. Sistemes de climatització amb recuperació de calor

Ja sigui amb un sistema de climatització per refrigerant o per aigua, al mercat

trobem diferents solucions per tal d’aprofitar el calor de condensació que les
màquines proporcionen quan treballen en fred per tal d’escalfar altres sistemes.
Bàsicament consisteix en aprofitar el gas calent de sortida de compressor i en
lloc de portar-lo fins el intercanviador per fer la condensació amb aire, portar-lo
total o parcialment a un altre intercanviador on escalfi un altre fluid.
Un del més típics seria una planta refredadora amb una etapa de recuperació.
Per exemple una aplicació típica seria la d’un hotel de temporada que només
necessita aire fred. Amb la mateixa planta refredadora que es proporciona
el fred de clima podríem escalfar el ACS del hotel. Si la recuperació és total,
s’obtindran temperatures més baixes (45ºC), amb les que es podria fer una
climatització amb emissors d’aigua de baixa temperatura o un pre escalfament
del ACS. Si la recuperació és parcial, s’obtenen temperatures més altes (fins
a 60ºC). En aquest cas la temperatura d’aigua és més gran, però no s’aprofita
tota l’energia i una part s’ha de portar fins el intercanviador exterior per acabar
de posar el refrigerant a règim.
Un altre cas seria la climatització d’unes oficines amb orientacions molt mar-
cades de forma que en èpoquesintermèdies, la meitat de l’edifici necessiti
 calefacció i l’altre fred. Instal·lant un sistema VRV amb recuperació de calor, les
unitats condensadores proporcionarien l’energia més demandada i l’energia
que s’hauria de portar fins el intercanviador de la unitat exterior, l’aprofitarien
els unitats interiors que necessiten les altres evaporadores. D’aquesta forma,
augmenta la eficiència del sistema perquè amb el mateix consum, el sistema és
capaç de donar dos energies simultàniament. També és important destacar que
des de fa ja uns anys, els sistemes VRV amb recuperació de calor, permeten la
integració d’uns mòduls que aconsegueixen escalfar aigua fins a temperatures
de 80ºC amb l’energia recuperada quan la màquina treballa en fred.
Al mercat també podem trobar un altre sistema de recuperació d’energia en
sistemes de producció amb aplicació per botigues amb producció de fred
comercial. En aquest cas, es posaria una unitat exterior que produiria el fred per
les càmeres frigorífiques i a l’hivern, en lloc de condensar en la unitat exterior, ho
faria en les unitats interiors. D’aquesta forma, en èpoques de fred, aprofitant les
condensadores del fred comercial s’obtindria calefacció gratuïta per dintre de la
botiga.

7.3.2. Equips inverter

En sistemes de climatització amb refrigerant, gairebé tot el que trobem al mercat

és amb compressor inverter. El compressor inverter es diferencia d’un compres-
sor tot o res en que pot variar la seva velocitat de gir i per tant de compressió
de gas en funció de la demanda. D’aquesta forma es gradua el consum de
l’equip en funció de les necessitats.
Ara bé, en sistemes d’aigua, les plantes refredadores poden portar compres-
sors inverter, scrolls to t o res, compressors de cargol inverters o amb vàlvula
corredera...
En funció de l’eficiència que es demani, es pot escollir una planta refredadora
amb més eficiència en funció del tipus de compressor i tenint en conte també
l’ús de la instal·lació.
Però a més en un sistema d’aigua s’han afegir vàlvules i bombes d’aigua.
Aquestes també poden ser inverter. En un sistema per climatització d’aigua amb
bomba tot o res, s’hi instal·len vàlvules de tres vies als fan-coils de forma que si
110 el fan-coil arriba a temperatura, l’aigua es by-passi. A mesura que els fan-coils
tanquen, la temperatura de retorn torna més freda i la planta refredadora ajusta
el treball dels seus compressors per tal de disminuir el consum. Però la bomba
de recirculació sempre està en funcionament i per tant el consum de transport
és una constant. Ara bé, si es posa bombes amb un variador de freqüència
s’obté un sistema amb variació de cabal d’aigua a la instal·laciói el consum de
la instal·lació per transport disminueix. En aquest cas els fan-coils no porten
vàlvules de tres vies sinó vàlvules de dos vies.
Si es vol donar encara més confort a l’usuari, les vàlvules de tres vies i dos
vies també poden ser de control proporcional, és a dir, que tanquen de forma
gradual en funció de la demanda.
Fins i tot els ventiladors dels fan-coils poden ser inverter. Segons les darreres
directives Ecodesing, les ERP han fet que els fabricants facin servir ventiladors
més eficients. Així han començat a fer servir els ventiladors EC amb els que
s’aconsegueixen eficiències molt altes amb una grandària més petites. Els
ventiladors EC també coneguts com electrònicament commutats poden fer
servir un variador de freqüència electrònic per tal de variar la velocitat de l’aire
que impulsen.
Totes aquestes mesures estan pensades per garantir el confort de la instal·lació i
minvar la despesa del consum.

7.3.3. Calderes de condensació

Segons les darreres normatives d’eco eficiència, ja no es poden instal·lar ni

comercialitzar calderes que no siguin de condensació donat que es marquen
unes eficiències mínimes a complir. Les calderes de condensació permeten
treballar amb temperatures més baixes d’aigua. Són ideals per treballar amb
sistemes de terra radiant que treballen a temperatures d’impulsió de 35-40ºC,
temperatures molt baixes comparades amb les calefaccions tradicionals que
impulsaven aigua a 80ºC. El criteri d’eficiència és lògic. Si es necessita una
potència donada per escalfar un habitatge i per fer-ho escalfem aigua, en
gastarem més energia si la pugem fins a 80ºC que si ho fem a 55ºC. Però per
aconseguir la mateixa dissipació dintre del habitatge, els radiadors hauran de
tenir més elements, però a canvi el estalvi energètic compensa molt. Si a més,
en lloc de radiadors es fa servir un terra radiant, la temperatura d’impulsió
encara es redueix més i per tant, el consum també.

7.3.4. Sistemes de ventilació

En sistemes de climatització i calefacció, segons recull el RITE sempre es

necessari ventilar. El cabal d’aire de ventilació anirà en funció de l’ús del local,
de l’ocupació, etc. I també segons aquest reglament, el sistema de ventilació
mecànica haurà de portar un sistema de recuperació de calor si el cabal d’ex-
tracció supera els 0,5m3/s.
Amb aquesta normativa, es volia donar una eficiència més a la instal·lació. Si
s’ha de ventilar per tenir una qualitat d’aire en condicions als edificis, no es volia
fer una despesa energètica constant sinó que aprofitant l’aire viciat que s’havia
d’expulsar, s’aprofitava per escalfar o refredar l’aire nou de renovació.
Amb les noves normatives ERP2016 i ERP 2018 els recuperadors hauran de
portar un etiquetat.

Exigències ERP ERP 2016 ERP 2018

Sistema de recuperació de calor amb elements de bypass tèrmic Obligatori Obligatori

Recuperador de bateries 63 68
Eficiència
(EN 308): ηt (%)
Recuperador de plaques, rotatius, etc. 67 73

300 × Q 300 × Q
Q < 2 m3/s (7200 m3/s) 1700 + E −F 1600 + E −F
2 2
Recuperador de bateries
PVE Intern màx Q < 2 m3/s (7200 m3/s) 1400 + E − F 1300 + E − F
(configuració de referència)
PVE int max [W/(m3/s)] 300 × Q 300 × Q
Q < 2 m3/s (7200 m3/s) 1200 + E −F 1100 + E −F
Recuperador de plaques, 2 2
rotatius, etc.
Q < 2 m3/s (7200 m3/s) 900 + E − F 800 + E − F
111
Recuperador de bateries (ηt − 63) × 30 (ηt − 68) × 30
Bo per eficiència de recuperació d'energia
Recuperador de plaques,
(ηt − 67) × 30 (ηt − 73) × 30
rotatius, etc.

Configuració de referència 0 0

Valor de correcció de Filtre M5 no present 160 150

filtres
F [W/(m3/s)] Filtre M7 no present 200 190

Filtre M5 i M7 no present 360 340

Regulació de la velocitat del ventilador Requerid Requerid

Control de la pressió diferencial durant les etapes de flitrat — Requerid

energètic, es regulen unes noves eficiències mínimes dels recuperadors més

restrictives pel.
2018, tindran etapa de by-pas d’aire i els ventiladors tindran consums més
petits i hauran de tenir varies velocitats.
Per tal de complir aquestes normatives, molts fabricants proporcionen ventila-
dors inverter en els recuperadors.
Amb aquesta normativa el que s’hi intenta és que els sistemes de ventilació
amb recuperació que estaven dissenyats per un aprofitament de l’energia de la
ventilació, a més, els sistemes també siguin eficients.
Una millora energètica a l’hora de fer servir aquests sistemes que són eficients
donades les noves normatives, seria que el control no fos imposat per l’usuari
sinó que tingués una regulació automàtica per exemple amb una sonda de CO2.
Instal·lant una sonda de CO2 al retorn del recuperador, els ventiladors podrien
variar el cabal d’aire en funció de l’ocupació i d’aquesta forma si l’edifici està
poc ocupat, tenir un consum més petit.
 7.4. Millores tècniques en la distribució
En les instal·lacions de climatització moltes vegades es deixa de banda la
distribució del fluid que ens proporciona el clima ja sigui aigua o sigui refrige-
rant. El RITE marca uns espessors a complir en funció de si la instal·lació és
interior o exterior. Però com sempre, la normativa marca els mínims a complir si
s’augmenten, es disminueixen les pèrdues per transport i per tant es guanya en
eficiència en la instal·lació.

Gruix d'aïllament Ø tuberia 18 mm Ø tuberia 28 mm Ø tuberia 42 mm

32 mm 84,5 % 87,4 % 89,3 %

25 mm 82,7 % 85,7 % 87,7 %

19 mm 80,4 % 83,5 % 85,6 %

13 mm 76,7 % 80,0 % 82,1 %

9 mm 72,7 % 76,0 % 78,1 %

100 %

90 % Aïllat amb 32 mm

Aïllat amb 25 mm

80 % Aïllat amb 19 mm

Aïllat amb 13 mm

Aïllat amb 9 mm
112 70 %
Ø 18 mm Ø 28 mm Ø 42 mm

Temperatura ambient 20 ºC
Temperatura de la instal·lació 60 ºC
Figura 7.5. Gràfics Estalvi energètic en % comparat amb tubs sense aïllament

També és important fixar-se en el disseny de la distribució. Fer un disseny amb

molts colzes, derivacions i traçats innecessàriament llargs provoquen turbulèn-
cies i grans velocitats de pas. Es a dir, suposen haver de disposar d’un sistema
de bombeig amb més pressió disponible i per tant, amb més consum. La lògica
s’hauria d’imposar quan es fa un disseny de canonades i entendre que es
necessiten espais per fer passar les instal·lacions fins els elements terminals.
Per exemple, en sistemes de VRV avui en dia es permeten grans distàncies de
fins a 200 m entre unitat exterior i interior. Però aquestes distàncies provoquen
que el compressor hagi de treballar en els seus límits operatius provocant un
augment de consum i un desgast superior. Ara bé, si en lloc de tenir aquests
200m, es redueixen a 70 perquè les unitats exteriors es col·loquen a prop
dels baixants, el sistema guanya en eficiència i en vida útil de la instal·lació (el
compressor no treballarà en els seus límits) i en costos (la instal·lació serà més
barata perquè no caldrà tanta canonada frigorífica).
Si la instal·lació és d’aigua amb una planta refredadora, passaria exactament el
mateix però ara no seria el compressor el que treballaria amb un consum més
gran, sinó els sistemes de bombeig.Quan més pressió disponible es demani a
una bomba, més serà el seu consum.
També és important el disseny de la distribució amb conductes quan es fan
servir. D’igual forma que amb les canonades d’aigua, masses colzes, reduccions
i derivacions provoquen no poder aprofitar la eficiència dels ventiladors i tenir
consums grans i poc confort.
Amb el traçat dels conductes és també molt important dissenyar bé el sistema
de difusió donat que una instal·lació que no dona confort, consumirà més
perquè es farà treballar fora del seu punt òptim. Fer servir sistemes de difusió
d’alt poder inductiu, fixar-se en les alçades per tal de no impulsar a una velocitat
massa gran contra el públic, fer una difusió per finestres i fer un retorn conduit
són punts a estudiar per tal que el confort sigui el més alt possible. Amb un bon
confort, s’evita que l’usuari canviï el punt de consigna contínuament i que les
màquines treballin en cicles continus.

7.5. Millores tècniques en el control de la instal·lació

I no més important és el disseny del control de la instal·lació. La millor instal·la-
ció amb els equips més eficients i la distribució més correcta amb un mal control
farà que els consums es disparin. El projectista s’ha d’aprofitar del control que
permeten els sistemes, entendre com treballen i es regula la maquinària que vol
instal·lar i anar una mica més enllà perquè la instal·lació sigui tant eficient com
ha projectat.
Hi ha diferents sistemes a poder implementar en una instal·lació per millorar la
eficiència. Abans ja parlàvem de la col·locar sondes de CO2 en els recuperadors
de calor que seria un bon exemple. Un altre és instal·lar sondes de presència
que o bé aturin el sistema de climatització o bé donin un segon punt de con-
signa. D’aquesta forma si una sala deixa d’estar ocupada, es pot escollir que
es quedi sense clima o que es posi a treballar en un règim no tant exigent i per
tant, disminuir el consum.
També hi ha termòstats que permeten treballar en una forquilla de temperatures
més adient a la instal·lació que s’ha dissenyat. Normalment, els termòstats de
sèrie venen configurats per treballar a temperatures baixes com ara els 17ºC fins
temperatures molt altes com per exemple els 30ºC. Però hi ha que es poden
configurar perquè en fred treballin +/- 2ºC o +/-3ºC d’una temperatura donada
que pot ser perfectament la de càlcul. D’aquesta forma si la instal·lació en
calefacció s’ha calculat per 21ºC, només es deixarà pujar el termòstat fins els 23
o 24ºC.
Altres controls per estalvi de consum serien els contactes finestres molt útils en
aplicacions d’hotels on el propietari i per tant qui es fa responsable del consum
energètic de l’edifici, no té el control real de la instal·lació. Així si un usuari obre
la finestra o la porta del balcó, es dona un senyal perquè la climatització s’aturi. 113
I en aquestes aplicacions, també és molt important que amb la targeta d’accés
a la habitació es posi en marxa o s’aturi la climatització. Sempre amb una senyal
de control i no amb un tall de l’alimentació elèctrica de la màquina que provoca
avaries que poden arribar a ser molt greus. Els fabricants tenen diferents solu-
cions per fer aquestes maniobres de control i no fer-les servir podria comportar
la pèrdua de la garantia de l’aparell o que aquest tingui una vida útil molt més
petita que la prevista.
Un altre tipus de control més automatitzat seria mitjançant sondes de tem-
peratures exteriors que canviïn el punt de consigna interior en funció del que
detectin. Aquests sistemes no sempre són òptims donat que les necessitats
dels locals no sempre depenen de la climatologia sinó de les càrregues internes.
Per tant, és un control que s’ha d’estudiar si és idoni per l’ús del local.
Tots els controls fins ara enumerats serien controls locals però molt important és
disposar d’un control centralitzat quan es té un sistema de dimensions mitjanes
o grans. És lògic que no només s’hi imposa la comoditat de l’usuari per aturar
o posar en marxa una instal·lació de varies estances sinó que a més permet
fer un ús intel·ligent del sistema. Per exemple un control centralitzat permet fer
programacions de funcionament setmanals o anuals de tota la instal·lacióimpo-
sant horaris de funcionament i temperatures lògiques de consum. Segons les
costums de treball de l’usuari es dissenya una programació de temperatures
i on/off de les màquines de forma per exemple que a primera hora del mati,
només es posin en marxa les sales ocupades i no per exemple, les sales de
reunions o despatxos que no sempre hi són ocupats.
Amb controls centralitzats intel·ligents, al mercat es poden trobar diverses
solucions que fins i tot “aprenguin” de com es treballa en aquell edifici i pugin
avançar-se en el seu règim de treball a les costums d’us de la instal·lació o que
permetin estudiar el consum de les instal·lacions. Aquest darrer punt és molt
important perquè per tal de mantenir una bona eficiència del sistema. Cal veure
i monitoritzar el consum i a partir d’aquestes dades es pot adequar més les
programacions, corregir errors o mals usos i mantenir el nivell d’eficiència. De
fet, el primer que es fa en una instal·lació en funcionament que es vol implantar
mesures d’estalvi energètic és primer de tot monitoritzar-la per tal de veure i
entendre el seu funcionament i veure els seus punts febles.
 7.5.1. Energies renovables

El canvi de mentalitat dels projectistes d’avui en dia respecte els que hi treba-
llaven fa 50 anys és sobretot la consciènciaecològica. Com ja es comentava
al principi, la eficiència té una raó de ser molt important que és la de consumir
menys entre d’altres, per tal d’enviar menys quantitat de gasos nocius a l’at-
mosfera. I avui en dia la tecnologia ens permet fer servir energies renovables per
tal d’aconseguir aquesta fita.
Com a energies renovables entenem la solar, ja sigui tèrmica o fotovoltaica, la
geotèrmia, la biomassa i l’aerotèrmia.
Per tal de dissenyar instal·lacions de climatització, la fotovoltaica seria la que
menys es pot veure la seva acció directa ja que només ens proporcionaria una
energia primària i a més la legislació actual restringeix molt el seu ús.

7.5.2. Energia solar térmica

Si parlem d’energia solar tèrmica, les normatives actuals obliguen en edificis

de nova construcció a fer-la servir només per tal de produir l’acs. Aprofitar-la
per fer calefacció es poc habitual donat que es depèn molt de la climatologia i
l’aprofitament comparat amb la despesa que representa, el fa molt poc viable.
En sistemes d’energia solar es poden servir els típics panells o tubs de buit de
diferents tipologies que aconsegueixen temperatures molt més altes que els
primers.

7.5.3. Biomasa

La biomassa és l’aprofitament dels recursos agraris que no es fan servir. Els

subproductes de la produccióagrària es poden re aprofitar com a combustible
i mitjançant calderes es cremen per donar calefacció o producció d’acs. Amb
aquest re aprofitament, fem un ús d’un producte que d’altra forma es cremaria
en el camp sense cap finalitat i s’evita enviar gasos nocius a l’atmosfera com el
sofre i es disminueixen les emissions de CO, HC i NOX i permet un cicle neutre
de CO2, sense contribució al efecte hivernacle.
114 El problema és que hi ha molt tipus de biomassa i s’ha de verificar si la caldera
que es farà servir permet el ús de qualsevol tipus de biomassa o té restriccions.

7.5.4. Energia geotèrmica

L’energia geotèrmica és l’energia que es troba en el subsòl i que es pot aprofitar

per tal de dissipar calor o fred. Els equips de geotèrmia en climatització són
equips que han substituït la part de la condensació per aire, i per tant el ven-
tilador, per un circuit d’aigua que fent servir una bomba, dissipa el calor en el
terra. Com les temperatures del subsòl són molt estables, normalment entre 10 i
16ºC, la eficiència d’aquest tipus de màquines és molt bona i es poden tenir, en
funcionament en calor, COP’s de fins a 5.
Són màquines normalment bomba de calor, que proporcionen acs, calefacció
i fred. Totes tres aplicacions són mitjançant circuits d’aigua. L’acs es faria per
acumulació fins a un serpentí on emmagatzemaríem l’acs o fins un intercanvia-
dor de calor. El fred es faria per fan-coils i la calefacció pels mateixos fan-coils, o
per radiadors de baixa temperatura o per terra radiant.
En un sistema de geotèrmia, el més important és com es dissenya el circuit
de condensació i com s’escull. Poden ser circuits oberts o tancats. Els circuits
oberts farien servir aigua freàtica o pous i, els més fets servir dels tancats, es
pot trobar el circuit per xarxes horitzontals o pous verticals. En el primer cas,
normalment es soterra un circuit d’aigua a 1m aproximadament del terra. El
problema és que com es té poca profunditat, la climatologia exterior pot incidir
en la eficiència de la condensació. Per altra banda, es necessita molt espai per
tal de fer aquesta dissipació i malgrat que econòmicament, és més atractiva
aquesta opció que no els pous verticals, moltes vegades s’ha de desestimar
aquesta opció. Per habitatges de nova construcció s’estima que el espai que
es necessita seria 1,5 vegades la superfície a calefaccionar i si són habitatges
antics amb aïllaments més dolents, fins a 3 vegades més de superfície.
L’aigua de condensació normalment es glicola per tal d’evitar possibles conge-
lacions. Aquest fet produeix una pèrdua de rendiment de la bomba de calor que
o bé s’estudia pel seu dimensionat o bé es fa un segon circuit de condensació
amb intercanviador. Amb aquest circuit per un costat hi anirà l’aigua del pou
glicolada i per l’altre l’aigua de condensació de la bomba de calor. En aquest
cas, però es necessitarà una segona bomba d’impulsió.
 7.5.5. Energia aerotérmica

L’energia aerotèrmia és l’energia que hi ha a l’aire i que es pot aprofitar per tal
d’escalfar o refredar un fluid. Es una energia que no s’esgota, és neta perquè
al fer-la servir no s’envien emissions nocives al medi ambient i és una energia
renovable donat que es genera per medi natural, escalfant-se per medi del sol o
refredant-se en la seva absència.
Totes les unitats condensades per aire que fins ara hem conegut, consumeixen
energia aerotèrmia. Ara bé, hi ha unes màquines al mercat que no només ser-
veixen per climatitzar, ja sigui donant fred o calor, sinó també per escalfar acs;
són aquestes màquines les que el mercat dona el nom de “màquines d’aero-
tèrmia”. Són màquines que poden trobar de diferents potències, monofàsiques,
trifàsiques, amb un sol ventilador, amb dos ventiladors, etc. Estan formades per
dos cossos, un que té l’estètica d’una condensadora convencional bomba de
calor i una altra unitat que seria la unitat hidrònica on es troba un intercanviador
refrigerant-aigua, una bomba de circulació, un vas d’expansió i el control del
sistema. L’acs es produiria amb un dipòsit d’acumulació que aniria a part, o bé,
al mercat es pot trobar una solució on el kit hidrònic i el dipòsit estan integrats
en un sol moble, facilitant la instal·lació i el manteniment.Com a màquines per
produir acs o treballar proporcionant calefacció per temperatures entre 0 i 15ºC
són ideals. Per temperatures més baixes, s’ha d’estudiar la seva pèrdua de
càrrega pels desglaços que pot arribar a ser important. Però si es treballa amb
terra radiant, aquests problemes es minimitzen. A més, com l’energia primària
que fan servir és la eléctrica i cada cop més aquesta s’aconsegueix per medi de
les renovables, els estudis que s’han fet és que emeten moltes menys emissions
de CO2 a l’ambient comparades amb sistemes tradicionals.

7.6. Sistemes i instal·lacions de climatització

Quan volem definir una instal·lació de climatització que s’adeqüi a les necessi-
tats de l’usuari, per on comencem?
Partirem de l’anàlisi de l’edifici.
115
Anàlisi de l’edifici

En aquest anàlisi estudiarem:

A. Les càrregues tèrmiques de l’edifici.

Per tal de fer un càlcul acurat tindrem que definir:
— Epidermis de l’edifici: murs i vidres.
— Ubicació i orientacions de l’edifici
— Usos dels recintes
— Ocupació
— Ventilació
— Equips que aportin càrrega tèrmica a l’edifici (PCs, fotocopiadores, impres-
sores, servidors, etc…)
— Tipus d’il·luminació
Sostre

Infiltració

Filtre solar
Particions

Persones Llums
Equips
Conducció
del vidre

Parets
exteriors

Figura 7.6. Càrregues tèrmiques

Terra
 Fent l’estudi de les càrregues tèrmiques podrem determinar quina potencia
frigorífica i calorífica requerirem per cada una de les estances de l’edifici.
Per tal de fer el full de càrregues ens haurem de recolzar de la normativa vigent
en funció de la tipologia de l’edifici, del país on estigui ubicat l’edifici i dels
requisits de temperatura que ensindiqui el client als que vol mantenir l’edifici.
Actualment es poden trobar software de càlcul de càrregues tèrmiques molt
detallats.

116

Figura 7.7. Cypecad

A partir de les càrregues tèrmiques de cada un dels locals i avaluant la simulta-

neïtat de cada zona podrem obtenir la càrrega de fred/calor per cada una de les
zones i de tot l’edifici.

B. Geometria i ús de l’edifici
Analitzarem la disponibilitat de:
— Locals Tècnics.
— Ubicacions per col·locar els equips
— Verticals per pas d’instal·lacions
— Falsos sostres.
— Zonificació de l’edifici per zones que tinguin característiques homogènies
des del punt de vista tèrmic
Un cop definit les necessitats tèrmiques de l’edifici i havent analitzat la seva
geometria podrem passar a definir el sistema de climatització.

7.6.1. Sistemes de climatització

Definirem un sistema de climatització com el conjunt d’elements (actius i/o

passius) introduïts en un edifici per a satisfer la demanda de confort del mateix.
En aquesta publicació ens centrarem en els elements actius dels sistemes,
deixant de banda la implantació d’elements passius que és àmbit principalment
de l’arquitectura de l’edifici.
En el sistema haurem de mirar com resolem la producció, la distribució i la
introduccióde fred i/o calor a aportar per combatre les càrregues de cada un
dels espais i zones de l’edifici.
A continuació descriurem alguns dels paràmetres que ens poden descriure el
sistema de climatització utilitzat en funció de la configuració que necessitem:
Classificació dels sistemes de climatització.
Per descriure un sistema de climatització haurem d’anar concretant els diferents
punts per tal de definir-lo correctament. Exemples de descripció d’un sistema:
— Sistema Centralitzat – Producció Aigua/aire – Cabal Constant – Sols Fred - ...
— Sistema Descentralitzat – Producció Aire/Aire – Bomba de Calor - ...
— Sistema Semi-centralitzat – VRV – Tres tubs - ...

Definirem el sistema de clima segons:

Segons ubicació de la producció i complexitat del sistema

Sistemes descentralitzats
La producció es troba totalment distribuïda, situant-se directament als espais
que demanen confort. Exemple: Equips partits tipus Split, equips compactes,
etc...

Figura 7.8. Sistemes descentralitzats

Sistemes semi-centralitzats
La producció es troba dividida entre una sola unitat exterior i diferents elements
terminals interiors que són els encarregats de climatitzar cada espai o zona.
Exemple: Sistemes Multi-split, VRV (VRF) o una torre de refrigeració connectada 117
a diferents equips autònoms condensats per aigua.

Exemple Multi-split 5x1 Esquema simplificat VRV Figura 7.9. Sistemes semi-centralitzats

Sistemes centralitzats
La producció es troba totalment concentrada, distribuint-se l’energia produïda
fins els diferents espais i zones condicionades, mitjançant la utilització d’un fluid
de transport (aire, aigua o refrigerant).

Figura 7.10. Sistema centralitzat tot aire: Equiprooftop Figura 7.11. Sistema centralitzat tot aigua: Planta refredadora-
caldera-climatitzadors
 Habitualment el sistemes descentralitzats s’utilitzen per instal·lacions més
senzilles o de menys potència i a mesura que anem incrementant complexitat
i simultaneïtat de funcionament al sistema, anem cada cop més a un sistema
centralitzat.

Segons sistema de producció de fred/calor:

Amb el sistema de producció creem la potència frigorífica/calorífica i combatem
la càrrega tèrmica de l’edifici.
Exemples de sistema de producció són: plantes refredadores, bombes de calor,
calderes, equips d’expansió directa, ...
Els sistemes de producció de fred i/o calorels podem dividir en:
— Producció aire/aigua. Són equips condensats per aire i el fluid que s’escalfa
o refreda i que s’utilitza per climatitzar és aigua.

Figura 7.12. Exemple equip aire-aigua: Equip

bomba de calorCGAM TRANE.

— Producció aire/aire (expansió directa). Són equips condensats per aire i el

fluid de treball que utilitzem per climatitzar és aire fred/calent. Poden ser
equips compactes o partits.

118

Figura 7.13. Exemple equip compacte aire-aire.

Figura 7.14. Esquema simplificat d’un equip aire-

aire. Rooftop SPACE CIAT

— Producció aigua-aigua.Són equips condensats per aigua i el fluid de treball

que utilitzem per climatitzar és aigua freda/calenta. Els equips condensats
per aigua poden utilitzar per dissipar l’escalfor/fred de la unitat exterior:
torres de refrigeració, aerocondensadors o el mateix terreny en el cas de la
geotèrmia.

Estiu (Refrigeració) Hivern (Calefacció)

Calor produït Bomba de calor Calor produït Bomba de calor

a la terra a la terra

Calor extret de Calor extret de

l'habitatge l'habitatge

Consum Consum
elèctric elèctric
Intercanviador Intercanviador
enterrat enterrat

Figura 7.15. Geotèrmia

Tots els equips de producció anterior poden ser Només fred o Bomba de Calor
(en el cas de poder generar fred o calor en el mateix equip).
Com a sistemes de producció de calor també es podrien afegir les calderes.
Són generadors de calor basats en un procés de combustió, amb la utilització
de combustibles com a font d’energia.
Les calderes es dividiran principalment:
— En funció del combustible utilitzat: gasoil, gas natural, biomassa, etc...
— En funció del servei que donen: sols calefacció o mixta (ACS+calefacció).
— En funció de la temperatura de treball:
— Convencionals. Prohibides segons RITE. És la caldera la temperatura
mitjana de funcionament de la qual està limitada degut al seu disseny.
Treballen a una temperatura mitjana entre impulsió i retorn, propera als
70ºC per evitar que s’arribi en el seu interior a la temperatura de rosada
dels fums, que provoca condensacions de compostos en forma d’àcids
que malmetrien la caldera. El seu rendiment a potència màxima és de
l’ordre del 85% sobre el poder calorífic inferior (PCI).
— De baixa temperatura: És una caldera que pot funcionar de forma
continuada amb temperatures de retorn entre 35ºC-40ºC i que en deter-
minades condicions pot produir condensacions. Per a poder treballar
puntualment amb condensacions és imprescindible que la caldera
estigui dissenyada amb materials constructius per a aquesta finalitat.
Regulen la temperatura de retorn en funció de la demanda, de la tempe-
ratura exterior,... El seu rendiment a potència màxima és de l’ordre del
95% sobre el poder calorífic inferior (PCI)

Connexió de seguretat Retorn

Quadre de control
Anada caldera

Separador intern Deflector intern

Cinaixa de fums Tercer pas (amb turbuladors)

119
Segon pas

Porta amb aïllament de fibra

ceràmica
Aïllament
100 mm de gruix

Cambra de combustió primer pas

Buidat Figura 7.16. Secció caldera de baixa temperatura

BAXI BTEC

— De condensació: Aquestes calderes provoquen deliberadament la con-

densació dels fums de combustió per poder aprofitar el seu calor latent
per escalfar l’aigua. Aquestes calderes són les més eficients del mercat
aconseguint rendiments superiors al 100% respecte al PCI. En aquestes
calderes podem treballar a més baixes temperatures (50-60ºC) i de fet
és treballant a aquestes temperatures quan aconseguirem els millors
rendiments. Estan preparades per condensar permanentment.

2
Figura 7.17. Secció de la caldera de condensació
BAXI BTECondens

1 entrada dels gasos de combustió

3
2 Intercanviador de calor dels fums de
4 condensació

5 3 Circulador
4 Sortida de gasos de combustió
5 Connexió desaigua de condensdors
 Sistema a 2 tubs o a 4 tubs
En edificis en els que es disposa de necessitats de demanda de fred i de calor
al mateix temps en les diferents estances degut a orientacions diferents, èpo-
ques de primavera-tardor, etc... és molt important plantejar un sistema a 4 tubs.
De manera que podrem seleccionar l’opció més adequada en cada habitació
(sigui calor o fred). Per tenir un sistema a 4 tubs haurem de tenir un sistema de
producció de fred i calor que pugui treballar simultàniament, com poden ser una
caldera i una planta refredadora o una planta refredadora i una bomba de calor.

Circuit de calor
Circuit de fred

Figura 7.18. Sistema a 4 tubs Figura 7.19. Sistema a 2 tubs

Com a contrapartida una instal·lació a 4 tubs és bastant més cara degut a que
estem doblant la producció i les canonades.
En el cas de no tenir necessitats simultànies de fred i calor podem plantejar una
instal·lació a dos tubs. Simplificant i abaratint tota la instal·lació.

120

Figura 7.20. Sistema a 2 tubs Esquema hidràulic d’una instal·lació a 2 tubs

Sistema a cabal constant o cabal variable

Tant en sistemes d’aire o d’aigua és habitual trobar plantejada la instal·lació per
treballar amb un cabal variable o un cabal constant.
Per a les instal·lacions a cabal variable necessitem que els elements de distri-
bució estiguin preparats per treballar amb aquestes variacions de cabal sigui
mitjançant bombes de cabal variable (en el cas de tenir una instal·lació d’aigua)
o amb ventiladors de velocitat variable (en el cas d’una instal·lació d’aire). Les
instal·lacions de cabal variable són més eficients des del punt de vista ener-
gètic ja que estem ajustant la demanda tèrmica al cabal que necessitem de
fluid en cada moment però són més complexes a nivell de control i els seus
components són més cars al contemplar la possibilitat de la variació de cabal.
Un exemple d’instal·lació de cabal variable seria: una instal·lació hidràulica que
alimenti fan-coils amb vàlvules de dues vies.

7.6.2. Altres elements de la instal·lació de climatització

En l’anterior apartat hem descrit diferents instal·lacions en funció del tipus de

producció. Apart dels equips generadors d’energia també haurem de definir els
elements de distribució de l’energia a cada una de les estances a climatitzar i els
elements terminals amb els que entregarem el fred/calor de cada espai.

Instal·lacions tot aigua

En les instal·lacions en les que el fluid caloportador és l’aigua tindrem com
elements de transport les bombes hidràuliques, els components de distribució
seran las canonades i les unitats terminals poden ser per exemple fan-coils o
radiadors.

Figura 7.21. Diferents elements de distribució i

introducció fred/calor en instal·lacions d’aigua:
bomba hidràulica, fan-coil i radiador

7.6.3. Instal·lacions tot aire

En les instal·lacions en les que el fluid caloportador és l’aire tindrem com 121
elements de transport els ventiladors, els components de distribució seran els
conductes d’aire i els elements terminals seran elements de difusió com poden
ser toveres o difusors circulars.

Figura 7.22. Diferents elements de distribució

i introducció fred/calor en instal·lacions d’aire:
Ventilador plug-fan, difusor circular i toveres

A partir d’aquests conceptes i nocions bàsics les instal·lacions es poden anar

complicant en funció de la seva magnitud.

7.7. Posta en marxa. Commissioning

Un Sistema de Climatització es un sistema mecànic que necessita d’un correcte
manteniment. Un Sistema de Climatització pot garantir el confort dins del recinte
quan els seus elements s'adeqüen a la geometria i us del edifici. Un Edifici pot
consumir un 20% mes d’energia pel desajust entre el subministra i les necessi-
tats.
Realitzar una Posada en marxa de una instal·lació o d’un sistema significa deixar
el SISTEMA a règim segons el projecte i l’ús del edifici. No és el fet de engegar
cadascun dels elements independents que format part del sistema complet.
Garantim que subministrem adequadament la Potencia tèrmica, tant frigorífica
com calorífica, amb un cabal d’aire correcte, que tenim pressions disponibles
correctes, que els nivells sonors son adequats, no tenim turbulències ni venes
 d’aire molestes, que els gradients de temperatura son el correctes dins del local
i sobretot que el sistema de control realitzi correctament la gestió de cada ele-
ment segons les necessitats, en resum, que tot el sistema es comporti segons
el projecte.

Adequació del sistema al ús del edifici (ReCommissioning)

Degut a una falta de manteniment de les instal·lacions, a una falta de coneixe-
ment de les mateixes per part del usuari del edifici, o pel canvi d’ús del local,
molts sistemes de climatització estan treballant fora d’un punt de treball ade-
quat. Llavors en quan hem de fer un Recommissioning de la instal·lació. Això
significa revisar un SISTEMA en funcionament i adequar-lo al ús del edifici. Hem
de revisar les necessitats tèrmiques de cada local y adequar la potencia submi-
nistrada, hem de ajustar horaris d’ús, pressions i cabals, comprovar el correcte
funcionament del sistema de control.....
L'objectiu és analitzar y reduir costos amb el sistema actual, sense la necessitat
de invertir en nous equipaments mes eficients. No ho tenim que confondre amb
l’acció del Retrofit. En cas que un equipament estigui defectuós o ja no sigui
adequat per al actual sistema, llavors es quan hem de substituir-lo per un de
nou.

Mesures de millora
Existeixen una sèrie de mesures per millorar la instal·lació des de punt de vista
de evitar problemes en la instal·lació a mig termini com poden ser:
— Canonades Polipropilè (PP-R). L’ús d’aquestes canonades evitem problemes
de corrosió, incrustacions, par galvànic, etc... Son mes higièniques i podem
millorar la salubritat de l’usuari.
— Eliminar l’aire de les canonades. L’aire a les canonades ens podem crear
molts problemes com alt consum de energia, que no arribi fluid a les unitats
posteriors, etc... Es molt important la col·locació correcta de purgadors per
poder extreure l’aire adequadament.
— Eliminació de la brutícia. La incorporació de filtres a les canonades d’aigua
es molt important per evitar la brutícia dins dels sistemes que ens provoquin
122 taps, incrustacions o ruptura de les canonades.
— Depòsits d’inèrcia per instal·lacions petites d’aigua. Quant una instal·lació
Hidráulica es petita, pot ser que el seu propi volum d’aigua no sigui suficient
per tenir una inèrcia adequada i evitar que els compressors parin i arranquin
de manera continua, reduint la visa útil dels compressors. Els depòsits
d’inèrcia faran que les aturades dels compressors siguin mes llargues millo-
rant la qualitat del subministrament de potencia al local.
— Equilibrat pressions canonades d’aigua. Un sistema hidràulic amb varis
ramals i varis equips terminals (fancoils, radiadors, Utas, etc...) ha de
garantir que arribi el cabal d’aigua adequat a cada un d’aquest elements.
Per garantir això s’ha de fer un correcte equilibri de les pressions dins de
las canonades d’aigua. Les vàlvules K-flow de cabal constant poden ser un
element molt últil per garantir fàcilment aquest equilibrat.
— Equilibrat pressions conductes d’aire. . Un sistema d’aire amb varis ramals i
varis equips terminals (fancoils, reixes, Utas, etc...) ha de garantir que arribi
el cabal d’aire correcte a cada un d’aquest elements. Per garantir això s’ha
de fer un correcte equilibri de les pressions dins dels conductes. Les com-
portes de cabal constant son un element senzill que ens ajuda a garantir les
correctes prensions a cada ramal.
— Per millorar el subministrament de potencia amb sistemes hidràulics, hem
d’evitar pèrdues de temperatura entre primari i secundari. Per millorar
aquesta transmició d’energia hem de tenir en compte:
— Correcte dimensionament del bescanviador. Això ens garanteix que te la
suficient capacitat de transmetre tota la potencia al secundari.
— Barreges d’aigua als dipòsits Inèrcia. A vegades s’utilitzen dipòsits
d’inèrcia com a col·lectors de primari - secundari. S’ha de evitar que
l’aigua dins de depòsit es barregi en excés per que es perd molta ener-
gia. Em de garantir que l’aigua calenta entre i surti per la part superior i
la freda per la inferior.
— Col·lectors correguts sense equilibrat. El col·lectors correguts ens
donen molta inèrcia a la instal·lació, però s’han de dimensionar correc-
tament per tenir la impulsió i el retorno a una distancia mínima que
garanteix que no hi ha una barreja d’aigua on perdérem molta potencia
al sistema.
— Variadors de freqüència mal parametritzats. En un sistema on les bombes
hidràuliques o les unitats terminal inclouen variadors de freqüència, hem de
garantir una correcta parametrització del mateixos per no excedir-nos o fer
curt dels cabals a subminsitrar, tant siguin d’aigua com d’aire.
— La instal·lació d’un sistema de control que inclou sondes de temperatura
col·locades correctament amb la finalitat de reguar les vàlvules comporta
una millorar significativa a la eficiència del sistema, ja que podem saber en
cada moment la temperatura de l’aigua subministrada i podem ser mes fins i
estalviar energia a la producció.
— Parametrització dels Equips de producció. S’ha de revisar la parametrit-
zació dels equips de producció, ja siguin plantes refredadores, calderes
o equips autònoms, de manera que estiguin treballant en el punt de
màxima eficiència. Parametritzar els equips de producció segons us del
edifici o recinte.
— Parametrització del sistema de control. S’ha de revisar la parametritza-
ció dels equips de control, de manera que estiguin treballant en el punt
de màxima eficiència.
— Per exemple el fet de tenir petita la zona morta de control de tempera-
tura fa que tinguem moltes engegades, reduint la vida útil del equipo i
no arribant a un confort òptim.
— Moltes vegades el sistema de Freecooling està mal regulat fent que no
puguem gaudir de l’estalvi energètic que té aquest sistema de refreda-
ment gratuït.

7.7.1. Eficiencia energètica

Reduir consum mantenint el servei

Directiva d'eficiència energètica en edificis: des de l'1 de juny de 2013, és
obligatori que tots els immobles que es venguin o lloguin (>4 mesos), comptin
amb una etiqueta energètica obtinguda a través d'un estudi tècnic o certificació
energètica. 

Temperatura de consigna 123

Per cada ºC que disminuïm la temperatura de condigna, tenim entre un 5-8% de
reducció en el consum
1. Las condiciones interiores de diseño de la temperatura operativa y la hume-
dad relativa se fijarán en base a la actividad metabólica de las personas, su
grado de vestimenta y el porcentaje estimado de insatisfechos (PPD), según los
siguientes casos: a) Para personas con actividad metabólica sedentaria de 1,2
met, con grado de vestimenta de 0,5 clo en verano y 1 clo en invierno y un PPD
entre el 10 y el 15%, los valores de la temperatura operativa y de la humedad
relativa estarán comprendidos entre los límites indicados en la tabla 1.4.1.1.

Condiciones interiores de diseño

Estación Temperatura Operativa ºC Humedad relativa %

Verano 23...25 45...60

Invierno 21...23 40...50

7.8. Millores tècniques per l’eficiència energètica

RITE/ERP 2016-2018
Freecooling (Tèrmic/Entàlpic/Termo-entàlpic)
Free-*Cooling és la tècnica per la qual es permet l'ingrés d'aire exterior dins d'un
edifici per mitjans mecànics i controlados.en realitat es tracta d'una ventilació
mecànica controlada VMC i que aprofita molts avantatges de la ventilació
natural. Els sistemes de Free-*Cooling són de fàcil aplicació integrats en siste-
mes de climatització en els quals es requereix refrigeració mecànica. Mitjançant
la inclusió d'una secció de Free-*Cooling (veure més a baix) dins de la Unitat
de Tractament d'Aire de l'edifici, s'aprofita la baixa entalpia de l'aire exterior per
refrigerar de forma gratuïta espais de l'edifici amb càrregues positives.
 Espais típics en els quals l'aplicació del Free-*Cooling és interessant són per
exemple:
— Zones internes d’edificis d’oficines
— Locals d’alta ocupació (cines, teatres, auditoris, etc.)
— Sales d’ordinadors, centre de procÉs de dades
— En general zones d’alta densitat de càrrega interna durant tor l’any.
Un sistema de Free-*Cooling introdueix més aire exterior del mínim exigit per
combatre de forma efectiva les ganancies tèrmiques internes i realitzar una
refrigeració efectiva. Un sistema de Free-*Cooling té els següents avantatges:
— L'aire exterior pot ser filtrat i, eventualment, condicionat.
— Permet un millor control de funcionament i per tant una ventilació més efec-
tiva.
— Permet una distribució correcta d'aire per l'interior de l'edifici

Aire expulsat Aire exterior

Figura 7.23. Freecooling Aire de mescla

Aire recirculat Zona de mescla

Eficiència mínima del recuperador de calor

Regulada en la IT 1.2.4.5.2 del Reglament per a Instal·lacions Tèrmiques als
Edificis (RITE), la recuperació de calor de l'aire d'extracció confereix una de les
mesures per a la reducció del Consum Energètic en Edificis tenint en compte
124 la transposició de la Directiva Europea 2002/91/CE d'eficiència energètica dels
edificis i en compliment del CTE. 
Tal com s'expressa anteriorment el RITE, dins de les seves exigències per a
l'eficiència energètica, contempla la recuperació de calor de l'aire d'extracció,
la qual és obligatòria en els sistemes de climatització dels edificis en els quals el
cabal d'aire expulsat a l'exterior, per mitjans mecànics, sigui superior a 0.5 m3/s
(equivalent a 1800 m3/h), en aquests sistemes es recuperarà l'energia de l'aire
expulsat, per a això s'instal·laran sistemes recuperadors d'aire d'extracció. No
s'estableix un mínim d'hores de funcionament del recuperador però l'eficiència
s'amplia amb l'augment de les hores de funcionament del mateix. Les eficièn-
cies mínimes sobre la base del cabal d'aire exterior (m3/s) i a les hores anuals de
funcionament del sistema de recuperació de calor, hauran de ser com a mínim
les indicades en la taula

Eficiencia de la recuperación

Horas anuales de Caudal de aire exterior (m³/s)

funcionamiento
> 0,5...1,5 > 1,5...3,0 > 3,0...6,0 > 6,0...12 > 12

% Pa % Pa % Pa % Pa % Pa

≤ 2.000 40 100 44 120 47 140 55 160 60 180

> 2.000 ... 4.000 44 140 47 160 52 180 58 200 64 220

> 4.000 ... 6.000 47 160 50 180 55 200 64 220 70 240

> 6.000 50 180 55 200 60 220 70 240 75 260

Un recuperador de calor és un bescanviador de calor aire-aire, que el seu
principal objectiu és absorbir la major quantitat possible de calor de l'aire
extret de l'interior que serà evacuat per cedir-ho a l'aire net que serà impulsat
a l'interior, òbviament sense barrejar l'aire viciat i el net. La quantitat de calor
recuperada depèn majorment de la diferència de temperatura entre l'aire
d'extracció i l'aire nou.

Figura 7.24. Intercanviador

Pèrdua de càrrega màxima Filtres

Instrucció Tècnica 1.1.4 Exigència de qualitat de l'aire interior. En aquesta
s'especifica que s'haurà de disposar d'un sistema de ventilació per a l'aportació
d'aire del suficient cabal d'aire exterior, que eviti en els diferents locals en els
quals es realitzi alguna activitat humana, la formació d'elevades concentracions
de contaminants. En les generalitats d'aquest punt es descriu l'àmbit d'aplica-
ció, on per als edificis d'habitatges es consideren vàlids els requisits establerts
en la secció HS 3 del CTE mentre que per a la resta d'edificis s'haurà de seguir
el marcat en el RITE.

7.8.1. Categories de qualitat de l’aire interior

En conseqüència, és molt important comprendre que el RITE a cap moment

parla d'extracció d'aire viciat, com se sol malinterpretar en molts àmbits, sinó
que sempre es requereix un sistema d'aportació d'aire, que haurà de complir
unes característiques específiques en termes de volum i qualitat, recollides en la
mateixa norma. En funció de l'ús de l'edifici o local, la categoria de qualitat
d'aire interior (ANADA), que s'haurà d'aconseguir serà, com a mínim:
— IDA 1 (aire d’óptima qualitat): per hospitals, clíniques, laboratoris i escoles
bressol.
— IDA 2 (aire de bona qualitat): oficines, locals comuns d’hotels i residències, 125
museus, aules d’ensenyament entre altres aplicacions.
— IDA 3 (aire de qualitat mitjana): edificis comercials, cines, teatres, salons
d’actes, habitacions d’hotels, restaurants, cafeteries i bars, sales de festa i
gimnasos.
— IDA 4 (aire de baixa qualitat): no considerat en cap aplicació.
Tenint en compte la classificació de l’aire interior, el RITE especifica a la seva
Instrucció Tècnica 1.1.4.2.3 el cabal mínim de l’aire exterior de ventilació. Aquest
s’ha de calcular d’acord amb algun dels mètodes indicats a continuació:
— Mètode indirecte de caudal d’aire exterior per persona
— Mètode directe per  qualitat  de l’aire percebut
— Mètode directe per concentració de CO2
— Mètode directe de caudal d’aire per unitat de superfície
— Mètode de dilució
Des de l'experiència es recomana l'ús del mètode indirecte, a causa d'una major
facilitat en el càlcul del cabal de ventilació. Aquesta facilitat resideix que no és
necessari prendre mesuraments, com podrien ser les ppm de CO2 en el tercer
mètode. Això no implica que aquest mètode sigui el més efectiu o el de major
eficiència energètica, posat al fet que això dependrà de cada aplicació.

IDA1 IDA2 IDA3 IDA4

ODA1 F9 F8 F7 F6

ODA2 F7-F9 F8 F7 F6

ODA3 F7-F9 F6/F8 F6/F7 G4/F6

ODA4 F7-F9 F6/F8 F6/F7 G4/F6

ODA5 F6/GF/F9 F6/GF/F9 F6/F7 G4/F6

 Eficiència motors
Directiva 2009/125/CE del Parlament Europeu i del Consell pel que fa als
requisits de disseny ecològic aplicables a les unitats de ventilació.
A partir de l'1 de gener de 2016: Totes les unitats de ventilació, excepte les de
doble ús, hauran d'estar proveïdes d'un accionament de diverses velocitats o
d'un accionament de velocitat variable. 
Totes les unitats de ventilació bidireccionals hauran de disposar d'un element
de bypass tèrmic. 
A partir de l'1 de gener de 2018: A més de l'anterior, es tindrà en compte: 
Les unitats de ventilació amb filtre hauran de disposar d'un senyal visual d'avís
de canvi del filtre. 
Annex III: Requisits específics de disseny ecològic aplicables a les unitats de
ventilació NO residencials, segons l'article 3, apartats 2 i 4 A partir de l'1 de
gener de 2016 A partir de l'1 de gener de 2018.

Exigències ERP ERP 2016 ERP 2018

Sistema de recuperació de calor amb elements de bypass tèrmic Obligatori Obligatori

Recuperador de bateries 63 68
Eficiència
(EN 308): ηt (%)
Recuperador de plaques, rotatius, etc. 67 73

300 × Q 300 × Q
Q < 2 m3/s (7200 m3/s) 1700 + E −F 1600 + E −F
2 2
Recuperador de bateries
PVE Intern màx Q < 2 m3/s (7200 m3/s) 1400 + E − F 1300 + E − F
(configuració de referència)
PVE int max [W/(m3/s)] 300 × Q 300 × Q
Q < 2 m3/s (7200 m3/s) 1200 + E −F 1100 + E −F
Recuperador de plaques, 2 2
rotatius, etc.
Q < 2 m3/s (7200 m3/s) 900 + E − F 800 + E − F
126
Recuperador de bateries (ηt − 63) × 30 (ηt − 68) × 30
Bo per eficiència de recuperació d'energia
Recuperador de plaques,
(ηt − 67) × 30 (ηt − 73) × 30
rotatius, etc.

Configuració de referència 0 0

Valor de correcció de Filtre M5 no present 160 150

filtres
F [W/(m3/s)] Filtre M7 no present 200 190

Filtre M5 i M7 no present 360 340

Regulació de la velocitat del ventilador Requerid Requerid

Control de la pressió diferencial durant les etapes de flitrat — Requerid

Aïllament carcassa/Conductes/Canonades
El marcat CE i la norma EN 14303 En línia amb el marcat CE en aïllament en
l'edificació, finalment els productes d'aïllament tècnic tindran el marcat CE
segons la Directiva de Productes de Construcció (89/106/ EEC). El marcat CE
garanteix que tots els productes amb aquesta certificació han estat provats
d'acord a les normes Europees, complint amb les seves directrius i regulacions,
en les quals el fabricant respecta les mesures de control de seguretat i qualitat
i així poder comercialitzar-los al mercat europeu. Per a materials d'aïllament,
la norma harmonitzada EN 14303 “Productes aïllants tèrmics per a equips en
edificació i instal·lacions industrials” defineix les característiques que han de tenir
i els procediments que han de seguir-se. Per tant, el marcat CE en l'aïllament
tècnic aporta major transparència i fiabilitat al mercat, donant la possibilitat de
comparar productes, en tota Europa amb una referència comuna, focalitzant-se
en el nivell de prestació.
Exigència d'eficiència energètica IT 1.2.4.2.2. Aïllament tèrmic de xarxes de
conductes.
1. Els conductes i accessoris de la xarxa d'impulsió d'aire disposaran d'un
aïllament tèrmic suficient perquè la pèrdua de calor no sigui superior al 4%
de la potència que transporten i sempre que sigui suficient per evitar con-
densacions. 
2. Quan la potència tèrmica nominal a instal·lar de generació de calor o fred
sigui menor o igual que 70 kW són vàlids les espessors mínims d'aïllament
per a conductes i accessoris de la xarxa d'impulsió d'aire de (30mm Interior/
50mm exterior).
Exemple pèrdues Energètiques per a cas real Conducte: Xapa Galvanitzada
600/300 mm de 500 ML. Temperatura aire interior conducte: 16°. Temperatura
ambienti: 28° 50% HR. Velocitat Aire: 8 m/sg. Condicions de funcionament:
12h/dia, 365 dies/any. Cost estimat: 0,18 €/kWh.

Altres millores

Recuperació de calor per ACS

Amb el fi de treure el màxim rendiment a la seva instal·lació, formem un sistema
que aprofita la calor de condensació (calor que robem de les càmeres i que
normalment tirem al carrer) per escalfar l'aigua calenta sanitària, aconseguint
tenir un cost.

Beneficis de la recuperació de calor 

— Òptima temperatura de l’aigua calenta sanitària gratuïtament
— Millora de l’eficiència energètica aconseguint un estalvi energètic
— Contribuir a la protecció del medi ambient evitant l’escalfament de l’aire.
— Temperatura de l’aigua 14ºC /35º (Inductors/Terres radiants)

Millores en la Producció (Equips Frigorífics)

— Bomba de calor amb Recuperació Total
— Bomba de calor amb Recuperació Parcial (ACS).
— Temperatura d’aigua moderada 14ºC /35º (Inductors/Terres radiants)
— Equips Inverter (compressors/ventiladors/ Vàlvules electròniques).
Millores en la Producció (Calderes)
127
— Calderes de condensació
— Temperatura d’aigua moderada 45º (Terres radiants

Millores en la Distribució (Canonades)

— Aïllament canonades
— Bombes de cabal variable amb Variador de Freqüència.
— Velocitats reduïdes de pas: 2-3 m/s.
— Reduir turbulències (colzes, reduccions, sifons, etc...)
— Evitar grans alçades (VRF- arrossegament d’oli)

Millores en les unitats de tractament

— Motor EC per cabal variable. Tant a Utas com fancoils.
— Aïllament de la carcassa e infiltracions.
— Velocitat de pas <2,5 m/s
— Comportes de By-pass (Recuperador)

Millores en la Distribució (conductes)

— Aïllament conductes (exteriors e interiors)
— Velocitats reduïdes de pas: 3-4 m/s.
— Reduir turbulències (colzes, reduccions, pantalons...)
— Bon equilibrat de pressions
— Correcta selecció dels elements de difusió (estratificacions/transmissió
vidres)

Millores en el control
— Sondes de CO2 (Aire de ventilació)
— Ubicació de les sondes de temperatura dins de la sala
— Detectors de presencia/Contacte de finestres
— Modificació Set-point en funció temperatura exterior.
— Temperatura de conservació (fora horaris d’us)
128
8. Millores d’intervenció en
instal·lacions de ventilació
Santiago Pascual i Solà
Enginyer industrial

En l'actualitat la UE, està desenvolupant un model energètic sostenible tant en

edificis residencials com en terciaris, per això la normativa s'ha concebut com
textos vius que des de la seva aprovació han anat evolucionant en criteris tan
importants, com l'eficiència energètica i la sostenibilitat. En les últimes modifica-
cions s'està donant un pes important del parc edificatori existent accentuant la
necessitat d'impulsar la rehabilitació

129

Figura 8.1. exemple edifici rehabilitat amb VMC de

Doble flux.

Les solucions de ventilació possibles van des d'intervencions senzilles, amb

l'únic objectiu de millorar la qualitat de l'aire interior fins a intervencions més
complexes que garanteixen la qualitat de l'aire interior i l'eficiència energètica,
sent necessari un estudi previ per part d'un professional qualificat del sector.
A diferència del que succeeix en els edificis de nova construcció que gràcies a
l'aparició del Document Bàsic de Salubritat HS3 de qualitat de l'aire interior, es
projecten i executen els habitatges tenint en compte la ventilació, en la rehabili-
tació segueix sent un aspecte oblidat en aquest tipus d'intervencions.
Un exemple són les intervencions que es duen a terme per aspectes de millora
energètica com són la millora de l'envoltant tèrmica i estanca, a través de la ins-
tal·lació de més aïllament i substitució de finestres, on suposadament redueixen
les infiltracions. Quan millor sigui la intervenció des del punt de vista d'execució,
més es redueixen les infiltracions, per tant repercutirà possiblement en un empi-
tjorament de la qualitat de l'aire interior de l'habitatge, així com una manca de
control sobre la humitat generada a l'interior . Aquesta manca de control sobre
la humitat a més d'afectar la qualitat de l'aire interior també pot arribar a afectar
negativament a l'habitatge i/o edifici.
Encara que aquest aspecte ja es troba indicat en la norma (CTE DB HS3), hi ha
una dificultat d'interpretació en el mercat. Que al seu torn s'uneix a la dificultat
de trobar solucions vàlides i adequades en funció del tipus d'intervenció i les
característiques de l'habitatge i/o edifici.
 8.1. Ventilació mecànica controlada i eficiència energètica
La consciència ambiental i la necessitat d’arribar als objectius del Protocol de
Kyoto han significat un punt d’inflexió en la manera de pensar i actuar de la
societat i dels organismes públics. La Unió Europea va adoptar el desembre del
2002 la Directiva pel rendiment energètic dels edificis que demanava als estats
que revisessin les reglamentacions tèrmiques.
Encara que les necessitats varien d’un país a l’altre i d’una regió a una altra,
la major part de les reglamentacions es basen en l’adaptació de l’aïllament a
les condicions locals del clima. Consideren i afavoreixen les aportacions solars
passives, a més de tenir en compte la permeabilitat dels edificis i la presència de
ponts tèrmics, entre d’altres. Probablement el punt més important de la Directiva
és la certificació energètica, que estableix un certificat on figuren els valors de
referència, segons les normes i les millores pràctiques del seu ús, a fi que els
consumidors puguin comparar i avaluar el rendiment energètic de l’edifici.
La reducció de la factura de calefacció, als anys setanta, va ser tan important
que es va fer un esforç exagerat per millorar l’estanquitat dels edificis, de
manera que se’n limita la permeabilitat, però sense assegurar una bona ven-
tilació. Això va conduir a l’aparició de problemes de qualitat de l’aire interior,
coneguts com la síndrome de l’edifici malalt.
El Codi Tècnic de l’Edificació (CTE), en concret, el document bàsic de Salubritat
HS3 qualitat de l’aire interior, té per objecte el requisit bàsic d’Higiene, salut i
protecció del medi ambient”, reduir a límits acceptables el risc dels usuaris, dins
dels edificis i en condicions normals d’utilització, així com el risc que els edificis
es deteriorin i malmetin el medi ambient del seu entorn immediat, com a con-
seqüència de les característiques del projecte, construcció, ús i manteniment.
Els habitatges han de disposar d’un sistema general de ventilació que pot
ser híbrid o mecànic, de forma que aporti un cabal suficient de l’aire exterior i
garanteixi l’extracció i expulsió de l’aire viciat pels contaminants. L’aire ha de
circular des dels locals secs fins als humits, per això els menjadors, els dormito-
ris i les sales han de tenir obertures d’admissió; els banys han de tenir obertures
d’extracció i, alhora, les particions situades entre els locals d’admissió i els
locals amb extracció han de tenir obertures de pas.
130
8.2. Limitar les pèrdues energètiques
L’estalvi energètic és l’origen de per què cal ventilar un habitatge. El simple fet
de controlar el cabal d’aire extret ens permet estalviar en el consum de calefac-
ció i/o climatització. La ventilació no controlada d’un habitatge pot representar
una part important de les seves pèrdues energètiques globals.

Extracció de l'aire viciat

Insuflació de l'aire nou

Figura 8.2. Exemple de sistema d’ insuflació i

d’extracció.
Per tant, és important escollir el sistema de ventilació que permeti limitar les
pèrdues energètiques:
— Controlar el cabal constant o modular en funció de les necessitats del
moment.
— Recuperar part de l’energia evacuada a l’exterior per transferir-la a l’aire
impulsat cap a l’interior.
— Reduir el consum elèctric dels components de la instal·lació.

8.3. Conceptes bàsics en sistemes de ventilació

L’objectiu de la ventilació dels edificis és la garantia de la qualitat de l’aire interior
per a la respiració i per evitar possibles olors, concentracions elevades de gasos
emesos per mobiliari, etc.
L’ordre de renovació de l’aire, que es mesura en cabal absolut (litres/segon o
m3/h) o relatiu respecte al volum del local (renovacions/hora = m3/m3h), es fixa
en funció de l’ocupació i el tipus d’activitat. Junt amb l’aire exterior fresc, però,
també entra fred a l’hivern i calor a l’estiu, que, en ambdós casos, requereix un
condicionament artificial a les temperatures de confort, amb la qual cosa convé
minimitzar el bescanvi d’aire al mínim necessari en aquestes èpoques de l’any.
La quantitat d’aire necessària que cal aportar es fixa en 6,4 l/s (23m3/h) per
persona amb activitat lleugera, com en zones residencials i oficines, així com en
8,0 l/s (28,8m3/h) per persona com a marc de referència per a tots els sistemes
de ventilació.
En molts dels edificis existents, part de la renovació o la totalitat la proporcionen
les infiltracions per la pell de l’edifici, principalment les fusteries, però de forma
incontrolada, amb efectes secundaris importants com fluxos d’aire molestos
i pèrdues o guanys d’energia no desitjades en cas de més ventilació de la
higiènicament necessària.
A mida que es redueixen les infiltracions a través de la pell de l’edifici, principal-
ment per la millora de l’estanquitat de les fusteries, aquesta millora a nivell de
comportament energètic de l’edifici entra en conflicte amb la salubritat de l’aire
interior. L’aportació d’aire exterior higiènicament necessària per a mantenir la
qualitat de l’aire interior, pot ser aportada per diferents mecanismes:
131
La ventilació manual consisteix en una obertura suficient de les finestres de
l’edifici de forma periòdica amb l’objectiu de renovar l’aire interior del local. L’ex-
periència mostra, però, que a la pràctica aquest hàbit és molt difícil de complir.
La ventilació mecànica d’extracció produeix una depressió constant en l’edifici
mitjançant un extractor a les zones de l’edifici amb més necessitat d’extreure
aire carregat, com les cuines, els lavabos i les dutxes. L’aire exterior fresc
entra per obertures controlades, amb mecanismes per tancar-se en casos de
molt vent, situats a les façanes o finestres de les zones de més ocupació com
oficines, sales d’escoles, etc. a una altura mínima d’1,80m per evitar fluxos
d’aire molestos.
El dimensionament correcte del cabal d’aire i la selecció d’un extractor de baix
consum energètic garanteixen la qualitat de l’aire amb el mínim consum energè-
tic, tant pel seu funcionament com per l’escalfament/refredament de l’espai.
La ventilació mecànica d’extracció i impulsió permet l’intercanvi de la calor
d’extracció amb la d’impulsió per a pre-escalfar-la, o viceversa en règim d’estiu,
així com el tractament d’aire respecte altres paràmetres com la humitat, la
concentració de microorganismes, etc.
El Codi Tècnic de l’Edificació fa obligatòria la ventilació mecànica a qualsevol
edifici de nova construcció o de reforma important.
La normativa espanyola UNE 100-011-91. Defineix la qualitat de l’aire de venti-
lació i dóna els cabals d’aire de ventilació en litres/persona o litres/m2 en funció
del tipus d’activitat o local.

8.4. Estratègies per a l’augment de l’eficiència energètica

en la ventilació
Juntament amb l’envolupant de l’edifici, la ventilació és un dels principals camins
per on s’escapa l’energia dels nostres edificis, podent arribar a ser de fins al
40% de les pèrdues energètiques del mateix. Per aquesta raó si actuem sobre la
ventilació poem obtenir un millora important en el balanç tèrmic de l’edifici.
 Estratègies de ventilació eficient Residencial Terciari

Sistemes de cabal variable (higro regulables) Sistemes de cabal variable (multizona)

i sistemes amb recuperació de calor i sistemes amb recuperació de calor

Regulació de cabal m3/h de ventilació.

Estalvi potencial: fins al 60% depenent de la zona
climàtica

Recuperació de calor de l'aire extret, tecnologies

de climatització passiva (by-pass).
Estalvi potencial: fins al 90% d'eficàcia

Grups ventilació EC de baix consum.

Estalvi potencial: Fins al 40% del consum
d'equips

Sistemes tractament passiu, intercanviador

132 geotèrmic aire-terra.
Estalvi potencial: fins al 15% en calefacció i
climatització

´Figura 8.3. Tabla d’estratègies de ventilació

eficient

8.5. Minimització d’infiltracions

La primera mesura per augmentar l’eficiència energètica en la ventilació és la
limitació de les renovacions d’aire no controlades, així com les infiltracions. Tot i
que el Codi Tècnic limita la permeabilitat a l’aire de les fusteries per a les zones
climàtiques de Catalunya a 27m3/h·m2, mesurat a una sobrepressió de l’interior
de 100 Pa, segues sent una visió molt llunyana en quan al concepte d’estan-
queïtat a l’aire
Les infiltracions son quantitat d’aire que entra i surt de l’ habitatge de forma no
controlada, per això des de el punt de vista energètic és important controlar-les.
Existeixen diferents tècniques y materials que permeten millorar l’estanqueïtat a
l’aire dels edificis. Sent un dels punts més crítics el muntatge de les finestres.

8.6. Recuperació de calor

La pràctica per excel·lència que permet major estalvi en ventilació és aprofitar la
calor de l’aire de retorn de l’edifici que s’ha d’expulsar a l’exterior. Mitjançant un
bescanviador de plaques, es transfereix la calor d’aquest flux d’aire a l’aire fresc
que es pren per a renovació. Aquest preescalfament o prerefredament repre-
senta un estalvi important d’energia tèrmica.
La recuperació de calor/fred hauria de garantir com a mínim un aprofitament del
50% de l’energia disponible.
 Intercanviador de calories Sistema By-pass

L'aire nou entra pre-escalfat a l'hivern gràcies a l'intercanviador
d'alta eficàcia (92% de recuperació): quan a l'exterior hi ha 5ºC i a
l'interior 20ºC, l'aire nou pot arribar a entrar a 19ºC.
Refredament a l'estiu: Quan hi ha 30ºC a fora i 21ºC a l'interior,
l'aire nou pot arribar a entrar a 22ºC.
S'adapta automàticament a les variacions de la temperatura exterior.
A l'estiu, les versions amb by-pass deixen penetrar l'aire fresc nocturn
per refrescar de forma natural el seu habitatge, amb filtració prèvia.
(Estalvi de consum elèctric)

Expulsió de l'aire Presa d'aire nou Expulsió de l'aire Presa d'aire nou
cap a l'exterior de l'exterior a 5ºC cap a l'exterior de l'exterior
Exterior Exterior

By-pass tancat By-pass tancat

segons versió segons versió

Filtre Filtre

Filtre Filtre
Interior Interior
de l'habitatge de l'habitatge

Insuflació d'aire nou a 21ºC Aire extret a 22ºC Insuflació d'aire nou Aire extret
Estances seques Estances humides Estances seques Estances humides
(menjador, sala d'estar, (Lavabos, cambra de (menjador, sala d'estar, (Lavabos, cambra de
dormitoris) bany, cuina...) dormitoris) bany, cuina...)

Figura 8.4. Funcionament del recuperador

133

Figura 8.5. Sistema Ventilació amb recuperació de

calor.

8.7. Modulació dels volums d’aire

La modulació dels volums d’aire consisteix en regular el cabal d’impulsió d’aire,
variant la velocitat dels ventiladors que distribueixen l’aire de ventilació per
l’edifici, i així adaptar-se a uns requisits de ventilació en funció de les condicions
interiors (ocupació, activitat...), i també de les condicions exteriors.
Quan la temperatura interior sigui igual o lleugerament superior a l’exterior, es
podrà introduir aire exterior a velocitat superior, mentre que caldrà moderar els
cabals si la temperatura exterior és molt més elevada que l’interior.
Normalment la variació de velocitat es fa variant la freqüència del corrent que
alimenta els motors dels ventiladors. Aquest tipus de pràctica dóna estalvis
importants d’energia elèctrics, ja que aquests consums disminueixen de manera
significativa.
A més, cal tenir en compte que una velocitat de l’aire que sigui massa elevada,
a l’hivern té l’efecte contrari a donar confort tèrmic per calor, ja que la velocitat
de l’aire afavoreix el refredament convectiu. Aquesta és una raó important més
per baixar les velocitats d’impulsió d’aire durant l’hivern.
 8.8. Ventilació nocturna
El concepte de la ventilació nocturna es basa en l’aprofitament de l’oscil·lació
de la temperatura entre dia i nit i la inèrcia tèrmica dels materials constructius
a l’interior de l’edifici. En aquest sentit, el sistema tindrà millor rendiment a les
comarques interiors de Catalunya, que fora de la influència del mar tendeixen
a una forta oscil·lació de temperatures diàries. L’objectiu d’aquest concepte és
principalment la refrigeració, mentre la ventilació és el suport passiu per millo-
rar-ne l’eficiència.
Els materials amb una inèrcia tèrmica important (sostres, terres, murs) absor-
beixen part de la calor que reben durant el període calent i la desprenen durant
la nit. La ventilació de l’edifici durant la nit amb l’aire exterior d’inferior tempera-
tura augmenta el refredament del material. El concepte és especialment indicat
en edificis que són usats durant el dia i deshabitats a la nit. Per possibilitar la
ventilació nocturna, es necessita l’obertura de finestres guiada per un temporit-
zador o mitjançant sensors que comparen les temperatures exteriors i interiors i
obren les finestres quan la diferència entre ambdós sigui suficientment alta.
En molts casos, s’augmenta la ventilació passiva mitjançant la tèrmica que
es produeix en espais verticals dins l’edifici com atris i patis interiors o dobles
façanes amb obertures a la part superior. En cas que la ventilació natural sigui
insuficient, es pot aplicar una ventilació forçada amb el mateix objectiu de refri-
gerar la massa tèrmica. En tot cas, és important dimensionar les obertures amb
una mida suficient, ja que la ventilació natural serà més gran, i en cas d’haver
de ventilar de forma forçada, l’energia necessària serà inferior en tenir menor
resistència.
Evidentment, aquest concepte té les seves limitacions amb relació a la quantitat
d’energia que pot evacuar de l’edifici, amb la qual cosa és molt important mini-
mitzar la càrrega de fred mitjançant una protecció solar adequada, un concepte
d’ús de llum natural i l’ús d’equipament d’oficina altament eficient. En paral·lel,
és aconsellable considerar altres conceptes passius com per exemple per a
minimitzar l’aportació de calor a l’edifici per causa de la ventilació durant el dia.
Un dels principis pot ser l’aplicació de conductes soterrats.

8.8.1. Límits del concepte de ventilació nocturna

134
— L’edifici ha de tenir una inèrcia tèrmica important, preferiblement una massa
tèrmica activa superior a 300 kg/ m2. Això implica terres i sostres massissos
i en contacte directe amb l’aire interior o parets massisses en cas de només
disposar d’un element constructiu horitzontal massís.
— La demanda de fred com a suma diària no hauria de superar els 150 Wh/
m2dia.
— La temperatura exterior hauria de ser, com a mínim durant cinc hores de la
nit, inferior a 21ºC. La ràtio de ventilació hauria de ser, com a mínim, de dos,
però quatre encara seria millor.
— Una ventilació lliure (sense ventilació mecànica auxiliar) només es possible si
l’edifici permet una ventilació creuada, l’aire exterior és de suficient qualitat i
la possible pol·lució acústica exterior no influeix l’ús de l’edifici a la nit.
— Es necessita una ventilació mecànica auxiliar, només si la ventilació lliure no
és suficient o si hi ha riscos de seguretat degut a finestres o obertures de
ventilació obertes durant la nit.
D’altra banda, ràtios de ventilació superiors a quatre no són aconsellables, si
han de ser aconseguides mitjançant ventilació mecànica, ja que en aquest cas
l’energia per als ventiladors posa en qüestió els avantatges energètics d’aquests
tipus de ventilació.

8.9. Sistemes de ventilació

La manca de ventilació dels habitatges pot provocar que els seus usuaris patei-
xin molèsties o malalties i que el propi edifici es deteriori. És per això que cal
garantir una ventilació adequada, a través de sistemes que permetin l’aportació
d’un caudal suficient d’aire extern i l’extracció de l’aire viciat de contaminants.
La ventilació no controlada dels habitatges pot representar una part important de
les pèrdues d’energia global del mateix. Per això és molt important escollir el sis-
tema de ventilació que permeti minorar al màxim aquestes pèrdues energètiques.
La VMC és un sistema de ventilació permanent, que introdueix aire exterior a
les estances seques dels habitatges (sala i dormitoris) a través d’unes entrades
d’aire realitzades a la façana o inclús en fusteria exterior i extreu l’aire viciat a
través de les boques d’extracció realitzades a de les estances humides (cuina
i banys). Les boques d’extracció es comuniquen amb l’exterior a través d’unes
canonades que mitjançant un dispositiu d’extracció permet l’extracció de l’aire
de forma contínua.
La forma, quantitat i qualitat d’introduir aire, dependrà del sistema escollit.

8.9.1. Ventilació Híbrida Controlada

És aquell sistema que permet millorar el nivell de ventilació a través de forçar

una major extracció des de l’extrem exterior dels conductes de ventilació
existents a l'edifici. És una actuació relativament senzilla ja que es basa en la
substitució de la rematada estàtic existent, per una aspiradora híbrid (estato-me-
cànic). Complementàriament s'ha de de verificar el correcte estat del conducte
ventilació instal·lat, així com les boques dels locals humits (obertures extracció)
El principal component del sistema és l'aspirador híbrid (estato-mecànic), col·lo-
cat a la boca d'expulsió, permet l'extracció d'aire per tir natural quan la pressió
i la temperatura ambientals són favorables per garantir el cabal necessari i que,
mitjançant un ventilador , extreu automàticament l'aire quan aquestes magnituds
són desfavorables. Un armari de control connectat elèctricament, llança les
ordres d'atur i marxa a cada aspirador híbrid
Exemple Rehabilitació edifici entre mitgeres En aquest exemple passem a mos-
Figura 8.6. Dibuix aspirador estato-mecànic
trar com quedo resolta la ventilació a l'edifici rehabilitat. A causa de la dificultat
d'incorporar un sistema mecànic la Direcció facultativa, va decidir la instal·lació
d'un Sistema de Ventilació Híbrid, mantenint els conductes de ventilació exis-
tents en l'edifici previs a la rehabilitació.

135

Figura 8.7. Rehabilitació edifici plurifamiliar en

Carcaixent (València).

8.9.2. Ventilació Mecànica controlada simple flux (VMC SF)

Amb la ventilació mecànica (VMC), els habitatges disposen d'un sistema general
de ventilació mecànica, de manera que s'aporti un cabal suficient d'aire exterior
i es garanteixi l'extracció i expulsió de l'aire viciat pels contaminants. L'aire ha
de circular des dels locals secs als humits, per a això els menjadors, els dormi-
toris i les sales han de disposar d'obertures d'admissió; els lavabos, les cuines
i les cambres de bany han de disposar d'obertures d'extracció, les particions
situades entre els locals d'admissió i els locals amb extracció han de disposar
d'obertures de pas.

8.9.3. Limitar les pèrdues energètiques - VMC SF higrorregulable

La Ventilació Mecànica Controlada de simple flux higrorregulable, es caracteritza

per que la superfície de pas d'aire tant d'entrada en les entrades d'aire com
el de sortida a les boques d'extracció, s'ajusta automàticament a la humitat
de l'estada a la qual estan ubicades , d'acord a l'activitat desenvolupada en
la mateixa. L'admissió d'aire es realitza de forma natural gràcies a les boques
d'extracció connectades a una xarxa de conductes que treballen en depressió
mitjançant unitats de ventilació per tal d'aconseguir una adequada qualitat de
l'aire interior i alhora un estalvi d'energia.
La peculiaritat del sistema higrorregulable consisteix en la regulació automàtica
dels cabals d'admissió i extracció d'aire en funció de la variació d'humitat
relativa de l'ambient interior i per detecció de presència humana. La renovació
d'aire és permanent garantint sempre un cabal mínim de ventilació. Aquest
sistema de ventilació de cabal variable, en adequar els nivells de ventilació en
funció de les necessitats pròpies a cada estança permet rebaixar els cabals
 de ventilació indicats en el Document Bàsic HS 3 amb el consegüent estalvi
energètic.
Els sistemes de ventilació higrorregulables han de disposar de Document d'Ido-
neïtat Tècnica (DIT), com es el cas del DIT DIT597R/18. El DIT és un document
de caràcter voluntari expedit per l'Institut de les Ciències de la Construcció
Eduardo Torroja IETcc, que conté una apreciació tècnica favorable de la idoneï-
tat d'ocupació en edificació i/o obra civil de materials, sistemes o procediments
constructius no tradicionals o innovadors.

Tipus d'habitatge Locals secs Zona climàtica (*)

A b C D E

Unifamiliar 4 i més 6% 12% 21% 21% 30%

Colectiu 2 15% 22% 23% 28% 27%

3 7% 13% 22% 19% 29%

4 i més 6% 12% 21% 21% 30%

Figura 8.8. Tabla de reducció de caudals en un (*) Segons CTE DB HE

sistema Higrorregulable (DIT597R/18)

Exemple pràctic rehabilitació edifici plurifamiliar

Es tracta d'una rehabilitació integral d'un edifici complet, on va adaptar tot l'edi-
fici per al compliment de la normativa vigent, Codi Tècnic Edificació (CTE) 2006.
L'edifici d'origen no disposava de conductes de ventilació, per això va requerir
d'incorporar completament un sistema de ventilació, per a donar compliment de
l'exigència bàsica DB HS3 de Qualitat de l'Aire Interior. Amb la peculiaritat de la
intervenció des del punt de vista de la ventilació, que de la Direcció Facultativa
volia obtenir les millors prestacions de comportament tèrmic i de qualitat de
l'aire interior dins les limitacions de l'edifici, per això es va optar per un sistema
136
de ventilació higrorregulable amb Document d'Idoneïtat Tècnic ( ).

Figura 8.9. Execució xarxa interior de ventilació

mecànica controlada.

Figura 8.10. Admissió higrorregulable.(DIT 597/13)

Imatge 4.8.1.3 Extracció higroregulable.(DIT 597/13)
8.9.4. Ventilació Mecànica controlada doble Flux (VMC DF)

La Ventilació Mecànica Controlada de doble flux, també coneguda com ven-

tilació amb recuperació o ventilació de confort, consisteix en un sistema més
complex, on abans d'expulsar l'aire viciat de l'habitatge (amb olors, humitat, etc
...) es creua (sense entrar en contacte) amb l'aire net que entra des de l'exterior
cap a l'interior de l'habitatge, cedint-li gran part de l'energia (en alguns casos
pot arribar fins al 95%). Aquest intercanvi es realitza en un punt centralitzat en
l'habitatge que és la central de ventilació i més concretament en el recuperador
de calor
Gràcies a aquest sistema es recupera part de l'energia de l'aire extret. L'aire
exterior és filtrat i pre-escalfat i/o pre-refredat abans de la seva insuflació a les
zones seques (sales d'estar i dormitoris). L'extracció es realitza per les zones
humides (banys, cuines, lavabos) tal com.
es realitza en els sistemes simple flux.

Figura 8.11. Sistema Ventilació Mecànica Controla

Doble Flux

137

Figura 8.12. Exemple esquema Sistema VMC DF

8.10. Eficiència Energètica, Confort i Salut

S'estima que les pèrdues energètiques d'un edifici associades a la ventilació,
poden arribar a ser fins al 40%, per això en els edificis Els Sistema de ventilació
de doble flux amb recuperador d'alta eficiència (fins al 95%), també coneguda
com ventilació de confort, és un dels pilars indispensables en els edificis de baix
consum. Aquests sistemes, a més de la recuperació d'energia, permet Inte-
gració d'estratègies passives, com el refrescament passiu nocturn per bypass
(free-cooling).
Una altra de les grans avantatges d'aquests sistemes és el nivell de qualitat
d'aire interior obtingut gràcies al filtrat de l'aire d'admissió, abans de ser impul-
sat a l'habitatge. Permeten l'ús de filtres partícules i elements en suspensió tipus
F7, segons UNE EN 779: 2003.
 Dimensió de les partícules Eficàcia del filtre (%)

0% 100%

Virus
50
<0,1μm
75
3
Bacteris
70
0,5μm
90
30
Partícule fines
80
2,5μm
98
80
Esporas/floridures
100
5μm
100 G4
90
Polen F5
100
10μm
100 F7
Figura 8.13. Eficàcia filtres segons UNE EN
779:2003 Tant sols els filtres fins són realment eficaços contre els contaminants provinents de l'aire exterior

Exemple Rehabilitació habitatge amb Sistema VMC Doble Flux

La rehabilitació, busca una dràstica reducció del consum energètic, per ser
un habitatge edificada anteriorment a l'aparició de la norma bàsica de l'any
79, la reducció del nivell de soroll i contaminació que suposa un carrer en ple
centre d'una gran ciutat, així com l'augment de la qualitat de l'aire interior de la
mateixa. El que es resumeix en aconseguir una millor qualitat ambiental interior
pel el màxim confort per als seus ocupants.
En aquest exemple l'actuació es va centrar en un dels habitatges, sense afectar
la resta d'habitatges del mateix edifici.

138

Figura 8.14. Rehabilitació habitatge.

Figura 8.15. Actuacions prèvies rehabilitació

habitatge Avinguda Barcelona (Madrid).

Figura 8.16. Actuacions millora d'aïllament, ponts

tèrmics i estanquitat.
 Figura 8.17. Actuacions millora d'aïllament i ponts
tèrmics.

Figura 8.18. Xarxa conductes semi rígids i boques

per Sistema ventilació.

139

Figura 8.19. Ubicació central ventilació VMC DF.

Figura 8.20. Boca expulsió/admissió Sistema

ventilació VMC DF.

8.11. Components de la VMC

Pel que fa als productes que conformen un sistema de VMC cal esmentar les
entrades d’aire, les boques d’extracció, els grups de VMC i la xarxa de conduc-
tes.

8.11.1. Les entrades d’aire

DIT597R/18
Les entrades d’aire són elements disposats a les obertures d’admissió, que
comuniquen el local (concretament les zones seques) amb l’exterior, per dirigir
adequadament el flux d’aire i impedir l’entrada d’aigua, aire i in sectes. Pot ser
regulable o d’obertura fixa i tenir elements addicionals per obtenir una atenuació
acústica adequada. Es pot situar tant a la fusteria com al mur de tancament.
— Entrades d’aire autoregulables.
— Entrades d’aire autoregulables acústiques
— Entrades d’aire higroregulables
— Entrades d’aire higroregulables acústiques Figura 8.21. Reixeta d'entrada d'aire
 8.11.2. Les boques d’extracció

Les boques d’extracció, ubicades a les estances humides comuniquen l’habi-

tatge amb l’exterior.
Hi ha diferents models en funció del tipus de sistema instal·lat: autoregulables e
higroregulables

Boques extracció autorregulables

Les boques extracció autoregulables amb regulador incorporat, permeten
mantenir el cabal d'aire nominal constant, sigui quina sigui la depressió. Són
utilitzades en les instal·lacions de VMC, per a l'extracció d'aire viciat de les
cuines, banys i lavabos. Poden ser de simple o doble cabal.

Boques extracció higroregulables

Figura 8.22. Boca d'extracció
Les boques extracció higroregulables es caracteritzen per incorporar un dispo-
sitiu que permet una variació del cabal de l'aire segons la humitat. Les boques
estan disponibles en versió elèctrica, amb piles o amb cordó. Disponibles
adaptadors d'angles per a l'emplaçament, maneguets, juntes i mòdul d'aïlla-
ment acústic.

8.11.3. Els grups de VMC

Els grups, dispositius de ventilació mecànica que comuniquen les boques

d’extracció amb l’exterior, extreuen l’aire de forma continuada. Hi ha una àmplia
gamma amb característiques diferents;

Sistema concebut per a l'extracció individual d'aire viciat i renovació en els habitatges dels Sistema de ventilació que assegura la
edificis plurifamiliars. Qualitat d'Aire, a través de l'extracció
El seu funcionament basat en el principi d'escombrat de l'aire dins dels habitatges, és de l'aire viciat a les estades humides
totalment independent entre les mateixes oferint un excel·lent equilibri entre garantia de (cuina, banys, lavabos, safareigs, ...) i
qualitat d'aire que simultàniament assegura la insuflació
d'aire nou filtrat en les estades seques (
140 saló, menjador, dormitoris, ...).

DIT597R/18

Figura 8.23. VMC Autoregulable Figura 8.24. VMC Higroregulable Figura 8.25. VMC Doble Flux

8.11.4. Xarxa de Ventilació i Estanqueïtat.

Els conductes i accessoris conformen els sistemes que comuniquen les boques
d’extracció amb els grups i, de la mateixa forma, comuniquen els grups amb
l’exterior de l’habitatge.
Perquè in sistema de ventilació funcioni correctament, garantint els cabals de
càlcul previstos a cada zona per al correcte principi d'escombrat, és imprescin-
dible que la xarxa de ventilació, tant en la impulsió com en l'extracció s'executi
amb els elements adequats.
Gràcies a unes xarxes estanques el consum dels equips és inferior, a més
d'evitar problemes de fuites d'aire incontrolat, olors, etc .. per tant falta de
confort. Són diversos els comitès europeus de normalització que estan treballant
en aquest sentit, aviat es reflectiran en la nostra norma. Els Sistemes actualment
fabricats a Espanya, tant en conductes metal·lics com termoplastics, estan
caracteritzats i certificats tipus D segons EN 12237.
Existeixen diferents tipus de xarxes de ventilació, des de conductes y acces-
soris circulars a rectangulars, fabricats amb acer galvanitzat o amb material
termoplàstic, fins i tot poden estar tractats amb tractaments anti-estàtics y
anti-bacterians.

Figura 8.26. Xarxes de ventilació amb alta

estanquitat (Tipus D segons En 12237).

Les solucions de conductes termoplàstics rectangulars, s'adapten perfectament

a l'arquitectura de l'edifici gràcies al seu perfil extraplà, tant per a obra nova
com reforma, habitatges unifamiliars i plurifamiliars, les seves característiques
i dimensions es tradueixen en un estalvi d'espai i temps necessari per al mun-
tatge del sistema de Ventilació,.

141

Figura 8.27. Diferència de muntatge de xarxa

estàndard i Safefix.

Es important que les xarxes, estiguin fabricades amb conducte rígid, reduint el
risc d'aixafament de la xarxa, a més els conductes llisos, generen menys pèrdua
de càrrega comparat amb conductes flexibles. Resumint menys soroll, menys
consum dels sistemes de ventilació.

8.12. Acústica

8.12.1. Exigències reglamentàries

Hi ha unes exigències reglamentàries en la Llei del Soroll - Reial Decret

1367/2007
Al Interior dels habitatges, hi ha zones protegides com són els Dormitoris amb
limitacions a 30 LeqA, T (dBA) i en les estades (saló, menjador) a 35 LeqA, T
(dBA)
Poden haver molèsties acústiques produïdes per la pròpia instal·lació en els
ventiladors com:
— Soroll radiat a l'exterior
— Soroll transmès pel conducte
— Vibracions al conducte.
— Vibracions a l'estructura
 Molèsties acústiques Produïdes per la pròpia instal·lació en els conductes:
— Velocitat d'aire elevada
— Fuites importants
— Vibracions
— Canvis de direcció
Molèsties acústiques produïdes per la pròpia instal·lació en les boques d'extracció:
— Pressió elevada
— Secció insuficient
— Connexió flexible no s'estanca.

8.12.2. Solucions a les molèsties acústiques

Existeixen moltes possibilitats per millorar el comportament acústic dels siste-

mes de ventilació, així com evitar problemes de soroll en els habitatges.
— Hi ha ventiladors de baixa emissió sonora amb reducció de velocitat.
— Evitar que el cabal de Disseny sigui el cabal màxim de l’equip.
— Silent blocs en les fixacions dels grups de ventilació
— De solidarització amb lones flexibles estanques
— En els conductes utilitzar accessoris amb doble junta
— No sobrepassar 4 m/s
— Material i fabricació adequada
— Abraçadores isofòniques per evitar la transmissió de vibracions a l'estruc-
tura.
— Silenciadors entre els equips de ventilació i les xarxes de ventilació.
— Boques d'extracció de baixa emissió sonora
Figura 8.28. Silenciador PAS F

8.13. Recomanacions en sistemes de ventilació

8.13.1. Sistema
142 — Revisió de les infiltracions a l’edifici mitjançant pressurització per porta-venti-
lador. Aquesta prova té un cost relativament baix i mostra amb suficient grau
d’aproximació els punts febles de l’edifici.
— Revisió de l’estanquitat de les fusteries. Les bones fusteries compten amb
una junta de material elàstic entre el full abatible i el marc.
— Consultar a un expert si pot ser viable la reducció de la càrrega de fred per
ventilació nocturna a l’època d’estiu.
— Instal·lació d’un sistema de ventilació mecànica. Aquesta mesura pot com-
portar treballs importants d’obra civil per passar conductes.
— Implantar un sistema de control adequat que permeti funcionar la ventilació
en funció de les necessitats de l’edifici (ocupació) o de les condicions exter-
nes.
— Utilització de sensors a les finestres, que parin el sistema de ventilació en
cas d’obertura de les mateixes.
— En cas de climes moderats i edificis relativament petits, es recomanen siste-
mes de ventilació natural.

8.13.2. Ús

— Si no hi ha ventilació mecànica: conscienciació del personal de la necessitat

de ventilació mitjançant l’obertura periòdica de les finestres, preferiblement
obertura sencera de les finestres durant cinc a deu minuts cada dos a
tres hores. L’obertura contínua de les finestres abatibles ventila unes 3 a 4
vegades més del necessari i comporta els corresponents malbarataments
energètics.
— Si hi ha ventilació mecànica.

8.13.3. Manteniment

— Establiment d’un programa de neteja periòdica (com a mínim semestral-

ment) dels filtres dels conductes de ventilació.
— Establiment d’un programa de neteja periòdica (com a mínim anualment)
dels conductes de ventilació.
— Seguiment mecànic dels motors-ventiladors.
— Inspecció i comprovació dels sensors i actuadors del sistema de control.
El manteniment de les instal·lacions de ventilació correspon al manteniment dels
diferents components i equips que el composen.
Els principals components i equips que conformen un sistema de ventilació són:
els conductes, ventiladors, caixes de mescla i ventilació, recuperadors estàtics
d’energia (són bescanviadors de calor de plaques).
Cal també tenir en compte que en la majoria d’instal·lacions la ventilació es
realitza en les unitats de tractament d’aire, de manera que en aquest cas es
realitzaran les operacions especifiques (inspecció i comprovació preventiva)
exigides per a aquestes unitats.

Per l’usuari
Cada 6 mesos: Observació de l'estat de les obertures i neteja de les mateixes.

Pel professional qualificat

Cada any: Figura 8.29. Canvi de filtres

— Comprovació de que no existeixin problemes de funcionament en els

conductes d'extracció i de que els aparells que evacuen en aquestes no
pateixen anomalies en la evacuació.
— Comprovació del funcionament adequat de l'aspiració.
— Inspecció visual de l'estat del aspirador.
— Verificació dels elements antivibradors dels ventiladors i extractors, així com
els conductes elàstics d'unió amb els conductes de ventilació.
Cada 5 anys:
— Comprovació de l'estanquitat dels conductes d'extracció.
— Neteja dels conductes d'extracció.
— Neteja de l'aspirador, eliminant aquells elements que s'hagin pogut fixar
sobre ell, amb cura que no caiguin restes a l'interior dels conductes.
— Neteja de les obertures.
Cada 10 anys:
— Completa revisió de la instal·lació.

143
Precaucions
La sortida a la coberta per al manteniment dels aspiradors serà realitzada exclu-
sivament per personal especialitzat, amb les degudes condicions de seguretat.

8.13.5. Prescripcions

— Tota modificació en la instal·lació o en les seves condicions d'ús que pugui

alterar el seu normal funcionament serà realitzada previ estudi i sota direcció
realitzada per un tècnic competent.
— En cas de ser observada l'aparició d'esquerdes o fissures en els conductes,
s'haurà de consultar a un tècnic competent perquè dictamini la seva impor-
tància i, si escau, les mesures a implementar. Es repararan els desperfectes
i es procedirà a realitzar una nova prova de servei.
— Les obertures s'hauran de netejar amb productes que no danyin ni el mate-
rial del que estan fetes ni els seus acabats.
— Si els conductes són vistos i apareixen símptomes d'òxids o de picat dels
esmalts o galvanitzacions, s'haurà d'avisar a un professional qualificat.
— En cas d'apreciar-se alguna anomalia per part de l'usuari, haurà d'avisar-se
a un instal·lador autoritzat per que procedeixi a reparar els defectes trobats i
adopti les mesures oportunes.
— Hauran de ventilar-se periòdicament els espais interiors dels habitatges i
elements comuns.
— Hauran de reparar-se aquelles peces que apareguin trencades o amb defec-
tes.
— Sempre que es revisin les instal·lacions, o abans si fos apreciada una ano-
malia, es repararan els defectes trobats per un instal·lador autoritzat i, en
cas de que sigui necessari, es substituiran les peces que ho precisin.

8.13.6. Prohibicions

— No s'utilitzaran els conductes d'extracció per a un altre ús que no sigui,

específica i absolutament, el de conducció de l'aire extret dels locals inte-
riors de l'edifici.
— No s'eliminaran ni obturaran els conductes ni es connectaran a ells reixetes
de ventilació de locals.
 — Les obertures no s'ocultaran en cap cas, sigui de forma temporal o perma-
nent.
— No s'obturaran les sortides dels aspiradors ni es disminuirà la seva alçada.

Bibliografia
Real decreto 314/2006, de 17 de marzo, por el que se aprueba el
Código Técnico de la Edificación, BOE 74 § 11816 (2006).
Directiva 2010/31/UE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 19 de mayo de
2010 , relativa a la eficiencia energética de los edificios, DOUE L153 § 13 (2010).
Figures cedides per Siber Ventilación.

144
IV Annex
Empreses especialitzades

145
146
147
148
149
ºC