Ainoa G.

KANT: Teoria ètica

1. Característiques de la seva filosofia.
• Objectiu: trobar el fonament de la moralitat, allò que fa que una acció sigui moral (no
es proposa aportar regles morals concretes, dir què s’ha de fer,). Descobrir els
principis universals de la conducta moral per elaborar una Metafísica dels
costums (exposició completa de tots els nostres deures).

2. Fonamentació de la metafísica dels costums

• Primer justifica aquesta necessitat de tenir una “metafísisica dels costums”:

Distingueix 2 tipus de filosofia Observa q judicis morals porten

Examina ciences q
componen filo. (física,
ètica...) distingueix 2 tipus
de coneixement:
•Formal (abstracte) regles
universals mates, lògica.
•Material (Objectes i les
seves lleis): pot ser empíric;
física (lleis de la natura) o
ètica (lleis de la llibertat i
voluntat)
•Pura (racional): idees a partir
de principis a priori..
•Purament formal: lògica
•Tracta temes de l'enteniment:
Metafísica q pot ser: de la
natura (p. racional física) o
dels costums (part racional de
l'ètica)=moral.
•Empírica (fonaments en
l'esxperiència): part empírica
física o de l'ética
l'element del deure (obligació) .
•Voldrà trobar el fonament del
deure, q argumenta es trovarà a
priori (a través raó). Serà un
principi formal
•Perquè els judicis morals són
necessaris, vertaders
independentment de
l'experiència i universals ( x a tots
éssers racionals)
•Res condicionat x elements
empírics x ser universal i
necessari.

• Per aixó l’ètica de Kant serà una ética formal. Les normes q es fonamentin en
l’experiència poden ser anomenada regla práctica però no llei moral.
• La metafísica dels costums será necesaria x trovar principis que fonamenten
deure i dur-los a terme de manera correcta. Quin és el fonament?:

2.1. Primera secció

Primera proposició: el concepte de voluntat bona
• Defineix voluntat bona: l’única cosa que pot considerar-se com a absolutament
bona sense cap restricció.( No és bona x cap proposit com podría enteniment,
riquessa es bona per ella mateixa).
o Serà aquella voluntat que actua amb la intenció de el de complir el
deure, obeint la llei moral, sense tenir en compte cap altra consideració
externa.
• Perquè una acció tingui valor moral s’ha de dur a terme amb la intenció de fer-
la per deure: no n’hi ha prou que estigui feta conforme al deure (legalment).
o Aixó es degut a que Kant creu que res empíric pot fonamentar la
moralitat (adalt).

1
 Ainoa G.

Perquè la felicitat no pot ser el fonament de la moralitat:

1.Si el fi de la conducta humana 2. L’existència de l’ésser huma,

fos trovar la delicitat les accions
haurien estat guiades per
l’instint no per la raó i voluntat
de la qual está dotada l’èsser
humà.
com a ésser racional, ha de ser
més elevat que la felicitat; per
aixó els fins de les accions s’han
de subordinar a la raó, no al
revés.

o Kant reconeix q humans tenen el deure de la felicitat però que ningú pot fer-se
una idea concreta del que hi ha darrere de la felicitat

Segona proposició: : Una acció feta per deure obté el seu valor moral de la màxima que
la determina.
• El valor moral d’una acció es trova en la voluntat (intención amb la que
actuem).
• La voluntat es troba entre el seu principi a priori (formal) i el seu mòbil a
posteriori (material).
o Per tant, la voluntat ha de ser determinada pel principi formal.

Màxima: Llei moral:

1.Normes a partir de les q 1. El principi objectiu que
actua un individu. serà vàlid per a tots els
éssers racionals ( es
universal).

Tercera proposició: Només la representació de la llei moral en si mateixa pot constituir

un bé moral (Obrar per deure)
• Contingut de la llei moral: “Jo mai no he d’actuar sinó de manera que pugui
també voler que la meva màxima pugui esdevenir una llei universal.” (81)
o Aquesta llei és formal perquè no diu què s’ha de fer, sinó com s’ha
d’actuar sempre. I la raó humana hi està d’acord.
• La universalitat i la no contradicció amb si mateixa són les característiques q la
defienixen (per exemple, una promesa mentidera seria autocontradictòria). Es
tracta d’un principi formal.

2.2. Segona secció Transició de la Filosofia Moral Popular a la Metafísica dels

Costums
• Kant creu que els mòbils de les accions acostumen a ser egoistes (busquen els
nostres interessos, interessos) no busquen complir el deure.

2
 Ainoa G.

• Malgrat això, encara ningu actues mai per deure, la raó ha de determinar com
actuar. El deure de l’honradesa segueix sent un deure encara que ningú no sigui
honrat, perquè aquest deure el determina la raó a partir de fonaments a priori.

La Voluntat
• La naturalesa actua segons lleis. Però, només l’ésser humà té la facultat
d’actuar segons la representació de les lleis, (segons principis) és a dir, té una
voluntat.
• La voluntat és raó pràctica. Per tant, la raó determina la voluntat.
o Voluntat: facultat d’elegir només allò que la raó, independentment de
la inclinació, reconeix com a necessari; com a bo.
o No seré lliure si el que hem determina a actuar ón les experiencies,
desitjos i inclinacions.
• La voluntat humana no està necessàriament determinada per la raó. Per aquest
motiu la llei moral (principi objectiu de la raó) ha de ser x la voluntat humana
com un manament, un d’imperatiu.

Imperatius
Tipus:

• Imperatius hipotétics: condicionats, depenen del fi

• Imperatius asertorics práctics: relacionats amb perseguir la felicitat.
• Imperatiu categòric: norma que val per si mateixa.

Com són possibles els imperatius categòrics?

L’imperatiu categòric Primera formulació de Segona formulació de

imperatiu categòric o
llei de la moralitat és
una proposició
sintètica-pràctica a
priori.
• Ens diu coses noves (,
“no és correcte
prometre falsament”), i
és anterior a
l’experiència, a priori (la
veritat d’aquesta norma
no prové de
l’experiència, sinó que
estableix com has
d’actuar prèviament).
prescindeix del
contingut de l’acció i
de l’efecte que se
n’espera; l’únic que
ordena és que la
màxima de l’acció
asigui universal.
ol’únic que ordena és la
forma que ha de poder
adoptar la màxima de
l’acció, és a dir, la
universalitat pròpia
d’una llei en general.
l’imperatiu categòric:
“Actua només segons
aquella màxima per la
qual puguis al mateix
temps voler que ella
esdevingui una llei
universal.”
a.Aqsta formulació és
equivalent l'enunciat
d'abans de la llei moral.
Això és perquè
l’imperatiu categòric és
l’expressió de la llei
moral en forma de
manament.
l’imperatiu categòric:
1. Com que l’ordre
natural pot ser
considerat com a tipus
de l’ordre moral,
aleshores l’imperatiu
del deure es pot
expressar així: “Actua
com si la màxima de la
teva acció degués
convertir-se per la
teva voluntat en llei
universal de la
naturalesa”.

3
 Ainoa G.

Demostració de l’existència dels imperatius

Vol saber si l’imperatiu categòric és una

llei universal. Si ho és, ha d’estar unida
a priori a la voluntat dels individus en
tant que som éssers racionals
oEl fonament d’un imperatiu categòric,
d’una llei pràctica, hauria de ser
quelcom que tingui un valor absolut,
que sigui un fi en si mateix
oTot ésser racional existeix com a fi en
si mateix, i no pas com a simple mitjà.
Per això, un ésser racional és una
persona, i no una cosa.
Tercera formulació de l’imperatiu
categòric: “Actua de tal manera que
tractis la humanitat, tant en la teva
persona com en la persona de
qualsevol altre sempre al mateix
temps com a fi, mai simplement
com a mitjà.”
Per tant, el fonament de la llei moral es
troba :
o objectivament en la regla i la forma de
la universalitat (raó pràctica);
o subjectivamenten el fi (els éssers
racionals com a fins en si) (voluntat);
o la voluntat i la raó pràctica universal
concorden en “la idea de la voluntat de
tot ésser racional com a voluntat
legisladora universal.” (el que és moral
ho decideix la raó; nosaltres mateixos)

El reialme dels fins o la possibilitat dels imperatius categòrics (es possible imp. Cat?)

• L’ésser racional com a fi en si ha de ser considerat com a legislador universal. Això vol
dir que ha de prendre les seves màximes des del punt de vista subjectiu que alhora és
el punt de vista de tots els éssers racionals.
• Per això, és possible un món d’éssers racionals (una mena de món intel·ligible) com
un reialme dels fins.
o El reialme dels fins es concep per analogia amb el reialme de la natura, els 2
són regits per lleis: el primer segons màximes que la voluntat s’imposa a si
mateixa; el segon segons lleis de la natura.
o Un reialme dels fins seria realitzat si tothom seguis les màximes que
l’imperatiu categòric impossa.

• La moralitat d’una acció és la relació de les accions amb l’autonomia de la voluntat.

Distingueix:
o voluntat autònoma : Quan la voluntat no escull altra cosa que seguir les
màximes que puguin voler-se com a lleis universals. (Principi de l’autonomia
de la voluntat) Només la guía la raó
o Voluntat heterónoma: el que determina la voluntat no és l’aptitud de les
seves màximes per fer-se a si mateixes lleis universals, sinó impulsos o
interessos exteriors
o Voluntat santa: les seves màximes concorden amb les lleis de l’autonomia

• La dignitat d’una persona es troba en el fet que està sotmesa a la llei moral, però
també es legisladora. Obeeix la propia raó L’autonomia de la voluntat és el fonament
de la dignitat de l’ésser humà i de tot ésser racional. Tractar als altres com fins.

4
 Ainoa G.

2.3. Tercera secció

La llibertat

El concepte de llibertat (lliure albir) és la clau per a l’explicació de l’autonomia de la voluntat.

Voluntat pot ser autónoma si és lliure (només está determinada x la raó)
La llibertat de la voluntat és una autonomia, la propietat de la voluntat de ser ella mateixa
una llei. Per això, una voluntat lliure i una voluntat sotmesa a lleis morals són el mateix.
• El lliure albir és la condició de possibilitat de l’autèntica llibertat; de l’autonomia. Al
lliure albir concebut d’aquesta manera l’anomena llibertat transcendental. No
llibertat=no autonomía=no moralitat=l’hem de sopossar.
• L’ésser humà com posseeix la facultat de la raó (diferent de l’enteniment), pot produir
idees que van més enllà de les coses sensibles.
o Per això un ésser racional com té intel·ligència s’ha de considerar que pertany
al món intel·ligible (noumen)i no el món sensible (fenomen). I, com que
pertany al món intel·ligible, està sotmès a lleis que són independents de la
natura, que no són empíriques, sinó que estan basades simplement en la raó.
Així són possibles els imperatius categòrics, pel fet que la idea de llibertat em converteix en
membre d’un món intel·ligible. Si fos membre del món sensible, (les seves accions serien
causades per la llei natural dels desigs i de les inclinacions, conformes a l’heteronomia de la
natura, i es basarien en la felicitat., com és de l’intiligible segueix a la raó i apira a la moralitat)
L’imperatiu categòric representa una proposició sintètica a priori, en tant que les accions han
de ser-hi conformes. És al forma de les accions al món sensible.

3. Postulats de la raó pràctica

Els postulats de la raó pràctica són la llibertat, la immortalitat de l’ànima i l’existència de Déu.
Kant els anomena postulats perquè, encara que no són correctes per a la raó teòrica, poden i
han de ser admesos, en canvi, per la raó pràctica, ja que són condicions necessàries de pq hi
hagi la llei moral i el Bé suprem.

- La llibertat com a condició de possibilitat de la llei moral.

3.1. Qué és el bé suprem?
l’objecte total i incondicionat cap al qual tendeix de manera natural la voluntat bona.

• El bé més elevat, és la virtut, que consisteix en la concordança perfecta entre la

voluntat i la llei moral.
o Però la virtut no és per als éssers racionals el bé complet i acabat; la virtut
ens fa dignes de la felicitat, però E.H aspira ser-ne digne i gaudir-ne. De
manera que aspiren a unir virtut i felicitat i, per tant, el bé suprem ha
d’entendre’s en el sentit del bé complet i acabat.
• Virtut és la primera i principal part del bé suprem; doncs, la felicitat pressuposa la
virtut com a condició, mentre que la virtut no té per sobre cap altra condició més
elevada.

5
 Ainoa G.

El bé suprem és l’objecte total de les aspiracions dels éssers racionals finits, la unió entre virtut
i felicitat, i, per tant, el bé suprem ha d’entendre’s en el sentit del bé complet i acabat.
La virtut ens fa dignes de la felicitat.
- Antinòmia((contradicció) de la raó pràctica: no hi ha connexió necessària entre virtut i
felicitat. Aleshores, el bé suprem sembla impossible.
- Solució a l’antinòmia: la virtut com a causa de la felicitat pot ser certa si no consideren l’ésser
humà només com a fenomen, sinó també com a noumen. Suposa la immortalitat de l’ànima i
l’existència de Déu, com a condicions de la possibilitat de la realització del Bé suprem.

o Una adequació completa de la voluntat amb la llei moral és, segons Kant, santedat o
voluntat santa. Però la voluntat santa és un ideal que l’ésser humà no por assolir en la seva
existència en el món sensible; només es pot assolir en un progrés indefinit o infinit.
o Déu es presenta com la causa mediadora, que possibilita la connexió necessària entre la
virtut, com a causa, i la felicitat, com a efecte.

4. Característiques ética de Kant:

• Deontològic: per actuar bé has d’actuar x deure.

• Teològic: depen del fi q es persegueix.
• Universalista