L’astronauta

Petita meva,

La d’avui no és una missió qualsevol. No t’he volgut dir res abans perquè fer-ho m’hauria enfonsat

i no m’hauria vist amb cor de complir amb el meu deure.

Si els reactors d’anti-matèria no fan llufa en la maniobra d’enlairament, quan llegeixis aquesta

carta hi seré molt lluny de casa i no hi tornaré en molt de temps. Si alguna cosa sortís malament,

perdre la vida no m’ha de fer tant de mal com el que em farà, vagi com vagi, perdre’m la teva.

En el millor dels casos, quan torni al nostre planeta, tot i que per a mi només hauran passat uns

quants mesos, tu ja seràs una bella velleta, i novament podré tenir cura de tu, tal com ho he fet

fins ara.

Llavors m’hauràs d’explicar tot el que m'hauré perdut durant aquests anys. Apunta-t’ho, si us

plau, que no vull que et deixis res. Recull al teu diari els anhels, els amics, els amors, les

frustracions. Totes les coses que un pare hauria de saber quan passen, però que jo només podré

imaginar d’un temps ja passat.

Quan el mòdul robotitzat de crio-conservació m'estimuli l’activació de les neurones de l’hipotàlem

per induir-me l’estat d’hibernació, els batecs del cor se m’alentiran, em baixarà la temperatura

corporal, i se’m reduirà al mínim l’activitat metabòlica i cerebral. Però no deixaré de somiar.

Passejaré per l’univers l’expressió dels teus ulls que, en néixer, m’examinaren encuriosits, com

dient: “– i tu, quina cosa ets?”. Sis mesos més tard, a la banyera, mentre amb la mà esquerra

t’aixecava el clatell i amb la dreta t’ensabonava la panxeta, gairebé vas matar-me de l'ensurt

quan tu mateixa vas donar la resposta dient per primer cop “– Papò”.

Ingràvid i letàrgic dins el sarcòfag, somiaré aquestes primeres paraules i les primeres rialles, i

totes les que van venir després. M’inventaré, una altra vegada, els contes i les cançons que et

feien dormir. I, potser, tornaré a percebre a les galtes la carícia dels teus llavis quan aprenien a

fer-ne petons.
Evocaré, un rere l’altre, tots els moments que hem viscut, des d’aquella primera mirada

encuriosida, a l’abraçada d’aquest matí, que t’haurà semblat que no s’acabava mai, i que jo

encara sento a la meva pell. I imaginaré tots els que han de venir, on jo no hi seré: quan vingui a

casa la teva parella i ningú t’avergonyeixi explicant les coses que feies de petita; quan algú altre

hagi de fer arribar els nens a l’escola, perquè tu has de treballar més d’hora; quan ningú a la

taula, als sopars de Cap d’Any, s’hi posi a contar batalletes de l’hiperespai.

Els teus records seran el meu estímul i el meu consol durant el viatge, però també la meva

penitència d’enyorança. Els duré dins el meu cor parsimoniós a anys llum de distància. Aquí

deixo el que més estimo. I la meva ànima, vagant com un fantasma al teu voltant, per sempre

envellint amb tu, petita meva.

El pare.

Des de la Base Espacial de la AEC al Cap de Creus, a les 19:33 del 8 de juny de 2032 (tot just

abans de l’embarcament).