LA POESIA LÍRICA

La poesia lírica grega apareix a començaments del segle del segle VII aC. El seu desenvolupament, per tant,
coincideix en bona part amb l'època arcaica (segles VIII-VI aC), una etapa de grans canvis polítics, econòmics i
socials que generen nous ideals i inquietuds, als quals respon millor aquest segon gran gènere de la literatura
grega que no pas la poesia èpica del segle VIII aC. Així, la lírica reivindica la individualitat del poeta, que, per
primera vegada, parla d'ell mateix i d'aquesta manera dóna la seva visió del món.

Si bé la lírica comparteix amb la poesia èpica el fet de ser cantada en un ambient festiu (davant d'un auditori i
en el decurs de festivitats i rituals col·lectius) i en l'ús del mite (tema exclusiu de l'èpica i punt de referència
constant en la lírica), les diferències són molt més importants: mentre que l'èpica és d'extensió imprevisible, la
lírica té una estructura ternària (proemi, centre i epíleg); davant l'ús de la tercera persona de l'èpica, Ia lírica
s'expressa en primera persona (el jo del poeta parla en nom propi a un tu individual ο col·lectiu); enfront de
l'hexàmetre, el tipus de vers únic de l'èpica, la lírica s'escriu en una gran varietat de versos; davant la recreació
d'un passat gloriós que presenta l'èpica, la lírica és una poesia de l'ara i aquí, és cantada en una circumstància
concreta i va estretament lligada a la realitat social i política del moment.

Avui dia s'entén per poesia lírica aquella en la qual predomina el to afectiu, sentimental i emotiu, però per als
grecs de l'antiguitat el terme líric feia al·lusió a qualsevol tipus de poesia cantada (i sovint ballada) amb
l'acompanyament d'un instrument musical, que tant podia ser la lira –de l'adjectiu λυρικόσ corresponent a
λφρα deriva la denominació de poesia lírica– com qualsevol altre instrument, també de corda, com la fòrminx i
la cítara (φόρμιγξ i κιθάρα ο κίθαρισ), o bé de vent, com la flauta i la doble flauta (αὐλόσ i διαυλόσ). En època
arcaica, el poeta és anomenat ἀοιδόσ, és a dir, cantor –mot que fa palès l'estret lligam entre poesia i música–,
i el conjunt de text, música i dansa es defineix com μουςική, o art de les muses (el terme del qual deriva el
nom música).

Des de temps immemorials (com testimonien alguns passatges dels poemes homèrics), a Grècia hi va haver
una lírica popular oral, representada per cants col·lectius de collita, de noces, de dol…, i és a mesura que
s'introdueix l'escriptura quan apareix la poesia lírica literària creada per un autor (sense que això provoqués la
desaparició de la lírica oral).

Els subgèneres lírics eren molt variats. Α grans trets, es poden diferencia dos grans tipus: d'una banda, l'elegia
i el iambe; d'altra banda, la poesia mèlica (de μζλοσ frase musical), dins la qual es distingeixen la lírica
monòdica (cant d'un solista) i la lírica coral (cant d'un cor).
La poesia elegíaca

L'elegia, el gènere més pròxim a l'epopeia, rebia el seu nom del terme ἐλεγεῖον, referit pels grecs al tipus de
vers emprat i derivat de ἔλεγοσ, paraula d'origen oriental el significat primitiu del qual era el de cant de dol (en
els seus inicis a Grècia l'elegia es cantava sovint en banquets fúnebres). Els poemes elegíacs s'acompanyaven
amb l'αὐλόσ (flauta) i estaven compostos en jònic d'influència homèrica a base de dístics (un hexàmetre i un
pentàmetre), anomenats elegíacs.

En el seu desenvolupament, a més de perdre el caràcter musical per convertir-se en poesia recitada, l'elegia va
arribar a abastar un ampli ventall de temes, i així hom troba elegies marcials o d'exhortació al valor en la
guerra (en Cal·lí i Tirteu), eròtiques o de celebració de l'amor (en Mimnerm i Teognis), polítiques (en el
legislador Soló), simposíaques (en Xenòfanes), commemoratives (en Simónides), gnòmiques o sentencioses
(també en Teognis)…

La poesia iàmbica

La poesia lírica iàmbica eriva el seu nom del mot ἴαμβοσ, terme que apareix per primera vegada en Arquíloc (fl.
680) amb el sentit de composició satírica. Els poemes d'aquest subgènere estaven compostos en dialecte jònic
i en metres tant iàmbics (formats per una successió de síl·laba breu i síl·laba llarga) com troqueus (formats per
una successió de síl·laba llarga i síl·laba breu), que per la rapidesa del seu ritme vivaç es distanciaven de
l'epopeia i s'apropaven a la llengua parlada, fent així d'aquest subgènere un mitjà apte per a l'atac personal o
col·lectiu.

Al principi la poesia iàmbica era cantada i s'acompanyava amb el διαυλόσ o doble flauta (instrument associat a
la música asiàtica i de caràcter més popular que la lira), però després la seva música es va reduir a un simple
acompanyament que servia de suport a la recitació.

El iambe es va utilitzar sobretot per a la invectiva, la controvèrsia i tot allò burlesc i obscé, la qual cosa es
compadiu bé, d'una banda, amb el seu origen probable, els rituals populars associats a déus de la fecunditat
(com Demèter i Dionís) en els quals jugaven un paper cabdal les burles obscenes de grups enfrontats, i, d'altra
banda, amb el nom de l'esclava tràcia Ἰάμβη, que segons el mite va fer riure amb les seves bromes la deessa
Demèter quan aquesta cercava afligida la seva filla Persèfone raptada per Hades.
Entre els poetes que van compondre elegies i iambes destaquen
 Arquíloc de Paros fl. 680 aC
 Cal·lí d'Efes fl. 660 aC
 Tirteu d'Esparta fl. 640 aC
 Semònides d'Amorgos fl. 640 aC ?
 Soló d'Atenes fl. 600 aC
 Mimnerm de Colofó fl. 600 aC
 Xenòfanes de Colofó fl. 570 aC ?
 Hipònax d'Efes fl. 540 aC ?
 Teognis de Mègara fl. 540 aC ?

La lírica mèlica monòdica

Els poemes monòdics o monòdies (de μονῳδία, cant a una sola veu) eren cantats per un sol individu amb
acompanyament del bàrbiton –una varietat de la lira (βάρβιτον ο βάρβιτοσ)–, i adreçats a cercles restringits,
com ara el del simposi o banquet (ςυμπόςιον, beguda en comú). Es van compondre en formes locals dels
dialectes èolic i jònic, i en metres molt variats que permetien major diversitat de ritmes musicals i que per
primera vegada s'organitzaven en estrofes. Els temes són molt més íntims i personals que en l'elegia: l'amistat,
l'amor, l'odi…, però també l'erotisme, la política i la reflexió sobre l'existència de l'ésser humà. L'origen de la
lírica monòdica es troba probablement en cançons populars breus ο en versos improvisats amb una tornada, a
partir dels quals s'haurien desenvolupat els elements cantats pel solista. La monòdia hauria estat potser la
primera lírica que es va fixar literàriament, cap a la meitat del segle VII aC, i hauria estat creada en l'illa de
Lesbos per Terpandre, l'inventor segons la tradició de la lira de set cordes (fins aleshores s'hauria utilitzat la de
quatre).

Els principals poetes que van conrear la lírica monòdica són

 Alceu de Mitilene (en Lesbos) fl. 620 aC
tots dos en dialecte eòlic
 Safo de Lebos fl. 600 aC
mestra d'altres poetesses, com Erinna de Telos ο Nossis de Lòcrida
 Anacreont de Teos fl. 500 aC
en dialecte jònic
La lírica mèlica coral

Els poemes corals eren cantats per un cor (χορόσ) ο bé per un solista i un cor, i amb l'acompanyament de
música i dansa. El seu origen es troba probablement en les grans festes ciutadanes de caràcter religiós. Entre
els subgèneres de la lírica coral hi havia
 el peà (παιάν) ο himne en honor d'Apol·lo
 el ditirambe (διθύρμαβοσ) ο himne en honor de Dionís
 el parteni (παρθένιοσ) ο cant de donzelles (παρθζνοι)
 l'epinici (ἐπινίκιον) ο cant triomfal en honor d'un atleta vencedor (de ἐπί i νίκη victòria) en una prova
dels grans jocs panhel·lènics (olímpics, pítics, ístmics i nèmeus)
 el tren (θρήνοσ) o cant fúnebre
 l'himeneu (ὑμζναιοσ), una composició nupcial cantada quan la núvia era acompanyada a la casa del
nuvi, i derivada d'una invocació ritual a Himeneu, el déu dels casaments
 l'epitalami (ζπιθαλάμιοσ) ο cant de noces, que se solia cantar davant la cambra nupcial per felicitar els
novis i incloïa un elogi ο una crítica del matrimoni
 l'hiporquema (φπόρχημα) ο cant interpretat per dansaires

La lírica coral s'escrivia en dialecte dòric, ja que parteix d'Esparta –al segle VII aC encara culta, oberta a
l'exterior, i fascinada pel món oriental i l'exòtic– i més tard s'estén per la resta de Grècia. La seva mètrica era
molt variada, i a partir d'Estesícor l'estructura de les composicions adopta una composició triàdica (estrofa,
antistrofa i epode) que més endavant passarà als cors de la tragèdia. Es tracta d'una poesia d'espectacle en
què els vestits, les joies i els ornaments tenien un paper cabdal.

El cant coral té una estructura en tres parts:

 un proemi ο introducció, en què el poeta invoca la divinitat i acostuma a fer referència al seu art
 una part central, en la qual es recorda un mite relacionat amb la comunitat per afermar-ne els valors
 un epíleg, que remet a la festa ο ocasió en què se celebra el cant

Els principals poetes que van conrear la lírica coral són

 Alcmà d'Esparta (nascut a Sardes) fl. 650 aC
 Estesícor d'Hímera fl. 600 aC
 Íbic de Règion fl. 540 aC
 Simònides de Ceos 556 - 467 aC
 Baquílides de Ceos de Ceos 507 - 430 aC
 Píndar de Tebes 518 - 438 aC
amb els seus Epinicis o odes triomfals dedicades als vencedors dels quatre grans
certàmens esportius panhel·lènics (Olímpiques, Pítiques, ístmiques i Nèmees).