Marta Castelló

El Violí d’Auschwitz:
Descripció dels personatges principals
Climent: El Climent és el narrador de la història. És un violinista que, arran d'una
conferència i un concert que ha de fer a Cracòvia, coneix a una dona vella, també
violinista i que toca un violí de so perfecte. Quan li demana si se'l vendria, ella li diu
que no, que té més valor del que ell es pensa, però li dóna un feix de papers, a través
d'una companya del concert, en els quals s'explica la història del violí.

Regina: La Regina és la dona que coneix el Climent en el concert. És una dona gran i la
primera violinista de l'orquestra; toca amb extrema afinació i veritable passió
continguda. Té els cabells rossos, algunes arrugues al bell rostre i els seus ulls blaus
semblen entristir-se quan no toca. El seu cos és suau i probablement el seu cos fos
desitjable anys enrera. Ella és una gran professional, però no és fàcil guanyar-se la vida
amb la música i la vida a Polònia és molt dura. Tan sols li queda el seu fill que viu a
Israel, és tallista de diamants i la va a veure per pasqua; la resta de la seva família va
morir en mans dels nazis: la mare i l'àvia mortes al ghetto i el pare i el germà gran al
camp d'extermini d'Auschwitz, on el seu oncle construí el famós violí amb les mides
d'un Stradivarius. Ella es salvà perquè un músic alemany casat amb una cosina llunyana
d'en Daniel l'havia adoptat i l'havia tret fora de Cracòvia. La Regina era neboda d'en
Daniel, després filla. Li explica la història al músic i toca el violí del seu oncle/pare.

Daniel: és un home jueu que vivia al guetto de Cracòvia, però els nazis el porten al
camp de concentració d’Auschwitz. Ell és un violer alt i jove, una persona potimista i
molt forta: sempre sap trobar les coses bones de tot allò dolent i aconsegueix el que vol.
La seva dona es diu Eva, de la qual sempre es preocupa molt i a qui van esterilitzar a
Auschwitz.

Bronislaw: és el violinista al qual Daniel li va salvar la vida i el que acaba sortint del
camp. Va ser company de Daniel a Auschwitz, on també treballava de cuiner. Bronislaw
era jove, d’uns 26 anys, a l’època narrada dins el camp de concentració.

Freund: Amic d’en Daniel, qui arriba al camp de concentració temps després de que
aquest ja ho hagués fet. Amb sort pel lutier, és alleujant tenir-lo a prop ja que el
proporciona bons records del seu passat pel fet de ser una persona molt propera a ell.
Per una altra banda, també li porta noves notícies i informació sobre la Regina, la seva
neboda, de la qual no n’havia sabut res des del moment en que es van separar. En
Freund li assegura que està en bones mans, a casa d’un alemany que es va casar amb
una cosina seva, fora de Cracòvia. També li assegura que, afortunadament, a l’Eva
l’havien enviat juntament amb la seva mare a treballar a la indústria tèxtil, i que per sort
no havien hagut d’anar al camp de concentració. Aquests fets, fan sentir a en Daniel una
mica més viu.

Eva: És la noia de càlids llavis i confortables abraçades amb la que en Daniel festejava
abans d’arribar al camp de concentració, amb qui, a hores d’ara, ja hauria d’estar casat
si no hagués esdevingut la guerra. Finalment, quan tot acaba es retroben de nou i formen
una família, adoptant a la seva neboda com a filla.
Sauckel: És el comandant del camp de concentració d’Auschwitz. Pels presoners és un
home molt dur i fred, considerat un monstre amb vestit impecable, però alhora massa
refinat: repentinat, amb uns grans coneixements i cultura. Per sort, o depèn de com no
massa, no segueix el reglament de forma estricta. Tant ell com tots els kapos que
intervingueren dins d’aquests maltractes van ser i són considerats assassins. Estima la
bona música i als seus gossos, posseeix una família. El fet de ser una persona culta no
sempre garanteix ser una bona persona, en Sauckel, n’és un exemple, qui resulta ser un
personatge que representa als individus més cruels que van exercir tals barbaritats
durant la Segona Guerra Mundial i l’holocaust. Tot i així, és ell qui mana a en Daniel
reconstruir el violí, cosa que li podria haver costat la vida, però que, finalment, és el que
arriba a salvar-lo. El fa oblidar-se de la tragèdia que viu dia dia, durant el procés de
muntatge de l’instrument, recordant el seu passat gràcies a la proximitat que el fa sentir
el tornar a fer el seu ofici.

Dr. Rascher: El doctor Rascher és el metge del camp d’extermini, qui no té cap mena
de compassió a l’hora de signar els càstigs corporals que s’han d’impartir als presos. És
un home metòdic al qual sembla que li agrada veure patir als presoners i utilitzar-los per
a fer estranys experiments, també molt fred i cruel.

Capítol 1
La història comença situant l’espai del relat a Crackòvia, en els temps que vivim
actualment, on tres joves que formen un trio musical (dos nois i una noia) ofereixen un
dels seus concerts. És així com en Climent, integrant del grup, es fixa en el violí i
l’increïblement bo so d’aquest d’una dona que el toca al carrer, motiu de conversa que
els porta a iniciar una conversació entorn a l’objecte, la qual arriba fins al punt d’establir
una certa amistat entre els dos. La dona, Regina, explica la importància que té per a ella
el violí de marca Stradivarius. Posteriorment, és presentada als altres membre del grup,
de forma que aquesta té la oportunitat de parlar amb Gerda, la única noia del grup
musical, a qui dona uns documents en els quals s’expliquen la història i valuoses
anècdotes de l’origen del seu violí, que havia estat propietat de Daniel, el seu oncle, un
home jueu que no va sobreviure a les terribles injustícies portades a terme per part dels
nazis durant la segona guerra mundial.

Capítol 2
Aquesta vegada l’espai es situa a un camp de concentració de Cracòvia en els temps de
la segona guerra mundial, on aquest és castigat pel fet de no haver-se aixecat a temps a
l’hora de la revisió. Aquest s’està quatre dies dempeus dins la cel·la, sense poder seure
ni jaure i rebent un càstig físic que, en principi es troba reglamentat amb unes
indicacions les quals no són seguides al peu de la lletra. Gràcies a ser ebenista, (en
realitat lutier, però modificant la veritat sobre el seu ofici podria donar serveis i en part
beneficiar-se més) treballa dins la casa del comandant i d’aquesta forma porta unes
millors condicions de vida que les de la resta. Amb molta sort, arriba al camp un antic
veí, també jueu, qui havia estat anteriorment dins un altre camp amb la seva cosina i la
seva núvia. L’home assegura que les dues estan bé i que poden menjar un tros de pa,
mentre que també treballen la indústria del teixit, fent servir la màquina de cosir.

Capítol 3
Quan ja s’havia acabat l’hivernacle, un vigilant cridà en Daniel dient-li que havia d’anar
a la casa del comandant per arreglar una porta feta malbé. Mentre feia la seva feina, un
violí de l’orquestra es va espatllar i desafinar totalment. Daniel es va encarregar de la
reparació del violí, tornant a fer el seu anterior ofici molt satisfactòriament durant tota
una nit. Finalment, el va aconseguit arreglar i al dia següent va entregar el violí al
comandant, però va oblidar mencionar-li que el treball no era ben bé segur ja que no
havia pogut realitzar la reparació amb els estris adequats. Després d’això, dijous, en
Freund portava bones notícies, però en Daniel no les volia saber perquè sabia que eren
dolentes. L’endemà, finalment, va assabentar-se’n: quatre presos havien estat segrestats
per a fer un experiment. Aquests estarien dins d’una banyera amb aigua a quatre graus
de temperatura fins a perdre el coneixement. Els qui no morissin, serien exposats entre
dues dones despullades fins a escalfar-se. Tot aquest experiment es va fer per a
comprovar si era viable pels aviadors que queien al mar Bàltic. En Daniel, va anar a
veure al seu company, qui havia estat segrestat per a l’experiment.

Capítol 4
El comandant va manar a en Daniel que fes un violí de tipus Stradivarius pel lager,
comptant amb una disposició de diverses eines especialitzades per a fer-ho. Havia estat
advertit també de que no podia fer preguntes sobre el violí. Quan aquest fos acabat,
seria destinat a la nau d’una sucursal de la I.G Farbem, on explotaven la mà esclava dels
jueus. En Sauckel feia visites al taller de tant en tant. Mentre seguia amb la construcció,
aconseguí sortir fora del camp de concentració, immers en els seus records i
pensaments, adonant-se així que la primavera arribava, que havia passat massa temps
tancat. El treball era bastant fràgil i s’havia de fer amb paciència. Mentre treballava amb
els ribots, van entrar al taller Sauckel i Rascher. El primer, encuriosit, va preguntar
sobre el violí, i en Daniel va respondre sense deixar de treballar ni treure la mirada de
l’instrument. Els dos homes van restar una bona estona observant-lo mentre feia la seva
feina, cosa que no va agradar gaire a en Daniel, i per fi van marxar. Per mala sort, va
poder observar com dos presos eren introduïts dins una cel·la fosca.

Capítol 5
El nou kapo donà una pomada que va ser mol útil per les mans d’en Daniel. Ja feia dues
setmanes que havia succeït la visita del comandant i el metge i per tant tocava revisió,
tenint la sort d’haver-la passat satisfactòriament i, juntament amb tots els qui ho havien
fet, van tornar al barracot. Se sentia molt dèbil després de les flexions del dia d’abans,
sort del remei que li havien proporcionat. Creia que el deixarien acabar per fi el violí, ja
que el comandant feia col·lecció d’instruments, però tot i així, s’havia d’afanyar per
poder enllestir-lo. El guàrdia que es feia càrrec de vigilar en Daniel, feia tres dies que no
havia de recórrer a recursos violents ja que el lutier feia la feina de forma excel·lent, no
es queixava ni donava problemes. Com sempre feia, la construcció d’aquell objecte el
portava a recordar records del passat. Aquesta vegada, recordava a la Regina i a la Eva
per poder aconseguir forces i continuar dins d’aquesta dura vida a la que havia estat
destinat.

Capítol 6
En Daniel es sentia terroritzat pel que havia sentit dir a Bronislaw: si no acabava el violí
en el termini demanat i en les condicions adequades seria utilitzat pel metge en un dels
seus descabellats experiments, que segurament el portarien a la mort. Pel contrari, el
comandant rebria una caixa de vi per part del metge si el lutier aconseguís fer un treball
impecable. Mentre se’n feia càrrec del violí, un kapo que mai havia vist el va fer baixar
al taller de roba, on es trobava la roba dels presos que havien mort i dos companys més.
Un sastre els va prendre les mides per a confeccionar-los un vestit, però cap dels tres
comprenia aquella situació. A l’endemà es van vestir amb les noves peces de roba, quan,
de sobte, va arribar al taller un dels Unterstsumfürers acompanyat d’una noia SS, molt
maca de veure. Els maquillaren a tots i a continuació els varen fer treure un somriure
per a unes fotografies. El propòsit de tot allò era aconseguir material per a una
campanya en la qual es manifestaria la felicitat en la qual es trobaven els presos als
camps de concentració, en definitiva, donar una bona imatge sobre uns fets terrible i
exageradament injustos. Els varen fer tornar a vestir-se amb les robes usuals. A l’hora de
dinar, va intentar assaborir la sopa de naps, de tal forma que aquesta tingués més sabor
que de costum. Els companys d’en Daniel en feien broma, sobre el seu maquillatge. De
sobte, va sentir un cop a l’esquena: era el professor, forner al camp de concentració, qui
li havia portat d’amagat una llesca de pa per a tots els seus companys, encara que fos un
acte que li podria costar la vida.

Capítol 7
Bronislaw començà a tocar el violí, juntament més tard amb d’altres instruments, la
peça anomenada “la Follia”, d’Arcangello Corelli. En acabar, es van sentir alguns
aplaudiments i el comandant felicità al violinista i a en Daniel, amb sorpresa d’aquests.
Seguidament, els va anunciar que no seria necessari anar a la pedrera gràcies a la bona
tasca que havien realitzat i, com a premi, posà una moneda a la funda del violí. Amb un
gest brut, el comandant arrencà el violí de les mans de Bronislaw, qui observà que un
dels homes que no havia posat diners s’acostava per deixar caure un bitllet. Quan els
demés músics marxaren, s’ajupí a observar el present que li havia atorgat: aquell bitllet
contenia dins una nota en la que s’hi havi escrit un “et traré d’aquí”. Bronislaw va
decidir empassar-se el paper, perquè mai fos descobert.

Finalment, després de tants anys d’aquella catàstrofe, es trobava tocant davant d’un
escenari molt expectat, la peça que li havia salvat la vida. El va fer retornar en aquell
just moment del passat, el que no el deixava dormir dormir per les nits des d’aleshores.
L’angoixa s’apoderava d’ell pel fet de no saber-ne res dels seus companys, potser ell fos
el culpable del que hagués pogut passar per no haver-se’l emportat amb ell en el seu
moment, però era massa arriscat.

Va encendre la llar de foc i es va quedar llegint una estona per por a adormir-se i tornar
aquell malson. També va pensar que mai sortiria del país on es trobava, allà es trobava
segur, lluny del seu passat. Per moments, va recordar el moment en el que Sauckel els hi
va oferir una paga extra que al final va resultar ser un estofat, encara així agraït. El dia
següent, ell i en Daniel van ser cridats per traslladar caixes que hi havien a la camioneta
del comandant, entre les quals hi havia un Vi de Borgonya, cosa que els va fer entendre
que havia guanyat l’aposta i que el seu company s’havia salvat.

Capítol 8
Després del banquet, Bronislaw es va acomiadar de la gent del seu voltant, músics
importants d’entre els quals es trobaven la Gerda, en Virgili, en Climent i la directora
del conservatori. La Gerda sabia que la Regina posseïa el violí fet per en Daniel, ja que
havia llegit els documents que ella mateixa li va mostrar. Va observar la dona tocant
l’instrument, adonant-se de que finalment sí que era el mateix violí, el recordava
perfectament. Es va acostar i començaren a parlar sobre aquell instrument tan apreciat.
Aquell dia Bronislaw va descobrir moltes coses sobre el seu company, podent deixar
així l’angoixa que sentia enrere. La Regina era la neboda d’en Daniel, però després de
sortir del camp de concentració la van adoptar juntament amb la seva dona, l’Eva. Per
mala sort, ell va morir poc després de sortir del camp de concentració, però encara així
va tenir temps d’explicar-li la història del violí que li havia salvat la vida a la Regina,
qui posteriorment havia aconseguit comprar-lo en una subhasta organitzada pe vendre
les possessions del comandant.