Filosofia 2nBATX

FRIEDRICH NIETZSCHE Clàudia Jané

1. INTRODUCCIÓ
Friedrich Nietzsche va ser un filòsof vitalista alemany que va viure la segona meitat del segle XIX. El
seu pensament es troba influït pel creixent nacionalisme alemany i l’entorn religiós en què va créixer.
Nietzsche, juntament amb Freud i Marx és considerat un dels mestres de la sospita.

El punt central de la filosofia de Nietzsche és l’afirmació de la vida per sobre de tot. És una filosofia
amb dues cares, ja que per una banda proposa destruir tots els ideals en què es basa la cultura
occidental (Filosofia a martellades), però per altra banda suggereix una nova taula de valors per a la
societat.

El pensament de Nietzsche, però, no està estructurat de cap manera concreta i es caracteritza per l’ús
de moltes metàfores.

1. INFLUÈNCIES
a. Richard Wagner
Nietzsche veia en les composicions de Wagner l’expressió la voluntat de vida de l’heroi i per tant
l’expressió artística del seu pensament. No obstant Wagner era força contradictori i això va fer que
s’acabés el vincle entre ell i Nietzsche.

b. Arthur Schopenhauer
Influència a Nietzsche: Schopenhauer va ser el primer autor vitalista que defensava la vida dual. Ell, a
través d’una intuïció (l’eina més potent de coneixement), la realitat més fonamental de l’home és la
voluntat de viure. Aquesta és l’absolut que està present a tot arreu i tot està al seu servei, inclosa la
raó humana.

On Nietzsche se’n desprèn: No obstant, a la pràctica, la voluntat és quelcom que tothom té, però tothom
té voluntats diferents. És per això que aquestes voluntats mai no podran estar en harmonia, per què
sempre estaran en confrontació les unes amb les altres, i per això és inevitable que aquestes donin lloc
a la mort, al dolor i a les guerres interminables. Per tant, les voluntats mai no quedaran satisfetes, ja
que la mort sempre acabarà per destruir les aspiracions humanes. Per això, per Schopenhauer, és
impossible que els homes puguin ésser feliços, perquè precisament són conscients que mai no podran
arribar a la felicitat. Per ell, el camí d’alliberament d’aquest pessimisme és l’ascetisme, és a dir, la
renúncia radical a la voluntat de viure (deixem de veure’ns arrossegats pels desitjos).

2. APOL·LO I DIONÍS
Nietzsche s’adona que la cultura occidental és decadent i dogmàtica. Ell situa l’inici d’aquest
dogmatisme en Sòcrates primer, després acusa Plató de consolidar-ho i finalment el cristianisme de
difondre-ho.

Per ell, en l’època presocràtica, els dos valors de la vida es tenien en compte per igual i convivien en
harmonia. Aquests dos valors es personifiquen en dues divinitats gregues:
● Esperit apol·lini: representa els valors lligats a la raó: la proporció, l’equilibri, la rectitud, etc.
● Esperit dionisíac: representa els valors lligats a la vida: passionalitat, disbauxa, efervescència,
etc.

1
Nietzsche reconeix la vida com a valor fonamental. Ell creu que els únics que saben què és la vida
realment són els artistes, perquè aquests són els únics que veuen la vida com a una dualitat. Nietzsche
acusa Sòcrates d’haver distanciat aquests dos valors, i d’haver imposat els valors de la raó als de la
vida. D’aquesta manera, els valors de la vida han quedat emmascarats i per tant, diu Nietzsche,
Sòcrates inicia una etapa de negació de la vida. A més, acusa Plató d’haver situat el seu món de les idees
per sobre de la vida, cosa que el cristianisme adoptarà situant tots els valors que regeixin l’home fora
de la vida mateixa.

Aquest fet durà a Nietzsche a criticar els àmbits en què s’haurà imposat el valor de la raó al de la vida:
● Crítica a la religió: ell diu que l’home, incapaç d’acceptar la vida, situarà tots els seus valors
fora de si mateix, en un món inventat, és a dir, en un Déu. Ell situa el seu propi destí fora del
món terrenal i com a conseqüència, està alienant la seva pròpia essència de si mateix. Això fa
que l’home cregui que la vida terrenal no té sentit.
● Crítica a les ciències positives: Nietzsche acusa les ciències positives de situar la veritable
realitat en una realitat modèlica: les matemàtiques. D’aquesta manera també s’està sotmetent
la realitat.
● Crítica al llenguatge: els homes necessiten conceptualitzar-ho tot per prendre-ho com a
veritable. Ell creu que així també se sotmet la realitat per això, per a explicar la vida, fa ús de
metàfores i aforismes.

a. Crítica a la moral
Aquesta crítica és una mica més extensa, i la relacionarem amb el següent apartat. Nietzsche
diferencia entre dues morals:
● Moral dels esclaus: enalteix els dèbils, la pobresa, la innocència, tot allò que fa suportable la
vida als desgraciats, la democràcia, la igualtat, etc. Té un instint de venjança contra tot allò
superior a si.
● Moral dels senyors: enalteix els nobles, els poderosos, els feliços, etc. És bo tot allò que eleva
l’individu.
En l’inici dels temps, és a dir, abans de Sòcrates, predominava la moral dels senyors. No obstant, amb
l’arribada de les propostes socràtiques, cristianes i platòniques, l’home va començar a buscar
explicacions sobre la realitat en un món extracorpori, inventat. Això va fer que comencés a rebaixar la
moral dels senyors, que ja no fos creïble que l’home fos capaç de fer segons què. Això va provocar que
s’imposés la moral dels esclaus, i que el poder, la creença que l’home pot fer grans coses i la noblesa
quedessin sotmeses a l’obediència i al sacrifici. L’instint de venjança dels esclaus s’havia imposat. És el
que es coneix com a la transmutació dels valors

3. QUATRE GRANS TEMES

a. La mort de Déu
La mort de Déu és una metàfora que pretén il·lustrar el moment en què els homes es desfan de la
càrrega cultural que suposen totes les veritats absolutes i ideals imposats: el cristianisme, la ciència, la
cultura i filosofia occidentals, etc. Amb això, queden anul·lats tots els ideals transcendenals, la llei
moral dels esclaus imposada, etc. Per això, suposa el final d’una civilització que buscava el sentit del
món fora de si mateix.

b. L’aparició del superhome

La mort de Déu suposa una pèrdua dels valors transcendentals que regien l’home. Déu ha estat
assassinat pel propi home i aquest assassinat suposa l’inici d’un nou temps: en què els valors ja no es
troben fora del propi món. Ara bé hi poden haver dues postures:

2
 ● L'últim home: viu la fi de la civilització que s’havia regit pels valors transcendentals, en un
estat de manca de valors, sense sentit i de negació absoluta. És el nihilisme. L’últim home viu
en un estat de manca de metes ideals, en la comoditat i els plaers quotidians. Ara mateix estem
en una situació de nihilisme.
● El superhome: és el pol oposat al darrer home, és l’únic capaç d’estar l’alçada d’un acte tan
gran com la mort de Déu, per tant és el nou Déu, el Déu terrenal. Aquest donarà un nou sentit a
la realitat, nous valors fonamentats en el propi món i en la dualitat de la vida.

Abans de convertir-se en superhome, l’home passa per tres etapes:

● El camell: representa l’home capaç d'aguantar el pes de la llei moral. Es regeix pels valors
transcendentals. La seva màxima és el deure kantià. Es transformarà en lleó.
● El lleó: és l’home que lluita contra les càrregues de la llei moral perquè s’ha adonat que són
falses i es desfà dels valors transcendentals. És el darrer home, per tant, no és lliure d’imposar
valors nous. Per tant, es queda sense valors, perdut, sense sentit. (Nihilisme)
● El nen: és la llibertat vertadera, és lliure de crear els seus propis valors i de jugar al seu propi
joc. El nen és el superhome, el nou déu terrenal, que busca tots els seus valors en la vida
mateixa. Diu sí a la vida.

c. La voluntat de poder
Quan el superhome implementa els nous valors, aquests no han de tenir res a veure amb els anteriors.
Són terrenals i vitalistes. No obstant, els nous valors impliquen una nova actitud cap a la vida: la
voluntat de poder. Aquesta voluntat de poder és una voluntat de domini, de força i de potència vital.
Tota força impulsora és voluntat de poder.

Cal tenir en compte que qui té voluntat de poder no pretén imposar-se per sobre ningú, sinó
simplement entaltir-se a si mateix. És algú que s’aprofita d’una situació per impulsar-se a si mateix.

La voluntat de poder es contraposa a la voluntat de igualtat, ja que aquesta última pretén rebaixar tota
la vida superior. La igualtat pretén assassinar tot el que és superior i original i reduir-ho a mediocre i
ordinari. Per això Nietzsche es posiciona tan en contra de corrents com el comunisme, la democràcia o
la Revolució Francesa, perquè aquests prediquen la destrucció de la grandesa i l’extraordinarietat.

La voluntat de poder és característica de la moral dels senyors, ja que aquesta enalteix la noblesa, el
poder, la bonança, la creació, etc. Per tant, l’arribada del superhome i la seva voluntat de poder,
comportarà una transmutació dels valors, és a dir: la moral que dominava, la dels esclaus, passarà en
segon pla i s’imposarà la dels senyors de nou, com en l’inici del temps, abans de la corrupció de la
cultura occidental per part de les propostes antivitalistes de Sòcrates i els seus successors.

d. L’etern retorn
Una de les proves que ha de superar l’home és l’acceptació de l’etern retorn. L’etern retorn és una
proposta metafòrica de Nietzsche en què trenca amb la visió lineal del temps pròpia del cristianisme i
el judaisme i proposa una nova visió cíclica, (utilitzarà com a metàfora el moviment ovalat que fa la
Terra al voltant del Sol). Ell proposa una repetició eterna de cada instant de tota la vida. El que pretén
Nietzsche és elogiar cada instant perquè, si la vida és un etern retorn, absolutament cada moment es
repetirà i per tant més val viure la vida i fer que valgui la pena cada instant, si aquests s'han de repetir
eternament.