LES AVENTURES

DEL CAVALLER
JOAN DE CAMÓS

Juli Ochoa
Can Candeler és una masia santjustenca de propietat municipal que gairebé
sempre ha estat habitada per masovers, mentre que al llarg del temps
s’anaven rellevant els seus successius propietaris, dels quals, fins ara, s’ha
conegut ben poca cosa.

Es pot dir que durant molt temps, la única cosa que se sabia és el que l’any
1947 va escriure l’historiador local Mn. Antonino Tenas:

“D’aquesta casa se’n digué, primerament, la Torra Camosa o la Torra de

Mossèn Camós, per haver estat d’un tal Mossèn Camós; i, després d’haver
passat per diferents amos, i tenir altres tants diferents noms, acabà per dir-
se’n Can Candaler, per haver-la posseït un tal Gelabert, candeler de la sèu
(cerer) de Barcelona”.

Aquest petit treball pretén apropar-nos a la figura de Joan de Camós, el

primer propietari conegut d’aquesta masia, tot repassant la seva novel·lesca
trajectòria vital.
 LES AVENTURES DEL CAVALLER JOAN DE CAMÓS 3

Tothom a Sant Just Desvern, qui més, qui menys, coneix Can Candeler...

L’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya de la Direcció General del

Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya va catalogar l’any 1987 aquesta vella
masía santjustenca com a bé cultural d’interès local, amb el número de registre 10204-I.

Forma part del nostre patrimoni arquitectònic i se sap que està documentada, almenys,
des del Segle XV, tot i que sobre la seva història no s’ha escrit gaire, i el poc que s’ha
publicat s’ha limitat majoritàriament a repetir allò que l’any 1947 havia escrit
l’historiador local Mn. Antonino Tenas en el seu prou conegut llibre sobre Sant Just:

“D’aquesta casa s’en

digué, primerament, la
Torra Camosa o la Torra
de Mossèn Camós, per
haver estat d’un tal
Mossèn Camós; i,
després d’haver passat
per molts diferents amos
i tenir altres diferents
noms, acabà per dir-se’n
Can Candeler, per
haver-la posseït un tal
Gelabert, candeler de
sèu (cerer), de La masia de Can Candeler, a Sant Just Desvern.
Barcelona”.1 (Col·lecció particular).

Encara que a primera vista ho pugui semblar, aquest “Mossèn Camós” del qual se’ns
parla, no va ser cap capellà, ja que en aquell temps tal tractament s’aplicava a les
persones d’una certa importància social. En realitat es tractava del cavaller Joan de
Camós, fill de Francesc Camós i de Caterina Conomines, i era per tant, per part de pare,
membre d’una acreditada família, les branques de la qual radicaven entre altres llocs a
Santa Maria de Pineda, Palafolls i especialment les ciutats de Girona i Barcelona; i per
part de mare també era descendent d’una prestigiosa família patrícia barcelonina.

1
TENAS I ALIBÉS, Mn. Antonino: Notes històriques del poble i parròquia de Sant Just Desvern. Fidel
R. Ferran, editor. Barcelona, 1947. P. 59.
4 Juli Ochoa

A Francesc de Camós, el seu pare, el trobem documentat entre 1402 i 1445, i veiem que
va ser cavaller, comerciant, prohom del Consell de Cent de la ciutat de Barcelona i
també administrador de l’hospital de la Santa Creu. Home d’una considerable fortuna,
fins i tot havia arribat a prestar diners al papa Benet XIII quan aquest va ser deposat i
excomunicat l’any 1409 pel Concili de Pisa, havent de deixar Avinyó i, després d’una
curta estada a Barcelona, va acabar marxant finalment a Peníscola, on residiria fins la
seva mort.2

Entre altra documentació, encara es conserva un rebut de l’any 1430, emès en nom de
Francesc de Camós, i que correspon al cobrament d’un deute que havia contret el difunt
mercader Andreu Geronès, i que és satisfet pel seu marmessor, en el qual es pot llegir
clarament:

“Jo, Andreu Royz, procurador del honrat en Francesch de Camós, ciutadà de

Barcelona, atorch a vos, senyer en Johan de Torralba, que m’avets pagats per
en Miquel Jachme, reguidor e curador dels bens del senyer en Andreu Jeronès,
quondam, cinquanta sous. Et, per que està en veritat, fas vos lo present albarà
scrit de ma mia a XXVI de mayg del any MCCCCXXX. Se[ns] sagell. (al marge:
dues lliures i deu sous)”.3

Detall de l’albarà emès en nom de Francesc de Camós (Arxiu Nacional de Catalunya).

Més o menys per aquelles dates, i mentre el seu pare era qui estava al front dels negocis
familiars, el nostre personatge, llavors encara bastant jove, va contraure matrimoni amb
Caterina de Miquel i de Malarç, molt probablement lleugerament major que ell, i que
poc abans, pels volts de l’any 1417, havia enviudat del cavaller Francesc Bertran, XXIIè
senyor de Gelida i falconer major del rei Joan I.

Caterina era filla de Gabriel de Miquel i de Margarida de Malarç, membres

respectivament de dues influents famílies gironines, i tenia diversos germans, entre ells
Constança, casada amb el cavaller Joan de Ladernosa, amic íntim del valencià Joanot

2
MORELLÓ BAGET, Jordi: L’endeutament a llarg termini del papa Benet XIII: Radiografia dels
primers creditors de censals de la cambra apostòlica. Dins Acta Historica et Archæologica Mediævalia
31, Universitat de Barcelona. Barcelona, 2014. P. 299.
3
Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Requesens, documentació Torralba. Llibre de comtans, f. 4v.
Recollit a VIU FANDOS, Maria: Una gran empresa en el Mediterráneo medieval: la compañía mercantil
de Joan de Torralba y de Juan de Manariello (Barcelona-Zaragoza, 1430-1437). Tesi doctoral.
Universidad de Zaragoza. Zaragoza, 2019. P. 279.
 LES AVENTURES DEL CAVALLER JOAN DE CAMÓS 5

Martorell, autor del cèlebre “Tirant lo Blanc”, a qui sempre acollia a casa seva quan
aquell parava a Barcelona.

L’any 1122 el Papa Calixte II va establir que tots els anys en que el 25 de juliol, dia de
Sant Jaume, caigués en diumenge serien considerats “Any Sant Jacobeu”, fet que es va
produïnt 14 cops cada segle. Aquest costum, que tingué la seva primera edició l’any
1126, s’ha anat mantenint vigent fins els nostres dies. L’any 1434 ho era, i el nostre jove
cavaller, mogut per un cert afany d’aventura, a l’igual que altres cavallers també
catalans com Francí Desvalls, Riambau de Corbera, Asbert de Claramunt o Bernat de
Requesens, es va animar a emprendre aquell ja famós pelegrinatge cap a Sant Jaume de
Galícia.

En arribar, però, a la localitat d’Hospital d’Orbigo, on calia creuar un pont sobre aquell
riu per tal de poder continuar el camí, es van trobar que el pas els era barrat pel bel·licós
cavaller lleonès Suero de Quiñones, el qual havia obtingut del seu rei, Joan II de
Castella, l’autorització d’establir en aquell indret un “Passo Honroso” en el qual tots els
cavallers que volguessin creuar aquell pont s’havien de batre amb ell o amb qualsevol
altre dels nou
companys que el van
secundar en aquella
esbojarrada pretensió.

Tot acceptant aquell

desafiament, Joan de
Camós es va batre amb
el cavaller asturià
Pedro de Nava, el qual,
tal com recullen les
cròniques, li va
propinar una senyora
somanta, però que al
cap i a la fi, li va
permetre franquejar Recreació de les justes del “Passo Honroso” en un festival commemoratiu
honrosament aquell que cada any té lloc a la localitat lleonesa d’Hospital de Órbigo.
pont: (Foto Diario de León).

“En esta mesma tarde llegó al Passo Honroso delante los Jueces, un Gentil-ome
Catalan llamado Juan de Camoz vecino de Barcelona, ofresciendose á fascer
armas conforme á los carteles de Suero de Quiñones. E preguntado de los
Jueces ¿si era de tal linage, que sin reproche pudiesse fascer cosa de armas? Él
afirmó que sí. E aviendole tomado juramento de estar por las leyes del Passo
Honroso, le admitieron, para poder probar en él: é quitandole la espuela
derecha, fué puesta en el paño Francés.
En el domingo siguiente á diez é ocho de Julio non se fiscieron armas; por lo
aver assi ordenado el Capitan Suero de Quiñones por honra de la fiesta é del
Apostol Sanctiago.
[...]
En amanesciendo el lunes siguiente á diez é nueve de Julio, é aviendo las
trompetas regocijado el alvor de la mañana, é oida la Missa del alva, Pedro de
Nava defensor é Juan de Camoz Catalán conquistador entraron en la liza.
6 Juli Ochoa

E á la primera carrera Nava encontró á Camoz en el guardabrazo izquierdo, é

verdugo toda su lanza, sin romperse, nin alguno dellos tomar revés:
é en otras dos carreras non se encontraron, sinon en la una, barreando.
En la quarta carrera Nava picó á Camoz en el cabo del guardabrazo izquierdo,
é de alli surtió, é le dio en la bavera, é despuntó el fierro, é rompió su lanza en
él por dos partes, é Camoz tomó un buen revés:
é á la quinta carrera encontró Nava á Camoz en la charnela del almete, de
guisa que le fizo tomar un gran revés, con que fué atordido un rato por la liza,
sin romper lanza:
é á la sexta carrera le tornó á encontrar un poco en el guardabrazo izquierdo,
sin romper lanza.
A las siete carreras Nava firió también á Camoz en el izquierdo guardabrazo: é
surtiendo de alli, le
dio en la bavera,
fasciendole tomar
un gran revés, é
desguarnecióle el
guardabrazo, sin
romper lanza:
é en la octava le
tornó á encontrar
en el peto del
piastron, é quasi le
falso, rompiendo su
lanza: é Camoz se
desarmó, para
remendar su
piastron.
Text autògraf del cavaller lleonès Suero de Quiñones ,en forma d’original
Tornándose á
exlibris, escrit al final d’un exemplar del llibre de la seva propietat“De Vita poner sus armas,
Beata” de Juan de Lucena.(Biblioteca de Castilla-La Mancha). corrió la novena
carrera,
encontrándole Nava en el mesmo piastron, é faltó poco, para se le falsear en
derecho del corazón, é rompió su lanza por tres partes, forzándole á tomar un
gran revés.
Con lo qual acabaron sus armas: é los Jueces las dieron por complidas”.4

Vint dies després d’aquest enfrontament, el dia 9 d’agost, tot allò del “Passo Honroso”
es va acabar de cop, quan va intervenir Álvaro de Luna, conestable de Castella i privat
plenipotenciari del rei Joan I de Castella, que els va fer marxar d’allà per acabar amb el
problema que estaven causant, cosa que Suero de Quiñones i els seus companys
d’aventura, baldats i nafrats com estaven, van acatar immediatament, tot dient que el seu
propòsit inicial havia estat assolit...

Aquell esperpèntic afer es va saldar d’aquella manera, havent, però que lamentar la
dissortada mort del cavaller català Asbert de Claramunt, víctima d’un d’aquells

4
RODRIGUEZ DE LENA, Pedro: Libro del Passo honroso, defendido por el excelente caballero Suero
de Quiñones, copilado de un libro antiguo por Fr. Juan de Pineda Religioso de la Orden de San
Francisco. 2ª Edición. Imprenta de D. Antonio de Sancha. Madrid, 1783. PP. 24-25.
 LES AVENTURES DEL CAVALLER JOAN DE CAMÓS 7

enfrontaments, al qual, a més, l’església local es va negar a donar-li sepultura en recinte

sagrat.

Aquesta història acabaria vint-i-dos anys més tard, l’onze de juliol de 1456, amb
l’assassinat de Suero de Quiñones a la localitat de Bercial de la Loma (entre Lleó i
Valladolid) per part dels escuders del rancuniós cavaller Gutierre de Quijada, un dels
que es van veure forçats a participar en aquell “Passo Honroso”, i que no li ho va
perdonar.5

Tornat altre cop a aquestes terres després de l’aventura del “Passo Honroso”, el cavaller
Joan de Camós es va dedicar als afers familiars en substitució del seu pare, ja gran.

Tot i que estava domiciliat a Barcelona, d’on era ciutadà (els ciutadans de Barcelona
estaven lliures del pagament de recaptes, drets i imposicions per les coses i les
mercaderies en qualsevol ciutat, castell, vila o lloc sotmès al govern del rei), Joan de
Camós passava llargues temporades a la torre familiar que tenia aquí a Sant Just, la
qual, com ja sabem, és la coneguda masia de Can Candeler.

Precisament estant en ella

el nostre personatge rebé i
encapçalà els honors que
es van dispensar al bisbe
de Barcelona Simó
Salvador, que el 31
d’agost de 1433 havia
estat escollit per a tal
càrrec pel papa Eugeni IV
i que va prendre possessió
del càrrec el 28 de
novembre, en la que
possiblement seria la
primera visita pastoral que
aquest va fer a la nostra
parròquia el dia 14 de Masia de Can Candeler: Finestra gòtica geminada amb un esvelt
pilar on es recolzen dos arcs trilobulats. (Fotografia de l’autor).
març de 1435.6

No gaire temps després, a mitjans de novembre, el bisbe hauria d’acudir urgentment a

les corts extraordinàries de Montsó per tratar de trobar una solució negociada al desastre
de la batalla naval de Ponça, en la qual el rei Alfons el Magnànim havia caigut presoner
dels genovesos. La reina mare, Elionor d’Alburquerque, va morir de pena per
l'empresonament dels seus fills poc després de saber la notícia.

Alternant les estades a la torre de Sant Just o al seu domicili barceloní, Joan de Camós
es dedicava tant als negocis familiars com als afers oficials, tal com abans havia fet el

5
SAINZ DE BARANDA, Pedro: Cronicón de Valladolid. Ilustrado con notas. Imprenta de la Viuda de
Calero. Madrid, 1848. P. 28.
6
Arxiu Diocesà de Barcelona. Visites Pastorals. LL. 14 Fols 463-464. Recollit per TENAS I ALIBÉS,
Mn. Antonino: Notes històriques... Op. Cit. P. 59.
8 Juli Ochoa

seu pare. Així, el podem trobar documentat exercint com a prohom del Consell de Cent
entre els anys 1424 i 1450.

També el podem trobar dedicat a l’encunyació de moneda: En aquell temps, la moneda

catalana s’encunyava a la Seca Reial, un edifici situat entre els carrers de la Seca,
Cirera, Flassaders i de les Mosques, on el nostre personatge ocupava un lloc d’una certa
importància, en virtut del decret que el 22 d’abril de 1422 havia dictat la reina Maria,
muller d’Alfons el Magnànim, per tal de que a partir d’aquell moment no fos admès a la
Seca Reial de Barcelona personal no qualificat, i que la seva plantilla estigués formada
exclusivament pels individus idonis, convenientment matriculats.

Joan de Camós hi va exercir el càrrec de moneder, estant inscrit en el Col·legi o Capítol

dels Obrers i Moneders de la Seca Reial de Barcelona, organisme oficial instituït l’any
1208 al qual només hi podia accedir qui reunís tota una sèrie de requisits de molt
variada índole, ja que entre altres coses es valorava els aspectes físics, morals,
econòmics o socials, així com també altres requisits especials tals com naturalesa,
reserva de llinatge, dret de sang, gràcia reial o superació de determinades proves.

Croat d’Alfons el Magnànim encunyat a la seca de Barcelona.

(Col·lecció particular).

Una altra dedicació professional força lucrativa a la que el nostre personatge es va

dedicar, formant societat amb Elionor de Roudors, vídua del donzell Bartomeu Joan
Terré, la qual, per tal motiu, era coneguda com a Elionor Terrera, va ser la de la
prostitució. No pròpia, és clar... sinó com a propietari i administrador d’un dels bordells
més acreditats de Barcelona, activitat plenament legal i que només estava reservada als
membres dels més alts nivells de l’estructura social d’aquell temps.

Ja l’any 1440 el trobem esmentat com a senyor útil (propietari) del bordell anomenat
“Volta d’en Torre”, que estava situat a la part alta de la Rambla, tot just davant la porta
de Santa Anna, dita també dels Bergants, i que ocupava l’illa avui delimitada per la
mateixa Rambla i els carrers de Tallers, Bonsuccés i les Sitges. Al seu front hi havia
hagut un hostaler anomenat Narcís Oliver, i en aquell temps (any 1440) les meretrius
qui hi treballaven eren: Johaneta Ferrerra, Agnés, Johana, Maria, una altra Maria, Isabel
 LES AVENTURES DEL CAVALLER JOAN DE CAMÓS 9

Rodríguez, Isabel de Priyo i Gracia, cadascuna d’elles controlada pel seu corresponent
alcavot.7

Aquesta titularitat sobre l’esmentat bordell li va ser oficialment reconeguda el 6 de

juliol de 1446 en virtut d’un decret emès pel propi rei Alfons el Magnànim, en el qual
confirmava que els senyors útils dels bordells que operaven a la ciutat de Barcelona -el
de Viladalls i el de la Volta d’en Torre- eren Ferrer de Gualbes, cavaller; Joan de
Camós, ciutadà de Barcelona; Elionor Terrera i Narcís Mugull, també ciutadà de
Barcelona.

“...Exposito pro parte viri dictore fidelium nostrorum Fferrarii de Gualbes,

militis, Johannis de Camos, Elienoris Terrera et Narcisi Muguli, civitatis
Barchinone utilum dominorum luppanarium eiusdem civitatis, vulgariter
dictorum Viladalls e de la Volta den Torra, pro ab aliquo circa tempore per
omnes officialis et signanter per vicarium dicte civitatis Barchinone fuit
promissum promittitur quod
meretribus que in dictus
luppanariis aut altero locum
stare et habitare debent...”.8

L’any 1440 es produí un petit conflicte

entre Joan de Camós com a propietari
del bordell i el Consell de Cent, quan
aquests varen decidir que s’havia de
tapiar la porta que donava a la Rambla,
tot just davant del Portal de Santa
Anna, perquè aquell era un indret
bastant transitat i l’espectacle que s’hi
oferia no era en absolut edificant.

Aquesta mesura suposà al nostre

personatge una considerable davallada
en el nombre de clients, la qual cosa, a
més, va comportar que moltes de les
pupil·les que hi treballaven marxessin
a exercir el seu ofici al bordell de
Viladalls, que constituïa la seva Bordell medieval, il·lustració del manuscrit núm. 598.
competència. Així ho explicava Joan (Bibliothèque Nationale de France).
de Camós en una reclamació que el 16
de febrer de 1441 va presentar al Consell de Cent:

“... E après que se’n estat tanchats los dos portals qui eren vers la dita Rambla,
moltes de les fembres bordelleres se·n son exides es son mudades en lo bordell
de Viladalls e sen li·n muden cascun jorn, axi en breu se eser a despoblar; e lo

7
BENITO JULIÀ, Roger: La prostitució a la Barcelona baixmedieval. Tesi doctoral. Universitat de
Barcelona. Barcelona, 2018. 2 Vols.
8
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Consell de Cent, Diversorum 1B-XV-4, fol. 257recto. Recollit
per BENITO JULIÀ, Roger: La prostitució... Op. Cit. Vol II pp 434-437.
10 Juli Ochoa

dit Johan de Camós hi perd çò que li haie costat. E fan lo dit bordell bé XXX
morarabins de cens, axí que ells trovaben que faent ne conpte li ere interés de
mes de noucentes lliures...”9

Aquest conflicte entre Camós i el Consell de Cent va durar tretze anys, i es va resoldre
finalment quan el 5 de juliol de 1454 aquest va concedir que es tornés a obrir la porta
que donava a la Rambla, amb la condició, però, que presentés una recolzada de tal
manera que impedís als vianants la visió directa del seu interior.

Després d’això, Joan de Camós va poder seguir beneficiant-se sense cap altre problema
dels rendiments d’aquell lucratiu negoci.

Durant aquest interval de temps, l’1 de novembre de 1439, un luctuós esdeveniment va

commocionar tota la seva família: El seu sogre, el cavaller Gabriel Miquel i Sarriera,
ciutadà de Girona i molt implicat en les disputes entre les diferents bandositats d’aquella
ciutat, va ser assassinat a Barcelona, quan sortia de missa, per un grup d’homes vinguts
de Girona. Així ens ho descriuen les Rúbriques de Bruniquer:

“Al primer de Noembre 1439, en la Plaça de S.t Nicolau â fra menors exint de
missa, lo honorable en Gabriel Miquel li fou moguda brega per alguns de
Gerona, y occierenlo, y de aquells que ho feren, ne foren presos sis, y en la nit
seguent per lo honorable m.° lo Governador en lo dit loc fou escapçat m.°
Terrades Cavaller de Gerona, y foren penjats dos homens de peu”.10

Notícia de la mort de Gabriel Miquel, sogre de Joan de Camós, a les Rúbriques de Bruniquer.
(Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona).

Catorze anys més tard, el 1453, Bernat i Genís Miquel, cunyats de Joan de Camós i fills
del seu difunt sogre, ajudats per elements de la família gironina Vern, el venjarien
assassinant al seu torn, i davant mateix de la casa consistorial, Joan Cavalleria, síndic de
Girona i principal instigador d’aquella mort.

Deixant a banda la seva faceta política com a jurat del Consell de Cent, hem pogut
veure dues activitats econòmiques a les que el nostre personatge es va dedicar: de
primer com a funcionari de la reial casa de la moneda, la seca, i després com a
propietari d’un determinat establiment de serveis especialitzats... Però la seva activitat
econòmica principal, la que li proporcionava la major part dels seus ingressos, li venia

9
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Consellers, Obreria XXVII, s/fol. Recollit per BENITO
JULIÀ, Roger: La prostitució... Op. Cit. Vol II pp 422-423.
10
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Rúbriques de Bruniquer. Vol 1. Capítol 33. PP. 353-354.
 LES AVENTURES DEL CAVALLER JOAN DE CAMÓS 11

de la seva condició de mercader dedicat a la importació i exportació. I és en aquest món,

en el dels camins de la mar, on Joan de Camós serà protagonista de noves aventures.

Anteriorment hem pogut veure que una part considerable dels ingressos de Joan de
Camós provenia de la seva activitat com a mercader dedicat a la importació i exportació
per via marítima.

Val a dir, però que en aquell temps la Mediterrània no era, ni de bon tros, cap bassa
d’oli. Les naus genoveses a la part occidental, les turques a l’oriental, i les barbaresques
en qualsevol indret, constituïen seriosos perills contra els quals calia estar preparat. El
mar era ple de vaixells enemics, fossin naus militars, corsàries o, simplement, pirates.
No obstant això, l’extensa xarxa de consolats catalans afavoria en gran manera el nostre
comerç.

Un port altament estratègic pel comerç català era el d’Alexandria, un dels principals
ports de la Mediterrània oriental, on des de l’any 1264 i amb més o menys continuïtat
operava un consolat
català en funció dels
successius tractats de pau
que se signaven, el darrer
dels quals havia estat
signat el 30 de maig de
1430. El soldanat
mameluc del Caire, al
qual pertanyia aquell port,
s’estenia pels actuals
Libia, Egipte i zones
costaneres de l’Orient
mediterrani i del Mar
Roig, i en aquell temps
estava governat pel soldà
Al-Màlik adh-Dhàhir Detall de l’Atles Català de Cresques Abraham (1375) on es pot veure
Sayf-ad-Din Jàqmaq el port d’Alexandria escrit en vermell i marcat amb una bandera, així
( ‫ ل م لك ال ظاهر س يف ال دي ن‬com una imatge del soldà mameluc amb la llegenda: “Aquest soldà de
‫) ج قمق‬. Babilonia és gran y poderós entre los altres de aquesta regió”.
(Bibliothèque Nationale de France).
El juliol de 1445, Joan de
Camós, acompanyat per Bernat Bartomeu Ferrer, salpà de Barcelona en la galera “Sant
Menat”, una gran embarcació de rem valorada en 4.108 lliures, 19 sous i 11 diners, la
major de les quatre galeres que eren propietat de la Generalitat, amb rumb a Sardenya,
Sicília, Rodes i Alexandria, port on a més de fer negocis, el nostre personatge va
rellevar en el càrrec de cònsol al també mercader Joan Gavarró.

Tot just havia acabat d’instal·lar-se en el seu nou càrrec, i mentre estava a mig
desembarcar les mercaderies que havia dut, ja li va tocar resoldre un enutjós afer:

El mercader barceloní Lluís Sirvent, un dels signants del darrer tractat de pau, havia
comprat a crèdit juntament amb el seu germà Jofre i el seu fill Pere, una gran partida
d’espècies (pebre, gingebre, canyella, claus d’olor i tiges de clau) valorada en uns 9.000
12 Juli Ochoa

ducats al soldà Jàqmaq, actuant com a avaladors d’aquesta operació els també
mercaders barcelonins Lluís Ferrer i Francesc Llussà.

Els Sirvent van dur les especies a Rodes, que tot just acabava de superar un fort atac dut
a terme pels mamelucs, i allà les van vendre als seus defensors, els cavallers de l’Orde
de Sant Joan que sota les ordres de Jean de Lastic estaven de guarnició en aquella illa,
cobrant-los 14.000 ducats, la qual cosa els hauria suposat un guany de gairebé el 55%
sobre el valor inicial d’aquell gènere, però que ells es van afanyar a triplicar per
l’expeditiu procediment de considerar que el soldà ja els havia vist prou, especialment
ara que acabaven de vendre aquelles mercaderies als seus enemics, i tranquil·lament
se’n van tornar a Barcelona.

Ple d’indignació, el soldà fa ver engarjolar els dos infeliços avaladors, i Joan de Camós,
en el seu paper de cònsol, va haver d’intervenir per tal d’aconseguir la seva llibertat. El
23 d’octubre de 1445 va escriure una carta en la que explicava aquests fets als
consellers barcelonins tot demanant la seva intervenció:

“...Mossenyors molt honorables è de gran saviesa: aprés qui só junt en lo port

de Alexandria, sabí que son feta certa novitat á en Loys Ferrer è en N. Luca, è
altres Catalans, qui son
retenguts en Alexandria per
certa obligació è contracte, lo
qual en Loys, que Deus perdó,
féu ab lo Alcadí è mercader
del Soldá, è altres mercaders,
qui entrevingueren ab ells
ensemps, de certes spícies, les
quals lo dit Loys s’en portá ab
los scriptures de pagar dites
spícies en cert temps. Lo
temps es passat lo termini, è
lo mercader del Soldá, veént
que nengú nos cura de pagar
Portada del tractat de Pau signat el 30 de maig de 1430. lo dit contracte, vexen de
(Arxiu de la Corona d’Aragó). presó á en Loys Ferrer è
aquells qui son ací ab ell [...]
Per aquest sguart, Mossenyórs molt honorables, sería bó que, abans que algun
cars s’y seguís, que vosaltres deguesseu provehir en tota aquella millor manera
que á vosaltres fos possible, ab los qui los dits bens possehexen...”11

El que no sabia Joan de Camós quan va escriure aquella carta és que la galera “Santa
Maria i Sant Miquel”, en la que els Sirvent tornaven a Barcelona, va naufragar per causa
d’una tempesta a l’alçada de l’estret de Messina, enfonsant-se amb més de 370 persones
a bord, entre elles Lluís Sirvent, el seu fill Pere, i també Joan de Vilagut, lloctinent dels
cavallers de Rodes, que tornava a Catalunya amb ells.

11
DE CAPMANY I DE MONTPALAU, Antonio: Memorias historicas sobre la marina comercio y artes
de la antigua ciudad de Barcelona. Vol. 2. Imprenta de Antonio de Sancha. Madrid, 1779. P. 264
 LES AVENTURES DEL CAVALLER JOAN DE CAMÓS 13

Es de suposar que, vista la impossibilitat material de rescabalar-se de l’estafa soferta, el

burlat soldà decidís tornar finalment la llibertat als pobres avaladors que mantenia com
a ostatges.

Tot just acabat de resoldre aquest afer, Joan de Camós es va trobar de cara amb un altre
conflicte, molt més tremend encara, i que el va afectar directament:

Un dia indeterminat d’aquell hivern es trobaven ancorades al port d’Alexandria quatre

galeres cristianes: la “Notre-Dame” propietat de Jacques Cœur l’Argenter (tresorer del
rei de França) i capitanejada per Philibert de Neu, una altra que havia vingut de
Florència, la “Sant Menat” de Joan de Camós, i la “Sant Narcís i Sant Miquel”, també
barcelonina i capitanejada per Gabriel Ortigues, que estava a punt de fer-se a la mar.

Tot just una mica abans havia acabat de salpar una altra galera local pertanyent al soldà,
amb una tripulació de seixanta homes i carregada de riques mercaderies valorades, pel
cap baix, en uns 20.000 florins.

Coneixent prou bé les

vel·leïtats piratesques del
seu paisà Ortigues, Joan de
Camós va témer que aquest
caigués en la temptació de
no deixar-se perdre una
presa tan llaminera, i
juntament amb el patró
francès Philibert de Neu li
va fer jurar que s’abstindria
de fer res en tal sentit.

El propi Joan de Camós ens

ho explica:
Captius dels sarraïns. Detall d’un gravat de Jan Luyken (1684).
“ ... per tant com lo
dit en Gabriel Ortigues era estat espatxat e·s volia partir del dit port, e en
aquelles mars era una galea de moros e turchs qui era del solda, lo dit en
Camos e los altres hagueren dupte que lo dit en Gabriel Ortigues no fahes algun
dan a la dita galea dels dits moros e turchs; e lo dit Johan de Camos e lo patro
de la dita galea del Argenter ne foren ab lo dit n. Ortigues, e parlaren ab ell
que·s guardas de fer algun dan a la dita galea dels dits moros e turchs, car en
altra forma ells no foren segurs en lo dit port; e apres molts rahonaments
seguits entre ells, lo dit en Gabriel Ortigues hauria promes als altres patrons
demunt dits, migençant sagrament, que ell no faria alguna offensa o dampnatge
a la dita galea de moros i turchs”.12

De res els va servir: A Gabriel Ortigues li va faltar temps per assaltar la galera del soldà,
capturar la tripulació i apoderar-se del seu carregament.

12
CARRÈRE, Claude: Barcelone, centre économique à l'époque des difficultés, 1380-1462, Vol. 1,
Mouton et Cie. Paris-La Haye, 1967. P. 112.
14 Juli Ochoa

Amb aquest botí, la nau de Gabriel Ortigues es va encaminar cap al port de Barcelona,
havent-se, però, aturat abans al port de Palma de Mallorca, on va vendre com a esclaus
els seixanta presoners que havia fet.

La colèrica reacció del soldà Jàqmaq no es va fer esperar: Joan de Camós, Pere Desplà i
tots els altres catalans que en aquell moment es trobaven al port d’Alexandria van ser
immediatament detinguts i empresonats en qualitat d’ostatges en tant no tornessin a
Alexandria els mariners turcs que havien estat capturats ni li fos rescabalat el valor de
tot el que li havia estat robat.

Com en el cas anterior, Joan de Camós també va escriure a Barcelona per exposar el cas
al Consell de Cent i demanar que intervinguessin en aquell afer, cosa que va fer el 28 de
maig de 1446.

Com a conseqüència d’aquell escrit, tothom es va mobilitzar a Barcelona, d’una part, el

Consell de Cent va prendre la decisió d’esperar l’arribada de Gabriel Ortigues i, quan
aquest ho va fer, el van detenir per tal de jutjar-lo davant del Consolat del Mar.

En tant que això

passava, Jean de
Lastic, gran mestre
dels cavallers de
Rodes, va enviar al
soldà una ambaixada
encapçalada pel català
Genís Miquel amb la
pretensió de saldar
aquell enutjós afer amb
el pagament d’una
determinada quantitat,
cosa que el soldà
Jàqmaq va rebutjar,
Una galera al port de Rodes. Gravat d’Erhard Reuwich (1486). exigint el rescat dels
seixanta captius
sarraïns abans de parlar de qualsevol altra cosa.

Mentrestant, la muller de Joan de Camós, Caterina Miquel, i Miquel Desplà, germà del
també retingut a Alexandria Pere Desplà, pactaven el 23 de novembre de 1446 amb el
patró Antoni Dantillo, capità de la “Santa Maria”, una nau siciliana propietat de Bernat
Joan de Cabrera, comte de Mòdica, que anés a Mallorca a rescatar aquells 60 captius i
que els portés fins a Rodes (en Dantillo no s’atrevia a dur-los més lluny) per tal de
posar-los a disposició del soldà.13

Estant així les coses, es va produir un fet que ho van canviar tot:

Durant el setge de Rodes per part dels mamelucs que va tenir lloc del 10 d’agost al 18
de setembre de 1444, un dels elements que més havien donat suport els cavallers de
l’Orde de Sant Joan en la seva defensa va ser el corsari valencià Jaume de Vilaragut i
13
ALBARDANER I LLORENS, Francesc: Tot comentant fitxes de Ricard Carreras i Valls. Dins. Butlletí
del Centre d’Estudis Colombins. Núm. 50. Ed. Omnium Cultural. Barcelona, desembre 2009. P. 13.
 LES AVENTURES DEL CAVALLER JOAN DE CAMÓS 15

Vilanova (inspirador del personatge principal de “Tirant lo Blanc”, obra del seu amic
personal Joanot Martorell), el qual, poc temps després, va acabar sent fet presoner pel
Gran Caramany, governador turc d’una extensa regió del sud d’Anatòlia, que el va
enviar tot seguit al soldà Jàqmaq, i aquest el va afegir als altres presos catalans que tenia
a Alexandria.

Vilaragut, un aventurer altament inquiet, només s’hi va estar un parell de dies en aquell
nou destí, ja que li va faltar temps per a organitzar una fuita en la que també hi va
participar el nostre personatge. Ens ho explica a la seva crònica Melcior Miralles,
capellà del rei Alfons el Magnànim:

“En lo dit any, a .II. de noembre, fogí de la presó de Alexandria mossén Jaume
de Vilaragut, ço és, que lo gran Caramany, no tenint-se content de tant dan e
dapnatge que li avia fet, que encara lo tramés al soldà en Alcayre, en manera
que per rescat nengú no fos donat; e lo soldà tramés-lo en Alexandria, per tenir-
lo pus segur. E lo dit mossén Jaume Trobà en Camós, ab d’altres mercadés
presos, tenint fet lo partit de fogir, que lo dit mossén Jaume no estagué en la
presó sinó dos
jorns e .VII.
ores. Fogiren
tots, e foren
junts en Rodes,
hon era mossén
Bonet Johan ab
huna galera, lo
qual hera sogre
del dit mossén
Jaume de
14
Vilaragut”.

No gaire temps
després, Joan de
Camós ja era altra cop
a casa, a la seva torre Galeres ancorades davant de les Drassanes de Barcelona.
de Sant Just, respirant Fragment d’un gravat d’Anton van den Wyngaerde (1563).
tranquil i procurant
oblidar aquell tràngol que li havia tocat passar.

Altre cop a Barcelona i recuperat del tràngol viscut a les presons d’Alexandria, els seus
companys del Consell de Cent van decidir posar-lo al front d’una nau que defensés les
costes catalanes, i és que en aquells moments la inseguretat era absoluta. Tres segles
més tard, l’any 1779, l’historiador i polític Antoni de Capmany i Montpalau encara ens
ho recordava així:

“En 1 de octubre de mil quatrocientos quarenta y nueve se ajustó una concordia

entre la ciudad de Barcelona, Tortosa, Tarragona, la villa de Perpiñán,y las
islas de Mallorca, Menorca, é Iviza, de que Barcelona armase desde luego una

14
MIRALLES, Melcior: Crònica i dietari del capellà d’Alfons el Magnànim. Edició a cura de Mateu
Rodrigo Lizondo. Universitat de València. València, 2011. P. 225.
16 Juli Ochoa

galera gruesa de las que tenía en la dársena, para perseguir algunas naves
armadas, asi de moros como de provenzales, y otros que robaban y maltrataban
las embarcaciones y vasallos del Rey que trahían provisiones á la ciudad. Por lo
tanto se acordó, que para los gastos y manutención de la galera que debía salir
á corso.se impusiese cierto derecho de entrada, el qual debían pagar igualmente
los que traxesen mercadurías de las sobredichas islas, ciudades y villas á esta
capital durante el tiempo que permaneciese armada dicha galera para
seguridad de los navegantes, y de ella fué nombrado capitán el honorable Juan
Camós, Ciudadano Honrado de Barcelona”.15

La galera que patronejava Camós, amb una dotació de 232 homes, dels quals 152 eren
remers, 46 mariners diversos i 34 ballesters, va estar patrullant les costes catalanes
durant almenys tot l’any següent.

Finalitzat aquest servei, Joan de Camós va tornar a residir de manera permanent a la

torre de Sant Just, i estant en ella, per la seva condició de membre del Consell de Cent,
era sovint convocat per tal d’assistir a les deliberacions d’aquell organisme. Valgui com
a exemple aquesta anotació del Manual de Novells Ardits, també dit Dietari de l’Antic
Consell Barceloní, datada el 21 de novembre de 1450, en la qual se’l convoca per tal de
tractar sobre un
determinat conflicte
sorgit amb Joan Roger
d’Erill, senyor
d’Anglesola:

“Dimecres XXJ. — Lo dit

die los honorables
Consellers trameteren en
Johan de Maella correu
al honrat en Johan de
Camós ciutadà qui era a
la sua torre a Sant Just
dez Verç, per pregar que
fos ab los dits honorables
Revolta de camperols. Detall d’una miniatura de Loyset Liédet que Consellers per lo fet
il·lustra les “Chroniques” de Jean Froissart.
(Bibliothèque Nationale de France). Dangleola”.16

Aquell mateix any 1450

havia començat a Mallorca la que s’ha vingut a anomenar “Revolta dels Forans”, en la
que els pagesos, liderats per Simó Ballester, i ajudats pels menestrals, es van aixecar
contra l’opressió a la que els sotmetien els estaments privilegiats de la ciutat de Palma, i
en tres diferents ocasions van arribar a assetjar la ciutat, amb el suport fins i tot d’una
galera i una galiota que els rebels van arribar a armar.

15
DE CAPMANY I DE MONTPALAU, Antonio: Memorias historicas... Op. Cit. Vol. 1. P. 118.
16
SCHWARTZ I LUNA, Frederic i CARRERAS I CANDI, Francesc (editors): Manual de Novells Ardits
vulgarment apellat Dietari del Antich Consell Barceloní. Vol. 2. Henrich y Compañía. Barcelona, 1893.
P. 112.
 LES AVENTURES DEL CAVALLER JOAN DE CAMÓS 17

L’any 1452, tot veient que les forces amb que contava el governador de Mallorca Arnau
de Vilademany no aconseguien dominar aquella insurrecció, el rei Alfons el Magnànim
hi va enviar un cos de mercenaris italians, els “saccomani”, al mateix temps que el
Consell de Cent de Barcelona també es decidia a participar enviant una galera per
combatre les naus dels revoltats, al front de la qual els jurats del Consell de Cent van
posar Joan de Camós.

La nau de Camós va sortir immediatament de Barcelona, i després d’haver-se aturat tres

dies a Salou per aprovisionar-se, el 2 de juliol de 1452 arribava al port de Pollença, on
va trobar la galera enemiga que estava varada a la riba i sense possibilitats d’entrar en
acció. El mateix Camós ens ho explica:

“...e viu la galeya dels pagesos ant era los quals ab asforts trebalan an verarla
enperho ells no han los areus que an nesesari jo e aturat an lo port un gorn
ascusint e regonaxent tot lo que hi feya regonexer...”17

Deixant Pollença es va desplaçar a l’altre cantó de l’illa i a l’alçada de Porto Pi va

capturar la galiota dels
rebels, la qual va
desarmar i lliurar al
governador de Palma. Fet
això, el 9 de juliol de
1452 va escriure als
consellers de Barcelona
donant compte del que
havia fet.

A continuació, i
considerant que ja estava
acomplert l’objectiu de la
seva anada a Mallorca,
Joan de Camós va
exposar al Governador el Galeres davant del port de Palma de Mallorca. Detall d’una pintura
seu desig de tornar a a l’oli (1647) que es conserva al museu del Castell de Bellver.
Catalunya, però
Vilademany li respongué que encara el necessitaven, ja que ell era l’únic garant de que
la galera dels forans no es tornaria a fer a la mar.

Joan de Camós ho va consultar als consellers Barcelonins, i la resposta d’aquests,

datada el 23 de juliol de 1452, va ser que tornés immediatament a Barcelona. El motiu
era que el cavaller Joan de Torrelles, senyor del castell de Sant Boi, el qual estava
enemistat i fortament enfrontat amb els consellers de Barcelona, tornava a fer de les
seves.

Ja, uns anys abans, havia armat una galera, la “Sant Bertran” al front de la qual posà el
seu home de confiança, el santboià Bartomeu Cerdanya Oliveras, i amb ella s’havia
dedicat a atacar al llarg de la costa catalana qualsevol embarcació que anés o sortís de

17
DAMIANS I MANTÉ, Alfons: Revolució dels pagesos mallorquins en lo segle XV (documentació de
l’Arxiu Municipal de Barcelona) Dins Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana. Palma, Agost-
Octubre de 1902. PP. 332-333.
18 Juli Ochoa

Barcelona, cosa que va durar fins al 4 de setembre de 1449 en que la seva galera va ser
vençuda en combat davant de la platja d’Alacant per una galera enviada des de
Barcelona i capitanejada per Ramon Desplà.

Ara, tot aprofitant l’absència de la galera de guàrdia que governava en Camós, havia
armat una caravel·la (“calavera” en la denominació catalana clàssica), i amb ella es
dedicava a recórrer altre cop les costes catalanes de punta a punta, amenaçant novament
el comerç marítim barceloní:

“...mossen Johan torrelles caualler anant piraticament per la mar ab vna

calauera armada ha preses diuerses robes e mercaderies de aquesta Ciutat que
eren carregades ab vna barcha que venia de les parts de Valencia e diuse que lo
dit mossen Johan torrelles ab la dita calauera faria la via de la costa vers
cobliure e de aquests affers na gran rumor per la dita Ciutat pertant com la dita
galea de guardia no sich es trobada Perço ab tenor de la present vos dehim e
manam eus requerim e tant estretament com podem vos pregam e encarregam
que decontinent e ten prestament com porets pertiscats per venir cercar la dita
calavera”.18

Galera catalana. Detall d’una il·lustració del manuscrit “Libro de Armas y

Blasones de diversos linajes y retratos”. (Biblioteca Nacional d’Espanya).

No he trobat constància escrita del possible resultat obtingut per Joan de Camós en la
seva missió contra aquella nau pirata, però és ben cert que cinc anys més tard, el 27 de
juny de 1457, trobem Joan de Torrelles totalment reconciliat amb els consellers
barcelonins i enfrontant-se a un estol de galeres genoveses.

En plena maduresa i sentint-se, potser, ja una mica gran com per continuar amb
l’atzarosa vida militar que darrerament havia portat, Joan de Camós, tot i que mai va
18
Id., P. 335.
 LES AVENTURES DEL CAVALLER JOAN DE CAMÓS 19

deixar la política, va tornar a dedicar-se amb major intensitat als negocis, per a la qual
cosa fins i tot va arribar a obtenir, a començament d’octubre de 1457, un salconduit
emès pel mateix Pietro de Campofregoso, dux dels genovesos (els enemics!!!) que li
permetia comerciar lliurement amb els ports d’aquella república.

Durant els anys següents i d’igual manera que anteriorment havia fet, Joan de Camós va
continuar alternant les estades al seu domicili barceloní amb les que feia a la seva torre
de Sant Just, punt aquest que ens és confirmat pel fogatge (padró fet amb finalitat fiscal)
que es va fer l’any 1497 i que entre les altres cases santjustenques que són subjectes
passius d’aquell tribut ens indica:

“... La torra de mossen Camós apart”.19

Detall del fogatge de 1497 on apareixen esmentades algunes de les cases santjustenques de
l’època. Llegim: “en Gilabert de la Riera”, “Gaspar Termens”, “Gilabert des Coscoller”, “[...]
Carbonell”, “ [...] viuda”, [...], “en Simon Carbonell”, “en Vidal de Gotremont”, “Matheu
Carbonell”, “en Sacalm”, “lo vicari”, “la torra de mossen Camós apart”, “la torra de mossen
Requesens apart”. (Arxiu de la Corona d’Aragó).

Ja gran, amb més de vuitanta anys, encara el trobem el 9 de juny de 1513 exercint com a
conseller de Barcelona i presidint la col·locació de la primera pedra de la que hauria de
ser la muralla del mar d’aquella ciutat, acte honorífic que de ben segur constituiria la
seva darrera actuació pública. Molt temps després, l’any 1792, Antoni de Capmany i de
Montpalau ens ho recordava així:

“Jueves 9 de Junio de 1513 considerandose en el Concejo de Ciento que esta

Ciudad es almohada de los pies del Rey y torre maestra de sus Reynos,
atendiendo á que las murallas y recinto de dicha Ciudad estaban abiertas, de
19
Arxiu de la Corona d’Aragó, Real Patrimoni, Mestre Racional. Volums. Sèrie General, 2969. Fol. 67r.
20 Juli Ochoa

que se seguían muchos inconvenientes, fraudes y latrocinios; se dió orden de

poner la primera piedra á la muralla del mar de la vanda del espolón de
levante, cuya ceremonia executó Juan Camós Conceller tercero”.20

No gaire temps després, i en una data de la qual no tinc constància, moriria el nostre
personatge.

La torre de Sant Just encara va continuar sent propietat de la família, almenys durant un
parell de generacions més. La darrera persona d’aquest llinatge que va habitar la masia
santjustenca va ser, segons una anotació de l'any 1576 feta als llibres de compliment
pasqual de la parròquia, una tal “senyora Camosa”, possiblement vídua d’algun net seu.

Després d’ella, i segons ens diu mossèn Antonino Tenas en el seu llibre sobre Sant Just,
els successius propietaris d’aquella masia es van anar rellevant molt ràpidament: Anglès
(1578), Guillèm (1601), Abeller o la seva vídua (1602-1610), Roig (1650-1657) i
Bernat Sans (1660). L’any 1670 ja trobem que la casa és anomenada “Casa den
Gelabert Candeler”, i està habitada per un masover de nom Badia.21

Des de llavors, el nom de Can Candeler és el que s’ha anat mantenint fins als nostres
dies.

Sant Just Desvern, maig de 2020

Juli Ochoa

20
DE CAPMANY I DE MONTPALAU, Antonio: Memorias historicas... Op. Cit. Vol. 4. P. 77.
21
TENAS I ALIBÉS, Mn. Antonino: Notes històriques... Op. Cit. P. 60.