A la recerca del temps perdut.

Marcel Proust

Feia molts anys que, de Combray, tot el que no fos el teatre i el drama d’anar-me’n al llit, ja no
existia per a mi, quan, un dia d’hivern en tornar a casa, la mare, en veure que jo tenia fred, em va
proposar que prengués, contra el meu costum, una tassa de té. De primer vaig refusar, però llavors,
no sé per què, vaig canviar d’opinió. La mare va fer anar a buscar un d’aquells pastissets rodanxons
anomenats «petites magdalenes» que semblen haver estat fets amb el motllo corrugat d’una petxina
de pelegrí. I, tot seguit, maquinalment, afeixugat per aquell dia tan gris i per la perspectiva d’un trist
endemà, em vaig dur als llavis una cullerada del té on havia deixat estovar un tros de magdalena.
Però, tan bon punt el glop barrejat de molles de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir,
atent a allò extraordinari que m’estava passant. Un plaer deliciós m’havia envaït, m’havia aïllat,
sense saber per què. Un plaer que de seguida va fer que les vicissituds de la vida em fossin
indiferents, els seus desastres inofensius, la seva brevetat il·lusòria, i, de la mateixa manera que
actua l’amor, em va omplir d’una preciosa essència. O bé, més aviat, aquesta essència no era en mi,
era jo. Havia deixat de sentir-me mediocre, contingent, mortal. ¿D’on m’havia pogut venir aquella
joia totpoderosa? M’adonava que estava lligada al gust del te i del pastisset, però l’ultrapassava
infinitament, no podia ser de la seva mateixa natura. ¿D’on venia? ¿Què significava? ¿Com podia
copsar-la i entendrela? Faig un segon glop i no hi trobo res més que al primer, i un tercer glop
m’aporta menys que el segon. És hora que m’aturi, l’efecte del beuratge sembla disminuir. És ben
clar que la veritat que busco no es troba en el te, sinó en mi mateix. L’ha despertat, però no la
coneix i tan sols pot repetir indefinidament, cada cop amb menys força, aquest mateix testimoniatge
que no sé interpretar i que, almenys, vull poder tornar-li a demanar i tornar-lo a trobar després
intacte a la meva disposició, per aclarir-ho definitivament. Deixo la tassa i em giro cap al meu
enteniment. A ell li correspon trobar la veritat. ¿Però com? Gran incertesa quan l’enteniment se
sent, ell mateix, ultrapassat; quan ell, el qui l’ha de buscar, és al mateix temps el fosc país on ha de
buscar i on tot el seu equipament no li servirà de res. ¿Buscar? No solament això: crear. Es troba
davant d’alguna cosa que encara no existeix i que només ell pot realitzar i després il·luminar-ho
amb la seva llum. I torno a començar a preguntar-me quin pot ser aquest estat desconegut que no
aporta cap prova lògica, tret de l’evidència de la seva felicitat, de la seva realitat davant la qual les
altres realitats s’esvaeixen. Provaré de fer-la reaparèixer. Retrocedeixo de pensament al moment en
què he pres la primera cullerada de te. Hi trobo la mateixa sensació, sense cap nova claredat.
Demano al meu esperit un altre esforç, que em torni altra vegada la impressió fugissera. I, perquè
res no entorpeixi l’impuls amb el qual provarà d’aferrar-la de nou, aparto tots els obstacles, totes les
idees alienes a la sensació, em tapo les orelles i protegeixo la meva atenció contra els sorolls de la
sala del costat. Però, en sentir que l’enteniment es cansa sense aconseguir-ho, l’obligo a fer el
contrari, a prendre’s aquella distracció que li negava, a pensar en una altra cosa, a refer-se abans
d’una temptativa suprema. Després, una segona vegada, li faig el buit al davant, li torno a posar el
gust encara recent d’aquell primer glop i sento que dintre meu alguna cosa que s’estremeix, que es
remou, que voldria aixecar el vol, alguna cosa que hauria esta desancorada a una gran profunditat;
no sé què és, però puja lentament; noto la resistència i sento la remor de les distàncies que ha
travessat. És veritat, això que batega d’aquesta manera al fons de la meva ànima deu ser la imatge,
el record visual que, lligat a aquest sabor, tracta de seguir-lo fins a arribar a mi. Però es debat massa
lluny, massa confusament; a penes en percebo el reflex neutre on es barreja l’inabastable remolí dels
colors remoguts, però no puc distingir-ne la forma, demanar-li, com demanaria a l’únic intèrpret
possible, que em transmeti el testimoniatge del seu contemporani, del seu inseparable company, el
sabor, demanar-li que m’expliqui de quina circumstància particular, de quina època del passat, es
tracta. Aquest record, aquest antic instant que l’atracció d’un instant idèntic ha vingut de tan lluny a
sol·licitar, a commoure, a desvetllar al fons del meu jo, ¿arribarà fins a la superfície de la meva
consciència clara? No ho sé. Ara ja no sento res, s’ha aturat, potser se n’ha tornat al fons, qui sap si
mai tornarà a sortir de la seva nit! Deu vegades he hagut de tornar a començar, a estirar-me cap a ell
per veure’l. I, cada vegada, la covardia que ens aparta de tota empresa difícil, de tota obra
important, m’ha aconsellat que ho deixés estar, que em begués el te tot pensant senzillament en les
preocupacions del present, els desitjos del demà, que es deixen rumiar sense problemes. I, de cop i
volta, el record ha emergit. El sabor era el d’un trosset de la magdalena que a Combray, el diumenge
al matí (perquè aquest dia jo no sortia abans de l’hora d’anar a missa), quan anava a l’habitació de
la tia Léonie a dir-li bon dia, m’oferia després d’haver-lo sucat a la seva infusió de te o til·la. La
vista de la petita magdalena no m’havia recordat res abans de tastar-la, potser perquè, com que
després ja n’havia vist molt sovint, sense menjar-ne, als prestatges de les pastisseries, la seva imatge
havia abandonat aquells dies de Combray per unir-se a d’altres més recents; potser perquè, d’aquells
records que la memòria havia deixat de banda tant de temps, no en sobrevivia cap, tot s’havia
disgregat; les formes —i també la de la petxina de pastisseria, tan grassament sensual sota els plecs
severs i devots— havien quedat abolides, o bé, endormiscades, havien perdut la força expansiva que
els hauria permès arribar a la consciència. Però, quan, després de la mort dels éssers, després de la
destrucció de les coses, no subsisteix res d’un passat remot, l’olor i el sabor sols, més fràgils, però
més vius, més immaterials, més persistents, més fidels, continuen encara molt de temps, com
ànimes, remembrant, esperant, indefallents, damunt les ruïnes de tota la resta, portant sense
doblegar-se, damunt del seu granet gairebé impalpable, l’edifici immens del record.