5.

Neoclassicisme: el passat com a

avantguarda
Història de la música dels segles XX i XXI
Anna Costal i Fornells
Curs 2014-2015
El neoclassicisme musical del segle XX
•  Pren molta força durant el període d’entreguerres (anys 1920-1930)
•  Voluntat de crear una sonoritat nova i contemporània però alhora
equilibrada i amb reminiscències formals i sonores del segle XVIII.
Recursos musicals interessants:
ü Retorn a la simplicitat: formal, harmònica, de recursos orquestrals.
ü A França Erik Satie és converteix en el nou referent (recordeu que
Rusiñol ja l’anomena el músic grec), superació de la “foscor” de
Debussy.
ü Igual com en les arts plàstiques, durant l’època d’entreguerres
també es busca una música “per a cada dia”, que la música torni a
formar part de la vida quotidiana.
ü Inspiració en el circ, el music-hall i el jazz.
Focus important del neoclassicisme: París
•  Llibre Le coq et l’arlequin (el gall i l’arlequí) de Jean Cocteau en el qual
critica l’ampul·lositat de la música alemanya i aposta pel retorn a la
simplicitat.
•  Un grup de joves compositors, amb Erik Satie i el poeta Jean
Cocteau com a referent, comencen a ser anomenats per la premsa el
1920 com “Les Six”, el Grup dels Sis.
•  Quasi tots tenen poc més de vint anys:
•  Francis Poulenc (1899-1963)
•  Darius Milhaud (1892-1974)
•  Arthur Honegger (1892-1955)
•  Georges Auric (1899-1983)
•  Germaine Tailleferre (1892-1983)
•  Luis Durey (1888-1979)
Le coq et l’arlequin - Cocteau
•  “La palabra simplicidad, que aparece con frecuencia a lo largo de
estas notas, merece ser concretada un poco. La simplicidad no
tiene por qué tomarse como sinónimo de pobreza, ni como un
repliegue. La simplicidad progresa con el mismo título que el
refinamiento, y la simplicidad de nuestros músicos modernos no
es ya la de los clavecinistas. La simplicidad que surge como
reacción a un refinamiento, emerge de ese refinamiento; libera,
condensa la riqueza adquirida”
•  “Hastiado de lo vago, de lo difuminado, de lo superfluo, de los
adornos, de los malabarismos modernos, y con frecuencia
seducido por una técnica de la que conoce hasta sus mínimos
recursos Satie se privaba voluntariamente para podar en pleno
bosque, permanecer simple, nítido, luminoso”
Germaine Tailleferre (1892-1983)
•  Va entrar al Conservatori de
París als 12 anys tot i l’oposició
del pare.
•  Va guanyar més premis al
Conservatori que cap dels
altres membres del Grup dels
Sis.
•  El gruix de la seva producció
el conformen grans obres, que
no han estat tan programades
com les dels seus col·legues:
concerts, òperes, ballets.
•  Concert per a piano (1923)
Louis Durey (1888-1979) Georges Auric (1899-1983)

Sonata per a violí i piano en sol major

Trio per a oboè, clarinet i fagot
 Darius Milhaud (1892-1974)
•  Va ser el que va mantenir una relació més
estreta amb Satie.
•  Es pren al peu de la lletra el programa
estètic de Cocteau.
•  Le Boeuf sur le toit (1919) traducció literal
de la cançó popular brasilera O Boi no
Telhado, reconvertida en música per a un
cabaret surrealista (amb escenografia de
Cocteau). Originalment, però, Milhaud
havia pensat la música com a
acompanyament per a una pel·lícula
muda de Chaplin.
•  Interessant el ballet
La Création du monde (1923) escrit després
de conèixer el jazz a Harlem en un viatge
a Nova York el 1922.
Albert Roussel
•  Un dels compositors
francesos més interessants
de la primera meitat del
segle XX, però poc
reconegut.
•  Va estudiar a la Scola
Cantorum i en va ser mestre
(de Satie i de Varèse)
•  Concert per a petita orquestra
(1927), ús del contrapunt i
excel·lent orquestració.
Sergei Prokófiev (1891-1953)
•  El 1904 entra al Conservatori
de Sant Petersburg:
composició i piano.
•  Deixeble de Rimski-Korsakov
(com Stravinsky) però el troba
“antiquat”.
•  La majoria d’obres que escrivia
s’estrenaven, i el 1909 ja és
reconegut. Entre els més
conservadors és anomenat
“ultramodernista”.
•  El 1912 ja escriu el Primer
Concert per a piano.
Simfonia clàssica (1917)
•  Tot i que Prokofiev és jove, ja ha escrit bastanta música abans de
compondre la Primera Simfonia.
•  Vol escriure una obra que recordi l’estil de Haydn. Però un Haydn
observat des del present, sense cap intenció de recuperar
històricament el segle XVIII.
•  Anys després, 1930: “Pienso y deseo que yo y muchos de mis
colegas compositores tenemos de alcanzar una expresividad más
senzilla y melódica, es sencillamente la inevitable dirección que
tomará la música del futuro... Existe una vuelta hacia las formas
clásicas, que comparto totalmente... En el campo de la música
instrumetnal o sinfónica. No deseo nada mejor , nada más flexible
o completo que la forma sonata, que contiene todo lo necesario
para alcanzar mi propósito estructural (New York Times, febrer de
1930).
Ottorino Respighi (1879-1936)
•  Compositor molt eclèctic i
director d’orquestra. Algunes de
les seves obres van aconseguir
gran reconeixement
internacional.
•  Després de Puccini va ser el
compositor d’òperes italianes
més popular.
•  Va ser intèrpret de viola en
orquestres russes, i allà va
conèixer Rimski-Korsakov, de qui
va aprendre instrumentació.
•  Es va interessar per la música
dels segles XVI, XVII i XVIII.
•  El 1906 transcriu òperes de
Monteverdi.
Dues obres de Resphighi

•  Els ocells (1928), suite lliure basada en peces per a tecla d’època
barroca.
•  Antiche danze ed arie (3 suites, escrites entre el 1917 i el 1932)
ü Programa de la interpretació a Barcelona
ü Tot van ser elogis, però segons el compositor Jaume Pahissa,
aquella música era «agradable, ben orquestrada, d’aparença
grandiosa i transcendental, però de fons feble i banal». Li
criticava, a més, que hagués estudiat amb Rimski-Korsakov, ja
que «el veritable artista, per intuïció, no pot errar el camí».
 Manuel de Falla Matheu (1876 – 1946)
•  Neix a Cádiz en una família benestant.
Comença a compondre segons el
paradigma de l’època: sarsueles.
•  El 1919 és l’any del reconeixement
internacional: El sombrero de tres picos,
ballet estrenat a Londres.
•  Una vida en diverses ciutats:
•  Madrid (1897), coneix Felip Pedrell, mestre
de Granados i d’Albéniz.
•  París (1907), de totes les estètiques i
possibilitats, prefereix Debussy i Dukas,
mestres de la instrumentació. Amic de Ravel
i del pianista Ricard Viñes. Allà coneix
Albéniz (!)
•  Madrid (1914), Granada (1919)
•  Argentina (1939), exili.
Concierto para clave y cinco instrumentos (1926)
•  Dedicat a Wanda Landowska, pianista polonesa que als anys
1920, recupera la música per a clavicèmbal. Li interessa la
sonoritat del clave, però estudia els tractats antics i l'instrument
d'època per recrear-ho a la seva manera, no per fer el que feien
els músics antics tocant.
•  Landowska coneix Falla a París, perquè ella interpreta la part de
clave de l’obra el Retablo de Maese Pedro del mateix compositor,
estrenada el 1923.
•  El Concierto s’estrena al Palau de la Música de Barcelona. Aquí
teniu el programa de mà.
•  Utilitza estereotips formals del passat i els trasllada a una estètica
avantguardista. A determinat públic barceloní l’obra no li va
agradar gens.