Apunts Òptica

Pau Rocabert

Juny 2022

1 Propietats de la llum
Radiació electromagnètica: La radiació electromagnètica és un tipus de camp electromagnètic vari-
able (una combinació de camps elèctrics i magnètics oscil·lants) que es propaguen a través de l’espai
transportant energia d’un lloc a un altre. La llum visible és un cert tipus d’ona electromagnètica d’unes
longituds d’ona concretes sensibles a l’ull humà.

Dualitat ona corpuscle: Per una banda les equacions de Maxwell descriuen que un camp magnètic
variable en el temps genera un camp elèctric oscil·lant que al mateix temps tornarà a generar un camp
magnètic variable. Aquesta inducció entre camps es dona en forma d’ona que donat que són els dos propis
camps que es generen mútuament, no necessita de cap medi per propagar-se. Per altra banda, la llum es
pot entendre com un flux de partı́cules d’energia:

E = hν (1)

on h és la constant de Plank i ν és la freqüència associada al fotó.

Mentre la teoria ondulatòria permet explicar senzillament fenòmens d’interferència, difracció i polar-
ització, no pot explicar altres fenòmens com l’absorció, l’emissió o l’efecte fotoelèctric.

Emissió de llum: Model de Bohr Un dels models que descriu l’emissió de llum és el model atòmic
de Bohr. El model de Bohr és basa en els següents postulats:

1. Els electrons descriuen orbites circulars al voltant del nucli sense irradiar energia.

2. Les úniques orbites permeses són aquelles les quals el seu moment angular L és un múltiple de
h
ℏ= 2π

3. L’electró únicament emet o absorbeix energia en els salts entre les orbites permeses. En aquests
canvis es produeix una emissió o una absorció d’un fotó d’energia igual a la diferència d’energia
entre les orbites.

1
 Figure 1: Lı́nies espectrals de diferents elements

Els diferents postulats es poden matematitzar de la següent forma: (1) Apliquem la segona llei de Newton,
de forma que igualem la força elèctrica de Coloumb amb la força centrı́peta.

Ze2 me v 2 Ze2
k = ⇒ r = k (2)
r2 r me v 2

Pel segon postulat sabem que L = mv = nℏ. Per tant:

n2 ℏ2
r= (3)
kme Ze2

Finalment el tercer postulat el podem expressar com:

Eγ = hν = Enf − Eni (4)

D’aquesta forma ens adonem que l’energia emesa pels àtoms també està quantitzada. Els diferents valors
que poden prendre els fotons emesos o absorbits pels electrons està descrita per les sèries de Balmer.

Processos d’interacció llum - matèria

• Emissió espontània: Procés per el qual un àtom o una molècula en un estat excitat passa a
un estat d’energia més baix alliberant un fotó, tal i com està descrit pel model de l’àtom descrit
anteriorment.

• Emissió estimulada: Procés per el qual un fotó interactua amb una molècula en un estat excitat
provocant que un electró caigui en un nivell energètic més baix, de forma que es produeix un nou
fotó de la mateixa fase, freqüència, polarització i direcció que l’inscident (que també no ha estat
absorbit per l’electró).

• Dispersió: La dispersió ( scattering) són un conjunt de fenòmens òptics que desvien els rajos de
llum de la seva trajectòria recta. Aquest fenomen pot ser causat per absorció i remissió de fotons
2
 Figure 2: Diagrama sobre l’emissió estimulada

per àtoms no excitats.

• Fluorescència i fosforescència: Procés per el qual una substància absorbeix llum d’una deter-
minada longitud d’ona i n’emet un altre d’una longitud d’ona major (menor energia). L’energia
perduda es perd dissipada en forma de calor i vibracions dels enllaços moleculars. Si el procés és
d’un ordre inferior als nanosegons ≈ 10−9 s parlem d’un procés de fluorescència, si el procés és d’un
ordre superior (≈ s ) parlem de processos de fosforescència.

Fonts de llum:

• Il·luminació per incandescència: Procés per el qual un cos emet radiació electromagnètica degut
a les seves elevades temperatures. Aquest fenomen consisteix en que el moviment de les partı́cules
carregades d’un material calent es converteix en radiació electromagnètica. El model ideal d’aquesta
radiació és descrit pel model del cos negre on un cos absorbeix tota la radiació electromagnètica
incident sobre ell y la remet en forma de radiació tèrmica.

• Llum làser: El principi del funcionament d’un làser és el següent. Es reuneixen moltes partı́cules
excitades elèctricament i les fan interaccionar amb un fotó. Quan el fotó interacciona amb un dels
àtoms excitats es produeix una emissió estimulada de forma que es genera un segon fotó coherent
amb l’anterior. D’aquesta forma els nous fotons interaccionen amb més àtoms excitats produint,
encara més fotons coherent. D’aquesta forma, gràcies a l’ús de miralls s’aconsegueix amplificar el
fotó inicial fins aconseguir un feix de fotons coherents entre sı́.
Aixı́ doncs, en un làser hi ha un medi actiu que emet es fotons inicials. Una inversió de la polarització
dels àtoms que s’aconsegueix per un sistema de bombeig. I tot aquest procés ha d’estar confinat en
una cavitat.

Velocitat de la llum Experiments:

• Mesura de Ole Roemer (1644-1710): La mesura de la velocitat de la llum es va portar a terme

de la següent forma: El satèl·lit Ió és el satèl·lit amb una òrbita més propera a Júpiter de forma
que periòdicament es veuen eclipsis de ió sobre júpiter o de júpiter sobre ió. El perı́ode d’aquest
fenomen es podia calcular amb suficientment bé amb les lleis de Kepler i Newton. Aixı́ doncs Romer
va poder mesurar la velocitat de la llum considerant que el perı́ode de l’eclipsi de ió era constant
3
 Figure 3: Esquema del funcionament d’un laser

i les diferències mesurades del perı́ode eren degudes a la variació de la distància que havia de
recórrer la llum. Aixı́ doncs, es va adonar que durant una meitat de l’any (quan la terra s’allunyava
relativament de júpiter) el perı́ode orbital augmentava, mentre que l’altra meitat de l’any, quan la
terra s’apropava relativament a júpiter el perı́ode orbital de ió decreixia. D’aquesta forma, estimant
quina distància la terra es desplaçava durant el que durava el perı́ode d’ió i considerant la diferència
de temps, es podia estimar la velocitat de la llum.

• Experiment de Fizeau (1819-1896): L’experiment de Fizeau va consistir en fer passar un raig

de llum per una roda dentada que girava a una determinada velocitat. Concretament: Es produeix
un raig de llum molt intents, que es dirigeix cap a la roda dentada. Aquesta roda va dividint el raig
de llum en diferents sub-rajos que es dirigeixen a un mirall a 8.633m de distància, aquest el reflexa
i el torna a dirigir a la roda dentada. Es va augmentant la velocitat de la roda fins que es deixa de
verue llum, aleshores en aquest punt se sap que la roda ha girat els graus suficients en el temps que
la llum ha recorregut 2 · 8, 633km.

• Experiment de Focault: L’experiment de Focault és una modificació de l’experiment de Fizeau

canviant la roda dentada per un mirall rotatori. L’experiment de Focault a donar un resultat molt
similar a l’establert a l’actualitat determinat per Michelson i Morley (1910).[Veure més endavant
en interferòmetres]

4
 Figure 4: Esquema de la mesura de la velocitat de la llum de Roemer

1.1 Llum com una ona

1.1.1 Propagació de la llum

Principi de Huygens : Estableix que qualsevol punt d’un front d’ones és susceptible de convertir-se
en un nou focus emissor d’ones idèntiques a les que el van originar, anomenades ones secundàries i que
tenen la mateixa freqüència i fase de les ones principals. L’ona que avança es pot considerar com la suma
o la resultant de totes les noves ones secundàries que sorgeixen de punts del medi ja travessats. Les ones
resultants es converteixen en un front d’ones que avança en la mateixa direcció que el que el generà i cada
front d’ones és aixı́ susceptible de ser origen d’un de nou.

Explicació qualitativa de reflexió i refracció: Quan la llum incideix en una superfı́cie material,
remeten llum en totes les direccions, però la llum emesa interacciona amb la llum incident per fenòmens
d’interferència de forma que només es remet un front d’ona amb una direcció suplementaria a la de l’ona
incident. Per altra banda, la refracció es podria explicar pel següent mecanisme. Donat que la llum
transmesa s’origina per la remissió de la llum per les partı́cules del medi es produeix una diferència de
fase entre la llum incident i la llum remesa del medi. Això implica que la velocitat de la llum en el medi
transmès és inferior a la llum en el medi incident (suposem n2 ¿¿ n1). Per tant, V1 > v2 . Donat que la
freqüència es conserva:
v1 v2 λ2 λ1
ν1 = ν2 ⇒ = → v1 λ2 = v2 λ1 ⇒ = (5)
λ1 λ2 n1 n2

1.1.2 Fenòmens de polarització

Les ones electromagnètiques consisteixen en un camp elèctric variant associat a un camp magnètic també
variant perpendicular al primer. L’orientació que poden presentar aquests camps a l’espai és variable de
forma que ens referim com a polarització a la orientació en l’espai que presenta el camp magnètic d’una

5
 Figure 5: Esquema del funcionament d’un polaritzador

ona.

• En la polarització lineal la llum oscil·la en una única direcció

• En la polarització circular la llum oscil·la en un pla a una velocitat constant a mesura que la llum
viatge i les amplituds x,y del pla d’oscil·lació són iguals. Depenen del sentit del gir considerem que
la ona és levogira o dextrogira.

La llum que prové de fonts com el sol, flames o bombetes incandescents consisteix en trens d’ona curts
amb una mescla equivalent de polaritzacions, és a dir, no hi ha cap direcció principal d’oscil·lació de la
llum, de forma que diem que la llum no està polaritzada. Podem polaritzar la llum amb els següents
mètodes:

Polarització per absorció selectiva: Existeixen materials que són capaços d’absorbir una de les
components transversals del camp elèctric d’una ona. Aquest mètode de polarització és el que es porta
a terme en filtres polaritzadors. Un dels filtres polaritzadors més estesos és el polaroid. Aquests polar-
itzadors consisteixen en una reixeta de polı́mers enriquits amb iode alineats en una determinada direcció
de l’espai. Quan la llum incideix sobre aquests polı́mers és capaç d’excitar els electrons de valència del
iode de forma que es poden moure linealment per les cadenes orgàniques. D’aquests forma l’energia del
camp elèctric paral·lel a la direcció dels polı́mers és invertida en el moviment dels electrons. De forma
que la llum amb una determinada polarització queda absorbida.

Llei de Malus La llei de Malus descriu la variació d’intensitat de la llum al passar per dos polaritzadors
(polaritzador i analitzador). Quan la llum passa pel primer polaritzador tota l’energia de la llum resultant
està oscil·lant en un angle ϕ , l’analitzador només deixarà passa la component una de les components
de la llum de forma, que l’energia resultant al passarà per l’analitzador serà: Ef = E cos ϕ Sabem que
E ∝ I 2 , per tant If = Io cos2 ϕ.

6
 Figure 6: Polarització per reflexió

Podem definir el grau de Polarització com:

Imax − Imin
G= (6)
Imax + Imin

On Imax és la intensitat màxima detectada per algun angle del polaritzador i Imin és la mı́nima inten-
sitat detectada després de mesurar la intensitat resultant al girar completament l’analitzador. Si està
completament polaritzat linealment, aleshores, G =1, i si no està polaritzat aleshores G = 0.

Polarització per reflexió: Suposem un raig de llum no polaritzat que incideix sobre un medi material
π
d’un ı́ndex de difracció diferent. Quan el raig reflectit i el raig transmès formin un angle de ϕ = 2,

aleshores la direcció en la que el camp elèctric de la llum transmesa oscil·la és paral·lela a la direcció de
la llum reflectida. Això provoca que donat que la polarització no pot ser paral·lela a la propagació, la
llum reflectida no pot oscil·lar en la direcció de la llum transmesa. Aquest fet es deu a que els àtoms
que vibren en la direcció de la polarització transmesa no poden emetre llum en aquesta direcció. Podem
calcular l’angle d’Incidència per el qual es dona aquest fenomen.
Tal com demostrarem més endavant:

n1 · sin θ1 = n2 · sin θ2 (7)

pi
Volem que els dos angles estiguin a 90º respectivament, això és θ2 = 2 − θ1. Per tant sin θ2 = cos θ1 i
en conseqüència:
n2
tan θi = (8)
n1

L’angle theta s’anomena angle de Brewster.

Polarització per dispersió : Considerem un raig de llum no polaritzat que incideix sobre una partı́cula
en la direcció y. Aquesta partı́cula l’absorbirà i remetrà en totes les direccions. Però donat que la
polarització de la llum l’haurà fet vibrar en les components x,z aleshores la llum que remeti en la direcció
x, estarà polaritzada linealment en la direcció z, mentre que la llum remesa en la direcció z, ho estarà en
la direcció x. En canvi la llum emesa en la direcció y continuarà sense està polaritzada ja que conservarà a
7
polarització del raig incident. Aquest efecte el podem notar si enfoquem un polaritzador en una direcció
perpendicular a la incident provinent de la llum del sol, ja que donat que la llum estarà polaritzada
linealment en aquesta direcció.

Figure 7: Diagrama de polarització per interacció amb un dipol

Polarització per birefrigerància: La birefringència o doble refracció és una propietat de la matèria
anisòtropa transparent que consisteix en el desdoblament d’un feix de llum incident en dos feixos polar-
itzats linealment en direccions perpendiculars entre si com si el material tingués dos ı́ndexs de refracció
diferents. Tots els materials cristal·lins que no pertanyen al sistema cúbic presenten ı́ndexs de refracció
diferents en les diferents direccions de propagació dels feixos de llum i de la direcció de vibració del camp
elèctric (per convenció, quan parlem de polarització, només es considera el vector camp elèctric; el camp
magnètic s’ignora perquè és perpendicular o proporcional al camp elèctric). El fenomen és especialment
visible en la calcita, que presenta un rang molt ampli de valors d’ı́ndex de refracció (i per tant una elevada
birefringència), sobretot en la varietat més transparent anomenada espat d’Islàndia.

2 Òptica geomètrica
L’òptica geomètrica se centra en la propagació de la llum. El seu problema fonamental és determinar
les trajectòries de la radiació electromagnètica a través de diferents medis. Es basa pràcticament en els
següents conceptes:

• Raig: Considerem que en un medi uniforme la llum viatja en lı́nies rectes que determinen rajos de
llum.

• Índex de refracció: La radiació electromagnètica es propaga en el vuit a una velocitat de c

invariant de 299793, 0 ± 0, 3km/s. La velocitat de la llum en medis materials varia segons la

8
 constitució d’aquests mateixos. D’aquesta forma podem descriure el comportament de la llum d’un
medi amb un escalar n anomenat ı́ndex de refracció que es defineix com:

c
n= (9)
v

Si la velocitat de la llum en un medi material és igual en tots els seus punts diem que el medi és
homogeni i isòtrop, en cas contrari, diem que el medi és anisòtrop.

• Camı́ òptic: Si en un medi isòtrop de ı́ndex de refracció n la llum recórrer una longitud s, definim
el camı́ òptic com:
L = ns (10)

Si travessa m medis, aleshores el camı́ òptic serà:

m
X
ni si (11)
i=0

Aixı́, podem extrapolar la definició de camı́ òptic d’un punt A a un punt B per un medi heterogeni
on l’ı́ndex de refracció canvia contı́nuament com:
Z B Z B Z B
ds
nds = c =c dt = ct (12)
A A v A

Aixı́ veiem que independent del medi, podem definir el camı́ òptic com la distància que hagués
recorregut la llum en el buit en temps que ha tardat en recórrer una distància s en un medi
determinat.

Principi de Fermat: Si la llum va d’un punt A a un punt B per una trajectòria l, aquesta és tal
que el camı́ òptic associat a aquesta és mı́nim comparat amb altres trajectòries geomètriques pròximes
a l. En altres paraules, el camı́ òptic al voltant d’una trajectòria real de llum és estacionari. Expressat
matemàticament: Z B
δ(L) = δ nds = 0 (13)
A

Per tant, el camı́ real de la llum és o un màxim, un mı́nim o un punt d’inflexió.

2.1 Lleis òptiques

2.1.1 Lleis de reflexió

1. El raig incident, el raig refractat i la normal a la superfı́cie estan en un mateix pla, anomenat pla
d’incidència

2. L’angle que forma el raig incident amb la normal, és igual a l’angle que formen el raig reflectit amb
la normal.
9
 Figure 8: Llei de reflexió

3. El raig reflectit i el raig incident es troben en costats oposats respecte la normal.

Demostració:
Suposem que el temps que tarda la llum en recórrer una trajectòria determinada per una reflexió ve
donada per l’expressió:
1
q q
t(z) = ( h21 + (d − z)2 + h22 + z 2 ) (14)
v

Pel principi de Fermat:

dt 1 −(d − z) z
= (p 2 +p 2 )=0 (15)
dz v h1 + (d − z) 2 h2 + z 2
(d−z)
Si ens hi fixem, ens adonem que les expressions √ = sin θi , on θi és l’angle incident i que
h21 +(d−z)2
√ z
= sin θr on θr és l’angle reflectit. Per tant, tenim que:
h22 +z 2

sin θi = sin θr (16)

És a dir,
θi = θr (17)

Aixı́ hem demostrat 2,3.

Cal destacar que la llei de reflexió només es compleix per casos de reflexió especular . En altres cassos
tenim cassos de reflexió difusa on la llum incident és reflectit en molts angles diferents. La llum difusa
tot i que es pot generar per rugositats de la superfı́cie, pot presentar-se per altres motius. Per exemple
considerem un bloc de marbre llis. La llum es refractada parcialment, però dins de la superfı́cie es troba
amb diferents index de reflexió que fan canviar la seva direcció aleatòriament, de forma que acabaran
sortint a la superfı́cie amb pràcticament qualsevol direcció.

10
 Figure 9: Llei de refracció

2.1.2 Llei de refracció de Snell

Donat un raig de llum incident sobre un altre medi, podem descriure la direcció del raig transmes com:

n1 sin θ1 = n2 sin θ2 (18)

Demostració: Considerem la trajectòria:

√ p
h2 + x2 b2 + (a − x)2
t= + (19)
v1 v2

Aplicant el principi de fermat:

dt 1 x 1 −(a − x)
= √ + p (20)
dx v1 h2 + x2 v2 b2 + (a − x)2

Ens adonem que això és equivalent a:

sin θ1 sin θ2
= (21)
v1 v2

Multiplicant per c, obtenim:

n1 sin θ1 = n2 sin θ2 (22)

Reflexió interna total Considerem 2 medis tals que n1 >> n2 . Donat que els valors de 0 < sin θ2 < 1,
tenim que existeix un θ1 màxim per el qual el raig es pot transmetre en el medi. Aquest angle màxim és
π
tal que θ2 = 2, és a dir:
n2
sin θc = (23)
n1

11
 Figure 10: Miratge sobre superfı́cies calentes

Aixı́ doncs existeixen medis per el qual amb angles d’incidència determinats no tenen pèrdues de llum.
Aquest principi es pot utilitzar per la creació de fibres òptiques de forma que es pot fer transportar rajos
de llum en les direccions que es vulgui sense cap mena de pèrdua. Altres aplicacions d’aquest principi
són els prismes. Considerant que l’angle crı́tic del vidre és θc = 41, 5 , tallant correctament un vidre, de
forma que la llum incident perpendicular a la superfı́cie del prisme incideixi amb un angle de 45º sobre
l’altre extrem del prisme, podem crear un prisme que inverteix una imatge sense perdre intensitat.

Fenòmens òptics: A partir de les simples lleis de reflexió i refracció es poden explicar una gran
quantitat de fenòmens òptics observats a la natura. Entre d’altres destaquen:

• Miratges: L’ı́ndex de refracció d’un medi depèn de la temperatura d’aquest. A més temperatura
menor ı́ndex de refracció (ja que disminueix la densitat del medi). Donat que a menor l’ı́ndex de
refracció el raig transmès més s’allunya de la normal, si la temperatura propera a la superfı́cie
incrementa gradualment, el raig de llum es corbarà. L’efecte resultant és que sembla que imatges
que provenen d’objectes elevats, sembli que provinguin de terra. En el mar es pot produir l’efecte
contrari donat que la superfı́cie de l’aigua estarà a una temperatura menor que capes superiors de
l’atmosfera.

2.2 Òptica geomètrica: Sistemes òptics

Sistema òptic: Un conjunt de superfı́cies que separen diferents medis amb diferents ı́ndex de refracció
constitueixen un sistema òptic.

Objecte i imatge La llum que prové d’un punt O, davant d’un sistema òptic, es reflexa o es refracta
de forma que els rajos que provenen de O poden convergir en un punt O’. Aquest punt O’ s’anomena
imatge de l’objecte O. Si els rajos realment surten del punt O i convergeixen en el punt O’, diem que
l’objecte i la imatge són reals. És possible que els rajos al passar per la lent siguin divergents, però que
les seves projeccions convergeixin de forma que aparentment sembla que provinguin d’un punt O’. Aquest
punt s’anomena imatge virtual. Quan s’adjunten dos sistemes és possible que la imatge respecte el primer
sistema òptic actuı́ com un objecte respecte el segon sistema òptic, en aquest cas tenim un objecte virtual.

12
 Figure 11: Imatges vs Objectes, reals vs virtual

Focus i plans focals Si prenem un objecte que estigui en el infinit el feix de llum que surti d’aquell
objecte estarà format per rajos paral·leles entre si. La imatge que forma un objecte a l’infinit s’anomena
focus imatge i la seva posició la denotem per F’. Per altra banda el punt tal que envia una imatge a
l’infinit, l’anomenem focus objecte i el denotem per F. Definim les distàncies focals, com la distància del
vèrtex als respectius punts focals. Les denotem per f ′ i f respectivament.

Conveni de signes (versió power point)

1. Angles d’incidència i refracció: Si l’angle que va del raig a la normal pel camı́ més curt, té
sentit horari és positiu, si té sentit antihorari és negatiu.

2. Angles amb l’eix: Si quan recorrem l’angle que va del raig a l’eix pel camı́ més curt anem en
sentit horari l’angle és negatiu, en cas contrari l’angle és positiu.

3. Distàncies: Les distàncies són positives en el sentit de la llum i negatives en cas contrari respecte
el vèrtex. Respecte l’eix horitzontal, les superiors són positives, les inferiors negatives

2.3 Òptica paraxial

Quan tractem sistemes òptics els quals els angles que formen els rajos incidents sobre la lent són molt
petits, aleshores per el desenvolupament de Taylor del sinus, podem prendre la següent aproximació:

sin θ ≈ θ = tan θ (24)

Quan assumim aquestes aproximacions diem que treballem amb òptica paraxial o zona de Gauss.

Invariant de Abbe: Per una banda, a partir de l’aproximació paraxial, la llei de refracció pren la
següent forma:
nϵ = n′ ϵ′ (25)

13
Per altra banda, deduı̈m les següents relacions dels angles a partir de la figura 12:

h h h
ϵ = ϕ − σ (1) ϵ′ = ϕ − σ ′ (2) ϕ = (3) σ = (4) σ ′ = ′ (5) (26)
r s s

pi pi
(1) Efectivament sigui x l’angle complementari a ϕ, aleshores x + ϵ = 2 − σ. Per tant restant x = 2 −ϕ
pi ′
a x+ϵ = 2 − σ obtenim ϵ = ϕ − σ. Apliquem al mateix raonament, per l’angle σ per obtenir (2).
h h
(3), (4) i (5) es dedueixen trivialment d’aplicar les aproximacions paraxials, ja que sin ϕ = r sin σ = s

Substituent-ho a l’equació 25, obtenim:

Figure 12: Deducció de l’invariant de Abbe

h h h h
n( − ) = n′ ( − ′ ) ⇒ (27)
r s r s

1 1 1 1
n( − ) = n′ ( − ′ ) (28)
r s r s

Reordenant podem obtenir:

1 n 1 n′ − n n′ n n′ − n
= + ⇐⇒ − = (29)
s′ n′ s n′ r s′ s n′ r

Substituint (4), (5) de 26 a 27 l’equació de Lagrange :

n′ − n
n′ σ ′ − n = h (30)
r

Fórmula de Lagrange-Helmholtz Una descripció de la variació de la mida dels objectes i de les

′
y
imatges feta per Lagrange es pot derivar de la següent forma: Sigui θ1 = s i θ2 = − ys′ Per l’aproximació
paraxial tenim θ1 n1 = θ2 n2 de forma que:

y′ n1 s′
β′ = =− (31)
y n2 s

On definim β com els augments laterals

14
 Figure 13: Esquema del funcionament d’un periscopi

2.3.1 Mirall pla

Un mirall pla es pot considerar com un sistema òptic amb un radi de curvatura de r = ∞, aixı́ com
n’ = - n (efectivament el medi resultant de travessar la lent és el mateix medi per el qual viatjava la
llum incident, però ara la llum viatge en sentit contrari). Aplicant aquesta definició a l’invariant d’Abbe
obtenim:
s′ = −s (32)

Efectivament, en un mirall pla veiem els objectes reflectits a una mateixa distància de la qual se situen
realment però de forma invertida (s¡0). La inversió que es produeix s’anomena inversió de profunditat i
es produeix fer una simetria sobre l’eix z, mantenint invariants x,y.
Aplicant la formula de Lagrange també obtenim la solució intuı̈tiva:

y = y′ (33)

Combinant diferents miralls plans podem dissenyar aparells com:

• Periscopi: Un periscopi és un sistema òptic format per dos miralls plans paral·lels inclinats un angle
de 45 respecte l’observador de forma que permet observar un objecte d’un camp de visió superior
al possible per l’observador.

• Reflector: Un reflector és un aparell tal que retorna un raig de llum en la mateixa direcció el qual
ha estat emès. Consisteix bàsicament en un sistema de 3 miralls situats perpendicularment entre
si.

• Calidoscopi: 2 miralls formant un angle α determinat forma un número determinat d’imatges

situades a un radi determinat (VP), és a dir, de una distància igual a la que se situen el vèrtex de
l’objecte entre si.

2.3.2 Mirall esfèric

Un mirall esfèric és caracteritza per, de la mateixa forma que el mirall pla, tenir una ı́ndex de refracció
n′ = −n, però en aquest cas amb un radi de curvatura finit que denotarem per r. Aixı́, aplicant aquestes

15
 Figure 14: Diagrama d’un reflector

Figure 15: Esquema del funcionament d’un calidoscopi

condicions a la fórmula d’Abbe, obtenim:

1 1 1 1 1 1 1 1 2 1 1
n( − ) = n′ ( − ′ ) ⇒ − = −( − ′ ) ⇒ = ′ + (34)
r s r s r s r s r s s

Mentre que la mida de la imatge format vindrà donat per:

y′ s′
β′ = = (35)
y s

r 1 2 1
Si el raig és convex r > 0, per tant per s > 2 , s′ = r − r > 0. Per tant, la imatge estarà es forma
r
a l’altre banda del mirall i per tant serà virtual. Notem que per imatges amb s < 2 les imatges que
s’aprecien són reals.
1 2 1
Si el raig és còncau r < 0, per tant s′ = r − s < 0, per tant la imatge se situa darrere el mirall, de
r
forma que està formada per rajos reals, tractant-se aixı́ doncs d’una imatge real. Notem que per s < 2

les imatges que es formen són virtuals.

16
 Figure 16: Mirall convex (esquerra), Mirall còncau (dreta)

Observem que el focus imatge serà s’ tal que s = ∞. Aixı́ doncs:

1 2 1 2 r
′
= lim − = ⇒ f ′ = (36)
s s→∞ r s r 2

Per altra banda el focus objecte se situa en el punt tal que s′ = ∞. De forma equivalent trobem que:

r
f= (37)
2

Aixı́ podem reescriure l’equació del mirall com:

1 1 1
+ = (38)
s s′ f

Per esquematitzar el comportament d’una imatge en un mirall esfèric es tracen tren rajos:

1. Raig paral·lel a l’eix òptic (provinent de l’infinit) que es reflecteix dirigit al focus imatge F’.

2. Raig amb origen al focus imatge F=F’ que es reflecteix paral·lel a l’eix òptic (cap a l’infinit)

3. Raig que incideix sobre el mirall passant per c (centre de curvatura) i es reflecteix sobre si mateix.

2.3.3 Imatges per refracció:

En aquest cas considerem la formació d’imatges per superfı́cies planes , per tant, de r = ∞, però amb n′
diferent a n. Aixı́ les imatges formades compleixen que:

n′
s′ = s (39)
n

y′ n s′ n n′
i β ′ = 1 ja que y = n′ s = n′ n = 1 Si volem generalitzar l’equació anterior per qualsevol superfı́cie sense
que sigui necessàriament plana, prenem un radi de curvatura r. Reordenant l’invariant d’Abbe obtenim:

n1 n2 n1 − n2
+ = (40)
s1 s2 r

El conveni de signes aplicat en imatges formades per refracció és el següent:

17
 Figure 17: Imatges per reflexió en superfı́cies llises

1. s > 0 si l’objecte està davant del diòptric (en l’espai objecte)

2. s′ > 0 si la imatge està darrere del diòptric (espai imatge)

3. r > 0 si c està en l’espai imatge (darrere del diòptric)

2.3.4 Lents primes

Definim una lent prima com dues superfı́cies esfèriques de radis r1 i r2 entre les quals hi ha un material
(vidre D’Índex n) i separació molt petita, tot envoltat d’aire. Podem deduir la seva equació aplicant dues
vegades l’equació general d’imatges per refracció (40) , de forma que obtenim:

1 1 1 1
+ ′ = (n − 1)( − ) (41)
s s r1 r2

Considerant que la distància focal f ′ és:

1 1 1
= (n − 1)( − ) (42)
f′ r1 r2

D’aquesta forma expressem l’equació de les lents com:

1 1 1
+ ′ = ′ (43)
s s f

Podem classificar les lents primes com:

• Lents primes convergents o positives (f ′ > 0). Els objectes que se situen més lluny que el focus
generen imatges reals (com més lluny se situı̈n més a prop del focus imatge estaran). Si una imatge
està més aprop del focus aquesta serà virtual.

• Lents primes divergents o negatives (f ′ < 0)

1
Potencia d’una lent Definim la potència d’una lent prima com: P = f′

18
 Figure 18: Lents convergents vs divergents

Esquema de raigs en una lent prima per representar una imatge

1. Raig paral·lel a l’eix òptic que es dirigeixi al focus F’

2. Raig que passa pel centre de la lent sense desviar-se

3. Raig que surt del focus objecte F i al passar per la lent es dirigeix a l’infinit paral·lel a l’eix òptic.

Determinació de la trajectòria d’un raig no canònic

1. Dibuixar un raig paral·lel al raig problema que passi pel centre de la lent. Donat que els dos rajos
incidents són paral·lels venen de l’infinit i per tant es tallen a F’ (pla focal).

2. Dibuixar un raig paral·lel que passi pel focus imatge de forma que surti paral·lel a l’eix òptic. Aquest
haurà de tallar el mateix punt del pla focal que els altres dos.

3. Dibuixar un tercer raig auxilir. Aquest ha de tallar el raig problema en el pla focal i ha de ser
paral·lel a l’eix òptic. Aquest raig sortirà paral·lel de la lent al raig inicial ja que provenen del
mateix punt del pla focal objecte.

2.3.5 Combinacions de lents primes

Quan combinem dues lents, la imatge de la primera es converteix en l’objecte de la segona. Per tant per
una banda es compleix que:
1 1 1
+ = (44)
s s′ f1

i que (suposant que les lents estan en contacte i per tant s2 = −s′1 ) aleshores

1 1 1
− + ′ = (45)
s′1 s f2
19
Sumant les equacions, tenim:
1 1 1 1 1
+ = + = (46)
s s′ f1 f2 ft

Aixı́ doncs podem establir que per dues lents en contacte:

1 1 1
+ = (47)
f1 f2 ft

O equivalentment (la potència total és la suma de potències):

P1 + P2 = Pt (48)

2.3.6 Aberracions

Donat que en tot l’estudi de l’òptica paraxial considerem l’aproximació sin x ≈ x a més a més d’un com-
portament perfecte del sistema òptic, quan considerem lents reals observem una sèrie de comportaments
no ideals de les lents que anomenem aberracions.
En primer lloc, la imatge puntual no és un punt imatge. És a dir, si tenim un objecte O puntual del que
surten raig en diferents inclinacions la imatge que formarà aquest punt no serà un punt sinó un conjunt
de punts que formaran una taca. Anomenem aquest tipus d’aberració, aberració esfèrica. Aquesta es pot
corregir o fent ús de lents antiesfèriques, aixi com reduint la intensitat lumı́nica.
Altres tipus d’aberracions:

• Coma: Els rajos procedents de la font de llum no arriben paral·lels si no oblics de forma que no
tots els rajos arriben al mateix punt del pla focal i les imatges queden com es mostra a la següent
figura:

Figure 19: Aberració Coma

• Astigmatisme: La lent projecta diferents plans a diferents distàncies ja que el dispositiu en qüestió
presenta diferents curvatures per cada un dels plans.

• Curvatura de camp: Diferents punts d’un mateix objecte convergeixen en plans focals diferents
presentant una determinada curvatura.
20
 • Distorsió: L’augment lateral que presenten diferents eixos és diferent en cada un d’ells de forma
que l’objecte apareix deformat

• Aberració cromàtica: L’ı́ndex de refracció de la lent varia segons la longitud d’ona de de la llum
aixı́ que la lent projecta la llum de diferents longituds d’ona en diferents plans focals. .

2.4 L’ull humà

L’ull humà és un sistema òptic format pels següents components:

• Còrnia: És la part frontal transparent de l’ull que cobreix l’iris, la pupil·la i la cambra anterior.
La còrnia, juntament amb la cambra anterior i el cristal·lı́, refracta la llum. És transparent i més
gruixuda en la perifèria que en el centre. Està formada per tres capes cel·lulars separades per dues
làmines. Està caracteritzada per n ≈ 1, 376, d ≈ 0, 5mm, r1 ≈ 7, 7mm, r2 = 6, 6mm.

• Humor aquós: Lı́quid que cobreix l’interior de l’ull. n ≈ 1, 336.

• Iris (diafragma de sortida variable) L’iris és una membrana circular, pigmentada i contràctil, de
l’ull situada davant del cristal·lı́. Φ = 2, 2 − 8, 0mm

• Cristalı́: El cristal·lı́ és un component de l’ull amb forma de lent biconvexa que està situat rere
l’iris i davant de l’humor vitri. La seva funcionalitat principal és la de fer possible l’enfocament
d’objectes situats a diferents distàncies. Aquest objectiu s’aconsegueix mitjançant un augment de
la seva curvatura i del seu gruix, procés que es denomina acomodació. El cristal·lı́ es caracteritza
per la seva alta concentració en proteı̈nes, que li confereixen un ı́ndex de refracció més elevat que els
fluids que l’envolten. Aquest fet és el que li atorga la seva capacitat per refractar la llum, ajudant
la còrnia a formar les imatges sobre la retina. La possibilitat d’acomodar-lo fa que sigui un lent de
focal variable ja que els músculs cil·lials el poden deformar, canviant el seu radi i conseqüentment
la seva distància focal. n = 1, 386 − 1, 406

• Retina: Capa interior del globus ocular que conté cèl·lules fotoreceptors (bastons que detecten
únicament la intensitat de la llum i cons que són sensibles a diferents longituds d’ona).

• Fòvea: Petita zona de la retina on hi ha una màxima densitat de cèl·lules fotoreceptores (és on
majoritàriament projectem la imatge).

• El nervi òptic connecta directament amb el cervell. A la zona de la retina on se situa el nervi òptic
és un punt cec ja que no hi ha presència de fotoreceptors.

Acomodació de l’ull L’ull humà com a lent pot enfocar coses a distàncies molt variables. Podem
descriure dos punts importants del seu funcionament:

• El punt remot: El punt enfocat quan l’ull està completament en repòs

21
 Figure 20: Part de l’ull humà

• El punt proper: El punt enfocat amb la màxima acomodació possible.

Aixı́ podem descriure les diòptries o L’Amplitud d’acomodació com:

1 1
A= − (49)
Distància punt remot Distància punt proper

Ametropies: Les principals alteracions de l’ull són les següents:

• Miopia: Ull excessivament convergent. Punt remot i pròxim més propers. Es corregeix amb una
lent divergent.

• Hipermetropia: Ull poc convergent. La imatge de l’infinit es forma darrere la retina, de forma
que la imatge de la retina correspon a un objecte virtual. El punt pròxim també està més allunyat
del normal. Es corregeix amb lents convergents.

• Presbı́cia Pèrdua de l’elasticitat del cristal·lı́ i en conseqüència de la capacitat d’acomodació de

l’ull. El pus remot no s’altera.

• Astigmatisme Falta de simetria esfèrica. Es corregeix amb lents esfèriques.

2.5 Aparells òptics

Mida aparent d’un objecte Un objecte s’altura y situat a una distància s de l’ull forma una imatge
y
de la retina d’una mida que depèn exclusivament de α, on l’angle ve donat per tan α = s. D’aquesta
forma ens adonem que si volem veure l’objecte enfocat amb la mida més gran possible S ha de ser igual a
la distància del punt proper (aquesta distància la denotem per xp ). Aixı́ doncs, el màxim nivell de detall
d’una imatge vist al natural vindria donat per la següent expressió:

y y
tan αi ≈ αi = ≈ (50)
xp 25mm

22
 Figure 21: Diagrama òptic d’una Lupa

Figure 22: αf d’una lupa

2.5.1 Lupa

La funció d’una lupa aleshores és precisament augmentar aquest angle αi . Una lupa és una lent convergent,
de forma que quan un objecte se situa entre la lent i el focus, aquesta crea imatges virtuals dretes tals
que y ′ >> y. Si es col·loca l’objecte a observar en el focus de la lupa, aleshores podem observar l’objecte
amb una αf que ve donada per:
y
tan αf = (51)
f′

Concretament observem el mecanisme que està tenint lloc. Al situar l’objecte al focus objecte,, la imatge
que està enviant la lent està projectada a l’infinit, és a dir, envia els rajos de la imatge paral·lels. Aixı́
doncs, per l’ull està revent una imatge que prové de l’infinit de forma que per una banda l’ull no s’haurà
d’acomodar i tal com s’observa a la figura 22, l’angle amb que l’observarà serà major. Aixi, si tenim una
focal menor a 25cm observarem una imatge més gran amb la lupa de la que podrı́em observar a simple
vista.

Augments angulars Definim els augments angulars com la relació entre αf i αi :

y
tan αf f′ xp 250mm
Γ= = y = ′
= (52)
tan αi xp f f′

23
 Figure 23: Estructura d’un microscopi compost

2.5.2 Microscopi compost

El microscopi és un aparell òptic consituit de dues lents convergents, anomenades Objectiu (lent més
pròxima a l’objecte) i ocular (lent pròxima a l’ull). La diferència principal de les dues lents és que
′ ′
fob << foc .
Per estudiar el seu funcionament, anomenem L a la distància entre les lents, i anomenem d a la distància
entre el focus imatge de l’objectiu i el focus objecte de l’ocular. Si situem un objecte lleugerament més
allunyat que el focus objecte de l’objectiu, aleshores aquest forma una imatge real invertida, de mida més
gran a la real. Si s’han situat adequadament les dues lents, aleshores aquesta imatge estarà situada entre
el focus objecte de locular i l’ocular. D’aquesta forma l’ocular actuara com una lupa i acabarem veient
una imatge virtual invertida i més gran que la real.

Augments d’un microscopi Sabem que l’ocular actua com una lupa, de forma que els seus augments
venen donats per:
y′
tan αf f′ xp y ′
Γ= = y = ′
· (53)
tan αi xp foc y

La relació de y’ i y ve donada pels augments laterals de l’objectiu, de forma que observant la figura podem
observar que − fdob . Per tant, L’Augment angular totals ve donat per augments lineals de l’objectiu per
augments angulars/ oculars de l’ocular:
d xp
Γ=− ′
(54)
fob foc

2.5.3 Telescopi

L’objectiu principal del telescopi és (1) augmentar l’angle amb el qual es veu un determinat objecte i
recollir el màxim de llum provinent d’un objecte puntual. És a dir, no augmenta linealment la mida de

24
 Figure 24: Esquema del funcionament del telescopi de Kepler

l’objecte sinó que augmenta la mida angular.

Consta de dues lents convergents, anomenades objectiu i ocular. El principi del seu funcionament és el
següent:
Les imatges que provenen de les estrelles (de l’infinit) es refracten en l’objectiu i convergeixen en el focus
imatge d’aquest. A partir d’una segona refracció produı̈da per l’ocular, aquest envia la imatge de l’objecte
virtual a l’infinit per tal de que es pugui veure sense acomodar l’ull.

Augments
y′
tan α′ ′
foc
′
fob
Γ= = y′
= ′
(55)
tan α ′
fob
foc

Telescopi de Galileu El telescopi de Galileu consta de 2 lents, una lent convergent de focal llarga
que actua com a objectiu, i una lent divergent de focal curta que actua com a ocular. La lent divergent
aconseguia formar una imatge virtual dreta de forma que es pot utilitzar com a telescopi terrestre al no
invertir la imatge.

3 Interferències i Difracció
Definicions:

• Interferències: Superposició de dues ones en un mateix punt de l’espai

• Difracció: Desviació que experimenta una ona quan passa a prop d’un obstacle respecte la propa-
gació lliure. Es produeixen grans variacions d’amplitud entre petites distàncies.

25
Figure 25: Diagrama de Fresnel. Observar que el vector resultant té components (A1 + A2 cos ϕ2 )⃗i +
(A2 + A1 sin ϕ1 )⃗j

3.1 Condicions d’interferències

Interferència de dues ones electromagnètics de vectors de camp elèctric paral·lels i la mateixa

freqüència: Suposem que tenim dues ones electromagnètiques:

E⃗1 = A⃗1 cos(wt + ϕ1 ) (56)

E⃗2 = A⃗2 cos(wt + ϕ2 ) (57)

Per la construcció de Fresnel deduı̈m que la amplitud resultant ve donada per:

A2 = A21 + A22 + 2A1 A2 cos(ϕ2 − ϕ1 ) (58)

i que:
A1 sin ϕ1 + A2 sin ϕ2
tan ϕ = (59)
A1 cos ϕ1 + A2 cos ϕ2

Expressant aquesta formula amb intensitats, tenim:

p
It = I1 + I2 + 2 I1 I2 cos σ (60)

2π
on σ = λ ∆r és la diferència de fase.

Condicions d’interferència Si volem tenir situacions d’interferència d’ones, hem de tenir punts de
l’espai on hi hagi interferències destructives. És a dir, tals que It = 0. Això requereix les següents
condicions:

• Mateixa freqüència: Si dues ones no tenen la mateixa freqüència quan se superposen generen

26
 batiments de forma que no tindrem cap punt per el qual It = 0

• Mateixa amplitud: Si dues ones no tenen la mateixa amplitud aleshores, considerant que per tal
que It = 0 necessitem que:
p
I1 + I2 = 2 I1 I2 cos σ (61)

Veiem que per I1 ̸= I2 no existeix σ tal que es compleixi la igualtat.

• Mateixa polarització Si les ones tenen polaritzacions perpendiculars entre si, no podrem tenir
cap punt en l’espai on It = 0 Ja que la intensitat total de dues ones perpendiculars és igual a la
suma d’intensitats.

• Ones coherents: Que dues ones siguin coherents implica que la seva diferència de fase és constant
per cada punt de temps independentment del temps. Veim que si no són coherent aleshores la
diferència de fase varia aleatòriament amb el temps i per tant < cos σ >= 0, això implica que

It = I1 + I2 (62)

Per tant, ens adonem que It ̸= 0.

3.2 Interferències per divisió d’amplitud

Donat que hem vist que una de les condicions per tal que dues ones interfereixin es que siguin coherents,
podem produir una interferència si aconseguim dividir un raig de llum de forma que recorri dos camins
2π
diferents. D’aquesta ∆r ̸= 0 i per tant σ = λ ∆r ̸= 0.
Alguns exemples són:

Interferències en làmines primes Quan un raig de llum incideix sobre una superfı́cie d’un ı́ndex de
refracció n1 part de la llum pot ser reflectida i una altra part pot ser transmesa. Si el raig transmès després
incideix sobre una altre superfı́cie reflectora de n2 , aleshores el raig transmès pot ser reflectit cap al medi
inicial. Aleshores efectivament es produeix una interferència, ja que el raig inicialment transmès haurà
recorregut una distància diferent al raig inicialment reflectit, de forma que es produeix una diferència
de camı́ i en conseqüència, una diferència de fase entre dues ones coherents (amb un mateix origen).
Matemàticament podem expressar aquest fenomen amb les següents expressions:

2nd cos θ = mλ (63)

27
 Figure 26: Exemple d’interferència: Anells de Newton

Per interferències destructives

1
2nd cos θ = (m − )λ (64)
2

Per interferències constructives.

Suposant que estem a prop d’una incidència normal a la superfı́cie aleshores:

2π
σ= 2nd + π 1 (65)
λ

Els anells de Newton es poden explicar pel mateix fenomen (descrits matemàticament de la mateixa
π
forma que els fenòmens de lamines fines amb angles d’incidència propers a θ = 2.

Interferòmetre de Michelson i Morley A l’interferòmetre de Michelson s’envia des de la font, un

feix de llum a través d’un mirall semiargentat, que s’utilitza per dividir el feix de llum en dos feixos que
viatgen en angles rectes entre si.
Després de deixar el divisor, els feixos viatgen fins als extrems, de dos braços llargs d’igual longitud.
El feix que es refracta al mirall semiargentat, el travessa i després es topa amb una làmina de la mateixa
gruixa de vidre que ha de travessar un cop cap al mirall i un altre cop quan torna. Aixı́ travessa el vidre
tres vegades. El feix que es reflecteix ho fa dins la cara interna del mirall semiargentat, per tant entra i
surt de la làmina recorrent dues vegades el camı́ d’una cara a l’altra. Quan torna del mirall travessa la
làmina per refracció. En total ha travessat el vidre tres vegades, com l’altre feix.
Els feixos una vegada reflectits de nou pels miralls, tornen cap al mirall semiargentat i segueixen ara
paral·lels cap a l’ocular, produint un patró d’interferència que s’observa amb un telescopi.
Els dos feixos poden arribar en fase si han trigat el mateix temps en recórrer els dos braços perpendiculars,
o desfasats si han trigat temps diferents. En aquest cas en trobar-se produiran una interferència que
donarà lloc a un patró d’interferències que podrà ser observat amb el telescopi . El mirall argentat és tal
Io
que la intensitat dels rajos transmès i reflectit són de Ia = 4 Per tant la intensitat en el la pantalla serà
de:
σ
I = 2Ia + 2Ia cos σ = 2Ia (1 + cos σ) = 4Ia cos2 (66)
2
2π
On σ = λ (d1 − d2 )2n cos α
1 Considerem +π degut al canvi de direcció per reflexió de la llum

28
 Figure 27: Interferometre de Michelson i Moorley

Figure 28: Interferències d’un interferòmetre de Michelson

(2m±1)
Per tant els màxims se situen a 2d cos α = mλ i el mı́nims a 2d cos α = 2 λ . Altres interferòmetres
són:

• Interferòmetre de Mach-Zender

• Interferòmetre de Sagnac

• Interferòmetre de Fizeau

3.3 Interferències per divisió del front d’ones

3.3.1 Doble escletxa de Young

Una ona plana arriba a les dues obertures de l’escletxa de Young. Les dues ones obertes en les dues
obertures seran coherents i estaran en fase ja que provenen de la mateixa ona. A la pantalla final tindrem
interferències constructives si:
∆r = mλ ∀m ∈ Z (67)

29
 Figure 29: Esquema de la doble escletxa de Young

Suposant que L >> y, L >> d, aleshores podem fer l’aproximació: sin θ ≈ θ ≈ tan θ. Aixı́, tenim que
y
podem aproximar ∆r = d sin θ = mλ a θd = mλ. Al mateix temps tenim que tan θ = L ≈ θ. Per tant
y
Ld = mλ. Aixı́, els màxims sobre la pantalla venen donats per:

λL
ymax = m (68)
d

En conseqüències les inter-franjes tenen una longitud de:

λL
∆y = (69)
d

3.3.2 Difracció d’una escletxa

Per determinar realment la distribució de la intensitat de la llum en la pantalla després de passar per una
escletxa de amplada a, s’haurien de sumar les infinites ones que es passen per l’escletxa en la posició de
la pantalla. Aquesta suma s’anomena integral de Kirchoff, i si la pantalla està prou lluny per considerar
L >> a i L >> y, aleshores la distribució de la intensitat de la llum ve donada per :

sin2 β
I(θ) = Io (70)
β2

2π a
On β = λ 2 sin θ On a és l’amplitud de la reixeta. Veiem aleshores que la intensitat serà nul·la quan
β = mπ ∀m > 0 ∈ Z. Podem reformular-ho com:

2π a λ
sin θ = mπ ⇒ sin θ = m (71)
λ 2 a

Podrı́em haver arribar a la mateixa condició amb un procés deductiu diferent:

Suposem dos raig que surten de l’escletxa (sigui el centre de l’escletxa x = 0) un des del centre i un altre
a
des d’un extrem x = 2. Donat que la distància de l’escletxa a la pantalla L és molt més gran que la

30
 Figure 30: Representació de màxims i mı́nims en difracció simple

reixeta suposem L >> a i per tant que els dos rajos surten paral·lels. Per tant, la seva diferència de
a
camı́ serà de δ = 2 sin θ on θ és l’angle respecte l’horitzontal dels rajos. Imposem, ara la condició de
interferència destructiva:
a 1
δ= sin θ = (m + )λ (72)
2 2

Per m = 0 veiem que:

λ
sin θ = (73)
a

Un cop comprovada la coherència del resultat obtingut veiem algunes de les seves implicacions. Per a < λ
no es produeixen interferències destructives de forma que l’escletxa actua com una font puntual.

3.3.3 Difracció per N escletxes

Una xarxa de difracció consisteix en diverses escletxes posades a una distància equidistant entre elles,
suposem que la distància de separació entre escletxes és d, i a és la longitud de l’escletxa. En una xarxa
de difracció la intensitat bé donada per:

sin2 (N 2δ )
Ip = I0 (74)
sin2 δ
2

δ 2π d
on 2 = λ 2 sin θ. Aquesta equació representa només la interferència produı̈da per les N escletxes, però
realment també és produeix un fenomen de difracció que modula la intensitat resultant de cada una de

31
 Figure 31: Difracció múltiple

Figure 32: Difracció per N escletxes

les ones. Aleshores l’equació de difracció de N escletxes ve donada per:

sin2 β sin2 (N 2δ )
I(θ) = Io (75)
β2 sin2 2δ

Observem que és aquesta equació correspon amb producte de la difracció d’una escletxa per les inter-
ferències de N reixetes. Aixı́ obtenim una distribució d’intensitats com la que es mostra a continuació:
Observem que:

• Els mı́nims principals de difracció venen donats per

λ
sin θ = m (76)
a

• Els màxims principals de difracció venen donats per

λ
sin θ = m (77)
a

• Entre dos màxims principals hi ha N-1 mı́nims secundaris que venen donats per:

λ
sin θ = m (78)
Nd
32
 • Entre dos màxims principals hi ha N-2 màxims secundaris

Demostrem-ho: El primer punt se segueix de la distribució de la difracció simple, ja que els mı́nims es
sin2 β
produeixen quan el factor β2 = 0. Per tant tal com em vist anteriorment efectivament els mı́nims
venen donats per sin θ = m λa . Per altra banda, el tercer punt es dona quan N 2δ = kπ k > 0, k ∈ Z.
Això implica que:
δ 2π d λ
N =N sin θ = kπ ⇒ sin θ = k (79)
2 λ 2 Nd
δ
El segon punt es pot veure considerant que I serà màxima quan 2 és proporcional a π ja que sin(N 2δ ) >
sin( 2δ ). Aleshores amb un procediment equivalent:

δ 2π d λ
= sin θ = kπ ⇒ sin θ = k (80)
2 λ 2 d

Com abans veiem les implicacions de les següents distribucions:

• Si d < λ Només hi haurà un màxim principal, ja que només existirà el sin θ per m = 0.

• Per dN < λ Tindrem una font puntual.

3.3.4 Difracció de Fraunhofer i Fresnel

La difracció de Fraunhofer es dona quan la pantalla és està molt o infinitament allunyada de l’objecte
que produeix la interferència. A mesura que acostem la pantalla la difracció de Fraunhofer dona lloc a la
difracció de Fresnel.

Figure 33: Transició d’una difracció de Fraunhofer (gràfic superior) a una difracció de Fresnel (gràfic
inferior)

33
3.3.5 Xarxes de difracció

Tenim una xarxa de difracció quan tenim una difracció de N reixetes per lim N → ∞, separades entre si
una distància d. Els màxims d’interferència aleshores els tindrem per:

d sin θ = mλ ∀m ∈ Z (81)

Observem que aquesta distribució correspon amb la dels màxims principals de la distribució de difracció
de N escletxes. Notem que no hi ha ni màxims ni mı́nims secundaris ja que l’amplada dels pics (obtinga
λ
restant la posició de dos mı́nims consecutius) és: limN →∞ Nd = 0.

Resolució d’una xarxa Definim el poder resolutiu d’una xarxa com:

λ
R= = Nm (82)
∆λ

Per tant si tenim λ1 , λ2 tal que ∆λ = λ1 − λ2 cada longitud d’ona sortirà en una determinada direcció
diferent sin θ = m λd depenen de l’ordre de magnitud. Si els pics de les dues longituds d’ona estan
suficientment separats entre si aleshores:

λ
R= < Nm (83)
∆λ

Difracció i revolució Fins ara hem considerat la difracció en que el patró d’interferència era pràcticament
unidimensional (patró de lı́nies) que eren causats per escletxes o reixetes. Un objecte puntual però també
pot causar patrons de difracció (que limita la resolució de molts aparells òptics). La difracció de Fran-
houfer d’un objecte puntual aleshores és:

λ
sin θ = 1, 22 (84)
ϕ

34