Geologia 4 ESO Antoni Cassany i Penalba

Tema 3 : Dinàmica cortical. Tectònica de plaques

1. Teories que expliquen la dinàmica cortical

1.1. Deriva continental
1.2. Expansió del fons oceànic.
1.3. Tectònica de plaques.

1. Teories que expliquen la dinàmica cortical

1.1. La teoria de deriva continental de Wegener

Cap a 1912 Alfred Wegener (1880-1930) publicava el “ l'origen dels continents i

oceans” on desenvolupava la teoria de la deriva continental, on suggeria que fa
aproximadament 200 milions d'anys hi hagué una única massa continental anomenada Pangea
(pan =tot, gea =terra) que començà a dividir-se en fragments que se n'anaren allunyant els uns
dels altres fins arribar a la posició actual.

La sospita del fet que els continents no havien romàs sempre a la seua posició actual no
és un fet tan recent. El 1596, el cartògraf Abraham Ortelius al seu treball Thesaurus
Geographicus suggerí que “Amèrica se separà d’Europa i Àfrica .... per terratrèmols i marees”
i continuava dient que “ els vestigis del trencament es revelava quan
algú unia els tres contients en un Mapamundi. Però no va ser fins a
1912 que la idea d’uns continents en moviment fou considerada
seriament per una revolucionària teoria científica anomenada deriva
continental, introduïda per un jove meteoròleg alemany Alfred
Wegener. Fig.2: Wegener ’

Segons Weneger, aquest supercontinent estava envoltat per un

inmens oceà, Panthalassa. Fa 180 m.a. sorgí una gran dorsal que dividí
Pangea en dos continents: al nord Laurasia que comprenia Amèrica del
Nord, Groenlàndia i Euràsia; al sud Gondwana, format per Àfrica,
Amèrica del Sud, l'Antàrtida, Austràlia i l'Índia. Entre els dos aparegué el mar de Tetis.
Després de 60 m.a. de deriva, aparegueren noves esquerdes que separarien Amèrica del Nord
d'Euràsia amb l'aparició de l'Atlàntic Nord. També Gongwana es fragmentà: per una banda el
fragment Austràlia-Antàrtida se separava d'Àfrica-Amèrica del Sud, obrint-se l'oceà Índic.
Al mateix temps, el que ara és l'Índia es desplaçava cap al nord. Fa 70 m.a. es completà la
fracturació de Gondwana: l'Antàrtida es desplaçà cap al sud tot separant-se d'Austràlia;
l'esquerda que va provocar l'aparició de l'Atlàntic Nord continuà cap al sud i provocà la
separació entre Amèrica del Sud i Àfrica. La deriva d'aquesta última cap al nord tancà la mar
de Tetis, les restes de la qual originaren la mar Mediterrània. L'Índia va col·lisionar amb Àsia.
Per altra banda les dues Amèriques convergien i van unir-se a través d'una estreta franja que
constituí l'Amèrica Central. L'actual fesonomia del planeta canviarà als propers milions
d'anys: se suposa que s'eixamplarà
l'Atlàntic i es tancarà el Pacífic formant-se un
supercontinent format per Amèrica i Àsia.

11
Geologia 4 ESO Antoni Cassany i Penalba

Fig. 1. Diagrama representatiu del desmembrament del supercontinent Pangea

12
Geologia 4 ESO Antoni Cassany i Penalba

1.1.1. Proves de la deriva continental

Wegener va basar la seua teoria en una sèrie de proves de distinta mena:

a) Geogràfiques
Quan observem un mapamundi ens adonem que alguns continents com Àfrica i Amèrica
del Sud tenen formes complementàries que encaixen com les peces d’un trencaclosques. S i
unim tots els continents actuals, no pas pel nivell de la costa, sinó a nivell de les plataformes
continentals -200 m de profunditat- (recordeu que aquest és el límit entre l’escorça
continental i l’escorça oceànica) en resulta un acoblament gairebé perfecte.

b) Biològiques i paleontològiques
Basades en la distribució actual de determinats grups d’organismes vius com el cas dels
marsupials a Austràlia i en la distribució de restes fòssils idèntics en continents que
actualment posseeixen faunes i flores molt diferenciades i on els oceans representen barreres
infranquejables en la dispersió dels organismes terrestres. La presència d’aquests fòssils
s’interpreta com a éssers que visqueren en un moment anterior a la separació dels continents i
que, després, van evolucionar de diferent forma en cada continent (rèptil Mesosaurus, flora
de Glossopteris, etc). La presència d'aquests grups residuals o de fòssils idèntics en continents
separats per oceans, és difícil d'explicar sense considerar que els continents van trobar-se
units al passat

c) Geològiques
Hi ha coincidències entre formacions geològiques de la mateixa edat en diferents
continents quan unim els seus marges, cosa que ens permet d'establir una continuïtat entre
determinades estructures geològiques com conques sedimentàries o serralades. L'exemple
clàssic ve donat per la continuïtat als dipòsits de til·lites provinents de glaciacions del
període Carbonifer que tingueren lloc als continents que formaven Gondwana.

d) Paleoclimàtiques
L'aparició de dipòsits glacials del Carbonifer als continents de l’antiga Gondwana ens
indica la posició en què es trobaven aquestes terres temps enrere, molt més pròxima al pol sud.
La presència de restes coral·lines en zones actualment fredes de l'hemisferi nord ens indica
una posició molt més meridional d'eixes masses continentals.
Activitats

1- Explica el significat del mapa que et presentem a continuació:

13
Geologia 4 ESO Antoni Cassany i Penalba

a) Com podries explicar que la presència d’organismes vius idèntics en continents que es troben
actualment tan allunyats ha de ser deguda al fet que aquests continents van estar units una vegada i no
una altra causa
b) Què opines sobre el clima del passat (paleoclima) als diferents continents?. Compara’l amb el clima
actual a partir dels organismes fòssils presents al mapa

2- Explica les figures següents i relacional-es amb les proves de Wegener sobre la deriva
continental:

14
Geologia 4 ESO Antoni Cassany i Penalba

B: Dipòsits de Til·lites (sediment d’origen glaciar) del període carbonífer

1.1.2 Mecanisme de la teoria de Wegener

En temps de Wegener, la comunitat científica creia fermament que continents i oceans

eren estructures estàtiques. Per tant, les seues propotes no van ser acceptades. La teoria de
Wegener presentava un punt feble: quins tipus de forces podien ser suficientment fortes per
moure les inmenses masses continentals una distància tan gran ?
Pel que fa al motor de la deriva dels continents, Wegener suposà que les capes més
superficials de l'escorça continental -SIAL- es trobaven "surant" sobre les capes subjacents
de SIMA, molt més denses i que formen part dels fons oceànics. El moviment de rotació de la
Terra seria el responsable del moviment de "fugida dels pols" i desplaçament vers l'oest. Així,
aquesta deriva seria la responsable del plegament de la costa occidental d'Amèrica com a
conseqüència de la fricció. D'altra banda, quan col·lisionaven dos continents, els sediments
existents entre ells també es plegarien formant noves serralades (Pirineus, Alps etc). El
problema era que això era impossible segons argumentaven correctament el geofísics de
l’època. Les teories de Wegener foren majoritàriament refusades i van oblidar-se fins que als
anys 60 van tornar a posar-se d'actualitat.

CAL ADVERTIR QUE AQUESTA EXPLICACIÓ DE LA DERIVA CONTINENTAL ÉS FALSA, TOT I SI

HA HAGUT MOVIMENT DELS CONTINENTS I LES PROVES APORTADES PER WEGENER SON VÀLIDES.
L'EXPICACIÓ VINDRIA ANYS DESPRES AMB LA TEORIA DE L?EXPANSIÓ DEL FONS OCEÀNIC i LA
TEORIA DE LA TECTÒNICA DE PLAQUES

1.2. Descobriment del relleu del fons oceànic

Així com el relleu dels continents es coneix des de fa molt de temps, degut a que la seua
observació resultava asequible, el relleu dels fons oceànics ens era desconegut fins a meitat de l'actual
segle. El coneixement del relleu submarí ha estat possible gràcies a la tècnica del sonar, que ha permés
deduir que el fons oceànic és tan accidentat com el dels continents

15
Geologia 4 ESO Antoni Cassany i Penalba

• Planures abissals Són extenses superfícies amb una profunditat entre els 3000 i 5000 m.
• Illes i muntanyes submarines. Situades a la planura es poden trobar volcans submarins de
forma cònica i que, fins i tot, poden arribar a la superfície i formar illes volcàniques com
Islàndia i les Canàries.
• Dorsals oceàniques: Constitueixen un sistema continu de volcans submarins que s'estén al llarg
de més de 60.000 Km. Es tracta de serralades de uns 2000 m d'altitud i que presenten unes
valls intermèdies anomenades rifts amb amplades de 25-50 Km. Com estudiarem més endavant
són les zones on es forma nova escorça oceànica.
• Fosses oceàniques. Són les zones més profundes dels oceans i se situen prop dels continents
sobre escorça oceànica. Són paral·leles als arxipèlags (el Japó) o a serralades continentals (els
Andes). Arriben a profunditats de 11 Km encara que són prou estretes. Presenten activitat
sísmica i volcànica. Com ja estudiarem representen zones de destrucció de l'escorça (litosfera)
oceànica.

1.3. Teoria de la tectònica de plaques o tectónica global

Tuzo Wilson va ser el primer en proposar la teoria de tectònica de plaques el 1965.
L'havia sorprés que la majoria dels processos dinàmics de l'escorça terrestre com els
terratrèmols, l'activitat volcànica i l’existència de serralades recents estaven concentrats en
unes zones molt concretes del planeta.
Activitat
7- El mapa que teniu a continuació ens mostra la situacvió dels principals volcans actius del planeta i
els principals punts que han patit terratrèmols importants. Què podem dir sobre la distribució d’aquests
fenòmens? Completa tu el mapa assenyalant les principals serralades, dorsals oceàniques i fosses
marines. Quin és el resultat?
16
Geologia 4 ESO Antoni Cassany i Penalba

Fig.4: Distribució de volcans (punts negres) i terratrèmols (punts vermells)

La teoria de tectònica de plaques agrupa de forma coherent tota una sèrie de

processos geològics (terratrèmols, activitat volcànica, deformació de les roques,
formació de muntanyes, aparició de roques magmàtiques i metamòrfiques, moviment dels
continents al llarg del temps, etc) interrelacionats ara gràcies a aquesta teoria. Aquesta
teoria es construeix damunt d'una sèrie de nombroses dades d'observació, degudament
ordenades i interpretades amb l'aplicació rigurosa de les lleis físiques i químiques, tot i
que les causes originàries dels moviments de les plaques i diversos aspectes importants
dels detalls dels processos no són encara ben coneguts. Amb tot, això no invalida la
teoria, ni molt menys els principis.

Definició de la teoria: Segons aquesta teoria, la part més superficial de l'interior de la

Terra -la litosfera (escorça + primers quilòmetres del mantell)- està formada per una sèrie de
fragments, les plaques litosfèriques, que es mouen lentament les unes respecte a les altres. Les
plaques es comporten com a cossos rígids i els seus moviments es deuen a causes internes: es
pensa que sota la litosfera hi ha una capa -Astenosfera- de baixa rigidesa i comportament
plàstic i afectada per una sèrie de moviments dels seus materials que en el seu desplaçament
arrosseguen les plaques.

El concepte de placa no es correspon amb els de continent i oceà. Tenin dos tipus de
plaques: oceàniques, formades exclusivament per escorça oceànica i mixtes que inclouen
ambdós tipus d'escorça. La litosfera està formada per 8 grans plaques (Pacífica, Nazca,
Amèrica del Nord, Amèrica del Sud, Euroasiàtica, Africana, Indoaustraliana i Antàrtica) i una
sèrie de plaques menors (Cocos, Aràbiga, etc)

17
Geologia 4 ESO Antoni Cassany i Penalba

Els processos endògens com l'activitat volcànica, els terratremols o l'orogènesi es

manifesten en la seua majoria a les vores de les plaques, les quals venen delimitades i
individualitzades per accidents geogràfics com dorsals oceàniques, fosses abissals , arcs
d'illes o serralades recents. ( Mireu el mapa de distribució de volcans, terratrèmols i serralades) .

Fig. 5: Principals plaques tectòniques

Fig. 6: Secció transversal de la Terra: d'esquerra a dreta observem les plaques de Nazca, Sudamericana i Africana

1.3.1 Moviments relatius entre les plaques i processos que hi tenen lloc.

18
Geologia 4 ESO Antoni Cassany i Penalba

En termes de temps geològic, la litosfera és un sistema que es recicla a una gran

velocitat, ja que contínuament és formada i destruïda: després de la seua creació a les dorsals
oceàniques (marges constructius), la litosfera oceànica, acabada de formar, se separa
d'aquestes dorsals (expansió del fons oceànic) fins a arribar als marges destructius de placa
o zones de subducció, marcats per una fossa oceànica on és destruïda. En aquest transport els
continents són passatgers passius de les plaques litosfèriques i poden col·lisionar entre si,
quan es reuneixen a les zones de subducció. Els moviments de les plaques estan interelacionats
en tot el planeta, fet que ha servit per anomenar la tectònica de plaques com tectònica global.

Els límits entre les plaques són tectònicament actius i poden ser de tres tipus que
corresponen a tres formes diferents de moviments relatius de les plaques en contacte:
* moviment de separació
* moviment d’aproximació
• moviment de desplaçament lateral

Fig.7: Esquema on es veuen representats els diferents tipus de moviments relatius entre plaques

Activitat

11- A partir de la informació que et dóna els esquemes anteriors (fig.6 i 7) indica quin és el moviment
relatiu entre les plaques litosfèriques i les estructures que delimiten cada límit entre plaques:

* Nazca i Pacífica
* Nazca i Sudamericana
* Sudamericana i Africana

19
Geologia 4 ESO Antoni Cassany i Penalba

Fig. 8: Diferents tipus de moviments relatius entre plaques i les estructures derivades.

a- Límits contructius: moviments de separació.

Corresponen a les zones de dorsals oceàniques, fins i tot les seues parts emergides, com
ara el cas d'Islàndia. Son límits divergents ja que, a partir de la dorsal, les plaques es
desplacen en sentits contraris, i límits constructius, puix l'activitat al llarg dels rifts oceànics
determina la formació de litosfera oceànica a partir dels materials procedents de
l'astenosfera.

20
Geologia 4 ESO Antoni Cassany i Penalba

Aquesta activitat provoca l'expansió o extensió dels fons oceànic i la separació dels
continents adjacents. La velocitat d'expansió dels fons oceànics ha estat calculada i és de
l’ordre de cm / any .

Fig. 9: Formació i evolució d’una dorsal mesoceànica

b) Límits convergents : moviments d'apropament

Corresponen geogràficament a les fosses marines, arcs d'illes volcàniques o serralades

recents. Són límits convergents i destructius ja que l'aproximació de plaques implica
l'enfonsament i posterior desaparició d'una placa per sota d'una altra en un procés anomenat
subducció. En altres casos la convergència acaba amb la col·lisió de dues vores continentals de
plaques.
La subducció és el procés pel qual la litosfera oceànica d'una placa s'enfonsa per sota
d'una placa veïna. És un procés destructiu, ja que el material de la litosfera retorna a la
astenosfera i compensa la formació de nova litosfera que hi té lloc a les dorsals
** Si hi ha una convergència entre dues vores oceàniques de placa s'origina una zona de
subducció que és la responsable de l'aparició d'una fossa abissal i una sèrie d'illes
volcàniques paral·leles a la fossa i que han estat formades per l'eixida de part del
material d'escorça fos a la zona que subducció i que puja a favor de les fractures
originades pel xoc de les plaques. (Fig.10)

21
Geologia 4 ESO Antoni Cassany i Penalba

Fig.10

** La convergencia entre una vora de placa continental i una altra d'oceànica provoca a
més de fenòmens volcànics i sísmics l'aparició de noves cadenes muntanyoses com és
el cas dels Andes. La placa oceànica subdueix per sota la continental originant-se una
profunda fossa oceànica paral·lela a la costa. Els materials sedimentaris de la zona es
pleguen i fracturen i donaran lloc a serralades. (Fig.11)

Fig.11

** Si la convergència entre plaques apropa dues vores continentals, es produeix una

col·lisió on no hi ha una destrucció de la litosfera sinó deformacions intenses. La
formació de l'Himàlaia es va produir per la col·lisió de la massa continental de
l'Índia contra el marge sud de la placa Euroasiàtica Fig 12

22
Geologia 4 ESO Antoni Cassany i Penalba

c) Límits transformants : moviments de lliscament lateral.

Ací no es dóna ni construcció ni destrucció de litosfera. No hi té lloc activitat volcànica

però sí una intensa activitat sísmica. Les plaques llisquen lateralment i formen falles de
direcció perpendicular a les dorsals: són les falles de transformació com la falla de San
Andrés a Califòrnia, on la placa Pacífica es desplaça cap al Nord lliscant al costat de la placa
Nord-americana al llarg de l'eix de la falla. Recordeu que Califòrnia és, per tant, una zona de
elevat risc sísmic (fig.13)

Fenòmens intraplaca
Com hem vist l'activitat tectònica té lloc a les vores de les plaques, encara que també es
coneixen fenòmens intraplaca. Aquests fenòmens són causats per una forta col·lisió que no
afecta només al marge sinó a tota la placa (activitat sísmica en Xina originada pel xoc de
l’Índia) o a l'aparició d'un punt calent situat a l'interior de la placa: es tracta d'una zona
conectada amb capes molt profundes i calentes de l'interior de la Terra mitjançant corrents de
convecció ascendents i que provoquen:

** Aparició d'una cadena contínua de volcans.

Naixen a la zona de litosfera que es troba per damunt del punt calent. Si l'activitat és
gran eixen a superfície i creen les illes volcàniques Un exemple el tenim en l'arxipèlag de
Hawai, situat al bell mig de la Placa Pacífica.
En 1963, J. Tuzo Wilson proposa la teoria dels punts calents (hot spots), que intentava
explicar per què determinades zones situades al mig d’una placa tectònica presentaven un
vulcanisme molt actiu durant períodes llargs de temps. Segons aquesta teoria, sota aquestes
zones es localitzarien fonts d’alta energia calorífica. Aquesta font estacionària de calor,
situada en zones profundes del mantell se situaria avui en dia sota l’illa de Hawaii. Com que la
placa Pacífica té un desplaçament continu cap a l’sudest, les illes acabades de formar
deixarien de tenir activitat volcànica que tornaria a aparexeria uns quilòmetres cap a
l’nordoest, formant noves illes volcàniques. Això explica la forma allargada de l’arxipèlag de
Hawaii i el fet que les illes són progressivament més antigues a mesura que ens despalcem cap
a l’sudest.

23
Geologia 4 ESO Antoni Cassany i Penalba

Fig.14: Origen de Hawaii

** Un aprimament de la litosfera en aquesta zona amb la creació d'un rift

En Àfrica oriental, els processos d’expansió han separat la penísula Aràbiga del continent
africà amb la formació del Mar Roig. Un nou centre expansiu està originant-se en Àfrica
oriental. Quan l’escorça continental està sotmesa a un procés distensiu acaba per trencar-se i
formar fosses tectòniques alhora que el material calent de l’interior, en perdre la pressió que
posseïa esdevé magma i ascén a la superfície
Les zones de rift intracontinental són espais llargs (de vegades fins de milers de
quilòmetres) i molt estrets que es caracteritzen per un aprimament de l'escorça continental i
del mantell superior subjacent i una estructura de blocs individualitzats per falles. Els blocs
queden de manera que la zona de rift resulta deprimida fins al punt de poder ser envaïda pel
mar o ocupada per llacs. Les zones de rift comporten una extensió lateral, una mena
d'estirament i, alhora, una ascensió de l'astenosfera a nivells
més superficials: això provocarà una feblesa mecànica i un flux
de calor important, dels quals resulten unes condicions
favorables a les manifestacions volcàniques i sísmiques.

Fig.15. Estructura i fotografia d’un rift valley

Quin és el motor de la tectònica de plaques?

24
Geologia 4 ESO Antoni Cassany i Penalba

La ciència no disposa encara d'una resposta definitiva. El mecanisme més acceptat

suposa l'existència d'uns corrents de convecció a l'astenosfera. En la convecció, material
situat en profunditat és escalfat, es dilata i perd densitat, de manera que ascén i quan es
refreda en superfície, augmenta la seua densitat i torna a descendre. En el seu desplaçament
aquests materials de l’astenosfera friccionen amb la litosfera situada amunt i són la causa dels
seus moviments. Els últims avanços en aquesta investigació ens permeten assegurar que la
realitat és més complexa que un simple mecanisme cèl·lula de convecció
Dorsal
Litosfera
Fossa
Fossa

Mantell

nucli extern

nucli
intern

Fig. 16 Model de corrents de convección Fig.17.Corrents de convecció del material de l’astenosfera

i moviment de les plaques litosfèriques

25