RELACIONS ITERNACIONALS

Universitat Autònoma de Barcelona, curs 2018-2019

Lluc Torrella Llauger
Professors: Ferran Izquierdo, Alessandro Demurtas i Juan Pablo Soriano

1. LES RELACIONS INTERNACIONALS COM A ÀREA D’ESTUDI ................................................. 8

1.1. PROBLEMÀTICA INTERNACIONAL: GUERRA I PAU............................................................ 8

1.2. IMPACTE DE LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL .................................................................. 8
1.3. IDEALISME ...................................................................................................................... 9
Els 14 Punts de Wilson (gener 1918) ............................................................................................ 9
Decret de pau de Lenin (1917) ................................................................................................... 10
1.4. DEBAT IDEALISME–REALISME ....................................................................................... 10

2. LES GRANS TRADICIONS DE PENSAMENT ......................................................................... 12

2.1. ANTECEDENTS EN EL PENSAMENT CLÀSSIC .................................................................... 12

2.2. MARTIN WIGHT, HEDLEY BULL I LES TRES TRADICIONS .................................................. 12
2.2.1. LA TRADICIÓ HOBBESSIANA: ANARQUIA O ESTAT DE NATURALESA .................................................. 13
2.2.2. LA TRADICIÓ GROTIANA: ORDRE O SOCIETAT D’ESTATS ................................................................. 13
2.2.3. LA TRADICIÓ KANTIANA: EMANCIPACIÓ O COMUNITAT MUNDIAL ................................................... 14

3. APROXIMACIONS TEÒRIQUES A LES RELACIONS INTERNACIONALS.................................. 15

3.1. ELEMENTS BÀSICS PER A L’ANÀLISI D’UN SISTEMA SOCIAL ............................................ 15

3.2. CONTROVERISIES CIENTÍFIQUES A LA FORMULACIÓ TEÒRICA ........................................ 15
3.3. PARADIGMES EN LA TEORIA DE RELACIONS INTERNACIONALS ...................................... 16
3.3.1. CONTEXTUALITZACIÓ HISTÒRICA .............................................................................................. 16
3.3.2. REALISME; LA TEORIA DE LA POLÍTICA INTERNACIONAL DE HANS J. MORGENTHAU ............................ 17
Característiques del realisme ..................................................................................................... 17
Morgenthau: les premisses del realisme clàssic......................................................................... 17
Revisió del paradigma realista .................................................................................................... 19
3.3.3. TRANSNACIONALISME I ESTRUCTURALISME ................................................................................ 20
Transnacionalisme o interdependència complexa ..................................................................... 20
Estructuralisme i subdesenvolupament ..................................................................................... 21
3.4. EVOLUCIÓ DE LA TEORIA DE RELACIONS INTERNACIONALS............................................ 23
3.4.1. EL TERCER DEBAT EN RELACIONS INTERNACIONALS: NEOREALISME VS. NEOLIBERALISME (ANYS 80) .... 24
Diferències entre neorealisme i neoliberalisme ......................................................................... 27
Semblances entre neorealisme i neoliberalisme ........................................................................ 28
3.4.2. LA TEORIA CRÍTICA (R. COX) .................................................................................................... 28
3.4.3. POSTMODERNISME ................................................................................................................ 29
3.4.4. CONSTRUCTIVISME ................................................................................................................ 29
Ontologia post-positivista .......................................................................................................... 30
Assumpcions fonamentals .......................................................................................................... 30
L’interès nacional ....................................................................................................................... 30
Les institucions ........................................................................................................................... 31
Sistemes de seguretat ................................................................................................................ 31
Anarquia ..................................................................................................................................... 31

4. LA SOCIETAT INTERNACIONAL ......................................................................................... 33

4.1. ESTATITZACIÓ ............................................................................................................... 33

4.2. SOCIETAT VS. COMUNITAT ............................................................................................ 33
4.3. LES 5 CARACTERÍSTIQUES DE LA REALITAT INTERNACIONAL .......................................... 34
4.4. LA LÒGICA DEL PODER EN UNA SOCIETAT INTERNACIONAL GLOBAL .............................. 35

5. EL SISTEMA INTERNACIONAL ........................................................................................... 36

5.1. EL SISTEMA INTERNACIONAL: INSTRUMENT D’ANÀLISI ................................................. 36

5.2. ACTORS INTERNACIONALS ............................................................................................ 36
5.2.1. EL SISTEMA D’ESTATS........................................................................................................ 37
L’Estat ......................................................................................................................................... 37
El PODER dels Estats: .................................................................................................................. 39
5.2.2. LES ORGANITZACIONS INTERNACIONALS ......................................................................... 42
Gènesi ......................................................................................................................................... 43
Tipologia d’OI segons la composició ........................................................................................... 43
Tipologia d’OI segons les funcions.............................................................................................. 44
Tipologia d’OI segons l’estructura institucional ......................................................................... 44
Presa de decisions i finançament ............................................................................................... 45
OI i interdependència global ...................................................................................................... 45
5.2.3. LES FORCES TRANSNACIONALS ......................................................................................... 46
Empreses transnacionals ............................................................................................................ 46
Opinió pública............................................................................................................................. 49
Organitzacions No Governamentals (ONG) ................................................................................ 50
5.3. ESTRUCTURA DEL SISTEMA INTERNACIONAL ................................................................. 54
5.3.1. POLARITAT I DISTRIBUCIÓ DE PODER ................................................................................ 54
Sistema unipolar (imperial) ........................................................................................................ 54
Sistema multipolar ..................................................................................................................... 55
Sistema bipolar ........................................................................................................................... 56
L’hegemonia en l’ordre geopolític després de la Guerra Freda: Policentrisme ......................... 57
5.4. PROCESSOS DEL SISTEMA INTERNACIONAL ................................................................... 58
5.4.1. EL CONFLICTE INTERNACIONAL......................................................................................... 59
Definicions .................................................................................................................................. 59
Identificació dels actors .............................................................................................................. 60
Identificació dels interessos ....................................................................................................... 60
Conflicte i ideologies incompatibles ........................................................................................... 61
Guerra......................................................................................................................................... 61
5.4.2. COOPERACIÓ I INTEGRACIÓ .............................................................................................. 65
Cooperació ................................................................................................................................. 65
Integració.................................................................................................................................... 66

2
La dimensió regional de la seguretat .......................................................................................... 67

6. LA SOCIETAT INTERNACIONAL D’ÀMBIT MUNDIAL .......................................................... 70

7. PRESENTACIÓ DE LES GRANS DINÀMIQUES DE LA SOCIETAT INTERNACIONAL

CONTEMPORÀNIA ............................................................................................................... 72

7.1. ESTUDI DE LA GUERRA FREDA ....................................................................................... 72

7.2. DATES CLAU PER A LES RRII ........................................................................................... 72
7.3. FRACTURES DEL SISTEMA .............................................................................................. 73

8. LA SOCIETAT INTERNACIONAL D’ÀMBIT MUNDIAL .......................................................... 75

8.1. EL NOU ORDRE INTERNACIONAL: IALTA, BRETTON WOODS, SAN FRANCISCO I BANDUNG
........................................................................................................................................... 75
SISTEMA CONSTRENYEDOR ........................................................................................................ 75
AMPLIACIÓ ................................................................................................................................. 76
GUERRA FREDA ........................................................................................................................... 77
8.2. LES GRANS FRACTURES DEL SISTEMA INTERNACIONAL .................................................. 78
LA FRACTURA EST-OEST .............................................................................................................. 78
LA FRACTURA CENTRE-PERIFÈRIA ............................................................................................... 81
Dimensió econòmica de la fractura centre-perifèria.................................................................. 81
Dimensió cultural de la fractura centre-perifèria ....................................................................... 82

9. NACIONS UNIDES ............................................................................................................ 85

9.1. GÈNESI DE L’ORGANITZACIÓ: SAN FRANCISCO .............................................................. 85

NEGOCIACIONS CAP A L’ONU ..................................................................................................... 85
9.2. PRINCIPIS I PROPÒSITS: LA CARTA DE NACIONS UNIDES ................................................ 86
9.3. ESTRUCTURA INSTITUCIONAL I MECANISMES DE PRESA DE DECISIONS.......................... 87
ÒRGANS PRINCIPALS .................................................................................................................. 87
ORGANISMES ESPECIALITZATS DE NACIONS UNIDES ................................................................. 89
FINANÇAMENT DE NACIONS UNIDES.......................................................................................... 90
9.4. PAU I SEGURETAT INTERNACIONAL: CAPÍTOLS VI I VII .................................................... 91
9.5. PROGRÉS ECONÒMIC I SOCIAL ...................................................................................... 91
LA INTERVENCIÓ HUMANITÀRIA ................................................................................................ 92
9.6. EVOLUCIÓ ..................................................................................................................... 92
LA GRAN CRISI DELS OBJECTIUS .................................................................................................. 93
LES ACUSACIONS DE MALA GESTIÓ I DE POLITITZACIÓ ............................................................... 94
LA FI DE LA GUERRA FREDA I LA REVITALITZACIÓ DEL SISTEMA DE NACIONS UNIDES ................ 94

10. BIPOLARISME DIPLOMÀTICO-MILITAR ........................................................................... 96

10.1. LES BASES D’UN NOU ORDRE MUNDIAL: FINAL DE LA SEGONA GUERRA MUNDIAL ...... 96

3
CONFERÈNCIA DE TEHERAN (FINALS DE 1943) .............................................................................. 96
CONFERÈNCIA DE IALTA (FEBRER 1945) ........................................................................................ 96
CONFERÈNCIA DE POTSDAM (JULIOL-AGOST 1945) ....................................................................... 97
LES CONSEQÜÈNCIES DE LA GUERRA PER A ESTATS UNITS: EL SÍNDROME DEL 41 ..................... 99
LES CONSEQÜÈNCIES DE LA GUERRA PER A LA UNIÓ SOVIÈTICA .............................................. 100
10.2. GUERRA FREDA: TERME ............................................................................................ 101
10.3. CRONOLOGIA I PERIODITZACIÓ DE LA GUERRA FREDA ............................................... 101
10.4. CARACTERÍSTIQUES DE LA GUERRA FREDA ................................................................ 102
10.5. ORÍGENS DE LA GUERRA FREDA................................................................................. 103
ESCOLES DE PENSAMENT SOBRE L’ORIGEN DE LA GUERRA FREDA (G. LUNDESTAD)................ 103
CAUSES DE LA GUERRA FREDA .................................................................................................. 104
La importància de la propaganda ............................................................................................. 105
ESFERES D’INFLUÈNCIA ............................................................................................................. 105
10.6. EL DISCURS DE GUERRA FREDA .................................................................................. 106
EL TELÓ D’ACER......................................................................................................................... 106
LA POLÍTICA DE CONTENCIÓ DEL COMUNISME ........................................................................ 107
Les fonts de la conducta soviètica, George Kennan. ................................................................ 107
Doctrina Truman....................................................................................................................... 108
EL PLA MARSHALL (1947-1951): RECONSTRUIR EUROPA SOTA LA LÒGICA DE LA CONTENCIÓ 109
L’INFORME D’ANDREI JDÀNOV ................................................................................................. 109
10.7. LA CREACIÓ I EVOLUCIÓ DE L’ALIANÇA ATLÀNTICA A L’INICI DE LA GUERRA FREDA .... 110
EL CAMÍ AL TRACTAT DE L’ATLÀNTIC NORD .............................................................................. 110
NEGOCIACIONS PER AL TAN...................................................................................................... 111
OBJECTIUS DEL TRACTAT DE WASHINGTON ............................................................................. 112
EXPANSIÓ DE L’OTAN: ALEMANYA OCCIDENTAL (RFA) S’HI UNEIX ........................................... 113
EL COMPLEX MILITAR-INDUSTRIAL (CMI) ESTATUNIDENC ....................................................... 114
10.8. COMENÇA LA GUERRA FREDA A ÀSIA: LA GUERRA DE COREA (1950-1953) ................. 115
10.9. CREACIÓ I CONSOLIDACIÓ DE L’ESFEREA D’INFLUÈNCIA DE LA UNIÓ SOVIÈTICA ......... 115
L’URSS A LA SEGONA POSTGUERRA MUNDIAL ......................................................................... 116
LES DEMOCRÀCIES POPULARS (1946-1948) ............................................................................. 116
INFLUÈNCIA MILITAR. EL PACTE DE VARSÒVIA: TRACTAT D’AMISTAT, COOPERACIÓ I AJUDA
MÚTUA (1955-1991) ................................................................................................................. 117
10.10. POLÍTICA DE BLOCS: ALIANCES MILITARS ................................................................. 118
10.11. LA PROPOSTA DE COEXISTÈNCIA PACÍFICA .............................................................. 120
LA REACCIÓ D’ESTATS UNITS A LA COEXISTÈNCIA PACÍFICA: LA DOCTRINA DE REPRESÀLIES
MASSIVES ................................................................................................................................. 120
10.12. INICI DE LA CARRERA NUCLEAR ............................................................................... 121
GUERRA FREDA I PROLIFERACIÓ NUCLEAR ............................................................................... 121
CONCEPTES RELACIONATS AMB LA DISSUASIÓ MILITAR .......................................................... 121
DESENVOLUPAMENT DE LES ARMES NUCLEARS ...................................................................... 122
IMPORTÀNCIA DE LES ARMES NUCLEARS A L’ACTUALITAT....................................................... 123

11. HEGEMONIA AL SISTEMA ECONÒMIC INTERNACIONAL ............................................... 124

11.1. ANTECEDENTS IMMEDIATS DE L’ORDRE ECONÒMIC INTERNACIONAL POST-2AGM .... 124

4
11.2. ESTATS UNITS COM A POTÈNCIA HEGEMÒNICA DESPRÉS DE LA 2AGM ....................... 125
PAX AMERICANA ....................................................................................................................... 127
TEORIA DE L’ESTABILITAT HEGEMÒNICA (REALISTA) ................................................................ 127
HEGEMONIA D’ESTATS UNITS: CAUSES INTERNES I EXTERNES ................................................. 128
EL DISCURS ECONÒMIC D’ESTATS UNITS .................................................................................. 128
11.3. BRETTON WOODS: ELS PRINCIPIS DEL SISTEMA ......................................................... 128
ACORDS MULTILATERALS SOBRE RELACIONS ECONÒMIQUES INTERNACIONALS .................... 129
El Fons Monetari Internacional ................................................................................................ 129
Objectius del Banc Mundial ...................................................................................................... 130
Patró or-dòlar ........................................................................................................................... 131
H.D. WHITE VS J.M. KEYNES........................................................................................................ 131
11.4. INSTITUCINOS COMERCIALS: GATT I OMC ................................................................. 132
11.5. RISCOS PER A L’ESTABILITAT DE L’ECNOMIA CONTEMPORÀNIA ................................. 133

12. FRAGMENTACIÓ DEL SISTEMA I APARICIÓ D’UN TERCER BLOC .................................... 134

12.1. LA DESCOLONITZACIÓ ............................................................................................... 134

LA DESCOLONITZAVIÓ EN UN SISTEMA INTERNACIONAL BIPOLAR .......................................... 134
CARACTERÍSTIQUES DEL PROCÉS DESCOLONITZADOR ............................................................. 134
Models de descolonització: britànic i francès .......................................................................... 135
DESCOLONITZACIÓ: INFLUÈNCIA DE FACTORS CAUSALS PROCEDENTS DE NIVELLS DIFERENTS
.................................................................................................................................................. 136
Canvis en les potències colonials i en el sistema internacional ................................................ 136
Canvis en les colònies ............................................................................................................... 138
IMPACTE DE LA DESCOLONITZACIÓ .......................................................................................... 138
12.2. EL MOVIMENT AFRO-ASIÀTIC: LA DECLARACIÓ DE BANDUNG.................................... 139
POSICIÓ DE LES POTÈNCIES RESPECTE BANDUNG I CONSEQÜÈNCIES ...................................... 140
LA TROBADA DE BRIONI (1956): NASSER, NEHRU I TITO ........................................................... 141
12.3. EL MOVIMENT DELS PAÏSOS NO ALINEATS ................................................................. 141
LA CONFERÈNCIA DE BELGRAD (SETEMBRE 1961) I EL MOVIMENT DE NO ALINEATS .................. 142
12.4. EL GRUP DELS 77 I L’INICI DEL DIÀLEG NORD-SUD (UNCTAD): ORGANITZACIÓ POLÍTICA I
ECONÒMICA DE LA PERIFÈRIA ........................................................................................... 143

13. LA DISTENSIÓ ENTRE ELS BLOCS................................................................................... 145

13.1. DISTENSIÓ: DEFINICIÓ, ORÍGENS I ÀMBITS ................................................................ 145

LA CRISI DELS MÍSSILS DE CUBA ................................................................................................ 146
13.2. EL TRIANGLE DE LA DISTENSIÓ: USA-URSS-XINA ........................................................ 147
RUPTURA ENTRE LA XINA I L’URSS ............................................................................................ 148
LA POLÍTICA DE NIXON-KISSINGER: EL TRIANGLE DIPLOMÀTIC ................................................ 148
13.3. ELS EFECTES DE LA DISTENSIÓ DINS DELS BLOCS ........................................................ 149
CHARLES DE GAULLE: RECUPERAR L’ESPLENDOR FRANCESA.................................................... 149
EL CONTROL DELS ESTATS SATÈL·LITS: LA PRIMAVERA DE PRAGA ............................................ 150
WILLY BRANDT: OSTPOLITIK ..................................................................................................... 151
LA CSCE: LA NOCIÓ DE SEGURETAT PANEUROPEA I “L’ACTA FINAL DE HÈLSINKI” (1975) ......... 152

5
13.4. NEGOCIACIONS DE CONTROL D’ARMAMENT I DESARMAMENT EN EL PERÍODE DE
DISTENSIÓ ......................................................................................................................... 153
TRACTATS DE CONTROL D’ARMAMENT I DESARMAMENT ....................................................... 153

14. CRISI ENERGÈTICA I MULTIPOLARISME ECONÒMIC A LA DÈCADA DELS SETANTA ........ 155

14.1. ELS ANTECEDENTS DEL CANVI ................................................................................... 155

14.2. CANVIS AL SISTEMA ECONÒMIC INTERNACIONAL ..................................................... 155
NOUS ACTORS ECONÒMICS: EUROPA I ÀSIA ............................................................................ 155
Europa occidental ..................................................................................................................... 155
Àsia ........................................................................................................................................... 157
14.3. LA NOVA GESTIÓ DE L’ECONOMIA GLOBALITZADA .................................................... 157
14.4. EL CONFLICTE ÀRAB-ISRAELIÀ I LA CRISI DEL PETROLI DE 1973 ................................... 158
LA GUERRA DELS SIS DIES.......................................................................................................... 158
LA GUERRA DEL YOM KIPPUR ................................................................................................... 158
LA RESPOSTA DELS PAÏSOS ÀRABS A LA GUERRA CONTRA ISRAEL ............................................ 159
El petroli com a instrument d’influència internacional de la perifèria ..................................... 160
Alguns efectes de la crisi del petroli ......................................................................................... 160

15. L’ORGANITZACIÓ POLÍTICO-ECONÒMICA DE LA PERIFÈRIA A LA DÈCADA DE 1970 ....... 162

15.1. EL NOU ORDRE ECONÒMIC INTERNACIONAL (NOEI) .................................................. 162

15.2. EL NOU ORDRE MUNDIAL DE LA INFORMACIÓ I LA COMUNICACIÓ (NOMIC) .............. 162

16. LA FI DE LA DISTENSIÓ I SEGONA GUERRA FREDA (1975-1985)..................................... 164

16.1. LA FI DE LA DISTENSIÓ ............................................................................................... 164

LA POLÍTICA ESTATUNIDENCA .................................................................................................. 165
Primera fase: prudència–baix perfil (1976-1979) ..................................................................... 165
Segona fase: recuperar el lideratge–perfil alt (1979-1984) ...................................................... 165
LA INVASIÓ SOVIÈTICA D’AFGANISTAN..................................................................................... 165
16.2. SEGONA GUERRA FREDA ........................................................................................... 166
RONALD REAGAN: GUANYAR LA GUERRA FREDA ..................................................................... 166
CANVIS POLÍTICS EUROPEUS AMB GRANS IMPLICACIONS INTERNACIONALS .......................... 167
LA QÜESTIÓ NUCLEAR............................................................................................................... 167
Crisi dels euromíssils................................................................................................................. 167
Iniciativa de Defensa Estratègica .............................................................................................. 168
EL PROGRESSIU REPLEGAMENT SOVIÈTIC ................................................................................ 169

17. 1980S: REORGANITZACIÓ DEL SISTEMA ECONÒMIC I EXPLOSIÓ DE LA PERIFÈRIA ........ 170

17.1. MÓN ECONÒMIC TRIPOLAR: ESTATS UNITS-JAPÓ-CEE ............................................... 170

17.2. LA PERIFÈRIA ALS ANYS 80: SEMBLANCES I DIVERSIFICACIÓ ....................................... 171
17.3. EL PROBLEMA DEL DEUTE EXTERN ............................................................................. 171
EL PROBLEMA DEL DEUTE ALS ANYS 80: AMÈRICA LLATINA ..................................................... 172

6
EL CONSENS DE WASHINGTON ................................................................................................. 173
17.4. EL DIÀLEG NORD-SUD: IMPACTE DEL MODEL NEOLIBERAL ......................................... 174
17.5. CRISI DEL MOVIMENT DELS PAÏSOS NO ALINEATS ...................................................... 174

18. LA FI DEL SISTEMA BIPOLAR (1985-1991) ..................................................................... 176

18.1. EL PRINCIPI DEL FINAL DE LA GUERRA FREDA: EL CANVI EN LA POLÍTICA EXTERIOR DE

GORBATXOV ..................................................................................................................... 176
GLASNOST I PERETROIKA: REFORMES PER EFORTIR EL SOCIALISME?....................................... 176
18.2. EL CONTROL DELS SATÈL·LITS: LA CRISI POLONESA..................................................... 177
18.3. LES REVOLUCIONS DE 1989 ....................................................................................... 177
LA REUNIFICACIÓ ALEMANUA (1990) ....................................................................................... 178
18.4. LA DISSOLUCIÓ DE LA UNIÓ SOVIÈTICA (1991) ........................................................... 178
INTERPRETACIONS SOBRE EL FINAL DE LA GUERRA FREDA ...................................................... 179

7
1. LES RELACIONS INTERNACIONALS COM A ÀREA D’ESTUDI

La disciplina de Relacions Internacionals sorgeix a principis del segle XX com a conseqüència de

l’impacte social i intel·lectual de la Primera Guerra Mundial. La problemàtica essencial serà la
guerra (acabar amb la guerra) i com assolir la pau.
Tot i que la disciplina neix el 1919 com a tal amb la càtedra Woodrow Wilson a la Universitat de
Gal·les, la preocupació per les relacions internacionals ja era present anteriorment. Les relacions
internacionals en el marc acadèmic s’estendran més pel món anglosaxó, on neix. En el seu
naixement, aquesta nova àrea d’estudi conformada com a tal tindrà un substrat idealista, voldrà
institucionalitzar les relacions internacionals i aconseguir la seguretat col·lectiva.
El concepte de RRII serà una disciplina científica amb una part de realitat social.

1.1. PROBLEMÀTICA INTERNACIONAL: GUERRA I PAU

El Tractat de Westfàlia de 1648 va posar la data d’inici d’una era que, fins el final de la Primera
Guerra Mundial, tindria les potències en equilibri de poder. El sistema anterior a aquest tenia el
poder repartit de forma desigual entre emperadors, reis, el papa… amb les diferències
corresponents, alguns estaven per sobre d’altres.
En canvi, a partir d’aquest moment és quan es considera que s’inicien els estats moderns. La
religió del rei serà la religió del poble (i viceversa), de manera que no hi ha cap autoritat superior
a la del cap d’Estat. A partir d’aquí, els estats esdevenen plenament sobirans. Aleshores el
sistema i les relacions de poder que s’estableixen entre les grans potències és equilibrat (més o
menys). No es deixarà que una potència sobresurti més que les altres i pugui trencar aquest
equilibri de poder. Per exemple, quan l’Imperi Francès de Napoleó va trencar amb l’equilibri de
poder i va començar a dominar tota Europa la resta de potències s’hi van aliar en contra i el van
derrocar per tal de tornar a l’equilibri.
Per tal d’intentar mantenir l’equilibri hi ha moltes guerres petites per ajustaments de poder
dutes a terme per professionals. Com que el focus està centrat en els reajustaments del sistema,
no es presta atenció a la creixent tensió d’Estats, moviments socials, evolucions científiques i
tecnològiques… que culminaran a la Primera Guerra Mundial, posant de manifest el poder
destructiu de les noves armes i de la guerra moderna. Aquest nou tipus de guerra finalitza el
sistema de lleves iniciat amb la Revolució Francesa, que evoluciona fins la Gran Guerra, a partir
de la qual la població civil passa a ser un objectiu militar per tal de debilitar i asfixiar l’enemic.
Aquesta era una tècnica utilitzada sovint a les colònies (com en la guerra del Riff contra Abd-el-
Krim), que s’introdueix a Europa a partir de la Guerra Civil espanyola. Actualment el 80-90% de
les víctimes d’una guerra són civils.
En aquest món la guerra esdevé una prolongació de la política i la pau, la inexistència de guerra,
no una situació de benestar.

1.2. IMPACTE DE LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL

La Primera Guerra Mundial és un nou tipus de guerra: és una guerra de masses pel gran nombre
de soldats combatents, hi ha milions de víctimes (uns 20M de ferits i uns 10M de morts), és una

8
guerra de trinxeres i estancada amb batalles que no avancen el front i que duren un any sencer
(com la batalla del Marne).
Les conseqüències morals seran que hi haurà tal trauma entre la societat que la guerra deixa de
ser una manera de fer política, ja que no està acceptada entre la població, cosa que mostra com
la opinió pública pren força (que a partir d’ara intervindrà en decisions fonamentals com entrar
o sortir de la guerra tal i com fa la just formada Unió Soviètica). L’opinió pública també
s’interessarà per les qüestions internacionals.
La guerra posa de manifest el fracàs de la diplomàcia tradicional i es reclama la formació de nous
diplomàtics (si no hagués fracassat no hi hauria hagut la guerra). La diplomàcia s’haurà de
renovar (fi i fracàs de la diplomàcia secreta) i els assumptes internacionals s’hauran d’enfocar
d’una altra manera.
A més, apareixeran noves potències econòmiques mundials que marcaran els propers anys. Són
els Estats Units d’Amèrica i la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. D’aquesta manera
apareixen formes de pensar oposades i diferents a les de l’Europa Occidental, que va perdent
poder a favor d’altres actors.
La Gran Guerra no va ser una guerra per reequilibrar el poder entre les potències europees.
Només buscava la victòria o derrota total. El perquè és senzill: un país (Alemanya) estava
creixent molt més que els altres però tenia els mercats de les potències imperialistes tancats (ja
que intentaven evitar ser superades, eren FR i UK). Per això, Alemanya vol formar un imperi
colonial igual que el francès o l’anglès. Aquesta tensió dins i fora d’Europa desencadena la guerra
amb unes conseqüències econòmiques fatals, com la ruïna general, el crac del 29, una gran
recessió i el Tractat de Versalles, que humilia els derrotats i posa la pedra per un convuls període
d’entreguerres i una segona guerra mundial.
Finalment, apareixeran tendències idealistes com les que encarnen els 14 punts de Wilson i el
Decret de la Pau de Lenin.
Postguerra
- La Societat de Nacions acaba servint perquè les potències imperialistes consolidessin la seva
posició i els EUA no hi entren.

- L’URSS evoluciona cap a l’estalinisme i abandona el projecte internacionalista.

- S’inicia el període d’entreguerres amb una gran recessió econòmica que tornarà amb el crac
del 1929 (aquesta situació econòmica permetrà la gestació de l’ambient que desembocarà
en la Segona Guerra Mundial).

1.3. IDEALISME

Els 14 Punts de Wilson (gener 1918)

- 1. Pactes de pau i fi de la diplomàcia secreta.

9
- 2. Llibertat de navegació à Permetre que els vaixells americans entrin als ports estrangers
(facilitar l’explotació i així aconseguir beneficis propis).
- 3. Liberalisme econòmic à
Poder comerciar, USA necessita mercats i matèries primeres.
Si establim relacions comercials allunyarem el fantasma de la
guerra
- 4. Desarmament i seguretat nacional
- 5. Colonialisme i igualtat sobirana (per a Europa): no parla d’acabar amb les colònies
- 6/ 13. Autodeterminació i Europa
- 14. Creació de la Societat de Nacions amb l’objectiu de la cooperació internacional per a la
pauà intenta buscar un model de societat internacional.

Decret de pau de Lenin (1917)

- Crida a una pau justa i democràtica.
- No a les annexions d’altres territoris (el guanyador d’una guerra no pot abusar del
perdedor).
- Fi de la diplomàcia secreta (també ho diu Wilson). Per evitar futurs conflictes es publiquen
els acords secrets de Rússia.
o Ha comportat molts problemes
o No s’aconseguirà fins la creació de l’ONU
o Actualment estem patint un retrocés en aquest sentit amb els acords
econòmics.
- No a les indemnitzacions (reparacions de guerra).
- Autodeterminació dels pobles.
- Declara la Gran Guerra com una guerra imperialista entre potències.
Per acabar amb la guerra cal canviar el sistema.
Amb la formació de l’URSS, encara s’és internacionalista.
La Internacional socialista no aconsegueix acabar amb la guerra però té la idea.
S’ha de parlar de lluita de classes, no de lluita entre alemanys i francesosà un soldat alemany
s’assembla més a un soldat francès que a un oficial alemany.

1.4. DEBAT IDEALISME–REALISME

Aquest debat entre idealisme i realisme serà el primer gran debat de tendències en la disciplina
de relacions internacionals. El realisme de l’historiador Edward Hallet Carr defensava que la
seguretat col·lectiva no s’havia aconseguit tot i la bona voluntat, ja que a l’hora de la veritat el
que funciona és l’equilibri de poder; el dret internacional no es respecta, ja que allò que regeix

10
les decisions és l’interès nacional (la prova és la Societat de Nacions controlada per França i el
Regne Unit); l’internacionalisme de classe no mou masses, el nacionalisme sí que ho fa.
Lenin i Wilson són idealistes i, segons el realisme, la política no funciona segons l’idealisme.

Idealisme Realisme

Seguretat col·lectiva Equilibri de poder

Dret internacional Interès nacional

Internacionalisme de classe Nacionalisme

Aquest debat encara continua en l’actualitat.

11
2. LES GRANS TRADICIONS DE PENSAMENT
2.1. ANTECEDENTS EN EL PENSAMENT CLÀSSIC
Tot i que la disciplina de Relacions Internacionals no sorgeix com a tal fins el 1919 sí que hi havia
hagut idees relacionades anteriorment. Els antecedents de les RRII en el pensament clàssic els
trobem en la història, en la filosofia política i en el dret.

Història:
L’exemple de Tucídides: Tucídides participa en la guerra del Peloponès i escriu la primera obra
d’història considerada moderna perquè interpreta els fets, els intenta explicar buscant-ne els
motius de tot plegat i les causes.

Filosofia política:
- El govern i la seva legitimació
- Estat i sobirania (Westfàlia 1648)à per parlar de sobirania s’ha de parlar de les relacions
entre estats sobirans.
- Qui té l’autoritat?
- D’on surt el poder?
- Qui té autoritat per fer respectar les lleis?

Dret:
- Universalisme cristià: miren per sobre dels estats i proposen una sèrie de normes des del
món jurídic.
- Ètica
- Teologia

2.2. MARTIN WIGHT, HEDLEY BULL I LES TRES TRADICIONS

- Tipus ideals
Wight feia la classificació sense Hobbes, mentre que
- Pensament sobre RRII en els clàssics
Bull el va introduir posteriorment tot substituint
- Maquiavel/Hobbes: realisme Maquiavel. Bull organitza les tradicions de
- Grotius: racionalisme-internacionalisme pensament entorn la naturalesa de la societat
internacional.
- Kant: Revolucionisme-universalisme
Segons Hedley Bull les tres tradicions es basen en una premissa de partida sobre la naturalesa
de les RRII i, a partir de la mateixa, en un conjunt de normes de comportament internacional:
- Tradició hobbessiana: anarquia o estat de naturalesa
- Tradició grotiana: ordre o societat d’Estats
- Tradició kantiana: emancipació o comunitat mundial

12
2.2.1. La tradició Hobbessiana: anarquia o estat de naturalesa
- Els actors que interessen són els estats sobirans sense una autoritat superior, per la qual
cosa és un món anàrquic (no hi ha una autoritat superior).

- Aquesta tradició de pensament és pessimista per a la naturalesa humanaà l’home és un

llop per a l’home. Ens trobem un món de conflicte permanent perquè tots els actors són una
amenaça constant per als altres.

- La prioritat de cadascú és la seva pròpia seguretat perquè s’està amenaçat constantment,

per la qual cosa el poder propi dependrà sempre del dels altres (si hi ha un Estat molt
poderós n’hi haurà d’altres que en dependran).
o La guerra és l’activitat internacional més característica mentre que la pau només és
el període de recuperació entre les guerres.

- En aquest món només hi compten aquells amb poder, és un món de potències que són
sobiranes.

- L’Estat no té restriccions morals o legals. No hi ha moralitat, el que sí que hi ha d’haver és

prudència, pensar en els beneficis i costos que es puguin tenir en prendre una decisió
(seguint l’interès de l’Estat)à càlcul de costos i de beneficis, no tenir en compte la moral ni
les creences (utopia) sinó la realitat (poder).
o Cada Estat busca pels seus beneficis, que impedeixen als altres aconseguir els seus
propis objectius.

- Dos estats es poden relacionar quan són iguals i sobirans, ja que si tenen diferent poder, el
poderós decideix i aixafa l’altre, que deixa de ser un actor polític.

2.2.2. La tradició grotiana: ordre o societat d’Estats

La tradició grotiana és el punt mig entre la kantiana i la hobbessiana en definir les relacions
internacionals com una societat d’Estats o una societat internacional. El conflicte entre els estats
és limitat ja que existeixen normes i institucions. L’activitat que exemplifica millor el món grotià
és el comerç i les relacions econòmiques.
La conducta de l’Estat està limitada per les regles i les institucions de la seva societat (societat
d’estats). La prudència, la moralitat i el dret conformarien la lògica del comportament estatal,
disposat a defensar l’existència d’aquesta societat. Aquí es busca un punt mig, no és l’anarquia
de Hobbes ni l’emancipació kantiana, és l’ordre.
Un exemple d’aquesta tradició el trobaríem als Països Baixos, que es conformen a base del
comerç. Perquè el comerç triomfi es necessiten contractes, que tenen un valor i formen part de
la moralitat (respectar el contracte i les normes que estipula és necessari). D’aquesta manera
tots els actors poden guanyar, amb la col·laboració i el respecte a les normes i a les institucions.

13
Les relacions entre els estats són bàsicament distributives i parcialment productives
(cooperació) i no hi ha interessos totalment propis. Pot existir la col·laboració i el comerç però
també la guerra.
Pel que fa la guerra, Francisco de Vitoria (segle XVI) parla per primera vegada de la Guerra justa:
l’única causa justa per a la guerra és la injúria rebuda, és a dir, respondre a una agressió. Aquesta
norma es troba al tractat fundacional de l’ONU.

2.2.3. La tradició kantiana: emancipació o comunitat mundial

La tradició kantiana se situa a l’extrem oposat de la hobbessiana. Segons els kantians les
relacions internacionals es defineixen a partir dels llaços socials transnacionals que uneixen els
individus de societats diferents.
L’Estat perd rellevància a favor de l’individu, les relacions del qual en una comunitat humana
han d’esborrar el sistema d’Estats.
- Kant i la “pau perpètua”: si la volem hem de superar i suprimir el sistema d’Estats (és un
objectiu moral). Si la humanitat és una comunitat, perquè les fronteres i els Estats? à
comunitat del gènere humà (tots iguals). En aquesta comunitat tots els interessos dels
homes són iguals, per la qual cosa les relacions internacionals seran de caràcter cooperatiu.
- Els conflictes d’interessos sorgeixen entre els grups governants, no entre el poble.
La conducta internacional està dictada per imperatius morals que no busquen la cooperació
entre Estats sinó la desaparició d’aquests.

14
3. APROXIMACIONS TEÒRIQUES A LES RELACIONS
INTERNACIONALS
3.1. ELEMENTS BÀSICS PER A L’ANÀLISI D’UN SISTEMA SOCIAL
- Actors: aquells que puguin influir en el sistema. Tenen els seus interessos conscients (els
actors han de ser conscients). Prenen les decisions. S’han de mobilitzar i establir relacions
per aconseguir els seus interessos en base els seus recursos.
- Interessos / objectius
- Recursos
- Relacions / procés
Tot això s’emmarca dins d’una estructura

3.2. CONTROVERISIES CIENTÍFIQUES A LA FORMULACIÓ TEÒRICA

La teoria de les relacions internacionals té un caràcter molt plural, per la qual cosa sovint
conviuen diferents tendències que poden ser excloents o complementàries. Hi ha teories amb
diferents nivells d’anàlisi, que són producte de tradicions intel·lectuals i teories com a “opció
personal”.
Segons el nivell d’anàlisi, les teories seran globals (macronivell, expliquen el conjunt de la
societat internacional) o bé seran parcials (més concretes, nivell mitjà o micronivell).
La teoria ha evolucionat cap el pluralisme paradigmàtic i cada vegada es fuig més de la teoria de
pretensions globals, a l’estil de la “lluita pel poder” de Morgenthau. Les teories parcials són més
concretes, d’aquí la voluntat de construir una teoria de la vinculació (linkage theory) entre
teories parcials.
Tant en Relacions Internacionals com a les altres ciències socials hi ha 2 grans teories
intel·lectuals:
- Comprensió històrica (filòsofs, clàssics o tradicionalistes en RRII): teoria determinada per la
realització d’un ideal. Preguntes essencials que es responen amb la reflexió filosòfica.
Acusen als cientistes de perdre’s en purs formalismes o de no fer estudis rellevants en
matèria internacional.
- Explicació científica (empiristes, moderns o cientistes en RRII): estudien fenòmens més
concrets, no les preguntes essencials. Teoria empírica, observable i verificable. Diuen que
permet la creació de models lògics, rigorosos i els problemes es poden quantificar. Les
crítiques als tradicionalistes estan basades en el seu mètode de coneixement, més pròxim
al sentit comú que a un anàlisi científic.
D’aquesta manera es configura el segon gran debat en RRII, el de tradicionalistes vs. cientistes.
Un debat en qüestions metodològiques provocat per l’impacte de la revolució behaviorista en
RRII.
Les teories d’ ”opció personal” centren el debat en si s’ha de ser completament objectiu pel que
fa a l’estudi o si fer-lo en base a les creences personals, vincles sociopolítics... S’arriba al consens

15
que els valors incideixen en l’opció investigadora però no en el desenvolupament teòric
posterior, que hauria de tenir bases estrictament científiques.
Les teories més recents s’enfoquen a l’acció, com per exemple la investigació per a la pau.

3.3. PARADIGMES EN LA TEORIA DE RELACIONS INTERNACIONALS

La teoria de RRII neix com una eina del poder, utilitzada en un principi per aconsellar la política
exterior dels Estats Units.
Paradigma: mapa teòric i una aproximació global a la realitat / model d’idees per concebre la
realitat
- Funció: analitzar la complexitat de la realitat i sintetitzar-la / imposar ordre i coherència
(síntesi) a un ingent nombre de fets i dinàmiques (anàlisi).
- Finalitat: explicar la realitat internacional
- Funcionament: el teòric escull els fets que encaixen en la seva visió de la realitat / l’analista
analitza dades i dinàmiques que encaixen amb la seva teoria per corroborar-la.
- Gran problema de les teories i dels teòrics: l’objectivitat és impossible perquè la moral i la
ètica de cadascú influeix en les teories, també ho fan les experiències, les opinions
personals, el lloc de provinença o l’existència d’un interès secundari.
Hi ha 3 grans paradigmes en la teoria de relacions internacionals que conviuen:
- Realisme
- Transnacionalisme
- Estructuralisme

3.3.1. Contextualització històrica

1945-1950à final de la Segona Guerra Mundial i inici de la Guerra Freda.
- Sistema econòmic Bretton Woods (capitalista)
- Estats Units abandona la no intervenció internacional (excepte per Amèrica, doctrina
Monroe) per la intervenció a la 2aGM arran de Pearl Harbor, el primer atac a territori
estatunidenc (el primer atac a territori continental d’USA serà l’11-S de 2001).
- Neix el realisme, la teoria dominant fins els anys 70.
Anys 70:
- 1971: crisi del dòlar
o el dòlar s’aprecia massa. Nixon el desvincula de l’or per fer que baixi, imposa
aranzelsà crisi
o El Banc Mundial i l’FMI intenten que les monedes no variïn més de l’1% respecte el
$ (1 onça d’or = 35$) per tal de beneficiar el comerç internacional estable.
- Crisi del petroli del 1973
- Nous punts de desenvolupament econòmic que faran que USA no sigui l’única potència: Xina
i CEE.
- Distensió entre USA-URSS.

16
- Països no alineats: països en vies de desenvolupament que comencen a fer front comú per
acabar amb l’explotació.
- Moviments socials globals: Maig 1968 (encara molt recent), moviment pacifista (oposició
guerra Vietnam)…
- Globalitzacióà empreses multinacionals
Hi ha actors internacionals que no són Estats, comença a veure’s cooperació (CEE), molts
factors que el realisme no explica tot i que sí que tingui molta presència, ja no és l’única
explicació à necessitat d’adoptar nous paradigmes que expliquin les noves relacions.

3.3.2. Realisme; la teoria de la política internacional de Hans J. Morgenthau

El realisme ha estat, segurament, la teoria més consolidada i influent històricament en relacions
internacionals. L’obra clàssica del realisme en RRII és La teoria política internacional de Hans J.
Morgenthau. A més, els nous realistes reivindiquen l’estudi de Morgenthau.

Característiques del realisme

- Unitat d’anàlisi: Estat com a actor racional i unitari
- Problemàtica d’estudi: seguretat nacional (de base militar). Supervivència de l’Estat en un
medi hostil en el qual l’amenaça és constant i militar (guerra freda).
- Imatge del món: taula de boles de billarà les boles són els Estats (unitaris i impenetrables)
amb les diferent grandàries i pes que els pertoqui, estan en conflicte i xoc constant (com les
boles a la taula). Imatge que rebutja qualsevol idea de comunitat (les societats internes no
entren en contacte) i suggereix l’anarquia en una taula en la qual l’espai està obert i en el
qual les boles no s’ajusten a les normes establertes amb els seus moviments.

Morgenthau: les premisses del realisme clàssic

Obres clau de Morgenthau:
- Scientific Man vs. Power Politics (1946)à filosofia de la ciència i de la política
- Politics Among Nations (1948)à teoria de RRII
- In Defense of National Interest (1951)à anàlisi de la política exterior americana
L’Estat: actor racional en les relacions internacionals
El model de Morgenthau és estatocèntric:
- L’Estat es l’actor per excel·lència del sistema internacional contemporani.
- L’Estat és l’únic actor digne de consideració en un medi (com el sistema internacional) de
caràcter polític (basat en el poder)
- A l’època moderna l’Estat és la forma històrica d’organització del poder a les RRII

Model estatocèntric: Estat és un actor privilegiat

Forma històrica que l’autor atorga a l’Estat

17
Aquesta concepció estatocèntrica és el centre de les seves categories d’anàlisi (interès nacional,
equilibri de poder) perquè estan fonamentades en el fenomen estatal:
- Equilibri de poder: el desig de poder, del qual participen moltes nacions, cada una procurant
mantenir o destruir l’ statu quo, porta per necessitat a la configuració del que es denomina
equilibri de poderà l’equilibri de poder resulta de l’acció exterior dels estats.
- Interès nacional: es planteja d’una manera prioritària l’existència i supervivència de l’Estat-
nació
Per tant, l’existència de l’Estat es situa a la base del model de Morgenthau, un Estat que es
caracteritza per ser un actor racional. Si se li atribueix a l’interès nacional el caràcter de racional,
s’està dient que l’acció de l’Estat és racional. La política exterior d’un Estat està guiada per
l’interès nacional, si es considera que aquest és racional, la política exterior esdevé previsible, la
qual cosa permet estudiar passat, present i futur.
La supervivència de l’Estat és l’objectiu de la política exterior nacional, la qual cosa porta a
tractar la segona qüestió: el caràcter històric de l’Estat com actor en RRII.
- L’estatocentrisme no té un valor permanent
- L’Estat nacional és l’última paraula en política, però l’interès és l’estàndard absolut per a
l’acció política.
- L’Estat és un producte de la història i acabarà deixant pas a altres formes d’organització
política à quan l’Estat hagi estat substituït, la nova forma d’organització perseguirà l’interès
de supervivència.
- El model de Morgenthau incorpora la possibilitat del canvi (en l’organització política del
poder en RRII). Canvi que l’autor considera cada vegada més necessari pels nous factors
(armes nuclears) que determinen el caràcter actual del sistema internacional i que
converteixen l’Estat-nació es obsolet.
Mentre que la relació de la política amb l’interès és perenne, la connexió entre interès i Estat és
un producte històric à l’interès ocupa un paper privilegiat en front de la forma estatal.
Les relacions internacionals com a conflicte
La segona premissa del model de Morgenthau tracta la naturalesa conflictiva de les relacions
internacionals.
Segons Morgenthau, la societat internacional es basa en dos factors essencials:
- Multiplicitat d’unitats
- Antagonisme entre estats que conformen el sistema
o Presenta les RRII en termes hobbessiansà no poden existir: ordre polític estable,
pau permanent, ordre legal viable sense govern.

o A partir d’això, introdueix 2 afirmacions:

§ Distinció entre política interior i internacional
§ Caràcter anàrquic de les RRII: diu que en les RRII persisteix l’estat de
naturalesa (de Hobbes) à les societats nacionals deuen la seva pau a

18
 l’existència de l’Estat. Sense l’Estat les societats nacionals s’assemblarien a
la internacional (conflicte permanent entre individus).

§ El sistema d’estats sobirans sense cap poder centralitzat és, naturalment,

conflictiu. La unitat estatal i el sistema d’estats és de caràcter històric, no
permanent.
§ La idea de conflicte roman al marge del sistema internacional i està lligada
a la seva concepció de la política: la política internacional, com tota política,
és una lluita per al poder à el conflicte és inherent a tot acte polític.
La centralitat del poder
La tercera premissa del model de Morgenthau és la centralitat del poder, és a dir, l’obtenció de
poder com a objectiu únic de l’acció política (premissa basada en les característiques analítiques
del realisme polític). à concepció de l’esfera política com a esfera autònoma, al marge de les
altres facetes de la realitatà confereix al realisme pretensions de teoria racional.
Una vegada presentades les premisses del model de Morgenthau s’ha de considerar un element
comú en totes elles: la imatge explicativa de l’autor. Per a Morgenthau, els esdeveniments
sociopolítics són explicats per la naturalesa humana, definida en termes de maldat. Morgenthau
és un pessimista antropològic, que veu en la lluita del poder una condició inherent al gènere
humà. El pessimisme antropològic és l’autèntica premissa del seu pensament.

Revisió del paradigma realista

El realisme ha estat el centre permanent del debat en les RRII. De tal manera que els corrents
teòrics que s’han generat des dels anys cinquanta fins l’actualitat són una sèrie de crítiques i de
reformulacions del model de partida: la teoria de la política internacional de Hans J.
Morgenthau.
El canvi de la pròpia realitat internacional pot ser un factor determinant en l’acceptació o rebuig
de les premisses realistes en les noves aproximacions.
Incidència del marc històric en la investigació
Tots els models estan condicionats per llurs marcs històrics.
S’ha de destacar el canvi que hi ha en el sistema internacional als anys 70. Distensió en el terreny
polític entre USA i URSS i l’augment de la conflictivitat i de la complexitat en les relacions
econòmiques internacionals. D’aquesta manera, el model realista comença a ser qüestionat
perquè, mentre semblava ser capaç d’explicar 2 guerres mundials i la Guerra Freda, no és capaç
de donar resposta a la distensió. Sembla que la seguretat nacional ja no és el màxim interès i es
comença a menysprear el paradigma realista.
Els autors que intentaran elaborar paradigmes alternatius al realisme i ajustats a la realitat
internacional:
- Robert Keohane i Jospeh Nye: es proposen crear un paradigma de la política internacional
basat en relacions transnacionals.

19
- John Vasquez i Richard Manson: presenten un nou paradigma per a la política global basat
en el concepte d’ issue phases.
Tots aquests autors busquen una alternativa al realisme en tot el seu conjunt, més enllà de les
qüestions metodològiques (debat que s’havia iniciat amb el behaviorisme).
La percepció de la realitat determina la prioritat de l’investigador. Els nous models crítics amb
el realisme han sorgit a mesura que la situació internacional canvia.
Les corrents crítiques es presenten en base a un doble criteri: criteri filosòfic (l’atenció es centra
en les premisses del model) i criteri metodològic (mètode d’investigació). La suma d’ambdós
factors permet tenir una aproximació de l’impacte del canvi en la realitat internacional i la
influència del behaviorisme en les ciències socials sobre el realisme.
Si atenem als criteris filosòfics (revisar les premisses tenint en compte que responen a una
filosofia, a una història, a una concepció ideològica i a una visió de les relacions socials):
- Teoria transnacional o de la interdependència complexa (o global).
- Teoria de la dependència.
L’impacte del behaviorisme es de caràcter més global i introdueix un canvi substancial en la
disciplina des dels setanta respecte el tradicionalisme de Morgenthau.

3.3.3. Transnacionalisme i estructuralisme

Transnacionalisme o interdependència complexa

Els pares fundadors del transnacionalisme són Joseph Nye i Robert Keohane, que el bategen
amb el nom de paradigma de la interdependència complexa.
La unitat d’anàlisi serà la pluralitat d’actors internacionals (estats, OIG, ONG, empreses
transnacionals i multinacionals, individus, comunitats…). L’Estat no és l’únic actor rellevant (no
exclusivitat estatal). L’Estat no és un actor unitari ni racional.
Les problemàtiques estudiades són les relacions comercials, els problemes econòmics i
mediambientals al món desenvolupat (visió occidental). Els temes polítics i militars són
substituïts per l’activitat humana vinculada al món desenvolupat. La investigació es centra en
temes de baixa política, especialment d’USA i de la CEE.
El comportament dels actors no és la guerra ni el conflicte sinó el diàleg, la negociació i el
regateig. Hi ha cooperació entre actors i el conflicte no se’n va mai a l’àmbit político-militar
perquè és contraproduent. Els actors deixen de ser competidors militars per ser rivals
econòmics.
La imatge del món que es té és una teranyina (interdependència) à es trenca la lògica
estatocèntirca per la interdependència, fluxos econòmics i tecnològics que estableixen mútiples
connexions entre actors.
Els actors busquen el seu interès mutu a través de la cooperació.
L’objectiu del transnacionalisme és explicar com USA continua exercint el seu lideratge malgrat
haver perdut la seva posició hegemònica absoluta econòmicament.

20
 Característiques del transnacionalisme

Context històric Distensió Guerra Freda

Unitat d’anàlisi Pluralitat d’actors internacionals (organitzacions internacionals, ONG,

empreses, actors subestatals…)

Problemàtica d’estudi Problemes derivats de l’activitat humana en un món altament desenvolupat

(relacions comercials, medi ambient, crisi de recursos…)

Imatge del món Teranyina (interdependència– món grotià en el qual els interessos mutus
generen un cert ordre internacionalà premisses de cooperació, no de
conflicte).

Comparació entre realisme i transnacionalisme

Realisme Transnacionalisme

- Hi ha més actors rellevants: l’Estat no és un actor

- Estat com a actor racional i unitari
unitari (hi ha divisions, oposició…)
- Lleis objectives: la naturalesa humana és dolenta
- Lleis objectives: naturalesa humana és bona
- Guerra i conflicte (dinàmica més important).
- Dinàmica més important és la cooperació. Els
- Interès nacional = poder militar
enemics militars es converteixen en rivals o
- No existeix una moral o ètica universal (només dins
competidors econòmics.
dels propis estats).
- Interessos comuns en els estats que es fan més
- Les guerres són bones per als estats quan aquests
evidents en les “low politics”, on és més fàcil
incrementen el seu poder
cooperar.
- RRII: joc de suma zero (si jo guanyo tu perds)
- Principis i valors comuns
- RRII: joc de suma positiva (win-winà si cooperem
segons els interessos comuns i valors comuns tots
guanyem).

Estructuralisme i subdesenvolupament
Característiques principals de l’estructuralisme

Context històric Descolonització

Unitat d’anàlisi Sistema econòmic capitalista global

Problemàtica d’estudi Relacions centre-perifèria, mecanismes generadors del subdesenvolupament

Imatge del món Pop de molts caps alimentat per tentacles

L’estructuralisme sorgeix des del punt de vista dels països subdesenvolupats durant la
descolonització, ja que aquests nous països busquen la sobirania, que passa pel
desenvolupament.
Es comença amb una crítica al transnacionalisme: la interdependència crea una imatge simètrica
del món on hi ha dependència mútua d’actors. En realitat, s’amaga la dimensió conflictiva de les
RRII, l’estratificació i les desigualtats del sistema.

21
L’objectiu de l’estructuralisme és explicar, conèixer i analitzar els orígens, les característiques i
les conseqüències (negatives) del sistema capitalista global. El centre d’anàlisi és el
subdesenvolupament econòmic i social provocat per les desigualtats del sistema. Per aquest
motiu intentarà explicar les diferències entre nord-sud / centre-perifèria. Explica també la
dependència dels països subdesenvolupats respecte els desenvolupats. Diu que el capitalisme
transcendeix totalment, és el més important de tot (sistema món).
Per tant, el centre d’atenció és l’estructura del sistema capitalista global, i és aquesta estructura
la que determinarà què es pot fer i què no. Segons aquesta teoria no es pot analitzar cap actor
per separat i n’inclou de nous (com moviments socials o classes), no hi ha distinció entre interior
i internacional.
Segons el model que planteja aquesta teoria de relació entre centre (països desenvolupats) i
perifèria (subdesenvolupats), si els països subdesenvolupats es relacionen amb els altres no
podran progressar perquè no hi poden competir. Per tant, si es volen desenvolupar han de
trencar el contacte nord-sud, ja que el desenvolupament d’uns implica el no-desenvolupament
dels altres. à problemes estructurals del sistema.
Model Centre-Perifèria de Johan Caltung: el centre pren les decisions. Dins del centre hi ha una
perifèria i dins de la perifèria hi ha un centre. Són el centre del centre i el de la perifèria que es
relacionen (són aquests que estan interessats en que res canviï).

Centre Perifèria

Centre Centre

Perifèria Perifèria

L’objecte d’estudi de l’estructuralisme és el sistema (desigual i que genera dependències) i les

causes del no-desenvolupament del sistema capitalista. Per tal de canviar-lo s’ha d’entendre el
sistema món (nucli, semiperifèria, perifèria). Per a explicar la marginalitat dels pobles i països
del Sud l’estructuralisme estudia els mecanismes que perpetuen les desigualtats: mecanismes
d’inversió, programes d’ajuda, fixació de preus, polítiques de desenvolupament, domini polític i
militar…
La teoria estructuralista o de la dependència pot optar per una òptica marxista per voler canviar
el sistema econòmic mundial. La imatge del món que dóna està marcada per l’imperialisme: és
la d’un pop de molts caps alimentat pels tentacles, les RRII són un joc de suma zero en el qual
l’economia té un paper central (perquè es vol ser independent), hi ha conflicte i explotació. El
món és conflictiu perquè està basat en l’explotació.
Hi ha vàries teories dins d’aquest paradigma, com la dependència, centre-perifèria, el sistema
món… A diferència dels altres paradigmes, tots els autors estructuralistes són molt criticats
entre sí i des de l’exterior. El gran mèrit de l’estructuralisme és crear la “massa crítica”, que va
començar una línia important d’investigació en RRII als anys 80 amb l’Economia Política
Internacional.

22
 Els tres grans paradigmes en relacions internacionals

Realisme Transnacionalisme Estructuralisme

Unitat Estats Actors no estatals: Sistema capitalista

d’anàlisi empreses, ONG,OIG, global
lobbies, grups de pressió,
moviments socials,
individus, acadèmia, grups
terroristes, grups
paramilitars, mitjans de
comunicació, xarxes
socials…

Problemàtica Seguretat militar estatal Low politics: economia, Relacions centre-

/objecte (high politics) comerç, recursos, medi perifèria i les causes
d’estudi ambient, cooperació… del
subdesenvolupament

Imatge del Taula de billar: els estats
món com actors racionals i
unitaris que xoquen entre
ells, xoquen perquè
cadascú persegueix el seu
interès.
Xarxa o teranyina: Pop amb molts caps
interdependència alimentat pels
complexaà tot està tentacles: els països
relacionat, tots depenem pobres (tentacles)
de tots alimentes els rics
(caps)

3.4. EVOLUCIÓ DE LA TEORIA DE RELACIONS INTERNACIONALS

El sistema internacional comença a patir uns canvis als anys 70 que permeten que es qüestioni
el realisme. Els liberals creuen que la cooperació és possible i que no tot és conflicte, és a dir,
que la realitat no funciona com deien els realistes, i donen importància a les low politics (són els
transnacionalistes). A més, els estructuralistes, amb certa base marxista, critiquen l’estructura
capitalista, les relacions centre-perifèria i denuncien la desigualtat. A finals dels setanta i
principis dels vuitanta es considera que realisme, estructuralisme i transnacionalisme són espais
estancs sense possibilitats de relacionar-se entre ells, d’aquí la percepció d’estancament teòric.
Aquest ambient de canvi a les teories de RRII portarà al tercer gran debat, als anys 80, entre
neorealisme i neoliberalisme.
La no comunicació entre els tres paradigmes porta a parlar a Waever de la següent situació: un
triangle equilàter amb un paradigma a cada vèrtex, estan tots incomunicats i distants.
Ara bé, a finals dels 80 el mateix Waever parla d’un canvi en el triangle isòsceles en el qual
realisme (ara neorealisme) i transnacionlisme (ara neoliberalisme) s’han apropat i debaten,
mentre que un tercer vèrtex desenvolupa una teoria crítica amb els dos anteriors
(postpositivisme).

23
Al final de la Guerra Freda es pot parlar de dos debats en RRII: El debat neo-neo (neorealisme i
neoliberalisme), que comparteixen el com investigar i l’agenda d’investigació (cas del triangle
isòsceles). El segon debat, més que un debat, és (segons Waever) una lluita sense pietat entre
dos bàndols (la síntesi neo-neo o racionalisme i els postmoderns o reflectivisme) sobre la base
de les RRII que porta a desqualificacions mútues, transformant el triangle isòsceles en una línia
recta els extrems de la qual estan ocupats pel racionalisme i pel reflectivisme.

3.4.1. El tercer debat en Relacions Internacionals: Neorealisme vs. Neoliberalisme (anys 80)
Característiques del Neorealisme i del Neoliberalisme

Neorealisme Neoliberalisme

1. L’Estat és un actor racional (no actua segons la 1. L’Estat és un actor racional i unitari (igual que al
moral ni l’ètica sinó calcula costos i beneficis per neorealisme).
tal d’actuar) i unitari (la política interior no
explica la política exterior1)

2. L’Estat és l’únic actor rellevant (els Estats 2. L’Estat és l’actor més important però no l’únic,
prenen les seves decisions per augmentar el seu també hi ha organitzacions internacionals, ONG,
poder, com per exemple fan quan entren a moviments socials, individus...
institucions).

3. El conflicte domina en l’anarquia2. 3. La cooperació preval en la interdependència.

4. Dilema de la seguretat: àmbit militar (un actor 4. Dilema del presoner: dos lladres atrapats. Si els
es rearma en clau defensiva, l’altre interpreta dos confessen van els dos a presó 5 anys. Si un
que ho fa en clau ofensiva i es rearma en clau confessa i l’altre no el que ha confessat hi va 1 any
defensiva, el primer ara interpreta que el segon i l’altre 10. Si cap dels dos confessen van els dos 2

1
És criticable. Ho diuen perquè volen fer un anàlisi totalment científic. Un exemple que ho refuta és el cas
d’Espanya a les eleccions del 2004: Espanya amb Aznar intervé a la Guerra d’Iraq, com a represàlia
succeeix l’11-M i Aznar perd les eleccions pocs dies després. El nou govern socialista surt de la guerraà
la política interior explica, en aquest cas, la política exterior.
2
Anarquia estructural (del neorealisme): falta d’autoritat central que obligui als Estats a respectar les
regles, acords, normes, lleis... Els Estats no són anàrquics per dins, en el cas que ho siguin són Estats fallits.

24
 s’ha rearmat en clau ofensiva i reforça el seu anys a presó per falta de proves concloents
rearmamentàescalada d’armament indefinida. (cooperació, ideal segons el neoliberalisme).

5. Poder militar: supervivència en el sistema 5. Institucions internacionals: l’anarquia existeix

anàrquic (ja no és el més important maximitzar però la cooperació és possible.
l’interès nacional)

6. Equilibri de poder 6. Interdependència3: els estats són rivals

econòmics o socis, però no enemics militars.
Depenen entre ells. Sensitivitat/vulnerabilitat

7. Les normes es respecten per por a les 7. Les normes es respecten per interès des Estats.
represàlies

8. La cooperació és puntual. Les RRII són un joc 8. La cooperació és necessària per fer de les RRII un
de suma zero. joc de suma positiva.

9. Les institucions són eines del poder, 9. Les institucions són llocs per a la cooperació,
reflecteixen els interessos de les grans potències. serveixen per resoldre problemes comuns. Tenen
Els Estats només entren a institucions per interès 3 problemes: regateig (cerca de l’interès propi),
propi, si veuen que en sortiran beneficiats. desafeccions i autonomia (no per a tots els països).

10. Causes de la inestabilitat unipolar: 10. Estabilitat hegemònica: el sistema

- L’única superpotència podria utilitzar el seu
poder ideològicament4.
- El dominant podria retirar-se d’àrees del
planeta, provocant conflictes entre potències
regionals (cas de retirada de l’URSS)
internacional de la segona postguerra mundial
(ONU, FMI…) és estable i institucionalitzat, i sota el
domini dels Estats Units à aplicable a les low
politics.
Ara ens trobem en un món multipolar (USA-UE-
Xina).

3
Interdependència complexa:
- Vulnerabilitat: no hi ha marge d’actuació (per molts esforços que faci un Estat, si és vulnerable
respecte un altre no podrà fer res per evitar ser sotmès si la potència així ho desitja).
- Sensibilitat (o sensitivitat): l’actuació d’altres actors ens afecta però hi ha marge per reduir el
dany.
Exemple: Invasió de Crimea per part de Rússia
- Ucraïna: és vulnerable respecte Rússia, si Rússia vol ocupar Crimea no hi pot fer res perquè és
més dèbil i dependent.
- Unió Europea: és sensible (militarment), una acció militar russa l’afecta però no és vulnerable, es
podria defensar.
Exemple: política energètica russa
- Rússia i la UE són vulnerables entre sí, ja que la UE és el principal comprador de Rússia. I la majoria
de recursos de la UE vénen de Rússia.
4
Cas Afganistan: Resposta de l’11-S és la invasió d’Afganistan, confonent un Estat amb un grup terrorista
per motius ideològics i polítics. USA, una superpotència, utilitza el seu poder ideològic per començar una
guerra injustificada que no aporta cap benefici, per la qual cosa no és necessària des del punt de vista
realista i neorealista. Al Qaeda ≠ Afganistan.

25
 11. Cinc principis de Marsheimer:
- Les grans potències actuen en un
context d’anarquia.
- Tots els estats posseeixen capacitats
militars ofensives.
- No podem preveure les intencions dels
altres estats.
- L’objectiu últim és la supervivència.
- Informacions incorrectes poden portar
un actor racional (Estat) a cometre
errors.

L’aproximació entre realisme i liberalisme parteix de la reformulació d’ambdues posicions en

relacions internacionals. El primer realisme es transforma en neorealisme sobretot a partir de
l’impacte que té l’aparició el 1979 de l’obra de Kenneth Waltz, Theory of International Politics.
Aquesta obra dóna pas a canvis:
- Les decisions en política exterior de l’Estat passen a explicar-se no per condicionants
domèstics o personals (lideratge) sinó per determinants estructurals del sistema anàrquic
(generador de comportaments de self-help o de confiar exclusivament en les capacitats
pròpies).
- La reflexió general que caracteritzava el realisme, basada en la història i la filosofia, dóna
pas al formalisme científic (verificació o refutació d’hipòtesis en el marc de les teories
microeconòmiques d’elecció racional i de la teoria de jocs).
D’aquesta manera, el Neorealisme fa de l’estructura (equilibri de poder o hegemonia) el nivell
d’anàlisi per excel·lència en RRII i es revesteix d’un aire científic formal.
El liberalisme es concreta en les obres dels neoliberals en una sèries d’innovacions respecte a
períodes previs.
- Es deixa enrere l’utopisme (harmonia d’interessos) i el cosmopolitisme (govern mundial) i
inclús el transnacionalisme dels anys 70 (més enfocat als fluxos humans i socials que als
estats).
- S’assenta en un institucionalisme que sorgeix del procés d’integració europeu. Les
institucions són el centre d’anàlisi gràcies a la capacitat que tenen de formar percepcions i
expectatives entre els actors (Estats) i amb això modificar comportaments en el marc de
l’anarquia internacional.
Les dues teories, Neorealisme i Neoliberalisme s’arriben a agrupar en l’anomenada
“racionalisme” cap els anys ’90.

26
Evolució realisme Evolució liberalisme

Realisme Neorealisme Liberalisme Neoliberalisme

Focus Estats Estructura del Focus Pluralitat Institucions

analític sistema analític d’actors
internacional
Problema Seguretat Cooperació
Problema Seguretat Lluita per la d’estudi col·lectiva interestatal en
d’estudi nacional posició de els temes de
poder al sistema l’agenda
internacional
Motivació Interès Guanys relatius
dels actors nacional. Motivació Confiança Guanys
Poder. dels actors mútua. Pau. absoluts
Prestigi Prosperitat i
comerç
Mecanismes Equilibri de Distribució del
de regulació poder entre poder a Mecanismes Organitzacions Institucions i
Estats l’estructura del de regulació i dret règims
SI internacional internacionals

Diferències entre neorealisme i neoliberalisme

1. Els neorealistes consideren que l’anarquia limita més l’actuació de l’Estat del que pensen els
neoliberals.
2. Els neorealistes consideren que la cooperació internacional és molt més difícil d’aconseguir
i de mantenir, i que depèn més del poder de l’Estat del que pensen els neoliberals.
3. Els neoliberals emfatitzen els guanys absoluts de la cooperació internacional, mentre que
els neorealistes ho fan amb els guanys relatius. Els neorealistes es pregunten qui guanya
més amb la cooperació internacional, mentre que els neoliberals estaran concentrats en
maximitzar el nivell de guanys totals de totes les parts.
4. Els neorealistes assumeixen que, a causa de l’anarquia, els estats han d’estar preocupats per
les qüestions de seguretat i per les causes i efectes de les guerres, mentre que els neoliberals
es centren en l’economia política internacional i en el medi ambient. Així doncs, cada un
tendeix a veure les perspectives de la cooperació internacional de manera diferent. Estudien
mons diferents.
5. Els neorealistes es concentren en les capacitat abans que en les intencions, mentre que els
neoliberals presten més atenció a les intencions i a les percepcions que a les capacitats.
6. Els neorealistes no creuen que les institucions internacionals i els règims puguin mitigar els
efectes limitadors de l’anarquia amb la cooperació internacional, mentre que els neoliberals
creuen que els règims i les institucions poden facilitar la cooperació.

27
Semblances entre neorealisme i neoliberalisme
1. Comparteixen la premissa que la inexistència d’una autoritat central, capaç d’elaborar
normes, crea oportunitats per a que els estats impulsin llurs interessos de manera unilateral,
fent així important i difícil que els estats cooperin.
2. Comparteixen una agenda d’investigació que s’ha concretat al llarg dels anys. Els estudiosos
es concentren en analitzar la incidència de les regles i de les institucions internacionals en
el comportament dels estats en el marc de l’anarquia internacional. Agenda d’investigació
preocupada en discernir si els estats persegueixen guanys absoluts (neoliberals) o relatius
(neorealistes).
3. Què i com estudiar.
a. Què estudiar: la gestió dels processos de globalització o la gestió de noves amenaces
en la seguretat.
b. Com estudiar: treballs empírics verificables fets amb mètode científic.

3.4.2. La teoria crítica (R. Cox)

Als anys ’80, segons la visió neomarxista de Gramsci, les teories dominants en RRII (Neorealisme
i Neoliberalisme) són generadores d’idees dominants i hegemòniques que es dediquen a
mantenir l’status quo i les estructures desiguals de poder entre estats i poblacions. Aquestes
teories són teories de resolució de problemes (problem solving theories) que assumeixen el món
tal i com és i volen solucionar els problemes del seu funcionament. Les problem solving theories
fan que el món sembli normal tal i com és, d’aquesta manera legitimen la desigualtat existent i
l’exclusió d’una part de la societat (segons R. Cox).
La teoria crítica vol fer una base per al canvi: un canvi d’ordre, alternatives justes… són teories
constitutives d’una nova realitat i normatives (no expliquen com és la realitat sinó com hauria
de ser). L’últim objectiu és desemmascarar l’ordre social injust del model nord-sud que perpetua
l’hegemonia d’uns pocs estats (lliure comerç, capitalisme). El papar del teòric és crear teories
emancipadores que permetin transformar l’ordre internacional en un ordre més just.
L’objectiu no és saber coses sobre el món sinó canviar el món, és una teoria constitutiva, és a
dir, vol constituir una realitat internacional més justa.
Aquestes teories parlen per primer cop de feminisme i agafen aquesta òptica per explicar la
realitat internacional: menyspreu de les dones als llocs de poder, reivindicació que se les tingui
en compte…
Es tracta de teories crítiques amb un substrat marxista. El teòric de la teoria crítica més
important és Robert Cox, que reprèn la teoria de l’hegemonia de Gramsci segons la qual les
estructures socials dominants serveixen a les superpotències per definir i mantenir un ordre
social favorable als seus interessos.
- Ser l’ “hegemó” és ser un líder/guia/dominant/etc. inclús sense que els altres se n’adonin.
- Governant capaç d’organitzar els esforços dels altres pels seus propis objectius. Lideratge
moral i polític, els altres et veuen com un líder i actuen seguint els teus interessos sense que
se n’adonin.

28
- USA és la potènciaà des del Pla Marshall Europa es convenç que s’està afavorint a ella
mateixa però s’està posant per sota la dominació dels Estats Units.
Els treballs de Cox, centrats en un anàlisi històric i sociològic de base marxista, que combina
forces socials i productives amb estructures polítiques i institucionals, conclouen sobre la
potencialitat de canvi social existent al sistema internacional.

3.4.3. Postmodernisme
El Postmodernisme, originat als cercles filosòfics francesos i estès a altres ciències socials, entra
a la disciplina de relacions internacionals a mitjans dels anys ’80 i es desenvolupa sobre la dècada
dels ’90.
El Postmodernisme pretén conscienciar els científics socials de les presons conceptuals en les
quals es mouen. La relació entre coneixement i poder constitueix un tema central per als
postmoderns. L’element que uneix els postmoderns és superar l’autoritat il·lustrada de la
modernitat, superar la cerca racional de la veritat.
El Postmodernisme està especialment interessat en desconstruir i dubtar de tota narració que
pretengui tenir accés directe a la veritat. Qualsevol veritat ho és dins del seu propi discurs, però
no fora. Per això, aquesta teoria s’ha centrat en l’estudi dels discursos que “construeixen la
veritat”, per desmuntar-los. Per exemple, s’ha portat a terme una reformulació del discurs del
realisme polític de Morgenthau en clau feminista.
L’últim objectiu del postmodernisme és, segons Spegele, no oferir un marc teòric en una
disciplina establerta sinó mostrar que aquesta disciplina és la base per a les ordres de domini,
control i exclusió que haurien de ser qüestionades, subvertides i superades. Ha intentat
desmuntar les afirmacions de veritats absolutes fetes sobretot per teòrics realistes i
neorealistes.

3.4.4. Constructivisme
Enfocament de les RRII entremig entre Positivisme i Reflectivisme sorgit als anys ‘90.
El constructivisme diu que per entendre la realitat de RRII s’han de tenir en compte els factors
immaterials. Tot depèn de les percepcions humanes: com perceben els actors la realitat.
Segons el constructivisme l’anarquia és un producte de les percepcions. És inútil mirar un
sistema global, s’ha de centrar més l’atenció en les societats més petites. S’analitzen les
percepcions d’un país respecte un altre. La realitat no existeix en sí mateixa sinó que existeix en
diferents percepcions.
Aquest enfocament entremig que és el constructivisme s’explica per:
- Ontologia post-positivista: estudia els factors immaterials, com les normes, agents socials,
significats socialment compartits, estructura i constitució mútua de la identitat…
- Epistemologia positivista: aplica el mètode científic a l’estudi de la realitat.

29
Ontologia post-positivista
El constructivisme social vol entendre la realitat estudiant:
- L’ésser social: el mutu reconeixement dels actors (amics, rivals, enemics…). Els Estats no són
caixes negres (vs. Realisme i Liberalisme).
- Les estructures, enteses com un conjunt “contingent” d’identitats i interessos que
s’expressen amb la forma de regles i normes (ex: autoajuda, sobirania estatal).
- La constitució mútua entre agents i estructures social: els agents humans (i els Estats) no
´son independents de l’entorn social i de llurs sistemes de significats compartits
col·lectivament (entre individualisme i estructuralisme).
- El significat social d’identitats, normes i interessos inter-subjectius compartits (“nosaltres”
vs. “els altres”).
El constructivisme té un enfocament meta-teòric perquè:
- Té una ontologia reflectivista: no estudia la realitat concreta sinó factors immaterials i
socials.
- Genera un debat meta-teòric als anys ’90 sobre l’ontologia i l’epistemologia amb els altres
enfocaments del Positivisme i del Reflectivisme.

Assumpcions fonamentals
- Per entendre la realitat hem de considerar les percepcions humanes.
- No existeix una realitat objectiva independent del factor humà.
- Tots els fenòmens socials són productes humans.
- Les idees i els factors immaterials són més importants que els factors materials: idees,
valors, normes, percepcions mútues.
- Anarquia i interès nacional no són categories estàtiques i immutables (vs. Realisme).

L’interès nacional
- Els Estats no tenen un interès nacional estàtic i similar, sinó “contingent”: és el producte de
factors històrics, polítics i socials.
- Els Estats no són caixes negres (vs. Realisme).
- L’interès nacional de cada Estat pot canviar degut a l’evolució de significats compartits,
identitats i polítiques.
- Els interessos són determinants per les identitats socials resultants de les pràctiques i
creences socials.
- Els canvis en la identitat/percepcions de la potència dominant poden portar a canvis en els
règims nacionals (convergència de les expectatives de conducte)
Wendt (1992), “Anarchy is what States make of it”, International Organization, Vol.46, nº2, 391-425.
“Las identidades son las bases de los intereses. Los actores no tienen una “agenda” de intereses que
trasportan consigo independientemente del contexto social en el que estén; lo que ocurre es que los
actores definen sus intereses dentro del mismo proceso en el que se definen las situaciones”.

30
Les institucions
“Una institución es una estructura o un conjunto de identidades e intereses relativamente estable.
Normalmente estas estructuras están codificadas en reglamentos y normas oficiales, pero éstas solamente
tienen valor en virtud de la socialización de los actores y de su participación del conocimiento colectivo […]
La institucionalización es un proceso consistente en interiorizar nuevas identidades e intereses, no algo
que ocurre en el exterior y que afecta sólo al comportamiento; la socialización es un proceso cognitivo, no
simplemente conductual.
[…] Las instituciones pueden ser cooperativas o conflictivas, un aspecto que a veces se pierde de vista en
la literatura sobre regímenes internacionales, que tiende a igualar instituciones con cooperación […]
La autoayuda es una institución, una de las muchas estructuras de identidad e intereses que pueden existir
en condiciones de anarquía. Los procesos de formación de la identidad en condiciones de anarquía afectan
primero y principalmente a la preservación de la “seguridad” del yo. Por lo tanto, los conceptos de
seguridad difieren en función de cómo el yo se identifique cognitivamente con el otro”.

Sistemes de seguretat
- Sistema competitiu: identificació negativa dels actors genera polítiques de poder realistes
(joc de suma zero).
- Sistema individualista: indiferència dels actors entre la seva pròpia seguretat i la dels altres
actors genera un sistema neoliberal. Els estats són egoistes sobre la seva seguretat però
cooperen en casos d’interessos compartits.
- Sistema cooperatiu: identificació positiva entre els actors. La seguretat és una
responsabilitat compartida entre tots. L’interès nacional coincideix amb l’interès
internacional. La identificació dels actors és variable: podem tenir un concert entre pocs
Estats o arribar fins un sistema de seguretat col·lectiva.

Anarquia
Diferents percepcions d’anarquiaà l’anarquia és allò que els Estats fan d’ella (Alexander
Wendt).
- Hobbessiana: enemics militars, basada en l’enemistat i la coacció, explica l’aparició de
conflictesà com Europa abans de 1945 o Orient Mitjà
- Lockeana / Grociana: rivals econòmics, basada en la rivalitat i en accions dictades pel càlcul
de costos i de beneficis i l’interès nacionalà com Europa entre 1945-1990 (explica la
formació dels règims de seguretat) o Amèrica del Sud
- Kantiana: amics polítics i accions dotades de legitimitat, explica la formació de comunitats
de seguretatà Unió Europea (post 1992).
L’anarquia no és un factor estructural (falta d’una autoritat supranacional, sistema d’estats
sobirans, persecució de l’interès nacional…) sinó el resultat de les interaccions socials entre els
agents, que canvien per múltiples factors (històric, socials…)
L’anarquia influencia i és influenciada pels agents: interrelació constitutiva entre agents i
estructura.
“Los estados actúan de una forma con sus enemigos y de otra diferente con sus amigos porque los
enemigos suponen una amenaza y los amigos no. La anarquía y la distribución del poder son
insuficientes para decirnos cuál es cual. La potencia militar de Estados Unidos tiene un significado
diferente para Cuba que para Canadá, a pesar de que su posición “estructural” sea similar, de la

31
misma forma que los misiles británicos tienen un significado diferente para Estados Unidos que el
que tienen los misiles soviéticos. La distribución del poder puede que afecte siempre a los cálculos de
los Estados, pero la manera en la que lo hace depende de las interpretaciones y de las expectativas
intersubjetivas, y depende también de la “distribución del conocimiento” que da forma a sus
concepciones de sí mismo y del otro”.

32
4. LA SOCIETAT INTERNACIONAL
4.1. ESTATITZACIÓ
La societat internacional està caracteritzada per la mundialització (definida a partir del
desenvolupament tecnològic, la globalització econòmica i l’estatització) i és una societat
d’estats sobirans.
Pel que fa l’estatització, el sistema d’Estats moderns neix el 1648 amb el Tractat de Westfàlia.
És un sistema exportat a nivell mundial per les grans potències colonitzadores, fins al punt que
tot el territori del planeta està dividit en Estats. Per tant, amb el procés de consolidació de l’Estat
com a forma d’organització política es produeix l’harmonització d’aquestes formes, en quedar-
ne una de predominant, l’Estat. Aquesta estatització es consolida amb el Congrés de Viena
(1814-1815 després de derrotar Napoleó), quan s’organitza l’estatització mundial des d’Europa.
L’ONU exemplifica el sistema de representació de casi 200 estats a l’Assemblea General. Cal
destacar que entre 1919 i 1945 Europa perd poder i influència (com es veu amb el Tractat de
Versalles en el qual participa USA, tot imposant l’anglès com a llengua vehicular i consolidant-lo
com a idioma diplomàtic per davant del francès5) i després de la Segona Guerra Mundial el vell
continent ja no controla l’estatització mundial, ara el procés el dominen USA i l’URSS.

4.2. SOCIETAT vs. COMUNITAT

La societat internacional és una societat d’Estats sobirans. La realitat internacional ens porta a
parlar més aviat de societat6 que no pas de comunitat7, tot i que sí que hi ha alguns elements
comunitaris (com els drets humans, la preocupació pel medi ambient i pel desenvolupament…)

Comunitat Societat

1. Unitat natural i espontàniaà la vida individual 1. Unitat artificial o construïda. La vida individual
té un sentit dins la comunitat precedeix la vida comunitària. Convivim com a
suma d’individus.

2. És una forma de ser, de pertànyer a ella. 2. Forma d’estar, de participar en ella.

3. Basada en la integració de les parts. 3. Basada en la suma d’individus.

4. Té una ètica de base que justifica la seva 4. Valors divergents entre individus que
existència (valors convergents entre els individus). convergeixen per necessitatsà es regula la
convivència a través de lleis, normes i del dret (és
de base jurídica).

La societat internacional, conformada com a societat d’estats, és el producte d’una dialèctica

constant entre la lògica de la dominació, existent en qualsevol societat (Marx), i la lògica del
contracte social i l’autoregulació (Locke).

5
A partir de 1945 l’anglès també serà l’idioma comercial.
6
Societat: suma d’individus.
7
Comunitat: els individus senten que hi pertanyen i deixen de ser individus com a tals.

33
 En la societat internacional es dóna una convivència entre dos elements:
- Elements dialèctics de dominació marxista: diferència entre països del centre i de la perifèria
o semiperifèria.
- Lògica lockeana del contracte social: renunciar a certes llibertats i acceptar normes a canvi
de protecció o de beneficis.
o Contracte social. Hedley Bull (escola anglesa): Hi ha interessos comuns entre estats perseguits amb
regles i institucions.
§ Regles: els pactes es respecten, limitar l’ús de la força (un Estat sobirà no pot ser atacat, l’única
legitimació de la força és la injúria rebuda). Si es signa un pacte s’ha de respectar.
§ Institucions: pactes constants de conducta (permeten que es pugui preveure el comportament).
Les institucions més utilitzades són el dret, la diplomàcia, la guerra i l’equilibri de poder.

4.3. LES 5 CARACTERÍSTIQUES DE LA REALITAT INTERNACIONAL

La societat internacional es caracteritza ,a la vegada, per ser anàrquica i per ser ordenada. El
binomi anarquia/ordre [...] s’adapta perfectament a una societat que, també, caracteritzarem
com heterogènia, interdependent i complexa.
1. A nivell estructural és una societat anàrquica perquè no hi ha un poder centralitzat, no hi
ha cap autoritat supranacional que obligui els Estats a respectar les normesà poder
descentralitzat.
2. Hi ha cert ordreà dret, diplomàcia, equilibri de poder
a. Dues concepcions d’ordre: Ordre interestatal basat en el respecte mutu de la
sobirania / ordre mundial (exemplificat en la noció dels drets humans).
3. Heterogeneïtat:
a. De nombre i tipus d’actorsà a partir dels anys 70 i 80 es comencen a considerar
com a actors internacionals grups de pressió, OIG, ONG, empreses transnacionals,
governs subestatals… Aquesta heterogeneïtat d’actors genera una gran diferència
d’interessos. Actors amb tan diferents i amb interessos tan diversos generen,
necessàriament, gran heterogeneïtat en les relacions a nivell internacional
(econòmiques, polítiques, culturals, tecnològiques…).
4. Dinàmica/interdependència
a. La multiplicació del nombre i tipus d’actors i és un exemple del caràcter dinàmic de
la societat internacional.
b. A partir de la 2aGM la SI ha viscut un procés continu de reformulació i
reestructuració que ha tingut com a resultat l’augment de la interdependència.
i. Interdependència sobretot a nivell econòmic i en tecnologia.
5. Complexa: perquè és multidimensional i perquè els actors tenen interessos contradictoris.
a. En paraules de Del Arenal: “la complexitat és producte, per una part, de la pròpia
heterogeneïtat dels actors i del caràcter interdependent, multiforme i, amb
freqüència, contradictori d’interessos, accions i relacions, així com de la naturalesa
global i multidimensional de la pròpia societat internacional, i per l’altra part, de la
tensió dialèctica entre el protagonisme individual dels actors, sobre tot dels Estats, i
la necessitat d’un protagonisme de la pròpia societat internacional com a tal.”

34
4.4. LA LÒGICA DEL PODER EN UNA SOCIETAT INTERNACIONAL GLOBAL
A més, al Sistema Internacional també coexisteixen dues lògiques (2 nivells d’anàlisi)
- Interestatal: governs que, en terreny diplomàtic i militar, busquen mantenir l’ status quo.
- Transnacional: individus i grups. Treballen en el terreny socio-econòmic per la redistribució
del poder segons dues lògiques, (cap amunt / bottom-up i cap avall/top-down). Al terreny
social i econòmic el poder se’n va cap amunt (organitzacions transnacionals) o cap avall
(moviments socials).
La coexistència d’aquestes dues lògiques que interactuen societat internacional conformen una
realitat en la qual política i economia (per mencionar els elements més importants) són
inseparables.

En aquesta societat internacional, les relacions internacionals són les relacions socials que
incideixen en la distribució del poder a nivell mundial. Per la qual cosa aquesta societat
internacional serà el conjunt de relacions internacionals que distribueixen el poder a nivell
mundial.
La donada definició de societat internacional obliga a plantejar una sèrie de qüestions que
poden articular-se sota la forma analítica d’un sistema internacional:
- Qui té el poder? à ens porta al terreny dels actors internacionals. Les respostes han deixat
de ser evidents.
Parlant de poder en podem definir diferents tipus:
o Poder dur (militar) / hard power
o Poder tou (soft power): tenir prestigi i legitimitat (hegemonia)à com per exemple fa
USA amb McDonald’s, Coca-Cola, Hollywood o el prestigi de les universitats, estén la
seva influència arreu del món de manera indirecta.
o Poder estructural. Concepte elaborat per Susan Strange. És el poder de condicionar les
estructures i les normes del joc, controlant 4 àmbits concrets: seguretat, producció,
crèdit (FMI) i el coneixement o idees (universitats).
Sobre el paper del poder en un món interdependent (Nye i Keohane):
o Sensitivity: riscos que corre l’Estat a causa dels canvis a l’exterior, a un altre Estat o a
nivell general).
o Vulnerability: riscos que corre el mateix Estat una vegada s’hagin adoptat les mesures
polítiques oportunes.
o Major o menor nivell de vulnerabilitat segons la capacitat de l’Estat de modificar les
regles del joc al seu favor.
- Quines són les fonts de poder a finals del segle XX?
- Com s’exerceix el poder?

35
5. EL SISTEMA INTERNACIONAL
5.1. EL SISTEMA INTERNACIONAL: INSTRUMENT D’ANÀLISI

Actors El sistema internacional està construït per un conjunt d’actors (no

Recursos necessàriament estatals) les relacions dels quals generen una
configuració de poder (estructura) que genera una xarxa
Objectius-interessos
complexa d’interaccions (processos i dinàmiques) d’acord a
Relacions-procés determinades regles. à actors, estructura i procés conformen
Estructura els tres punts de referència bàsica.
Noció del sistema internacional com a instrument d’anàlisi, no com a teoria general.
- El sistema internacional és un model, o un tipus ideal
- Instrument analític útil per simplificar la realitat als seus elements essencials i
representatius.

5.2. ACTORS INTERNACIONALS

Unitat del sistema internacional (entitat, individu o grup) amb 3 característiques:
- Capaç de mobilitzar recursos per tal d’assolir els seus objectius.
- Capaç d’influir altres actors del sistema.
- Està dotat de certa autonomia (llibertat per mobilitzar els recursos).
L’actor internacional és aquella unitat del sistema internacional (entitat, grup o individu) que
gaudeix de la capacitat per a mobilitzar recursos que li permetin assolir els seus objectius, que té
la capacitat per a exercir influència sobre altres actors del sistema i que gaudeix de certa
autonomia. E. BARBÉ
Aquestes característiques corresponen a la classificació clàssica dels actors internacionals
segons la qual n’hi ha tres:
- Estats
- Organitzacions Internacionals Governamentals (OIG o OI)
- Forces transnacionals (ONG, empreses, opinió pública internacional… i qualsevol tipus
d’actor no estatal).
Enfocament transnacionalista dels actors internacionals (Mansbach)à l’Estat i la territorialitat
perden importància i les forces transnacionals passen a estar més ben definides.
1. AGI (actors governamentals interestatals o organitzacions intergovernamentals): com
l’Organització d’Estats Americans (OEA) o la UNESCO, per exemple.
2. ANGI (actors no governamentals interestatals): en referència a grups i individus que porten
a terme la seva activitat internacional sense representar cap Estat. Exemples: ONG
internacionals, empreses transnacionals.
3. Estat: en referència a l’actuació del govern central, terreny privilegiat de l’anàlisi realista.
S’hi inclouen els dos-cents estats sobirans que existeixen a l’actualitat.

36
4. AGNC (actors governamentals no centrals): en referència a governs locals o regionals.
5. AING (actors intraestatals no governamentals): grups privats de l’àmbit nacional com
organitzacions de caràcter filantròpic, partits polítics, sindicats, grups d’interessos
econòmics, ONG nacionals… Mantenen relacions directes amb actors internacionals al
marge del seu govern.
6. Individu: persones que poden influir donat el prestigi personal o que a títol individual
exerceixen una activitat destacada (defensa de la pau, dels drets humans, militància
antinuclear…).
Mansbich distingeix entre actors públics (o governamentals) i privats (o no governamentals).
Parla del sistema conglomerat complex, que no és altra cosa que les relacions entre els sis tipus
d’actors.
Adoptarem l’anàlisi clàssic.

5.2.1. EL SISTEMA D’ESTATS

L’Estat
Definició: no podem definir Estat, podem dir “segons tal persona l’Estat és això”, però l’Estat no
té una definició com a tal, no hi ha una sola definició ja que es depèn de la perspectiva.
- Proposta
o Definició:
§ Territori amb població i un govern sobirà (administració).
§ L’Estat és qui té legitimitat per fer ús de la força-
o Funcions:
§ protegir la població, administrar recursos, dominar la població (reprimir-la,
producte del contracte social), garantir el benestar de la població (realment l’Estat
no té la funció de garantir-lo).
§ Mantenir el control de la població per mantenir unes estructures de poder.

El concepte d’Estat
Unitat d’organització de la política mundial (procés d’estatització). Diferents enfocaments que
intentes explicar què és l’Estat:
- Liberal
o L’Estat és la personificació jurídica d’una nació, és el subjecte i el suport de l’autoritat
pública.
o Pel Dret, l’existència d’una nació representa l’existència d’una autoritat superior a les
voluntats individuals.
o Aquesta autoritat –que no reconeix un poder superior– és la sobirania.
- Feixista
o Interpreta i desenvolupa de manera exclusiva la voluntat del poble // interès nacional
exemplificat per l’Estat. Qui millor l’exemplifica és un líder.
o Cada grup (classe, partit polític, sindicat) o individu és exterior a l’Estat.
o Segons Mussolini, l’Estat és un fet intel·lectual i moral

37
 o Pel nacional-socialisme, l’Estat té com a missió conservar i millorar la raça superior,
preservant-la de tot mestissatge.
o Franco i l’Estat totalitari
- Marxista
o L’Estat és un mecanisme destinat a mantenir la dominació d’una classe sobre l’altra.
o Segons Lenin, abans de pertànyer a una nació, els governants pertanyen a una classe.
o Engels opina que aquest Estat desapareixerà quan desapareguin els antagonismes de
classe gràcies a la reorganització de la producció sobre la base d’una associació lliure i
igualitària de productors.
o Entre la Revolució i el comunisme es situa la dictadura del proletariat –període de
transformació revolucionària entre la societat capitalista i la comunista–.
o En aquest període transitori, l’Estat no serà més que l’expressió d’aquesta dictadura
(domini del proletariat sobre la burgesia).
o L’Estat desapareixerà quan desapareguin les diferències de classe.
- Estat, recurs de poder
o L’Estat no és una institució autònoma, ni en el sentit liberal, ni en el feixista ni en el
marxista, sinó que és un recurs més, dels més importants, en la competició per
l’acumulació diferencial de poder.
o El poder no és una abstracció, per la qual cosa els actors implicats en una relació de
poder no poden ser abstractes com la nació o l’Estat, sinó que han de ser individus o
grups socials.
o L’Estat no pot ser considerat un actor, si no que és un recurs en mans dels actors reals
que participen en la competició per l’acumulació de poder.
§ L’Estat és un recurs per tal d’aconseguir el poderà si es veu l’Estat com a recurs no
se’l pot analitzar com un actor.

Tots els estats són iguals

Segons Nacions Unides tots els estats són iguals:
- Carta de NNUU (art. 2.1): l’organització està basada en el principi d’igualtat sobirana de tots
els seus membres.
- Resolució 2625 (XXV) de l’Assemblea General de NNUU: tots els Estats gaudeixen d’igualtat
sobirana. Tenen iguals drets i iguals deures i són per igual membres de la comunitat
internacional, malgrat les diferències d’ordre econòmic, social, polític o d’altre tipus.
Principis de la carta de NNUU sobre les relacions entre Estats:
- Principi d’igualtat dels Estats.
- Principi de no ingerència.
- Principi de no recórrer a l’amenaça o a l’ús de la força contra la integritat territorial o
independència política d’un altre Estat, excepte en casos de legítima defensa (defensar-se
d’una agressió).
Realment no tots els Estats són iguals, l’edat que puguin tenir, el pes econòmic, la població,
l’IDH, la despesa militar, el consum d’energia… són tot factors que intervenen en fer un Estat
més poderós que un altre, amb més capacitat d’influir que un altre. Tot i que els principis de

38
NNUU estableixin la igualtat perquè són tots sobirans, a la pràctica no ho són, ja que els més
poderosos estableixen mecanismes de dominació sobre els més dèbils.
Funcions de l’Estat (Susan Strange)
- Responsabilitat de posar les bases de les infraestructures econòmiques.
- La competitivitat en el mercat mundial necessita un entorn competitiu en el mercat
nacional. Això ha debilitat una de les prerrogatives de l’Estat, que era permetre o fomentar
els monopolis.
- El monopoli de l’ús legítim de la violència.
L’Estat està perdent funcions en l’economia (no controla la moneda). En termes de sobirania,
els estats n’han cedit a una autoritat superior. L’Estat continua estant aquí però perd rellevància
(ex: pressupostos dels països en crisi que la UE no accepta).

El PODER dels Estats:

Poder també és un terme la definició del qual dependrà sempre de la perspectiva. És un
concepte ambigu: poder és tot allò que serveix per obtenir més poder? Es tracta com si es
pogués posseir (recursos)
- Possessió
o Recursos tangibles i intangibles (com es mesura?).
o Capacitat d’utilitzar els recursos de poder (Aron)
o Voluntat d’utilitzar els recursos per aconseguir el poder.
- Relació: procés / exercici
o Recursosà mobilització de recursosàinfluència
o El poder només existeix en l’exercici. I l’exercici és un procés d’acumulació diferencial
respecte els altres actors.
o Dimensió positiva: que un altre actor actuï en la direcció desitjada.
o Dimensió negativa: impedir que un altre actor actuï en la direcció no desitjada
(sabotatge).
- Finalitat o mitjà?
o El poder és l’objectiu o és un mitjà per aconseguir altres objectius? Si el poder no és la
finalitat d’un actor aquest acabarà desapareixent.
- Multidimensionalitat

Els recursos es transformen en poder i en capital quan tenen l’objectiu de la maximització. La

maximització és relativa, sempre en competició amb altres sectors de capital, ja que el capital que creix
menys que un altre està perdent. Per tant, la funció del poder i del capital és l’acumulació diferencial
de poder i capital.

Creixent complexitat del poder:

- Multidimensionalitat
o S’exerceix en àmbits cada cop més diferents (polític, militar, econòmic, tecnològic,
cultural…)

39
 o Recursos d’àmbits cada cop més diversos.
o El poder d’un actor no es manifesta de la mateixa forma ni amb la mateix intensitat a
tots els àmbits.
- Relativitat
o El poder és relatiu. El poder polític no és un absolut sinó una relació humana (Aron).
o Cal contextualitzar les relacions de poder ja que únicament es pot exercir en el context
d’una relació específica.
o Acumulació diferencial: el poder es mesura per la diferència amb altres actors.

- Dinamisme
o El poder evoluciona: moltes de les variables estan subjectes a transformacions
constants, provocades per factors interns i externs
§ Ex: USA deixa d’estar aïllat (crisi míssils Cuba) / USA tenia bases per tenir accés a
l’URSS à MAD
§ Ex: carrera espacialà si es poden enviar naus a l’espai (Sputnik) es poden enviar
míssils a USAà MAD
- Diversitat d’actors
o Importància creixent dels acots no estatals
§ Actors subestatals
§ OIG
§ Empreses transnacionals
§ Individus
§ Moviments socials

Tipus de poder clàssic

- Poder tangible: territori, població, grandària econòmica (PNB, PNB per càpita, IDH, Índex de
Pobresa Humana), poder militar (armes nuclears, nombre de tropes, desenvolupament
tecnològic, venda d’armes, inversió estatal…)

- Poder intangible: cohesió de la població, capacitat de lideratge, moral nacional, eficàcia

administrativa, voluntat política d’actuació internacional…

Noves concepcions de poder

- Joseph Nye i el PODER SUAU: Nye distingeix entre el poder dur (coacció i ús de la força) i
poder suau. El poder suau (soft power) és la capacitat d’influir en els processos de presa de
decisions (la influència americana intervé en la creació d’entitats). Per tant, es distingeix
entre obligar i aconseguir o influir. El poder esdevé a partir de recursos ideològics i de
recursos institucionals no coactius. El poder suau consisteix en la persuasió i l’atracció.
Segons Nye, la màxima expressió del poder és quan un actor aconsegueix que un altre adopti
la política que li convé per desig propi i no per coacció (relacionat amb l’hegemonia de
Gramsci).

40
- Susan Strange i el PODER ESTRUCTURAL: és el poder per configurar i determinar les
estructures del sistema internacional en les qual operen els actors. Strange parla de quatre
tipus de poder segons l’estructura: estructura militar (seguretat), financera (crèdit), de la
producció i del coneixement.
o Un actor poderós determina l’estructura del sistema internacional. Qui defineix
aquesta estructura es mou amb més facilitat perquè juga segons les seves regles. En
canvi, qui no defineix l’estructura es mou per un medi hostil.
o El poder relatiu de cada actor en una relació és major o menor segons si és o no és
capaç de determinar l’estructura en la qual es mou la relació.

Hegemonia o imperi?
- Hegemonia: capacitat de de definir els interessos de tots els actors
o Gramsci (Secretari general del Partit Comunista Italià): una classe (burgesia) és capaç
de fer que una altra classe (obrers) defineixi els seus interessos en funció de la primera.
Les regles estan fetes per la burgesia i han estat acceptades i interioritzades fins al punt
que no es qüestionen. Això posa la burgesia en una posició hegemònica.
o S’ha d’aconseguir un altre marc de pensament. Si la classe obrera pren el poder
necessita canviar la mentalitat, perquè si no la ideologia hegemònica seguirà dominant
i no hi haurà una revolució real (hegemonia cultural)à cal convèncer, canviar la
mentalitat.
o Segons Robert Cox (teoria crítica)à Cox s’expressa en termes de Gramsci quan parla
del procés encapçalat per USA per imposar la seva hegemonia cultural a la segona
postguerra mundial.

- Imperi: en aquests termes de Gramsci en els quals ens movem, la idea d’imperi és un símbol
de debilitatà ús de la força com a últim recurs quan es mostra la incapacitat d’imposar
l’hegemonia.
o Invasió d’USA a Iraq com a símbol de debilitatà Iraq es mobilitza quan veu la debilitat
d’Estats Units, qui havent perdut l’hegemonia es veu obligat a emprar la força per
seguir dominantà USA ha perdut la capacitat de fer prevaldre els seus interessos.

Potències
Definició de potència: Estats que estableixen les regles del joc, que disposen de recursos i son
capaços de mobilitzar-los per tal de defensar les regles establertes.
Categories:
1. Superpotències: Estats amb capacitat d’abast mundial gràcies al seu poder de dissuasió
(militar i nuclear), que representa la base per a la creació d’esferes d’influència a nivell
internacional (EEUU-URSS)
2. Potència hegemònica: Estat dotat de la influència i capacitats suficients per determinar
l’estructura del poder i les regles del joc en tots el àmbits (polític, militar, econòmic) de la
política internacional (EEUU).

41
3. Grans potències: conjunt de països amb interessos mundials que, després de la Segona
Guerra Mundial, compleixen amb diferents funcions del sistema (Xina, Japó, Regne Unit,
França).
4. Potències regionals: països que tenen capacitats demogràfiques, econòmiques i militars i
que estan dotats de prestigi a nivell regional, cosa que els permet establir les regles del joc
en el seu àmbit geogràfic (Índia, Pakistan, Marroc i Algèria).
5. Potències mitjanes: països que estan en camí de convertir-se en grans potències degut a les
seves dimensions, recursos tangibles i intangibles, voluntat, influència i estabilitat (Itàlia,
Espanya, Canadà, Brasil, Índia, Nigèria, Mèxic).
6. Potències emergents (BRIC): països dotats de
a. Poder econòmic, militar i polític
b. Capacitat de contribuir a l’ordre internacional
c. Alt nivell de cohesió interna
d. Capacitat d’actuació efectiva en qualitat d’Estats
7. Estats petits (actuació internacional limitada) i microestats (la República de Palau, amb
19.000 habitants i 192km2 de territori és membre de l’ONU).

5.2.2. LES ORGANITZACIONS INTERNACIONALS

Les organitzacions internacionals poden entendre’s com aspectes representatius del procés
d’organització, avui en dia global, de les relacions internacionals. Són associacions de governs
que reflecteixen aquesta organització del sistema. Els estats cooperen quan tenen problemes o
interessos comuns que no poden solucionar sols.
Tots formem part o contribuïm en una organització internacional, ja sigui de forma voluntària o
inevitable (com pagant l’IVA de la Unió Europea o en pagar un bitllet d’avió per la corresponent
contribució a IATA).
Les organitzacions internacionals poden ser governamentals (OIG) o no governamentals (OING),
tot i que quan parlem d’organització internacional normalment ens referim a les OIG.
Les OIG es poden definir com associacions d’Estats establertes mitjançant acords entre tres o
més membres per aconseguir objectius comuns. Estan dotades d’una estructura institucional
amb òrgans permanents, propis i independents dels membres que les conformen. Tenen 6
característiques principals:
1. Caràcter interestatal
2. Base voluntària
3. Òrgans permanents
4. Voluntat autònoma per a l’acció
5. Competències pròpies
6. Cooperació de membres per a interessos comuns.

42
Gènesi
Les OI neixen per les necessitats generades per la Revolució Industrial (facilitar el transport, el
comerç, les comunicacions entre estats…). La primera organització internacional va ser creada
el 1815, era la Comissió Central per a la Navegació del Rin. La llibertat de navegació, un dels
temes més preocupants per als esperits liberals del segle XIX, va portar a la creació de noves
comissions fluvials al llarg del segle (Elba, Escalda, Po, Danubi 1856…). Les comissions fluvials,
molt simples pel que fa a la seva estructura, es van encarregar de posar de manifest la filosofia
que anima a l’aparició de cooperació i administració conjunt que tenen els estats quan perceben
l’existència d’interessos comuns.
Entre 1850 i 1918 es comencen a crear OI per necessitats tècniques i econòmiques del ple
desenvolupament industrial. En són exemples la Unió Telegràfica Internacional (1865), la Unió
Postal Universal (1874), l’Oficina Internacional de Pesos i Mesures (1875)…
Haurem d’esperar al final de la Primera Guerra Mundial per l’aplicació d’aquesta filosofia de
cooperació a l’àmbit polític. Encara que els segle XIX va ser ric en organització internacional
d’àmbit polític (Congrés de Viena i el Concert Europeu que se’n deriva, Conferència de Berlin
sobre Àfrica…) encara no es podia parlar d’OI en sentit estricte. Finalment, a partir del Tractat
de Versalles, es crea la Societat de Nacions i l’Organització Internacional del Treball per evitar la
guerra i la revolució de la classe obrera. Per tant, s’espera que les OI permetin evitar els horrors
viscuts amb anterioritat.
L’assumpció de noves funcions per part de les OI va acompanyada pel creixement numèric
d’aquestes. El 1914 n’hi havia 37, el 1939 n’hi havia 79 i el 2002, 243.

Tipologia d’OI segons la composició

Organitzacions internacionals universals:
- Per l’àmbit i per la participació potencial de tots els Estats. A l’actualitat existeixen 35 OI de
caràcter universal, que inclouen l’ONU (participació de 194 Estats, menys Taiwan i el Vaticà)
i els seus 15 organismes especialitzats (UNESCO, FMI…) i altres que estan al marge de
Nacions Unides, com l’Organització Internacional de l’Energia Atòmica (OIEA).
o 15 organismes de l’ONU: només la meitat d’ells han aconseguit dimensions semblants
a Nacions Unides. Algunes provenen d’unions del segle XIX (Unió Postal Universal) i
altres són de factura nova (ONUDI, Organització de Nacions Unides per al
Desenvolupament Industrial).
Organitzacions internacionals regionals, restringides o limitades
- Limitades per l’àmbit geogràfic o funcional en la participació dels membres. ASEAN (Sud-Est
Asiàtic) és regional. Hi ha 173 OI regionals i 34 d’intercontinentals. La regió és un concepte
difícil de definir (UE sense Rússia ni Turquia mentre que a l’OSCE hi són) i sovint aquestes
organitzacions “regionals” es defineixen a partir de les relacions més comuns.
o OCDE: és intercontinental (Europa, Amèrica del Nord, NZ i Austràlia, Japó i Corea Sud).
Neix per gestionar els diners del Pla Marshall, ara és el club dels països rics.
De les 243 OI que hi havia el 2002, 35 són universals i 208 regionals.

43
Tipologia d’OI segons les funcions
OI amb funcions diversificades o finalitats generals:
- Poden abordar totes les qüestions necessàries, tret que el tractat fundacional no expressi
limitacions específiques (el Consell d’Europa no tracta temes de defensa). En són exemples
l’ONU, OEA (Organització d’Estats Americans)...
OI amb finalitats específiques/limitades o monofuncionals
- Tenen competències concretes: OMS, CECA, Mercosur, CARICOM…
o Finalitats econòmiques (OMC i la majoria d’OI regionals).
o Finalitats militars i de seguretat (Consell de Seguretat, OTAN)
o Socials, culturals, humanitàries (UNESCO, OCI)
o Tècnic (Organització Meteorològica Mundial, CERN)

Tipologia d’OI segons l’estructura institucional

Segons Marcel Merle (1991) hi ha 4 models de complexitat institucional de les OI:
1. Assemblea Plenària (ambaixadors, ministres, caps d’Estat…) i Secretariat (administració,
burocràcia).

2. Afegeixen l’Òrgan Restringit per executar les decisions del plenari (comitè executiu de la
Org. Meteorològica Mundial) o que té autonomia política i funcional (Consell de Seguretat
de Nacions Unides).

3. Afegeix l’Assemblea Parlamentària per a funcions consultives (no decideix) que representen
l’opinió pública (Assemblea del Consell d’Europa de 1949).

44
4. Model de la UE (cas únic). És una OI híbrida: funciona entre la lògica de separació de poder
i la lògica intergovernamental de les OI. Els estats membres cedeixen sobirania a la OI.
a. Comissió Europea (executiu en potència), Parlament (consulta-codecisió), Consell
de Ministres (decisió final), Tribunal de Justícia (respecte dret comunitari), Comitè
Econòmic i Social (consultiu: interessos de la comunitat).

Presa de decisions i finançament

El mecanisme de presa de decisions (majoria o unanimitat) reflecteix el nivell el nivell de
compromís dels Estats: quantes més obligacions pugui generar la cooperació a la OI, més es
preocuparan els Estats pel sistema de vots.
El finançament de les OI depèn dels seus membres: el 75% del pressupost de Nacions Unides ve
de 9 països (USA 22%, Japó 19’5%, UK 15’5%, Alemanya 9’8%, França 6’5%, Itàlia 5%, Espanya
2’5%). Això comporta risc de desestabilització per desacords amb l’orientació de l’OI o per
retards en els pagaments de la quota.
- Pressupost de l’ONU el 1993 era de 1.600 milions de $, la meitat del pressupost de
l’Ajuntament de Barcelona de 1993 o de quasi l’equivalent a un dia d’operacions de la
“Tempesta del desert” el 1991 a Iraq.

OI i interdependència global
Les OI busquen crear cooperació entre Estats per crear avantatges mutus o per minimitzar el
risc de conflicte (resolució pacífica i diplomàtica de controvèrsies).
Sovint, un major nombre d’OI (existents i a les qual pertany un Estat) no és sinònim de qualitat.
Per exemple, hi ha OI no operants, sense recursos i que actuen en un context de conflicte obert
a Àfrica.
Dels 15 països més associats a OI, 14 són europeus (Egipte és el 9è amb 74). La densitat
organitzativa i la participació a les OI segueix la mateixa lògica basada en desigualtat de poder
tangible i intangible. Hi ha cercles concèntrics de participació encapçalats pels països amb alt
desenvolupament humà, amb característiques de potències del sistema, amb la voluntat de
tenir un perfil internacional destacat. Per a aquests països, la quantitat és sinònim de qualitat (+
participació de països desenvolupats a les OI més eficients).

45
El centre del sistema, l’OCDE, s’ha vist afavorit per la implantació d’OI respecte la perifèria: la
tendència és cap a la regionalització basada en la creació de mercats comuns, com el Tractat de
Lliure Comerç de l’Amèrica del Nord (TLCAN) o la Zona de Lliure Comerç dels països ASEAN
(AFTA). Els països del centre veuen reforçar llurs nivells d’interdependència, seguretat i
benestar. [el centre de les OI són els països de l’OCDE, ja que tenen més poder de vot a les OI
més poderoses i importants, centralització de les OI en base l’OCDEà segons el realisme les OI
són eines per al poder dels Estats.]
Per millorar el sistema, molts països subdesenvolupats s’associen a OI durant els anys 70,
intentant que fossin instruments de redistribució de la riquesa mundial (objectiu econòmic i
social del sistema ONU), però no poden perquè estan sotmesos al sistema centre-perifèria.

EXTRES
Les OI com un objecte o subjecte de les RRII?
Realistes: OI com un objecte (són un reflex dels estats); redueixen la capacitat de decisió, les OI
actives ho són gràcies al paper hegemònic d’un Estat al seu interior (com per exemple el paper
d’EEUU a l’OTAN).
Idealistes: OI com un subjecte (únics instruments capaços de superar inconvenients de l’anarquia
del sistema internacional). Problema: confusió pla fàctic amb el normatiu. Subjectivitat política vs.
jurídica.

Postura eclèctica: no totes les OI tenen el mateix paper dins del sistema. Tres grans funcions
complementàries:

- Instruments dels Estats per a la realització de les seves polítiques exteriors (ús segons càlcul
utilitari – escenari interacció Estats).
- Modificadors sistèmics de la conducta dels Estats (exemple restriccions SI als propis Estats:
dret al desenvolupament, igualtat econòmica, protecció medi ambient, incorporació ONG al
SI).
- Actors internacionals autònoms

5.2.3. LES FORCES TRANSNACIONALS

Empreses transnacionals
Multinacionals o transnacionals?
Les empreses multinacionals tenen centres a diferents països, mentre que les empreses
transnacionals:
- Actuen més enllà de les fronteres nacionals
- Tenen un centre a un país (unitat de gestió)à propietat, producció, vendes… i maximització
de beneficis (organització jeràrquica + direcció descentralitzada).
- Estratègia d’actuació mundial.
El terme “corporació multinacional” fou creat a principi dels anys 70 per l’IBM per raons
estratègiques i per relacions públiques. L’objectiu era desviar l’atenció del fet que la IBM era
una empresa nord-americana, tot i que operava i buscava l’accés als mercats de molts països
del món.

46
Universalització de les transnacionals
La 2aGM i els canvis que la precedeixen (Pla Marshall, Bretton Woods, creació CEE
[CECA+Euratom+CEE], inversió directa d’USA a Europa) permeten una major mobilitat de
capital, faciliten la capacitat d’invertir i s’imposen menys fronteres comercials, tot sota
l’hegemonia de la gran potència, USA.
Aquesta situació facilita la creació d’empreses multinacionals que operaran de nord a nord (USA-
Europa).

47
Les transnacionals a l’economia mundial
- Concentració del poder, oligopolis i capacitat de planificació i control de l’economia global.
- De les 100 economies més grans del món, 51 són estats i 49, corporacions.
- 54 de les 100 empreses més grans del món estan a USA.
- A la llista Fortune 500, que reuneix les 500 empreses més grans del món per facturació, el
nombre de companyies la seu de les quals està a països emergents ha passat de 21 el 2000
a 132 l’any 2014 (95 d’elles són xineses).

Relacions transnacionals–estats
Les empreses poden ser instruments de política exterior del país d’origen i poden influir en la
política exterior dels Estats:
- Exemple d’intromissió en política exterior: ITT a Xile, United Fruits Company a Amèrica
Central, petroleres a Iran, petroleres i recolzament a l’atac a Egipte 1956…
Al model empresarial es produeix una externalització de despeses socials, ambientals…
- Ex: la formació no la paga l’empresa, la paguen els estats o els individus, la contaminació i
els costos que acaba generant (tot culpa de l’empresa X) els paguem tots.
Sovint, per tal d’aconseguir el màxim benefici, empreses transnacionals han recolzat règims
dictatorials i han portat a terme pràctiques corruptes.

48
Opinió pública
Un actor internacional té interessos, recursos (i capacitat de mobilitzar-los) i autonomia. La
capacitat de mobilitzar recursos permet aconseguir els objectius desitjats.

Capacitat de mobilitzar recursos

Hi ha persones que tenen aquesta capacitat donada la seva influència sobre l’opinió pública
(actors, intel·lectuals, artistes…). En general, la població només té aquesta capacitat de
mobilització de recursos quan es mobilitza, ja que ella mateixa és el seu propi recurs. Per tant,
per tal d’esdevenir un actor en el sistema internacional, la població ha de tenir objectius fixats
(presa de consciència) i ha de tenir la capacitat de mobilitzar-se col·lectivament.

Capacitat d’influir
Capacitat d’influir sobre altres actors: en el sistema internacional aquesta capacitat en les
persones és difícil, i exigeix una gran capacitat de mobilització. No obstant això, normalment la
capacitat d’influir s’exerceix encara en la majoria d’ocasions a nivell estatal, perquè moltes
decisions polítiques (menys les econòmiques) es prenen a l’àmbit dels governs. Això pot donar
força a la població.

Autonomia
En el cas de la població, l’autonomia depèn sobre tot de la seva capacitat d’escapar a les
influències ideològiques d’altres actors. L’autonomia es veurà si les seves accions responen als
seus interessos o als interessos d’altres sectors. Per exemple, mobilitzacions contra una guerra
o participació a una guerra d’agressió. En moltes ocasions és difícil analitzar la diferència entre
la població actor i la població recurs.
Segons Ingleheart, cal diferenciar entre la participació dirigida per una elit i la participació que
desafia l’elit.
- Participació dirigida per l’elit: es refereix a una àmplia massa de ciutadans, moltes vegades
amb poca reflexió sobre el que els mobilitza, guiada per un petit nombre d’elits normalment
a través de partits, esglésies… en moltes ocasions cap a objectius poc concrets.
- Participació en contra l’elit: l’acció s’orienta cap a objectius concrets i tangibles, i sovint es
basa en grups formats ad-hoc i no tant en organitzacions burocratitzades. Aquest tipus de
participació necessita un nivell més alt de reflexió i d’experiència política per part de la
població.
Segons Tilly, podem diferenciar dos tipus d’acció:
- Accions reactives: esforç d’un grup per recuperar o defensar drets adquirits quan algú els
amenaça o viola.
- Proactiva: reivindicació de drets no exercits amb anterioritat (reivindicació de canvis nous).

Valors i moviments socials

49
L’opinió pública com actor pot incidir en objectius limitats (per exemple contra la participació a
la guerra d’Iraq, antimines, tabaquisme…), o pot provocar canvis importants en valors i
dinàmiques socials (per exemple, esclavatge, drets humans, apartheid, ecologisme, moviment
per a la pau…). La instauració d’un valor a la mentalitat de la població assegura un mateix
pensament fonamental que podria permetre el futur èxit d’un moviment social.
Factors que incideixen en les mobilitzacions socials
1. Factors que actuen sobre el sistema social transformant-lo i, per tant, provocant noves
tensions.
2. Factors que incideixen als moviments socials, facilitant o dificultant la presa de consciència
o la creació de xarxes.
a. Pertinença a un cicle de protesta
b. Sèries de cicles de protesta
3. Factors que incideixen sobre les elits debilitant-les o reforçant-les i, per tant, modificant
l’estructura d’oportunitats.
a. La dimensió internacional
Fases de la vida d’un moviment social
A. Generació de consciència i creació de xarxes
a. Moviment social i xarxes, framing (marcs), creació d’identitat col·lectiva, aparició a
mitjans de comunicació…
B. Mobilització
a. Models de mobilització (repertoire of contention), localització, buscar aliats,
aguantar la repressió, fortalesa (capacitat de resistir)
C. Finalització de la mobilització.
a. Inici del cansament, de la derrota o de la victòria.
b. Consolidació del moviment com a grup polític, noves elits i nous equilibris de poder,
concessions, beneficis, canvis (polítics, econòmics, socials, normatius…), revolució
social, guerra civil i/o intervenció militar exterior.

Organitzacions No Governamentals (ONG)

Context d’anàlisi
Sortim de l’anàlisi dels Estats i de les organitzacions internacionals intergovernamentals per
apropar-nos a l’ “element democràtic de la societat internacional”.
Segons Nye i Kehoane, la transnacionalitat és el conjunt de fluxos que no parteixen d’una
iniciativa pública oficial (governamental), sinó privada i que –com tot actor internacional– té
capacitat d’influència al sistema. Els estats no són els únics actors amb influència sobre el
sistema: ens centrem en els múltiples canals que connectes les societats traspassant es
fronteres estatals –la globalització té un efecte multiplicador–.
Les forces transnacionals són múltiples i diverses per la seva naturalesa i finalitats: poden ser
fenòmens duradors i organitzats (esglésies i federacions sindicals) o aparicions espontànies i
puntuals (estat d’opinió al voltant d’una guerra o d’algun desastre). Poden sorgir d’una iniciativa
individual (missatge de pau d’un premi Nobel) o d’una opinió pública internacional

50
(europeisme). Poden buscar generar beneficis econòmics (empreses), tenir fins humanitaris
(ONG) o espirituals (ordres missioneres).

La primera ONG es remunta a l’any 312, era una ordre religiosa. A l’Edat Mitjana moltes ordres
religioses, de caritat i institucions educatives de l’Església adquireixen una dimensió
internacional (estructura i actuació). Des de 1863, el Moviment Internacional de la Creu Roja
(laic) adquireix el paper de pioner en el dret humanitari i en l’ajuda d’urgència en contextos de
conflicte.

Fases històriques de l’evolució de les ONG

Nombre d’ONG. Dades del Yearbook of International Organitzations:

1909à 76 / 1958à 1060/ 1976à 2505 / 1981à4263 / 2001à6357 / 2005à7306

1. Primer període (fins segle XIX): organitzacions vinculades a la vida religiosa –monestirs en
diversos països, peregrinacions, ordres hospitalaris…)
2. Segon període (durant segle XIX): associacions d’individus que s’organitzen per a enfrontar-
se a les injustícies socials generades per la revolució industrial –individualisme anglosaxó es
junta amb la caritat cristiana / Neix Caritas a Alemanya el 1897 –.
3. Tercer període (després del segle XIX): augment exponencial de les ONG amb diverses
finalitats, especialment per lluitar contra els desastres de la guerra i la pobresa al Tercer
Món, per defensar els drets humans i l’ajuda humana i sanitària.

Múltiples definicions de les ONG

ECOSOC de la ONU: qualsevol organització no creada amb acords governamentals, inclús si
accepta membres autoritzats pels Governs (sempre que no influenciïn l’opinió de l’ONG).
Destaca el caràcter privat de les ONG.
Institut de Dret Internacional: grup de persones o col·lectivitats, creats per iniciativa privada
lliure, que exerceixen una activitat internacional d’interès general i sense ànim de lucre. Afegeix
el caràcter no lucratiu i l’abast internacional de les ONG.
Merle: grup, associació, moviment constituït de forma duradora per particulars de diferents
països per aconseguir objectius no lucratius. La internacionalitat de l’ONG ve donada per la
multinacionalitat de llurs membres (però el Comitè Internacional de la Creu Roja es composa
només de ciutadans suïssos que treballen amb fins humanitaris en contextos de guerra).

Consell d’Europa: associacions, fundacions, institucions privades que:

51
- Tenen una finalitat no lucrativa d’utilitat internacional.
- Han estat creades per un acte de dret intern d’una de les parts (destaca que les ONG són
entitats de dret nacional)
- Exerceixen una activitat efectiva com a mínim en 2 Estats.
- Tenen la seu estatutària a una de les parts i la seu real a un Estat que pot ser diferent.
E.Barbé: ONG són associacions o grups, constituïts de mode permanent per particulars
(individus o col·l3ctius) de diversos països (mínim 3), que tenen objectius no lucratius de nivell
internacional. Aquesta definició aplica a grups d’interès com a organitzacions amb fins
humanitaris, i diferencia la composició nacional o internacional a fins estadístics (ONG
nacionals/petites, ONG internacionals/grans).

Finançament de les ONG

El finançament és allò que permet a una ONG portar a terme els seus objectius però, a la vegada,
constitueix la prova de foc per a la seva independència de governs i d’organitzacions
internacionals: el risc és la pèrdua d’autonomia programàtica i de llibertat d’acció i d’opinió.
Requisit de l’ECOSOC per a ONG amb estatut consultiu: la majoria dels recursos bàsics de l’ONG
han de procedir de membres individuals (quotes, donacions) o de les contribucions de les filials
nacionals. No s’exclou el finançament públic.
La Comissió Europea té, des de 1976, una línia específica del pressupost comunitari pel
finançament de les ONG per al seu desenvolupament, igual que tots els països de l’OCDE tenen
sistemes de cofinançament de les ONG: subvencions globals periòdiques, projectes individuals,
mesures fiscals…

Credibilitat de les ONG

El reconeixement de l’estatut consultiu de l’ECOSOC o d’altres OI és una etiqueta de credibilitat
internacional per a una ONG: li suposa més legitimitat i prestigi per continuar amb la seva feina,
més visibilitat, contactes més amplis, accés a informació privilegiada i més influència.
També converteix oficialment les ONG en vincles, ponts i connectores entre les societats i les OI:
una PNG pot dur a terme un programa finançat per una OI o pot actuar com a consultora de l’OI
per modificar-lo.
Les ONG han organitzat cimeres paral·leles a les cimeres governamentals per donar veu a les
societats i pressionar els representants estatals, amb gran eco als mitjans de comunicació:
cimera de la Terra sobre el Medi Ambient (Rio, 1992), Conferència sobre DDHH (Viena, 1993),
Segona Conferència sobre desenvolupament sostenible (Johannesburg, 2002).

L’ECOSOC reconeix l’estatus consultiu al voltant de 2000 ONG, dividit en tres categories:

52
- Status general: permet intervenir en casi totes les reunions perquè l’ONG abraça quasi tots
els temes de treball de l’ECOSOC. (130 ONG)
- Status especial: per a ONG amb competències particulars dins dels àmbits generals de
l’ECOSOC, permet participar en reunions públiques i presentar informes escrits. (1100 ONG)
- Roster: poden ser consultades puntualment per temes específics. (900 ONG)
Hi poden haver tensions polítiques entre l’ECOSOC i algunes ONG que tutelen els DDHH per al
reconeixement de l’estatut consultiu, atorgat per consens de 19 representants governamentals:
Humans Rights Watch va veure com se li denegava l’estatut el 1991 pel vot contrari dels
representants d’Iraq, Cuba, Algèria, Sudan i Síria.

Debilitat de les ONG

Causes de la debilitat de les ONG tot i ser un fenomen en expansió:
- Dispersió dels centres d’interès.
- Incapacitat d’unificar les bones intencions per parlar amb una única veu i fer-se escoltar pels
interlocutors.
- Divisions a l’hora d’establir una línia d’acció única a nivell internacional.
- Tàctiques per a la supervivència d’algunes ONG les ha portat a buscar l’aval i l’apadrinament
d’Estats o OI.
- Com que es tracta d’un fenomen provat, la seva densitat és més alta als països (rics) amab
societats civils més desenvolupades i amb més “cultura i projecció internacional” (contactes
amb ex-colònies, presència internacional àmplia en les inversions econòmiques i en les OI,
sensibilitat internacional de les elits).
- L’escassa densitat d’ONG al Sud del món dificulta la feina d’ONG amb més recursos que no
tenen interlocutors directes sobre el terreny i xoquen amb els governs del sud.

Distribució de les ONG

Tal i com succeeix amb les OI, el món es globalitza des del centre i les xarxes de societat global
es teixeixen més eficaçment des dels centres més poderosos que financen en bona mesura les
ONG: dels 27 països els nacionals dels quals pertanyen a més de 2000 ONG, 23 són de l’OCDE i
17 són de la UE.
A la densitat i eficiència al Nord del món s’hi contraposa l’escassetat e ineficiència d’ONG al Sud
que, de vegades, dificulta els projectes per la falta d’interlocutors sobre el terreny.

Mètodes de treball de les ONG

Els quatre àmbits d’actuació que més sensibilitzen les societats occidentals són: Ajuda
humanitària, medi ambient, drets humans i ajuda al desenvolupament.
Els mètodes de treball de l’ONG varien depenent de l’àmbit d’actuació:
- Campanyes de sensibilització sobre DDHH i medi ambient.
- Activisme per tal de mobilitzar l’opinió pública (manifestacions pacífiques, informes …).

53
- Funcions educatives/formatives amb objectius pràctics (formar cooperants, cursos sobre
educació per a la pau i els DDHH).
- Acció humanitària i d’ajuda al desenvolupament sobre el terreny a través d’equips
professionals.

5.3. ESTRUCTURA DEL SISTEMA INTERNACIONAL

Sistema internacional
- Estructuraà estàtica / conjunt d’elements i factors que indiquen com es situen els acotrs els uns
respecte els altres (poder relatiu, potències, centre perifèria…). Tenen dues variables
fonamentals:
o Número d’actors
o Distribució del poder: unipolar, bipolar, multipolar
- Procésà dinamisme (interacció entre actors) / xarxes d’interacció entre els actors, estructurades
al voltant de dues Variables:
o Tipus: de la cooperació al conflicte
o Intensitat: volum d’interaccions en un període determinat.

5.3.1. POLARITAT I DISTRIBUCIÓ DE PODER

Segons la visió del paradigma realista l’anàlisi de la distribució de poder entre les potències és
l’equilibri de poder. L’equilibri entre les potències marcarà el nombre de pols en el sistema i, per
tant, l’estructura. Segons el nombre de pols (centres de poder) tindrem diferents sistemes:
- Unipolar
- Bipolar
- Multipolar
També influirà en la distribució de poder el sistema de valors (idees hegemòniques i dominants),
que pot ser heterogeni o homogeni i, finalment, l’estabilitat i els canvis provocats per factors
causals seran l’últim element a tenir en compte.

Sistema unipolar (imperial)

1. Consta d’una única potència amb poder de coacció sobre els altres actors. Aquesta potència
pot:
a. Establir l’agenda (els objectius i els interessos)
b. Dictar les normes i regles del sistema (i les pot violar sense conseqüències)
c. Controlar totes les fonts de poder (poder estructural de Susan Strange):
i. Crèdit / fluxos de capital
ii. Seguretat / militar
iii. Idees / coneixement
iv. Producció
El poder d’aquesta superpotència és immensament superior al de la resta d’unitats del
sistema, encara que aquestes s’aliïn.

54
2. El sistema de valors és homogeni: controla les idees i el coneixement. Aquesta potència
imposa les seves idees i la seva visió del món (imposa el seu propi sistema de valors). Les
relacions de dominació es donen verticalment, amb una lògica vertical (top-downà les
idees s’imposen des dalt).

3. L’estabilitat és producte de la imposició de la gran potència. Ningú la discuteix à sistema

estable. Els factors de canvi són:
a. Aliances entre Estats que es troben sota la dominació de la potència que vulgui
equilibrar el poder de la potència hegemònica.
b. Erosió interna de la cohesió de la pròpia gran potència (la cohesió interna és totalment
clau, un Estat dèbil interiorment serà dèbil de cara l’exterior).
c. Canvis des de l’exterior del sistema (regional): aparició de potències externes.
i. Exemple: Europa post-2aGM. Es divideix en 2 i passa a estar controlada per dues
potències externes (USA i URSS). Un sistema multipolar passa a ser bipolar).
d. Actuació ideològica irracional de la potència (premissa realista)à s’ha de fer un càlcul
de costos i beneficis abans d’actuar, exemple de la guerra d’Iraq.
e. Retirada de la potència d’àrees del planeta que ja no siguin rellevantsà això
desencadena la competició entre potències regionals.
D’aquests factors de canvi, 3 depenen de la potència hegemònica (B, D i E).

Sistema multipolar
1. Equilibri de poder entre diverses potènciesà el poder de coacció està dividit entre un
nombre determinat de grans potències amb una distribució equivalent.

2. Sistema de valors (depèn de l’època històrica)

a. Pot ser homogeni: “Concert d’Europa” del Congrés de Viena 1815
b. Pot ser heterogeni: Europa d’entreguerres amb democràcies vs. Feixisme i Nazisme.
El sistema heterogeni sol provocar més inestabilitat.

55
3. Estabilitat: l’equilibri entre potències és el que porta l’estabilitat. Importància de les
aliances: com més i millors més estabilitat hi haurà. Factors de canvi:
a. Alteracions de les aliances entre les potències
b. Aparició de noves potències al sistema
c. Ruptura de l’equilibri perquè una o dues potències assoleixen una posició dominant
(França napoleònica, III Reich… )
d. Ruptura de l’equilibri perquè una o dues potències exteriors assoleixen una posició
dominant.

Sistema bipolar

1. Equilibri entre dues superpotències cadascuna de les quals actua com una potència
hegemònica dins la seva esfera d’influència.
Poder de coerció de les dues superpotències. Les dues potències gaudeixen de:
a. Capacitats (poder) iguals i superiors a la resta d’unitats del sistema (inclús si
aquestes s’alien).
b. Mecanisme per a establir l’equilibri de poder entre les dues potències (MAD a la
guerra fredaà dissuasió nuclear).

56
 Les dues potències estableixen l’agenda, les normes i imposen coaccionen la resta del
sistema.
2. Sistema de valors: pot ser homogeni o heterogeni.

3. Estabilitat aconseguida gràcies a l’equilibri bipolar. El sistema serà estable només quan les
dues potències estiguin equilibrades, no es tenen en consideració els aliats. Factors de canvi:
a. Fracàs de l’equilibri bipolar i guerra entre les dues superpotències. Una guanya i el
sistema es converteix en unipolar.
b. Erosió / caiguda d’una de les superpotències (cas de l’URSS)à el sistema passa a ser
unipolar (o multipolar).
c. Erosió del lideratge (hegemonia de Gramscià legitimitat) entre els seus aliats (si
perd molts aliats pot perdre poder en comparació l’altra potència).

d. Estats controlats per les superpotències es comencen a relacionar entre ells

(relacions inter-blocs).

L’hegemonia en l’ordre geopolític després de la Guerra Freda: Policentrisme

- Centre: múltiples actors (Estats, empreses, organitzacions, institucions…)

- Perifèria: països pobres, antics països socialistes, zones no productives dels països rics
- Semiperifèria: zones secundàries dels països rics

57
POLICENTRISME = sistema del liberalisme transnacional (amb molt elements estructuralistes).
Característiques:
1. Policèntric
2. No només hi ha Estats
3. Sistema inestable i en constant expansió
4. Base ideològica hegemònica: neoliberalisme i economia de mercat
Xarxa d’actors que dominen el poder econòmic, polític i cultural:
- Estats: dividits entre ells, competició i rivalitat.
- Agrupacions regionals (UE)
- Agrupacions de ciutats i àrees urbanes
- Institucions internacionals (FMI, Banc Mundial, ONU…)
- Circuits i institucions del sistema productiu (producció econòmica). Poden ser capaços de
fer prevaldre els seus interessos més que els estats.
- Capital financer internacional.
En definitiva, es tracta d’un grup heterogeni d’actors tant en poder com en naturalesa, objectius
i funcions en el sistema però que comparteixen la ideologia liberal capitalista.
Desequilibris
Països industrialitzats amb el 26% de la població:
- 78% producció de béns i serveis
- 81% consum energètic
o 1 habitant USA consumeix energia com
§ 7 mexicans
§ 55 indis
§ 178 habitants de Tanzània
§ 900 de Nepal
- 70% del consum de fertilitzants químics
- 87% armament mundial

5.4. PROCESSOS DEL SISTEMA INTERNACIONAL

Sistema internacional
- Estructuraà estàtica / conjunt d’elements i factors que indiquen com es situen els acotrs els uns
respecte els altres (poder relatiu, potències, centre perifèria…). Tenen dues variables
fonamentals:
o Número d’actors
o Distribució del poder: unipolar, bipolar, multipolar
- Procésà dinamisme (interacció entre actors) / xarxes d’interacció entre els actors, estructurades
al voltant de dues Variables:
o Tipus: de la cooperació al conflicte
o Intensitat: volum d’interaccions en un període determinat.

Hi ha un vincle, una interdependència mútua entre estructura i procés:

- Cada estructura té el procés d’interacció que li correspon.

58
- Una estructura crea i manté interaccions regulars.
- L’estructura no és un element totalment estàtic perquè el procés la dinamitza
constantment.
- Podem tenir una estructura més rígida (primers anys de la guerra freda), més dinàmica
(distensió dels anys 70) o més incerta (anys 90). En els dos últims casos, el procés adquireix
més rellevància analítica en RRII.
Definició d’interacció internacional: processos políticament rellevants (impliquen la
redistribució del poder al sistema) de comunicació i intercanvi entre els actors del sistema
internacional.
Les interaccions poden tenir 4 etapes de gran varietat:
1. Guerra: nivell màxim de conflicte que degenera en conflicte armat (ús de la força)
2. Conflicte: incompatibilitat d’interessos en la qual la discòrdia persisteix perquè no hi ha
intents d’arreglar-la o perquè aquests fracassen.
3. Cooperació: coordinació d’interessos a partir de problemes i interessos comuns.
4. Integració: nivell de discòrdia nul, harmonia aconseguida gràcies a la integració entre Estats
per un interès supranacional (zona de pau dins del sistema).

5.4.1. EL CONFLICTE INTERNACIONAL

Trets del conflicte:
- Existència d’interessos divergents o incompatibles provoca un litigi (voluntats oposades).
- La defensa d’aquests interessos provoca la utilització d’instruments diversos, inclosa la força
militar.
- El conflicte evoluciona amb el temps, té vàries fases segons els canvis de la seva naturalesa,
intensitat i abast.

Definicions
- Holsti: situació que pot portar a la violència organitzada que emergeix d’una combinació
particular de parts (en el conflicte, Estats, grups…), posicions incompatibles sobre un
assumpte (motiu del litigi), actituds hostils i accions diplomàtiques i militars. És una situació
de suma-zero o suma-nul·la: el benefici d’una part va en perjudici de l’altra (control
territorial).
- R. Aron: oposició entre grups i individus per la possessió de béns escassos o la realització de
valors mútuament incompatibles. Dos criteris que originen el conflicte:
o L’escassetat: recursos estratègics, naturals…
o La incompatibilitat: identitària, nacional, ètnica, religiosa, tribal etc.

59
- Grasa: durant la postguerra freda hi ha un major interès per al paper del medi ambient com
a motiu de conflicte. L’escassetat de recursos pot originar revoltes que acaben en repressió
militar, que produeix migracions massives que activen “xocs identitaris” entre els
immigrants i els grups ja instal·lats a la zona d’acollida. Els xocs entre nacionals de dos estats
poden reactivar conflictes latents entre els estats: la cadena conflictiva es retroalimenta a
les zones de major depauperació.
o Principis del segle XX: 90% dels morts eren militars
o Principis del segle XXI: 90% dels morts són civils

E. Barbé: conflicte és la situació en la qual els actors tenen interessos incompatibles (per la
possessió de béns escassos o per la realització de valors incompatibles) que els porten a
oposar-se, arribant a utilitzar la força per assolir els seus objectius.
El conflicte sol ser un procés de desenvolupament de llarga duració i ve marcat per la tensió
(actituds i predisposicions) com la desconfiança i la sospita que la població i els polítics d’una
part tenen cap a l’altra part.
El conflicte pot baixar d’intensitat (gràcies a la resolució política o diplomàtica de la controvèrsia)
o arribar a una situació de crisi: etapa del conflicte caracteritzada per l’explosió sobtada
d’esdeveniments inesperats (augment de la violència).Els elements distintius d’una crisi en un
conflicte són:
- Efecte sorpresa de l’acció enemiga
- La percepció d’una gran amenaça
- La percepció de tenir poc temps per a respondre
- La percepció de les possibles conseqüències negatives de la inacció, de no respondre.
La crisi pot reafirmar l’ status quo o fer que el conflicte degeneri en guerra: circumstància
extrema de l’ús de la força armada, dimensió militar del conflicte, acte polític de força
(Clausewitz), violència organitzada entre unitats polítiques (Bull) o conflicte armat (Holsti).

Identificació dels actors

Per analitzar el conflicte cal identificar els actors i els seus interessos:
1. Identificació dels actors reals (qui pren les decisions que dirigeixen el procés del conflicte?).
2. Identificació dels interessos reals que hi ha darrera les decisions que afecten el conflicte
analitzat (desconfiar del discurs).
3. Identificació del conflicte real (actors i interessos identificats en els passos anteriors)

Identificació dels interessos

La seguretat com a speech act ens plateja un problema metodològic. Serà necessari identificar
tant la part material com discursiva de cada problemàtica, i també la seva funció. Davant d’una
amenaça s’ha d’analitzar:
- La part material i la part discursiva per a l’amenaçat.
- La construcció material i discursiva per part de l’amenaçador.

60
- Els interessos als que respon la construcció de l’amenaça en termes d’acumulació de poder
a la part amenaçadora.
- Els interessos amenaçats en termes d’acumulació de poder i de benestar per la part
amenaçada.
- Els interessos amagats en el discurs de seguretat a la part amenaçada.
- Les elits beneficiades per les polítiques de resposta a l’amenaça.
- Les elits perjudicades per les polítiques de resposta a l’amenaça.
- L’efecte sobre el benestar de la població, tant de l’amenaça com de la resposta que les elits
volen implementar.
- La possibilitat d’una resposta diferent que beneficiï la població. Aquesta possibilitat exigirà
la mobilització de població en defensa dels seus interessos. A la majoria d’ocasions, la
solució real del problema o amenaça –en termes de benestar– passa per la col·laboració en
la mobilització de la població contra l’altra part, i per la cooperació en la implementació de
les polítiques. Malgrat això, aquest unió de la població s’ha d’enfrontar a les estructures
ideològiques identitàries i al discurs nacionalista reforçat pel discurs de la seguretat i de
l’interès nacional.

Conflicte i ideologies incompatibles

Cal recordar que les ideologies, enteses com a sistemes de creences, són eines en mans de les
elits. Quan una de les parts utilitza la ideologia per arribar a la mobilització de la població la
dificultat per arribar a acords i solucions augmenta, i també la probabilitat que el procés
condueixi a la violència.

Guerra
Definició de guerra: conflicte militar entre entitats nacionals, de les quals al menys una és un
Estat i que produeix, com a mínim, mil víctimes anuals entre personal militar.
Característiques del recurs de la violència des de la 2aGM
1. Pèrdua del monopoli de l’ús de la força massiva per part de l’Estat i ampliació de les formes
de violència massiva (terrorisme, guerra subversiva, guerrilla, guerres “privades”…).
2. Creixent deslegitimació del recurs de la violència armada com a instrument per a la solució
de conflictes. Fi de la idea de la guerra com a “dret d’Estat”.
3. Desenvolupament de l’arsenal químic, biològic i nuclear per tenir poder de dissuasió. Són
armes que no es dirigeixen cap a objectius concrets (moltes víctimes civils).
4. Paper creixent del comerç d’armes i del complex militar-industrial (producció massiva
d’armament, unió d’interessos de la indústria i l’exèrcit). El creixement en la producció
d’armament és paral·lel a anys de pau entre les potències desenvolupades (perquè els
interessos estan mesclats). Les guerres succeeixen al sud no desenvolupat. Gran nombre de
víctimes civils.
5. Disminució de la probabilitat de guerres entre els països desenvolupats amb fortes
interaccions econòmiques.

61
Característiques dels conflictes violents després de la 2aGM
1. La seva multidimensionalitat (vàries causes), tot i que en la majoria hi trobem la disputa pel
govern o territori (proporció molt alta de lluites anticolonials i conflictes post-colonials).
2. La localització geogràfica dels conflictes armats varia- ca destacar el poc protagonisme
d’Europa (tot i la seva rellevància mediàtica amb casos com els Balcans o Càucas), mentre
que es produeixen nombrosos conflictes a Àsia, Àfrica, Orient Mitjà i Amèrica Llatina.
3. Existència tant de conflictes armats intraestatals com interestatals, malgrat que la tendència
durant el període és l’augment dels intraestatals i el descens dels interestatals (1815-1975
predomini dels interestatals i augment dels intraestatals 1975-2001).
4. Les víctimes dels conflictes són majoritàriament civils, davant l’anterior predomini dels
militars (durant la 1aGM el 17% eren civils, avui en són el 90%).
5. Les armes utilitzades no són d’alta tecnologia, sinó que en general són armes lleugeres i
petites, barates i poc regulades.
6. La guerra és cada vegada més destructiva: al llarg del segle XX el nombre de víctimes a les
guerres s’ha multiplicat per 4 en relació als 400 anys precedents. Durant el període 1945-
1990 es van produir més de 20M de morts en diferents guerres (li diuen la llarga pau).
Apareixen uns nou tipus de víctimes: els refugiats i desplaçats.
7. Els conflictes armats han tingut una resposta internacional tardana: no s’han utilitzat els
instruments existents per aturar-los.
8. Importància dels mitjans de comunicació, tot i que l’atenció dedicada per aquests als
diversos conflictes és desigual.
La guerra durant la Guerra Freda
La Guerra Freda representa una “llarga pau” entre les potències del sistema i llurs aliats. El 75%
de les guerres han afectat als països del tercer món sota la forma de conflictes civils o interns
(no entre Estats).
Passem de es guerres internacionals entre les potències del sistema (guerres mundials) a guerres
internacionalitzades als països del Tercer Món. Les guerres s’internacionalitzen:
- Per la participació estrangera directa (Cuba a Angola) o indirecta (USA a Nicaragua).
- Pel creixement de la indústria armamentista a nivell mundial.
- Afavorides pel refredament bipolar.
L’evolució de la conflictivitat armada a la postguerra freda: característiques generals
1. Conflictes multicausals (político-territorials).
2. Ubicació geogràfica variada (Àsia, Àfrica).
3. Zona de pau entre 50 i 60 democràcies consolidades.
4. Conflictivitat nord-nord i sud-sud.
5. Majoria de conflictes són interns
6. Atenció molt desigual per part de la comunitat internacional.
7. Hi ha discrepància entre a nova conflictivitat i la tradició de seguretat col·lectiva i de les
guerres legítimes consagrades a la carta de l’ONU.
Característiques específiques de les noves formes de conflictivitat armada a la postguerra freda:
1. Noves formes de violència organitzada: crim organitzat, terroristes

62
2. Violacions massives dels drets humans: crisi de refugiats
3. Els conflictes sorgeixen dins dels Estats dèbils o fallits
4. Són conflictes sense fronteres, globalitzadors
5. L’Estat ja no té el monopoli de la violència
6. Hi ha reclutament de nens i adolescents
7. Es desenvolupa una economia de guerra
8. Utilització de l’estratègia de la por i del terror
9. Asimetria (disparitat de capacitats) entre les parts combatents
10. Ideoligització de la violència i justificació ideològica del conflicte

El debat sobre les “noves guerres”:

Tesi de Kaldor
Noves guerres: noves pels seus objectius, mètodes de combat i formes de finançament.
Impliquen la necessitat d’adoptar un nou enfocament par a resoldre els conflictes.
Característiques:
- Desintegració /debilitat de l’Estat a la globalització.
- Combatents estatals i no estatals (no uniformes)
- No hi ha moltes batalles directes.
- Violència deliberada contra civils (neteja ètnica).
- Economia il·legal de guerra (ús de circuits globalitzats).
- No distinció entre combatents i no combatents.
- Construeixen identitats sectàries (religioses, ètniques, tribals).
- Busquen crear una nova comunitat política (l’enemic és l’altre).
Tesi de Newman
Crítiques a la tesi sobre les noves guerres de Kaldor:
- Les “noves guerres” no tenen característiques noves, si són comparades amb les dels últims
100 anys. Avui, els acadèmics es centren més en aquests factors perquè tenen més dades
sobre els conflictes.
- Els conflictes civils no van créixer exponencialment durant la postguerra freda: hi va haver
un increment el 1990 i un descens relatiu cap a 1992.
- Totes les guerres han tingut i tenen un alt impacte sobre la seguretat humana (paradigma
creat als anys 90).
- Hi ha un canvi del context, però no de la forma d’utilitzar la violència: hi ha canvis històrics,
tecnològics, socials i econòmics que tenen un impacte sobre els Estats, les societats i els
contextos de guerra.

63
El dilema de seguretat (Herz)
Definició: l’increment de capacitats militars d’un actor en clau defensiva pot ser interpretat com
una amenaça per un altre actor, que decideix augmentar llurs capacitats militars per a enfrontar-
se a la nova amenaça percebuda. Aquest procés pot repetir-se vàries vegades, provocant una
cursa armamentista.
Hi ha 6 cuses del dilema de seguretat a la postguerra freda:
- Rearmament al Tercer Món.
- Expansió de l’OTAN: dilema per a Rússia
- Proliferació nuclear: Índia/Pakistan
- Realisme extrem / darwinisme social dels Estats Units per a garantir la seva superioritat
estratègica.
- Guerra global contra el terrorisme
- Amenaces ambientals i ecològiques

Missions de l’ONU per al manteniment de la pau

Conjunt d’activitats i mitjans utilitzats per Nacions Unides per a mantenir la pau i la seguretat
internacional. Diverses tipologies de missions:
1. Prevenció de conflictes: conjunt de mesures diplomàtiques adoptades per a evitar que un
litigi o una tensió es converteixi en conflicte.
2. Establiment de la pau: mesures per tal d’encarar un conflicte en curs (accions diplomàtiques
per arribar a un acord negociat).
3. Imposició de la pau: conjunt de mesures coactives que poden incloure el recurs de la força,
aprovades pel Consell de Seguretat, per tal de restablir la pau en front una amenaça o
trencament de la pau, o a un acte d’agressió.
4. Consolidació de la pau: conjunt de mesures que, a llarg termini, busquen establir condicions
per a un procés de pau sostenible (DDR [desarmament, desmobilització i reintegració],
supervisió de processos electorals, protecció de drets humans, construcció i enfortiment de
l’Estat de Dret...).

Transformació d’un conflicte (Miall)

Els conflictes asimètrics i perllongats malmeten societats, economies i regions senceres. És
necessària una re-conceptualització teòrica que permeti passar de la resolució/gestió a la
transformació del conflicte, de les relacions, els interessos, els discursos i les estructures a llarg
termini.
1. Context regional, global, social, parts del conflicte, individual/elit
2. Estructura (asimetria, relacions de poder)
3. Actors (objectius de líders i parts del conflicte)
4. Motivacions, raons i assumptes de la disputa
5. Individus/elits (perspectives, visions, desitjos…)

64
El triangle del conflicte
Conflicte= conducta + actitud + incompatibilitat

Incompatibilitat

conflicte

Conducta Actitud

Per analitzar i resoldre un conflicte s’han d’analitzar sempre els seus components de forma
equilibrada, sense abusar d’un i oblidar els altres.
Exemple: conducta (establiment/imposició de la pau), incompatibilitat (transformació del
conflicte).

5.4.2. COOPERACIÓ I INTEGRACIÓ

Sistema internacional:
- Estructura
o Polaritat
o Policentrisme
- Processos: interaccions Guerra Conflicte Cooperació Integració
o Cooperacióàintegració

Cooperació
Definició: acció racional8 estatal per tal de solucionar problemes d’agenda global (canvi climàtic,
pandèmies, crisis humanitàries, catàstrofes naturals…).
Perquè la cooperació sigui possible es necessiten unes condicions:
1. Interessos, problemes, objectius comuns
2. Confiança entre els actors. Els Estats negocien si confien els uns amb els altres, si no és
impossible.
3. Distribució equitativa de costos i beneficis9
4. Interacció amb reciprocitat10

8
Acció racionalà càlcul de costos i beneficis
à eliminació de l’amenaça de la guerra entre els actors que cooperen
9 i 10
No és el cas de l’OTAN: cada país havia de gastar el 2% del PIB en despesa militar, però només ho
compleixen uns pocs, per la qual cosa hi ha la protesta d’EEUU, que sí que ho compleix. Els països
europeus viuen sota l’ombra militar americana, cosa que podria portar al possible canvi de l’OTAN o a la
dissolució.

65
La cooperació es dóna en diferents àmbits:
- Economia
- Seguretat (militar)
- Política
- Àmbits tècnics (ciència, tecnologia, clima…)
I pot ser formal (d’acord amb normes i regles escrites i la firma de tractats) o informal (sense res
escrit, política de despatxos, és la més utilitzada i es caracteritza pel secretisme i la falta de
transparència).
Finalment, segons els actors implicats, podem parlar de cooperació bilateral o multilateral, a
nivell estatal, supranacional o subestatal.
Cooperació al desenvolupament
És el conjunt de recursos (materials, humans…) que els països desenvolupats han d’aportar als
països subdesenvolupats (o en vies de desenvolupament –PVD–).
- Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD): compromís de destinar el 0,7% del PIB a l’AOD. Els
únics que ho compleixen són Noruega, Suècia, Luxemburg, Dinamarca i Països Baixos. Les
condicions per donar AOD són que: s’ha de destinar a l’ajuda al desenvolupament econòmic
i de millora de les condicions de vida i que s’ha de donar en condicions d’avantatge (millors
que les condicions de mercat) en un règim de concessionalitat segons el qual no es donaran
préstecs ni s’invertirà a canvi de condicions comercials lligades a l’exportació (no s’han de
facilitar les exportacions d’empreses de països desenvolupats, s’ha d’invertir per millorar el
teixit industrial dels PVD).
- Hi ha 3 pols/centres que donen AOD, junts en controlen més del 90%, per la qual cosa,
segons una òptica estructuralista, cada centre ajuda a qui més li interessa i l’AOD és un altre
mecanisme de control.
o UE: 50,6%
o USA: 21,2%
o Japó: 18,8%

Integració
Debat sobre el concepte d’integració: [forma extrema de cooperació entre Estats] vs. [no és una
forma de cooperació perquè la seva lògica supera els Estats].
Hi ha 3 visions/àmbits/processos de la cooperació que no són excloents i s’haurien de donar els
tres perquè el procés tingui èxit:
1. Procés jurídico-institucional: la integració comporta la cessió de competències i sobirania
estatal a les institucions comunitàries que tenen el poder d’adoptar decisions independents
per majoria de representants governamentals que les composen (no unanimitat). A la
vegada, llurs decisions podrien tenir autoritat i aplicació immediata als ordenaments jurídics
nacionals.
a. Únic exemple: Unió Europea, és una OIG híbrida ja que és alhora una federació i una
confederació:

66
 i. Federació: decisions per majoria (65% dels Estats i 55% de la població),
implica cedir sobirania. Polítiques comunitàries: PAC, PPC, asil, política
monetària…
ii. Confederació: no cessió de sobirania=decisions per unanimitat. Polítiques
intergovernamentals: seguretat i defensa, refugiats...
iii. Independència de la Comissió Europea
iv. Votació per majoria al Consell Europeu (només en polítiques comunitàries)
v. Aplicació del dret comunitari als ordenaments jurídics estatals: pot ser
directa/immediata o indirecta (documents-marc que fixen els objectis per
als Estats).
b. Element fonamental: transferència de sobirania i institucions independents.

2. Integració política: els Estats transfereixen la seva lleialtat i llurs expectatives a una nova
autoritat o comunitat considerada com legítima.
a. Element fonamental: creació d’una identitat comú.
b. Dues visions d’Europa
i. L’Europa emocional (FR, GER)à + integració
ii. L’Europa utilitària (UK)à més difícil es fa la integració política
3. Comunitat de seguretat: conjunt d’actors polítics que tenen un sentit de comunitat,
juntament amb polítiques de canvi pacífic entre la població (les guerres no s’utilitzaran per
resoldre les disputes). Es Estat conformen una zona de pau perquè eliminen la guerra de les
seves relacions (països nòrdics, Amèrica del Nord).
a. Element fonamental: eliminació de la guerra.
Integració positiva i negativa
La integració negativa comporta la eliminació de barreres que restringeixen la mobilitat de béns,
serveis i factors productius. D’altra banda, la integració positiva comporta la creació d’una
sobirania comú a través de la modificació de les institucions existents i la creació de noves.
6 etapes de la integració (de l’econòmica a la política):
1. Zona de lliure comerç
2. Unió duanera
3. Unió econòmica i monetària (mercat comú, unió monetària)
4. Lliure trànsit de persones (eliminació de visats i controls duaners a les fronteres).
5. Unió política
6. Acords en matèria de defensa (difícilment s’hi arriba perquè els Estats sempre volen
mantenir la sobirania en aquest àmbit per assegurar la seva pròpia supervivència).

La dimensió regional de la seguretat

Definició de regionalització: és qualsevol acció adoptada a nivell regional per a la promoció de
la pau i de la seguretat internacional.
- Inclou les institucions formals (regionalisme) i altres models regionals com les “coalicions ad
hoc” o “coalicions de voluntats”.

67
- Abraça aspectes socials i les actuacions informals dels actors, juntament amb les resolucions
informals i formals.
- Els processos de regionalització de la seguretat es deuen a factors socioculturals interns i a
factors polítics externs a la regió (interacció amb el context internacional).
- Factors que la faciliten
o Les experiències històrico-polítiques compartides
o L’afinitat cultural
o L’existència d’estructures institucionals
o La consciència política dels governs, dels grups d’interès i dels líder d’opinió
La regió és un concepte impugnat (contested), que canvia amb el temps, sent un constructe
social, ideològic i normatiu resultant de la interacció de cultures, economies, història i polítiques
de les unitats que li pertanyen.
- Unió Europea vs. Consell d’Europa
- Amèrica
- Àsia Central
- Orient Mitjà
- Països aïlladors/ponts: Turquia, Egipte

Comunidad regional (Adler, 1997): sistema regional de significados e identidades socialmente

construidas e interdependientes, creados por personas cuyos intereses e identidades
compartidas se constituyen sobre la base del mutuo entendimiento y de unos principios
normativos que no se basan en la soberanía territorial. Además, estas personas interactúan y
comunican entre sí cruzando los confines estatales, buscan conseguir objetivos de alcance
regional y se activan para que los Estados de la comunidad actúen para el bien de la región
Comunidad pluralística de seguridad (Adler y Barnett, 1996): región transnacional formada por
Estados soberanos, cuyos ciudadanos mantienen expectativas plausibles de cambios pacíficos.
El grado de interrelación de una comunidad de seguridad depende del nivel de confianza entre
Estados, del grado de institucionalización del sistema de gobernanza y de la capacidad de los
Estados de transformar la anarquía en orden
Comunidad de riesgo (Cocker, 2002): región de Estados soberanos que comparten
transnacionalmente amenazas y riesgos para la seguridad durante las intervenciones exteriores
de sus Aliados. El sentido de compartir riesgos y amenazas depende de la existencia de normas,
identidades comunitarias y valores socialmente construidos y compartidos

Els Complexos de Seguretat Regional (RSC– Regional Security Complex)

Definició de RSC: conjunt d’unitats els processos de securització i desecurització de les quals
estan tan interrelacionats que les qüestions relatives a la seva seguretat no poden analitzar-se o
resoldre’s per separat.
El Complex de Seguretat Regional és una eina analítica aplicada a les regions, enteses com
constructes socials derivats de les pràctiques de seguretat de les unitats: depenent de qui o què
asseguren, la regió pot reproduir-se o canviar al llarg del temps.

68
Quatre variables d’un RSC:
1. Models duradors però modificables d’amistat i enemistat entre les unitats: protecció i
suport (membres de la UE) o por i sospita (grecs i turcs).
2. Pressions derivades de la proximitat geogràfica i de l’efecte distància: la proximitat
augmenta la interdependència estratègica entre les unitats, llunyania la disminueix. La
interdependència estratègica entre les unitats d’un RSC és més alta si es compara amb les
unitats externes.
3. Efectes de l’anarquia sobre l’equilibri de poder: l’anarquia hobbessiana (relacions
d’enemistat i coacció) explica la formació de conflictes; l’anarquia lockeana (rivalitat i
accions dictades per l’interès propi) explica la formació dels règims de seguretat; l’anarquia
kantiana (amistat i accions dotades de legitimitat) explica la formació de les comunitats de
seguretat.
4. Fronteres del Complex de Seguretat Regional.
Tipologies d’RSC:
1. Estàndard: estructura westphaliana entre potències regionals (Orient Mitjà, Amèrica del
Sud).
2. Centrada en un únic actor: superpotència (USA a Amèrica del Nord), gran potència (Rússia
a la CEI), potència regional (no hi ha casos), institucional (UE).
3. Grans potències (bipolar o multipolar): Europa pre-1945
4. Súper-RSC: nivell sostingut de relacions interregionals (Àsia del Sud i de l’Est).
5. Absència d’RSC: es solapen (Europa 1945-1991) o RSC desestrucurada (pre o proto-complex
amb dinàmiques massa dèbils).

69
6. LA SOCIETAT INTERNACIONAL D’ÀMBIT MUNDIAL
Segona Guerra Mundial:
- S’accelera l’autodestrucció europea
- Abans 2aGMà guerres entre potències
- Després 2aGMà pau europea
- Es trenca la política aïllacionista d’USA (a partir de Pearl Harbour).

La Segona Guerra Mundial genera un sistema realment mundial les característiques del qual
són:
- És un sistema constrenyedor:
o Poc marge de maniobra en front les dues superpotències
o Mite de Ialtaà ordre d’enemics. El nou ordre de la conferència de Ialta
reparteix Alemanya, Europa i de retruc divideix el món. Es posen de manifest les
diferències dels aliats, que signen una pau que ja no està redactada per aliats
sinó per enemics. Creació de blocs tancats.

Bipolarisme ideològic i militar. Ordre d’enemics:

o Universalà directori restringit del Consell de Seguretat (vàlvula de seguretat).
o Restringità negociacions bilaterals (START –reducció d’armament–).
Sistema Bretton Woods:
o Banc Mundial i FMI, GATT (no s’aprova l’OMC, i no s’aprovarà fins la vuitena
ronda de negociacions el 1994, la ronda d’Uruguai).
o Genera l’unipolarisme econòmic.
- Ampliacióà descolonització (nous actors al sistema)à multipolarisme jurídico-
institucional.
o 1946: Filipines, Jordània, Síria
o 1947: Índia, Pakistan
o 1956: Marroc, Tunísia
o 1961: Xipre
o 1964: Malta
o 1990: Namíbia (útlim).
Multipolarisme jurídico-institucional:
o No a l’ONU com a concert limitat de potències (volen participar-hi i poder
decidir, no ho aconsegueixen però com a mínim hi ha veus crítiques).
o Conferència de Bandung 1955. Neix el moviment dels Països No Alineats
§ Descolonització (autodeterminació)
§ Neutralitat
§ Coexistència pacífica
o Reforça la lògica d’igualtat sobiranaà Estats Moderns (oposició a la supremacia
blanca europea).

70
Guerra Freda:
- Guerra ideològica
Fractura Est-Oest
- Amenaça permanent
- Desafiament a la lògica de Ialta amb la descolonitzacióà fractura nord-sud

71
7. PRESENTACIÓ DE LES GRANS DINÀMIQUES DE LA SOCIETAT
INTERNACIONAL CONTEMPORÀNIA
7.1. ESTUDI DE LA GUERRA FREDA
a) La segona meitat del segle XX, i especialment el que anomenem guerra freda és un objecte
d’estudi especialment adequat com a exercici acadèmic.
b) Serveix per encapsular uns esdeveniments amb un relat d’inici i de final de procés.
c) Període que ha estat analitzar des de diferents perspectives teòriques i que ha influït en el
propi coneixement.
d) És un temps ideològic que influeix en les percepcions de l’altre (enemic soviètic) i del
nosaltres, amb una forta influència sobre l’acció.

7.2. DATES CLAU PER A LES RRII

- Privilegien l’experiència de l’Europa moderna
- Enfoquen la disciplina al voltant de les guerres i dels acords posteriors
- Contemporaneïtat: tres de les dates de referència principals són del segle XX: 1919, 1945 i
1989.
- Crítica a les RRII, que opten per fixar-se en dates clau, aïllant-les dels debats des d’altres
disciplines i utilitzant-les, sobretot, segons els interessos del realisme.
- Fred Halliday utilitza les revolucions per a construir una periodització alternativa d’ordre
internacional modern.
Dates clau: 1492, 1648, 1776, 1815, 1862, 1919, 1929, 1945, 1947, 1989/91, 2001

Long durée (Braudel)

- Estudi dels canvis a llarg termini, que són els que ens permeten identificar les estructures
en les quals es desenvolupen les relacions.
- Dividir en fases que no es poden aïllar les unes de les altres ni tampoc separar de la long
durée (Wallerstein).

Possibles fases, periodització

- Cox
o L’arribada de l’economia internacional liberal (1789-1873)
o L’era dels imperialismes (1873-1945)
o L’ordre mundial neoliberal des de la fi de la 2aGM

- Giovanni Arrighi: cicles d’acumulació

72
 o Acumulació de capital a les ciutats-estat del nord d’Itàlia al segle XIII
o Cicle hegemònic holandès sorgit del Tractat de Westfàlia 1648
o Segle XVIII emergeix el cicle britànic, que finalitza amb la 1aGM.
o Cicle de l’hegemonia nord-americana es desenvolupa en el període posterior a la
2aGM.
- Modelski: segons el domini per potències mundials
o Portugal
o Holanda
o Gran Bretanya
o EEUU

7.3. FRACTURES DEL SISTEMA

La societat internacional pot ser analitzada sota el prisma de les fractures (cleavages):
- Fractura est-oest
o E. Barbé: representa la lògica bipolar, estats enfrontats amb estratègies d’oposició
en tots els terrenys (social, polític, econòmic), a partir de dues bases ideològiques
diferenciades (marxisme i liberalisme), funciona sobretot en l’àmbit europeu.
- Fractura centre-perifèria
o Kaplan (1974): Les relacions entre Centre i Perifèria s’estableixen:
§ “[...] a través de les relacions i aliances entre les classes dominants i grups
de poder de les metròpolis i els països de la perifèria, de les quals se’n deriva
la possibilitat de divergències, tensions i conflictes”.
§ “els grups de poder i les classes dominants dels països dependents també
estableixen relacions d’enteniment o d’enfrontament amb altres grups
nacionals dominats, segons uns processos que també estan subjectes a la
situació de dependència a través d’un joc d’influències recíproques”.
o Barbé: extensió del control polític, imposició d’interessos econòmics, difusió
d’elements culturals.
§ La noció de perifèria als anys seixanta i setanta genera una dinàmica
internacional pròpia (Nacions Unides, demanda de nous mecanismes de vot
a les institucions financeres internacionals –IFI–).
§ Fragilitat de la força coordinada (G-77).
§ Desaparició de la perifèria unida davant problemes comuns: efecte
“dissolvent” de les crisis petroleres de 1973 i 1979-1980 (diferenciació entre
països productors i la resta).
o Dimensió cultural en la fractura centre-perifèria (Barbé)
§ Extensió del sistema europeu d’estats i difusió de la civilització i la cultura
europees a la resta del món.
§ Resistència dels pobles extraeuropeus a aquesta extensió mitjançant la
lluita per a acabar amb els llaços colonials i contenir la preeminència política
i cultural euro-americana.

73
Erosió de les fractures:
- Les fractures s’han anat erosionant al llarg de les dècades, donant lloc a una situació més
complexa:
o Major fragmentació
o Globalització de problemes
o Difícil identificar l’estructura del sistema (on està el poder?)

74
8. LA SOCIETAT INTERNACIONAL D’ÀMBIT MUNDIAL
El sistema internacional sorgit de 1945 és un sistema clàssic pel que fa als orígens: producte
d’una guerra entre potències. Ara bé, tota la resta (estructura, procés o normes) el diferenciarà
clarament amb els anteriors (Viena o Versalles), tot i que això no signifiqui que no hi hagi alguns
elements comuns.
Les qüestions bàsiques per comprendre el món entre 1945 i 1989/91:
- Bases i reptes sobre els quals es construeix el nou ordre internacional.
- Les grans fractures que expliquen la dinàmica i l’evolució del sistema internacional.

8.1. EL NOU ORDRE INTERNACIONAL: IALTA, BRETTON WOODS, SAN FRANCISCO I BANDUNG
Segona Guerra Mundial:
- S’accelera l’autodestrucció europea
- Abans 2aGMà guerres entre potències
- Després 2aGMà pau europea
- Es trenca la política aïllacionista d’USA (a partir de Pearl Harbour).
Des de 1945 l’ordre internacional es va globalitzar: d’un sistema mundial, en termes geogràfics,
però fet a mida d’Europa en termes d’ordre, a un sistema realment mundial.
L’ordre mundial s’ajustarà, a partir de 1945, a dues realitats. En primer lloc, el sistema és
constrenyedor i, en segon lloc, el sistema s’amplia.

SISTEMA CONSTRENYEDOR
Poc marge de maniobra en front les dues superpotències
Potències: l’aliança entre anglosaxons i soviètics (sorgida al període d’entreguerres11) perd el
sentit després del final de la 2aGM. Si l’aliança perd sentit és normal que no hi hagi la típica
conferència de pau dels vencedors que creen un nou ordre internacional. El continu de les
conferències crea aquest nou ordre: Teheran, Ialta, Potsdam…
- Mite de Ialtaà divisió del món en dues zones pactada per USA i URSS.
A Ialta s’establirà la celebració d’eleccions lliures a Europa i l’acció comú dels tres aliats per tal
de facilitar el procés (tot i que no tenen la mateixa concepció de democràcia). Cas de Polònia:
uns reclamen eleccions mentre que l’URSS la vol utilitzar per la seva seguretat. Es posen de
manifest les diferències dels aliats, que signen una pau que ja no està redactada per aliats sinó
per enemics. Per tant, la construcció del nou ordre internacional de blocs tancats (en termes
geogràfics i ideològics) serà en base d’un ordre d’enemics, un ordre internacional bipolar: bloc
soviètic – bloc occidental.

11
És un exemple clàssic d’un sistema heterogeni per l’enfrontament entre tres blocs: socialisme,
liberalisme i feixisme.

75
Bipolaritat
El sistema de Ialta es caracteritza per haver generat dos sistemes separats en els quals les dues
superpotències desenvolupen el paper constructor. Dues esferes d’autoritat en les quals el
poder està altament concentrat en mans d’EEUU i de l’URSS, líders ideològics i posseïdors de
l’armament nuclear.

Estats Units: unipolaritat econòmica

Assumeixen la funció de crear el sistema mundial a la seva mesura i de liderar-lo. Això es fa
evident en terreny econòmic, on són molt superiors (GATT12 i Bretton Woods). Juntament amb
els sistema polític bipolar hi ha un sistema econòmic unipolar encapçalat pels Estats Units i que
deixa al marge les economies planificades.
Per tant, el sistema internacional serà:
- Multipolar al Consell de Seguretat de NNUU
- Bipolar en les relacions USA-URSS
- Unipolar econòmicament, sota el domini d’USA

URSS
Reprodueix a la seva zona d’influència una lògica imperial clàssica: ocupació militar, imposició
de governs amics… Intenten expandir l’imperi rus i aïllar-lo d’amenaces exteriors.

Pel que fa a les Nacions Unides, el Consell de Seguretat va adoptar la dimensió de directori de
potències, així que l’ordre internacional s’establiria en dos àmbits:
- Àmbit universal: directori de potències
- Àmbit restringit: negociacions bilaterals en les quals les superpotències adoptaran les
negociacions directament.
Les Nacions Unides aniran més dirigides a la universalitat que no pas a l’efectivitat per culpa del
constant ús del dret de vet de les potències del Consell de Seguretat.

AMPLIACIÓ
El sistema ha d’absorbir una allau de nous actors (pobles descolonitzats), que cada vegada
allunyen més a la nova societat mundial de l’anterior societat eurocèntrica. Això portarà al
multipolarisme jurídico-institucional.
Any d’independència:
- 1946: Filipines, Jordània, Síria - 1961: Xipre
- 1947: Índia, Pakistan - 1964: Malta
- 1956: Marroc, Tunísia - 1990: Namíbia (útlim).

12
L’OMC no s’aprova fins la vuitena ronda de negociacions, la ronda d’Uruguai del 1994

76
L’ampliació del sistema internacional gràcies a la descolonització va suposar un canvi notable:
va apartar l’ONU d’una idea original –el sistema de San Francisco com a concert limitat de les
grans potències– i es va assentar en un món afro-asiàtic.

Multipolarisme jurídico-institucional
- No a l’ONU com a concert limitat de potències (volen participar-hi i poder decidir, no ho
aconsegueixen però com a mínim hi ha veus crítiques).
- Conferència de Bandung 1955. Neix el moviment dels Països No Alineats
§ Descolonització (autodeterminació)
§ Neutralitat
§ Coexistència pacífica
- Reforça la lògica d’igualtat sobiranaà Estats Moderns (oposició a la supremacia blanca
europea).

GUERRA FREDA
Hi ha múltiples definicions per la guerra freda, les dues més acceptades són:
a) 1947-1953: etapa extremadament rígida que implica la incomunicació diplomàtica entre
URSS i USA, exemplificada pel bloqueig de Berlín.
b) 1945/47 – 1989/91: definició més acceptada i tradicional. L’etapa equipara la guerra
freda amb el sistema bipolar sorgit de la 2aGM. Inclou la rigidesa de 1947-53 i també la
distensió.
Raymond Aron: Guerra Freda com a estat de pau impossible i de guerra improbable.
La GF combina diversos elements:
1. Guerra ideològica entre el liberalisme i el comunisme. Propaganda massiva per tal
d’infiltrar-se a l’altre bàndol. Tots el conflictes acaben per bipolaritzar-se.
2. Amenaça de caràcter permanent contrarestada per la militarització, la carrera
armamentistaà Carrera de dissuasió militar mútua amb armes nuclears. L’espai
europeu queda dividit i es converteix en una zona de pau “gràcies” a la MAD, cosa que
contraresta amb la resta del món.
3. La guerra es trasllada a la perifèria del sistema bipolar.
La GF converteix el sistema bipolar en un únic espai mundial en termes estratègics (efectes de
l’armament nuclear) i conflictius (ampliació de les esferes d’influència al Tercer Món), mentre
que la societat internacional va conformant-se com a societat d’estats independents i membres
de NNUU. L’ampliació del nombre d’actors al sistema mitjançant la descolonització va a servir
de contrapunt al procés de bipolarització.
La descolonització és fruit de la debilitat de les potències i de l’inici d’un procés de conscienciació
imparable. La incorporació d’un nombrós grup de països afro-asiàtics al Sistema li suposarà un
repte en totes les seves manifestacions: es desafia el sistema bipolar quan un grup de països
forma un moviment que rebutja la lògica de la GF. Es tracta del Moviment de Països No Alineats,
nascut a la Conferència de Bandung el 1955. S’hi reuneixen 29 estats d’Àfrica i Àsia que
representen el 50% de la població mundial. Esdevé una revolta contra occident nascuda del
ressentiment contra els europeus per la seva actitud de superioritat cultural i racial. Els principis
del Moviment de No Alineats seran: descolonització, neutralisme i coexistència pacífica.
Els nous estats afro-asiàtics reforçaran la lògica europea d’igualtat entre estats sobirans. NNUU
esdevé, per a molts d’aquests estats sense experiència en ni recursos materials ni humans, única
“taula de salvació” per tal de sobreviure “sols” en un món “d’iguals”.

8.2. LES GRANS FRACTURES DEL SISTEMA INTERNACIONAL

La societat internacional es mou entre dues tendències de signe oposat: la globalització i la
fragmentació.
Globalització
El sistema d’estats és un sistema cada vegada més integrat si es té en compte que l’actuació dels
mateixos està condicionada per l’evolució econòmica i tecnològica del món. Un procés
d’integració informal que va començar el 1945 –aparició de les armes nuclears i creació del
sistema Bretton Woods– i que s’ha anat desenvolupant, de tal manera que el conjunt del planeta
ha arribat a constituir un tot. Així en donen constància els processos d’interdependència
econòmica, les xarxes de comunicacions i la degradació mediambiental.
Fragmentació
En contradicció amb la tendència integradora, la societat d’estats es converteix en un sistema
molt fragmentat, tant en termes territorials –augment del nombre d’estats–, com en termes
culturals –la defensa de la cultura pròpia en front de la idea de cultura global transmesa pels
mitjans de comunicació d’abast mundial–.

La societat internacional pot ser analitzada sota el prisma de les fractures que l’han dinamitzat:
fractura est-oest i fractura centre-perifèria

LA FRACTURA EST-OEST
La fractura est-oest s’assenta en la lògica del sistema bipolar. Els grups d’estats a un i altre
bàndol de la fractura es diferencien i creen estratègies d’oposició en tots els terrenys (socials,
polítics i econòmics). Sobre aquesta base, l’origen d’aquesta fractura es remunta a la revolució
bolxevic de 1917 i a la posterior institucionalització (URSS i Internacional Comunista). La
posterior política antibolxevic practicada als països europeus al període de transformació
permet parlar dels primers passos cap a la fractura. Malgrat tot, la seva transformació en eix
determinant de les relacions diplomàtico-militars al sistema internacional no es dóna fins el final
de la 2aGM, amb la creació del sistema bipolar i la instauració de la lògica de guerra freda. La
fractura est-oest és recent, de curta durada en el temps i d’àmbit geogràfic i cultural limitat (a
diferència de la centre-perifèria), de no haver estat per l’exportació durant la guerra freda.

78
Tot i que afecta al conjunt del sistema internacional, on és més visible és a Europa, on cada un
dels grups reprodueix simètricament les seves institucions de contenció contra l’altre grup:
aliances militars (OTAN – Pacte de Varsòvia) i organitzacions econòmiques (OECE/CEE – CAME).
La fractura est-oest es va transformant durant les seves més de quatre dècades de vida, aquest
procés de canvi es deu a tres tipus de fenòmens:
- Relacions entre Estats Units i la Unió Soviètica
o Evolucionen de la rigidesa dels primers anys (1947-1955 no hi ha reunions bilaterals)
a la distensió (1968-1975), canvi d’actitud directament vinculat al control de
l’armament nuclear. Des de 1963, les grans trobades USA-URSS estan lligades a la
firma d’acords de reducció d’armament (SALT I, SALT II, telèfon vermell).
o A mitjà termini, el clima de confiança generat pels grans repercutirà negativament en
el seu paper com guardians del sistema bipolar. El que es pot explicar a través dels
altres dos fenòmens que erosionen la persistència de la fractura est-oest:
policentrisme i paneuropeisme.
- Policentrisme o erosió del lideratge de les superpotències a cadascun dels seus blocs
o La disminució de la tensió entre les relacions est-oest afavoreix l’aparició a cada bloc
de moviments antilíder. Al bloc occidental es desenvolupen de manera pacífica,
mentre que a l’oriental causen víctimes i ús de la força (fent del pacte de Varsòvia una
policia interna més que un exèrcit de defensa) com va passar a Hongria el 1956 o a
Txecoslovàquia el 1968, que mostren la debilitat soviètica a la seva pròpia esfera
d’influència.
o Bloc occidental: França s’oposa al lideratge nord-americà en matèria estratègica i
nuclear i, més endavant, en matèria diplomàtico-econòmica13.
o Bloc de l’est sofreix un bon cop a causa del sisme xinès-soviètic. L’URSS perd el
monopoli ideològic del comunisme i guanya un rival de cara l’extensió d’influència al
Tercer Món, on ara hi haurà lideratge xinès entre els no-alineats.
- Creació d’una xarxa de relacions intraeuropees al marge dels dos líders (paneuropeisme)
o Afecta més el paper del líder al bloc occidental que al de l’est. El fenomen fa referència
al teixit d’una xarxa complexa de contactes entre europeus de l’est i de l’oest que, en
alguns casos, entra en contradicció amb els interessos dels dos grans. Destaquen
l’Ostpolitik iniciada pel canceller Brandt i la CSCE (Conferència sobre la Segueretat i la
Cooperació a Europa).
o Ostopolitik i CSCE van tenir diferents lectures: pels soviètics era una manera de
reafirmar les fronteres sorgides de la 2aGM, per a la diplomàcia occidental era una
manera de penetrar al bloc de l’est i, finalment, per a les poblacions de les dues
Alemanyes i de l’Europa central i oriental posava una via per tal de superar els
aspectes inhumans de la guerra freda (com per exemple: facilitar el contacte entre
famílies de cada banda del teló d’acer). Aquests processos van dissoldre la lògica
bipolar a Europa.

13
Per a més información veure: BARBÉ, Esther (2007). Relaciones Internacionales, Madrid: Tecnos (3ª
edición)

79
 o Aquest tipus de relacions i instruments bàsics, potenciats per la Comunitat Europea,
fora i dins del continent, va donar nom al nou terme en relacions internacionals:
europeïtzació.
L’evolució de la fractura est-oest, pel que fa al paper dels europeus occidentals està directament
relacionada a un dels grans canvis dels sistema internacional entre 1945 i 1989: la transformació
de la naturalesa del poder.
- Ja des dels anys 70 la Comunitat Europea és percebuda com un rara avis pels analistes de
RRII per a la qual no hi ha una categoria d’anàlisi. D’aquí l’aparició del terme “potència civil”
que se li aplica.
o Es desvincula la noció de potència de la capacitat militar per donar entrada al poder
suau o difús (soft power), en el qual el control de les finances o de les comunicacions
sembla ésser tan important com el militar.
La desaparició de la primacia estatunidenca (anys 80) en el disseny dels règims econòmics
internacionals porta els analistes a parlar d’inestabilitat del sistema en el seu conjunt.

El paper d’Estats Units s’erosiona en tant que líder del sistema econòmic, a favor d’un possible
multipolarisme (USA-CEE-JP) i com a líder del bloc occidental, a través de la CSCE, la dissidència
francesa i la CE en terreny polític. Per tant, Susan Strange i Joseph Nye conclouen que és l’únic
Estat fort en tots els aspectes però no de manera exclusiva.
Els fenòmens potencialment erosionadors del lideratge de l’URSS al bloc de l’est (control
d’armament, policentrisme i xarxes de contacte intraeuropees) passen per un moment de crisi
durant el període de la segona guerra freda (1979-1985), moment en què les dues
superpotències allunyen les seves posicions, es rearmen i duen a terme accions de força.
Malgrat això, amb l’arribada de Gorbachov a la secretaria general del PCUS el 1985 es produeix
un canvi de rumb que posarà en marxa el final de la guerra freda des de l’interior del bloc de
l’est.
Les limitacions econòmiques de l’URSS per mantenir-se dins de la lògica del sistema bipolar
porten a Gorbachov a formular un nou pensament soviètic en matèria internacional. El seu
discurs es centra en dues grans idees:
- Proposa la desideologització de les relacions internacionals (constitueix un atemptat contra
les bases de la fractura est-oest).

80
- Acceptació de la realitat dominant: voluntat d’integrar-se en l’economia mundial, donat el
caràcter interdependent del sistema i la concepció global de seguretat, centrada en
problemes mediambientals i reducció de l’armament nuclear.
El nou pensament soviètic va acompanyat d’accions concretes (rebutjar la doctrina Breznev,
solucionar conflictes regionals, acords INF) que ens mostren que, des d’abans de la caiguda
del mur de Berlín, la fractura est-oest estava molt erosionada.

LA FRACTURA CENTRE-PERIFÈRIA
Pròleg sobre el terme centre-perifèria
Des del final de la guerra freda molts autors han reclamat que el nom de “perifèria” substitueixi
del de Tercer Món, ja que des de la caiguda del bloc de l’est no hi ha un Segon Món. Llavors
s’utilitza el terme de “centre” com a nucli dominant globalment de les economies capitalistes i
“perifèria” com a conjunt d’estats dèbils políticament, industrial i financerament, que operen
dins d’un marc de RRII definit pel centre. També hi ha una semiperifèria (estats més consolidats
i desenvolupats de la perifèria l’aspiració dels quals és convertir-se en el centre).

La fractura centre-perifèria és més complexa que la fractura est-oest pel seu caràcter
multidimensional (econòmic, polític, cultural, religiós…) i per l’heterogeneïtat dels seus
components.
Segons Esther Barbé, hi ha dos criteris per diferenciar grups d’estats: l’econòmic i el cultural o
civilitzacional. Aquesta divisió no correspon a la realitat de la societat internacional en la qual
aquestes dimensions es solapen i es combinen a la cerca d’objectius polítics més amples.
On situar Aràbia Saudita? A la perifèria, si per tal entenem el món que no forma part de la
civilització occidental dominant, o al centre, si per tal entenem els països afavorits en termes
econòmics per l’organització del sistema.

Dimensió econòmica de la fractura centre-perifèria

En la dimensió econòmica, la fractura centre-perifèria agrupa als estats del sistema en dos blocs
enfrontats, aquells que desitgen mantenir els règims econòmics mundials en front d’aquells que
volen modificar-los.
El punt de partida d’aquesta fractura l’hem de localitzar al segle XVI, a l’inici del capitalisme i la
seva mundialització, a través del colonialisme, de les economies locals. Es presenta, doncs, com
la fractura originada per la divisió internacional del treball en l’economia mundial i pel control
de la interdependència entre els mercats nacionals. La fractura ha tingut formes diverses en
moments diferents: la competició pel control econòmic mundial entre estatunidencs, europeus
i japonesos a principis de segle o la creació, després de la 2aGM, de règims econòmics d’abast
mundial (Bretton Woods, GATT).
A partir dels anys setanta la trobem plasmada a l’Assemblea General de Nacions Unides, on
l’entrada de països descolonitzats dona lloc a una agrupació d’una sèrie d’estats disposats a

81
coordinar llurs actuacions i adoptar polítiques similars per modificar els principis del
funcionament del sistema econòmic mundial.
En aquest sentit, la creació el 1964 del Grup dels 77 i de l’UNCTAD suposen la institucionalització
i la creació d’un fòrum privilegiat per tal de vehicular la imatge d’una perifèria amb una agenda
pròpia, que vol impulsar polítiques que pretenen instaurar un Nou Ordre Econòmic
Internacional. És a dir, a partir d’una visió del món basada en principis d’igualtat i justícia, es
volen crear noves regles del joc. Per tal de fer-ho, el Grup dels 77 compta essencialment amb el
sistema de Nacions Unides. Per tant, la noció de perifèria té sentit al llarg dels setanta perquè
genera una dinàmica internacional, notable en el cas de NNUU.
La crisi del petroli del 1973 i la posterior de 1979-80 tindran efectes de dissolvent en la perifèria.
Mentre que en un principi es percep l’actitud de l’OPEP com una victòria del Tercer Món, per a
occident acabarà suposant, a la llarga, la readaptació energètica de les economies
industrialitzades. En canvi, per a la perifèria tindrà efectes negatius com la depauperació
d’economies africanes o l’endeutament dels països productors. La cimera de Cancún del 1981
va acabar en fracàs, cosa que va suposar la desaparició de la perifèria com a força unida amb
problemes comuns (Susan Strange: el Grup dels 77 pot tenir 134 membres però ja no és un grup)
i l’aparició de grups i de problemes diversos a la perifèria:
- Depauperació total del Quart Món, essencialment a Àfrica.
- Endeutament milionarià el deute ocupa un lloc primordial a les agendes centre-perifèria
dels anys 80.
- Creixement ràpid d’alguns països asiàtics pel desenvolupament tecnològic.
Tot això no impedeix que els problemes, tradicionalment relacionats al Tercer Món, segueixin
presents (subdesenvolupament, desforestació, epidèmies…). A més, problemes com
l’acumulació de capital en poques mans, propis del centre, són encara més presents a la
perifèria, cosa que contrasta amb la misèria generalitzada.

Dimensió cultural de la fractura centre-perifèria

En el marc cultural no ens interessa escapar del terme de Tercer Món, malgrat totes les seves
deficiències, perquè reflecteix a la perfecció la voluntat política de tots aquells pobles i estats
que inicialment el van assumir.
Cal destacar que la fractura-centre perifèria està present al sistema internacional, com en
qualsevol sistema polític territorial en què el conflicte es genera a partir de:
- Extensió del control polític
- Difusió de models culturalsà cal destacar-la, encara que és inseparable de les altre dos.
- Imposició d’interessos econòmics del centre a la resta del sistema
La fractura centre-perifèria s’ha creat, per una part, per l’extensió del sistema europeu d’estats
i la difusió de la civilització i de la cultura europees a la resta del món i, d’altra banda, per la
resistència dels pobles extraeuropeus a aquesta expansió mitjançant la lluita per tal d’acabar
amb els llaços colonials i contenir la preeminència política i cultural euro-americana.
El control dels europeus, que passa d’un terç del globus el 1800 a quatre cinquenes parts el
1914, genera resistències puntuals que es converteixen, després de la 2aGM, en una fractura

82
permanent. Aquesta fractura es va desenvolupar principalment a partir dels anys cinquanta,
quan les polítiques exteriors d’alguns dels grans països (Índia, Xina, Indonèsia) van rebutjar els
fonaments del sistema (occidentalisme, fractura est-oest) per coordinar l’actuació d’una sèrie
d’estats al voltant d’opcions alternatives a les del centre:
- Afro-asianisme contra europeisme/occidentalisme
- Neutralitat davant la política de blocs
D’entrada, la creació de la perifèria està més centrada en qüestions culturals, ideològiques i
polítiques (descolonització) que no pas a qüestions econòmiques. La fractura té una càrrega
moral (antisistema), cultural (negritud, panafricanisme, islam…) i objectius polítics precisos
(descolonització).
La Conferència de Bandung de 1955 ofereix el primer conjunt de principis del Tercer Món,
resumits en:
- Mostrar al món la voluntat d’Àfrica i d’Àsia de participar del sistema internacional
- Protestar contra els efectes de la guerra freda sobre el fòrum mundial per excel·lència,
Nacions Unides, on l’ingrés de nous membres va estar congelat entre 1950-55 per la fractura
est-oest.
La institucionalització de la fractura està associada a la creació del Moviment de Països No-
Alineats, que s’identifica, de manera genèrica, amb els països en vies de desenvolupament. El
Moviment de No-Alineats persegueix la creació d’un grup que actuï col·lectivament al sistema
internacional al marge dels blocs, institucionalització que es realitza com a tal a partir de la
cimera de Lusaka de 1970.
El Moviment dels No-Alineats segueix, en un principi, l’estil de l’afro-asianisme. És a dir, lideratge
fort (Nasser, Tito o Nehru entre d’altres) que converteixi el grup en prestigiós, i així es reforça la
fractura centre-perifèria. Malgrat tot, apareixeran debilitats del no-alineament aviat, com els
intents de Xina o l’URSS de controlar el moviment, la multiplicació de conflictes entre els països
no-alineats o la desaparició dels principals líders.
L’agenda del moviment coincidirà amb la dimensió econòmica de la fractura centre-perifèria i,
per tant, segueix la seva lògica. És a dir, hi ha una progressiva diferenciació dins del grup (països
menys avançats, exportadors de petroli…), cosa que fa que el Moviment perdi, al llarg dels
vuitanta, el seu paper de partida. Aquest fet es veu reforçat pel bloqueig de NNUU per part dels
EEUU de Reagan (que frenen les iniciatives de la perifèria) i pel final de la guerra freda, que
encara incidirà més a la dissolució de la perifèria en el terreny polític en deixar d’existir les bases
del consens.
La dissolució política comporta l’agreujament dels problemes, si per tal entenem una major
percepció de les diferències, que en el terreny cultural de la fractura, aquesta percepció està
lligada al paper polític adquirit per l’Islam des de la Revolució Iraniana de 1979.
- Islam com a factor de resistència contra el domini cultural del món occidental i com a
voluntat de manifestar autonomia i identitat en matèria de valors i principis (aglutina part
de la perifèria).
- Recurs de la identitat i dels valors més tradicionals es reafirma, com mostra el cas de l’islam,
com a tendència a la societat internacional dels anys vuitanta.

83
En conclusió, les fractures est-oest i centre-perifèria que, als anys cinquanta, semblaven dibuixar
clarament dinàmiques bàsiques al sistema internacional s’han anat erosionant al llarg de les
dècades, donant lloc a una situació molt més complexa i diversa en la qual es produeix una major
fragmentació (diversificació de la perifèria, per exemple), es globalitzen els problemes (el
subdesenvolupament com a problema mediambiental) i es fa més difícil identificar l’estructura
del sistema, donada la difusió del poder, que adopta formes molt diverses (integració econòmica
regional, desenvolupament d’actors transnacionals, amenaces globals…). Així, a les portes del
final de la guerra freda, que suposarà la desaparició de la lògica bipolar, els teòrics es veuen
enfrontats a un món multiforme i complex que abans gaudia d’un “cert ordre”.

84
9. NACIONS UNIDES
9.1. GÈNESI DE L’ORGANITZACIÓ: SAN FRANCISCO
L’ONU –nucli del sistema de les Nacions Unides– és un producte de la voluntat de les potències
vencedores de la Segona Guerra Mundial (EEUU, URSS, Xina, UK i, més discutiblement, França)
de crear un mecanisme capaç de preservar l’ordre mundial. Es pretenia establir un sistema de
seguretat col·lectiva que impedís una nova guerra generalitzada i que comptaria amb una força
militar mundial (prevista en el capítol VII de la Carta). El principi organitzatiu de base liberal i
democràtica, idealista, va ser molt diferent del principi d’equilibri del poder que havia funcionat
fins aleshores.
En analitzar les causes del fracàs de la Societat de Nacions (la organització de la qual no dista
massa de Nacions Unides), els aliats van arribar a la conclusió que potser la més important havia
estat la falta de participació en l’organització de potències com Alemanya, l’URSS o Estats Units.
Així doncs, la nova organització havia d’acollir tots els Estats, incloent-hi, a mig termini, les
potències perdedores de la guerra (per evitar la temptació d’atemptar contra l’ordre
internacional, els perdedors s’hi havia de sentir implicats).
La formació de Nacions Unides neix, per tant, d’un interès comú per evitar el conflicte armat
directe i de mantenir l’ordre mundial que les potències estaven a punt d’establir conjuntament
(expansió dels interessos econòmics estatunidencs i nous mercats i interès de la Unió Soviètica
de no quedar aïllada). Aquest interès representava la voluntat de les elits dels països, en especial
les d’Estats Units, que en va ser el principal impulsor. Aquestes elits nacionals tenien interès en
la construcció de l’organització perquè es podia convertir en un recurs de poder.
Per a les potències vencedores, el manteniment de la pau significava mantenir l’ordre, és a dir,
el que havia estat creat per la seva victòria. El sistema va estar dissenyat per mantenir l’statu
quo i no com un sistema que pogués gestionar els canvis.
Es pretenia reflectir en la nova organització l’estructura de poder existent en el sistema mundial.
Per això, es va abandonar la regla de la unanimitat amb què havia funcionat el Consell de la
Societat de Nacions i es va enfortir el Consell de Seguretat, un òrgan restringit amb cinc
membres permanents amb poder de vet sobre les decisions.
La Carta de les Nacions Unides es va signar el 26 de juny de 1945 a San Francisco, després de la
conferència internacional preparatòria en què van participar cinquanta estats (80% de la
població mundial), cap d’ells vinculat amb les potències de l’Eix. Els convocants van ser: EEUU,
UK, URSS i Xina. Es discutiren les propostes de Dumbarton Oaks (agost de 1944). El disseny va
correspondre principalment a Estats Units.

NEGOCIACIONS CAP A L’ONU

1. Carta de l’Atlàntic (agost 1941): contenia vuit principis que han de regir el nou ordre
internacional. Signada per Roosevelt i Churchill.
I. Renúncia dels estats a tota expansió territorial
II. Prohibició de modificacions territorials contra la voluntat lliurement expressada
dels pobles respectius.

85
 III. Respecte al dret de cada poble a escollir lliurement la seva forma de govern.
IV. Igualtat d’accés per a tots els estats al comerç de matèries primeres.
V. Col·laboració entre totes les nacions en matèria econòmica.
VI. Establiment d’una pau entre les nacions que els permetés viure segures dins les
seves fronteres i que alliberés la humanitat de la por i de la necessitat.
VII. Llibertat de mars.
VIII. Renúncia a l’ús de la força i desarmament dels vençuts com a primer pas per a la
creació d’un sistema de seguretat general permanent.
2. Carta de Moscou (octubre 1943): expressaven la necessitat de perpetuar la concentració de
les grans potències un cop acabada la guerra i també la d’establir una organització
internacional encarregada de mantenir la pau. Firmada per EEUU, URSS, UK i Xina.
3. Conferència de Dumbarton Oaks (agost de 1944): es discuteix quins seran els membre si el
dret de vet.
4. Conferència de Ialta (febrer de 1945): les potències vencedores tindrien la capacitat
d’exercir el vet sobre les decisions.

Esther Barbé diu que el Consell de Seguretat va adoptar la dimensió de directori de potències
quan es va establir el dret de vet. Les Nacions Unides van més dirigides a la universalitat que a
l’efectivitat (pel constant vet, que paralitza el sistema per actuar en comú). El sistema de les
Nacions Unides es troba molt lluny de tenir la importància en l’escena internacional que li
correspondria d’acord amb el seu plantejament per la seva eficàcia reduïda.
L’ampliació del sistema internacional gràcies a la descolonització va suposar un canvi notable:
va apartar l’ONU d’una idea original (sistema de San Francisco com a concert limitat de les grans
potències) i es va assentar en un món afro-asiàtic.

Nacions Unides va ser, principalment, una idea estatunidenca, i la seva estructura segueix de
prop els plans elaborats des d’EEUU. Per què no es manifesta l’hegemonia d’Estats Units i es
busca un sistema col·legiat de grans potències?

9.2. PRINCIPIS I PROPÒSITS: LA CARTA DE NACIONS UNIDES

La Carta és el tractat constitutiu de l’Organització. Comença amb les paraules “nosaltres, els
pobles de les nacions unides resolts a preservar a les generacions venidores del flagel de la guerra
que dues vegades durant la nostra vida ha infligit a la humanitat sofriments innombrables…”
La Carta de les Nacions Unides manifesta en el preàmbul els dos grans objectius de
l’organització:
- Manteniment de la seguretat i de la pau internacional.
- Promoció del progrés econòmic i social de tots els pobles.
Principis i propòsits
Capítol I, article 1: Els propòsits de les Nacions Unides són:

86
 1. Mantenir la pau i la seguretat internacionals [...]
2. Fomentar entre les nacions relacions d’amistat basades en el respecte al principi
d’igualtat de drets i al de la lliure autodeterminació dels pobles […]
3. Realitzar la cooperació internacional en la solució de problemes internacionals de
caràcter econòmic, social, cultural o humanitari, i en el desenvolupament i estímul del
respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals de tots […]
En definitiva, els principis i propòsits es poden resumir en:
1. Igualtat sobirana de tots els seus membres.
2. Compliment de bona fe de els obligacions contretes.
3. Solució pacífica de controvèrsies.
4. Prohibició de l’amenaça o ús de la força.
5. Assistència a Nacions Unides.
6. Autoritat de Nacions Unides sobre els estats no-membres.
7. No ingerència en els assumptes interns dels estats.

9.3. ESTRUCTURA INSTITUCIONAL I MECANISMES DE PRESA DE DECISIONS

ÒRGANS PRINCIPALS
L’ONU consta de 6 òrgans principals:
1. Assemblea General
a. Principal òrgan deliberatiu. Pot discutir qualsevol tema d’abast mundial.
b. Composada per tots els Estats membres de l’organització (193). Els últims països a
entrar van ser: República Federativa Socialista de Iugoslàvia, Tuvalu, Suïssa, Tímor-
Leste, Montenegro, República de Sudan del Sud.
c. Al principi de cada sessió regular, el setembre, debat general amb la intervenció dels
caps d’Estat o de Govern.
d. Presa de decisions
i. A cada país li correspon un vot. Les decisions es prenen per majoria de 2/3 parts
dels membres presents i votants per a les qüestions importants, i per majoria
simple sobre altres qüestions.
ii. Gromyko proposà que les 16 repúbliques de l’URSS tinguessin un seient i un vot a
l’Assemblea General i finalment se li van concedir 3, un per Rússia, un per
Bielorússia i un altre per Ucraïna.
iii. Les decisions de l’Assemblea General no tenen força obligatòria per als governs.
Autoritat moral de la comunitat universal.
e. Principals comissions:
i. Primera: desarmament i seguretat internacional
ii. Segona: afers econòmics i financers
iii. Tercera: afers socials, humanitaris i culturals
iv. Quarta: política especial i descolonització
v. Cinquena: afers administratius i pressupostaris
vi. Sisena: jurídica

87
2. Consell de Seguretat
a. Té com a responsabilitat primordial les qüestions de pau i seguretat.
b. Compost per 15 membres:
i. 5 permanents: Xina, França, Regne Unit, Estats Units i Rússia
ii. 10 no permanents escollits per un període de 2 anys sobre la base de representació
geogràfica.
c. Presa de decisions:
i. Els estats membre estan obligats a implementar les seves decisions d’acord a la
Carta.
ii. Les decisions sobre qüestions de procediments són preses pel vot afirmatiu de 9
membres.
iii. Les decisions sobre qüestions fonamentals són preses pel vot afirmatiu de nou
membres, però els 5 membres permanents no poden estar-hi en contra.
iv. Vet absolut: les potències poden vetar assumptes en què en formen part.
v. A les decisions preses en virtut del Capítol VI i del paràgraf 3 de l’article 52, la part
en controvèrsia s’haurà d’abstenir de votar.
d. La reforma del Consell de Seguretat
i. Hi ha hagut pressions per procedir a la reforma del Consell de Seguretat per
modificar-ne els criteris d’accés dels membres permanents. Els candidats més
ferms a passar-ho a ser són Alemanya i Japó. També es qüestiona la presència d’UK
i FR, que ja no representen el mateix que abans. Altres potències regionals
reclamen la seva participació, com Brasil o Índia. El procés de reforma s’inicià el 30
de juny de 1993.
3. Consell Econòmic i Social (ECOSOC)
a. Òrgan encarregat de coordinar l’activitat econòmica i social de l’ONU i de tot el sistema
de NNUU.
b. Compost per 54 membres escollits per l’Assemblea General per períodes de 3 anys. Es
reuneixen 2 vegades a l’any i adopten decisions per majoria simple.
c. Considera informes provinents de vàries agències especialitzades, fons i programes.
i. PNUD – la xarxa global de desenvolupament
ii. UNICEF – la principal organització en defensa, promoció i protecció dels drets dels
infants.
iii. PNUMA – proporciona lideratge i anima el treball en conjunt amb tenir cura del
medi ambient.
iv. ACNUR – la principal organització que dóna ajuda als refugiats.
4. Consell d’Administració Fiduciària (suspèn les operacions el 1994)
a. Establert el 1945 per a promoure el foment dels habitants dels territoris fideïcomesos
i el seu desenvolupament progressiu cap al seu autogovern o independència.
b. El 1945 hi havia onze territoris sota supervisió internacional.
c. L’últim territori fideïcomès, Palau, va obtenir el seu propi autogovern el 1994.
d. Des d’aleshores, el Consell ha suspès les seves operacions formalment.
5. Tribunal Internacional de Justícia (TIJ)
a. Establerta el 1946 com el principal òrgan judicial de l’ONU.
b. El seu Estatut és part integral de la Carta de les NNUU.

88
 c. La cort no està oberta a particulars, entitats privades o organitzacions internacionals.
d. Una vegada que un país acorda l’actuació del Tribunal en un cas, ha d’acatar-ne la
decisió. Altres òrgans de l’ONU poden sol·licitar el consell del TIJ.
e. El TIJ té la seu al Palau de la Pau a l’Haia.
f. Compta amb quinze jutges –escollits per l’Assemblea General i el Consell de Seguretat
g. No pot haver-hi dos jutges provinents d’un mateix país i nou dels magistrats han d’estar
d’acord abans que es pugui prendre una decisió. Totes les sentències del TIJ són
definitives. Si un dels estats involucrats no compleix amb la sentència, l’altra part pot
portar el cas al Consell de Seguretat.
6. Secretaria General
a. El Secretari General és nomenat per un període de cinc anys per l’Assemblea General a
recomanació del Consell de Seguretat.
b. La Carta de NNUU el/la descriu com “el més alt funcionari administratiu de
l’organització”. Les seves feines inclouen:
i. Proposar assumptes a ser discutits per l’Assemblea General o qualsevol altre òrgan
de l’ONU.
ii. Cridar l’atenció del Consell de Seguretat davant de qualsevol problema que
consideri que pot amenaçar la pau mundial.
iii. Actuar com àrbitre entre Estats membre.
iv. Oferir els seus “bons oficis”. L’actual Secretari General és Antonio Guterres.
Amb excepció del TIJ, que està a l’Haia, tots els òrgans estan situats a la seu de l’ONU de Nova
York.
Hi ha 15 organismes especialitzats vinculats amb les Nacions Unides, les quals coordinen la seva
feina amb la de l’ONU, però són organitzacions autònomes. Addicionalment, existeixen 24
programes, fons i altres entitats amb responsabilitats en camps específics.
L’estructura és extremadament complicada en relació a altres OIG anteriors degut al seu
creixement progressiu, en ampliar-se el seu camp d’activitat i intentar solucionar
problemàtiques que abans eren confiades als estats.
Els redactors de la Carta de les Nacions Unides es limitaren a descriure sis grans òrgans, però
autoritzen expressament aquests òrgans a crear altres de caràcter subsidiari.

ORGANISMES ESPECIALITZATS DE NACIONS UNIDES

1. Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO)
2. Organització d’Aviació Civil Internacional (OACI)
3. Fons Internacional de Desenvolupament Agrícola (FIDA)
4. Organització Internacional del Treball (OIT)
5. Fons Monetari Internacional (FMI)
6. Unió Internacional de Telecomunicacions (UIT)
7. Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO)
8. Organització de les Nacions Unides per al Desenvolupament Industrial (ONUID)
9. Unió Postal Universal (UPU)
10. Grup del Banc Mundial

89
 a. Banc Internacional de Reconstrucció i Foment (BIRF)
b. Centre Internacional d’Arranjament de Diferències Relatives a Inversions (CIADI)
c. Associació Internacional de Foment (AIF)
d. Corporació Financera Internacional (CFI)
e. Organisme Multilateral de Garanties d’Inversions (MIGA)
11. Organització Mundial de la Salut (OMS)
12. Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual (OMPI)
13. Organització Meteorològica Mundial (OMM)
14. Organització Mundial del Turisme (OMT)

FINANÇAMENT DE NACIONS UNIDES

Nacions Unides ha tingut sempre problemes per finançar-se. De fet, ja es parlava de crisi
pressupostària des dels anys seixanta, quan un cert nombre de països es van negar a contribuir
a les despeses de les operacions de manteniment de la pau. Des de mitjans dels 70, a l’ordre del
dia de l’Assemblea General s’hi inclou un punt sobre la crisi financera.
La tibantor entre els actors del sistema es va agreujar a la dècada dels vuitanta. El punt de tensió
màxima va ser el 1945, quan EEUU va decidir retallar les aportacions econòmiques a Nacions
Unides (no superarien el 20% del pressupost total), en part a causa de la seva crisi econòmica
interna i en part a causa de a seva disconformitat amb el funcionament de l’organització –el text
afirmava que el sistema de NNUU no tenia prou en compte les opinions expressades pels estats
membres que contribuïen més econòmicament– (esmena Kassebaum-Salomon).
Davant d’aquesta situació, es van haver de prendre mesures per reduir despeses i va començar
un debat sobre diferents projectes per a la reforma del sistema. Les mesures adoptades no van
tancar les fissures del sistema, sinó que es limitaven a proposar modificacions funcionals. La
solució va acabar sent transaccional: per satisfer el tercer món es van mantenir les disposicions
de la Carta i del reglament intern de l’Assemblea General segons les quals el pressupost
s’aprovava per votació majoritària. Però a la vegada es va suggerir que abans de sotmetre les
recomanacions sobre el projecte general del programa pressupostari al ple, la Cinquena
Comissió continués dent tots els esforços necessaris per arribar a l’acord més ample possible. Es
legalitzava així, de facto, la pràctica d’obtenir un consens per a les decisions pressupostàries
sense suprimir l’exigència estatutària del vot majoritari.
També hi va haver propostes de reforma més globals, com la de M. Bertrand, l’Informe Bertrand,
que partia de la creença, unànime el 1985, de la impossibilitat d’arribar a un consens polític que
tragués el Consell de Seguretat de la seva paràlisi i que permetés posar a la pràctica el
mecanisme de seguretat col·lectiva previst per la Carta. Això obligava a replantejar-se les
Nacions Unides com una organització eminentment econòmica on el consens era factible però
molt dificultat per la hipertròfia de les institucions dominades per les potències enfrontades. En
canvi, les negociacions s’estaven donant en un marc global en fora de les NNUU amb cimeres
intergovernamentals amb participació limitada dels Grans però no és impossible que assisteixin
i amb la presència del Tercer Món. A més, les institucions de Bretton Woods (FMI, GATT i BM)
també formen part d’aquest marc perquè el vot és ponderat i els països desenvolupats hi volen
participar. La clau de la reforma de Bertrand és el canvi en el procés de presa de decisions
econòmiques que s’hauria de fer en un fòrum eficaç enlloc de l’ECOSOC i de la UNCTAD, un

90
fòrum que combinaria representativitat i realisme, reconeixent el pes més gran d’alguns estats.
Així s’arribaria a una organització mundial de tercera generació (la primera generació va ser la
Societat de Nacions, la segona seria l’ONU), que resultaria més adequada a les necessitats que
planteja la interdependència actual.
Informació extreta de: SALOMÓN, Mònica, "Les Nacions Unides". Bellaterra: CEPD, 1995.
L’eterna crisi financera
La distensió política no ha contribuït a millorar la situació de crisi financera del sistema de les
Nacions Unides, ans el contrari. El terrible increment de la despesa que suposa la instrumentació
de les cada vegada més nombroses i costoses operacions de manteniment de la pau agreuja un
dèficit congènit. A més, tot i que el contribuent principal (USA) ha deixat d’utilitzar la retallada
de les seves aportacions com a arma contra les resolucions tercermundistes i ha començat a
accelerar el pagament de les seves quotes, continua essent-ne el principal deutor.
Quotes de pagament a NNUU
1) Estats Units: 22%
2) Japó: 9,68%
3) Xina: 7,921%
4) Alemanya: 6,389%
5) França: 4,859%
6) Regne Unit: 4,463%
7) Brasil: 3,823%
8) Rússia: 3,088%
9) Espanya: 2,443%

9.4. PAU I SEGURETAT INTERNACIONAL: CAPÍTOLS VI I VII

El recurs de la força armada només està justificat en cas de:
- Una acció de NNUU –accions decidides o iniciades pel Consell de Seguretat segons els
articles 42 o 48, o pels actors o organismes regionals previstos al Capítol VII–.
- Legítima defensa (article 51).

9.5. PROGRÉS ECONÒMIC I SOCIAL

Separació de les organitzacions de Bretton Woods de la resta del sistema (+ G-8, G-20). Es prova
l’ONU d’un instrument molt important d’acció en matèria econòmica.
Diferents sistemes de presa de decisions. L’ONU es regeix a l’àrea econòmica pel sistema un país
un vot, mentre quela presa de decisions de les IFI (Institucions Financeres Internacionals) depèn
de les aportacions econòmiques (per tant, estan controlades per Estats Units).

Cooperació
2/3 parts dels recursos de NNUU es destinen a la cooperació. Insuficiència dels imports destinats
pels governs a la cooperació per al desenvolupament.

91
Drets Humans
Règim internacional de drets
humans:
- 1945: Carta de les Nacions
Unides
- 1951: Convenció per a la
prevenció i la sanció del
delicte de genocidi
- 1966: Pacte Internacional de
Drets Civils i Polítics (PIDCP) i
Pacte Internacional de Drets
Econòmics, Socials i Culturals
(PIDESC)
- 1967: resolució 1235 (XLII)
- 1970: resolució 1503 (XLVIII)
- 1998: Tribunal Penal
Internacional
- 2006: Consell de drets humans
(substitueix la Comissió)

LA INTERVENCIÓ HUMANITÀRIA
Informació de: SALOMÓN, Mònica, "Les Nacions Unides". Bellaterra: CEPD, 1995.
La prestació d’ajuda humanitària als kurds d’Iraq en acabar la guerra del Golf va significar tot
una revolució en la concepció d’ordre mundial defensada des de sempre per l’organització i els
seus estats membres.
La idea que la protecció dels drets humans dels individus pugui justificar la participació de l’ONU
en situacions de guerra civil o d’altres conflictes interns dels seus estats membres entra en
tensió amb els principis d’igualtat sobirana dels estats i no ingerència als seus afers interns. Per
a justificar la intervenció humanitària cal considerar que la seguretat no és aplicable a l’Estat
sinó als pobles i que l’autodeterminació no ha de referir-se als estats sinó als individus.
Les arrels d’aquest nou intervencionisme, assumit amb entusiasme per l’Administració Clinton,
són l’intervencionisme clàssic (doctrina Monroe) i l’idealisme wilsonià.

9.6. EVOLUCIÓ
Informació de: SALOMÓN, Mònica, "Les Nacions Unides". Bellaterra: CEPD, 1995.
Poc després del final de la 2aGM va resultar evident que el sistema internacional evolucionava
d’una manera diferent a la prevista. En lloc d’un sistema regit col·lectivament per diverses
potències, es va imposar una situació de bipolaritat en un món dividit en dues grans zones
d’influència.

92
Estat de les potències: Estats Units era l’única potència nuclear a la fi de la guerra, poder que va
passar a compartir el 1949 amb l’URSS. UK estava econòmicament esgotat, França –guanyador
dubtós– estava en procés de recuperació, Japó i Alemanya encara no comptaven i Xina encara
era feble.
Un sistema de seguretat col·lectiva amb superpotències enfrontades com a protagonistes no
podia funcionar, així que la idea d’una actuació concertada dels membres permanents del
Consell de Seguretat va quedar arraconada. Per aquesta situació, des de bon principi hi va haver
una sensació generalitzada de “crisi” de l’organització per la distància abismal que hi havia amb
els objectius inicials.
Als anys 40 i 50 l’ONU va ser escenari d’enfrontament de la Guerra Freda en el qual les
superpotències feien ús de forma sistemàtica del poder de vet, bloquejant-ne les resolucions
contínuament. La situació va començar a canviar quan les conseqüències de la descolonització
es van començar a notar amb l’afluència de nous membres. Dels 51 inicials, el 1965 ja n’eren
membres 118 estats. Aquesta entrada de nous estats va establir una majoria tercermundista a
l’Assemblea General, que tenia una majoria automàtica per aprovar resolucions adreçades
contra l’hegemonia (política i econòmica) nord-americana. A l’eix Est-Oest se li va afegir l’eix
Nord-Sud, una nova divisió internacional que posava de manifest les enormes diferències
econòmiques entre els estats occidentals i del tercer món. D’ara endavant, tres grups
s’enfrontarien en l’organització universal: bloc occidental, bloc soviètic i tercer món (organitzat
en l’anomenat Grup dels 77).
La situació de bloqueig del Consell de Seguretat dels 70 protagonitzada pel vet d’EEUU seguit
pels altres membres occidentals del Consell no va impedir que l’organització intervingués amb
algun èxit en diferents operacions relacionades amb la seguretat i va complir un paper actiu amb
les forces de manteniment de la pau.
En temes no relacionats amb la seguretat, el protagonisme de NNUU ha estat considerable:
- Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 i altres acords internacionals d’aquest
àmbit.
- Eradicació de la verola (OMS)
- Organització de serveis per a la infància coordinada per UNICEF
- Mesures de seguretat en el trànsit aeri (OACI)
- Projectes de desenvolupament a Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina
- Preservació de relíquies considerades patrimoni de la humanitat per la UNESCO
- Ajut i protecció a milers de refugiats per part de l’ACNUR.

LA GRAN CRISI DELS OBJECTIUS

Tot just creada l’ONU, les condicions del sistema internacional van canviar de tal manera que
l’objectiu principal de l’organització, el manteniment de l’ordre internacional mitjançant la
creació d’un sistema de seguretat col·lectiva, no es va poder complir. Això va tornar manifestar
la dimensió de l’ONU com una organització necessària però poc efectiva.
A la dècada dels 80, les superpotències van trencar en més d’una ocasió l’ordre internacional
(invasió d’Afganistan per part de l’URSS, atac de Líbia -USA- i invasió de Panamà -USA-) i el

93
Consell de Seguretat no va poder emetre cap resolució per culpa del vet de la potència
agressora. A més, les operacions de manteniment de la pau estaven en decadència.
D’altra banda, les accions encaminades a la promoció del progrés econòmic i social mitjançant
la cooperació internacional tampoc van donar els resultats esperats, ja que els recursos de
NNUU suposen només el 6% dels fons disponibles internacionalment. A més, els governs, sense
ser conscients que la interdependència és cada vegada més gran entre els països i regions del
món, prefereixen mecanismes de cooperació bilateral que controlin i puguin condicionar abans
que els canals multilaterals que ofereix NNUU.
L’anomenada crisi dels objectius va fer que els diferents grups d’estats que integren el sistema
reaccionessin de manera diferent, atribuïssin la manca d’operativitat a motius diferents i
s’intercanviessin acusacions que, al seu torn, van contribuir a agreujar la situació inicial.
- Els països del sud havien aconseguit una majoria automàtica amb el Grup dels 77 a
l’Assemblea General i van fer que s’adoptessin resolucions que exigien ajustaments
importants al sistema.
- Els països occidentals van manifestar la seva disconformitat cada vegada més gran amb
aquesta situació, ja que eren els principals contribuents econòmicament i això no quedava
palès a l’hora de votar, de manera que no podien evitar l’aprovació de programes
tercermundistes indesitjats. D’aquesta manera, es va anar generalitzant cada vegada més la
pràctica de prendre les decisions importants per consens.
- Els països de l’est van explotar el conflicte nord-sud a favor seu i el van emprar d’arma pel
conflicte amb l’oest. Ho van fer donant suport a les resolucions impulsades pel Tercer Món
i negant-se a col·laborar amb els projectes pro-occidentals.

LES ACUSACIONS DE MALA GESTIÓ I DE POLITITZACIÓ

El malestar que va anar produint l’heterogeneïtat i la manca de consens entre els Estats sobre
els ressorts de la cooperació multilateral es va traduir en dues acusacions al sistema per part
dels occidentals: les acusacions de “mala gestió” i de “politització”, amb les quals EEUU i UK van
justificar la seva retirada de la UNESCO (1984 i 1985 respectivament).
- Politització: acusacions que els països del Tercer Món els fan amb relació les desigualtats
estructurals.
- Mala gestió: burocratització excessiva del sistema, dobles usos, manca de transparència,
poca eficàcia del funcionariat per la distribució geogràfica proporcional…
Les crítiques encobreixen altres motius difícils de legitimar: la manca de control pressupostari.

LA FI DE LA GUERRA FREDA I LA REVITALITZACIÓ DEL SISTEMA DE NACIONS UNIDES

Un dels primers senyals de la fi de la guerra freda va ser el canvi sobtat d’actitud de l’URSS envers
NNUU a partir de la presa de possessió de Mikhaïl Gorbatxov del càrrec de secretari general del
PCUS. La negativa soviètica a pagar la seva part corresponent en les operacions de manteniment
del pau i la de sotmetre’s al Tribunal Internacional de Justícia van ser substituïdes per un discurs
de signe totalment oposat.

94
La nova URSS va donar suport a les Nacions Unides en el seu desenvolupament, es va posar al
dia en el pagament dels retards en les quotes de l’ONU i va mostrar el seu interès en les
institucions de Bretton Woods. Davant d’aquesta actitud dels soviètics, els Estats Units van
haver de reaccionar i van començar a pagar les seves quotes pendents.
Finalment, la distensió internacional també es va traduir en la resolució de diversos conflictes
regionals facilitada per la intervenció de l’ONU. El canvi d’actitud va propiciar que el 1988
s’atorgués el premi Nobel de la pau als Cascos Blaus.
El sentiment de reactivació de Nacions Unides va tornar a enfortir-se quan els membres del
Consell de Seguretat van actuar conjuntament contra la invasió de Kuwait per part d’Iraq. Això
va enfortir la opinió que l’ONU estava actuant com a guardià de l’ordre internacional i responia
a les agressions il·legítimes, un dels seus principals objectius.
Des d’aleshores, la reactivació ha continuat a un ritme vertiginós. Entre 1988 i 1994 es posaren
en marxa 21 operacions de manteniment de la pau (mentre que entre 1945 i 1988 se n’havien
fet 16).
Les acusacions als EEUU de fer servir l’organització per encobrir la seva actuació hegemònica
han generat un gran debat.

95
10. BIPOLARISME DIPLOMÀTICO-MILITAR
10.1. LES BASES D’UN NOU ORDRE MUNDIAL: FINAL DE LA SEGONA GUERRA MUNDIAL
L’ordre internacional mundial sorgit de la Segona Guerra Mundial no s’estableix en una
conferència concreta sinó que és el resultat d’un continu de negociacions entre potències
vencedores (Carta de l’Atlàntic, Conferències de Teheran, Ialta i Potsdam, Bretton Woods...)

CONFERÈNCIA DE TEHERAN (finals de 1943)

Va ser la primera trobada de mandataris soviètics, britànics i estatunidencs. Es prengué la decisió
de dividir Alemanya (tot i que no es va fer efectiva perquè la guerra no havia acabat). El tema
dominant a les converses va ser la destrucció causada per la guerra.

CONFERÈNCIA DE IALTA (febrer 1945)

A diferència del que es creu (mite de Ialta), no es va dividir el món es zones d’influència, ja que
aquesta situació es confirmà sobre el terreny amb la presència de l’exèrcit roig a Europa de l’est
(es comença a organitzar el territori en esferes d’influència, no es fa cap repartiment). Al febrer
del 1945, encara es creu que un acord entre vencedors és possible (segons Gallup Polls, un 55%
dels americans creien que es podia confiar en l’URSS el 1945) tot i que hi hagi posicionaments
diferents:
- Stalin i Churchill tenen una visió realista segons la qual promulguen el manteniment de
l’staus quo per la debilitat dels seus respectius països.
- Roosevelt defensa el multilateralisme i la seguretat col·lectiva, un enfocament més idealista.
Els tremes tractats a la conferència de Ialta van ser:
- Futur d’Alemanya: divisió en tres zones d’ocupació a les quals s’hi podria unir França,
reparacions de guerra a les potències vencedores (per evitar la seva recuperació econòmica
a curt termini) i jutjar els responsables de la guerra.
- Polònia (frontera oriental línia Curzon)
- Nacions Unides: aprovació definitiva del model acordat a la conferència de Dumbarton Oaks
de 1944 i poder de vet.
- Govern dels pobles lideratsà diferent interpretació de la “Declaració sobre l’Europa
Alliberada”:
o Churchill: continuació de la pràctica colonial
o Roosevelt: control de les zones amb interessos
o Stalin: establiment de zones d’influència
Declaració sobre l’Europa alliberada:
“El Premier de la Unión de las Repúblicas Socialistas Soviéticas, el primer Ministro del Reino Unido y el
Presidente de los Estados Unidos de América serán consultados en el interés común de los pueblos de sus
países respectivos y de los de la Europa liberada.

96
Afirman conjuntamente su acuerdo para determinar una política común de sus tres Gobiernos durante el
período temporal de inestabilidad de la Europa liberada, con el fin de ayudar a los pueblos de Europa
liberados de la dominación de la Alemania nazi, y a los pueblos de los antiguos Estados satélites del Eje, a
resolver por medios democráticos sus problemas políticos y económicos más apremiantes.
El establecimiento del orden en Europa y la reconstrucción de las economías nacionales deben realizarse
mediante procedimientos que permitan a los pueblos liberados destruir los últimos vestigios del nazismo
y del fascismo y establecer las instituciones democráticas de su elección”.
“Estos son los principios de la Carta del Atlántico:
- derecho de todos los pueblos a elegir la forma de gobierno bajo la que quieren vivir;
- restauración de los derechos soberanos y de autogobierno en beneficio de los pueblos que fueron
privados por las potencias agresoras.
[…] Cuando los tres Gobiernos estimen que las condiciones en un Estado libre de Europa o en un país
anteriormente satélite de Europa hacen necesaria una acción determinada, se consultarán
inmediatamente acerca de las medidas a tomar para asumir sus responsabilidades comunes definidas en
la presente declaración”.

CONFERÈNCIA DE POTSDAM (juliol-agost 1945)

La guerra a Europa ja havia acabat, mentre que al front del Pacífic encara estava obert: li
quedaven pocs dies, fins el llançament de les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki.
D’altre banda, el Regne Unit queda relegat de les principals decisions, mentre que Roosevelt
mor i és substituït per H. Truman (cosa que sovint és considerada com un pas de l’idealisme al
realisme). L’URSS està practicant una política de fets consumats i de control de les zones
tutelades (Europa de l’est). En definitiva, s’està constituint una lògica molt diferent a la del
Congrés de Viena (estructura multipolar i hegemonia difusa) o de Versalles (compromisos
voluntaris i seguretat col·lectiva): s’estan assentant les bases del nou ordre bipolar (USA-URSS).
Les decisions que es prenen a Potsdam són:
- Divisió d’Alemanya en quatre zones d’ocupació. Divisió similar de Berlín i Viena
- Frontera occidental de Polònia s’estableix temporalment a la línia Oder-Neisse.
o Polònia camina cap a Occident: a l’est retrocedia a favor de l’URSS. A l’oest guanyava terreny
fins la línia Oder-Neisse, gràcies a l’obstinació d’Stalin, ja que Churchill i Roosevelt pretenien
situar la frontera a l’Oder.

- Formació de governs representatius (problemes a Romania, Bulgària i Polònia).

El continu de conferències que constitueixen l’ordre mundial internacional fan que, també com
a conseqüència de la pròpia guerra, es passi d’un món eurocèntric a un dominat per dues
potències extraeuropees en rivalitat, EEUU i URSS, s’inicia el procés de descolonització (liderat
per l’Índia i que porta a l’aparició de molts més actors estatals) i, a més, es trenca l’aïllament
d’Estats Units, que adopten un nou rol polític i militar per esdevenir la superpotència que vol
aconseguir l’hegemonia moral.

97
98
Conseqüències polítiques sobre les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki
Per intentar acabar abans la guerra, EEUU acaba convencent l’URSS perquè aquesta ataqui els
territoris ocupats pels japonesos per obrir un altre front i debilitar la posició dels nipons. Així
doncs, per tal d’intentar aconseguir una derrota ràpida dels japonesos, l’URSS declara la guerra
al Japó el 8 d’agost de 1945 (d’aquesta manera podien conquerir alguns ports de la zona asiàtica,
ocupar Corea –nord– i Manxúria).
En converses entre Truman i Stalin, l’americà comunica al soviètic que disposen d’una nova arma
molt potent que utilitzaran contra el Japó (cosa que insta a Stalin a fer accelerar les
investigacions de la bomba atòmica a l’URSS).
L’agost de 1945 es llancen les bombes atòmiques14 sobre Hiroshima15 i Nagasaki16. La justificació
és voler acabar ràpidament la guerra i la gran pèrdua de vides nord-americanes per derrotar el
Japó (anteriorment s’havia bombardejat molt intensament amb napalm, bombardejos que van
destruir el 40% de les ciutats japoneses). Després del llançament de les bombes, la rendició de
Japó és immediata, tot i que alguns historiadors apunten que si no les haguessin llençat els
japonesos s’haurien rendit dues setmanes més tard.
La ràpida derrota del Japó impedeix la presència de l’URSS17 al front del Pacífic, d’aquesta
manera ja no poden participar en les negociacions de pau, ni en decidir l’estatus de Japó, que és
ocupat íntegrament pels EEUU.
Fins que l’URSS no aconsegueixi la bomba atòmica, EEUU tenen una posició de molta més força
per decidir les relacions internacionals. Stalin considera la bomba americana un xantatge i força
l’acceleració de la carrera armamentista.
Cursa d’armaments
a) 1945: Hiroshima i Nagasaki
b) 1949: 1r artefacte nuclear de l’URSS
c) 1951: 1ra prova de la bomba H a USA
d) 1952: Esclata el primer artefacte nuclear de UK
e) 1953: URSS fa esclatar la seva primera bomba H
f) 1957: UK fa la seva primera explosió de bomba H

LES CONSEQÜÈNCIES DE LA GUERRA PER A ESTATS UNITS: EL SÍNDROME DEL 41

La Guerra va dur prosperitat i fins i tot abundància als Estats Units d’Amèrica, que va patir tan
sols un 1% de les pèrdues de vides (400.000 soldats). El PIB dels Estats Units es va doblar entre
el 1941 i el 1945 (coincidència que es conegui la 2aGM com The Good War?).
Al mateix temps, però els Estats Units van perdre el seu sentiment d’invulnerabilitat en el que
sovint s’ha anomenat el Síndrome del 41 per l’atac a Pearl Harbor el 7 de desembre de 1941
(comparable a l’11 de setembre). L’obsessió per la Seguretat Nacional s’inicià en aquell moment.

14
Als anys posteriors hi ha unes 130.000 morts a causa de la radiació
15
140.000 morts (quasi la meitat de la població de la ciutat)
16
70.000 morts
17
Japó havia estat l’enemic tradicional de Rússia, seria l’equivalent a Alemanya però a Àsia

99
Els dos oceans que aïllen els EUA de la resta del món ja no són una frontera segura. El focus es
centra en l’aviació per tal d’ampliar la distància de la seguretat (integrated global network of air
and naval bases): Check List of essential locations by the State Department in 1946 (Fiji,
Philippines, Morocco...). L’any 1946 el Departament d’Estat va elaborar una llista global de punts
d’interès estratègic per a la SN.
El poder militar esdevé central i ha de ser el més fort del món.
Euràsia esdevé essencial per al control i l’hegemonia globals (principalment Europa i l’Àsia
Oriental). S’afirma la importància de l’equilibri de poder a la regió.
El lliure comerç̧ és essencial per a la pau. La dimensió econòmica de la seguretat dels EUA
adquireix una importància cabdal. Bretton Woods 1944:
- Tipus de canvi estables
- Igualtat d’imposició de les inversions
- Creació de les institucions financeres capitalistes globals, FMI i el BIRD (BM).
Acord de Seguretat amb l’Aràbia Saudita a canvi d’assegurar el subministrament de petroli. La
seguretat energètica esdevé prioritària pels EUA.

El pressupost de defensa d’USA passa de 1.000 milions de $ el 1938 a 12-13.000 milions de $

després de la 2aGM i es triplica després de la guerra de Corea. El 1955, USA tenia 450 bases
militars en 36 països diferents per contenir l’expansió del comunisme. A més, cal afegir que la
seva economia va prosperar durant la 2aGM, mentre que el PIB de l’URSS el 1950 era ¼ del
d’Estats Units.

LES CONSEQÜÈNCIES DE LA GUERRA PER A LA UNIÓ SOVIÈTICA

La Unió Soviètica va rebre unes repercussions molt més grans a la guerra que no pas els Estats
Units. Es calcula que van hi morir al voltant de 20 milions de persones, la invasió del III Reich
havia estat devastadora i horrible (no només pels morts sinó també per la destrucció de
l’economia).
A partir de la conclusió de la guerra, la seguretat esdevé el tema cabdal per a Stalin, ja que Rússia
havia estat envaïda en nombroses ocasions (dues a través de Polònia, com la més recent) i és
molt difícil de protegir per les seves grans dimensions i absència de barreres naturals. Pel trauma
que va suposar l’experiència de la 2aGM, Stalin es volia assegurar la submissió i el
subdesenvolupament d’Alemanya.
D’altra banda, des de l’URSS en principi es volia preservar l’aliança perquè eren conscients de la
seva feblesa tot just acabada la guerra i dels desavantatges que tenien respecte els
estatunidencs. De la mateixa manera, tenien esperances d’ajuda financera d’EEUU.
Però el seu paper clau en la derrota dels nazis va suposar un gran prestigi internacional que li va
permetre adoptar una nova posició de poder, de superpotència vencedora de la guerra (passa
d’un Estat aïllat –pària– a ser un gran poder responsable). Aquesta transformació anirà lligada a
la personalitat i l’autoritarisme de Stalin, que són factors essencials. En definitiva, l’URSS

100
quedarà en una posició clara de poder militar (presència de l’exèrcit roig a l’Europa de l’est) i
ideològic (prestigi del comunisme per haver vençut el Reich).
És representatiu per entendre el significat de la 2aGM per a l’URSS com se li diu des d’allà: La
gran guerra pàtria (o patriòtica).

La situació de postguerra ens deixa amb un pol econòmic ben definit (Estats Units), bipolarisme
en les relacions polítiques i de poder i multipolarisme jurídico-institucional (creació de Nacions
Unides).

10.2. GUERRA FREDA: TERME

El terme de guerra freda és emprat per descriure l’estat d’absència de guerra i de pau entre els
blocs occidental i oriental després de la 2aGM. Les rivalitats quasi van tocar el conflicte armat
en algunes ocasions (crisi dels míssils de Cuba 1962 o durant la guerra àrab-israeliana del Yom
Kippur el 1973). La diplomàcia va estar marcada per la carrera armamentista, les aliances,
l’antagonisme ideològic i l’intervencionisme de les potències. Tanmateix, a part de les hostilitats,
rivalitats i incertesa també hi va haver espais per a la cooperació, els acords i la distensió18. A
part de les tensions entre els blocs, també hi ha tensions intrablocs19 que marquen les relacions
internacionals.
Raymond Aron: Guerra Freda com a estat de guerra improbable i de pau impossible.
- Pau impossible: en termes polítics pels interessos i esferes d’influències contraposats i en
termes ideològics per la incompatibilitat de principis i regles.
- Guerra improbable: per l’armament nuclear, que trenca la lògica de la guerra com a
prolongació de la política (implica l’autodestrucció).

10.3. CRONOLOGIA I PERIODITZACIÓ DE LA GUERRA FREDA

Hi ha diverses teories sobre l’abast cronològic de la guerra freda. Les més importants són:
1. La guerra freda té el seu origen el 1917 quan els Estats Units intervenen a la primera
guerra mundial, la revolució bolxevic triomfa a Rússia i els dos sistemes ja es veuen
enfrontats, són dues potències amb recursos suficients com per disputar-se la
supremacia mundial.
2. Comprèn un període de temps curt (1947-1953 fins la mort de Stalin) durant el qual el
sistema bipolar es caracteritza per la seva extrema rigidesa i la incomunicació

18
La distensió va ser possible gràcies la MAD (destrucció mútua assegurada que implica la paritat nuclear)
i va portar estabilitat a les relacions USA-URSS.

19
Tensions intrablocs:
- Bloc occidental: França (Charles de Gaulle) – USA / Ostpolitik
- Bloc comunista: Hongria 1956, Primavera de Praga 1968

101
 diplomàtica entre els dos grans. Es tracta d’un període d’inestabilitat en què les regles
del sistema encara no estan fixades.
3. La visió més estesa (i la que utilitzem aquí) equipara la guerra freda i el sistema bipolar
sorgit de la Segona Guerra Mundial (1947-1989). Dos grups d’estats, liderats per dues
superpotències, segueixen estratègies d’oposició en tots els àmbits (social, polític,
econòmic) a partir de dues bases ideològiques diferenciades (comunisme i liberalisme).
A part d’aquesta primera consideració sobre el període de temps al qual podem considerar
guerra freda, hi ha un debat sobre quines en són les fases:
Robert McMahon. “La Guerra Fría. Una breve introducción” (2003)
I. 1945-1950: orígens de la GF a Europa i Àsia
II. 1950-1958: una guerra freda global
III. 1958-1968: de la confrontació a la distensió
IV. 1968-1979: ascens i caiguda de la distensió
V. 1980-1990: fase final
The Oxford Companion to American Military History (1999)
I. 1945-1946: inici del conflicte
II. 1947-1962: crisis globals
III. 1963-1979: distensió
IV. 1980-1986: segona guerra freda20
V. 1987-1991: fi de la guerra freda
Proposta de sis fases
I. 1945-1948: orígens de la GFà segona postguerra mundial. D’aliats a enemics. Gestació
de blocs.
II. 1948-1955: primeres tensions (Berlín)
III. 1955-1962: coexistència pacíficaà objectiu de Khrusxov, fracassa amb la crisi de Cuba.
IV. 1963-1975/79: distensió: ascens i caiguda
V. 1979-1985: segona GF
VI. 1985-1989: fi de la GF (Bush/Reagan, Gorbatxov)

10.4. CARACTERÍSTIQUES DE LA GUERRA FREDA

La guerra freda es va manifestar en:
- Tensió permanent i escalada armamentista
- No confrontació militar oberta entre superpotències
- Guerres localitzades i per interposició a la perifèria del sistema
- Crisi permanent entre les superpotències.

20
És importat el treball sobre la segona GF que va fer Fred Halliday, qui va introduir aquest terme.
HALLIDAY, Fred (1983). The making of the Second Cold War

102
Característiques:
- Conflicte estructural: equilibri de poder entre les dues superpotències que ocupen espai
alliberat per les potències vençudes (Alemanya i Japó) i els vencedors debilitats (Regne Unit
i França).
- Creació de blocs tancats en termes geogràfics i ideològics. No es tracta del tradicional
sistema d’aliances en què les diferents potències negocien entre elles. Delimitació de dos
subsistemes: cada un amb les seves regles i principis.
- Incompatibilitat ideològica: socialisme vs. democràcia capitalista (extensió a escala mundial
d’un determinat ordre polític i social).

10.5. ORÍGENS DE LA GUERRA FREDA

ESCOLES DE PENSAMENT SOBRE L’ORIGEN DE LA GUERRA FREDA (G. LUNDESTAD)

Tradicionalistes (anys Revisionistes (anys 70) Postrevisionistes (1970-

60) 80)

Responsable URSS USA Les dues potències

de la GF

Actor més URSS (expansió cap a USA (expansionisme Les dues potències
actiu Europa de l’est) econòmic capitalista i
por al comunisme)

Forces USA: defensar els seus Revisionistes suaus: Lectura sistèmica: el

motrius interessos de seguretat importància del factor conflicte deriva de
primàries + Europa occidental = individual l’equilibri de poder
defensa de la (anticomunisme de posterior a la guerra
democràcia Truman). (buit de poder). Dilema
de seguretat en un
URSS: ideologia + Revisionistes durs:
sistema anàrquic.
expansionisme naturalesa
expansionista del URSS: objectiu és
capitalisme tangible (ampliar
estatunidenc territoris, és a dir
(hegemonia econòmica consolidar influència a
mundial) Europa est)
USA: objectiu intangible
(context general de
política mundial)

103
CAUSES DE LA GUERRA FREDA
Els nivells d’anàlisi segons Joseph Nye
1. Nivell individual
a. Paranoia (o preocupació) de Stalin respecta la integritat territorial de l’URSS i la seva
seguretat. Veu com USA gestiona institucions que podrien amenaçar la Unió
Soviètica.
b. Retòrica exacerbadaà el llenguatge que empren els polítics per referir-se a la
situació dista molt de la realitat, és molt exagerat.
c. Temor de Truman a l’aïllament d’Estats Units
i. Inicialment hi ha el debat a USA sobre quin paper ha de tenir a nivell
internacional al nou ordre mundialà aïllacionisme sí o no? Truman
emfatitza l’amenaça que suposa l’URSS per atraure els polítics defensors de
l’aïllacionisme, que realment s’acaba quan USA entra a la 2aGM.
2. Nivell intern
a. Debilitament de l’URSS per la guerraà destrucció material enorme
b. Possibilitar control ideològic més complet (presentar el món com a constant
confrontació serveix d’element cohesionador a dins del país).
3. Nivell sistèmic21
a. Bipolaritat
i. L’estructura anàrquica del sistema internacional fa que els estats més forts
(USA i URSS) vulguin imposar-se (per la manca d’una autoritat mundial),
cosa que condueix a una situació de bipolaritat. Els actors més poderosos
subordinen els altres estats més petits a la seva influència.
b. Control estret dels petits estats
c. Escassa comunicació pel procés ideològic
i. Les idees i les ideologies limiten el sistema, el fan menys flexible. No hi ha
comprensió de l’altre (s’haurien pogut signar acords si hi hagué hagut
empatia?).
d. Pocs canvis d’aliances i menys incertesa
Altres consideracions dels orígens de la guerra freda
La naturalesa del sistema internacional i del europeu de la segona postguerra mundial va estar
marcada pel sistema bipolar, fruit del buit de poder al centre d’Europa que exigia l’establiment
d’un nou equilibri de poder. Aquesta voluntat d’omplir el buit de poder per crear un nou equilibri
també es podria considerar una causa de la guerra freda.
A més, també es poden tenir en compte els atributs dels actors estatals: cada potència
considerava l’altra com a agressiva i malintencionada, amb objectius expansionistes que han de
tenir resposta.

21
La majoria de teories es basen en el nivell sistèmic. Es fa una explicació del sistema en un sentit top-
down. Segons autors com Hans Morgenthau (realisme) i Kenneth Waltz (neorealisme), el sistema
internacional és anàrquic, és a dir, no hi ha una autoritat central i cada estat s’ha de fer valdre per sí
mateix.

104
El final dels grans Imperis Colonials Europeus és evident, però no era evident qui es quedaria
amb el premi que els europeus es veien forçats a abandonar. Aquesta situació va conduir a la
confrontació i competició a Àsia i posteriorment a Àfrica, per part de les dues superpotències.
No obstant, l’USSR no planejava expandir-se en el sentit territorial tradicional més enllà del
cinturó de seguretat. Jdànov no va ni fer esment de la Xina durant el Cominform del 1947.
La divisió d’Europa, per contra, era molt més clara i per tant les confrontacions directes no es
van produir de manera oberta (excepte la crisis de Berlin del 1948). La tensió i importància del
tauler europeu en la confrontació Est-Oest tenia una transcendència global.
Així, la retòrica Est-Oest era la més apocalíptica de totes, però el patiment més intens i el perill
més directe de les poblacions es pot comptabilitzar indubtablement al Sud.

La importància de la propaganda
Als primers anys de la guerra freda la propaganda va ser molt important per tal d’aconseguir
cohesionar les societats de les dues superpotències (fer que tinguessin un enemic extern). La
rellevància que va tenir aquesta pràctica mostra com el conflicte de la guerra freda no era només
militar, sinó que era un conflicte que també va estar basat en el control de la ideologia.
L’eclosió de la propaganda política, anticomunista i antioccident a cada superpotència, va ser
possible gràcies als mitjans de comunicació de masses, que van apropar els missatges a les
poblacions d’arreu del món. Els objectius d’aquesta propaganda eren convèncer la població de
la imminència de la confrontació amb l’altre bàndol, que era inevitable. Des d’Occident es donà
una imatge de la voluntat soviètica d’expandir-se, i la mateixa imatge és la que dóna el bloc
comunista del capitalista. És una “lluita pels cors i les ments”.
La percepció que donava la propaganda nord-americana es veu plenament reflectida amb la
cacera de bruixes, el denominat McCarthisme: persecució de sospitosos de simpatitzar amb
influències comunistes. Així, es constituí un enemic intern dins d’Estats Units (la Unió Soviètica
també en crearia un, en aquest cas serien els dissidents i els projectes de socialisme democràtic.

ESFERES D’INFLUÈNCIA
Una esfera d’influència és una àrea o regió sobre la qual una organització o un estat exerceix
cert poder indirecte en termes culturals, econòmics, polítics o militars. Un país dins d’una esfera
d’influència d’un altre país més poderós es pot convertir en subsidiari d’aquest estat i servir com
un estat satèl·lit o una colònia de facto.
Durant la guerra freda es van establir dues esferes d’influència dominades per Estats Units i la
Unió Soviètica respectivament:
- Àrea d’influència d’USA: Europa occidental, Japó, Corea del Sud, Amèrica Llatina
- Àrea d’influència de l’URSS: Europa de l’est, Corea del Nord, Cuba, Vietnam i Xina (abans del
trencament sino-soviètic).
Cada superpotència acusava l’altre que els estats sota la seva influència no eren aliats sinó estats
vassalls.

105
10.6. EL DISCURS DE GUERRA FREDA
La retòrica de la guerra freda exigeix la redacció d’una discursiva que servirà per cohesionar la
societat, seguint així el fil de considerar la guerra freda una confrontació ideològica. El discurs
serà un instrument de control social (mantenir un grau estable d’amenaça exterior) no només
per a la construcció de la identitat sinó també per legitimar el control de les elits sobre l’Estat i
el control de l’Estat –per tant, de les elits– sobre la població. A més, en la mesura que es
construirà l’adversari, els discurs serà una conseqüència de les dinàmiques imposades pel
complex militar industrial enfortit durant la 2aGM i consolidat per la GF.

EL TELÓ D’ACER
El 5 de març de 1946, Winston Churchill va fer un discurs al Westminster College, a Fulton,
Missouri en el qual declarava que:

Des de Stettin al Bàltic fins a Trieste a l’Adriàtic, un teló d’acer ha caigut sobre el
continent. Darrera aquesta cortina estan les capitals de l’Europa Central i
Oriental com Varsòvia, Berlín, Praga, Viena, Budapest, Belgrad, Bucarest i Sofia.
Totes aquestes ciutats i les poblacions al seu voltant han caigut sota l’esfera
d’influència de la Unió Soviètica.

El teló d’acer va ser la metàfora més emprada per descriure la divisió entre els blocs i la
incomunicació entre aquests als primers anys de la guerra freda.
El context del discurs és el següent: 1946, els polítics d’UK i USA estan preocupats per la
desmobilització de la població davant d’un possible enfrontament amb l’URSS. El discurs és un
intent de mobilitzar la societat (si occident no està disposat a combatre l’URSS, altres països
cauran a l’esfera d’influència soviètica). Al discurs, Churchill intenta emfatitzar la “relació
especial22” que tenen USA i UK com a base per combatre “l’expansionisme soviètic”.

22
Aquesta relació especial va ser una de les aportacions que UK deia que feia en entrar a la CEE.

106
LA POLÍTICA DE CONTENCIÓ DEL COMUNISME

Les fonts de la conducta soviètica, George Kennan.

Es considera que la ment pensant darrera la política de contenció del comunisme és George
Kennan, assessor polític a l’ambaixada d’Estats Units a l’URSS entre 1944-1946. Kennan va
escriure un telegrama (The long telegram) des de Moscou dirigit a la Casa Blanca en què
expressava que no s’havia de començar una tercera guerra mundial, però tampoc s’havia
d’utilitzar una política d’apaivagament, sinó una política de contenció: “La primera tasca d’EEUU
és contenir el comunisme dins de les seves pròpies fronteres”. Aquest telegrama es va publicar
a posteriori (juliol 1947) a la revista Foreign Affairs sota el pseudònim de Mr. X.
Kennan, que feia un anàlisi a nivell estatal, considerava que degut a la cultura estratègica23
soviètica qualsevol intent d’aliança militar occidental seria percebuda com una amenaça per a
Moscou, i l’URSS reaccionaria de la mateixa manera (com es va veure amb la signatura del Pacte
de Varsòvia el 1955, després que l’RFA entrés a l’OTAN). A més, considera impossible qualsevol
negociació amb l’URSS per la seva “naturalesa agressiva i expansionista”.
Algunes fonts d’explicació de la conducta soviètica a l’inici de la guerra freda:
1. L’URSS es percep en conflicte perpetu amb el capitalisme (factor ideacional intern).
2. Per a l’URSS, el socialisme i la socialdemocràcia són enemics, no aliats (factor
estructural ideacional).
3. Utilitzarà les forces marxistes del món capitalista com a aliats (factor estructural
extern).
4. El comportament soviètic agressiu no està relacionat amb la seva realitat econòmica,
sinó amb la paranoia històrica sobre la seguretat de les seves fronteres (factor
ideacional intern).
5. L’estructura del govern soviètic impedeix el desenvolupament a aquell país de
diagnòstics fiables sobre la situació interna i externa (factor institucional intern:
l’estructura institucional vertical de presa de decisions a l’URSS de Stalin marcarà la
política exterior soviètica).
Text:
Actualmente, la circunstancia sobresaliente en el régimen soviético es que hasta el día de hoy este
proceso de consolidación política nunca ha sido completado y que ha seguido estando
predominantemente absorto en una lucha por asegurar y hacer absoluto el poder que usurpó en
noviembre de 1917. Ha seguido asegurándolo fundamentalmente contra fuerzas dentro del país. Pero
también se han esforzado en asegurarlo contra el mundo exterior. Porque la ideología les enseñó que
el mundo exterior era hostil y que eventualmente su deber era el de derrocar las fuerzas políticas más
allá de sus fronteras. (...)

23
Cultura estratègica: forma d’entendre el paper del poder militar en política exterior d’un país. Perquè
un estat utilitza es recursos militars d’una manera o una altra. Ex:
- Alemanya reunificada 1990 decideix no construir armes nuclears per no ser percebuda com una
amenaça.
- Brasil: s’ha venut com un país molt interessat en la cooperació però tots els seus governs han
invertit molt en armament perquè consideren importants els recursos militars per fer-se valdre
al sistema internacional à prestigi al SI = capacitat militar important.

107
 En estas circunstancias, está claro que el elemento principal de cualquier política de los Estados
Unidos respecto a la Unión Soviética debe ser a largo plazo, paciente, firme, pero vigilante en la
contención de las tendencias rusas a la expansión. (...)
A la luz de lo arriba afirmado, la presión soviética sobre las instituciones libres del mundo occidental
es algo que sólo puede pararse mediante la hábil y vigilante aplicación de una fuerza que la
contrarrestre en una serie de puntos geográficos y políticos que constantemente se encuentren a la
deriva y que corresponden a las maniobras y virajes de la política soviética, pero que no pueden
esfumarse o borrarse del mapa”

Doctrina Truman
La política de contenció del comunisme que van adoptar els Estats Units i que es va mantenir
durant gran part de la guerra freda va ser establerta durant la presidència de Harry Truman, per
la qual cosa és coneguda amb el nom de doctrina Truman.
La doctrina promulgada per Kennan acaba incidint en Truman i queda plasmada en dos discursos
fonamentals:
- Universitat de Baylor: La lliure empresa està en perill per culpa de grups armats, la
destrucció de la guerra, forces comunistes... L’URSS hi està darrere. EEUU està en perill, si a
Europa triomfa el comunisme es convertirà en totalitària i aleshores EEUU hauria de
renunciar a molts privilegis i llibertats dels quals gaudeixen.
- Cambra de representants (març 1947): Es compromet a lluitar contra el comunisme arreu
del món. La política d’EEUU seria donar suport als pobles lliures (els que es resisteixen a
l’avanç del comunisme, ja sigui per via electoral o armada). Cal el lideratge dels EEUU per
garantir la pau al món. Demana que el Congrés destini 400M $ a Grècia i Turquia per
combatre el comunisme. És una declaració de guerra ideològica. Obre la porta a qui es
resisteix al comunisme (suport econòmic i militar).
Queda clar doncs, que l’objectiu d’aquesta doctrina va ser derrotar l’URSS impedint-ne la seva
expansió i influència territorial (contenint el comunisme). Però la política de contenció no
s’aplicarà només a la Unió Soviètica sinó a tot el món, per la qual cosa molts estats autoritaris
es sumen a la lluita anticomunista per tenir el suport i el reconeixement dels Estats Units (que
donarà suport a tots els règims que ajudin a bloquejar la propagació del comunisme). EEUU
justificava el donar suport a règims autoritaris i la intervenció en conflictes arreu del món per
por que la caiguda d’un país al comunisme n’influenciés altres (teoria del dòmino). Aquesta és
una visió bipolar del món, en la qual la reconstrucció europea serà una peça clau.
La doctrina de contenció:
- Contingut:
o Garantir l’ordre (equilibri bipolar)
o Garantir l’estabilitat (dissuasió nuclear)
- Instruments
o Ajuda econòmica: Pla Marshall (Europa) i Pla McArthur (Àsia)
o Ajuda militar
§ Creació d’un cordó de seguretat al voltant de l’URSS
§ Potència marítima (EEUU) vs. Potència continental (URSS)

108
EL PLA MARSHALL (1947-1951): RECONSTRUIR EUROPA SOTA LA LÒGICA DE LA CONTENCIÓ
El nom ve del secretari d’Estat George Marshall, que presenta el Programa de Reconstrucció
Europea (European Recovery Program) el 5 de juny de 1947 en un discurs a Harvard (3 mesos
després del discurs de Truman a la Cambra de Representants) on proposa un pla d’ajut i
recuperació per als països europeus.
Aquest pla va consistir en un conjunt de préstecs i donatius d’EEUU cap a una bona part d’Europa
Occidental per un total de 13mM de US$ entre 1948 i 1952. Els donatius van ser més importants
que els préstecs (a molt baix interès).
Els objectius del Pla Marshall eren:
- Recuperar les economies europees per enfortir l’americana. Els crèdits i donacions eren
condicionats (s’havien de fer les compres amb els diners concedits a EEUU).
- Incrementar la renda per càpita de l’Europa occidental per frenar l’avanç dels partits
socialistes i dels moviments d’inspiració comunista vinculats a l’URSS. Per fer-ho calia
reactivar ràpidament tots els principals sectors de l’economia.
Condicions:
- S’havien de fer les compres amb els diners concedits a EEUU
- Els països que acceptessin els diners del Pla Marshall havien de garantir la sortida dels
ministres comunistes dels governs de coalició. A la primavera de 1947 ho fan França, Bèlgica,
Itàlia i Luxemburg.
Destinataris: UK, FR, Noruega, RFA i Àustria (pla una mica diferent), Itàlia, Grècia, Turquia,
Irlanda, Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg.
En definitiva, el principal pla era reconstruir Europa després de la 2aGM i convertir-la en un
mercat de productes estatunidencs (s’ho podien permetre perquè les infraestructures nord-
americanes no van ser destruïdes a la guerra). Es donaven arguments econòmics i socials per
aplicar el programa, com refer les infraestructures destruïdes, recuperar a producció i acabar
amb la fam. D’aquest manera, es volia allunyar el “fantasma” de la 1aGM, després de la qual
una forta recessió i inestabilitat van facilitar el sorgiment dels feixismes, així que el consens a
EEUU va ser “no repetir la situació de 1919”. El Pla Marshall va ajudar a definir l’ordre
internacional.
Des de la Unió Soviètica, el pla fou vist com un instrument ideològic de control americà sobre
Europa, com un programa encobert de presència militar i un intent de la burgesia d’imposar un
model econòmic als països que reberen les ajudes econòmiques.

L’INFORME D’ANDREI JDÀNOV

Aquest informe és la reacció soviètica als discursos de Churchill, a la política de contenció del
comunisme (doctrina Truman + Kennan) i al Pla Marshall. Va sortir a la llum en un discurs de
Jdànov al Kominform el setembre de 1947.
Posava de manifest el nou context internacional (ordre bipolar), reafirmava el paper de l’URSS a
la 2aGM (principal artífex de la derrota del feixisme, molta destrucció, morts, guerra per a la
supervivència del país –Gran guerra patriòtica–), denuncia que els principals objectius d’Estats

109
Units són incompatibles amb l’URSS (imperialisme, protecció del feixisme, capitalisme…) i que
la relació entre USA i UK és de vassallatge (USA està creant una àrea d’influència d’estats
satèl·lit). En aquest escenari, el paper de l’URSS al món és oposar-se a Estats Units i resistir el
feixisme, l’imperialisme i el capitalisme (i defensar la democràcia i les llibertats al món).
Finalment, la visió de la política internacional post-2aGM era que l’URSS havia de construir
aliances polítiques, econòmiques i militars que li permetessin sobreviure a l’intent de control
global d’USA.
En definitiva, els informes i els manifestos emesos a cada banda del teló d’acer manifesten
visions del món totalment contraposades.
El fin de la Segunda Guerra Mundial ha dado lugar a una modificación de las relaciones entre el
sistema socialista y capitalista a favor del primero, ya que el sistema capitalista ha sufrido un
Teoria dels dos camps o “declaració de Varsòvia de Jdànov

duro revés sobre todo por la separación del mismo de una serie de países de Europa Central y
sudoriental, mientras que la autoridad e importancia de la URSS había aumentado.
Estados Unidos para mantener el elevado nivel de sus beneficios de guerra ha tenido que
establecer una política de dominación mundial dejando de lado su tradicional aislacionismo y
llevan a cabo una política agresiva y expansionista.
La evidencia de esa voluntad expansionista es la doctrina Truman (que Zdanov califica de
intimidación terrorista) y el Plan Marshall (que quiere “seducir y atar” a los países bajo el auxilio
del dólar).
En este camino de dominación mundial, Estados Unidos se ha encontrado con la URSS, lo que ha
de provocar una lucha entre ambos. Como resultado el mundo se encuentra dividido en dos
campos hostiles e irreconciliables: El campo imperialista y antidemocrático (los Estados Unidos,
ayudado por Reino Unido y Francia) y El campo antiimperialista y democrático (democracia
entendida como nueva democracia de los pueblos).

10.7. LA CREACIÓ I EVOLUCIÓ DE L’ALIANÇA ATLÀNTICA A L’INICI DE LA GUERRA FREDA

EL CAMÍ AL TRACTAT DE L’ATLÀNTIC NORD

Dunkerque i Brussel·les: assegurar la presència militar dels EEUU i impulsar la defensa europea
El 4 de març de 1947 es signa el Tractat de Dunkerque segons el qual França i Regne Unit van
fer un pacte d’assistència mútua (per una possible amenaça d’una Alemanya rearmada i unida).
El 17 de març de 1948, aquesta aliança s’amplia amb el Tractat de Brussel·les, que comporta la
unió de Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg (Benelux) en la creació de la Unió Occidental
(compromís de defensa mútua en cas d’agressió externa, pensant en Alemanya o l’URSS).
La signatura d’aquests tractats és un missatge que s’envia a Estats Units: independentment del
que facin els nord-americans, els països europeus estan disposats a unir-se per defensar-se.
Aquest és el missatge que s’esperava des d’EEUU per impulsar una aliança a major escala, ja que
els polítics estatunidencs temien que els europeus fessin de free-riders per aprofitar-se de
l’empara americana (ara estan convençuts que també posaran de la seva part).
El compromís dels EEUU: la resolució Vandenberg
En el context de negociacions polítiques internes als EEUU sobre el compromís amb Europa i el
control polític i legal del Senat dels Estats Units per a declarar la guerra, el senador Arthur

110
Vandenberg es posà com a objectiu crear una aliança militar amb Europa occidental: una aliança
a l’àrea de l’Atlàntic Nord.

Nivells d’anàlisi:
- Internacional: divisió entre blocs que es fa cada vegada més clara.
- Estatal: debat intern EEUU
- Individual: iniciativa de Vandenberg i temor de Truman a l’aïllacionisme

El senador Vandenberg va aconseguir convèncer els senadors republicans per aprovar la

resolució amb l’argument que així el Senat tindria més poder de control sobre l’executiu.
L’impacte principal de la resolució va ser l’obertura d’una porta a les negociacions per a crear
una aliança militar permanent amb els països de l’Europa occidentalà la resolució autoritza les
negociacions per crear aquesta aliança.
Què proposa la resolució Vandenberg:
1. Associació dels Estats Units a través del procés constitucional amb acords regionals,
basats en l’assistència mútua i l’autoajuda efectiva, relacionats amb la seguretat
nacional d’EEUU (el govern pot negociar aliances defensives)
a. Assistència mútua: protegir els altres membres d’una aliança, serà l’article 5 del
tractat de Washington.
b. Autoajuda efectiva24: implica el compromís que qui vulgui entrar a una aliança
militar amb USA ha d’invertir en la seva pròpia seguretat (art. 3 tractat
Washington).
2. Contribuir al manteniment de la pau internacional (deixant clara la seva determinació
de donar suport al dret a l’autodefensa individual o col·lectiva de conformitat amb
l’Article 51 de la Carta de l’ONU) si hi ha algun atac armat que afecti la seva seguretat
nacional à fi del debat sobre l’aïllacionisme estatunidenc.

NEGOCIACIONS PER AL TAN

Les negociacions per a la signatura del Tractat de l’Atlàntic Nord es donen durant nou mesos en
un clima de creixents tensions internacionals. És la primera vegada que es firma un acord de
defensa entre EEUU i Europa en un moment de pau (hi ha grans tensions en el marc de guerra
freda però no hi ha guerra).
L’OTAN va ser una organització dissenyada per a mantenir els russos fora, els estatunidencs dins
i els alemanys controlats (keep the Russians out, the Americans in and the Germans down).
El Tractat de l’Atlàntic Nord (o Tractat de Washington) es va firmar a Washington DC el 4 d’abril
de 194925.

24
Autoajuda efectiva a l’actualitat: Trump reivindica als seus socis europeus que no inverteixen prou en
la seva seguretat i que s’estarien aprofitant d’USA.
25
Enguany és el 70è aniversari de la fundació de l’OTAN. L’agenda actual d’aquesta organització passa
per:
- Relacions USA (Trump) – Europa

111
Els membres fundadors de l’OTAN van ser 12: Estats Units, Regne Unit, França, Bèlgica, Països
Baixos, Luxemburg, Itàlia, Canadà, Dinamarca, Islàndia, Noruega i Portugal. Actualment hi ha 29
estats membres.

OBJECTIUS DEL TRACTAT DE WASHINGTON

1. Promoure la seguretat i protecció dels seus integrants
2. Compromís dels estats de resistir una agressió externa
3. Definir una àrea operativa per al tractat (actualment, aquesta àrea es difumina)
4. Es basa en els principis d’autoajuda i assistència mútua
a. Article 3, Autoajuda efectiva: les parts “mantindran i desenvoluparan la seva capacitat
individual i col·lectiva per a resistir un atac armat”.
b. Article 5, assistència mútua: les parts acorden que un atac armat contra una o més d’elles,
que tingui lloc a Europa o a Amèrica del Nord, serà considerat com un atac dirigit contra
totes elles, i en conseqüència, acorden que si tal atac es produeix, cada una d’elles, en exercici
del dret de legítima defensa individual o col·lectiva reconegut per l’article 51 de la Carta de
les Nacions Unides, ajudarà a la Part o Parts atacades, adoptant seguidament, de forma
individual i d’acord amb les altres Parts, les mesures que jutgi necessàries, inclús l’ús de la
força armada, per a restablir la seguretat a la zona de l’Atlàntic Nord.

5. Promou un model d’estabilitat (model polític: llibertat, civilització dels seus pobles, herència
comú, democràcia…) i desenvolupament per a les societats de l’Atlàntic Nord (model
econòmic) à des de bon principi és més que una simple aliança militar.
6. Proporcionar el mecanisme institucional per a la seva implementació: l’OTAN
L’article 5 només s’ha invocat una vegada, l’11-S de 2001.
L’OTAN es convertiria en:
- Una organització intergovernamental político-militar.
- Institució clau perquè els membres implementin els seus objectius de seguretat.
- Més que una aliança militar (promou un model econòmic i polític).
- No té exèrcit propi permanent ja que depèn de les contribucions dels estats.

- Relacions OTAN – UE (repartint competències?, què fer amb el Brexit?)

- Relacions OTAN – Rússia (cooperació? Coexistència pacífica?…)
- Noves amenaces: ciberespai (ciberguerra + ciberterrorisme) + amenaces híbrides (col·laboració
entre actors no estatals i estatals)

112
EXPANSIÓ DE L’OTAN: ALEMANYA OCCIDENTAL (RFA) S’HI UNEIX
Primeres ampliacions de l’OTAN:
§ 1952: Grècia i Turquia
§ 1955: RFA
Cas d’Espanya: queda aïllada internacionalment després de la 2aGM per la seva posició
germanòfila i feixista à reorientació de la imatge internacional à anticomunisme à
suport USA + pacte 1953 però no se li permet entrar a l’OTAN.

Des de 1945 el futur d’Alemanya és un tema central en la discussió sobre la seguretat europea.
El 1949 es consolida la divisió del país amb la formació de la RFA i la RDA. A partir d’aquí, des
d’occident es planteja el paper de la RFA en la lògica dels blocs i de contenció del comunisme.
Des de França es proposa, el 1950, la creació de la Comunitat Europea de Defensa(CED) per tal
de controlar el rearmament d’Alemanya (RFA). El 1952 s’aprova la creació d’aquesta
organització pels mateixos membres de la CECA, però l’oposició gaullista dins de França va
impedir que es ratifiqués el projecte, que va acabar fracassant. Per tant, s’acabà optant perquè
Alemanya es rearmés dins del marc de l’OTAN.
Amb la CED es pretenia controlar encara més Alemanya. A més, es plantejava un projecte
d’integració (d’àmbit militar) amb alguns aspectes supranacionals à fracàs de l’europeisme.

113
El 9 de maig de 1955 la RFA va entrar a l’OTAN (se li permet rearmar-se però de forma controlada
pels membres de l’aliança), d’aquesta manera es va deixar enrere definitivament la 2aGM (la
RFA ja està integrada al bloc occidental).
La resposta a l’entrada de la RFA a l’OTAN des de la Unió Soviètica és la signatura del pacte de
Varsòvia el 9 de maig de 1955.

EL COMPLEX MILITAR-INDUSTRIAL (CMI) ESTATUNIDENC

El complex militar-industrial neix com a producte d’una política exterior, sobretot la participació
en la 2aGM, i dels canvis que això provoca al sistema militar, productiu i polític nord-americà. Es
CMI es converteix en una influència determinant de la política de defensa (exterior i domèstica).
Competició per l’acumulació diferencial de poder al sí de les forces armades (Izquierdo, 2017)

La principal diferència i debilitat del CMI soviètic és que les elits, militars i industrials, tenien una
posició secundària al sistema.
Components del CMI estatunidenc (Galbraith)
1. Forces armades
2. Indústria militar
3. Alts funcionaris dels departaments lligats a la defensa
4. Agències de seguretat i intel·ligència
5. Servei exterior à creen els anàlisis que justificaran les decisions que afavoreixen el CMI
6. Investigadors universitaris que aconsegueixen fons treballant al servei del CMI
7. Polítics que basen la seva carrera en la promoció del discurs i els recursos que necessita
el CMI
Discurs de comiat del president Dwight D. Eisenhower (1961)
"Esta conjunción entre un inmenso sector militar y una gran industria de armamentos es nueva en la
experiencia americana. Su influencia total (económica, política, incluso espiritual) se siente en cada ciudad,
en cada Estado, en cada oficina del gobierno federal"
"Existe y persistirá el potencial de un desastroso incremento de poder depositado en quien no corresponde.
Jamás debemos permitir que el peso de esta combinación ponga en peligro nuestras libertades o procesos
democráticos. Sólo una ciudadanía alerta y bien informada puede garantizar el adecuado equilibrio entre
la gigantesca maquinaria de defensa industrial y militar con nuestros métodos y objetivos pacíficos, de tal
modo que seguridad y libertad puedan prosperar juntas"

KALECKI, M. (1972) The Last Phase in the Transformation of Capitalism, New York, Monthly
Review Press
• El imperialismo norteamericano y el complejo M-I son dos realidades complementarias
que tienen su raíz en las necesidades de la oligarquía
• Alto nivel de empleo y de mejora de la calidad de vida facilitaba la aceptación de estas
políticas por parte de la población
• Apoyo de los medios de comunicación a esta política armamentista e imperialista

114
10.8. COMENÇA LA GUERRA FREDA A ÀSIA: LA GUERRA DE COREA (1950-1953)
El 1945 acaba la 2aGM amb la derrota de les potències de l’Eix, cosa que implica la retirada de
Japó de Corea, que queda dividida en dos estats separats pel paral·lel 38 (Corea del Nord i del
Sud) pel context i lògica de guerra freda (interessos geopolítics de la Xina26, URSS i USA).
En el context de tensions entre les dues corees i entre les potències, Cora del nord llança una
ofensiva (amb suport d’equipament de l’URSS) per unificar la península (25 de juny de 1950).
Les tropes del nord avancen fins molt avall, incloent l’ocupació de Seul.
USA considera que aquest atac està relacionat amb la lògica de la guerra freda, és a dir, que si
cau un país al comunisme el seguiran molts altres. D’aquesta manera, aconsegueix que el Consell
de Seguretat de NNUU aprovi la intervenció militar liderada per USA27. Veuen l’ofensiva com a
part d’una ofensiva comunista a nivell global i com un intent de comprovar la capacitat
d’actuació de l’ONU. USA considera que si no actua podria haver-hi una situació similar a Europa.
En el marc de l’ONU, les forces d’USA llancen una contraofensiva i arriben fins a Pyongyang.
També intervingué la RP Xina atacant les forces de l’ONU per garantir la seguretat de les seves
fronteres à obliguen les forces americanes a retirar-se al sud à Douglas MacArthur exigeix l’ús
de la bomba atòmica però Truman li ho nega i el destitueix.
El conflicte acaba amb un armistici el 1953 que crea una zona desmilitaritzada al paral·lel 38,
que torna a dividir Corea del nord i del sud. S’estima que van haver-hi més de 3 milions de morts
a la guerra.
Corea del nord tindrà el suport de l’URSS (no en armes nuclears, ja que la primera prova que van
fer amb aquestes armes va ser el 2006) à signatura d’un acord el 1959 de cooperació tècnica
en energia nuclear.
Corea del sud tindrà el suport d’USA, que passarà per la presència permanent de tropes nord-
americanes al país durant dècades.

10.9. CREACIÓ I CONSOLIDACIÓ DE L’ESFEREA D’INFLUÈNCIA DE LA UNIÓ SOVIÈTICA

Des de 1944, el veritable problema de la postguerra pels aliats occidentals seria la Unió Soviètica.

COUNTRY ALLIED MILITARY FORCES IN ALLIED MILITARY FORCES IN

EUROPE 1945 (APROX) EUROPE 1946 (APROX)

USA 3,100,000 390,000

UNITED KINGDOM 1,320,000 488,000

CANADA 299,000 0

SOVIET UNION 20,000,000 20,000,000

26
El 1949 acaba la guerra civil xinesa amb la victòria de Mao Zedong.
27
L’URSS no ho va poder vetar perquè no estava present a la reunió del CS ja que intentaven boicotejar
NNUU perquè acceptés la República Popular de la Xina, no la República de la Xina (Xina Nacionalista).

115
La Unió Soviètica manté les tropes en acabar la guerra als territoris “alliberats”. Com que
mantenen 20 milions de soldats, USA veu la necessitat de proliferar el sector de l’armament
nuclear i de noves tecnologies militars perquè són conscient que en una confrontació a l’estil
convencional serien derrotats.

L’URSS A LA SEGONA POSTGUERRA MUNDIAL

La 2aGM va ser percebuda per la Unió Soviètica com la Gran Guerra Patriòticaà va ser una
guerra per la seva pròpia supervivència i per combatre el principal enemic que va deixar Stalin
com el gran heroi.
Com que van ser els responsables d’expulsar el III Reich de l’Europa de l’est es van fer amb el
control polític i militar d’aquests territoris (influència política).
El nou context internacional, des de la perspectiva soviètica, és bipolar i amb l’amenaça
d’expansió del capitalisme (imperialista i feixista). Per això i també pel trauma que ha suposat
la invasió nazi (i la resta d’invasions que ha sofert Rússia al llarg de la història) hi haurà una
obsessió per protegir les fronteres del país que es tradueix en una obsessió per la seguretat.

LES DEMOCRÀCIES POPULARS (1946-1948)

El nom de democràcia popular és per distingir-ho de les democràcies burgeses d’occident.

El 1946 comença la transformació al comunisme als territoris alliberats pel nazisme à la

sovietització d’Europa de l’est (esfera d’influència, creació de governs satèl·lits). S’implanta el
model soviètic a aquests països per afavorir-ne el control polític i econòmic. Aquest procés
afecta Polònia, Hongria, Romania, Txecoslovàquia, Albània i Bulgària.
El procés de transformació d’aquests països per ser democràcies populars passa aper
1. Desnazificaió i purga de col·laboradors nazis
2. Governs de coalició que inclouen els partits comunistes, que s’acaben fent amb el
control dels govern i expulsant-ne la resta de partits: pas del pluripartidisme al partit
únic.
3. Eliminació de forces polítiques no comunistes.
Model:
- Partit únic
- Col·lectivització de les terres
- Planificació econòmica centralitzada (plans quinquennals)
- Nacionalització d’indústries
- Substitució de productes importats (autonomia industrial)
- Persecució dels dissidents
Per evitar la transformació política, les potències occidentals van intervenir en algun cas, com
en la guerra civil de Grècia (intervenció de UK i després d’USA).

116
Per a la defensa i el control de l’esfera d’influència a Europa central i de l’est es van crear tres
institucions:
1. Kominform (Oficina d’Informació dels Partits Comunistes i Obrers, 1947-1956): coordinació,
mobilització ideològica i propaganda comunista.
a. Durant els seus primers anys va ser la “santa inquisició” del comunisme (puresa
ideològica dels partits comunistes de tot el món).
2. CAME o COMECON (Consell d’Ajuda Mútua Econòmica): economia
a. Cooperació econòmica: el “pla Marshall soviètic”. Institució que reunia l’URSS i els
països d’Europa de l’est.
b. Objectiu polític: resistir la influència econòmica occidental del Pla Marshall.
3. Pacte de Varsòvia (1955-1991)
a. Institució político-militar
b. Defensa col·lectiva: objectiu principal de l’URSS és crear una zona de seguretat
(buffer states) à els exèrcits de les democràcies populars foren vistos com la
primera línia de defensa de l’URSS.

INFLUÈNCIA MILITAR. EL PACTE DE VARSÒVIA: TRACTAT D’AMISTAT, COOPERACIÓ I AJUDA

MÚTUA (1955-1991)
Objectius:
- Assistència militar contra l’amenaça militar capitalista
- Consulta sobre assumptes polítics i militars
- Demostrar la unitat política del bloc
Estructura:
- Seu a Moscou i Varsòvia
- Comandant suprem és un militar soviètic
- La aliança va funcionar realment sota el domini de l’URSS (com l’OTAN i els Estats Units)
Estava conformat per 8 països: URSS, Hongria, Polònia, Albània, Txecoslovàquia, Romania,
Bulgària i RFA.
Es va dissoldre oficialment el juliol de 1991. El 25 de desembre de 1991 es dissolgué l’URSS.
Dues de les intervencions militars més importants de la Unió Soviètica van ser a Hongria el 1956
i a la Praga el 1968 (intervenció del Pacte de Varsòvia) à actua el pacte de Varsòvia com una
policia interna dins del bloc de l’est?
Text del Tractat d’Amistat, Cooperació i Assistència Mútua
- Context: La situació creada a Europa per la ratificació dels Acords de París (1954-55, Unió
Europea Occidental -UEO/WEU-) amb la participació d’una RFA remilitaritzada i amb la seva
integració al bloc de l’OTAN (1955) s’augmenta el perill d’una nova guerra i crea una
amenaça a la seguretat nacional dels Estats “amants de la pau” (URSS i aliats).

117
- Objectius: Desitjos d’enfortir i desenvolupar encara més l’amistat, cooperació i assistència
mútua conforme els principis de respecte a la independència i sobirania dels estats i de la
no intervenció en llurs assumptes interns.
- Article 4: Assistència mútua à En cas d’atac armat a Europa contra un o varis dels Estats
Parts del Tractat, per qualsevol Estat o grup d’Estats, cada Estat Part del Tractat […] prestarà
a l’Estat o Estats víctimes de tal atac una immediata assistència individualment o per acord
amb els altres Estats parts del Tractat, per tots els mitjans que consideri necessaris inclús l’ús
de la força armada.

10.10. POLÍTICA DE BLOCS: ALIANCES MILITARS

Occidentals à Segueixen la lògica de contenció del comunisme (encerclar el bloc soviètic):
1. OTAN: aliança transatlàntica de 1949
2. SEATO (Sourheast Asia Treaty Organization)
a. Membres: UK, França, Austràlia, Nova Zelanda, USA, Pakistan, Filipines,
Tailàndia
b. Poca rellevància
3. CENTO (Central Treaty Organization)
a. Orient Mitjà
b. Membres: UK, Turquia, Pakistan, Iran, Iraq
c. Interessos molt dispars entre els Estats membres à fracassa
d. Poc rellevant
Orientals: Pacte de Varsòvia 1955

Membres OTAN (sense

USA)

118
SEATO

CENTO

Pacte de Varsòvia

119
10.11. LA PROPOSTA DE COEXISTÈNCIA PACÍFICA
La mort de Stalin el 1953 va influir notablement en la guerra freda, ja que va permetre l’arribada
al poder de Khrusxov.
Després de la seva arribada al poder de l’URSS el 1955, Nikita Khrusxov llançà una política
exterior que va denominar coexistència pacífica (1956):
- L’URSS va plantejar que es negava el recurs de les armes per estendre la seva revolució
comunista pel món i va rebutjar la idea que la guerra contra el bloc capitalista no és
inevitable à si l’URSS no és atacada no atacarà.
- El seu argument era que el bloc comunista, que en aquell moment ja es veia suficientment
fort per dissuadir un possible atac enemic, concentraria en el futur totes les seves forces en
la competició pacífica amb el bloc occidental.
A més, Khrusxov va iniciar el procés de desestalinització per reformar la Unió Soviètica, cosa que
incloïa la crítica als mètodes de Stalin i a la grandíssima repressió que va exercir durant el seu
mandat.
D’altra banda, mentre que la nova URSS de Khrusxov pretén ser pacífica a les relacions amb el
bloc occidental, la seva política no ho serà tant dins del seu propi bloc:
- Repressió a la revolució hongaresa de 1956
- Construcció del mur de Berlín el 1961
- Desplegament de míssils nuclears a Cuba 1962
- Primavera de Praga 1968 (època Breznev) à intervenció del pacte de Varsòvia

LA REACCIÓ D’ESTATS UNITS A LA COEXISTÈNCIA PACÍFICA: LA DOCTRINA DE REPRESÀLIES

MASSIVES
Des d’Estats Units es va considerar que la proposta de coexistència pacífica no era creïble. És
més, després de la presidència de Truman, l’administració Eisenhower (1953-1961) va
desenvolupar la doctrina de les represàlies massives:
- Amenaça d’utilitzar les armes nuclears de forma massiva davant de qualsevol agressió
soviètica, encara que els soviètics utilitzessin armament convencional.
- Va estar justificada pel sentiment d’inferioritat numèrica de tropes a Europa, ja que l’URSS
no les havia retirat després de la 2aGM.
Donada l’agressivitat de la resposta estatunidenca, molts historiadors no consideren que es
trenqui la doctrina de contenció del comunisme amb la transició de Truman a Eisenhower, sinó
que es desenvolupi una política de contenció reforçada, per la qual cosa hi hauria continuïtat
entre els dos presidents.
Al final, ni la política exterior soviètica va ser tan pacífica ni l’estatunidenca tan bel·licosa (entre
ells, ja que mantenen la intervenció arreu del món).

120
10.12. INICI DE LA CARRERA NUCLEAR

GUERRA FREDA I PROLIFERACIÓ NUCLEAR

Les armes nuclears van ser un element molt important durant la guerra freda, i encara ho són
avui en dia a les relacions internacionals contemporànies.
La destrucció mútua assegurada va ser clau per la lògica de la guerra freda i per justificar la
carrera nuclear i armamentista:
- Mutualy Assured Destruction (MAD): condició en la qual ambdues superpotències
adquireixen la capacitat de destruir-se mútuament, inclús després d’haver sofert un primera
tac amb armes nuclears.
Per què els països volen armes nuclears?
- Preservar la seguretat nacional fomentant la dissuasió nuclear.
- Alguns països volen obtenir capacitat nuclear perquè suposa la consecució d’un prestigi
immediat al sistema internacional.
o França: obté armes nuclears als anys 60 amb Charles de Gaulle per obtenir estatus com
a potència mundial en termes tecnològics i de capacitat militar. Busca reconfigurar
l’equilibri de poder a l’OTAN (es vol equiparar amb Estats Units i Regne Unit) i a Europa.
o Brasil: obtenir millor estatus a nivell regional (en la competència amb Argentina) i a
nivell internacional (perquè sigui vist com una gran potència).
o Sud-Àfrica: fan programa per desenvolupar armament nuclear que no progressa però
que tenia l’objectiu de consolidar-se com a potència africana.
- Ús polític de les armes nuclears à el desenvolupament d’aquest armament pot generar
suport al govern: crear aquestes armes per apaivagar grups de poder. Sempre hi ha factors
de política domèstica per desenvolupar armes nuclears.
o Hi ha la teoria que planteja que van desenvolupar armes nuclears a França per satisfer
l’exèrcit una gran part del qual estava insatisfet per la pèrdua de les colònies à armes
nuclears per fomentar l’estabilitat política interna.

CONCEPTES RELACIONATS AMB LA DISSUASIÓ MILITAR

Amenaça de càstig amb armes nuclears si no s’observa el comportament desitjat (és per evitar
comportaments agressius). Ha de ser una amenaça creïble i comunicada à implica
l’establiment de bombarders i d’armament de forma constant perquè s’ha d’estar disposat a
fer-ho de forma immediata à capacitat tecnològica, organitzativa i voluntat política. Basada en
sancions negatives (atac amb armes nuclears).
Racionalitat i armes nuclears: falta de credibilitat. La racionalitat dels actors fa que no sigui
creïble (supervivència) à d’aquí la cerca de la superioritat nuclear, primer, i després la defensa
antimíssils (first strike, second strike capabilities i escut antimíssils).
- Defensa antimíssils: Iniciativa de Defensa Estratègica (IDE/SDI) durant la presidència de
Reagan. També es coneix com a Guerra de les Galàxies (escut antimíssils des de l’espai). La
resposta de l’URSS és reactivar la carrera armamentista (si hi ha un escut i envien molts
míssils algun passarà). L’URSS ho fa un context de crisi econòmica, sense tenir tanta

121
 capacitat tecnològica com Estats Units així que no es poden fer un escut igual. Més tard s’ha
demostrat que EEUU no tenia la capacitat de fer aquest escut, però ho va saber vendre i fer-
ho creure.

DESENVOLUPAMENT DE LES ARMES NUCLEARS

- Només dues explosions sobre població humana. La primera explosió nuclear sobre població
humana va ser a Hiroshima, seguida per Nagasaki a l’agost de 1945.
- Hiroshima, 6 agost 1945: entre 100.000 i 210.000 morts immediates i entre 100.000 i
150.000 ferits.
- Les bombes van ser fabricades durant la 2aGM per iniciativa del Projecte Manhattan el 1942,
realitzat a los Álamos, New Mexico.
- La primera explosió nuclear va tenir lloc el 16 de juny de 1945 en el marc de proves del
Projecte Manhattan.
- Els científics estatunidencs estaven convençuts que Hitler fabricaria una bomba.

122
IMPORTÀNCIA DE LES ARMES NUCLEARS A L’ACTUALITAT
1. Corea del Nord: comença a fer proves amb armes nuclears el 2008 cosa que suposa una
preocupació per la geopolítica asiàtica i mundial.
2. Índia-Pakistan: adquireixen armament nuclear el 1974 i 1998 respectivament en un context
de tensions constants des de la separació dels dos països a l’inici del procés de
descolonització à disputa per Kashmir (frontera Índia-Pakistan-Xina).
3. Intermedian Nuclear Forces Treaty (INF Treaty): Rússia i EEUU n’han sortit, cosa que pot
reactivar les tensions entre els dos països. La seva sortida del tractat també afecta Europa,
que queda enmig de dues potències nuclears. La sortida potser es justifica perquè Xina està
desenvolupant aquest armament perquè no estava al Tractat.
4. Xina: està incrementant la seva capacitat nuclear per augmentar la seva presència a Àsia-
Pacífic i al món.
5. Retorn de les armes nuclears tàctiques: les que es poden utilitzar al camp de batalla. Es
posen en submarins, tancs, mines… en una confrontació convencional. No són tan
destructives com les de llarg abast però són devastadores i generen molta radiació. Rússia i
EEUU les estan desenvolupant.
6. Ciberatacs: el ciberespai es converteix en un lloc de batalla per realitzar ciberatacs sobre
mecanismes de defensa controlats digitalment, cosa que podria portar a l’ús no autoritzat
d’armes nuclears.
7. Proliferació: hi ha estats que en segueixen desenvolupant i altres que en volen adquirir, com
Iran, que en vol per consolidar-se com a potència regional a una zona molt conflictiva i amb
actors estatals que tenen armes nuclears, com Israel. El 2015 els membres del Consell de
Seguretat de l’ONU + Alemanya + UE van signar un acord perquè Iran desmantellés els seus
plans per desenvolupar armament nuclear, però quan Trump va arribar a la presidència el
va vetar.

123
11. HEGEMONIA AL SISTEMA ECONÒMIC INTERNACIONAL
Nova estructura del sistema internacional
A. Esfera diplomàtico-militar: bipolarisme des del finals dels anys 40. El sistema d’equilibri
europeu ha desaparegut i ha estat substituït per un cara a cara USA-URRS.
B. Esfera econòmica: unipolarisme (tot i la creació d’instruments multilaterals à “fals
unipolarisme”)
C. Esfera ideològica: bipolar
D. Esfera jurídico-institucional: multipolar. Aparició de nous actors que allunyen la nova
societat mundial de l’antiga societat eurocèntrica.

11.1. ANTECEDENTS IMMEDIATS DE L’ORDRE ECONÒMIC INTERNACIONAL POST-2aGM

Hi ha tres grans esdeveniments que influeixen decisivament en la creació de l’ordre econòmic
internacional post-2aGM però que no en determinaren ni l’estructura final ni els seus objectius.
Van ser: Tractat de Versalles, la Gran Depressió i la Segona Guerra Mundial.
1. La conferència de Pau de París de 1918 – Tractat de Versalles
Tres elements principals a destacar:
a. 14 punts de Wilson: eliminar obstacles al comerç internacional però no intervenir
en els mercats (l’Estat intervé promovent el comerç, no intervenint en l’economia
àmà invisible de mercat). Eliminar les pràctiques del mercantilisme. Creació
d’institucions de governança global (SdN).
b. Governament mundial: Societat de Nacions (no ratificada pel Senat d’USA i
qüestionada per altres potències).
c. Incapacitat d’assolir un acord de cooperació econòmica mundial.

2. La Gran Depressió
a. Crisi econòmica i financera a nivell mundial à debat sobre la recuperació
econòmica (Keynes vs. Hayek) à Roosevelt adopta polítiques keynesianes (New
Deal).
b. Polítiques proteccionistes i devaluacions competitives.
c. Col·lapse del comerç mundial
d. Diferents models: lliure mercat vs activisme estatal en la vida econòmica.

3. Segona Guerra Mundial

a. Desembre de 1941 hi ha l’atac sobre Pearl Harbor à USA entra a la guerra.
b. Quan es veu que l’Eix serà derrotat es comencen a fer plans per reconstruir el
sistema econòmic i financer de la postguerra. Els primers plans es comencen a fer
el 1944 i hi ha el debat entre USA i UK sobre si fer-los en relacions bilaterals entre
aquests dos països (G2, opció del Regne Unit) o fer una conferència multilateral
(opció d’USA). La proposta del G2 és perquè siguin aquests dos països qui organitzin

124
 i dirigeixin l’ordre internacional, mentre que la proposta del sistema multilateral és
per buscar més legitimitat per crear un sistema més ferm i menys criticat (el G2
segurament hauria rebut molt poc suport i hauria acabat caient). Les dues propostes
diferents posen de manifest els interessos econòmics divergents entre USA i UK (una
potència emergent i un imperi decadent) à els interessos nacionals divergents
dificultaven l’acord i la confiança.
Finalment, el nou sistema econòmic internacional s’aprova a la Conferència de Bretton Woods
(New Hampshire, USA) que establirà: FMI, BIRD, sistema multilateral i canvi $-or.

Ordre internacional dissenyat per Estats Units

Ordre global que inclogui les bases econòmiques i polítiques (profundament interrelacionades)
que han de regir el món. Lliçons apreses del crack del 29 i de les crisis d'entreguerres.
Des de 1942 diferents Departaments comencen a elaborar una sèrie de plans sobre l'ordre de
postguerra, inspirats en part en l'internacionalisme Wilson
Ordre multilateral basat en:
- Fi de l'imperialisme i el militarisme tradicionals
- Manteniment de la pau a través de la col·laboració entre les nacions segons el Dret
Internacional.
- Democràcies formals
- Sistema comercial mundial basat en el lliure canvi i en la llibertat d'accés a les matèries
primeres, l'obertura de fronteres i el descens de les tarifes duaneres i abolició dels
contingents, estabilitat del canvi entre les diferents monedes, lliure moviment de
capitals i restauració de les lleis de mercat.
Aquest ordre internacional no es va materialitzar (bloquejat per la guerra freda), però sí que se’n
conservaren els principals elements fonamentals:
- Una organització político-diplomàtica amb vocació universal (ONU)
- Un espai econòmic al qual s’hi associarien únicament els estats occidentals (Bretton
Woods).

11.2. ESTATS UNITS COM A POTÈNCIA HEGEMÒNICA DESPRÉS DE LA 2aGM

Les relacions econòmiques a partir de la segona meitat de la dècada del 1940 es caracteritzen
per l’hegemonia econòmica d’Estats Units, que va tenir la capacitat d’estructurar un nou sistema
econòmic internacional a la seva mesura passada la 2aGM. Aquesta capacitat els venia donada
perquè representaven el 22% del comerç mundial28, tenien el 54% de les reserves monetàries
internacionals29 i la meitat de les reserves d’or. Com que tenien aquesta capacitat econòmica,
van tenir també la capacitat de fer que els dòlar es convertís en la moneda de referència.

28
A finals dels anys setanta havia baixat al 12%.

29
A finals dels anys setanta també havia baixat al 12%.

125
Estats Units va tenir una important pèrdua de vides amb la 2aGM (aproximadament 300.000),
tot i que molt menor si es compara amb els altres països bel·ligerants. Però el tret més
diferencial amb els altres combatents és que no van tenir pèrdues físiques (infraestructures,
indústries, agricultura, desplaçament de població...) perquè el conflicte es va lliurar lluny del seu
territori. A més, la guerra va permetre acabar la recuperació de la Gran Depressió perquè es va
tornar a industrialitzar el país per produir armament (gran mobilització econòmica per sostenir
la màquina bèl·lica aliada). Les fàbriques creades per produir material bèl·lic van transformar,
en acabar la guerra, per millorar el comerç internacional. USA es va convertir durant la guerra
en la primera potència30 en els sectors primari, secundari i terciari amb només un 6% de la
població.
A més, USA tindrà un creixement important de l’exèrcit: es produeixen 95.000 avions el 1944,
té l’armada més poderosa, un exèrcit d’uns 12 milions de combatents (equivalent a l’URSS), el
pressupost de defensa es dispara, el 1955 posseeix 450 bases militars en 36 països.
Els Estats Units van viure, després de la guerra, els “trenta gloriosos”, un període de trenta anys
que va finalitzar el 1973 de base keynesiana-fordista en la qual l’Estat intervenia en l’economia
(creació Estat de benestar i assegurar les condicions de reproducció del sistema capitalista). Van
ser els anys de l’accentuació de la societat de consum gràcies, en part, a les noves tecnologies i
a la producció més eficient.
En canvi, els altres aliats vencedors van acabar la guerra amb les infraestructures destrossades
i la seva capacitat productiva a la baixa:
- UK i França: devastats i depenent de les ajudes econòmiques d’USA (Pla Marshall).
- URSS: economia devastada que representava ¼ del PIB estatunidenc (destrossa d’indústries,
transports...). Queda aïllada políticament i ideològicament perquè és contrària al model
capitalista imposat a Bretton Woods. Rebutgen integrar-se al BIRD i al Fons Monetari
Internacional perquè consideren que són un intent d’expandir la influència nord-americana.
La guerra li suposa uns 20 milions de morts, un cost de 48.000 milions de $. El 1945 té la
meitat de producció d’acer del 1941 i la meitat de producció agrícola del 1940.
o La recuperació econòmica estarà centrada en la planificació centralitzada i priorització
de la indústria pesada.
- Xina: revolució comunista + guerra civil à Victòria de Mao Zedong i creació de la República
Popular de la Xina. També queda aïllada del model de Bretton Woods. Després dela guerra
està devastada econòmicament.
Estats Units tenia una capacitat limitada per donar ajuda financera, per la qual cosa tenen clara
la idea que és necessària una institució multilateral per ajudar a la reconstrucció.

Elements comparatius USA-URSS: Estats Units pot escollir entre un ampli ventall d’instruments:
econòmics, culturals, polítics, militars... Mentre que l’URSS depèn dels instruments militars
principalment i dels ideològics en segon pla.

30
Augmenta la producció agrícola en un 25% durant la guerra, es doblen les exportacions i la renda per
càpita, ¾ de les inversions mundials tenen l’origen a USA. Representa 2/3 del potencial industrial mundial

126
PAX AMERICANA
Període de pau (relativa) del món occidental després de la 2aGM sota la posició dominant
d’Estats Units en els àmbits polítics i econòmics. És una comparació amb la pax romana i una
substitució de la pax britànica (des del final de les guerres napoleòniques de 1815 a 1914).
Tot i que és una substitució de la pau britànica, segueix la mateixa lògica capitalista d’explotació
que inclou a més països del Tercer Món, però amb nous instruments de major legitimitat (no
colonials formalment).
Expressió utilitzada tant per lloar com criticar el paper d’EEUU com a nova superpotència.

TEORIA DE L’ESTABILITAT HEGEMÒNICA (REALISTA)

Necessitat d’un hegemó que:
- Proporcioni les condicions necessàries pel funcionament del sistema (mecanismes d’ordre):
béns públics, sistema comercials obert, polítiques macroeconòmiques estables, tipus de
canvi fix…
- Propiciï la cooperació entre els estats.
La 2aGM va succeir per:
- El col·lapse del sistema econòmic internacional dels anys 30 (sense cooperació després de
la 1aGM).
- Aïllacionisme d’USA

127
HEGEMONIA D’ESTATS UNITS: CAUSES INTERNES I EXTERNES
Internes:
a. Convenciment que els Estats Units no es pot aïllar de manera segura dels assumptes
mundials com ho havia fet després de la I guerra mundial.
b. F.D. Roosevelt: "Amèrica és l'única gran potència que pot mantenir la pau en el món”
c. Dirigents estatunidencs preocupats per la sortida de la seva producció a nous mercats:
I. El mercat intern no podrà absorbir la producció
II. Les fonts nacionals de matèries primeres s'aniran esgotant gradualment pel seu ús
intensiu
d. Escenari de futura dependència de l'exterior. Por a tornar a una crisi com la del 1929 (de
sobreproducció)
e. Necessitat d'actualització de la doctrina lliurecanvista que propugna una economia
internacional oberta.
Externes:
- Component ideològic (idealisme de Roosevelt, capitalisme, etc.)
- Poder estructural (voluntat i capacitat per a definir les regles del sistema)

EL DISCURS ECONÒMIC D’ESTATS UNITS

Pre-2aGM
Discurs de la productivitat (eficiència productiva: gestió científica, planificació empresarial,
cooperació industrial, agrupacions corporatives) i l'eficiència com a substitut de les dures
qüestions d'assignació de recursos
Després del cop de la Depressió, l'experiència en temps de guerra (necessitat de compromís
nacional) va suggerir de nou que els EUA podria gaudir d'abundància productiva sense una
redistribució radical del poder econòmic (consens sobre la planificació intervencionista limitada)
La transició cap a una societat d'abundància és un problema d'enginyeria, no de política
Post-2aGM
1945 à productivitat i monopoli són els dos eixos conceptuals del discurs econòmic
a) Denúncia del monopoli (relacionat amb el feixisme): serveix per a explicar (justificar) els
contratemps (i introduir canvis en potències perdedores). Posteriorment abandonat
b) Productivitat serveix per a explicar els avanços (índexs de producció i creixement
suposadament apolítics)

11.3. BRETTON WOODS: ELS PRINCIPIS DEL SISTEMA

La cimera de Bretton Woods es va celebrar el juliol de 1944 al The Mount Washington Hotel. Els
objectius de la reunió eren:

128
- Promoure una major obertura del comerç mundial
- Estimular els fluxos internacionals de capital
- Establir un sistema de tipus de canvi de moneda estable
Destaquen les figures de John Maynard Keynes (UK) i de Harry Dexter White (USA).

ACORDS MULTILATERALS SOBRE RELACIONS ECONÒMIQUES INTERNACIONALS

44 estats van acordar l’establiment del Fons Monetari Internacional (FMI) i del Banc
Internacional de Reconstrucció i Desenvolupament (BIRD, posteriorment Banc Mundial –BM–)
amb seu a Washington DC. Aquestes institucions han tingut un paper clau en l’expansió del
liberalisme econòmic a nivell mundial.
Avui en dia, 189 estats són membres del BM i FMI. Durant la guerra freda es van limitar els
membres (els països del bloc soviètic són forçats a retirar-se à Polònia en surt el 1950,
Txecoslovàquia el 1954, Xina no hi participa fins 1980, Castro en retira Cuba…).
El terme “sistema de Bretton Woods” s’utilitza per referir-se al BM i FMI i al sistema econòmic
que van establir, no inclou el GATT.
- FMI
- BM
- Patró or-dòlar

El Fons Monetari Internacional

Objectius
A. Estabilització de les economies de mercat, fomentar estabilitat del sistema monetari (amb
el patró or-dòlar) i fomentar l’expansió del comerç mundial.
B. Proporcionar préstecs a països en problemes. Actua de creditor d’última instància per
evitar el col·lapse.
C. Condicionalitat dels préstecs: programes d’ajustament econòmic (reformes estructurals
com l’increment dels impostos i de les taxes d’interès, retallades de la despesa pública,
privatitzacions) que promouen un model econòmic liberal. Quan un Estat negocia amb el
Fons Monetari Internacional s’ha de comprometre a fer una sèrie de canvis interns si vol el
préstec à carta d’intenció del país amb el FMI i el BM àcreació d’una dinàmica
intervencionista del FMI i BM (a partir de 1990 amb el Consens de Washington) que vulnera
la sobirania dels estats.
Presa de decisions: Vot ponderat ($= vots), vot en relació a les aportacions de capital a les
agències (250 vots + 1 vot addicional per cada acció del FMI en el seu poder; 1 acció= 100.000
$, després DEG) Vot ponderat. Majoria simple o qualificada depenent temia. Poder de vet dels
EUA. Art.III, secc. 2, apart. c) del Conveni constitutiu del FMI: “es requerirà una majoria del 85%
de la totalitat de vots per a acordar qualsevol modificació de les quotes” (els EUA disposen d'un
17.08%) Estructura de poder: els EUA va elaborar en 1945 la fórmula d'assignació de quotes de

129
tal forma que els seus aliats disposessin de les millors (“Consell de seguretat econòmic”).
Unilateralisme disfressat de multilateralisme

Funcionament fins 1971: Cada país estableix la seva paritat monetària respecte a l'or i el dòlar i
es compromet a mantenir-la. Qualsevol canvi ha de ser consultat prèviament al FMI. Per als
desequilibris monetaris menors, l'FMI ofereix mecanismes de préstec i, com a últim recurs, la
modificació del tipus de canvi. Finançament dels dèficits de les balances de pagament per a
evitar que els països restringeixin les seves importacions (… que procedien principalment dels
EUA)

Objectius del Banc Mundial

A. Inicialment està pensat per facilitar la reconstrucció d’Europa post-2aGM (BIRD).
B. A la dècada de 1950 canvia el seu enfocament per ajudar el desenvolupament dels països
més pobres.
C. Sistema de préstecs per al desenvolupament d’infraestructures: transports, preses
hidroelèctriques, aigua potable, serveis de salut i educació, ponts, autopistes… A partir dels
vuitanta, el BM buscarà potenciar la governança de polítiques públiques (transparència i
eficiència) i també començar a invertir en evitar el canvi climàtic i en drets humans. Per això,
vigilen rigorosament que els préstecs que donin es destinin al que s’han de destinar.
D. Presa de decisions: vot ponderat i majoria simple. Per a les decisions importants es requereix
una majoria del 85% (USA té dret de vet).

130
Patró or-dòlar
Es decideix adoptar el USD com a divisa internacional per a generar estabilitat en el sistema de
tipus de canvi de moneda, mitjançant una taxa fixa de convertibilitat del dòlar d’USA a l’or
(35$ = 1 onça d’or). En mantenir-se fixe el preu de l’USD, els altres països havien de fixar el preu
de llurs monedes en relació el dòlar. Aquest sistema canvia el 1970 quan Nixon desvincula el $
de l’or i es passa a un sistema de canvis flotants.
- Problema: abús de les devaluacions de moneda per augmentar la competitivitat. Necessitat
d’estabilitzar el tipus de canvi.
- Objectiu: estabilitzar el sistema comercial i econòmic.
- Proposta: dòlar com a moneda-patró in igualtat de garantia que l’or. La resta de monedes
fixen el seu valor de canvi en referència al USD.
- Període: post-2aGM-1970
- Conseqüències: penetració del USD a la resta d’economies occidentals (poder estructural
d’USA) i augment descontrolat dels dòlars en circulació à disminució reserves d’or + inflació

H.D. WHITE VS J.M. KEYNES

White i Keynes van ser els principals negociadors d’USA i UK respectivament, cadascú amb una
visió diferent sobre les institucions multilaterals necessàries per a la post-2aGM. Les idees de
White van dominar el resultat final. El debat entre aquests dos economistes i el resultat final és
un reflex de la rivalitat USA-UK: potència ascendent contra imperi decadent que no aconsegueix
convèncer ni imposar les seves opcions com feia abans.

131
Coincidències:
- Prevenir l’autarquia econòmica
- Desmantellar el proteccionisme comercial à eliminar barreres del comerç internacional.
Divergències:

H.D. WHITE J.M. KEYNES

Estructura multilateral Estructura dominada per estats fundadors

Incloure URSS a l’acord (l’URSS firma l’acord No incloure URSS

el 1944 però Stalin no el ratifica el 1945 degut
al control occidental)

Estructura financera internacional basada en Estructura financera internacional basada en

el USD una altra (o altres) monedaà necessitat de
crear una nova moneda universal que fos de
tots els països que pertanyessin a el FMI i BM.
Aquesta moneda hauria d’estar controlada
per un Banc Central amb seu a Londres.

11.4. INSTITUCINOS COMERCIALS: GATT I OMC

El General Agreement on Trade and Tarifs (GATT) es creà el 1947 per 23 països. Tècnicament
no forma part del sistema de Bretton Woods però segueix la mateixa lògica. Actualment té 164
membres i la seu està a Ginebra.
El GATT és derivat del procés de negociacions internacionals entre 1944 i 1947 que s’inicia a
Bretton Woods amb els objectius de:
- Crear un ordre internacional estable i lliure
- Estimular el comerç mitjançant rondes de negociació per a la reducció de tarifes aranzelàries
(ex: subsidis agrícoles).
El 1948 es firmà un tractat internacional: codificar regles i procediments del comerç
internacional, reduir barreres nacionals de comerç (tarifes aranzelàries altes –USA, discriminació
de productes– “preferència imperial britànica…).
L’URSS i els seus aliats van romandre fora del GATT fins el final de la Guerra Freda. Molts dels
nous estats creats a partir de la descolonització (1950-60’s) van decidir no integrar-s’hi.
Eliminar barreres aranzelàries és complicat, no es pot fer tot de cop i és difícil negociar-ho
perquè afecta a molta gent (importants conseqüències internes en diferents sectors econòmics).
Per les dificultats de negociació es van fer diverses rondes de negociació al llarg dels anys.
El GATT va evolucionar cap a l’Organització Mundial del Comerç (OMC / WTO), que es va
aprovar a la vuitena ronda de negociacions, la ronda d’Uruguai (1994). L’OMC no es aconseguir
aprovar perquè no hi havia prou consens per crear una organització d’unes magnituds tan grans

132
just acabada la guerra, només es va poder aprovar un acord per treure les barreres comercials
de forma progressiva (GATT).
Avui en dia l’OMC també tracta punts com: inversions, compres públiques, propietat
intel·lectual i comerç electrònic.
Crítiques de països en desenvolupament i de la societat civil: reflex de tensions i disparitats en
l’economia globalitzada. Es diu que l’OMC promou un model polític, econòmic i social
determinat.

Per què és tan complicat arribar a un acord internacional en matèria de comerç?

Robert Putnam, 1980’sà el joc de 2 nivells.
Perquè un negociador aconsegueixi els seus objectius ha de saber moure’s en un joc de dos
nivells: negociar als fòrums internacionals (OMC/GATT–eliminar barreres aranzelàries) i
defensar-ho a nivell domèstic (partits polítics, empresaris, productors… que tindran els seus
propis interessos en aquestes negociacions).
Nivell internacional Negociador/a Nivell domèstic
La política internacional és un joc de dos nivells, no es limita al sistema internacional ja que
també intervenen els actors domèstics (s’obre la “caixa negra” que són els estats à l’Estat no
és unitari).

11.5. RISCOS PER A L’ESTABILITAT DE L’ECNOMIA CONTEMPORÀNIA31

1. Tensions comercials USA-Xina (guerra comercial): USA posa aranzels però com que són molt
interdependents també té impactes negatius per a ells.
2. Riscos financers: endeutament de països, empreses i persones està a l’alça, per la qual cosa
un xoc a l’economia mundial seria devastador.
3. El creixement de l’economia de la Xina és cada vegada més petit à mala senyal per a les
economies que depenen de la xinesa.
4. Increment de les desigualtats a nivell mundial (a partir de la crisi de 2008 els rics es fan més
rics). Hi ha una estreta relació entre la violència i la desigualtat (no entre la pobresa i la
desigualtat).
5. Crítica de l’administració Trump al multilateralisme econòmic
a. USA imposa el seu sistema econòmic després de la 2aGM a través d’institucions
multilaterals (BM i FMI) à multilateralisme per aconseguir legitimitat i perquè sigui
més útil a llarg termini.
b. Actualment el govern d’USA està en contra de les pròpies institucions econòmiques
multilaterals que va fundar.
6. Incertesa sobre el resultat del Brexit.

31
Contingut expressat per Cristine Lagarde, presidenta del FMI, en una entrevista.

133
12. FRAGMENTACIÓ DEL SISTEMA I APARICIÓ D’UN TERCER BLOC
12.1. LA DESCOLONITZACIÓ

LA DESCOLONITZAVIÓ EN UN SISTEMA INTERNACIONAL BIPOLAR

La descolonització es va produir enmig de la lògica de blocs. En aquest context, la guerra es
traslladà a la perifèria del sistema bipolar (guerres d’independència-alliberament sota l’òptica
de blocs à teoria del dòmino). En aquest context, les dues superpotències estarien atentes a
tots els canvis polítics del món per imposar la seva influència i evitar l’entrada de l’altra potència
en zones del món que es començaven a construir.

Lògica de blocs
- Principis polítics-ideològics
- Lògica de poder militar (reforçada per l’aparició d’armes nuclears)
- Institucions (polítiques, econòmiques i militars) d’influència i control.

Quan es van establir les Nacions Unides, quasi 1/3 de la població del món (aprox. 750 milions de
persones) vivien en territoris no autònoms dependents de les potències colonials. La
descolonització és un procés paral·lel a la construcció del sistema bipolar à multiplicació del
nombre d’estats, que s’incorporen a es organitzacions internacionals. S’està creant un Tercer
Món32. Molts dels nous estats que es creen no aconseguiran tenir recursos, capacitats ni
institucions de poder fortes, de manera que no podran explotar els seus recursos naturals, així
que seguiran en dependència de les antigues metròpolis (neocolonialisme).

CARACTERÍSTIQUES DEL PROCÉS DESCOLONITZADOR

Procés que comença a finals dels anys 40. No hi ha un model general per a totes les
descolonitzacions dels països, però sí que hi poden haver unes tendències depenent de la
potència colonial com del continent. Van ser processos amb característiques particulars pels
diferents territoris colonials (veure llibre Lundestad).
Els processos descolonitzadors van estar impulsats, en gran part pels canvis de la opinió pública
(tant a les metròpolis com a les colònies33). La presa de consciència i el desig d’independència
van portar a:
- Lluites anticolonials i antiimperialistes de les poblacions dels territoris colonitzats, sovint
mitjançant la lluita armada.
- El qüestionament dels mecanismes de colonialisme tradicional: control polític, militar,
judicial i cultural per part de la metròpoli.
A més, les metròpolis van considerar en nombroses ocasions que ja no els sortia a compte
mantenir les colònies, era massa car i suposava enviar massa soldats, despesa que es torna difícil
de sostenir durant la postguerra.

32
Diferenciació amb el 1r món (bloc occidental) i el 2n (bloc socialista) + subdesenvolupament econòmic.
33
Presa de consciència per a l’emancipació.

134
Finalment, hi ha un canvi de percepció de l’ètica i la legitimitat segons el qual ja no és tolerable
que les potències colonials es reparteixin el món, imposin la seva cultura i tractin els habitants
autòctons com esclaus.

Abolició de l’esclavitud al món

- UK, 1833
- França, 1894
- USA, 1865
- Espanya, 1886
- Brasil, 1888
- Convenció contra l’esclavitud de la Societat de Nacions, 1926
Informe sobre l’esclavitud al món de la fundació Walk Free, 2014, Austràlia):
- 35 milions de persones viuen en condicions d’esclavitud.
- Mauritània, Haití, Qatar (14,3 milions)
- Europa 500.000 persones (1,6% de la població). Bulgària, República Txeca i Hongria

El procés descolonitzador tindrà una significació rellevant en tant que erosió del sistema bipolar
(aparició d’un tercer bloc i de nous problemes per al sistema internacional) i erosió de la
principal unitat del sistema (Estat) com actor internacional (augment de la quantitat i diversitat
d’Estats).

Models de descolonització: britànic i francès

Model britànic de colonització i descolonització
Les motivacions del Regne Unit eren bàsicament econòmiques (control del sòl, situació
estratègica…) perquè ja tenia el prestigi.
- Colònies “blanques”
1. Establiment d’institucions de la metròpoli a les colònies (colons expatriats no renuncien
als seus drets).
2. Reformes per dotar a les colònies de major autonomia (Commonwalth).
- Colònies “negres”
1. Administració indirecta: el poder de la metròpoli s’exerceix a través d’institucions
indígenes.
2. Lògica autonòmica gradual.

135
Model francès de colonització i descolonització
La colonització francesa no té únicament objectius econòmics, també pretén aconseguir més
influència internacional.
Tensió entre assimilació i associació.
Model colonial més immobilista que el britànic: obligacions, poca autonomia i nomé suna
miqueta d’assimilació.
Descolonització que comença més tard i amb dubtes (no pot crear una Commonwealth
francesa). Cercle viciós: immobilisme à radicalització dels moviments d’alliberament à més
immobilisme.

DESCOLONITZACIÓ: INFLUÈNCIA DE FACTORS CAUSALS PROCEDENTS DE NIVELLS DIFERENTS

Canvis en les potències colonials i en el sistema internacional

Canvis en les potències colonials tradicionals (resultat 2aGM)à canvis en la capacitat i la
voluntat:
- Situació econòmica precària per la devastació de la guerra, per la qual cosa necessiten
l’ajuda d’USA per a la reconstrucció i no es poden permetre mantenir les colònies.
- Vulnerabilitat respecte les pressions internacionals (USA, ONU)
- Canvis en l’opinió pública interna
- Aplicació de mecanismes neocolonials (menys costosos que el control directe) à dominació
econòmica (dependència, soft power, dominació indirecta).
El sistema internacional que s’està construint queda controlat per dues superpotències
d’herència anticolonials: USA i URSS à hi juguen dues lògiques: experiència històrica que els
fa ser anticolonials i el pragmatisme per la situació de guerra freda.
- USAà és una ex-colònia: influència de l’internacionalisme idealista de Wilson i Roosevelt
(emfatitzen el dret a l’autodeterminació). Malgrat aquest ideal hi ha l’oposició entre
anticolonialisme i pragmatisme (contenció global del comunisme), així que Estats Units
pressionarà a favor de la independència de les colònies en què els seus aliats siguin dèbils o
el moviment d’alliberament sigui anticomunista.
- URSSà anticolonialisme com a filosofia política (el colonialisme és un instrument
capitalista). També donarà suport a les lluites d’alliberament nacional que li siguin
favorables en la lògica bipolar.

136
El paper de Nacions Unides: espiral de pressió anticolonial
L’entrada de nous membres (estats descolonitzats) que guanyen una majoria automàtica a
l’Assemblea General fa que l’ONU es converteixi en un organisme de representació del Tercer
Món. Per aquest motiu, l’Assemblea General elaborarà un bon nombre de resolucions i
declaracions condemnatòries del colonialisme:
- Creació del Comitè per a la descolonització (1961).
- Resolució 1514 (XV) sobre la declaració d’independència als països i pobles colonials
(1960).
Les antigues colònies volen dibuixar l’ordre internacional perquè se les tingui en compte.
Principis de la declaració:
o Igualtat sobirana (1 Estat = 1 vot) à prioritzar l’Assemblea General abans que el Consell
de Seguretat, on hi ha dret de vet d’uns pocs països. Tots els estats són iguals à no
ingerència en assumptes interns.
o Autodeterminació
o El colonialisme genera conflicte
o Sobirania sobre els recursos naturals
o Integritat territorial (i no ingerència en assumptes interns)
o Reclamació de la fi del colonialisme

Resolució 1514 (XV) sobre la declaració d’independència als països i pobles colonials
La Asamblea General,

• Consciente de la necesidad de crear condiciones de estabilidad y bienestar y relaciones pacíficas y

amistosas basadas en el respeto de los principios de la igualdad de derechos y de la libre
determinación de todos los pueblos [...]

• Reconociendo el apasionado deseo de libertad que abrigan todos los pueblos de pendientes y el papel
decisivo de dichos pueblos en el logro de su independencia.

• Consciente de los crecientes conflictos que origina el hecho de negar la libertad a esos pueblos o de
impedirla, lo cual constituye una grave amenaza a la paz mundial. [...]

• Reconociendo que los pueblos del mundo desean ardientemente el fin del colonialismo en todas sus
manifestaciones.

• Convencida que la continuación del colonialismo impide el desarrollo de la cooperación económica

internacional, entorpece el desarrollo social, cultural y económico de los pueblos dependientes y
milita en contra del ideal de paz universal de las Naciones Unidas,

• Afirmando que los pueblos pueden, para sus propios fines, disponer libremente de sus riquezas y
recursos naturales [...],

• Creyendo que el proceso de liberación es irresistible e irreversible y que, a fin de evitar crisis graves,
es preciso poner fin al colonialismo y a todas las prácticas de segregación y discriminación que lo
acompañan.

• Convencida de que todos los pueblos tienen un derecho inalienable a la libertad absoluta, al ejercicio
de su soberanía y a la integridad de su territorio nacional.

137
• Proclama solemnemente la necesidad de poner fin rápida e incondicionalmente al colonialismo en
todas sus formas y manifestaciones.
Y a dicho efecto declara que:

1. La sujeción de pueblos a una subyugación y explotación extranjeras constituye una negación de los
derechos humanos fundamentales [...].
2. Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación [...].
3. La falta de preparación en el orden político, económico, social o educativo no deberá servir nunca
de pretexto para retrasar la independencia.
4. A fin de que los pueblos dependientes puedan ejercer pacíficamente y libre mente su derecho a la
independencia completa, deberá cesar toda acción armada o toda medida represiva de cualquier
índole dirigida contra ellos, y deberá respetarse la integridad de su territorio nacional.
5. En los territorios en fideicomiso y no autónomos y en todos los demás territorios que no han logrado
aún su independencia deberán tomarse inmediatamente medidas para traspasar todos los poderes
a los pueblos de esos territorios, sin condiciones ni reservas [...].
6. Todo intento encaminado a quebrantar total o parcialmente la unidad nacional y la integridad
territorial de un país es incompatible con los propósitos y principios de la Carta de las Naciones
Unidas.

7. Todos los Estados deberán observar fiel y estrictamente las disposiciones de la Carta de las Naciones
Unidas, de la Declaración Universal de Derechos Humanos y de la presente Declaración sobre la base
de la igualdad, de la no intervención en los asuntos internos de los demás Estados y del respeto de
los derechos soberanos de todos los pueblos y de su integridad territorial.

Canvis en les colònies

Aparició del nacionalisme, diferent en cada cas:
- Proto-nacionalisme: lluita per reformes dins del sistema.
- Nou lideratge: nacionalisme en les classes mitjanes, rellevpancia de les elits educades a la
metròpoli, procés accelerat d’urbanització.
- Moviment nacionalista/independentista de masses.
Augment del pes econòmic de les colònies després de la 2aGM (augment del preu de les
matèries primeres). Disminució del complex d’inferioritat. Experiència de la seva participació en
la 2aGM (lluita per la democràcia i la llibertat).

IMPACTE DE LA DESCOLONITZACIÓ
La descolonització contribueix a la presa de consciència dels països del “sud”:
- Consciència política (50-60s); mantenir distància respecte les dues superpotències (no
alineament) i internacionalisme del Tercer Món.
- Consciència econòmica (70s): aparició de temes econòmics que els afecta en l’agenda
internacional (nou ordre econòmic internacional).
- Límits a la narrativa global de la Guerra Freda, ja que la solidaritat afro-asiàtica no és
principalment una resposta a la dialèctica de la Guerra Freda.

138
12.2. EL MOVIMENT AFRO-ASIÀTIC: LA DECLARACIÓ DE BANDUNG
La Conferència de Bandung es va celebrar entre el 18 i el 24 d’abril de 1955. Hi assistiren 29
països la majoria dels quals eren asiàtics (17), mentre que 8 eren països àrabs i 4 de l’Àfrica
negra. Els asiàtics van estar representats pels governs, mentre que els africans van estar-ne pels
moviments d’alliberament. Els territoris i països que es trobin presents a Bandung representen
el 60% de la població mundial però només el 15% de la riquesa. Tres països no van ser convidats
a la cimera convocada per Sukarno:
- Xina nacionalista, per evitar el boicot de la R.P. Xina
- Israel, per evitar el boicot dels països àrabs
- Sud-Àfrica, denúncia de la seva política d’apartheid
Bandung va ser la primera demostració de la creixent importància internacional del Tercer Món.
El 1955 encara no era tan important el “no alineament”, tot i que sí que era un desafiament al
sistema bipolar perquè suposava una acció anti-sistema que rebutjava la lògica de blocs.
La conferència va permetre l’establiment d’una plataforma perquè els líders, com Nehru i
Sukarno donessin veu a una diplomàcia de “neutralitat positiva” o de “no-alineament” enmig de
la disputa USA-URSS.
Els principals objectius van ser:
- Exposar la hipocresia de la missió civilitzatòria de les potències colonials.
- Fixar una estratègia comú per combatre el colonialisme.
- Estimular la cooperació entre països asiàtics en els àmbits econòmics, culturals i polítics (la
referència a la necessitat d’una cooperació econòmica en aquests moments no és massa
important. S’haurà d’esperar a finals dels 60 perquè el tema econòmic passi a un primer
pla).
- Atorgar la importància que li correspon a Àsia i, secundàriament, a Àfrica (tot i que es diu
conferència afro-asiàtica, és essencialment asiàtica).
El document final van ser els 10 principis de la coexistència pacífica
[…] les nacions haurien de practicar la tolerància i viure juntes en pau […] sobre la base
dels deu principis següents:
1. Respecte pels drets fonamentals de l’home i per les finalitats i principis de la Carta
de les Nacions Unides.
2. Respecte de la sobirania i integritat territorial de totes les nacions.
3. Reconeixement de la igualtat de totes les races i de totes les nacions, grans i petites.
4. Abstenció de interferències en els assumptes interns d’altres països.
5. Respecte al dret de tota nació de defensar-se per sí mateixa o en col·laboració amb
altres estats, en conformitat amb la Carta de les Nacions Unides.
6. a) Abstenció de participar en acords de defensa col·lectiva amb objectius d’ afavorir
els interessos particulars d’una de les grans potències. b) Abstenció per part de tot
país a exercir pressió sobre altres països.
7. Abstenció d’actes o d’amenaces d’agressió i de l’ús de la força.

139
 8. Composició de totes les vessants internacionals mitjançant els mitjans pacífics, com
tractats, conciliacions, arbitratge o composició judicial, així com també amb altres
mitjans pacífics.
9. Promoció de l’interès i de la cooperació recíproca.
10. Respecte per la justícia i les obligacions internacionals.

Discurs del president Sukarno a la inauguració de la cimera:

"Durante generaciones nuestros pueblos no han tenido voz (...) Nosotros, asiáticos y africanos, en
nombre de 1.400 millones de personas, más de la mitad de la población mundial, podemos movilizar
en favor de la paz lo que yo denomino la violencia moral de las naciones".
"¿Qué podemos hacer? Los pueblos de Asia y África ejercen poca fuerza física. Incluso su fuerza
económica es dispersa y débil. No podemos caer en la política del poder. La diplomacia para nosotros
no es una cuestión de ‘gran palo’ ".
"Nuestros estadistas en general no están respaldados por filas de bombarderos. ¿Qué podemos hacer?
¡Podemos hacer mucho! Podemos inyectar la voz de la razón en los asuntos mundiales y movilizar todo
lo espiritual, todo lo moral, toda la fuerza política de Asia y África del lado de la paz”

Dimensions de la declaració de Bandung

- Política anticolonial: antiimperialisme de caire antioccidental que reuneix països i
moviments molt diferents.
- Necessitat de cooperació econòmica: aspecte secundari que no serà central fins els 60-70s.
- Coexistència pacífica: 10 principis que han de guiar les relacions internacionals cap a la pau
i la cooperació.
- Encara no importa tant el no-alineament, tot i que estan desenganyats per les promeses
no complides pels occidentals durant la 2aGM i per l’actuació de l’URSS a Europa de l’Est.
Inici de la protesta pels efectes de la guerra freda sobre aquests continents (guerra de Corea,
Taiwan, Indoxina…).
- Desafiament al sistema bipolar des del moment que un grup de països afro-asiàtics donen
forma a un moviment anti-sistema que rebutja la lògica de la guerra freda.

POSICIÓ DE LES POTÈNCIES RESPECTE BANDUNG I CONSEQÜÈNCIES

Països occidentals preocupats pe, resultat d’un procés que no controlen.
URSSà temor que la R.P. Xina en surti reforçada.
R.P. Xina à inicia un procés d’apropar-se a països del Tercer Món proposant els 5 principis de
la coexistència pacífica “als estats i règims diferents”. Comença a tenir cert lideratge, així que el
lideratge soviètic comença a ser qüestionat dins del bloc socialista.

Conseqüències
- Impuls definitiu als moviments descolonitzadors a zones on encara no s’havia desenvolupat
el procés.

140
- La reunió no evita que els països asiàtics firmin, durant aquests anys de guerra freda, acords
(inclús militars) amb USA o URSS.
- Mostra l’especia influència de l’Índia a nivell de lideratge del Tercer Món.
- Marcarà l’entrada de Xina a la diplomàcia activa amb els països del Tercer Món.

LA TROBADA DE BRIONI (1956): NASSER, NEHRU I TITO

Els tres dirigents condemnen els dos blocs resultants de la 2aGM.
La incorporació de Iugoslàvia (Tito) al grup de països de Bandung crea una posició clarament
anti-alineament, pro desenvolupament econòmic del Tercer Món i pro-descolonització. Els
objectius del nou moviment estaran molt més clars: creació d’un nucli de països no alineats. La
base geogràfica serà més ample (passa d’una base afro-asiàtica a un moviment més
cosmopolita). La primera reunió del Moviment de Països No Alineats va ser a Belgrad el 1961
(25 països).
La trobada a Iugoslàvia és un indici de l’evolució del neutralisme asiàtic cap a una associació de
caràcter mundial (un país asiàtic, un africà i un europeu). Es volen exercir pressions sobre les
superpotències en relació la guerra freda.
Aquesta trobada és important per:
- Ampliació
- Consolidació de la idea del no-alineamnent

12.3. EL MOVIMENT DELS PAÏSOS NO ALINEATS

El 2012, el MNA tenia 120 membres. És la segona organització de països més gran després de l’ONU

La lògica de dos blocs de la Guerra Freda incloïa l’alineament amb un dels dos de forma
obligatòria (o estàs amb mi o contra mi). Per tant, el no alineament representa una oposició
radical a aquesta idea.

141
A mitjans de la dècada de 1950 comencen a sorgir noves nacions, geogràficament lluny de les
dues superpotències i dels seus blocs, fruit de la descolonització realitzada gràcies als
moviments d’independència. Aquests moviments d’independència van ser sempre revoltes
contra les potències occidentals (colonials) però no necessàriament pro-comunistes.
Els objectius polítics del moviment van ser:
- Oposar-se a la política de blocs
- Condemnar el colonialisme de les potències occidentals
- Creixement econòmic
- Reduir tensions internacionals
El moviment va estar encapçalat inicialment per Egipte, Índia i Indonèsia. La primera trobada,
en què encara no estava constituït com a tal, va ser a Bandung el 1955.

LA CONFERÈNCIA DE BELGRAD (setembre 1961) I EL MOVIMENT DE NO ALINEATS

Pas de l’afro-asianisme a un moviment més cosmopolita: canvi de criteris regionals a criteris
d’acceptació de principis:
- Independència respecte els blocs: no membres d’aliances multilaterals (aplicació ambigua:
assisteix Cuba, Vietnam, Filipines i Pakistan).
- Suport explícit als moviments d’independència nacional.
- Absència de bases militars d’altres països al seu territori (o que aquestes no s’hagin instal·lat
en el context de guerra freda).
De la neutralitat passiva al no-alineament actiu: Bandung havia estat una conferència
exploratòria, Belgrad es celebra en una ambient de crisi34. En aquests moments està prenent
forma el conflicte entre la Xina i l’Índia, mentre que la tensió és oberta entre Xina i l’URSS.
Es persegueix la creació d’un grup que actuï col·lectivament al sistema internacional, al marge
dels blocs:
- D’acord amb la doctrina del no-alineament
- Cal distingir aquesta doctrina del neutralisme: el no alineament és actiu i positiu, el
neutralisme és negatiu i passiu.
No s’ha de contemplar el no-alineament com un neutralisme, sinó que implica una oposició a
l’existència de blocs, ja que la tensió Est-Oest es contempla com una causa de molts dels
problemes del sistema internacional.
Dimensions de la Conferència de Belgrad (agenda):
1. Autodeterminació i no ingerència (coexistència pacífica).
2. Lliure disposició dels recursos naturals i cooperació econòmica.
3. Desarmament nuclearà es comencen a proposar regions lliures d’armes nuclears, la
primera regió que ho aconsegueix va ser Amèrica Llatina (compromís dels estats de no

34
Proves nuclears franceses a Algèria, Badia de Cochinos, construcció del Mur de Berlín, xoc França-
Tunísia per la base militar de Bizerta, crisi del Congo….

142
 permetre el desenvolupament i proves d’armes nuclears, compromís que alguns estats
acaben incomplint).
4. Modificació de l’estructura de Nacions Unides (més representativitat regional). En dos
sentits: democratització (que l’Assemblea General tingui més pes) i reforma del Consell de
Seguretat (que la representació sigui més representativa i qüestionar el dret de vet).
Principals resultats
5. Nou Ordre Econòmic Internacional (NOEI – anys 70) à nova proposta que resulta de les
crítiques al sistema Bretton Woods per part del MNA. La proposta queda rebutjada pels
països del centre del sistema, però algunes propostes s’accepten (com que els països en
desenvolupament tinguin condicions especials).
6. Impuls de la Conferència de Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament (UNCTAD –
1964). Quan es crea la UNCTAD un grup de 77 països es reuneix per vigilar el compliment
dels objectius.
7. Impuls reforma ONU
8. Agenda Sud-Sud: establir una agenda pròpia (punts compartits per tots els estats que
formen part del moviment, plantejar una lògica diferent a la bipolar).
Causes del fracàs posterior del MNA
a. Intents de la R.P. Xina (que no és convidada i prefereix el format afro-asiàtic) i de l’URSS per
controlar el moviment (ideologització del discurs tercermundista).
b. Excessiu personalisme (desaparició dels líders carismàtics).
c. Conflictes armats entre els països no alineats.
d. Als anys 70, l’agenda del MNA coincideix amb la dimensió econòmica de la fractura centre-
perifèria (diferenciació dins del propi MNA: diferents graus de desenvolupament = diferents
interessos).

12.4. EL GRUP DELS 77 I L’INICI DEL DIÀLEG NORD-SUD (UNCTAD): ORGANITZACIÓ POLÍTICA I
ECONÒMICA DE LA PERIFÈRIA
Anys 70à s’evidencia la fractura centre-perifèria a l’Assemblea General.
Creació de fòrums integrats per països de la perifèria per tractar de forma conjunta
problemàtiques comunes i negociar amb més força amb els països del centre del sistema.
Després de Belgrad s’entra al període de distensió amb descens de la tensió internacional i la
reducció del fenomen colonial. Això permetrà al MNA centrar-se en qüestions econòmiques
(desplaçament de les preocupacions d’Est-Oest a l’eix Nord-Sud.
Les debilitats apareixen molt aviat (entre elles l’efecte de la guerra freda com a factor divisori).
Només una sèrie de qüestions simbolitzen l’existència d’un nucli de consens: retirades de les
condemnes d’Israel i denúncia de l’apartheid a Sud-Àfrica.
Ginebra 1964: s’estableix la UNCTAD à cos intergovernamental permanent de l’ONU en temes
de comerç, inversió, agricultura, qüestions monetàries i desenvolupament. Objectius principals:
a. Promoure el comerç dels països en desenvolupament, estabilitzar els preus de les seves
exportacions i eliminar les barreres d’entrada als països industrials.

143
b. Treball principal centrat en promoure un Sistema Generalitzat de Preferències à reclama
que els països en vies de desenvolupament tinguin uns aranzels més baixos per vendre a
l’exterior donada la seva situació més complicada (preferències aranzelàries pels països en
desenvolupament). El GATT ho va acceptar.
EL Grup dels 77 va ser establert del 15 de juny de 1964 per 77 països, que van signar la
“Declaració comú dels setanta-set països en desenvolupament”:
a. Eliminar barreres a les importacions de països en desenvolupament (reciprocitat)
b. Mecanisme per estabilitzar els preus de matèries primeres
c. Regular inversions corporacions multinacionals
d. Increment de l’ajuda-assistència econòmica.
Aquesta declaració va ser emesa al final de la primera sessió de la UNCTAD a Ginebra.
El BM, FMI i ONU es comprometen a destinar el 0,7% dels països a Ajuda Oficial al
Desenvolupament (no es compleix).
La UNCTAD neix com a fruit de la insatisfacció dels termes del comerç internacional plantejats
pel GATT. Va ser, inicialment, una coalició de 77 països en desenvolupament (ara en són uns
130) que demanava la creació de la UNCTAD i vetllava pel compliment dels seus objectius.

Conclusions finals:
a. Resposta anti-sistema des de la perifèria que rebutja la lògica de blocs i l’alineament
obligatori.
b. Buscar nous models de relacions internacionals: descolonització, neutralisme i coexistència
pacífica.
c. Sobirania dura: emfatitzar una visió molt tradicional de què és la sobirania per la nova
independència i el context internacional sobre la sobirania i el nacionalisme del “tercer
món”. S’abusa de la no ingerència i de la sobirania per establir alguns governs autoritaris
que violen drets humans à s’emparen sota la lògica de la no ingerència.
d. Més endavant desenvoluparan noves estratègies de colonialisme per blocs:
neocolonialisme econòmic i ideològic (i també militar).
o La independència política de les colònies no va implicar que s’acabés la
dependència econòmica à des del centre del sistema es desenvoluparan (anys
80-90) estratègies de dominació econòmica (neocolonialisme). El BM i FMI es
comencen a utilitzar per controlar els sistemes econòmics dels estats amb el
pretext d’ajudar al desenvolupament.

144
13. LA DISTENSIÓ ENTRE ELS BLOCS
13.1. DISTENSIÓ: DEFINICIÓ, ORÍGENS I ÀMBITS
Distensió: una situació en què l’hostilitat entre estats (que no ha arribat a un conflicte armat) és
limitada, es redueix. No desapareix l’hostilitat sinó que hi ha un relaxament de tensions.
El període de distensió entre USA-URSS va des de la primera meitat dels anys 60 a la segona
meitat dels 70 (1962-1979). L’estat d’estabilitat que va permetre la distensió va ser especialment
acusat a Europa, on la tensió disminueix a un nivell que és acceptable tant per USA com per
l’URSS. Malgrat això, els conflictes a la perifèria no disminueixen.
Si bé la tensió entre els blocs disminueix, creixen les tensions intra-blocs amb els moviments
anti-líder:
e. França i RFA qüestionen el lideratge d’USA, posen en marxa polítiques exteriors que seran
percebudes negativament des de Washington, especialment les polítiques de Charles De
Gaulle, que generen conflictes al centre de l’OTAN pel xoc entre França i USA. A la RFA, el
canceller Willy Brandt va plantejar l’Ostpolitik.
f. Al bloc socialista: crisi amb Txecoslovàquia (Primavera de Praga – socialisme amb rostre
humà) i tensions amb Xina.
En definitiva, la distensió entre els principals pols (USA-URSS) va servir per permetre l’aparició
de més espais d’actuació internacional, per exemple, permet la consolidació del MNA. Des de la
perifèria i l’interior dels blocs apareixen concepcions diferents que qüestionen la bipolaritat.
Raons que portaren USA i URSS a reduir les tensions (essencialment són tres):
1. Paritat nuclear: destrucció mútua assegurada i crisi dels míssils de Cuba 1962, que posa
de manifest que és possible el conflicte nuclear à context que promou i facilita acords
sobre desarmament i limitació de l’armament nuclear.
2. La disminució de les tensions va afavorir el compliment dels objectius polítics,
econòmics i de seguretat a llarg termini de les superpotències:
a. URSS: inviolabilitat de les fronteres a Europa oriental fruit de la 2aGM –l’URSS
sempre havia defensat que es respectessin les fronteres resultants de la guerra;
reconeixement del seu paper de superpotència militar (tot i que
econòmicament no creixia tant, militarment tenia un gran potencial) i
autonomia a la seva esfera d’influència (USA decideix no involucrar-se en allò
que faci a la seva esfera d’influència).
Causes econòmiques URSS: disminuir la inversió en armament a canvi
d’augmentar la inversió en indústria lleugera i consum, augmentar els
intercanvis comercials amb els països occidentals, accedir a la tecnologia
occidental (que fins aleshores ha estat molt controlada) i accedir al mercat de
gra d’USA.

145
 b. USA: incrementar intercanvis econòmics amb el bloc comunista35 (acords
comercials que permetien més ingressos per a USA), relacions amb la Xina
comunista en el context de guerra del Vietnam, fer front a reptes socials i
polítics interns (ex: lluita pels drets civils), reduir la despesa en defensa…
3. Context internacional de policentrisme: les dues superpotències passaren per un
període de turbulències en els seus respectius blocs o zones d’influència + MNA
a. URSS: conflicte xinès-soviètic + Primavera de Praga
b. USA: guerra del Vietnam, crisi OTAN (França) Europa es consolida com a
potència econòmica.
c. El paneuropeisme: contactes entre europeus que entren en contradicció amb
el món bipolar, apropament entre RFA i RDA i entre els dos costats del teló
d’acer. 1975 à CSCE
Antecedents al període de distensió:
- Hongria 1956
- Suez 1956
- Mur de Berlín 1961
- Revolució Cubana + crisi dels míssils 1962

LA CRISI DELS MÍSSILS DE CUBA

La crisi dels míssils de Cuba és considerat el detonant que porta a la distensió perquè posa de
manifest que la destrucció nuclear és possible, una cosa que es vol evitar a tot cost.
Antecedents clau de la crisi à escalada de tensió:
a. Revolució cubana à expulsió de Batista, entre F. Castro. Cuba és expulsada de l’OEA
b. Abril 1961: intent d’USA de derrocar el govern cubà que fracassa (Playa Grión – Bahía de
Cochinos à implicació de la CIA).
c. Inici de la construcció del mur de Berlín, agost 1961 à símbol de la GF.
d. Enviament d’armament convencional soviètic a Cuba, i des de mitjans de 1962, envia míssils
amb caps nuclears (lògica de dissuasió) à defensar la seva zona d’influència / USA es sent
vulnerable. Quan Estats Units detecta la presència de rampes de llançament de míssils inicia
un bloqueig marítim de Cuba.

35
Estats Units comença a sentir la competència econòmica europea i japonesa, que a diferència d’ells, sí
que comercien amb l’URSS i els països de l’est. Hi ha fortes pressions internes per exportar.

146
Objectius de Khrusxov
1. Reduir l’avantatge d’USA en matèria de míssils intercontinentals
2. Forçar un acord amb USA respecte Berlín
3. Evitar un atac-invasió d’USA a Cuba i mantenir aquest país sota la seva òrbita d’influència
4. Eclipsar la RP Xina en la competició per atraure les simpaties del Tercer Món

Conseqüències de la crisi dels míssils de 1962

1. EEUU es compromet a no intentar tornar a derrocar el govern de Castro (rebaixa la tensió
amb Cuba i amb l’URSS) i a retirar els míssils Júpiter d’abast mitjà de Turquia. L’URSS
desmantella l’armament de Cuba.
2. S’estableix una línia directa de comunicació entre Washington i Moscou (telèfon vermell)
à millora de les relacions entre les superpotències, construcció de la confiança mútua.
3. Establiment d’un modus vivendi acceptable per ambdues potències (política de distensió).
4. Manipulació del risc, com element central de la diplomàcia coactiva: risc de guerra per
imposar una decisió a l’adversari à pressionar amb les armes nuclears per forçar una decisió
però no pressionar tant com per no deixar una altra sortida, es busca deixar oberta sortides
políticament acceptables per evitar l’escalada del conflicte (política molt arriscada).
5. Comencen les negociacions per limitar la carrera armamentista: limitar proves amb armes
nuclears a l’atmosfera, a l’espai i sota l’aigua: Tractat de Prohibició Parcial d’Assajos
Nuclears (Limited Test Ban Treaty), 1963 à no estan ben vistos per Xina ni França, que ho
interpreten com una limitació a la seva capacitat de desenvolupar armes nuclears.

13.2. EL TRIANGLE DE LA DISTENSIÓ: USA-URSS-XINA

Un element molt important de la distensió són les relacions que s’establiran en el triangle Xina,
URSS i USA. Estats Units va caure en què podia tenir una major oportunitat de debilitar l’URSS
si aconseguia posar-se enmig de la relació amb Xina.
La relació URSS-Xina serà cada vegada més complicada, fins arribar al punt d’haver-hi
confrontacions militars a les fronteres amb centenars de morts (tot i que no es va arribar a
declarar cap guerra).
USA estableix la lògica de distensió amb l’URSS (anys 60), i en veure la conflictivitat xinesa amb
els soviètics, decideixen explorar les possibilitats de millorar les relacions amb Xina, des d’on ho
veuen bé (perquè així tenen un suport considerable per contrastar amb la Unió Soviètica)à
Estats Units segueix la distensió amb l’URSS i s’apropa a Xina, una relació complicada perquè:
- L’URSS no havia de veure l’apropament USA-Xina com una amenaça
- Xina no havia de creure que l’URSS s’havia aliat amb USA per reduir-ne la influència.
L’URSS es beneficiava de l’apropament amb USA perquè així consolida els seus objectius en
política internacional (consolidació de la presència Europa de l’Est, a més propicia els contactes
entre els dos costats del teló d’acer). Xina també se’n beneficiava per poder créixer en influència

147
i discutir el lideratge soviètic, a més, era una manera de reconèixer-la com una potència al
sistema internacional.

RUPTURA ENTRE LA XINA I L’URSS

a. 1949: estreta aliança político-militar entre Xina i l’URSS.
b. Finals dels 50: comença la rivalitat pel lideratge del món comunista i per una major influència
internacional.
i. Exemple: la coexistència pacífica de Khrusxov és atacada per Mao, Khrusxov posa
en dubte la salut mental de Mao per les seves polítiques de confrontació
geopolítica que desencadenarien una guerra nuclear.
c. Xina i el MNA: des de Pequín és una gran oportunitat, mentre que des de Moscou és vist
com una amenaça.
d. Finals dels anys 60: xocs armats per qüestions territorials.
e. Un apropament amb USA de qualsevol dels dos governs (Xina – URSS) seria utilitzat per
l’altre com arma política en contra seu. Però hi havia una major confrontació d’interessos
entre URSS i Xina que entre aquests i USA.
i. L’URSS buscarà apropar-se a USA per evitar tenir dos fronts oberts.
ii. 1969 hi ha les primeres trobades Xina-USA (viatge secret d’un assessor de Nixon
a Xina).

LA POLÍTICA DE NIXON-KISSINGER: EL TRIANGLE DIPLOMÀTIC

Una de les personalitats més destacades en el triangle USA-URSS-Xina va ser Henry Kissinger
(Assessor de Seguretat Nacional i Secretari d’Estat de R. Nixon i G. Ford). Va rebre el Nobel de la
pau per negociar la pau a Vietnam (entre d’altres), però estava darrere del cop contra Allende o
darrere polítiques de repressió a Àfrica. És un dels exemples més paradigmàtics del realisme.
Kissinger va congeniar molt amb Nixon perquè no utilitzava els canals de usuals de la diplomàcia,
preferia negociacions secretes amb les autoritats d’arreu del món (back channel) (Nixon va
utilitzar aquests vies en política domèsticaà ex: cas Watergate –espionatge del comitè de
campanya del Partit Demòcrata–).
Els primers contactes USA-Xina són el que es coneixen com la diplomàcia del ping-pong
(trobades especialment a esdeveniments informals i públics –esportius, científics…–): abril de
1971, un equip estatunidenc de ping-pong visita Xina, és una visita encaminada a destensar les
relacions.

148
 Diplomàcia pública: que un govern de l’Estat A no passi pel filtre del govern de l’Estat B per
relacionar-se amb la població de l’Estat B. à A vol q a B es discuteixi alguna cosa, però el govern
de B no vol fer-ho. És més que propaganda, té a veure amb promoure idees, valors… específics
d’un Estat al món. Inclouria beques d’estudis, intercanvis científics…
La diplomàcia pública trenca la diplomàcia tradicional, supera la lògica de negociacions
únicament entre estats.

Negociacions secretes USA-Xina: Juliol 1971, Kissinger visita Xina en secret per negociar la visita
de Nixon l’any següent. És possible perquè el context de distensió ho permet, no és una idea
nova.
Reconeixement de la R.P. Xina: el febrer de 1972 Nixon visita Xina i comunica que està a l’interès
treballar les normalitzacions de les relacions (relacions oficials 1979). Això representarà un dels
canvis estratègics més significatius de la guerra freda.

13.3. ELS EFECTES DE LA DISTENSIÓ DINS DELS BLOCS

CHARLES DE GAULLE: RECUPERAR L’ESPLENDOR FRANCESA

El juny de 1959 Charles de Gaulle va ser escollit president de la República Francesa i va inaugurar
el període de la Cinquena República. El president es va plantejar l’objectiu de recuperar la
grandesa francesa.
De Gaulle pensava que sense una Europa unida i forta, França no seria forta. És a dir, pretenia
utilitzar Europa com una plataforma de millora de França però mantenint sempre la sobirania
dels estats, (que les institucions no envaeixin la llibertat d’acció dels estats). Per vehicular
aquesta Europa forta va impulsar la creació de l’eix franco-alemany (primera visita d’un
president francès a Alemanya des de Napoleó, 1962) àAliança amb el canceller Adenauer.
Pel que fa la política exterior, es caracteritza pel rebuig als Estats Units i de l’URSS. Volia una
França independent i nuclear36 en un món multipolar. A més, protagonitzaria la crisi de l’OTAN
dels anys 60:
- Creia que s’havia de formar un directori de les potències més poderosos (França, UK i USA)
perquè eren la base de l’Aliança Atlàntica (la resta d’estats compten poc)à la proposta és
rebutjada per USA i altres estats europeus, que veien que França intentava sobresortir dins
d’Europa.
- Això porta a una greu crisi el 1966 (De Gaulle expulsa les tropes no franceses de França –
l’OTAN retira els quarters de França i els trasllada a Bèlgica, a prop de Brussel·les). De Gaulle
treu França de l’estructura militar de planificació, declara que les tropes franceses no
estaran subjectes a allò que decideixin USA i UK, igual que la seva capacitat de
desenvolupament nuclear, que només havia de respondre als interessos francesos. Trenca
amb l’estructura militar però no amb el Tractat de Washington, de manera que en cas d’una
agressió sempre podien invocar l’article 5. No va ser fins el 2009 que França va tornar a
l’estructura militar de l’OTAN (no vol dir que FR no participés a les operacions) a instàncies
de Sarkozy.

36
La primera prova nuclear francesa és el 1960.

149
EL CONTROL DELS ESTATS SATÈL·LITS: LA PRIMAVERA DE PRAGA
La Primavera de Praga de 1968 va ser un període de liberalització política37 a Txecoslovàquia que
va acabar amb la intervenció de les tropes del Pacte de Varsòvia i la derogació de les reformes
d’Alexander Dubček.

Esdeveniments 1968: Ofensiva del Tet, matança de My Lai, Primavera de Praga –socialisme amb rostre
humà–, assassinat de Martin Luther King, assassinat de Rudy Dutschke1, 68 francès, assassinat de
Robert Kennedy, intervenció del pacte de Varsòvia a Txecoslovàquia, expulsió de Liu Shiaoqui del PC
Xinès, revolta estudiants mexicans –matança de la plaça de Tlateloclo, abans de l’inici de les
Olimpíades–, Tommy Smith i John Carlos saluden amb el símbol del Black Power al podi de les
Olimpíades, Nixon guanya les eleccions.

L’ala reformista del Partit Comunista va promoure el socialisme amb rostre humà. No era una
ruptura amb el socialisme, però des de l’URSS es va percebre com un qüestionament del seu
lideratge i hegemonia a la seva esfera d’influència, per la qual cosa era una amenaça per la seva
seguretat.
La intervenció de les tropes del Pacte de Varsòvia va implicar morts (però molts menys que el
1956 a Hongria) perquè es van trobar amb la resistència pacífica de manifestants. A més, Dubček
va ser detingut i forçat a acceptar el Protocol de Moscou per destruir les reformes (seria destituït
el 1969).
La reacció internacional a la repressió va ser: el Consell de Seguretat de les Nacions Unides no
va poder condemnar la intervenció del Pacte de Varsòvia pel vet de l’URSS, Índia i Pakistan es
van abstenir però la Xina sí que ho va condemnar (potser perquè temien que els passés una cosa
similar a ells? à la Xina s’allunya del model soviètic).
La Primavera de Praga va afavorir la consolidació de la doctrina Breznev de sobirania limitada
dels estats satèl·lit. Aquesta doctrina consistia en mantenir els països de l’esfera d’influència
soviètica més controlats per evitar fets com els de Txecoslovàquia.
“Whenever internal and external forces hostile to Socialism try to develop capitalisme in
socialist countries, this becomes the concern of all Socialist countries”
Suposa un canvi en la política exterior soviètica respecte la seva esfera d’influència i el
desprestigi del comunisme fora del bloc a canvi de més seguretat.
“El Kremlin havia deixat clar el que volia: que els Estats socialistes germans només
tenien una sobirania limitada i que qualsevol error en el monopoli del poder del Partit
podia desencadenar la intervenció militar. La impopularitat a escala nacional o
internacional era un petit preu a pagar per l’estabilitat que això li asseguraria a partir
d’aleshores. Després de 1968 la seguretat de la zona soviètica va estar firmament
garantida per una renovada concepció que Moscou estava disposat a recórrer a la força
en cas de necessitar-ho. Però mai més, i aquesta va ser la veritable lliçó de 1968 (primer
pels txecs però al seu temps també per qualsevol dels altres), mai més seria possible

37
L’altra gran revolta dins del bloc soviètic que havia requerit la intervenció de l’URSS (no del Pacte de
Varsòvia) havia estat la revolució hongaresa de 1956.

150
 sostenir que el comunisme descansava en la voluntat popular, o la legitimitat d’un
Partit reformat, o inclús en les lliçons de la història”
La il·lusió que el comunisme era reformable, que l’estalinisme havia constituït una
desviació equivocada, un error que encara podia corregir-se, que els ideals essencials del
pluralisme democràtic podien d’alguna manera ser encara compatibles amb les
estructures del col·lectivisme marxista: aquesta il·lusió va quedar aixafada sota els tancs
el 21 d’agost de 1968 i mai més va recuperar-se. Alexander Dubcek i el seu Programa
d’Acció no constituïren un començament, sinó un final. Mai més ni radicals ni reformistes
esperaren que el Partit governant complís les seves aspiracions o adoptés els seus
projectes. El comunisme a Europa de l’Est va continuar trontollant sostingut per una
insòlita aliança de préstecs estrangers i baionetes russes: el seu descompost cadàver no
seria retirat definitivament fins 1898. Però l’ànima del comunisme havia mort vint anys
abans: a Praga, a l’agost de 1968
JUDT, T. (2008). Postguerra: una historia de Europa desde 1945. Madrid, Taurus, pp: 649-651.

WILLY BRANDT: OSTPOLITIK

Post-2aGM: divisió Alemanya (RDA i RFA) i divisió de Berlín. Willy Brandtà Ostpolitik
El 1969 ocupà el càrrec de canceller de la RFA Willy Brandt, del SPD i antic alcalde de Berlín. Va
implementar una nova política interior i exterior als espais que deixava la distensió enmig de la
lògica de guerra freda. Buscaria apropar la RFA i RDA, d’aquesta manera va posar les bases de la
reunificació alemanya que vindria el 1990.

Anàlisi d’Alemanya de l’est i de les potències occidentals de Brandt:

- Alemanya de l’est no desapareixerà a curt termini
- Les potències occidentals no volen començar una tercera guerra mundial per solucionar la
divisió d’Alemanya tot i que la RFA pertangui a l’OTAN. Alemanya ha de buscar altres
mecanismes de seguretat perquè Estats Units no els ajudaran. Per aquest motiu és necessari
començar les relacions RFA–RDA, perquè es normalitzin i així sigui possible una millor
convivència.
Principals objectius en política exterior:
- Normalitzar les relacions amb la RDA: cooperació política, econòmica, social… que uneixin
els dos estats.
- Millorar relacions amb l’Europa comunista, especialment amb l’URSS. No hi haurà un intent
de redefinir les fronteres europees per part de l’URSS (estan acceptades les sorgides de la
2aGM)à el 1970 es signa un tractat en què es promet no usar la força per alterar les
fronteres existents a Europa.
Estats Units (i bloc occidental) tem que aquesta posició de Brandt situï la RFA en un punt més
neutral, que es converteixi en més independent i que s’apropi més del compte a Moscou.

151
Brandt va dur a terme la negociació del reconeixement mutu de les dues Alemanyes, el procés
conegut com Ostpolitik. El 1972 es firmà un tractat de reconeixement mutu dels dos estats, però
Brandt va mantenir la postura de reafirmar la possibilitat d’una futura reunificació.
Seguint una política de pas a pas, la RFA podria proveir assistència econòmica a la RDA a canvi
de concessions humanitàries (ex: reunificació de les famílies separades). La RFA també intentaria
apropar-se a Polònia, l’URSS i altres països d’Europa de l’est.
L’Ostpolitik de Brandt va servir com a mecanisme pel canvi dins la lògica bipolar de confrontació
a Europa ja que va començar a construir un pont entre els dos costats del teló d’acer que estaven
dividides ideològicament, política i econòmicament (seria la base de la política europea dels anys
70). Aquesta política li va valdre el premi Nobel de la pau el 1971.
Simbolisme
El 7 de desembre de 1970, Willy Brandt es va agenollar al memorial de Gueto de Varsòvia (hi
van morir més de 300.000 persones entre 1940 i 1943 per culpa els nazis). Això va ser percebut
com un símbol d’humilitat d’un canceller alemany i d’Alemanya, que veia com havia de canviar
la seva imatge i demanar disculpes per la 2aGM. Aquest acte va intentar fer exactament això, a
més de buscar crear diàleg en una Europa dividida (havia anat a Varsòvia, al bloc de l’est à
relacions intra-blocs).

LA CSCE: LA NOCIÓ DE SEGURETAT PANEUROPEA I “L’ACTA FINAL DE HÈLSINKI” (1975)

Un exemple rellevant de la cooperació europea trans-blocs que impulsarien les iniciatives com
l’Ostpolitik va ser la CSCE (Conferència per a la Seguretat i Cooperació a Europa). La CSCE va ser
un fòrum multilateral de diàleg i negociació entre Est i Oest a proposta de l’URSS i que va donar
més solidesa als acords aconseguits en el context de l’Ostpolitik de Brandt. El procés de
conferències per la Seguretat i Cooperació a Europa es creà el 1973 i va acabar el 1975.
Utilitat:
- Per a Europa: Serviria com a possibilitat de reduir tensions mitjançant la cooperació
econòmica i buscant millors condicions dels drets humans al bloc comunista.
- Per a l’URSS: mecanisme de reafirmar les fronteres post-2aGM.
- Per a USA: seria una penetració al bloc comunista amb acords sobre la lliure circulació de
persones i diàleg sobre la limitació d’armament convencional.
El procés de negociacions per la CSCE va acabar el 1975 amb la signatura de l’Acta Final de
Hèlsinki, que posa les bases de la relació entre països europeus en el marc de la guerra freda.
És un codi de conducta europeu:
1. Reconeixement de les fronteres de la postguerra
2. Estrènyer la cooperació econòmica
3. Compromís de respecte dels drets humans à es comença a parlar de DDHH, serà més
important als anys 80 però això n’és la base.
L’Acta va ser firmada per països d’Europa oriental i occidental, USA, Canadà, URSS i Turquia.

152
Va permetre plantejar el paneuropeisme com un model alternatiu a la lògica bipolar de política
internacional. El paneuropeisme faria que Europa tingués veu pròpia i pogués generar espais de
cooperació.

13.4. NEGOCIACIONS DE CONTROL D’ARMAMENT I DESARMAMENT EN EL PERÍODE DE

DISTENSIÓ
La crisi dels míssils de Cuba de 1962 va posar de manifest la perillositat de basar-se en la MAD,
així que una de les conseqüències d’aquesta crisi va ser l’inici del control d’armament i el
desarmament:
- Limitació d’ames nuclears
- No proliferació d’armes nuclears à intentar evitar que entrin més països al club nuclear.
Els processos de desarmament i limitació d’armament van iniciar a la dècada del 1960 i
continuen durant els anys 70: cooperació entre adversaris per incrementar l’estabilitat
internacional i per reduir les possibilitats d’una guerra.

Característiques del control d’armaments:

1. Incrementar la confiança i la seguretat, enfortir les relacions polítiques
2. Ajudar els governs a controlar llurs “establishments” militars
3. Estats no deixen de veure les forces militars com elements importants en la política
internacional (les armes nuclears són polítiques).

TRACTATS DE CONTROL D’ARMAMENT I DESARMAMENT

• 1963. LTBT (Limited Test Ban Treaty): prohibició de proves a l’atmosfera i a l’oceà. Xina i
França no el firmen.
• 1967. Prohibició d’armes nuclears a l’espai.
• 1968. Firma del Tractat de No Proliferació Nuclear, mitjançant el qual els països amb armes
nuclears es comprometen a no transferir aquesta tecnologia a estats no nuclears.
• 1969. SALT (Strategic Arms Limitation Talks): negociacions de limitació d’armes
estratègiques.
• 1972. SALT I (tractat de limitació del nombre d’armes nuclears estratègiques) i ABM (tractat
de míssils antibalístics – defensa antimíssils). Declaració de “principis bàsic” d’un codi de
conducta per regular el comportament de les superpotències.
o ABM: limita els míssils antibalístics, és a dir, les armes defensives. Això implica
que no es poden defensar d’un atac nuclear. Limitar els míssils de defensa:
§ Si A veu que B es defensa ho interpretarà com una cosa ofensiva, així
que o bé farà un atac preventiu o bé construirà més armes encara.

153
 § Si ni A ni B es poden defensar segur que no s’ataquen à és un equilibri
del terror. El nombre d0armes ha d’estar equilibrat entre les dues
superpotències perquè si un es veu vulnerable podria fer un atac
preventiu.
• 1979. SALT II: no va ser ratificat. Posava límits a llançadores de míssils i al nombre de caps
nuclears a cada míssil.
• 1986. Convenció sobre la immediata notificació d’accidents nuclears: els incidents nuclears
han de ser informats immediatament a les superpotències per evitar una guerra nuclear no
intencionada.
• 1987. Tractat INF (acord de míssils d’abast mitjà): tots els coets de la terra a Europa amb
abast d’entre 500 i 5.500km són destruïts de forma controlada.
• 1991. START I: les reserves de sistemes de llarg abast de més de 5.000km han de reduir-se
entre un 35 i 30%. L’acord va caducar el desembre de 2009.
• 1993. START II: l’acord entre USA i Rússia fica reduir encara més les reserves i estableix la
renúncia total als míssils intercontinentals de terra amb varis caps nuclears.
• 2000. Acord per l’avís de llançament de míssils: acord d’USA i Rússia per informar sobre el
llançament de míssils i naus espacials i evitar el risc de guerres atòmiques.
• 2002. SORT: acord entre USA i Rússia que fixa la reducció dels arsenals atòmics fins 2012
entre 1.700 i 2.200 caps nuclears cadascú.
• 2010-2011. START III (nou START): mesures per una major reducció i limitació d’armes
ofensives estratègiques, es firma l’abril del 2020 i entre en vigor el febrer de 2011. Aquest
tractat suposa la reducció de quasi un terç dels arsenals nuclears d’Estats Units i Rússia, així
com del nombre de míssils i estableix un nou règim de control i verificació de les seves
disposicions.

154
14. CRISI ENERGÈTICA I MULTIPOLARISME ECONÒMIC A LA
DÈCADA DELS SETANTA
14.1. ELS ANTECEDENTS DEL CANVI
L’ordre econòmic internacional que es va establir després de la 2aGM va ser el de Bretton
Woods, amb les seves institucions: FMI i BM. El sistema monetari va passar a estar basat en el
patró or-USD, és a dir, es basava en la fortalesa de la moneda d’Estats Units i la seva hegemonia
al sistema.
El retrocés d’Estats Units
El suport d’Estats Units al sistema va canviar a partir de mitjans de la dècada del 1960 i 1970s,
ja que la seva economia comença a créixer menys que la d’altres països (i va arribar a decréixer
a algun punt de la crisi). Aquest menor ritme de creixement es va veure profundament afectat
pels alts preus del petroli a partir de 1973.
Es parla d’una economia en declivi, ja que el cost econòmic de la guerra del Vietnam va ser
elevadíssim, hi ha una classe mitjana creixent que reclama més despesa social i menys impostos,
la competitivitat de les empreses nord-americanes baixa… Aquesta situació de declivi va generar
desconfiança amb el dòlar.
Finalment, el període de gran creixement post-2aGM va acabar abruptament amb uns alts
nivells d’inflació i un creixement lent. A més, van aparèixer nous actors econòmics alternatius.

14.2. CANVIS AL SISTEMA ECONÒMIC INTERNACIONAL

Estats Units havia controlat l’economia mundial amb comoditat gràcies a Bretton Woods, la seva
situació hegemònica de la postguerra i als plans Marshall i McArthur. Però als anys setanta
Europa i Japó emergirien com a nous pols econòmics que competirien amb USA, el sistema
monetari internacional entraria en crisi (s’acaba el patró or-$), es noten els impactes de la crisi
del petroli (1973-1979) i apareix el multipolarisme econòmic.

NOUS ACTORS ECONÒMICS: EUROPA I ÀSIA

Europa occidental
Recuperació europea: el 1945, Estats Units va impulsar el Pla Marshall per la recuperació i
cooperació europea, d’acord amb un pla de recuperació elaborat pels europeus. Es va crear
l’Organització Europea de Cooperació Econòmica (que després es convertiria en l’OCDE).
La creació de la CECA la va seguir la CEE i l’Euratom. La CEE, creada el 1957 i que era una unió
econòmica, avançaria cap a la integració econòmica. Charles De Gaulle va vetar l’entrada del
Regne Unit a la CEE, i no va ser fins el 1973 que aquest va entrar (juntament amb Dinamarca i
Irlanda) i els membres van passar de ser sis a nou: Bèlgica, Països Baixos, Luxemburg, RFA,
França, Itàlia, Regne Unit, Dinamarca i Irlanda.
Amb aquesta ampliació la CEE es va convertir en una superpotència econòmica.

155
Cronología de la CEE:
1951. Francia, Alemania, Italia, Bélgica, los Países Bajos y Luxemburgo ("Los Seis") firman el
Tratado de París estableciendo la Comunidad Europea del Carbón y el Acero (CECA). El Tratado
entra en vigor el 27 de Julio de 1952.
1954. Se crea la Unión Europea Occidental (UEO), una alianza militar europea de bajo perfil
1956. En un encuentro en Venecia, los Ministros de Asuntos Exteriores acuerdan abrir
negociaciones intergubernamentales para firmar Tratados de integración.
1957. Los Seis (Francia, Alemania, Italia, Bélgica, los Países Bajos y Luxemburgo) firman los
Tratados de Roma que establecen la Comunidad Económica Europea (CEE), conocida
popularmente como el Mercado Común, y la Comunidad Europea de la Energía Atómica
(EURATOM)
1958. Los Tratados de Roma entran en vigor.
1960. Austria, Dinamarca, Noruega, Portugal, Suecia, Suiza y el Reino Unido constituyen la
Asociación Europea de Libre Comercio, más conocida por sus siglas en inglés: EFTA (European
Free Trade Association).
1962. Se establece la Política Agraria Común (PAC) al crearse un mercado único para los
productos agrícolas
1965. Se firma en Bruselas un acuerdo por el que se fusionan los ejecutivos de las tres
Comunidades: la CECA, el EURATOM y la CEE. El acuerdo entró en vigor en 1967.
1968. La Unión Aduanera entra en vigor. Se suprimen los aranceles entre los países miembros y
se adopta un Arancel Común para los productos procedentes de terceros países.
1971. El Consejo Europeo adopta el Plan Werner para fortalecer la coordinación de las políticas
económicas. Los estados miembros debían adoptar medidas para armonizar sus políticas
presupuestarias y para reducir los márgenes de fluctuación entre sus divisas.
1972. En Noruega, los resultados del referéndum sobre la adhesión son negativos: sus
ciudadanos la rechazan. Se establece la "serpiente monetaria": los Seis acuerdan limitar el
margen de fluctuación de sus monedas a un 2.25%.
1973. Dinamarca, Irlanda y el Reino Unido ingresan en la CEE, que pasa a tener 9 estados
miembros.
1975. La CEE y 46 países africanos, del Caribe y del Pacífico firman la Convención de Lomé I. La
Convención permite a los productos de esos países el libre acceso a la CEE y les otorga ayuda
financiera.

156
 Població a principis dels 1970s
CEE 253 milions
EEUU 265 milions
URSS 244 milions
Comerç a principis dels 1970s
CEE 226 mil milions de USD
EEUU 83 mil milions de USD

Àsia
Japó i els Quatre Tigres Asiàtics (Taiwan, Corea del Sud, Hong Kong i Singapur) van experimentar
un gran creixement econòmic derivat de l’exportació de grans quantitats de productes en època
de crisi a un preu més baix, especialment automòbils i electrònica. Japó va arribar a convertir-
se en la segona potència econòmica mundial i tots aquests països van consolidar economies
molt competitives.

Països en vies de desenvolupament

Alguns països en vies de desenvolupament començaran a veure el poder que tenen com a
productors de matèries primeres (OPEP) i el Grup dels 77 reivindicarà el Nou Ordre Econòmic
Internacional (NOEI).

La recuperació econòmica d’Europa i Japó augmenta la competició econòmica entre aliats.

Aquests països s’han beneficiat de la guerra freda (accés a les ajudes com el Pla Marshall i
McArthur, prohibicions de rearmament i protecció d’USA en termes de seguretat, així que USA
els permet dirigir tot el seu esforç econòmic cap el sector civil).
Davant de pressions externes i internes l’administració Nixon d’Estats Units va decidir canviar
les regles del sistema monetari internacional el 1971 i va desvincular el dòlar de l’or i es va passar
a un sistema de canvi flotant.

14.3. LA NOVA GESTIÓ DE L’ECONOMIA GLOBALITZADA

Estats Units va trencar amb el sistema monetari de Bretton Woods el 1971 quan Nixon va
suspendre la convertibilitat del dòlar a l’or i va anunciar la imposició d’aranzels a les
importacions i altres barreres no aranzelàries (com dificultar les importacions amb altres
mitjans) per protegir i promoure la indústria estatunidenca.
El motiu pel qual es va dinamitar el patró or-dòlar va ser que USA volia tenir més flexibilitat en
l’ús de la seva moneda per respondre a les noves situacions de l’ordre econòmic internacional
que virava cap al multipolarisme.
Paper del FMI: Amb la desvinculació del dòlar respecte l’or, el Fons Monetari Internacional va
perdre la responsabilitat de gestió de taxes canviàries.
Una conseqüència de trencar el patró or-dòlar va ser l’aparició de més espais multilaterals de
cooperació econòmica, com el Grup dels sis (G6– USA, RFA, UK, França, Itàlia i Japó) que es va
convertir en G7 amb l’entrada de Canadà el 1976. Era i és un fòrum multilateral en què les

157
principals economies avançades discutien temes monetaris fora del FMI però prenien decisions
que, pel seu estatus de potència, podien afectar aquesta organització. El 2008 va entrar Rússia
(G8), que va ser expulsada el 2015 després de l’annexió de Crimea i actualment és el G7+Unió
Europea.
Signe de debilitat o de lideratge d’USA?
L’hegemó transforma el sistema Bretton Woods per incrementar la seva llibertat d’acció
econòmica i política. USA segueix sent l’hegemó perquè té la capacitat de reformar el sistema
al seu gust, però en fer-ho perd capacitat de controlar-lo per l’aparició de nous actors amb molt
poder (CEE, potències asiàtiques, OPEP…).

14.4. EL CONFLICTE ÀRAB-ISRAELIÀ I LA CRISI DEL PETROLI DE 1973

LA GUERRA DELS SIS DIES

En una situació de tensió màxima amb els països àrabs del seu voltant, a principis de juny de
1967 (del 5 al 10) Israel va llançar un ofensiva preventiva contra la coalició d’Egipte, Síria,
Jordània i Iraq.
El conflicte seria conegut com “la guerra dels sis dies” i va acabar amb una victòria militar
israeliana aclaparadora que va suposar 800 morts israelians, 23.000 dels països àrabs i una
ampliació molt significativa del territori israelià: Península del Sinaí d’Egipte38, Cisjordània de
Jordània, la Franja de Gaza i els Alts del Golan de Síria.
Israel es va convertir en un país “agressor” i en una “potència ocupant” a ulls de la comunitat
internacional (Assemblea General de Nacions Unides). L’ocupació de territoris va dificultar molt
més la seva relació amb els països veïns i amb el món àrab en general. A més, l’URSS hi va trencar
relacions. D’altra banda, Estats Units i Regne Unit van continuar donant-li suport diplomàtic.
Aquest context de tensió creixent derivat de la guerra dels sis dies va acabar desembocant en la
guerra del Yom Kippur de 1973.

LA GUERRA DEL YOM KIPPUR

La guerra del Yom Kippur, guerra àrab-israeliana o guerra d’octubre de 1973 va començar el 6
d’octubre de 1973 quan una coalició de països àrabs encapçalada per Síria i Egipte va llançar un
atac sorpresa sobre Israel el dia d’una festa religiosa molt important pels jueus, el Yom Kippur.
El conflicte va acabar el 26 d’octubre amb Israel havent aconseguit, no només repel·lir els atacs
sinó creuar el Canal de Suez i controlar el territori dels Alts del Golan.
Morts Egipte, Síria, Iraq i Jordània entre 8.000 i 18.500. Morts Israel: entre 2.500 i 2.800.
El conflicte es va lliurar en el context de Guerra Freda, així que USA i URSS van ajudar els seus
aliats.

38
Israel tornaria la Península del Sinaí a Egipte com a resultat dels acords de pau de Camp David del 1978.

158
Efectes:
a. Represàlies comercials dels països àrabs als aliats d’Israel à els països de l’OPEP pugen el
preu del barril de petroli un 70%.
b. Vulnerabilitat d’Israel.
c. Necessitat de Negociació internacional: acords de Camp David (USA, 1978).
d. Distanciament d’Egipte de l’esfera d’influència de la Unió Soviètica.

LA RESPOSTA DELS PAÏSOS ÀRABS A LA GUERRA CONTRA ISRAEL

Durant el conflicte de l’octubre de 1973 l’OPEP va anunciar:
a. Increment del 70% del preu del barril de petroli.
b. Embargament del petroli als països que donessin suport a Israel (USA i Països Baixos).
c. Retallada mensual de la producció de petroli del 5%.
Tot això provoca que en un mes el preu del barril de petroli passi de 3$ a 12$. Ara Occident ah
de pagar més i això trenca a dinàmica estructural de desigualtat en la qual el centre (occident)
comprava petroli barat i venia productes cars a la perifèria.
Aquestes decisions de l’OPEP van tenir repercussions a altres països, com a Japó, que va ser
declarat “país no amistós” el novembre de 1973 per Aràbia Saudita i Kuwait. Japó era molt
dependent del petroli d’Orient Mitjà i l’estaven pressionant perquè canviés la seva postura de
neutralitat en el conflicte àrab-israelià. Finalment, va cedir a les pressions (retallada del 5% de
les exportacions a Japó) i es va declarar contrari a Israel.
Les decisions de l’OPEP van generar un impacte global: el preu del petroli va incrementar a nivell
mundial i es va començar a viure inestabilitat econòmica i a sentir vulnerabilitat energètica en
un context de tenir un sistema financer global ja en crisi pel col·lapse del sistema Bretton Woods.

159
El petroli com a instrument d’influència internacional de la perifèria
L’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP/OPEC) està conformada per països
d’Orient Mitjà, Àfrica i Amèrica del Sud. Va ser fundada a Bagdad el setembre de 1960 per cinc
països: Iraq, Iran, Kuwait, Veneçuela i Aràbia Saudita. Actualment, l’organització té un total de
14 països membres: Qatar (1961; surt el 2019), Indonèsia (1962; surt el 2016), Líbia (1962),
Emirats Àrabs Units (1967), Algèria (1969), Nigèria (1971), Equador (1973), Gabon (1975), Angola
(2007), Guinea Equatorial (2017) i Congo (2018). L’OPEP controla quasi el 82% de les reserves
de petroli (2017), i entre Veneçuela, Aràbia Saudita, Iran i Iraq en tenen el 71,7% de l’OPEP. Els
objectius de l’OPEP són: coordinar i unificar les polítiques petroleres entre els països membres;
garantir uns preus justos i estables pels productors de petroli; abastiment eficient, econòmic i
regular de petroli als països consumidors; i rendiment just del capital dels inversors.
L’embargament del petroli per part de l’OPEP va manifestar la possibilitat de control sobre el
sistema econòmic internacional d’aquells països productors de petroli, matèria primera clau
per assegurar l’energia al món desenvolupat. L’estratègia de l’embargament de 1973 va
incrementar les aspiracions de països en desenvolupament d’utilitzar els seus recursos naturals
com una “arma” en política internacional. L’OPEP es va convertir en un model de cooperació per
incrementar el poder econòmic i polític dels països del sud.
L’increment dels preus va enriquir elits corruptes de la perifèria pel seu propi benefici: la pujada
de preus va generar l’arribada de grans quantitats de petrodòlars que no es van repartir, sinó
que es van quedar en mans d’aquestes elits.
La riquesa que de sobte van començar a aconseguir a aquests països va fer que molts d’ells es
fessin totalment dependents de l’exportació de petroli, ja que era la seva única font d’ingressos.
Això implicava que quan baixés el preu experimentarien una greu crisi econòmica.

Alguns efectes de la crisi del petroli

A. Països amb recursos petrolers:
a. Control d’un element central de l’economia capitalista, el petroli, amb
l’embargament entre 1973-1974.
b. Acomodament de les elits amb el nou estatus econòmic
c. Petrodòlars: necessitat d’invertir els guanys à els inverteixen en desenvolupament
o en armament.
d. Excessiva aposta pel preu alt del petroli (1970: 80$ per barril; principis de 1980s 38$
per barril) a països com Mèxic, Veneçuela o Nigèria.
B. Moviment dels Països No Alineats: 1974 presenten a l’Assemblea General de les Nacions
Unides una resolució demanant la creació d’un Nou Ordre Econòmic Internacional (NOEI).
C. Posterior declivi de la influència de l’OPEP a les dècades de 1980 i 1990: el 1981 ja hi ha
altres productors de petroli a nivell mundial que hi poden competir (alguns industrialitzats)
i que sobrepassen la producció de l’OPEP perquè els elevats preus els van incentivar a
explorar, innovar i explotar nous jaciments.
D. Macroeconomia: indústria i activitat econòmica no tan dependent del petroli. Cerca
d’energies alternatives: gas, electricitat, biocombustibles… à la crisi del petroli va provocar

160
 que es comencessin a buscar noves fonts d’energia i que es modernitzés la maquinària per
fer-la més eficient.
E. Estats Units: política Nixon de Guerra Freda limitada només a l’URSS i Xina; ara el repte a
l’hegemonia ve des de la perifèria del sistema.
F. Europa i Japó: canvi de política exterior més pro-àrab. Estats Units importava d’Orient Mitjà
el 12% del petroli, Europa el 80% i Japó el 90%.
G. Països no productors del món en desenvolupament: el preu s’eleva durant tota la dècada
dels 1970s.

161
15. L’ORGANITZACIÓ POLÍTICO-ECONÒMICA DE LA PERIFÈRIA A
LA DÈCADA DE 1970
15.1. EL NOU ORDRE ECONÒMIC INTERNACIONAL (NOEI)
El maig de 1974, el Grup dels 77 va plantejar a l’Assemblea General de Nacions Unides la
necessitat d’un Nou Ordre Econòmic Internacional que tenia l’objectiu d’alterar les regles del
joc a partir de l’experiència exitosa de l’OPEP.
El NOEI presentava una agenda ample que seguia les mateixes premisses de Bandung o Belgrad
però traslladades a l’economia, eren unes propostes que reconfigurarien Bretton Woods:
1. Millor representació del Tercer Món a les institucions econòmiques internacionals (FMI
i BM)
2. Sistema de comerç internacional més just
3. Més ajuda al desenvolupament
4. Regulació de la inversió externa
5. Protecció de la sobirania econòmica
6. Reformes per a un sistema financer i monetari més estable i equitatiu
La campanya pel NOEI va ser poc exitosa perquè l’Assemblea General de l’ONU no té prou poder
per implementar l’agenda als governs dels països industrialitzats que, a més, es van mostrar poc
receptius.
El fracàs va propiciar la formació de nous grups de països en desenvolupament “a l’estil OPEP”
per intentar regular el preu d’altres matèries primeres com el coure, l’acer el cafè… però que
van tenir molt poc èxit.
Tot i la signatura dels acords de Lomé de 1975 (establien l’accés preferencial a mercats europeus
de països del sud i plans per a l’estabilització del preu de les matèries primeres –commodities–)
no es va establir cap fons comú, ni regulació d’empreses multinacionals, ni cancel·lació del
deute, ni canvis importants als mecanismes de representació al FMI o BM.

15.2. EL NOU ORDRE MUNDIAL DE LA INFORMACIÓ I LA COMUNICACIÓ (NOMIC)

A part del NOEI, també es va plantejar el NOMIC, que havia de tractar els mitjans de comunicació
i difusió d’informació a nivell internacional. L’objectiu del NOMIC era reorganitzar els
mecanismes de flux de la informació entre països rics i pobres, va sorgir del NOEI.
Va ser una iniciativa del grup dels estats que formen el Moviment de Països No Alineats a la
dècada de 1970. Va tenir el suport de la UNESCO. El grup dels 77 proposava que el Tercer Món
havia de tenir accés a satèl·lits, rebre més atenció mediàtica i que les seves realitats no fossin
distorsionades. El món havia de ser representat d’una forma més diversa perquè se’n captés la
riquesa cultural. Es volia transmetre la idea que els països del sud existien i eren importants.

162
Diagnòstic de la comunicació al món:
1. Es presta molta atenció als països desenvolupats i poc als que estan en vies de
desenvolupament.
2. Les realitats es presenten distorsionades pels mitjans de comunicació del món
desenvolupat.
3. La distribució de freqüències de ràdio i l’ús de satèl·lits (molts amb objectius militars)
està controlat en gran part per economies més desenvolupades.
4. Es fa molt poc èmfasi en la diversitat del món i en la riquesa cultural dels països en vies
de desenvolupament.
Repercussions:
1. Rebuig dels mitjans de comunicació dels països desenvolupats perquè són mecanismes
de control.
2. Obertura progressiva del debat sobre la riquesa cultural del món en desenvolupament.
3. Mecanismes-acords per donar accés a la tecnologia de la comunicació moderna.
4. Accés progressiu de satèl·lits als països en vies de desenvolupament i per compartir
informació generada per aquests mecanismes.

163
16. LA FI DE LA DISTENSIÓ I SEGONA GUERRA FREDA (1975-1985)
16.1. LA FI DE LA DISTENSIÓ
El període de distensió es considera que va acabar després de la signatura de l’Acta Final de
Hèlsinki el 1975. Havia significat, per a l’URSS el poder ocupar una posició d’igualtat amb Estats
Units, i per a USA que l’URSS començaria a acceptar el rol estatunidenc de líder global.
A la segona meitat de la dècada dels setanta tornaria la tensió entre les superpotències per un
context de desconfiança internacional creat amb la guerra del Yom Kippur de 1973 i la posterior
crisi energètica internacional.
A més, EEUU viuria un escenari de crisi i transformació política: 1975 és un moment en què, a
Estats Units, conflueixen crisis polítiques internes i una creixent incredibilitat i desprestigi
internacional.
A. Crisi política pel cas Watergate, entra Gerald Ford (1974-1977) i Jimmy Carter (1977-1981).
B. Acaba la guerra de Vietnam: la credibilitat global d’Estats Units està en joc. El resultat del
conflicte és la humiliació d’USA, que perd prestigi i credibilitat interna. USA no havia estat
capaç de veure que a Vietnam es lluitava més per l’alliberament nacional que pel
comunisme, un error propiciat per la influència de la lògica de la guerra freda. Les tècniques
militars emprades en forma de violació dels drets humans contra Vietnam van generar grans
crítiques internes i externes. Finalment, havia augmentat la despesa militar, la inflació i l’atur
i la balança comercial era negativa.
L’augment de la tensió entre les dues superpotències es plasmaria en:
A. No ratificació dels acords SALT II (1979)
B. Crisi dels euromíssils (1983)
C. Iniciativa de Defensa Estratègica (IDE), coneguda popularment com la “guerra de les
galàxies”.
El resultat de l’escalada de tensió seria
A. Nova acceleració de la carrera d’armaments
B. Reactivació del fenomen de conflictes proxis: guerres subsidiàries en les quals les potències
utilitzen tercers per evitar l’enfrontament directe.
C. Reideologització de la guerra freda à progressiva duresa de la política exterior:
o USA: a la presidència de Carter se l’acusa d’idealisme excessiu, l’arribada de
Reagan el 1981 endureix les relacions ( “l’imperi del mal”).
o URSS: nova expansió soviètica dins d’Europa (desplegament de míssils nuclears
a Europa Central i Oriental) i a nivell internacional (més presència a Àfrica, Àsia
i Amèrica Llatina). La distensió havia tingut uns resultats positius per a l’URSS,
ja que ara estava en una posició “d’igualtat” amb USA, és a dir, cap qüestió
d’importància internacional es podia resoldre sense la participació soviètica.

164
LA POLÍTICA ESTATUNIDENCA

Primera fase: prudència–baix perfil (1976-1979)

Aquesta fase correspon als primers anys de l’administració de Jimmy Carter, considerats
idealistes.
El fracàs de la guerra del Vietnam va provocar l’aparició de l’anomenat “síndrome de Vietnam”.
El cost material i humà de la guerra havia estat elevadíssim (58.000 morts, 300.000 ferits,
centenars de desapareguts, despesa de milers de milions de dòlars...).
A més, els objectius no es van aconseguir:
- Caiguda de la monarquia de Laos davant dels comunistes de Pathet Lao el 1975
- Els khmers rojos prenen el poder a Cambodja el 1973
- El FLN vietnamita ocupa Saigon el 1975 i es proclama la República Socialista de Vietnam, que
unifica nord i sud.
La derrota a Vietnam faria que augmentés la prudència davant les intervencions militars,
especialment a Amèrica central i del sud.
Es van establir relacions diplomàtiques amb la Xina comunista el 1979.

Segona fase: recuperar el lideratge–perfil alt (1979-1984)

Aquesta segona fase va ser el moment àlgid de la segona guerra freda. El pas a aquesta fase va
ser propiciada per:
- Invasió soviètica d’Afganistan (desembre 1979)
- Triomf de la revolució islàmica a Iran + crisi dels ostatges de l’ambaixada d’USA a Teheran
(novembre 1979 – gener 1981).
Va comprendre els períodes del final de Carter (1979-1981) i el primer mandat de Reagan (1981-
1984).

LA INVASIÓ SOVIÈTICA D’AFGANISTAN

Breznev va ordenar la invasió soviètica d’Afganistan per donar suport al govern socialista,
impedir que Afganistan es convertís en un aliat d’Occident i evitar el sorgiment d’estats islàmics
fronterers amb les repúbliques soviètiques musulmanes. L’URSS va esgrimir l’article 51 de la
Carta de Nacions, i la sol·licitud del govern d’Afganistan d’ajuda a les tropes soviètiques contra
les guerrilles des de 1979.
La presència soviètica va començar el 25 de desembre de 1979 i va acabar el febrer de 1989.
Van morir uns 15.000 soviètics, i aproximadament 1 milió de persones entre civils i guerrillers.
La reacció occidental a la invasió va ser immediata, ja que la invasió d’Afganistan portava la
presència soviètica més enllà del territori del Pacte de Varsòvia. Carter va qualificar l’entrada de
les tropes soviètiques a Afganistan com “l’amenaça més seriosa per a la pau des de la 2aGM”. A
l’ONU es va votar una resolució de condemna, guanyada per 104 vots a favor i 18 en contra.

165
La tensió internacional que va portar la invasió es va veure reflectida als Jocs Olímpics, on les
potències occidentals van utilitzar de manera propagandística l’acció soviètica per a desgastar
la imatge de l’URSS: 55 països van cancel·lar la seva participació als JJOO de Moscou de 1980
(cosa que es va respondre amb un boicot als JJOO de Los Ángeles del 1984).
A mitjans de la dècada dels vuitanta, les tropes soviètiques a Afganistan van incrementar en més
de 100 mil, i van augmentar els combats, però també el cost militar, econòmic i diplomàtic.
Washington va decidir ajudar la guerrilla islàmica39 (Munahideen) que s’enfrontava a les tropes
soviètiques. A partir de 1986 l’ajuda estatunidenca es va intensificar.
El 1987, Gorbatxov va anunciar que començaria a retirar les seves forces, retirada que va
començar el maig de 1988 i va acabar el febrer de 1989. Finalment, les forces governamentals
pro-soviètiques van ser derrotades pels insurgents el 1992.

16.2. SEGONA GUERRA FREDA

RONALD REAGAN: GUANYAR LA GUERRA FREDA

Ronald Reagan va ser president d’Estats Units durant dos mandats (1981-1984 i 1984-1988).
Defensava el neoconservadurisme polític i social, l’ultraliberalisme econòmic i volia recuperar el
poder i prestigi d’Estats Units. Durant els seus mandats va fer molt èmfasi en la superioritat
militar, així que va impulsar la Iniciativa de Defensa Estratègica (guerra de les galàxies), que va
suposar el canvi en la concepció de l’ús de les armes nuclears a l’espai i un gran impacte en la
carrera armamentista.
El primer mandat va estar caracteritzat per la retòrica agressiva contra l’URSS, considerada
“l’imperi del mal” i definia la confrontació USA-URSS com una confrontació entre forces de la
llum contra forces de l’obscuritat à fort discurs anticomunista à reideologització de la guerra
freda.
Doctrina Reagan d’intervenció militar contra-revolucionària: Afganistan i Amèrica centralà
donar suport a contrarevolucionaris. Teoria del dòmino a Amèrica llatina.
- Política d’intervencions militars per enderrocar règims marxistes al Tercer Món. Aplicació
de l’estratègia “fer retrocedir” (roll back) per evitar la teoria del dòmino llatinoamericana.
o Invasió de Granada 1983
o Suport militar i econòmic a la Contra de Nicaragua. Venda clandestina d’armes
per part d’USA a Iran (1985-1986) i desviament d’aquests diners per finançar les
contres de Nicaragua, que s’enfrontaven al govern sandinista. La venda
d’armament als iranians formava part d’una negociació per a l’alliberament dels
ostatges estatunidencs que estaven retinguts al Líban. Les dues operacions
(negociar amb Iran i finançar les contres) contaven amb una prohibició explícita
del Congrés.
o El Salvador
o Guatemala

39
L’ajuda va ser enviada a través de països veïns, principalment Pakistan. Altres països d’Orient Mitjà
també van donar suport als insurgents, com Aràbia Saudita, Egipte i Iran.

166
CANVIS POLÍTICS EUROPEUS AMB GRANS IMPLICACIONS INTERNACIONALS
Reagan va teixir aliances clau a Europa amb Margaret Thatcher, Helmuth Kohl i Karol Wojtyla.
Les relacions econòmiques externes de la CEE/UE havien disminuït per la falta de competitivitat
europea. Pel que fa les relacions econòmiques internes, encara existien motles barreres
tècniques, fiscals i monetàries.
Relacions polítiques i de seguretat: relació transatlàntica vs. desenvolupament progressiu
d’identitat europea en seguretat.
Regne Unit 1979: Margaret Thatcher guanya les eleccionsà desregulació i retallades de la
despesa pública (ultraliberalisme/neoliberalisme).
França 1981: François Miterrand à política de nacionalització de molts serveis i augment de la
despesa pública (socialdemocràcia).
Alemanya 1982: Helmut Kohl à liberalització progressiva del comerç, tant a nivell intern com
europeu (economia social de mercat).

LA QÜESTIÓ NUCLEAR

Crisi dels euromíssils

Context
A mitjans dels anys setanta l’URSS va desplegar a Europa central i oriental nous míssils nuclears
d’abast intermedi. Amb aquest moviment tenien els objectius de:
- Intimidar els governs d’Europa occidental, amenaçant amb una guerra nuclear limitada en
la qual Washington no s’atreviria a intervenir davant l’amenaça dels míssils estratègics
soviètics.
- A llarg termini l’URSS havia de ser l’única gran potència militar europea.
Opinió pública occidental: l’URSS confiava en la força de l’opinió pacifista als països europeus
occidentals.
El 1977, Helmut Schimdt sol·licita a USA que negociï amb l’URSS un acord sobre els euromíssils
o que en desplegui a Europa occidental perquè serveixin per neutralitzar els soviètics.
El 1979, l’OTAN va adoptar el que es va denominar “doble decisió”: si USA no arribava a cap
acord amb l’URSS sobre la retirada de míssils, l’OTAN desplegaria a finals de 1983 els seus míssils
(572 míssils) d’abast intermedi a UK, Bèlgica, Països Baixos, Itàlia i a la RFA.
D’altra banda, a Alemanya (RFA) el 1982 hi va haver una crisi política: la coalició de centre-
esquerra de socialdemòcrates (SPD) i liberals (FDP) va sortir del govern, aleshores va arribar
l’hegemonia de la CDU dirigida per Helmut Köhl.
La crisi
A la tardor de 1983, l’URSS va trencar les negociacions en considerar que els seus míssils
equilibraven els arsenals de França i UK. La reacció de l’OTAN va ser el desplegament de míssils.
La reacció de la societat civil europea va ser la convocatòria de protestes massives i pacífiques.

167
La crisi dels euromíssils va acabar el 1987 amb la firma del tractat soviètic–nord-americà que
eliminava les armes nuclears d’abast intermedi (entre 500 i 5.500 km)40, firmat per Gorbatxov i
Reagan.
Durant tot el període de la crisi es van produir protestes massives pacífiques a tota Europa
occidental (European Freeze Movement).

Iniciativa de Defensa Estratègica

Sistema defensiu proposat per Reagan davant d’un atac nuclear amb míssils balístics
intercontinentals gràcies a sistemes amb base a terra i a l’espai. Contradiu el tractat ABM de
1972. Fins aquest moment la guerra freda s’havia regit pel principi de dissuasió militar MAD. La
IDE va transformar el principi de dissuasió nuclear: es va dissenyar un sistema que no atacava
l’enemic, sinó que estava pensat per frenar i inutilitzar el seu atac.
Creixement exponencial dels arsenals atòmics: el simple nombre garantia el manteniment de
recursos suficients després de rebre un primer atac i poder respondre amb gran efectivitat i
poder destructor. A diferència de l’armament convencional, el creixement de l’armament
atòmic era sostingut per no haver d’usar aquest arsenal.
La reacció de l’URSS va ser accelerar la cursa armamentista també en un moment en què estava
en crisi econòmica, això acabaria degradant el país soviètic i dinamitar-lo des de dins.

40
Intermediate-Range Nuclear Forces Treaty = INF treaty

168
EL PROGRESSIU REPLEGAMENT SOVIÈTIC
Factors externs
a. La duresa de la política de Reagan: escalada militar (entre 16 i 28% del pressupost per a
despesa militar)
b. Europa occidental fa front a l’URSS: el desplegament dels euromíssils es produeix el
1983, en contra de les previsions soviètiques.
c. Progressiva debilitat a Afganistan: derrota de facto de les tropes soviètiques, que es
retiren definitivament el febrer de 1989.
d. Desgast de l’esfera d’influència: la inestabilitat dels satèl·lits (crisi a Polònia).
Factors interns
a. Economia i producció amb problemes estructurals
b. Progressiu deteriorament del nivell de vida à desmoralització i descontent de la
població.
c. Crisi política i de credibilitat de la classe dirigent: “la gerontocràcia” del PCUS.
o Breznev mor amb 76 anys el 1982, el seu successor és Andrópov, que mor el
1984 amb 68 anys i el segueix Txernenko, que mor el 1985 amb 74 anys.
d. Gorbatxov assumeix el poder el 1985 amb 54 anys (és jove per ser líder del PCUS).

169
17. 1980s: REORGANITZACIÓ DEL SISTEMA ECONÒMIC I
EXPLOSIÓ DE LA PERIFÈRIA
17.1. MÓN ECONÒMIC TRIPOLAR: ESTATS UNITS-JAPÓ-CEE
A la dècada de 1980 es consoliden nous competidors econòmics d’Estats Units: Japó i la CEE.
Aquest fet fa que Estats Units perdi poder, ja que el % de l’economia global que li correspon és
menor.
Japó
Després de la 2aGM queda ocupat per USA. A partir dels anys 50 comença a créixer ràpidament,
deu anys més tard ja supera el PIB d’Alemanya i el 1980s es converteix en la segona economia
mundial, la qual cosa li permet més independència internacional.
Un dels motius que el porta a créixer tant és la reestructuració de l’economia després de la crisi
del petroli, que li afecta molt. Japó serà la segona potència econòmica fins que l’economia de
Xina adquireix uns ritmes de creixement enormes la supera.
Degut al creixement tan gran de l’economia japonesa, molts analistes preveien que Japó es
convertís en la nova superpotència del segle XXI. Però aquesta previsió no es va complir per
culpa de la disminució del creixement econòmic, la falta d’estabilitat política i la incertesa sobre
política exterior.
- Política exterior: apropament amb Xina anys 80. També es vol apropar als països d’Àsia-
Pacífic de manera pacífica, no com abans à USA veu amb preocupació que Japó s’està
convertint en un país més assertiu en política exterior, vol tenir un paper més rellevant. Les
relacions Japó-USA empitjoren el 1990-1991 amb la Guerra del Golf (Iraq ocupa Kuwait i les
forces armades de NNUU decideixen obligar la retirada d’Iraq amb l’operació Tempesta del
desert). Japó decideix no participar a les operacions contra Iraq (tot i que sí que hi envia
recursos econòmics) perquè recorden els problemes que van tenir amb la crisi del petroli.
La negativa a la participació activa al conflicte i el mostrar-se interessat a ampliar la
influència a la seva zona fan que USA cregui que Japó no vol complir amb els compromisos
de seguretat.

Blocs econòmics regionals

Amèrica del Nord: USA-Canadà 1988 acord de lliure comerç (sense institucions supranacionals,
model diferent de l’europeu) à després entra Mèxic (NAFTA)
Europa: la CEE s’amplia a 12à model d’integració més ambicions en termes de crear institucions
comuns i polítiques supranacionals. Idea de “solidaritat” dins de la UE (amb els fons de cohesió).
Aquest model d’integració no només busca mercats comuns sinó el desenvolupament dels
membres.
- CECA (6), 1973 ja són 9 (UK, Irlanda i Dinamarca) i 1980s són 12 (entre Grècia 1981, Espanya
i Portugal 1986).

170
Àsia: lideratge de Japó i regionalisme obert (la integració regional no impedeix les relacions
entre els actors de la regió i els de fora en el marc del món globalitzat) i nous països
industrialitzats: Singapur, Corea del Sud, Taiwan i Hong Kong( Tigres asiàtics).
Potències econòmiques del món comunista: URSS en declivi, el model econòmic no és capaç de
generar beneficis materials. El poc creixement de l’economia soviètica va generar la incapacitat
de renovar el sector industrial i el progressiu increment del cost de la vida. El model d’economia
planificada comença a passar factura a la Unió Soviètica, a més que ja no pot transferir tants
recursos als països del COMECON.
Xina en creixement però encara molt lluny del potencial econòmic que desenvoluparia a les
dècades següents. El creixement econòmic xinès dels anys 80 no està gens consolidat encara. El
seu PIB representava l’1,8% del PIB mundial).

17.2. LA PERIFÈRIA ALS ANYS 80: SEMBLANCES I DIVERSIFICACIÓ

El MNA a partir dels anys vuitanta va començar a mostrar fractures i divergències entre els
mateixos estats per la nova conjuntura internacional.
La perifèria no és un bloc homogeni però sí que presenta similituds entre els seus membres:
- Creixement demogràfic alt
- Desigualtats econòmiques molt accentuades entre elits i població corrent.
- Poques llibertats polítiques i civils à a molts dels estats hi ha una evident falta de
democràcia i no és possible fer canvis de governs pacífics, cosa que porta sovint a governs
autoritaris.
- Matèries primeres com a elements importants en intercanvis comercialsà economies
basades únicament en l’exportació d’un parell de productes.
- Nous països industrials (NIC, a Àsia), exportadors de petroli (vulnerabilitat)
- Economies en transició: d’economies planificades a economies de mercat (consens de
Washington).
- Inversió estrangera: els països receptors de les inversions competeixen per rebre-les. Per
fer-ho baixen impostos, posen menys regulacions mediambientals, pitjors condicions
laborals…

17.3. EL PROBLEMA DEL DEUTE EXTERN

Reacció USAà si els països en vies de desenvolupament no poden pagar el deute s’han de posar
sobre la taula més diners à renegociar el deute
Causes estructurals
- Disminució del preu de les matèries primeres als anys vuitanta genera un intercanvi
comercial desfavorable per alguns països.
- Ús irresponsable de recursos del boom de matèries primeres a la dècada dels setanta (per
exemple, el petroli).
- Empreses transnacionals no generen gran inversió productiva.

171
Causes conjunturals
- Ús deficient dels crèdits: responsabilitat dels estats receptors i banc-governs finançadors.
- Cartes d’informació (FMI i banca comercial) estableixen requisits molt durs per als països.
- Petrodòlars: banca privada internacional acumula fons de països productors de petroli –
crèdit exterior disponible per a països en desenvolupament.
- 1970s Amèrica Llatina (i altres regions) s’hi fan polítiques econòmiques expansives –
augment de la despesa pública sense incrementar els impostos.
Per aquests motius, durant la dècada dels setanta i vuitanta molts països es van endeutant fins
arribar a un punt en què és impossible pagar els crèdits que deuen. Això no només és un
problema per a aquests països sinó també per als països desenvolupats que havien deixat els
diners, ja que aquest pertanyia als bancs privats, així que de facto també pertanyia als ciutadans
del país.

EL PROBLEMA DEL DEUTE ALS ANYS 80: AMÈRICA LLATINA

Molts dels països llatinoamericans han experimentat un creixement econòmic important arran
de la venda de matèries primeres. Dinàmica de creixement en què la banca privada posa a
disposició de molts estats un gran nombre de préstecs (anys 70). La càrrega del deute acaba
desbocant els governs, que no són capaços de pagar-lo (Mèxic suspèn els pagaments el 1982).
Aquesta incapacitat de pagament fa que moltes economies llatinoamericanes entrin en una
profunda depressió econòmica.
La crisi es percebia com una amenaça per Estats Units: propicia inestabilitat interna als països
que pot portar al canvi de governs que suspenguin el pagament de deutes i s’apropin a la
influència de la Unió Soviètica o creïn un altre pol de poder. Per aquest motiu, Estats Units
proposà plans econòmicament i política viables (Pla Baker 1985 i Pla Brady 1989) que busquen
posar en contacte els governs, bancs i institucions financeres internacionals.
- Pla Baker 1985: el problema del deute pels bancs i no dels estats, reformes econòmiques
orientades a l’obertura comercial.
- Pla Brady 1989: condonació del deute a canvi de reformes econòmiques molt profundes,
compra de deute privat pels estats.
Reagan ha de convèncer la seva població que USA no pagarà els deutes llatinoamericans.
Proposaran el Consens de Washington: liberalització de l’economia, disminució de la despesa
social i privatitzacions per incrementar la competitivitat de les economies llatinoamericanes.
L’aplicació d’aquestes mesures va permetre estabilitzar les economies a canvi d’efectes molt
negatius per les poblacions humils (pèrdua de drets laborals, facilitat d’arribada de capitals
estrangers, més propicis a explotació laboral…). A més, començaria a haver creixents
dinàmiques de desigualtat que, entre altres coses, potenciaran la violència i als anys següents.
La crisi va mostrar dinàmiques estructurals: interdependència econòmica nord-sud, desigualtats
entre nord-sud.

172
EL CONSENS DE WASHINGTON
Va ser presentat per primera vegada el 1989 per l’economista John Williamson, del institut
d’Economia Internacional amb seu a Washington. Williamson va usar el terme per resumir les
recomanacions de política econòmica que vàries institucions creien que s’havien d’aplicar a
Amèrica Llatina per superar les crisis econòmiques i financeres dels anys vuitanta.
Les tres grans idees que serveixen de fonament a aquestes reformes són:
a. Disciplina macroeconòmica: Perquè una economia sigui viable hi ha d’haver estabilitat
macroeconòmica, i perquè aquesta hi sigui s’han de fer ajustos vinculats a tenir poc
dèficit.
b. Promoure l’economia de mercat
c. S’ha de fer atractiva l’economia d’un país en vies de desenvolupament per a la inversió
estrangera à obertura econòmica i facilitat per a la inversió.
La gran lògica darrere aquests tipus de recomanacions és reduir el paper de l’Estat al mínim.
No només són recomanacions de política econòmica, ja que també impliquen una concepció de
les relacions entre l’Estat i l’economia i entre l’Estat i els individus.
Les deu recomanacions de política econòmica del Consens de Washington:
1. Disciplina fiscal: reduir i evitar grans dèficits en els comptes públics.
2. Focalització de la despesa pública en subsidis dirigits als més pobres (inclosos aquells
destinats a la salut primària i a l’educació secundària escolar) i en infraestructures,
descartant subsidis universals.
3. Ampliació de la base tributària, aplicació d’un impost al valor agregat i reducció de
l’impost de la renda.
4. Tipus de canvi competitius, fixats pel mercat, i liberalització financera.
5. Obertura al comerç internacional, amb particular èmfasi en l’eliminació de les
restriccions no aranzelàries a les importacions.
6. Major obertura a la inversió estrangera directa.
7. Privatització d’empreses públiques.
8. Desregulació de mercats, fomentant la lliure competència.
9. Liberalització de les taxes d’interès.
10. Enfortiment dels drets de propietat privada (certesa jurídica).
Después del Consense de Washington, Joseph Stiglitz:
“Si existe un consenso en la actualidad sobre cuáles son las estrategias con más probabilidades
de promover el desarrollo de los países más pobres del mundo, es el siguiente: sólo hay
consenso respecto de que el Consenso de Washington no brindó respuestas.”
“El término [Consenso de Washington] ha pasado a ser tomado como referencia de las
estrategias de desarrollo centradas en:
- Las privatizaciones, la liberalización y la macro estabilidad (principalmente la estabilidad de
precios);
- un conjunto de políticas predicadas en base a una gran fe (más fuerte de lo justificable) en
los mercados libres de restricciones, y encaminadas a reducir, incluso al mínimo, el rol del
gobierno.”

173
17.4. EL DIÀLEG NORD-SUD: IMPACTE DEL MODEL NEOLIBERAL
Margaret Thatcher i Ronald Reagan són els principals precursors del model neoliberal que es
veu plasmat al Consens de Washington.
A la dècada dels vuitanta es produeix un distanciament nord-sud degut a les diferències nord-
sud i sud-sud. L’Ajuda Oficial al Desenvolupament, establerta a la dècada dels setanta (aprox.)
passa a ser assignada amb criteris d’influència directa i de “desenvolupament potencial”.
L’objectiu del model neoliberal és l’estabilitat macroeconòmica i l’obertura, però no es va
traduir un gran impacte macroeconòmic, sinó que va ser mínim o molt lent. El principal impacte
va ser el poc desenvolupament econòmic de les societats i la nul·la disminució de les
desigualtats (les elits de la perifèria s’enriqueixen moltíssim i de la pobresa). Això fa que passem
d’Estats que tenen el monopoli econòmic a entitats privades que tenen aquest monopoli. El
model privatitzador no millora la gestió dels serveis i es passa del monopoli públic al privat.
El model neoliberal no emfatitzava la necessitat d’estabilitat democràtica, només volia
l’estabilitat política que n’assegurés l’econòmica (ex: Xile de Pinochet).
Reivindicacions polítiques-identitàries-culturals des del sud: el model neoliberal no fomenta
l’obertura política ni reconeix les desigualtats internes.
Vulnerabilitat del sud: davant les inversions especuladores, aturar l’endeutament i la poca
regulació, alta concentració dels beneficis del creixement econòmic.

17.5. CRISI DEL MOVIMENT DELS PAÏSOS NO ALINEATS

El context de redistribució de poder a l’economia internacional i de crisi econòmica té
conseqüències en el MNA.
A les dècades de 1960-70 el MNA va criticar durament l’economia mundial que percebia com a
fonamentalment nociva per a les nacions pobres i en desenvolupament. Els membres del MNA
(i del grup del 77) van donar suport a la creació del NOEI i NOMIC, que no van tenir cap mena
d’èxit. Aquests plantejaven una nova concepció de l’economia mundial més justa i equitativa
entre tots els països.
Cap d’aquestes propostes va tenir gaire èxit degut a la resistència occidental, però la posició
crítica del MNA va persistir a la dècada següent, especialment quan el consens de Washington
va triomfar a finals dels vuitanta.
Durant 1970-80s, l’agenda política del MNA es va centrar en donar suport a moviments
d’alliberament nacional, la denúncia de l’apartheid, el suport a un Estat palestí i al desarmament
nuclear.
El MNA no pot romandre aliè a la lògica de bipolaritat. Per culpa la segona guerra freda, el MNA
es va dividir entre aquells països del món en desenvolupament que són més propers a USA o
l’URSS. Les divisions regionals i ideològiques es van estendre a mesura que augmentava el
nombre de membres.

174
Anys 70 i 80: la divisió enfronta aquells sota la influència soviètica contra els més propers a USA,
com Singapur i Malàisia, que van discrepar dels problemes econòmics presentats en el NOEI. I
el protagonisme de països fundadors com Iugoslàvia va anar disminuït progressivament.
Impacte de la invasió soviètica d’Afganistan:
a. exacerba la divisió, enfronta nacions socialistes amb el suport de l’URSS com Cuba i
Vietnam) contra estats d’Orient Mitjà.
b. La cimera del MNA de 1979 no es va poder celebrar a Kabul com estava previst. Cuba es
va oferir com a amfitrió, cosa que va generar preocupació entre alguns membres per la
creixent influència cubana.
Amb l’entrada d’Iran i Nicaragua i la radicalització de diversos règims del MNA, el sentiment
antioccidental i, especialment, antiestatunidenc va augmentar.
Canvi de lideratges a principis dels vuitanta (cap dels líders originals continuava al poder).
Aquesta nova generació de líders van abandonar la idea que havien de romandre aliens a la
lògica bipolar, així que molts d’ells es van aliar directament amb USA o URSS
- La majoria van adoptar postures més vinculades a l’URSS à Daniel Ortega de Nicaragua,
Maurice Bishop de Granada, i Fidel Castro de Cuba. S’oposen a USA, que els intenta expulsar
dels respectius governs.
Impacte del col·lapse de l’URSS al MNA: a finals de la dècada de 1980, el progressiu col·lapse de
l’URSS va amenaçar la rellevància del MNAà si desapareix la guerra freda, deixa d’existir el món
bipolar, quin sentit té el MNA? à el MNA s’orientarà progressivament cap a temes de
desigualtats econòmiques, desarmament nuclear, més coordinació a NNUU…

175
18. LA FI DEL SISTEMA BIPOLAR (1985-1991)
18.1. EL PRINCIPI DEL FINAL DE LA GUERRA FREDA: EL CANVI EN LA POLÍTICA EXTERIOR DE
GORBATXOV
Mikhaïl Gorbatxov va arribar al poder a la segona meitat dels anys vuitanta. Seria l’impulsor de
diverses reformes polítiques i econòmiques per enfortir l’URSS.
Reformes en política exterior: “nou pensament de política exterior”
a. Superar la lògica de la guerra freda i normalitzar les relacions amb USA i Europa Occidental
à l’URSS no es podia permetre mantenir la tensió amb l’altre bloc, ja que significava una
cursa armamentista indefinida que no podien sostenir.
b. Limitar la despesa militar i els compromisos internacionals d’ajuda econòmica als altres
països dels bloc comunista (el model econòmic comunista està en crisi des d’inicis dels
vuitanta).
c. Relació amb USA: el segon mandat de Reagan es caracteritza per una òptica més dialogant
i una política més pragmàtica davant la seva superioritat tecnològica i militar d’USA respecte
l’URSS.
d. Firma de Tractat de Forces Nuclears d’Abast Intermedi (INF Treaty) per solucionar la crisi
dels euromíssils à els treuen. Era molt important per a Gorbatxov arribar a un acord que
permetés canviar el to de les relacions amb USA per treure les armes nuclears, la qual cosa
també suposaria estalvi econòmic.
e. 1988 comença la retirada soviètica d’Afganistan i es completa el febrer de 1989. L’URSS és
incapaç de guanyar la guerra a Afganistan, cosa que suposa molta despesa econòmica i un
gran cost de vides humanes, així que Gorbatxov pren la decisió de retirar-se.
Aquestes reformes de política exterior són un canvi radical respecte els precedents.

GLASNOST I PERETROIKA: REFORMES PER EFORTIR EL SOCIALISME?

Creença que el triomf de les reformes polítiques si econòmiques de l’URSS podria aturar el
declivi del país. Reformes:
- Glasnost (obertura): destinada a generar espais d’obertura i crítica per tal d’eradicar la
ineficiència i la corrupció del govern. També inclou premsa lliure. Va generar un gran rebuig
de la vella guàridia comunista .
- Perestroika (reestructuració) en la societat soviètica per a alimentar la reforma econòmica
(liberalització) i per posar fi al paper de lideratge del partit en la planificació econòmica.
Problemes: de gestió, tecnologia i implementació. La situació econòmica va empitjorar.

176
18.2. EL CONTROL DELS SATÈL·LITS: LA CRISI POLONESA
Ja abans de l’arribada de Gorbatxov s’estaven produint uns canvis als estats satèl·lits, el cas més
paradigmàtic és el de Polònia, que serà el desafiament més seriós pel bloc de l’est des de la
Primavera de Praga.
Des de la CSCE 1975 Hèlsinki es fa més èmfasi en els drets humans à reclamacions de la població
del bloc de l’est. La societat polonesa demana cada vegada més major participació política, més
drets laborals… à context: vagues massives de treballadors que protestaven pels augments de
preus i reclamaven el dret de formar sindicats legals i independents (comencen a Gdansk).
Creació del sindicat Solidaritat dirigit per Lech Walesa, va sumant reclamacions polítiques,
econòmiques i socials i aconsegueix la legalització dels sindicats lliures i independents. S’hi van
sumar 10 milions de persones.
Perspectiva des de Moscou: la comunitat socialista és indivisible i llur defensa és la preocupació
no només de cada estat individual, sinó de la coalició socialista en el seu conjunt.
Perspectiva des d’Occident: el papa Joan Pau II dona suport a Solidaritat, és una oportunitat per
debilitar l’URSS, es dona suport a la campanya de Solidaritat.
Amb el suport de l’URSS, el general Wojciech Jaruzelski va declarar la llei marcial (desembre
1981-juliol 1983) per a reprimir la dissidència interna i “protegir el país de l’anarquia” (llei
marcial: govern extraordinari de els autoritats militars). Quan es va declarar la llei marcial, el
sindicat va ser il·legalitzat i els seus membres i dirigents van ser purgats.
Per a alguns observadors, encara no està clar si la llei marcial va ser declarada per suprimir
l’oposició interna o per evitar una imminent invasió soviètica com a Hongria 1956, ja que el
Kremlin estava considerant la intervenció militar.
El partit comunista va declara una amnistia general el 1986. El 1989 es van celebrar eleccions
lliures i partidistes que guanya Solidaritat i Lech Walesa es converteix en president de Polònia
(1990-1995).
Aquest fet és possible per la nova política de Gorbatxov, que trenca amb la doctrina Breznev i
passa a la no-intervenció, cada estat satèl·lit de l’URSS ha de decidir el seu futur (doctrina
Sinatra).

18.3. LES REVOLUCIONS DE 1989

1989, en el context de les reformes de Gorbatxov, la societat civil es va mobilitzar de manera
massiva. Els estudiants van prendre molta importància en protestes pacífiques i constants. La
pressió de la societat fa que es produeixin canvis polítics i econòmics molt ràpids que fa que els
estats adoptin economies de mercat, s’adhereixin a l’OTAN o a la UE…
Sis convulsos mesos de 1989:
1. Polònia: el 4 de juny, Solidaritat guanya les eleccions, el primer govern no comunista
arriba al poder el setembre.
2. Hongria: obre la frontera amb Àustria a l’octubre.

177
 3. República Democràtica Alemanya: cau del mur de Berlín el 9 de novembre de 1989. à
primer pas per a la reunificació alemanya.
4. Txecoslovàquia: 29 de novembre es crea un sistema multipartidista.
5. Romania: desembre es produeix una revolució que posa fi al govern comunista (més de
mil morts). Ceausescu i la seva esposa van ser empresonats, jutjats i afusellats. Va ser
l’únic cas amb violència.
Tots aquest casos, excepte el de Romania, són processos pacífics. Gorbatxov va trencar la
doctrina Breznev amb la negativa a intervenir per part de l’URSS.

LA REUNIFICACIÓ ALEMANUA (1990)

9 novembre 1989: cau el mur de Berlín à al següent any Alemanya s’unifica.
El procés és relativament ràpid: en sis mesos s’estableixen acords diplomàtics entre les
potències encara ocupants de Berlín, Helmut Kohl ha de negociar amb USA i URSS perquè
acceptin la reunificació. El procés no va ser vist de manera positiva per molts estats que creien
que una Alemanya unificada podia ser un perill per a Europa: possibilitat que volgués ser
expansionista, que es declarés neutral…
Procés:
- Gener 1990: Alemanya de l’Est proposa una Alemanya reunida, neutral.
- Febrer: el Canceller Kohl a Moscou obté un acord, en principi, sobre la reunificació
alemanya.
- Març: Alemanya oriental i occidental inicien negociacions de reunificació.
- 12 de setembre: Estats Units, URSS, UK, França, Alemanya Occidental i Oriental firmen un
acord a Moscou per restaurar la sobirania d’una Alemanya reunificada.
- 20 de setembre: Alemanya oriental i occidental ratifiquen el tractat de reunificació.

18.4. LA DISSOLUCIÓ DE LA UNIÓ SOVIÈTICA (1991)

El desgast del paper de líder de l’URSS sobre el bloc de l’est és evident: n’ha perdut el control à
reunificació d’Alemanya, independència dels satèl·lits…
Això propicia el sorgiment de reivindicacions nacionalistes a diverses regions de l’URSS (com la
zona del Bàltic). Entre 1990 i 1991 els estats bàltics (Estònia, Letònia i Lituània) van declarar la
seva independència de l’URSS i Gorbatxov es va negar a usar la força militar.
El 25 de febrer de 1991 el Pacte de Varsòvia va ser declarat dissolt en una reunió dels Ministres
de Defensa i de Relacions Exterior dels països restants del Pacte reunits a Hongria.
Les reformes de Gorbatxov no van tenir èxit + pèrdua del lideratge à cop d’Estat per enderrocar
Gorbatxov, per part de la línia dura del Partit Comunista, que fracassa. Això demostra la debilitat
política de l’URSS i deixa Gorbatxov en una posició política molt dèbil.
Aleshores apareixen nous líders forts a les repúbliques socialistes (ex: Ielstin a Rússia). 25 de
desembre de 1991 Gorbatxov renuncia, i al dia següent queda dissolta l’URSS, de manera que
s’atorga la independència a les repúbliques socialistes de l’URSS.

178
INTERPRETACIONS SOBRE EL FINAL DE LA GUERRA FREDA
Fi d’un sistema de la política mundial desenvolupat entre 1945 i 1991 que va exacerbar els
conflictes al món en vies de desenvolupament, però que va evitar la confrontació nuclear entre
els dos principals pols de poder: Estats Units i la Unió Soviètica.
Estem davant d’un procés històric complex en què veiem la interacció de diferents nivells
(internacional-sistèmic, estatal-nacional, individual) i diferents tipus d’actors.
Sis interpretacions sobre el final de la guerra freda:
1. Triomfalisme americà excessiu: paper central d’Estats Units (especialment de Reagan)
en el desenvolupament d’estratègies militars, polítiques i econòmiques que permeten
“guanyar la guerra freda”.
2. Triomfalisme americà moderat: política de contenció de totes les administracions
d’Estats Units (de Truman a Reagan). En alguns moments una contenció “reforçada” o
“dura”. Creador de la política és George F. Kennan (contenir l’expansionisme
internacional; les contradiccions internes del model soviètic s’encarregaran de la resta).
3. Nous líders soviètics: des de l’inici de la dècada de 1980 emergeix una nova generació
de líders a l’URSS que s’adonen de la debilitat interna i externa del sistema soviètic. Les
polítiques de Reagan obstaculitzen el final de la guerra freda.
4. Gorbatxov figura central: ningú va fer més per posar fi al conflicte. Idealisme
universalista i pacifista d'un líder soviètic.
5. Interacció de diferents processos: resultat de les polítiques occidentals (sobre tot
d’USA); més un expansionisme de l’URSS insostenible econòmicament i políticament
(euromíssils, Afganistan); més els canvis en la Unió Soviètica promoguts per Gorbatxov
(sense ell, les polítiques occidentals haurien tingut poca influència).
6. Contribucions europees són clau: a) a les polítiques de multipolarisme dels líders
francesos, de De Gaulle a Mitterrand; b) la política alemanya d’Ostpolitik; c) les
conseqüències negatives imprevistes del procés de la CSCE – progressiu enfortiment de
la societat civil a països del bloc de l’et.

179