Professional Documents
Culture Documents
2bat t1 - Fonosintaxi Exercicis-1
2bat t1 - Fonosintaxi Exercicis-1
1. LES VOCALS
1.1. El vocalisme tònic.
La distinció entre ε (oberta) i e (tancada), o bé entre ò (oberta) i o (tancada), és un tret distintiu de la nostra
llengua que, a més, ens permet de distingir el significat d’algunes paraules com ara deu ‘numeral’ i Déu ‘divinitat’,
dona ‘persona de sexe femení’ i dóna del verb donar, molt ‘quantitat considerable’ i mòlt participi del verb moldre o
set (oberta) ‘numeral’ i set ‘ganes de beure’.
b) Quan la vocal de la síl·laba següent és una u o en el diftong –eu: cèl·lula, fèmur, fideu, ingenu, perpetu,
peu, preu, referèndum...
Excepcions: creu, greu, meu,teu,seu...
c) Davant de l, l·l, rr i r seguida de consonant: arrel, cel, mel, aquarel·la, cel·la, novel·la, ferro, serra, terra,
comerç, cert, hivern, verd...
Excepcions: belga, selva, cercle, cérvol, erm, ferm, herba, serp, terme...
e) En les terminacions e –ecta, -ecte, -epta, -epte: col·lecta, correcte, objecte, recepta, concepte, excepte...
Excepcions: repte i les formes del verb reptar accentuades en el lexema.
f) En els termes tècnics i científics: acèfal, espectre, telègraf, telèfon, pètal, vèrtex...
Excepcions: apotema, biblioteca, castrense, celest, forense, lepra, teorema...
g) Quan es correspon amb el diftong castellà ie: hierro → ferro, sierra → serra ... Alerta perquè no sempre
es compleix: piedra → pedra.
h) Davant d’una consonant labial m, p, b, f, v serà tancada: rem, fem, llémena, membre, émbol,
émfasis, temps, Salem, Jerusalem, Benimuslem, polistémon, cep, época, gepa, pebre, trisépal,
febra, ceba, teléfon, radioteléfon, sinalefa, senefa, befa, chefla (ferramenta), acéfal, bicéfal,
i) Davant d’una consonant dental t, d serà tancada: estret, pedra, fret, pétal, seda, net, lletra, setze,
tretze, dieta, set, pétreu, Alginet, ret, caletre, edro, plétora, diedre, quiet, poeta, método…
j) Quan va seguida de x [ks]: èxtasis, nexe, text, pretext, sext, context, èxode, inconex…
a) Quan va davant de i o la vocal de la síl·laba següent és una i: Alcoi, boia, boina colònia, dimoni, elogi,
heroi, lògica, misògin, odi, oli...
Excepcions: acabades en –oix com moix o coix.
Excepte: nóvio, nóvia.
b) Quan va davant de u o la vocal de la síl·laba següent és una u: bou, còmput, cònjuge, Corpus, dijous,
mòdul, nou, ou, ploure, prou, sou (salari)...
Excepcions: sou (ser),) i pou, jou, tou, roure (arbre), coure (metall)
c) En quasi tots els mots esdrúixols: còlera, còmplice, dòmino, glòria, història, lògica, memòria, òptica,
pòlissa...
Excepcions: fórmula, góndola, pólvora, tómbola, tórtora.
d) En els termes tècnics i científics: amorf, anòmal, ciclop, demagog, esòfag, poliglot, pròleg, quiròfan,
quilòmetre, tòrax...
Excepcions: acabades en –oma com carcinoma o lipoma i acabades en –forme com pluriforme.
e) En els pronoms demostratius neutres i en els monosíl·labs i els seus compostos acabats en –o: açò, això,
allò, bo, do, so, to, tro, ressò, ultrasò...
Excepcions: en la conjunció però hi ha vacil·lació (oberta/tancada)
- oc, -oca: albercoc, foc, groc, bajoca, lloca, roca...Excepte: boc, boca, moca.
- oç: feroç, veloç... Excepte: boç, arboç.
- ofa: carxofa, estrofa, garrofa, Moncofa...
- oig, -oja: boig, goig, roig, boja, roja... Excepte: estoig.
- ol, -ola: bunyol, caragol, fesol, escola, pistola... Excepte: bola, cola, gola.
- oldre: absoldre, moldre, resoldre...
ELISIÓ
S'ESCRIU ES DIU
(les vocals en contacte no formarien diftong)
Mà esquerra Mà'squerra
1.- Vocal tònica+vocal àtona, s'elideix l'àtona. Ve amb mi Ve’mb mi
A mi em sembla A mi’m sembla
No el veig No’l veig
No em digues
SINALEFA
(les vocals en contacte es pronuncien en una síl·laba)
S'ESCRIU ES DIU
Hi ha gent interessada.
1.- Si el pronom HI o la conjunció I van seguides de No hi ha res a fer.
vocal, es pronuncien en una síl·laba perquè la I fa de I a mi, què?
consonant, o la conjunció "SI" Si ocupa el lloc
Els sons consonàntics es classifiquen a partir de tres trets distintius: el punt d’articulació, el mode d’articulació i
el grau de sonoritat.
Segons el punt d’articulació en què es produeix l’obstrucció o la constricció de l’aire expirat, classifiquem les
consonants en:
Segons el mode d’articulació o tipus d’obstacles que modifiquen el pas de l’aire expirat, classifiquem les
consonants en:
a) Oclusives: es produeix un tancament total de l’eixida de l’aire seguit d’una explosió.
b) Fricatives: hi ha un estrenyiment del conducte pel qual es produeix un fregament de l’aire.
c) Africades: hi ha un tancament seguit d’un estrenyiment del conducte, és a dir, un primer moment oclusiu
seguit d’un segon moment fricatiu.
d) Ròtiques: la llengua produeix una vibració (bategant [r]) o diverses vibracions (vibrant [rr]) entre l’àpex de
la llengua i els alvèols.
e) Nasals: una part de l’aire és expulsada pel nas.
f) Laterals: l’obstacle impedeix el pas de l’aire per la zona central de la boca i este passa pels dos canals
laterals.
Finalment, les consonants poden ser sordes si no es produeix vibració de les cordes vocals o sonores si, en
pronunciar-les, les cordes vocals vibren.
Us presentem ací uns quants exemples que expliciten les grafies associades a cada so:
[p]: pare, capa, tap, dubte, cub [∫]: Xàtiva, caixa, guix, peix, queixa
[b]: bis, saba [t∫]: xec, cotxe, despatx, lleig
[t]: tos, pasta, dent, càlid [dʒ]: natja, fetge, jardí, gel, roja, rugir, adjectiu
[d]: dent, nadar, indi [r]: turó, cara, anar
[k]: cadira, suc, pròleg, que, quota, kiwi [rr]: rosa, parra, Enric
[g]: gos, regar, guitarra, pingüí [m]: manta, camí, fam
[f]: fàcil, café, serf [n]: nit, pena, son
[v]: vals, servir, wagnerià, vikipèdia, kiwi. [η]: canya, puny
[s]: saber, passar, festa, nas, cirera, ací, caça, feliç [l]: literatura, calma, sol
[z]: zebra, colze, casa [λ]: llit, palla, pell
[ts]: potser, tse-tse, gots, adscriure, rentaplats,tsar
[dz]: tretze, atzucac *Observació: la j i la g s’articulen [dʒ] en valencià i
tortosí, però en altres parlars catalans es pronuncia
[ʒ]. El so [ʒ] sols apareix com a variant sonoritzada
de [∫].
BoDeGa
Fricatiu [f] [v] [s] [z] [∫] [ʒ]
Mode
El terme sibilant s’aplica a les consonants fricatives o africades amb un punt d’articulació alveolar o palatal.
Segons el mode d’articulació, les consonants sibilants alveolars fricatives poden ser sordes [s] o sonores [z].
En general, cal pronunciar amb esse sorda [s] les paraules que porten:
En general, cal pronunciar amb esse sonora [z] les paraules que porten:
- En el valencià general i tortosí, la x inicial de mots com xal, xampany, xicot, xiular ... es pronuncia
africada [t∫]. Tot i això, la pronúncia és fricativa [∫] en alguns mots, la majoria d’origen àrab: xarop, xarxa,
Xàbia, Xàtiva, Xeresa, Xeraco, xeringa.
- En el valencià general, la j i la g de mots com joc, germà, pluja o regidor es pronuncien com la tj i la tg de
viatjar i fetge, és a dir, africades, [dз]: [dзermá], [plúdзa]. [rredзidór]. En la major part de la resta del domini
lingüístic es pronuncia fricativa [з].
Observació: la j del pronom personal jo i l’adverbi ja es pronuncia com una i semiconsonant i no com una
sibilant: [‘jo], [‘ja].
A més dels sons que ja hem vist de la x ([∫] i [t∫]), cal remarcar que esta consonant té altres realitzacions com
les que trobem en mots com taxi [táksi] o explicar [eksplikár], per una banda; o les que trobem en mots com
examen [egzámen] i exhibir [egzibír], per altra banda.
Els principals fenòmens de contacte consonàntic, és a dir, les alteracions fonètiques que es produeixen entre
consonants o entre una consonant i una vocal són l’ensordiment, la sonorització, la geminació i l’emmudiment. És
molt important conéixer estos fenòmens perquè, en la mesura que les grafies no sempre coincideixen amb els
sons que representen, poden contribuir a fer-nos cometre errades ortogràfiques.
a) Ensordiment:
Les consonants oclusives en posició final de paraula es pronuncien sordes quan es troben davant de pausa,
davant de vocal o davant de consonant sorda. Així:
Les consonants africades i fricatives en posició final de mot e pronuncien sonores davant una vocal o una
consonant sonora. Així:
La f passa a pronunciar-se [v] en golf estret, baf humit, fotògraf distret.
La s i la ç passen a pronunciar-se [z] en braç esquerre, gos de presa, els vius, veloç i potent, els amics,
dies llargs.
La x [∫] passa a ponunciar-se [з] en guix blanc, peix olorós, naix de cul, apareix de sobte.
La ts passa a pronunciar-se [dz] en pots acompanyar-me, no pots deixar-ho, tots units.
La ig i la tx passen a pronunciar-se [dз] en roig i negre, vaig de pressa, estoig obert, despatx buit.
c) Geminació:
És una repetició successiva d’un so. Ortogràficament les geminacions es representen per:
- La repetició de la mateixa lletra, en els casos dels doblets –dd–, –l·l–, –mm–, –nn–: additiu, novel·la,
innocent, immediat.
Observació: no representen geminacions els aplecs –cc– i –gg–, ja que cada grafia es pronuncia d’una
manera diferent: accident [ks], suggerir [gdз]; ni els dígrafs –ss–, –rr–, que s’usen per representar un únic
so, [s] i [r] respectivament.
- Els aplecs –tl–, –tll–, –tm–, –tn–, en què la t que apareix com a primer element no es pronuncia sinó que
indica una duplicació del segon so: guatla, rotllo, setmana, motle.
Remarques:
- Si bé és preferible la pronunciació geminada dels grups consonàntics –dd–, –l·l–, –mm–, –nn–, –tl–, –tll–,
–tm– i –tn– per ser considerada més formal, també és pròpia del valencià estàndard la pronunciació
simple.
- L’aplec –tn– es pronuncia [dn] en paraules cultes: ètnic, vietnamita.
d) Emmudiment:
Consisteix a no pronunciar un so quan es troba en unes posicions determinades. Els casos més
generalitzats d’emmudiment són els següents:
- La p dels grups ps- inicial: psicologia, psiquiatre... Esta p sols es pronunciaria en registres molt formals.
- La primera r de mots com arbre, diners, prendre i els seus derivats així com les formes de futur i
condicionals d’estos verbs: sorprendrà, comprendria...
- La primera consonant dels grups consonàntics cultes gn–, mn– i pn–: gnom, mnemotècnia, pneumònia.
- La b de la preposició amb davant de consonant: amb tu.
- La p dels grups consonàntics –mp– i –mpt–: presumpció, compte, atemptat.
- Sovint i, sistemàticament, al nord de la comarca del Camp de Morvedre, les consonants oclusives en les
seqüències finals de paraula –lt, –ld, –mp, –mb, –nt, –nd: molt, camp, rumb, font, profund, també els
plurals molts, camps...
- A partir de la comarca de la Plana Alta cap al nord del domini la r final dels verbs i d’altres categories:
cantar, saber, patir...
1. I a nosaltres també.
2. Si em vols, porta-m’ho.
3. Comprarà un llibre.
4. ¿Què em dius?
5. Porta el disc.
9. Llengua i literatura.
15. La imite.
16. Ho era.