UNITAT VI.

TRACTAMENT EN LES AFECCIONS TRAUMATOLÒGIQUES DE LA

PELVIS
ANATOMIA DE LA PELVIS
La pelvis és la regió anatòmica més inferior de tronc; és una cavitat osteomuscular en
forma d’embut. Genèricament el terme pelvis s’utilitza de forma incorrecta per denominar
la cintura pelviana.

Està constituïda pels dos coxals, units per davant per una articulació anomenada símfisi
pubiana i articulats per darrere amb les dues aurícules del sacre, formant un bloc
semirígid.

La pelvis femenina és molt més ampla, més extensa i menys alta que la masculina; el
triangle que es descriu al seu interior és molt més ample. Aquesta diferència està
relacionada amb la gestació permetent a la pelvis femenina l’allotjament i expulsió del
fetus.

Topogràficament està dividida en dues regions:

a. Pelvis major o falsa: és l’anell més ample. Fosses ilíaques i ales del sacre, continua
amb la regió abdominal inferior i conté vísceres abdominals.
b. Pelvis menor o verdadera: és la part més estreta de l’embut, conté la bufeta urinària,
els òrgans genitals, i part terminal del tub digestiu (recte i anus). Envoltada per la
cintura pelviana inferior (comença en disc intervertebral L5-S1); aquesta cintura
proporciona el marc esquelètic de la cavitat pelviana i el perineu.

La cintura pelviana òssia està formada per dos ossos coxals, el sacre i el còccix. Les
articulacions d’aquesta són l’articulació sacroilíaca (semimòbil) i la símfisi del pubis
(fibrocartilaginosa).

El coxal és un os pla que s’origina de la fusió de l’ilíac (disposició superior), de l’isqui

(disposició posterior) i el pubis (disposició anterior); connecta el sacre amb el fèmur i uneix
el tronc amb l’extremitat inferior.

El sacre és un os imparell que té forma de piràmide quadrangular amb una base i un

vèrtex. Aquest os té quatre cares (anterior, posterior i dues laterals).
Les articulacions del sacre són:

 a. Articulació lumbosacra (L5-S1)

b. Articulació sacroccigi
c. Dues articulacions sacroilíaques (forma de “L” en 90º; el braç curt a dalt i el llarg per
sota).
El hiat del sacre és l’obertura present al capdavall del canal del sacre (a la part final, les
apòfisis espinoses estàn separades).

Articulacions sacroilíaques
Les articulacions sacroilíaques són d'escassa mobilitat,
però molt importants pel que fa a l’estàtica i dinàmica
corporal; tenen forma de “L”. Les superfícies articulars es
troben a la cara interna dels coxals i tenen forma de mitja
lluna per allotjar-se en les aurícules sacres.

El centre de la mitjana lluna és convex per encaixar amb

la concavitat articular del sacre, tot i que les superfícies
articulars no són totalment congruents.

Lligaments
a. Lligaments sacroilíacs anteriors (8-9): eviten l’obertura
anterior de l’anell i el cisallament vertical.
b. Lligaments sacroilíacs posteriors (3-4-5): eviten el
desplaçament posterior i inferior del sacre.
c. Lligaments interossis SI: mantenen l’articulació en certa
coaptació.
d. Lligament sacroespinós (6): impedeix la rotació externa
de l’hemipelvis corresponent.
e. Lligament sacrotuberós (7): s’oposa al cisallament
vertical de l’ASI.
f. Lligaments iliolumbars i lumbosacres (1-2): limiten la
flexió i extensió de l’articulació.
g. Lligaments de la símfisi del pubis: resisteixen les
forces de rotació externa a la bipedestació
Símfisi púbica

 La símfisi del pubis és l’articulació fibrocartilaginosa que uneix les dues branques del
pubis; presenta una línia de cartílag calcificat i resistent.
I. Lligament suprapúbic
II. Cartílag de revestiment
III. Fibrocartílag
IV. Petita fissura
V. Lligament infrapúbic o arquejat

Sistema muscular de la cintura pelviana

Gran importància del sistema muscular, ja que s’insereixen trenta-sis músculs, per
n’aquest motiu està sotmès a moltes tensions musculars que poden fer que la pelvis
treballi disfuncionalment.

Vascularització
La pelvis és una regió molt vascularitzada:
a. Artèria iliolumbar i glútia: ASI
b. Artèries circumflexes i glúties: ílion
c. Artèria obturatriu: acetàbul i pubis
d. Artèria pudenda interna: isqui

Plexe sacre
El plexe del sacre és l'entrecreuament del tronc lumbosacre i les branques anteriors dels
quatre primers parells sacres. El plexe es constitueix per davant de les articulacions
sacroilíaques. L'element més pertorbador per al plexe sacre és el sacre; per al nervi ciàtic
el múscul piramidal. Els nervis que el constitueixen són el nervi peroneu comú i el nervi
tibial.

Transmissió de forces
a. El pes del cos → S1 → ilíacs → coxofemoral (CF)
b. Símfisi del pubis ← fèmur-CF ← força que s’oposa al terra

Entrecreuament de línies de força a la pelvis



 Les línies de forces descendents formen les cadenes descendents, arriben a les
articulacions sacroilíaques a través del raquis, sacre, i passen a través de la línia
innominada a l'articulació coxofemoral, podent originar cadenes lesionals descendents
sacroilíaques.

Les línies de forces ascendents passen per l'articulació coxofemoral, línia innominada,
articulacions sacroilíaques, poden formar les cadenes lesionals ascendents iliosacres.

BIOMECÀNICA DE LA PELVIS
La nutació i la contranutació del sacre respecte els ilíacs, hi ha diferents teories. Va ser
descrita per Zaglas i Duncan.
Nutació
a. El sacre gira al voltant del lligament axial
b. La base del sacre es desplaça cap endavant i avall
c. La punta del sacre i el còccix es desplaça cap amunt i enrere
d. El diàmetre anterior-posterior de l’estret superior disminueix
e. El diàmetre anterior-posterior de l’estret inferior augmenta
f. Les ales ilíaques s’ajunten i les tuberositats isquiàtiques se separen
g. El moviment està limitat pel lligament anterior i els sacrociàtics major i menor

Contranutació
a. És el moviment en sentit contrari, la base es posterioritza
b. El moviment està limitat pels lligaments sacroilíacs

A més a més de la nutació i la contranutació, es descriuen:

a. Moviments del sacre dins dels ilíacs
b. Moviments de rotació dels ilíacs en relació amb el sacre
c. Moviments de cisallaments de la símfisi púbica

Model biomecànic de Michell

El model biomecànic de Michell explica com funcionen el sacre, els ilíacs i el pubis en
l’espai. Aquest model és fictici, la pelvis té unes extremitats inferiors i unes lumbars.

S’estudien els eixos de moviment de cada os per entendre la biomecànica de la cintura

pelviana: es formen per sol·licitació muscular, produint límits articulars denominats punts

 pivot que alteren la biomecànica articular, creant lesions mecàniques en els moviments
fisiològics o lesions atípiques per irregularitat de les facetes articulars.

EIXOS DE MOVIMENT
El sacre té tres eixos transversos (superior, mig i inferior) i dos eixos oblics (dret i
esquerre); el pubis té l’eix del pubis i el còccix té l’eix del còccix.

Eixos del sacre

Els eixos sobre els quals es mou el sacre sobre l'ilíac i l’ilíac sobre el sacre són:
a. Eix transvers superior (ETS): passa pel pol
superior de les articulacions sacroilíaques, S1 i
el braç curt de l’ilíac.
b. Eix transvers mig (ETM): es troba a nivell de
S2. És l’eix de rotació del sacre amb relació als
ilíacs. Els moviments són sacre anterior o
posterior i sacre unilateral.
c. Eix transvers inferior (ETI): passa pel pol
inferior de les articulacions sacroilíaques, S3 i el
braç llarg de l'ilíac. És l’eix de rotació dels ilíacs
respecte al sacre. Els moviments són ilíac
anterior i ilíac posterior.

Els eixos oblics (dret i esquerre) es troben a nivell de l’extrem superior de la faceta
articular sacra d’un costat i de l’extrem inferior de l’altre. A partir d’aquests dos eixos, es
poden fer moviments de torsió del sacre, sent el comportament de la sacroilíaca diferent
d’un costat a l’altre.

Cada eix té dues torsions (2 eixos = 4 torsions sacres). Els moviments són:
a. Torsió anterior dreta, dreta
b. Torsió anterior esquerra, esquerra
c. Torsió posterior dreta, esquerra
d. Torsió posterior esquerra, dreta
La nomenclatura d’aquests és en el següent ordre:
I. Base
II. On mira

 III. Eix

Eixos transversos del pubis i còccix

a. Eix transversal del pubis: travessa la símfisi
púbica. Realitza moviments propis i d’adaptació dels
ilíacs.
b. Eix transversal del còccix: és l’encarregat dels
moviments de flexió i extensió del còccix.

Eixos de Busquet
Els eixos de Busquet són eixos que van des de la
sacroilíaca fins al pubis. Fan moviments d’obertura i de
tancament (outflare i inflare).

MOVIMENTS DE LA CINTURA PELVIANA

Moviments de l’ilíac
Segueixen la direcció del sacre, són moviments dèbils, la rotació és de 2,5 ºC i la
translació d’1 mm.

Ilíac anterior (rotació anterior)

• Eix transvers inferior
• EIAS: endavant - baix - endins (separació de les ales ilíaques)
• Isquions: enrere - dalt - fora (lliscament avall de la símfisi púbica)
• Limitada: la tensió de la símfisi púbica, el to del recte major de l’abdomen, els
isquiotibials i la tensió del lligament sacre ilíac.

Ilíac posterior (rotació posterior) (lliscament de la símfisi cap a dalt)

• Eix transvers inferior
• EIPS: enrere - avall
• Isquions: endavant - amunt (s’apropen a la línia mitjana)
• Limitada: la tensió de la símfisi púbica, el to del dorsal ample, espinals lumbars.
Ilíac inflare (inflare)
• Eix de moviment vertical lateral
• EIAS: s’aproxima a la línia mitjana anterior
• EIPS: s’aproxima a la línia mitjana posterior

Hi ha desplaçament de la símfisi púbica homolateral al costat contrari i obertura de la part

posterior de l’articulació que produeix tensió lligamentosa posterior.

Ilíac outflare (outflare)

• Eix de moviment vertical lateral
• EIAS: es separa la línia mitjana anterior
• EIPS: es separa la línia mitjana posterior
Hi ha desplaçament de la símfisi homolateral cap al mateix costat.

Moviments del pubis

Els moviments de pubis solen ser pubis anterior-inferior i pubis posterior-superior.
a. Al pubis sempre interactuen les forces musculars dels adductors i els abductors.
b. Eix transvers del pubis
c. Les disfuncions són possibles per la presència de cartílag
d. Solen anar acompanyades de disfuncions

Moviments del sacre

Les torsions es realitzen a través de l’eix oblic dret o l’eix oblic esquerre
Torsió anterior
a. La base es desplaça cap a anterior
b. La punta es desplaça cap a posterior
c. Hi ha 2 torsions anterior: anterior dreta-dreta o anterior esquerra-esquerra

Torsió posterior
a. La base es desplaça cap a posterior
b. La punta es desplaça cap a anterior
c. Hi ha 2 torsions posteriors: posterior dreta-esquerra i posterior esquerra-dreta.
La nomenclatura és nomenant primer la direcció de la torsió (on mira la cara del sacre) i
després l’eix de la torsió.

EXAMEN FÍSIC DE LA PELVIS

I. Anamnesi
II. Observació i palpació

 a. Observació en els 3 plans: lordosis/hiperlordosis, anteversió/retroversió de pelvis,

escoliosis lumbar o toracolumbar, asimetria de l’extremitat inferior/pelvis, paret
abdominal/ptosis abdominal (abdomen no funcional), cicatrius.
b. Palpació: espinoses lumbars, crestes ilíaques, EIPS i EIPI, trocànters i teixit tou.
III. Exploració en bipedestació, sedestació, decúbit supí i decúbit pro. Tests de mobilitat
articular, tests musculars i tests específics.

EXPLORACIÓ
En les disfuncions iliosacres (ilíac i pubis) s’efectua el test de polzes/Piedallu que indica
el costat de la disfunció i si aquesta és ascendent (dels peus, en direcció al cap) o
descendent (del cap en direcció als peus). És imprescindible col·locar-se sempre sota les
referències òssies.

Si el pacient porta plantilles, s’ha d’efectuar el test amb elles; però també cal valorar
sense aquestes per si influeixen en la posició.

Bipedestació (disfunció ascendent; actuació de les cames, és a dir, les cames influeixen
al moviment de la pelvis)
a. Pacient de peu, amb roba interior i sense sabates
b. Si s’observa asimetria de les crestes ilíaques, s’han d’igualar per fer el test.
c. El fisioterapeuta es col·loca darrere del pacient amb els polzes paral·lels sota les EIPS
(es pot buscar les EIPS amb el cos flexionat del pacient, per facilitar la recerca).
d. Es demana al pacient que flexioni el cap i progressivament tota la columna (dorsal,
lumbar…).
e. Observar el comportament dels polzes (aquest test és positiu quan el dit puja més de
la meitat, i per tant, existeix asimetria).
Enfront l’escurçament dels isquiotibials, és possible que el test en bipedestació no sigui
efectiu, ja que per tensió no efectua tot el moviment.

Sedestació (disfunció descendent; no actuen les cames. Influeix el cap, la boca, les
cervicals, les dorsals i les lumbars al moviment de la pelvis).
a. Pacient en sedestació, peus recolzats al terra i braços per dintre de les cames.
b. El fisioterapeuta amb els polzes sota EIPS i observa el comportament a la flexió de
cap i tronc.

 El test de polzes/Piedallu valora el moviment de l’ilíac respecte el sacre (bipedestació); el

moviment del sacre respecte l’ilíac (sedestació) i ens indica dos tipus de lesió amb quatre
possibles situacions:

Tipus 1 - Problema EEII ilíac o pubis

Lesió iliosacra i ascendent: en manifestar-se en bipedestació, indica que
estan interactuant elements inferiors, per tant la lesió ve de sota. Indica el
costat de la lesió, però no exactament que és la pelvis, pot ser un escafoides,
una rotació tibial...

Tipus 2 - Problema en el tronc

Lesió sacroilíaca i descendent: en manifestar-se en sedestació, indica que
estan interactuant elements superiors perquè els elements inferiors s’han
eliminat a l’estar en sedestació. La lesió ve de sobre; la columna influeix en el
moviment del sacre.

Tipus 3 - Problema intrínsec de l’ASI

És difícil que hi hagi dos positius homolaterals, si és així s’intentarà tractar el
que és més significatiu. S’ha de valorar la ASI amb altres tests de mobilitat i
específics.

Tipus 4 - Problema iliosacre i sacroilíac

En manifestar-se en bipedestació i sedestació, aquests pacients solen
presentar problemes ascendents i descendents. Característic en pacients
que realitzen esports unilaterals.

DIAGNÒSTIC POSICIONAL DE LA PELVIS

I. EIAS (ilíac) i distància del melic
II. Pubis (branca i tubercles)
III. EIPS
IV. Surcus del sacre
V. Angle inferolateral del sacre
VI. Lligament sacrotuberós
VII. Longitud de les cames
VIII.Test de rebot lumbar

 Decúbit supí (+ problemes ascendents)

a) Col·locació del pacient: es demana al pacient que aixequi el tronc inferior amb les
cames flexionades i el deixi caure a plom (el fisioterapeuta estira les cames per sobre
de la llitera un cop el pacient efectua l’esmentat) per aconseguir una posició totalment
neutra.
b) EIAS: el fisioterapeuta col·locarà els polzes per sota i observarà els dos plans i la
distància de les espines amb el melic (s’ha d’observar la posició de l'espina ilíaca
envers el costat CL i també la distància amb el melic).
c) Branca púbica i tubercles: el fisioterapeuta ha de col·locar el “tercer dit al melic” i
deixar caure el taló de la mà per palpar la branca del pubis; un cop localitzada, ha
d’agafar les branques amb pinça per observar anterior i posterior, seguit de canviar la
presa amb els índexs als tubercles per observar superior i inferior.
d) Mal·lèols: per observar la longitud de les cames. El fisioterapeuta es col·locarà per
sota dels mal·lèols interns i observarà si el costat de la disfunció és més llarg o curt
que el costat CL.

Decúbit pro (+ problemes descendents)

a) Col·locació del pacient: amb els peus del pacient fora de la llitera.
b) EIPS: resseguir la cresta ilíaca fins a trobar les espines i col·locar els polzes per sota.
c) Solc del sacre: entrar bilateral medialment a EIPS (1-2 cm), traspassar la musculatura
i aprofundir. Aquest dona informació sobre la torsió del sacre (indica torsió anterior o
posterior).
d) Angle inferolateral del sacre: resseguir la cresta sacra fins on s’acaba, i situar-se als
laterals (situar-se a la part inferior de l’angle del sacre). Aquest serveix per acabar de
valorar la torsió del sacre.
e) Lligament sacrotuberós: situar-se CL, localitzar la tuberositat isquiàtica, resseguir,
traspassar el gluti i canviar la direcció de la mà per palpar-lo perpendicularment. Es
nota una corda desagradable a la palpació, per tant, ha de ser una palpació ràpida. La
mà cranial ha d’estar al sacre, la mà caudal a la tuberositat isquiàtica i s’ha d’efectuar
un gir en la mà caudal cap a l’interior del gluti (cap a la tuberositat isquiàtica, de forma
diagonal).
f) Rebot lumbar

DISFUNCIONS ILIOSACRES

 Ilíac anterior
La disfunció de l’ilíac anterior té bona mobilitat cap a anterior, no cap a posterior; és molt
normal trobar l'espina ilíaca anterior i la cama HL a la disfunció més llarga.
• Test de polzes/Piedallu en bipedestació +++ (clar positiu, no sol fer dubtar)
• Test de polzes/Piedallu en sedestació -
• EIAS anterior-inferior
• EIPS anterior-superior
• Extremitat inferior HL llarga ("falsa cama llarga”): depèn dels vectors musculars de
tensió.
• Lumbars en lleugera extensió (tendència a lordosis = extensió lumbar)
Els músculs que fixen la lesió són el quadrat lumbar, el sartori, el psoes ilíac i el recte
anterior; els músculs tensos per l’estirament són els isquiotibials, el gluti major i el recte
anterior de l’abdomen.

Tècnica de l’ilíac anterior

- En la tècnica de l’ilíac anterior es busca un canvi de tensió muscular per guanyar ring
de moviment.
- Si l’ilíac es troba anterior és per la hipertonia dels músculs que el fan estar amb aquesta
posició. L’objectiu és posterioritzar-lo.
- La tècnica parteix des d’un posicionament directe, és a dir, amb una relativa posició de
posterioritat.
- Abans d’iniciar la tècnica, amb la posició corresponent a la tècnica, s’ha de buscar
l’obertura més còmoda del pacient.
- No s’han de saltar les barreres motrius perquè la tècnica no serà efectiva.

Tècnica 1
Pacient: en decúbit pro a la vora de la llitera (HL disfunció), amb l’EEII HL quasi fora de la
llitera (lleugera triple flexió) i rotació HL del cap.
Fisioterapeuta: de peu al costat HL del pacient mirant al cap del pacient. Una mà al
genoll aguanta el pes de la cama i l’altra a l’ASI afectada.
Tècnica
I. Buscar la barrera motriu (fre de moviment) amb flexió de maluc i abducció.

 II. Demanar contracció dels extensors de maluc, “pressiona el seu peu contra la meva
cuixa”. Aguantar 6-7 segons.
III. Deixar que relaxi la tensió i portar cap a la flexió de maluc per guanyar posterioritat de
l'ilíac.
IV. Realitzar uns 3 cops aquesta maniobra. Retestar.
El fisioterapeuta en una cama avançada; la no avançada serà la que subjectarà la cama
afectada. La mà HL a la cama afectada es col·loca a l'ASI i l'altra al genoll.

Tècnica 2
En pacients que tinguin dificultats a posar-se en decúbit pro (gent gran, embarassades…)
s’efectua una altra tècnica.
Pacient: decúbit lateral (disfunció queda a dalt), amb l'EEII superior amb una lleugera
triple flexió amb el peu recolzat a l’espina ilíaca del fisioterapeuta.
Fisioterapeuta: de peu per davant del pacient a nivell dels genolls. Una mà al genoll
aguanta el pes de la cama i l'altra a l'ASI afectada.
Tècnica (menys rang de moviment i més dificultat perquè el pacient relaxi la cama).
I. Buscar la barrera motriu (fre de moviment) amb flexió de maluc i abducció.
II. Demanar contracció dels extensors de maluc, “pressiona el seu peu contra la meva
cintura”. Aguantar 6-7 segons.
III. Deixar que relaxi la tensió i portar cap a la flexió de maluc per guanyar posterioritat de
l'ilíac.
IV. Realitzar uns 3 cops aquesta maniobra. Retestar.

Ilíac posterior
La disfunció de l’ilíac posterior es tracta millor amb tècniques articulatòries i tècniques
manipulatives respecte les tècniques d’energia muscular, ja que aquest no respon tant bé.
Aquesta disfunció té bona mobilitat cap a posterior, no cap a anterior.
• Test de polzes/Piedallu en bipedestació +++
• EIAS posterior-superior
• EIPS posterior-inferior
• Extremitat inferior HL curta
• Rectificació lumbar
Els músculs tensos per l'estirament són el quadrat lumbar, el sartori, el psoes ilíac i el
recte anterior; els músculs que fixen la lesió (que condicionen a la posterioritat de l’ilíac)
són els isquiotibials i el recte anterior de l’abdomen.

 Tècnica de l’ilíac posterior

L'objectiu de la tècnica de l’ilíac posterior és anterioritzar-lo mitjançant contraccions
musculars.

Tècnica 1
Pacient: decúbit pro decúbit pro amb els peus fora de la llitera.
Fisioterapeuta: de peu al costat CL. La mà cranial posa un punt de tensió a l’ASI (fixa
sacre) i la mà caudal agafa la cara anterior del quàdriceps (per sobre del genoll). S’ha de
buscar el grau d'obertura més còmode del pacient amb abducció.
Tècnica
I. Buscar la barrera motriu amb extensió i abducció.
II. Demanar una petita contracció de la "cama cap a la llitera".
III. Aguantar 6-7”.
IV. Relaxar i anar cap a extensió i adducció.

Tècnica 2 (tècnica per a cames més pesades)

Pacient: decúbit pro amb els peus fora de la llitera.
Fisioterapeuta: al costat HL, mirant als peus. La mà caudal passa per sota i va a la part
posterior de l’altra; la mà cranial amb l’avantbraç a l’articulació sacroilíaca.
Tècnica
I. Buscar la barrera motriu amb extensió i abducció.
II. Demanar una petita contracció de la "cama cap a la llitera”.
III. Aguantar 6-7”.
IV. Relaxar i anar cap a extensió i adducció.

Ilíac outflare
El test de polzes/Piedellu indica el costat de lesió. L’ilíac outflare és una disfunció en
obertura, per tant l’objectiu és tancar-la.
• Test de polzes/Piedallu en bipedestació +
• Test de polzes/Piedallu en sedestació -
• EIAS =
• EEII =
• Referència del melic: distància ++++

 Tècnica de l’ilíac outflare

Pacient: decúbit supí + triple flexió de maluc > 90º
Fisioterapeuta: de peu al costat HL. La mà cranial al genoll i la caudal al turmell amb els
braços estirats.
Tècnica
I. Buscar la barrera motriu en adducció + rotació interna + extensió
II. Demanar petita contracció cap a fora + rotació externa (agreujar amb abducció +
rotació externa)
III. Aguantar 6-7”
IV. Relaxar, anant cap a adducció + rotació interna + extensió
V. Realitzar 3 cops i retestar

Ilíac inflare
El test de polzes/Piedellu indica el costat de lesió. L’ilíac outflare és una disfunció en
tancament, per tant l’objectiu és obrir-la.
• Test de polzes/Piedallu en bipedestació +
• Test de polzes/Piedallu en sedestació -
• EIAS =
• EEII =
• Referència del melic: distància - - - -

Tècnica de l’ilíac inflare

Pacient: decúbit supí + triple flexió de maluc > 90º
Fisioterapeuta: de peu al costat HL (mirant als peus). La mà cranial fixa EIAS CL, la mà
caudal es col·loca al turmell, mentre que la part interna del colze es posiciona al genoll.
Tècnica
I. Buscar la barrera motriu en abducció + rotació externa + extensió
II. Fixar EIAS CL
III. Demanar contracció “genoll cap a dins i peu cap a fora”
IV. Aguantar 6-7”
V. Relaxar, anant cap a abducció + rotació interna + extensió
VI. Realitzar 3 cops i retestar

Pubis anterior-inferior

 El test de polzes/Piedellu indicarà el costat de la lesió. La tècnica que s’esmentarà a

continuació, és una tècnica muscular i correctiva.
• Test de polzes/Piedallu en bipedestació +
• Test de polzes/Piedallu en sedestació -
• Branca anterior (de seguida es nota teixit dur, és a dir, es nota os ràpid a la palpació).
• Tubercle inferior
• EEII curta (s’entén que el punt de gir no és el cap del fèmur, sinó el centre i quan el
pubis baixa, la cama puja).

Tècnica del pubis anterior-inferior

Pacient: decúbit supí amb triple flexió de maluc
Fisioterapeuta: de peu al costat HL. En la mà caudal es col·loca el puny sota la
tuberositat isquiàtica i la mà cranial fixa l’ilíac mentre que amb el colze es fixa el genoll
cap al cos del fisioterapeuta (posar mà sota l’isqui i efectuar una força per ascendir-lo).
Tècnica
I. Buscar la barrera motriu anant cap a la posterioritat de l'ilíac donant un punt de pressió
del puny amb flexió.
II. Demanar que efectua una extensió mentre el fisioterapeuta resisteix amb el seu cos i
colze 6-7”.
III. Relaxar i anar cap a flexió mentre s’efectua pressió amb el puny al mateix temps
(mentre es puja la cama, el puny de l’isqui flexiona o ascendeix més).
IV. Realitzar 3 cops i retestar.

Pubis posterior-superior
El test de polzes/Piedellu indicarà el costat de la lesió.
• Test de polzes/Piedallu en bipedestació +
• Test de polzes/Piedallu en sedestació -
• Branca posterior
• Tubercle superior
• EEII llarga

Tècnica del pubis posterior-superior

Pacient: decúbit supí amb la cama afectada fora la llitera i molt prop del fisioterapeuta

 Fisioterapeuta: de peu al costat HL. El fisioterapeuta agafa la cama entre les seves per
treure tensió lumbar. Una mà fixa EIAS CL i l’altra resisteix per sobre del genoll.
Tècnica
I. Buscar la barrera motriu amb lleugera extensió
II. Demanar que “porti el genoll cap amunt”.
III. Resistir 6-7”
IV. Relaxar i anar cap a extensió
V. Realitzar 3 cops i retestar.
VI. L'altra cama si té molta lordosi, pot flexionar el genoll o posar coixí (el fisioterapeuta va
flexionant el seu cos o lliscant la cama que està entre les seves cames).
El fisioterapeuta amb els seus gastrocnemis, suporta els gastrocnemis del pacient; per
tant, el fisioterapeuta està en suport monòpode durant la tècnica.

Tècnica combinada de pubis

La tècnica combinada de pubis s’efectua quan hi ha una torsió pelviana global.
Pacient: decúbit supí amb la cama del pubis posterior i superior fora de la llitera i l’altra,
pubis anterior i inferior amb triple flexió.
Fisioterapeuta: de peu al costat del pubis anterior i inferior. La mà caudal a la cama CL i
resistirà el moviment per sobre del genoll; mentre que la mà cranial acaba a la cresta i
l'aixella per sobre del genoll.
Tècnica
I. Buscar la barrera motriu
II. Demanar que “intenti ajuntar les dues cames” (la cama de fora intenti pujar-la amb
resistència al genoll i l’altra intenti tancar-la (extensió de maluc)).
III. Resistir 6-7”
IV. Realitzar 3 cops i retestar.

Descompressió de la sínfisi púbica

La descompressió de la símfisi púbica és la tècnica més "light", és a dir, la tècnica de
descompressió menys lesiva, la qual és molt útil, però si s'efectua correctament. En ella
s'utilitza la tensió dels adductors per descomprimir. Aplicació en osteopaties de pubis i
tendinitis repetitives dels adductors; important no aplicar-la en casos de sang a l’orina,
osteoporosis…
Pacient: decúbit supí amb els peus recolzats a la llitera.
Fisioterapeuta: abraça les dues cames

 Tècnica
I. Buscar una relaxació dels adductors per inhibició recíproca, amb una contracció
màxima dels abductors.
II. El fisioterapeuta abraça les cames per poder resistir.
III. Repetir 3 cops
IV. Canviar la presa, col·locant els genolls separats uns 15 cm i resistint l’adducció
màxima (el fisioterapeuta ha de posar el puny entre els genolls i demanar contracció
brusca en adducció).
V. Normalment es sent la descompressió.

DISFUNCIONS SACROILÍAQUES
⤍Sacre anterior dret/dret

⤍Sacre anterior esquerre/esquerre

⤍Sacre posterior dret/esquerre

⤍Sacre posterior esquerre/dret

Sacre anterior
El sacre anterior és una torsió fisiològica (comú) que provoca dolor en barra i permet certa
mobilitat (pesadesa baixa en forma de barra). El signe característic és el solc profund
(bloquejat a anterior). Les lumbars rotaran al costat contrari del sacre (sacre diferent de
leș lumbars per compensació).
Sacre P.BIP P.SEDE CARA EIX REBO SOLC ANGLE LLIG ST EEII ILIAC
E T INF Llarga
Anterior - +E D D - E D D E Eant
D/D (Profund (post/inf) (Tens)
) Dpost
Anterior - +D E E - D E E D Dant
E/E (Profund (post/inf) (Tens)
) Epost

Correcció del sacre anterior (exemple del sacre anterior esquerre-esquerre)

• Piedellu en sedestació dret positiu i solc dret profund
A) Pacient: en decúbit pro (cap girat cap al solc profund) i braç HL fora la llitera (dreta).
B) Fisioterapeuta: al costat del solc profund (dret)
C) Preparació de la tècnica
• Mà caudal del fisioterapeuta, flexiona els genolls del pacient i els abraça

 • Mà cranial del fisioterapeuta, a la pelvis HL per vascular i crear espai per inclinar
pelvis i a la vegada passar els genolls fora de la llitera i recolzar-los sobres les seves
EEII.
• El sacre ha de quedar perpendicular a la llitera.
D) Tècnica
I. Desrotació de la palanca superior: la mà caudal es col·loca a l’ASI HL (dret; solc
profund) i la mà cranial a l’omòplat dret. El pacient haurà d’inspirar i espirar; en
espirar, se li demanarà que intenti tocar amb la mà HL (dreta) el terra per girar la
palanca (el fisioterapeuta acompanya l’omòplat “cap a baix”, quan el pacient intenta
tocar a terra).
II. Treball de la palanca inferior: la mà cranial es col·loca a l'ASI HL (dreta; solc
profund) i la mà caudal als peus del pacient. En primer lloc s'ha de buscar la
barrera motriu portant les cames avall; es demanarà al pacient que "porti els peus
cap al sostre" i se li resistirà durant 6-7". Seguidament s'ha de relaxar i intentar
portar els peus cap a terra. Aquest procediment s'executarà 3 cops
aproximadament, i tornar a la posició inicial passivament (sense que el pacient faci
res).

Sacre posterior
El sacre posterior no és una torsió fisiològica (sempre ha d’haver-hi un factor detonant)
que provoca dolor puntual al lloc de la lesió i dolor en caminar (limitació de moviment). El
signe característic és el solc superficial. Les lumbars rotaran al mateix costat que el sacre
(rectificació lumbar R=SB); característic en pacients amb rectificació lumbar juntament
amb un estímul extern.
Sacre P.BIPE P.SEDE CARA EIX REBOT SOLC ANGLE LLIG ST EEII ILIAC
INF Llarga
Posterior - +E E D + E D E D Epost
E/D (supf) (ant/sup) (Tens)
Dant
Posterior - +D D E + D E D E Dant
D/E (supf) (ant/sup) (Tens)
Epost

Correcció del sacre posterior (exemple del sacre posterior esquerre-dret)

• Piedellu en sedestació esquerra positiu i solc esquerre superficial
• Objectiu: crear una lordosi lumbar per anterioritzar el sacre



 A) Pacient: en decúbit lateral amb el costat de lesió dalt (esquerre).

B) Fisioterapeuta: efectuar tracció axial. La mà cranial agafa el braç i la mà caudal
passa per sota del braç, agafant bé el tronc; traccionar el cos del pacient (“intenció de
tracció”; elevar el cos/arrosegar el cos cap a dalt).
C) Tècnica
I. Obrir faceta: la mà caudal és el punt fix i es col·loca a l'ASI HL (esquerra) i la mà
cranial a l'espatlla HL (esquerre) amb el braç estirat. El pacient haurà d'inspirar i
espirar; a l'espirar es demanarà que intenti tocar amb la mà la llitera, rotant el cos
(3 cops).
II. Treball de la palanca inferior: la mà cranial passa a l'ASI HL (esquerra) i la mà
caudal agafa l'extremitat inferior superior i la deixa fora de la llitera, cap al
fisioterapeuta. Seguidament, s'agafa la cama inferior i es col·loca en extensió per
augmentar la lordosi lumbar. La mà caudal es situa al terç inferior de l'extremitat
superior i es demana al pacient que efectuï força cap al sostre. S'haurà de resistir
durant 6-7", relaxar i efectuar extensió lumbar (portar cap avall i cap a la llitera la
cama). Tornar passivament al pacient.

TÈCNIQUES ARTICULATORIES
Traccions ASI
El pacient haurà d'estar en decúbit supí i el fisioterapeuta assegut a la llitera al costat HL,
mirant al pacient. La mà externa es col·loca a l'ASI; l'EEII del pacient es col·loca sobre la
nostra espatlla ("hombro") mentre la mà interna passa per sota del genoll, abraça
l'engonal i s'agafa a l'avantbraç de la mà externa. Efectuar traccions rítmiques i suaus.

Gapping (obertura ASI)

El pacient haurà d'estar en decúbit supí i el fisioterapeuta de peu al costat HL de l'ASI. El
fisioterapeuta haurà d'agafar la cama, amb flexió de genoll, i encreuar els dits de les dues
mans per sobre del genoll; efectuarà compressió cap avall i a fora per elastificar.

Tècnica articulatòria “El Volant”

El pacient haurà d'estar en decúbit pro i el fisioterapeuta de peu al costat HL amb flexió de
genolls. Es col·locarà l'EEII del pacient en triple flexió; es recolzarà el seu genoll entre les
cames del fisioterapeuta. El fisioterapeuta amb els dos braços abraçarà l'ilíac i
entrecreuarà els dits; seguidament efectuarà mobilitzacions de l'ilíac cap a anterior i
posterior.

 Mobilitzacions de l’ASI cap a posterior

El pacient haurà d'estar en decúbit pro i el fisioterapeuta de peu al costat CL de l'ASI. La
mà cranial serà el punt fix al sacre, la mà caudal agafarà l'ilíac anteriorment i els colzes
hauran d'estar estirats; el fisioterapeuta efectuarà la mobilització de l'ilíac respecte del
sacre.

Tècnica manipulativa de l’ilíac anterior “chicago"

El pacient haurà d'estar en decúbit supí i el fisioterapeuta de peu al costat CL de l'ilíac
anterior. El cos de pacient s'ha de col·locar amb concavitat HL de l'ilíac anterior i l'EEII HL
es creua sobre l'altra. El pacient haurà de creuar les mans i posar-les darrere les
cervicals. La mà caudal del fisioterapeuta s'ha de col·locar sobre l'EIAS del ilíac anterior i
la mà cranial ha de passar per darrere del braç del pacient. Amb el punt fix a l'ilíac, el
fisioterapeuta haurà de rotar el tronc del pacient.

Tècnica manipulativa de l'ilíac posterior

El pacient haurà d'estar en decúbit pro i el fisioterapeuta de peu al costat CL de l'ilíac
posterior. S'ha de col·locar la mà HL a l'ilíac posterior recolzada a la llitera i explicar-li al
pacient el moviment que ha de realitzar, d'extensió de tronc amb rotació com si volgués
mirar al fisioterapeuta. El fisioterapeuta amb una mà sobre EIPS i l'altra reforçant,
desplaçarà el centre de gravetat sobre la lesió; quan el pacient realitza el moviment, el
fisioterapeuta fixarà l'ilíac. Es pot imprimir un impuls cap a la llitera per ajudar a
l'anteriorització de l'ilíac.