VAMPURDÀ

per G. Estruch

Hi ha secrets amagats i secrets que tenim a la vista, a plena llum de la lluna. O a les fosques si la nit

és obscura i plena de terrors... Una vegada descoberts tan sols és decisió nostra què fem: si els

mantenim ocults o si tractem de fer alguna cosa amb ells.

En el meu cas ho vaig descobrir fumant una cigarreta al balcó de casa meva. Al davant, un edifici fa

temps va quedar sense acabar. És com un espectre, l´esquelet de un nounat que ha quedat sense pell

ni músculs i que permet veure a través d´ell.

Normalment em fixo en l´altre carrer, on hi ha l´estació i la plaça on es trapitxea. Però aquesta

vegada la meva mirada va detectar una ombra que es movia a les fosques, on habitualment els

coloms fan els seus festeigs de sexe i mort. Sense pensar vaig treure el mòbil i amb la càmera vaig

captar allò que s´amagava. Amb la llum de les faroles del carrer la foto amb prou feines era una

amalgama de foscor i píxels. Vaig guardar el mòbil i amb l´última exhalació del fum vaig entrar a la

cuina, on m´esperava un te verd que encara bullia.

Al endemà no vaig recordar l´incident fins que parlant amb el meu amic Manel i volent ensenyar-li

una foto que m´havien enviat pel wasap vaig fixar-me en la primera imatge de la galeria , un

quadret negre, com un gran buit sense explicació. Vaig deixar per més tard resoldre el misteri,

mentre recordava la nit passada i un dubte es posava al clatell.

Tot sol a casa em vaig dedicar a resoldre el misteri. Ampliant l´imatge vaig diferenciar una cara.

Sens dubte es tractava d´un clar exemple de pareidòlia. I a més,doble, perquè més abaix hi havia

una mà de dits llarguíssims. Allò em va intrigar i tot decidit vaig esperar que arribés la nit.
Vaig sortir a la mateixa hora que la nit anterior, amb la tassa de te a una mà i el tabac a l´altra. Ja

estaven a l´octubre avançat i l´aire era una mica més fred. La foscor a l´interior del fantasma era la

mateixa: un abisme inescrutable, on els meus ulls oblidaven els fons de llum i buscaven als racons

plens de plomes i excrements. No vaig detectar cap moviment, ni ombra, però em vaig sentir

observat, com el Nietzsche va dir: l´abisme em contemplava a mi. L´edifici seria invisible però jo ja

no ho era. Era el moment d´amagar-me: vaig entrar, baixant la persiana i tancant la porta darrera

meu.

D´alguna manera em sentia brut, tacat per alguna cosa que m´havia fregat la pell, com un fum tòxic

entre els meus cabells. L´aigua bullint de la dutxa em va calmar i unes gotes d´extracte de rosella

em van permetre dormir aquella nit. Un son sense somnis ⸺ que ja arribarien ⸺ em va deixar una

sensació de calma al cos i la ment ⸺ una pau que aviat no trobaria més endavant.

Van passar uns dies sense tornar a treure el cap...la sensació de ser ara la presa es va confirmar una

nit arribant a casa. Al final del carrer hi ha la entrada a uns terrenys que pertanyen a l´Estació, on

proliferen els ionquis i es mouen els engranatges de la nit. Quatre plataners enormes ⸺ que de

lluny formen un únic gegant ⸺ escorten els murs engalanats d´heures que fan de perímetre. La nit

havia començat a enfosquir el cel i les ombres eren allargades. La figura darrere el mur va treure el

cos just quan jo passava...

La primera sensació va ser de trobar-me amb un captaire de ulls enfonsats en un buit de silenci.

Però a la boca el seu somriure indicava que em reconeixia...En el següent parpelleig havia

desaparegut. Em vaig acostar darrere el mur per comprovar que no hi havia ni rastre d´aquell tipus.

Llavors vaig recordar que uns anys abans es van tapiar les entrades a una vella construcció que hi ha
al començament del carrer. A una de les mig-portes vaig rescatar de entre el pols un quadern amb el

retolat TALCS I CIMENTS CUSÍ-1968. Mai em vaig atrevir a penetrar pel entrar i sortir constant de

gent estranya.

Aquesta vegada vaig anar per la part de darrere, capgirant pel carrer paral·lel. El mur de l´antiga

fàbrica era un mosaic de maons, pedres i velles teules. Amb el pas del temps i la caiguda selectiva

de peces van formar uns graons per on vaig poder escalar. Des de dalt es podia observar un jardí, on

majestuosament creixia una figuera i al voltant una autèntica selva que s´elevava en un

maremàgnum d´esbarzers, rosals salvatges i heura fossilitzada, enganxada a la pared sud de la

edificació.

Baixant el mur l´aspecte de desolació s´incrementava amb la brutícia acumulada d´anys. Vaig

serpentejar entre aquell caos fins que vaig trobar una entrada. La foscor era absoluta, per un

moments els ulls tan sols eren un hardware perifèric sense connexió al meu cervell. Però tot ho que

no veia ho podia olorar: la pols, antics orins o vòmits i alguna cosa pareguda a una pell de animal

momificada...Amb la llanterna del mòbil vaig trobar unes escales, que pujaven empinades i estretes.

Als pocs metres d´avançar una llum intensa em va donar esperança d´agafar aire net amb els

pulmons.

Sempre havia imaginat aquell lloc com un castell de conte, on una princesa dormia encantada. Ara

estava a la part més alta, en un merlet conquistat per una figa de moro. La verdor de la seva pell

contrastava amb el vermell de les espines...perquè estaven tacades amb una sang obscura i densa. Al

terra vaig trobar un paper amb alguna cosa escrita, amb una lletra menuda que vaig ser incapaç de

desxifrar. Al temps que el guardava a la butxaca, un gat va miolar aterrit i va sortir per una finestra

de la planta baixa que dona al meu carrer. Ho vaig veure desaparèixer entre les cames d´una figura

alta i desmanegada vestida tota de negre que sortia cap a l´avinguda.

Vaig desfer el camí per abandonar aquell lloc. Tot i habituat a la foscor de dintre es va quedar

enganxada al meu nas aquella pudor a pell vella. Com el crit sord d´un animal ja mort.

A la nit, conscient de que la trama m´atrapava vaig examinar el paper amb minuciositat. Es tractava

de la fulla arrencada d´un quadern. La tinta era vermella, la lletra s´estrenyia fins als màrgens i

contenia signes llatins, ciríl·lics i astrològics. Allò era totalment inintel·ligible.

En aquell moment el telèfon va vibrar. Era un missatge del Manel: em recordava que al dia següent

havíem quedat per córrer al Parc de les Aigües. Em vaig animar: era una bona ocasió per

desconnectar d´una història que m´estava tornant boig...

Van començar el recorregut cap a dos quarts de set. El sol encara ens il·luminava una mica, però

sentíem el fred travessant la suor de les samarretes. Finalitzant van passar a prop d´una vella caseta,

aïllada en un descampat. Tots dos van escoltar com una respiració amagada, amb un ressò metàl·lic

i sord. Ens van mirar i van accelerar el pas: no tenien dubte que fos el que fos allò no era natural, ni

tampoc segur.

En arribar a casa seva li vaig contar tot el que havia viscut fins a aquell moment, entre cigarreta i

got de bourbon. La resposta d´en Manel va ser agafar una llanterna i tornar cap el solar...A la caseta

van trobar unes petjades enormes de gos que sortien cap als camps. Em vaig adonar també d´aquella

olor particular, com a pell seca, a cuir envellit, que envoltava una estància plena de brutícia i

abandonament. Entre el silenci i l´espant van fotografiar el terra per deixar constància del nostre

descobriment. Després van marxar cadascú a casa seva.

Al matí en va despertar la trucada del meu amic: la troballa d´un cadàver a prop del lloc de la nostra

petita investigació havia commocionat la ciutat. Els Mossos no tenien encara cap pista de l´autor o

mòbil del crim. La víctima havia perdut una gran quantitat de sang, lo qual suggeria que el

assassinat s´havia produït en un altre lloc, però no es va encontrar cap rastre de esse possible

transport del cos.

Al encontrar-nos vam parlar llargament del succés, per concloure que aquella passada nit els nostres

somnis havien estat poblats per gossos amb la boca plena de sang i uns ulls grocs i ferotges, que ens

miraven les goles al mateix temps que llepaven les nostres mans...

A la tarda següent vam quedar a la Biblioteca. Manel devia complir el seu horari per preparar els

exàmens de l´Oposició i jo tenia un llibres per tornar. Mentre llegia un còmic vaig observar per la

finestra una figura que passejava acompanyada per un gran gos. L´home portava un abric negre i al

voltant del coll una bufanda li tapava la boca i les orelles. Rematava el seu aspecte un barret

antiquat i un bastó gros i bast. Al cap de poca estona va desaparèixer per la cantonada de l´edifici

que hi ha enfront...

Vam sortir una mica abans de que tanquessin. Em vaig quedar sol ja que el Manel tenia un

compromís. Baixant les escales gairebé ensopego amb algú. En aixecar la vista de terra em vaig

trobar amb la mirada del desconegut...i pitjor encara amb la pudor del gos que l´acompanyava.

 Jove  em va dir, amb una veu molt educada, mentre amb una mà enguantada li donava al seu

gos l´ordre de seure. He de parlar amb vostè  La veu travessava la tela, ja que la boca continuava

tapada per la bufanda.

Em vaig quedar parat, sense saber què dir. L´home va asseure´s als graons i jo vaig fer el mateix. La

foscor ja era absoluta i pràcticament estavem tot sols.

 Sóc el Jordi Perich. M´han parlat de tu, els meus...amics. Crec que no els ha fet massa gràcia que

algú descobreixi la nostra comunitat. A mi tant em dóna, la veritat. Però ells són de la vella escola.

Els agrada el misteri, el secrets i passar desapercebuts. Em diràs que no saps res, i és veritat. Els

segles et tornen paranoic, he de dir-ho. A mi no em passa, això.

 Per què?  vaig respondre amb la veu apagada. El gos dormitava a terra, amb els ulls tancats i no

m´atrevia a parlar massa alt.

 Perquè jo conec la Mort i ells no  i al mateix temps que dia allò va acaronar el llom al gos amb

la mà dreta. L´esquerra estava immòbil i encarcarada damunt el seu pit, com una arpa ferida.

 Qui sou?  li vaig respondre jo. El gos va grunyir, aixecant el cap.

 Calla, dip ! El gos va tornar a baixar i va quedar mut una altra vegada  Som el que som, si em

permets la blasfèmia  i va soltar una rialla sonora, que em va recordar el so que vam escoltar a la

caseta.  Som antics, bojos d´eternitat, sempre assedegats. Fugim de la llum ( però no ens crema la

pell, sinó l´ànima ), dels llocs sants i de les masses. Som plaga, una pesta arraconada a la fi del

món...Som strigoii!  i amb la seva mà morta es va baixar la bufanda, mostrant-me uns dents afilats

i grocs, com ivori tacat de sang. Al mateix temps el maleït gos va obrir el ulls, amb una brillantor

demoníaca i vermella. No tornis a ficar el nas, noi! i es van ficar de peu, alçant-se dos metres

per damunt meu. Alt com un fantasma.

En aquell moment vaig fugir. Creuant la carretera em vaig girar: ni l´home ni el gos s´havien mogut.

Vaig baixar per la Rambla, tremolant i agraït de veure gent.. Però abans de abandonar-la, just als

peus del Narcís Monturiol, una figura alta i molt prima, amb la roba negra apegada al cós em seguia

amb la mirada i un somriure maliciós. Em va venir al cap la persona que havia vist abandonar el

carrer quan estava a dalt del castell... Al passar a la seva altura es va girar: a la part darrera de la

samarreta que portava ficava TINDALOS en lletres gòtiques, com si fos d'un grup de metal.

●
Vaig enfilar cap a casa d´en Manel. És un edifici antic, prop del Convent de Sant Josep. La porta del

pati sempre està oberta, i a continuació unes escales angostes i empinades pugen fins l´entrada...que

vaig trobar oberta. Hi havia una mica de llum, provinent d´una espelma tremolosa al saló. A mà

esquerra s´obria el bany. Era una habitació petitona, amb l´interruptor de la llum a la paret de

fora...Al donar-li em vaig trobar xafant una bassa de sang: un cos penjat del sostre es dessagnava

damunt de la banyera, amb els peus lligats per una corda que travessava el fals sostre i quedava

lligada a les bigues originals.

Vaig retrocedir uns passos per adonar-me que el coll estava trossejat i els genitals havien estat

arrencats. Tot el tronc i el cap estaven banyats en sang...Vaig sortir corrents fins a la porta de baix,

però abans que sortís un soroll provinent del segon pis em va fer aturar: crits, colps i una veu

gutural que parlava en un idioma desconegut per a mi. Una porta es va obrir i algú va baixar ràpid i

donant tombs. Des d´abaix vaig reconèixer al noi de la samarreta negra. El mateix somriure,

envoltat d'una taca vermella que li formava una barbeta, dirigit a mi, em va glaçar per dins. Es va

quedar allà mirant-me fins que alguna cosa em va fer fugir: cantussejava una cançó al mateix temps

que ficava les mans i els braços com si sostingués una guitarra...

Mentre corria desesperat pels carrers, sense un rumb clar, pensant que aquell cadàver era tot el que

quedava del meu amic, em venia al cap les paraules del vampir:

 Perquè jo conec la Mort i ells no

Com matar allò que és mort? Com escapar d'unes criatures que anaven un pas endavant? Vivia, em

vaig adonar en una ciutat morta, amb uns cucs que s´amagaven sota de la pell i dins la carn.

Divagant d´aquesta manera vaig arribar al meu carrer..Al passar per la antiga fàbrica de ciment, vaig

trobar els maons que l´havien tapiat, caiguts a terra, com si fos l´entrada al cau d´un ratolí gegant.
Vaig traure el mòbil per verificar el nivell de bateria i comptar amb la llum de la llanterna. Tot

seguit em vaig escapolir pel forat, gatejant fins trobar l´accés al pati.

La lluna il·luminava les fulles de la figuera. Sota les branques les ombres formaven un mosaic de

llum i foscor. Alguna cosa es va moure a les estances de d'alt. Em vaig acostar per romandre apegat

al tronc de l´arbre. Una cascada de frecs, passos, aleteigs i murmuris van caure des de dalt,

propagant-se des dels racons llunyans del pati. Vaig treure el nas...

Sota una teulada mig derruïda un cercle de figures s´estava formant, convocades per una veu que ja

em resultava familiar. Vaig sortir de l´ombra per apropar-me més, seguint la paret oest cap al fons

del pati.

 Germans de la nit! Us heu convocat per impartir justícia  Alhora que aixecava la mà dreta que

sostenia un totxo vermell gairebé negre pel temps.  Porteu-me al traïdor!  Un murmuri de veus

apagades, refilades i grunyits es va escampar com una ona. Al mateix temps el cercle es va obrir per

deixar passar al reu  Saüc, vine amb mi!

Era l´home de la samarreta! A la llum de la lluna vaig apreciar millor la forma del seu crani d´au, els

seus braços llargs com ales i els malucs gairebé abaix del pit. A la mà portava un quadern, que el

vent va despullar per uns moments, agitant les fulles plenes dels mateixos gargots que havia trobat

aquí mateix. El seu porte no denotava cap mena de por o vergonya. Es va parar enfront del vell

vampir. Aquest ja no portava la bufanda ni el barret, mostrant unes orelles punxegudes i una

entrecella poblada i única. Els llavis es tancaven amb força, com contenint les paraules que volia

dir.

 Perich, et trobo una mica més encorbat que l´última vegada  va dir, amb mig somriure.

Com a resposta el bastó del susdit va colpejar la terra, amb un rugit que va provocar l´aparició d´un
tall que va desplaçar la sorra i les pedres, fins a envoltar els peus del Saüc. Tot seguit es va enfonsar

fins al cap. El vell es va agenollar al seu costat i agafant el totxo el va clavar a dintre de la boca,

fent-li saltar els dents i silenciant-lo al instant.

Amb l´última ranera, el silenci va ser absolut. Un altre dels presents es va acostar al cos enterrat i

amb una dalla el va decapitar. La sang va deixar un rastre negre sota la nit.

 Pols a la pols  va dir el Perich  i va girar el cos cap a la sortida, amb tots els demés darrere

seu. Però al passar al costat de la figuera es va quedar quiet. El seu nas camús olorava alguna

cosa...Va deixar passar a la resta davant d'ell, murmurant alguna paraula. Passats uns segons el

silenci va tornar i encara que va parlar molt fluix la seva veu va retrunyir al pati.

 Et trobo de nou, jove!  Un calfred en va recórrer la pell  Crec que aquest ajusticiat tenia molt

d´interès que et parlés de nosaltres.  Just en aquell moment el cap del Saüc va començar a cremar-

se: sense foc ( o amb unes flames invisibles ), la pell es va arrugar i ennegrir com una poma al forn.

Quasi es podia sentir als dits el tacte tou i dolç.

 Ell va escriure això?  li vaig donar com a resposta, al temps que li mostrava la fulla que encara

conservava. Els ulls de la vella bèstia van mirar la meva mà i abans que me n´adonés el tenia

enfront de mi. El seu alè, podrit i espès, va recórrer el meu rostre, baixant per l´espatlla fins arribar

al avantbraç, moment en el qual el va subjectar i apropant-se més es va introduir el paper a la boca,

salivant com una serp. El so que va fer al empassar-lo per la gola em va deixar clar que la conversa

havia terminat.

Amb la mà mullada de saliva vaig treure el mòbil de la butxaca, i activant la llanterna, el vaig

dirigir cap als ulls, guanyant un únic segon per arrencar a córrer i sortir pel forat del cau. Fora,

l'enllumenat públic, amb un groc mortuori, em va delatar la presència d´un dels acòlits, que

esperava d´esquena davant el pas a nivell. Vaig dirigir-me cap al cementiri, l´únic lloc sant que tenia
a tan sols uns pocs carrers de distància.

Sentia com em trepitjaven els talons, des del terra i l´aire, però vaig arribar fins a la porta enreixada.

Al voltant de l´entrada el mur que baixava i un canaló em permeteren pujar-hi. Però abans de saltar

dins del camp sant, un lladruc atroç em va detindre. El gos, amb els ulls en flames, es dirigia cap a

mi per un del carrers que formaven les làpides.

 Entre l'espasa i la paret, noi  es va escoltar sorgint de l´obscuritat del carrer Els dips no en

coneixen de llocs sants  i va esclatar en una riallada. La bestia s´acostava gambada a gambada i no

vaig tindre més remei que baixar.

 Què vols de mi?  li vaig cridar  Per què has acabat amb el Saüc?  li contraatacava a

preguntes, pres de la por i la incertesa pel meu destí.

 El Saüc era un traïdor. No volia que s´estengués la nostra sang. Tot aquell que es convertia a la

nostra gran família es tornava un objectiu per a ell, en un enemic. T´hauria esquarterat com al teu

amic, eres el següent. Però no pateixis, ara ets meu. No més caça de bruixes, d´amuntegar bogeries i

fer-se l´heroi.

Vaig donar uns passos cap enrere, fins a xocar contra la reixa. L´últim que recordo, com en un

somni, va ser la queixalada del dip a l´esquena i la sang freda mullant-me el llavis: l´arpa morta del

vampir s´havia estripat el seu propi canell, buidant-se en la meva boca. Un cotxe que passava per

darrere del cementiri em va deixar un fil de música i de vida humana...Em llegeixes?

I was livin' in a devil town

Didn't know it was a devil town
Oh lord it really brings me down
About the devil town
And all my friends were vampires
Didn't know they were vampires

Turns out I was a vampire myself

In the devil town
I was livin' in a devil town
Didn't know it was a devil town
Oh lord it really brings me down
About the devil town
Daniel Jonhston