ÀNGEL GUIMERÀ ( 1845-1924) .

OBRA

Significació de la seva obra:

• Guimerà va significar el punt culminant de la recuperació del teatre català.

• En iniciar la seva trajectòria teatral Guimerà no s’incorporà al corrent realista que des de la
segona meitat del XIX s’anava imposant a Europa sinó que va partir del drama romàntic en
vers que havia tingut força èxit a Catalunya.

• Àngel Guimerà partia d’una tradició ínfima, esquifida i d’un llenguatge teatral molt empobrit,
ple de barbarismes, basat sovint en l’estirabot i en la cantarella.

• Malgrat tots els inconvenients va dignificar la llengua literària del teatre i per sobre de tot el
gènere dramàtic culte en català.

Normalment se solen distingir tres etapes en la producció de Guimerà:

1. Una etapa obertament romàntica en què va escriure un conjunt molt unitari de drames
històrics. L’entorn històric en les obres de l’època romàntica és una mena d’embolcall
dels conflictes humans (allò que de veritat interessa Guimerà); utilitza el pretext
històric com una mena de convenció de l’època i prou (Gairebé com feia
Shakespeare – a qui Guimerà imità sovint, penseu per exemple en Hamlet)

Utilitza el decasíl·lab, enfront del tradicional heptasíl·lab del teatre precedent. Obres:

1.1. Gala Placídia 1883, Judit de Welp 1883, El fill del rei 1886

1.2. Mar i cel 1888 Potser el primer gran èxit de públic del teatre de Guimerà
L’obra planteja els amors impossibles entre dos éssers pertanyents a dues
civilitzacions enfrontades des de l’òptica religiosa i política. L’amor dels dos
protagonistes s’erigeix com a possible superació de les intoleràncies i de les
hipocresies.

1.3. Altres obres d’aquesta etapa són: Rei i monjo 1890 i La boja 1890.

2. 1890-1900 . Etapa realista

2.1.Josep Yxart, conegut crític literari de l’època, aconsellà a Guimerà que donés
més autenticitat i més realitat a les seves obres i que abandonés la tragèdia
històrica, en definitiva, que evolucionés cap a posicions més realistes.

2.2. Així, en la seva segona etapa Guimerà introduirà en les seves obres un marc,
un medi, que intenti reproduir la realitat contemporània i això afavorí de retruc
donar més versemblança, més profunditat als personatges secundaris.

1
 2.3.Una de les altres novetats d’aquesta segona etapa serà la introducció de la
prosa que progressivament substituirà el vers en la seva producció. Algunes
obres d’aquesta època són:

2.4. Sala d’espera 1890, En Pòlvora 1893, La festa del blat 1896.

2.5. Les tres obres més importants d’aquest període:

2.5.1. Maria Rosa 1894

2.5.2. Terra Baixa 1896

2.5.3. La filla del mar 1900

2.6. L’autor no es deixa emportar pel sentimentalisme (- explotació dels més

febles, etc.), constata amb cruesa que la maldat existeix arreu i la conclusió sol
ser prou negativa : el món dels homes és brut i corrupte

2.7.Les tres obres parlen d’un amor terrible, carregat d’erotisme violent i
inquietant; un amor que és una condemna més que una felicitat.

2.8.Aquests drames impressionaren el públic de l’època i impressionen encara el

públic d’avui. La indústria cinematogràfica de Hollywood es va interessar per
Maria Rosa i Cecil B. De Mille en va fer una pel·lícula, Terra Baixa també ha
estat filmada en diverses ocasions i fins i tot Eugen d’Albert la convertí en una
òpera.

3. 1900-1924

3.1.A partir de 1901 l’obra d’Àngel Guimerà perd la coherència d’etapes anteriors i
sembla haver perdut també els referents estètics. Els nous moviments artístics
havien deixat enrere els plantejaments romàntics i realistes del XIX, el
modernisme primer i el noucentisme després comportaren també un canvi de
tendència en els gustos del públic.

3.2. Àngel Guimerà va voler renovar el seu teatre, adaptant-lo a aquests nous
corrents, L’aranya 1906 és , per exemple, una aproximació al Naturalisme i La
Santa Espina 1907 (drama amb música d’E. Morera) una aprox. al simbolisme
modernista

3.3.Aquest desconcert estètic i el poc èxit de crítica i públic que obtingueren

aquestes darreres obres sumiren Guimerà en un silenci literari que no es trencà
fins a la dècada dels vint, quan intentà un últim retorn als drames històrics de la
primera època. Ex. Joan Dalla 1921 (tragèdia històrica que evoca el setge de
BCN de 1714) , Jesús que torna 1924, etc