CANT DE VICENT

“Cant de Ramon” de Llull i “Cant de Vicent”

Els títols tenen el mot cant idèntic,com a protagonistes dels seus respectius
poemes.
Llull va viatjar a Paris per presentar la seua art doctrinal a la Sorbona ( 1299-1300).
va realitzar la composició quan en va tornar, decebut pel poc que havia aconseguit amb
els seus plantejaments, i quan es va assabentar de l'abandonament del monestir de
Miramar.
“Cant de Vicent” també és autobiogràfic i doctrinal.
En els dos casos un cant, un poema llarg, i un subjecte poemàtic ( jo en el primer cant i tu
desdoblat- amb un jo complementari- en el segon) del qual es presenten aspectes
personals, autobiogràfics alhora que es mostra una crisi. S'exposa doctrina evangèlica i
missional en el poema medieval i doctrina poètica en el d'Estellés.
Estellés ret homenatge a l'autor que fixà, en els seus orígens, la llengua catalana i li
atorgà dimensió literària, intencionalitat que Estellés es proposa aconseguir de manera
similar amb el conreu de la llengua en un temps difícil de repressió i censura on les
produccions en l'idioma propi sovint es reduïen a la literatura jocfloralesca i servilista. Una
proposa estètica innovadora, del tot singular en el panorama literari valencià dels anys 50,
basada en la narrativitat i un discurs senzill i col·loquial. La ciutat de València rep una
mirada meravellada per part del jo poètic que, des de l'enyor d'un passat mitificat i
l'esperança d'un futur millor, contempla i admira la ciutat en la seua intenció de glossar-la
a través de la recreació de les coses senzilles, humils i quotidianes.

L'epígraf remet a un segment del riu Túria, que va fer l'escriptor irlandés John Talbot
Dillon. Aquest riu s'anomena Guadalaviar en un tram del seu naixement i cita els cinc
ponts de València. L'epígraf preludia la ciutat del cant que el seguirà. L'autor de l'epígraf
fou un viatger hispanista ( fi s. XVlll) i Llull també era un viatger.
Tema Desig d'escriure un cant a València.

Mètrica 53 versos alexandrins blancs ( amb cesura i dos hemistiquis de 6 síl·labes, amb
accents en la i en la 12), sense estrofes ni rima.

Jo-tu
La figura del poeta es projecta amb la veu d'un jo responsable de l'enunciació i alhora es
desdobla en un protagonista tu, en 2a persona del singular que és Vicent i que apareix
dues vegades en estil directe: vv. 11-13, vv. 47-49 (com un altre jo), sense marques
tipogràfiques i aconsegueix una polifonia.
Aquest tu protagonista pot tenir molts aspectes autobiogràfics d'Estellés. Burjassot (v. 44),
indrets de València ( la lleteria, l'àtic on vivia des d'on es veien pobles propers com
Benimaclet o Alboraia), la nit del naixement d'un fill( la primera filla, Isabel), l'idioma.

Tema i estructura
Queda establert al 1r vers, el qual enceta una estructura emmarcada que es completa a la
fi, en els tres últims versos( vv. 51-53) que integren el jo i el tu (v.52 ens). Des del 1r vers
es fixa com a objectiu escriure un cant però no sobre Vicent, sinó sobre València, el lloc
on viu i escriu el poema. Pel que fa al contingut, es planteja l'escriptura del poema dins
l'escriptura d'un poema. El text és metapoètic.

1a part (vv. 2-13)

Es reflexiona sobre el tipus d'escriptura, basada en la senzillesa ( “sense solemnitat) i la
humilitat (“de manera humil”). El cant intentat creix ( comparació v.9) quan arriba el
moment d'escriure, al capvespre. I a la nit qui ha d'escriure s'atura, amb dubtes sobre
l'escriptura.

vv. 11-13
Irromp la veu en estil directe de Vicent per dir, com a jo en 1a persona, que ajorna el cant
a València potser fins a la mort o la “Resurrecció” ( esment que també apareixia al poema
lul·lià, però referint-se a Jesucrist).

2a part A partir del v.14 retorna l'obsessió del tema de València com si fos quelcom que
assetja el tu protagonista per tal de ser escrit: s'hi va del tempteig de les síl·labes fins a la
realitat de cada dia ( vv. 17-19).
vv. 26-46
Es concreta el cant a València. València són els carrers, però amb vivències: la parella, la
lleteria, la casa estrenada, el veïnat, el metge, el naixement d'un fill, el menjador, el que es
veu de de la finestra, el so del port, els carros de l'horta, l'escola, l'església... Es defensa
l'escriptura de tot un conjunt d'esments en la memòria de Vicent. Com Fèlix (Llull), Vicent
descobria la quotidianitat del món.
3a part vv. 47-50
Irromp, sense marca tipogràfica, la veu directa d'un jo que és Vicent i que parla a la seua
ciutat, convertida en el seu tu interlocutor.
vv. 51-53
Recuperen el tu protagonista, reprenen l'inici del poema amb el fet que Vicent encara ha
d'escriure el cant a València, amb el consell d'ajornar-lo ( consell contrari al de l'inici del
text).

– Quins referents o elements de la realitat trobem ( persones, noms de lloc,

esdeveniments, objectes...) en aquest fragment? Tenen relació amb el marc
espaciotemporal general de l'obra (època i espais).

Marc espacial: el principal referent és València, amb el nom de la ciutat reiterat, amb noms
de carrers, com pelayo, Gil i Morte o Sant Vicent i, d'altres indrets, com el port, o
monuments, com les Torres de Serrans. Burjassot, el poble on va nàixer. Alboraia i
Benimaclet formen part del paisatge contemplat des de la finestra. En clau autobiogràfica
“La casa que estrenàreu...” pot fer referència al pis de Misser Mascó,17.
Marc temporal: es pot deduir de referents com “ el poal ple de sang”, “els lents carros de
l'horta”

-Quina temàtica pròpia de l’obra es veu en aquest fragment? Quines altres

temàtiques són característiques d’aquesta obra?

La temàtica lliga l'escriptura del poema amb la quotidianitat de la realitat valenciana de

postguerra. La reflexió i els dubtes que planteja l'escriptura, la necessitat d'escriure el cant
o la voluntat d'ajornar-lo constitueixen el fil conductor del poema.

-Identifica una figura retòrica ( metàfora, comparació...) que trobes en aquest

fragment i explica què aporta al text. Quines altres figures retòriques són habituals
en Llibre de Meravelles? Relaciona-les amb l'estil d'Estellés.

Metonímies: “sense Mediterrani, sense grecs ni llatins/ sense picapedrers i sense obra de
moro” que representen la voluntat del poeta de descartar, en el seu cant, la història,
l'herència de la cultura clàssica, els monuments i les infraestructures heretades de l'època
musulmana.
 “les teues síl·labes” indica la pròpia escriptura.
La principal comparació és “com mamares la llet vares mamar l'idioma”(v.45) en la qual
destaca l'ús del llenguatge col·loquial ( també en “parir”, “amb perdó de la taula”). Des del
punt de vista intertextual, es pot interpretar que aquesta expressió remet a l'Oda “La
pàtria”, de Carles Aribau, on també el jo poètic vincula l'ús de la llengua a la més tendra
infantesa, a través de la lactància.

Antítesi, personificació, exclamació.