6-Resum-historia-tema-16.

pdf

farmnutr

Historia de España

2º Bachillerato de Ciencias y Tecnología

VILA-ROJA

Reservados todos los derechos.

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
 Marcos Folch Pons
Història d’Espanya
2 Bat A

TEMA 16: LA TRANSICIÓ A LA DEMOCRÀCIA

1. EL FRANQUISME SENSE FRANCO

1.1 EL GOVERN D’ARIAS NAVARRO

Carlos Arias Navarro com a president va ser criticat per representar la continuïtat del
franquisme. No semblava adequat per al canvi pero tranquil·litzava als conservadors.
Alguns ministres de perfil reformista (Garrigues, Osorio, Fraga…) despertaren una certa
esperança d’un canvi que no es va produr, Arias Navarro tenia el suport de la premsa del
Movimiento i defraudà les expectatives democràtiques de la societat.

L’immobilisme del Govern afavorí la conflictivitat laboral i la confrontació política.

Els mitjans de comunicació es van fer ressó de les dels vagues, fet que va provocar
segrestos i tancament de les publicacions. L’indult concedit als pressos va ser insuficient
i beneficià més delinqüents que polítics. La llei d’associacions permetia la creació
d’associacions polítiques al marge del Movimiento Nacional, però no va entrar en vigor
per la incompatibilitat amb el codi penal vigent. Es va promulagar una llei reguladora de
reunió.

La relació entre el rei i el presindent del Govern fou freda i distant perquè el monarca volia
avançar en les reformes mentre que Arias era immobilista.

1.2 LA COORDINACIÓ DE L’OPOSICIÓ POLÍTICA

L’oposició antifranquista s’havia organitzat entre 1974 i 1975 en la Junta Democràtica i en

la Plataforma de Convergència Democràtica. Es van unir en la Coordinació Democràtica
o PLATAJUNTA. Els integrants defensaven la ruptura democràtica i volien un Govern
provisional fort, una amnistia general, llibertats polítiques, sindicals, de premsa, d’opinió
informació, eleccions a Corts i legalització dels partits polítics.

La política desallotjà de forma violenta una convocatòria obrera a l’església de Sant

Francesc, on hi van morir cinc persones i cent van resultar ferides. La repressió i el
recurs a la militarització dels serveis públics van fer esvair-se la poca credibilitat del
Govern d’Arias i la del Ministre de Governació, Manuel Fraga. Arias Navarro dimití.

2. DESMANTELLAMENT DEL FRANQUISME I CONSENS.

2.1 EL GOVERN D’ADOLFO SUÁREZ

El rei nomenà Adolfo Suárez nou president del Govern. En aquesta elecció tingué un
paper important el president de les Corts, Torcuato Fernández Miranda. L’elecció de
Suárez fou considerada un error pels seus antics papers immobilistes. No obstant això, el
nou president actuà amb realisme i assumí que la societat espanyola volia aconseguir les
llibertats, per això accelerà les reformes.

Pàgina 1

Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-3102193
 Marcos Folch Pons
Història d’Espanya
2 Bat A

Suárez va prendre l’iniciativa i, d’acord amb l’oposició democràtica, despenalitzà les

associacions polítiques i regulà el dret de vaga. Aprovà una amnistia parcial que va ser
insuficient i hagué de ser ampliada.

A l’octubre de 1976 la Platajunta es va unir a altres plataformes de Catalunya, València…

i grups minoritaris socialdemòcrates per dormar la Plataforma d’Organismes
Democràtics (POD), de la qual sorgí la comissió dels nou encarregada de negociar amb
el Govern. Aquest projecte no tingué l’èxit esperat.

Els sindicats aprofitaren l’ambient reivindicatiu per reforçar les seues posicions. Van crear
la Coordinadora d’Organitzacions Sindicals (COS), agrupava CCOO, UGT i USO i
convocaren una vaga general.

La convocatòria de nombroses i diverses manifestacions, entre les quals cal incloure els
recitals de música (Lluís Llach, Raimon…) mostrà fortalesa i protagonisme de la societat
civil, que reclamava tant reformes polítiques i socials com millores econòmiques i
laborals.

Aquest procés creà tensions amb els sectors més immobilistes, el vicepresident
Fernando de Santiago i Díaz de Mendivil s’enfrontà a la resta del Govern i dimití esperant
una reacció militar favorable a la seua reacció. Manuel Gutiérrez Mellado fou clau en
l’acceptació militar del procés democràtic.

2.2 EL TERRORISME DURANT LA TRANSICIÓ

La transició no va ser pacífica. La violència va ser present durant tot el procés per
grups d’extrema dreta i esquerra. L’extrema dreta actuà contra persones i interessos de
l’esquerra i d’ETA. Destaca la Triple A. L’extrema esquerra va estar representada per ETA,
el FRAP i el GRAPO i grups locals de caràcter terroristaa diversos llocs d’Espanya.

Hi hagueren assasinats, atemptats i segrestos. Mentre el GRAPO segrestava i el general

Villaescusa i ETA intensificava la seua activitat en coordinació amb el partit polític Herri
Batasuna, l’extrema dreta assassinava cinc advocats laboralistes al carrer d’Atocha.
Els últims dies de gener foren coneguts com una “setmana negra” per la violència.

Van morir centenars de persones, el ministre Juan José Rosón facilità la reinserció de
presos i el Govern negocià amb ETA, la branca política de la qual es va dissoldre e 1982.
L’acció de les forces de seguretat de l’Estat es va reforçar amb la policia autònoma basca
i amb la legislació antiterrorista, però fallà la col·laboració de França.

2.3 LA LLEI PER A LA REFORMA POLÍTICA

Per a avançar en les reformes calia desmuntar l’estructura del règim franquista i eliminar
les institucions de Franco. Suárez presentà la Llei per a la reforma política. Objectius:

1. Recuperar la sobirania popular.

2. Corts els membres dels quals foren elegits per sufragi universal, lliure, directe i secret.

3. Defensar els drets fonamentals i inviolables de la persona.

4. Reconèixer el pluripartidisme.

Pàgina 2

Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-3102193
 Marcos Folch Pons
Història d’Espanya
2 Bat A

El Govern establí contactes amb l’Església, l’exèrcit i amb els procuradors de les Corts
per aconseguir aprovar la llei, indispensable per poder construir la legalitat democràtica.
Va ser aprovada i reconeguda com a fonamental, el 94% dels participants del
referèndum la recolzaren.

2.4 LA LEGALITZACIÓ DE L’OPOSICIÓ DEMOCRÀTICA

El bon resultat del referèndum reforçà el Govern, que liderà la iniciativa política i,
d’acorda amb l’oposició, suprimí el Tribunal d’Ordre Públic, encarregat de la repressió
política des de 1963; reestablí llibertats, convocà eleccions democràtiques, dissolgué el
Movimiento Nacional i creà una nova Administració de l’Estat.

Des de la mort de Franco els partits polítics continuaven sent il·legals. El PSOE celebrà el
XXVII Congrés a Madrid, Felipe González es va disposar a participar en el joc electoral.
Santiago Carrillo, líder del PCE, va ser detingut a Madrid i posat en llibertat pocs dies
després.

El decret de llei de 8 de febrer regulà la manera com els partits podien ser legalitzats per
a participar en les eleccions. Es van legalitzar fins a 78 partits. Suárez i els líders de
l’oposició pactaren la llei electoral i la convocatòria d’eleccions.

La legalització del PCE va ser molt difícil perquè molts s’oposaren. Suárez havia promés
a l’exèrcit que no el legalitzaria, però el compromís dels comunistes s’acceptar la legalitat
i les institucions va fer que si. Molestà als sectors immobilistes i els militars; el ministre de
Marina presentà la dimissió.

Adolfo Suárez formà i liderà la coalició d’Unió de Centre Demoràtic (UCD):

democratacristians, liberals, socialdemòcrates i regionalistes, amb presència del
Movimiento Nacional. A la dreta quedava Aliança Popular (AP), liderada per Manuel
Fraga, que englobà les associacions polítiques provinents del franquisme. A Catalunya
es va consituir el Pacte Democràtic per Catalunya (PDC), ERC, PNB, EE. El PSOE i el
PCE van ser els referents d’esquerra.

2.5 LES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES

La convocatòria d’eleccions legislatives lliures era el pas necessari per a restablir el

sistema parlamentari a Espanya: 15 juny 1977. Calia elegir 350 representants al Congrés,
segons la llei d’Hondt i 270 al Senat. Hi va votar un poc més del 78%. La llei electoral
afavorí la UCD, seguida del PSOE i el PCE i AP.

Es va formar un Govern en minoria de la UCD presidit per Suárez. El resultat

mostrava les ganes de democràcia. El rei confirmà Adolfo Suárez com a President i
aquest hagué de buscar acords amb partits minoritaris.

Una de les primeres decisions va ser obrir les negociacions per integrar Espanya a la
CEE amb el suport de la majoria de forces polítiques. Espanya va ser admesa.

Pàgina 3

Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-3102193
 Marcos Folch Pons
Història d’Espanya
2 Bat A

3. CRISI ECONÒMICA I PACTES DE LA MONCLOA

El primer problema de la UCD fou la crisi econòmica. L’encariment del petroli havia
provocat una recessió mundial que afectà Espanya amb gran força, amb l’esclat
d’una crisi econòmica agreujada per la crisi política del règim i la mort de Franco.

Els últims Governs franquistes no van aplicar la pujada real dels preus del petroli ni
tampoc van prendre mesures d’estalvi per temor a un increment del descontentament
social. Quan esclatà la crisi es va disparar la inflació, la desocupació i el dèficit de l’Estat,
va descendre la competitivitat, fet que provocà el tancament d’empreses, la disminució
de divises… La devaluació de la pesseta afavorí les exportacions, els ingressos pel
turisme… però va disminiuri el poder adquisitiu dels espanyols.

Després de les eleccions el vicepresident del Govern Fuentes Quintana proposà a les
diverses forces polítiques i socials uns pactes per a afrontar la crisi econòmica, rebaixar
les tensions socials i amortir l’impacte del terrorisme. Es van aprovar els pactes de la
Moncloa.

Les forces polítiques i sindicals van prendre aquests pactes com l’oportunitat d’un ampli
consens per a superar els problemes del país i transmetre a la societat la imatge de
diàleg per damunt de les diferències polítiques. Dos grans objectius en els pactes:

• La reforma, la modernització i el sanejament de l’economia per reduir la inflació i el

dèficit exterior. Es va devaluar la pesseta, s’acordà vincular l’augment salarial a la taxa
d’inflació prevista, ampliar l’IRTP… En matèria social s’acordà augmentar el nombre
de places escolars, estendre l’assegurança de desocupació, reformar la SS…

• Avançar en les reformes polítiques per a garantir la llibertat d’expressió, de reunió,

d’associació; la regulació dels mitjans de comunicació, reforma del codi penal…

Les organitzacions sindicals CCOO i UGT defensaren els pactes de la Moncloa. Hi va

haver un augment de la conflictivitat social el 1979.

Les organitzacions patronals no van participar en les reunions. Van crear la Confederació
Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE) per agrupar l’empresariat i exigir al
Govern la defensa dels seus interessos.

4. CONSTITUCIÓ I ESTAT AUTONÒMIC

La legalització del PCE i les reformes alarmaren els sectors franquistes. Joan Carles de
Borbó renuncià als seus drets dinàstics al tron a favor del seu fill en 1977.

4.1 LES NOVES CORTS I LA CONSTITUCIÓ

Una Constitució sense exclusions: s’iniciava un període legislatiu i constituent alhora. La

Comissió d’Assumptes Constitucional del Congés elaborà una Constitució
consensuada per set membres, els ponents comissionats per a redactar-la. Va ser

Pàgina 4

Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-3102193
 Marcos Folch Pons
Història d’Espanya
2 Bat A

aprovada per les Corts el 31 d’octubre de 1978 i ratificada pel poble espanyol en
referèndum el 6 de desembre de 1978.

La carta magna recollia en 169 articles les característiques essencials de les democràcies
occidentals i del constitucionalisme espanyol a fi d’establir un “Estat social i democràtic
de dret”. La llibertat es convertia en valor de valors. La sobirania nacional resideix en
el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat, la forma política de les quals és
la Monarquia parlamentària. Es fonamentava en la indissoluble unitat de la nació
espanyola i reconeixia i protegia el dret d’autonomia de les regions.

Garantia en diferents articles els drets humans i es llibertats i la igualtat de tots els
espanyols davant la llei, establia un estat aconfessional, la llibertat d’ensenyament, de
mercat, religiosa i de culte. També permitia la vaga i establia el dret a la propietat privada.
Separació dels tres poders fonamentals:

• Legislatiu: recau en les Corts bicamerals (Congrés i Senat), elegides per sufragi
universal directe i secret. Fan les lleis.

• Executiu: Govern, dirigeix la política interior i exterior, presenta projectes de llei a les
Corts. Les cambres controlen l’executiu a través de la investidura i les mocions de
censura.

• Judicial: jutges i magistrals independents basant-se en les lleis.

4.2 LA GÈNESI DE L’ESTAT AUTONÒMIC

Els nacionalismes històrics augmentaren després de la mort del dictador. El Govern i

l’oposició iniciaren el procés preautonòmic i la descentralització de l’Estat per a les
regions que ho sol·licitaren.

Després de l’èxit de la Diada de Catalunya l’11 de setembre 1977 Adolfo Suárez pactà
amb el líder nacionalista Josep Tarradellas la seua tornada de l’exili i el restabliment
provisional de la Generalitat pel decret llei. Tarradellas com a primer president de la nova
Generalitat, mentre es treballava el projecte d’estatut d’autonomia.

Al País Basc un cert retard pel terrorisme de l’ETA i per ser radical. Volia incorporar
Navarra. El 1978 aprovació del Consell General Basc presidit per Ramón Rubial

Al març de 1980 Catalunya i País Basc tenen les primeres eleccions autonòmiques. Es
van crear per decret llei elsens preautonòmics de les altres comunitats, més per
interessos polítics que nacionalistes.

4.3 L’ESTAT DE LES AUTONOMIES

La nova organització estatal com ens autonòmics, seguint el model català i basc, es va
incloure el terme nacionalitat. El Senat quedava com una cambra territorial amb
escasses facultats i la descentralització de l’Estat va donar pas a un nou mapa polític, 17
comunitats entre 1977 i 1983, més les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla.

Pàgina 5

Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-3102193
 Marcos Folch Pons
Història d’Espanya
2 Bat A

Dues víes d’accés a l’autonomia per la Constitució:

• L’article 151 per a les nacionalitats històriques com Catalunya, el País Basc i Galícia.
Donava més autogovern i la petició havia de ser protegida per la majoria de la població
de la regió. Andalusia va fer un referèndum i ho va aconseguir també.

• L’article 143 per a la resta de regions amb un sostre de competències menor. València
i les Canàries van aconseguir plena autonomia.

Per ordenar el desenvolupament econòmic, PSOE i UCD pactaren la LOHPA (llei) 1982

5. LA SEGONA LEGISLATURA DE LA UCD.

5.1 GOVERN I CRISI DE LA UCD

Diferències internes dins de la UCD de Suárez van fer evident la seua debilitat i
incapacitat per fer les reformes, com la de la llei de divorci preparada per Fernández
Ordóñez. No obstant això, aprovà lleis, estatuts… El Govern tingué problemes per:

• La crisi econòmica des de 1973 va augmentar l’atur, l’empitjorament de les condicions

laborals i la inflació.

• El procés autonòmic provocà tensions dins la UCD i el Govern perquè alguns

pensaven que perillava la unitat nacional.

• La fallida Operació Galàxia per militars i guàrdies civils per segrestar el Govern i
establir una junta militar. L’amenaça colpista fou constant.

El PSOE presentà una moció de censura en 1980 contra la UCD que no prosperà però
va debilitar encara més Suárez. El nou Govern estava dividit i era molt dèbil. Sense el
suport del rei, dimití en 1981. La UCD designà Leopoldo Calvo Sotelo com a successor
d’Adolfo Suárez, designat en ambient tens per l’amenaça colpista.

5.2 EL COLP D’ESTAT DEL 23-F

El 23 de febrer de 1981, un grup de guàrdies civils al comandament del tinent coronel

Antonio Tejero assaltà el congrés dels diputats i segrestà el Govern. Bosch declarà
l’Estat de guerra a València i a Madrid s’havia planejat un Govern de Concentració a les
mans del general Armada. El rei es va dirigir a la nació per la televisió, condemnà el colp i
defensà la democràcia. Amb això es va guanyar a molts no monàrquics. La majoria del
país no li va donar suport i els responsables van ser jutjats.

5.3 EL GOVERN DE CALVO SOTELO I EL FINAL DE LA UCD

La presidència de Calvo Sotelo va quedar marcada per la crisi del seu partit, la tensió
social i les conseqüències de l’intent de colp d’Estat. Es va aprovar la llei de divorci.

La integració d’Espanya en l’OTAN va despertar un debat a les Corts per l’oposició dels
partits d’esquerra pero finalment es va produir. La descomposició de la UCD culminà
entre 1981 i 1982, quan Calvo Sotelo va quedar sense suport i convocà eleccions. Suárez
fundà el Cendre Democràtic i Social (CDS).

Pàgina 6

Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-3102193