Adhara Perelló Vaca Epigrafia i Numismàtica 15-02-2022

Presentació de l’assignatura
Alessandro Ravotto  s’encarrega del bloc d’epigrafia.
o Li agradaria fer una sortida, tot i que podria ser difícil.

o Farem epigrafia llatina de diferents àmbits, ja sigui funerària, votiva... I tractarem què
significava l’epigrafia a l’Antiguitat, la seva funció més enllà de la visió que en tenim
des del present.
o Recomana com a llibre de capçalera o manual “Fundamentos de Epigrafía Latina” de
Javier Andreu, el qual tracta coses que no farem a classe però igualment és molt útil.
o L’epigrafia es treballar sobre la cultura material, sobre la pròpia inscripció, i analitzar-lo
sobre el punt de vista arqueològic però, és clar, també hem de tenir en compte que
estem treballant amb textos. Per tant, necessitarem coneixements rudimentaris (com
a mínim) de llatí  ha dit que no li fa res que utilitzem “xuletes” (la qual ens passarà
ell xD). També farem molt ús de la memòria, ja que les inscripcions acostumen a seguir
un “protocol”, diguéssim, que es repeteix; ja veurem el per què.
Quim Pere  s’encarrega del bloc de numismàtica (romana). Felip Retamero impartirà la
numismàtica medieval, que ocuparà un parell de classes per falta de temps.
Avaluació:
o Els dos blocs tenen una avaluació per separat. El canvi de bloc en donarà després de
setmana santa, o sigui que el examen d’epigrafia es farà abans. Aquest consistirà en
interpretar un text epigràfic.
o Prova Epigrafia  50%.

o Prova Numismàtica antiga  35%.

o Prova Numismàtica 2  15%.

o En principi, si venim a classe i anem consultant la bibliografia proposada, no hauria

d’haver cap problema per aprovar l’assignatura.

Petita introducció:
o Escriptura: 1. Representació gràfica d’un fonema; 2. Col·lecció de símbols gràfics
acceptats per una comunitat per tal de comunicar-se; 3. Tecnologia desenvolupada per
l’ésser humà per transmetre informació de manera més durable.
o En algunes ceràmiques hi havia especificacions tècniques per indicar la capacitat d’un
recipient. També podem trobar els anomenats “titulus pictus”, que són més aviat
pintades, traduint-se titulus com “inscripció”.
o Segells: objecte amb el que es segella i que pot trobar-se en altres objectes, com per
exemple en un anell en època medieval. A vegades aquests segells, en el cas de trobar-
se en ceràmica, estan relacionats amb tallers de terrissers, és a dir, que ens indiquen el
taller en el qual van fabricar-se (flashbacks de guerra).
o També podem trobar inscripcions amb funció política, és a dir, cartells de propaganda
política.
o En la epigrafia en general trobarem moltes abreviacions, ja que és una pràctica que va
néixer sobre pedra i gràcies a ella estalviem esforç (economia d’esforços).
o Primer pas: transcriure el que veiem al text. Segon pas: transcriure afegint entre
parèntesis els elements abreujats. Flashbacks de Paleografia.
Adhara Perelló Vaca Epigrafia i Numismàtica 15-02-2022

o L’epigrafia estava tan difosa que no és estrany trobar errades ortogràfiques, fins i tot
en àmbits oficials.
o Els límits que separen el grup dels suports durs i tous són bastants flexibles o estan poc
establertes.
Ens hem quedat a la diapositiva 10 del Tema 01, tot i que ha dit que s’havia d’actualitzar el PPT
perquè era el de l’any passat i encara no l’ha pujat al Campus Virtual.

Epigrafia, paleografia, filologia, arqueologia

Alguns dels objectes que ens permeten introduir-nos als inicis de l’epigrafia llatina són:
o La fibula praenestina és la manifestació més antiga d’inscripció llatina, i data de la
meitat del segle VII aC. Els textos donen molta informació, però els artefactes
arqueològics també (cas ideal: poder disposar d’ambdós). És per això que el fet de que
la fíbula no tingués context arqueològic va ocasionar dubtes, fins i tot, de que no fos
una falsificació. El text de la inscripció va de dreta a esquerra, i hi diu Manios med fhe
fhaked Numasioi (“Manius m’ha fet per a Numasius”), que no seria llatí clàssic, sinó un
més antic (estaríem davant de part del procés de formació del llatí com a tal?). De fet,
hi ha una paraula amb terminació grega i pot apreciar-se certa influència grega en el
verb, cosa normal: l’alfabet utilitzat en el llatí arcaic (que originalment era fenici) els
romans el van agafar a través del grec.
o El lapis niger és una inscripció trobada al fòrum romà, prop del que es diu que és la
tomba de Ròmul, i que parla sobre els drets del rei. El que ens ha quedat és un
paviment de pedra negra, sense, en principi, cap altre objecte associat. Festos, al segle
II dC, va dir que el lloc tenia un significat funest i que alguns diuen que hauria estat
dedicat a la mort de Ròmul, doncs algunes llegendes diuen que va desaparèixer, tot i
que també proposa que pogués estar dedicat a la tomba del pare/cuidador de Ròmul.
Per tant, els antics romans pensaven que hi havia quelcom que donava mala espina
relacionat amb aquesta pedra, i quan va excavar-se va veure’s que a sota hi havia un
altar de morfologia estandarditzada acompanyat d’estàtues. Tot i que els voltants
estan arrasats, han quedat figuretes votives que acaben de confirmar que es tractaria
d’un santuari. La inscripció en qüestió és bustrofèdica, cosa que degut a la mala
conservació del suport fa que faltin moltes parts clau de les frases. A més, el fet de que
no s’acabi de conèixer la gramàtica i lèxic de l’època fa encara més difícil la seva
transcripció i traducció. Tot i això, aquesta evidència ens permetria constatar l’època
monàrquica a Roma, de la qual només en teníem informació provinent d’èpoques molt
posteriors.
o Cista Ficoroni, trobada l’any 1738 en la necròpoli de Praeneste i que és molt posterior,
datant del segle IV aC. El llatí de la inscripció és més semblant al llatí com a tal, al que
nosaltres coneixem, però encara no ho és. La va fer un artesà provinent de la zona de
Campània per a una matrona de Praeneste, segons diu a la inscripció, cosa que ens
donaria tant context arqueològic com cultural.

Història
1) Interès des de l’època clàssica per reconstruir la història, esdeveniments concrets,
però també de l’evolució de la llengua, que igual que a nosaltres despertava, en
alguns autors, curiositat. A part tenim documents d’interès etnogràfic, així com textos
d’alguns autors interessats en l’epigrafia, i els qual mostraven interès en coses que,
fins i tot els epigrafistes actuals segueixen estudiant, com ara les abreviatures.
2) En època medieval hi va haver un reaprofitament dels epígrafs o monuments romans,
si no es destruïen, per raons de superstició o apotropaic, i possiblement com a vehicle
de legitimació política. A banda d’aquestes costums «simplistes», s’ha de reconèixer
algun intent de sistematització epigràfica: per exemple, Carlemany va encarregar fer el
Adhara Perelló Vaca Epigrafia i Numismàtica 15-02-2022

primer recull epigràfic centrat en Roma. També cal considerar que les inscripcions
epigràfiques romanes tenien un valor estètic i de legitimació, cosa que va provocar que
més tard, ja cap al renaixement, s’agrupessin en els anomenats “jardins epigràfics”.
3) S. XVI-XVII dC  començament de la epigrafia “institucional”, tot i que també estava
motivada per la fascinació per allò antic. Revalorització del patrimoni, però cal tenir en
compte que l’arqueologia encara no existia. Prestigi a nivell local  cada institució
local estudia i valoritza el seu patrimoni epigràfic  cap a museus i acadèmies.
4) S. XIX-XXI dc  Epigrafia científica.
a. Primers manuals.
b. 1863: Corpus Inscriptionum Latinarum.
c. Actualitzacions amb noves tecnologies.
Es va inventar una mena de fitxa d’anàlisi epigràfic que encara es segueix utilitzant. Es fa
l’autòpsia (observació física) i anotació de suport, text, context...:
 Dades bàsiques: id., corpora...
 Dades del suport i del text: tipus, conservació, signes de puntuació... El suport és
quelcom important perquè, igual que el propi text, dona informació sobre la funció de
l’epígraf: pot veure’s quins han estat encarregats per gent més humil o més rica, per
gent que vivia en una zona més o menys romanitzada i que tenia més o menys accés a
tallers, etc., i no només per l’aspecte o tipologia de la pedra, sinó per la ordinatio
(patró de la inscripció), el text en sí, etc.
 Procedència i ubicació actual.
 Transcripció.
 Bibliografia.
 Comentaris paleogràfics i apartat crític.
 Contextualització i datació.
 Documentació gràfica.

Convencions diacrítiques (“Leiden” millorat)

Les més importants són les relacionades amb el desenvolupament de parts del text que no
apareixen explícitament al document, com ara aquells elements que han estat abreujats.
També aquella convenció que implica que, quan una part del text o d’una paraula s’ha perdut
pel mal estat del suport, això s’indica amb punts (tants com les lletres o línies perdudes) entre
parèntesis ([]). Si no se sap quantes lletres s’han perdut, s’indica amb tres guions entre
claudators [---]
També cal tenir en compte els nexes com a element important a l’hora d’entendre i
transcriure documents escrits antics. Aquests s’utilitzaven per tal d’optimitzar l’economia
d’esforços, doncs si juntes dues lletres tardes menys en escriure i, a més, gastes menys els
instruments d’escriptura (en cas de que puguin gastar-se).
A l’hora d’estudiar un document epigràfic caldria, en primer lloc, fer l’autòpsia, és a dir, la
visita in situ i les fotografies del suport/document.
Canvi de PPT.
Adhara Perelló Vaca Epigrafia i Numismàtica 15-02-2022

Aspectes formals de les inscripcions: suport i text

Els suports de pedra
L’epigrafia es dedica a l’estudi dels documents escrits sobre suports durs o semidurs, el més
comú dels quals és la pedra. Els suports arquitectònics de pedra són:
 Les plaques, de les quals destaquen les tabulae, les tabulae marginatae (amb
motllures) i les ansatae (amb anses).
 Els blocs (parallelepipedum), que serien bàsicament textos inscrits en un carreu/bloc;
els arquitraus (epystilum) i les columnes, tot i que això últim és poc comú.
 Els elements exempts, com ara les esteles (stelae) o les cupae (probablement una
versió monumental d’una mena de recipient funerari més arcaic pel cos). Un altre
exemple són els pedestals (basis cum crepidine et corona, doncs poden estar composts
de dues o tres parts), normalment per a estàtues (tot i que és difícil que aquestes
s’hagin conservat al seu lloc i normalment ens ha quedat només el pedestal). Un altre
tipus de pedestal són les hermae. Els altars (arae), que poden ser un elements tant
funerari com ritual, i per tant això influeix en el text en qüestió. Per últim, la fita
(cippus), en principi, només és un monument relacionat a confins i delimitacions
territorials, com ara els mil·liaris, que són les columnes inscrites més comunes.
Inclouen diferents tipus d’informació, com la distància que quedava fins la pròxima
ciutat, etc. Els mil·liaris, com altres monuments, podien estar pintats per a que fossin
més visibles.
*Abreviacions/fórmules h(ic) s(itus/a) e(st) i s(it) t(ibi) t(erra) l(evis) són molt comuns als
monuments funeraris; apareixeran abreujades com HSE i STTL, tot junt.
Els de metall són:
 Les plaques de bronze(tabulae aeneae).
 Les conduccions (fistulae, o fistulae plumbeae si són de plom) i la tapa de registre. Són
obres públiques i acostumen a anar marcades.
El que acostumem a veure bastant menys són els documents fets en materials peribles:
 Tabulae ceratae (tauletes de fusta amb cera on podia escriure’s).
 Tabulae Vindolanenses (fusta amb inscripció en tinta).

Tipologies tècniques
Cal diferenciar entre la forma de les lletres i les tècniques d’escriptura. Com s’escrivia sobre
aquests suports que acabem de descriure?
 A solc, que era la més comú i bàsicament consistia en fer solcs a la pedra, marcant les
lletres.
 De punts, és a dir, formar les lletres amb punts.
 Litterae aurae o “lletres daurades”, que es deien així perquè les lletres, fetes de
metall (no tenia per què ser or), s’enganxaven al suport mitjançant forats fets
estratègicament. És gràcies a aquests forats que, quan faltes les lletres metàl·liques,
poden saber què posava a la inscripció.
 Solcs amb rubricatura, És possible que moltes inscripcions anessin recalcades per tinta
vermella. Per exemple, s’ha hipotetitzat que els mil·liaris sempre anessin amb vermell
per poder-se llegir millor mentre que es procedia ràpidament al llarg de la carretera.
També tenim exemples d’inscripcions que s’han començat a fer a solc però que s’ha
acabat de fer escrivint les lletres amb tinta sobre el suport.
Adhara Perelló Vaca Epigrafia i Numismàtica 15-02-2022

 Segells sobre suport ceràmic.

 Inscripcions perforades: tècnica que es fa sobre metall.

Tipologies paleogràfiques i epigràfiques

Ara parlarem del tipus o forma de lletra:
 La capital cursiva és la que segur que no veurem.
o Desenvolupada des d’època republicana (s. III aC aprox.), estandarditzada
entre els s. I aC i I dC.
o Escriptura típica d’escrits ràpids en suport tou. En epigrafia: làmines de bronze
(p.e.: tabellae defixionum), tauletes (tabellae ceratae, tabulae Vindolanenses) i
parets.
o Lletres molt irregulars, amb línies que sobrepassen per dalt i per baix, i
tendència a reduir el nombre de traços (nexes i abreviatures).
 La capital quadrata és una de les més destacables.
o Desenvolupada a partir del s. IV aC i fins a l’època d’August.

o Escriptura lenta i acurada; ús d’instruments de precisió.

o Formes geomètriques, angles rectes, proporció regular entre alçada i amplada;

acabaments amb “apicatures” (en paleografia d’això se’n diu “reforços”) i amb
contrastos (combinació de seccions més gruixudes i més primes en el traç
d’una mateixa lletra).
 La capital actuària és el nom que se li dona en epigrafia a l’escriptura que en
paleografia s’anomena librària o rústica en contrast amb la quadrata.
o Documentada entre el s. I dC i el VI dC.

o Utilitzada en textos literaris en suport tou.

o En epigrafia és utilitzada en textos jurídics sobre bronze i en escrits parietals

oficials (p.e. grafits electorals). Avançat el s. I dC, també en suports durs.
o Lletres allargades i estretes, angles arrodonits i traços horitzontals, sovint
ondulats.
 La capital allargada és un tipus d’escriptura utilitzada sobre suports durs i que és una
barreja entre la quadrata i la actuària.
o Es posa de moda al s. II dC.

o Escriptura epigràfica sobre suports durs per influència de l’escriptura librària.

o Lletres encara més llargues i estretes, amb traços ondulats: I i L costen de

distingir; O cada cop més oval; el final de la G gira cap a l’interior; etc.
o Influència de l’escriptura cursiva en algunes lletres (A, M, F).

Es difícil ancorar un tipus de lletra a una cronologia concreta, i ara ja no es fa tant. Està clar que
la tendència de les lletres romanes era allargar-se cap amunt/avall i a fer-se més estretes. No
està clara la raó d’aquesta evolució, doncs per estalviar espai no té sentit: el que els
interessava era posar menys paraules (abreujar més) i disposar el contingut del text d’una
manera més harmònica. És possible que es tractés més aviat d’una “moda” i no tant de raons
pràctiques, però no està clar.
Adhara Perelló Vaca Epigrafia i Numismàtica 15-02-2022

Extracció i transports dels blocs de les canteres

S’extreien els blocs de les canteres, i es podien transportar tant amb tracció animal com amb
diverses tècniques artificials en cas de estar la cantera en un lloc elevat. El treball pròpiament
epigràfic s’efectuava a la officina o taller. Se sap que aquest era el seu nom llatí de veritat per
les referències que s’han fet en diversos documents.
En aquests tallers teníem el serrarii, que tallaven els blocs; el quadratarii arrodonien les
arestes dels blocs; i els sculptor i scriptor/lapicida eren els que esculpien i/o escrivien a la
pedra. La pedra en qüestió es treballava amb eines com la graphia (estilet), l’ascia (“ex ascia,
ab ascia”...), subula (martell) i scalprum (cisell), també en la seva variant “buixarda”.
Acostumaven a ser oficis dels quals els individus estaven orgullosos, i a vegades a les seves
obres s’hi representaven individus exercint-la.
Una vegada tenim el bloc tallat, quadrat, etc., es feia el següent:
1. Recepció de l’esborrany (forma) per part del comitent. Aquest
podia marcar-se en la pedra de diverses maneres, com ara
mitjançant pintura.
2. Maquetació del text (ordinatio = renglons, càlculs de disposició
del text, esborrany previ) i preparació del suport que anava a
rebre’l.
a. La ordinatio del text, segons sembla, a vegades havia
de tenir en compte la decoració (podia o no haver-hi),
la qual es feia abans que el propi text.
3. Gravat de l’epígraf pròpiament dit (sculptura, inscriptio).
a. Poden haver-hi errors en la inscripció, ja siguin
ortogràfics o bé de contingut. En aquest últim cas pot,
per exemple, esborrar-se la paraula amb un solc.
4. Acabat i perfeccionament del suport.
Es podien fer proves abans d’esculpir el text; també s’han trobat les inscripcions de pràctica
dels aprenents. Aquestes podien fer-se tant a una altra pedra com a l’altra banda de la pedra
on va fer-se la inscripció definitiva.
*La expressió de les esteles funeràries “Dis manibus” a vegades va seguida de “Sacrum”, que fa
referència al monument, no als déus penates.
Hi ha casos de memoria damnata o damnatio memoriae era una pràctica usual.
Canvi de PPT al del tema 4.

Onomàstica
Gran part dels textos que veurem són noms, o sigui que serà útil saber com escrivien els noms
els romans.
Els romans acostumaven a tenir tres noms. Tot i així, es creu que al principi els romans tenien
només un nom (p.e.: Ròmul), el praenomen, com a molt acompanyat d’un segon nom de
filiació, de la família. Aquest últim, amb el temps, s’anomenaria nomen. Clar, arribat a aquest
punt, caldria poder diferenciar dins d’una mateixa gens o família, i per tant va afegir-se el
cognomen, que permetia distingir entre les branques més petites d’una mateixa família o fins i
tot entre individus del mateix nucli familiar.
El praenomen sempre anava abreujat; després ve el nomen, que gairebé mai s’abreuja, i a
continuació la filiació (fill/filla de ...). A vegades, després del nomen, es posava la tribu
Adhara Perelló Vaca Epigrafia i Numismàtica 15-02-2022

abreujada; per tant, si hi ha una abreviació que no saps què coi és, serà la tribu. Per últim
tindríem el cognomen, que com el nomen no s’abreujaria. Només els ciutadans lliures podien
tenir els tria nomina. Les dones lliures, però, només disposaven del nomen i el cognomen; tot i
així, en àmbit privat sí s’utilitzaria el seu praenomen. Curiosament, les dones no perdien el seu
nomen al casar-se. Els esclaus només disposaven d’un nom, i els lliberts tindrien tres, el
praenomen i el nomen del seu antic amo, i com a cognomen tindrien el nom que tenien quan
eren esclaus.
Cal tenir en compte que a les inscripcions més tardanes, de a partir del segle III dC cap a
endavant, tot i que es tracti d’un home lliure no consten els tria nomina, només en consten el
nomen i el cognomen.

Tipologies segons el contingut

 Funeràries: Composen el 50-85% dels documents epígrafs, cosa lògica si tenim en
compte que tothom mor i la majoria de gent té una tomba amb, al menys, una petita
inscripció. Les necròpolis, que estaven fora de les ciutats o centres poblacionals, eren
llocs de celebració de festes en honor dels morts com les Parentalia, les Feralia, les
Lemuria, les Violaria o les Rosalia. Eren també llocs de trànsit, i en algunes ocasions
s’han trobat inscripcions a les tombes fetes com si el difunt es dirigís a la gent que
passava per allà i que era de temàtica més “informal” com a mínim (p.e.: explicant com
va morir). Hi ha 5 tipus de funerals o funus: els funera translaticia (es feia en àmbit
privat i després es portava el cos a un lloc reservat per a la família), funera indictiva
(s’anunciaven, o sigui que eren els de personatges coneguts (de famílies destacades), i
la gent sabia que es celebrava), funera publica (cerimònies públiques per a
polítics/generals..., equivalents al «funerals d’Estat» ), funera imaginaria (quan no es
té el cos) i funera acerba (per als nadons). Hi havia diferents tipus de tomba, dels quals
ressalten:
o Tomba «ad edícola» (en italià), semblant a un nínxol de grans dimensions.

o Columbaris, que són una estructura on hi ha diversos nínxols.

o Recinte funerari: recinte funerari delimitat i privat, construït en una parcel·la

comprada, on hi ha diverses tombes, un altar, inscripcions... Estaven fetes per
durar generacions, és a dir, que eren “tombes familiars”.
 En algunes inscripcions veiem alternatives a la fórmula o invocació als dii Manes,
normalment derivades de religions orientals, que són més optimistes. P.e: dir que
el difunt no ha anat a parar amb els déus manes, sinó a “la llum celestial”.
A una inscripció funerària acostumen a constar els següents elements:
- Una invocació als déus manes: D(is) M(anibus) S(acrum).
- El nom del difunt en nominatiu o en datiu.
- L’edat a la qual va morir, sovint indicada per AN(orum), també per A, ANN i
després el número. A vegades, el A del any va precedit de V(ixit), i pot anar seguit
de M(enses), que fa referència als mesos, i H(ores), que fa referència a les hores
que va viure.
- La fórmula H(ic) S(itus/a) E(st) S(it) T(ibi) T(erra) L(evis) = “aquí va ser enterrat/da;
que la terra et sigui lleu”.
- La fórmula B(ene) M(erenti) = “s’ho mereix” (en aquest cas, «merenti» és en datiu i
aniria concordat amb un difunt al datiu. Podria ser en altres casos, encara que
aquest és el més freqüent).
Adhara Perelló Vaca Epigrafia i Numismàtica 15-02-2022

- El nom de la persona o persones que costegen o manen fer la inscripció i a vegades

la seva relació amb el difunt, en nominatiu
- Un verb indicant la col·locació o la realització de la inscripció: F(ecit/ecerunt) = “va
fer/van fer o posar”; F(aciendum) C(uravit/uraverunt) = “va manar fer
(singular/plural)”; i P(osuit/osuerunt) = va col·locar/van col·locar. També H(oc)
S(epulcrum) F(ecit) = “va fer aquesta tomba”, S(ibi) S(uis)Q(ue) = “per a sí mateix i
per als seus” o H(oc) M(onumentum) S(ive) S(epulcrum) H(eredem) N(on)
S(equetur) = “aquest monument no anirà als seus hereus” (significant que els
hereus no podien fer-se enterrar en el monument o recinte funerari).
- Les mides de la parcel·la comprada per posar-hi la tomba i el monument.
 Votives.
 Honorífiques.
 Monumentals jurídiques.
 Instrumenta domestica.
*Quan a una transcripció hi ha un “(!)” significa “sí, aquesta transcripció és correcta tot i que
sembli estranya”, doncs a vegades a les transcripcions es fan palesos els errors de la
transcripció. La utilització de de superlatius era més comú a èpoques tardanes.

Criteris de datació tradicionals (no arqueològics)

Els següents criteris de datació són molt aproximats, doncs no sempre estan recolzats per
l’estadística i, en sí, la datació no és tan fàcil:
- Els més sintètics (només nom del difunt) o, al contrari, amb elogia, són més antics.
- D(is) M(anibus) en època de August, D(is) M(anibus) S(acrum) fins al segle II dC.
- Memoriae/memoriae aeternae més pròpia del III dC.
- A partir del segle I dC és més comú que el nom del difunt estigui en datiu.
- Més superlatius als segles II i III dC.
Curiositat: AE són les sigles de L'Année épigraphique, una revista que recull troballes
epigràfiques.

Exercicis
*Quan es posen [] significa que entre ells hi ha elements que no s’han conservat però que
poden intuir-se, o que no poden intuir-se i per tant no s’especifiquen entre ells.
1. Diis manibus Marci Antoni Gemelli Marcus Antonius Procuius fillius patri bene merenti.
a. “Als déus manes: per a Marcus Antonius Gemellius, del seu fill Marcus
Antonius Procuius. Al (seu) pare que bé ho mereixia.”, o bé “el fill ho ha fet pel
pare, que s’ho mereix”.
2. Dis manibus sanctus Lituccia Primilla an(norum) XV m(ensium) XI dier(um) V pia in suis
h(ic) s(ita) [e](st) s(it) t(ibi) t(erra) l(evis).
a. “Als sagrats déus manes: Lituccia Primilla, de 15 anys, 11 mesos i 5 dies, que
era pietosa amb els seus, aquí està enterrada; que la terra et sigui lleu”.
3. >Coma[...] C(ai) f(illia) Ingenua ann(orum) XXX h(ic) s(it) e(st) T(itus) Sario Lenus
L(ucius) f(illius) Pollia vetera(nus) co(n)iugi sua(e) v(ivus) f(ecit).
Adhara Perelló Vaca Epigrafia i Numismàtica 15-02-2022

a. [...] Ingenua, filla de Caius, de 30 anys, aquí està enterrada. Titus Sario Lenus,
fill de Lucius, de la tribu Pollia i veterà (soldat jubilat), a la seva dona; fet en
vida.
4. C(aiu) Trocinae C(ai) Lib(erto) Synecdemo VII (se)vir(o) aug(ustali) Valeria Haline
Marito Optimo.
a. “A Caius Trocina Synecdemo, llibert de Cai i sevir augustal; (el va dedicar) al
marit òptim”.
5. D(iis) M(anibus) S(acrum) Sergia Rustica LXXXX ann(orum) P(ia) in suos H(ic) S(ita) E(st)
S(it) T(ibi) T(erra) L(evis).
a. “Consagrat als sagrats déus manes: Sergia Rustica, de 90 anys i pietosa amb els
seus, aquí està enterrada; que la terra et sigui lleu”.
6. D(iis) [M](anibus) [S](acrum) C(aius?)· Co[R---] Au() [---] S() · I() · T() · T() · SE() [...] Nii
Ca[...] [AN]Nu[m? Orum?] XXXI [...] Pro B
*Paper especial per fer calcs epigràfics: es posa el paper sobre la inscripció, es mulla amb una
esponja i llavors el text queda al paper. També existeix el mètode següent: poses el paper a
sobre la inscripció i utilitzes carbó o un llapis per fer-ne el negatiu. El profe, diu, però, que
aquest últim no l’ha vist fer servir mai en epígrafs, però que va molt bé en l’àmbit numismàtic,
amb monedes.
*Signes de puntuació: els punts i els triangles, que són bastant comuns; després tenim els
quadrats, que són més antics, d’època republicana, però que també eren molt comuns doncs.
A la fitxa epigràfica cal especificar els signes de puntuació utilitzats.
*El profe ha dit que millor no et prenguis tantes “llibertats” a l’hora de traduir, com posar “de”
o “de part de” per referir-te a qui ha dedicat la inscripció.
*L’abreviació COS seria CO(n)S(ul).

Inscripcions votives
Les inscripcions votives són inscripcions religioses o rituals, i estan molt lligades al sentiment
de religiositat o pietas dels romans. La diferenciació entre inscripció funerària i inscripció
votiva no té per què ser tant neta, doncs hi ha inscripcions funeràries en què en menciona als
déus, per exemple. Per altra banda, tenim inscripcions que són d’àmbit públic, perquè
presenten obres públiques, però què passa si aquesta obra és un temple? Tot depèn del que
s’esmenti i tracti a la inscripció en qüestió.
L’estructura bàsica de les inscripcions religioses, que sovint estan centrades al voltant d’un
contracte puntual entre la divinitat i un humà (el votum), és la següent:
ILLI DEO (dedicació)
ILLE (dedicant)
VOTO SUSCEPTO/EX VOTO (raó de la dedicació, que sovint no s’explica)
POSUIT/DEDICAUIT (verb més o menys tècnic)
Entre els casos més difosos, també poden constar-hi motivacions més detallades i consten
referències cronològiques als consolats i procedència del diner empleat en la realització de
l’obra.
El vot o votum en qüestió pot definir-se com a tracte entre un humà i una divinitat, el qual la
pietas dels romans els obliga a complir.
Adhara Perelló Vaca Epigrafia i Numismàtica 15-02-2022

Dedicació d’edificis sagrats

- L’epigrafia religiosa abasta, de manera transversal, diferents àmbits.
- Els límits de cada categoria d’inscripcions no són unívocs. Quan la inscripció
celebra la construcció sense donar detalls cultuals, es podria adscriure a la
categoria de tituli operum pubblicorum (és a dir, que el monument era públic i no
tenia res a veure amb el món religiós).
- D’altra banda, la epigrafia funerària també es dirigeix als deus Manes, i tanmateix
té una tractació a part.
*Iupiter és una paraula irregular, el genitiu de la qual és Iovis.
Juntament amb les inscripcions funeràries, que estaven per tot arreu, les votives eren les més
comuns: no només estaven a les cel·les dels temples o a les estàtues, sinó a qualsevol lloc que
pogués considerar-se que tenia un significat religiós (santuari).
- Hedone Marci Crassi ancilla feroniae votum solvit libens merito = Hedone, dama de
companyia/esclava de Marc Crassi, va ressoldre – contenta pel favor/benefici
(libens merito) («rebut», sobreentès)- el vot/promesa que li va fer a Feronia;
- Dianae Augustae Sacrum Quintus Claudius Severinus IIIIIIIvir Aquileiae voto
suscepto remonente dea solvi = Consagrat a Diana Augusta, Quint Claudi Sever,
sevir d’Aquileia (una ciutat al Nord Itàlia), vaig resoldre el vot que la deessa
m’havia recordat (estava tardant molt en fer-li la ofrena a la deessa).
- Numini Augusti et Veneri Augustae Sacrum [---] Augusti libertus procurator telonei
maritumi die sua pecúnia fecit = Consagrat al geni d’August i a la Venus augustal ,
el llibert d’August, procurador teloner maritím, l’ha fet amb diners propis.
- Volcano miti C(aius) Sempron(ius) Urbanus [p]roc(urator) aug(usti) = Al clement
(epítet) Vulcà, fet per Cai Semproni Urbà, procurador augustal.
Destaquen les següents fórmules:
- Pro salute: “per la prosperitat/salut d’algú”, utilitzada sobretot a partir del
començament del segle I dC.
- Sacrum i In honorem domus divinae: “Consagrat a” i “En honor de la casa divina”
respectivament, a partir de mitjans del segle II dC.
*Quan a l’epígraf hi ha un nexe, es transcriu desenvolupat però amb un arc “de mig pun” a
sobre de les lletres que formaven el nexe.
*Tenir en compte que hi ha noms propis acabats en O que no és perquè siguin datius, sinó que
son de la tercera declinació i s’escriuen així en la seva forma en nominatiu (p.e.: Cicero).
*Sibi és part d’una fórmula que significa “per si mateix” i que acostuma a anar acompanyat per
vivus, és a dir, que acostuma a traduir-se com “ho va fer per si mateix quan encara vivia”.
Fórmula de epígrafs funeraris: persona a la que s’ha dedicat + persona que ha dedicat + filiació
(família o amo/ex-amo) + fórmula final.
- I(ovi) O(ptimo) M(aximo) et Iunonī reginae T(itus) Essimni/us Tertius
b(ene)f(iciarus) co(n)s(ularis) pro/se et suos(!) ---v(otum) s(olvit) l(ibens) l(aetus)
m(erito).
o Inscripció votiva. S’esmenta a dos déus i a un humà. Estructura: datiu pels
déus i nominatiu per a l’humà + el seu càrrec + una fórmula típica.
Adhara Perelló Vaca Epigrafia i Numismàtica 15-02-2022

o Pro se et suos = és un error, doncs suos està en acusatiu i no hauria de ser

així, hauria de ser “prose et suis”, en ablatiu (suis és igual en ablatiu i datiu,
però en aquest cas, com que va amb «pro» que sempre vol l’ablatiu, s’ha
de considerar ablatiu).
o Típica d’examen.

El cursus honorum
El cursus honorum («carrera dels honors», ja que, almenys pel que fa a la classe senatorial, la
carrera política no era remunerada oficialment) és el conjunt de càrrecs públics al llarg dels
quals evolucionava la carrera política dels romans. És una matèria densa i articulada que pot
semblar, a primera vista, una mica «àrida» respecte a altres dels aspectes que hem estudiat al
llarg del curs. Això no obstant, el cursus honorum sintetitza una de les característiques
principals de la societat romana, que justifica en gran part el seu èxit: la capacitat de gestionar
una realitat molt complexa (des del punt de vista cultural, territorial, ètnic, militar...)
mitjançant la racionalització i estructuració de les decisions a propòsit de la res publica.
Dit d’una altra manera, agafeu-lo com un bonic exemple d’adaptació del ésser humà al medi
on es desenvolupa.
D’altra banda, gràcies als càrrecs esmentats a la inscripcions sabem la classe social dels
individus presents en ella.

Època Republicana
A Època Republicana, el cursus honorum era exclusiu de la classe senatorial. A partir de l'any
180 a. C. (lex Villia annalis) es va establir un ordre fix per a l'exercici de les diferents
magistratures (càrrecs de durada anual). Aquest ordre consisteix en les següents etapes
consecutives (en negreta les principals i obligatòries):
1) Experiència en la milícia i tribunat militar.
2) «Vigintisevirat», dels quals els més importants eren: tres per a l'emissió de la moneda
(Tresviri aere argento auro flando feriundo – IIIviri a.a.a.f.f.), quatre per a
manteniment de carrers (Quattuorviri viis in urbe purgandis), deu per a la resolució de
disputes civils (Decemviri stlitibus iudicandis), tres per penes de mort (Triumviri
capitales)...
3) Questor (tresor públic, arxiu d’estat).
4) Edil (mercats, neteja, manutenció dels temples, abastiment de blat, organització
d’espectacles...) o tribú de la plebs (vetllar per la salvaguarda dels plebeus, dret de vet
legislatiu, acusació per delictes contra el poble romà...).
5) Pretor (administració de la justícia i govern provincial).
6) Cònsol (caps de l’exèrcit, poder executiu).

Època Alt Imperial

A partir d’August, les necessitats de gestió de l’imperi i la voluntat de reconciliació social
impliquen la multiplicació del càrrecs i l'extensió de la carrera política a l’ordre eqüestre. Hi ha
ulteriors canvis en Època Baix Imperial, però com a mostra de l’adaptació del nou règim
bastarà amb August.

El cursus honorum senatorial

Amb August (27 aC-14 dC) i durant l’Alt Imperi es modifica el cursus honorum: s’accelera la
carrera política, rebaixant les edats mínimes, i es donen bonificacions en alguns casos. El
cursus queda, a gran trets, de la següent manera:
Adhara Perelló Vaca Epigrafia i Numismàtica 15-02-2022

1) Tribú militar Laticlavius.

2) «Vigintivirat»: tres per a l'emissió de la moneda (Triumviri monetales), quatre per a
manteniment de carreteres (Quattuorviri viarum curandarum), deu per a resolució de
disputes civils (Decemviri stlitibus iudicandis) i tres per penes de mort (Triumviri
capitales).
3) Questor: hi ha un total de 20, dividits en quaestores provinciae, quaestores Augusti,
quaestores consulum i quaestores urbani.
4) L’edil i el tribú de la plebs es mantenen però perden poder, doncs l'emperador
assumia part de llurs responsabilitats.
5) Pretor  afegit de nous càrrecs accessibles a partir del pretoriat: curatores viarum
(vies de la península), praefecti aerari militaris (caixa de l’exèrcit), praefecti aerari
Saturni (tresor públic, abans gestionat pels questors), praefecti frumenti dandi
(abastiment d’aliments a Roma), legati proconsulis (ajudants dels governadors de les
províncies senatorials), legati Augusti pro praetore (administració de les més
«problemàtiques» províncies imperials), legati Augusti (legionis...) (comandant militar
d’una legió), etc.
6) Els cònsols augmenten fins a 16 i perden importància, però s’assisteix a l’afegit de
càrrecs després del consolat: varis curatores..., praefectus Urbis (manteniment de
l’ordre públic), proconsules (governadors de províncies senatorials)...

El cursus honorum eqüestre

Etapa militar:
 Praefectus cohortis: prefectura d’una cohort auxiliar.
 Tribunus militum: tribunat militar legionari.
 Praefectus alae: prefectura de una ala de cavalleria.
 Procuratores (funcionariat depenent de l’emperador). Es classificaven segon llur sou
anual:
o Sexagnarii (60.000 sestercis).

o Centenarii (100.000 sestercis).

o Ducenarii (200.000 sestercis).

o Trecenarii (300.000 sestercis).

Grans prefectures:
 Praefectus Vigilum (cap dels bombers de Roma).
 Praefectus Annonae: proveïments de productes de primera necessitat a Roma.
 Praefectus Aegypti: govern d'Egipte.
 Praefectus Praetorio: cap de les nou cohorts pretorianes.

El cursus sacerdotal dels senadors (època republicana i imperial)

Els sacerdocis majors (normalment es podia aspirar a més d’un) inclouen:
- Pontefices: supervisió de cerimònies religioses.
- Augures: interpretació dels auspicia (de la voluntat dels deus).
- XVviri Sacris Faciundis: conservació dels llibres sagrats.
Adhara Perelló Vaca Epigrafia i Numismàtica 15-02-2022

- VIIviri Epulones: oficiava els banquets religiosos.

Els sacerdocis menors, entre els quals:
- Flamines: eren un equivalent als cures, aquells que oficiaven les cerimònies
religioses.
- Sodales: només existien en època imperial, ja que s’encarregaven de les
cerimònies en honor dels emperadors divinitzats. L’equivalent a zones concretes,
és a dir, a nivell regional, eren els virs augustals, crec.

El cursus municipal
L’organització dels municipis era semblant a la de Roma. Els principals magistrats d’una ciutat
eren:
- Els duomviri (lluiri), que tenien competències jurisdiccionals. Eres la màxima
competència de la ciutat. S’escriu “II · vir” als epígrafs, però es transcriu “IIvir”.
- Els dos aediles (aed.).
- Els quaestores (q., quaest.): en algunes ciutats hi havia un cos de quattuoruiri,
format pels duori i els aediles.
Els decurions (ordo decurionum) componien el consell municipal i constituïen el veritable
òrgan rector de la ciutat; era l’equivalent del senat en Roma. Pel que fa als sacerdocis
municipals tenim als Pontefices, Augures i Flamines, igual que en Roma, i a més a més als Seviri
Augustales (anàlegs als sodales en Roma), una pseudo-magistratura accessible als lliberts.

Les inscripcions honorífiques

Conèixer el cursus honorum romà, que era com el seu “currículum”, la seva “carrera”, podem
entendre millor les inscripcions honorífiques. Normalment són o es caracteritzen per...
- Ser els tituli que acompanyaven a una estàtua o a un monument commemoratiu.
- Tenir la funció d’honrar a algú.
- Dedicades a personatges destacats, sovint encara vius.
- Poden ser de caràcter públic o de caràcter privat: ja que tenien la funció d’honrar,
podien ser una inscripció pública pensada per honrar a un personatge important
per a la comunitat, o bé podien estar pensades per honrar a un familiar concret i,
per tant, trobar-se en un context domèstic.
Algunes de les estructures o fórmules més comuns en les inscripcions
- Datiu  persona a la que està dedicada la inscripció. Nominatiu  persona que
dedica.
- H(onoris) C(ausa) = “per causa de l’honor”, “motivat pel l’honor (va fer aquesta
inscripció/monument)”.
- Ob inlustria eius merita et insígnia beneficia = “pels seus mèrits i beneficis
importants (se li ha dedicat aquest monument)”.
- Inpensa remissa = “pagada la despensa”. El inpensum (plur. inpensa) era el preu
que s’havia de pagar per posar una estàtua/inscripció en un lloc públic; per això
pot anar acompanyat de D(ecreto) D(ecorionum), doncs, el lloc era assignat o
avalat pels decurions .
Adhara Perelló Vaca Epigrafia i Numismàtica 15-02-2022

- La paraula “c(larissimo)” s’utilitzava per als senadors, cosa que ens dona un altre
detall respecte a la persona que ens parla o la de que es parla.
- Militum  genitiu plural; legionis  genitiu singular (3ª declinació). Turma, -ae és
una secció de l’exèrcit; pot aparèixer com a càrrec, en el sentit de pertànyer a
aquesta. Signiferi (nom plur, en l’exemple del power point son els que han fet el
monument)= portadors de l’estàndard (de la legió). P(rimo) P(ilo) és un altre càrrec
militar, i estria en datiu en cas de referir-se a aquell a qui s’ha dedicat la inscripció.
- Ex d(ecreto) d(ecurionum)  podem veure-ho sense l’ex, com a locum datum
decreto decurionum o com a decreto decurionum. Signfica, bàsicament, “per odre
dels decurions” o “amb el permís dels decurions”, que eren bàsicament com el
Senat de Roma però en altres ciutats.
- IIIIIIvir(o) Augustal(i)  càrrec en datiu. Els sevirs (=sis homes) augustals eren un
càrrec, com ja hem dit, religiós, tot i que també seria, per tant, un carrer “pseudo-
polític”, i l’únic càrrec públic al que podien accedir els lliberts.
- Accenso  càrrec de secretari. Sempre es refereix al secretari D’ALGÚ: literalment,
en llatí seria “secretari a (algú)”, però traduït seria “secretari de X”.
Si ja l’àmbit rural era ple d’inscripcions i estàtues, l’urbà encara més. Constituïen una manera
de comunicació pública, amb la gent, molt eficient. P.e.: podien haver estàtues amb
inscripcions als teatres com en el cas del teatre de Segòbriga.
 Com a curiositat: com les estàtues antigues eren policromes tot i que la pintura no s’ha
conservat fins avui dia en la majoria dels casos.A propòsit de pintura, també s’ha
plantejat que potser els errors comesos a les inscripcions es corregien amb pintura.
En un principi, aquestes inscripcions només es dedicaven a personatges molt concrets, apart
de que eren molt escuetes, amb una estructura molt cuidada i no s’hi mencionava al dedicant:
normalment estaven en nominatiu i acostumaven a celebrar fites polítiques i/o militars
excepcionals (elogium o elogi). Però amb el temps van començar a fer-se en honor de generals
destacats i, bàsicament, de tots o quasi tots els polítics; és a dir, que es feien de manera més
generalitzada i eren més extenses en contingut. Paulatinament també veiem com qui dedicava
o feia la inscripció també aprofitava per incloure-hi els seus propis mèrits. De la persona a la
que es dedicava s’explicava bàsicament tot el seu currículum i les seves gestes més notables.
 En inscripcions tardanes (ss. II-III dC) pot donar-se el cas de que a les inscripcions
constin dos cognomina, doncs va popularitzar-se el costum d’utilitzar-hi més d’un
cognomen per “donar-se importància”.
 Resum  a Època Republicana les inscripcions només es feien per honorar a gent que
havia fet coses importants, però a èpoques posteriors les inscripcions es
“democratitzen” i en trobem algunes dedicades a algú “per només respirar”, per dir-ho
d’alguna manera.
L’ofici de l’epigrafista, en la majoria dels casos, es duu a terme sobre textos fragmentaris, és a
dir, que els epígrafs que ens han quedat solen estar trencats, en mal estat general, etc. Per
tant, és imprescindible el coneixement del vocabulari llatí, de les fórmules recurrents i de
l’onomàstica local per poder aprofitar al màxim les poques dades aportades pels fragments en
qüestió.

Titulatura imperial
Elements de la titulatura imperial
- IMP(erator): en sí és un títol, però alguns emperadors l’utilitzaven com un
praenomen. A partir de Galba també s’hi afegeix el praenomen original de
Adhara Perelló Vaca Epigrafia i Numismàtica 15-02-2022

l’emperador. Com a curiositat, l’evidència més antiga d’aquest títol està associada
al déu Júpiter.
- CAES(ar): August l’adopta com a nom, tot i que originalment era el cognom de Juli
Cèsar. Caesar passaria a ser un símbol del poder, que és la raó per la qual altres
emperadors el possarien també entre els seus praenomen als epígrafs.
- Nom de l’emperador  filiació. P.e.: Imperator Caesar divi filius Augustus dedit
(divi equival a caesar, doncs a Cèsar se’l va divinitzar, i en el moment que es va fer
ell era l’únic amb el que s’havia fet, pel qual tampoc posaven cap nom més apart
dels escrits perquè “fill del diví” només hi havia un). Els emperadors tenien un nom
de naixement, però quan eren “coronats” emperadors se’l canviaven (p.e.: Marcus
Ulpius Traianus = Caesar Marcus Ulpius Nerva Traianus); hi ha casos en els que el
nom no canvia tant i es manté l’estructura general d’aquest, però altres en el que
el canvi és més notori. Les filiacions que formen part del nom, per tant, es
multipliquen.
- AVG(): després del primer emperador esdevé una mena de cognomen oficial dels
emperadors. Per tant, igual que Caesar, passa a ser una mena de símbol de poder,
tot i que el nom August té, a més, connotació religiosa, doncs era un títol de
connotació religiosa utilitzat en els déus.
- Cognomina ex virtute i devictarum gentium, és a dir, cognomina que els hi vinguin
donats per alguna virtut que tinguin a nivell personal, com ara ser molt religiós o
pietós, o gestes (p.e.: gestes personals). D’entre els cognomina ex virtute
ressalten:
o Optimus

o Pius

o Felix, que vindria a dir “afavorit pels déus”.

o Invictus  “mai vençut”; associat a Hèrcules i al culte solar.

o Dominus noster, “senyor nostre”; més tardà que els anteriors.

o Propagator imperii, utilitzat a partir de Trajà i que utilitzaven aquells que

havien expandit les fronteres de l’imperi.
- Títols propis de l’emperador, com ara Optimus (també utilitzat en déus com
Júpiter), pater patriae, gentilicis com Germanicus o Dacicus i pontifex maximus.
- Magistratures, com aquelles que hem vist que formaven part del cursus honorum;
pos havia alguns que també utilitzaven els emperadors. Algunes d’elles són:
o Tribunicia potestas (TRIB POT, TR POT, TR P, T P).

o Consul (COS).

o Proconsul (PROCOS).

o Censor (CENSOR).

Termes recurrents:
 Tribunicia potestate XX  en ablatiu  “durant la seva 20ª tribunicia potestas”.
 Imperator, quan forma part de la llista de títols o assoliments, es refereix a que
l’individu en qüestió va ser un general prominent de l’exèrcit.
 Pater patriae.
Adhara Perelló Vaca Epigrafia i Numismàtica 15-02-2022

Exercicis:
- Tito Mercelloni Persino Mario procuratori augusti decreto decurionum = “Titus
Mercellonius Persinus Marius, procurador augustal per decret dels decurions”?
- M(arco) Pontio M(arci) fil(io) Pupina (tribu) Varano Sabino Tribuno Laticlavio (per
tant d’època d’August, perquè aquest càrrec l’instaura él) mil(es) [...]

Exercicis de pràctica per a l’examen

- D(is) M(anibus) [---]LLONI AN(norum) XX MERCURIUS ET TA[VVITALI? VLIA VITALI]S
FILIO S(it) T(ibi) T(erra) L(evis).  cas que no s’ha pogut solucionar encara.
- L(ucius) [C?]AECILIUS L(uci) F(ilius) GAL(eria tribu) [---]CER AEDIL(is) IIVIR [---]PUM
DE SUA PECU[nia] [facen]DUM COERAUIT [idemqu]E PROBAUIT.
o Facendum coeravit (idemque probavit) = “va manar que es fes (i de la
mateixa manera el va inaugurar)”; fórmula relativament comú (encara que
difícil des del punt de vista gramatical i sintàctic).