Apunts de Numismàtica

Adhara Perelló Vaca Epigrafia i Numismàtica 19-04-2022
Numismàtica antiga 1
Cal definir què és el diner abans de passar a les monedes. El diner és tot tipus d’objectes o
documents que es poden utilitzar per fer pagaments, dins o entre comunitats polítiques, en un
marc d’acceptació comú i regular per normes (aquestes ja estan estipulades des de
l’Antiguitat). La moneda és una forma de diner, però n’hi ha d’altres fetes de diferents
matèries primes: metall, bestiar, objectes de prestigi, esclaus, lletres de canvi, pagarés, bons,
bitcoins, etc.
Però quines condicions ha de reunir el diner per fer els pagaments, per ser vàlid per ser
utilitzat com a pagament?
 El propietari ha d’estar en condicions legals de donar en propietat a aquell qui ho rep
com a pagament. Si algú dona en pagament quelcom del qual no és propietari, el
pagament no seria legal.
 Allò que dones, aquest diner, ha de tenir un valor mesurable i reconegut per les dues
parts (pel que paga i pel que rep el pagament). La moneda, per exemple, és una forma
de pagament que compleix molt fàcilment aquesta segona condició, doncs estava molt
estesa i acceptada a l’Antiguitat: hi havia monedes de plata, or, etc. De fet, a
l’Antiguitat i als milers aC, el metall era la manera més fàcil de fer circular diner, doncs
era quelcom que tenia un valor reconegut arreu.
 El pagament ha de ser acceptat i valorat per part del receptor com a pagament del
deute o l’intercanvi.
Aristòtil va dir a la seva Ètica que totes les coses que intercanviem han de ser comparables a
un valor, n’han de tenir un associat, per molt que el valor sigui quelcom relatiu (p.e.: un
trípode de bronze pot equivaldre per aquell que el ven a dos camells, però per al que el vol
comprar por equivaldre a una ovella). Aquesta necessitat d’equiparar els objectes d’intercanvi
amb un valor fixe, immutable i objectiu, va portar a la invenció de la moneda. Sembla que va
començar a utilitzar-se a Lidia, una zona d’Anatòlia, durant el segle VII aC, i des d’aquest
moment va estendre’s el seu ús com una taca d’oli.
Les funcions de la moneda són, doncs:
 Facilitar la mesura del valor d’un objecte, així com l’intercanvi d’aquest, doncs si X
objecte val mitja gallina no pots esquarterar la gallina per pagar-lo, no té sentit.
 Instrument de pagament més factible tant a nivell fiscal (uniformitat) com comercial
(facilita els intercanvis als mercats, com acabem de dir).
 Acumular riquesa, doncs és un material no-perible, no té despesa de manteniment
(p.e.: el bestiar o els esclaus han de menjar, cauen malalts...), és fàcil d’emmagatzemar
i està feta de metall, que té un valor bastant estable.
Una vegada que hem analitzat l’interès social de la moneda, analitzem-la a nivell físic o
morfològic. Segons Isidor de Sevilla, els tres puntals d’una moneda són: el metall (metallum), el
pes (pondus) i la figura. El metall i el pes determinen el valor real de la moneda, mentre la
figura el certifica, fa saber a la gent que aquesta moneda té, efectivament, X valor i és vàlida
per fer pagaments.
Dues parts: l’anvers, que és la “part noble” de la moneda (on hi ha el poder; p.e.: cara del
monarca) i el que s’anomena col·loquialment com “cara”; l’altre és el revers, la “creu”, i és on
hi ha la simbologia (p.e.: a les pessetes tenim l’escut amb “l’aguilucho” i l’escut espanyol on es
representen els diferents territoris que la composen  vol indicar unió, però també
1
continuïtat entre el règim franquista i el regnat de Juancarles de Borbó al 1975). Com a

curiositat: l’Antiguitat, la fisonomia del monarca de torn no la sabia tothom, i es “sabia” a
través de les monedes. A la segona emissió del rei Juancarles, la del 1980, veiem com al revers
segueix havent l’escut espanyol + aguilucho però més petit, acompanyat per propaganda del
nou règim al revers amb futurs events populistes com els MUNDIALS DE FUTBOL del 82 
populisme i publicitat política al més pur estil romà.
Pel que fa al metall i al pes, va arribar un punt en què amb les pessetes, fer-ne costava més del
seu valor, i això no pot ser. Quan el valor del metall i de la fabricació superen el valor facial de
la moneda, el truc a l’Antiguitat, Edat Mitjana i Època Moderna és reduir la Llei del Metall (és a
dir: utilitzar barreja de metalls en comptes de metall pur per fer les monedes, per la qual cosa
el valor facial de les monedes es redueix) o reduir el pes de les monedes. Aquestes mesures
fan que hi hagi més metall disponible degut a la reducció de pes (o llei), permetent fer més
monedes i procurant guanys a l’autoritat emissora. En el cas de les pessetes, aquestes mesures
van originar les monedes de 25 pessetes noves (menys valor facial que el valor “simbòlic” o
adjudicat a la moneda), que a diferència de les velles tenien un forat al centre. Al final, aquesta
reducció del pes/llei de les pessetes va portar a que les últimes pessetes fossin diminutes
(semblants a les d’1 cèntim) i estiguessin fetes d’alumini, que és un metall barat.
Per tant, la moneda és:
- Una peça de metall fabricada per ordre del poder sobirà , anomenada l’autoritat
emissora. Això significa, a la vegada, que no tothom pot emetre una moneda, o al
menys no una moneda el valor de la qual estigui reconegut arreu (és a dir, certificada).
A part, és una peça de metall amb un pes, metall, tipologia i valor nominal o legal
determinats; aquests paràmetres s’anomenen “decret d’emissió”. L’autoritat emissora
ha de garantir el valor legal de la moneda i dictar lleis que en regulin l’ús, i això és
quelcom que ja passava a l’antiga Atenes (p.e.: llei monetària d’Atenes de 375-374 aC
 cada polis feia la seva pròpia moneda  canvistes, gent que es dedica a canviar
monedes perquè els dracmes atenencs no tenien el mateix pes/valor facial que els
corintis, i potser mercaders corintis volien comerciar a Atenes). Per això, per saber si
una moneda és bona, cal certificar qui l’ha emès (p.e.: moneda de Siracusa  a
l’anvers hi ha un retrat i la paraula “Sirakosion”, que ens diu que la moneda és “dels
siracusans” i ens indica que la moneda és de Siracusa; en cas de no saber llegir, la
iconografia de l’anvers i el revers aportaria la suficient informació com per saber-ho).
També pot constar el nom d’una tribu com a “poder emissor”, com passa a les
monedes iberes. Com ja hem dit, des de les primeres monedes existeixen els
anomenats “tipus parlants”, que són uns tipus iconogràfics adoptats per la ciutat o
poder emissor (a vegades aquests tipus poden copiar-se d’altres monedes de prestigi),
de manera que no fa falta saber llegir per identificar qui a emès aquella moneda (p.e.:
Rodes  Rosa des del lateral; Roditon  rosa des de sota; Eivissa  déu egipci Bes).
Pot donar-se que hi hagi una doble autoritat emissora en una mateixa zona, com era
el cas d’Emporion i Untikesken: a la zona d’Empúries s’emetien tant la moneda grega
de la colònia com la moneda romano-ibera.
o No s’ha d’oblidar mai que, a part de les seves funcions d’intercanvi, és, també,
un símbol de poder (aquest és el que pot fer monedes = és qui té la sartén pel
mànec).
o Quan una moneda “fuig” del poder sobirà sol considerar-se falsa, tot i que no
sempre: a vegades l’estat o poder sobirà delega l’emissió de moneda. Una
moneda falsa és aquella que es fabrica amb ànim d’enganyar.
2
o Per moneda bona entenem: bona llei, bon pes i, fins i tot, amb un disseny
planificat.
o Moneda de prestigi = moneda preferida per fer pagaments per algun motiu
(p.e.: preferència per què et paguin en dòlars perquè els Estats Units són una
potència econòmica, o perquè ets estatunidenc, etc.).
En el món grec, a les monedes, al menys inicialment, apareix el nom del sobirà o basileus però
mai surt el retrat. És molt comú l’imago d’Hèracles, reconeixible pel cap de lleó que porta
posat. El nom del monarca apareixia al revers, associat a la figura del déu Zeus (com per indicar
o justificar el seu poder = “per la gràcia de Déu”). Es diu, però, al menys en el cas que ens ha
ensenyat a classe, que l’Hèracles de la moneda tenia la fesomia d’Alexandre III, el poder
emissor d’aquesta.
El fet de que el nom del sobirà i la seva imago estigués a la part noble/cara ve des d’època de
Cèsar. De fet, fou això el que va provocar la seva mort, doncs era tabú pels romans posar la
teva cara a una moneda: podies posar la dels teus avantpassats o qualsevol altre iconografia,
però el teu retrat no. Com a curiositat, els retrats romans eren bastant fidedignes, cosa que
indica que el primer cònsul de la República no seria gaire diferent al retrat de la mencionada
moneda. En èpoques posteriors a Cèsar, els emperadors van guardar les formes, al menys al
principi, posant l’abreviació S(enato) C(onsulto) apart de la seva imago i el seu nom propi; per
tant, tot i que se sap que de facto el poder absolut el tenia l’emperador, aquest feia aquesta
“concessió” o reconeixement a l’òrgan del Senat.
La relació de la moneda amb el poder queda constatada en el fet de que tots els emperadors
romans, tot i que siguin usurpadors i només ostentin el poder, no sé, dos dies, el primer que
fan és emetre la seva moneda, doncs és una mena d’eina de legitimització del poder. Per
nosaltres, però, és més aviat quelcom molt útil en l’estudi numismàtic. Seguint en l’àmbit
romà, també pot donar-se que diversos emperadors governen a l’hora (p.e.: Honori, Constantí
i Màxim). Tot i que les monedes fossin emeses per emperadors usurpadors o que només
haguessin estat reconeguts en una part de l’imperi, totes presenten una estructura i/o
iconografia semblants.
La moneda es defineix principalment pel seu pes, determinat per l’aliatge del metall que la
composa o el metall en sí. Els metalls i aliatges més utilitzats a l’Antiguitat són: l’or, la plata, el
bronze, l’electre (or + plata; aliatge de les primeres monedes) i l’oricalc (=llautó; zinc + coure).
Com a curiositat, l’or difícilment el trobarem a un jaciment si no és en un amagatall d’algú que
volia emmagatzemar riquesa.
Respecte a la informació que pot aportar-nos una moneda cal prestar atenció a la seva
tipologia i a les llegendes. A la moneda de Calígula, de tipus romano-provincial, tenim la cara i
el nom de l’emperador, i al revers tenim el nom del lloc on va fer-se, Caesar Augusta,
juntament amb els noms del duumvirs d’aquesta colònia (+persona “guiant” a uns
toros/vaques). Per altra banda tenim les monedes d’Ebussus, on a l’anvers tenim el déu Bes i al
Revers, en neopúnic, el nom d’Ebussus i una xifra.
Normalment, al revers de la moneda es representen gestes de la comunitat o del sobirà, com
podem veure en exemples de monedes tardoantigues (p.e.: la moneda de la Tetrarquia). Per
tant, les monedes també eren “transmissores de notícies” o d’esdeveniments importants, com
també passa amb el denari d’Octavià del 30 aC, emès post batalla d’Actium, en el qual es
representa a l’anvers a Octavià + la frase Caesar Divi F(ilius) Cos VI, i al revers hi ha un cocodril i
la frase “Aegypto Capta” (= “Controlem Egipte”). També és notòria una altra moneda romano-
provincial, la de la colònia de Nîmes, emesa per August i Agripa al 27 aC, que surten a l’anvers.
3
Al revers surt un cocodril, símbol d’Egipte, encadenat a una palmera, com per dir una altra
vegada que van prendre Egipte.
Al món grec, tot i que a partir d’Alexandre poden començar a aparèixer retrats de governants,
tot i que abans el que es feia era posar representacions de valors religiosos i de divinitats, cosa
que hauria estat una “benedicció” per la pròpia moneda. Una iconografia molt comuna al món
grec, apareixent fins i tot a monedes d’Empúries, és el cap de la nimfa Aretusa.
Abans d’Època Imperial, les llegendes de les monedes romanes jugaven amb les
potencionalitats econòmiques de qui les emetia; p.e.: Gadir  tonyines, ja que la pesca era
molt important i rica; Obulco  conreu de cereal (espigues i açada, amb paraules en alfabet
iber del sud); Ulia  vinya.
Com ja vam mencionar, a vegades una moneda de prestigi és copiada, no amb ànim
d’enganyar o falsificar, sinó amb la idea de “per què no podem fer una moneda semblant a una
de prestigi per intentar portar-li prestigi a la nostra?”. Tornant a la nimfa Aretusa, Siracusa la
va prendre com a divinitat i, sent un nucli potent, va manar a un artista famós, Evainetos, que
gravés a la seva moneda el retrat de la nimfa. Anys més tard, a monedes de la colònia de
Rodes, podem veure un encuny que està basat clarament en el siracusà. D’aquestes “còpies”
se’n diu tipus prestats.
Per altra banda tenim casos en els que la iconografia de la moneda es fixa des d’antic, com és
el cas de Messàlia: el van establir des de els segles V-IV aC i no el van canviar fins segles
després  a l’anvers tenim el cap d’Apol·lo, al revers quelcom icònic de la iconografia
Messènia: la roda de quatre radis. D’això se’n diu tipus fixat.
Un altre elements important a l’hora d’analitzar una moneda és el valor nominal, el qual, tot i
poder venir donat pel metall del que està feta, més aviat bé donat per l’autoritat emissora. Els
emperadors establien el pes i valor de les monedes, doncs era una manera de controlar els
preus de les coses: així, controlen i estableixen la correspondència entre monedes i valors.
August, quan ja és princeps, fa una ordenació de les monedes (reforma del sistema monetari):
l’auri, la de més prestigi; el denari; el sesterci; el dupondi; l’as; el semis; i el quadrant.
- 1 auri = 25 denaris, 100 sestercis, 200 dupondis, 400 asos, 800 semis i 1600 quadrants.
Així doncs, els auris eren utilitzats per pagar diferents serveis i juntament amb els
denaris i els dracmes són les que més s’atresoren; en canvi, les demés eren les més
utilitzades i, per tant, les que més circulen i es perden.
La majoria de seques de monedes ibèriques que ens han quedat són d’entre segle 1 aC i segle
II dC. Aquestes presenten sil·labari ibèric, cosa que es deuria a una concessió romana que
l’Imperi els hauria fet per alguna raó random. Tenim monedes de plata, anomenada “denari
ibèric” per comparació amb el romà, doncs no coneixem el nom. De fet, s’han classificat
segons noms romans: la unitat, el semis, el triens i el quadrant. [Exemple de les monedes del
taller de Kese] L’anvers de les monedes ibèriques presenten el mateix retrat o personatge,
també amb la mateixa descripció: cap Baronigu, tot i que no se sap qui era aquest home. Al
revers hi ha iconografia que indica, entre altres coses, el valor de la moneda: dos cavalls, un
cavall, un cavall menjant...
A l’hora d’emetre moneda, si no tenies les capacitats per fer-ho, s’utilitzaven les
contramonedes. Podies agafar monedes d’altra encunyació, fondre-les i fer la teva, o bé, com
va fer Neró, agafar monedes ja fetes, d’altres encunyacions, i marcar-les (una mena de “segell”
imprès), per tal d’assegurar la seva legalitat, que era vàlida per pagar.
4
Dins del món de la numismàtica hi ha les tésseres, una sèrie de fitxes i vals, una mena de
medalletes. No són elements pròpiament numismàtics i són minoritaris, però el forat o xapa
que se li fa te una funció legal, com per avalar quelcom.
Fabricació de la moneda
Després del decret d’emissió de l’autoritat, el decret arriba als tallers monetaris, on es
transforma el metall en moneda. Fer moneda és quelcom delicat, susceptible a ser víctima de
corrupció; és per això que hi ha uns magistrats responsables de que aquest decret es dugui a
terme: que el pes i la llei siguin els adequats, etc. Hi ha indicis de que aquests magistrats surten
representats a les monedes de les que s’encarreguen, el que s’anomena marques d’emissió, ja
siguin epigràfiques o iconogràfiques. Alhora, aquestes marques són les que testifiquen que les
monedes són vàlides, legals. Poden ser marques nominals, és dir, abreviacions dels noms dels
magistrats; també poden ser de caire iconogràfic, com una orella (?).
En principi, aquestes marques tenien la funció d’indicar qui havia fet la moneda, a quina
emissió pertanyia, etc. A època romana, aquestes marques nominals dels magistrats es tornen
quelcom més important, fins al punt de que a vegades els seus noms apareixien complets. Això
es déu a que per als romans la carrera política era molt important; de fet, moltes carreres
polítiques, com les dels senadors, començaven amb aquest càrrec, que no era gaire notori
però que permetia fer-se un nom, ja que podies posar el teu nom i una imatge relacionada
amb tu (la teva cara no, però quelcom relacionat amb la teva família, per exemple).
L’aprovisionament de metalls és summament important. Pots aconseguir metall bàsicament de
dues formes: explotant mines (p.e.: les mines de Laurion) i/o fonent monedes d’un altre. Això
últim és molt comú al món romà. P.e.: posem que una comunitat vençuda a de pagar una
compensació de guerra; qui el rep el porta a Roma, a les Arques de l’Estat, i ho fon per fer
monedes romanes, és a dir, vàlides per la gent de l’Imperi. També es coneixen des de
l’Atiguitat llingots de plata, cosa que indicaria que n’havia alguna mena de comerç.
Les tècniques de fabricació:
- per fusió (i poses el metall fos a un motlle); acostumen a ser, les monedes fabricades
així, de poca qualitat: el gravat és indefinit, bombolletes, esquerdes, tacte
“esponjós”... Per això, tot i que a la República era bastant comú, es deixa d’utilitzar
aviat aquest mètode: la moneda, més enllà de ser una eina per pagar, era també un
objecte de prestigi, pel qual s’havia de cuidar el seu aspecte.
- Per encunyació a martell: amb un martell es colpeja una mena de “segell” on és
l’encuny (encuny mòbil), el qual es posa sobre el metall fos. En quant a qualitat es la
tècnica més efectiva.
o Les monedes més antigues del món grec, a l’encuny del revers, pot apreciar-se
el quadrat incús: una marca recte feta per l’encuny mòbil que indicaria que
aquest era quadrat. És un signe d’antiguitat, de que aquella moneda va ser
feta a Època Arcaica.
- Obtenció de cospells, que es fan amb tècnica de fusió + motlle. S’obtenien serrant una
barra de metall: obtenien els cospells, que són circulars, i després ja s’encunyaven.
Concepte i funció de la moneda a les ciutats gregues

Aristòtil (384-322 aC), Ètica a Nicòmec: “Totes les coses que s’intercanvien han de poder ser
comparables, i això es pot fer per mitjà de la moneda, que és capaç de mesurar el valor de
totes les coses…” + Plató (428-348 aC), La República: La ciutat ideal necessita “un mercat i una
moneda, signe del valor dels objectes canviats”.
5
Aristòtil (384-322 aC), Política: La moneda es va inventar per facilitar els intercanvis “a gran
escala”. A la pràctica, però, a les grans transaccions comercials no sol haver-hi moneda
movent-se (per exemple: en els derelictes comercials no s’hi troba moneda).
A les polis la moneda es feia servir de manera quotidiana en l’àmbit del comerç, en les
transaccions diàries dutes a terme als mercats i/o a altres negocis. La moneda, però, també
estava present en l’àmbit públic, ja que s’utilitzava per cobrir tant les despeses com els
ingressos públics: manteniment de l’exèrcit, obres públiques, construcció d’una àrea sacra,
festivals, teatre, música, jocs, l’exercici de la democràcia... + impostos, drets d’aduana,
impostos portuaris, multes...
Com ja hem explicat anteriorment, la moneda és símbol de la sobirania i del poder econòmic
de la ciutat o l’estat que l’emet (aquest concepte és universal i vigent des de la invenció de la
moneda). La ciutat emissora en garanteix el valor en: PES i LLEI (puresa del metall) jugant-s’hi
el prestigi i la credibilitat enfront les altres.
Prohibició d’utilitzar moneda forana? Plató (428-348 aC), Les Lleis: Proposta d’una moneda
grega que fos acceptada a tot el món grec. No va prosperar perquè els Estats perdrien
sobirania. Decret monetari d’Atenes del segle V aC: prohibició d’utilitzar monedes foranes en
els territoris sota el seu domini? L’arqueologia s’encarrega de desmentir aquest principi, ja que
el 50% de la moneda és forana; amb el temps i la pràctica diària (suposo que es refereix a l’ús
tant quotidià de la moneda) es va relaxar aquesta norma. Llei monetària d’Atenes, 375-374 aC
 el dokimastes havia de verificar i validar la moneda que s’utilitzava al mercat.
Així doncs, cada polis emetia la seva moneda, cosa que va provocar el sorgiment dels canvistes
(de monedes): els patrons monetals eren diversos a les diferents ciutats, sobretot pel que fa al
pes.
Respecte al comerç a gran escala: el plom de Pech Maho o el plom d’Empúries són cartes
comercials gregues, on s’especifica que una part del pagament es farà amb plata encunyada.
Respecte al comerç amb poblacions indígenes: Tresor de Pont de Molins (1868), de 60
monedes + barretes i trossos de plata. Els ibers valoren la plata com a metall per comerciar,
encara que no tenen un mercat intern que necessiti la moneda en les transaccions
(=emmagatzematge en tresors). Plató i Aristòtil coincideixen, però, en que no és ètic ni moral
atresorar moneda; la moneda ha de circular, diuen.
Bibliografia de Numismàtica  “Introducción a la Numismática Antigua. Grecia y Roma”, de
Carmen Herrero Albiñana + “El origen de la moneda: signos premonetarios y formas arcaicas
del intercambio”, de Nicola Parise.
Numismàtica Antica 2: la moneda grega

Del diner a la moneda
En un principi es donava l’intercanvi a pes dels metalls com a manera de pagament. Però quan
es pot començar a parlar de moneda? Quan trobem el metall segellat, tot i que no tinguin
encara forma circular (la qual no tardarien gaire en adquirir després de començar a segellar-
se). Per què van començar a segellar-se els trossos de metall utilitzats per pagar? Per
garantitzar la seva legitimitat, és a dir, de la puresa d’un metall, que aquest no havia estat
alterat.
Originalment, les primeres monedes, és a dir, les monedes ja amb forma moneda, haurien
estat fetes d’electre, un aliatge que pot trobar-se de manera natural a la península anatòlica.
Apart de la moneda en sí trobem diferents elements metàl·lics (p.e.: gotes) també utilitzats per
6
pagar; la diferència entre ambdós és que la moneda està segellada, és a dir, avalada per
l’entitat emissora.
Hi ha molta discussió sobre on sorgeix per primera vegada la moneda, però la teoria més
acceptada és que va sorgir a la regió anatòlica de Lidia. Com ja hem dit, el que identifica una
moneda com a tal és la seva certificació, la marca que li dona l’autoritat per garantir que és de
llei (p.e.: cap de lleó). Des d’aquesta ubicació va expandir-se arreu aquesta “costum” de
segellar el metall.
Cronologia de les primeres monedes

- Les 93 monedes d’electró (tresor) trobar a l’Artemision d’Efes. No se sap quan haurien
estat fetes, tot i que es calcula un ante quem del 600 aC; fos com fos, a partir d’aquest
descobriment es situa el post quem de la resta de monedes més antigues.
- És curiós de les anomenades “monedes arcaiques” el fet de que al revers no tenim res
excepte el quadrat incús (cop de martell), cosa que esdevindria una marca
identificativa d’aquesta tipologia. A l’anvers es mostra un animal totèmic de la ciutat
emissora.
Qui té el dret a encunyar al Món Grec?
Al món grec el dret a encunyar queda reservat a les polis, doncs l’encunyació està reservada a
qui té suficient poder polític.
La moneda grega: tipus i inscripcions
Les ciutats acostumen a agafar models estables, com per exemple Corint, que quasi des del
principi agafa com a símbol totèmic el pegàs (el qual serà copiat per Empúries més endavant)
juntament amb la lletra K, apart de mostrar el cap de la deessa Atenea al revers, quelcom
comú a moltes altres ciutats gregues.
El patró moneta grec evolucionarà cap els dracmes, que són monedes de plata. De fet, el patró
monetal grec estarà dominat per la plata, sent l’or quelcom excepcional. L’òbol seria la fracció
del dracma, igual que el tetradracma. Així, ja les primeres sèries (és a dir, a partir del segle V
aC) monetals presenten les fraccions de monedes, les quals faciliten els intercanvis.
NOTA: els retrats laterals que presentin “ulls frontals” són indicador d’una moneda arcaica
(arran el segle V aC).
Com ja hem tractat anteriorment, les monedes gregues eren copiades per altres
pobles, com és el cas de les monedes iberes amb patró grec de Sikarra (cas
excepcional), del segle III aC. Es tracta d’una sèrie de plata grega (tetartemórion, una ¼
part d’un òbol) però amb lletres de l’alfabet ibera. No és quelcom estrany si tenim en
compte que els romans encara no havien imposat el seu patró i que s’utilitzés el grec,
però el cas de Sikarra és quelcom excepcional perquè les relacions ibero-gregues no
acostumaven a implicar la moneda i la majoria de monedes iberes acostumen a
pertànyer a un context romà, apart de que els ibers acostumaven a atresorar les
monedes juntament amb diferents metalls (el seu valor equivalia al valor del metall),
no a utilitzar-les per intercanvis.
Tornant al sistema monetari pròpiament grega, entrant ja en època macedònica, comencem a
trobar alguna moneda d’or com l’estatera d’or; al món grec, les monedes d’or acostumen a ser
un símbol de prestigi. També hi podem trobar monedes de bronze, normalment aconseguides
per fusió, i s’anomenarien calcos o litra, tot i que no són gaire abundants i no tenen massa
valor (= “calderilla”).
7
La moneda grega: sistemes ponderals

Com ja vam mencionar, el pes de les monedes varia segons la ciutat que les emet, cosa que
obliga a pesar el metall quan les monedes viatgen fora del seu àmbit polític. Per tant, tot i que
la llei de la plata era la mateixa (és a dir, que es garantia la puresa de la plata entre les polis) i
les tipologies eren més o menys semblants, la diferencia dels pesos va provocar el sorgiment
dels canvistes, sobretot als mercats, per garantir la circulació de les monedes, fossin de la
ciutat que fossin.
La moneda grega: monedes // les unitats de compte
1 talent equival a 6.000 dracmes, etc. Bàsicament: existeixen altres sistemes (?).
La moneda grega: procés de difusió

Després del seu sorgiment, la moneda grega es difon ràpidament de l’Egeu fins al centre
mediterrani i algunes costes de l’occident mediterrani, però sempre en territori grec. Durant el
període arcaic, en el que va sorgir la moneda (arran segle VII aC), cada polis escull el seu animal
totèmic i tenim al revers el quadrat incús. Corint  pegàs + lletra kappa; Egina  tortuga
marina; Atenes, abans de fixar els seus motius definitius (deessa Atenea + òliba)  pegàs, etc.
Ja al món sicilià-grec: Selinus  fulla de julivert. Totes les mencionades, ja que pertanyen a
aquest període arcaic, presentaven el quadrat incús.
Durant el període arcaic s’utilitzava la tècnica d’encunyació incusa positiu/negatiu, la qual no
va tenir continuïtat degut a que costava molt de fer i a que una de les cares sempre sortia
malament.
Si anem avançant cap a occident arribem a Massalia, una colònia situada a Focea (actual cosa
mediterrània francesa), on s’han trobat petites fraccions de plata (òbols), l’anvers de les quals
encara no tenen un tipus fixat (tot i que van ser dels primers en fer-ho); el revers, però, sí
presenta el quadrat incús. El que volem venir a dir és que el fenomen monetari grec va
expandir-se ràpidament per tot l’àmbit mediterrani-grec.
Entorn als segles V-IV aC sorgeixen les primeres imatges al revers; per tant, si no en presenten
cap són anteriors al segle V aC, presentant doncs el cop de martell. P.e.: les monedes corínties
comencen a presentar el cap d’Atenea al revers, juntament (en aquest període amb el quadrat
incús + ull frontal).
Ja arribats al període clàssic (segles V-IV) comencem a veure algunes monedes d’or o
estateres. Un exemple són les estateres de Pantikapaeum, que presenten a l’anvers el retrat
lateral del déu Pan però sense cap paraula o lletra (potser perquè no els hi feia falta per a que
la gent reconeixes la seva moneda), i al revers una quimera amb les lletres “Pan” i amb blat.
Per altra banda, algunes monedes de plata de prestigi són les de Siracusa, que tenen els motius
fixats de la nimfa Aretusa (anvers) i una quadriga amb Victòria (revers). També destaca la
moneda de Massalia, que en aquest període presenta fraccions de plata amb iconografia
diversa, doncs encara no havien fixat un tipus (finalment acabarien escollint la roda de 4 radis
+ lletres “M A” al revers com a tipus fixat, i a l’anvers el cap d’Apol·lo). La moneda de plata de
Massalia serà una moneda de prestigi, reconeguda durant els segle III-II aC, la qual apareixeria,
per exemple, en alguns nuclis ibers com Emporion.
NOTA: per moneda de prestigi entenem una moneda amb tipus fixat que és
àmpliament coneguda i copiada.
NOTA 2: l’anvers i el revers es diferencien perquè a l’anvers sempre es posa la cara.
A període hel·lenístic les monedes adquireixen major qualitat. El canvis d’aquesta època són
d’influència macedònica, com per exemple que comenci a aparèixer el nom del basileus al
8
revers, tot i que la seva encara no apareix a l’anvers: això segueix sent tabú. La expansió
d’Alexandre el Gran cap a la Índia va provocar que es trobin monedes de tipologia grega a
territoris com Afganistan, Síria, Irán, etc. Després de la mort d’Alexandre, les monedes dels
regnes fragmentats de l’Imperi Macedònic mantenen el patró monetari inaugurat pel pare
d’Alexandre.
La moneda d’Emporion i de Rhode

Avui tractarem algunes de les seques gregues més properes a nosaltres, com la de Roses, i la
fenici-púnica.
Com ja vam mencionar, va haver una projecció de la moneda grega cap a l’Occident
mediterrani. Un dels nuclis grecs més importants del nostre territori és Emporion, una colònia
focea del segon quart del segle VI aC (575-550 aC); fou fundada pels grecs foceus procedents
de Massalia. No és fins a un segle més tard (arran al 470-300 aC) que es comença a encunyar
moneda (això no vol dir que no es fes servir moneda, sinó que no era la pròpia, que provenia
de fora; és probable que majoritàriament utilitzessin la massaliota). Les primeres encunyacions
emporitanes es fan en plata i no tenen un tipus fixat, és a dir, presentaven una iconografia
diversa. Es creu que els primers gravadors dels encunys eren forans (es tendeix a associar la
mala qualitat amb gravadors locals, i una millor qualitat amb gravadors foranis), tot i que
seguien les característiques de les monedes gregues: cares de divinitats a l’anvers i altres
motius iconogràfics-simbòlics al revers.
Destaca el tresor de 897 monedes d’Empúries, que fou amagat entre el 395 i el 375 aC a la
Neàpolis; permet veure no només la circulació durant el moment d’ocultació del tresor, sinó la
del segle anterior, doncs estalviar la quantitat mencionada no es fa en quatre dies. Per tant,
trobar aquesta mena de tresors és un descobriment valuós per estudiar el funcionament de la
moneda.
En algunes ocasions, les primeres encunyacions emporitanes imiten monedes de prestigi com
la atenenca, presentant a l’anvers el cap d’Atenea i al revers una òliba amb la llegenda “EM”
(això últim estarà present a totes les primeres emissions emporitanes). Si hi ha quelcom que
caracteritzi a aquestes monedes primerenques d’Emporion és la seva baixa qualitat, provocada
per problemes de producció i encunys dolents o desgastats. Pel que fa a la iconografia
emporitana presenten possibles divinitats de cultes locals, com Apol·lo o Hèracles. Que surtin
tantes divinitats és indicador, precisament, de que encara no tenen un tipus fixat.
Arribats al segle III aC, a l’altre banda de la badia, es funda la colònia de Rhode (illa de Roses),
molt probablement com a competència d’Emporion. Aquest primer nucli hauria estat a
l’interior de la posterior ciutadella de Rodes, i cal dir que les restes són bastant escadusseres.
També s’hi ha detectat un important centre productor de ceràmica, i també s’ha detectat
presència de seca monetal (dracmes, òbols de plata i petites monedes de bronze). El motiu
fixat és la nimfa Aretusa a l’anvers i una rosa al revers. Segons el mite de la nimfa, ella va fugir
en forma d’aigua a una font de Siracusa, i per això els siracusans van adoptar-la com a tipus
fixat. A Rhode també seria adoptada com a tal, i al revers una rosa, com ja hem dit, però no
s’ha de confondre amb la rosa del revers de les monedes de Roses, doncs la de Rhode es veia
des de sota.
Arran la segona meitat del segle III va baixar la qualitat de la moneda de Rhode (p.e.: s’utilitza
el mateix encuny per monedes de plata i per monedes de bronze), cosa que s’ha relacionat
amb una crisi de la colònia (relacionada amb la Primera Guerra Púnica?). Un altre indicador de
decadència de la moneda és que s’ha detectat reutilització de monedes foranes, és a dir,
refondre altres monedes per fabricar-ne més de les teves, cosa que mai queda bé
estèticament parlant.
9
Problemes de producció de la seca = falta de metall = crisi econòmica. P.e.: Re-

encunyacions sobre moneda púnica, molt abundant a la segona a meitat de segle III
aC. per influències cartagineses sobre la P. Ibèrica (guerres púniques).
Tornant a Emporion, també a inicis del segle III aC, una època contemporània a la Roses de
bona època. A Emporion veiem com l’anvers de la moneda es representa un cap femení
indeterminat, i al revers un motiu de cavall aturat, iconografia que és pròpia de les monedes
púniques. Tant entre monedes d’Emporion i de Roses d’aquesta època s’han detectat
imitacions de la Gàl·lia, les quals tenen en comú presentar a l’anvers llegendes que no diuen
res, és a dir, símbols que pretenen ser lletres però que en realitat no ho són. Aquestes
imitacions gal·les són de plata, és a dir, que no són “dolentes” i no sembla que vulguin
enganyar.
Ja a mitjans del segle III aC és quan Emporion fixa el seu motiu: a l’anvers l’Aretusa amb els
dofins (igual que la siracusana) i al revers el pegàs (aquest últim no l’abandonarà com a motiu
fixat fins a època imperial). Són, efectivament, encunyacions en plata; de fet, fins i tot algunes
fraccions són de plata. Entorn a la Segona Guerra Púnica es dona una modificació al pegàs del
revers, concretament al seu cap, que s’assembla a un nen agafant-se els peus. No se sap a què
obeeix aquesta modificació iconogràfica, però va molt bé per determinar cronologies, en
aquest cas un post quem. És comú que arran d’un conflicte bèl·lic fomenti la producció
monetària, doncs cal pagar els gestos bèl·lics, i cal recordar que contemporàniament a aquesta
modificació els romans ja tenen a Empúries una caserna militar. Per què no feien denaris,
doncs, si qui emetia aquesta moneda o qui fomentava la seva emissió eren els romans? Perquè
el seu valor era superior al del denari. De fet, els romans d’aquesta època també van
promoure les emissions iberes com un altre sistema més de tenir a la població local contenta i
controlada.
Als segles II – inicis de l’I aC veiem com s’imita la moneda emporitana, presentant, p.e.,
monedes amb una Aretusa més romanitzada. Quan la Guerra Púnica acaba, es detecten
problemes de producció i decadència de la seca grega molt notables.
La moneda fenici-púnica
Contemporània a la moneda emporitana i al fenomen que acabem de veure tenim la moneda
fenici-púnica, és a dir, la pertanyent a una civilització molt influent en el Mediterrani, potser
inclús més que els romans depenent de la zona. Les seves principals zones d’influència són el
centre i l’occident mediterrani.
Quelcom comú al llarg de la història de la moneda fenici-púnica és que no presenten llegenda
(són anapígrafes), cosa que dificulta el treball dels arqueòlegs i de numismàtics. La cronologia
de la moneda fenici-púnica o cartaginesa és: 400-146 aC. L’aspecte de les monedes es
caracteritza per:
- Anversos: caps indeterminats, tant masculins com femenins (divinitats?):
- Reversos: principalment es representen un cavall parat, una palmera, una pròtoma de
cavall i un elefant (aquest últim sobretot a la moneda hispànica).
La moneda cartaginesa té valors encunyats, i depenent del seu material reben diferents noms:
de la d’or no es coneix el nom, a la de plata se li diu shekel, i a la de bronze se li pot dir calcó
per paral·lelisme amb la moneda de bronze grega, però tampoc se sap el seu nom. Hi havia
molt més moneda de plata que d’or o de bronze, i això es deu a que principalment es produïa
en aquesta època per pagar als soldats i/o mercenaris, i una moneda de plata dona molt més
joc per fer-ho que no pas la d’or, que és de prestigi, o la de bronze, que és més apropiada per
intercanvis comercials.
10
La ubicació de les seques també ofereix una certa complexitat, doncs com ja hem dit no hi ha
inscripcions a les monedes. Es solen adscriure a una zona en funció del nombre d’exemplars
trobats de cada tipus. Sembla que les primeres emissions cartagineses es van fer a Sicília,
entorn al 400 aC. Aquestes primeres emissions siciliotes però de tipus fenici-púnic són de plata
i copien models grecs (“per caure bé a les gents de l’illa, que eren d’ètnia grega”), cosa obvia
en el anvers, on surt Aretusa amb els dofins; al revers, però, trobem motius pròpiament púnics
com el cavall aturat + palmera i la pròtoma de cavall + palmera, juntament amb la críptica
llegenda en neopúnic “al camp”.
Pel que fa a les primeres emissions fenici-púniques del nord d’Àfrica trobem monedes d’or, de
les quals, com ja hem dit, no es coneix el nom. També trobem, arran el segle IV aC, les
primeres emissions d’Ebussus (Eivissa), que són fenici-púniques. Són de bronze i ja presenten
al déu Bes al l’anvers, tot i que també hi ha monedes de plata. Seguien sent anepígrafes, i al
revers podia aparèixer un toro de cos sencer.
Pel que fa a la Península Ibèrica és important la Segona Guerra Púnica, doncs a partir de la
primera, durant la qual Cartago va haver d’abandonar Sicília i va perdre la seva influència en el
centre mediterrani, va tornar-se cap a l’occident com a nou “centre d’operacions”. Això va
deixar palesa una clara influència a la península ibèrica, cosa que també inclou el fet de que hi
havia molta emissió fenici-púnica en el territori ja quan va començar la Segona Guerra Púnica.
Aquestes monedes cartagineses emeses a la Península Ibèrica (237-206 aC) sembla que eren
majoritàriament de plata, principalment shekel i divisors; a l’anvers sortia el déu Melkart
(equivalent a Hèracles) i al revers sempre apareix un elefant, a vegades amb algú (un soldat?)
muntat a sobre. És curiós, precisament, com agafen un element tant militaritzat en la seva
societat com l’elefant com a motiu fixat en un moment en què estan en conflicte amb Roma.
Quines seques tenim? Tot i que no podem identificar quina ciutat va emetre X moneda, si
podem identificar les més importants: Karthago Nova, Malaka i Gadir. És probable que aquests
nuclis, entre altres, deguessin la seva notabilitat al negoci del menjar en conserva (és a dir,
salat), majoritàriament peix, ja que aquest tipus de menjar era crucial per mantenir ben
alimentades a les tropes.
- Moneda gaditana: anvers  Melkart; revers  tonyina amb llegenda en neopúnic.
- Moneda de Malaka: anvers  cap (Melkart?); Revers  símbols indeterminats? Sol?
Després de la Segona Guerra Púnica, Cartago seguirà encunyant moneda fins la seva destrucció
al 146 aC. Posteriorment, però, la circulació de la moneda cartaginesa seguirà vigent però de
manera limitada a la regió africana.
La moneda romanorepublicana (segle III aC)

La cronologia de la moneda de la República romana es basa en l’obra de Crawford, que encara
segueix sent un llibre de referència en l’estudi d’aquest àmbit numismàtic. A les classificacions
i inventaris de numismàtica el trobareu referit com RRC 1974.
Roma va fundar-se al 753 aC, a finals del segle IV aC. En aquest punt, el període de la
monarquia romana, no hi havia moneda, entre altres coses perquè aquesta encara no s’havia
inventat. De fet, Roma no va començar a utilitzar la moneda fins una època molt avançada:
mentre que a les colònies gregues ja feia temps que s’utilitzava, Roma no l’havia incorporat
encara. No és fins que Roma comença a voler expansionar-se cap al sud de la península itàlica
que incorpora, finalment, la moneda. Fins aquest moment, per efectuar intercanvis comercial
feien servir l’aes rude o l’aes formatum, és a dir, trossos de bronze a pes sense segellar ni res
que servien per acabar d’arrodonir els intercanvis.
11
Podem començar a parlar de moneda o d’encunyacions emeses per romans circa el 310-300
aC. Aquestes primeres encunyacions pròpiament dites s’han detectat a Campània, potser
originada a Neàpolis. Aquestes monedes presentaven a la seva iconografia elements tants
púnics (revers  pòstuma de cavall) com grecs (anvers  retrat de divinitat?), apart de que la
tècnica també presentava molts elements grecs. Se sap que eren monedes romanes perquè al
revers, juntament a la pòstuma del cavall, hi ha una llegenda on posa “ROMANO(rum)”.
Estaven fetes per cuspell fusionat. És molt probable que el sorgiment de la moneda romana,
que ja hem dit que es donà arran de l’inici de l’expansionisme romà, hauria ocorregut per
poder pagar als soldats romans.
Així doncs, les primeres encunyacions romanes en bronze a la Campània, doncs, presentaven
models i imatges de tradició grega, cosa que significaria que encara no havien fixat un model
propi. Tenim la moneda ja descrita, amb un cavall al revers i un retrat amb casc de soldat a
l’anvers que podria ser Atenea/Minerva, Ares/Mart, etc. Tot i així, a alguns reversos trobem
una lloba, motiu que es farà més popular més endavant.
S’utilitza l’aes signatum, utilitzat durant el segle IV aC, que és bàsicament, com indica el seu
nom, bronze segellat. Però a diferència de l’aes rude, que tenien el pes amb el que sortien,
tenien un pes concret.
Com ja hem dit, l’expansió de Roma fou crucial pel sorgiment de la moneda. Al 272 aC
conquereixen Tarent sense gaire resistència, trobant-se doncs Roma amb que té un extens
territori a controlar, pagar, etc. Això també la va portar a trobar-se de cara amb tensions amb
els cartaginesos, que ja feia temps que rondaven per les illes italianes. Aquestes illes, després
de guanyar la Primera Guerra Púnica, quedarien sota control romà.
Continuant amb les primeres encunyacions romanes després d’aquesta contextualització
històrica, cal dir que eren de plata i que, clarament, van estar fetes per artesans grecs, que
eren els que estaven “acostumats” i sabien fer-les. Trobem monedes amb el cap d’Hèrcules a
l’anvers i la lloba capitolina alletant a Ròmul i Rem al revers. Al revers, però, sempre surt la
llegenda en genitiu “ROMANO(rum)”, “dels romans”. Amb el temps (230-226 aC), però,
finalment a la llegenda comença a posar “Roma”, i les monedes tenen el cap d’un Mart
imberbe (bones vibres per a l’exèrcit xd) a l’anvers i un cavall lliure al revers.
A base de l’aes grave, obtingut per fusió, es creen les primeres unitats de l’as, que pesava, al
menys inicialment, una lliura de bronze (as libral). A partir del 280-225 aC, l’as passa a pesar ½
lliure (as semilibral), i més endavant, a partir del 225 aC, amb el denari es redueix el pes a 1/6
part de la lliura. El que va passar és que tenir una moneda d’una lliure era impracticable, i per
tant van anar reduint el seu pes però van mantenir el seu valor, per fer-la més “funcional”.
Això va suposar que Roma es llencés de ple al mercat amb moneda, tenint l’as un munt de
divisors: as, semis, triens, quadrant, sextant, unça... Per fer-nos una idea, un as equivalia a 12
unces. Aquests divisors presentaven a la seva iconografia uns punts que indicaven les unces a
les que equivalien (p.e.: 3 punt = quadrant, 6 punts = sextant, 1 punt = una unça) o una S
tombada, que equivalia a 6 unces.
Tenim per una banda la moneda fosa, obtinguda per fusió, que són les més antigues, com els
asos i els seus divisors; i per una altra les monedes encunyades. De fet, monedes de plata
romanes no hi ha fetes per fusió, totes són encunyades; però les monedes de bronze poden
ser tant foses com encunyades, tot i que és fàcil diferenciar-les (p.e.: les foses presenten poca
qualitat, textura porosa, iconografia amb poc detall i/o precisió...).
A partir de l’últim quart del segle III aC (225-212 aC)) hi ha canvis, com per exemple que es
comença a fer moneda d’or; no l’havien fet abans perquè no hi havia necessitat de fer-la, ja
que no hi havia reis o emperadors que necessitessin mostrar el seu poder amb monedes
12
d’aquest material. El que passa, però, com va passar quan van començar a fer moneda, és que
no tenen referència i decideixen agafar la grega, anomenant a aquestes monedes “estateres”.
Apart, cal fer notar que en aquest període, siguin monedes d’or, de plata o de bronze, s’adopta
com a motiu fixat de l’anvers al déu Janus. Pel que fa al revers, segueix apareixent la llegenda
“ROMA” (sobretot a les monedes d’or i plata”), juntament amb escenes mítiques del passat de
Roma (p.e.: Eneas i Llatí sacrificant una porqueta) que pretenen “justificar” o mostrar el poder
de la potència. A les monedes de bronze, però, es fixa un motiu concret al revers de totes les
seques: la proa d’una nau de guerra, juntament amb els punts mencionats; aquestes (les de
bronze) són seques encara fetes per fusió. Pel que fa als motius de l’anvers de les monedes de
bronze varien entre els retrats de diverses divinitats: Janus el mantenen, apareixen també
Júpiter, Mart, Hèrcules, Mercuri i Roma.
A partir del 211 aC comencem a tenir monedes de bronze encunyades, que mantenen el motiu
de la proa de nau de guerra al revers i les divinitats a l’anvers: Janus, Júpiter, Mart, Minerva,
Hèrcules, Mercuri i la deessa Roma.
Com ja hem mencionat, arran el 211-208 aC, durant la Segona Guerra Púnica, Roma vol
demostrar el seu poder i assegurar-se el seu control durador del Mediterrani i encunya
moneda d’or, encara que poca. Aquesta té un valor de 60 asos, cosa que s’indica a la llegenda
de l’anvers, tot i que també les hi a de menys valor, com de 30 i 20 asos. Alguns motius
comuns són el cap de Mart a l’anvers i l’àguila de Júpiter amb els seus llamps al revers. Com
també hem mencionat, al 211 aC es crea i s’emet el denari, fet de plata i que sorgeix amb un
valor de 10 asos. S’hi fixa un tipus i es graven marques de valor a l’anvers: X = 10 asos (denari),
V = 5 asos (quinari), IIS = 2 asos i mig... Mentre a l’anvers d’aquests denaris sempre hi ha el cap
de Roma, al revers apareixen els Dioscurs Càstor i Pòl·lux, patrons dels equites, sobretot als
quinaris i als sestercis.
A partir del 145-140 aC, el denari es “retarifa”, i en comptes de valdre 10 asos en valdran 13.
Això es feia quan l’estat anava curt de metall.
Al 211 aC també va sorgir el victoriat, fet de plata, tot i que va desaparèixer aviat, entre el 170i
el 150 aC. Va sorgir com a mètode més eficient per pagar a l’exèrcit, i pesava 3,40 grams, és a
dir, que pesava menys que el denari, i estava fet amb metrologia grega, com ja hem mencionat
que passava: no porta cap marca de valor i no forma part del sistema de divisors del denari. Va
anar perdent llei amb el temps i, com ja he mencionat, tot i que no se sap per què va crear-se
es diu que per pagar als auxiliars de l’exèrcit (p.e.: “mercenaris” ibers). D’aquesta moneda se’n
diu victoriat perquè al revers surt la deessa victòria coronant un estandart romà amb una
corona de llorer + llegenda “ROMA”; per altra banda, a l’anvers tenim el cap de déu Júpiter.
S’ha vist que van haver emissions fora de Roma, com per exemple a Campània, cosa impactant
perquè fins aquest moment només s’encunyaven a la ciutat de Roma; se sap perquè s’han
trobat punxons per fabricar encuny a la Península Ibèrica, lloc on es necessitaria molta moneda
perquè l’exèrcit encara hi seguia molt actiu (això plantejaria el dubte de si es tractava de
producció oficial de moneda o de falsari). Hi ha, però, una pista de que aquesta fabricada a la
PI no se la van prendre massa seriosament, i és que tenien un reflex vermellós a diferència de
les encunyades a Itàlia.
A partir de mitjans del segle II aC també és notable que al revers comença a parèixer el nom
dels magistrats monetals que controlaven les emissions de moneda. Molts d’ells no van passar
de ser magistrats monetals, però altres van arribar a ser senadors; és per això que es creu, com
ja vam mencionar, que aquesta magistratura s’utilitzava com a porta d’entrada d’una carrera
política més llarga, doncs al cap i a la fi era un càrrec important: havies d’assegurar-te de que
es complien les condicions de l’encuny, el pes, etc. A partir del 44 aC seran tres magistrats
monetals, tot i que això aniria canviant al llarg del temps, però el cas: que a partir de Cèsar es
13
faria un col·legi dels tresviri monetals (abreviació a les monedes: IIIVIR AAA F F): tenim el
tresviris auro, l’argento, l’aere, el flando i el feriundo.
Les fonts clàssiques, tant contemporànies com d’èpoques posteriors a conflictes bèl·lics, parlen
de com es pagava als exèrcits, del sistema de control de l’exèrcit romà. Per exemple, es deia
que cobraven segons el seu càrrec o rang, però també el que se’ls hi descomptava; per tant,
se’ls pagava menys que el que se’ls hi havia dit que cobrarien en un principi. Al 215 aC, per
exemple, els Escipions, des de la península ibèrica, van demanar que se’ls hi enviés blat,
vestimenta i stipendium per pagar a les tropes.
La moneda de la República Romana dels segles II-I aC

211 aC  any en el que s’institueix el denari de plata com moneda-base de la societat romana.
Això significaria que si a un jaciment trobes un denari romà, l’estrat en qüestió no podria ser
més antic del 211.
Aquest període, però, s’encabeix en una fase bèl·lica, com ja hem dit. Això significa que Roma
va començar el segle II aC amb gran quantitat de monedes de bronze (base de 10 asos) per tal
de pagar a les tropes. La plata desapareix de les monedes de dia a dia per no ser gaire pràctica
en el mercat, però s’introdueix en el món dels pagaments militars. El victoriat va desaparèixer
entorn al 170-150 aC, ja que havia perdut el valor al rebaixar la llei de la plata amb altres
aliatges.
Al 140 aC, el denari es re-tarifa i augmenta les seves mides i pes, equivalent XVI asos en
comptes de X. D’aquest se’n diu denari re-tarifat, i pot identificar-se pel “XVI” nexat (una X
amb una mena de “pegote” al mig) a l’anvers en comptes del “X”. Al 140 aC també es dona la
privatització dels tipus, per la qual cosa cada emissió portaria, a partir d’aquell moment, el
nom dels funcionaris responsables d’ella. Gràcies a això els investigadors poden oferir una
datació més acurada de les monedes, passant de poder datar-les de períodes amplis a poder
oferir una data més concreta (ja que no es daten a partir del motiu fixat, que té una vigència
extensa, sinó que es daten a partir de la vigència del magistrat de torn en el càrrec).
 Cas del PPT  nom: C. Caecilius Metellus (va ser cònsul al 113 aC, i magistrat monetal
al 125 aC); a l’anvers posa “ROMA” i surt el cap de la deessa Roma, com passa a tots
els denaris de l’època, però al revers posa “[C·] METELLUS”. No contents, però, amb
posar el nom per anar guanyant fama entre la gent, hi posen un motiu al·legòric
relacionat amb un avantpassat de Metellus (un que va combatre amb Asdrúbal 
elefant de guerra sobrevolat per una Victòria).
Al segle I aC, entre els anys 80-23 aC, s’encunya bronze a Roma molt esporàdicament, i també
es tornen a fabricar en plata monedes amb una valor inferior al denari: els quinaris i sestercis.
Amb el temps evolucionarien a, en comptes de ser fets en plata, passarien a estar fets amb un
aliatge de menys valor (bronze i zinc?). En aquest segle, a mesura que avança el temps, el cap
de Roma va desapareixent i s’aprofita tota la moneda per posar més arques de control de la
producció (números, lletres o símbols). Al segle I aC tenim a Sul·la, general ben conegut per les
seves gestes a Grècia, que pren mesures contra la falsificació de la moneda, ja que hi havia
molta a començaments de segle (Lex Cornelia Nummaria de falsis, al 81 aC). Hi havia càstigs
molt severs, com pena de mort i desterrament. Apart, apareix una nova moneda, la primera
d’or: el denarius aureus (p.e.: auri de Sul·la), que equival a 25 denaris, tot i que només
associada a importants esdeveniments polítics.
Al segle I aC, vers el 50 aC, apareix el denari serra (serrari). Es desconeix per què va començar-
se a fer: podria haver estat una moda, per una mesura anti-falsificació per el metall de dins,
per facilitar el reconeixement de la moneda al mercat, o per identificació política (és a dir, que
14
estigués relacionada amb la rivalitat entre populars i optimates). Cal tenir en compte que no
pot parlar-se de moneda falsa en aquest cas, doncs és una moneda oficial, feta per l’estat, i
està folrada d’ànima de coure i banyada en plata. Tot i així, però, hi havia gran quantitat de
denaris falsos en circulació.
També durant el segle I aC trobem l’abreviatura S(enatus) C(onsulto), tant a l’anvers com al
revers, cosa que indicaria que el Senat “encara tenia res a dir”. Sovint desapareix la llegenda
“ROMA”.
En el segle I aC també tenim les emissions militars o imperial, concretament a partir de l’any 84
aC. Com és més fàcil per als generals portar l’encuny a sobre i fer les emissions a peu de
caserna, es comença a fer això, tot i que no només era una qüestió de pragmatisme: també era
una qüestió de poder, de voler fer-se valer enfront de les teves tropes, sobretot si tenies
intencions polítiques. Un exemple d’aquest intent d’alguns generals de fer-se propaganda o
promoció personal és la moneda en què el nom de L·SULLA surt a l’anvers juntament amb el
cap de Venus i de Cúpid, cosa ja una mica sospitosa; al revers surt la llegenda IMPER/INERV
(imper d’imperator, sí, però no referint-se a un emperador com a cap d’un imperi, sinó com a
cap de l’exèrcit, a general; per això d’aquestes emissions se’n diuen “imperial o militars”)
juntament amb la iconografia d’una gerra, símbols d’augur i dos trofeus.
Com ja hem mencionat, al segle I aC es reintrodueix la moneda d’or (com a moneda de
prestigi), associada a la competència política entre populars i optimates. Trobem a trobar la
llegenda SUL·LA, però juntament amb una altra a l’anvers que diu MANLIUS; surten a la
mateixa moneda com una mena de concessió cap aquest últim, com per donar-li també
importància. La dictadura de Sul·la va donar-se entre el 82 i el 79 aC, i per tant, com ell era
l’únic cònsul amb poder, deixen d’aparèixer “altres noms que no siguin el seu”. Cal fer notar,
però, com encara no surten representats a les monedes la cara dels emperadors; com a molt,
en el cas de les monedes de la dictadura de Sul·la, surt una reproducció d’una estàtua eqüestre
que hi havia al fòrum de Roma.
Aquest primer enfrontament entre populars i optimates, entre Sul·la i ¿Marius?, no és l’últim;
Pompeu continua la guerra, iniciant-se les Guerres Sertorianes, desenvolupada a Hispània.
Aquesta guerra va provocar que hi hagués, una vegada més, una gran quantitat de metall
amonedat en circulació. Van fer-se denaris en campanya per pagar a les tropes, en els quals
apareixen els noms dels diferents personatges que van fer les emissions. Després de la derrota
de Sul·la, el primer que fa Pompeu es fer una moneda d’or (les guerres generen despeses però
també recursos) commemorant la seva victòria: apareix la representació figurada d’Àfrica a
l’anvers, doncs Pompeu havia estat un general de prestigi a algunes de les guerres allà; al
revers surt una representació de Pompeu, però de lluny (un altre cop), muntat en un carro.
A Pompeu li surt un altre competidor: Juli Cèsar. L’enfrontament entre ambdós va donar-se
entre el 49-48 aC, i també va tenir una forta repercussió a Hispània. Com a curiositat, igual que
les guerres provoquen una major circulació de moneda al territori en qüestió, també
provoquen la “ocultació” de monedes (tresorets). El Senat dona permís a tots dos bàndols per
fer emissions militars de denaris; tot i que encara que no apareixen les cares de ningú, Cèsar
per exemple posa el seu nom i un motiu associat amb ell: a l’anvers un elefant, símbol totèmic
de Cèsar, esclafant una serp (que seria Pompeu), i al revers símbols associats amb el Pontífex
Maximus; Pompeu, que tenia un sentiment més republicà, no és tant atrevit i, tot i que també
posa el seu nom, la iconografia no denota tanta megalomania xd.
Una vegada mor Pompeu (48 aC), la guerra continua entre Cèsar i els fills de Pompeu (47-45
aC). En aquesta època es fa un denari en el que al revers, com per commemorar que Pompeu
va “salvar Hispània de Sul·la”. Cèsar no s’està quiet tampoc i emet un denari en el revers del
qual surt Eneas portant el seu pare en brassos, mentre a l’anvers surt Venus. Aquí entrem en
15
una fase nova de la numismàtica, en una mena de guerra política-iconogràfica. Una vegada
Cèsar guanya la guerra civil, s’emet una moneda (44 aC) en l’anvers de la qual surt el seu
retrat, que suposadament voldria haver estat realista, convertint-se doncs en el primer
governant viu que gosa posa el seu retrat a una moneda romana (a la manera dels regnes
hel·lenístics). A l’anvers, juntament amb el retrat (cap llorejat de Cèsar, darrera un lituus i un
culullus), tenim la llegenda CAESAR·IMP; i al revers tenim la llegenda M·METTIVS + Venus amb
ceptre i a Victòria-Roma o a una Roma alada.
Mort Cèsar, tenim el segon triumvirat, format per Marc Antoni, Octavi (fill de Cèsar) i Lèpid. Es
posen tres en comptes de dos amb l’esperança de que hi hagi més pau entre els governants,
però el que acaba passant tant en el primer com en el segon triumvirat és que dos s’acaben
barallant i “el tercer no acaba comptant per res”. Un altre problema és que, és clar, només hi
ha dues cares d’una moneda, i per tant, a totes les monedes emeses per triumvirats un dels
seus membres es queda fora. Cèsar trenca el tabú de posar retrats a les monedes, o sigui que
aquí ja tenim retrats dels triumvirs. En l’exemple posat al PPT, és destacable que el retrat de
Marc Antoni surt més gran que Octavià perquè és més gran i té més tropes a les seves ordres.
Amb el segon triumvirat s’incrementen les emissions d’or. Normalment es feia per augmentar
el prestigi de qui la emetia, doncs no tothom tenia els recursos per fer-la; quan Marc Antoni ho
fa, es veuen les seves intencions. És curiós com, mentre que a una cara surt el retrat de Marc
Antoni, a l’altra surt la cara de la germana de Octavià (com per dir “vale, sí, he emès moneda
d’or per augmentar el meu prestigi, però la teva família també hi surt representada”), la
“manera fina” de tractar la política a través de la numismàtica. També hi ha monedes d’or dels
“liberatores de la república”, dels assassins de Juli Cèsar, doncs en aquest moment, tot i que
estaven sent perseguits pels “cesarians” i després serien considerats enemics de la República
(irònicament), tenien els recursos per emetre-la i el control dels seus propis exèrcits; també
tenim denaris emesos per ells.
Quan finalment Marc Antoni s’enfronta obertament amb Octavià, es donen emissions fora de
Roma i cadascú ja plasma els motius que vol. Guanya August a la batalla d’Actium (31 aC). Al
29 aC, Octavià adopta el cognomen Imperator, i al 27 aC el cognomen Augustus (abandona el
nom Octavià i adopta el de IMP(erator) CAESAR AUGUSTUS.
La moneda d’Hispània (ss. II-I aC)

Cal tenir compte quan es parla de moneda ibèrica que, segons l’època, el poder dominant a la
península eren els romans, i per tant, realment podem parlar de moneda ibera?
Posem el 195 aC com inici de la romanització ibèrica, que va tenir fi arran el 45 aC. Per tant,
tenim 145 anys en els que numismàticament passen moltes coses. Durant aquesta època
tenim moltes seques monetals, arribant a ser fins a cent seques noves, és a dir, molta més
varietat que la que havíem vist fins ara. En aquesta època, Hispània es divideix en dos: la
Citerior i la Ulterior. Ambdues tenen diferències numismàtiques: la citerior és molt més
homogènia, presentant algunes seques iberes i altres llatines; la ulterior presenta molta més
varietat.
A Ebusus, que formava part de la Hispània Citerior, segueix sortint el déu Bes com a tipus
principal de la seca (canvia l’estil de més esquemàtic a més detallat depenent de la emissió).
Quan comença a sortir pels dos costats és un indicador de que ja estem al segle II aC. A partir
del segle I aC les monedes es fan més pesades. A l’anvers surt, invariablement, el déu Bes,
mentre al revers, en neopúnic, una llegenda amb el nom d’Ebussus i la xifra de valor.
Una altra ciutat destacable de l’Hispània Citerior és Arse (nom iber) o Saguntum, la seca de la
qual és bilingüe: són emissions romanes però que presenten iconografia dual (anvers: cap de
16
Roma i llegenda “Saguntum”; revers: proa de nau, també pròpiament romana, però amb
llegenda “Arse” en sil·làbic iber). D’aquestes monedes també hi havia divisors, com per
exemple quadrants (anvers: petxina; revers: 3 punts = unces del quadrant).
La seca de Valentia és la primera seca hispànica que és pròpiament romana/itàlica, presentant
el cap de Minerva a l’anvers + nom de magistrat i la cornucòpia amb llamps al revers + nom de
la ciutat, ambdós presentant llegenda en llatí.
La moneda ibèrica
Hi ha moltes ciutats i/o comunitats iberes i celtibèriques que van emetre moneda durant el
període mencionat, tot i que, com ja he dit, fou amb l’aprovació dels romans.
Què podem trobar en aquestes monedes iberes? Hi ha tres tipus d’iconografia: les que fan
referència a una topografia (molt abundants), les que fan referència a gentilicis (identificats
perquè acaben en -ken, que significa “dels de...”) i les que fan referència a noms de persona
(molt rares/poques). Pel que fa a la ubicació de les seques, hi ha algunes que són identificables
amb una ubicació coneguda, altres que són desconegudes i altres que són “probables”. Quan
això últim passa s’intenta localitzar acumulacions notables de monedes d’una mateixa seca,
cosa que tindria sentit si tenim en compte que moltes eren emeses per ser utilitzades dins d’un
context més local i amb molt poques variants.
Els tipus de les emissions iberes i celtibèriques tenen tipus molt homogenis: normalment a
l’anvers tenim un cap baronívol (d’home) amb barba mirant cap a la dreta i sense identificar, i
al revers acostuma a sortir un genet amb llança, bipene o palma (símbol de pau romà).
Aquestes monedes de bronze s’anomenen unitats, i són l’equivalent a l’as romà, a vegades
anomenades “asos ibèrics”.
Un exemple és la seca de Iltirte, que conviu amb un altre tipus que és més comú: la presència
del llop ibèric juntament amb la llegenda “Iltirta”, el qual es convertirà amb el temps en la
lloba capitolina (i la llegenda esdevindrà “Ilerda”, nom romà de la ciutat). Per altra banda, les
monedes d’Untikesken, la regió d’Untika, on estava Emporion, presenta el cap de Roma (que
és una evolució de l’Aretusa) i un pegàs al revers.
Els ibers emeten en bronze (la unitat + les seves fraccions), i per tant, moneda de valor baix, i
en plata. De moneda de plata ibèrica hi ha només algunes seques, entre les quals es troba la
de Kese (posterior capital de la Tarraconense = Tàrraco?). Aquesta moneda de plata amb grafia
ibèrica, però, s’ha assimilat al denari romà i es creu que hauria estat utilitzada per pagar a la
soldada.
Cada emissió de Kese es caracteritzava per tenir una marca d’emissió, com per exemple un
punyal al clatell del cap baronívol. Algunes monedes de Laiakessen també tenen un punyal al
clatell de la cara de l’anvers, tot i que aquest cap no té barba; al revers té un genet portant una
palma, amb la llegenda del nom de la ciutat entre les potes del cavall. A la diapositiva ens posa
els divisors d’unitat de la seca de Kese, doncs és potser la més comú. La iconografia del cavall
piafant, és a dir, menjant, és bastant comú. El quadrant és potser el divisor més comú.
El fet de que no porten noms de magistrats dificulta bastant la datació precisa d’aquestes
monedes, i per tant s’ha de fer amb cronologies laxes o extenses. Durant aquestes cronologies,
les monedes de bronze mencionades abans, les que tenen la iconografia de la proa de nau,
s’ha trobat poca, probablement perquè era d’ús quotidià i aquest tipus de moneda “es perdia
molt”.
Pel que fa a la Hispània Ulterior, on curiosament no hi ha emissions de plata (tot i que les
principals mines de plata són al sud) i totes són de bronze, el problema de datació de les
monedes és molt major degut a la gran quantitat de variants monetals. S’han detectat 69
17
seques diferents a través de les monedes, amb molta diversitat de tipus i escriptura monetal.
Hi ha hagut molta espoliació (si el mètode principal per detectar seques era l’acumulació de les
monedes, imagina’t si hi ha espoliació). La majoria d’aquestes seques són llatines (48 seques
llatines vs. 14 fenicipúniques i 7 iberes).
La vall del Betis és una zona on hi ha molta acumulació de moneda, així com la costa, en la que
hi ha una llarga tradició d’encunyació de moneda des d’època púnica. Efectivament, les
monedes de tradició fenicipúniques són les més antigues, com per exemple les de Malaka. Les
de Gadir, per altra banda, mantenen fins i tot en època romana el tipus de Melkart + tontina +
llegenda en alfabet púnic. Òbviament no posaran tipus ibers en un lloc de tradició cartaginesa.
Malaka també segueix la tradició fenicipúnica, però sense llegenda: anversos = cap amb gorra
(cosa excepcional); revers = Hèlios o sol.
Els llocs que més van acumular moneda són Cástulo i Obulco, les quals presenten sil·làbic ibèric
del sud (diferent al del nord). També els hi diem unitats i tenen divisors; sempre que una
moneda té divisors és indicador de que és respectada i utilitzada. Obulco, concretament,
presenta llegendes mixtes en llatí i iber del sud: anvers amb cap i llegenda del nom de la ciutat
en alfabet llatí; revers amb els noms dels magistrats, però en alfabet iber del sud, juntament
amb una arada i espigues.
La seca de Carteia, la primera fundació romana amb datació (171 aC) del sud de la península,
és l’única que té una datació més acurada, o al menys un post quem: ha de ser, òbviament,
posterior a la fundació de la ciutat. La seca d’Ilipa, també una emissió llatina, té a l’anvers un
salapo (peix d’aigua dolça) i al revers una espiga.
Tot això s’acaba quan Octavi guanya a Pompeu: s’acaben les concessions per part dels romans.
Entre el 45 i el 25 aC ja no hi ha més emissions de les que hem dit, fins que arriben les
emissions provincials.
Monedes repúblico-provincials
Amb Octavi i el pas de República a Imperi es fa una reordenació provincial. Per altra banda,
torna a haver dèficit de moneda, i en aquest context surten les anomenades “emissions
provincials”; d’aquestes ens fixarem només en les del nostre territori. Per tant: tenim que les
seques imperials, les de Roma, no donen abast, i es comença a emetre moneda fora de la
capital de l’Imperi. Les trobem sota els emperadors August, Tiberi i Calígula; amb Claudi deixa
de fabricar-se, però aquest període de temps ja va produir una gran varietat de monedes, les
quals, a més, són fàcilment datables degut a que sabem que foren emeses sota el govern
d’aquests emperadors.
Les monedes emeses durant el regnat d’August són fàcilment reconeixibles per la fórmula
“Divi Filius” (fill del diví, és a dir, de Cèsar, que ha estat divinitzat). A les monedes de Tiberi
tenim la fórmula “TI CAESAR AUG”, tot i ser fill de Líbia s’afilla a la família Iulia; apart, el seu
retrat acostuma a presentar un nas ganxut. I les monedes de Calígula tenen “C · CAESAR AUG
GERMANICUS”, ja que era fill de Germànic.
Arqueològicament  en surt molta perquè en va haver molta en circulació. Això ve donat
perquè amb el Triumvirat es trenca la tradició que hi havia des de Juli Cèsar de fer poca
“moneda petita”, és a dir, moneda de comerç. A la vegada, això va fer que cada província, és a
dir, de monedes provincials, n’hi hagués moltes (?); cada província va fer la seva emissió.
Aquestes emissions provincials no s’assemblen gaire a les seques antigues, sinó que van
canviant els motius poc a poc. Un exemple és la moneda d’Emporion, la d’Ilerda (cara
baronívola anònima + llop totèmic iber  cara d’August + lloba capitolina), la d’Ebussus (déu
Bes  déu Bes una mica “evolucionat”, més esquemàtic però reconeixible en època de
18
Calígula, però en època de Claudi no tant esquemàtic però vestit a la romana) i la d’Emerita
Augusta.
Aquest fenomen de les seques provincial desapareix després del regnat de Claudi, apareixent
doncs la moneda pròpiament romana: la imperial.
La moneda imperial
L’autoritat emissora d’aquest tipus de moneda és l’emperador. Excepcionalment, al tipus
d’aquestes poden aparèixer esposes, fills i filles, tot i que no és comú. També de manera
excepcional apareixen emperadors anteriors (divinitzats), segurament gràcies a que
l’emperador que ha emès la moneda en qüestió era successor d’aquest. Dos extrems: quan
mors, o et divinitzen o et fan damnatio memòria.
Durant els dos primers segles de l’imperi encara trobem la deferència al Senat a la llegenda
“Senatus Consulto”.
En època imperial ja fa temps que el posar un retrat del governant ja no és tabú a Roma, i pot
apreciar-se en aquests retrats monetals el canvi del físic dels emperadors gràcies a que eren
molt realistes. L’emperador tendeix a associar-se amb les seves virtuts al revers de la moneda;
ja vam dir que el revers s’aprofita sempre per fer publicitat d’alguna cosa. Diferents tipus de
reversos: déus romans, virtuts de l’emperador assimilades amb déus, temàtica referida a
l’exèrcit (poder fàctic, fer referència a victòries militars encapçalades per l’emperador) i
personificació de les províncies (a partir del segle II dC) en forma d’al·legoria femenina i
d’altres menes de simbolisme (p.e.: Hispania  “deessa” Hispania subjectant una branca
d’olivera i un conill als peus, doncs Hispania era la terra dels conills i de les olives).
Pel que fa a la llegenda de l’anvers d’aquest tipus de moneda tenim el nom i títols de
l’emperador. Al revers podien aparèixer inscripcions, p.e.: nom germanes de Calígula.
Evolució de la moneda de l’Imperi romà

Dues seques imperials després de les provincials: la de Roma i la de Lugdunum, doncs Claudi
descentralitza la moneda i fa aquesta “terminal” a Lugdunum.
Reforma d’August al 23 aC  venim d’una època molt convulsa, però arribada la Pax Augusta
cal ordenar tot aquesta caos: hi ha molta circulació de monedes, que a més han perdut el
valor, el qual ja no es correspon amb el seu pes. Continuen les encunyacions en moneda d’or
(auri) i de plata (denari), sent el primer la moneda de prestigi i en denari canviant de pes, de
llei del metall i d’imatge. Per tant, aquesta reforma recupera la encunyació de monedes de
menys valor: no els hi canvien ni el nom a les monedes, però cal atribuir-li un valor, i per
canviar-li el valor a algunes monedes, com el sesterci i el dupondi, es barreja el seu metall amb
oriacle.
Amb aquesta reforma, es decideix el valor de les monedes, doncs. L’auri equival a: 25
denaris, 100 sestercis, 200 dupondis, 400 asos, 800 semis i 1600 quadrants.
Poc temps després d’aquesta reforma o “posada d’ordre en el sistema de valors” d’August, ve
la reforma de Neró, que tampoc es ben bé una reforma, ja que l’únic que fa és alterar el pes i
la llei de les monedes. Neró va rebaixar tant el pes com la llei, provocant que el valor de les
monedes també baixi (p.e.: coloració vermella) tot i que l’autoritat emissora afirmi el seu valor.
Conseqüència de tancar els tallers de monedes provincials d’occident: proliferen les imitacions
per falta de moneda oficial de poc valor, i se’n troben moltes circulant, cosa que indicaria que
era una pràctica tolerada. Per tant, trobem monedes partides per la meitat o fins i tot en
fraccions més petites (p.e.: mig as = 1 semis), permetent poder donar canvi petit. Que n’hi
19
hagin moltes monedes partides indica: que hi ha una necessitat però poc interès de l’autoritat
per proveir de moneda petita.
Les monedes també poden portar contramarques si així ho decideix l’emperador: agafar
monedes encunyades per altres emperadors a les quals l’emperador del moment li posa una
marca per indicar que segueix sent vàlida.
Amb la mort de Neró ve una Guerra Civil (68-69 dC). Ja les havia hagut, però de manera
extraoficial: els emperadors s’havien anat enverinant i sent succeïts pels seus parents, però
Neró no tenia descendents. Quan no hi ha cap parent per reclamar l’imperi, entren en escena
els exèrcit, el poder fàctic. Hi ha diversos exèrcits, però, i cada un nombra emperador a algú
diferents: el d’Hispània, per exemple, nombra a Galba, el qual encunya moneda d’or (bastant,
de fet), possiblement a Tàrraco, com a símbol de poder (com sempre). Al final, després de tot
el caos que passa en un any, és Vespasià qui acaba sent emperador de l’Imperi.
Vespasià  general de l’exèrcit d’Orient, qui va conquerir Judea, i fundador de la dinastia
Flavia. A l’anvers de la moneda surt el seu retrat amb el seu nom, i al revers una representació
iconogràfica de Judea per recordar la seva fita, ja mencionada.
Dels flavis als antonins (69-192 dC)  període de certa estabilitat política i monetària. Domini
del sesterci, que equival als 4 asos, i que està fet amb un aliatge de poc valor, de coure i zinc.
De fet, el denari segueix tenint el color vermellós abans mencionat.
Reforma de Caracalla (214 dC), que afecta només al denari: va instituir una nova moneda, “el
doble denari” o antoninià, que equival a dos denaris. Tot i així, el pes del metall és d’un denari i
mig dels antics (tot i així, cal dir que per a que no es noti el llautó dels denaris antics s’afegeix
més plata a aquests denaris dobles; l’emperador es juga també el seu prestigi, és normal que
al principi “vulgui fer bé les coses” i que la moneda sigui bona); per tant, l’estat guanya o
s’estalvia una ¼ part en plata.
A partir de Caracalla, els emperadors apareixeran amb una corona radiada als anversos
de les monedes, a diferència d’abans, que apareixien alternativament amb corona de
llaurar o amb corona radiada. També comencen a representar-se les esposes dels
emperadors sobre una lluna creixent.
A partir d’aquesta reforma comença l’anomenada “anarquia militar” (235-270 aC): el segle III
dC veiem una ràpida successió d’emperadors que abans eren generals, provocant una
estabilitat política notable. La inestabilitat, com ja hem mencionat, provoca por, i la por fa que
la gent sigui més propensa a amagar els seus estalvis. És gràcies a això que podem seguir
l’evolució del doble denari a través de les “ocultacions” de tresors: encara no s’havia anat
devaluant, cosa que passaria al llarg del segle III dC.
Al cap de 30 anys, el doble denari passa a ser una moneda de bronze platejat, és adir, una
moneda de billó o “vellón”. Hi segueix apareixent l’emperador amb la corona radiada, però per
l’aspecte saps que han rebaixat la llei o canviat el metall. També amb el temps es deixa de
produir moneda d’or. Quan no hi ha una autoritat clara surten imitacions i falsificacions de
monedes.
Excepcions? Molt poques. Postumus Pius Felix Augustus, general sublevat que, en comptes de
voler competir per l’imperi romà, va fer un regne autònom (Imperi Gal, 260-274 dC) i va
emetre moneda d’or. Aquest fenomen no és estrany: període d’estabilitat?  doncs
prefereixes quedar-te al territori on tens el teu exèrcit i la gent que et recolza.
Amb Dioclecià i la primera tetrarquia tornem a un període d’estabilitat (285-305 dC). Dioclecià,
el que va fer, fou intentar governar amb un sistema diferent: la tetrarquia, que consisteix en
dividir l’Imperi entre occident i orient, sent la capital del primer Milà i no Roma, i la capital del
20
segon Nicomèdia. Es sabrà directament qui és el successor de l’emperador de facto (cèsar i

august).
 Reforma de Dioclecià (294 dC)  l’argenteus substitueix al denari, i apareix el
nummus, una moneda de bronze de qualitat, la qual conté una mica de plata (el nom
és actual, significa “moneda”) i té fraccions que tampoc se sap com es deien.
 Apareixen noves seques monetàries, que es mantindran fins la Tardoantiguitat. Fins
ara, les monedes oficials com a tal només es fabricaven a Roma, però ara es
descentralitza la fabricació de moneda i comencen a aparèixer tallers arreu. Aquestes
noves monedes portaran el nom del lloc on s’han encunyat. Aquestes maques de seca
apareixen gravades a la part baixa del revers (exerg), p.e.: ALE  Alexandria; PTR
PRIMA TREVERIS  Primer taller de Treveris (o sigui que hi havia dos tallers o més). Als
reversos seguien apareixent divinitats (déus: sempre nus) i coses semblants, com hem
mencionat.
 Desapareix el retrat realista dels emperadors al llarg del segle IV dC, fins que tots
tenen la mateixa cara, i comencen a portar una mena de diadema al cap en comptes
d’una corona, característica dels emperadors tardoantics.
 Després de Constantí desapareixen les imatges dels déus pagans a les monedes 
adopció del cristianisme com a religió oficial. L’exèrcit continua apareixent a les
monedes, així com algun motiu cristià (poc; en aquest període cristianisme i monedes
no van massa de la mà); el nom de la ciutat on s’ha fet la seca segueix apareixent a
l’exerg.
 Introducció del sòlid (solidus) al segle IV, al 310 dC: constant reforma del pes i la llei
d’aquesta moneda d’or; serà la moneda d’or fins el fi de l’Imperi.
 324 dC: introducció de la síliqua, nova moneda de plata que substitueix a l’argenteus.
Perdurarà fins al final de l’Imperi. És una moneda molt petita i prima, té molt pocs
grams.
 Pel que fa a les monedes més habituals del segle IV: el sòlid és poc comú (tresorets),
però la síliqua i altres monedes petites (AE 1, AE 2, AE 3, AE 4), “calderilla”, se’n troba
molta, com dels AE4 (anomenades així perquè no se sap el nom romà). Aquestes
monedes de “calderilla” presenten iconografies molt similars entre sí que dificulten la
classificació, identificar l’emperador, llegir les llegendes... Són de pes baix i, com hem
dit, mides petites.
 Al segle V dC perduraran sobretot la Silíqua i l’AE [inserte número si lo hay]. Als
anversos trobem els retrats dels usurpadors del segle V (l’imperi s’està desmembrant),
és a dir, generals que discuteixen el poder de l’emperador i fan síliqües, guardant
doncs semblança amb la moneda oficial de l’emperador (per raons obvies), tot i que
no moneda d’or.
Numismàtica medieval
[…]  primera classe.
La moneda no deixa de ser quelcom social, quelcom que respon a relacions socials, com ara el
comerç, la legitimització de poder, les activitats militars... Tot i que aquestes relacions són
certes, cal preguntar-se sobre les relacions específiques que es regulaven mitjançant la
moneda, cal aprofundir més en per què s’utilitzaven exactament les monedes, si cada seca
específica s’havia fer per quelcom concret, etc.
21
Tremises  monopoli dels reis visigots, no hi ha indici de cap altre poder que no siguin els
reges visigòtics. Podríem tenir constància d’una emissió monetària feta per un usurpador o
tirannus, algú que volia ser rex; en aquest cas no comptaria, doncs és algú que va fer emetre
moneda perquè volia ser rex, no perquè ho fos.
Hi ha monedes de tots els reis visigots, però la quantitat de cada emissió és variable al llarg del
temps i costa estimar quant n’hi ha de cada una. Les emissions, a més, també estan
distanciades en el temps, cosa que torna a plantejar dubtes sobre l’ús o funció d’aquestes
monedes.
1. Teoria “optimista”: si hi havia tantes encunyacions diferents és perquè la moneda
s’utilitzava molt, el que passa és que no s’han trobat la resta de monedes.
2. Teoria “pessimista”: degut al poc volum de monedes visigòtiques trobades es creu que
la moneda era més aviat un objecte decoratiu o de prestigi, que el seu intercanvi era
més aviat simbòlic, com un gest de bona fe entre reges aliats, etc. De fet, Claudio
Sánchez Albornoz va proposar que els visigots pagaven als seus soldats amb concessió
de terres. Per tant, aquesta teoria diu que la importància política de la moneda seria
nul?
De fisco Barcinonensi (4 de novembre del 592)  document epistolar en què uns bisbes de
Barcelona informen als recaptadors d’impostos com han de recaptar l’ordi, adjudicant a la
quantitat d’aquest un valor monetari, dient-los que han d’incloure el seu sou en aquest
cobrament de l’ordi, és a dir, que s’han de cobrar el seu propi sou en ordi  síliqües d’ordi. És
un document molt important perquè permet veure com un govern que es val d’acumular béns
en la producció dels quals no ha intervingut, sinó que només els exigeix, pensa monetàriament
sobre aquests: crear una equivalència entre monedes i béns (modio canonico) permet fixar
equivalències universals, numèriques, i per tant gestionables per l’Estat a través de càlculs
senzills.
Clar, si tenim en compte això i ho ajuntem amb el que coneixem de l’àmbit numismàtic
visigòtic, que hi ha un volum de monedes molt petit, quines conclusions podem
extreure? Que aquesta petita quantitat es déu a que els impostos es pagaven “en
especies”, en el cas del document tractat en ordi. Per tant: a època visigòtica l’ús de la
moneda no està generalitzat perquè els pagesos no han de pagar els seus impostos a la
dinastia de torn en moneda de manera generalitzada.
Per tant, el regnum és el regne, al capdavant del qual tenim el rex. Al seu costat tenim els
anomenats potentes, que equivaldrien als nobles o aristòcrates: les tremisses s’utilitzarien per
pagar serveis dins d’aquesta alta esfera, mentre que el pagament en especies (les quals, però,
tenen una equivalència monetària) es donaria entre els “estaments” que estan per sota. Per
tant: la moneda és quelcom restringit a la relació entre rex i potentes, però no són una cosa
sense càrrega política, sinó que regulen relacions polítiques (moneda = mitjà de domini polític
del rex, per això en té el monopoli).
Aquesta interpretació podria ser bona abans de que es trobessin monedes que
numismàticament són menys agraïdes que els tremisses (qualitat metàl·lica baixa  bronze),
tenint aparentment un valor menor (minimi?). A l’anvers tenen una creu sobre dos graons, i al
revers la llegenda SP (Spali?)  monograma del nom d’un rex? Aquest encuny podria
relacionar-se amb reges visigòtics, però aquestes peces no s’han trobat conjuntament amb
tremisses a cap dipòsit de monedes, cosa que ofereix dubtes sobre qui les va encunyar i per a
què. Són òbviament d’època visigòtica, però les van encunyar reges?
Aquestes monedes de classificació difícil han pres molta importància amb el temps, doncs
s’han trobat a diverses zones del Mediterrani, a diferència dels tremisses. Una de les raons per
22
les que també s’ha dubtat de que aquestes peces fossin emeses pels reges és que moltes s’han
trobat a Menorca, i a l’illa els visigòtics no van anar a fer re’. De fet, majoritàriament o
totalment s’han trobat en assentaments costaners, portuaris, i això quadraria amb el fet de
que s’hagin trobat a altres àmbits mediterranis. No són monedes que s’utilitzessin per
reclamar impostos en ordi o en vedells, però sí són monedes que potser foren utilitzades en
intercanvis a llarga distància i que, per tant, van moure’s i circular més que els tremisses.
Això pot resultar curiós perquè a altres èpoques, com a Època Baix-Medieval, la moneda
utilitzada per a llargues distàncies era de plata, però realment no ho és tant: se sap que a altres
èpoques els comerciants feien servir monedes de poc valor per realitzar intercanvis. Això és el
que podria haver passat a època visigòtica  aquesta teoria anima a no caure en projectar
“costums monetàries” de determinades èpoques sobre totes les demés.
Pliego, Ruth (2020). “Rethinking [...]”.
Moneda andalusina: el dirham califal i el dirham almohade

Es poden dividir en funció del metall bàsic del que estan fetes en tres grups: les monedes de
coure (fals, fulús en plural), les de plata (dirham) i les d’or (dinar).
Els fulús són els de menys valor i els menys agraïts numismàticament, però també els més
“antics” d’època andalusina, doncs comencen a aparèixer entre els segles VIII i IX. Les
emissions de fulús presenten una gran varietat d’emissions, cosa que ha fet plantejar-se la
funció d’aquestes monedes. Resulta que són molt abundants, encara que la majoria de
troballes de peces són aïllades, sent molt difícil trobar-se dipòsits de fulús. Especialment se
n’ha trobat al nord de Catalunya, cosa que fa que es relacionin amb les campanyes de
conquesta. Tot i així, per als investigadors no queda clar quina era la funció d’aquestes
monedes; podria ser:
- Per pagar a les tropes, tot i que s’ha objectat que 1) són monedes de poc valor (les
quals ni tant sols solien amagar-se), i 2) a quines tropes van pagar a Formentera, lloc
on se n’han trobat moltes però en el que no hi vivia ningú entre el segles VIII i IX?
o Diferència entre valor nominal i diferència del metall (diferència física) =
eliminació del marge fiduciari = els poders polítics posen en circulació
monedes de diferents valors/metalls, i quan les posen en circulació esperen
que les retornin en forma de taxes: el que fan és crear especulació jugant amb
que p.e. un dirham por referir-se a una moneda de plata o al pes d’aquesta (el
qual pot reunir-se amb fulús, per exemple, sense necessitat d’entregar una
moneda de plata). Així, eliminant el marge fiduciari el que es fa es cobrar-li el
poble el que t’ha costat a tu fabricar la moneda, encunyar-la, etc., encara que
s’acostuma a cobrar una mica més xd.
 Maqrizi  Tractat de les fams: explica la raó de les grans fams que
havia hagut a Egipte  voluntat de Déu (causes naturals) + factors
humans causats per la nova dinastia del moment, concretament la
emissió i introducció forçada de fulús, les quals “no eren, en rigor,
monedes” pel seu poc valor, en els intercanvis de béns de
subsistència. Per tant: qui volgués obtenir queviures havia de pagar
amb quests fulús de poc valor. Compara això amb els mètodes
d’intercanvi utilitzats en la obtenció de queviures que es feien a altres
ciutats com Bagdad, en les que podies comprar menjar intercanviant-
lo per altres materials (p.e.: comprar formatge amb trossos de lli vell).
23
 La moneda no pot existir sense l’intercanvi, però l’intercanvi sí

pot existir sense moneda. Per tant, l’Estat encunya moneda
com a eina per poder intervenir als intercanvis, com a eina de
control d’aquests sobre la qual té el monopoli, i això ho fa
introduint, forçosament o no, una moneda concreta al mercat.
Per tant, l’únic que podem dir dels fulús és que són una moneda introduïda per l’Estat per
complir X funció, que va circular àmpliament i a més en un moment molt inicial del domini
andalusí. Tot i així, però, pot ser que alguns aspecte de la seva utilització escapessin al
monopoli de l’Estat.
Pel que fa als dirham-s són les emissions típiques a partir del primer ¼ del segle IX, tot i que ja
existien abans, però no va fer fins llavors que el seu ús fou hegemònic. Podríem dir que és la
moneda “característica” d’època andalusina, la qual va esdevenir més “legítima” amb el califat
omeia de Còrdova, doncs el califat era un govern més “legítim” que l’anterior tipus de govern,
l’emirat, doncs el califat s’encarregava de la direcció religiosa de la comunitat (el califa era una
mena de general i de màxim sacerdot al mateix temps). A la llegenda central de l’anvers del
dirham califal trobem els dos dogmes principals islàmics: la unicitat de Déu (“no hi ha més Déu
que Déu”) i suposo que la unicitat de Mahoma com a profeta; al revers hi ha escrita la paraula
de Déu (parts de l’Alcorà).
Tot i així, no tots els elements de les llegendes dels dirham-s califals són religiosos: a la
llegenda marginal de l’anvers es llegeix el lloc i any d’encunyació  nom del tipus de moneda
(dirham), lloc d’emissió (Al-Andalus) i any d’emissió; a la llegenda central del revers surt la
titulació i nom del califa (títol califal + sobrenom honorífic (p.e.: “espasa de Déu) + nom del
califa + títol governatiu (p.e.: comendador dels creients).
Dos segles després veiem un dirham-s quadrats, el dirham almohade, és a dir, els emesos per
la dinastia d’origen magrebí dels Almohades que va governar al Magreb i a l’Al-Andalus.
Aquesta dinastia fou la més potent que va governar a la península ibèrica, i aquest tipus de
dirham-s quadrats els més abundants que van emetre’s durant el domini islàmic del territori,
sent no només la seva quantitat extensa, sinó que també van tenir una extensió amplia pel
territori (amb els dirham-s omeies, p.e., eren molt abundants per Còrdova i rodalies, però en
quant sorties d’allà el nombre disminuïa).
[...]  31-05-2022: has arriat tard.
Els dirham-s almohades es caracteritzaven per...
- Dirham-s quadrats.
- Normalment sense nom de seca.
- Nou programa ideològic: els almohades eren xiïtes, i creien en la presència de l’al-
mahdî, una mena de profeta. Per tant, la seva jerarquia seria: Déu, al-mahdî i la
dinastia (que de fet creien que foren una dinastia escollida per Déu).
- Insistència en la unicitat de Déu.
Les troballes d’aquests dirhams indica una distribució/circulació regular i massiva, però variant
dependent del període, així com una regulació diferent vers les monedes visigòtiques. Això es
déu a que eren exigits per l’autoritat emissora per fer els pagaments.
24
Moneda dels regnes cristians: el diner de billó i de plata

Aquestes monedes, ja que tendeixen a tenir una expressió numismàtica insistent, acusada, i
que foren utilitzades molt, podrien comparar-se amb els dirham-s. Tot i així, aquesta “estesa
utilització” del dirham fou general i va tenir fluctuacions.
El billó és una al·leació de bronze i plata, sent aquesta última minoritària. Tot i el seu aspecte,
per norma general són aquestes les monedes més “potents”, més utilitzades. Les monedes
més utilitzades a partir del segle XIII a Europa foren, de baixa qualitat a alta qualitat monetària:
el billó, la moneda de plata (p.e.: croat) i la d’or (p.e.: grossi). Tot i les seves diferències en el
material i en el context d’utilització, té que haver-hi una relació entre totes: una relació
d’equivalència per a que pugui donar-se l’intercanvi.
A partir de la Baixa Edat Mitjana, les monedes acunyades per senyors i fins i tot per la
monarquia arriba a tot arreu, a tots els estrats socials, cosa que indicaria que fou durant
aquest període que es començà a consolidar el control monetari de l’autoritat. Les monedes
de billó tenen un registre molt major que el dels dirham-s, ja que les transaccions en les que
intervenien les monedes eren molt més generalitzades: no només s’utilitzaven per pagar
tributs, sinó per fer tot tipus de pagament. És per això que es compleix el que hem dit abans de
que les monedes més petites i més “vils” numismàticament o metàl·licament són les més
utilitzades, perquè els intercanvis més quotidians són els més abundants però els que més
necessiten d’una moneda petita.
Desmonetització paulatina  canvi de moneda sistemàtic durant context senyorial (renovatio)
 tècnica d’especulació  el poder emissor imposa el pagament en una moneda nova, la qual
tindrà una equivalència amb l’antiga  però com aquest procés d’anar a canviar les monedes
era molt molest, l’autoritat emissora exigia un impost (monetaticum) en moneda antiga per a
que no encunyi monedes noves i dugui a terme l’estratègia d’especulació. En la majoria de
casos, el que passava era que es duia a terme la desmonetització i a la vegada es pagava el
monetaticum (el humor).
Aquesta desmonetització fou una de les raons per les que l’ús de la moneda va generalitzar-se
tant arran la Baixa Edat Mitjana, provocant que tot estigués monetitzat: havies de pagar en
moneda el menjar, la roba, etc. És un gran molt més exagerat de presència de la moneda si el
comparem amb períodes anteriors.
La gran presència del billó, apart d’aquesta estesa monetització de tot, també es déu a les
conquestes, però, com passava a altres èpoques (i sempre).
Pel que fa a monedes de més valor, com la moneda de plata, en destaca el croat. Cal tenir en
compte que les monedes de diferents valors ocupen nínxols socials diferents, però que no són
aïllades. Tot i així hi ha una tendència a que s’utilitzessin cada una en un context concret (p.e.:
a una taberna trobaríem majoritàriament billó, mentre que en barris comercials trobaríem
monedes més grosses). Aquesta concepció contrasta amb l’ús que se li donava a les monedes
de bronze visigòtiques, que eren utilitzades per intercanvis a llarga distància mentre que a
època mitjana la utilitzada en aquests casos era la d’or. El mateix passa amb la moneda
vàndala: les monedes de valor més baix s’ha trobat fins i tot al Peloponès, mentre que la de
plata es troba a les zones més properes al lloc d’emissió.
Aquest canvi vindria donat per un canvi en la percepció de les monedes, de la
consideració social dels metalls que composen les monedes.
*Variació respecte a l’examen de Numismàtica Antica: es preguntarà per la moneda i pel seu
context d’utilització. Seran dos preguntes i les respostes hauran de ser curtes. Ens mourem
entre els tremisses, dirham-s i les monedes baix-medievals.
25

Apunts de Numismàtica

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Apunts de Numismàtica

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Adhara Perelló Vaca Epigrafia i Numismàtica 19-04-2022

continuïtat entre el règim franquista i el regnat de Juancarles de Borbó al 1975). Com a

Concepte i funció de la moneda a les ciutats gregues

Numismàtica Antica 2: la moneda grega

Cronologia de les primeres monedes

La moneda grega: sistemes ponderals

La moneda grega: procés de difusió

La moneda d’Emporion i de Rhode

Problemes de producció de la seca = falta de metall = crisi econòmica. P.e.: Re-

La moneda romanorepublicana (segle III aC)

La moneda de la República Romana dels segles II-I aC

La moneda d’Hispània (ss. II-I aC)

Evolució de la moneda de l’Imperi romà

segon Nicomèdia. Es sabrà directament qui és el successor de l’emperador de facto (cèsar i

Moneda andalusina: el dirham califal i el dirham almohade

 La moneda no pot existir sense l’intercanvi, però l’intercanvi sí

Moneda dels regnes cristians: el diner de billó i de plata

You might also like