Apunts Conflicte I Canvi Social

Con icte i Canvi Social
Mariona Tornel Bon ll
TEMA 1. Tradició política republicana i democràtica.
1. Introducció al curs
Entendrem el canvi social com una transformació global de la societat, una revolució, duta a
terme per moviments d’emancipació. D’aquesta manera, els fets que més ressò han tingut i
necessaris d’estudiar són la Revolució Francesa i la Revolució bolxevic russa. Alhora, partirem de
l’impacte de la tradició política republicana i democràtica occidental en el món modern,
especialment en les revolucions Francesa i Russa.  
Actualment l’increment de les desigualtats, de la pobresa i de la precarietat estan en el centre de

la majoria de les crisis que regeixen el nostre món. Per tant, la crisi econòmica, la política i la
social estan interrelacionades. Això no obstant, la crisi més fonamental del present és la crisi
mediambiental, la qual és una amenaça per la supervivència de la humanitat, de l’espècie.
En conseqüència, han sorgit i sorgeixen moviments socials amb la nalitat de lluitar per modi car
aquest ordre establert, per provocar un canvi. Per això, sobretot seguirem amb un repàs del
desenvolupament especialment del moviment obrer i el socialisme, per acabar amb una
aproximació als moviments socials contemporanis i els seus reptes. A la vegada, seguirem una
aproximació marxista, la qual és una tradició de pensament i de lluita.
2. La tradició republicana i democràtica

El republicanisme i democràcia no són sinònims, per exemple, hi ha repúbliques no
democràtiques i democràcies no republicanes. Així doncs, els orígens de la tradició republicana
democràtica se situen a l'Atenes de l’Antiga Grècia. Allà va triomfar el programa democràtic
revolucionari del món clàssic (redistribució de la terra, supressió de l'esclavitud per deutes,
sufragi universal amb remuneració su cient per las càrrecs públics).
Consegüentment, la democràcia signi cava per als grecs el govern dels pobres (els que eren
lliures). En contraposició a l’elitisme -republicà- més exempli cat per les idees de Plató (els
govern dels savis). Els càrrecs en molts moments es triaven per sorteig. A les democràcies
modernes també hi ha elements de sorteig com són les meses electorals i els jutges en molts
cops.
 
Així doncs, el republicanisme entén la llibertat com la no dominació, és a dir, la no submissió a la
voluntat arbitrària d’altri. Alhora, la visió republicana a rma que si hi ha raons per limitar la llibertat
(com l’obligació de dur mascareta), llavors no hi ha dominació.
Per contra, pot haver dominació sense necessitat d’una submissió directa, pot haver dominació
(absència de llibertat) sense imposició, com seria el cas de les dones que depenen
econòmicament dels seus marits encara que aquests les deixin gastar els diners que vulguin i
1
fl
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
visquin amb totes les comoditats, ja que sempre dependran d’ell estant així sota la seva
dominació invisible. Per tant, diríem que per ser lliure és important tenir l’existència assegurada
sense dependre de ningú.
En conseqüència, la propietat garanteix el dret a l’existència. Qui no té assegurat el dret a

l'existència no és subjecte de dret propi (sui iuris), ha de demanar “permís per viure”. D’aquesta
manera, les relacions de dependència fan de les persones un subjecte de dret d'altri, un alieni
iuris, un alienat.
Per la tradició republicana la propietat garanteix la supervivència. Particularment sempre s’ha

preocupat per les bases materials que la fan possible, que fan possible la participació política, la
independència material i així la llibertat. Per tant, el republicanisme democràtic, en oposició a
l’elitista o aristocràtic, està encomanat a una lluita o cerca per la reducció de les desigualtats,
assegurant així uns mínims vitals.
Que siguin molts (democràcia plebea) o pocs (oligarquia plutocràtica) aquells a qui abasti la
llibertat republicana, aquesta es fonamenta en la independència material (normalment basada en
la propietat).
A tall de mostra, quan hi ha una acumulació de poder en unes poques mans estem molt lluny del
ideal republicà. Així doncs, la propietat molt desigualment distribuïda fa que uns pocs particulars
estiguin en condicions de desa ar la república, disputant amb èxit al comú de la ciutadania el dret
a determinar el bé públic.
Per Adam Smith els propietaris tenien la vida assegurada, mentre que els que no podien tenir-ho
haurien de treballar per algú altre i, per tant, ja no serien lliures en la mateixa dimensió. Buscava
una república de propietaris (molta gent era propietària) i, per tant, la gent que no ho era no tenien
dret a vot pel simple fet que estaven condicionats per una altra persona.
A tall de mostra, quan hi ha una acumulació de poder en unes poques mans estem molt lluny del
ideal republicà. Així doncs, la propietat molt desigualment distribuïda fa que uns pocs particulars
estiguin en condicions de desa ar la república, disputant amb èxit al comú de la ciutadania el dret
a determinar el bé públic. D’aquí naix la col·lectivització. Si tots els treballadors son propietaris de
l’empresa a la qual treballen, es compleix l’idea d’Adam Smith. La col·lectivització entesa de
d’avui en dia consisteix en l’estatalització (de les elèctriques o els bancs, per exemple), ja que el
model marxista individual no s’ha demostrat funcional com a tal.
Des del punt de vista normatiu, el tret principal d’una república no és l'absència d'un príncep
hereditari; aquesta és una condició necessària, però no su cient per de nir-la. Així, monarquia i
república representen concepcions diferents de l'organització del poder i la ciutadania.
2
fl
fi
fi
fi
fi
fi
- Les monarquies representen un mode vertical, jeràrquic i paternalista d’exercir el poder i

“vertebrar” la societat. Un model més enfocat a la família patriarcal, on el pare (monarca) és
protector dels seus lls (ciutadans) i els castiga si no segueixen les línies establertes.
- El republicanisme té una concepció horitzontal, participativa i fraternal de la vida política.

Entenem republicanisme com a lliure associació, com un model horitzontal, enfront del model
monàrquic basat en la jerarquia, la dominació i el patriarcat. Podríem dir que és un règim
fraternal (de germans).
Pel republicanisme aristocràtic (el dels rics), el qual prodigava el mateix Adam Smith, només seria
ciutadà de la república aquell que no depengués de ningú altre. En canvi, el republicanisme
democràtic busca ampliar cada vegada més la ciutadania envers sectors exclosos
tradicionalment com les dones, els joves, els immigrants.
3. Les dimensions sociopolítiques de la modernitat

Les societats prenen noves característiques a partir del Renaixement i la primera meitat del segle
XVII. Les institucions feudals retrocedeixen i l'economia creix gràcies a l'aparició de noves
empreses i els desenvolupament de noves tècniques. El poder es concentra a través de l’estat i
es basa en organitzacions burocràtiques que proporcionen un control efectiu de l'espai i, en cas
de guerra, poden mobilitzar exèrcits més nombrosos que en el passat.
Es veu el “demos” com un ramat que s’havia de guiar per un pastor que, quan calia, havia de ser
autoritari per tal d’evitar el pecat sota el qual els humans estàvem sotmesos, sobretot les dones.
Per tant, les dones sobretot necessitaven un pare, un rei o un monarca que els guiés en els seus
impulsos.
Això canvia en el renaixement, el qual posa l’humà al centre de la història i no els tracta com a
súbdits de Déu sinó com a constructors dels seu destí i les seves pròpies lleis. Per tant, el destí
de la humanitat passa de Déu a ella mateixa.
Els tractats de Westfàlia, signats el 1648, fan de l’Estat Sobirà l'únic actor de la vida internacional
d’Europa, ja que inicialment la sobirania es concentra en un monarca absolut (El Leviatà de
Hobbes). Cada societat està instal·lada en un territori i són les fronteres les que limiten la
sobirania dels estats.
La Il·lustració proposa una nova lectura de la història, pensant que la societat és modi cable
introduint així la idea de progrés. Per a Kant -promovedor de la reforma intel·lectual- la por i la
mandra són els dos sentiments que obstaculitzen la llibertat. Es considera la marxa de la
humanitat cap a la felicitat. A nals del segle XVIII la idea (eurocèntrica) de progrés justi ca una
suposada superioritat del món occidental.
3
fl
fi
fi
fi
fi
fi
El republicanisme (liberal i/o democràtic): Locke, Rousseau, a rma la igualtat de drets dels
ciutadans. La instrucció afavorida per la reforma i la impremta afavoreixen la difusió de noves
idees.
El context social i intel·lectual i material d’on sorgeixen les primeres i principals teories
sociològiques (incloent el marxisme):
- La il·lustració
- La de l’Antic Règim i la Revolució Francesa
- La Revolució Industrial i el naixement del capitalisme
- Impuls cientí c (incloent les noves ciències socials): Comencem a pensar que podem explicar
el món per posteriorment modi car-lo.
- La urbanització: El fet de que cada vegada més gent va vivint a les ciutats i per tant el poder i la
cultura així com la civilització mateixa va passant de l’àmbit rural al urbà.
Quina diferència hi ha entre viure al camp o en àrees de ciutats més grans?
Des d’un punt de vista polític, sociològic i polític és important. Marx explica que una societat
camperola amb societats disperses tenen poca capacitat revolucionària segur a la seva poca
connexió, en canvi a les fàbriques s’ajunta molta get i és molt més fàcil prendre l’acció col·lectiva
a través de les assemblees, les vagues, etc. No vol dir que a Europa no hagin hagut importants
revoltes camperoles, però és cert que l’organització urbana facilita aquesta cooperació.
Distingirem posteriorment la diferència entre rebel·lió (o revolta) i revolució, i és que la revolta no

conté un projecte de transformació, mentre que una revolució sí. La revolta consisteix en un
sentiment de ràbia, sublevació, etc. Però no té un projecte de canvi de poder.
Cada cop hi haurà més rebel·lions i revoltes imprevistes que van des de manifestacions mes o
menys organitzades ns mobilitzacions espontànies que tenen sentiments de malestar i desacord
en la població (com els aldarulls en els “botellons” recents). Una revolta pot convertir-se en una
revolució. De fet, la majoria de revolucions han començat en revoltes.
Tal i com a rmà Gramsci, als Quaderns de presó, en la base del marxisme -el que ell anomenava
la “ loso a de la praxi”- hi trobem un seguit de reformes intel·lectuals i morals que esdevenen els
seus pressupòsits, fent d’aquesta ideologia una concepció moderna de la vida, tals com:
- El Renaixement
- La Il·lustració
- La Reforma protestant
- Revolució francesa
4
fi
fi
fl
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
Com que estava a la presó, no podia parlar de marxisme, i per tant utilitzava questa loso a per
expressar-se. Marx era un il·lustrat - ll de la il·lustració alemanya sobretot-, protestant -venia
d’una família jueva- i va ser in uenciat per la Revolució Francesa de 1789. De fet, el propi Marx
no es considerava marxista, el terme es va formar després a través de les diferents fonts de
coneixement que hem anat coneixent.
4. La il·lustració
Posa en marxa uns nous motius mobilitzadors per enfocar-se cap al progrés, la millora de la
societat i la millora de l’estat de la humanitat a través de la secularització cultural del món cristià.
La creença en que les idees de la major part de la població sobre el món i l’estructura de la
societat eren errònies i que canviant aquestes idees es podria millorar el món, la societat i la
humanitat mateixa.
Spinoza hi contribuí amb un important element “metafísic”: cos i ànima, matèria i ment són una
sola substància. La societat es faria més resistent a les autoritats religioses, les autocràcies,
dictadures i oligarquies, així com democràtica, llibertaria i igualitària.
Segons Jonathan Israel (2001), Spinoza inaugura la línia radical de la Il·lustració, seguida per
autors com ara: Diderot, Holbach, Mary Wolllstonecraft, Tom Paine. El corrent reformista estaria
representat per personatges com: Turgot, Ferguson, Voltaire.
Existeixen dues concepcions del progrés, tot i que entre les dues hi ha importants singularitats
presentades tan per Rousseau com Kant.
I. La democràtico-radical, republicana, materialista i determinista, d’oposició i lluita: “Atea” o

“cristiana unitària”.
II. La moderada, providencialista, defensora de l’ordre monàrquic aristocràtic: El progrés guiat i

ordenat de manera sobrenatural. És Déu qui governa el món i es manifesta, ja que està per
sobre de nosaltres i en el fons ens cuida, ns i tot quan ens envia una mica de càstig. De fet,
això és en el que consistiria el providencialisme.
Rousseau
És un crític del progrés basat en el desenvolupament de les arts i les ciències, ja que creu que
aquest món és ple d’hipocresia i falsedat. De fet, té con icte amb Diderot i els philosophes
modernes ja que és un clar defensor del normativisme republicà, el qual posa èmfasi en el poder
de les lleis (que responen a la voluntat general situada per sobre dels particulars).
Hem d’estar d’acord i dur a terme aquelles polítiques en les quals hem d’estar d’acord tots.
5
fl
fi
fl
fi
fi
fl
fi
fi
És a dir, en estar governats per lleis i no per persones. A la vegada, era moderadament
igualitarista essent partidari d’un ordre social on ningú estigui per sobre de ningú i gaudeixi de
prou poder per manipular als altres a favor seu, “on ningú sigui prou opulent com per poder
comprar a un altre, i ningú tan pobre com per veure’s obligat a vendre’s”.
Així doncs, el seu ideal de societat civil era la d’una república de petits propietaris independents,
ni massa rics, ni massa pobres, gairebé iguals en fortuna, en estatus i en cultura - (molt aristotèlic
tot plegat).  
 
“No hi ha llibertat sense lleis, ni allà on algú està per sobre de les lleis: Jns i tot en l'estat de
naturalesa l'home és lliure gràcies a la llei natural que mana a tots. Un poble lliure obeeix, però no
serveix, té líders, però no amos; obeeix a les lleis, però només a les lleis i és per la força de les lleis
que no obeeix als homes... Un poble és lliure, qualsevol que sigui la seva forma de govern, quan
en aquell que governa mai veu a l'home, sinó a l'òrgan de la llei. En una paraula, la llibertat sempre
segueix la sort de les lleis, reina o mor amb elles; res sé de més cert.”
Distinció dels tres tipus de llibertat segons Rousseau:
- Llibertat natural: pròpia de l’estat natural, equival a independència.
- Llibertat civil: resultant del contracte social, es depèn de les lleis, s’obeeix al sobirà, és a dir a
la voluntat general.
- Llibertat moral: la dimensió subjectiva de la llibertat civil, l’auto-prescripció de la llei.  
Kant
Sovint s’han minimitzat les seves aportacions al pensament polític. In uït per J.-J. Rousseau
estén el republicanisme a la relació entre els estats: cosmopolitisme. República universal,
ciutadania universal, relació entre nacions de fraternitat i acord.
L’estat civil com a “Estat de dret”:
- La llibertat de cadascú.
- La igualtat entre ciutadans.
- L’autonomia dels ciutadans.
Seguint la tradició republicana Kant sostenia un concepte de llibertat com a absència de

dependència i de dominació. El seu era un republicanisme compatible amb la llibertat (externa) de
6
fl
fi
fl
tots, segons lleis universals. Acceptava, però, la possibilitat d’una monarquia (constitucional) que
governés republicanament.
“Ningú pot obligar-me a ser feliç segons el seu propi criteri de felicitat, sinó que cadascú ha de
cercar aquesta condició pel camí que se li passi pel cap, sempre que en aspirar a tal no
perjudiqui la llibertat dels altres, per aconseguir així que la seva llibertat coexisteixi amb la dels
altres segons una possible llei universal (es a dir amb el dret dels altres).”
- Acerca de la relación entre la teoría y la práctica en el derecho político (contra Hobbes), p.164.
“Il·lustració és la sortida de l'home de la seva minoria d'edat, de la qual ell mateix és culpable.
Minoria d'edat és la incapacitat de servir-se del propi enteniment sense la direcció d'altri. Ell
mateix n'és culpable si la seva causa no rau en la manca d'enteniment, sinó de decisió i de valor
per servir-se'n sense la direcció d'altri. Sapere aude! (atreveix-te a pensar). Tingues el valor de
servir-te del teu propi enteniment! Heus ací, doncs, la divisa de la il·lustració.”
Això te aspectes lliberals però sempre contempla que això s’ha de fer en un marc legal, posa
l’accent en el pensament i coneixement. Per tant, per a que aquest canvi de món que els
il·lustrats somiaven fos possible, s’havia de fer una reforma moral i intel·lectual: obrir les escoles a
tothom, donar coneixements a tothom.
Mary Wollstonecraft
Mary Wollstonecraft (1759-1797) , activista, lòsofa i novel·lista. S’entusiasmà amb els ideals de la
Revolució francesa, però s’adonà que els “drets de l’home” sovint eren només drets de l’home.
A la seva obra Vindicació dels drets de les dones, una de les primeres obres de loso a feminista,
criticà les postures de Rousseau expressades a l’Emili i la seva inconsistència amb les idees
“igualitàries” defensades en el Contracte Social.
"[...] tota l'educació de les dones ha de referir-se als homes. Agradar, ser-los útils, fer-se estimar i
honrar per ells, educar-los de joves, cuidar d'adults, aconsellar-los, consolar-los, fer-los la vida
agradable i dolça: he aquí els deures de les dones en tot temps, i el que ha de ensenyar-se'ls des
de la seva infància . Mentre no ens atinguem a aquest principi ens allunyarem de la meta, i tots els
preceptes que se'ls donin de res serviran ni per a la seva felicitat ni per a la nostra.”
- Rousseau: Emilio o de la educaci n, Madrid, Ed. Alianza, 1997, P.545
7
fl
fi
ó
fi
fi
fi
fi
"Haig de declarar que crec amb fermesa que tots els escriptors que han tractat el tema de
l'educació i les maneres femenines, des Rousseau ns al doctor Gregory, han contribuït a fer a les
dones més arti cials, caràcters febles que d'altra manera no haurien estat i, com a conseqüència,
membres més inútils de la societat. “
- P.133
"Les dones, considerades no només criatures morals, sinó també racionals, han de tractar
d'adquirir les virtuts humanes (o perfeccions) pels mateixos mitjans que els homes, en lloc de ser
educades com una mena de fantàstics éssers a mig fer, una de les extravagants quimeres de
Rousseau. “
- P.157 M. Wollstonecraft, Vindicaci n de los derechos de la mujer, Madrid, Ed. C tedra,
Colecci n “Feminismos”, 2000
5. La idea d’emancipació
El terme “emancipació” s’ha utilitzat en diferents èpoques per a referir-se a molts tipus
d’alliberament individual i col·lectiu. Etimològicament ve de ex mancipare (tenir subjecte amb les
mans i poder ser lliurat, venut).
Emancipació: acte o procés pel qual un individu o una comunitat que estan «en mans d'un altre»,
és a dir, en situació de dependència o subordinació, adquireixen l'estatut jurídic-polític de
llibertat, autonomia, independència o sobirania.
Aspiració il·lustrada a la majoria d’edat. L’exigència d’emancipar-se de qualsevol tutela que

despòticament ens mantingui en una minoria d'edat. Emancipar-se es lliurar-se de la tutela
paterna i agermanar-se amb els iguals (fraternitat), viure i pensar per si mateix (el sapere aude
kantià).
Emancipació del poble front el domini senyorial i la dependència patriarcal característiques de

l’Ancien Régime. Des d’una perspectiva il·lustrada (i eurocèntrica) s’ha vist la història de la
humanitat com un progressiu procés d’emancipació respecte de diferents poders: religiosos,
polítics, socials, sexuals, etc. Per a alguns (postmodernisme) es fa difícil seguir pensant la història
humana com un procés d'emancipació creixent. I de creixent dominació de l'ésser humà sobre la
Naturalesa.
8
fl
ó
fi
fi
ó
fi
á
Tema 2. L’anàlisi de les revolucions.
Sovint les revolucions (especialment en la seva forma “insurreccional”) són vistes com a
fenòmens singulars imprevisibles i irracionals. Difícils, per tant de ser estudiats. Tanmateix, han
estat processos de canvi i transformació social d’abast nacional i mundial que han afectat a
l’organització dels estats, de la societat, dels costums i a la ideologia.
En general, les revolucions (Anglesa, Francesa, Russa, Xinesa, cubana, etc.) són deutores d’idees
anteriors i a la vegada generen noves idees. Dels processos revolucionaris moderns han sorgit
tradicions de pensament. Con guren el que hem anomenat tradicions revolucionàries:
republicanisme, socialisme, comunisme, anarquisme... que són maneres de fer, símbols,
emblemes, maneres d’organitzar-se, etc.
Seguint Theda Skocpol (1979), les revolucions socials són transformacions ràpides i fonamentals
de la situació d'una societat i de les seves estructures de classe; van acompanyades, i en part
són portades per les revoltes, basades en les classes, iniciades des de baix. Normalment
s’originen revoltes. Afecten la manera de produir, relacionar-se de pensar, etc.
Les revolucions socials es troben a banda de les altres classes de con icte i processos
transformatius, sobretot, per la combinació de dues coincidències: la coincidència d'un canvi
estructural de la societat amb un aixecament de classes, i la coincidència de la transformació
política amb la social (ambdues transformacions es reforcen mútuament).
Cal distingir les revolucions de les:
I. Rebel·lions: tot i que triom n i estiguin basades en un aixecament de classe, no acaben en un

canvi estructural. No es plantegen l’accés al poder ni hi ha un programa per fer-ho. Moltes
vegades les revolucions comencen en rebel·lions.
II. Revolucions polítiques: transformen les estructures de l'Estat, però no necessàriament es

realitzen per mitjà de con ictes de classe. S’acostumen a fer per dalt.
III. Revolucions industrials: poden transformar les estructures socials sense per això produir
transformacions polítiques.
Segons Charles Tilly, teòric dels moviments socials: per molt descontenta que pugui arribar a
estar un conjunt de gent, no poden dedicar-se a l'acció política... tret que formi part de grups
mínimament organitzats i que tinguin accés a certs recursos. Cal que la gent s’organitzi.
9
fl
fi
fl
fi
fi
fl
Tot i així, els governs o els grups en competència poden reprimir el desig de participar en l'acció
col·lectiva, amb només fer massa cars els costos de fer-ho. És a dir, intenten prevenir la
participació a través d’amenaces, a banda, si aquesta es dóna la poden reprimir també.
Per parlar de revolució és imprescindible que es dugui a terme des de baix. És a dir, que sigui el
poble pla qui la protagonitzi. Si no fos així, no parlaríem de revolució, seria una altra cosa diferent,
com ara un cop d'Estat o una guerra civil.
Els règims previs a la revolució mai han estat democràcies, han estat règims no democràtics com
ara monarquies, dictadures o colònies. Les revolucions justament, com a mínim inicialment,
pretenen “democratitzar”.
Per analitzar una revolució cal tenir en compte:
- Els factors estructurals: antecedents polítics, econòmics i socials del país.
- Els factors subjectius/psicològics (teoria de la privació, consciència de classe).
- Els factors organitzatius i els recursos disponibles (diners, temps, habilitats, etc.).
- El procés revolucionari.
- Els resultats de la revolució, els efectes i impactes que ha causat, tant per la societat que l’ha
dut a terme com per tot el món. Hi ha resultats immediats per la pròpia gent i més a llarg
termini per altres països.
Factors estructurals:
- Aquests no determinen i/o expliquen les revolucions, són una condició necessària, però no
su cient. “Disfuncions” entre les estructures socioeconòmiques i polítiques d’una societat
(Huntington, 1996). Contradiccions internes en una societat de tota mena.
- El cicles econòmics i les seves crisis. Capitalisme com un sistema econòmic que
periòdicament entra en crisi.
- Les fases de mobilització i desmobilització (Hirschman).
- El canvi climàtic, per ell mateix no provoca revolucions però pot fer que la societat es plantegi
moltes coses. Afecta més a uns que altres, per tant genera desigualtats i posa les bases d’una
rebel·lió o d’una revolució.
10
fi
fl
fi
- Epidèmies, per exemple la pesta. Una pandèmia no afecta igual a tothom, hi ha qui pateix més
i això genera desigualtats.
Cal afegir-hi causes estructurals “de fons”:
I. Transformacions demogrà ques, que per exemple augmenti la població juvenil i el país no
posi mitjans aquest augment pot provocar una revolució. Efecte dominó d’unes revolucions
sobre altres, països veïns s’animen.
II. Desenvolupament desigual i augment de la desigualtat.
III. Règims personalistes i autoritaris.
Tot això afavoreix les revolucions, les condiciona, són necessàries però no su cients per si
mateixes.
Factors necessaris segons Golstone:
I. Tensions econòmiques per la pujada de preus (del blat, petroli, energia, etc.), impostos, males
collites…
II. Desafecció de les elits, l’estructura de poder polític es recolza amb certes elits, però no
sempre les elits estan d’acord amb els governants.
III. Descontent popular
IV. Context internacional favorable.
Factors subjectius:
- Difusió d’idees revolucionàries:
- Il·lustració, Llibertat, igualtat, fraternitat, Drets humans.
- Consciència de classe (marxisme)
- Canvis culturals (lligats a canvis estructurals)
- Teoria de la privació relativa (Robert Merton). Manca de recursos (per exemple, diners, drets,
igualtat social) necessaris per mantenir la qualitat de vida considerada típica dins d'un grup
socioeconòmic determinat.
11
fl
fi
fi
fi
Factors organitzatius: Per passar de la mobilització, la rebel·lió o la revolució normalment cal un

cert grau d’organització.
I. La tradició marxista, i particularment la leninista, han donat especial importància a

l’organització: sindicat (preocupat pels interessos econòmics, materials i laborals), partit,
avantguarda…
II. Plantejament que contrasta amb els plantejament “espontaneistes” (cert anarquisme, Rosa
Luxemburg).
III. La teoria de la mobilització de recursos emfatitza la importància dels recursos en el

desenvolupament i èxit de les mobilitzacions i processos revolucionaris. Per “recursos”
podem entendre: coneixement, diners, mitjans, treball, solidaritat, legitimitat i suport intern i
extern de l'elit de poder.
IV. “La veu” com a recurs (Hirschman).
El procés revolucionari:
- Cada revolució és diferent en funció de les estructures prèvies, els subjectes implicats, els
recursos, la organització, etc.
- Pot passar per diferents fases, però culmina amb la presa del poder polític (o amb el fracàs).
- Poden ser més o menys violentes.
- Més o menys “democràtiques”.
- De masses o “avantguardistes”(les fa una minoria en nom del poble).
Els resultats de la revolució evidentment depenen de cada cas. Es poden avaluar en relació als
objectius inicials, als “efectes no volguts” (que poden ser positius o negatius) o als seus llegats
polítics (incorporació de classes subalternes a la vida política), socials (redistribució de recursos,
canvi de costums) i econòmics (canvis en el sistema de propietat i en el mode de producció).
12
fl
fi
Tema 3. La Revolució Francesa
Va intentar establir un règim democràtic no per a una petita ciutat estat com en la Grècia
Clàssica, sinó per a un país de 23 milions d’habitants. Això va ser especialment així amb
l’aprovació, el 1793, de la Constitució republicana de l’any I, fruit de l’aixecament dels sans-
coulottes i l’establiment del govern jacobí.
La Revolució Francesa és l'esdeveniment capdavanter que marca l’inici del món contemporani.
Va suposar la irrupció de les masses pobres en la política. Des de llavors, les masses populars -el
populatxo, la plebs, el proletariat, el poble- ja no ha abandonat l’escena política.
Factors causals “materials”:
I. Capitalisme agrícola: El capitalisme. Grans pagesos i senyors feudals apro taven l'auge dels
preus agrícoles per enriquir-se, i extorsionaven amb noves condicions d'explotació a els petits
cultivadors arrendataris, que eren els veritables productors. Encerclament de terres i boscos
del comú per convertir-los en noves terres de conreu (per a l’exportació).
EX: És el que està passant avui en dia a Brasil i els diferents incendis a l’amazones. Volen
convertir el bosc en terres fèrtils i terres de pastura.
II. Encariment dels productes i desproveïment: Davant d'aquesta situació, mica en mica, en les
36 000 comunes de França, es va començar a desenvolupar una nova cultura de lluita, que
sorgia del teixit social cultural organitzat tradicional adaptat a les noves circumstàncies.
EX: Economia basada en combustibles fòssils avui en dia. És el que passa amb el preu de
la llum i l’encariment cada cop més de l’energia.
En aquesta lluita s’hi uniren artesans, treballadors de la ciutat, així com la intel·lectualitat pobre –
baix clergat, advocats, metges etc. Es formà el que E. P. Thompson va anomenar “Economia
Moral de la Multitud”.
La revolució va passar per diferents fases:
- 1789-91: Dels Estats Generals a la fugida del rei.
- 1791-92: Assemblea nacional legislativa. La més con ictiva de la revolució. És de la que parlem
avui en dia com a procés legislatiu.
13
fl
fi
fl
fi
- 1792-93: La convenció.
- 1792-93: Girondina. Per intentar moderar el procés revolucionari.
- 1793-94: Montañesa. Intenta aprofundir els ideals democràtics.
- 1794-95: Termidoriana. Intenta acabar i frenar els avenços revolucionaris. Formada per les
classes altes de la societat com eren els burgesos del seu temps. No volien tant de canvi.
- 1795: Formació del 1er Directori. Durant aquest, crisi econòmica, insurreccions populars a
favor de la propietat comunal de les terres.
- 1797-99: Segon directori. Durant aquest, règim autoritari que anul·la les eleccions als districtes
on no guanya. Establiment del que serà ja el règim napoleònic. Bones collites que van relaxar la
pressió social i creix la gura de Napoleó Bonaparte.
Amb Napoleó, la revolució acaba (després de fer-se amb els seus valors) i la república es debat
entre el retorn a la monarquia o al jacobinisme (el qual va ser derrotat amb l’execució de
Robespierre). Sièyes assaja un cop d’estat per salvar la República i el 18 de Brumari (9 de
novembre de 1799) a través d’un cop d'Estat de Napoleó Bonaparte. Es llança a l’expansió
europea. Final de la revolució. Constitució de l'any VIII. Napoleó Primer Cònsol.
Des del primer moment l’esclat de la revolució va suposar (potser per primer cop) la irrupció de la
multitud (les masses) en la història.
Els pobres, els oprimits sorgeixen de la penombra i ocupen carrers, places, assalten palaus…
També les dones, les quals el 5 d'octubre de 1789, són les primeres a anar a Versalles, símbol de
la monarquia absoluta, per portar a la força al Rei Lluís XVI i la seva dona Maria Antonieta a París.
Tot i així, malgrat el paper que les dones van jugar en les manifestacions i insurreccions, el seu
paper no va ser reconegut políticament.
El 1789, durant l'elaboració dels drets de l'home, la qüestió de la dona no va ser abordada per
l'Assemblea constituent. Les dones no hi van poder participar, serà a partir de 1791 que les
dones prenen una part activa de la vida política organitzades en clubs i al costat dels jacobins.
Olympe de Gouges
1748-1793. Escriptora, dramaturga, pan etista i lòsofa política francesa, autora de la Declaració
dels Drets de la Dona i de la Ciutadana (1791). Com altres feministes de la seva època, va militar
a favor de l'abolició de la esclavitud.
14
fl
fi
fi
fl
fi
Una paradoxa del llegat de la Revolució:
- El seu model republicà formula la promesa d’emancipació universal per a tots, tot excloent
permanentment les dones de l’àmbit polític legítim i del dret al sufragi.
- La condició de ciutadania a la Revolució és una condició plural. Distingeix entre ciutadania

passiva (limitada als drets cívics) i ciutadania activa que combina drets cívics i participació
política (inclòs el dret a vot). Aquest últim és negat a les dones i als estrangers.
La revolució i l’esclavitud:
- Les primeres crítiques de l'esclavitud comencen amb els lòsofs de les Llums (Rousseau
particularment), i la creació de la Societat dels Amics dels Negres en 1788.
- La Revolució accelera el procés. No obstant això, tot i la Declaració dels Drets de l'home i del
Ciutadà d'agost de 1789, l'Assemblea constituent no va tractar el sistema esclavista de les
colònies.
Olympe de Gouges va mantenir una intensa activitat a favor de l'abolició de l'esclavitud. En 1788
va publicar l'assaig “Ré exions sur les hommes nègres” que li va obrir les portes del "Club des
amis des noirs" (Club dels amics dels negres).
També Robespierre era un ferm partidari de l’abolició de l'esclavitud (fet que potser li va costar la
vida). L'esclavitud fou abolida a les colònies franceses el 1894, la revolució d’Haití i el jacobinisme
negre). I fou restablerta per Napoleó el 1802.
Un dels llegats més importants de la Revolució fou “La declaració dels drets de l’home”.
La paraula "drets humans", va desaparèixer del lèxic constitucional del món durant 150 anys, des
que es va enderrocar a Robespierre ns a la derrota del militar i política del nazisme.
La Declaració Universal dels Drets Humans és un document adoptat per l'Assemblea General de
les Nacions Unides, el 10 de desembre de 1948 a París, que recull en els seus 30 articles els
drets humans considerats bàsics.
La Comuna de Paris
Una experiència política de només dos mesos de la primavera de 1871. Un episodi històric que
va in uir en les idees polítiques de Marx i d’altres comunistes, socialistes, anarquistes i
republicans radicals. En la perspectiva del curs podem situar aquest episodi entre la Revolució
francesa i la Revolució d’Octubre.
15
fl
fl
fi
fl
fi
fi
La derrota militar del Segon Imperi (Lluis napoleó Bonaparte), en Sedan, va provocar la
insurrecció de París i la proclamació de la Tercera República el 4 de setembre de 1870. El nou
govern, però, va capitular el 26 de gener de 1871, i París va ser assetjada per l'exèrcit prussià.
El 18 de març, responent a la crida de la Guàrdia Nacional de la ciutat, el poble de París es

revolta. Uns dies més tard, la Guàrdia Nacional, que no pretén exercir el poder, convoca eleccions
a la Comuna de París pel 26 de març de 1871.
El sistema electoral és aquí el del mandatari, el del deïcomís, revocable pels electors i
responsable davant els electors. L’objectiu era que el moviment s’estengués a tot França i més
enllà (República Universal) i establir una república democràtica i social on els elegits estiguessin al
servei del electors.
- No era exactament una “democràcia directa”.
- Govern del poble per el poble.
- Voluntat de superar la separació entre estat i societat.
- L'exercici dels poders governamentals, legislatiu i executiu, han de romandre sota el més estret
control dels ciutadans, gràcies al sistema electoral dels mandataris revocables.
Marx va tractar d'entendre l'esperit de la Comuna i el va comparar al del període de 1793, tant
sobre la insistència al respecte de la primacia del legislatiu sobre l'executiu com sobre la
participació dels electors en la formació de la llei per mitjà del control de mandataris revocables.
Marx ja havia desenvolupat aquests temes en “La crítica de la loso a del dret de Hegel (1843)”:
crítica de l’Estat separat de la societat, on l'exercici dels poders polítics es constitueix fora del
control de la societat i en oposició a ella (despotisme).
Quan el Comitè Central de la Guàrdia Nacional va convocar eleccions va donar les següents
instruccions:
"No perdeu de vista que els homes que millor us serviran seran els que trieu d'entre vosaltres
mateixos. Els que visquin la vostra pròpia vida, els que pateixin vostres propis dolors. Descon eu
igualment dels ambiciosos tant com dels nouvinguts. Descon eu igualment dels xarlatans. Eviteu
a aquells a qui ha afavorit la fortuna, perquè el que ha estat afavorit per la fortuna és difícil que
estigui disposat a mirar el treballador com a un germà. Concediu les vostres preferències als qui
no busquin els vostres sufragis. El veritable mèrit és modest i als treballadors correspon conèixer
als seus homes, i no a aquests presentar-se “
La Comuna va ser acusada (falsament) de tota mena de barbaritats, de destruir monuments i

d’assassinar els dissidents.
16
fl
fi
fi
fi
fi
fi
fi
Dues anècdotes:
I. El 10 d’abril un grup de persones, la majoria dones, van dur una guillotina al peu de l'estàtua
de Voltaire i li van calar foc.
II. El 16 de maig van enderrocar la columna Vendôme, construïda per glori car les conquestes
imperials de Napoleó.
El paper de les dones

Elisabeth Dmítriev (1851-1910) d’origen rus, amiga i col·laboradora de Karl Marx, que la va enviar
en missió informativa a Paris el març de 1871. Va participar activament en la Comuna i fou una de
els fundadores de la Unió de Dones per a la Defensa de París i cura als ferits.
Membre del Comitè Central d’aquesta associació, s'ocupa principalment de qüestions polítiques,
especialment l'organització de tallers cooperatius. Va participar activament en les barricades i a la
lluita de carrer de la setmana sagnant (21-28 de maig de 1871).
Algunes mesures preses:
- Remissió de les rendes, que havien estat augmentades considerablement pels propietaris, ns
que s'acabés el setge;
- L'abolició del treball nocturn en els centenars de eques de París,
- L'abolició de la guillotina,
- La concessió de pensions per a les vídues dels membres de la Guàrdia Nacional morts en
servei, així també com per als seus lls;
- La devolució gratuïta de totes les eines dels treballadors,
- El dret dels empleats a prendre el control d'una empresa si fos abandonada pel seu amo.
Algunes mesures preses:
- El Consell va posar a l'allistament i va reemplaçar l'exèrcit convencional amb una Guàrdia

Nacional de tots els ciutadans que podien portar armes.
- La legislació proposada separava l'església de l'estat, feia que totes les propietats de l'església
esdevinguessin propietat estatal, i excloïa la religió de les escoles.
17
fl
fi
fi
fi
fl
fi
fi
- Una altra legislació projectada tractava de reformes educatives que permetrien que l'educació i
la pràctica tècnica fossin disponibles per a tothom.
- La Comuna va adoptar durant la seva breu existència l'anteriorment descartat calendari de la I

República Francesa, així com la bandera vermella en comptes de la tricolor.
“La comuna (...) va preparar per al futur, no mitjançant els seus governants sinó pels seus
defensors, un ideal superior al de totes les revolucions que la van precedir (...), una nova societat
en la qual no hi ha ni amos ni senyors per naixement, títol o riquesa y no hi ha esclaus per origen,
casta o salari. Per tot arreu la paraula “comuna” s’entenia en el sentit més ampla, com a referència
a una nova humanitat, formada per companys lliures i iguals, aliena a l’existència dels antics
límits , basada en l’ajut mutu i pací c d’uns i altres des d’un extrem a l’altre del món.”
Élisée Reclus, Revue Blanche, 1871. Mai s'ha pogut establir de manera segura el nombre de
morts durant la repressió de la Comuna.
Algunes estimacions assenyalen entre 20.000 i 30.000 parisencs morts en els combats o
executats entre el 3 d'abril i el 31 de maig. D’altres diuen que durant les dues setmanes sagnants
que van seguir a la presa de París els morts van ser 50.000, sense fer distinció d'edat o sexe.
Diversos centenars d'obreres parisenques, conegudes com «petrolieres», van ser també
afusellades en els murs del cementiri de Père Lachaise. Unes 7.000 persones van ser deportades
a penals improvisats a Nova Caledònia. Milers de persones van haver de exiliar-se.
París va estar sota la llei marcial durant cinc anys. 
18
fl
fi
fi
Tema 4. La Revolució russa.

A Rússia, el 1917, es va produir un moviment sorgit de baix, de la revolta dels treballadors i dels
soldats, que volia fer-se amb el control del país i fer-lo funcionar d'acord amb unes regles noves.
Aquest moviment va combinar l’actuació parlamentària i l’establiment d’una estructura de poder

alternativa formada pels consells (soviets) de treballadors, soldats i camperols. El procés va ser
inspirat i dirigit per Lenin que pretenia aplicar les idees de Marx i Engels a la realitat russa.
Causes polítiques:
- Odi generalitzat al règim autoritari del Tsar.
- Nombre de baixes a la primera Guerra mundial.
- Descontent del camperols expressat en revoltes I altercats.
- L’aparició de nous lideratges com ara Vladimir Lenin I Lev Trotski.
Causes econòmiques:
- Els 15 milions d’homes mobilitzats per la Guerra van deixar sense braços el camp I la indústria.
- Escassetat generalitzada d'aliments i matèries primeres.
- Els obrers van haver de suportar terribles condicions de treball, incloent-hi jornades de dotze a
catorze hores i baixos salaris.
- La in ació, l’escassetat de productes bàsics, la fam.
Causes socials:
- Aproximadament un 85% del poble rus formava part de la pagesia, oprimit per les classes
superiors i el mateix règim.
- El vassallatge, propi de l'edat mitjana: una petita classe de nobles terratinents controlaven una
vasta quantitat de serfs.
- Malgrat l’emancipació dels camperols (1861) aquests no tenien terres per conrear.
La Revolució Russa de 1917 es divideix en dues fases:
I. La ”Revolució de Febrer” derroca el règim autocràtic i estableix una república de caràcter

liberal.
II. La “Revolució d’Octubre” de caràcter socialista on el Soviets (controlats bàsicament pel partit
bolxevic) prengueren el poder.
19
fl
fl
fi
Després de la Revolució de febrer es produí un buit de poder ocupat per dues bandes:
I. El Govern Provisional de la república burgesa, fruit de l'aliança de liberals i socialistes

moderats I que pretenia seguir amb la guerra i es negaven al repartiment d ela terra;
II. Per l'altra els soviets, o consells de treballadors, soldats i camperols, que havien protagonitzat
la revolució i volien la pau i el repartiment de les terres entre els camperols.
La consigna bolxevic era: "Pau, terra i pa”. Després d’uns mesos de con ictes, vagues,
manifestacions repressió, intents de cop d’estat, els bolxevics van anar prenent força.
El 31 d'agost, el Soviet de Petrograd i altres 126 soviets van votar una resolució en favor del
poder soviètic. La revolució continuava i s'accelerava, especialment a les zones rurals i el 9
d’octubre, Lenin va aconseguir que el Comité Central Bolxevic approves la insurrecció armada.
La insurrecció, iniciada la nit del 24 d’octubre, es va desenvolupar gairebé sense vessaments de

sang. La Guàrdia Roja bolxevic va prendre, sense resistència, el control dels ponts, de les
estacions, del banc central i de la central postal i telefònica just abans de llançar un assalt nal al
Palau d'Hivern. La immensa majoria dels regiments es van pronunciar a favor de l’aixecament.
El 25 d’octubre els insurrectes es fan amb el Palau d’Hivern. Les dones també van jugar un gran
paper en les dues revolucions de 1917. L'aixecament de Febrer va ser, de fet, desencadenat per
una vaga de dones de la indústria tèxtil en el seu doble paper com obreres i, en molts casos,
vídues dels soldats del front.
El Dia Internacional de la Dona, les treballadores van enviar crides als obrers del metall perquè
s'unissin a elles i, per al nal del dia, més de 50.000 obrers estaven manifestant-se en els carrers
de la capital. A ells es van unir mestresses de casa marxant cap a la Duma exigint pa.
Lenin va escriure en 1918 que "des de l'experiència de tots els moviments d'alliberament, pot
advertir que l'èxit d'una revolució pot ser mesurat per l'extensió de la implicació de les dones en
ell." Pràcticament tots els revolucionaris russos, independentment de la seva facció o partit,
havien estat sempre d'acord en això.
La Revolució Russa de 1917 va atorgar conquestes per a les dones que ns llavors no s'havien
aconseguit en cap país capitalista: igualtat davant la llei, divorci, avortament…).
20
fl
fi
fi
fi
fl
fi
Aleksandra Kol·lontai
S. Petersburg 1872- Moscou 1952. Comunista i revolucionària russa, considerada també una
gura clau del feminisme marxista. Es va oposar al feminisme liberal que prioritzava els objectius
polítics (sufragi femení) però oblidava les condicions de vida de les dones treballadores.
Coneguda per la seva defensa de l’amor lliure. Propugnava l’organització especí ca de les dones
en els partits obrers. Va ocupar diferents càrrecs polítics després de la revolució però la seva
militància al corrent Oposició Obrera (1920) li va fer perdre in uència política.
A partir del 1922 passà al servei diplomàtic essent la primera dona ambaixadora.
“El mundo de las mujeres está dividido —al igual que lo está el de los hombres— en dos bandos.
Los intereses y aspiraciones de un grupo de mujeres les acercan a la clase burguesa, mientras
que el otro grupo tiene estrechas conexiones con el proletariado, y sus demandas de liberación
abarcan una solución completa a la cuestión de la mujer. Así, aunque ambos bandos siguen el
lema general de la “liberación de la mujer”, sus objetivos e intereses son diferentes. Cada uno de
los grupos inconscientemente parte de los intereses de su propia clase, lo que da un colorido
especí co de clase a los objetivos y tareas que se ja para sí mismo…
A pesar de lo aparentemente radical de las demandas de las feministas, uno no debe perder de
vista el hecho de que las feministas no pueden, en razón de su posición de clase, luchar por
aquella transformación fundamental de la estructura económica y social contemporánea de la
sociedad sin la cual la liberación de las mujeres no puede completarse.”
- Alexandra Kollontai: Los fundamentos sociales de la cuestión femenina y otros escritos
La Revolució russa va signi car per uns anys la materialització inesperada d'una utopia
llargament perseguida: la de l'ocupació de el poder per part del proletariat i la construcció d'una
nova societat sense classes. L'esdeveniment va esperonar consciències, va ampliar l'horitzó
d'expectatives de les classes populars i va inspirar revolucions i règims polítics per tot el món.
També va inspirar els processos de descolonització, tímidament iniciats per efecte de la revolució
francesa. A la primavera de 1919 es va crear la Internacional Comunista, concebuda no com
agregació de partits nacionals independents, sinó com un sol partit mundial de la revolució,
integrat, al seu torn, per diferents seccions nacionals. La perspectiva era, doncs, la revolució
mundial, centrada sobretot en les temptatives revolucionàries de centre Europa.
21
fi
fl
fi
fi
fi
fi
fl
fi
Entre 1921 i 1922, en el trànsit del comunisme de guerra a la NEP, la Komintern va aprovar una
nova línia política de «front únic», que apostava per una nova acció concertada amb el resta de el
moviment obrer.
Lenin no creia que els privilegiats del vell sistema cedissin el poder i la seva despossessió sense
resistències, va propugnar l’establiment d’una etapa transitòria de dictadura (democràtica) del
proletariat. Amb el temps, i especialment amb la pujada de Stalin al poder, l’ideal democràtic de
la república dels soviets es va anar diluint.
- El socialisme en un sol país.

- La dictadura sobre el proletariat.
- La guerra freda.
- 1989: la caiguda del mur de Berlín.
22
fl
fi
Tema 5. Capitalisme i democràcia.
“Democràcia” és un terme molt més antic que “socialisme” i que “capitalisme”. Una paraula que
té una història escrita, que tinguem constància, des de fa més de 2600 anys.
Durant segles a Occident democràcia va tenir un sentit similar al que tenia en Aristòtil: govern
dels pobres o govern del poble (treballadors pobres). El signi cat va canviar més o menys cap el
1848, quan molts governs europeus van iniciar la restauració de l’Antic Règim.
Qui primer va utilitzar la paraula democràcia en grec va ser Herodot al segle VI A.C.
Democràcia en grec clàssic no vol dir com es pensa ara govern de la majoria, ni tan sols
signi cava govern dels pobres sinó que signi cava literalment govern dels treballadors manuals.
Democràcia vol dir "el govern dels pobres" i tota la loso a política des de Plató, enemic
aferrissat de la democràcia, i Aristòtil ns pràcticament el segle XVIII democràcia va ser una
paraula evitada.
Amb la Il·lustració i posteriorment la Revolució Francesa (no tant la nord-americana) es recupera

aquesta paraula.
Des del 1848 es pot considerar que quedava establert un sistema que en termes generals era
semblant al que regeix avui entre nosaltres...” (Fontana 2019). Durant tot aquest temps, però, es
poden resseguir els rastres d’una concepció “antiga” de la democràcia i el republicanisme.
Avui dia molta gent creu que el terme “democràcia” (i el de llibertat) va irremissiblement lligat a
“capitalisme”. Que hi hagi una certa correlació entre el desenvolupament del capitalisme i
l’aparició dels sistemes “democràtics” moderns no implica vincle causal.
Tanmateix, el desenvolupament del capitalisme, amb diferents intensitats ha suposat diversos

obstacles al desenvolupament d’aquests valors.
Importants decisions que afecten a un gran nombre de persones no es decideixen

democràticament: inversions, trasllats d’empreses, repartiment de bene cis...
Les grans empreses pressionen directa o indirectament a les autoritats polítiques per tal que
responguin als seus interessos.
Els sectors més rics tenen més accés al poder polític i per això la democràcia se sol acabar a
l’interior de les empreses en el moment que tenen els assalariats com a “esclaus a temps parcial”
(Aristòtil, Marx). La desigualtat en ingressos i riquesa, intrínseca al capitalisme, crea desigualtats
en la “llibertat real” de les persones a l’hora d’acceptar o no determinades feines o emprendre
determinats estils de vida, i la pobresa nega a les persones els recursos per a autodeterminar-se.
23
fl
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
De fet, el sorgiment del capitalisme es va dur a terme en un entorn d'estats monàrquics i

autocràtics ja que la necessitat de preservar els drets de propietat de la classe capitalista era una
de les prioritats d'aquests estats.
El moviment d'idees va començar a canviar amb les revolucions als Estats Units i a França.
Tot i això, la constitució d'Estats Units (1787) no esmenta el sufragi universal i delega a cada estat
aquesta qüestió. La majoria només va atorgar el dret a vot només als propietaris, i a França la
revolució va acabar amb la monarquia però el sufragi universal es va atorgar ns a 1946.
En qualsevol cas, amb dubtes, el sufragi universal (primer masculí) es va anar imposant a
diferents països occidentals. Això es va fer, però, per “escollir representants” escassament
controlats pel poble que els elegia i en un context de multipartidisme, proper a allò que Robert
Dahl va anomenar “poliarquia”, però lluny del sentit clàssic de “democràcia”.
Així, en el món modern acostumem entendre per “democràcia” un estat de dret, dotat d’una
constitució i que respecta un conjunt de llibertats individuals.
La democràcia és representativa: la política és una cosa que fan els representants elegits al
Parlament (sense haver de donar masses explicacions als seus electors). Els individus privats es
comprometen políticament només en el moment en què voten ja que no hi ha contracte duciari
entre electors i elegits.
Per tant, l’acció dels treballadors i els sindicats hauria de limitar-se als con ictes sòcio-laborals i a
la negociació salarial.
El pacte de la postguerra: democràcia representativa, llibertats democràtiques, divisió de poders,

etc… L’època daurada del capitalisme marcada per l’antifeixisme de postguerra i l’existència de
la URSS enfront un “capitalisme contingut” que va mitigar els efectes antidemocràtics del
capitalisme (bàsicament en els països occidentals o “centrals”).
Existia un fort sector públic que condicionava i limitava els moviments del capital i unes lleis
laborals que donaven un cert poder als treballadors i a les organitzacions sindicals. En alguns
casos (països nòrdics) hi havia participació dels treballadors en la gestió de les empreses així
com en les polítiques de benestar que garantien un mínims vitals als treballadors (salari mínim,
atur, sanitat, educació, etc.)
El pacte social de la postguerra no va acabar amb el capitalisme: es va limitar a “domesticar-lo”,

a fer-lo més suportable. Aquesta fou la estratègia dominant de la socialdemocràcia a la segona
meitat del segle XX i per a assolir-ho varen caldre importants mobilitzacions de masses,
organització de la classe obrera i forts partits d’esquerra.
24
fl
fi
fl
fi
fi
Hi ha un cert acord en que aquest “capitalisme domesticat” conegut com els “Trenta Gloriosos”
va començar a mutar l’any 1973 amb la crisi del petroli. Aquests es recuperen i s’apliquen les
idees de l’anomenat neoliberalisme (Ludwig von Mises, Friedrich Hayek, Milton Friedman i
l’Escola de Chicago): mercat, iniciativa privada, estat fort, retallada dels drets dels treballadors,
privatitzacions de serveis públics, desacoplament economia i política...
El capitalisme domesticat dels Trenta Gloriosos era compatible amb una concepció “republicana”
de la democràcia, segons la qual les lleis, l’estat de dret, han de respondre al con icte social tot
recollint algunes de les aspiracions i demandes dels de baix.
Ara bé, el capitalisme neoliberal gira de nou cap una política verticalista, elitista i demofòbica: el
paper dels tècnics i els experts, les lleis i les constitucions per a contenir i reprimir als de baix.
El neoliberalisme pretén renovar el vell liberalisme concebut des d'abans de la Segona Guerra
mundial. Des dels seus orígens és un projecte antidemocràtic que pretén sostreure les regles del
mercat a l’orientació política dels governs, però les “regles del mercat” són imposades per
institucions no elegides, es presenten com a gairebé “naturals”.
L’any 2003, el lòsof polític Sheldon Wolin va encunyar el terme “totalitarisme invertit” per
descriure la forma emergent de govern dels Estats Units, el qual s’estava convertint en una
democràcia dirigida.
De fet, aquest lòsof utilitza el terme "totalitarisme invertit" per cridar l'atenció sobre els aspectes
totalitaris de el sistema polític nord-americà, posant l'accent en les seves diferències amb el
totalitarisme propi, com els règims nazi i estalinista.
De nia el mateix també com la combinació de:
- Un cos legislador feble,
- Un aparell legal que és alhora complaent i repressiu,
- Un sistema de partits en què cada un d'ells, independentment de la seva adscripció ideològica,

ha de mantenir el sistema existent i la classe dominant integrada pels rics i poderosos.
Els Trenta Gloriosos com a anomalia transitòria del capitalisme, ja que unes condicions
estructurals favorables i un fort poder popular van fer possible un capitalisme relativament
igualitari, social i democràtic.
Té sentit avui dia persistir en les reivindicacions “benestaristes” dels Trenta Gloriosos?
Quin és el marge per a la política des dels estats per a transformar el capitalisme en la era de la
globalització?
25
fi
fl
fi
fi
fi
fl
26
 
fl
fi
Tema 6. El moviment obrer i el capitalisme.
El socialisme (o el comunisme) com a ideal social és anterior al moviment obrer. L’anhel de justícia
i l’aspiració a una societat on tothom disposi del recursos i oportunitats per a dur una vida lliure,
autònoma i fraternal ve de molt lluny.
Des de Espàrtac que l’any 73 AC va encapçalar la revolta d’esclaus i gladiadors a la República

romana… O les revoltes de camperols del 1500, inspirades per Thomas Müntzer.
El socialisme, el comunisme i l’anarquisme moderns pren cos en paral·lel al sorgiment del

moviment obrer.
- A començament del segle XIX el moviment obrer neix a partir de les societats d’ajuda mútua i
de resistència.
- A mitjans del XIX i especialment a partir de la in uència de Marx i Bakunin, entre altres, el
moviment obrer persegueix, a la vegada, millorar les condicions de vida i de treball dins del
capitalisme i mirar de superar-lo i substituir-lo per un nou sistema social (La Comuna de París).
Per això s’organitza ens sindicats i partits.
Per què Marx va considerar (en una llarga fase de la seva vida) que la classe obrera -el proletariat-
era un subjecte col·lectiu capaç d’enfrontar-se al capitalisme i no, per exemple, els camperols?
- Perquè era la “negació” de tot allò que el capitalisme representava.
- Perquè encarnava una part de “les forces productives”
- Perquè és el grup social del qual el capital n’extreu plusvàlua.
- Perquè és un grup relativament homogeni i en estreta relació.
“El capitalisme és un sistema en el qual els treballadors competeixen entre si a menys que estiguin
organitzats com a classe”
(Adam Przeworski).
Es per això que no hi ha moviment obrer si els treballadors no s’associen per defensar, no els
seus interessos individuals, sinó els seus interessos de classe. Una classe no és “una cosa” sinó
un grup d’individus que actuen conscientment perseguint uns objectius.
“Los campesinos parcelarios forman una masa inmensa, cuyos individuos viven en idéntica
situación, pero sin que entre ellos existan muchas relaciones. Su modo de producción los aísla a
27
fl
fi
fl
unos de otros, en vez de establecer relaciones mutuas entre ellos. Este aislamiento es fomentado
por los malos medios de comunicación de Francia y por la pobreza de los campesinos. Su campo
de producción, la parcela, no admite en su cultivo división alguna del trabajo, ni aplicación alguna
de la ciencia; no admite, por tanto, multiplicidad de desarrollo, ni diversidad de talentos, ni riqueza
de relaciones sociales.”
K. Marx, 18 Brumario de Luis Bonaparte
“Cada familia campesina se basta, sobre poco más o menos, a sí misma, produce directamente
ella misma la mayor parte de lo que consume y obtiene así sus materiales de existencia más bien
en intercambio con la naturaleza que en contacto con la sociedad. La parcela, el campesino y su
familia; y al lado, otra parcela, otro campesino y otra familia. Unas cuantas unidades de éstas
forman una aldea, y unas cuantas aldeas, un departamento.”
K. Marx, 18 Brumario de Luis Bonaparte
A la del segle XIX, Marx (i Engels) va atorgar un paper especial a un cert tipus de lluita: la lluita
de classes. Aquesta visió va ser aplicada al conjunt de la història de la humanitat (possible
eurocentrisme), però sobretot va ser aplicada a l’anàlisi del capitalisme i a la seva praxi
transformadora (revolucionària).
La seva especi citat (en el capitalisme) residia en la seva radicalitat (la part perdedora perdria tot),
en la seva naturalesa (entre grups socials organitzats en funció de la seva posició enfront de
l'explotació del treball assalariat) i en els seus objectius incompatibles (capitalisme o socialisme).
(Cfr, text de B. de Sousa Santos)
Advertiment sobre la (falsa) identi cació entre “lluita de classes” i “societat industrial”. Política i
socialment, lluita és tota disputa o con icte sobre un recurs escàs que confereix poder a qui el
posseeix. De fet, les lluites socials sempre han existit i han tingut objectius i protagonistes molt
diferents, a vegades ns i tot aquestes han tingut una dimensió política (quan s’orienten a la presa
del poder de l’estat o a in uir de manera clara en la seva con guració).
I. El cas (anti polític) de l’anarquisme.
II. En un sentit marxista (i marxià) parlem de lluita de classes per a referir-nos a l’enfrontament
que es produeix entre dues classes antagòniques quan aquestes lluiten pels seus propis
interessos.
28
fl
fi
fi
fi
fi
fl
fi
fl
fi
La lluita de classes té varies dimensions:
I. Econòmica: la lluita per aconseguir condicions avantatjoses de venda de la força de treball,

per millorar les condicions de treball i de vida dels obrers. El sindicat és el principal
instrument.
II. Ideològica: pretén combatre les idees que la classe dominant difon per mitja de l’escola,
mitjans de comunicació, universitat, internet, etc.
III. Política: gira entorn del poder de l’estat i el seu instrument principal són els partits polítics.
"Les classes socials són conjunts d'agents socials de nits principalment, però no exclusivament,
pel seu lloc en el procés de producció ”
Nicos Poulantzas, Las clases sociales en el capitalismo actual, p12.
L'autor assenyala que les classes designen llocs objectius ocupats pels agents socials en el
conjunt de la divisió social del treball que són independents de la seva voluntat. Per això, es diu
que una classe social es de neix pel seu lloc en el conjunt de les pràctiques socials, el que
engloba tant a les pràctiques econòmiques, com a les pràctiques polítiques i ideològiques.
El capitalisme segons Marx i Engels és un sistema:
- On tots els individus i les classes es veuen forçats a competir en la producció i distribució de
mercaderies, sigui per obtenir bene ci o salari.
- On la classe dominant s’apropia de l’excedent del producte social assolit amb l’esforç dels
treballadors (plusvàlua).
- Que polaritza la societat en dues grans classes socials: burgesia i proletariat.
Segons el marxisme clàssic, la naturalesa competitiva i no plani cada de la inversió capitalista

signi cava que la sobreproducció industrial provocaria crisis periòdiques, potser cada vegada
pitjors. Però al mateix temps, el capitalisme produïa una nova classe, el proletariat industrial, amb
capacitat per a establir una altra forma de producció social basada en cooperació i la plani cació
democràtica.
29
fl
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
L'anàlisi cientí ca de el desenvolupament capitalista mostrava la viabilitat –no la necessitat- del

projecte polític socialista.
- La fàbrica contenia la cèl·lula de la futura societat plani cada.
- Les formes de vida “comunitària” de la classe treballadora eren un “embrió” del comunisme.
- La classe obrera, classe universal.
- La classe obrera, amb la seva acció, podia “paralitzar” el sistema.
Marx no escapa al optimisme de la Il·lustració i pensa que la història (hegelianament) és un

continu progrés. Les cadenes que lliguen als proletaris (assalariats) a la burgesia i a les empreses:
explotació i alienació, es poden superar en la mesura en que els proletaris passin de ser una
classe en si mateixa, adquireixin consciència, passin a ser una classe conscient i es rebel·li.
Marx i Engels (El Manifest Comunista) insistien en la polarització: capitalistes i proletaris. Creuen
que els moviments radicals d’emancipació només poden tenir èxit si es vinculen als interessos de
classe.
Les classes “tradicionals” –camperols, petits comerciants, artesans i altres- es veurien absorbits
per aquesta polarització i la classe treballadora es troba en una situació que possibilita la
transformació radical de la societat. Aquesta última no només té interessos(a mig i llarg termini)
contraposats a la burgesia, sinó que també té la capacitat econòmica de paralitzar i subvertir la
societat tal i com és, ja que en les seves formes de vida i de lluita “pre gura” també una societat
comunista. D’aquí la centralitat del proletariat en el projecte revolucionari de Marx i Engels.
És la lluita de classes una conseqüència immediata de l’existència de les classes socials?
En la tradició marxista hi ha diferents respostes a aquest interrogant. L’alliberament dels

treballadors és possible, en la mesura que aquests passin de ser “una classe en sí mateixa” a un
classe conscient d’ella mateixa i de les seves possibilitats (G. Lukács, 1885-1971).
Segons Lukács, el proletariat és la primera classe en la història que podria desenvolupar la

consciència de classe efectiva, donada la seva posició particular en el sistema capitalista. Les
altres, inclosa la burgesia, es veuen limitades per “la falsa consciència”.
L’espontaneisme revolucionari de Rosa Luxemburg (1871-1919):
"La història de totes les revolucions precedents ens demostra que els violents moviments
populars, lluny de ser productes voluntaris, arbitraris, de pretesos 'caps' o 'partits', com s'ho
30
fl
fi
fi
fi
fi
imaginen el policia i l'historiador burgès o cial, són sobretot fenòmens socials elementals,
produïts per una força natural, la font és el caràcter de classes de la societat moderna.”
(R. Luxemburg).
Lenin a “Què fer?” (1902) mantenia que la consciència de classe, als treballadors els ha de “venir
de fora” degut al seu endarreriment històric de Rússia. D'aquí el paper dels intel·lectuals,
l'avantguarda revolucionària i el partit.
Més endavant, el 1917, propugna “tot el poder als sòviets d’obrers, camperols i soldats” i la
submissió dels intel·lectuals al proletariat. Durant uns anys del passat segle, el creixement de les
classes mitjanes (assalariades però amb un estatus elevat) o l’existència d’Estats assistencials,
van contribuir a integrar els treballadors, si més no dels països centrals.
Aquí va aparèixer la discussió sobre un “nou subjecte revolucionari” (joves, estudiants, dones
intel·lectuals, els camperols del tercer món...), sobre les noves formes que adquiria el con icte de
classes.
D’altres van preconitzar la de la lluita de classes.
La deriva neoliberal actual, no obstant, l’ha tornat a posar d’actualitat. L’any 2011, en el moment
àlgid de la Gran Recessió iniciada el 2008, el multimilionari nord-americà Warren Bu et, que el
2018 ocupava la tercera posició en la llista d'homes més rics del món, amb una fortuna estimada
en 87.000 milions de dòlars va dir:
"Hi ha una guerra de classes, d'acord, però és la meva, la dels rics, la que està fent aquesta
guerra, i anem guanyant".
La crisi econòmica del 2008 i les seves conseqüències: retallades de serveis públics i socials,
augment de les desigualtats, precarietat i atur.
Una re-emergència de la qüestió social?

Una nova classe obrera?
La hipòtesi del precariat?
Una con uència entre la indignació, la desafecció política i noves formes de mobilització dels
treballadors?
31
fl
fl
fi
fi
fi
ff
fl
Els marxismes
L’etiqueta “marxisme” ha servit i serveix per a designar un conjunt heterogeni de plantejaments

losò cs, polítics i cientí c-socials, que poden arribar a ser contradictoris entre si.
Podem entendre el marxisme (o els marxismes) :
- Com el conjunt de les lectures i interpretacions fetes de l’obra de Marx i Engels.
- Com el conjunt de les aportacions, adaptacions i desenvolupaments dels diferents intèrprets i

“seguidors” han fet d’aquell pensament ns avui dia.
El pitjor del marxisme al llarg del S.XX ha estat la seva conversió en diferents corpus teòrics
tancats i autosu cients. El que en podríem anomenar un “marxisme dogmàtic” (especialment a
l’antiga Unió Soviètica). El millor, en canvi, han estat els seus desenvolupament crítics cap a
l’entorn social i polític, però també respecte de la pròpia tradició.
En aquest sentit el “marxisme crític” no ha fet sinó respectar l’actitud fundacional del propi Marx.
32
fi
fl
fi
fi
fi
fi
fi
- La critica de la política en Marx
Per canviar la societat, Marx i Engels creuen que primer cal conèixer la seva estructura i la seva
dinàmica. Aquest coneixement es fa des d’un determinat punt de vista, no és un coneixement
acadèmic, sinó lligat a la praxi. (“...l'important és transformar-lo”). En tota la seva obra hi ha
explícitament o implícita una condemna moral del seu temps.
Marx arriba a la crítica de la política a partir de la crítica de la religió, tasca en la qual Marx es
trobava pròxim als joves hegelians, fonamentalment Feuerbach. En el seu Entorn de la crítica de
la loso a del Dret de Hegel (1843-44) Marx anunciava el pas de la crítica del cel a la crítica de la
terra.
“La crítica de la teologia com a forma de coneixement és la premissa de tota crítica”
La crítica (de la religió, de la política, de la mercaderia…) en Marx es basa en la seva concepció

de l’home com a productor (en un primer moment de Déu, de l’Estat, del Capital…), i en la seva
alienació, en l'exteriorització de forces que ell mateix no reconeix com a seves.
La seva veritable essència humana es veu desplaçada cap a una realitat celestial. Després aplica
aquest esquema a l’anàlisi de les relacions de producció capitalistes (venda de la seva força de
treball, producció de mercaderies...).
La tasca de la crítica consistirà, d'acord amb l'anterior, a la inversió de la relació entre el

productor i el seu producte, alterant, igualment, el subjecte i l’objecte de la crítica mateixa.
“La missió de la història consisteix, segons això, en descobrir la veritat més ençà, un vegada que
s'ha fet desaparèixer la veritat del més enllà. I, sobretot, la missió de la loso a, posada al servei
de la història, és la de desemmascarar l’aniquilació de la persona humana en el seu aspecte profà,
després d’haver desemmascarat la forma sagrada de la negació de la persona humana. La crítica
del cel es transforma, d'aquesta manera, en la crítica de la terra, la crítica de la religió en la crítica
del dret, la crítica de la teologia a la crítica de la política”
- Entorn de la crítica de la loso a del Dret de Hegel, p.
John Holloway veu a les relacions capitalistes i l'estat com la llarga culminació d'un procés
continu de rei cació de les relacions interpersonals, la qual cosa signi ca que aquestes estan
intervingudes per les estructures de l'estat i el capitalisme que actuarien sobre elles.
33
fi
fl
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
El poder de l’estat contra el poder de les persones.
Holloway a Change the World Without Taking Power (2002) argumenta l'absurd de pretendre
canviar el món a través de la presa del poder estatal. L'Estat seria en si mateix part de la
culminació del procés de rei cació i així part essencial del funcionament del capitalisme, així com
també seria en si mateix font de centralització i creador d'interessos propis nous.
Més enllà d’aquestes visions losò ques, per a Marx, l’origen de l’estat està en els con ictes
reals de la societat, la seva realitat actual respon al domini d’una classe sobre una altra i creu que
la seva funció general és mantenir les relacions socials capitalistes. El seu programa consistirà en
superar el con icte de classes i la reapropiació de l’estat i les funcions polítiques per la societat.
Avui, a més, sabem:
- De les insu ciències i fracassos dels projectes emancipadors centrats en el poder de l’estat
(reformistes i revolucionaris).
- Que l’estat no és un ens autònom aïllat de les relacions socials i dels poders econòmics.
- La no coincidència dels límits estatals amb les relacions socials capitalistes (globals).
- Els marxismes:
Per marxisme cal entendre les diverses interpretacions de les idees que Marx va posar en
circulació i el seu posterior desenvolupament.
No necessàriament coincideixen amb el pensament de Marx. Existeix, doncs, una enorme

quantitat de “marxismes”.
Marxisme
Filosòfic Polític-social Científic social
Lukács Socialdemocràcia Historia

Korsch Leninisme Economia
Bloch Estalinisme Geografia.....
Eurocomunisme
Escola de Frankfurt: Moviment obrer Sociologia:

Adorno, Horkheimer Moviments socials marxisme estructuralista
Marcuse individualisme metodològic
Habermas funcionalisme marxista
Estudi de les desigualtats

i de les classes socials
34
fl
fi
fl
fi
fi
fi
fi
fl
- La sociologia marxista:
A. Als anys 60 i 70: Althusser i l’”estructuralisme marxista”, l'impacte del pensament d’Antonio
Gramsci i a Catalunya i Espanya el pensament de M. Sacristán.
B. A partir dels 80: “Marxisme analitic” de J. Elster, G. Cohen, P. Van Parijs, E. Olin Wright i
l’anàlisi de les classes socials i J. Roemer amb la teoria de l’explotació. El marxisme autònom
de T. Negri, J. Holloway, S. Federici i el populisme d’esquerres d’E. Laclau, Ch. Mou e.
El moviment autònom o marxisme autònom ( o autonomisme) és un corrent polític sorgit de

l’extrema esquerra.
I. Proper al marxisme llibertari i a l’anarquisme.
II. Promou un la democràcia directa i participativa, la horitzontalitat.
III. Crític del avantguardisme i la burocratització.
IV. Promou pràctiques i accions pre guratives.
A partir de diferents in uencies anteriors (Consellisme, Internacional Situacionista, Maig 68..) pren
força a Itàlia entre 1976 i 1978 amb el moviment conegut com Autonomia Operaia. Autors i
activistes com: Mario Tronti, Antonio Negri, Oreste Scalzone, Franco Piperno, Antonio Negri, i
Franco Berardi (Bifo). El moviment zapatista de John Holloway i el feminisme radical de Silvia
Federici.
35
fl
fi
fl
fi
ff
Tema 7. Els nous moviments socials.
Al llarg dels anys 80 i 90 del segle passat, coincidint amb la crisi del model de regulació “fordista”
al món occidental sorgeixen:
- Reculada del moviment obrer.
- Nous moviments emancipatoris.
- Nous subjectes protagonistes d’un renovat espectre d'innovació i transformació socials.
Fins el moment el que centrava el con icte a la societat era la classe obrera, però ara passen a
ser altres grups que veurem a continuació. Són nous subjectes però també noves maneres de fer.
Fins llavors ens havíem centrat en la fàbrica i el que comportava, la mobilització era obrera ns
llavors mentre que ara es donen al carrer, a les places o en grans espais, però no tenen per què
ser a les fàbriques.
- L’hegemonia del mercat conviu amb expressions antimercantilitzadores.
El liberalisme no és només una manera d’organitzar la vida, sinó que pretén convertir-mos en
individus liberals descentralitzats que centren la seva vida en les intencions personals.
Mercat n’hi ha hagut sempre en diferents expressions però és cert que amb el New Deal després
de la IIGM es van imposar taxes scals en les grans fortunes d’un 90%, fent així que el mercat es
frenés ns i tot als EUA.
Per tant, hegemonia de mercat amb reaccions antimercantilistes.
En els països centrals van sorgir els moviments ecologistes, feministes, paci stes i antiracistes
però també moviments veïnals, de consumidors, d'autoajuda, d’alliberament sexual, okupes, etc.
Els que actualment anomenem “nord global”.
En canvi, a l’Amèrica Llatina la situació és més complexa. Naixen la designació de moviments

populars o nous moviments populars per diferenciar la seva base social de la "nova classe
mitjana”. Són moviments de la classe obrera, hi ha més heterogeneïtat i més connexió amb
moviments sindicals, cristians de base, indígenes, etc. I més projectats políticament ( ns accedir
al govern). És important també el moviment dels cristians de base o d’esglésies durant el segle
XX, els quals van ser perseguits per posar-se al costat dels camperols.
Els moviments socials tenien una naturalesa política (de prendre el poder polític) que els
moviments socials europeus no l’han tingut.
36
fl
fi
fi
fi
fl
fi
fi
fi
Segons Boaventura de Sousa Santos, la novetat més gran dels NMSs resideix que constitueixen
tant una crítica de la regulació social capitalista, com una crítica de l'emancipació social socialista
tal com va ser de nida pel marxisme.
Identi quen noves formes de dominació que sobrepassen les relacions de producció, i ni tan sols
són especí ques d'elles, com són la guerra, la pol·lució, el masclisme, el racisme o el
productivisme. Advoquen per un nou paradigma social, menys basat en la riquesa i en el benestar
material i més en la cultura i en la qualitat de vida.
Els NMSs denuncien amb una radicalitat sense precedents, els excessos de regulació de la
modernitat. Aquests “excessos” afecten no només a la manera com es treballa i produeix, sinó
també la manera com es viu i es descansa.
La pobresa, les desigualtats i les asimetries de les relacions socials són vistos com l’altra cara de
l'alienació i del desequilibri interior dels individus. Aquestes formes d'opressió no afecten
especí cament a una classe social i afecten a grups transclassistes o ns i tot a la societat en tot.
El moviment obrer tradicional havia centrat la seva acció i les seves reivindicacions en el àmbit de
la producció (en les relacions de producció), mentre que els NMSs se centren més en l’àmbit de
la reproducció.
Per tant, el con icte es desplaça de les relacions socials de producció a les relacions socials en la
producció (homes, dones; joves , adults; blancs, negres; catòlics, protestants; xiïtes, sunnites…).
Hi ha moviments centrats en els interessos d’un grup especí c (les dones, les minories ètniques,
homosexuals, els habitants d’un determinat barri, els joves, etc.). En d’altres l'interès és col·lectiu
i el subjecte social que al qual responen és potencialment la humanitat en el seu conjunt
(moviment ecologista, moviment paci sta, etc.).
Característiques dels NMSs:
- Sentiment antisistema. Els seus membres se senten alienats respecte a les normes i valors
dominants, davant els quals expressen la seva rebel·lia.
- Organitzacions construïdes sobre la base de la presa de decisions participativa, una estructura

descentralitzada i el repudi als procediments burocràtics (treball en xarxa).
- Reclamen a les democràcies que obrin la vida política a un conjunt d'interessos més diversos i
més vinculats amb els ciutadans.
37
fl
fi
fi
fi
fl
fi
fi
fi
fi
fi
- Bona part dels seus membres procedeix de les classes mitjanes instruïdes (les anomenades
“noves classes mitjanes”).
- No desenvolupen un sistema ideològic coherent, sinó que de neixen la seva concepció de la

societat futura sobretot en termes negatius.
Els NMSs plantegen una nova relació entre subjectivitat i ciutadania. Ciutadà entès com aquella
persona disposada a participar a la vida política a través de la virtut cínica i està subjecta a uns
drets civils i polítics i alhora a les seves obligacions.
Alguns estudis mostren la necessitat d'integrar plenament l'anàlisi de la subjectivitat dels

activistes en l'anàlisi dels moviments contemporanis. Quines subjectivitats porto dins meu i el
món no em deixa expressar. Per tant, contradicció entre allò que aquesta persona voldria ser i
expressar i les traves de la societat.
“La relació amb l'acció s'experimenta com esperança, desil·lusió, cansament, emocions, més que
en termes d'e ciència, l'èxit o el fracàs.”
Geo rey Pleyers, Brieg Capitaine (dir.), Mouvements sociaux. Quand le sujet devient acteur, Paris,

Maison des Sciences de l'Homme, 2016.
Segons alguns, els NMSs representen l'a rmació de la subjectivitat enfront de la ciutadania.
L'emancipació per la qual lluiten no és política sinó sobretot personal, social i cultural, i les seves
lluites es desenvolupen en formes organitzatives (democràcia directa i/o participativa) diferents de
les que van precedir a les lluites per la ciutadania (Democràcia representativa).
Segons autors com A. Touraine i M. Wierviorka el subjecte no és l'actor, sinó la capacitat de ser
actor, de construir i governar la seva existència (autonomia).
Remet a la Il·lustració i a l’individu modern dotat de raó i de capacitat de re exió i crítica. És

responsable i té un sentit de la vida col·lectiva: entén que cada ésser humà té el mateix dret i les
mateixes possibilitats que ell mateix. És individualista, però no necessàriament egoista.
Segons Alain Touraine, un dels primers teòrics dels moviments socials:
“El subjecte es forma en la voluntat d'escapar a les forces, regles i poders que ens impedeixen ser
nosaltres mateixos, que tracten de reduir-nos a l'estat d'un sistema i del seu control sobre
38
fl
ff
fi
fi
fi
fi
fl
l'activitat, les intencions i les interaccions de tots. Aquestes lluites contra el que ens arrabassa el
sentit de la nostra existència són sempre lluites desiguals contra un poder, contra un ordre. No hi
ha subjecte si no és rebel, dividit entre la còlera i l’esperança.”
El procés d’esdevenir subjecte és fruit d’un mecanisme de poder doble i simultani: estar sotmès a
i ser subjecte de pràctiques. Amb aquestes últimes el subjecte esdevé agent, és a dir, el subjecte
de l’acció, una acció que es debat entre la constricció i la possibilitat.
El subjecte és producte de les estructures socials a través del procés de socialització i la

conseqüent submissió, que condueix al subjecte a adherir-se a aquest ordre estructural, però el
subjecte també pot desa ar aquestes estructures socials, mitjançant la subjectivació que fa
possible la resistència, entesa com a contestació, que activa, a través de la pràctica, la
possibilitat de canvi social.
Per tant, el concepte de subjectitvació problematitza la noció d'identitat com un estat natural o
donat, però també com un lloc a on arribar. Si fem servir "subjectivació", també en comptes de
"subjecte", marquem una distància clau.
Els moviments socials han mostrat el fracàs dels processos de subjectivació dominants
fomentant noves formes de subjectivació sobre qui som per deixar de identi car-nos amb la
individualitat imposada.
39
fl
fi
fi
fi
Tema 8: Els feminismes: a rmació i transformació.
Des dels orígens del patriarcat, sempre hi ha hagut dones que han lluitat d’una o altra manera per
la seva emancipació.
El feminisme modern, però, comença a l’època de la Il·lustració amb l’obra de Mary

Wollstonecraft Vindicació dels drets de la dona (1792), però també amb la Revolució Francesa
(1789) es formaren Clubs de Dones (les salònieres).
Olympe de Gouges (1748-1793) va escriure una rèplica del Declaració dels Drets de l’Home:
Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadania (1791).
Aquest primer feminisme interclassista i centra en la lluita per la igualtat de drets inicia el que
després es coneix com “la primera onada feminista” i, en paral·lel, es desenvolupa un feminisme
lligat al moviment obrer i d’inspiració marxista.
- Flora Tristán (1803-1844), lla d'un crioll peruà i una francesa, és la gran pionera del feminisme
socialista.
- Zetkin, Clara (1857-1933), política feminista alemanya, creadora del Dia Internacional de la
Dona Treballadora (8 de març).
- Rosa Luxemburg (1857-1933), Aleksándra Kolontai (1872-1952).
El feminisme contemporani té els seus orígens als EEUU, als anys 60 amb Betty Friedan
(1921-2006), el Women’s Liberation Movement (WLM) i l'anomenat feminisme radical. Un
feminisme força in uït pel marxisme i la contracultura, reclamava, sobretot, la igualtat (de drets i
salarial) amb els homes. A Europa, en canvi, una referència és Simone de Beauvoir (1908-1986).
És, de fet, a nals dels anys 70 i a partir de la dècada dels 80 quan esclaten diferents corrents
feministes.
El feminisme de la igualtat assumeix una postura crítica cap al món masculí, la divisió sexual del
treball i el patriarcat, i té el seu origen en la Il·lustració i el concepte de ciutadania i universalitat
així com en el sufragisme i els partits i organitzacions d'esquerres. Negocia canvis legislatius i
normatius per aconseguir la igualtat de les dones amb els homes i eliminar qualsevol diferència
arti cial basada en el sexe i pretén acabar amb el domini masculí.
40
fi
fl
fi
fi
fl
fi
fi
- Feminisme de la diferencia.
És un corrent crític amb les aspiracions del feminisme il·lustrat d'aconseguir la igualtat en un món
androcèntric. No s’ha d’aspirar a ser iguals que els homes (agressius i violents), les dones poden
crear un món diferent: "Ser dona és bonic”.
Davant del liberalisme, el marxisme i altres ideologies que consideren masculines, proposen
construir una feminitat que sigui de per si "subjecte revolucionari”. Per tant, l’alliberament de les
dones passaria així per remarcar la seva diferència sexual i deixar de tenir com a punt de
referència als homes.
EX: Luce Irigaray, lósofa i psicoanalista francesa, feminisme negre (Ángela Davis).
- Feminisme postcolonial (Chandra Talpade Mohanty).
- Teoria queer i transfeminisme (Judith Butler). Les qüestions s’amplien més enllà de la
reivindicació de drets: dominació patriarcal, família, sexualitat, cultura, etc.
Els debats en el feminisme dels anys vuitanta de segle XX (Judith Butler, Iris Marion Young, Seyla
Benhabib i Nancy Fraser) van signi car una transformació radical de moltes actituds de l'esquerra
davant els nous canvis econòmics i culturals que s'estaven produint, ja que aquests debats
arriben ns els nostres dies i transcendeixen l’àmbit del feminisme i entren en qüestions polític
socials més àmplies .
Actualment les reivindicacions de justícia social es divideixen, cada vegada més, en 2 tipus.
I. Reivindicacions redistributives: Les més conegudes. Pretenen una distribució més justa dels
recursos i de la riquesa (redistribució del Nord al Sud, dels rics als pobres, dels propietaris als
treballadors…). De fet, el seu objectiu es pot de nir amb el terme “igualtat”.
II. "Política de reconeixement”: Aquí, l'objectiu és un món que accepti la diferència, en el qual la
integració en la majoria o l'assimilació de les normes culturals dominants no sigui ja el preu
d'un respecte igual (les reivindicacions de reconeixement per part de minories ètniques,
"racials" nacionals i sexuals, així com de la diferència de gènere).
El debat iniciat per Nancy Fraser i Judith Butler a nals del Segle XX planteja una sèrie de
qüestions no només al feminisme sinó al conjunt dels moviments socials contemporanis.
41
fl
fi
fi
fi
fi
fi
fi
Parteix de la distinció entre:
- Les lluites per la redistribució:
S’ha identi cat amb la lluita de classes, el socialisme i el comunisme. Les polítiques de
redistribució han presidit el desenvolupament de les polítiques de benestar en un marc keynesià i
westfalià. Per a alguns, una i altra perspectiva són cosa del passat (o ho eren ns l’esclat de
l’actual crisi econòmica), però la lluita de classes emancipadora sempre ha anat més enllà de la
simple redistribució del producte social, de les oportunitats, del poder…
- Les lluites pel reconeixement:
”Reconeixement” s'ha convertit en els darrers temps en una paraula clau en l’anàlisi de les
polítiques públiques i la dinàmica dels moviments socials.
Aquesta categoria de la loso a hegeliana, ressuscitada no fa molt pels teòrics polítics, està
resultant fonamental en els treballs per conceptualitzar els debats actuals sobre la identitat i la
diferència. Si la rellevància del reconeixement és, en l'actualitat, indiscutible, la seva relació amb
la 'redistribució’ resulta més complicada.
Tanmateix, hi ha una visió “reduccionista” que només veu un caràcter economicista a la lluita de
classes. Les lluites d’alliberament nacional i certes reivindicacions feministes també han tingut
una component de reconeixement, i la mateixa lluita obrera és, en part, una lluita pel
reconeixement.
“No hem estat res, ho serem tot”

- La Internacional.
En el moviment feminista, per exemple, hi ha qui considera la redistribució com el remei de la

dominació masculina, mentre que altres busquen, en canvi, el reconeixement de la diferència de
gènere. Intel·lectualment, també hi ha qui entén el gènere com una relació social i els que ho
interpreten com una identitat o codi cultural.
En la seva obra “Redistribució o reconeixement” (2003), escrita juntament amb el lòsof alemany
Axel Honneth, Nancy Fraser oposa la postura "monista” de Honneth a la seva pròpia que quali ca
de “perspectivista”. La postura de Honneth vindria a subsumir el problema de la distribució dins
el camp del reconeixement.
42
fl
fi
fi
fi
fi
fi
fi
fi
El perspectivisme de Fraser creu que no es pot reduir cap d’ells a l’altre: una teoria bidimensional:
I. Segons Fraser, no podem tractar de solucionar problemes d'injustícia sense abans ser
capaços de distingir quin dels dos pols predomina en elles, és a dir, si són injustícies
derivades d'un reconeixement fallit o erroni o d'una mala distribució. Això no vol dir que en
alguns casos no resulti interessant enfocar els problemes des d'ambdós punts de vista.
L'exigència de redistribució intenta corregir una injustícia que arrela en l’estructura econòmica de
la societat. El seu referent (“tipus ideal”) seria la classe i la solució passa per la desaparició del
grup. En canvi les polítiques de reconeixement remarquen el grup i la seva especi citat
(“idealment” les sexualitats menyspreades).
II. Una segona distinció introduïda per Fraser: a rmació i transformació.
- A rmació: solucions que intenten corregir els efectes injustos del sistema social sense alterar
les causes que els generen.
Les solucions a rmatives pretenen contrarestar la manca de respecte revaloritzant les identitats
dels grups injustament tractats.
EX: El multiculturalisme contemporani: Les polítiques de identitat gay, lesbiana, etc.
- Transformació: solucions que aspiren a corregir els efectes injustos reestructurant el sistema
que els genera.
Basades en el deconstruccionisme. Pretenen contrarestar la manca de respecte transformant

l’estructura de valoració cultural subjacent.
EX: La teoria queer que deconstrueix la dicotomia homo-hetero
Judith Butler ”El marxismo y lo meramente cultural”. Avui dia, el feminisme d’orientació socialista
se centra no només en les qüestions de gènere, sinó també en la classe, la raça, la sexualitat i la
nacionalitat.
De fet, ha intervingut en aquest debat des d’una perspectiva més àmplia, observant que…
- La discriminació afecta a la globalitat del sistema.
- Els problemes “culturals” són centrals, no perifèrics.
- La seva preocupació no és “gestionar” les diferències i les discriminacions.
43
fi
fl
fi
fi
fi
fi
- S’interessa pel con icte social (especialment els relacionats amb la sexualitat) i els seus efectes
transformadors, ja que aquests inclouen qüestions sociopolítiques i qüestions “privades”
(sexualitat, tasques domèstiques, reproducció, violència contra les dones…) i pensen i actuen
des d’una visió més àmplia i “interseccional”.
Des d’aquesta perspectiva, la subordinació de les dones es vista com un efecte “sistèmic” basat
en estructures profundes de la societat (capitalisme, imperialisme, patriarcat…). Per contra, el
feminisme (neo)liberal parteix de plantejaments individualistes (igualtat d’oportunitats, llibertat
d’elecció, empoderament individual de les dones, etc.)
44
fl
fi
fl
Tema 9: Els moviments ecologistes: conservacionisme,

decreixement, ecosocialisme...
L’ecologisme com a moviment social sorgeix a mitjans segle XX causat per:
I. Les conseqüències de la industrialització (contaminació, destrucció d’ecosistemes i

d'espècies animals, residus, etc.
II. Les conseqüències de l’ús civil i militar de l’energia nuclear (perill con agració atòmica,
accidents i catàstrofes de centrals nuclears)
A començaments dels anys 70 ja es va posar en evidència la problemàtica del límits al

creixement.
EX: Donella H. Meadows ... [et al.], Los Límites del crecimiento: informe al Club de Roma,
México, Fondo de Cultura Económica, 1972.
L'estàndard de consum dels països industrialitzats no sembla generalitzable al conjunt de la

humanitat, de fet, el consum excessiu constitueix un problema ambiental només comparable amb
el causat per l’augment de la població, ja que segons l’informe els recursos del planeta
s'esgotarien i hi hauria un col·lapse econòmic cap a 2070.
Una actualització de l’informe publicada el 17 d'octubre de 2008 matisa les conclusions

mencionant que cal prescindir ràpidament dels combustibles fòssils, estabilitzar el creixement de
les poblacions i reduir la desigualtat econòmica, de manera que el 10% més ric de la gent no
s’endugui el 40% dels ingressos.
Els investigadors han trobat que el món està actualment en camí de satisfer el 2030 només 10
dels 17 objectius per a un desenvolupament sostenible formulats per NNUU.
Aquesta situació es plasma en el declivi de recursos minerals i fòssils nits, en l’escalfament

global, en un procés accelerat de contaminació massiva de l’aigua, l’aire i el sòl, en la pèrdua de
biodiversitat.
El nostre model econòmic es basa en l’extracció de cada vegada més materials, gastar més
energia i més recursos naturals trencant el “metabolisme home natura” (K. Marx).
45
fl
fi
fi
fl
Aquest model de desenvolupament provoca:
- Emissions de CO2 i el corresponent escalfament global.
- Canvi climàtic.
- El problema energètic ( del petroli..).
- Manca de matèries primeres (inclosa l’aigua potable).
- Contaminació i residus (inclosos els radioactius).
- Desforestació i desertització.
- Sobrepoblació.
- Pèrdua biodiversitat.
Des de l’aparició de l’Informe al club de Roma, i abans, han anat sorgint diferents tipus
d’associacions, moviments i partits ecologistes, especialment als països occidentals (però no
només). Des de les associacions conservacionistes, grups activistes d’acció directa com ara
Green Peace, Partits Verds, moviments ecologistes indigenistes, feministes, anticapitalistes, etc.
ns al recent Fridays for Future o Extintion Rebellion.
Vivim en un model econòmic i cultural que no visibilitza la dependència de la naturalesa i del

treball de les cures.
No té en compte els límits físics del planeta, ni considera ni dóna valor econòmic a processos,
com ara la pol·linització o la fotosíntesi, que són imprescindibles per mantenir la vida és previ al
capitalisme, ja que ve d’un model cultural que estableix una bretxa entre la naturalesa, que inclou
el cos en el qual vivim encarnats, i la cultura, com si fossin dues coses diferents.
De fet, aquesta concepció impregna la actual divisió (acadèmica) del coneixement: les ciències
naturals per un cantó i les socials per un altre.
Des d’àmbits cientí cs s’ha encunyat l’expressió “Antropocè” per al·ludir a una nova era
geològica caracteritzada per l’impacte de les activitats humanes sobre la naturalesa.
Segons diferents escoles l'origen d’aquesta època divergeix.
EX: L’any 2000, Paul Crutzen, premi Nobel de químic, considera que la in uència del
comportament humà sobre la Terra en les recents centúries ha estat signi cativa, i ha
constituït una nova era geològica.
Durant anys l’expressió políticament i mediàticament preferida per abordar la problemàtica

mediambiental era la de “desenvolupament sostenible” que ha estat titllada de buida, ambigua i
ns contradictòria.
Avui dia està prenent força la noció de “decreixement” que també té diferents signi cats segons
autors. Ha estat propugnada per diferents cientí cs i activistes. Darrerament popularitzada per
l’economista francès Serge Latouche.
46
fi
fi
fl
fi
fi
fi
fi
fi
fl
fi
Darrerament, apart de l’anomenat eco-feminisme (Yayo Herrero) i l’ecosocialisme (John Bellamy

Foster, Joaquim Sempere) ha aparegut una nova visió, sobretot a França, in uent en el moviment
ecologista. L’anomenat “col·lapsisme” que ns i tot hauria de generar una nova ciència: la
col·lapsologia (potser Jorge Riechmann).
En realitat podríem dividir l’ecologisme en dos grans camps:
I. Aquell que considera que el restabliment d’un equilibri entre naturalesa i societat només és
possible trencant amb la lògica de l’acumulació capitalista (eco-socialisme, eco-feminisme,
etc.).
II. Aquell que considera que es pot abordar la problemàtica ecològica des d’una lògica
capitalista (capitalisme verd).
En aquests moments es parla de Green New Deal (Alexandria Ocasio-Cortez als EEUU, Emilio
Santiago Muíño i Héctor Tejero amb el seu llibre “Què fer en cas d’incendi?" i, en certa manera, J.
Sempere), com una via “realista” de transició amb components socialitzants. Altres, com Robert
Pollin, han parlat en aquesta línia de “creixement verd”.
En realitat la mateixa lògica que genera les desigualtats socials i de gènere estudiades per la
sociologia és la que porta a la destrucció de les bases de la vida. Cal, doncs, reorganitzar la
societat en un sentit més solidari i imaginar un nou metabolisme amb la natura.
Sotmetre l’economia a la política i també establir nous vincles entre ciències separades i entre
ciències i humanitats.
“La Terra té prou recursos per a satisfer les necessitats de tots, però no per a satisfer les
ambicions d’uns quants”
- Mahatma Gandhi 
47
fl
fi
fi
fl
Tema 10. Transformacions anti-capitalistes.
Els anys posteriors a la II Guerra Mundial, la socialdemocràcia, en sentit molt ampli (i, en part la
democràcia cristiana) va assolir tres grans objectius:
I. Una seguretat social que protegís a les persones de determinats riscos socials, especialment:
salut, treball, ingressos.
II. Un sistema impositiu que proporcionava ingressos a l’estat per assegurar bens públics:
educació, transport, medi ambient, estabilitat econòmica.
III. Una certa regulació de l’economia capitalista.
Tot això era resultat d’un compromís polític entre les classes i d’un compromís entre l’estat i el
mercat, ja a nals dels 70 es van aixecar veus crítiques en contra d’aquest estat de coses
(fonamentalment des de la “dreta”, però també des de l’”esquerra”). Posteriorment, l’ascens del
neoliberalisme, el procés de globalització i la desfeta dels països dits “comunistes”.
- Els drets dels treballadors, les conquestes socials i l’esfera pública van anar erosionant-se.
- L’economia es va anar desregulant.
- El compromís polític entre les classes i entre estat i mercat es va anar deteriorant. Amb la
fragmentació de la classe treballadora, el creixement de les classes mitges, l’individualisme i el
consum de masses, molts van decretar la de les classes socials i la lluita de classes.
La crisi econòmica iniciada als vols de 2008, va suposar un nou assalt a les conquestes de l’”
Edat daurada del capitalisme”.
Diverses tesis “negacionistes” en sociologia i en la política, més la ideologia de l’individualisme

meritocràtic formulen la idea que: tot individu és responsable de la seva sort.
Quan la posició obtinguda al llarg de la vida (o heretada) és grati cant, aquesta es presenta com a
resultat del “mèrit”. Inversament, la pobresa, les carències (de benestar, de salut, de poder...) com
a resultat d’un demèrit, quan no d’una “culpa”.
En aquest context la única “consciència de classe” realment existent semblava ser la de les elits
dominants: la lluita de classe des de dalt. La lluita de classes conduïda des de baix per millorar el
propi destí, cedeix el lloc a una lluita conduïda des de dalt per recuperar privilegis, taxes de guany
i poder polític que en certa manera havia estat erosionat en els “trenta anys gloriosos”.
48
fl
fi
fi
fi
fi
Una nova classe dominant, minoritària, global i ubiqua: grans propietaris, alts dirigents de la
industria i les nances, polítics rellevants, propietaris dels grans mitjans de comunicació. Aquesta
nova classe dominant global (l’1% segons el moviment Occupy Wall Street dels EEUU) existeix a
tots els països del món amb diferent pes i proporció.
Els seu principal interès consisteix en limitar o contrarestar el desenvolupament de classes

socials (treballadores i mitjanes) que puguin limitar la seva capacitat de decisió sobre el capital
que controla i les maneres de seguir-ne acumulant.
La nova classe dominant global disposa de molts instruments directes i indirectes per conduir la
lluita de classes:
- La circulació internacional del capital.
- La capacitat de deslocalitzar empreses.
- La seva capacitat d’in uència sobre els governs i els organismes econòmics globals.
- El control dels principals mitjans de comunicació.
- La “desafecció” de la política de les classes populars.
Els moviments contra l'austeritat sorgits al llarg de la crisi són una amalgama de les protestes del
que es denominen comunament com els “vells moviments socials”, del moviment obrer i dels
anomenats “nous moviments socials”.
De fet, la dualitat “vell” i “nou” cada vegada té menys sentit.
El neoliberalisme articula una àmplia gamma d'identitats no de classes en forma de classe.
EX: Donatella della Porta a Social Movements in Times of Austerity, analitza les bases
socials dels moviments, analitzats entre 2011 i 2013.
A partir de dades empíriques a rma que en aquests moviments i con ueixen diverses classes i
grups socials que es veuen a sí mateixos com a perdedors de la crisi. Especial pes hi ha tingut la
“generació sense futur”, caracteritzada per la desocupació, la subocupació i la precarietat.
L'explotació cada vegada més s'ha estès també a l'esfera de la reproducció social (retallades,
rescats bancaris, nancers, privatització del sector públic tradicional, com l'educació, els serveis
de salut, etc.)
EX: Les anomenades “marees” de sanitat, d’educació exemple d’aquesta amalgama

juntament amb l’evolució de la con ictivitat també: de la fàbrica al carrer.
49
fl
fi
fi
fi
fl
fi
fl
fl
En un context com l’actual convé repassar les lògiques estratègiques de l’anticapitalisme.
Segons Eric Olin Wright en podem distingir les següents:
I. Destruir el capitalisme (revolució)
II. Desmantellar el capitalisme (transformació)
III. Domar el capitalisme (reforma)
IV. Resistir al capitalisme (moviments socials)
V. Escapar al capitalisme (del hipisme al cooperativisme i el neoruralisme)
Destruir el capitalisme és l’estratègia revolucionària clàssica. es basa en la convicció que el

capitalisme és irreformable i és el camí cap a una societat emancipada pot ser gradual, però
primer cal trencar amb el capitalisme.
Poden les forces anti-capitalistes acumular el poder necessari per a fer-ho?
50
fl
fi
I. Desmantellar el capitalisme: Aspira a avançar gradualment cap el socialisme. Suposa la

coexistència (temporal) d’un capitalisme privat amb un sector públic fort (banca, sanitat,
educació, transports, etc.).
EX: Al nal de la II Guerra Mundial, aquesta estratègia es va segui en diferents països

d’Europa. El cop d’estat a Xile del 1973, que va acabar amb el govern d’Unitat Popular, va
fer entrar en crisi aquesta estratègia.
II. Domar el capitalisme: Consisteix en creure que institucionalment es poden contrarestar els
danys majors provocats pel capitalisme (desigualtats, inseguretat, incerteses…). El
capitalisme pot ser subjectat per polítiques de regulació i de redistribució i és la estratègia
socialdemòcrata clàssica i es correspon amb els anomenats “Trenta gloriosos”. Aquesta,
entra amb crisi amb la mateixa socialdemocràcia amb l’ascens del neoliberalisme i la
globalització.
III. Resistir el capitalisme: És el que fan les lluites anti-capitalistes que no s’orienten a la presa del
poder de l’estat. Engloba des del moviment obrer als moviments ecologista, de consumidors,
activisme en defensa de les persones migrades i és la resposta més ubiqua i més bàsica als
mals causats pel capitalisme.
IV. Escapar al capitalisme: Si no podem canviar el món en el seu conjunt, creem micro-
alternatives que escapin a la dominació capitalista. Va des de les comunitats “utòpiques” del
Segle XIX ns a les experiències actuals d’economia social i cooperativa, passant pel
moviment hippies dels 60’s i també aquells que apunten a un canvi en l’estil de vida: menys
consum, menys contaminants, etc.
51
fl
fi
fi
fi
Les estratègies 3 i 4 pretenen neutralitzar els mals causats pel capitalisme. En canvi, les 1, 2 i 5
pretenen transcendir les estructures capitalistes. De fet, aquest ha estat el panorama dominant al
llarg del Segle XX, però les 1 i 2 van anar desapareixent des de nals de segle.
Una nova con guració estratègica sembla apuntar-se en diferents moviments socials
llatinoamericans i del sud d’Europa.
EX: Eric Olin Wright l’anomena: erosió del capitalisme. Es basa en la idea que tots els
sistemes socioeconòmics són mescles complexes de molts tipus diferents d'estructures
econòmiques, relacions i activitats. Segons ell, cap economia ha estat -ni mai podria ser-
purament capitalista.
Una manera de desa ar el capitalisme és la construcció de relacions econòmiques més

democràtiques, igualitàries i participatives en els espais i esquerdes d'aquest complex sistema,
sempre que sigui possible, i lluitar per ampliar i defensar aquests espais.
La visió estratègica de l'erosió del capitalisme imagina la introducció de pràctiques

emancipadores d'activitat econòmica no capitalista en l'ecosistema del capitalisme: utopies reals.
Es tracta de que aquestes experiències creixin i es desenvolupin ns a desplaçar les activitats

capitalistes dominants (moviment bottom-up). Erosionar el capitalisme només és plausible si es
combina amb la idea socialdemòcrata de domar el capitalisme (estratègia up-down).
- Cal combinar la visió “estatalista” socialdemòcrata amb la visió “anarquista”.
- Cal domar el capitalisme de manera que el faci més erosionable, i erosionar el capitalisme de
manera que el faci més domable.
52
fl
fi
fi
fi
fi
fi
Aquesta forma de pensar sobre el socialisme rebutja la simple dicotomia capitalisme contra
socialisme, fet que implica que les societats capitalistes difereixen en com són de “socialitzants”.
Per tant, la guia seria enfortir el poder obrer enfront del capital, desmercantilitzar la força de
treball i enfortir el poder social sobre l'activitat econòmica.
L’anomenada Renda Bàsica (RB), pot ubicar-se en aquesta estratègia. Aquesta pot ser vista com:
- Una transferència massiva de l'excedent social des del mercat capitalista cap a l'economia
social.
- Una manera d’acumular recursos per a defensar-se dels mals del capitalisme i, a la vegada, per
impulsar activitats econòmiques alternatives.
La Renda Bàsica també pretén actualitzar la tradició republicana que emfatitzava la base material
de la llibertat i també incideix en la reducció de la pobresa i les desigualtats, principal obstacle al
funcionament d’una democràcia.
53
fl
fi

Apunts Conflicte I Canvi Social

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Apunts Conflicte I Canvi Social

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Con icte i Canvi Social

Mariona Tornel Bon ll

TEMA 1. Tradició política republicana i democràtica.

Actualment l’increment de les desigualtats, de la pobresa i de la precarietat estan en el centre de

2. La tradició republicana i democràtica

En conseqüència, la propietat garanteix el dret a l’existència. Qui no té assegurat el dret a

Per la tradició republicana la propietat garanteix la supervivència. Particularment sempre s’ha

- Les monarquies representen un mode vertical, jeràrquic i paternalista d’exercir el poder i

- El republicanisme té una concepció horitzontal, participativa i fraternal de la vida política.

3. Les dimensions sociopolítiques de la modernitat

- La de l’Antic Règim i la Revolució Francesa

- La Revolució Industrial i el naixement del capitalisme

Quina diferència hi ha entre viure al camp o en àrees de ciutats més grans?

Distingirem posteriorment la diferència entre rebel·lió (o revolta) i revolució, i és que la revolta no

I. La democràtico-radical, republicana, materialista i determinista, d’oposició i lluita: “Atea” o

II. La moderada, providencialista, defensora de l’ordre monàrquic aristocràtic: El progrés guiat i

Distinció dels tres tipus de llibertat segons Rousseau:

- Llibertat natural: pròpia de l’estat natural, equival a independència.

- Llibertat moral: la dimensió subjectiva de la llibertat civil, l’auto-prescripció de la llei.

L’estat civil com a “Estat de dret”:

- La igualtat entre ciutadans.

- L’autonomia dels ciutadans.

Seguint la tradició republicana Kant sostenia un concepte de llibertat com a absència de

- Rousseau: Emilio o de la educaci n, Madrid, Ed. Alianza, 1997, P.545

Aspiració il·lustrada a la majoria d’edat. L’exigència d’emancipar-se de qualsevol tutela que

Emancipació del poble front el domini senyorial i la dependència patriarcal característiques de

Tema 2. L’anàlisi de les revolucions.

Cal distingir les revolucions de les:

I. Rebel·lions: tot i que triom n i estiguin basades en un aixecament de classe, no acaben en un

II. Revolucions polítiques: transformen les estructures de l'Estat, però no necessàriament es

Per analitzar una revolució cal tenir en compte:

- Els factors estructurals: antecedents polítics, econòmics i socials del país.

- Els factors subjectius/psicològics (teoria de la privació, consciència de classe).

- Les fases de mobilització i desmobilització (Hirschman).

Cal afegir-hi causes estructurals “de fons”:

II. Desenvolupament desigual i augment de la desigualtat.

III. Règims personalistes i autoritaris.

Factors necessaris segons Golstone:

III. Descontent popular

IV. Context internacional favorable.

- Difusió d’idees revolucionàries:

- Il·lustració, Llibertat, igualtat, fraternitat, Drets humans.

- Consciència de classe (marxisme)

- Canvis culturals (lligats a canvis estructurals)

Factors organitzatius: Per passar de la mobilització, la rebel·lió o la revolució normalment cal un

I. La tradició marxista, i particularment la leninista, han donat especial importància a

III. La teoria de la mobilització de recursos emfatitza la importància dels recursos en el

IV. “La veu” com a recurs (Hirschman).

- Poden ser més o menys violentes.

- Més o menys “democràtiques”.

- De masses o “avantguardistes”(les fa una minoria en nom del poble).

Tema 3. La Revolució Francesa

Factors causals “materials”:

La revolució va passar per diferents fases:

- 1789-91: Dels Estats Generals a la fugida del rei.

- 1792-93: Girondina. Per intentar moderar el procés revolucionari.

- 1793-94: Montañesa. Intenta aprofundir els ideals democràtics.

Una paradoxa del llegat de la Revolució:

- La condició de ciutadania a la Revolució és una condició plural. Distingeix entre ciutadania

El 18 de març, responent a la crida de la Guàrdia Nacional de la ciutat, el poble de París es

- No era exactament una “democràcia directa”.

- Govern del poble per el poble.

- Voluntat de superar la separació entre estat i societat.

- Llibertat moral: la dimensió subjectiva de la llibertat civil, l’auto-prescripció de la llei.  

París va estar sota la llei marcial durant cinc anys. 