Treball Literatura Clàssica

Comparació de relació entre la naturalesa i la dimensió

divina en la poesia bucòlica en els Idil·lis de Teòcrit i les
Bucòliques de Virgili
Jordi Barceló Gómez

Olivia Basora Font

Desembre 2021

1
Índex

- Introducció……………………………………………………………………………… 3

- Els Idil·lis de Teòcrit…………………………………………………………………… 4

- Les Bucòliques de Virgili………………………………………………………………. 7

- Conclusió……………………………………………………………………………… 10

- Bibliografía……………………………………………………………………………. 12

2
Introducció

Tots els gèneres literaris pateixen de la seva pròpia arbitrarietat, sempre és present
aquesta problemàtica. Són grups creats, gradualment, a partir de l’operació de tres
factors: l’autor, que, a partir d’una tradició prèvia, reprodueix certes característiques,
segueix unes preceptives; el públic, que estableix una relació de semblança entre
diferents textos que reprodueixen aquestes característiques, les reconeix com a distintiu;
i, finalment, la figura del crític, que en un discurs sistemàtic i articulat estableix
acadèmicament aquestes particularitats, i, aleshores, el discurs pren una càrrega
autoritària.1

Però, el cas del gènere pastoril divergeix en certa manera de la norma, es presenta com
un gènere obert. Entre diferents autors considerats bucòlics o, fins i tot, entre obres d’un
mateix autor, es troben grans diferències (essent, potser, aquesta la particularitat del
gènere). No hi ha una preceptiva clara en les produccions bucòliques clàssiques, és més
endavant, a l’Edat Mitjana i Renaixement, que s'aclariran aquestes línies borroses.2

Teòcrit planta la llavor del gènere bucòlic, concretament en una selecció dels seus trenta
Idil·lis (I, II, III, IV, V, VI, VII, VIII IX, X i XX); però són els seus successors qui
realment fan palpable el gènere. I, després, la figura de Virgili és essencial pel
refinament d’aquest, ja que, a les Bucòliques recull aquesta tradició, encara verge, i
l’ofereix a la posteritat com a referent; fins i tot es podria parlar d’un nou naixement.3

En el present treball per tal d’analitzar allò que conforma el gènere bucòlic es procedirà
a realitzar una investigació sobre els Idil·lis de Teòcrit i les Bucòliques de Teòcrit,
analitzant la seva manera de representar la realitat. Es realitzarà una comparació
d'ambdós, establint com es relacionen les seves composicions amb la divinitat a partir
de l’entorn representat.

1
Scafogiolo, Giampiero. “The Pastoral from Theocritus to Virgil: Constructing and Deconstructing a
Literary Genre”, PHILOLOGIA ANTIQVA, 31
2
Ibid.,31
3
Ibid., 51

3
Els Idil·lis de Teòcrit

Tal i com s’exposa en la introducció, els Idil·lis de Teòcrit presenten una certa
problemàtica a l’hora de classificar-los en un gènere literari concret. La majoria són
versificats en hexàmetres i, succeeixen en un ambient rural idealitzat, (concepte que més
endavant s’analitzarà), essent aquest també en certa manera present en els poemes no
estrictament bucòlics, però, més enllà d’aquests trets generals hi ha una certa dificultat
en trobar-hi trets comuns. Tal i com planteja Giampiero Scafoglio en el seu article “The
Pastoral from Theocritus to Virgil: Constructing and Deconstructing a Literary Genre”,
en un mateix Idil·li i en els diversos Idil·lis coexisteixen una multitud de gèneres de la
tradició clàssica (havent prevalença d’un o un altre en una poema concret)4, essent
difícil de definir allò bucòlic.

Dificulta també a l’hora de definir que és allò bucòlic la dimensió mitològica-divina que
es pot observar en els Idil·lis. Per una banda, tenim dels poemes que tracten de temes
estrictament mitològics tal i com l’Idil·li XI sobre el ciclop Polifem, el qual es, no
obstant, transformat en un ser més “bucòlic”, que si bé també és rural i “primitiu” canta
una cançó d’amor a la ninfa Galatea, allunyant-se del brutal ser de l’Odissea. S’observa
també en els Idíl·lics més propers a allò considerat pròpiament bucòlic aquesta
dimensió divina en la caracterització del locus amoenus i els personatges, i en la
temàtica de les cançons dels pastors representats. Aquests trets són fàcilment vists en
l’Idil·li VII el qual hi ha presents elements que recorden a tòpics de la mitologia grega.
T. E. V. Pearce planteja en el seu article “The function of the Locus Amoenus in
Theocritus’ Seventh Poem”5 que la conversa amb el cabrer Lycidas, si bé aquest apareix
com una figura anteriorment coneguda per Simichidas, té un cert aire diví. La seva
entrega d’un bastó a Simichidas es presenta d’una manera similar a aparicions de déus o
muses en forma humana per tal de dotar al heroi o al poeta d’un objecte, desapareixent
en el moment immediatament posterior (Lycidas abandona després d’entregar el bastó
cap a Pixa) essent la història similar a episodis tals com quan Hermes en el cant X de
l’Odissea li entrega una herba a Odisseu per tal de que no li afecti l'embruix de Circe o

4
Ibid.,41
5
Pearce, T. E. V. “THE FUNCTION OF THE ‘LOCUS AMOENUS’ IN THEOCRITUS’ SEVENTH
POEM.” Rheinisches Museum Für Philologie, vol. 131, no. 3/4, J.D. Sauerländers Verlag, 1988, pp.
276–304. Recuperat de http://www.jstor.org/stable/41233690.

4
a l’aparició de les muses a Hesiode en la Teogonia per tal d’entregar-li una rama de
llorer, recordant sobretot aquesta segona escena al que succeeix en l’Idil·li.

A més, en els dos cants bucòlics d’amor que ofereixen ambdos protagonistes inspirats
per les muses trobem constants referències a tot el corpus mitològic grec com la
llegenda de Dafnis o a Pan6 (Déu constantment referenciat en els Idil·lis), dotant als
sentiments i als poemes inspirats per les muses de tant al cabrer com del home de la
ciutat d’una gran relació amb allò diví, sent allò que justifica i explica les seves
passions.

Contribueix també a dotar d’aquesta dimensió divina la representació del locus

amoenus. Si bé, durant els cants que realitzen Simichidas i Lycidas Teòcrit no ofereix
una extensa descripció del paisatge, quan arriben a la casa dels Licopides on s’ofrenen
les Talisies, s’ofereix una descripció concreta del locus. Teòcrit, allunyant-se de la
mimesi realista de l’entorn, presenta un entorn idealitzat, impossible. Són exemples
d’aquesta impossibilitat que lloms i oms cobreixin el cap de Simichidas i els seus
companys i alhora tinguin maçanes i peres al seu voltant, fet impossible al no provenir
d’aquests arbres. Utilitza un lèxic tal que descriu extensament tots els sons que es poden
sentir a la natura en l’escena, descripció de sons que contribueix a dotar al paisatge
d’una caracterització idíl·lica. Tot està idealitzat, succeeix a l’estiu però l’entorn sembla
més primaveral, els ocells que canten (exceptuant la tórtora) ja no son sentits durant
l’estiu7, però els ocells cantant són un tòpic del locus amoenus. Teòcrit s’allunya de la
mimesi realista de l’entorn rural per tal d’apropar-se a un paisatge més proper a allò
sagrat. El vi és similar al “nèctar” dels déus i les Nimfes canten desde les aigües rituals.8
El locus amoenus supera la mera mimesi realista de l’entorn rural, l’entorn rural imitat
esdevé en l’Idil·li un entorn proper a un indret sagrat, allunyant-se del mer ruralisme
idealitzat bucòlic.

La mimesi de les accions i el caràcter dels individus és també especialment destacable.

És possible relacionar-la amb l’anàlisi que realitza Auerbach en el primer capítol de la

6
García Teijeiro, Manuel, and Mª Teresa Molinos Tejada. Bucólicos Griegos. Gredos, 1986., 103-107.
7
Pearce, T. E. V. “THE FUNCTION OF THE ‘LOCUS AMOENUS’ IN THEOCRITUS’ SEVENTH
POEM.” Rheinisches Museum Für Philologie, vol. 131, no. 3/4, J.D. Sauerländers Verlag, 1988, pp.
276–304. Recuperat de http://www.jstor.org/stable/41233690, 19.
8
García Teijeiro, Manuel, and Mª Teresa Molinos Tejada. Bucólicos Griegos. Gredos, 1986., 108.

5
literatura homèrica, “La cicatriz de Ulises” de “Mimesi la representación de la realidad
en la literatura occidental”9, tenint en compte les diferències entre ambdós obres.
Auerbach analitza a partir del reconeixement d’Ulisses per Euriclea al descobrir la seva
cicatriu, la manera de representar la realitat homèrica posant-la en contrast amb la Biblia
(en concret amb l’episodi del sacrifici de Isaac ordenat per Déu a Abraham). Descriu
l’estil homèric com un estil amb gran claredat on tot es fa present només existint un
“primer plano, únicamnte un presente uniformemente objetivo y iluminado”10, essent
tota acció passada present en el moment, en un present independent, on tots els fets i
pensaments son completament clars i transparents. Els personatges homèrics no
amaguen res, tot allò que senten i pensen ho expressen mostrant tot el seu ser en el
moment, “nada queda oculto y callado”11. La representació dels personatges i els
objectes sempre són clares i, inclús en moments d’emoció, segueixen raonant amb tota
lucidesa fent present tot allò que pensen i ha succeït12. Dota així amb aquest estil, per
tant al text d’un gran efecte estètic i aconsegueix en certa manera, dotar al seus
personatges d’un caràcter noble. Els personatges homèrics, per molt horribles que siguin
els fets, segueixen realinzat els seus parlaments d’una manera calmada i transparent.13

Apareix una certa similitud i alhora una certa diferència, amb aquest tipus de mimesi en
els Idil·lis, essent un exemple de com es produeix aquesta l’Idil·li III on un cabrer
intenta captivar a Amarilis, figura divina que habita una cova. El cabrer fa present a la
manera de l’estil homèric tot el passat que el porta al moment i es relaciona amb aquest.
Esdevenen presents com a fets que no cal interpretar, que el que seu amic Titir porti a
les cabres a la muntanya i les advertències que li ha donat; les pomes que li ha portat
segons les seves instruccions, que la torre des d’on vol saltar es on Olpis pesca tonyina.

Tot el passat és present i clar, essent el cabrer un personatge alt a la manera homèrica.
No obstant, allò horrible que succeeix si bé no li trau claredat a l’exposició dels fets, si
que afecta al cabrer en gran mesura. La seva passió no corresposta es representada com
allò que el porta a voler morir i alhora un “maldecap”14, el fa perdre en les seves

9
Auerbach, Erich. “Mimesis la representación de la realidad en la literatura occidental”. Traducción de
Villanueva, J. Y Imaz, E.
10
Ibid., 13
11
Ibid., 12
12
Ibid., 9
13
Ibid., 12
14
García Teijeiro, Manuel, and Mª Teresa Molinos Tejada. Bucólicos Griegos. Gredos, 1986., 79.

6
emocions portant-lo a un estat allunyat del sublim homèric. La mimesi que es fa d’un
cabrer l’idealitza portant el seu caràcter prop dels herois de l’epopeia però no fins al
punt de d’allunyar-se tant del realisme com per a que deixi de ser un mer cabrer. Un
cabrer erudit que s’enamora d’una deïtat i és capaç de cantar grans versos i mostra tot el
seu ser, però un senzill cabrer alhora. Tanmateix, la representació de l’entorn segueix
sent una natura apetible, idealitzada, a la manera del món homèric on l’entorn sembla
agradable i “noble” en els seus grans convits i banquets. Es presenta a una cova sagrada,
hi ha un pi convenientment col·locat per asseure’s a cantar, és un entorn en certa manera
perfecte. I alhora un entorn i una acció propera d’allò diví, es presenta l’Amor com
algun déu reial que ara coneix i influència al cabrer i aquest està enamorat d’una deessa.
La mimesi de l’entorn i el context s’allunya d’allò terrenal per tocar allò sagrada d’una
manera similar a les épiques homèriques on la divinitat també és ben present.

És conseqüentment problemàtic presentar els Idil·lis, i, per tant, els inicis del gènere
bucòlic de Teòcrit com una mera idealització de la vida a la natura. La natura i els
personatges que l’habiten esdevenen un indret sagrat, essent els Idil·lis, en certa manera
propers al mite i, no tant a la concepció tradicional de la bucòlica que la presenta com
una idealització de la vida al camp.

Les Bucòliques de Virgili

Les Bucòliques de Virgili, sobretot les primeres composicions, tenen una clara
influència dels Idil·lis de Teòcrit. Virgili recull, renova i transporta la tradició bucòlica,
o pastoril, grega a la literatura llatina.

En la tasca d’investigar la relació entre la naturalesa i lo diví en la literatura, la primera

opció que es considera és examinar la possible tendència idealitzadora dels motius
naturals, que s’assoleix amb l’evasió de la mímesis fidel. Tal recurs, que incideix en
l’essència del subjecte, dona una obvia elevació a aquest.

La natura a les Bucòliques apareix en boca dels pastors mentre duen a terme els seus
treballs del camp o les evasions d’aquests. Es presenta, quant a l'àmbit formal, com una

7
representació decantada, certament, a la mimètica fidel de la realitat, allunyada de la
idealització; però, en absolut, es tracta d’una línia nítida, entren en joc eterns matisos.

Aquest realisme s’adverteix, en primer lloc, per els espais on transcorren les narracions,
es tracta, principalment, de zones reals. Virgili, poeta nascut al camp, pren com a
inspiració per la construcció de paisatges la seva pròpia experiència; de fet, la
caracterització de l’espai de la Bucòlica II evoca Mantua15, locus de naixement del
poeta, encara que, probablement per imitació de Teòcrit, menciona Sicília. Però, com es
veu amb aquesta “errata”, no es pot tampoc parlar d’una localització absolutament fidel,
es tracta d’un realisme amb matisos, que en alguns casos puntuals s’inclina a
l'ambigüitat.

En segon lloc, el realisme és notori en el lèxic, que evadeixen la subjectivitat a través de

diferents recursos. Com és el cas de la neutralitat dels adjectius que acompanyen les
mencions d’arbres, plantes o flors. Un exemple és la Bucòlica V, als versos 16 i 17, que
diu “salze vincladís”, “pàl·lida olivera”, “humil espígol” i “purpuris roserats”.

En canvi, participant en la banda contrària, influeixen a la idealització de la naturalesa

les personificacions d’elements naturals. Com és el cas a la Bucòlica I, al vers 39, quan
diu “fins aquestes fonts i aquests arbrats et cridaven”; o, més endavant, a la Bucòlica V,
quan als versos 27 i 28 diu “muntanyes feréstegues i boscúries ho afirmen”. És a dir,
atribueix qualitats humanes a elements no humans. Amb tot això, les personificacions
no són tampoc excessives, pel que no s’eleva remarcablement el nivell d’idealització.

Encara que, com s’està mostrant, a nivell essencial, és a dir, per ella mateixa, la natura
no apareix significativament divinitzada, no es pot dir que en la lectura de les
Bucòliques la natura no es percep relacionada amb lo diví. I, és que, no és que la natura
s'expressa idealitzada, sinó que és el context en que se l’usa que li dona aquest caràcter
altiu. El que divinitza la natura no resideix en la seva essència, sinó que prové de la seva
relació amb l’exterior.

Els dos recursos poètics de l’obra, que acompanyen l’argument, són la menció
d’elements naturals i de passatges mitològics; fet que, aleshores, eleva la primera al

15
Metge, Bernat. Bucòliques. Fundació Bernat Metge, 1956. Traducció i revisió de Miquel Dolç, 130.

8
nivell del segon. És notori un constant enllaç de motius naturals amb personatges divins,
en ofrenes, símbols, accions…

Es pot exemplificar amb la Bucòlica II. Un pastor, Coridó, canta el seu amor a Alexis i
es lamenta per la negativa d’aquest. Doncs, dels versos 45 a 50, unes nimfes fan un
cistell de plantes com a present per l’estimat:

“Vine aquí, bell minyó! Mira, les nimfes amb cistelles

plenes et porten lliris; la blanca Nàiade cull per a tu les
pàl·lides violes i els caps de brot de rosella, hi afegeix el
narcís i la perfumada flor del fonoll; després, entreteixint
amb la flor de pastor i amb altres plantes oloroses el ten-
dre mirtil i el galdiró groguenc, pinta de colors el ram.”

Recordant les mencions anteriors, la llarga exposició de plantes es presenta realista, a

cadascuna l’acompanya una característica propia, tals com: “pàl·lides”, “perfumada”,
“oloroses”, “tendre” o “groguenc”. Aquestes no semblen carregar una intenció estètica,
sinó, més aviat, potser, una intenció didàctica o científica, de marcar una forma de
reconeixement de l’entorn. Aleshores, aquesta neutralitat s’enllaça amb les nimfes, una
divinitat, que al invertir el seu temps i acció en recollir plantes fan aquestes dignes del
nivell celestial.

També, a aquesta mateixa Bucòlica, al vers 60 es diu: “també els déus han habitat els
boscos, i el dardani Paris. Que Pal·las visqui a les ciutadelles que ha fundat; però a
nosaltres, que ens plaguin per damunt de tot els boscos”. Una clara reivindicació dels
espais rurals davant les urbs, a través de marcar que les divinitats també hi han habitat,
igual que Atena habita a les ciutats. I menciona concretament al troià Paris, criat a les
muntanyes entre pastors, figura essencial per l’inici de la guerra de Troia, relat central
de la cultura grega i que, més endavant, a la Eneida, Virgili mateix enllaça amb la
fundació de Roma.

Seguint la línea de divinització de la natura per associació a personatges divins, cal dir
aquest fenomen ja rep suport de la tradició. Les ofrenes als déus, constants a les
Bucòliques, impliquen elements naturals. Com ara a la Bucòlica III al vers 63, que el
pastor Menalcas menciona les ofrenes que fa a Febus –déu Apol·lo–: “els llorers i el
jonquill d’un mort tan fi”. Alhora, aquestes dues plantes són al·lusions a altres
divinitats, el llorer es refereix a Dafne i el jonquill a Jacint, els dos estimats per aquest

9
déu16. És a dir, de nou, la tradició mitològica divinitza la naturalesa. Apareix novament
el cas al següent vers, el 64, quan al dir “Galatea em tira una” poma obre implicacions
més enllà del literal, ja que la poma simbolitza Venus.

I, finalment, com a últim exemple, que casi es podria prendre com a símbol d’aquest
fenomen de divinització externa, hi ha el propi relat mític del naixement de la poesía
bucòlica. El pastor sicilià Dafnis, fill, o amant en altres versions, de Mercuri i una
nimfa, que a partir de l’educació de Pam en l’art de tocar la flauta, crea el gènere
bucòlic.17

En síntesi, Virgili no divinitza directament la natura, l’expressió d’aquesta en les

Bucòliques és de tendencia realista, no idealitzada. Sembla que vulgui marcar que no cal
divinitzar la natura, que la feina d’elevar-se ja la fa ella amb la seva pròpia existència,
en el seu estat pur. I, després, emputxant per la banda explícitament divinitzadora, les
connexions d’aquesta amb lo mític son les que li donen la innegable profunditat divina.

Conclusió

Tal i com es presenta en el treball, s’observen grans diferències en la concepció de la

natura que representen Teòcrit i Virgili. Per una banda, Teòcrit presenta una natura
idealitza, els seus poemes succeeixen a locus completament idealitzats, quasi propers a
un entorn sagrat, mitològic. S’allunya de la representació realista (la qual al no tenir
coneixement de la vida del camp li era difícil de realitzar fidelment) tant del locus com
dels personatges, servint-se de la seva idealització per parlar d’allò sagrat.

En canvi, per l’altra banda, Virgili a les Bucòliques, sobretot en comparació a Teòcrit,
presenta la natura d’una forma més realista, menys idealitzada. Sembla que busqui
reivindicar i dignificar la vida al camp tal i com és; mostrar la gent, els paisatges, les
feines, els passatemps… i que aquestes mateixes, per si soles, divinitzin l’experiència
rural.

S’estableix, per tant, en Virgili, una reformulació del gènere bucòlic. La relació amb
allò diví segueix present, però indirectament, a partir de les pròpies activitats que

16
Ibid., 145.
17
Ibid., 133.

10
divinitzen l'experiència. No es tracta d’una relació directa com si que hi és en Teòcrit,
on tot allò rural està lligat a allò sobrenatural.

El gènere bucòlic és constantment replantejat, i, aleshores, en aquest camí, les seves

constants, que marquen la seva identitat, també son revisades. Com ara el cas de la
relació de la natura i lo diví, que varia entre Teòcrit i Virgili, però no nega la
consideració de bucòlic a ningun dels dos.

11
Bibliografía

- Fonts primàries:

VIRGILI, Bucòliques. Fundació Bernat Metge, 2011. Traducció i revisió de Miquel

Dolç.

TEÒCRIT, Idil·lis. Bucólicos Griegos, Gredos, 1986. Traducció de Manuel i Mª Teresa

Molinos Tejada.

- Fonts secundàries:

AUERBACH, Erich. “Mimesis la representación de la realidad en la literatura

occidental”. Traducción de Villanueva, J. Y Imaz, E.

GARCÍA TEIJEIRO Manuel, and Mª Teresa Molinos Tejada. Bucólicos Griegos.

Gredos, 1986.

Pearce, T. E. V. “THE FUNCTION OF THE ‘LOCUS AMOENUS’ IN THEOCRITUS’

SEVENTH POEM.” Rheinisches Museum Für Philologie, vol. 131, no. 3/4, J.D.
Sauerländers Verlag, 1988, pp. 276–304. Recuperat de
http://www.jstor.org/stable/41233690

SCAFOGLIO, Giampiero. “The Pastoral from Theocritus to Virgil: Constructing and

Deconstructing a Literary Genre”, PHILOLOGIA ANTIQVA

12