TEMA 4

LA GUERRA CIVIL (1936-1939)

1.- CAUSES DE LA GUERRA CIVIL

1.1. El context internacional

Els bàndols de la Guerra civil espanyola representen tres Europes sorgides de l’època
d’entreguerres:
 Democràcia (Anglaterra, França, EUA, Espanya)
 Comunisme (URSS)
 Feixisme (Alemanya i Itàlia)
Els estats democràtics no intervindran en la guerra espanyola (només arribaran brigades de
voluntaris internacionals en suport a la República), mentre que Itàlia i Alemanya donaran un
suport clar i decisiu al bàndol feixista.

1.2. La situació política 1936

El moviment inestable dels governs republicans (a la dreta entre 1933 i 1936 i a l’esquerra el
1931-33 i el 1936), posen el evidència:
 inexistència d’un centre polític
 tensió i radicalització de postures extremistes: FAI i Falange.

FEBRER-JULIOL DEL 1936:

Clima de tensió i enfrontaments

La República reprèn la tasca reformista del Bienni d’esquerres i porta a terme:
Reformes educativa, agrària i de l’exèrcit
Segueix el procés autonòmic iniciat a Catalunya amb Galícia i Euskadi.

El moviment obrer
Segueix les seves reivindicacions i organitza vagues i atacs contra empreses, convents i
esglésies. La FAI ocupa terres.

Paper de la dreta:
Gil Robles i Calvo Sotelo fan acusacions contra el govern creant un clima de tensió política.
La Falange organitza assassinats i atemptats per augmentar el clima de caos i inseguretat. El
govern declara il·legal Falange Española i empresona José Antonio Primo de Rivera.

2.- EL COP D’ESTAT

2.1. La conspiració
Alguns sectors de l’exèrcit contraris a la República d’esquerres feia temps que preparaven un
cop d’estat per enderrocar el règim democràtic de la República.
Els generals conspiradors, afectats per la Llei de Reforma de l’Exèrcit, havien estat designats a
llocs de fora de la península, o bé directament a la reserva de l’exèrcit, amb sou íntegre.
Els militars colpistes comptaven amb el suport de la dreta, en especial de la Falange.
Objectius: Substituir la República democràtica per una dictadura militar.
Generals colpistes:
Sanjurjo: exiliat a Lisboa: cap del pla.
Mola: destinat a Pamplona: director de la conspiració. Controla el sector tradicionalista
antirrepublicà hereu del carlisme.
Yagüe: destinat al nord d’Àfrica. Controlava la Legión.
Queipo de Llano: destinat a Sevilla.
Goded: destinat a Mallorca.
Franco: destinat a Canàries

2.2. L’alçament militar

El 17 de juliol de 1936 té lloc l’alçament militar a Melilla, i es decreta l’estat de guerra a Ceuta i
Melilla.
El cop d’estat triomfa al nord d’Àfrica gràcies a la conspiració militar dels caps de l’exèrcit
responsables de la zona.

El 18 de juliol de 1936 : L’exèrcit d’Àfrica, ben preparat i fidel al cop d’estat, està pendent de
l’arribada de Franco de les Canàries per posar-se al capdavant de l’aixecament militar.
Es produeix a continuació la insurrecció a la península, comptant amb els generals Queipo de
Llano i Mola.

El 19 de juliol: Franco arriba a Tetuán des de Canàries i es posa al capdavant de l’exèrcit africà,
per estar a punt de passar a la península des del sud.
 Ciutats on triomfa la sublevació militar:
Sevilla, Saragossa, Castella, A Corunya, Pamplona i Mallorca
 Ciutats on fracassa:
Barcelona, València i Madrid

Territorialment
La insurrecció va triomfar a bona part de l'Espanya agrària de l'interior i el nord des de Galícia
fins a l'Aragó, i en determinats indrets d'Andalusia, és a dir, en una zona bàsicament
conservadora.
I va fracassar a les principals ciutats (amb algunes excepcions com Sevilla, Oviedo o Saragossa),
i a les àrees industrials com Catalunya, el llevant mediterrani, el País Basc, Astúries o Madrid.

Veure mapa llibre, pàg. 273

REACCIÓ POLÍTICA:
El 19 de juliol Casares Quiroga és substituït com a president del govern per José Giral.
Giral dissol l’exèrcit per la seva falta de fidelitat i crea un nou exèrcit format per militars fidels i
població civil voluntària (MILICIANS)

Es faciliten armes a la població civil, i es tanquen a les casernes els militars rebels a les ciutats
fidels a la República.

2.3. El cop d’estat a Catalunya

La sublevació a Barcelona estava encapçalada per López Varela, que encapçala tropes per
ocupar la ciutat. Però la insurrecció no triomfarà: oficials compromesos amb la República,
obrers i guàrdies d’assalt ho impediran.
Goded es trasllada a Barcelona des de Mallorca.
EI FRACÀS DE LA INSURRECCIÓ A CATALUNYA

EI general Goded fou l'encarregat de dirigir el moviment militar a Catalunya.

Els rebels, bàsicament oficials i bona part dels caps de l'exèrcit, tenien un escàs suport civil.
Els catalans que havien apostat pels rebels o els havien finançat eren pocs i els partits
directament implicats, com Falange Española, Renovación Española o els mateixos carlins,
tenien molt poca implantació a Catalunya.

EI principal partit conservador, la Lliga Regionalista, no va donar suport oficialment al complot

tot i el seu gran distanciament del règim republicà. Alguns dirigents, sí que ho van fer, a títol
individual. La situació canviaria després del 19 de juliol, amb la revolució. Goded va rendir-se a
mitja tarda i les forces insurrectes van abandonar la lluita a les altres ciutats catalanes.

 La insurrecció fracassa a Barcelona el mateix dia 19 de juliol.

 El dia 20 fracassa a Girona i Lleida.
 La victòria es va viure com una gran triomf popular. A més, actuà com a estímul moral
per a la resistència espanyola.

 GUÀRDIA D’ASSALT:
Cos paramilitar fidel a la República creat el 1932 després de la reforma de l’exèrcit.
 Veure foto llibre, pàg 272

3.- L’ESCLAT DE LA GUERRA

3.1. La internacionalització de la guerra

La guerra civil espanyola, no va ser només una guerra local. Va tenir una àmplia transcendència
internacional.
En el context en què es vivia, l’època d'entreguerres, a Europa hi havia tres grans tipus 'estats:
les democràcies liberals, les democràcies populars (comunisme) i els feixismes. EI que es
disputava a Espanya era aquesta lluita ideològica.

Mentre els nacionals pretenien imposar un règim feixista (llavors en plena expansió a Europa),
els republicans pretenien mantenir el sistema democràtic liberal, i els més radicals fins i tot
pensaven en imposar el comunisme.

Així, els tres grans models polítics de l'època tingueren protagonisme en la guerra espanyola.

3.2. Els bàndols

La guerra civil espanyola va començar el 18-19 de juliol de 1936 i va acabar 1'1 d'abril de 1939.
La guerra s'explica perquè el cop d'estat no va triomfar arreu. Mentre en algunes zones
triomfava de seguida, en d'altres la resistència de les forces lleials a la República va impedir-ho.
D'aquesta manera, l'Estat espanyol quedava dividit en dues zones completament
antagòniques:
 D'una banda, l'Espanya nacional, aviat liderada pel general Franco, que va imposar un
règim feixista i va reprimir durament tots els sectors esquerrans.
 D'altra banda, l’Espanya republicana, que es mantenia fidel a les institucions de la
República, que reprimiran els sectors conservadors.
4. El bàndol republicà
EI bàndol republicà va demostrar més desunió.
A nivell polític, les lluites internes entre les forces d'esquerra, partits i sindicats, van fer
inviable trobar un poder unificat.
A nivell militar, la resistència es trobava dividida: d'una banda, l'Exèrcit, d'altre, les milícies
populars.
Els republicans, a més, estaven dividits pel que fa a l'objectiu a assolir.
Uns pretenien concentrar els esforços per guanyar la guerra i postposar qualsevol tipus de
transformació socioeconòmica.
Altres, en canvi, els més radicals, van intentar aprofitar la guerra per a iniciar la revolució
social comunista.

4.1. L’EXÈRCIT REPUBLICÀ

En un primer moment l’exèrcit pràcticament va desaparèixer i fou substituït per milícies
populars. Suport a l’exèrcit republicà:

 Milícies antifeixistes
 Suport militar de l’URSS: tancs, avions, tècnics...
 Les Brigades Internacionals: formades per voluntaris de tot el món. Lluitadors contra
el feixisme: van arribar a Espanya un total de més de 40.000
 Solucions d’urgència: A cada poble i ciutat es va establir un comitè per organitzar la
resistència.

L'escàs ajut internacional rebut va sentenciar la zona republicana al fracàs.

Només varen arribar recursos de l'URSS d'Stalin i la col·laboració de les Brigades
Internacionals.
Les potències democràtiques europees (França i la Gran Bretanya, al capdavant) van declarar-
se neutrals, temoroses de que la guerra espanyola pogués esdevenir guerra europea i
mundial.
Als països democràtics els feia tanta por l'èxit dels feixistes, com un triomf dels comunistes
espanyols.
L’opinió pública progressista, democràtica i d'esquerres, des dels Estats Units fins a França, es
manifestà favorable a la República, però això no es traduirà en ajuda militar. Fins i tot
l’armament que legalment compraven quedava retingut a la frontera francesa.

Text de Negrin pàg. 279

La idea de la lluita per la democràcia, el progrés i la llibertat va permetre l'arribada de gairebé

60.000 brigadistes internacionals, fruit de la solidaritat antifeixista, que van tenir un paper
important en la defensa de Madrid.

Text pàg. 274: Les brigades internacionals

4.2. EVOLUCIÓ POLÍTICA AL BÀNDOL REPUBLICÀ
1a etapa: EL GOVERN LARGO CABALLERO (setembre 1936-maig 1937)
2a etapa: EL GOVERN NEGRÍN (maig 1937-març 1939)

1a etapa:
EL GOVERN LARGO CABALLERO (setembre 1936-maig 1937)

El setembre de 1936 Largo Caballero forma un govern amb republicans, socialistes i

comunistes, fins i tot amb alguns ministres anarcosindicalistes.
Objectius:
1- Guanyar la guerra,
2- Reorganitzar l’Estat
3- Formació exèrcit popular

La “Nova economia”
Després dels primers dies de lluita la majoria dels amos havien fugit i la classe treballadora es
va fer càrrec de les empreses.
El moviment col·lectivitzador es va anar estenent impulsat pels sindicats i es caracteritzava per
l’autogestió dels treballadors. El 24 d’octubre, el Decret de col·lectivitzacions establia el
control obrer d’indústries i comerços.
Les mesures adoptades van ser ineficaces ja que les condicions de vida van empitjorar cada
vegada més.

EL 3 DE MAIG DE 1937
El 3 de maig de 1937 les tensions entre els diferents grups polítics antifeixistes van esclatar
violentament, sobretot a Barcelona, quan les forces governatives van procedir a desallotjar els
anarquistes radicals i membres del POUM que havien ocupat l’edifici de Telefònica.

Partits en suport de la república

Donen suport al govern:

 ERC
 Izquierda republicana
 PSOE i UGT
 PSUC (Partit socialista unificat de Catalunya)
Veure cartell pàg. 279
Veure text i foto pàg. 278

POUM: Partit obrer marxista revolucionari radical, proper a l’anarquisme i crític amb l’URSS
d’Stalin. El seu líder fou Andreu NIN.
Fundat el 1935 a Barcelona que agrupà del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i Esquerra Comunista
d’Andreu NIN. Propugnava la presa el poder per part del proletariat mitjançant la lluita
armada. Proper a la CNT-FAI

2a etapa:
EL GOVERN NEGRÍN (maig 1937-març 1939)

Els comunistes van precipitar la crisi del govern i Azaña va encarregar la formació d’un nou
govern al socialista Juan Negrín. (influència comunista)
El govern de Negrín, que es va mantenir en el càrrec fins al final de la guerra, va orientar la
seva política a resistir l’Estat i a potenciar un exèrcit popular.
Negrín esperava la intervenció internacional.
La seva política es plasma en un programa, anomenat dels 13 punts, on proposa unes
condicions per al final de la guerra.
Franco va respondre amb l’exigència de la rendició incondicional.
text: tretze punts de Negrín, pàg. 292

5.- EL bàndol nacional

5.1. L’exèrcit nacional

EI bàndol nacional tenia un objectiu clar: acabar amb el govern d'esquerres, el govern legítim, i
imposar un nou règim de dretes, conservador, de caire feixista.
EI seu èxit s'explica tant per la unitat de direcció política i militar que va demostrar (ben aviat
el poder va ser acaparat pel general Franco), com per l'ajut decisiu de les potències feixistes,
especialment de l'Alemanya de Hitler i de la Itàlia de Mussolini.
A l’interior d’Espanya, Franco va rebre el suport dels conservadors, la majoria dels catòlics i les
dretes en general. Consideraven que Franco podia posar fre davant "l'expansió del
comunisme".

L’EXÈRCIT
L’Exèrcit nacional comptava amb moltes tropes:
 L’exèrcit d’Àfrica: 50.000 homes
 Milícies falangistes
 Requetés carlins
 Ajuda internacional: tropes i armament feixista facilitat per Alemanya i Itàlia:
 En total va arribar un total de 120.000 soldats dels estats feixistes.
 100.000 mercenaris marroquins

Suport Internacional: Franco va rebre una constant i decisiva ajuda d'Itàlia (Corpo di Truppe
Volontarie: 40.000 homes) i Alemanya (legió Còndor: 16.000 homes). Avions, tancs i tropes
arribaren al front sense cap problema per ajudar els sublevats hostilitzant la rereguarda
republicana, sobretot amb bombardeigs a les ciutats.

Gràfic pàg. 275: ajudes militars estrangeres

5.2. Evolució política al bàndol nacional

A la zona nacional, la mort del general Sanjurjo en un accident aeri el 20 de juliol de 1936 va
deixar els revoltats sense un cap visible.
Els generals insurrectes van proclamar Franco cap de l’estat i generalíssim dels exèrcits.

LA TRAJECTÒRIA POLÍTICA

1- L’exèrcit, eix vertebrador del nou règim. Es creen Juntes de Defensa

2- Cap al comandament únic: Franco
3- Desfer l’obra de la República:
Tornar les terres als propietaris expropiats, depurar els funcionaris propers a la República, fer
marxa enrere en les reformes educatives i prohibir tots els partits polítics i sindicats, excepte la
Falange i la Comunió Tradicionalista (antics carlins).

El 24 de juliol de 1936 es creava la Junta de Defensa Nacional a Burgos. Es van prohibir tots els
partits polítics.

Decret de Burgos l’1 d’octubre de 1936 el general Franco era nomenat Generalíssim i Cap de
Govern de l’estat espanyol i assumia tots els poders de l’Estat.

El 19 d’abril de 1937, Franco, promulgà un decret d’unificació, segons el qual es creava un

partit únic a l’estil feixista, la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva
Nacional Sindicalista (FET y de las JONS, fusionats el 1933).

El general Franco era el cap indiscutible, generalíssim de l’exèrcit, cap de l’Estat i del govern i
cap d’un partit polític únic.

Text pàg. 280: Decret d’unificació

Quedaven establerts els suports ideològics del que més tard seria el franquisme:
 El pensament falangista
 El carlisme, que aportava la tradició i l’espiritualitat catòlica.
 Els bisbes espanyols van qualificar l’aixecament militar de croada cristiana, amb la qual
cosa el legitimaven davant l’opinió catòlica internacional.
 i el conservadorisme monàrquic.

PRIMER GOVERN:
Franco aconsegueix la benedicció de l’església: la guerra és una croada contra el comunisme.
 1ª llei: Fuero del Trabajador: seguint el model dels estats feixistes.
 Censura de premsa
 Anul·lació del matrimoni civil i del divorci
 Ensenyament en mans de l’església
 Adopció del títol de Caudillo
 Conversió de l’estat en una dictadura militar

L’ECONOMIA DE GUERRA
El govern de Franco va disposar de crèdits a llarg termini per part d’Itàlia i Alemanya. També va
comptar amb ajudes privades com de les empreses petrolieres Texaco d’EUA, i de la burgesia
catalana: Cambó, el banquer Joan March.
En un principi només dominava la zona cerealística de Castella, però més endavant amb la
conquesta de Bilbao i del Cantàbric controlarà també la mineria i la indústria siderúrgica.

6.- LA GUERRA CIVIL A CATALUNYA

6.1. La situació revolucionària de juliol de 1936

A partir de la fallida del Cop d’estat, es viurà a Catalunya una situació revolucionària que no es
donarà a la resta d’Espanya:
Es dissolgué l’exèrcit . La població armada es feu amb el poder. El poder és en mans dels
sindicats armats (en especial la CNT i la FAI) Es produí, d’aquesta manera, una situació de
doble poder:
 Generalitat
 CNT/FAI

El pacte Generalitat-Sindicats armats

El setembre del 1936, després de l’entrevista entre els líders de la CNT-FAI i el President
Companys, es dissoldrà el Comitè de Milícies antifeixistes i es posarà fi a la situació de doble
poder. Els anarquistes entraran en el Govern de la Generalitat (President: Lluís Companys, Cap
de Govern: Josep Tarradellas).

El Govern de la Generalitat (1936-37)

a) Reformes i canvis:

Amb l’entrada dels anarquistes al govern, la Generalitat es veurà obligada a introduir canvis:
 reorganització del territori: divisió del 1936: 38 comarques i 9 regions: Mapa de la
divisió del Geògraf Pau Vila
 reorganització de l’economia:
Es crea el Consell d’Economia de Catalunya (agost 1936), que més que elaborar noves
propostes, el que feia era donar legitimitat a fets ja consumats.
L’octubre s’aprova el Decret de Col·lectivitzacions: Donava validesa legal a la situació
que s’havia produït després de la fallida de Cop d’estat.
Propietaris burgesos havien sortit del país, i obrers i camperols es van fer amb el
control de fàbriques. Al camp no es van produir moltes col·lectivitzacions, a diferència
d’Aragó.

7.- LES OPERACIONS MILITARS

7.1. La Guerra de columnes (juliol-octubre 1936)

Representen els moviments inicials de la guerra. Aquesta estratègia la varen seguir tots dos
bàndols per tal que controlar les màximes zones estratègiques.
Eren columnes d’uns dos mil soldats especialment d’infanteria que es desplacen per arribar a
ciutats o enclavaments.

Moviment de comunes del bàndol republicà: Surten de Barcelona cap a Aragó. Les columnes
estaven integrades per milicians. No van aconseguir els seus objectius, però van suposar una
contenció de l’avançada de els tropes de Franco.

Moviment de columnes del bàndol nacional: Mouen les columnes des de Sevilla i Pamplona
amb l’objectiu de controlar Madrid. La columna de Sevilla, controlada per Franco, va ocupar al
seu pas Extremadura i la Vall del Tajo fins arribar a l’alcàsser de Toledo, on es van alliberar
guàrdies civils i militars colpistes.
A Catalunya, la defensa de la República passà a mans de voluntaris, que s'allistaren a les
columnes promogudes per partits i sindicats: uns 30.000 combatents van desplaçar-se cap a
l'Aragó amb la intenció de recuperar les capitals aragoneses, objectiu que no aconseguiren.
EI front s'estabilitzà i mentrestant, el fracàs de l'acció de recuperar Mallorca, a l'agost,
proporcionà una decisiva plataforma logística a l'aviació feixista.

Paral·lelament, l'ofensiva dels nacionals comportà l'ocupació de la part occidental del territori.
Pel sud, les tropes d'Àfrica comandades per Yagüe assoliren la Península i, després
d'exterminar la resistència de Badajoz, enllaçaren amb l'exèrcit del Nord comandat per Mola,
que havia conquerit una zona que s'estenia des d'Irun i Donostia fins al centre.
Veure mapa pàg. 284
Fotografia pàg. 284

7.2. La batalla de Madrid (juliol 1936.març 1937)

Franco, el màxim cap militar dels "nacionals" des de 1'1 d'octubre, va emprendre l'ocupació de
Toledo i, al final de mes, es plantà a les portes de Madrid.

Des del 29 d'octubre, la batalla de Madrid va mobilitzar una població que, al crit de "No
pasarán", va suportar els bombardeigs de la legió Còndor alemanya i va fer front als
insurrectes.
EI govern republicà va traslladar-se a València el 6 de novembre i va deixar la ciutat en mans
d'una junta.

L'arribada de les brigades internacionals i de la columna Durruti va ajudar a la defensa fins al

punt que, pel desembre, Franco renuncià a entrar a Madrid, però decidí aïllar-la de la resta de
la República.
Veure mapa pàg. 285

7.3. La batalla del Nord (abril- octubre 1937)

L'estratègia franquista per aïllar Madrid va provocar les batalles del Jarama (febrer del 1937), i
de Guadalajara (març del 1937) en què el triomf dels republicans va afeblir la pressió feixista
sobre la capital.
Llavors Franco traslladà l'escenari de la guerra al Nord i Mola dirigí l'atac contra Biscaia al final
de març.
Poc després, el 26 d'abril, Guernika era arrasada per l'aviació nazi per ordre del Quarter
General de Franco.
 Bilbao fou ocupada el Juny.
 L’agost cau Santander
 L’octubre Gijón i la resta d’Astúries
Mentrestant, les forces republicanes, per tal d'alleujar la pressió sobre el nord, atacaren
Brunete (prop de Madrid) i, més tard, Belchite (prop de Saragossa), però totes dues van
fracassar.
A l'octubre del 1937 Franco controlava una zona industrial i minera de primera importància.
Milers de persones fugiren i moltes buscaren refugi a Catalunya.
7.4. La batalla de Terol (nov. 1937- juny 1938)
Pel desembre del 1937 el general Vicente Rojo va assumir el comandament republicà i va
planificar la batalla de Terol, que va constituir un èxit inicial, però la duríssima contraofensiva
feixista, pel febrer del 1938, va obligar les tropes republicanes a evacuar la ciutat.
El govern central es troba a Barcelona
Terol caurà el febrer de 1938. La pèrdua d’aquesta batalla significarà el trencament del front
d’Aragó, i el pas de les tropes nacionals cap a Catalunya.

 L’abril cau Lleida, Balaguer, Tremp i Vinarós (País Valencià)

 La República quedà partida en dues zones.

Veure mapa pàg. 286

7.5. La batalla de L’EBRE (juliol 1938- febrer 1939)

La batalla de l'Ebre fou la darrera ofensiva protagonitzada per l'exèrcit republicà. Pretenia
aturar l'atac feixista a València, i guanyar temps a l'espera que es precipités la guerra mundial.
S'inicià, amb èxit. El 25 de juliol, entre Mequinensa i Benifallet, amb Gandesa com a objectiu
clau; però la contraofensiva franquista acabà per imposar-se el 16 de novembre de 1938.

La batalla de l'Ebre fou la darrera ofensiva protagonitzada per l'exèrcit republicà. Pretenia
aturar l'atac feixista a València, i guanyar temps a l'espera que es precipités la guerra mundial.
S'inicià, amb èxit. El 25 de juliol, entre Mequinensa i Benifallet, amb Gandesa com a objectiu
clau; però la contraofensiva franquista acabà per imposar-se el 16 de novembre de 1938.
 Mapa pàg. 287
 Fotografia pàg. 287

Prèviament, l'Acord de Munic de la Gran Bretanya i França amb Hitler, que permetia l’ocupació
dels Sudets (Txèquia) per part d’Alemanya (setembre del 1938) havia sentenciat la República
en negar-li cap suport.
Quedaven enrere uns 60.000 morts. La derrota republicana suposà l'esfondrament de la
reraguarda i anunciava la imminent desfeta.
Franco rebutjà tota negociació de pau, i cercà una rendició sense condicions. EI que quedava
de l'exèrcit republicà a l'oest, al centre i al llevant va anar-se lliurant als vencedors.
AI final de març, les tropes franquistes ocupaven Madrid, València i Alacant.

L‘1 d'abril, el Caudillo signava el darrer comunicat de guerra.

8- CONSEQÜÈNCIES DE LA GUERRA

Azaña, des de París, havia dimitit com a President de la República. Els militars situats a Madrid
van protagonitzar una revolta per pactar amb Franco veient la derrota imminent.

La vida a la reraguarda
 L’estraperlo: és el nom que rep el mercat negre. L’escassetat d’aliments i la fam el
van propiciar.
 Els bombardeigs: des d’avions alemanys i italians. Provocaven la desmoralització
de la gent. Cal pensar que a les ciutats pràcticament només hi quedaven dones,
gent gran i nens.
  El terror: Totes dues zones van utilitzar una extrema duresa amb l’enemic:
persones tretes de les presons i afusellades. També l’església fou perseguida:
entre 5.000 i 15.000 morts.
 Els refugiats: El front de guerra va fer desplaçar molta gent, en especial vells,
dones i criatures. El primer moviment fou de Madrid cap a valència i Catalunya.
Més tard, del País Basc a França, Anglaterra i l’URSS. En darrer lloc, de Catalunya a
França. Més de 300.000 persones van buscar refugi.
 El paper de la dona: a part de les milicianes, la resta de dones també varen tenir
un paper clau: com a obreres de les fàbriques en lloc dels homes, com a
col·laboració voluntària en la resistència, i també ocupant càrrecs polítics mai
ocupats per dones: L’anarquista Frederica Montseny i la comunista Dolores
Ibárruri la Pasionaria, en són alguns exemples.

BALANÇ DEMOGRÀFIC DE LA GUERRA CIVIL

Un estudi de l’any 1977 establia un total aproximat de 620.000 víctimes de guerra. Actualment
es creu que van ser ben bé el doble d’aquesta xifra.
Pel que fa a Catalunya les pèrdues humanes es situen entre 54.000 i 59.500.
 Cal afegir-hi l’augment de la mortalitat per les males condicions laborals, higièniques i
alimentàries de la dècada de 1940, les més de 300.000 persones que van emigrar i la
caiguda de la natalitat.
 Entre les repercussions socials, cal fer esment de la profunda divisió entre vencedors i
vençuts.
 Es calcula que la repressió franquista i l’exili van afectar directament més de 800.000
famílies (uns sis milions de persones el 1939) i, de manera indirecta, moltes mes.
 La guerra civil va comportar força destrucció i uns costos econòmics importants: en
armament 300.000 milions de pessetes (1800 milions d’euros), en edificis públics i
xarxes de comunicació, descens producció agrícola i industrial, i una caiguda de la
renda nacional i de la renda per càpita.