PLAERDEMAVIDA - 71

Revista de cultura i opinió de Bonrepòs i Mirambell

ESTIU 2022

Opinió

Notícies

Entrevistes

Estudis

Testimonis

Reportatges

Creació

Llibres

“De la discusió neix la llum”, diuen. I l’experiència

Joan Fuster
demostra que, efectivament, cadascú sol quedar-se
(1922-1992).
amb les mateixes conviccions que tenia abans de Judicis finals
discutir, però més clares.

www.macarella.org
 L’AIXETA
Un,
dos i
tres
Ara sí
Ens anem descobrint a poc a poc el rostre,
farts ja d’una ocultació parcial que s’allargava
massa. A cara descoberta tornem a ser qui
érem? Un, sospite, ja no és el mateix que un
bon dia començà a tapar-se del virus maleït en
eixir de casa cada matí. Segurament s’imposa
ara un nou reconeixement, una mena de re-
composició de les relacions amb éssers par-
cialment coneguts, parcialment desconeguts.
Costarà uns dies, setmanes tornar a donar la
cara, a saber-nos en la imatge completa re-
flectida a l’espill. La por continuarà retenint la
mascareta sobre les boques d’uns quants, per
d’altres el despreniment serà presa de posició
incontestable per mostrar-se sense ocultació.
Llegir els llavis, somriure, gaudir de la contem-
plació de la totalitat del rostre esdevindran, si
bé al principi estranyament, part de la comu-
nicació humana, temporalment interrompuda
per unes restriccions a hores d’ara ja bastant
feixugues. La primavera segurament poten-
ciarà aquest despullar-se progressiu de nas
cap a baix i respirarem millor, bategarà amb
una miqueta més de força el cor fatigat de
tantes ordres i contra-ordres pandèmiques,
ara posa-te-la, ara treu-te-la. I s’alliberaran les
boques i els llavis voldran besar, voldran dir i
amb cada alenada recuperarem, espere, el flux
d’una existència que volien retallada*.
*Qui açò escrivia va resultar infectat a la setena onada.
2
Arrels
Al poble del costat, en passar el Carraixet, pels volts de
l’ermita de la Mare de Déu dels Desemparats fa setmanes
penja una pancarta on es llig Vuelve a tus raíces. Compra
en Tavernes Blanques. Al dia passen centenars de persones
sota el missatge comercial i alguns, algunes ho hauran llegit,
no sé quants, quantes s’hauran vist esperonats a comprar
al llogaret de l’Horta o a tornar a sus raíces. És un missatge
adreçat als que hi tenen sus raíces només o pot anar-hi a
comprar tothom? I això de tus raíces exactament què vol
dir? Poques arrels deuen restar ja a un poble el terme del
qual pràcticament ha estat formigonat en la seua totalitat.
Plantejada la publicitat d’aquesta manera sembla va de
raíces només quan deuria anar, també, d’arrels, dic jo. Bo,
els creadors o creadores del missatge sabran, la meua im-
pressió lectora és que de raíces o d’arrels en tenen una idea
sinó equivocada, almenys no coincident amb la meua. Ara
bé, si l’arrelament té a veure ara amb el lloc on fas o deixes
de fer les compres, fa la impressió, no anem bé. Per mis-
satges alliberadors el que es pot llegir a l’entrada del camp
de futbol municipal des de fa mesos: El senyor és el meu
pastor i res me faltarà.
Alcarràs
Segurament com els xiquets Iris, Pere i Pau, molts de nosal-
tres vam pilotar un vell cotxe desballestat a la recerca dels
llocs que fabricava la fèrtil imaginació infantil. I sí, l’excavadora
va arribar un bon dia i arrabassà paisatges primitius sense
cap tipus de concessió, de compassió. El padrí, l’avi encara
contemplarà a la fi dels seus dies l’incompliment d’un pacte
no escrit, sagrat, entre amics (d’aquells pels qui donaríem
la vida). Davant nostre, a la pantalla gran, les lluites dels pa­
gesos, dels llauradors arrossegats per les dictadures d’uns
mercats que els ho prendran tot, els fruits, els fruiters i la
terra, contemplant bocabadats les frustrades esperances
dipositades en una Unió Europea cridada a proporcionar un
mercat únic i fort pels productes agrícoles. La festa major, al
film, serà un moment de fugida, d’alegria desfermada d’una
societat amenaçada en allò més bàsic, essencial, consti-
tutiu. Un món que acaba i un altre que no acaba d’arribar:
millor?, més humà?, a canvi de què?, en benefici de qui?

De La Ribera a
La Marina II
Agres i Muro. Creuem el Port d’Albaida. La Serra
de Mariola, plantes medicinals i neveres. Agres, oli-
ves excel·lents, queda a la dreta; domina el pic Mont-
cabrer (1390 metres d’altura). El riu d’Alcoi o Serpis
desemboca a Gandia, Serra del Benicadell al nord i
Serra d’Almudaina al sud. Muro del Comtat, Alcos-
ser, Gaianes, pantà de Beniarrés, l’Orxa, Benimarfull i
Planes.
Pego i les valls. Muntanyes, valls i aigua; els mo-
ros es feren forts ací i es revoltaren contra els invasors
cristians dues vegades (en 1276 encapçalats per Al-
Azraq i en 1609 arran del decret d’expulsió). La Vall
de Gallinera, de Benissili a Benirrama, són huit nuclis
i un sol ajuntament. El riu Bullent i l’ampla vall de Pego,
retaule i un calvari amb xiprers. Cap al sud, la Vall de
Laguar i Orba. El Sanatori de Fontilles fou fundat
pel Pare Ferrís en 1909 i es fa càrrec dels malalts de
lepra. El Verger (taronges) i Ondara (plaça de bous).
Mapa de Francisco Fontanals del llibre El País Valenciano de Joan Fuster. Ediciones Destino any 1962.
EL SENTINELLA D’OCCIDENT
La Marina. Panses (grans de raïm dessecats) i
cases de camp amb annex porticat (riurau). Dénia,
castell, ciutat i port amb història: ibers, grecoromans,
visigots, taifa musulmana, senyoriu cristià, barri de
pescadors, litoral arenós al nord i rocallós al sud. El
Montgó (751 metres d’altura) i Xàbia: església forta-
lesa i torres de guaita davant la pirateria. Els caps són
avanços terrestres dins la mar: Sant Antoni, Sant Mar-
tí, Negre i la Nau. Gata i riu Gorgos, Teulada i font
de Sant Vicent Ferrer, Benissa fabrica mobles, Calp
i Penyal d’Ifac. Serra de Bèrnia, barranc i ponts túnels
del Mascarat. Altea, població blanc-i-blava i marine-
ra. Benidorm, centre turístic mundial; llargues platges
de sorra protegides per la Serra Gelada. Finalment, el
Puig Campana (1410 metres d’altura) i La Vila Joio­
sa: cases acolorides, pesca, xocolate i festes navals
de moros i cristians per Santa Marta (29 de juliol).
Horta d’Alacant. El Campello, població costane-
ra amb planura conreada travessada pel riu Montnegre.
La platja de Sant Joan d’Alacant i el Convent de la
Santa Faç; es venera un llenç que es diu fou usat per
la Verònica per eixugar la cara de Jesús de camí cap
al Calvari. Arribem a la ciutat i port d’Alacant, la millor
terra del món pel seu clima suau i benigne.
Santi Ros
3
 NOTÍCIES DE MACARELLA

Actes del Dia de la Dona.

10 de març de 2022
Un any més, vam projectar, dins dels actes com-
memoratius del Dia de la Dona, una pel·lícula,
aquest triàrem Una joven prometedora, que
parla de la violència sexual que pateixen les dones joves,
que arriba al seu moment culminant amb l’assassinat de
la protagonis­ta, qui, amb valentia, denuncia el culpable de

Concert música barroca. la violació i la mort d’una altra xica, tot mostrant la crueltat
de la societat patriarcal i masclista en la que vivim. Film dur
8 d’abril de 2022 certament, però força interessant.
Dins dels actes de la celebració dels 20 anys de Macarella,
enguany organitzàrem un concert amb el grup Ditirambe, Catxirulos.
integrat per dos oboès i un corn anglès, que ens feu vibrar i
gaudir, sobretot de la música barroca, amb uns instrumen-
25 d’abril de 2022
tistes de categoria internacional. En un dia tan marcat al calendari per als valen-
cians, commemoratiu de la derrota de la Batalla
Costera Amunt. d’Almansa, amb la consegüent pèrdua dels Furs,
Presentació del llibre Costera muntàrem el taller de catxirulos a la Plaça del Poble,
2 de juny de 2022 on més de 35 xiquets i xiquetes pogueren fer-se’n
Amunt de Robert Sànchez Miralles,
a la Biblioteca Municipal. Amb la presencia d’un bon nombre de un (amb la col·laboració puntual dels més grans).
persones, va iniciar l’acte Roser Santolària, companya mestra De vesprada, no ens acompanyà el vent, però sí
de Robert, que va explicar els motius pels quals que menjàrem la mona i botàrem la corda.
l’associació Macarella va programar aquesta pre-
sentació. L’autor ha escrit un llibre sobre la seua
vida de lluita, per la justícia i la llibertat, en condi-
cions difícils. El llibre relata la vida del personatge
en temps de dictadura: Precarietat econòmica
i social, persecució
política. És un llibre
senzill de llegir i posi-
tiu perquè anima a la
lluita i a la coopera­ció
contra l’opressió que
exerceix el poder.

Excursió. 21 de maig de 2022

Quina excursió! Com disfrutàrem les 40 persones que hi anàrem. Primer vam vore
el Museu d’Oliveres Mil·lenàries de La Jana, on ens esperava l’Àlex, un llaurador
compromès i defensor del treball al camp, amb les seues completes explicacions
al voltant de les varietats d’olis que ell, juntament amb d’altres camperols, envasa
i comercialitza. De la Jana estant ens desplaçàrem al Reial Santuari de la Verge
de la Font de la Salut, on ens rebé un altre guia de categoria, el Vicent, com vam
disfrutar de la seua saviesa! Després vam tornar a dinar al
poble, on, ja de vesprada, vam pegar una volta, tot acostant-
nos a la seua rica història (per cert, que a l’octubre fan la Fira
romana en homenatge a l’herència iberoromana del llogaret),
donant-nos a conéixer el trinquet amb frares, modalitat de
Pilota valenciana que es juga a les comarques del Maestrat
i Montsià. Acabàrem el nostre viatge per les comarques del
nord visitant i passejant pel poble de Fanzara, poble de l’Alt
Millars ple de pintures murals força boniques.

4
 CLUB DE LECTURA

Lectura i més
El Club de Lectura segueix el seu
ritme habitual. El passat 7 d’abril es
va tornar a reunir per a compartir les
seues experiències i sensacions des­
prés de la lectura del llibre “L’altra
banda de la muntanya”, de Minna Sa-
lami, i va comptar amb la inestimable
assistència de Mercè Pérez, editora
de Sembra Llibres.
Aquest llibre d’assaig gira entorn de les reflexions i publicar el tuit que alhora l’associació Macarella va
idees que l’autora fa sobre el feminisme des d’un punt difondre a Twitter: “És tan reconfortant veure fotos
de vista primigeni, lluny del prisma del món i cultura d’un club de lectura català discutint el meu llibre. Em
occidentals, omnipresent en qualsevol racó del món. reconforta saber que les cosmovisions africanes/
Salami fa una anàlisi conscienciosa de molts temes feministes s’estan discutint en emocionants racons
que l’europatriarcat o la cultura occidental han fet del món. Gràcies @acMacarella!”.
seus, eliminant d’arrel o ignorant altres cultures, civi­ Per a quan estigues llegint aquestes pàgines, el Club
litzacions i punts de vista. de Lectura ja s’haurà reunit de nou el 16 de juny per
Reflexions, experiències a comentar l’obra “Canto jo i la muntanya balla”,
personals, conceptes, d’Irene Solà. Si t’abelleix provar i encara no ho has
l’obra va donar molt de fet et convidem a participar. Al setembre i novembre
joc al club i va ser una tindrem les següents cites de l’any.
jornada tremendament
enriquidora.
Miguel Ángel Pedrajas
Com a curiositat, la
mateixa autora va

5
 NOTICÍES D’ACÍ I D’ALLÀ
Pandèmia
La pandèmia del Coronavirus sembla que va de baixada. La
mutació Omicron, encara que és molt contagiosa, no és tan greu, la
majoria de persones que la contrauen no necessiten hospitalització.
Un respir per al sistema sanitari. Sembla que a la Xina i a Corea la
cosa va malament, hi ha quarantenes llargues i, com estem dins
una economia global i allà és on es fabriquen tants i tants productes
manu­facturats, les traques que cremen per sant Joan, per exemple,
vaja, com que tenim un problema.
Reivindicacions. Tres tallers sobre el sistema
9, 16 i 23 de febrer de transports ferroviari al
País Valencià. Tres xerrades
altament interessants amb els
ponents Joan Ramón Ferrandis, Vicent Torres i Joan Olmos. Prenem nota
de l’article-resum de les xerrades, escrit per Enric Llopis el 24 de febrer de
2022 i publicat a Rebelión.org: L’economista Jordi Nadal en 1975, al seu
llibre El fracaso de la Revolución Industrial en España (1814-1913) deia: …
la red ferroviaria… se construyó de prisa y sin pensar… porqué el negocio
estaba ahí: en construir. I més endavant diu …desde el origen, el grueso
del tendido ferroviario estuvo pensado como instrumento de colonización y
de explotación mucho más que como instrumento de auténtico desarrollo.
1.- El ponent Joan Ramón Ferrandis, treballador ferroviari i membre de
la Plataforma en Defensa del Ferrocarril de CGT diu que, analitzades les
dades dels pressupostos generals de l’estat durant un període llarg, veiem
que de la inversió en ferrocarrils, el 71% va al AVE i el 21% va al ferrocarril
convencional, mentre que l’alta velocitat la fa servir al voltant d’un 5% de
la població i el convencional ho fa un 95%. El dèficit en manteniment i
en conducció en la xarxa de rodalia i regionals, ha fet que els retards i la
supressió de viatges hagen frustrat tant els viatgers, que dels 24 milions de
viatgers en tren de rodalia en 2008 a València, s’haja passat a 14,5 milions
en 2018. Què diu la sra Ministra de Transport? Doncs diu que tot açò és
alarmant i que es compensarà els usuaris tornant-los els diners o rebaixant
el preu del bitllet. Un pegot, diu Ferrandis. 2.- Vicent Torres, economista,
especialista en transport i ordenació del territori analitzà el projecte de
Corredor Mediterrani, un projecte
que podia ser més econòmic i
menys lesiu per a la terra i per a
tots. 3.- Joan Olmos, professor
de la Universitat Politècnica de
València, Enginyer de Camins,
ens remet a tres articles, escrits
conjuntament amb Vicent Torres i
amb Fernando Gaja, arquitecte i
professor de la UPV, publicats al
eldiario.es al novembre de 2021,
on insisteixen en la falta d’un estudi
seriós i global de les necessitats
del transport al nostre país, tot
criticant el macroprojecte de
transport ferroviari (continuarem).
6
ZAL il·legal
El Tribunal Superior de Justícia de la
Comunitat Valenciana, estima el recurs
presentat per l’associació de veïnes La
Unificadora de La Punta, amb l’associació
Per L’Horta i la Comissió Ciutat Port i
declara il·legal el projecte de la ZAL. Diu
Mireia Vidal de La Unificadora: Fa prop
de vint-i-vuit anys que estem fora de casa
nostra i el nostre poble ha estat arrasat per
aquest pla ZAL, que no tenia cap sentit des
del principi i no el tindrà mai. Ens hi hem
deixat la vida. Ara cal reparar la terra d’horta
i les persones que allí vivien i treballaven.
Ampliació del Port
La Plataforma Ciutat-Port explica que si
s’amplia el port perillen les platges del sud
de la ciutat de València i perilla l’Albufera.
L’ampliació del port amplia i augmenta
la contaminació, per tant contradiu els
missatges de lluita contra la crisi climàtica
en què diuen els governants estan
implicats. Mirem els vídeos No a l’Ampliació
del port editat per l’associació de veïnes de
Natzaret i el documental Sota el port està
el litoral editat per la Comissió Ciutat-Port.
Sòl industrial
25 de març de 2022 . El Consell Valencià
parla d’ampliar el sòl industrial de
Sagunt. Segons notícies difoses la factoria
Volkswagen vol instal·lar una planta de
bateries elèctriques a Sagunt, fet que ens
alegra molt perquè crea riquesa industrial,
llocs de treball... etc. Llàstima que el sòl
productiu agrícola es perda i llàstima
també que no vejam un interès del govern
valencià i espanyol per afavorir l’agricultura
valenciana. Els productes del camp donen
feina, donen riquesa i donen de menjar i els
llauradors se senten abandonats, perquè
cada any que passa és menys rendible el
seu treball. Enguany, entre el clima, el gel,
la pluja, les pedregades i els preus ruïnosos
ha sigut horrible per al camp valencià.
 NOTICÍES D’ACÍ I D’ALLÀ

25 d’abril
El 7 de maig de 2022 Acció Cultural del País Valencià i altres entitats van
celebrar la commemoració del 25 d’abril a Castelló. Per què a Castelló?
Perquè hi va ser l’aplec del 25 d’abril del 1982, ara fa 50 anys, commemoratiu
del cinquantenari de les Normes de Castelló, quan, a més a més, en Joan
Fuster va fer el gran discurs que acabava amb el paràgraf: … ara vosaltres
i jo, escriptors i lectors, mestres i alumnes, sabuts i poble, ho reconeguem i
reconeguem que no hi ha una altra eixida possible. Personalment crec que no
tot és qüestió d’una emergència d’ortografia, en realitat o ens recobrem en la
nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara o mai!

El tocadiscos de Joan Fuster Concert per la vida

El dia 24 d’abril vam assistir al Teatre Principal a
veure l’espectacle El tocadiscos de Joan Fuster.
La representació combina la música en directe,
interpretacions de cançons de Raimon, Lluís
Llach, Quico Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Mª del
Mar Bonet amb una conversa sobre música entre
Joan Fuster, representat per l’actor Alfred Picó
i una periodista, representada per l’actriu Lara
Salvador. Pau Alabajos
és el director musical i
l’autor del text teatral,
sota la direcció de
Maria Almudéver i Gabi
Ochoa i interpretacions
musicals a cura de Pau
Albajos, Mireia Vives,
Feliu Ventura i Sandra
Monfort. Va estar molt
bé, ple de gom a gom!
12 de maig. El Teatre Principal novament ple
a vessar i un emocionant concert: Homenatge
a Guillem Agulló, amb la participació de molts
i moltes intèrprets i creació d’un clima de lluita
contra el feixisme. Els feixistes mataren a Guillem
i no van ser justament castigats, creant entre
moltes persones, moltes d’elles joves, una forta adhesió a la seua figura
i un moviment de solidaritat en la lluita contra la intolerància i feixisme.
Consulta sobre
14 de maig de 2022. Va ser una iniciativa
monarquia o popular. No sabem molt bé de quin col·lectiu
república vingué la iniciativa, però es formaren taules
als pobles (a Almàssera per exemple) i als
barris de la ciutat on podies triar si volies que l’estat fora una monarquia
o una república. Finalment no passà res, tot i que alguns ajuntaments
prohibiren que s’instal·laren meses als seus carrers i places. Tan dolent
seria fer una consulta així per a què tota la ciutadania votara? Això seria
veritablement democràtic! Han passat molts anys des què Franco ens
endossà una monarquia i molts anys des què es feu una constitució que
proclamà la monarquia com intocable i inviolable. Nyas, coca!

Les Guerres
Estem molt sensibilitzats amb la realitat brutal de la guerra. Perquè cada dia ens
mostra la tele la crueltat de la guerra a Ucraïna. Però, malauradament tenim moltes guerres en actiu al món. Al Iemen
la guerra hi dura 7 anys, la desgràcia és enorme, entre les armes que hi maten n’hi ha d’espanyoles. Com és possible?
No diuen que no es poden vendre armes a països en guerra? Vergonya! Al Sàhara occidental, abans dit Sàhara es-
panyol, el govern de l’estat, que està compromès a promoure-hi un referèndum d’autodeterminació, acaba de pactar
amb el Marroc que pot quedar-se’l, tot fent una autonomia per a la zona i ja està… Vergonya! L’Estat espanyol abando-
na la gent saharauí sotmesa il·legalment al Marroc. A Palestina, vergonya del món, més de 70 anys de guerra contra
l’ocupació del territori palestí per part de l’estat d’Israel i no passa res si moren cada any infants i majors per defensar
la seua terra, la seua mar, la seua llibertat … i a Etiòpia … i al Sudan.
I en quaranta llocs més. La invasió d’Ucraïna per part de l’exèrcit rus
va començar el 24 de febrer de 2022, més de tres mesos que dura
aquesta guerra amb bombardejos que han fet moltes persones mortes,
edificis destruïts, assassinats incontrolats, setges, violacions, cruels, in-
humans. La fugida en massa de la població, sobretot dones i infants,
cap a Europa, ha motivat un moviment de solidaritat de grans dimen-
sions. Tot i això, el patiment, la pena i l’odi que la guerra instaura, no
s’esborrarà mai. Tota Europa i el món en paguem les conseqüències de
la guerra: pobresa que augmentarà, militarisme que ja creix. És neces-
sari parar la guerra, negociar, respectar i crear pau. Difícil, molt difícil!
7
 ENTREVISTA

Trio Ditirambe
El passat 8 d’abril el Trio Ditirambe ens oferia un excel·lent concert
per celebrar els 20 anys de l’Associació Cultural Macarella. Un
auditori a vessar va estar una bona estona aplaudint els músics
i en especial al nostre veí Doménec Hurtado, que ens introduïa
les peces a més d’interpretar-les. Volíem aprofitar la revista
Plaerdemavida per poder conéixer-los un poc més.

En primer lloc i segur que és una pregunta

recurrent, d’on ve el nom de Ditirambe?
El ditirambe en l’antiga Grècia feia referència a un
poe­ma líric en honor al déu Dionís. Associat al culte a
Dionís estava l’aulos, que era un instrument de canya
que d’alguna manera es ve a considerar l’antecedent
de l’oboè. En este sentit, tant l’aulos com Dionís, que
els romans anomenaven Bacus, estan relacionats
amb el vi, el teatre, la rauxa i les festes. Justament
el concert inaugural del nostre trio es feu en una
vinoteca de València, que s’anomena Vinos Enópata
i entre unes coses i altres vàrem triar este nom que
pensem ens representa, perquè a nosaltres també
ens agrada el bon vi i l’alegria per la vida.
Un trio de dos oboès i un corn anglés no és una
formació massa habitual, com se vos va ocórrer
la idea de tocar junts?
El ben cert és que en les sales de concerts no és
habitual trobar una formació com la nostra. Hi ha
agrupaments molt més representatius del gènere
cambrístic. El nostre repertori és més limitat, però
com a intèrprets d’oboè el que ens apassiona és
poder difondre la música per al nostre instrument.
Aprofitant que Beethoven va escriure dues obres per
aquesta formació instrumental i coincidint que l’any
2020 se celebrava l’efemèride del 250 aniversari
del naixement del compositor, vam decidir que era
el moment de constituir un trio com este. Tin en
compte que quants menys músics en l’escenari,
més compromesa es torna la interpretació i la veritat
és que la música que toquem resulta molt exigent,
pensem que tenim molt de recorregut musical
per fer, rescatant repertoris i explorant la sonoritat
incorporant noves creacions.
8
Les obres que ens heu oferit són molt variades
(Vivaldi, Beethoven, Debussy, Hindemith…),
quin criteri seguiu per seleccionar el repertori
de concert?
Depenent del concert seguim criteris diferents. Ara
al setembre, per exemple, estarem a Barcelona en
un congrés d’oboistes i fagotistes i allí tocarem un
repertori més contextualitzat pel que fa a estils i
compositors. Ací hem triat un repertori més variat
per mostrar les possibilitats de la formació, sense
renunciar a la qualitat de la música que interpretem.
Pensem que el públic agraeix eixa versatilitat. A més,
a cada concert incorporem noves obres al repertori
amb la qual cosa de vegades es fa difícil la selecció.
No te cregues, que no sempre estem d’acord en el
que cal tocar (rises).
Trobem que és un encert presentar les peces,
és una cosa que feu habitualment?
La veritat és que no solem fer-ho, sols de manera
puntual. Tanmateix, com el repertori de hui era molt
variat, hem considerat que podia estar bé fer-ho,
perquè l’espectacle en si tenia bastant coherència,
en el sentit de fer un recorregut musical per músiques
que d’alguna manera o altra tenen molta significació
per al nostre instrument. Si no ho expliquem
haguera estat difícil que el públic haguera trobat eixa
coherència.
A banda d’aquest projecte, en compartiu
d’altres?
Compartim una amistat i una relació musical molt
estreta, així que compartir projectes és habitual.
Toquem junts en orquestres o fem altres projectes de

Trio Ditirambe. Fundació març 2020.
Jesús Fuster Palmer, oboè.
Daniel Fuster Navarro, oboè.
Doménec Hurtado Juan, corn anglés.
Repertori del concert:
A. Vivaldi. Trío en Sol m.
L. van Beethoven. Variacions “Là ci
darem la mano”, sobre un tema de
l’òpera Don Giovanni de W. A. Mozart
WoO 28.
G. Pergolesi. Suite.
C. Debussy. El pastorets.
P. Hindemith. Variacions.
ENTREVISTA
cambra, pot ser és difícil els tres junts, però
almenys dos dels tres sí.
Tots tres, a més de músics, sou
professors d’oboè, com veieu la gent
jove que puja?
La gent jove està molt preparada, amb una
formació molt més completa que la nostra
en el seu moment. Tot i això trobem un cert
individualisme en l’aprenentatge. Nosaltres
apreníem molt els uns dels altres. També
l’accés als repertoris i escoltar música, quan
nosaltres érem estudiants, era molt difícil, i
ara, que ho tenen tot a l’abast, no ho aprofiten
suficientment, els falta curiositat.
L’última de les peces del concert se
n’eixia una miqueta del guió (el trio
d’oboès es transformava en un trio
d’oboè, acordió i guitarra), és una cosa
que feu habitualment?
(Contesta Doménec) No, tampoc és una
cosa que fem habitualment, però hui era
un dia especial, estàvem en Bonrepòs i
Mirambell. Jesús és el nostre professor
d’oboè de sempre, hi ha un respecte i una
admiració especial. En esta última peça
volíem acompanyar-lo a ell, era com un
reconeixement. Daniel i jo també ens tenim
una estima molt especial, hem estudiant junts
des què començàrem amb l’oboè. A més,
les nostres famílies també es coneixen i es
volen molt. Ens agrada ajuntar-nos i cantar
en bona companyia, cançons de Sabina,
Llach, el Sifoner... Dani toca la guitarra i jo
l’acordió, ens agrada eixir-nos-en del que
fem habitualment i disfrutem tant o més que
amb l’oboè.
Moltíssimes gràcies i esperem tornar a gaudir
de la vostra música prompte.
Rosella Antolí
Trio Ditiramb
e
@trio_ditira
mbe
e
@TDitiramb
9
 MOLT PROP
No he pogut esbrinar exactament el lloc
on es jugava a Bonrepòs aquest tradi-
cional joc tant genuïnament valencià*.
Emocionant i popular enfrontament
esportiu que, amb diverses modalitats, es remunta a
temps de l’antiguitat, hi ha documents i vestigis que es
jugava als temps romans. Estès per la Mediterrània, fou
en terres valencianes on més va arrelar, fins i tot, amb
el temps, se’n varen instituir unes modalitats singulars,
per això és conegut amb la denominació generalitzada
de Pilota valenciana.
A la mateixa Roma hi ha un carrer amb el nom Via de
la Pilota, segons historiadors degut a l’aurèola que va
tindre el joc en ser portat per la família dels Borja durant
la seua important i dilatada presència a la ciutat eterna.
També a Parma vaig trobar present el topònim a la Pia­
zza de la Pilota, a alguns pobles de Flandes i del sud de
l’estat francés també s’hi juga tradicionalment.
A la nostra ciutat encara hi ha alguns carrers que re-
corden la forta implantació de la pilota en el seu sòl
urbà. Si bé alguns noms foren canviats, com ara el de
la que fou popular plaça de la Pilota (actual de Marià
Benlliure), d’altres amb la denominació de trinquet fan
referència directa al joc (carrer del Trinquet de Cavallers).
Als municipis integrats al de València, i en molts pobles
Trinquet Pelai (1981) foto arxiu Paco Durà.
10
Joc de Pilota, aquarel·la de Jeroni de Paterna.
de diverses comarques del País Valencià, es conserven
antigues toponímies i, evidentment, llurs vells trinquets,
espais tancats on es juga a pilota.
N’hi ha diverses modalitats, com ara la galotxa, el ras-
pall, l’escala i corda, les llargues o a ratlles. La tradició
i magnífics jugadors crearen estil i escola amb famoses
frases, així: “Val i 30”, “Cavallers, va de bo”, “Rojos o
blaus?” (tot i que els colors diferencien els dos equips
contrincants). Com no és un esport reconegut, a nivell
estatal, al llarg de la seua història no ha tingut suport
“oficial”, però la festa la fa el poble i, malgrat els entre-
bancs, el joc s’ha mantingut viu i amb la seua popular
expectació. Darrerament, per la constància i perseve­
rança dels aficionats, les autoritats municipals d’algunes
poblacions l’han recolzat construint nous trinquets, en-
cara que en altres municipis les institucions han d ­ eixat
enderrocar els històrics, encara que la població, en
trobar un carrer en condicions, organi­ tza les seues
emocionants i competitives partides. D’altra banda, ha
travessat èpoques molts crítiques unides a la desídia
d’uns i els interessos d’altres. Afegir és un joc en què es
mouen alguns diners en les apostes.
Cal recordar els millors jugadors des dels darrers anys
del XIX fins als nostres dies, tot i que possiblement hi
van jugar més homes fenomenals dels que figuren des­
crits en moltes publicacions, com ara Antoni Reig, Artur
de Paterna, Nel el de Murla, Xato de Museros, Juliet
d’Alginet, Barber de Beniarbeig, Xiquet de Sueca, Fus-
teret de la Llosa, Xiquet de Quart, el Lloco, o la nova
generació que varen impulsar ídols com el Genovés,
que va fer reviscolar l’afició quasi adormida en les dar-
reres dècades del XX, competint amb Eusebi, Sarasol,
Mesquita, Àlvar, o Antoni Reig Rovellet.
Rafel Sena
*Abans al poble (almenys durant part del segle XX)
es jugava a pilota al carrer de sant Joan de Mirambell i,
més recentment, al carrer del Mig.
 DES DEL CARRER MAJOR

25 anys de
l’Adoració
Nocturna

Si el meu poble fora una flor, eixa seria la flor de

la nadaleta.
Hola gent bonica del meu poble, aquest relat és
una vivència que vaig presenciar quan era molt
xicoteta. Sé que altres persones en saben més
al respecte que jo mateixa.
Allà per l’any 55 en Bonrepòs i Mirambell
es cele­ braren els 25 anys de la fundació de
l’Adoració Nocturna, un gran esdeveniment
per al poble perquè vingué molta gent i es va
convidar a tots els adoradors dels pobles del
voltant (per aquelles persones no sàpiguen què
és açò, com per exemple els més jovens que no
ho han viscut, vos diré que l’Adoració Nocturna
era un grup de gent del poble que es reunia en
la capella de l’església una vegada al mes, on
llegien, oraven o resaven i passaven tota la nit
jugàvem i estàvem molt comboiades, perquè en eixes
fent-li companyia al Santíssim Sagrament). Per
reunions se feren nòvios Salvorín i Pilarín la Rulla, filla de
preparar la commemoració, tot el poble es va
la tia Trini, nosaltres les xiquetes vàrem ser testimonis
unir per treballar durant tot un any, en cada
d’eixe festeig que la gent comentava.
carrer hi havia una casa, seu de reunions i treball,
on tots els del mateix carrer hi acudien. Els del Quan arribà el dia de la celebració, Bonrepòs i Mirambell
meu carrer anàvem a ca el tio Cansalader, Pili la lluïa en tot el seu esplendor, el poble estava preciós.
Paleta i jo anàvem amb els nostres pares i érem Estic segura hi haurà més fotos, jo en tinc una del
les més menudes. En aquest cas ens reuníem Templet que feren en Mirambell, en la plaça de sant
cada setmana i fèiem làmpares de les boletes Joan, a la porta de ca Vicentica i José María, per a quan
dels xiprers, les recorde com si les estiguera passara la processó i es deixara allí la custòdia. La gent
veient ara. També férem panells amb dedalets cantava i resava, en vingué moltíssima, i va ser tot un
de paper formant dibuixos significant el que es gran esdeveniment en el poble.
celebrava. Férem moltíssima feina i tot era un Jo us he escrit el que vaig viure, gràcies als que teniu
secret que es devia de guardar per a que els gust de llegir-ho.
altres carrers no s’enteraren, doncs era una
sorpresa.
Fins el dia de la celebració, mentre els majors Una bonrepostina
treballaven, nosaltres, que érem molt menudes, guapa i fina
11
 MEMÒRIA

Senda Macarella i altres

sendes antigues del nostre poble
1ª PART

De xiqueta, amb els meus avis, que es deien Pilar i Tonet, a sovint
dedicàvem un temps a gaudir dels afores del nostre
poble amb la llibertat que la natura dona als sentits,
ens convoiàvem tots tres i empreníem la marxa.

El passeig que Em parlaven del “Camí Rel”, que és com tot lo món
més m’interessava anomenava al Camí reial de Morvedre, actualment la
era el de la senda Carretera de Barcelona. Recorde que en aquell temps,
Macarella, en un no- ningú deia Sagunt a Sagunt sinó que l’anomenaven
res començàvem Morvedre. La existència del “Camí Rel” es remunta
a caminar des de la plaça de fins l’època romana (Via Augusta).
l’Església i trobàvem, al principi del camí, a la dreta, A començament de segle XX el nucli urbà de
una séquia al descobert, a la manera antiga (la de Bonrepòs i Mirambell no aplegava al “Camí Rel” i eixe
Macarella). Per descomptat, en aquell temps la senda camí era bàsic per al poble ja que, per exemple, la
era de terra (parle dels anys cinquanta), imagineu-vos venda ambulant era molt important i era un temps
molta brossa silvestre als vorals i l’aigua corrent de en el que es reciclava molt, per necessitat. Abans
vores a vores buscant el seu curs, el trànsit de carros d’existir els tramvies, la gent per moure’s d’un lloc
i cavalleries als camps era abundant. a un altre ho feia en carruatge tirat per cavalls.
Jo preguntava als avis el que volia saber i ells
m’explicaven fil per randa tot el que veiem. Per
exemple, m’interessaven molt les sendes de
Bonrepòs i ells em deien que hi havia sis sendes,
que comuniquen el nostre poble amb el “Camí Rel”
i, a més a més, feien un poc d’història de la seua
vida: naixqueren, tots dos, a finals del segle XIX i em
deien que el poble abans era molt menut, tenia 60
cases, l’església parroquial i el palau senyorial (hui
desaparegut), i també tenia ajuntament i escoles que
no eren adequades, la seua explicació m’ajudà a
entendre el meu poble.
Els meus avis eren nascuts ací, al poble, i els seus
avantpassats també, ells volien al seu poble, vivien
per ell, col·laborant en tot lo que podien: tradicions,
veïnats, confraries, familiaritat, a més em contaven la
seua assistència a l’escola. L’avi als nou anys va deixar
els estudis, havia de treballar al camp, transmetia el
seu amor a la terra i dedicava temps al cant, sempre
al poble, tenia molt bona veu. L’àvia anà a l’escola
fins als 11 anys i la deixà per a dedicar-se a la casa. Senda del Cano. A la dreta es poden vore les runes de la caseta de
La conversa em deixà bocabadada. Panxa Blava.

12

Senda Ropilla.
Als tres ens agradava la conversa. A Bonrepòs i
Mirambell sempre hem tingut necessitat de arribar-
hi al “Camí Rel” i ho féiem mitjançant una xarxa de
sendes, les quals, sent jo xiqueta, als anys cinquanta,
travessaven l’horta amb alguns camps de tarongers
molt frondosos. Teníem diverses sendes, tot seguit
les enumere de nord a sud:
·· en primer lloc la que està més al nord: eixia del carrer
Major i el seu recorregut coincidia amb l’actual
carrer dedicat a Pasqual Cortina (el Corretger), ja
dins de les Cases de Bàrcena, i arribava al “Camí
Rel” pel mateix costat de l’ermita.
·· a continuació hi havia una altra senda, que
actualment es correspon amb el carrer que
s’anomena Ernest Lluch Martí (uneix en els nostres
temps l’Ajuntament nou amb el “Camí Rel”).
Bonrepòs i Mirambell en 1982.
MEMÒRIA
·· la senda del Ventorrillo recorria des de Casa “el
Tendero” (en el mateix “Camí Rel”), vorejant la
sèquia del mateix nom, amb la desapareguda
figuera del “Muix” que tots coneixíem. Era una
senda molt transitada per tots, perquè el tramvia nº
24 tenia la parada allí, en el “Camí Rel”. Coincideix
amb l’actual carrer compositora Matilde Salvador,
·· també estava la senda Ampla que anava des de la
casa de Domingo Hurtado (en el “Camí Rel”) fins
la caseta de “Panxa Blava”, que ara es diu carrer
pintor Vicent Lluch, després passava a ser “camí
de ferraura” al costat de la sèquia del “Cano” fins
a Mirambell i era el camí més directe per als seus
habitants, els quals, per agafar el tramvia nº 24, no
passaven pel carrer del Mig sinó per aquesta senda,
parle aproximadament de l’any 1953 i evidentment
la senda i la séquia discorria per dins de l’horta.
·· la senda de “Ropilla”, també anomenada senda del
Parc (pel parc automobilístic militar que estava al
terme de Bonrepòs i Mirambell) també passava per
la caseta de “Panxa Blava” i és l’actual avinguda
del Maestrat. Antigament, per este camí s’arribava
a l’alqueria Ropilla (ja desapareguda) i a la “Caldera”
(empresa d’adob on es bullia carn d’animals)
passant per la figuera del “Many” (una figuera
centenària de la qual només queda la soca i té un
partidor, braços i sequioles importants); finalment
el tram que arriba al “Camí Rel” coincideix amb
l’actual carrer pintor Gabriel Esteve,
·· per acabar, el camí de l’Altet,
el qual continua actualment
anomenant-se així, per vora
barranc des de Mirambell fins al
“Camí Rel”, passant pel costat
de l’actual camp de futbol de
Bonrepòs i Mirambell.
La explicació que em donaren de
les sis sendes fou entretinguda i
molt variada, ells gaudien que jo
m’interessara.
Pilar Ciurana
13
 80 ANYS DESPRÉS

El període històric que va del 1941 al 1945 situa a l’estat

espanyol enfront d’un dilema internacional: L’Alemanya
Capítol XVIII. nazi i la Itàlia feixista, les dues potències que ajudaren
Franco a guanyar la guerra d’Espanya, estan immerses en
1941-1944 la cruel Segona Guerra Mundial (1939-1945).

L’Espanya franquista, agraïda al països de l’Eix,
no pot oferir-los ni armament ni militars, perquè
n’està esgotada, però simpatitza amb ells i els
promet tota classe d’ajuda. Es formà una divisió
de voluntaris falangistes, anomenada División
azul, que anà a combatre contra la Unió So-
viètica, ajudant l’exèrcit alemany, ja sabem que
l’exèrcit nazi va ser derrotat a Rússia.
A l’interior s’instaura l’horror de la repressió fran-
quista, que van patir milers o milions de persones
que no eren adeptes al règim: presó, afusella-
ments, exili. La marginació dels i de les supervi-
vents, una població silenciosa, temorosa, forçada
a demanar clemència per accedir al treball i als
serveis socials mínims. Tot això acompanyat de
la fam, l’explotació, l’adoctrinament constant des
de l’escola, la trona de les esglésies, el mitjans de
comunicació, el cinema, que també hi juga el seu
paper (les pel·lícules patriòtiques com ara Agusti-
na de Aragón, Alba de América o les costumistes
com per exemple Polizón a bordo, sense obli-
dar el NODO) i les cançons (de Machín, de Lola
Flores, Paquita Rico entre d’altres).
Consultant el llibre de Paul Preston La Guerra Civil Espanyola,
editorial Base, edició de 2013, al capítol X titulat La Repressió
ens adonem de la magnitud del mal, per exemple quant als
afusellats, segons estudis fets, en 36 províncies són 130.000
persones, amb noms i cognoms, després d’un judici o els afu-
sellats, sense cap judici, aproximadament 50.000 éssers hu-
mans, no comptant-hi els afusellats a les 14 províncies que el
2006 havien iniciat, però no havien conclòs, la investigació. So-
bre les accions de descobrir les víctimes mortals de la repres-
sió franquista, Preston cita la primera persona que, buscant
el seu avi, va iniciar el camí de les exhumacions, Emilio Silva
Barrera, qui va començar a investigar el que li havia passat al
seu avi, que havia desapare-
gut a Lleó els primers mesos
de la guerra. Enderrocant la
muralla de silenci i de por que
havia construït el règim fran-
quista i que havia sobreviscut
a la transició, Silva va desco-
brir la veritat. El 16 d’octubre
de 1936, a l’alba, el seu avi
amb 12 republicans més, va
ser assassinat als afores de
Priaranza del Bierzo… Els
cadàvers van ser enterrats
en un camp proper al camí…
El seu nét va localitzar el
lloc... va convèncer un grup
d’arqueòlegs i forenses…

14

per fer les excavacions… Les proves d’ADN practicades
van permetre identificar Emilio Silva-Faba (pàg. 328). Era
l’any 2000, el primer cas d’aclariment del parador d’uns
afusellats i dels treballs d’exhumació que ara, en 2022,
ocupen tants grups de persones en favor de la dignificació
i la justa reparació de les víctimes del genocidi franquista.
I això, sense rancúnia ni venjança, perquè no torne a pas-
sar. Al mateix capítol, Preston continua explicant els camps
de concentració, les presons, l’exili i els presos en camps
d’extermini nazis.
Què passava al poble?
Hem consultat el padró municipal i també la Causa general per a
poder escriure sobre els presos de Bonrepòs i Mirambell. Al cens de
1940 llegim que el dia 17 d’agost de 1940 hi ha 14 presos en reclu-
sió. Les persones lectores dels capítols anteriors saben que la inten-
ció de fer memòria del que passà al poble en temps de la República,
la guerra i la postguerra no és altra que contribuir, per una part, a
trencar el silenci i la por que s’instaurà durant el franquisme entre
les famílies dels vençuts i, per una altra, fer homenatge, 80 anys
després, a les persones que somiaren en una societat més lliure i
justa, lluitant per aconseguir-la, rebent per això repressió i margi­
nació durant anys. Hem explicat un poc de la biografia de cada pres,
preguntant a persones majors que els
conegueren de prop. Hui escrivim un
poc de Ramón Lluch Ros, que sabem
vivia amb la seua família al carrer Verge
del Pilar número 14, de professió plan-
terista, venedor d’arbres. Segons con-
versa amb el veí Vicent Muñoz Era
molt bona persona perquè havent per-
tangut al comitè revolucionari i ser-ne
un membre actiu, no denuncià mai els
seus veïns que tenien rectors amagats.
També diu Vicent que era una persona
molt intel·ligent i culta. La seua filla, una
eminent doctora, té a qui semblar-li.
Sabem, per la Causa general, que va ser denunciat per uns quants
veïns, juntament amb el seu germà José María, pajaritos, i que es-
tigué en la presó de Llíria, així ho llegim en la Causa general (dia
12 de juny de 1941): Francisco Albert Ros y Ramón Lluch Ros se
hallan ambos extinguiendo pena de 12 años y 1 día a que fueron
sentenciados por el Consejo de Guerra nº 5 en la plaza de Valencia
por la misma causa S de V 4221-V. Però també consultem el cens
de 1940 i llegim que al carrer Verge del Pilar viuen: Andrès Lluch, el
pare, Rosa Ros, la mare, Ramón Lluch Ros, de 29 anys, fadrí, Vicent
Lluch Ros i Carme Lluch Ros. Ja se n’havien emancipat, un germà,
80 ANYS DESPRÉS
Josep Maria, i dues germanes, Pilar i Am-
paro. Consultant el cens de 1946 deduïm
que Ramón es casà, entre 1945 i 1946,
amb Ana Hernández Laorden, germana
de Cecília Hernández Laorden, conegudes
com les madrilenyes. De Cecília i els seus
tres fills ens n’hem ocupat en capítols ante-
riors, els que tracten dels refugiats que fu-
gien de Madrid pels bombardeigs de 1936 i
que van ser acollits al poble (PLAERDEMA-
VIDA 24 i 54), Ramón i Ana es posaren a
viure a la casa del número 1 de la plaça
d’Espanya. Al cens de 1943 hi figuren
6 persones preses que tornen a casa:
Francisco Albert, José Mª Bayarri, Vi-
cent Serrano, Enrique Serrano, José A.
Ros Ruiz, Francisco Sanchis. Al cens
de 1944 hi ha 3 persones preses que
tornen a casa: José Peiró, José Traver,
Santiago Ramón. Comentar que dels
14 presoners anunciats, només re-
tornen 9 persones fins a 1944, què ha
passat amb els altres 5, Ramón Lluch,
José Legua, José Monzó, fill (va morir
quan estava pres), José Monzó (pare),
Vicent Ramírez? Suposem que hi havien
tornat abans de 1943.
Agraïments a Pilar Ciurana, Vicent Muñoz,
Pilar Navarro, viuda de Ramón Lluch, nebot
de Ramón Lluch Ros.
Roser Santolària
15
 COMPTANT ELS VOTS

Capítol XI
del recorregut que fem pels resultats electorals de les
eleccions generals al Congrés de Diputats al nostre poble
2011
Els últims dies de 2009 havia mort l’alcaldessa na 519 vots, un 17,13% menys del cens que en 2008,
Vicenta Bosch i Palanca, essent assumida l’alcaldia del veieu gràfic de l’evolució del vot d’aquesta formació).
poble, fins les municipals de la primavera de 2011, per Per l’esquerra del PSOE pugen Compromís-Q (185
en Jesús Raga i Ros. Al maig de 2011 el Partit Popular vots, 2,62% més que en 2008) i Esquerra Unida (135
guanya per majoria absoluta a Bonrepòs i Mirambell les vots, un 2,09% més), que potser reben part del vot del
eleccions locals, esdevenint cap de la municipalitat en PSPV-PSOE.
Fernando Traver i Sanchis; al mateix temps en Francisco
Molt probablement, part de la fuita de vots socialistes
Camps guanya les autonòmiques per tercera vegada
també va cap a Unión Progreso y Democracia, formació
consecutiva, tot i que el faran dimitir mesos després
que rep 120 suports, 3,96 punts percentuals més que el
esquitxat pels nombrosos casos de corrupció dels
2008, la que més creix.
populars.
Tenim per tant cinc formacions que superen els 100 vots
L’inici, el 20 de novembre de 2011, del que alguns
(més del 4% del cens), les ressenyades, i per darrere set
anomenarien Marianisme es produeix durant la crisi
més que rebran algun sufragi, destacant la irrupció del
econòmica iniciada el 2008 als EEUUAA, la posada
PACMA, partit que defensa els drets animals (10 vots
en marxa a tota la Unió Europea de fortes polítiques
ara, per 0 el 2008), la pujada de España 2000 (9 vots
d’austeritat i retallades (homes de negre, rescats
per 4 el 2008), única candidatura d’extrema dreta que
bancaris), l’esclat del Moviment del 15 M (Moviment
es presenta per cert, així com també el suport d’Escons
dels/de les Indignats/Indignades).
en Blanc (8 vots, per 0 el 2008).
El primer que sobta d’aquesta convocatòria és que
Esquerra Republicana del País Valencià, dins l’àmbit
minven les candidatures presentades a la circumscripció
ideològic del valencianisme d’esquerra, puja de 2 a 7
electoral provincial valenciana, en concret en seran 15,
vots el seu recolzament local. El regionalisme dretà es
quan venia essent habitual estar per damunt de les
concentra en una única candidatura UnitsxValència que
vint; tot seguit cal subratllar el cens electoral en relació
rep 5 vots (n’havia aplegat 21 el 2008, segurament en
a 2008 puja, encara, en 177 votants; la participació,
fuita, en part, cap al PP). L’espai comunista recollirà 5
tot i que alta (77,97% del cens), baixa en relació a les
vots (3 el 2008) representat pel Partido Comunista de
anteriors eleccions en 4,85 punts.
los Pueblos de España (4) y Unificación Comunista
Dit açò, l’aclaparadora victòria del Partit Popular (1028 de España (1). Tres partits no rebran cap sufragi:
sufragis, 1,71% més sobre el cens en relació al 2008) Republicanos, Centro Democrático Liberal, Partido
contrasta amb la històrica patacada socialista (reunint Humanista.

A. Ros
16
 EL RODER DE BENIMACLET

Joan Roís de Corella

(1433? - 1497)
Joan Roís de Corella és un literat que no ha rebut a
casa nostra la merescuda atenció. Potser la dificul-
tat del seu llenguatge i de les complexes estructures
gramaticals que utlitza (en allò que es coneix com a
“valenciana prosa”, que imita la complexa gramàtica
del llatí clàssic) no hi ajuden a fer-lo popular.

Ell conclou el Segle d’Or de la nostra llengua al s. XV i

aquest factor potser tampoc ha ajudat a la seua popu-
laritat. És una llàstima que els escriptors del nostre àm-
bit castellanitzats posteriorment no aprofitaren les línies
que, molt visionàriament, ell marcà. Tanmateix, l’obra de
Roís de Corella és amplíssima, elegant i molt completa.
Se mereix, doncs, més atenció, i amb aquest modest
article intentarem donar-li-la.
Joan Roís de Corella (València o Gandia, 1433- 1443
– València, 6 de novembre de 1497) fou un escriptor
valencià medieval. Fou el darrer gran escriptor del Segle
d’Or de la literatura valenciana en català al s. XV. Fou el
fill d’Ausiàs Roís de Corella i de la seua muller Aldonça.
La seua família pertanyia a la petita noblesa de Gan-
dia i era parent llunyà dels comtes de Cocentaina. La
seua data de naixement ens és desconeguda, tot i que
segons J. Chiner aquesta podria ser el 28 de Setem-
bre de 1435. El seu lloc de naixement també ens és
desconegut. Possiblement nasqué a Gandia, donat que
la seua família provenia d’allà, i ell hi visqué molts anys.
Però el pare de Roís de Corella era en 1439 ciutadà de
València. Estigué molt lligat també al poeta valencià me-
dieval Ausiàs March i la seua família. Intercanvià corres­
pondència amb el príncep de Viana, primogènit del rei
de la Corona d’Aragó Joan II. Renuncià al món de la ca-
valleria i la vida pública per a dedicar-se exclusivament a
la literatura i més tard a la teologia. Entre 1468 i 1471 es-
devingué Doctor en Teologia (magister in sacra pagina).
Durant la seua vida tingué diverses amants i relacions
amoroses. Amb una d’aquestes amants, Isabel Mar-
tínez de Vera, tingué dos fills il·legítims (Joan i Estefania).
Roís de Corella visqué durant els seus darrers anys a
una cambra del convent franciscà de València. Després
de la seua mort donà la seua biblioteca de 780 volums
al convent. Per tant hom ha afirmat que fou franciscà
o religiós envers el final de la seua vida, però les dades
que tenim no ens permeten afirmar-ho amb certesa. En
qualsevol cas, tingué molta anomenada com a predica-
dor durant el seu temps. I així mateix apareix designat
com a Mestre en Teologia al final de l’edició incunable
del “Primer del Crestià” de Francesc Eiximenis. Aquesta
impressió fou enllestida per l’impressor alemany Lam-
bert Palmart a València el 29 de gener de 1483, i fou
promoguda pel propi Roís de Corella. Roís de Corella
és el millor representant dels nous aspectes formals i
humans que reflexa la introducció de noves formes
literàries derivades del Renaixement a València. En con-
trast amb Antoni Canals o Ausiàs March ell procurà en
les seues adaptacions d’autors clàssics i en la poesia
assolir la bellesa com a objectiu màxim. L’amor cons­
titueix el punt central de la vida i l’obra literària de Roís
de Corella. La seua literatura és en sentit general aris-
tocràtica i va adreçada a l’alta societat, però reflecteix
no obstant la crisi de l’esperit cavalleresc medie­val. Els
seus poemes d’amor, que podem incloure en la tradició
dels grans poetes valencians del s. XV, sobre tot Ausiàs
Marc, tingueren molt d’èxit i foren els poemes prefer-
its de les dames valencianes. En la seua lírica uti­litza
17
 EL RODER DE BENIMACLET
així mateix el tradicional vers decasíl·lab amb lleus va­
riants, tot i que Roís de Corella assoleix als seus versos
un ritme més àgil i fluït que els poetes anteriors. Això
l’apropa a la poesia italiana. Roís de Corella és també el
més important representant de l’anomenada valenciana
prosa. Aquest gènere imita en la nostra llengua la recar-
golada gramàtica del llatí clàssic. La prosa de Roís de
Corella segueix el model aristocràtic dels escriptors del
s. XV, en el qual predominen les expressions retòriques
i grandiloqüents. Una característica addicional de la
seua prosa, que pot ser definida com a prosa artística,
és l’utilització de metàfores i descripcions escèniques.
Aquesta prosa és doncs un clar producte de l’època del
Renaixement, en la qual vivia.
Escrigué tant poemes com tractats en prosa. Així ma-
teix, la seua obra fou tant profana com religiosa. Aques-
ta diversitat de registres i temes mostra les contradic-
cions de la seua vida. L’amor té un paper important a
les seues obres profanes i així doncs es podria afirmar
que el poeta romà Ovidi té una important influència
en ell. D’ell prengué el dramatisme sentimental de les
seues narracions. Pel que fa als clàssics contempora-
nis a ell, estigué influït per Bocaccio, del qual imità la
seua tècnica de narració sentimental. L’obra conjunta
de Roís de Corella té en conseqüència dos parts clares:
profana i religiosa. Al final de la seua vida ell fou una
persona cada volta més religiosa, potser estava penedit
de la seua passada vida dissoluta. O també possible-
ment pretenia evitar, amb la religió, la vida militar i activa
que corresponia al fill d’un noble del seu temps. Entre
les seues obres profanes podem destacar la curta però
excel·lent “Tragèdia de Caldesa” (1458). Tracta sobre
una decepció amorosa.
Aquest també és el tema predominant en els poemes
profans, on la decepció amorosa és causada per
l’entrada en escena d’altre personatge seductor amb
més èxit. Entre aquests poemes podem anomenar la
“Balada de la garsa i l’esmerla”. Altres poemes profans
sobre l’amor són “Poesies a Caldesa”, “Cor cruel”, “Lo
plant d’amor” o “La mort per amor”. El tema de les dones
i l’amor apareix de nou al “Triomf de les Dones”. Aques-
Plànol (pare Tosca, 1703) del desaparegut convent de Sant
Francesc de València, on J. Roís de Corella es retirà i morí.
Font: www.cervantesvirtual.com
18
ta és una obra feminista contra la misogínia me­dieval.
Semblant és la “Letra que honestat escriu a les dones”.
“Lletres a Yolant Durleda” són cartes a una amant seua,
que s’anomenava Yolant Durleda. Altres obres profanes
són “Flors del saber”, “La sepultura”, “Lletra conso-
latòria”, “A Bernat del Bosch” i “Sepultura de Mossèn
Francí d’Aguilar” (1482). Entre aquestes ­obres profanes
ocupen les obres mitològiques un lloc singular. Aquesta
temàtica pot ser plenament inclosa dins del Renaixe-
ment. Moltes obres poden ser citades ací: “Lamenta-
cions de Mirra, e Narciso e Tisbe”, “Història de Biblis”,
“Raonament de Télamo e de Ulises”, “Lo Plant de la
Reina Hecuba”, “Lo jardí de amor” i “Letres de Archiles e
Policena”. Altres obres mitològiques són més extenses:
“Història de Medea”, “Història de Leander i Hero” i “Lo
juí de Paris”. L’obra “Parlament en casa de Berenguer
Mercader” conté també moltes històries mitològiques.
Aquesta obra té la forma d’un col·loqui entre diverses
persones que havien estat convidades a un sopar. Les
obres religioses de Roís de Corella són importants. Com
ja hem dit foren escrites sobre tot vers el final de la seua
vida, quan experimentà una tendència a temes espiri­
tuals. Els versos religiosos de Roís de Corella són sovint
freds, però impressionen el lector per la seua fantasia.
Podem destacar dos poe­mes religiosos: En primer lloc
el poema “Oració a la Verge Maria”. Aquest poema està
inclòs en una narració de la Passió de Jesucrist seguint
l’Evangeli segons sant Joan, que du per títol “Lo Pas-
si en Cobles”. Altres autors d’aquesta obra col·lectiva
foren els escriptors valencians Bernat Fenollar, Pere
Martines i Johan Scrivà, i aquest poema de Roís de
 EL RODER DE BENIMACLET

En prosa religiosa escrigué vides de sants:

“Vida de la gloriosa santa Anna”, “Història de la
gloriosa santa Magdalena” i “Història de Josef,
fill del gran patriarca Jacob“.
Aquestes obres pertanyien a la tradició medie­
val i per tant no són pas originals. Molt impor-
tants foren, no obstant, les seues traduccions
de la Vulgata en llatí al català dels psalms de
la Bíblia. També traduí del llatí al català la “Vita
Christi” (Vida de Jesucrist) del monjo cartoixà
Landulf de Saxònia en quatre volums. Aquest
llibre és el millor exemple del gènere literari me-
dieval de les “Vitae Christi” (Vides de Jesucrist).
Aquesta classe de llibres representa no sols
una biografia a l’ús, sinó també una història,
un comentari a partir dels Pares de l’Església,
una llista de reflexions morals i dogmàtiques,
d’indicacions, meditacions i oracions. Tot està
en relació amb la vida de Jesucrist d’ençà del
seu naixement fins a la seua ascensió als cels.
Roís de Corella intentà aconseguir en la seua
prosa i poesia en català una llengua cultivada
i declamatòria per a minories selectes. Hui dia
hom valora la seua elegància i musicalitat. Al
llarg de les seues obres hi ha una constant
Puix en mal temps la serena bé canta - Joan Roís de Corella. interferència entre prosa i poesia, que el du a
Reproducció digital del manuscrit Jardinet de Orats..., datat a 1486, f. 156v. Localització:
intercalar xicotetes històries en prosa dins dels
Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona, Ms. 151. Edició de la Biblioteca
Virtual Miguel de Cervantes per cortesia de la Universitat de Barcelona. seus versos i a afegir fragments en vers dins de
Conegut com Cançoner X. Seguim la numeració moderna en aràbigs a llapis, obviem les seues narracions. Les seues obres repre­
les diferents numeracions antigues que també apareixen en aràbigs i que indiquen fulls senten en darrera instància una clara tran-
perduts.
sició entre Edat Mitjana i Renaixement. Roís
S’ha retallat el marge extern.
Font: www.cervantesvirtual.com de Corella no escrigué obres mestres com el
“Tirant lo Blanch”, però la seua obra completa
té una gran qualitat literària i conté obres ex-
Corella conclou l’obra. En segon lloc, “Vida de la Sacratíssima
traordinàries. La castellanització cultural de
Verge Maria” (1474). Es tracta d’un poema mario­lògic. També
l’aristocràcia valenciana durant el s. XVI originà
és important la “Vesió”, que tracta sobre la doctrina teològica
que la fama de Roís de Corella desapareguera
de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu, que fou de-
aviat, i per tant no foren aprofitades les noves
fensada especialment al s. XIII pel teòleg franciscà Joan Duns
formes literàries que ell assolí. Sols en 1747
Escot i posteriorment pels franciscans en general.
fou descobert de nou per l’erudit valencià Jo-
Sobre aquest tema escrigué també un “Tractat de la concep- sep Rodríguez a la seua obra “Bibilioteca Va-
ció de la Verge” (1490), que hui dia està perdut. No hem de lenciana”. Sobretot ha estat durant els ss. XX
perdre vista que com hem dit Roís de Corella visqué els seus i XXI quan els estudis i edicions de les seues
darrers anys a una cel·la del convent franciscà de València. obres han augmentat de manera considerable.
Potser doncs, podria haver tingut alguna mena d’influència de
l’escola teològica franciscana.
Lluís Brines
19
 MEDI AMBIENT

Si seguim els informatius de la televisió, si escoltem les notícies

de la ràdio, si llegim els diaris, tenim informació suficient per a
alarmar-nos sobre l’escalfament del planeta Terra, sobre els
efectes devastadors que té ja ara i que pot arribar a tindre en el futur.
I les persones humanes seguim una vida d’excessos sense reflexionar que ens
juguem el futur, perquè actuem contra la mateixa vida.

Mirem l’abús en la despesa d’aigua. Llegim un article
de David Sandoval, publicat al diari Levante el 27
de novembre de 2021 en què, entre d’altres coses,
ens diu que l’aigua disponible per al País Valencià és
de 3.467Hm cúbics/any, comptant totes les fonts:
rius, aigües subterrànies, aigües reutilitzades, aigües
dessalades, aigües procedents del transvasament
Tajo-Segura. Fent càlculs, a 2,5 litres per persona i
dia, disposem d’una quantitat d’aigua 693 vegades
més de la que necessitem per a beure. Es pregunta
l’autor què fem amb tanta barbaritat d’aigua, de
segur que la utilitzem bé? No, cometem excessos
de despesa, tants que fa que tots els anys tinguem
un dèficit de 200Hm cúbics. Això no és sostenible,
la sobreexplotació del pous és perillosa, s’assequen
les fonts, fonts sagrades dels nostres avantpassats,
se salinitzen les aigües subterrànies, es contaminen
els aqüífers. Cal estalviar aigua en l’agricultura, en
la ramaderia, en la indústria, en la vida diària. Hem
de reduir el consum de totes les coses. Posa com a
exemple de salinització la de l’aqüífer de la plana de
Gandia, demanant-se s’imaginen haver de dessalar
l’aigua de pous que abans oferien aigua dolça?
Quant val eixe cost afegit? Per quant temps? ... Com
és possible que ens denominem «desenvolupats» o
«societat del benestar» amb aquesta desequilibrada
situació amb el nostre element més vital?

20
 MEDI AMBIENT

Les flors no es maten.

Capítol segon
(iniciat al PLAERDEMAVIDA 68)

Arriba el mes de febrer i comencen a posar-se bonics

els escocells, els solars, els parterres, les plantes
creixen i es preparen per a l’esclat primaveral, els
lletsons amb les flors grogues són els primers en
exhibir la bellesa dels seus botons florals, però també
hi ha plantes de menta i de calèndula que comencen
a formar el capoll i que gosen eixir del reixat que tapa
la terra de l’escocell. Hem vist que ja van les abelles
a xuplar el nèctar de les flors. A meitat febrer ja van
aparèixer els cartells fatídics que avisen: TRATADO
CON HERBICIDA. NO PASAR. Com posseïts amb
fúria exterminadora, els jardiners havien començat la
tasca de tots els anys: Matar les plantes que creixen
espontànies i que floreixen de seguida que ve la
caloreta. Le flors grogues dels lletsons ja estaven
boniques i atreien abelles i papallones, amb gràcia.
Els últims dies de febrer arrancaren les plantes dels
escocells del carrer Serra d’Espadà, només quedaven desaparegué el dia 3 de març, després del pas
els escocells del carrer Enric Valor que enguany enèrgic d’unes mans que no dubtaren a arrencar
estaven pletòrics de verdor diversa: lletsons florits, tota aquella vida, en un temps no molt llarg. Si hi
menta que havia nascut, però que encara no havia hagueren estat els veïns del carrer que cada dia es
traspassat la tapadora de reixa, calèndules que ja miraven com creixia aquella verdor coronada de
presentaven el botó floral, però que la flor ataronjada punts grocs, hagueren cridat i rugit contra aquella
encara no lluïa, lleteres petites, fins i tot una tomatera destrossa, però no hi eren. Quan van arribar, al
hi creixia ufanosa. Tota aquella esplendor primaveral migdia, ja estava la malifeta acabada i ara a lamentar-
se, com fa anys que lamenten la falta d’amor a la
natura i la falta de sensibilitat mediambiental que té el
Els lletsons amb regidor actual de jardins, que no és menor que la que
les flors grogues tenia l’anterior regidor de jardins i la anterior regidora
de jardins. Sembla que odien les plantes quan van a
florir i que prefereixen la lletjor dels solars coberts de
deixalles i de caques de gos. Podem llegir una notícia
que diu: L’alcaldessa de Bonrepòs i Mirambell es
compromet amb la neutralitat climàtica del pacte de
les alcaldies... Molt bé, paraules que no falten, però
que vinguen cada inici de la primavera i veuran com
tracta l’ajuntament del poble la biodiversitat... Zero de
respecte per la natura i la biodiversitat, zero.

21
 MIREM EL CEL

Per damunt
dels
nostres
caps

MIRANT ENRERE
Com us comentava en el número anterior, durant
la matinada del diumenge dia 15 al dilluns 16 de
maig vam tindre l’oportunitat de contemplar des
de Bonrepòs i Mirambell un eclipsi total de lluna.
Passades les 4.30 hores l’ombra de la Terra
començava a enfosquir la brillant lluna plena que
il·luminava pel sud-oest els camps i pobles de
l’Horta Nord (imatge 01). Sobre les 5.30 hores
l’ombra enfosquia totalment la Lluna, deixant el
seu característic color vermellós que li dona el
nom de Lluna de Sang (imatge 02). A través d’uns
prismàtics es deixaven entreveure difuminats els
seus cràters i les seues mars. Començava l’eclipsi
total de lluna que duraria fins a passades les 7
del matí i que seria inobservable des de la nostra
zona. L’alba i els núvols baixos impedien la visió
En el moment que enfosqueix en les nits d’estiu, es pot distingir
d’aquest fenomen que s’acomiadava de nosaltres
tres estreles en el firmament que si les uneixes amb una línia
fins al pròxim eclipsi, que es manifestarà el 7 de
imaginària formarien un triangle. Aquest és l’anomenat Triangle
setembre de 2025, amb una eixida de Lluna, ja
d’Estiu (imatge 04).
eclipsada, per l’est.
Aquest triangle no és una constel·lació, però les tres estreles
Un altre fenomen del qual hem pogut gaudir abans
que el conformen són les més brillants de les seues respectives
del començar el dia ha sigut l’alineament dels
constel·lacions i serveixen d’ajuda a l’hora de distingir a la resta de
planetes Júpiter, Venus, Mart i Saturn (imatge 03).
constel·lacions que les envolten.
Aquesta circumstància serà apreciable fins a ben
avançat l’estiu, encara que cada vegada menys, Vega és la primera de les tres estreles que apareix en el cel pel
atés que els planetes s’aniran distanciant amb el nord-est, sent una de les estreles més brillants de l’hemisferi nord.
pas de les setmanes. Serà de nou observable a
partir de la mitjanit en els últims dies de juliol.

DESCOBRINT EL COSMOS
Entrem en l’estiu i les seues nits conviden a
l’observació del cel. És la millor època per a gaudir
de la Via Làctia si es té la possibilitat de viatjar a
una zona amb cels foscos, alguna cosa del tot
impossible en el nostre municipi.

22

Pertany a la constel·lació de Lira. Aquesta constel·lació no és molt
gran però és fàcilment identificable per aquesta estrela.
Pel nord-est també, al sud de Lira, es pot contemplar com apareix
la constel·lació del Cigne, amb la seua estrela principal, Deneb,
que simbolitza la seua cua. Les altres estreles de la constel·lació
completen la figura del Cigne estirant el seu llarg coll i amb les seues
ales totalment desplegades. A aquesta constel·lació, que travessa la
Via Làctia, també se’l denomina la Creu del Nord.
Per a finalitzar, quan la foscor s’ensenyoreix de l’atmosfera podem
contemplar l’últim vèrtex que forma el Triangle d’Estiu, Altair, l’estrela
principal de la constel·lació de l’Àguila. La resta d’estreles d’aquesta
constel·lació formen el cap de l’àguila amb les seues ales esteses en
ple vol.
PLANETES I PLUGES D’ESTRELLES
Comencem amb el nostre satèl·lit natural indicant les dates de lluna
plena. El mes de juliol tindrem lluna plena el dia 13, a l’agost el dia
12, al setembre el 10 i a l’octubre podrem contemplar-la íntegrament
el dia 9.
Durant els mesos de juliol i agost albirarem Venus per l’est-nord-est
a l’inici de l’alba. A la fi de setembre Venus eixirà amb la claredat de
l’alba molt elevada, deixant de ser visible a l’octubre.
4 Vicente Garrido
MIREM EL CEL
Mart és visible al juliol ben passada la mitjanit
mirant a l’est. A l’agost i setembre pot veure’s
durant la major part de la nit.
Començarem a veure Júpiter durant la nit a la
fi de juliol, mitja hora després de la mitjanit. A
l’agost i setembre brillarà durant tota la nit. Serà
ja a mitjan octubre quan el seu ocàs tindrà lloc
pocs minuts abans de l’inici de l’alba.
A principis de juliol Saturn apunta per l’est-sud-
est mitja hora després de finalitzar el crepuscle,
sent visible durant tota la nit a mitjan mes. El
14 d’agost Saturn es troba al punt més pròxim
a la Terra, per la qual cosa mostrarà la seua
màxima lluentor. Al començament de setembre
es veurà durant tota la nit, fins a les primeres
llums de l’alba, i tot això fins a finals del mes
d’octubre. A partir de llavors només es veurà
durant la primera meitat de la nit.
Respecte a les pluges d’estreles, entre mitjan
juliol i mitjan agost podem observar els Delta
Aquàrids. Aquests mostraran la seua major
activitat els quatre últims dies de juliol ben
entrada la matinada, quan ens afavoreix
l’absència de la Lluna.
Ens tornem a trobar a l’agost amb els Perseids.
Aquests seran visibles des de finals de juliol
fins a ben avançat el mes d’agost, amb la seua
màxima activitat la nit del 12 al 13 d’aquest
mes. Ja hem comentat que la lluna plena
d’agost tindrà lloc el dia 12, per la qual cosa
aquest any el nostre satèl·lit natural dificultarà
enormement la visualització d’aquest fenomen.
Al setembre tindrem els Aurígids, del 28 d’agost
al 5 de setembre, amb la seua màxima activitat
l’1 de setembre de matinada, mirant a l’est i
quan la Lluna en fase creixent s’haja posat.
A l’octubre sentirem parlar d’un eclipsi solar
parcial visible des d’Espanya, però no feu cas.
La parcialitat visible des de la nostra zona és
del tot irrellevant. Caldria anar-se’n molt al nord
(Barcelona, Girona) per a poder visualitzar una
xicoteta mossegada al Sol.
Totes les fotos són obra de l’autor del text.
23
 VOCABULARI DE GUILLATS

15é lliurament

BIDIMENSIONAL
La seua era una vida bidimensional: El treball al bufet de dia
i al cabaret de nit; les ulleres de dia i l’ombra d’ulls a la nit;
mocassins de dia i tacons de nit; malcarat intolerant de dia
i tendre i fràgil de nit; tragar-se el plor de dia i vessar-lo a la
nit... Neguit de dia, supèrbia de nit!
COPSAR
Amb quin criteri em dius que estic equivocat?
No serà que no has previst totes les
possibilitats? Que no has entès les raons que hi són
en contrapunt? Vols fer-me creure que no t’adones
d’aquests fets? No ho donaré jo per descomptat, ni
havent-ho debatut per demostrat. No seré jo vehement
amb el dubte, ni arrelat entre solcs de falsos esperons diré
que el que dius tu va errat, fins que no ho haja copsat.
BROMATOLOGIA
Era un pallasso en el sentit estricte de la paraula.
Gaudia de gran prestigi i reconeixement i volgué crear
una acadèmia per a formar professionals de l’humor.
Va pensar un nom per a l’acadèmia: «Acadèmia de
Bromatologia». Un nom que li va semblar original i
divertit (no es va parar a buscar si la paraula ja existia
i en eixe cas el significat). Malauradament, no va
tindre èxit: els alumnes no entenien per què havien de
pintar-se la cara ni vestir-se amb colors tan cridaners,
ni entenien perquè els deures eren escriure monòlegs
i acudits. L’alumnat va anar esborrant-se a poc a poc
de les classes perquè no li veien la gràcia. Només un
alumne va acabar trobant la seua vocació, de rebot.
Va deixar de banda els bons hàbits i va descuidar
l’alimentació, però cada dia que passava es tornava
una persona més divertida.

ENGALIPADOR
A ella no li havia fet mai el pes,
però varen acabar festejant
i es va casar convençuda
que era l’amor de la seua vida. L’atur el
portà a l’alcohol, i ací a la primera pallissa.
Però pobre, no era ell, llavors més que mai
necessitava el seu recolzament i si ella no li’l
donava era normal que el buscara en un altre
llit, pobre. Calia implicar-se més i per això
aguantà tants estomacs, perquè la volia tant,
li deia, i ella no podia trair-lo ara que estava
passant-ho tan malament. També li deia que
no volia fer-li mal, que ell no era com aquells,
ell tenia un problema i que aviat remuntaria. I
ella convençuda.
24
HISTÈRIA
Totes les nits igual, el mateix somni recurrent:
una estança fosca, ell s’apropa a la finestra estira
la veta de la persiana i a través de les escletxes
s’escola tímidament la llum del sol, la suficient per descobrir sota
els llençols un embalum que es mou amunt i avall. Un moviment
compassat que delata que algú respira relaxadament allí colgat,
i que contrasta amb el moviment desbocat del seu cor. La seua
reacció és fer un soroll amb les palmes i un crit per despertar qui
siga que dorm. Llavors, sempre igual, estira els llençols i els aparta
d’una volada. Però no hi ha ningú, el llit està buit! Aleshores,
espantat, nota una mà que l’agafa pel muscle. A continuació,
sempre igual, de sobte es desperta amerat de suor. Sempre igual,
nit rere nit. La histèria ha arribat a tal punt que ja no pot més, per
les nits no descansa, no dorm gens... la seua quotidianitat es veu
seriosament alterada fins que decideix prendre somnífers. Però no
li donen resultat. Així, una nit, amplia la dosi i aconsegueix adormir-
se com un tronc. A l’empara de les pastilles es fa fort en el somni.
Quan la mà l’agafa pel muscle esta volta no es desperta, es gira i...
sorpresa! De sobte s’obrin totes les llums de l’estança i comencen
a eixir amics que entre rialles criden: innocent!, innocent! Ell respira
alleujat i somriu. Dins del somni els diu: que cabrons! Però ja no
desperta, eren massa somnífers ingerits.
 VOCABULARI DE GUILLATS

IMPREVIST
Pere, era posar-se al volant per anar al treball i tot eren retrets per la mala conducció dels altres —els
insults eixien a glopades de la seua boca—, i el mal tec ja li durava tot el dia.
Aquell matí, però, va escoltar una notícia en À punt ràdio que el va fer reflexionar: Un iaio oriental rebria
el guinness per ser l’home més vell del món amb els seus cent dotze anys, i segons el vell era per no
haver-se enutjat mai.
“Jo també vull arribar als cent —va pensar Pere—, aprendré a controlar el meu geni”.
Tot seguit d’aquella reflexió un cotxe es va creuar davant seu sense posar l’intermitent.
—Seràs... —va tractar de controlar-se, però no va poder:— malparit!
Aturat poc després en un semàfor es va prometre canviar, conduiria més assossegat. Estava decidit a
controlar-se des de ja! A partir d’aquell moment no s’emprenyaria mai més per cap motiu!
—A pels cent anys! —Va cridar en veu alta, alhora que posava la tercera marxa i un altre cotxe es
creuava davant d’ell, provocant que haguera de fer una volantada que va fer impactar el seu cotxe
contra un altre que venia pel carril de l’esquerra, fent-li fer una volta de campana i acabar impactant
contra la barana del pont, que va fer enlairar-se el cotxe un parell de metres abans de caure al buit.
Pere, amb els ulls esbatanats, pogué vore amb nitidesa el precipici de vint-i-cinc metres que s’obria
davant seu, va tractar d’asserenar-se, i no es va enutjar. Va pensar com seria viure cent anys.

JAN MALASTRUGANÇA
Era tan bon jan que va dir que sí de Que s’hi plantara de matinada en
seguida, pensava que tot anava de aquell secà oblidat de la mà de Déu,
broma. Mai havia tingut una escopeta just el moment que queia aquell
entre les mans, quan va disparar satèl·lit obsolet fora de control i que ho
somrigué i tot, semblava tan real quan fera a sobre seu, va ser mala sort. Que
l’afusellat doblà els genolls fent un estiguera cavant la fossa on soterraria
gemec... Quan, una setmana després, el cos inert del seu veí no era justícia
encara li durava la blaüra al muscle, allà divina, ni cosa del karma.
on havia impactat la culata en detonar
l’arma, va pensar: “mira que si no era
MALÀNIMA
una broma”, i es va estremir.
Està clar que no va matar a ningú, però
això no trau que fora un malànima, de
fet, en això tots estaven d’acord, fins i
tot el dia del seu sepeli. Ni la mort el va
OPINIÓ
fer bona persona.
Havíem d’eixir de la pandèmia sent una societat
més humana i solidària; era el desig, però el costat
fosc del poder és poderós. Si ha de ser aquesta la
nova normalitat/societat en què revifa tant d’odi, fa por! Quan la
política es fa en benefici personal en contra del benestar comú,
quan per assolir els teus objectius i omplir-te les butxaques no
pares esment a què o a qui trepitges, ni t’importa el mal que
pugues fer, és quan la condició humana ens mostra la seua
vilesa, fins a quin punt es pot arribar a ser de vulgar, d’immoral,
i quant podem arribar a ser-ne, d’incompetents i de fastigosos,
fins i tot, com d’autodestructius.
Manel Hurtado
25
 LLENGUA GROSSA

No alimentem la guerra

No a la guerra. Més que una frase Hem volgut oblidar aquell foc bíblic
desgastada és un crit d’impotència de les antigues Sodoma i Gomorra;
repetit massa vegades i intencionadament, el foc aliat
que interessada la tele anima. d’Hiroshima i Nagasaki vençudes,
com advertia el llibre sagrat.
Si vis pacem para bellum,
si vols pau, prepara la guerra. Nosaltres, però, no hem volgut saber
Hi ha tantes raons per justificar-la! de profecies ni volem històries,
Si vols la pau, espanta’t de tanta ni hem volgut creure en la bona fe
atrocitat televisada de la bona gent que no s’espanta.
i crida fort: No alimentem la guerra. Descreguts i solidaris, neguem
les lleis de l’estadística que trien
La guerra és un foc de passions cíclicament els nostres governants.
intencionades, fora del control No alimentem la guerra. Cridem fort.
i l’abast de qui lluita al front,
de qui suporta l’esclat de les bombes, La guerra és industrial i diplomàtica.
de qui deixa casa i treball i escapa No compta els danys col·laterals
de la mort i la desolació ni les vides que hi ha al darrere
en una fugida provisional. de cada peó abocat al front.

Com si posseírem més d’una vida Si vis pacem, para pactum,

o fórem els peons d’un Monopoly si vols la pau, provoca la concòrdia.
universal: acaba una partida L’orgull de la pàtria ens vesteix
i la tornem a començar de nou. d’uniforme, tots iguals en la trinxera;
No alimentem la guerra. Cridem fort. té igual el costat, tots iguals
de manifestació i cridant eslògans
La guerra és un foc encés que ho crema tot, i arguments dictats a la televisió.
un foc engreixat per les raons frívoles No alimentem la guerra. Cridem tots.
del capital i les mil ambicions
dels més mediocres que poblen la terra. No a la guerra, diuen les notícies.
Un foc contundent que deixarà Si no en parlem, se n’anirà
un caliu d’odis que perduraran -Espai cedit per la publicitat
generacions. No alimentem la guerra. institucional de l’estat-.

Si vis pacem, para pacem

Si vols la pau, fes-la teua.
No alimentem la guerra, ni encara
que ens tapen la veu amb mil veritats.
No alimentem la guerra, i s’ha acabat!

Pau Marqués

Fotografia d’un mural de Reskate EMERGENCY ON PLANET EARTH, exposició al Carme CCC València.
26
 RESSENYES

La Guerra Civil Espanyola. La construcció de la identitat.

Pierre Vilar. Crítica Josep Fontana. Base
Diuen és un clàssic, almenys entre els llibres sobre De la relectura del llibre subratllaria la claredat,
la contesa espanyola. El prestigiós historiador ens ve la capacitat de síntesi, el rigor, la formació d’en
a dir moltes coses, entre d’altres Fontana que recorren aquestes Reflexions sobre
que la dita Guerra Civil és quel- el passat i sobre el present. Els sis capítols del
com complex (problemes de volum ens acosten a qüestions com ara la identi-
debat), polièdric (els bàndols, tat (nacions, estats-nació), la societat civil, la glo­
les forces), que respon a causes ba­li­tza­ció, les migra-
diverses (Per què?), que de- cions, els llauradors, la
mana d’explicacions ben fona- llegenda de la transició
mentades i que, sense dubte, espanyola (transacció)
s’allunyen de reduccionismes i i ens permeten apro-
simplificacions, de la vanalitat i fundir en temes que
l’apassionament partidista o par- són ben al centre dels
tidari. L’autor sistematitza el seu debats contempora-
vast coneixement, contextualit- nis. L’autor d’obres tan
za, ordena els esdeveniments (l’enfrontament militar), recomanables com ara
els exposa amb contradiccions i limitacions, deixa les Por el bien del imperio
portes obertes a la reflexió crítica, a l’aprofundiment o La época del libera­
sobre múltiples vessants. Al pròleg deixa ben clara la lismo, continua, des­
seua pretensió (comprendre el mecanisme dels fets), prés de la seua mort, força lúcid entre nosaltres,
imprescindible per jutjar. fent de la feina de l’historiador sòlid fonament de
la construcció d’una societat millor.

El tercer toc.
Toni Mollà.
Vincle L’altra
banda de la
muntanya.
Som allò que llegim, que men-
gem, diuen. L’autor de Meliana, Minna Salami.
veí de Massalfassar, ens ofereix Sembra
un dietari sobre els llocs que ha­
bita físicament i intel·lectualment. Havien vist, l’explorador,
Des del temps de la recentment encetada jubilació, en l’exploradora, la muntan-
Mollà ens escriu des de noves rutines personals, força ya, sembla, des de llocs
pròxim pels paisatges (l’Horta, la ciutat de València, el diferents. D’açò va aquest
Palauet de Nolla) on el lector es pot també reconèixer, llibre. Si sovint, gairebé
on cada referència literària apareix com un convit a la sempre, ens escoltem l’explorador blanc, eu-
lectura (els seus imprescindibles Pla, Roth), on cada ropeu, home, ara ens escoltem l’exploradora,
viatge (Londres, el País Basc) com una invitació a ex- que no és ni blanca, ni europea, ni home. Els
plorar, descobrir nous territoris, on cada amic (Rafa títols dels capítols donen pistes del que troba-
Ninyoles) com un valuós tresor. Pàgina rere pàgina, rem a la muntanya: coneixement, alliberament,
dia rere dia, tot plegat configura la pròpia existència, descolonització, identitat, negritud, feminitat,
rica, diversa, complexa i senzilla alhora, irrenunciable. sororitat, poder, bellesa.

27
L’imperialisme:
Expansió d’un estat
a costa d’altres pobles,
mitjançant la guerra.
Des de fa 3000 anys,
l’imperi Persa,
l’imperi Macedoni,
l’imperi Egipci,
l’imperi Romà,
l’imperi Àrab,
l’imperi Turc,
l’imperi Espanyol, Portuguès,
l’imperi Francès, Belga,
l’imperi Britànic,
l’imperi dels USA...

L’Estat Rus, 24 de febrer

de dos mil vint-i-dos,
envaeix Ucraïna.
És la guerra en Europa,
que ara estem vivint:
La destrucció, la mort,
la fam, la fugida, la misèria...

Al segle XXI. Prou d’imperialisme!

Prou de guerres.
Prou de colonitzar
els pobles i les terres...
Al segle XXI, entre els pobles del món,
volem cooperació, volem fraternitat,
volem ajuda mútua, volem respecte i pau.

Cuidem l’espècie humana!

Cuidem la vida, en el planeta Terra!

Hem fet el Plaerdemavida 71

Col·labora
Textos de: Lluís M. Antolí, Rosella Antolí, Lluís Brines, Pilar Ciurana, Vicente Garrido, Manel Hurtado,
Pau Marqués, Miguel Ángel Pedrajas, Alexandre Ros, Santi Ros, Roser Santolària i Rafel Sena.
Traducció de Memòria: Antonio Fernández.
Il·lustrador de portada i contraportada: Josep Vicent Ros.
Muntatge i maquetació: Ethel Roca.
Impressió: Gráficas Izquierdo, S.L..
Edita: Associació Cultural Macarella de Bonrepòs i Mirambell.
Coordinació: A. Ros.
Depòsit Legal: V-2407-2004

Som a

Pots trobar Plaerdemavida en format digital a www.macarella.org/plaer-de-ma-vida/