Ciceró´

Marc Tul·li Ciceró va néixer l’any 106 aC a la ciutat d’Arpino, al sud del Laci, i fill d’una
família de cavallers. Va acabar el seus estudis a Roma, on va rebre l’ensenyament dels millors
oradors i juristes del món. Va viatjar per completar la seva formació humanística i de tornada a
Roma, va començar la seva carrera política. Amb el temps, va anar ocupant tots els càrrecs
polítics fins aconseguir ser nomenat cònsol. Però, després de la victòria de Cèsar sobre Pompeu,
Ciceró es retirà de la vida política. Tot i així, reprengué la seva carrera quan mor Juli Cèsar i
atacà a Marc Antoni, un dels successors del dictador. A partir d’aquí, se’l va considerar capaç
de prevenir algun esdeveniment dels enemics. Per aquest motiu va ser assassinat l’any 43 aC.

La seva producció literària és molt extensa i variada i, es pot dividir en 4 etapes: discursos,
obres retòriques, obres filosòfiques i cartes.
Ciceró va escriure molts discursos, dels quals cal destacar aquells que tenien un contingut
jurídic, pronunciats bé com a defensa o bé com a acusació, davant d’un tribunal. Entre aquests
cal esmentar la Defensa del poeta Àrquies, que havia estat privat del dret de ciutadania; la
Defensa de Miló, en la qual va demostrar que aquest no era culpable de l’assassinat de Clodi, i
les Verrines, on Ciceró acusa a Verres d’abusar del seu càrrec polític com a governador de
Sicília.
També pronuncia altres discursos de caràcter polític, dels quals cal destacar-ne dos: les
Filípiques i les Catilinàries. La primera obra consta de catorze discursos amb els quals Ciceró
atacà a Marc Antoni quan aquest volia succeir a Juli Cèsar. Es podria dir que és un homenatge
per a l’orador grec Demosteles, el qual va recitar uns discursos contra Filip de Macedònia. La
segona, en canvi, és l’obra més coneguda de Ciceró. Es tracta de quatre discursos pronunciats
contra Catilina, el màxim implicat en la conjuració contra la república romana: la primera
catalinària la pronuncià davant el Senat, i induí Catilina a fugir de Roma. La segona fou
pronunciada al fòrum per informar al poble. En canvi, la tercera va servir per informar de la
detenció dels conjurats. I la quarta, pronunciada de nou al Senat, decidí la condemna a mort dels
conjurats. No obstant, cal esmentar De imperio Pompei que recull el més gran elogi de les
qualitats militars i personals de Pompeu. Aquest discurs va ser pronunciat en defensa d’una llei
proposta per aquest, anomenada llei Manilia.
No obstant, cal esmentar De l’orador que consta de tres llibres. Aquest tracta de la formació que
ha de rebre un bon orador, es a dir, de les qualitats necessàries i indispensables que ha de
conèixer. Ciceró creia que l’orador perfecte havia de tenir una combinació de 3 factors:
disposició natural, una cultura profunda i extensa de totes les disciplines i grans coneixements
de la tècnica (recerca d’arguments, distribució i disposició dels raonaments, elocució, memòria i
una bona acció o escena). A més, el discurs constava de diverses parts: la introducció del tema,
l’exposició dels fets que motiven el discurs, l’argumentació on l’orador justifica la seva
intervenció i, la conclusió o peroració que té com a finalitat guanyar-se als jutges i a l’auditori.
Per tant, s’havia d’instruir, agradar, commoure i convèncer.
Ciceró també escrigué diversos diàlegs, entre els quals cal destacar Brutus. Es tracta d’un diàleg
entre Ciceró, Brutus i Àtic, on es reconstrueix tota la història de l’eloqüència romana.

Pel que fa als tractats polítics i filosòfics, cal anomenar-ne dos: La república i Les lleis. La
primera consta de sis llibres i tracta de quina és la millor forma de govern, que al seu parer, és la
república. El segon, esta compost per tres llibres on reflexiona sobre els fonaments del dret i
estudia les institucions religioses i públiques. També va escriure tractats de contingut més
moral. Els més coneguts són: De l’amistat i De la vellesa. En el primer es tracta el concepte
ampli d’amistat, a partir d’una conversa entre diferents intel·lectuals. En canvi, el segon és un
diàleg en el qual Ciceró intenta demostrar que no cal témer la vellesa ni tampoc és una desgracia
si la persona és sensata.
Ciceró tenia una correspondència molt àmplia, la qual s’ha conservat en gran part. Gràcies a les
epístoles, podem copsar la seva autèntica personalitat i la seva activitat familiar i social. Es
tracta d’un conjunt de cartes escrites sense cap intenció determinada.