ESPECIAL ESTIU / EDICIÓ EN LÍNIA

JULIOL / AGOST 2022

ALPS
Zona d’altes
emocions
 Si ets voluntari, et mereixes el millor

Si ets federat de la FEEC o pertanys a un club, i a més ets voluntari, pots contractar una
assegurança per a voluntaris a preus molt especials.

Garanties / Capitals Responsabilitat Civil

Accidents Suma Assegurada 600.000 € per
Mort: 7.500 € sinistre i anualitat
Incapacitat:15.000 € Sublímit per víctima 150.000 €
Franquícia 100 €
Assistència Sanitària:
En centres concertats: Il·limitada
En centres no concertats: 2.000 €
Assistència en viatge: 4.500 € (límit total per a les dues cobertures)
Despeses en concepte de rescat
Transport o repatriació sanitària

Agrupació amb la salut i l’esport. Agrupació amb la FEEC. Agrupació amb tu.

Agrupació AMCI d’Assegurances i Reassegurances, S.A. Ctra. de Rubí, 72-74, 08174 Sant Cugat del Vallès, RM Barcelona F.63, F.B-423520, T. 43137, NIF A-65782807.
Assistència Avançada BCN, SLU. Domicili Social: Carretera de Rubí, 72-74, Edifici Horizon, 08174 Sant Cugat del Vallès, RM Barcelona, T. 32374, F. 53, F.B-208767. NIF B-62081716.

Febrer_2020.indd 3 24/01/2020 12:39:58

 ESPECIAL ESTIU
Editorial
EDICIÓ EN LÍNIA

Estiu als Alps

Un pòster hivernal de Val d’Isère i Tignes, gran, molt gran, d’aquells
on fuig la mirada, presideix amb autoritat una cuina de fusta, amb llar
de foc i rajola catalana del Prepirineu dels anys 80. Uns ulls de nen
amb cara de fascinació i admiració contemplen aquell paradís nevat
sense saber ben bé on és, però del qual n’ha sentit milers d’històries.
Una cova de glaç, trepitjar neu en ple mes d’agost i aquells estius de
caminades per senders verds i remullades dins dels rius més freds. La
idealització d’un indret desconegut es pot convertir en malson quan
es trepitgen les mateixes muntanyes al cap dels anys.

Els Alps són un dels

paratges més icònics
del continent.
La finestra cega ha deixat d’ensenyar la neu perpètua ja fa dies i
el paisatge ha canviat com canvien últimament els ecosistemes del
nostre entorn. Robant paraules a Hobbes, deixarem caure allò de
«l’home és el llop de l’home» i més en els nostres dies, en què seguim
castigant de forma constant allò que ens envolta i ens fa ser com
som. Una proposta estiuenca per poder gaudir d’un dels paratges
3
més icònics del continent com són els Alps es converteix en debat i
reflexió quan veiem a les fotos de calaix que ens deixa el temps on
arribaven les glaceres. Un comunicat de la Federació Francesa de
Clubs d’Alpinisme i Muntanya posa en alerta a tothom qui vulgui
aquest estiu trepitjar l’alta muntanya alpina que podreu trobar en
aquest Vèrtex .
Hiverns càlids, primaveres eixutes, estius exigents i tardors amb
fulles; el món es transforma sense la implicació dels qui, des de les
seves posicions de privilegi, haurien de posar mesures clares per
aturar un destí que sembla massa escrit i que ens neguen amb jocs de
mans i teories del pèndol obsoletes. El temps continua castigant de
forma desmesurada cada minut en què no actuem amb contundència,
més enllà dels nous hàbits individuals que seguim consolidant a cop
de porta a porta.
Aquesta edició especial i digital de Vèrtex vol ser un regal a recuperar
algunes de les millors rutes que hem fet aquests darrers temps per la
serralada de les serralades europees. Farem un vol pels Alps sense
treure els ulls de la pantalla que excepcionalment ens farà llegir la
ANNA MONGAY
muntanya aquest estiu.
La cova de glaç s’ha fos, el riu cada cop porta menys aigua i el pòster
de Val d’Isère i Tignes crema des de fa uns mesos a la llar de foc de
la mateixa cuina. Els ulls d’aquell nen passegen aquest estiu per les
mateixes muntanyes que admirava i on somiava viatjar sense sortir
de casa, però els colors no són els mateixos que veia estirat en un
banc de fusta al costat del foc.
Quim P. Casadesús
DIRECTOR DE VÈRTEX
 Sumari ESPECIAL ESTIU
EDICIÓ EN LÍNIA

ESPECIAL ESTIU FOTO DE PORTADA

Arête de Rochefort
i Dent du Géant, una de les
moltes escenes espectaculars
del massís del Mont Blanc.
FOTO / JORDI CANYAMERES

12 Serralada dels Alps. Territori quatremil

MANEL BORRELL
L’estiu del 2018, un alpinista català va ser el primer del nostre país
a completar la llista d’ascensions als vuitanta-dos quatremils dels
Alps. Es tracta de Manel Borrell, que ens explica en primera per-
sona la seva llarga trajectòria sobre les grans altures de l’arc alpí.

26 Excursions per la regió de la Jungfrau

FRANCESC CATALÀ
Caminar davant d’una de les muralles més famoses dels Alps
suïssos és el fil conductor d’aquest reportatge. Presentem una
proposta d’excursions de somni sota l’ombra de les parets nord
de l’Eiger, Mönch i Jungfrau.
4
36 Ascensions al Parc Nacional del Triglav
OLGA ROVIRA I DAVID GUIU
El Triglav, amb els seus 2.864 metres d’altitud, és el cim més
alt d’Eslovènia i dels Alps Julians. Aquesta i les muntanyes de
l’entorn configuren un terreny fascinant de valls boscoses i pics
escarpats; de senders amables i camins equipats vertiginosos.

44 Dolomites de Sesto, camins

i vies ferrades
ÀLEX DOMEC
És conegut l’interès que les Dolomites susciten en els amants dels
esports de muntanya. Una formidable travessa ens enfilarà per ves-
sants escarpats a través de corriols i senders equipats a les munta-
nyes de Sesto, la fascinant zona que va veure néixer les vies ferrades.

JULIOL / AGOST 2022

EDITA DIRECCIÓ HAN COL·LABORAT EN AQUEST NÚMERO COL·LABORADORS GRÀFICS

Federació d’Entitats
Excursionistes de Catalunya
Federació Catalana d’Alpinisme
i Escalada
Rambla 41, pral. 08002 Barcelona
Tel. 934 120 777 Fax 934 126 353
vertex@feec.cat
Quim P. Casadesús Johan Berthet, Manel Borrell, Pau Aguilera, Arnau Àvila,
quim.pons@feec.cat Aina Bosma, Dani Brugarolas, Jordi Canyameres, Roger Cararach,
Francesc Català, Àlex Domec, Manuel de Castro, Xavier Esteve,
CAP DE REDACCIÓ
Pierre-Allain Duvillard, Enric Faura, Quim Hernández, Carles Iturbe,
Xavier Maduell
Jordi Ferrando, Xavi Gallach, Carles Lluch, François Marsigny,
xavier.maduell@feec.cat
Pilar González, David Guiu, Roger Mestres, Anna Mongay
CONSELL ASSESSOR Florence Magnin, Jacques Mourey i Pere Trilla.
Armand Ballart, Rosa Maria Bosch, i Olga Rovira.
Eliseu T. Climent, Samuel Colomer,
Francesc Domènech, Josep Llusà,
Jordi Merino, Adriana Olsina,
Ester Sabadell i Joan Maria Vives.

PUBLICITAT, ADMINISTRACIÓ I VENDES
Consol Rodríguez
consol.rodriguez@feec.cat
SUBSCRIPCIONS I ATENCIÓ AL LECTOR
lectors.vertex@feec.cat
CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA
Xavier Maduell
ESPECIAL ESTIU
EDICIÓ EN LÍNIA
MAQUETACIÓ I DISSENY
Jaume Marco - estudi
IMPRESSIÓ
Litografia Rosés, SA
DISTRIBUCIÓ
SPM, SL
Llibreria Altaïr, SL
Dipòsit legal: B. 36121-1965
ISSN: 0042-4420
Sumari
54 Civetta: acció a les Dolomites
JORDI FERRANDO
Caminar i resseguir les vies ferrades de la Civetta no pot deixar
indiferent ningú, però cal estar-hi preparat. Així es gaudirà a
fons d’una de les reines més portentoses de les Dolomites.
60 Monte Viso, el gegant del Piemont
PILAR GONZÁLEZ
Al sud-oest dels Alps italians, tocant a França, es dreça un ge-
gant de pedra piramidal. Parlem del Monte Viso, el rodegem i
hi pugem.
68 Excursions pel massís de la Vanoise
FRANCESC CATALÀ
L’extensa Vanoise suposa un dels massissos més fascinants del
sector occidental dels Alps. Presentem una selecció d’excursions
inoblidables amb el poble de Pralognan – la Vanoise com a punt
de referència.
5
78 Grand Capucin. Rere el rastre de Bonatti
DANI BRUGAROLAS
Walter Bonatti i Luciano Gigho van obrir el 1951 la primera via
de la cara est del Grand Capucin, considerada en aquell temps
una paret impossible. 71 anys més tard, no és la ruta més dura de
la tàpia, però sí que és un dels itineraris més atraients d’aquesta
monumental agulla del massís del Mont Blanc.
86 Mont Blanc, escola de doctors
X. GALLACH, F. MAGNIN, P. DUVILLARD,
J. MOUREY i J. BERTHET
El massís del Mont Blanc constitueix un laboratori estratègic per
estudiar els efectes de l’erosió i el canvi climàtic. No només els
alpinistes, sinó també els científics desenvolupen grans activitats
sobre les muntanyes més altes dels Alps.
ESPECIAL ESTIU / EDICIÓ EN LÍNIA
Reservats tots els drets. Aquesta publi-
cació no pot ser reproduïda ni totalment
ni parcial sense consentiment de l’editor.
Tampoc no pot ser transmesa per cap
mitjà o mètode, ja sigui electrònic, me-
cànic o d’altre tipus.
VÈRTEX no es fa responsable de les opi-
nions i valoracions subjectives que els
col·laboradors puguin fer en els articles
publicats a la revista.
VÈRTEX adverteix al lector que la pràc-
tica dels espor ts de muntanya com-
porta riscos i aconsella extremar-hi les
precaucions.
 Vist a la xarxa

UFEC
23 de juny Bendhora
La FEEC supera els 42.480 federats i re- 26 de juny Pep Mirabet
gistra un nou rècord històric de llicènci- Avui som a la Selva del Camp amb el CE 21 de juny
es. Es confirma com a tercera federació Arítjol a la caminada del Circuit Català de Cap de setmana brutal amb el Centre de
esportiva del país en nombre de federats. Marxa Nòrdica. Tecnificació de Curses per Muntanya a la
Rècord també de llicències femenines: Vall d’Aran.
16.061, pràcticament un 40%.

Òmnium Berguedà
23 de juny
Els amics de la Flama ja estan a punt per
6 fer-la arribar als indrets del Berguedà.
Seguim mantenint la Flama viva.
# ESPECIAL ESTIU
Toni Ribas
24 de juny
Avui fent un dibuix del refugi Colomina Albert Salarich
al PN d’Aigüestortes. Feia temps que en 12 de juny
tenia ganes. El fred que feia no m’ha dei- Tornem a gaudir de la Marxa Transfron-
xat acabar in situ. Però he gaudit d’una
excursió i unes vistes espectaculars.
terera Cap de Rec, un altre cop amb un
traçat preciós i organització excel·lent.

Miquel Roman Pérez Alliberaadrenalina

20 de juny
27 de juny
Aquest cap de setmana hem fet la ruta El que ens agrada fer a les cabres.
Montserrat 360º fent nit al refugi d’Agu-
lles de la FEEC. Una volta a la serralada Ursula Beltran
21 de juny
plena d’experiències i un xic dura per la
calor. Lac Redon. A bocafoscant, camí del Tuc
deth Pòrt de Vielha.

Refugi Coma de Vaca

18 de juny
Ja ha florit el marcòlic.
Jordi Turull i Negre
25 de juny
Entrenant per a la Via Pirinenca. Hem Edu Marín
sortit de Josa cap a la canal Baridana i 28 de juny
recte amunt i amunt. Molt cansat, però Una finestra de bon temps per fi. Des que
arribar a dalt i recórrer el Cadí sempre és vam arribar al Pakistan el temps ha estat
un plaer indescriptible. molt dolent, però ara nosaltres tenim la MÉS
primera oportunitat per fer l’atac a la via. ACTIVITAT
#revistaVèrtex L’equip està motivat. A LA XARXA >
 FEEC

L’assemblea Un 2021 de rècords i consolidacions

de la FEEC aprova
l’exercici del 2021
L’assemblea general ordinària de la FEEC va celebrar-se a Tarragona
el 28 de maig passat i va ser organitzada pel Centre Excursionista
Tarragona (CET), que enguany celebra els seus 50 anys. La reunió
de les entitats de la Federació va servir per aprovar l’exercici econò-
mic del 2021. Una trentena d’entitats van aprovar, per unanimitat,
els comptes anuals de l’exercici econòmic de l’any anterior i l’estat
de comptes al 31 de desembre.
L’assemblea va començar amb la benvinguda als assistents per part
del president del CET, Jordi Aluja, que va destacar que «avui és un
dia històric, ja que des del 1914 no es reunien les entitats excursio-
nistes a Tarragona». L’alcalde de Tarragona, Pau Ricomà, i la delegada
d’Esports a les Comarques Tarragonines, Carmina Blay, també van
intervenir en l’obertura de l’acte.
8 L’assemblea de la FEEC va ratificar també una proposta de la junta
#302 - ESPECIAL ESTIU
Els caps d’àrea de la FEEC van presentar l’informe de les activitats de
l’exercici vençut, amb el qual van repassar les accions dutes a terme
en un any encara marcat per la pandèmia, que va alterar les activitats
més habituals. En l’informe de presidència, el president de la FEEC
Jordi Merino va remarcar la importància de ser la tercera federació
esportiva de Catalunya en el tancament de les dades del 2021. La
xifra s’enfila fregant el rècord històric del 2020 i arriba fins a les
42.313 llicències federatives. A més, se superen per segona vegada
les 15.000 llicències femenines, amb un total de 15.609 federades.
L’assemblea també va servir per fer un repàs de totes les àrees de la
FEEC durant el 2021, amb especial atenció a la comunicació amb els
federats, entitats i altres practicants de la muntanya en un any en què
es va començar a sortir de la pandèmia.
Cal destacar també que el web de la FEEC va superar per primer cop,
durant el 2021, els tres milions de visites. En total van ser 3.287.622
les visites que va tenir el web federatiu l’any passat. L’assemblea es
va poder seguir de forma presencial i de forma telemàtica amb dret
a vot en tots els apartats menys en l’aprovació de reglaments, on els
assistents telemàtics, seguint la llei actual de la Secretaria General de
l’Esport, no van poder exercir el dret a vot. En total es van aprovar
set reglaments de diferents activitats que regula la FEEC. Pel que
fa als números de l’exercici del 2021, es va generar un superàvit de
259.471 euros. Aquest superàvit es deu, en la seva major part, a la
manca d’activitats en el primer tram de la temporada 2021, segons
va explicar el vicepresident segon de la FEEC i encarregat de l’àrea
econòmica, Miquel Fernández.
directiva en referència a un acord de col·laboració en matèria de
refugis de muntanya entre diferents federacions d’àmbit estatal.

L’assemblea general ordinària de la FEEC va tenir lloc

el 28 de maig passat a Tarragona. FOTO / AINA BOSMA

Nou rècord històric de la FEEC:

42.480 federats
Per primer cop en els seus 102 anys d’història, la FEEC ha superat els
42.480 federats. Ho va fer amb 42.482 federats el 17 de juny i amb un
creixement important respecte a les mateixes dates dels últims anys.
L’any 2021 el nombre de federats quan es va tancar l’any al final de
desembre es va situar en 42.313, una xifra inferior al que fins a dia
d’avui era el registre històric de la FEEC: els 42.479 federats amb què
es va tancar l’any 2020. El 2019, l’últim any abans de la pandèmia, el
nombre de federats s’enfilava fins als 41.794, i el 2018 es va arribar
als 41.303 federats. El creixement de la FEEC ha seguit any rere any,
després que el 2017 se superés per primer cop en la història de la Fe-
deració la xifra de 40.000 federats anuals, que s’havia marcat com un
primer sostre. L’any anterior, 2016, l’últim a no assolir la xifra rodona
de 40.000 federats, s’havia tancat amb 39.888 llicències federatives.
La tasca realitzada des de les entitats excursionistes, l’augment de
gent que fa activitats de muntanya i la millora en el servei que es
dona des de la mateixa Federació han estat factors clau per poder Una excursionista es dirigeix al refugi Lluís Estasen (Pedraforca).
mantenir aquest creixement exponencial en els darrers anys. FOTO / PAU AGUILERA
 FEEC

Els refugis
de la FEEC, en ple
funcionament estival
Els catorze refugis guardats de la FEEC ja estan oberts de manera
ininterrompuda fins a finals d’estiu. Els primers van ser els equi-
paments ubicats al Parc Natural del Cadí-Moixeró: Sant Jordi, Lluís
Estasen i Prat d’Aguiló, que al maig ja van encetar la temporada
continuada. Els van seguir el refugi de Certascan (Pallars Sobirà), els El refugi de Certascan es troba a la capçalera de la vall de
del Parc Nacional d’Aigüestortes (Ernest Mallafré i Colomina) i el de Cardós (Pallars Sobirà). FOTO / PAU AGUILERA
Coma de Vaca (Ripollès), que entre finals de maig i primers de juny
van obrir les portes de manera continuada. Al juny també s’hi van
Acord entre les federacions de Catalunya, Aragó,
afegir els refugis de Vallferrera (Pallars Sobirà), Estanys de la Pera
Navarra i Astúries
(Cerdanya) i Serra d’Ensija (Berguedà), per oferir els seus serveis
ininterrompudament fins a final de temporada. Les federacions de muntanyisme de Catalunya, Aragó, Navarra i As-
túries, que en conjunt gestionen 39 refugis de muntanya, van arribar
Fora del Pirineu i del Prepirineu, el refugi d’Agulles (Montserrat),
el 28 de maig passat a unes línies d’acord en matèria de refugis de
per les seves peculiaritats, obre en règim de guarda de divendres
muntanya. Aquestes abastaran aspectes relacionats amb la gestió
a diumenge durant els mesos de juliol i agost. A les comarques tar-
de refugis i amb altres acords que puguin establir-se en aquesta
ragonines, el refugi de Font Ferrera (massís del Port) està obert al
línia. El vicepresident de la FEEC i cap de l’Àrea de Territori, Josep
juliol segons demanda, mentre que a l’agost obrirà durant tot el mes.
Casanovas, va definir el moment com a «històric» per la repercussió
L’alberg-refugi de la Morera de Montsant (Priorat) prestarà servei
que pot tenir aquest acord, per al qual ha obert també les portes a
tots els dies de la setmana durant aquest estiu. Finalment, l’alberg
les federacions madrilenya i basca. Casanovas va afirmar que aquesta
excursionista de l’Albiol (la darrera incorporació a la xarxa d’equi-
és una acció valenta que calia prendre i que serà molt beneficiosa
paments guardats de la FEEC), en funcionament des del 20 de maig,
per als federats i federades de les diferents federacions implicades.
obre també tota la setmana des del 3 de juny passat. 9

#302 - ESPECIAL ESTIU

El descens del riu Glorieta,
sota reserva
La FEEC i l’Ajuntament de Mont-ral (Alt Camp) van encetar el juny pas-
sat un projecte pioner en la reserva d’espais naturals. Per primer cop,
un ajuntament i la Federació van sumar forces per evitar la prohibició
de la pràctica esportiva en un espai natural com és el barranc del riu
Glorieta. Amb l’objectiu de la preservació de la natura, la pràctica
El canvi climàtic està afectant de ple les glaceres dels Alps. esportiva sostenible i l’augment de la seguretat, es va crear una pàgina
FOTO / QUIM P. CASADESÚS web per realitzar la reserva a fi de poder fer una activitat en aquest
indret regulat. Tothom qui vulgui realitzar el descens de les gorges del
La Federació Francesa riu Glorieta haurà de tenir una reserva prèvia (gratuïta) que haurà de
adverteix de condicions fer al web de la FEEC. La informació serà gestionada des de l’Ajunta-
ment de Mont-ral, que va aprovar una nova ordenança municipal per
delicades per fer alpinisme a la protecció de les valls del Glorieta i el Brugent.

als Alps
A finals del mes de juny la Federació Francesa de Muntanya i Alpi-
nisme va fer una crida a tots els muntanyencs i muntanyenques a
extremar la precaució en la pràctica de l’alpinisme als Alps. El canvi
climàtic està afectant de ple les glaceres alpines, que veuen modifi-
cades les seves condicions any rere any. L’hivern i la primavera suaus
i secs, combinats amb l’onada de calor (10 °C registrats al cim del
Mont Blanc) i amb una elevada freqüentació d’alpinistes, creen una
situació nova al cim de les muntanyes. Actualment les rimaies i els
passatges exposats són més delicats, la congelació es presenta poc
efectiva i les caigudes de roques resulten freqüents. Per tot això, la Descens de les gorges del riu Glorieta (Alt Camp).
FFCAM demana molta precaució en l’elecció de les sortides als Alps. FOTO / ARNAU ÀVILA
 CAMPIONATS DE CATALUNYA

Laia Gilibets i Aleix Toda,

campions de Catalunya de
curses d’ultraresistència
La cursa Ultra Ensija, englobada dins l’organització Berga Trail, va
decidir el 4 de juny passat els campions de Catalunya de curses d’ul-
traresistència. La solsonina Laia Gilibets (CE Solsonès) i el tarragoní
Aleix Toda (CE l’Areny) van posar-se el barret de Patum i van pujar
al graó més alt del pòdium de la cursa berguedana, organitzada per
l’AE Mountain Runners del Berguedà. La carrera presentava 60 qui-
lòmetres de recorregut i 3.413 metres de desnivell positiu al voltant
de les serres de Queralt, Rasos de Peguera i Ensija, amb el Pedraforca
com a decorat de fons.
Laia Gilibets durant la cursa Ultra Ensija – Berga Trail.
En categoria femenina les tres primeres classificades van fer bona FOTO / CARLES ITURBE
part de la cursa juntes fins que el grup es va reduir a dues: la final-
ment guanyadora, Laia Gilibets, i la bagenca Marta Muixí (AE Diedre), (GE Oliana), el qual va acabar segon. El pòdium el va tancar un altre
que va acabar segona. El podi femení el va tancar Anna Olivares dels qui apuntava a favorit, com és Wilfred Lladó (CE Solsonès).
(CM Sant Cugat). En nois, el de Mont-Roig, Aleix Toda, va superar Per equips, el campió de Catalunya va ser el CE Solsonès gràcies a
el qui era un dels grans favorits i que volia revalidar títol, Marc Ollé la victòria de Laia Gilibets i a la tercera posició de Wilfred Lladó.

Campionat de Catalunya
de raids d’esports de
muntanya
10 Un conjunt de proves disputades entre l’Empordà i la Garrotxa,
anomenades CATRaid from Paradise to the Jungle, va decidir en-
tre els dies 20 i 22 de maig els campions de Catalunya de raids
#302 - ESPECIAL ESTIU

d’esports de Muntanya. Al llarg de tres de competició, els equips

participants van haver de superar proves de cursa a peu, BTT, des-
cens de barrancs, espeleologia, orientació, slack line, patins i tir
amb arc. Van sortir de la cala Montjoi (Alt Empordà) i van recór-
rer Cadaqués, la platja de Port Lligat, la vall de Santa Creu, Palau
Savardera, Besalú i les Planes d’Hostoles. Els equips que lluitaven
pel podi van entrar a meta esprintant després de 30 h, 250 km i més
de 5.000 m+. L’equip francès Sudraid Expenature Les Marmules
va resultar el guanyador, seguit de Zona7.cat i de Catraid.org. Pel
que fa als equips que puntuaven per al campionat de Catalunya,
Catraid.org va revalidar el títol per segon any consecutiu, seguit de
Muntanyà Raid Team i d’Aventura Xperience.
Participants del campionat durant la prova de BTT.
FOTO / ROGER MESTRES
Una participant del campionat de Catalunya d’escalada de
dificultat celebrat a la Sala Golem de Blanes.
FOTO / QUIM HERNÁNDEZ
Rut Monsech i Lau Macià,
campions de Catalunya
d’escalada de dificultat
Rut Monsech (CE Alpicat) i Lau Macià (CE Esparreguera) van estre-
nar la temporada de campionats de Catalunya d’escalada esportiva
i van alçar el primer títol de la campanya el 14 de maig a la Sala
Golem de Blanes. Els escaladors i les escaladores van oferir una
final molt disputada que es va poder veure en directe per Esport+.
La moianesa Rut Monsech va sumar un nou títol d’escalada de difi-
cultat al seu palmarès. Es va imposar a dues de les escaladores amb
més projecció actualment: Maria Benach (Centre Muntanyenc Sant
Llorenç) i Aida Torres (CE Torelló), que van completar el podi de
la competició a Blanes. En categoria masculina el jove Lau Macià,
amb només setze anys, va aconseguir el seu primer campionat de
Catalunya absolut. El petit de la nissaga dels Macià va agafar el
relleu del seu germà Lluc, que es va emportar el campionat en
l’última edició. El pòdium masculí el van completar Joel Codina
(CE Madteam) i Cedric Lluc Milles (CE Sant Celoni).
 \ ALPINISME
ALPINISME

12
# ESPECIAL ESTIU

Territori
quatremil
Serralada dels Alps
Culminar tots els pics de més de quatre mil metres dels Alps és una fita alpinística
de primer ordre. Cap català ho havia aconseguit encara, fins que l’estiu del
2018 l’alpinista barceloní Manel Borrell va finalitzar el llarg i dur periple alpí.
Des dels Écrins al Bernina, passant pel Mont Blanc, Valais, Oberland i Gran
Paradiso, vuitanta-dos són els cims principals de l’arc alpí.
 13

# ESPECIAL ESTIU

L’Aletschhorn (4.195 m) destaca des de la pujada

al Gross Grünhorn, a l’Oberland. FOTO / JORDI CANYAMERES
 \ ALPINISME REPORTATGE PUBLICAT EN EL NÚMERO 284 / MAIG-JUNY 2019

TEXT
MANEL BORRELL

14
# ESPECIAL ESTIU

Les Grandes Jorasses (4.208 m) sobresurten a la dreta d’aquesta imatge presa des de l’Aiguille du Midi, al massís del Mont Blanc.
FOTO / JORDI CANYAMERES

Una llarga trajectòria alpina La història d’una llista

L’estiu del 2018 vaig enllestir l’ascensió de totes les muntanyes de
més de quatre mil metres de la serralada alpina. L’any 1984, quan en
tenia dinou, vaig pujar el meu primer quatremil, el Gran Paradiso
(4.061 m), a la vall d’Aosta; i el 10 de setembre del 2018 vaig enllestir
el projecte amb la travessa Rochefort-Jorasses. Vaig escalar tots els
pics d’aquestes arestes del massís del Mont Blanc menys la punta
Walker (4.208 m), que ja havia ascendit l’any 1988.
En total han transcorregut 34 anys, amb activitats realitzades durant
el temps de vacances amb companys, amics i amb guia de muntanya
en alguna de les ascensions de més dificultat tècnica. Durant aquesta
llarga trajectòria alpina hem caminat, hem escalat i hem esquiat fins
al cim dels vuitanta-dos quatremils principals de la llista de la Unió
Internacional d’Associacions d’Alpinisme (UIAA). A més de la dificultat
tècnica i el compromís d’algunes escalades, una campanya d’aquestes
característiques requereix tenacitat, ja que sovint les condicions de
la muntanya i una meteorologia adversa impedeixen les ascensions i
exigeixen diversos intents.
L’any 1786, Balmat i Paccard van trepitjar el cim del Mont Blanc per pri-
mera vegada a la història. Iniciaven així la conquesta dels cims dels Alps,
que trigaria tot el segle següent i part de l’altre. Un dels conqueridors
dels darrers quatremils verges, el vienès Karl Blodig, és considerat el
primer alpinista que va voler pujar tots els cims de més de 4.000 m dels
Alps. L’any 1928 va publicar el seu llibre Die Viertausender der Alpen,
que recopila els que ell considera els quatremils de la serralada alpina.
S’han publicat diverses reedicions d’aquest llibre clàssic com la que l’any
1989 va coordinar un altre col·leccionista de quatremils, Helmut Dumler,
amb fotografies de Willi Paul Burkhard. En aquells temps, però, hi havia
múltiples llistes i cada alpinista que volia completar el repte feia servir la
seva pròpia llista o la que li feia més el pes. Cal destacar la llista de Will
Mc Lewin (1991) i la de Richard Goedeke, que l’any 1990 va publicar en
alemany el seu llibre, editat en castellà per l’editorial Desnivel el 1999 i
titulat Cuatromiles de los Alpes por rutas normales. L’any anterior, el
1998, Desnivel havia traduït l’obra mencionada de Dumler amb el títol
Los cuatromiles de los Alpes. És un llibre de format gran amb moltes
fotografies i informació sobre les diferents vies d’ascensió a tots els cims.

Ascensió a l’aresta sud de l’Alphubel (4.206 m), al Valais, una de les zones alpines amb més concentració de quatremils.
FOTO / JORDI CANYAMERES
Davant la falta d’una llista dels quatremils unànimement acceptada,
es va decidir formar un grup de treball amb representants dels tres
països alpins amb muntanyes de més de 4.000 m. Finalment van ser
Gino Buscaini (Itàlia), François Labande (França) i Maurice Brandt
(Suïssa). A més, hi va participar la major part de companyies de guies
de la serralada. El fruit d’aquest treball va ser una llista de 82 cims
principals i 46 de secundaris publicada per la UIAA en el seu butlletí
número 145, l’any 1994. Es van establir tres criteris per determinar les
muntanyes. El criteri topogràfic va ser el principal: el cim en qüestió
havia de tenir una cota 30 m més alta que el coll més alt adjacent.
Però almenys havia de complir també un dels altres dos criteris, el
morfològic o l’alpinístic. El morfològic fa referència a la seva estructu-
ra, aparença i visibilitat que té com a muntanya. Finalment, el criteri
alpinístic fa referència a la freqüentació de la muntanya per part dels
alpinistes. Així, també es considera cim principal aquell que, tot i
no complir el criteri topogràfic, reuneix aquests altres dos criteris.
Serralada dels Alps /
15
# ESPECIAL ESTIU
Alpinistes amb els 82 quatremils
Amb l’objectiu de conèixer els alpinistes que realment havien pujat
tots els quatremils dels Alps i compartir informacions, Luciano Ratto
i Franco Bianco van fundar el Club 4000 dins del Club Alpí Italià
de Torino, però obert a tots aquells alpinistes que havien pujat un
mínim de cinquanta quatremils. Més tard el requisit va rebaixar-se
a trenta i actualment és el web més complet sobre el col·leccionisme
quatremiler (www.club4000.it). A partir de la informació obtingu-
da en aquest web i altres llocs de la xarxa (com el web alemany
www.4000er.de), he confeccionat una llista d’alpinistes finishers que
han completat els 82 cims. El nombre total resultant ha estat de 53
alpinistes distribuïts en els següents països: Itàlia (24), Suïssa (12),
Alemanya (6), França (3), Àustria (2), Eslovènia, Bèlgica, Romania,
Rússia, Regne Unit i Catalunya (1). Evidentment pot haver-hi alguns
alpinistes més que no ho hagin fet públic, però de ben segur no en
seran gaires més.
Us recomanem tot seguit l’ascensió de tres quatremils de la llista, di-
ferents en dificultat i en ubicació geogràfica dins la serralada alpina.
 \ ALPINISME

LAUTERAARHORN (4.042 m)
OBERLAND
El Lauteraarhorn, a l’est de l’Oberland, és un dels quatremils dels Alps més allunyats de les rutes habituals
dels alpinistes i dels turistes alpins. Una aproximació llarguíssima fa d’aquest cim un dels menys visitats dels
Alps. Tot i això, la seva ascensió per la canal de la cara sud i per l’aresta sud-est és força interessant, amb una
magnífica recompensa al cim.
L’inici és l’aparcament de l’Hospice de Grim- (glacera Finsteraar), que va cap al Finstera- i sostinguda (900 m de desnivell) fins al petit
sel, al cor de Suïssa. Una llarguíssima aproxi- arhorn. Al cap de 2-3 km girem al nord-oest coll de 3.915 m on s’assoleix la cresta. Una
mació de 19 km comença travessant la presa per on ve la Strahleggletscher, que la remun- curta escalada mixta de II+ amb bona roca
de Grimsel, recorre tot l’embassament fins a la tarem fins al peu de l’Aarbiwak (2.731 m), on ens permet arribar al cim amb una magnífica
cua (2 h) i remunta la vall fins a la gelera, que s’arriba fàcilment per les roques. En 6-7 h de visió frontal de l’Schreckhorn, que havíem es-
cada dia es troba més amunt. L’itinerari se- marxa haurem arribat a aquest petit i acollidor calat l’any anterior. Encara que tenim un dia
gueix la morrena esquerra i no sabem ben bé refugi no guardat. ennuvolat, la vista és superba sobre els grans
quan som sobre la glacera a causa de la gran L’endemà ens llevem de nit perquè el dia és cims de l’Oberland com el Finsteraarhorn,
quantitat de roques que la formen. Deixarem llarg. Remuntem la gelera pel costat esquerre l’Eiger, la Jungfrau, els Fietscherhorns, etc.
l’itinerari del refugi Lauteraar, que ens que- al llarg de 2-3 km i ens enfilem per una canal Retornarem pel mateix itinerari fins al refugi
da molt per sobre. Quan la gelera es bifurca, de neu que va girant cap a l’esquerra. L’itine- i el cotxe, en un descens llarguíssim on cal
prendrem a l’esquerra la Finsteraargletscher rari és força evident, però la pujada és llarga administrar les forces.

Lauteraarhorn (4.042 m)

16
# ESPECIAL ESTIU

Cara sud del Lauteraarhorn, amb la seva via d’ascensió. FOTO / MANEL BORRELL

DURADA APROXIMADA DIFICULTAT REFUGI

Aproximació: 6 h; ascensió: 5-6 h. BD. Canal de 40º d’inclinació i passos de Aarbiwak (2.731 m).
II+ a l’aresta. Refugi lliure i confortable, amb mantes.
DESNIVELLS
Aproximació: +900 m; ascensió: +1.300 m, MATERIAL NECESSARI MAPA
-2.200 m. Piolet i grampons Jungfrau Region. 2520. Escala 1:25.000.

ÈPOCA IDEAL
Primavera-estiu
 /

E N G I N E E R E D I N T H E

D O L O M I T E S

SALEWA.COM
 \ ALPINISME

PIZ BERNINA (4.049 m)

MASSÍS DE BERNINA
El Piz Bernina és el quatremil més oriental de l’arc alpí i se situa a la regió de l’Alta Engandina dins del cantó
suís dels Grisons. El Bernina està considerat un cim fàcil, però no podem subestimar-lo ja que la seva ruta
normal, l’aresta sud-est des del coll de Crest’Aguzza, té algunes dificultats que són inevitables.
És possible accedir al Bernina tant des del cos- o primavera des del refugi Boval per la gelera llarga que passa pel refugi Curate i arriba
tat suís com des de l’italià. Però tot i l’aparent de Morteratsch. Després de diversos intents, al refugi Marinelli, situat estratègicament al
facilitat dels remuntadors mecànics que pugen l’estiu del 2018 vaig decidir anar-hi per la via peu de la muralla Bernina–Bellavista–Palü,
a Diavolezza des de Suïssa, l’accés per Itàlia és normal italiana. Vam conduir fins a Campo amb bon accés a tots aquests cims.
més racional; a més, permet sortir i tornar al Moro, a la Valmalenco, tot passant per Son-
cotxe sense haver d’estar pendents dels horaris drio i el petit poble de Franscia. Cal aparcar El dia següent sortim amb les primeres
dels telefèrics. Altres vies d’ascensió al cim són a prop de la presa d’aquest gran embassa- llums del dia i accedim a la gelera superior
la Biancograt, una espectacular aresta de neu ment, creuar-la i seguir l’itinerari senyalitzat de Scerscen un cop superat el pas de Marine-
a la cara nord; i la pujada amb esquís a l’hivern al refugi Marinelli. És una aproximació força lli occidental. Ens equipem amb grampons i

Piz Bernina (4.049 m)

18
# ESPECIAL ESTIU

Itinerari de l’aresta sud-est del Piz Bernina des del coll de Crest’Aguzza. FOTO / MANEL BORRELL

DURADA APROXIMADA DIFICULTAT REFUGIS

Aproximació al refugi: 3.30 h; refugi
Marinelli a refugi Marco e Rosa: 3.05 h;
Marco e Rosa al Piz Bernina: 2.05 h;
descens al refugi: 1.35 h.
DESNIVELLS
Aproximació: +980 m;
ascensió: +1.350 m, -585 m.
PD+. Passos aïllats de IIIº. Refugi Marinelli-Bombardieri
(telèfon +39034251577) i refugi Marco
MATERIAL NECESSARI e Rosa (tel. +390342515370)
Piolet, grampons, corda i alguna baga
d’assegurament. MAPES
Julierpass. 268. Escala 1:50.000
i Monte Disgrazia 278. Escala 1:50.000.
ÈPOCA IDEAL
Primavera-estiu. Cal evitar el final
de temporada.

Vista panoràmica des del cim del Bernina, el quatremil més oriental dels Alps, amb la glacera de Morteratsch sota els peus
dels alpinistes. FOTO / MANEL BORRELL
corda per fer el llarg flanqueig per la part superior d’aquesta glacera
fins a la base de la canal del coll. A principi de temporada s’hi accedeix
per la neu esquivant les esquerdes que es troben tapades. Tot i que
presenta trams força drets, normalment hi ha traça oberta que facilita
la pujada. Quan la temporada està més avançada, per accedir al coll i
refugi Marco e Rosa cal anar per les roques de l’esquerra i utilitzar la
via ferrada que hi puja. Des del refugi remuntem un pendent de neu
fàcil fins a la roca de l’aresta SE. Un cop arribats al primer ressalt de
roca sembla que es pugui pujar per l’esquerra (vessant oest) o directa-
ment per l’aresta. Nosaltres anem per l’aresta mentre les cordades que
baixen ho fan en ràpel pel vessant oest i així no ens creuem. Superat el
primer ressalt amb algun pas de IIIº, seguim un petit tram d’aresta de
neu fins a la base del segon. Aquest també es pot superar directament
Serralada dels Alps /
19
# ESPECIAL ESTIU
per la roca o per la neu de la dreta (vessant est), on hi ha traça però cal
fer un primer flanqueig delicat. Pugem doncs pel fil, que torna a tenir
algun pas de IIIº amb ferros encastats a la roca. S’arriba de nou a la neu
i des d’aquí ja es veu el cim. Només falta resseguir l’aresta fins al cim
després de passar per la Spedla, que és la punta italiana del Bernina.
El cim del Piz Bernina ofereix un panorama excepcional i val la pena
contemplar-lo. De baixada, un parell de ràpels als ressalts faciliten
el descens i arribem ràpidament al refugi cap al migdia. Com que la
previsió per a l’endemà continua sent bona, en comptes de baixar
directament al cotxe, decidim fer una volta per les terrasses Bellavista
i tornar al vessant italià per la Fourcla Bellavista. A continuació traves-
sem la part alta de les geleres de Fellaria, tornem al refugi Marinelli pel
pas de Marinelli oriental i desfem el camí d’aproximació fins al cotxe.
 \ ALPINISME

TRAVESSA DE LES GRANDES JORASSES

MASSÍS DEL MONT BLANC
La travessia Rochefort-Jorasses és un dels recorreguts més espectaculars i exigents del massís del Mont Blanc i de tot l’arc
alpí. Gaston Rébuffat, en el seu llibre de les 100 millors ascensions de la zona del Mont Blanc, va incloure aquest itinerari
en la posició 73 i ja comentava que «el plaer no es deu directament a l’escalada, sinó a l’ambient de gran recorregut d’aquesta
magnífica travessia».

En el meu cas completar la travessia per pu-
jar tots els quatremils em va costar dos in-
tents mig fallits els anys 2001 i 2009. En amb-
dós casos vam poder fer la primera jornada
que recorre l’aresta de Rochefort i conclou
al refugi-bivac Canzio, al coll de les Grandes
Jorasses (3.825 m), però no vam poder com-
pletar la segona part. Aprofitant el pont de
la Diada del 2018, hi vaig anar amb el Roger
Cararach. Un cop travessat el túnel del Mont
Blanc, vam aparcar al peu del nou telefèric
panoràmic del Monte Bianco, que supera tot
el desnivell fins a la punta Helbronner en dos
trams. Des de l’estació superior un ascensor
excavat a la roca permet baixar al refugi To-
rino sense pràcticament sortir a l’exterior.
L’endemà vam resseguir l’estètica aresta
Rochefort i quan vam arribar a l’agulla de
Rochefort, vam anar a pujar el Mont Mallet,
una estètica agulla a la qual li falten pocs me-
tres per ser un quatremil. Els últims anys hi
ha hagut canvis importants en aquesta aresta
de neu i la seva famosa cornisa gegant pràcti-
cament ha desaparegut. També la baixada al
coll de les Grandes Jorasses ha canviat: ara
es fa més pel vessant sud on hi ha roca i no
es toca neu pràcticament fins al refugi-bivac
Canzio. El refugi té mantes, gas, alguna cas-
sola i un sistema d’alarma que també permet
la recàrrega de mòbils i dispositius amb USB.
El dia següent afrontem l’escalada de la
punta Young, la part més difícil de la tra-
vessa. La via comença a la part baixa d’una
canal de neu i de seguida cal enfilar-se a la
roca. Es puja de dreta a esquerra fins a una
fissura que ratlla tota la paret i que permet
accedir al peu de l’agulla per una zona que
normalment és mixta. Assolim aquest punt

Aresta de les
Grandes Jorasses Aresta de Rochefort

20
# ESPECIAL ESTIU

La travessia Rochefort-Jorasses presenta un dels recorreguts més espectaculars i exigents de tot l’arc alpí. FOTO / MANEL BORRELL

DURADA APROXIMADA DIFICULTAT REFUGIS

Bivac Canzio a punta Whymper: 6-8 h;
descens al refugi Boccalatte: 4 h – 4.30 h;
descens a Plampinceux: 2 h.
DESNIVELLS
+585 m, –2.785 m.
D. Tirades de IVº a l’escalada de les puntes Refugi-bivac Canzio, equipat amb mantes.
Young i Margherita. S’hi pot trobar gas i alguna cassola.
MATERIAL NECESSARI MAPA
Piolet, grampons, corda, friends i bagues Chamonix – Mont Blanc. 3630 OT.
d’assegurament. Escala 1:25.000. IGN.

ÈPOCA IDEAL
Estiu fins al setembre

L’escalada de la punta Young resulta la part més difícil de la cresta
de les Grandes Jorasses. FOTO / ROGER CARARACH
després de fer tres tirades de IVº, seguides
de dos llargs en terreny mixt. Arribem a la
cresta a l’oest de la punta Young, que assolim
per l’esmolada cresta. Des de la punta Young
(3.996 m) es desgrimpa una mica cap a l’E i
es baixa amb un curt ràpel fins a la bretxa
següent. L’itinerari continua una tirada més
per l’aresta cap a la punta Margherita fins
que podem flanquejar pel vessant S. Trobem
un curt ràpel que ens permet accedir a la
gran canal que puja en direcció al cim. La
remuntem per la vora esquerra i a la part alta
anem a la dreta fins a un esperó de roca bona
que s’escala (IVº) fins a prop del cim. Només
hem de tirar una mica enrere per arribar
al cim E dels dos pics bessons de la punta
Margherita (4.065 m). Des d’aquí ja veiem la
resta de la cresta fins a la punta Walker. Per
arribar al següent cim, la punta Elena, cal
desgrimpar l’esmolada aresta en direcció E
fins a la bretxa que separa les dues agulles.
Des d’aquí, una curta i vertical escalada amb
bones preses permet assolir la punta Elena
(4.045 m). La cresta es va fent més ampla i
cada vegada és més viable avançar pel ves-
sant S evitant les agulles més escarpades.
Atenyem així la punta Croz (4.110 m). Tot
el tram final de l’aresta sol estar cobert de
neu, però a aquestes altures de la temporada
no trobem neu fins a la penúltima punta,
la Whymper (4.184 m), últim quatremil de la
meva col·lecció particular. Arribo aquí força
cansat, però extraordinàriament content
d’haver pogut completar finalment aquesta
magnífica travessia i també aquest projecte
vital que ha estat fer tots els quatremils dels
Alps. Queda encara feina i la baixada és llar-
ga, així que decidim deixar la punta Walker,
que ja la vaig pujar l’any 1988.
El descens cap a Boccalatte és força evident.
Comença per les roques i es va complicant.
Els últims metres fins al Plateau de Déjuner,
on trobem la ruta normal de la punta Walker,
cal fer-los amb ràpel i de seguida accedim a
El refugi-bivac
Canzio es troba
enclavat al coll
de les Grandes
Jorasses.
FOTO /
MANEL BORRELL
Serralada dels Alps /
El refugi Canzio
permet realitzar
la travessa
Rochefort-Jorasses
en dues jornades.
21
la gelera per una canal de IIIº que també es
baixa millor amb ràpel. Un cop a la neu, cal
# ESPECIAL ESTIU
remuntar una mica per superar els seracs i
agafar l’esperó del Reposoir que ens ha de
portar a la glacera de sota. Després de des-
grimpar ens caldrà fer un parell de ràpels.
Aleshores seguim la traça marcada sobre la
gelera, que busca el millor pas per esquivar
les esquerdes fins que posem peu de nou a la
roca just sobre el refugi de Boccalatte. Passem
pel refugi, saludem el guarda que ens diu que
avui no hi ha hagut ningú més que hagi fet la
travessa i no ens entretenim amb l’esperança
de no arribar excessivament tard a Chamonix.
 \ ALPINISME

22
MASSISSOS D’ALTURA
# ESPECIAL ESTIU

D’oest a est de l’arc alpí, els massissos més alts de la serralada contenen els 82 quatremils
principals de la llista de la UIAA. El massís dels Écrins n’acull dos, la Barre des Écrins (4.101 m)
i el Dôme de Neige des Écrins (4.015 m). A la vall d’Aosta s’eleva un quatremil solitari, el França, Itàlia
Gran Paradiso (4.061 m). El massís del Mont Blanc té molts més quatremils (vint-i-vuit), un
dels quals és el sostre dels Alps, el Mont Blanc (4.810 m). De les crestes alpines que superen i Suïssa
els 4.000 m d’altitud, aquí se’n retallen dues de les més difícils: Aiguilles du Diable i Grandes
Jorasses. Però la màxima concentració de cims de la llista la trobem a la zona del Valais,
apleguen els
amb quaranta-un quatremils. El més famós és sens dubte el Cerví (4.478 m), una piràmide
gegantina que s’erigeix a la vora del grup del Monte Rosa, el massís més alt de la regió. Si es
82 quatremils
continua cap a llevant s’arriba a l’Oberland, amb nou muntanyes de més de 4.000 m elevades principals de
sobre les glaceres més llargues dels Alps. Finalment, la vall de l’Engandina ostenta el Piz
Bernina (4.049 m), el quatremil més oriental de la serralada alpina. la llista
de la UIAA.
LA LLISTA BIBLIOGRAFIA
A LA XARXA RECOMANABLE

Trobareu la llista completa − Helmut D umler; Willi P. Burkhard

dels quatremils dels Alps al web Los cuatromiles de los Alpes.
de la UIAA: www.theuiaa.org/ Desnivel, 2007 (3a edició)
mountaineering/mountain-classification
− Richard G oedeke
Cuatromiles de los Alpes
por rutas normales
Desnivel, 2014 (3a edició).
 Serralada dels Alps /

ENTREVISTA TEXT ENRIC FAURA

MANEL BORRELL
«Per mi les llistes són una excusa per sortir, més que no pas un objectiu en si»
Manel Borrell Vilaseca (Barcelona, 1965) ha estat el primer alpinista català a assolir tots els
quatremils dels Alps. Lluny de ser un alpinista professional, l’amateurisme i la seva passió per
l’alta muntanya li han permès realitzar el seu particular projecte al llarg de quasi 35 anys.
És coautor d’A tota cresta (Cossetània, 2002), una guia de crestes pirenaiques. Amb el Pirineu
com a escola de muntanya i els Alps com a universitat, s’ha llicenciat en l’alpinisme, l’escalada
i l’esquí de muntanya des de ben jove.

23

# ESPECIAL ESTIU

Manel Borrell a l’Aiguille du Jardin (4.035 m), amb la cara nord de les Grandes Jorasses darrere seu. FOTO / FRANÇOIS MARSIGNY

Quins van ser els teus inicis en formar un grupet d’amics amb qui vam vaig començar a practicar esquí de mu-
el món de la muntanya? començar a sortir pel Pirineu pel nos- ntanya, però el meu punt dèbil era l’es-
Vaig començar en un petit centre excur- tre compte. calada. Vam ser completament autodi-
sionista que es deia AGRUECC, vincu- dactes, fins que em vaig apuntar l’any
Quina ha estat la teva evolució 92 al curs d’escalada del CADE i el 95 a
lat a l’associació d’antics alumnes del
muntanyenca? un curs d’escalada en gel de l’escola de
col·legi dels Jesuïtes de Casp. Ara ja no
existeix, però llavors era un club molt Vaig començar a fer excursionisme i alta Benasc. Aleshores vaig escalar bastant
actiu. M’hi vaig apuntar per fer excur- muntanya. Amb quinze anys vaig pujar a i se’m va obrir un ventall més ampli de
sions i després vaig ser monitor i vaig l’Aneto. Amb disset, com que havia anat possibilitats per fer vies de més grau
començar a fer alta muntanya. Així vam a esquiar alguna vegada amb la família, tant al Pirineu com als Alps.
 \ ALPINISME
24
# ESPECIAL ESTIU
Borrell al couloir du Gardien del Grand Combin de Grafeneire (4.314 m), l’any 2008. FOTO / CARLES LLUCH
Quina modalitat de muntanyisme
has practicat més i quina t’agrada
especialment?
Sens dubte el que m’agrada més és
l’alpinisme, però l’esquí de muntanya
també si l’objectiu final és pujar cims.
No obstant això, estadísticament se-
gur que la modalitat que més he prac-
ticat és l’excursionisme, que he pogut
compartir amb la meva família.
Has fet també molta muntanya
als Pirineus.
Sí, els Pirineus han estat la meva es-
cola de muntanya i, evidentment, hi he
estat més vegades que als Alps per la
seva proximitat. L’any 2004 vaig com-
pletar els 129 tresmils principals de la
llista de la UIAA. El Pirineu sempre ha
estat el meu terreny de joc preferit i és
on em sento més còmode. El meu llibre
de capçalera ha estat Las 100 mejores
ascensiones y excursiones, de Patrice
de Bellefon.
Quan vas anar per primer cop als Alps?
Va ser el 1984, quan jo tenia 19 anys.
Vam pujar el Gran Paradiso i el Dom de
Mischabel. Érem joves, teníem moltes
ganes de menjar-nos el món i per no-
saltres va ser una gran descoberta.
Quan neix el projecte de fer tots els
quatremils?
Per mi aquesta cota no ha estat real-
ment important fins bastant al final,
quan vaig veure que en tenia prop de
seixanta i era al meu abast fer totes les
muntanyes de la llista de la UIAA. L’any
2003 em vaig fer soci del Club 4000 i
el 2004 vaig anar a escalar alguns dels
cims més remots que hi ha als Alps.
Per tant, va ser en aquests últims deu
o quinze quan em vaig focalitzar en el
projecte. Sempre he pensat que les
llistes són més una excusa per sortir
que no un objectiu en si.
Quina ascensió t’ha deixat el millor
record? Quina ha estat la més difícil?
La muntanya que recordo especial-
ment és el Cerví. El vaig fer de jove-
net amb vint anys i encara recordo
perfectament el moment d’arribar a
dalt de tot. Em va semblar que era la
muntanya més fantàstica del món.
Per mi era un mite i acabava de caure.
D’altres ascensions que no van anar
com esperàvem no en tinc tan bons

Escalada de la via normal per l’esperó est de Les Droites (4.000 m). Al fons, el Mont Blanc. FOTO / CARLES LLUCH
records. El Bernina, per exemple, em
va exigir quatre intents. Quant a l’as-
censió més difícil, són les Aiguilles du
Diable al Mont Blanc du Tacul. Es trac-
ta d’una escalada de Vº que recorre
aquestes cinc esmolades agulles
granítiques.
Les travessies d’altura de diversos
dies, com han estat?
Recordo especialment la del Monte
Rosa l’any 1996, en què vam fer una
gran cavalcada pels quatremils i vam
fer nit a la cabana Margherita, a 4.500
m. L’any abans havíem fet la traves-
sa de l’Oberland bernès, de la qual
també en tinc un gran record perquè
estàs uns dies sense tocar la civilit-
zació, aïllat del món. A l’hivern també
he fet rutes molt recomanables com
la Chamonix-Zermatt, la Silvretta o
l’Haute Maurienne.
Un cop assolit l’objectiu,
quins plans tens?
Encara estic en procés de reflexió.
Sense sortir dels Alps, una idea seria
intentar pujar les muntanyes de 3.800
i 3.900 m. O fer cincmils del Caucas.
Tu que coneixes a fons els Alps
i els Pirineus, com són?
Són serralades bastant diferents en-
cara que sembla que són de la matei-
xa època geològica. Els mil i escaig
metres de més que tenen els Alps
confereixen un caràcter molt més dur
i feréstec. Tot és una mica més difí-
cil; és més fred, hi ha menys vegeta-
ció i les ascensions són sempre més
Serralada dels Alps /
25
# ESPECIAL ESTIU
llargues. El que sí que trobem als Alps
són refugis molt confortables i remu-
ntadors que arriben molt amunt. Els
Pirineus, en canvi, tenen una escala
més humana i alguns tresors difícils
de trobar als Alps com les seves valls.
Què és la muntanya per tu?
Per mi la muntanya té moltes dimen-
sions, però sobretot és una passió. És
una manera de viure intensament uns
determinats períodes de temps en què
estàs fent aquesta activitat i que no es
limita a la dimensió esportiva. També
hi ha una dimensió d’amistat i de su-
peració d’un mateix en un ambient dur
i alhora meravellós.
 \ EXCURSIONISME
EXCURSIONISME

Paratges
de gegants
Regió de la Jungfrau

26
# ESPECIAL ESTIU
 27

# ESPECIAL ESTIU

Les superbes parets nord de l’Eiger i el Mönch

apareixen en el camí de Manlinchen a Kleine Sheidegg.
 \ EXCURSIONISME REPORTATGE PUBLICAT EN EL NÚMERO 273 / JULIOL-AGOST 2017

TEXT I FOTOGRAFIES
FRANCESC CATALÀ

Una de les escenes alpines més espectaculars i aplaudides de Suïssa és la muralla formada
per tres actors principals: Eiger (3.970 m), Mönch (4.107 m) i Jungfrau (4.158 m). Els itineraris
que us proposem no hi ascendeixen, sinó que els contemplen des de dues de les valls més
impressionants de l’Oberland: Grindelwald i Lauterbrunnen.

28
# ESPECIAL ESTIU

Tren cremallera sortint de la vall de Lauterbrunnen en direcció a Wengen.

Fonts d’inspiració
«Frodo caminava per les ribes del cabalós Bruinen i va veure els pàl·
lids i freds rajos de sol sortint a les llunyanes muntanyes, que anaven
descendint per barrejar-se amb la boirina... Sam caminava al seu costat
mirant cap a les altituds de l’est. La neu era blanca sobre els cims. L’ai-
gua corria i saltava sorollosament i la tarda era amarada d’una aroma
suau d’arbres i flors com si l’estiu encara s’allargués». Així comença
«Return to Middle Earth», un interessant article de Sarah Warwick
que relaciona aquesta descripció de Rivendell, al llibre El senyor dels
anells, amb la vall de Lauterbrunnen. I és que Tolkien viatjà el 1911,
amb el seu germà i una colla d’amics, des d’Interlaken fins a Zermatt,
caminant 290 quilòmetres per l’Oberhorn bernès. Tolkien tenia només
19 anys i seria un viatge que el marcaria de tal manera que, 56 anys
després, escrivia una carta al seu fill explicant-li que la inspiració per
crear Rivendell li havia vingut recordant aquell viatge. Efectivament,
Lauterbrunnen, a la regió de la Jungfrau, representa perfectament
aquesta vall tancada, amb un riu cabalós que la creua, altes cingleres
per on ragen potents torrenteres glacials que s’estavellen al fons de
la vall, amb els cims de neus permanents només visibles, llunyans, a
l’obertura del fons. Ens explica Tolkien que en aquest viatge «dormien
sobre el fenc, en bordes i estables, sense fer cap reserva, esmorzant

lleuger per, durant el dia, menjar a l’aire lliure... mentre caminaven,
mapa en mà, tot evitant les carreteres». Un viatge ben envejable per als
qui gaudim de l’entorn de la muntanya en el seu estat més salvatge. No
ens costa gaire d’imaginar com va arribar a ser d’important, aquesta
aventura, per a un jove vingut d’Anglaterra.
Aquest viatge, però, no va ser una casualitat perquè al segle XIX
l’Oberland bernès, als Alps suïssos, ja era una destinació massiva del
turisme de muntanya. Una de les joies d’aquesta zona és la Jungfrau-
joch, també anomenat top of Europe perquè és l’estació de tren més
alta d’Europa, concretament a 3.454 metres, una obra d’enginyeria
ferroviària inaugurada l’1 d’agost de 1912. Més de cent anys després
L’Schereckhorn (4.078 m) al fons de l’estany Bachalpsee, una de les escenes més fotografiades de la regió de la Jungfrau.
Paratges de gegants /
de la seva posada en marxa, encara ens sorprèn per la seva gosadia
tècnica. Van haver de foradar l’interior de l’Eiger per arribar a l’estació
que queda als peus de la glacera de l’Aletsch entre la Jungfrau i el
Mönch, un veritable espectacle d’alta muntanya que visiten cada any
més d’un milió de turistes. Interlaken és la porta d’accés a la regió de
la Jungfrau, amb les valls de Lauterbrunnen i Grindelwald. Aquesta
entrada a les dues valls és impetuosa: un poble al bell mig de dos
grans llacs, Thun i Brienz, connectats pel riu Aar, des d’on ja veiem
les muntanyes si dirigim la mirada cap al fons de la vall. Anem als
punts de partida de les nostres excursions: Grindelwald (1.034 m) i
Lauterbrunnen (795 m). Aquestes dues valls representen dues zones
força diferents i complementàries.
29
# ESPECIAL ESTIU
 \ EXCURSIONISME
La vall de Grindelwald és oberta i assolellada a la part final i la recor-
re el riu Schwarze Lütschine (riu negre). A Grindelwald hi arriben
els trens d’Interlaken que continuen cap a Jungfraujoch i en surten
diversos telefèrics cap les zones més altes. Ja a l’estació de tren con-
templem la cara nord de l’Eiger, una paret que no ens deixa apartar
la mirada per la seua perfecta forma triangular. La seua escalada es
va cobrar víctimes des de les primeres temptatives. Fins que no es va
vèncer, el 24 de juliol del 1938, va ajudar a forjar el mite d’una de les
ascensions més cobejades pels escaladors dels Alps. Aturem-nos-hi un
moment. El primer intent d’ascensió per la cara nord el van fer el 1934
Willy Beck, Kurt Lowinger i George Lowinger, que varen assolir els
2.900 metres abans de descendir per una finestra del túnel del fer-
rocarril de l’interior de la muntanya. El 1935 dos bavaresos, Karl Me-
hring i Max Sedlmeyer, van tornar a l’atac. Varen passar cinc nits a la
paret enmig de tempestes i allaus i van morir congelats al lloc avui
anomenat Bivac de la Mort (3.300 m). La progressió dels joves havia
estat observada des de Grindelwald pel gran públic amb telescopis
i el final tràgic causà un gran impacte en la premsa internacional.
L’any següent seran quatre escaladors, dos bavaresos, Andreas Hin-
terstoisser i Toni Kurz, i dos austríacs, Willy Angerer i Edi Rainer, els
qui protagonitzaran una de les tragèdies més impactants de la paret
quan Kurz va quedar penjant d’una corda, durant dos dies, amb els
seus companys ja morts sense poder ser rescatat pels guies que eren a
pocs metres. Arribem així al 1938. Seran els alemanys Anderl Heckmair
i Ludwig Vörg i els austríacs Heinrich Harrer i Fritz Kasparek els qui
finalment venceran l’Ogre en tres dies. Remetent-nos a l’actualitat, el
rècord d’escalada de la paret, amb 2 hores i 22 minuts, el té Ueli Steck,
30
# ESPECIAL ESTIU
Jove excursionista caminant per la zona del Schilthorn, amb el Breithorn (3.780 m) al fons.
malauradament desaparegut mentre aclimatava al Nuptse el 30 d’abril
passat. Havia escalat aquesta cara 41 vegades. També esmentem que la
primera ascensió catalana fou de Josep Manuel Anglada i Jordi Pons,
que aconseguiren al 1964 escalar la paret en el seu segon intent. Un
any abans, els aragonesos Ernesto Navarro i Alberto Rabadá havien
mort a causa del fred i l’esgotament a la zona coneguda com l’Aranya.
Anem, ara, a Lauterbrunnen. És una verdíssima vall tancada en forma
de u, creuada pel riu Weisse Lütschine (riu blanc), allargada i om-
brívola, també anomenada la vall de les 72 cascades perquè recull
l’aigua de totes les geleres que l’envolten. Una torrentera que baixa
dels contraforts de la Jungfrau formarà unes famoses gorges a l’in-
terior de la muntanya, les Trümmelbachfälle, impressionant conjunt
de cascades interiors. Lauterbrunnen és un poble tranquil, amb els
serveis necessaris per al turista de muntanya. Més amunt hi té dos
poblets, Wengen i Mürren, només assolibles amb tren o caminant,
des d’on ja tenim la perspectiva de totes les muntanyes de la regió.
No cal dir que les primeres que identificarem serà la tríada de l’Eiger,
Mönch i Jungfrau i el Breithorn tot seguit. Tota la regió de la Jungfrau
està connectada per trens, telefèrics i autobusos. De vegades, a vista
d’ocell tindrem la impressió que és un paisatge fet a mida perquè hi
transcorrin els trens i telefèrics, com el que tenen els apassionats de
les maquetes ferroviàries a l’habitació més gran de casa. Podem intuir
que les excursions hi són infinites i adaptables a tots els gustos i difi-
cultats; a més, estan molt ben senyalitzades. Les que hem escollit ens
situaran a les diverses zones de la regió i ens faran gaudir dels racons
més clàssics de cada zona.

JUNGFRAUJOCH (3.454 m)
Jungfraujoch es coneix com el top of Europe
perquè és l’estació ferroviària més alta d’Eu-
ropa. En aquesta ocasió realitzarem l’excur-
sió amb tren des d’Interlaken o bé des de
Grindelwald o Lauterbrunnen, segons on ens
allotgem. Nosaltres sortirem de l’estació de
Lauterbrunnen i canviarem de tren a Kleine
Scheidegg per ja pujar directes fins a Jung-
fraujoch. Bé, directes no; hi ha dues parades
de 5 min per treure el nas a mitja paret nord
de l’Eiger, l’Eigerwand. Tornarà a parar a Eis-
meer, on veurem la glacera Grindelwald-Fi-
escher, per continuar cap a Jungfraujoch. Al
Top of Europe podem fer una excursió d’1 h al
Mönchsjoch Hut (3.657 m): sense cap dificul-
tat, tret d’adaptar-nos a l’altitud, per un camí
xafat per les màquines de neu caminarem so-
bre la glacera fins al refugi. Allà les vistes ens
encaren a la cara sud de l’Eiger. Si, en tornar,
encara volem fer un tomb més per aquest
complex turístic de muntanya, podrem sortir
a un plateau des d’on veurem el camí per on
marxen els qui pugen la Jungfrau.
L’Eiger i el Mönch reflectits a la basseta d’un xalet suís a Kleine Sheidegg.
EIGERGLETSCHER >
KLEINE SHEIDEGG (EIGER WALK)
DESNIVELL: 314 m de baixada i 70 m
de pujada
DURADA: 1 h
Aquesta passejada té com a punt de parti-
da el baixador Eigergletscher del tren de
Jungfraujoch. L’excursió, apta per a totes
les edats, consisteix a baixar per la morrena
del conjunt de l’Eiger, Mönch i Jungfrau fins
a l’estació ferroviària de Kleine Sheidegg.
A mig recorregut arribarem a un llac artificial
on podrem descansar en una basseta que hi
ha al costat, amb uns bancs dins l’aigua amb
hidromassatge incorporat.
Paratges de gegants /
31
# ESPECIAL ESTIU
EIGERGLETSCHER >
ALPIGLEN (EIGER TRAIL)
DESNIVELL: 765 m de baixada i 101 m
de pujada
DURADA: 2.30 h
Aquesta caminada marxa cap a l’esquerra
del baixador, per un sender ben marcat vers
la paret N de l’Eiger. El primer tram, arran
de muralla, creua la morrena de la malmesa
glacera de l’Eiger. Canviem a zones herbo-
ses i travessem els torrents que s’originen
a la gelera. Descendim, tot fent ziga-zagues,
encarats cap al poble de Grindelwald. Arri-
bem al llogarret d’Alpiglen, amb un restau-
rant a prop de l’estació. Si volem allargar
l’excursió, podem caminar 1.30 h més fins
a Grindelwald.
 \ EXCURSIONISME

Al segle XIX
l’Oberland
bernès, als
Alps suïssos,
ja era una
destinació
massiva del
turisme de
muntanya.

32
# ESPECIAL ESTIU

La cascada Staubbachfall, amb gairebé 300 metres de caiguda, és la més

impressionant de la setantena de salts d’aigua de la vall de Lauterbrunnen.

FIRST > SCHYNIGE PLATTE
DESNIVELL: 884 m de pujada i 1.173 m
de baixada
DURADA: 6 h
Excursió clàssica de la zona i molt recoma-
nable. Recorrerem terreny molt variat, sense
complicacions tècniques, tot i que serà exi-
gent per la llargada i el desnivell. Arribem al
punt d’inici amb telefèric des de Grindelwald.
First és una de les talaies més boniques de la
zona de Grindelwald. Prenem el camí que surt
amunt cap al bucòlic estany Bachalpsee (2.265
m) amb vistes a l’Schereckhorn (4.078 m), que
se’ns col·locarà al bell mig del llac perquè li
fem la foto de postal que surt a tots els catà-
legs. Continuem fins al Faulhorn (2.686 m),
on hi ha un restaurant que expliquen que és
l’hotel de muntanya més antic d’Europa. Ben
de cara hi tindrem l’Eiger-Mönch-Jungfrau
i la serralada del Breithorn. De baixada del
refugi comencem a trobar-nos una mica més
sols (la gent torna cap al telefèric de First)
i ara ja gairebé tot el camí serà en descens
suau. Carenejarem una mica per zones her-
boses i, travessant una serreta, sortirem a
la Berhaus Männdlenen (refugi-restaurant).
Baixem per un camí a la dreta, travessem
una valleta amb unes curioses formacions
rocoses i aviat veurem al fons la Schynige
Platte. Comencem a veure, quan apareixem a
la carena, el llac Brienzersee, amb les barques
de vela creuant-lo. Més endavant observarem
els dos llacs, amb el Thunersee i Interlaken
al mig. En una cruïlla tindrem l’opció de tirar
dret per baix i anar directes a Schyne Platte o
carenejar i assolir, per unes escales de fusta,
l’Oberberghorn (2.069 m), turó amb un forat
a la roca i unes vistes immillorables. Tot bai-
xant i tornant a carenejar arribem a un altre
mirador, el de Daube (2.076 m). En uns 25
min serem a l’estació de Schynige Platte, on
tornarem cap a Interlaken amb un tren cre-
mallera d’època.

Conjunt Jungfrau-Mönch-Eiger contemplat des de Schiltalp, camí del pic Schilthorn.
MÄNNLICHEN > WENGEN
DESNIVELL: 179 m de pujada i 1.139 m
de baixada
DURADA: 4.30 h
En aquesta excursió anirem a un dels mira-
dors privilegiats de la zona. S’hi pot pujar
a peu des de Lauterbrunnen o Grindelwald
perquè hi ha senders ben marcats des de les
dues valls. Nosaltres, sortint de Lauterbrun-
nen, optarem per una pujada còmoda amb
tren fins a Wengen i després el telefèric fins
a Männlichen (2.227 m). Amb això haurem
fet gairebé tot el desnivell i el camí serà una
baixada suau. A Männlichen el primer que
ens trobem és la prominència del massís de
l’Eiger, Mönch i Jungfrau que ens sorpren-
dran una vegada més amb tota l’esplendor.
També gaudim d’unes superbes vistes aèries
de la zona de Lauterbrunnen, una vall tan-
cada amb uns salts d’aigua impressionants.
Prenem un camí força transitat cap a l’estació
de tren Kleine Sheidegg. És un sender ample
que ens durà a la plana on hi ha l’estació de
tren en què es fa el transbordament per pu-
jar a la Jungfraujoch. Allà agafem un corriol
que baixa pel mig d’un prat (hi ha un altre
camí més curt per anar a Wengen, però corre
paral·lel a les vies del tren i és menys variat).
Paratges de gegants /
33
# ESPECIAL ESTIU
Una vegada travessat el prat, arribem a unes
cases i allà, en creuar un riu, ens internarem
al bosc per baixar a Haaregg (1.989 m). En-
tre els arbres veiem els salts d’aigua que es
formen al fondre’s la neu de les geleres de
la Jungfrau. Anem a parar a una pista que se-
guirem una estona per tornar-nos a endinsar
al bosc i seguir-lo gairebé fins a l’arribada al
poble de Wengen. Allà tenim l’opció d’agafar
el tren cap a Interlaken via Lauterbrunnen
o baixar caminant al poble. De les nostres
forces dependrà.
 \ EXCURSIONISME
34
# ESPECIAL ESTIU
Llac Brienzersee, a la zona d’Interlaken, vist des de l’itinerari de First a Schynige Platte.
HINTERES LAUTERBRUNNENTAL
DESNIVELL: 975 m de pujada i 1.065 m
de baixada
DURADA: 7.30 h
Aquesta excursió consisteix en una ruta
circular amb sortida i arribada al poble
d’Sctechelberg (910 m), al fons de la vall
de Lauterbrunnen. Pugem per un camí en
molt bon estat fins al refugi Traschsellaunen
(1.202 m) i seguim amunt. A 5 min del refugi,
en una cruïlla, podríem prendre un camí a
mà esquerra (atenció perquè el rètol no ho
indica clarament) pels estreps de les mun-
tanyes en direcció a l’espectacular cascada
d’Shcmadribach. Però el camí central, que
és el que hem escollit, puja pel mig del bosc.
El paisatge es fon entre la verdor del fons de
la vall i el gris de les morrenes, per acabar
en el blanc permanent dels cims. Atenyem la
cruïlla de Wildi Egg, on seguim el camí dret
endavant, cap a les granges de la zona d’Im
Tal, per uns petits prats al costat del riu. Des
d’allà fem la darrera remuntada i admirem
amb tota la seva esplendor el Breithorn. Una
mica més endavant ja serem a l’Oberhorn, on
podrem iniciar una petita ruta circular cap a
l’estany Oberhornsee. Des de l’Oberhorn en-
llacem amb el camí provinent de l’esquerra,
pels estreps de les muntanyes, que hauríem
pogut prendre tot just passat el primer refugi
La població d’Interlaken
és la porta d’accés a la
regió de la Jungfrau.
(pot resultar una opció força interessant si
es vol fer la ruta més llarga i variada de la
zona). Ja hem arribat al llac Oberhornsee,
un estany ben petit que regala un preciós
reflex dels cims. D’allà comença la baixada
a l’Oberhorn, on acaba la nostra petita ruta
circular de la part superior. Ara sí, per un
camí diagonal als estreps oposats de la zona
que hem recorregut, ens n’anirem cap al
Berghotel Obersteinberg i la Berggastahaus
Tshchinegelhorn, un refugi-hotel d’alta mun-
tanya i una formatgeria amb vaques, cabres i
cavalls. Davallem pel bosc i prenem sempre
el camí de més a l’esquerra que ens retorna-
rà a Stechelberg.
 Paratges de gegants /

Dades pràctiques
SITUACIÓ
La regió de la Jungfrau està situada al mas-
sís suís de l’Oberland. Es troba a l’extrem
meridional del cantó de Berna i al sud hi
té el cantó del Valais. L’accés més ràpid
és per l’autopista fins a Ginebra, Lausana
i Bulle. D’aquí cal dirigir-se a l’est al Jau-
n-pass, Spiez i Interlaken, porta d’entrada
a la regió des del nord.

TRACES per a GPS

Es poden descarregar del web http://vertex.feec.cat.
35

# ESPECIAL ESTIU
WEBS ÚTILS BIBLIOGRAFIA I CARTOGRAFIA RECOMANABLES

www.jungfrauregion.ch − Heinrich H arrer − Hans Grossen

La araña blanca. La historia El Oberland bernés
www.grindelwald.ch de las escaladas en la pared norte Las 100 mejores ascensiones
www.mylauterbrunnen.com del Eiger y excursiones
Desnivel, 2016. Ediciones Martínez Roca, 1985
www.map.geo.admin.ch
− Daniel A nker − Mapes oficials suïssos:
Eiger. La arena vertical Jungfrau – 264 (escala 1:50.000)
Desnivel, 2005 Grindelwald – 1229 (1:25.000)
Interlaken – 254 (1:50.000)

FRANCESC CATALÀ
Lleida, 1966
Les excursions
de la regió
Filòleg i responsable de producció de l’editorial
de la Universitat de Lleida, ha estat vicepresident són infinites
del Centre Excursionista de Lleida i dirigeix la
revista de caire sociocultural Arts. La seva passió
i adaptables
pel muntanyisme i els viatges l’ha dut a l’Àsia,
Amèrica i Europa, amb preferència pels Alps.
a tots els gustos
i dificultats.
 \ EXCURSIONISME I VIES FERRADES

36
# ESPECIAL ESTIU

El Triglav (2.864 m) és el cim

més alt d’Eslovènia i dels Alps Julians.
 37

# ESPECIAL ESTIU

La perla
dels Alps Julians
Parc Nacional del Triglav
 REPORTATGE PUBLICAT EN EL NÚMERO 291 /
\ EXCURSIONISME I VIES FERRADES SETEMBRE-OCTUBRE 2020

TEXT I FOTOGRAFIES
OLGA ROVIRA I DAVID GUIU

Una de les últimes elevacions dels Alps per la banda est són els anomenats, en honor a
Juli Cèsar, Alps Julians, situats entre el nord-est d’Itàlia i el nord-oest d’Eslovènia. El seu cim
més alt és el Triglav (2.864 m), que dona nom a l’únic parc nacional eslovè. Coronarem per
camins equipats les cinc cotes màximes de la regió.

38
# ESPECIAL ESTIU

Descens per la cresta del Triglav en direcció al refugi del mateix nom.

Eslovènia, un país independitzat l’any 1991, té uns dos milions d’habi-
tants i 20.273 km2, la qual cosa fa que tingui una densitat de població
força baixa. El Parc Nacional del Triglav té més de 800 km2 i se situa a
la regió de Gorenjska, al nord-oest del país. La major part d’aquesta ex-
tensió són boscos frondosos que omplen la part baixa de les valls, però
la part alta està formada per muntanyes càrstiques amb impressionants
espadats que sovint semblen infranquejables. El gris característic dels
cims contrasta amb l’omnipresent color verd de les parts baixes, fruit
de la generosa pluviometria del lloc, ja que aproximadament un terç
dels dies de l’any hi plou. En aquest article ens proposem trescar per
senders aparentment inexistents, però que hi són i que la gran afició
dels eslovens a l’excursionisme fa que estiguin ben equipats per poder
coronar les cinc cotes màximes del Parc Nacional del Triglav. Dels cinc
cims proposats, tres (Mangart, Jalovec i Razor) es localitzen a la zona
de Trenta-Bovec, mentre que els altres dos (Triglav i Skrlatica) són al
sector de Bled-Mojstrana. Una extensa xarxa de refugis (dom en eslovè)
ens poden ajudar a repartir cada una de les ascensions en dues jornades
atès que la majoria presenten uns desnivells acumulats molt importants.

Imatge bucòlica del massís del Triglav amb el poble de Mojstrana al seu peu.
Triglav (2.864 m)
La muntanya
Itinerari per assolir el cim més alt d’Eslovè-
del Triglav nia i dels Alps Julians. La seva fama fa que
sempre hi hagi una romeria de gent: amb
dona nom experiència o no, equipada i sense equipar.
a l’únic Això no ens ha de fer perdre de vista que
és una ascensió amb passos complicats i
Parc Nacional exposats, malgrat que molt ben protegits
normalment amb cable de vida.
eslovè. LONGITUD: 20 km
DESNIVELL: 2.000 m
DIFICULTAT: alta i puntualment molt
alta. Itinerari molt ben equipat en tots
els trams exposats. Anar-hi equipat amb
el material de vies ferrades és més que
aconsellable.
MAPA: Triglav. Escala 1.25.000. Editorial
Sidarta, 2012.
PUNT DE SORTIDA: aparcament del re-
fugi Aljazev, al qual arribarem des de
Mojstrana per una pista en bon estat.
Sortirem cap al sud-oest, amb el riu a la nostra
esquerra; primer ho farem per pista i després
per sender més proper a l’aigua. A la cota 1165
Parc Nacional del Triglav /
39
# ESPECIAL ESTIU
(2,7 km) creuem el riu i ens orientem a l’est.
Seguim les marques vermelles i blanques cap
al refugi Triglavski (o Kredarica); compte de
no continuar cap al coll de Luknja. Trobem les
primeres clavilles i cap a la cota 1600 apareix
un pas de via ferrada més exigent on convé
assegurar-se al cable de vida. El següent tram
fins al refugi, amb tendència sud, no té gaire
complicació. L’exigència la trobem a partir
del refugi Triglavski (2.515 m); paga la pena
aprofitar el cable de vida que hi ha gairebé
durant tota l’estona fins al cim. D’entrada te-
nim un morrot (SW) fins que sortirem a la
cresta. Continuem cap a ponent, superem el
petit Triglav i afrontem la pujada final, amb
una tònica similar a la que dúiem fins ara.
A dalt del Triglav, el cim dels tres caps, és
improbable que hi estiguem sols i si tenim
sort podrem veure una curiosa cerimònia
que fan als que hi han pujat per primer
cop. Recolzats a l’habitacle que corona el
cim, els fuetegen al cul per celebrar-ho i
poder considerar-se uns autèntics eslovens.
La baixada és pel mateix lloc que la pujada.
 \ EXCURSIONISME I VIES FERRADES

40
# ESPECIAL ESTIU

Els Alps Julians es caracteritzen pels seus cims de roca calcària elevats sobre profundes valls boscoses.

Skrlatica (2.740 m) PUNT DE SORTIDA: aparcament del re-

Els tòpics de Els tòpics de l’excursionisme eslovè diuen
fugi Aljazev, com en el cas del Triglav.

l’excursionisme que el Triglav és el rei i l’Skrlatica, la reina.
Realment és una categoria que li escau ja
eslovè diuen que que el segon cim més alt del Parc presenta
una pujada, a partir de la cota 2300, força
el Triglav és el rei exigent. És més o menys a l’altura del Tri-
i l’Skrlatica, glav, però sense estar tan carregat de cables
i clavilles, per la qual cosa pot resultar una
la reina. ascensió de més compromís i dificultat.
LONGITUD: 14 km
DESNIVELL: 1.900 m
DIFICULTAT: alta, puntualment molt
alta. S’aconsella dur-hi l’equip de vies
ferrades.
MAPA: Triglav. Escala 1.25.000. Sidarta,
2012.
Des de l’aparcament anem cap als refugis
(SW) i entre l’Slamerjev i l’Aljavez prenem
un sender que surt a la dreta (W/NW). Se-
guim les marques vermelles i blanques i els
indicadors en direcció a l’Skrlatica. Cap a la
cota 1970 deixem a l’esquerra el bivac IV i
ens anem orientant al nord. Fem un flan-
queig on regalem uns quants metres abans
no ens situem sota les parets sud de l’Skrla-
tica. Vers la cota 2300 trobarem els primers
ferros que ens ajudaran a superar els passos
més exposats; val la pena fer servir l’equip de
vies ferrades. Guanyem així el llom sud-est,
on la dificultat tècnica i l’exposició decrei-
xen lleugerament abans d’assolir el cim. Per
baixar, desfarem camí.
 Parc Nacional del Triglav /

El refugi Slajmerjev es troba a la part inicial de l’ascensió a l’Skrlatica.

41

# ESPECIAL ESTIU
Mangart (2.679 m)
Excursió ràpida i sense gaire exigència tèc-
nica, motiu pel qual acostuma a estar força
concorreguda. Això provoca que un dels
principals perills de l’itinerari sigui la roca
llisa que trobem en determinats passos. Els
punts més compromesos estan molt ben
equipats.
LONGITUD: 5 km
DESNIVELL: 625 m
DIFICULTAT: baixa-mitjana. Pot ser útil
l’equip de vies ferrades si no s’està avesat
a moure’s per aquest tipus de camins.
MAPA: Bovec-Trenta. Escala 1.25.000.
Sidarta, 2012.
PUNT DE SORTIDA: des de Bovec cal anar
en direcció a Itàlia pel Passo del Predil,
però abans d’arribar al coll s’ha de pren-
dre la pista asfaltada (5 €) que puja a la
cota 2050 (Cesta na Mangart). Si ens vo-
lem estalviar de pagar el peatge, podem
agafar un sender que surt gairebé des de
baix (així sortiran 1.500 m de desnivell).

< Un camí
El recorregut està marcat en tot moment per
vertiginós puja indicadors i punts vermells i blancs. L’únic que
cap al Triglav cal vigilar és no posar-se a la via ferrada dels
des de Trenta. Eslovens, graduada de màxima dificultat. Una
 \ EXCURSIONISME I VIES FERRADES
Molts eslovens
opinen que el
Jalovec és el cim
més bonic del
Parc Nacional.
opció interessant si volem allargar una mica
l’excursió és baixar cap a la banda italiana per
fer la ferrata que surt del Bivacco Fratelli No-
gera (dificultat mitjana-alta). Així, des de la cota
2050, final de l’asfalt, cal prendre el sender que
es dirigeix cap a llevant i que supera un tram
de roca equipat amb cables. Passada aquesta
part en trobarem una altra també equipada, ara
per guanyar un pendent més marcat de roca.
El sender va tombant cap al sud i finalment a
l’oest per coronar el cim. Tornarem seguint el
camí de pujada.
42
# ESPECIAL ESTIU
Razor (2.601 m)
Llarga ascensió amb dues parts molt diferen-
ciades: la primera, lenta i plena d’ondulaci-
ons que es farà especialment llarga a la tor-
nada; i la part propera al cim, molt agraïda a
causa de l’ambient alpí que hi ha.
LONGITUD: 20 km
DESNIVELL: 1.700 m
DIFICULTAT: mitjana-alta i molt alta
en l’accés al cim (40 m de desnivell de
via ferrada força exposada). Equip
de ferrada més que aconsellable.
MAPES: Bovec-Trenta. Escala 1.25.000.
Sidarta, 2012. Triglav. Escala 1.25.000.
Sidarta, 2012.
Jalovec (2.645 m)
Excursió preciosa. Molts eslovens diuen que
és el cim més bonic del Parc, amb tots els
ingredients d’una excel·lent sortida d’alta
muntanya: boscos ufanosos a la part baixa
i molta roca a la part alta. Al final apareix
una cresta molt aèria, malgrat que no espe-
cialment difícil, amb una paret a la nostra
esquerra de més de 1.500 metres.
LONGITUD: 16 km
DESNIVELL: 1.800 m
Dificultat: mitjana-alta. Tots els punts
més delicats estan equipats amb cables
de vida o clavilles.
MAPES: Bovec-Trenta. Escala 1.25.000.
Sidarta, 2012. Triglav. Escala 1.25.000.
Sidarta, 2012.
PUNT DE SORTIDA: Koca pri izviru Soce
(886 m). Cap a la cota 800 de la carretera
206 que puja de Trenta al coll de Vrsic
(parada de bus) hem de prendre una
carretereta que va fins al refugi Koca
pri izviru Soce.
PUNT DE SORTIDA: coll de Vrsic (1.611 m).
Carretera 206 que connecta Bovec amb
Kranjska Gora.
Sortim de l’aparcament del coll de Vrsic (uns
3-5 €) i remuntem cap al refugi Ticarjev. A
partir d’aquí només hem de seguir les indi-
cacions del Razor. Marxarem breument per
pista, però la deixarem per prendre un sen-
der pedregós que flanqueja la cara oest del
Prisank. A la cota 1870 canviarem al vessant
sud, perdrem 200 m de desnivell i ignorarem
un parell d’entrades a l’esquerra per ascendir
el Prisank. Arriba un tram llarg d’ondulaci-
ons constants en tendència est, amb algun
pas una mica exposat. Les marques verme-
lles i blanques ens situen al peu del Razor,
Seguim la pista que hi ha a continuació d’un
pont durant 1,5 km fins a un petit aparca-
ment. Creuem una barrera i trobem les
primeres indicacions cap al Jalovec (NW).
A la cota 1400 no anirem a la dreta tal com
se’ns indica per anar al cim, sinó que con-
tinuarem recte cap al refugi Zavetisce pod
Spickom (a la cota 1680 recuperarem les in-
dicacions cap al Jalovec). Amb el refugi a la
vista, ens estalviarem algun metre si prenem
(N) una drecera a la dreta (cota 1980) per
situar-nos al final de la tartera, on comença
la part més exigent. Així, a la cota 2100 ens
posarem el casc (i si volem anar més segurs,
l’equip de vies ferrades) i afrontarem la part
més tècnica i exposada. Continuem seguint
els cercles vermells i blancs. Quan el nostre
recorregut empalma amb el que ve de Jalo-
vska Skrbina, tenim una petita treva, però
aviat es torna a redreçar per guanyar la cres-
ta final. El vessant oest d’aquesta presenta
una paret llarguíssima que ens fa veure la vall
Koritnica molt avall. Assolit el cim, ja només
ens queda baixar per on hem pujat.
Eslovènia
ofereix la
possibilitat de
practicar-hi
excel·lents activitats
de muntanya.
L’itinerari del Razor
consisteix en una
ascensió llarga, alpina
i exigent.
des d’on anem tombant cap al sud al temps
que guanyem metres. Assolirem el coll entre
el Razor i el Planja aprofitant diferents feixes
força aèries i en algun punt equipades amb
ferros. Des del coll, Sedlo Planja (2.349 m),
girem al NE per emprendre l’última pujada.
Als darrers 40 m de desnivell abans del cim
cal afrontar una via ferrada ben equipada,
però amb una panxa a dalt que la fa molt
exposada. Hi convé el material de seguretat
de via ferrada perquè una caiguda podria
tenir conseqüències molt greus. Per tornar,
desfarem camí.

Dades pràctiques
Eslovènia és un país perfectament pre-
parat per acollir el turisme i, per tant, no
presenta cap problema per trobar-hi allot-
jament i llocs per menjar. El web www.
slovenia.info conté tota la informació ne-
cessària per planificar una estada al país.
Quant a la cartografia, a l’apartat de cada
cim es recomana un mapa d’escala prou
detallada per orientar-nos durant les ex-
cursions. El full d’escala 1:50.000 Julipske
Alpe (editorial Sidarta, 2012) proporciona
una visió general de tota la zona.
A banda de poder fer-hi excel·lents ac-
tivitats de muntanya, Eslovènia ofereix
molts altres atractius. Tota selecció és
injusta, però creiem que aquests tres
tipus de visites són imprescindibles i, a
més, queden relativament a prop de la
zona de les excursions:
Parc Nacional del Triglav /
TRACES per a GPS Es poden descarregar del web http://vertex.feec.cat.
43
# ESPECIAL ESTIU
1) Coves: en destaquem dues; les de
Postojna, probablement les més famo-
ses per la seva grandària i perquè part
de la visita es fa en un trenet soterrat, i
les coves de Škocjan, una autèntica perla
de la natura amb l’espectacular pas del
riu subterrani.
2) Llacs: el de Bled és el més famós, però
també val la pena visitar el Bohinjsko
Jezero, una mica més a l’oest. OLGA ROVIRA
Tudela de Segre (Noguera), 1972
3) Museus de la Primera Guerra Mun-
dial: per desgràcia dels eslovens, un DAVID GUIU
dels fronts més actius de la Primera Lleida, 1973
Guerra Mundial fou a la zona més occi-
L’Olga i el David practiquen l’excursionis-
dental del país. D’aquells dies tràgics en
me, la BTT i l’esquí de muntanya, sobre-
queden nombroses restes que es poden
tot als Pirineus. Han publicat una guia de
visitar en complets museus tradicionals
BTT al Pallars Jussà (Cossetània, 2013),
com el de Kobarid o en museus a l’aire
una d’excursionisme al Parc Natural de
lliure com el de Celo, a tocar de Bovec.
l’Alt Pirineu (Prames, 2016) i una de pe-
dalar i caminar pel Montsec (Prames,
2019). Tenen el blog www.passamunta-
nyes.blogspot.com. Viuen a Lleida i són
socis de la Societat Amics de la Muntanya
de Tremp.
 \ EXCUSIONISME I VIES FERRADES

44
# ESPECIAL ESTIU

La cara sud de les Tre Cime di Lavaredo entre boires,

des de la forcella de Longères. FOTO / XAVIER ESTEVE
 Perdudes
en el laberint
Les Dolomites de Sesto

45

# ESPECIAL ESTIU
 REPORTATGE PUBLICAT EN EL NÚMERO 279 /
\ EXCURSIONISME I VIES FERRADES JULIOL-AGOST 2018

TEXT
ÀLEX DOMEC

Les Dolomites de Sesto constitueixen el grup més oriental del conjunt dolomític. Visitarem les
zones de Popera, Paterno, Tre Cime di Lavaredo i Cadini di Misurina durant cinc dies, resseguint
senders equipats i vies ferrades que recorren muntanyes i paisatges espectaculars.

Al nord d’Itàlia s’eleven les Dolomites, un reialme de roca situat
als Alps sud-orientals. El grup de les Dolomites de Sesto pren el
seu nom de la petita població de Sesto/Sexten i té vuit subgrups.
Nosaltres en recorrerem quatre (Popera, Paterno, Tre Cime di La-
varedo i Cadini di Misurina) durant la travessa de cinc dies que us
proposem. Una densa xarxa de refugis arreu del massís permet fer
diverses combinacions. A banda d’aquesta travessa, a l’estiu la zona
ofereix la possibilitat de practicar diverses activitats de muntanya
com l’escalada, l’excursionisme, les vies ferrades i la BTT.
Les Dolomites de Sesto tenen un gran interès històric i permeten
visitar algunes de les fortificacions bastides durant la Primera Guerra
Mundial. Aquestes muntanyes van esdevenir un escenari bèl·lic, ja
que hi va transcórrer la línia del front entre els bàndols enfrontats:
Itàlia i l’imperi austrohongarès. Cent anys després la petja de la guer-
ra és evident encara, sobretot al voltant de les muntanyes Popera i
Paterno, amb fortificacions, punts d’observació i vies d’accés i de
comunicació entre ells. La famosa Strada degli Alpini (una cornisa
natural, ampliada per fer-la transitable a les tropes alpines italianes)
46
# ESPECIAL ESTIU
travessa horitzontalment la falda del Monte Popera per una feixa
increïble. Constitueix el rovell de l’ou d’aquesta travessa. A finals dels
anys 30 del segle passat ja fou adaptada com a sender excursionista.
Els anys 70 s’hi equipà un nou tram, el comprès entre el Passo della
Sentinella i la Forchetta Undici, que va perllongar el seu recorregut.
El Monte Paterno està foradat per una llarga galeria que va ser exca-
vada per protegir i facilitar els moviments dels soldats italians, que
foren els primers a ocupar el seu cim, d’alt valor estratègic.
Els Cadini di Misurina, o Ciadìs de Mesorìna en ladí (llengua retoro-
mànica parlada al Trentino - Alto Adigio i al Veneto), prenen el nom
del llac de Misurina. Ciadìn (Ciadìs en plural) es tradueix com a vall
profunda, però és més adequada la definició de petit circ atarterat.
El subgrup n’és ple, i pren un caire laberíntic a causa de la seva
particular geomorfologia. El sender equipat Alberto Bonacossa el
travessa entre les Tre Cime di Lavaredo i el llac de Misurina. El sender
equipat Giovanni Durissini permet fer una magnífica travessa circu-
lar des del refugi Fonda Savio. Iniciem, doncs, el nostre recorregut, i
des de Bagni di Mosso prenem el telecabina que puja a Croda Rossa.

Xemeneia equipada al sender Alberto Bonacossa – Alta Via. FOTO / XAVIER ESTEVE

Les parets de la Croda Rossa di Sesto esguarden el tram inicial de la travessa. FOTO / ÀLEX DOMEC
1a ETAPA
IMMERSIÓ DOLOMÍTICA
ITINERARI: dels prats de Croda Rossa
al refugi Berti
DESNIVELLS: +550 m, -515 m
DURADA: 3.45 h
Envoltats de prats verds, prenem el sender
15. Fem una curta pujada inicial i després pla-
negem per dins del bosc fins a apropar-nos a
una gran tartera, sota les parets de la Croda
Rossa di Sesto. La creuem en lleuger descens
i seguim entre boscos i prats fins a trobar
les primeres de les moltes fortificacions que
trobarem. Baixem tot dret cap al minúscul
llac dell’Orso i pels senders 122-124 pugem
a la forchetta Plan della Biscia. Fem un flan-
queig fins a encarar una canal força dreta,
equipada amb esglaons, grapes metàl·liques
i cable de seguretat. Tram un xic feixuc, però
fàcil. Arribem a l’antic refugi militar Olivo
Sala, enlairat a la nostra dreta. És obert i
visitable i ha estat precàriament museïtzat.
Seguim fins a la forcella Popera i baixem cap
al refugi Berti. Al seu menjador podem ba-
dar una estona davant un parell de vitrines
Dolomites de Sesto /
47
# ESPECIAL ESTIU
amb material militar de tota mena. Des del
refugi podem arrodonir el dia de manera
intensa amb la ferrada Roghel (+/-600 m
i 4h) a la forchetta Agulla (2.540 m), gra-
duada com a difícil. Seguint els indicadors
baixem a creuar el torrent de la vall Popera
i ens enfilem per tartera cap a la base de les
parets de l’agulla Stallata. Seguim marques
de pintura vermella i fem giragonses fins a
la paret oriental de la primera agulla Stallata,
al peu del Campanile de Popera. Equipada
amb passamans, clavilles i esglaons, acaba
a l’espectacular forchetta Agulla, entre les
dues agulles Stallata.
 \ EXCURSIONISME I VIES FERRADES
48
# ESPECIAL ESTIU
Congesta vertical a la Cengia della Salvezza. FOTO / ÀLEX DOMEC
2a ETAPA
LA LLARGA STRADA DEGLI ALPINI
ITINERARI: del refugi Berti al refugi
Comici-Zsigmondy
DESNIVELLS: +910 m, -640 m
DURADA: 6.30 h
Comencem remuntant la vall Popera pel
sender 101 cap al Passo della Sentinella de
manera còmoda inicialment fins a l’estany
de Popera. A partir d’aquest punt l’ascensió
esdevé més dura per la inexistència d’un
camí evident i la inestabilitat del terreny,
amb alguns flanqueigs delicats per tarteres
previs a l’ascensió final al coll. Aquest està
farcit de punts d’observació i refugis exca-
vats a la roca viva. Aquí ens equipem amb
el material específic per a vies ferrades. Un
curt flanqueig dona pas a una baixada fins a
enllaçar amb la Strada degli Alpini, graduada
com a fàcil. Una llarga travessia horitzontal,
amb petites congestes de neu a mig camí
i estimballs a la nostra dreta, ens mena a
la forcella Undici, en el tram més difícil i
compromès de la jornada. A partir d’aquí, el
nivell de dificultat va minvant. Seguim una
llarga feixa horitzontal que transcorre a mig
vessant per parets verticals i que ens va apro-
pant a una mena de cul de sac que, vist de
lluny, sembla impossible de superar: la Cen-
gia della Salvezza, amb una petita congesta
força vertical que hem de travessar. Conti-
nuem progressant fins a un circ més obert i,
sense arribar a la forchetta Giralba, baixem
cap a l’estany Ghiacciato. El sender 103 ens
porta tartera avall cap al refugi Comici, sota
l’enorme paret de la Croda dei Toni.
 Dolomites de Sesto /

3a ETAPA a la forchetta i emprenem un descens per davallem cap al refugi Locatelli. Des del
una canal equipada succeïda per una curta i refugi podem fer la ferrada Torre di Toblin
EL MONTE PATERNO I LA SEVA esmolada cresta. Arribem així a l’entrada del (2.617 m). Són uns +/-250 m i unes 2.30 h.
GALERIA SUBTERRÀNIA túnel-galeria, on ens cal el frontal. Amb el Dificultat mitjana. Sortim del refugi en di-
seu ajut continuem perdent altura per dins recció nord i flanquegem el Sasso di Sesto
ITINERARI: del refugi Comici al refugi de les entranyes de la muntanya, tot imagi- pel seu vessant est fins a un primer coll. Tot
Locatelli nant-nos la feina titànica que va suposar la voltant la Torre primer cap al nord-oest i
DESNIVELLS: +690 m, -510 m seva excavació amb els limitats mitjans tèc- després cap a l’est, s’hi puja pel seu costat
DURADA: 5 h nics disponibles fa un segle. En sortir a l’ex- nord. Té trams aeris i atlètics, equipats amb
terior veiem a l’esquerra l’espectacular cara escales metàl·liques. La baixada es fa pel seu
Remuntem la vall situada a l’oest del refu- nord de les Tre Cime di Lavaredo, mentre costat nord-est.
gi pel sender 101. Pugem per un tram ben
arranjat amb esglaons de fusta fins al Passo
Fiscalino. Prosseguim fins al refugi del Pian
di Cengia i la forcella homònima. Deixem el
sender que seguíem i ens encaminem cap al
sud (indicadors). Girem a l’oest per tarteres
sota les parets de la Crode dei Piani fins a
la Forchetta dei Laghi. Ens equipem amb el
material de ferrades. Fem un curt descens
i tot seguit una pujada més llarga que es
transforma en un flanqueig, amb algunes
timbes profundes als nostres peus, fins a la
forchetta de Camoscio. Des d’aquí pugem
al Monte Paterno (2.744 m) per una ferrada
curta però intensa, de dificultat mitjana.
Aquesta dona pas a un tram més amable
que va giravoltant per superar diverses
cornises horitzontals superposades. El Pa-
terno és un cim molt freqüentat, majorità- 49
riament des del refugi Locatelli. Retornem La salamandra alpina és un amfibi característic de les Dolomites. FOTO / ÀLEX DOMEC

# ESPECIAL ESTIU

Cruïlla d’itineraris vora la forcella Giralba. Al fons, el Monte Popera. FOTO / ÀLEX DOMEC
 \ EXCURSIONISME I VIES FERRADES
50
4a ETAPA
LES TRE CIME DI LAVAREDO
I EL SENDER DURISSINI
ITINERARI: del refugi Locatelli al refugi
Fonda Savio
DESNIVELLS: +480 m, -530 m
DURADA: 4 h
Seguim el sender 101 en baixada suau. El
gran Pian da Rin queda a la nostra dreta,
sota les tarteres de les Tre Cime. Seguim per
pista ampla pujant suaument fins a la force-
lla de Lavaredo, a tocar de les grans parets.
Baixem al sud vers el refugi homònim. Ara
planegem, passem la capella dels Alpini i
atenyem el refugi Auronzo. Una carretera
asfaltada hi arriba i fa que aquest curt tram
de pista entre refugis sigui molt freqüentat.
El reclam paisatgístic de les Tre Cime es fa
notar. Prenem el sender 117 i pugem cap
El refugi Locatelli, amb l’esvelta torre Toblin enlairant-se a la dreta. FOTO / XAVIER ESTEVE
a la forchetta Longères. Ens equipem amb
el material de ferrades i seguim pel sender
equipat Alberto Bonacossa - Alta Via, amb
un llarg flanqueig per cornises i feixes. El
tram més delicat és la baixada per una xe-
meneia humida i relliscosa. Pugem fins a la
forchetta de Rinbianco i encetem per una
gran tartera la pujada final al refugi Fonda
Savio. El darrer tram està equipat amb pas-
samans i esglaons de fusta. Des del refugi
tenim l’opció, molt recomanable, de recórrer
el sender Durissini, una volta sencera al Cia-
dìn de San Lucano. És circular, té uns +/-540
m de desnivell i es pot fer en unes 4.30 h. Del
refugi, seguim marques de pintura vermella
per remuntar la vall del Ciadìn del Nevaio
fins a la petita gelera, en clar retrocés, que
hi ha al seu capdamunt. Continuem pujant
per una tartera fins a les parets rocoses del
circ. Les superem amb l’ajuda d’escales i pas-
samans força precaris i assolim la forchetta
Nevaio. Els senyals vermells ens menen a la
Una densa xarxa
de refugis permet
combinar nombrosos
itineraris pel massís.
forcella Verzi i davallem per una canal amb
tartera molt inestable cap al sud. Nou tram
ara en descens amb passamans i escales
fins al Ciadìn de le Pere, amb pal indicador.
Seguim el sender 112 cap a l’est en un no
parar de sifonades entre les diferents bretxes
que trobem: Cristina, Sabbiosa i de la Torre.
Els vessants d’algunes són molt drets i amb
tarteres inestables on cal parar atenció. Su-
perada l’última, tombem a l’oest per baixar
al refugi Fonda Savio.

Tram equipat amb escales a la via ferrada Merlone Ceria. FOTO / XAVIER ESTEVE
5a ETAPA
LA VIA FERRADA MERLONE
I ELS CADINI DI MISURINA
ITINERARI: del refugi Fonda Savio
al refugi Col de Varda
DESNIVELLS: +710 m, -745 m
DURADA: 2.40 h
Aquesta etapa és la més curta, així que prè-
viament podem fer tot un clàssic: la vertical
ferrada Merlone Ceria a la Cima Ciadìn nord-
est (2.788 m). Des del refugi tornem a pujar
la vall del Ciadìn del Nevaio i, seguint mar-
ques de pintura blava, la creuem molt abans
de la petita gelera de l’etapa anterior. Són
uns +/-400 m de desnivell i unes 3 h, a afe-
gir als de la jornada. Alguns trams són força
aeris i atlètics. Està molt ben equipada i la
dificultat és mitjana. Retornats al refugi, se-
guim el sender 117 (Bonacossa) en direcció
Dolomites de Sesto /
La via ferrada
Merlone Ceria
puja al cim
nord-est dels
Cadini di
Misurina.
51
# ESPECIAL ESTIU
sud-oest i pugem cap a la forchetta Diavolo
per una tartera molt inestable. La baixada
encara ho és més. El terreny és molt dret
i cal parar compte a la caiguda de rocs. És
possible que sentiu els muntanyencs locals
cridar sasso! (pedra) per alertar els com-
panys. Arribem al Ciadìn de la Neve, amb
pal indicador. Continuem descendint i girem
a l’esquerra pel sender Bonacossa tot pujant
fins a un tram equipat amb passamans i es-
cales. Arribats a la forcella de Misurina, bai-
xem fort, travessem una tartera i atenyem
un bosquet. En sortir-ne, tenim el refugi del ÀLEX DOMEC
Col de Varda a tocar. Del refugi tenim dues Barcelona, 1962
opcions per baixar al llac de Misurina: seguir
el sender 120 pel mig del bosc o bé agafar Llicenciat en Geografia i Història, és
un telecadira. assidu dels Pirineus i els Alps, on prac-
tica excursionisme, alpinisme, escalada,
vies ferrades, esquí de fons i descens de
barrancs. Ha publicat a Muntanya i a
V èrtex i és soci del Club Excursionista
Madteam.
 \ EXCURSIONISME I VIES FERRADES

La cara nord de les Tre Cime di Lavaredo des del Pian da Rin. FOTO / PERE TRILLA

52 Dades pràctiques
# ESPECIAL ESTIU

SITUACIÓ I ACCÉS
Les Dolomites formen part dels A lps
sud-orientals, al nord d’Itàlia. Les Dolomi-
tes de Sesto són el grup més oriental del
conjunt dolomític i es troben a tocar de la
frontera amb Àustria. L’accés al punt d’ini-
ci de la travessa s’efectua des del poble de
Sesto/Sexten per la carretera cap a la vall
Fiscalina fins a Bagni di Mosso / Bad Moos,
on hi ha el telecabina que puja a Croda
Rossa / Rotwandwiesen. La tornada a Bagni
di Mosso des de Misurina es pot fer amb
transport públic. Per damunt del cantó nord
del llac de Misurina, a la carretera que puja
cap al refugi Auronzo, hi ha la parada d’au-
tobús que va cap a Dobbiaco/Toblach, on
haurem de fer un canvi de línia fins a Bagni
di Mosso.

ÈPOCA IDEAL I ALLOTJAMENTS MATERIAL NECESSARI CARTOGRAFIA

L’estació aconsellable per realitzar la ruta és
l’estiu. Es recomana finalitzar les etapes al
migdia o a primera hora de la tarda perquè
sovint es produeixen ruixats a la segona
part del dia. Reserveu plaça als refugis amb
prou antelació perquè a l’estiu s’omplen
ràpidament.
Arnès, casc, bagues d’ancoratge, dissipador, RECOMANABLE
guants, frontal i pals plegables. No cal piolet Sextener Dolomiten / Dolomiti di Sesto.
ni grampons perquè els refugis no obren Número 10. Escala 1:25.000. Ed. Tabacco.
fins a la darrera setmana de juny, quan la
temperatura ja ha pujat i la neu ha minvat
força.
ALBA DE SILVESTRO | MOUNTAINEERING ATHLETE

TRANSALPER
THE UPLIFTING MOUNTAINEERING SYSTEM
dynafit.com/transalper
 \ EXCURSIONISME I VIES FERRADES

Dolomites
en acció
Civetta

54
# ESPECIAL ESTIU
 REPORTATGE PUBLICAT EN EL NÚMERO 254 / MAIG-JUNY 2014 Civetta /

TEXT I FOTOGRAFIES JORDI FERRANDO

Pocs gegants a les Dolomites posseeixen un caràcter tan marcat com la Civetta. Aquesta
muntanya es presenta encara salvatge i autèntica, amb recorreguts exigents i ambient intacte,
amb bons serveis, però molta aventura. Vessants diferenciats, gran extensió, absència de
remuntadors, geologia extraordinària... Tot plegat fa d’aquest massís un dels més famosos dels
Monti Pallidi, però paradoxalment és quasi desconegut fora de les seves fronteres. Flirtegem
amb la Civetta, la Gran Dama.

55

# ESPECIAL ESTIU
A casa nostra el topònim Civetta no és ni de bon tros el més famós fet, aquest itinerari s’utilitza normalment com a baixada perquè els
de les Dolomites. Per als locals, en canvi, el recorregut de l’anell que alpinistes escullen per a la pujada una de les altres dues ferrades de
rodeja tot el massís és una excursió obligada, almenys una vegada a la muntanya, l’Alleghesi o la Tissi, que són més verticals i s’alliberen
la vida. Aquesta caminada està considerada, amb raó, una de les més abans del mantell hivernal. No obstant això, cap de les dues no és
belles d’aquesta part de l’arc alpí. També hi ajuda una xarxa de refugis una passejada i cal ser ben conscients de les pròpies capacitats abans
pensada per oferir un servei excel·lent a la multitud de persones que d’afrontar un d’aquests itineraris: l’exposició al buit és absoluta, l’exi-
cada any s’apropen a l’indret. Però potser la característica principal gència física important, l’altitud elevada i, en cas de mal temps, no hi
d’aquests aixoplucs d’altura és la seva posició immillorable: admirar ha retirades senzilles; o més ben dit, no hi ha retirades. La baixada no
la posta de sol des del refugi Tissi, just enfront de la meravellosa pa- és tampoc cap regal i fins al refugi la roca és tan solta que quasi sembla
ret nord-oest, és un espectacle per a la vista i val la pena organitzar una tartera vertical. I això que «només» estem parlant de muntanyisme!
l’excursió per no faltar a la cita. Al vessant est, el refugi Coldai no li té
L’escalada de la severa paret nord-
res a envejar ja que es troba davant el gegant Pelmo, el qual des d’aquí
oest requereix molta imaginació,
sembla a tocar de mà. I per als qui arriben a trepitjar el seu cim de
3.220 m, un dels millors regals és passar la nit a l’acollidor Torrani, una
nivell tècnic i una certa dosi d’al- El massís de
pinisme. No és casualitat que el
petita construcció situada a quasi tres mil metres de cota des d’on el
panorama és superb.
famós sisè grau dolomític trobés en la Civetta és
la Civetta un dels seus terrenys més
La Civetta, però, no es deixa seduir fàcilment. El sender que en resse- fèrtils i que la seva aurèola mítica un dels més
gueix el perímetre necessita almenys dos dies intensos de caminada,
amb desnivells considerables i distàncies de tot respecte; i això sense
perduri avui amb algunes vies molt
compromeses. Es podria escriure
famosos
pensar encara en el punt culminant! Per assolir-lo la via més assequible
és una senzilla ferrada, però aquesta està molt exposada a les allaus i
moltes pàgines sobre aquestes rea-
litzacions, però això seria ja tota una
dels Monti
sovint resta coberta de neu fins ben entrada la temporada d’estiu. De altra història. Pallidi.

L’ascensió a la Civetta per la via ferrada d’Alleghesi

és un espectacle de verticalitat i vistes superbes.
 \ EXCURSIONISME I VIES FERRADES
56
# ESPECIAL ESTIU
Capvespre des del refugi Coldai. A l’esquerra sobresurt el Pelmo, un altre dels gegants dolomítics.
Circumval·lació del massís
Normalment es realitza el recorregut en el
sentit de les agulles del rellotge i es fa nit al
refugi Coldai, just a la meitat del camí, però
seria una llàstima perdre’s l’ambient del re-
fugi Tissi, tota una referència a les Dolomites
per ubicació i servei. Aquesta variant implica
una segona jornada molt intensa, per tant
cal afrontar el recorregut amb una gran re-
serva d’energies i també d’aigua, sobretot a
l’estiu quan les fonts del vessant est estan
molt seques.
ACCÉS
Per la carretera SR-203 fins al poblet de Lis-
tolade, on cal agafar la desviació i la carre-
tera asfaltada que remunta la vall Corpassa
fins al refugi-restaurant Capanna Trieste
(tel. +39 0437660122, +39 0437660168).
DESNIVELLS I HORARIS:
1r dia: +1.130 m (4 h)
2n dia: +670 m; -1.740 m (8 h)
DIFICULTAT
mitjana, però amb un desnivell molt gran el
segon dia.
El recorregut neix a la Capanna Trieste, on
es deixa el cotxe i es comença a caminar en
direcció nord. La carretera asfaltada es con-
verteix en una pista ampla numerada com a
sender 555. Aquest puja fent ziga-zagues fins
a la base de la imponent paret sud de la torre
Trieste on gira vers l’oest per trobar el refugi
Vazzoler, situat en una clariana enmig del
bosc. El sender canvia de número (560), però
la direcció és sempre la mateixa. Passada la
paret sud de la torre Venezia, l’itinerari gira
al nord-oest i enfila la vall dels Cantoni di
Pelsa. S’ascendeix primer al coll anomenat
Sella di Pelsa i es planeja després al llarg de
la magnífica paret nord-oest de la Civetta. Al
fons es veu ja el cim del Col Rean, on s’aixeca
el panoràmic refugi Tissi, al qual s’hi arriba
amb una dreta pujada final.
El segon dia es baixa per retrobar el sender
560, que se segueix vers el nord-est fins a
l’estany Coldai, des d’on es veu a l’est el coll
(Forcella Coldai) que condueix al refugi ho-
mònim. Abans d’arribar a la construcció un
desviament porta en direcció sud al sender
567, que flanqueja amb contínues pujades i
La volta a la Civetta
es considera una
de les més belles de
les Dolomites.
baixades tota la paret est del massís. En el re-
corregut es deixa primer l’atac de la ferrada
Alleghesi i poc després el de la via normal.
Cal baixar una mica de cota per trobar la
desviació i el sender 558 que gira vers l’oest
i enfila amb una dura pujada la tartera que
condueix a la Forcella delle Sasse. A partir
d’aquí tot és baixada, però encara queda
molt desnivell. Primer es troba el Van delle
Sasse, un pla d’aspecte lunar amb moltes co-
ves i forats a la roca calcària (atenció si apa-
reix boira en aquest tram). Un cop arribats
al límit meridional de la conca, el camí baixa
vertiginosament enmig de la vegetació fins a
la base de la torre Trieste, des d’on s’agafa de
nou la còmoda pista que sempre en direcció
sud guia al punt de partença.
 Civetta /

Dades pràctiques
SITUACIÓ
El massís de la Civetta es troba a les
Dolomites, al nord-oest d’Itàlia, concre-
tament entre les poblacions d’Agordo i
Alleghe.

ÈPOCA IDEAL
I ALLOTJAMENTS
El període millor és el final de l’estiu,
quan ja no hi ha traces de neu a la munta-
nya. Els refugis, però, tanquen ja a mitjan
setembre.
Refugi Tissi
Tel. +39 0 437 721 644, +39 0 437 990 274.
Refugi Coldai
Tel. +39 0 437 789 160, +39 0 437 523 437.
Refugi Torrani
Tel. +39 0 437 789 150, +39 0 437 721 278.

WEBS I MAPES
www.montecivetta.it
57
www.itinerariitaliani.com/veneto/
piediveneto1frame.htm

# ESPECIAL ESTIU
Marmolada-Pelmo-Civetta-Moiazza. 015.
Escala 1:25.000. Ed. Tabacco.

Caminant pel vessant oriental de la Civetta durant

l’itinerari que en dos dies fa la volta al massís. La torre de Coldai i el refugi que en pren el nom.
 \ EXCURSIONISME I VIES FERRADES
58
# ESPECIAL ESTIU
Descens de la Civetta
per la via ferrada Tissi.
Ascensió a la Civetta
(3.220 m)
Per emprendre l’ascensió al punt culminant
del massís s’ha de preveure almenys una
ferrada, atès que la via normal compta ja
amb un breu tram equipat i exposat. Aquest
recorregut, però, no és gaire interessant i
si hom posseeix les capacitats adequades,
és millor escollir la via d’Alleghesi, un itine-
rari espectacular i aeri que assoleix el cim
de la millor manera, per tota la cresta. Sigui
quina sigui la via triada, hi caldrà l’equip de
ferrada (casc, arnès, mosquetons i dissipa-
dor). S’aconsella fer nit al refugi Torrani per
recuperar les forces que de ben segur es
necessitaran si s’escull el millor descens, la
ferrada Tissi, una de les més aèries i verticals
de totes les Dolomites.
ACCÉS
Per la carretera SR-25 fins al poblet de
Pecol, on cal travessar el llogarret vers
l’oest i deixar el vehicle als afores, a l’inici
d’una pista tancada al trànsit que remunta
la vall Civetta.
DESNIVELLS I HORARIS:
1r dia: +750 m (2 h)
2n dia: +1.100 m; -240 m (7 h)
3r dia: +100 m; -1.650 m (6 h)
DIFICULTAT
Alta i amb grans desnivells
El refugi Torrani, a tocar de la cota tres mil, és l’aixopluc situat a més altitud del massís.
L’itinerari s’inicia als afores de Pecol Vecchio,
on cal prendre vers el nord-oest un sender
poc marcat (556). Aquest condueix en pujada
suau a una pista forestal que es dirigeix a
l’oest fins a la Casera di Pioda, una construc-
ció de pastors. Aquí comença el camí sense
pèrdua que en direcció sud-oest mena al
refugi Coldai. A la segona jornada cal sortir
del refugi vers l’oest en direcció a la Forcella
Coldai, però poc més amunt de la construc-
ció ja es troba la desviació que gira al sud i
agafa el sender 557, que flanqueja la paret est
de la Civetta. En una conca plena de grans
pedres es veu el desviament cap a la dreta
que porta a l’atac de la via ferrada Alleghesi,
senyalada amb marques vermelles. L’inici de
la via ja és molt dret i equipat amb escales i
graons de ferro que condueixen a una sèrie
de canals verticals. Aquestes són més fàcils i
menys exposades que l’inici de la ferrada. Es
continua sempre per la paret fins a una feixa
que se segueix cap a l’esquerra. Després, per
xemeneies, plaques i més feixes se surt a la
cresta, on el buit vers el nord és increïble.
Ara la dificultat baixa, però cal parar atenció
perquè la roca és molt descomposta. S’arriba
caminant vers el sud al punt culminant de la
Civetta (3.220 m). Per al descens es baixa en
direcció sud-est per tartera de pedra molt
solta fins al refugi Torrani, on es passa la nit.

Últims raigs de llum sobre la paret nord-oest de la Civetta.
El tercer dia es davalla del refugi cap al sud,
es travessa una conca on la neu hi resta fins
ben entrat l’estiu i es troba l’inici de la via
de descens, la ferrada Tissi. Ja des del prin-
cipi l’exposició al buit és molt elevada. El
recorregut és més que evident ja que només
cal seguir contínuament els cables i graons
metàl·lics que indiquen l’únic camí possi-
ble. Molta atenció a la caiguda de pedres en
aquest tram perquè les cordades progressen
una sota l’altra. Un cop finalitzada la ferrada
s’arriba al Van delle Sasse, on es troba un
corriol que en direcció sud-est condueix a
la Forcella delle Sasse. Des d’aquí es des-
cendeix vers l’est pel sender 558 fins a una
cruïlla, on cal girar a l’esquerra i flanquejar la
muntanya fins a trobar una desviació. Només
queda seguir-la a l’est i prendre el sender 587
en direcció nord fins al punt de sortida.
Civetta /
59
# ESPECIAL ESTIU
JORDI FERRANDO
Les Borges Blanques, 1969
Resident a Barcelona, és alpinista i fo-
tògraf professional autodidacte. Ha
publicat a revistes com Alp, La Rivista
del CAI, Altaïr, Lonely Planet Magazine,
Euskal Herria, El Mundo de los Pirine-
os i vèrtex . Des del 2003 organitza cur-
sos i viatges fotogràfics arreu del món i
el 2010 esdevé un dels professors dels
cursos Nikon School Travel. Amant de la
descoberta, no deixa mai de cercar nous
horitzons i reptes, sobretot humans.
 \ EXCURSIONISME

60
# ESPECIAL ESTIU

Els encants
del Piemont
Monte Viso
El riu Po, el més llarg d’Itàlia, neix al peu d’una gran muntanya coneguda com el re
di pietra. Es tracta del Monte Viso, que, amb els seus 3.841 metres d’altitud, s’erigeix
en la cota culminant dels Alpi Cozie, a l’àrea sud-occidental dels Alps. Descrivim el
Giro del Viso, una gran volta que inclou l’ascensió al gegant de pedra del Piemont.
 61

# ESPECIAL ESTIU

El poble de Castello, a la vall Varaita,

es troba al sud del Monte Viso.
 \ EXCURSIONISME REPORTATGE PUBLICAT EN EL NÚMERO 262 / SETEMBRE-OCTUBRE 2015

TEXT PILAR GONZÁLEZ

FOTOGRAFIES MANUEL DE CASTRO I PILAR GONZÁLEZ

Portàvem uns quants anys fent travesses pel departament francès
d’Hautes-Alpes i per la regió italiana piemontesa, sempre amb el
teló de fons de l’emblemàtic Monte Viso. Era el torn ja d’aquesta
muntanya. El Monte Viso, rebatejat com el rei de pedra, és el cim
més alt dels Alps del sud, amb els seus 3.841 metres d’altitud. Aquest
massís està situat en gran part al Piemont italià, a prop de la fron-
tera francesa. L’envolten les capçaleres de la vall del Po, al nord, i
de la vall Varaita, al sud. Per l’oest, la vall de Guil delimita el Parc
Natural Regional del Queyras, ja en terres gal·les. El Monte Viso
té forma piramidal i és ben visible a tota la regió del Piemont. La
seva silueta imposant supera, en efecte, tots els seus veïns en més
de 500 m d’altura. A continuació ressenyarem la coneguda volta al
Viso, combinada amb l’ascensió al seu cim. El Giro del Viso es pot
fer en més o menys dies per adaptar-lo a les necessitats i perfil de
cada muntanyenc. Aquí el distribuïm en només quatre etapes, la
qual cosa el converteix en una travessa d’envergadura, amb desni-
vells importants i molta grimpada (giro ristretto). A més, durant la
primera part de l’estiu caldrà portar-hi els grampons perquè pot
haver-hi encara força neu. Pel que fa a la pujada al punt culminant
del massís, la via normal de la cara sud no és senzilla. Està reserva-
da a escursionisti esperti, muntanyencs amb domini de progressió
sobre terreny molt escarpat.

62
# ESPECIAL ESTIU

El Monte Viso (3.841 m) és conegut com el rei de pedra dels Alps del sud.

El Giro del Viso ofereix un itinerari alpí de gran categoria.
1a ETAPA
CASTELLO > BIVAC ANDREOTTI
DESNIVELL: +1.625 m
DURADA: 5.45 h
PUNT DE PARTIDA: el poble de Castello, a
la vall Varaita (extrem oest d’Itàlia). S’hi ac-
cedeix des del massís francès del Queyras
pel coll d’Agnel.
ALLOTJAMENTS: refugi Alevè (www.rifugi-
oaleve.it), al poble de Castello; bivac Boa-
relli (12 places, amb matalassos i mantes),
als Laghi delle Forciolline; bivac Andreotti
(condicions precàries), al peu de la cara S
del Monte Viso.
Monte Viso /
63
# ESPECIAL ESTIU
El massís del
Monte Viso es
La travessa s’inicia al refugi Alevè (1.600 m),
a Castello, a peu de carretera. Es pren al
troba al Piemont
nord la vall de Vallanta i al nord-est la vall italià, a tocar de la
tributària de Forciolline, que condueix als
estanys del mateix nom. Allà hi ha el bivac frontera francesa.
Boarelli (2.835 m). Més amunt l’itinerari es
decanta al N/NW fins al bivac Andreotti
(3.225 m). Aquest petit refugi d’emergència
té unes condicions precàries. Està enclotat a
la roca, al peu de la cara sud del Monte Viso.
 \ EXCURSIONISME

2a ETAPA
BIVAC ANDREOTTI > MONTE VISO
> REFUGI QUINTINO SELLA
DESNIVELLS: +655 m; -1.300 m
DURADA: 7.15 h
ALLOTJAMENT: refugi Quintino Sella (www.
rifugiosella.it), al Lago Grande di Viso.

El començament de l’ascensió al Monte Viso

Dues cries de cabra dels Alps vora el refugi Giacoletti.
per la seva cara sud pot presentar alguna
congesta de neu força dreta. A continuació
cal grimpar uns 500 m de desnivell amb pas-
sos de IIº i IIIº que requereixen molta aten-
ció. El cim del Monte Viso (3.841 m) propor-
ciona una vista panoràmica excepcional dels
massissos més alts dels Alps: Mont Blanc, la
Vanoise, Monte Rosa, Écrins, Gran Paradi-
so, etc., i també de l’extensa planura del riu
Po. Desgrimpem amb molt de compte pel
mateix itinerari fins al bivac Andreotti i ens
encaminem cap al pas de la Sagnette (2.991
m). Es tracta d’una desgrimpada d’uns 300
m de desnivell, equipada amb cordes i ca-
denes, que cal superar per arribar al refugi
Quintino Sella (2.640 m).

64
# ESPECIAL ESTIU

CARTOGRAFIA
RECOMANABLE

− Monviso. 106.
Carta dei sentieri e
dei rifugi.
Escala 1:25.000
Istituto Geografico
Centrale
 Monte Viso /

3a ETAPA
REFUGI QUINTINO SELLA >
REFUGI GIACOLETTI
DESNIVELLS: +500 m; -400 m
DURADA: 2.30 h
ALLOTJAMENT: refugi Giacoletti (www.gi-
acoletti.it), al peu del vessant N del Monte
Viso.

Després de dos dies de forts desnivells,

molt pes i terreny tècnic, ens prenem amb
tranquil·litat la següent jornada. Aquesta
consisteix a apropar-se al refugi Giacoletti
(2.741 m), emplaçat al peu de la cresta est
de la Punta Udine, davant de la majestuosa
paret nord del Monte Viso. En aquesta etapa
podem aprofitar per visitar el Buco di Viso
o Buco delle Traversette, en un vessant del
Monte Granero. Aquí, el camí està perforat
a la roca per un túnel d’uns 75 m que con-
necta Itàlia amb França. Representa una de
les més antigues obres d’enginyeria civil a
l’alta muntanya.

La via normal 65
del Monte Viso

# ESPECIAL ESTIU
consisteix en
una llarga
grimpada per la
seva cara sud. Ascensió al pas Giacoletti, a l’alta vall del Po.

4a ETAPA
REFUGI GIACOLETTI > CHIANALE
DESNIVELLS: +560 m; -1.460 m
DURADA: 5 h
ALLOTJAMENT: Posto Tappa GTA Laghi
Blu (tel. +39 0175 950189), al poble de
Chianale.

Emprenem la jornada per un camí que

transcorre a un costat i l’altre de la cresta
entre Itàlia i França. Enllacem el pas Giaco-
letti (2.990 m) amb el pas de Vallanta (2.815
m), en un recorregut amb molta grimpada.
Els passos són només de IIº, però potser
resulten més exposats que durant l’ascen-
sió al Monte Viso. Des del pas de Vallanta
podríem tornar directament a Castello pel
Vallone di Vallanta, però decidim fer una El pas equipat de la Sagnette presenta una desgrimpada
mica més de volta per l’encantador Vallone a mig camí del bivac Andreotti al refugi Quintino Sella.
 \ EXCURSIONISME
66
# ESPECIAL ESTIU
El refugi Quintino Sella s’amplia al gran nombre de muntanyencs que visiten les capçaleres de les valls Varaita i Po.
di Soustra. Així, flanquegem fins al pas de
la Losetta (2.872 m) per baixar pel Vallone
di Soustra i acabar la caminada a Chiana-
le (1.800 m). Diuen d’aquest poble que és
possibilmente il borgo più bello d’Italia. En
aquest poblet encisador s’hi respira tot el
perfum dels Alps; la soledat regna sobre les
seves cases, ben juntetes per escalfar-se; la
cultura provençal, exhibida orgullosament
pels pocs habitants que hi queden, ens por-
tarà a l’època dels trobadors. Aquí vam dor-
mir a l’acollidor Posto Tappa Laghi Blu, on
vam compartir moments entranyables amb
la tan amable mestressa Cristina. L’endemà
vam fer autoestop per tornar a Castello, se-
parat de Chianale per 5 km de la carretereta
que ve del coll d’Agnel.
Una bona xarxa de refugis
i bivacs permet enllaçar
nombroses travesses
i ascensions pel massís.
PILAR GONZÁLEZ
Salamanca, 1974
Enginyera industrial i muntanyenca, aficionada
a l’excursionisme i l’esquí de muntanya. Ha rea-
litzat travesses i ascensions pels Pirineus, Alps,
Atles, Andes equatorians i Zaskar indi. És sòcia
del club Sports de Montagne Capcir Cerdagne.
La Pilar intenta fer muntanya no per fugir de pos-
sibles pors al seu inconscient més profund, sinó
per gaudir de la vida en tota la seva plenitud tot
retrobant-se a ella mateixa.
_
WEAR TREKKING, WEAR
FORCE, WEAR THE CHANGE!
L’alta precisió i la funcionalitat caracteritzen les
nostres peces sostenibles perfectes per a travessies
de muntanya. Una línia específicament dissenyada
per a activitats intenses en les quals has d’anar
ben equipat.

www.ternua.com
\ EXCURSIONISME
 La perla
dels Alps
Pralognan
La Vanoise
Molts retenim encara a la memòria el
nom d’Albertville com a seu dels jocs
olímpics d’hivern del 1992, especialment
p e r què a que l l a ny a C at a lu ny a
també organitzàvem unes olimpíades
que ens projectarien p er sempre
internacionalment. El que potser no
sabem és que les competicions sobre
gel d’aquelles olimpíades es feien al
poblet de Pralognan - la Vanoise. Ens hi
apropem, ara a l’estiu, per descobrir un
dels massissos més fascinants del sector
occidental dels Alps.

Refugi de les Barmettes,

amb l’agulla de la Vanoise
i el massís de la Grande
Casse (3.855 m) darrere seu.
 \ EXCURSIONISME REPORTATGE PUBLICAT EN EL NÚMERO 266 / MAIG-JUNY 2016

70
# ESPECIAL ESTIU

Excursionistes creuant l’estany de les Vaches, amb el camí cap al coll de la Vanoise al fons.
 Pralognan La Vanoise /

TEXT I FOTOGRAFIES
FRANCESC CATALÀ

La Vanoise és un extens massís situat al sud del Mont Blanc que va ser
declarat Parc Nacional l’any 1963. Fou el primer parc nacional francès
i la motivació principal va ser fer front a la desaparició imminent de
la cabra dels Alps (Capra ibex). Més tard, també, va aturar un macro-
projecte turístic que havia d’afectar la zona. Compta amb més d’un
centenar de cims que passen dels 3.000 m, presidits per l’imponent
Grande Casse (3.855 m), i a la part fronterera amb Itàlia enllaça
amb el Parc Nacional del Gran Paradiso. Plegats, sumen 1.250 km 2
d’extensió. El poble de Pralognan – la Vanoise es troba al final d’una
llarga carretera que puja en ziga-zagues des de Moutiers fins a la
nostra destinació. Són 25 km que ens duran als estreps occidentals
del massís, en un enclavament envoltat de serres i cims que ens faran
aixecar el cap vers tots els vessants per contemplar-los. El poble té
un marcat caràcter alpí i el turisme no l’ha desdibuixat del tot. Pra-
lognan té més de 350 km de camins i corriols senyalitzats; per tant,
la pràctica de l’excursionisme en tots els seus vessants i dificultats
està assegurada. Nosaltres us proposem una tria de cinc sortides
de les clàssiques de la zona. També hi trobarem senders marcats
per córrer i preparar-nos per a les diverses curses de muntanya que
surten i arriben al poble. No us trobareu sols pels corriols perquè
tota la fauna de senderistes, corredors i famílies senceres fan les
seues activitats al ritme que cadascú s’ha marcat.

71
PETIT MONT BLANC 2.677 m
Aquesta excursió ens durà a un dels cims més emblemàtics de la

# ESPECIAL ESTIU
zona, no per la seua altitud, sinó perquè del poble estant presideix
la vista cap a la vall de Chavière. L’ascensió no presenta cap dificul-
tat tècnica i els corriols són molt transitats i senyalitzats. Al cim hi
trobarem una taula d’orientació que ens explica tot el que veiem.
El que no haurem vist potser encara serà el Mont Blanc, aquest cop
sí el de veritat, que podem apreciar ben a prop. El camí és molt asso-
lellat i cal prendre aigua perquè no hi ha cap font durant el trajecte.
PUNT DE PARTIDA: poblet de Les Prioux, on podem
aparcar el cotxe o hi podem arribar també amb autobús
que surt de Pralognan.
DESNIVELL: 967 m
DURADA: 5.15 h (3 h de pujada i 2.15 h de baixada)

Tenim diverses possibilitats per pujar-hi. La normal surt del poblet

de Les Prioux per un camí que trobem un cop travessat el poble, a
mà esquerra, a uns 50 m d’on acaben les darreres cases. El primer
tram és boscós i passarem per un rierol sec. Després pugem tot fent
ziga-zagues. Trobarem un encreuament que ens permetria baixar
cap al refugi del Roc de la Pêche. Passem una cabana de pastors, un
segon encreuament i ja som al coll de Mône (2.533 m). Des d’allà,
per una aresta ampla continuem pel corriol que ens durà al cim.
Les roques de l’aresta són de guix blanc. D’aquí el nom Petit Mont
Blanc perquè sembla que el cim està nevat permanentment. Per a la
baixada, podem desfer estrictament el camí de pujada o desviar-nos
cap al refugi de la Pêche. Aquesta última opció fa un xic més llarg el
recorregut de tornada, tot i que podrem parar al refugi guardat a fer
un descans abans de continuar cap al pàrquing del Roc de la Pêche
i el poblet de Les Prioux.
 \ EXCURSIONISME
CRESTES DEL MONT CHARVET
Les crestes del Mont Charvet s’eleven a ponent de Pralognan i al nord
de l’agulla de Mey. Pujar-hi suposa una excursió bellíssima, exigent
pel desnivell, però que ens ofereix una gran varietat de paisatges.
PUNT DE PARTIDA: llogarret de Le Plan. Per anar-hi, des del
centre de Pralognan ens dirigim cap al pont de Vâ. A Le Plan
trobem l’entrada al bosc de la Rossa, al costat d’una font.
DESNIVELL: 993 m
DURADA: 6.30 h (3 h de pujada i 3.30 h de baixada)
Al llogarret de Le Plan, a tocar del bosc, veurem una font que marca
l’inici del camí. Ens internem en l’espès bosc de la Rossa, on troba-
rem rètols que indiquen les diverses variants que podem prendre.
Nosaltres seguirem sempre en direcció al llogarret de la Montagne.
Trobem una font poc abans d’arribar al poblet. Després, un fort
pendent ens enfilarà al coll de la Grande Pierre (2.403 m), des d’on
72
# ESPECIAL ESTIU
Refugi del Roc de la Pêche, a la vall de Chavière.
TRAVESSA DELS CIRCS: ARCELIN, DARD, GRAND MARCHET I PETIT MARCHET
Espectacular excursió d’altura que travessa tres circs muntanyosos, a
més del de l’Arcelin, que contemplarem dels peus estant. L’itinerari
transcorre al sud-est de Pralognan, entre els poblets de Les Fonta-
nettes i Les Prioux.
PARTIDA I ARRIBADA: sortim del pàrquing del llogarret de
Les Fontanettes i arribem a Les Prioux. Als dos llocs hi ha servei
de bus des de Pralognan.
DESNIVELL: 1.476 m
DURADA: 8 h (6 h de pujada i 2 h de baixada)
divisem el Mont Blanc, la Grande Casse, les geleres de la Vanoise i a
l’altre vessant les pistes d’esquí de Courchevel, que a l’estiu són uns
prats inacabables, amb les urbanitzacions al capdamunt. Des del coll,
cap a l’esquerra, podem fer l’excursió de la bretxa Portetta (2.651 m)
en 1.30 h. Iniciem el divertit camí de baixada per les crestes. El la-
berint de forats càrstics va donant lloc a formacions diverses, totes
elles d’un aspecte lunar per la poca vegetació que hi trobem, tot i
que si ens hi fixem, en cada forat hi ha unes formacions vegetals ben
diverses. Continuem el descens fins al coll de la Dent, que gairebé
no l’apreciarem perquè som dins d’un bosc. D’allà prosseguim cap
al coll de Golet (2.079 m), des d’on davallem per un corriol enmig de
prats fins al xalet de les Rossechets. Passem per sota del llogarret
de la Montagne cap al bosc de Jettemon, que ens enllaçarà amb el
bosc de la Rossa pels camins que haurem fet de pujada.
Des de Les Fontanettes prendrem una pista en direcció al pont de
Creuset que du als estreps del circ de l’Arcelin. A l’entrada ja trobem el
corriol que puja tot dret cap al coll del Grand Marchet. L’arribada al coll
és agraïda perquè s’hi contempla tot el circ del Grand Marchet, d’una
amplada majestuosa on l’esperit s’hi allibera, amb dos enormes salts
d’aigua brollant lentament. Cal prendre un corriol que surt a l’esquerra,
a tocar de les cascades, per enfilar-se cap al coll de Tambour. Albirem
unes casetes dalt d’un turó; són del refugi guardat de la Valette, des
d’on veiem a prop el Petit Mont Blanc. Davallem cap al xalet de Nants,
una petita cabana de pastor. Continuem baixant, ara per zona herbosa,
 Pralognan La Vanoise /

73

# ESPECIAL ESTIU
Vista del poble de Pralognan – la Vanoise des del bosc de la Rossa.

El poble de
i creuem el torrent de Nants. Podem optar per baixar directament
cap a Les Prioux o planejar i anar a baixar per un còmode camí Pralognan - La Vanoise
vers Montaigmont, un llogarret que després per una pista, tornant
un xic enrere, ens deixarà al pont de la Pêche, on arriba l’autobús.
s’ubica al sector
Aquest segon itinerari ens permetria connectar amb el següent occidental del massís.
circ de Genépi i, pel coll d’Aussois, arribar a la punta de l’Obser-
vatoire (3.015 m). Aquest allargament ens demanaria tornar enrere
pel nostre camí a trobar l’aparcament del pont de la Pêche. Seria ja
una excursió completíssima que es pot plantejar en dues jornades,
parant al refugi de la Pêche (6.45 h extres).
 \ EXCURSIONISME
74
# ESPECIAL ESTIU
Tram ferrat de l’itinerari cap al circ de Dard.
MONT BOCHOR 2.023 m
El Mont Bochor, que s’aixeca al nord-est de Pralognan, és un dels mi-
radors d’altura del poble. Una bonica caminada enfila aquesta talaia
amb una vista panoràmica amplíssima del seu entorn muntanyenc.
PUNT DE PARTIDA: Pralognan si anem amb telefèric o Les Fonta-
nettes si hi pugem caminant.
DESNIVELL: 635 m
DURADA: 3.30 h (2 h de pujada i 1.30 h de baixada)
Excursió que ens permetrà pujar al Mont Bochor caminant o amb
el telefèric, que surt del mig de Pralognan. Si optem per caminar,
ho farem des de Les Fontanettes o bé un xic més directe pel sender
de Pariettes o el del Grand Couloir pel bosc de Flottes. Des del cim
podrem remuntar fins a la cabana de l’Ancolie (2.335 m), prop d’on
acaba el telecadira. A la cabana comença un corriol que ens durà per
l’espectacular circ de la Creux Noir cap al coll Noir (2.512 m), preludi
del coll Rosset (2.543 m), on arribarem per un corriol aeri. Gaudim
d’unes vistes immillorables de la Grande Casse (3.855 m), del cim
amb la seua glacera central tan característica. Des del coll Rosset
podem baixar a buscar el corriol cap a la cabana de Gardes, assolir
el singular estany de les Vaches i continuar pel pont de Chaton cap
al refugi de les Barmettes i Les Fontanettes (5.30 h); o bé podem
recular pel mateix camí que hem seguit. De fet, l’excursió cap al llac
de les Vaches és una clàssica de la zona i la podem fer havent pujat
amb telefèric al Mont Bochor, davallant al refugi de les Barmettes
i remuntant llavors cap a l’estany. També hi podem pujar caminant
des de Les Fontanettes via el refugi de les Barmettes.
 Pralognan La Vanoise /

75

# ESPECIAL ESTIU
Glacera de la Grande Casse des dels voltants de la cabana de l’Ancolie.

Excursió familiar per l’itinerari educatiu del Mont Bochor (2.023 m).
 \ EXCURSIONISME
76
# ESPECIAL ESTIU
Refugi guardat de la Valette (2.585 m), prop del coll de Tambour.
VIA FERRADA DE LA CASCADA DE LA FRAICHE
Una passejada mena a la cascada de la Fraiche, al costat de Pra-
lognan. Un cop arribats en aquest salt d’aigua engorjat, tenim l’opció
de recórrer una curta via ferrada amb pont tibetà inclòs.
PUNT DE PARTIDA: llogarret de Les Bieux. S’hi accedeix des de
Pralognan en direcció a la zona dels càmpings. Trobarem l’inici de
la ferrada al final de Les Bieux.
DESNIVELL: 150 m
DURADA: 50 min (35 min de pujada i 15 min de baixada)
Refugi guardat de la Valette (2.585 m), prop del coll de Tambour.
Aquesta curta excursió parteix del llogarret de Les Bieux, en un
extrem del poble, prop dels càmpings i d’una zona d’escalada. En
una zona boscosa puja el corriol, amb el curs del riu a la banda dreta.
De seguida sentirem el soroll de la cascada, que surt d’una gorja que
s’ha format en el seu caient. Un pont creua el curs de l’aigua per
anar a buscar un camí a l’altra riba. Hi ha una via ferrada muntada al
costat esquerre del salt que recorre la paret a escassos metres d’on
cau l’aigua. Més amunt, travessa el curs de l’aigua per un pont tibetà
que porta a l’altre marge on acaba la via ferrada (D+). Tornem pel
camí que a mà esquerra ens permetrà anar a la taula d’orientació del
roc de la Fraiche, des d’on podrem identificar els cims que envolten
el poble i tenir una vista d’ocell sobre Pralognan.
 Pralognan La Vanoise /

El massís de
la Vanoise ocupa
una extensa
superfície dels
Alps francesos, a
tocar de la frontera
amb Itàlia.

TRACES per a GPS Es poden descarregar del web http://vertex.feec.cat

Dades pràctiques

SITUACIÓ I ACCÉS
El massís de la Vanoise ocupa una extensa superfície dels Alps francesos, a tocar 77
de la frontera amb Itàlia. Al nord hi té el Mont Blanc i, seguint el sentit de les
agulles del rellotge, al NE el Gran Paradiso; a l’est la vall Stura; al SE la vall de

# ESPECIAL ESTIU
Susa i Torí; al sud, Briançon; al SW, els Écrins; a l’oest, Grenoble i el massís de
Belledonne; i, al NW, Albertville i el massís de Beaufort. El poble de Pralognan –
la Vanoise s’ubica al sector occidental del massís i s’hi accedeix des d’Albertville,
via Moutiers.

WEBS ÚTILS

www.pralognan.com
web de l’Oficina de Turisme, amb informació d’allotjaments i excursi-
ons per la zona.
www.guides-pralognan.com
web de l’Oficina dels Guies, amb informació de les sortides guiades
que organitzen.
www.vanoise-parcnational.fr
web del Parc Nacional, amb dades sobre l’espai natural, les seves
normes i informació especialitzada

BIBLIOGRAFIA I CARTOGRAFIA

– Pralognan Rando
Guia d’excursions, en venda a l’Oficina de Turisme. S’acompanya
d’un mapa dels senders de la zona.
– Les Trois Vallées. Modane. Parc National de la Vanoise
3534 OT. Escala 1:25.000. IGN.
 \ ESCALADA EN ROCA

78
# ESPECIAL ESTIU

Rere
el rastre
de Bonatti
Grand Capucin
Massís del
Mont Blanc
 REPORTATGE PUBLICAT EN EL NÚMERO 267 / JULIOL-AGOST 2016 Grand Capucin. Massís del Mont Blanc /

TEXT I FOTOGRAFIES
DANI BRUGAROLAS

Fa 71 anys que Walter Bonatti i Luciano Gigho van escalar el Grand Capucin
per la seva cara est, un dels reptes més desafiadors del massís del Mont Blanc
en aquell temps. Amb els anys, el Grand Capucin s’ha anat transformant de
paret impossible a tàpia extrema i, finalment, a escola d’escalada d’altura.

El Grand Capucin és
una paret de roca calenta
sempre que el temps
hi acompanyi.
79

# ESPECIAL ESTIU

La paret impossible
Reinhold Messner va vaticinar a principis dels setanta que el Grand Capu-
cin es convertiria en «la zona d’entrenament del massís del Mont Blanc».
No anava desencaminat. Amb el pas del temps, el Grand Capucin ha anat
perdent la seva aurèola de paret impossible. Fins als anys noranta encara
va conservar el títol de paret severa, de tàpia a respectar, sobretot quan
una depressió atmosfèrica ataca el massís. El descens encara podia ser
complicat i les vies que s’hi obrien, tot i incorporar cada vegada més
l’escalada lliure, sempre incloïen un tast d’artificial dur en algun dels
seus llargs. Les seves parets de granit roig d’una qualitat difícilment
comparable, amb fissures, xemeneies i diedres de fantasia, ofereixen ara
la seva cara més amable i segura a escaladors de tot el món. Roca calenta
sempre que el temps hi acompanyi, cosa que, al peu del Mont Blanc, no
hem de menystenir mai. Les reunions de pràcticament totes les vies
han estat equipades amb material inoxidable i abandonar rapelant ja no
és un problema. Això i les fissures pitonades on només caldrà dur els
friends i els tascons fan del Capucin un bon lloc per tastar el granit del
Mont Blanc lluny dels carrers de Chamonix. En el passat, però, la seva
cara est havia estat considerada una de les impossibles de l’alpinisme.

< Part central de l’escalada al Grand Capucin per la via

Bonatti-Gigho, amb el Trident du Tacul al darrere.
 \ ESCALADA EN ROCA
80
# ESPECIAL ESTIU
Glacier du Géant vist des de les parets de la seva capçalera, amb el petit campament que s’hi instal·la cada estiu.
Aquest any en fa 71 que Bonatti i Gigho van atrevir-se a escalar aquella
paret saturada de sostres i desploms tallats a cops de destral, desafiant
l’abisme. Van necessitar tres dies, entre el 20 i el 23 de juny de 1951, per
solucionar aquell problema. Ja era, però, el tercer intent de Bonatti.
Malgrat les enveges que suscitava l’italià, després d’aquella proesa el
veterà guia Emilio Rey va sentenciar: «És una empresa que no es repetirà
mai». Walter Bonatti sempre va revolucionar el món de l’alpinisme amb
els seus plantejaments, des de la paret est del Grand Capucin fins a la
seva escalada sense oxigen al K2 (al qual va renunciar en benefici dels
seus companys d’expedició), passant pel seu pilar sud del Dru o els pilars
del Brouillard i l’Angle, o la seva via de comiat a la nord del Matterhorn.
Totes aquelles ascensions van suposar punts d’inflexió en la història de
l’alpinisme, tot i els intents reiterats de devaluar els mèrits de Bonatti
per part d’un grup d’escaladors italians de Cortina dia sí, dia també.
A Les meves muntanyes, Bonatti subratlla el «salt cap endavant» que
havia suposat aquella primera que abans semblava impossible. Aquella
escalada «demostrava com es podien aconseguir empreses considerades
impossibles emprant únicament els mateixos mitjans tècnics que ja es
feien servir a la preguera». Aquest era un dels punts forts dels arguments
de l’italià. Admirador incondicional de la generació que l’havia precedit,
la de Cassin, Soldà, Heckmair o Vinatzer, Walter Bonatti havia afrontat
la verticalíssima cara est del Capucin amb un material quasi obsolet,
conscient que utilitzar cordes de niló, mosquetons d’alumini o pitons
forjats podia aigualir el repte que es plantejava. «Podria haver dit que
eren un luxe per a la meva butxaca, però la veritable raó era una altra:
tan sols així podria avaluar i reconèixer els seus límits (els dels escaladors
de preguerra) i els meus també». Com si avui ens plantegéssim tornar
a escalar sisens amb les espardenyes o a la bota rígida. Amb aquesta
mentalitat ataquen Bonatti i Gigho el Capucin. Dues cordes de cànem
de 30 metres, 35 pitons fets a casa amb barres de ferro, dos tascons i
tres estreps. Gràcies als seus intents anteriors, en Walter coneix de sobra
la primera meitat de la paret. En les dues temptatives precedents l’ha
enganxat el mal temps i, després de penosos bivacs, ha marxat del circ
del Maudit amb la cua entre cames. Però la voluntat és de ferro i també
la seva tossuderia. Hi torna de seguida i amb Gigho avança lentament
tirant d’estreps durant pràcticament tota l’escalada. Tres dies després
d’arrencar assoleixen el cim, quasi de nit, enmig d’una tempesta que els
complica la vida durant el descens. Però se’n surten.
 Grand Capucin. Massís del Mont Blanc /

81

# ESPECIAL ESTIU
Diedre de l’entrada directa a la via Bonatti-Gigho. A l’esquerra treu el cap el Trident du Tacul.

Bonatti resumeix així l’escalada: «Aquell cim m’havia exigit uns límits
extrems de coratge, ponderació i determinació, en una mesura més
gran de la que es pugui imaginar avui dia. Per això el Grand Capu- Bonatti i Gigho
cin per a mi serà sempre fonamental i definidor del meu caràcter
d’escalador». Però darrere dels grans sempre s’hi arrosseguen els
van afrontar
mediocres. Luigi Ghedina i Lino Lacedelli, del grup dels «Esquirols
de Cortina», afirmen haver realitzat la primera repetició de la via en
la verticalíssima
només 24 hores. Diuen que han fet el cim a la una de la matinada cara est del Capucin
i han baixat fent ràpels per la mateixa ruta. És absurd pensar que
Ghedina i Lacedelli poden haver escalat la paret est del Capucin en amb un material
el dia. Un mes abans ha costat quasi quatre dies a Bonatti i Gigho,
que a més han deixat la via pràcticament desclavada. Però en aquell quasi obsolet.
moment no es posa en dubte la repetició dels «Esquirols», tot i que
les repeticions posteriors de l’itinerari s’allarguen igualment diver-
ses jornades i no serà fins als anys setanta que la via s’escalarà en
una sola jornada. Fins i tot el llibre Im extremen fels (Walter Pause
i Jürgen Winkler, 1977) dona certa credibilitat a la segona ascensió
de Ghedina i Lacedelli dient que «els segons van aconseguir el seu
objectiu, segons es diu, sense bivaquejar a la paret».
 \ ESCALADA EN ROCA

Robert Paragot i Lucien Bérardini l’escalen el 1953 i haurien de ser

considerats els segons ascensionistes de la via. Hi dediquen dos
bivacs i l’any 74, en el seu llibre Vint anys de cordada, es refereixen Bonatti sempre va fer
així als de Cortina: «Trobem el seu relat absolutament inversemblant.
Com han pogut aquells individus escalar tot això tan fàcilment? Com
ascensions revolucionàries,
poden haver dit que havien tornat a baixar pel mateix itinerari si no
trobem ni els pitons ni les anelles de corda que es deixen quan es
des del Grand Capucin
baixa? Expliquen sopars de duro. No hi han arribat mai, al cim». No al K2 sense oxigen.
sabem el perquè d’aquella mentida amagada a les parets del Grand
Capucin. Aquesta invenció va marcar després la vida tant de Bonatti
com de Lacedelli, que compartirien l’any 1954 la primera ascensió
al K2. Una expedició triomfant però polèmica, després de la qual
Lacedelli i els seus companys van acusar Bonatti de deslleial. El van
criticar tot i que ell havia arriscat la vida en un bivac a 8.000 metres
d’altitud per portar oxigen a Lino Lacedelli i Achille Compagnoni, la
qual cosa els va permetre finalment fer el cim. Però aquesta és una
altra història que us convido a investigar entre d’altres en el llibre
de Sandro Filippini i Reinhold Messner titulat Walter Bonatti. Mi
hermano en el alma.

82
# ESPECIAL ESTIU

Al segon llarg del diedre central de la Directe des Capucines.


La nostra escalada
Porto unes fotocòpies del relat de la primera de Bonatti a la motxilla
mentre ens acostem a les parets des del refugi Torino. Instal·lem la tenda
al pla que fa la glacera just davant del Capucin. De seguida retrobem vells
i nous amics. Els catalans, sempre amb aquella mania de trobar-nos en
llocs ben lluny de casa. La fem petar una estona. Aquests dies, abans de la
nostra arribada, ha estat nevant. Poca cosa, ens diuen, la paret és neta. La
primera tarda fem un tast d’aquest granit vermell llegendari a la Directa
del Trident du Tacul. Lliure de fissures excel·lents per anar obrint boca.
L’endemà ataquem el Caputxí per l’Elixir d’Astaroth, via de la segona
meitat dels vuitanta amb la firma de Michel Piola. Però l’amenaça d’un
ruixat ens fa tirar enrere. Ja a la tenda, mentre a fora plou, proposo al
Paco fer una ullada a la Bonatti. De seguida li interessa. Escalarem el
primer itinerari de la cara E i alhora ens estalviarem els cinc primers
llargs de l’Elixir, que ja hem fet. L’endemà a quarts de sis ja acaronem la
llastra característica del peu de via. Per davant, vuit hores de moviments
atlètics, de saber trobar el recorregut, no tan evident com pot semblar a
simple vista, de protegir els passos, de compartir amb el company penes
i treballs. Finalment ens plantem amb un somriure d’orella a orella al
capdamunt del Grand Capucin.
Ràpel des del cim del Grand Capucin cap a la glacera. Al fons, minúscules, les tendes.
Grand Capucin. Massís del Mont Blanc /
Per escalar la paret, us proposo una combinació que resulta força
directa (consulteu el croquis adjunt). Vam fer-la per l’entrada Directa,
escalada per Bonatti i Camillo Barzaghi un any abans (el 24 de juliol
de 1950), en el que fou el primer intent d’escalar la paret E. A la part
central de la paret, allà on Bonatti va desviar-se a la dreta per evitar
un diedre desplomat de fissures molt amples (no duia tacs per su-
perar-lo), actualment hi passa la via Directe des Capucines, escalada
per Jean-Marc Boivin, Éric Bellin i Martial Moïoli el 9 i 10 de juliol
de 1983. L’escalada s’inicia per un diedre marcat al bell mig de la
paret. El superem amb tres llargs divertits fins a la feixa. La seguim
uns 10 m a la dreta fins al peu d’unes bavareses que escalem amb
dues tirades de VIº fàcils. A partir d’aquí la paret esdevé vermella i
vertical fins al cim i les dificultats no afluixaran fins a l’últim llarg.
Afrontem la que Bonatti va anomenar fissura obliqua, una fissura de
dits que desemboca en una placa compacta sota un sostre impressi-
onant que vencem per un diedre a la dreta fins a una lleixa (segon
bivac de Bonatti). Escalem un marcat diedre que desploma durant
almenys tres llargs i que forma part de la Directe des Capucines. El
tram més difícil és el tercer, amb un off-width de 7a on trobarem
83
# ESPECIAL ESTIU
 \ ESCALADA EN ROCA

84
# ESPECIAL ESTIU

Acampada a l’entrada del circ Maudit, amb l’afilada aresta de la Brenva i en últim terme el Mont Blanc.

un excèntric gros encastat. Desemboquem als relleixos de la part

superior de la paret. Bon lloc, el tercer bivac de Bonatti i Gigho, per
agafar forces per al darrer terç de la tàpia. Pel diedre corb accedim La nostra escalada ens ocupa
al frontó travessat per petits sostres que duu just sota la caputxa del
Capucin. Aquest tram, força aeri, es troba bastant pitonat. Des d’aquí vuit hores de moviments
uns 2 m difícils menen al peu d’un diedre fàcil que ens porta cap a la
cara N de la roca, que l’escalem amb un últim llarg assequible però
atlètics, de saber trobar
sovint carregat de neu. el recorregut, de protegir els
Després dels llargs ràpels, arribem a la tarda a la tenda, caminant
pesadament amb aquella satisfacció que amara cadascun dels ossos passos, de compartir amb
i els músculs del nostre cos. Ja la tenim al sac! Què fem demà? el company penes i treballs.
 Grand Capucin. Massís del Mont Blanc /

Fitxa tècnica
COM ARRIBAR-HI
Per arribar al peu del Grand Capucin tenim dues opcions.
Des de Chamonix, amb el telefèric de l’Aiguille du Midi
i d’allà al refugi de Cosmiques. Remuntarem entre 2 i 3
h el Glacier du Géant en direcció al refugi Torino per
desviar-nos, finalment, a mà dreta cap a la Tour Ronde i el
Capucin. Convé recórrer la glacera pel centre per evitar el
seu costat dret, més fracturat. L’altra possibilitat, més cara,
passa per creuar el túnel del Mont Blanc i pujar amb el te-
lefèric del Monte Bianco fins al refugi Torino. Des d’aquest
centre comercial d’altura, amb una caminada d’uns 40 min
planejarem pel Glacier du Géant sota la Tour Ronde fins
al peu del Grand Capucin. Per escalar la seva cara E, cap
als 3.500 m (a la part més baixa de la paret) és fàcil creuar
la rimaia. Al peu del diedre de l’entrada directa hi ha una
placa en record d’un escalador italià mort.

ON DORMIR
Refugi Torino (a la capçalera del Glacier du Géant) o re-
fugi de Cosmiques (al sud de l’Aiguille du Midi). També
podem plantar la tenda al peu del Trident du Tacul, entre
el Grand Capucin i la Tour Ronde. La glacera és força plana
i durant tot l’estiu s’hi forma un petit campament base
amb un ambient i un silenci immillorables. 85
NOM DE LA VIA I PRIMERA ASCENSIÓ

# ESPECIAL ESTIU
Via Bonatti-Gigho. 1a ascensió: Walter Bonatti i Luciano
Gigho, del 20 al 23 de juny de 1951.

DIFICULTAT
ED, A1. L’ascensió íntegra en lliure consisteix en una esca-
lada molt mantinguda a l’entorn del 6è grau, amb alguns
trams de 7è. El màxim obligat és 6b, però millor anar-hi
amb el grau per la mà.

DESNIVELL
DANI BRUGAROLAS
450 metres Barcelona, 1973

Escalador, periodista i actualment

MATERIAL coordinador de l’empresa de ma-
Tascons i un bon joc de friends i microfriends amb els terial d’escalada Kop de Gas. Ha
números més comuns repetits (per a la variant Directe realitzat ascensions als Pirineus,
des Capucines serà útil portar un número 4 i fins i tot Picos de Europa, Alps, Dolomites,
un número 5). Atles i Yosemite. És soci del Centre
Excursionista de Catalunya i va ser
president del CADE d’aquesta en-
DESCENS titat entre el 1999 i el 2001. L’any
La majoria de vies de la paret han estat retroequipades 2001 va guanyar el Premi Vèrtex
amb parabolts inoxidables i cadena a les reunions. Des pel treball Escalades als Frares
del cim baixarem recte avall seguint una de les línies de Encantats de Montserrat, editat
reunions amb tendència a la nostra esquerra, primer, i per Cossetània. Publica articles a
després amb tendència a la dreta fins al peu de via. Muntanya i a Vèrtex.
 \ GEOLOGIA DE MUNTANYA

Escola
de doctors
Massís del Mont Blanc

86
# ESPECIAL ESTIU

Mesures topogràfiques d’alta resolució de la cara

sud de l’Aiguille du Midi amb un escàner làser.
 REPORTATGE PUBLICAT EN EL NÚMERO 278 / MAIG-JUNY 2018 Massís del Mont Blanc /

TEXTOS I FOTOGRAFIES
XAVI GALLACH, FLORENCE MAGNIN, PIERRE-ALLAIN DUVILLARD, JACQUES MOUREY I JOHAN BERTHET

El massís del Mont Blanc és el més visitat d’Europa gràcies a algunes característiques úniques
com les seves glaceres, la seva altitud i els seus nombrosos remuntadors mecànics. Però la zona
no només atreu alpinistes i turistes. També constitueix el terreny de joc de científics com els
geòlegs i geomorfòlegs de la Université Savoie Mont Blanc. Entre ells, cinc doctorands consagren
la seva tesi a estudiar l’evolució dels processos erosius i el canvi climàtic sobre les muntanyes
més altes dels Alps.

A les zones altes

del Mont Blanc, només
els despreniments causen
l’erosió del massís.
87

L’erosió com a motor de l’evolució del paisatge
El Mont Blanc és un massís cristal·lí: al nord-oest i a l’oest està consti-
tuït per gneissos, mentre que a la seva part central hi trobem el famós
i resistent granit del Mont Blanc, que durant segles ha estat explotat
pels graniteurs que el venien com a pedra de construcció. Aquest
sector central conté tots els cims de més de 4.000 m del massís. La
meteorització química del granit, que desgrana la roca i la transforma
en sorra (sauló), és efectiva en climes càlids i humits com el del Ma-
resme. Al Mont Blanc, però, amb un clima totalment condicionat per
l’altitud (fred i gairebé sense precipitacions líquides), aquesta transfor-
mació química esdevé molt difícil i impedeix el desenvolupament del
sòl necessari per a les espècies vegetals. La meteorització més eficaç,
doncs, és la física: l’erosió glacial a les valls situades a una altitud baixa
i mitjana, i els despreniments a altituds mitjana i alta.
L’erosió glacial es deu al fregament provocat per material rocós que
viatja atrapat entre el gel i el fons i els costats de la vall. El material
rocós actua com una llima i poleix la roca mare. Aquest tipus d’erosió
necessita un gel ben dur (densitat propera a 1), una glacera que avanci
a certa velocitat i un gruix important de gel, condicions que només es
donen a les parts baixes de la glacera on el gel ja està ben format, i no
pas a les zones altes (zones d’acumulació de neu). En aquestes, només
els despreniments causen l’erosió del massís. Els despreniments, tot
i formar part de la dinàmica natural del massís, representen un perill
potencial per als alpinistes i per a infraestructures, i són monitoritzats
permanentment per prevenir accidents.
# ESPECIAL ESTIU
Els despreniments són causats per tres raons principals:
> La degradació del permafrost a les parts altes: a més de
2.500 m a les cares nord (més de 3.000 m a les cares sud) i a
causa de les temperatures mitjanes anuals negatives, hi tro-
bem parets gelades permanentment, on la roca fracturada es
manté «enganxada» gràcies al gel contingut dins les fissures.
El canvi climàtic està canviant aquest fenomen en fondre part
del gel i permetre que alguns blocs es desprenguin de la paret.
> Els cicles de gel-desgel (dia-nit, estiu-hivern), efectiu a
les parets sense permafrost: amb temperatures positives
l’aigua s’infiltra dins les fissures i s’hi emmagatzema (el granit
és una roca impermeable). Amb temperatures negatives aques-
ta aigua es gela i l’increment de volum que pateix augmenta la
pressió a l’interior de la roca. Aquest procés repetit eixampla
les fissures i acaba trencant la roca.
> La descompressió postglacial a les parts mitjanes i bai-
xes: quan les glaceres, que exerceixen una pressió constant
contra els vessants de les valls glacials, se’n retiren, les parets
que ara han quedat al descobert experimenten una descom-
pressió que crea noves fractures. Aquests processos faciliten
els despreniments de roca.
 \ GEOLOGIA DE MUNTANYA

88 L’accés als cims (en aquest cas al Trident du Tacul) durant les campanyes de mostreig es realitza amb helicòpter.
# ESPECIAL ESTIU

Imatge 1: els diferents vessants

de l’Aiguille du Midi, amb la situació
dels sensors instal·lats per a
l’estudi del permafrost.
A sota: temperatura de la roca
al vessant NE, de la superfície
a 10 m de profunditat, en el període
2010-2016.
FOTOS / STEPHAN GRUBER
 Massís del Mont Blanc /

MODELITZAR EL PERMAFROST S AT E L L I T E C O M M U N I C AT I O N S
PER ENTENDRE ELS DESPRENIMENTS
DE ROCA
PER FLORENCE MAGNIN

El permafrost és un fenomen tèrmic invisible que

té lloc sota la superfície de la roca. Hi ha, però,
alguns indicis que permeten detectar-ne la pre-
sència: per exemple, les glaceres fredes, suspeses
en vessants molt drets, guarden l’equilibri gràcies
al fet que la seva zona de contacte amb la paret
està permanentment gelada i no flueix com pas-
sa a les glaceres temperades. Però aquest no n’és
l’únic indicador, ja que l’absència de glaceres fredes
en una paret no vol dir que el permafrost hi sigui
absent. Per estimar la distribució del permafrost
a les parets rocoses, cal en primer lloc mesurar
la temperatura de la roca. Això es fa gràcies a uns
sensors que prenen la temperatura a diverses pro-
funditats. A l’Aiguille du Midi se n’han instal·lat
tres, als vessants NE, NW i S, que arriben als 10 m
de profunditat. El permafrost és present en aquells
sectors on la temperatura es manté negativa durant
com a mínim dos anys seguits (imatge 1). Però com
que la temperatura de la superfície de la roca està
condicionada a la temperatura de l’aire i a la inso-
lació, pot variar en qüestió d’hores i també d’un 89
any a l’altre. Aquesta part superficial, que es gela
a l’hivern i es descongela a l’estiu, s’anomena capa

# ESPECIAL ESTIU
activa, i als estius caniculars pot arribar a profun-
ditats més importants que en un estiu mitjà. Aquest
aprofundiment de la capa activa, que es tradueix
en la desaparició d’una part del permafrost, és un
dels mecanismes que ajuda a provocar els des-
preniments de roca. Per exemple, durant l’estiu
canicular del 2003, la capa activa registrada als
sensors del Shilthorn (2.910 m) va triplicar la seva
profunditat habitual i a tots els Alps es va produir
un gran augment del nombre de despreniments.
El monitoreig de l’evolució de la temperatura del
permafrost i de la seva capa activa no és només útil
per comprendre les causes dels despreniments,
sinó que també permet estudiar l’evolució del
clima. De la mateixa manera que les glaceres, el
permafrost és utilitzat pel Groupe Intergouver-
nementale d’Experts sur l’évolution du Climat
(GIEC) per a l’estudi del canvi climàtic. L’Aigui-
lle du Midi és un laboratori ideal per a aquests
estudis: no només per la seva morfologia (que
ofereix tots els vessants en un espai molt reduït)
i la seva altitud, sinó també per la seva facilitat
d’accés (en telefèric, a només mitja hora de Cha-
monix). És l’únic lloc d’aquestes característiques

verasatglobal.com
a ser estudiat de manera continuada i proporci-
ona una base de dades única al món.
 \ GEOLOGIA DE MUNTANYA

DESESTABILITZACIÓ
D’INFRAESTRUCTURES
EN CONTEXT DE PERMAFROST
PER PIERRE-ALLAIN DUVILLARD

Les infraestructures construïdes a l’alta mun-

tanya (refugis, trens cremallera, remuntadors
mecànics) són susceptibles de ser desestabi-
litzades a causa dels moviments de vessant
provocats per la degradació del permafrost. El
massís del Mont Blanc presenta 23 infraestruc-
tures construïdes en context de permafrost. El
despreniment ocorregut sota mateix del refugi
de Cosmiques el 22 d’agost de 1998 va ser un
dels esdeveniments més espectaculars que han
tingut lloc al massís (imatge 2b): 600 m3 de
roca (equivalents al pes de 1.200 cotxes!) van La cara oest dels
desprendre’s de la paret on s’assenta el refugi Drus mostra
i van desestabilitzar els seus fonaments. Es va clarament les
tancar el refugi durant els vuit mesos que van cicatrius dels
despreniments
durar els treballs de consolidació. L’aresta de
recents, de
Laurence, sobre la qual es troba el refugi, co- color gris, en
neix una activitat geomorfològica important contrast amb el
lligada a l’abaixament del nivell de la glacera granit taronjós
de Géant i a la degradació del permafrost: en- característic del
tre 1998 i 2011 s’han observat divuit despreni- Mont Blanc.
ments de diversos volums.
de la roca. Un logaritme específic transforma permet obtenir un model 3D de cada paret
L’estudi de la distribució del permafrost, pel aquestes mesures per obtenir la temperatura estudiada, en forma de núvol de milions de
90 fet que aquest no és directament observable, interna de la roca. La distribució heterogènia punts i amb precisions de fins a 2 cm. Cada
requereix un diagnòstic del terreny mitjançant del permafrost a les cares N i S es fa llavors any es compara el model 3D obtingut amb el
mètodes indirectes com les mesures geofísi- evident (imatge 2a). Des del 2011 es realitzen de l’any anterior. Així es calcula de manera
# ESPECIAL ESTIU

ques: la tomografia per resistivitat elèctrica mesures topogràfiques d’alta resolució de la precisa el volum de roca dels despreniments
(imatge 2c) permet representar, en un model cara SE de l’aresta de Cosmiques, amb l’ajut que succeeixen i el volum dels blocs potenci-
2D, les diferències de conductivitat elèctrica d’un escàner làser (imatge 2d). Aquest aparell alment inestables.

Imatge 2:
Desestabilització
d’infraestructures
en context de
permafrost:
l’exemple
del refugi de
Cosmiques
FOTO / ARNAUD SAGE
(3.613 m).
 Massís del Mont Blanc /

91

# ESPECIAL ESTIU

Col·locació d’ancoratges a la paret de la Chandelle du Tacul durant una campanya de mostreig.

 \ GEOLOGIA DE MUNTANYA
92
# ESPECIAL ESTIU
Nunataks de la Combe Maudite. Els nunataks són agulles rocoses envoltades de glaceres.
DISTRIBUCIÓ I FREQÜÈNCIA DELS
DESPRENIMENTS DE ROCA DES DE
LA DARRERA GLACIACIÓ
PER XAVI GALLACH
Les capçaleres de les valls que formen les
glaceres del massís estan constituïdes per
cims anomenats nunataks: agulles rocoses
envoltades de glaceres (imatge 3). Sense al-
tra transició que la rimaia, aquestes parets
es projecten verticalment sobre les zones
d’acumulació de les glaceres, allà on s’acu-
mula més neu de la que es fon i en resulta
el gel que forma les glaceres. Els despreni-
ments, que es produeixen naturalment des
de fa milers d’anys, són el principal fenomen
que crea les formes actuals d’aquests cims.
Si la causa d’aquests despreniments és ben
coneguda, la seva freqüència i distribució en-
cara no ho és gaire. El 2005, el Dr. Ludovic
Ravanel, geomorfòleg del nostre laboratori
i guia de la companyia de guies de Chamo-
nix, creà una xarxa d’observació composta
per guardes de refugi, guies de muntanya,
alpinistes i treballadors dels remuntadors
mecànics. Tots ajuden a construir una gran
base de dades, que en 12 anys ha permès
detectar més de 700 despreniments i com-
prendre l’evolució d’aquest fenomen amb els
canvis del clima, sobretot quan es presenta
un estiu canicular com als anys 2003 i 2015.
Però a l’escala dels milers d’anys passats des
de la fi de l’última glaciació aquest fenomen
és molt difícil de quantificar, en part per
l’absència de zona d’acumulació de blocs a
la base de la paret (ja que la glacera s’endú
les restes, que esdevindran les morrenes
terminals). Per comprendre la distribució
d’aquests despreniments del passat, només
podem estudiar-ne la zona de sortida. Un
bloc que es desenganxa de la paret deixa
darrere seu uns signes distintius: en pri-
mer lloc la cicatriu. L’espai que ocupava
el bloc desprès de la paret és identificable
i ens ajuda a estimar-ne el volum. Però és
sobretot el color diferent del granit el que
permet identificar les diferents seqüències
 Massís del Mont Blanc /

A B

93

# ESPECIAL ESTIU
Imatge 3a: Imatge 3b:
Trident du Tacul la mateixa fotografia tractada per ressaltar els colors i
identificar les cicatrius dels despreniments. Les estrelles
grogues són els punts de mostreig. L’antiguitat suposada de
les superfícies està representada, de més vella a més recent:
T1 a T5.

de despreniments. El granit del Mont Blanc
presenta naturalment un color gris clar, ob-
servable en les cicatrius de despreniments
recents. La seva superfície, exposada al medi
(radiació solar, pluja) canvia a poc a poc de
color i amb el temps pren el típic color ta-
ronja que coneixem. El nostre treball consis-
teix a cartografiar els diferents colors d’una
paret per delimitar-ne les diferents cicatrius
(imatge 3b; fotografia amb contrast de co-
lor), datar la superfície de les cicatrius per
saber quants anys ha estat exposada al medi
(edat que correspon al darrer despreniment)
i estimar el volum dels despreniments grà-
cies a la modelització 3D. Per obtenir l’edat
d’exposició de la paret utilitzem una tècnica
anomenada datació per isòtops cosmogè-
nics. En el cas del granit datem a partir del
beril·li 10, que s’origina dins l’estructura del
quars per l’impacte dels anomenats rajos
còsmics (subpartícules que arriben a la Terra
provinents principalment de les explosions
de les supernoves). Comptant el nombre
d’àtoms de beril·li 10, podem saber el temps
que fa que la roca està sent impactada pels
rajos còsmics i podem obtenir l’edat del
despreniment.
El treball de camp és complex i requereix
una bona logística. L’aproximació es fa amb
el telefèric de l’Aiguille du Midi quan és pos-
sible, però generalment en cims aïllats com
el Trident du Tacul s’utilitza l’helicòpter, que
ens deixa al cim. Llavors es baixa en ràpel per
la paret i cal aturar-se als punts seleccionats
per prendre les mostres de granit que seran
datades. Per garantir la seguretat, un guia de
la companyia de guies de Chamonix s’encar-
rega de totes les operacions amb les cordes.
Aquest estudi ens ha d’ajudar a entendre si la
distribució dels despreniments al massís és
constant en el temps o si, al contrari, depèn
del clima. Si tal és el cas, podrem entendre
millor l’accentuació dels riscos relacionats
amb el canvi climàtic actual.
 \ GEOLOGIA DE MUNTANYA

A B

94
Imatge 4a: amb la pèrdua de gruix de la Mer Imatge 4b: cara SE de l’Aiguille du Midi. El peu de via
de Glace, l’inici de l’itinerari d’accés al refugi de la clàssica Rébuffat-Bacquet (1956) ja fa temps que
# ESPECIAL ESTIU

d’Envers des Aiguilles cada any necessita metres és inaccessible perquè, des del 1987 i a peu de rimaia,
suplementaris d’escales. la glacera ha perdut 25 metres de gruix. Actualment
l’entrada es fa per la via Contamine.

EFECTES DEL CANVI CLIMÀTIC
EN LA PRÀCTICA DE L’ALPINISME
PER JACQUES MOUREY
El canvi climàtic es tradueix en una pujada
de la temperatura global mitjana de 0,85º C
entre 1880 i 2012. Però a les regions altes de
l’hemisferi nord aquesta pujada de temperatura
des de finals del s. XIX ha estat de 2º C. Aques-
ta forta evolució de l’alta muntanya deguda al
canvi climàtic porta a preguntar-se pels seus
efectes en la pràctica de l’alpinisme. La pèrdua
de gruix de les glaceres deixa al descobert mol-
tes parets llises i provoca la caiguda de pedres
procedents de les morrenes laterals que, sen-
se el suport de la glacera, van descalçant-se.
A partir dels anys 80 els itineraris d’accés als
refugis esdevenen més complicats. Cada any
s’instal·len desenes de metres d’escales i de
cables (imatge 4a) per facilitar la transició
entre la glacera i el vessant rocós recentment
desglaçat. Però a vegades ja no es pot allargar
més la línia d’escales que dona accés a un
refugi i cal modificar els itineraris. Els cinc
refugis existents a la Mer de Glace pateixen
aquest problema. Actualment, per accedir a
qualsevol dels cinc refugis cal superar com
a mínim 160 m de desnivell d’escales i la seva
freqüentació, sobretot la d’alpinistes debutants,
disminueix dràsticament.
Les vies d’alpinisme, tot i estar situades a
altituds més elevades, també estan afectades
pel canvi climàtic. La pèrdua de gruix de les
glaceres fa aparèixer nous trams de parets
llises, desploms o seccions de roca inesta-
ble que fan més difícil, quan no impossible,
l’accés als peus de via originals (imatge 4b).
Les vies d’alpinisme també estan afectades
per caigudes de pedres lligades a la degrada-
ció del permafrost. Un exemple emblemàtic
és la cadena de despreniments que des dels
inicis de segle tenen lloc a la cara oest dels
Drus i que han suposat la desaparició de di-
verses vies d’escalada, com va passar el 2005
amb el Pilier Bonatti. L’objectiu del nostre
estudi consisteix a comprendre com aquests
canvis afecten els professionals de l’alpinis-
me i com aquests s’hi adapten. La recerca es
basa en entrevistes amb guies de muntanya i
amb guardes de refugi i en l’estudi precís de
l’evolució dels itineraris que recorren el mas-
sís. Aquests engloben els accessos als refugis
i els itineraris que arriben als cims del mas-
sís, inclòs el mateix cim del Mont Blanc.

Imatge 5: el marge proglacial de la
Mer de Glace, el front de la glacera i
els estanys Emeraude, vistos des del
Belvédère du Chapeau.
L’EVOLUCIÓ DELS ESPAIS
DESGLAÇATS I DELS TORRENTS
PER JOHAN BERTHET
A les parts mitjana i baixa del massís del
Mont Blanc, la retirada de les glaceres a
causa del canvi climàtic deixa al descobert
grans superfícies ocupades per importants
volums de sediments. La qüestió preocupa
els organismes de gestió dels torrents, que
temen que aquests materials siguin trans-
portats aigües avall i es dipositin a la plana
urbanitzada, on podrien afavorir el desborda-
ment dels rius en crescuda. L’estudi de la di-
nàmica del flux sedimentari al límit front de
glacera-torrent permet respondre la qüestió.
L’estiu del 2014, 55.000 m3 de material divers
de les morrenes situades aigües avall de la
Mer de Glace van ser erosionats i van provo-
car laves torrencials, algunes visibles des de
Montenvers durant els forts episodis de pluja.
La inestabilitat d’aquestes morrenes és un risc
per als alpinistes, particularment en períodes
humits.
Aquests resultats, contra tot pronòstic, mos-
tren que els espais desglaçats recentment
aporten poc material als torrents. El motiu
és que les dinàmiques geomorfològiques són
fortes al marge proglacial, però febles als seus
torrents aigües avall, ja que les glaceres en
retirar-se descobreixen trampes de sediments.
Els estanys Emeraude (imatge 5), apareguts el
1996 i el 2002, en són un bon exemple perquè
atrapen els sediments procedents d’aigües
amunt. Els cons de dejecció que es formen
al peu de les morrenes atrapen igualment
Massís del Mont Blanc /
La retirada
de les glaceres
a causa del
canvi climàtic
preocupa els
organismes
de gestió dels
torrents.
95
# ESPECIAL ESTIU
materials erosionats pels torrents supramor-
rènics. En conseqüència, des del s. XIX obser-
vem una disminució aigües avall de l’amplada
i la incisió dels torrents. Els estudis han de-
mostrat també que, en una vall urbanitzada
com la de Chamonix, les accions humanes
tenen un pes molt important en la dinàmica
geomorfològica dels torrents. Les canalitzaci-
ons, explotació de geomaterials, minicentrals
elèctriques, etc. tenen una influència sobre els
torrents igual d’important que la de la retirada
de les glaceres. La muntanya es veu afecta-
da per canvis globals i el canvi climàtic n’és
una part essencial, però no l’única. Aquests
treballs han estat presentats a l’organisme de
gestió del riu Arve i als ajuntaments de la vall
de Chamonix, per tal que puguin adaptar la
seva política de gestió del risc torrencial a les
conseqüències del canvi climàtic.
 \ GEOLOGIA DE MUNTANYA

La pèrdua
de gruix de
les glaceres fa
aparèixer nous
trams de parets
llises, desploms
o seccions
de roca inestable.

EL LABORATORI EDYTEM
PER JEAN-JACQUES DELANNOY,
FUNDADOR DEL LABORATORI

Environnement, Dynamiques et Territoi-

res de Montagne (EDYTEM, http://edytem.
univ-savoie.fr) és un laboratori científic
96 que ha fet de la muntanya el seu principal
objecte d’estudi. Va néixer l’any 2003 en el
si de la Université Savoie Mont Blanc. Amb
# ESPECIAL ESTIU

una forta interdisciplinarietat, reuneix 70

científics provinents de les geociències, ci-
ències del medi, ciències humanes i ciències
dels materials per respondre conjuntament
a les problemàtiques socials i mediambi-
entals actuals en territoris de muntanya.
El laboratori posa un èmfasi especial en el
coneixement de les interaccions home-me-
di dins dels socioecosistemes de munta-
nya i dels medis subterranis, en termes
de memòria, recursos, riscos i patrimoni.
Té davant seu un encàrrec exigent: estar
atent a les aportacions dels altres camps d’in-
vestigació envers els seus objectes de recerca.
És en aquest context d’obertura científica que
el laboratori ha reunit els seus investigadors.
El treball de l’EDYTEM se centra en els espais
continentals al voltant de dos temes: la seva
sensibilitat als efectes dels canvis climàtics
i socials i la seva capacitat d’enregistrar aquests
canvis en els anomenats arxius naturals.
En aquest sentit, la muntanya és molt reacti-
va a les modificacions climàtiques, mediam-
bientals i antròpiques, i posseeix una gran
diversitat d’arxius naturals, ja sigui en alta o
mitjana muntanya (estudis geomorfològics),
en medi lacustre (mostreig de sediments)
L’equip davant del laboratori EDYTEM, als afores de Chambéry. D’esquerra a dreta:
Johan Berthet, Jacques Mourey, Florence Magnin, Pierre-Allain Duvillard i Xavi Gallach,
o en medi subterrani (espeleotemes).
els cinc autors del reportatge.
 \ Estem treballant en...
NÚMERO ESPECIAL
Alpinistes catalanes als vuitmils
Himàlaia en femení
Fa vint-i-un anys de l’expedició femenina que a la tardor del 2001
va coronar el Shisha Pangma Central, de 8.013 metres d’altitud. Va
ser la primera expedició catalana a un vuitmil integrada únicament
per dones, fins i tot en l’equip de suport. Reviurem aquesta i altres
ascensions pioneres sobre els colossos de la Terra.

FOTO / MÒNICA VERGE

Montgrí
De terra, mar i aire
Al nord del Baix Empordà hi ha una zona que reuneix diferents ele-
ments d’excepció dins el litoral català: penya-segats de cent metres
d’altura, la desembocadura d’un riu, dunes costaneres, un castell
monumental i un arxipèlag de set illots. Parlem del Parc Natural
del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, un mosaic de natura únic
a Catalunya.

98 FOTO / FRANCESC XAVIER GREGORI

100 Cims
L’ampliació d’un repte
L’any 2006 la FEEC va engegar la iniciativa dels 100 Cims, que mo-
tiva els excursionistes a pujar muntanyes no per col·leccionar-ne
les ascensions, sinó per conèixer la geografia del país. Ara el repte
s’amplia: més de cinc-cents cims i milions d’emocions malden per
completar una llista inacabable.

FOTO / ÓSCAR ARGUDO

T'agrada la muntanya? També hi pots demanar

Federa't a la FEEC!
Subscriu-te a Vèrtex!
Els federats tenen inclosa
la revista Vèrtex durant
un any, amb enviament
al domicili i en versió digital
des del web de la FEEC.
números anteriors.
I si no estàs federat,
també t'hi pots subscriure
per només 28 euros l'any.
5 números en paper
+ 1 número en línia
(juliol-agost).

vertex.feec.cat
Adrenalina
a un sol pas
I el primer pas per descarregar adrenalina
és descobrir tot el que t’ofereix La Molina,
on podràs gaudir del descens al bike park de
referència a Catalunya i pujar al cim de la Tosa
amb telecabina per quedar-te meravellat amb
les vistes del Parc Natural del Cadí-Moixeró.

Informació i vendes
www.lamolina.cat