EL CID

CAMPE
Rodrigo Díaz va ser un militar castellà que va conquerir molts territoris.
Rodrigo Díaz, més conegut com el Cid Campeador, va néixer a mitjans del
ADOR
segle XI a Burgos. Rodrigo era un petit noble que tenia les seves pròpies
armes i cavalls, però sense la fortuna ni les propietats dels grans nobles o
rics homes.
De petit va ser educat a la cort, al costat de l’infant Sanç, fill de Ferran I de
Castella i Lleó. Quan Sanç va accedir al tron castellà, el va nomenar alferes
i cap de les tropes.
Cap a l’any 1066, el prestigi de Rodrigo Díaz es va veure notablement
incrementat arran de la seva victòria en el combat singular que va
mantenir amb el cavaller navarrès Jimeno Garcés, per dirimir el domini
d’uns castells fronterers que es disputaven els monarques de Castella i
Navarra; el triomf li va valer el sobrenom de Campeador.
Com a cap de les tropes reials, Rodrigo va participar en la guerra que va
enfrontar a Sanç II de Castella amb el seu germà Alfons VI de Lleó, qui
derrotat, es va veure obligat a buscar refugi en la cort musulmana de
Toledo. L’any 1072, Sanç II va morir quan intentava prendre Zamora.
Alfons VI li va concedir la mà de la seva neboda. Uns anys més després,
una inoportuna expedició de Rodrigo Díaz a les terres Toledanes sense
permís, va posar en perill les negociacions empreses per Alfons VI per
obtenir la ciutat de Toledo i va provocar el desterrament de Castella del
Campeador i la confiscació de totes les seves possessions.
Acompanyat del seu exèrcit, el Campeador, va oferir els seus servicis al
comte de Barcelona Berenguer Ramón II, però rebutjat, va ajudar al-
Muqtadir, rei de Saragossa, en la lluita contra el seu germà, al-Mundir, rei
de Lleida, Tortosa i Dènia.
Sent cap dels exèrcits d’al-Muqtadir, el Cid va fer presoner a Berenguer
Ramón II i altres nobles catalans, que van haver de pagar un rescat perquè
els alliberessin. Durant aquest període va rebre el sobrenom de Cid, que
significa senyor.
L’any 1086 la derrota d’Alfons VI contra els almoràvits a Sagrajas va
propiciar la reconciliació del monarca amb el Cid, que va rebre importants
dominis a Castella.
Novament al servei d’Alfons VI, el Cid va marxar cap a l’est peninsular, on
va cobrar paries als monarques de les taifes d’Albarrasí i d’Alpont. També
va impedir que la ciutat de València, governada per al-Qadir, un rei
musulmà aliat dels castellans, caigués a les mans del seu principal rival, al-
Mundir.
El 1089, va ser acusat de traïció al rei Alfons VI i va desterrat
definitivament de Castella. Aleshores va decidir actuar en interès propi i es
va fer cada cop més fort a les terres del Sistema Ibèric, i baixava amb les
seves hosts fins al Mediterrani.
Finalment, el juliol del 1093 va assetjar València i hi va entrar l’any
següent, on va crear una taifa cristiana sota el seu govern.
Després de la mort del Campeador, l’any 1099, València va tornar a caure
a les mans dels almoràvits.
Al segle XIII es va escriure el Cantar del Mio Cid, un poema de gesta en
llengua romanç, de gairebé 4000 versos, en el qual es barregen llegenda i
realitat.