UJI Grau en Infermeria.

Anatomia Humana Prof: Maria Juan i Porcar

TEMA 10. SISTEMA DIGESTIU

10.1 Introducció
10.2 Paret del tub digestiu
10.3 Cavitat oral
10.4 Glàndules annexes: paròtides, submandibulars i sublinguals
10.5 Faringe
10.6 Esòfag
10.7 Estómac
10.8 Intestí prim
10.9 Intestí gruixut
10.10 Òrgans annexes: fetge, vesícula biliar i pàncrees

10.1 INTRODUCCIÓ

Funció d'elaboració, regulació i manteniment. Aquesta funció l'assumeixen els siste-

mes respiratori, digestiu i urinari.

El sistema digestiu està conformat per un tub obert pels dos extrems també anomenat
conducte alimentari o tracte gastrointestinal. És un conducte d'una llargada de 6-9 m,
de calibre i forma variada segons la funció relativa de cada porció. S'estén des des la
cavitat oral fins a l'anus. Està composat per les següents estructures: cavitat oral, fa-
ringe (gola), esòfag, estómac, intestí prim i intestí gruixut. També hi ha un grup d'òr-
gans digestius accessoris que col·laboren en els processos digestius com: dents, llen-
gua, glàndules salivals, fetge, vesícula biliar i pàncrees.

La funció d'aquest sistema és dur a terme la degradació física i química dels aliments,
absorbir els nutrients i eliminar les deixalles sòlides. L'estudi científic del sistema di-
gestiu s'anomena gastroenterologia.

La nutrició és una necessitat bàsica de la persona. Els aliments ingerits cal que siguen
transformats en molècules senzilles amb capacitat de travessar les barreres cel·lulars
i de ser utilitzades per les pròpies cèl·lules. Utilitzades per a la síntesi d'elements plàs-
tics que garanteixen la supervivència i la reproducció cel·lulars, el manteniment de la
hemostasi, la reparació de lesions i la obtenció d'energia per a tots aquests processos
citats. Aquestes funcions també necessiten oxigen, incorporat pel sistema respiratori

Curs 2017/2018 1
UJI Grau en Infermeria. Anatomia Humana Prof: Maria Juan i Porcar
i distribuït pel sistema cardiocirculatori.

Els òrgans del sistema digestiu treballen en conjunt amb la finalitat comú de preparar
l'aliment ingerit per a la seua absorció a través de la mucosa intestinal cap al sistema
circulatori i el sistema limfàtic. Amb la finalitat de distribuir per tot l'organisme i servir
com a nutrient a totes les cèl·lules. Per tal que aquest procés puga realitzar-se, és
necessari modificar la composició física i química de l'aliment mitjançant el meca-
nisme de la digestió.

El sistema digestiu s'encarrega de la captació dels aliments, la seua trituració mecà-

nica, la degradació química i l'absorció. Les substàncies absorbides són processades
essencialment en el fetge i les deixalles (residus inservibles) són eliminats mitjançant
la femta fecal (heces fecales). El material alimentari que passa per dintre del tracte
gastrointestinal està realment fora de l'ambient intern de l'organisme, encara que el
propi tub està dintre de les cavitats toràcica i abdominal del cos. El tracte gastrointes-
tinal conforma un tub tancat a l'interior del cos.

Les glàndules i els òrgans annexes del tub digestiu, estan ubicats en diferents llocs: al
voltant de la cavitat oral (dents, llengua i glàndules salivals) i al voltant de l'intestí prim
concretament el tram anomenat duodé (fetge, vesícula biliar i pàncrees).

Divisió. Les divisions que es poden fer del tub digestiu són diverses. Atenent al múscul
diafragma es parla de tub digestiu supradiafragmàtic i tub digestiu infradiafragmàtic.
Atenent a les diferents regions anatòmiques es parla de tub digestiu cefàlic, tub diges-
tiu cervical, tub digestiu toràcic, tub digestiu abdominal i tub digestiu pelvià. ominal i
pelvià.

10.2 ESTRUCTURA DE LA PARET DEL TUB DIGESTIU

La paret del tub digestiu està coberta per quatre capes, o túniques. De més profunda
a més superficial: capa mucosa, capa submucosa, capa muscular i capa fibrosa.

Capa mucosa o capa interna. Està en contacte amb la llum, espai obert del tub di-
gestiu (pas de l'aliment). Es subdivideix en tres capes:
• epiteli: composat per teixit epitelial. En cavitat oral, faringe, esòfag i recte amb
funció de protecció. En estómac i intestí amb funció de secreció i absorció.
• làmina pròpia: composat per teixit conjuntiu. Conté molts capil·lars sanguinis i
vasos limfàtics, que permeten que nutrients absorbits en tracte gastrointestinal
arriben a altres teixits del cos. Sosté l'epiteli de la mucosa i el uneix a la capa

Curs 2017/2018 2
UJI Grau en Infermeria. Anatomia Humana Prof: Maria Juan i Porcar
muscular de la mucosa. Conté MALT (teixit limfoide associat a mucoses), cèl·lu-
les limfoides formant ganglis limfàtics en tota aquesta capa.
• muscular de la mucosa (muscularis mucosae): teixit muscular llis. En estómac
i intestí prim presenta gran quantitat de petits plecs que augmenten la superfí-
cie de digestió i absorció.

Capa submucosa. Composada per teixit conjuntiu. Uneix la capa mucosa a la capa
muscular. Capa molt vascularitzada i innervada. Conté molts capil·lars sanguinis i lim-
fàtics. També conté una extensa xarxa neuronal anomenada Plexe Submucós (Plexe
de Meissner), encarregat de regular les secrecions de les cèl·lules secretores de la
mucosa epitelial i les secrecions dels òrgans del tub digestiu.

Capa muscular. Composada per teixit muscular esquelètic o llis. En cavitat oral, fa-
ringe, esòfag (superior i mitja) i esfínter anal extern, teixit muscular esquelètic perquè
produeix la deglució voluntària i el control voluntari de la defecació. A la resta del tub
digestiu composada de teixit muscular llis (que facilita la degradació dels aliments, la
mescla amb les secrecions digestives i la propulsió per la resta del tub digestiu), on
es poden distingir 2 subcapes musculars: una capa interna de teixit muscular circular
i una capa externa de teixit muscular longitudinal.
En aquest teixit muscular llis de la capa muscular, entre la capa interna i la capa ex-
terna es localitza una extensa xarxa neuronal anomenada Plexe Mientèric (Plexe de
Auerbach) que es localitza entre les 2 subcapes musculars (circular i longitudinal).

Capa serosa o adventícia. Composada per teixit connectiu. S'anomena adventícia o

serosa segons la zona del tub digestiu que envolta. S'anomena serosa en aquelles
parts del tub digestiu suspeses en la cavitat abdominal (concretament peritoneal),
correspon a la capa visceral del peritoneu. S'anomena adventícia en l'esòfag, llavors
la capa més externa que envolta l'esòfag no es diu serosa sinó adventícia.

10.3 CAVITAT ORAL

Formada per: llavis, envolten l'orifici anterior i formen el límit anterior de la cavitat oral;
galtes, que conformen les parets laterals; paladars dur i blan conformant el sostre;
llengua i els seus músculs que conformen el sòl; i les dents, a l'interior.

Llavis
Paret anterior de la cavitat oral. Coberts externament per pell i internament per mem-
brana mucosa. Contenen el múscul orbicular dels llavis. Estan units en les comissures
labials, una en cada lateral.

Curs 2017/2018 3
UJI Grau en Infermeria. Anatomia Humana Prof: Maria Juan i Porcar
Galtes
Parets laterals de la cavitat oral. Es continuen amb els llavis i estan envoltats de mem-
brana mucosa. Formats en gran part pel múscul buccinador que intervé en la masti-
cació.

Paladar dur i paladar blan

Conformen la part superior de la cavitat oral. Separa la cavitat oral i la cavitat nasal.
Està composat per una part òssia (paladar dur) i una part muscular (paladar blan o
vel del paladar). El paladar dur està format per porcions de quatre ossos: els dos ma-
xil·lars superiors i el dos palatins. El paladar blan està format per un múscul disposat
en forma d'arc, envoltat per mucosa. L'apertura de l'arc comunica la cavitat oral amb
la orofaringe, i s'anomena istme de les fauces o fauces. Al punt mitjà de la vora poste-
rior de l'arc hi ha una petita massa carnosa amb forma de con, és la úvula (campa-
neta). A cada lateral de les fauces es troba l'amígdala palatina, compleix una funció
defensiva; la seua inflamació es coneix com amigdalitis.

Llengua
Òrgan digestiu accessori composat per múscul i envoltat de mucosa. Junt amb els
músculs del sòl de la cavitat oral conformen la paret inferior de la cavitat oral. Entre
els músculs del sòl de la boca estan: milohioïdal genihioïdal, digàstric. Tots actuen en
el descens de la mandíbula i col·laboren en la masticació i deglució.

Es poden diferenciar dues zones: la porció horitzontal, mòbil i allotjada en la cavitat

oral i, la porció vertical, immòbil i relacionada amb la faringe, aquesta rep el nom d'ar-
rel de la llengua.

Primordial en el sentit del gust i l'instrument més eficaç en l'articulació del llenguatge.
La seua superfície presenten dues cares: convexa i còncava. La cara convexa està
orientada cap al paladar i la faringe, té un solc central produït per la tracció del septum
lingual (envàs fibrós que divideix la llengua en mitats). Aquesta cara presenta en les
seues 2/3 anteriors unes fines prolongacions de la mucosa anomenades papil·les
gustatives, aquestes papil·les alberguen els receptors del sentit del gust.

Per accedir a la cara còncava cal alçar la punta de la llengua, aquesta és menys ex-
tensa i més llisa que la cara convexa. Destaca un plec vertical i central, el fre de la
llengua (frenillo de la lengua), limita la seua mobilitat. En la base d'aquest plec i a cada
un dels seus laterals, emergeixen les carúncules sublinguals, punt on desemboquen
els conductes excretors de les glàndules salivals submandibulars. Més lateralment hi
ha 15 ó 20 orificis puntiformes que corresponen a la desembocadura de les glàndules
sublinguals. També es poden veure els relleus de les venes sublinguals, al costat del

Curs 2017/2018 4
UJI Grau en Infermeria. Anatomia Humana Prof: Maria Juan i Porcar
fre lingual, aquesta zona junt amb el sòl de la cavitat oral està molt irrigada. Per
aquesta via la sang venosa arriba molt ràpid al cor, els medicaments que són absor-
bits per la mucosa sublingual poden actuar ràpidament.

Dents
Les dents són òrgans que participen en la masticació i també participen en la dicció
(pronunciació). Estan dissenyats per tallar i triturar el menjar ingerit per a que aquest
puga mesclar-se amb la saliva i facilitar la seua deglució. Durant la masticació els
aliments es fragmenten en petits trossos sobre els que actuen els enzims digestius.
Una dent es divideix en tres parts principals: corona, coll i arrel.

Corona. Part exposada de la dent. Està coberta per esmalt, teixit molt dur i química-
ment més estable de l'organisme. L'esmalt està composat per aproximadament un
97% de material calcificat (inorgànic) i sols 3% de material orgànic i aigua. Està per-
fectament equipat per a resistir el procés abrasiu de la masticació. També hi ha dos
teixits més: la dentina i el ciment. La dentina, substància calcificada 80% matèria inor-
gànica, més dura que l'os, forma la major part de l'embolcall de la dent, que està co-
berta per esmalt en la corona i ciment en coll i arrel. La dentina conté la cavitat pulpar,
formada per teixit conjuntiu, vasos sanguinis i limfàtics i nervis sensitius.

Coll. Porció més estreta que es pot veure en la dent, està envoltada per la geniva i
comunica la corona amb l'arrel.

Arrel. Encaixada dintre de l'os, en les apòfisis alveolars dels maxil·lars inferior i supe-
rior. Pot ser una estructura única o tenir 2 ó 3 projeccions còniques separades. Coberta
per ciment, no està ancorada rígidament sinó que està suspesa en l'os (genives) mit-
jançant el lligament o membrana periodontal. La part inferior està oberta pel forat api-
cal, donant pas al paquet vasculonerviós.

Genives
Espai on s'insereixen les dents, unió dentogingival (articulació fixa: gòmfosis). Prolon-
gació de la mucosa oral. Formades per teixit epitelial que descansa sobre teixit con-
juntiu, molt ric en fibres.

Tipus de dents
Classificació en funció de forma de la corona:
• Incisives (I): tenen la corona recta, especialitzades en tallar
• Canines (C): tenen la corona cònica, especialitzades en subjectar i esgarrar.
Són les dents típiques dels carnívors
• Molars (M) i premolars (PM): dents planes a la seva superfície, especialitzades

Curs 2017/2018 5
UJI Grau en Infermeria. Anatomia Humana Prof: Maria Juan i Porcar
en aixafar. Són les dents típiques dels herbívors

L'ésser humà presenta dues denticions. La primera dentició es l'anomenada de llet,

caduca o decídua es produeix dels 6-9 mesos fins als 6-10 anys. La segona dentició o
també anomenada definitiva es produeix dels 6-10 anys fins als 18. Els tercers molars
o cordals (queixals de l'enteniment) solen aparéixer a partir dels 17 anys.
La formula dentària:
• Primera dentició: (I 2/2 + C 1/1 + M 2/2) x 2 = 20 peces totals.
• Definitiva: (I 2/2 + C 1/1 + PM 2/2 + M 3/3) x 2 = 32 peces totals

10.4 GLÀNDULES SALIVALS

Respecte a les glàndules annexes, hi ha tres parells de glàndules amb un gran desen-
volupament són les glàndules salivals majors que engloben: les paròtides, les sublin-
guals i les submandibulars. Totes secreten la saliva per un o varis conductes d'ex-
creció a la cavitat oral.

La saliva té funcions relacionades amb la digestió com ensalivar els aliments per a la
seua lubricació facilitant la deglució i realitzant inicialment la degradació del midó
(mitjançant una substància anomenada ptialina). La saliva també actua com element
de neteja i desinfecció, és una via d'eliminació de tòxics i un sistema del control de la
sed. L'excés de salivació s'anomena sialorrea o ptialisme.

Estructura. És semblant en els tres parells de glàndules. Una càpsula de teixit con-
nectiu que conté envasos en el seu interior subdividint la glàndula en lòbuls i lobels.

Glàndules paròtides. Les més grans. Ubicades a cada lateral entre la pell i el múscul
masseter, anterior i inferior a l'oïda externa.
Glàndules submadibulars. Ubicades a cada lateral en la part posterior del sòl de la
cavitat oral en l'angle mandibular.
Glàndules sublinguals. Les més petites. Ubicades inferior a la llengua i superior a les
glàndules submandibulars.

10.5 FARINGE

El bol alimentari, massa rodona de menjar, es desplaça des de la cavitat oral a la

faringe (dividida en tres parts). El bol alimentari passa des de les fauces (cavitat oral)
a les dues porcions terminals de la faringe (orofaringe i laringofaringe) ambdues amb
funcions digestives i respiratòries, ajudat per contraccions musculars.

Curs 2017/2018 6
UJI Grau en Infermeria. Anatomia Humana Prof: Maria Juan i Porcar
10.6 ESÒFAG

L' esòfag és un tub muscular colapsable d'uns 25 cm de llargada. Comença en el límit

inferior de la laringofaringe. Anterior a la columna cervical. Està ubicat posterior a la
tràquea. Presenta dos esfínters. En l'extrem superior està l'esfínter esofàgic superior
(EES), format per teixit muscular esquelètic, i en l'extrem inferior està l'esfínter esofàgic
inferior (EEI), format per teixit muscular llis.

Després d'un trajecte curt per a regió cervical, l'esòfag descendeix verticalment pel
mediastí superior i mediastí inferior posterior, travessa l'orifici esofàgic del múscul di-
afragma, arriba a l'abdomen i finalitza en l'estómac. Un anell muscular, el esfínter eso-
fàgic inferior (EEI) anomenat càrdies, marca la finalització de l'esòfag. En el tram de la
regió cervical té als laterals les artèries caròtides. En el tram toràcic, s'ubica posterior
a la tràquea, en la regió mediastínica on també es troba l'artèria aorta i la vena àziga
major. Quan es bifurca la tràquea el pericardi separa l'esòfag de l'aurícula esquerra
del cor.

Estructura histològica
Conté 4 capes. La capa mucosa té tres subcapes: l'epiteli de la mucosa, composat
per teixit epitelial; la làmina pròpia de la mucosa, composada per teixit connectiu; i la
capa de muscular de la mucosa (muscularis mucosae), de teixit muscular llis. La capa
submucosa, de teixit connectiu, amb vasos sanguinis. La capa muscular, que en el
seu terç superior està conformada per teixit muscular esquelètic, en el seu segon terç
està conformada per teixit muscular esquelètic i teixit muscular llis, i en el seu tercer
terç està conformada per teixit muscular llis. La capa de teixit muscular llis conté 2
subcapes: la interna de fibres circulars i la externa de fibres longitudinals. La capa
adventícia, la més externa (superficial), està composada per teixit conjuntiu.

Funció
• Transport del bol alimentari a l'estómac
• Les ones peristàltiques, contraccions paret esòfag, garanteixen l'arribada del
bol alimentari a l'estómac.
• Necessària la coordinació perfecta entre contraccions esofàgiques i relaxació
de les dues zones dels esfínters. La no coordinació pot provocar trastorns.
• Qualsevol alteració en la deglució normal rep el nom de disfàgia.

PORCIO INFRADIAFRAGMÀTICA DEL TUB DIGESTIU

S'inicia aquí la descripció de sistema digestiu infradiafragmàtic. Per localitzar les vís-
ceres abdominals en la cavitat abdominal cal recordar les nous subregions de la ca-
vitat abdomino-pelviana o els quatre quadrans abdomino-pelvians.

Curs 2017/2018 7
UJI Grau en Infermeria. Anatomia Humana Prof: Maria Juan i Porcar
10. 7 ESTÓMAC

Dilatació del tub digestiu entre l'esòfag i el duodé. El seu aspecte varia molt depenent
de la constitució, to muscular, contingut, posició de la persona. Es descriu com un
òrgan voluminós, amb forma de sac o “J” i amb una capacitat de 1-1,5 litres.

Ubicació
La major part de l'estómac està ubicat a l'epigastri, ocupant també part de l'hipocondri
esquerre. Està relacionat anterior amb el lòbul esquerre del fetge i la vora costal; poste-
rior amb el pàncrees i el ronyó esquerre i la càpsula suprarenal esquerra; superior
amb el diafragma; inferior amb el colon transvers i el seu mesocòlon; lateral dret està
el fetge de nou i lateral esquerre la melsa.

Estructura anatòmica
La dilatació gàstrica es produeix entre dos esfínters: càrdies (unió esofagogàstrica) i
pílor (entre l'estómac i el duodè). Forma de “J”. Es distingeixen tres regions :
• Fundus: també anomenat càmera de gasos de l'estómac perquè en les explo-
racions radiològiques apareix habitualment ple d'aire.
• Cos: limitat per curvatura menor i curvatura major.
• Regió pilòrica: conté l'antre pilòric, el canal pilòric i el pílor (on està l'esfínter).

Estructura histològica de la paret gàstrica

Capa mucosa. Composada per tres capes: epiteli, làmina pròpia (teixit connectiu) i
capa muscularis mucosae (teixit muscular llis). El revestiment epitelial simple de l'es-
tómac, mucosa gàstrica, està format per rugositats, anomenades plecs gàstrics, que
segueixen la direcció de les curvatures, i tenen unes estructures anomenades plecs
vellosos. Entre els plecs vellosos desemboquen unes depressions anomenades fos-
setes gàstriques o criptes gàstriques, on es troben nombroses glàndules gàstriques.
Capa submucosa. Formada per teixit connectiu.
Capa muscular. Diferent de les altres porcions del tub digestiu, l'estómac conté tres
subcapes de teixit muscular llis (intestí sols conté 2 subcapes) que li proporcionen la
capacitat de contraure's fortament per tal de fer més eficaç l'acció de mesclar:
• subcapa interna: de fibres musculars obliqües
• subcapa mitja: de fibres musculars circulars
• subcapa externa: conformada per fibres musculars longitudinals.
Capa serosa. De teixit connectiu. La porció de la capa serosa que envolta l'estómac
forma part del peritoneu visceral. En la curvatura menor de l'estómec està l'epipló me-
nor que és un plec peritoneal visceral que uneix l'estómec amb el fetge.

Curs 2017/2018 8
UJI Grau en Infermeria. Anatomia Humana Prof: Maria Juan i Porcar
Funcions
• Reservori, emmagatzemant el menjar fins que és parcialment digerit i continua
a llarg del tracte gastrointestinal
• Preparació de l'aliment per desnaturalització àcida, esmicolament (implicades
contraccions musculatura gàstrica) i digestió parcial
• Protecció, destrucció de la majoria de els bacteris per l'àcid clorhídric
• Productor factor intrínsec, necessari per a l'absorció de vitamina B12 en el ili
• Absorbeix una quantitat limitada d'aigua, alcohol, alguns fàrmacs i àcids gras-
sos de cadena curta

7.8 INTESTÍ PRIM

És un tub llarg (llargada 3,25 metres aprox., diàmetre 2,5 cm aprox.), que s'estén des
del pílor (esfínter pilòric) fins el ceg (unió o vàlvula ilicecal), en la fossa ilíaca dreta.
Aquesta llargada exigeix una disposició en ases per a adaptar-se a la capacitat abdo-
minal. Es defineixen tres trams: duodé, jejú i ili.

Estructura histològica de l'intestí prim. 4 capes

Capa mucosa. Composada per 3 subcapes: epitelial, làmina pròpia i muscularis mu-
cosae. La capa epitelial conté diferents tipus de cèl·lules. La làmina pròpia composada
de teixit conjuntiu conté teixit linfoide associat a la mucosa (MALT), en el tram del ili
conté ganglis limfàtics coneguts com plaques de Peyer. La muscularis mucosae de
la mucosa està formada per teixit muscular llis.
Capa submucosa.
Capa muscular. Està formada per 2 subcapes de teixit muscular llis. La més interna
és més fina i conté fibres musculars circulars. La més externa és més gruixuda i conté
fibres musculars longitudinals.
Capa serosa. Obviant quasi la totalitat el duodé, l'intestí prim està recobert per serosa
(o peritoneu visceral).

L'intestí prim té les mateixes 4 capes que la resta de tub digestiu, però presenta una
sèrie de característiques especials a nivell estructural, que tenen com a finalitat facili-
tar els processos de digestió i absorció. Entre aquestes característiques especials es-
tan els plecs circulars, les vellositats i les microvellositats.
Els plecs circulars són plegaments de la capa mucosa i capa submucosa, mesuren
uns 10 mm de llargada, s'inicien en la porció proximal del duodé i finalitzen en la por-
ció mitjana del ili. Augmenten la superfície d'absorció.
Les vellositats són projeccions de la mucosa, entre 0,5 i 1 mm de llargada. Cada ve-
llositat intestinal està recoberta per epiteli i la làmina pròpia , dintre del teixit connectiu
de la làmina pròpia hi ha una arteriola, una vènula, una xarxa de capil·lars sanguinis i

Curs 2017/2018 9
UJI Grau en Infermeria. Anatomia Humana Prof: Maria Juan i Porcar
un vas quilífer (que és un capil·lar limfàtic). Hi ha una vasta quantitat de vellositats,
conseqüentment augmenta moltíssim la superfície epitelial en té lloc l'absorció.
Les microvellositats són projeccions de la membrana apical (pol lliure) de les cèl·lules
absortives. Cada microvellositat té una llargada de 1 µm. Hi ha al voltant de 200 mili-
ons de microvellositats en cada mm2 d'intestí prim. Aquestes estructures microscòpi-
ques(es veu una línia vellosa o vora en raspall de dents, no es veu una sola microve-
llositat) augmenten considerablement la superfície d'absorció.

Duodé
És retroperitoneal. És el segment més curt, amb una llargada de 25 cm. Té forma de
“C”, dibuixant un marc que conté el cap del pàncrees. Es subdivideix en porcions:
• La primera. Caracteritzada per presentar abundants glàndules secretores de
moc (glàndules de Brunner), protegeixen la mucosa de l'acidesa del quim.
• La segona, en direcció descendent. Presenta 2 carúncules. En la carúncula du-
odenal menor desemboca el conducte pancreàtic accessori (de Santorini) i en
la major està l'ampolla de Vater, desembocadura conjunta dels conductes pan-
creàtic principal (de Wirsung) i colèdoc (de la via biliar)
• La tercera, torna horitzontalment cap a l'esquerra
• La quarta, ascendeix buscant el jejú, formant un angle: flexura duodenojejunal
Al llarg del seu recorregut es relaciona amb vasos importants (vena porta, etc.), estó-
mac, fetge i pàncrees. Rep el quim de l'estómac, la secreció pancreàtica i la bilis del
fetge. Està recobert per peritoneu en la seua cara anterior, llavors es considera un
òrgan retroperitoneal.

Jejú i ili
El duodé es converteix en jejú en el lloc on el tub digestiu gira bruscament cap enda-
vant i cap a baix (flexura duodenojejunal). La porció jejunal continua 1 m aproxima-
dament, on es converteix en ili, no hi ha una línia clara de demarcació entre ambdues
divisions.
El ili té uns 2 m de llargada aproximadament, finalitza en el ceg on desemboca for-
mant la vàlvula ilicecal, en la fosa ilíaca dreta. La vàlvula ilicecal permet que el material
passe de l'ili a l'intestí gruixut, però no en sentit contrari. El ili és de calibre menor i
presenta abundants plaques de Peyer (ganglis limfàtics), escassos en el jejú.

10.9 INTESTI GRUIXUT

La part inferior del tub digestiu rep el nom d'intestí gruixut perquè el seu diàmetre
supera a l'intestí prim. La seua llargada és molt menor, al voltant d'uns 1,5-1,8 m apro-
ximadament. El diàmetre mitjà és de 6,5 cm, va disminuint a mesura que s'apropa a
l'extrem inferior on trobarà una altra dilatació abans del conducte anal. Forma un marc

Curs 2017/2018 10
UJI Grau en Infermeria. Anatomia Humana Prof: Maria Juan i Porcar
que circumscriu les ases de l'intestí prim, per a afonar-se en la pelvis i acabar abocant
a l'exterior a través de l'orifici anal. El intestí gruixut es divideix en: ceg, còlon i recte.

El ceg ocupa els primers 6 cm. És un sac ceg localitzat en el quadrant inferior dret de
l'abdomen. Descansa sobre el múscul psoasilíac, en la fosa ilíaca dreta. Té un apèndix
vermiforme (de 8 cm de llargada), la seua inflamació: apendicitis.

El còlon es divideix en les porcions: ascendent, transvers descendent i sigmoide.

• Ascendent: en posició vertical en el lateral dret de l'abdomen, fins a la vora in-
ferior del fetge.
• Transvers: creua horitzontalment l'abdomen, inferior al fetge, estómac i melsa,
superior a l'intestí prim. S'estén des de l'angle hepàtic (angle còlic dret) fins a
l'angle esplènic (angle còlic esquerre), dos punts on el colon gira sobre sí ma-
teixa per formar angles de 90º.
• Descendent: en posició vertical en el lateral esquerre de la cavitat abdominal.
S'estén des de la melsa fins el nivell de la cresta ilíaca (fosa ilíaca esquerra).
• Sigmoide: perquè descriu una corba en forma de “S”. La part inferior de la corba
s'uneix al recte, gira a l'esquerra i d'ací la raó anatòmica per col·locar a un pa-
cient sobre el seu costat esquerre el posar-li un ènema.

El recte. Són els darrers 20 cm del tub digestiu. Els darrers 2 o 3 cm pertanyen al
conducte anal. El seu revestiment mucós té molts plecs verticals coneguts com co-
lumnes rectals, cada una de les quals conté una arteria i una vena. Les hemorroides
són dilatacions de les venes del conducte anal. L'apertura del conducte digestiu a
l'exterior està protegida per dos músculs esfinterians, un intern de múscul llis i un ex-
tern de múscul esquelètic.

Estructura histològica de l'intestí gruixut

Hi ha diferències notables en la mucosa i la capa muscular externa. La capa mucosa
no té plecs circulars ni vellositats, les cèl·lules absortives presenten microvellositats.
La capa muscular externa, de fibres longitudinals, es disposa resumida en tres cintes
musculars o tenies colòniques, s'originen en el ceg i finalitzen en el colon sigmoide.
Les tenies colòniques estan separades per porcions de paret amb menys múscul lon-
gitudinal o sense múscul. El to muscular de les tenies provoca l'aparició dels haustus
(haustra) (sacs o bosses) al llarg de l'intestí gruixut.

La capa serosa canvia per regions. El colon transvers, el colon sigmoide i el ceg junt
amb l'apèndix vermiforme són intraperitoneals (tenen el seu meso). El colon ascen-
dent i descendent són retroperitoneals, la serosa (peritoneu visceral) sols els cobreix
parcialment. Les zones colòniques (colons laterals) no tenen peritoneu, disposen de

Curs 2017/2018 11
UJI Grau en Infermeria. Anatomia Humana Prof: Maria Juan i Porcar
la seua corresponent capa adventícia.

La morfologia de la regió anal i el recte adquireixen característiques particulars, en

relació a la seua funció específica i amb canvis estructurals que es produeixen en el
continuum: recte, regió anal i pell.

10.10 ÒRGANS ANNEXES: PÀNCREES I FETGE

FETGE

Òrgan digestiu annex, és la víscera més gran de tot el cos, pesa aproximadament 1,5
kg (2% del pes total d'un individu adult). S'ubica inferior al diafragma, ocupa la major
part de l'hipocondri dret i part de l'epigastri i de l'hipocondri esquerre. Té una consis-
tència solida però tova, té un color vermell fosc molt fosc.

És un òrgan en forma piramidal amb la base recolzada al lateral dret i el vèrtex passa
per la zona medial fins a l'hipocondri esquerre.

Té una forma semiovoide que permet descriure dues cares: una convexa pegada a la
paret abdominal anterior i el diafragma (cara parietal o diafragmàtica) i una altra
posterior, orientada cap als òrgans abdominals (cara visceral). Una vora arrodonida
limita cranialment les dues cares. L'altra vora (la inferior) és afilada, s'ubica seguint la
vora costal dret sense rebassar-la, arribant fins l'hipocondri esquerre a l'altura de l'a-
pèndix xifoide de l'estèrnum.

Divisions
El fetge es pot separar en quatre parts que suposen quatre blocs funcionals. Les qua-
tre porcions que queden diferenciades són el lòbul esquerre, el lòbul dret, el lòbul
quadrat i el lòbul caudat que rodeja la vena cava inferior. Cada lòbul pot funcionar de
manera independent. A la part medial del fetge es troba situat el hili hepàtic. El hili
hepàtic esta situat a la regió medial de la cara visceral del fetge. Al hili hepàtic hi ha
tres estructures principals:
• Conducte hepàtic comú: format per dos grans conductes els conductes hepà-
tics drets i esquerra que s'uneixen i formen aquest conducte
• Vena porta: vena que entra al fetge, porta la sang que s'ha recollit al tub digestiu,
aquesta sang és sang venosa carregada de nutrients
• Artèria hepàtica pròpia: porta sang oxigenada per a la nutrició del teixit hepàtic

Estructura interna
Lobels hepàtics

Curs 2017/2018 12
UJI Grau en Infermeria. Anatomia Humana Prof: Maria Juan i Porcar
El fetge està rodejat per una capa de teixit connectiu, túnica fibrosa o càpsula de Glis-
son (estroma), des d'on parteixen envasos cap a l'espessor del parènquima. Cadas-
cun dels quatre lòbuls està dividit en nombrosos compartiments polièdrics anome-
nats lobels hepàtics. Són les unitats anatòmiques estructurals del fetge, són cilíndrics
diminuts amb forma hexagonal o pentagonal que fan 2 mm d'alçada per 1 mm de
diàmetre. Al microscopi es pot diferenciar en ells:
• teixit conjuntiu disposat en la perifèria i engreixat en els vèrtex del hexàgon, on
constitueix els espais porta. En ells hi ha una branca de l'arteria hepàtica, una
branca de la vena porta i un conducte biliar interlobulillar.
• parènquima hepàtic, format per cèl·lules (hepatòcits) disposades en làmines
anastomosades que, al tall, apareixen com cordons cel·lulars formant radis, des
de la perifèria al centre del lobel. Entre uns cordons i altres s'ubiquen els ca-
pil·lars sinusoides (sense adventícia i de calibre variable)

La sang de la vena porta i l'artèria hepàtica circula per aquests sinusoides, posant-se
en contacte amb les cèl·lules hepàtiques i drenant cap a la vena ventrolobulillar,
col·lector ubicat en el centre de cada lobel i que derive la sang cap a a les venes
suprahepàtiques. Aquestes emergeixen per la vora superior del fetge per a desembo-
car en la vena cava inferior; d'aquesta forma la sang es reincorporada a la circulació
general.

Funció
• Producció de bilis, que es portarà al duodè on farà la emulsió de les grasses.
• Destoxificació de substàncies.
• Intervenció en el metabolisme de grasses, proteïnes i carbohidrats
• Dipòsit, és un magatzem de glúcids en forma de glucogen, de vitamines i de
minerals (per exemple Fe, vitamina A, B12 i D)

Relació amb el peritoneu

El fetge és un òrgan intraperitoneal, esta totalment recobert per peritoneu visceral (se-
rosa) i esta dins de la cavitat abdominal. Existeixen punts de reflexió on el peritoneu
hepàtic es continua amb la paret abdominal. Un d'aquests plecs fixa el fetge a la paret
anterior de l'abdomen (és del lligament falciforme).

VESÍCULA BILIAR

Òrgan retroperitoneal. Sacular, fixat a la cara visceral del fetge pel peritoneu visceral.
Té una grandària entre 7 i 10 cm, i 3 cm d'amplada en el lloc més ample. Pot contenir
de 30 a 50 ml de bilis. Es distingixen tres parts: fons, cos i coll. El fons sobresurt un poc
de la vora inferior del fetge. El conducte cístic connecta el coll de la vesícula amb el

Curs 2017/2018 13
UJI Grau en Infermeria. Anatomia Humana Prof: Maria Juan i Porcar
conducte hepàtic comú.

Funció
La vesícula biliar emmagatzema bilis, que penetra en ella pels conductes hepàtic i
cístic. Durant aquest temps la vesícula biliar concentra la bilis en cinc a deu cops.
Després, quan es produeix la digestió en l'estómac i intestins, la vesícula es contrau
projectant la bilis concentrada al duodé.

PÀNCREES

Òrgan digestiu annexe, allargat, que mesura entre 12-15 centímetres de longitud, amb
una coloració gris-groguenc o rosat. Pesa uns 60 g. Esta situat transversal a l'interior
del marc duodenal. Aspecte extern semblant al de les glàndules salivals, amb qui
manté semblança estructural. Es divideix en tres segments: cap, cos i cua.

Estructura i funció
És una glàndula annexa que té secreció exocrina (per la síntesi d'enzims digestius
que allibera a la llum del duodé, mitjançant els conductes establerts) i secreció endo-
crina (sintetitza hormones com la insulina que allibera a la sang, torrent sanguini).

Pàncrees exocrí
Té la tasca de secretar a tub digestiu una serie de ferments (jugo pancreàtic) que
actuen sobre els tres tipus de principis immediats. La seua estructura és semblant a
la descrita per a les glàndules salivals: cèl·lules secretores que s'agrupen en àcins i
alliberen les seues secrecions en un conducte microscopi dintre de cada unitat. Els
àcins drenen a conductes intercalars, després a conductes intralobulillars o interlobu-
lillars per a finalitzar en dos conductes:

• Conducte pancreàtic principal (de Wirsung): recorre el pàncrees en tota la seva

longitud, des de la cua fins al cap, a ell hi van drenant tots els altres conductes
perpendicularment i desemboca al duodé, a la paret posteromedial del duodé
de la porció descendent, el punt on desemboca es conegut com a papil·la o
carúncula duodenal major, aquí també desemboca el conducte colèdoc de la
via biliar
• Conducte pancreàtic accessori (de Santorini): conducte que recull les secreci-
ons de la part superior del pàncrees, desemboca superior al conducte principal
i el punt on desemboca es coneix com a papil·la o carúncula duodenal menor
Una fina capa de teixit conjuntiu rodeja el pàncrees en forma de càpsula (estroma).
De ahí parteixen els envasos que serveixen de suport a vasos, nervis i conductes ex-
cretors i que subdivideixen al pàncrees en nombrosos lobels (parènquima).

Curs 2017/2018 14
UJI Grau en Infermeria. Anatomia Humana Prof: Maria Juan i Porcar
Pàncrees endocrí
Bàsic, sobretot en el metabolisme dels carbohidrats, és la tasca de les cèl·lules endo-
crines del pàncrees. Discretament separades del teixit exocrí, es disposen en grups
de cèl·lules anomenades illots pancreàtics o de Langerhans, en els illots es poden
diferenciar diversos tipus de cèl·lules especialitzades en la producció de diferents hor-
mones: cèl·lules alfa secreten glucagó, cèl·lules beta secreten insulina. Altres cèl·lules
secreten altres tipus d'hormones.

La secreció endocrina s'envia al medi intern (capil·lars sanguinis) mentre que la se-
creció exocrina arriba al medi extern, tub digestiu. La regulació de la secreció és ner-
viosa i hormonal.

Curs 2017/2018 15