Canvis Evolutius i Educatius

20/10/20
TEMA 1: RELACIONS ENTRE DESENVOLUPAMENT I EDUCACIÓ

1. El desenvolupament com a procés necesari o com procés mediat per l’educació.

Que entenem per desenvolupament?

Entenem el desenvolupament com un procés de canvis que pateixen totes les persones al llarg del cicle vital en
diferents àrees.
Quan parlem d'àrees ens referim a l'àrea física i psico-motora, l'àrea social, àrea afectiva emocional i relacional, la
cognitiva i la personalitat.

Que entenem per practica educativa/ educación?

No ens referim només a la pràctica educativa escolar o aquella que és més reglada, sinó que parlem de pràctica
educativa en sentit ampli (grups d'iguals, la família, el barri, la unitat, els mitjans de comunicació...).
És una pràctica sociocultural que té la finalitat de provocar canvis en les persones, pot prevenir del context familiar,
social, escolar, etc. No necessàriament canvis cognitius. És un element extern.

Que provoca el desenvolupament psicologic a les persones?

L’entorn (amistats, cultura, el lloc on es viu), l’educació, l’experiencia…
Relació entre desenvolupament i educació:

Hi ha dues perspectives que intenten esbrinar si el desenvolupament de les persones, els canvis que es produeixen
en les persones, tenen relació o no amb pràctiques educatives en les quals els subjectes en desenvolupament estan
immersos. Hi ha dos posicionaments al voltant d'això:

- El desenvolupament com a procés necesari per l’educació:

Entenem el desenvolupament com un procés de canvis, però que és necessari per a l'educació. Defensa la idea
que necessitem una sèrie de característiques que apareixen de forma natural i espontània per poder accedir a
certes pràctiques educatives.
Estem considerant que el desenvolupament és un procés de canvis en diferents àrees de les persones, però que
són canvis irreversibles i duradors al llarg del temps.
Són una sèrie de canvis que a més a més, succeeixen a tots els membres de l'espècie humana, són universals,
per tant, es dóna a totes les persones de la mateixa manera i succeeixen de manera natural, espontània i
inconscientment.
És un tipus de canvi que va de dins les persones cap a fora, és a dir, ja ens vénen donats genèticament. Amb el
nostre comportament traiem aquestes característiques fora de nosaltres, passa de ser de dins cap a fora a
intern, individual, a externalitzar-lo.
La genètica té un pes molt gran.
 Com a exemple bàsic des del punt de la psicologia, serien les aportacions de Jean Piaget, que és un psicòleg que
va desenvolupar la teoria genètica del desenvolupament i que defensa el desenvolupament per estadis. Ens diu
que per cada estadi del desenvolupament de les persones, hi han d'assolir una sèrie de cites.
Si no s'aconsegueixen aquestes cites, vol dir que estan en l'estadi anterior
Aquesta perspectiva ens diu el mateix, diu que necessitem certes característiques per accedir a pràctiques
educatives.
Des del punt de vista d'aquesta perspectiva si el nen no assoleix certs coneixements el que s'ha de fer és esperar,
com que encara el nen està a l'estadi anterior, no disposa de les característiques necessàries per accedir a
aquesta pràctica educativa el que s'ha de fer és esperar al fet que el nen per convulsió espontània el nen disposi
de certes característiques que li permetran assolir el coneixement (ex. Llegir).
Des d'aquest punt de vista, l'educació no té res a fer, de fet, si hem d'esperar, no hem de fer res. No  s'ha
d'interferir en el desenvolupament natural de l'infant.
L'escolarització obligatòria està estructurada d'aquesta manera, per cursos en funció de l'edat i l'estat maduratiu
de l'infant.

- El desenvolupament es un proces mediat per la educacio:

Defensa que el desenvolupament és un procés mediat per l'educació, s'entén que aquest procés de canvis que
es dóna al llarg del cicle vital en les diferents àrees des d'aquest punt de vista, s'entén que està mediat, hi ha
influencia de factors externs, en aquest cas, de pràctiques educatives.
No necessitem una sèrie de característiques determinades per accedir a pràctiques educatives, sinó que és
gràcies a la participació en practiques educatives que ens desenvolupem.

El desenvolupament no és un procés necessari per a l'educació, sinó que és un procés mediat per pràctiques

educatives, mediat socialment i culturalment. El desenvolupament a les persones es dóna en funció del context
cultural on estan immersos, aquí intervenen costums, pensaments, creences, ideologies, tots els elements que
validem en cadascuna de les cultures que existeixen.
Des d'aquest punt de vista, el desenvolupament no es dóna de manera lineal, universal, unidireccional, sinó, és
evident que naixem amb una sèrie de característiques predeterminades genèticament, no neguem la genètica
des d'aquest punt de vista, però aquestes característiques són modificables gràcies a l'exercici de la influència
educativa, de les pràctiques educatives. La interacció d'altres persones amb altres persones més expertes, entre
iguals, la participació en practiques educatives familiars, socials, de mitjans de comunicació, etc, tenen un paper
decisiu en el desenvolupament de les persones.

El fet de participar en una pràctica educativa com a tal no assegura un desenvolupament òptim.
Malgrat que entenem que el desenvolupament està mediat per l'educació i l'educació esdevé des d'aquest punt
de vista un motor de desenvolupament, és a dir, permet estirar del desenvolupament, no sempre pel simple fet
d'estar immersos en una pràctica educativa ens permet desenvolupar-nos bé o millor.
 Com a referent en aquesta percepció tenim la teoria sociocultural de Vygotski. Era un psicòleg que parlava de la
importància de la interacció i de la relació entre persones per tal d'afavorir el desenvolupament, ell deia que sí
que disposàvem de certes característiques innates, però que gràcies a la nostra participació en contextos
educatius i socials podíem incorporar coneixements i millorar el nostre desenvolupament, per tant tenia aquesta
idea del desenvolupament com un procés mediat per l'educació, a més, li donava molta importància al
llenguatge.

2. Les concepcions sobre les diferències individuals

Les persones som diferents entre nosaltres….

Què ens fa diferents?
- La genética
- Personalitat
- L'experiència  Moments vitals
- La cultura  Valors/moral, Educació
- Atzar
- Factors emocionals, afectius i relacionals
- Factors cognitius
- Conducta
- Edat
- Entorn familiar
- El gènere

Hi ha tres concepcions sobre les diferències individuals, d’entendre la diversitat humana:

 Concepció estàtica o innata: Les persones som diferents deguts a factors que tenen a veure amb la genètica,
amb característiques inherents a les persones. Dona tot el pes de la diferència individual a la càrrega genètica.

Són estàtiques perquè es considera des d'aquesta perspectiva que les característiques individuals són estables i
consistents al llarg del temps, independentment de la nostra participació en diferents situacions.

Quan atribueixo la diferència individual a una característica genètica, inherent a la persona, estic explicant des
d'aquesta perspectiva, a més se li atribueix una no possibilitat de canvi, o una característica estàtica,
independentment de què si participa en practiques educatives, de les relacions socials, de la cultura.
Ex: la genètica, la personalitat, per factors cognitius, factor afectius, emocionals i relacionals, gènere.

Des d'aquesta concepció, la possibilitat d'aprendre, si una persona no a pren, se li atribueix la culpa a la genètica,
a les seves característiques individuals, el problema estarà en la persona. El grau d'aprenentatge, el nivell en què
una persona pot aprendre des d'aquesta perspectiva s'explica gràcies a les característiques de les quals disposa.

Per exemple quan diem "és que no dóna més de si", estem dient que una persona ha arribat al màxim de les
seves capacitats i no dóna a més, per tant estic atribuint el no aprenentatge a una qüestió estàtica, innata. Es
dóna per suposat que ja disposa d'unes característiques determinades que l'impossibiliten a aprendre certes
coses.

 Concepció ambientalista o situacional: Les persones són diferents, les unes a les altres, a causa de les
característiques dels entorns o de les situacions a les quals les persones estan immerses.

Per exemple: la família, "Amb aquella família com vols que sigui, si aquella família està desestructurada". També,
un exemple és la cultura, religió, l'educació o al que ens proposa un professor o algú. Quan un professor canvia
de lloc a un alumne perquè parla molt i l'envia a la primera fila, està modificant el seu entorn perquè deixi de
parlar i es concentri a l'aula.

Són factors modificables, no són estàtics, però s'ha de modificar l'entorn per canviar a la persona. Aquesta
concepció està relacionada amb la perspectiva conductista perquè explica el comportament de les persones
amb allò, directament observable i per tant, fent modificacions a l'entorn, canviant característiques contextuals i
situacionals poden modificar factors de les persones.

Explica la diversitat, no per la càrrega genètica de l'individu, sinó per les característiques que defineixen les
situacions, les pràctiques educatives.
Com s'explica l'aprenentatge: tindrà a veure amb les característiques concretes de les situacions educatives, el
que fa que el nen aprengui.
 Concepció interaccionista: El que ens fa diferents de les persones no són les característiques individuals, els
factors que venen predeterminats genèticament només, ni tampoc són les característiques de les situacions i
dels ambients on ens trobem immersos només, sinó que, el que ens fa diferents és la interacció entre
característiques individuals amb càrrega genètica juntament amb factors ambientals biològics i contextuals. Per
tant, no és una qüestió d'una cosa o de l'altre, sinó que és una qüestió de com interaccionen unes
característiques amb les altres. Tampoc és una suma, és una interacció entre factors.
D’aquesta concepció hi ha de dos tipus:
o Concepció interaccionista falsa: Entén que les persones som el resultat de factors individuals i
contextuals en interacció, però és capaç d'atribuir un pes específic a una o a un altre, dóna més valor o
a les individuals o a les contextuals, malgrat que entén que és fruit de les dues en interacció.
o Concepció interaccionista pura: Entén que les persones són el resultat de tot, de les seves
característiques individuals amb càrrega genètica, que han interaccionat al llarg de tota la trajectòria
vital amb diferents característiques de diferents situacions que han viscut. No distingeixen un factor per
sobre d'un altre, entén que són la totalitat de tots els factors que interaccionen. 

Estratègies de resposta educativa a la diversitat:

 Estratègia selectiva: Identifica els alumnes que no tenen les característiques necessàries que es consideren les
pròpies per l'escolarització ordinària per realitzar uns determinats aprenentatges, se seleccionen i s'exclouen del
sistema educatiu.
Respon a una concepció estàtica de les diferències individuals, perquè el focus de la selecció està en les
característiques de les persones, en allò que el fa diferent.
Un exemple són les escoles d'educació especial, on va un determinat alumne amb un perfil molt concret i que
habitualment consisteix amb persones amb síndromes, discapacitats...
No és recomanable, com millor s'aprèn és amb persones diferents

 Estratègia d'adaptació d'objectius: En diu que hem d'establir objectius i continguts diferents, es persegueix que
la persona aprengui coses diferents, en funció de les capacitats d'aprenentatge de cadascú. Per tant, s'organitza
l'escolarització en vies, itineraris, diferents en funció de qui va dirigida l'acció educativa.
Respon a una concepció estàtica o innata de la diversitat, i sovint en els casos de trastorn està associat
l'estratègia d'adaptació d'objectius a l'estratègia selectiva, van de la mà i sovint s'utilitzen les dues de manera
paral·lela.
Un exemple d'això són els agrupaments de l'ESO d'A, B o C. El del grup A serien els que tenen les capacitats més
altes, B, els del mig i el grup C són els que tenen més dificultats. Un altre exemple són els plans individualitzats
que s'adapta a l'alumne una part del programa educatiu, a vegades van acompanyats d'estratègies selectives,
per exemple, a matemàtiques en comptes de fer càlcul fa dibuixos i/o algunes hores a la setmana van a una aula
especifica amb el mestre d'educació especial, també poden ser adaptacions puntuals. Els agrupaments per
flexibles també és una estratègia d'adaptació d'objectius.
 Estratègia temporal: Assumeix que l'aprenentatge és una qüestió de temps, per tant, amb aquesta idea que hi
ha alumnes que aprenen més ràpidament i altres més lents. El que es fa com a estratègia de resposta educativa,
és donar més temps de permanència en el sistema educatiu, això vol dir que si amb un any no ha pogut assolir
els coneixements, se li donarà un altre any, la repetició de curs.
La idea de fons, en alguns casos, respon a una concepció innata d'entendre a l'individu, però l'estratègia com a
tal és ambientalista perquè el que es modifica és un factor contextual, el temps o de canviar de curs, l’entorn.

 Estratègia de neutralització o compensació: Intentem neutralitzar o compensar, aportar allò que falta o la
persona no té, gràcies a oferir tractament educatiu específic, un programa educatiu determinat, que s'ofereix
prèviament a l'escolarització o en paral·lel, per compensar als alumnes algunes característiques que a causa de
l'entorn social, cultural o per característiques pròpies s'entén que necessita.
Per exemple alumnes que són absentistes, que pel seu context tenen risc d'exclusiu, motivacions diverses... Se'ls
hi oferiria per exemple un programa de diversificació curricular (manté unes sèries d'assignatures que es
consideren les més importants i a les tardes fan pràctiques a empreses o fusteria...).
Respon a una concepció interaccionista sobre les diferències individuals, però els acaben apartant perquè van a
una aula oberta, fan un PQPI... i els hi deixa en l'expedient una marca on consta que té l'ESO, però no de la
manera ordinària la qual es considera correcte. En el cas de la diversificació curricular per exemple, els alumnes
acaben pensant que no són prou bons.
Una altra estratègia són les optatives perquè responen a interessos i motivacions individuals.

 Estratègies d'adaptació dels mètodes i formes d'ensenyament/ ensenyament adaptatiu: No existeix un mètode
perfecte d'ensenyança que permet que tots els alumnes assoleixin els objectius, sinó que el que s'ha de fer és
mantenir uns objectius i uns aprenentatges mínims de referència, comuns per tots els alumnes, i a partir
d'aquest acord d'objectius mínims i comuns s'ha de disposar d'un ventall ampli de mètodes, d'estratègies
d'ensenyament, de materials, d'activitats, etc., per tal d'apropar-se al màxim a les diferències que hi ha a l'aula
amb els estudiants. S'ha d'intentar des de la pràctica educativa ajustar al màxim l'ajuda educativa.
Respon a una concepció interaccionista de les diferències individuals.

L'ensenyament adaptatiu bàsicament el que fa és regular o basar-se en el principi d'ajust de l'ajuda educativa, el
que busca és que realment el procés d'ensenyament sigui prou flexible i prou adaptatiu perquè es tinguin en
compte totes les ajudes educatives que es puguin oferir i s'utilitzin amb la finalitat que tothom aprengui. Està
basada en quatre principis bàsics:
o Equitat: Igualtat d'oportunitats, d'oferir a tothom les mateixes oportunitats, oferir a cadascú allò que
necessita i no el mateix per tothom.

o Excel·lència: Poder desenvolupar al màxim les capacitats i les individualitats de cadascú, que tothom
tregui al màxim potencial de si mateix, es busca que tothom pugui arribar al màxim de les seves
capacitats.
 o Inclusió: tots els alumnes siguin com siguin les seves característiques individuals han de poder estar
escolaritzats en escoles ordinàries. L'escola ordinària ha de disposar dels recursos necessaris per a
formar part de la comunitat educativa. Perquè realment podem definir la inclusió com a tal s'han de
donar 3 condicions, les 3 Ps:
 Presencia, tots els alumnes han d'estar presents en centres ordinaris, que es vegin, que no
estiguin apartats en un lloc on els invisibilitzem.
 Participació, no és únicament la presència a l'aula, sinó que a més ha de poder participar, dins
de les seves possibilitats, de manera equitativa, que no igualitària, de les mateixes activitats que
els seus companys. La seva participació pot ser autònoma, guiada o amb ajuda
 Progrés, a més, ha d'afavorir el seu aprenentatge, el seu progrés, s'ha de provocar canvis en el
seu desenvolupament.

o Coordinació: Per aconseguir els anteriors principis es necessita que hi hagi una bona relació entre
comunitat educativa i relacions externes com és la família, el barri, entitats educatives externes
(extraescolars, museus, ajuntaments, biblioteques, serveis educatius...). És importants aquesta relació
per seguir una mateixa direcció que ens porti a assolir uns objectius comuns.

Des del punt de vista psicopedagògic, l'ensenyament adaptatiu ha d'operar a dos nivells, ha de tenir en compte dos
aspectes bàsics:
1. El disseny i la planificació dels processos educatius, que té a veure amb el que s'anomena processos
de macroadaptació. Els processos de macroadaptació tenen a veure amb el disseny i la planificació del
procés educatiu. 
Per exemple, la professora ha de planificar uns objectius que vol que els alumnes assoleixin, uns continguts,
unes activitats, dissenya l'assignatura al llarg del curs. És el que la professora imagina que vol que passi en la
seva assignatura per tal que els alumnes aprenguin s'assoleixin els objectius planificats.

Assegurar que la planificació contempli la possibilitat d'utilitzar diferents formes i mètodes d'ensenyament i
que asseguri l'existència de les condicions necessàries per a poder posar-los en practica de manera ajustada
a les característiques dels alumnes.

2. La posada en pràctica a l'aula de la planificació, això té a veure amb els processos de microadaptació.

Hi ha coses que passen en la posada en practica de la planificació dels processos educatius que obliguen el
docent a fer adaptacions petites, fer processos de microadaptació, que són tots aquells ajustos i aquells
canvis que el docent va fent a mesura que avança el procés instructiu. Una cosa és el que es dissenya i l'altre
el que acaba passant a l'aula i el docent ha de fer petits ajustos per tal d'acompanyar als alumnes en el
procés d'aprenentatge.
 Decisions que es prenen en els processos de macroadaptació tant a nivell de centre com a nivell
de programació, afecten els processos de microadaptació i fan que els processos educatius i els processos
d'ensenyament siguin més o menys adaptatius, més o menys respectuosos amb la diversitat.

Els docents, siguin capaços d'adaptar contínuament la seva acció educativa i instruccional a les
característiques dels alumnes si dels processos que aquests duen a terme.

3.Desenvolupament personal i educació

(Cultura, educación, aprenentatge i desenvolupament personal)

Entenem que les pràctiques educatives són contextos de desenvolupament.

El desenvolupament succeeix gràcies a la nostra participació en pràctiques educatives, entenem per tant que
l'educació és motor de desenvolupament, que es graciés a l'educació, a les pràctiques educatives, als contextos
socials a la cultura, que gràcies a això les persones patim canvis que afavoreixen al nostre desenvolupament. S'ha
d'assegurar uns mínims quant a la pràctica educativa, ha de ser una pràctica optima amb unes característiques
determinades que realment assegurin que el fet de participar provoca canvis.

Per tant defensem que el desenvolupament és un procés mediat per l'educació. Hi ha tres arguments bàsics
d'aquesta defensa:
 S'entén el desenvolupament com uns canvis modificables al llarg del temps, de caràcter flexible i que les
persones estan obertes a l'aprenentatge, i gràcies a la participació en pràctiques educatives aquest aprenentatge
succeeix perquè interaccionem amb altres persones.
Entenem que el desenvolupament humà és flexible, plàstic i que està obert a l'aprenentatge.

 Té a veure en com entenem l'aprenentatge. Entenem per aprenentatge tots aquells canvis que succeeixen en les
persones a nivell cognitiu, emocional, efectiu, en totes les àrees, no es parla d'un aprenentatge únicament
cognitiu. Aquest aprenentatge en les persones té un caràcter social i cultural, és a dir, succeeix en el si de la
interacció amb altres persones, que normalment són més expertes que nosaltres.

 Te a veure en com s'entenen les pràctiques socials, l'educació i quina finalitat té l'educació per les persones que
formen part d'una societat concreta. Les pràctiques educatives (que poden ser familiars, mitjans de comunicació,
escolars…) tenen la finalitat de què tots els membres joves d'una societat passin per aquells filtres i aprenguin
aquells continguts que es consideren bàsics per ser apressos i per formar part d'aquella societat.
Existeixen a les societats un conjunt de pràctiques socials que tenen com a funció ajudar els nous membres
d'aquest grup social a aprendre i apropiar-se d'aquells sabers culturals que són necessàries per al procés de
desenvolupament personal.
Naturalesa social i funció socialitzadora de l’educació escolar:

L'escola és una construcció social que va néixer fa molts anys i com un projecte que pretenia representar la societat
en petita escala, on es projectés el que la societat volia. Van inventar l'escola com una institució artificial que
representava una part de la societat, per tant havia de ser un reflex social del tipus de persona que hi ha a la
societat, amb la finalitat de què tots els membres joves de la societat acabin tenint els instruments que es
consideren essencials i bàsics per formar part d'una societat que busca un tipus de ciutadà determinat, per tant els
continguts i la metodologia que s'imparteix tenen a veure amb el que està socialment validada, és la societat el que
diu quins si i quins no i de quina forma.

La finalitat de l'educació escolar s'ha de tenir clar, l'escolarització obligatòria té una doble finalitat:
 Ha de buscar i assegurar la socialització dels individus, totes les persones joves que passen pel sistema educatiu
han de poder formar part de la societat, ha d'estar socialitzats un cop surtin de l'escolarització obligatòria.
 L'educació obligatòria ha d'afavorir el desenvolupament personal en el sentit d'ajuda a tots els seus membres a
desenvolupar al màxim totes les seves capacitats.

En resum PP:
 L'educació social com un projecte de naturalesa social que pren forma en una institució també social.
 L'educació escolar és un dels instruments que utilitzen les societats per a promoure el desenvolupament i la
socialització dels seus membre més joves.
 La finalitat de l'educació escolar és la socialització i el desenvolupament personal: justifica plenament la
institucionalització, generalització i obligatorietat de l'educació escolar.
o L'aprenentatge dels sabers culturals inclosos al currículum han de permetre els processos de socialització
i alhora els de construcció de la identitat personal.
o L'educació escolar ha de contemplar la naturalesa constructiva del psiquisme humà.

Característiques d’un procés educatiu:

 Sempre hi ha intencionalitat educativa, busca que algú aprenguin que pateixi canvis en el seu
desenvolupament. Per tant, és un procés intencional.
 És un procés llarg i relativament continuat en el temps.
 Es busca que els canvis que s'aconsegueixen a través de la participació en pràctiques educatives siguin
relativament permanents i amples, que afectin diferents àmbits educatius.

Característiques de l’escola, diferencies:

 El tipus de contingut, està vinculat a un contingut curricular d'àrea específica (matemàtiques, llengua...).
Continguts que en altres pràctiques educatives no es donen.
 La pràctica educativa escolar està desvinculada de les activitats quotidianes i específic. Està creat de manera
artificial
 La planificació i la sistematització dels processos educatius és molt elevat que d'altres contextos educatius.
 Les formes d'organitzar social de l'aprenentatge són diferents de l'escola que en altres contextos. Estan
agrupats per edats.
 El tipus de relació afectiva, també apareix l'efecte i les emocions, però no té la mateixa magnitud que té a la
família.
 L’instrument fonamental d’aprenentatge és el llenguatge escrit, de l’escriptura.