Història

​ r trimestre
1
Unitat 3 – La restauració. De l’inici al «desastre». (1875-1898)

Restauració – (1875-1931) La monarquia espanyola rebia el nom de restauració perquè

és el període entre el final de la 1a república i el principi de la 2a .
Desastre – Es refereix al desastre de Cuba l’any 1898. A la guerra de Cuba, es va
enfrontar Espanya contra Estats Units, va perdre la guerra i com a conseqüència va
perdre Cuba.
Diferència entre regnat i regència – El regnat és el que regna el país mentre que el regent
encara no governa degut a que el futur rei és menor d’edat o en aquest cas, encara no
havia nascut.
També trobem el bipartidisme, dos partits que pacten per governar un país. En aquest cas
hi havia el conservador (Cánovas) i el liberal (Sagasta). Aquests dos partits estaven els
dos a favor de la restauració.
Diferència entre cop d’estat i pronunciament – Canviar de règim entrant militarment a les
Cortes. Un pronunciament és com un avís o amenaça.
El 29 de desembre de 1874 el general Arsenio Martínez Campos fa un pronunciament
militar que posa fi a la 1a república Espanyola. Ho va fer des de la caserna militar de
Sagunt. No hi havia rei i per tant, es forma un govern provisional, no són ni república ni
monarquia. S’estableix un governador provisional que en aquest cas era Antonio Cánovas
del Castillo. (Emilio Castelar últim president de la 1a república espanyola).
Quan Cánovas entra al parlament, el primer que fa és enviar una carta a Alfons XII que
vivia exiliat al Regne Unit. Demanant-li així que fos el rei de Espanya. Alfons XII,
posteriorment va respondre-li que sí, amb una carta que se la coneix com: «el manifest de
Sandhurst». (Acadèmia militar on vivia i estudiava). (veure font 1 pàg.88).
Per tant, Alfons XII esdevé rei d’Espanya el 14 de gener de 1875. Gairebé un mes
després del pronunciament militar.
El primer que fa Alfons XII com a rei, amb el consell de Cánovas. És dirigir-se al Front del
Nord per posar fi a les guerres Carlines. I ho aconsegueix per tant, això fa canviar l’opinió
pública del rei. Alfons XII, amb l’ajut de Cánovas, negocia amb Ramon Cabrera, general
Carlí, el final de la guerra Carlista. I aquest ho accepta. Les condicions era l’alliberació de
tots els Carlins i deixar de perseguir a tots els Carlins.
Això va fer, que l’opinió pública Espanyola li donés prestigi a la monarquia Espanyola.
Tot i així, l’any següent 1876. A Olot i la Seu d’Urgell hi van haver unes revoltes Carlines
que ràpidament van ser reprimides. El Bages estava a la frontera entre Carlins i Isabelins.
Al juny de 1876 s’aprova la nova constitució espanyola on diu que Espanya és una
monarquia.
Aquesta constitució diu que Espanya és una monarquia parlamentària. És a dir, el rei no
és absolutista. Els poders se separen. El rei, regna el regne però no governa sobre
Espanya.
També diu que Espanya té sufragi (votar) universal però masculí (només poden votar
homes i majors d’edat).
Quan el poble va poder votar (en aquesta constitució) els rics van pensar que no sortiria
escollit el seu governador. Per tant, va sortir el frau electoral.
També, a la constitució es va escriure que Espanya és un país confessional i per tant, té
una religió oficial, que és el catolicisme.
Aquesta constitució també permet el bipartidisme, és a dir, l’agemonia, és a dir, els tractes
o dominis que s’anaven intercanviant el poder els dos grans partits del moment. El partit
conservador de Cánovas i el partit Liberal de Sagasta s’anaven intercanviant el poder a
les eleccions.
Pel que fa a la política exterior, es va produir el 1878 la pacificació de Cuba. Donat que el
general Martínez Campos va anar a Cuba perquè li va dir el president Cánovas. (Hi havia
moltes revoltes cubanes cap als espanyols). El general Martínez Campos va reprimir
totes les revoltes que es van produir a Cuba. Això fa que la monarquia vagi agafant
prestigi.
Tot anava bé (monarquia ja que la seva imatge era bona (guerres carlines, revolucions
cubanes...)) fins que el novembre del 1885 Alfons XII mor d’una malaltia pulmonar. Va ser
un gran problema pel país ja que ningú s’ho esperava. A partir d’aquell moment, la seva
viuda Maria Cristina (embarassada d’Alfons XIII) assumeix la regència del país perquè el
futur Alfons XIII encara no havia nascut.
Amb aquest rebombori, el president Cánovas fa una maniobra política perquè no es
perdés el prestigi de la monarquia. Es va entrevistar amb Maria Cristina (regent
d’Espanya) i li demana que el destitueixi del seu càrrec com a president i que nomeni com
a governador a en Sagasta. Abans d’aquesta entrevista, en Cánovas i en Sagasta ja
havien pactat aquesta secessió.
Mentre que Maria Cristina, tot i que realment estava en procés de despressió, de cara al
públic es manté ferma per semblar que la monarquia no ha mort i donar la imatge d’una
monarquia forta.
D’aquest pacte que varen arribar la reina regent i el Cánovas es coneix com a «Pacte del
Pardo»(1885).
L’any 1886 neix el rei Alfons XIII i no serà fins el 1902 que assolirà la majoria d’edat.

Diferències entre Cánovas i Sagasta

-Proteccionisme econòmic (Cánovas) – Tots e productes que importin a Espanya hauran
de proporcionar un petit impost per tal de conservar les indústries que es trobaven a
Espanya. Aquí en aquella època les indústries tot just començava a florir a Catalunya i
País Vasc.
-Liberalisme econòmic (Sagasta) – Llibertat econòmica, pot entrar i sortir tot el que es
vulgui sense pagar impostos. Tenia la idea de que si es venien més productes de fora
doncs que els fabricants d’Espanya s’havien de «posar les piles» per tal de vendre més
peces de roba.
-Religió catòlica (Cánovas) – Tota Espanya creu en la religió catòlica, no especifica si és
permès creure en altres religions.
-Religió (Sagasta) – Diu que ningú ha de ser assenyalat per creure en altres religions tot i
també ser de religió catòlica.
-Sufragi censatari (Cánovas) – Només voten rics.
- Sufragi universal masculí (Sagasta) – Voten tots els residents masculins espanyols.
Sense tenir en compte esglaó social.
Constitució de 1876 (veure font 15)
2.3. El catolicisme i la tupinada
Espanya era principalment un país rural, sense grans indústries apart de Catalunya i el
País Vasc. A la meitat del país (Andalusia, Castella la Manxa...) hi havia un predomini dels
Latifundis. (Un Latifundi és una propietat agrícola de grans dimensions). El cap d’un
Latifundis se n’anomena «Terratinent» tot i que tots rebien el sobrenom de Cacic. Els
treballadors s’anomenaven jornalers (perquè potser rebia un sou al final del dia). La
pràctica, moltes vegades no els hi donaven la paga i simplement els deixaven viure al
Latifundis en una petita casa, menjant de la seva collita i donant una quantitat bastant
gran al Terratinent.
A la resta mitjana (nord d’Espanya) es troben propietats mitjanes o Minifundis. Per tant,
els jornalers desapareixen. Tot i que igualment hi havia una part que eren una mena
similar.
Com que abans de la constitució del 1876 només hi havia el sufragi censatari, els rics
votaven als que els hi interessava i pagaven als alcaldes perquè també votés el que ells
volien.
Una vegada arribat el sufragi universal masculí es va començar a practicar la tupinada,
que és el frau electoral. Aquesta acció consistia en que els rics anaven amb els pobres i
els hi oferien diners per tal de votar el que els rics els hi interessava.
3. El catalanisme polític
Començava a néixer i a formar-se. (1833) És una data simbòlica per Catalunya. L’autor
Bonaventura-Carles Aribau va publicar uns poemes anomenats «Oda a la pàtria». Aquest
fet va fer que el sentiment català que no trobava paraules per autodefinir-se de cop i volta,
es veu reflectit en aquesta publicació. Aribau es va tronar un referent del catalanisme a
Catalunya. A partir d’aquest moment es va anar publicant una revista anomenada «La
Renaixensa» que es publicà al llarg del segle XIX. «La Renaixensa» catalana era un
reflex del romanticisme europeu.
(El romanticisme era un moviment que feia una reflexió sobre la civilització i deia que els
temps passats eren millors. Amb u sentiment patriòtic).
Cal tenir present que a Europa, hi havia el moviment cultural del romaticisme en el que
tots els països buscaven les seves arrels. I per tant, Catalunya també buscava les seves.
Fins als anys 70 del segle XIX,el catalanisme és bàsicament literari. En aquests anys
neixen dues branques del catalanisme. El catalanisme conservador i el progessista.
Catalanisme conservador
Prové del carlisme català. De la tradició carlista. El líder d’aquest grup catalanista
conservador era en Josep Torres i Bages (bisbe de Vic). Aquest, defensava la idea de la
tradició, dels costums, la llengua...
Va publicar un llibre que es deia «La tradició catalana». També editava una revista que es
deia «La veu de Montserrat».

Catalanisme progressista
Prové del federalisme, que en el seu moment ja havia estat proposat per Francesc Pi i
Margall. (També va ser el 1r president de la primera república). El líder del catalanisme
progressista es deia Valentí Almirall. Aquesta defensava un progrés econòmic, indústria,
comerç...
Valentí Almirall va escriure un llibre titulat «Lo catalanisme» i també editava una revista
que es deia «El diari català».
(El federalisme era que els impostos es quedin per la pròpia comunitat).

El 1867 Valentí Almirall funda una associació que es deia «El centre català». Perquè els
que pensin com Torres i Bages o Almirall poguéssin parlar del progrés de Catalunya.
EL 1887 es forma el partit més antic de Catalunya «La lliga de Catalunya» tot i que el
1901 canvia de nom a «Lliga regionalista». Aquest partit polític és molt conservador,
industrial... Els seus votants eren generalment burgesos o gent amb diners.
Anys més tard, el 1891, neix el segon partit polític més antic de Catalunya «La unió
catalanista». Aquest partit era una barreja de gent (conservadors, progressistes, de tot...).
La Unió catalanista estaven molt seguit al centre català fins al punt de que van decidir
organitzar un congrés per establir les bases per fer una futura constitució regional
catalana. Es van reunir el març de 1892 a l’actual ajuntament de Manresa. A partir d’aquí,
es van redactar les bases que es farien servir per en un futur escriure la constitució
catalana. Aquestes són anomenades «Les bases de Manresa» (Veure font 29 pàg.101).
Aquesta constitució no es va arribar a fer mai tot i que les bases es van acabar publicant.
Les bases de Manresa es considera el primer document que demostra un progrés real en
el catalanisme. «Que van dedebó». Quan es van publicar les bases per una futura
constitució catalana, la premsa de Madrid van començar a fer servir per primera vegada a
la història la paraula «separatisme» per referir-se a la política catalana.
Catalanisme
L'onze de setembre de 1714 Catalunya perd les seves institucions (la Generalitat, les
Corts Catalanes...) i, per tant, administrativament deixa d'existir. El català passa a ser una
llengua prohibida.
Un cop arribats al segle XIX hi ha un corrent per tot Europa que és el romanticisme que fa
néixer el sentiment patriòtic nacionalista de tot arreu. En el cas concret de Catalunya és la
Renaixença. El 1830, en Josep Pau Ballot va publicar la “Gramàtica catalana”. Però, el
Bonaventura Carles Aribau va publicar l'Oda a la Pàtria a la revista “El Vapor”. El qual, es
considera oficialment el naixement del catalanisme.
Cap als anys '30-'40 del XIX, un escriptor i poeta que es deia Joaquim Rubió i Ors, es
dedicava a publicar poemes en català al “diari de Barcelona”.
Al 1859 neixen els “Jocs florals” que era un concurs de poesia i era un fenomen que se'n
parlava molt.
A més a més, diverses entitats importants, entre ells, l'antiga Universitat de Barcelona,
l'Acadèmia de Bones Lletres i l'Ateneu Barcelonès, van procurar que d'aquestes tres
institucions s'anessin publicant en català.
Però hi havia un problema ja que cada vegada es feia més gros. El català escrit i publicat
acabava essent excessivament culte i corria el risc de resultar pedant i, per tant, provocar
el rebuig del poble. Això ho va advertir l'escriptor i dramaturg Frederic Soler (Serafí Pitarra
(Pseudònim)), el qual va començar a publicar escrits i obres teatrals amb llenguatge de
carrer, proper i entenedor. De fet, ell criticava els Jocs Florals. Va publicar un llibre que
criticava les constants guerres que tenia Espanya amb el Marroc, el llibre, es deia “La
Botifarra de la llibertat”. També, va contribuir molt publicant a la revista “L'esquella de la
Torratxa”. Era una revista catalanista obrera.
Però, finalment, una de les coses que va ajudar més a donar prestigi l'ús del català com a
llengua social, va ser el fet que la gran majoria de la burgesia catalana el tenia com a
llengua pròpia. (exceptuant una part de la burgesia barcelonina que va rebutjar la llengua
per interessos polítics).
*Ara ja segueix amb el que ja tenim del catalanisme polític.
4. Una època de prosperitat econòmica
Durant el període 1875-1898. En aquest període, des d’un punt de vista demogràfic, està
creixent. Però ho fa amb una certa lentitud en comparació amb altres països. Aquestes
causes són bàsicament 4:
-Sobretot a Andalusia, hi havia una important crisi de subsistències. És a dir, creixia la
població però la producció d’aliments no augmentava. En part per culpa del caciquisme.
Això, provoca manca d’aliments, és a dir, fam. Perquè els cacics no volien que els seus
latifundis siguéssin més productius. Hi havia també, molta mortalitat infantil.
- A tota Espanya hi havien moltes epidèmies. Les qual avui en dia estan erradicades.
Aquestes epidèmies, com que no tothom tenia accés a sanitat, molta get acabava morint.
- Guerres carlines. Passa que en una gràfica d’edat els homes que van lluitar a les
guerres carlines molts van morir, quedant així una generació buida, que era la de tenir fills
i per tant, no hi havia homes per tenir fills ja que molts van acabar morint a les guerres.
- Molts espanyols de l’època migraven a Amèrica per tal de guanyar diners. No només
anaven als espanyols, sinó també d’altres. Aquests països eren Cuba (espanyola en
aquell moment), Mèxic i Argentina majoritàriament.
Un altre fenòmen que passava a Espanya era un èxode rural, el camp s’abandona per
anar a les ciutats. Per la industrialització. Les ciutats espanyoles no van créixer mai com
el segle XIX.
Aquest èxode rural també va acompanyat del moviment centre-perifèria. Això vol dir que
(exceptuant Madrid) que les províncies centrals d’Espanya tendeixen a despoblar-se i van
a les comunitats més properes al mar. Es va despoblant en benefici de la perifèria.
En el cas concretament de Catalunya, gairebé creixement vegetatiu (nombre de fills per
dona), era molt petit. Perquè cada vegada les ciutats eren més grans i el sou a ciutat era
més car que el rural. Hi havia molt percentatge de gent vivint en ciutats o bé en pobles
grans. Gràcies a la gent que venia d’altres regions d’Espanya, creixia en població. Fins i
tot més que en d’altres regions.
Durant el període 1875-1898 unes 90000 persones vingudes del País Valencià i Aragó
s’instal·len a treballar a Catalunya. I concretament l’any 1888, en motiu de l’exposició
universal de Barcelona, van venir uns quants milers de persones de Múrcia per treballar
en les obres de l’exposició universal de Barcelona (30000-35000).
Pel que fa l’agricultura, Espanya en general tenia un problema i és que anava curt de blat.
Si hi havia aquest èxode rural no hi havia producció de blat. Com a conseqüència, s’havia
d’importar el blat. En el cas de Catalunya hi havia un problema concret i és que va sortir
una epidèmia, la Fil·loxera. Aquesta epidèmia va matar moltes vinyes i va disminuir la
producció de raïm i vi. Econòmicament va anar malament degut a que molt vi s’exportava
a l’estranger i aquella font es va esgotar durant un temps. Hi van haver molts vinyaters
que es van arruïnar.
Pel que fa la indústria, aquesta es concentrava sobretot a Catalunya i el País Basc. Com a
regions hi havia molta diferència amb altres regions.

Catalunya
Catalunya en dos tipus d’indústries, metal·lúrgica i tèxtil.
Metal·lúrgica
Indústria del metall. Fabricaven objectes de metall, vagons de tren, vaixells, bigues per
construcció... A Barcelona, hi havia una indústria metal·lúrgica molt important, abreujat,
«La Maquinista». Allà es fabricaven una cotxes de gama alta que es deien
«Hispano-Suizos».
Tèxtil
Aquí a Catalunya, segons la font d’energia que s’utilitzava, hi havien dos tipus de
fàbriques. Hi havien les fàbriques de vapor (vapors) (carbó) i les de riu (hidràulica). Ciutats
com Terrassa, Sabadell i Barcelona eren vapors. Aquí al Bages (i Berguedà) al tenir dos
rius de cabal continu eren hidràuliques. Principalment s’hi instal·lava un molí però més
endavant, al ser tants els telers es van haver de posar turbines.
Catalunya al ser pobres en carbó sempre l’havien de comprar fent que es decidís tancar
moltes fàbriques de Terrassa i obrint fàbriques vora el riu per tenir més marge de benefici.
Creant així colònies tèxtils.
Avantatges
1. La font d’energia ja existeix, que és l’aigua.
2. Els terrenys, al ser fora de la ciutat, són barats.
3. Els salaris també són barats. Perquè els d’interior no necessitaven tants diners per
viure.
4. Els treballadors de les colònies eren molt més tranquils que els de ciutat. Aquest fet és
perquè a la ciutat estaven més ben comunicats i podien saber que a Europa hi havia
bastants moviments obrers (comunisme, anarquisme...). Mentre que si algú de poble se
n’assabentava hi havia un paternalisme (un sou, casa, escola, distraccions...).
Els problemes
Els problemes és que els principals comerços eren a les ciutats i aquests van haver de
construir un ferrocarril per comunicar els pobles amb la ciutat.
País Basc
Al País Basc la indústria era i encara és siderúrgica (la fosa del ferro). I aquesta indústria,
juntament amb les drassanes (lloc on es construeixen vaixells) es concentraven a Bilbao.
L’empresa més important del País Basc és i era «Altos Hornos de Vizcaya».
5. EL MOVIMENT OBRER
La societat espanyols, igual que l’europea, canviava molt ràpid. Aquest canvi era degut a
la nova classe social, la classe social (proletariat) i cada cop més nombrosa i en menor
mesura, menys nombrosa però amb més poder, la burgesia industrial (banquers...) Però
en canvi, la política no canviava, hi havien els dos de sempre, els liberals i els
conservadors.
Cada cop hi havia més classe obrera i hi havia més descontent amb els partits polítics ja
que no satisfeien totes les necessitats dels obrers.
En els anys 1876, 1881 i 1889 hi van haver les tres internacionals. (grans congressos
internacionals) Són macroreunions mundials liderades per Karl Marx. Se les coneix com a
internacionals marxistes o socialistes.
La primera la van fer a Filadèlfia, la segona a Londres i la tercera a París.
Karl Marx junt amb Frederick Engels. Aquests dos formulaven el problema que hi havia a
Europa, és a dir, cada cop hi havia més obrers i ningú els fa cas. Defensaven el
proletariat. Karl Marx tenia la seva teoria:
- Materialisme històric – Des de l’edat de pedra sempre hi hagut un ric que governava i
controlava totes les accions dels treballadors, els pobres.
També deia que hi havien tres grans mals a la societat:
-Estat/Burgesia/Església – L’església havia de desaparèixer i convertir les construccions
en museus. La burgesia ha de deixar d’existir degut que és qui explota la classe obrera.
L’estat no ha de desaparèixer, però s’ha de capgirar, els obrers han de manar.
-Dictadura del proletariat – Els obrers manen.
-La propietat provada és un robatori – No poden existir propietats privades ja que són un
robatori. Tot ha de ser comú. Ningú no pot tenir res d’altres.
Es creu que realment en Karl Marx era simplement la imatge i que la ment que pensava
era Frederick Engels. Karl Marx era burgès, de família rica. Per això tenia tant temps per
escriure.
Totes aquestes idees es van basar en un llibre de Karl Marx titulat «El Capital».
A cada reunió que feien anaven canviant d’ideologia. A la primera va sorgir el
Marxisme/socialisme, al segon va sortir el Comunisme i a l’últim va sorgir l’Anarquisme.
Tots diferents entre sí, però comuns en els tres mals de la societat.
El marxisme permetia una mica de liberalisme econòmic, cos que en el comunisme es va
abolir. I tots els propietaris havien d’entregar les seves propietats per ser comuns.
El marxisme/socialisme i el comunisme estan d’acord en la presècia d’un estat mentre que
en l’anarquisme no.
Com que cada país és diferent, Karl Marx va dir que cada país del món es faci seu el
socialisme/marxisme i que l’adapti a les seves necessitats reals.
Tots els països del món, del que va dir Marx, se’n va fer ressò i aquí a Espanya, qui va
adoptar aquest model va ser Pablo Iglesias.
5.1 Moviment obrer marxista o socialista
El 1879 es va fundar a Espanya el primer partit socialista/marxista, el Partido Socialista
Obrero Español (actual PSOE). En aquell moment governava el Cánovas i aquest partit,
acabat de formar era clandestí ja que no estava autoritzat com a partit.
Uns anys més tard, quan governava el Sagasta, l’any 1881. Va aprov la llei d’associacions
(Ley de asociaciones). Aquesta llei permetia la creació d’associacions, així doncs el PSOE
es va legalitzar. (veure font 51 pàg.112).
El primer que va fer Pablo Iglesias com a ja representant legal del PSOE, va ser
organitzar una vaga de tipògrafs, la vaga només va tenir lloc a Madrid. Aquests tipògrafs
eren els que feien les mauetes dels diaris i per tant, aquesta vaga va suposar que la gent
es quedés sense diaris. Únic mitjà de comunicació a l’època.
Una gran part dels tipògrafs de Madrid, com a conseqüència, són acomiadats i van a
buscar feina altres ciutats d’Espanya. I això també va servir per escampar el
socialisme/marxisme pel país.
El Pablo Iglesias, a diferència del Karl Marx era de família pobra, d’un poble rural de
Galícia.
L’any 1888 el PSOE funda el seu propi sindicat, la UGT (Unió General de Treballadors) i
ho fa a Barcelona.
A patir del 1890 el PSOE va fundar «Las casas del pueblo» que eren una mena de refugis
pels treballadors que tenien alguna dificultat, també llocs per reunir-se i trobar solucions.
I no va ser fins al 1910, el PSOE va entrar per primer cop a les Cortes. El Cánovas i el
Sagasta ja eren morts tot i que encara existien els seus dos partits.
5.2 Moviment obrer anarquista – veure font 52 pàg.113
EL moviment anarquista era un dels tres moviments que va sortir de la internacional.
Aquest defensava la bondat de l’ésser humà en una societat lliure. Sense estat, sense
jerarquies, cap tipus d’òrgan de govern ni control social. El gran líder anarquista
internacional era en Bakunin.
A Espanya, el gran representant d’aquest moviment era Anselmo Lorenzo, un tipògraf de
Madrid. Però no era un líder, era una persona més intel·lectual, filosòfic, però clar, Pablo
Iglesias era un gran atractor i gran líder.
Però hi va haver un problema amb l’anarquisme i és que la majoria de gent que va
simpatitzar amb l’anarquisme a Espanya, un 70%-80% d’aquests eren analfabets. Això va
fer que no poguéssin llegir les publicacions d’Anselmo. I no se sap exactament quantes
persones hi havia al partit degut a que no van voler mai una filiació ja que per ells era una
manera de control social.
L’anarquisme va entrar molt fort entre els jornalers d’Andalusia. Però quan molts d’aquests
van migrar a Catalunya a treballar a les fàbriques, també va créixer bastant a Catalunya.
A nivell internacional l’anarquisme es replanteja al veure que la bondat de l’humà no
funcionava la van haver de reformular. Aquest cop van ser tres personatges: Bakunin,
Kropotkin i Malatesta. I van arribar a la conclusió d’acció directa i propaganda pel fet.

-Acció directa – Fer un atemptat terrorista cap a interessos de l’estat /burgesia i església.
-Propaganda pel fet – La propaganda pel fet és la reivindicació de l'atemptat, és a dir,
atribuir- se l’atemptat. Fer-se propaganda.
A partir d’aquest moment, l’anarquisme es torna violent, terrorista. A Espanya tamé hi han
atemptats terroristes però la majoria es concentren a Barcelona perquè hi ha més classe
obrera i així tenien més ressò. A Andalusia també era un lloc particularment anarquista,
molt d’aquests però van immigrar a Barcelona.
Molts d’aquests atemptats es feien mitjançant la «bomba orsini». Aquesta bomba tenia la
mida d’una pilota de «Handball». Era una bola de ferro, de dues semi esferes. I hi havien
uns petits cargols per fora. Dins s’omplia la pólvora i al ser d’un tamany petit era fàcil
d’amagar i construcció. Barcelona va arribar a dir-se «la ciutat de les bombes».
Hi van haver molts atemptats amb aquestes bombes però hi van haver 3 atemptats
característics, és a dir, simbòlics.
Un va ser en contra de l’estat, l’altre en contra de la burgesia i l’últim en contra de
l’església.
- Estat – (1893)El general Martínez Campos estava de capità a Barcelona. Un dia quan
estava desfilant a cavalla, prop de la zona universitària. Un anarquista que es deia Paulí
Pallàs va llançar una bomba orsini contra la comitiva. Aquest, tot i que el seu objectiu era
Martínez Campos, la tira malament i acaba matant a un guàrdia civil. El general va acabar
amb contusions lleus. El Paulí Pallàs hi van haver els processos de Montjuïc, el van jutjar
a Montjuïc i el van afusellar allà mateix.
- Burgesia – (1893)Hi va haver un atemptat al gran teatre del Liceu de Barcelona. Era
inimaginable que hi pogués haver un atemptat dins el Liceu. Va ser en contra de la
burgesia perquè abans els teatres no eren públics i només hi podien entrar burgesos. Era
un lloc social per la burgesia. Doncs un anarquista català que es deia Santiago Salvador
va anar al galliner (5è anfiteatre). Amb dues bombes orsini i durant l’òpera llança una
bomba i mata 20 persones. I amb la confusió va aprofitar per llançar una segona bomba
que aquesta va caure sobre una dona morta i no va explotar. Finalment aquest Santiago
Salvador també pels processos de Montjuïc va acabar afusellat. I a 7 persones més per
afinitat amb Santiago Salvador i 400 detenguts més). Van fer això per intentar bé davant
l’opinió pública internacional ja que va tenir molta repercussió.
- Església – (1896) Va tenir lloc a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Pels
carrers dels voltants hi tenia lloc una processó. Anaven per un carrer estret i amb pisos
molt alts. Un anarquista francès, el qual no van poder capturar. Es va situar dalt d’un balcó
i va tirar una bomba orsini que va anar a espetegar amb un grup de canalla, matant-los a
tots. Van morir 12 nens/es. Tot i que no el van capturar també va ser tingut en compte als
processos de Montjuïc.
Poc després dels processos de Montjuïc, al 1897 el president Cánovas va ser assassinat
mentre estava en un balneari del País Vasc. Com a venjança pels processos de Montuïc.
El va matar un anarquista italià, va obrir la porta del balneari, el va disparar i va marxar
corrents. També el van agafar i afusellat posteriorment. (Mirar nom anarquista...).

6. EL DESASTRE DE CUBA (1898)

Espanya tenia les colònies d’Ultramar, és a dir, a l’altra banda de l’oceà. Cuba, Puerto
Rico, Filipines i les illes Marianes. I a Àfrica una tercera part del Marroc, Guinea
equatorial.
De totes aquestes colònies l’única colònia que produïa beneficis era Cuba. Les altres eren
despeses, simplement les mantenien com a record del seu gran imperi.
Cuba servia perquè feia de pont entre els productes que no tenien a Europa i Amèrica. Als
americans els interessava Cuba, fins i tot els van arribar a oferir una important suma de
diners per Cuba. Aquests ho van denegar perquè patriòticament no ho podien permetre.
Per tant, el vaixell Maine d’Estats Units misteriosament va explotar. Els americans van
acusar els espanyols mentre que aquests ho negaven. Per tant, Estats Units va declarar
la guerra a Espanya. I va ser llavors, quan Espanya va perdre la guerra, que també va
perdre Cuba. Això va ser el juliol del 1898. I finalment, el desembre de 1898 es va firmar
la pau de París on deia que Espanya no només perdia Cuba, sinó també totes les seves
colònies d’Ultramar, quedant així només les colònies africanes.

Unitat 4 – Del «desastre» a la segona república (1898-1931)

1. L’IMPACTE DEL DESASTRE
La pèrdua de Cuba juntament amb la resta de colònies, es va viure com a una tragèdia
nacional, des del punt de vista patriòtic, nacional, va fer mal. Però, també des del punt de
vista econòmic i especialment a Catalunya. Aquesta sensació de desastre o de tragèdia
nacional, tot això va provocar una profunda crisi política. La restauració ja no es veia com
allò tan positiu i de seguida es busquen culpables.
Aquesta crisi espanyola va tenir fins i tot influència en la literatura. Donant lloc a
l’anomenada generació del ‘98. On van destacar autors com Miguel de Unamuno, Pio
Baroja, Antonio Machado... I que més o menys recollien l’estat d’ànim del país.
Quan havien assassinat el Cánovas, l’any abans de la pèrdua de Cuba, va ser substituït a
la presidència pel general Azcárraga. Però d’una manera interina. Però al cap de pocs
mesos el substitueix el Sagasta, última vegada que va ser president.
Davant de tot aquest context, que tot és negatiu, apareix un moviment encapçalat per un
periodista que es deia Joaquín Costa i s’anomena el regeneracionisme (veure font 2 pàg
127). I pretenia regenerar Espanya, donar-li un impuls o empenta per sortir d’aquesta
situació. I aquest moviment, defensa la reforça de la restauració. Reforçar la restauració,
la monarquia...
Aquest moviment té dos principis. El primer s’anomena «la revolució des de dalt. I la
segona, «la cirurgia de ferro». Les revolucions es fan des de baix amb la intenció que es
de dalt canviïn d’actitud. Però Espanya, no confiava amb el poble a l’hora de fer una
revolució. (No es confiava perquè molta població era analfabeta i temien la possibilitat de
crear revoltes agressives) Per tant, van crear la revolució els polítics, perquè el poble no hi
intervingui. I la cirurgia de ferro, vol dir que s’ha de governar amb puny de ferro, es deia
que Espanya, de tant en tant, li convé passar per un breu període dictatorial. Deien que
aquest període dictatorial serviria per posar ordre, pau, tranquil·litat i després es podrà
tornar a instaurar la democràcia i, segons Joaquín Costa, com a molt hauria de durar tres
mesos.
El primer president del govern regeneracionista, que volia aplicar aquests principis, va ser
Francisco Silvela (partit conservador). Que és nomenat president del govern el març de
1899. Va intentar (seguint el principi de la revolució des de dalt) millorar les condicions de
treball de la classe obrera (sobretot que no es treballés tantes hores, per sota de les 10h) i
millorar els salaris. L’altre mesura que va intentar, va ser que la burgesia, els rics, paguin
més impostos i així, a la classe obrera ja no se’ls hauria de pujar els impostos.
Amb la primera mesura, els empresaris no en van fer cas (aplicaven la llei amb trampes,
pagaven deu hores però en treballaven més) però feien constar a l’estat que ho complien.
I amb la segona mesura, els rics i burgesos, s’hi van negar. Finalment, la petita burgesia
van haver de pagar ells els impostos. Per tant, l’estat tenia totes les classes socials en
contra. I el president Silvela, el març de 1901 dimiteix.
2. LES CRISIS POLÍTIQUES DE LA RESTAURACIÓ
2.1 Els problemes a Espanya

Hi havien tres problemes destacats.

1. Espanya patia en aquell moment un retard econòmic i cultural. Molt analfabetisme i
retard econòmic davant altres països europeus, només Catalunya i País Basc anaven una
mica més avançat.
2. El sistema polític és corrupte i és una democràcia aparent. (partit conservador i
progressista) Només hi havia el PSOE que feia una mica de terratrèmol.
3. L’exèrcit tenia problemes.
L’exèrcit estava ferit en el seu orgull després del desastre de Cuba, tan perillós que fins i
tot amb un simple acudit va acabar malament.
El material de guerra era antiquat.
Hi havia un excés de comandaments (de capitans, comandants, generals...). Hi havia més
soldats rasos però en proporció hi havia més càrrecs comandants que de soldats. Aquest
excés era degut a que alguns soldats, quan acabaven el servei militar seguien formant
part de l’exèrcit perquè com a conseqüència de la pobres a Espanya no podien menjar
mentre que a l’exèrcit els assegurava tres àpats al dia. La gent que seguia a l’exèrcit, però
la gent intentava escaquejar-se intentant ascendir, fent cursos o fent xantatge per així no
anar al front a lluitar.
A l’exèrcit no els agradava el nacionalisme perifèric, ni català, ni basc.
2.2 La crisi del civilisme
Representa que en una monarquia parlamentària havien de ser els civils qui governaven i
qui triava els seus representants, però els militars anaven agafant força fins a arribar un
punt on anaven dient què fer als presidents i tancar las Cortes.
L’any 1905 hi havia a Barcelona satírica que es deia «Cu-cut». I un cert dia va a sortir a la
portada un dibuix d’un famós dibuixant anomenat Junceda. Aquest dibuix era un acudit
sobre l’exèrcit fent broma sobre Cuba. Aquest acudit va provocar la ira dels oficials
(comandaments) de les casernes de Barcelona. Aquests 300 oficials van anar a la
redacció del «Cu-cut» i ho van destrossar tot el que es trobaven per davant. I també van a
anar a destruir la redacció del diari «La veu de Catalunya» que era bastant pròxim a la
«Liga regionalista».
Aquesta revolta va gaudir del suport de tot l’exèrcit espanyol i va aplaudir aquesta acció.
Per tant, la societat catalana va protestar davant del representant del govern, en aquell
moment, Segismundo Moret (partit liberal). Els partits polítics catalans demanen suport a
Moret. Però, com que l’exèrcit tenia bastanta influència, pressionava a Moret perquè
donés suport a l’exèrcit i no a la revista. I el Moret, obeint a les pressions de l’exèrcit, va
aprovar la llei de jurisdiccions (1906) (veure font 7 pàg. 129).
La llei deia que qualsevol broma, acudit o crítica cap a l’exèrcit o símbol d’Espanya (la
bandera, l’escut o corona), la persona que ho hagués fet, se’l portaria davant d’un tribunal
militar.
Davant d’aquesta nova llei, la societat catalana s’indigna (la política també), i per iniciativa
de la «Liga regionalista», tots els partits catalanistes i d’esquerres (més o menys
catalanistes) van crear una gran coalició política (diversos partits amb el mateix objectiu)
que es deia «Solidaritat catalana». Aquesta coalició tenia un únic objectiu que es
derogués la llei de jurisdiccions. (No es derogaria fins al 1931 amb la proclamació de la
segona república).
El partit «Solidaritat catalana» a les eleccions del 1906 va aconseguir 40 diputats a les
Cortes. Va ser un rècord, mai un partit catalanista va treure més diputats que aquests.
2.3 La crisi del pacte del Pardo
En aquest moment, el període del 1907-1912, semblava que tornava a començar el
bipartidisme. Entre l’any 1907 i 1909 Antoni Maura (partit conservador) i, entre l’any 1910 i
1912 José Canalejas (partit liberal).
Durant el govern de Maura va estar a punt d’aprovar la llei d’administracions locals
(projecte de llei). L’objectiu d’aquesta llei era descentralitzar Espanya i no concentrar tant
de poder a Madrid. Al catalanisme polític, aquest projecte de llei li agradava. I llavors,
«Solidaritat catalana» donava suport a aquesta idea. Però, no es va aplicar mai perquè es
va produir una interrupció. A Barcelona, a finals de juliol de 1909 hi va haver la setmana
tràgica. Aquell mateix estiu de 1909, al Marroc hi va haver una revolta contra interessos
espanyols. El president Maura ordena que l’exèrcit hi actuï, però no tenien efectius, per
tant va decidir soldats espanyols cap al Marroc. Però al cap de pocs dies tornaven a tenir
problemes. Per tant, el president Maura va convocar els reservistes (soldats de reserva
quan acaben de fer el servei militar) per anar a la guerra del Marroc a una ciutat que es
diu Maddr.
Amb aquesta decisió hi van haver diverses revoltes. Hi van haver una gran cremada
d’esglésies, van morir molts burgesos, capellans i monges. Les empreses van tancar per
temor a que algú morís. Va acabar amb disset afusellats, entre ells un anarquista culte
que es deia Francesc Ferrer i Guàrdia. Més de 50 cadenes perpètues, més de 2000
empresonats i uns 200 exiliats.
Aquest fet, com que la «Lliga regionalista» era conservadora, es va trencar la «Solidaritat
catalana» perquè hi havien partits esquerrans i anarquistes.
Perquè com que la «Lliga regionalista» es va esgarrifar davant la crema d’eglésies mentre
que d’altres partits anarquistes i marxistes hi estaven d’acord.
També hi van haver diverses reclamacions a Maura amb l’eslògan «Maura, NO».
I finalment, aquestes revoltes per la convocació dels reservistes, va provocar el
trencament del pacte del Pardo. Això debilita molt la restauració.
Canaleja i Moret, dins del partit liberal (líders del partit liberal), trenquen amb Maura i
pacten amb les esquerres. Perquè al veure que Maura estava molt cremat i els podria
perjudicar, van decidir no pactar amb Maura (per primera vegada)(es va acabar el
bipartidisme) i van anar a pactar amb els d’esquerres. I això provoca que Maura hagi de
dimitir perquè s’ha quedat sense suport.
Aleshores, Alfons XIII nomena Moret com a president del govern (partit liberal). Però, al
cap d’uns mesos és substituït per Canalejas (mateix partit).
Durant el govern de Canalejas, es van aprovar quatre lleis importants.
 -Arbitratge de conflictes. Amb la finalitat d’evitar-los.
-Tractat amb França pel repartiment del Marroc. I tenia l’objectiu, que quan hi
hagués un conflicte per part del Marroc cap a França o Espanya, s’ajudarien mútuament.
-Supressió de la llei d’alliberament en metàl·lic. És una llei que suprimeix una altra
llei. Suprimeixen la llei que donava el dret a saltar-se la guerra o el servei militar pagant.
-Llei de mancomunitats provincials. Tots els municipis de dins d’una mateixa
província podien mancomunar-se entre ells per repartir-se les despeses econòmiques per
a construir qualsevol equipament. No calia que fossin tots els municipis.
Això servirà en un futur immediat la creació de la mancomunitat de Catalunya.
2.4 La crisi múltiple
Després de la mort de Canalejas, assassinat el desembre de 1912, cap partit polític
trobava líders per governar. Ningú volia ser president del govern. Hi havia diverses raons
que ho expliquen:
-Un president tenia bastantes probabilitats que l’assassinessin.
-Els militars cada cop tenen més poder de decisió.
-La part internacional. Per una banda, hi havia un ambient de pre-primera guerra
mundial. I d’altra banda, a Rússia hi havia un ambient de pre-comunisme. Tot això va fent
que bulli l’ambient del país.
Dins l’exèrcit també hi havia molta pressió degut als pacte de favor que hi havien.
Sobretot per part d’aquells militars que tornaven del Marroc. Hi havia enveges.
De seguida, es van crear les juntes de defensa, liderades pel coronel Benito Márquez i
van agafar el control del país. Es van dedicar, no només a intentar resoldre els problemes
interns de l’exèrcit, sinó també a intentar governar el país. Degut a això, les Cortes
tanquen les portes durant 6 anys (1912-1918). No hi havia política. El poder militar
s’imposa al poder civil.
La política civil (la política), havia de reaccionar. I per tant, com a reacció a això, a
Barcelona, el 19 de juliol de 1917. Per iniciativa de la «Lliga regionalista» (el líder es deia
Francesc Canbó) es va crear una assemblea de parlamentaris que fes les mateixes
funcions que les Cortes. La idea d’aquesta assemblea era la substitució de les Cortes.
Però aquesta assemblea va durar poc perquè tots els membres van acabar detinguts.
Els reaccionaris van ser la UGT (marxista) i la CNT (anarquista) (Confederació Nacional
de Treballadors), que van convocar una vaga general a Espanya. Per protestar per la
detenció contra els partidaris de l’assemblea de parlamentaris. Aquesta vaga va ser
convocada a l’agost del 1917.
Sobretot a Barcelona, es diu que varen arribar a agrupar 1000000 de persones
manifestants. Molta gent al carrer.
El mateix any d’aquesta vaga, a Rússia, s’estava produint la revolució russa, en la que el
marxisme començava a triomfar, es començava a imposar.
L’exèrcit, per por a que a Espanya es produís una similitud a la revolució russa, la
manifestació i la vaga va ser reprimida amb molta violència.
Al mateix temps, els dos principals sindicats d’aquell moment, la UGT i la CNT, en veure
que a Rússia funcionava prou bé, com a conseqüència, els sindicats van voler portar el
mateixa Espanya. Tot i que aquests sindicats no es posaven d’acord amb qui portava
aquesta revolució (qui era el protagonista) i com a conseqüència hi van haver baralles
entre els dos sindicats. Sobretot a Barcelona es va conèixer com a ciutat de les pistoles o
bé pistolerisme. Això va durar des del 1917 fins als anys 20’.
Els quals, els sindicalistes de la CNT i UGT, es disparaven entre ells. És un terrorisme
més selectiu.
Dos sindicalistes destacats que van morir assassinats, van ser Francesc Layret (UGT) i
Salvador Seguí (noi del sucre) (CNT).
Per si no n’hi hagués prou, l’exèrcit espanyol pateix una derrota al Marroc, a la batalla
d’Annoual. Altre vegada l’exèrcit humiliat i emprenyat.
Les Cortes, l’any 1918, tornen a obrir les portes amb esperança de que tot torni a la
normalitat. Però tot va acabar com va començar, i és que entre el 1918 i el 1923, hi van
haver 10 presidents. Senyal d’inestabilitat. Un d’aquests va ser assassinat el 1920,
Eduardo Dato, a mans d’un anarquista. Finalment, entre el 12-13 de setembre de 1923 el
general Miguel Primo de Rivera, des de Barcelona va fer un pronunciament militar. Amb
aquest pronunciament, queda anul·lada la constitució de 1876. Va durar 47 anys. Per tant,
s’acaba la democràcia i comença una dictadura. Ara bé, el Primo de Rivera, no feia servir
mai la paraula dictadura, sinó directori militar.
Aquesta dictadura, es basava en els principis del regeneracionisme, en la cirurgia de
ferro.
Tot i això, Espanya va seguir sent una monarquia (continua la restauració). Alfons XIII
segueix sent el cap d’estat i accepta a en Miguel Primo de Rivera, el president del govern.
Aquest moviment fa perdre prestigi a la monarquia.
3. L’EVOLUCIÓ DEL CATALANISME POLÍTIC I LA MANCOMUNITAT
A principis del segle XX, el catalanisme ja era un fenomen de masses.
3.1. La formulació ideològica
En Enric Prat de la Riba era el president provincial de la diputació de Barcelona. Va
publicar un llibre que es deia «La nacionalitat catalana». En aquest llibre, ell separa les
idees d’estat i nació i afirma que Catalunya és una nació (sense ser independentista).
3.2. Mentrestant. Els partits polítics a Catalunya.
En aquell moment a Catalunya, hi havia molts partits polítics. La majoria d’aquests partits
eren de tipus republicans i també de tipus catalanistes. Després hi havien partits que no
encaixaven (per exemple un carlí i un altre monàrquic). Mica en mica, els partits
republicans van començar a mostrar interès pel catalanisme. I al revés també passava el
mateix, els catalanistes començaven a mostrar interès per una manera de república.
Començaven a «festejar» mútuament.
Un partit anomenat Partit Republicà Català (Lluís Companys) i com a representant del
catalanisme el partit Estat Català (Francesc Macià) van fundar després Esquerra
Republicana de Catalunya.

Sobretot, aquestes dictadures, hi eren perquè la URSS era dirigida pels Marxistes i per
tant, era una dictadura d’extrema esquerra. I aleshores, com que el marxisme feia molta
por, aquesta por, provocava que a la resta d’Europa hi haguéssin dicatures de signe
contrari, extrema dreta. Per exemple, a Portugal hi havia un dictador que es deia Salazar,
a Grècia, n’hi havia un que es deia Venizelos i Itàlia, en Mussolini.
Primo de Rivera no era feixista, sinó que ell responia als principis del regeneracionisme,
és a dir, cirurgia de Ferro.
4.1. Suports i oposicions
Suports
- L’Espanya rural, sobretot els que tenen grans extensions de terrenys, com els
terratinents perquè no es volien quedar sense propietats.
- En el món més urbà, li donava suport l’alta burgesia. Banquers, grans industrials...
També la catalana.
- En un primer moment, el PSOE i la UGT, fins que se’n van cansar. Perquè els
prometeien certes llibertats.
Oposicions
- Classes mitjanes urbanes. Petita burgesia.
- Els estudiants universitaris. Perquè se suposa que aquests eren fills de burgesia i
estaven culturitzats, per tant, estaven més a favor de la democràcia.
- El món intel·lectual, sobretot escriptors.
- Nacionalismes perifèrics. Basc i català.
El 1926 hi va haver Els fets de Prats de Molló. I des d’allà, el líder del partit Estat Català
(Francesc Macià) va protagonitzar aquests fets. La consipració va ser en territori francès.
Francesc va reunir milicians espanyols, francesos i italians. La idea era creuar la frontera
entre França i Espanya i, de poble en poble, anar destituint els alcaldes que eren del
partit de Primo de Rivera (Unión Patriótica). A mida que s’anava avançant, hi havia més
milicians tot i que finalment els va sortir malament i és que van ser detinguts per la policia
francesa. Macià també va ser detingut i jutjat a París. El van condemnar però molt poc
temps.
Tot i que aquest fet no va funcionar, va tenir molt ressò a Espanya i sobretot a Catalunya.
Macià es va fer molt popular, i el veien gairebé com un heroi.
Primo de Rivera substitueix les Cortes per una assemblea nacional. Allà, el dictador triava
els seus procuradors. Les Cortes representaven la democràcia, mentre que l’assembles
nacional, tot el contrari.
L’any 1927, Primo de Rivera va il·legalitzar la CNT, el sindicat anarquista. Tot i que
aquests es seguien reunint en clandestinitat. Però, alguns membres de la CNT no en van
tenir prou d’aquestes reunions clandestines, i en el mateix any 1927 funden un altre
sindicat anarquista, la FAI (Federación Anarquista Ibérica).
4.2. L’obra dels directoris
Hi van haver dos directoris, el primer entre 1923 i 1925 (Militar) i el segon, entre 1925 i
1930 (Civil).
Militar → Es tractava de desfer o desmantellar les estructures democràtiques prèvies. (Per
exemple, la Mancomunitat).
Civil → Limitar-se a governar i dirigir el país. Fer que el país vagi avançant.
Militar: Durant el període militar Primo de Rivera va crear el seu partit polític, l’únic que
podia existir.
Una victòria militar de l’exèrcit espanyol va obtenir una important victòria al Marroc amb
l’ajuda de França. Això va ser l’any 1925.
Durant aquesta dictadura va disminuir molt la conflictivitat social, hi havia menys revoltes,
per dos motius: (DURANT LES DUES FASES)
- Durant una dictadura, la repressió és molt més dura que amb una democràcia. Per tant,
a l’hora de fer una revolta s’ho pensaven dues vegades.
- A més, aquesta dictadura va coincidir amb els «Feliços anys vint» època de prosperitat
econòmica a tot el món. Aquesta prosperitat va acabar l’any 29 amb el «Crack del 20». El
fet que la dictadura coincidís amb aquesta època va ajudar a perllongar la dictadura.
Civil: Mitjançant l’assemblea nacional consultiva (dins de l’assemblea nacional), Primo de
Rivera va fer que els més rics de cada municipi paguéssin més impostos a canvi de favors
polítics. Aquests favors consistien en que aquests rics optinguéssin el permís del seu
ajuntament, que era del partit Unión Patriótica, que es puguéssin fer obres públiques, i
així, no només aquest ric satisfeia els seus interessos, sinó que també, donava feina a la
classe treballadora.
El fet que hi hagués bonança econòmica als anys 20 hi ajudava molt.
4.3. Caiguda de Primo de Rivera
Primo de Rivera tenia oposició, i a més a més, hi havia una part de l’exèrcit que s’havia fet
republicà i que li estaven en contra. De fet, l’any 1926, els generals Aguilera, Weyler i
Batet, van encapçalar una revolta contra Primo de Rivera. I se la va anomenar «La
Sanjuanada» perquè va tenir lloc la nit de Sant Joan d’aquell any. La revolta va fracassar i
els tres generals els van empresonar.
Però, finalment a l’octubre de 1929 es produeix el famós «Crack del 29», la caiguda de la
borsa de Nova York i que va provocar la fi de la feliç època dels anys 20 i l’inici de la pitjor
crisi mundial. Aquesta crisi mundial, va provocar que molts obrers es van quedar sense
feina. Va perjudicar a la política de Primo de Rivera perquè ja no podia oferir els favors
polítics.
Per tant, el 28 de gener de 1930 Primo de Rivera dimiteix sense consultar-ho amb el rei.
Se’n va a l’exili (a París) on va viure la resta de la seva vida. Tot i això, la dictadura no
s’acaba i el substitueix Dámaso Berenguer. (La oposició, amb l’exili de Primo de Rivera
també va anar guanyant més força)Va intentar reconduir la situació però va durar molt poc
temps, sobretot quan va veure que la majoria de partits polítics i de sindicats, es van
reunir a Sant Sebastià l’agost de 1930, on van firmar el pacte de Sant Sebastià.
Aquest pacte, va servir per establir les bases per una futura república espanyola, la
segona república. (Veure TEMA 6). Amb el pacte de Sant Sebastià, Dámaso també
dimiteix.

Unitat 5 – Economia i societat (1898-1931)

1. EL CANVI DEMOGRÀFIC
En aquest període la població espanyola creix molt ràpid i augmenta un terç. La causa
d’això no és la natalitat, que més aviat té una tendència a la disminució, sinó que és degut
a la gran caiguda de la mortalitat. (Millores sanitàries, higiensime). El higiensime era un
corrent d’urbanistes i metges, els quals deien que les ciutats eren uns llocs molt bruts.
Quan es va aconseguir enderrocar les muralles, es va fer un pla d’eixample, més espais
entre carrers, clavegueram, hospitals. Les ciutats en general, es planificaven més pensant
en la salut.
El moviment centre-perifèria es va incrementant i també va creixent l’èxode rural, Espanya
cada cop és més urbana. Va agafant una mentalitat diferent.
Els sectors de l’economia, degut a aquest èxode rural(camp-ciutat) cada vegada menys
gent es dedica a l’agricultura i ramaderia, i més a les indústries i serveis. En el cas de
Catalunya i País Basc, eren territoris amb sectors molt secundaris.
2. EL CAMP I ELS SEUS PROBLEMES
2.1. L’evolució de l’economia rural
En aquest període, el sector de la ramaderia, cada cop és menys de subsistència i cada
vegada és més de mercat. Això indicia que el país avança. L’agricultura i ramaderia
espanyoles, es van veure molt beneficiades per la primera guerra mundial (que Espanya
no hi va participar) però, com que a les guerres es necessitaven moltes subsistències,
Espanya es converteix en un gran productor no només d’alimentació, sinó també per
sectors secundaris o terciaris. És a dir, Espanya, tot i la dictadura, va avançant.
2.2. L’estructura de la propietat agrícola
Es pot classificar de dues maneres:
- Segons la mida de la propietat. → 1.Latifundi, 2.Minifundi, 3.Propietat mitjana.
El latifundi s’ubica sobretot a la meitat sud d’Espanya, afectant sobretot a
Andalusia, Extremadura, Castella La Manxa i una mica a Castella Lleó (amunt de Madrid).
Són extensions de terrenys molt grans, de molt poca productivitat, hi treballen els jornalers
en males condicions.
El minifundi es centra sobretot a Galícia, Astúries, Navarra, País Basc i nord de
Catalunya. En el minifundi hi treballa una persona, molta productivitat, s’aprofitava molt bé
l’espai.
La propietat mitjana seria tota la resta de terrenys, éssent Catalunya on n’hi ha més. La
productivitat és alta i funciona per un sistema de divisió per parcel·les.
- Segons el tipus de contracte de conreu. →
- El jornaler → Té un contracte de treball per rebre un salari per treballar en un
latifundi. Condicions miserables.
Els quatre següents passen a Espanya però basant-nos sobretot en Catalunya. Tirant més
cap a propietats mitjanes.
- Arrendament (Arrendataris) → L’amo de la propietat mitjana viu a la masia i
decideix amb el temps parcel·lar la seva propietat en cada una d’aquestes parcel·les hi viu
i treballa el masover en un mas (ell i la seva família). Un mas que no és seu ni tampoc la
terra però en canvi, pot vendre la seva collita al mercat però ha de pagar un lloguer a
l’amo de la propietat mitjana.
- Parceria (Parcera) → Era més o menys el mateix que l’arrendament però, en
aquest cas no és seva i la collita. És a dir, li fan la feina a l’amo. Però aquesta collita que
té l’amo després li pots comprar i vendre-la després al mercat. En un principi es comença
de 0 però es va augmentant els ingressos. També són masovers com en l’anterior tipus de
contracte però l’única diferència és que tampoc tampoc la collita que fa aquell masover és
seva però té dret a comprar-ne una part a l’amo i mirar de fer-ne negoci més tard.
- Emfiteusi → Són arrendataris o parcers però els treballadors tenien dret a deixar
en herència el mas i les terres, igual que el contracte. També són masovers igual que en
els dos contractes anteriors però, malgrat que ni la casa ni terres són seves,sí les poden
deixar en herència als seus fills.
- Rabassa morta → També es dona sobretot a Catalunya i propietats mitjanes. Afectava
únicament a la vinya. La rabassa és la part que queda per sota dels caps. El contracte
deia que mentre dues terceres parts dels ceps no morin (cosa que solia passar cada
quaranta anys) el contracte es mantenia. Els hi pagaven un sou cada setmana, eren com
jornalers però més ben pagats. És a dir, aquest contracte et garantia treballar durant uns
quaranta anys.
Mentre els altres contractes ja els hi semblava bé el seu contracte, els vinyataires es van
voler cuidar amb salut i van fundar el sindicat «Unió de rabassaires», el 1891.
Per aprofitar el raïm afectat per la fil·loxera es va crear una altra tipus de beguda
anomenada cava, la qual tenia un gust pitjor que el vi però com a mínim podien aprofitar
la producció.
2.3. Les tensions al camp
En l’Espanya dels latifundis (jornalers, terratinents...) cada vegada hi havia més tensió
perquè els jornalers ja s’atrevien a protestar i plantar cara a la guàrdia civil. Que aquest,
defensava els interessos del cacic o terratinent (veure font 13). Hi havien baralles i sovint
hi havia morts. Els jornalers, quan es manifestaven, cridaven uns eslògans o consignes
d’influència marxista, deien «Viva Lenin», «Viva el marxismo». Perquè, el que volien els
jornalers és que es fes la col·lectivització de la terra (latifunfis), que el terratinent deixés de
ser l’amo de les terres i que sigués de qui les treballa. Per això, hi havia un eslògan molt
popular que era «La terra és per qui la treballa».
En el cas de Catalunya, com que hi havia una certa inestabilitat en el món de la vinya es
va crear el sindicat «Unió de rabassaires»
3. EVOLUCIÓ DE LA INDÚSTRIA (1900-1930)
3.1. Trets generals
A partir del 1900 en endavant, cada cop hi havia menys fàbriques de vapor i més
fàbriques de riu.
Però els amos de les fàbriques de riu van trobar una nova solució: Molts industrials es van
dedicar a vendre una part de l’electricitat que produïa la seva turbina i aquesta electricitat
sobretot era comprada per molts industrials que fins aleshores, utilitzaven carbó. Per tant,
neixen les primeres empreses elèctriques que venen electricitat.
En la indústria, cada vegada hi ha més diversificació: a més a més de tèxtil i metal·lúrgica,
agafa molta importància la indústria química.
Però, tot i aquestes millores Espanya seguia apostant pel proteccionisme.
3.2. Les conjuntures econòmiques
Amb la pèrdua de Cuba molts colons espanyols tornen a Espanya (també bastants de
Catalunya) tot i que també molts es van quedar a Cuba. Per tant, quan arriben a Espanya,
molts d’aquests, són rics però amb propietats. Quan tornaven a Espanya, aquests volien
recuperar les seves propietats de Cuba, per això es van crear els Bancs
Hispano-americano i de Crédito Español per fer d’immobiliària i per tant, que quan algú
comprés una propietat a Cuba poder traslladar els diners cap a Espanya.
L’estat va fomentar la creació de dos bancs, un el Banco Hispano-Americano i l’altre, el
Banco de Crédito Español. Aquests bancs s’encarregaven quan una persona estava
interessada enuna finca a Cuba, que és d’un espanyol, doncs aquests deixaven els diners
pel crèdit i comprar la finca i llavors, aquests a mida que s’anava pagant el crèdit anaven
enviant els diners cap a Espanya. I els bancs, enviaven els diners cap a Espanya amb un
vaixell.
Quan esclata la primera guerra mundial a Espanya li va molt bé perquè no hi va participar
i a més a més,com que en el front hi falten aliments, roba i armes, doncs Espanya era un
productor d’aquestes necessitats. I radera, la gent passava gana.
3.3. La indústria catalana
La pèrdua de Cuba va representar una sotregada per l’economia catalana. I com que el
cotó s’importava de Cuba doncs va ser un cop dur. Per tant, es va substituir per la llana
perquè n’hi havia molta a Catalunya i a Espanya. Per tant, es redueix l’ús del cotó tot i que
amb els anys es va recuperant. No només el tèxtil va nota la sotregada sinó també el
tabac, el sucre, l'alcohol, xocolata, cafè...
La indústria catalana cada vegada depenia menys del carbó perquè en moltes fàbriques
de riu van aprendre o acostumar a vendre una part de l’electricitat que produïen a les
fàbriques que encara anaven amb carbó. Per tant, el carbó decau i va passant de moda.
Encara va passar més de moda el carbó quan l’any 1911, el canadenc Frederick Pearson
va fundar una empresa que es deia «Barcelona Traction, Light and Power» però,
col·loquialment se l’anomenava «La Canadenca». Era una empresa elèctrica. Comprava
l’electricitat a fàbriques tèxtils a les comarques d’interior i ho portava a Barcelona. Per
tant, Barcelona s’electrifica. Les fàbriques, els tallers, els teatres...
A més a més, cada vegada hi ha un augment de la indústria química. Es comencen a
diversificar les indústries, destacant la química. És a dir, els laboratoris.
El 1904 neix oficialment l'industria automobilística a Espanya «La Hispano-Suiza». És una
marca de cotxes de luxe.
4. L’evolució del moviment obrer
La classe obrera industrial, viva en unes condicions de subsistència. Sovint havien de
compartir pis amb altres famílies. En el cas de Barcelona vivien en barris com Sans, Sant
Andreu i també al Poble Nou (Sant Martí) (més industrial de Barcelona)... En canvi, per
contra la burgesia vvia allunyada d’aquests barris i a més a més, allunyada del mar
perquè és on hi havien les fàbriques, la contaminació, el xivarri... I per tant, se’n van cap a
l’eixample, sota Collserola, Sant Gervasi, Sarrià...
La classe obrera treballava 12 hores diàries i en males condicions. L’any 1919 el president
Maura va aprovar la llei de les 8 hores laborals.
L’analfabetisme era molt present en la classe obrera, tant en la ciutat com al camp però,
per a contrarestar-ho el PSOE va crear «Las casas del pueblo». A Catalunya hi havia la
tradició dels Ateneus, que era més o menys el mateix. I quan hi havia el bipartidisme, en
època de Sagasta, s’havien inaugurat algunes escoles públiques i també en època de
Mancomunitat.
El 1921 el PSOE havia aconseguit un «aburgesament» perquè molts diputats eren de
família rica. Per tant, molts socialistes deceubts van marxar del PSOE i vam fundar el
Partit Comunista Espanyol (PCE).
A Barcelona hi va haver el pistolerisme, és a dir, els sindicats es mataven entre sí. Dos de
les morts més importants van ser Francesc Layret i Salvador Seguí (el noi del sucre). I
com que degut al pistolerisme hi havia tants sindicalistes assassinats o bé empresonats,
el capità general de Barcelona, que es deia Martínez Anido, va aprovar la llei de fugues.
És a dir, aquesta llei deia que qualsevol sindicalista que intentés escapar-se, no feia falta
cridar-lo sinó que els podien disparar directament. Per tant, molts sindicalistes els
enganyaven dient que eren lliures i després els disparaven.
Però finalment, el 13 de setembre de 1923 hi ha el pronunciament militar de Primo de
Rivera.
5. LA CONDICIÓ FEMENINA
Les dones, independentment de que fossin burgeses, obreres, ciutat, camp...
Independentment de la seva condició social, des del punt de vista legal patia una
desigualtat davant l’home però també, pel que fa els prejudicis socials del moment, fins i
tot per part de les mateixes dones, hi havia la convicció que la dona tenia un paper
diferent a la societat que el de l’home. La llei deixava clara la desigualtat però
s’accentuava amb el paper social. Les dones no ocupaven càrrecs públics i no hi havia
sufragi femení.
Hi havia dues destacades polítiques que van lluitar molt que eren Clara Campoamor
(sobretot) i Victòria Kent (en un segon pla), van lluitar molt perquè s’aconseguís el primer
vot femení durant els primers anys de la república.
La presència femenina a la universitat era molt escassa però, l’any 1910, durant el govern
de Canalejas es va arribar a un 10% i es va considerar com un èxit i també hi va comenar
a haver una professora.
No obstant, les dones treballaven fora de casa, sobretot a les fàbriques però també
treballaven en tallers, en el comerç, com a mestres, infermeres, bibliotecàries, al camp, el
servei domèstic... Per tant, les úniques dones que no treballaven eren les de l’alta
burgesia perquè no o necessitaven i fins i tot estava mal vist.
Fins que, en Primo de Rivera, va ordenar fer unes lleis que encara aguditzaven més la
desigualtat entre homes i dones. Com per exemple:
1. La dona ha d'obeir el marit. Estava molt mal vist que una dona, sobretot en públic,
contradís la idea del marit.
2. L’home és l’administrador dels béns. És a dir, administrava els diners, la casa, la
fàbrica, terrenys... En tot cas que la dona volgués tenir alguna finca o terreny havia de ser
l’home el que firmava aquest document.
3. La dona no pot fer adulteri. L’home podria arribar a fer ora la dona de casa. I en canvi,
si l’home si feia adulteri hi havia més prejudici per part de les dones que pels homes.
Llavors, a la segons república, l’any 1933 hi ha el sufragi universal, la dona va votar,
perquè en la mateixa república, en la seva constitució, igualava home i dona en drets i
deures.
En el període 1900-1930 cada vegada serà més urbana. Això fa canviar la mentalitat i
també la de les dones. Elles ja començaven a dir «prou, no vull tenir més fills», ja
començaven a decidir quan paraven de tenir fills. La taxa de fils per dona va passar de, el
1920, 2,6% al 1930, 1,9%. Taxa de fecunditat. Va baixar la natalitat.
Hi havia una revista que es deia «Or i grana» que l’editava una dona que es deia Dolors
Monserdà, entrava dins d’un tipus de revista que es deia «Revisionisme catòlic». Aquesta
revista, si agafem el peu de la lletra la religió, el paper de la dona queda molt secundari,
per tant, aquesta dona i creient demanava una renovació del paper de la dona. Volia que
es posessin al dia.
Dins del món del sindicalisme, hi van haver dues directives o gent important que es deien
Teresa Mañé i Teresa Claramunt, de la UGT les dues.
Pel que fa a la pedagogia o educació, va destacar una pedagoga que es deia Rosa
Sensat. Dins del món de la literatura, va destacar una autora que es deia Caterina Albert i
Paradís tot i que es va veure obligada a escriure sota el pseudònim de Víctor Català.
​ n trimestre
2
Unitat 6 – La segona república espanyola (1931-1936)
La segona república realment dura entre 1931 i 1939 però entre el 1936 i el 1939 hi va
haver la guerra civil, durant la guerra civil el govern era encara republicà. La segona
república ens hem de saber situar perquè diverses fases. De l’any 1931 al 1933 se
l’anomena el Bienni reformador, és a dir, d’esquerres i el segon, entre el 1933 i el 1936 és
el bienni conservador, és a dir, de dretes. Al final, durant uns mesos hi va haver el front
popular, que era d’esquerres. I al principi, el 14 d’abril es va fer un govern provisional que
era d’esquerres.
1. DE LA DICTADURA A LA REPÚBLICA
Després de la dimissió de Primo de Rivera, el 28 de gener de 1930, Alfons XIII nomena de
governador a Dámaso Berenguer, continuant així la dictadura. Però, Berenguer se
n’adonava que mantenir la dictadura ja era impossible per tres raons:
1. El pacte de Sant Sebastià, on la gran majoria de partits polítics i tots els sindicats van
fer front comú per anar cap a la república. Els partits catalanistes van aprofitar com a
condició a l’hora de donar suport al pacte que Catalunya tingués una autonnomia, els
vascos van fer el mateix. Ho varen acceptar.
2. L’opinió pública identificava la monarquia amb la dictadura.
3. Els dos històrics partits monàrquics de la restauració (liberal i conservador) estaven
molt desprestigiats i desorganitzats.
Quan arribem a l’any 1931 per primera vegada el republicanisme espanyol van tots a
l’una, està tot cohesionat. S’hi van afegir molts ex-monàrquics i també alguns membres de
l’exèrcit. Davant d’aquesta situació, el 14 de febrer de 1931, Dámaso Berenguer dimiteix i
és substituït per l’almirall Juan Bautista Aznar. El primer que fa una vegada al govern és
convocar eleccions municipals pel 12 d’abril de 1931.
Llavors, els patits del pacte de Sant Sebastià ho van interpretar en el fons com un
referèndum sobre republicanisme o monarquia. Plebiscit → Una cosa que sembla una
altra. Amb l’excusa d’eleccions municipals volien veure els partits que sortien.
Els partits republicans ràpidament van preparar la seva campanya mentre que els partits
monàrquics, degut a la seva desorganització gairebé no en van fer.
Quan arriba el 12 d’abril el resultat va ser clarament favorable a la república. El partit més
votat arreu d’Espanya va ser el Partido Liberal Democrático. Tot i que la gent es pensava
que guanyaria el PSOE. A nivell de Catalunya, el més votat va ser Esquerra Republicana
de Catalunya.
El republicanisme va guanyar en 41 de 50 capitals de província. L’espanya urbana era
més republicana mentre que la rural no tant, bastant monàrquica. A nivell de Catalunya,
tan a ciutat com a camp, el republicanisme va triomfar. Per tant, el 14 d’abril de 1931 tota
Espanya proclama la república.
El president de la república espanyola era Niceto Alcalá Zamora que era del Partido
Liberal Democrático.
A Catalunya, Francesc Macià va proclamar la república catalana dins la federació ibèrica
(república espanyola). En el fons, Francesc Macià va proclamar una república dins d’una
altra república. L’objectiu és que Espanya es convertís en un estat federal.
El vespre del mateix dia, Alfons XIII se’n va a l’exili (Marsella, Suïssa i Roma).
2. EL CONTEXT: LA DEMOGRAFIA, L’ECONOMIA I LA MENTALITAT
2.1. La demografia
Estem a l’any 31, la segona república va néixer en la depressió econòmica dels anys 30,
producte del crack del 29. Així que ja va néixer amb els fonaments una mica esquerdats.
El problema era que l’Espanya d’aquell moment cada vegada era més urbana i per tant,
més gent vivint en ciutats. Això feia que la crisi dels anys 30 es visqués amb més
intensitat que si Espanya hagués estat un país agrícola. (Menys urbana, menys crisi
alimentària).
2.2. Economia i societat
Aquesta crisi dels anys 30, va provocar una caiguda de les importacions i exportacions.
Hi havia un excés de mà d’obra interior (hi ha massa gent), la gent d’Espanya ja no
emigrava a altres països perquè Espanya estava prosperant econòmicament els anys 20,
així que hi havia molta gent en general al país. Això va fer que l’atur estigués entre el
30%-33%.
A tot això també se li ha d’afegir que l’analfabetisme continuava sent alt i també el
caciquisme, cosa que a la república no li aniria bé.
La segona república, quan es va proclamar, va aixecar unes enormes expectatives, creant
molta il·lusió entre la gent, però la realitat econòmica era una altra i per tant va sorgir
molta frustració i amb això la radicalització.
3. EL BIENNI REFORMADOR (1931-1933)
3.1. El govern provisional
(14 d’abril del 31 – 28 de juny del 31) El president de la república, Alcalá Zamora, el
primer que fa és convocar eleccions pel juny de 1931. Però, abans d’aquestes eleccions
el govern provisional ja va començar a governar. Va començar a governar a base
d’aprovar decrets (aprovar lleis sense consultar a la oposició) en quatre blocs.
El primer bloc és el del camp, el segon l’educació, el tercer és l’exèrcit i l’últim bloc és
l’església.
Camp
- El govern decreta la jornada laboral de vuit hores.
- El decret prioritzava que els treballadors del camp treballessin dins el seu terme.
- Decret que deia que els terratinents (cacics) havien de tenir la totalitat de les seves
propietats cultivades. En cas de que això no es faci, el govern aplicarà una mesura que es
diu «usdefruit», on l’estat contractaria professionals per a treballar les terres. Seguien sent
del terratinent.
Ensenyament
- El govern decreta la creació de més de 6000 escoles i unes 7000 places de mestres.
- Decreta la millora del sou dels mestres.
- Creació d’una xarxa de biblioteques públiques.
Exèrcit
- El govern decreta poder oferir a tots els comandament de l’exèrcit la possibilitat de
jubilar-se amb el sou íntegra (la meitat ho va acceptar).
- El ministre de la guerra (Manuel Azaña), per tal d’evitar que sorgissin noves promocions
d’oficials va clausurar l’acadèmia militar més gran d’Espanya (la de Saragossa). Això va
suposar el disgust del general que la dirigia (Francisco Franco).
- Va prohibir els ascensos per mèrits.
- La república va decretar la creació de la guàrdia d’assalt. Era com una policia
militaritzada. Van patrullant per la ciutat. Al contrari que la guàrdia urbana, la guàrdia
d’assalt anava armada amb fusell.
Església
L’església estava a l’expectativa per veure què faria el govern republicà. De fet l’església
ja sabia que la república faria que Espanya fos un estat aconfessional. Però, continuaven
les seves activitats fins que un dia, el bisbe de Toledo (cardenal Segura), durant una
missa va elogiar la monarquia espanyola criticant també la monarquia. Això va generar
molta polèmica i repercussió. Va fer que el govern republicà el volgués destituir. Però el
bisbe va rebre el suport de tots els bisbes d’Espanya.
Més tard, a l’estiu (juny) a Madrid, uns nois del «Círculo Monárquico», amb un cotxe
donaven voltes per la ciutat amb uns altaveus entonant «Visca la monarquia i fora la
república!». Alguns els elogiaven mentre que alguns els insultaven i tiraven pedres.
Els anarquistes, en motiu per defensar la república (excusa), van començar a cremar
esglésies de Madrid. A Sevilla i Málaga va passar el mateix.
Molta gent ja començava a percebre que això de la república era quelcom negatiu.
3.2. La constitució republicana
El 28 de juny de 1931 hi ha eleccions a Les Cortes. En aquestes primeres eleccions
guanyen els partits d’esquerra. El que va obtenir més vots va ser «Acción Republicana» i
el seu líder era en Manuel Azaña. De fet, per prestigi es pensaven que el partit preferit era
el PSOE, però al capdavall no hi havia gaire gent que li agradés la col·lectivització. I
realment, «Acción repubicana» era de centre-esquerra. I per tant, Azaña esdevé president
del govern. Aquest govern, va continuar amb les reformes iniciades en l’època provisional
(Veure apartat 3.1). Però, les que tenen a veure amb el camp es radicalitzen perquè
radera hi havia la influència de la CNT, UGT i FAI.
Es passa de la mesura de l'usdefruit, cosa que ja era pròpiament radical, a la
col·lectivització de la terra, donar les terres del terratinent als jornalers. Això vol dir que es
va fer la llei de reforma agrària, on l’Estat ja no aplicava l’usdefruit, sinó que directament
va començar a quedar-se amb les terres dels terratinents. Ho expropiaven. Però amb
l’objectiu de repartir-ho als jornalers, als camperols. És a dir, aplicar la col·lectivització.
Però, alhora de pagar la indemnització als expropiats la burocràcia anava molt lenta degut
a que hi havia crisi econòmica i ningú no tenia diners. Però, aquestes gestions anaven
molt a poc a poc, cosa que desesperava els jornalers, la majoria dels quals no varen rebre
les terres. Cosa que provocava molta frustació. Sensació d’engany.
3.3. El govern constitucional (no provisional)
3.4. L’autonomia de Catalunya
Francesc Macià va declarar el 14 d’abril del 31 la república catalana dins la federació
espanyola. Aquesta república va durar 4 dies literals ja que el 18 d’abril del mateix any
uns ministres del govern central arriben a Barcelona i es reuneixen amb Macià i li varen
dir que baixés dels núvols, Macià va haver de renunciar a que Catalunya fos una
república catalana i també va haver de renunciar a la idea de l’espanya federal. Però a
canvi d’aquestes renúncies, Catalunya pot tenir una autonomia (la qual era molt més gran
que la Mancomunitat). Segona cosa a canvi, recuperar la institució de la Generalitat de
Catalunya. I en tercer lloc coma cosa a canvi, els catalans podrien redactar i aprovar un
estatut d’autonomia.
Així doncs, en Macià va quedar mitjanament satisfet amb la decisió.
Per tant, entre els dies 10-20 de juny de 1931, diferents representants d’ajuntaments
catalans decideixen redactar l’estatut i ho fan en el santuari de Núria. Durant 10 dies. Se
l’anomena finalment l’estatut de Núria. Quan redactaven aquest estatut, tot i que els
ministres que varen visitar a Macià el van advertir que no el fes gaire ambiciós, Macià un
cop allà a Núria doncs es va passar escrivint clàusules favorables per Catalunya. Tot i que
després, a l’haver-se d’aprovar a les Cortes, el van retallar.
Llavors, el 2 d’agost del 1931 és aprovat amb un 75% de vots positius l’estatut
d’autonomia.
3.5. Estatut d’autonomia
L’estatut defensava el dret de Catalunya a l’autodeterminació, és a dir, el dret a ser un
estat autònom dins la república espanyola.
Defensa Espanya com una federació, com un estat federal.
Defensava l’agregació, ajuntar-se, amb nous territoris.
Defensar la llengua catalana i el control de l’ensenyament.
Aviat es va veure que aquest estatut era incompatible amb la constitució republicana i per
aquest motiu la seva aprovació definitiva es va fer a les Cortes per acabar-li de trobar un
encaix definitiu amb la constitució. Per tant, el 6 de maig de 1932, comencen a les Cortes
les discussions per a l’aprovació de l’estatut. Els partits de centre i esquerra, tot i que eren
partidaris de retallar-lo, el defensaven però en canvi, els partits de dretes eren totalment
contraris a qualsevol tipus d’estatut.
A més a més, la premsa espanyola es mostrava molt anticatalanista. I finalment, a l’agost
de 1932 el general Sanjurjo va fer un intent de cop d’estat el qual va fracassar. Això va fer
que els diputats de les Cortes s’adonessin de la fragilitat de la república i aleshores,
després d’un discurs decisiu del president Azaña, el 9 de setembre de 1932, s’aprova
l’estatut. Quedant de la següent manera, Catalunya com simple regió autònoma. Pel que
fa l’ensenyament, tot i que dependrà de l’estat, es podran fer les classes en català i la
Generalitat podrà crear escoles pròpies i públiques. L’estat, si fos necessari, podria
suspendre l’estatut. Però en canvi, la Generalitat tenia moltes competències en temes de
legislació.
En aquest moment, Francesc Macià convoca eleccions pel 20 de novembre del 1932
(autonòmiques pel parlament de Catalunya). Llavors, en aquestes eleccions Esquerra
Republicana aconsegueix una àmplia victòria quedant en segon lloc la Lliga. Aleshores,
Francesc Macià queda com a president de la Generalitat fins el 25 de desembre del 33 on
va morir de vell. Llavors, el succeeix en el càrrec Lluís Companys.
El món obrer (sindicalista) també vota a Macià, però només la meitat d’aquest món obrer.
En aquestes eleccions els sindicalistes de la CNT donaven suport a Macià mentre que el
de la FAI, més radicals que la CNT, més aviat no. I aquest fet es veia més en el món
anarquista. Els sindicalistes de la CNT majoritàriament havien votat a Macià perquè creien
que amb la nova república i el govern autònom de Catalunya, també es podrien solucionar
els problemes de la classe obrera. Els que eren de la FAI, la majoria no el van votar,
perquè malgrat la república i el govern catalanista, en el fons sempre són els mateixos els
que manen, que no solucionarien res.
Per això, l’anarquisme sobretot català, va celebrar un congrés a l’abril del 32 per a veure
què feien, si donar suport a Macià o no. Van fer unes votacions on va guanyar la postura
de la FAI, no donar suport al govern de la Generalitat i al revés, és a dir, pressionar al
govern per aconseguir els seus objectius. Per tant, el món obrer es radicalitza i això, pels
dos governs, central i català era un problema.
Dos líders destacats de la CNT catalana van ser Joan Peiró i Àngel Pestanya. I per part
de la FAI, Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso.
4. El bienni conservador(1933-1936)
4.1. La dreta al poder
El setembre de 1933 el president Azaña es va veure obligat a dimitir. Va dimitir perquè a la
província de Càdis, en un poble de recent creació d’explotació agrícola que es deia
Casasviejas, hi va haver una revolta de jornalers bastant violenta i la guàrdia civil, alhora
d’abolir la revolta, també va ser violenta. Es va fer un escàndol amb aquesta revolta i
tothom va assenyalar al president Azaña. Per tant, Alcalá Zamora convoca eleccions pel
19 de novembre del ‘33.
La dreta, durant el bienni reformador, s’havia estat preparant per unes futures eleccions,
havia tingut temps a organitzar-se.
La dreta en aquell moment es dividia en dos grups. Els primers són els antirepublicans i
els republicans, que eren dretans però que creien en la república.
Antirepublicans es divideixen en tres:
- Monàrquics
- Els carlins (monàrquics i molt conservadors)
- Els feixistes
Tot i això, tenien quatre punts en comú, punts en contra:
- Laicisme → Estaven en contra de que Espanya sigués un estat aconfessional.
- Temes progressistes → Per exemple, la república deia que home i dona són iguals
davant la llei o bé que nois i noies compartien aula.
- Reforma agrària → Totalment en contra de la reforma agrària dels latifundis, la
col·lectivització. Defensaven la propietat privada.
- Amnistia dels presos polítics → En contra de l’amnistia de polítics i sindicalistes de CNT,
UGT i FAI.
Arriba el dia de les eleccions, el 19 de novembre de ‘33, guanya la dreta en general a tota
Espanya. Són les primeres eleccions a Espanya que hi va haver sufragi universal. El partit
que va guanyar va ser el Partit Radical, on el seu líder era Alejandro Lerroux. A
Catalunya, la força més votada va ser la Lliga regionalista on el seu líder era Francesc
Cambó.
Catalunya, tot i seguir amb el catalanisme, va tirar més cap al conservadorisme.
Alejandro Lerroux era un personatge curiós, i és que anys abans havia estat membre de
la CNT-FAI i després es passà a la dreta normal. Estava en contra de l’estat i era
anticlerical. Però ara era de dretes.
Però, no va sortir amb majoria absoluta, així que va haver de pactar amb el segon partit
més votat, CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) on el seu íder era
José María Gil Robles.
Aquest partit, tot i que ells ho negaven, era bastant feixista. Ho negaven però tenien uns
tics, o declaracions que ho confirmaven. Per exemple, en Gil Robles va dir que volia
arribar al parlament per adesprés suprimir-lo.
La relació entre Lerrouc i Gil Robles era molt tensa, era tensa perquè Lerroux, tot i ser de
dretes era completament anticlerical, en canvi, Gil Robles era catòlic practicant. Aquest fet
li va donar una certa inestabilitat en aquest govern.
4.2. La revolució d’Octubre de 1934
El PSOE d’aquells moments estava dividit entre dos lideratges: el d’Indalecio Prieto,
partidari de pactar i negociar, i Francisco Largo Caballero, que si feia falta agafar els
fusells per defensar la república, s’agafaven. Aquest últim, va provocar una gran revolta
armada l’octubre de 1934, hi havia tres raons principals:
1. La gent identificava la CEDA amb el feixisme.
2. A Àustria els socialistes eren perseguits per l’extrema dreta.
3. Des del gener del 1933 que Hitler ja governava Alemanya.
Aquesta gran revolta a escala espanyola va acabar amb una forta repressió que a
Astúries va ser particularment violenta.
4.3. Catalunya i el 6 d’octubre
El president de la Generalitat en aquell moment era Lluís Companys que substituïa a
Francesc Macià que havia mort el nadal de l’any 1933.
En aquells moment, les relacions entre ERC i la Lliga eren molt tenses. ERC va aprovar
una llei el gener del 1934 que es deia «Llei de contractes de conreu» que afectava
especialment a la vinya. Aquesta llei el que volia era col·lectivitzar la vinya. Amb aquesta
llei la Lliga regionalista hi estava totalment en contra. La Lliga que se sentia legitimada per
l’excel·lent resultat de les darreres eleccions, abandona el parlament i no hi tornarà fins
l’octubre (és a dir, de gener a octubre). Aleshores, el seu líder, Francesc Cambó parla
amb el president Lerroux i aquest deroga la llei de contracte de conreu. Això provoca un
gran disgust a ERC que fa que els seus membres de les Cortes, els diputats, abandonin
les Cortes també fins a l’Octubre.
Però s’hi afageix un altre problema: tres polítics (ministres) de la CEDA entren a formar
part del govern de Lerroux, el partit radical, per esdevenir ministres. Amb la qual cosa, tota
la gent d’esquerres de tota Espanya tenen l’impressió que el govern de Lerroux s’havia
tornat feixista. Això va provocar una reacció de Lluís Companys molt exagerada i és que
va provocar l’Estat Català dins la federació ibèrica. Això va provocar que el govern de
Lerroux suspengui l’estatut, la Generalitat i finalment Lluís Companys i els seus amics de
govern són empresonats.
4.4. L’obra del govern de la Generalitat
En el període del setembre del 1932 a l’octubre de 1934, quina va ser l’obra de la
Generalitat?
- Va crear un servei d’estadística. Per determinar quines eren les necessitats de la
població en aquell moment.
- Es va crear un institut contra l’atur forçós. Pretén cobrir les necessitats de les persones
que s’han quedat sense feina. Aquestes prestacions són viure, menjar...
- Assistència i previsió social. Ajuda, no només a les persones que s’han quedat sense
feina, sinó també aquells que tenien accidents laborals o vídues.
- Xarxa d’escoles i biblioteques.
- Van modernitzar la manera de funcionar de l’única universitat de Catalunya, la UB.
- Normalització de la llengua catalana, fent que aquesta llengua es faci servir a l’escola,
ràdio, premsa... A més a més, també van editar el diccionari Pompeu Fabra.
5. Les eleccions. Les eleccions de febrer del 1936.
El president Lerroux va haver de dimitir el setembre del 1935 degut a un escàndol de
corrupció relacionat amb l’Estraperlo. Fer corrupció amb l’Estraperlo és fer corrupció amb
aliments, majoritàriament amb la farina. És dir que no hi ha aliments mentre que realment
sí que ni havia i es venia al millor comprador. Es convoquen eleccions pel 16 de febrer del
1936. De cara a aquestes eleccions, l’esquerra havia tingut temps a organitzar-se i tots els
partits d’esquerra, van crear una gran coalició d’esquerres anomenada «Front Popular». I,
en aquestes eleccions el «Front Popular» va guanyar les eleccions i el segon partit més
votat va ser la CEDA. El nou president del govern es deia Santiago Casares Quiroga. El
president de la República canvia i passa a ser Manuel Azaña. Més tard, el president
Santiago Casares Quiroga plega i entre José Giral.
A Catalunya, també va bascular cap a l’esquerra. A Catalunya, tant la dreta com
l’esquerra s’havien organitzat: els partits d’esquerres catalans van crear també una gran
coalició que es deia «Front d’Esquerres», encapçalat per ERC d’en Lluís Companys. La
dreta a Catalunya també va crear una altra coalició que es deia «Front català d’ordre»
(veure font 49), encapçalat per la Lliga i el seu líder era Francesc Cambó. A Catalunya, la
força més votada va ser també la d’esquerres.
A tota Espanya ja governa l’esquerra i el primer que fa el govern del Front Popular és
treure de la presó el govern de la Generalitat, Companys i companyia, i va restablir la
Generalitat i l’estatut. L’autonomia catalana va tornar a la normalitat. Però, a partir del
març del 1936, una bona part dels generals de l’exèrcit ja preparen el cop militar, entre
ells, Francisco Franco.

Unitat 7 – La guerra civil (1936-1939)

Aquests són els últims tres anys de la república que va des del 17-18 de juliol del 1936
fins el 1 d’abril de 1939. La guerra civil espanyola va enfrontar dos bàndols, l’exèrcit
republicà i l’exèrcit nacional. L’exèrcit nacional també se l’anomena insurrecte o
franquista. Millor dit és insurrecte. La paraula franquista depèn de l’etapa de la guerra.
1. EL PREÀMBUL DE LA GUERRA
Els que justificaven la guerra, els que volien la guerra, tenien un lema que era. «Salvem
Espanya del comunisme». Hi havia molt tipus de socialismes... A més, l’exèrict nacional
malanomenava l’exèrict republicà «ejército rojo». Aquest lema era molt present a Europa
perquè a Rússia ja funcionava i això va fer accelerar la guerra perquè la gent tenia por
d’aquest comunisme.
Context internacional
Hi ha partits marxistes i comunistes a tota Europa, en format dde partit polític o bé de
sindicat però hi eren menys la URSS que ja ho era. D’altra banda també hi havia Itàlia i
Alemanya amb el feixisme.
Els marxistes espanyols tenien més en compte Moscou que Madrid, i si uns es
radicalitzen, el altres també.
1.1. Els governs del front popular
El febrer del 1936, quan guanya el Front Popular s’aplica una política de col·lectivització
(terres, fàbriques...) i també és quan Companys surt de la presó i es restableix el govern
de la Generalitat.
Però durant el govern del Front Popular es produïen molts desordres públics:
- Hi havia molta violència al camp andalús i extremeny perquè els jornalers ocupaven les
terres.
- Hi havia nombrosos atacs a edificis religiosos.
- Hi havia assassinats fets per grups extremistes d’esquerra i de dretes, d’entre els quals
en destaquen 2. El que va ser assassinat per l’extrema dreta va ser José del Castillo, el
qual era un militar republicà, per «La Falange» que ja s’havia creat. I per l’altra banda, van
assassinar a José Calvo Sotelo, el qual era un líder del partit que es deia «Bloque
Nacional» i tenia molta influència del feixisme italià, a l’època de Primo de Rivera, ell n’era
ministre. Es diu que aquest últim assassinat va accelerar la guerra civil.
1.2. La radicalització social i política
Dreta
- Es va crear un partit polític que es deia «Falange Española» es deia falange perquè
creien que era on s’articulava tot. Aquest partit va ser creat per José Antonio Primo de
Rivera, fill de Miguel Primo de Rivera. Hi havia també un altre partit que es deia JONS
(Juntas de Ofensivas Nacionales Sindicalistas), un es deia Ramiro Ledesma i l’altre,
Onésimo Redondo. Però, aleshores la Falange s’agrupa amb les JONS i es passa a
anomenar «Falange Española y de las JONS» i el seu líder era en José Antonio. Tothom,
abans de la guerres, pensava que José Antonio seria el líder d’aquesta revolució.
- Els Requetés eren els Carlins, concentrats sobretot a Navarra, vestits amb uniforme
vermell i armats. I quan sentien parlar de comunisme saltarien d’»horror».
Esquerra
- És el sector del PSOE de Francisco Largo Caballero.
- Els sindicats de la FAI i part de la CNT.

A més a més, a Catalunya l’any 1935 neix un nou partit polític que es deia POUM (Partit
Obrer d’Unificació Marxista) i estaven descontents amb el PSOE. I també a Catalunya,
l’any 1936 neix un altre partit que es deia PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya).
L’exèrcit espanyol cada cop estava més dividit entre republicans i antirepublicans.
1.3. La conspiració militar
La república, des de que es va proclamar, que ja tenia una colla de militars que hi estaven
en contra i, això es va poder comprovar a l’estiu del 1932 amb l’intent de cop d’estat del
general Sanjurjo.
Durant la república, en el moment que el Front Popular guanya les eleccions, el general
Franco va proposar l’Estat de Guerra però, no va tenir gaire seguiment la seva proposta.
El govern de la república, conscient del perill que corria, va crear les «divisions
orgàniques». Això servia perquè en aquell moment perquè la república no sabia si les
capitanies generals hi havia republicans o no, per tant això servia per posar com a
capitania una persona que segur que era republicana. Que estaran encapçalades per
oficials afins a la República. De fet, els generals més sospitosos d’anti-republicans eren el
general Franco i el general Goded, no eren els únics, però els més sospitosos. Però, la
República els va enviar a la perifèria, creient que això els dificultaria la seva tasca
conspirativa. A en Franco a les Illes Canàries i en Goded a les Balears.
(En Franco tenia prestigi per ser africanista, ja que havia dissolt i participat en diverses
revoltes al Marroc).
Però, ningú sospitava d’un altre general, Emilio Mola, que estava destinat a Navarra.
Ningú sospitava perquè s’ho tenia molt callat. Però en realitat, Mola ja estava planificant
un cop d’estat i per tant, Mola tenia els següents suports:
- Tenia els suports dels Carlins. Els Carlins eren molt protectors amb la terra, les
tradicions... I fins i tot, van arribar a crear un partit que es deia Comunión Tradicionalista
- La Falange Española y las JONS
- Un partit polític que es deia «Renovación Española»que eren seguidors del difunt Calvo
Sotelo
- Terratinents (cacics)
- Els banquers. Entre aquests banquers n’hi havia un mallorquí que es deia Joan March i li
va regalar un avió de guerra al general Franco. Aquest avió es deia «Dragón Rapide».
Aquests generals no volien anar a la guerra, simplement volien fer un cop d’estat.
2. LA INSURRECCIÓ MILITAR I LA SEVA RESPOSTA
El 17 de juliol de 1936 es produeix una revolta militar a Melilla i ràpidament, el general
Franco vola des de Canàries amb el «Dragón Rapide» fins a Melilla per dirigir aquesta
revolta. Fent que Melilla sigui la primera ciutat espanyola en caure a mans dels
insurrectes.
L’endemà, el 18 de juliol de l’any 1936, el general Queipo de Llano fa caure Sevilla i una
part d’Andalusia occidental i després també Càdis i Huelva. La resta de moment resistia,
que serien unes 3/4 parts d’Andalusia. Entre el 18 i 19 de juliol de 1936, els generals Mola
i Goded fan el mateix. Mola fa caure Navarra i la província de Guipúscoa (Donosti) i el
general Goded fa caure totes les Balears excepte Menorca.
2.1. Espanya dividida
Veure font 17. Quan s’arriba el 20de juliol de l’any 1936, els insurrectes s’adonen que
mitja Espanya havia plantat cara i es mantenia republicana i per tant calia anar a la
guerra.
Les regions que havien caigut en mans dels insurrectes eren Canàries, Ceuta, Melilla,
Marroc Espanyol, Sevilla (només la ciutat), la meitat nord d’Extremadura, Balears, Aragó,
sud del País Basc (Álaba, Vitòria), Castella Lleó i Galícia. Tota la resta es va mantenir
republicana.
Les zones més urbanes d’Espanya (entès com a més densitat de ciutats) es van mantenir
republicanes excepte Sevilla, en canvi, les zones més rurals ràpidament van caure i fins i
tot es van deixar caure (mitja Espanya no eren republicanes com es pensaven). Per altra
banda, hi havia regions que, fins i tot, les seves zones rurals es van mantenir republicanes
(Catalunya).
L’Espanya que en aquells dies va quedar sota el poder insurrecte va establir la seva
capital a Burgos. Hi havia dues Espanyes legals, Madrid republicà i Burgos nacional.
2.2. Catalunya insurrecte
Va tenir lloc sobretot a Barcelona a la matinada del 19 de juliol del 1936. Els militars de les
casernes de Barcelona es dirigien cap al centre de la ciutat amb l’objectiu de controlar els
organismes oficials: l’ajuntament, la Generalitat, la Telefònica, Correus, la Diputació...
Però, els militars es van trobar amb que els militants de la CNT i FAI, la guàrdia d’assalt i
altres voluntaris havien fet barricades pels carrers de la ciutat des d’on es defensaven
disparant i també des dels balcons. Els militars insurrectes es van sentir correlats i van
haver de recolar i rendir-se. Davant d’això, el general Goded que havia anat des de
Mallorca fins a Barcelona per dirigir la revolta, va tornar cap a Mallorca.
La majoria de militars de Barcelona abandonen les seves casernes i això ho van aprofitar
els anarquistes per entrar-hi i agafar totes les armes i municions. Es calcula que unes
30000 armes van quedar en mans d’incontrolats.
2.3. El poder a les zones republicanes
A partir del 20 de juliol l’eufòria provocada per haver aturat els insurrectes va fer que molts
anarquistes ho van celebrar cremant esglésies i convents.
Es creen els denominats comitès locals. Que eren com unes juntes de defensa per la
república i creades pels anarquistes. Tenien més poder que els mateixos alcaldes i
ajuntaments. Aquests comitès locals cometen abusos de poder i fins i tot algun
assassinat. Governaven els municipis.
Es creen també les milícies populars. Estaven formades per milicians, voluntaris que s’hi
presentaven, rebien una breu formació sobre «l’art de la guerra» per suplir la manca de
soldats professionals republicans.

2.4. El poder a les zones insurrectes

En aquestes zones d’Espanya on el 17,18 i 19 del juliol del 36 va caure la República, els
alcaldes i altres polítics republicans van ser destituïts dels seus càrrecs i, en alguns casos,
fins i tot executats.
En aquestes zones les milícies plantaven cara però no tenien prou força.
3. LES FASES MILITARS DE LA GUERRA
3.1. Primera fase
17 Juliol - Desembre del 36.
- La insurrecció del 17 al 19 de juliol del 36, no triomfa a tot arreu i Espanya queda
dividida.
- La cuitat de Madrid està assetjada sobretot per la part oest de la capital. Això fa que el
govern de la República es traslladi a València (durant un temps va ser capital d’Espanya).
- El setembre del 36, el general Mola ocupa una part del País Basc, concretament Sant
Sebastià (Donosti) i Irún.
- Els milicians catalans aconsegueixen entrar a l’Aragó ocupant la zona de La Franja
(Fraga).
- Una altra expedició catalana formada per milicians intenten ocupar Balears però
fracassen i tornen a Catalunya.
Es podria dir que van aconseguir un empat tècnic.
3.2. Segona fase
Gener del 37 – Novembre del 38.
- Els insurrectes insisteixen en ocupar Madrid però fracassen.
- Franco pren iniciativa, li van fer cas per ser un soldat Africanista i va ordenar el següent:
entre gener i febrer del 37 fa caure la resta de principals ciutats Andaluses i, al mateix
temps, també fa caure el nord cantàbric, trobant molta resistència a Bilbao i Astúries
(bombardeig de Bilbao), que també cauen. Aquí és on el general Mola, en aquests
bombardejos, és on mor el general. Llavors, també es va produir el bombardeig de
Guernica per part d’Alemanya.
- El setembre de 1937, el govern de la República es trasllada de València a Barcelona.
- L’abril del 1938, Franco comença la seva ofensiva per partir per la meitat, la franja
mediterrània republicana, i ho fa passant per Lleida (cau) i la província de Castelló
(Vinaròs). I amb això es parteix la franja i queda la República debilitada.
- A partir d’aquest moment, entre juliol i novembre del 38, té lloc la més gran de les
batalles de la guerra civil, la batalla de l’Ebre, 100000 morts, empat tècnic entre els dos
exèrcits 50000 i 50000 morts, l’únic que els insurrectes tenien més suplents. Més
rerefons.
3.3. Tercera fase
Desembre del 38 – 1 d’abril del 39.
Desembre del 38: L’exèrcit insurrecte fa una ofensiva final contra Catalunya i ven entrat
l’any 39, entre gener i febrer cauen Girona, Tarragona i finalment Barcelona.
El 28 de febrer del 39, el president de la República, Manuel Azaña, dimiteix i el substitueix
Juan Negrín (que ja va ser l’últim president).
EL 28 de març de l’any 1939, finalment ocupen Madrid, amb la qual cosa s’hauria acabat
la guerra, però l’última ciutat en caure, sense oferir gaire resistència, va ser Alacant el 31
de març del 39. Finalment, l’1 d’abril del 1939 es decreta el final de la guerra.
4. LES REREGUARDES
4.1. Les transformacions revolucionàries a la zona republicana
A partir del 20 de juliol del 36, en la zona republicana es produeixen tres fenòmens:
A. Aparició d’un nou poder.
En tota l’Espanya republicana i especialment a Catalunya, els anarquistes, creen
els anomenats comitès locals. N’hi havia un a cada poble i ciutat, i tenien més poder que
el mateix ajuntament, massa sovint es comportaven de manera arbitrària, cometent
massa sovint assassinats. És per aquest motiu pel qual, en el cas de Catalunya, el
president Companys, va crear el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya
(CCMAC). Tenia com a objectiu controlar o coordinar aquests comitès locals. Aquest
comitè central creat per Companys era presidit per Josep Tarradellas.
B. La creació de les milícies populars.
Davant la manca d’efectius militars a la zona republicana es va crear un exèrcit de
voluntaris, els quals se’ls hi dona una breu formació en l’art de la guerra (fusells,
granades...). Aquests voluntaris els anomenaven milicians.
C. La col·lectivització de l’economia.
Als territoris republicans, es feia una política de col·lectivitzar el camp, la indústria...
En el cas concret de Catalunya, el president Companys, l’octubre del 36 i per pressió dels
anarquistes va aprovar el Decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer d’Indústries i
Comerços,és a dir, la col·lectivització, anar col·lectivitzant progressivament.
4.2. Els primers mesos a la zona insurrecte
El 20 de juliol del 36, el general Sanjurjo mor en un accident d’aviació (en estranyes
circumstàncies), en aquesta zona insurrecte, cada general anava per lliure i feia el que
volia, fins que finalment decideixen posar-hi una mica d’ordre i creen a Burgos la Junta de
Defensa Nacional, era com un govern de l’Espanya insurrecte. Li van posar un president,
que era un general que era el que tenia més antiguitat, Miguel Cabanellas. En aquesta
junta, tots els generals (o gairebé tots) decideixen proclamar a Francisco Franco com a
cap de l’estat (de l’Espanya insurrecte) i al mateix temps general de tots els exèrcits (terra,
mar i aire), d’aquí ve el nom de «Generalísimo». Això es va fer l’octubre del 36.
La primera mesura que va fer Franco com a cap d’estat va ser crear la Junta Tècnica
d’Estat. L’objectiu que tenia aquesta junta era desfer tot el que havia fet la República en
aquells territoris:
- Tornar als seus propietaris les terres que la República els havia expropiat per
col·lectivitzar-les.
- Decideixen depurar aquells funcionaris que s’havien declarat republicans. És a dir,
t’enviaven a fer la mateixa feina a l’altra punta d’Espanya.
- Prohibir tots els partits polítics amb excepció de dos: La Falange y de las JONS i la
Comunión Tradicionalista (carlins). Franco va permetre els Carlins perquè els requetés els
ajudaven a la guerra.
4.3. La violència i la repressió a la rereguarda
Zona republicana:
Es realitzaven les col·lectivitzacions, sovint amb violència (amb assassinats) però
també hi havien cremes d’esglésies i convents. Això va fer que el líder de la Lliga
Regionalista, Francesc Cambó, ho denunciés i al mateix temps, tot i ser catalanista, se’n
cansés de la República.
Zona insurrecte:
Hi havien afusellaments sistemàtics, aquest és el motiu pel qual hi ha tantes fosses
comunes.
4.4. Les trajectòries polítiques
A. La rereguarda republicana
El president del govern, José Giral dimiteix i el substitueix coma president Francisco Largo
Caballero. El primer que fa com a president és formar un govern d’unitat, on s’hi apleguen
socialistes, republicans, comunistes, gent d’Esquerra Republicana, gent del PNV, una
gran coalició de partits esquerrans. A més a més, també els sindicalistes de CNT i FAI.
Però més que una coalició és més aviat una agrupació de tots els partits que es
volguessin ajuntar. I en aquest govern de coalició, per primera vegada a la història
d’Espanya, una dona va ser ministra, que era sindicalista de la CNT i es deia Federica
Montseny. Amb aquest govern, l’objectiu era controlar una mica els anarquistes, però
seguien fent el que volien.
Però, quan arriba el mes de maig, esclaten els fets de maig de 1937 a Barcelona, del 2 al
7 de maig. Membres de CNT de la FAI van ocupar l’edifici de la telefònica (és un edifici a
Plaça Catalunya), des d’allà es disparaven i s’intercanviaven trets amb membres del
POUM. Al mateix temps, pels carrers de la ciutat, membres de la UGT i del PSUC es
disparaven amb membres de la guàrdia d’assalt (corria el risc de que Barcelona es tornés
a la setmana tràgica). Llavors, el conseller d’interior Artemi Aiguader va ordenar
desallotjar l’edifici de la telefònica però, això va provocar més violència. El president del
govern, Largo Caballero, ho va voler solucionar enviant a Barcelona 5000 guàrdies
d’assalt però, el resultat va ser de 500 morts.
El resultat de tot plegat va ser que Largo Caballero va haver de dimitir, i és substituït per
Juan Negrín, l’últim president que tindria la República. Manual Azaña plega i, amb Negrín
com a president del govern, ja no n’hi ha de la República. Juan Negrín es basava
bàsicament en la guerra i, va a posar a ministre de la guerra Indalecio Prieto i, com a cap
de l’estat general de la guerra, el general Vicente Rojo.
B. A la rereguarda insurrecte
Ningú no discutia l’autoritat a Francisco Franco (perquè era un africanista) no obstant, hi
havia una certa divisió entre aquells que li donaven suport:
- La Falange Española y de las JONS estaven totalment d’acord amb que Franco, no
només dirigís el país, sinó que també fos el cap d’estat.
- La Comunión Tradicionalista (carlins) estaven d’acord amb que en Franco dirigís el país,
però proposaven com a futur rei d’Espanya (amb Franco com a dictador) a Javier de
Borbón y Parma.
- Alguns membres que havien sigut de la CEDA i també de Renovación Española, que
també estaven d’acord amb Franco, però també que tornés Alfons XIII.
Davant d’aquests desacords, Franco l’abril del 1937 decideix unificar-ho tot i crea un sol
partit absorbint la Comunión Tradicionalista, creant la Falange Española Tradicionalista y
de las JONS (FET y de las JONS). A partir d’aquí, Franco esdevé Generalíssim de tots els
exèrcits (terra, mar i aire), cap de l’estat i del govern i finalment, el cap d’un únic partit
polític. Per tant, tenia el poder absolut.
Els bisbes espanyols li van donar suport perquè consideraven l’acció de Franco com una
croada cristiana contra els rojos que cremaven esglésies. Tots els bisbes espanyols, van
signar un document de suport anomenat «Cruzada cristiana» però, hi van haver dos que
no van signar, perquè, per una banda el Franco els donaria suport però no volien la
dictadura. Eren el bisbe de Vitòria Mateo Mújica i el bisbe de Tarragona Francesc Vidal i
Barraquer.
4.5. Els estats europeus davant la guerra civil
(esquema pissarra)
Itàlia i Alemanya eren feixistes mentre que la URSS era comunista. La guerra es decidia
entre República o dictadura. Per tant, quan s’acabés un d’aquest dos s’acabaria ajuntant
amb un d’aquests dos blocs. Després, hi havien democràcies, Gran Bretanya i França
amb més poder econòmic. Gran Bretanya i França volien intervenir, però tenien por
d’enfadar a Alemanya, Itàlia o la URSS.
Itàlia i Alemanya estaven governades pel feixisme mentre que la URSS era governada pel
Marxisme. La guerra que hi havia a Espanya es debatia entre aquests dos models
(malgrat que la República volgués una democràcia, els seus col·laboradors de la CNT i la
FAI, volien que fos com la URSS).
Els dos països democràtics europeus més forts econòmicament i militarment eren Gran
Bretanya i França però, si ajudaven a l’exèrcit republicà tindrien els alemanys i italians al
damunt mentre que si ajudaven a l’exèrcit insurrecte, tindrien problemes amb els soviètics.
Finalment, anglesos i francesos decideixen no intervenir i signen amb tots els països
d’Europa un pacte de no intervenció a Espanya (que se’l van saltar la majoria de
països)(agost del 36).
Però al cap de pocs dies, Alemanya i Itàlia, se salten aquest pacte i intervenen a Espanya
aportant-hi l’aviació per bombardejar ciutats i, mesos més tard, l’octubre del 36, l’URSS
també intervé a favor de la República aportant també l’aviació.
A més a més, a la guerra civil també hi van intervenir les brigades internacionals, un grup
de 60000 voluntaris de diferents països, fins i tot de nord Amèrica i Austràlia, que donaven
suport a la República.

Unitat 8 – Franquisme I (1939-1875)

Fases del franquisme:
1ª – Fase totalitària (1939-1959) → De forta repressió pels que havien estat contraris als
insurrectes.
2ª – Fase tecnocràtica (1959-1969)
3ª – Fase de descomposició (1969-1975)
1. LA NATURALESA I ELS SUPORTS DEL RÈGIM FRANQUISTA
Era una dictadura personal, és a dir, igual que Hitler i Mussolini, era un règim polític on
s’ha de rendir culte al dictador.
Gaudia del prestigi de ser un miliar africanista.
Era d’un catolicisme profund, fins al punt que l’Església espanyola, ho considerava com
una croada contra els rojos, els que cremaven esglésies.
El nacionalisme espanyol de Franco era agressiu i excloent. En aquest sentit, Franco fa
una interpretació heroics de la història d’Espanya (que la història d’Espanya només hi ha
èxits, sense derrotes). Sobretot a Espanya li agradava destacar: als reis catòlics (perquè
eren catòlics i són els fundadors d’Espanya), la conquesta d’Amèrica. També calia imitar
l’imperi dels Àustries (els Habsburg) per diferents llinatges que tenien amb Espanya.
Amb el franquisme, els enemic d’Espanya eren els liberals, els maçons, els anarquistes,
els jueus, els socialistes, els comunistes i els nacionalismes perifèrics.
El franquisme creia que el poble espanyol no era prou madur per viure en democràcia.
Espanya es converteix en una divisió permanent entre vencedors i vençuts.
La dictadura franquista rebia els següents suports:
- L’exèrcit. Tots, o gairebé tots, els militars republicans els van afusellar.
- L’Església. El 1953 el règim firma un «concordat amb la Santa Seu (el Vaticà)» El papa
era Pius XII. Per tant, el Vaticà donava suport a la dictadura catòlica. Però, als anys ‘60,
amb el papat de Joan XXIII, es va distanciar del règim franquista, no el va condemnar,
però se’n va distanciar.
- Els tradicionalistes, és a dir, aquests eren els carlins, molt conservadors.
- La dreta més conservadors. Aquells que havien estat de la CEDA o del partit Radical.
Que no eren falangistes però preferien allò que una república roja. (Dretes republicanes).
- La Falange. Per cert, a partir del 1958 es va canviar de nom i passarà a dir-se
«Movimiento Nacional».
- El sindicat Veritcal. L’objectiu d’aquest sindicat no era els drets de treballadors sinó per a
controlar-los. El cap era en Franco indirectament. Era un sindicat manipulat.
- Els terratinents. Grans propietaris.
- Els banquers. Perquè els comunistes i anarquistes eren anticapitalistes.
- Els empresaris, en general. Pel mateix que els banquers.
- Moltes classes mitjanes. Les classes mitjanes, la petita burgesia. Les poques terres que
tenen no les volen perdre.
2. EL PROCÉS D'INSTITUCIONALITZACIÓ
2.1. La fase totalitària (1939-1959)
Aquesta fase es dividia en tres subfases:
- Segona guerra mundial (1939-1945)
- L’aïllament internacional (1945-1950)
- La guerra freda (1950-1959)
 Segona guerra mundial
Durant aquesta guerra, Franco, de manera pública, manifestava les seves simpaties per
Hitler i Mussolini (les potències de l’Eix). (Al principi anaven guanyant la guerra) Però, a
partir de 1942, van perdent i Franco es distancia. El règim franquista, a començament de
la segona guerra mundial, havia enviat a Hitler la División Azul, soldats voluntaris per
ajudar a Hitler.
El 1945 el règim va publicar «El Fuero de los Españoles», que era una falsa constitució. Al
mateix temps, van obrir les Cortes i es van omplir de procuradors, tots ells falangistes. Tot
plegat era per donar una falsa imatge de democràcia cap a l’exterior o de «dictadura
suau».
L’aïllament internacional
Un cop s’ha acabat la segona guerra mundial, i Hitler i Mussolini han desaparegut de
l’escena, com l’Espanya de Franco queda l’últim reducte del feixisme. Per consegüent,
Espanya estava mal vista. Per aquest motiu, la recentment creada ONU, demanen que
tots els ambaixadors que hi ha a Madrid abandonin Espanya (uns 200) (està considerat
una cosa molt greu ja que d’alguna manera és com si no et reconeixen). Tots els
ambaixadors abandonen Madrid expecte un, el d’Argentina, perquè allà hi havia un
dictador que es dia Videla, i el país enviava carn a Espanya.
El 1947 el règim aprova la «Ley de Sucesión», és a dir, el franquisme sense Franco, per el
dia que Franco no hi fos. Per aquest motiu, van pensar amb el nét d’Alfons XIII, Joan
Carles I.
Aquesta llei es dividia en dos consells. Un es deia el consell del regne i l’altre, el consell
de regència.
Consell del regne: Tenint en compte que el successor havia de ser el nét d’Alfons XIII,
Joan Carles I, per tant, el franquisme tindria la seva continuació en forma de monarquia.
Aquest consell s’aplicaria en el cas de que Franco morís de vell i, per tant, tinguessin el
successor ja garantit.
Consell de regència: Aquest cas s’aplicaria si Franco morís abans d’hora i, al mateix
temps, el seu successor, Joan Carles I, encara fos menor d’edat. Aleshores, un regent
ocuparia el càrrec provisionalment.
Joan Carles, que havia nascut a Roma, era educat a Espanya, tot i que passava llargues
temporades a Portugal amb el seu pare. Concretament a «Estoril».
La guerra freda
Espanya s’havia quedat com l’únic país feixista de l’Europa occidental. Aquest fet ja l’hi
anava bé als Estats Units perquè veia en el règim franquista, un contrapès a l’Europa de
l’Est que era Marxista.
Ja a l’any 1949 s’havia fundat la O.T.A.N. (Organització del Tractat d’Atlàntic Nord). Els
països comunistes fan el mateix i van crear a Varsòvia el pacte de Varsòvia, que era
bàsicament el mateix. L’any 1953, el president dels Estats Units, Eisenhower, visita Madrid
per entrevistar-se amb Franco. L’objectiu d’aquesta entrevista era que Estats Units
instal·lés a Espanya bases militars nord-americanes. Finalment, l’any 1955 Espanya és
acceptada a l’ONU.
2.2. La fase tecnocràtica (1959-1969)
Aquesta fase es caracteritza perquè els tecnocràtes estan al govern de Franco. Un
tecnocràta és un ministre i els seus assessors que són especialistes en la matèria per la
qual ocupen aquell ministeri. Van aconseguir modernitzar l’economia espanyola i també la
societat.
Entre els anys 1966 i 1967 s’aproven tres lleis.
- La «Ley de prensa» - Que permetia una certa llibertat d’expressió per part de diaris i
revistes, però amb molta cautela. El ministre que va impulsar aquesta llei va ser Manuel
Fraga (el qual després va ser el fundador del PP). Era el ministre d’informació i turisme.
- La «Ley de libertad religiosa» - A través de la qual es permetia el culte a altres religions
sempre i quan fos en privat.
- La «Ley orgánica del estado» - Aquesta llei intentava que en un futur el franquisme
continués sense Franco, quan ell morís. Per tal d’ocupar el seu lloc com a cap d’estat (un
cop mort), s’havia pensat en el nét d’Alfons XIII, Joan Carles I.
2.3. Fase de descomposició del règim (1969-1975)
Espanya, en aquells anys ‘60, passava per un bon moment econòmic, però Franco
envellia i el règim mostrava febleses. A més a més, a tota Espanya ja hi havia tota una
generació que no havien viscut la guerra i veien les coses diferents (que no es
conformaven en ser una dictadura).
Degut a la feblesa física de Franco va delegar les seves funcions de president de govern
al seu home de màxima confiança, l’almirall Luis Carrero Blanco.
Però a partir de 1969 apareixen dues organitzacions terroristes, el FRAP (Frente
Revolucionario Antifascista Patriota) i ETA (Euskadi Ta Askatasuna). Eren profundament
antifranquistes però tenien la diferència que ETA era nacionalista basca. Això ja és
problema pel règim, aquest problema se li ajuntava un altre i era que el govern de Franco
estava dividit entre inmovilistas i aperturistas. Els inmovilistas eren els que volien seguir
tal i com la dictadura havia anat sempre, com els anys ‘40. Mentre que els aperturistas
obrien les portes a avançar una mica políticament, tot i seguir amb la dictadura. Seria com
dretes i esquerres.
Com si no hi haguessin prous problemes pel règim, el 20 de desembre de 1973, el
president Carrero Blanco és assassinat per ETA. Aquest atemptat va ser un cop molt dur
pel règim i finalment, és substituït al càrrec per Carlos Arias Navarro, que va ser el
president del règim.
Amb Arias Navarro, el règim era conscient de la seva feblesa i per això, es va tornar més
violent (més execucions, més presons...). En aquest punt, va ser molt significativa
l’execució de Salvador Puig Antich, el qual havia participat en diverses manifestacions i el
veien com «un líder» tot i que probablement no havia fet res. Hi va haver molta
repercussió internacional amb aquesta execució i això, també va afeblir el règim.
3. LA REPRESSIÓ
3.1. La repressió política, social i cultural
Als anys ‘40 va ser duríssim. Entre el final de la guerra civil i l’any ‘45 hi van haver uns
10000 afusellats i el règim s’encarregava e fer-ho saber. De tot això se n’encarregava el
tribunal d’ordre públic.
A més a més de tot això, també hi havien les depuracions, és a dir, funcionaris que els
enviaven a l’altra punta del país.
3.2. L’intent de genocidi cultural a Catalunya
El pensament de Franco era l’intent per esborrar tot allò que caracteritzava Catalunya. El
15 d’octubre de 1940 és afusellat Lluís Companys.
El nacionalisme espanyol de Franco era molt agressiu i unitari i això vol dir que no
admetia cap diferència interior. El franquisme des d’un bon començament va començar a
prohibir els senyals identitaris de Catalunya, començant per la llengua, prohibida en ús
públic. En un principi i només durant un temps, també es va prohibir l’exhibició de la
senyera, el ball de les sardanes (Ley de peculiaridades regionales) i també els sermons
en català a les esglésies (tot i que moltes seguien fent sermons en català sobretot als
pobles).
També es van produir canvis en la toponímia dels carrers (el nom dels carrers) (per
exemple, la diagonal de Barcelona es deia l’avinguda del generalísimo Franco).
A partir de 1966 amb la «Ley de premsa» hi va haver una certa tolerància amb les
publicacions en català.
4. OPOSICIÓ A LA DICTADURA
4.1. L’oposició durant la fase totalitària (1939-1959)
A. Moviment obrer
Els partits polítics d’esquerres, com el PSOE, i també alguns sindicats actuaven
des de la clandestinitat i, tot i que el dret de vaga estava prohibit, els anys ‘40 n’hi van
haver unes quantes. Sobretot a les dues zones més industrials, Catalunya i País Basc.
Parlem de vagues industrials, que es donaven en grans indústries.
El 1951 a Barcelona es va produir una vaga molt curiosa, que era la vaga de tramvies. De
fet, va ser un boicot al tramvia, s’hi van negar. A aquest boicot hi van participar
treballadors, maquinistes... Aquesta vaga de tramvies va ser deguda a un augment molt
gran dels preus d’aquest mitjà, es va més que duplicar. Que va fer que els usuaris es
neguessin a pujar al tramvia. Aquesta vaga va tenir èxit i va tornar a baixar el preu.
B. Els monàrquics
 Bona part de la burgesia espanyola trobava a faltar la monarquia perquè els hi
semblava que donava estabilitat. Conscients d’això, una part dels borbons, des de Suïssa,
més concretament Joan de Borbó va publicar el manifest de Lausana (Lausanne). Des de
Lausane, Joan de Borbó fill d’Alfons XIII, va publicar el manifest de Lausana, en el que
demanava a Franco que restaurés la monarquia espanyola i ell, Joan de Borbó, ser-ne el
rei. Franco s’hi va negar perquè volia el poder absolut i, si hi hagués monarquia deixaria
de ser el cap d’estat.
C. Els Maquis
Els maquis eren unes guerrilles que lluitaven contra el franquisme. I es dedicaven a
assaltar els camins i també a intentar enderrocar les autoritats franquistes dels pobles. Els
maquis es concentraven sobretot al Pirineu i acabaven essent detinguts i executats per la
guàrdia civil perquè els acusaven de terroristes.
Davant d’aquestes tres circumstàncies, el règim reacciona i entre els anys 1958 i 59,
aprova tres lleis:
- La Ley de Bandidaje y Terrorismo → Aquesta llei anava orientada cap als Maquis, va en
la seva contra.
- La Ley de Orden Público → També va dedicada als maquis però també cap al moviment
obrer, per si poder respondre amb violència.
- La Ley de Convenios Colectivos → Aquesta també anava dedicada al moviment obrer.
El representant de cada empresa doncs parlaven per tal d’arribar a un conveni per evitar
vagues i revoltes.
4.2. L’oposició a Catalunya entre el 1939 i 1959
A l’octubre de 1940, un cop Companys havia estat afusellat, des de l’exili es nomena com
a president de la Generalitat a l’exili a Josep Irla. Més tard, el 1954 Irla és substituït,
també a l’exili per Josep Tarradellas en substitució d’Irla. I aquest ja va arribar a Catalunya
com a president de la Generalitat.
4.3. De la fase tecnocràtica a la fi de la dictadura (1959-1975)
L’any 1962 es va celebrar a Alemanya el Col·loqui de Munic en el qual un centenar de
polítics espanyols exiliats van demanar formalment que Espanya ingressés a la Comunitat
Econòmica Europea (CEE) que seria l’actual Unió Europea (UE). El problema, és que no
van enviar la carta a Madrid, sinó que la van enviar directament a Brussel·les i això va
provocar que Franco s’enfadés molt i, va dir que no, i a més a més, va desterrar els
polítics exiliats.
Això significa que Franco tenia oposició a tot arreu.
4.4. L’oposició a Catalunya entre 1959 i 1975
A. El 19 de maig de 1960 es van produir a Barcelona els fets del Palau (Palau de la
Música Catalana, que és un símbol del catalanisme). L’orfeó català va organitzar un
concert per commemorar el centenari del naixement del poeta Joan Maragall (un dels
símbols del catalanisme de la Renaixença), avi de Ernest i Pasqual Maragall. El concert
va tenir lloc al Palau de la Música. Al final del concert, i de manera inesperada per les
autoritats que hi assistien, tant l’orfeó com el públic van entonar (cantar) el cant de la
senyera mentre s’exhibien senyeres. Després d’investigacions es va descobrir que qui hi
havia darrera era en Jordi Pujol (que després seria el president de la Generalitat). El van
condemnar a tres anys de presó però en va sortir aviat.
Va ser un fet molt significatiu perquè tothom va veure que el catalanisme conservador
també era capaç de plantar cara al franquisme.
B. La oposició política i obrera. A Catalunya, el PSUC (Partit Socialista Unificat de
Catalunya) corria el risc de passar de moda atès que la seva militància es feia gran i vella.
Però, en canvi, els anys ‘60 el partit es va revifar perquè els universitaris l’hi donaven
suport.
El 1962 neix a Astúries el sindicat «Comissions Obreres» (CC.OO.) fundat per Marcelino
Camacho i el 1964 neix la filial catalana de de Comissions (CC.OO. De Catalunya)
fundada per Cipriano García.
C. L’oposició popular.
- El 1962 neix l’editorial «Edicions 62» que publica únicament en català.
- Apareix l’associació de mestres anomenada «Rosa Sensat» que pretenia renovar la
pedagogia.
- Neix (als anys 60’) la revista infantil i juvenil Cavall Fort exclusivament en català.
- Apareix un nou fenomen musical anomenat «La nova cançó» on hi destaquen músics
com Raimon, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach...
- Per tal de publicar la nova cançó, neix la discogràfica EDIGSA.
- Neix l’associació Òmnium cultural.
D. L’assemblea de Catalunya. El 1971 es reuneixen a l’església de Sant Agustí de
Barcelona i, per tal d’evitar la repressió, tota una sèrie de polítics catalans (un centenar)
es van reunir, per tal de crear les bases d’una futura democràcia i perquè els partits
polítics catalans es puguin anar organitzant. L’any 1973 van ser detinguts i empresonats
però, degut a la pressió internacional van ser deslliurats.
5. Epíleg. La mort de Franco.
El 20 de novembre de 1975, Franco mor al llit d’un hospital i això fa que molta gent
consideri que la democràcia actual va néixer coixa, és a dir, els joves falangistes van
posar les noves bases de la democràcia.
Unitat 9 – Franquisme II (1939-1875)
1. ELS CANVIS EN L’ESTRUCTURA DEMOGRÀFICA
1.1. Balanç demogràfic de la guerra civil
A la dècada dels anys ‘70, deien que la xifra de morts per la guerra civil havia estat de
600000 persones, però, estudis més recents del segle XXI, asseguren que la xifra supera
lleugerament el milió de persones. (1100000). Que per l’Espanya de l’època era un
percentatge molt gran. És la primera guerra de la història de la humanitat, que el
percentatge de víctimes civils, és per primer cop molt elevat.
Totes aquestes víctimes directes de la guerra, cal afegir-hi el següent: que la taxa de
mortalitat, a més a més, també va augmentar. No només per la guerra, sinó per les
malalties posteriors. Infeccions, hospitals que no funcionaven, mala alimentació... Aquesta
mortalitat va ser especialment tràgica dins del primer any de vida, és a dir, mortalitat
infantil.
Davant la pobresa que respirava el país, la natalitat també baixa i, a aquesta baixa de
natalitat se la afageix la manca d’homes en edat de tenir fills. A Espanya, es va generar
una generació buida degut a la mortalitat i a la baixa natalitat.
A tot això també cal afegir-hi els nombrosos exiliats, per evitar ser processats i, una mica
més endavant, molta gent que va emigrar. Emigraven persones en edat de tenir fills. La
gent emigraven a França, Bèlgica i Alemanya. Tot i que també a Amèrica Llatina, sobretot
Mèxic i Argentina.
A més, cal tenir present que la majoria de gent que emigraven eren persones amb un
nivell elevat de formació, gent preparada. En total, es calcula que uns 6 milions de
persones han abandonat el país entre exiliats i emigrants.
Es produeix, per tal de sobreviure, un retorn al camp. Un èxode rural durant els anys ‘40 i
una mica els ‘50.
1.2. El creixement natural
Tot el que hem vist fins ara, és tot el que es coneix com a postguerra. Però, quan s’arriba
a mitjans dels ‘50, el 1953, aquesta postguerra es va superant i, malgrat que la natalitat
continua essent baixa, comença a baixar de cop la mortalitat.
Però, quan s’arriba a la dècada dels anys ‘60, la natalitat augmenta de manera
exponencial i és l’anomenat «Baby Boom», una explosió demogràfica. Cal tenir en
compte, que els anys ‘60 va ser una època per tot el planeta de gran bonança econòmica.
La dècada dels ‘60 es considera que és del ‘57 fins el ‘73.
Aquesta generació nascuda durant el «Baby boom», quan arriba la dècada dels anys ‘80
o ‘90, tenen dificultat per a trobar feina.
1.3. Els moviments de població
Als anys ‘40 hi havia hagut un retorn al camp, un èxode urbà, però des de finals dels anys
‘50 en endavant hi ha un altre èxode rural, es retorna a les ciutats. Així que ja no es
percep misèria. A partir de la segona meitat dels anys ‘50. Però, aquest retorn a la ciutat
és massiu, molta gent en poc temps. Mai les ciutats espanyoles havien rebut tanta gent de
fora de cop i volta. Ciutats com Madrid, Barcelona, València o Bilbao, rebien immigrants
d’altres parts d’Espanya. En canvi, ciutats com Sevilla, Màlaga, La Corunya, Vigo, Jijón...
rebien gent de la mateixa regió. Aquesta arribada massiva de tanta gent a la ciutat va
suposar un problema molt gran: en aquella època, no hi havia empeses immobiliàries,
perquè el fet de construir-se una casa no es veia com un negoci. Quan de copi volta molta
gent arriba a la ciutat, aquesta no té capacitat d’absorbir tanta demanda de vivenda. En
conseqüència, es produeixen dos fenòmens: el primer, les vivendes d’autocontrucció, que
eren fetes per un mateix, eren sòlides (resistents), però contribuïen a que la ciutat o poble
creixés desordenadament, però l’altre fenomen era molt pitjor, i era el barraquisme
(barraques). En aquells moments, les caixes d’estalvi i algunes congregacions religioses
feien promocions de pisos. Finalment, però, l’any 1957 el règim franquista crea un nou
ministeri «Ministerio de la vivienda». Que va fer grans polígons, de grans grans blocs de
pisos. Mai s’havien construït pisos tan grans i alta a Espanya.
1.4. La població activa
A Espanya cada cop hi ha menys gent que treballen en el sector primari, en benefici del
secundari i el terciari. Va ser a partir dels anys ‘60 que el sector terciari a Espanya va
superar el secundari. Això indica el ràpid desenvolupament econòmic que està vivint
Espanya durant els anys ‘60.
1.5. La població a Catalunya
El 1940 tenia una població 2.900.000 habitants. Però, el 1975, la població ja era de
5.700.000 habitants. Mai Catalunya havia crescut tant demogràfica.
2. L’EVOLUCIÓ ECONÒMICA
2.1. Una llarga postguerra (1939-1959)
Es calcula que els costos econòmics de la guerra civil tenien un valor de 300.000.000.000
de pessetes que, l’equivalent en euros serien 1.800.000.000€. Hi havia la convicció de
que mai s’aixecaria el país. A més a més es va produir un descens absolut de la
producció agrícola i industrial.
No va ser fins el 1954 que l’economia espanyola va poder recuperar el nivell econòmic
d’abans de la guerra (l’any abans es va firmar el pacte d’Espanya amb els EUA). Aquest
pacte amb els EUA li va anar bé a Espanya perquè no havia pogut gaudir del Pla
Marshall. Aleshores es van pactar ajuts econòmics per separat. Els EUA volia tenir amb
Espanya un tracte diferenciat.
Però, abans de tot això, hi havia hagut la post-guerra en la que Espanya econòmicament
parlant era una autarquia, és a dir, ni exporta, ni importa, només consumia productes
locals. I a més a més de l’autarquia, políticament estava aïllada. Tot això abans del pacte.
El règim franquista l’any 1941 crea l’INI, l’Institut Nacional d’Indústria, conscient de que a
Espanya no hi havia iniciativa empresarial i, per tant, el règim ha d’esdevenir el principal
empresari. Aquesta institució tenia com a objectiu crear indústria i, amb això, crear també
llocs de treball. Durant l’època de la post-guerra, l’INI funcionava amb el sistema de
«cupos», un sistema que, afortunadament, als anys ‘50 amb els tecnòcrates es va acabar.
Els «cupos» eren vals per bescanviar per productes.

2.2. De l’expansió a la crisi (1959-1973)

L’any 1959 els tecnòcrates van presentar un pla a les cortes, que era l’anomenat Pla
d'estabilització. Aquest pla consistia en fer que l’economia espanyola sortís de la seva
misèria per tal de consolidar-la. Aquest pla d’estabilització consistia en 3 accions: 
​ Controlar la inflació: es tracta d’evitar que els preus dels productes de primera
necessitat pugin i d’aquesta manera, l’espanyol mitjà que venia de la postguerra
percep per primer cop que se li ha acabat la misèria i pot viure dignament, sense
luxes, sense consumisme. 
​ Mantenir els salaris: el salari del treballador mitjà no havia de pujar, de manera
que això obliga els espanyols a estalviar. Això ha de servir per mantenir l’economia
i estar preparats per quan vinguin èpoques millors.
​ Sortir del tot l’autarquia i atrevir-se a competir amb l’exterior, per tant donar
llibertat a les exportacions i importacions.

Aquesta exitosa estabilització de l’economia espanyola, els organismes internacionals

com el FMI (fons monetari internacional) i la OCDE, en veure que Espanya “ha fet els
deures” envia molts diners a Espanya. 

A partir d’aquí comença la segona part, que s’anomena Plans de desenvolupament, que
consistien en fer créixer l’economia. Es una época que col·loquialment se l’anomena
“desarrollismo”, perquè era el creixement pel creixement. Va tenir lloc al llarg dels anys 60.
Els diners de les institucions internacionals hi van ajudar molt, i a partir d’aquí el règim fa 2
accions: 
 ​ Apostar pel turisme: Aquest turisme era el de sol i platja aprofitant el nostre clima,
ia això seria la garantia de l’entrada de les divises (una moneda molt més forta que
la pesseta) que enrequirien el país i crearien llocs de treball. 
​ Construcció d’infraestructures: Gràcies als diners del turisme, el règim va
construir infraestructures com carreteres, i sobretot els pantans. Aquests tenien una
doble funció: solventar els problemes de les sequeres i amb el salt d’aigua produir
electricitat. Per primera vegada a la història també es van construir polígons
industrials, i en destaquen 2: la zona franca de barcelona i la petroquímica de
tarragona.
Però a més a més, carreteres i, per primera vegada a la història, polígons industrials.
Destacant-ne dos: la zona franca de Barcelona i la petroquímica de Tarragona.
Finalment però, l’any 1973 es produeix la crisi mundial del petroli que va fer que aquests
plans quedessin interromputs, però a la vegada, van servir perquè Espanya pogués
suportar més o menys bé aquesta crisi. Aquesta crisi es va produir perquè el preu del
barril, del petroli, va passar de 4,6$ a 11,92$. Va afectar sobretot la indústria de
l’automòbil. A més a més, va augmentar la inflació i això vol dir que a l’atur se li ha de
sumar la pèrdua de poder adquisitiu dels espanyols.
Feia la impressió que el règim franquista anava malament i això, se li ajuntava la
davallada física de Franco. Tothom ho veia com que l’era de Franco ja s’estava acabant.
3. LES TRANSFORMACIONS SOCIALS
3.1. La vida quotidiana
Durant la postguerra, a més a més de la repressió, l'escassetat d’aliments, la higiene... Se
li ha d’ajuntar un retorn als valors socials més tradicionals. L’església hi tenia molt a veure
tot i que hi havia bastants capellans catalans que eren antifranquistes. La República havia
aconseguit una modernització de la societat i dels seus valors, però amb el franquisme es
torna enrere.
Però als anys ‘60 les tradicions conservadores es relaxen. Als anys ‘60 l’oci també va
canviant sobretot gràcies a que als anys ‘60 tothom ja té ràdio i comencen a haver-hi
algunes famílies amb televisor a casa.
El 1957 quan la SEAT inventa el 600, el costum dels espanyols canvien completament.
3.2. La societat urbana
Degut al gran èxode rural viscut als anys ‘60 s’arriba a un moment en que la majoria
d’espanyols ja viuen en ciutats. Això fa que hi hagi un canvi en la mentalitat, més oberta i
no tan tradicional. Els que ja han nascut a la ciutat cada cop tenen més clar que el
franquisme s’ha d’acabar.
Aquell gran èxode rural va ser el cop definitiu a la despoblació del món rural.
3.3. El canvi de l’estructura de classe socials i de la mentalitat
Essent Espanya una societat cada cop més urbana cada vegada hi ha major percentatge
de classe mitjana; ja superava la majoria de població. Com més classe mitjana es
considera un bon símptoma com a desenvolupament del país.
Els terratinents o cacics cada cop estan més desprestigiats i cada cop tenen menys
influència. Han perdut les raons. Per 2 motius:
- L’èxode rural dels anys ‘60 va fer que molts jornalers marxessin a treballar a les ciutats,
sovint a l’altra punta d’Espanya. I per tant, el latifundi perd població.
- Els pocs jornalers que s’hi queden aprenen a especialitzar-se en maquinària agrícola i,
això els converteix en treballadors qualificats.
3.4. La condició femenina
Amb el franquisme les lleis que igualaven home i dona en drets i deures durant la
República, van desaparèixer. I per tant, hi ha un retorn en valors molt tradicionals i
masclistes. La dona, segons la llei, havia d’estar sotmesa a l’home, que és qui li donava
permís per tot. La funció principal de la dona era la maternitat, la cura dels fills i la cura de
la llar. En aquest sentit era molt important la influència de la Falange, però sobretot dels
tradicionalistes.
Es deroga la llei del divorci.
Es prohibeix l’ús dels anticonceptius.
La dona, per treballar fora de casa necessitava el permís del marit per escrit.
L’adulteri es castigava si el cometia la dona. El marit tenia el dret de treure-la de casa i no
permetre-la veure els fills.
A l’escola hi havia la coeducació (educació mixta) estava prohibida. No és només separar
nois i noies sinó que als nois se’ls hi ensenyen coses semblants a les d’ara i a les noies
se’ls ensenyaven les labors de la llar.
Una dona podia ser acomiadada de la feina si es casava, perquè hi havia el perjudici de
que la dona a casa feia tota la feina i es pensava que no podria fer totes les seves
obligacions si a més a més treballava en un despatx.
El sou de les dones era inferior al dels homes.
Als anys 60 el règim franquista aprova la ley general de educación, gràcies a la qual els
centres escolars que ho volguessin podien aplicar la coeducació.
Finalment, l’any 1965 a Barcelona, s’hi va celebrar la primera Asamblea General de dones
en la que hi van participar dones de tota espanya. Alguna cosa començava a canviar.
Unitat 10 – La transició democràtica
​1. Tres anys que van canviar Espanya (1975 - 1978)
El 20 de novembre del 1975 es produeix la mort de Franco. El seu cos va estar exposat
(al taüt) durant 2 dies al Palau Reial de Madrid, on milers de ciutadans feien cua per
acomiadar-lo. Va ser enterrat a la basílica del Valle de los Caídos, a prop de Madrid.
Actualment està enterrat al cementiri del Pardo, també prop de Madrid.

1.1. El primer govern de la monarquia (novembre del 75 al juliol del 76)

En aquest primer govern de la monarquia, el cap d’estat és Joan Carles I i el president del
govern era Carlos Arias Navarro.
Va ser una etapa de continuïtat de la dictadura sense Franco. El president Arias Navarro
era un falangista immobilista i es va rodejar de ministres també immobilistes excepte 2
que eren aperturistes, Manuel Fraga i José María de Areilza, que eren partidaris d’una
certa obertura del règim cap a la democràcia de mica en mica.
El govern d’Arias Navarro inicia una tímida obertura perquè els partits polítics surtin de la
clandestinitat a condició que es converteixin en associacions polítiques (es poden reunir
però no presentar-se a les eleccions).
Però els principals partits d’esquerres reclamaven una total ruptura amb el règim
franquista i fins i tot volien fer fora Arias Navarro. També demanaven la llibertat pels
presos polítics i en el cas de les esquerres catalanes i basques, demanaven estatuts
d’autonomia.
Els 2 principals partits d’esquerres a nivell d’espanya, el partit socialista (PSOE) i el partit
comunista (PCE) es van ajuntar ajuntar el 1975 dins d’una entitat que es deia
Coordinación Democrática.
Un cop arribat l’any 1976, durant el primer mig any a Espanya hi van haver vagues i
manifestacions en les quals es demanaven 2 coses: millores socials o laborals i llibertats
polítiques.
Tota aquesta pressió va fer que el juliol del 76 dimitís Arias Navarro. De fet Joan Carles no
li donava suport. Joan Carles nomena com a successor d’Arias Navarro a Adolfo Suárez.

1.2. Adolfo Suárez

Suárez formava part d’una generació de joves falangistes que no havien viscut la guerra,
que en el seu moment havien sigut tecnòcrates, i per tant la majoria d’ells eren
aperturistes. El seu nomenament va desagradar a la gent d’esquerres perquè veien en ell
un falangista més però tampoc agradava a molts falangistes ja que el trobaven massa
aperturista. Suárez va formar un equip de govern amb ministres aperturistes i va fitxar del
govern anterior a Fraga i a Areilza.
Suárez, el 15 de desembre de 1976 aprova la Ley de reforma política, que tenia com a
objectiu derogar les lleis franquistes. Aquesta llei va ser aprovada ja que en un
referèndum celebrat amb un 77% de participació el 94% va votar que sí. Ja es veia que
Espanya majoritàriament volia una democràcia.
Finalment arribem a l’any 1977 i durant els primers mesos d’aquest any el govern de
Suárez va haver d’afrontar bastants problemes perquè tant l’extrema dreta com l’extrema
esquerra perpetraven atemptats terroristes:
Extrema dreta: Molt sovint grups de falangistes encaputxats assaltaven i cremaven
llibreries, però el més greu que van fer va ser l’anomenat Crimen de Atocha. Un grup de
falangistes armats, va irrompre un despatx d’advocats laboralistes que estaven preparant
la defensa d’uns sindicalistes de CCOO. A base de trets van matar a 5 persones (Atocha
és un barri de Madrid).
Crims de Atocha – Hi havia un despatx d’advocats laboralistes al barri d’Atocha de
Madrid. I aquests advocats estaven preparant la defensa de sindicalistes de Comissions
Obreres.
Pel que fa l’extrema esquerra, les organitzacions ETA (1977) i el GRAPO (Grupo
Revolucionario Antifascista Primero de Octubre). Els dos són d’extrema esquerra però
ETA era independentista basc. Atemptaven contra les ordres de l’estat, atemptaven contra
policies i fins i tot, posar bombes a edificis públics. ETA també va fer un atemptat terrible
al centre de Madrid, la cafeteria Califòrnia, en un lloc cèntric (pocs mesos després de
l’assassinat de Carrero Blanco). Aquella cafeteria estava en el moment de màxima
concurrència.
L’abril de 1977 el president Adolfo Suárez legalitza el PCE (Partit Comunista d’Espanya).
Tot i això, aquests partits van haver de reduir les seves ideologies. Aquesta legalització va
causar gran impacte a l’opinió pública però, a canvi, els partits marxistes i comunistes van
haver de rebaixar el seu discurs.
Finalment, el juny de 1977 es celebren les primeres eleccions lliures a Espanya des del
febrer de 1936. En aquestes eleccions s’hi van presentar Adolfo Suárez, havent sortit de
la Falange i fundant a UCD (Unión de Centro Democrático). Manuel Fraga també s’hi va
presentar fundant un partit (també va sortir de la Falange) que es deia Alianza Popular
(actual PP). Aquests dos partits eren Dretes- Centre dretes
Pel que fa l’esquerra, Felipe González, era el líder del PSOE. I Santiago Carrillo del PCE.
Aquests dos representaven l’esquerra.
A Catalunya s’hi presenta el PSUC que en aquell moment en tenia dos líders, un que es
deia Gregori López Raimundo, i l’altre, Antoni Gutiérrez Díaz. Després, també hi havia
ERC, liderat per Heribert Barrera. Aquests representen les esquerres.
Seguint amb Catalunya, però amb centre-dreta. Hi havia UDC liderat per Miquel Coll i
Alentorn. I d’altra banda tambié hi hvaia CDC liderada per Jordi Pujol. Aquests dos es van
unir formant CIU i liderada per Jordi Pujol. Aquests partits, tant dretes com esquerres,
representen el nacionalisme català.
Al País Basc tenien una dreta conservadora, que era el PNV (Partido Nacionalista Vasco),
que si presentava Carlos Garaikoetxea. Dreta moderada i conservadora. Pel que fa
l’esquerra, s’hi presenta un partit que era EE (Euzkadiko Eskerra), el lidera era José Mª
Bandrés. Però en els dos casos representen el nacionalisme basc.
A nivell d’Espanya es va presentar F/N (Fuerza Nueva), liderat per Blas Piñart que
representava l’extrema dreta (franqusita). Però no va obtenir cap diputat.
Finalment, les eleccions les va guanyar l’Adolfo Suárez de la UCD.
2. LA CONSTITUCIÓ DE 1978
2.1. Els principals acords polítics recollits en la constitució

A. Acords
Els acords no tothom hi va estar d’acord, i es divideix:
- L’esquerra – Havia de renunciar a la forma republicana de l’estat.
- La dreta – Havia d’acceptar dues coses: Acceptar el joc democràtic, és a dir, que si
perden han perdut, acceptar perdre (ja que molts ells havien estat de la Falange i no
estaven acostumats a perdre). També havien d’acceptar l’existència d’autonomies perquè
Catalunya, País Basc i Galícia apretaven molt.
- Els catalanistes catalans – També havien d’acceptar dues coses. Primer de tot, havien
d’acceptar que Espanya és un estat, però també és una nació. També, havien d’acceptar
que Catalunya, però també País Basc i Galícia, eren nacionalitats. És a dir, una nació
però no tant.
- El PNV – El PNV va expressar que no estava d’acord amb la constitució però
l’acceptava, l’acatava. La respectaran.
- L’esquerra abertzale – L’esquerra extrema basca hi estava completament en contra.
B. Referèndum
Un cop la majoria de forces polítiques han acceptat el contingut de la constitució, aquesta
constitució se sotmet a referèndum el 31 d’octubre de 1978. En el qual, el 88% van
acceptar-la, el 8% va dir que no, i un 4% de vots en blanc, o vots nuls.
C. Què diu la constitució?
​ Espanya té divisió de poders
​ Espanya és una monarquia parlamentària
​ Espanya es defineix com un estat social i democràtic
​ Espanya reconeix les nacionalitats històriques de Catalunya, País Basc i Galícia
​ L'estat és aconfessional (laic)
 ​ L'estat reconeix els drets civils d'associació, reunió, expressió, intimitat, divorci, dret
a la vida (supressió pena de mort...)
​ Tots els ciutadans tenen els mateixos drets
​ L'estat pot intervenir en l'economia en cas de forta crisi econòmica
​ Dret a l'educació i a la cultura
​ No fer discriminació entre Espanyols per raons de sexe o gènere, religió, raça
​ Dret a l'habitatge digne
​ Dret i deure al treball i poder escollir l'ofici
2.3. Els pactes socials
L'Espanya d'aquell moment estava en plena crisi econòmica dels anys '70. Això va
provocar un augment de la inflació i també de l'atur, i tota mena de conflictes socials. El
president Suárez era conscient que això feia perillar la democràcia. Era conscient d'això i
per a salvar la democràcia, es va reunir amb tots els partits polítics, fent que el 27
d'octubre de 1977 signessin els “pactes de la Moncloa”, a través dels quals es lluitaria
contra la inflació, l'atur...
3. UNA DEMOCRÀCIA FEBLE
Per una banda, els grups terroristes ETA i GRAPO, d'extrema esquerra. Per altra banda,
l'Extrema dreta també atemptava. Per altra banda els Carlins es mataven entre ells
(atemptats entre ells) perquè alguns eren partidaris d'anar endarrere i carregar-se la
democràcia i els altres, ja els hi estava bé l'estat actual.
El 1980, l'Estat crea l'anomenat Estat de les Autonomies, el qual ja preparava el camí
perquè Catalunya, País Basc i Galícia aviat tinguessin el seu Estatut d'Autonomia. Però
dos anys més tard totes les regions van demanar també tenir autonomia.
El 3 d'abril de 1979 es celebren eleccions municipals (ajuntaments), en els quals els
espanyols, per primera vegada van tenir la percepció que la democràcia era una cosa
realment propera. El PSOE i a la vegada, la filial catalana PSC es van imposar en la
majoria de ciutats importants i això va fer que s'intuís qui guanyaria les eleccions
nacionals en un futur.
El de 29 de gener de 1981 es produeix la dimissió de Suárez.
Però al cap d’1 mes aproximadament, el 23 de febrer del 1981 durant la votació que es
feia a les cortes per investir qui havia de ser el successor de Suárez, Leopoldo Calvo
Sotelo, es produeix l’intent de cop d’estat del coronel de la guàrdia civil Tejero. Milans del
Bosch, que era un general, va treure els tancs al carrer a València.
En cas que hagués triomfat el cop d’estat de Tejero, Alfonso Armada hagués sigut el
dictador.
Després de la intervenció de Joan Carles I a la televisió hi ha un retorn a la normalitat.
Finalment, el 25 de febrer del 1981 Calvo Sotelo ja és president. El primer que va fer va
ser impulsar una llei anomenada LOAPA, amb la qual s’intentava suprimir les autonomies
catalana, basca i gallega. Finalment el Tribunal Constitucional va tombar la LOAPA, ja que
anava en contra del que deia la constitució.
Finalment es celebren eleccions generals l’octubre de 1982 i guanya el PSOE per majoria
absoluta. El segon partit més votat va ser AP, que ara és el PP.
El nou president del govern va ser Felipe González.

4. Catalunya recupera les institucions

En aquells moments a Catalunya, després de la mort de Franco hi havia un eslògan que
es repetia molt: “Llibertat (vol dir democràcia), amnistia (vol dir presos polítics) i estatut
d’autonomia”.
Ja amb anterioritat, l’any 1971 l'assemblea de Catalunya, reunida a l'església de Sant
Agustí, ja havia sentat les bases per un futur estatut. De fet aquesta assemblea va
organitzar per la diada de l’any 76 a Sant Boi de Llobregat, on s’hi van reunir 100.000
persones en una plaça, tothom amb senyeres, però la mateixa assemblea a la diada del
77 van aconseguir reunir més d’un milió de persones a Barcelona, i hi participaven totes
les forces polítiques catalanes.

4.2. La restauració de la Generalitat

El febrer de 1977 una comissió del govern es trasllada de França per entrevistar-se amb
Josep Tarradellas (president de la generalitat a l’exili). Li van demanar si tenia intenció de
ser el president de la generalitat però a Catalunya, i ell va respondre que sí però que calia
esperar a que es celebressin les eleccions del juny del mateix any i que les guanyés
Suárez. Finalment Suárez guanya les eleccions i convida a Tarradellas a venir a Madrid i
es van entrevistar. Tarradellas va acceptar ser el president de la generalitat provisional i
poder redactar un estatut a canvi de renunciar a les idees republicanes. Finalment el 24
d’octubre de 1977 Tarradellas arriba a Catalunya i des del balcó de la generalitat va
proclamar el seu famós: “Ja soc aquí”.

4.3. L’estatut d’autonomia

El primer que va fer Tarradellas va ser ordenar la redacció d’un estatut, el qual havia de
respectar els límits que posava la constitució. Per tant a finals d’estiu de 1979, una
comissió es reuneix a Sau (el pantà de Sau) i el redacten. L’estatut passa per les cortes,
on rep algunes retallades i finalment el 25 d’octubre de 1979, els catalans el voten en
referèndum.
Segons l’estatut, la generalitat s’organitza de la següent manera:
La Generalitat té moltes competències pròpies en educació i sanitat.

4.4. Les primeres eleccions autonòmiques

Amb tot el que s’ha dit a l’apartat anterior, el 20 de març de 1980 es van celebrar les primeres
eleccions autonòmiques al parlament de Catalunya. S’hi presenten:

- PSC-PSOE -> Joan Raventós

- CiU -> Jordi Pujol i Miquel Coll i Alentorn
- CC (Centristes per Catalunya) -> Antón Conyelles
- PSUC -> Antonio Gutiérrez Díaz
- ERC -> Herbiert Barrera
Unitat 11 - La democràcia consolidada
A partir de la victòria de Jordi Pujol (1980) i de Felipe González (1982) s’acaba la transició.

Felipe González va desmantellar totes les indústries metal·lúrgiques i siderúrgiques del nord
d’Espanya perquè des de l’època dels tecnòcrates s’hi havien de ficar diners públics.

Tot això creà molt atur i també una pujada d’impostos. Entre els diners estalviats pel tancament de
les fàbriques i la pujada d’impostos es van poder fer quatre coses:

- La sanitat va passar a ser de prestació universal

- Apujar les pensions
- Millorar els subsidis
- Invertir en obres públiques

1.2. La fi de l’aïllament internacional

El 12 de juny de 1975 Espanya va entrar a la UE conjuntament amb Portugal. Amb Calvo Sotelo
Espanya ja havia fet gestions per entrar a l’OTAN, però no va ser fins al govern de Felipe
González on es va celebrar un referèndum per entrar-hi, en el qual un 52% d’Espanya hi va votar
positivament.

Amb l’entrada d’Espanya a l’UE apareix l’IVA.

El juny de 1987 Espanya participa per primer cop en unes eleccions europees on el partit més
votat a nivell Espanyol va ser el PSOE.

1.3. Consolidació del sistema democràtic

Tot i que ja hi havia democràcia, ETA, de tant en tant, donava algun disgust com l’atemptat de
l’Hipercor el 1987 amb 17 morts.

L’any 1992 a Barcelona es van celebrar els Jocs Olímpics i a Sevilla la seva exposició.

Es van destapant casos de corrupció i el govern crea els GAL (organització terrorista). Això va
suposar un disgust per la imatge de Felipe González i per pressió del PP d’Aznar.

1.4. El govern del Partit Popular

A les eleccions de 1996 el PP va guanyar el PSOE per poc, però el PP va poder governar gràcies
a CiU i PNB (pacte del Magestic).

L’any 2000, el PP ja obté majoria absoluta i ja no necessita Bascos ni Catalans per a quedar-se al
govern. Entre els anys 2000 i 2008 hi ha una època de creixement econòmic.

L’any 2003 va esclatar la guerra d’Irak on els EUA hi va participar. Espanya, també hi va participar
i va generar certes protestes de “NO A LA GUERRA”.

Però finalment, com a conseqüència de la participació d’Espanya a la guerra, hi ha un atemptat el

14 de febrer de 2004 per part d’Al-Queda a Atocha, Madrid amb més de 192 morts. (tot i que el PP
deia que havia estat ETA). Poc després hi ha eleccions generals a causa del desgast del PP i el
PSOE guanya les eleccions amb José Luis Rodríguez Zapatero. Les eleccions del 2008 també les
guanya el PSOE.

1.6. Expansió, crisi econòmica i fenomen migratori

Entre el 2000 i el 2008 l’economia anava bé, això va facilitar que Espanya rebés immigració com
mai. El 2008 hi ha una gran crisi econòmica que provoca que molta gent qualificada marxi a
l’estranger.

1.7. Espanya i la UE

L’any 1991 la UE signa el Tractat de Maastricht, en el qual es va implantar l’aplicació d’una

moneda única que va entrar en vigor el primer de gener de l’any 2001.

2. LA CATALUNYA AUTONÒMICA

El 1979 Catalunya estrena l’Estatut de Sau i el 2006 l'Estatut de Miravet quan era president
Pasqual Maragall i el va acabar d’impulsar José Montilla.

2.1. El desenvolupament autonòmic

Aquest desenvolupament autonòmic va permetre el recolzament de la llengua catalana.

- el 1983 s’aprova la llei de normalització lingüística i el mateix any es crea TV3 i Catalunya
Ràdio. El 1988 el canal 33 i finalment, el 2007 el canal 324.
- Catalunya va guanyant competències en temes de cultura, sanitat, educació i Mosoos
d’Esquadra. També s’aprofita per posar al dia l’organització comarcal i en va afegir: Pla de
l’Estany, Pla d’Urgell, ALta Ribagora i Moianès.
- Però una altra cosa important que es va potenciar les vagueries fent que a cada capital de
vegueria s’hi instal·lin oficines de la Generalitat per tal de descentralitzar aquesta.

3. L’ECONOMIA I LA SOCIETAT CATALANES DES DE 1980

Des de 1973 a l’actualitat la natalitat a Catalunya ha estat baixa amb l’excepció de 2000-2008, en
que va ser alta. Aquesta baixa natalitat es veu una mica descompensada per l’arribada
d’immigració.

Un altre fenomen que es va produir és que molta gent marxa de la ciutat per anar al poble però
seguint-hi treballant.

3.2. L’economia catalana des de 1980

El sector terciari augmenta en contraposició del secundari. Catalunya es manté en un empat

tècnic amb la Comunitat de Madrid de PIB.

3.3. La societat catalana des de 1980

Hi ha molta classe mitjana a Catalunya com a conseqüència del passat burgès i obrer de
Catalunya (símptoma de desenvolupament econòmic i social. Això afavoreix a associacions i a
l’aparició d’entitats.

Ha augmentat la qualitat de vida tot i haver-hi restes de pobresa. Hi ha també molts canvis en el
concepte de família, i llibertats de gènere i religioses.