La Vegetacion Al Garraf

0
LA VEGETACIÓ AL GARRAF
Marc Solina Arnau

2n Batx. C
Ins Bruguers
1
Índex:
1. Introducció
2. Contextualitzem el Garraf
2.1. Situació geogràfica

2.2. Breu història humana
2.2.1. Cronologia
2.3. El clima del Garraf
3. La geologia del massís

3.1. La carstificació
3.2. La geologia dels tres Garraf
3.2.1. Els Esquists
3.2.2. Els gresos
3.2.3. La roca calcària i la dolomia
4. Els tres Garraf

4.1. Situem-los al mapa
4.1. El Garraf Blanc
4.2. El Garraf Roig
4.3. El Garraf Negre
5. Els sòls del Garraf

5.1. Breu explicació del que és un sòl
5.1.1. Què és important (per a les plantes) en un sòl
5.2. Els sòls del Garraf Blanc
5.3. Els sòls del Garraf Roig
5.4. Els sòls del Garraf Negre
6. Les Adaptacions de les plantes al medi
6.1. Les plantes i l‟aigua

6.1.1. La transpiració
6.2. Com sobreviure a l‟aridesa
7. Vegetació potencial
7.1. La màquia de Garric i Margalló

7.2. L‟Alzinar
2
8. Treball de camp
8.1. En que consisteix?

8.2. Àrees d‟estudi
8.3. Vegetació del Garraf Roig
8.4. Vegetació del Garraf Blanc
8.5. Vegetació del Garraf Negre
8.6. Índex de les espècies vegetals tractades
8.7. Classificació de les espècies en relació a l‟hàbitat:
9. Conclusió de l’estudi
10. L’impacta humà al massís
11. A tall de conclusió
12. Bibliografia
3
1. Introducció.
Des de ben petit els meus pares em van ensenyar a escoltar i a aprendre de la
natura. El primer record que tinc és el de mon pare ensenyant-me que era una
falguera i explicant-me com els boscos d‟abans eren diferents als d‟ara. D‟infant
la muntanya va ser un lloc d‟aprenentatge. Ara amb el temps s‟ha acabat
convertint en un espai de lleure, un lloc on alliberar-se de l‟estrès de la vida
quotidiana, de la monotonia de la societat. Però l‟esperit curiós no ha
desaparegut i em proposo aquest treball per aprendre una mica més
d‟aquestes les nostres muntanyes, el coneixement és llibertat i la llibertat és
felicitat. Jo sóc del Garraf, i vull saber més sobre la meva terra.
El cor ja ha parlat prou

ara que parli la ciència,
què té el massís
d‟especial? El massís de
Garraf és un espai de
gran interès tant per la
seva riquesa natural, com
per la seva peculiaritat.
És un lloc fronterer, on
moltes espècies de
plantes i alguns grups
d‟animals troben el límit
latitudinal de les seves
àrees de distribució. Això
Pic de les Agulles Font: Pròpia
es deu a la presència
d‟una veritable frontera bioclimàtica que separa el món mediterrani meridional
de la mediterrània humida i subhumida que trobem tot just passat el Llobregat.
La roca calcària ha estat sotmesa a un intens procés d‟erosió que ha originat
un relleu molt particular: cims arrodonits, vessants molt escarpades i la roca
calcària que emergeix per tot arreu formant l‟anomenada morfologia ruïniforme.
Aquest paisatge pedregós que recorda a les tarteres d‟alta muntanya ha
afavorit la presència de molts ocells rupícoles (rocallosos), que habitualment es
troben a l‟alta muntanya o en llocs molt més àrids (al Garraf, com ja veurem
més endavant, plou bastant més del que sembla). I precisament per aquesta
peculiaritat, el Garraf ha estat d‟interès per la comunitat científica des de fa més
d‟un segle.
Per bé que és la pedra calcària la que conforma pràcticament la totalitat del

massís, hi ha una bona diversitat de roques, encara que poc significatives
quant a la superfície que ocupen. Les roques calcaries conformen el Garraf
Blanc, els gresos i els conglomerats el Roig, i els esquists i pissarres el Negre.
4
En un centenar de metres canvia l‟orografia, la composició química de la roca,

canvien els sòls en funció de la roca, i canvia la vegetació de forma acusada
per culpa d‟aquesta heterogeneïtat.
Hi ha un altre factor d‟interès, potser el més transcendent pel que fa a

l‟ecologia: el Garraf és un espai natural periurbà. El fet que sigui un espai
contigu al nucli urbà i industrial de la metròpoli barcelonina, malgrat que ha
propiciat una forta degradació (pedreres, abocador d‟escombraries metropolità,
camp de tir, incendis d‟origen humà, robatoris de pedres monumentals i de
margallons,...), també dóna la possibilitat de comptar amb una bona eina per
reconduir el diàleg de l‟home amb la natura.
Objectiu del treball:

Aquest treball es centrarà en l‟estudi i en la explicació de la vegetació dels
anomenats tres Garraf: El Roig, caracteritzat pels conglomerats sorrencs, el
Negre, on predominen les pissarres i els esquists i el Garraf Blanc, el més
característic, format per calcàries i dolomies.
Metodologia:
Per estudiar les diferencies de la vegetació als Garraf portaré a terme diverses
“expedicions” amb l‟objectiu de prendre mostres de les diferents espècies i
arribar a una conclusió a partir d‟elles.
2. Contextualitzem el Garraf
2.1.Situació Geogràfica:
El massís del Garraf forma

part de la serralada litoral.
Constitueix una àrea de forma
triangular entre el riu
Llobregat, la depressió del
Penedès i la mar
Mediterrània. Està constituït
per un conjunt de muntanyes
baixes amb una altura
màxima de 593 metres sobre
el nivell del mar (Pic de la
Morella, al Terme Municipal
de Gavà). El massís perd Mapa del massís Font: Laia Balagué
5
alçaria cap a ponent on es fon en el mar a El Vendrell. El massís del Garraf

presenta una superfície de prop de 9.967 Ha formant part de cinc comarques
diferents: Barcelonès, Baix Llobregat, Garraf, Alt Penedès i Baix Penedès.
El nostre estudi es centrarà en l‟espai del massís del Garraf inclòs en el terme
municipal de Gavà.
2.2. Breu història Humana
El Garraf ha estat habitat pels humans des de temps molt antics i en

conseqüència hem modificat tant el seu relleu com la seva fauna originals, per
això sempre que es fa esment al massís del Garraf és obligatori exposar
breument la història de l‟ocupació humana en els darrers 5000 anys, que a
nosaltres ens poden semblar molts però que en temps geològic passen
desapercebuts com un gra de sorra a la platja.
L‟activitat humana no ha estat mai fàcil en el massís del Garraf. L‟aridesa del
terreny i l‟escassetat d‟aigua i de terres de conreu han estat un obstacle pel
desenvolupament agrícola. Potser a conseqüència d‟aquest fet una ramaderia
basada en l‟ovella i la cabra ha gaudit de certa prosperitat. Les penúries per les
que passaven la gent d‟aquesta terra ha obligat els habitants del massís a fer
literalment pans de les pedres, o sigui a desenvolupar una industria de la calç
que podem apreciar amb l‟elevat nombre de forns de calç que trobem en l‟espai
del massís.
Potser la imatge més característica del

Garraf és la de la barraca de vinya,
aquestes construccions de pedra seca
situades a molta distància de la masia
permetien al pagès desar-hi les eines i,
si era necessari, resguardar-se de la
pluja i el fred.
Barraca de Vinya Font: Benet Solina
2.2.1. Cronologia
· 3400 aC. Comença l‟explotació de

les mines de Can Tintorer a Gavà
· 1800 aC. Inici de l‟ocupació d‟Olèrdola
· S. V-I aC. Els Íbers habiten les terres
del Garraf, Olèrdola i Foix
Castell d'Eramprunyà Font: Benet Solina

6
· S. I aC. Els romans ocupen el nucli d‟Olèrdola

· 957 És esmentat per primer cop el castell d‟Eramprunyà que deu el seu
característic color vermell a la pedra sorrenca amb la qual està construït
· 1878 Comencen les obres del ferrocarril de Vilanova i la Geltrú a Barcelona
· 1885 Comencen les obres del Palau Novella
· 1890 La fil·loxera arriba a Catalunya
· 1897 Inici de l‟Espeleologia a
Catalunya amb Mossèn Font i Segué
despenjant-se a l‟avenc de Can
Sadurní
· 1910 Comença la construcció del
pantà de Foix
· 1974 Inauguració de l‟abocador de
la vall de Joan Abocador de Garraf Font: Benet Solina
· 1986 S‟aprova el pla especial de
protecció del Parc del Garraf
Al final del segle XX un increment de la preocupació social pel manteniment

dels patrimonis culturals i naturals porta les administracions i el teixit associatiu
a treballar per la conservació d‟espais com els del massís del Garraf, impulsant
així la creació dels parc naturals del Garraf, Olèrdola i Foix.
Rètol accés del parc Garraf Font: Benet Solina

7
2.2. El clima del Garraf
Mapa ombrotèrmic de Gavà Font: Internet
La situació costanera determina un clima típicament mediterrani, amb

escasses però torrencials pluges de primavera i tardor, hiverns suaus i
temperats, i estius calorosos i secs. Aquesta última característica delimita el
nombre d'espècies animals capaces d'assentar-s'hi, tot i que en aquest treball
no parlarem d‟elles. Les plantes, per tal de
resistir aquestes condicions, desenvolupen
una sèrie d'adaptacions encaminades a la
supervivència i a la millora de l'efectivitat en
la competència amb altres vegetals (un bon
exemple d‟això serien les fulles petites
gruixudes que contenen ceres
impermeables d‟arbusts com el llentiscle o
el garric).
El caràcter torrencial de les pluges provoca
una erosió mecànica extraordinàriament
potent que arrossega tot tipus de materials;
si hi afegim l'erosió química, que dissol la
roca calcària, l'efecte és impressionant:
valls i rieres profundes i escarpades, unes
marques a la roca boniques i tortuoses que
la gent de la terra anomena fondos. Fondo prop de l'abocador de Garraf Font:
Pròpia
8
La forta sequera estival unida al fet que molta pluja cau en un període de temps
molt reduït marca clarament l‟ecosistema. L‟aigua manca a l‟estiu quan les
temperatures són més altes i afavoreixen el creixement de les planes, hi falta
doncs quan és més necessària; I això li hem de sumar el fet que les pluges
torrencials no poden ser emmagatzemades per l‟ecosistema. Els sòls, com ja
veurem, són poc profunds i no tenen la capacitat de retenir grans quantitats
d‟aigua. Per tant gran part de l‟aigua caiguda en una tempesta va a parar al
mar en comptes de ser aprofitada.
El Garraf és classificat bioclimàticament com a xerotèric marítim subhumit.
(Xerotèric ve del grec Xeros, que vol dir sec)
També cal destacar el paper del Garraf com a una veritable frontera geogràfica
entre el que seria la
Catalunya seca i la Catalunya
humïda (com ja fou en temps
de la reconquesta entre la
Catalunya vella i la Catalunya
nova). La primera
representada per plantes com
el garrofer o la olivera que
s‟adapten bé a llocs amb poca
aigua i la segona per plantes
que són capaces d‟aguantar
glaçades de certa intensitat
com el llentiscle o l‟alzina
(l‟alzina pot aguantar fins 25
graus sota zero mentre que el
garrofer amb temperatures
entre 6 i 8 graus negatius ja
se‟n ressent). També cal
destacar la presència del
margalló, l‟única palmera
originària d‟Europa, que
reflexa un cop més aquest Margalló Font: Pròpia
caràcter de frontera entre sud
i el nord. El massís del Garraf és el límit septentrional de l‟àrea d‟expansió
d‟aquesta espècie.
Cal afegir que la humitat atmosfèrica del Garraf és força elevada per la
proximitat amb el mar. La marinada bufa sovint a l‟estiu i atenua les sequedat i
la calor accentuades pel relleu càrstic i el color blanquinós de les roques.
9
3. La geologia del massís
El Garraf presenta una estructura de conjunt capbussat cap el sud-oest, de

manera que les capes de les roques més antigues, pertanyents al Paleozoic,
només afloren en el marge oriental del massís en plena vall de Llobregat, a la
franja entre Gavà i Sant Boi.
El tret més destacat del paisatge del Garraf

és el modelat càrstic. El relleu càrstic és el
propi de les regions calcàries on l‟acció
d‟erosió de l‟aigua s‟exerceix principalment
mitjançant fenòmens de corrosió superficial i
subterrània de les calcàries, tot originant
unes formes de relleu específiques i uns
determinats fenòmens de circulació hídrica
Avenc del Passant Font: Pròpia (avencs, fondos, coves....)
3.1. La carstificació
El procés fonamental de la carstificació és la meteorització de les roques

calcàries o carbonatades per dissolució, però el carbonat de calci o calcita
(CaCO3) no és massa soluble en
aigua. Per tal que la reacció
química que dissol el carbonat de
calci es produeixi cal que l'aigua
sigui àcida, aquesta acidesa
s'aconsegueix quan el diòxid de
carboni (CO2) es dissol en l'aigua
de la pluja procedent de
l'atmosfera o de la matèria
orgànica en fermentació i forma
àcid carbònic (H2CO3). Cal dir que
tant el carbonat de calci com l‟àcid
Roca afectada per la carstificació Font: Pròpia
carbònic acostumen a trobar-se
dissociats en estat iònic.
La reacció de la carstificació és un procés molt complex el qual aquí no

explicarem la totalitat del seu procés químic.
La reacció global de la carstificació és la següent:
CO2 + H20 + CaCO3 ↔ Ca2+ + 2 HCO3-

10
3.2. La geologia dels tres Garraf

Cada un dels tres Garraf rep el nom de la
roca que el caracteritza. Així el Garraf blanc
rep el seu motiu de la roca calcària que és la
que més abunda, el roig del gres vermell i el
Garraf negre dels esquists negres paleozoics
que el formen. Així doncs ara exposaré les
característiques més elementals d‟aquests Les Agulles Font: Pròpia

tres tipus de roques:
3.2.1. Els esquists
Els esquists són llots i argiles que han estat sotmeses a altes temperatures i a
una pressió molt elevada. Aquesta pressió té com a conseqüència la formació
dels plans d‟esquistositat que donen el característic aspecte foliaci a aquesta
roca que té tendència a trencar-se com si fos el milfulles d‟un restaurant. Són,
doncs, roques metamòrfiques. Les roques metamòrfiques són aquelles les
quals han estat sotmeses a un canvi en la disposició dels seus agents químics.
En l‟esquist els grans minerals poden veure‟s a ull nu. Per definició, l'esquist
conté més d'un 50% de minerals plans i allargats, sovint finament intercalat
amb quars i feldespat. Que els cristalls es puguin diferenciar a ull nu és el que
els diferencia de les pissarres.
Esquists amb presencia d'òxids de ferro Font: Pròpia

11
Els esquist són formats per un procés anomenat metamorfisme regional,

aquest procés és el procés metamòrfic producte del naixement d‟una serralada:
al formar-se una serralada l‟escorça és comprimida i rebregada tant cap amunt
com cap avall. Les roques que queden enfonsades pateixen no només el pes
d‟una serralada damunt seu sinó que també són sotmeses a altíssimes
temperatures producte de la profunditat.
Els esquists negres d‟origen paleozoic, que són els que trobem al Garraf, són
especialment rics en carboni no oxidat, procedent de matèria orgànica. Es van
formar en ambients anòxics, o sigui de manca d‟oxigen.
Els esquists han sofert un grau de metamorfisme mitjà. Si són exposats a

pressions i temperatures superiors es converteixen en pissarres.
En els esquists trobem abundància de fòssils com petjades, esquelets o nius

que no es conservarien en una altre roca amb un grau de metamorfisme més
alt.
3.2.2. Els Gresos
Gresos de Bruguérs Font: Pròpia
El gres o pedra sorrenca (constituïda per sorres consolidades) és una roca

sedimentaria detrítica, o sigui composta per fragments de roques preexistents.
En el cas del Garraf aquests gresos seran de color vermell però, també, poden
ser de diferents colors. Són constituïdes per una matriu que conté clasts, és a
12
dir fragments d‟altres roques sedimentaries,

tot això unit per una agent cimentador o
ciment. En el cas del Garraf la matriu és
constituïda per llims i argiles riques en òxids
de ferro i sílice, d‟aquí el color vermellós, els
clasts són majoritàriament de quars.
Detall del Gres Font: Pròpia
3.2.3. La roca calcària i la dolomia
La pedra calcària és una roca sedimentària composta majoritàriament per

carbonat càlcic o calcita (CaCO3) (més del 50 %). Les calcàries estan formades
essencialment de calcita, amb la qual es barregen elements detrítics, és a dir
procedents de la meteorització d‟altres roques, com llims, argila o sorra, o
orgànics. Les calcàries tenen una duresa feble (es ratllen fàcilment amb un
ganivet) i en fred presenten efervescència en entrar en contacte amb àcid
clorhídric diluït, aquest fet les diferencia de les dolomies que en estat normal no
en fan.
Les calcàries solen contenir fòssils i ben sovint són constituïdes per
l‟acumulació de closques calcàries i d‟esquelets compactats sedimentats amb
calcita.
Roca calcaria, Pla de les Basses Font: Pròpia

13
La dolomia és una roca sedimentaria carbonatada que conté més d‟un 50 % de

carbonat de calci i magnesi o dolomita, (CaMg(CO3)). Es parla de dos formes
de sedimentació de la dolomia: les dolomies primàries es van formar per la
precipitació directa de la dolomia en les llacunes litorals dels països càlids; les
dolomies secundàries, les més abundants, són degudes a la substitució total o
parcial de la calcita de les calcàries per la dolomita, mitjançant un procés
anomenat dolomitització. La dolomia presenta molt poca efervescència amb
l‟àcid clorhídric en fred.
Entre les calcàries i les dolomies pures hi ha tota una sèrie de modalitats en
relació amb la seva composició relativa.
Una altre roca emparentada

amb la calcària és la marga. La
marga és una roca constituïda
d‟una barreja de calcària i
d‟argila. Fa transició entre les
calcàries argiloses i les argiles
calcàries. Així és pot parlar de
diferents nivells de marges
segons la proporció d‟argiles
que contenen. Són roques
menys compactes i més toves
que les calcàries però no tan
plàstiques com les argiles.
Tenen aspecte terrós i són poc
resistents a l‟erosió. La marga fa
efervescència al entrar en
contacte amb l‟àcid clorhídric
diluït.
Detall d'una roca calcaria Font: Pròpia

14
4. Els tres Garraf
Situem-los al mapa
Font: Laia Balagué
En aquest mapa podem veure les àrees de domini dels diferents Garraf.
A l‟annex trobareu el mapa oficial del Instituto Geológico i Minero de España.

Allà podreu apreciar la diferenciació de les roques als diferents Garraf.
15
En aquest mapa del massís del Garraf estan marcades en color blau les àrees
on hem portat a terme l‟estudi realitzat en aquest treball.
1  Garraf Negre, Font del Ferro

2  Garraf Roig, Roc del Migdia
3  Garraf Blanc, Pla de les Basses.
16
4.1. El Garraf Negre

La roca del Garraf es torna negre a la zona de las serra de les Ferreres. Just
creuar la carretera de Begues. Només observar els seus estrats, fàcilment
visibles ja que la construcció de la carretera de Begues o l‟obertura de pistes
de muntanya han produït uns magnífics talls verticals, ens en adonem de la
seva convulsa història geològica. Els estrats estan deformats, formen
complicades estructures de plegaments i es troben fortament fracturats.
Detall d’unes pissarres Font: Pròpia
La roca que forma aquesta zona són els esquists del paleozoic, aquestes
esquists, tenen un característic color negre producte de l‟acumulació de matèria
orgànica atrapada en els llims dels qual prové aquesta roca.
En el paleozoic, període de formació d‟aquestes roques, van aparèixer les

primers plantes terrestres. No obstant això al Garraf només trobarem que
fòssils marins, ja que al Garraf l‟origen d‟aquestes roques és la sedimentació
sobre el fons marí. Com ja em explicat en l‟aparat 3.3. l‟oxigen mancava durant
aquest procés i això va originar el color gris blavós d‟aquests sediments. El fet
que faltés oxigen també va originar l‟acumulació de mineral de ferro que d‟altre
forma s‟hauria oxidat. Així s‟explica la presència de las mines de ferro a Gavà I
a topònims com la serra de les Ferreres o la Font del Ferro.
S‟ha de fer notar aquí que el Paleozoic fou un període molt extens que hem
separat en tres períodes:
17
El silurià, entre 438 i 408 milions d‟anys, és on apareixen les primeres plantes
terrestres i en el Garraf es formen les mines de ferro.
El devonià, entre 408 i 360 milions d‟anys.

Apareixen els primers amfibis, les roques del
Garraf ens indiquen un mar en retrocés que
s‟asseca.
El carbonífer, entre 360 i 286 milions d‟anys. En

aquesta època apareixen els primers rèptils. Al
Garraf els esquists d‟aquest període presenten
intercalacions amb pissarres, presència d‟òxids
de ferro i quars.
A la zona de la pedrera de can Margarit, situada

a la carretera de Begues a l‟alçada de l‟antiga
masia de can Margarit podrem observar aquests
estrats geològics fàcilment coma conseqüència
Font del Garraf Negre Font: Pròpia
dels talls a la roca producte de la pedrera o de la
remodelació de la carretera.
4.2. El Garraf Roig

Quan un pensa en el Garraf Roig pensa en els cims d‟Eramprunyà i en el
poderós frontal del Roc del Migdia, fàcilment observable des de la carretera de
Begues a l‟altura de l‟ermita de Bruguers. Estan constituïts per gresos silícics,
els quals deuen el seu color rogenc als òxids de ferro que cimenten el quars
que forma la roca, i per conglomerats, de mateixa estructura que el gres però
amb grans de diàmetre superior als 2mm.
Vista del morro del roc del Migdia Font: Pròpia

18
Pertanyen a l‟era mesozoica i al període triàsic, són, per tant, roques més joves
que els esquists del Garraf Negre. La seva història geològica és similar a la
dels afloraments estudiats a Alemanya per això considerem aquestes roques
de fàscia germànica i per això reben el nom de Buntsandstein (que no vol dir
res més que “pedra arenosa roja” en alemany).
Els conglomerats i gresos del Buntsandstein són dipòsits de tipus continental

(el mar es va retirar cap a finals del paleozoic, al carbonífer). La seva
sedimentació va començar fa 248 milions d‟anys quan els primers dinosaures
poblaven la terra, quan va acabar la seva formació, al finalitzar el cretaci, els
dinosaures ja s‟havien extingit.
Els còdols que formen els conglomerats són

majoritàriament de quars, i el quars és un mineral
extraordinàriament resistent a l‟atac químic però en
canvi, l‟agent cimentador, en aquest cas els òxids de
ferro, és bastant vulnerable a la meteorització per
agents químics, bàsicament aigua.
Detall d'un taffoni Font: Pròpia
Quan un gra de quars cau deixa una petita cavitat on

s‟hi pot anar acumulant aigua que al seu torn eixampla el forat permetent més
acumulació d‟aigua etc. etc. Aquesta cavitat s‟anomena alvèol. Quan el forat
creix molt el resultat és el taffoni. Quan els taffonis són molt grans donen la
impressió de ser ruscs d‟abelles perquè les seves cares interiors queden
foradades talment com els habitacles d‟aquests invertebrats.
L‟impressionant arc de pedra de Bruguers és el producte d‟un gran taffoni que

va travessar la pedra. Aquestes formacions rocoses fan que quan visitem
Bruguers ens faci la sensació d‟estar en un paisatge extraterrestre, marcià,
propi d‟una pel·lícula de ciència-ficció.
Arc de pedra de Bruguers Font: Benet Solina

19
4.3. El Garraf Blanc

El Garraf Blanc constitueix la major part del massís i és la imatge que ens ve al
cap quan parlem del Garraf. Està constituït per roques calcàries i dolomies
(com ja hem apuntat, en les calcàries predomina el carbonat càlcic mentre que
les dolomies estan formades per carbonat calci magnèsic) corresponents a la
fàscia germànica anomenada Muschelkalk. Aquestes roques es van formar
quan fa prop de 247 milions d‟anys al finalitzar la sedimentació dels gresos i
conglomerats del Buntsandstein, quan una nova transgressió marina va
inundar aquests indrets. Van començar així un seguit de transgressions i
regressions que van permetre la sedimentació química de las roques calcàries i
les dolomies. Cal fer esment que el carbonat càlcic d‟aquestes roques té un
origen orgànic. Això vol dir que prové de les closques de petits invertebrats que
van viure milions d‟anys abans que nosaltres.
Pla de les Basses Font: Benet Solina
El procés de la carstificació, del qual ja hem parlat més amunt, ha sigut

l‟encarregat de modelar el paisatge del Garraf Blanc, generant un paisatge que
anomenem ruïniforme. Però no només ha estat modificat per agents químics, la
formació dels Alps (orogènesi alpina) va deixar empremta en la nostre terra en
forma de tot un seguit de falles per les quals l‟aigua i el bicarbonat càlcic,
procedent de la carstificació, podien escolar-s‟hi amb facilitat.
El rascler és la primera expressió de la morfologia

càrstica que es pot trobar. El rascler és el producte
Rascler Font: Pròpia

20
d‟aquests processos de dissolució superficial de la roca. Aquestes queden

cobertes de solcs, canalets i alvèols que arriben a ser profunds. El carbonat
càlcic magnèsic és molt més resistent a l‟atac de l‟àcid carbònic del que ho és
el carbonat càlcic i a les roques on es combinen la calcita i la dolomia és
configuren formes complexes a causa d‟aquesta dissolució diferencial. Tot
plegat recorda un paisatge enrunat i és d‟aquí d‟on rep el nom de paisatge
ruïniforme.
Font: Laia Balagué
Allà on hi ha una cruïlla de fissures l‟aigua s‟hi escola amb facilitat. S‟hi genera
una zona de màxima dissolució de la roca que acaba donant lloc a una forma
d‟embut. Aquests embuts reben el nom de dolines. Alguns exemples coneguts
són les dolines de Campgras o la del Pla de les Basses. Fins i tot hi ha una
teoria que diu que l‟enclavament on està situat el municipi de Begues hi hauria
hagut un gran llac com el de Banyoles format a partir d‟una gran dolina.
També cal dir que el Garraf és

conegut arreu per la gran quantitat
d‟avencs i coves que s‟hi troben
(trobem més de 100 avencs al
Garraf). Aquesta ingent quantitat
d‟avencs ha portat visitants al
massís i l‟ha fet conegut. Sense
anar més lluny Mossèn Font i Segué
pioner de l‟espeleologia a Catalunya
descendia l‟avenc de sant Sadurní a Avenc Font: Benet Solina
finals del segle XIX inaugurant així
el fenomen de l‟espeleologia al nostre país.
21
5. Els sòls del Garraf

El sòl és la conseqüència de les influències destructives (l‟erosió) i
constructives (síntesi de nous minerals i de noves estructures) de la biosfera, el
món viu, sobre la litosfera, el món mineral. Així que resulta evident que els sòls
estan interrelacionats fortament amb el tipus de roca i que les característiques
d‟aquest sòl dependran de la roca en si. Així cada tipus de Garraf tindrà un sòl
relacionat amb les característiques de la seva roca, per tant trobarem un sòl
diferent on hi predominin els esquists que a on hi predominin els gresos i els
conglomerats.
Però primer hem d‟explicar com s‟estructura un sòl i com està format.
5.1. Breu explicació del què és un sòl
Un sòl és la combinació de minerals, matèria orgànica, gasos, líquids i els

milions d‟organismes que permeten la vida vegetal. És un cos natural que
constitueix en si mateix la pedosfera.
Un sòl és el producte i la conseqüència de una interfase de dues entitats: La

biosfera i la litosfera. Aquest contacte s‟expressa amb l‟alteració dels materials
geològics pels agents atmosfèrics i els éssers vius.
Hem d‟imaginar el sòl no com una cosa estàtica sinó com a una entitat
dinàmica. Els animals com per exemple els cucs de terra incorporen matèria
orgànica al sòl, aquesta matèria orgànica, com serien unes fulles mortes,
serveix d‟aliment als microorganismes que són importantíssims per que
controlen més del seixanta per cent de les reaccions biològiques del sòl i n‟hi
ha uns 10.000 milions per cm2.
D‟aquesta forma es constitueix una mena de factoria on la matèria orgànica es

transforma en humus i els minerals són degradats i reestructurats formant
argiles. Totes aquestes transformacions originen l‟estructura del sòl. Aquesta
estructura queda disposada de forma horitzontal i cada estatge de la
transformació dels elements primaris queda reflectit en un horitzó; el conjunt
d‟horitzons d‟un sòl s‟anomena perfil del sòl.
22
L‟horitzó O és l‟horitzó orgànic (humus) en el qual

les restes vegetals s‟acumulen a la superfície del
sòl.
L‟horitzó A és on s‟acumulen els nutrients
procedents de la putrefacció de la matèria orgànica
barrejats amb materials inorgànics procedents de la
roca mare. Aquesta introducció de matèria orgànica
al sòl la duen a terme els invertebrats.
L‟horitzó B presenta la mateixa composició que
l‟horitzó A però aquí hi predominen els materials
inorgànics en detriment de la matèria orgànica.
L‟horitzó C és un horitzó on la roca mare ha sigut
modificada però molt lleument, encara són presents
els seus components, és a dir, els minerals.
5.1.1.Que és important per les plantes en un sòl?

Un sòl ha de ser capaç d‟emmagatzemar l‟aigua de la pluja, ha de contenir els
nutrients necessaris per a la vida vegetal i ha d‟estar prou airejat per que
l‟oxigen arribi a totes les arrels.
Aquestes propietats depenen bàsicament de la textura del sòl, o sigui en

quines mides i en quines proporcions es presenten les partícules minerals del
sòl. També depenen de l‟estructura del sòl, que descriu la manera com
s‟agregen aquestes partícules per formar l‟espai físic per el que circularan l‟aire
i la matèria orgànica.
La textura és la proporció relativa de

partícules amb diàmetres inferiors
als 2mm respecte el total. I per què
a partir de 2mm? Doncs perquè les
partícules més grans tenen mínima
incidència en les reaccions
químiques del sòl. I la raó és que en
partícules superiors a 2mm és molt
complicat atrapar l‟aigua per
capil·laritat i això és essencial a
l‟hora de constituir agregats de sòl.
L‟altre aspecte que prima a l‟hora de
constituir un sòl és la superfície,
com menor el volum de les
partícules major la superfície total. Imatge del sòl al Garraf Negre on es pot
apreciar que és molt ric en llims Font: Pròpia
23
Això pot sonar contradictori però imaginem-nos un cub, aquest cub ocupa un
volum determinat. Ara tallem aquest cub en 6 daus més petits, hem obtingut
molta més superfície en el mateix volum, per això diem que com més petites
són les partícules del sòl més superfície tenim.
Aquesta superfície relativa, la relació de la quantitat de superfície en funció del

volum, és importantíssima. Per entendre això imaginem-nos el sòl com si fos un
port espacial com el de les pel·lícules de ciència-ficció on el nutrients que
necessiten les plantes per viure, són les naus, i la superfície, els hangars
d‟aquest port. Nosaltres com a plantes el que volem és que ens arribin molt
nutrients i per això necessitem molta superfície per atrapar-los (atracció
electrostàtica). Dit d‟una altre forma, amb la nostra metàfora necessitem molts
hangars i pistes d‟aterratge si volem que totes les naus aterrin. En sòls rics com
les argiles i llims un cm3 de sòl pot arribar a superar els 600 m 2 de superfície.
Així resulta evident que les partícules superiors als 2mm de diàmetre no tenen
cap importància dins la factoria bioquímica que és el sòl.
Les partícules minerals s‟agrupen constituint agregats del sòl. Aquests

agregats són l‟espai tridimensional on creixen les arrels de les plantes, viuen
els animals del sòl, i circulen l‟aire i l‟aigua. En el Garraf la pauta d‟agregació
d‟aquests agregats, valgui la redundància, que predominen són les formes
granulars i polièdriques.
Detall del sòl del Garraf Negre

24
La matèria orgànica compleix un paper fonamental. Uneix i expandeix els

agregats de manera que fa que la porositat sigui molt elevada.
I aquest és el tema important i el resum de tot plegat: la porositat del sòl.
Quan plou la terra reté aigua, i com reté aquesta aigua? Per capil·laritat. La
capil·laritat és la propietat física per la qual un líquid queda retingut en un
conducte que té un diàmetre inferior a 2mm. Resumint, el principi de capil·laritat
ens diu que l‟alçada de la columna d‟aigua retinguda dins el tub és inversament
proporcional al diàmetre del conducte. O sigui que com més prims siguin els
conductes més aigua podrem retenir. Com més quantitat de porus i més petits
més aigua podrem retenir.
Tenim dos tipus de porus. Els microporus que tenen la capacitat de retenir
l‟aigua i els macroporus que són massa amples i que acostumen a quedar
plens d‟aire.
Així, quan un sòl estigui en la seva capacitat de camp, que vol dir que està en
el punt límit d‟emmagatzematge d‟aigua, presentarà una estructura
característica d‟espais plens d‟aigua i espais plens d‟aire. Això depèn sobretot
de la textura del sòl. Com més grans siguin les partícules minerals més grans
seran els espais plens d‟aire i menys aigua podrà retenir.
La textura ideal d‟un sòl per una planta serà doncs aquella que presenti
suficients macroporus per permetre una bona oxidació del sòl per una banda i
suficients microporus per retenir suficient aigua per l‟altre. (els nutrients els
capten als microporus)
25
5.2. Els sòls del Garraf Blanc

Com ja hem dit, el Garraf Blanc està compost per roques calcàries i dolomies,
pedres on el carbonat càlcic és un dels principals components, així doncs lo
lògic seria pensar que els sòls del Garraf Blanc són rics en carbonat càlcic,
però resulta que si aboquem àcid clorhídric diluït al sòl aquest no produeix
efervescència, és a dir, dóna negatiu en la presència de carbonat càlcic. I
aleshores com pot ser que d‟una roca on predomina el carbonat càlcic no
n‟arribi gens al sòl si, com ja hem dit, el sòl depèn de la roca mare?
La resposta la trobarem dins d‟un avenc o al mirar un rascler: el carst. Com ja

hem dit abans el carst és un procés de dissolució de la roca que ens dóna
bicarbonat càlcic com a producte, però aquest bicarbonat càlcic és molt soluble
i té tendència a escolar-se per les esquerdes sediments avall. Així doncs per
saber que forma el sòl del Garraf Blanc hem de ser conscients que les roques
calcàries hi predomina el carbonat càlcic però també contenen altres materials.
Quan les nostres calcàries es van formar ara farà 247 milions d‟anys a l‟aigua
hi havia argiles en suspensió.(això és possible gracies a que són prou petites
per formar dissolucions col·loïdals que qualsevol corrent marí per petit que sigui
pot evitar la seva sedimentació) Aquestes argiles van quedar atrapades dins la
roca, però com a màxim arriben a representar una ¼ part del volum de la
pedra. Així doncs quan la roca es dissol pel procés de la carstificació l‟única
cosa que queda són aquestes argiles. (argiles de descalcificació)
Terra rossa Font: Benet Solina

26
El nostre sòl serà doncs molt argilós, d‟un color vermell distintiu, de poca
profunditat i el trobarem en fissures de les roques, a més, contindran, com tot el
que és vermell a la natura, òxids de ferro i com a conseqüència dels carst hi
haurà absència de carbonat càlcic. Aquests sòls són doncs rojos i
descarbonatats i sovint se‟ls coneix per l‟apel·latiu italià de terra rossa.
Aquest sòls són molt raquítics i tant fins que quan els toques semblen pols. On
se‟ls pot observar millor és a dins dels avencs. També afegir que el Garraf a
l‟actualitat constitueix un carst mort és a dir el procés de la carstificació va
acabar ja fa temps i per tant ja no es forma més sòl.
5.3. Els sòls del Garraf Roig
Els sòls del Garraf Roig són sorrencs

perquè la roca de la qual provenen està
formada per sorra de quars cimentada
amb òxids de ferro. El quars és un
mineral extremadament resistent a l‟atac
químic i és per això que el quars passa
gairebé inalterat a constituir aquest sòl. A
això cal afegir-hi que la roca és dura i a
sobre es tracta d‟una zona marcadament
escarpada i això comporta que els sòls
siguin poc profunds i els trobem en
pendents accentuats.
La característica més distintiva d‟aquest

sòl és l„absència de calç dins el breu
repertori d‟elements químics que poden
oferir a les plantes i aquesta absència és
Detall d'un sòl del Garraf Roig Font: Pròpia
poc comuna en aquestes latituds. La calç
acostuma a ser un dels elements predominants en els sòls mediterranis tant
que pot arribar a bloquejar l‟absorció d‟altres nutrients per les plantes com
potassi o ferro. Tant important és això que algunes de les plantes de la conca
mediterrània s‟han especialitzat per “capturar” aquest minerals davant
l‟aclaparadora quantitat de calç que hi ha al medi.
27
5.4. Els sòls del Garraf Negre

Són els sòls més diversificats i els més
desenvolupats. Són diversificats perquè
els nutrients que hi podem trobar no són
els mateixos a tot el Garraf Negre.
Podem trobar esquists rics en calç i
esquists sense gens de calç com els del
Carbonífer. I el mateix passa amb la
textura, la proporció de llims i argiles
acostuma a variar segons l‟esquist,
A més aquests sòls poden desenvolupar-

se millor que els sòls de la resta del
Garraf (quan parlem d‟un sòl
desenvolupat ens referim a un sòl on
sigui presents la majoria del horitzons del
sòl dels que hem parlat quan hem descrit
un sòl) perquè els pendents són més
suaus i al roca és més alterable. Poden
retenir més aigua i disposen de més
nutrients per oferir a les plantes gracies a Font de l'Avellanosa Font: Benet Solina
que posseeixen una bona proporció de
llims i argiles. És doncs la zona més fèrtil del Garraf i com conseqüència d‟això
ha sigut la zona més poblada per l‟home.
Cal també dir que la presencia dels antics boscos d‟alzines que abundaven en
aquesta zona, ara ja desapareguts per culpa de l‟acció de l‟home, van provocar
una franca millora de la fertilitat del sòl. Per una banda les arrels han
fragmentat les pedres i per l‟altre l‟aportació de matèria orgànica han ajudat a
incrementar la retenció d‟aigua i de nutrients d‟aquest sòl.
Falgueres al Garraf Negre Font: Pròpia

28
6. Les Adaptacions de les plantes al medi
6.1. Les plantes i l‟aigua

L‟aigua és un dels principals constituents del protoplasma cel·lular i arriba a
significar el 95% del pes en alguns vegetals. És el medi on ocorren la majoria
de les reaccions bioquímiques i és també qui transporta els nutrients de la
solució del sòl a tots els teixits de la planta. L‟aigua és, en definitiva, essencial
per a la vida.
Però, ai las, resulta que al Garraf durant bona part de l‟any, en concret a l‟estiu,
en tenim més aviat poca d‟aigua. Això ha comportat que les plantes que hi
trobem estiguin adaptades especialment a viure amb aquest dèficit d‟aigua.
Argelaga Font: Pròpia
6.1.1. La transpiració
La transpiració és el principal consumidor d‟aigua en les plantes, com exemple
podem posar el blat de moro que arriba a transpirar el 98% de l‟aigua que
absorbeix i n‟absorbeix 2 litres d‟aigua per dia. I per què tota aquesta despesa?
Una primera suposició és que la transpiració actua com un cor, bombant els
nutrients des del sòl fins a les fulles com quan bevem un líquid amb una
palleta, però s‟ha demostrat que encara que la planta no transpiri els elements
nutritius segueixen arribant a tots els seus teixits.
29
Una altre hipòtesi del perquè de la transpiració és l‟efecte refrescant de l‟aigua

en evaporar-se. Per passar d‟estat líquid a gasós l‟aigua ha de “robar” moltes
calories a la fulla i això pot ser vital quan la irradiació solar és molt intensa. Això
és parcialment cert ja que les plantes desenvoluparan estratègies alternatives
per no gastar un element tan extraordinàriament valuós com és l‟aigua.
Tot i aquestes hipòtesis, sembla que la transpiració no és més que un mal

menor que les plantes han de suportar pel fet de realitzar la fotosíntesi. A les
fulles de les plantes és realitza un intercanvi gasós similar al que té lloc als
nostres pulmons; s‟absorbeix diòxid de carboni (CO2) i s‟expulsa oxigen (O2). El
diòxid de carboni s‟incorporarà a la fotosíntesi, que té lloc als teixits interns de
la fulla, per constituir matèria orgànica i l‟oxigen és un producte d‟aquesta
mateixa reacció. Aquest oxigen s‟acumula als espais intercel·lulars quan els
estomes es troben tancats, per evitar la pèrdua d‟aigua. Una gran acumulació
pot fer que l‟enzim rubisco actuí en funció oxidasa i es dediqui a destruir la
ribulosa-1,5-difosfat que es necessita per captar el CO2, aquest procés se‟l
anomena fotorespiració i pot arribar a ser molt perjudicial perquè destrueix la
capacitat de fer la fotosíntesi a la planta. És per això que les plantes
prefereixen abans d‟això perdre aigua per transpiració i només tanquen els
estomes quan és totalment necessari.
L‟interior de la fulla recorda a una

esponja, per la abundància
d‟espais buits entre les cèl·lules, i
és en aquests espais on
s‟acumulen els gasos que
intervenen en el procés de la
fotosíntesi. Tota aquesta
superfície interna de la fulla està
envoltada d‟una capa d‟aigua que
fa la mateixa funció que els
nostres pulmons. La fulla esta
envoltada per l‟epidermis que és
impermeable. Els gasos
atmosfèrics penetren a l‟interior de
la fulla a través dels estomes, que
són com unes boques que
controlen l‟entrada i la sortida dels
gasos de la fulla. Per que es faci
la fotosíntesi els estomes han d‟estar oberts i això fa que l‟aigua que envolta la
superfície interna de la fulla quedi sotmesa al procés de l‟evaporació.
30
6.2. Com sobreviure a l‟aridesa
L‟aridesa estival potser és el factor ecològic més característic del clima

mediterrani. L‟aigua falta quan les plantes més la necessiten, quan la radiació
solar és més intensa. I això ha forçat a les plantes a adaptar-se desenvolupant
estratègies adaptatives contra aquesta sequera.
Una primera estratègia consisteix a desenvolupar

un cicle vital (germinació, creixement, floració i
fructificació) curt durant l‟espai de temps en el
que hi ha aigua a l‟ecosistema. El narcís que
podem trobar als cims del Garraf Blanc després
de les pluges de primavera i n‟és un exemple.
Un tret comú a totes les plantes que viuen en llocs àrids és el desenvolupament
de les arrels. Les arrels baixen més profund per tal d‟arribar a aquells estrats en
els quals encara queda aigua a l‟estiu; o és reparteixen de forma més eficient
prop de la superfície per tal d‟absorbir l‟aigua de les pluges de poca intensitat.
La estepa blanca (cistus albidus) utilitza una

estratègia anomenada semimarcescència que
consisteixen en que les fulles queden en un
estat de letargia, i per tant no transpiren, quan
manca l‟aigua a l‟estiu.
Però la estratègia més estesa consisteix a reduir la transpiració. Una de les

formes d‟aconseguir això és recobrint les fulles de ceres impermeables. Una
altre el desenvolupar un borrissol, és a dir, una pantalla de pelets que creen
una capa d‟aire que fa que la planta perdi menys aigua.
Una altre estratègia per disminuir la

transpiració consisteix en tenir unes fulles
més petites i gruixudes de tal forma que per la
mateixa matèria viva hi correspongui menys
superfície. Així doncs les plantes adaptades a
llocs secs solen tenir unes fulles menys
tendres que les plantes adaptades a llocs
humits. Aquest aspecte de fulla dura, opaca i
lluent, (efecte provocat per la presencia de
ceres impermeables) es denomina escleofília.
La fulla de l‟alzina (Quercus ilex) és el millor
exemple d‟aquesta estratègia.
31
Tot i això la forma més eficient de disminuir la transpiració és tancar els

estomes. Però això té un greu preu ja que limita la absorció de CO 2 i per tant la
fotosíntesi. I és per això que moltes de les plantes que habiten en llocs secs
són de creixement molt lent ja que al tenir els estomes tancats molt de temps
impedeix sintetitzar nous teixits i créixer ràpidament. Degut a això, és freqüent
trobar en els ecosistemes mediterranis espècies de plantes que arriben a viure
molts anys. El cas més conegut és el de l‟olivera que pot arribar a viure milers
d‟anys.
7. Vegetació potencial
Abans de començar a parlar de quines són les diferencies en les plantes que
trobarem en dels diversos Garraf crec que una mínima explicació de quin tipus
de vegetació hauria de predominar en el Garraf en general és necessària, és a
dir, parlar de la vegetació potencial del Garraf.
Quan parlem de vegetació potencial ens referim a aquella vegetació que es

desenvoluparia espontàniament si l‟home deixés d‟actuar sobre el medi. Tot i
que no és fàcil establir la vegetació potencial del Garraf, justament a causa del
relleu, la morfologia i l‟acció de l‟home al llarg dels segles, la comunitat
científica ha arribat a una classificació.
Parlaríem d‟una màquia de garric i

margalló quan ens referíssim a una
franja propera al mar, en els cingles
del Garraf Blanc, els seus límits són
difícils d‟establir però se suposa que
el domini estricte de la màquia de
garric i margalló restaria segurament
només a les carenes i als indrets
més assolellats i inclinats amb una
acumulació argilosa escassa. A les Pla de les Basses Font: Pròpia
zones d‟obagues i als peus dels
cingles s‟hi desenvoluparia, a la llarga, un alzinar i fins alguns boscos mixtes
amb roures i altres caducifolis.
Però tot això és teoria, és la vegetació en potencia no la real. Actualment la

màquia és la vegetació dominant a tot el Garraf i a l‟espai que hauria d‟ocupar
l‟alzinar hi trobem pinedes o, directament, màquia. Només trobem alzinars
totalment desenvolupats amb un sotabosc complet a les torrenteres del Garraf
Negre on la humitat és molt elevada i el sòl molt ric.
32
7.1. La màquia de Garric i Margalló
La màquia és una associació vegetal densa procedent de la degradació de

boscos d‟alzines i roures i formada per arbusts o arbres de mida petita (menys
de 5m). Simplificant-ho molt podríem dir que és com un alzinar sense alzines ja
que moltes de les espècies que trobem són pròpies del sotabosc d‟un alzinar.
És una formació natural que podria arribar als cinc metres, però que ara
escassament arriba als dos. És constituïda per mates grosses de llentiscle,
garric, margalló, arçot, ullastre i garrofer, tots aquests arbust podrien, al cap de
molts anys, esdevenir arbres de més de 5 metres, però el foc els ho ha impedit.
Sota aquest arbustos hi trobem lianes diverses com l‟esparreguera, l‟arítjol, la
vidiella i el lligabosc mediterrani, i herbes com la lletera vera i el llistó.
La màquia de garric i margalló (Querco-Lentiscetum) seria la vegetació

potencial de les carenes i els vessants assolellats i inclinats del Garraf. Ara
només trobem màquia completament desenvolupada de forma fragmentada ja
que els incendis l‟han malmesa sistemàticament i és de creixement lent.
Margallons, Pla de les Basses Font: Pròpia

33
7.2. L‟Alzinar
A excepció de la franja litoral més càlida i seca, domini de la màquia de garric i
margalló, la resta del Garraf pertany al domini biogeogràfic dels alzinars. Però
no ens hem d‟estranyar si ara a l‟actualitat en trobem més aviat pocs d‟alzinars
al Garraf, ja que hem de recordar que la vegetació actual no només és causa
d‟unes condicions naturals sinó també de l‟acció de l‟home que s‟ha dedicat a
talar i cremar pel seu propi benefici aquests alzinars (carboneres).
El sotabosc de l‟alzinar és molt ric i és per aquest motiu que s‟està intentant
preservar i recuperar els alzinars en detriment de les pinedes. En aquest
sotabosc hi trobaríem un estrat arbustiu alt amb arboç, marfull i aladerns; un
estrat arbustiu baix amb el galzeran; un estrat herbaci amb violetes de bosc i
falzia negre; i un estrat amb molses i un bon nombre de lianes que poden
enfilar-se fins a dalt dels arbres com l‟arítjol, l‟esparreguera, la vidiella i l‟heura.
Alzinar Font: Benet Solina

34
8. Treball de Camp:
8.1. En que consisteix?

Arribats aquí hem parlat de la vegetació potencial del Garraf, de les
característiques generals de les seves plantes i de les adaptacions d‟aquestes
al clima àrid d‟aquesta terra. Però també hem explicat que al Garraf hi
predominen tres tipus de roca que donen, al seu torn, sòls diferents.
Així doncs si els sòls són diferents és lògic pensar que les plantes que
predominaran a cada Garraf seran diferents. I és aquest el fi d‟aquest treball de
camp, determinar si les espècies vegetals distribuïdes als diversos Garraf són
les mateixes, són completament diferents, només canvia la espècia
predominant o simplement no hi ha cap variació en absolut.
Amb aquest fi he decidit realitzar un estudi de les diferents plantes que podem
trobar a cada Garraf. Duré a terme una classificació de les diferents espècies
vegetals que trobi i en faré una breu descripció.
8.2. Àrees d‟estudi

Les àrees d‟estudi les he escollit guiant-me per dos paràmetres: puresa, és dir
que el sòl fos genuïnament de la roca i no es trobes contaminat en excés ni per
altres sòls, procedents de corriments, ni per l‟home; i accessibilitat, que fossin
llocs fàcilment accessibles i que es trobessin localitzats al terme municipal de
Gavà.
Aquestes àrees són:
- Com a mostra del Garraf Roig, el poderós frontal del Roc del Migdia on
es localitza la antiga ermita de Bruguers, al costat del castell
d‟Eramprunyà; no hi ha un lloc més característic de la morfologia dels
gresos i els conglomerats en tot el Garraf .
- Com a mostra del Garraf Blanc, la zona del pla de les Basses i camp
Gras, una zona molt rica en avencs i dolines on la morfologia càrstica es
pot apreciar amb molta facilitat. El recorregut per arribar a aquesta àrea
passa pel costat de l‟antiga vall d‟en Joan reconvertida en un abocador
que des de l‟any 2001 es troba clausurat i en procés de recuperació de
l‟ecosistema.
- Com a mostra del Garraf Negre, la zona de la font del Ferro, ca n‟Amat i
can Roig , zona d‟obagues on hi abunden les fonts, els rierols i les rieres,
amb una vegetació exuberant que presenta un gran contrast amb les
zones més altes del massís.
35
8.3. Vegetació del Garraf Roig

Eixim de casa a punta de dia, duc una motxilla amb una càmera i una guia de
camp per identificar la vegetació mediterrània. Aquest és el meu equipament de
biòleg amateur. Enfilo el camí que puja de Gavà a Bruguers, és hivern i fa fred.
El camí és llarg, no hi ha ningú avui a la muntanya, és tota per a mi. Arribo, per
fi, al meu objectiu, trec la càmera i començo a fer fotos.
Una de les raons per les quals vaig

escollir el roc del Migdia com a
àrea d‟estudi és que ja coneixia
d‟antelació la diversitat del seu
ecosistema. Està exposat al vent i
al sol per tots els cantons però
alhora hi ha un alzinar minúscul en
una zona d‟obagues on hi poden
proliferar fins i tot les falgueres.
Així en un espai relativament petit
trobem diferents condicions
ambientals que fan el nostre estudi Frontal del Roc del Migdia Font: Pròpia
molt més complet. També afegir
que en aquesta zona es troben alguns dels taffonis més bonics de Brugués.
Taffoni Font: Pròpia

36
Les plantes que vaig identificar són les següents:
· Llentiscle (Pistacia lentiscus)

· Lletera Vera (Euphorbia characias)
· Arboç (Arbutus unedo)
· Farigola (Thymus vulgaris)
· Esbarzer (Rubus ulmifolius)
· Estepa Borrera (Cistus salviifolius)
· Estepa Blanca (Cistus albidus)
· Estepa Negra (Cistus monspeliensis)
· Càdec (Juniperus oxycedrus)
· Bruc d‟hivern (Erica multiflora)
· Gatosa (Ulex parviflorus)
· Ullastre o olivera borda (Olea europaea sylvestris)
· Margalló (Chamaerops humilis)
· Pi blanc (Pinus halepensis)
· Pi pinyoner (Pinus pinea)
· Bruc boal (Erica arborea)
· Garric (Quercus coccifera)
· Alzina (Quercus ilex)
· Càrritx (Ampelodesmos mauritanica)
· Arítjol (Smilax aspera)
· Heura (Hedera helix)
· Roure (Quercus faginea)
· Romaní (Rosmarinus officinalis)
· Esparreguera (Aspargus acutifolius)
· Galzeran (Ruscus aculeatus)
· Argelaga (Genista scorpius)
· Aladern (Rhammus alaternus)
· Líquens
· Molsa
· Matapoll (Daphne gnidum)
· Lligabosc mediterrani (Lonicera implexa)
· Garrofer (Ceratonia siliqua)
· Savina (Juniperus phoenicea)
Vista de la vegetació del Garraf Blanc Font: Benet Solina

37
8.4. Vegetació del Garraf Blanc
Tornem a la muntanya a continuar el nostre

estudi, el meu equipament de biòleg amateur
ha canviat, ara porto només una llibreta i una
guia de camp, i és el meu pare, que ha agafat
vacances, qui m‟acompanya amb la càmera.
Agafem el cotxe i el deixem estacionat a la
Pleta, darrera la Morella. Ens abriguem i ens
posem a treballar.
He escollit la zona del pla de les Basses per

que ens ofereix un paisatge ruïniforme molt
característic del Garraf calcari. La zona està
plena d‟avencs, d‟una vasta quantitat de
poliès i pedra on mires pedra que mostra el
procés de la carstificació. Aquesta zona va ser
afectada per l‟últim gran incendi del Garraf,
l‟any 82. A hores d‟ara la vegetació original ja
s‟ha restituït però una màquia que podria Margalló Font: Benet Solina
arribar a més de 3 metres d‟altura ara amb
penes i treball pràcticament no sobrepassa el metre d‟altura.
Però una de la imatge més trista que ens ofereix aquest ambient tant àrid no
prové de la natura sinó que té un origen humà. És tracta d‟aquesta boirina
marró de contaminació que cobreix la ciutat de Barcelona. Lamentable.
Vista de Barcelona des de el pla de les Basses Font: Pròpia

38
Les plantes que vam identificar són les següents:
· Lletera vera (Euphorbia characias)

· Boix (Buxus sempervirens)
· Foixarda (Globularia alypum)
· Ullastre o olivera borda (Olea europaea sylvestris)
· Bufalaga tinctòria (Thymelaea tinctoria)
Vista del Sòl del Garraf Blanc Font: Pròpia

39
8.5. Vegetació del Garraf Negre

M‟he quedat adormit i vaig tard, són les onze
i mitja, agafo l‟entrepà de l‟esmorzar amb una
mà i amb l‟altre em calço les bambes. Em
trec les lleganyes i aquí hi tornem a ser, a la
muntanya intentant fer fotos sense que el
gos s‟hi posi pel mig. Avui el paisatge és
diferent, molt més humit. Sembla,
pràcticament, que ens trobem al Montseny.
He escollit la zona de la font del Ferro, ca

n‟Amat i rodalies perquè el que representa
millor el Garraf Negre són les rieretes, les
torrenteres. Zones humides on proliferen els
alzinars, les lianes i els arbres de ribera.
Per portar a terme aquest estudi em vaig

endinsar entre les bardisses i em vaig
Font del mas Vilar Font: Pròpia
dedicar a seguir el rierol que passa per la font
del Mas Vilar (més endavant es convertirà en la riera de Sant Llorenç) tot
seguint el corrent d‟aigua fins que em va ser impossible avançar més.
En el Garraf Negre podem trobar 2 tipus de bosquet: un és un alzinar

pròpiament dit, on hi abunden les lianes, els roures i on hi podem trobar fins i
tot bastants falgueres i alguns arbres de ribera com l‟om. L‟altre és un bosc de
bruc, d‟erica arborea, que com el seu nom indica té la capacitat de constituir-se
com a arbre, o, si més no, com una cosa semblant. Aquests bosquets de bruc
són molt curiosos i els trobem en els vessants més inclinats o en els llocs on el
sòl és massa fi perquè s‟hi pugui establir un alzinar.
Fondalada prop de la font del Ferro Font: Pròpia

40
Les plantes que vaig identificar són les següents:

· Roure (Quercus faginea)
· Ginesta (Spartium junceum)
· Fonoll (Foeniculum vulgare)
· Lletsó (Sonchus tenerrimus)
· Om (Ulmus minor)
· Caps Blancs (Lobularia marítima)
· Matapoll (Daphne gnidium)
· Garrofer (Ceratonia siliqua)
· Bufalaga tinctòria (Thymelaea tinctoria)
· Esparraguera (Asparagus acutifolius)
· Falguera borda (Asplenium adiantum-nigrum)
· Estepa borrera (Cistus salviifolius)
· “Emborratxacabres” (Coriaria myrtifolia)
· Plataner (Platanus hybrida)
· Molsa
· Líquens
· Olivera (Olea europea)
· Ullastre (Olea europea sylvestris)
· Aladern (Rhammus alaternus)
· Heure (Hedera helix)
41
8.6. Índex de les espècies vegetals tractades
Arbust mediterrani de fulla perenne, es

presenta força ramificat. Arriba amb
facilitat a altures de 2m però té el
potencial d‟arribar fins a 5 m. Té tiges
llenyoses, flexibles i resinoses, les fulles
són compostes, paripinnades i molt
oloroses. L‟escorça de les branques joves
és de color vermell. Els fruits són vermells
i de la mida d‟un pèsol, similars als del
ginebró. Les flors són petites i de color groc. La trobem tant formant extenses
màquies als llocs secs i assolellats com al sotabosc de pinedes i alzinars. És un
dels arbusts més predominants al Garraf juntament amb el garric i la farigola.
La trobem als vessants assolellats, és fàcil

d‟identificar perquè si tranquem les seves
tiges surt una llet blanquinosa i enganxosa.
La part inferior de la tija està nua, amb
cicatrius de les fulles al caure. Aquestes
són enteres, alternes, coriàcies i amb forma
lanceolada. Les flors s‟agrupen al final de
les tiges. El fruit és una càpsula llisa i
peluda que quan madura es separa en 3
fruïts independents anomenats cocs.
Arbre que al Garraf pren una forma

arbustiva. El seu tret més característic
són els seus fruïts vermells que recorden
vagament a una cirera rogallosa, per
pròpia experiència puc dir que són
deliciosos. Les branques noves són de
color vermell i les flors apareixen en
raïmets de color blanc verd i rosa. Les
seves fulles són de marge dentat d'una dotzena de centímetres de llarg són
persistents i ovalades, de color verd fosc brillant per sobre, de color verd més
pàl·lid al revers.
42
Liana de fulla perenne molt ramificada. Als

boscos s‟enfila pels troncs dels arbres i per tot
arreu s‟entortolliga amb tot el que troba al seu
abast, fent ziga-zagues. Les seves branques
són fines, anguloses i espinoses. Les seves
fulles presenten una forma de sageta
característica i fan entre 4 i 10 centímetres.
Les flors són de color crema, amb 6 estams.
És una espècia dioica, és a dir té individus
mascles i individus femella.

Arbres de fulla perenne i de creixement
ràpid però de no massa longevitat. El tronc
és tortuós, la escorça és grisa quan són
joves i en edat adulta s‟esquerda. Les
branques són primes i allargades. Les fulles
són acutiformes, és a dir, tenen forma
d‟agulla, són verdes i fan entre 6 i 10
centímetres de llarg, es troben agrupades
de dos en dos. Les flors femenines són les
pinyes, cons de color verd, quan maduren es tornen marrons s‟obren i alliberen
uns pinyons molt petits. Presenten moltes pinyes molt petites.
Arbre de fulla perenne bastant longeu, arriba

amb facilitat als 100 anys. El tronc és similar
al del pi blanc però a diferència d‟aquest les
branques li creixen en forma de copa. Les
seves pinyes són molt més arrodonides i
més grans que les del pi blanc, les fulles es
troben agrupades de dos en dos i són també
molt més llargues i fortes. L‟escorça, que és
bastant més gruixuda que la del pi blanc,
presenta nombroses esquerdes, creant plaques de escorça que sovint es
desprenen.
43
Arbust espinós que a penes sobrepassa

el metre i mig. Presenta unes espines
fortes, bastant nombroses i molt
punxants. Formen un angle obert amb la
tija, que és d‟un to verd grisenc, sense
pels. Té molt poques fulles i aquestes
són petites i lanceolades cobertes de
pels al dors. Els fruits són una espècie
de llegums de 3 o 4 centímetres.
· Càrritx (Ampelodesma mauritanica)
De la família de las gramínies. Té unes fulles

llargues, primes i que presenten una serreta a la
bora que pot arribar a tallar, són rasposes al tacte i
de color verd. Forma carritxers amb nombrosos
individus en extensions de fins a 3 metres de
diàmetre. Les tiges són erectes coronades amb
espigues. El fruit és pelut i lleugerament solcat. És
una planta d‟origen africà, i es creu que va ser
portada al Garraf com a farratge pel bestiari cabrum.
· Falguera borda o falzia negre (Asplenium adiantum-nigrum)
És una falguera que fa entre 10 i 30

centímetres d‟altura. Presenta una tija
escamosa, que de fet és un rizoma
(una arrel amb forma de tija), amb
fulles triangulars bi o tripinnades és a
dividies en 2 o 3 parts. Aquetes fulles
fan entre 3 i 15 centímetres de llarg.
Es poden reproduir o bé per espores o
bé de forma asexual a través del tall.
44
· Olivera (Olea europaea)

Arbre perennifoli que no acostuma a
sobrepassar mai els 5 metres. És famós
per la seva longevitat. El seu tronc és
gros i torçat. Les flors són molt petites,
d‟un color blanc brillant. El que més
destaca són els fruits, les olives. Són
unes drupes arrodonides, al principi
verdes però que al madurar es tornen
negres. Presenta fulles oposades,
lanceolades, amb un àpex lleugerament punxegut. Són d‟un color verd fosc per
dalt i més pàl·lides al revers.
· Olivera borda o Ullastre (Olea europaea sylvestris)

L‟olivera i l‟ullastre són de fet una
mateixa espècie la qual la mà de l‟home
ha convertit en dues. Tot i això l‟ullastre
és força diferent a l‟olivera. No passa
mai de l‟estat arbustiu i les fulles
acostumen a ser oposades i més
petites. Els fruits també tenen una
dimensió més reduïda.
Planta arbustiva molt ramificada que pot

arribar al metre i mig d‟alçada. Les fulles són
oposades, lanceolades, estretes, peludes,
aspres i enganxoses. Són trinervades, o
sigui, les fulles presenten 3 nervis i tenen la
punta un xic cargolada. Les flors són
blanques, de 2 a 3 centímetres. 5 pètals i
innumerables estams. Surten en raïms de 2
a 8 flors. El fruit és una càpsula arrodonida
que conté 5 compartiments.
45
Arbust baix de fulla perenne que no

passa gairebé mai del metre d‟alçada.
La tija té un tacte suau i gens enganxós.
Les fulles són oposades d‟un color verd
blanquinós degut a que presenten una
capa de pèls que cobreix tota la
superfície foliar. Les flors són grans amb
5 pètals roses preciosos que semblen de
paper de seda, els estams són grocs. El
fruit és una càpsula ovoide que en assecar-se s‟obre en 5 vàlvules expulsant la
llavor a poca distància.

Planta arbustiva que no acostuma a
sobrepassar els 80 cm. Les seves fulles són
oposades, el·líptiques, rugoses, sostingudes
per un pecíol curt. Les flors són blanques.
La corol·la té 5 pètals i molts estams grocs.
El fruit és una càpsula de 5 a 7 mil·límetres
amb 5 compartiments.

Arbust de la família de les fagàcies,
juntament amb l‟alzina i el roure.
Sembla una alzina petita i arbustiva
que té les fulles d‟un verd homogeni i
intens per les 2 cares, amb vores
retallades i dentades, espinescents.
Són dures i lluents. El seu fruit és un
aglà molt similar al de l‟alzina però
més amargant i amb punxes.
46
Arbre de fulla perenne que pot viure

més de 700 anys però en la nostra
area d‟estudi el trobarem en gran
abundància en la seva forma arbustiva.
Les seves fulles són coriàcies, és a dir,
presenten una textura similar a la del
cuiro. Són dures, petites, dentades i
peludes per la cara inferior. També
estan recobertes per ceres
impermeables per tal de perdre la
mínima aigua possible per transpiració. Al voltant seu neix un sotabosc molt ric.
Presenta una capçada espessa i una escorça d‟un bru fosc, molt clivellada.
L‟aglà, el fruit, és allargat amb una coberta que en cap cas punxa.
· Roure (Quercus cerrioides)
Arbre caducifoli que necessita molta

humitat per sobreviure. El roure és una
planta que necessita molta aigua per
sobreviure per culpa del canvi de fulles,
si més no, els roures de Garraf fan
trampa, ja que espremen al màxim el
temps que conserven les fulles i abans
de desprendre-se‟n en reabsorbeixen
tots els nutrients. I és així com poden
sobreviure al Garraf. El roure fa una
capçada ampla, d‟un verd esgrogueït, amb el brancatge gruixut i angulós.
L‟escorça és clivellada. Les fulles són petites i dures, lobulades, amb 6-12
parells de nervis paral·lels molt marcats.
· Romaní (Rosmarinus Officinalis)

Arbust de fulla perenne i tija llenyosa.
Està florit tot l‟any i desprèn una intensa
fragància molt característica que
l‟identifica. Les flors són petites de color
blanc o d‟un violeta molt pàl·lid. Estan
agrupades en raïms que formen una
espiga. Les fulles són de 2 cm de llarg i
molt primes. D‟un color verd fosc per la
part superior però més blanquinós a
l‟inferior.
47
Planta aromàtica molt abundant al

Garraf i en general a tota la
mediterrània. Des de temps antics s‟usa
com a condiment de cuina. Constitueix
mates de brancatge atapeït. Les tiges
són llenyoses i tortuoses, d‟escorça llisa
i clivellada. Les fulles són petites,
lineals, amb marges enrotllats cap a
baix. Les flors s‟agrupen a l‟extrem de
les tiges formant inflorescències
globoses de color blau rosat.
· Liquen
Ésser viu fotosintètic procedent de la
simbiosi d‟una alga i un fong. És
indicatiu de l‟estat de contaminació de
l‟aire ja que només pot viure en espai
on l‟aire és molt pur. En concret els que
trobem al Garraf són líquens crustacis.
Forma una escorça seca a sobre de
l‟escorça dels arbres o sobre les
pedres. Poden presentar una gama de
colors del taronja al verd.
Arbust de fulla perenne característic de

l‟alzinar mediterrani. És una espècia
dioica, és a dir presenta peus femenins
i masculins. El seu fruit és una cirereta
vermella amb dues llavors. En aquest
arbust la tija pren la forma d‟una fulla
lanceolada mig ovalada però de fet la
fulla en si és la punta espinosa que
trobem a l‟extrem de la tija.. Sovint se‟l
troba guarnint les llars per Nadal.
Actualment es troba en risc d‟entrar en perill d‟extinció (tot i que si algú passeja
per alguna de les fondalades del Garraf Negre podrà comprovar que
precisament de galzeran no en falta).
48
· Esparraguera (Asparagus acutifolius)
Arbust lianoide que arriba als 2

metres d‟altura. Les branques i les
tiges són llenyoses, flexibles i pengen
en varies direccions, són de color
verd grisós. Sobre les tiges presenta
unes espines verdes i punxants amb
l‟aspecte de fulles, fan entre 3 i 5
mil·lilitres. S‟agrupen entre 6 i 12 en
feixos que surten de les axil·les de les
veritables fulles que són unes
escames membranoses com un tel de ceba. Els brots tendres són els
espàrrecs. Se‟n troben mates a qualsevol sotabosc i al costat dels camins.
Arbust de fulla perenne molt similar

al ginebró, jo sovint els he confós.
Presenta una capçada piramidal. Les
fulles són lanceolades i molt primes i
presenten 2 ratlles blanques a la part
de dalt, això el diferencia del ginebró
que només en té una. El fruit el fruit
té un diàmetre d‟un centímetre, és
de color vermell i al seu interior
conté 3 llavors. Les flors masculines són uns globus petits que es situen a la
punta de les branques. Les femenines semblen brots petits situats a les axil·les
de les fulles.
· Aladern (Phillyrea angustifolia)
Arbust de terra baixa que no

acostuma a sobrepassar els 3
metres. Les fulles són coriàcies amb
la vora ben marcada, tenen forma
lanceolada. Les flors són petits
ramets. El fruit és globulós,
vermellós i carnós, de 4 a 5
mil·límetres de diàmetre. Tant les
flors com el fruit són amargants.
49
· Bruc d’hivern (Erica multiflora)
És un arbust humil de fulla perenne

que no sobrepassa normalment els
75 centímetres i forma brancatges
espessos i tortuosos. Quan està florit
per la flor, en forma de campaneta
petita o cascavell, que és d‟un color
rosa violeta molt viu, forma uns rams
molt vistosos. Les fulles són linears,
petites com la flor.
· Bruc Boal (Erica arborea)

Arbust de fulla perenne molt prolífer per
tota la mediterrània. Pot arribar a altures
de més de 2 metres i prendre la fesomia
d‟un arbre. Les tiges són erectes i molt
ramificades. Les branques són d‟un to
blanquinós, sobre tot les més joves,
amb un borrissol de pèls blancs. Les
fulles tenen entre 3 i 4 mil·límetres de
llargada, molt estretes, amb un solc al
revés. Les seves flors són blanques o
fins a un xic rosades en forma de campaneta, tenen 4 dents i són bastant
oloroses. De les seves arrels es poden fabricar tot tipus d‟utensilis de fusta com
coberts o olles. Les seves branques van ser l‟única escombra que hi hagué
durant molts segles.
Liana de tiges volubles. Les tiges són

llenyoses, flexibles, força ramificades i
enfiladisses. Les fulles són oposades i
amb forma de cullera, i tenen els marges
resseguits per una banda estreta
transparent. Són de color verd clar a
l‟anvers i verd mat al revers. Les flors són
blanques, groguenques, tenyides de rosa
a la part externa i oloroses. El fruit és una
baia ovoide, petita i vermella agrupada a l‟últim parell de fulles.
50
· Matapoll (Daphne gnidium)
Planta arbustiva que té nombroses fulles lanceolades

i lineals amb puntets blancs al dors. Les tiges i
branques tiren a vermell, amb pelets curts i fins. A
l‟extrem de les branques es formen rams de flors
blanques. Els fruits són de color vermell, i contenen
un sol pinyol.
· Heura (Hedera helix)
Liana de fulla perenne que s‟enfila pels

troncs dels arbres i per les parets
rocalloses gràcies a unes petites arrels
que surten de la tija. Quan no té per on
enfilar-se es comporta com una planta
reptant, estenent-se pel terra. Les fulles
són d‟un verd lluent, coriàcies. Les flors
són petitones, de color verd grogós
amb 5 pètals i 5 estams. Els fruits són
baies negres gairebé esfèriques bastant petites.
· Boix (Buxus sempervirens)
Arbust perennifoli d‟un metre o dos

d‟alçada. Es capaç de viure fins a 6
segles, acostuma a créixer lentament
en llocs de inaccessibles i sovint
serveix de refugi de petits rosegadors.
La superfícies superior de les seves
fulles és llustrosa. Les flors són molt
petites, grogues i oloroses, estan
aglomerades a les axil·les de les
fulles. El fruit és de la mida d‟un cigró i
en surt un de cada aglomeració de flors.
51
· Foixarda (Globularia alypum)
Mata de 2 o 3 pams d‟alçada molt ramificada. Les

branques són molt llenyoses. La flor és d‟un blau lila
i te forma de coroneta. Surt a l‟extrem de les seves
branques. Les fulles tenen forma de llança, més
amples a l‟extrem superior i acabades en punta.
· Garrofer (Ceratonia Siliqua)
Arbre de fulla perenne originari del

pròxim orient. Destaca per ser robust,
de capçada atapeïda, de tronc curt i
gros, branques llargues i poderoses. El
seu fruit són les garrofes. Tenen de 10
a 25 centímetres de llarg, són
arrugades, verdes al principi i negres
quan maduren. Les fulles són
compostes i paripinnades, i presenten
una forma ovalada. El garrofer té
individus mascles i femelles però aïllat un arbre pot arribar a desenvolupar els
dos sexes.
· Ginesta (Spartium junceum)
Arbust verd amb una alçada que va entre 1 i 3

metres, de fulles caduques. Les tiges són
cilíndriques i estan finament estriades perquè
són elles qui tenen la funció assimiladora de la
llum, ja que les fulles, escasses, petites i
cilíndriques, no donen a l‟abast. Aquestes són
linears i amb prou feines arriben als 2
centímetres de llargada. Les flors destaquen pel
seu groc daurat i la seva olor agradable.
52
Arbust mediterrani molt espinós que pot

arribar al metre i mig. És un arbust molt
ramificat i espinós que té unes espines
simples formant un angle obert amb les
branques. Les fulles són petitíssimes,
lineals, de 4 a 5 mil·límetres de llarg.
Passen desapercebudes. Les flors són
d‟un groc intens, molt abundants sobre
les espines. El calze és groc per 2 sèpals
que s‟obren fent l‟afecte de ser el bec d‟un ocell. És molt semblant a l‟Argelaga
(Genista scorpius) però es diferencia d‟aquesta per florir en ple hivern mentre
que l‟Argelaga floreix des de principis de primavera.
És l‟única palmera autòctona d‟Europa. Normal es

troba en estat arbustiu i no arriba a créixer massa.
Les fulles són com un ventall, les flors nombroses i
grogues. Els fruits, els dàtils, són de la mida d‟una
oliva, d‟un marró fosc. No són gens dolços i el
pinyol és molt dur. Les seves fulles van ser
utilitzades durant molts any per fabricar escombres
per utilitzar a les fabriques, això sumat al fet que
alguns vivers de plantes es dedicaven a arrencar-
los per vendre‟ls ha provocat que ara gaudeixi de
protecció legal.
· Fonoll (Foeniculum vulgare)
Herba perenne, de fulles fines d‟un color

gris blavós tirant a verd, que arriba a 2
metres d'alçada. Floreix a l‟estiu i fa una
umbel·la de flors grogues i fruits petits i
aromàtics. Aquesta planta té usos
gastronòmics, medicinals i en perfumeria.
Té un gust d'anís fàcil d‟apreciar si es
masteguen els brots tendres. És una planta
molt resistent a les sequeres.
53
· Lletsó (Sonchus tenerrimus)
És una planta herbàcia anual, però

ordinàriament és perenne, planta fràgil de
fins a 80 cm d'alt. Les seves fulles estan
molt dividides en molts lòbuls de formes
variable. Les flors són grogues i tenen una
textura similar a la llana
· Om (Ulmus minor)
És un arbre de ribera. El seu tronc és recte i
gruixut. L‟escorça és fosca rugosa i
esquerdada. Acostuma desenvolupar arrels
laterals força visibles. Les fulles són
simples, de formes ovades i asimètriques,
fan entre 8 i 10 centímetres de longitud, de
vora dentada i rasposa al tacte. Les flors
surten abans que les fulles i al ser d‟un
color verdós és fàcil confondre-les amb
elles. Els fruits surten quan broten les fulles, i de fet són llavors alades en forma
de pera, però molt petites.
Liana arbustiva i espinosa molt abundant.

La seva ramificació és impenetrable i us
puc assegurar que si per alguna motiu us
veieu atrapats envoltat d‟esbarzers ho
passareu malament per sortir. El fruit, la
móra, està compost de vàries drupes
petites de color morat o negre, segons la
maduració, cadascun amb una llavor al seu
interior. Forma denses bardisses on es barregen branques de diversos
individus. Les tiges i les fulles, compostes, estan equipades d‟agullons forts
més amples a la base i corbats a la punta.
54
· Plataner (Platanus hybrida)

Arbre de ribera caducifoli de creixement
ràpid. La seva escorça és molt
característica: desprèn unes plaques grans
i primes de forma irregular, són de color bru
amb cicatrius de to blanquinós que li donen
al tronc, alt i recte, un aspecte entre gris i
verd. La capçada és oval de jove i es va
arrodonint amb el pas del temps. Les
branques s‟estenen en el mateix pla i les
principals són més gruixudes. Les fulles són grans, dividides de 3 a 5 lòbuls
dentats. Els fruits són esfèrics d‟uns 4 centímetres de diàmetre, amb una
coberta peluda.
· Roldor (Coriaria myrtifolia)

Es un arbust de fulla semicaduca, bastant
alt, que pot sobrepassar fàcilment els 2
metres. Les seves fulles són lanceolades i
disposades per parelles, la forma de les
fulles recorda a la murta, però són
clarament més grans i no són oloroses. El
dors de la fulla presenta 3 nervis. Les flors
apareixen en raïms i són de color verdós.
El fruit és carnós, quasi negra quan és
madur, està format per 5 peces clarament diferenciades. El fruit és tòxic i pot
arribar a provocar la mort en els humans, si qui menja el fruit és una cabra
l‟efecte extern que veurem és que sembla que l‟animal es trobi sota els afectes
del alcohol,de aquí prové el seu nom.

Arbust de fulla perenne molt comú a la mediterrània.
És una espècie molt resistent a la sequera i tolera
tant el fred com les altes temperatures. Recorda
vagament al xiprer per la forma cònica de la capçada.
Hi ha individus mascle i individus femella (és una
espècie monoica), els segons treuen el fruit, que són
unes boletes petites marro càlid. Les fulles són com
una mena de trenetes arrodonides a la punta.
55
8.6. Classificació de les espècies en relació a l‟hàbitat:
Garraf Garraf Garraf

Espècies: Negre Roig Blanc
Llentisle (Pistacia lentiscus) X X X
Lletera vera (Euphorbia characias) X X
Arboç (arbutus unedo) X X
Arítjol (Smilx aspera) X X
Pi blanc (Pinus halepensis) X X X
Pi pinyoner (pinus pinea) X X X
Argelaga (genista scorpius) X X
Càrritx (Ampelodesma mauritanica) X X X
Falguera borda (asplenium adiantum) X
Olivera (Olea europaea) X
Ullastre (Olea europaea sylvestris) X X
Estepa Negra (Cistus monspeliensis) X X X
Estepa Blanca (Cistus albidus) X X X
Estepa Borrera (Cistus salviifolius) X X X
Alzina (Quercus ilex) X X X
Roure (Quercus cerrioides) X
Romaní (Rosmarinus officinalis) X X X
Farigola (Thymus vulgaris) X
Galzeran (Ruscus aculeatus) X X
Esparraguera (Asparagus acutifolius) X X
Càdec (Juniperus oxycedrus) X X X
Aladern (Phillyrea angustifolia) X X
Garric (Quercus coccifera) X X X
Bruc d’hivern (Erica multiflora) X X X
Bruc boal (Erica arborea) X X X
Lligabosc mediterrani (Lonicera implexa)
X X
Matapoll (Daphne gnidium) X
56
Espècies: Garraf Garraf Garraf

Negre Roig Blanc
Heura (Hedera helix) X X
Boix (Buxus sempervirens) X
Foixarda (Globularia alypum) X
Garrofer (Ceratonia Siliqua) X X
Ginesta (Spartium junceum) X
Gatosa (Ulex parviflorus) X X
Margalló (Chamaerops humilis) X X
Fonoll (Foeniculum vulgare) X X X
Lletsó (Sonchus tenerrimus) X
Om (Ulmus minor) X
Esbarzer (Rubus ulmifolius) X X X
Plataner (Platanus hybrida) X
Roldor (Coriaria myrifolia) X
Savina (Juniperus phoenicea) X X X
57
9. Conclusió de l’estudi
Com mostra el meu estudi la vegetació que trobem en cada un dels tres Garraf
difereix significativament entre ells. Al Garraf Blanc trobarem abundància de
llentiscle, garric, bruc d‟hivern, estepa negra, margalló... Espècies que poden
sobreviure en condicions molt dures com són les que es donen al Garraf Blanc
on els sòls són rics en calç i pobres en tota la resta de nutrients, massa fins i hi
ha poca aigua. En el Garraf Roig, on no trobem calç al sòl, hi abunden el bruc
boal i l‟arboç que no toleren la calç i en les zones d‟obagues trobem alzinars
amb un grau de desenvolupament bastant avançat. Finalment el Garraf Negre
és una zona d‟alzinars i hi trobem molts roures i alguns arbres de ribera.
Així doncs la conclusió és que com que els nutrients i la composició dels sòls
són diferents la vegetació és diferent en relació això? Doncs sí i no.
Perquè és cert que el sòl és un factor molt important i fins i tot determinant, com
exemple només cal veure l‟arboç que no creix en ambients amb calç. Però
d‟altra banda cal tenir en compte els propis microclimes del massís, perquè sí
que és cert que el clima sobre el paper és igual a tot el Garraf i plou a tot arreu
igual. Però evidentment que no és el mateix estar arrelat al fons d‟una
fondalada on passa un riuet i no està massa exposada al sol que viure a les
partes altes del massís on l‟aigua s‟escola cap avall i toca el sol tot el dia. Ja
poden ser els dos sòls semblants que la vegetació que s‟hi desenvoluparà serà
molt diferent.
I al punt que vull arribar és que les causes d‟aquestes diferències entre els tres
Garraf són producte de la roca mare però també de les pròpies condicions
geogràfiques en cada Garraf.
Vista de les Agulles on es pot veure el transit entre el Garraf Roig i el Garraf Negre
Font: Benet Solina
58
10. L’acció humana al Garraf
Al llarg del temps el massís del Garraf ha sofert un impacte profund per part del
home i cada dia que passa la petjada humana modifica profundament el seu
ecosistema.
Els incendis, tant si han estat provocats per pastors per cremar la màquia i la
garriga i així afavorir el creixement de l‟herba tendra per pasturar els ramats,
com per gent distreta, imprudent o malintencionada, són un dels fenòmens més
perniciosos per el Garraf. Un incendi no solament crema la cobertura vegetal,
sinó que facilita l‟erosió del sòl reduint-ne la capacitat de retenció de l‟aigua.
La pastura ha estat des de fa segles una activitat corrent al Garraf. Els ramats
recorrien els vessants aprofitant-ne l‟herba. Malgrat que el massís ara mateix
és gairebé un desert humà, les masies, barraques i marges que hi trobem són
prova d‟un aprofitament molt més intens de la muntanya i els recursos naturals
en temps antics. Un bon exemple d‟això és la presencia, com ja hem dit al
principi d‟aquest treball, de nombrosos forns de calç que mostren com en
temps més durs a tot se li donava un ús.
Les característiques de la
roca i la proximitat amb la
metròpoli barcelonina han fet
que al llarg de tot aquest
segle la pedra de Garraf ha
estat objecte d‟una extracció
remarcable, sobretot per a
les obres públiques i la
fabricació de ciment.
El 1902 és va construir al
nucli urbà de Garraf un port
per facilitar el transport de la Una de les moltes pedreres que hi ha al Garraf, Gavà
Font: Benet Solina
pedra amb destinació les
obres per ampliar el port de Barcelona. A Vallcarca, s‟instal·là una cimentera
l‟any 1903.
Ara són nombroses les pedreres en explotació o ja abandonades. Garraf

apareix com un formatge gros rosegat per tots cantons per un ratolí que
s‟acosta des del mar. Però no tot en les pedreres és negatiu de fet si ens ho
mirem des de la perspectiva d‟un geòleg ens aporten molta informació sobre
els estrats i la historia geològica del Garraf.
59
L‟abocador d‟escombraries:
Barcelona i les ciutats de la rodalia , amb més de 3 milions d‟habitants en total,

produeixen cada dia centenars de tones d‟escombraries que cal eliminar o
abocar en algun indret.
Entre el anys 1971 i 1972 es va cercar un indret per abocar-les-hi. Però les
escombraries foren mal rebudes arreu. Només el rumor que una vall era
considerada per les autoritats era suficient per aixecar enèrgiques protestes
entre els veïns. A mitjans de 1972, el massís del Garraf tingué la mala sort de
ser considerat un indret adequat, i aviat es prengué la decisió d‟instal·lar-hi un
abocador. Les respostes d‟alguns científics i de l‟Escola Catalana
d‟Espeleologia foren ben clares a exposar les conseqüències ambientals en el
massís. Però aquestes conseqüències van ser considerades de poca
importància per les autoritats ja que per elles el massís no era res més que un
una roca erma amb quatre herbes seques.
Malgrat les queixes, la primavera de 1974 l‟abocador del Garraf situat a la vall
d‟en Joan és inaugurat oficialment. Al cap de pocs mesos, una part de les
aigües subterrànies ja s‟havien contaminat de forma irreversible.
Abocador de Garraf Font: Arxiu Municipal de Gavà

60
11. A tall de conclusió
És l‟ultima nit de feina, això ja està enllestit. Torno a mirar aquestes línees que
he llegit tants cops i somric, m‟agrada el que veig.
Quan vaig començar aquest treball he de reconèixer que no sabia molt bé en

que volia que consistís. El meu objectiu era fer un treball de recerca que em
deixés anar a la muntanya, el que hi anés a fer m‟era bastant igual. I aleshores
vaig recordar quan era un marrec de 5 anys i mons pares m‟anaven explicant
quines eren les plantes que trobàvem al camí mentre anàvem per la muntanya i
vaig dir-me que per què no acabava la fenia i aprenia per fi quines plantes hi ha
al Garraf. Així que vaig decidir jugar a ser un naturalista del segle XIX i dedicar-
me a anar a recollir plantes per la muntanya.
Sé perfectament que aquest treball no farà tremolar les bases de la recerca

científica al Garraf precisament. Però m‟és igual. Jo m‟ho he passat molt bé
fent-lo, i he aprés moltíssim. A la introducció que vaig escriure ja fa gairebé sis
mesos deia que el coneixement és llibertat i que la llibertat és felicitat. Doncs
bé, em sembla que puc afirmar sense por a equivocar-me, que ara mateix, sóc
una mica més lliure i una mica més feliç.
61
12. Bibliografia
- Juan Carlos Borrego i Pilar Carbó Guia de camp d’arbres, arbustos i altres
plantes del Garraf el Puig de l‟Àliga, col·lecció de muntanya núm. 3 2004
- P. Duchaufour manual de edafolología toray-masson 1975
- La Sentiu quaderns de divulgació núm. 22, 25-26, 28-29, 30-31 Museu de

Gavà 1997-2007
- F. Masclans Guia per a conèixer els arbres Centre excursionista de

Catalunya 1980
- F. Masclans Guia per a conèixer els arbusts i les lianes Centre excursionista
de Catalunya 1980
- Guia del Parc Natural del Garraf Diputació de Barcelona
- J. Lascurain Del Garraf Blanc al Garraf Negre Museu de Gavà
- Josep M. Panareda Clopés Descobrim Garraf Col·lecció Pau Vila núm. 6

Diputació de Barcelona
- Parcs del Garraf, Olèrdola i el Foix Diputació de Barcelona
- Carmen Sanz Milián La Flora de Castelldefels Ajuntament Castelldefels
- L. M. Thompson i F. R. Troeh Los suelos y su fertilidad Editorial Reverté 1982
- Massís del Garraf Parc Natural Mapa i guia excursionista Editorial alpina

La Vegetacion Al Garraf

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

You might also like

La Vegetacion Al Garraf

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

La Vegetacion Al Garraf

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

0

Marc Solina Arnau

2.1. Situació geogràfica

3. La geologia del massís

4. Els tres Garraf

5. Els sòls del Garraf

6. Les Adaptacions de les plantes al medi

6.1. Les plantes i l‟aigua

7.1. La màquia de Garric i Margalló

8.1. En que consisteix?

10. L’impacta humà al massís

11. A tall de conclusió

El cor ja ha parlat prou

Per bé que és la pedra calcària la que conforma pràcticament la totalitat del

En un centenar de metres canvia l‟orografia, la composició química de la roca,

Hi ha un altre factor d‟interès, potser el més transcendent pel que fa a

Objectiu del treball:

El massís del Garraf forma

alçaria cap a ponent on es fon en el mar a El Vendrell. El massís del Garraf

2.2. Breu història Humana

El Garraf ha estat habitat pels humans des de temps molt antics i en

Potser la imatge més característica del

· 3400 aC. Comença l‟explotació de

Castell d'Eramprunyà Font: Benet Solina

· S. I aC. Els romans ocupen el nucli d‟Olèrdola

Al final del segle XX un increment de la preocupació social pel manteniment

Rètol accés del parc Garraf Font: Benet Solina

2.2. El clima del Garraf

Mapa ombrotèrmic de Gavà Font: Internet

La situació costanera determina un clima típicament mediterrani, amb

3. La geologia del massís

El Garraf presenta una estructura de conjunt capbussat cap el sud-oest, de

El tret més destacat del paisatge del Garraf

Avenc del Passant Font: Pròpia (avencs, fondos, coves....)

El procés fonamental de la carstificació és la meteorització de les roques

La reacció de la carstificació és un procés molt complex el qual aquí no

La reacció global de la carstificació és la següent:

CO2 + H20 + CaCO3 ↔ Ca2+ + 2 HCO3-

3.2. La geologia dels tres Garraf

característiques més elementals d‟aquests Les Agulles Font: Pròpia

3.2.1. Els esquists

Esquists amb presencia d'òxids de ferro Font: Pròpia

Els esquist són formats per un procés anomenat metamorfisme regional,

Els esquists han sofert un grau de metamorfisme mitjà. Si són exposats a

En els esquists trobem abundància de fòssils com petjades, esquelets o nius

3.2.2. Els Gresos

Gresos de Bruguérs Font: Pròpia

El gres o pedra sorrenca (constituïda per sorres consolidades) és una roca

dir fragments d‟altres roques sedimentaries,

Detall del Gres Font: Pròpia

3.2.3. La roca calcària i la dolomia

La pedra calcària és una roca sedimentària composta majoritàriament per

Roca calcaria, Pla de les Basses Font: Pròpia

La dolomia és una roca sedimentaria carbonatada que conté més d‟un 50 % de

Una altre roca emparentada

Detall d'una roca calcaria Font: Pròpia

4. Els tres Garraf

Font: Laia Balagué