20909 – Filosofia moderna

Xavier López del Amo Franco

4322878S

Conclusió Giordano Bruno

La característica més discutida dels escrits de Bruno és la seva modernitat; doncs

aquests posseeixen tant elements moderns com d’altres de caire més tradicional. Així,
es convenient parlar de Bruno no com un filòsof modern, sinó com un precursor de la
modernitat.

Un dels elements moderns de Bruno és el seu mètode; a grans trets aquest

proposa que és la raó la que ha de dirigir l’observació. És a dir, a l’hora de fer un estudi
sobre el món s’ha de partir d’unes idees directrius proporcionades per la raó, que han de
dirigir i condicionar l’experiència. Per tant, el que Bruno està dient és que la teoria ha de
ser prèvia a l’experiència i això és un tret de la nova metodologia científica.

Un altre element modern de Bruno és la concepció que té del món, és a dir, la

seva cosmologia. En aquest aspecte, Bruno fa una defensa de Copèrnic, i el seu model
heliocèntric, basada en consideracions teleològiques. Déu com a potència infinita crea
un univers infinit i aquest univers, diu Bruno, hem de suposar-lo homogeni; doncs, la
raó ens duu a rompre amb la distinció entre món supralunar i món sublunar. Això és així
pel fet de que l’autor materialitza lo intel·ligible i intel·lectualitza la matèria, fent que
les característiques divines siguin aplicades a la natura i a la inversa, formant així un
mon homogeni ontològicament en el qual amb la informació que tenim o que podem
extreure del món sublunar podem, mitjançant analogia, explicar el món supralunar.

Per tant, mitjançant consideracions teleològiques Bruno defineix un món infinit i

homogeni i aquesta visió, a pesar de que les consideracions siguin teleològiques, és una
visió moderna del món.

Com hem vist, la cosmologia de Bruno deriva d’una metafísica on Déu és

considerat una substància indiferenciada de la que se’n deriva tot lo existent. Déu és
entès com a causa i principi de tot.
 D’aquesta manera Déu s’explica en les coses i és d’aquesta manera que podem
conèixer; per tant, per a conèixer a Déu s’ha de conèixer la natura; doncs aquesta és la
seva extensió.

D’aquests aspectes que podem qualificar com moderns a Bruno, se’n deriva una
idea; si Déu és per tot, i nosaltres formem part d’aquest tot, nosaltres ja estem al cel; és
a dir, se’n deriva la idea de que els éssers humans son els encarregats de adquirir la
felicitat, ja que aquesta depèn d’un mateix. Així, Bruno argumenta que per a obtenir la
felicitat s’ha de tenir una visió adequada del món i que, l’encarregada de fer això
possible és la filosofia.

És aquí, al tema de la filosofia i l’ésser humà, on es pot veure l’element menys

modern de Bruno. Aquest fa una reivindicació de la filosofia enfront de la religió,
entenent la filosofia com a contemplació activa que ens guia a la vertadera moralitat.
Però, i aquí és on es veu al Bruno més renaixentista, aquesta filosofia, aquesta guia cap
a la perfecció, no és accessible per a tothom, sinó tan sols per a uns quants; doncs Bruno
considera que la majoria de la gent, el poble, que no pot accedir intel·lectualment a la
filosofia, s’ha d’acontentar amb la religió, una religió amb l’objectiu d’articular a la
societat, cosa que, segons Bruno, no compleix el cristianisme.

Com veiem, Bruno pretén dividir als éssers humans en dos grups, els que poden
accedir a la filosofia i els que no, afirmant l’existència d’una desigualtat i defensant una
aristocràcia intel·lectual; i aquest tret és molt poc modern.

En resum, Bruno és un pensador amb elements moderns alhora que manté certes
idees tradicionals. La concepció del món, el mètode i la metafísica a Bruno expiren
modernitat; però la seva concepció de la filosofia i l’ésser humà deixen clar que no és
un pensador del tot modern, doncs arrastra idees tradicionals de les quals no té intenció
de desfer-se’n.