INTRODUCCIÓ AL DRET

Dret: conjunt (suma) de normes jurídiques.

Una norma és una proposició o enunciat jurídic que té com a funció regular la convivència social entre les persones
en un conflicte. Hi ha 3 classes de normes:

 Lleis: són una tipologia de normes, segurament la més important, que són creades o modificades per un
Parlament.
 Codi Civil: temes civils
 Llei hipotecària: temes d’hipoteques
 Llei d’arrendaments urbans (LAU)
 Llei de societats de capital i la Llei Concursal: temes mercantils
 Estatut dels treballadors: temes laborals
 Llei General Tributaria (LGT) : temes tributaris (fiscal o financer)
 Llei de l’IRPF
 Llei de l’IVA
 Llei de l’impost de societats (LIS)

 Reglaments: són una tipologia de normes, infralegals (per sota de les lleis) i tenen com a característica que són
dictats per l’administració pública. Hi ha 2 tipus de reglaments:
 Reglaments que desenvolupen algunes lleis. Les lleis tècnicament més complexes. Aquestes es
denominen decrets: Reial decret.
 Reglaments organitzatius: són una classe de reglaments que tenen com a funció organitzar, regular la
convivència social entre les persones. En funció de l’autoritat tenen diferents denominacions, poden ser
resolucions, circulars, ordenances…
 Contractes: són creats per l’autonomia privada. Tenen força de llei entre les parts (allò que firmes
voluntàriament té el mateix valor que una llei) i en determinats casos, els seus hereus (sobretot contractes de
contingut patrimonial, obligacions econòmiques).
Classes:
- De compra-venda: hi ha 2 parts: el comprador i el venedor. És bilateral, recíproc, és a dir, els dos són
creditors i deutors alhora.
- De préstec: 2 parts són entitats prestamistes (bancs) i els prestataris. És unilateral.
-D’arrendament: hi ha 2 parts: arrendador i l’arrendatari. Es pot dur a terme l’arrendament d’una casa/habitatge
o d’un servei.

Un contracte de préstec és un negoci jurídic en virtut del qual una de les parts (prestamista) entrega una quantia
dinerària a una altra part ( prestatària) que haurien de ser retornats (diners) en un determinat període de temps amb o
sense interès. Si el préstec és amb interès, l’interès pot ser fixe, variable o mixta.

PRÉSTEC HIPOTECARI

Una hipoteca és un contracte de préstec, un mètode de finançament entre dues parts: un banc (qui deixa els diners) i
un particular (prestatari).

Incompliment de contracte (article 1108 Codi Civil): de creditor a deutor hi ha 3 mitjans de “queixa”: un burofax, la
carta certificada i el requeriment notarial.

 Interès remuneratori: interès que remunera el capital (benefici que té el banc). És un interès pactat.
  Interès moratori: són els interessos pactats. Si no s’ha pactat és interès legal.

Préstec

Creditor → prestamista → arrendador

Deutor → prestatari → arrendatari

Pot suposar dues coses, la primera un incompliment inexacte de la prestació, bé perquè no compleix íntegrament, bé
perquè quan ho compleix ho fa en retard, és el que es coneix com la mora del deutor.

La mora del deutor

Article 1100 del codi civil, és el retard qualificat jurídicament en el compliment de l'obligació que no impedeix del
seu compliment posterior satisfent l'interès del creditor. La mora serà sempre de caràcter transitori, perquè bé es
transformarà en incompliment definitiu , o bé perquè complirà el deutor, o bé perquè se li ha concedit una pròrroga
per part del creditor. La mora es produeix en el moment en què el creditor reclama la prestació.

El deutor estarà en mora judicialment quan es requereix fefaentment el requeriment notarial o carta certificada.

Requisits de la mora:

 Ha d'haver-hi caràcter positiu o negatiu de l'obligació de realitzar una conducta.

 El deute ha de ser vençut i exigible
 Imputació del retard al deutor de la prestació. Ha d'haver-hi culpa o dol (intenció) per tal que li podem imputar la
mora. Però si el deutor es retarda per circumstàncies alienes a la seva voluntat, no serà mora.
 El deute ha d'estar perfectament fixat, liquiditat del deute (jo sé exactament quant he de pagar).
 Interpel·lació o intimació al deutor, és la més important i imprescindible, cal que el creditor reclami el deute al
deutor de forma judicial o extrajudicial per situar al deutor en mora. La intimació i interpel·lació és un acte
unilateral i receptiu amb efectes des del moment que la rep el deutor, a menys que ho pactin les parts.

Efectes de la mora:

1. La mora no elimina l'obligació de complir.

2. La mora implica indemnització dels danys i els perjudicis causats pel retard. Consisteix en el dany emergent i en el
lucre cesant.

3. Quan el deute és pecuniari, aquests danys i perjudicis consisteix a haver de pagar interessos. Si no s’especifica el
tipus d’interès que és, s’apliquen els interessos legals.

4. Perpetuació de l'obligació. El deutor també ha de complir quan hi hagi pèrdua o destrucció fortuïta de la cosa
deguda. El deutor segueix amb l’obligació de complir. Si hagués perdut la cosa abans d'entrar en mora, la seva
obligació s'extingeix.

Fi de la mora:

-Compliment o extinció de l’obligació.

-El creditor concedeix una prorroga al deutor (aquest termini no té interessos), la purga de la mora (eliminació
d’efectes de la mora per la voluntat del creditor concedint una prorroga al deutor).

-Compensació de mores

Reclamacions: denúncia o demanda (advocat).

NORMES

Prohibitives: són aquella classe de normes (lleis, reglaments i en algun cas els contractes) que prohibeixen que es
realitzi un determinat comportament. En cas que es realitzi la conducta prohibitiva, la norma prevén una sanció, un
càstig. Són típics en dret administratiu i dret penal.

 Prohibit matar, estafar...

 Prohibició en contractes: prohibit tenir animals
 Lleis penals: codi penal, el dret administratiu sancionador (en els dos casos parlem de dret públic).

Obligatòries: també són normes de dret públic. Són aquelles normes que obliguen a realitzar un determinat
comportament i, en cas contrari hi haurà una sanció.

 Dret tributari fiscal, financer (normes del dret públic).

Dispositives: són de dret privat. Són aquelles que concedeixen drets o facultats en els particulars.

PROGRÉS DEL TERME “DRET”

Concepte antic

El concepte modern de dret sorgeix a finals del s.XVIII concretament amb la Revolució Francesa. Fins aleshores
regia un sistema jurídic-econòmic que era un sistema típic de l’Antic Règim. Aquest sistema es fonamentava en un
principi teocràtic. El rei governava 3 estaments:

 Estament nobiliari: aristocràcia, noblesa..

 Estament eclesiàstic: bisbes
 Estament burgès

Cada un dels 3 estaments estava format per diputats. Cada estament tenia un únic vot, 3 vots en total.

Concepte modern

L’Estat divideix el dret en 3 poders i això s’anomena divisió de poders.

Poder legislatiu: és el Parlament. A Espanya s’anomena les Corts Generals i aquest està format per 2 càmeres
legislatives: la cambra alta (Senat) i la cambra baixa (Congrés dels diputats). Les càmeres són càmeres colegislatives.

Les funcions de les Corts Generals és fer les lleis. De lleis tenim 2 tipus:

 Lleis orgàniques: són una classe de lleis que regulen els temes més polítics: els estatuts d’autonomia, la llei
electoral, drets fonamentals i els alts organismes de l’estat (consell d’estat, tribunal de comptes, tribunal
constitucional, consell general del poder judicial, entre d’altres).
S’han d’aprovar pel Congrés dels diputats per majoria absoluta. A Espanya hi ha 350 diputats.
350 → 175+1=176 (la meitat més un del total)
 Lleis ordinàries: són una classe de lleis que regulen totes les matèries que no tenen reserva de llei orgànica
→ Codi Civil, l’estatut dels treballadors, llei de societats de capital, llei hipotecària. Per aprovar una llei fa falta
majoria simple del Parlament. (més vots a favor que en contra dels diputats presents)
Poder executiu: el govern (president, ministres). El president és nomenat pel Parlament. El Govern es reuneix un
cop a la setmana al Consell de Ministres.

Funcions:

1. El Govern dicta normes, que són els reclamants que desenvolupen algunes lleis.

2. Dirigir les administracions públiques (tot l’aparell burocràtic administratiu de l’Estat). També dicten reglaments
d’organització (ordenances, resolucions…)

3. Funció legislativa → 2 normes: Reial Decret Llei i Reial Decret Legislatiu.

Un Decret Llei és una norma en rang legal que dicta el Govern i no el Parlament en casos d’extraordinària i urgent
necessitat. No poden regular mai les lleis orgàniques. Un cop el Govern ha dictat el Decret Llei, en un màxim de 30
dies haurà de ser convalidat al Parlament.

El Decret Legislatiu es dicta per part del Govern en casos de lleis tècnicament complexes. Les Corts Generals dicta
una llei de bases. Una llei de bases és una norma on el Parlament fixa les bases que ha de tenir la llei. Un cop fet
això, el Govern a través d’una comissió d’experts, desenvolupa aquestes bases en un text articulat. Un cop realitzat,
torna al Parlament que convalida o no el Decret Legislatiu.

Poder judicial: els jutges i magistrats formen aquest poder. Parlarem de jutges quan es tracta d’un òrgan
unipersonal. En canvi, utilitzem la terminologia de magistrat quan l’òrgan no sigui unipersonal, sinó col·legiat. La
funció és controlar per tal que les lleis, els reglaments i els contractes es compleixin. En cas contrari s’imposarà la
sanció prevista a la norma jurídica.

PROBLEMES/CONFLICTES DEL PODER JUDICIAL

Àmbit civil: jutjats de primera instància (resol en primera instància tots els temes civils: contracte de lloguer,
divorci...). Es troben a cada capital de partit judicial. La resolució que dicta els jutjats de primera instància es pot
apel·lar la sentència davant l’audiència provincial. Contra la resolució de l’audiència, el recurs s’anomena cassació
(si la matèria és de dret civil català → sala civil del tribunal superior de justícia de Catalunya (TSJ), amb seu a
Barcelona; si la matèria és de dret civil castellà → sala civil del tribunal superior (TS), amb seu a Madrid).

Àmbit mercantil: els jutjats mercantils coneixen en primera instància tots els temes mercantils de la seva demarcació
(territori). Mínim hi ha d’haver un jutjat mercantil per província. Tema tòpic: concursos de creditors. Si no s’està
d’acord amb la resolució del jutge → recurs d’apel·lació a l’audiència provincial. Si no estem d’acord amb
l’audiència provincial → recurs de cassació (sala civil del tribunal suprem).

Àmbit laboral: tema tòpic: acomiadaments. Tribunal: jutjat social. És l’òrgan judicial que coneix en primera
instància tots els temes laborals de la seva demarcació. De jutjats socials en trobem com a mínim un per província.
Contra la resolució que dicti el jutjat social és el recurs de suplicació davant la sala social del tribunal superior de
justícia de cada comunitat autònoma. Si tampoc s’està d’acord → recurs de cassació davant la sala social del tribunal
suprem.

Àmbit tributari: no hi ha tribunals tributaris. Si es planteja un litigi (problema/conflicte) en matèria tributària, com
que el subjecte el qual es demanda és sempre una administració pública, els tribunals competents són els
contenciosos-administratius. En primera instància trobem els jutjats contenciosos-administratius que resolen tots els
assumptes tributaris. Es resolen a capital de província, com a mínim 1 o 3. Contra la resolució que dicta el jutjat
contenciós-administratiu, hi ha la possibilitat d’interposar recurs d’apel·lació davant la sala contenciosa-
administrativa del tribunal Superior de Justícia de cada comunitat autònoma. Contra la resolució que dicta la sala
contenciosa-administrativa → recurs de cassació de sala concessió-administrativa del Tribunal Suprem.
El tribunal Suprem dicta jurisprudència.

Jurisprudència → són el conjunt de criteris d’interpretació i aplicació de les normes jurídiques per part del
Tribunal Suprem. Tenint en compte que quan el Tribunal Suprem dicta jurisprudència (fixa un criteri) això vincula
a tots els tribunals espanyols. A Espanya ho fa el tribunal suprem (també hi ha jurisprudència menor: audiència...).
I a Catalunya el tribunal superior de justícia.

Espanya té 17 comunitats autònomes que dicten normes. Catalunya té un poder legislatiu → el Parlament (135
diputats) i la seva funció és fer lleis. També disposa del poder executiu → el Govern i Generalitat i la seva funció és:

1. Dirigir normes (reglaments).

2. Dirigir l’administració pública.

3. Remetre projectes de llei al Parlament.

4. Dictar Decrets Llei i Decrets legislatius.

LA CONSTITUCIÓ

La Constitució espanyola va ser creada a l’any 1978. És la primera norma jurídica. Enumera els drets substancials de
la persona, dibuixa les línies del règim polític, a més defineix el sistema de fonts formals del dret. Tanmateix, fixa la
distribució competencial (qui té la competència) entre l’Estat i les comunitats autònomes. En matèria mercantil, en
matèria laboral i en bona part de la matèria tributària, la competència és exclusiva de l’Estat. En matèria civil la
competència és compartida (Estat i comunitats autònomes), poden haver lleis espanyoles i catalanes.

La Constitució espanyola és la norma suprema de l’Estat. Qualsevol norma que contradigui la Constitució és nul·la.
Així mateix, la Constitució espanyola disposa de 169 articles. Hi ha un òrgan que és el seu intèrpret que és el
Tribunal Constitucional.

La Constitució es divideix en títols, concretament 11. Té un títol preliminar (introductori) i 10 títols més.

En el títol preliminar hi ha coses com: la forma política de l’Estat, què és la monarquia parlamentaria, quines són
les llengües oficials, la capitalitat de l’Estat, la bandera, la indivisibilitat de l’Estat, etc.

El títol primer fa referència als drets fonamentals (article 15 al 29), a la no discriminació, a la llibertat ideològica i
sindical.

 Dret a la vida
 Dret a tenir un judici just
 Inviolabilitat del domicili
 Dret a vaga
 Dret a associació

Títol segon → la corona (monarquia). Qui és el rei, quines són les seves successions...

Títol tercer → les corts generals.

Títol quart → Govern i Administració.

Títol cinquè → fa referència a les relacions del poder executiu i legislatiu (Parlament i Govern).

Títol sisè → poder judicial (funcions).

Títol setè → economia i hisenda. Principis bàsics que informen l’ordenament tributari espanyol. Un d’aquests
principis és el principi de progresivitat impositiva (els impostos són progressius, “qui més té, més paga”). Un
altre principi és el principi de no confiscació, els impostos no poden ser confiscatoris.

Títol vuitè → organització territorial de l’Estat (distribució de competències entre l’Estat i les comunitats
autònomes).

Títol novè → tribunal constitucional. És l’intèrpret suprem de la Constitució, tot i que es diu Tribunal, no forma part
del poder judicial. Està format per 12 magistrats i a 4 magistrats els nomena el Congrés, a altres 4 els nomena el
Senat, a 2 els nomena el Govern i als últims 2 els nomena el Consell General del poder judicial. Una de les funcions
que té el tribunal constitucional és resoldre els conflictes de competència entre l’Estat i comunitats autònomes i
també dimeix (resol) en última instància la vulneració de drets fonamentals.

Títol desè → reforma de la Constitució. La Constitució es pot reformar de 2 maneres: manera simple o de manera
agreujada.

- Manera simple: es necessiten 3/5 del total del Congrés a favor i 3/5 del total del Senat a favor, més un 10% del
referèndum

- Manera agreujada: si es vol modificar el títol preliminar, el títol primer o el títol segon.

2/3 del Congrés han de votar a favor i 2/3 del Senat han de votar a favor. Un cop fet això, es convoquen eleccions i
una altra vegada 2/3 del Congrés han de votar a favor i 2/3 del Senat han de votar a favor. I si es fa això, es convoca
un referèndum.

La constitució espanyola ha estat modificada dues vegades, una el 1992 (perquè els estrangers puguin votar a les
eleccions municipals) i la segona a l’any 2011 que es va modificar l’article 135 per fixar l’estabilitat pressupostària.

BRANQUES DEL DRET

 DRET PÚBLIC

Dret penal: és una subbranca del dret públic que s’encarrega de regular totes aquelles conductes actives o emissives
que són constitutives una infracció criminal (delicte). Aquestes estan al Codi Penal (1995). El Codi Penal és una llei
orgànica que té uns 600 articles de coses que no es poden fer. L’incompliment d’aquestes lleis comporta la presó:
robar, matar, etc. Dins del dret penal econòmic, tenim diversos delictes: l’estafa, l’apropiació indeguda, el frau
comptable, els delictes contra la Hisenda Pública, els delictes societaris, alçament dels béns i la falsificació de
documents oficials o mercantils.

Alçament de béns → és un delicte socioeconòmic que consisteix en qualsevol acció d’un deutor dirigida a la sostracció o
ocultació, de tot o part del seu patrimoni, dirigida a fer que el creditor trobi dificultats per a trobar elements patrimonials
amb les quals poder cobrir el seu deute. Cas d’insolvència.
Delicte contra la Hisenda Pública → defraudar. Quan es defrauda a Hisenda per una quantia superior a 120.000€ es tracta
d’un delicte greu. Fins a 120.000€ és un delicte administratiu.
Frau comptable → és un acte intencionat per parts relacionades amb una empresa (direcció, treballadors, clients, etc.) que
es realitza amb la finalitat d'obtenir un avantatge injust o il·legal mitjançant la utilització de l'engany.

 
Dret administratiu: s’encarrega de regular els conflictes que es produeixen entre les persones i els diferents nivells de
l’administració pública: l’administració local (ajuntament o diputació), l’administració autonòmica (Generalitat),
l’administració general de l’Estat.
Quan sorgeix el concepte de dret administratiu? Neix a Europa per primera vegada i es trasllada a França amb la
Revolució Francesa i es consolida durant el segle XIX. Durant aquest segle l’administració pública era molt reduïda,
quedava reduïda a l’administració central i administració perifèrica i l’exèrcit.

Canvis que tracta el dret administratiu: dret administratiu sancionador, dret urbanístic (LU), Responsabilitat
patrimonial administratiu (LRJSP), Contractes administratius (LCSP)

Dret tributari/ fiscal/ financer. Té com a funció regular tot allò que fa referència amb el fenomen impositiu (els
impostos, els tributs i les taxes). Normes bàsiques: Llei General Tributària, lleis especials tributàries.

Es basa en 3 principis bàsics:

 Principi de progressivitat impositiva → La renta és el tipus d’impost i els impostos han de ser progressius.
 Els impostos no poden ser confiscatoris.
 Prohibició de la dualitat impositiva. Un mateix fet imposable no pot ser gravat per 2 impostos.

 DRET PRIVAT

Dret civil. Regula les relacions entre particulars. Inicialment dret privat i dret civil eren sinònims, perquè el dret
mercantil i el dret laboral, estaven inclosos en el dret civil. A finals de la baixa edat mitjana, neix el dret dels
mercaders (dret mercantil). Fins a la baixa edat mitjana era dret privat.

 CAMPS D’ACTUACIÓ DEL DRET CIVIL:

1. PERSONA

- Física o natural. Articles 29 i següents del Codi Civil. A través del naixement s’adquireix el concepte de persona
física.

CAPACITAT JURÍDICA. És l’aptitud per ser titular de drets i obligacions. Comença al naixement i acaba a la mort.

CAPACITAT D’OBRAR. És l’aptitud per tal de realitzar vàlidament negocis jurídics. Comença des de la majoria
d’edat, 18 anys, i acaba a la mort, excepte en casos especials, quan la persona perdi capacitat psicològica. (la persona
pateixi Alzheimer, entre d’altres).

Un menor d’edat pot ser propietari d’un pis? Té capacitat jurídica perquè és persona i té aptitud per ser titular de
drets i obligacions. Però no té capacitat d’obrar, ja que segueix sent menor d’edat. Fins que el menor d’edat no té
18 anys, qui exercita vàlidament en nom del menor són els pares o tutors legals.

- Jurídica. Articles 35 i següents del Codi Civil. Són realitats socials amb individualitat pròpia diferent a la dels seus
membres i que aquesta realitat social actua en el tràfic jurídic (comprar, vendre, llogar, demanar un préstec) a través
dels seus òrgans o representants.

Classes de persona jurídica:

Són persones jurídiques aquelles realitats socials a les quals l'ordenament jurídic dota d'individualitat pròpia, diferent
a la dels seus membres i que les tracta com a subjectes de dret i d'obligacions amb capacitat d'obrar a través dels seus
òrgans o representants.

Per la creació d’una S.A. o S.L. es demana una escriptura pública i la inscripció al registre mercantil. Quan s’inscriu
al registre mercantil adquireix personalitat jurídica.

- societats mercantils (anònimes o limitades). Tenen ànim de lucre → la voluntat que té una persona jurídica per
tal de repartir beneficis o dividends entre els seus socis.
Societat anònima (accionistes): capital mínim 60.000€
Òrgans de govern: té 2 òrgans:
1. Junta General d’Accionistes. És com l’Assemblea de tots
els socis. S’han de reunir com a mínim un cop a l’any i tantes
vegades com diguin els estatuts per aprovar els pressupostos
de l’entitat i per anomenar els membres de l’òrgan executiu
(Consell d’Administració).
2. El Consell d’Administració està format com a mínim pel
president del Consell, el secretari i en el seu cas pel
vicepresident, conseller, delegats, etc.
Societat limitada (partícips): capital mínim 3.000€
Òrgans de govern: té 2 òrgans:
1. Junta General de Socis. És com l’Assemblea de tots els socis.
S’han de reunir com a mínim un cop a l’any i tantes vegades
com diguin els estatuts per aprovar els pressupostos de l’entitat i
per anomenar els membres de l’òrgan executiu (l’administrador
de la societat). Si hi ha un sol administrador es diu
administrador únic i com a tal firmarà quan es realitzin
contractes. Si hi ha 2 administradors, parlem d’administrador
solidari (el que faci un administrador sense el consentiment de
l’altre, vincula a la societat) o mancomunari (per realitzar
qualsevol acte vàlid es necessita el consentiment dels 2).

1. Respecte als deutes que tingui en respon de manera limitada el capital social, i NO els béns dels socis.
2. En cas d’anar malament, les dos societats tenen les mateixes regles.
3. Les dues societats són limitades.
4. La societat anònima està pensada per grans empreses i la societat limitada està pensada per petites i mitjanes empreses.

- corporacions, associacions i les fundacions. Sense ànim de lucre (de manera voluntària, no volen rebre benefici a
canvi). Ex: Barça, és una associació (no és un benefici de la persona jurídica).

Les corporacions són agrupacions de persones jurídiques sotmeses al dret administratiu per aconseguir una determinada finalitat
comuna. Tot això sense ànim de lucre. Ex: col·legis professionals (col·legi dels economistes, de metges, de infermers...). Són
creades i extingides per llei i alhora es regeixen pels seus estatuts (normes internes de funcionament d’una entitat).

Les associacions són persones jurídiques de dret civil. Són agrupacions de persones que s’uneixen pe tal d’aconseguir una
determinada finalitat comuna, sense ànim de repartir dividends entre els seus socis. També es regeixen pels seus propis estatuts.
Són creades i extingides per l’autonomia privada. Les associacions tenen 2 òrgans:
1. l’Assemblea General de Socis, s’han de reunir com a mínim un cop a l’any per trobar els pressupostos i tantes vegades com
diguin els estatuts de l’associació. També han de nomenar l’òrgan de govern de l’entitat (Junta Directiva).
2. Junta Directiva, el forma el president de l’entitat, el secretari i el tresorer. El número de vocals que dictaminin els estatuts.
Les fundacions són entitats sense ànim de lucre constituïda per la manifestació de voluntat de persones físiques o jurídiques que
són els fundadors mitjançant l'afecció (aportar) d'uns béns o d'uns drets destinats a la realització d'unes determinades finalitats de
caràcter general. La fundació adquireix personalitat jurídica en el moment en que s'inscriu en el registre de fundacions de la
Generalitat. El govern de la fundació és el patronat, que té com a funció vetllar perquè es compleixin els fins fundacionals i pot
actuar en l’àmbit jurisdiccional en els tribunals. Està format per un mínim de 3 persones físiques o jurídiques que seran els
patrons. Han de tenir plena capacitat d’obrar.

1. Quan parlem d’una societat anònima i d’accions, hem de dir que una SA parteix de la lliure transmissibilitat de
les accions entre els socis i aquesta lliure transmissibilitat no pot ser limitada en els estatuts de l’entitat. Estan
prohibits el pactes que limiten la lliure transmissibilitat de les accions.
En una societat limitada són vàlids els acords entre els socis fundadors que limiten la lliure transmissibilitat de
les participacions socials entre els socis. Tenen dret d’adquisició preferent (quan un dels socis vol perdre).

Començament i fi de la personalitat
El començament és el naixement i la fi la mort.

NAIXEMENT: (article 29 CC) la personalitat civil comença al naixement, (article 30 CC) s’adquireix si el fetus neix
amb vida un cop produïda el total despreniment del si matern (sense cordó umbilical) per tant només s’adquireixen
drets successoris a partir del naixement i condicionant a la independència del menor.

FI: la mort, (article 32), extinció de la personalitat, la personalitat civil s’extingeix amb la mort. El problema que
tenim són les desaparicions i no sabem que fer amb el patrimoni, demanen declaració de defunció és dona quan hi ha
una resolució judicial declara la mort d’una persona sense tenir constància del que ha passat, ja sigui per temps o
circumstàncies de la desaparició (article 193, 194).

2. CONTRACTES

És un pacte, un acord, entre dues parts dirigit a crear, modificar o extingir relacions jurídiques entre aquestes parts.
Cada contracte té la seva pròpia finalitat, la seva pròpia causa. Els contractes més importants són els hipotecaris, els
d’arrendament, de compra-venda, la fiança, la donació, la permuta...

Classes de contractes:

- De compra-venda: és un intercanvi a canvi de diners o d’un signe que el representi (pagaré). Hi ha 2 parts: el
comprador i el venedor. És bilateral, recíproc, és a dir, els dos són creditors i deutors alhora.

Aquest contracte té les següents característiques: és un contracte consensual, ja que es perfecciona amb el
consentiment de les dues parts, és un contracte obligacional, ja que el venedor li genera la obligació d’entregar la
cosa i el venedor li genera l’obligació de pagar un preu, és un contracte bilateral, ja que genera obligacions per les
dues parts, és un contracte onerós perquè és un intercanvi de prestacions, un entrega una cosa i l’altre la paga i és un
contracte principal, donat que no està vinculat a altres contractes.

- De préstec: és aquell contracte en el qual una de les parts (el prestamista, banc) entrega una quantia de diners a
l’altre part, que és el prestatari, diners que hauran de ser retornats en un període determinat de temps a canvi d’un
tipus d’interès, que pot ser fixe, variable o mixta. És unilateral.

- D’arrendament: hi ha 2 parts: arrendador i l’arrendatari. Es pot dur a terme l’arrendament d’una casa/habitatge o
d’un servei. L’arrendador o propietari cedeix la possessió d’una cosa immoble a l’arrendatari o llogater a canvi d’uns
diners.

- De permuta: es l’intercanvi d’una cosa a canvi d’una altra, no de diners. EX: àmbit de la construcció, entregues un
solar a canvi d’una obra.

- De donació: hi ha dues parts, el donant (el que dona) i el donatari (el que rep). Una de les parts, que és el donant,
entrega la propietat d’una cosa (bé moble o immoble) a l’altre part que és el donatari, que accepta la donació a canvi
de res.

3. RESPONSABILITAT CIVIL

El tema de la responsabilitat civil el trobem en uns articles, concretament en els 1902 i 1903 del Codi Civil.

A.1902 CC: parlem de responsabilitat civil per fet propi. El que per acció o omissió causa un dany il·lícit (il·legal) a
una altra persona, està obligat a rescabalar (indemnitzar) el dany causat.

A.1903 CC: parlem de responsabilitat civil per fet aliè. Significa que una persona que no ha causat el dany, està
obligada a indemnitzar a la víctima pel fet il·lícit que ha causat una altra persona, perquè entre elles (el que no ha
causat el dany + el que ha causat el dany) hi ha una relació familiar, de dependència, etc.
EX: A.1903.4 CC: Responsabilitat de l’empresari per acte dels seus treballadors o dependents → s’han de donar dos
requisits:

1. Que el causant del dany sigui treballador de l’empresari.

2. Que aquest treballador, quan causa el dany, estigui en l’exercici de les seves funcions.

Existeixen els “falsos autònoms”, que són treballadors que realitzen els seus serveis per a un empresa com si fossin
treballadors per compte aliè. Es denominen així perquè encara que se'ls considera autònoms , és una situació falsa,
ja que no posseeixen autonomia en el seu treball, sinó que depenen de les directrius que s'imposin per part de
l'empresari o la direcció de l'empresa i actuen com a empleats.

4. DRET DE FAMÍLIA. Separacions divorcis

5. DRET DE SUCCESIONS. Herències

PRESCRIPCIÓ

La prescripció extintiva és una causa d'extinció que afecta els drets, la prescripció es dona per dos motius:

1. Condicions determinades en la llei, normalment perquè ha passat el temps determinada per la llei.

2. La falta d'exercici del dret, inactivitat del titular (creditor que no reclama els deutes).

La prescripció és una institució necessària per a l'ordre social i per la seguretat jurídica, ja que no seria just que una
persona ressuscites pretensions antigues i que poses en perill una situació que estava parada i pacíficament
mantinguda durant un llarg temps. (exemple: multa quan ha passat un any i ha prescrit ja no poden reclamar les
multes). Al contrari és just que el titular d'aquest dret sigui diligent en ordre al seu exercici. I si no ho és, que sigui un
perjudici que pateixi només ell.

En definitiva, la prescripció impedeix l'exercici intempestiu (reiterada) d'un dret perquè crearia inseguretat jurídica.

És necessari, perquè la prescripció tingui lloc, que la invoqui expressament l'interessat, el jutge mai la pot acollir
d'ofici. (ha de ser l'advocat que ha de dir que ha preinscrit, un jutge mai ho pot dir).

Terminis de prescripció

Moment inicial del còmput: El dret comença a prescriure des que és violat i també quan l'expectativa del titular
queda insatisfeta pel comportament omissiu (algú havia de fer una cosa i no es fa) d'un tercer. L'últim dia ha de
complir-se també en la seva totalitat. I en principi en el codi civil tots els dies són hàbils. Per interrupció de la
prescripció s'entenen les causes que determinen un impediment de la prescripció i imposen que el temps hagi de
tornar a començar de nou per sencer.

Exemple: accident de cotxe prescriu dintre de 3 anys, si passen 3 anys ha prescrit. Si presento la demanda passat un 1
any i mig es trenca la prescripció. A partir d'aquí torna a començar el còmput, són 3 anys més. Accident de cotxe
2010 - 2013 prescripció , al 2011 presento la demanda, comença a contar la prescripció a partir del 2011 finalitza al
2014. (no tots els actes es poden trencar).

Causes d'interrupció de la prescripció enumerades al art. 1973 del codi civil. Hi ha 3 causes:

1. Exercici judicial del dret (ex. posar una demanda)

2. Exercici extrajudicial del dret (ex. reclamació, burofax...)

3. Reconeixement del dret (exprés (reconegut que he tingut l'accident) o tàcit (si no dius res)).

CADUCITAT

Regulada a l'article 122-1 a 122-5 al codi civil de Catalunya. La caducitat és una institució diferent de la prescripció
extintiva. Es tracta també d'una manera d'extinció de les accions i dels drets pel pas del temps. Però es distingeix de
la prescripció perquè no li és aplicable del tot el règim jurídic d’aquesta.

-No és susceptible

-Pot ser acollida d’ofici pel jutge encara que l’interessat no al·legui

-És irrenunciable

El problema bàsic que la caducitat planteja és el de determinar quan estem davant d'aquesta o de la prescripció. La
prescripció normalment protegeix un interès estrictament individual mentre que la caducitat protegeix un interès
general.

Dret mercantil. Regula els conflictes entre els comerciants i, avui en dia el dret mercantil és el dret de l’empresa.
Sorgeix durant la baixa edat mitjana. És dret dispositiu i per tant regula amb disposicions de caràcter normatiu.

 CAMPS D’ACTUACIÓ DEL DRET MERCANTIL

1. DRET DE SOCIETATS. Societats anònimes i societats limitades. Ho trobem a la Llei de Societats de

Capital.

2. DRET CONCURSAL. Suspensions de pagaments i fallides.

3. LA BORSA. Comissió nacional de mercat de valors...

4. PROPIETAT INDUSTRIAL. Patents i marques.

5. INSTRUMENTS DE PAGAMENT. Xecs, pagarés i lletres de canvi.

Dret del treball o laboral i de la Seguretat Social. Regula els conflictes entre empresaris i treballadors. Normes
d’aplicació: estatut dels treballadors (llei), convenis col·lectius, el propi contracte laboral.

Quan hi ha l’acomiadament l’empresari ha de confeccionar un escrit (la carta d’acomiadament) i notificar-lo al

treballador.

 Tipus d’acomiadament:

- Procedent: Quan l’empresari provi els fets imputats en la carta d’acomiadament i hagi realitzat correctament els
requisits de forma correcta. Els efectes són: el contracte es dona per extingit vàlidament amb efectes des del dia de
l’acomiadament (quan signes) i l’empresari no deu cap indemnització al treballador.

- Improcedent: Tres causes: Primera, quan l’empresari no aconsegueixi provar els fets de l’acomiadament. Segona,
quan tot i provar els fets i causes d’acomiadament aquests no siguin de la gravetat suficient com per a acomiadar al
treballador (acomiadaments per causes objectives) . Tercera, quan l’empresari no hagi complert amb els requisits que
forma. Es fa un judici.

Principi d’autonomia de la voluntat (article 1255 CC). Llibertat de decidir si és contracte o no. És propi del dret
de les branques que constitueixen el dret privat, sobretot el dret civil i el dret mercantil. Les parts d’un contracte
poden pactar totes les clàusules o estipulacions (condicions) que tinguin per convenient amb els límits de la llei
laboral o l’ordre públic.
Possibilitats per obtenir liquiditat:

- Renta vitalícia. Són contractes que ja existien en època romana, però havia caigut en desús fins fa uns anys
endarrere. Hi ha algú que et paga una quantia econòmica fins que et moris. Supòsits: gent que necessita diners
(contracte aleatori, una de les parts ha de donar o fer alguna cosa en equivalència de l‘altra part en un temps
indeterminat).

- Contracte de préstec. és aquell contracte en el qual una de les parts (el prestamista, banc) entrega una quantia de
diners a l’altre part, que és el prestatari, diners que hauran de ser retornats en un període determinat de temps a canvi
d’un tipus d’interès, que pot ser fixe, variable o mixta. És unilateral.

INTERESSOS USURARIS: Quan és notòriament superior a l’interès a legal del diner (quan és abusiu).

SOLVÈNCIA: Indicador de la capacitat econòmica d’una persona o entitat social. Referit a persones individuals és
sinònim de possessió de béns. Referit a empreses mercantils, es parla de solvència amb relació al seu “patrimoni
net” i s’interpreta com un índex de la garantia per a proveïdors i creditors envers la cobertura dels seus crèdits.

Un contracte personal és un contracte pel qual l'entitat financera avança una quantitat de diners (principal) a una altra
persona anomenada prestatari, amb l'obligació que torni la quantia de diners i aboni a uns interessos pactats i les
despeses derivades de l'operació.

Un contracte d’hipoteca és un préstec en virtut del qual una de les parts, que és el prestamista (banc) entrega una
quantia dinerària a l’altre part que és el prestatari que s’haurà de retornar en un determinat període de temps amb un
tipus d’interès determinat (fixe, variable “EURIBOR” o mixta), tenint en compte que un bé immoble respon de
manera directa del compliment de l’obligació. El bé que està hipotecat no el pots vendre a un tercer sense
consentiment de l’entitat financera. En el cas de vendre’l al tercer, el tercer se subroga a l’hipoteca, per tant ha de
continuar pagant la hipoteca. S’haurà de descomptar el valor de mercat del valor de l’hipoteca perquè s’haurà de
subrogar a l’hipoteca. Si el deutor hipotecari no paga el que deu, s’executarà una hipoteca en el que el banc es
quedarà el bé immoble.

Clàusules:

 Clàusula de venciment anticipat. Venciment anticipat de tot el deute. Si durant un mes no puc pagar la
quantitat necessària, hauré de pagar tota la quantitat de l’hipoteca, és a dir, si a l’agost del 2020 no puc pagar
els 800€ mensuals, directament hauré de pagar el total de l’hipoteca, que són 50.000€. Però ens podem posar
d’acord amb el banc per arribar a altres solucions.
 Clàusula suelo. És una clàusula abusiva. La trobem en contractes de préstec hipotecari, amb interès variable.
Les hipoteques que es pacten amb interès variable van referenciades amb un índex de referencia, que en molt
casos és IRPH/euríbor. La hipoteca variable en general , era euríbor + 1 punt.

Principi de llibertat de forma. Com hem de fer un contracte perquè sigui vàlid? Com hem de materialitzar el
contracte? És una derivada del principi d’autonomia de la voluntat. A l’ordenament jurídic civil espanyol les parts
d’un contracte tenen plena autonomia (llibertat) a l’hora de formalitzar el contracte de la manera que tinguin per
convenient amb 2 excepcions:

1. El contracte de préstec hipotecari (art.1875 CC)

2. El contracte de donació de bens immobles (art.633 CC)

En aquests casos és imprescindible realitzar el contracte a través d’un document públic i inscriure-ho en el registre de
la propietat, la resta de contractes, llibertat de forma.

Els contractes poden ser:

 Orals o verbals. És un contracte de fet de paraula, són vàlids en dret espanyol. El problema que tenen és com
demostrar la seva existència i les condicions (clàusules). Per tant, els contractes fets de paraula, en la pràctica, tot
i que són vàlids, tenen limitats a contractes de poca quantia.
 Escrits.
 Document públic o escriptura pública. En els documents públics hi intervé un funcionari públic (notari o
fedatari públic) que dona fe de les capacitats de les parts, és a dir, que les parts d’aquell contracte, per
exemple hipoteca, tenen capacitat per realitzar aquell contracte i també dona fe de la data, lloc i hora de la
celebració del contracte.
 Document privat. El notari no hi intervé, sinó que només intervenen les parts d’un contracte.

La segona diferencia són els efectes: Els documents privats només tenen efectes únicament i exclusius “inter
partes” i en determinats casos, els hereus. En canvi, els documents públics tenen efectes “erga omnes”. Vol dir
que tenen efectes entre les parts i a més enllà tenen efectes en front tothom. Això es així, perquè un cop el notari
realitza la hipoteca/ donació automàticament aquest document públic s’inscriu en el registre públic.

Un cop el notari ha intervingut, automàticament el contracte s’inscriu en un registre públic que pot ser consultat
per tothom. Si estem parlant de temes de bens immobles el registre és el registre de la propietat i, si és un tema
que afecta a societats mercantils parlarem del registre mercantil.

Registre públic: és una oficina pública, administrada per un funcionari de l’estat que és el registrador de
propietat. Cobra per aranzels. La seva funció es de donar publicitat registrals de tots els béns immobles que es
troben en la demarcació del registre (cada comarca té el seu registre).

Registre mercantil: és una oficina pública, administrada per un registrador. Dóna publicitat registral de la
situació jurídica i econòmica, de les societats anònimes i de responsabilitat limitada que es troben en la seva
demarcació. En aquest cas no són comarques sinó províncies.
Exemple: un contracte de compra-venda
A: propietat d’un pis que val 300.000 €. És propietari per herència/ compra/ donació/permuta/ renta vitalícia/....Un lloguer no
transmet la propietat.
A troba un comprador que és B. B demana la certificació i tot perfecte.
-Ho fan en un document privat. És vàlid però no s’ha inscrit en el registre civil.
A fa l’estafa i venc el pis per 300.000€ en un inversor xinés C, en un document públic i l’inscriu en el registre civil (Art. 1473
CC).
El C és el propietari del pis. B es queda sense pis, però com que té el contracte amb A, B pot reclamar per via judicial a A però si
A està en fallida , doncs B no cobrarà res.
No és obligatori anar al notari, però sempre es aconsellable. Però davant del notari s’ha de pagar diferents impostos. Els impostos
són: despeses del notari + despeses del registre + ITP (impost de transmissions patrimonials ) 10% + plus vàlua (impost
municipal).
Document Privat: clàusula que després de 4 anys: anirem al notari per elevar el document públic, perquè ITP és només de 4 anys.

L’impost de transmissions patrimonials (ITP) grava les adquisicions oneroses de béns immobles (contracte de
compra-venda), una cosa a canvi d’una altra. Tots els contractes de compra-venda de bens immobles estan sotmesos
l’ITP que prescriu al cap de 4 anys. Les grava amb un 10% del valor de mercat.

L’impost de successions grava les adquisicions tant dels béns mobles com dels béns immobles que s’adquireixen
per causa de mort, “mortis causa”, negocis... Les adquisicions dels béns immobles s’han de fer davant del notari i
s’ha de liquidar l’impost. També és un impost estatal transferit a les comunitats autònomes. A Catalunya es paga a
l’Agència Tributària Catalana. Aproximadament el tant per cent que es paga l’impost de successions és entre el 7% i
40% del valor de mercat.

L’impost de donacions grava les adquisicions gratuïtes.

L’impost de patrimoni grava la titularitat de béns i de drets de contingut econòmic de les persones físiques. S’ha de
realitzar sempre i quan el patrimoni d’aquesta persona física, exclosa la vivenda familiar ascendeixi entorn als
700.000€. Si és així aleshores tributes al 2,5% d’aquest patrimoni.

L’impost sobre béns immobles (IBI), el paga el propietari perquè grava la titularitat, és a dir, ser propietari de béns
immobles de naturalesa urbana o rústica. Es paga de forma anual als ajuntaments municipals corresponents. Pagues
l’1% del valor cadastral del bé, cada any.

L’impost sobre la renta de les persones físiques (IRPF) el trobem regulat en la llei 35/2006 de 28 de Novembre
essent una llei ordinària. És una de les figures impositives més importants de l’ordenament tributari espanyol. És un
impost directe, personal, periòdic (cada any paguem la renta), progressiu (té uns trams impositius que varien entre el
19% i 50%. No tot tributa al 50%, sinó que va per parts, cada quantitat de diners tributa a un tant per cent) i també és
un impost subjectiu (es tenen en compte les circumstàncies personals del contribuent). Fet imposable de la renta: la
renta de les persones físiques (els rendiments de les persones físiques). Subjecte passiu de l’impost: persones
físiques, sempre i quan tinguin la residència habitual en territori espanyol. Quan es considera residència habitual?
Quan visquis a Espanya més de 183 dies.

1. Rendiments del treball. Tots aquelles percepcions que tenen una relació directe o indirecte amb un contracte
laboral (ex: sou).

2. Rendiments del capital.

- Rendiments de capital mobiliari. Qualsevol contraprestació que es deriva de la titularitat de ser propietari de béns
de naturalesa mobiliària.

- Rendiments de capital immobiliari. Ser propietari d’un pis i tenir-lo llogat.

3. Rendiments d’activitats econòmiques. Estan pensats sobretot pel professional autònom.

4. Guanys o pèrdues patrimonials. Són variacions en el valor que jo tinc del meu patrimoni, que pot ser un guany o
una pèrdua.

Hi ha una sèrie de rentes que estan exemptes de tributació, tot i que són un rendiment la llei diu que no tributen
(article 7 de la llei de l’IRPF).

Estan exemptes de tributació:

- les indemnitzacions com a conseqüència de supòsits de responsabilitat civil extracontractual ( ex: accident de
circulació).

- les indemnitzacions per acomiadament laboral en la quantia que fixi l’estatut dels treballadors. La indemnització
són 33 dies de salari per any treballat amb el tope de 24 mensualitats (anys). Tot i que la indemnització és de 33 dies
per 24 anys, lo habitual no és aquesta perquè acaba sent 20 dies de salari per any treballat per 12 mensualitats
(acomiadament objectiu, quan té pèrdues o constants beneficis).

- les prestacions de la seguretat social com a conseqüència de supòsits d’invalidesa o incapacitat permanent absoluta.

- les prestacions de la seguretat social per maternitat, adopció o orfandat.

- les prestacions que es paguen als cònjuges en cas de separació o divorci.