Víctor Carreras Riera

B1E

DIMONIS
Ex-orcismes i in-orcismes de Verdaguer

'DIMONIS: Exorcismes i in-orcismes de Verdaguer' és una exposició sensorial que busca

explorar el concepte de la possessió i totes les seves implicacions des del punt de vista
social, biològic, estètic, arribant també a la teatralitat. 'cabosanroque' utilitza, tanmateix, les
notes preses pel poeta romàntic català Jacint Verdaguer entre 1890 i 1893 mentre explorava
el món de l'espiritisme (pràctica molt comuna a finals del segle XIX). Uns escrits inèdits en
vida de l'autor i que, segons els mateixos creadors "són el nus que lliga dos mons paral·lels:
el visible i l'invisible. L'home i la societat. L'individu i la seva comunitat".
L'obra fou creada el 2019 pels components de cabosanroque Laia Torrents Carulla i Roger
Aixut Sampietro amb la col·laboració del poeta, Premi Nacional de Literatura, Enric
Casasses.

En entrar a la sala d'exposició, ens trobem en

el que recorda a una secció en planta d'una
casa. Cadascuna de les habitacions és una
obra diferent. L'espai és delimitat per unes tires
d'una mena de tela translúcida, cosa que li
atorga un aire molt industrial. Al llarg de
l'exposició, d'una durada aproximada de 45
minuts, les diverses obres s'aniran activant. De
vegades elles soles, de vegades
acompanyades per música o de vegades superposades.

Una de les obres que s'activa amb més recurrència és l'anomenada 'Paràsits
electromagnètics en directe'. L'obra consisteix en uns televisors de caixa apilats
desordenadament. Els televisors, però estan modificats. La seva caixa, normalment opaca
ha estat substituïda per un cristall que permet veure tots els seus cables i circuits. En
activar-se la peça, els televisors s'encenen i cadascun reprodueix una part d'un vídeo
conjunt. Cada volta que s'activa, tan sols un protagonista es pot deduir en el vídeo conjunt,
interpretat per El Niño de Elche, que crida, recita i ens envolta amb la seva veu.

Sembla que l'exposició tingui com a objectiu transportar l'espectador cap a l'infern. L'espai,
una mena d'infern contemporani i industrialitzat pretén aïllar l'espectador en si mateix. A
Víctor Carreras Riera
B1E
mesura que l'exposició avança, els nostres "dimonis" es van fent més poderosos, així com
el caos es va apoderant de la sala i cada cop les peces se sobreposen més i la tensió a la
sala incrementa. Finalment, l'obra culmina amb un "col·lapse" de l'exposició: llums
vermelles, totes les peces activades alhora, la veu del Niño de Elche sonant per tota la sala i
un espai sonor caòtic però tens, que ens acaben de baixar als inferns i ens posen cara a
cara amb els nostres dimonis.

La peça va ser creada prenent com a referència uns textos inèdits de Jacint Verdaguer,
escrits entre el 1890 i el 1893. En aquests temps, el món estava en plena ebullició. Els
pensaments de Freud, Nietzsche i Darwin, així com l'anarquisme i el comunisme comencen
a tenir molta popularitat a la societat. A Espanya el desenvolupament tecnològic i les idees i
consciència de classe prenen importància al carrer. L'Església trontolla i l'espiritisme s'estén
ràpidament per tot el món (el mateix Arthur Conan Doyle, l'autor de Sherlock Holmes, es
declara expert en la matèria). Així doncs, Jacint
Verdaguer es veu impulsat a endinsar-se en
aquest món per poder distingir i delimitar el
concepte de possessió. Mentrestant, la peça és
més moderna (2019) i té un context artístic més
actual. Després de dues guerres mundials
devastadores, la fe en la humanitat de molts
artistes es va esvair i van intentar canviar el
concepte que es tenia fins aleshores d'art. A partir
de finals del segle XX, gran part de l'art buscarà
provocar algun sentiment en l'espectador, encara que no el pugui entendre ni expressar
amb paraules. L'art contemporani se centra més en el procés de creació que en el resultat
final i busca també que cada espectador interpreti l'obra de l'artista.

Els artistes (Laia Torrents Carulla i Roger Aixut Sampietro) són els components actuals de
cabosanroque, un col·lectiu artístic nascut a Barcelona, que es dedica principalment a la
performance i a la creació d'instruments experimentals. Es caracteritzen en la barreja
d'elements actuals amb elements tradicionals o folklòrics. En aquesta exposició, plantegen
les paraules de Verdaguer com un nexe entre l'home i la societat. L'individu i la comunitat.
Vol aproximar-se a un Verdaguer molt desconegut reflexionant teatralment sobre la
possessió.

L'espai sonor de l'exposició consta de les principals característiques d'aquest grup artístic,
els instruments experimentals i la música folklòrica barrejada amb la contemporaneïtat.
Víctor Carreras Riera
B1E
Gran part de la música o so de l'exposició la produeix una mena de 'porxo' situat al bell mig
de l'exposició. Aquest 'porxo' té per sostre una reixa electrificada, de la qual pengen unes
cadenes metàl·liques. En el moment que sona aquest instrument uns martells de piano
toquen la reixa, la qual cosa, amb el corrent elèctric, genera un so sec. Tanmateix, les
cadenes comencen a moure's a través d'uns braços robòtics. No obstant això, cap al final
de l'exposició, la música canvia totalment quan, percudint uns flotadors de piscina,
reprodueixen una música tribal (que en realitat és la música haitiana utilitzada durant els
rituals de vudú) que es fusiona amb els sons de la reixa i les cadenes i generen un espai
sonor molt inquietant. La música resulta molt important a l'exposició, és un element clau per
tancar a l'espectador en una o vàries bombolles i en generar l'ambient de tensió que recolza
la percepció visual.

El cert és que no estic gaire acostumat a veure exposicions d'art contemporani. Mai no m'ha
cridat l'atenció ni m'ha atret cap de les que he vist anunciades. Malgrat tot, trobo que anar a
veure aquesta a estat realment revelador. He entès la pretensió de l'art modern i he pogut
sentir coses a través del que ençà creia que em deixaria indiferent. Respecte a l'exposició,
no deixa indiferent. Totes les obres transmeten quelcom i remouen alguna cosa. És si més
no, impactant. M'atreviria a dir pertorbador en certs moments. Tant la música, com l'espai,
com les obres generen un món únic i efímer que no donen cabuda a pensaments aliens el
que succeeix a la sala.