A) PREGUNTES TEÒRIQUES: (3.

5 punts)

1.

Rusiñol, després del seu retorn de París, on va poder connectar amb artistes impressionistes
i simbolistes, va comprar la seva primera casa a Sitges, arran de mar, la qual posteriorment
anomenarà “Cau Ferrat”. Allà, va començar a organitzar diverses “festes artístiques” per
impulsar una renovació inspirada en la qual ell mateix havia fet a París, però amb un element
més casolà, a causa de les dificultats de transport i comunicacions de l’època.

Els seus principals objectius eren impartir les maneres de fer de París perquè en aquella
època era el centre cultural i artístic, conjuntament amb la seva llengua vehicular: el francès.
Sobretot es va enfocar en la gent més jove, fent espectacles, concerts, trobades,
exposicions, discursos, representacions teatrals... Impulsats per temàtiques com les
inquietuds i les palpitacions del moment de la joventut.

Per tant, el propòsit principal era portar les últimes manifestacions artístiques d’Europa a
Catalunya, ja sigui música, pintura, teatre... I, entre els assistents i participants, s’hi podia
trobar des de Casas-Carbó i Pompeu Fabra a Raimon Casellas i Joan Maragall.

2.

Se separa l’acte d’escriure del fet de ser poeta o artista: de fet, es denominaven “artistes” en
comptes de novel·listes, narradors perquè pensaven que l’art anava per sobre dels gèneres,
del fet d’escriure, de tot.

En aquesta època, ser artista es relaciona amb l’ideal de vida de després de la

industrialització catalana, on els artistes adopten el pensament “l’art per l’art”. Aquest vol
sacrificar l’art industrialitzat i integrat al seu consumisme per una unió cap als orígens de
l’home, ja que s’havia descobert que aquesta industrialització estava trencant el lligam.

Se sacrifiquen les comoditats burgeses pels ideals d’aconseguir enlairar l’art per damunt de
tot: la relació, doncs, és similar a la religió, pel fet que la contribució dels quadres
prerafaelites, on els pintors es basaven en temes religiosos que prenien formes laiques i
medievalitzants, va ser essencial.

L’art total del modernisme és, sobretot, evident en la cerca de relacionar gèneres literaris
entre ells i situar la música per sobre de tot. Ho feien perquè pensaven que era la més
immaterial, la més universal. Es pot veure en diferents obres com, en aquesta època,
comença a introduir-se la música i la poesia al teatre.
3.

El teatre simbolista català comença amb la inspiració i la constant referència a La intrusa de

Maurice Maeterlink, obra que es va representar a Sitges amb traducció de Pompeu Fabra.
Aquesta obra pretén representar emocions i idees a través de símbols i aspirar a crear un
teatre amb mots i diàlegs mínims on tot s’ha d’entendre a partir de silencis insinuacions i
gests. És a dir, el teatre simbolista volia dialogar directament amb les pulsions irracionals i
inconscients de l’espectador.

La Fada de Jaume Massó i Torrents i d’Enric Morera segueix la mateixa línia: imposa la
creació d’atmosferes per damunt de l’acció. Aquesta obra és l’inici d’aquest teatre simbolista
a Catalunya, la qual té un gran èxit i, alhora, es proposa crear un teatre líric que representés
en català les obres més selectes de gust simbolista europeu.

B) ANÀLISI I COMENTARI DE TEXT (5.5 punts del comentari i 1 punt per la coherència
general del text)

1. L'alegria que passa descriu dos mons oposats. Rellegiu atentament les escenes VII i
l'escena última i feu un comentari que respongui a aquesta idea. També teniu el text a
l'aula.

Rusiñol exposa amb aquest text i amb el seu discurs de la Tercera Festa Modernista de
Sitges el 1894 una oposició clara entre els artistes (el vers) i els burgesos (la prosa). Fomenta
cap als artistes una fugida de la ciutat, del treball esquemàtic, de la indústria, contrari a la
creació i la individualitat.

Aquests dos mons són representats a L’alegria que passa pels saltimbanquis, els quals són
l’alegria, el canvi, la creació, on són considerats lliures, nòmades; contraris al món del poble,
més avorrit, rígid, endormiscat, on la seva descripció inicial és perfecte: “indiferent, vulgar i
ensopit”.

En la primera escena queda evident qui són els personatges que formen part de la prosa
són: l’alcalde, o altrament dit Arcalde, i pare d’en Joanet i en Tòfol, company d’en Joanet. En
comparació amb personatges com la Zaira, el Clown o Cop-de-puny, que pertanyen a
l’alegria, tot i que no es vegi reflectit en la relació interpersonal que se’ns mostra en l’obra.

El personatge d’en Joanet és d’un noi que vol canviar de vida amb tanta desesperació que
s’enamora de la Zaira i la idealitza. Tot i que, com podem veure en aquest fragment, Zaira no
creu que sigui vertaderament lliure: “Les dones hem nascut esclaves, i tot lo més desitgem
triar-nos l’esclavitud i, si es troba, ella és el goig de la vida” (L’alegria que passa, Educaula,
2018: 57).

En l’Escena última i final, en Joanet veu que ha perdut la seva oportunitat i atacarà la
imposició del casament per part del seu pare: “Adéu, poesia! Adéu, visió d’un instant!”
(L’alegria que passa, Educaula, 2018: 57).

L’alegria que passa presenta bastants característiques del teatre simbolista. El conjunt de
cançons i poesia en l’obra, la creació d’un context en escena on apareguin diversos
personatges en escena malgrat que no intervinguin, la manca d’acció: són unes de les més
evidents.

L’obra pretén ser una escena estàtica, un quadre, i que en comparació amb obres
dramàtiques i amb molta acció com La filla del mar d’Àngel Guimerà, la diferència es fa més
evident. Tal com volia Maurice Maeterlinck, tot té un rerefons simbolista: els personatges
representen idees i emocions de l’autor i on el teatre evoca tot gràcies a suggeriments pels
silencis, insinuacions i gests. El sentit del títol és fer veure al públic que deixa perdre
l’oportunitat de ser lliure, de gaudir de la joventut, de dirigir la seva pròpia vida.