DOSSIER

DE MATERIAL
COMPLEMENTARI

GEOGRAFIA
2n BATXILLERAT

1 de 80
GEOGRAFIA

Bloc 3: Activitats Econòmiques i contrastos Curs 2021-22

territorials (Unitat 8)

2 de 80
1. PLA ESTRATÈGIC NACIONAL DE DESENVOLUPAMENT RURAL 2014-2020

El Reglament UE nº1305/2013 d’ajuda al desenvolupament rural permet, com a novetat respecte el

període 2007-2013, que els Estats Membres presentin un programa nacional i un conjunt de programes
regionals, garantint la coherència entre les estratègies nacional i regionals. A la Conferència Sectorial
d’Agricultura i Desenvolupament Rural de 24 i 25 de juliol de 2013 es va acordar l’elaboració d’un
Programa Nacional de Desenvolupament Rural (PNDR). El PNDR havia d’incloure actuacions d’àmbit
supra autonòmic d’interès general, o que la seva competència correspongués a l’Administració General
de l’Estat, compatibles amb els programes de desenvolupament rural autonòmics.

El Programa de Desenvolupament Rural (PDR) de Catalunya 2014-2020 és un dels principals instruments

de què disposa la Generalitat de Catalunya per tal de promoure una política estructural dirigida al món
rural, donant especial atenció als sectors agrari i forestal.
La finalitat de la política de desenvolupament rural europea és concretar a través de programes de
desenvolupament rural els amplis objectius a llarg termini amb les següents prioritats:
1. Fomentar la transferència de coneixements i innovació en els sectors agrari i forestal i a les
zones rurals.
2. Millorar la viabilitat de les explotacions agràries i la competitivitat de tots els tipus d’agricultura
a totes les regions, i promoure les tecnologies agrícoles innovadores i la gestió forestal sostenible.
3. Fomentar l’organització de la cadena alimentària, incloent la transformació i comercialització
dels productes agraris, el benestar animal i la gestió de riscos en el sector agrari.
4. Restaurar, preservar i millorar els ecosistemes relacionats amb l’agricultura i la silvicultura.
5. Promoure l’eficiència dels recursos i fomentar el pas a una economia baixa en carboni i capaç
d’adaptar-se al canvi climàtic en els sectors agrari, alimentari i forestal.
6. Fomentar la inclusió social, la reducció de la pobresa i el desenvolupament econòmic a les zones
rurals.

L’estratègia del PDR de Catalunya 2014-2020 s’assenta en la consecució dels grans reptes següents:
• Fomentar l’arrelament i desenvolupament econòmic i social dels joves al medi rural.
• Contribuir a la reactivació econòmica i la creació d’ocupació, amb especial atenció als sectors
agrari, alimentari, forestal i les zones rurals.
• Estimular la innovació i la transferència de coneixements en el sector agroalimentari.
• Promoure accions dirigides a la mitigació i adaptació al canvi climàtic i la protecció dels
recursos naturals.

El PDR s’ha programat amb un pressupost de 810,5 milions d’euros, que es distribueix en els següents
sectors i àmbits temàtics:
• 59%: Explotacions agràries: competitivitat, medi ambient, joves i canvi climàtic.
• 13%: Forestal i medi natural: prevenció d’incencis, competitivitat i biodiversitat.
• 11%: Sector agrari: infraestructures, coneixement i innovació, qualitat i canvi climàtic.
• 9%: Agroalimentari: competitivitat i canvi climàtic.
• 8%: Població rural: dinamització econòmica, joves i emprenedoria i patrimoni (LEADER).

3 de 80
2. LES ACTIVITATS AGRÀRIES: UN SECTOR EN DECLIVI

Medi natural poc favorable

Dues terceres parts de la superfície espanyola es troben per sobre dels 500 metres i al voltant del 20%
supera els 1.000 metres. El predomini de zones elevades repercuteix negativament en el conreu de certs
productes, sobretot els hortícoles, per culpa d’un rigor climàtic més gran. A més, a les zones de relleu
accidentat predominen uns sols degradats que no serveixen per a l’agricultura.
L’abundància de precipitacions al nord del país ofereix un medi més favorable per a la ramaderia gràcies
a la riquesa de pastures naturals i la humitat, que afavoreix els conreus farratgers. El sud i el llevant
espanyol, amb temperatures més suaus, tenen més possibilitats per als productes hortícoles, el cicle de
maduració dels quals pot avançar el d’altres espais europeus (productes primerencs). Aquest avantatge
s’incrementa a les zones que reben més hores de sol a l’any; no obstant això, en aquests llocs la dotació
d’aigua, tan necessària per a aquests productes, resulta insuficient.

Des de l’antiguitat han aparegut tècniques que han mirat de donar solucions als problemes o les dificultats
que planteja el medi físic; els esforços s’han incrementat recentment, a mesura que la rendibilitat
econòmica d’alguns conreus ha augmentat. El primer va ser el guaret, a les grans extensions de secà, i
posteriorment els regadius, cada vegada més complexos, o conreus d’hivernacle i hidropònics. Igualment,
s’intenten pal·liar els problemes que presenta una topografia accidentada mitjançant la construcció de
terrasses o bancals. Actualment, als llocs que tenen una rendibilitat agrària elevada (costa llevantina i
meridional de la península), els sistemes per solucionar les diferents mancances del sòl s’han multiplicat.
Els agricultors gestionen el 89% del territori de Catalunya, entre sòl agrícola, pastures i boscos.
La seva funció, però, no se centra solament en la producció d'aliments per a la resta de població sinó que
a més, realitzen una tasca cabdal com és el manteniment del territori i del paisatge contribuint a la
prevenció de l'erosió, la lluita contra els incendis, la fixació de CO2 de l'atmosfera i l'alliberament d'O2, la
regulació del cicle hidrològic, etc.

El sector agrari ha estat des de sempre molt vulnerable a factors externs (riscos climàtics, polítiques
intervencionistes, acords comercials, efectes de la globalització, preus en la cadena de distribució...) que
incideixen en la viabilitat de l'empresa agrària i el risc d'abandonament.
El manteniment de l'activitat agrària avui dia no es pot concebre sense poder assegurar la collita i això, en
una gran part de la nostra geografia, no és possible sense el regadiu. A més, la posada en reg d’una zona
de secà no només suposa un impuls per a l'economia dels pagesos sinó que provoca fortes interrelacions
amb la resta de sectors econòmics generant "efectes d’arrossegament" i dinamització en el conjunt de
l'economia local. Tradicionalment, el regadiu ha estat el principal motor per al desenvolupament del medi
rural.

En definitiva, el que permet el regadiu és l'increment de la rendibilitat de l'empresa agrària, fet que
permet fixar població en àrees que, d'altra manera, estarien en risc de despoblament i d'envelliment.
En les zones en reg s'observa:
• Augment de productivitat. De mitjana, una hectàrea de regadiu genera una renda 6,7
vegades superior a una de secà.
• Millora de la qualitat dels productes.
• Més diversitat de produccions possibles.
• Més Producció Final Agrària (PFA). A Catalunya, la producció final agrària en els terrenys
en regadiu és 2,25 vegades superior a la que generen les produccions en secà, tot i que la
superfície de secà és 2,5 vegades superior al regadiu.
• Regularitat en les produccions i en el subministrament als mercats.
• Reducció de pèrdues per causes climàtiques d'irregularitat de precipitacions.
• Renda per càpita més elevada.

4 de 80
 • Increment de les necessitats de mà d'obra. De mitjana, una hectàrea de regadiu genera
0,141 UTA mentre que una de secà només requereix 0,037 UTA; això sense oblidar que el
regadiu contribueix a la generació de treball indirecte a indústries agroalimentàries
relacionades. Es calcula que a conseqüència d'aquest increment de les produccions, hi ha
fins a quinze vegades més ocupació laboral a partir del treball directe de la terra i de
l'ocupació generada indirectament en altres sectors.
• A les zones de secà s'observa una baixada constant i imparable de la demografia i un
envelliment continuat de la població, cosa que no succeeix en el reg. És, per tant,
un factor d'equilibri territorial que evita l'abandonament de les terres i la consegüent
degradació de l'espai, el paisatge i el medi ambient.

En resum, l'elevada productivitat de l'agricultura de regadiu permet millorar el grau

d'autosubministrament de productes alimentaris, aspecte estratègic per qualsevol país desenvolupat, i
permet la generació de llocs de treball arreu del territori.

Població agrària envellida

La modernització gradual de l’agricultura i el desenvolupament industrial d’alguns espais de la península

van desencadenar un èxode rural que, ateses les dimensions, va contribuir al despoblament de moltes
àrees i a l’envelliment gradual de la població agrícola, ja que fonamentalment va emigrar la gent jove.
Propietat repartida de manera desigual

L’estructura actual de la propietat agrària espanyola s’ha anat configurant al llarg dels segles. Hi va tenir
un paper important la repoblació medieval, que va donar lloc al repartiment de les terres reconquerides.
En els últims dos-cents anys s’han aplicat polítiques agràries destinades a modificar l’estructura de la
propietat amb resultats desiguals. En l’actualitat, d’una manera genèrica, podem dir que predomina la
gran propietat agrària al sud del país i la petita propietat al nord.

Explotacions petites

L’explotació agrícola és la unitat tècnico-econòmica de la qual s’obtenen productes agraris sota la

responsabilitat d’un titular. Aquesta unitat es caracteritza, generalment, per la utilització dels mateixos
mitjans de producció: mà d'obra, maquinària, etc.

La dimensió mitjana de les explotacions a l’Estat espanyol, tenint en compte la superfície total, és de 14
hectàrees, quantitat similar a la mitjana de la UE, però molt inferior a la de països com el Regne Unit o
Dinamarca. Tot i que el nombre de petites explotacions s’ha reduït enormement en el marc del procés de

5 de 80
transformació recent del sector, encara és important. Segons el Cens agrari del 1989, un 31,7 % de les
explotacions tenien menys d’una hectàrea de superfície agrària útil; a les Canàries, Galícia i la Comunitat
Valenciana aquest tipus d’explotacions representava més de la meitat del total, situació que obliga a una
intensitat elevada en les explotacions o a compaginar les tasques agrícoles amb altres activitats per
aconseguir els ingressos que necessita una família per sobreviure. Les explotacions ramaderes en general
són un bon exemple d’aquest fraccionament, sobretot les lleteres. Aquestes acostumen a ser familiars,
amb escassa capitalització i, per això, de dimensions reduïdes, per bé que la pertinença a la UE n’afavoreix
l’augment de la dimensió i una rendibilitat més gran. El predomini de petites explotacions en alguns espais
o el de grans explotacions poc capitalitzades resulta igualment negatiu amb vista a la modernització
agrària.

D’altra banda, les explotacions estan dividides en parcel·les, el nombre de les quals és més alt o més baix
segons el passat del camp en qüestió, la pressió demogràfica o les reformes parcel·làries que s’hagin dut
a terme. El cens agrari de l’Estat espanyol del 1982 defineix la parcel·la com «tota extensió de terra que
hi ha sota un sol terme; és a dir, envoltada de terrenys, edificis o aigües que no pertanyen a l’explotació».
En l’actualitat, a l’Estat espanyol està disminuint el nombre de parcel·les per explotació i augmentant-ne
les dimensions a causa de les necessitats imposades per la mecanització per fer les explotacions més
rendibles i competitives. També ha influït en aquest procés la concentració parcel·lària duta a terme,
especialment al centre de l’Estat, a partir dels anys cinquanta. Així mateix, l’èxode rural ha forçat la reunió
de parcel·les en mans del llaurador que es queda al camp.

Predomini de les explotacions directes

La forma jurídica sota la qual actua el titular de l’explotació és el règim de tinença de la terra. Pot tenir
formes variades, fins i tot dintre d’una mateixa explotació com a arrendament, parceria i propietat.
L’anàlisi comparada dels últims censos mostra que l’explotació directa de les terres augmenta en
detriment de les altres. Les formes d’explotació comunals tenen menys importància en l’actualitat com a
conseqüència de la reducció de les superfícies. Tanmateix, no hem d’oblidar que en l’Antic Règim els
aprofitaments dels béns comunals i dels béns de propis van tenir un paper decisiu en les economies
agràries tancades.

Augment dels sistemes d’explotació intensiva

Les relacions tècnico-econòmiques que s’estableixen en aquest sector entre el productor i els mitjans de
producció són el sistema d’explotació. Aquestes relacions poden ser molt variades i donen lloc a diferents
sistemes d’explotació. A l’Estat espanyol hi ha dos sistemes bàsics: un és l’autoconsum amb policonreu,
en clar retrocés, i l’altre, el que destina la seva producció intensiva i en monoconreu al mercat, que tendeix
a generalitzar-se i que coincideix amb la modernització del sector i l’obertura dels mercats agraris.

Desenvolupament científic i tècnic encara escàs

La mecanització ha augmentat espectacularment en els últims cinquanta anys a l’Estat espanyol, si bé

convé tenir present que un índex alt de mecanització no sempre vol dir que es tracta d’explotacions més
avançades. De vegades, es pot deure a una fragmentació més gran d’aquestes, situació que força a
adquirir més maquinària agrícola, encara que estigui infrautilitzada una part de l’any. Aquest esforç
econòmic del llaurador s’origina, en part, per la manca de tradició del cooperativisme en aquest país.
L’escassa difusió de les cooperatives a l’Estat espanyol obliga cada camperol a un esforç de tasques i de
capitalització que repercuteix en una productivitat més baixa de les seves activitats.
També s’ha incrementat l’ús d’adobs i fertilitzants; el 1950 es feia servir una mitjana de 18,1 kg/ha, mentre
que el 1994 la mitjana havia pujat a 115,7 kg/ha. Aquestes quantitats estan per sota de la mitjana dels
països europeus (150 kg/ha), entre els quals destaca el cas dels Països Baixos, que fan servir una mitjana

6 de 80
de 340 kg/ha; altres països com Alemanya, França i Itàlia també utilitzen més adobs per hectàrea que
l’Estat espanyol.

Malgrat els problemes, l’agricultura augmenta els rendiments

La introducció de millores en l’agricultura espanyola ha fet augmentar els rendiments (especialment dels
cereals i els conreus d’horta) a causa de la intensificació de les terres conreades. Això s’ha aconseguit
gràcies a la substitució de la tracció animal per la tracció mecànica, a la utilització de maquinària agrícola
més diversificada, a la reducció del guaret, a l’ús de fertilitzants i la difusió dels conreus reconstructors, a
l’ús de llavors fruit d’hibridacions, a l’ús de productes fitosanitaris, a l’expansió del regadiu i a la
proliferació dels hivernacles. Aquests hivernacles, que ocupen més de 17.000 hectàrees i es concentren
al sud-est peninsular, representen més de la quarta part dels existents a la UE. La tècnica del conreu sota
plàstic permet obtenir una producció més elevada i treure al mercat productes durant tot l’any.
Aquestes millores no impedeixen que els rendiments agrícoles espanyols encara siguin molt inferiors als
dels Països Baixos, Alemanya, França o el Regne Unit.
També ha augmentat la producció ramadera com a conseqüència de l’increment dels rendiments gràcies
a la introducció d’avanços genètics i de millores en els pinsos. L’augment de la demanda dels productes
càrnics per part d’una societat que ha augmentat el nivell de vida, ha forçat la intensificació de l’activitat
ramadera.
Un fenomen recent és l’aparició de nous llauradors amb mentalitat d’empresaris agrícoles que, amb
tècniques molt especialitzades -en conreus d’horta i fruiters, principalment- i amb un augment de la
capitalització, practiquen una agricultura molt intensiva de la qual obtenen conreus que, introduïts a les
xarxes de comercialització nacionals o internacionals, arriben al mercat i s’adapten a les necessitats que
aquest imposa.

Usos del sòl i transformacions principals

A les últimes dècades s’han produït a l’Estat espanyol canvis notables en els usos del sòl a causa de la
introducció de tecnologies modernes en l’agricultura i de les noves demandes com a conseqüència de
l’augment del nivell de vida.
L’any 1960 la superfície llaurada era de 22,9 milions d’hectàrees, que es van reduir a 19,3 milions el 1995.
En aquest interval es va registrar, d’una banda, la disminució de les terres llaurades en secà (van passar
de 21 a 16,4 milions d’hectàrees) i, de l’altra, un augment notable dels regadius (1,9 milions d’hectàrees
el 1960 i 3,4 milions el 1995).
La davallada de les superfícies conreades de secà ha estat especialment forta a les dues Castelles, l’Aragó,
Extremadura i Andalusia.
Les zones amb un creixement uniforme de terres de regadiu han estat les de l’Ebre, Extremadura,
Andalusia, Castella i Lleó i les Canàries. Els nous regadius s’han dedicat, especialment, al conreu de
remolatxa, alfals i blat de moro, tot i que també a algun altre tipus de cereal, i a oleaginoses com el cotó
o la soja. És de destacar, dins del regadiu, el creixement que han experimentat els conreus sota plàstic a
la Comunitat Valenciana, Huelva, Almeria i les Canàries.
També cal remarcar que hi ha hagut un increment lleu de la superfície forestal a Sierra Morena, Cantàbria,
el Sistema Ibèric i els Pirineus. La reforma de la PAC està significant una nova reducció de les superfícies
de secà marginals i un augment de les zones forestals.

Principals aprofitaments agrícoles

Els principals aprofitaments agrícoles són els cereals per a gra, amb 6,4 milions d’hectàrees (quasi un terç
dels terrenys conreats), els conreus industrials, l’olivera, la vinya i els conreus farratgers, amb 2,4, 2, 1,2 i
1,2 milions d’hectàrees, respectivament.

7 de 80
Principals aprofitaments ramaders

Un total de 6,4 milions d’hectàrees es dediquen a prats i pastures, i uns altres 3,9 a erms i pastures amb
una finalitat gairebé exclusivament ramadera. En aquests terrenys s’alimenten uns 5,5 milions de caps de
boví, 21,3 d’oví i 2,6 de cabrum. El porcí (uns 18 milions de caps) es cria, majoritàriament, en granges. En
conjunt, la ramaderia representa quasi el 40 % de la producció final agrària espanyola. La distribució
d’aquesta ramaderia pel territori espanyol és molt desigual: el boví predomina al nord-oest, l’oví als dos
altiplans, el cabrum a Andalusia i el porcí a Catalunya.

Principals aprofitaments forestals

La superfície forestal ocupa 16,1 milions d’hectàrees, de les quals 7,4 milions es destinen a bosc fuster, 5
a bosc de llenya i 3,7 a bosc obert. Els aprofitaments forestals ocupen la quarta part de la superfície agrària
espanyola i es reparteixen quasi al 50 % entre coníferes i espècies frondoses.
Les espècies que dominen entre les frondoses són l’alzina, el roure reboll, el roure petit i l’alzina surera; a
les zones humides destaquen el faig, el roure i el castanyer.
Pel que fa a les coníferes, sobresurten diversos tipus de pins: el pi roig, el pi làrix o pi melis, el pi de fulla i
el pi blanc, que s’han estès molt gràcies a les repoblacions forestals, igual que el pi insigne. D’aquestes
espècies se n’extreu per a l’aprofitament i l’explotació la fusta, la llenya, el suro i les resines, tot i que la
producció de fusta no és suficient per cobrir les necessitats del mercat interior.

Transformació agroindustrial recent

Sens dubte, un dels reptes més importants que l’agricultura espanyola ha hagut d’assumir ha estat el fet
d’adaptar-se als canvis recents en els hàbits de consum alimentari i, en relació amb això, al pas d’una
antiga indústria basada en la transformació dels productes agraris tradicionals a una altra de més
moderna, diversa i àgil. Actualment, tres quartes parts dels productes alimentaris consumits pels
espanyols tenen alguna transformació agroindustrial, i mentre que la demanda d’aquests augmenta,
disminueix la de productes frescos. Les agroindústries representen ja el 80 % de la producció agrària i
pesquera espanyola.
Els subsectors més importants de l’agroindústria espanyola són els dels cereals, càrnics, làctics, olivers,
indústries de begudes, sucreres i conserveres de peix i de vegetals. Hi ha una forta dicotomia en la
localització de les indústries agroalimentàries. D’una banda, alguns sectors, com ara el de conserves de
verdures, tendeixen a localitzar-se a les zones productores de les matèries primeres: hortes de Múrcia,
València, Navarra i la Rioja. De l’altra, alguns sectors, com el cerveser i les sucreres, es localitzen
preferentment a la vora dels grans nuclis urbans, que en són els consumidors principals. Les panificadores
i les càrniques presenten una distribució més uniforme, ja que ofereixen els productes més bàsics.
Predominen les empreses de marcat caràcter artesà i familiar amb capital autòcton; tanmateix, assistim
a la introducció de capitals estrangers en alguns subsectors, com ara el làctic, el cerveser o el galeter.
Nestlé i Unilever són els màxims inversors.

3. ALTRES ACTIVITATS DEL MEDI RURAL

La indústria en el medi rural

La presència d’activitats transformadores dels recursos autòctons en el món rural té una llarga tradició.
En els últims vint anys, després de la crisi del model d’industrialització anterior (que situava la indústria
bàsicament a les ciutats), s’està produint a l’Estat espanyol el mateix procés que a la resta dels països
desenvolupats: el trasllat de les indústries cap al medi rural, que ve acompanyat de l’aparició d’iniciatives
locals de desenvolupament endogen, de vegades a partir dels recursos, la mà d’obra i els capitals d’origen
rural. Aquestes indústries contribueixen a diversificar l’activitat i a frenar el despoblament rural.

8 de 80
El turisme rural i la caça

El turisme ha sorgit com una activitat complementària a l’agropeqüària en el medi rural a causa de la
reducció d’hores de les tasques agràries o a la manca de rendibilitat d’aquestes, i a més tenen com a
suport la preservació de paisatges naturals d’interès. Així, s’ofereixen a la demanda urbana allotjaments
en cases rurals i diverses activitats, com ara el senderisme, les rutes a cavall, etc. La caça, tradicional
aprofitament complementari en l’economia del camp espanyol, tendeix a un increment important,
sobretot en zones com Castella-la-Manxa, Andalusia o Extremadura.

Les segones residències

La demanda de lleure i tranquil·litat que fan els habitants de les grans urbs ha ocasionat modificacions en
els usos del sòl de les zones rurals, entre les quals destaquen les produïdes pel desenvolupament
d’urbanitzacions de segona residència. Quan la planificació no ha estat correcta, les construccions que
s’han fet han repercutit negativament en el medi ambient.

4. PROBLEMES ACTUALS DE L’AGRICULTURA EN RELACIÓ AL MEDI AMBIENT

Els principals problemes que afronta l’agricultura des d’un punt de vista mediambiental són:

• Contaminació per nitrogen i fòsfor magnesi en rius, llacs i aigües subterrànies.

• Erosió del terreny és el desgast i fragmentació dels materials que constitueixen la
superfície terrestre.
• Esgotament de minerals del sòl.
• Salinització del sòl en zones seques.

Molts d'aquests problemes van esgotant i desertitzant el sòl, obligant a abandonar uns terrenys per a
llaurar altres de nous que, al seu torn, s'esgoten, creant un cercle viciós que va destruint l'entorn. Un
exemple clar és la progressiva desforestació de la Selva Amazònica.

El canvi climàtic potencialment pot afectar l'agricultura a través dels canvis en la temperatura i en el règim
d'humitat. L'agricultura pot a la vegada veure's mitigada o empitjorada per l'escalfament global. Part de
l'increment del CO2 en l'atmosfera prové de la descomposició de la matèria orgànica en el sòl, i gran part
del metà emès cap a l'atmosfera es deu a la descomposició de la matèria orgànica en sòls humits com els
camps d'arròs. A més, els sòls humits o anaeròbics també perden nitrogen a través del procés de
desnitrificació, deixant anar el gas d'efecte hivernacle òxid nítric. Els canvis en el maneig de les terres i
ramats poden reduir l'emissió d'aquests gasos d'efecte hivernacle i els sòls passar a ser emmagatzemadors
del CO2 de l'atmosfera.

5. EL SECTOR PRIMARI A CATALUNYA

Característiques del sector primari

A Catalunya la població que treballa al sector primari és un 2,5%. Les terres d’ús agrícola es localitzen
sobretot a la Depressió Central, al delta de l’Ebre i a les planes del litoral.
La superfície agrària en general ha disminuït, per abandonament dels espais rurals menys productius i per
influència dels processos urbanitzadors prop de les àrees urbanes.
Pel que fa al tipus de conreu, s’ha incrementat força el regadiu mentre que ha davallat la diversificació
productiva dels espais agraris, que han tendit a l’especialització en els productes més rendibles.

9 de 80
La població activa agrària ha davallat de forma molt important, amb un envelliment progressiu. També és
important el pes creixent dels assalariats agraris i de l’agricultura a temps parcial.
Les explotacions agràries han evolucionat cap a menys explotacions, més mecanitzades i tecnificades,
amb unes dimensions més grans i amb menor pes de l’explotació familiar tradicional.
En el sector pesquer hi treballa poc més de l’1% de la població activa ocupada, perquè els recursos marins
són poc abundants.

L’agricultura
L’agricultura catalana es caracteritza per la petita dimensió de les explotacions, un alt nivell de
mecanització i una àmplia diversitat de conreus, tant de secà com de regadiu.
Un aspecte important del sector agrari català és el desenvolupament de grans complexos agroindustrials.
Es dediquen a la transformació de productes agraris i ramaders.
Malgrat la modernització de les explotacions, l’evolució del camp ha tingut unes conseqüències negatives
per a la població rural.
Els problemes ambientals provocats per les activitats agràries estan relacionats amb la utilització de
productes químics per millorar els rendiments, com per exemple els adobs i els productes fitosanitaris.
Un altre problema és l’elevat consum d’aigua que efectuen algunes explotacions de regadiu.

Conseqüències de la política agrària i pesquera de la Unió Europea a Catalunya

La política de la UE ha tingut conseqüències en el sector primari català:

• Mantenir un nombre suficient d’agricultors perquè assegurin la producció d’aliments i preservin
l’existència d’un paisatge agrari familiar.
• Evitar l’emigració dels agricultors i ramaders del medi rural per garantir una certa protecció del
medi ambient.
• Potenciar el desenvolupament de les regions més endarrerides amb l’ajut dels fons monetaris de
la Unió Europea.
• Establir un control sobre la pesca.

6. ELS PAISATGES AGRARIS A CATALUNYA

El paisatge agrari mediterrani

El paisatge agrari mediterrani ocupa la franja costanera de Catalunya. De nord a sud s’hi poden
distingir quatre zones diferents d’espais agraris:
La zona més septentrional, on les pluges són suficients, s’ha especialitzat en el conreu de farratge.
Al Maresme i al Baix Llobregat hi predomina l’agricultura de regadiu.
Al sud de la comarca del Garraf i fins al Baix Ebre les terres de regadiu hi són més escasses i els
conreus de secà dominen el paisatge.
La plana del delta de l’Ebre forma una gran extensió de regadiu especialitzada en el conreu de
l’arròs i de les hortalisses.

El paisatge agrari de l’interior

Els conreus dominants són els de cereals de regadiu, algunes plantes farratgeres, fruita i
hortalisses. La ramaderia és de tipus intensiu.

El paisatge agrari a les zones de muntanya

La ramaderia és l’activitat més important.
L’altra activitat important és l’explotació dels boscos per a l’obtenció de fusta i de llenya.
L’agricultura és poc destacada.

10 de 80
7. PRODUCTES AGRÍCOLES PER COMARQUES A CATALUNYA

Pel que fa als principals productes agrícoles cal diferenciar entre els que es produeixen en el sistema
d’agricultura intensiva i els procedents de l’agricultura extensiva.
Pel que fa l’agricultura intensiva, els principals productes i les localitzacions geogràfiques són:
Flors al Maresme
Hortalisses al delta del Llobregat,
Arròs al delta de l’Ebre.
Fruites (pera, poma, préssec) al Segrià i a l’Alt Empordà (poma).
Pel que fa l’agricultura extensiva, els principals productes i les localitzacions són:
Vinya en comarques especialitzades en aquest conreu destinat a la producció de vins i caves: Penedès,
Priorat, Conca de Barberà, Terra Alta, Alt Empordà, etc.
Avellaner al camp de Tarragona.
Cereals, olivera i vinya a les terres interiors, amb especialització d’algunes comarques en algun producte
concret com l’olivera a les Garrigues o l’ordi a la Segarra.
A les comarques més humides es produeix farratge i blat de moro destinats a les explotacions ramaderes.
Etc.
A moltes comarques i especialment a les més humides el sector agrícola està integrat amb les explotacions
ramaderes, de manera que l’ordi, els farratges i el blat de moro que s’hi conrea està destinat a
l’alimentació d’explotacions ramaderes sovint dins la mateixa propietat.
A Catalunya l’agricultura intensiva de regadiu, sota hivernacle o a l’aire lliure, és característica de les
comarques del Maresme i el Baix Llobregat, amb importants conreus d’horta, així com a les planes regades
de la plana de Lleida, el camp de Tarragona i el Baix Ebre-Montsià.

PRODUCCIÓ AGROALIMENTÀRIA ECOLÒGICA A CATALUNYA

11 de 80
 GEOGRAFIA

Bloc 3: Activitats Econòmiques i contrastos Curs 2021-22

territorials (Unitat 9)

1. INTRODUCCIÓ
Igual que els recursos naturals i la població, la indústria, element essencial del desenvolupament
econòmic modern, es distribueix de forma molt desigual. Els 20 països més industrialitzats representen
les tres quartes parts de la producció mundial i dins d’ells, només Mèxic, Brasil, Argentina, Xina i Corea
del Sud són països perifèrics o semiperifèrics. Estats Units, Japó, Alemanya, França, Itàlia, Regne Unit i
Canadà, el grup dels set països més industrialitzats del món, produeixen les dues terceres parts del total.
També existeix una dicotomia entre la indústria del centre i la de la perifèria.

En general, els països del centre presenten indústries altament capitalitzades amb forts nivells de
productivitat i una producció creixent, a pesar de la disminució contínua de la mà d’obra d’aquest sector.
Al contrari, a la perifèria destaquen les indústries bàsiques, intensives en mà d’obra, especialment als
països de nova industrialització, o simplement manquen d’indústria. Els països centre tenen el
quasimonopoli de les grans empreses transnacionals, algunes de les quals –com ara la Shell o la General
Motors- abasten un volum de negocis superior al de la riquesa de molts estats semiperifèrics com ara
Grècia o Portugal.

12 de 80
2. GRAN ÀREES INDUSTRIALS DEL MÓN
Àrees de tradició industrial:
- Característiques:
• Desenvolupament des de la Revolució Industrial.
• Tradicionalment concentraven la major part de la indústria del món.
• Actualment han perdut part de la seva indústria per la deslocalització.
• Indústria punta altament tecnificada.
• Exigència de mà d’obra altament qualificada.
• Legislacions laborals i mediambientals dures.
• Elevada pressió fiscal.
• Elevat nivell d’inversions de capital.
• Gran protagonisme d’empreses transnacionals.

Europa
- Pionera en la Revolució Industrial.
- Gran eix d’industrialització tradicional des del Nord de Gran Bretanya fins el Nord d’Itàlia.
• Regions desenvolupades entorn a jaciments de carbó.
• Gran concentració indústria de base.
• Actualment poc atractives: mà d’obra molt cara i manca de gas i petroli.
• Necessitat de reconversió vers indústria punta.

- Actualment tres grans zones:

• Regions tradicionals (Rin/Rur, Lancashire, Yorkshire)
• Al voltant dels grans ports (Marsella i Rotterdam)
• Entorn a Londres, Brussel·les, París i Londres.
• Zones amb gran nombre d’indústries de tot tipus i centres financers a les ciutats.

- Dos grans problemes:

• Reconversió dels black countries.
• Superació de l’endarreriment tecnològic en relació a EUA i Japó.

13 de 80
Estats Units
- Tres grans àrees:
• Great manufacturing Belt. Gran regió del nord-est entre Boston i Washington.
- Cor industrial dels EUA.
- Indústries de base i de transformació.
- Zona que ha viscut una important reconversió.

• Sunbelt. Des de Florida fins a Texas.

- Àrea d’industrialització més tardana.
- Industria tèxtil, siderúrgica i química de base.
- Darrerament a Houston indústria aeroespaial.

• Califòrnia i la costa oest.

- Zona d’industrialització recent.
- Indústria d’alta tecnologia, electrònica i química.
- Reuneix els principals centres d’investigació.
- Hi treballen el 15% dels científics del país.
- Tres grans nuclis: San Francisco, Los Àngeles i San Diego (Silicon Valley).

Japó
- Gran creixement després II Guerra Mundial.
- Aportació capital nord-americà.
- Ràpida recuperació estructures industrials
- Factors:
• Elevada inversió.
• Moderació salarial.
• Estalvi familiar i consum moderat.
• Escassa conflictivitat laboral.
• Col·laboració estat-empresa privada.
• Mentalitat oriental, abnegació pel treball.
Poc sòl industrial, concentració al voltant de Tokio, Nagoya i Osaka:
- Indústria de béns de consum (electrònica i petit electrodomèstic), i d’alta tecnologia.
- Desenvolupament de petita i mitjana empresa amb el suport de l’estat.
- Important paper de les multinacionals.
- Gran volum de producció i mà d’obra (Toyota, Mitsubishi)

14 de 80
3. NOUS ESPAIS INDUSTRIALITZATS
- Característiques:
• Desenvolupament a partir anys 80 segle XX amb les deslocalitzacions.
• Coneguts com a països taller.
• Indústria de béns de consum: tèxtil, joguines, microelectrònica…
• Manca d’indústria de base i de punta.
• Dependència tècnica i financera del Nord.
• Manca de càrrecs intermedis.
• No hi ha feedback de coneixements.
• Explotació laboral.
• Alt nivell de contaminació.

Sud-est Asiàtic
- Creixement a partir dels anys 80, fruit de la deslocalització.
- Corea, Taiwan, Singapur, Hong Kong, Índia, Xina.
- Varis factors:
• Oferta de mà d’obra barata.
• Paper actiu de l’Estat.
• Creació de zones franques.
• Lleis laborals permissives.
• Bones infraestructures.
• Grans inversions de les multinacionals.
• Bona situació geogràfica entre Japó i EUA.

Nord de l’Àfrica
- Indústria tèxtil a països com Marroc, Líbia i Tunísia.

Llatinoamèrica
- Important desenvolupament de Brasil, Argentina i Mèxic.
- Indústria basada en l’exportació i en el mercat interior.
- Important paper de la indústria tèxtil.

Europa de l'Est
Moltes deslocalitzacions d'empreses multinacionals de la Unió Europea es traslladen cap a països de
l'Europa oriental com Eslovènia, Txèquia o Polònia, on els costos laborals són més baixos i existeix una mà
d’obra ben qualificada, etc.

15 de 80
4. LA DESLOCALITZACIÓ
Pràctica d’algunes empreses per tal de traslladar la producció o una part de la mateixa a països amb una
mà d’obra més barata, una legislació ambiental menys exigent i/o unes polítiques fiscals més favorables.
Aquests moviments traslladen part de la producció des dels països més desenvolupats cap el Tercer Món
o l’est d’Europa.
Actualment moltes d’aquestes indústries viuen el fenomen de la deslocalització, i les causes són:

- Mà d’obra abundant i barata.

- Lleis laborals toves.
- Inexistència de lleis mediambientals.
- Pressió fiscal molt baixa o nul·la.
- Suficient nivell d’infraestructures.
- Possibilitat d’obtenir molts beneficis.

Les conseqüències les podem detallar en:

- Econòmiques: augment de les desigualtats entre països desenvolupats i els més pobres,
tanmateix entre els diferents sectors de la població dels països més rics; augment del poder de
les empreses multinacionals que organitzen la producció en tots els sectors emprant estratègies
com la deslocalització de les activitats econòmiques; manteniment de l’intercanvi desigual en el
comerç internacional, etc.

- Mediambientals: es poden comentar diversos exemples: deslocalització de les indústries més

contaminants cap els països del tercer món (química, siderúrgica, ciment, etc.). Explotació de
recursos naturals per part de les empreses multinacionals que aprofiten una manca de normativa
de protecció del medi ambient.

5. HI HA RELACIÓ ENTRE LES MULTINACIONALS, GLOBALITZACIÓ I LA INDÚSTRIA?

Les empreses multinacionals es concentren a la Unió Europea i als Estats Units, després hi ha la zona de
l’extrem orient, amb el Japó i Corea del Sud. Les empreses multinacionals van sorgir com una evolució de
les grans empreses industrials després de la segona guerra mundial. La seva expansió es va basar en
l’obertura de filials als països estrangers per tal d’evitar els aranzels duaners. Actualment la liberalització
del mercat de capitals a escala mundial i la progressiva disminució dels obstacles a les transaccions
comercials han afavorit la seva expansió.

La globalització també ha ajudat a la industrialització dels països emergents. No només pel fet de les
pròpies característiques de l'economia de mercat, que són:
- És un sistema econòmic basat en els intercanvis comercials segons las lleis de l’oferta i la
demanda.
- La majoria de recursos pertanyen al sector privat.
- L’Estat només intervé per regular el mercat quan es produeixen desequilibris.

Sinó també perquè ha comportat més facilitats pels moviments de capitals i mercaderies entre els països.

També ha homogeneïtzat els gustos artístics i esportius. fàcil accés a la informació a través dels mitjans
de comunicació permet que uns mateixos esdeveniments artístics i esportius puguin ser seguits gairebé
en temps real a tot el món, fet que provoca una uniformització en els gustos relatius al món de la música,
el cinema, l’esport, etc.

Un altre canvi que ha generat la globalització és el canvi en els hàbits de consum .La globalització comporta
l’aparició d’un mercat global on els mateixos productes es posen a disposició del comprador a tot el món.
Les campanyes de publicitat són també globals, de manera que el consum de productes tendeix a

16 de 80
uniformitzar-se. Cada vegada més les marques de productes fabricats per les multinacionals es troben en
tots els mercats del món, així com les mateixes cadenes de restaurants de menjar ràpid, al temps que els
grans centres comercials substitueixen gradualment els mercats i comerços tradicionals.

En resum les conseqüències de la globalització poden ser:

Polítiques: disminució del poder de decisió dels estats sobre l’economia (en ocasions es prenen
decisions en funció dels interessos de les empreses multinacionals o de les imposicions
d’organitzacions internacionals com el FMI o el Banc Mundial); aparició de conflictes territorials
en funció dels interessos hegemònics dels EUA (única superpotència actualment)
Socials: l’augment de les desigualtats econòmiques entre països del Nord i el Sud provoca fluxos
migratoris. A més, es produeixen fenòmens d’exclusió social (bosses de pobresa, Quart món, crisi
de l’estat del benestar); s’introdueixen nous valors fonamentats en l’individualisme i el
consumisme que influeixen negativament sobre el conjunt de la societat (manca de solidaritat, de
participació en les institucions democràtiques, etc.).
Culturals: es produeix una homogeneïtzació cultural basada en el model dominant dels EUA a
través del control dels mitjans de comunicació, que afavoreix l’aparició de fenòmens com la
“banalització cultural” per una banda, i el ressorgiment de les identitats nacionals i/o ètniques,
com a reacció a aquest procés.

6. L'IMPACTE MEDIAMBIENTAL DE LA INDÚSTRIA

L’impacte mediambiental mesura la relació entre la indústria i el territori. La indústria requereix de

primeres matèries i energia que li proveeix el territori. A vegades es cau en la sobreexplotació d’aquests
recursos. També genera conflicte la gestió dels residus que genera la indústria.

Els efectes més nocius són:

- Contaminació de l’aire.
- Contaminació de l’aigua.
- Eliminació de residus tòxics.
- Consum excessiu d’energia.

Les zones amb més contaminació atmosfèrica son Astúries, P. Basc, Madrid i Barcelona.
Pel que fa a abocaments industrials en trobem una alta acumulació de metalls pesants (plom, mercuri, ...)
a la ria del Nerbión, el delta del Llobregat i a la badia d’Algesires.
Des de la Unió Europea s’estan impulsant polítiques cada cop mes exigents pel que fa a aquestes qüestions
mediambientals.

17 de 80
7. EL TEIXIT INDUSTRIAL A CATALUNYA

7.1 Breu evolució de la indústria catalana

La industrialització catalana s’inicia a meitats del segle XIX i té com a actor principal el sector tèxtil,
complementada pels productes manufacturats. A meitat dels anys seixanta del segle XX, es va afegir la
indústria automobilística i la metal·lúrgica, així com la indústria química i la del paper i derivats.
En l’actualitat, alguns dels sectors tradicionals, com el tèxtil o el paper, arts gràfiques i edició, han perdut
pes en front de la consolidació de la indústria química, la producció d’aliments i begudes, les indústries
del sector energètic i la fabricació de material de transport.

El sector tèxtil, i bona part de la industria lleugera, va perdre pes a partir de la dècada de 1970 a causa de
la competència en preus exercida per països del tercer món que iniciaven els seus processos
d’industrialització. En paral·lel a aquesta pèrdua de pes del tèxtil guanyen importància relativa la indústria
química, que a Tarragona té un dels principals pols d’e l’estat, i altres sectors com el metal·lúrgic i el de
l’alimentació.

7.2. Principals indústries a Catalunya

Els tipus d’indústries predominants a les principals zones industrials de Catalunya

• Comarques de l'àrea metropolitana de Barcelona. És la regió on hi ha un nombre més gran
d'empreses i més diversificades. Els sectors més destacats són el metal·lúrgic i els productes
metàl·lics, el material de transport, el plàstic, el farmacèutic, l'elèctric i l'electrònic i les
tecnologies de la comunicació. La disponibilitat de mà d’obra, la proximitat a un mercat de gairebé
4 milions de persones de la regió metropolitana i les bones comunicacions per autopista, i sortida
de mercaderies pel port i l’aeroport són les causes de la seva localització.
• EI Baix Camp i el Tarragonès és la segona àrea industrial de Catalunya, hi destaca la indústria
química de base, amb un alt nivell de concentració en l'eix Tarragona- Reus . El factor que actua
d’atractor (atraure) industrial en aquest cas és la localització del complex petroquímic de
Tarragona.
• Les comarques del Gironès i la Selva concentren la indústria de les comarques gironines. És una
indústria de mida mitjana i petita molt diversificada on destaquen el sector tèxtil, l’agroalimentari,
el químic i el més específic de la transformació del suro.
• L'àrea urbana de Lleida i el Segrià, està especialitzada en la indústria agroalimentària i de
fabricació de maquinària agrícola. Les causes són de tipus històric i relacionades amb la garantia
de disposar d’un subministrament segur d’aigua per al rec que va impulsar l’expansió de les zones
de regadiu.

7.3. Ocupats en la indústria catalana

Les comarques amb un número més gran d’ ocupats serien:
• Barcelona: Vallès Occidental i Barcelonès.
• Tarragona: Tarragonès i Baix Camp.
• Lleida: Segrià.
• Girona: Gironès, la Selva.

18 de 80
7.4. Dimensió i productivitat de la indústria catalana
Pel que fa a la dimensió i nivell de productivitat es poden assenyalar les següents:
- El predomini de la indústria transformadora.
- Una estructura productiva diversificada, on destaquen sobretot els subsectors del
material de transport i el químic, acompanyats d'altres com l'alimentari, la construcció de
maquinària i la metal·lúrgia i els productes metàl·lics.
- La presència majoritària d’empreses petites i mitjanes (més del 80 %) tot i que una part
molt significativa de la producció prové de les grans empreses multinacionals.
- Una productivitat baixa en relació a la UE, tot i que superior la mitjana d’Espanya a causa
de l’escassa inversió en recerca i desenvolupament i en la formació dels treballadors.
- La concentració industrial a l'àrea metropolitana de Barcelona, el 7,7% del territori català,
concentra el 70 % de les empreses i, un semblant percentatge d'ocupació industrial.
El sector industrial és el segon en importància a Catalunya, tant des del punt de vista econòmic (valor
afegit brut o índex de producció industrial) com pel nivell d’ocupació després de sector serveis.
Tanmateix el pes relatiu d’aquest sector és més elevat que a la resta de CCAA d’Espanya i que la mitjana
de la UE.
Entre les tendències principals que ha experimentat d’ençà la crisi del petroli el sector industrial català es
poden assenyalar les relacionades amb l’ impacte de la globalització:
• -obertura al mercat europeu i mundial amb internacionalització de la indústria i uns resultats
generals satisfactoris.
• -la deslocalització selectiva d'algunes indústries a països perifèrics, (les indústries tradicionals en
crisi: tèxtil, confecció, cuir i calçat....)
• -l'evolució positiva gràcies a la reconversió industrial de sectors com el metal·lúrgic, de
maquinària, l’agroindustrial i el químic.
• -la instal·lació creixent de corporacions multinacionals amb un pes econòmic determinant. Encara
que són aproximadament un 3 % del total d'empreses industrials de Catalunya, tenen un pes
econòmic d’un 50 % del total de la producció catalana i un 60 % de les exportacions.

19 de 80
 GEOGRAFIA

Bloc 3: Activitats Econòmiques i contrastos Curs 2021-22

territorials (Unitat 10)

1. La terciarització de l’economia espanyola (història)

La terciarització de l’ocupació a l’Estat espanyol és un fet des dels primers anys setanta, moment en què
la població activa d’aquest sector va superar la dels altres dos sectors. Però si això era cert en el conjunt
de l’Estat, el 1973 aquesta tendència només es concretava a 15 províncies, quasi totes costaneres i
relacionades amb el fenomen turístic, mentre que les altres 35 mantenien el predomini d’ocupacions
agràries o industrials. Al cap de dues dècades, el 1996, només en una província (Lugo) la població activa
no era majoritàriament terciària, perquè encara hi predominava el sector primari.

Tanmateix, l’ocupació no és un indicador gaire significatiu, perquè les classificacions d’activitats en voga,
com ja hem dit abans, converteixen aquest sector en una mena de calaix de sastre en el qual cap tot allò
que, per exclusió, no troba lloc als altres dos sectors, sense possibilitat de distingir activitats amb precisió
en unes estadístiques que, d’altra banda, com que s’han modificat les categories i classificacions del CNAE,
impossibiliten qualsevol intent de seguir la dinàmica del sector de manera fiable. De tota manera, alguns
estudis recents subratllen, d’una banda, que els subsectors que més han crescut han estat els financers i
els relacionats amb la prestació de serveis especialitzats a empreses, i de l’altra, el paper del subsector
públic.

L’anàlisi de la producció també planteja problemes semblants, malgrat que potser amb aquesta es pot
mesurar més bé el pes real del sector serveis en l’economia espanyola, i evitar el biaix que es pot produir
per una possible inflació d’actius en subsectors poc dinàmics i fins i tot marginals.
El fet més significatiu és l’evolució cap a la terciarització de la producció a totes les comunitats autònomes.

• El 1973, cap d’aquestes no se situava als vèrtexs de màxima concentració, i la majoria era a la franja en
qui el valor de l’agricultura era reduït. No obstant això, destacaven les Balears, les Canàries i Madrid
perquè eren properes al vèrtex de màxima terciarització, i Astúries i el País Basc perquè eren properes al
de més pes industrial, amb llocs intermedis per a Catalunya i Cantàbria. Per la seva banda, Castella i Lleó,
la Rioja i Extremadura quedaven en una zona propera al centre, amb un notable component agrari però
amb una lleugera tendència cap al vèrtex terciari, i tot just superaven el 40 % del VAB en aquest sector.

• Tanmateix, el 1985 aquesta distribució es va simplificar enormement i hi va haver una comunitat, les
illes Balears, que va traspassar el llindar de la màxima concentració del VAB en aquest sector serveis -molt
a prop hi havia les Canàries i Madrid-; el més destacable, però, és que totes les comunitats, sense cap
excepció, es van agrupar en l’estreta àrea de la meitat inferior de la franja esquerra del triangle, cosa que
vol dir que el pes d’aquest sector ja havia igualat o sobrepassat el 50 % del total.

En conjunt, per tant, la terciarització de l’economia espanyola ja no és una tendència, sinó una realitat de
trajectòria ràpida i conseqüències importants; de manera que, tot i que el sector terciari encara no ha
ocupat la posició que fins al 1975 havia correspost a la indústria com a factor explicatiu principal del
creixement urbà, el seu desenvolupament i les seves pautes de localització tendeixen cap a la
reorganització estructural de la xarxa urbana i els seus centres de gravetat.

20 de 80
2. Les causes de la terciarització
Entre les causes principals d’aquesta evolució de l’economia es poden esmentar les següents:
• L’Estat espanyol exporta serveis, en els quals disposa d’infraestructures tècniques i
organitzatives favorables per fer una oferta atractiva que generen ingressos importants. Això és
el que passa amb el turisme, pel qual, gràcies als atractius naturals, l’estructura hotelera i la
millora dels transports, el país ingressa una quantitat elevada de divises que han servit per
equilibrar la balança de pagaments, per importar béns necessaris en altres sectors productius i
per impulsar i modernitzar l’estructura socioeconòmica de les principals àrees i regions
turístiques.

• L’augment de la renda per càpita i del nivell de vida de la població espanyola, derivat del
desenvolupament industrial juntament amb les noves necessitats sorgides com a conseqüència
dels canvis socials i culturals, augmenten la demanda de serveis destinats al consum final, i es pot
afirmar que a l’Estat espanyol s’ha passat d’una societat consumidora de béns a una societat
consumidora de serveis. Si bé és cert que una oferta de béns àmplia incrementa, al seu torn, la
demanda de serveis complementaris d’aquests béns (reparacions, manteniment, transports
públics i comunicacions, principalment), són, tanmateix, els serveis no complementaris els que
més han crescut en els últims anys: ensenyament, sanitat, servei domèstic, lleure, cultura i esport.

• Atesa la interrelació dels serveis amb la resta de les activitats econòmiques, els serveis a
empreses i els serveis intermedis en els processos de producció influeixen decisivament en la
millora de la productivitat del conjunt d’aquestes mateixes activitats. Les noves tecnologies
permeten (o bé obliguen, segons els casos) racionalitzar i externalitzar fora de l’explotació
agropecuària i de la factoria industrial determinades funcions que han assolit un grau
d’especialització alt, com per exemple les següents: serveis de projectes, consultoria,
assessorament, comunicacions, serveis financers, etc. D’aquesta manera, es pot considerar que
un sector de serveis avançats forma part de la infraestructura econòmica capaç de fomentar el
desenvolupament i la competitivitat; a més, com que els serveis estan més vinculats als mercats i
menys a les matèries primeres que la indústria, es poden situar amb una certa independència
d’aquella, i així permeten, simultàniament, canvis en els mateixos factors de localització industrial.

21 de 80
 • El comportament del mercat de treball també ha influït en el desenvolupament dels serveis de
maneres molt variades. En aquest sector, la productivitat mitjana augmenta a un ritme lent, i el
capital no ha arribat a substituir la mà d’obra d’una manera tan clara com en la indústria, per la
qual cosa encara es considera que té un cert caràcter de «refugi» per als treballadors excedents
dels altres dos sectors econòmics i per a la població femenina, una part important de la qual
treballa en el sector terciari.

• El paper del sector públic ha estat fonamental en el creixement dels serveis a l’Estat espanyol.
D’una banda, la nova estructura política i territorial ha generat 17 administracions autonòmiques
al costat de l’Administració central, a la qual cosa s’hauria d’afegir la creació de nous llocs de
treball públics a les corporacions locals. Aquest augment no s’ha de veure com una simple inflació
del funcionariat, ja que una bona part d’aquests nous llocs de treball corresponen a l’assumpció
per les administracions autonòmiques de noves competències sorgides després de la
descentralització política. D’altra banda, la generalització de l’Estat de benestar ha incrementat la
despesa pública en ensenyament, sanitat i altres serveis socials, amb l’augment consegüent dels
serveis públics.

3. Noves formes de comercialització

• Centres comercials: grans superfícies, situats als afores (=> pàrking) amb diferents
establiments tant comercials com oci; amb hipermercat.
• Galeries comercials: lloc en el centre de la ciutat, similar a un centre comercial, però en
petit. Alguns han ampliat la seva oferta per convertir-se en centres comercials.
• Hipermercats: establiments minoristes de gran superfície, amb tota mena de referències(
des d’alimentació fins a llibres,...). Són autoserveis. Tenen pàrking. Solen tenir marques
blanques
• Grans magatzems: grans superfícies amb moltes referències però amb més prestigi que
l’hipermercat. Exemples: El Corte Inglés (és l’únic a l’estat espanyol); Londres:
Harrods; París: Lafayette,...
• Supermercats de proximitat i autoserveis: mitjanes superfícies, dedicades a
l’alimentació, higiene personal, productes per la llar,...Nivell de creixement molt bo en els
darrers anys, sobretot per la ubicació en els centres de les ciutats i
pobles. Solen tenir marques blanques. Caprabo, Mercadona, ...
• Cadenes de descompte (hard discount): Lidl, Aldi,... són autoserveis a on no es té en
compte el marxandatge. Poca varietat de productes, poc personal treballant, no tenen
marques blanques!!!!
• Cooperatives de consum: associacions de venda directa al consumidor, sense
intermediaris.
• Franquícies: Consisteix en la cessió per part d’una empresa ( el franquiciador) a
empresaris independents (els franquiciats) del dret a utilitzar una sèrie d’elements
immaterials, com una marca, un determinat tipus de decoració, un procés de producció,
un tipus de local…D’aquesta manera, el franquiciat pot disposar de l’exclusiva, en una
determinada zona, de l’explotació d’un producte que ha tingut èxit en altres llocs, pot
beneficiar-se de campanyes publicitàries que duu a terme el franquiciador… Creixement
molt important des del 1970.
• Botigues outlet: concepte nascut als USA fa 25 anys. Establiments a on es venen
productes, habitualment roca de marca, de fora de temporada o d’exposició, o amb tares.
Van néixer als afores de les ciutats, però actualment també es localitzen en els centres.
• Vendes per correu i televisió
• Comerç electrònic (e-commerce).

22 de 80
4. Gestió aeroportuària a Catalunya

La gestió de la infraestructura aeroportuària recau en dos administracions diferents: el Govern d'Espanya

i la Generalitat de Catalunya.

Actualment la gestió aeroportuària està en un procés de canvi, ja que segons els articles 140.1 i 140.4 de
l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 2006 "Correspon a la Generalitat la competència exclusiva sobre
ports, aeroports, heliports (...) que no tinguin la qualificació legal d'interès general." i "Correspon a la
Generalitat la participació en la planificació i la programació de ports i aeroports d'interès general, en els
termes que determini la normativa estatal.".[6] Per una banda l'Estatut dóna competència exclusiva a la
Generalitat en els aeroports que no són declarats d'interès general i la participació en la gestió dels
aeroports d'interès general.

AENA (Aeroports Espanyols i Navegació Aèria) és una empresa pública adscrita al Ministeri de Foment del
Govern d'Espanya i és l'encarregat de gestionar els aeroports públics espanyols. Tots els denominats
"aeroports d'interès general" han de ser gestionats per AENA i els que no ho són no poden acollir vols
internacionals. Fins ara els aeroports han estat gestionats de forma conjunta, però ara es modifica per
gestionar-los de forma individual. Per això AENA es dividirà en AENA i Aeropuertos SA. Els "aeroports
singulars" seran controlats per societats filials, de titularitat estatal, que dependran de la nova societat
Aeropuertos i la navegació aèria seguirà en mans d'AENA. Per altra banda el Govern d'Espanya també
modificarà la llei perquè els aeroports que no siguin d'interès general puguin acollir vols internacionals. [7]
Aeroports de Catalunya és una empresa pública adscrita al Departament de Política Territorial i Obres
Públiques de la Generalitat de Catalunya i que és l'encarregada de gestionar els aeroports públics
catalans.[8] Actualment el Govern i la Generalitat estan duent a terme les gestions necessàries per
traspassar alguns aeroports en mans d'AENA a la Generalitat, això voldria dir descatalogar d'interès
general alguns aeroports com el de Reus o Girona, per la qual cosa és necessària la nova llei promoguda
per Foment perquè els aeroports que no són d'interès general puguin acollir vols internacionals.
L'Aeroport del Prat, seria l'únic aeroport d'interès general i seria gestionat mitjançant una filial de la nova
empresa Aeropuertos. Aquesta filial estaria participada per Aeropuertos, la Generalitat de Catalunya, els
ajuntaments locals i la Cambra de Comerç de Barcelona.

Segons això, dos aeroports i un aeròdrom-aeroport estatals passarien a mans de la Generalitat, mentre
que l'Aeroport del Prat passaria a ser gestionar de forma conjunta.

23 de 80
5. Transport ferroviari a Catalunya

Xarxa d'ample estàndard:

LAV Madrid-Barcelona-França
Eix Transversal Ferroviari
Línia Barcelona-Vallès
Línia discontinua obra en construcció/projectada.
Article principal: Xarxa ferroviària de Catalunya
El transport ferroviari de mercaderies està totalment concentrat en línies de ferrocarril, mentre
que en el transport de viatgers hi ha diferents modes disponibles: tren, tramvia, metro, metro
lleuger, funicular, cremallera, etc.
Les principals xarxes de ferrocarril de Catalunya són les xarxes de l'Administrador de
Infraestructuras Ferroviarias (ADIF), Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), Metro de
Barcelona, TRAM i els funiculars i telefèrics de Catalunya de diferents operadors.
Les dues xarxes més extenses són les d'ADIF i de FGC. ADIF és una empresa pública adscrita al
Ministeri de Foment del Govern d'Espanya i FGC està lligada al Departament de Política Territorial
i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya.

24 de 80
Xarxa d'ADIF
La xarxa de l'Administrador de Infraestructuras Ferroviarias (ADIF), és a dir estatal, és la més
extensa amb un total de 1.110 km de línies de ferrocarril d'ample ibèric i una línia d'ample
estàndard (d'alta velocitat) que la meitat del seu recorregut encara està en construcció.
Antigament la xarxa era propietat de Red Nacional de los Ferrocarriles Españoles (RENFE) que a la
vegada operava els serveis al llarg de les línies de ferrocarril de la seva propietat. La Unió Europea
va sol·licitar als estats membres la progressiva liberalització del mercat del ferrocarril. La llei
aprovada per l'Estat va fer que l'1 de gener de 2005 finalitzés el monopoli establert fins llavors
per part de la companyia estatal RENFE i l'empresa va dividir-se en dues seccions:
Renfe Operadora (Renfe): operadora de transport de mercaderies i passatgers.
ADIF: Entitat estatal que gestiona les infraestructures (vies, estacions i senyalització entre
d'altres).
Tot i la liberalització del mercat ferroviari Renfe Operadora és l'única que opera actualment en la
xarxa d'ADIF tot i que està previst que amb l'entrada en funcionament de la LAV Madrid -
Saragossa - Barcelona - Frontera Francesa fins a França els trens d'alta velocitat francesos operats
per SNCF amb la marca comercial de TGV puguin entrar a Catalunya i els trens d'alta velocitat de
Renfe (AVE) a França.
Per altra banda amb el traspàs de Rodalies Barcelona a la Generalitat de Catalunya un cop s'acabi
el contracte programa amb Renfe Operadora, la Generalitat podria atorgar el servei ferroviari de
Rodalies de Catalunya (nou nom de la xarxa de rodalia) a una altra empresa que no fos Renfe.
Actualment Renfe Operadora opera els següents serveis:
Convencionals:
Rodalies de Catalunya (abans Rodalies Barcelona)
Mitjana Distància
Llarga Distància
Alta velocitat:
Alta Velocitat Espanyola (AVE)
Avant

Xarxa de FGC
La xarxa de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) és menys extensa que la d'Adif però
està composta per diferents modes de ferrocarril: funiculars, cremalleres, telecabines i ferrocarrils
convencionals. FGC es va crear per la Generalitat de Catalunya per gestionar les línies de
Barcelona-Vallès i Llobregat-Anoia que havien estat en mans d'empreses privades des de la seva
creació però que van acabar en fallida.
FGC opera els següents serveis:
Línia Barcelona-Vallès (Metro del Vallès i Línia de Balmes)
Línia Llobregat-Anoia (Metro del Baix Llobregat i Metro comarcal)
Ferrocarril Turístic de l'Alt Llobregat (Tren del Ciment)
Tren dels Llacs (Línia Lleida - la Pobla de Segur)[Nota 1]
Explotació de Montserrat:
Cremallera de Montserrat
Funicular de la Santa Cova
Funicular de Sant Joan
Explotació de la Vall de Núria:
Cremallera de Núria.
Telecabina de la Coma del Clot.
Funicular de Gelida
Funicular de Vallvidrera
Telefèric d'Olesa a Esparreguera
Telecabina de la Molina - Alp 2500

25 de 80
6. Les regions turístiques a Espanya

La varietat i potencialitat turístiques del territori espanyol expliquen la diversitat de regions turístiques,
tot i que amb un pes notable de les que ofereixen platges i sol abundant. Aquesta diversitat es pot agrupar
en els quatre grans conjunts següents.

La zona mediterrània

A la zona mediterrània peninsular dominen els factors turístics relacionats amb les característiques del
medi físic de la platja i amb l’accessibilitat des del centre d’Europa, i a això cal afegir-hi l’existència,
especialment en algunes classes socials, d’una tradició d’estiueig anterior a l’arribada del turisme de
masses.

• Catalunya presenta dues zones turístiques per excel·lència. D’una banda, la Costa Brava, que
rep fonamentalment viatgers estrangers a l’època estiuenca i que, a més, gaudeix de les
possibilitats complementàries que ofereix la proximitat de Barcelona. Les comarques més
freqüentades són la Selva (Lloret de Mar, Platja d’Aro, Sant Feliu de Guíxols), el Maresme, tot i
que molt menys concorregut, i el Baix i l’Alt Empordà, amb emplaçaments més selectes i
equipaments nàutics o esportius. D’altra banda, la Costa Daurada, que comprèn les franges de
costa que van del Garraf al Vendrell, on predomina la segona residència, i el sud de Tarragona,
amb centres de turisme interior massiu a Salou i Cambrils, amb el complement recent d’alguns
parcs temàtics d'atraccions (Port Aventura).

• Andalusia presenta una oferta molt variada. Al litoral sobresurten tres zones: la Costa del Sol,
on destaquen Marbella (un dels refugis tradicionals de la jet-set), Fuengirola i Torremolinos (amb
un turisme interior i més massiu), Màlaga i una part de la costa de Granada; la Costa de la Llum,
que comprèn poblacions de Cadis i de Huelva, com ara Barbate, Matalascañas i Punta Umbría, i la
Costa d’Almeria, al voltant del cap de Gata, que s’ha incorporat recentment als corrents turístics.
Pel que fa a l’interior, Andalusia disposa d’una oferta excel·lent d’esports d’hivern a Sierra Nevada,
d’una varietat de turisme urbà i amb inquietuds culturals consolidat (especialment en ciutats amb
un gran patrimoni artístic, com ara Sevilla, Còrdova, Granada) i també un pròsper ecoturisme als
espais protegits (Doñana, serra de Cazorla).

• La Comunitat Valenciana és un altre dels llocs de platja per excel·lència. Al nord de Castelló hi
ha la Costa dels Tarongers o de Azahar (Benicarló, Peníscola, Benicàssim), tradicional destinació
d’estiueig interior. La comarca de la Safor, amb centre a Gandia, té una sèrie de característiques
similars a l’anterior. La Costa Blanca és més diversa: la Marina (Xàbia, Calp, Altea) reuneix una
quantitat important d’estiuejants i residents estrangers; Benidorm és el paradigma del turisme
massiu i barat procedent d’altres països d’Europa, mentre que al sud, la comarca de Torrevella és
un lloc d’implantació de segones residències.

• La Regió de Múrcia és receptora de turisme interior, però també estranger, que últimament està
augmentant. Els centres més importants són La Manga o albufera del Mar Menor i Mazarrón-
Águilas.

26 de 80
La zona atlàntica i la cantàbrica

• Galícia té, fins ara, una oferta turística de dimensions familiars i poc massificada. Les principals
zones turístiques costaneres se centren a Rías Altas i Rías Baixas, però en aquesta comunitat és
primordial el turisme de caràcter urbanocultural o religiós que arriba seguint el camí de Sant
Jaume i s’instal·la en la mateixa ciutat compostel·lana.

• La resta de la cornisa cantàbrica també té una oferta doble. D’una banda, a l’època estiuenca es
produeix una gran afluència d’estiuejants a algunes platges d’Astúries i, sobretot, de Cantàbria (El
Sardinero, Santoña, Laredo), que atrauen un turisme familiar procedent, principalment, del centre
i el nord de la Meseta. Al País Basc, les platges guipuscoanes (Fuenterrabia, Zarauz) també es
nodreixen de visitants provinents de l’interior de la península. Així mateix, i especialment a
Astúries, els esports de muntanya, el senderisme i el turisme rural en cases de pagès constitueixen
un tipus de turisme cada vegada més abundant.

L’interior peninsular

• Madrid és una de les destinacions més freqüentades pel turisme procedent tant de l’exterior
com de l’interior de l’Estat espanyol. Els recursos turístics de caràcter cultural de que disposa són
innegables (museus, espectacles, esdeveniments esportius, etc.), però és impossible separar les
visites que responen a aquests motius de les que es deuen a les funcions que desenvolupa com a
capital administrativa de l’Estat, centre de negocis, certàmens comercials, fires, etc.
• També hi ha un corrent turístic que es dirigeix cap a les ciutats històriques de l’interior: Toledo,
Salamanca, Segòvia, Ávila, etc., però que no registren un nombre destacable de pernoctacions
perquè solen rebre visites d’un sol dia de durada (viatgers en ruta, des de Madrid, etc.).

• Un lloc especial en el turisme no costaner és el representat per les estacions hivernals, entre les
quals destaquen les que es localitzen al Pirineu aragonès (Candanchú, Formigal, Astún, Cerler) i
català (Vaquéira-Beret, la Molina), que són les destinacions més freqüentades i, només
secundàriament, les de la serralada Cantàbrica, el Sistema Ibèric i el Sistema Central.
• Així mateix, el turisme rural i l’ecoturisme en qualsevol versió (allotjament en cases de pagès,
rutes verdes a cavall o amb bicicleta, senderisme, espais naturals protegits, etc.) estan esdevenint
més importants a les regions interiors de la península. Navarra ha desenvolupat força aquest
sector, i en aquesta línia també hi ha Castella i Lleó, l’Aragó, la Rioja i Extremadura. Sens dubte,
un dels atractius més rellevants és el camí de Sant Jaume.

Els arxipèlags

• Les Balears són una de les imatges turístiques de l’Estat espanyol per excel·lència, i la comunitat
autònoma eminentment lligada a aquest sector. L’oferta és, fonamentalment, estacional, de
platja i d’esports nàutics, acompanyada dels valors paisatgístics. Mallorca té àrees de turisme de
masses (s’Arenal) al costat d’altres de gran exclusivitat (Alcúdia, Formentor, etc.). Menorca ha
sabut conjuntar el turisme de qualitat amb el respecte pel medi ambient, mentre que Eivissa ha
promocionat una imatge més despreocupada.

• Les Canàries són la comunitat que menys estacionalitat pateix, gràcies al seu clima subtropical.
La varietat de les illes també afavoreix la diversitat de l’oferta, que va des de les platges del sud
de Gran Canària i Tenerife fins a l’exclusivitat de Lanzarote, passant per les oportunitats que
ofereixen els seus grans parcs naturals: Las Cañadas del Teide, Garajonay, Caldera de Taburiente,

27 de 80
 etc. Especialment a Tenerife hi ha una colònia important de residents estrangers jubilats d’alt
poder adquisitiu.

7. Impactes positius i negatius del turisme

Aquests són els beneficis tradicionals del turisme

• Creació d’ocupació
• Efecte multiplicador sobre l’economia
• Factor anivellador de la balança de pagaments
• Transvasament de rendes entre regions
• Incentivació de la millora de les infraestructures de transports

Aquests són els impactes negatius del turisme

• Estacionalitat
• Saturació
• Colonialisme turístic
• Degradació mediambiental
• Banalització cultural

28 de 80
Geografia

Bloc 2: Medi Ambient i paisatges (Unitats 2-3-4 i 5) Curs 2021-22

29 de 80
1. CLASSIFICACIÓ DELS RISCOS

Els riscos es poden classificar en tres grans grups : naturals, antròpics i induïts, depenent del grau de
responsabilitat dels humans a l’hora de produir-se

Els riscos naturals formen part de la dinàmica natural, interna o externa, del nostre planeta. No estan
causats per l’acció humana però representen un perill per la societat si en el moment de produir-se
afecten a les persones i els seus béns. Les catàstrofes que provoquen els riscos naturals es classifiquen en
funció del tipus de forces de la natura que les provoquen .Responen a la dinàmica interna quan
es localitzen en les zones de contacte entre les plaques de l’escorça terrestre com terratrèmols,
erupcions volcàniques o tsunamis (nom japonès referit a les grans ones ocasionades per moviments
sísmics o erupcions volcàniques). En canvi són degudes a la dinàmica externa quan les forces
que originen les catàstrofes es localitzen en la superfície de la Terra, l’atmosfera o les aigües. Les
sequeres, inundacions, les tempestes o esllevissades de terres en són exemples.

Els riscos antròpics són provocats directament per les activitats humanes. Poden ser de tipus
tecnològic com ara els accidents (en centrals nuclears, fuites de gasos tòxics industrials, trencament
d’una presa...) o culturals com les catàstrofes humanitàries derivades de guerres, o atemptats
terroristes. Els incendis forestals també s’inclouen dins aquest grup perquè en la seva major part tenen
un origen antròpic.

Els riscos induïts es produeixen quan les activitats humanes ( agricultura , pesca, indústria ,
urbanització ...) sobreexploten els recursos i fan una gestió no sostenible que produeixen residus que
trenquen l’equilibri del medi natural i el degraden . Aquesta degradació del medi i els paisatges
pot agreujar els efectes de certs riscos naturals ,com per exemple les esllavissades de terres o les
inundacions *quan s’han produït per la desforestació o bé l’alteració del clima produïda per la
contaminació atmosfèrica que agreuja els efectes de les inundacions i sequeres. La contaminació ,com a
fenomen que afecta la degradació dels sòls, les aigües i l’atmosfera ,és considerada com un des riscos
induïts pel model de desenvolupament actual ,que més afecta al benestar i salut de les nostres
generacions i les futures així com a la pròpia supervivència de la Terra com a ecosistema en equilibri.

Els riscos naturals són aquells fenòmens de la natura que es desenvolupen en les estructures interna i
externa de la Terra, i que poden provocar catàstrofes naturals. Poden ser d’origen meteorològic o
geològic.

Riscos naturals meteorològics:

• Inundacions
• Sequeres
• Vents forts
• Onades de fred
• Temporals de neu

Inundacions:
Risc natural més freqüent a Espanya i Catalunya.
Normalment són producte d’una gota freda
Això provoca desbordament de rius, rieres i rambles.
Si no hi ha vegetació, els efectes poden ser pitjors.
Provoquen pèrdues naturals, humanes i materials.

30 de 80
Sequeres:
Consisteix en una escassetat prolongada de precipitacions.
Impacte sobretot en l’agricultura... però també en poble si ciutats i en el medi natural.
La sequera pot provocar desertització
El sud d’Espanya, pel seu clima, es un territori que afavoreix la sequera. Per això s’hi ha construït
embassaments.

Vents forts:
A Espanya els més forts es donen a Fisterra i Gibraltar. A Catalunya, tant al nord (Empordà) com al Sud
(Ebre).
S’associen a borrasques i provoquen danys en l’agricultura, les carreteres, el mobiliari urbà, ports,
aeroports, ...

Onades de fred:
Tenen el seu origen en masses d’aire polar continental
Es produeixen a l’hivern
Provoquen glaçades importants que afecten sobretot les comunicacions i els conreus.

Temporals de neu:
Durant l’hivern poden aïllar poblacions i tallar les comunicacions.
Es donen sobretot al Nord de la Península Ibèrica.
També afecta l’agricultura.

31 de 80
Riscos naturals geològics:

• Sismes
• Activitat volcànica
• Lliscaments
• Esllavissades

Sismes:
Són terratrèmols que es produeixen pel moviment de les plaques tectòniques de l’escorça terrestre.
L’activitat sísmica a Espanya és moderada.
Les zones de més sismicitat són el Sistema Bètic i els Pirineus.
Els darrers terratrèmols importants foren als segle XIX a Alacant i Granada.
Activitat volcànica:
Està pràcticament limitat a les Illes Canàries, sobretot a La Palma, Tenerife i Lanzarote.
Les darreres erupcions han estat a l’illa de Hierro en el 2011

Lliscaments:
Són desplaçaments de terra o roques, pel trencament de material que pot provocar allaus de terra.
Són freqüents després de temporals de pluja.

Esllavissades:
Caigudes o desplaçaments de terres o masses de roca d’un vessant, o d’una superfície inclinada del relleu
que queden dipositades al peu d’aquest vessant.
Són freqüents en zones de muntanya.

2. LA PREVENCIÓ DELS DESASTRES

Els riscos provoquen desastres i catàstrofes amb pèrdua de vides humanes i bens materials , quan
afecten a zones habitades i sistemes socials vulnerables. La vulnerabilitat de la població depèn de l’estat
dels assentaments humans i les infraestructures, l’eficàcia de l’administració pública en la prevenció i
gestió del risc i el nivell d’informació i educació de la població sobre els riscos presents i com afrontar-los.

La prevenció de desastres naturals requereix posar en marxa un conjunt de mesures tècniques, polítiques
i econòmiques, que comporten inversions molt costoses econòmicament , per tal d’evitar aquests fets o
minimitzar els seus efectes. Entre les mesures de prevenció i mitigació de desastres es poden assenyalar
• Disposar de la tecnologia necessària per fer el seguiment de l’evolució de l’estat de l’atmosfera,
mitjançant satèl·lits artificials, i prevenir incendis forestals, tempestes, huracans o inundacions.
• Exercir el control de l’activitat sísmica en les zones ja conegudes de risc de terratrèmols i
erupcions volcàniques i, evitar la construcció en les zones de major risc o bé construir edificis i
infraestructures resistents al fenòmens sísmics .
• Promoure mesures urbanístiques i control eficaç per evitar la construcció d’habitatges o
infraestructures i serveis en zones inundables dels vessants dels rius o les costes.
• Promoure una legislació de protecció del medi ambient que eviti els fenòmens de contaminació
global que pateix el planeta : la contaminació de l’atmosfera, els abocaments incontrolats de
residus , la desforestació i erosió dels sòls, la desertificació i els fenòmens globals d’efecte
hivernacle i canvi climàtic.
• Millorar l’assistència sanitària ,els serveis educatius i la qualitat de vida per conscienciar a la
població dels riscos mediambientals. L’estratègia es pot resumir un model de
desenvolupament sostenible .

32 de 80
3. RISCOS I MEDI AMBIENT A CATALUNYA

La forta industrialització de Catalunya va comportar importants transformacions en el paisatge.

També l’activitat agrícola i turística han modificat els paisatges de muntanya.
Darrerament ha augmentat la massa forestal per l’abandonament dels camps. Això suposa un perill de
cara als incendis forestals si no es cuida.

Riscos d’origen meteorològic:

• Aiguats: Maresme, Baix Penedès. Pla INUNCAT.
• Sequera: Provoca perill d’incendis
• Ventades fortes: Empordà i Delta de l’Ebre
• Onades de fred i de calor: Propi de la nostra situació.

Riscos d’origen geològic:

• Sismes i volcans: Sense rellevància a Catalunya. Olot
• Esllavissades: Freqüents a les zones de muntanya
• Allaus de neu: Freqüent a la zona del Pirineu.

4. ELS INCENDIS A CATALUNYA

Catalunya té una relació directa amb els incendis per la seva posició geogràfica i el clima mediterrani
que tenim, de molta bonança però també de certs perills innats.
El clima mediterrani és dels pocs climes del món en què coincideix el període més càlid de l'any amb el
més sec. Altres climes, com el tropical o el monsònic, la temporada de pluges coincideix amb els mesos
de més calor.

Si a aquest factor climàtic hi afegim l'abandonament progressiu dels conreus de les darreres dècades, on
les feixes es troben al bell mig de masses forestals testimoni del temps passat, trobem una gran massa
forestal de recent formació. En definitiva, més combustible per cremar, tant en densitat com en extensió.
Els mesos de l'any amb un nombre més gran d'incendis es concentren a l'estiu: juny, juliol i agost; però
només suposen el 50% de tot l'any. El mes amb major nombre d'incendis és el juliol, gairebé amb un 20%
dels incendis anuals. De l'altre 50% de la resta de l'any, l'hivern és la segona estació amb més nombre
d'incendis, un 21%, on destaca el mes de març amb un 10%. La raó que explica l'increment dels incendis
a l'hivern és que es tracta de la segona estació més seca de l'any. Les pluges de l'hivern són molt minses
perquè l'anticicló d'hivern acostuma a visitar-nos a finals de desembre i es queda unes quantes setmanes
amb nosaltres. Així, amb el pas de les setmanes el terra cada cop és més eixut i és més sensible a l'aparició
d'incendis.

En una anàlisi horària dels incendis a Catalunya, el 62% dels incendis tenen les seves hores crítiques entre
les 12 i les 18 hores. La matinada és el període del dia en què l'inici d'un foc és menor i és a partir de les
10 del matí, amb el sol prop del zenit, quan comencen les hores de més probabilitat d'incendi. Les hores
més crítiques coincideixen amb el migdia i primera hora de la tarda, amb un 11,6% entre les 15 i les 16
hores i un 12,5% entre les 16 i 17h. Les hores del vespre i primera hora de la nit, de 18 a 24h, no es poden
menysprear perquè són un 21%. Aquest nombre tan elevat al vespre i nit és perquè les temperatures
encara mantenen valors molt alts amb índexs d'humitat baixos, ressaca de la forta calor del migdia.

33 de 80
Origen dels incendis

La majoria dels incendis a Catalunya tenen el seu origen en negligències. Les negligències suposen un
40,6%, i dins d'aquest grup trobem amb un 16% la crema, sobretot agrícola i en menor mesura de matollar
i de pastures, un 10% per negligències diverses i un no poc important 7% per cigarrets. Aquest 40,6 % de
negligència, que cal treballar per reduir-lo i per conscienciar tothom del seu impacte, contrasta amb el
24% que s'originen de forma intencionada. El tercer graó del rànquing, amb un 12%, correspon a causes
desconegudes. És curiós el paper que juguen els llamps com a iniciadors de foc perquè suposa un
important 11%, 3 dècimes més que les causes per accident. Estudis recents revelen que de cada 15.000
llamps, un és capaç de provocar un incendi.

Els anys més devastadors 3 anys destaquen molt per sobre de la resta, que, per ordre de nombre
d'hectàrees cremades, són els següents:
Any 1994: 76.624 ha
Any 1986: 65.811 ha
Any 1998: 20.992 ha

34 de 80
5. PROBLEMES MEDIAMBIENTALS

Els problemes que genera l’activitat de l’home a la natura són nombrosos i importants.
Cal destacar:
• Degradació de la vegetació
• Erosió
• Desertificació
• Contaminació

La degradació de la vegetació

Suposa la desaparició de la cobertura vegetal a causa de la desforestació o a causa de la substitució de la

vegetació natural pel cultiu agrari.
Els incendis i la rompuda dels boscos causa la desforestació.
L’extensió de cultius i la construcció de carreteres, embassaments, urbanitzacions, ... va augmentar la
desforestació.
També els incendis provoquen desforestació. Poden ser per causes naturals o humanes.
La reforestació intenta pal·liar la desforestació.
Sobretot a Andalusia, Extremadura i Galícia s’ha reforestat amb eucaliptus (molt agressiu pel sòl)
La degradació de la vegetació afavoreix també els processos d’erosió.

L’erosió

És el procés natural del sòl que porta a la seva destrucció.

Les activitats dels homes l’intensifica.
Causes de l’erosió:
• Aridesa
• Precipitacions abundants
• Modificacions produïdes per cultius intensius (pesticides i fertilitzants destrueixen
microorganismes)
• Construcció de vies de comunicació
• Processos d’urbanització

Efectes de l’erosió:
• Reducció del material biològic
• Pèrdua de la fertilitat del sòl

A Espanya el 13% del sòl es troba greument erosionats i un 34% amb erosió mitjana.
Aquest fenomen és especialment visible al vessant atlàntic oest i sud, i al vessant mediterrani (a causa de
la sequera estival).

La desertificació
És el procés pel qual els sòls, abans rics en vegetació, s’empobreixen, es clivellen, deixen de ser fèrtils i
esdevenen desèrtics. La desertificació la produeix l’acció de l’home després de desforestar i que
s’erosionin.
Les causes de l’avenç del desert són la sobreexplotació dels sòls pobres en nutrients, les pastures abusives,
la tala excessiva de llenya en terres semiàrides, la desforestació i determinades pràctiques de regadiu
(amb sobreexplotació de pous i aqüífers) que provoquen la salinització i alcalinització de terres agrícoles.
Un cop que el sòl ha perdut la coberta vegetal, l’erosió provocada pels agents naturals i les conseqüències
del canvi climàtic, l’avenç del desert esdevé imparable.

35 de 80
Les conseqüències de la desertització es manifesten en un augment de la freqüència de tempestes de
pols i sorra i també de les inundacions, un descens de la productivitat agrícola i una disminució de la
biodiversitat. Aquest fenomen és particularment greu a regions com el Sahel (al sud del Sàhara) on les
poblacions nòmades s’han vist sotmeses pels seus governs a un procés de sedentarització i abandó de les
rutes tradicionals de migració . Amb l’augment de la pressió sobre els recursos es produeixen catàstrofes
mediambientals i crisis alimentàries que donen lloc al fenomen dels refugiats ambientals que han
d’abandonar les àrees desertitzades i emigrar als suburbis de les grans ciutats.
A Europa el risc de desertització afecta de forma directa als països amb clima mediterrani i forta sequera
estival, particularment a Grècia, Espanya i Portugal.
A la Península Ibèrica la desforestació i roturació agressives , els cultius intensius o l’abús de fertilitzants,
o bé els incendis forestals i la urbanització o el turisme són els principals causants d’aquest fenomen . Les
zones més afectades són el País Valencià, Múrcia i Almeria on trobem l’exemple del desert de Tabernas.
Actualment un 20 % de la superfície de la Terra està greument amenaçada per processos de
desertificació, les 2/3 parts dels països del món (sobretot els més pobres). Segons la FAO uns
1000 milions de persones pateixen l’amenaça i entre ells uns 50 milions han perdut en la darrera dècada
el seu medi de vida.
També el grau d’aridesa del sòl i la manca de precipitacions pot causar desertificació.
El 18% del territori peninsular esta subjecte a desertificació.
Andalusia, Múrcia, València i Canàries són els territoris més afectats

La contaminació

És la presència d’elements nocius en el medi ambient, en una quantitat o concentració que no es pot
assimilar, ni tan sols a llarg termini, i que alteren negativament l’equilibri vital en general

Els tipus de contaminació són:

• Atmosfèrica
• Dels sòls
• De les aigües
• Acústica
• Provocada per residus nuclears
• Provocada per residus sòlids

Contaminació atmosfèrica:
Emissió a l’atmosfera de gasos i de partícules en suspensió provinents d’indústries, automòbils,
calefaccions, ...
El temps anticiclònic afavoreix aquesta contaminació.
Les grans ciutats són les àrees més contaminades: Madrid, Barcelona, Bilbao, València, Sevilla, ...
A les ciutats, per tant, es crea un microclina (illa de calor).
Les indústries més contaminants són: les centrals tèrmiques, les siderometal·lúrgiques, cimenteres,
paper, refineries, químiques, ...

Contaminació atmosfèrica:
Aquest tipus de contaminació és la causant de la pluja àcida i de l’efecte hivernacle.
Des de fa anys, s’intenta, en diferents cimeres internacionals reduir l’emissió de gasos contaminants,
però costa arribar a acords (Kyoto 1997)

Contaminació dels sòls:

Bàsicament es produeix a causa dels fertilitzants i plaguicides que s’usen en l’agricultura.
Aquestes substàncies tòxiques modifiquen la cadena tròfica i per tant, modifiquen els sòls.
També la pluja àcida i els abocaments descontrolats contaminen els sòls.

36 de 80
Contaminació de les aigües:
Diferents raons expliquen la contaminació de les aigües continentals, subterrànies i marítimes:
• L’aigua del reg agrícola: Els productes químics que arrossega poden anar a parar a rius i/o
aqüifers
• Les aigües residuals urbanes: S’aboquen a rius i mars, els quals tenen capacitat de regeneració
sempre i quan passin prèviament per depuradores.
• Abocaments industrials: Són els més perillosos. Són altament contaminants i no totes les
indústries les depuren.
• Abocaments procedents de la navegació i en particular per l’enfonsament de vaixells
(Prestige, ...)

També els rius queden contaminats, sobretot aquells que passen per grans ciutats.
Els aqüífers són més difícils de contaminar però també tarden més temps en recuperar-se.
Exemples greus de contaminació d’aigües:
• Contaminació del riu Guadiamar (Sevilla) al 1998 per trencament d’una presa que contenia
metalls pesants.
• Enfonsament del Prestige al 2002 a Galícia
El Mediterrani és un dels mars més contaminats del planeta.
Tot i així, Espanya intenta conservar les platges per afavorir el fenomen turístic.

Contaminació acústica:
Es produeix sobretot a les grans ciutats a causa dels sorolls dels vehicles, de la indústria, de la
construcció, ...
Mes del 80% del espanyols suporten sorolls de mes de 80 decibels (carrer sorollós).
El màxim admès per la OMS és de 65 decibels.

Contaminació per residus nuclears:

A Espanya tenim 8 centrals nuclears en funcionament.
Generen dos problemes: els accidents i els residus.
L’emmagatzematge dels residus suposa un greu perill per la salut humana i pel medi ambient.
El cementiri nuclear més important d’Espanya es el d’El Cabril (Còrdova)

Contaminació per residus sòlids:

L’augment demogràfic comporta un increment dels residus sòlids urbans i industrials.
Residus sòlids urbans:
Deixalles produïdes pels nuclis urbans
El 2005 en vam produir 25 milions de tones
Els Ajuntaments destinen molts recursos a aquesta gestió
Els residus acaben a: abocadors, plantes incineradores, plantes de compostatge o pel reciclatge.
Residus industrials:
Les que generen mes residus són la química, la paperera i la de transformats metàl·lics.
Es dipositen habitual en abocadors (alguns d’ells fora de control)
També les mines generen residus (Bages, ...)

37 de 80
6. LES CRISIS ECOLÒGIQUES DE CARÀCTER GLOBAL: L’EFECTE HIVERNACLE I L’AMENAÇA DEL CANVI
CLIMÀTIC.

L’ efecte hivernacle és un fenomen natural que es produeix quan la radiació solar que travessa
l’atmosfera i escalfa la Terra durant el dia, es veu reflectida per la superfície de la Terra cap a l’exterior
durant la nit. Una part d’aquestes radiacions és absorbida pels gasos d’efecte hivernacle que es troben
presents a l‘atmosfera. És gràcies a aquests gasos que la Terra es comporta com si fos un hivernacle i
la temperatura mitjana fa possible la vida. Sense la presència d’aquests gasos la superfície de la Terra
tindria una temperatura mitjana similar a la de la Lluna(-10º).

38 de 80
Però el que trenca l’equilibri de l’atmosfera és la intervenció humana que augmenta la concentració dels
gasos d’efecte hivernacle provocant l’escalfament artificial de l’atmosfera. La crema massiva de
combustibles que alliberen diòxid de carboni (CO2) (fusta, carbó , petroli, gas natural, etc) així com la
desforestació i les pràctiques agrícoles inadequades han els principals causants de l’augment d’emissions
dels gasos hivernacle que provoquen el reescalfament de la Terra. Des de principis del segle XIX la
concentració de CO2 a l’atmosfera ha augmentat el 30%, el metà el 140% i els òxids de nitrògen el 10%.
Aquest increment en la concentració de gasos hivernacle ha provocat una elevació de la temperatura
mitjana de la Terra de 0,5 ºC i una elevació del nivell del mar entre 10 i 15 cm des del començament del
segle XX.

Per aquests motius els científics estudien l’existència d’un canvi climàtic d’origen antròpic o induït per
les activitats humanes. Entre les previsions que es fan per l’any 2.100 si continuen els actuals ritmes
d’emissions destaquen :
• Un augment de la temperatura global de la Terra entre 2 º C i 4 º C .
• Una elevació del nivell dels mars i oceans entre 50 i 95 cm, i com a conseqüència la inundació de
zones de deltes, i les i costes baixes a causa del desglaç dels casquets polars i les glaceres de les
muntanyes.
• Canvis en els límits de les actuals àrees climàtiques per les variacions de les precipitacions i les
temperatures que afectarien negativament a l’activitat agrícola i ramadera i a l’equilibri de molts
ecosistemes naturals.
• L’augment de les precipitacions i aiguats en certes zones i el de les sequeres en d’altres.

A la Cimera de la Terra, auspiciada per l’ONU i celebrada a Rio de Janeíro el 1.992, i a la Conferència
Internacional sobre el Canvi Climàtic de Kyoto l’any 1997, 181 països es van comprometre a posar en
pràctica mesures per afavorir un model de desenvolupament sostenible. Es va signar el protocol de Kyoto
que obligava als països a disminuir les emissions de CO2 de forma progressiva: una mitjana de 5,2%
respecte a les emissions de 1990 . Els països més industrialitzats es van comprometre a reduir les seves
emissions: els EUA un 7%, Europa un 8% i el Japó un 6%. Però a la Cimera Mundial sobre Desenvolupament
Sostenible de Johannesburg (2002) no es van assolir els compromisos adquirits. El cas extrem va ser el
dels EUA: la primera potència econòmica del món es va negar a complir el protocol tot i que amb un 4%
de la població mundial és responsable del 40% de les emissions mundials i, a més, les va augmentar un
25% des de Kioto.

39 de 80
7. AGRESSIONS A L’ATMOSFERA

La disminució de la capa d'ozó

L’Ozó és un gas que es concentra a les zones altes de l’atmosfera, entre 20 i 25 km, i actua com a filtre
dels raigs ultraviolats procedents del Sol, que serien perjudicials per l’equilibri dels ecosistemes i per la
salut de les persones. Des de l’any 1974 a l’Antàrtida, i posteriorment a la regió Àrtica, es va detectar una
disminució de la capa d’ozó que formava un autèntic forat degut a la baixa concentració d’aquest gas.

La disminució de la capa d’Ozó és deguda a les emissions a l’atmosfera dels gasos clorofluorocarburs, més
coneguts com a CFC’s, utilitzats en els sistemes de refrigeració i aire condicionat, als esprais i frigorífics.
Els CFC’s, que pugen fins a les capes altres de l’atmosfera, per efecte de les radiacions ultraviolades, es
descomponen i alliberen molècules de clor que destrueixen la capa d’ozó. L’augment de les radiacions
ultraviolades com a conseqüència de la disminució de la capa d’ozó provoca problemes de salut en les
persones com malalties de la pell, ulls, també afecta al sistema immunitari d’animals i plantes. En
particular la vegetació redueix el seu procés de fotosíntesi que serveix per reduir el CO2 de l’aire, amb la
qual cosa es redueix la producció agrícola i alhora el paper de la coberta vegetal, boscos i el fitoplancton
marí com a embornals de CO2.

Des del protocol de Montreal (1989) es va començar a lluitar per reduir les emissions de CFC’s i la
substitució per altres sistemes de refrigeració i gasos als esprais que no destruïssin l’ozó. Avui la producció
de CFC’s ha desaparegut (es van prohibir l’any 2000) però els efectes negatius es mantindran a
l’atmosfera pel fet que els CFC’s triguen de 7 a 9 anys en arribar a l’atmosfera i tenen un període de vida
d’uns 90 anys.

La pluja àcida

A causa de la utilització de combustibles fòssils (carbó, petroli i els seus derivats...), l’activitat industrial,
les centrals tèrmiques que produeixen electricitat, les emissions urbanes dels motors de vehicles i les
calefaccions domèstiques alliberen a l’atmosfera diòxids de sofre (So2) i d’òxids de nitrogen (NOx).

Aquests compostos químics, en combinar-se amb el vapor d’aigua de l’atmosfera, l’oxigen i l’acció de
l’energia solar es transformen en àcids sulfúrics o nítrics i cauen a la superfície de la Terra en forma de
precipitacions àcides (pluja, , neu, gebrada...). Les zones més afectades coincideixen amb les regions més
industrialitzades dels països desenvolupats. Les conseqüències de les pluges àcides són nocives sobre els
ecosistemes perquè provoquen l’alteració de l’equilibri químic de les aigües de rius i llacs i dels sòls i
afebleixen la vegetació que es torna més vulnerable davant gelades i malalties. Així es deterioren els
boscos i es redueix el seu efecte d’embornals de CO2. La pluja àcida també afecta a la fauna i flora
dels llacs i rius i als edificis amb materials sensibles als àcids que pateixen degradació.

40 de 80
8. AGRESSIONS SOBRE ELS SÒLS

Desforestació

la pèrdua o alteració de la capa forestal del planeta és coneix com desforestació i és un fenomen
particularment greu als països del tercer món, on l’explotació dels boscos tropicals s’ha accelerat en les
darreres dècades del segle XX. Abans de la revolució industrial quasi la meitat de la superfície de la Terra
estava ocupada per boscos, però actualment només ocupen una quarta part, més de la meitat als països
en desenvolupament. Si bé els països industrialitzats han augmentat lleugerament les seves àrees
forestals des de 1980 els països en desenvolupament els han disminuït a un ritme del 1% anual. Els països
que més han reduït els seus boscos humits, des de 1960, es troben a l’Àfrica tropical (52%), l’Àsia
monsònica (42%) i Amèrica (37%).

Les principals causes que provoquen la desforestació en aquests països són l’augment de la població,
amb la necessitat de noves terres de conreu (per exemple l’agricultura itinerant) o de zones per urbanitzar
i l’ús que es fa de la fusta com a combustible. D’altra banda l’explotació abusiva dels boscos per la
producció de fusta i pasta de paper, sovint amb concessions a empreses multinacionals amb capital dels
països rics, o l’agricultura de plantació, que té com a destí l’exportació als països desenvolupats, també
contribueixen a la destrucció dels boscos tropicals. Les conseqüències més importants de la desforestació
són la pèrdua de biodiversitat, (desaparició d’espècies vegetals i animals , algunes encara desconegudes
pels humans), l’erosió dels sols que perden la capacitat d’absorbir i retenir l’aigua de la pluja, i la pèrdua
de fertilitat dels sòls per la disminució de fulles i matèria vegetal morta que aporta fertilitat al sòl. Però el
més greu és l’efecte sobre l’atmosfera perquè els boscos tropicals aporten una quarta part de l’oxigen
de l’atmosfera i a més actuen com a “embornals” absorbint grans quantitats CO2 de l’atmosfera. És per
això que la seva destrucció, bé amb incendis forestals, que alliberen massivament CO2 a l’atmosfera, bé
amb la disminució de la superfície forestal, agreuja l’efecte hivernacle.

La lluita per salvar les selves tropicals ha mobilitzat a grups ecologistes ,l’opinió pública i organismes
internacionals a prendre mesures per aturar el problema i aconseguir una explotació sostenible dels
boscos tropicals. La utilització d’aquests recursos - en experiències pilot coordinades per l’ONU i ONG’s -
amb activitats tradicionals com l’obtenció de plantes medicinals , cautxú o productes artesanals , o
l’explotació controlada per a usos turístics –com a paisatges naturals- demostren que poden comportar
més guanys econòmics que l’explotació no sostenible predominant a la majoria d’aquests països

La biodiversitat amenaçada.

La diversitat de formes de vida que ocupen la Terra –les espècies vegetals i animals, els ecosistemes i la
riquesa genètica- es coneix com a biodiversitat. Aquest tresor evolutiu forjat al llarg de milions d’anys
esta desapareixent a una velocitat entre 100 i 1000 vegades superior que ho feia en temps pre-humans.
Es calcula que hi ha entre 10 i 15 milions d’espècies al planeta de les quals només s’han descrit 2 milions.
Amb l’acceleració del procés d’extinció d’espècies iniciat a partir de la revolució industrial hem arribat a
avui a més d’11 mil espècies amenaçades (12 % aus) i ¼ de mamífers. En el cas de la flora i la fauna
invertebrada dels ecosistemes tropicals encara no és coneix en la seva totalitat. Aquest “tresor verd
“ constitueix una font de recursos genètics de gran valor per l’obtenció de medicines, productes
biotecnològics o cosmètics.

Les causes més importants la pèrdua la biodiversitat al planeta són:

• La modificació , sobreexplotació o la destrucció d’ecosistemes naturals, que concentren una
gran diversitat biològica com ara la selva amazònica que conté àrees on es poden trobar més de
400 espècies d’arbres per KM2 o bé l’explotació comercial de la pesca i els fons marins .D’altra
banda la contaminació ambiental , de l’atmosfera, les aigües i els sòls amb residus i productes

41 de 80
 químics que s’introdueixen en la cadena alimentaria de la fauna i afecta a altres animals
depredadors dels primers .Tal és el cas dels efectes de la contaminació d’accidents de vaixells
petrolers com el Prestige en les costes de Galícia l’any 2002
• La introducció d’espècies exòtiques sigui de forma intencionada o fortuïta , que s’imposen
sobre les autòctones ,esta considerada com la segona causa de pèrdua de diversitat després de
la destrucció dels ecosistemes . Un exemple és el jacint d’aigua – originari de Sudamèrica – i de
flors color púrpura que s’ha estès per tots els continents i que ha arribat a col·lapsar llacs i rius,
i dificultar la pesca perquè impedeixen que la llum solar arribi al fons. El cas del cranc americà
que va acabar amb l’autòcton en els rius espanyols o el mejillón cebra ("Dreissena polymorpha")
,que va aparèixer l’any 2001 al Delta de l’Ebre, són altres casos coneguts d’”espècies invasores”.
• El comerç il·legal d’espècies exòtiques com pot ser a Catalunya el boix grèvol o la molsa per
Nadal i en altres cultures el comerç amb espècies d’alt alt valor comercial , com és el cas dels
taurons, els tigres o els rinoceronts situa a moltes espècies al límit de l’extinció.

La pèrdua de la diversitat biològica té conseqüències irreversibles ,des del punt de vista que moltes
espècies desaparegudes no es podran recuperar mai i es malbaraten uns recursos biogenètics que podrien
ser de gran utilitat per a la humanitat A més de la pèrdua de la qualitat mediambiental i de vida, la
pèrdua de biodiversitat accelera les crisis mediambientals de caràcter global com ara el canvi climàtic i és
un aspecte clau per al desenvolupament sostenible.

Mesures com la explotació controlada dels boscos tropicals, la protecció de les espècies en perill, o la
realització de programes de reintroducció de espècies en les zones on s’han extingit poden ajudar a
conservar la biodiversitat del planeta.

Espanya és un dels territoris amb més biodiversitat d’Europa. El 50% .de les espècies de la UE (el 74%
del les aus i el 79% dels mamífers ) En les darreres dècades 9 espècies de vertebrats ha desaparegut, com
per exemple la grulla comú (Grus grus), i de les 113 espècies de mamífers autòctones la meitat, 57, estan
amenaçades, algunes amb poblacions molt petites quasi a punt de la seva extinció com per exemple el
“bucardo”, “la foca monje” o la balena basca, probablement extingida . A aquesta trista situació cal afegir
la amenaça que pateixen el 53% dels peixos, el 27% dels amfibis i el 33% de les aus. Les principals causes
són la construcció d’urbanitzacions i infraestructures sobre ecosistemes sensibles com costes, aiguamolls,
etc i l’efecte barrera que provoquen les carreteres i la urbanització en fragmentar els hàbitats.
Tanmateix la tala de boscos madurs i la substitució per espècies de ràpid creixement , l’extensió del
monocultiu i l’abandonament d’usos agraris i ramaders tradicionals.

A Catalunya es troben greument amenaçats alguns dels ecosistemes amb més biodiversitat : les zones
humides del litoral, les estepes de la depressió de l’Ebre, així com algunes espècies d’ambients
subalpins . Espècies animals com el llop ,l’ós bru o el linx s’han extingit a causa de la pressió humana.

42 de 80
9. QUÈ ÉS EL DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE?

S'entén per desenvolupament sostenible aquell tipus de desenvolupament que és capaç de satisfer les
necessitats actuals sense comprometre els recursos i possibilitats de les futures generacions.
Intuïtivament una activitat sostenible és aquella que es pot mantenir. Per exemple, tallar arbres d'un
bosc assegurant la repoblació és una activitat sostenible. Per contra, consumir petroli no és sostenible
amb els coneixements actuals, ja que no es coneix cap sistema per crear petroli a partir de la biomassa.
Avui sabem que una bona part d'activitats humanes no són sostenibles a mig i llarg termini tal com avui
estan plantejades.

Aquesta definició és la de l'informe de la Comissió Brundlandt. La senyora Brundlandt és la primera

ministra de Noruega i l'any 1990 rebé l'encàrrec de l'ONU de redactar un primer informe per preparar
la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro dos anys més tard.
Hi ha d'altres definicions també interessants com és la que proposen D. Pearce, A. Markandya i E.B.
Barbier, i en la qual es diu que en una societat sostenible no hi ha d'haver:
• un declivi no raonable de qualsevol recurs
• un dany significatiu als sistemes naturals
• un declivi significatiu de l'estabilitat social

Una altra definició es deu a H. Daly. Aquesta persona proposa que una societat sostenible és aquella en
la qual:
• els recursos no s'han d'utilitzar a un ritme superior al del seu ritme de regeneració,
• no s'emeten contaminants a un ritme superior al que el sistema natural és capaç d'absorbir o
neutralitzar,
• els recursos no renovables s'han d'utilitzar a un ritme més baix que el que el capital humà creat
pugui reemplaçar al capital natural perdut.

Concretant aquesta definició en un cas pràctic, el dels combustibles fòssils, això vol dir que cal utilitzar
una part de l'energia alliberada en crear sistemes d'estalvi d'energia o sistemes per a fer possible l'ús
d'energies renovables que proporcionin la mateixa quantitat d'energia que el combustible fòssil
consumit.

Són tres formes de definir el desenvolupament sostenible. La primera és la més simple, segurament la
que ha fet més fortuna, mentre que la segona i la tercera van complicant els raonaments.
Notem que com que es tracta d'una definició estratègica de caràcter conceptual i globalitzadora, es
produeix una notable dificultat en traduir-ho al dia a dia. Amb tot, cal fer esforços per superar les
dificultats d'ordre pràctic que suposa el principi ecologista del pensar globalment i actuar localment.

43 de 80
Principals reptes que planteja el desenvolupament sostenible
La incapacitat de l'espècie humana per viure en harmonia amb el planeta, la gran interacció entre l'home
i el sistema natural, són els grans problemes mediambientals d'avui. Mai com fins ara, una espècie,
l'home, havia aconseguit modificar tan substancialment, en tant poc temps, les característiques pròpies
del planeta.

Així, es plantegen els grans problemes planetaris següents:

• Superpoblació i desigualtats
• L'increment de l'efecte hivernacle
• Destrucció de la capa d'ozó
• Humanització del paisatge
• Preservació de la biodiversitat
• L'erosió, la desertització i la destrucció de la selva

I a escala local:
• El sistema productiu
• L'aigua
• Els residus domèstics
• Subministrament energètic
• El sistema de transports

10. SOLUCIONS ENVERS LA SOSTENIBILITAT

L'educació ambiental.- Davant la crisi mediambiental, l'educació en aquest sentit és un procés

d'aprenentatge i conscienciació sobre el procés que ha produït el deteriorament de la natura. Ja que
tots pertanyem a un entorn local que incideix sobre un ecosistema global, hem d'estimular l'adopció de
formes de vida compatibles amb la sostenibilitat, és a dir, on es valora la senzillesa per damunt del
malbaratament inútil, tenint en compte la despesa racional dels recursos. Això implica un canvi radical
en determinades actituds, valors i costums que, a la llarga, es traduirà en una millor qualitat de vida. Per
aconseguir-ho, però, també cal elevar el nivell de coneixements i d'informació, de sensibilització i
conscienciació no solament per part dels governs i les institucions internacionals, sinó dels científics, de
la societat civil i, sobre tot, dels ciutadans.

El consum responsable.- Segons la cimera de la Terra (Johannesburg, 2002), una de les principals causes
del deteriorament del medi ambient són les modalitats insostenibles de consum i producció als països
rics o industrialitzats. Per exemple, si tots els habitants del planeta es comportaren com ho fem
nosaltres, la minoria del 20% que vivim als països "rics", no hi hauria, ara mateix, suficient energia per a
tots. Hem de modificar els hàbits quotidians cap al consum responsable, triant productes i serveis no
solament pel seu preu i qualitat, sinó també per l'impacte ambiental i socials que comporten, així com
per la conducta de les empreses que els elaboren (en massa ocasions explotant xiquets del tercer món
i en llocs amb legislacions mediambientals inexistents, per no esmentar les financeres, és a dir, on les
grans multinacionals acumulen beneficis que no contribueixen a la millora del benestar general perquè
paguen impostos escassos o se desvien cap a paradisos fiscals). Però el consum responsable també
implica consumir menys i de manera més racional, ja que la capacitat de compra pot arribar a ser un
instrument molt potent si s'exerceix la llibertat de consumir, o no, un producte concret o de prescindir
de béns o serveis determinats. Les noves pautes de conducta poden influir tant als ciutadans com a les
empreses productores.

44 de 80
El reciclatge.- L'increment de la producció de residus, derivats del consum i de les activitats
econòmiques en general, ha portat al desenvolupament de mètodes de tractament d'aquestos: la
reducció, la reutilització i el reciclatge (RRR, les tres erres), així com la recuperació energètica són de
vital importància per aconseguir els objectius de desenvolupament sostenible.

La banca ètica.- També es coneguda com a banca social, sostenible, alternativa o responsable, ja que
combina els beneficis socials i ambientals amb la rendibilitat econòmica dels bancs convencionals.
Internament, acostumen a tenir un funcionament més democràtic i participatiu i, externament,
financien projectes amb un elevat contingut social o ambiental, relacionats amb els drets humans,
l'educació, el tercer món o les energies alternatives, a més rebutgen invertir en empreses relacionades
amb el tràfic d'armes o l'explotació laboral per exemple.

L'agricultura ecològica.- És un sistema de conreu basat en l'optimització dels recursos naturals, sense
fer servir llavors transgèniques, ni productes químics (pesticides i adobs artificials). Els seus objectius
són respectar la dinàmica interna dels ecosistemes, mantenir la fertilitat dels sòls, aconseguir productes
lliures de residus químics i evitar la contaminació, per tal d'obtenir aliments orgànics que conserven la
fertilitat de la terra per mitjà de l'ús del compost (adob orgànic), productes naturals, rotació de cultius,
cobertura del sòl amb palla o herba tallada i el sembrat de lleguminoses.

45 de 80
Geografia

Bloc 1: Catalunya i Espanya, a Europa i al món (Unitat Curs 2021-22

14)

46 de 80
1. QUÈ ÉS LA GLOBALITZACIÓ?

Procés d’integració de l’economia mundial en el sistema econòmic capitalista i de l’augment de la

interdependència entre les economies dels diferents països.

Pèrdua de la capacitat de decisió dels estats sobre la seva economia: els centres de decisió econòmics no
depenen tant dels estats sinó de les grans empreses multinacionals i dels sistemes financers.
La globalització ha provocat un fort increment dels intercanvis internacionals de béns ,serveis i capitals i
ha configurat un mercat global on es pot comprar o vendre qualsevol producte fet a qualsevol lloc del
planeta.

El planeta és un gran mercat global: fort increment dels intercanvis internacionals (béns materials, serveis
i moviments de capitals)
Aquest mercat global s’articula sobre dos pilars fonamentals:
Gran desenvolupament dels transports i les comunicacions
Supressió de les barreres i els obstacles polítics i administratius (tractats i acords de lliure comerç)

2. QUINS FACTORS HAN FET POSSIBLE LA GLOBALITZACIÓ?

• El desenvolupament de les comunicacions i dels transports han fet possible els intercanvis molt
ràpids d’informació, financers, de mercaderies i persones (augment de l’eficàcia i reducció de
costos).
• La supressió de barreres polítiques i administratives (duanes o aranzels entre els estats) i la
creació de tractats i acords sobre lliure comerç promogut pel Neoliberalisme.
• L’expansió de les empreses multinacionals i de la gran banca internacional han permès l’extensió
del capitalisme a escala mundial.
• La crisi i desaparició del model econòmic socialista a l’URSS i els seus aliats ha comportat
l’expansió del capitalisme com a únic sistema econòmic de caràcter global.

3. COM PODEM CLASSIFICAR ELS ESTATS QUE PARTICIPEN DE LA GLOBALITZACIÓ?

1. ESTATS CENTRALS

Els països desenvolupats d’Europa, d’Amèrica del Nord i de l’Àsia Oriental són els que resulten més
beneficiats en aquest procés:
Les empreses obtenen majors rendiments de la liberalització dels mercats
Són la seu dels principals grups i corporacions econòmiques i financeres
Acaparen una bona part del flux mundial de transports i comunicacions
Són els principals emissors i també receptors de turisme mundial.

2. ESTATS EMERGENTS
Àsia i Amèrica llatina enregistren cicles de fort creixement econòmic. A Àsia s’incià en el Sud-est asiàtic
(Taiwan, Corea del Sud…) i han estat seguits per Xina i Índia. A Amèrica hem de destacar Brasil, Argentina
I Mèxic.
Situació de forta dependència ja que són receptors de recursos, inversions de capital i fluxos turístics
procedents dels estats centrals.

47 de 80
3. ESTATS PERIFÈRICS

Resta de països en vies de desenvolupament, especialment el continent africà.

Situació d’estancament econòmic.
Petits indicis de creixement en alguns països subministradors de matèries primeres (Angola o Sudàfrica
pels seus recursos naturals)

4. LES ÀREES GEOPOLÍTIQUES

Una àrea geopolítica és l’espai territorial definit per unes característiques geogràfiques determinades i un
conjunt de relacions polítiques que se sustenten en aquesta base territorial.

Els EUA com a primera potència econòmica i militar, amb un fort intervencionisme en les àrees
proveïdores de productes energètics o aliats econòmics.

Dos espais regionals, la UE i l’àrea de Japó - Corea del Sud, amb una gran potència econòmica però amb
escàs pes diplomàtic i poca potència militar. Practiquen una política d’aliances amb els EUA i intenten
mantenir bones relacions amb els països que els proveeixen dels productes energètics que els manquen.

La Xina i l’Índia, dos extensos estats amb una gran quantitat de població i amb un desenvolupament
econòmic substancial, han emergit com a futures potències econòmiques del segle XXI.

Rússia s’interessa per recuperar el seu poder i influència sobre els països de l’antiga Unió Soviètica i per
tornar a intervenir a escala mundial malgrat la seva feblesa econòmica. El seu principal argument són les
reserves energètiques de combustibles fòssils de les que depenen molts països desenvolupats.

La formació d’un bloc de països islàmics, amb fenòmens de radicalisme religiós i violència social. Tenen
una gran inestabilitat geoestratègica a causa de la presència d’hidrocarburs.

El conjunt de països de l’Àfrica subsahariana, amb problemes de desenvolupament importants i amb grans
reserves minerals, és on s’encreuen els interessos comercials de les multinacionals de l’Europa occidental,

48 de 80
els EUA i la Xina. Veuen impedit el seu desenvolupament pels greus enfrontaments interns que pateixen:
els governs amb nivell de corrupció alt, la manca de control sobre l’economia pròpia i pel fet d’estar
sotmesos a les decisions econòmiques dels països del centre.

A l’Amèrica Llatina, hi ha països amb un importants lligams econòmics amb els EUA i les multinacionals
europees, i també hi ha un grup de països que intenten construir una alternativa al poder econòmic
europeu i nord-americà. Les tensions originades per la situació geopolítica provoquen una greu
inestabilitat política que dificulta el desenvolupament.

Les situacions que ocasionen més conflictes i tensions internacionals són les qüestions energètiques.
Les tensions dins dels estats multiètnics són les situacions en què el poder resta en mans d’una sola de
les ètnies que els formen i el repartiment desigual dels recursos econòmics i alimentaris.

49 de 80
5. QUINES CONSEQÜÈNCIES TÉ EL PROCÉS DE GLOBALITZACIÓ?

Econòmiques:
• Augment de les desigualtats entre països desenvolupats i els més pobres, tanmateix entre els
diferents sectors de la població dels països més rics
• Augment del poder de les empreses multinacionals que organitzen la producció en tots els sectors
emprant estratègies com la deslocalització de les activitats econòmiques
• Manteniment de l’intercanvi desigual en el comerç internacional, etc.
• Increment de crisis financeres d’abast mundial.
Mediambientals:
• Deslocalització de les indústries més contaminants cap els països del tercer món (química,
siderúrgica, ciment, etc.
• Explotació de recursos naturals per part de les empreses multinacionals que aprofiten una manca
de normativa de protecció del medi ambient
Polítiques:
• Disminució del poder de decisió dels estats sobre l’economia (en ocasions es prenen decisions en
funció dels interessos de les empreses multinacionals o de les imposicions d’organitzacions
internacionals com el FMI o el Banc Mundial)
• Aparició de conflictes territorials en funció dels interessos hegemònics dels EUA (única
superpotència actualment). Neoliberalisme i militarisme solen anar junts.
• El pes de les Institucions Internacionals que regulen l’economia exerceixen un forta influència en
la presa de decisions polítiques.
Socials:
• L’augment de les desigualtats econòmiques entre països del Nord i el Sud provoca fluxos
migratoris.
• Es produeixen fenòmens d’exclusió social (bosses de pobresa, Quart món, crisi de l’estat del
benestar)
• Augmenta l’explotació laboral i l’explotació infantil.
• S’introdueixen nous valors fonamentats en l’individualisme i el consumisme que influeixen
negativament sobre el conjunt de la societat (manca de solidaritat, de participació en les
institucions democràtiques, etc.).
Culturals:
• Es produeix una homogeneïtzació cultural basada en el model dominant dels EUA a través del
control dels mitjans de comunicació, que afavoreix l’aparició de fenòmens com la “banalització
cultural” per una banda, i el ressorgiment de les identitats nacionals i/o ètniques, com a reacció
a aquest procés.
• La producció s’orienta al “consum de masses”: els mercats posen a l’abast dels consumidors els
mateixos productes, homogeneitzant els gustos i les modes.
• El creixement del “turisme de masses” està facilitant el contacte entre cultures, produint-se una
integració de costums I tradicions d’altres.

50 de 80
6. QUIN PAPER JUGUEN LES EMPRESES MULTINACIONALS EN LA GLOBALITZACIÓ?

Les grans protagonistes i beneficiàries de la globalització són les multinacionals, que han assolit un gran
poder.
Les multinacionals són empreses que realitzen activitats de producció, venda, compra o investigació en
més d’un país.
El capitalisme presenta una clara tendència a la concentració empresarial. Aquesta es basa en el fet que
el gegantisme permet limitar la competència i augmentar el control del mercat.
Les multinacionals:
• Han experimentat un crement brutal. Ara hi ha més de 60.000, la majoria petites (de butxaca)
• Les 500 més fortes tenen un poder increïble, superior al d'alguns Estats. Controlen el 70% comerç
mundial i el 80% inversió estrangera mundial. L'economia virtual dificulta el seu control.
• Les més potents són del N, perpetuant-se així el domini dels països centrals
• Cada cop neixen més en els països emergents (Xina, Mèxic, Brasil, Corea S...)
• Les multinacionals desenvolupen diverses estratègies per tal d'adaptar-se al mercat global:
• Implantació directa. Crear delegacions en altres països.
• Deslocalització. Traslladar activitats a altres llocs, sobretot països emergents
• Subcontractació internacional. És un mètode molt flexible.
• Joint ventures, aliança entre multinacional i empresa local.
• Franquícies internacionals.

51 de 80
7. PER QUÈ GENERA DESIGUALTATS LA GLOBALITZACIÓ?

La globalització econòmica que hem descrit fins ara comporta una evident desigualtat quant a la
distribució de la riquesa al món. Les desigualtats Nord-Sud, o països rics-països pobres, s’aguditzen a causa
de l’intercanvi desigual que predomina en el comerç internacional.

Els països rics del Nord basen el seu comerç internacional en l’exportació de productes manufacturats i
de serveis, amb preus fixats per les multinacionals que tendeixen a l’alça, mentre que els països del Sud
(pobres o en vies de desenvolupament) exporten majoritàriament primeres matèries amb preus que fixen
els països rics.

Actualment el 20 per cent més ric de la població mundial controla el 86% del PIB mundial i el 82 por cent
de les exportacions de bens i serveis, mentre que el 20 per cent més pobre tan sols concentra un 1 por
cent del PIB i les exportacions.

La globalització no preveu cap mecanisme de regulació i redistribució de la renda.

Per aquesta raó, ONG i altres organismes internacionals han proposat algunes mesures, com la
condonació del deute extern als països més pobres, l’augment de l’Ajut Oficial al Desenvolupament
(AOD), fins aconseguir el sostre del 0,7% del PIB dels països rics i el foment del comerç just per part de les
institucions internacionals.

L’intercanvi desigual: centre i perifèria

Hi ha una tendència a la divisió espacial del treball, que es reflecteix en una especialització funcional dels
territoris. Les diverses regions mundials s’han especialitzat en la producció de determinats productes amb
un determinat grau de tecnologia.

Centre: És un conjunt de regions – Amèrica del Nord, el Japó o a la UE – que tenen uns mitjans de
producció de tecnologia elevada, una gran inversió de capital i que controlen el mercat mundial.

Perifèria: Regions com Àfrica que tenen mitjans de producció d’escassa tecnologia, poca inversió
econòmica i no tenen cap control sobre el mercat mundial.

Semiperifèria: Zones que posseeixen recursos naturals abundants, ca on es desplacen algunes

funcions i activitats del centre, o que són capaces de generar iniciatives pròpies.
Per entendre millor l’intercanvi desigual que es genera entre els països, ho podem veure amb
aquest exemple.

Fluxos migratoris i refugiats

La mà d’obra és el flux de persones que es desplacen a distàncies grans per tal de trobar un lloc de treball.
La transcendència econòmica és fonamental per als països que en són receptors, ja que obtenen una mà
d’obra barata, jove i amb disposició a consumir al país receptor. Per als països emissors també, ja que
obtenen ingressos econòmics mitjançant enviaments de diners dels emigrants cap a les seves famílies.
Els grans moviments migratoris es produeixen tant de manera legal – contractes al país d’origen o com a
immigració controlada- com de manera il·legal – xarxes de tràfic de persones o amb visats de turisme .
El fet que les migracions hagin esdevingut més regionals i temporals comporta que la regió rica estigui
vinculada a una perifèria que li proporciona una part de la seva classe treballadora i que aquesta no estigui
vinculada per sempre al país on ha anat.
La majoria de les migracions són per causes econòmiques, però una part és formada per refugiats per
raons polítiques o per desplaçaments a causa de conflictes bèl·lics.

52 de 80
Funcions de les principals institucions i organismes internacionals en les decisions polítiques,
econòmiques i socials.

Els recursos de cada estat són insuficients per mantenir una autonomia o una independència econòmica.
Això obliga als estats a buscar la cooperació en aspectes polítics, econòmics, defensius o culturals amb
altres estats. Segons l’àmbit territorial que abasten, les organitzacions poden ser:

Mundials: Si inclouen els estats de tot el planeta. Només existeix la Organització de les Nacions Unides
(ONU), fundada al 1945 com un pacte entre estats que volien col·laborar en la construcció d’un sistema
de seguretat col·lectiva que garantís la seguretat i la pau mundials. L’ONU ha incorporat organismes per
el desenvolupament, la cultura, la salut, l’alimentació, la protecció als refugiats i altres temes d’interès
mundial.

Supraregionals: Si engloben estats de diferents continents. Com l’Organització del Tractat de l’Atlàntic
Nord (OTAN), per a la defensa i seguretat, l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP), i
l’Organització Mundial del Comerç (OMC), de caràcter econòmic.

Regionals: Si els països que formen part són una zona concreta d’un continent. Com la Unió Europea (UE),
d’àmbit econòmic i polític; la Unitat Africana, de caràcter polític; la Lliga Àrab, d’àmbit cultural, i la North
America Free Trade Association (NAFTA), de caràcter econòmic.

Les motivacions de fundació són de tipus: polítiques, econòmiques, ideologico-culturals, i de seguretat.

8. QUÈ HI FA LA ONU?

L'Organització de les Nacions Unides (ONU), és una organització intergovernamental mundial, creada per
la Carta de San Francisco el 1945, amb la finalitat de mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica,
cultural, social i humanitària, garantir la seguretat dels estats basant-se en els principis d'igualtat i
autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets humans. Actualment formen part de l'organisme un
total de 193 estats del món, és a dir, gairebé tots els que són àmpliament reconeguts. A més té tres
observadors permanents: el Vaticà, l'Orde Sobirana i Militar de Malta, i l'Estat de Palestina.

L’ONU està composta per sis organismes que tracten aspectes com les relacions econòmiques, socials,
polítiques i culturals en l’àmbit internacional:
L’Assemblea General és formada per representants de tots els estats i cada un té un vot. Pren les decisions
per majoria simple, però si el tema és important s’exigeixen dos terços dels vots favorables.
El Consell de Seguretat, manté la pau i la seguretat internacionals. Els estats membres de l’ONU estan
obligats a complir les decisions del Consell. Format per quinze membres, cinc permanents amb dret de
vet (Xina, EEUU, Rússia, França i el Regne Unit), i deu elegits per l’Assemblea General que es renoven cada
dos anys.
La Secretaria de l’ONU està encapçalada per un secretari general nomenat per l’Assemblea General, en
un període de cinc anys. Té funcions variades: representació internacional de l’ONU, administració
d’operacions pacificadores, mediació en conflictes internacionals, organització de conferències
internacionals, etc..

Un dels reptes més importants de l’ONU ha estat els Objectius de Desenvolupament del Mileni.

Els Objectius representen les necessitats humanes i els drets bàsics que tots els individus del planeta
haurien de poder gaudir: absència de fam i pobresa extrema, educació de bona qualitat, treball productiu
i decent, bona salut i vivenda, la defensa de la maternitat i un món en que la sostenibilitat del medi

53 de 80
ambient sigui una prioritat i on prevalgui la igualtat entre homes i dones. Els líders mundials recolzen
aquesta campanya i s’han compromès a treballar per aconseguir una aliança en pro del desenvolupament.
El mes de setembre de 2000, 189 líders mundials es reuniren a les Nacions Unides i varen aprovar la
Declaració del Mil·lenni, un compromís per treballar junts i construir un món més segur, més pròsper i
més equitatiu. La Declaració es traduí en una guia que estableix vuit objectius quantificables i amb
terminis concrets que han d’assolir-se al 2015, coneguts com els Objectius de Desenvolupament del
Mil·lenni (ODM):
Objectiu 1: Eradicar la pobresa extrema i la fam.
Objectiu 2: Aconseguir l’ensenyament primari universal.
Objectiu 3: Promoure la igualtat entre los gèneres i l’autonomia de la dona.
Objectiu 4: Reduir la mortalitat infantil.
Objectiu 5: Millorar la salut materna.
Objectiu 6: Combatre el VIH/SIDA, el paludisme i altres malalties.
Objectiu 7: Garantir la sostenibilitat del medi ambient
Objectiu 8: Fomentar una associació mundial per al desenvolupament.

54 de 80
9. ORGANISMES INTERNACIONALS

Ja el 1944, als acords de Bretton Woods, per buscar la col·laboració econòmica es propugnà la creació del
FMI i del BM.
Però hi ha altres organismes que també exerceixen influència en el sistema econòmic global: OCDE, OMC,
G-8 i G-20.

FONS MONETARI INTERNACIONAL (FMI)

Va sorgir el 1944 amb l’objectiu de promoure l’estabilitat de les monedes i facilitar el comerç
internacional. Actualment, el seu principal escenari d’acció és el dels països subdesenvolupats, als quals
concedeix préstecs a canvi que duguin a terme polítiques econòmiques concretes dirigides i controlades
pel propi FMI.
Pel que fa a les actuacions concretes del FMI, es poden agrupar en 3 grans grups:
• Fer el seguiment de l’evolució i les mesures de política econòmica i financera, en els països
membres del FMI i en el món, i oferir "assessorament" de política als països membres.
• Facilitar als governs i bancs centrals dels països membres assistència tècnica i capacitació en l’àrea
d’especialitat de la institució.
• Concedir préstecs als països membres que afronten problemes amb la balança de pagaments, no
només amb finalitats de finançament temporal, sinó també com a reforç de les mesures
d’ajustament i de reforma "que contribueixin a corregir els problemes fonamentals" (i l’adopció
de les quals generalment condiciona la concessió del préstec)

BANC MUNDIAL (BM)

És una font d'assistència financera i tècnica per als estats en desenvolupament de tot el món.
La seva missió és combatre la pobresa per a obtenir resultats duradors, i ajudar a la gent a ajudar-se a si
mateixa i al medi ambient que l'envolta, subministrant recursos, lliurant coneixements, creant capacitat i
forjant associacions en els sectors públic i privat.
No es tracta d'un banc en el sentit corrent; aquesta organització internacional és propietat de 187 països
membres. Té la seva seu a Washington.

G20

El G20 o Grup dels vint està integrat per les 19 economies més gran del món i la Unió Europea.
El G20, que va reemplaçar el Grup dels 69, va ser establert formalment durant la reunió dels ministres de
finances del G7 el 26 de setembre, 1999.
El G20 es va crear com a fòrum de cooperació i consulta de temes relacionats amb el sistema financer
internacional.
Estudia, revisa i promou la discussió entre els estats industrialitzats i emergents sobre temes polítics
relacionats amb l'estabilitat financera internacional.
El G20 està conformat pels ministres de finances i governadors dels bancs centrals dels estats que integren
el G7 (els Estats Units, Canadà, Alemanya, França, el Regne Unit, Japó i Itàlia), i de 12 estats més
(Argentina, Austràlia, Brasil, Xina, Índia, Indonèsia, Corea del Sud, Mèxic, Rússia, Aràbia Saudita, Àfrica
del Sud, i Turquia), el president de la Unió Europea (si no pertany al G7), el Banc Central Europeu, el
director administratiu del Fons Monetari Internacional, el president del Banc Mundial i altres ministres
d'aquestes dues organitzacions internacionals.

55 de 80
G8

El Grup dels vuit, o G8 o Grup dels set més Rússia, està integrat per Canadà,
França, Alemanya, Japó, Itàlia, els Estats Units, el Regne Unit i Rússia.
El G8 organitza una cimera anual de caps d'estat per a discutir sobre temes econòmics i polítics.
El G8 es va originar arran de la crisi petroliera mundial de 1973 i la recessió global subsegüent.
El G8 no és una organització amb una administració transnacional, a diferència d'altres institucions.
La presidència del grup és rotativa entre els estats membres anualment. L'estat que té la presidència ha
de realitzar reunions ministerials i la cimera de tres dies dels caps d'estat, i ha d'assegurar la seguretat
dels participants.
Les reunions ministerials aborden temes com ara la sanitat, compliment de la llei, l'ocupació i altres temes
importants pels estats membres. La reunió ministerial més important és el G7, la qual es refereix
específicament a la reunió dels ministres de finances del G8 llevat de Rússia, però, inclou representants
de la Unió Europea. També es realitza una reunió més curta, coneguda com el G8+5, que inclou a Mèxic,
al Brasil, la República Popular de Xina, Índia i Àfrica del Sud.

ORGANITZACIÓ MUNDIAL DEL COMERÇ (OMC)

És essencialment un lloc on van els governs Membres per intentar arreglar els problemes comercials que
tenen entre si.
Va néixer com a conseqüència d'unes negociacions i tot el que fa és el resultat de negociacions. La major
part de la tasca actual de l'OMC prové de les negociacions celebrades en el període 1986-1994
l'anomenada Ronda Uruguai i d'anteriors negociacions celebrades en el marc de l'Acord General sobre
Aranzels Duaners i Comerç (GATT).
Quan els estats s'han enfrontat amb obstacles al comerç i els han volgut reduir, les negociacions han
contribuït a liberalitzar el comerç.
Però l'OMC no es dedica només a la liberalització del comerç i en determinades circumstàncies les seves
normes recolzen el manteniment d'obstacles al comerç: per exemple, per protegir els consumidors o
impedir la propagació de malalties.

56 de 80
OCDE

Es va crear l’any 1961 i amb seu a París aplega un total de 32 països socis. L’Organització per a la
Cooperació i el Desenvolupament Econòmics és una organització de cooperació internacional de caire
intergovernamental i acull als països més industrialitzats del món (representen el 70% del mercat mundial
i el 80% del PNB mundial).
La OCDE té els seus orígens el 1948 en l’Organització Europea de Cooperació Econòmica (OECE), que va
sorgir per administrar el Pla Marshall per a la reconstrucció europea.
L’organització neix definitivament el 1960 quan vint països s’adheriren a la “Convenció de la OCDE” duta
a terme el 14 de desembre a París.
Espanya va entrar a formar part de l’organització el 3 d’agost del 1961.
Objectius: Promoure polítiques que tendeixin a:
• Recolzar el desenvolupament econòmic sostenible.
• Contribuir a l’increment dels llocs de treball.
• Elevar els nivells de vida.
• Mantenir l’estabilitat financera.
• Recolzar el desenvolupament econòmic d’altres països.
• Contribuir al creixement del comerç mundial.

10. ORGANITZACIONS SUPRANACIONALS

La Unió Europea (UE), formada inicialment per les economies més fortes d’Europa i en procés d’integració
dels països de l’Est, aplega actualment un total de 28 països membres. La UE funciona ja com a mercat
únic, amb una única moneda (l’Euro) i una política econòmica comuna en procés de revisió i millora
contínua. Entre els seus objectius de futur es perfila la unió política, amb problemes d’acord i de
ratificació. El Tractat de Lisboa, aprovat recentment, després de la ratificació d’Irlanda, obre el camí
d’aquesta unió política.

La Commonwealth agrupa tots els països de llengua anglesa i constitueixen una unió econòmica i cultural.
A Amèrica destaquen el NAFTA o TLC (Tractat de Lliure Comerç), signat el 1994 pel Canadà, els Estats Units
i Mèxic; Mercosur, zona de mercat comú entre el Brasil, l'Uruguai, el Paraguai i l'Argentina, i el Pacte Andí,
(Bolívia, Colòmbia, Xile, l'Equador i el Perú).

A l'Àfrica les organitzacions principals són la Unió del Magrib Àrab, la Conferènciade la Cooperació per al
Desenvolupament de l'Àfrica Austral i la Comunitat Econòmica de l'ÀfricaOccidental.
Organitzacions de caire militar podem trobar l’OTAN (Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord)

57 de 80
11. LA UNIÓ EUROPEA. INICIS I EVOLUCIÓ

Els inicis de la unitat europea

Experiències integradores però limitades a l’àmbit geogràfic d’aplicació. Fonamentals per posar la base
actual
A destacar la unió duanera del Benelux (1948): l’objectiu era eliminar els tràmits i els impostos fronterers
dels tres estats
La segona: la CECA (1951). Nascuda a iniciativa de Robert Schuman (ministre d’Afers Estrangers francès).
Primer òrgan supraestatal, signat per França, Alemanya (occidental) , Bèlgica, Luxemburg, Holanda i Itàlia
amb l’objectiu de controlar el carbó i l’acer d’aquests països i evitar conflictes deguts a la possessió
d’aquestes primeres matèries.

La Comunitat Econòmica Europea

Resultat positiu de la CECA

Decisió d’ampliar, entre els països de la CECA, l’àmbit del mercat a tots els de l’economia
Grup d’experts, encapçalats per Paul Heri Spaak, porta a la signatura el 25 de març del 1957 del Tractat
de Roma. Comporta la creació de:

a) la CEE: Comunitat Econòmica Europea (Mercat Comú)

b) la CEEA. Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (EURATOM).

Aquests òrgans van facilitar els intercanvis, però també una nova manera de concebre la geografia del
continent: les fronteres perdien importància, i s’establia la lliure circulació de persones, mercaderies,
serveis i capital.
La Unió va fer aparèixer una nova consciència europea, i per tant, el desig d’integrar-se d’altres països.
Actualment som 27 estats.

Altres fets que van desencadenar aquestes ampliacions:

• El final de la guerra freda

• La caiguda dels règims comunistes
• Els nous reptes, fins arribar a la moneda única

L’1 de juliol del 2013 hi ha un nou país a la UE que és Croàcia.

L’1 de gener del 2021 Gran Bretanya ha abandonat la Unió Europea

58 de 80
Tratados de la UE

La Unión Europea se basa en el Estado de Derecho. Esto significa que todas las acciones que emprende se
basan en los tratados, que han sido aprobados voluntaria y democráticamente por todos sus países
miembros. Así por ejemplo, si los tratados no citan un determinado ámbito de actuación, la Comisión no
puede proponer legislación sobre él.

Un tratado es un acuerdo vinculante entre los países miembros de la UE. Establece los objetivos de la UE,
las normas aplicables a sus instituciones, la manera en que se toman las decisiones y la relación existente
entre esta y sus países miembros.

Los tratados se modifican para aumentar la eficacia y la transparencia de la UE, para preparar la llegada
de nuevos países miembros y para introducir nuevos ámbitos de cooperación, como la moneda única.
Según los tratados, las instituciones de la UE pueden adoptar legislación, que los países miembros aplican
a continuación. Pueden consultarse los textos completos de los tratados, la legislación, la jurisprudencia
y las propuestas legislativas utilizando la base de datos Eur-Lex del Derecho de la UE.

A continuación figuran los principales tratados.

Tratado de Lisboa
Firma: 13 de diciembre de 2007
Entrada en vigor: 1 de diciembre de 2009
Finalidad: hacer la UE más democrática, más eficiente y mejor capacitada para abordar, con una
sola voz, los problemas mundiales, como el cambio climático.
Principales cambios: aumento de competencias del Parlamento Europeo, cambio de los
procedimientos de voto en el Consejo, iniciativa ciudadana, carácter permanente del puesto de
Presidente del Consejo Europeo, nuevo puesto de Alto Representante para Asuntos Exteriores y
nuevo servicio diplomático de la UE.
El Tratado de Lisboa aclara qué competencias:
• se atribuyen a la UE
• se atribuyen a los países miembros de la UE
• se comparten.
El Tratado por el que se establece una Constitución para Europa (2004), con objetivos similares a
los del Tratado de Lisboa, se firmó pero no llegó a ratificarse.

Tratado de Niza
Firma: 26 de febrero de 2001
Entrada en vigor: 1 de febrero de 2003
Finalidad: reformar las instituciones para que la UE pudiese funcionar eficientemente tras sumar
25 países miembros.
Principales cambios: métodos para cambiar la composición de la Comisión y redefinir el sistema
de voto en el Consejo.

Tratado de Amsterdam
Firma: 2 de octubre de 1997
Entrada en vigor: 1 de mayo de 1999
Finalidad: Reformar las instituciones de la UE para preparar la llegada de futuros países miembros.
Principales cambios: modificación, renumeración y consolidación de los tratados CEE y UE. Mayor
transparencia en la toma de decisiones (se recurre más a menudo al voto por el procedimiento
de codecisión).

59 de 80
Tratado sobre la Unión Europea - Tratado de Maastricht
Firma: 7 de febrero de 1992
Entrada en vigor: 1 de noviembre de 1993
Finalidad: preparar la Unión Monetaria Europea e introducir elementos de unión política
(ciudadanía, políticas comunes de asuntos exteriores y de interior).
Principales cambios: establecimiento de la Unión Europea e introducción del procedimiento de
codecisión, dando más protagonismo al Parlamento en la toma de decisiones. Nuevas formas de
cooperación entre los gobiernos de la UE, por ejemplo en materia de defensa y de justicia e
interior.

Acta Única Europea

Firma: 17 de febrero de 1986 (Luxemburgo) / 28 de febrero de 1986 (La Haya)
Entrada en vigor: 1 de julio de 1987
Finalidad: reformar las instituciones para preparar la adhesión de España y Portugal, y agilizar la
toma de decisiones para preparar la llegada del mercado único.
Principales cambios: ampliación de la votación por mayoría cualificada en el Consejo (para hacer
más difícil el veto de las propuestas legislativas por un único país) y creación de los procedimientos
de cooperación y dictamen conforme, que dan más peso al Parlamento.

Tratado de Fusión - Tratado de Bruselas

Firma: 8 de abril de 1965
Entrada en vigor: 1 de julio de 1967
Finalidad: racionalizar las instituciones europeas.
Principales cambios: creación de una única Comisión y un único Consejo al servicio de las que,
por aquel entonces, eran las tres Comunidades Europeas (CEE, EURATOM y CECA). Fue derogado
por el Tratado de Amsterdam.

Tratados de Roma - Tratados CEE y EURATOM

Firma: 25 de marzo de 1957
Entrada en vigor: 1 de enero de 1958
Finalidad: instaurar la Comunidad Económica Europea (CEE) y la Comunidad Europea de la Energía
Atómica (EURATOM).
Principales cambios: profundización de la integración europea para incluir la cooperación
económica general.

Tratado constitutivo de la Comunidad Europea del Carbón y del Acero

Firma: 18 de abril de 1951
Entrada en vigor: 23 de julio de 1952
Expiración: 23 de julio de 2002
Finalidad: crear la interdependencia en el sector del carbón y del acero, de tal modo que, a partir
de ese momento, no pueda suceder que un país movilice sus fuerzas armadas sin que los demás
países tengan conocimiento de ello. Con ello se mitigaron la desconfianza y las tensiones tras la
Segunda Guerra Mundial. El Tratado CECA expiró en 2002.

60 de 80
12. QUIN ÉS EL PROCÉS D'ADHESIÓ A LA UE?

Toda solicitud de adhesión es objeto de un dictamen de la Comisión y de una decisión del Consejo. Aunque
se haya otorgado el estatuto de país candidato al país solicitante, eso no implica necesariamente la
apertura inmediata de negociaciones con vistas a la adhesión. Para ello, debe cumplir una serie de
condiciones.

Todo país que desee ingresar en la UE debe respetar los criterios de adhesión, o criterios de Copenhague,
en los que se basa la Comisión para emitir su dictamen relativo a las solicitudes de adhesión. Estos criterios
fueron definidos en el Consejo Europeo de Copenhague de 1993 y completados en el Consejo Europeo de
Madrid de 1995. Se trata de:
• criterios políticos: la estabilidad de las instituciones que garantizan la democracia, el Estado de
Derecho, los derechos humanos y el respeto y la protección de las minorías;
• criterios económicos: la existencia de una economía de mercado viable, la capacidad para hacer
frente a la presión de la competencia y a las fuerzas del mercado en el seno de la UE;
• la capacidad de asumir las obligaciones como miembro que se derivan del Derecho y de las
políticas de la UE (acervo), incluida la adhesión a los objetivos de la Unión política, económica y
monetaria;
• haber creado las condiciones para su integración mediante la adaptación de sus estructuras
administrativas.

13. EN QUÈ CONSISTEIX LA UNIÓ ECONÒMICA I MONETÀRIA?

El Tractat de Maastricht suposa una cessió de sobirania per part dels Estats a favor de la Unió Europea.
Un dels objectius més importants de Maastricht és la Unió Econòmica i Monetària (UEM).
La creació de la UEM passa per:
1. L’eliminació d’obstacles duaners
2. La creació de l’euro com a moneda única
3. La creació del Banc Central Europeu
4. La creació del Sistema Europeu de Bancs Centrals (SEBC)

L’1 de gener del 2002 es van emetre bitllets i monedes d’euro en els 12 estats de la zona euro. Dos mesos
després es retiraven de la circulació les monedes nacionals.
Aquests estats van poder-hi accedir perquè van complir els criteris de convergència de Mastricht:
1. Estabilitat de preus: la inflació no pot superar en més d’un 1,5 % la mitjana dels tres estats
amb la taxa d’inflació més baixa
2. Tipus d’interès. El tipus d’interès a llarg termini no pot superar en més del 2 % la mitjana dels
tipus d’interès dels tres països amb menys inflació.
3. Dèficit públic: no pot excedir el 3 % del PIB
4. Deute Públic: no pot excedir el 60 % del PIB
5. Estabilitat del tipus de canvi. Els tipus de canvi s’han hagut de mantenir durant els 2 anys
previs, dins dels marges de fluctuació autoritzats.

Dinamarca, Regne Unit i Suècia, voluntàriament, no van voler entrar en aquesta tercera etapa. Tot i així,
els nous Estats membres han d’adoptar l’euro quan compleixin els criteris. Eslovènia ho va fer en el 2007,
Xipre i Malta en el 2008 i Eslovàquia en el 2009. En el 2011 s’incorpora Estònia i Letònia l’1 de gener del
2014

61 de 80
14. I SOCIALMENT, QUINS AVENÇOS ES BUSQUEN?

A Maastricht es va establir la ciutadania europea derivada de la llibertat de circulació i residència.

La ciutadania europea reconeix també el dret a participar de les eleccions municipals i europees en el país
de destí.

També es van aprovar algunes polítiques socials comunes:

• Millora de condicions d’ocupació i protecció social
• Cooperació en matèria sanitària
• Cooperació en matèria d’educació
• Protecció del patrimoni cultural europeu
• Desenvolupament d’una xarxa trans-europea de transports i comunicacions
• Protecció del medi ambient
• Cooperació per al subdesenvolupament

62 de 80
15. I PEL QUE FA A LA POLÍTICA EXTERIOR COMUNA (PESC)?

A Maastricht s’estableix també una Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC)

Els objectius són la defensa del valors i interessos de la UE i la defensa de la seva independència.
També es preveu la col·laboració activa en la defensa de la pau i la seguretat mundial.
Tot i així, la OTAN continua ocupant-se de la defensa europea.
Al 1995, a la Conferència Euromediterrània es va signar un compromís de col·laboració amb els estats de
la ribera mediterrània.
També al 1995 es signen acords de col·laboració amb Mercosur.

16. QUAN LA UE PARLA DE POLÍTICA REGIONAL, A QUÈ ES REFEREIX?

Per vertebrar el territori, la UE ha seguit un doble camí:

a) Ha treballat per eliminar fronteres i crear macroestructures per sobre dels vells estats
b) Ha organitzat el territori en estructures més petites i properes, seguint el principi de
subsidiarietat (les competències que assumeixin les administracions més properes als ciutadans i
ciutadanes no les assumiran les més allunyades)

Per tant, la UE només té competències en allò que pot ser més eficaç, i per tant crea les regions: territori
amb un dinàmica demogràfica i econòmica i uns trets geogràfics comuns, delimitat amb una finalitat de
caràcter administratiu i estadístic. Segons l’Assemblea de les Regions d’Europa, una regió és l’entitat
situada per sota del nivell de l’Estat central i dotada de representativitat política.

Els noms, l’extensió, les categories,... De les regions varien segons cada estat (länder, comunitats
autònomes, regioni, départaments, provinces,...). Tant poden ser divisions artificioses com autèntiques
nacions.

La UE va crear els NUTS (Nomenclatura d’Unitats Territorials Estadístiques) , que s’organitzen en diferents
nivells jeràrquics:
• NUTS 1: regions amb un extensió més gran i acostumen a correspondre a les principals àrees de
planificació econòmica
• NUTS 2: regions que corresponen a divisions conegudes com a Unitats Administratives de base
(UAB), són el nivell fonamental d’anàlisi i de la presa de decisions (a Espanya les Comunitats
Autònomes)
• NUTS 3: divisions territorials de nivell jeràrquic més baixa, corresponen a demarcacions ja
existents (a Espanya les províncies)
• NUTS 5: municipis, és un nou nivell jeràrquic, clarament definit i perfilat.

Les desigualtats econòmiques i socials regionals és una de les preocupacions de la UE. La preocupació
està basada en fets reals. Les desigualtats dificulta la cohesió dels territoris. La UE ha creat mecanismes
de cohesió entre tots els territoris de la UE per pal·liar aquestes desigualtats. L’objectiu és avançar cap a
la Unió Econòmica i Monetària, condició necessària per arribar a la unió política i social dels estats i els
habitants d’Europa.

Només Espanya, ha rebut, en fons, el doble del que va rebre tot Europa en el Pla Marshall. La política
regional es basa en les transferències del pressupost comunitari dels països rics als pobres. Els fons es
destinen al desenvolupament de les regions més poc desenvolupades, la reconversió de zones industrials
en declivi, l’assistència a la desocupació de llarga durada i la inserció professional dels joves, la
modernització de les estructures agrícoles i l’ajut a les zones rurals més desafavorides.

63 de 80
17. QUINES FORTALESES I DEBILITATS PRESENTA LA UE ACTUALMENT?

DEBILITATS
FORTALESES
Estructura econòmica
Important quota comercial al món
Deficient qualificació i atur
Unió Econòmica i Monetària
Envelliment de la població
Mercat únic amb moneda única
R+D+I
Polítiques comunes
Nivells de desenvolupament (renda per càpita)
Sistema institucional comú
Desequilibris territorials
Diversitat cultural i lingüística
Personalitat jurídica
Dinàmica del propi procés d'integració
Debilitat institucional
Manteniment de la pau
Posició d'Europa en el món
AMENACES
Terrorisme internacional
Migracions il·legals OPORTUNITATS
Tràfic d'éssers humans Cooperació internacional
Crim organitzat Aliances estratègiques
Tràfic de drogues Equilibri del desenvolupament a nivell mundial
Blanqueig de diner i reducció de la pobresa
Conflictes internacionals Desarticulació d'oligopolis i monopolis
Pobresa en el món
Deteriorament mediambiental
Font: Pablo Podadera "Diez retos para la Unión Europea en un mundo globalizado" Global Jean Monnet
Conference, Brusel·les 2006 Universidad de Málaga

Alguns problemes encara presents a la Unió Europea:

• Existència d’excedents agrícoles i pesquers

• Deslocalització industrial amb el conseqüent atur
• Manca de modernització d’alguns sectors industrials i de serveis
• Diferències de nivell de vida i benestar entre regions

S’ha intentat resoldre aquests problemes amb subvencions i ajuts a empreses i regions
El repte continua essent l’Europa social i política, malgrat que a partir del 2007 també hi ha reptes
econòmics molt importants a combatre amb els corresponents rescats a països com Grècia o Irlanda o a
la banca espanyola
Queda pendent també resoldre l’entrada de Turquia.
També cal fer front a l’escepticisme de molts ciutadans respecte el projecte europeu.
També cal fer front a l’envelliment de la població.

64 de 80
GEOGRAFIA

Bloc 4: La població i el sistema urbà: dinàmica, Curs 2021-22

diversitat i desigualtat (Unitats 6 – 7)

L’alumnat ha de conèixer els trets característics de la distribució geogràfica de la població al món.

Reconèixer les principals estructures i dinàmiques demogràfiques de les poblacions en relació amb el
nivell de desenvolupament econòmic i social així com els diferents instruments (índexs, taxes, etc.)
utilitzats en la seva anàlisi. Ha de saber els trets essencials que defineixen les característiques de la
població catalana i espanyola, la seva dinàmica recent i els principals aspectes de les polítiques
demogràfiques que s’apliquen en el marc de la UE.

L’alumnat ha de conèixer l’origen del desenvolupament de les ciutats i les seves funcions, i tenir noció
de l’estructura de la xarxa mundial de ciutats. Ha de ser conscient dels processos de fragmentació social
a l’interior de les ciutats, així com dels diferents models de creixement urbanístics existents i la relació
amb la sostenibilitat ambiental de les ciutats.

L’estudiant ha de distingir els diferents nivells d’organització politicoadministrativa del territori

existents a Catalunya i Espanya, i la diversitat de competències assignada a cada nivell. Ha de tenir noció
dels principals desequilibris territorials a Catalunya i dels tipus d’instruments d’ordenació del territori
que s’utilitzen per corregir-los (plans territorials, plans urbanístics, plans sectorials).

L’alumnat ha de saber analitzar l’índex de desenvolupament humà (IDH) i aplicar-lo a algun territori
concret.

65 de 80
1. LES PIRÀMIDES DE POBLACIÓ

La piràmide de població és la representació gràfica de l'estructura per sexe i edat d'una població. Es tracta
d'un gràfic peculiar, perquè trenca una regla universal a l'hora de representar dades en un diagrama
cartesià: la regla és que l'eix de les abscisses (la variable independent) ha de ser l'horitzontal. En aquest
cas la variable independent és l'edat, i la variable depenent és la quantitat o proporció de persones que
tenen cada edat. No obstant això, es dibuixen invertint la seva posició, i l'edat està en l'eix vertical.

Per a calcular els percentatges es divideix cada valor de sexe i edat pel total de la població. Cal anar amb
compte de no incórrer en el freqüent error de dividir pel total del sexe. D'aquesta segona manera els dos
costats de la piràmide, corresponents a cada sexe, tindrien la mateixa superfície i emmascararien les
diferències que gairebé sempre es produeixen per la major supervivència femenina. També és una
convenció universal situar els valors masculins a l'esquerra i a la dreta els femenins.

El gràfic següent presenta la piràmide per sexe i edat de la població mundial de l’any 2010. S’hi pot
apreciar una certa estructura piramidal, en la qual gairebé totes les franges d’edats tenen un nombre
d’efectius superior a la immediatament superior, com a reflex una població en creixement, bàsicament
per presentar una natalitat moderada.

Aquesta pauta general, però, sembla diluir-se força entres les generacions més joves, és a dir, en les
franges d’edat entre els 0 i els 25 anys. Així, la piràmide ens indica una progressiva disminució de la
natalitat en el darrer quart de segle, en tant que la base de la piràmide ja no s’eixampla més, sinó que es
produeix una certa estabilització del nombre d’efectius en aquestes edats.

Per tant, podríem qualificar aquesta estructura com la d’una piràmide de transició, des d’un model
expansiu —amb un fort creixement en un passat recent— cap a un de més regressiva, caracteritzat per
una disminució del ritme de creixement que pot desembocar en un estancament de la població mundial.
L’explicació cal buscar-la, probablement, en la disminució general de la fecunditat, ja sigui per l’adopció
de nous patrons de maternitat, o bé per la implementació de polítiques decidides de reducció de la
natalitat, essent-ne l’exemple xinès el cas més significatiu en aquest sentit.

En l’extrem contrari de la piràmide, la seva cúspide ens reflecteix un nombre encara força baix de població
vella, si bé la tendència general apunta cap a un progressiu envelliment de la població. És, també, en
aquestes franges d’edats més avançades on la diferència d’efectius entre homes i dones es manifesta de
forma més clara: mentre en el conjunt de la població total el percentatge d’homes (50,37%) és força
semblant al de dones (49,63%), en les edats superiors als 65 anys l’equilibri es trenca en benefici de la
població femenina (44,21% enfront el 55,79%). I si ens fixem en què s’esdevé en les edats més avançades,
per sobre dels 85 anys, observem com la desproporció és encara més gran (el 32,50% i el 67,50%,
respectivament). La major esperança de vida d’aquestes últimes n’és la principal explicació.

66 de 80
Com sempre, però, aquesta tendència a escala planetària amaga realitats estatals força diferents. A tall
d’exemple, es mostren dues de piràmides de població amb unes estructures totalment diferenciades, com
són la del Japó i la de Níger, dos països, com sabem, amb unes previsions de creixement totalment
diferents: una forta regressió de la població en el primer cas, i un fort creixement en el segon.

67 de 80
Fixeu-vos que ha calgut variar l’escala de l’eix de les abscisses per tal poder representar correctament el
percentatge de cada grup d’edat en tots dos casos: mentre que al Japó cap grup d’edat i sexe supera el
4% de la població total, en el cas del Níger els nens i nenes de 0 a 4 representen, per cada sexe, més del
10% de la població total del país.

Les diferències entre un país i un altre, doncs, salten a la vista. En primer lloc, el cas del Japó es tracta
d’una piràmide regressiva, reflex, d’una banda, de la disminució constant de la natalitat —amb una base
de la piràmide significativament estreta— i, de l’altra, de l’arribada de generacions molt nombroses a les
edats més avançades, reflex de l’elevada esperança de vida —la més alta del planeta— i, per tant, del
progressiu envelliment de la població. Per la seva banda, la piràmide del Níger és clarament una piràmide
expansiva, caracteritzada per una elevadíssima natalitat, però també per una mortalitat molt alta, que
determina que cada grup d’edat sigui significativament menys nombrós que el grup d’edat
immediatament més jove, i l’absència de població en les franges d’edat més avançades.

2. L’ESTRUCTURA DE LA POBLACIÓ

L'estructura de la població es defineix com la quantitat de persones que hi ha en cada grup d'edat, i sovint
es representa per mitjà de la piràmide poblacional o piràmide d'edats. Hi ha tres tipus bàsics de piràmides:
Piràmides de població expansiva: una base ampla i una ràpida reducció en ascendir. Aquesta forma és
típica dels països en vies de desenvolupament.
Piràmides de població regressiva: una base més petita que el cos central i un percentatge de persones
velles relativament gran. Aquesta forma és típica dels països desenvolupats.
Piràmides de població estacionària: una igualtat entre joves i adults i una reducció en les persones velles.

Un cohort és el conjunt d'individus d'un mateix interval o grup d'edat (també conegut com a franja d'edat)
o que han viscut un mateix esdeveniment demogràfic. Una generació és el cohort l'esdeveniment
demogràfic del qual ha estat el naixement. Hi ha diversos índexs per estudiar l'estructura de la població
com ara:

l'índex de joventut i l'índex de vellesa: nombre de persones joves o velles dividit entre la població total;
cada país defineix "jove" o "vell" de manera diferent.
el sex ratio o ràtio de sexe o gènere: la relació entre el nombre d'homes i el nombre de dones d'una
població; usualment el nombre de dones és una mica més del 50% de la població total; una població amb
més del 50% d'homes té un índex elevat de masculinitat; per contra, una població amb més del 55% de
dones té un índex elevat de feminitat.

68 de 80
3. ELS MOVIMENTS MIGRATORIS

L’Estat espanyol ha estat tradicionalment un país emigratori amb una gran mobilitat interior; tanmateix,
en l'actualitat, s'ha convertit en un país immigratori ja que, des de finals de la dècada dels noranta,
l’increment d’immigrants estrangers ha estat constant des del mig milió (500.000) que hi havia al 1995
fins els més de 5 milions (5.000.000) a primeries de 2008. Per una altra banda, els moviments migratoris
interiors, típics dels 50 i 60, són pràcticament inexistents.

Les migracions exteriors

• L’emigració tradicional del segle XIX i la primera meitat del segle XX

L’emigració espanyola a l’exterior va ser fonamentalment ultramarina, cap a l’Amèrica Llatina. Les
destinacions tradicionals dels emigrants van ser l’Argentina (2 milions entre els anys 1857 i 1935),
el Brasil, Cuba, Veneçuela i Mèxic. L’origen dels emigrants era Galícia, la cornisa cantàbrica i les
Canàries. A començaments del segle XX s’afegiren altres destinacions: Algèria i França (on el 1930
hi havia uns 300.000 emigrants espanyols procedents del litoral mediterrani).

• L'emigració moderna
El 1960, les característiques de l’emigració espanyola canviaren completament: ara la destinació
era l’Europa occidental protagonitzada per homes en edat laboral, d’escassa qualificació
professional, motivats per finalitats econòmiques. Les altes taxes de creixement vegetatiu, la
industrialització escassa i la crisi de l’agricultura tradicional van generar amplis excedents de mà
d’obra que, per una altra banda, era reclamada pels europeus en la reconstrucció postbèl•lica a
l’empara del Pla Marshall.
Aquests moviments van tenir lloc entre el 1960 i el 1974, arribant a afectar uns 2 milions de
persones. El 36 % dels emigrants es va establir a Alemanya, una proporció semblant a Suïssa,
França va acollir el 21 % i la resta entre Holanda, Bèlgica i el Regne Unit. L’origen dels emigrants
era: Andalusia (29 %), Galícia (27 %), Castella i Lleó (10 %), la Comunitat Valenciana (7 %) i
Extremadura (7 %). La crisi estructural i energètica va fer baixar dràsticament, a partir del 1974,
les contractacions de treballadors espanyols a l’exterior i va animar el retorn d’alguns emigrants.

69 de 80
 • La mobilitat actual

Des de l’inici dels anys vuitanta del segle XX, l’Estat espanyol va passar de ser una societat
d’emigrants a ser un país que rep immigració. En un món globalitzat, hi ha espanyols que fan
desplaçaments de llarga durada i/o permanents a l’exterior, un fet puntual i minoritari, per
tractar-se de professionals qualificats, però la característica fonamental dels darrers anys és l’allau
immigratori.
La immigració era, en principi, moderada, però s’anà incrementant des de finals del segle XX.
Aquests immigrants es divideixen en dos grups: un de format per persones que exerceixen tasques
qualificades o gaudeixen de la seva jubilació que, majoritàriament, són d’origen europeu
(Alemanya, França o Regne Unit) i, l’altre, dels treballadors poc qualificats que solen venir del
Magrib, de Portugal o de països llatinoamericans (un 40 % són dones dedicades al servei domèstic)
i, per últim, els procedents de l’Europa de l’Est arran dels canvis polítics i de la inestabilitat
d’alguns d’ells (antiga Iugoslàvia, Romania, etc.).
El nombre d'immigrants no enregistrats (il•legals) és molt difícil de calcular, malgrat la Llei
d’Estrangeria aprovada a finals del 2000, però s’estima que encara n’hi ha molts, al voltant de
200.000 sense papers, és a dir, persones que, per la seua condició, es veuen obligades a acceptar
feines que rebutgen els espanyols. De tota manera, la incorporació a la Unió Europea de Romania
i d’altres països de l’Est, així com la crisi global de l’economia occidental podria ser un punt
d’inflexió després de dues dècades d’increments del saldo migratori.

Les migracions interiors

• Les migracions tradicionals

Des del segle XVIII, els moviments de la població de l’Estat espanyol han estat constants des de
l’interior de la península cap a la perifèria. Les àrees de procedència eren Galícia, les dues Castelles
i Andalusia. Es tractava d'un corrent que anava del camp cap a la ciutat i dels municipis més petits
cap als més grans. El nombre de persones que van emigrar dels seus llocs de naixement pot estar
al voltant dels 10 milions, des de finals del segle XIX fins al 1960.

• Les migracions recents

El camp és sinònim d'un nivell de vida més baix, perquè no és capaç de mantenir tota la població
que l’habita; i malgrat que no sempre ha estat així, la ciutat apareix davant dels ulls dels emigrants
potencials com una possibilitat de promoció social, cultural i econòmica. En definitiva, el desig de

70 de 80
 millorar les dures condicions de vida a les zones rurals és la causa essencial de les migracions
internes, en l’evolució recent de les quals distingim quatre etapes:
a) 1941-1960.- En aquests vint anys d'aïllament i autarquia, el volum total de les migracions
internes no va resultar gaire alt, però sí generalitzat, encara que la immigració de certa entitat es
va centrar únicament a Barcelona, Madrid i Biscaia.
b) 1961-1970.- Aquest va ser el moment culminant del fenomen, amb unes quantitats tan altes
per a un període tan curt que ha merescut el qualificatiu d’èxode rural. A les àrees industrials s'hi
van sumar el conjunt de les capitals de província, els pols de desenvolupament i els nous
assentaments turístics. Així, a les ciutats de l’etapa anterior s'hi van unir capitals mediterrànies
com ara València, Alacant, Balears, Guipúscoa, Àlaba i Saragossa. Al contrari, Extremadura,
Andalusia, Múrcia, Castella-la Manxa, Castella-Lleó i Galícia presentaren els saldos migratoris més
negatius.
c) 1971-1980.- Va disminuir gradualment la intensitat de les migracions internes i el 1975 va
marcar el punt d'inflexió de l’èxode rural. Les regions emigratòries continuaven essent les
mateixes, les àrees receptores es van limitar a Barcelona, Madrid, València i, amb quantitats
inferiors, Biscaia, Alacant i Tarragona.
d) Del 1981 a l'actualitat.- Des dels vuitanta, es pot considerar un procés acabat. L’envelliment de
les àrees emigratòries tradicionals ha reduït al mínim l’existència d'emigrants potencials,
juntament amb la disminució de les possibilitats d’ocupació als espais urbans. Fins i tot es
produeix una certa inversió del fenomen, degut al retorn d’un molt reduït percentatge
d’emigrants jubilats als seus llocs d’origen o a la reconversió d’indústries tradicionals.

4. DEMOGRAFIA DE CATALUNYA

Demografia de Catalunya

Població 7.519.000 (2017)

Taxa de creixement 3,2% (2015)
Taxa de natalitat 9,5/1.000 (2015)
Taxa de mortalitat (homes) 8,37/1.000 (2014)
Taxa de mortalitat (dones) 7,98/.000 (2014)
Taxa de mortalitat infantil 2,4/1.000 (2015)
Esperança de vida (homes) 79,77 anys (2012)
Esperança de vida (dones) 85,58 anys (2012)
Edat mitjana 1r fill 30,6 anys (2015)
Gentilici Català, catalana
Dades de l'Idescat

Amb una població de 7 milions i mig d'habitants (2017), la comunitat autònoma de Catalunya és la segona
comunitat autònoma més poblada de l'Estat espanyol. La seva capital, la ciutat de Barcelona, compta amb
una població estimada de 1,6 milions (2014), i és la segona més poblada d'Espanya i la desena de la Unió
Europea. La seva àrea metropolitana, integrada per 36 municipis, té una població de 3,2 milions
d'habitants; la regió urbana de Barcelona, que inclou l'àrea d'influència de la ciutat, té una població
estimada de 5,3 milions d'habitants.

L'Institut d'Estadística de Catalunya (IDESCAT) és l'òrgan especialitzat en la recerca estadística de la

Generalitat de Catalunya. La seva tasca és la gestió del sistema estadístic de Catalunya per mitjà de la

71 de 80
planificació, la coordinació, la normalització de l'activitat estadística i la prestació d'assistència tècnica
estadística. Una de les activitats de l'Institut d'Estadística de Catalunya és la producció d'estadístiques
oficials sobre la demografia de Catalunya que inclouen la dinàmica de població, la seva estructura, els
fluxos migratoris, la composició i estructura de les llars i les pràctiques lingüístiques.

Densitat de població relativa de les comarques catalanes

Durant la primera meitat del segle XX la població catalana va créixer de manera accelerada, amb una taxa
de creixement superior a la mitjana nacional. El 1900, Catalunya tenia una població de 1.984.115, dels
quals 1.052.977 (53%) vivien a la província de Barcelona. El mateix any, la població de Catalunya
representava el 10,5 de la població de l'Estat espanyol. L'estructura d'edat de la població catalana al
començament del segle mostrava un gran cohort jove en què el 32,02% de la població tenia una edat igual
o menor als 14 anys, mentre que la població adulta, és a dir, la població amb més de 65 anys, només
representava el 4,32%, amb un índex de vellesa del 13%. La immigració i el creixement natural va
continuar sostingudament durant la postguerra: la població va créixer de 3,2 milions el 1950 a 3,8 milions
el 1960 i a 5,1 milions el 1970 i a partir de llavors es va produir un alentiment i la població va créixer a 5,9
milions el 1980. Aquest alentiment podria haver estat produït per la transició industrial basada en la mà
d'obra a la tecnologia, així com a la millora de les condicions de vida de les altres regions de l'Estat
espanyol, tradicionalment emissores d'emigrants.

El començament del segle XXI mostra un panorama molt diferent al panorama dels inicis del segle XX.
Segons les dades estadístiques del 2005, la població estimada de Catalunya era de 6.995.206 habitants,
dels quals, 5.226.354 (74%) vivien a la província de Barcelona; és a dir, aquesta província mostra una
concentració major de la població de l'actual comunitat autònoma. El mateix any, el cohort de població
menor als 14 anys era només del 15,78%, mentre que el cohort de població major als 65% era de 17,89%,
amb un índex de vellesa de 113%.] El 2005, l'Institut d'Estadística de Catalunya va reportar una densitat
de població de 216 habitants per quilòmetre quadrat per a la comunitat autònoma, i una edat mitjana de
40,38 anys.

Les comarques més poblades de Catalunya el 2005 eren el Barcelonès amb 2.215.581 habitants, seguit
del Vallès Occidental amb 815.628 habitants, el Maresme amb 398.502, i el Vallès Oriental, totes tres dins
de la regió urbana de Barcelona. Per contra, les menys poblades eren l'Alta Ribagorça amb 4.004 habitants
i el Pallars Sobirà amb 6.883, totes dues comarques pirinenques.

72 de 80
Evolució demogràfica

Província de Barcelona
La província de Barcelona té en total 5.549.224 habitants (2012)
Aplega el 73,3% de la població de Catalunya
Aplega l'11,8% de la població d'Espanya

Província de Girona
La província de Girona té en total 760.722 habitants (2012)
Aplega el 10,05% de la població de Catalunya
Aplega l'1,61% de la població d'Espanya

Província de Lleida
La província de Lleida té en total 442.372 habitants (2012)
Aplega el 5,84% de la població de Catalunya
Aplega el 0,94% de la població d'Espanya

Província de Tarragona
La província de Tarragona té en total 813.287 habitants (2012)
Aplega el 10,74% de la població de Catalunya
Aplega l'1,72% de la població d'Espanya

73 de 80
5. LES MIGRACIONS A CATALUNYA

Pel seu desenvolupament econòmic i com a centre industrial i cultural d'Espanya, Catalunya té una
tradició d'acolliment d'immigrants de la resta de l'Estat i d'altres països del món. El 2005, l'Institut
d'Estadística de Catalunya ha reportat que de la població de 6.995.206 habitants, 4.503.938 (64%) havien
nascut a Catalunya. Els percentatges per lloc de naixement dels residents nascuts fora de Catalunya amb
respecte a la població total són: 19,5% de l'estranger, 16,2% d'Andalusia, el 6,8% del centre d'Espanya
(Castella i Lleó, Castella - la Manxa o Madrid) el 3,3% del nord d'Espanya (Galícia, Astúries, Cantàbria,
Euskadi, Navarra o la Rioja), el 3,3% d'Extremadura, i el 2,7% d'Aragó.

El mateix any, el 95,3% dels residents de Catalunya tenien la nacionalitat espanyola; dels estrangers, el
5,9% tenien un passaport d'un país de l'Amèrica del Sud (la majoria de l'Equador), el 4,9% de l'Àfrica (la
gran majoria del Marroc) el 2,4% d'un altre estat de la Unió Europea (la majoria d'Itàlia) l'1,8% d'un altre
estat d'Europa (la majoria de Romania, aleshores un estat que no pertanyia a la Unió Europea, seguit
d'Ucraïna), l'1,6% d'Àsia i Oceania (la majoria de la Xina) i només el 0,95% d'un país de l'Amèrica del Nord
o l'Amèrica Central i el Carib (la majoria de la República Dominicana).

El 2005, 26.630 persones van sortir de Catalunya cap a l'estranger, mentre que 162.936 persones hi van
arribar, la gran majoria d'Europa i Amèrica.

74 de 80
 GEOGRAFIA

Bloc 4: La població i el sistema urbà: dinàmica, Curs 2021-22

diversitat i desigualtat (Unitats 11-12)

1. LES DIFERENTS FUNCIONS DELS ESPAIS URBANS

Es dona quan les xarxes urbanes són molt denses, és a dir, les ciutats o les zones urbanitzades gairebé
formen un continu i estan separades per escasses zones agràries o forestals formen regions urbanes.

A les regions més urbanitzades del planeta les aglomeracions o regions urbanes presenten formes
diverses:
• Les àrees metropolitanes
S’han format quan una ciutat central o metròpoli, exercint una funció dominant, ha estès el seu
creixement a nuclis més petits o municipis de la rodalia que mantenen la seva autonomia política
i administrativa. Entre els diferents nuclis i la ciutat es conforma una continuïtat geogràfica,
funcional i de formes de vida que pot incloure espais rurals, agrícoles o forestals. Es dóna un nivell
elevat d’integració que es reflecteix en els fluxos constants de persones, béns i serveis de la zona
central a la perifèrica i a la inversa. Tanmateix es creen unes relacions de dependència,
competència i complementarietat pel que fa a l’exercici de les funcions urbanes. En alguns països
aquestes àrees s’han convertit en entitats administratives i de planificació territorial pel fet que
comparteixen un conjunt d’infraestructures comunes.

75 de 80
• Macrocefàlia urbana
Es dóna quan una d’aquestes àrees concentra més del 70% de la població i del PIB, com per
exemple Barcelona. Es denomina d’aquesta manera per expressar el creixement desmesurat i la
concentració de funcions i serveis en una sola aglomeració urbana en clar desequilibri respecte a
la resta del país.
D’aquesta manera, la hipertròfia de les principals ciutats dels països en desenvolupament dóna
lloc a sistemes urbans desarticulats, on es produeix un gran desequilibri entre les ciutats mitjanes
i la ciutat principal.
Les conurbacions
Es formen quan dues o més ciutats, amb les seves àrees metropolitanes respectives, tendeixen a
unir-se i a formar un espai urbà continu. Es tracta d’una estructura urbana descentralitzada i
multipolar on els diversos centres de rang, dimensions i nivells funcionals són comparables i es
complementen. Les àrees multipolars són pròpies de països d’estructura política federal.

• Les megalòpolis
Són sistemes urbans més complexos, resultat de la unió de diverses conurbacions i àrees
metropolitanes que formen regions urbanes extenses. Generalment es consideren megalòpolis
les aglomeracions que concentren més de vint milions d’habitants. Per exemple, Boston, New
York i Washington, en el qual al llarg de 600 km. s’estén un espai urbà on viuen més de 50 milions
de persones.

76 de 80
2. RELACIONS ENTRE LA CIUTAT I EL CAMP

La ciutat i el camp són dues realitats complementàries. Els aspectes més destacables d’aquesta
complementarietat són:
• El camp alimenta la ciutat i és una àrea d’esbarjo per als seus habitants.
• El camp proporciona a la ciutat efectius humans que contribueixen decisivament al
desenvolupament econòmic i demogràfic de la ciutat.
• La ciutat és un centre proveïdor de béns especialitzats. Per això la població rural tendeix a
desplaçar-se per adquirir aquests béns.
• La ciutat presta al camp serveis especialitzats. (Metges especialistes, ensenyament universitari,
etc.).
• La ciutat també subministra efectius humans al camp. Gent que es trasllada a viure al camp més
proper a la ciutat o a zones més allunyades del renou urbà.
• La ciutat és el centre d’irradiació cultural. Les noves modes i costums són ràpidament adoptades
per la població rural.
• La ciutat dirigeix, organitza i controla la vida política i econòmica del seu entorn.

77 de 80
3. LA JERARQUIA DE LA XARXA URBANA CATALANA

1. En el nivell més alt: Àrea metropolitana de Barcelona. Amb més del 60% de la població catalana.
Exerceix funcions de centralitat administrativa, econòmica i de serveis. És constituïda per una
conurbació central (Barcelona i municipis més propers, com Badalona, Hospitalet, Sant Adrià, Santa
Coloma…) i dues corones de poblacions a les comarques veïnes. La segona corona inclou Mataró,
Granollers, Terrassa, Sabadell, Martorell, Vilanova i la Geltrú… (ciutats industrials i capitals de
comarca).

2. En el segon nivell: Capitals de província (Tarragona, Lleida, Girona) i poblacions dels voltants.

3. En el tercer nivell: Ciutats mitjanes capitals comarcals, amb forta influència (supracomarcal) en el
seu entorn: Tortosa, Manresa, Vic, Figueres, Olot, Igualada, Puigcerdà, Vilafranca del Penedès…

4. Quart nivell: Capitals de comarca més petites o nuclis subcomarcals importants (turisme, indústria),
com la Seu d’Urgell, Berga, Roses, Palamós, Amposta, Cambrils…

78 de 80
 GEOGRAFIA

Bloc 4: La població i el sistema urbà: dinàmica, Curs 2021-22

diversitat i desigualtat (Unitat 13)

1. COMPETÈNCIES

Les competències són les facultats o potestats jurídiques sobre determinades matèries. En aquest sentit,
i dins de l'ordenament jurídic espanyol, la distribució de competències té dues funcions: una normativa
(legislativa i reglamentària) i una altra executiva (gestió). Són funcions que l'Estat ha transferit a les
Comunitats Autònomes.

Tipus de Competències, en funció del contingut:

• Competències exclusives: Són aquelles en les que un Comunitat Autònoma o l'estat espanyol
tenen tant la funció normativa com l'executiva. Per exemple, l'estat espanyol té les competències
exclusives en matèria de relacions internacionals o defensa nacional.
• Competències compartides: Són aquelles en les que l'estat conserva la funció normativa, però la
funció executiva correspon a la Comunitat Autònoma.
• Competències concurrents: Són aquelles en les que l'estat, tan sols marca les bases, però el
desplegament legislatiu i l'executiu depenen de la Comunitat Autònoma.
• Competències indistintes: L'estat i la Comunitat Autònoma poden actuar sobre la matèria de
forma indistinta.

Les competències compartides entre l'Estat i cada comunitat autònoma són diverses. De vegades, l'Estat
es reserva el poder legislatiu, mentre que l'organisme autonòmic és el que l'executa. Altres vegades,
l'Estat legisla normes bàsiques i l'autonomia corresponent desenvolupa la llei.

2. LES PROVÍNCIES

Unitat territorial constituïda per criteris de població, extensió, coherència geogràfica i, en part, també per
criteris històrics. Actualment hi ha 50 províncies. Entitat local amb personalitat jurídica pròpia, formada
per una agrupació de municipis. Es considera el segon nivell territorial a Espanya.
Les províncies actuals són el resultat de la divisió estatal en províncies efectuada l'any 1833. Serveixen
per aconseguir una millor administració del territori per part de l'Estat, d'acord amb els principis
racionalistes dels il·lustrats liberals de l'època. A Catalunya es van delimitar 4 províncies de les 50 que es
van constituir en tot l'Estat.

79 de 80
3. ESTAT DE LES AUTONOMIES

Les comunitats autònomes, considerades com el primer nivell d'organització territorial a Espanya, tenen
alguna coincidència amb els antics regnes d'abans de 1833. S'inicien amb la Constitució Espanyola del
1978. Són les següents: Galícia, Principat d'Astúries, Cantàbria, País Basc, Comunitat Foral de Navarra,
Catalunya, Aragó, La Rioja, Castella i Lleó, Comunitat de Madrid, Extremadura, Castella-La Manxa,
Andalusia, Regió de Múrcia, Comunitat Valenciana, Illes Balears, Canàries, Ceuta i Melilla.

Procés de creació:
- Iniciativa d’organismes locals de proposta de l’Estatut.
- Les Corts aprovaven una Llei Orgànica (L’Estatut d’autonomia).

Les institucions pròpies de les Comunitats Autònomes són el Parlament, representant del poder legislatiu,
el President i el Govern, que representen el poder executiu, i el Tribunal Superior de Justícia, que
representa el poder judicial, tots dins l'àmbit territorial de la comunitat autònoma.
En el Parlament es discuteixen i s'aproven les lleis i es controla l'acció del govern.
El President nomena els membres del Govern i dirigeix l'acció de govern, encarregada d'executar les lleis
aprovades pel Parlament.

El Tribunal Superior de Justícia és la màxima instància judicial, on es dirimeixen en última instància dins
l'àmbit de la comunitat autònoma, les demandes civils i penals.

80 de 80