ELS SOFISTES

Els sofistes representen un nou canvi de pensament en la filosofia grega.

L’objecte de reflexió ja no és la natura sinó l’home que viu a la polis.

 Dimensió històrica: canvi polític, la democràcia.

Les situacions històriques que vivia Grècia en aquell moment són referència
obligada per explicar aquest nou canvi de pensament.

Els sofistes, són testimonis d’una profunda transformació política del seu país.
La vella aristocràcia serà substituïda per la jove democràcia. En aquest
període, podem distingir tres èpoques diferents:
- Primera època: Guerres Mèdiques
- Intermedi: l’Imperialisme atenès
- Segona època: Guerres del Peloponès

Primera època: Les Guerres Mèdiques (492-479)

Primera guerra: els atenesos guanyen als Medos i els Perses en la batalla de
Marató (490), ciutat al nord d’Atenes. Els ateneses inicien un període de lluites
polítiques internes. Dario, rei dels perses, amb Jerges, el seu general, preparen
una nova batalla i guanyen als grecs en el pas de les Termòpiles (480).
Segona guerra: els atenesos reaccionen; reforcen el seu exèrcit amb
Temístocles i derroten als Perses en la batalla de Salamina . Grècia s’allibera
dels bàrbars. És l’any 479.

Conseqüències:
Democràcia: hi ha un canvi de règim: es passa de l’aristocràcia a la
democràcia. Tots han participat en les batalles que els han donat la victòria, i
això els dóna un fort sentiment nacionalista. Tots han fet possible el triomf
sobre la dictadura persa, de la mateixa manera, tots tenen dret a un lloc en la
societat. El govern, el poder, ja no és un privilegi exclusiu de l’aristocràcia, sinó
que qualsevol del poble pot arribar a governar.
- Aristocràcia: el poder polític prové de la riquesa (famílies riques) o del
prestigi social (noblesa).
- Democràcia: el govern és del poble. Tot el que sap pot accedir al poder.
No es necessita riquesa ni noblesa, sinó preparació: saber és poder.
Neix la democràcia a Atenes contràriament a l’aristocràcia d’Esparta
(ciutats rivals en el futur).
Ensenyament: per governar fa falta preparació; la ciència i la filosofia es fan
populars; és necessari que existeixin els intel·lectuals. Apareixen uns nous
filòsofs: els sofistes (de <sophos> =savi). Són professionals del saber, els que
ensenyen al poble, els que donen una formació per a la direcció política i
cobren per fer-ho.
La vida pública és a l’àgora (plaça pública), a les assemblees populars. El que
vulgui ser parlamentari ha de buscar-se els seus mestres, els seus filòsofs.
Abans, quan existia l’aristocràcia, la cultura era un privilegi dels nobles; ara, els
sofistes democratitzen el saber, són els professors de la nova societat.
Professionals lliures cerquen el domini de la retòrica. L’art de la política, és l’art
de persuadir l’altre mitjançant la paraula. En l’assemblea calen bons discursos,
és a dir, donar bons arguments que convencin; jugar amb les paraules;
conèixer i citar els poetes que representen el saber tradicional i dominar la
gramàtica. Tot això per tal de dominar l’art de la retòrica i aconseguir el triomf
polític. Interessa més l’èxit social i polític que la recerca de la veritat.

Intermedi: segle de Pericles (479-431)

Pericles és el que consolida la democràcia a Atenes. Durant el seu

comandament el poble té la sobirania. És escollit 15 vegades consecutives com
a cap de govern. Atenes es converteix sota el seu comandament en el nou
centre cultural de la Helade. A Atenes hi arriben arquitectes, filòsofs,
historiadors (Herodoto, Jenofont), escultors (Fídies), literats (Sòfocles,
Eurípides...) i en el seu temps viuen els Sofistes i Sòcrates.

 Característiques fonamentals dels sofistes.

Relativisme i escepticisme:
Les respostes donades pels filòsofs presocràtics sobre la Natura eren variades
i fins i tot contradictòries. Davant la impossibilitat d’una doctrina filosòfica sobre
l’univers, els sofistes prenen una actitud ascèptica: qui té raó? existeix una
veritat objectiva?; si existeix, és possible conèixer-la?. L’única veritat és que no
podem estar segurs de res. El dubte els porta a l’escepticisme i al relativisme.
-relativisme: la veritat absoluta no existeix: només hi ha la veritat de cadascú.
Si argumentem amb rigor i coherència la raó més feble es presenta com la més
forta. No hi ha veritat ni llies universals vàlides.
-escepticisme: si existeix la veritat absoluta, l’home no pot arribar a conèixer-
la. La veritat depèn del subjecte, no de l’objecte, no hi ha res essencial tot és
purament convencional.

Convencionalisme:
Tant les institucions polítiques com les idees morals són convencionals; les lleis
de la ciutat són fruit d’un acord humà, s’estableix per concens, per tant canvien
segons la societat.

S’estableix una contraposició entre physis (natura) i nomos (llei humana)

Physis = naturalesa: és el conjunt de normes alienes a tot acord humà que

tenen el seu origen en la pròpia natura: els preceptes de la natura necessaris i
immutables.
Nomos = llei: és el conjunt de normes establertes que regeixen la ciutat perquè
els homes de la comunitat ho han establert així. Són convencionals. No són
vàlides universalment, ni eternament. No pot haver criteri objectiu sobre el que
és bo, just, recte...Tot depèn dels acords que prenen els humans i varia segons
les societats.
Això dóna lloc a la distinció clàssica entre dret natural i dret positiu.
En l’àmbit del llenguatge, aques també és convencional, ja que no expressa el
que designa.
Sofistes: Gòrgies l’escèptic i Protàgores el relativista (...)
SÒCRATES (8470-399 a de C)

Fill d’un escultor i una llevadora, Sòcrates neix a Atenes el 470 a de C.

Participa en la guerra del Peloponès i vol evitar la caiguda dels valors
tradicionals. Al luxe i als excessos, fruit de la prosperitat comercial ell oposa
una vida austera. Sol passar-se el dia a la plaça parlant i fent preguntes als qui
li donen conversa.
Dedicà la seva vida i la seva saviesa a l’ensenyança. El seu ensenyament és
oral, mai va escriure res. La seva filosofia és la seva vida. El seu primer
presepte, reprès d’una de les inscripcions del temple de l’0racle de Delfos, era:
“coneix-te tu mateix”.
Va ser el gran mestre de Plató, el que influirà profundament en el seu
pensament i la seva vida.
Dedicà la seva vida a examinar els seus conciutadans per fer-los adonar de la
manca de solidesa de les seves creences i animar als joves a cercar en el
diàleg la clarificació de la seva conducta d’acord amb els propis pensaments
trets a la llum.
Sòcrates va ser condemnat i va beure la cicuta (una copa en verí) l’any 399 a
de C. El judici és explicat a l’Apologia de Sòcrates de Plató. El perquè de la
condemna, els motius, s’han de comprendre a la llum de la situació política
d’Atenes a finals del segle V aC:
Atenes és la gran derrotada en la Guerra del Poloponès (431-404aC). L’entrada
de l’espartà Lisandre a Atenes, l’enderrocament dels murs construïts per
Temístocles, la pèrdua de la flota...deixa Atenes empobrida i devastada. La
crisi política i econòmica fa que el sistema democràtic sigui substituït per un
govern oligàrquic de trenta aristòcrates filoespartans. El govern dels trenta
tirans durant vuit mesos va fer el que va voler: revenges, rapinya i
confiscacions, fins que, cansats, un grup d’atenesos, comandats per Trasibul,
va alliberar a Atenes i va instaurar un nou govern democràtic moderat l’any 403
aC. Per aquest govern, el fons conservador, una de les causes del mal
d’Atenes era el moviment cultural instaurat a l’època de Pericles. Tot el que fes
olor d’aquell temps s’havia d’extirpar. Cap víctima millor que Sòcrates,
reconegut per tothom com el representant més característic del moviment
intel·lectual de la Sofística.
El condemnaren a mort per tres acusacions fonamentals:
- impietat: els déus no governen els fenòmens naturals. La religió oficial
està al servei del poder polític. Sòcrates segueix la seva consciència.
- Corruptor de la joventud: ensenya a filosofar , a pensar, i això és perillós
per a l’estabilitat política.
- Introduir noves formes de culte: instaura el valor de la interioritat, en
contra de l’exterioritat del ritus. La seva religió segueix la seva pròpia
consciència.
 SÒCRATES I LA SOFÍSTICA
SEMBLANCES:

 Interès per l´home (el ciutadà): les qüestions polítiques i morals són el
tema de les seves converses i de l´ensenyament dels sofistes.
 Interès pel llenguatge: en els sofistes per la retòrica i en Sòcrates pel
diàleg.
 La recerca d´influència social: tots volen tenir pes en la societat però
utilitzen la influència d´una manera diferent. Sòcrates s´autoconsidera
un educador de la ciutat (desperta consciències) i no un polític; busca
una influència sobre la moral de la ciutat i fa una racionalització dels
valors que l´han de fonamentar; mentre que els sofistes, en canvi ,
tenen més influència política.
 Són els primers pedagogs: tots es dediquen a l´ensenyança i tenen
deixebles que els admiren i segueixen els seus ensenyaments.

DIFERÈNCIES:

SÒCRATES SOFISTES

 Fa el seu ensenyament de  Fan el seu ensenyament

franc, per les places i dialogant
amb tothom.
 Sòcrates és un atenès de cap a
peus.
 El mètode d´ensenyament és el
diàleg. La paraula és un
instrument per arribar a la
veritat.
 El llenguatge és convencional,
però hi ha una veritat universal
i necessària que la podem
conèixer.
 La virtut és el saber.
 Vol fonamentar la filosofia, a
través de definir conceptes
ètics (què és el bé, què és la
veritat, que és la justícia...)
cobrant, en locals llogats,
donant classes magistrals als
joves rics.
 La majoria de sofistes són
vinguts de fora i poc vinculats
als costums atenesos.
 El mètode d´ensenyament és la
retòrica.Usen la paraula per
aconseguir el poder i manipular
el coneixement.
 Només hi ha veritats relatives i
defensen un convencionalisme.
 La virtut és l´èxit social i polític.
 Prediquen l´escepticisme i el
relativisme dels valors.
 SÒCRATES DESCOBREIX LA UNIVERSALITAT DEL CONCEPTE

En contra del relativisme i del convencionalisme sofístic on el que preval és la

meva opinió, la meva veritat, Sòcrates cerca allò universal i necessari: el
concepte i pretén construir una vertadera ciència moral: la conducta humana
es pot reduir a un cert nombre de virtuts.
Cal buscar el concepte d’aquelles virtuts que constitueixen la conducta
humana. Com? Mitjançant la definició. Com s’arriba a la definició? A partir d’un
camí o mètode: el diàleg.
Tres moments del mètode socràtic:
- la ironia: reconèixer la pròpia ignorància, perquè allò que es creia saber
era una simple convenció. A través d’un joc de preguntes i respostes,
Sòcrates fa contradir al seu interlocutor amb la finalitat d’alliberar-lo de
les seves falses creences i dels prejudicis heretats.
Sòcrates provoca <dolors de part> en omplir el seu interlocutor de
perplexitats; alguns s’enutgen perquè els <desposseeix de les seves
ximpleries> i no els dona res a canvi, perquè -diu Sòcrates- <jo no soc
savi>,...<ni he aconseguit cap descobriment que hagi estat engendrat
per la meva pròpia ànima (raó)>, i acaba dient al seu deixeble: <jo no sé,
però tu sí que saps>.
- la maièutica: que en grec significa <donar a llum>, <fer néixer>. Es
tracta del descobriment de la veritat (aletheia: veritat oculta. Aquella que
s’amaga a l’interior de l’ànima) mitjançant el diàleg, el <coneix-te a tu
mateix>. Consisteix en el diàleg i l’esforç per respondre les preguntes de
Sòcrates, és a dir, per pensar, per anar d’una idea a una altra fins a
descobrir amb la raó la veritat. Sòcrates assegura que <no aprenen mai
res de mi, perquè són ells mateixos i per si mateixos els qui
descobreixen i engendren molts pensaments bonics>, i afegeix: <no
obstant això, els responsables del part som el déu i jo>; perquè ell
dirigeix el diàleg i el déu encoratja la inspiració i l’amor al saber.

- El desenllaç del diàleg és la definició, tercer i últim pas del mètode:

trobar una veritat universal (tots els interlocutors l’accepten) i
necessària (no admet crítica, perquè és comprensible per la raó)

Els diàlegs de Plató -que tracten de reproduir el procediment socràtic- s’inicien

amb una cosa immediata: una escena del carrer (l’àgora és l’aula), un ofici, una
anècdota. Sòcrates (personatge principal dels diàlegs de Plató) interroga els
deixebles i ells responen amb idees conegudes; noves preguntes indueixen al
deixeble a declinar els seus principis, i ja no pensa el que pensava, però ara no
sap què pensa; es troba buit i desposseït -ironia-. El diàleg ha de continuar amb
altres preguntes que fan pensar el deixeble, a fi d’adquirir autonomia
intel·lectual, Sòcrates, llevador, <talla el cordó umbilical> -maièutica- i intenta
trobar la veritat -definició-.
 L´ÈTICA DE SÒCRATES

 Ètica intel·lectual: moral fonamentada per la raó, independent del

costum i deslligada de la religió.
 Els valors universals i necessaris són connaturals a la raó, i es trobem a
l´interior de cadascú (consciència moral).
 La virtut és el saber: per fer el bé cal saber el què és. Si coneixem el bé
el practicarem (no podem fer altra cosa).
 El mal és sempre ignorància.
 Qui fa el mal, no és per mala voluntat (l´home és bo per naturalesa),
sinó perquè ignora el bé. No ha d´haver un càstig, sinó una instrucció, i
en lloc de garjoles, escoles.
 Si la felicitat és viure conforme al bé, i el bé es practica si es coneix, la
felicitat ha de consistir en ser savi.
 El mètode socràtic ensenya la virtut, ens fa savis o virtuosos. Per tant,
la filosofia (amor o desig de saviesa) és un camí per arribar a la felicitat.