REPUBLICANISME,

CATALANISME I SOCIALISME
Primera edició de Tigre de Paper i
Lo Diable Gros, octubre de 2021
TÍTOL
Republicanisme, catalanisme i socialisme
DIRECCIÓ DE LA COL·LECCIÓ
Xavi Milian i Roc Solà
COORDINACIÓ DEL LLIBRE
Xavi Milian i Roc Solà
AUTORIA
Gabriel Alomar
CORRECCIÓ
Oriol Valls
DISSENY DE LA TIPOGRAFIA TRIOMF
Gerard Sierra
DISSENY LOGOTIP I IDEA ORIGINAL DE
COBERTES DE LA COL·LECCIÓ
Gerard Joan
TIGRE DE PAPER | EDICIONS
CULTURA21, SCCL
C. Balmes, 25-27, baixos esq.
08242 Manresa (Bages), Països Catalans
www.tigredepaper.cat
Imprès a Cevagraf, SCCL
ISBN: 978-84-18705-16-8
DIPÒSIT LEGAL: DL B 16583-2021
FORMEM PART DE
© 2021, D'AQUESTA EDICIÓ,
TIGRE DE PAPER EDICIONS I LO DIABLE GROS
Vostè és lliure de:
Copiar, distribuir i comunicar
públicament l’obra.
Sota les condicions següents:
reconeixement (attribution):
En qualsevol explotació de l’obra
autoritzada per la llicència caldrà
reconèixer-ne l’autoria.
no comercial (non commercial):
L’explotació de l’obra queda
limitada a usos no comercials.
sense obres derivades (no derivate
works): L’autorització per explotar
l’obra no n'inclou la transformació
per crear una obra derivada.
• Compartir sota la mateixa llicència:
Si transforma o modifica aquesta
obra per crear-ne una obra derivada,
només pot distribuir l’obra resultant
sota la mateixa llicència, una de
similar o una de compatible.
• En reutilitzar o distribuir l’obra,
ha de deixar ben clars els termes
de la llicència d’aquesta obra.
• Alguna d’aquestes condicions pot
no aplicar-se si s’obté el permís
del titular dels drets d’autor.
• En aquesta llicència res no menyscaba
o restringeix els drets morals de l’autor.
Els drets derivats d’usos legítims o
altres limitacions reconegudes per llei
no es veuen afectats per l’anterior.
REPUBLICANISME,
CATALANISME
I SOCIALISME
GABRIEL
ALOMAR
Direcció i coordinació
de Xavi Milian i Roc Solà
Epíleg d’Antoni Trobat
 INTRODUCCIÓ

Després del desplaçament del que representava Valentí Almirall en la

direcció del moviment catalanista unitari per part dels conservadors
a l´última dècada del segle xix, el nou segle començà amb un sistema
de partits polítics a Catalunya repartit entre el catalanisme conserva-
dor, encarnat en la Lliga Regionalista, i un republicanisme amb di-
versitat de tendències i orientacions. En aquest darrer, hi podien
conviure sectors ben heterogenis, des d’un fort obrerisme i anticleri-
calisme, passant per Nicolás Salmerón, expresident de la Primera
República i cap de llista de la Solidaritat al 1906, fins al radicalisme
lerrouxista que a partir de 1906 prendria un caire anticatalanista entès
com l’anti-Lliga.
Aquesta dirigència hegemònica dels sectors dretistes atorgà al cata-
lanisme un caràcter conservador i fins i tot reaccionari. Amb l’aliança
amb les restes del carlisme i amb el catolicisme reaccionari, provocarà
un allunyament de les classes populars del catalanisme polític, més enllà
de la seva indiscutible catalanitat i del llegat de l’obra de Pi i Margall i
els seus deixebles.
Les noves generacions catalanistes republicanes de principis de segle
majoritàriament coincidiren a la Universitat de Barcelona amb molts
integrants del modernisme, corrent cultural d’un catalanisme i progres-
sisme radicalitzants. Tot i que inicialment iniciaran la seva activitat intel·
lectual i política a redós de la Lliga i del seu òrgan La Veu de Catalunya,
progressivament s’aniran separant del sector conservador, que tindrà

5
Cambó per estendard. El 1906, amb la fundació del Centre Nacionalista
Republicà, aquest sector progressista acabarà abandonant la formació.
Alomar serà un dels líders intel·lectuals d’aquest sector que intentà
obrir una possibilitat de majories entre el catalanisme conservador, amb
polítiques reaccionàries com les de Prat de la Riba, en contra del sufragi
universal i a favor del censatari, i el republicanisme radical, que no volia
disputar el catalanisme a la burgesia. És a dir, una síntesi entre catala-
nisme, republicanisme i obrerisme que es materialitzarà –amb dificultats
i que no culminarà fins a la dictadura de Primo de Rivera– en un projecte
republicà cada cop més socialitzant que es fes càrrec de les reivindicaci-
ons nacionals catalanes.
Alomar és l’element clau que permet la síntesi d’aquests tres grans
corrents del pensament polític català de principis del segle. No es limi-
tarà a la defensa d’aquests tres grans corrents polítics de manera inarti-
culada, sinó que des de bon principi procurarà actuar políticament en
l’aparició, consolidació i síntesi de bloc d’aquests tres vectors polítics de
majories en les tres dècades posteriors a la crisi de règim de 1898.
Per tant, Alomar es pot considerar el primer intel·lectual que defensa
l’articulació entre l’emancipació nacional i la qüestió social, un esforç
que tindrà al llarg de les tres primeres dècades del segle xx importants
intel·lectuals, sindicalistes i polítics que seguiran el camí que inicià, com
ara Andreu Nin1, Francesc Layret2, el Dr. Domènech Martí i Julià3 o
Manuel Serra i Moret4..
Així, el socialisme defensat per Alomar no serà, però, un projecte de
ruptura amb la societat burgesa. Més aviat podríem parlar d’un programa
d’evolució a partir d’aquesta societat, com una nova etapa d’evolució

1. Andreu Nin desenvolupà una important tasca en el si de la Federació Catalana del

psoe que provocà que el partit acabés defensant un model confederal de l’Estat
espanyol on es respectés la personalitat nacional i cultural catalana, però que poste-
riorment abandonà.
2. Després del Pacte de Sant Gervasi, entre el republicanisme catalanista i el lerrou-
xisme, Layret impulsà la construcció d’un partit republicà catalanista de caràcter
socialitzant que, fins i tot, es plantejà l’ingrés a la iii Internacional.
3. El president de la Unió Catalanista intentà durant els anys deu que aquesta entitat
adoptés els postulats del socialisme.
4. A finals de la dècada dels deu i principis dels vint, Serra i Moret fou un dels dirigents
del sector catalanista de la Federació Catalana del psoe que s’enfrontà intel·lectual
i políticament amb el sector majoritari, contrari a l’autonomisme, fet que acabà
provocant la creació de l’usc.

6
civilitzatòria que continuaria la tasca iniciada per la flama de la Revolu-
ció Francesa i transmesa per les brases del Romanticisme.
Ens trobem, doncs, davant d’un projecte de democratització radical
que denuncia l’adopció de posicions conservadores i àdhuc reaccionàries
de la burgesia consolidada, i que defensa una proposta que tindrà present
que, per molt que es visqui en una societat cada cop més polaritzada i en
una situació de fort conflicte de classe, tota proposta política ha de lluitar
per un nou contracte social que intenti reconciliar, amb uns nous equili-
bris –i en el seu cas han de ser clarament a favor de les classes populars i
obreres–, els antagonismes (in)continguts en el Règim de la Restauració.
Una proposta que també serà clau per entendre la renovació del pro-
jecte polític republicà que prendrà força durant la dictadura de Primo
de Rivera i que aconseguirà, 60 anys després de l’experiència de 1873, la
instauració d’una nova República. Malauradament, el cop d’estat feixista
farà que tampoc s’aconsegueixin resoldre en les seves arrels més profun-
des els problemes estructurals heretats de la monarquia centralista.
Un pensament que podem considerar com l’actualització del pensa-
ment pimargallià amb la influència del moviment radicalsocialista fran-
cès, liderat pel socialista occità Jean Jaurès5 i que intentà importar
Marcel·lí Domingo, amb qui intimarà i s’aliarà Alomar.
Per altra banda, com diu Isidre Molas, «la realitat dels Països Catalans
és un element estable del seu ideari».6 Es definirà com un «català de
Mallorca» tot i que «els diferents nivells de consciència nacional de la
Catalunya gran fan que la voluntat de bastir un projecte polític per a
tota ella resti encara lluny»7. Per això, veurà en l’apropament cultural,
econòmic i institucional de l’illa amb el Principat una aposta estratègica
per tal de modernitzar la societat mallorquina, caracteritzada pel con-
servadorisme i el caciquisme.
Aquesta convicció el portarà a ser un dels principals protagonistes
del Procés Constituent de la Segona República, i resultarà elegit a les
Corts l’any 1931. Allà, serà un ferm defensor de la oficialitat de la llengua
catalana, tindrà un rol important en el debat estatutari i, quan es

5. Per a un estudi més ampli sobre la naturalesa del pensament d’Alomar i les seves
aportacions al pensament polític català d’esquerres, podeu consultar: Molas, Isidre:
Les arrels teòriques de les esqueres catalanes. Edicions 62. Barcelona, 2001.
6. Molas, Isidre. «El liberalisme democràtic de Gabriel Alomar». A: Recerques: història,
economia, cultura, núm. 23, 1990, p. 105.
7. Ibíd.

7
discuteixi la possibilitat que les regions autònomes tinguin la possibilitat
de federar-se entre elles, també en serà un defensor. Ell estarà en contra
que s’acabi resolent amb la prohibició d’aquesta possible aliança entre
territoris, tal i com succeirà també amb la Constitució espanyola de 1978.
Estudiar, doncs, la contribució d’Alomar és un pas imprescindible
per entendre que, durant les tres primeres dècades del segle xx, el cata-
lanisme es desplegués en tres projectes d’esquerres alternatius al conser-
vadorisme, o regionalisme, que culminaran als anys trenta: el
republicanisme (erc i Acció Catalana Republicana), la socialdemocràcia
(liderada per l’usc, que ell presidirà a la seva fundació) i el comunisme
(l’ortodox soviètic, el psuc, i l’heterodox, el poum). O, el que és el ma-
teix, la culminació del desenvolupament del catalanisme per articular
un sistema de partits polítics propi, que si bé no es pot considerar defi-
nitiu (en la mesura que parlem d’un sistema dinàmic i, per tant, sempre
amb certa reversibilitat), sí que encara no ha estat superat actualment.
És per tots aquests motius que Gabriel Alomar mereix clarament
protagonitzar el primer volum de la col·lecció «Fil roig» ja que, a més
de la seva contribució cabdal en el pensament polític català, també ha
estat oblidat per la historiografia dominant. La condemna a l’ostracisme
a la qual el sentencià el noucentisme s’ha mantingut, com la major part
del seu relat, fins al present, coincidint justament amb el vuitantè ani-
versari de la seva mort a l’exili a Egipte.
Tanmateix, a la seva illa natal, el treball per la recuperació de la seva
memòria –a diferència del Principat– sí que ha començat a tenir els seus
fruits. No sols a partir de la dècada dels setanta i els vuitanta se’n co-
mençaren a reeditar les obres, tant polítiques com literàries, sinó que a
inicis del present segle es començaren a publicar les seves Obres comple-
tes 8, que a dia d’avui encara no s’han acabat de publicar.
Destaca també, i ha estat l’eix central a partir del qual redactar el
perfil biogràfic de Gabriel Alomar que trobareu a continuació, la inici-
ativa de Catalina Moner i Jordi Pons d’elaborar-ne una biografia. A la
introducció d’aquesta obra publicada per l’editorial Illa diuen, en refe-
rència a la motivació d’aquesta i a la publicació en paral·lel de les seves
obres per la cèlebre editorial Moll: «Tots aquests estudis han estat eines
imprescindibles per poder arribar a configurar aquesta síntesi, feta amb

8. Alomar, Gabriel. Obres completes. Palma, 2000-2020 (6 toms).

8
la voluntat de fer Alomar més proper per a tota aquella gent que es vol
aproximar a la nostra història»9.
I, precisament, aquesta cita reflecteix el leitmotiv d’aquesta col·lecció,
que estrenem amb aquest primer volum: la voluntat de recuperació i
socialització, mitjançant una edició popular i a l’abast de tots els públics,
per donar a conèixer les obres dels personatges que els darrers 150 anys
han contribuït a la construcció d’un projecte polític catalanista, republicà
i d’esquerres.
El present volum, i serà un criteri comú en tots els llibres d’aquesta
col·lecció, es divideix en dues parts desiguals en extensió.
La primera, més breu, dibuixa, per una banda, un perfil biogràfic de
Gabriel Alomar, a manera d’aproximació a la seva vida i remetent-nos a
les biografies més extenses ja publicades. Per l’altra, una contextualitza-
ció històrica i comentari sobre les obres triades.
La segona, més extensa, es tracta d’una recopilació d’aquells articles,
llibres i conferències realitzades durant les tres primeres dècades del segle
passat, en els quals desenvolupà les bases teòriques que permeteren la
modernització del projecte republicà i l’«harmonització» entre el projecte
catalanista i el socialista que, a nivell polític, fou una de les seves apor-
tacions polítiques més importants.
En total, es tracta d’un recull d’articles publicats a la premsa, que
inclouen diversos materials inèdits que l’intel·lectual mallorquí va pu-
blicar al setmanari republicà La Campana de Gràcia, altres articles que
va publicar al diari catalanista d’esquerres, El Poble Català, un altre de
la Revista Jurídica de Cataluña –també inèdit fins al moment i publicat
per entregues– i tres transcripcions de conferències pronunciades a Bar-
celona que foren publicades en format llibre. I, finalment, la selecció
dels capítols primer a cinquè de la quarta part del llibre La política ide-
alista, que serà el darrer llibre que apareixerà signat per Alomar i que no
ha estat mai traduït al català, tot i que sí reeditat recentment.

9. Moner Mora, Catalina i Pons Bosch, Jordi. Gabriel Alomar. Pedagog, publicista, es-
criptor, poeta i polític. Editorial Illa, Palma, 2017, p. 17.

9
 Perfil biogràfic

Xa vi e r M i l i an N ebot

Gabriel Alomar Villalonga (o Vilallonga segons altres fonts10) va néixer

a Palma el 7 d’octubre del 1873, just en plena I República.
Descendia de dues famílies que ell més tard definiria com a «estatistes»
perquè estaven plenes d’eclesiàstics i militars. Famílies benestants conser-
vadores i d’una forta empremta catòlica, com les que mil cops denuncià
en els seus articles com a obstacle per a l’evolució civilitzatòria d’Espanya.
El seu pare, Joan Alomar, era militar del cos d’intendència, fet que
provocà que durant la infantesa Gabriel hagués de viure en diferents
poblacions de l’Estat espanyol, ja que el pare hi era destinat per complir
tasques logístiques a les casernes.
La seva mare, Margalida Villalonga, no treballava en ser filla d’una
família benestant i morí prematurament quan el seu fill Gabriel només
tenia nou anys.
D’aquest matrimoni no sols nasqué Gabriel Alomar, sinó també la
seva germana Aina, la qual també morí prematurament, poc després que
el seu pare.
Com no podia ser d’altra manera, Gabriel Alomar es crià en una
família tradicional, catòlica i militar, i aprengué un bon castellà, per molt
que la seva família mantingués el català, pel fet de créixer en diferents
indrets de l’Estat espanyol.

10. Així s’hi refereixen a Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana,
Barcelona, 2002; i a Mestre Campi, Jesús (dir.). Diccionari d’Història de Catalunya.
Edicions 62. Barcelona, 1999.

11
 L’any 1883, amb deu anys i un cop morta la mare, inicià els estudis
de Batxillerat a l’Institut d’Àvila (Castella), però els acabà a l’Institut
Balear perquè el seu pare fou destinat a una caserna de Palma.
L’any 1888, un cop finalitzats els estudis de batxillerat, anà a Barce-
lona, on estudià simultàniament les carreres de Dret i de Filosofia i
Lletres a la Universitat de Barcelona. Tanmateix, això no comportà que
perdés el seu vincle amb Mallorca, ja que escrigué diferents articles a la
premsa i a revistes d’allà.
En aquest sentit, destaca l’article «Observaciones sobre la utilidad
del estudio de nuestras literaturas regionales y el actual estado de su
desarrollo»11, que publicà a El Felanigense que, com bé indica el seu nom,
es publicava a Felanitx, on reivindicà l’estudi de les llengües autòctones
dels diferents territoris de l’Estat espanyol. A banda d’aquesta revista,
on publicà alguns articles més, també escrigué articles costumistes a En
Figuera i articles artístics i polítics contra el centralisme i el provincia-
lisme a La Almudaina, sota el pseudònim de Biel de la Mel12.
En paral·lel també comença a introduir-se als cercles catalanistes de
Barcelona a través del poeta jocfloralesc Pons i Gallarza, que havia estat
professor d’Alomar a l’Institut Balear.
Al cap de dos anys de la seva estada a Barcelona, el seu pare morí a
Maó, mentre la seva germana tenia un mal estat de salut, a causa d’una
insuficiència cardíaca, que li provocà la mort l’any 1892. Amb 19 anys,
Gabriel Alomar es quedà orfe, sense germana i sense tenir relació amb
qui havia estat el seu tutor, un oncle que era un eclesiàstic amb qui s’ha-
via discutit per la gestió de la malaltia de la seva germana, però el qual
també havia fet les gestions oportunes a petició del seu nebot (venent
part del patrimoni familiar) per poder pagar-li l’exempció del servei
militar. L’any 1893 abandona els estudis de Dret per continuar amb els
de Filosofia i Lletres, que aconseguirà acabar l’any 1896.
Va ser llavors quant tornà a Palma, on continuà escrivint per a la
premsa i per a revistes on ja col·laborava des de Barcelona, i l’any 1898
participà en la fundació de Nova Palma, un periòdic efímer que fou el
pioner del modernisme mallorquí, on Alomar publicà diferents articles
de caràcter polític en què defensava la necessitat d’impulsar un regiona-
lisme autòcton enfront del centralisme estatal13.

11. Alomar, Gabriel. Obres completes, tom I. Moll. Palma, 2004, p. 72.
12. Ibíd., p. 76-149.
13. Ibíd., p. 157-159 i 169-174.

12
 En fracassar aquesta empresa, continuà la seva tasca de proselitisme
polític i cultural a les publicacions La Roqueta i a La Almudaina14.
Aquell mateix any també començà a escriure per primer cop en re-
vistes del continent i teixint vincles estrets amb el modernisme que
imperava. En aquest sentit, destaca la seva participació a la revista Ca-
talònia, recentment creada, que substituïa L’Avenç, que havia tancat anys
abans i havia estat el principal portaveu del modernisme barceloní.
El títol de la revista no era casual, sinó que pretenia evidenciar el
fort vincle entre el moviment cultural modernista i el moviment po-
lític catalanista.
Tot i escriure-hi diferents poemes, la seva participació més destacada
consistí en la publicació de l’article «Els dos esperits»15, on plantejà un
primer esbós de les idees que posteriorment desenvoluparà a la confe-
rència Futurisme, de la qual parlarem en el moment oportú.
L’any 1899 inicià la seva participació a La Última Hora, on escriu
articles sota l’epígraf «La nota del día», ja que aquests versen sobre l’ac-
tualitat política del moment16. Tanmateix, el caràcter progressista i regi-
onalista de la seva obra provocà que al cap de quinze dies deixessin de
comptar amb la seva col·laboració.
Però Alomar recuperà el seu espai en una altra publicació on ja el
coneixien, La Almudaina, i continuà amb el mateix format, ara sota el
títol d’«Ecos de Mallorca»17, on escriví fins al mes d’octubre.
A principis del 1900, començà a escriure com a corresponsal mallorquí
a La Veu de Catalunya, que passaria a ser l’any següent l’òrgan oficial de
l’acabada de crear Lliga Regionalista. A imatge i semblança d’aquesta pu-
blicació es creà aquell mateix any La Veu de Mallorca, amb el subtítol de
«Setmanari regionalista», on escriví regularment fins a l’any 190318. En
ambdues publicacions l’objectiu central dels escrits d’Alomar és la defensa
de la integració cultural i intel·lectual entre l’illa de Mallorca i el Principat.
L’any 1901 es casa amb Magdalena Cifre, que, tot i ser originària
de Pollença, Alomar havia conegut un estiu quan treballava de servi-
dora en una casa d’una família burgesa a S’Arenal. D’aquest matrimoni
en naixeran 10 fills i filles, motiu pel qual Magdalena es dedicarà en

14. Ibíd., p. 175-226 i 240-243.

15. Catalònia, núm. 4-15, 15-30 de setembre de 1898. Barcelona.
16. Alomar, Gabriel. Obres completes, op. cit., 2004, p. 226-255.
17. Ibíd., p. 255-285 i 288-295.
18. Ibíd., p. 297-299, 302-305, 310-311 i 316.

13
cos i ànima a les tasques domèstiques i no participarà en la vida pública
del seu marit.
Aquell mateix any també aconseguí una plaça de professor auxiliar
a l’Institut Balear, aquell on havia acabat els estudis de Batxillerat. No
obstant, amb el sou que percebia no n’hi havia prou per mantenir la
família en creixement, i hagué de complementar-lo amb els articles pe-
riodístics i amb classes particulars.
A banda dels contactes fluids amb el moviment modernista barceloní,
aquell any es posà de manifest, també, la bona relació que havia fet amb
el moviment de la Generació del 98 espanyola19, ja que col·laborà amb
la revista Electra, on compartia planes amb altres joves escriptors, com
Pío Baroja, Rubén Darío, Antonio Machado, Azorín o Valle-Inclán.
No fou fins a l’any següent, el 1902, que aparegué el primer llibre
que comptà amb la seva participació. Es tracta d’Un hivern a Mallorca 20
de George Sand21, que fou traduït al castellà, i del qual Alomar s’en-
carregà d’escriure el pròleg, on parla de l’enderrocament de l’Antic
Règim a Mallorca.
Un any més tard inicià la col·laboració amb el periòdic La Tarde, on
recuperà la seva iniciativa de «La nota del día» i «Ecos de Mallorca»,
aquest cop amb el títol més minimalista però continuista d’«Ecos»22. En
aquesta ocasió, la publicació periòdica dels seus articles s’estengué des
del 3 d’abril fins al 31 d’agost del mateix any.
Tot i la seva joventut, tot just complerts els 30 anys, Alomar junta-
ment amb Miquel dels Sants Oliver,23 que ja estava a punt de complir
la quarantena, es convertiren en els dos referents de l’anomenada Escola
Mallorquina, no sols com a protagonista del modernisme a Mallorca, i
també en teòrics del regionalisme.
Però Oliver decidí marxar a viure a Barcelona l’any 1904 i Alomar es
quedà com a únic referent d’aquest moviment, fet que fou aprofitat per

19. Nom amb què s’agrupen diferents escriptors de l’època, marcada per la pèrdua de
la Guerra de Cuba i la crisi de l’Estat espanyol, la majoria dels quals també partici-
paren en el moviment modernista.
20. Una edició accessible d’aquest llibre és Sand, George. Un hivern a Mallorca. Proa.
Barcelona, 2004.
21. L’escriptora francesa Amandine Aurore Lucile Dupin escrigué aquest llibre amb
motiu de la seva estada a Valldemossa durant quatre mesos arran de la malaltia que
patia el seu amant, el músic Frédéric Chopin.
22. Alomar, Gabriel, op. cit., 2004, p. 337-454.
23. Fundador de La Roqueta, fou un dels promotors del modernisme a Mallorca i alhora
del mallorquinisme i el regionalisme de caràcter progressista.

14
Joan Alcover24 i Miquel Costa i Llobera25 per provocar un gir del regio-
nalisme balear, que adoptà un caràcter conservador, en la línia del que
també es produïa en el si de la Lliga Regionalista a mans de Cambó.
Aquest canvi de paradigma provocà que Alomar quedés totalment
marginat a la Mallorca conservadora, catòlica i caciquista i que, a par-
tir de llavors, deixés d’escriure per a les publicacions mallorquines (tot
i que sí que publicaran alguns articles que prèviament s’havien publi-
cat a Barcelona) i dirigís la seva atenció cap a Barcelona, a la recerca
de la modernització.
Just aquell any sortí publicat el seu primer llibre, Un poble que es mor.
Tot passant,26 a la Biblioteca Popular de L’Avenç, una col·lecció literària
que combinava la traducció al català de les grans obres literàries univer-
sals amb la publicació dels principals escriptors catalans contemporanis.
El llibre, que originàriament es titulava Una vila que es mor,27 conté
un recull d’articles publicats a La Roqueta on denunciava el colonialisme
a l’Àfrica i, especialment, l’amenaça que suposava la colonització francesa
respecte de la cultura autòctona d’Algèria.
L’any 1904 el poeta Joan Maragall,28 com a president de l’Ateneu
Barcelonès, organitzà un cicle de conferències al centre per tal de do-
nar a conèixer l’obra dels intel·lectuals mallorquins més importants
d’aquell moment. En la programació es troben les dues ànimes de
l’Escola Mallorquina: Alcover i Costa i Llobera, per una banda, i Oli-
ver i Alomar per l’altra.
En la seva visita a Barcelona, Alomar pronuncià una conferència el
18 de juliol amb el títol Futurisme, que causà una gran impressió a les
elits culturals barcelonines, però especialment entre la classe dirigent del
catalanisme polític.
Segurament, el terratrèmol fou amplificat coincidint amb la recent
escissió de la Lliga Regionalista a causa del gir conservador del partit,
que tingué com a desencadenant la rebuda al monarca espanyol per part

24. La seva obra més coneguda és el poema La Balanguera, que serà musicat per Ama-
deu Vives i esdevindrà l’himne de Mallorca.
25. Sacerdot i poeta, la seva obra més coneguda es titula Horacianes i l’any 1919 va ser
nomenat membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
26. Alomar, Gabriel. Un poble que es mor. Tot passant. Biblioteca Popular de L’Avenç.
Barcelona, 1904.
27. Alomar, Gabriel. Obres completes, op. cit ., 2004, p. 482-510.
28. Iniciat en l’elit cultural de La Renaixença, fou un dels impulsors del moviment
modernista.

15
d’un grup de regidors de la Lliga de l’Ajuntament de Barcelona, amb
Cambó29 al capdavant, quan el partit havia decidit de no participar-hi
com a mostra de protesta.
El contingut i la proposta d’Alomar foren tan inspiradors per al sec-
tor escindit de la Lliga, liderat per Domènec i Montaner30 i Jaume
Carner,31 que li demanaren que participés en l’impuls del setmanari El
Poble Català, on s’havien de posar les bases teòriques d’una nova proposta
política d’un catalanisme liberal en la qual Alomar tingué un paper més
que rellevant, en la línia del que ja havia exposat a l’Ateneu.
La seva col·laboració amb aquest nou periòdic s’inicià amb l’article «El
liberalisme català», on desenvolupà els continguts centrals de Futurisme i
concretà els eixos programàtics i estratègics que hauria de tenir aquesta
nova formació política, que trobarem més endavant. I s’hi establí de forma
permanent fins a la transformació del setmanari en diari al 190632.
Alhora, la publicació d’El futurisme 33 en format llibre, també fou una
iniciativa que permeté que l’esbós del seu pensament i projecte polític
se socialitzés entre la societat barcelonina, tot i que fou principalment
entre la petita burgesia, no entre la classe obrera, a la qual pretenia sumar
al projecte catalanista.
Aquest apropament d’Alomar a les elits culturals i polítiques catala-
nistes de Barcelona, just quan és marginat dels cercles culturals mallor-
quinistes pel sector conservador dominant, s’afermà amb la participació
entre 1905 i 1911 d’Alomar en diferents Jocs Florals, en els quals obtingué
uns quants premis, però pel mateix motiu que a Mallorca també fou
apartat progressivament pel noucentisme embrionari, per molt que aquest
sector també critiqués el provincianista i retrògrad «jocfloralisme».

29. Enric Prat de la Riba, líder del partit, en comptes de denunciar l’acte de desobediència
d’aquest grup de regidors, decidí donar-los suport, i Cambó passà a ser el seu successor.
30. Conegut per la seva obra arquitectònica modernista, l’any 1870 participà en la creació
de la Jove Catalunya, i posteriorment, del Centre Català, que posteriorment abandonà
per afiliar-se a la Lliga de Catalunya i fundà la Unió Catalanista. L’any 1899 s’integrà
al Centre Nacional Català, que donà origen l’any 1901 a la Lliga Regionalista.
31. Vicepresident del Centre Nacional Català, fou un dels màxims representants del
sector republicà dins de la Lliga Regionalista.
32. Podeu trobar tots els articles publicats per Alomar a: Alomar, Gabriel. op. cit., 2000.
33. Alomar, Gabriel. El futurisme. Tipografia L’Avenç. Barcelona, 1905.

16
 L’any 1906 també participà al I Congrés Internacional de la Llengua
Catalana,34 organitzat pel també mallorquí mossèn Antoni Maria Alcover,35
on presentà una ponència que fou molt ben rebuda.
Just aquell any es consolidà la participació d’Alomar en el catalanisme
polític. Fou amb la fundació del Centre Nacionalista Republicà de la
mà dels liberals i republicans Jaume Carner, Ildefons Sunyol,36 Antoni
Rovira i Virgili,37 Josep Pous i Pagès,38 Ignasi Iglésias39 o Joaquim Lluhí
i Rissech,40 entre d’altres.
El mateix dia de fundació del partit, El Poble Català passà a ser un
diari, que esdevindria el seu òrgan oficial, i amplià la tirada fins a arribar
als 7.000-8.000 exemplars, poc just per sota de La Veu, que n’imprimia
entre 8.000 i 9.000.
D’aquesta manera esdevingué el diari hegemònic del catalanisme
d’esquerres i començà a arrelar entre els elements més avantguardistes
de la classe obrera, com el mateix Salvador Seguí,41 tot i que continuà
sent bàsicament un diari de consum de la petita burgesia.
Tanmateix, amb el canvi de periodicitat i la nova direcció de Francesc
Rodon,42 provinent de La Veu, Alomar hi perdé pes polític, tot i que hi
mantingué un espai fix fins al 1909 titulat «Sportula», on parlava de
política, però també de literatura, costums i societat.43 Posteriorment hi
escrigué amb menys periodicitat, fins a l’any 1911 que, arran de l’article
«Ola de Crueldad», fou denunciat per la Llei de Jurisdiccions que l’hau-
ria pogut portar a ser jutjat per un tribunal militar.

34. Certamen celebrat del 13 al 18 d’octubre de 1906 a Barcelona, on participaren 3.000

intel·lectuals vinguts d’arreu dels Països Catalans i on es debaté sobre els criteris de
redacció d’una gramàtica catalana estandarditzada.
35. Principalment fou conegut per ser l’impulsor del Diccionari Català-Valencià-Balear,
juntament amb Francesc de Borja Moll.
36. Fundador del Centre Nacional Català i un dels regidors de la Lliga a l’Ajuntament
de Barcelona que no participà en la rebuda reial.
37. Fundador de la Joventut Federal a Tarragona, passà a ser redactor d’El Poble Català
després de guanyar un concurs organitzat pel mateix setmanari.
38. Redactor del setmanari El Poble Català.
39. Dramaturg i poeta del corrent modernista.
40. Provinent del republicanisme federal, s’adherí a la Lliga Regionalista i fou un dels
fundadors d’El Poble Català.
41. Líder sindicalista de la cnt.
42. Francesc Rodon fou un dels màxims promotors de Rovira i Virgili com a periodista,
i alhora, mantingué un fort conflicte amb Eugeni d’Ors, que pretenia substituir-lo
a la direcció del diari.
43. Aquests articles es troben recollits a: Alomar, Gabriel. op. cit, 2000 i Alomar, Gabriel.
op. cit., 2018.

17
 L’any 1907, el Centre Nacionalista Republicà s’integrà dins la candi-
datura de la Solidaritat Catalana, que aconseguí arrasar a les eleccions.
Llavors publicà l’article «L’escola filosòfica del catalanisme», on alertava
del perill de les esquerres d’acomodar-se a les institucions.
L’any 1908 aparegueren dos llibres d’Alomar: el primer, Liberalisme
i catalanisme 44, recollia els articles publicats a El Poble Català, i el segon,
De poetització 45, era la transcripció d’una ponència presentada al ja citat
Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
L’any següent, es produeix la coneguda per a la historiografia domi-
nant com a «Setmana Tràgica», que representarà la fi del moviment
modernista i la imposició del nou corrent noucentista. Tot i que el líder
intel·lectual d’aquest nou moviment, Eugeni d’Ors, havia coincidit en
diferents publicacions amb Alomar i que el considerés un dels moder-
nistes més destacats, marginà Alomar pel seu caràcter progressista i so-
cialitzant. Serà «una de les víctimes més il·lustres del noucentisme»46 ja
que el mateix Alomar en fou un dels principals inspiradors teòrics.
Alomar es veié condemnat a un corrent marginal hereu del modernisme
que tingué com a objectiu promoure la cultura popular democràtica, però
cada cop la seva obra literària s’enfocà més cap a Madrid, on trobà aixopluc
entre els membres de la Generació del 98 i on publicà articles en diaris de
rellevància estatal com El País, El Imparcial i La Libertad.
De fet, aquell mateix any anà a viure a la capital castellana, ja que es
presentà al concurs d’oposicions per esdevenir catedràtic de literatura de
l’Institut de Barcelona. Tanmateix, el suspengueren47 i tornà a Mallorca.
Però la visita li serví per fer vincles amb diferents intel·lectuals com Azorín,
Unamuno i Baroja, amb qui ja havia col·laborat a la revista Electra.
Tot i aquest cert distanciament de Barcelona, l’any 1910 hi pronuncià
dues conferències que representaren la culminació de la teorització i proposta
del seu projecte polític. Ens referim a Negacions i afirmacions del catalanisme 48
i Catalanisme socialista,49 que trobareu reproduïdes en aquest llibre.

44. Alomar, Gabriel. Liberalisme i catalanisme. Antoni López. Barcelona, 1908.

45. Alomar, Gabriel. De poetisació. Antoni López. Barcelona, 1908.
46. Marfany, Josep Lluís. Aspectes del modernisme. Curial. Barcelona, 1990, p. 253.
47. Aquest fet es convertí en una notícia pública, ja que es comentava que el motiu real
de no superar la prova era per qüestions polítiques. Fins i tot al Congrés dels Diputats
espanyol es va tractar el tema i l’Ajuntament de Barcelona es va plantejar de crear una
càtedra lliure per atorgar-la-hi, però aquest extrem no es va arribar a produir.
48. Alomar, Gabriel. Negacions i afirmacions del catalanisme. Antoni López. Barcelona, 1910.
49. Alomar, Gabriel. Catalanisme i socialisme. Antoni López. Barcelona, 1910.

18
 Alhora, aquestes conferències demostren que Alomar formava part
de l’ala més radical de la recentment creada Unió Federal Nacionalista
Republicana, on participaven el mateix Centre Nacionalista Republicà,
la Unió Republicana i el Partit Republicà Democràtic Federal, ja que hi
considera que el catalanisme republicà era un «partit de centre» i que el
que calia era crear un partit catalanista d’esquerres que rebés el suport
de la classe obrera.
L’any 1911 publicà el seu primer llibre de poesia, La Columna de foc 50,
que comptà amb un pròleg de Santiago Rusiñol51. Es tracta d’una reco-
pilació de poemes que havia publicat al llarg de diferents anys a la premsa.
Finalment, l’any 1911 no solament pogué aconseguir la perseguida
càtedra, sinó que a més, tot i que aquesta era a l’Institut de Xixón (As-
túries), al cap de poc temps de residir-hi aconseguí un permís per poder-la
exercir des de Palma. Però tampoc pogué estar-se a Mallorca durant gaire
temps, ja que l’any següent aconseguí la càtedra de l’Institut Ramon
Muntaner de Figueres, i hi anà a residir des del 1915 fins al 1919.
El mateix any 1912 es publicà el llibre La pena de mort 52, que recollia
la transcripció d’una conferència pronunciada al Congrés de la Lliber-
tat de Barcelona que se celebrà aquell mateix any, on denunciava la
pena de mort com un llast de l’Antic Règim arran de l’afusellament de
Ferrer i Guàrdia53 i Joan Rull.54
L’any 1914 es convocaren eleccions i davant la impossibilitat de la
ufnr de superar tant la candidatura regionalista com la republicana,
signà el Pacte de Sant Gervasi per tal de fer una coalició amb el partit
republicà liderat per Lerroux. Aquesta aliança amb l’espanyolisme pro-
vocà el principi de la fi la coalició de la ufnr.
Alomar fou dels primers a abandonar l’ufnr en estar en desacord
amb aquesta coalició, i no només això, sinó que en aquelles eleccions es
presentà amb la candidatura Renovació Republicana encapçalada per

50. Alomar, Gabriel. La columna de foc. Antoni López. Barcelona, 1911.

51. Fou un dels principals referents del modernisme literari i un gran dinamitzador
d’aquest moviment cultural.
52. Alomar, Gabriel. La pena de mort. Biblioteca de la Revista de Catalunya. Barcelona,
1912, el qual serà posteriorment publicat en llengua castellana, a: Alomar, Gabriel.
La pena de muerte. Editorial Vértice. Barcelona, 1925.
53. Pedagog anarquista i lliurepensador català, fundador de l’Escola Moderna.
54. Joan Rull era un obrer que aconseguí ser confident de la policia després de realitzar
diferents atemptats. Un cop aconseguida aquesta posició es dedicà a extorsionar el
governador civil amenaçant-lo de realitzar més atemptats. Finalment fou executat i
Maura aprofità el cas per impulsar una llei contra el terrorisme.

19
Jaume Queraltó,55 que decidí de presentar-se precisament per denunciar
el Pacte de Sant Gervasi. Però, òbviament, aquesta candidatura no acon-
seguí cap representant.
Fou l’any 1915 quan reprengué la seva activitat política amb la fundació
del Bloc Republicà Autonomia, juntament amb altres ex-ufnr que estaven
en desacord amb l’aliança amb les lerrouxistes, com ara Francesc Layret,56
Marcel·lí Domingo,57 Conrad Roure58 i Àngel Samblancat59.
Aquest serà el primer partit en el qual participà Alomar, que acceptava
de forma explícita el nacionalisme i el socialisme en el seu programa
polític. Així s’evidencia en l’article «El Bloc Republicà Autonomista als
ciutadans» que es publicà a El Poble Català i era obra de la seva ploma.
Alomar tingué un paper molt actiu dins del partit i l’any 1916 fou
candidat a les eleccions espanyoles pel districte de Barcelona, però no
obtingué l’acta. Només Marcel·lí Domingo l’aconseguí per la circums-
cripció de Tortosa.
Davant d’aquest fracàs, el bra, juntament amb la Joventut Republi-
cana de Lleida, gent provinent de la ufnr, del Partit Reformista, com
Lluís Companys,60 i republicans federals de l’Empordà, com August Pi
i Sunyer,61 impulsaran el Partit Republicà Català.
En aquesta nova etapa, Alomar també tingué un paper destacat en el
partit, ja que fou membre del seu directori, juntament amb Layret, Alfred
Perenya62 i Antoni Estivill,63 així com Ramon Noguer,64 que en fou el se-
cretari, i Domingo, que exercí de president.

55. Posteriorment participà com a independent a les candidatura del Bloc Republicà
Autonomista.
56. Provinent de la Unió Republicana, posteriorment participà en el Centre Nacionalista
Republicà. També destacà per ser un dels impulsors de l’Ateneu Enciclopèdic Po-
pular, on s’encarregà d’escriure’n els estatuts.
57. Provinent del republicanisme federal, fou un dels dirigents de la ufnr, amb la qual
va aconseguir l’acta de diputat el 1914.
58. Tot i ser un republicà federal «benèvol», després del fracàs de la I República seguí
Valentí Almirall i s’introduí en el catalanisme polític.
59. Provinent de l’anarquisme i del republicanisme federal, coincidí per primer cop amb
Alomar a la candidatura de la Renovació Republicana.
60. Ja havia militat al bra, però fou al prc on aconseguí un paper destacat.
61. August Pi i Sunyer fou un dels impulsors de l’ufnr i tingué una gran amistat amb
Francesc Layret, que l’apropà al prc.
62. Fou un dels màxims dirigents de la Joventut Republicana de Lleida.
63. Procedent, igual que Companys, del Partit Reformista.
64. Provinent del Centre Nacionalista Republicà, després del Pacte de Sant Gervasi
ingressà al bra.

20
 Tanmateix, el prc moderà el programa que defensava el bra i ja no
parlà explícitament de socialisme, sinó només de republicanisme i de
connectar amb les masses obreres, acceptant el programa de Pi i Margall
elaborat el 1894. Alomar tingué un paper destacat dins del partit en fixar
i fonamentar el seu posicionament aliadòfil durant la I Guerra Mundial.
A més, com que feia de professor a Figueres, participà activament en
tots els actes de propaganda que realitzà el partit a l’Empordà i a les
comarques del voltant.
A més a més de la militància al prc, Alomar també col·laborà amb
la secció mallorquina del psoe, des d’on realitzà una campanya molt
crítica contra el caràcter conservador i regionalista del mallorquinisme.
Abans d’acabar l’any 1917 encara tingué temps perquè apareguessin
dues noves obres amb la seva signatura. La primera, amb el títol Rodolins
de L’auca del Senyor Esteve,65 que com es pot deduir són els rodolins que
Alomar escrigué per resumir la novel·la amb títol homònim de Santiago
Rusiñol que es publicaren el mateix any que s’estrenava la versió teatral
que la va popularitzar, i que es publicaren en format d’auca amb il·
lustracions del pintor modernista Ramon Casas.66 La segona, titulada La
guerra a través de un alma,67 fou un recull d’articles escrits a la premsa
espanyola sobre la I Guerra Mundial, on Alomar s’acabava posicionant
com a aliadòfil tot i partir inicialment d’una posició neutral. Aquest fou
el seu primer llibre publicat a Madrid, i òbviament, en llengua castellana.
Els seus articles a la premsa castellana també foren recollits l’any següent
al llibre El frente espiritual 68 i l’any 1919 al llibre Verba,69 que comptà amb
un pròleg de l’escriptor Azorín i on s’inclogué una traducció castellana de
la seva conferència Futurisme. Tot i aquest distanciament de l’àmbit cul-
tural català, l’any 1918 fou designat membre de l’Institut d’Estudis Catalans,
cosa que demostra el reconeixement de la seva obra tot i l’hegemonia
noucentista que el marginà de les elits culturals principatines.
Amb motiu de les eleccions legislatives espanyoles del 1919, Alomar
fou escollit diputat a les Corts per la candidatura republicana, com a
membre del prc, juntament amb Domingo i Layret. Tot i que en

65. Alomar, Gabriel. L’Auca del senyor Esteve. Antoni López. Barcelona, 1917.
66. Cartellista, il·lustrador i pintor, evolucionà de l’impressionisme per esdevenir un
dels màxims referents del modernisme.
67. Alomar, Gabriel. La guerra a través de un alma. Renacimiento. Madrid, 1917.
68. Alomar, Gabriel. El frente espiritual. Casa Editorial Monclús. Tortosa, 1918.
69. Alomar, Gabriel. Verba. Biblioteca Nueva. Madrid, 1919.

21
aquestes eleccions la Lliga obtingué la majoria d’actes, Alomar fou capaç
d’obtenir el màxim de vots del republicanisme català a Barcelona, fins i
tot per davant d’Alejandro Lerroux.
Per aquest motiu demanà una excedència de l’institut de Figueres i
anà a viure a Barcelona, des d’on es desplaçava a Madrid per assistir a
les sessions del Congrés, fet que li permeté recuperar el contacte directe
i aprofundir encara més els seus vincles amb l’elit cultural castellana.
Precisament, una mostra d’aquesta rellevància a la capital espanyola
és la seva designació com a vocal de l’Asociación Española para la Soci-
edad de las Naciones que es fundà l’any 1920 a Madrid, un cop acabada
la I Guerra Mundial, per tal que l’Estat espanyol participés en aquest
òrgan supraestatal.
Durant el seu mandat de diputat al Congrés s’oposà que l’Estat ator-
gués una subvenció a mossèn Alcover per tal de continuar la redacció
del Diccionari català-valencià-balear. Aquest serà l’enèsim conflicte entre
aquests dos màxims referents del mallorquinisme, progressista el primer
i conservador el segon, que ja venien de temps enrere. Finalment, fou
la Diputació de les Balears que li concedí aquesta subvenció al filòleg, i
alhora en donà una altra a Alomar perquè escrivís una Història de les
Balears. Llavors fou quan Alcover es venjà promovent una campanya
entre l’elit intel·lectual mallorquina que provocà que la Diputació retirés
finalment aquest encàrrec a Alomar.
Tot això succeí quan Alomar tornà a viure a Palma després d’acon-
seguir la càtedra de l’Institut Balear, fet que significà la seva marginació
definitiva dels cercles intel·lectuals i culturals de l’illa.
Alomar, doncs, fou un «mallorquí perseguit a Mallorca i un català
perseguit a Catalunya»70 i la seva activitat intel·lectual ja se centrà exclu-
sivament a Madrid. Continuà escrivint a les publicacions citades anteri-
orment i publicà un recull dels seus articles,71 però progressivament topà
amb la censura de la dictadura, cosa que el forçà a buscar nous espais a la
premsa americana que el portaren a col·laborar en publicacions com La
Nación, d’Argentina, Juventud, de Paraguai, Nosotros o Atlántida.
El càrrec de diputat només el mantingué durant un any, ja que a les
eleccions del 1920 no pogué renovar l’acta. Els mals resultats del prc en
aquelles eleccions provocaren una crisi dins del partit, que s’agreujà quan

70. Moner Mora, Catalina i Pons Bosch, Jordi: op. cit, p. 84.
71. Alomar, Gabriel. La formación de sí mismo. Rafael Caro Raggio. Madrid, 1920.

22
Alomar, juntament amb Layret i Companys, aprovaren al congrés del
partit l’adhesió a la Internacional Comunista, fet que provocà la baixa
de diferents militants.
Aquest gir del prc, influït per la Revolució Bolxevic i que havia de
permetre un major apropament de la formació a la classe obrera, havia
de culminar amb la creació del primer partit de classe català. Una inici-
ativa que començaren a treballar Layret juntament amb Salvador Seguí
de la cnt i militants de la Federació Catalana del psoe. Tanmateix,
l’assassinat del primer i la deportació a la presó de la Mola de Maó del
segon, que tampoc acabava de veure gaire clara la proposta, provocaren
l’avortament d’aquest projecte.
L’any 1921, les 21 condicions de Lenin per ingressar a la iii Internacional,72
entre les quals hi havia la defensa de la dictadura del proletariat o el ma-
terialisme com a mètode interpretatiu dels principis polítics del partit,
provocaren que el prc declinés definitivament d’integrar-s’hi.
Tot i que el partit es mantingué viu fins al 1923, esdevingué residual
i només es aguantà gràcies a l’acta de diputat de Lluís Companys per la
circumscripció de Sabadell, que exercí fins a la dissolució del Congrés
amb el cop d’Estat de Primo de Rivera.
Per aquest motiu, el juliol del 1923, tot just dos mesos abans del cop
d’Estat de Primo de Rivera, que prohibí tot els partits polítics d’esquerres
i/o catalanistes per molt que comptés amb el suport de la Lliga, Alomar
fou designat com a president de la nova Unió Socialista de Catalunya.
Un partit fruit de la iniciativa de Manuel Serra i Moret i Rafael
Campalans,73 provinents de la Federació Catalana del psoe, que esdevin-
gué el referent de la socialdemocràcia catalana, però que igual que havia
succeït en les iniciatives anteriors en què havia participat Alomar, tampoc
fou capaç d’aglutinar la classe obrera catalana.
La presidència del partit, però, encara li deixà temps per continuar
l’escriptura i publicació de llibres. De fet, el 1923 veieren la llum les seves
dues últimes publicacions, amb la particularitat que es tractava de la seva
primera novel·la, El sorbo del heroísmo 74, i La política idealista 75, el primer

72. Document aprovat al ii Congrés Mundial de la Internacional Comunista celebrat

a Moscou l’any 1920.
73. Justament, aquest mateix any, Campalans publicà El socialisme i el problema de Ca-
talunya, que Alomar prologà.
74. Alomar, Gabriel. El sorbo del heroísmo. Publicaciones prensa gráfica. Madrid, 1923.
75. Alomar, Gabriel. La política idealista. Minerva. Barcelona, 1923.

23
i darrer cop que elaborava un assaig polític prenent com a àmbit d’estudi
l’Estat espanyol, per molt que aquest fos publicat a Barcelona, quan tota
la seva darrera obra era editada a Madrid.
Per si no fos prou, també durant aquell any, i per tal de denunciar la
vulneració de drets i llibertats que representà aquest règim autoritari, l’es-
criptor Miguel de Unamuno promogué la Liga Española de los Derechos
del Hombre, en la qual Alomar exercí de vocal del seu òrgan directiu.
La restricció de drets i llibertats de la dictadura, des del 1923 fins al
1930, provocà que l’activitat pública d’Alomar fos anul·lada. Durant
tot aquell període només sortí publicat un llibre d’Alomar,76 però aquest
no fou iniciativa seva, sinó de Tomàs Garcés, que impulsà la col·lecció
«Els poetes d’ara», on publicava antologies de poemes dels autors de
referència contemporanis. Així mateix, també participà en la inaugu-
ració de la Casa del Poble l’any 1924 a Palma, o en alguns actes culturals
o de la societat mallorquina.
Amb la decadència de la dictadura i l’inici de la «dictablanda» es
produirà un procés d’obertura que culminà amb l’establiment de la II
República. Just abans, Alomar fou nomenat president honorari de la
Lliga Laica de Mallorca, ja que si bé estava marginat de la «cultura ofi-
cial» mallorquina, havia esdevingut el principal referent intel·lectual i
cultural de les esquerres mallorquines.
No és estrany, doncs, que amb motiu de les eleccions a les Corts Cons-
tituents republicanes, Alomar fos candidat de la Conjunció Radical Soci-
alista a Mallorca, amb la qual obtingué l’acta de diputat.
De fet, aquesta no fou l’única que aconseguí, ja que també es presentà
com a candidat de l’usc per la circumscripció de Barcelona, on també
obtingué representació. Finalment, renuncià a aquesta darrera acta, però
en canvi, dins de les Corts formà part del grup de la «minoria catalana».
Durant el període constituent fou membre de la comissió encarre-
gada de redactar el projecte de Constitució que s’havia de debatre a les
Corts. Durant aquest debat destacà per la seva defensa d’arguments
catalanistes i d’esquerres, com que la denominació de l’idioma oficial
fos «castellà», en lloc d’«espanyol», o la defensa de la federació entre
regions autònomes, qüestió que finalment va ser rebutjada.
Un cop iniciada la primera legislatura, Alomar renovà la seva acta i fou
nomenat president de la comissió permanent del Consell d’Instrucció

76. Garcés, Tomàs (ed.): Gabriel Alomar. Impremta Omega. Barcelona, 1924.

24
Pública, espai on compartí debats amb el seu enllaç a Madrid, Miguel
de Unamuno.
El 1932, però, fou expulsat de l’usc, ja que Alomar seguia més la praxi
política del Partit Republicà Radical Socialista per la influència de la
seva amistat amb el ministre d’Instrucció Pública, Marcel·lí Domingo,
que no pas la del seu propi partit.
Això provocà que el maig del 1933 Alomar renunciés a l’acta de di-
putat i fos nomenat ambaixador de la República espanyola a Roma. Tot
i que inicialment estava destinat a Buenos Aires, el govern dictatorial
argentí no el volgué acollir per les seves opinions que Alomar professava
respecte de la gestió d’aquest.
Durant un any, Alomar visqué a Roma, on exercí d’ambaixador davant
del govern feixista italià de Mussolini, però renuncià al càrrec després d’un
escàndol per un presumpte afer d’Alomar amb una amant i tornà a Ma-
llorca. No obstant, l’any 1935 hi tornà per fer un viatge en què recorregué
tota la bota, que recollí en un llibre que no s’arribà a publicar.
L’any 1936 tornà a la seva càtedra de l’Institut Balear de Palma i tin-
gué alguna participació concreta amb els cercles culturals mallorquins,
com és el cas de la signatura de la carta «Resposta als catalans», redactada
per Miquel Ferrà,77 que, juntament amb 150 signatures més, pretenia
refermar els lligams entre els intel·lectuals mallorquins i del Principat
per treballar plegats.
El 18 de juliol, Alomar es trobava a Madrid, on havia de realitzar una
conferència que es va suspendre per la notícia del cop d’Estat. Cal recordar
que Mallorca va caure en mans dels insurrectes, fet que va provocar que
molts intel·lectuals i polítics de l’illa fossin detinguts, empresonats i/o
afusellats: Emili Darder, alcalde de Palma; Alexandre Jaume, ex-diputat
socialista; Bernat Marquès, president d’Esquerra Republicana Balear de
Sóller; o Aurora Picornell, membre del Partit Comunista que ha esdevin-
gut un símbol de l’esquerra mallorquina. Per casualitats de la vida, Alomar
es va poder salvar en trobar-se en zona sota control republicà, una sort que
no va tenir part de la seva àmplia família.
Des de la capital castellana, Alomar anà a Barcelona, on fou acollit pel
mallorquí Antoni Maria Sbert78 i on es pogué retrobar amb el seu fill

77. Poeta i escriptor mallorquí que milità en els partits regionalistes conservadors de l’illa.
78. Fou un dels fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya i ocupà el càrrec de
conseller de Cultura durant dos mesos l’any 1937, substituint el selvatà Ventura Gassol.

25
Víctor, que just estava a Barcelona amb motiu de la celebració de les
Olimpíades Populars, que van haver de suspendre’s.
Conjuntament, impulsaren El Obrero Balear, la publicació oficial de
l’Agrupació de Socialistes de les Balears a Catalunya.
A través dels seus contactes amb el govern espanyol, al mes de se-
tembre li oferiren la possibilitat de fer d’ambaixador a Romania, però
rebutjà aquesta destinació, i al cap d’unes setmanes li oferiren d’exer-
cir la mateixa funció a Bulgària, però a causa d’un accident de trànsit
no pogué assumir al càrrec.
Finalment, fou nomenat encarregat de negocis a l’ambaixada espa-
nyola d’Egipte, on posteriorment exercí de ministre plenipotenciari.
Acabada la guerra, Alomar es quedà a viure al Caire, on realitzà gesti-
ons per acollir refugiats i intentà portar-hi la seva família, però només
aconseguí la presència del seu fill Víctor, el qual ja s’hi havia desplaçat quan
el seu pare havia estat nomenat membre del cos d’ambaixada a Egipte.
Els darrers dos anys de la seva vida, Alomar treballà de professor i de
periodista per a Le Journal d’Égypte. El 7 d’agost del 1941 morí a la capi-
tal egípcia, on fou enterrat.
El silenci imposat per la dictadura franquista condemnà també la
memòria i l’obra d’Alomar a l’oblit. Però, a partir dels anys setanta, la
seva figura fou reivindicada des del mallorquinisme cultural i des de les
esquerres polítiques.
El primer acte de reivindicació de la seva figura se celebrà coincidint
amb la commemoració del primer centenari del seu naixement, motiu pel
qual s’organitzà un acte d’homenatge, en el qual participaren, entre altres
entitats, l’Obra Cultural Balear. Aquesta mateixa entitat col·locà una placa
a la façana de la casa on va néixer amb motiu d’aquesta efemèride.
Aquell mateix any es reedità, seixanta anys després, La pena de mort,79
un llibre que en el tardofranquisme prengué més relleu que mai a causa
de les condemnes a mort dictades pel règim dictatorial espanyol.
També el 1973 l’Editorial Moll publicava el seu primer llibre per re-
cuperar l’obra d’Alomar,80 una tasca que no ha abandonat fins al present,
ja sigui des de la vessant literària81 com des de la vessant política,82 i que
està culminant amb la publicació de les seves ja citades Obres completes,

79. Alomar, Gabriel. La pena de mort. J. Mascaró Pasarius. Palma, 1972.

80. Alomar, Gabriel. La columna de foc. Moll. Palma, 1973.
81. Alomar, Gabriel. Antologia poètica. Moll. Palma, 1987.
82. Alomar, Gabriel. Sobre liberalisme i nacionalisme. Moll. Palma, 1988.

26
les quals començaren a publicar-se l’any 2000, i just el passat any 2020
se’n va publicar el sisè volum.
Pel que fa als reconeixements, l’any 1977, quan les seves despulles
foren traslladades des d’Egipte fins a Mallorca. Aquestes foren rebudes
a l’aeroport pel batlle de Palma i es realitzà un acte d’homenatge al ce-
mentiri de Palma on participaren un centenar de persones, entre les quals
s’hi comptaren representants polítics des de la ucd fins al psan.
L’any 1979 el psib creà el Centre d’Estudis Gabriel Alomar, que, a
partir del 2001, passà a ser la Fundació Gabriel Alomar Centre d’Estudis
Socials i Desenvolupament.
El 1982 el ple de l’Ajuntament de Palma votà la consideració d’Alomar
com a Fill Il·lustre de la ciutat, però els vots dels partits espanyolistes i con-
servadors no ho permeteren. Tanmateix, l’any següent tingué lloc una nova
votació, i finalment s’aconseguí superar aquest tràmit i el títol li fou con-
cedit a títol pòstum. El mateix feu més recentment, l’any 2015 el Consell
Insular de Mallorca.
L’any 1984 es publicà la seva primera biografia, gràcies també al suport
de les institucions públiques de Palma.83
L’any 1987, l’Obra Cultural Balear posà el nom de Gabriel Alomar a
un dels premis que atorga l’entitat cultural, sota el nom de Premis 31 de
Desembre, per tal de reconèixer el treball de personalitats en el món de
la cultura balear.
L’any 1989, la Fundació Rafael Campalans publicà un llibre on aplegava
les seves dues cèlebres conferències de l’any 1910.84 Fou l’únic llibre publi-
cat d’Alomar al continent des de 1972 fins a 2011, any en què se’n publicà
el darrer amb la reedició de La columna de foc 85.
L’any 1990 es publicà la primera i única traducció contemporània
d’Alomar en una altra llengua,86 i, curiosament, no serà la castellana,
llengua en què Alomar tingué un paper rellevant. No deixa de ser curiós
l’oblit de les institucions i el món cultural castellà a la contribució d’Alo-
mar, ja sigui literària o política.

83. Serra, Antoni. Gabriel Alomar (L’honestedat difícil). Ajuntament de Palma. Palma, 1984.
84. Alomar, Gabriel. Negacions i afirmacions del catalanisme. Catalanisme socialista.
Fundació Rafael Campalans. Barcelona, 1989.
85. Alomar, Gabriel. La columna de foc. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Bar-
celona, 2011.
86. Alomar, Gabriel. Il futurismo. Novecento. Palerm, 1990.

27
 El mateix podem dir del tracte rebut per part del Principat. Si bé
podem trobar vies públiques amb el nom de Gabriel Alomar en muni-
cipis com Barcelona, Lliçà de Vall o el Vendrell, la seva obra literària i
política ha quedat marginada en el món editorial català continental. I
tot i la seva influència en el desenvolupament del catalanisme d’esquer-
res a la dècada dels vint i els trenta, tampoc no ha estat objecte de cap
tipus de distinció o reconeixement.

28
 Gabriel Alomar en els orígens
del catalanisme popular

Ro c So l à Go nzà lez

El programa seria aquest: reivindicació del catalanisme per als obrers;

és a dir, no que el catalanisme faci a favor seu la conquesta dels obrers,
sinó els obrers facin la del catalanisme.

Gabriel Alomar, Negacions i afirmacions del catalanisme, 1910.

L’any 1910, Gabriel Alomar pronunciava dues conferències al Teatre Circ

Barcelonès sota els títols Negacions i afirmacions del catalanisme i Cata-
lanisme socialista. Havien passat ja 3 anys del fenomen d’unitat del ca-
talanisme, Solidaritat Catalana (sc). Com és sabut, el 25 de novembre
de 1905 un grup de 300 oficials de l’exèrcit aquarterats a Barcelona havien
assaltat la redacció de la publicació satírica catalana Cu-Cut!. Aquell atac,
que es va saldar amb la mort d’un dels treballadors de la publicació, va
ser el motiu perquè a les Corts s’aprovés la Llei de jurisdiccions el 1906,
una llei que posava sota la justícia militar qualsevol civil acusat de qües-
tionar l’exèrcit. La candidatura de sc incloïa des dels republicans d’es-
querres, com Layret, Companys o el mateix Alomar, a representants del
catalanisme conservador, com Prat de la Riba o Cambó, i de cap de llista
hi anava un expresident de la Primera República, l’andalús Nicolás Sal-
merón. La coalició triomfaria a Catalunya, on desbancaria els partits del
bipartidisme i aconseguiria 40 dels 44 escons que corresponien a la regió

29
a les eleccions d’abril de 1907 amb una participació del 59% del cens
electoral, «un percentatge que resulta excepcionalment alt».87
Malgrat tot, poc després de les eleccions, la Lliga pactava amb el govern
conservador de Maura. En aquest cas, la Llei d’Administració Local, que
establia el vot corporatiu per entitats en comptes del sufragi universal en
el vot dels regidors als municipis. A més, l’any 1908 el projecte de pressu-
post de cultura de l’Ajuntament de Barcelona, presentat i defensat pels
catalanistes republicans d’esquerres, havia trobat l’oposició dels regiona-
listes de la Lliga, de les forces monàrquiques del bipartidisme i alguns
lerrouxistes. Després de la desfeta electoral dels candidats solidaris a les
eleccions parcials de Barcelona del 13 de desembre del 1908 –en què Ler-
roux es va endur la victòria–, Solidaritat Catalana es va desfer.
Aquí, els sectors més esquerrans del catalanisme van comprovar com,
per a les qüestions de model de societat, els catalanistes conservadors
amb qui havien compartit espai a Solidaritat Catalana s’alineaven amb
els monàrquics de la Restauració. Va ser precisament en aquest context
que Alomar va pronunciar les dues conferències en què, per primer cop,
trobaríem l’exposició de la síntesi entre la lluita pel socialisme i l’eman-
cipació nacional.
Alomar tenia 37 anys i ja era considerat un dels principals referents
d’esquerres a Catalunya. Com era habitual entre els intel·lectuals del
període, Alomar va ser més de conferència i d’article de premsa que
no pas de llibres –Gramsci, per exemple, no va publicar cap llibre en
vida–, però això no vol dir que hagi deixat poca obra escrita o que fos
un intel·lectual desvinculat del seu context polític. Al contrari, tot
tipus de personalitats distintes el reconeixien com una veu autoritzada.
Des d’anarcosindicalistes com Joan Peiró, que d’ell diria que «admirem
la recta intel·ligència i el talent portentós de l’il·lustre escriptor»,88 a fi-
gures tan poc properes a les posicions del mateix Alomar com Josep Pla,
que diria «llegeix un llibre diari, escriu un article diari [...]. Alomar és
una atxa de l’esquerra nacional. És una atxa veritable, de llum pròpia i
de llum pura». 89 Era vist doncs com el gran intel·lectual crític que va
posar a la primera plana del debat públic elements més que problemàtics
durant l’Espanya de la Restauració. Defensaria l’abolició de la pena de

87. Balcells, Albert. Cataluña Contemporánea ii (1900-1936). Siglo xxi. Madrid, 1977, p. 9.
88. Peiró, Joan. «Gabriel Alomar y el sindicalismo», Solidaridad Obrera, 12 de març de
1931, a Peiró, Joan: Escrits 1917-1939, Edicions 62, Barcelona, 1975, p. 295.
89. Pla, Josep. Les illes. Obres completes viii, Barcelona, Selecta, 1957, p. 47-48.

30
mort, el dret de manifestació o el dret de vaga en un context en què eren
sistemàticament vulnerats amb casos tan sonats com el de Ferrer i Guàr-
dia –i que ell comparava amb l’afer Dreyfus. Alhora, també seria una de
les veus més escoltades i admirades en els debats polítics i estratègics de
l’esquerra catalanista. Format en la tradició republicana pimargalliana
–el seu primer text polític és una resposta a una carta de Pi i Margall–,
va ser un dels teòrics més originals en llengua catalana del primer terç
del segle xx, però també es va implicar en la tasca d’organització i direc-
ció política pràctica. Així, va concórrer a les llistes de diversos partits del
catalanisme d’esquerres com el Centre Nacionalista Republicà (cnr) o
el Bloc Republicà Autonomista (bra), va sortir elegit diputat amb el
Partit Republicà Català (prc), va ser president de la Unió Socialista de
Catalunya (usc) o, més tard, va ser elegit a les Corts Constituents de la
Segona República.
Però si tornem a aquells plantejaments primerencs del nou tipus de
catalanisme que propugnava Alomar, alguns amb tanta fortuna com la
conferència que va donar el 1904 sota el títol El futurisme, d’altres com
la xerrada de títol inequívoc que va donar el 1910, Catalanisme socialista,
trobarem un dels moments més fecunds i vius de debat i plantejaments
de la història del catalanisme.

ELS ORÍGENS DEL CATALANISME REPUBLICÀ I

D’ESQUERRES: LA DIVERSIFICACIÓ

Si el 13 de desembre de 1908 «el color de la llibertat en aquella hora fou...

antisolidari»90 –amb la derrota d’una ja esquerdada Solidaritat Catalana
enfront del republicanisme de Lerroux–, a les municipals del 2 de maig
de 1909 s’obria una nova distribució de forces. El lerrouxisme obtenia
34.000 vots –4.000 més que al desembre–, la nova Esquerra Catalana –ja
desfeta la unitat del catalanisme de Solidaritat Catalana– recollia 24.000
sufragis i La Lliga es quedava amb 22.000.91 Amb aquests resultats, per
una banda, es donava per tancat definitivament el període solidari i, per
l’altra, el republicanisme catalanista començava a dibuixar una estratègia
política i un camí propi. Era el primer cop que es presentaven per

90. Alomar, Gabriel. «La veu de les urnes», La Campana de Gràcia, 8 de maig de 1909.
91. Joan Baptista Culla i Clarà. El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901-1923),
Curial, Barcelona, 1986, p. 202.

31
separat els dos catalanismes des de la Solidaritat i els resultats no van ser
dolents pels esquerrans ja que quedaven per sobre de la Lliga, molt lleuge-
rament, això sí. Per aquest motiu, Alomar llegiria els resultats amb precau-
ció. Ho resumeix amb el seu estil sentenciador: «hem guanyat amb relació
a les dretes. Hem perdut amb relació a l’antisolidaritat». És a partir d’aquest
diagnòstic que Alomar reflexionarà i anirà elaborant una proposta estratè-
gica pensant en un catalanisme d’esquerres. Considerarà que cal intensifi-
car l’esquerranisme. «El dia en què nosaltres [...] presentem ben clara als
ulls del poble la nostra condició de radicals, radicals oberts a totes les solu-
cions modernes, fins les més avançades, el lerrouxisme serà vençut, o tot lo
aprofitable dels seus elements se’ns unirà [...] L’enemic compta amb l’obrer;
llevem-li l’obrer, declarant que acceptem les solucions proletàries».92 Si el
catalanisme d’esquerres volia créixer, no podia veure els votants del repu-
blicanisme radical de Lerroux com una turba primitiva que no es podia
tenir en compte políticament –com era la visió dominant dins del catala-
nisme–, sinó que el que calia fer era substituir aquell republicanisme de
Lerroux representant millor les demandes i voluntats que encarnava.
Però aquesta tasca no havia de ser senzilla. El que s’ha denominat
com a lerrouxisme va ser un moviment sociopolític molt més dens del
que a voltes s’ha volgut veure. Inspirat en el model de contrasocietat del
partits socialdemòcrates europeus, el lerrouxisme va ser el principal vec-
tor de modernització del republicanisme a Catalunya i va ser la força
que va democratitzar i que va governar l’Ajuntament de Barcelona gran
part de la primera dècada del segle xx. Va rebre aquest nom per la seva
identificació en termes de lideratge i cap visible en Alejandro Lerroux,
però va ser una realitat que l’excedia i que va integrar elements del coo-
perativisme obrer, les primeres organitzacions de dones –en les Damas
Rojas de López de Ayala– i va construir un vast teixit d’ateneus, cases
del poble i círcols de tradició republicana federal que li donaven una
força per baix que els catalanistes d’esquerres coneixien bé i sabien que
no tenien. Arran de Solidaritat Catalana el 1906, es va encendre el seu
discurs anticatalanista. Però era un anticatalanisme que tenia la voluntat
política de polaritzar amb la Lliga Regionalista i de disputa del camp
republicà amb els catalanistes d’esquerres i per aquesta raó el discurs
lerrouxista equiparava tota reivindicació catalanista amb el que repre-
sentava la Lliga. Alomar ho explica molt clarament quan diu que:

92. Gabriel Alomar. «La veu de les urnes», loc. cit.

32
 Mentres el catalanisme [era] exclusivament «la Lliga», el lerrouxisme
tenia un gran tòpic contra ell: «bah! Són una forma nova del carlisme!
Puden a clerical, d’una hora lluny!» -Mentres durà la Solidaritat, la
cantilena canvià: «¿Què voleu esperar d’homes qui s’ajunten amb carlins
i frares?» -Avui que la Solidaritat és desfeta, quan ja no queden raons
contra nosaltres, quan ells ni tan sols poden mostrar les mans netes de
la sang d’octubre, el tòpic ha passat a esser aquest: «Els seus intel·lectuals
són d’una cursileria insofrible! Pedants, ‘snobs’, mesquins!».93

Tot i així, i malgrat que Alomar ho pogués negar, les crítiques no eren
del tot irreals. Les primeres passes d’aquest catalanisme d’esquerres cal bus-
car-les en l’escissió de la Lliga l’abril de 1904. Entre aquest grup, hi trobem
persones amb un perfil polític artistocratitzant o elitista, amb una clara visió
institucionalista i «seriosa» de la política. Personalitats com Josep Carner o
Ildefons Sunyol, que es trobaven allunyats de l’extracció popular del repu-
blicanisme radical, en són un clar exemple. El primer moviment com a grup
va ser la fundació d’El Poble Català, un setmanari que va començar a distri-
buir-se el novembre de 1904. Pocs mesos abans, Alomar havia pronunciat
la seva conferència titulada El futurisme on ja deixava patent que la idea de
començar a caminar per separat rondava en l’ambient i que, a més, si hi
havia diferents posicionaments ideològics dins el catalanisme, s’ampliaria
com a espai polític. «Sols quan les escoles es diversifiquen [...] si bé partici-
pants en la mateixa afirmació matriu, sols aleshores els ideals triomfen i els
cenacles s’amplien i neixen les fillades noves de la idea mare».94
Cal tenir present que era un moment de forts debats en el si de la
política, especialment a Barcelona. Si tornem a mirar enrere, a les elec-
cions generals del 26 d’abril de 1903 la Unión Republicana de Salmerón
i Lerroux havia tret 35.000 vots a Barcelona, cosa que era el millor re-
sultat que havia tret una candidatura d’esquerres a la Ciutat Comtal
abans de 1931. A això calia sumar-hi la ja esmentada escissió per l’esquerra
de la Lliga, a causa del suport de la Lliga a la visita d’Alfons xiii a Bar-
celona que, a més, acabaria esdevenint en la fundació d’un partit polític,
el Centre Nacionalista Republicà (cnr), a finals d’aquell maig de 1906.
És en aquest context que Prat de la Riba escriurà l’ideari i text progra-
màtic del catalanisme conservador de la Lliga, La nacionalitat catalana.

93. Gabriel Alomar. «La intel·lectualitat catalana i la iglesia lerrouxista», El Poble Ca-
talà, 5 d’abril de 1910.
94. Gabriel Alomar. El futurisme, Barcelona, 18 de juny de 1904.

33
El mateix autor que havia dit sobre la conferència d’Alomar que es tractava
d’un treball «ben escrit i presentat», però que «de la conferència [n’]he as-
senyalat uns trossos de la part general per a publicar amb nosaltres. Des de
que comença l’aplicació a Catalunya, res».95 Les discrepàncies entre tots dos
eren molt clares. No podien no ser-ho perquè si Prat de la Riba ha estat
considerat com el pare del catalanisme conservador, hi ha pocs dubtes que
Alomar va ser el primer sintetitzador ideològic del catalanisme popular. La
contraposició d’arguments és molt evident. Mentre que Prat era primor-
dialista i considerava que «Catalunya és una llarga cadena de generacions
unides per la llengua i la tradició catalanes que venen succeint-se en el
terrer que avui ocupem»,96 Alomar era constructivista i deia que calia «un
poc més d’aquell nacionalisme de Renan (Qu’est-ce qu’une nation) qui dona
per motiu únic i suficient de nació la voluntat d’esser-ho».97 Mentre que
Prat era accidentalista en el model d’Estat, «Una Catalunya lliure podria
ésser uniformista, centralitzadora, democràtica, absolutista, catòlica, lliu-
repensadora, unitària, federal, individualista, estatista, autonomista, impe-
rialista, sense deixar d’ésser catalana»,98 Alomar planteja cal ser «republicans,
no com una caracterització accidental, parcial, de la nostra manera política;
sinó com una naturalesa del nostre ésser mateix».99 Mentre que Prat con-
siderava que «No és qüestió de bon govern ni d’administració; no és qües-
tió de llibertat ni d’igualtat; no és qüestió de progrés ni de tradició: és
qüestió de Pàtria»,100 Alomar afirmava que «no es tractava de mostrar-se
catalans, sinó homes de ciutadania i de modernitat!».101

ELS ORÍGENS DEL CATALANISME REPUBLICÀ

I D’ESQUERRES: L’AFIRMACIÓ

Si en el camp dels plantejaments ideològics es produïen aquestes tensi-

ons entre els diversos corrents que integraven la Solidaritat Catalana, en

95. Correspondència de Prat de la Riba a R. Casellas, a l’Arxiu nacional de Catalunya,

citat a Alomar, Gabriel. Obres completes ii (1904-1906), Palma, Moll, 2000, p. 17.
96. Prat de la Riba, Enric. Compendi de doctrina catalanista, 1894, p. 11.
97. Gabriel Alomar. «L’escola filosòfica del catalanisme (utopies i paradoxes) ii», El Poble
Català, 16 de desembre de 1907.
98. Prat de la Riba, Enric. La nacionalitat catalana, Barcelona, Edicions 62, p. 45
99. Alomar, Gabriel. «Per què som republicans», El Poble Català, 6 de març de 1907.
100. Prat de la Riba, Enric. La nacionalitat catalana, op. cit., p. 45.
101. Alomar, Gabriel. Negacions i afirmacions del catalanisme, 1910, p. 24.

34
l’àmbit més pròpiament polític la situació tampoc havia de ser plàcida.
L’any 1908, els catalanistes republicans d’esquerres, com Francesc Layret
o Pere Coromines, van presentar uns pressupostos de cultura a l’Ajunta-
ment de Barcelona que, inspirats en la metodologia pedagògica moderna
de Ferrer i Guàrdia i amb un fort component igualitarista, pretenien una
renovació total de les escoles. En el paquet de mesures també s’hi preveien
la construcció d’infraestructures (biblioteques, gimnasos, menjadors, dut-
xes, laboratoris, etc.), una política de contractació de mestres (que prèvi-
ament s’anaven a formar a l’estranger), la gratuïtat de l’ensenyament del
català com a necessitat pedagògica, una neutralitat religiosa (en què la
religió s’ensenyaria un o dos dies a la setmana per a aquells que ho dema-
nessin i a part dels programes escolars) i, finalment, la posada en pràctica
del criteri de classes amb ensenyança mixta (com a prova), és a dir, nens i
nenes junts.102 Aquí és on apareixen més fortament les divergències. Tot i
ser uns pressupostos clarament progressistes i enfrontats a les polítiques
defensades des del règim de la Restauració, es van trobar la total oposició
de la Lliga, les forces monàrquiques i alguns lerrouxistes. Els sectors més
esquerrans del catalanisme constataven que per a les qüestions de model
de societat, els catalanistes conservadors, amb qui havien compartit espai
unitari, no tenien cap problema a trobar acords els partits del règim de la
Restauració per votar en contra dels pressupostos.
A la vegada, poc més d’un any després, durant el juliol de 1909, es
va produir al Marroc un nou desastre militar. El fiasco del barranc del
Llop intensificaria la protesta popular i generaria un gran xoc amb l’opi-
nió pública. Davant d’això, el rei i el govern van decidir encara enviar
més tropes al Marroc. Una gran part de la guarnició de Barcelona va
rebre l’ordre d’embarcar. El dia assenyalat, una gran multitud, en la qual
abundaven les mullers i els fills, es va concentrar al port per impedir-ne
la sortida. Llavors, la Guàrdia Civil va disparar contra la gent. Aquest
acte criminal generaria exasperació en tota la població. La classe obrera
es va declarar en vaga general. La força pública, després de provocar
novament la població, es va haver d’aquarterar durant els quatre dies en
què els treballadors van aixecar barricades i esdevenir els amos de la
ciutat. Després tornaria un altre atac repressiu de la Guàrdia Civil que

102. Pérez-Bastardas, Alfred. «El pressupost extraordinari de cultura de 1908: entre

solidaritat municipal i solidaritat catalana», Butlletí de la Societat Catalana d’Estu-
dis Històrics, xix (2008), p. 71-84.

35
es va saldar amb 100 morts i 500 detencions. Cinc van ser condemnats
a mort, i un era Francesc Ferrer i Guàrdia.
Llavors, Alomar consideraria que «el moviment de juliol» tenia un
«doble sentit antibel·licista i antireligiós» i que per aquest motiu l’esquerra
catalanista, en la mesura que era «republicana, democràtica, això és,
contrària a l’esperit clerical i eclesiàstic»,103 havia de diferenciar-se de la
«cruel actitud de les dretes» que havia condemnat els fets. De fet, és molt
conegut el cas de la censura d’Enric Prat de la Riba a la publicació de
Joan Maragall d’un article titulat «La ciutat del perdó». En aquest opus-
cle s’oposava públicament a la condemna a mort del pedagog anarquista
Francesc Ferrer i Guàrdia, que havia estat acusat injustament de ser
l’ideòleg dels disturbis del juliol. Així, el poeta Maragall no va poder
publicar el seu article, però Alomar, sis dies abans de l’execució, publi-
caria un dur text on denunciava el comportament farsant i hipòcrita de
«l’opinió pública de Barcelona»:

Amics meus, massa silenci, massa silenci. Personalment, jo he tingut

d’iniciar massa vegades reivindicacions de justícia qui han romàs sense
eco en la col·lectivitat nostra. Ara mateix, ¿per què no alceu la veu res-
ponen a la meua, llançada des de un altre periòdic, fent notar que la
qüestió Ferrer (de procediment jurídic i no d’idees socials més o menys
estridents) és encara una qüestió sotmesa a judici, i que la culpabilitat
d’aqueix home, malgrat tendencioses i sospitoses campanyes, apoiades
en la revelació d’idees i no de fets, està molt lluny d’esser demostrada,
com ha fet notar fins el conservadoríssim i sensatíssim Times de Londres?
¿Per què calleu davant l’ofegament de l’Escola i l’enfonsament de la
Constitució i la fi de tota llibertat vera? ¿Per què calleu davant l’insult
tirat per les nostres colles de snobs impotents (joves decrèpits, cabotins
de la política, farsants qui motegen de farsants les grans figures de la
intervenció humana) contra un judici europeu on els errors accidentals,
els tiquis miquis on vol aferrar-se el vell i heretat casuisme jesuític, no
podien fer oblidar la raó essencial i dolorosa?104

Però no només considerava l’opinió pública de Barcelona farsant i

hipòcrita, sinó que també creia que «aquests bons senyors del catalanisme

103. Alomar, Gabriel. Negacions i afirmacions del catalanisme, op. cit., p. 17.
104. Alomar, Gabriel. «Article purament personal», La Campana de Gràcia, 2 d’octubre
de 1909.

36
insincer s’oposaven únicament a les lleis i als tribunals d’excepció quan
ells mateixos podien ésser-hi sotmesos, i en canvi els demanaven alesho-
res contra els altres, com en l’hora dels processos de Montjuïc, contra
tots els anarquistes sols pel fet de tenir tals idees».105 Acusava directament
la Lliga d’oposar-se només a la repressió que patien ells a la vegada que
donaven suport o no posaven impediments a la repressió contra els
anarquistes. Finalment, Alomar faria una critica a la deformació medi-
àtica que el Govern estatal havia generat entorn de les protestes, «la
gestió del ministre de la Governació [...] va rodejar de duanes morals
Espanya, en especial Catalunya [...] per a que la resta d’Espanya cregués
que aquest moviment era separatista»106.

El fet «revolució» va desorientar les esquerres catalanes, i va obligar-les,

com un reactiu, a descobrir el burgesisme intern de totes elles. Era tan
còmode això de dir-se republicà, sense veure’s forçat mai a demos-
trar-ho! Això del republicanisme de molta gent era una fàcil excusa
per negar-ho tot, sense veure’s mai en el cas d’afirmar res, i amb la
convicció de que la República en què es fingia creure, afortunadament
mai vindria! Aquell republicanisme es va revelar com a merament
negatiu, com era negatiu, en el fons aquell catalanisme que volia pres-
cindir de tota política i no creure més que en Catalunya; com si Ca-
talunya pogués existir mai autònoma sense un intern sistema
d’afirmacions constitutives, orgàniques, i fins sense un criteri sobre
formes de govern, aquelles formes de govern que els negatius de sem-
pre deien ésser coses indiferents, de què podia prescindir-se!107

Aquí està pensant clarament en els Pressupostos de Cultura. Segueix

amb una reflexió sobre l’espai mediàtic, els intel·lectuals i els qui desen-
volupaven la funció de creadors d’opinió a Catalunya:

Jo crec, amics meus, que l’intel·lectualisme català, per conseqüència

d’aquesta barreja, travessa una crisi d’escepticisme i d’infecunditat. Els
nostres intel·lectuals s’han acostumat massa a somriure sobre les coses, a
desconfiar, ja per endavant, de tota acció, al diletantisme de la rebentada.
És que viuen en un ambient que els mata, en un ambient que no pot

105. Alomar, Gabriel. Negacions i afirmacions del catalanisme, op. cit., p. 16.
106. Ibíd., p. 17.
107. Ibíd., p. 15.

37
 comprendre’ls, o, millor encara, que no vol comprendre’ls, i fingeix el
contrari per a atreure-se’ls. Perdoneu-me que us parli ara, per uns mo-
ments, de la meva experiència personal en aquest punt. Jo crec haver
servit, entre la generalitat dels meus, com a ficció de radicalisme que no
sentien, i com a excusa del conservatisme que sempre han tingut. Era
útil, per a les sinceritats de molts, això de tenir un sincer que feia crides
entusiastes, i donava coloracions d’esquerra a uns homes perfectament
conservadors. [...] L’intel·lectualisme ha resultat quasi exclusivament
negatiu. Després de llegir les paraules de molts intel·lectuals nostres,
sempre tinc temptacions de preguntar-los: Voleu resumir en una carti-
lla el que hi hagi d’afirmatiu, de positiu, en les vostres idees? Voleu es-
criure el que en diríem la vostra Constitució, la Constitució interna i
personal de cada un de vosaltres? Ah! Ben pocs serien els nostres intel·
lectuals qui resistissin a la prova108.

Alomar pensa sempre en la direcció del moviment nacional, considera

que les forces d’esquerres «han estat, fins avui, més aviat conduïts que
conductors»109. I això és rellevant perquè l’intel·lectual mallorquí s’adona
que la vertadera alliberació nacional catalana vindrà el dia que les classes
obreres i proletàries facin de la reivindicació de l’emancipació nacional
la seva pròpia reivindicació. És en aquesta comprensió que ell elabora el
que s’ha conegut com la «Teoria dels tres moments del catalanisme»,110
segons la qual el moviment d’emancipació nacional català constaria de
tres fases –burgès, de classes mitjanes i obrer– i que només en el tercer
estadi seria possible la realització nacional de Catalunya. Als seus ulls,
només aquelles capes de la societat «no viciats per una riquesa heretada,
ni per cap interès directe de immobilitat social»111 serien capaces de la
iniciativa necessària per portar a terme el que requeria un procés d’eman-
cipació nacional real.
Per fer-ho, planteja que «tenim d’arrencar a les castes riques el mo-
nopoli del catalanisme» perquè «l’actual esquerra nacionalista [...] pateix
del seu origen dretista; pateix d’ésser una antiga fracció del comunal

108. Ibíd., p. 24.

109. Ibíd., p. 23-24.
110. Alomar és considerat el pare d’aquest plantejament, que ha estat recuperat i actualitzat,
a voltes sense citar-lo, per altres dirigents i forces polítiques posteriors, com Andreu
Nin, Joaquín Maurín o la lectura que van elaborar del fet nacional els intel·lectuals del
psuc a El problema nacional català.
111. Ibíd., p. 22.

38
catalanisme conservatiu; i ha heretat molt d’aqueixa paternitat». 112
Considera que per estar capacitats per a la disputa política cal assentar
unes bases de concepció política molt més enllà de la simple imitació
dels plantejaments del catalanisme conservador donant-hi un toc social,
sinó que, com hem vist, en reformula completament la manera d’en-
tendre la nació, la política, el model d’Estat o la base social en què
sustentar-se. En la primera de les dues conferències de desembre de
1910, Afirmacions i negacions del catalanisme, en faria una síntesi de
programa amb el seu estil epigramàtic:

El programa seria aquest: reivindicació del catalanisme per als obrers;

és a dir, no que el catalanisme faci a favor seu la conquesta dels obrers,
sinó els obrers facin la del catalanisme, entenent per catalanisme la re-
presentació de la voluntat col·lectiva de Catalunya. Que els obrers diguin
«el catalanisme som nosaltres».113

Dient això, a més de traçar un rumb estratègic, també feia necessària-

ment una crítica a l’elitisme i l’allunyament de la realitat que pretenien
representar molts dels polítics del primer catalanisme d’esquerres. Era un
problema a tenir en compte. Molts dels seus quadres tenien altres profes-
sions que els permetien viure i per tant no necessitaven la política i «esta-
ven mancats de la coacció i del professionalisme indispensables per tirar
endavant qualsevol empresa partidària».114 Alomar reivindicava la figura
del polític professional:

Jo he llegit els discursos parlamentaris, les proclames de míting, els ar-

ticles periodístics de l’esquerra catalana, i sempre hi he vist la mateixa
nota: un academicisme d’ateneistes qui professen per principis, una
democràcia temperada, un esperit llibresc, compromès a ésser realista,
positiu, inspirat en la naturalesa de les coses, liberal d’escola i doctrina
més que d’agressió.115

112. Alomar, Gabriel. «L’escola filosòfica del catalanisme (utopies i paradoxes) ii», loc. cit.
113. Alomar, Gabriel. Negacions i afirmacions del catalanisme, op. cit., p. 22.
114. Culla i Clarà, Joan Baptista. El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901-1923),
op. cit., p. 124.
115. Alomar, Gabriel. «L’escola filosòfica del catalanisme (utopies i paradoxes) ii», loc. cit.

39
 Així, en la dècada que començava s’obria també un context polític
diferent. Alomar mateix així ho considerava: «Aleshores el ritme con-
ductor de la nostra política eren la llei de jurisdiccions i les seves causes;
ara, endemés d’aquell, hi ha un nou ritme conductor que té per nom
expressiu 1909».116 Les protestes de la Setmana Tràgica van produir mu-
tacions en l’arena política. Els posicionaments ambigus del radicalisme
lerrouxista respecte de les protestes i la seva moderació discursiva deguts
a la voluntat de fer el salt a la política més enllà de Catalunya van tenir
molt a veure amb què, l’any 1910, es fundés a Barcelona la Confederació
Nacional del Treball (cnt). A la vegada, els alineaments de la Lliga amb
la repressió de les protestes van ser l’inici d’una redretanització del cata-
lanisme de dretes cada cop més imbricat en el règim de la Restauració
per les seves contradiccions de classe. En aquest context, i paradoxalment,
el catalanisme republicà d’esquerres seria fonamentalment una força
minoritària. En primer lloc, això es deuria al fet que es van anar produ-
int una sèrie de retirades dels polítics més visibles de primera fila –Sunyol,
Carner i Lluhí–, que van retornar a les seves professions precedents.
També les dificultats per conciliar les diverses tendències político-estra-
tègiques va tenir-hi molt a veure. Alguns dirigents eren proclius al pacte
amb els radicals, d’altres, a la política de la «Catalunya endins» (Lluhí,
Gubern), i alguns ho eren també a la participació política a nivell estatal
(Layret). Aquest declivi es concretaria efectivament en els resultats de
diverses conteses electorals. A les eleccions del 14 de novembre de 1915,
els catalanistes d’esquerres només obtenen 3 regidors a l’Ajuntament de
Barcelona. A les legislatives de l’abril de 1916, quedarien en tercer lloc,
amb 10.000 vots, mentre que la Lliga guanyaria amb 24.000 i el lerrou-
xisme n’obtindria 19.500. L’any següent, els resultats serien quasi idèntics.
L’any 1919, Alomar sortiria elegit a les eleccions a Corts per primer cop
en unes eleccions que, però, tornaria a guanyar la Lliga a Catalunya.
Correlativament, el creixement de la desafecció i de la indiferència res-
pecte dels partits no pararien de créixer. A les eleccions de 1917, l’abs-
tenció depassaria el 65% mentre que la conflictivitat obrera només feia
que anar en augment. No per casualitat la cnt no deixaria de créixer en
afiliacions durant tota la dècada fins als 345.000 cotitzants al 1919 a Ca-
talunya, i arribaria als 791.000 a nivell de tot Espanya. La dificultat per
representar i posar-se al capdavant de tota aquesta potència política va

116. Alomar, Gabriel. «Entorn a la unió d’esquerres», El Poble Català, 30 de març de 1916.

40
condemnar els republicans catalanistes a jugar un rol minoritari durant
tota aquella segona dècada del xx, en què els nivells de politització i
contrarietat amb la Restauració no van sinó anar en augment.
Caldria esperar fins a després de la dictadura de Primo de Rivera
perquè el catalanisme republicà i d’esquerres desbanqués la Lliga en la
direcció del moviment nacional català. De manera resumida, cal dir que
durant el període dictatorial, del 1923 al 1930, a Catalunya, a diferèn-
cia de la resta d’Espanya, els liberals catalanistes es van fer republicans
i els republicans es van fer catalanistes. El règim havia perseguit no
només republicans i catalanistes, sinó gairebé qualsevol signe de cata-
lanitat, des de la llengua a la sardana. Llavors, arribats a les eleccions
d’abril de 1931, la dreta catalanista, encarnada per Cambó, tement un
escenari de triomf de les candidatures d’esquerres i confiant en la mo-
narquia, quedaria desplaçada de l’hegemonia.
A vuitanta anys de la seva mort, no ens equivocaríem si diguéssim que
Gabriel Alomar és un clàssic, i com deia Theodor Adorno, els clàssics no
són autors sobre qui ens haguem de preguntar si són vius. Més aviat, ens
pregunten ells a nosaltres si estem vius o no. De fet, Alomar ja va ser con-
siderat un clàssic en vida. Durant la Segona República es va establir el
projecte de publicació de les seves obres completes, però la interrupció
sanguinària d’aquell món, que ell va contribuir a fer néixer, ho va impedir.
Potser ara, quan molts dels seus plantejaments llampeguen en l’avui d’una
forma excepcional, pot ser un moment per (re)iniciar la recuperació
d’aquest republicà que durant massa temps ens ha estat absent com un
gran clamor silenciós.

41
 Nota a l’edició

A continuació trobareu recollits tots els articles que han estat comentats
anteriorment. Alguns han estat traduïts del castellà al català, mentre que
d’altres provenen de l’edició de les Obres Completes, a cura de Pere
Rosselló Bover, publicades a l’Editorial Moll, a qui agraïm la gentilesa
de facilitar-nos els textos. Pel que fa a la conferència «Negacions i afir-
macions del catalanisme», com que no hem pogut accedir al text origi-
nal, hem seguit les lliçons de l’edició de 1989 de la Fundació Campalans.
Finalment, figuren alguns articles no recollits encara a les Obres Com-
pletes, i en aquest cas l’edició lingüística ha seguit els criteris que s’empren
en aquestes Obres.
Les notes de peu han estat elaborades pels editors del llibre, excepte
aquelles que al final porten la indicació [Gabriel Alomar]. La finalitat de
les notes és tant oferir una referència bibliogràfica sobre algun llibre que
se cita, així com oferir informació complementària adreçada al públic no
especialitzat en el camp de la història per tal d’ajudar-lo a una millor com-
prensió del contingut de l’obra.
Per últim, les paraules que van seguides d’un asterisc (*) van acom-
panyades d’una explicació de la definició i concepte que l’autor l’hi
donava, que podeu trobar al capítol de Glossari al final del llibre.

43
 Criteris lingüístics de l’edició

En aquesta edició s’han utilitzat els textos provinents de les Obres Com-
pletes de Gabriel Alomar i, en els pocs casos en què no hi havia una
edició regularitzada, hem optat per seguir les mateixos criteris. És per
això que reproduïm aquí els criteris utilitzats per Pere Rosselló Bover en
la seva edició117:

Hem seguit el criteri general de modernitzar únicament l’ortografia, per

tal de no alterar la llengua de l’autor. D’aquesta manera hem regularit-
zat l’accentuació i l’ús de la dièresi, del guionet (tant en els pronoms
febles com en els mots composts) i de l’apòstrof. Igualment, s’han unit
o separat alguns mots (per exemple «sobre tot»>«sobretot», «aprop»>«a
prop», «en mitj»>«enmig», etc.) tot seguint la normativa actual.
Pel que fa al vocalisme, s’ha regularitzat l’escriptura de les vocals a/e
i o/u («feconda» > «fecunda», «moribunda» > «moribunda», etc.). En
consonantisme, el criteri bàsic ha estat modernitzar l’escriptura quan
l’adaptació no suposava trastocar la pronúncia. Els principals punts
regulats són: l’ús de la –r final («concorre» > «concórrer») i de la r pre-
cedida de prefix («contrarresti» > «contraresti»); l’ús de les oclusives finals
(«fret» > «fred»), «amplitut» > «amplitud»); l’escriptura de m i n a inte-
rior de paraula seguides de consonant («ènfasi» > «èmfasi») i la del grup
mp («tentatives» > «temptatives»); la duplicació, quan calia, de les

117. Gabriel Alomar. Obres Completes II, Editorial Moll, Palma, 2000, p. 41-42.

45
 consonants n, m i l («anexionsime» > «annexionisme»); l’escriptura de
b i v («carabela» > «caravel·la»); les grafies s, ss, c i ç, tz i x alveolar («crei-
xensa» > «creixença», «rassa» > «raça», «extendre» > «estendre», «catala-
nisar» > «catalanitzar»); i la distribució de x/ix, g/j, tg/tj/g/ig/dj palatals
(«aquexa» > «aqueixa», «llenguatje» > «llenguatge»). També s’ha regula-
ritzat la presència de consonants en posicions mudes o no articulades
en pronunciacions disteses: h («coessió» > «cohesió», «air» > «ahir», «ha-
lenada» > «alenada»), s («conciencia» > «consciència», «sotsmesos» >
«sotmesos»), n («traslació» > «translació»), t («somesa» > «sotmesa»,
«ont» > «on») i b («sumissió» > «submissió»).
Pel que fa a l’ús de les preposicions, s’ha procurat respectar el criteri
de l’autor. Només s’ha eliminat la a davant completament directe quan
formava part de la contracció al. Però s’ha mantingut la n epèntica amb
la preposició a («an aqueixes»). S’ha substituït la forma ab per amb, s’han
separat les formes desde («des de») i pera («per a») i s’ha regularitzat l’ús
de tan/tant, quan/quant i si no/sinó. La conjunció que en el text original
apareix a en que ha estat substituïda per anque, tot seguint la interpre-
tació de Joan Coromines. Igualment, s’ha conservat les formes aixís, casi
i el verb pendre.
S’ha actualitzat l’escriptura d’una sèrie de mots: «ignocent» > «in-
nocent», «suggeció» > «subjecció», «regonèixer» > «reconèixer», «sotil»
> «subtil» i «trilleig» > «tritlleig». El mot genre ha estat substituït per
gènere, quan s’usa amb aquest significat. Hem mantingut, però, la h a
la paraula «chor» i la ll de «lliberalisme» i d’altres mots de la mateixa
família. Cal remarcar que, amb freqüència, hi trobam vacil·lacions en
l’ús de determinades formes, que bé poden ser de l’autor o dels editors
(«pròpia» > «pròpia», «iglésia» / «església», «verdadera» / «vertadera»,
«Inglaterra» / «Anglaterra» , «barbra» / «bàrbara»). Hem conservat
aquestes vacil·lacions car no les consideram únicament ortogràfiques,
perquè també afecten a la pronuncia.

46
 B I B L I O G R A F I A C I TA D A

Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 2002.

Albertí, Santiago. El republicanisme català i la Restauració borbònica (1875-1923).
Albertí. Barcelona, 1972.
Alcaraz i Gonzàlez, Ricard. La Unió Socialista de Catalunya. Institut Municipal
d’Història i Edicions de la Magrana. Barcelona, 1987.
Alomar, Gabriel. Un poble que es mor. Tot passant. Biblioteca Popular de L’Avenç.
Barcelona, 1904.
— El futurisme. Tipografia L’Avenç. Barcelona, 1905.
— Liberalisme i catalanisme. Antoni López. Barcelona, 1908.
— De poetisació. Antoni López. Barcelona, 1908.
— Catalanisme i socialisme. Antoni López. Barcelona, 1910.
— Negacions i afirmacions del catalanisme. Antoni López. Barcelona, 1910.
— La columna de foc. Antoni López. Barcelona, 1911.
— La pena de mort. Biblioteca de la Revista de Catalunya. Barcelona, 1912.
— L’Auca del senyor Esteve. Antoni López. Barcelona, 1917.
— La guerra a través de un alma. Renacimiento. Madrid, 1917.
— El frente espiritual. Casa Editorial Monclús. Tortosa, 1918.
— Verba. Biblioteca Nueva. Madrid, 1919.
— La formación de sí mismo. Rafael Caro Raggio. Madrid, 1920.
— La política idealista. Minerva. Barcelona, 1923.
— El sorbo del heroísmo. Publicaciones prensa gráfica. Madrid, 1923.
— La pena de muerte. Editorial Vértice. Barcelona, 1925.
— El futurisme i altres assaigs. Edicions 62. Barcelona, 1970.
— La pena de mort. J. Mascaró Pasarius. Palma, 1972.
— La columna de foc. Moll. Palma, 1973.
— Antologia poètica. Moll. Palma, 1987.

47
— Sobre liberalisme i nacionalisme. Moll. Palma, 1988.
— Negacions i afirmacions del catalanisme. Catalanisme socialista. Fundació
Rafael Campalans. Barcelona, 1989.
— Il futurismo. Novecento. Palerm, 1990.
— Obres completes, tom II. Moll. Palma, 2000.
— Obres completes, tom III. Moll. Palma, 2000.
— Obres completes, tom I. Moll. Palma, 2004.
— La política idealista. Calima Ediciones. Palma, 2006.
— La columna de foc. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2011.
— Obres completes, tom IV. Moll. Palma 2018.
— Obres completes, tom V. Moll. Palma, 2019.
— Obres completes, tom VI. Moll. Palma, 2020.
Culla i Clarà, Joan Baptista. El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901-1923).
Curial. Barcelona, 1986.
Domènech, Antoni. El eclipse de la fraternidad. Una revisión republicana de la
tradición socialista. Akal. Madrid, 2019.
Fontana, Josep. Capitalisme i democràcia 1756-1848. Com va començar aquest
engany. Edicions 62. Barcelona, 2019.
Garcés, Tomàs (ed.). Gabriel Alomar. Impremta Omega. Barcelona, 1924.
Izquierdo-Ballester, Santiago. República i autonomia. El difícil arrelament del
catalanisme d’esquerres. Afers. Barcelona, 2006.
Marfany, Josep Lluís. Aspectes del modernisme. Curial. Barcelona, 1990.
Martínez de Sas, Maria Teresa, i Pagès, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment
obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Publicacions de
l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000.
Mestre Campi, Jesús (dir.). Diccionari d’Història de Catalunya. Edicions 62.
Barcelona, 1999.
Molas, Isidre. Les arrels teòriques de les esqueres catalanes. Edicions 62. Barcelona, 2001.
— «El liberalisme democràtic de Gabriel Alomar». A: Recerques: història, eco-
nomia, cultura, núm. 23, 1990, p. 91-111.
Moner Mora, Catalina i Pons Bosch, Jordi. Gabriel Alomar. Pedagog, publicista,
escriptor, poeta i polític. Editorial Illa. Palma, 2017.
Pérez-Bastardas, Alfred. «El Pressupost extraordinari de Cultura de 1908: entre
solidaritat municipal i Solidaritat Catalana». A: Butlletí de la Societat Cata-
lana d’Estudis Històrics, núm.19, 2008.
Sand, George. Un hivern a Mallorca. Proa. Barcelona, 2004.
Serra, Antoni. Gabriel Alomar (L’honestedat difícil). Ajuntament de Palma. Palma, 1984.
Termes, Josep. Història del catalanisme fins al 1923. Pòrtic. Barcelona, 2001.

48
 Una carta de Pi i Margall118

Nova Palma ha tengut la gran honra de rebre aquesta carta:119

S. S. Director y Redactores de Nova Palma.

Madrid 25 de Octubre de 1898.

Muy Señores míos de mi mayor aprecio: aplaudo que hayan Vdes. empren-
dido la publicación de un periódico regionalista. Las Islas Baleares, apar-
tadas del Continente, son las que mejor pueden recibir y favorecer una
publicación de esta índole. ¡Qué no ganarían siendo autónomas¡ Se admi-
nistrarían y gobernarían por sí y no dependerían de Madrid sino en los
negocios verdaderamente nacionales. Podrían para su propio régimen darse

118. La carta de Pi i Margall va ser publicada originalment a la Nova Palma el 10 de

novembre de 1898. Posteriorment, Alomar la recupera, juntament amb la seva
resposta, el 17 de febrer de 1900 a La Veu Mallorca.
119. L’edició d’aquest article a La Veu de Mallorca (núm. 3, 17 de febrer de 1900, pàg. 1)
canvia aquest encapçalament pel següent:
«Fa un quant temps, la colla mateixa qui produeix aqueix periòdic, en va fer
sortir un altre, també regionalista, qui desaparegué per causes especials, que avui
no se repetiran, Deo volente.
»Llavors fórem honrats amb una carta del gran autonomista Pi i Margall, homo
polític qui ara torna esser una actualitat gràcies a l’hermós discurs pronunciat an el
Congrés en defensa de la doctrina regionalista.
»Per això, i perquè convé recordar sempre les bones lectures, reproduïm aque-
lla carta i els comentaris que va suggerir an el nostre benvolgut company de causa
en Gabriel Alomar.
»Diu així l’escrit d’en Pi i Margall». [Nota de l’editor]

49
 la Constitución y las leyes que quisieran y tener su Gobierno, sus Cortes, sus
tribunales, sus milicias, su Administración y su Hacienda. Deberían contribuir
a los gastos de la Nación; pero cubrirían su cuota por los impuestos que a bien
tuvieran, impuestos de que tendrían el reparto y la cobranza. Sólo deberían
abstenerse de poner la mano en las relaciones mercantiles y las diplomáticas,
en todo lo relativo a la defensa del País, en la organización de los correos y los
telégrafos, en la ley de la moneda y en la regulación de las pesas y las medidas.
Con que en su periódico expongan bien este racional sistema, lo definan
y demuestren los resultados que ha producido en Suiza y en la América del
Norte llevarán Vdes. a sus compatricios a que la adopten y prestarán un gran
servicio a la Patria. Del abismo en que España ha caído, no lo duden Vdes.,
sólo por este cambio de régimen cabe levantarla. Por este solo medio cabe
también desvanecer en las regiones de la Nación toda idea de separatismo y
tal vez, tal vez, impedir odiosas intervenciones.

De Vdes. affmo. s.s.

q. s. m. b.
F. Pi y Margall120.

La nostra satisfacció no pot esser més gran. L’encoratjament és vengut de

la personalitat més il·lustre del particularisme espanyol, i amb dificultat
se pot expressar el sentiment de profund respecte i de coral agraïment que
guardam pel venerable patriarca del federalisme.
El Sr. Pi i Margall no deu dubtar que tots nosaltres treballarem en la
tasca que amb tan bona voluntat ens exposa. Però sia permès a la veu
humil dels deixebles, fer-se sentir també després de la veu respectada
dels mestres.

120. Francesc Pi i Margall (1824-1901) va ser el segon president de la Primera República

espanyola el 1873. Dins l’espai del republicanisme, Pi representava la corrent federa-
lista en l’aspecte territorial i un programa social de reforma econòmica i política que
incloïa la distribució de la propietat, la separació entre Església i Estat o la formació
d’una milícia republicana. Va dotar el federalisme d’un fort nucli teòric amb la seva
obra Les Nacionalitats (1877), i corrents tan diversos com l’anarquisme, el catalanisme
o el galleguisme heretaren part del seu pensament. De fet, Engels va considerar que
el programa de Pi era «un programa de mesures socials susceptibles de ràpida exe-
cució i que no només eren beneficioses per als treballadors de manera immediata,
sinó que a més havien de comportar en el futur noves passes». El primer recopilatori
pòstum dels seus articles va ser elaborat pel mateix Alomar l’any 1908.

50
 Entre la carta del Sr. Pi i la nostra doctrina regionalista,121 potser hi
ha qualque diferència en l’apreciació de certs mots i en l’extensió de
l’autonomia a què aspiram.
No cal aturar-se a repetir una vegada més la distinció entre nostres
ideals i l’ideal dels federalistes espanyols primitius, que tenia molt
més del racionalisme pur dels alemanys que del positivisme transfor-
mista dels inglesos.
La fórmula pròpia de l’Ideal polític nou, potser està encara sense
expressar. Me sembla que s’hi acostaria bastant una frase així: «L’ideal
consisteix en fer coincidir l’agrupació natural nació (no importa defi-
nir-la) amb l’agrupació artificial Estat.»
De l’Estat d’ara en diria Candide, si tornàs a fer una passejada pel
nostre món retut i a punt de rompre’s, que és un estat feliç, el mellor
dels estats possibles, però que necessita grans exèrcits permanents, d’es-
claus, i un ordenament tot militar, perquè li sostenguin i assegurin aquesta
incomparable felicitat. La revolució fonc molt més social (de substitució
de classes directives) que política, ja que la centralització napoleònica
imitava la de Colbert,122 i se pot dir que fins i tot l’exagerava com podia,
trossejant els nucleus ètnics a on arrelava una raça tradicional i distinta,
per arrencar-ne la poca cohesió i la feble solidaritat que hi quedava. Se
pot dir que la rutina havia prescrit. Lo que no havien conseguit els es-
forços dels hisendistes de la monarquia absoluta, amb aquell afany de
simplificar els medis de procurar-se les rentes contributives, ho conseguí
l’esperit igualitari i nivellador de les noves opinions governamentals.
Aleshores començam a veure adulterada i malpresa la paraula nació,
usada sempre, antes d’eix temps, conforme a la seua etimologia, potser
en un sentit més particularista i restringit encara del que té en l’actual
tecnicisme sociològic. No és gaire estrany llegir en els clàssics castellans

121. Hi ha que notar que l’expressió regionalista no és del tot apropiada a lo que se vol designar.
La regió no és a la fi altra cosa que una encontrada geogràfica, sens cap relació amb sos
habitants, i, en canvi, la qüestió és davant de tot una qüestió política i nacional, qui, soci-
ològicament, res té que veure amb la comarca a on arrela el poble que la promou. La in-
fluència geogràfica té, això sí, vertadera importància en l’estudi històric i antropològic de la
formació de la raça, modificada per les lleis del medi habitat.
122. Jean-Baptiste Colbert (1619-1683) va ser un dels principals ministres de Lluís xiv
com a controlador general de les finances, secretari d’Estat de la Casa Reial i de la
Marina. És considerat un dels precursors de les tendències centralistes de l’Estat
francès en introduir els monopolis estatals. En el seu cas, sobretot, de la manufac-
tura en els camps del tèxtil i la porcellana.

51
expressions així: «de nación mallorquín»,123 «de nación genovés, de nación
siciliano».124 Aquell concepte postrevolucionari de nació va anar conso-
lidant-se i poc a poc volguent abraçar també el concepte de pàtria, antes
igualment propi de les més restretes agrupacions, i dels més petits
territoris;125 devengueren pàtries i nacions, les colònies que anaven sepa-
rant-se a Amèrica, i deixaren d’esser-ho, en virtut de no sé quins prin-
cipis, les nacionalitats qui, per conseqüència dels tractats volanders i poc
segurs, o de les conquistes capritxoses, anaven quedant sotmeses a Estats
on dominava una raça externa. Les condicions geogràfiques del territori
foren tengudes en compte, per tals divisions, molt més que les de raça i
llengua dels pobladors, i Catalunya, per exemple, quals fills ocupen
ambdues vessants pirenenques, quedà mig francesa i mig espanyola, com
Polònia devengué la presa esquarterada de germànics i eslaus.
El mot nació, en son actual sentit, és tan jove com la fórmula política
sobirania* nacional, i fonc, en sos orígens, un lema de partit i una ban-
dera de sublevacions contra el despotisme clàssic, alçada pels qui no
sabien veure-hi, en aquell prestigi com a religiós de què les mateixes
persecucions anaven revestint les idees noves, una llavor de futures tira-
nies. Per aquesta significació liberal i exaltada, un dels crits dels apostòlics
va esser el de Muera la Nación, i contra la nació es dirigiren els tirs de
reaccionaris i absolutistes. I en quant a la pàtria, la pàtria ha estat sempre
un concepte purament sentimental, personalíssim, i bé se podria definir
com una extensió del parentesc familiar (atenent més a la pàtria en son
sentit de conjunt de conciutadans o paisans) o com una extensió de la
casa originària (si s’até més al concepte de territori).

123. Per exemple Melo (Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña), parlant d’en
Pere de Santacília i Pax.
(Després d’anotar l’accepció clàssica de la paraula nació he vist que se fa constar
també en la notable exposició de la qüestió regional, que està publicant La Almudaina.)
124. No hi ha necessitat de fer notar que sols ens referim a la nació en son concepte de gents
que habiten una determinada regió geogràfica, de qual regió han rebutjat les influències
físiques, clima, condicions de vida, veïnatge, corrents immigratòries, etc.; i no a la
nació en son sentit de multituds o races nòmades sense cap relació geogràfica definida.
La diferència entre eixes dues accepcions de la paraula nació és la mateixa que s’observa
entre els dos significats de la paraula poble.
Hi ha que tenir en compte, també, que la separació entre les nacions no és una
absoluta solució de continuïtat. Entre elles s’hi troba una gradació suau, una fusió dels
caràcters de cada una i de les seves condicions ètniques en un tipo mixte, difícil de
classificar com a nació. És lo mateix que passa, a les fronteres, amb les llengües con-
finants, qui van barrejant-se i formant patois o algarabies.
125. A Grècia, les pàtries són tan nombroses com les ciutats o com les illes.

52
 Acaba, de tots modos, allà on fineix l’afecció sentimental que mou dins
l’ànima de l’individu; perquè si la nació és, a la fi, un tecnicisme de dret
polític o de sociologia, convencional i mutable, més o menys restret o
amplificat, la pàtria és la designació d’un afecte positiu i permanent. No
sé si convendria, ja que a Mallorca s’ha vingut usant tant l’expressió pàtria
petita, fer notar el caràcter d’indivisibilitat que té el concepte de pàtria, i
que en tot hi hauria que superposar la pàtria ínfima, immediata, a la pàtria
gran i mediata, com se superposen els germans als parents de lluny.
En quant al programa constituient que el Sr. Pi i Margall ens exposa
en la seua carta, creim necessari fer constar que el programa de la futura
constitució federal no pot ser definitiu, ja que se tracta d’un procés de
progressives emancipacions de les personalitats: polítiques col·lectives,
sense altre límit que els interessos de la llibertat i la utilitat pràctica dels
règims autonòmics que successivament vagin implantant-se. És clar que
l’ideal consisteix en la perfecta llibertat d’acció social i política dels ciu-
tadans i de les col·lectivitats, i en l’ampla realització de la voluntat na-
cional, qui ve a completar la realització de la voluntat individual, fi últim
de tot el dret polític i viva aspiració de les escoles avançades del dia. Des
d’aquest punt de vista el regionalisme complementa l’obra de l’indivi-
dualisme, i no pot deixar de posar-se-la com a norma si no vol esser una
tendència de retrocés històric o un pur ensomni tradicional de sentiment
infantívol, desproveït de tot ideal reflexiu i de la fredor serena necessària
perquè les aspiracions sien fecundes.
Mes per ara s’hi oposa la constitució governamental de casi tots els
Estats del món, entre els quals hi ha una rivalitat d’interessos incompati-
ble amb la causa de les autonomies locals, a la que dificulta amb les coac-
cions dels grans armaments, del servei obligatori, de les grosses
contribucions centralitzades. La fórmula seria deixar a la centralització
únicament lo que és de vertader interès regional que estiga centralitzat. Fa
poc temps que un publicista feia notar el gran avantatge que reportava als
diferents Estats de la Unió Americana la centralització de les relacions
diplomàtiques, que produeix la solidaritat en la defensa, i, per tant la força.
En quant a les relacions mercantils, no sabem veure l’inconvenient
de la seva descentralització, i la consideram, no sols necessària, sinó
potser la més transcendental de totes, ja que se tracta de la llibertat en
l’espandiment progressiu de les fonts de riquesa nacional, del destrava-
ment i la independència de la vida econòmica, que és, a la fi, la vida en
son sentit directe.

53
 No cal parlar de l’organització postal i telegràfica, perquè no pertany
als fins directes de l’Estat, i, per tant, són molts els qui, enamorats de
la fórmula individualista i jove: la menor cantitat d’Estat possible, l’en-
comanen a la iniciativa privada o als contractes interregionals.
No volem parlar del servei militar, perquè aquesta qüestió té en el
dia un aspecte potser més social que polític, i convé fer-lo objecte de
més detengudes atencions. En son aspecte purament regionalista, el
tractarem, molt superficialment, en aquestes mateixes columnes.
La llei monetària i la regulació de pesos i mides, com que són rela-
cions més exteriors que interiors, és natural que guanyen molt si s’estén
la seva adopció uniforme; però entenem que eixa adopció té d’esser
sempre voluntària i reconeguda per contracte, com l’accepció de qual-
sevulla reforma política o jurídica. Hi ha hagut fins ara raons de vertader
pes científic, per exemple, que s’han oposat a l’acceptació del sistema
mètric pel poble inglès.

Per totes aquestes condicions, el programa de constitució particularista

que presenta la fulla de manifest Al poble català, i que La Renaixensa126
estampa al davant de cada número,127 no pot esser definitiu, i sí única-
ment provisional, com la mateixa denominació de regionalista. A la
futura organització hi devem anar per graus; i aquells són els primers
que hi ha que recórrer i travessar; quan els deixem endarrera, quan la
nova educació política vagi consolidant-se i arrelant, serà l’hora de pen-
sar en les altres conquestes, fins arribar an el perfecte reconeixement de
les personalitats nacionals, amb el dret de tenir representants directes a
l’estranger per als convenis econòmics, i la proclama del dret d’unió i de
secessió de les col·lectivitats polítiques personals, que és el fi últim de
l’evolució liberal moderna.

126. La Renaixensa va ser un diari que representava una de les tendències que va integrar el
catalanisme en els seus orígens als anys setanta del segle xix. Es va publicar entre 1871
i 1905 i va ser impulsat per figures com Àngel Guimerà o Pere Aldavert. Els seus plan-
tejaments eren molt puristes, amb tendència a la negació de la política en cada fracàs
i un ruralisme amb una imatge de la ruralia construïda des del món urbà.
127. Sobre la construcció de les obres públiques de caràcter general, podem dir lo mateix que de
les relacions postals i telegràfiques. Pot esser l’objecte d’empreses privades, o dependir de
l’aveniment dels diversos municipis interessats en la millora de sos medis de comunicació.
—La resolució dels conflictes interregionals quedaria definitivament a càrrec del poder central,
sempre que no revestís el caràcter d’imposició armada, sinó el d’arbitratge internacional i ac-
ceptat voluntàriament. —La formació del pressupost anyal pel govem del centre, s’ha d’en-
tendre sols restreta naturalment a les necessitats dels gastos generals de la confederació.

54
 Regionalisme i descentralització128

I 129

Quan en Moret130 senyalà en el Congrés espanyol, entre els aplaudiments

frenètics de majories i minories, la distinció radical entre el regionalisme
i la descentralització, poc degué creure haver proclamat un principi tan
conforme amb la naturalesa de les nostres idees i tan necessari com a punt
de partida per a tot el qui vulgui posar-se al corrent del problema catala-
nista. Si en Moret conegués en realitat la condició i el fonament de les
nostres aspiracions, sabria que nosaltres ho creiem tal com ell, això de que
el regionalisme no té cap raó d’esser ni significaria, si triomfés, un avenç
respecte de la constitució política actual. La qüestió que debatim amb
l’Estat Espanyol fóra certament sense importància si es reduís a una riva-
litat de dues poblacions floreixents, nascuda d’un conflicte d’interessos
accidental i passatger; si no hi hagués com a base tot una diversitat nadiua
de modos d’esser, de pensaments i de desitjos, nascuda d’una tradició
pròpia i privada, i enfortida per una plena adaptació a la corrent política
que domina en tot el món modern; és a dir, si no mitjancés entre el nostre

128. Publicat en dues parts a La Veu de Catalunya el 5 d’agost i el 9 de setembre de 1901.

La Veu de Catalunya era l’òrgan del partit i propietat de la Lliga Regionalista.
129. La Veu de Catalunya, 4 d’agost de 1901, ed. vespertina i 5 d’agost de 1901, ed. matinal
130. Segismundo Moret (1838-1913) va ser un polític membre del partit liberal i sis
vegades ministre. Arran dels fets del Cu-cut! de 1905, esdevindria cap del govern i
seria l’instigador de la Llei de jurisdiccions.

55
ideal i l’ideal polític preponderant a Espanya, la diferència que té d’haver-hi
naturalment entre dues nacionalitats.
Per això mai havem insistit bastant en recordar que l’expressió regi-
onalista no és apropiada a lo que es vol designar amb ella, quan se parla
de catalanisme. Tindrien de saber-ho els polítics de Madrid que volen
tractar aquestes coses, ja que no és possible que hi hagi a hores d’ara un
sol catalanista que ho ignori. La regió no és, a la fi, altra cosa que una
encontrada geogràfica, i no implica cap mena de relació amb sos habi-
tants; en canvi el catalanisme és, abans de tot, una qüestió política na-
cional, que, sociològicament, res té que veure amb la comarca a on arrela
el poble que la promou. La influència geogràfica té, això sí, verdadera
importància en l’estudi històric i antropològic de la formació de la raça,
modificada per les lleis del medi habitat.
En vista de tot això, el catalanisme adpotà, fa una pila d’anys, la de-
signació de nacionalisme, molt més pròpia i expressiva, sobretot quan se
la pren, com en el nostre cas, no ja com a aspiració d’una multitud amb
caràcters comuns, però sense cap relació geogràfica definida, sinó en el
concepte de gents que habiten una determinada regió i n’han rebudes
ja les influències físiques: clima, condicions de vida, veïnatge, corrents
immigratòries, etc.
Vist de tal manera, el catalanisme s’adapta perfectament a una de les
condicions que per força ha de concórrer per a fer viable una col·lectivitat
política: la unitat.
Sols en apariència compleixen aital condició aquells estats que,
com Espanya, consten d’una reunió de nacionalitats diverses, unides
per l’atzar de les conquestes i dels tractats sempre insegurs i transito-
ris, per la conveniència diplomàtica del moment o per una falsa apre-
ciació de les divisions que estableixen entre poble i poble els accidents
geogràfics. El principi de la vera unitat nacional, que nosaltres venim a
restablir contra les interpretacions errades que ens imposà la política
vella, és tal vegada el qui congria en la fórmula més fonamental i com-
prensiva la naturalesa social del catalanisme.
Se pot dir que, pràcticament, aquest principi s’instaurà en la polí-
tica europea durant el segon imperi francès, i Napoleón iii131 l’afavorí

131. Napoleó iii Bonaparte (1808-1873) va ser l’únic president de la Segona República
francesa (1848-1852) i posteriorment esdevindria l’últim rei de la història de França.
En relació amb Napoleó I, Karl Marx va escriure la seva coneguda frase: «Hegel
diu en alguna part que tots els grans fets i personatges de la història universal

56
contribuint directa i indirectament a la formació de la unitat italiana i
de la germànica, lo qual li han retret com una falta d’habilitat política
els qui han pogut judicar-ne després de 1870 i de la Triplice.132
En aquestes mateixes columnes, parlant de l’interès que totes les bran-
ques espargides de Catalunya deurien sentir per la seva solidaritat, és a dir,
per la seva unitat nacional, insistia en lo molt que importa afirmar aquesta
solidaritat en la literatura, ja que la unificació i la integració de la llengua
són la manifestació més evident de la personalitat d’una nació.
Com que la unitat nacional és un producte espontani, independent
de la voluntat política dels homes i nascut de les mateixes condicions
ètniques de cada poble, és evident que no pot venir mai el cas de que se
la tingui d’imposar, com no s’imposa, dins un règim lliberal i reflexiu,
cap de les condicions de vida d’una determinada nació, encara que formi
part aquesta d’un estat o confederació. La unitat nacional perduda se
recobra, doncs, sempre per reinvindicació. Quan el sentiment d’aquella
unitat, somort o adormit en el cor dels pobles sotmesos, se desvetlla de
sobte, en el moment predestinat, a la veu de la poesia o de la ciència,
comença la lluita gradual per aquella reivindicació, contra la força tri-
omfadora que vingué a alterar la unitat antiga.
Des del moment que els interessos de l’Estat són diferents (no opo-
sats) dels de les nacions que l’integren, és clar que l’únic interès que té
l’Estat respecte a tals nacions és el del sosteniment, defensa i espandiment
de la vida nacional, és dir, de la llibertat i espontaneïtat en la vida polí-
tica de cada una de les parts integrants del mateix Estat.
En lloc de constituir un dever o una càrrega penosa pels units, la
unitat nacional és el millor medi de defensa i la garantia més seriosa de
força de què poden disposar, ja que neix d’aquest afany d’unió (no uni-
ficació) que és la font de totes les energies, que caracteritza els estats
polítics superiors i que tant vigor ha pres en temps moderns.
La confederació de les nacions formant estats és una prova més
d’aquesta tendència a la unió, que nosaltres proclamarem sempre com
el més important de nostres principis. En Mañé i Flaquer,133 fa uns quants

apareixen, com si diguéssim, dues vegades. Però es va oblidar d’agregar: una vegada
com a tragèdia i l’altra com a farsa».
132. Aliança geopolítica també coneguda com la Triple Aliança, que es va signar entre
les monarquies alemanya, italiana i austro-hongaresa el 1882 durant el període que
s’ha anomenat la Era de l’Imperialisme (1870-1914).
133. Joan Mañé i Flaquer (1823-1901) va ser un periodista radicat a Barcelona, d’orien-
tació conservadora, que sempre va defensar un ideari descentralitzador inspirat en

57
anys, parlant de la Unió Americana, feia ressortir la immensa vantatge que
representa per a aquells diferents estats la centralització de les relacions
diplomàtiques, que produeix la solidaritat en la defensa i, per tant, la força.
Queda, doncs, ben sentat que no hi ha que confondre la tendència a la
formació de grans estats lliures amb la tendència utòpica i absolutista (que
l’autocratisme transmeté a la Revolució) a formar grans nacions noves,
suma de les nacionalitats preexistents. Queda també sentat que nosaltres
creiem, com el senyor Moret, que el regionalisme, entès com una desinte-
gració nacional, és contrària a la conveniència política i a la corrent domi-
nant. Però aquest no és el cas del catalanisme, ja que no es deu perdre de
vista que el catalanisme és una restauració, i no una innovació.
No se tracta de que Catalunya deixi de formar part de l’Estat Espa-
nyol, ja que tota unió entre vàries nacionalitats (i molt més quan són
personalitats germanes, unides de llarg temps per vincles de veïnatge i
d’història comuna) és un bé per a totes. No és Espanya lo que constitu-
eix una imposició per a Catalunya. És l’exclusivisme nacional castellà,
que ha vingut dictant des dels temps de la Unió Espanyola la política
de l’Estat, convertint en submissió i adaptació forçosa d’una nacionali-
tat a una altra lo que havia d’esser juxtaposició i convivència de diverses
nacions per a la defensa mutual de totes elles.
Un altre dia parlarem de la descentralització, que expressa en política
la corrent paral·lela de la unitat: la varietat.

II 134

Constituïda ja en unitat la nació, element natural del dret col·lectiu, i

conseguida, per tant, l’aspiració nacionalista, una altra qüestió se’ns
presenta, relativa, no ja a l’aspecte internacional, o d’agrupament, sinó
a la distribució interna de l’administració, a la participació de cada una
de les seccions del tot nacional en l’exercici del dret públic. An aquest
repartiment de funcions, equilibri o compensació entre una força cen-
trípeta i una centrífuga, fonament en la naturalesa mateixa de cada
servei, corresponen la centralització i la descentralització, segons el

el model del foralisme del País Basc i Navarra i contraposat al federalisme i al

carlisme, així com al catalanisme de Valentí Almirall.
134. La Veu de Catalunya, 8 de setembre de 1901, ed. vespertina i 9 de setembre de 1901,
ed. matinal.

58
predomini polític s’exerceix des d’un centre, o la soberania se faci efec-
tiva, amb més o menys llibertat, des de cada una de les parts del territori.

Considerat, doncs, el problema català, tal com és, com a aspiració nacio-
nalista, la descentralització no té res que veure amb ell. Per haver-ho des-
conegut, el federalisme espanyol, reduït a una secta de les escoles
avançades i revolucionàries, no ha conseguit mai ésser l’encarnació d’un
desig veritablement popular, veritablement nacional.
Una desintegració del poder feta arbitràriament, des del centre, no
pot menys d’ésser una cosa contrària al principi mateix de la federació,
que és unió d’elements distints i no separació de parts que formen un
tot elemental, com és la nació. Quan en política no se té per a res en
compte lo natural i s’obra segons l’artifici en voga, o la darrera teoria
importada, no és possible constituir res durable. No hi pot haver una
federació dictada des del centre, és a dir, des de lo que encara no existeix,
ja que el centre ha d’ésser elegit, després de feta la unió, pel conveni dels
units. Hi ha més encara. Pot existir una federació sense un centre per-
manent, i fins i tot les aliances entre estats poden ser considerades com
a federacions parcials o quasi federacions.
Els que creiem, doncs, en la nacionalitat catalana, som els únics que
poden anomenar-se federals, ja que la federació és una seqüela del na-
cionalisme, i l’escola federal antiga implica una contradicció.
Ara bé: el nacionalisme català, és enemic de la descentralització?
Com que la descentralització ve a esser la llibertat aplicada a les cor-
poracions polítiques, aquesta qüestió entra ja de ple en el debat que informa
universalment tota la política posterior a la Revolució. Sabut és que dintre
el catalanisme no s’és feta encara la separació entre la dreta i l’esquerra, i
que el grau de llibertat nacional interior, o sia la major o menor concen-
tració i extensió del poder públic, són condicions encara no concretades
en el programa nacionalista. És sabut també que per llarg temps el carlisme
ha pogut esser comprès entre les escoles particularistes, oblidant que, com
a bon hereu de l’antic règim i del reialisme absolut, no poden esser grans
els seus entusiasmes per un sistema del qual els reis absoluts foren preci-
sament els destructors. Si és veritat que el carlisme ha revestit a Vascònia
i a Navarra un aspecte de reinvindicació foral, no deu perdre’s de vista que
aquelles nacionalitats eren les úniques a on quedaven encara verdaders
furs, baix l’aspecte tradicionalista de privilegis del monarca, i que, seguint
la marxa natural de la corrent absolutista, els mateixos reis haurien

59
realitzat la supressió complerta de les llegislacions exepcionals, supressió
consumada pel nou règim, impregnat, com sap tothom, del mateix espe-
rit clàssic, centralista i absolut de l’antiga governació.
La descentralització, més encara que el nacionalisme, és, doncs, un
règim essencialment lliberal; però no creiem, malgrat això, en l’esperit
descentralitzador dels actuals partits lliberals espanyols. Massa proves tenim
ja de que la intolerància tradicional no ha desaparegut ni podrà desapa-
rèixer tant fàcilment. ¿No persisteix encara com a norma suprema de la
vida política, eixa obsessió infantívola i mai raonada de la unitat sense
restriccions? Aixís com l’administració colonial, a pesar de mil discursos
ateneistes i parlamentaris de pura fórmula, no conseguí mai fer-se assimi-
lista i progressiva, l’administració provincial, si bé se mira, ha seguit a
Espanya un procés evolutiu, però a la inversa de tot progrés, és a dir, gra-
dualment centralitzadora, i desassimilista si la comparen amb l’etern pri-
vilegi d’excepció, amb el sistema de protecció contínua dispensat a la
capital. I tan arrelat se troba el concepte de la unitat, no ja nacional, sinó
política, d’Espanya, que els nostres historiaires d’Institut no saben explicar
la formació progressiva de la monarquia espanyola més que considerant
com a nucleu de tota ella la nacionalitat castellana, fent reunir successiva-
ment a son entorn, com a planetes a l’entorn d’un astre fixo, totes les
nacionalitats, tots els territoris que constituïren el patrimoni de l’Estat en
els grans sigles, i confonguent en una sola i definitiva fórmula de gover-
nació les nacionalitats unides lliurement per pactes de reciproca ajuda i
defensa o per herències reials, amb les comarques sotmeses per la violència
i destinades després a la colonització, les quals tingueren, com era natural,
per a les colònies, un règim excepcional i de pur domini.
No. No és la descentralització el veritable nom de l’ideal particularista
aplicable a l’Estat Espanyol, perquè Espanya no és un individu, no és
un arbre quines branques vagin rebent la saba i la vida d’una soca robusta
i arrelada en bon terrer. Tot lo contrari. Seria en tot cas un arbre de nova
espècie, en què el tronc rebés una vida emmanllevada per medis artifi-
cials a les rames ja mig mortes. És, millor encara, un pop que escampa
els seus tentacles àvidament, per tot arreu.
Ara bé: ¿no es pot admetre que avui, a Espanya, s’endrecen cap a un
mateix fi (accidentalment, si no substancialment), l’aspiració nacionalista
i el desig de descentralització, ja que, si de dret, Espanya no constitueix
una sola nació perfectament integrada, se redueixen, de fet a una sola
fórmula política, totes les nacionalitats espanyoles? ¿És una qüestió de

60
paraules, la distinció entre nacionalisme i descentralització, o bé um pre-
missa necessària per a no desvirtuar els fonaments i la naturalesa de la
nostra escola? ¿Podem anomenar-nos indistintament nacionalistes o des-
centralitzadors (ja que rebutgem en absolut com a inexpressiva o inexacta
la denominació de regionalistes), i devem acceptar la mera descentralitza-
ció com a punt de partida de la futura evolució emancipadora, o com a
principi sobre el qual ens posem d’acord tots els elements particularistes?
La descentralització, ¿podria esser el primer pas evolutiu cap a la recons-
titució de les unitats, de les individualitats ètniques espanyoles i a la refosa
de l’Estat en forma de Confederació?
Això és lo que anem a veure pròximament.

III 135

Concentrant-nos a nostres apiracions actuals, som indiferentment na-

cionalistes o descentralitzadors?
La clau d’aquesta distinció consiteix en un concepte polític, el més
important de tots: el de la llibertat. I aquí ve l’ocasió de veure confirmat
encara una volta més lo que dèiem al parlar de la desvirtuació dels con-
ceptes polítics capitals, a Espanya: la descentralització suposa autoritat
delegada pel centre, és a dir, cessió parcial d’un dret indiscutible. El naci-
onalisme, en canvi, suposa reinvindicació d’un dret propi, atropellat o
malmès per l’abús d’un poder estrany.
Crec, doncs, que la veritable evolució cap al nostre ideal començarà
sols quan la instrucció general comenci a posar-se a to amb la vera cièn-
cia i no sia una espècie de confirmació servil de l’estat polític vigent, una
roda més de l’engranatge artificiós que sosté les institucions del moment
actual. No ens cansarem mai de dir-ho. És precís refondre en la intel·
ligència de les majories els conceptes de pàtria i nació, que designen avui
precisament lo contrari de lo que en realitat signifiquen. Aixís com a
França hi ha un partit anomenat abusivament nacionalista, que clama
per la deïficació de l’Estat i per la reinvindicació d’unes regions segrega-
des de l’Estat Francès en virtut d’un principi més llegítimament nacio-
nalista, aixís també tenim a Espanya un concepte governamental de la
nació, en conformitat al qual se dicta per decret, ad usum Delphini, el

135. La Veu de Catalunya, 5 d’octubre de 1901, ed. vespertina

61
vocabulari dels mots elementals del dret públic, i es crea, de Real Ordre,
la nació i la pàtria.
Un llarg procés educatiu, fonamentat en una instrucció general
progressiva, podrà capgirar sols aquests conceptes, ja petrificats en la
inculta intel·ligència de la multitud, a on han arribat a esser tinguts
en adoració irreflexiva i fanàtica, com a conseqüència d’una evolució
merament fisiològica.
Convé molt, per tant, fixar bé la nostra doctrina: nosaltres som na-
cionalistes, en quant a les relacions Catalunya amb Espanya; descentra-
litzadors, en quant a les relacions del futur Estat Autonòmic Català amb
els catalans. Tal volta podem col·ligar-nos, temporalement, amb els fe-
derals per a la consecució del gran fi comú, l’autonomia, idèntic de fet
per a uns i altres com a primera aspiració, encara que diferent per son
concepte teòric, per la seva font o procedència política, o sia pel poder
encarregat de concedir-la i delegar-la. Nosaltres, una volta finida la pri-
mera jornada, seguirem més enllà, fins a arribar a la complerta instau-
ració del principi nacionalista, que és el fi de nostres ideals en sentit
federatiu. És a dir, que en lloc de seguir una marxa oposada a la innega-
ble aspiració actual política de les grans unions, aspirem a formar la
Confederació més gran possible, en primer terme, per a millor afavorir
els fins econòmics i de defensa, que són els veritables fins de la Confe-
deració (i en tal sentit, els tractats de comerç, o contractes parcials entre
nacions, poden ésser considerats com a confederacions); i, en últim
terme, per a col·laborar, en la forma més benefactora que es pugui, a la
gran evolució envers l’assegurança de la pau i del dret universal.
Això en quant an el nacionalisme. I ara, en quant a la descentralit-
zació, si som descentralitzadors en lo que pertany al règim interior de
Catalunya, i si la descentralització és, sens dubte, l’expressió adminis-
trativa de tot sistema lliberal, és clar que el catalanisme és també essen-
cialment lliberal. Ara bé: en el sentit de la descentralització, aspirem a
la major autonomia possible del municipi, que és el primer element
polític de la col·lectivitat i representa, en quant a la llibertat social, lo
que representa l’individu en quant a la llibertat personal. I de tal manera
s’ajunten i harmonitzen, sense confondre’s, el concepte del nacionalisme
(que diu relació externa) i el concepte de la descentralització (que diu
relació interna), que jo crec inoportuna i perjudicial tota consecució
autonòmica allà a on el poble no es troba educat degudament per a
l’exercici de la llibertat, o allà a on ha perdut l’aptitud antiga per a la

62
pròpia governació, en virtut de la llei biològica de correspondència mu-
tual entre la funció i l’òrgan, que vol que l’un s’atrofiï i es perdi totalment
quan l’altre deixa d’exercitar-se. En un article publicat en aquestes ma-
teixes columnes, he fet observar que Mallorca se troba, desgraciadament,
en tals circumstàncies.
Sense l’esperit de la llibertat, no serà autèntica la descentralització, ni
convenient l’autonomia nacional. Sols com un complement de la volun-
tat individual devem imaginar la realització de la voluntat nacional, arribant
de tal manera a la perfecta llibertat d’acció social i política dels ciutadans
i de les col·lectivitats. Hi ha que fer notar, ademés, que si el nacionalisme,
com a ideal concret, té un límit en l’obtenció de la plena autonomia na-
cional, no aixís la descentralització, que és una tendència il·limitada, in-
definida, un procés de progressives emancipacions de totes les personalitats
polítiques col·lectives, sense altra fita que els interessos de la llibertat i la
utilitat pràctica dels règims autonòmics locals que successivament vagin
implantant-se. Aixís podrà anar establint-se també aqueixa harmonia i
compensació de forces entre els ciutadans i l’administració o el poder
polític (ja que nosaltres no distingim, com fa el Govern Espanyol, lo po-
lític de lo administratiu), aqueix equilibri de dues corrents contínues de
comunicació, una des de la col·lectivitat més àmplia, la Confederació, fins
a l’individu, passant per la nació autònoma i pels organismes polítics me-
nors; i l’altra des de l’individu a la confederació total. La llibertat de les
nacions unides, enlloc d’esser un obstacle per a la força de l’Estat, serà la
garantia més segura contra la seva desmembració.
Aleshores la independència del tot no serà, com és ara, un obstacle
per a la independència de les parts, ja que el tot és una abstracció sense
cap existència real si de cada una de les seves condicions de vida no en
participa cada una de les parts que els constitueixen, independència
solidària, comunitat i igualtat en l’exercici del poder, en la llegislació
general i particular, en l’administració equitativa de tots els interessos
públics, que no poden, quan són de tot l’Estat, danyar-se mutualment.
Quan el sobirà era realment distint de la nació mateixa, cada naciona-
litat tenia respecte d’ell, una relació de dependència; però en el dret
polític modern seria una subtilesa metafísica o una paradoxa inexpressiva
sostenir la dependència de la nació respecte a l’Estat, és a dir, la depen-
dència del sobirà respecte a si mateix!
Sols el catalanisme, combinació de l’ideal nacionalista i de l’aspiració
descentralitzadora, derrocant l’esclavitud nacional d’ara, pot completar,

63
per la indepedència i la llibertat comunals, l’emancipació política dels
individus. Difícilment podem esser lliures com a persones, si no ho som
com a catalans.

64
 L’harmonització del corrent
socialista amb el nacionalista136

I 137

Vet aquí una de les qüestions més interessants que se’ns presenten avui
en la política, tot i que no hagi cridat encara l’atenció del món d’una
manera especial i detenidora. És possible harmonitzar la tendència so-
cialista, que pot qualificar-se de denominador comú de totes les preo-
cupacions sociològiques actuals, amb la tendència particularista o
nacionalista, que ve a ser el símptoma més expressiu de la caducitat dels
sistemes vigents d’Estat?
Si haguéssim de fer una classificació científica dels sistemes en què
s’han materialitzat les aspiracions politicosocials dels nostres dies, po-
dríem reduir-los al següent quadre:
I. Tendència de concentració: socialisme (aspiració individual) i fede-
ralisme (aspiració col·lectiva).
II. Tendència de desconcentració: individualisme (aspiració individual)
i nacionalisme (aspiració col·lectiva).

136. Publicat a la Revista Jurídica de Cataluña: órgano oficial del Ilustre Colegio de Abogados
y la Academia de Jurisprudencia y Legislación de Barcelona en 7 parts entre 1902 i 1916.
Traducció de Xavier Milian.
137. Alomar, Gabriel. «La harmonización de la corriente socialista con la nacionalista». A:
Revista Jurídica de Cataluña: órgano oficial del Ilustre Colegio de Abogados y la Academia
de Jurisprudencia y Legislación de Barcelona, tom viii, 1902, p. 404.

65
 Així, l’individualisme (pròpiament fi) i el socialisme (pròpiament mitjà
per a aquell fi) són escoles sociològiques; el nacionalisme (mal anomenat
regionalisme, en confondre la condició geogràfica amb l’antropològica o
ètnica) i el federalisme són escoles polítiques.
Per a un observador superficial, aquestes tendències apareixeran com
a oposades o inconciliables, des del moment que tenen per objectius
ideals que es repel·leixen i destrueixen: una aspira a formar grans unitats,
o una sola unitat, si és possible, amb la barreja d’elements polítics varis
i dispersos; l’altra es dirigeix a reforçar l’esfera d’acció de l’individu com
a element aïllat del dret públic i a comunicar personalitat i vida plena-
ment lliure a les col·lectivitats assenyalades per una fisonomia ètnica
comuna, per la participació d’uns mateixos interessos generals i privatius
i per una constant voluntat d’exercir el dret públic amb major o menor
independència i sempre en un sentit determinat.
Aquestes tendències han estat fins avui en la història fases successives de
la constitució dels pobles, graus d’incessant progrés paral·lels a l’abdicació
cada cop major de la voluntat personal en la sobirania, que de mera delega-
ció per tàcit consens passava a convertir-se en dret sagrat, d’origen descone-
gut i, per tant, misteriós i celestial. L’estat continu de recel i defensa, en els
perills i les hostilitats permanents de la lluita de races, exigia la conversió
successiva de les originàries institucions patriarcals en la federació de tribus
regida per assemblees nacionals, en dictadura ocasional, en dictadura per-
manent, en monarquia electiva, en monarquia hereditària i finalment en
imperi, és a dir, en règim purament militar, obligat a estendre cada dia els
seus dominis sota l’amenaça de ser dominat al seu torn.
L’Edat Mitjana, que instaura sobtadament el particularisme politi-
cosocial, no constitueix una excepció a aquesta regla, ja que ha d’apre-
ciar-se només com un pas més cap a la integració de la història humana,
cap a la participació universal de l’home en la vida. Entraven a formar
part de la societat nous elements humans, i la seva combinació amb la
resta d’elements, o sigui la seva adaptació a la fórmula jurídica d’aquells
temps, no podia ser improvisada. Com un procés d’adaptació ha de
mirar-se, doncs, aquella edat, com una preparació per al gran recomen-
çament de la cultura pagana, en que el món va entrar de ple en morir el
segle xv, precisament quan acabava de desaparèixer, amb l’Imperi Bizantí,
l’última resta de l’antiga civilització clàssica.
En diferents èpoques i cultures la generalització històrica ens propor-
ciona exemples d’aquella evolució. Així, a Orient, el poble hebreu passa

66
del patriarcat a la federació de tribus, d’aquesta al despotisme i per fi a
la caiguda a un poder d’un poble superior. Així, a la civilització clàssica,
Roma va passant del primitiu i semifabulós règim monàrquic a la repú-
blica aristocràtica, a l’imperi militar i plebeu, i, per fi, en virtut del de-
sequilibri entre la dominació artificial de la metròpoli i la força real dels
sotmesos, a l’hegemonia bàrbara. Així la civilització bàrbara evoluciona
des de la constitució quasi patriarcal de les noves nacionalitats a la se-
mifederació feudal, al règim de domini incontrastable del poder reial, i
per fi a l’emancipació violenta dels dominats, per impuls d’un nou de-
sequilibri entre les forces socials i les polítiques. Tota l’aspiració actual,
mal anomenada per molts com a cosmopolita, consisteix a instaurar una
compensació de forces en què participin tots els elements nacionals del
món, per tal de convertir en estable l’equilibri i en comú l’evolució cap
al perfeccionament i la llibertat.
El que podríem anomenar interessos administratius, o sigui els que es
refereixen a l’aprofitament comú de totes les fonts de la vida que proporci-
ona a un poble el mitjà en què habita, sempre atenent a les condicions èt-
niques de cada nacionalitat, han exigit sempre la major diversificació
possible a les institucions. La llei de varietat, tant patent i franca a la natu-
ralesa, impera en aquest punt d’una manera exclusiva.
En canvi, les necessitats de la defensa i les exigències de la dominació,
o sigui el que podríem designar amb el nom d’interessos governatius,
imposen la formació de grans nuclis, concentració del poder en una sola
mà o en una sola fórmula, ja sigui per presentar una major potència
contra l’enemic, ja sigui per reduir, per la submissió de la seva pròpia
cultura i la imposició de l’aliena, als pobles caiguts a la servitud. Si l’ex-
pressió no fos excessivament pedantesca i emfàtica, diríem que existeix
una contraposició radical entre l’interès estàtic i el dinàmic dels pobles.
Fins avui les unions han tingut, doncs, una finalitat de defensa ma-
jor que una finalitat de suport mutu per al desenvolupament de la prò-
pia cultura. Potser la pau hi ha sortit guanyant, alguna vegada, en aquesta
formidable compensació de forces; però ha estat només en l’espera an-
siosa del moment en que es trencarà l’equilibri, i sempre a costa de
l’energia i la vida dels pobles.
En les unions dels pobles primitius la base era la raça, o millor el
conjunt de pàtries que integraven la nacionalitat, com a Grècia. Als
nostres temps, sobretot per impuls de l’universalisme cristià, les lligues
i aliances han anat unint estats cada vegada majors i més heterogenis,

67
però sempre amb una finalitat única de força quan no d’hostilitat directa,
sense que faci falta assenyalar un progrés en aquestes unions la forma
aparentment pacífica dels tractats de comerç. És veritat que com més
grans siguin els territoris sotmesos a un mateix interès de defensa, menys
probabilitats hi haurà que la normalitat es trenqui; però en canvi els
efectes de l’esclat seran més terribles i més el consum inútil d’energies i,
pel mateix motiu, la pèrdua de treball, de riquesa productiva.
Si les aliances tinguessin únicament una finalitat cultural, si rebutgessin
tota idea de predomini i de monopoli, la seva esfera no estaria limitada; però
com que tenen com a finalitat la defensa o la hostilitat, l’esfera de cadascuna
està naturalment limitada per la dels altres.
Augmenten, doncs, els perills d’aquest estat violent de contínua in-
seguretat, l’afany colonitzador immoderat que llança el món a la con-
questa dels territoris recentment descoberts o incultes, tot i no disposar
dels mitjans per iniciar-ne l’explotació; aquest afany motivat únicament
pel recel que s’avancin la resta en l’empresa i en virtut del qual persisteix
indefinidament el vell sistema que fa precedir l’ocupació militar a la
vertadera colonització, com si no fos molt preferible el fet de la possessió
progressiva a l’antiquat dret de propietat dels territoris.
Dins de la constitució actual dels Estats és impossible, doncs, que es
realitzi l’ideal cristià d’una aliança universal, que la Revolució va ressusci-
tar en el món polític i que fins i tot va somiar d’implantar violentament,
improvisadament, Napoleó. En fer-ho possible tendeixen, doncs, d’un
costat el corrent socialista, en sentit del tot, i d’altra la nacionalista, en
sentit de les parts, ja que aquesta prepara els elements d’aquell tot, fent
coincidir l’agrupació social nació amb la fórmula política Estat, i substitu-
int la submissió arbitrària i atzarosa (dependent de tractats i conquestes)
de determinats territoris a un mateix poder, per la reunió i organització
voluntàries i naturals dels pobles lligats per vincles d’originàries analogies.
La formació dels grans nuclis de poder fa impossible encara la for-
mació de les grans associacions. No és suficient que el centre del poder,
o sigui el concepte de la sobirania, l’encarnació de la força, hagi canviat,
i hagi substituït la persona del monarca pel principi de la sobirania na-
cional. La nació sobirana és tan susceptible d’absolutisme com el més
pur dels autòcrates, i cal entendre per nació sobirana la redacció de les
minories i dels individus a l’única llei de les majories. Per això és precís
no fondre la innegable tendència actual a la constitució de grans confe-
deracions o agrupacions polítiques amb la tendència antiliberal a les

68
grans concentracions o unificacions. No hi ha necessitat d’insistir gaire
a fer notar que el federalisme és la vertadera característica dels temps
moderns. Aquesta forma constitucional era poc menys que impossible
en l’antic règim, ja que el sistema patrimonial no permetia generalment
un altre vincle entre els pobles que la comuna submissió a la persona del
sobirà. Cada època té les seves característiques: federal o unitària; el
federalisme, en les seves múltiples formes, és, doncs, el distintiu especí-
fic de l’època present.
La propietat patrimonial, base de l’antic règim polític, en transfor-
mar-se en sobirania nacional ha hagut de renovar i depurar el concepte
de nació. Als primers temps del règim actual, com a conseqüència de la
inèrcia mateixa de la situació, o sigui a causa de certa persistència oculta
dels vells principis, es va entendre per nació la suma total dels territoris
sotmesos a un monarca; d’aquesta manera va poder mantenir-se l’abso-
lutisme en l’esperit de les constitucions polítiques, canviant únicament
els noms, la forma, la superfície visible de les coses.
Era natural que una política de mer sentiment succeís a l’explosió me-
rament sentimental de la Revolució. Noti’s, per exemple, que l’odi principal
de l’opinió nova (com a conseqüència també dels abusos del règim de la
Cort) es va dirigir en principi contra la forma monàrquica (els tirans)
com si la forma republicana no fos per excel·lència la forma aristocràtica
i com si aquestes qüestions no fossin totalment secundàries, accidentals i
quasi puerils en tractar-se de la vida mateixa dels pobles. Tot això obli-
dant també la tradició bonapartista, tan purament revolucionària, la
qual havia demostrat que el mateix poble que odia la monarquia quan
la veu encarada en dinasties velles i en lleialistes de llinatge sap entronit-
zar-la quan es tracta de consagrar el parvenu més enèrgic de la nova se-
lecció, encara que aquest mateix semideu hagi d’imitar demà grollerament
la pantomima cortesana i de palau del règim caigut.
Però quan, seguint la marxa normal de tots els moviments de l’opinió
humana, el concepte pròpiament reflexiu succeí al concepte sentimental,
els esperits lliures van reconèixer la falsedat de la nova base, la incom-
patibilitat del nou principi amb les velles agrupacions nacionals; es va
haver de buscar un cos en el qual encarnar dignament l’ànima de la nova
política, ja que la Revolució havia conservat en tot allò que no fos apa-
rença exterior la mateixa índole de l’Estat absolutista.
En aquest sentit, el nacionalisme ve a complementar l’obra d’eman-
cipació i llibertat nascuda a l’abric del racionalisme septentrional que va

69
ser l’origen de la Revolució, i la seva obra pot concentrar-se en aquestes
empreses:
I.- Separar l’idea d’Estat (persistència de l’antic règim) de la idea de
nació (rehabilitada pel corrent revolucionari).
II.- Modificar la constitució dels Estats ajustant-la a les noves neces-
sitats del concepte nacional.
III.- Completar l’obra negativa de la Revolució amb l’obra afirmativa
del nacionalisme.
IV.- Harmonitzar el principi d’igualtat social, desenvolupat quasi
exclusivament per la Revolució, amb el principi germànic de la llibertat
individual.
V.- En consonància amb el punt anterior, harmonitzar el principi
nacional, que representa l’emancipació ètnica o col·lectiva, amb els prin-
cipis individualista i socialista (ja avui filosòficament harmonitzats), que
representen l’emancipació personal.

II 138

D’acord amb la progressió natural, amb el desenvolupament progressiu

de la vida, en la qual tot allò elemental i senzill tendeix a associar-se per
donar lloc a nous organismes i unificacions, cada vegada més complexes,
les necessitats de la vida política han passat a ser cada vegada més diverses
i nombroses. El mateix aïllament individualista postrevolucionari (pròpi-
ament romàntic) de la personalitat ha donat lloc, espontàniament, com el
seu propi fruit, a les grans agrupacions. Així, a la indústria, amb el gegantí
impuls del progrés científic, les fàbriques han creat la gran organització
del treball col·lectiu i han fet impossible precisament l’antiga petita indús-
tria, tan purament individual. A la vegada que els treballadors s’han dis-
posat a lluitar, mitjançant la unió solidària, precisament contra la llibertat
en el seu concepte d’única finalitat política, perquè la llibertat interpretada
substantivament i com a fi, no adjectivament i com a mitjà, havia de mal-
metre tot l’esforç dels proletaris, dificultant-los la vida, que és superior a
la llibertat, i aturant-los en aquesta marxa contínua cap a una indefinida
millora, que és la fórmula de tots els ideals. Per altra part, els productors

138. Alomar, Gabriel. «La harmonización de la corriente socialista con la nacionalista», loc.
cit.,tom x, 1904, p. 102.

70
han establert aquestes grans aliances o mancomunitats d’interessos, la més
aguda manifestació de les quals esdevenen els trusts americans.
Doncs, bé: ¿no podem afirmar com a inducció final de totes aquestes
observacions que la tasca d’aquest poderós esperit de solidaritat, el qual,
com dèiem, ve a ser la característica dels temps moderns, la força que avui
anima, vivifica i fa fecunda la matèria politicosocial, només haurà acabat
la seva missió quan hagi aconseguit personalitzar la individualitat més alta
de totes, que és la humanitat mateixa, fonent en una confederació univer-
sal, en una harmonia superior a totes, en una activitat general, les energies
inferiors o parcials de les entitats polítiques i dels individus neutralitzant
les seves forces oposades i fent-les coadjuvar a un sol treball continu de
defensa mútua contra les hostilitzacions de la naturalesa, del mitjà o de les
tendències atàviques; afavorint l’evolució progressiva de l’administració i
el canvi del concepte de sobirania pel de funció política; realitzant, en fi,
com qui tanca un arc de volta, aquesta nacionalització total humana, que
no ha de ser destructora, sinó comprensiva i protectora de les nacions di-
verses i infinites en què es distribueix l’home sobre la terra? Aquesta fina-
litat suprema se’ns presenta, doncs, com un fi eminentment nacionalista,
i la seva fórmula podria ser: rehabilitar la nació en el seu recte sentit, en la
seva encarnació vivent, per fer d’aquest l’element viu de la unitat total hu-
mana, de l’harmonia superior i absoluta, ideal suprem de pau.
Els tractats de comerç, les convencions per disminuir les atrocitats de
la guerra, els compromisos d’arbitratge, les grans empreses internacionals,
les tendències novíssimes de l’art i les generalitzacions científiques que han
generat una nova encarnació i un nou sentit en els vells sistemes panteís-
tics i unitaris són algunes de tantes manifestacions d’aquest mateix esperit
d’unificació que plana sobre el món i ve a ser l’ànima universal dels nostres
temps. I com tot equilibri, tota harmonia, es constitueixen precisament
amb l’aliança i compensació de termes oposats, en aquesta unitat se sumen
com a forces concèntriques i domades les indefinides varietats antropolò-
giques, paral·leles a les indefinides varietats naturals.
Les funcions merament polítiques es revesteixen d’un caràcter adjec-
tiu i secundari, juntament amb la gran funció social que integrés totes
les innombrables energies disperses entre les multituds. Per això ha per-
dut ja tota la seva importància la qüestió tècnica, exclusivament intel·
lectual i reflex de la direcció política, juntament amb l’aspecte
sentimental, fisiològic, de l’organització social espontània, on radica la
base de tota tendència o activitat humana. Més clar: la qüestió mal

71
anomenada de les formes de govern (distribució dels poders públics,
encarnació de la sobirania, forma del poder harmònic) cedeix el lloc al
debat sobre la participació de les classes socials en la sobirania. I en
aquesta nova orientació es basa el canvi que ha transformat el que ano-
menaríem el romanticisme polític, producte de la gran revolta, en orga-
nització serena i freda per a la vida social. Aquesta reacció ha produït en
els esperits un gran moviment d’emancipació i llibertat. Quan s’estudiï
tal i com es mereix el procés educatiu de la nostra joventut en el que fa
referència a la política, caldrà fixar molt l’atenció en aquell moviment.
El corrent analític que ha estat el positivisme, en la ciència general, la
manifestació més plena, va anar traient, doncs, tot caràcter sentimental
als conceptes polítics que el principi de sobirania nacional havia semi-
divinitzat: la nació, la pàtria van passar a ser conceptes merament desig-
natius, producte i expressió del desenvolupament del principi liberal
aplicat a les col·lectivitats, és a dir, a l’escola pròpiament política; men-
tre que per altra banda, en la vessant social, a conseqüència del desen-
volupament del principi igualitari, s’originava l’escola socialista moderna,
i a causa del prodigiós augment de comunicacions entre tots els pobles,
el principis de solidaritat universal (que es va anomenar fraternitat en el
lema revolucionari) anava completant l’ideal internacionalista per una
latent i progressiva comunitat universal de les nacions.
És que no es pot afirmar, doncs, que traient de tots aquests ideals i
d’aquestes escoles el sediment utòpic i extraient el principi de vida nova
que germina en tota aspiració, no pot afirmar-se que aquest internacio-
nalisme o total agrupació de nacions, molt lluny de destruir l’ideal na-
cional, el completa, fecunda i vivifica? El principi nacional (realista,
positiu, tradicionalista, conservador en el sentit bo de la paraula) i el
principi socialista (evolutiu, idealista, progressiu) s’uneixen i comple-
menten en aquella aspiració internacionalista, combinació politicosocial
que no pot expressar-se de cap altra manera que en la fórmula de la
confederació universal, finalitat suprema d’aquest principi federalista
que ve a ser l’adaptació política del gran principi d’associació, ànima de
tota la ciència moderna.
L’ideal internacionalista és, doncs, la síntesi que tanca i contrapesa
un doble treball analític, renovador de la noció política i la noció social.
És una manifestació més del corrent harmònic que domina des del gran
impuls del gran cicle filosòfic alemany. En la unitat ideal a la qual el món
aspira, es fondran harmònicament totes les forces nacionals avui

72
disperses, sense que minori el valor propi de cadascuna, i coadjuvant-les
totes a la nova i fecunda força que resultarà de la seva unió total, la més
gran de les unions i per tant la més poderosa de les forces que històrica-
ment s’han produït. La tradició es donaria per fi la mà amb el futur.
Seria la rehabilitació de la idea de progrés, que el progressisme de la
vella escola va convertir en imatge grotesca, símbol de motins de taverna.
Es greixarien els mecanismes de la màquina política universal i es faria
per fi possible l’extinció de les guerres, que són avui les topades de dos
objectes que no han aconseguit de coordinar els seus moviments i acci-
ons. L’ideal de domini s’hauria transformat en ideal d’aliança. La tendèn-
cia innegable de tota evolució, i per aquest motiu també de l’evolució
social, d’anar passant d’allò senzill a allò complex, i donar lloc a la llei de
la varietat, es completaria, lluny de retrocedir, i donaria lloc a la unitat
més diversa i variada. Tingui’s present que les guerres no són, fredament
observades, altra cosa que alteracions o transgressions d’aquella llei evo-
lutiva, tendències encaminades a destruir una varietat per alimentar una
monstruosa, impossible, utòpica unificació.
Totes les utopies, entengui’s bé, han tingut en realitat com a única
causa un desequilibri entre els dos elements que sine qua non han de
formar, respectivament, les dues parts (cos i ànima) de tota organització
antropològica; parts no només inseparables de l’ahir i del demà, la unió
de la qual s’engendra en cada moment l’avui fugitiu, vel·leïtós, mòbil i
canviant sense parar.
Quan un ideal de retrocés ha commogut la sentimentalitat d’una escola,
d’un partit, ha sorgit la utopia atàvica, la utopia negra. I en sentit contrari,
quan troba eco en els cors una idea pura, sense cap reflex actual en la re-
alitat, una idea encaminada a renovar de cop la distribució de les entitats
socials o polítiques, neix la utopia revolucionària, la utopia roja.
Dos principis es disputen, avui com sempre, el domini de la ciència,
i esdevenen els punts de partida de les dues escoles que eternament ba-
teguen a l’interior dels sistemes i de les tendències com si la humanitat
fos una imatge de Janus139 que mira els dos vents de la vida. Aquests dos
principis, que a Grècia es van traduir en l’idealisme i el realisme filosòfics,
i en el renaixement científic en l’obscurantisme i l’humanisme, i en el
renaixement jurídic en l’escola història i l’escola filosòfica, i en la ideo-
logia moderna en el sistema positivista i el sistema idealista, i que en

139. Déu romà que tenia dues cares, una per mirar el passat i l’altra per mirar el futur.

73
política es revelen en l’aspiració conservadora i l’aspiració liberal, acon-
seguiran harmonitzar-se quan, per l’impuls d’aquest corrent que tendeix
a la fusió final de tota matèria amb tota força, se sumi la matèria nació a
la força federació social. La Nació, el prestigi tradicional, el «llegat dels
segles», la història, tot el penós i secular moviment d’instauració i forma-
ció dels elements ètnics, des de l’individu i la família a la raça sencera,
passant per les grans formes intermèdies, per la ciutat*, que és la pàtria
en el seu vertader sentit, per la nació pròpiament dita, i per l’agrupació
estatista, seria en certa manera el punt de recolzament de l’arc que in-
cessantment edifica el pensament llançant-se sobre les impureses d’allò
actual cap a una meta inexistent de suprema perfecció. Seria, si es vol,
el trampolí dels ideals sociològics, als quals els manca, en veritat, tota
transcendència si no compten en el fons amb aquella base, amb l’etern
empirisme, amb el fet on té la base tot dret.
En aquest estat ideal de l’opinió política humana canviaria naturalment
el concepte actual del partit, ja que una vegada posats tots d’acord sobre
la necessitat d’una i altres escoles per donar lloc a una constitució viable i
persistent, la filiació de cada individualitat seria apreciada com la inclina-
ció del mateix temperament i no com una manifestació racional i exclusiva
de l’opinió, ja que cada grup estaria convençut de l’absoluta falta de l’altre
per al necessari contrapès en aquest equilibri pacífic en el qual s’origina la
lliure evolució del dret públic. La naturalesa dels uns no seria llavors una
rèmora i un obstacle de la naturalesa dels altres. La circumstància de per-
tànyer a una agrupació conservadora seria apreciada com una funció social
paral·lela o simètrica amb la de pertànyer a una agrupació liberal. La de-
cantada fórmula el torn pacífic dels partits seria llavors una realitat viva, i
uns es dedicarien a instaurar i els altres a enfortir i arrelar. La naturalesa
dels partits d’oposició s’hauria llavors perfeccionat, i en la seva manifesta-
ció més avançada, aquests partits representarien escoles merament platò-
niques, encarregades de guiar l’evolució cap a l’ideal, evitant la
transgressió dolorosa, reaccionària en els fons de tota revolució.
Recordi’s, per aquest motiu, que el Sr. Silvela,140 referint-se a la sig-
nificació conservadora del seu partit, va dir que aquest només era con-
servador quant als procediments; no en el que feia referència a les
tendències. Realment, si es reflexiona sense passió aquesta frase, ha d’in-
duir-se que convé a totes les escoles polítiques, inclosa l’anarquista o

140. En aquell moment, expresident conservador del govern espanyol.

74
l’àcrata, amb l’única condició que no siguin estacionàries ni revolucio-
nàries, sinó serenament i reflexivament evolutives. L’única diferència se
centrarà a escollir el moment oportú de les reformes i dels avenços.
La fórmula espenceriana «la menor quantitat d’Estat possible», fór-
mula de tendències tan purament àcrates, però també tan purament
evolucionistes, guarda, si ens hi fixem bé, una altra manifestació d’aquell
corrent. I tot això confirma el moviment que en els esperits es va operant,
i va transformant en estat de consciència total i fecunda el que s’ha ano-
menat fins avui intel·lectualisme. Aquest és, en efecte, la progressió na-
tural de les coses. L’intel·lectualisme va ser una reacció contra el
sentimentalisme acèfal i estèril; i fracassarà també si se li retalla el radi
natural de la seva transcendència o se li tanca el camí cap a la direcció de
la voluntat. Així com les escoles artístiques evolucionen des del sentimen-
talisme pur de l’art per l’art al sec intel·lectualisme de l’escola docent fins
a la plena concepció de l’art transcendental, vertadera expressió artística
de la filosofia, o millor, visió precursora dels ideals futurs, així mateix
l’agrupació que un dia va ser parcial i després va passar a ser partit entrarà
de ple en el concepte d’escola com a entitat col·laboradora en la gran tasca
harmònica del dret públic universal.
Potser, exagerant una mica aquesta tendència sintètica que caracteritza
l’actual moment de la ideologia, pot afirmar-se (repeteixo que en una
generalització una mica atrevida) que l’ideal cristià aconseguirà amb això
avançar un pas més en el seu camí etern. No hi ha dubte que la mateixa
grandesa d’aquest ideal, d’origen tan purament sobrehumà, diví encara
per a les opinions extrareligioses, exigeix per a la seva adaptació a la vida
una dignificació progressiva dels esperits que han d’instaurar-lo i traduir-lo
en moral pràctica, no limitada a les relacions privades, sinó extensiva,
principalment, a les públiques. Doncs bé: ¿no podríem dir que tota l’època
bàrbara representa el caràcter sentimental de la nova era, i l’època del re-
naixement pagà, o Edat Moderna, tradueix l’aspecte intel·lectual, i final-
ment l’aspecte moral està representant per aquesta mateixa tendència
cosmopolita, totalista, que intenta coordinar i organitzar (no fusionar o
fondre) les classes en allò social i les nacions en allò polític?
L’aliança entre l’ideal socialista i l’ideal nacionalista resultarà, doncs,
de la coordinació de l’element progressiu i ideològic amb l’element con-
servador. És un acomodament entre l’artificial i el natural, és a dir, es tracta
de regularitzar l’eterna i pausada transformació que l’home va fent patir a
la mateixa naturalesa de les coses.

75
 S’ha repetit massa la reflexió que tot sistema que no té en compte
l’element natural porta un pecat d’origen que el fa inútil per traduir-se
en dret positiu. Un dels errors més perniciosos que el positivisme, mal
interpretat, ha imbuït en certs esperits, ha estat sens dubte el de consa-
grar com a definitives, o poc menys, les condicions actuals de la vida i
les induccions que d’un estudi es deriven per al dret social. En aquests
casos només s’ha tingut en compte el moment en què es viu, i s’ha faltat,
com a mínim, a una regla elemental de tota anàlisi. A l’operació li falta
un dels seus factors, que és la condició d’eterna mutabilitat de la vida
col·lectiva. La llei de demà, és cert, es realitza en part com a amplificació
i conseqüència de la llei d’ahir i de la llei d’avui, però també en part
contra aquestes lleis, com a derogació més o menys àmplia dels seus
principis. Aparentment, doncs, el progrés humà és una lluita eterna de
l’home amb la naturalesa de les coses, tot i que en el fons es tracti només
d’acomodar-se de la millor manera possible al medi natural, sempre
hostil i tirànic, endolcint-ne les aspreses, adaptant-se penosament a les
seves dificultats i modificant poc a poc les precàries condicions de vida
que en resulta. Són dues naturaleses, l’home i el medi, el subjecte i l’ob-
jecte, el jo i el no-jo de la filosofia, en pugna l’una contra l’altra, que
s’influeixen mútuament de manera continuada. La història no és altra
cosa, al cap i a la fi, que el procés d’aquesta guerra perdurable.

III 141

Filosòficament, doncs, i com a tendència, l’internacionalisme, que aspira

a la unió internacional i no a la mort de les nacions, és el sistema en què
convergeixen aquests dos corrents mares de la sociologia moderna, an-
titètics a primera vista: el socialisme i el nacionalisme. No obstant, és tal
la inexpressió, la vaguetat dels conceptes tècnics en ser aplicats a la pràc-
tica, que poques vegades s’aconsegueix amb aquests expressar la natura-
lesa íntima i real de les coses designades. Vegin-se els casos. El
nacionalisme, als diferents països on ha arribat a un desenvolupament
polític d’importància, ha encarnat un esperit d’hostilitat patent, arrelada,
contra els estranys. Mai l’adversus hostem aeterna auctoritas142 ha trobat

141. Alomar, Gabriel. «La harmonización de la corriente socialista con la nacionalista», loc.
cit., tom x, 1904, p. 321.
142. En llatí, «eterna autoritat contra l’enemic».

76
una interpretació més perfecta; i aquesta repugnància per tota influència
exterior s’ha traduït en una fanàtica consagració d’allò actual com a
permanent i definitiva forma, o en una reivindicació dels elements tra-
dicionals, que ha transfigurat la història fent-ne un ideal únic, un model
perenne cap al qual cal dirigir tots els esforços. Cap moviment de re-
construcció nacional s’ha preocupat, com hauria hagut de fer, d’adequar
la nació als temps, fer-la plenament compatible amb el moment actual
de l’evolució general, adaptar-la a la vida ambiental. No s’ha procurat
ni tant sols d’assegurar la persistència de les qualitats natives, consagra-
des i quasi-divinitzades per la història; s’ha proclamat que en aquesta
sacra herència, en aquesta transmissió indefinida d’unes mateixes carac-
terístiques, radicava la vitalitat mateixa dels pobles i la conservació del
seu prestigi incòlume. Per això, en general, els moviments particularistes
han pecat de rutinaris, d’estacionaris, i en el seu si no s’ha dissenyat d’una
manera clara la tendència progressiva i dinàmica al costat de la conser-
vadora i estàtica, que ha donat color i caràcter exclusiu a aquelles escoles.
Per això no han aconseguit aquests moviments arribar a ser plenament
socials, en el sentit de constituir agrupacions o lligues de personalitats
amb ideals polítics diversos, tot i que units per la coincidència d’una
afirmació* comuna: l’autonomia de la pròpia nacionalitat. Cada vegada
que aquestes lligues han arribat a tenir un desenvolupament suficient,
l’escola s’ha fet partit; i, en arribar a la lluita política, s’han trobat que la
necessitat de mantenir la cohesió interior, la personalitat única, la mo-
nocromia de l’agrupació els ha obligat a prescindir de significar-se en el
que toca als interessos vitals de tot poble: els interessos mateixos de
l’individu, base i punt de partida de tot sistema de dret públic. S’ha
oblidat que els drets nacionals estan condicionats i limitats pels drets
individuals i que només a condició de completar l’obra de la llibertat
personal i de millora de vida a benefici de cada ciutadà, es pot parlar de
reivindicacions nacionals o ètniques. En el fons d’aquest error bat segu-
rament, com sol passar en quasi tots els errors, una subtilesa d’escola,
un excés d’anàlisi, un pedantisme; vegi’s com, en primer lloc, s’ha pre-
sentat l’individualisme com el sistema oposat a tota personalització de
col·lectivitats socials, ètniques, nacionals o polítiques. S’ha dit, agrupant
en dues grans esferes les tendències dels sociòlegs i dels polítics: indivi-
dualisme o atomisme d’un costat; socialisme en els seus múltiples graus
i maneres, de l’altre. Sense advertir que el socialisme actual es presenta
a tot el món com la perfecta encarnació de l’individualisme; no de

77
l’individualisme d’un sol, que seria l’autocràcia o el govern despòtic; sinó
de l’individualisme de tots i cadascú, neutralitzat i en equilibri per una
compensació total de les seves forces.
El que hi ha en el fons és que el nacionalisme, en situar-se en un punt
intermedi entre els interessos purs de l’individu i les tendències cosmo-
polites pròpies de totes les utopies, ha estat interpretat per molts com
una protesta contra els dos extrems de la política universal. I com aquests
extrems, d’acord amb la naturalesa de les coses, es confonen en una sola
concepció, ja que la frase interessos de la humanitat expressa una idea
vaga si no se la interpreta com a interessos de l’individu, o sigui els que
la Revolució va anomenar Drets de l’Home, d’aquí que per a molts el
moviment de reivindicació nacional resulti una reacció contra el gran
moviment revolucionari que va posar fi a l’Antic Règim.
Bé mereix aquesta qüestió que ens aturem un moment a analitzar-la.
Si hi ha una escola que es manifesta pel mateix origen que l’ha originat,
aquesta escola és el nacionalisme. La paraula nació com a designativa
d’un element vital, actiu, primordial, del dret públic, és un producte
exclusiu de la Revolució. Alguna cosa d’això succeeix, en diversos graus,
amb les paraules pàtria, poble, ciutadà; observi’s que, després de tot, la
gran revolta es va proposar amb a finalitat màxima, en allò polític, un
canvi en les fonts de la sobirania, canvi que produeix la sobirania naci-
onal. Aquesta designació resol de cop tots els dubtes. La nació va ser
sobirana, i ja no va caldre sinó restaurar-la i retornar-li la integritat de
les forces i l’extensió. Les guerres sostingudes per la primera república
van confirmar plenament la capacitat de la nació com a subjecte de la
funció principal del sobirà: la direcció de la guerra, l’eix de la política
internacional, des de llavors, doncs, França va ser definitivament una
persona. L’Imperi, producte legítim de l’exacerbació revolucionària, no
va fer més que desenvolupar i propagar la nova doctrina. El cèsar, d’acord
amb la naturalesa mateixa de la seva investidura, no va ser ja el propietari
dels seus Estats, sinó el cap del seus súbdits: no l’emperador de França,
sinó el dels francesos. I el problema de les nacionalitats va quedar plan-
tejat. Cal recordar ara una vegada més el procés que des de llavors ha
anat reconstruint aquestes nacionalitats per fer-ne altres nous subjectes
de dret públic, altres noves fonts de sobirania? Cal recordar com el
segon imperi, continuant la tradició revolucionària, va continuar alenant
i protegint aquella reconstrucció a Itàlia, i va ser víctima d’aquesta ma-
teixa per part d’Alemanya, que reclamava les províncies teutòniques

78
retingudes per França? Fixem-nos que aquesta evolució és molt més
ràpida als països en què per raons d’origen o veïnat, la nova llavor ha
fructificat millor; vegi’s també com en aquells països de tradició consti-
tucional i parlamentària, com Anglaterra, són els partits liberals els que
patrocinen el self-government per a les nacionalitats sotmeses. Per la resta,
la qüestió referent a la política interior de la primera república no es
presentava gaire clara. És veritat que el jacobinisme143 va mantenir en
tota la seva puresa el principi de la uniformitat de l’Estat francès; però
això no era de cap manera una innovació revolucionària, sinó una con-
tinuació dels ideals polítics vençuts, una persistència de l’Antic Règim,
el qual, sobretot, sota la dinastia borbònica, estava saturat del que Taine144
anomena l’esperit clàssic, aquest esperit que va ser, segons aquell escriptor,
un dels grans motors de la Revolució. En canvi, el girondisme,145 la fili-
ació revolucionària del qual ningú pot negar, va començar la nova escola
federalista, que era inexistent a França.
En presentar-se davant l’arbitri dels ciutadans, ja àrbitres de la seva
política, la necessitat d’escollir la forma de constitució del nou règim, és
clar que s’havia d’oferir la disjuntiva de les dues fórmules, unitària i fe-
derativa, fet que va originar les dues grans escoles de la Revolució, jaco-
bins i girondins. S’entén també que prevalgués llavors la fórmula
unitària, ja que les diversitats ètniques a partir de les quals s’havia format
la moderna França es podien considerar llavors com a nacionalitats, no
tenien cap tipus de preparació per assolir un règim autonòmic; i això
sense comptar que la seva participació hagués estat regressiva i hagués
impossibilitat l’obra de la llibertat, base mateixa de tot el moviment. No
s’oblidi que tot progrés es deu a la iniciativa de les seleccions i que, per
això mateix, els moviments revolucionaris són obra de les ciutats, on,
per raons òbvies, s’han concentrat les minories que han desenvolupat
els nous ideals o han ideat les doctrines del futur. En aquest sentit, no
cal oblidar que la Revolució no va ser obra de França, sinó l’obra de
París, i que la ciutat central va haver de dominar manu militari els últims
esforços de la França tradicional, aixecada en pes contra el nou règim. I

143. Els jacobins van ser el club polític més important durant la Revolució francesa, parti-
daris d’una política centralista i uniformitzadora de l’Estat.
144. Hippolyte Taine va ser un dels principals defensors del positivisme sociològic, del na-
turalisme francès, i un dels promotors de la crítica historicista.
145. Partit polític defensor del federalisme, format principalment per la burgesia perifèrica
que controlava els grans ports francesos.

79
és que en realitat les col·lectivitats nacionals no poden anomenar-se
vertaderament constituïdes o definides, personalitzades, fins que, ve-
ient-se agrupades al voltant d’una urbs que sigui el seu nucli de vida, el
seu esperit, la seva veu, han a arribat a prendre consciència de la seva
pròpia existència, formulant les seves aspiracions i manifestant els seus
sentiments, compensant les forces tradicionalistes dels elements rurals
amb les avançades de la joventut universitària i dels cabdills de la idea
novíssima. Per això, per jutjar no ja només la vida que porti en si un
moviment qualsevol de reivindicació autonòmica, sinó fins i tot de la
seva legitimitat, de la seva transcendència per a la civilització universal,
només fa falta examinar l’índole social de la seva ciutat motriu, la natu-
ralesa de la selecció intel·lectual que hagi començat o encaminat aquella
aspiració. Si aquesta ciutat (no s’oblidi que la ciutat és per excel·lència
el centre polític), si aquesta ciutat aporta i concentra una vitalitat major
que la ciutat hegemònica, no pot dubtar-se que, en un termini més o
menys llarg, l’hegemonia canviarà de centre i d’ideal, i passarà a la nova
ciutat des de l’antiga, o bé la nacionalitat el centre de la qual està cons-
tituït per la ciutat nova afluixarà els vincles que la retenen unida a la
vella ciutat, i es llançarà de ple a la vida amb tota llibertat. Tot regiona-
lisme, doncs, es funda en un nou centralisme*. És un astre que ahir
s’acontentava amb evolucionar de forma normal i rutinària al voltant
del seu sol, i aspira avui a constituir-se al seu torn el seu propi sistema.
El centralisme que ha regit fins aquest moment ha deixat de ser natural,
ha perdut tota força que no sigui la de l’artifici i de la llei vetusta; la
naturalesa imposa llavors la formació d’un nou nucli que restableixi la
relació natural entre la representació i els representats. Per això crec que
cometen un error de concepte i de paraula els que, en aixecar la seva
protesta contra el centre que exerceix l’hegemonia, reneguen en absolut
de tot centre polític i advoquen per un atomisme com a únic sistema
capaç de satisfer les necessitats públiques. No. El concepte positivista
que fa de tota nació un organisme amb membres diferents i funcions
diverses, amb una curosa divisió del treball, no és una teoria sense fona-
ment real. La pròpia desigualtat de condicions nascuda de l’atzar de la
topografia i del medi produeix desigualtat en l’aptitud política de cada
regió (no de cada nacionalitat, entengui’s bé). Aquelles regions on ha
afluït la selecció de les intel·lectualitats, la flor de les escoles, la quinta
essència dels refinaments de l’esperit, no participen, en veritat, de la
mateixa naturalesa que aquelles altres en què l’activitat s’ha resolt en

80
aplicació de tota energia a la tasca material, al cultiu penós de la terra,
a la satisfacció de les necessitats immediates, urgents i peremptòries.
Aquesta mateixa desigualtat d’aptituds i aficions, una de les bases de tot
sistema particularista, proclama, doncs, la necessitat d’encomanar la
funció política als centres naturals, des d’on irradiï de manera natural
cap a les comarques en les quals la vida i l’acció hagin pres altres camins
més apropiats a la seva respectiva idiosincràsia. D’aquesta manera, al
mateix temps que les ciutats directives rebran dels camps i dels centres
secundaris el flux de la vida material, hi enviaran l’aura espiritual de la
seva cultura superior i depurada; i transformaran i ennobliran amb aquest
artefacte, que en l’obra humana és sempre la iniciació d’una nova natu-
ralesa, els vells impulsos i els hàbits naturals, les arrels més fortes de les
quals arrelen a les regions on només molt tard arriba la ressonància de
les noves doctrines i la proclamació de les noves creences.
Per la resta, aquest repartiment de funcions que atorga la seu de la
direcció política a una sola regió en cada nacionalitat no és obra de l’at-
zar ni de la voluntat del legislador, ni del designi premeditat dels esta-
distes. És que aquell predomini no és acceptat tàcitament pels mateixos
que s’adapten a l’impuls rebut del centre natural, i acomoden la seva
vida al batec del cor de la pàtria? I és que aquesta sobirania es limita als
accidents de la política, i no es mostra també de la mateixa manera en
les manifestacions de la vida, de l’art, de la ciència, de la literatura, del
concepte d’elegància i de distinció, de les tendències filosòfiques i fins i
tot de les religioses? I no només s’observa això respecte de la vida interior
de cada nació, sinó també en l’acció mútua i contínua d’unes nacions
sobre les altres, per la qual les hegemonies, a través dels segles, van trans-
metent-se en virtut de la major o menor energia i vitalitat de cada cen-
tre. I pot afirmar-se també que quan una nació ha perdut la seva
personalitat política, la seva fisonomia d’Estat, en caure sota el domini
d’una altra, ha estat sempre perquè el centre de vida d’aquesta nació s’ha
trobat en condicions d’inferioritat respecte del centre de vida de l’altra.
Mai s’insistirà prou sobre aquests punts perquè, com és evident per
a qui hagi estudiat a consciència l’assumpte, entre nosaltres es confon a
totes hores el problema del centralisme o de la descentralització amb el
de les nacionalitats, que es presenta quan una nacionalitat sotmesa a una
altra pel resultat d’una antiga descendència ressorgeix de cop a la vida i
busca la seva llibertat. Vegi’s com aquest moviment que s’ha anomenat,
de manera molt impròpia, regionalisme, no es manifesta en aquelles

81
nacions l’origen del qual és autèntic al centre, sempre que el seu desen-
volupament no hagi arribat a formar d’aquestes una nova nacionalitat.
La dificultat no és, doncs, en l’existència d’un centre amb les prer-
rogatives que ha de tenir com a tal; sinó en la manera més o menys
dúctil, adequada i diversa, amb què s’exerceix la funció de centre, dictant
la norma de vida per a cadascuna de les parts del territori sotmès a la
mateixa esfera d’acció, quan aquestes parts, pel seu origen i la seva his-
tòria, no participen de la psicologia general del país. És, doncs, l’unifor-
misme, i no el centralisme, la qüestió. L’existència del centre és tan
essencial i prístina com l’existència mateixa de la nació com a tal. Nació
sense centre, nació sense cap i per tant sense existència real. Per això es
pot ben dir que el centre natural d’una nacionalitat no és, com s’ha vol-
gut, la representació d’aquesta, sinó alguna cosa més: és la seva mateixa
víscera principal i més noble, l’òrgan de la seva consciència i de la seva
personalitat. I, al contrari, el centre que usurpa les seves funcions no té
altra consistència que la que rep de l’obsessió política del moment, sense
abastar, com hauria, sota la seva esfera d’acció, la norma de la vida total
del país, artística, científica, literària, filosòfica, social, la llei de vida de
la nacionalitat, la font de la seva cultura i de la seva energia.
Tot vertader nacionalisme, doncs, implica el reconeixement d’un centre
de vida des d’on s’irradiï cap a la perifèria no només l’instint de conservació
nacional, l’impuls afirmatiu de la pròpia essència col·lectiva, sinó també la
reacció o la rebel·lia contra la inèrcia de la tradició, contra les rutines here-
tades i maquinals, quan aquestes han deixat d’estar en harmonia amb l’última
depuració dels conceptes de justícia, de llibertat o de vida.
Observi’s com tots els moviments socials i polítics, fins i tot els més
demagògics, tenen la seva iniciació en el pensament i el verb de les classes
elevades, cosa molt natural, ja que només a les cultures selectes pot exigir-se
la renovació dels conceptes envellits o el redreçament de les creences per-
nicioses. Així com, en relació amb la sort del futur moviment social obrer,
crec de tota manera equivocat i fal·laç el famós principi de Karl Marx,
l’emancipació dels treballadors ha de ser obra dels mateixos treballadors, també
en relació amb el moviment nacionalista estic convençut que només a
través de l’obra dels grans centres s’engendra el moviment de les reivin-
dicacions ètniques i polítiques. En general, pot dir-se que les rebel·lions
nacionals històriques són de dues classes, i en aquestes dues classes
radica no només la distinció entre moviments vitals i resistències infe-
cundes; no només la distinció entre moviments de resurrecció i

82
moviments espasmòdics de les forces que moren; no només la distinció
entre els inicis de les noves eres que apunten a l’horitzó i els últims esfor-
ços dels temps que se’n van; sinó també la distinció elemental entre mo-
viments nacionals, és a dir, rebel·lions el subjecte de les quals és una nació
plenament constituïda o refeta, i moviments regionals, o sigui rebel·lies
d’ocasió promogudes per les restes informes d’antigues diversitats ètniques
que han persistit com a vells plançons al bosc de les nacionalitats noves,
vivint del record i aferrant-se com a última garantia de vida a la pròpia
incapacitat per acomodar-se a la llei nova, modelar altra vegada la mateixa
persona i reconstituir la vida, una vida personal i genuïna, tot i que ade-
quada als principis normals i directors de la vida universal contemporània.
Aquestes dues classes de revoltes són la revolta rural i la urbana, i només
en obrir la història es veurà confirmada l’absoluta oposició de les seves
respectives naturaleses, malgrat l’aparença comuna i exterior. Ja en una
altra ocasió he fet notar aquesta diversitat: d’un costat la Vendée, la Bre-
tanya, contra la França de la Revolució; Bascònia i Navarra contra l’Espa-
nya del liberalisme; de l’altre, Flandes contra Felip II o l’Amèrica Llatina
contra la vella Espanya. Un judici superficial ha pogut, moltes vegades,
presentar com a vertaders moviments d’índole nacional el que era només
una resistència obstinada de sistemes agònics o vençuts, com les dues grans
etapes de la resistència espanyola antirevolucionària, o sigui les anomena-
des guerres de la independència i la guerra civil, que van ser lluites religi-
oses i dinàstiques abans que lluites nacionals i particularistes, ja que ni el
dret diví és compatible amb el concepte pur de règim foral, ni la Casa de
Borbó no podia representar mai, a causa de la seva tradició, un sistema
d’autonomies locals, ni el foralisme entès a la manera dels últims sequaços
de l’Antic Règim, que no tenia res que veure amb el concepte liberal de
sobirania. Vegi’s, sinó, com l’escola federalista postrevolucionària, en pren-
dre cos al nostre país, ha hagut de niar entre els partits de l’extrema esquerra,
és a dir, precisament en oposició diametral al vell tradicionalisme pseudo-
defensor de les autonomies locals. Vegi’s com les úniques manifestacions
científiques de la tendència autonòmica han aparegut entre aquests ultra-
liberals, que han instaurat el que podria anomenar-se escola filosòfica de
l’autonomisme, i han aportat, tot i que suavitzat per la radical diversitat
de races, un matís de l’ideal anglosaxó que té com a primera norma polí-
tica el self-government.
Aquest federalisme, d’origen tan explícitament liberal i de caràcter tan
clarament revolucionari, demostra la persistència de l’element autonòmic

83
de la Revolució. I és que en el si d’aquella gran revolta batia no ja una
renovació parcial dels conceptes polítics i de les normes governamentals,
sinó la subversió total de la vida individual i col·lectiva, i l’embrió de tots
els problemes que agitarien la humanitat en la nova era que s’obria a la
llum. Si aquella gegantesca sacsada no hagués despertat les més profundes
energies vitals adormides pel son d’una rutina de segles, si no hagués nas-
cut com una espurna del xoc de dues manifestacions més de l’eterna an-
tinòmia universal, no hauria produït el ressorgiment caòtic de tants ideals
d’aparença incompatible, inconciliables segons la freda i profunda anàlisi
dels erudits, però clarament correlatius i harmònics a la llum intuïtiva del
qui abasta l’obra de conjunt en què col·labora la mateixa humanitat, pot-
ser en tasca inconscient i mecànica. D’un costat, l’ideal individualista, que
posava fi als gremis i apel·lava a les grans agrupacions des d’on flueixen les
grans seleccions, contra la tirania dels petits grups, a la humanitat contra
la pàtria i les nacions. De l’altre costat, l’ideal de la sobirania retornada al
seu origen i novament popular, que restaurava les nacions com a elements
de vida col·lectiva i fonts úniques del dret polític, com ho era de dret social
la humanitat mateixa en tota la seva integritat. I d’aquesta manera convi-
vien i es compenetraven aquests dos ideals com a aspectes d’una mateixa
tendència, que a les escoles extremes arribaven ben aviat a confondre’s, de
la mateixa manera que s’ajunten i es confonen els extrems d’una circum-
ferència; i així, dels somnis de l’individualisme radical, merament negatius
i utòpics, sorgien les afirmacions del socialisme i aquelles dues escoles
aparentment irreconciliables resultaven finalment una mateixa cosa.

IV 146

És clar que un cataclisme com el de la Revolució, amb el qual es verifi-

cava violentament el trànsit de dues eres, havia de mostrar també, tot i
que en un ràpid pendent, la gradació de l’un a l’altre sistema. Noti’s com,
entre els seus grans antecessors, entre els qui van aportar a les seves pà-
gines la iniciativa i el primer impuls, destaquen dues figures que semblen
encarnar la representació antitètica dels dos pols d’aquell corrent. En Vol-
taire hi trobem l’esperit clàssic, l’anàlisi freda, el nou afany de la ciència

146. Alomar, Gabriel. «La harmonización de la corriente socialista con la nacionalista», loc.
cit., tom xi, 1905, p. 577.

84
positiva i terrenal, l’afició aristocràtica invencible, el diletantisme d’un
lector d’Horaci, el criticisme burleta, gaulois, d’un fill de Rabelais147 i la
indiferència sentimental d’un cortesà d’Enric IV.148 No veieu en aquest
esperit la continuació de vella obra a través de les noves generacions, ves-
sar-se el vi vell d’aquell neoclassicisme sense ideals en el nou ordre del
règim emancipat, i canviar de seu les eternes oligarquies? Vegeu en canvi
Rousseau modulant les primeres lamentacions romàntiques, traient de les
afirmacions extremes de l’individualisme el punt de partida dels futurs
somnis col·lectivistes, obrint un nou període afirmatiu com a recció con-
tra el vell pessimisme, iniciant una era de síntesi després de l’anàlisi enci-
clopèdica. Es diria que aquests dos esperits són els símbol complet del
nostre món filosòfic, una encarnació més d’aquest etern dualisme que
regeix les coses i la integració de la qual consisteix en la vida mateixa. Vol-
taire, i potser encara més expressivament Diderot,149, inicien el corrent
positivista. Rousseau, a la part heroica de la seva obra, (heroica segons
l’accepció de Carlyle), és el primer dels grans sintètics moderns, dels grans
improvisadors de sistemes, que reaccionen contra el desencant científic i
les induccions històriques per afirmar la missió poètica o creadora, direc-
triu i profètica de la filosofia, diferent de la seva missió examinadora o
crítica i superior a ella en transcendència social, en valor humà.
La llibertat individual. Aquesta aspiració que, després de tot, ha estat
sempre el comú denominador de tots els ideals de baix cap a dalt, uneix
també tots els sistemes postrevolucionaris. Quin és, socialment, el dret
paral·lel a aquell dret fonamental políticament? El dret a la vida. Bé, doncs
la primera fórmula, la llibertat, insígnia mil vegades tremolada dels siste-
mes anomenats individualistes, i la segona, el dret a viure, norma dels
sistemes anomenats socialistes, coincideixen implícitament en aquesta
tendència, expressa o tàctica, a una compensació universal de forces que
garanteix, amb la potència de la solidaritat humana, la llibertat i la vida
individuals contra els excessos i les extralimitacions dels poders. És a dir,
són universalistes, humanitaristes, apel·len a la força del tot contra la de
les parts. Què ha sigut, doncs, el que ha separat absolutament les dues
escoles fins al punt de fer-les aparèixer com una antinòmia? Una sola

147. Escriptor francès del segle xv considerat un dels màxims exponents de l’Humanisme
en el Renaixement.
148. Rei francès del segle xvi, inicialment, de religió protestant, que aconseguí la pau entre
catòlics i protestants.
149. Juntament amb D’Alembert foren els creadors de l’Enciclopèdia.

85
qüestió: la propietat. Entre els liberals fidels a la tradició de la seva escola,
ha estat un tòpic la frase: sense propietat no hi ha llibertat. Vet aquí una
fórmula que per molt de temps ha fet aparèixer la tendència socialista com
a antiliberal, absorbent i fins i tot tirànica. Tanmateix, cap socialista dei-
xaria de reconèixer com a vertadera i evident aquesta altra fórmula: sense
propietat no hi ha vida. No és, doncs, la qüestió de la propietat el que ha
dividit a uns dels altres, sinó la major o menor limitació de la propietat
individual per garantir la vida individual, fórmula perfectament individu-
alista. L’antic liberalisme o individualisme es va fonamentar en dos errors:
el de fixar com a aspiració final la llibertat, que és condició de mitjà per
la vida, i el de proclamar teòricament com a llibertat de tots i cadascun el
que resultava pràcticament la llibertat d’alguns, és a dir, un sistema oligo-
cràtic. Es va interpretar l’individualisme com el dret absolut del subjecte
social i polític a desenvolupar la seva potencialitat i la seva acció, sense
límits de cap tipus. Però en aquest subjecte no es va veure la multiplicitat
indefinida i total dels homes, sinó un subjecte abstracte, llibresc, inexistent.
Es va confondre l’un amb el tot. I en proclamar la pròpia fórmula com el
crit de rebel·lia i emancipació de l’individu contra la col·lectivitat, es va
oblidar que aquesta lluita de l’un contra la resta era només aparent i fictí-
cia, ja que la força principal de tot individu era una força aliena i prestada
(capital, herència, poder derivat del càrrec) i no, en general, una força
genuïna, pròpia, derivada de si mateix. La vella antinòmia individu-col·
lectivitat va quedar, doncs, una vegada més adulterada, i al final el socia-
lisme (malgrat aquesta denominació, introduïda per Pierre Leroux) va
poder anomenar-se individualisme exactament amb la mateixa raó que la
vella escola liberal, ja que en tendir al bé, a la llibertat i a la vida de l’indi-
vidu, és el mateix que procurar la felicitat i alta garantia dels individus, o
sigui, de la humanitat. I és que si es mira bé, aquella antinòmia no existeix
vertaderament, i el que s’ha volgut indicar amb aquesta és la lluita sempi-
terna de dues humanitats: la tradicionalista o estàtica i la innovadora o
dinàmica; la que s’adapta a les condicions actuals creient-les condicions
naturals i inevitables, i la que lluita contra elles, contra la història, contra
el temperament ètnic i nacional, contra la creença, per transformar la
naturalesa de l’avui en la del demà.
Fer de cada ésser un Déu, en politeisme infinit, o convertir-lo tot en
un sol i únic ésser diví, en absolut panteisme, no és exactament el mateix?
I vet aquí com a una mateixa cosa es van reduir les dues tendències, com
nascudes d’un mateix fenomen politicosocial: la Revolució.

86
 Va quedar, doncs, com a única inducció vertaderament real i viva, la
subsistència d’aquella altra antinòmia que palpita en la història de tots els
segles: la d’ahir i demà, sobre la palestra de l’avui.
Pel que fa a la resta, si ens obstinéssim a dividir radicalment els po-
bles, les èpoques, les cultures, en dues classes irreductibles i oposades,
en una part els de tendència socialista o absorbent i en l’altra els de ca-
ràcter atòmic o individualista, la nostra classificació trobaria a cada pas
incongruències i dificultats que la divorciarien de tota realitat. Una prova?
Aquí va. ¿La civilització clàssica, grecoromana, no ha estat considerada
com a socialista, potser confonent l’estatisme amb el socialisme? Doncs
la flor més exquisida del món hel·lènic, la ciutat atenenca, ¿no ha estat
considerada per altra banda com la manifestació individualista de la
cultura grega, com ho va ser en sentit socialista (s’ha dit) la ciutat espar-
tana? I Roma, que en el polític va manifestar un esperit tan marcadament
imperial, ¿va produir un dret socialista? Aquell familisme de la seva cons-
titució neopatriarcal, ¿no és la concreció més admirable d’un poder
extrasocial i particularíssim, la família? Les nacions bàrbares, l’individu-
alisme de les quals se cita constantment, ¿no van encarnar i difondre
l’ànima cristiana, tan purament col·lectivista, i convertir-la en la quinta
essència amb la flor d’aquells ordes regulars, en els quals l’esperit de
fraternitat va arribar a la seva més elevada manifestació? I els organismes
gremials d’aquella Edat Mitjana poliàrquica i atomística, ¿no són exem-
ples de solidaritat i de règim societari? I la confusió de jurisdiccions
entre el civil i l’eclesiàstic, el règim parroquial que feia del barri un sub-
municipi com havia fet del municipi un església (ecclesia) imitació de la
sinagoga semítica, ¿no demostren un influx clarament col·lectivista? Els
grans iniciadors, al cap i a la fi, dels socialisme modern han sortit de les
races individualistes o bàrbares: Anglaterra en primer lloc, Alemanya
després, i entre les nacions llatines, només França, la de llatinisme menys
pur i més viciat per influències exteriors, ha produït una encarnació
original de les noves doctrines. Seria curiós d’analitzar detingudament
la mesura en què cadascun dels elements ètnics fonamentals de la nostra
actual Europa ha contribuït a la germinació secular del socialisme: l’ele-
ment semític, pel pensament del nucli hebreu alemany, al qual es deu
la fórmula més precisa de l’escola econòmica (Marx, Lassalle,150 Singer151);

150. Fou un dels líders del partit socialdemòcrata alemany.

151. Fou l’enllaç entre Marx i Engels i el partit socialdemòcrata alemany.

87
el proto-cristianisme, per la palingenèsia apostòlica provocada per l’es-
cissió de les esglésies cristianes amb la Reforma; l romanisme, amb la
deïficació de l’Estat com a divinitat tutelar i suprema; el germanisme o
barbarisme, amb l’exemple de les corporacions gremials, temptativa
imperfecta de la futura i fecundíssima solidaritat obrera.
Mai, doncs, ha estat més complexa la psicologia d’una generació; mai
l’home ha estat més múltiple, ni ha sentit sobre el seu esperit l’acció dis-
cordant de més impulsos. Per això, la veritat no li sembla una essència
única, ni una cosa monomòrfica, sinó diversa i pendent d’aspectes infinits;
i per això sent en el fons de si mateix una duplicitat espiritual nascuda de
la duplicitat fonamental dels influxos que han elaborat el seu instint i que
n’han fet un clàssic-romàntic, un deista-panteista, un realista-idealista, un
espiritualista-materialista i, si es vol, un individualista-col·lectivista.
Però si no existeix la pretesa dualitat que separava els sistemes segons
es basessin en l’individualisme o sobre la col·lectivitat, sí que existeix una
altra dualitat fecunda que contraposa dues tendències: la que aspira que
tota acció, ja la de l’individu, ja la de les col·lectivitats, tingui una trans-
cendència humana, un eco universal, i estengui la seva radiació a través
de tota la terra; i la dels que volen recloure l’acció mateixa als límits natu-
rals o artificials d’un territori, o en l’entroncament d’una varietat ètnica,
extensió més o menys àmplia de la família, o en la modalitat estàtica d’una
època, d’una creença, d’un moment de la cultura nacional. És a dir, a un
costat hi ha els agressius, els actius, els iniciadors, els afirmatius, els dinà-
mics; a l’altre, els defensius, els passius, els contempladors, els estàtics. A
un costat els universals, que són els personals; a l’altra el provincials, els
regionalistes. Com es veu, aquestes dues ànimes són la forma actual d’aque-
lles dues tendències eternes a què feia referència i que fan xocar en perpè-
tua lluita el passat amb el futur.
La ciutat, la metròpoli. Vet aquí l’òrgan on germina i es formula
l’aspiració universalista. El camp, les províncies, la regió. Vet aquí l’òrgan
de la tendència contrària.
La ciutat, doncs, òrgan primordial del dret públic i al mateix temps
súmmum de complicada perfecció que corona, com una flor, l’arbre de les
nacions i les races, assenyala la concreció del pensament universal i totalista;
és òrgan de l’individu i de la humanitat d’un temps, i demostra la identi-
tat final de les dues entitats.
Però entre la ciutat-còsmica, genèrica, i la ciutat personal, específica, hi
ha un organisme de transició, un lligam: la nacionalitat. Aquesta és

88
originalment l’expansió o irradiació d’una ciutat-mare; però és també la
generadora de la ciutat-flor, en què s’encarna i esdevé quinta essència una
cultura, sona i es formula el verb d’un ideal. La ciutat la va formar per
recolzar-se en aquesta com a força de les conquestes futures, com a moment
inicial de les epopeies pàtries; i aquesta va formar la ciutat com a seu del
pensament i la sentimentalitat col·lectives, òrgan iniciador, impulsor i di-
rector de l’obra transcendental d’una raça a través del món. Per això, entre
la nació i la ciutat hi ha una ponderació de forces i un cert antagonisme,
que quan es resol a favor de la ciutat origina els pobles influents, agressius,
irradiadors, agents, inestables i evolutius. Per mitjà d’aquesta ciutat, alfa i
omega de tota política i de tota cultura, cada nació aporta la seva paraula,
la seva voluntat, el seu sentiment, la seva idea, la seva tonalitat, la seva
afirmació, el seu color a la gran selecció universal. De totes aquestes notes,
de tots aquests verbs, es va formant una altra selecció superior, resultat
quintaessencial d’aquesta lluita d’esperits en que es demostra l’energia de
cada nacionalitat i cada raça.

V 152

En aquesta paraula, la ciutat, es troba el vèrtex ideal on s’ajuntaran els

dos corrents, en perfecte equilibri, en meravellosa compensació de forces.
La ciutat... La ciutat, terme de dues evolucions inverses, seu de l’esperit
de la nació, factor que concorre en permanent activitat al certamen o
assemblea de cultures de la qual es forma la lluita universal pel perfec-
cionament, que, com que a la ciutat radica i a la ciutat es forma, és
anomenada civilització.
Entenent, doncs, la nació, com un cos organitzat i vivent, caldrà
reconèixer la ciutat com l’òrgan on es fonamenta per excel·lència l’espe-
rit nacional en les seves tres formes de sentiment, ideal i voluntat; i en
la construcció secular d’aquest òrgan caldrà veure-hi reflectida la força
íntima i la vitalitat de cada nació; i de la major o menor energia d’aquest
òrgan caldrà indicar la sort futura de la seva respectiva matèria nacional.
La ciutat és el denominador comú de totes les tendències postrevo-
lucionàries. És que, si bé la Revolució va posar en un nou ordre el vi vell

152. Alomar, Gabriel. «La harmonización de la corriente socialista con la nacionalista», op.
cit.. Tom xii, 1906, p. 539.

89
de l’esperit clàssic (aquest esperit clàssic que com deia, juntament amb
l’adquisició científica caracteritza segons Taine, aquell moviment), va
alterar en el fons la concepció matriu d’aquest classicisme. De l’Antic
Règim a l’esperit revolucionari hi va haver la diferència essencial del
neoclassicisme al classicisme; el poder reial absolut reflectia en realitat
una concepció semblant a l’imperialisme decadent i, com a teoria polí-
tica, presentava l’antinòmia vertaderament paradoxal d’ajuntar una forma
exterior aristocràtica amb la concentració plebea de tota força en una
sola persona, el rei. Si l’única cràcia va arribar a ser l’autocràcia, va ser
per la conversió de l’aristocràcia en noblesa cortesana, és a dir, precisa-
ment en una transfiguració honorífica de la servitud. En canvi, el con-
cepte revolucionari, ressuscitant la democràcia com a motor suprem de
les societats, i acudint de nou com en un grau superior de Renaixement,
a la font romana, rehabilitava el concepte de sobirania popular i el Poble
com a entitat augusta, revestida de l’alta majestat que va tenir quan era
el malignant únic de la llei, com a creadora exclusiva de la lex (populis-
citum153) per oposició a la plebs, paraula designativa d’una excepció infe-
rior, de la qual només podien emanar plebiscita.154 De la concepció
d’aquest Poble metaforitzat, divinitzat, transfigurat per una idealització
plàstica, i envoltada per l’incontrastable prestigi d’una tradició viva i
d’una història gloriosa; d’aquesta concepció, dic, a la concepció paral·lela
de la Civitas155 com a emanació espiritual, ideal de la Urbs, el trànsit era
naturalíssim. I en aquest trànsit està compresa l’ànima de la Revolució
que ha produït tota la modernitat del règim, i on radica també la ger-
minació del règim futur. S’ha abusat molt d’aquest tòpic pel qual es vol
veure en l’obra revolucionària la transformació de la societat nobiliària
en societat burgesa (una transferència de la propietat, segons la frase de
Taine). Prescindim ara de les dades amb les quals es comprova el socia-
lisme latent en tota aquella etapa.156 És evident que en aquesta enèrgica
obra d’unitat, amb la qual es va imposar la reducció de tota força política
a la jurisdicció única del poble, cal veure-hi l’intent inicial de la col·
laboració de tots i cadascú, és a dir, de la col·lectivitat i l’individu, que en

153. En llatí, «decret del poble».

154. En llatí, es referia a les decisions que es prenien en assemblea per la plebs romana.
155. Llei que atorgava la condició de ciutadania en el Dret romà.
156. Vegi’s sobretot André Lichtenberger, Le socialisme et la Révolution Française, París, Félix
Alcan, 1899, i l’assaig del professor de la Sorbona Alphonse Aulard, Les origines du so-
cialisme française, comprès en la quarta sèrie dels seus Études et leçons sur la Revolution
française, París, Félix Alcan, 1904. [Gabriel Alomar]

90
el fons són una mateixa cosa, en la governació. Des de llavors, el tecnicisme
jurídico-governamental va tornar a tenir sentit. El dret públic va ser en
realitat dret públic, ja que el poble el va crear. La Política va ser política,
perquè la ciutat va sorgir. La natural plasmació del poder moderador en
forma republicana va ser un ennobliment (diguem-ho així) de la demo-
cràcia, com si s’hagués comprès la naturalesa essencialment aristàrquica
de tota República. La paraula ciutadà va ser el distintiu personal de tots,
el substantiu inherent a tota persona, i al qual es van ajuntar, només com
a adjectius, els càrrecs i serveis públics, que antigament havien estat potser
distincions de classe. Així es va dir ciutadà militar i ciutadà magistrat. Des
de llavors les paraules civil,157 laic, democràtic (dèmic, podria dir-se, potser
millor), van indicar aquesta reducció dels vells furs i jurisdiccions a l’única
llei popular o pública de la civitas, del laos, del demos, del populus. En
aquest sentit cal entendre aquesta paraula igualtat (segon membre de la
famosa divisa), paraula tan mal compresa per molts i amb tan poca fortuna
presentada com a incompatible amb la llibertat, fins i tot després de vul-
garitzada la fórmula de Kant. Integració de tots en el mateix exercici de
sobirania, unificació de condicions davant la única llei, llibertat medial de
tots per a la mateixa empresa final de sobirania, sobirania nacional perfecta,
¿no són aquests, al cap i a la fi, els mateixos principis que el corrent soci-
alista aspira a depurar i completar, perfeccionant i garantint amb la socia-
lització dels mitjans de producció (caràcter pristi de l’escola) l’equilibri del
dualisme fonamental llibertat-igualtat? Llavors la paraula civilisme, que
agrupa sota una mateixa designació tot el moviment politicosocial poste-
rior a l’Antic Règim, podria ser, en la història futura, el signe de tota una
edat, com ho va ser la paraula feudalisme, politicosocial també.
Una mateixa font, doncs, dona origen al racionalisme i al socialisme,
a la sobirania nacional i a la universal igualació de condicions. Si el pri-
mer és una fórmula governativa, el segon és una fórmula social. Si el
primer pertany al dret polític, l’altra és ja en realitat dret civil; tot i que
jo no puc admetre la corrent impropietat d’accepcions de les paraules
polític i civil en aquest cas, perquè en veritat deuen sempre ser perfec-
tament sinònimes i expressar allò polític amb arrel grega el que allò civil
expressa amb arrel llatina. Potser, sigui dit de pas, cal veure aquí una
prova vivent de l’originària identitat dels drets.

157. Precisament civil va significar durant un temps el mateix que vilà, baix, servil. Exacta-
ment com avui la paraula incivil. [Gabriel Alomar]

91
 La Pàtria, la Nació (conceptes metaforitzats també, divinitzats, pel gran
corrent subversiu), van substituir el Rei com a font i emanació de tota
potestat. Tota la història de la nació com a idea viva parteix d’aquí per
arribar en el camp teòric als grans estudis sociològics coronats pel positi-
visme individualista de Spencer, que han analitzat admirablement la nació
com a organisme amb vida, i en el terreny pràctic a la resurrecció i reivin-
dicació de les nacions oprimides per l’Estat absolutista real, problema que
constitueix, pròpiament, el nacionalisme, i que, si per un costat ha produït
la unitat italiana i la confederació germànica, per altra produeix l’estat
continu d’aspiració autonòmica de Finlàndia, Catalunya, Polònia, Bohè-
mia, Holanda, etc. Agrupem aquestes tendències com a escoles del concepte
de llibertat, complements de l’emancipació individual mitjançant l’eman-
cipació i personalització nacionals. Però observi’s que des dels principis de
l’era revolucionària, i per la mateixa inseguretat o vaguetat de l’òrgan
nació, intermedi, esfumat, poc definit, desvirtuat per una inacció secular
i anquilòtica, dues interpretacions diferents van lliurar la batalla. Aquesta
va ser la lluita de jacobins i girondins, o sigui dels que veien en París la
representació única i total de la nació i dels que admetien el concurs de-
partamental com a suma d’entitats en federació. Tot i que imprecís i no
formulat, confusament concebut, quelcom hi havia, en aquella hostilitat
antiparisenca, de nacionalista en el sentit actual de la paraula, com a sinò-
nim de reivindicació exercida per les varietats ètniques persistents a través
de l’obra secular de la uniformitat.
Si per un costat l’element llibertat emancipava la nació, per l’altre en
l’element igualtat es trobava ja en embrió tota la futura concepció socie-
tària, ja que si aquesta igualtat, en els seus principis, no alterava radicalment
les condicions de la propietat, molt aviat havia d’atacar, necessàriament,
aquest fortíssim reducte. Aquest corrent es va traduir, ràpidament, en una
reassumpció de tot poder pel poble; per l’armament espontani de les mas-
ses; per la reducció absoluta de tot poder al poble. Mai la força pública ha
estat tan disciplinadament sotmesa a la governació civil; i aquest concepte
de poble armat, que obra per si mateix com a milícia, amb irresistible
tenacitat, havia de dominar molt aviat Europa. Es va instaurar, doncs,
ràpidament, com a norma de la governació interior, aquesta democràcia
directa, aquest civilisme, amb el qual la ciutat va tornar a ser focus d’irra-
diació i dictadora exclusiva de la llei.
Però hi havia, en aquell moviment, una transcendència superior que
la fa coincidir amb el caràcter típic de tota teoria socialista. El de ser

92
internacional, universal. Se sentia la consciència d’una missió docent i
alliberadora destinada a emancipar o alliberar la terra. Recordem única-
ment, entre els mil exemples que van poder adduir-se, el discurs de
Milhaud, diputat del Cantal, pronunciat al club dels jacobins al novem-
bre del 1792, amb motiu de la reunió de Savoia a França i en el qual
fantasiejava una futura Convenció Universal, constituïda al centre del
Globus; el decret de la Convenció del 19 de novembre d’aquell any, que
oferia fraternitat i ajuda a tots els pobles que volguessin recobrar la lli-
bertat; i el discurs de Cambon158 el 15 de desembre sobre l’acció allibe-
radora i populista dels exèrcits francesos. Recordem, també, la
significació de certes personalitats estrangeres, com el famós Anacarsis
Clootz,159 autor de vertaderes mascarades d’internacionalisme. L’element
fraternitat 160 és la representació de tot aquest corrent.
Vegi’s, a més a més, com en el si d’aquella societat caòtica, vertade-
rament genesíaca, de preformació, es va assenyalar ja una altra antinòmia
ben característica que amb el temps s’havia de fer famosa. És la lluita en-
tre nacionals i municipalistes, entre la Convenció i la Commune. Vet aquí
on amb més força van xocar els dos principis, nacionalista i, si es vol,
presocialista. Pel que fa a la resta, la divergència entre l’entitat municipal
i el cantó o Estat és una de les principals lleis de divisió per als partits en
moltes organitzacions, com la de Suïssa, la d’Anglaterra o la dels Estats
Units d’Amèrica.
Si el principi liberal, doncs, va generar el concepte de la nació sobirana,
plenament emancipada, divina, infal·lible; i el principi igualitari va conduir
a la idea de reducció de totes les energies individuals a una absoluta pari-
tat de condicions davant la lluita per la vida; i el principi universalista va
portar a la idea d’una col·laboració internacional per l’harmonia dels es-
forços i la garantia de la concordança fecunda, és clar que una sola frase,
ja molt gastada, la frase federació universal és la resultant d’aquest sistema,
els elements de la qual han de ser forçosament les nacions que es confe-
deren, els individus iguals i lliures que les formen, i el concurs total que
resulta d’aquesta magna aliança. Així, el dret individual, base de tot, es

158. Jacobí d’origen occità que formà part de l’Assemblea Nacional Constituent, que pro-
clamà la República.
159. Tot i ser prussià anà a viure a París per participar en la Revolució amb el partit jacobí.
160. Aquesta paraula va substituir la de justícia, que es troba en alguns tractats enciclope-
distes com a tercer membre de la triada revolucionària. Vegi’s per exemple a Voleny,
Ruinas, c. xvii [Gabriel Alomar]

93
concep com a garantit per una sèrie indefinida de recursos o alçades mit-
jançant les quals la mútua intervenció de tots assegura la llibertat de ca-
dascú, amb la presència contínua d’aquestes forces internacionals davant
l’activitat personal dels individus, alguna cosa així, com era present sempre,
veu de les multituds, amorfes, policèfales i innominades, el cor grec davant
els peripècies dels actors.
Una doble evolució ha anat apropant les dues escoles, liberal o naci-
onal i socialista. I si de la liberal ha brotat, en sentit conservador, l’in-
tervencionisme, i en sentit avançat el radicalisme socialista, per part del
socialisme no és ja dubtós el reconeixement dels nuclis nacionals com a
elements de la futura solidaritat universal; encara més, com a únics ele-
ments reconeixibles entre l’individu i la totalitat. Recordin-se de les
repetides manifestacions dels socialistes irredempts del Trentino i Trieste,161
del socialista polonès Bolesław Limanowski, l’esperit de moltes assem-
blees societàries recents com la de Llemotges, i, sobretot, el sentit de
molts discursos de personalitats tan significades com Bebel162 i Jaurès.163
Aquesta evolució que ha causat la mort de l’antic liberalisme podria
anomenar-se rigorosament, l’evolució de la revolució.
Però hi ha una paraula que ja he pronunciat, i amb la qual es poden
veure reflectits els aspectes cardinals de la qüestió. És la paraula Solidaritat,
tan característica del moment actual. Aquesta solidaritat, aplicació social
del gran principi associacionista que ho domina tot als nostres temps, i
que s’irradia des de les més pures abstraccions científiques fins a les més
actives aplicacions pràctiques, no és en realitat un conglomerat informe
on s’ajuntin, en massa, totes les races, i integrin aquest famós ens de raó,
la Humanitat. No. Aquesta solidaritat és, ni més ni menys, una nova i més
racional distribució de les col·lectivitats humanes, que s’uneixen per vincles
més forts i duradors que els que enllacen els Estats ara constituïts. Però,
com han de conservar, cadascuna d’elles, el seu natiu, peculiar i genuí
caràcter, si precisament la llei del progrés, que aspira a fer més eficaç, ràpid
i viu, es forma de la gamma infinita dels esperits que es completen i com-
pensen uns als altres? Aquest cooperativisme té ja des d’ara les seves desig-
nacions nacionals, i cadascuna de les seves branques representa una
interpretació personal i exclusiva de la societat futura, no incompatible

161. Regions actualment sota administració italiana, els primers lingüísticament germànics
i els segons d’influència eslovena.
162. Teòric i dirigent socialista alemany.
163. Dirigent polític socialista francès.

94
amb la resta d’interpretacions, sinó complementària d’aquestes, i se les
apropa a la naturalesa de cada varietat ètnica i fins i tot de cada tradició
nacional. Així es diu: partit socialista alemany, francès, anglès.
Jo veig aquí una forma més de la substitució revolucionària del concepte
territorial pel nacional. La desaparició del concepte patrimonial que feia
dels regnes el patrimoni personal del monarca (característica de l’Antic
Règim) va rehabilitar el concepte germànic del rei com a primer escollit
dels governats (primus inter pares164). D’aquí les fórmules rei dels francesos,
emperador dels francesos, pròpies del 1791, 1800, 1830, 1851, i a què feia re-
ferència en un article anterior. Els nacionals substitueixen la terra. Els
francesos a França. La idea de la sobirania com a propietat cedeix a la de la
sobirania com a governació. El concepte del monarca com a escollit, com
a rector (rex) retornava al poble l’ús de la seva voluntat sobirana. I aquesta
voluntat sobirana és la que ha de portar un dia a cada diversitat ètnica a
inscriure el seu nucli respectiu al gran cercle de la federació social.
A més a més, la nació, i fins i tot la pàtria, enteses així, deixen de ser
representació més o menys dissimulada d’una tirania exterior. Deixen de
ser conceptes governatius per ser únicament conceptes ètnics. No pertanyen
al dret públic, sinó a la ciència sociològica, i per tant la seva acció deixa
de ser en realitat eix impulsor, promotor o origen de la sobirania; i la so-
birania es fixa definitivament en l’individu com a matèria, i en la ciutat
com a forma o esperit. La ciutat, finalment, sense deixar de ser la vertadera
coronació de tota evolució sociològica, i per tant el terme de tot estudi de
sociologia, rescabala íntegrament la seva exactitud sobirana de concepte
polític per excel·lència, el més alt i pur dels conceptes polítics.
¿I com el sentit socialista no ha de sentir-se inclinat a afavorir aquesta
designació i aquesta potència vital o civil de les nacionalitats, si com més
vives, personals i potents siguin les nacions més garanties hi haurà que
els seus nacionals arribin a fer-se plenament aptes per adaptar-se als
temps, o sigui per organitzar entre si la societat futura d’acord amb els
anhels i a les necessitats del poble? Com més forta sigui la vida d’una
nació com a nació, més aptitud tindrà per florir en ciutat, i més garan-
tia per viure en l’esdevenidor, per assegurar la pròpia existència en el
futur i modelar la pròpia naturalesa en consonància amb els temps que
sorgiran; en una paraula, més idònia serà per futuritzar-se.

164. En llatí, «primer entre iguals».

95
 I així, tenint la llibertat i l’associació com a condicions medials, es
podrà ascendir pacíficament cap a la total integració de la humanitat: no
només integració social de totes les classes en una mateixa solidaritat fra-
terna, sinó també integració de totes les nacions com a òrbites concèntri-
ques al voltant d’una sola federació, coadjuvada amb la flor selecta de les
seves pròpies i diferents ciutats o metròpolis en la formació d’una suprema
i alta Ciutat o superciutat.

VI 165

L’heroisme, els recents debats de Nancy,166 Stuttgart,167 Essen168, plantegen

la qüestió socialisme-nacionalisme en la seva forma més aguda: en l’as-
pecte militarista, en l’aspecte de la defensa de la pàtria contra les agres-
sions estrangeres.
Aquest conflicte havia de sobrevenir forçosament. No per inesperada
és menys interessant. Estic per dir que un dia, quan la memòria de les
nostres discrepàncies diplomàtiques, de les nostres altres preocupacions
d’Estat hagi desaparegut sepultada sota la pols dels arxius, aquella forta
autonomia, l’autonomia Pàtria-Socialisme s’aixecarà encara com a pro-
blema vital exigint una peremptòria i definitiva solució.
Avui, serenament, fredament, la presentem.
Bebel-Hervé.169 En aquests dos noms s’han personificat les dues ten-
dències. Extrema dreta i extrema esquerra del socialisme? Sí; però aquesta
divergència es recolza, més que en una base intel·lectual, d’opinió, en una
base sentimental, de temperament. El socialisme francès és un producte
de l’evolució natural i forçosa del germen revolucionari, és l’ànsia d’aquell
suplement de revolució al qual aspiraven ja durant els dies de la gran revolta
els més exaltats i els més lògics. Tota l’ànima llatina, inquieta, apressada,
acceleradora i anticipadora de tot moviment bat en aquest que

165. Alomar, Gabriel. «La harmonización de la corriente socialista con la nacionalista», loc.
cit., tom xiii, 1907, p. 521.
166. Congrés del Partit Socialista Francès en el qual s’acordà d’oposar-se a les guerres.
167. Congrés de la ii Internacional en el qual s’acordà que en cas de guerra els obrers farien
campanya en contra d’aquesta i l’aprofitarien per promoure una revolució en cadascun
dels països bel·ligerants.
168. Congrés del partit socialdemòcrata alemany en què s’acordà participar en una guerra
si el país rebia una agressió externa.
169. Hervé fou un polític bretó que passà de defensar el socialisme a defensar el nacionalisme,
per acabar defensant el feixisme.

96
anomenaríem ultrasocialisme francès. El socialisme germànic és, en canvi,
una doctrina el radi de la qual es limita, en concret, a l’emancipació
obrera, a la lluita contra el capital.
A més a més, ¿qui dubta que l’acció educativa de l’actual societat
burgesa, el prestigi quasi diví de les idees-mare de la civilització vivent,
(com la idea-mare Pàtria), la falta d’anàlisi detinguda i personal dels
ideals i conseqüències que forçosament comporten la major o menor
aptitud lògica de cadascú o el valor respectiu de reacció personal i lliure
contra l’impuls rebut, han d’influir sobre els homes i decidir, fins i tot
contra l’índole, proclamada a totes hores, de les seves creences personals,
la inclinació irresistible dels temperaments? Així es revela la sinceritat
amb què són professades les doctrines, així el xoc de la fórmula freda
amb la realitat viva descobreix l’interior de les naturaleses.
En el cas dels socialistes alemanys, ha d’obrar així mateix l’acció de
la victòria. Perquè els triomfs militars tenen aquest contracop: la pui-
xança material i externa que ocasionen acostuma a traduir-se en sub-
missió espontània dels esperits a la situació en l’Estat que la victòria
militar va consolidar.
Jo, que a la tribuna d’altres pàgines he exposat la meva manera de
veure la qüestió plantejada per Hervé, només analitzaré ara els seus
elements, ja que aquest assaig, d’acord amb el caràcter de la publicació
que l’acull, és merament analític, de comentari científic, sense mani-
festacions de tendència personal, que reservo per a un altre lloc. Aquest
comentari resumirà, concentrant-los, els raonaments dels articles an-
teriors, ja que confrontarà amb un cas real, palpitant, la doctrina ex-
posada en l’itinerari del pensament.
Entre aquells dos socialismes, el de Bebel i el d’Hervé, o, per concre-
tar la qüestió a una sola nacionalitat, el de Guesde 170 i el d’Hervé, hi
trobem la divergència de dos conceptes fonamentals. Al socialisme doc-
trinari, pur, ortodox si es vol, en el sentit d’una suma i escarida fidelitat
als fundadors, als llibres originaris, que venen a ser dret escrit o llibre
sagrat (lex; com diríem Sefer Torah 171, Alcorà 172, Bíblia) per als fidels de
l’escola; a aquest socialisme que, amb una redundància anàloga a la de

170. Dirigent polític socialista francès, fou el principal difusor de la doctrina marxista a
l’Estat francès.
171. Còpia manuscrita de la Torà, que és el llibre central de la religió jueva.
172. Llibre sagrat de la religió musulmana.

97
novel·les novel·lesques podríem anomenar socialisme social, no pot atribu-
ir-se-li, com a base, més que una nova concepció de la propietat.
Però d’aquest socialisme, per ineludible derivació de la lògica, n’ha
nascut un altre, en què la iniciativa personal dels deixebles ha posat el
comentari, la interpretació lliure, la nota, l’escoli, la glossa, al marge de
la doctrina rebuda. Una cosa així com un protestantisme. I així va néixer
i créixer el socialisme polític, doctrina la base de la qual ja no és única-
ment la propietat; perquè tot el que el ciutadà considera essència de la
seva vida pública, tot el que contribueix a formar, com a transsumpte i
verb de les cultures i col·lectivitats, la Ciutat, tot això té en aquest ampli
socialisme la seva peculiar concepció. Així, s’ha passat de l’obrerisme, o
sigui d’un sistema parcial, merament emancipador d’una classe deshe-
retada, o merament impulsor de la integració de la classe obrera a la
sobirania, s’ha passat a un sistema totalista, a un sistema en el qual s’ha
de preveure l’organisme total de la societat que es formi després d’aque-
lla integració o redempció obrera. La propietat, l’element econòmic con-
siderat única norma i fins i tot única raó de ser del socialisme, que
representa quasi un menyspreu per la política, menyspreu potser nascut
de la mateixa exclusió obrera de tota sobirania pràctica, impedia que la
doctrina fos realment un sistema polític. La mateixa denominació, soci-
alisme, en accentuar la naturalesa social de l’escola l’allunyava del concepte
polític. Però la marxa dels temps ha produït un eixamplament de la part
afirmativa, positiva, constituent, del socialisme. S’ha previst que posteri-
orment a la doctrina medial o de conquesta, implantació de l’ideal, hau-
ria de venir la instauració íntegra de tota una nova sobirania, o sigui de
tota una nova Ciutat. Una societat nova sense ciutat, això és, sense cultura
col·lectiva, sense manifestació solidària de l’ideal que difondre, represen-
taria un espantós retrocés. I com que no hi ha ciutat sense política, doncs
la política és l’art de la ciutat, és clar que el socialisme ha hagut de produir
el seu ideari polític. A més a més, un sistema que partia, com a moment
inicial, d’una distribució col·lectiva de la propietat, és a dir, del seu sistema
d’economia política, havia d’estendre sens dubte aquesta capitalíssima
revolució econòmica a tota la resta d’aspectes de la vida ciutadana, o el
que és el mateix, de la vida política, perquè tots aquests haurien de que-
dar profundament modificats amb la gran reforma.
I després, en relació amb la conducta política, amb la qüestió moral
que cada individu hauria necessàriament de formular-se, ¿era lícit a un
bon adepte la submissió de les pròpies activitats a la marxa i al

98
funcionament normal d’aquesta mateixa societat enemiga que es plan-
tejava de destruir? ¿S’havia de contribuir amb l’energia pròpia a la vida
del capitalisme, ja que aquella conformitat o resignació política venia a
afavorir-la? ¿S’hauria de col·laborar en l’obra que assegurava cada dia la
fortalesa destinada a l’assalt futur? I el que és més greu encara, ¿no era
un absurd monstruós que els mateixos sequaços de la doctrina renova-
dora i transformadora donessin la vida, la vida mateixa, en defensa d’una
propietat que ells creien usurpada i la destrucció de la qual tenien per
ideal i com a fi? ¿Era lògic que ells donessin la vida, precisament perquè
no tenien béns materials per donar? És a dir, en concret, perquè es vegi
el problema tal com s’ofereix a la consideració de la lògica socialista: la
societat els havia robat la propietat, el bé adjectiu; i ells, en defensa
d’aquesta, havien de donar voluntàriament la vida, el bé substantiu!
Encara més: per a l’obra medial, és a dir, per a la consecució del
triomf, Marx, l’apòstol, havia assenyalat l’acció com a incumbència
exclusiva dels mateixos treballadors. Això, si bé permetia l’acció parla-
mentària, anatematitzada pels àcrates, excloïa de cop tota participació
en l’obra governativa de la burgesia. Bé es va veure la protesta dels or-
todoxos francesos amb motiu de l’entrada de Millerand al gabinet Wal-
decki-Rosseau.173 A Alemanya, pàtria de Marx, terra d’un socialisme tan
parlamentari i, com ha pogut veure’s, tan patriòtic, no es va arribar ni
tan sols al cas de discutir-ho. I és curiós en canvi consignar que a França,
a la cosmopolita França, Guesde, enemic declarat de tota col·laboració
amb els radicals dels governs, a diferència de Jaurès, accepta la hipòtesi
d’una col·laboració militar en la defensa d’aquesta mateixa pàtria que
els governs administren. O el que és el mateix: ell, que rebutja una col·
laboració adjectiva, la governamental, admet una col·laboració substan-
tiva, la patriòtica i militar!
La qüestió «pàtria» té tres sentits. Un sentit tradicional, el més d’acord
amb la significació etimològica de la paraula: la personificació dels pares,
dels ascendents (una mica a la manera budista) com a entitat tutelar,
emparadora de les generacions presents i digna de rebre d’ells l’home-
natge quasi diví que tributa la criatura als qui la van crear. Un sentit
territorial: la personificació del territori en què actualment s’exerceix la
sobirania o el domini de la pròpia nació. Aquest concepte, com es veu,

173. Es refereix a l’entrada d’Alexandre Millerand, socialista francès, al govern de «defensa

republicana» francès format per la burgesia.

99
és una pura substitució de la idea del territori com a patrimoni hereditari
del monarca per la idea del territori com a patrimoni comú d’uns ma-
teixos connacionals. Un sentit social: la personificació d’una col·lectivitat
determinada, d’un poble, d’una nació, com a entitat solidària unida per
la coparticipació en uns mateixos interessos.
Ara bé: dins de la lògica socialista, pot un bon adepte acceptar com
a digne de l’aquiescència de la seva activitat algun d’aquests sentits? De
cap manera. Analitzem-ho breument.
I. Sentit tradicional. El socialisme es presenta, políticament, com un
sistema de garantia de la llibertat i de la iniciativa personal, ja que soci-
alitzant els mitjans de producció, posa a l’abast de tots el mitjà d’ordenar
la seva vida i el seu treball, supera l’obstacle econòmic, última coacció
contra la llibertat personal. Es presenta, doncs, com un nou deslligament
de l’individu, que el capacita per canalitzar totalment fora de si mateixa
la pròpia energia, ja que cap respecte a la raó d’Estat o a la raó religiosa
ha de lligar-lo. Aquesta irradiació o acció de cadascú fora de si podria
exercir-se, en relació amb el temps, sobre la posteritat, sobre el futur, i
respecte l’espai, sobre tots els homes, sense distinció de races ni de na-
cions. Tenim, doncs, segons aquesta doctrina, una solidaritat amb els
estrangers i amb els futurs, que s’oposa al concepte tradicionalista, es-
sencialment nacional i essencialment pretèrit. Hi ha alguna cosa d’eman-
cipació personal definitiva, en tot això. És que l’emancipació corporal
consumada per la sacsada al jou capitalista corona l’emancipació espiri-
tual començada per l’alliberament del pensament i la interpretació per-
sonal. (Sempre segons el socialisme. No s’oblidi que jo vull ara només
exposar, de cap manera defensar). És, doncs, la fi d’una tutela, d’una
condició filial. Vegi’s com aquesta acció és radicalment oposada a la
consagració de les divises tradicionalistes; encara més, consuma l’obra
de guerra contra aquestes divises. La primera revolució, la racionalista,
que aflorà a l’Enciclopèdia, hereva del protestantisme, va emancipar
l’home de la paternitat de Déu, per la ruptura de la jerarquia espiritual
i per la llibertat de pensament; la segona revolució, la republicana, va
emancipar l’home de la paternitat reial, pel descrèdit del dret diví dels
monarques i per la proclamació de l’íntegra sobirania nacional; la tercera
revolució, finalment, la socialista, no ha de tendir, per la mateixa força
de les coses, a arrencar l’home la paternitat de la Pàtria, proclamant
l’absoluta autonomia personal i la solidaritat universal dels països i dels
temps? Així, Déu, Rei, Pàtria són els tres esglaons progressius d’una

100
mateixa evolució, espaiada en tres moments, el primer dels quals reflec-
teix, en la civilització cristiana, el pontificalisme, el segon el regalisme i
el tercer el nacionalisme, i representen, en conjunt, l’ahir; Raó, República,
Llibertat, substituint respectivament aquells, representen l’avui, la con-
creció actual o l’ideal vivent de les escoles nascudes de la Revolució; i,
finalment, Individu, Federació universal (Socialisme) i Fília (per oposició
a Pàtria) representen el demà, la concreció futura d’aquest ideal.
El Socialisme, doncs, que encarna en el futur tota la seva fe, tendeix
a una oposició diametral amb les velles escoles.
II. Sentit territorial. És evident que mentre la terra no sigui propietat
col·lectiva de tots els ciutadans, el Socialisme serà coherent refusant
acudir a la defensa de la pàtria-territori, o sigui la pàtria oligàrquica,
patrimoni d’uns quants. Vindicamus hereditatem patrum nostrorum174.
Així com en sentit religiós es diu la religió dels nostres pares; així com en
sentit històric es diu el llegat dels nostres majors; així com en sentit fami-
liar es diu l’herència dels meus ascendents; així la pàtria és alguna cosa com
una vinculació, una primogenitura, que es transmet com la possessió de
la terra. El mateix sentit immobilista que tendia a vincular la propietat
tendeix avui a vincular els territoris sota una sola nació, fins i tot infrin-
gint, en patent contradicció, el principi de la sobirania, llibertat i inde-
pendència de tot l’Estat, i per tant de totes i cadascuna de les seves parts,
paral·lelament a la sobirania, llibertat i independència de tot el poble, i
per tant de tots i cadascun dels seus individus. La col·laboració dels
desheretats en la defensa d’aquesta herència és, doncs, segons la lògica
socialista, un absurd; equival a utilitzar les armes contra si mateix. Reduït
a fórmula, ve a ser: oferir la pròpia vida en sacrifici a la propietat aliena;
és a dir, la substancialitat i l’essència pròpies en holocaust a una acciden-
talitat i subsistència alienes. No cal insistir-hi.
III. Sentit social. La solidaritat és el principi suprem del socialisme i
el primer decret de la seva força. Però sempre com a cosa medial, com
a concreció de disperses energies en una sola energia que les uneix, que
multipliqui, en progressió geomètrica, la virtut de cadascuna. Però tota
solidaritat nacional, en unir en una sola força capitalista i la força obrera,
seria per si mateixa la neutralització del socialisme, que és precisament
anticapitalista. La solidaritat obrera és internacional i cosmopolita,

174. En llatí, «reivindicació de la nostra herència».

101
constitueix (i perdoni’s la gran impropietat de la frase) una superpàtria,
una pàtria proletària per sobre de les pàtries burgeses.
Cap dels sentits de la paraula pàtria deixa, doncs, de ser una contra-
dicció per l’obra i l’ideal societaris.
Però hi ha encara, vulgarment, dos conceptes de la Pàtria. La Pàtria-
Nació i la Pàtria-Estat. En rigor, només a la primera, com a entitat ben
definida etnològicament, s’adequa al qualificatiu pàtria. La Pàtria-Estat,
manifestació merament governamental, és clar, és d’essència militar; ne-
cessita l’element exèrcit per defensar la continuació indefinida de la seva
existència, ja sigui contra els enemics exteriors (les altres Pàtria-Estat), o
ja sigui contra els interiors (els no participants en la Pàtria-Territori o els
rebels a la Pàtria-Tradició). La Pàtria-Estat, doncs, és un perill vivent per
aquesta pau universal, somni magne del socialisme. La Pàtria-Nació té, en
canvi, l’avantatge de ser quelcom amb plasticitat i vida real. No es tracta
d’un ens de raó. I si en tot cas en el futur, per l’eixamplament continu de
la solidaritat humana, altres entitats més àmplies (com aquest racisme del
qual alguns parlen) substitueixen la nació, no hi ha dubte que tot univer-
salisme politicosocial, qualsevol que sigui, haurà de fondre’s en una har-
monia pròpiament internacional. La mateixa paraula internacionalisme,
cara a l’escola socialista i reflectida en el cant que si no fos impropietat,
anomenaria el seu himne nacional, ho demostra. I en una confederació
universal per la llibertat, només la nació és federable, perquè només per
la unió pura i lliure dels elements etnològics és possible la constitució d’un
Estat o Ciutat universal sense usurpacions ni tiranies, així d’uns individus
sobre els altres, com d’unes races sobre les altres.
L’element nacionalista i el socialistes estarien, en aquesta confederació
universal, representats el primer per l’internacionalisme i el segon pel
cosmopolitisme; perquè és necessari distingir entre una i altra designació,
considerades generalment com a sinònimes. Entengui’s, doncs, internaci-
onalisme, unió de les nacions per a la mútua i contrapesada defensa de
totes, recurs de cada nació contra qualsevol altra, acudint en alçada a la
comunitat de tots; cosmopolitisme, unió dels ciutadans en una sola gran
ciutat, és a dir, dels individus apel·lant als individus contra les col·lectivitats,
o sigui l’individu apel·lant a la col·lectivitat general (Estat universal o
super-Estat) contra les usurpacions de les col·lectivitats petites o petits
Estats. Així com ara en un Estat solen esclatar protestes contra les intro-
missions dels esperits de cos, Estats dins de l’Estat (clericalisme, militarisme,
etc.), així l’individu protesta contra la usurpació dels seus drets d’home

102
per l’Estat quan el mecanisme d’aquest deixa de ser concèntric i inscrit en
la gran circumferència general de la humanitat.
La designació actual Estat és encara (observi’s bé) una designació
patrimonial, l’Estat ha substituït el monarca com a propietari suprem
dels territoris que li són sotmesos. El concepte nació, en canvi, no implica
territorialitat, sinó poble, col·lecció homogènia d’habitants; i no té ja
valor polític el mot regió, designatiu de territori. La denominació rei de
França és, per exemple, una designació de sobirania territorial, propie-
tària, en què els vassalls són considerats com a serfs, adscrits a la seva
terra, juntament amb ella com a béns complementaris. La denominació
rei dels francesos designa ja sobirania electiva dels súbdits, d’homes, de
multitud, de poble. L’Estat futur en què es pugui dir, de ple, els francesos,
reis, constituirà el tercer grau d’aquesta evolució dignificadora de l’indi-
vidu. No es diria llavors Reddite Caesaris Caesari 175 com parlant d’alguna
cosa causada per una potència externa, sinó com a aportació personal
als dispendis de la pròpia sobirania i de la pròpia vida pública.
Aquesta evolució, en resum, és correlativa amb l’evolució social, no
ja política, que ha patit la idea de propietat.
Noti’s també que de regió a pàtria hi ha un grau d’ascens (entenent
per regió, impròpiament, no la comarca, no la partícula geogràfica més
o menys definida, sinó el conjunt dels seus habitants). Hi ha un grau,
perquè la regió és col·lectivitat provincial, sotmesa a l’influx director de
la nació a la qual pertany; i la nació té modalitat pròpia. Els interessos
de la regió són purament materials, perquè en aquesta no hi ha esperit;
i són interessos actuals, o, millor, actualistes, perquè en aquesta no hi ha
tradició privativa, característica, ni molt menys aspiració, ideal o senti-
ment de destinació futura. Però de la nació a la ciutat hi ha un altre grau
d’ascens, perquè la mera nació és col·lectivitat tancada en si mateixa,
que es mou a si mateixa, que exerceix el seu influx en el cercle de si ma-
teixa; i la ciutat és nucli d’irradiació, d’influx sobre l’exterior; si a la
nació hi ha esperit conscient, a la ciutat hi ha esperit parlant i imperant;
si a la nació hi ha sentimentalitat, a la ciutat hi ha pensament i volició.
Els interessos nacionals són de resistència a l’adaptació d’allò estrany;
són tradicionals, conservadors del moviment i la llei propis. Els interes-
sos de la ciutat són futuristes, perquè veu tota la seva missió en el futur,
en la sort futura i en la potència fecundant i generadora de les idees que

175. En llatí significa «torneu al Cèsar el que és del Cèsar».

103
llança, en l’èxit de les empreses que comet. En fi, com a fórmula final,
ha de dir-se: la regió és moguda; la nació es mou: la ciutat mou. La re-
gió és inerta. La nació es mou per si mateixa. La ciutat és motriu. La
regió és femenina. La nació és andrògina. La ciutat és viril.
Quant a l’aspecte «exèrcit», l’aspecte militarista de la qüestió, la trac-
taré en el proper capítol.

VII 176

En iniciar aquest estudi no vaig pensar que se m’havia d’oferir, abans

d’acabar-lo, una magnífica prova de la confluència entre els dos ideals
l’harmonització dels quals és l’objecte de les meves paraules. Permeteu
que avui reculli, a les pàgines d’aquesta benemèrita revista, aquesta ob-
servació, signe claríssim dels temps. Aquest article completarà la matèria
de l’anterior amb un cas pràctic.
A Anglaterra, amb motiu del famós pressupost de Lloyd George, ha
tornar a ser plantejada aquesta vella qüestió: de qui és Anglaterra? És a dir,
a qui pertany el territori constituït per la nació anglesa? ¿La concentració
de la terra en mans dels propietaris no exclou de tota participació en la
propietat els no propietaris? Fixem-nos una mica en el sentit real de les
paraules nació i pàtria; si aquestes no són tangiblement el territori respec-
tiu de cadascuna, què han de ser? Podran ser res més que vagues metàfores
sense existència real, si no fossin la materialitat viva d’una terra? Direu:
ah! I també la materialitat col·lectiva d’un poble. No; per ser exactes, hem
de dir que són el consorci d’una terra i un poble. Però, ¿aquest consorci,
podrà ser obtingut d’una altra manera, plenament, que per la copartici-
pació de tots els habitants en la possessió i aprofitament de la terra, és a
dir, per la fusió de la pàtria geogràfica, del solar, ara et focus 177, amb la pàtria
antropològica, amb la gens 178?
A Irlanda, a Rússia, a Andalusia, la concentració de la terra en poques
mans, en una oligarquia de propietaris absents, presenta la qüestió d’una
manera que exigeix una solució més peremptòria. L’absentisme, els

176. Alomar, Gabriel. «La harmonización de la corriente socialista con la nacionalista», loc.
cit., tom xxii, 1916, p. 600.
177. En llatí significa «centrat fins ara».
178. Paraula que s’utilitzava a la Roma clàssica per referir-se al conjunt de famílies que des-
cendien d’un avantpassat comú i portaven el mateix nom.

104
latifundis són qüestions que han devorat pàgines en totes les revistes del
món. I fins i tot, centrant-nos en la nostra Andalusia, el problema del
bandolerisme, amb la llegenda de popularitats i simpaties tradicionals
entre camperols i pobladors, està més unit del que pogués creure’s amb
aquella enorme i patent desigualtat social, o desequilibri de castes, entre
propietaris i pagesos, desigualtat a la que el bandolerisme aporta, als ulls
del poble, una espècie de justícia distributiva o restabliment forçós de
l’equitat alterada, traient als rics i donant als pobres, segons canten els
romanços moderns, hereus degenerats del vell tresor èpic nacional. Aquí
trobem al meu parer, un vestigi de feudalitat; i la circumstància d’haver
estat precisament Catalunya i no Castella la regió clàssica del bandole-
risme al segle xvii (el nom de Roc Guinart o Rocaguinarda m’excusa de
tota prova) és un altre argument a favor de la meva opinió. I el bando-
lerisme de la Itàlia del sud confirma tot això que dic.
Però als països on la propietat està molt dividida, com França o Cata-
lunya, el problema, en el fons, és el mateix: l’única diferència consisteix
en què en aquells països és un problema agrari i en aquests és un problema
fabril i ciutadà. La condició de proletari, del no propietari, implica de fet
una desvinculació envers l’home i la terra, una desnacionalització; i quan
el qualificatiu de sans-patrie 179 cau sobre els socialistes, la pregunta que
naturalment sorgeix dels meus llavis és aquesta: com? ¿Potser el règim
actual no arranca, amputa, extirpa del cos d’aquests homes la pàtria, com
un membre sense el qual el compost home-pàtria, o sigui francès, anglès,
etc., desapareix? Ve a ser com una separació entre ànima i cos ja que, en
realitat, l’home és una animació de la terra que posseeix.
Per influx de la Revolució francesa, es va creure que la integració de
tots els ciutadans en la nació era cosa feta. És veritat que l’obra revolu-
cionària va representar un grau d’avenç en el camí d’aquella integració,
ja que almenys els burgesos, o sigui el tercer estat, van ser admesos a la
taula de la vida. Però ja des de llavors, la temptativa d’una llei agrària,
iniciada per Brissot,180 és a dir, pels elements girondins, va assenyalar
l’inici de la futura aspiració.
Observi’s que l’obligació del servei militar, imposada a tots els ciuta-
dans, implicava el reconeixement de la pàtria com a patrimoni de tots.
Sigui com sigui, els fets no corresponien al principi; i els exèrcits

179. En francès, «sense-pàtria».

180. Líder dels girondins durant la Revolució francesa.

105
convencionals i napoleònics, com a proclamadors de la idea revolucionà-
ria, eren, sí, els agents de tot un poble, però, com a defensors del territori
patri, eren encara una servitud dels no posseïdors respecte dels posseïdors,
als quals, únicament, en principi, se’ls hagués pogut imposar com a obli-
gació acudir a la defensa del territori que únicament ells gaudien.
Conseqüència de la falta de solidaritat entre posseïdors i no-posseïdors
va ser, naturalment, la instauració d’una altra solidaritat universal dels
no posseïdors, que s’unia per sobre de les diferències entre les nacions,
en realitat, connacionals, els proletaris havien de ser extranacionals. I si
cada agrupament nacional de propietaris era una força coherent i soli-
dària, l’agrupació internacional de proletaris seria una altra força coherent
i solidària, alçada per lluitar contra aquella. A la frase de Danton181 que
armava tota França contra la coalició dels enemics, respon la frase de
Marx que convocava a la coalició dels proletaris de tot el món. Era la
nova pàtria antropològica, ja universal, que declarava la guerra a la mul-
titud de les pàtries geogràfiques, encara particulars, tancades, concretes i
en retraïment. I si el moviment, arribat al seu grau suprem el 10 d’agost
del 1792, es va dirigir contra l’exèrcit reial, el socialisme seria antimilita-
rista, perquè l’exèrcit representava una força al servei de la propietat que
s’intentava destruir.
Ara bé: la socialització d’un territori determinat suscitaria, com a
contracop, precisament un reforçament del concepte nacional o patriò-
tic com a maridatge íntim entre homes i terra. Crec que hi ha, en aquesta
consideració, un punt importantíssim per a la sort de les futures o pos-
sibles harmonitzacions concretes entre el catalanisme i el socialisme
català. Observeu que la pregunta: de qui és Catalunya? no tindria encara
avui una resposta satisfactòria per als que voldrien veure en el moviment
catalanista una vertadera i completa solidaritat catalana. Per què? Perquè
no tots els catalans senten a la seva mà o a la seva butxaca un tros de
Catalunya. Perquè no hi ha arrels als peus de cada home, arrels enfons-
ades en el terreny català. Parleu de Catalunya a un dels nostres obrers i
probablement, us respondrà: «Ah, bé! Que m’importa la teva Catalunya,
si jo puc recórrer el mon portant sobre mi tot el que posseeixo? Si tot el
món m’és igualment pàtria? I com creuré en la teva política nacional o
comarcal si una obra universal s’ofereix davant meu sol·licitant l’esforç
del meu braç?».

181. President de la Convenció Nacional liderada pels jacobins, que establí el sufragi universal.

106
 L’única manera de respondre a aquest obrer seria: «L’aspiració catalana
inclou la teva pròpia aspiració. Escolteu-me. La Revolució francesa va
proclamar, políticament, la coparticipació de tots els ciutadans en la sobi-
rania. Per això votes avui a les urnes, i parles com a poder legislatiu, i ets
jurat com a poder judicial. Doncs bé: la teva reivindicació futura, proclama,
socialment, la coparticipació de tots els homes en la propietat. Paral·lelament,
el moviment catalanista, en allò polític, vol una autonomia que aconse-
gueixi la sobirania de Catalunya; però no podria aconseguir mai aquest
objectiu si se us exclogués del seu si a vosaltres, quan, al cap i a la fi, tendiu
(utòpicament o pràcticament, que ara no és l’ocasió de dilucidar-ho) a
donar de menjar i beure carn i sang de Catalunya a tots els catalans, ad-
metent-los en la possessió i comunió de la seva terra».
En el fons, les dues tendències, catalanista i col·lectivista, com a pro-
ducte d’una mateixa època, constitueixen els dos aspectes paral·lels d’una
mateixa tendència. Una aspira –diu– a la llibertat de Catalunya; l’altra,
vol completar la llibertat dels catalans, com de tots els homes. Catalunya,
catalans... bé es veu que hi ha alguna cosa de joc de paraules o mer ver-
balisme en la qüestió que interposa una tanca infranquejable entre les
dues escoles. Perquè ni Catalunya, en l’ordre de les idees pures, haurà
coronat la seva llibertat si aquesta no consisteix en l’emancipació de tots
els catalans, ni aquests podran aconseguir-la d’una altra manera que
compenetrant-se en la plena i lliure possessió del seu territori nacional.
És una cosa així com la unió de l’ànima i el cos en el compost humà, en
el qual no hi pot haver vida en un sol d’aquests dos elements sense el
concurs i la compenetració de l’altre. Terra i habitants, com cos i ànima,
integren un Gèminis, la fraternitat d’un principi femení amb un principi
masculí, a la manera de Pòl·lux i Helena a l’ou de Leda,182 una Leda ideal
que porta per nom Ciutat.
Després de tot, caldria veure en l’ideal socialista, al mateix temps que
una prolongació de la natural evolució humana, un element d’estabilitat
social, una llavor d’esperit conservador i... patriòtic. Per què? Veiem-ho.
Si al primer grau de les societats correspon l’estat nòmada, deslligament
absolut entre home i terra, edat de caça i pesca, o com a molt, de pastoreig
errant, el segon grau és ja agrícola: és ja la conjunció i fecundació mútues
entre home i terra, això és, el naixement de la idea mateixa de pàtria.

182. Segons la mitologia grega Pòl·lux i Helena eren germans, però el primer fou immortal
i la segona mortal.

107
El poble transhumant es torna estàtic, arrela, es torna sedentari i estable,
i neix així el primer sentit de conservació, d’estatisme. La paraula mateixa
Estat tradueix, amb més o menys perfecció, aquest sentit de permanència,
d’estabilitat, d’equilibri normal, d’ordre. Ara bé: el socialisme tendeix a
ampliar i generalitzar aquest impuls. Tendeix, en fi, a posar fi al contra-
sentit que l’obrer que, per haver procreat molts fills, ha augmentat la pàtria
antropològica, no obtingui, en recompensa, ni una part d’aquesta pàtria
geogràfica que li correspondria.
En fórmula, podria dir-se: un doble corrent, que es completa amb
les seves mateixes dues direccions inverses, constitueix el secret de la
concòrdia entre socialisme i nacionalisme, ja que si aquest tendeix (pot
dir-se) a humanitzar la terra elevant-la a pàtria i a nació, aquell tendeix
a terrificar un grup humà donant-li un patrimoni, una possessió.
Aquí rau, en resum, un coronament de l’evolució comuna d’on han
sortit el nacionalisme i el socialisme, com els dos esglaons successius
d’una pujada. Des de la regió, essencialment monàrquica, pròpia per al
domini d’un rei (observi’s la comunitat etimològica regió, regir, rei), el
pas de la nació-pàtria, element de sobirania popular i col·lectiva, va im-
plicar una rectificació. Ara, el pas des del concepte de pàtria al d’huma-
nitat, que amplia aquell sentit de sobirania col·lectiva, sembla una altra
rectificació: perquè la humanitat implica una antipàtria, en el sentit que
la sobirania general exclou les sobiranies particulars. Per un sentiment
anàleg, l’esperit dels Estats actuals (confosos amb el concepte de nacions
o de pàtries) ha exclòs, amb recel, la resurrecció dels esperits regionals,
de les velles nacionalitats elementals, o de les anomenades pàtries petites.
I amb tot, com es veu, aquests conceptes successius són els graus d’una
comuna evolució cap a la integració humana, social quant al socialisme
i política quant a la desitjada confederació universal.

108
 El futurisme183

Per llei natural hi ha en les societats, com en tot, dos elements, dues
manifestacions cabdals, dues fórmules d’expressió humana, qui, apa-
rentment, són de conciliació impossible i paradòxica. Veus aquí aquests
dos mons, qui amb llur convivença teixeixen eternalment la història:
l’un d’ells, amb la vista girada enrere, s’alimenta de la tradició, adora
les sagrades herències, pren esment escrupolós en la conservació dels
vells sagraris; destria, en l’ombra de la llegenda, l’aparició dels hèroes i
dels messies i transfigura les gestes originàries en l’escenari lluminós de
l’epopeia; espolsa maternalment les pàgines dels còdices oblidats i entona
altra vegada les cançons perdudes a les garrigues inexplorades; omple les
llànties agòniques davant els santuaris deserts, i s’agenolla tremolant
sobre les lloses qui cobreixen la pols incògnita dels campions i dels sants.
Son esperit s’abeura d’una font inagotable: ahir. Un infinit la cobreix de
son ala: el passat. Per son impuls les velles metàfores se congrien en dog-
mes; les paraules profètiques se tornen símbols de veritat ultrahumana;
l’esperit se plasma divinalment en lletra; la costum se consagra en dret
intangible, protegit per la besada dels segles immemorials; la fórmula
vulgar i freda esdevé rite litúrgic. Aquest món és la unitat de la nostra
ànima col·lectiva. Ell ha agombolat amorosament la nostra infantesa
i ens ha transmès la paraula sagrada; ell ha ajuntat en un paradís

183. Conferència llegida a l’Ateneu Barcelonès la nit del 18 de juny de 1904. Publicada
a: Alomar, Gabriel. Obres completes, tom ii. Moll. Palma, 2000, p. 43-80.

109
desconegut les ombres dels pares i n’ha format una personificació plàstica
i vivent: la Pàtria. Ell ha ajuntat el tresor de visions piadoses de la raça,
totes les infantívoles i rudimentàries explicacions del misteri, i n’ha tret,
dignificant-les i enaltint-les, la Religió. És, doncs, quelcom de fonamen-
tal, d’indestructible, de perenne, en la constitució prístina de la nostra
vida. Expressem-ho d’una manera gràfica i material: és l’element femení
de la natura humana.
Però vet aquí que l’home sent despertar sobtadament una novella
força en el fons inexcrutat del ser. El seu cor batega amb una nova vigor,
i l’esperit se bada tot de cop sobre una claror mai contemplada. L’home
també, com Zeus, qui l’engendrà, sent batre en son front l’eclosió de
Pal·las. Un instint poderós se desvetlla en son cor i l’empeny a l’acció.
Quina acció? Jo crec que en l’esdevenir continuat i misteriós de tota
natura, en aqueix treball mil·lenari que trasmuda i estrafà totes les coses
i treu la vida i la consciència d’entre la barreja amorfa del caos; en aquesta
lentíssima i febrosa inestabilitat universal que constitueix la gran induc-
ció, la més alta síntesi de la filosofia positiva, i que els savis van seguint
a través de totes les manifestacions i les lleis de la vida, hi bat un impuls
sobirà, primordial, base i punt de partida de tot el moviment; aqueix
impuls és el de personalització, el d’individualització, el de diversificació.
¿Qui no l’ha sentit poc o molt, segons l’energia immanent de cada
natura, aqueix impuls propi qui reacciona contra l’impuls rebut, se su-
bleva contra l’educació, desment amb valentia l’ensenyança apresa, pro-
clama coratjosament la independència del propri esperit, dissona sense
por del chor litúrgic de les turbes, enruna i destrueix, escandalitza i esglaia
les ànimes pobres, somou els fonaments de les més fortes columnes so-
cials, i diu amb veu de tro a la persona, encara ensopida i sotmesa sota
la teranyina protectora de la família: Fiat! Sies TU! Sies únic! Contradiu!
Deixa de ser com els altres! Crida i esvalota! Dissent de la multitud! Viu!
I heus aquí el segon naixement de la persona. Però, ah, en veritat, no
tots arriben an aquesta segona naixença. Quants són els qui es queden
presoners entre la malla inextricable dels prejudicis, apriorismes, dogmes,
veritats infuses, principis incommovibles, de què està teixida la vida
comunal de les multituds! Quantes existències fallides, proves en guix
que fa la natura per a ensajar la creació marmòria dels homes veritables!
Quants esperits elementaris qui necessiten com aucells de niu un aliment
rosegat per a subvenir a la llur migrada creixença! Aquesta és la vera
selecció, la gran selecció de la humanitat. És un grau més excels en el

110
camí qui s’eleva de la inconsciència a la consciència de l’home; és un
nou acte d’apropriació, més íntima i perfecta, de la natura per l’home,
qui passa de la mera contemplació a la possessió completa. És que el
moment líric se torna presa de domini. I ¿quin és el secret per a assolir
aquesta eclosió o despertament de l’ànima a la segona vidència? És la
troballa del verb propri, de la paraula que tots portem a dintre, com a
dot o present de lo desconegut, d’on ens hem despertat. És l’acert en
destriar en el fons de l’ànima la coloració personal de cada un, i aportar-la
com un nou element a l’iris de la humanitat. És una nota més, mai en-
tonada, que s’uneix a la gamma immensa. És una modalitat desconeguda
en l’evolució de l’esperit universal.
Hi ha dos moments, en el procés d’aqueixa personalització: un mo-
ment negatiu i un moment afirmatiu. L’un nega lo actual, l’altre afirma
i formula més o menys distintament lo futur. Sols els qui arriben al segon
arriben a sentir clarament el pas de la vida. Són ells, són els futuristes.
Observeu-ho. La història és una lluita sempiterna de dues forces, de
dues voluntats: la natura i l’home. Cada vegada que llegeixo una volta
més aquell aforisme polític, ja envellit, que recomana acomodar sempre
a la natura els sistemes, les teories, les tendències, els programes, se m’acut
la mateixa idea. Com s’entén? Acomodar-nos a la naturalesa? ¿Per ventura
no és ella la gran enemiga, la gran tirana, la qui ens espia a cada pas per
a reabsorbir-nos i vigila el moment fatal, ineludible, de la nostra caiguda,
per xupar noves forces en la nostra sang? ¿Per ventura no arma contra
nosaltres, en el cor mateix de l’home, del germà, la destral o la maça del
més fort? ¿Per ventura no guarda el dolor, la malaltia, la mort, per a fer-
nos saber a cada estació de la vida la seva presència inevitable? Ademés,
cal preguntar: a quina naturalesa hem d’acomodar-nos? A la d’ahir, a la
d’avui, a la de demà? Perquè la naturalesa no té una sola forma, sinó
infinites, i es pot molt bé apel·lar a la naturalesa de demà contra la d’avui,
com s’apel·là un dia a la d’avui contra la d’ahir.
Tota la gesta èpica de l’home, des dels primers agricultors i els primers
navegants, és un esforç per a vèncer aquella adversària o per a domar i
aprofitar les seves forces mateixes, afrontant el perill sempitern de veure-
les rebel·lar-se de sobte i venjar-se cruentament del dominador. En aquest
dualisme còsmic de l’home i la natura, el contemplador i lo contemplat,
l’home comença per admirar-se, formulant la primera vocalització, pura
i suprema poesia, qui en el seu silenci eloqüentíssim les comprenia totes.
Però després la lluita s’inicia, i mentres les multituds febles divinitzen i

111
adoren, els hèroes, les primeres seleccions, lliuren els primers combats, que
simbolitzen en totes les llegendes nacionals sota la forma d’aquelles proe-
ses estatutàries d’Heracles amb l’Hidra i el Lleó, de Perseu amb el monstre,
de Teseu amb el Minotaure, de Siegfried amb Faffner, de Sant Jordi i dels
cavallers romàntics amb els dracs i els gegants d’encantament.
L’afany de diversificació entre l’home i la gran Mare és la més antiga
de les tradicions humanes. És tant antic que bé podria anomenar-se
l’adamització. Aquí el teniu, segons el més conegut dels símbols, an el
primer Home, rodejat de totes les esplendors de la natura, però confós
amb ella, incapaç de la plena consciència, els braços inútils, el cor con-
demnat a un batec uniforme i enutjós, la paraula inepta per a les grans
evocacions. I heus aquí que l’impuls adormit se posa a bategar i li parla
calladament, oferint-li la llum, la noció, la coneixença. I fins aqueix im-
puls s’ha personalitzat en la fantasia germinatriu dels pobles, i ha sigut
Lucifer, Fosforos, el que porta la llum, el qui vol conèixer, el qui llença el
dardell de la raó en l’avenc volcànic de lo ignot. Ha sigut l’Àngel de la
Revolta, el primer rèprob, el primer indòmit, el primer proterve, qui ha
alçat el Non serviam 184 a costa del més gran dels sacrificis, el sacrifici de
la glòria infinita. ¿Com no l’ha d’imitar el primer patriarca, qui conté en
sa potència la futura germinació de les races i dels homes? ¿Com no ha
d’admetre ardidament l’heroica renúncia, i rompre la presó deliciosa del
Paradís, i avançar els camins sens termes de la terra, i beure, mai assaciat,
en els gorgs de delitosa amargor que voregen la ruta? Res l’aturarà. Les
seves ungles sagnaran en l’ascensió de les versants abruptes, però mirarà
a sos peus les ciutats i les terres, enviant-hi la seva alenada inspiratriu i
evocadora; el seu front degotarà damunt el solc acabat d’obrir, però la
seva boca tastarà els fruits de les hortes desconegudes. La vellesa el vinclarà
pesadament sobre la tomba futura, però sos ulls s’aclariran amb un raig
de claror sobrenatural, robat a la llum suprema... I aquí arribem a un
altre dels gran símbols en què se concreciona aquella sempiterna lluita:
el símbol de Prometeu185, encarnació clàssica de la gran Antagonia.

184. Frase que en català vol dir «no em sotmetré» i va pronunciar Llucifer quan va re-
butjar sotmetre’s a Déu.
185. La història mitològica de Prometeu és la història del tità que roba el foc dels déus i el
regala a la humanitat. Llavors, Zeus el castiga encadenant-lo al Caucas i li envia una
àguila que li devorarà diàriament el fetge, que també es regenerarà cada dia. És llarga
la llista de reivindicacions de Prometeu com una figura vinculada a la lluita contra
l’opressió i el despotisme. Mary Shelley el convertiria en un símbol del rebel i

112
L’home no s’ha contentat ja amb collir la fruita de la ciència, sinó que,
menyspreant les veritats terrenes, ha penetrat amb sa vista darrere les
nuvolades que cobreixen la morada dels déus. Correspon a un moment
més alt en son deslliurament del jou de la natura. De la ciència es passa
a la poesia. Si Adam representava la protesta de la humanitat, Prometeu
personifica la de l’individu. I enmig de l’horror del càstig, amb les entra-
nyes fetes a trossos, invectiva les fores rivals, eternalment invencibles, i
preveu en la boira de l’esdevenir les generacions obstinades en l’empresa,
desesperadament. Ah! En veritat: la més alta grandesa d’aquella obstina-
ció, d’aquell esforç en què es comprenen totes les epopeies, està en sa
mateixa gloriosa i magnífica inutilitat, en la certesa absoluta que la lluita
no finirà mai, i en que el pler que es frueix en la batalla basta per si sol
per a moure els braços a la conquesta d’una impossible victòria.
Però, no: la victòria no és impossible. Al contrari, és una victòria de
cada dia, de cada hora, de cada moment. Perquè vosaltres haveu dit: la
lluita de l’home amb la Natura! Com pot esser? Si a l’home li és donat
alcançar qualque volta un triomf, per petit que sia, sobre la natura, és
que aqueix triomf era ja de si una cosa natural, és que l’essència de la
natura era de deixar-se vèncer aparentment per l’home, i canviar les
condicions de la vida, sense desnaturalitzar-les, perquè això és impossi-
ble. Ah! Doncs, bé: aquí està precisament l’explicació del fi principal de
l’home en son treball perdurable sobre la terra. Modelar la terra a l’albir
de l’home; inspirar-li també, com els Elohim, un espirall de vida; ani-
mar-la d’humanitat, adaptar-la a les condicions humanes com qui doma
una bèstia salvatge, humanitzar les forces i asservir-les, esculpir en el
món la nostra imatge, crear, en fi, crear, assolint d’un vol la funció ma-
teixa de la divinitat. I com podem aplicar a la vida aqueix esforç? No
confonent mai les condicions actuals i aparents de la natura amb ses
condicions possibles; no sacrificant demà a avui; no consagrant els estats
(que són estats perquè no es mouen, perquè permaneixen) i procurant
acomodar el devenir incessant a l’ideal i a la utopia; no judicant de la
potència per l’acte, ni induint emfàticament de l’anàlisi treballosa dels
savis la impossibilitat de transformar les lleis més evidents del món. El
demà és un monstre que s’alimenta del cos esquarterat de l’avui, com
l’avui devorà un dia el cadavre sanguinós de l’ahir. La llei futura no s’obté

revolucionari que busca la llibertat contra el despotisme diví, i el mateix Marx en va

dir que «era el primer sant del calendari del proletariat».

113
precisament sempre de la llei actual, sinó que sovint se produeix contra
ella i a costa de la seva destrucció. I, sobretot, cal tenir fe en la victòria
del nostre ideal, perquè si la fe mou les muntanyes, segons va dir el més
gran dels utopistes, tal vegada, si trobem la paraula màgica d’evocació,
la paraula impronunciada i secreta, aqueixes poderoses forces que lluiten
contra nosaltres giraran en favor nostre les llurs energies i faran el món
nou sobre les runes bategants del vell.
Aquí es presenta una altra qüestió encara informulada, però que,
segons m’apar, és el gran distintiu de la corrent científica qui passa a
l’hora present sobre nosaltres. Després de l’era gloriosa del positivisme;
després de les profundes anàlisis, dels estudis penetrants i nimis, és ar-
ribada l’hora de les induccions, de les altes síntesis; l’hora de traduir en
normes de vida tots els reportatges minuciosos i encombrants dels savis;
l’hora en què l’eruditisme s’ha de resoldre en intuïció, i la mirada, ferida
encara de la miopia dels microscopis o de la presbícia dels telescopis,
marejada per la immensitat sense fons de lo indefinidament petit, des-
cobriment que li pertany en tota sa glòria, o esglaiada per l’abim de lo
infinitament gran, entrevist en l’arc fugitiu i nebulós de les òrbites side-
rals, ha de sondejar també l’imperi de les raons supremes i dels fins re-
còndits de la vida; l’observació i l’experiència baconianes 186 han
d’esdevenir ja creació, és a dir, poesia; i d’entre les rengleres submises i
escoltívoles dels deixebles han de sorgir les veus de noves veritats o de
noves il·lusions; han de passar noves aures purificadores sobre el llac de
la cultura humana.
No és convenient tenir deixebles, ha dit De Greef en un discurs sobre
l’ensenyança integral. Vet aquí precisament la preocupació més fonda
del món en aquests moments: assegurar la permanença de l’emancipació
intel·lectual, impedint que el dogma o els principis definitius, revestits
amb la vella odiositat de la res judicata187, puguin intervenir ja mai més
en l’educació de les futures generacions, única garantia de que l’esdeve-
nir perennal, incessant, de la idea, no es veja en cap ocasió aturat per la
idolatria de cap consagració o per la sanció pavorosa de cap anatema.
Me sia permès, doncs, dir-ho amb aqueix motiu, encara que de passada,
lo que jo crec del magne problema educatiu, des del punt de vista polí-
tic. Quan se parla de la llibertat d’ensenyança, i se veu amb vera

186. En referència al filòsof Francis Bacon, considerat l’impulsor del corrent empirista
anglosaxó.
187. En llatí vol dir «cosa jutjada».

114
estupefacció acollir-se a la idea de llibertat, com un lleny de naufragi,
els mateixos qui la bescantaren i perseguiren amb fúria, se comprèn que
no es parla d’un veritable exercici de la llibertat. La llibertat d’ensenyança
no ha d’esser el dret d’ensenyar sense traves a la infantesa i a la joventut,
el dret de modelar i formar l’espiritualitat dels alumnes, o sia del món
qui ha de succeir-nos, no: la llibertat d’ensenyança, o, millor dit, la lli-
bertat d’educació, ha d’esser la major suma possible de garanties de que
l’ànima dels deixebles s’obrirà a la llum sense cap obstacle i veurà esten-
dre’s al davant el cúmul de les nostres fórmules, penosament abstretes,
per a judicar-ne sense la pressió o la coacció de cap idea ni cap persona-
litat. No admetem, com un pacte amb l’error, la llibertat de crear espe-
rits vells i mentalitats esclaves. Instaurem, sí, l’obligació de fer esperits
lliures i autònoms, qui ens ajudin i ens rectifiquin en la nostra obra
immortal de deslliurança.
L’amor a la tradició! Qui ho dubta? La tradició és un element de
cultura poderosíssim, perquè, ja ho sabeu, no hi ha cap home que pugui
envanir-se de la invenció total de cap idea ni de cap procediment. La
col·laboració tàcita de les passades generacions; la transmissió del vell
tresor dels avis; el cúmul, penosament acaramullat, de les enciclopèdies;
els mil elements espargits qui han fonamentada la nostra ment, són les
veritables fonts de l’energia social, les úniques forces qui empenyen a
l’acció i a la renovació de la vida, a la creació, qui no acaba mai. Mes hi
ha dues tradicions: la de llum i la de fosca; la dels qui lluitaren en temps
passats per la coneixença i per l’emancipació, i la dels qui consagraren
totes les forces a ofegar aquell esforç. Són dues tradicions irreconciliables,
antitètiques. Per lo mateix, el vell tresor de la tradició és tacat de sang;
damunt d’ell és caiguda la sang dels redemptors en els calvaris infinits,
la sang dels martres en les catacumbes desconegudes, la sang dels hèroes
en les rebel·lions per l’ideal, per la llibertat o per la vida; sobre d’ell han
vessat les llàgrimes dels humils en la vetllada nocturna dels treballadors
famolencs, lluitant per la veritat o per la bellesa en el secret dels obradors
arraconats; les fogueres dels suplicis l’han socarrat i ennegrit; el pas dels
exèrcits devastadors l’ha malmès i espoliat, cobrint-lo d’esglaioses des-
ferres. Per això, en aquest vincle espiritual que ens uneix al món d’ahir,
sols podem sentir parentiu veritable amb els germans d’ànima qui, vivint
entre societats hostils, enarboraren l’estendard de la llum i pronunciaren
coratjosament la paraula de vida entre l’himne eixordador de la mort i
del mal. Per això, tots els qui ens sentim enamorats i corpresos per aqueix

115
més enllà de tots els ensomnis, tenim també la nostra privativa i gloriosa
tradició. Per això el futurisme* no és un sistema ocasional o una escola
de moment, pròpria de les decadències o de les transicions, no: és tota
una selecció humana, qui va renovant a través dels sigles les pròpries cre-
ences i els propris ideals, imbuint-los sobre el món en un apostolat etern.
És, en fi, la convivença amb les generacions del pervenir, la previsió, el
pressentiment, la precreència de les fórmules futures.
Com els genis són concentracions de l’ànima dispersa de tota una raça
o de tota una època, el geni inicial dels temps moderns, Goethe, és l’exem-
ple més alt d’aqueixa convivència i connaturalització a través de l’espai i
del temps. Sobre el pinacle qui separa dos mons, guaitava dues humani-
tats; era un digne germà dels clàssics, però també il·luminava el descen-
diment futur dels continuadors, amb la vista extasiada sobre la vall
ubèrrima de la terra promesa. Contempleu la seva obra i hi veureu les
idees mares de la posteritat devora l’evocació poderosa de l’ideal hel·lènic.
I és que l’esperit germànic, per a qui havia sonat l’hora de la difusió i de
l’hegemonia, no remuntava el vol amb la brivada única de la pròpia
virtut, espontàniament, sinó que bevia la inspiració en el vell fons de la
cultura universitària, de tan brillant tradició sobretot en l’escola teutò-
nica. Així el Dr. Faust,188 encarnació d’aqueixa humanitat rejovenida per
la revolta, triomfadora del dubte per l’afirmació de la vida i de l’amor,
s’extasiava en la transfiguració simbòlica de dues nits; i si en l’una se li
apareixien en real existència les mil personificacions de la llegenda mit-
geval, fades i bruixes, follets i diables, monstres decoratius i bocs infernals,
en l’altra veia desfilar en vivent aparició els semidéus i les heroïnes de la
tradició clàssica, sorgint de les pàgines llegides en la cambra d’estudi o
desprenent-se de les teles arrenglerades en les pinacoteques. Després dels
amors de Gretchen, qui iniciaven tota una era de l’amor humà, se sentia
atret per la bellesa sexual d’Helena i aprenia en sos braços el secret de les
civilitzacions extingides. No d’altra manera els conqueridors llatins qui
iniciaren l’imperi bevien sobre els llavis deliciosament viciosos de les
reines orientals el nèctar d’una feminitat desconeguda qui era per a ells
la presentalla d’un nou món. No d’altra manera, en la llegenda de
Tannhäuser, el cavaller teutònic tremolava de terror sobre el pit de Venus,
mentres sentia ressonar l’himne dels creuats que l’atreia a nova vida.

188. Protagonista de l’obra de Goethe Faust.

116
 Aquell mateix artista qui havia ressuscitada Ifigènia,189 la verge grega,
iniciava també aquella exacerbació de l’esperit de revolta, que bé pot
anomenar-se satanisme i que amb tal força esclatà després. La humani-
tat escoltà la veu temptadora de Mefistòfil190 i la poesia idealitzà els grans
desterrats de la comunió humana: els bandejats amb Schiller; els outlaws
en Walter Scott; els corsaris, fratricides, incestuosos i orgíacs, en Byron;
les cortesanes en Musset; els miserables de tota espècie en Víctor Hugo;
Satan mateix en Baudelaire i en Carducci.
¿No trobeu ja, per altra banda, aquell satanisme en la primitiva equi-
valència de la paraula geni amb les paraules que designaven els esperits
de la superstició diabòlica, amb l’etimologia del nom mateix de Satan,
amb els dimonis familiars, amb els inspiradors secrets de l’obra dels savis,
esperits closos dins les redomes de Faust en la llegenda germànica? ¿No
són els poetes els grans posseïts, els qui dialoguen amb els déus cara a
cara i en reben les inspiracions i les paraules de profecia? ¿No alcancen
un cert poder de taumatúrgia o d’adivinació, als ulls del poble, per l’en-
giny nadiu de la mètrica, pel do del ritme, qui sembla a les multituds
una potència estranya? I els savis, ¿no són els qui escorcollen amb esguard
atrevit les forces ocultes i demoníaques? Se veu, doncs, que quan la po-
esia i la ciència foren veus de protesta, no feren més que adequar-se a la
seva primària significació.
¿És que no la sentim també molts de nosaltres, en diversa forma, aqueixa
solidaritat superior als temps i a les nacions, a les races i a la mort, aqueix
tret d’unió qui acobla la nostra ànima a la de tots els rebels passats i futurs?
¿No us haveu demanat mai, en la meditació de les vostres nits, repenjats
sobre les pàgines de les històries, en quin exèrcit hauríeu format, quines
senyeres vos haurien protegit, quins temples haurien agombolat la vostra
pregària? ¿No us haveu sentit mai batre el cor delitosament pels ideals
perseguits, i espurnejar els ulls per la sort de les doctrines combatudes?
¿No us haveu sentit cristians a la Roma de Domicià,191 heresiarques a la
Bizanci dels Palèolegs,192 gibel·lins a la Florència del Dant, hussites a la cort

189. En la mitologia grega és la filla d’Agamèmnon, el qual l’havia de sacrificar per acon-
tentar la deessa Àrtemis.
190. Dimoni que apareix recurrentment en la literatura alemanya, que simbolitza la temp-
tació i el pecat.
191. Domicià ordenà la persecució dels cristians a l’Imperi Romà.
192. Secta religiosa declarada herètica per l’Església cristiana de Bizanci.

117
de Segimon,193 heterodoxes a l’Espanya dels Àustries, orangistes amb Gui-
llem el Taciturn,194 anabaptistes amb Tomas Muntzer,195 hugonots baix
Caterina de Mèdicis,196 afrancesats al Madrid de l’any 8,197 constitucionals
l’any 24,198 conspiradors en la Restauració francesa,199 mazzinians a la jove
Itàlia,200 separatistes a les colònies americanes?201
Doncs, bé: aquest afany impàvid de sacrifici i de redempció, ofert a
una humanitat indigna en l’esperança de l’adveniment d’una humanitat
millor, o acceptat fredament amb la sola fe en un ideal incògnit, impre-
cís, és el primer mòbil de tot esdeveniment, de tota evolució. És el re-
demptorisme, és el futurisme, és la visió profètica dels temps nous, visió
qui és un privilegi dels elegits, bastant per a fer que els braços s’obrin a
la mort amb un gest de glòria qui quedi com a remember i com a testimoni
d’una veritat. Allà dalt, sobre el cim vermellós, s’alcen les creus amenaçants;
entre l’ombra de les oliveres ja llampega la claror de les torxes dels sicaris;
però allà enfora s’estén la humanitat, la pobra i caríssima humanitat, la
turba que ahir estenia catifes d’homenatge al davant nostre i esfullava
llorers sobre els nostres caps, i ungia de bàlsam aromàtic els nostres peus,
i tremolava rams i palmes al nostre entorn... I més lluny encara, boirosa,
caòtica, formigueja la humanitat futura, la qui ens farà déus i ens asseurà
a la dreta del Pare, i pronunciarà el nostre nom en els moments de tendresa
i en els moments d’angoixa, i vindrà a arredossar-se sota els braços matei-
xos del nostre horrible instrument de suplici. Qui no haja sentit mai dins
l’ànima una corcor d’aquesta pruïja desficiosa, que renunciï a parlar als
homes un nou llenguatge: per més que fes, no en trobaria mai les paraules.
Jo voldria descriure tot el procés anímic d’aquesta ànsia de rebel·lió, en
son desvetllament dins l’esperit. En les nostre migrades costums, la pedago-
gia és una rutina pedantesca, insuportable. Quasi bé podria dir-se que son

193. Segimon va ser el rei que va posar fi a la Guerra dels hussites, que eren reformadors
bohemis de la religió.
194. Protestants holandesos que lluitaven contra l’ocupació castellana dels Països Baixos.
195. Corrent protestant que pretenia una reforma de l’Església catòlica.
196. Com a reina regent, va ordenar la matança dels hugonots, que eren reformadors de
l’Església.
197. Partidaris de França durant la Guerra del Francès.
198. Defensors de la Constitució liberal de 1812 davant del retorn a l’absolutisme de Ferran
vii a l’Estat espanyol.
199. Contraris a la restauració de la monarquia a França, que posava fi al període revolucionari.
200. Seguidors de Mazzini, que propugnava la unificació d’Itàlia per mitjà d’una república
democràtica.
201. Es refereix a totes les lluites americanes d’independència en contra de la colonització.

118
fi principal és el de fer temperaments ineptes de tot punt per a la rebel·lió.
El sistema qui no consagra un dogma religiós, consagra un dogma social o
polític, lo qual, com veieu, és molt pitjor. Una part de l’opinió es plany de
que l’Estat tingui religió, i de que l’ensenyança oficial consagri com a forma
definitiva de creència el catolicisme. En canvi a Espanya s’ha volgut impedir
an els professors oficials l’ensenyança contrària... a la Constitució!
I és clar. Com més rígida i doctrinària sia l’educació pública, com
menys haja penetrat l’esperit lliberal en les costums pedagògiques, més
forta serà la reacció dels temperaments contra aqueixes societats, quan
els temperaments arribin a tenir l’energia suficient per a emancipar-se.
Fins i tot hi ha hagut qui ha proclamat com una excel·lència de l’ense-
nyament religiós l’haver produït, per contracop o per protesta, els grans
herètics i els grans llibertadors de l’esperit. Però tant se valdria proclamar
l’excel·lència del mal, perquè sense ell la virtut no resultaria. Per cada
Voltaire, per cada Renan, quantes ànimes pobres qui haurien tal volta
oberta a la llum la humil poncella de la seva sentimentalitat, s’han vist
ofegades en la feble tija, en nom d’un ídol qualsevol! Les àguiles imperials
rompen la closca de l’ou matern, encara que l’estrenyin i oprimeixin les
mans de l’home; però els pobres aucells de branca moren abans de l’eclo-
sió. I ¿quan podrà una societat envanir-se d’haver constituït un sistema
verament lliberal, si no respecta la més transcendent i sagrada de les lli-
bertats, la llibertat de les generacions a venir, la llibertat dels fills, qui avui
juguen, inconscients; entre el terbolí de les nostres dissensions, i demà
bastiran un nom a la llur imatge? Oposar barreres a la llibèrrima expansió,
a l’envolada dels deixebles, és atemptar contra l’infinit.
Mes, veieu-ho. Enmig de la barreja embafadora de programes i assig-
natures, de cursos i textes, que converteixen lo que hauria de ser plaer de
l’esperit en tasca enutjosa i terrorífica, la nostra pedagogia continua xorca
i rutinària. Un eruditisme sec, sofístic, inanimat, snob, la mata o l’esterilitza.
Entre la muntanya enfadosa de llibres i classes no hi ha una lliçó, no hi ha
una explicació qui ensenyi a estudiar. A penes s’obre una aula on s’ensenyi
a discórrer, a recercar, a explorar camins nous i vereres mai trepitjades: tot
se dedica al fi d’assimilació, res al fi d’iniciativa. No s’ensenya a personalit-
zar-se, a desplegar les ales del jo: sobre el dintell de les portes solemnials,
qui sonen a buit, hi ha escrit un anatema contra la paraula on s’enclou tota
la independència de la persona: la paraula heretgia, això és, opinió.
I és clar: quan sobrevé la ruptura amb aquest món de fetitxes i em-
blemes baixament divinitzats, no sol venir serenament, amb la fredor

119
dels diàlegs d’Academos202. No: l’ànima sofreix una espècie d’expulsió,
una crisi que la posa en pena de mort o de vesània. La papallona vol
protestar de l’antiga crisàlide, i s’ubriaga de llum i d’aromes, sense mi-
rament. L’apostolat degenera en sectarisme. La pausada eflorescença es
precipita o s’estrafà. Però hi ha excepcions, això sí. Tal vegada, per a certs
esperits, aqueix reactiu promou les sobtades intuïcions, la visió espon-
tània dels estats veniders, la modulació inconscient de les fórmules fu-
tures. I aquestes ànimes selectes, junt amb les que hagin pogut
sostreure’s a l’educació viciosa i falsa, pujant gradualment cap a la llur
personalització, vénen a constituir els futuristes.
Jo voldria tenir temps per a expressar les modalitats sens fi de la flores-
cència d’aquestes ànimes excepcionals, incompatibles amb el món qui les
revolta. Si bé totes elles són copartíceps en el do de profecia o previsió; si
bé totes senten el contracop de futures explosions, la marxa de futures
caravanes, la vibració de futurs clarins, cada una d’elles aporta una inter-
pretació personal i genuïna a l’himne dels temps nous. Flors escollides del
sentiment, senten el desfici de les vocacions incompreses. La sensibilitat
batega en llur cos com un aucell presoner que aleteja. Un gran impuls de
més enllà, de suprasensible, d’espiritual, els insufla espires de vida nova.
El món els anomena desequilibrats, perquè han perdut la normalitat in-
fecunda i estàtica dels satisfets. Llur reialme no es troba certament en
aquest món. Stuart Mill els anomena els descontents; Spencer, els inadap-
tats; Nietzsche, els inactuals. Són hiperestètics, posseïts, inspirats. Llur
obra comença per una gran negació*, i d’entremig d’aqueix pessimisme
absolut, sobre els runes de lo actual, entreveuen, informulada i amorfa,
però segura i esplendent, la realitat futura. Són els Precursors, els Anun-
ciadors i els Messies. Els uns duen la bona nova a les verges en el recolliment
dels cubicles, els altres clamen en el desert la profecia que ningú escolta,
els altres criden l’evangeli en l’atri dels temples vells o entre les turbes de
Cafarnaüm203 i moren sobre la muntanya.
L’esperit de tots ells és bé l’ànima del món, qui, sentint-se sobrevenir
ànsies d’infantament, se concentra en l’home per a assolir l’única creació
permesa a la humanitat. Per això tals esperits haurien d’anomenar-se

202. Heroi de la mitologia grega que va ser enterrat en un bosc, en el qual Plató va fundar
la seva Acadèmia.
203. Segons la mitologia cristiana, és la sinagoga jueva en la qual Jesucrist va començar a fer
les seves prèdiques.

120
per excel·lència poetes, poetes en l’accepció originària del mot, és a
dir, creadors.
I no entengueu per poetes únicament els qui es valen de la paraula
per a fer-ne subtils combinacions harmòniques i placèvoles, dolces a
l’orella, com el miniaturista d’un temps feia inicials en el marge dels
còdices, o com el mestre de dansa conjuminava ses exquisides invencions
en el gran segle. No: el poeta és el qui sent batre dins son cor, intensa-
ment, aquella diversificació de què us parlava, i la revela al món en la
forma més altament sentimental, més religiosa, si val a dir-ho. Sobre el
cabrum innombrable dels homes, a través dels temps, els poetes se donen
la mà, trametent-se la sagrada copa d’una comunió o coparticipació en
un sol i únic misteri. Són ferits de la batalla eterna, condemnats a ei-
xamplar sempre seguit la pròpia llaga, per a indagar de les sensacions
més insensates del dolor el sentit incògnit de la vida. Escandeixen deli-
cadament llurs paraules en hemistiquis, les ajunten, com arcades de
voltes superbes, en l’esbart solemniós de les estrofes, qui s’avancen com
un chor hel·lènic, o les acoblen amb art subtil, pel lligam espiritual de
la rima, perquè la Música és el primer mòbil del sentiment, i cada me-
lodia coneguda guarda entre els plecs invisibles de son mantell la me-
mòria d’una emoció vital de l’home. Ah, en veritat! La Poesia és l’única
religió permanent, superior a l’envolada frenètica del temps i al pas as-
solador de les centúries! Sacerdots d’aquesta església indestructible, els
poetes, ajuntats de mans sobre les restes de les nacions i dels exèrcits,
giravolten la dansa sagrada, cerimònia prístina de llur fe.
Quants n’hi ha, en veritat, qui han après en les acadèmies, en la lec-
tura o en l’instint, la construcció de les formes poètiques, i no tenen ni
un rastre de la vera Poesia! Quants n’hi ha, en canvi, qui aporten l’espira
sagrada de la Poesia a l’obra d’altres mons de l’activitat humana! Quants
n’hi ha qui ungeixen amb el bàlsam d’aquell baptisme la ciència enfre-
dorida en els Instituts i Acadèmies, i fan batre aquella ala suavíssima
sobre les mortes i ombrívoles biblioteques, on fa niu l’eruditisme! Quants
n’hi ha qui animen amb la vitalitat poderosa i taumatúrgica del ritme la
sequedat glacial de les escoles! I és que la Poesia és la gran mediadora
amb l’infinit de demà, com ho és per a l’infinit d’ahir, segons la frase de
Niebuhr204, la filologia, aqueixa investigació tan intuïtiva i tan inspirada.

204. Creiem que es refereix a l’historiador, filòleg i polític alemany d’origen danès Bart-
hold Georg Niebuhr, que en l’àmbit de la historiografia fou l’iniciador del «mètode
historicocrític».

121
Jo estic convençut no sols de que la ciència i totes les altres aplicacions
cabdals de l’esperit humà han de subjectar-se a la Poesia, sinó de que són
impotents per a tota inducció fecunda sense el concurs perenne de la fan-
tasia poètica. Si la poesia no cau com una divina rosada sobre les pàgines
del llibre o els instruments del laboratori, la ciència esdevindrà un arsenal,
una algorfa o un mercat d’encants, i no encertarà a treure una espurna o
un raig de llum per més que refregui els pedrenys recollits en les excursions,
o els fragments de la lava qui sepultà un dia les ciutats desprevingudes.
El moment d’esplendor de l’escola positiva va produir en l’art una
intrusió de la ciència. Ara els intents de fusió són inversos: és la Poesia
qui va animant l’obra entera de la humanitat.
Veus aquí un dels signes característics del nostre temps, qui sembla
dar-se compte de son esdevenir incessant i frenètic. Caminem a la inte-
gració, a la unió, a la síntesi; i aquesta harmonia, cada moment més
estreta, de la Poesia amb tot, associant els esforços disseminats dels ho-
mes, per a fer-ne una obra solidària i total, indica que la preocupació de
tots els grans esperits contemporanis s’enclou en una sola paraula: demà.
Gireu-vos als quatre vents de l’espiritualitat, i pertot comprovareu l’exis-
tència d’un gran ideal comú: la progressió indefinida cap a lo millor; i
d’un gran procediment comú per a assolir aquell ideal: l’associació.
Si tingués temps, m’entretindria ara a parlar de l’acció secreta que
sobre el temperament de l’home actual, aquesta ànima de què tots
participem, ha anat exercint la paraula dels grans cabdills de l’esperit
humà, qui han modelat la nostra ànima, fent-me, per la diversitat in-
definida i fecunda de tantes sentimentalitats, una nova plasmació.
Aleshores podríem comprovar que aquells educadors pertanyen a dues
vastes categories i han produït dues classes de temperaments diverses i
oposades. Els uns s’han nodrit de l’afirmació d’una futura i absoluta trans-
gressió de les lleis humanes actuals, han predicat la instauració definitiva
d’una nova fórmula qui asseguri la igualtat per a tothom en el fruïment
de la vida. ¿No veieu ben clara la filiació d’aitals esperits, fills de les inter-
pretacions més pures del cristianisme, afirmades a tots moments per les
heretgies, renovades per la revolució i plantejades enèrgicament després
del triomf de la burgesia, ja que la incorporació de la plebe a la vida plena
és lo únic que falta per a completar la integració de la humanitat en la
sobirania i en el dret públic? ¿No compreneu amb tota claredat la forma-
ció d’aquells temperaments, que han dit sí després del no categòric de les
revolucions, i han proclamat la vida enmig de les societats descoratjades i

122
asèptiques? I és que arriba un moment en què les afirmacions noves suren
en l’aire com a vapors d’un encenser invisible, i sols els elegits saben per-
cebre aquells aromes que demà impregnaran la terra.
En aquestes èpoques de transició, abans que l’esperit emprengui la
nova envolada a través d’una atmosfera desconeguda, les Enciclopèdies
retornen el pensament a la comprensió directa de les coses, desvirtuades
per la convencionalitat dels règims i pel contacte amb la gran munió
dels ignorants. I, després d’aquesta rabejada, el pensament deslliurat pot
estendre les ales a volar i remuntar, contracorrent, la ventada dels espais
sens terme, deixant caure la llavor de les collites futures.
Però hi ha una altra categoria d’esperits qui desconfien profundament
de la vida, no creuen en la redempció del món visible i se refugien en un
món de somni que ells mateixos se forgen a l’atzar de la fantasia. Contra
l’imperi inexorable de la natura proclamen el regnat oculte d’una potència
espiritual que sols ells perceben; tot se transfigura i pren formes de bellesa
sobtada al conjur de la seva evocació; contra la persecució incessant de les
coses s’acullen sota l’ala inexistent del somni; contra la impura realitat
afirmen la bellesa desconeguda; sobre l’estesa innombrable dels indignes
aixequen el penó dels iniciats, se tanquen en la soletat de les torres d’ivori,
s’ajunten en els cenacles inviolables o en els temples de misteri per a fruir
dels paradisos artificials; a llur entorn bullen les ciutats en la barreja in-
finita de les multituds menyspreuades, i fins an ells no arriba el chor es-
garrifós dels qui sofreixen amarrats a la vida, ni senten batre en llur cor
el remordiment per la pròpria complicitat en els crims de cada dia, de cada
hora, comesos en la incògnita mescolança, ni ofereixen la pròpria part de
dolor en el patiment de tots els homes.
Aquestes dues grans categories han format el món actual, i les nostres
generacions en són filles directes. A través de sistemes i teories, hipòtesis
i afirmacions, sectes i escoles, poemes i visions, podríem anar seguint
l’eclosió de cada una d’aquelles sentimentalitats qui, enmig d’una aparent
discordança, provenen d’una mateixa font. Aquesta font, qui ha regat i
fecunditzat la vida moderna totalment, no és altra que el romanticisme.
Perquè cal fixar-s’hi: malgrat les infinites classificacions de les escoles,
la nota capital, la fórmula fonamental, són les mateixes: sempre una
exacerbació del sentiment, un desfici de l’ànima, una sensació del mo-
ment fugitiu, de l’aproximació ràpida d’un nou món. Els ulls girats
envers l’estrella pàl·lida i dubtosa, caminem en eterna epifania, a través
d’un món treballat sordament per la febre de futures erupcions. Som

123
com figurines ballant sobre la cendra de cràters apagats i escoltem els
primers ressons, que pocs comprenen, dels cataclisme que vindran.
Shakespeare tingué la presciència d’aquest esperit febrós, contradic-
tori, delirant; i aquell geni tan sa, nodrit a un món ple de saba, contem-
porani d’una època vigorosa i material, engendrà la figura morbosa de
Hamlet, model típic del futuristes. El príncep de Dinamarca, isolat
enmig d’una cort vil i corrupta, sentia la pròpria germanor amb la jo-
ventut dels segles que venien, i en son cor bategava el cor desficiós de
tot el cicle romàntic.
Jo crec que aqueixes distincions qui classifiquen la producció humana
en prestatges de llibrer o vitrines de col·leccionista són, a la fi, vagues i
pedantesques disquisicions, qui no responen a la veritat. Crec que l’obra
dels homes, l’expansió de les facultats anímiques, és més solidària de lo
que sembla, i que per sobre el quadriculat sofístic de clàssic i romàntic,
obscurantista i humanista, ideal i real, se troba l’essència única, eterna-
ment idèntica, de què tota obra humana és manifestació i transsumpte.
Està clar que lo que s’ha anomenat classicisme és una de les condicions
eternes, precises, de tota visió estètica, i forma part integrant de l’esperit
universal; no és fórmula d’un dia ni d’un segle, ni d’una era història,
sinó sediment perennal de la natura humana. ¿Per ventura l’expressió,
la imatge, la forma, la plasmació, no són l’aliment més nutritiu de
l’ànima? ¿Per ventura la idea mateixa, qui sembla tan purament intel·
lectual, és concebible d’altra manera que com a imatge, segons la mateixa
provinença del seu nom? Mes també lo que s’ha anomenat romanticisme
és una condició immanent i permanent de la humanitat, no oposada a
la primera, sinó confraternal i complementària. A través de la història,
l’evolució és una línia ondulant qui passa del predomini d’una tendència al
predomini de l’altra, fins i tot dins la tonalitat d’una mateixa escola. ¿Per
ventura la tragèdia grega, lo que anomenà Nietzsche ideal dionisíac, no és el
monument d’una generació romàntica? ¿Per ventura Prometeu no és l’en-
carnació de l’etern element romàntic enmig de la cultura hel·lènica? ¿Per
ventura no és romanticisme l’aura idealització mística que es desprèn dels
cicles platònics i neoplatònics? ¿Per ventura la poesia dels profetes no ve a
esser, respecte al poble israelita, un moment correlatiu amb l’ideal dioni-
síac, com ho fou el Pentateuc amb l’ideal apol·loníac, i després l’Eclesiàs-
tic amb l’ideal democràtic? I, d’altra banda, ¿per ventura el romanticisme
no aparegué, en la seva auba, com un retorn a la visió veritable de les
coses? ¿Per ventura Víctor Hugo no és un gran pontífex de la forma? ¿Per

124
ventura el cenacle parnassià, i el colorisme a lo Gautier, i l’estilisme a lo
Merimée, no són manifestacions d’una cultura fonamentalment clàssica?
Lo que hi ha és que el món d’avui, en quant a la seva caracterització ge-
neral, se troba encara sota la influència de l’estrella romàntica i que el vell
fons de la nostra cultura pagànica s’ha romantitzat meravellosament. I
com el caràcter principal d’aquesta modalitat és la consciència de l’eterna
transmutació, de l’etern esdevenir, la sensació d’una lluita contínua per
l’ideal, per la millora infinida, la preocupació de demà és el primer mòbil
d’aquest estat de consciència universal.
Examineu les notes principals d’aquest estat, i el veureu aparèixer
com la més alta encarnació del futurisme. Quin fou son origen? Una
diversificació. La diversificació definitiva de l’element germànic, per
l’impuls heroic de Luter, de qui pot afirmar-se que és el geni que abarca
i congria tota l’obra futura de lliberació. En el septentrionalisme mo-
dern, ¿no hi devem veure la nova hegemonia dels pobles qui han con-
seguit, per raons d’origen, posar-se a to amb els temps, o, millor dit,
imposar al món la llur espiritualitat i modelar-lo de nou a la llur imatge?
Hi ha uns genis qui expressen com en quinta essència o concentració
tota la raça d’on són producte. N’hi ha uns altres qui creen un nou món,
animant-lo amb llur propri esperit i dictant-li la norma de vida. Com
en sorprenent harmonia, Luter ajunta eixes dues supremes condicions.
Per una part afirma poderosament la personalitat germànica, encara
l’individualisme barbre, fa persistir l’ànima feudal enmig del recomen-
çament pseudopagànic de la Renaixença. Per altra part, obre el món a
la fecundació del pervernir, dona a les generacions futures l’exemple
gloriós de la revolta, de la interpretació personal i llibèrrima, mot d’en-
cantament qui ha de fer caure en pols els darrers ídols i elevar l’individu
sobre les ruïnes del dogma i de les raons d’Estat. La mateixa paraula de
Spira, protestantisme, és ja per si sola un programa de conducta i una
ensenya de combat. Protestantisme, és a dir, diversificació personal in-
definida, oberta a tota corrent, adaptable a tota nova fe, compatible amb
tot nou descobriment, unida per una convivència nativa amb tota fór-
mula futura, per insòlita que sia. I com la individualització, retornant a
les societats la força de l’element primitiu i originari, qui és l’individu,
i rompent el forçós uniformisme dels Estats, és un pas envers la integra-
ció humana, la unió voluntària de tots en la mateixa llibertat, per això
la Reforma és un nou pas en aquell procés qui té per fi la federació lliure
de totes les forces disperses; després de Grècia, qui uní l’Orient a

125
l’Occident; després dels barbres, que uniren Nord i Sud; després de les
Creuades, qui uniren l’espiritualitat ariana i semítica; després de Colom,
qui uní el món vell i els mons nous, la Reforma proclama la unió dels
individus contra l’Estat, contra les esglésies, contra les infal·libilitats.
L’obra del cristianisme, per la raó mateixa de la seva transcendència, no
podia arrelar de cop: precisava el transcurs de les centúries. Era una obra
mil·lenària per excel·lència. Ara bé: el romanticisme, fill directe de la
Reforma, és, en veritat, una paligenèsia de l’ideal cristià, lluint amb tota
esplendor, després d’un incubament de divuit segles. I la seva acció du-
rarà encara per llarg temps, fins a consumar la seva obra.
Per lo demés, la Reforma fou ja considerada per August Comte com
el moment inicial de l’estat metafísic, successor de l’estat teològic i ante-
cessor de l’estat positiu, encara futur a l’hora actual; així com els sansi-
monians consideraven el Protestantisme com el darrer dels que anomenava
aquella escola períodes crítics o negatius, en oposició als períodes orgànics
o afirmatius. ¿Podem creure que la gran escola romàntica, filla del Pro-
testantisme, acertarà aviat a convertir en període orgànic la seva fona-
mental i absoluta negació? Anem a veure son procés.
Dues fases, fins avui, han senyalat l’evolució romàntica. I sobre això
cal que ens fixem amb cert esment, ja que toquem, a la fi, una qüestió
qui enclou excepcional interès per al nacionalisme català, tan clarament
romàntic d’origen. Una d’aquelles dues modalitats fou de refermament
de la tradició; i com que aquesta tradició no podia esser més que mit-
geval, ja que l’etat moderna havia sigut l’últim esforç del llatinisme
agonitzant, per això les primeres manifestacions d’aquell recomençament
foren tradicionalistes, feudals, càntic a les ruïnes i elegia de les nacio-
nalitats barbres i amorfes. La mateixa qualificació de l’escola, romanti-
cisme, ho comprovava; i no és precís ara insistir en que la revifalla de
les nacions sotmeses i la consegüent obra de refusió qui reconstituí
després la Itàlia i l’Alemanya foren producte d’aquell moviment, com
ho fou l’adveniment politicosocial del problema de les nacionalitats,
qui comprèn el catalanisme.
Però l’obra romàntica no es limita an això. La seva fase més ampla
fou la d’afirmació. Quina afirmació? És difícil tancar en poques paraules
la pluralitat de maneres i tendències de què es forma la vida total mo-
derna, creació del romanticisme. Però si s’hagués de concentrar en qual-
que fórmula la seva nota general, se diria que s’endreça a substituir l’ideal
estàtic per l’ideal dinàmic; netejar d’obstacles la via; preparar i anunciar

126
l’adveniment dels temps nous; donar medis i estímul a tothom per a
exterioritzar la pròpia persona, llençant-la sobre el mon com un aucell
que s’envola; diversificar els esperits per a mellor unir-los, ja que tota
unió implica prèvia diversitat; acollir-se a la força de l’individu contra
la força de l’Estat, o sia acollir-se a demà contra avui i contra ahir, a la
joventut contra la vellesa, al moviment contra la inèrcia; i purificar la
formació de les seleccions, fent que s’extreguin de tota la massa i con-
formement a les aptituds nadives de cadascú.
Bé veieu, doncs, que la feina és transcendental i penosa; però obser-
veu com per diferents camins s’hi endrecen totes les activitats humanes
de l’hora present, sempre guiades pels dos grans principis: l’evolució en
el procediment, la unió total en el fi. No cal retreure exemples d’aquei-
xes dues notes capitals i directrius, qui en el fons són una mateixa, ja
que l’evolució és conseqüència natural de la percepció completa de lo
infinit, o més aviat de lo absolut, suprema unificació reaportada a la
filosofia europea per aquell semita gloriós que es digué Baruc Spinoza,
veritable profeta de la filosofia moderna. I veieu com el gran principi de
l’evolució se manifesta, a la manera de distintes avatars, en l’escola ale-
manya pels tres moments de l’evolució filosòfica segons Hegel, i per
l’eclosió d’aquell absolut místic de Schelling o d’aquell jo suprem i únic
de Fichte; en l’escola anglesa per la inducció del transformisme, ardida i
poètica com una teogonia oriental; i en l’escola francesa per aquelles trí-
ades neoegípcies o neopitagòriques d’August Comte amb sa llei dels tres
estats, teològic, metafísic i positiu, i amb els tres moments socials de Pere
Leroux; i en les escoles moderníssimes per l’evolució, que senyala Nietz-
sche com a típica en la cultura hel·lènica. I veieu com el gran principi
de la unió se comprova també en totes les derivacions filosòfiques del
monisme o neopanteisme i de l’associacionisme, des d’Hartley i James
Mill a Spencer, des dels cercles concèntrics de Hegel, englobats com
òrbites de sistemes planetaris, fins a Haeckel i Wundt. Veieu com totes
les races qui guarden amb més puresa els trets de llur originació barbra
mostren diverses i confluentes interpretacions d’una mateixa llei matriu:
els germànics, arribant-hi per una idealitat mística, esotèrica, imprecisa;
els anglosaxons, enfilant-s’hi per una inducció precisa i fonamentada,
com el qui posa la darrera pedra, coronant l’arc de la volta; els francesos,
acomplint llur missió de poble mixte, adaptant la meravellosa flexibili-
tat de llur idioma romànic a les subtils intuïcions del geni franc, i ofe-
rint-se com a cràter on esclatin els explosius qui han de transformar el

127
món i obrir-lo de cap a cap com un solc per a fer-hi caure la llavor de
les futures messes. Veieu com tota la història moderna se va reduint a
una sèrie de grans intents col·lectius envers aquell ideal d’unió i solida-
ritat perfetes, unes vegades de baix cap a dalt, com en la Revolució, altres
vegades per l’esforç impossible d’una sola voluntat, com en la llegenda
napoleònica; ja pel federalisme, ja per l’imperialisme. I veieu, en fi, com
l’ideal de perfeccionament indefinit, enclòs en el principi universal d’evo-
lució, produeix aquest gran afany de suma puresa espiritual qui arriba a
son extrem en l’abstracció misantròpica dels romàntics, i sembla presen-
tar com a coronament de la gran cadena universal dels sers, no l’home,
sinó el mateix Déu; no el Déu fet home, com en la idealització cristiana,
sinó l’home fet Déu, en una nova forma de l’ideal pagànic; l’home fet Déu
i elevant-se a la fi sobre el cabrum miserable de la humanitat, per aquella
exquisida i suprema selecció que encarnen els genis, els hèroes, els elegits;
aquella deïficació que sentiren els Goethe, Heine i Schumann, els Kant i
Hegel, els Hugo i Lamartine; aquella quinta essència que podríem ano-
menar arquiàndrica, assenyalada com a meta suprema de l’esperit i de
la naturalesa per totes les escoles modernes, des de Carlyle a Renan i
Anatole France, des de Schopenhauer a Nietzsche i Emerson. Per l’impuls
d’aquesta palanca espiritual sorgí, enmig del neopanteisme germànic,
reforçat tal volta per la lectura obligatòria de la Bíblia, qui difongué els
ideals d’Orient entre les noves societats fins als seus més humils jaients,
sorgí un nou dualisme, qui no era ja el de criador i criatura, sinó el
d’home i naturalesa, el de jo i no jo, el de voluntat i realitat; l’idealisme
rompé tot enfrontament i se llençà a la conquesta dels mons hostils, a
remoure les muntanyes, glaçades en l’espera de no sé quins cataclismes
inevitables, a implantar l’imperi del somni entre la monòtona i prosaica
vida de sempre; i es féu la religió de la voluntat, portada a son grau més
excels per Fichte i Schopenhauer, i després estetitzada, podria dir-se, per
Nietzsche, el qual, enmig de tot son entusiasme pels ideals apol·liníacs,
purament estètics o de conreu preferent de la sensibilitat, és l’encarnació
més viva de l’ideal filosòfic de lluita, tan purament dionisíac. Mes aquesta
religió de la voluntat, tan intensament representada avui per Rudyard
Kipling, no és, a la fi, altra cosa que una interpretació d’aquell nou du-
alisme; aspira a exaltar l’home com a dominador, i fonamenta les selec-
cions en la força. Si no fos pedanteria, aquell ideal podríem anomenar-lo
hiperbúlic. Aqueixa religió no fou l’única que vingué a substituir l’antiga
fe perduda. Per un altre camí, aparegueren els apòstols d’una altra religió,

128
més apol·liníaca, més passional: la religió de la bellesa, que pretengué
purificar el realisme retornant-lo a l’ideal hel·lènic d’una Natura verge
no profanada per l’home. Aquest ideal hiperestètic s’encarna sobretot
en Ruskin, i aspira a fer de l’home el contemplador, extraient les selec-
cions per la percepció íntegra de la Natura. I encara una altra corrent,
que podríem dir-ne hiperfrènica, senyalà com a nova religió al món el
culte de la veritat i recomanà a l’art la traducció poètica de la filosofia
positiva i de les noves teories científiques i socials, encarnant en l’escola
del naturalisme. Totes aqueixes corrents són, en fi, diverses manifestaci-
ons d’una mateixa tendència: l’Afirmació després de la Negació; el desig
de fixar un ideal nou, després de la caiguda de l’ideal vell; són símptomes
d’un sol afany: l’afany de consciencitzar novellament el món, i crear-li
un concepte més pur del devenir humà, qui és, a la fi, la matèria prístina
de l’art, o sia de la religió.
Aquest afany de nova fusió religiosa és, doncs, la nota general dels
temps. Perquè, contra un prejudici molt vell, nascut de la influència
d’una fe ultramundana, basada en la mort, la religiositat, aqueix fons de
tota consciència, és una aspiració positiva, un ideal de benestar comú,
encarnat en la imatge d’una felicitat futura universal i terrena, entrevista
en el somni de la contemplació solitària i en l’ardor de l’esforç manco-
munat. És un optimisme nascut de l’evidència desoladora del mal present,
és una flama qui il·lumina els caminals de les marxes futures i l’extensió
dels campaments de demà; no una llàntia qui agonitza en l’eterna espera
de la mort deslliuradora, ni una enyorança contínua, desesperada, de
vagues i mentides etats d’or, ni una adoració icònica, infantívola, de re-
liquiaris i llibres incompresos. La religió viu de demà, com la història
viu d’ahir. Per això jo, qui estic convençut que el gran moviment uni-
versal de l’hora present és un retorn a la puresa cristiana, una renaixença
cristiana, destinada a esser més fecunda que la renaixença clàssica, tan
imitadora i erudita, per això crec que la condició dels temps actuals és
la nova consciencització de la humanitat. ¿Què són dinou segles per a
l’eflorescença d’un moviment com el cristianisme, qui havia de lluitar
amb tota una convenció social oposada? Observeu el nostre temps i
veureu com més enllà de la vana dissertació de les aules, més enllà de les
insípides i fàtues discussions en solemnials i fredes acadèmies, batega
l’ala de l’esperit humà, frisosa de llançar el vol. Més enllà de la llei hi ha
la humanitat; més enllà de la lletra hi ha l’ànima; més enllà del dret hi
ha la vida. En la sonora vacuïtat dels liceus, els professors continuen les

129
disquisicions i subtileses, les anàlisis intranscendentes, les doctes i buides
abstraccions; però, al defora, la vida marxa, encara que sos ecos s’estrellin,
insonors, en la muralla granítica de les universitats. Bé en sentiu, de
classificacions absconses, sibil·lítiques, que sospesen i escorcollen l’ànima,
i l’esquarteren en no sé quines partions; però la integritat anímica de
l’home reprèn consciència, i se sent poetitzar, és a dir, crear les estrofes
d’una oda futura que entonaran les noves humanitats en la gran plaça de
les urbs novelles. Bé en sentiu, de judicis definitius i savis sobre les cor-
rents de tramuntana que fuetegen el nostre món; bé sentiu parlar de grans
batalles entre individualisme i socialisme, entre sistemes qui posen la
persona per sobre dels interessos comunals i altres sistemes que posen els
interessos comunals per sobre la persona; però, després, quan sortiu
d’aquells casals ombrívols de la saviesa i el vent de la vida us envolta,
sentiu bé que aquelles grans corrents són una sola, un sol ideal d’inte-
gració humana qui va cap a la suprema unitat, garantia única de totes
les varietats; una sola tendència desficiosa a recobrar l’ideal de perfecció,
l’ideal de demà, sense el qual no pot haver-hi religió, perquè no hi ha
esforç col·lectiu per a assolir-lo.
La instauració completa d’aquest ideal de perfecció ha de produir la
retroballa d’un altre organisme necessari a tota societat, i qui no sols falta
a l’hora present, sinó que son lloc està ocupat per altres elements socials
que falsament el representen. Vull parlar de la reconstitució de les aris-
tocràcies, o, millor dit, de les aristarquies; la integració de la humanitat,
igualant la vida, permetrà extreure d’entre la massa total les seleccions
amb tota puresa. El món ha tingut fins avui seleccions parcials, no sols
perquè es reduïren a una classe o casta, sinó perquè es limitaven al refi-
nament d’una part de l’ànima: o bé l’emoció (poetes, artistes), o bé la
intel·ligència (savis, filòsofs), o bé l’energia de la voluntat (conqueridors,
estadistes, conductors de pobles, llegisladors, hèroes, apòstols, martres,
redemptors); però no s’ha realitzada encara la universalitat de la selecció,
extraient-les de tota la multitud per l’enaltiment de tota l’ànima: serenant
el raonament, hel·lenitzant-lo, deslliurant-lo de tot dogma, ensenyant-li
les vies més que les veritats; purificant encara més el sentiment fent-li
sentir el dolor dels altres com una pròpria culpa i com un agulló qui
l’inciti a guarir-lo; depurant, en fi, la voluntat, encaminant-la a l’har-
monia, suprema deessa, a l’acoblament de totes les forces en l’obra de
pau, com aqueixes potències de natura encara incògnita, que treballen
per l’home tancades en el cos monstruós de les màquines. I quan les

130
aristarquies se reformin, i la humanitat recobri el sentit de la distinció, i
no s’anomeni distingits als qui millor s’adapten a l’impuls rebut, alesho-
res no es podrà témer per la sort de les evolucions esdevenidores; perquè,
obriu la història: no hi ha hagut moviment nou qui no es degués a la
iniciativa de les seleccions, fins i tot aquelles revoltes qui s’han abeurat
després en la sang de llurs mateixos impulsors. I si l’art és la relació mis-
teriosa de les coses amb nosaltres, qui ens fa veure sota l’aparença feno-
mènica la presència constant de l’infinit, i se nodreix del misteri, i fa
entreveure en l’ombra un reflecte de la llum mai vista, badant-hi, a poc
a poc, les pupil·les enlluernades; si la poesia és la fada invisible que, per la
nostra mà o pel nostre càntic, crea formes inagotables de vida, expressa les
veritats inexpressables, escala els cims inabordables i frueix de les visions
supremes, l’art i la poesia seran les claus secretes del nou temple, l’escala
de les noves seleccions. L’art no progressa, però certament educa. Així,
elevant la poesia a l’altura de missió social, de sacerdoci, s’anirà arribant
an aquella fita ideal de la present consciència religiosa, aquella integritat
o total humanització de què us parlava; i els esperits s’aniran personalitzant,
emancipant, afranquint dels lligams qui els oprimien. Sentiran la vida en
tota sa plenitud i no s’abandonaran a la Natura, sinó que hi aportaran una
força més, la pròpria energia, per a domar-la i aconduir-la.
I des del moment que la Poesia, prenent aquesta paraula en son sen-
tit pur, és el grau més elevat de la depuració humana, per això la nostra
aspiració més alta ha d’esser a fer-nos dignes de sentir-la i, si podem, de
penetrar en son temple, i oficiar en son presbiteri, deixant a l’atri la
munió dels adoradors embadalits. I com la Poesia és depuració del sen-
timent i de la passió, i no del pensament, és clar que, molt lluny de
trobar la nostra veritable delectació en aquella xorca i falsa superioritat
que s’anomena intel·lectualisme, ens esforçarem per a esdevenir plenament
sentimentals, passionals, més tost; i com el sentiment és l’arrel de l’ànima,
i totes les demés potències, facultats, funcions, s’abeuren en l’essència de
la sentimentalitat, la depuració s’estendrà també a la idea, a l’acció, a la
vida tota; i el do de llàgrimes, unció de la divinitat mateixa, pler reservat
als elegits, descendirà sobre nosaltres com les llengües de foc d’una
Pentecosta,205 regenerant l’esperit. Siem, doncs, sentimentals, no ja intel·
lectuals; i, encara millor, siguem espirituals, hiperpsíquics; procurem
sentir la unitat de les nostres potències i acomodem l’acció a la paraula,

205. Celebració cristiana que commemora l’inici de la tasca predicadora dels apòstols.

131
i la paraula a la idea, ja que la sinceritat, segons Carlyle, és la primera
condició dels hèroes. I com el sentiment estètic és ja, per si sol, una gran
síntesi, el seu perfeccionament aportarà el de l’ànima en sa totalitat.
Recobrem el do de plorar i les nostres llàgrimes fecundaran la terra,
deixant-hi la llavor de les revoltes que nosaltres no haurem gosat somoure.
Recobrem el do de riure i el de somriure, el do de provocació i el d’iro-
nia, que l’eco de les nostres rialles estremirà les acròpolis i farà trontollar
els ídols, arrancant-los els mantells de pedreria qui els divinitzen a la
mirada dels pobles acovardats. Tingueu-ho ben present: sols la revolta
salva. Fugiu d’aquell migrat quietisme, qui mata la intel·ligència amb el
dogma, eixala la voluntat amb l’obediència, adorm la sensibilitat amb la
resignació. Davant vosaltres els temps i els mons s’obren de braços i les
futures generacions us allarguen les mans ansioses, demanant-vos el pa de
la vida. Siem conciutadans d’aqueixes èpoques que apunten en el llevant
de la història, i posseirem la terra. Donem-nos les mans amb aquelles
ànimes preexistents i pressentides, ajuntem-nos per sobre l’estesa incomp-
table de les multituds qui viuen de lo actual o llamenten com a planyido-
res d’ofici l’inexorable esvaniment de lo passat. ¿Què importa si en el
nostre Getsemaní206 se’ns presenta, descoratjant, horrible, la visió de les
futures malifetes, els exèrcits devastadors que demà assolaran la terra, tal
volta sota el làbar envilit i profanat de la nostra mateixa doctrina? ¿Què
importa si en aquella meditació suprema veiem transcórrer les ombres dels
martres sacrificats per la nostra culpa? Sobre cada sepulcre obert florirà
una llegenda de vida i resurrecció, sobre cada Gòlgota207 s’alçarà una ba-
sílica, sobre cada pretori s’ajuntarà la taula abundosa d’una nova Pasqua.208

I ara jo voldria parlar-vos un poc del nostre futurisme i aplicar aquesta

llarga i enutjosa dissertació a la vital eflorescència de les nostres aspira-
cions comunals.
Els temps no retornen. Si hem de triomfar, és precís que adoptem
un caràcter netament progressiu, significativament avançat. No oblidem
que, amb pesada insistència, certa part de l’opinió espanyola ens titlla
de reaccionaris, i cal llevar-los tota excusa.
Recapitulem abreviadament la història del nostre ideal. De qui és
fill? Com tots els problemes de l’hora present, és fill de la Revolució. El

206. Segons la mitologia cristiana, és el jardí on Judes va trair Jesucrist.

207. Muntanya on Jesucrist va ser crucificat.
208. Celebració cristiana que commemora la resurrecció de Jesucrist.

132
problema de les nacionalitats, el moviment de lliberació dels nucleus
nacionals després de la lliberació dels individus, era una natural conse-
qüència de la gran revolta. Res se produeix perquè sí, espontàniament i
sense causa. Catalunya, com totes les demés nacions sotmeses, sentí de
cop una nova necessitat, un afany de nova vida, i el catalanisme es pro-
duí. No va néixer com un retorn, com un retrocés, com una exhumació.
Va néixer perquè coincidí amb el medi, perquè trobà un ambient respi-
rable, perquè l’aire aportà la llavor del nou ideal sobre la terra catalana
i el terrer la va rebre amorosament. El catalanisme nasqué perquè va
esser actual. El catalanisme triomfarà a condició que sia futurista.
La seva primera expansió va ser tradicionalista. Però ho va esser sols
per afirmar el dret de Catalunya i diversificar-la del medi que l’englobava
i estrenyia. Això sí, a l’ombra del seu penó s’hi arredossaren algunes le-
gions estranyes a la significança vertadera de l’esperit novell; i aquests
adeptes han desfigurada la nostra doctrina als ulls de qui no la coneix
directament. M’explicaré.
A principis del segle xix Espanya es veié en l’alternativa peremptò-
ria d’escollir entre dos mons qui batallaven: el món de l’absolutisme i
el de la llibertat. Els exèrcits de Napoleon escamparen per tot el país
la llavor de la idea revolucionària, i, tal volta sense esmentar-ho, els
capdavanters de la que s’anomena, impròpiament, guerra de la
Independència,209 lluitaren, més que contra els francesos, contra la lli-
bertat i el descreïment, a favor de la monarquia i la religió. Allò fou una
escola bèl·lica, qui preparà les cruentes guerres posteriors, basades en un
altre malentès. ¡Quants dels qui combatien a les cohorts del Pretendent210
cregueren donar la sang per una idea d’autonomia local, de privilegi i
particularisme, oblidant que la reialesa absoluta, Àustries i Borbons,
havia seguit un procés gradual i maquiavèlic de paulatina absorció, i que
la monarquia era, per excel·lència, el règim centralista, perquè era el
règim de cort! El dinastisme pur, com és natural, acabà per morir; però,
entre els seus partidaris, aquells qui s’hi acolliren com a representants
del foralisme, són vinguts després a les nostres fileres, perquè hi han
trobat l’únic ideal vivent adaptable a llur aspiració.
¿Hi ha hagut, per altra part, una banderia que representés l’element
lliberal, postrevolucionari, de l’escola particularista? Sí. Tal és el partit

209. En la historiografia actual és el que coneixem com a Guerra del Francès.

210. Es refereix al carlins, seguidors del pretendent al tron espanyol Carles vii.

133
federal, encara que l’apriorisme filosòfic vingut de Germània l’haja influït
més que el positivisme anglosaxó. Però l’escola federal no ha cregut que
la lliberació de les regions fos l’única necessitat present: ha cregut que
calia també consumar a Espanya l’obra de la Revolució, lliberalitzar
totalment l’Estat, des del punt de vista polític i des del religiós. Ha cre-
gut que la monarquia espanyola, després de l’intent fallit de renovar-la
aportant una dinastia batejada en els ideals moderns, representava un
obstacle invencible per a aquella obra d’emancipació definitiva. I com
les garanties individuals, els que s’anomenaren Drets de l’Home, tenen
prelació sobre la llibertat dels nucleus nacionals, qui ha d’esser-ne com-
plement i coronació, aquells esperits s’han consagrat primordialment a
l’obra de la llibertat individual abans que a l’obra de la llibertat col·lectiva.
Hem cregut, ademés, que la qüestió de les formes de govern, o sia la
representació del poder harmònic, no era indiferent per a la sort del
lliberalisme espanyol i, per lo mateix, s’han dedicat a procurar abans que
tot la instauració de la república. Ara no és ocasió de tractar aquest punt.
Sols diré de passada que potser la naturalesa ètnica de Catalunya s’adapta
més a un sistema verament republicà; i tal volta, per a tot sistema fona-
mentat en l’aristarquia, la república és la forma pròpria; si bé, per altra
banda, la tradició del republicanisme i fins del lliberalisme espanyols
resulta, per raons especials, purament militarista.
Ara bé: ¿quina ha estat l’evolució del catalanisme pur, des de son co-
mençament? El seu primer període fou, bé ho sabeu, romàntic i palinge-
nèsic. Correspon al moment d’esplendor de l’escola històrica, i, com és
natural, els elements tradicionalistes hi trobaren aire propici. La poesia, la
gran motriu dels moviments nacionals, se nodrí exclusivament de l’antigor,
s’abeurà en una sola de les dues grans fonts del cicle romàntic: la de tra-
dició, no la de protesta.
L’individualisme, tret predominant de Catalunya, principal element
de sa diversificació respecte de Castella, retrobà un medi favorable a la
seva expansió. Mes les primeres manifestacions intel·lectuals en què es
congrià la doctrina sortiren de l’agrupació federativa, qui posà els fona-
ments de la nostra escola filosòfica. I tot just que del període romàntic i
contemplador el catalanisme passà al període polític i actiu, se donà el
primer pas en sentit de la seva lliberalització. La primera època havia tingut
un perill: el ruralisme, conservatiu per essència, gran sostenidor de lo vell,
en forma exclusiva, aferrat a les tradicions socials i religioses, i qui ha Es-
panya havia estat el més ardent defensor del sistema absolutista. El

134
catalanisme, en aparença, li dava raó i feia persistir l’esperit refractari a l’aura
nova, a la corrent qui venia de més enllà dels Pirineus. És veritat que l’època
per la qual sospiraven els poetes no era la qui havia creat l’esperit actual de
les nostres pagesies, sinó una època anterior, menys precisa i, per tant, més
idealitzada. Però no hi fa res. Tot el baix fons tradicionalista se sentia afa-
lagat per la doctrina novella, qui pareixia destinada a contrarestar l’esperit
dissolvent de la Revolució, i fins els poetes més gloriosos d’aquella tongada
s’abeuraren en l’entusiasme per la fe, per la tradició i per la llegenda patri-
òtica, i sorgiren d’entre els fidels a la puresa antiga. En canvi, la segona
època trobà un nou perill: Barcelona esdevingué el centre natural del mo-
viment, i sentint-se altre cop, per mil circumstàncies que no importa reca-
pitular, una ciutat floreixent i populosa, on, com en totes les grans urbs
formades a l’ombra del nou règim, s’hi formava una nova classe prepotent,
que devia sa prosperitat a la riquesa, ben aviat vegé convertir-se en afany
de conservació i defensa material lo que havia d’esser l’ideal lliberatiu i
modernitzador. A son temps, per la força natural de les coses, s’hi plantejà
el nou problema social, prenent-hi una forma sinistra i esglaiadora, perquè
la terra espanyola oferia condicions especials per a aqueixa novíssima guerra.
Des d’aleshores el catalanisme no fou l’únic problema que s’haurà de resol-
dre, prest o tard, a Catalunya, com a tot el món. El principi de llibertat
troba a cada moment dificultats imprevistes per a la seva aplicació casuística
i la seva harmonització amb la vida, obstacles poderosos per fer-li abastar
tots els estaments i tots els individus. El pensament universal s’adreça en
primer lloc a conciliar la llibertat mútua dels individus, i després a coordi-
nar la llibertat de l’individu amb la de la col·lectivitat. Si per una part la
corrent socialista és l’aspecte plenament humà d’aquella integració, per
altra part la corrent federativa i la imperialista en són l’aspecte nacional. Per
això, el catalanisme, davant l’atenció pública, mancabà molt en son con-
cepte de símptoma indicador d’una necessitat urgent, peremptòria i viva.
La conveniència immediata, primària, de tota escola novella és la de
posar-se a to amb el temps, fugir d’esser un anacronisme. Els sistemes, lo
mateix que els pobles, triomfen per la joventut. Quan no la tenen física,
quan no són producte d’una formació recent, de vigor no desvirtuada
encara per l’acció dels anys, ni pel compliment d’una missió històrica,
procuren crear-se una joventut moral, proposant-se com a norma d’acti-
vitat un ideal a què tendre. Necessiten, doncs, després de modernitzar-se,
avançar-se al temps, perquè si bé les generacions actuals se contenten amb
viure de la idea i de l’esperança, aquesta idea i aquesta esperança han

135
d’esser la llei de vida de futures generacions, alcançada la victòria. Jo crec,
en conseqüència, que el catalanisme necessita futurizar-se.
¿I per ventura la seva iniciació no va esser una protesta airosíssima,
un bell moviment de rebel·lió espiritual, un gest de non serviam davant
una naturalesa hostil? ¿Per ventura no hem passat gradualment sota la
pluja d’invectives amb què les multituds honoren el pas dels qui tenen
el coratge de dissentir i proclamar una concepció distinta de la concep-
ció vulgar i corrent? ¿Per ventura no se’ns ha anomenat bojos, desequi-
librats, irreverents, mals patriotes, fills desnaturalitzats? No vulgueu,
doncs, ara, que se’ns anomeni, amb raó, retrògrades i estantissos!
Me direu: mai el catalanisme ha posat obstacles a la plena llibertat
d’idees socials, religioses i fins polítiques en lo que no es refereix a l’auto-
nomia. Dintre del catalanisme caben totes les varietat infinites de la fe
individual, des de l’autoritarisme més pur fins a l’anarquia. Sí, ja ho sé, i
lo contrari hauria estat el suïcidi de la nostra agrupació. Però no podem
oblidar la realitat; i la realitat no ens mostra encara, desgraciadament,
aquells matisos ultralliberals i moderníssims de la nostra idea; la realitat
ens desperta l’enyorança, no ja de les tendències extremes, bosquejos del
pervenir, per exemple, d’un catalanisme socialista o d’un socialisme cata-
lanista i d’un catalanisme anticlerical, i, si es vol, d’un catalanisme de
tendència àcrata, arribant a les darreres afirmacions de les escoles radicals;
sinó que fins i tot ens fa sentir la falta d’un catalanisme progressiu, lliberal,
plenament constituït. ¿És que en patiria la unitat de la nostra doctrina? En
veritat us dic que només quan les escoles se diversifiquen i se resolen en
matisos infinits de variada coloració i fins en credos separats per rancúnies
de sectari, si bé participants en la mateixa afirmació matriu, sols aleshores
els ideals triomfen i els cenacles s’amplien i neixen els fillades noves de la
idea mare. Sols quan els prosèlits són molts, les opinions, això és, les he-
retgies, les heterodòxies, són moltes, i llur mateixa diversitat fecunditza les
terres verges. I això és tant més natural quan es tracta d’una escola com la
nostra, inspirada en la més pura consagració de totes les autonomies, ja
sien de les nacionals, ja dels homes, així de les societats com de les consci-
ències. ¿És que cap de vosaltres voldria, per ventura, acollir-se a la nostra
Catalunya emancipada, per a fer-ne un tros de món sostret a les ventades
de la vida universal, com el Nàpols borbònic o la Roma pontifícia, reclòs
en la seva tradició, dins d’una vitrina de museu arqueològic, com les terres
islamites, o tancat a l’estrangeria, com la Rússia actual o l’Espanya dels
Àustries? I, per altra part, ¿és que la meva presència i la dels meus companys

136
aquí no significa un acolliment tributat a l’encarnació mallorquina del
catalanisme, és a dir, a una heretgia de la nostra comunal aspiració? Mul-
tipliqueu, doncs, a l’infinit les heretgies, sobretot vosaltres, joves qui m’ha-
veu fet l’honor de venir-me a sentir: quantes més sien les vostres esglésies
i quant més intensament dissentin una de l’altra, més forta, més ampla,
més evident, serà la vida espiritual de Catalunya.
Si a Espanya hi ha una tendència ben concrecionada qui tinga con-
dicions de futurista, no cal dubtar-ho, és la nostra. El primer moviment
de deslliurança, aquella diversificació que, segons us deia, proclama amb
coratge la diferència total d’esperit i refusa ajupir-se sota la bandera dels
altres, fa temps que fou realitzat. Tots ho teniu present. Catalunya rebutjà
la seva complicitat en la perpetuïtzació indefinida de la tradició castellana
i, en els moments de prova, quan una multitud baixa, servil i tavernària
entonava himnes de guerra seguint la llastimosa processó dels reclutes
qui anaven a la mort, Catalunya proclamà la llibertat dels pobles i per
la seva actitud protestà com podia contra el vil atuïment d’aquelles na-
cions rebel·lades que exigien la dignificació i la personalitat. Per la meva
part puc dir-vos que aquell record és per a mi l’honra més grossa de la
meva vida, i que, a falta de més glorioses insígnies, ostentaré sempre la
memòria de la meva ira davant el pas dels exèrcits que acorrien a la de-
vastació i davant el retorn dels generals que venien, xops de sang, de la
miserable gesta, darreres encarnacions d’aquells cabdills esgarrifosos qui
assolaren Flandes, Sicília o la Catalunya del 1640.
Doncs bé: un moviment que començava protestant contra aquella
conducta, no era sols un moviment a favor de l’autonomia, d’un canvi en
el sistema o en l’organització política; no: era un moviment qui clamava
per un canvi en la consciència nacional, per una rebaptització, en foc i en
esperit, del poble sencer; per una nova creació de la naturalesa ètica d’Es-
panya. I la raó primera qui induïa a tenir absoluta fe en la victòria final
era que la nostra superioritat d’esperit, demostrada en aquella hora su-
prema, pedra de toc dels sentiments, implicava un desequilibri a favor
nostre en la ponderació de les forces diferents que integren l’Estat espanyol.
No s’havia de lluitar amb cap París, amb cap gran vila on se concentrés
com en quinta essència tota l’energia d’ànima dels diversos països hispànics.
La pàtria nova que proclamàvem no era sols una pàtria més, no era sols
l’adveniment de Catalunya a l’amplíssima diversitat de nacions que de-
nombren, minuciosament, les estadístiques o els tractats geogràfics. No:
se tractava d’instaurar una pàtria nova compatible amb el món actual i

137
amb el futur, oberta a les corrents més insòlites, utopistes i extremes de la
moderna sociologia.
«El món s’encamina a la formació de grans organismes i unitats», ens
cridaven a tota hora els enemics. Està bé; però no s’endreça certament
a la formació de grans absorcions i simplismes. El principi de les nacio-
nalitats s’harmonitza amb el de la tendència a la integració i a la unió
per medi de la corrent federativa, veritable aplicació internacional del
principi de la unitat en la varietat. Els elements nacionals tendeixen a
unir-se, però no per la imposició d’una sola modalitat qui assimili els
altres, sinó pel conveni mutual i lliure de totes, creant la força del tot
per la força íntegra de cada part. És el famós apòleg grec del pare mori-
bon qui mostra als fills com se pot rompre les sagetes una a una, però és
impossible rompre el feix de totes elles. No cal ara retreure exemples
d’aquella corrent unitiva en les distintes manifestacions de la vida dels
pobles. La corrent federativa universal és innegable; mes així com les
dues condicions d’aqueix moviment són coordinades i inseparables,
l’escola federativa és també la qui defensa la vigorització i el foment de
l’energia de cada personalitat nacional i fins i tot de cada organisme
parcial, des de la ciutat, primera forma de la vida política, fins a la hu-
manitat entera. La vigor d’uns organismes ha d’esser una garantia contra
les extralimitacions dels altres, com la vigor del dret individual ha d’es-
ser-ho contra els abusos del dret social. I inversament. Concretant a
Espanya, ¿el nostre fi principal no és donar medis a Catalunya per a fer
valer la seva opinió, almenys a casa pròpria, contra l’opinió de les demés
regions, preservant-se en lo possible dels efectes de la decadència general
en què l’Estat és caigut? I ¿ha de conseguir-se això per un recomençament
de la tradició, per una refermança de l’ahir, quan precisament la més
forta de les queixes que entaulàvem contra l’esperit dominant era la
d’obstinar-se en continuar a l’infinit la tradició, en mantenir-se clos als
aires de fora, eternitzant l’esquivesa inquisitorial i la inadaptació muslí-
mica? No n’hi havia prou d’oposar una tradició a l’altra: calia aprofitar
les condicions de la nostra grandiosa ciutat, introductora de tot avenç,
guaita de tota novella orientació. Aquesta gran ciutat no podia obrar
d’altra manera, baix pena de faltar a la seva pròpria idiosincràsia. Fins
les veus més justament escoltades entre els adversaris, ¿no parlaven d’eu-
ropeïtzació com d’una necessitat sense espera?
Doncs si la corrent dominant en l’Europa del dia és el predomini
dels elements germànics sobre els llatins, degut, com us deia abans, a la

138
ductilitat i adequació del protestantisme, ja que la religió és l’ànima
mateixa dels pobles, Catalunya, qui es diferencia de Castella sobretot
pel predomini del fons germànic sobre els fons llatí, té millors condici-
ons que el reste d’Espanya per a europeïtzar-se i recabar l’hegemonia del
territori comú. Jo he fet notar, en una altra banda, que la decadença de
Catalunya a l’aurora de la Renaixença pagànica es degué a falta d’aptitud
per acomodar-se al medi, i que el ressorgiment romàntic de Catalunya
a la nostra època és producte de la concordança entre l’esperit català i la
corrent general del temps. En el procés de les reivindicacions nacionals
no s’ha de veure solament una ànsia justa de llibertat col·lectiva, respec-
table per si mateixa i sens previ examen. No: s’ha de veure també lo que
guanyarà la civilització universal en cada una d’aquelles reivindicacions.
En una paraula: hi ha el regionalisme just, lliberal, i regionalisme injust,
tirànic. Aquella corrent alternativa, eterna línia ondulatòria qui oscil·la
gradualment dels sistemes de concentració en mans d’un autòcrata o
d’un organisme als sistemes d’autonomia i atomisme, no és una disjuntiva
matemàtica en què es pugui optar, a priori i definitivament, per l’una o
per l’altra forma, excloent i anatemitzant la contrària, com optaria un persa
entre el Déu bo i el Déu mal. Cada sistema és bo a son temps, com a re-
acció contra una tirania. Cada sistema és perniciós a son temps, com a
adulteració d’una llibertat. Per això sols afirmem, avui per avui, que el
catalanisme, a Espanya, com a protesta contra l’organisme d’un Estat
inepte per a la modernització, és una reivindicació noble i justa. Tal volta
ho serà demà, una aspiració unitària, qui sotmeti a la llibertat i a la raó les
col·lectivitats obstinades en continuar a l’infinit l’imperi de les fórmules
retudes. Tota aspiració qui miri envers demà, acceptem-la i encoratgem-la.
Tota aspiració qui s’endreci a recomençar l’ahir, rebutgem-la i destruïm-la.
¿Qui dubta que el cop d’Estat centralista de Cèsar fou una justa re-
acció dels elements sotmesos, contra la tirania senatorial? ¿Qui dubta
que el gibel·linisme, l’element unitari constituït a l’Edat Mitjana per
l’Imperi, fou una garantia suprema conra les petites tiranies (més terri-
bles perquè eren minúscules) dels reietons i de les repúbliques? ¿Qui no
veu en el nucleu centralitzador del poder reial una defensa justificadíssima
del poble contra les banderes de la noblesa? I, en canvi, ¿qui dubta de
la descomposició de l’Imperi romà fou una reacció contra l’arbitrari-
etat d’una administració acèfala i malsegura? ¿Qui dubta que l’eman-
cipació de les esglésies nacionals del Nord fou una conseqüència de la
dignificació d’aquelles nacionalitats i d’aquelles consciències? I, respecte

139
als moviments de rebel·lió política, ¿qui no sap veure una diversitat
profunda entre el moviment llibertador d’un Flandes contra l’Espanya
de Felip ii o d’una Amèrica contra l’Espanya del segle xix, i el moviment
tradicionalista d’una Vendée contra la França de la Revolució o d’una
Bascònia contra l’Espanya del lliberalisme? ¿És que la civilització uni-
versal podria mai tenir interès en un esforç, qui aspirés a truncar de nou
la unitat d’Itàlia i a reconstituir la mísera Roma dels Papes? Per això lo
que jo afirmo de Catalunya, no ho afirmaria certament amb igual força
de Bretanya o d’Irlanda. És cert que el pressentiment de les veritats futures
i dels estats que vindran comença per esser patrimoni d’una minoria; mes
no devem oblidar que les fórmules velles i vençudes acaben també per re-
fugiar-se a l’obstinació ignorant d’altres minories. Aquí està, doncs, la clau
d’aquella distinció. Per lo mateix, cal veure en la protesta de Catalunya
contra Espanya, més que una qüestió de raça i nacionalitat, una diversifi-
cació psicològica, una diversitat i fins i tot oposició d’idees i sentiments qui
fa més actual, més europea, més futurista Catalunya que Espanya. És pre-
cís, és urgent, en conseqüència, establir d’una manera franca i claríssima el
catalanisme lliberal o, millor, el lliberalisme català. És necessari proclamar
que la nostra doctrina, escola, tendència, o com se vulgui anomenar-la, és,
abans que tot, un ideal obert a la llum; amic, abans que tot, de la llibertat;
que és un afany de viure segons les normes darreres de l’emancipació, mal-
grat les imposicions estacionàries o retrògrades de l’hegemonia central; i,
que si per la nostra part hi ha un floreixement més alt de la concepció
política i una certa superioritat col·lectiva, és perquè som plenament com-
patibles amb la viada moderna i estem promptes a beure també les aures
futures qui completin la florida sense terme de l’ideal de lliberació. No hi
ha teoria, per subversiva, irreverent, fins sacrílega, que paregui als ulls de
les plebes, que nosaltres no puguem aixoplugar sota la nostra arcada, perquè
no professem un dogma estret, estable i fòssil, sinó l’ideal amplíssim d’un
esdevenir sens terme envers la perfecció i l’autonomia de l’ànima, fora de
tot lligam, com volem l’autonomia de la nostra Catalunya, qui ens ha de
garantir la independència espiritual i corporal de tots nosaltres.
¡Ah, aquest nom de nacionalisme, si no s’explica bé, quant de mal
pot fer-nos! ¿No veieu com a França ha representat el darrer esforç d’un
món corromput i decadent, les plebeies cridòries de la revanche, els bru-
tals intents d’un nou cop d’Estat i d’una dictadura, l’exacerbació irraci-
onal del militarisme, la barbàrie de les lluites de raça, l’odiosa deïficació
de la falsa justícia, l’imperi criminal de les raons d’Estat, el cec

140
dogmatisme de la instrucció, la influència arcaica de les ordres religioses,
les velles aristocràcies decandides donant-se la mà amb les multituds de
taverna i gran parada, tot el vell fons d’un món corrupte, removent-se
en ses darreres extremituds com la cua escapçada d’un dragó, tot el ple-
biscitarisme de les turbes indoctes que avorria Horaci? ¿No haveu vist
com els dos campaments se desllindaven tot seguit, i per l’impuls d’aque-
lla revolta salvadora se destriaven les veres aristarquies, en llur isolament
gloriós, i produïen les nobles provocacions d’un Zola o les espirituals
ironies d’un France? Era un símbol de l’eterna lluita: d’una part, la
munió, la gran unificadora, qui no vol consentir diversificacions i au-
tonomies; de l’altra part, els esperits indòmits, qui protesten. I, desgra-
ciadament, la idea de Pàtria, com la idea d’Estat, com la idea d’Església,
és una de les mil formes en què el mol·lusc d’infinits tentacles enrotlla
i estreny les ànimes personals i rebeques. ¿No recordeu com aquelles
personalitats qui són arribades a la suprema diversificació o abstracció
de l’ànima, an aquell grau on el temperament s’isola i torna a crear-se
a si mateix, deixant d’esser producte de la pàtria vella per a esser causa
de la pàtria nova; no recordeu com senten traduir-se en serena indife-
rència la pròpia superioritat, i davant l’ideal corrent de la pàtria se re-
vesten amb la noble neutralitat d’un Taine, quan la pàtria no els inspira
l’animadversió que per ella experimenten un Heine, un Schopenhauer,
un Byron o un Tolstoi? ¿I no recordeu, en canvi, aquells altres tempera-
ments, adoradors infantívols de la cocarda i de tota bèl·lica draperia, qui
arriben a desjectar les més pures expansions del sentiment, recriminant-les
perquè les troben, com si això fos un crim, més humanes que nacionals?
¿No veieu com increpen per desarrelats i sens pàtria als qui han assolida
la santa i fecunda emancipació? I un ideal emancipador com el nostre,
no ha de protestar, en primer lloc i altament, contra aquesta forma de
nacionalisme? El romanticisme, qui ens ha creat, és també, no ens fugi
de la memòria, és també el pare de l’humanitarisme. ¿I no ens ha de ser
lícit apel·lar a la humanitat contra la pàtria, quan la pàtria representi
l’onada ofegadora de les majories, o el pes de les prescripcions tradicio-
nals, o la consagració odiosa dels prejudicis, o la imposició de les costums
en nom de no sé quines divinitats intangibles?
Per lo demés, el nacionalisme és la persistença del vell fons neoclàs-
sic, que féu continuar l’absolutisme a través de la Revolució, substitu-
int l’adoració tributada a l’autoritat personal del rei per l’adoració
idolàtrica de les fórmules o personificacions de la famosa sobirania

141
nacional; i així la pàtria, la bandera, la nació, esdevingueren déus en
mans dels mateixos qui s’envanien d’haver destruït els darrers ídols i
els darrers autòcrates. Francament: entre la tirania personal i la tirania
de la fórmula, jo no optaria certament per aquesta.
Ah! No ho dubtem: si nosaltres venim a substituir quantitativament
un ideal per un altre, sense millorar-ne la qualitat, més ens valdria aban-
donar la tasca empresa. Un chauvinisme per un altre chauvinisme, tant
se val. La Pàtria com a idea, com a fi, per si sola, és un ideal d’ahir, una
consagració de lo passat, una petrificació de lo actual en nom de la tra-
dició i el patrimoni. Nosaltres, qui no sentim la vibració de no sé quines
fibres al pas de les banderes onejants, ni revestim de coloraines el balcó
davant les processons qui corprenen la multitud, hem de crear una nova
encarnació de la Pàtria; i més que la veneració supersticiosa tributada als
pares qui dormen en les tombes insonores, eternalment buides, hem
d’adorar, en personificació inspiratriu i reconfortant, la munió incògnita
dels fills qui vindran a reprendre i eternitzar la nostra obra, enllà de les
centúries, girats a un llevant cada dia més lluminós i esplèndid. Oh, la
delícia suprema de que ens desmentin els nostres fills! Oh, el pler sens
nom de veure la nostra creència rectificada pels nets, quan voltin el nos-
tre llit de moribons! Oh, la felicitat de veure renovar-se a l’infinit la
nostra caríssima terra, i morir cloent els ulls sobre una vida mai contem-
plada, qui ens renovi per darrera vegada l’eternal frisança del més enllà!
Després de l’ideal clàssic de la Pàtria, qui perpetua l’amor adoratriu
als Pares, el cristianisme instaurà l’idea de Fràtria, de fraternitat, qui
confon els germans en una sola pregària i una sola vida davant del
Pare comú. La nova orientació del món se constituirà, deixeu-m’ho
creure, sobre l’ideal que podríem dir de Fília, l’ideal dels fills qui
vindran, qui dormen encara esperant l’hora d’aparèixer sobre l’orient,
en un matí de llum i de vida.
La tradició és una base forta, certament; però sols és benfactora a
condició que s’hi assegui el peu de l’arc que ha de llançar-se, com un
iris, a través dels núvols, aixoplugant els camps i els viles en divina trans-
figuració, i covant el germinal dels pobles a venir, eternalment nous,
indefinidament diversos.

142
 El liberalisme català211

I 212

No hi ha dubte: el Catalanisme, venturosament, és arribat a un grau de

creixença qui permet la diversificació de la nostra escola en tantes altres
com sien necessàries per a manifestar de ple l’opinió total de Catalunya.
¿És que potser la mentalitat de Catalunya no té més que un aspecte, i
concentra tot son esperit en una sola aspiració? ¿És que no vivim tots
nosaltres la vida de l’hora present, en què tantes revoltes, qui esclataran
demà, bullen sota la crosta del món actual, preparant el pervenir? ¿No
ens envanim de dir-nos autonòmics, no proclamam com a gran principi,
com a pedra fonamental, com a senyera matriu qui ens ajunta a tots, la
llibertat d’expansió per a cada entitat natural, el dret a seguir la llei pròpria
en quant no representi un perjui a la llibertat col·lectiva? I els ciutadans
qui s’ajunten per a reivindicar la llibertat nacional de Catalunya, ¿no
deuran reivindicar també, dintre l’amplitud del cenacle comunal, la llei
pròpria de cada un i expandir el pensament suggerit per cada una de les
grans interrogacions qui s’obrin sobre el demà i pronunciar lliurement

211. Publicat a El Poble Català en 7 parts entre el 19 de novembre de 1904 i el 8 de juliol

de 1905. El Poble Català va ser l’òrgan de premsa del catalanisme d’esquerres vincu-
lat durant aquests anys a la seva expressió electoral, el Centre Nacionalista Republicà.
212. Alomar, Gabriel. «El lliberalisme català I». A: El Poble Català, 19 de novembre de 1904.
Barcelona.

143
el vot personal en cada un d’aquests escrutinis tàcits qui tenen llur pes
en la ponderació de la cultura general humana?
Catalunya és avui catalanista: això és ja un fet. Catalunya s’ha cons-
ciencitzat, s’ha reafirmat a si mateixa, ha dit «jo soc» en l’assemblea uni-
versal de les nacions, i la seva veu ha ressonat en tot els ecos. Les
invectives rebudes han vengut certament a consagrar aqueixa nova vita-
litat, perquè proven que se tractava aquest cop d’un ressorgiment autèn-
tic, no el ressorgiment d’una mera regió obstinada en la resistència a
l’ona del temps i reclosa en l’esterilitat enganyosa d’una història més o
menys brillant, sinó d’una nació amb fisonomia comuna i ànima soli-
dària, girada a lo futur i no a lo pretèrit, i sobretot agressiva, llançada
amb impuls enèrgic a la revolució en l’alt sentit d’aquesta paraula: un
poble ofensiu i no una tribu defensiva. Les imprecacions dels contraris
provaren que la nostra envestida no era impotent, ni la nostra virtut
anodina, ni la nostra eficàcia purament ideal i platònica. Qualque cosa
bategava agonitzant sota les rodes del nostre carro.
El Catalanisme és una gran aspiració; però certament no basta. Així
com l’home seria molt poc si se reduís a una sola modalitat i concentràs
les seves potències en una exclusiva direcció; així també Catalunya seria
migrada i pobra si no fos més que catalanista. I és que, després d’afir-
mar-se com a entitat conscient, viva, orgànica, com a substantivació
genèrica de tots els catalans, qui se reconeixen una fisonomia en la que
són copartíceps, cal presentar al món, no ja la diversificació d’aquest
gènere en infinites formes específiques, sinó l’existència d’un nucli de
ciutadans que se senten batre el cor a l’uníson amb el món de l’hora, i
fins que obrin l’esperit delitosament a l’esperança d’una encarnació més
pura de la llibertat i de la vida social.
No ho oblidem mai. Per sobre la nació, per sobre la pàtria, hi ha
l’individu, que és la humanitat mateixa. Per sobre el principi de la lli-
bertat nacional hi ha, doncs, el principi de la llibertat individual. Més
encara: si de la consecució plena de l’autonomia pàtria no ha de se-
guir-se’n un expandiment més viu de la llibertat personal, jo seria el
primer en maleir i abominar l’autonomia. Quan una nacionalitat, per
l’atzar del temps, es veu reduïda sota el jou d’una altra, és que aquesta
enclou una concreció més selecta, més alta, més exquisida, de l’espiritu-
alitat universal. Nosaltres, catalans, ho hem de reconèixer, perquè això
ens dona força i autoritat: si Catalunya a l’iniciar-se la Renaixença pa-
gànica caigué poc a poc davall l’hegemonia castellana, és que allavores

144
érem inferiors a Castella en quant a la convivència amb el temps. Nos-
altres érem anacrònics, exòtics, enmig d’aquell món extracristià; ells eren
veritablement contemporanis de l’època mateixa, coetanis dels grans
iniciadors de l’era nova, col·laboradors en la gesta col·lectiva d’aquell
període, i fins i tot iniciadors de les empreses qui despuntaven davant
la proa vacil·lant de les caravel·les.
En canvi la nostra superioritat actual és producte d’una major con-
cordança amb l’esperit modern.
Observeu les diferents manifestacions de l’esperit espanyol, i el veureu
aficionar-se sempre a les causes decrèpites, i prendre partit sota les bande-
res dels vells règims. S’entusiasma per tot quant pugui retardar la victòria
del temps novell perquè sap que aquest triomf és la pròpia derrota. Si
nosaltres fem com ells, serem indignes també d’entrar a la terra promesa,
incompatibles amb el segle, discordants amb la cultura del moment. En-
demés no caldria pensar-hi: si la nostra agrupació persistís en recloure’s en
el seu aspecte originari, que és l’aspecte tradicional, no triomfaríem mai;
perquè, així com tota nova aspiració nacional se l’emporta prest o tard, en
canvi és tasca inútil bracejar contra la riuada de les centúries.
A una altra ocasió vaig dir-ho: és necessari, per a la vitalitat i persis-
tència del nostre moviment, que el Catalanisme no es limiti a la seva
primera forma, romàntica i tradicionalista; ni que la seva natura sia, a
Barcelona, plenament conservativa, aburgesada i plutocràtica; és precís
que no siem ja avui fabricantistes a la ciutat i ruralistes al camp; d’una
actitud de defensa social, d’una obstinació en la resistença contra tota
corrent exterior, no ens trauríem mai, per bé que féssim una sola afir-
mació, un sol principi positiu. I sols les afirmacions poden fer triomfar
les escoles i convertir en conquestes les reivindicacions.
La nostra Catalunya té d’obrir-se a la fecundació que li aportin els vents
de fora, anque siguin castellans, i transformar en pròpria carn, en pròpria
substància, les idees d’altri. S’ha parlat massa contra l’assimilació, oblidant
que sols per l’assimilació i reaccionant sobre d’ella se pot arribar a la ini-
ciativa. ¿És possible, per ventura, la iniciativa mateixa, si una influència
exterior no ve a renovar i ventilar la pròpia atmosfera, l’educació inverte-
rada, la sentimentalitat única, tramesa pels amis, eternament igual?
Ni fins i tot se pot afirmar que un poble tingui fisonomia, ni última
diferència específica, si no la comprova cada dia per la renovació inces-
sant del pensament, per la multiplicació d’escoles i sectes, per la rectifi-
cació de les conviccions, no ja segons la marxa del temps i la situació de

145
lo que podria anomenar-se mentalitat media del món, o sia la qualitat
de les idees dominants en la cultura universal, sinó fins davançant el
temps i tractant d’iniciar les corrents noves i de sortir a camí a les prò-
ximes revolucions.
Certament, jo no soc dubtós en quant a Catalanisme; però (i em dol
dir-ho), en aqueixa resultant general, que podríem dir-ne son perfum,
i que es respira sobre les pàgines de sos escriptors i sura en l’eco de sos
discursos i se desprèn de l’obra de ses institucions i de sos cabdills, s’hi
sent una sola emanació: el Catalanisme té l’ànima exclusivament burgesa,
catòlica i conservadora. Tractant d’esser una reacció contra l’estat gene-
ral de l’Espanya present, té encara l’esperit ben espanyol; volguent ori-
entar-se envers l’Europa, acerta sols a tancar-se dins Catalunya; aspirant
a donar-se les formes polítiques de les nacions septentrionals, accentua
el mateix meridionalisme llatí contra el qual protesta. Té al davant de la
seva acció, esperant la seva obra, una gran empresa: catalanitzar el repu-
blicanisme, tan vigorós a Barcelona; donar una vida catalana an aqueixes
multituds acèfales que avui manegen els forasters; despendre de la pròpria
massa una particularització qui encarni el radicalisme català, renovellant
l’antiga escola federal; sortir a camí a les futures revoltes acceptant l’evo-
lució gradual indefinida. I, descuidant aqueixa tasca gloriosa, se reclou
esquivament entre ses fronteres; se fa partit concret i uniforme, és a dir,
pren la mateixa forma que combat justament a la política castellana; i
concentra totes ses forces, no contra la imposició tirànica i opressora del
vell estatisme espanyol, sinó contra tota aspiració que s’endreci a com-
pletar l’obra revolucionària, que amb èmfasi anomena jacobinisme. I
ve-li aquí com subsisteixen entre nosaltres dos partits de forma, que
deurien i podrien completar-se mutualment: ni els radicals republicans
sobreposen llur radicalisme al principi adjectiu i formal de la república;
ni els radicals catalanistes avantposen llur radicalisme al principi parcial
i insuficient de l’autonomia. I uns i altres, radicals de la República i del
Catalanisme, se veuen forçats a associar llur esforç, híbridament, amb
esperits contraris a natura: els uns amb els patrioters d’en Weyler213 i els
altres amb els restes mal desfressats del carlisme.

213. Ministre de Guerra del govern espanyol.

146
II 214

El nostre Catalanisme no ha d’esser, doncs, un moviment de reclusió,

sinó d’eclosió. Ens hem d’obrir, com una flor que es bada, a les aures del
món, a fi que arribi a Catalunya la fecundació desconeguda i misteriosa
de l’ideal. ¿Com podria esser d’altra manera, si precisament l’origina-
litat, la personalització, s’obtenen sols adequant cada dia al propi tem-
perament la infinita varietat de la idea i d’imatge, errants sobre el món,
inesgotables, eternament polimòrfiques? Per a esser originals, per a
esser personals, és precís reaccionar de continu sobre l’impuls rebut,
rebutjar les inèrcies, acordar la fantasia bellugosa del pensament amb
l’impuls de la passió personal, convertir en carn pròpia, en substància
pròpia, el pa de la vida del moment; fer ajuntar-se en el fons del propi
esperit la nostra essència d’humans amb l’aspiració universal del món, i
engendrar així l’harmonia serena de la vida, la vida mateixa, en tota la
majestat de la seva creixença. No se pot esser personal més que a condi-
ció de demostrar-ho sempre seguit. I demostrar-ho és posar de continu
la firma al peu de la paraula i de l’acció, pendre lloc a les files de cada
combat, interessar-se en la lluita incessant de totes les coses. ¡Ah, el cos-
mopolitisme! ¡Quantes incongruències, quantes buidors, quantes tòpi-
ques insubstancialitats hem sentit sobre aqueixa paraula! Doncs jo vos
dic que sols quan l’home és cosmopolita, sols quan és home abans que
res, sols quan té una pàtria a cada cultura i sent una emanació de paren-
tiu ancestral sobre les pàgines de cada un dels grans conductors de l’es-
perit, per divergent que sia la seva raça, i es commou d’una emoció
fraternal quan li arriba l’eco del verb llunyà dels altres pobles, i fins
entreveu l’obra que promourà un temps la quartilla volandera que ell
deixi caure avui, a l’atzar de la ploma, i sent la germinació que la seva
paraula provocarà en la sentimentalitat incògnita del futur deixeble d’una
raça somorta i enemiga; sols llavors l’home és original, i crea la pàtria,
perquè la pàtria ho és tant més quant més a prop nostre la sentim, no a
prop del nostre cos, sinó de la nostra ànima; quant més en som producte,
quant més viva i vigorosa sia l’herència espiritual que ens haja llegat.
Doncs bé: l’home modern, no com a patriota, sinó com a home, és
a dir, en quant se fa superior en lo possible a les influències tendencioses

214. Alomar, Gabriel. «El lliberalisme català ii». A: El Poble Català, 24 de desembre del 1904.
Barcelona.

147
de raça, destacant-se de la multitud, traguent ales per la força miracu-
losa del propi voler, té una ànima comunal, formada per la col·laboració
de tots els grans iniciadors passats i presents, qui han fet sorgir els sen-
timents i les esperances pels quals vivim. Si a una nacionalitat resurrecta
no s’hi troben aquests cenacles, no hi bateguen ànsies de vida extrana-
cional, no s’hi aspira a reaccionar sobre la pàtria influint damunt ella i
tornant a crear-la per a la posteritat, no pot dir-se que el moviment de
reconstitució té vida plena i segura.
Per això em dol el sentir a cada moment comparar l’autonomisme
de Catalunya amb el d’altres nucleus nacionals qui res tenen de consem-
blants amb el nostre, i que són protestes de pobles petrificats, girats a
l’ahir. És indubtable que una part del Catalanisme té aquesta mateixa
provinença; per això nosaltres hem de crear un nou Catalanisme que
aspiri més aviat a influir sobre Catalunya que a deixar-se influir per ella.
Certament: hi ha nacionalisme i nacionalisme. Observeu les agrupa-
cions ètniques on predominen els elements de les races retudes i de les
religions estacionàries. A Europa, l’exemple més evident n’és el celtisme.
A Irlanda, la situació d’inferioritat política, ¿se deu a que la raça domi-
natriu, Inglaterra, sia absorbent o unificadora? No: és que el celtisme i
el catolicisme han fet anacrònic, en certa manera, aquell país, lo mateix
que la Bretanya respecte França: l’evolució necessària i fecunda, la santa
evolució, única creadora, s’hi és morta; i sols hi queda un tros de món
conglaçat i una multitud estacionària i contemplativa. A l’entretant, el
reste del món ha seguit son curs i el temps ha cobert com d’un bolcall
de neu aquelles terres mortes.
No perdem de vista que sempre, sempre, els moviments nous, destinats
a florir i a fruitar un dia, comencen per la iniciació d’uns quants escollits.
Són per de prompte el patrimoni d’una aristia social que s’isola de les
majories i se fa conscient de la novella idea. És clar, doncs, que aquesta
selecció serà tant més intensa i nombrosa quants més sien els elements que
hagin contribuït a formar-la. És dir: quant més s’obrin els petits mons a
la fecundació de fora, més seran els elements educatius que evoquin i facin
sorgir les generacions d’elegits. ¿És que podria prosperar una tendència
personificada en un estol de notabilitats de província, incapaces de con-
trapesar el sentiment de nacionals amb el sentiment d’homes?
L’home, tant com se depura i espiritualitza, tant com se distingeix, és
clar, més va perdent el vell caràcter nacional, i més apte se fa per a en-
gendrar el nou, la novella encarnació de l’esperit ètnic, destinat a l’acció

148
d’etapes desconegudes encara, del que l’hora arribarà al seu temps. En
bloc, pot dir-se que la força de les nacionalitats, la llavor de les gestes
futures, l’esperança més sòlida en l’eficàcia dels ressorgiments patris, se
mostra i floreix a la ciutat, la capital, el punt a on aflueixen com a artè-
ries les riuades de l’energia nacional dispersa, fruits que venen a oferir-hi
com a presentalles i primícies els fills disseminats per les pagesies. La
ciutat és, doncs, la primera selecció. I observeu com totes les paraules
que designen la dignificació i l’ascensió en el camí de les societats, deri-
ven d’aquesta arrel matriu: la ciutat. Aixís, prendre consciència de si
mateix recabar tota l’amplitud del dret propi, elevar-se fins al sentiment
de la solidaritat humana, és civilitzar-se.215 Aixís, l’expressió més o menys
gentil de la benevolença personal, és la urbanitat. Aixís, en fi, la convi-
nença d’esperit, la fraternitat de cor amb totes les nacions i tots els homes
és el cosmopolitisme que ens fa ciutadans universals, veïns d’una mateixa
ciutat, i no ja producte d’una sola tribu o d’una sola pàtria.
Totes les grans cultures històriques han estat irradiacions d’un centre,
d’una ciutat mare, d’una metròpoli; tots els períodes de formació caòtica
de futures entitats nacionals han estat temptatives de pobles per a dar-se
una forma, o sia per a congriar-se en una ciutat. No hi ha cultura sense
una selecció que la dicti. I no hi ha selecció sense ciutat, ja que la ciutat
és el gran cràter a on se formen les depuracions humanes. Un dia la
ciutat es diu Atenes o Alexandria; l’altre, Roma o Constantinopla; l’altre,
Florència o Venècia; l’altre, París o Londres. I com no hi ha sistema
progressiu, o sia sistema dinàmic, creador, iniciador, sense l’existència
de seleccions, així la qüestió del lliberalisme català va unida íntimament,
més que a la catalanització de Catalunya, a l’europeïtzació de Barcelona.
Moltes vegades he pensat que la nostra actitud al combatre el centra-
lisme no era gaire precisa i justa. ¿El centralisme? No. No es comprèn
una organització social qualsevulga sense la concreció d’un centre que
en sia la flor, la manifestació suprema i depurada, el verb, l’orgue del
pensament i de la paraula, la seu de l’ànima. Tot organisme vivent ho
exigeix, so pena de descomposició. Però aquests cims culminants de les

215. L’adjectiu civil encarna en la història de la seva significació l’evolució del concepte de
sobirania, des del dret patrimonial a la representació popular. Com abans, tant en l’època
feudal com en la reial, el subjecte de la sobirania era el senyor, el governant, i l’objecte era
el poble, la paraula civil (el mateix que villano) equivalia al que és avui el mot incivil. En
el concepte postrevolucionari, quan el poble, el governant, passà a ser subjecte de la so-
birania, el sentit d’aquella paraula s’invertí radicalment. [Gabriel Alomar]

149
societats se gasten amb el temps i perden el dret a la seva preeminència;
ve un dia que ja no saben atinar el mot secret de l’hora fugitiva, el sant
i senya del jorn present. I allavors l’imperi els escapa de les mans, i passa
a les ciutats més contemporànies, més modernes. El prestigi de les forces
polítiques no ve de fora a dins, del poble a la ciutat, de la nació a la ca-
pital, com voldria el concepte de la democràcia pura; ve, al contrari, de
dins a fora, per irradiació, per un procés formatiu d’intussuscepció. No
se concebeix la política –és a dir, l’organització del dret públic en la seva
forma més concreta– sense la constitució plena i conscient de la ciutat.
I com la modernització de les societats és el gran secret de la seva força
i del seu predomini, els moviments de reivindicació nacional seran tant
més fructífers en quant més modernes sien les ciutats-centres d’aqueixes
nacions redivives; és a dir, quant més alta, més exquisita, més vivent sia
la selecció o aristarquia que s’hi formi, encarregada d’imaginar, formular
i, en fi, crear la nova encarnació de l’ànima política, presentant-la com
a punt d’aspiració de tots els ciutadans.
Un moviment nacionalista, per a esser viable, ha de determinar-se
en sentit progressiu, no regressiu. L’energia vital de tot nacionalisme, la
confiança que inspiri en el seu èxit, van unides, doncs, a la fortalesa de
l’escola progressiva que es formi dins la ciutat base del moviment. Depèn,
en primer lloc, contra una opinió vulgar i superficial, de la intensitat de
les noves aristarquies, com la resistència de l’escola conservativa depèn
de la vida que els quedi a les velles aristocràcies.
Barcelona, centre natural i indiscutible del Catalanisme, ¿compta avui
amb una veritable escola progressiva, amb una nova aristarquia que con-
traresti la força dels elements tradicionals? ¿És aquesta ciutat el centre més
actual, i per tant més fort, de la nostra Espanya?
Anem a veure-ho.

III 216

Contra lo que podria semblar, quan els pobles han tingut una vera força
interior, quan s’han personalitzat vigorosament, han fet sentir amb més
vivesa llur tendència a les grans unitats internacionals, cosmopolites, aquests

216. Alomar, Gabriel. «El lliberalisme català iii». A: El Poble Català, 4 de febrer del 1905.
Barcelona.

150
vincles d’esperit qui enllacen les nacions i els homes per la comunió dels
principis, dels costums i dels ideals. Quan un poble no viu aqueixa vida
superior, qui traspassa les fronteres i agermana les races disperses, ni és
poble (populus, creador de lleis, entitat reial i dominatriu de si mateix, no
plebs) ni els individus que el componen són homes, persones (és a dir, amb
so i tonalitat propis) sinó caps de ramat, unitats espargides, individus. ¡Ah,
la independència nacional, la gran paraula enganyosa, fraudulenta, qui
amaga tan sovint l’imperi de les raons esvaïdes i moribundes, la persistèn-
cia de les gerontocràcies o domini dels vells, el sant estatisme! No. La lli-
bertat és tant més grossa en quant més àmplia sia la radiació dels sentiments
inspiradors (no ja de les idees dominatrius o dogmes), i l’home (l’home,
no l’individu, que no és més que fórmula llibresca, fantasma, entelèquia
de savi) se renova, crea, viu, inventa, imagina, se rehumanitza tant més,
s’homifica tant més, diríem en llenguatge lul·lià217, quant més francament
i de bat a bat obri la seva ànima a la fecundació dels quatre vents. ¿No
haveu sentit mai, en presència d’una d’aqueixes grans crisis nacionals qui
passen com a epidèmies vessàniques empenyent les multituds a una guerra
injusta, a una persecució cruel, a una repressió bàrbara, vosaltres, els qui
heu tingut el diví privilegi de persistir sans de cor i pensament, no haveu
sentida l’esperança de que una percepció futura de les idees generals res-
catarà les errors d’avui i d’ahir?
Per això crec que l’afany més alt de l’esperit ha d’esser el de concórrer
com se pugui a l’adveniment d’aquesta generalització; comunicar caràcter
d’universalització a l’obra de cadascú. El vell concepte de la noblesa here-
ditària consistia en l’executòria d’una il·lustre i remota ascendència; sia per
nosaltres l’aristocratisme a qui aspiram una llarga i nombrosa descendència
espiritual qui porti la nostra acció universalitzadora a través de la terra i
més enllà de les centúries.
La història d’aqueixa tendència pròpiament civilitzadora, és a dir, ciu-
tadana, podria esser un llibre voluminós i curiosíssim. Per tradició, la
història no s’estudia aixís. Per lo general, la justícia aparent i immediata
dels plets de família entre monarques i dinasties, l’exemple decoratiu i
enlluernador, ad usum delphini,218 de les heroiques defenses i de les resis-
tències a ultrança, cega els historiadors com a criatures d’aula. Sí. La his-
tòria de les grans unitats humanes, dels internacionalismes successius, està

217. En referència al filòsof Ramon Llull.

218. Títols de llibres publicats al segle xvii per fer comprensibles les obres clàssiques de la
literatura.

151
per fer. I com jo vull únicament fixar quina ha sigut la representació de
Catalunya en aquesta evolució, per a induir-ne el caràcter de l’actual uni-
versalisme català, o sia del nostre actual civilisme o lliberalisme, vaig a
recórrer per grans línies la marxa directriu d’aquelles poderoses corrents.
El nostre món és jove encara. En general, tres elements el formen:
romanisme, barbarisme i neosemitisme cristià. El romanisme és un bell
model de civilitzacions, és a dir, d’irradiacions concèntriques d’una ciu-
tat, no ja d’un territori o d’una cort adventícia, o d’una raça somoguda
sobtadament per un visionari, o d’un cabdill venturer enmig de pobles
indefensos. La influència romana va anar per graus a l’imperialisme, és
dir, a la integració universal dels pobles a una gran cohesió, a un pode-
rós centre comunal. La superioritat indiscutible de la metròpoli li perme-
tia ser el més perfet instrument d’intervenció de l’època, i ja se sap que la
intervenció és el primer mòbil de la universalització, i per tant, de la lli-
bertat. Els darrers temps d’aquell imperi, la introducció progressiva del jus
gentium219, l’extensió del jus italicum220, de la ciutadania (que transforma
els individus en ciutadans i ja notarem que la Revolució moderna anomenà
ciutadans els homes emancipats) proven la direcció segura d’aquella cor-
rent. Però, és clar; la integració era il·lusòria. Hi havia la primera de les
morbositats polítiques i socials, un desequilibri, i no ja entre races vence-
dores i vençudes coexistents en la barreja de la Ciutat mare, sinó de pobles
infantívols, sotmesos revolucionàriament i de cop, per saltum,221 a la pràc-
tica d’un dret treballadíssim i refinat. Aquella pseudointegració exigia una
lenta i llarga reintegració, un recomenç. I l’Etat Mitja fou.
Però vet aquí que enmig d’aquella gran crisis atàvica, sorgeix de se-
guida el centre nou, el nou fogar d’irradiació humana i sobrenacional.
És el cristianisme, qui en la seva representació terrenal primària s’ano-
mena catolicisme. La idea d’universalitat no pot esser més clarament
expressada. No bastava que la nova religió hagués romput l’antic vincle
que unia i emmaritava la nacionalitat i la creència. Calia fer-ho constar
com a senyora [sic] en el món mateix de la pròpia confessió, i aqueix
afany de fraternitat i humanitarisme repercutirà en totes les grans revol-
tes deslliuradores com un fruit natural de la llibertat. El concili ecumè-
nic és la manifestació, decorativa i esplèndida, d’aquest internacionalisme,

219. Institucions romanes en les quals podien participar els estrangers.

220. Privilegi concedit pels emperadors romans a una ciutat.
221. En llatí vol dir «saltar» i s’utilitza per descriure un ascens a una posició superior sense
passar per les inferiors a aquesta.

152
que ajunta les iglésies, és a dir, les ciutats, en l’assemblea de llurs més
altes seleccions espirituals, per a encaminar l’era nova de la terra.
Però les dues cohesions o forces centrípetes, l’espiritual de l’Iglésia,
la temporal de l’Imperi, coexistien harmònicament. Observi’s com la
monarquia gòtica hispànica reconeix de bona gana l’hegemonia política
de l’Imperi. Tal volta les brioses dissensions que senyalaren la fi d’aquell
Estat i prepararen la invasió muslímica, tan incruenta i fàcil, foren ja
discòrdies entre les dues tendències, imperial i eclesiàstica. De totes
maneres, tant com la vigor imperialista romana s’anava afeblint, prenia
cos el catolicisme, i no hi ha dubte que l’obra jurídica i política del po-
ble got fou regida i realitzada per les altes seleccions de l’Església, per
l’autoritat judicial i governativa dels bisbes i la legislació dels concilis.
La Reconquesta és, com se sap, la gestació dels pobles moderns. Sor-
geix Catalunya i la seva naixença coincideix casi amb la renovació del
centre temporal. Devora el Pontificat l’Imperi, i Catalunya nia sota l’ala
de l’Imperi. La seva autoritat comtal se confon, fins després de la inde-
pendència, amb les delegacions provincials del gran tot de l’Imperi, com
indica la persistència del mateix nom de comes, comte. La cronologia és
imperial, i el feudalisme germànic arrela aquí com en cap altre lloc d’Es-
panya. Per un moment, un altre imperialisme, fallit abans d’hora, sem-
blà atreure Catalunya sota la seva acció. Fou el de Castella des d’Alfons
vii; però aquest imperialisme merament defensiu, no fou més que apa-
rença, i a penes tingué altre episodi que el de les Naves de Tolosa222.
Ben aviat, els dos unitarismes coexistents, per la força natural de les
coses, s’enemisten i oposen diametralment. És l’instant de les investidu-
res, que en són el pretexte, l’ocasió, el lloc fortuït a on se produeix la
fregada de les dues rodes. Els dos camps se delimiten i lluiten amb ener-
gia. Són els güelfs i els gibel·lins, tot l’Etat Mitja i la Moderna.
Aragó, tot seguit que té la dinastia catalana, se gibel·linitza, perquè
el Casal de Catalunya era gibel·lí. No hi fa res que Pere ii tracti, com un
armistici, de prendre el gonfaló de l’Església i el sobrenom significatiu
de Catòlic. No hi fa res. Ell mor a Muret en una de les més vives topades
entre aquells dos esperits, donant sa sang per l’ideal imperialista, pro-
tector natural de les heretgies i les autonomies personals.

222. Batalla del segle xiii entre castellans i musulmans que representà el punt d’inflexió en la
conquesta castellana de les terres ocupades pels sarraïns de la Península Ibèrica.

153
 Però en els temps posteriors la qüestió s’agrava. Pere iii és l’encarna-
ció més alta del gibel·linisme català. Ell hereda, més per dret espiritual
que en virtut de parentiu, la ferrenya representació dels Hohenstauffen.223
Des d’aleshores el seu gibel·linisme s’aclara, s’accentua i el porta a l’es-
cenari llegítim d’aquella gran guerra: la Itàlia. I vet aquí que entre les
nacions llatines, desmembracions de l’Imperi carolingi, en surt una, la
França, que recaba la personificació del güelfisme occidental. Pere iii i
Carles d’Anjou, a Sicília, són dos nous campions de la secular antinòmia.
Per altra banda, el testament de Jaume i, instituint el reialme de Mallorca,
amb independència molt dubtosa, però sense remarcar d’una manera
explícita la seva submissió a l’imperi català, crea una forma catalana de
güelfisme, ja que el rebrot reial de la Casa mallorquina, encara que no
fos més que per l’aversió natural dels reietons i petits senyors envers els
grans monarques, s’havia d’inclinar, com ho va fer, a l’hegemonia fran-
cesa. Això explica les excomunions dels Papes envers els reis d’Aragó
amb motiu de les expedicions contra Mallorca, i l’ajuda del mallorquí
Jaume ii a Felip iii de França, en la invasió de les terres catalanes, i tot
el papisme i gal·licisme dels monarques bàvars, que tenien interposat un
territori güelf, el Rosselló, a la porta mateixa dels dominis aragonesos.
Durant el Cisma occidental, el güelfisme, completament absorbit
per França, radicà a Avinyó, i no tornà pròpiament a Roma fins que hi
fou reintegrada la Seu episcopal. L’extinció de la dinastia catalana al
trono d’Aragó i la vinguda de la castellana, fidel a la cort pontifícia
d’Avinyó, com el seu promotor principal Fr. Vicenç Ferrer, consagraren
la victòria güelfa sobre el gibel·linisme català, posant en pugna els nous
interessos dinàstics amb els tradicionals del nostre Estat, e iniciant així
aquelles discussions entre rei i poble que completaren la decadència de
Catalunya, coincidint amb la fi de l’Etat Mitjana.
Vet aquí una altra de les raons que feren incompatible Catalunya amb
la Renaixença llatina. Aquesta era pròpiament güelfa. El gibel·linisme, de
pura rel germànica, se refugià en la Protesta, i així la Reforma no fou sols
una reacció endreçada a reconstituir la primitiva integritat de la puresa
protocristiana, sinó una emancipació definitiva de l’esperit septentrional.
Hi ha un instant en què la nova dinastia aragonesa reivindica i obté
contra la francesa la representació pura del güelfisme. Però, ben aviat,
entre els països catòlics, l’antiga forma de la lluita se desvirtua ràpidament.

223. Dinastia germànica que regí el Sacre Imperi Romanogermànic.

154
Carles V224, d’una banda, Francesc I225 i Climent VII226 de l’altra, en són
els dos darreres representants. Després de la guerra dels Trenta Anys,227
donant la victòria al gibel·linisme pur, qui era el protestant, prepara la
translació de l’hegemonia imperial cap al nord, des de l’Àustria, encara
fidel al catolicisme, a la Germània gibel·lina i emancipada.
Però dins l’Europa llatina quedà el sediment d’aquella gran antagonia
mitgeval, i per això l’hegemonia romana no s’hi establí d’una manera de-
finitiva i total. Al gibel·linisme succeí el regalisme, qui precisament pren-
gué cos i arribà més aviat a son grau suprem en aquella França, tan güelfa
en els temps feudals. Col·locada entre les dues Europes d’Occident, ger-
mànica llatina, participant de l’esperit d’una i altra, sotmesa de prop a la
influència protestant i pàtria del calvinisme, és clar que havia d’originar
també una forma ben nacional del laïcisme*. A Espanya aquest naciona-
lisme religiós no fou tan purament laic, ja que l’orgue va esser-ne la In-
quisició. Però a França, després de vençut el darrer güelfisme catòlic dels
Valois i els Mèdicis, l’adveniment dels Borbons senyala la victòria del
monarquisme com a nucleu de concentració, fogar de la vida i pedra axil·
lar de la força nacional. Quan un rebrot de la dinastia borbònica passa a
Espanya, aquella acció, encara que esmortuïda per les tradicions del país
i la menor adaptabilitat del medi, s’hi exerceix també poc a poc.
Però la Revolució canvia el caràcter originari d’aquesta activitat. El
laïcisme monàrquic esdevé laïcisme nacional, propi de la nació sobirana
de si mateixa. Així és que Napoleon, gran disseminador de la novella idea,
encarna i personifica el neogibel·linisme occidental i popular, imperialista
i anticatòlic, producte de la Revolució. Des de Carlemany a Napoleon hi
ha un dia històric, l’espai transcorregut des d’un matí a l’aurora de l’en-
demà. I aquesta aurora és la d’avui, del dia històric present.
Perdonau-me, lectors, aquesta llarga però concentrada digressió, ne-
cessària per a exposar complidament la situació actual de la tendència
cosmopolita, europea, universalista, en què jo crec que consisteix la civi-
lització. Ara que haveu vist exposada l’evolució històrica de què nosaltres
som fills, veurem com obra sobre el nostre món, i podrem induir quins
són els centres espanyols a on amb més força batega aquest esperit evoca-
tiu i deslliurador. Tots els grans problemes de l’hora, nacional, militar,

224. Rei de la del Sacre Imperi Romanogermànic i d’Espanya de la dinastia dels Àustries.
225. Rei de França.
226. Papa de Roma, provinent de la família florentina dels Mèdici.
227. Representà l’inici de la desintegració del Sacre Imperi Romanogermànic.

155
clerical, societari, acràtic, hi estan compresos, com a palpitacions febroses
i anhelants d’un sol cor: el teu, el meu, el nostre, l’únic cor de tots...

IV 228

Barcelona, des dels començaments de l’Etat Moderna, deixà d’esser un

centre de vida. Per això l’actitud de Catalunya passà a ser merament de-
fensiva i tradicionalista. La pobresa de les seves manifestacions espirituals,
literàries, artístiques, científiques, no es degué a desusança de l’idioma
propi, que continuava essent l’únic en la nostra vida interior. Se degué a
que, no havent-hi iniciativa verdadera, idea nacional, sentiments i aspira-
cions, i afany de perfecció i novetat, mal podia haver-hi creació. No hi ha
paraula, si no hi ha pensament. No hi ha expressió, si no hi ha cosa que
expressar. I Catalunya fou un poble passiu, reclòs, recelós a tot lo de fora.
Les seves grans gestes són des de llavors defensives i conservadores. Els seus
bandejats són homes inadaptables a tota norma exterior, que es tanquen
dins llur propi isolament i s’improvisen un món en la soletat de les garri-
gues. Els seus hèroes de 1640 s’acolleixen a la protecció de la fe antiga, i
com els guerrillers moderns del tradicionalisme, proclamen capità Nostre
Senyor. Els campions darrers del règim agonitzant, el 1714, senten vagament
que el canvi de dinastia porta el llevat de futures abominacions, de futurs
atemptats a les creences venerandes i a la divinitat incommovible de la
sobirania. ¿I com no havien d’esser vençuts, si combatien contra el temps
inexorable, contra l’adveniment del segle nou, el segle de l’Enciclopèdia,
i s’emparaven a la llibertat nacional contra la llibertat personal i l’eman-
cipació dels esperits? Diguem-ho clarament. Foren vençuts, perquè eren
inferiors. Perquè eren d’ahir i no de demà. Ah! certament. Jo no sé sentir
germanor de cor amb aquells hèroes!
I ve el segle xix, i la novella educació de les ànimes esclata en reivin-
dicació violenta dels drets. La doctrina triomfant entra també a Espanya
per la força. ¡Encara una resistència! És la de 1808. I Catalunya, col·locada
en primer terme, avançada i sentinella del territori espanyol, en lloc de
sentir primer que cap altra regió la influència revolucionària, és la pri-
mera en oposar-s’hi desesperadament. Aleshores se juga la sort de

228. Alomar, Gabriel. «El lliberalisme català iv». A: El Poble Català, 18 de febrer del 1905.
Barcelona.

156
l’hegemonia hispànica del nostre temps, i Catalunya, a pesar de l’ocu-
pació francesa, perd el joc.
Però la resistència antilliberal d’Espanya, l’Estat de tradició més pura-
ment religiosa, no podia esser tan efímera. Precisava continuar el Roman-
cer i donar proporcions de poema heroic a les últimes convulsions
espasmòdiques del vell temps. Les guerres de successió, les guerres carlines,
foren aquest esforç. I la muntanya catalana s’hi lluí d’una manera excepci-
onal. És clar que la persona del rei no era més que un estendard, un signe
exterior idolàtric per congriar l’aspiració íntima i vertadera; la conservació
del règim privatiu, que permetia a les regions apartades de la vida mante-
nir-se en la integritat de les normes heretades, ungides per la consagració
dels avis, inalterades i victorioses dels temps, com la pròpia religió. No
hi feia res que la persona del monarca aclamat fos un rebrot de la dinas-
tia regalista. Al cap i a la fi, la casa de Borbó, en els seus darrers anys,
havia quedat vençuda definitivament per l’esperit del territori, s’era es-
panyolitzada del tot, perdent el gal·licisme originari, la llavor maleïda de
l’heterodòxia transpirenenca, que arribà a son grau més elevat amb Carles
iii. Ademés, l’ensenyança de la Revolució era fatal i claríssima per a aquella
Casa Reial; el regalisme portava ben aviat el recabament de la sobirania pel
poble, perquè amb ell faltava la necessària condició d’universalitat que s’ha
de veure en el pinacle de tota política. Lo que el catolicisme i l’imperialisme
havien estat durant tota l’Etat Mitjana, és dir, la garantia final i suprema
de la persona contra l’autoritat immediata, el regalisme no podia esser-ho.
Calia proclamar un nou universalisme, els Drets de l’Home, lo que podríem
dir-ne humanalisme, contra la centralització parcial i mesquina dels mo-
narques. I els reis perseguits, davant aquesta acomesa, no podien veure
altre recurs que el retorn a l’antic universalisme espiritual, ja retut i anacrò-
nic; aqueix universalisme era la cohesió del principi catòlic.
La lluita dels nostres dies, qui encara durarà per llarg temps, esdevé des
d’aleshores ben clara: d’una banda l’element ofensiu, revolucionari, evolu-
cionista, lliberador; de l’altra, l’element defensiu, estàtic, autoritari, conser-
vador, resignat. El primer està animat per l’optimisme d’un ideal humà i
terrenal; el segon, per una esperança divina i celestial.
Però així com la influència teocràtica, la intervenció activa i forta de
l’Església en l’Estat, això que s’anomena clericalisme, fou el mal de l’es-
cola defensiva, una altra morbositat política va atacar ben prest l’escola
agressiva, per la naturalesa mateixa de les coses. Aquest mal fou el mili-
tarisme. La victòria obtinguda en la guerra civil va accentuar aquesta

157
malaltia. La sèrie infinita dels pronunciamientos feia creure que a Espanya
la llibertat venia sobre la punta de les baionetes. La taca miliciana, aquest
pecat original, que ha fet ridícul entre nosaltres el nom de progressisme,
fou la llavor mortífera del lliberalisme espanyol. Per això la lluita entre
les dues escoles semblà durant molt temps una contraposició de dues
tiranies igualment avorribles, i com veurem, encara és així. Des d’ales-
hores l’antagonisme de camp i ciutat, de muntanya i planures, de reducte
i campament, no contraposava lo vell amb lo nou, la tirania amb la
llibertat, la immobilització amb l’avenç. No. La Ciutat espanyola, pren-
guent la norma del seu centre natural, Madrid, s’isolà ben prompte de
tota comunicació amb el món dels grans nucleus internacionals. Con-
siderà acabada la seva obra i caigué en la quietud del je m’enfichisme. No
s’enterà de que els sistemes verament liberals no poden reputar mai com
a definitiva una situació política, perquè la llibertat, per lo mateix que
és condició i medi de vida, implica el renovellament continu de la subs-
tància nacional. La llibertat, forma de la matèria política, és naturalment
inestable i canviant. Si el pensar i el sentir de les ciutats no es renova
sempre seguit, no hi pot haver llibertat, perquè no hi pot haver Política,
que és la ciència de les ciutats, o sia de les seleccions.
Però davant la decadència de la Ciutat espanyola, sorgia la Ciutat
catalana, com a flor d’una novella civilització.

V 229

El Catalanisme, suscitat pel desvetllament de les nacionalitats, producte

natural de la Revolució, va seguir en la seva creixença el moviment propi
d’una escola mixta, que d’una banda era revivalla d’un poble històric, i
d’altra era nova conscienciació d’una raça, la qual reprenia el domini de
si mateixa. Però desgraciadament Catalunya no era encara aleshores un
poble modern, ni tenia una civilització, un centre de vida propi. Sen-
tint-se de nou empesa a l’existència nacional, ¡què havia de fer! Resseguir
la vida des del punt mateix en que l’acabà. El temps intermedi, el temps
de la innocència letàrgica, no comptava per res. L’Hermosa Dormida por-
tava, naturalment, un vestit d’antany. Desconeixia les modes presents, i

229. Alomar, Gabriel. «El lliberalisme català V». A: El Poble Català, 4 de març del 1905.
Barcelona.

158
necessitava fer-s’hi a poc a poc. Entre els pobles que havien seguit amb els
ulls badats el moviment de les centúries, era una pagesa ignorant i poc
manyosa. Tenia en la boca modismes d’antigor i en els aires jaients de
vellúria. De nit, resava el rosari a la vora del foc i contava llegendes mortes.
Padrinejava. Semblava una musa decrèpita, que s’era sobreviscuda a si
mateixa, i amb la filosa als dits, se girava als nets qui la voltaven i no sabia
cantar més que el murmureig elegíac del ¡quin temps era aquell! Quan
acudia als Jocs Florals, li pareixia sols veure entre la llum nova de la festa
un espurneig del foc colgat sota l’ara dels temples o una professó de cabdills
feudals, sortint de la tomba a refer la pàtria vella; i no sabia trobar la pa-
raula evocatriu de les novelles generacions i de la nació nova. Era incons-
cient de la mateixa força que l’havia treta del seu somni secular, i no sabia
que aquell meravellós romanticisme que li enfebrava la sang glaçada en
les venes eixutes era un eco de l’esglaiosa, avorrida, antipatriòtica i atea
Revolució... Si per qualque cosa els anys d’ensopiment havien d’influir en
l’obra recomençada, era per aportar-hi l’espanyolisme negre de l’Edat
Moderna, aquell espanyolisme que Catalunya, inepta i somorta aleshores,
havia begut de ple. Entremig d’aquesta coloració ombrina i severa, les
primeres manifestacions de liberalisme català foren de liberalisme espanyol.
És clar. La revifalla catalanista no era bastant madura per a assolir les visi-
ons d’un ideal encaminat a demà i fer-se una consciència i una voluntat
per a l’obra de futures emancipacions. Per lo demés, el liberalisme espanyol
no servia per a això. Sobre la taca militarista, tenia la taca demagògica, la
desvirtuació radical i llastimosa del concepte de democràcia. Poques figu-
res encarnaran millor que la d’en Prim230 aqueixes dues morbositats. I
Barcelona, la ciutat, el centre destinat a crear el liberalisme català, fou
plebea i tabernària, com Madrid fou militarista. Tot seguit que el Catala-
nisme literari tingué un òrgan ciutadà i popular, el més popular i ciutadà
de tots, el teatre, aquest caràcter s’hi revelà. La seva expressió genial, en
Pitarra,231 consagrà admirablement aquest esperit: una ferum de milicia-
nisme, guerra d’Àfrica, pueblo soberano, barret frigi i espardenya de volun-
tari, se’n desprèn fastigosament. Un altre esforç fallit. No era això, encara,
el liberalisme salvador.
A l’entretant, el famós industrialisme barceloní, tantes voltes cantat
per aquesta musa sorollosa i xavacana al mateix temps que produïa les

230. Joan Prim fou president espanyol durant el Sexenni Democràtic, que destronà als
Borbons i portà Amadeu de Savoia. Moriria assassinat al 1870.
231. Pseudònim del dramaturg Frederic Soler.

159
masses republicanes, creava una nova classe dominatriu, la burgesia, que
tan fatal havia d’esser per a la concreció liberal de l’escola. De manera
que si, per una banda, el liberalisme de Catalunya era importat i exòtic,
fins en la seva més elevada representació, que fou la persona d’en Pi i
Margall, d’un sentit tan llibresc, tan àrid i tant poc poètic, és a dir, tan
poc eficaç i creador, per altra banda se creava en plena ciutat, com a
selecció única, com una futura oligarquia, un poderós element conser-
vador i estàtic: el fabricantisme.
Després de tot, amb la Restauració, fins aqueix liberalisme importat
i espanyol, que era, a la fi, un conhort i un contrapès, va perdre aviat
tota vera condició de liberal. Així com a Anglaterra hi ha hagut quasi
sempre una alta compensació de forces entre uns i altres elements, entre
dreta i esquerra, entre tendència conservadora i tendència liberal, la
inferioritat espanyola, la nostra incapacitat general per a tota iniciativa,
afirmació i creació, es traduïren en el monopoli de la política pels con-
servadors. Ja se sap que, a pesar de totes les aparences, una sola figura,
en Cánovas, personifica l’Espanya dels nostres dies. Tal volta hi va con-
tribuir (i jo així ho crec) la naturalesa mateixa de la dinastia i el fracàs
dels intents per a renovar-la. La Restauració era un recomenç, i el final
probable era ja conegut. L’obra de la Revolució, a Espanya, s’havia ofe-
gat abans d’arribar la collita. Tot s’havia de refer.
Aviat el conservadorisme general espanyol tingué una altra ocasió
per a congraciar-se definitivament amb Catalunya. Tal fou la campanya
proteccionista, tan falaguera per als interessos de la nova plutocràcia.
De manera que quan va sorgir el Catalanisme com a partir polític, com
a manifestació plena i general del pensament polític i col·lectiu de Cata-
lunya, és a dir, com a visió personal de les seleccions catalanes en lo referent
a la governació pública, és natural que l’agrupació havia de respondre a
l’estat d’esperit d’aquestes seleccions i a llurs interessos privatius. Aquestes
classes no eren liberals: el Catalanisme, doncs, no podia esser-ho. Ademés,
l’Església havia de veure per força en l’aspiració naixent un mitjà de formar
un reducte isolat, substret a la influència assoladora del Liberalisme uni-
versal, com ho havia vist en el Carlisme. L’ideal catòlic, a pesar de la seva
nadiua condició d’universal i progressiu, havia perdut feia temps, al dog-
matitzar-se i deixar-se vèncer per la lletra, tot caràcter d’encaminament
envers una futura universal alliberació humana, integració dels humils i
els poderosos en una comunal i terrena associació. El Catolicisme era ja
sols tradicionalista, estàtic, fossilitzat, quietista; ni una espurna de fe en el

160
millorament de la vida terrenal floria en l’erm del seu total pessimisme.
No tenia en el món de la realitat una visió futura a la qual tendre.
I l’escola catalanista, sotmesa a tantes influències ombrívoles i funestes;
mesocràtica, conservativa, clerical, hostil a les santes utopies, no trobà més
que un ideal de reconstrucció de la pàtria morta i corglaçada, de la creença
agònica i corrompuda, incompatible amb el món d’ara; sols la Pàtria i la
Fe antigues com a ideals col·lectius; sols dues encarnacions d’un mateix
ahir, insepult i descompost; sols un renovament anacrònic irrealitzable i
no una creació virginal i jove, descaradament atrevida, heroicament dis-
sonant i mal vista, pròpia per a assaciar la set de vida i universalitat que
ha de sentir tota multitud, amb tanta més força quant majors són l’acti-
vitat i el foc intern. La victòria, en tals condicions, era impossible.
Però l’impuls estava iniciat. Enmig d’aquella Espanya sense ideal, je
m’enfichiste i fracassada, hi havia un racó a on se sentia la pruïja desfici-
osa d’una fe, nova o renovada, d’una afirmació, d’una activitat sobre
l’aclaparament, l’apatia i la negació generals. Catalunya volia dir sí co-
ratjosament, mentre Espanya deia no amb la resignació fatal d’un bon
islamita. Calia esperar que les generacions passassen, i que la força mateixa
de les coses suscités una joventut batejada en la llum de les diades del
pervenir. El Catalanisme no era gran per haver produït una fórmula més
o menys encertada de les necessitats polítiques de l’hora. Si sols això fos,
en veritat seria migrat i raquític. Si hi hagués un estol més o menys
nombrós de persones que poguessen assumir la representació total del
moviment nou, ben petit apareixia aquest moviment als ulls del món.
No. Lo gran no era el partit catalanista, ni la fórmula de Manresa, ni les
nodrides victòries electorals. Lo gran no era el fi, encara desconegut i
problemàtic; era el medi, l’òrgan nou de modulació, la Ciutat parlant
altra volta, amb paraula de vida i vigorós accent i fecundant evocació.
Era la Ciutat animada, retornada al moviment, la Ciutat que reprenia
la postura sibil·lítica i, encara que amb una certa solemnitat estatutària,
restes d’ahir, de quan era Galatea o Pandora, anava a pronunciar un verb
de vida i deslliurança per sobre els darrers estremiments de les campanes
i l’eco dels canons estrangers.
Com els jardins que sorgeixen sobre les ruïnes de les velles fortaleses,
Barcelona havia de florir totalment sobre Catalunya. I nosaltres sentir ja
la ciutadania de la nova Jerusalem com un conhort enmig de les decepci-
ons i tiranies de la vella, com un sant i senya de reconeixement mutual
entre la barreja de les generacions retudes, envellides i anàrquiques.

161
VI 232

Així com l’esperit tradicional volia fer de Catalunya un racó sostret a la

vida, separat de tota evolució, vertader santuari ancestral, així nosaltres
volem fer-ne un racó sostret a la influència enervant de l’esperit espanyol.
El nostre afany de llibertat col·lectiva i d’autonomia és més aviat annexi-
onisme cap a Europa que secessionisme envers els castellans. No sentim
l’autonomia nacional com una aspiració substantiva, amb valor propi i
finalitat en si mateixa; sinó com a medi, com a recurs per a obtenir pro-
gressivament l’emancipació de l’esperit individual. Encaminats a fer de
Barcelona una ciutat futura, coexistent ja des d’avui amb les generacions
per venir, i, bategant de cor anticipadament amb els aspiracions que sor-
giran, empendrem la barcelonització de Catalunya, de la vella Catalunya
muntanyana i pagesa, desvirtuada per la convivència secular amb l’Espa-
nya espanyola. Fins que se sia restablert el radi d’acció de la nostra ciutat;
fins que el poble català reprengui el moviment de la seva òrbita a l’entorn
de la nova Barcelona, fins llavors no hi haurà nació rediviva.
En certa manera aquest rebaptisament de Catalunya podria anomenar-se
transpireneïtzació. Bé s’ha dit que Catalunya, degut a sa posició geogràfica,
s’avençava a Espanya en l’assimilació de les grans corrents europees. Real-
ment, potser la tendència actual sia aqueixa; però des de les primeres apari-
ències del revolucionarisme francès fins als darrers temps de les
reivindicacions lliberals, s’ha de reconèixer que l’actitud de Catalunya envers
la novella Europa fou de franca i patent hostilitat. Mai els Pirineus han
semblat més alts. I precisament la Catalunya septentrional, la de la munta-
nya, ha estat un dels reductes més forts i resistents de les velles fórmules.
Això mentre el reste d’Espanya, amb menys esperit de resistència per lo
mateix que tenia menys caràcter i personalitat, s’esforçava en adaptar-se a
l’esperit d’importació, esperant l’hora de desvirtuar-lo per a l’ús propi.
Contra una opinió aquí molt corrent, crec que el liberalisme dels
pobles llatins ha de tenir presents necessitats distintes que els pobles
lliberals de raça diversa, com l’inglès. La nova direcció del lliberalisme
francès, per exemple, ens interessa i ens toca de molt més a prop que
la de cap altre país, perquè les causes ocasionals són aquí les mateixes,
poc més o menys, que han originat aquella tendència.

232. Alomar, Gabriel. «El lliberalisme català vi». A: El Poble Català, 22 d’abril del 1905. Barcelona.

162
 El lliberalisme, doncs, qui ademés de l’autonomisme ha d’inspirar la
nostra acció i calificar la nostra escola, se pot concentrar en unes quan-
tes fórmules, sens prejudici, naturalment, de fixar-les, rectificar-les i
completar-les tant com la successió dels esdeveniments ho imposi.
Ni a l’Espanya actual (burocràtica, indiferent, estacionària), ni a la
Barcelona actual (mesocràtica, conservativa, encara no despresa del tradi-
cionalisme) hi ha una nova aristocràcia espiritual capaç de promoure i
suscitar les futures encarnacions de la Política i d’anunciar la fórmula
moderníssima de l’escola lliberal. Anem, doncs, en primer lloc a procurar
que es formi, i tindrem un orgue de consciència nacional més poderós i
eficaç que totes les propagandes i tots els esforços dels qui s’oposen a l’evo-
lució eterna i benfactora.
¿El clericalisme? Com totes les demés usurpacions de la sobirania per
l’esperit de cos serà impotent contra nosaltres. Hi ha que combatre’l,
reaccionant contra aquell famós tòpic burgès del respecte a totes les creèn-
cies. Nosaltres lluitarem contra l’esperit d’abstenció qui deixa a l’enemic
apoderar-se calladament de totes les fortaleses i recobrar el territori per-
dut; i tindrem ben present que quan se troben cara a cara dues actituds,
l’una de les quals afirma coratjosament encara que sien principis vençuts
i decrèpits, i l’altra se contenta en esperar passivament la victòria per la
virtut de la mateixa de la seva contemplació beatífica, sempre, sempre
l’actitud afirmativa i positiva venç. ¡Ah, verament, aquí hi ha l’error
principal de l’antic lliberalisme! Creure en la llibertat per si sola, com a
únic fi de la política, en lloc de tendre a fer afirmativa l’obra primordial-
ment negativa de la Revolució! Una pose de satisfets, de cansats, de gent
que es creu arribada al non plus233 de la perfectibilitat proclamant que
l’acció de cada qual és lliure, és dir, fent una afirmació de procediment i
no de substància, és una candidesa molt perillosa. Afortunadament, el
pes de les coses, el pes del temps, és incontrastable; i bé podem avui
veure que els mateixos esperits vells de la nostra societat tenen consci-
ència de la feina que els pertoca, quan es reclueixen en la Defensa social,234
és dir, quan s’acullen a la retirada, a la resistència, a una mena de passi-
vitat activa, sense cap èxit possible. Alcem coratjosament contra ells
l’Ofensa social, l’activitat de l’agressió contínua, l’hostilitat victoriosa de
l’afirmació. I recordem que la llibertat no és sols una conquesta recabada

233. En llatí, «no més».

234. El Comitè de Defensa Social fou una entitat catòlica de defensa de la moral i l’Església
davant de les possibles reformes liberals que es poguessin produir.

163
per nosaltres i per a nosaltres, sinó una emancipació definitiva de l’esperit
de les nostres generacions i l’esperit de les generacions futures, i que la
nostra obra seria efímera i migrada si les afirmacions que nosaltres hem
denegat poguessen influir en l’educació de les nostres fillades i si l’esperit
d’ahir pogués suscitar la creuada dels nostres nets contra el nostre món,
per a refer el seu món amb tota integritat.
¿El patrioterisme, el chauvinisme, el militarisme, la transfiguració
llegendària de la història? Que no sia ja perillosa per a nosaltres aquesta
sirena, tan pròpia per a encantar les nacions que se senten renascudes.
No. A Espanya mateixa, a l’Espanya dels altres, l’exèrcit ha perdut el seu
caràcter de liberalitzador i heterodoxe que tenia en el temps de Doña
Perfecta.235 A França hem vist com l’esperit militar i l’esperit clerical
s’unien i aliaven a la fi, conforme a la naturalesa de les coses, i com l’ac-
ció neolliberal se dirigia a combatre conjuntament una i altra tendència.
Sia, doncs, també la nostra aspiració fer obra de civilisme sobre l’exèrcit,
com volem fer-la sobre l’Església.
Però aquest ideal de civilització o adaptació de les institucions histò-
riques a la nova cultura, no és, naturalment, més que un treball prepa-
ratori de les nostres futures accions; una garantització de la nostra
llibertat d’obrar, un afiançament o afermament del territori conquerit.
Falta veure l’aspecte positiu de la nostra escola.

VII 236

He parlat d’Ofensa social. Sí, en l’evolució de la sentimentalitat qui ens

ha produït, arribem a l’hora de l’Agressió. L’antiga escola lliberal patia
d’una ingènita morbositat: era negativa, fondament pessimista, filla
d’aquest dubte sistemàtic que produí tot un aspecte de l’art modern, i qui
en política es tradueix tan exactament en aqueix dilettantisme amable a lo
Balfour237 o Silvela,238 incapaç de tota fe. De cada dia més, el període ne-
gatiu tendeix a esdevenir afirmatiu. Tot l’intens afany d’obra, l’exacerbació,
no ja de la voluntat, sinó de tot l’esperit que caracteritzen l’hora present,

235. Llibre escrit per Benito Pérez Galdós.

236. Alomar, Gabriel. «El lliberalisme català vii». A: El Poble Català, 8 de juliol del 1905.
Barcelona.
237. Primer ministre britànic en aquell moment.
238. President espanyol al tombant del segle.

164
proven aquesta transformació. L’home del positivisme, home d’estudi,
d’investigació, d’anàlisis, l’home del naturalisme, home objectivista, absent
en lo possible de la seva obra, fredament narratiu: l’home del laissez faire,
l’home de les sagrades Constitucions i de les garanties imprescriptibles, se
sent la inspiració d’una nova joventut i esdevé, no ja l’home sintètic o
l’home inductiu, sinó l’home intuïtiu, poètic, cridat a refondre son nom.
L’ideal de llibertat queda sols com la clau de la perennal evolució, la con-
dició perpètua de la mobilitat social infinita, l’assegurança i garantia dels
canvis futurs; és, doncs, la condicionalitat de l’obra humana, com l’asso-
ciació n’és el medi. L’aspiració liberal pura, individual, com l’aspiració
autonomista que n’és la manifestació nacional, són per tant, formes ad-
jectives, exterioritats. Però l’ideal intern, substantiu, final i no medial, és
ja un altre, i bé podria anomenar-se’l ideal d’integració.
La Política general del nostre temps presenta als ulls de tothom un
gran denominador comú: el socialisme. Fins i tot en els pobles on la
Revolució no ha consumada encara la seva obra, com a Rússia, els mo-
viments emancipadors tenen aquella modalitat mateixa: són socialistes.
Després de tot, enmig de la immensa negació revolucionària, aquella
fou ja des d’un principi l’única afirmació.
Però, ben mirat, en la seva estricta apreciació, el socialisme és sols un
aspecte, primordialment econòmic, de l’obra positiva del nostre temps.
A primera vista, semblaria que després del lliberalisme clàssic, indivi-
dualista segons la vella fórmula d’escola, qui després de tot resulta un
joc de paraules, el socialisme és el predomini de la base igualtat, segon
terme de la tríada revolucionària. És la florida de l’element col·lectivitat,
la llavor de Jean Jacques,239 després d’expandir-se l’element lliberació, la
llavor de Voltaire. Mes en la reconstrucció social que s’inicia, la modi-
ficació de la propietat és massa material i exterior per a constituir l’únic
caràcter del temps novell. Per a mi la primera de les noves afirmacions
és el renovament de l’autoritat, és a dir, el renovament del subjecte social.
Si lo que s’ha anomenat democràcia, impròpiament, no consistís en
estendre a tot el demos la matèria prima d’on s’extreuen els aristarques,
la democràcia no seria una forma nova; seria exactament la monarquia
absoluta, és a dir, la força inert i inconscient de la plebs, en mans d’un
poder conscient, esotèric i tramès per dret diví. De manera que la nova
democràcia, base necessària de les noves aristarquies, ha d’instaurar el

239. Es refereix a Jean Jacques Rousseau.

165
procediment inductiu en l’extracció dels pastors de pobles, contra
el procediment antic, deductiu, que confiava aqueixa selecció, desvirtu-
ant-la, a l’herència i a l’atzar de la fortuna. Amb això encara la demo-
cràcia serà filla del positivisme, perquè serà inductiva com ell.
La renovació del subjecte social portarà la de l’objecte. Aleshores
podrà dir-se que hi ha autoritat. En els sistemes tradicionistes, la direc-
ció és reflectiva per la inèrcia de l’impuls immemorial; no és causant sinó
causada; és matèria i no força; és eco i no paraula. Nosaltres aspirem a
influir de tal manera en les futures societats, que en siem els autors i
creadors. Fins avui les calificacions de la política dissident eren negatives:
observem-ho. Les avantguardes eren dissolvents, subversives, revolucionà-
ries. Sempre el seu nom suggeria una idea de procediment, de forma.
Crec que arriba l’hora de la instauració. Si no acertem a posar termes
antitètics davant els termes destruïts, si no proclamem les antinòmies,
l’obra nostra no tindrà vida pròpia, sinó vida d’ocasió. Les negacions
viuen sols el temps que tarden en morir les coses negades.
La filosofia moderna no hauria prevalgut contra la tradicional si no
hagués esdevengut, com ella, religiosa, elevant el monisme contra el teisme,
ja que l’ateisme no era cap afirmació. Així també la vella irreligiositat revo-
lucionària és una actitud eixorca i sense vida, si no esdevé antireligiositat,
és a dir, nova religiositat. Tot l’esforç d’aquest mateix socialisme que ha
obert els camins nous, s’ha dirigit des del començament en sentit de fer-se
aspiració indefinida, universal i afirmativa, és a dir, religiosa. ¿És precís
recordar a Saint-Simon, Comte, Fourier o Leroux? Una actitud religiosa,
és a dir, optimista, en lluita amb una actitud de mera tolerància o indife-
rència, és a dir, pessimista, amb ausència total d’afirmació, no pot esser mai
definitivament vençuda. Perquè l’home aspira per essència a la fe.
Un gran impuls de nova fe somou, doncs, la terra. Aquesta exaltació
del sentiment i de la voluntat després de l’exaltació intel·lectual del pe-
ríode negatiu s’ha de traduir més aviat en un ideal d’exaltació i elevació
dels humils que no en un ideal d’anivellació o igualització a l’antiga com
seria segons els cànons de la vella democràcia o del primitiu socialisme.
Més que a tal acràcia es pot dir que els temps tendeixen a la pancràcia,
és dir, a la constitució de les grans i fortes unions per a lluitar per la
cultura, fent universal aqueix kulturkampf.240 El regionalisme, des d’aquest

240. En alemany «lluita per la cultura», frase que va utilitzar el canceller Otto von Bismark
contra l’Església catòlica.

166
punt de vista, és el nostre gran enemic. És curiós comprovar que preci-
sament els sistemes vençuts, encara que la seva naturalesa originària fos
universalista o centralitzadora, s’acullen avui en la seva retirada defensiva,
a l’atomicitat retrogradista de les regions. Tal succeeix amb el catolicisme;
amb el tradicionalisme polític, fins amb el burgesisme. No hi ha dubte
que el catalanisme, quan se nacionalitzà, és a dir, quan Catalunya pren-
gué compte de la seva natura nacional, donà un pas endavant. Però cal
confessar que avui ja no basta. És precís esser extranacionals, encarnar
un ideal de difusió, d’expandiment universal de la pròpia substància, del
propi ideal, del propi voler. És precís sentir en nosaltres mateixos la
ciutadania universal d’avui, ja que la ciutadania és el signe de tot afran-
quiment i de tota dignificació. Socialisme, federalisme, imperialisme,
tots els grans moviments actuals, com tots els grans moviments històrics,
romanisme, cristianisme, gibel·linisme, catolicisme o ultramuntanisme,
drets de gents, drets de l’home, s’han adreçat a la mateixa aspiració uni-
versalista i total. Nosaltres, doncs, sentirem també aquest impuls, i no
afirmarem amb força la nostra reivindicació nacional davant Espanya,
sinó per a aportar el nostre esperit a l’obra de la gran Ciutat dominatriu,
llibèrrima, ciutat estesa de cap a cap de món i composta de les seleccions
agermanades de totes les nacionalitats. Sols per aquest catolicisme que
vindrà, val la pena de sacrificar el nostre esforç i la nostra vida. La pro-
testa que aixequem avui contra Espanya, contra l’Espanya castellana, no
és una protesta regionalista, ni nacionalista, ni descentralitzadora, ni
tradicionalista; perquè tant el regionalisme, com la tradició, com fins el
nacionalisme són enemics de la nostra obra, rèmores d’aqueixa lluita
contra les imperfeccions naturals que l’esforç artificial de l’home modi-
fica i transmuda sempre seguit. Realment nosaltres som centralistes, però
de la ciutat ciutadana i lliberatriu, en què el nom de ciutadà s’haurà
després de la seva primitiva significació burgesa d’oposició a vilà. Som
catòlics d’un nou catolicisme, això és, universalisme.241 Som antinacio-
nalistes, adversaris d’aquell frenesí nacional que es retreu i fossilitza en-
tre les fronteres. Obrim els braços a la invasió moral de defora, que és
la millor manera de prevenir la invasió material. Obrim els braços a la

241. Per això crec que la frase separació entre l’Església i l’Estat, designativa d’una d’aquestes fortes
afirmacions que integren el que podria anomenar-se monisme polític, o sigui universalització
dels esforços individuals, concretant-los en les veres seleccions, crec que és una frase impròpia,
perquè pressuposa el reconeixement d’un poder rival com a motor de les societats. S’hauria
de dir, pròpiament, subjecció o submissió de l’Església a l’Estat. [Gabriel Alomar]

167
iniciativa de totes les tendències i escoles renovadores, al temps i a l’espai,
perquè davant l’adoració antiga de la nacionalitat històrica, que és prò-
piament la Pàtria, elevem, com el Déu blanc davant el Déu negre, lo
que jo vaig anomenar Fília, la nacionalitat del pervenir. I com que la
Pàtria en el concepte vulgar és una religió, és precís que la Fília ho esde-
vingui també en el fons de l’ànima nacional o col·lectiva.
La garantia més forta per a l’adveniment d’aqueix ideal d’integració
o integralitat de totes les cultures en una obra comú i solidària, està
precisament en que aquesta aspiració roman indefinida, no s’ha tancada
en dogma ni concretada en partit ni glosada en programa, sinó que deixa
sempre el terme final obert a la iniciativa de les generacions que vindran,
fins a l’infinit. És, doncs, indefinida i infinita. No mata l’activitat amb
el pessimisme dels esforços conseguits, dels programes complits i dels
desenganys renovats.
Veieu-ho. Per aquesta ciutadanització universal avui l’Extrem Orient,
o millor dit, l’Extrem Occident, venç a la nació més nacionalista d’Eu-
ropa, com vencé ahir a la més nacionalista d’Àsia. Espanya, en canvi,
perquè posà tot el seu esforç en fer-se exclusivament espanyola, és avui
el més baix dels Estats llatins. I França, qui ha sabut sempre traduir a
l’esperit propi l’esperit universal, resta encara la gran institutriu del món
modern i congria, junt amb Anglaterra, aqueix occidentalisme salvador
de la llibertat i impulsor de les noves direccions.

168
 L’obra civil o laica242

GENERALITATS

Parlem-ne. Mentres la ruïna sorollosa del lliberalisme espanyol se con-

suma amb un gabinet anacrònic, un gabinet de milicianisme veletudinari,
serveixi’ns de consol una mirada a la llum exterior als llocs on l’empresa
ja secular de la llibertat se completa i avança, descoberts ja els nous ca-
mins qui han de fer-la íntegra i total, i des d’on, per una irradiació que
no pot fallar, vindrà un dia, novament, a sanejar el nostre aire amb una
ventada de revolta.
A Rússia, la prehistòria d’un novell règim. A Espanya, la fallida d’un
ja secular esforç envers un novell règim. A França la coronació d’un
règim ja arrelat i l’obertura d’un novíssim règim. Veieu-ne pertot els
símptomes. La ruptura definitiva amb l’Iglésia, la supeditació absoluta
de l’exèrcit, no són més que coses medials, condicions per a un fi més
alt qui ja s’apropa. El fi polític per excel·lència, el fi qui ha d’estendre
sobre tota la matèria nacional o social la irradiació de la gran entitat
selecta que es congria en la ciutat.
¡Per quina manera claríssima, natural, meravellosament evolutiva, el
vell principi individualista, aqueix individualisme qui en les aules doctri-
nàries apareixia com una fèrria separació de les activitats dels homes, com
el tancament cel·lular de cada home dintre de si mateix, se transfigura

242. Publicat a El Poble Català el 24 d’agost de 1906.

169
dolçament en la integració gradual de les activitats en una gran activitat
solidària, suprema; llibèrrima! ¡Per quin estil la impietosa conceptuositat
anglosaxona qui va des de Hobbes a Bentham, des de Mill a Spencer,
cedeix a una més alta concepció de l’Estat com a orgue d’unió i distribu-
ció de l’única activitat amb dret de sobirania, que és l’individu! L’obra
actual d’aqueixa política és, ben en resum, una vegada més la supressió dels
rodatges intermediaris, la incorporació de l’entitat Persona a l’entitat Poble.
Lo que semblava als vells tractadistes obra de perillosa absorció és obra de
supressió de vincles espirituals i materials, destrucció dels petits Estats qui
usurpaven i tiranitzaven les funcions de l’Estat.
Aqueixa política té, doncs, dues grans i matrius aspiracions: la plena
llibertat igual per a cada home; la plena força per a la col·lectivitat. Do-
nar a cada home una potència d’irradiació sens límits, una plena autar-
quia, podríem dir-ne; donar al conjunt de tots una potència capaç
d’assegurar la continuïtat i el perfeccionament indefinits d’aqueix sistema.
Lluita per la cultura, assumpció de la infinitat complicadíssima i artifi-
ciosa de les lleis individuals en una sola llei social: fusió de la suma di-
versitat en la suprema simplicitat, de la immensa divisibilitat natural
dels homes en l’artifici ideal d’una gran unitat.
Mentres les condicions de la solidaritat humana interposin l’existència
de cercles intermitjos entre l’home i la humanitat, hi haurà una doble cor-
rent inestroncable entre les dues formes (l’una personal i l’altra ideal) de
tota política: entre l’individu i la Ciutat (o sia l’Estat nacional en la seva
perfecta concepció), entre la Ciutat i l’individu. La corrent qui vaja des
de l’home a la ciutat serà una corrent d’apel·lació; la corrent inversa serà
d’intervenció i de garantia. En la frase drets de l’home es troba ja, en resum,
formulada aqueixa aspiració. En la calificació ciutadà encara es nota més
la còpula d’aqueixes dues condicions, d’home i de ciutadà, humana i po-
lítica, com a síntesi d’aquella doble corrent. La Revolució assegurava en
primer lloc els drets de l’home, garantitzant-los per una obra contínua
d’intervenció. Feia, després, de cada home un ciutadà, establint la corrent
inversa d’apel·lació de l’individu a la ciutat contra tota absorció tirànica.
I com per sobre de tot hi havia l’aspiració de fer obra universal de llibertat,
a estendre a tots els pobles de la terra la paraula llibertadora, en un impe-
rialisme espiritual qui imposés la llibertat, sense paradoxa, per això, a
través [d]el concepte de nació sobirana es veia ja l’ideal d’humanitat sobi-
rana, d’universalisme polític. El títol de ciutadà, qui un temps, en la Roma
antiga, fou distinció d’una casta social selecta, i que l’universalisme d’aquell

170
imperi estengué després a la col·lectivitat dels seus subjectes, la Revolució
va fer-lo patrimoni nadiu de tothom, sense que la paraula perdés el seu
significat honorífic. L’home s’elevava fins a la ciutat; fins a la ciutat naci-
onal, esperant elevar-se fins a la ciutat suprema, fins al laboratori de la
suma selecció internacional o universal, que podríem dir-ne Super-ciutat,
ciutat de ciutats, selecció de totes les seleccions.
Aquest ideal d’universalisme, o sia de fusió de l’aparent antinòmia
individu-humanitat, no és, com podria creure’s, una vana fantasia poè-
tica. Sens comptar amb la gran força social que suposa ja, per si sola,
aqueixa aspiració, qui contrapesa i dificulta la concreció de les petites
tiranies, de fet existeix ja aqueixa Ciutat superior, en la qual conviuen
d’esperit tots els qui saben arribar a fer-se’n dignes. N’hi ha, en veritat,
qui sols consegueixen respirar l’aire de la plaça on sona, en els Rostra
d’aqueixa gran urbs, la paraula dels seus arcontes; però d’altres logren
fer-se entendre sota aquells pòrtics, d’on els ecos recorren tot el món,
transmetent-se la veu i reforçant-la, enllà de les terres i del temps.

LA TRADICIÓ CLERICAL

Aquesta obra, doncs, de supressió d’intermediaris i obstacles per a la

integració de l’home en la ciutat troba la seva empresa dividida en tan-
tes etapes com sien les antigues cràcies sobrevivents. Perquè és clar que
per a aqueixa obra de reducció de tota força al sol i únic poder de tots i
cada un, o sia democràcia, les cràcies locals són la gran host dels enemics.
Democràcia; demos, entès, no com s’ha cregut per corrupció política, en
sentit sinònim de plebs, sinó com a sinònim de populus, és dir, de per-
sonalització total dels fills de la ciutat. Democràcia, o sia pancràcia social
(que està sobre l’acràcia com el panteisme sobre l’ateisme). En altre terme,
laïcificació, instauració del laos, del poble, sobre tot poder.
El primer obstacle seran, doncs, les supervivències de les antigues cas-
tes o classes que per una herència tradicional vetustíssima hagin conservat
un privilegi d’exempció, un racó sostret a la intervenció contínua de la
ciutat o una forma de domini sobre el poble. I com la primera d’aqueixes
castes estava constituïda per l’Iglésia, contra ella hi havia que adreçar, per
de prompte, l’acció ofensiva.
És curiosa l'evolució del privilegi sacerdotal fins als nostres temps.
Lo que fou en son origen representació de tot el patrimoni espiritual

171
d'un poble, de tot lo més alt i exquisit de la seva cultura, art, ciència,
poesia; és dir, lo que fou símbol i concreció de tot l'esperit nacional de
cada agrupament humà, esdevingué, en el cristianisme, representació
precisament d'aquella tendència universal i cosmopolita qui uneix els
homes per sobre les nacions i les fronteres. El primer culte a la humani-
tat entesa en la seva forma àmplia i total és una idea cristiana. El mot
catolicisme ho explica tot. És veritat, però, que la consciència d’haver
heretat el sitial de l’única superciutat que verament s’haja conegut fins
ara en el món, la Ciutat-Eterna, havia de contribuir fortament an aqueix
resultat. —Per altra banda, la idea particularíssima d’iglésia, com a as-
semblea local, solidària i fins comunista, de feels, o com a nova congri-
ació de la ciutat, fent de l’antic ciutadà un militant de la fe, i ajuntant
l’atomisme social de les indefinides iglésies en la Gran Iglésia universal
o Super-Iglésia (primer esbós d’una futura i magna Super-Ciutat) era,
gloriosament, un ideal d’incomparable i superba Federació. I no sols
edificava aquesta Urbs suprema, incommovible, damunt la inconsistèn-
cia de la vida material i temporal, com un invencible optimisme, incapaç
d’errar, damunt el baix estol vençut dels pessimismes, sinó que l’eternit-
zava més enllà de les centúries, més enllà dels móns, més enllà de la mort,
fent-la esdevenir triomfant, infinita i deífica en el regne dels cels, inter-
pretant règiament com a realitat ultrahumana i ultramundanal, una frase
qui tal volta, en boca del Fundador, va esser una metàfora oriental com
tantes altres qui s’immobilitzaren tornant-se ídols, dogmes i misteris
intangibles i impenetrables.
I així, doncs, el Pontificat, la potença güelfa, va encarnar un dels
nuclis de cohesió humana més forts que jamai hagin existit.
Però a la vora d’aqueixa potestat, un altre universalisme es forma. És
un dels infinits aspectes d’aquella dualitat prístina qui glateix en tot,
com en l’home les manifestacions de cos i ànima. L’Imperi Romà pro-
dueix un altre hereu: hereu de la potestat militar com el Papa ho era de
la pontifícia. I aquest novell hereu s’anomena ja, pròpriament, Empe-
rador; i així la potença gibel·lina esdevé un altre gran nucli d’universa-
litat. —Ben prest, com era natural, les dues forces, com a dues divinitats
enemigues, lliuren combat, i a l’entorn de cada una d’elles en èpica ri-
valitat, els senyors de la terra, a espatlles dels pobles que regeixen, s’ajun-
ten segons les inclinacions nadives, o les tradicions familiars, o les
conveniències privades del moment. Per tota una etat, la llei d’equilibri
del món se fonamenta sobre aqueix dualisme, meravellosament

172
expressat en unes famoses paraules de Dant Alighieri a la Monarchia, on
ressalten bé els dos grans universalismes, l'un aparentment espiritual,
l'altre francament material.
I vegi’s com, per raó de llur mateixa transcendència, els dos principis
se troben ja informant els fonaments de l’epopeia mitgeval com a subs-
tàncies elementàries i lleis de vida superiors qui regeixen tot l’organisme
social de l’època.
Quan ve l’Etat Moderna, en els pobles qui resten catòlics i qui, lo
mateix, continuen sotmesos a la irradiació de Roma, la tendència gibel·
lina esdevé ben aviat regalisme. El rei substitueix definitivament a l’Em-
perador, i es torna, com era natural, donat l’origen popular de la força
monàrquica, la potestat laica per excel·lència. Vegent en la intervenció
contínua del Pontificat una quasi-sobirania, o sia una minva de l’auto-
ritat reial, els reis encaminen llurs esforços a la instauració d’una Iglésia
nacional qui, influint directament sobre l’ànima religiosa del poble,
destroni la prepotència papal. I quan, per l’evolució dels principis revo-
lucionaris, la sobirania exclusiva de la nació recava el poder de la mo-
narquia, aleshores la tendència regalista, tornant-se de ple tendència
laica, accentua més encara l’hostilitat contra el papisme.
Els darrers esforços dels catòlics se congrien en la tendència ultra-
muntana, veritable crepuscle vespertí de l’Iglésia Universal. El Syllabus243
és el gran moment d’aqueixa escola. Però el fracàs és tan immens, que
quan Lleó xiii i Rampoila procuren (en lo possible, que era ben poc)
desviar-se del camí, i aconsellen el reconeixement dels poders lliberals,
els catòlics francesos substitueixen el desacreditat ultramuntanisme per
una tendència tan absolutament oposada com el nacionalisme militarista.
Però era tard. ¿És que podia en realitat semblar mai tendència naciona-
lista veritable una persistència del catolicisme romà, dins un país on
totes les forces de la novíssima cultura s'expandien en un culte de la
unitat de jurisdicció i llei, en una comunitat de civilització, en una so-
lidaritat de tots en la mateixa obra de laïcisme, és dir, de plena i única
expansió del poble, o sia de la nació, o sia, més expressivament, de la
Ciutat? La vella i contraproduent irreligió se transformava del tot en
obra d’antireligió, la més forta que mai hagi existit. Un antiteisme

243. Document de vuitanta punts publicat per la Santa Seu l’any 1864 en què l’Església
condemna conceptes que considera «errors moderns». L’últim punt resumeix el
document dient: «El Pontífex Romà no pot ni ha de reconciliar-se ni transigir amb
el progrés, el liberalisme i la moderna civilització».

173
substituïa a l’ateisme. La fallida de la indiferència, aquella famosa indi-
ferència tan combatuda precisament per la mateixa Iglésia que indirec-
tament afavoria, era ja completa. I és que mai una actitud negativa com
aquella podrà triomfar sobre una actitud afirmativa, per absurda que sia
l’afirmació d’aquesta actitud.
El gran impuls del socialisme, escola tan clarament Internacional i
cosmopolita, venia, ademés, a instaurar de ple una nova tendència uni-
versal destinada a suplantar totes les demés. Bé ho havia comprès l’Iglé-
sia, condemnant-lo taxativament o tractant de mixtificar-lo per fer-lo
inútil i infecund. En la ja llarga sèrie dels grans universalismes o catoli-
cismes històrics, el socialisme posava, triomfal, el més alt graó; en aque-
lla dinastia de glorioses irradiacions qui va de la Roma imperial a la
primera concepció religiosasocial del cristianisme, a la gran dualitat
mitgeval Pontificat-Imperi, a la ponderació pacifista de forces anomenada
Equilibri, a l’Ultramuntanisme catòlic antiregalista i als Drets de l’Home,
trassumpte civil del jus gentium.

EL MILITARISME I LA TRADICIÓ MILITAR

Quatre estaments, quatre braços, venen a formar els quatre vents de la for-
mació de les societats. Sacerdots, guerrers, mercaders, treballadors. Fins que
els treballadors, en una suprema reivindicació, sien arribats a participar en
la res publica, no podrà afirmar-se que hi haja verament un règim laic, civil
o dèmic. Si el predomini pontificial senyala l’hegemonia de la primera casta;
i el feudalisme imperial enclou l’hegemonia de la segona; i el poder reial, i
més encara la Revolució, mostren l’hegemonia de la tercera; sols una futura
renovació implicarà l’adveniment de la darrera classe en la política i per tant
la integració i compensació de totes les forces en la ciutat.
Després dels brahmans, els katryas, després la clerguia, el braç militar.
Parlem avui de la segona casta separada del poble, retreta de la massa
laica; el segon estament d’exempció, que cal reduir a l’alta i única juris-
dicció de la Ciutat.
El militarisme. Vet aquí, per de prompte, un gran error corrent. Què
és el militarisme? Quins són els veritables exemples de nacions milita-
ristes per excel·lència?
Segur que tots vosaltres haureu sentit mil voltes confondre el mili-
tarisme amb les fortes organitzacions militars, pròpries dels Estats qui

174
deuen llur potència imperial exclusivament a una acció inicial de força.
L’exemple d’Alemanya l’haureu sentit retreure a totes hores com a quin-
taessència de nacions militaristes. El militarisme us haurà semblat pro-
ducte natural de les victòries, morbositat interior qui compensa en certa
manera les ventatges materials obtingudes sobre un enemic exterior...
Jo no crec que això sia el militarisme. Ben al contrari; me sembla que
és malaltia pròpia de nacions afeblides i anèmiques, d’Estats sens energia
ni veritable poder, de col·lectivitats qui no han conseguit florir definiti-
vament en ciutat, i, per tant, en civilització.
Veiem-ho. Totes aqueixes desinències en isme indicadores d’una do-
lència política, volen dir usurpacions dels poders públics per una entitat
estranya a ells. Així quan diem clericalisme volem designar la usurpació
de les funcions sobiranes per la col·lectivitat clerical. Tal fou, per exem-
ple, aquella Espanya dels Àustries de qui ha dit Menéndez y Pelayo que
fou una DEMOCRÀCIA frailuna, lo qual no té precisament, com se pot
veure, el mateix sentit que avui anomenem vaticanisme i millor podríem
dir-ne eclesiasticisme, intervenció usurpadora de l’Iglésia universal, o sia
de Roma, en la sobirania. Així parlamentarisme, mot usat tantes vegades
en un sentit qui no és el seu, ja que se l’ha fet sinònim de logorrea o abús
retòric de la tribuna parlamentària, és, autènticament, intrusió del poder
llegislatiu en els altres poders, cosa que no sofrim a Espanya. —Així la
tirania reial, o despotisme, és el monopoli de tots els poders pel rei. —Així
podria anomenar-se governamentisme, l’atribució indeguda de funcions
exercida pel poder executiu, tal com la patim nosaltres. —Així, finalment,
serà militarisme la intervenció de l’Exèrcit en les funcions de govern,
llegislació o justícia, per la instauració d’un poder militar incompatible
amb el modern règim de llibertat pública i desconegut en la distribució
de poders senyalada pel Dret Polític vigent.
Entès així el militarisme, és clar que no pot esser malaltia dels Estats
forts, on la vida pública, és dir, civil, corre per les seves vies naturals. No
sol produir-lo la victòria sobre els enemics exteriors, perquè aquesta
victòria en realitat no es deu a l’exèrcit, sinó a la vitalitat de tota la nació
vencedora. Talment pogué dir-se aquella frase, tan coneguda, de que el
mestre d’escola havia guanyat la guerra francoprussiana. Tampoc sol
esser producte de les fortes organitzacions militars, perquè la disciplina,
primera virtut del soldat, el sotmet incondicionalment a l’impuls de
l’autoritat nacional. Per això no un ver militarisme Alemanya, on radica,
avui per avui, la compenetració més viva entre el poder i la força pública.

175
 No. El militarisme és un mal propri d’aquelles nacionalitats on la so-
birania no estigui ben consolidada, ja per la infància de l’Estat, ja per la
seva vellesa o decadència. Així els Estats balcànics, iniciacions, encara
barbotejants, de lo que un dia serà tal volta federació de diverses races en
una nova Suïssa. Així a Grècia han estat possibles (com a Espanya) diferents
atemptats de l’oficialitat contra les impremtes. Així a Sèrbia s’arribà a la
incalificable agressió doblement regicida del Konak. Així a moltes repú-
bliques americanes d’origen espanyol, el poder ha vingut a esser una pilota
qui passava violentament de mà en mà dels generals, en successió tirànica
de dictadures. Ara fa poc, a Venezuela, hi ha el darrer viu exemple d’aquest
pretorianisme, i la guerra actual de Cuba continua la sèrie, tan espanyola
dels pronunciamientos. —No d’altra manera en la història, a la Roma im-
perial dels darrers temps, a Bizanci, a Turquia, l’autoritat era una figura
imposada pels legionaris.
El cas d’Espanya és conseqüència naturalíssima de la gran postració
de tot el país; fixem-nos en que en tot el sigle passat, si es descompta la
fàcil i improductiva victòria sobre el Marroc, Espanya no ha donat una
sola prova de la seva potencialitat exterior. En canvi hi hagué, sí, una vic-
tòria militar interior, obtinguda, és veritat, després d’una lluita llarguíssima:
la victòria dels constitucionals sobre els absolutistes. Però aquesta victòria
no era, naturalment, una prova d’energia nacional, sinó el triomf d’una
banderia. De totes maneres, en conformitat a l’origen militaresc del nou
règim, totes les innovacions pseudolliberals foren producte d’assonades
militars. I quan la pèrdua de les colònies, de l’esquadra i dels darrers pres-
tigis consumaren l’abatiment espanyol, és clar que la sobirania nacional
no podia mai esser abastament forta per a constituir un poder civil capaç
d’imposar la seva llei única indiscutible.
Ben d’altra manera va comportar-se França en les seves relacions
amb la milícia. La derrota (la sana derrota lliberatriu) fou més aviat la
caiguda definitiva d’un règim, el final d’un moment històric, que l’en-
fonsament d’una nació. Per això França va ressorgir després, més glo-
riosa que mai, exercint com mai la seva funció de gran educadora
internacional, institutriu de pobles, llaç d’unió entre els homes i les
nacions, cràter on fan explosió els elements renovadors de les societats,
immens laboratori d’experimentacions humanes, avantguarda de les
generacions i de les centúries.
Amb la Revolució havia finit tot un concepte de l’Exèrcit. Així com,
a l’auba de l’Edat moderna, el reforç del poder reial havia acabat amb

176
els exèrcits formats pels contingents feudals i senyorials, veritable ato-
misme de la força, introduint-se des d’aleshores els exèrcits permanents
al servei directe del rei; així com la progressiva concentració de la força
en mans del rei havia anat acabant amb l’autonomia de regiments i ter-
cios, que convertia la força reial en esbarts de bandolers uniformats com
els d’El Alcalde de Zalamea, o els qui causaren la guerra de Catalunya el
1640, o les mainades barbres de Wallenstein, tan vivament descrites per
Schiller i Manzoni; així la Revolució, per renovar-ho tot de sòl a rel,
transtornava la noció genuïna de l’exèrcit com a força posada incondi-
cionalment al servei del monarca, convertint-lo en garantia armada de
la voluntat del país, concreció dinàmica de l’ànima col·lectiva d’una
nació. I confonent, com se va confondre en la primera fórmula del no-
vell règim, la sobirania nacional amb un nou absolutisme pel qual la
persona del rei era substituïda per la persona inexistent, ideològica, de
la nació o de la pàtria, era llògic arribar a representar-se el servei militar
com una obligació nadiva, imprescriptible de tot ciutadà.
Però, en canvi, aquest concepte n’implicava un altre més ampli, qui,
il·lògicament, havia de fer impossible tota idea d’exèrcit com a cosa a
part, com a jurisdicció exempta i privilegiada, com a petit Estat de se-
lecció, dominador de l’Estat. Parlo d’aquella fórmula tantes vegades
retreta amb motiu de les dissensions entre militars i paisans a França:
l’Exèrcit i la Nació no poden divergir, perquè són una mateixa cosa. I vet
aquí com, per l’evolució natural dels temps, de l’Exèrcit-servei reial s’era
arribat a l’Exèrcit-Nació. L’Exèrcit, qui havia representat fins a la Revo-
lució la segona casta, o sia la noblesa, se democratitzava totalment, en
teoria, fins a confondre’s amb el poble. No era que el tercer estat suplan-
tés la noblesa en l’exercici militar, sinó, que la classe inferior, fins ales-
hores excluïda, entrava a participar d’aquella funció pública, com entrava
en la participació de les demés. —Ja veurem com va poder falsificar-se
aqueixa democratització, i com va persistir la casta militar sota les apa-
riències de laïcisme; i com la persistència d’aqueixa casta i de les altres,
surant per damunt el diluvi de la revolució, va implicar la bancarrota de
tota l’obra lliberal primitiva.

177
 Per què som republicans244

I bé: sembla cosa feta. La dinastia té assegurada, avui per avui, la successió
directa. El consorci beneït el 31 de maig –el dia tràgic–, està a punt de
donar el consabut fruit de benedicció; i els mateixos periòdics que, prest
farà un any, se sentiren vocacions no sospitades, de casamenteros (parlem
amb eufemisme...) comencen a sentir-se un si és no és comadrones...
La corbeille... El menudall... La layette... L’elecció de la dida... La
disposició de les cerimònies de cas... La presentació... El bateig... L’en-
filall de noms del futur tierno infante... Els padrins de font... Oh guar-
dians gelosos del protocol, muses de l’etiqueta palaciana, reis d’armes,
barons sapientíssims en els transcendentalismes esotèrics de l’heràldica,
quina ocasió de lluïment i expertesa! Oh poetes d’ocasió, àulics Grilos,
raça inextingible, prepareu les lires, les àuries lires, lires autèntiques, ja
no metafòriques, amagades en els faldons del frac impecable! Tota una
aristocràcia llegítima comen - tarà gentilment les vostres galanies, no
una aristocràcia d’improvi sació, de vaga opereta escenística, com la cort
llamentable qui va acollir el rei de Roma, al pobre Aiglon pintat per
Gérard i cantat per Rostand; no; sinó una aristocràcia en la que reviuen
els noms il·lustres que omplen tota una història, qui s’arrengleren, en la
glòria d’uns mateixos títols immortals, al peu de vagues figures tètrica-
ment i tercament inintel·lectuals, al peu de les teles de Greco o de
Velázquez, i sonen amb un rossegall pompós de senyorius i executòries

244. Publicat a El Poble Català el 6 de març de 1907

179
en la portada de llibres antics, i dormen, inexistents, en la ferralla de les
armadures de museu, i passen, com a espectres macàbrics, a través de
les pàgines sonores de les històries militars coetànies, sobre un Flandres
obscurit d’ombres negres o un Nàpols poblat de bravi; i encapçalen en
dedicatòria els sonets d’un Quevedo o les epístoles d’un Argensola.
Doncs bé: és precisament el plebeisme fonamental, íntim, d’aqueixa
noblesa i d’aqueixa monarquia lo que sempre m’ha mogut, en primer
lloc, a sentir-me republicà. —¿No és aquest, amics meus, el mateix im-
puls que us mou a dir-vos, com una distinció nadiva, republicans?
Republicans, no com una caracterització accidental, parcial, de la
nostra manera política; sinó com una naturalesa del nostre ésser mateix.
Respública, república... Nom comprensiu, nom ple de ressonàncies,
nom obert a comentaris inagotables. No hi mirem ja, com els homes del
14 de juliol, un mot epigràfic arrancat d’un arc o d’una columna on vore-
java les casi hieràtiques spqr. No hi mirem tampoc la representació d’aque-
lles oligarquies i oligocràcies qui en la Itàlia mitgeval continuen la
primitiva tradició hel·lènica, tradició de nautes, de mercaders i de tirans.
No. La República és aquell sempitern moviment de lliberació per al
qual reivindica els seus drets aqueixa entitat matriu de la Política i de la
Ciutat, el Poble, quan l’entitat directriu no n’és la vera i pura representació.
És curiós. La monarquia, símbol avui, en general, de sistema com-
patible encara amb les velles aristocràcies, ha estat sempre, en els seus
orígens un moviment qui s’ha apoiat en una força: l’element popular.
—En canvi, la idea de república, històricament, és una idea vinculada
a l’existència d’aristarquies, de seleccions socials esdevingudes, per pròpria
excel·lència, directores i àrbitres d’un governament. Mari, Cèsar, l’Imperi
romà, moviments correlatius, són esclats de reivindicacions plebeies
contra l’aristòcrata república.
Les monarquies mitgevals, pobres, precàries, viuen de l’ajuda vilana
contra els senyorius. Tota l’Edat Mitja podria definir-se com la lluita
secular entre reis i senyors, aquells apoiant-se en mercaders i comunitats,
aquests en mesnaders i companys d’armes, o sia en milícies professionals
conforme amb la natura originària del braç militar. L’Imperi viu de con-
trapès de la gran massa en oposició a la immensa poliarquia feudal. I
quan els reis triomfen a la fi, armen permanentment en milícia aquella
plebs mateixa de què es valgueren, i naixen els exèrcits continus, amb
els quals Carles v consuma la ingratitud de Villalar contra els concejos,
qui asseguraven als seus ascendents la sobirania de què disfrutaven. El

180
règim de cort, qui ha desvirtuat i afeblit l’aristocràcia convertint-la en
noblesa, torna els càrrecs (força real) en títols (força nominal) i, com un
sarcasme, atribueix dignitat i excel·lència als oficis titulars de servidors del
monarca, fent executòries d’aquesta alta domesticitat. Després, la noblesa
accepta els fets consumats, s’ajupeix, procura trobar en la nova casta mi-
litar un camp per a les seves aptituds, i aleshores l’exèrcit i la plebs, colum-
nes de la reialesa, inicien la rivalitat quasi èpica que tan vigorosament
personifiquen aquell Lope de Figueroa i aquell Pedro Crespo.
L’obra d’unitat, la concentració dels poders, de les jurisdiccions i dels
territoris en una sola mà, obra paral·lela a la monarquització, se fa també
per acció plebeia. Una acció així és la qui acaba prestament amb el regne
feudal de Mallorca, perquè els seus reis són una oligocràcia de senyors.
Tots els tinguts universalment per grans polítics, com Álvaro de Luna,
com Cisneros, com Richelieu, fan llur obra de monarquisme per una
acció essencialment antiaristocràtica. Fins el Pontificat no reacciona con-
tra la república noble del Sacre Col·legi d’altra manera que per la instau-
ració de papes plebeus, com Sixte v. —Hi ha, doncs, dos paral·lelismes
eterns: el de república-aristocràcia; el de monarquia- força plebeia.
Mes a Espanya és tal l’obra d’absorció i d’unificació consumades per
les dues dinasties, que en la decadència borbònica se troben ja compe-
netrades en un sol esperit la reialesa, la noblesa i la plebs; d’aquí la col·
laboració del rei, de les multituds i de les cases tradicionals en l’obra de
resistència contra l’esperit nou, l’esperit ultrapirenenc i europeu, esperit
herètic i llibertí, suscitador, per primera volta entre nosaltres, d’una nova
aristocràcia, l’aristocràcia de l’intel·lecte. D’aquí també aqueix plebeisme
radical qui ha fet de la fiesta de los toros la primera de les festes nacionals
i plebeies, i ha conduït la noblesa no a influir des de dalt com a models
d’excel·lència, sobre la munió dels de baix, sinó a concentrar en airosa
encarnació tota l’ànima popular. ¿No són, en tal sentit, Ferran vii, Isabel
ii, Alfons xii, exemples típics de reis plebeus?
I la República, entesa en son concepte modern, continua essent la
reivindicació d’una aristocràcia. Aristocràcia extreta, per plena selecció,
de tota la massa del poble, no ja per vinculació artificial i casual d’una
sola casta. Aristocràcia per la qual el Poble entès com a entitat subjectiva,
creadora i autora de la Política, reprèn el seu primitiu sentit nobiliari, i
té a la fi una veu, un pensament, una volició, una sentimentalitat, un
verb, ja no per la paraula dels seus representants oficials o sia polítics en
l’accepció vulgar, sinó per la paraula dels seus escollits, flors en què es

181
resol tota la seva vitalitat interna. És que la Revolució mare tingué per
obra principal la d’estendre a la integració de tots els homes cives roma-
nus sum, cisellant el ciutadà sobre la carn incircumcisa de l’individu.
Imposà l’aigua lustral de ciutadania, qui infondeix un esperit, sobre els
fills de l’antic servatge, qui era sols una matèria. I per la consumació del
seu airós non serviam, al llibertar l’home de tota servitud o inferioritat
nadiva, és clar que realitzà un bell gest d’aristocratització.
I perquè nosaltres estem posseïts per la consciència d’aqueixa nobi-
lització, nosaltres sentim la república no com la concomitància acciden-
tal d’un sistema polític, ni com una conformació especial del poder
harmònic, ni tan sols com a lo que s’anomena, amb no gaire proprietat,
forma de govern, sinó com a paraula comprensiva, expressió sintètica de
la nostra ànima nova de ciutadans qui és per a la vida de relació lo que
és per a la vida interior la nostra ànima d’homes.

182
 Consideracions esparses245

Mireu com el catalanisme, qui fou abans aspiració platònica, imprecisa,

sentimental pura, d’una petita col·lectivitat conscient, esdevé ja activitat
i obra, pràctica i realització. La seva història ja no ha de cercar-se en la
paraula dels seus escriptors, en la col·lecció dels seus periòdics, en les
biblioteques o les antologies. No. Ja es troba incorporada plenament a
la història, perquè en lloc d’ésser obra exclusiva de les seves seleccions és
obra total del seu poble. I la seva marxa ha de seguir-se ja en la successió
dels seus actes i no en l’entroncament més o menys uniforme de les
seves idees llençades a l’atzar dels vents. Actes gloriosos, esdevinguts
efemèrides d’una història qui reneix. 20 de maig, 10 de març, 21 d’abril...
Diuen que Catalunya aixeca una marmòria pedra miliària, a cada jornada
de son camí, com a exemple i model per als pobles qui demà hauran de
seguir la mateixa ruta ressorgidora.
El catalanisme és ja una força; no sols una afirmació. És una energia;
no sols una voluntat. I en la direcció d’aqueixa força té de provar la ca-
pacitació de la seva ciutat i del seu poble, fent possibles en aquesta Es-
panya arcaica i anacrònica aquells dos conceptes incomparables amb les
velles condicions de la nostra pseudopolítica: la civilita t i la democràcia.
Piamont –va dir en Diego Ruiz i repetí en Salmerón246 en el seu discurs
del Tívoli. Sí, ja hi ha molt d’això, però no amb tota analogia. Perquè el
245. Publicat a El Poble Català el 8 de maig de 1907.
246. Nicolás Salmerón (1838-1908) va ser un polític republicà andalús que va presidir
la Primera República espanyola entre els mesos de juliol i setembre de 1873. Va

183
nostre Piamont és un Piamont ben nacional per si sol, amb idioma exclu-
siu, netament caracteritzat; i la ciutat nostra no té que cedir la primacia
del seu dret metropolità al prestigi grandiosament històric d’una Roma.
21 d’abril... Tot passa. Però aqueixa diada no passarà. Per molt temps
encara, per a nosaltres serà cada dia el 21 d’abril i aquesta data, lluint
davant els nostres ulls serà un reconfort de victòria, una victòria de la
qual les futures victòries seran noves encarnacions i com a reflexes, epi-
sodis d’una sola batalla.
I veieu com ja la mirada de Catalunya, que els nostres precursors gi-
raven vers un passat en transfiguració poètica de glòria, se gira definitiva-
ment cap a un pervenir que s’acosta. Més que reivindicació, és dir, més
que reclamació de cosa perduda, el catalanisme ha esdevingut exigència
del reconeixement de la seva vida nova i plena, de la seva superioritat de
nació conscient i constituïda, en tota integritat. Tota la força de les futures
energies i de les futures accions batega ja, febrosa, en l’ànima de la Cata-
lunya nostra.
I que lluny se queden aquells temps, i aquells pobles que encara en
aquells temps se troben, en què la política era obsessió professional o gre-
mial d’uns quants, manera interessada de viure d’altres quants, amb ab-
sència de tota fe, girant la ficció, de les pròpries conviccions segons l’atzar
de les conveniències, de les amistats, dels ressentiments i dels favors! I que
lluny aquell creure un distintiu de superioritat –oh afectació d’esnobisme,
oh gest desdenyós de superhome!– el no acudir mai a la lluita dels comi-
cis, com per a no tacar-se, i amb el pessimisme elegant del creure-ho inú-
til, del creure-ho tasca inferior, sols digna de pobres gents! I que lluny
aquells clams imbècils de les burgesies demana nt una reacció contra els
polítics, l’elecció d’uns representants populars qui no fossin polítics, tal-
ment com les granotes demanaven un rei! I que lluny aquella odiosa i
grotesca simulació de llibertat i cultura, qui feia de les eleccions no una
font de governament, una pulsació de l’opinió popular, una roda directriu
de la política, sinó un manubri inorgànic en mans del poder executiu, una
conseqüència i no una causa, girant les majories segons els partits que
ocupaven els ministeris!
Oh, no! El nostre poble, en aquesta nova i esplèndida romanització,
ha recobrat per enter el sentit d’aqueixa alta funció que és la Política, i

representar un republicanisme centralista que s’enfrontava al federalisme pimar-

gallià. Al final de la seva vida, l’any 1906 va ser cap de llista del primer moment
d’unitat del catalanisme, la candidatura de Solidaritat Catalana.

184
ho és tot, de polític, ho és tot, en aquesta col·laboració contínua i latent
qui fa una àgora de cada tertúlia i una ciutat de cada associació. Veieu
el producte magne i total d’aquell silenciós ajuntar-se tots nosaltres en
els cercles concèntrics de les associacions, que han escampat per tota
Catalunya una florida d’ideals i un bategar afanyós d’activitat, com a
l’entorn de les forges. Aquesta és la vostra obra gloriosa, oh ateneus,
orfeons, societats, esbarts, liceus, clubs, unions... I una vegada més és
veritat aquella paraula evangèlica: allà on dos de vosaltres us ajunteu,
mon esperit serà entre vosaltres. Perquè hi és bé, l’esperit maternal de
Catalunya, en la sala austera d’aquells obradors d’ideal, a la tribuna
desnua d’aquells cercles, a la capçalera d’aquelles taules presidencials, i
fins en l’estreta de mans intel·ligent de dos amics, de dos catalans, tro-
bant-se en la barreja del passeig diari.
Tots vosaltres, catalans, sou ja polítics, dins un estat incapaç per a la
política. I els vostres capdavanters, enmig de llur superioritat, a penes
són més polítics que vosaltres; perquè senten dins ells el manament im-
peratiu de tot el vostre poble; reben de vosaltres la corrent oculta de la
vostra aspiració, com un riu de sang nova infondit al cor en les pròpries
venes, o una vibració de nova força transmetent-se al propri cervell sob-
tant els nirvis, o un foc nou acumulant-se en el propri ser, o una ventada
desconeguda empenyent-los a una acció ineludible i gloriosament fatal...
Oh, ésser diputat vostre en aqueixa forma, quin alt concepte de la
investidura, quin reflecte de la sencera glòria catalana caiguent sobre la
persona, enlairant-la fins a condició de geni o pastor de pobles, conduc-
tor d’humanitats! Rebeu-la, doncs, vosaltres, diputats de Catalunya, qui
també sou diputats meus, diputats del vostre humil conciutadà; rebeu-la,
doncs, aqueixa investidura, féu-vos-ne dignes, per la glòria de Catalunya!
I ara, Catalunya, Espanya, el món, esperen la vostra acció. A començar-la!

185
 L’escola filosòfica del catalanisme
(utopies i paradoxes)247

I 248

A la fi! Molt temps feia que volia escriure aquest article, i sempre altres
preocupacions més peremptòries me n’havien distret. D’avui no passa.
Jo crec transcendental, absolutament transcendental per a la joventut
catalana, que és el demà de Catalunya, la qüestió que vaig a plantejar.
Crec que hi està compresa tota la modalitat que cal donar a la futura
concreció de les nostres esquerres. Els preparatius del proper Congrés
de joventut republicana i els debats sobre la formació de l’esquerra li
donen encara més actualitat. I és per a mi una vera llàstima –ho dic sense
modèsties, perquè jo no soc modest, sinó tot lo contrari– és una llàstima
que la veu meva sigui tant feble, i tan insonora i desmaiada la meva
paraula, ja que em toca presentar-vos aquesta fórmula que no per esser
meva deixarà d’esser comprensiva, fecunda, sintètica.
Deixeu, abans de començar, que enviï el meu compliment als organit-
zadors de l’al·ludit Congrés, les meves mercès per haver-me honorat amb
una de les seves ponències i la meva satisfacció per haver omplert a darrera
hora certs buits que jo també trobava a faltar en la distribució dels debats,
sobretot el referent a la qüestió militarista qui, junt amb la qüestió religiosa

247. Publicat a El Poble Català en dues parts el 16 i el 17 de desembre de 1907.

248. Publicat a El Poble Català el 16 de desembre de 1907.

187
(que jo podré explanar), és l’afició principal del meu temperament i el blanc
de tota la meva agressió.
Ah! Dit sigui de pas. Hi ha hagut, fa uns dies, un equívoc entre en
Zulueta i l’Hurtado sobre la paraula lliberal. Bé, bé; no cal insistir en la
mort del lliberalisme clàssic; però convé dir que aqueixa mort és més
aviat un envelliment de la cosa que del nom; és que aquella escola ha
deixat d’esser lliberal, com el dia de demà esdevé, amb el temps, el dia
d’ahir. Hi ha sempre una escola lliberal qui va renovant-se; un llibera-
lisme qui expressa la concepció de l’immediat avenç en sentit de lliber-
tat, segons l’aptitud actual dels pobles per a rebre’l i la força intel·lectual
dels pensadors per a imaginar-lo. Veieu, per lo demés, com les escoles
més avançades del dia han comprès aquest impuls etimològic, quan, per
una nova desinència de la rel llibertat, s’anomenen llibertaris. I jo, si el
nom de llibertat vos sembla prostituït, indigne de la nostra esquerra, no
veig inconvenient en dir-me també llibertari, encara que personalment
jo mateix m’hagi inventat una qualificació: futurista.

***

Coincidència: jo hauria fet notar que hi ha dos llibres, en la renaixença ca-

talana, representatius de les dues maneres originals i de les dues fonts del
catalanisme; aquests dos llibres són La Tradició Catalana d’en Torras i Bagès
i Lo Catalanisme de l’Almirall. Dic que ho hauria fet notar, perquè el senyor
Gubern, en aquestes mateixes columnes, se m’adevançava. —Però en un
sentit més ampli, podria dirse: a Catalunya, des de lo que anomenarem la
seva mort civil, des de l’atuïment de la seva personalitat política per l’hege-
monia castellana, va bategar sempre, amb més o menys força, un esperit de
protesta. Però, com és propri de pobles inferiors, de pobles esclavitzats, on
l’esperit participa de la capitis diminutio249 soferta pel cos, aquella protesta
va esser, durant sigles, merament esquiva, hostil a tota innovació imposada
des de fora, ja que des de fora havia vingut la mort de la pròpria personali-
tat. 1640 i 1714 són manifestacions aparentment diverses de tal protesta; com
ho fou l’esperit antifrancès de 1808, com ho foren els nuclis de carlisme tant
forts a Catalunya. Així, doncs, hi ha correspondència ben intima entre el
Corpus de Sang, el 14 de setembre, el Bruc i Girona i els apostòlics, entre

249. Del llatí, un acte que destrueix la capacitat jurídica de llibertat, el sui iuris.

188
Tamarit, Casanova, Jep dels Estanys i Cabrera. És la Catalunya pagesa i la
Barcelona clerical.
Més, d’una altra banda, el romanticisme apolític, la teorització cons-
titucional germànica, l’esquerra hegeliana i el kraussisme,250 apareixent
a Espanya a un temps revolucionari, quan el terrer estava ben preparat
per a rebre aqueixa llavor, iniciaren, combinant-se amb l’esperit persistent
de la particularització catalana, iniciaren l’escola federal. Catalunya qui
havia donat a l’Espanya dels pronunciaments lliberals una de ses més
típiques figures, el general Prim, produïa, en don Francesc Pi i Maragall,
la més forta concreció de la política d’esquerra espanyola.
I d’aquí les dues maneres originals de catalanisme. —Ara bé. Com
la primera, la tradicionalista, per raó de monopolitzar el poderós ressort
de la llengua i de la literatura, per la condició mateixa de la seva ido-
latria històrica, del seu etern transfigurar la Catalunya medieval; pel
seu floralisme, era naturalment la qui més apareixia com a verb de
Catalunya, una Catalunya encara inferior, ella sola monopolitzà la
representació del catalanisme.
No cal historiar avui l’evolució sabudíssima per la qual el tradicio-
nalisme literari esdevingué polític; com després del període platònic de
tot o res una escola conservadora se formà, fortament proteccionista, amb
tota la representació mesocràtica o plutocràtica de la Catalunya industrial
que se traduïa de la sumptuositat creixent de Barcelona. —Doncs bé:
l’actual esquerra nacionalista, per a mi, pateix del seu origen dretista;
pateix d’esser un antiga fracció del comunal catalanisme conservatiu; i
ha heretat molt d’aqueixa paternitat...
No hi ha encara com a gran bloc, a Catalunya, una fracció qui, abans
de tot, abans que catalanista, sigui radical.
Vaig a dir-ho gràficament, perquè arriba l’hora; i casi que aquest
article ha estat escrit per aqueixa capdal declaració: hi ha una paraula
qui fa por al catalanisme de l’esquerra, com al de la dreta: la paraula
jacobí. Doncs bé: ens cal esser jacobins, jacobinitzar-nos.

250. El krausisme va ser un corrent de pensament de notable importància en la forma-

ció de les elits polítiques a Castella durant l’últim quart del segle xix. Els seus
plantejaments mesclaven cristianisme amb una sèrie d’elements organicistes i
«científics». També té una gran importància en els dirigents que formarien el psoe
(1879), en el camp de la pedagogia i la creació de la Institución Libre de Enseñanza
(1876) i en la configuració del pensament republicà, que en aquesta nova tradició
passa del federalisme –entès com una pacte de sobiranies– a una idea de descen-
tralització feta des d’una concepció orgànica i castellanista de la nació espanyola.

189
 Jo he llegit els discursos parlamentaris, les proclames de míting, els
articles periodístics de l’esquerra catalanista, i sempre hi he vist la mateixa
nota: un academisme d’ateneistes qui professen, per principis, una demo-
cràcia temperada, un esperit llibresc, compromès a esser realista, positiu,
inspirat en la naturalesa de les coses, lliberal d’escola i doctrina més que
d’agressió. Tot el mal ve d’una educació falsa i viciosa, qui ha desvirtuat la
visió. Aquesta educació és el positivisme polític, congriat per una banda
en l’Individualisme d’Spencer, per l’altre en el sistema històric de Taine.
El mal de Taine és el gran patiment de l’esquerra catalana. En els darrers
discursos de la Cambra, encara pogué comprovar-se això. L’esquerra ca-
talana no ha deixat d’esser escola històrica. què veuen els nostres radicals
nacionalistes? Una nació model per a tota orientació esquerrista: Anglaterra.
Un sistema únic per a raonar la política i fonamentar els drets nacionals
d’un país: el positivisme. —Doncs bé; deixeu-m’ho dir: cal esser molt més
personals, molt més revolucionaris, molt més subversius. I lo personal és
lo qui regint sobre el medi –precisament sobre el medi– imposa el sentir,
el pensar i el voler de la persona; lo revolucionari és lo qui trastorna de
moment tot lo actual i obra sobre el temps; lo subversiu és lo qui imposa
una nova naturalesa sobre la vella.
El dret català, sobretot, és el gran perill de regressió del catalanisme.
Perquè un dret qui, per una cosa o altra, ha romàs llarg temps estacionari,
té poques garanties de modernitat; si se l’imagina, ademés, com a llegis-
lació privada, o privilegi, se va directament contra la igualtat lliberal.
Ademés, digui’s lo que es digui, no és cert que la llibertat de testar, tant
anglesa i tant catalana, sigui la tendència general del temps, sinó tot lo
contrari. El doctrinarisme de la vella escola lliberal és clar que hi veu el
pinacle de tot el lliberalisme de dret civil o privat. Però el socialisme,
fins en la seva forma atenuada d’intervencionisme, va atacant cada dia
més l’absolutisme dels patrimonis.
Jacobinisme... què és, en resum, el jacobinisme, el sectarisme, com
diuen també, amb aires tímids, els nostres lliberals? És l’escola filosòfica
pura de la revolució, la qui, amb gallard menyspreu de l’actualitat xaruga
n’improvisà una altra donant-la als pobles per a que s’hi avesessin, en
comptes d’avesar el sistema an els pobles que precisament volien subvertir.
Fins en l’accepció originària de la paraula jacobinisme, aquest fou l’explo-
sió de tota una cultura ciutadana. París, imposant-se a la pseudofederalitat
girondina, darrera transacció del París futurista amb la França vella, su-
prema transigència de la ciutat proterva amb la garriga devota i retardària.

190
Si el nostre catalanisme, o fins i tot el nostre federalisme, ha d’esser com-
parable al federalisme bordelès o normand, jo no soc catalanista.

II 251

Cal partir de la realitat: vet aquí un lema de positivisme qui, aplicat a la

política, és una font de sofisma on trobareu arguments per a justificar
totes les inactivitats i tots els respectes. ¡És clar que quan se tracta d’im-
posar una política nova no se tracta sempre de destruir una política
vella, o sigui una realitat, una cosa més o menys conforme a la història,
però realitat a la fi! I aquesta realitat té sempre títols per a justificar el
seu dret a l’existència. És més: com aquesta realitat imposà un dia el seu
dret i la seva llei, és precisament contra el dret i contra la llei actual que
hem d’anar! Els nobles atuïts per la revolució francesa tenien drets tants
evidents i forts com l’Església desamortitzada per Mendizábal; per això
sempre m’ha parescut un cercle viciós acusar de lladres als qui emanci-
paren una i altra proprietat, ja que l’acusació se fa en nom d’un dret que
precisament enderrocaren els mateixos acusats!
El positivisme és un utilíssim i transcendental procediment, on se
basa tota la ciència moderna. Però el positivisme no ens mostra la veri-
tat actual per a imposar-la com a norma futura i eterna! Tot lo que hi
ha de genial, d’heroic, de dictador, en les revolucions humanes, s’escapa
als procediments experimentals, com s’hi escapa l’admiració, que ja no
és critica, dels grans poetes. —Predir un eclipse és cosa fàcil. Lo difícil,
lo gran, és provocar-lo, fer-lo.
El positivisme és un gran magatzem de reportatges, una alta torre de
fets i d’induccions. Però, després d’ell, ¿no volem ara a la biologia cercar,
poèticament, la creació artificial de lo animat, i a la química cercar la
transmutació dels cossos? Doncs això, aplicat a la política, és, no ja
l’acomodament dels pobles als sistemes; és creació de pobles, poetització
d’homes, fiat del qual naixen a la vida nous ciutadans. Lo qual és, alta-
ment, jacobinisme.
Repareu, ademés, que jo dic creació de pobles, i no construcció.
Perquè aquesta suposa nova forma donada a vells elements, a materials
qui ja preexistiren a l’obra; i aquella és acció completa, improvització de

251. Publicat a El Poble Català el 17 de desembre de 1907.

191
tota una vida. Una deessa, segons el vell mite, construí i donà son nom
a la ciutat d’Atenes: Polis Athenes, de Palas Athenea; però, en canvi, aquesta
deessa sorgí creada, en ànima i cos divins, de la divina testa del Pare.
—La nostra tasca educativa i contínua de construcció de ciutats ha de
tenir, doncs, per ideal l’esperança d’arribar a fer-nos dignes i capaços de
la creació de ciutats. Ciutats mixtes de lluita i d’obra, com senyala bé la
imatge d’aquell Paladion qui té a la mà dreta la llança, i a l’esquerra (oh
senyor Moret, el de la vara de medir!) i a l’esquerra la filosa i el fus.
I ¿quins grans polítics hi ha hagut mai, dieu-me, qui no siguin jacobins?
¿És que Machiel no és la gran encarnació filosòfica d’aquest jacobinisme o
poesia política? És l’art de la ciutat qui s’eleva fins a poesia de la ciutat,
fantasia fecundadora de l’home sobre el demos. És la politúrgia o la poli-
topeia, la fabricació de la ciutat. Feina, per excel·lència, d’aristarquia.
A la Catalunya de tradició, ha succeït la Catalunya positivista. La
seva naturalesa crematística, per lo demés, havia de portar-ho. Doncs
bé: jo voldria que an aquesta Catalunya succeís aviat la Catalunya veri-
tablement poeta.
Un poc menys de Taine i de Tocqueville. Un poc més d’aquell naci-
onalisme de Renan (Qu’est-ce qu’une nation) qui dona per motiu únic i
suficient de nació la voluntat d’esser-ho. I amb tal criteri, ¡que lluny
seríem d’aquest solidarisme espanyol de la nostra solidaritat qui veu
pertot arreu una solidaritat possible (alicantina!, cartegenera!, buitra-
guense!, orbajosense!) contra... contra el caciquisme! ¡què lluny seríem
de la Solidaritat del pare Font o de ... no, no vull dir de qui!
Més lluny de la realitat se troba el qui llegeix la realitat en els llibres
o en l’exemple de nacions heterogènies, que el qui llença sobre la nació
pròpria l’espira d’un futur incendi qui l’abrandi, per a poder després
crear-la de bell nou.
Anglaterra... De què serveix retreure a tota hora el lliberalisme anglès
com a model a l’esquerra catalana? No. Nosaltres pertanyem a una altra
raça, a un altre món. Altres problemes baten les ales sobre el cap nostre.
Som llatins, i la més alta concreció de llatinisme és la França. Doncs
no oblidem que sols pel jacobinisme la França és encara la gran institu-
triu del món.
Tota la Catalunya, tota la Barcelona vuitcentista pertanyeren a l’escola
històrica. La Universitat retenia a cada aula jurídica, amb el nom adorat
de Savigni. El periodista típic d’aquella hora és aquest Mañé i Flaquer de
qui jo mai he sabut veure la força, ni ideològica ni certament literària.

192
Tots els grans noms (grans per lo que han sonat) d’aqueixa etapa ens
suggereixen la idea d’una burgeria parvenue qui vol donar-se aires de
senyoriu adoptant una pose de respectuós acatament i bienséante consi-
deració a les institucions vençudes. La Catalunya qui renaixia, renaixia
per l’idioma i la conservació de l’idioma per producte d’una gran força
conservativa. Aquesta força conservativa fou la salvació de Catalunya
quan Catalunya, no podent aspirar a tenir l’agressió dels altres per medi
de l’instint de conservació. Doncs ara que aqueixa època de feblesa passà,
ara que l’idioma ja no és un fi, sinó un medi, no podem ja improvisar
una Catalunya de veritable radicalitat, hostil no ja a l’Espanya opressora,
sinó a la Catalunya mare?
L’escola històrica, tant apreciable com volgueu si se l’adopta per mètode
pedagògic o sistema de coneixences, és una inferioritat com a noms de
política de tot un poble. Per què? Perquè la tendència de mimesis, d’imi-
tació, inducció és inferior a la de poiesis, de poesia, de creació, d’imposició.
Podríem sintetitzar un poc –el temps ja ho permet– l’evolució total
de nostre catalanisme... No, no: he posat un gran borró sobre la pa raula
catalanisme, i he escrit en majúscules aquesta paraula, que ja és hora de
proclamar molt més pròpria: BARCELONISME; és dir, florida de Ciutat,
no ja de Nació. Doncs bé: els tres períodes del nostre moviment són: I)
Regionalisme, son verb: els Jocs Florals; sa Seu: Catalunya. II) Nacio-
nalisme; son verb: la Solidaritat; sa Seu: Espanya. III) Ciutadanisme,
son verb: la nostra joventut; sa Seu: Barcelona, és dir, el món.
Imagineu el goig de poder dir indiferentment Barcelona o Catalunya
com a indicacions d’una mateixa ciutat, ànima de tot un món; tal com se
digué Roma; i considerar la ciutat no ja com a producte material o con-
seqüència d’una nació, sinó a la nació com a producte espiritual, emana-
ció o creació (en termes teològics) de la nostra ciutat; esperant que aquest
obra creativa s’estengui, s’estengui, infinita... qui dirà fins a on?

193
 L’esquerra catalana252

El Poble Català té l’amabilitat de demanar-me la meva opinió sobre

l’esquerra catalana. —Permeteu-me, doncs, dedicar-hi la meva domi-
nical d’avui.
I. L’esquerra catalana està avui constituïda, o bé es troba en un perí-
ode de formació?
No cal esforçar-se, per a respondre. L’esquerra catalana no es troba
constituïda. Per què? Perquè la crisi radical del republicanisme català és
massa recent i la fusió absoluta no s’és feta entre els dos elements de la
futura esquerra. Quins dos elements? Els que ja indica la designació mateix,
esquerra catalana, és dir, els de l’antiga esquerra; i els de l’antic catalanisme;
els qui un dia, erradament, formaren en el bloc anacrònic del republica-
nisme espanyol, patrioter d’Espanya, militarista i plebeu, i els qui un dia,
sentint-se pocs encara, formaren en el bloc del catalanisme històric, patri-
oter de Catalunya, mesocràtic i amb senyalada tintura clerical.
La formació de la Solidaritat, aconteixement utilíssim a la causa de la
llibertat individual dels catalans (per l’aspecte llei de jurisdiccions, que és
–o hauria d’esser– el fi immediat) i a la causa de la llibertat col·lectiva de
Catalunya (per l’aspecte autonomia, que és el fi mediat), va ser la caiguda
d’aquella poderosa esquerra barcelonina qui per tant temps havia encarnat
el nostre voler popular; però va esser també el començ d’una esquerra
futura, nascuda per la fecundació que a la vella escola republicana aportava

252. Publicat a El Poble Català el 22 de desembre de 1907.

195
la conscienciació nacional i ciutadana de Catalunya. Era, ademés, una
purificació; la topada del vell partit amb un cas vivent de conflicte social
ens havia demostrat la vera natura interna de molts esperits a l’espanyola,
incompatibles amb la concepció avançada de la política europea.
Les conveniències de la unió solidària produïren, per un adormiment
temporal de tota una apart dels vells principis esquerristes en bé del
programa comú del vell bloc. La lluita, de moment, se concretava i, com
a gestió precisa, imperiosa, de la representació catalana, sorgia el pro-
grama mínim.
Ara bé: sempre vaig creure que de l’actual gestió llegislativa dels soli-
daris se’n desprendria una preponderància efectiva i transcendental a favor
de l’element conservatiu, o sia el catalanisme dretista. Però si és natural!
¿És que l’esquerra solidària, tota republicana, té condicions actuals de veure
acceptada ni una mínima part dels seus principis característics per un
Govern espanyol i monàrquic? ¿És que pot aspirar, en temps indefinit, a
esser més que un partit platònic, a tenir més que la influència indirecta,
de contrapès, pròpria de totes les oposicions radicals? Participa de la con-
dició, supremament desinteressada, de tot partit republicà dins una mo-
narquia. Participa ademés de la condició de tot partit nacionalista dins un
Estat on una nació diversa exerceix l’autonomia. Per esser esquerra i per
esser catalana, el seu ofici és, doncs, de mera oposició; mai de col·laboració
directa. La dreta, en canvi, pot ja, per de prompte, unir tot el seu esperit
de política general, conservativa, a l’obra dels governs, i en quant al seu
esperit de política catalana s’oblida que la condició oportunista o realista
d’aquesta dreta li permet anar escalonant les seves reivindicacions nacio-
nalistes. Recordem que si ella és dreta, en lo individual i social, respecte a
nosaltres, també és dreta, en lo nacional, respecte a l’antic catalanisme del
tot o res, que va encarnar La Renaixença.
En bé de la Solidaritat, doncs, la nostra esquerra ha sacrificat la seva
condició d’esquerra a la seva condició catalana.
II. Si no està encara definitivament constituïda, quines forces cata-
lanes estan destinades a formar-la?
Evidentment: d’una part els federals qui hagin estat capaços de con-
vertit llur cantonalisme, que és un aspecte provincial, en veritable fede-
ralisme, que és un aspecte nacional. D’altra part els catalanistes qui
sentin, per damunt la convicció nacionalista o de llibertat catalana, la
urgència d’una absoluta implantació de la llibertat ciutadana o personal.
La llei de Jurisdiccions, atacant més encara la persona dels catalans que

196
Catalunya, ha realitzat un bé indirecte: fer veure l’íntima unió de la
llibertat nacional catalana amb la llibertat individual dels catalans.
Ademés, han de formar en l’esquerra catalana, considerada com a bloc
i no com a partit, els elements (entre els quals me compto), que posen
com a més transcendental, la més gran de les reivindicacions –perquè és
la més universal– el problema obrer; qui comprenen la necessitat de sortir
a camí a la revolució; futura per a convertir-la en evolució; qui senten
l’impuls irresistible d’ajudar an aquesta gran obra d’integració social per
la qual la casta darrera s’unirà definitivament a la solidaritat humana.
III. Quins principis fonamentals de doctrina i d’acció han de donar
orientació i contingut a l’esquerra?
Veritat que no em caldria respondre? Tota la meva obra d’apostolat,
petita com a meva, però ben senyalada, respon per mi. Contesteu vosaltres,
campanyes meves, civilisme, anticlericalisme*, antimilitarisme, cosmopo-
litisme, abolició de tota llei de sang, ofensa social, escola filosòfica, autar-
quia, neojacobinisme, occidentalisme, filia, futurisme, en fi! Respon tu,
esperit meu, qui tens un nom escrit sobre el teu pòrtic: Demà! —Més ara,
en gràcia a l’ocasió, vull brindar-vos, amics, una altra fórmula d’airosa
pedanteria, una altra coloració de claraboia, formada per un gir nou en el
meu mai quiet calidoscopi mental: avanceu-vos al temps, sieu... catacrònics!
IV. Aquesta esquerra, degudament constituïda, té actualment una
acció immediata per a realitzar a Catalunya?
Sí. Té, en primer lloc, que catalanitzar l’obrer. Té, llavors, que provar
que Catalunya, excepció dins Espanya, se troba apta per a exercir en tota
veritat la democràcia, i per tant, per a cometre els dos grans problemes
polítics immediats, urgentíssims a Espanya; la sumissió absoluta de les
forces armades a la sobirania civil, que és l’única sobirania, la sumissió
absoluta (no separació, com se diu) de l’Església a l’Estat. Té una missió
pedagògica, educativa; missió de paraula i d’obra, d’acció i de gest. Tota
la vida de cada un de nosaltres ha d’ofrenar-se en apostolat. Els mots que
deixi caure en la conversa, les rialles, les ironies, els moviments; ha de
tenir la consciència de que, per impossibilitat d’exercir avui un poder,
una cràcia, ha d’exercir una direcció, una arquia, esperant la formació
per l’eficàcia de la jove paraula, d’unes generacions capaces ja de con-
vertir en poder, en força, aquell mestratge, en dinamia social aquella
dinamia individual.

197
 Catalans corporals i
catalans espirituals253

Hi ha una ensenyança, en el debat senatorial d’aquests dies. Hi ha l’en-

senyança de que el catalanisme no és ja l’exteriorització d’una naturalesa
ètnica més o menys ampla, més o menys «campanar»; sinó un cos de
doctrina i sentimentalitat on batega l’esperit mateix d’una nació. Perquè
es pot esser catalanista adoptiu, per haver comprès i sentit tota la secreta
virtut potencial de Catalunya, sense l’accident de la naixença catalana;
i, en canvi, se pot esser català de naixement i no haver adequat l’ànima
personal, pròpria, al batec de l’ànima col·lectiva, nacional. Hi ha, doncs,
catalans espirituals (els veritables catalans) que no són catalans per l’ac-
cident de la matèria; i hi ha catalans corporals que són catalans per la
substància de l’esperit.
¿No hi ha, en el senyor Salmerón, a l’hora present, la més alta forma
de fusió entre individualitat i catalanitat, fusió per la qual la condició
electiva de diputat esdevé una investidura per dret propi, una plena in-
corporació del càrrec públic, de la delegació popular, a la persona?
Doncs, vet aquí, per contrast, en el senyor Sol y Ortega, senador per
Guadalajara, obligat a valer-se d’aquesta postissa representació per exer-
cir, podria dir-se, una antidiputació per Catalunya, vet aquí, deia, una
forma de catalanitat corporal unida a la més pura descatalanització.
En els bells temps de la feudalitat, l’atzar d’una rancúnia personal
amb el sobirà portava la voluntària «desnaturalització». Doncs bé: ¿no

253. Publicat a El Poble Català el 27 de febrer de 1908.

199
cal veure una manera moderna de desnaturalització en l’home públic
que, a l’hora en què una selecció de ciutadans espanyols uneix el clam
propri al col·lectiu de Catalunya per la seva llibertat constitucional ofesa,
assumeix l’encarnació forastera d’aquesta tirania? La integritat espanyola,
invoca ell. Doncs bé: per la integritat espiritual d’Espanya, que és la seva
dignitat, parlo jo en aquest moment. I la integritat espiritual d’Espanya
és la seva conseqüència en la llei de llibertat, i és l’harmonia de tots els
components espanyols en l’amor, la consideració i la fraternitat mutuals,
la gelosia de tots en favor de la llibertat i vida de cada un; la consagració
de les energies de cada integrant a la força i energia totals de la integració;
que no serà res Espanya si no és la intensitat vital de cada espanyol, i de
cada col·lectivitat d’espanyols.

200
 Monarquia federal?254

Gran amic de la diversitat d’opinió, qui alegren la vida –i perdonin els

qui, en nom de la cortesia, voldrien una grisa i llastimosa unificació
d’ànimes–, jo m’inclino davant els qui, enemics de l’Estat espanyol, han
retut homenatge a la persona que el representa. —La República o la
Monarquia, han dit una volta més, són institucions igualment compa-
tibles amb l’autonomia de Catalunya.
Perdó, mes hi ha, contra tal concepte, ja tan rebregat, una lliçó de
fets; i és aquesta: el federalisme, com idea popular, és, a Espanya, inse-
parable de la idea republicana. Un federal ha estat sempre un republicà.
Republicà excels fou qui va difondre a Espanya els conceptes de federa-
litat. Republicana va esser la sola prova de federació establerta a Espanya.
Més encara: el federalisme encarnà precisament en la part esquerra del
republicanisme espanyol, com si diguéssim el seu progressisme, la seva
escola filosòfica.
La monarquia, inversament, és, a Espanya, símbol de tradició i d’uni-
formitat, nucli de forta i absoluta concentració, vèrtebra suprema, com
digué en Maura. En la monarquia veuen els incondicionals de la vella
Espanya la garantia de que la història es continuï indefinidament; veuen
la monarquia com a bandera que agrupi a son entorn les cohorts de l’he-
gemonia castellana. La monarquia és, tradicionalment, el trono de los Reyes
Católicos, la unitat de la pàtria tal com ells l’entenen (bien entendida),

254. Publicat a El Poble Català el 20 de març de 1908.

201
l’antiga vencedora de la poliarquia senyorial i dels concejos, i la monar-
quia actual és, per herència de família, continuació del borbonisme
francès, unitari, rígidament concèntric; és dir, que aplica a l’Espanya
actual, dins on la nacionalitat catalana necessita una vida pròpria, el
criteri que un dia va esser norma saludable d’avenç a l’Espanya de Car-
les ii o a la França regalista.
Per lo demés, en la paraula monarquia (monos) l’ideal radical d’uni-
tat és ja originària. Una monarquia de monarquies, un conjunt de reial-
mes units en confederació, és exactament un imperi, perquè el senyor
de senyors no és rei, sinó emperador. Més encara: a un veritable sistema
democràtic, on l’elecció del cap suprem sorgís del poble, i no de la grà-
cia de Déu, l’elegit seria emperador, no de la terra, sinó dels homes. Tal
va esser, per exemple, Napoleon, Emperador dels francesos, frase més
pròpria que la de Rei dels francesos, aplicada a Lluís xvi i a Lluís Felip.
La confederació hispànica es concebeix, doncs, únicament com a Repú-
blica. Ningú ha dit monarquia federal, o confederació monàrquica.

202
 Sobre el tercer moment*
del catalanisme
255
(Pe r a l ’ami c Hurtado)

PRELIMINARS 256

Us vaig prometre fa temps, bon amic, posar en una certa lletra endreçada
a vós tota la meva present visió de Catalunya i de la seva causa. No pensava,
quan vaig fer-vos aqueixa promesa, haver de complir-la en les circumstàn-
cies d’avui, en plena impressió d’una derrota inesperada. Però aqueixa
derrota, venint a confirmar desgraciadament recels meus, nascuts de l’ob-
servació de les coses, fa més viva i palpitant la qüestió que anem a debatre.
Aqueixa derrota, per altra part, podria ésser el començament de la defini-
tiva orientació cap a la victòria, victòria de catalans i de lliberals.
Un any nou comença... Sia, doncs, com un programa d’inici aquesta
meva paraula qui tindrà una vibració més en el seu accent, nascuda de
l’honor d’esser-vos dedicada.

***

Crec, com vós, il·lustre amic, que la tasca nova podria anar sintetizada
en aquesta frase: «donar un sentit nou a la paraula històrica catala-
nisme». Quan un transcurs de més de mig sigle ha fossilitzat una paraula

255. Publicat a El Poble Català entre el 6 i el 28 de gener de 1909 en 3 parts.

256. Publicat a El Poble Català el 6 de gener de 1909.

203
es necessita una nova empremta d’humanitat qui fecundi de bell nou
aquest mot. Cada dia, cada hora, a tots els moments en què el principi
individual «llibertat» topa amb el principi col·lectiu «Catalunya», ja
tenim el conflicte. En resum, pot dir-se que aquests dos accidents, la
llibertat i Catalunya, no ha aconseguit encara fondre’s en un sol nucli
substantiu de forta vida dins la sentimentalitat catalana.
Per «llibertat» de «Catalunya», és dir, per la fórmula resultant de la unió
dels principis llibertat i catalanista, s'ha entès encara un concepte massa
exclusivament territorial, empíric; en el fons hi som encara en allò, tan
antipàtic del «regionalisme»; és dir, que l’ideal vulgar de la multitud cata-
lanista se resol encara en una «plasticitat geogràfica», no en un ideal de
fusió entre la terra i els seus homes, no en un plasticisme «ètnic» i «polític»,
on per Catalunya s’entengui, en resum, l’extensió efectiva de la sobirania
a tots i a cada un dels catalans. Essent l’element de «llibertat» el genèric, i
l’element de «català» l’específic; essent aquella el «medi» i aquest el «fi», és
evident que aquella ha de condicionar i precedir an aquest.
Tampoc és perfecta fins avui l’adequació entre les paraules «autono-
mia» i «catalanisme». Anem a veure. Es evident que l’autonomia, per la
mateixa dignitat d’aquest nom, qui implica llei o sobirania pròpia, ne-
cessita adequar-se a un moment d’elevació o capacitació del país o dels
homes qui han d’esser-ne subjectes i actors. Més clar. Per a que pugui
haver-hi autonomia, hi té d’haver aptitud per a exercir-la. Una nació
d’esclaus, encara que fos independent, no seria una nació; i molt menys
encara podria donar per flor una ciutat. A un nucli social d’incapaços
per a exercir la llibertat, li convé, en pròpia garantia, la tutela hegemònica
d’una nacionalitat superior, ja emancipada. Per a que una nació sia capaç
de «mancipium», d’autonomia, és precís que cada individu sia un eman-
cipat, que no sia un «menor», que no necessiti pàtria potestat ni tutela.
La derrota ens ha plantejat el conflicte lliberal com un problema qui
exigeix immediata solució per als interessos de Catalunya. Tots nosaltres
hem convingut en que el descuit col·lectiu (no individual) del nostre
lliberalisme solidari ha contribuït en primer lloc a la desfeta. La llibertat
local (tan nímia, tan exigua) consignada en el nou projecte de llei ad-
ministrativa, les mancomunitats, són una ventatja obtinguda a canvi
d’una sèrie de reformes locals netament conservadores. I en tal concepte,
el fi remot dels solidaris, l’autonomia, ha semblat congriar-se en una
fórmula conservadora, més encara, regressiva; mentres el fi immediat,
l’abolició de la llei tirànica, restava sense altra esperança d’obtenció que

204
una tàcita conformitat de les dretes solidàries en aquella renovació de
l’antic article 7 del Codi de justícia militar, reforma qui seria veritable-
ment pitjor que la llei de Jurisdiccions, ja que aquesta és transitòria,
excepcional, anormal, especial, i per tant més fàcil d’abolir.
Però a la vora del conflicte lliberal plantejat, com deia, per la nostra
desfeta, queda el conflicte català. Els antics elements de «tot o res» alcen
de nou el crit, com aleshores d’aquella trista conjunció qui va portar en
Duran i Bas al ministeri. I diuen: «heu perdut perquè us haveu passat al
vell espanyolisme dinàstic, col·laborant amb en Maura! Desertors!» De
manera que contra la gestió de les dretes solidàries, si d’una part com-
batem els elements novíssims, lliberals abans que tot, futuristes, de l’al-
tra combaten els elements tradicionals, patriòtics abans que tot,
catalanistes en el pur i originari sentit de la paraula. Per això és inútil
que les dretes tractin d’oposar com una paraula idolàtrica el mot «Ca-
talunya» contra les nostres invectives d’homes d’esquerra: ja que preci-
sament en nom de Catalunya i del catalanisme els excomuniquen els
ortodoxes de la catalanitat.
Tenim, doncs, que lo que se n’ha dit «política realista», i jo en diria
«segon moment del catalanisme», encarnat en la Lliga Regionalista com
a seu i en La Veu de Catalunya com a verb, després del primer moment
encarnat en la Lliga de Catalunya i la Unió Catalanista com a seu i La
Renaixença com a verb, ha fracassat pràcticament com el primer moment,
per inadaptació a la musa catalana.
Doncs bé: jo vull parlar-vos, amic meu, del «tercer moment» de ca-
talanisme, en el qual vós i jo tenim la nostra cadira i on ansiem aportar
el nostre verb.
Escolteu-me... Uns dies de repòs i recomenço.

LA TRADICIÓ CATALANA 257

Catalanisme. Quan un, ignorant de les nostres coses, llegeix aquesta

paraula i no té altra noticia del nostre voler nacional i del nostre estat
social i polític, ha de pensar: vet aquí el particularisme de Catalunya;
ara bé: tot particularisme, tota aspiració a la llei pròpria, a autonomia,
pot anar endreçada a dos fins: o bé la diversificació ha d’aspirar a sostreure

257. Publicat a El Poble Català el 10 de gener de 1909.

205
un territori i una massa social a l’avenç i a l’evolució, per a immobilitzar
en nom de la tradició pàtria i religiosa o bé ha d’aspirar a sostreure’ls per
a alliberar-los precisament de la immobilització i el regrés i per encami-
nar-lo a orient, incorporant-los a la marxa general de sostreure un ter-
ritori i una massa social a l’avenç i a l’evolució per a immobilitzar en
nom de la tradició pàtria i religiosa o bé ha d’aspirar a sostreure’s per a
alliberar-los precisament de la immobilització i el regrés i per encami-
nar-lo a orient, incorporant-los a la marxa general de la civilització o, si
és precís, posant-los a la davantera.
Ja veieu, doncs, com és precís que la paraula genèrica catalanisme
s’especifiqui, s’individualitzi, se substantivi i ja veieu com és possible
encara entendre per catalanisme un sistema purament foral, purament
regionalista; ja veieu com és arribada l’hora d’inscriure en la nostra ban-
dera que l’afany de diversificació qui ens guia té per fórmula: «habilitar
un tros d’Espanya, Catalunya, per a la mobilització social i política;
dinamitzar l’estatisme» espanyol per lo menys en un territori i en lo
referent a una col·lectivitat.
Fins ara, el gran argument que s’ha fet valer contra nosaltres ha es-
tat el d’un suposat regressisme nostre. Contra la nostra acció, el partit
únic, el partit qui ha acabat per vèncer-nos, és un partit qui té per co-
loració precisament una agudesa d’extrema esquerra; i ens ha vençut
tot dient-se, sincerament o no, autonomista. ¿Què prova això? Que no
és la nostra condició d’autonomistes lo qui ens danya ja que l’autono-
misme és avui de tal manera comú a tots els partits catalans, que fins per
a combatre’ns se té d’acceptar-lo com a lema i reivindicació. Lo qui ens
danya és l’etern prejudici de retrogradisme, herència de les Bases de
Manresa. I com les Bases de Manresa són el Codi d’un «moment» del
catalanisme, ens cal establir sobre nosaltres, als ulls del món una nova
«legislación» pròpia, ja que ella serà, per si sola, una prova de capacitat
per a l’autonomia; serà, en fi, naturalment, un acte d’autonomia.
El nostre catalanisme, per a glòria seva, té ja una tradició. Doncs bé:
si volem demostrar-nos com a poble dinàmic, com a poble en moviment,
com a poble «qui avança donant-se les mans» ens cal reaccionar contra
aquella tradició. ¿Serà això una renúncia, abolició, una apostasia? De
cap manera! Perquè és clar que el règim d'un poble no pot tenir a tota
hora la mateixa forma, i l'evolució és condicionalitat de tota vida.
Vagi un exemple, entre molts, per a mostrar-vos fins a quin punt la
tradició catalanista (no ja la tradició catalana), ens ha fet mal. És sabut

206
que en les Bases de Manresa s’establia el sufragi representatiu de les clas-
ses. Doncs bé: aqueixa tradició va traduir-se incluint el sufragi corpora-
tiu per a l’elecció d’ajuntaments, en una demanada catalanista on
col·laboraren un dia dretes i esquerres. És veritat que l’esquerra catalanista
aleshores no estava constituïda, però això va bastar per a que en Prat de
la Riba, en nom d’un moment ja passat del catalanisme, proclamés el
sufragi corporatiu com a part integrant de les nostres aspiracions. —Per
això, digui’s lo que es digui, no basta encara la coloració actual de la
nostra esquerra, i és precís enrogir-la més...
L’altre dia un periòdic de Bilbao em queia sota els ulls. A la seva capça-
lera jo llegia: Aberri. I abaix el títol, a manera de lema: «Taun Goitua eta
Lagi-Zara». Ara bé: el títol significa «Terra pàtria». El lema, «Déu i Auto-
nomia». És a dir, per un vent, el concepte de nacionalitat s’hi troba encara
en la forma (que en diríem prehistòrica) de territorialitat (o ruralisme) i
tradicionalitat (o ancestrisme); el concente substantiu d’idealitat és teocrà-
tic; i el concepte de llei o relació entre l’ideal i la nació, coincideix, per lo
tant, amb el foralisme, i no amb el federalisme; és dir, s’ajusta a un ideal
d’isolament, de reclusió, d’excepció, de sustracció, i no a un ideal d’unió
de coordinació harmònica i lliure. —D’aqueix lema al lema carlista «Déu,
Pàtria i Rei», no hi va més diferència que la del Rei, en quant aquest signi-
ficaria la incorporació a una col·lectivitat més avençada en l’ordre de la
llibertat. El lema «Déu i Terra» més encara que el lema carlí, és el lema
tradicionalista; en quant protesta medievalment, contra el rei com a re-
presentació de la generalitat popular i democràtica contra l’excepcionalitat
senyorial de protesta contra el rei perquè el rei encarna una llibertat popu-
lar contra una llibertat territorial.
Un altre amic meu me deia, un dia: quan us proclameu «republicans»,
això me fa mal efecte; perquè em sembla que us incorporeu a un dels
partits espanyols i que el règim central us interessa. La fórmula nostra
tindria d’ésser una indiferència absoluta per a lo que es diu «forma de
govern» (equivocadament, ja que els monarques representatius no go-
vernen, sinó que exerceixen només el poder harmònic).
I bé: som republicans precisament perquè la república a Espanya és
una idea conjunta amb la de federació, com ho mostra el de no notar-se
federals monàrquics. És més tenim un absolut pessimisme per a la so-
lució del nostre problema català fora de la república. Per altra part, jo
no conec una sola federació sotmesa a una monarquia. ¿Què em dieu?
¿Àustria-Hongria? Àustria-Hongria no és una federació sinó una unió

207
personal. —¿Alemanya? Alemanya no és una monarquia, sinó un imperi,
és dir, una oligarquia de reis i prínceps sotmesos a l’Emperador. Si Ba-
viera o Saxònia no fossin reialmes, ¿hi hauria confederació germànica?
No. La federació exigeix personalitat plena en els elements qui s’uneixen.
Catalunya, cada vegada que reivindicava contra els reis la seva persona-
litat, parlava dels seus comtes, perquè ells en rigor la personalitzaven i la
feien lliure. I quan, en 1640, Catalunya es mostrà com a element perso-
nal del conjunt espanyol, i alçà la veu pròpria, el nom de república ca-
talana va ésser pronunciat.
La federació és, doncs, república, o, millor encara, conjunt de repúbli-
ques, «república de repúbliques», ja que cada cantó és també, en realitat,
una república. De manera que l’ideal catalanista no sols coincideix amb
el republicà en quant a la naturalesa íntegra de la federalitat espanyola a
què aspira, sinó en quant a la naturalesa particular, nacional i ciutadana,
de la Catalunya que vol alliberar.

LA FÓRMULA 258

Veieu. En tot moviment progressiu d’humanitat, l’evolució ascendent ha

vingut sempre per aquest fet: la incorporació d’una nova casta, d’una nova
força social, d’una nova energia, d’un nou esperit o pensament a la massa
dels impulsors. Fins i tot en la història general del món, aquesta és la
norma. Permeteu-me una petita i fàcil pedanteria professoral, acadèmica.
Les societats qui començaven essent teocràtiques, o sia caracteritzades pel
predomini de la casta primera (tals els hebreus i en general tot Orient),
foren després, en un segon grau, guerreres, senyalades per la «cràcia» de la
casta segona, amb la victòria del poder reial sobre el sacerdotal; seguiren
per donar pas a les superiors societats mercantils o colonitzadores, on
s’expandia la tercera casta (així la victòria de Grècia sobre Pèrsia), i finiren
per ajuntar en un sol bloc polític o de ciutadania fins les nacions sotmeses
i les castes abans subjectes a esclavitud, com se representa en aquell primer
intent d’universalització política que és l’imperi romà, després que el «jus
italicum» s’estengué a tots els dominis. I com en aqueixa universalització
faltava incorporar-hi la immensa gestació de les nacionalitats barbres, la
cultura hagué de recomençar, i l’edat mitja senyala el procés d’aquesta

258. Publicat a El Poble Català el 28 de gener de 1909.

208
nova incorporació, qui porta el món en la Renaixença, al punt mateix d’on
representa en l’edat mitja era partida, és dir, a l’expansió de la cultura pa-
gànica com a llei universal de civilització.
Això en quant a l’orde polític i geogràfic. En quant a l’orde social,
veieu també; prenent per model les nostres nacionalitats. Se comença
per un predomini de la casta senyorial i de la casta eclesiàstica. Se con-
tinua, segles després, pel predomini de la casta mitja, burgesa, municipal,
«concegil», congriant el nucli reial, o monàrquic com a evolució de di-
verses forces en una sola centralitat. En fi els aires revolucionaris donen
la victòria a la burgesia. I tot seguit, la casta no incorporada, el treballa-
dor, el proletari, alça el crit exigint el seu sitial en la taula del convit.
Apliquem, doncs, al nostre catalanisme la norma d’aquesta progres-
sió. Si el primer moment, el moment floralista, correspon, amb exactitud
curiosa, a l’època feudal, per un ressorgiment de la tradició mitgevalista,
cavalleresca i trobadoresca, el segon moment, el moment del predomini
mesocràtic, fabricantista, de transigències amb la monarquia espanyola
i amb el poder conservador espanyol, se correspon amb l’aliança de
reis i burgesos per a lograr el domini. Ara bé: el tercer moment del
catalanisme per integrar «solidàriament» en la causa totes les castes ca-
talanes i totes les tendències del pensament polític universal, latentes,
com pertot, a la nova Catalunya... ¡Qui tingués una veu bastant forta
per a evocar i cridar a nosaltres els qui encara no han ajuntat llurs tendres
a les nostres! Jo bé voldria sonar-lo, aquest corn de Roland, encara que,
com el paladí carolingi, perdés els pulmons amb l’esforç.
Quan sia un fet la incorporació d’aquestes forces novelles al bloc cata-
lanista (millor dit, al bloc català), podrà senyalar-se com un doble avenç,
com un ascens doble en l’escala de progressió. Perquè si en quant a l’aspecte
català, nacional, polític nostre, la integració o solidaritat vera de Catalunya
serà aleshores més ampla i general, per altre vent, en lo que pertoca a l’as-
pecte social o universalista, la corrent modernista, destinada a caracteritzar
els temps nous, s’haurà ajuntada com en una confluència a la riuada de la
nostra reivindicació particular i ètnica de catalans.
Així podrem senyalar els tres moments successius del catalanisme,
dos d’ells ja històrics, en aquesta forma: primer moment, catalanisme
pur, sever amb si mateix, refractari a tot acomodament, a tota transacció
qui desvirtuï o impurifiqui la idea, la causa. El final d’aquest moment
se caracteritza per una evolució en sentit de transigència, per la qual la
fórmula «tot o res» se torna «tot lo que es pugui», i la direcció passa de

209
la Unió Catalanista (nova forma de l’anterior Lliga de Catalunya) a la
Lliga Regionalista. En una paraula, el catalanisme, essencialment naci-
onal com a protesta, se torna regional per a adaptar-se al medi polític i
fer-se positiu convertint la protesta, negativa, en atac, afirmatiu.
Segon moment. Solidaritat política catalana, incorporació d’una part
de les forces no catalanistes al bloc nacional del catalanisme. Adopció de
l’autonomisme com a lema doctrinal comú a tots els partits de Catalunya,
«fins els anti-solidaris».
Tercer moment. Solidaritat social catalana, incorporació de totes les
classes a la causa de Catalunya com a «una de les formes» de llibertat.
Adopció del lema autonomia com a reivindicació paral·lela i coexistent
amb les reivindicacions proletàries.
Sols per la instauració d’aqueix tercer moment, podrem un dia gravar
sobre l’entrada de Barcelona aquesta inscripció somniada per mi: «Ar-
quipolis, supercivitas».

210
 La veu de les urnes259

Definitivament, el catalanisme ha entrat en una fase nova des del diu-

menge. Si el sufragi universal no servís més que com a rellotge públic,
per a saber l’hora del Poble (hora més avançada, moltes voltes, que la que
marquen certs rellotges de butxaca), ja seria una utilíssima institució.
No sols és l’expressió de la voluntat popular, sinó l’indicador de l’equi-
libri o desequilibri entre les fraccions polítiques. En les darreres eleccions
per a diputats a les Corts, el sufragi va revelar que el poble condemnava
la gestió solidària per considerar-la casi exclusivament dretista. En les
eleccions municipals del diumenge, aquesta voluntat popular d’esquerra
s’és afirmada d’una manera categòrica. Entre les dues fraccions solidàries,
tothom creia desproporcionades les forces en favor de la dreta; i la vo-
tació ha revelat lo contrari precisament. La derrota dels elements de la
«Lliga» a Barcelona és un fet definitiu.
Jo creia que la innovació del sufragi obligatori, traient de l’abstenció,
per força, les calamitats anticiutadanes que s’anomenen masses neutres,
aportaria un contingent immens a les forces dretistes. Per això la sorpresa
rebuda ha estat més agradable. En quant a la victòria dels elements

259. Publicat a La Campana de Gràcia el 8 de maig de 1909. La Campana de Gràcia va

ser un setmanari d’origen republicà federal, proper a Pi i Margall, que va evoluci-
onar cap a posicions del catalanisme d’esquerres després de l’experiència de la
Solidaritat Catalana. Pren el nom perquè la campana es va convertir en símbol del
federalisme i de la resistència dels veïns durant la Revolta de les Quintes l’any 1870.
Durant els trets dels canons del general Gaminde, la campana que cridava a la
resistència no va deixar de tocar. La transcripció és de Roc Solà.

211
lerrouxistes no fa més que seguir la tradició radical de la voluntat de Bar-
celona, i res té que veure amb el caràcter d’espanyolisme agut que en
aquella fracció s’atribueix. El dia en què nosaltres (com ens pertoca) pre-
sentem ben clara als ulls del poble la nostra condició de radicals, radicals
oberts a totes les solucions modernes, fins les més avançades, el lerrouxisme*
serà també vençut, o tot lo aprofitable dels seus elements se’ns unirà.
Giro els ulls endarrere per a alegrar-me amb la visió del camí recor-
regut. De primer, a penes si a l’ombra de l’únic partit catalanista algunes
personalitats isolades, sense trobar eco, mostraven orientacions lliberals
ademés de les nacionalistes, revelant un ideal pròpiament polític i d’uni-
versalitat més enllà de l’ideal concret de catalans. Jo mateix, amb la va-
guetat imprescindible, intentava relliscar aquesta llavor d’esquerra en els
meus articles de l’únic periòdic catalanista de d’aleshores, únic com era
únic el partit. Parlo naturalment de La Veu. I com si la meva petita his-
tòria d’escriptor públic anés unida, per a honra meva, a tota la història
de l’avui triomfant esquerra, recordo que aleshores vaig cridar des d’una
tribuna de Barcelona: multipliqueu les vostres heretgies, que sols així
multiplicareu els partidaris i triomfareu. La separació va fer-se. Un di-
ari i un centre varen oposar una caracterització esquerrana enfront del
diari i del centre dretistes.
Barcelona (com tota gran capital moderna, molt més quan conté un
fort nucli proletari) és intensament esquerrista. Barcelona és republicana.
Després de tot, pot dir-se que la ciutadania, quan se l’entén en el més
alt dels seus sentits, equival a república, perquè és la cosa del poble o sia
la matèria damunt on s’exerceix l’autoritat o sobirania popular. Barcelona
és lliberal en la pura o no desvirtuada accepció de la paraula. Les vota-
cions barcelonines donen sempre la victòria als qui, a cada afirmació
concreta, representen la llibertat. El primer i fort impuls del catalanisme,
el qui va donar la victòria als quatre presidents, va esser degut a que la
tendència catalanista representà en aquell moment la forma de la lliber-
tat; la llibertat d’aquella hora, en un mot, va tenir el color el catalanisme.
No s’oblidi que aquest semblava esser una forma nova de l’autonomisme
federal, tan republicà d’origen; i això afavoria la caracterització lliberal
dels catalanistes, tot just nascuts a la política, després de l’era romàntica
d’abstenció i protesta qui va tenir per centre la «Lliga de Catalunya» i la
«Unió», i per orgue La Renaixensa.
Feta la diferenciació de formes entre dreta i esquerra, vingué el 25 de
novembre, vingué la llei de jurisdiccions, vingué la caracterització del

212
lerrouxisme com a militarista i anticatalà. Un aire d’unió, entre els ele-
ments catalans, passava. I la Solidaritat va fer-se. ¿Per què triomfà d’una
manera tan sorollosa i esclatant? Perquè, una volta més, ella fou qui
representà, en aquella hora, la llibertat. El color de la llibertat en aquella
hora fou solidari, com havia estat catalanista pur en l’anterior. Però la
Solidaritat, en la seua obra parlamentaria col·lectiva, semblà després als
ulls del poble decantar-se en sentit antilliberal, sobretot per la col·
laboració expressa de molts dels seus elements en la llei d’administració
local, per l’abstenció de la promesa obra contra la llei de jurisdiccions,
per l’odi a la santa estridència, i fins per certes complaences qui sembla-
ren tal volta contubernis governamentals d’efecte desastrós en les files
de la multitud, aquesta multitud qui sospita sempre molt més de lo que
hi sol haver sota les coses. La culpa dels elements dretistes de la Solida-
ritat en l’obra política fou atribuïda a tota la Solidaritat, així com fou
atribuïda a tota la dreta la conducta deplorablement incivil d’alguns dels
seus en lo del Pressupost de cultura. —I la derrota solidària vingué. Per
què? Perquè el color de la llibertat en aquella hora fou... antisolidari.
Jo, pobre de mi, havia dit també públicament als meus de l’esquerra:
no es encara aquest el camí; cal intensificar l’esquerranisme sobretot ara
que la dreta va accentuant el seu dretisme. Si és precís, formeu una nova
esquerra, deixant per a un partit de centre els actuals elements nostres
qui sien refractaris a l’avenç. És necessari obrir-se de braços al pervindre.
L’enemic compta amb l’obrer; llevem-li l’obrer, declarant que acceptem
les solucions proletàries.
La passada derrota de la Solidaritat va confirmar els meus recels. No
érem bastant esquerristes...
Perfectament. Han vingut les eleccions municipals. Eleccions on la
qüestió llibertat tenia tanta importància, com que havia de sortir-ne
l’expressió de la voluntat popular en una matèria com l’educativa, ini-
ciada en el Pressupost de cultura. I la nostra esquerra va tenir un bell
gest. Ella, la Ventafocs del solidarisme, la força que suposaven il·lusòria,
inexistent, determinà anar sola a les urnes. Ni nosaltres mateixos (ara fa
bo de dir-ho) crèiem en la victòria: i bé, la victòria és un fet.
¿Lliçó? És que la llibertat, en aquesta hora, ha tingut el color nostre,
amb preferència a la «Lliga». És que la «Lliga» no podia exhibir ara el
seu catalanisme com una condició exclusiva de llibertat, des del moment
que nosaltres també el teníem. És que no se’ns podia ja tirar en cara
l’aliança sospitosa amb elements de dreta i extrema dreta. És que

213
nosaltres uníem el lliberalisme propi de l’autonomia i de l’ideal català,
amb el lliberalisme propi de la república. I per això hem guanyat.
Però no s’oblidi que també hem perdut. Hem guanyat amb relació
a les dretes. Hem perdut amb relació a l’antisolidaritat. ¿Què resta fer?
Resta fer l’obra verament popular, la conquesta d’aqueix proletari qui és
la força més nombrosa d’un partit on l’única nota divergent amb nos-
altres és la conservació de la manera antiga del republicanisme espanyol
o de l’espanyolisme pseude-republicà. Resta fer la conquesta dels elements
aprofitables del lerrouxisme. Resta integrar totalment el bloc de les es-
querres catalanes.
A l’hora de la derrota, quan nosaltres vàrem perdre involucrats amb
la desfeta solidària, vaig dir: siem dignes de la derrota. Ara dic: siem dignes
de la victòria. No és cosa tan fàcil. És precís no ja conservar als ulls de la
gent el color de la llibertat, sinó accentuar-lo. Més encara: partit qui no
accentua els seus caràcters, de fet els va perdent. Qui no avança, recula.
La lliçó de les coses no pot esser més eloqüent. Si en una venidora elec-
ció tornem a esser pàl·lids davant el poble, la derrota tornarà.
I ara, no crec que sien necessàries les meus acostumades notes d’himne
per a encoratjar-vos a lo que sols té un nom doble, que pot simplificar-se
així: Llibertat-Catalunya.

214
 Radicalisme monàrquic260

Sembla que aquesta vegada serà veritat. En Lerroux està a punt d’arribar
a Barcelona. En l’aire flota ja aquella sensació d’espera, tan característica.
Juro que no hi ha en les meues paraules d’avui cap voluntat d’atenuar en
lo possible els entusiasmes dels partidaris inquiets que guaiten ja en l’ho-
ritzó en el moment d’aparèixer el cabdill. —El cabdill! ¿Veritat que això
té un fort regust de rebeldia? —Jo respecto, sense enveges malsanes, l’ale-
gria dels demés, sobretot quan és tan llegítima, tan justificada, com la
senten avui els nostres enemics d’esquerra. És més: la grandesa nostra
consistirà precisament en aqueix respecte. Des de la nostra tenda veurem
passar, sense recança ni odi, el seguici de l’adversari. Les aclamacions d’ells
no retrunyiran en el cor nostre amb un espetec d’ira. Però...
No. Jo puc de cap manera consentir-hi. Jo no sé avenir-me a que, da-
vant el poble, hi haja en la meua Barcelona una col·lectivitat anomenada
radical, diversa de la nostra. Té d’haver-hi per força aquí un malentès. Jo
em declaro prompte a explicar davant tots lo que en la meua doctrina hi
haja de sospitós en quant a lliberalisme, i jo intimo públicament a l’enemic
d’avui la submissió a la mateixa prova en quant a la seua doctrina.
Els moments són decisius. La nostra fracció d’esquerra se troba (com
a per provar les seues energies) enclosa entre dues fraccions qui amb
igual fúria la combaten: el lerrouxisme i la dreta. Jo crec impossible la
reconciliació amb les dretes. Però, com no puc oblidar l’antiga força,

260. Publicat a La Campana de Gràcia el 5 de juny de 1909. Transcripció de Roc Solà.

215
una, compacta, irresistible, del republicanisme barceloní, somnio una
reintegració de tots en el mateix nucli. I dieu-me: ¿és que l’homenatge an
en Guimerà no podria esser històricament l’inici d’aqueixa restauració?
Així com la primera Solidaritat catalana va encoblar-se a l’ombra de la
representació ideal de Catalunya, aquesta nova Solidaritat d’esquerra (per
a la qual jo vaig dir que l’únic impediment era que entre ells i nosaltres hi
havia CATALUNYA) podria haver-se lligada a l’ombra d’en Guimerà, repre-
sentació viva de Catalunya, fent caure l’equívoc qui ens separava.
...Però no somniem. Hi ha, per a molts dels enemics, un altre nom
encara, com a pedra de separació entre ells i nosaltres; ells no confessaran
tal volta la veritat, però no calen dissimulacions. El nom és, precisament,
aquest: Lerroux. En Lerroux és el primer interessat en la nostra diver-
gència. La força secreta d’en Lerroux està en el seu apartament, perquè
sols així pot haver-hi lerrouxisme.
Jo voldria fer d’aquest article un complement des meus dos articles
anteriors, mentalment adreçats l’un a la representació espiritual del ra-
dicalisme lerrouxista, o sia als joves rebels, i l’altre a la seua representació
material, o sia als obrers. —Jo us parlo avui a vós, bon amic lerrouxista,
a vós, en qui jo veig la bona fe dels enganyats per l’aparença fenomènica
de les coses. I us dic:
El fulanisme polític és un producte essencialment castellà. Quan el
lerrouxisme no revelés per altres símptomes la seua condició extracatalana
(no goso dir, per no ofendre a qui no m’ha ofès, anticatalana), amb el
seu propi nom ho revelaria. En Cambó, com a home comprensiu del
regionalisme, ja té més prestigi a Madrid que a Barcelona, perquè allà
estan acostumats a sintetitzar en un sol home les parcialitats polítiques,
o, millor dit, a dissimular sota la figura d’un home la inexistència dels
ideals polítics, sometent a l’albir d’un individu la direcció espiritual dels
partidaris, a la manera que el confessor o el bisbe dirigeixen els ramats
catòlics. Jo crec que una de les més vives proves de superioritat donades
per la nostra esquerra és precisament la concreció ben republicana del
nostre partit, on la caracterització d’un ideal doblement lliure per esser
catalanista i per esser progressiu dona a cada un de nosaltres una fermesa
de creència i d’acció qui permet passar-se de cabdill. —Repareu com la
mateixa paraula jefe, d’origen alarb, és de difícil traducció catalana, i ha
donat lloc a la lletgíssima transcripció de quefe. —En Lerroux, doncs,
comunica al seu partit una certa caracterització de castellanisme; i al
mateix temps una certa caracterització d’absolutisme, d’antidemocràcia,

216
d’antirepublicanisme. ¿Com ho diré? Jo veig com a monàrquica la de-
signació lerrouxista.
Bé. Jo crec, doncs, que la veritable explicació d’aquell fenomen estrany
pel qual coexisteixen dins Barcelona dos radicalismes sense una expressa i
clara divergència està en que l’un dels dos, els dels nostres adversaris, és
un partit monàrquic (imperialista, se’n ha dit irònicament); i l’altre un
partit republicà. El d’ells és un partit sense sistema ideològic, un partit de
fe, una Església, amb Messies providencial, amb Profeta a lo Mahoma; un
partit fisiològic i sentimental; mentre que el nostre és un partit intel·
lectualista, qui pren seriosament la política com a art de poble.
Tot partit monàrquic és sempre un partit on hi ha una direcció intel·
ligent, conscient, sobre multituds plebeies, inconscients de tota missió
política, ineptes per a la sobirania, per a tota funció personal; masses
autòmates, en comptes d’autònomes. Ja, històricament, la monarquia, el
reialisme, s’apoià en els plebeus contra les aristocràcies, i no va caure fins
que aquells plebeus burgesos se dignificaren i prengueren consciència
de llur missió, quan els antics nobles ja havien perduda la pròpia cons-
ciència, esdevenint domèstics del Palau, en un canvi de funcions qui
convertia en criats als antics senyors, i senyors als antics criats.
Inversament, tota república és aristocratisme; i quan s’anomena re-
pública democràtica, aquesta democràcia no es altra cosa que l’artisto-
cratització de les masses, elevades a poble. I aquest és, en fons, el sentit
personal de la nostra esquerra, hereua dels qui han elevat sempre el sa
universatisme dels Salmerón, dels Pi, dels Azcárate, dels D. Francisco
Giner, contra el matonisme nacional dels Lerroux o dels Blasco. —En
l’antítesi d’aquests dos termes: esperit monàrquic-esperit republicà, està,
doncs, el secret qui divideix en dues l’esquerra barcelonina. Fins aquell
militarisme dels nostres contraris, hereu de l’error espanyolíssim qui
fiava a una sublevació militar l’adveniment de la República, comprova
lo que dic. La força pública, per esser-ho, implica els cabdillatges perso-
nals i les jerarquies sotmeses a una sola voluntat. Històricament, ella ha
estat l’instrument dels monarques contra tota rebel·lió. En la Revolució
francesa, ella va esser precisament l’adversari del poble. I avui mateix, a
França, el darrer perill de la república ha estat un possible desbordament
de militarisme.
Per altra part: ¿qui dubta que hi ha no sé què de religiositat en l’aca-
tament del lerrouxista davant la voluntat del jefe? ¿Qui dubta que hi ha
un horror a tot lliure examen, en lo referent a les disposicions del cabdill?

217
Vet aquí per on el lerrouxisme és també, a la seua manera, catòlic, apa-
gador de tot pensament lliure.
...Amic meu: els vostres peons se mouen ja amb el desfici de la pro-
pera festa; en les gargamelles dels vostres hi ha ja en germe el crit de les
properes aclamacions al rei (rex) qui torna... I vós, amic meu per a qui
jo he escrites principalment aquestes paraules d’avui, ¿no tindreu el co-
ratge d’ésser impopular (vull dir implebeu) aquests dies, i republicanit-
zar-vos definitivament des del vostre implícit monarquisme?

218
 La revolució catalana261

Conseqüència imprevista de la Solidaritat: l’extinció progressiva de les

dretes catalanes. El moviment solidari va esser emprès amb ocasió de
venjar un atac al catalanisme, aleshores caracteritzat únicament per les
actuals dretes; i amb tot, aquell auxili aportat al catalanisme històric
havia d’acabar amb ell definitivament; ara és arribada l’hora. A què es
deu aquest resultat? Les coses són clares.
La incorporació dels republicans en el nucli de protesta catalana re-
presentà una multitud de renovacions. Anem a desnombrar-les:
La protesta catalana va esser políticament liberal. Per una part, el
catalanisme s’assimilava els elements republicans fins aleshores anticata-
lanistes; i entengui’s bé que dic s’«assimilava», perquè no era allò una
aliança temporal de republicans i catalanistes per a un fi concret, sinó la
catalanització dels republicans. En vista d’això, el catalanisme ja no seria,
en endavant, purament un nucli de dretes, i tot el republicanisme ensenyat
per en Pi s’acomodava en ple a l’aspiració concreta de Catalunya. Per altra
part, el republicanisme aportava a les aspiracions de Catalunya aquell olor
que podríem dir-ne de «contemporaneïtat», de cosa compatible amb les
idees del món modern i no ja infiltrada dels arcaismes inútils de La Re-
naixença ni dels mal dissimulats clericalismes de La Veu. Nosaltres, re-
publicans, cooperant com a tals a l’obra de tots, li llevàvem el sentit
retardari, l’actualitzàvem, li obríem les finestres i les portes sobre el món.

261. Publicat a El Poble Català el 12 de juny de 1909.

219
Observi’s que cada una de les renovacions del catalanisme ha consistit
precisament en acostar-la d’un graó més a la realitat. Així la dissidència
representada per La Veu va ésser una rebel·lió contra el quietisme contem-
platiu del «tot o res»; i així la nostra dissidència d’esquerra és una rebel·lió
contra el conservatisme doctrinari, clerical i plutòcrata de la Lliga. Fins
entre els enemics de fora, les hostilitats concebudes varen atenuar-se, per-
què es va comprendre que aquell regionalisme havia viscut, era passat
definitivament a la història, i que un batec més fort anunciava la novella
vida. El regionalisme català havia tingut, fins aleshores, aspecte de movi-
ment inferior. Però quan els republicans ens hi unírem, duent un ideal
polític modern a l’ensomni regional, un afany d’autonomia individual i
democràtica a la dèria d’autonomia comarcal, tota Espanya va mostrar
una sensació intensa d’espera. Aquella Catalunya tenia totes les aparences
d’un començar.
Endemés, si els fins expressos de la nostra solidaritat eren una apli-
cació catalana de l’antic programa federal, els seus orígens eren també
un recabament de la llibertat civil opresa. La història dirà que en un
moment de perill greu per al civisme espanyol (o sigui, en suma, la vera
llibertat i la vera independència d’Espanya) sols Catalunya va gosar re-
collir d’en terra el penó caigut... Sota la protecció d’aquesta doble lli-
bertat d’origen i de fi, com sota un doble escut, la Solidaritat catalana
va ajuntar-se. I jo no trobaria, per a qualificar l’evolució del nostre mo-
viment des de llavors, frase més concreta, més exacta, més comprensiva,
que la de qualificar així aquest període: «Revolució Catalana».
Revolució, en son alt sentit, vol dir lo mateix que període passional
en què la marxa corrent de les coses (evolutiva) s’accelera per l’obra im-
pulsiva d’una multitud. Mireu, doncs, com així s’explica amb justesa
aquella febrositat de tots els cors anomenada per un poeta «alçament»;
mireu com s’explica el 20 de maig amb el seu aletejar de banderes elo-
qüents entre aquella aclamació sense crits; mireu com s’explica l’aparatós
meridionalisme censurat per l’espanyolíssim Unamuno; i la vibració de
cada ànima oculta entre les fileres inacabables i s’expliquen els mocadors
voleiant en les Arenes i les votacions esplèndides, i l’aura pujant, com
un gran alè, des de les places, i tota aquella gloriosa escenografia neces-
sària a les fusions o abraços de poble i conductors, que tant m’ha cen-
surat La Veu, i on jo veig l’única manifestació plàstica de poesia, fent-se
visible i perceptible a les masses posseïdes de fervor ciutadana; més encara,
poesia qui s’encomana com un contagi al poble mateix i el fa col·laborador

220
en l’obra renovadora de les nacions, en el trastorn momentani de les
polítiques, en el modular de les paraules no dites i en el germinar de les
idees no pensades, en tota aqueixa inversió total de les lleis col·lectives,
qui se’ns mostra com un gran engranatge de poema.
Per això, no digui’s lo que es digui, la Solidaritat va esser la iniciació
d’un catalanisme purament revolucionari. I com l’escola vella era, per
origen, adversa a tot revolucionarisme, a tota col·laboració conscient de
multituds ciutadanes en una empresa de llibertat, l’acció peculiar d’ella
havia d’esser inversa de la nostra.
Ja que estic parlant de Revolució, en el sentit més noble vull rehabili-
tar així mateix una altra paraula desvirtuada per les seves aplicacions de la
paraula «Demagògia», «Conducció de Pobles». A la nostra revolució cata-
lana havia de seguir, naturalment, una demagògia qui dirigís aquell poble
alçat a la consecució del seu voler imperatiu, i aprofités la dinàmica popu-
lar, la força popular, per a una producció, per a una creació. Era necessària
una «arquia» per a conduir aquella «cràicia». Però com les direccions eren
divergents, dues demagògies oposades nasqueren dins la Solidaritat: la
demagògia regionalista i la republicana. Encara una consemblança més
amb les revolucions, treballades sempre internament per les banderies,
segons el grau de les respectives afirmacions revolucionàries.
En tota commixtió, les tintes més fortes predominen naturalment.
Així, dins la barreja solidària, més aviat o més tard, el colorit nostre d’es-
querra havia de determinar el colorit total, triomfant sobre la pal·lidesa de
la mescla. L’obra de la dreta va reduir-se a una transacció amb el poder,
acostant Catalunya al poder central contra qui precisament protestava, i
oblidant (amb certa afectació d’oblit) que la unió solidària s’era feta per
vindicar una ofensa a la integritat civil, ofensa rebuda per la dreta exclu-
sivament... L’obra de l’esquerra, en canvi, endreçada en sentit invers, con-
duïa a completar aquella «revolució», amb la seva conseqüència natural,
la «república»; i així, quan el predomini de l’esquerra fos definitiu, podria
dir-se que, de fet, la República catalana (concepte federal ben compatible
amb la Unió espanyola) era una realitat. Ja, repetides vegades, aquella frase,
República catalana, ha sorgit de la nostra ploma, tornant a la paraula «re-
pública» el seu sentit clàssic i pur.
Ara bé: jo sento avui la necessitat d’afegir un complement a un arti-
cle meu publicat, fa temps, en aquestes columnes. Jo hi vaig parlar un
dia de l’obra realitzada per la nostra escola filosòfica, en contraposició a
l’obra de l’escola històrica. Repareu avui com aquests adjectius,

221
«històrica, filosòfica», corresponen en realitat al predomini respectiu dels
elements sentimental i intel·lectual d’una nació. L’escola històrica, mos-
tra l’apassionament del patriotisme, que és sentiment per excel·lència;
el mostrà amb les seves sentimentalitats annexes de tradició i fe, de res-
pecte conservatiu a tota vellúria, a tot monument, a tota herència, a tota
deixalla d’antigor, a tot vestigi espiritual o material dels temps en què
«Catalunya» va esser. —L’escola filosòfica, la nostra, peca ja, tal volta,
d’universitària, de filosofista, d’enciclopèdica. Jo invoco, doncs, avui,
l’adveniment d’una Escola volitiva (jo en diria escola «moral» o «ètica»
si aquests qualificatius no tinguessin ja vulgarment una altra accepció, i
no l’estricta de conducció de voluntats). Jo invoco l’adveniment de l’Es-
cola volitiva, en el sentit de treballar per a que aqueixa força proletària
on hi ha avui (latent o manifesta) l’«única» voluntat fortament política
del món, l’únic «poetisme» social o pruïja de creació transformadora,
comprengui a la fi que la construcció imminent de la nova Catalunya
pot oferir-li un camp d’acció immens; i que aquesta nostra nació catalana
en estat de metamorfosi podria esser un campament d’assaig per a les
novelles aspiracions, un solar per al seu nou edifici.

222
 El catalanisme social262
Pe r a e n M a nue l Rius

I 263

Me plau avui, excel·lent amic, endreçar-vos les paraules que us vaig pro-
metre fa temps i que la persecució de la nostra premsa va impedir-me
fer-vos arribar. Ara, quan una elecció del poble us designa a la magistra-
tura municipal, me faig un honor en acompanyar-les amb els meus
compliments més afectuosos.

***

Trobo que nosaltres catalanistes, oblidem, per un prejudici heretat de la

política vella, tot un aspecte de la qüestió catalana. Voldria esser claríssim
en tot quant vaig a escriure, perquè crec que hi ha un punt de vista in-
teressant i definitiu per a la nostra causa i també el mot secret que podria
concitar en favor nostre les masses obreres per la refusió de les nostres
dues causes respectives.
Hi ha un catalanisme polític, tots el coneixem perfectament. Quan
se diu «catalanisme», en realitat no es parla més que de la forma pura-
ment política de la nostra aspiració. És veritat que abans hi hagué un

262. Publicat a El Poble Català el 29 de desembre de 1909 i el 6 de gener de 1910.

263. Publicat a El Poble Català el 29 de desembre de 1909.

223
catalanisme merament lingüístic literari, i després un catalanisme eco-
nòmic en el sentit proteccionista; i si es vol, fins diré que hi ha un cata-
lanisme ètnic, exaltador de la raça per un mal dissimulat esperit
anacrònic o de persistència de tradició. Però, sigui com sigui, tots aquests
catalanismes parcials se són fosos i resolts en el catalanisme polític.
Bé. Doncs jo vull parlar-vos ara de la necessitat de provocar un «ca-
talanisme social». I no creuré que la nostra causa sigui perfectament
moderna, en tant aquest nou catalanisme no s’hagi establert a la vora de
l’altre, completant-lo i donant-li cos. Tota idea de Ciutat necessita una
idea de col·lectivitat humana per a servir-li de sustentacle i fonament,
perquè la «Ciutat» és l’ànima o la forma del «Poble» i aquest és la matè-
ria o la substància de la Ciutat. Si es vol, la Ciutat seria, en un altre símil,
l’hòstia en què el cos del poble es transubstanciaria. Catalanisme social
seria expressió relativa a la nostra «societat»; catalanisme polític seria
expressió relativa al nostre «règim públic».
Hi ha preguntes («qüestions») fecundes per llur mateixa formulació.
Vaig a repetir aplicant-la a Catalunya, una pregunta de Lloyd George.
—Lloyd George digué: «De qui és Anglaterra?» —Jo demano: «De qui és
Catalunya?» —Ara bé: fins que a la primera pregunta se pugui respondre:
«dels anglesos», Anglaterra no serà un país lliure; fins que a la segona pe-
gunta no puguem respondre: «nosaltres volem que sigui dels catalans», no
hi haurà veritable catalanisme.
Però m’explicaré, perquè, expressat així lo que vull indicar podria con-
fondre’s amb un concepte qui ara està ben lluny de la meva ànima. Aquell
monroisme d’«Amèrica pels americans», aplicat a Catalunya podria inter-
pretar-se simplement com a separatisme en relació a Espanya. És que el
lèxic usual, purament polític, desvirtua el sentit de les coses. Diem: això
perteneix a Espanya, a França, a Anglaterra entenent per «pertinència» el
domini polític. —I bé, no: «Catalunya per als catalans», tal com jo ho dic
ara, en sentit social, anàleg a l’«Anglaterra per als anglesos», tal com ho entén
Lloyd George. En altres termes: és precís que l’ideal socialista de: «lliberació
de la terra catalana», tingui una representació catalanista paral·lela al concepte
d’autonomia política entesa també com a «lliberació de la terra catalana».
Més encara: quan les paraules «terra catalana» s’apliquen com a designant
«Catalunya» en l’ideal de reivindicació autonòmica, en realitat se parla dels
«catalans» i no de llur terra, perquè el règim autonòmic no canviaria res en
quant a la terra catalana, i sí en quant al governament dels seus homes. Se
diu «terra», per una deixalla de l’antic règim, quan la terra era «patrimoni»

224
dels reis, propietat privada de la corona. Així com aleshores tot lo «públic»
se reduïa a «cosa privada» en mans del rei, ara la tendència és inversa: a fer
esdevenir «pública» fins la propietat privada dels ciutadans.
Observi’s que aqueix concepte de «terra» com a propietat de rei, ha
passat al concepte actual de regió com a propietat de l’Estat. Si preguntem,
en termes de política «de qui és Catalunya»?, els patriotes oficials no deixa-
ran de respondre-us: «d’Espanya». —I bé, no: en bona teoria constitucional
no és així. Les parts d’un territori constituït en Estat no «li per­te­nei­xen»,
sinó que el «constitueixen», l’«integren», són «elements», i no «fraccions».
El conjunt és creació de les parts, no inversament. Per tant, és l’Estat qui
perteneix a les regions, i no lo contrari. El senyoriu és de les parts; i no del
tot, qui no existia abans d’elles; «senyoriu» implica (de «senyor») preexis-
tència. És que la idea de «província», territori vençut, o fracció de territori,
ha alterat els conceptes. Però ara vull parlar únicament de proprietat social
i no de proprietat política. I bé: la concentració de la terra en mans dels
proprietaris, ¿no ve a excluir de la nacionalitat als no proprietaris, per falta
de coparticipació en la proprietat nacional? És dir: aquella eclosió «social»,
no es tradueix en una eclosió «política»? No estranyeu, doncs que les mas-
ses obreres, no proprietàries, se desinteressin d’un catalanisme qui no posa
entre les seves reivindicacions l’alliberació de la terra segrestada pels pro-
prietaris, així com hi posa l’alliberació del governament segrestat per l’he-
gemonia castellana.
És clar que no vull dir ara que convindria convertir en socialista, total-
ment, el catalanisme. No. Lo que vull dir és que ens cal instaurar una forma
socialista del catalanisme. Des dels orígens de la nostra causa, dretes i es-
querres han dit, mil voltes, que, essent el catalanisme moviment nacional i
no polític, hi cabien tots els ideals. I bé: és precís que l’ideal socialista se faci
carn dins el catalanisme; o, si voleu, que el catalanisme dongui una fracció
més an el socialisme.
Si la nació o la pàtria no és, tangiblement, el territori, ¿què serà? Serà
una metàfora; no tendrà cap existència real. —Podríem dir: la nació, en-
demés d’esser la materialitat viva d’una terra, és la materialitat col·lectiva
d’un poble. No; és el consorci d’una terra i un poble. I aqueixa fusió s’ob-
tindrà únicament per la participació de tots els habitants en la possessió i
fruïció de la terra, unint la pàtria geogràfica amb l’antropològica.
Amic meu: en seguiré parlant, que avui no tinc temps per a expres-
sar-vos tots els conceptes qui s’aglomeren ara a la punta de la ploma per
a completar la meva ràpida sistematització del catalanisme social.

225
II 264

Consideracions finals

Si bé ho mirem, aqueixa fusió progressiva dels habitants amb llur terra,

fusió per la qual les nacionalitats van constituint-se, té tres graus succes-
sius; per a esser clars, aquests tres graus poden esser representats pels tres
verbs «esser», «estar», «haver». En el primer moment, l’home és home i
res més, amb independència de la terra que habita; aquest grau correspon
als estats nòmades qui succeeixen immediatament a tota invasió. De la
caça passen al pastoreig. L’home va fent-se sedentari. Aleshores l’home
està en el país. És l’inici de l’«Estat», això és, de la «permanència». —Del
pastoreig se passa a l’agricultura. I l’home, en fi, «ha» la terra, la «té». Per
lo qual, tancant el cicle i tornant al nou «ésser», l'home té l'essència
conjunta de la terra que posseeix i és, en el nostre cas, «català». —Veieu
aquí la fórmula: Home + terra = coterrani. Home + Catalunya = català.
—De manera que el català sols ho serà perfectament quan «tingui» un
tros de la seva Catalunya.
A les terres de latifundis i d’absentisme, el problema entre posseïdors
i no posseïdors és essencialment rural. A les terres de divisió de propri-
etat, el problema és fabril i urbà; tal és el cas de Catalunya. En el fons,
els dos casos són iguals. Esser proletari, no posseir, és un desvinclament
entre l’home i la terra, una desnacionalització. El règim social vigent
extirpa del cos dels homes la pàtria com un membre. I tingui’s en compte
que el ciutadà és un compost «home-pàtria» com l’home és un compost
«ànima-cos». El ciutadà és una animació de la terra que posseeix. El
català, «Home-Catalunya», desapareix, doncs. en la persona del proletari.
No estranyeu, per això, que es desinteressi de la vostra causa catalanista,
si ell no pot sentir-se verament català.
Als plens començos de l’Edat Mitja, quan a conseqüència de la in-
vasió de nous elements en el món europeu, els temps se retrassaren i
l’evolució de recomençar des dels orígens barbres, ja que barbres eren
les nacions invasores i tot va posar-se a llur to, veiem formar-se les na-
cionalitats presents en la successió d’aquells tres graus. Les tribus errants
s’estacionen, i, en fi, s’estableixen a l’ombra del castell protector, «nucli
material» o acròpoli d’aquelles ciutadanies primerenques i rudes. El

264. Publicat a El Poble Català el 6 de gener de 1910.

226
feude, qui era en dret personal lo que l’emfiteusi romana en dret real, és
el protoplasma d’aquestes nacions, qui tenen per «nucli espiritual» el
cloquer de l’església. Els monarques, autoritat llunyana, comprenen que
sols establint una doble hegemonia sacerdotal i militar podran tenir el
domini eminent de les terres, i eixamplar cada dia les dominacions.
La Revolució, fent asseure la burgesia o tercer estat a la taula de la
vida, va fer creure, per un moment, que la integració de l’home en la
nació estava feta. Res més lluny de la realitat. Ja, aleshores, la temptativa
d’una llei agrària, iniciada per Brissot, això és, pels elements girondins,
va senyalar el començ de les aspiracions futures. Però el jacobinisme
triomfant no podia sentir lo que encara no era altra cosa que una idea-
litat llibresca, pròpria de savis imaginatius, improvisadors de sistemes,
hereus de Rousseau.
I amb tot, el dever del servei militar, imposat a tots els ciutadans
segons el nou règim, implicava la reconeixença de la «pàtria» com a pa-
trimoni de tots. El «dret a la pàtria», el dret de tots els ciutadans sobre
la pàtria, havia de correspondre forçosament al dever de tots els ciutadans
respecte a la pàtria, si no es volia que aqueix dever fos completament
tirànic. Però, de totes maneres, els fets no corresponien als principis; els
exèrcits de la Convenció i de l’Imperi, com a disseminadors de la idea
revolucionària a través del món, eren en veritat els agents de tot un po-
ble; però com a defensors del territori patri segons el nou encara una
servitud dels no-posseïdors respecte als posseïdors; oblidant que, en tota
justícia, sols an els posseïdors hauria hagut d’imposar-se l’obligació de
defensar un territori que únicament ells fruïen.
Per haver-se romput el lligam de la solidaritat nacional, o sigui entre
posseïdors i no posseïdors una altra solidaritat més vasta s’anà constituint:
la solidaritat universal o internacional dels no posseïdors: el socialisme. Si,
en realitat, sols els proprietaris de la nació podien dir- se «connacionals»,
els proletaris havien de dir-se «extranacionals». I si cada nació, o sigui cada
agrupament nacional de proprietaris, era una força solidària i coherent,
l’agrupació internacional de proletaris seria una altra força solidària i co-
herent alçada per a lluitar contra aquella. Al crit de Danton armant tota
la França contra la coalició dels enemics, contrarespon l’apòstrof de Karl
Marx cridant la coalició dels proletaris de tot el món contra la burgesia:
la nova pàtria antropològica, ja universal, declarava la guerra a la multitud
de pàtries geogràfiques, encara particulars i concretes. I així com el movi-
ment arribat a son grau suprem en la nit de l’atac a les Tulleries, el 10

227
d’agost de 1792, va esser un moviment entre poble i exèrcit perquè trobà
per força enemiga l’exèrcit reial, l’antimilitarisme dels socialistes resultaria
de trobar en la força pública l’element d’una resistència doble contra la
universalització dels ciutadans i de les terres. I la lluita social podria defi-
nir-se: la topada de les pàtries locals amb la pàtria total.
El dia en què Catalunya fos íntegrament socialitzada, «catalanitzada»,
s’hi observaria, per curiós contracop, precisament un reforç del sentit
nacional o patriòtic, ja que tots els ciutadans tindrien interès directe en
llur Catalunya, pel maridatge íntim entre homes i terra. Això és impor-
tantíssim per a les orientacions del catalanisme i del socialisme català.
Aleshores sí que la pregunta «¿de qui és Catalunya?» podria tenir la res-
posta satisfactòria que ara no pot tenir: el catalanisme seria, de fet, la
solidaritat popular catalana, tots els catalans sentirien sota llur mà un
tros de Catalunya i cada ciutadà sentiria la terra com a cosa pròpria. Hi
hauria arrels als peus de cada home, enfonsades en terrer català. Mentre
que avui, ben a la inversa, la causa universal fa molt més per al nostre
obrer que la migrada causa «comarcal» o regional catalanista; aleshores
aquesta causa catalanista esdevindria forma visible, específica, concreta,
de la gran causa genèrica, abstracta, universal.
I podríem, aleshores, respondre al nostre obrer: La teva aspiració està
enclosa en l’aspiració catalana. Entre la revolució francesa i la revolució
social hi ha aquest paral·lelisme: la Revolució francesa proclamà, «polí-
ticament», la coparticipació de tots els «ciutadans» en la «sobirania».
—D’aquí el sufragi universal, font del poder llegislatiu, i el jurat, base
del poder judicial. —La nova revolució proclama, «socialment», la co-
participació de tots els «homes» en la proprietat. En rigor, sols aquesta
revolució social, verament «radical», és dir, de «rels», i no ja de «branques»
com era l’altra, pot dir-se proclamadora de Drets de l’Home, mentre
que l’altra sols proclamava els del «ciutadà». Si el catalanisme, en lo po-
lític, vol una autonomia qui «sobiranitzi» a Catalunya, no podrà en rigor
arribar-hi si no «catalanitza» els catalans, si no els dona a tots, com una
comunió, menjar i beure carn i sang de Catalunya, admetent-los a la
possessió de la terra. Com jo feia notar un dia en una altra elucubració,
els habitants i la terra, els catalans i Catalunya, venen a constituir, amb
llur dualisme, una constel·lació, un Gèminis: són Pòl·lux i Helena sortits
del mateix ou de la Leda, Ciutat.

228
 La intel·lectualitat catalana
i la iglésia lerrouxista265

No he pogut, a l’hora present, llegir el discurs d’en Baroja. És tan complet

l’isolament a què em veig reduït, que ni el número d’El Progreso he pogut
procurar-me. —Sols puc judicar, doncs, d’aquella conferència, a través els
resums de certs periòdics. Ni tan sols sé, fixament, quines coses va dir de
mi en Baroja. És veritat que m’importen bastant poc; però, convindreu
en què sempre és curiós saber quin «color» tenen les bufetades espirituals
que un va rebent pel món. Us asseguro (dit sia apart), que la notícia d'una
d'aquestes saboroses injúries m'alegra més que la de cent elogis tallats pel
conegut patró de les adjectivacions periodístiques. En la censura hi sol
haver sempre un fons de veritat (sincerament ho dic); la censura ens re-
trempa com amb un bateig de guerra, a través la censura aprenem a co-
nèixe'ns més perfectament a nosaltres mateixos; i ademés, ¿què voleu?, per
a tot aquell qui aima la lluita, i ansia que les pròpies paraules no caiguin
en un repòs de tomba «(in pace...)», la censura és la més dolça de les carí-
cies. —Us dieu: vaja, veig que la meva paraula és tan forta, que fins la
bescanten! —I qualque cosa d’íntim orgull us pessigolleja els dintres, men-
tres la resposta surt de la vostra ploma amb més airosa facilitat. A vegades,
davant una d’aquestes aparatoses insolències, fins m’he dit, somrient a la
bella franquesa del cop rebut: «té, potser té raó, aquest murri!»; i girant la
vista a la meva ploma, amb aquella mirada de complicitat amb què se mira

265. Publicat a El Poble Català el 5 d’abril de 1910.

229
a la dona qui amb nosaltres peca, he dit entre dents: «¡ah, gran bagassa,
bé caldrà que ens corregim!»
Francament, me sembla que en Baroja és una gran adquisició per al
lerrouxisme barceloní. M’explicaré; i per endavant declaro que voldria
donar avui a les meves explicacions un poc d’aquella familiaritat crua,
amena, lleugeríssima, donada al seu discurs per aquest gran «curandero»
de la política que és en Baroja.
Si un orador lerrouxista, des de la tribuna de la Casa del Poble, hagués
dit, en poques paraules: «Senyors, jo soc franc, prenin-ho com vulguin;
però jo vinc a dir-vos que el poble de Catalunya és un ramat de jueus,
ànimes raquítiques, incapaces de sentir els impulsos nobles i enlairats;
vinc a dir-vos que Barcelona és una ciutat de «camama», cursi a tot es-
ser-ho, imitació impotent d’Europa com el xerroteig d’un papagall és
imitació de la parla humana»; i si un orador hagués dit això, la resposta
natural i freda hauria estat aquesta: «Està bé; ja ens n’havíem adonat un
xic, de lo que dieu; perquè nosaltres, com a pobres inferiors, donàvem,
en les eleccions, una forta majoria al partit d’en Lerroux; d’ara endavant
prometem esmenar-nos!»
¿És clar? Ni en Baroja té «agallas» per a dir a una munió catalana lo
que ell pensa de Catalunya, per raça i per temperament, ni era llògic que
en Lerroux consentís semblants insults a la multitud nodridíssima qui
el sosté com a emperador contra tota lògica, contra tot desengany i
contra l’eloqüència de tots els exemples, aquests exemples qui han arri-
bat a fer parlar d’ell, com se deu, fins a Europa... —Passem.
De manera que el plet lerrouxista-catalanista està clarament formu-
lat així: la lluita d’un hàbil «meneur» de multituds suggestionades con-
tra els «meneurs» qui podrien demà disputar-li aquest cabdillatge de
catalans. —Mentres el catalanisme va esser exclusivament «Lliga», el
lerrouxisme tenia un gran tòpic contra ell: «bah! Són una forma nova
del carlisme! Puden a clerical, d’una hora lluny!» —Mentres durà la
Solidaritat, la cantilena canvià: «¿Què voleu esperar d’homes qui s’ajun-
ten amb carlins i frares?» —Avui que la Solidaritat és desfeta, quan ja
no queden raons contra nosaltres, quan ells ni tan sols poden mostrar
les mans netes de la sang d’octubre, el tòpic ha passat a esser aquest: «Els
seus intel·lectuals són d’una cursileria insofrible! Pedants, “snobs”, mes-
quins!» —Ja ho veieu: d’una banda, el poble irredimit, víctima de la
pròpria inconsciència, en mans dels més cridaires, dels més primitius,
dels més «prehistòrics de la Revolució»; de l’altra banda, els qui encara

230
posem un ensomni de noble sinceritat en l’eco de la veu i en el traç de
la ploma, i no sacrifiquem a l’egoisme del nostre cabdillatge la causa de
les redempcions populars. Entre una plebs i una intel·lectualitat; així se
posa actualment el problema. Útil és consignar-ho; i remarquem que la
nostra lluita amb aqueix odiós eclesiastisme anticultural és, en altres
termes, lo mateix: l’interès d’un altre ramat inconscient, religiós, objecte
per una inveterada subjecció espiritual, en pugna amb la intel·lectualitat
dels qui voldrien redimir-lo. —Paral·lelismes eloqüents...
En Baroja, amb la seva simpàtica ignorància política, amb la seva
rudesa qui repeteix el cas de tribunisme plebeu d’un Blasco Ibáñez,266
serveix admirablement aquesta causa ambigua.
Oh! Aquest qualificatiu d’«ogro», que ell tant recorda, és una picant
ironia! —No senyor. Vostè no és un «ogro». Vostè és un despistat qui
ve, bonassament, a disputar a altres, per rivalitat intel·lectual, a aquesta
«irradiació a través poble» on hi ha l’afany secret de tots els plumífers, i
qui a tots ens porta, naturalment, a la tribuna o a les taules. ¿I vol saber
quina és la veritable superioritat de la nostra Catalunya?
Precisament és aquesta compenetració entre homes qui parlen i gents
qui escolten, és aquest continu sentir-se enmig de la plaça pública, és aquest
incessant diàleg d’intel·lectuals i poble, i aquesta necessitat de vigilar sem-
pre lo que es diu perquè les paraules se buiden en la gran orella àvida,
oberta al mot-sentiment i al mot doctrina. —Vós, home de cort, home
de tertúlia, home de cenacle, no coneixereu aquesta emoció!
¿Catalunya, un exèrcit admirable dirigit per oficials indignes i pol-
trons? Oh, l'estupenda paradoxa! Però si nosaltres l'hem fet, an aqueix
poble, i ell, en justa correspondència, ens ha fet a nosaltres! Però si hi
ha, entre ell i nosaltres, una coexistència com a de diverses persones en
una sola entitat divina? ¿Què en sap ell, el senyor Baroja, de tot això, ell,
producte d’un poble encara incapaç de sobirania? ¿Què en sap, d’aquesta
emoció de sentir-se, en la gran sala plena de gent silenciosa i escoltívola,

266. Vicent Blasco Ibáñez (1867- 1928), novel·lista i republicà valencià, fou el líder d’un
moviment republicà fortament arrelat a València que aconseguí que, enmig del desert
monàrquic de la Restauració, València fos un espai de llibertat republicana. El seu
moviment renovà les velles estructures del republicanisme federal fins al punt d’acabar
sent la vessant més important dels republicans de tot l’Estat. Blasco, que es va definir
a si mateix com un «obrero de la pluma», va destacar com un líder carismàtic, sempre
proper a les reivindicacions obreres i oposat al conservadorisme de la Renaixença va-
lenciana. El blasquisme perdurarà encara després de la mort del mateix Blasco Ibáñez
i dominarà la política municipal valenciana fins els anys trenta del segle xx, i donarà
pas a les primeres expressions valencianistes, com Esquerra Valenciana.

231
descendre dins l’ànima per a parlar per la vostra boca, aquesta cosa for-
midable i subtil: Catalunya?
Ah! S’ataca la intel·lectualitat catalana perquè ella és, en resum, tot
el catalanisme. —I quan en Baroja diu que la intel·lectualitat catalana
és una mena de lliga contra el foraster intrús per a evitar les competèn-
cies i sostenir amb més facilitat prestigis qui no resisteixen la rivalitat,
jo em demano si precisament l’impuls d’aquell orador no és de destruir
amb uns mots enginyosos, amb l’arma fàcil del ridícul, la inexpugnable
competència, creixent cada dia, de la nostra acció sobre el poble.

232
 Romanticisme i revolució
(conversa)267

Romanticisme-Revolució... Precisament -me deia aquests dies un amic-

acabo de llegir una rebentada de romanticisme, per en Lasserre, en nom
d’aqueixa escola adversa a l’obra de la Revolució francesa, escola on se
són ajuntats en estrany consorci el positivisme de Taine i el catolicisme.
Jo no conec l’obra d’en Lasserre, de què em parlava l’amic. Però la
qüestió que planteja té un interès indirecte per a la crítica de l’evolució
experimentada pel nostre catalanisme. I com la cosa ho mereix, vaig a
fer-vos una petita «causerie» sobre el tema.

***

¿En què «rimen», en què concorden les paraules Revolució i Romanti-

cisme? Veiam. Una i altra volen dir: primer, una qualitat «poètica», això
és, creadora o recreadora; segon, un estat passional; tercer, una transfor-
mació o transfiguració violenta de la realitat per un ideal creador; quart,
una acceleració del factor «temps» qui fa adavançar-lo al factor «espai».

Hi ha historiadors de la Revolució, com també hi ha historiadors del

Romanticisme, qui no han sabut coordinar com a manifestacions d’un
mateix esperit col·lectiu aqueixes dues successives accions humanes. El

267. Publicat a El Poble Català el 9 d’agost de 1910.

233
mateix Taine se fixa, com a determinant original de la Revolució, en
l’«esperit clàssic», sense comptar que el romanticisme polític d’aquella
gran revolta era un esforç romàntic des del moment que se l’imposava
com un somni de líric a la nova arquitectura de l’Estat. En canvi, oblida
que la Revolució francesa, paral·lela an el racionalisme germànic, era un
eco de la Revolució anglesa i de la Reforma luterana; i que fins i tot
aquell classicisme, per lo mateix que era tan divers del neoclassicisme,
ja que «continuava» l’esperit pagànic i no l’«imitava», havia d’esser una
de les formes típiques del romanticisme, coexistint amb l’herència bàr-
bara com va succeir en tota l’obra de Goethe, en Leconte de Lisle, en
Víctor Hugo, en Gautier...
Inversament, Menéndez y Pelayo ha insistit en la naturalesa antirevo-
lucionària dels primers romàntics. Chateaubriand, en aquest punt, és
l’exemple típic. El mateix Hugo va començar per esser un exaltat legitimista
i catòlic. Ni Vigny ni Musset són expressa i clarament revolucionaris. —No
cal aturar-se a desfer aquestes parcials i sofístiques consideracions. Chate-
aubriand és, per una part (René) l’eco de l’individualisme emancipat i
rebel qui va crear la novel·la psicològica i de què són formes diverses Wert-
her, tot Byron, l’Adolphe d’en Benjamí Constant, el Rolla de Musset, l’Ste-
nio de Vigny, tota la primera manera de George Sand, en part el mateix
Raphael de Lamartine i modernament molts hèroes d’Ibsen; i per altra
part (Atala) és l’eco del naturisme exòtic, estilista, rousseaunià, qui comença
en Bernardin de Saint-Pierre. —En quant al cas Víctor Hugo, ja se sap
que si l’obra revolucionària tingué un poeta digne d’ella, aquest i no altre
és. —Vigny i Musset són exemplars típics de l’«enfant du siècle», incrèdul,
elegantment desesperat, «poseur» de la nova luxúria.
Per lo demés, els moments més «poètics» de la historia són els mo-
ments revolucionaris. L’única poesia de què són capaces les multituds
consisteix en la revolució. Per a que un poble, com a tal col·lectivitat,
sia poeta, això és, actiu, cal que recabi l’exercici directe de la seva sobi-
rania; i això se realitza únicament en l’hora de la revolució. El poble
francès, en aquella hora, va esser romàntic, en el sentit d’encloure la
realitat dins la nova estrofa. Però ¿és que aleshores no imitava precisament
els més clàssics de tots els pobles, Grècia i Roma? Hem establert una
distinció viciosa i falsa entre els mots clàssic i romàntic; i ens hem de
prevenir contra ella, que és una pura pedanteria d’aula.
Bé; doncs si els pobles en el moment de la revolució són poetes, cor-
dials, sols poden esser historiats per un home qui sia a la vegada

234
historiador i poeta, home de cor més que home de cap, sintètic més aviat
que analític. Així jo crec que Michelet, per lo mateix que era romàntic
i poeta, continua essent l’historiador ideal de la Revolució francesa. O,
si voleu, ell, gran sintètic, completa amb una visió d’història-art la his-
tòria-ciència o la història analítica arribada al darrer grau, fins avui, en
les investigacions d’Alphonse Aulard.
El romanticisme! Però ¿és que, ben mirat, totes les grans renovacions,
així literàries com polítiques, no són romanticisme? ¿És que els grans
moments inicials de les cultures clàssiques no es deuen a un poderós
esforç romàntic operant sobre la realitat envellida i vulgaritzada? Jo crec
que, en les evolucions socials, hi ha, com en tot, moments d'agudesa o
intensitat i moments d'immobilització i estatisme; moments d'«arsis» i
moments de «tesis»; moments «tònics» i moments «àtons». Doncs bé:
quan arriba l’hora de passar d'un grau a l'altre de l'evolució, quan arriba
l’«arsis», l’«accent», precisa un esforç revolucionari o romàntic, entenent
revolució, si voleu, en el sentit més noble i més espiritual. Quant més
alt sia el nivell social d'un poble, més espiritual serà la commoció revo-
lucionària o el canvi romàntic.
La paraula «filòsof», en els moments de placidesa, arrelament de
l’evolució, vol dir «home retret del món, abstret de les realitats impures,
contemplador de les idealitats pures». I bé: la revolució és precisament
l’aplicació d’aquesta filosofia a la materialitat rebeca de les coses; sempre
té l’origen pur d’una idea, se digui aquesta idea Lliure Examen, se digui
Enciclopèdia, se digui Socialisme. És, en resum, l’aplicació d’una gene-
ralitat nova a la particularitat vella; l’aplicació, en fi, d’una Escola filo-
sòfica a una Escola històrica, fins que la nova Escola filosòfica,
esdevinguda històrica a son torn, siga substituïda per una altra nova i
més avençada Escola filosòfica.
«ldees avençades, idees dissolvents»... ¿És que aquests adjectius no in-
diquen precisament un sentit de grau pròxim encara per a arribar, i de
grau present encara per destruir? Sense aquests canvis, les societats, im-
mobilitzades, caurien en una perpètua infància o en una senilitat incapaç
de rejovenir-se. I la mort, a son temps, vindria.
Però això no són, en les meves consideracions d’avui, altra cosa que
precedents de lo que vaig a dir. Fa uns dies us parlava del «cas Catalu-
nya», en lo referent a la inquietud política actual al revolucionarisme
català d’avui. I bé: el catalanisme és una manifestació paral·lela d’aque-
lla inquietud. Veiem-ho.

235
El catalanisme començà per esser un eco de la Revolució. ¿Per què?
S’ha dit mil vegades. Perquè va esser la manifestació catalana del Ro-
manticisme. Direu: però ho va esser del Romanticisme mitgevalista,
gòtic, neofeudal, reconstructor de les nacionalitats atuïdes, despertador
de la Morta-Viva. —I bé, vaig a dir-vos una fórmula doble: el Roman-
ticisme, operant sobre Catalunya, com a porció geogràfica avençada
d’Espanya i guaita sobre Europa, tingué dues encarnacions: en lo «his-
tòric», va produir el catalanisme; en lo «filosòfic», va produir el radica-
lisme. —O bé, en altres termes: la Revolució, operant, en les mateixes
condicions, sobre Catalunya, tingué dues encarnacions: en lo «nacional»,
o sia com a consciència de sobirania infosa en les nacionalitats sotmeses
al poder reial, vencedor de l’Edat Mitja, va produir el catalanisme; en lo
«polític», o sia com a despertament de la consciència de sobirania indi-
vidual, atuïda pel concepte absolutista de l’Edat Moderna, va produir
el democratisme, el republicanisme, l’afany de l’acció de les utopies o
idealitats obrant sobre les realitats.
No cal insistir sobre cosa tan evident com la naturalesa romàntica del
Catalanisme original. De manera que si la política revolucionària és un
vent de romanticisme, hi ha una germanor ben clara entre els catalanistes
purs i els radicals de Catalunya. Una i altra d’aquestes dues Catalunyes
provenen d’una visió rebuda tot guaitant a la «finestra d’Europa».
Ara bé; seguim la corrent natural d’aquestes consideracions. Quan el
catalanisme del «tot o res» va evolucionar, entrant en la política del «tot lo
que es pugui», o sia esdevenint «realista», aquest cop descarregat contra el
romanticisme nacional va ferir també el romanticisme polític. Va constituir-se
un catalanisme enemic de tota l’obra de la Revolució. D’una part alimen-
taren aquest catalanisme els qui, més o menys explícitament, veien en les
aspiracions de Catalunya un retorn a la tradició; de l’altra part, els ateneistes
educats en la crítica purament negativa de la transformació revolucionària.
Per part d’aquest catalanisme temperat i transigent, va establir-se un pacte
tàcit amb els governs dretistes de la Restauració. Els catalanistes deien al
govern central: dona’ns una gradual autonomia, i nosaltres t’ajudarem en la
teva paulatina reacció antirevolucionària, que nosaltres també creiem pro-
fitosa. —¿Com voleu que ben aviat els governs lliberals no aprofitessin con-
tra el catalanisme l’altra aspiració catalana, establint amb els radicals un pacte
invers? I aquest pacte invers era: els governs lliberals deien an els radicals de
Catalunya: ajudeu-me en la meva obra de descatalanització, i jo us donaré
llibertat per a la vostra obra de radicalisme.

236
 Tot el mal de Catalunya, com tot el mal d’Espanya, consisteix pre-
cisament en que el romanticisme, esperit o vent destinat a escampar pel
món l’herència revolucionària, acabà sense haver feta la seva obra. Tin-
gué aquí una influència literària amb un retràs massa gros per a que
produís efectes socials i polítics.
Nosaltres, catalanistes i radicals al mateix temps, tenim un nou camí
obert per a l’acció política. Volem que el romanticisme revolucionari
acabi, sobre tota Espanya, la seva obra interrompuda de renovació, no
oblidant que aquell 1830 i aquell 1848 doblement romàntics i revoluci-
onaris vingueren «després» i no «abans» de la Restauració. I volem que
el romanticisme catalanista, això és, l’autonomia, sia una conseqüència
natural de l’«altre» romanticisme. L’autonomia lliberal de Catalunya;
diguem-ho altament, és un fet revolucionari; mal podria venir, doncs,
per una corrent conservadora. Un mateix vent revolucionari va produir
la personalització d’Itàlia i el democratisme universal. Un mateix vent
revolucionari, únicament, podria portar-nos la personalització de Cata-
lunya i la seva democratització.

237
 Negacions i afirmacions
del catalanisme268

Ciutadans:
Permeteu-me que comenci contant-vos una de les meves fantasies
personals. En aquella terra on passen els contes de les Mil i una Nits269
hi havia un pobre poeta a qui una fada va guiar un dia a un jardí deliciós,
ple d’arbres magnífics i fruits d’infinites varietats. El poeta, que s’havia
passat la vida entre les parets de la seva casa obscura, va tastar totes aque-
lles fruites de sabor incomparable. I quan ja sadollat de sensacions dol-
císsimes, s’ajeia als peus d’un arbre gegantí, la fada va dir-li: «Et falta
encara tastar la millor de les fruites: aquí la tens». El poeta va provar-la.
El seu gust era amarguíssim, però produïa tot seguit un reconfort de
l’ànima, i si les altres fruites us donaven un sentit de la Bellesa, aquesta
fruita amarga, d’una acidesa fortíssima, us mostrava la Veritat.
Jo he vist també un dia Barcelona oferir-me, com una fada, les
fruites del gust deliciós. Jo he vist tributar a la meva acció de propa-
gandista elogis desmesurats i formidables. Jo he vist com una salutació
de banderes al meu pas... però jo us declaro que fins que he vist a les
mirades de moltes dels mateixos companys d’un dia l’aversió i l’acció
contra la meva obra, que continuava sempre la mateixa, recta i franca,
no he sentit a la boca l’amargor d’aquella fruita que transmet als ulls
una estranya potència de penetrar les veritats.

268. Conferència pronunciada al Teatre Circo Barcelonés i organitzada per La Campana de

Gràcia, el dia 4 de desembre de 1910. Publicada a: Alomar, Gabriel. op. cit., 1989, p. 8-30.
269. Antologia de contes recollits per la tradició oral de l’Índia, Egipte i Pèrsia.

239
 Hi ha en l’ofici de nosaltres, els qui depositem en un full diari el
pensament de cada hora, un poc d’aquella abnegació de què parlava un
poeta llatí en els seus famosos versos Sic vos non vobis:270 «Així vosaltres
i no per a vosaltres, abelles –deia el poeta–, feu la mel. Així vosaltres i
no per a vosaltres, bous, empenyeu l’arada. Així vosaltres i no per a vos-
altres, ovelles, porteu la llana. Així vosaltres i no per a vosaltres, ocells,
formeu el niu». Així, diria jo, nosaltres i no per a nosaltres, homes que
construïm a diari les doctrines, alcem el casal on la idea enemiga vindrà
a aixoplugar-se... Oh! Jo no sé, no sé si també les paraules que avui, una
vegada més, vaig a pronunciar serviran per a fortificar un reducte des
d’on, amb el temps, es dispari contra mi... El que sé és que sense desviar
la vista obeiré la consciència que em mana pronunciar-les. Perdoneu-me
aquest exordi, i entro en matèria.

LES DUES BARCELONES: LA DE PEDRA I LA D’IDEES

Teniu: mireu aquí al defora a Barcelona com si fos una cosa. Una cosa
sotmesa a l’estudi d’un biòleg en la tranquil·litat del laboratori. Vosaltres
i jo anem a estudiar plàcidament «el cas Barcelona». Podríem dir que vos-
altres i jo anem a estudiar-nos a nosaltres mateixos, analitzant la nostra
ciutat. Us prometo ser precís, clar, procedir sempre que sigui possible per
imatges. No voldria cansar-vos ni forçar-vos a seguir raonaments abstrac-
tes i complicats. Jo voldria que si algun dels meus conceptes no és prou
clar me’n demanéssiu una explicació i aquí mateix us la donaria. Jo no
vull que la meva conferència sigui un monòleg, sinó més aviat un diàleg
o conversa en què jo parli amb la boca i vosaltres amb l’assentiment o
protesta dels vostres cors i fins i tot de les vostres observacions.
El mal primer de Barcelona és una desproporció entre la creixença
material i l’espiritual. Hi ha dues Barcelones: la de pedra i la d’idees. La
de pedra és encara superior. Perdoneu-me que judiqui com un barceloní
més; crec haver adquirit un cert dret de veïnatge moral a la ciutat vostra.
Barcelona (que per a mi és exactament el mateix que Catalunya) va
créixer amb rapidesa excepcional i sobtada des de la segona meitat del
segle xix. Aquesta creixença no va ser la conseqüència d’una creixença
intel·lectual sinó que, inversament, va produir-la. A l’ombra de la

270. Poema del poeta romà Virgili.

240
prosperitat material, la Renaixença literària i poètica va aparèixer. Bar-
celona, sentint-se més forta, va dir-se: «I per què no seria jo autònoma
ja que altre temps vaig ser-ho?». La tradició privava sobre l’avenir. És
que en el fons, aquells bons romàntics del primer catalanisme (abans de
l’Exposició Universal)271 no comptaven per a res la creixença meravellosa
de la població, l’elevar-se de la Barcelona eixamplada, els palaus que
pujaven com a flors. Diguem-ho tot seguit: hi havia divergència absoluta,
oposició absoluta entre les dues creixences: el renaixement literari era
d’un romanticisme i d’una utopia tan purs que mal podien avenir-se
amb una prosperitat material fonamentada en el més «terre à terre», en
el més burgès dels practicismes. La paraula realisme, aplicada a formes
polítiques (no goso dir-ne ideals polítics) aleshores ja surava, impronun-
ciada, sobre les coses. A més, si la creixença literària era secament naci-
onalista, contrària a l’espanyolisme imposat, en canvi, la prosperitat
material, fonamentada sobre el mercat espanyol i les proteccions de
l’aranzel era ja íntimament espanyolista, governativa, ministerial. Aquest
concepte és capitalíssim perquè explica moltes coses, com veureu. Tenim
doncs que ja des dels orígens, la creixença material i l’espiritual varen
operar-se en direccions contràries i que el cos i l’ànima de Catalunya no
varen fondre’s en una sola i única personalitat nacional; i com que per
a fer capes d’autonomia a Catalunya calia la constitució d’una persona-
litat col·lectiva ben determinada i uniforme, d’aquí una falta de subs-
tància catalana, de subjecte català únic, falta que impossibilitava i
esterilitzava tot esforç. Enteneu-me bé. Vull dir que mentre els catala-
nistes, els reconsagrats, treballaven en el sentit de la Catalunya feréstega,
els que en diríem realistes treballaven en el sentit d’afermar cada dia
més els lligams de dependències amb l’Estat espanyol.
Haureu sentit dir mil vegades, comparant les condicions de vida
catalana amb les de la vida castellana: «El castellà, com que és estatista,
aspira a viure, d’una manera o altra, del pressupost oficial: els uns volen
ser empleats a les oficines públiques, els altres, catedràtics, els altres,
militars o enginyers, assegurar un sou, en fi, imaginant l’Estat com una

271. L’Exposició Universal que va tenir lloc el 1888 i va ser un fet que accentuaria algu-
nes de les tensions al si del catalanisme. Valentí Almirall es va posicionar pública-
ment en contra de l’Exposició perquè la considerava un esdeveniment que afavo-
ria la imatge de la monarquia centralista de la Restauració. Això li suposaria,
juntament amb un atac d’apoplexia, passar de ser dirigent i líder del catalanisme
a la marginació política.

241
immensa vaca alimentadora de tots els ciutadans, mentre a Catalunya
s’aspira a deure-ho tot a l’activitat pròpia, a l’esforç personal de cadascú».
Vet aquí un altre error de fons. És que Catalunya és a manera d’un em-
pleat col·lectiu de l’Estat. Fins que la seva indústria no sigui emancipada
de les proteccions, fins que no hi hagi una separació econòmica, no hi
haurà plena consciència de la voluntat d’autonomia. Catalunya cobra
un sou de l’Estat amb les lleis de protecció, tan purament castellanes,
d’altra part, ja que tota l’agricultura espanyola en viu també. Jo crec,
amics meus, que aquesta coexistència de les protestes catalanistes, tan
romàntiques i belles, que tenen per setial Barcelona, amb les necessitats
de la lluita econòmica, que tenen per setial Madrid, ens col·loca sobre
una base d’insinceritat, de dissimulació, d’hipocresia, de rastrerisme jueu,
de fariseisme o jesuïtisme, que ha aviciat totes les nostres gestions i doc-
trines. Hi ha una doblesa entre el que tots sentim i el que convé dir. Ens
hem hagut d’acostumar massa a les habilitats per a acontentar el de dreta
i el d’esquerra, sempre pensant què en diran els del Centre A o de la Lliga
B, si el senyor X se’n sentirà agreujat, si perdrem el recolzament de la
col·lectivitat Z. Hem hagut de lligar en una sola garba ideals provinents
de l’era romàntica amb interessos radicalment contraris i mortalment
enemics d’aquells ideals; i aquesta monstruosa coexistència ha malagua-
nyat tots els nostres esforços. Hem hagut de ser catalanistes amb pru-
dència, republicans amb prudència, ens hem avesat a tractar d’inoportuns
els homes sincers, hem elevat l’imperi de la mitja tinta a norma cabdal
de tot el nostre obrar; hem proclamat l’odi a l’estridència; l’oportunisme
més prosaic i d’ocasió ens ha dirigit; la mediocritat ha passat a ser l’ideal
dels conductors, i el tartufisme ha relliscat com una serpeta en el pit de
gairebé tots els nostres homes, algun d’ells nadivament sincer i noble.
No ens cal amagar-ho. El nostre partit ha resultat un partit de centre,
un segon terme de l’escala, comenci’s per on es comenci; i com que els
partits de centre són els característics de la «província», o sigui del bur-
gesisme, eterna estació de passada entre el camp i la veritable ciutat
capital. Per això, la gran culpa nostra és haver fet de Barcelona, de Ca-
talunya, una província. Establim doncs una fita més en l’anàlisi que
venim fent de la vida catalana: el resultat d’aquesta política és un cen-
trisme burgès que no pot satisfer ni a les restes del gran tradicionalisme
català, ja siguin carlins o renaixenços, ni tampoc al gran futurisme
d’obrers i de radicals. És un centrisme que en diríem de rata penada,
que vol ser ocell entre els ocells i rata entre les rates. No és així?

242
EL FOMENTISME

Us deia que el proteccionisme ha aviciat el fonament de la nostra vida

social, donant-nos una base falsa, i ha produït una Barcelona estatista,
ben contrària al tòpic consabut de la Barcelona individualista. D’aquesta
malaltia, el nom apropiat que tots vosaltres comprendreu sense més
clares explicacions, seria «fomentisme». Però aquest fomentisme, aquest
metallisme, ha fet més encara. M’explicaré. Què em diríeu si jo us co-
muniqués la meva absoluta convicció que aquesta Barcelona és perfec-
tament i radicalment centralista? Repareu-ho. He dit, en primer lloc,
que era provinciana; doncs ara, com a conseqüència natural, us dic que
és centralista. Per què? Perquè subordina a una coacció econòmica exer-
cida des de Madrid les condicions mateixes de la seva vida i la seva
prosperitat. S’erigeix en dependència de la gran oficina central que li
garanteix la riquesa pròpia. En un mot: cobra de l’Estat. Té dret a ser
la classe passiva. D’aquí els seus enamoraments femenins per allò que
en diuen «governs d’energia», ja que les energies ministerials consistei-
xen en assegurar la persistència de les situacions d’artifici a què es deu
la riquesa actual. El status quo, per als conformistes, és l’ideal. El canviar
és aleatori, dubtós, el salt en les tenebres. Si un moviment de renovació
el recolzem en les persones i col·lectivitats interessades precisament en
conservar l’actual, el nostre moviment no serà moviment sinó inacció,
inèrcia, estabilitat, immobilisme. D’aquí un altre dels nostres errors
fonamentals, que ens condueixen a l’esterilitat i al fracàs forçós, previst
abans de començar. Anem a tot esforç amb una secreta convicció del
fracàs inevitable.
Tot proteccionisme, català o espanyol, enclou un perill d’antieu-
ropeisme. Això és clar. La frontera és sempre un element de reclusió.
Així com la facilitat de comunicacions i viatges és un vehicle de cul-
tura, la interceptació de les fronteres és una obstrucció de cultura.
Doncs bé: a Catalunya les duanes econòmiques han arribat a traduir-se
en duanes morals. Catalunya, en els moments àlgids de la seva vida
ha ignorat l’estranger; més encara: ha erigit el menyspreu de l’estran-
ger en no sé quina estranya superioritat de raça a part. En aquest punt
jo hi veig una altra condició d’espanyolisme per part de Catalunya,
ja que la «duana moral» és una de les qualitats més espanyoles que
conec. La duana moral és l’herència de la Inquisició, que va ser la
primera i més formidable de les duanes morals. L’estudi de les duanes

243
morals, paral·lelament a les duanes econòmiques, ens donaria la clau
de totes les nostres morbositats.
El desequilibri entre l’avenç material i l’avenç espiritual de Barcelona
ha produït, a més, una irregularitat en l’evolució nostra. Jo la comparo
amb l’evolució de les ciutats americanes, evolució també accelerada i
violenta. L’urbs de pedra, aparent, visible, ha deixat enrere l’urbs ideal,
invisible i fonda. S’ha passat, en l’aspecte material, del gran deu al gran
trenta sense recórrer els graus intermedis i s’ha cregut que en el terreny
espiritual també podia prescindir-se d’aquests graus intermedis. Per això,
quan ha nascut una aspiració a pujar els graus espirituals, les falses intel·
lectualitats han somrigut, tractant d’endarrerides aquestes aspiracions i
afectant que nosaltres no les necessitàvem perquè tampoc no les neces-
siten Anglaterra o Alemanya. Un amic meu, parlant de les civilitzacions
criolles ha dit, amb gràfica expressió, que havien passat «del lloro al
fonògraf». Permeteu que jo, que em tinc pel més barceloní dels barce-
lonins, repeteixi la mateixa expressió amb referència a Barcelona. Hem
passat del lloro al fonògraf sense res per entremig...
És que l’error dels conceptes més fonamentals sobre Barcelona, sobre
Catalunya, ha desfigurat el nostre plet nacional i avui és l’hora de rom-
pre les teranyines.
Haureu sentit, per exemple, anomenar mil vegades a Catalunya com
l’Anglaterra d’Espanya. Més encara: d’aquest tòpic ha volgut fer-se’n
un argument contra el francesisme de molts esperits moderns, com el
meu, que veuen precisament en la França actual un model únic per als
pobles llatins. Està bé: doncs jo us dic ara que no sols Barcelona no és
l’Anglaterra d’Espanya sinó que precisament Anglaterra podria ser
també, com França, un model per a Catalunya, ja que és la nació més
gallardament, més cívicament oposada a la Catalunya que patim. Con-
cretem-ho amb una fórmula clara i plàstica: Anglaterra és lliurecanvista
i liberal per excel·lència, mentre Catalunya és proteccionista i conser-
vadora, centralista i fins, sovint, retrògrada. Amics meus: ja veieu com
examinant de prop les realitats socials i nacionals els sofismes corrents
desapareixen, les malalties es mostren a la llum, i vosaltres i jo posem
el dit a totes les llagues.
No cregueu que jo tingui aquí el propòsit del que sol dir-se’n fer trenca-
dissa. Esteu segurs que em guia únicament la voluntat d’erigir des d’aquesta
tribuna una veu de sinceritat com a reacció contra l’epidèmia d’insinceritat
que sofrim. Això és una veritable feina de catalanista.

244
PSICOLOGIA DE L’ESTRIDÈNCIA

Una de les notes amb què he construït l’esquema d’aquest discurs diu:
psicologia de l’estridència... I sabeu què és, entre nosaltres, l’estridència?
És el clam de la ciutat d’idees, de la ciutat romàntica, oprimida per la
ciutat de pedra, per la ciutat realista i pràctica. Les idees venen a ser com
unes figues que s’exposen a la plaça per a que els ciutadans disparin
contra elles, com en un joc de prim, pam, pum. Si elles són fortes, ja
resistiran, i el seu prestigi d’invencibles augmentarà encara la seva força.
Si elles són febles, deixeu-les morir, que no mereixen viure. Per això jo
no demano respecte per a les meves idees, sinó lluita, combat, contro-
vèrsia. Si les destruïu, millor per a mi, perquè no creuré en aquells «fe-
titxes», que jo creia divinitats. Si no podeu destruir-les, també millor per
a mi, perquè imposaré la meva veritat. En un ambient de respectes, de
contemplacions, de miraments, la por a l’estridència és ben natural,
perquè l’estridència no és altra cosa que la veritat, que la sinceritat, enmig
dels fariseismes i dissimulacions. La veritat sempre escandalitza els pu-
dibunds, perquè la veritat va nua. I aquí les veritats són estridències,
perquè els vidres de la ciutat de pedra no resisteixen el crit de la veritat,
no resisteixen la sotragada de la ciutat d’idees, que està presa i segrestada
en els soterranis i vol sortir a la llum. La ciutat d’idees és una monja
reclosa que no pot satisfer les seves ànsies de llibertat, i nosaltres venim
a deslliurar-la.

PROCÉS DE CATALUNYA DAVANT EUROPA:

A ) GUERRES COLONIALS B ) PROCÉS DE MONTJUÏC
C ) PROCÉS RULL D ) SETMANA TRÀGICA I CAS FERRER

Vaig a embrancar-me, lo més clarament que sabré, en una curta revisió

d’història catalana contemporània. No oblidem que Catalunya, per a
manifestar-se digna de catalanisme, necessita capacitació d’autonomia.
Ve a ésser com si Catalunya, davant del món, fes un gran examen, a fi
de veure si era digna del propi govern, que no altra cosa és l’autonomia.
Bé, doncs la història dels darrers temps ve a constituir el procés de Ca-
talunya davant Europa, davant el món. El seu plet, dintre la vida espa-
nyola, és presentat a la terra tota. Aquest procés té quatre èpoques o
etapes. Anem a examinar-les successivament.

245
 1a època: Guerres colonials i amb els Estats Units. —Mai les dues
Barcelones s’han manifestat amb més desacord. Per una part, la Barcelona
romàntica, o sia la de la Renaixença, pel que fa referència a la idea na-
cional, i la de l’Almirall i en Pi i Margall, pel que fa referència a la idea
de llibertat, observaren en aquells moments una conducta nobilíssima.
En tota Espanya foren l’excepció, ajuntant-li únicament la figura d’en
Pau Iglesias, ja aleshores venerable, bessona de la d’en Pi. En canvi l’altra
Barcelona, la de pedra, la d’or, no sols va ser una de les propulsores inici-
als d’aquelles guerres, servint per a què després tota Espanya, tan culpable
com ella, ho tirés en cara a tota Catalunya, com si tots fóssim còmplices
d’aquella conducta; sinó que en el moment en què la veu d’un ministre
d’Ultramar proposava unes ja tardanes reformes vaguíssimament autonò-
miques per a Cuba, els diputats catalans votaren amb en Cánovas; votaren
amb l’espanyolisme pur i tradicional contra aquell cas pràctic d’autono-
misme i de llibertat nacional. S’ha oblidat massa, tot això, i és just recor-
dar-ho, avui que, com veurem, el cas de Melilla ha repetit el cas de Cuba,
i el mateix «fomentisme» ha aparegut a la llum. I, ¿sabeu qui era aquell
senyor ministre d’Ultramar, vagament autonomista, que proposava les
anomenades reformes de Cuba? Oh irrisió de les coses! Era aquest mateix
senyor Maura, ídol avui dels seus adversaris d’aleshores, i figura model pel
nostre realisme català i la nostra Barcelona del Vedell d’or. De manera que
fins i tot la figura d’en Maura podria ésser una de les nostres reivindicaci-
ons, i servir-nos del Maura d’ahir per a fuetejar el Maura d’avui i els seus
acòlits. El catalanisme pur salvà la seva dignitat moral, en aquell moment
de prova. La col·lecció de la benemèrita Renaixença, que jo aleshores no
llegia mai sense una trepidació de tota l’ànima, és l’executòria de la noblesa
de la Barcelona romàntica, de la Barcelona ideològica, contra la Barcelona
fòssil i pètria, inanimada i encunyada com una unça vella...
I ara ve lo més odiós, lo més inqualificable, lo més fortament indigna-
dor: passades les guerres, vinguda la desfeta nacional, els qui s’aprofitaren
del noble moviment de protesta catalana no foren aquells dignes barons
qui, amb el seu coratge cívic d’inoportuns, de romàntics, de somiatruites,
s’havien exceptuat a si mateixos de la comú vilesa i de la culpa comunal
del desastre. Els que se n’aprofitaren foren els altres, foren els fomentistes,
els fabricantistes, la presentació d’allò que se’n diu forces vives, interessos
vitals del país, societats erigides com a petites jurisdiccions al país. Recor-
deu-ho: La Renaixença va veure usurpada la seva pura representació de
catalanisme pels mateixos que havien exercit, davant l’autonomia o la

246
llibertat de Cuba, una actitud contrària, una actitud guerra, opressora,
despòtica. I per a més irrisió encara, la primera persona no catalana en qui
es va veure un nucli per a treballar a la Cort a favor de l’autonomia gradual
de Catalunya va ser el general Polavieja,272 el terrible aclaparador de l’au-
tonomia filipina, el d’en Rizal.273 ¿Com voleu que no hi hagi sempre un
sediment d’insinceritat, de doblesa, en la formulació de les nostres doctri-
nes, si sentim que sols una defensa de baixos interessos hi ha sota la pom-
positat dels principis i la inflor dels paràgrafs parlamentaris?
Les guerres colonials provaren, doncs, aqueix espanyolisme radical
de Catalunya; perquè aquesta, salvant la noble minoria dels seus romàn-
tics d’excepció, participà de la bogeria nacional. Més encara. Aqueixa
participació arribà a dretes i esquerres. El fomentisme i els republicans
coincidiren en una mateixa conducta antiliberal i antiautonòmica. L’es-
perit federal era, en La Renaixença, un cas únic, com ho eren, a tota
Espanya, El Nuevo Régimen274 i la noble persona d’en Pi i Margall.
Anem seguint: 2a. Època del procés de Catalunya davant Europa:
Affaire Montjuïc.275 Així com en la guerra colonial va posar-se a prova
el sentit polític de Catalunya, en la qüestió de Montjuïc va posar-se a
prova el seu sentit jurídic i la seva sentimentalitat. És dolorós el dir-ho.
Dretes i esquerres, igualment, varen confirmar en aquella hora la seva
ineptitud. La voluntat de Barcelona va imposar aquella gestió que tots
coneixien. I com tota Espanya, en general, l’aprovava, l’espanyolisme
radical de Catalunya va confirmar-se dolorosament. Europa començà a
formular, en aquella hora, la seva sentència, i a París, a Londres, a Roma,
les manifestacions de protesta començaren davant les ambaixades.

272. El 1900, el Centre Nacional Català i la Unió Regionalista –els dos grups polítics dels
quals sortiria la Lliga Regionalista– van donar suport a la Junta Regional de Adhesiones
i al Programa del General Polavieja, que havia sigut el general designat per Cànovas
per reprimir les insurreccions de Filipines entre 1896 i 1898.
273. Líder independentista filipí afusellat per l’exèrcit espanyol.
274. Diari federal fundat a Madrid el 1890 per Francesc Pi i Margall.
275. El Procés de Montjuïc va ser un procés militar contra la processó del Corpus, el 7
de juny de 1896, que va acabar amb 12 morts, 35 ferits i més de 400 detinguts,
entre els quals els anarquistes Teresa Claramunt i Anselmo Lorenzo. Aquests fets
van desencadenar una campanya de protestes des de la premsa obrera i també a
nivell internacional, mentre que tant les forces de la Restauració com el catalanisme
polític van participar en la criminalització dels fets. Les figures més visibles que
van participar en una intensa campanya per la revisió de les sentències van ser Joan
Montseny i Alejandro Lerroux des d’El Progreso i La Revista Blanca, i a Madrid,
Pere Coromines a Vida Nueva.

247
 En tota nacionalitat endarrerida, la topada de les idees noves amb
una societat vella i no preparada produeix violències de dalt o de baix,
terrorismes alternants dels uns i dels altres. El cas de Rússia va repetir-se
a Catalunya; i va revelar-se, una vegada més, que la ciutat de pedra no
amagava encara una ciutat d’idees; la inferioritat espiritual dels rics es
completava tristament amb una altra inferioritat espiritual dels pobres,
com dues diverses negacions: el metallisme dels uns i l’anarquisme dels
altres. Però ja en tornarem a parlar.
La tercera prova de Catalunya, prova jurídica també, va ésser l’actitud
de totes les castes socials davant el procés Rull. D’aquella enormitat
jurídica no se’n salvà ningú. Sortadament per a Catalunya, Europa no
va conèixer els termes d’aquest cas. Però la incapacitat d’autonomia ca-
talana, com a forma de la inferioritat espanyola, va confirmar-se. Ja que
el ciutadà que ara us parla va lograr salvar-se en aquella hora, perme-
teu-me no insistir més. Vosaltres, en el seu dia, judicareu.
La quarta i definitiva prova, seguida d’un «fallo» europeu, és la Set-
mana Tràgica i el cas Ferrer. Aquí ens hi detindrem una estona, perquè
la primera i més forta responsabilitat arribà als meus, i jo em dec a mi
mateix i en aquesta obra de sinceritat pública el no callar-me res.
Jo no em proposo judicar avui la Setmana Tràgica. En la meva feina
de publicista ja ho he fet, i no vull repetir-me. Però sí diré que per a
judicar la capacitació de Catalunya hi ha una inducció relativa al fet de
la revolta en si, i una altra inducció relativa a la repressió que va seguir-la.
El fet «revolució» va desorientar les esquerres catalanes, i va obligar-les,
com un reactiu, a descobrir el burgesisme intern de totes elles. Era tan
còmode això de dir-se republicà, sense veure’s forçat mai a demostrar-ho!
Això del republicanisme de molta gent era una fàcil excusa per a negar-ho
tot, sense veure’s mai en el cas d’afirmar res, i amb la convicció que la
República en què es fingia creure afortunadament mai vindria! Aquell
republicanisme es va revelar com a merament negatiu, com era negatiu,
en el fons, aquell catalanisme que volia prescindir de tota política i no
creure més que en Catalunya; com si Catalunya pogués existir mai au-
tònoma sense un intern sistema d’afirmacions constitutives, orgàniques,
i fins i tot sense un criteri sobre formes de govern, aquelles formes de
govern que els negatius de sempre deien ser coses indiferents, de què
podia prescindir-se!
Nosaltres, en el moment d’esclatar la revolta de Juliol, érem solidaris:
la qual cosa vol dir lligats, en primer lloc, contra la llei de jurisdiccions, i

248
encara més contra l’esperit a què va obeir aquesta llei, que ara no qualifico.
I bé: la protesta contra la guerra de Melilla era ja un cas pràctic de la teo-
ria a què va obeir la Solidaritat Catalana. Així ho va comprendre el diari
de l’esquerra El Poble Català; però això, en realitat, va ésser obra de les
seves joventuts, explícitament condemnada per la gran massa del partit.
En aquell període tot semblava, providencialment, sotmetre a una prova
la sinceritat de l’esperit civista dels solidaris. El govern emprenia una guerra
sense l’aprovació del Parlament, una guerra colonial sense tenir ja consti-
tuïts uns contingents colonials; i quan venia la sedició, implantava, per
exigència de les forces vives de Catalunya (entengui’s bé, per exigència de
les forces vives de Catalunya), implantava un període de repressió que
semblava el millor cas de protesta per als qui es deien solidaris contra les
jurisdiccions excepcionals i dures. Ah! És que aquests bons senyors del
catalanisme insincer* s’oposaven únicament a les lleis i als tribunals d’ex-
cepció quan ells mateixos podien ser-hi sotmesos, i en canvi els demanaven
aleshores contra els altres, com en l’hora dels processos de Montjuïc, con-
tra tots els anarquistes sols pel fet de tenir tals idees! Aquí us llenço, ciu-
tadans, aquesta contradicció per a què la judiqueu vosaltres, en el vostre
tribunal, que no és d’excepció, sinó de ciutadania plena!
Les esquerres, en particular, venien obligades a una actitud ben clara,
en aquelles hores. El moviment de Juliol, absurd, escabellat, d’un ro-
manticisme paral·lel al romanticisme dels primers catalanistes, tenia un
doble sentit antibel·licista antireligiós; coincidien en aquella manifesta-
ció els dos civismes. I com l’esquerra solidària era, per una part, solidà-
ria, això és, contrària a l’esperit pretorià, i per altra part esquerranosa,
republicana, democràtica, això és, contrària a l’esperit clerical i eclesiàs-
tic, amb doble motiu el nostre judici després dels fets de Juliol havia de
contrarestar la interessada i cruel actitud de les dretes, que, en rigor,
deixaren mals d’excepció; aquelles dretes qui, com a «fomentistes», havien
repetit, en el cas de la guerra de Melilla, la mateixa actitud que davant
les guerres de Cuba i Filipines, i com a tradicionalistes, havien posat el
crit al cel quan s’havia tocat el frare!
L’exemple d’aquells dies és deplorable. Aleshores va demostrar-se bé
que des del procés de Montjuïc, en què el primer culpable va ser l’opinió
pública de Barcelona, no havíem avançat res en moralitat cívica. Quasi
ningú va comprendre que precisament perquè les notícies, exageradíssimes,
de la revolta havien concitat sobre Barcelona l’atenció d’Europa, era ne-
cessari manifestar-nos europeus; i que, com les lleis generals espanyoles

249
eren arcaiques, envellides, impròpies del nostre temps i de la nostra Europa,
si Catalunya es mostrava contrària a l’aplicació literal d’aquestes lleis es
demostraria una superioritat de Catalunya sobre la resta d’Espanya.
La gestió del ministre de la Governació d’aleshores, recordeu-ho, va
consistir en un medi ben típic de vell espanyolisme: va rodejar de duanes
morals Espanya, en especial Catalunya, per a què ignoréssim tots l’esperit
europeu davant la protesta, i per a què la resta d’Espanya cregués que
aquest moviment era separatista. De manera que el ministre separava, de
fet, Catalunya d’Espanya per a què es cregués en el separatisme de Cata-
lunya, i separava Espanya d’Europa per a aprofitar-se d’aquest separatisme.
Mai, per part dels governants espanyols, s’hagués vist un cas més flagrant
de separatisme. I jo, que tinc a glòria ser tot el contrari d’un separatista,
aprofito avui aquest moment solemne en què puc parlar cara a cara al meu
estimat poble, per a tirar en aquell moment la injúria que es mereix, in-
júria on es concentra tota la malura de la nostra Espanya: Separatista!
Separatisme d’Europa. Veieu aquí el mal d’Espanya, mal en què Ca-
talunya ha incorregut d’una manera implícita i clara, precisament per
espanyolisme, per coparticipació en les qualitats espanyoles. El veritable
separatisme de Catalunya és el separatisme d’Europa, no el separatisme
d’Espanya. És el separatisme d’Europa per unió excessiva amb Espanya.
I aquí està la fórmula suprema de la inferioritat de Catalunya. Fins
que Catalunya proclami ben alt la seva unitat súpernacional amb Eu-
ropa, Catalunya no serà capaç de ser autònoma. I jo, que adoro com
el que més l’idea de la Catalunya autònoma, crec també complir un
deure sacratíssim tirant en cara a tots nosaltres aquesta incapacitat, per-
què crec que sols així, per aquesta veu dolorosament cruel, pot desper-
tar-se la consciència ensopida nostra, en què es nota encara la influència
secular de tants anys de captivitat, de tants anys d’esclavitud, de tants
anys de no exercir govern propi, que han fet de nosaltres un poble d’es-
claus, d’esclaus avesats a adorar el fuet de l’amo, perquè som incapaços
de trencar-lo, i el proclamem diví com un déu!
Perquè les races desprestigiades i perseguides acaben per merèixer de
ser-ho, com a jueus.
Si el nostre poble, en general, no va comprendre el valor de la protesta
de Juliol 276 com a eco de l’ànima universal en el nostre país endarrerit,

276. La denominació de consens historiogràfic actual per les protestes contra les lleves for-
çoses de reservistes per ser enviats a la Guerra de Melilla és «Setmana Tràgica», però
aquells fets van rebre diversos qualificatius en el seu context. Alomar parla de «protesta

250
tampoc va comprendre el valor de la protesta universal contra la repres-
sió. Singularment en el cas Ferrer hi va haver, per part dels nostres, una
gran inconsciència. «Com?», em deia jo. «Ara que Catalunya ha lograt,
per primera vegada, donar condicions d’universal a un cas jurídic inte-
ressantíssim, ¿no l’aprofitarà per a què es conegui a tot el món la falta
de garanties de la vida ciutadana a Espanya, la condició aparent i fictícia
de la Constitució, el problema català com a producte d’una voluntat
europea contra una voluntat africana? ¿És que pot oblidar-se fins a tal
punt que el cas Dreyfus277 va ser el definitiu complement de la Revolu-
ció Francesa i la realització pràctica dels Drets de l’Home?». Jo parlo,
amics meus, dins del meu partit i com un lleial; però parlo també con-
tra el meu partit. Parlo contra l’esquerra catalana, dins l’esquerra catalana.
I crec servir-la eminentment. En aquella hora, l’esquerra catalana va
ésser la primera culpable; perquè ella, sols ella, podia presentar les mans
netes sense necessitat de fer oblidar certes baixeses dels altres, que tots
sabeu, i l’esquerra va rebutjar el penó d’universalitat que se li oferia, i es
va sentir regional, o nacional, abans que europea i humana.—Permeteu
que no insisteixi ja sobre aquest punt concret, per a no repetir el que
tinc dit en innombrables articles, sobretot a La Campana de Gràcia.

POLÍTICA DE RAÇA I DE CASTA; NO DE PRINCIPIS.

L’INTERÈS, CONTRA LA IDEA

En conseqüència, Catalunya no és autònoma perquè està encara incapa-

citada per a ésser-ho. I aquesta incapacitació prové, en primer lloc, de falta
de cohesió entre els seus ciutadans. El mal originari és que els seus partits
són més aviat partits de castes socials enemigues que partits d’idees o prin-
cipis enemics. En aquest punt Barcelona sembla una d’aquelles repúbliques
italianes dividides per odis de famílies, Malatesta contra Parcitade,

de Juliol» però també es va qualificar de «Sangrienta», «Roja», «Negra» o «Gloriosa».

El rebuig dels treballadors a les lleves té a veure amb què les classes adinerades pagaven
per no anar a la guerra mentre que ells no podien finançar-ho. «És per això que la lluita
contra la guerra es va convertir en un conflicte de classe». (Vadillo Muñoz, Julián.
Historia de la cnt. Utopía, pragmatismo y revolución. Catarata, Madrid, 2019, p. 102).
277. Dreyfus era una capità de l’exèrcit francès a qui s’acusava d’enviar documents secrets als
alemanys. Durant el procés judicial es van denunciar múltiples irregularitats, que van
obligar l’Estat a repetir-lo. Tot i que en aquest segon judici també va ser condemnat,
posteriorment va ser indultat pel govern. Dreyfus, però, va aconseguir l’anul·lació de la
sentència posteriorment demostrant la seva innocència.

251
Capuleti contra Monteschi. Els odis de raça s’han confós amb els odis de
casta. Nosaltres, catalanistes, hem estat bastant necis per a permetre que
els anomenats radicals ens presentessin com un partit de rics; i així l’in-
terès del castellanisme ha aparegut aliat amb l’interès dels pobres, com si
els pobres no fossin catalans. Hem presenciat aquesta lluita: els castellans
i els pobres contra els catalans i els rics. Aquesta és la nostra gran falta, la
prova de la nostra gran ineptitud. Tot el que ha dit el lerrouxisme es fo-
namenta en aquesta gran falta nostra. I així ha pogut semblar radicalisme
i obrerisme el que no era més que una mena de nacionalista castellà a
estil de Déroulède,278 propi d’immigrants i de buròcrates; el que no era
més que una forma retrògrada i no una forma avançada i radical.
Hi ha tres castes catalanes; primera: els plutòcrates, que venen a ser els
aristòcrates «parvenus», rics d’improvisació, sense la forta tradició educativa
i aristàrquica dels veritables nobles; segona: els botiguers, la florida menes-
tralia, els burgesos purs; tercera: els proletaris; i aquestes tres castes catalanes
han format, sense barrejar-se les unes amb les altres, els tres partits més forts
de Catalunya: a dalt els regionalistes, enmig els nacionalistes, a baix els
radicals. Repari’s que podríem dir, classificant aquests partits per diferències
d’«interès», i no ja per diferències de «principi o idea»: a dalt els grans in-
dustrials; enmig els comerciants de botiga; a baix els treballadors manuals.
La indústria, nativament conservativa; el comerç, naturalment intermedi-
ari; el treball, naturalment no conformista i radical. Veritat que és així?
El fracàs de la nostra esquerra catalana és haver obrat sempre com a
partit de centre, sense preocupar-se d’aquesta feina que havia d’haver estat
la primera de totes: atreure a una política catalana i afirmativa la massa
obrera, adoptant amb sinceritat els seus ideals, que són els de tota veritable
esquerra. S’ha de tenir present que les masses obreres corren sempre un
gran perill: el d’ésser aprofitades pels qui tenen interès en què romanguin
per molt temps inconscients i embrutides, ja que quant més brutals i més
inadequades siguin, més aptes seran per servir d’instrument a designis que
ells no saben comprendre i a ideals dels quals en tenen una noció pertor-
badora, estrafeta i utòpica. La feina nostra havia de ser (i dubto que puguem
fer-la): donar caràcter afirmatiu, orgànic, sistemàtic, conscient, a l’obrerisme
català; convertir, en un mot, l’anarquisme malèfic en socialisme potent,
seriós, constructor; improvisant a Catalunya una forma, europea i catalana

278. Líder del nacionalisme conservador francès a finals del segle xix, defensà l’exèrcit fran-
cès durant el cas Dreyfus i intentà un cop d’Estat contra la iii República francesa,
motiu pel qual va ser desterrat.

252
a un temps, del gran socialisme internacional; establint amb aquesta forta
impulsió, no sols un lligam permanent amb Europa, sinó una veritable
condició d’excel·lència i superioritat de Catalunya dins d’Espanya, i, per
tant, una capacitació d’autonomia catalana. En una paraula, la varietat
catalana integrant-se dins la unitat europea, ja que tota federació implica
els dos elements: unitat i varietat. Però jo no faig avui més que indicar
aquesta tendència o afirmació meva, perquè aquesta serà objecte extens
d’una altra conferència que donaré al teatre Principal per compte del be-
nemèrit Ateneu Enciclopèdic Popular.279 És de justícia dir-vos que jo vaig
venir de Mallorca en primer lloc per a atendre la petició d’aqueix Ateneu,
ben honrosa per a mi; i com vaig veure després, ja a Barcelona, que calia
una conferència analítica, o de negacions, abans de la conferència afirma-
tiva i constructiva, he volgut parlar avui al gran públic dient el que no soc,
a fi de poder dir-vos després el que soc. Aquí assenyalaré, després d’aquesta
anàlisi, les generals afirmacions polítiques, i reservaré per a l’altra confe-
rència les afirmacions socials. De manera que en aquest punt de les orien-
tacions socialistes del vell catalanisme jo no faig altra cosa que el paper
d’herald o nunci. Allà en parlaré amb més extensió, ja que la pròxima
conferència porta per títol: «El Catalanisme Socialista».
He dit que la condició atomística, disgregada, dels obrers catalans, qui
no han lograt encara transformar el somni àcrata en organització socialista,
els entregava com a instruments dòcils en mans dels cabdills del nostre
fals radicalisme. Ara diré més, per a què es vegi fins a quin punt les coses
aparentment desiguals s’ajunten en estranya i malfactora col·laboració: el
que s’ha dit anarquisme, ajuda directa d’aquest fals radicalisme anticatalà
d’importació, ha resultat ajuda indirecta del fabricantisme. Per què? Perquè
l’amenaça de les violències dels de baix ha excusat i fet quasi permanent
l’estat d’excepció a Catalunya, en favor dels rics. ¿Consideren el temps
llarguíssim que sumen les diferents suspensions de les garanties constitu-
cionals entre nosaltres i els diferents estats de guerra? ¿I no veieu que això
ha servit per donar crèdit, entre les burgesies i les classes mitges, els

279. Ateneu fundat al 1902 per un grup d’estudiants de la Universitat de Barcelona, entre
els quals hi havia la presència destacada de Francesc Layret, i que es trobava al carrer
del Carme, 30. Es va concebre la seva tasca com una variant popular de l’Ateneu Bar-
celonès i es va centrar en l’ensenyament, des de les belles arts o la literatura a les ciències
naturals, així com l’alpinisme i els esports. Va tenir un equip de rugbi i una secció de
boxa. Va arribar a tenir uns 25.000 socis i hi van participar activament personalitats
com Salvador Seguí, Federico García Lorca, Joan Salvat-Papasseit o Joaquín Maurín.
Va ser pensat en oposició a l'elitista Ateneu Barcelonès.

253
anomenats governs de força, governs d’energia? És per això que els partits
conservadors s’han tornat descaradament partits en retorcés i tirania. S’ha
creat una llegenda qualificant de negativa, perillosa i malvada la política
obrera de Catalunya. Per què? Perquè els falsos radicals espantaven els rics
amb l’amenaça del poble, com si el poble fos únicament una força bruta;
i deien: «Ja ho veieu: veniu a adular el poble, que si no ho feu, el poble us
destruirà», i els rics espantaven les classes mitges amb la mateixa amenaça
del poble, dient: «Ja ho veieu: demaneu governs de mà dura contra el
poble, perquè si no ho aconseguiu, el poble us destruirà!». Aquí rau l’ali-
ança de les dues grans negacions a la nostra pobra Catalunya!
I així les classes mitges s’han vist atretes a servir d’ajuda a l’interès
dels poderosos per instint de conservació i defensa contra el poble, a qui
temen com una fera, en comptes d’estimar-lo com un llibertador; en
comptes de procurar la millora evolutiva del poble, per a evitar el perill
de les revolucions.
Els rics, per altra part, han tingut interès en què l’obrer català con-
tinués anarquista, perquè així s’evitava el socialisme, que era l’organit-
zació obrera, la força obrera, la consciència obrera; i els rics, naturalment,
prefereixen veure l’obrer desesperat i sense ordre, sense organització, com
un ramat, a veure’l constituït en força societària, com un exèrcit.
Per això, un aparent moderantisme dels obrers catalans els hauria
donat més eficàcia i més força contra els rics, que els volien molt radicals,
però també molt impotents, i sotmesos a tots els cabdills d’ocasió.
¿Com ho diré? Els obrers catalans, per a mi la part més sana de Cata-
lunya, perquè són el porvenir, es troben encara en un estat paral·lel al
d’aquell primitiu catalanisme que jo en dic «quatre-barrista», de les «qua-
tre barres». Són obrers de «Renaixença». I així com d’aquells benemèrits
barons de «La Renaixença» va aprofitar-se’n la Catalaunya precisament
enemiga, o sigui la del Vedell d’or, així també de l’obrerisme anarquista
se n’ha aprofitat la mateixa Barcelona de pedra i or, la fabricantista, la
fomentista, l’enemiga mortal de tota reivindicació obrera. Mentrestant,
per altra part, s’aprofitava també de l’obrer el castellanisme, sota la capa
dels fals radicalisme; aquesta mena de partit que exerceix avui a Catalunya,
amb color d’esquerra, la mateixa funció que exerceix a Cuba, amb color
de dreta, la Unió Constitucional.280

280. Partit liberal conservador creat a Cuba com a resposta a la creació, l’any 1878, del Partido
Liberal de Cuba, que era autonomista. La Unión Constitucional advocava per continuar
mantenint el control colonial de la illa sense cedir en cap demanda d’autonomia.

254
 Si les dues Barcelones, la de pedra i la d’idees, haguessin crescut jun-
tes i a compàs, l’una no seria ara enemiga de l’altra com és.
La Barcelona d’idees està constituïda per dos elements: catalanisme
i civilisme. El catalanisme aspira a la llibertat col·lectiva. El civilisme
aspira a la llibertat individual. I bé: l’un i l’altre d’aquests dos elements
han d’odiar per força la ciutat de pedra, en lloc de sentir-se solidaris amb
ella; perquè la ciutat de pedra, la ciutat fòssil, és centralista, i per això
odia el catalanisme; i és retrògrada, i per això odia la llibertat. Sap que
la instrucció és la clau de la presó del poble, i per això odia la veritable
instrucció popular. Ja veieu com està plantejada avui, a casa nostra, la
gran lluita interna entre les dues ciutats.
Permeteu que cregui que una esquerra catalana ideal podria resoldre
aquest conflicte. Aquesta deuria tenir per fi essencial aquest: lligar la ciutat
de pedra i la ciutat de les idees. L’obrerisme donaria an aquesta nova es-
querra un autèntic sentit d’esquerra moderna; i aquesta comunicaria en
canvi a l’obrerisme la condició de català, o sigui la personalitat, i l’instint
orgànic; faria un partit del que avui és una massa. Fixeu-vos, obrers, en el
que vaig a dir-vos: a vosaltres, sens dubte, us convé veure en el fabrican-
tisme català el vostre enemic; però encara us convé més el que aqueix fa-
bricantisme no aparegui als ulls del poble com a monopolitzador del
catalanisme. Vosaltres deveu dir: Com? Tu, fabricant, te proclames repre-
sentació única i pura de voluntat catalana, i escapces el mapa d’Europa a
Catalunya? Ah, no, certament! Nosaltres te prenem el teu catalanisme, i ens
proclamem a nosaltres, davant Espanya, davant Europa, davant el món,
com a exactes i pures representacions del catalanisme. Perquè aquesta Bar-
celona, aquesta Catalunya, que tu voldries usurpar-nos, és sang nostra i no
teva. Nosaltres hem elevat la magnífica ciutat de pedra que tu habites, com
edificaren les Piràmides els jueus de les velles esclavituds. Nosaltres, també,
com les abelles que fan la mel per a altri, removem el bullici fecund de les
seves filatures, encenem el far de les seves fundicions, qui a un mateix temps
són foc i són llum; posem en les seves vies el tràfec vital i masculí dels vehi-
cles de feina, la cridadissa del bell comerç ambulant, l’elevació de les bastides
agosarades, la cançó florint com una rosella entre els llavis, que la deixen
caure, com un petó amorós, entre cada dues pedres de les noves edificacions.
Jo crec que l’instant no pot ésser més favorable per a què un home
conscient de la seva feina es constitueixi en nucli d’una nova concentra-
ció. El programa seria aquest: reivindicació del catalanisme per als obrers;
és a dir, no que el catalanisme faci a favor seu la conquesta dels obrers,

255
sinó que els obrers facin la del catalanisme, entenent per catalanisme la
representació de la voluntat col·lectiva de Catalunya, que els obrers di-
guin: «el catalanisme som nosaltres». Si Catalunya és una col·lectivitat,
qui millor podrà representar-la que les seves majories, o sien els fills del
poble, no viciats per una riquesa heretada, ni per cap interès directe en
la immobilitat social? Repareu que es tracta de renovar Catalunya, de
renovar Espanya; i encarregaríeu aquesta renovació en els que avui estan
farts, en els satisfets de la Catalunya i de l’Espanya d’avui? No! Hem
d’arrencar a les castes riques el monopoli del catalanisme, el monopoli
del verb de Catalunya, que fins avui han exercit, anomenant-se, a si
mateixes exclusivament, Veu de Catalunya.281

ACCIÓ NEGATIVA DELS INTEL·LECTUALS

Per això, el primer inconvenient és el desacord entre els intel·lectuals i la

massa. Fixeu-vos en aquesta curiosa inversió de coses: «nosaltres tenim
la massa a casa de l’enemic». I aquesta massa té a casa nostra el seu ve-
ritable sentiment. Per una conseqüència de la política del no entendre’s,
hi ha encreuament qui ens fa mirar en poder d’altri el nostre veritable
auditori obrer, mentre aquest auditori potser trobaria en nosaltres la
seva pròpia veu. Així com tota Catalunya va dormir tres segles, perquè
havia perdut l’ús del seu idioma i era un nacionalitat muda, així els
nostres proletaris cobrarien una ànima tot seguit que se sentís comprès
per aquesta massa cobraria un cos per a la seva ànima, avui impotent.
Jo crec, amics meus, que l’intel·lectualisme català, a conseqüència
d’aquesta barreja, travessa una crisi d’escepticisme i d’infecunditat. Els
nostres intel·lectuals s’han acostumat massa a «somriure sobre les coses»,
a desconfiar, ja per endavant, de tota acció, al «diletantisme» de la «re-
bentada». És que viuen en un ambient que els mata, en un ambient que
no pot comprendre’ls, o, millor encara, que no vol comprendre’ls, i
fingeix el contrari per a atreure-se’ls. Perdoneu-me que us parli ara, per
uns moments, de la meva experiència personal en aquest punt. Jo crec
haver servit, entre la generalitat dels meus, com a ficció del radicalisme
que no sentien, i com a excusa del conservadorisme que sempre han
tingut. Era útil, per a les sinceritats de molts, això de tenir un sincer que

281. Referència a La Veu de Catalunya, portaveu de la Lliga Regionalista.

256
feia cridadisses entusiastes, i donava coloracions d’esquerra a uns homes
perfectament conservadors; a uns homes contagiats d’aquell conegut
castellanisme que consisteix en la política del «ten con ten», del «gober-
nar es transigir», del «dar tiempo al tiempo», del «ir tirando»... Jo he
estat a manera d’un càndid en un ambient de poca franquesa; i per això
jo voldria donar a la meva peroració d’avui, en primer lloc, els caràcters
d’una veu ben forta de sinceritat. No sé si ho fa la meva condició de
mallorquí, d’home no nascut a la Catalunya continental; no sé si ho fa
una diferència nadiva de temperaments; però jo us declaro que, per efecte
d’aquesta incomprensió amb què jo he vist rebuda la meva paraula, per
uns moments he dubtat si aquestes dues conferències meves d’aquests
dies serien el meu «cant del cigne», el testament meu com a home públic,
els meus darrers actes de ciutadà català. He dubtat si mai més ja torna-
ria a tenir l’honra de dirigir-vos la paraula, la meva pobra paraula «del
qui clama en el desert»... Però vosaltres, obrers, esteu tal volta destinats
a treure’m d’aquest pessimisme, d’aquest pessimisme d’home encastellat
en una roca perduda allà baix, mar endins, sobre una ciutat morta, pes-
simisme qui em fa modular involuntàriament aquells versos castellans:
A mis soledades voy,
De mis soledades vengo...282
Perquè jo, que soc un home d’illa, no sé si l’isolament més absolut
és el geogràfic o el moral; l’isolament del qui es troba lluny de la ciutat
amb qui comunica, o la del qui es troba enmig d’una ciutat amb qui no
logra mai comunicar-se...
Els homes-nuclis de les concentracions catalanes han estat, fins avui,
més aviat «conduïts» que «conductors». El que se’n diu «política realista»
ja indica que el qui la faci tindrà en compte més aviat els «interessos»
dirigits que les «idees» noves; serà un reflex més que un irradiador; serà
un gerent, més que un mestre. Per això els homes que hem proclamat
genials, en aquesta nostra Catalunya, han resultat els qui millor han
sabut reduir les paraules al sentir general, i no els qui més han sabut
modificar aquest sentit general, i portar-lo per vies noves. Hem cregut
que quant més flaire de terrer tenien, és a dir, quant més participaven

282. Poema de Lope de Vega titulat La Dorotea dedicat a Elena Ossorio, l’amor que mai va
poder oblidar. Es va publicar l’any 1632 amb el sotstítol “acció en prosa” per a eludir la
prohibició aleshores vigent d’imprimir novel·les i comèdies duran el regnat de Felip IV.
Durant el seu regnat, al 1640, es produiria la independència de Portugal, la declaració de
la República Catalana i l’entrega del Principat de Catalunya al rei Lluís XIII de França.

257
dels defectes de la raça, per excés de sentit pràctic i absència de sentit
ideal, eren més útils i forts, perquè més catalans eren. Ah! És que no es
tractava de mostrar-se catalans, sinó homes de ciutadania i de moderni-
tat! Hem fet una distinció fatal, ben espanyola, entre homes de doctrina
i homes d’acció, perquè sentíem que el nostre poble és radicalment in-
capaç de doctrina, i que l’acció per a dirigir-lo consisteix en adular els
seus instints, com ha fet el radicalisme, o adular els seus interessos ma-
terials a costa dels interessos espirituals, a la madrilenya, «hombres listos»,
i hem cregut que el partit era un medi d’enganyar el poble confirmant-lo
en les seves debilitats i proclamant glòries les seves pròpies inferioritats!
L’intel·lectualisme ha resultat quasi exclusivament negatiu. Després
de llegir les paraules de molts intel·lectuals nostres, sempre tinc temp-
tacions de preguntar-los: Voleu resumir en una quartilla el que hi hagi
d’afirmatiu, de positiu, en les vostres idees? Voleu escriure el que en
diríem la vostra Constitució, la Constitució interna i personal de cadas-
cun de vosaltres? Ah! Ben pocs serien els nostres intel·lectuals que resis-
tissin a la prova. Doncs bé: aquesta prova ens mostra que Catalunya,
en la flor de les intel·ligències qui per ella pensen, no té afirmacions,
no té idees positives, no té idees que portin al davant un signe de més,
i no un signe de menys. Com podria tenir capacitat de ser autònoma,
si en comptes de voler, deixa de voler? Com podria ésser-ho si diu: «jo
no soc això», «jo no soc allò», però mai diu, en definitiva, el què és? Ens
diu que és Catalunya, la qual cosa és fer entrar en la definició de la cosa
definida, i equival a dir: «jo soc jo». Bé, bé. Ja sabem que et dius Cata-
lunya. Però, qui ets? És que per ésser Catalunya, no ets també la resta
del món, i rebutges la flor de les civilitzacions humanes perquè no és
teva, perquè no és catalana? Doncs, digueu-ho, perquè nosaltres, en
aquest cas no volem ésser catalans! Si tenim de distingir-nos de la civi-
lització externa per ser ben personals, ben nosaltres mateixos, acabarem
per no ésser res. Tindrem per adjectiu el no tenir-ne, o l’oposició a tots
els adjectius per excel·lència. Que ara toqueu la qüestió formes de go-
vern, i en aquest punt no tenim criteri propi, perquè això no afecta a
Catalunya! Que ara caieu en el socialisme, i en aquest punt no cal tenir
criteri propi, perquè això no és Catalunya! Que ara toqueu la religió, i
com Catalunya té una religió, toqueu a Catalunya! Doncs declareu d’un
cop que Catalunya se sostreu a totes les preocupacions de la moderni-
tat i fica el cap en la sorra! Digueu-ho, i nosaltres seguirem el nostre
camí, sense Catalunya, si Catalunya no ens segueix! Nosaltres, catalans,

258
ja construirem més enllà la nostra Catalunya, que els homes som supe-
riors a la terra, i els catalans estem per sobre de Catalunya.

ORIENTACIONS. ÉS POSSIBLE UN NOU PARTIT CATALÀ?

Vaig a entrar, per uns moments, en la part afirmativa del meu discurs,
o sigui la d’orientacions generals que jo crec possibles a l’hora d’ara. Per
tenir dret a demolir, és precís construir.
Jo no us amagaré que sento l’hora present com un instant de prova
suprema, de prova definitiva. Per part meva, que és l’últim assaig d’in-
tervenció en la política catalana; i que, si no té èxit, renuncio a la lluita
per a sempre més.
Jo em demano si és possible, avui, la constitució d’un nou partit en la
política de Catalunya. Responc: un partit no s’improvisa. Jo crec que el
partit nou, en cas de néixer, té d’ésser un catalanisme obrer, un catalanisme
de tercer moment, completant l’escala de catalanismes qui comença en el
catalanisme dels rics, o de la Lliga, i segueix amb el de les classes mitges o
nacionalisme. Fins i tot els noms de cada un d’ells ja expressarien la respec-
tiva naturalesa: el regionalisme expressaria l’interès de la regió, dels possessors
de la riquesa territorial; el nacionalisme expressaria l’interès de la nacionali-
tat; però nosaltres, per sobre la regió catalana, per sobre la nació catalana,
guaitarem a l’univers, guaitarem a Europa, des de la finestra de Catalunya.
La nostra primera necessitat és predicar un radicalisme català, sincer,
un radicalisme sense tasques, ja «m’enteneu bé». Aquest radicalisme por-
taria a casa nostra la noble massa dominada avui per uns homes que són
adversaris nostres únicament perquè ho són de Catalunya, i perquè en
ocasions inoblidables aquest odi els ha portat a ésser també enemics de la
llibertat! És precís llevar el pedestal on s’apoien els ídols populars, i aquests
ídols cauran per terra.
Però mentre aquest partit no es constituís podríem intentar una nova
Solidaritat? Si per solidaritat s’entén unió de forces per a un fi, no hi ha
dubte. Per a fer un acte teatral en pro de Catalunya ofesa vàrem fer una So­
lidaritat que sols en un cas consemblant tornaríem a constituir. Per a fer,
no ja un acte teatral, sinó una lliga permanent en favor de la llibertat,
jo crec que el partit nou deuria iniciar-se sobre la base de la unió o so-
lidaritat amb els demés republicans amics de Catalunya, i deuria ésser
un partit obrer unit amb els republicans, exactament com ho està a la

259
resta d’Espanya el socialisme, i com també ho va estar a França per a la
darrera i llarga campanya d’esquerra des de la qüestió Dreyfus.
Què deuria quedar, de l’antic catalanisme? Jo crec que, per de prompte,
molt poc. Mentre Catalunya s’anés capacitant per a l’autonomia, la llengua
hauria de quedar com l’única de les seves immediates afirmacions. Per ara,
el catalanisme és l’idioma. Res més. Però l’idioma és tot. Quan l’idioma
és instrument i medi de les relacions públiques, sobretot de la premsa, i
no és merament cosa pròpia de les relacions privades, de la família, esteu
segurs que l’idioma crearà la pàtria forta, crearà la pàtria que avui encara
no existeix. Perquè l’idioma, ciutadans, és com un gran clarí de guerra,
qui sonant en la boca mateixa de les multituds, els comunica subtilment
una consciència, remou el riu de sang a les venes condormides, exalta els
cors a les accions immortals, perquè les posteritats diguin: en tal dia, en
tal hora, no va parlar un home; fou el poble que parlà!
Jo veig el catalanisme com una de les mil aspiracions de llibertat que
falta implantar a Espanya; però no ja com l’única d’elles.
Si Catalunya, en les seves proves davant Europa, s’hagués manifestat
capaç d’autonomia, aleshores aquesta autonomia catalana hauria pogut
fer de Catalunya un racó europeu dins d’Espanya, un racó de llibertat
en el territori espanyol. Però des del moment que Catalunya, en les seves
castes directores, pateix dels vicis generals de tot el país, cal pensar que
necessita, com la resta d’Espanya, una prèvia capacitació, que la faci digna
de llibertat. Fins que Espanya sigui major i no menor, no podrà ser eman-
cipada del seu vell absolutisme. Fins que Catalunya sia també major, no
podrà ser emancipada tampoc. Jo vull l’autonomia catalana, o llibertat
col·lectiva de Catalunya, sols en el supòsit que tinguem ja el sentit de la
llibertat individual. Al contrari la rebutjo! La condemno! Què valen les
disputes sobre centralisme, si la llibertat individual està en perill?
Per això jo proclamo avui la necessitat d’integrar la nostra acció d’ho-
mes d’esquerra en l’acció de totes les esquerres espanyoles, subordinant
a la llibertat espanyola la llibertat catalana; perquè la llibertat espanyola
és plet comunal de tots, i la llibertat catalana no seria més que una men-
tida vil, si els catalans no fóssim lliures com a homes dins de casa nostra,
per incapacitat.
És que l’ideal del catalanisme, fins avui, ha consistit més en fer de
Catalunya un refugi contra l’Espanya liberal, afrancesada, jacobina, com
n’hem dit, que no en fer de Catalunya una acció contra l’Espanya pre-
toriana i clerical. Ens hem acostumat a imaginar el foc de Catalunya

260
com un fogar («pro aris et focis»283), com una llar, com una foganya, un
fogó, o un escalfapanxes, com una escalfor de domicili tancadet, i no
com un «focus», com un far irradiant, com un projector de llum vivís-
sima i rutilant sobre els pobles obscurs i les viletes mortes, plenes de
beateria i pobresa d’animal.

PANPOLITISME

En l’evolució del catalanisme, si bé es mira, hi ha hagut un primer pe-

ríode en què dominà l’element geogràfic, o sigui el territori, el medi; i
aquest període és el regionalisme. Hi ha hagut un segon període en que
va dominar l’element antropològic, el sentit de la raça, i es formà el
nacionalisme. Però ara ens falta un tercer període en què domini l’ele-
ment cronològic, el «tempo», i es formi entre nosaltres l’europeisme.
Per això jo us dic, en resum, que tot el nostre fi consisteix en aquest
lema: «incorporació de Catalunya a Europa». Ja sabeu la meva antiga
afició a inventar paraules expressives, concentradores d’un ideal complex,
doncs bé: un dia vaig pronunciar, com a victòria nostra contra el temps,
la paraula «Futurisme»; ara, com a victòria nostra contra l’espai, pro-
nuncio la paraula «Panpolitisme». El futurisme consisteix en acomodar
la nostra ànima en els temps futurs perquè més aviat vinguin; el panpo-
litisme consistirà en viure des de Catalunya la vida de totes les ciutats
del món, de totes les cultures del món, allargant l’ànima més enllà de
les fronteres, en una avidesa insaciable de civilització. El panpolitisme
és, en quant a l’espai, el que és el futurisme en quant al temps.
Però jo, catalanista acèrrim, voldria també, i no m’amago de dir-ho,
voldria una altra incorporació: la incorporació de Catalunya a l’Espanya
dels qui lluiten per la llibertat; la incorporació d’una Catalunya ben
catalana, a fi que no sembli, com ara, que els col·laboradors en la lluita
de les esquerres espanyoles són, a Catalunya, únicament els elements
castellans; i per a què des de Madrid, no ajudessin exclusivament a les
esquerres enemigues de Catalunya. Ens cal concitar-nos la simpatia, que
avui no tenim, de les esquerres sanes espanyoles, mostrant bé que el
nostre catalanisme no és més que un aspecte del nostre amor a la lliber-
tat i a Europa, una com a carta de naturalització europea; i que per als

283. En llatí, «pels [nostres] altars i cases».

261
espanyols animats de la mateixa aspiració, de la mateixa dèria, no tenim
altra cosa sinó una immensa simpatia, una immensa confraternitat. Com
no la tindríem, si la tenim per a tots els pobles opresos, en la lluita contra
la tirania dels seus respectius governs? I que més dona que sia un poble
en massa que lluiti contra la tirania d’un altre poble, o bé que sia una
minoria de selectes i d’homes de llibertat que lluiti contra les multituds,
contra les masses abjectes i vils, adoradores de les pròpies cadenes?
Torno a dir: habilitació de Catalunya per a l’autonomia, habilitant els
seus obrers per a imposar la llibertat. Educacionisme obrer. Infondre una
educació de catalans i d’homes en els obrers, que tenen la superioritat d’una
ànima verge, oberta com una àmfora en el líquid generós que hi vesseu;
mentre les castes mitges i elevades tenen l’ànima plena d’una educació vici-
osa, qui ha provat la seva ineficàcia per a fer l’autonomia de Catalunya i dels
catalans. Una ineducació és sempre més favorable que una perniciosa i falsa
educació, ja que la ineducació pot rebre les llavors noves, i la falsa educació
ja té el solc invadit per les males plantes, i no pot rebre res.

FECUNDITAT DE LA LLUITA

La nostra ciutat és una ciutat de lluita. Però això no és un mal, si la lluita

és lluita per la cultura i per la llibertat. Desgraciades les terres on no hi
ha lluita, perquè elles són anticipacions de cementiri, imatges prèvies de
la mort. És que l’ideal nostre podria mai consistir en fer de Barcelona
una capital? Jo no vull altra cosa sinó integrar aquesta doble lluita en
una mateixa aspiració de llibertat, com si l’una i l’altra batalla fossin el
ressò del combat universal; del combat present a totes les metròpolis
dignes de dir-se metròpolis, dignes de dir-se modernes. I que mentre els
nous catalanistes se solidaritzessin amb els obrers unint els dos exèrcits,
els obrers se solidaritzessin amb Catalunya per a vestir-la de modernitat.
Totes les grans ciutats tenen en les entranyes, com Rebeca,284 una lluita
de dos germans bessons. Històricament, tots els pobles comencen per
una d’aquestes lluites entre germans. Però aquestes lluites són prolífiques,
són gèrmens de fecunditat. I diríeu que la topada dels ideals és topada
de dues espases que es creuen, i d’on surten guspires de llum per a il·
luminar les tenebres. No maleïu, doncs, la lluita: civilitzeu-la!

284. Personatge bíblic que s’utilitza per explicar el concepte de sacrifici o ajuda als altres.

262
EIXAMPLAMENT ESPIRITUAL DE BARCELONA

Ciutadans: aquí al defora, us deia, s’estén, grandiosa i brunzenta, Bar-

celona. Un magnífic exemple d’eixamplament de la ciutat material mul-
tiplica avui la Barcelona antiga. Ciutadans: jo vinc a excitar-vos a
emprendre l’eixamplament espiritual de la ciutat de Barcelona,
l’«Ensanche» espiritual de Barcelona! Jo vinc a demanar-vos que cons-
truïu la ciutat d’idees que ens manca per a sobrepujar en glòria la ciutat
material. Jo fantasio, en aquest moment del col·loqui, les vies de la Bar-
celona ideal, testa de Catalunya; on cada edifici és una victòria sobre la
terra i on cada carrer és un transcórrer vivíssim de ciutadans, qui porten,
cadascun d’ells, al seu cor, la imatge de la ciutat entera. Però vosaltres
mateixos ja sou, en potència, aquesta Barcelona per venir! Jo aplico so-
bre vosaltres l’orella atenta, i escolto la palpitació d’aquest gran cor.
Barcelona s’és agrandida, ademés, amb l’agregació dels pobles que la
voltaven. Doncs la vull més gran encara. Jo vull que s’ajuntin, a la nos-
tra Barcelona d’idees, totes les demés ciutats ben modernes, i que aques-
tes sien ravals nostres i nosaltres ravals d’elles, formant una immensa
pinya de civilitzacions i cultures.
Vosaltres, eternes joventuts, amigues meves, les qui sabeu bé que
aquesta conferència és una forta alenada de romanticisme sobre la prosa
del pràctics, dels eterns negociants, bé comprendreu que no sabria estan-
car-me’n de construir un petit paràgraf sobre les meves amors en aquesta
ciutat nostra, qui és per a mi com una dona estimada, amb totes les gràcies
i també totes les inconstàncies de la feminitat, plena de crueltats divines.
Perquè els nostres amors amb ella són com els amors d’un mortal amb
una deessa, amb una immortal qui, perquè té consciència de la seva im-
mortalitat, desprecia els seus propis fills, qui passaran, mentre ella restarà
sempre. I ella somriu, com una dona, en els fullatges estivals, i se cimbreja
en les banderoles, i espurneja d’ulls, felinament, en la lluminària de les
seves nits, i s’ajeu esllanguida al repòs de les seves festes, i remou els esten-
dards i les filoses entre cançons alternes de treball i de revolta... Però les
seves mirades, com les dels antics encantaments, poden donar la mort.
És per ella, és pel seu amor, que jo us demano un alçament dels cors,
a fi de què demà sigui digna de presentar-se a les demés ciutadanies com
una esplèndida companyona.
Vaig a acabar. Jo voldria trobar unes paraules d’acabament dignes de
vosaltres. Heu imaginat ben bé el que hi ha de solemnial, de decisiu, en

263
l’acabament d’un discurs, d’una entrevista del ciutadà amb el poble? La
paraula des dels llavis del qui la pronuncia s’envola com una llavor tirada
sobre la terra. Aquesta paraula morirà com un extingir-se la vibració, o
bé remourà les humanitats amb una gran ventada d’alçament. El ciutadà
que ara us parla no fa més que repetir, davant el poble enter de Barcelona,
el que té dit a la tribuna dels periòdics o a la tribuna de les societats
polítiques. Per a la meva petita glòria jo no us diré més que això: jo no
he rectificat mai la meva acció: els fets i les coses han passat sobre meu
sense alterar-me, i jo he insistit en la meva paraula de sempre, la mateixa
que ara vinc a dir-vos, ciutadans. Jo apel·lo a vosaltres, apel·lo a Catalu-
nya, contra la política de les velles prudències, qui ha fracassat definiti-
vament. Jo us demano que tragueu a la prova pública una política de
sinceritats. No hem dit mil vegades que la política espanyola és una
política insincera, falsa, que sona a buit? Doncs el millor dels catalanis-
mes serà que la nostra política sia ben neta de tot dissimul, sense atenu-
acions ni mitges tintes, ben plena de sinceritat; que així serà una
excel·lència de Catalunya enmig del retràs espanyol! De les actituds
clares, de les paraules franques, no diem que són actituds «a la catalana»?
Doncs aquest catalanisme és el que jo demano!
No m’agrada mirar endarrere. No vull parlar ja de dretes ni d’esquer-
res. Jo m’avanço avui enmig d’aquesta escena, com si fos a la plaça pú-
blica; m’avanço amb l’estol dels meus amics que vulguin seguir-me; miro
endavant, i truco a les portes de l’enemic, per a què els enemics de bona
voluntat vinguin a nosaltres. Jo estenc la vista pel campament enemic,
on s’arreplega avui la massa proletària de Barcelona; i jo invoco les ten-
dres de l’adversari, amb una frisança de tot l’esperit.
Voldria acabar amb una imatge graciosa, una imatge que aparegués als
vostres ulls com un gest de galanteria, com una gran reverència de saluta-
ció, com una cadència de bells ropatges o de belles melodies... Jo tinc
encara en els ulls l’enlluernament de la vostra Barcelona, l’espurneig de la
meva Barcelona, després de tants mesos de no veure-la. I bé; enmig de la
plaça he trobat, a terra, aquesta bandera de sinceritat ruda, de franquesa
viril, de crua veritat a la catalana; jo la recullo, l’alço cap al cel, com si fos
una hòstia, com si fos un sagrament, us la mostro emocionat i tremolós
de veu, com mostraren la imatge del Crist el dia del Corpus de Sang, se-
gons es canta a la cançó dels Segadors; i ofereixo aquest penó, com un
símbol i una guia, al més digne de vosaltres. Teniu!

264
 El radicalisme i l’escola285

Un il·lustre amic meu me deia ahir: «¿Per què us planyeu de no haver

sabut “atreure” tots els obrers catalans a la causa de Catalunya? ¿No ve-
ieu que la paraula “atreure” enclou un pecat d’origen? “Atreure” implica
diversitat de termes, entre la cosa qui atreu i la cosa atreta. Sembla que
hi ha una idea d’engany, en el verb atreure.»
L’observació és molt justa. Tan justa que jo, qui instintivament la
sentia, he dit que, per la meva part, volia esser atret a la causa obrera, i
no atreure-la a mi; volia esser conquerit i no conqueridor. Si jo parlava
d’atreure era sols amb l’acceptació prèvia del programa obrer, incorpo-
rant-lo a la nostra esquerra, amb lo qual no es faria més que accentuar
aquesta caracterització d’esquerra.
Tot això em dona peu per a contestar a unes observacions d’El Pro-
greso, observacions que ja va fer-me particularment un adversari que jo
estimo moltíssim.—I a propòsit: abans de seguir endavant, dec dir que
jo, sentint-me, per damunt de tot, «civista», poso com a primera quali-
tat de les controvèrsies la cortesia amb l’enemic, sia quina sia la manera
de discórrer de l’enemic.
Me deia, doncs, aquell amable adversari: «¿Per què dieu que el radi-
calisme ha tingut interès en la inconsciència de l’obrer, per a millor
dominar-lo? ¿Ignoreu el nombre considerable d’escoles i centres instruc-
tius que els radicals han creat per tota Barcelona?» El Progreso, tot

285. Publicat a El Poble Català l’11 de desembre de 1910.

265
recollint aquesta mateixa observació, cometia una formidable errada, on
se deia que els radicals no havien tingut interès en treure de l’embruti-
ment les masses obreres... Un catòlic diria que aquesta errada és provi-
dencial, és un miracle...
Establim bé els conceptes: Hi ha un instruccionisme i un educacio-
nisme. És d’aquest darrer, que jo parlava. La instrucció, per si sola, no
és un bé, i pot esser un mal. Bismarck se burlava un dia, amb raó, de lo
que en deia el «proletari il·lustrat», aquell producte del primitiu socia-
lisme. Tot el mal de la instrucció que podríem dir-ne, en la justesa del
terme, «sectària», és haver produït un «simplicisme» d’esperits tancats a
tot quant s’aparti de la norma rebuda. El primer model d’escola sectària,
és clar, és l’escola catòlica. Per a un bon deixeble de l’escola catòlica, tot
quant se separi del catolicisme forma un sol bloc d’error; i així se con-
fonen en un mateix odi totes les diversíssimes formes de l’esperit humà
no compreses en el dogma establit com a única fórmula de veritat. Se
suprimeix la gama infinita de les corrents espirituals, i tot se redueix a
l’escola blanca i l’escola negra, l’escola-dia i l’escola-nit, l’escola-déu i l’es-
cola-diable, a un maniqueisme rudimentari qui inutilitza l’esperit per a
tot criteri, per a tota operació de discerniment, per a tota creació pròpia.
I com a questa potència de crear-se a si mateix és el signe més pur de la
personalitat, és lo que en diríem «autoritat» pròpia, poesia personal de
cadascú, un sistema d’instrucció parcial, un sistema puritana i tendenci-
osament instructiu, vicia el deixeble incapacitant-lo per al segon moment,
el moment de l’educació.
Quan jo m’he referit a la falta comesa pel radicalisme volia dir que
ha descuidat, no la instrucció-medi, sinó la instrucció-fi; no l’ensenyança
en el concepte vulgar del mot, sinó l’ensenyança política. Podrà dir-se’m:
«¿Veieu? Aquí teniu la suma de les escoles fundades i fomentades pel
radicalisme.» Però no se’m pot dir: «Nosaltres hem fet evolucionar l’obrer
des de l’atomisme àcrata a l’organicisme socialista: aliats i solidaritzats
amb nosaltres, els obrers catalans han constituït un socialisme revelat en
mil centres i associacions, on nosaltres saludem una forma de pervenir.»
No hi ha dubte que una «instrucció» medial pot afavorir fortament
els qui la fomenten, perquè encadenarà l’esperit dels deixebles a la causa
del mestre. En canvi una educació política, una capacitació política, pot
alçar els deixebles contra el mestre, per superioritat dels deixebles, o
almenys perquè el temperament dels deixebles haurà pogut expandir-se
i volar amb llibertat, sense la trava de cap dogma.

266
 Escolteu, vosaltres radicals. Si un dels vostres digués: «La Iglésia ha
tingut interès en la ignorància i l’embrutiment dels fidels, perquè així s’as-
segurava llur fidelitat i devoció», la Iglésia posaria el crit al cel i diria: «Men-
tida! Precisament l’obra de la Iglésia ha consistit en una abundosíssima
fundació de centres d’ensenyança, des de la universitat lliure fins a l’escola
de pàrvuls.» I, de fet, la Iglésia tindria raó. De manera que la Iglésia res-
pondria exactament lo mateix que el radicalisme. Ah! El mal és que un i
altre han vist en l’escola més aviat un medi que un fi. No han procurat
l’autonomia dels obrers, sinó l’adhesió dels obrers. Ja teniu el verb fatal,
aquell que em retreia l’amic de què us parlava al principi: el verb «atreure».
Nosaltres, esquerrans, no haurem sabut «atreure’ns» els obrers. Però el pe-
cat dels radicals és que se’ls han «atrets»...
Jo un dia vaig dir: «¡Quina glòria seria la meva, si vegés els meus fills
desfer la meva obra, per superioritat!» Això és lo que el radicalisme no
ha sabut dir dels seus fills, els treballadors catalans: «Quina glòria per a
mi, radicalisme, si els treballadors, emancipats i creats per mi, com un
pare, rectifiquessin en gran la meva obra, per superioritat!»

267
 Catalanisme socialista286

Ciutadans:
Si no fos una frase rebregada aquella de «las segundas partes» us la
citaria al començ d’aquesta conferència. Per segona vegada, en pocs dies,
parlo des d’un teatre barceloní i me sento amb la feixuga dificultat de
continuar essent digne de vosaltres.
He de començar amb una ratificació de tot quant us deia ara fa quinze
dies: sento que els moments són decisius per la política catalana i em
sembla experimentar dins de mi mateix el repercutir d’aquests instants
de suprema crisi, com si el meu cas personal fos un reflex o un ressò de
la gran mare Catalunya.
Avui no teniu d’esperar de mi paraules estridentes. La nostra entre-
vista serà plàcida i tranquil·la. Jo voldria substituir aqueixa estridència
amb una gràcia de paraula que donés a lo que vaig a dir més eficàcia per
a que penetrés subtilment el vostre ànim i jo no us semblés tan indigne
de la vostra atenció.
Parlar al poble des d’un teatre és acció que té per a mi aires de ceri-
mònia quasi religiosa. L’oratòria política cobra aquí un no sé què de
tragèdia, de representació simbòlica; la poesia s’ajunta a la ciutat com
una dansa sagrada; i acut involuntàriament a la memòria el record
d’aquell dia en el qual, en el Joc de Pilota de Versailles, unint-se la po-
lítica de la ciutat, que naixia, amb la bellesa olímpica dels jocs públics,

286. Conferència pronunciada al Teatre Principal de Barcelona i organitzada per l’Ateneu

Enciclopèdic Popular el dia 18 de desembre de 1910. Publicada a: Alomar, Gabriel. op.
cit., 1989, p. 31-52.

269
eterns sementers de democràcia, va ser formulada la llibertat dels homes
i de les nacions, i per tant va ser formulada, en germen, la llibertat dels
catalans i de Catalunya.
A les taules dels teatres i en els estadis dels jocs públics, s’ha conser-
vat sempre, com una ara encesa, l’herència de la concepció clàssica de
la ciutadania, i els ecos d’aquest mateix recinte bastarien per donar a la
meva veu la significació que jo, per mi sol, no sabria donar-li.
Organitzada aquesta conferència per l’Ateneu Enciclopèdic Popular,
societat de cultura, he cregut que havia de donar-li un caràcter més
aviat pedagògic, més aviat acadèmic, que tribunici. No sé si hauré lograt
complaure-us. Potser un escenari no és lloc adequat per l’oratòria de
càtedra o d’ateneu; potser hi haurà un contrast entre les meves paraules
i el lloc on les pronuncio. Jo us demano que, en gràcia a la benemèrita
institució de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, m’ho tingueu en compte.
Un discurs de negacions és més teatral, més escènic; que no pas un
discurs d’afirmacions; perquè l’enrunament és sorollós i momentani.
En canvi, la construcció és obra lenta i poc vistosa.

QUALITAT BURGESA DEL CATALANISME

He de parlar-vos del catalanisme socialista.

El malentès fonamental de la nostra política és que tenim dos pro-
blemes divergents, en comptes d’un: davant d’Espanya tenim el problema
català, però davant del món, tenim, com a tot arreu a l’hora present, el
problema obrer. Anem a formular succintament la naturalesa d’un i
altre, procurant la major claredat, fins i tot a costa de l’eloqüència.
Catalunya presenta, davant Espanya, el catalanisme. ¿I què és el
catalanisme? ¿Quina definició ben concreta, ben plàstica, ne faríem?
És un problema de «castes», no de «races». Jo em guardaré de retreure
una volta més aquelles afirmacions calumniosament atribuïdes al doc-
tor Robert sobre la superioritat dels cranis catalans. Però, sia com sia,
el catalanisme pot definir-se: «l’oposició entre la casta catalana i la casta
castellana». Així cauen per terra totes les divagacions ideològiques
sobre aquest problema. En canvi, cobra relleu el concepte de catala-
nisme com a qüestió exclusivament sentimental. Entre castellans i
catalans no hi ha una diferència de «races»; hi ha una diferència de
«castes». La diferència de races és una apreciació d’antropologia, que

270
pot discutir-se; però la diferència de castes és un fet, i els fets no se
discuteixen perquè són evidents.
¿Quina casta és superior, la castellana o la catalana? La superioritat
és un concepte relatiu. Nosaltres tenim unes superioritats sobre els
castellans i ells ne tenen sobre nosaltres. L’hegemonia que avui exercei-
xen vol dir que han estat superiors. La renaixença de Catalunya vol dir
que avui, políticament, nosaltres som superiors. ¿Per què? Perquè hem
sabut adaptar-nos millor al moment actual. Això no significa que sabrem
adaptar-nos també al moment futur. Allò que se’n diu «la rudeza cata-
lana», la callositat de les nostres mans de constructor, revela una supe-
rioritat nostra de mascles, de fecundadors, una superioritat damunt les
corts efeminades i corrompudes.
Des de la Revolució Francesa, les castes nobles han anat cedint l’im-
peri a les castes burgeses. Encara avui mateix, la lluita entre la Cambra
dels Comuns i la dels Lords és un símptoma d’aquella substitució dels
nobles pels burgesos. Doncs bé: el catalanisme és la substitució de la
casta cortisana, enemiga del treball, casta qui té per nucli Madrid, amb
la casta que ells ne diuen «laboriosa», amb la casta burgesa que té per
fogar Barcelona.
Tal volta jo ho veig amb més claredat perquè visc lluny de vosaltres.
Problema de sentiment i no d’idees, he dit. I per això els moments més
forts d’aquesta lluita són moments d’odis sense motiu, d’antipaties in-
compreses, d’entusiasmes patriòtics oposats, de banderes qui topen i de
veus qui criden com apel·lacions al cel. Per part d’ells, les lleis que im-
posen, des de la llei Silvela287 a la llei de Jurisdiccions, són lleis de «passió»
i no lleis de «raó». Es fonamenten en l’odi i no en la justícia.
I si no us haguéssiu de prendre malament les meves paraules, us diria
que nosaltres també hem fonamentat més en l’odi que en la justícia els nos-
tres «Segadors», els nostres 11 de setembre, tot el nostre pintoresc «quatre-
barrisme» de fanfàrria... Ah, senyors meus! Hem fet més aviat la pàtria
negativa que la pàtria afirmativa i jo vull dir-vos que per a mi la pàtria és
davant tot una gran i poderosa afirmació. No és un odi, sinó que és un amor.

287. La llei Silvela consistia en un augment tributari del ministre d’Hisenda Villaverde.
La crisi de 1898 va portar el govern conservador de Silvela a imposar una alça en
els impostos amb uns tipus més alts a Barcelona que a Madrid. La resposta a aquest
fet va rebre el nom de el Tancament de Caixes, una protesta de contribuents de
l’any 1899 que va consistir en donar de baixa establiments comercials i indústries
per deixar de pagar la contribució.

271
 N’hi ha que imaginen el catalanisme com un moviment contrari
a la Revolució francesa, perquè diuen que la Revolució francesa va ser
jacobina i unitària, com ho era l’antic règim. Però aquests obliden
que la riquesa material de Catalunya és una conseqüència de la vic-
tòria burgesa sobre els antics nobles, i per tant és una conseqüència
de la Revolució. Ademés, el nostre vocabulari polític no pot ser més
burgés: «política realista, res de romanticismes, hem de ser positius,
pràctics, etc.»
En resum: nosaltres ens hem sentit superiors a Madrid perquè som
burgesos, mentre a Madrid són cortisans, gent de l’antic règim. Aquesta
superioritat social nostra ha volgut tornar-se superioritat política, ha
volgut «governar». I això és el catalanisme. Doncs bé: jo us dic que si
ara no sabem convertir aquest burgesisme catalanista qui fa la nostra
força d’avui en obrerisme catalanista que faça la nostra força de demà,
el temps ens passarà per sobre i morirem com a catalans.
Nosaltres, com a burgesos, hem alçat el crit contra el castellanisme
qui és l’antic règim. Però ara alcen el crit contra nosaltres els obrers, qui
són el règim de demà. Hi ha un separatisme contra nosaltres: el sepa-
ratisme dels obrers. Perquè els obrers ens diuen: no en volem saber res
de la teva pàtria, de la teva bandera, de la teva història nacional, de la
teva demanda, de la teva reivindicació. Nosaltres tenim la nostra de-
manda contra vosaltres. Tenim lo que en diuen una «qüestió prèvia».
I els elements no catalans, aquells immigrats i buròcrates de què us
parlava l’altre dia, han aprofitat naturalment contra nosaltres aquest
odi, aquesta força. Barcelona, com l’antiga Roma, té un contingent
poderós de gent no catalana; així Roma tenia dintre d’ella els barbres i
els plebeus, que havien de destruir-la, perquè ella no va saber elevar-los,
com devia, a una dignificació de ciutadans.
Així com, a certes obres dramàtiques, els obrers són aliats dels nobles
contra els burgesos, així el madrilenyisme s’ha aliat amb l’obrerisme
català contra el catalanisme burgès, valent-se de certs cabdills i certes
demagògies que tots coneixem massa... Aquí està tot el mal. I nosaltres
no ens hem sabut defensar, fins avui, contra aquesta artimanya. Quan
vàrem fer la Solidaritat contra la llei de jurisdiccions, ni tan sols vàrem
recordar que els obrers estaven tan menaçats com nosaltres per aqueixa
llei opressora del pensament; i l’ajut dels obrers va mancar-nos. Mentre
avui, en la política espanyola, els obrers casi són els únics que es recor-
den de protestar contra la llei tirànica.

272
L’OBRER CATALÀ D’AVUI

Ara bé, ciutadans, jo us dic: el catalanisme socialista té d’esser!

Veiam: ¿quines forces s’hi oposen? D’una part, l’interès de casta del
catalanisme burgès. Això no compta, perquè, si és precís, construirem,
enfront i contra la Catalunya nacional, una Catalunya internacional fins
a pesar dels catalans! —D’altra part, an el catalanisme socialista s’hi oposa
la naturalesa caòtica, inorgànica, atomística, individualista, anarquista,
de l’obrer català. I aquesta és la finalitat primera del meu discurs d’avui.
Aquí a Catalunya hi ha un desequilibri polític, en què la quantitat
ofega la qualitat. Els «més» ofeguen els «millors». Així com deia l’altre
dia que Catalunya no és autònoma perquè no té capacitat de ser-ho, i
per això està sotmesa a Madrid, avui us diré: l’obrer català no està eman-
cipat dels cabdills, perquè encara no té capacitat per a esser lliure. Ca-
talunya sofreix el domini de Madrid; l’obrer català sofreix el domini de
l’home que tots sabeu, i que és una mena de Madrid en carn i os. Aquest
home és a l’obrer català exactament lo mateix que Madrid és a Catalunya.
Ja veieu doncs, que una mateixa tirania aclapara als obrers i a Catalunya.
I ¿serem tan desmanyats i tan inútils, que no sabrem aliar l’obrer i Ca-
talunya contra l’enemic comú de tots dos?

EVOLUCIÓ DE L’OBRER

Un dia vaig dir: el catalanisme té tres moments: el regional, o de la terra; el

nacional, o dels homes; el polític, o de la ciutat. En aquest darrer no hi som
encara de ple, perquè ni Espanya ni Catalunya són arribades a un moment
polític de veritat, i se troben encara en el moment nacional. —Doncs bé:
també el proletariat té tres moments: el primer és el moment sentimental,
el moment anarquista; el segon és el moment intel·lectual o socialista; el
tercer és el moment de la voluntat, el moment polític, el moment humà.
Parlem del primer. Quan l’obrer no és encara més que anarquista, és
anònim, és massa, està sotmès al sentimentalisme primitiu de totes les
prehistòries; i els oradors que en diríem hipnotistes el fan anar allà on
volen, perquè l’obrer no té encara consciència de solidaritat, d’unió, de
confederació. És un obrer-cor, negatiu, pessimista, impulsiu. Dirà sem-
pre «lo que no és» en comptes de dir «lo que és». S’entregarà an el «des-
tructivisme» pur. I així com els aristòcrates emigrats durant la Revolució

273
francesa varen aprofitar els pagesos contra la llibertat; així com els carlins
aprofitaren contra la llibertat els nostres pagesos catalans, així avui el
madrilenyisme ha aprofitat l’obrer català, també senzill com aquells,
contra la causa de Catalunya.
Aquest obrer primitiu, qui pertany a l’antropologia i no a la sociologia,
ve a esser lo que és el regionalisme com a grau primitiu del sentit de territori.
Però l’obrer anarquista evoluciona, puja un grau, i se torna socialista.
Era sentimental, i se fa reflexiu, intel·ligent, conscient. Ja té instint d’agru-
pació, ja té comunitat d’interessos, sentit de casta, de federació, «esperit
de cos». Lo que era moment «antropològic» se torna moment «social».
Abans l’obrer no tenia moviment propri, era un ramat conduït per for-
ces externes. Ara ja es mou a si mateix. Era satèl·lit i ja és planeta. Era
larva i ja és crisàlide. És la nació-proletariat alçant-se contra la nació-
Estat. És un nacionalisme de casta. En part, és encara negatiu, perquè es
posa com una negació davant la fortalesa de l’Estat burgès alçada enfront
d’ell. Però és ja afirmatiu perquè té consciència de la força pròpria, encara
que la tingui vagament del seu fi. És, en sentit dels homes, lo que és el
nostre nacionalisme en sentit de la terra: un segon grau.
Però ve el tercer grau. El grau primer era el de la sensibilitat; el segon
el de la intel·ligència; el tercer, el de la voluntat. L’obrer cobra eficàcia
de paraula, cristal·litza, opera. No se sent ja com a casta, sinó com a
conductor futur de tota la societat. Se sent home i no ja treballador. Se
sent universal. Lo que era moment «social» se torna ja moment «polític».
Lo que es movia a si mateix, ara mou els altres. Ja no és autòmata, sinó
que és motor. Ja no és planeta sinó estrella. Ja no és crisàlide, sinó papa-
llona, i papallona vol dir, originàriament, «ànima». L’obrer qui era un
cos ple de força, és ja una ànima plena d’ideals; i digueu-me: ¿no hi ha
aquí la més gran, la més sublim de totes les poesies humanes?
Així avui, per totes les nacions, el socialisme sent la proximitat
d’aquest instant de creixença; se solidaritza amb l’interès de les esquerres,
entra com a tal en la col·laboració parlamentària i renovarà ben aviat el
nostre mateix ambient polític com un gran buf de purificació!

PARAL·LEL AMB L’EVOLUCIÓ DEL CATALANISME

Tal és l’evolució del socialisme. Ara bé: l’evolució del catalanisme és

paral·lela an aquella. De primer, els catalanistes varen ser purament lírics,

274
cantant a Catalunya com els obrers ingenus canten l’anarquia. Després
varen sentir l’instint de l’agrupació de raça, equivalent a l’agrupació de
casta del socialisme. Els obrers s’unien com a obrers; els catalans s’unien
com a catalans. Doncs jo voldria avui que els obrers s’unissin com a
homes, no ja com a obrers; i que els catalans s’unissin com a homes, no
ja com a catalans. Voldria que uns i altres tinguessin ja consciència de
treballar per la plena ciutadania de tots i no ja per la seva casta o per la
seva raça, per la seva classe o per la seva nació.
Així com hi ha obrers que encara creuen que el proletariat s’ha de
desentendre de tot quant no sia interès material de la classe obrera, i que
no tenen d’intervenir directament en política, hi ha catalanistes que
creuen també que Catalunya es pot desentendre de la causa universal de
llibertat i democràcia. Ni el catalanisme pot viure fora del món, ni fora
del món pot viure l’obrerisme.
Tot sorprès per aquestes consemblances entre la corrent catalanista i la
corrent obrera, jo em pregunto ara si no podríem confondre en una sola
confluència els nostres dos rius, formant un angle amb les dues línies, una
sola aspiració amb les dues polítiques. Catalunya serà una nació, sols el
dia que s’hi trobin totes les formes de la política moderna. Si nosaltres,
com a catalanistes d’esquerra, diem que som homes d’emancipació i de
llibertat, hem d’acceptar totes les demandes de l’obrer, qui sospira per
emancipació i per llibertat. I si els obrers se diuen homes de federació, han
d’acceptar la federació natural de les nacionalitats, ja que el somni comú
de tots nosaltres té per nom internacionalisme, o sia conjunció de totes
les nacions llibertades. Llibertat és doncs l’ideal de l’obrer; llibertat és doncs
l’ideal del veritable catalanista. Internacionalisme suposa nació, perquè
tota suma pressuposa sumands. El catalanista conscient aspira a que la seva
nacionalitat s’integri o federalitzi amb totes les demés nacions de la terra,
com un sumand en la suma. El socialista aspira a que la seva nació s’inte-
gri un dia en la internacionalitat universal. —Doncs aquí s’ajunten exac-
tament les dues escoles. ¿I no confondríem en una sola les nostres
banderes? I no marxaríem junts al pervenir? Des d’ara el ciutadà que us
parla declara fer seves totes, absolutament totes les reivindicacions de
l’obrer, com a obrer i com a català. I escolteu-me bé. Si algun dia, per
atzar de les coses, aparegués una ombra de conflicte entre la causa de Ca-
talunya i la causa del treballador, o sia entre la causa de la llibertat nacio-
nal i la causa de la llibertat individual, jo us juro que votaria serenament
contra la pàtria, contra Catalunya i en favor del treballador. Perquè

275
Catalunya aleshores no seria la pàtria, sinó l’opressió. I el treballador, en
aquells moments, seria la llibertat; i jo no faré mai traïció a la llibertat.

CAPACITACIÓ PER LA POLÍTICA

Sento flotar en l’aire, ciutadans, la transcendència i la intensitat del mo-

ment en què us parlo. Tots palpem, en el vent de les places, l’aproximació
de les hores històriques, com aquelles ràfegues d’aire humit qui anuncien
les tempestes. La clau qui ha d’obrir-nos les portes de la Bastilla és aquesta
paraula, en què es concentra la necessitat d’obrers i de catalans: «capaci-
tació». Tenim de fer-nos capaços del moment actual. «Capacitació de
política». Catalunya necessita capacitar-se per esser autònoma, això és:
lliure; els obrers necessiten capacitar-se per esser lliures, això és: autònoms.
I si els obrers de Catalunya arriben a capacitar-se per a aquesta llibertat,
Catalunya adquirirà un dret per a alternar amb totes les nacions del món
ja capacitades; i de fet serà autònoma; de fet serà lliure.
Tots els interessos dels conservadors o dels reaccionaris se caracteritzen
per tenir odi a la política. Parleu amb un burgès, un home de sa casa, un
d’aquells homes qui pel carrer no són ciutadans, sinó que són merament
«transeünts», i demaneu-li què opina sobre les necessitats públiques d’Espa-
nya. Aqueix home, com si no li preguntéssiu sobre coses «polítiques», us
respondrà aquella coneguda bestiesa: «Menos política» i més «administració».
I és que la paraula «conservador» vol dir home que està conforme amb lo
present, i per tant no té «ideals», ja que els ideals són sistema de canvi, de
pervenir, aspiracions a coses noves; són la part espiritual de l’home; i el con-
servador pur, en comptes d’ideals, té «interessos», qui són la part material,
la part animal dels homes i de les societats; són el ventre i no el cap.
Pregunteu, després, a un anarquista pur, què opina sobre la cosa
pública, i la resposta us sorprendrà; perquè serà casi exactament igual a
la del conservador. Us dirà pestes de la política; us dirà que els treballa-
dors han de fugir de la política, que és el primer dels mals. I és que aquest
anarquista, candorós i fidel, ve a esser un reaccionari, un tradicionalista,
un religiós, al nostre socialisme d’avui. Aquest és un avantpassat nostre,
correspon a un temps infantil i primitiu, que ja pertany a la història.
Pregunteu, per fi, a un artista, a un intel·lectual pur, dels tancats a la
torre d’ivori, candorós fidel qui adora l’art per l’art i la bellesa per la
bellesa; pregunteu-li què opina sobre la política; i us respondrà casi lo

276
mateix que el bon burgès i que l’anarquista; us respondrà amb un gest
de repugnància per la paraula «política», que ell troba indigna de tota
poetització. I és que l’artista, sentimental i infantil com l’anarquista, és
una altra mena de reaccionari i d’antiquat, en relació als nostres temps.
Jo us dic, en canvi, que l’adveniment dels treballadors a la política és
lo que més temen els conservadors d’avui, perquè sols així podran els
obrers renovar les societats. I si el catalanisme és una manifestació de
política, ¿serien tan incautes els obrers, que no l’aprofitarien en bé pro-
pri, apoderant-se d’ell i dient: el catalanisme som nosaltres?

L’IDEAL CONTRA L’INTERÈS

El burgés odia la política perquè és un home material; l’anarquista i el po-

eta de la torre de vori odien la política per lo contrari, perquè són massa
sentimentals. El burgès veu en la política un perill per a la seva riquesa, per
al seu interès. L’anarquista i el poeta no veuen en la política un perill per a
la seva especial religió, per a la seva capella, per al seu ideal. I ja veieu com
un ideal equivocat pot ajudar indirectament l’interès de l’enemic.
En aquest punt passa lo mateix que en l’aliança d’interessos contra ideals.
El cristianisme, ideal pur, ajuda avui a la riquesa, que és un pur interès. I és
que «l’ideal» cristià ha passat a ser «interès» catòlic; i l’Iglésia odia avui la
política perquè hi veuen un perill per a l’interès eclesiàstic; els rics odien la
política perquè hi veuen un perill per a l’interès de la riquesa; i els dos odis
s’han ajuntat contra l’enemic comú, que és el poble, que som tots nosaltres.
I tots nosaltres, atacats per aquesta aliança d’interessos contra ideals,
devem juntar-nos també, no per a la destrucció de la política, sinó per
a la conquesta de la política. Nosaltres, soldats de l’exèrcit de l’«ideal»
contra l’«interès», tenim dues castes de no conformisme: els uns sofrim
a la carn, per la misèria; els altres sofrim en l’esperit, per l’ideal. I devem
juntar-nos contra la solidaritat que formen els rics i els ignorants, o sien,
els farts i els embrutits, qui els serveixen d’instrument o de medi.

RURALISME CONTRA SOCIALISME

Les societats burgeses d’avui tenen un altre aliat: el pagès. Parleu de so-
cialisme a un burgès i us dirà: «Bah! El pagès, qui coneix el valor de la

277
terra, no serà mai socialista perquè el terrer és un tros de les seves entranyes
i el defensarà com un fill, a cops de càvec». Això prova la superioritat del
socialisme, ja que és patrimoni de l’home de les ciutats, flor de les civilitza-
cions i sitial de les cultures. «Rústec», vulgarment, ja s’oposa a «urbà», a
«civilitzat». Vulgarment també «Política» vol dir lo mateix que «urbanitat»
i «cortesia», art del tracte humà, perfecció de les maneres. «Home social»
també indica vulgarment home cortès i cultivat. Ja veieu com la civilització,
la urbanitat i el socialisme són gramaticalment una mateixa cosa; com una
mateixa cosa són els insocials i els rústecs. El socialisme civilitza i aristocratitza
l’obrer, elevant-lo a la classe alta, en lloc de rebaixar les classes elevades fins
a l’estat actual de l’obrer; l’estat de misèria intel·lectual paral·lela a la misèria
corporal i de la fam; ja que la burgesia no s’és contentada amb monopolitzar
el diner, sinó que, més monstruosament encara, ha monopolitzat la instruc-
ció, l’educació, la mentida dels títols acadèmics, qui han erigit la nova casta
hereditària i estúpida dels «homes de carrera», donant un dissimul a moltes
imbecil·litats, mentres les intel·ligències populars quedaven ofegades, per
faltes de medis materials d’obrir els ulls a la claror i l’esperit a la ciència.
La tendència del socialisme és aquesta: allunyar cada dia més del
rusticisme el treballador, ja que el rusticisme l’embruteix i el col·loca
com un instrument i una arma al servei dels rics. —Està bé: doncs la
meva obra personal dins el catalanisme ha estat exactament la mateixa:
allunyar del ruralisme originari el sentiment col·lectiu o nacional de
Catalunya, acostant-lo al ciutadanisme de Barcelona, per a fer-lo uni-
versal i humà com és el socialisme. Ja veieu que la meva tasca de catala-
nista ha estat sempre socialista, perquè sols així podia esser universal.
Durant la Revolució Francesa, els nobles, destronats, trobaren ajuda
en el pagès de la Vendée contra el ciutadà de París qui se llibertava. Avui,
també, els burgesos, combatuts pel socialisme, intenten trobar ajuda en
els pagesos, aliant un interès i una ignorància contra un ideal i una edu-
cació; l’interès dels rics i la ignorància dels rústics contra l’ideal dels
obrers i l’educació dels ciutadans.
A Catalunya, altre temps, els pagesos varen actuar d’una manera ben
diferenta; perquè al segle xv, els remences ajudaren al rei contra les cas-
tes privilegiades i les formes feudals.
El catalanisme, qui tan pagès va esser en els seus principis, pot trobar,
en mans de l’obrer ciutadà, la seva definitiva modernització.
Alliberar la terra catalana del domini capitalista és exactament fer
obra de catalanisme. En lo polític, aspirem a l’autonomia, això és un

278
catalanisme, però en lo social aspirem a posseir tots la terra nostra, Cata-
lunya, i això és un altre catalanisme. Veieu com s’ajunten sota un sol nom
les dues idees, i com totes dues són catalanisme. La terra catalana és una
segrestada que volem deslliurar; i quan sia de tots, homes i terra ens hau-
rem fos en una sola entitat i socialisme i catalanisme seran lo mateix.

ELS TRES PROBLEMES

Resumint: hi ha tres problemes a Catalunya: Primer, conflicte nostre

de ciutadans davant la societat catalana; això és l’aspecte socialista.
Segon, conflicte nostre de catalans davant d’Espanya; això és l’aspecte
catalanista. Tercer, conflicte nostre d’espanyols davant d’Europa; això
és l’aspecte civilista.
Aquests tres aspectes representen per a mi els tres graus del progrés de
Catalunya: l’obrer té de fer-se socialista, i el socialisme té d’apoderar-se
del catalanisme; així s’unirà Catalunya a la corrent europea o internacional.
Europa ve a esser una mena de confederació espiritual, on Espanya no hi
està encara compresa. És precís que Catalunya, al menos, s’hi ajunti.
La història moderna d’Espanya podria definir-se així: una sèrie d’es-
forços malaguanyats per a fer-se europea; per a «federar-se» espiritualment
amb Europa; una sèrie de temptatives infructuoses d’annexió a Europa.
Les dues dinasties europees que hem tingut una darrera l’altra, els Àustries
i els Borbons varen esser, en els seus orígens, empelts d’Europa sobre l’ar-
bre indígena espanyol. Però aquestes dinasties han anat aclimatant-se,
nacionalitzant-se, espanyolitzant-se. Els amics d’Europa intentaren dues
noves dinasties europees, en 1808, els Bonaparts amb el rei Josep; en 1870,
els Savoies amb don Amadeu; però fracassaren. La República, altra forma
europea, també fracassà perquè Espanya n’era encara indigna. I ara estem
sofrint la desil·lusió del malalt qui ha provat totes les medecines i cap no
li va bé.
¿On està la clau de la nostra presó? Ah! Jo no tinc altra esperança que
la capacitació de les classes obreres, les úniques verges, les úniques no ta-
cades per cap fracàs. No són dinasties, lo que hem d’importar, com una
moda europea; perquè no és Europa qui té de venir a nosaltres. Som nos-
altres qui hem d’encaminar-nos a Europa. No cerquem una «forma» de
govern, sinó una «mobilitat» de govern. Se tracta, sols, de «marxar». Se
tracta, no ja de fer-nos marxar, sinó d’evitar que se’ns «aturi». Ja m’enteneu

279
bé. No demanem un principi «actiu». Demanem la desaparició del prin-
cipi «passiu» que ens té empresonats, perquè no caminem. Demanem una
clau, no un automòbil. L’automòbil ja és a la porta. Però la porta no podem
obrir-la, i ens hi fem a coces contra ella. I fora de la porta, els braços d’Eu-
ropa ens esperen per acollir-nos... Obriu, doncs, la porta, ciutadans!
L’única forma de progrés actual és el socialisme. L’única matèria o
instrument de progrés actual són els treballadors. Totes les formes de
progrés, en la història, han tingut un caràcter d’universals; els homes i
els pobles qui les promovien treballaven per a tot el món. Eren imperi-
alistes o eren federatius, que lo mateix dona. Un dia l’Imperi Romà
volia dominar tota la terra. L’altre dia, el cristianisme unia a tots els
homes per sobre les nacions, i se deia catòlic, això és, universal. El Pon-
tificat i l’Imperi, el Renaixement, la Reforma, l’Enciclopèdia, la Revo-
lució Francesa, Napoleon, el socialisme: veieu aquí la successió històrica
de les tendències universals. Nosaltres sortim de dues d’aquestes tendèn-
cies universals: en lo polític, sortim de la Revolució francesa; en lo social,
som fills del socialisme. L’una i l’altra se complementen.
Doncs bé: la Revolució és un moviment occidental qui amb poc més
d’un sigle de diferència va passar d’Anglaterra a França, i ara truca a les
portes d’Espanya poc després d’un sigle d’haver renovat la França. Con-
tra la Revolució, qui atacava interessos universals, hi va haver una resis-
tència universal, qui acabà en la batalla de Waterloo.288 En apariència, la
Revolució va ser vençuda; però en realitat alcançà la victòria.
Una intervenció material de tota l’Europa de l’antic règim va com-
batre contra la Revolució. Avui les coses són al revés: una intervenció
espiritual de tota l’Europa del nou règim ens impulsa a la renovació de
la vella Espanya. És com un contagi; és l’empenta natural de les aigües
a rompre la resclosa, la resclosa que nosaltres volem obrir. Obrim-la de
pressa, que si no, se romprà, i les aigües poden anegar-nos a tots!
I aqueixa intervenció espiritual d’Europa, en el darrer trimestre de
l’any passat, va prendre les magnes proporcions d’una intervenció de fet,
tombant el Govern de la tirania.289

288. Batalla que va representar un punt d’inflexió en la derrota de Napoleó en la guerra

contra dels exèrcits d’Anglaterra i d’alguns estats germànics.
289. Eleccions generals espanyoles de 1910 foren convocades el 8 de maig de 1910, després
de la crisi del govern conservador d’Antoni Maura  a causa de la  Setmana
Tràgica de Barcelona el 1909, sota sufragi universal masculí. En total foren escollits
404 diputats, i el partit més votat fou el Partit Liberal, dirigit per José Canalejas. El
partit conservador va restar molt afeblit, i a Navarra es presentà en coalició amb

280
 Ens cal, doncs, donar a Espanya carta de ciutadania dins Europa; i
que tots nosaltres puguem construir la ciutat interna que portem en les
entranyes, com una concepció de l’Esperit diví. Posem una eina d’obrer
conscient en cada mà d’infant i d’home, per a que, com aquella primitiva
francmasoneria internacional que construí les catedrals gòtiques, cons-
trueixin la ciutat segons el pla ideal de cada pensament.
Catalunya necessita integrar-se en l’evolució universal dels pobles i
en la gravitació universal de les nacions. L’evolució, en quant al temps;
la gravitació o federació, en quant a la terra. I sols el socialisme uneix en
un sol tot aqueixa doble aspiració d’universalitat; el socialisme ve a ser
en lo polític lo que és el monisme en lo filosòfic: és una facultat indefi-
nida de modificar-se en el temps, i d’estendre’s en l’espai geogràfic.

EIXAMPLAMENT DELS PROGRAMES

Perdoneu-me. Involuntàriament queia dins la pedanteria. Fugim-ne. Parlem

de coses més vivents, més palpables. Parlem de coses, de realitats, no d’idees.
Ni el catalanisme ni l’obrerisme poden tenir una base exclusivament
sentimental. I amb tot, avui encara tenen (sobretot l’obrerisme), tenen,
¿com ho diré?, la seva pròpia «llei de Jurisdiccions», qui els fa mirar
com a profanes totes les coses qui no encaixen en el seu respectiu cer-
cle restringit; i els fa mirar en canvi com a coses sagrades tots els seus
petits ídols familiars i privatius. El catalanista típic s’exclama: «Cata-
lunya abans de tot! Catalunya és una qüestió prèvia! Ella sola té de
preocupar-nos!». L’obrerista típic diu: «La lluita de classes és una qües-
tió prèvia! A ella sola hem de portar avui els nostres esforços!». Això
és d’un simplisme infantil. De la mateixa manera que les paraules
«paisà», «civil», «pekin»290, «secular», representen un esperit de castes
en lo militar o en lo clerical, així les paraules «métèque»291 a França o

carlins i integristes. També es presentà una Conjunció Republicano-Socialista, dirigida

per l’escriptor canari Benito Pérez Galdós, que va aplegar en la coalició diversos grups
republicans, el PSOE, el Partit Republicà Radical i el Partit Republicà Democràtic
Federal, però no la UFNR, que un cop trencada la Solidaritat Catalana es va presentar
en solitari i per primer va superar electoralment a la Lliga Regionalista.
290. «Nom pejoratiu donat als burgesos pels militars en el Primer Imperi Francès».
291. A la Grècia clàssica, un «metec» era una estranger resident a Atenes que no tenia drets
de ciutadania.

281
«maketo»292 a Bascònia representen un esperit de casta en sentit naci-
onalista, que no hem de voler imitar a Catalunya, ja que aspirem a absorbir
i nacionalitzar catalanament a tots els qui vinguin. Quan l’obrer interpreta
la paraula «burgès» en el sentit de separar-se completament dels altres ciu-
tadans, se perjudica a si mateix. L’obrer, per a esser gran, ha de tenir consci-
ència de que la feina que li pertoca no és ja de llibertar-se a si mateix, sinó
d’imposar la seva llibertat als altres, apoderar-se de la direcció social i dictar
les noves lleis de tots. No es tracta de lliberar-se d’un jou; sinó de pendre
una Bastilla o una Ciutadella! L’obrer, com aquell Prometeu mitològic, està
avui encadenat a la roca del treball, i un voltor li rosega les entranyes. Però
no té d’aspirar sols a desencadenar-se: sinó a que un dia pugui també men-
jar-se el voltor, en un guisat saborós i nutritiu!
Hem d’obrir la nostra escola a la col·laboració de tots i hem d’assaltar
les altres escoles per a col·laborar-hi, encara que els altres no ho vulguin.

EL SOCIALISME I L’IDIOMA

Catalunya és una realitat orgànica. Té una parla pròpria. És una xifra,

en la suma de les nacionalitats qui han de constituir un dia la federació
internacional. Doncs bé, en fórmula, obrers de Catalunya: és precís que
Catalunya parli socialisme en català, en el concert de tot el món. És
precís que el socialisme sigui traduït al català, ja que és la Bíblia nova. I
si l’obrer català, com a tal, té l’idioma català com a únic instrument
d’expressió, ¿és que podria mai revelar-se plenament, si rebutja l’ús de
la seva llengua, que és la seva ànima? ¿És que parlaríeu amb el vestit, que
és emmatllevat i postís, i no amb la boca, que és do de naixença?
Jo vaig dir que, avui, el catalanisme és l’idioma. Per això jo no us demano,
obrers de Catalunya, sinó una traducció del socialisme a la llengua catalana.
La llengua catalana donarà personalitat, no sols als socialistes de Catalunya,
sinó a la Catalunya socialista; la llengua catalana donarà cohesió i força or-
gànica a lo que d’altra manera seria una disgregació, seria un reste del con-
cepte anarquista, tan secament individual, i condemnat a l’eterna ineficàcia.
Per lo demés, jo vull la col·laboració amb tots els socialistes del
món, començant pels d’Espanya. Si jo vull personalitzar l’element

292. Nom despectiu en èuscar per referir-se a les persones que vivien al País Basc provinents
de l’Estat espanyol.

282
Catalunya és per a unir-lo, no per a separar-lo. Unir és lo característic
del socialisme i de la federació. Si jo, com a home soc socialista, com
a català soc federal, i per això aspiro a totes les unions i odio tots els
separatismes, tant si són separatismes de jurisdiccions, com si són se-
paratismes de territoris. Per a parlar contra el separatisme, se’n té de
tenir el dret; i avui els qui en diem socialistes, això és, homes de soci-
etat, homes de confederació, per sobre de totes les pàtries, som l’en-
carnació mateixa de les tendències unitives i solidàries; som els únics
que podem protestar amb justícia contra els separatismes de classe, de
nació i de pàtria.
En quant al socialisme madrileny, jo no tinc més que elogis. És més:
en la constitució d’aquest benemèrit nucli socialista de Madrid, jo hi
veig una superioritat de Madrid sobre Barcelona. I per emulació, per
noble enveja, voldria aquí, en resum, la constitució d’un socialisme ben
socialista, però que parlés català!

LA CATALUNYA INDIVIDUALISTA I LA PROTECCIONISTA

No us estranyi que algun esperit antiquat cregui, per tradició, o per no

haver comprès bé el sentit dels conceptes, que socialisme i catalanisme
són idees incompatibles, qui s’exclouen l’una a l’altra. També altre temps,
abans de Solidaritat, els conceptes de Catalunya i República semblaven
enemics, i avui ja coexisteixen en un mateix partit.
Hi ha una contradicció qui explica moltes coses. Sol dir-se: els cata-
lans són individualistes.—I també se diu: Catalunya és proteccionista.
—¿Com s’entén? No pot ser! Individualisme i proteccionisme són coses
oposades. ¿Com s’explica? —És que l’obrer català és individualista; però
el burgès català és proteccionista. L’obrer és l’individualisme de Catalu-
nya. El burgès és el proteccionisme de Catalunya.—Són dos interessos
oposats; i per això l’obrer no ha volgut mai esser catalanista, perquè li
ha semblat cosa burgesa, una forma de fomentisme, cosa de diner.

FANATISME OBRER

Però, ¿per què l’obrer no havia de renovar precisament aquest catalanisme,

espècie de Buda amb el ventre immens i dorat davant qui s’ajupen els

283
farts de la terra? ¿Per què l’obrer no havia de destruir aquest catalanisme,
declarant-lo fals i usurpador, i creant-ne un altre en lloc seu? Ah! És que
l’obrer pateix de la inferioritat contrària; perquè el seu individualisme
prova que encara és monàrquic en el fons, ja que tot ramat és monàrquic.
Està sotmès an el conductor i delega en el conductor tota voluntat i tot
ideal. L’obrer està avui hipnotitzat; vol, vagament, una revolució; però
no té plena idea de lo que vindrà després d’aqueixa revolució. Aplaudeix
el medi, però ignora el fi. Aplaudeix les frases qui parlen inflamadament
de medis revolucionaris, però ignora les construccions socials. Mira en
les mans la piqueta per a enderrocar; però no acaricia encara la paleta
per a edificar sobre l’enderroc. Com els infants, té un convenciment de
la seva inferioritat i renuncia en mans del conductor, qui per a ell és un
pare, un rei. I per això dic que és encara monàrquic. Les monarquies
són formes primitives, en relació a les repúbliques, qui corresponen a
estats més perfectes. Jo vull, doncs, que l’obrer sigui, de fet, republicà i
que es governi a si mateix, i que per si mateix pensi i obri.
Encara us diré més: l’obrer qui entrega son pensament a la suggestió
d’un sol home, és un obrer catòlic; perquè delega en un papa infal·lible
la formulació dels dogmes en què ell mateix creurà.
Quan jo vaig ajuntar-me an el catalanisme, aquest era encara a l’època
de la infància, i la meva paraula va esser: cal obrir les portes a la totalitat de
les qüestions polítiques, catalanes, espanyoles, europees. Avui, quan tinc
a honor afiliar-me públicament al socialisme, dic també als obrers: inter-
vingueu en tots els aspectes de la política, aspectes europeus, aspectes es-
panyols, aspectes catalans. Catalunya, políticament, no és sols una escola
o un ideal; és un fet, és una realitat, és una unió entre homes i terra, és un
sumand en la suma de la civilització. Doncs bé, obrers catalans; apode-
reu-vos de Catalunya; violeu-la si convé; fecundeu-la del vostre ideal, que
ella tindrà allò que li doneu vosaltres.
Barcelona, això és, Catalunya, qui batega aquí al defora, és un dels
fogars del treball europeu, és una forja del nostre Prometeu interior. I
bé: ¿voleu saber quina és la inferioritat de Catalunya, la inferioritat de
Barcelona? Si parleu de Barcelona en les places dels grans centres europeus
i us pregunten com se troba d’ideals l’obrer català, ¿què podreu respondre?
Tindreu de respondre, baixant els ulls, que l’obrer català no és encara so-
cialista! Que l’obrer català és encara monàrquic, monàrquic de conductors;
catòlic, catòlic de papes... —Nosaltres, els veritables catalanistes d’esquerra,
estem situats llastimosament entre un regionalisme materialista, burgès,

284
reaccionari i un proletariat encara inorgànic, primitiu, inconscient. ¿Com
voleu que la nostra obra pugui esser fecunda?

LA POLÍTICA IDEALISTA I LA POLÍTICA REALISTA

Aquesta influència de l’obrer sobre la Barcelona metal·litzada i burgesa,

jo la imagino com una ventada de romanticisme sobre la prosa dels qui
han perdut l’esperit entre les quantitats d’una suma de taulell. Entre les
dues grans castes de Catalunya, els metal·litzats i els obrers, hi ha l’abisme
d’una paraula: Romanticisme. Els obrers, amb l’ideal lluint al front com
una estrella, tenen al davant l’oposició de tots els que s’anomenen emfà-
ticament els pràctics. Romanticisme és l’anatema burgès contra tot en-
somni, tota generositat d’aspiració, tot ideal i per tant, en fi, contra el
socialisme. Davant els improvisadors poètics, qui fan desfilar teories d’idees
i d’imatges, el burgès s’arronsarà d’espatlles i dirà: «Romanços!». I sempre,
sempre, aquest romanticisme és l’element ideal contra l’element verbal, la
idea qui és foc, contra la lletra, qui és vil matèria.
I amb tot, ja us deia que el regionalisme actual és una degeneració
d’aquell catalanisme primitiu, qui va esser un empelt del romanticisme
universal a Catalunya. El romanticisme va portar a tots els pobles la
idea de la llibertat; la història mateixa dels constitucionals espanyols
és un buf de romanticisme, és una transmigració de la barricada pari-
senca de 1830 i de 1848.293 A l’ombra d’aqueix romanticisme de lliber-
tat va nàixer la idea de la llibertat de Catalunya. A l’ombra d’aquest
romanticisme va nàixer la idea de la llibertat de l’obrer, que és el soci-
alisme. ¿I no podríem ara solidaritzar en un sol bloc les dues aspiraci-
ons de llibertat nascudes d’un mateix romanticisme? El dia en què

293. Alomar es refereix a les revolucions europees que es van produir en el període postnapo-
leònic caracteritzat per la fictio iuris per la qual, a nivell de drets formals, s’equiparaven
tots els ciutadans lliures, però no existien les bases materials i institucionals per fer-se
realment efectius. (Domènech, Antoni, op. cit., p. 91). En aquest context, els aixecaments
de 1830 van suposar esclats a diverses ciutats i es van enfrontar al model monàrquic de
drets restringits en què predominava el sufragi censatari –als països europeus on podia
votar una proporció més gran de la població era d’un 7 a un 8% del cens– i el control del
sistema per l’alta burgesia en aliança amb el que restava del poder feudal. (Fontana, Josep,
op. cit., p. 98). Pel que fa a la «Primavera dels pobles» de 1848, moltes grans ciutats d’Eu-
ropa es van omplir de barricades de treballadors urbans pobres que reclamaven el sufragi
universal masculí, repúbliques democràtiques i socials, assistència als més necessitats, dret
al treball i la lliure sindicació.

285
l’obrer català sigui conscient de la seva personalitat col·lectiva, això
serà exactament l’alliberament espiritual de Catalunya.
La poesia catalana, qui començà per un romanticisme infantil d’en-
glantina i de tradició, s’és decantada avui cap a un classicisme de llibre.
Això l’ha descatalanitzada. El dia en què un ideal nou de llibertat humana
la fecundi, ella serà més catalana i més lliberal a un temps, mostrant bé
que les dues tendències ne fan una sola.
La política catalana ha perdut també en catalanisme al mateix temps
que perdia en llibertat. Hem après a ser rèptils savis, a la cortisana, en
comptes d’esser sobirans. I aquest reptilisme davant els Governs centrals
anomenats «d’energia» ha portat com a conseqüència que els Governs
ataquessin formidablement contra Catalunya i contra l’obrer, que repre-
senta la llibertat. Contra Catalunya, en la llei de jurisdiccions. Contra
l’obrer, en la repressió d’un Maura294 i d’un Cierva.295 Ja veieu que l’enemic
ataca en bloc la idea de Catalunya i la idea d’obrer. Unim-les doncs, ciu-
tadans, per a que es defensin formant el cos i l’ànima d’un sol poble:
Catalunya el cos i l’ànima la llibertat.
Si el catalanisme ha anat perdent la seva naturalesa romàntica dels orí-
gens, l’obrer català la conserva encara gairebé pura. Les jornades de juliol,
la setmana tràgica, són una febrada d’aquest romanticisme. És la barricada
dels Miserables,296 la barricada dels quadres de Delacroix,297 la barricada de
1830, defensada per la multitud generosa dels heroismes inútils, qui s’ofe-
reixen com a víctimes voluntàries en els Calvaris nous. Se cremen la mà,
com aquell gran llatí, desesperat per no haver pogut matar el rei enemic.
Hi hagué en aquells dies alguna cosa del mateix esperit que movia l’ànima
i la llança dels cavallers errants, des de Lohengrin298 a Don Quixot, per la
lliberació de les verges encantades i oprimides.

294. Antonio Maura (1853-1925), membre del partit liberal i després passat al conservador, va
ser cinc cops cap del Govern en el sistema del torn dinàstic durant la Restauració. Després
de la crisi del 1898 es va identificar amb el regeneracionisme de la monarquia i va ser
destituït pel rei Alfons xiii com a conseqüència de les protestes de la Setmana Tràgica de
1909. Tornaria a la presidència els anys previs a la dictadura de Primo de Rivera.
295. Juan de la Cierva y Peñafiel (1864-1938) va ser ministre en diversos governs de la Res-
tauració i va tenir un paper destacat en la manipulació electoral del caciquisme i, el
1909, com a ministre de Governació del govern de Maura, en els fets repressius de la
Setmana Tràgica. Posteriorment, encara seria ministre de Finances (1919), de Foment
(1921) i de Guerra (1921-1922). En triomfar la República el 1931, va ser partidari d’en-
capçalar un gabinet de resistència monàrquica que el mateix Alfons xiii va rebutjar.
296. Novel·la de l’escriptor romàntic francès Víctor Hugo, que esdevé una defensa dels oprimits.
297. Considerat el pintor més important del moviment romàntic francès.
298. Òpera de Richard Wagner, considerat el músic alemany romàntic més important.

286
 I el bon burgés, quan s’escandalitzava farisaicament davant aquells dies,
mostrava una volta més l’odi contra el romanticisme, l’odi de tota prosa
contra tota poesia, l’odi dels eterns senyors Esteves299 contra els eterns
somni-truites... Si la idea mateixa de república; senyors meus, ha conser-
vat el seu aspecte inicial de romanticisme, i d’aquí ve la profunda aversió
que les «gents honrades» li tenen.

LA REVOLUCIÓ PER A L’EVOLUCIÓ

Lo més trist de la nostra política és que no hi ha possibilitat d’evolució.

Els veritables culpables de tota revolució, entre nosaltres, són els de dalt,
perquè han dificultat l’evolució. Perquè el revolucionarisme espanyol
té per fi principal aquest: fer possible l’evolució. Voldria una revolució
qui ens portés l’imperi de l’evolució. El tren està parat, i se li vol donar
una empenta, per a que marxi. La inèrcia el fa estar aturat avui. Si li
donem un moviment, la inèrcia mateixa el farà marxar.
Tant el problema catalanista com el problema laic, jo crec que són
incompatibles amb el règim. La federació és incompatible amb la mo-
narquia pura, centralista per naturalesa, perquè els exemples de federa-
cions monàrquiques com Alemanya o Àustria són imperis, i no reialmes.
En quant al problema laic, on està comprès el problema obrer, és doble-
ment incompatible amb la tradició dinàstica i amb la Iglésia.
La redempció obrera, com tota llibertat, sols té dos medis per alcan-
çar-se sense revolució: aquests dos medis evolutius són l’Escola i el Par-
lament; l’un social i l’altre polític. L’Escola serveix per a donar als fills la
idea o l’esperit que demà ells mateixos convertiran en paraula, en Verb,
des del Parlament. —Doncs bé, ja veieu com després de dominada la
revolta de juliol, la repressió va anar directament contra les escoles lai-
ques, i se contestà a la revolució amb un Govern que impossibilitava
més encara l’evolució...

299. Personatge de l’obra L’auca del Senyor Esteve, del dramaturg modernista Santiago Ru-
siñol, que descriu la petita burgesia catalana al tombant del segle xix al xx.

287
CATALUNYA, ESPANYA, EUROPA, CERCLES CONCÈNTRICS

Imagineu que ara pinto lo que dic, sobre una pissarra. Aquests tres pro-
blemes nostres, el català, l’espanyol i l’europeu, corresponents a la nostra
triple naturalesa de catalans, d’espanyols i d’europeus, venen a esser tres
cercles concèntrics que tenen per centre Barcelona. Catalunya és la raça;
Espanya és el medi ambient; Europa és el moment. Catalunya és el sub-
jecte, la substància, és l’element històric, és la idea-força, és la imatge d’una
columna de foc qui ens guia en la nostra marxa a través el món, que és
l’espai, i a través la història, que és el temps. —Espanya és l’objecte, l’ele-
ment geogràfic, l’adjectiu. —I Europa, en fi, és el temps, és l’element
cronològic, amb tota la pressió formidable de les seves corrents, dels seus
ideals, dels seus delers. Ara bé: el primer d’aquests ideals d’Europa és, avui,
la qüestió obrera. ¿I no imagineu la força que tindria en el món enter el
clam dels nostres obrers el dia en què la suma de tots ells tingués un nom
col·lectiu, i aquest nom col·lectiu se digués Catalunya?
Catalunya, que és el cercle interior, ha d’estendre’s cada dia més cap
al cercle exterior, que és Europa. I un dia els dos cercles coincidirien a
la fi; i Europa i Catalunya serien aspectes d’una mateixa substància
única: la civilització.
Socialisme i catalanisme són els dos pols d’una mateixa esfera. Com
a home, soc socialista, com a ciutadà, soc català. El meu nom és socia-
lista; el meu llinatge és català. El socialisme és lo substantiu, lo primer;
el catalanisme és lo adjectiu, lo segon. La persona és socialista; la família
és catalana. —Jo em dic, doncs: Socialista de Catalunya.
No vull ara insistir llargament sobre la part orgànica i analítica del
meu socialisme català. Ho he explicat en llargs articles de la Revista Ju-
rídica de Catalunya i en altres d’El Poble Català. No vull repetir-me, ni
cansar amb subtileses filosòfiques la vostra atenció.

L’HEGEMONIA OBRERA DELS TREBALLADORS NO CATALANS

Vaig ara a dir-vos per què, en primer lloc, la idea de Catalunya i la idea
de socialisme us han semblat fins avui incompatibles. Per de prompte,
una i altra idea són flors de diferents jardí i han crescut apartades l’una
de l’altra: jo voldria encertar a col·locar-les des d’avui en el mateix parc
ciutadà. —Però, sobretot, hi ha que tenir en compte que la massa obrera

288
de Barcelona és en gran part constituïda per «treballadors» no catalans,
per treballadors qui no parlen la nostra llengua, ni participen de les nos-
tres innates aspiracions nacionals, ni han crescut a l’ombra de la nostra
educació. Ja us deia que el radicalisme barceloní és propi de gent immi-
grada, no catalana, i d’aquí l’odi no dissimulable contra el nostre idioma,
contra la nostra voluntat de dir-nos nació. Aquests forasters són de dues
castes: els uns són buròcrates, són classe mitja, són burgesos; però els
altres són obrers manuals, acudits a la nostra metròpoli per l’atracció del
gran centre de treball que és Barcelona. Ja us deia que Roma va sucum-
bir davant els barbres vinguts de fora, qui arribaren a constituir les seves
legions i acabaren per fer-li la llei. —Bé, doncs, obrers de Catalunya: jo
us conjuro a que sieu vosaltres mateixos qui us doneu la vostra llei de
llibertat obrera, la formulació dels vostres desitjos, i que feu saber a tota
la terra, en llengua catalana, que hi ha un nucli d’obrers amb substan-
tivitat nacional catalana, qui volen unir-se a la gran substància interna-
cional de tots els pobles.
Jo no us demano, ¡això mai!, que declareu la vostra reivindicació
separada de la dels demés treballadors, perquè aquests no la formulen
en català. Lo que us demano és que no sien ells qui us donin la fórmula,
com a superiors; sinó vosaltres a ells.
Jo no ofendré ningú si us dic, sincerament, que estic convençut de
la superioritat de l’obrer català sobre l’obrer immigrat a Catalunya. Per-
què l’obrer immigrat a Catalunya, com aquells ramats immensos de
treballadors emigrants qui desembarquen a els costes d’Amèrica, no pot
tenir encara aquell instint de solidaritat obrera que donen les llargues
permanències sobre un territori, sobre una terra amb qui l’home adqui-
reix consorci, casament. Les tribus nòmades, en la història, progressen
quan se tornen estacionàries, i passen del pastoreig a l’agricultura, que
és sedentària, i de l’agricultura a la indústria, que és mòbil, i de la in-
dústria al comerç, que és expansiu, irradiador. Així els obrers transhu-
mants estan encara sotmesos a un simplisme purament anarquista, sense
idea de vincles, cohesions ni solidaritats; mentre els obrers vinculats amb
una terra tenen ja aptitud per a arribar a la concepció socialista, i la
concepció socialista, com que és una idea de germanor, d’unió i de so-
lidaritat, és, de fet, una idea de nació, una idea de pàtria. Jo crec, doncs,
que l’obrer català, precisament perquè és català, i perquè viu a Catalunya,
és l’únic capaç de constituir un socialisme orgànic, fecund, qui treballi
no ja sols per al bé i la lliberació dels obrers catalans, sinó per al bé i la

289
lliberació dels obrers no catalans, establerts a Catalunya. Vull dir que si us
fan la llei els obrers no catalans, qui col·lectivament són inferiors a vosaltres,
no sortireu mai d’un anarquisme platònic i estèril. Si feu la llei vosal­
tres, obrers catalans de Catalunya, el socialisme català serà un fet i elevareu
els demés obrers fins a vosaltres per contagi d’educació, per contagi de
ciutadania, de ciutadania catalana, que és la vostra, l’única ciutadania
ben vostra. Nacionalitzant-los dintre el socialisme, els nacionalitzareu
dintre Catalunya, i sereu encara més germans d’ells, perquè ho sereu per
dos lligams: ho sereu pel socialisme i ho sereu per Catalunya.
Els obrers catalans són els protagonistes de lo que en diríem la nostra
tragèdia proletària: els obrers immigrants són el cor; i ara la veu del cor,
qui és la més nombrosa però també la inferior, ofega el ressò de la veu
dels protagonistes.

DIFICULTATS DE L’OBRA

Convertir en socialistes els obrers de fora, donant-los carta de naturalesa

o ciutadania dins de Barcelona. Tal és la tasca immensa que jo veig avui
com a deure sagrat de l’obrer català. No s’amaga an els meus ulls una
dificultat immensa: desgraciadament el qui és obrer, com jo mateix, no
pot consagrar la seva vida entera, en totes les seves activitats, a l’obra
redemptora. Té de fer d’obrer, és a dir, treballar també per a la mateixa
societat actual contra qui lluita; treballar també per a la mateixa societat
que vol destruir.
Nosaltres som els uns arquitectes i els altres operaris qui volem cons-
truir una gran i nova basílica; però no sols hem de treure del nostre cap
el pla de la novella catedral, sinó que també hem de treure del nostre
cor i de la nostra sang els materials de l’edifici posant-hi per pedres bo-
cins palpitants de la nostra carn i de la nostra vida.
Permeteu-me acabar. Jo no sé què serà d’aquesta paraula meva, on
he volgut posar tota l’ànima. Jo no sé si serà, com us deia, el meu «cant
del cigne», qui sona abans de callar per sempre... Per si acàs ho fos, i per
si acàs fos aquest un gran adeu, una confessió de darrera hora, en què
tots els pecats es diuen i totes les contricions i penediments se formulen,
jo vull que la meva darrera paraula sigui: ciutadans, he volgut atravessar
ràpidament, com un cometa, per la política de Catalunya, sense que
després, al passar, hagués d’acusar-me ni d’un sol silenci oportunista, ni

290
d’una sola dissimulació interessada, ni d’una covardia egoista, ni d’una
contemplació o respecte humà... En estil de Cyrano,300 diria que he vol-
gut mantenir sense humiliacions, ni taques, ni baixeses, el meu plomall
de guerra. No sé si ho hauré aconseguit.

EPÍLEG

I ara, dos mots. ¿Veritat que desitjaríeu una imatge escaienta, per a ar-
rodonir aquesta pesada divagació? Veritat que voldríeu un alè de poesia
per a consolar-vos un poc de tan llarga prosa? L’impuls natural meu
també ho és: però no us faré avui una imatge de pura abstracció, una
metàfora més sobre la ciutat divina. No. Vaig a evocar an els vostres ulls,
amb tota la seva sublimitat escultòrica, l’escena que jo contemplava un
d’aquests matins, a un carrer de la vella Barcelona. Era als peus d’una
bastida: una casa en construcció anava elevant-se cap al cel. Dia de sol,
ple d’aqueixa infusió de llum dins la sang mateixa, qui us dona una nova
joventut. Era l’hora del descans matinal. Sota l’obra, un treballador es-
morzava sobre un banc de feina. Al seu entorn, l’esposa i tres criatures,
dos nens i una nena. I jo vaig extasiar-me davant l’agrupació simbòlica
d’aquell racó de feina. ¡Quina gràcia de gentilesa en el cos d’ella, des de
la cara, plenament catalana a la curva dels pits d’heroïna, a la blancor
de la sandàlia sota els plecs negres del vestit! ¡Quin eixeriviment, ple de
promeses, en el jugar dels nois, entre les eines disperses a terra! Els nens
se perseguien, àgils, s’abraçaven com en un joc de petits atletes, entre
rialles sonores com a brolls d’aigua sobre marbres antics. La noieta, la
més petita, asseguda a l’acera, obria la boca finíssima a l’espectacle in-
comprès, sota uns ulls on guspirejaven els pervindres, sota la negror
nocturna dels cabells. Quins ulls, quins ulls, oberts a les realitats que
encara no ho són, i que seran glòria o seran dolor! I jo pensava: aquestes
mans de nen, qui avui s’ensinistren sota la bastida nova de la casa vella,
entorn del pare, ¿no construiran demà un altre edifici qui no sigui la
ciutat de pedra per als rics de la terra, sinó la ciutat d’idees que es dirà
la Nova Catalunya? I aquell cos de nena tendríssima, ¿no infantarà els
catalans que siguin el nom novell d’aquesta Barcelona que avui usurpen

300. Protagonista de l’obra de teatre del dramaturg occità Edmond Rostand Cyrano de Ber-
gerac que, ferit de mort, es confessa a la seva estimada.

291
els qui no l’han construïda, els qui no l’han elevada cap al cel, gegantina
i dreta, com una gran bandera? I aquesta ciutat nova, d’homes i casals
novells, brotarà al vent com una flor de llibertat, però brotarà sobre el
terrer de Catalunya.
En aquell moment, ciutadans, jo vaig pensar, plens els ulls de llàgri-
mes dolces, bategant el cor d’incompresa i estranya emoció, vaig pensar
en la freda pedanteria de tot el meu discurs d’avui, i vaig sentir la temp-
tació d’avançar-me únicament sobre aquestes taules, i pintar-vos amb
simplicitat aquella escena, tan plena de meravellosa eloqüència, tan sim-
bòlica, tan representativa de l’encoblament patriòtic i lliberador de les
dues paraules amb què he volgut batejar la meva dissertació present:
Socialisme; Catalunya.
Ah, ciutadans! Aquells nens qui posaven una sonoritat de riure en el
cor de la vella ciutat, als peus d’una bastida nova, eren l’única forma visi-
blement divina amb què jo vull veure, amb què jo vull adorar la nostra
nacionalitat comunal. Mentres en els ulls d’aquesta nena hi hagi un es-
purneig de pervenir; mentres en els bracets d’aquests nois hi hagi una
potència de bé, ¿què hi fa si allà enfora, molt enfora, se belluga una Bar-
celona de fracassats, d’inútils, de xorcs qui estrafan l’Europa de Biarritz301
i no l’Europa del pensament?
Catalans: sota la forma visible d’aquells infantons, futurs obrers, jo
vaig saludar, aleshores, i m’alço per dir-ho, aquesta paraula eternament
nova, batejada per ells de socialisme, de nova llibertat: Catalunya!

301. Municipi basc sota administració francesa on es concentrava gran part de la noblesa
europea des que Napoleó iii hi va fer construir un gran palau.

292
 El catalanisme vist des d’enfora302

—Bé, bé –va dir-me l’amic tot acompanyant-me Passeig de Gràcia avall,

tornant de l’estació;– vaig a demanar-te la primera «interview» sobre
aquest tema: «el catalanisme vist des de Madrid».
—Te respondré lo més sucintament que pugui...
...Per de prompte, estimat, la nostra causa, vista de lluny, fa l’efecte
d’un immens platonisme. En el fons, tots nosaltres som encara poc o molt
«renaixenços», poc o molt correligionaris del senyor Martí i Julià. Conti-
nua, en el fons, el «tot o res». —Veuràs. Quan nosaltres considerem el
catalanisme des de la nostra Barcelona, no ens podem sostraure a l’error
«geocèntric» de veure la nostra força molt més gran de lo que és en realitat.
Ens diem: és impossible que aquesta ciutat grandiosa, exuberant, moderna,
activíssima, no es resolgui en un esperit destinat a victòria; en un esperit
polític de personalitat i d’independència, capaç de lograr la perfecta eman-
cipació de Catalunya. Ens sembla veure, materialment, la irradiació espi-
ritual de la gran ciutat, una emanació creixent d’energia, a manera de
corona, auriola o esplendor qui ens il·lusiona i ens comunica una fe abso-
luta, divina, en l’èxit material i total de la causa que defensem. —Després
de tot, els ideals se formen així; i el catalanisme, en lo que tingui de religió,
no s’exceptua d’aquesta qualitat pròpria de tots els idealismes.
Però, direu, el català és essencialment pràctic. —Sí; i aquí està la
paradoxa del catalanisme; paradoxa qui ha esterilitzat per llarg temps

302. Publicat a El Poble Català el 10 de juny de 1911.

293
l’obra de Catalunya, produint una manca de continuïtat en els esforços,
una falta d’esperit de persistència, una alternativa d’entusiasmes massa
vius i desil·lusions massa fortes. Repareu que l’entusiasme desproporci-
onat d’un dia produeix, per compensació, el desencant desproporcionat
de l’endemà. És que tots vosaltres no heu sentit en els mateixos llavis
catalans qui ahir taralejaven els «Segadors», aquesta exclamació d’algun
dia pessimista: «el catalanisme és una gran errada»?
A la vora, doncs, de l’esperit fantasiador i poètic que ha creat el ca-
talanisme, els catalans portem un esperit reflexiu i «pragmàtic». I si des
de Barcelona, davant la magnificència de la nostra ciutat, se’ns desperta
l’esperit idealista, i ens floreix als llavis l’oda a Barcelona, des d’enfora,
pensant en la Barcelona ausenta, se’ns desperta l’esperit pràctic, prosaic,
empíric. I ens diem: el catalanisme és més «intens» que «extens». Té una
gran força interna o d’entusiasme; però el nombre i l’extensió ens man-
quen. Espanya se forma d’un desequilibri monstruós entre terres caste-
llanes i catalanes, i la balança tomba del costat castellà per la força de 44
províncies ben «provincianes» contra el petit bloc de Catalunya. Nosal-
tres no hem conseguit que les terres, catalanes d’origen, de Valencià i
Balears, s’incorporessin en el nostre moviment, perquè l’evolució d’aquei-
xes províncies (encara tan «províncies») no és arribada al nostre grau de
consciència nacional i popular.
Aquesta desproporció entre els dos territoris, català i castellà, ens acla-
para amb l’evidència de la inutilitat del nostre esforç, de la intrascendèn-
cia platònica del nostre ideal. Sentim que s’apodera del nostre ànim la
convicció de que una absoluta impotència material aminva, anul·la, la
nostra energia espiritual. Ens sentim l’ànima, tan gegantina com vulgueu,
empresonada en un cos anèmic i pobre. I aleshores, per l’instint de con-
servació i l’afany de vida, o bé tractem d’enganyar-nos i condormir-nos
amb les divagacions poètiques del nostre entusiasme, o bé ens obstinem
en imaginar sistemes polítics llargament evolutius per a arribar a tal o qual
migradíssima concessió per a Catalunya; concessió a canvi d’alguna altra
concessió nostra a tal o qual partit polític espanyol; concessió de «do ut
des»; aquelles combinacions que, sota el govern d’en Maura, havien de
donar-nos una ombra d’autonomia a canvi de la falsificació de tot el sis-
tema democràtic i lliberal. —La història d’aquestes successives transaccions
(o intents de transacció) és la història del catalanisme pràctic.

***

294
No hi hauria, doncs, un medi per a comunicar a les nostres aspiracions
una major qualitat de «realitzables», de «pràctiques»? —També contestaré
an aquesta pregunta segons la impressió que fa des de Madrid.
Per de prompte, cal distingir. El catalanisme té un valor en si mateix,
ben divers del que tingui com a esperança, com a desig. No és sols una
aspiració; és una força actuant, és un fet. Hi ha una victòria ja conse-
guida, però necessitem la persistència de l’esforç per a posseir lo conque-
rit. Aquesta victorià és, sobretot, l’habilitació literària de l’idioma; és,
també, l’adquisició de la nostra consciència nacional. —«Penso, doncs
existeixo», diu la coneguda fórmula cartesiana. —«Penso, doncs exis-
teixo»– ha dit Catalunya, revelant-se a si mateixa en trinitat, com a verb,
com a pensament i com a nació. —De manera que, separadament de
les reivindicacions polítiques més o menys susceptibles d’esser portades
a realitat, hi ha una conquesta efectiva que ja ningú ens pot disputar.
Hem adquirit bel·ligerància, alternativa, personalitat, lo que Clarín deia
«alternancia»; categoria de poble excepcional i únic entre les terres espa-
nyoles. Repareu-ho: quan nosaltres parlem fora de Catalunya, no ens
confonem mai; amb el qui amb nosaltres parla, sostenim un «diàleg»; se
senyala bé la diversitat nadiva entre els demés i nosaltres; hi ha dualitat;
hi ha, en tal conversa, qualque cosa d’entrevista internacional i diplo-
màtica; i les mutuals cortesies tenen aire de salutacions entre banderes
jeràrquicament iguals... Aquesta noble cortesia interciutadana és preci-
sament lo qui dona an aquell diàleg la seva grandesa per una i altra part.
Ara bé: jo crec profundament que el catalanisme pràctic pot esperar molt
d’aquesta penetració pacífica en la ciutat castellana, on (cal dir-ho) figuren
avui esperits ben capaços de compendre la justícia i la «neoespanyolitat» de
la nostra causa. En les ciutats modernes, és clar que s’hi forma una casta
superior d’intel·lectuals qui tenen una ànima comunal i solidària, i se sen-
ten la coparticipació en uns mateixos ideals i en unes mateixes empreses.
Si lo que se’n diu europeisme no és aquesta mena d’alta maçoneria, jo no
sé el què és... I aquesta nova solidaritat entre les dues ciutadanies espanyo-
les és lo que jo voldria veure establir-se, en bé del catalanisme i en bé de
l’espanyolisme nou. El diàleg és una bella cosa, i nosaltres hem sofert de
falla de diàleg... El catalanisme ha estat per llarg temps un monòleg... L’ideal
expansiu implica també aqueixa exportació ideològica, aqueixa conversa,
aqueixa «volta d’acer», en què les espases són pòrtic amistós...
En resum, amic meu: jo crec que el catalanisme té d’esser una «idea
ambient espanyola». El dia en què s’incorpori (com crec ben possible)

295
al cabal de les idees familiars a l’intel·lectualisme de tota Espanya, creieu
que, en bé d’uns i altres, la renovació hispànica estarà a prop...

296
 Les esperances de victòria
per al catalanisme
(An e n Ro vi ra i Vi rgili) 30 3

La nostra divergència, amic Rovira, és ben petita. Vós dieu que el catala-
nisme no és un moviment «intens». Això no vol dir que el cregueu un
moviment «extens». —Lo que jo crec és que entre el seu valor com a «in-
tensitat» i el seu valor com «extensió» hi ha encara una ventatja en favor
d’aquella. El catalanisme no té la perseverància de la seva intensitat. Sols
és intens en els moments que en diríem històrics; té «atacs»; és, si voleu,
epilèptic; i després dels intents de febre ve un llarg període de depressió
i esmortuïment. —És, deia jo, una alternativa d’entusiasmes massa vius i
desil·lusions massa fortes. «L’entusiasme desproporcionat d’un dia produ-
eix, per compensació, el desencant desproporcionat de l’endemà». I més
envant insistia en que necessitem la persistència de l’esforç.
Veieu encara: vós dieu que ens cal empendre una gran obra de cons-
ciencització nacional. —Aquesta mateixa paraula, «consciencització»,
he usada jo repetides voltes en aquestes pàgines, significant la mateixa
empresa. En resum, el catalanisme, deia jo, té dos valors: com a «força
actuant» i com a «aspiració». Com a força actuant, necessita la continu-
ïtat de la seva energia, del seu entusiasme avui momentani. En aquest
punt no pot haver-hi divergència. Però ¿a quins medis nous podem
acudir ja per a excitar el nacionalisme somort? Precisament a la defensa
contínua de les llibertats; i aquesta defensa contínua serà també l’únic
medi de convertir en realitat la nostra aspiració.

303. Publicat a El Poble Català el 19 de juny de 1911.

297
 Per a lograr aquesta victòria, jo parlava d’un diàleg persistent amb la
selecció intel·lectual espanyola, a fi d’integrar en el cabal de les idees am-
bients d’Espanya la llibertat catalana com una conseqüència necessària de
la lliberació total dels individus. Vós parleu de la defensa de les autonomies
nacionals per les esquerres radicals i socialistes de tot el món. —Precisa-
ment també, quan jo parlava de diàleg entre seleccions, venia a dir lo
mateix: feu entrar el catalanisme en les reivindicacions lliberals de l’intel·
lectualisme (que és naturalment avençat), i aleshores la nostra victòria
vindrà per imperi del temps. Bé sabeu que si jo tinc dins el catalanisme
un significat peculiar, personalíssim, és aquest: haver associat, «per primera
vegada a Catalunya», aquestes dues paraules un temps significatives de
coses divergents: «catalanisme socialista». L’obrer se desinteressava de la
nostra causa perquè un migrat problema geogràfic, com per tant temps
ha estat el catalanisme, no podia tenir cap valor devora el grandiós pro-
blema antropològic i universal de la causa proletària.
Dieu, amic Rovira, i teniu raó, que hi ha encara intel·lectuals espanyols
capaços de creure que l’uniformisme és la darrera paraula de l’ideal polític
modern, i que el catalanisme és una tendència regressiva i arcaica. —Però
oblideu una cosa essencial: que encara queda un nucli fortíssim de cata-
lanistes capaços de creure que la llibertat de Catalunya vol dir un «brevet»
d’excepció per a instaurar a Catalunya una oligarquia plutocràtica i cleri-
cal qui ens exceptuï de la irradiació revolucionària i laica. De manera que
si hi ha una part de joventut castellana qui ignora el concepte que an el
socialisme i an el radicalisme cosmopolites mereix el problema nacionalista,
també hi ha una gran part de joventut catalana que ignora l’evolució so-
ferta pels nacionalismes «regionalistes» d’un temps, aliats avui amb les
causes obreres i amb les polítiques radicals.
Més clar: hi haurà hagut intel·lectuals castellans lerrouxistes; però hi
ha també, molt més, intel·lectuals catalans mauristes; i a mi no em dol
gens el dir que prefereixo, de molt, els primers...
Tot això prova la necessitat d’aquell diàleg interciutadà de què us
parlava: sols així desapareixeran els equívocs, se barrejaran les vindicaci-
ons radicals i les catalanes, s’identificaran els ideals. Així com deia que
entre obrers i catalanistes té d’haver-hi una solidaritat de partits destinats
a la victòria de demà, lo mateix dic de catalanistes i radicals espanyols.
Lo que ha passat en la llei de Jurisdiccions és cosa ben simptomàtica.
La simple enumeració dels fets és bastant eloqüent. Recordem els dos
períodes: Primer: Ens solidaritzàrem amb les dretes catalanistes contra

298
aqueixa llei tirànica, mentres les esquerres castellanistes la defensaven o
callaven vergonyosament. Segon: Ens solidaritzem amb les esquerres
espanyoles i amb els proletaris, contra els governs i les lleis de tirania,
mentres les dretes catalanes aproven la tirania expressament...
Un dia escrivia jo, aquí mateix, que el problema de Catalunya era
una noble excepció en quasi tots els problemes nacionalistes europeus;
ja que aquests (Bretanya, Irlanda, Bascònia, Polònia) eren atavismes o
dissimulacions de reacció, persistència de races inadaptades al temps
modern, mentres Catalunya era el redreçament d’un poble qui vol viure
en el temps actual i en l’Europa actual, lliurant-se del jou d’una Espanya
qui s’obstina en el passat... —Ah! Potser avui les coses han variat una
mica; i mentres aquelles antigues regions europees s’adapten a la fi a
Europa, Catalunya sofreix un retorn de tradicionalismes...
Jo accepto, Rovira, la vostra invitació en favor d’un despertament de
les energies nacionals catalanes. ¿Què és això, si no un ascens progressiu
envers aqueixa ciutadanització de Catalunya que jo preconitzo com una
mena d’ultra o super-nacionalització? —Però vós acceptareu també la
necessitat d’aqueix diàleg o mutual coneixença entre catalans i castellans,
diàleg on hi ha tota l’esperança del nostre «self-government» pràctic de
demà. Finlàndia, tan superior a Rússia, mor sota el taló brutal de Rússia,
per incapacitat de diàleg entre una i altra. —En canvi Irlanda lograrà el
seu «home rule» per obra de governs anglesos; anglesos, però lliberals.
(Observeu el contrast de què entre nosaltres sols un govern reaccionari,
el d’en Maura, va concitar-se, amb un engany grosser, les simpaties del
catalanisme...) I si a França se parla de llibertats locals, és de París i de
l’extrema esquerra que surten aqueixes veus. I si Trento i Trieste se redi-
meixen un dia, serà per obra d’Itàlia, i no per l’energia pròpria d’aquelles
encontrades, impotents contra l’Àustria...
Jo crec que les joventuts lliberals castellanes arribaran a esser dignes
d’aquell diàleg a què les convido. Però cal que nosaltres ho siguem també.
Per una desgràcia fatal, el diàleg directe entre castellans i catalans l’han
sostingut únicament fins avui per la banda nostra els viatjants de comerç,
i per la banda d’ells els buròcrates. I així s’ha divulgat el concepte gene-
ral d’una Catalunya exclusivament «hortera» i d’una Castella massa ex-
clusivament oficinista. Creiem, per a bé de tots, que hi ha quelcom més.
Però procurem, uns i altres, exportar-ho...

299
 El catalanisme pràctic304

Concretem també per part meva, amic Rovira? Per de prompte, m’in-
teressa senyalar un aspecte essencial. Vós defenseu el punt de vista sim-
pàtic, i a mi em toca fer, en aquest cas, d’«advocat del diable». Si
parléssim els dos des d’una tribuna, davant un públic de catalanistes,
tots els aplaudiments serien per a vós. I jo no vull passar, de cap manera,
per defensor de causes d’apariència poc catalanista. Lo que ara debatem
no és la puresa del nostre ideal (ideal comú als dos), ni la integritat de
la doctrina. Debatem la manera com aqueix ideal podrà més aviat passar
a realització. Tot lo que dic s’encamina precisament a la realitat i a la
pràctica del catalanisme. No recordo ni una línia dels meus escrits cata-
lanistes que no ratifiqui ara mateix, i que no estigui disposat a escriure
una i cent volies. No vull, doncs, que subsisteixi cap equívoc.
Ara bé: precisament perquè a Espanya no existeixen encara veritables
partits d’esquerra és per lo que ens cal exercir una actuació lliberal que
traspassi les fronteres de Catalunya. De tal manera coincideixen en el
meu pensament les solucions lliberals i el catalanisme (conforme amb
aquell secret impuls qui uneix la causa de les vindicacions nacionalistes
europees amb la causa dels obrers) que crec que quan arribi a constituir-se
aquesta esquerra espanyola que ara no hi ha, l’autonomia catalana hi
serà incorporada com un dels seus principis naturals. No d’altra manera

304. Publicat a El Poble Català el 25 de juny de 1911.

301
va passar amb el federalisme, entès sempre a Espanya com a anexe a la
República, com a conseqüència pràctica d’un règim total de llibertat.
En resum: hi ha dues formes de catalanisme pràctic: l’una (la vostra,
Rovira), vol anar a la victòria per un exaltament del sentit patriòtic en
la nacionalitat dominada; l’altra (la meva) hi vol anar sobretot per un
exaltament del sentit lliberal en la nacionalitat dominadora. —Potser
m’equivoco en aquesta creència meva, però me sembla que no pot ne-
gar-se-li generositat de mires. La causa irlandesa haurà lograt el «home
rule» per aquest medi; des de Gladstone a Asquith, la tradició lliberal
anglesa (no ja irlandesa) ha anat accentuant progressivament el seu ir-
landisme; i Rosebery deixà d’esser lliberal precisament per no sentir la
causa d’Irlanda.
Hi ha més encara, en quant a les relacions entre el problema de la
llibertat de Catalunya i el problema de la llibertat d’Espanya. La depres-
sió actual del catalanisme se correspon amb la depressió que sofreix
entre les nostres classes mitges el sentiment democràtic i lliberal. N’hi
ha dues castes proscrites, en el nostre règim: els esquerristes autèntics i
els catalanistes. Compteu si nosaltres ho serem, de pàries, que ho som
per dos conceptes: per veritables demòcrates i per autonomistes de Ca-
talunya! I aquesta doble depressió del sentit catalanista i del sentit llibe-
ral sols pot curar-se suscitant una selecció, catalana i espanyola, selecció
que revivi a Catalunya el sentit lliberal com una acció paral·lela del
sentit catalanista, i importi a Espanya el sentit autonomista com una
deducció naturalíssima, inevitable, del sentit lliberal.
Però si la història de les idees polítiques en el sigle xix me dona tota
la raó! El catalanisme de què nosaltres som els hereus és el federalisme.
I el federalisme és precisament l’aspiració a lograr l’autonomia per una
exaltació lliberal de la política espanyola. Mentres, per una banda, el
catalanisme pur, floralesc, literari, naixia perfectament estrany a la po-
lítica, el primer catalanisme polític era un partit d’esquerra espanyola,
una escola filosòfica i republicana: el federalisme. El federalisme espanyol,
com el dels girondins, era una doctrina de seleccions, d’aristarquies, per
la qual les llibertats locals entraven com a aspiració en un partit de po-
lítica general espanyola.
Per altra part, la mateixa Solidaritat catalana, moment culminant del
catalanisme polític, va esser, en el seu dia més entusiasta, el 20 de maig
de 1906, una incorporació de l’autonomisme català, civilista i lliberal,
en la doctrina de les seleccions espanyoles; i aquella desfilada de

302
banderes i multituds catalanes va fer-se (no s’oblidi) en homenatge als
diputats espanyols qui havien parlat contra la llei iniqua.
Avui mateix, la nostra entrada en la conjunció socialista-republicana
naix, per part nostra, d’un convenciment de que l’entrada d’Espanya
en un règim republicà, lliberal o laborista de veritat afavoriria, per
contagi del lliberalisme, la nostra causa nacional de Catalunya.
Ah, amic Rovira! Jo no diré, certament, que fou Catalunya qui va fuse-
llar en Rizal o va fer sinistre el castell de Montjuïc. Però lo que sí diré és que
és perillós al·ludir a les culpabilitats col·lectives parlant d’aquesta dolorosa
història que hem viscuda i que tal volta tornarem a viure; perquè fou Bar-
celona, i ho dic amb el dolor amb què recordaria una culpa de la dona ai-
mada, aimada sempre amb deliri, «amb tots sos pecats», fou Barcelona la
ciutat espanyola on se va fer aquella vergonyosa rebuda triomfal al general
Polavieja, quan tornava de Filipines amb les mans vermelles de la sang d’en
Rizal i dels altres; fou a Barcelona on se li erigí en el moll aquella imitació
de la Porta d’Alcalá de Madrid; i fou la primera forma del nou catalanisme
polític la qui va aliar-se amb el mateix Polavieja per a fer pràctica la doctrina
nostra i donar esperances de victòria a l’ideal pur, prostituint-lo per a que
podés menjar! Des d’en Polavieja, com a nucli espanyol de les «factibilitats»
catalanistes, fins an en Salmerón, que és un altre d’aquests nuclis, hi va tota
la dignificació d’un poble. Des d’en Salmerón an en Maura, el darrer
d’aquests nuclis, hi va un nou rebaixament. —No em tireu doncs en cara
el que jo vulgui assegurar en definitiva una mena de maçoneria entre les
aristarquies espanyola i catalana, a fi de que ni el catalanisme sigui sacrificat
a la llibertat, ni la llibertat sigui sacrificada an el catalanisme.
I de Montjuïc? Què en direm de Montjuïc? Que parli per mi la recor-
dança d’aquells dies. La ciutat estimadíssima era un gran silenci o una
expressa i crudel aprovació. I aquesta crudeltat repressiva ha tingut encara,
com sabeu, altres ocasions de manifestar-se... Fins les primeres insinuaci-
ons contra en Ferrer, després de la setmana tràgica, sortiren de Barcelona.
Amb tot, jo crec que aquesta culpabilitat naix precisament de que
nosaltres, catalans, participem de les inferioritats generals espanyoles, i
les circumstàncies, posant-nos a prova, han fet que la baixesa social comú
a tota Espanya se manifestés aquí amb més força, en aquells moments.
No és una culpa d’excepció, és una culpa d’ocasió. Tota Espanya, en el
cas nostre, hauria fet lo mateix; i aprovà la conducta de Barcelona.
I ara, mireu-la, a la pobre Espanya, mireu-la a la pobre Catalunya.
Vós me parleu d’una depressió del sentiment catalanista aquí, i dieu,

303
amb tota raó, que ens cal enfortir-lo. Però jo us mostro la depressió ge-
neral del sentiment d’esquerra a tota Espanya, i us dic, amb tanta raó i
amb tanta força, que ens cal enfortir-lo també. Que no ho veieu, que
tornarà en Maura, i tot estarà per recomençar? Que no ho veieu, que la
depressió nacional de Catalunya se correspon amb una depressió naci-
onal castellana, i que és tot el sentiment de sobirania individual i col·
lectiva lo que perilla de mort?
¿Política agressiva i no defensiva? Però jo no he defensat altra cosa
des dels primers números d’El Poble Català, i com sabeu, vaig inventar
aquella petita fórmula d’«Ofensa Social» per a lema i empresa del nos-
tre escut.
El catalanisme –bé ho saben a Madrid avui, si ho ignoraven abans
de la setmana tràgica, –el catalanisme, partit essencialment compost de
classes mitges–, no pot somniar una victòria obtinguda per medis revo-
lucionaris o guerrers, com no sigui per intermig de les carlinades. El
catalanisme ja no fa por, materialment. Allà, a Madrid, «saben a qué
atenerse», i un Cierva no els enganyaria ja, si parlés de sublevacions se-
paratistes. No podria enganyar-los ja, afortunadament per a l’èxit de les
revoltes d’esquerra. A Catalunya, avui, no es pot pensar en més subver-
sions, en més revolucions, que en les que tinguin per instrument les
masses obreres. I a Madrid també ho saben perfectament!
Jo crec, doncs, en resum, que l’esperança de victòria per a l’autono-
misme està en una nova etapa de l’escola federal. El catalanisme històric
(dretista per naturalesa), no ha posat l’esperança del seu triomf, des de
que actua com a polític, en un enfortiment del sentit nacional català,
sinó, ben al contrari, en una atenuació gradual de les estridències anti-
gues, en una explicació de les doctrines catalanistes d’un temps; tot això
combinat amb una altra gradual incorporació an els partits dinàstics
espanyols, cercant a Madrid les victòries que no es troben a Barcelona...
Aquest catalanisme d’escola històrica, qui un temps, quan era platò-
nic, quan no tenia res de polític actuant, va cooperar amb el federalisme
d’en Pi i el socialisme de l’Iglesias en la protesta contra les guerres colo-
nials i amb els Estats Units, és arribat avui, no ja an el «diàleg» amb
Espanya, sinó a l’enrolament, ben poc dissimulat, sota les banderes d’un
partit espanyol, unint la causa de la «llibertat» de Catalunya a la causa
d’una reacció on naufragui tota llibertat individual.
En canvi el catalanisme d’escola filosòfica, qui fonamenta la catego-
ria nacional d’un poble en la seva voluntat (pacte implícit o explícit) i

304
no en la seva tradició, que és «fatum» i no «arbitri», ha vist sempre en
l’autonomisme una part del gran tot lliberal i democràtic.
I aquesta forta escola és la que ara volem continuar.
Mirem-la amb amor de patricis aquesta nit simbòlica en què això us
escric, amic Rovira, mirem-la, a la nostra Barcelona inflamada, en llum i
foc, sota el cel de Sant Joan. I veiem en la [...]305 nou on vingui a encendre
l’antorxa apagada la llibertat espanyola, que no pot deixar d’esser la lliber-
tat catalana si vol existir com a llibertat.

305. Hi ha cinc mots il·legibles.

305
 Radicalisme català306

Deixeu-me afegir, abans de tot, unes paraules a les que ja vaig escriure
per a fixar bé lo que jo entenc per política radical.
Tota política implica un concepte de l’Estat. Quan un partit està en
l’oposició, el seu instrument actiu és el Poble. Quan està en el poder, el
seu instrument és el govern. Ara bé: se poden tenir, del govern, dos
conceptes: per als uns, el govern s’ha de limitar a esser testimoni de la
voluntat del Poble, amb perfecta ausència de la iniciativa dels governants.
Això ve a esser l’objectivisme aplicat a la governació, la idea de l’Estat
com a mer testimoni de l’opinió nacional, com a exclusivament encar-
regat de realitzar-la, d’«executar-la», conforme amb la idea mare de «po-
der executiu». —Per als altres, el govern ve a esser un fecundador de la
nació, adoctrinant-la «professoralment» per a les contínues reformes.
És el subjectivisme de l’Estat, el concepte «líric» de la governació. És,
en fi, el jacobinisme, entès en la seva forma noble. És, també comprès
altament, el «revolucionarisme d’Estat».
Quan se diu evolució, sol oblidar-se que no es fa referència més que
a un dels dos termes necessaris de tota marxa. En tota marxa hi ha el
«camí» i el «vehícol». Hi ha el material fixe i el mòbil. Hi ha lo que re-
corre i la cosa recorreguda: la via i el vagó. —Els que s’anomenen evo-
lucionistes no pensen que amb aquesta expressió venen a significar
únicament: partidaris de que el vehícol camini. —I bé; cal preguntar

306. Publicat a El Poble Català el 16 de juliol de 1911.

307
los: Ja sabeu com se troba el camí? Ja sabeu si la via està interceptada?
El vagó bé marxarà; però, i si troba un obstacle sobre els rails? O bé se
farà astelles, o bé s’haurà d’aturar indefinidament. —Doncs els partida-
ris de treure els obstacles, fent-los saltar si és precís a barrinades, són els
revolucionaris. La revolució és el desembràs de la via per a que passi
l’evolució. La revolució és un moment de l’evolució. Aquesta és el tot:
aquella és una part. —Així queden clars els conceptes.

***

Hi ha hagut, contra el radicalisme de l’Esquerra, dues causes: Primera.

La coexistència d’una classe mitja i d’una classe proletària en el partit.
—Segona. La divergència entre els elements intel·lectuals i la massa.
És sabut que, quan en una mateixa col·lectivitat se sumen elements
diversos, la resultant és el terme mig entre les aspiracions o tendències
de les agrupacions unides. La barreja de colors dona per resultat el color
intermig. Així, tota estridència s’atenuarà a mesura de la complexitat de
la massa, perquè el color pur implica simplicitat elemental.
L’Esquerra catalana és un partit d’«esdevenir», un partit qui encara
puja, un partit destinat a esser un dia la representació única i poderosa
del lliberalisme català. De cada dia s’accentua més la decadència de l’es-
querra anticatalanista, i això produeix, per natural compensació, una
tendència a catalanitzar tot radicalisme. Però tal volta la fórmula futura
de la nostra Esquerra sia una «conjunció» (com és a Madrid, i per tant
a tota l’Espanya no catalana) més que una «homogeneïtat» on se sacri-
fiquin les afirmacions radicals an el mirament dels respectes mutus. El
nom mateix de la nostra agrupació, «Esquerra catalana», o si se vol
«Unió», té afortunadament un nom genèric qui permet la independèn-
cia respectiva de cada una de les escoles agermanades per a l’obra co-
munal de catalanitat i de república. No hem d’imaginar com una
«iglèsia», com una ortodòxia forçada, amb un «símbol» únic, amb un
credo uniformista, «centralitzat», la nostra esquerra; sinó com una co-
alició de forces plenament conscients de la pròpria naturalesa de lliber-
tat. I aleshores podrà congriar-se l’escola radical, qui vindrà a esser
l’element formulador del programa últim, mediat, idealista, mentres les
masses mitges cooperin amb ell fins a l’obtenció del programa mínim,
immediat, realista, pràctic.

308
 La divergència entre els intel·lectuals i la massa ha vingut notant-se
sobretot en una certa disparitat espiritual entre els centres o casinos i la
premsa. Tota premsa representa una consciència de la doctrina professada.
—Però no tota associació és conscient d’aqueixa doctrina que diu professar.
Passa, en això, com en totes les religions: les masses mateixes qui fan ma-
quinalment els actes de culte ignoren la doctrina que oficialment professen,
i s’estranyarien o se burlarien dels mateixos dogmes si els coneguessen de
veritat. En política, també. Molts adeptes d’una associació determinada ho
són per esperit cultural, per gregarisme, per conveniències de moment, a
l’atzar de les simpaties o de les coneixences particulars, i en contraposició
a la naturalesa dels propris temperaments. Però aqueixes masses pesen amb
llur càrrega morta sobre la selecció dels conscients i dels forts. És l’eterna
victòria del ramat sobre l’individu; la cantitat vencent a la calitat.
Jo no crec, doncs, que l’Esquerra catalana necessiti «tornar-se» radi-
cal, perquè per a mi sempre «ha contingut» un veritable radicalisme,
«l’únic radicalisme autèntic de Catalunya». Jo seria el primer qui hauria
deixat de figurar-hi si així no ho cregués fondament. El nostre diari, en
especial, ha representat sempre la nota més alta d’un doble radicalisme
lliberal i català, mentres els que s’anomenen radicals s’entregaven an els
pretorianismes i castellanismes intolerants que tots sabem. No cal, doncs,
canviar res; lo que caldria és anar desllindant una gradació de matisos
per a que ni el nostre juvenil radicalisme esveri la timidesa de les agru-
pacions històriques, ni aquestes atenuïn o desvirtuïn l’expressió dels
entusiasmes en l’«esquerra de l’esquerra».
Dos aspectes, sobretot, hauria de tenir aquest desllindament: l’aspecte
religiós i el social. I com en el fons de la qüestió social i de la religiosa
hi ha sempre per part de les burgesies un instint d’egoisme, de lluita de
raça, per això és més necessari emancipar el nostre radicalisme de tota
unió incondicional amb aquests elements de vellesa. La qüestió religiosa
i la qüestió obrera són dues formes d’un mateix mal de naturalesa doble,
social i política. Quan el catalanisme era un partit únic, com ara ho és
la nostra Esquerra, sempre les estridències polítiques i socials eren dis-
simulades en obsequi a la sola estridència nacional catalana, qui ens era
comunal a tots. L’estridència lliberal era sempre apagada, en obsequi a
les dretes. —I vinguda l’escissió, el catalanisme d’esquerra conservà qual-
que cosa d’aquesta conducta tradicional.
La qüestió religiosa i la social representen avui l’aliança de les se-
leccions intel·lectuals amb les masses obreres. I és precís que en

309
l’interior del nostre partit vagi dibuixant-se de cada dia més aquesta
tendència, única manera de rejovenir el lliberalisme i de donar an el
catalanisme categoria de modern i d’europeu, això és, viabilitat i força.

310
 Entorn a la unió d’esquerres307

Judiquem sense passió el fet polític del bloc electoral d’esquerres. És

molt fàcil (des del camp reformista, per exemple), pronunciar invectives,
fundades en records, contra aqueixa aliança.
No es tracta d’una unió «en pro» d’un ideal perfectament comú; se
tracta d’una unió «contra» uns interessos evidentment adversos; evident-
ment nocius a la llibertat. Si en el nostre règim electoral hi hagués el
sistema de «ballottages», cada partit podria i fins deuria votar separada-
ment, en la primera votació, perquè tindria la seguretat de que si no
resultava majoria absoluta en favor de cap candidatura, se podria votar
després, en segona votació, a favor del partit més afí, acumulant-li els
vots per a que obtingués majoria. Ara en canvi, pot donar-se el cas de
que surti diputat per un districte el representant d’una tendència que
estigui en minoria.
Els blocs són, en realitat, conversions de la lluita entre «banderies»,
sempre particulars i especifiques, en lluita entre «doctrines» sempre ge-
nèriques. Eleveu de lo particular a lo general la batalla, i la fan esdevenir
més ideològica que material.
Barcelona, com totes les grans ciutats, i darrera ella Catalunya, plan-
tegen de cada dia més el seu problema en la forta contraposició de dos
elements; l’anomenat burgès i el proletari; el món dels interessos i el del
treball, rics i pobres, en una paraula. Són, si es vol, dues matèries socials;

307. Publicat a El Poble Català el 30 de març de 1916.

311
però també dues forces, dos esperits, perquè separa aquests dos elements
la contraposició formidable entre el món d’ahir i el d’avui, entre el vell
confessionalisme i l’intel·lectualisme nou.
Un altre fet polític dels dies passats reforça el cas de la nostra argu-
mentació. El partit socialista francès ha limitat a les segones votacions,
després dels «ballottages», la seva aliança electoral amb l’anomenat ra-
dicalisme. A Espanya, dins el sistema vigent de sufragi, això no hauria
pogut succeir.
A l’elector català d’esquerra, tal com se troba avui la distribució de les
forces polítiques, se li presenta aqueixa interrogació: «Permetràs que el
càrrec de diputat per Catalunya s’encomani a persones evidentment anti-
lliberals? No tens, ben al contrari, l’obligació d’impedir-ho, sia com sia?».
En quant a l’elector afiliat an el nacionalisme, la qüestió se li ofereix
encara més concreta. El catalanisme, llibertat de Catalunya, no vindrà
mai d’altra manera que com una conseqüència implícita en la total lli-
bertat d’Espanya. Per damunt el problema català, en ordre de temps i
d’espai, està el problema espanyol. Des de tota Espanya, l’opinió pública
judicarà el resultat de l’elecció barcelonina com un símptoma de la vo-
luntat espanyola, en quant al cada dia més vital problema de saber si
aqueixa voluntat s’orienta en sentit de democràcia o en sentit d’autori-
tarisme. Per raons ben òbvies i patents, Barcelona, sobretot des de 1909,
és la brúixola del lliberalisme de tota Espanya. Si aqueixa metròpoli
recau en mans dels impulsors més forts de la repressió, amb quin dret
podrem ja parlar de revenges laiques i proscripció definitiva de les tira-
nies? Quin nucli fort de població, conscient i actuant, podrem oposar
com una força a la immensa matèria inerta de les ruralitats espanyoles,
instruments en mans del poder executiu o de les forces retardatàries?
Barcelona, més que cap població espanyola, és la fortalesa clàssica
del republicanisme. Té ja una tradició considerable de victòries, un his-
torial de vindicacions populars. Si depèn de nosaltres el continuar-la
deixarem de fer-ho estòlidament?
Una aliança electoral és cosa essencialment adjectiva; no confon prin-
cipis, no suposa anul·lació, abjuració, ni desmentiment. Conserva pura
la substantivitat de les idees. Pertany a lo anecdòtic i no a lo permanent.
És cosa de maniobra, de tàctica, i no de professionalitat. Alia i no barreja;
juxtaposa i no fon.
Quan se parlava d’unió de tots els partits republicans per a una acció
en comú, una part de l’opinió republicana trobà que tal unió havia de

312
diferir-se per a després de les eleccions, a fi de que no semblés que es feia
amb el sol objecte de lograr moltes actes. Aqueix argument no em con-
vencia, ja que les unions entre partits no homogenis en doctrina tenen
un fi precisament de lluita electoral. Mentres els partits antidinàstics
aspirin a la col·laboració parlamentària amb els partits dinàstics, natural
és que procurin obtenir una gran força numèrica en el Parlament. Lo
contrari seria tant absurde com suposar que les aliances internacionals
no tenen per fi la victòria!
Amb les dretes catalanes podíem anar-hi units aleshores de la Soli-
daritat, perquè se’ns ajuntaven per una obra lliberal i laica contra una
altra coalició que secundava l’obra anticonstitucional del govern. Ells
s’ajuntaren a nosaltres, i nosaltres a ells. Avui han variat les circumstàn-
cies, i natural és que variï també el procediment. Aleshores el ritme
conductor de la nostra política eren la llei de jurisdiccions i les seves
causes; ara, ademés d’aquell, hi ha un nou ritme conductor, que té per
nom expressiu 1909.
Si els republicans anessin a la lluita dividits, i obtenint majoria ab-
soluta deixessin de tenir-la relativa i triomfés una candidatura dretista,
en rigor nosaltres hauríem votat amb les dretes. El qui, poguent fer
guanyar a un republicà, dona per passivitat la victòria a un reaccionari,
no pot dir-se republicà.
En resum: a la pròxima elecció barcelonina anem a votar en segones
urnes, com si haguéssim de resoldre un ballottage. I votarem naturalment,
per les esquerres.

313
 La política idealista:
els nacionalismes308

CAPÍTOL I. REGIÓ, NACIÓ I CIUTAT

Deia Azcárate:309 «Els atenencs no coneixien més pàtria que Atenes.

Grècia no era la seva pàtria. El romà no tenia més pàtria que Roma...;
perquè l’Estat no anava llavors més enllà de la ciutat: la polis, a Grècia;
la civitas a Roma. Però més tard va sorgir un element nou, que van apor-
tar els germànics, i és la nació; perquè els germànics van passar de la
comunitat rural a la nació sense aturar-se a la ciutat».
Alguna cosa haig d’objectar d’aquestes paraules. Aquest element nou,
de procedència bàrbara, la nació, no era un avenç, sinó un retard. Ini-
ciava el retrocés secular de l’Edat Mitjana, que queia com un talús sobre
la ciutat clàssica i la destruïa. I la ciutat clàssica era la coronació de la
cultura més perfecta que s’hagi conegut.
La gradació progressiva no és, doncs, aquella: regió (ruralitat), ciutat,
nació; sinó, molt diversament, aquesta: regió, nació, ciutat. Així va ser
a la cultura hel·lènica; així va ser també a la romana, que es diu romana
perquè la ciutat és la seva principal característica. El primer grau, la ru-
ralitat romana, pertany al patriarcalisme de les tribus, als temps boirosos
en què dues «nacions» incipients, la patrícia i la plebea, convivien en un
Estat encara primitiu. El segon grau, la nació romana, és el període del

308. Alomar, Gabriel. op. cit., 2006, p. 169-194. Traducció i transcripció de Xavier Milian.
309. Gurmesindo Azcárate va ser historiador, però principalment va ser conegut per ser fundador
de la Institución de Libre Enseñanza i membre destacat del Partit Republicà Federal.

315
progressiu eixamplament del ius italicum.310 El tercer grau, la ciutat, és
el moment en què Roma «esdevé» el gran centre de la irradiació mun-
dial, el poderós gresol de la selecció universal, la més gran que s’hagi
exercit mai sobre la matèria «home».
La gradació és aquesta. De regió a nació hi ha un grau d’ascens (en-
tenent per regió, impròpiament, no la comarca, no la partícula geogrà-
fica més o menys definida, sinó el conjunt dels seus habitants). Un grau
les diferencia, perquè la regió és col·lectivament provincial, sotmesa a la
influència directriu de la nació a la qual pertany, pel seu origen, per la
seva dependència o per estar inscrita al seu territori. En canvi, la nació,
té mortalitat pròpia. Els interessos de la regió són purament materials,
perquè no té esperit; i són interessos actuals, o millor, actualistes, perquè
no tenen una tradició privativa, genuïna, ni molt menys aspiració, ideal,
o sentiment de destí futur. Però de la nació a la ciutat hi un altre grau,
d’ascens, perquè la mera nació és una col·lectivitat tancada en si mateixa;
i la ciutat és el nucli d’irradiació, d’influència sobre l’exterior. Si a la
nació hi ha esperit conscient, a la ciutat hi ha esperit parlant i imperant;
si a la nació hi ha sentimentalitat, a la ciutat hi ha pensament i volició.
Els interessos nacionals són de resistència a l’adaptació d’allò estrany;
són tradicionals, conservadors del moviment i la llei pròpia. Els interes-
sos de la ciutat són futuristes, perquè centra tota la seva missió en l’ave-
nir, en la sort futura i en la potència fecundadora i generadora de les
idees que llança, en l’èxit de les empreses que promou.
Com a fórmula final, s’hauria de dir: la regió és moguda; la nació es
mou; la ciutat mou.
La regió és inerta; la nació, semovent; la ciutat, motriu.
La regió és femenina; la nació, andrògina; la ciutat, viril.
La regió és satèl·lit; la nació, planeta; la ciutat, sol.

CAPÍTOL II. SOBRE L’AUTONOMIA

Amb motiu de les reivindicacions de Catalunya, estem presenciant un

curiós fenomen: una generació espontània d’autonomismes.

310. Títol que rebien les ciutats per part dels emperadors i que implicava que fossin regides
per la llei romana, en comptes de ser-ho per les lleis autòctones, així com que els seus
habitants fossin considerats ciutadans romans.

316
 Ens trobem davant d’un equívoc perillós. El plet de Catalunya, en
realitat, no és una desvinculació o divisió indefinida de la sobirania, sinó
la demanda de sobirania per una nacionalitat que es considera que ha
arribat al grau de capacitació necessària per assumir-la. Unamuno, en
un discurs pronunciat a València, va utilitzar la paraula «descentrisme»
volent descriure que Catalunya demanava per a si la qualitat de centre,
i així desplaçar-la de Madrid. El cert és que es tracta d’un nou «centra-
lisme», donant a aquesta paraula tota la noblesa política que indubta-
blement té. Expliquem-ho.
Sempre he cregut que l’anomenada «descentralització» i l’autonomisme
nacional eren termes oposats, en una ideologia política conscient. La pri-
mera consisteix en habilitar, des del centre, les entitats locals per exercir
més o menys àmplies funcions de règim personal. En canvi, el segon és
l’ideal d’un grup humà la independència espiritual del qual és perfecta, i
que exigeix, en major o menor grau, la seva independència material.
Tota autonomia és lliure d’organitzar el seu règim interior de forma
centralista o be d’organitzar-lo de forma descentralitzada, si així li plau.
Però això no tindrà res a veure amb la qüestió fonamental: amb la capa-
citat política del poble que reclama la seva autonomia.
Així que aquesta maniobra d’involucrar l’autonomia municipal amb
la regional, en el plet de Catalunya, podrà ser un ardit molt hàbil per
suscitar una divisió interna; però embolcalla una incongruència de pro-
blemes. L’autonomia municipal, com la regional, no pot ser reduïda a
una fórmula mecànica; perquè la paraula «municipi» s’aplica de la mateixa
manera a llogarets on s’assenta tota la barbàrie social i política, que a la
gran ciutat on es forma precisament l’òrgan director de les societats i on
l’art de la política ha buscat l’etimologia del seu nom. Així com la lli-
bertat personal d’una regió (o nacionalitat) no pot ser dictada per l’uni-
formisme literal d’una llei que prevegi tots els casos, sinó que ha de
ressaltar un procés evolutiu previ (com el transformisme de les espècies
ha precedit l’home), així com tampoc la llibertat municipal pot confon-
dre en un mateix sistema el consell, que en la zoologia política representa
el goril·la, amb el que representa els tipus culminants de la civilització,
és a dir, precisament, de la ciutat. Des del poble (parlo, sobretot, en
sentit espiritual) a la ciutat hi ha tota la gamma de valors col·lectius que
van des de la «vilania» fins a la «ciutadania» o la «urbanitat».
Però si l’autonomia «municipal» no pot ser una condició inseparable
de la «nacional», ha de ser-ho, absolutament, de la plenitud de

317
l’autonomia individual, és a dir, de la llibertat. Per què? Perquè aquesta
llibertat individual és precisament el que fa possible la capacitat dels
grups humans per governar-se a si mateixos. Un poble és més digne de
ser independent com més plenitud hi assoleixi la llibertat de la persona.
Tota federació dictada des d’un centre serà una manera nova d’uni-
formisme. I Espanya té infiltrada en la seva educació política la unifor-
mitat gregària, que a la demanda des de Catalunya hi han seguit un
floriment d’autonomismes, una vegetació de fongs, sobre la terra humida
del nou plovisqueig. Tota imitació demostra inferioritat, «cursileria». No
es tracta de demanar, artificiosament, aquesta emancipació; sinó de con-
vertir-se en major d’edat, capaços de viure emancipats. I com es demos-
tra aquesta capacitat? Ho repeteixo: amb el desenvolupament d’un
sentit superior de la llibertat individual. No hi ha altre camí.

***

Escric des d’una terra físicament meravellosa, però sotmesa políticament

a la genuïna condició de «província», o grup subordinat a la direcció
d’una sobirania aliena. Aquesta terra, Mallorca, és un factor ètnic després
de Catalunya. I per haver cregut, infantilment, que la seva personalitat
col·lectiva seria major com major fos la seva dissimilació respecte de la
mare Catalunya, es troba avui sotmesa, com un autòmat, a la irradiació
cortesana, completament exòtica per aquesta.
La història local d’aquest petit país seria molt interessant com a prova
històrica de l’absoluta contraposició entre autonomisme i divisionisme
polític. Jaume I que va conquerir Mallorca, la va instituir, en morir, en
regne, juntament amb el Rosselló, i el va cedir al seu segon fill. El sistema
patrimonial no tenia per res en compte l’interès nacional, que llavors
mancava de sentit. Però sota la poliarquia feudal, sota les aristocràcies
turbulentes i egoistes, sota les Corts oligàrquiques, la burgesia anava cons-
truint penosament el futur sentit civil, la futura nació conscient. Contra
la separació imposada a Mallorca de Catalunya, la població de l’illa sentia
cap a la metròpoli originària un vincle cada dia més afirmat. I quan el rei
d’Aragó, Pere iii –reformador d’aquell poder reial que, unit a l’esperit
popular, havia de ser l’embrió dels temps nous– va arrencar el Regne de
Mallorca a Jaume iii, últim descendent de la petita dinastia insular, hi va
trobar en aquest ram del tronc català una ajuda calorosa. Vet aquí com el

318
sentit sanament centralista, l’apel·lació a la capitalitat natural contra l’ar-
tificial, anava mostrant l’ascensió dels tipus humans col·lectius cap a la
futura capacitat de democràcia. I vet aquí també, dit sigui de pas, una
major aptitud per a la percepció de les futures normes polítiques en les
classes socials inferiors; ni més ni menys que el que succeeix ara amb el
socialisme. El fenomen de les germanies, com el de la jacquerie, són esclats
d’aquesta divergència d’ànima entre classes materialment coetànies, però
espiritualment separades per segles. Si aprofundíssim en aquestes consi-
deracions, potser ens veuríem obligats a reconèixer que a tota inferioritat
social li sol correspondre l’embrió d’una superioritat política.
Precisament es produeix, a la història de Catalunya, un altre fenomen
molt interessant, revelador del primer símptoma d’incapacitat col·lectiva
per a assumir la pròpia sobirania. Va ser quan l’anomenada Generalitat de
Catalunya (la Mancomunitat de llavors) es va posicionar en pugna mortal
contra el progressiu anhel de llibertat de les classes irredemptes. Em refe-
reixo a la revolta dels pagesos de remença al segle xv, amb el suport de
Joan II d’Aragó. Catalunya, com a entitat sobirana, va ser llavors una
persistència de l’interès feudalista i burgès contra el desvetllament del quart
estat, el líder del qual, Verntallat, té una valentia històrica similar a la
d’Espàrtac. Llavors potser va començar la inhabilitació secular de Catalu-
nya per exercir el seu propi règim. I fins i tot avui mateix, en plantejar de
nou la seva exigència nacional, es diria que es renova també l’antic plet
entre la Generalitat i els remences, i que només amb el ple desgreuge a
l’ombra dels eterns cabdills de l’alliberament pot la sobirania catalana ser
un dret integrat en la suprema crisi causa per la guerra.

***

Si la paraula capitalisme no tingués una accepció tant diversa, jo diria

que allò interessant en les reivindicacions territorials no és l’autonomisme
geogràfic, ètnic, idiomàtic, històric, sinó el «capitalisme»; és a dir, el dret
a exercir sobre un grup humà les funcions cerebrals; el dret a ser el cap,
líder capital; la categoria «cefàlica» d’un poble. Cal recordar una vegada
més la faula d’Agripa Meneni i els plebeus que marxaven de l’Aventí?311

311. Es refereix a la faula De l’estómac i els membres, que Agripa explica als plebeus quan
marxaven de Roma cansats dels abusos que cometia el Senat contra ells, i amb què els

319
Doncs bé, en la divisió del treball entre els pobles, n’hi ha que no poden
emancipar-se encara del seu rang d’operaris, braços del cos social; però
d’altres s’han elevat ja a cervell col·lectiu, a capitalitat; a nuclis, si es vol,
dels inevitables centralismes. Perquè tot autonomisme legítim respon a
una capacitat de convertir-se en un centre directiu.
Compreneu ara perquè aquest qualificatiu de «treballadors», etzibat
als catalans, implica una mal dissimulada injúria? En tot rusc humà pot
arribar una hora tràgica en què les abelles humanes exterminin els dropos...
Quantes vegades s’ha citat la defensa d’Espanya contra Napoleó com
un renaixement espontani de les autonomies locals d’una Espanya desfeta?
De cap manera estic d’acord amb aquesta interpretació. Ni a Madrid, ni
a Saragossa, ni a Girona hi va haver llavors altra cosa que un impuls mi-
soneista, un zel religiós per l’altar i el tron, anàleg al de la Vendée i la
Bretanya.312 Com hi podia haver autonomisme si no existia el sentit de
llibertat, que és la seva pròpia base? Ni llavors, ni fins i tot a la Catalunya
transfigurada del 1640, amb el suport de Richelieu contra Olivares per pur
anecdotisme local, ni a la del 1714 aferrada als Habsburg contra els Bor-
bons, que representaven una modalitat política superior, hi va poder haver
aquest ideal de concordança entre els dos sentits de llibertat, individual i
col·lectiva, que van animar el nostre Pi i Margall. Per aquest dualisme
feliç de llibertats, tan aviat es produeix una secular empresa d’integració
nacional, com en el cas d’Itàlia, com una disgregació, com en el cas d’Amè-
rica. I només per aquest doble esperit, les causes nacionals deixen de ser
una presumpció simiesca de poder i són el natural afany de les seleccions
humanes; la llei de formació de les aristarquies col·lectives.

***

En unes declaracions atribuïdes a Teófilo de Braga313 he vist que, més enllà

d’una necessària distinció entre els conceptes d’«espanyol» i «castellà», que
permanentment es confonen, ve a dir: la independència de Catalunya por-
tarà el retorn de Portugal a la nacionalitat espanyola.

feu entendre que el Senat era la representació del poble i que per tant s’hi havien de
sotmetre i, en tot cas, fer que aquest prengués decisions al seu favor.
312. Revoltes que es produïren contra la Revolució francesa.
313. Joaquim Teófilo Fernandes Braga fou l’introductor del positivisme a Portugal i líder del
republicanisme. Fou president de la República de Portugal el 1910 i el 1915.

320
 Vet aquí un pensament ple de suggestions. Oh, bella paradoxa! La
màxima llibertat de Catalunya aconseguint la màxima unitat hispànica,
és a dir, ibèrica! I amb tot, per a un esperit conscient, res més natural.
La independència de Noruega va ser el primer pas cap a la futura Con-
federació escandinava, que ja s’havia dissenyat durant la guerra.314 Por-
tugal i Catalunya es van aixecar contra els soldats de Felip iii, units per
l’analogia de la protesta. No podria reintegrar-los al nucli comú l’ana-
logia de la llibertat? El procés d’una Confederació té dues etapes: primer,
la personalitat lliure dels elements que han d’unir-se; segon, la unió dels
elements ja personals i lliures. Però per a la ideal Confederació Ibèrica
fa falta, abans que res, que la mateixa Espanya central s’alliberi a si ma-
teixa; que es faci digna i capaç de donar la llibertat.

II

Quanta inhabilitat, quanta inèpcia en la gestió del poder central contra

el nacionalisme de Catalunya! Imagineu-vos un home lliure de tot pre-
judici patriòtic, de tota «simpatia» o inclinació sentimental pels uns o
pels altres, i obligat a escollir entre els dos bàndols adversos guiat úni-
cament pels interessos de la seva pròpia llibertat individual. Hauria de
convèncer-se, melancòlicament, que ni els uns ni els altres constitueixen
un valor d’universalitat; una incorporació de la causa respectiva en el
sistema de forces de la civilització.
L’Estat espanyol tenia un sol mitjà, admirable, decisiu, per anul·lar el
catalanisme com a potència rival: manifestar-se superior a aquest en l’àm-
bit de la política; mostrar-se com una major garantia per a les llibertats
individuals; demostrar que havia avançat més en la seva evolució. Si
l’«espanyolisme» (permeteu-me la impropietat) resultés més sincrònic que
el catalanisme amb el món sorgit de la guerra, quines esperances podrien
quedar a la causa local, reduïda, com tants altres nacionalismes, a una
espècie de toll d’aigües inamovibles que s’han estancat i s’han separat del
camí comú del gran riu humà? Contra els localismes, que es presenten
com a reivindicacions de llibertat, no hi ha més que un remei eficaç: la
mateixa llibertat. Quan una comarca, un grup ètnic, una història, s’aixeca
exigint una diferenciació respecte de l’Estat on es troba inscrit, cal afirmar,

314. Es refereix a la I Guerra Mundial.

321
per descomptat, que entre l’Estat i el grup diferenciador hi ha una di-
vergència espiritual, religiosa, política o social. És que un i l’altre estan
situats en plans diferents i les seves respectives concepcions polítiques
obeeixen a psicologies diferents. El trist del problema espanyol és que
ni Catalunya ha sabut fonamentar la seva exigència en una major acli-
matació al nou món, ni l’Estat espanyol ha sabut basar en aquest els
drets de la seva hegemonia.
Veieu-ho. Catalunya ha plantejat, una vegada més, després de la
guerra, el seu plet nacional. I ha parlat, com ha dit Joaquín Montaner,315
de la «seva» llibertat; però no de «la» llibertat. No vull ocultar-ho. Jo
hauria volgut veure en l’airosa fe de vida personal de Catalunya una
«explosió de superioritat» en l’exercici del liberalisme. Hauria volgut que
el seu dret es fonamentés en un contingut de substantivitat política i no
en la mera adjectivació de l’autonomia, perquè la nostra opció de liberals
no fos tan cega, no fos un veritable salt a les tenebres...
Jo soc dels que penso que si l’hegemonia castellana sobre Catalunya
no es devia en els seus orígens a una veritable superioritat política de
Castella, en canvi, l’exercici d’aquesta hegemonia va provocar realment
aquella superioritat, en gran part per atròfia del sentit polític de Cata-
lunya, on la falta de funció va acabar per anul·lar l’òrgan. La resistència
de Catalunya contra els Borbons i a favor dels Àustries, el 1714, era un
moviment «defensiu», sense contingut substancial de doctrina política,
desproveït de tota significació; però la causa defensada, la dels Habsburg,
era inferior, com a valor universal, a la dels Borbons, infiltrat del rega-
lisme316 que havia de produir, més endavant, la mateixa llibertat de l’Es-
tat, el concepte democràtic de laïcisme i fins i tot els principis capitals
de la Revolució com a hereva dels drets del poder reial.
Així com la causa basca va agafar forces en el «vendeanisme» de la
guerra civil317 i es va mostrar, doncs, amb una inferioritat política de
Bascònia respecte a l’incipient liberalisme espanyol, la causa catalana,
més directament romàntica, va participar des dels seus orígens del fede-
ralisme. Bascònia va quedar plenament adscrita entre el que anomenaríem

315. Fou un escriptor, dramaturg i poeta nascut a Extremadura però que visqué a Catalunya,
on entrà en contacte amb la generació noucentista, tot i que destacà per ser el traduc-
tor al castellà de les principals obres del modernisme.
316. Drets i prerrogatives del rei que tenien com a objectiu contrarestar i controlar el poder
de l’Església i que esdevingueren un dels eixos fonamentals que permeteren l’establiment
de la monarquia absoluta.
317. Es refereix a la I Guerra carlina.

322
les «escoles històriques» com estan constituïdes les de l’Europa actual.
Però Catalunya, a més a més de la seva tradició, va tenir una «escola
filosòfica» per a les seves idees particulars. I el nom de Pi i Margall, ac-
tuant ja no sobre Catalunya, sinó sobre Espanya, és la irradiació triom-
fant d’aquest esperit, com una espurna anticipada de la foguera de les
futures llibertats universals. La causa particular de Catalunya va encertar
llavors a unir-se a la causa nacional de la política espanyola i a la causa
general de la política humana. L’acció de Pi i Margall com a estadista
espanyol representa una transmissió dels drets hegemònics de l’esperit
castellà, que els venia exercint des del Renaixement, a l’esperit català,
que mostrava una vibració més sincrònica amb el món exterior. La gran
honra del «fracàs» de Pi, com a governant espanyol, radica en la incom-
patibilitat entre un i altre temperament: el seu i el d’Espanya.

***

La guerra ha provocat el despertar de dos grans impulsions: el naciona-

lisme i el socialisme. Temo molt que aquestes dues forces acabin per ser
enemigues i encarnin, respectivament, la persistència anacrònica del
passat i l’anticipació violenta i gallarda de l’avenir. El zel per les sobiranies
ètniques o històriques pot fàcilment degenerar en conservació de formes
heretades i recolzar-se en interessos reialistes contra el vent renovador
de l’ideal. El món haurà de passar a través de duríssimes proves abans
que s’aconsegueixi aquesta entelèquia: l’harmonia perfecta entre la na-
cionalisme, concreció col·lectivista de la política, i el socialisme, fórmula
de les convivències individuals lliures.
En el cas de Catalunya, l’antinòmia de la seva causa nacionalista res-
pecte de l’Estat no es presenta com un conflicte entre entitats separades
durant segles en la seva respectiva evolució. Catalunya no té una completa
homogeneïtat de cultura política, un mínimum de liberalisme fortament
superior a la resultant mitjana de la política espanyola. Però Espanya, molt
lluny d’oposar a Catalunya una tonalitat superior, s’ha manifestat moltes
vegades, just és dir-ho, inferior a aquesta. I així li ha donat implícitament
la raó quan més li convenia que no demostrés tenir-la. És la que maleïda
llei de jurisdiccions no va ser una altra cosa que una confessió implícita
que Espanya no es podia concitar, amb la garantia de la llibertat individual,
l’amor dels catalans, i es veia obligada a recórrer a absurdes violències?

323
 Quan els alemanys van invocar la necessitat d’un plebiscit per consul-
tar la voluntat d’Alsàcia i Lorena abans d’incorporar-les a França, se’ls va
poder respondre amb un sol nom fortament acusador: Saverne.318 Si Alsàcia
i Lorena estaven enamorades d’Alemanya, per què estava llavors sota un
règim d’excepció, de tirania? El dominador, per l’excés del seu propi do-
mini, s’acusava a si mateix. De la mateixa manera, el règim excepcional i
les lleis persecutòries són acusacions manifestes contra l’Estat espanyol. I
fins i tot avui, en aquests dies de prova per a les relacions de Catalunya
amb l’Estat, la parcialitat repressiva de les autoritats, la impunitat dels
funcionaris criminals i, sobretot, la impossibilitat de referir-se clarament
a tot un aspecte de la qüestió, el més greu, són objeccions irrebatibles
contra la superioritat política de l’Estat que exerceix l’hegemonia, i per
tant arguments contra el seu dret i la seva autoritat.
Jo no puc creure que la base jurídica d’un predomini es fonamenti
en una idolàtrica consagració de la realitat històrica, ni en una prescrip-
ció del fet mateix de l’autoritat exercida durant segles, ni en una supers-
ticiosa concepció de la paraula pàtria, rere la qual se sol dissimular la
mancança absoluta de substància política. Aquesta concepció «teocràtica»
del poder és, ni més ni menys, una supervivència disfressada del dret
diví. La base jurídica del poder es troba en el lliure consentiment dels
ciutadans. I quan dues entitats polítiques es disputen aquest amor, no
veig altra lluita possible que l’emulació per la llibertat, la competència
d’energies rivals en la garantia dels drets de l’individu.
És veritat que Catalunya, pel seu estatut, no planteja en una major
àmplia concepció de substantivitat política les seves pretensions. Però
tampoc l’Estat espanyol defensa en aquest conflicte la justícia de la seva
causa. De fet, no es podria trobar cap procediment pitjor que aquesta
maniobra a partir de la qual s’ha volgut assimilar la causa «espanyolista»
amb la monàrquica, i expressar l’adhesió al sistema unitari a través de
manifestacions aparatosament forçades de cortesania palatina, que fan
pensar en la identificació entre la idea d’Espanya i la d’un règim no ja
constitucional, sinó de reialisme idolàtric i caduc.

***

318. Municipi que formava part d’Alsàcia que, juntament amb Lorena, l’any 1871 va passar de
sobirania francesa a alemanya. L’any 1919, però, després del Tractat de Versalles que posava
fi a la I Guerra Mundial, van passar un altre cop a sobirania francesa. Tanmateix, Saverne,
va restar –i hi continua en l’actualitat– sota administració alemanya.

324
S’ha intentat suscitar la qüestió de l’autonomia municipal com una ve-
lada rivalitat que amaini la força de l’autonomia catalana. Diguem-ho
amb tota franquesa: vet aquí dues qüestions absolutament diferents. Es
pot ser catalanista i centralista, és a dir, partidari d’un règim unitari en
la política interior de Catalunya. El catalanisme no és un plet de des-
vinculació, de descentralització, sinó de personalitat nacional. El pro-
blema del règim municipal català depèn de Catalunya, i a aquesta
correspondria de resoldre’l en funció de les seves conveniències nacionals;
això diuen, amb raó, els catalanistes purs. Amb tot, el municipalisme és
un poder rival, utilíssim contra els excessos dels cantons, en tot sistema
federal. Com més esferes concèntriques d’apel·lació tingui el ciutadà,
més garantida estarà la seva llibertat. Així com el poder reial, en la seva
lluita contra la noblesa durant tota l’Edat Mitjana, es va recolzar en els
consells i en la burgesia, de la mateixa manera el municipalisme pot ser
la força neutralitzadora d’un excés de poder autonòmic nacional.
Però l’autonomia nacional no pot ser homogènia, dictada per un
uniformisme més perillós que el pitjor dels centralismes. Això ens con-
duiria a les petites tiranies rurals, a la constitució de veritables fortaleses
defensives dels ideals morts. No hi ha ningú més partidari que jo de
l’organisme «ciutat», seu de la «civilització», resultant de les seleccions
humanes, encarregada de les funcions directives, «capitals», espirituals.
La ciutat és el cap, mentre els pagesos, els burgs, les «províncies», les
poblacions mitjanes es distribueixen les funcions de la resta del cos i són
la «materialitat» nacional. Ja he descrit la ciutat com el coronament de
l’evolució de les societats, i no com la seva cèl·lula o protoplasma. Crec
que és l’òrgan essencial de la voluntat, com la regió ho és del sentiment
i la nació ho és de la consciència.
Però unificar el règim dels municipis sota una sola llei comuna d’au-
tonomia és una arma entregada a l’atzar. Tan evident em sembla el dret
del consell veritablement ciutadà a la seva autonomia, com perillosa la
llibertat «política» de la urbs mesocràtica o rural. Hi ha un sermo urba-
nus i un sermo rusticus,319 per a les polítiques, com n’hi ha per als idiomes.
La política és l’art de la ciutat (polis). Però no tot municipi és òrgan de
ciutat; ni tampoc la ciutat, com a abstracció implícita de l’ànima naci-
onal, resideix materialment en una urbs concreta.

319. Sermo urbanus era el nom que rebia per part dels romans el llatí culte, mentre que sermo
rusticus era el nom que utilitzaven per referir-se al llatí vulgar.

325
CAPÍTOL III. LA CATALUNYA GERMÀNICA

Cada vegada que nosaltres, homes d’esquerra, aixequem la veu contra

l’obra del regionalisme a Catalunya, s’intenta fer-nos callar amb aquesta
frase aparatosa:
«El regionalisme, pel seu domini a la Mancomunitat, ha creat tot un
sistema d’institucions de cultura». I com que això és innegable, i, amb
tot, jo continuo creient que la transformació operada a Catalunya per
la Lliga és profundament perniciosa, examinarem un moment aquesta
aparent contradicció.
Cultura. Ja tenim aquí la famosa paraula. També, per la virtut de con-
jurament d’aquesta paraula, Europa va permetre, muda d’adoració, que
Alemanya preparés a mansalva la seva terrible agressió contra tots els drets
humans. També llavors, entre el grup d’admiradors, hi havia alguna veu
que avisava del perill i condemnava, en nom dels ideals amenaçats,
aquella colossal falsificació del progrés humà. Però aquesta veu es perdia
entre la indiferència dels inconscients i dels seduïts. Alemanya, triomfant
ja per la irradiació del seu esperit dur, continuava la seva obra; i els ma-
teixos pobles que l’endemà lluitarien contra aquesta patien la invasió
d’aquell esperit, el reconeixien com a model, hi adaptaven les seves pròpies
energies. Itàlia i França, singularment, van tenir en poder de l’enemic,
molt abans de la guerra, la seva ànima nacional. I el curiós és que la França
de la révanche, la França nacionalista i catòlica, va ser la més atacada per
aquest absurd contagi. L’abjecte militarisme francès que va tenir amb l’Afer
Dreyfus el seu crim capital no té res a envejar al militarisme violador de
Bèlgica. Si em deixen escollir, em quedo amb aquest!
Com que en totes les tradicions nacionals hi ha un precedent per a la
divinització d’aquestes immoralitats en nom de no sé quins refinaments
nous de la «cultura», i sempre, en un racó de l’ànima, per exquisida que
sigui, dorm la barbàrie ancestral, aquell frenesí de cultura sense escrúpols,
adorada de la força, va fer nombrosos prosèlits, sobretot entre els intel·lectuals.
Els semblava a aquests un distintiu d’elegància, una reacció contra el «plebeu»
sentimentalisme, aquesta «fragilitat» de l’ànima que repugna tant, natural-
ment, als qui creuen que la intel·ligència té per única finalitat l’adoració de
si mateixa. El descrèdit de la pietat, genialment encarnat per Nietzsche, va
ser un esnobisme, una moda de dandis literaris, com ho havia estat el sen-
timentalisme en temps de J. J. Rousseau i en tota una etapa de l’esperit
romàntic. I, oh, paradoxa! Als països llatins, especialment França i Espanya,

326
aquesta atenuació dels fervors anímics anava acompanyada, pràcticament,
d’una reacció clerical, sens dubte per la coincidència entre els dos materia-
lismes o positivismes: el d’aquests nous «esperits forts» i l’eclesiàstic. La filo-
sofia pragmatista no va ser més que una sistematització d’aquell esperit nou.
Catalunya està atacada greument per aquesta morbositat. El «lliguisme»
és la seva manifestació més típica. I si no s’hi posa remei, aquesta escola
serà, respecte de Catalunya, potser també respecte d’Espanya, el que Ale-
manya ha estat respecte d’Europa. El seus efectes es traduiran en una guerra
civil dels esperits, a la qual arriscaran la derrota els últims quixotismes i
generositats de la raça, els últims sediments de la santa rebel·lia.

***

Quines són les característiques de l’Alemanya moderna pel que fa a la seva

obra cultural? Alemanya va aïllar del camí comú o íntegre de la civilització
la seva causa nacional. Va convertir en agressiva la seva potència material.
Va cultivar en el seu poble l’esperit de submissió absoluta, el gregarisme,
amb atròfia del sentit individual, base única del veritable esperit religiós, que
és la força de la consciència, la vibració de la personalitat. Va proclamar el
realisme més groller com a base de la seva política (realpolitik) declarant que
els compromisos no obliguen més que quan li convé a qui els ha contret.
L’oportunisme més solapat i maquiavèl·lic conformaven els principis del
seus tractadistes. Va fomentar l’esperit de casta, procurant interessar mate-
rialment el seu sistema social i polític a les forces dirigents: en primer lloc
els militars, braç de l’emperador; després els grans industrials, seu de la ri-
quesa; i finalment al seguici àulic dels universitaris, flor de la classe mitjana,
com ho són els junkers de la classe alta. Alemanya, afavorint l’especialització,
fraccionament de l’esperit, quadriculant l’ànima, va exercir sobre aquesta
una veritable castració; va extirpar l’òrgan emocional; va fer, de cada pensa-
dor, un tècnic, un operari de la màquina voraç de l’Estat. En el sistema rí-
gidament jeràrquic d’aquest règim, que va fondre allò social amb allò
polític, els universitaris es converteixen en una espècie de bramans320 inferi-
ors, sotmesos als interessos de la casta guerrera i de la industrial. Ostwald321

320. Els bramans són la classe sacerdotal hindú, la casta superior.

321. Wilhelm Ostwald va guanyar el Premi Nobel de Química l’any 1909, i és conegut per
haver descobert un procediment que augmentava la productivitat de fertilitzants i
explosius, que Alemanya va utilitzar durant la I Guerra Mundial.

327
va ser un il·lustre ajudant dels Moltke322 i els Krupp.323 Tot sistema antide-
mocràtic comença per fomentar el particularisme de classe. La Lliga, que
sense el menor esperit religiós ha estat clerical, sense el menor esperit ci-
entífic ha hagut d’improvisar també una casta intel·lectual no per sotme-
tre’s a les seves aspiracions, sinó per sotmetre-la als seus designis. Era, a
més a més, útil per a la seva propaganda aparèixer davant del poble escor-
tada per una sofocràcia,324 per un cos oficial de mandarins325 o efendis.326
Però fixeu la vista més enllà d’aquestes rotundes executòries. L’ame-
naça d’un minúscul germanisme plana sobre nosaltres. No ha estat mera
casualitat la germanofília de molts dels seus homes representatius, sinó
simpatia fraternal de les dues causes, que es reconeixen i se saluden.
¿Imagineu els efectes d’aquesta irradiació sobre el nostre país, orfe de
tota idealitat? La invasió d’aquesta petita Alemanya sobre les nostres
Bèlgiques i les nostres Frances no trobarà el seu Marne ni el seu Verdun,327
perquè darrere dels nostres murs no sorgirà un poble.

***

Ah! La cultura per si sola és un adjectivisme; la instrucció i l’educació són

els materials, però no són l’edifici; i l’edifici que amb aquests es construeixi
tant pot ser una catedral com una presó. La cultura per si sola pot ser
l’instrument del mal. Maquiavel era molt més culte que Jesús de Natzaret.
A mi no m’importa conèixer a quin grau arriba una cultura, sinó saber
per a què serveix. La cultura és a la civilització el que l’alfabetisme a la cièn-
cia. La cultura desperta les facultats d’assimilació, però no les de creació i
iniciativa. No opera sobre tota l’ànima, sinó sobre una de les seves manifes-
tacions. I hi ha una cultura que ensinistra l’esperit a sotmetre’s, però no li
ensenya a sollevar-se. És a mode d’un intel·lectual «el pas de l’oca».328

322. Conegut com a Moltke el jove, ja que el seu tiet va ser un heroi de la Guerra de la
Unificació alemanya, era el cap de l’Estat Major de l’exèrcit alemany, però va ser relle-
vat de les seves funcions amb l’esclat de la I Guerra Mundial.
323. Dinastia d’industrials que destacaren per la fabricació d’acer i d’armament.
324. Terme per referir-se al «govern dels savis».
325. Nom que rebien els savis que conformaven el govern de l’Imperi xinès.
326. Terme que utilitzaven els otomans per referir-se a les persones sàvies.
327. Territoris on es van produir batalles durant la I Guerra Mundial que van fer retrocedir
els exèrcits alemanys en el seu intent d’ocupar l’Estat francès.
328. És com s’anomena un pas en les desfilades militars.

328
 La cultura, la simple cultura, aplicada a un subjecte d’ànima excelsa,
l’ajudarà a perfeccionar la seva obra de bé; però si l’apliqueu a un bàrbar
nadiu no aconseguireu més que donar forces i eficàcia a la seva barbàrie.
Ja hem vist el monstruós producte de la cultura a l’Alemanya creada per
l’Imperi. Jo no sé si Alemanya, en un aspecte nou, ben diferent del que
va somniar Brunetière,329 demostra la bancarrota de la ciència; el que sé
és que representa el fracàs de la cultura per la cultura mateixa; de la cul-
tura sense civilització.
Digueu-me ara si creieu la burgesia catalana capaç de donar fruits mi-
llors que la germànica, sotmesa al prestigi d’una cultura destinada preci-
sament a lluitar contra tota política idealista, és a dir, contra la civilització.

CAPÍTOL IV. NACIONALITAT I CAPITALITAT

Sempre que es tracta la qüestió particularista o localista se sol confondre,

llastimosament i apassionadament, aquests conceptes. Aquesta qüestió
es pot dividir en tres aspectes: el geogràfic (la regió); l’etnològic (la na-
cionalitat); i el polític (l’autonomia). Una comarca, més o menys extensa,
pot tenir uns límits geogràfics perfectament definits, sense que la seva
població constitueixi un grup humà característic, específic i separat de
la resta pels límits de raça. Inversament, pot haver un grup nacional o
ètnic clarament delimitat sense que li correspongui una demarcació
geogràfica concreta. I hi pot haver estats amb una veritable independèn-
cia personal i consciència col·lectiva sense que els correspongui una
absoluta unitat ètnica (Suïssa o Bèlgica), ni topogràfica (Portugal).
El concepte actual de nació sol ser la suma entre una idea de raça i
una idea de territori. Un estudi profund de les etimologies geogràfiques
ens faria veure que uns pobles han rebut el nom de la terra en què van
completar la seva formació (Irlanda, Noruega, Àustria, etc.), i altres van
donar el seu nom a la terra que van poblar, com en successius maridat-
ges, al compàs de les invasions (Anglaterra, Gran Bretanya, Gàl·lia,
França). Perquè es vegi la duplicitat d’aquestes designacions en un ma-
teix territori: Bètica és un nom geogràfic. Andalusia és un nom ètnic.

329. Ferdinand Brunetière va ser un historiador de la literatura que va aplicar el mètode

evolucionista, inspirat en Darwin, a la història dels gèneres literaris.

329
 Ara bé, presentem la qüestió en els seus termes clars. ¿Quan i en
quines circumstàncies inconfusibles la fusió entre un territori i un grup
humà haurà aconseguit la maduresa d’evolució necessària per a l’auto-
nomia? Les nacionalitats venen a ser alguna cosa així com les espècies
a l’escala de la política. ¿Quan una nacionalitat podrà considerar-se
diferent i plenament formada? ¿Quan abandonarà la placenta dels seus
orígens imprecisos, des del clan o la tribu? Recordem, una vegada més,
que Ernest Renan, al seu opuscle Qu’est-ce qu’une nation?, assenyala com
a prova plena del caràcter nacional la voluntat col·lectiva de construir
una nació, per sobre de les diferències interiors de raça, religió, idioma
o topografia. Però Renan, en utilitzar la paraula «nació», es realitat vol
dir «subjecte d’autonomia». El terme «nació», com el terme «idioma»,
és un concepte científic, no un concepte polític. Una vegada fixats per
la tecnologia científica els caràcters d’una nació, el poble A, el poble
B... seran nacions o no ho seran segons encaixin o no en les qualitats
nacionals, independentment de la seva voluntat i del reconeixement
polític oficial; igual com la seva llengua serà o no un idioma caracterit-
zat, un dialecte o un patois, segons siguin les seves condicions lèxiques,
independentment de la seva categoria oficial.
Però al fenomen social «nació» solen acompanyar-lo fenòmens polítics.
El poble que, en la seva primera adaptació al territori, des dels límits entre
la vida pastoral i agrària, va veure formar-se lentament la seva presa de
possessió de la terra, la seva «regionalitat», que és l’expansió del seu senti-
ment, cobra consciència de si mateix en arribar a la seva fase «nacional»,
que és l’expansió del seu coneixement col·lectiu. Però aquesta sensibilitat
i aquest intel·lecte es tradueixen en una voluntat de resistència, voluntat
de dèbil; un sentit d’hostilitat contra les impureses exteriors que poguessin
desvirtuar la integritat personal d’aquesta infància. En un instint de con-
servació i defensa. És, en una paraula, el sentit hostil del concepte de
pàtria. Ens trobem en plena lluita per la vida. El grup humà necessita
afirmar la seva diversificació; no pot sentir encara per ell mateix la seva
solidaritat, la seva assimilació en la total harmonia humana.
D’aquí neix una dolorosa realitat: els nacionalismes, ja siguin grups
separats del camí comú de la humanitat, ja siguin resurreccions de pobles
adormits, que necessiten accelerar la seva evolució per recobrar el temps
perdut durant la letargia, solen ser renuents al moviment general del
progrés. Conserven un estat de consciència anacrònic, que ja va ser pas-
sat per la resta; o hi apel·len per fonamentar la seva pròpia vida vacil·lant.

330
 Però aquesta voluntat col·lectiva pot arribar a integrar-se en la cohe-
sió de les forces humanes que cooperen en la civilització. L’enemic pot
convertir-se en aliat. El cercle excèntric pot arribar a inscriure’s concèn-
tricament. Per mitjà de quin òrgan? Per mitjà de l’òrgan «ciutat». Fins
llavors, aquell organisme rudimentari estava mancat de plenitud cerebral.
Era, rigorosament, acèfal; el seus moviments eren d’autòmat. Només
quan la ciutadania es desperta en aquest i la seva força ritma amb la resta
en la gran estrofa, el poble es converteix de factor regressiu a impulsor
del desenvolupament humà.
Hi haurà, doncs, dos nacionalismes inversos, esperit bo i esperit do-
lent per a la civilització, el dels pobles amb instint de rusc i el dels pobles
amb instint de ciutat; el dels pobles vegetatius i el dels pobles cerebrals.
I, ¿quina serà la norma per distingir la plenitud del sentit ciutadà en
l’evolució d’un poble? Senzillament, el poble superior és aquell el sentit
col·lectiu del qual dona majors garanties al ple desenvolupament del sen-
tit individual. Tots aquests grups humans (regió, nacionalitat, Estat) són
graus intermedis entre l’individu i la societat total. Quan aquests organis-
mes, que són mitjans i no fins, es tradueixen en llaços d’unió entre homes
i humanitat, són factors de civilització. Però quan són muralles d’aïllament,
són entitats pernicioses contra les quals hem de lluitar amb totes les nos-
tres forces. Un nacionalisme, brotat a l’interior d’un Estat, podrà ser, per
la seva nacionalitat, una apel·lació al sentit humà i a la intervenció espiri-
tual de tota la societat contra l’Estat opressor. Un altre nacionalisme, a
l’interior del propi Estat, serà, en canvi, per la seva categoria inferior, una
resistència del sentit de grup contra el de la humanitat.
Repetim, doncs, que el nacionalisme civilitzador és una apel·lació al
cercle remotament superior (la humanitat) contra el cercle immediata-
ment superior (l’Estat). No d’una altra manera aquella burgesia medie-
val dels consells, òrgan civil d’una societat en formació, apel·lava al
poder dels reis, senyors indirectes, contra la tirania dels senyors directes.

***

Tot regionalisme, tot nacionalisme, tot estatisme embolcallen un perill con-

siderable, són supervivències geogràfiques del règim de castes. En principi,
no hi ha cap diferència entre la diversificació d’un grup geogràfic i la d’un
grup social (casta, classe, estament). En un i altre cas, el que hem d’evitar és
que una classe o una nacionalitat oprimeixi la lliure expansió dels individus.

331
 L’esperit de casta o classe (teocràcia, estratocràcia, plutocràcia, oclocrà-
cia) és un perniciós separatisme social, una facció, un Estat dins de l’Estat,
un tumor dins del teixit; en resum, una entitat no integrada en l’harmonia
general. No se’l combat per divers i vari, sinó per desvinculat, per hostil.
En la relació entre l’individu i la societat hi ha una gradació d’organis-
mes intermedis, veritables «espècies» en l’evolució ascendent de la consci-
ència col·lectiva, cada vegada més àmplia. Aquests graus intermedis són,
en la seva forma actual, el municipi, la comarca, la nacionalitat i l’Estat.
Venen a ser alguna cosa així com agents comercials entre la sobirania po-
pular i els governants als qui ha estat delegada. I així com la llei general de
l’economia moderna tendeix a la supressió dels intermediaris entre el tre-
ball i el consum, també trobem una tendència a suprimir els intermedia-
ris entre poderdants i representants. Als estats federals, com Suïssa, els
municipis apel·len contínuament al poder federal contra la rivalitat dels
cantons. Aquesta lluita és la força general d’aquella política interior.
L’ideal planteja que aquests organismes mitjancers siguin factors d’unió,
en lloc de ser obstacles. Si haguéssim de definir la idea tradicionalista de
pàtria, hauríem de considerar-la com un element de resistència i separació
entre l’home i la societat comuna. En canvi, si busquem una definició
ideològica de la ciutat, direm que és el vincle, l’òrgan impulsiu i unificador
entre l’individu i la col·lectivitat universal. En la política, el ciutadà ve a
ser l’element masculí, idealista, al qual es deu tota renovació, perquè aquest
es renova, al seu torn, de forma contínua i està regit per la llei del progrés.
Per contra, la nacionalitat, element femení, és el factor persistent, conser-
vador, materialista, únicament útil quan és fecundat per les successives
individualitats. El valor de la nació es mesura pel predomini respectiu de
l’immobilisme ètnic o de la inquietud civil; segons imperi sobre aquesta
l’element «raça» o l’element «ciutadania».

CAPÍTOL V. LA CRISI DEL CATALANISME

El catalanisme ha patit una polarització. El fenomen és natural i esperat,

comú a totes les escoles polítiques. Però aquest sisme330 no s’ha fundat,
com el del passat, en una diferència de visió política, tal com se separen

330. Es refereix a l’escissió de la Lliga Regionalista d’un grup de persones que va culminar
amb la fundació d’Acció Catalana l’any 1922, després de la convocatòria de la Con-
ferència Nacional Catalana.

332
les anomenades esquerres i dretes, sinó en la intensitat de la fe nacio-
nalista i dels procediments per fer-la triomfar. En els fons es tracta d’una
tendència platònicament revolucionària, per oposició a un suposat
evolucionisme que ha perdut ja tota sinceritat i eficàcia. Tot i que amb
una considerable atenuació de matisos, aquesta divisió del catalanisme
equival a la dels nacionalistes irlandesos en relació amb el seu nou règim.
En certa manera, és una nova forma de l’antiga distinció entre els ca-
talanistes del «tot o res», representats per la Unió Catalanista i pel pe-
riòdic La Renaixença, i els regionalistes transigents de la Lliga, l’òrgan
del qual és La Veu de Catalunya.
Observi’s, tanmateix, que es tracta d’una heterodòxia nascuda a la
mateixa Lliga, impulsada pel desengany per les col·laboracions gover-
namentals i per les evidents infidelitats dels líders. Però allò interessant
és consignar que l’escissió ha sorgit en les qüestions del continent i no
de contingut; és a dir, en allò relatiu a la doctrina de llibertat o eman-
cipació de Catalunya, i no quant al grau de llibertat aplicable als cata-
lans una vegada emancipats. Estem davant una heterodòxia nacionalista,
més que pròpiament política.

***

L’opinió espanyola, en general, no ha sabut jutjar el catalanisme. S’ha

posicionat davant d’aquest de la manera més irracional, perquè li ha
respost precisament amb una exaltació patriòtica i ha fet xocar valors
irreductibles, graus anàlegs en l’escala sociològica. Vull repetir que l’opi-
nió espanyola, en combatre als catalanistes, només tenia un mitjà pode-
rós i eficaç per vèncer-los: presentar-se com la forma més avançada en
la transformació dels pobles; com a cristal·lització d’un ple valor polític
o civilista, per contrast amb un valor merament nacional, més proper al
patriarcalisme sentimental i empíric dels grups primitius.
Aquesta consideració ens suggereix una conseqüència paradoxal: la
major força del catalanisme li han donat les lleis persecutòries esgrimides
contra aquest. Per què? Perquè han demostrat, per contrast, la justifica-
ció de la protesta i, sobretot, perquè han revelat que els perseguidors,
com a grup nacional, estan mancats de superioritat política; és a dir, de
sentit de llibertat per merèixer indiscutiblement l’hegemonia, la funció
de cervell col·lectiu en que consisteix la «capitalitat».

333
 Quina eficàcia de victòria pot atribuir-se a un grup nacional que, en
la seva rivalitat amb un altre, recorre, per exemple, a la llei de jurisdiccions?
La baixesa dels mitjans de lluita, sigui quina sigui la seva eficàcia imme-
diata, és un avantatge cedit a l’adversari, perquè embolcalla una confessió
d’inferioritat.
L’Estat espanyol no va saber ni va poder oposar a les reivindicacions
catalanistes una superioritat política, i va voler imposar-los una ortodòxia
nacional o patriòtica. La irreductibilitat era natural. A més a més, entre
dues sentimentalitats patriòtiques, formes equivalents en grau d’evolució,
té més garanties de victòria la que demana una llibertat, perquè aquesta
aspiració alliberadora li dona categoria política, valor universal i interès
humà. En canvi, un patriotisme oficial, encara més si es recolza en coacció
armada i en sancions legals, conté un embrió de tirania.
Aquesta lluita entre dos patriotismes va renovar les formes de la lluita
religiosa, de tan nefasta tradició a Espanya. Així com en nom d’un ab-
surda unitat espiritual es va voler imposar un dogma catòlic a les lliures
creences individuals, de la mateixa manera es va voler dictar, per decret,
una norma immutable de fe patriòtica. I el mateix en el camp religiós
que en el polític, una i altra vegada, l’únic que es va aconseguir va ser
l’extinció de tota espiritualitat, el rebaixament de l’ànima espanyola.

***

Però veritablement s’hauria pogut lluitar amb eficàcia contra el cata-

lanisme. Crec tenir autoritat per afirmar-ho. El catalanisme (em refe-
reixo a l’únic que va aconseguir obtenir plenitud orgànica, que és el
de la Lliga) va incórrer en un gran pecat inicial i fonamental: es va
anomenar realista, és a dir, oportunista, materialista, enemic de tota
exaltació. Es va extirpar, conscientment, de la seva millor virtut: l’ide-
alisme. I així vam poder veure la paradoxa d’una escola de llibertat
nacional que es declarava enemiga d’aquells mateixos impulsos histò-
rics que van aportar les llibertats nacionals: és a dir, la Revolució, el
romanticisme, el liberalisme. En el fons, es va produir un equívoc
purament verbal; el nacionalisme català va voler inspirar-se en l’ano-
menat nacionalisme francès, que és, com se sap, una apel·lació a l’An-
tic Règim contra les últimes conseqüències de la llibertat individual i
nacional, resumides en l’internacionalisme. Quines simpaties de

334
solidaritat internacional podia despertar aquesta escola de reacció so-
cial i escepticisme polític?
En aquest terreny s’hauria d’haver presentat batalla. Hauria estat
eficaç si s’hagués oposat una espiritualitat a la seva materialitat, tant
d’acord amb les qualitats de la raça catalana, tal com sol apreciar-les un
tòpic vulgar. A les apologies catalans del «bon sentit», de la sensatesa, de
la moderació, del que en llengua catalana s’anomena amb el nom intra-
duïble de «seny», s’hauria d’haver contraposat una exaltació quixotesca,
donant al quixotisme un altra valor representatiu de la raça, que tampoc
correspon a la realitat, malgrat de les disquisicions tendencioses de Va-
lentí Almirall.
Es va fer tot el contrari. El catalanisme, a causa de la seva convivèn-
cia política, va quedar dividit entre tolerable i nefand. Aquell va ser
precisament el materialista, transaccional, jesuític, representat per l’escola
de la Lliga. De fet, es va integrar a la política espanyola aportant-li el seu
sediment fredament conservador i calculista. En canvi, va ser considerat
nefand el catalanisme exaltat i sincer, noblement radical, sobre el qual
es va deixar caure, a mode d’estigma, el qualificatiu de separatista; com
si el separatisme, dins la gamma de valors polítics d’un país, no fos un
dret d’opinió, amb plena licitud, admès a tots els països on hi hagi as-
solit una veritable aclimatació la llibertat.
Tota nació lliure ratifica contínuament, per la seva pròpia llibertat
de disgregar-se, la seva voluntat de continuar unida. I no conec major
incitació al separatisme que la dictadura de fórmules obligatòries d’uni-
tat. Una nació serà més coherent i unida com més llibertat tingui per
dissoldre’s. Voleu fer odiós el més amable dels sentiments? Feu-lo obli-
gatori per la llei.

***

És evident que l’escissió produïda dins del catalanisme és una apel·lació

a la idealitat i a la puresa dels principis nacionalistes. Però, representa
també una superioritat política respecte de la Lliga? Desgraciadament,
no. Perquè hi ha una consideració prèvia que invalida tot el seu dret a
la categoria de purificador.
Aquest grup juvenil protesta ara contra els contubernis de la Lliga
amb l’odiosa política oficial espanyola, i en canvi ha acceptat la

335
complicitat vergonyosa de la Lliga amb la inqualificable gestió governa-
tiva exercida a Catalunya, capaç de suscitar en un país lliure tots els
separatismes. Per a aquest grup, pel que es veu, és molt més greu accep-
tar carteres en gabinets anodins que acceptar responsabilitats històriques
de tenebrositat i sang...
Però els enemics de Catalunya cometrien una gran injustícia si ad-
duïssin com a prova d’inferioritat aquesta culpa sagnant; perquè en aquest
punt, el gran pecat de Catalunya ha consistit precisament en la seva unió
indissoluble i agressiva amb les més castisses formes de l’Estat espanyol,
per lluitar contra l’altre formidable separatisme: el dels obrers davant la
societat burgesa; separatisme que a Catalunya ha tingut també, com a
taló d’Aquil·les, una taca original de materialitat.

336
 EPÍLEG

Una atxa de l’esquerra nacional,

encara. Gabriel Alomar meets els
Països Catalans del segle xxi
Anto ni Tro bat

Serà espasa i trencarà totes les cadenes.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938)331

L’escriptor empordanès Josep Pla definí Gabriel Alomar, possiblement

descendent de colons empordanesos arribats a la Mayurqa del segle
xiii després de la conquesta catalana, com a «atxa de l’esquerra nacio-
nal». No li mancava la raó, a l’inefable i conservador Pla, i és, de fet,
una noticia excel·lent que en el moment polític actual als Països Ca-
talans se’l comenci a reivindicar.
Alomar, com tants altres, ha estat una figura de difícil digestió. Poc
treballat, escassament entès, amb prou feines conegut. Ni el mallorqui-
nisme ni el catalanisme contemporanis han sabut treure’n, del seu llegat,
el profit adequat. Sort n’hem tingut, amb l’esdevenir dels anys, de la
tasca acadèmica d’investigadors com Pere Rosselló Bover i Damià Pons,
des de la Universitat de les Illes Balears, o Jordi Castellanos, des de la
Universitat Autònoma de Barcelona, i dels treballs, que sempre l’han

331. El poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel, mort en tràgiques circumstàncies el 1938 al

sanatori per a tuberculosos del Brull (Osona) a només vint-i-quatre anys, és considerat un
dels grans autors de les lletres catalanes del seu temps. Amic de Salvador Espriu, va tenir
temps de construir una obra consistent i que ha passat a la història. Als anys vint, fou alumne
i deixeble de Gabriel Alomar, que el definí com «aquell adolescent de mirada penetrant que
fou el meu millor deixeble», a l’Institut Balear de Palma.

337
tengut present en diferents contextos, d’historiadors com Pere Gabriel.
Sigui com sigui, hi ha una sèrie de característiques de l’ideari polític
alomarià que, a la Catalunya i als Països Catalans d’avui, són absoluta-
ment vàlides i ens poden ajudar a marcar el camí.
La primera és senzilla, però no pas menor. En una etapa de confusió
postprocessista com la que vivim a la tardor de 2021 és essencial que
tenguem present que Alomar va saber construir un camí propi. Sabé
sortir de la norma i del marc ideològic i tàctic, allò que avui els politòlegs
en dirien relat, que d’alguna manera la dreta noucentista imposava al
conjunt del catalanisme. Ho fa després del desastre de l’experiment de
Solidaritat Catalana (1906-1909) i ho farà tota la vida. Així, trescant nous
viaranys, explorà el que al segle xxi s’ha materialitzat com la majoria
social a Catalunya: el catalanisme d’esquerres. Avui que sembla que
aquells sectors favorables a la sobirania nacional des d’una perspectiva
progressista no saben cap a on tirar (i on sovint tot acaba entre el puta-
espanyisme eixorc i el seguidisme del duel entre els relats neonoucentista,
hiperventilat i neopeixalcovista) no s’ha d’obviar que cal recuperar el
millor Alomar, el d’aquesta antologia, per prendre la llum que pertoca.
Alomar fou un heterodox. Malgrat el desprestigi o l’assimilació a les
pitjors derivades postmodernes que aquest adjectiu comporta, l’hetero-
dòxia ha estat una constant de la construcció del moviment nacional
català d’esquerres. També en el cas del mallorquinisme i el valencianisme.
El seu pensament socialista heterodox, que bevia i entroncava amb el de
l’escocès James Ramsay MacDonald, el dels occitans Jean Jaurès i Émile
Combes i el del jueu francès Léon Blum, assumeix com a pròpia la tra-
dició filosòfica liberal anglesa i el radicalisme. Per a Alomar l’individu i
les seves dèries, somnis i pulsions són clau i absolutament compatibles
amb l’emancipació col·lectiva. L’anticlericalisme i l’antimilitarisme del
mallorquí hi deuen tenir molt a veure, sens dubte. Karl Marx i David
Lloyd George s’abracen, en el seu ideari. Perfila un socialisme liberal –que
no socioliberal!– empeltat amb figures interessants de l’esquerra catalana
del moment, com Francesc Layret, Manuel Serra Moret o Rafael Cam-
palans. Trob el seu rastre al llarg de les dècades en militants i intel·lectuals
destacats de l’esquerra nacional que han vengut posteriorment, tant en
la seva vessant més o menys socialdemòcrata i institucional –de Josep
Pallach a Montserrat Roig, Nanda Ramon, Maria Aurèlia Capmany,
Joan Francesc López Casasnovas o Josep-Lluís Carod-Rovira– com an-
ticapitalista –Jordi Moners, David Fernàndez, Eulàlia Reguant i altres

338
activistes de l’esquerra independentista, així com sobiranistes federalistes
com Xavier Domènech o Gerardo Pisarello. Encara que ells no en siguin,
en ocasions, excessivament conscients. Però també el trob en diverses
eines polítiques que hi ha hagut arreu dels Països Catalans. Sigles com
Nacionalistes d’Esquerra (1979-1984), Unitat del Poble Valencià (1982-
2000), el Partit Socialista de Mallorca i el Partit Socialista de Menorca
(fundats tots dos el 1976 i encara actius). Espais i persones que conju-
garen o han conjugat el socialisme doctrinàriament no reformista i no
autoritari amb els nous moviments socials lligats a una visió humanista
de l’individu, els afectes, el treball i la natura.
Alomar, hom ho veu reflectit en els seus textos, és un defensor acèr-
rim de la classe treballadora. L’obrerisme d’Alomar és genuí. Ho destaca
Roc Solà a l’estudi introductori d’aquesta antologia agafant-se a un frag-
ment certament remarcable de la conferència «Afirmacions i negacions
del catalanisme», de 1910:

El programa seria aquest: reivindicació del catalanisme per als obrers;

és a dir, no que el catalanisme faci a favor seu la conquesta dels obrers,
sinó els obrers facin la del catalanisme, entenent per catalanisme la re-
presentació de la voluntat col·lectiva de Catalunya. Que els obrers diguin
«el catalanisme som nosaltres»

Una posició interessant, nacionalment impecable, que conjuga nació

i classe, i que no ha estat, traslladant-se a avui, excessivament ben entesa.
Durant l’últim cicle polític, però també d’ençà del tardofranquisme i l’inici
del període autonòmic, bona part del catalanisme i l’independentisme,
tot i ser d’extracció popular, empraren un llenguatge i unes litúrgies que
parlaven d’ «acostar-se» i «obrir-se» a la massa proletaritzada d’origen mi-
grant. El psuc –que la Unió Socialista de Catalunya on militava Alomar
contribuí a fundar el 1936– com a partit nacional català en fou una excep-
ció relativa. També el comunisme heterodox del Bloc Obrer i Camperol
i una part de l’anarcosindicalisme. Però no els seus múltiples autoprocla-
mats hereus. Ni, en general, el conjunt de l’esquerra catalanista. A la fi es
tracta, com diu Alomar, que la classe obrera –que als Països Catalans del
2021 té orígens a Múrcia, a Galícia, al Rif, al Pakistan, a Bolívia, a Roma-
nia o al Senegal– digui «el catalanisme som nosaltres». Un matís signifi-
catiu i profund. Un discurs que la part més lúcida del sobiranisme català
ha entès els anys del Procés i que en menor o major encert s’ha vist

339
projectat en el cuixartisme, en la línia de treball «Lluites compartides» que
ha impulsat Òmnium i en un «sentit comú republicà» que pivota a l’entorn
d’erc, de la cup i dels sectors catalanistes dels Comuns –que en la meva
opinió són sociològicament majoritaris.
És en aquest sentit, també, que pren força una idea alomariana que
va ser fonamental: la Catalunya Ciutat. La importància de la construc-
ció democràtica de la Catalunya urbana, lligada al futurisme i a la mo-
dernitat, que Alomar ja veia imprescindible i oposada al món rural,
catòlic i retrògrad de la Catalunya carlina. Amb tots els emperòs que li
vulguem posar –jo n’hi posaria molts– Alomar ja fou un visionari valo-
rant que l’estat més elevat a què podia aspirar el catalanisme era una
Catalunya lliure i justa on els seus ciutadans, en el sentit republicà gre-
cofrancès del mot, s’autodeterminessin i es federessin on i amb qui vol-
guessin. Aquí les influències del laborisme britànic i del radicalsocialisme
francès del moment són imprescindibles per entendre’l, però el que
m’interessa de veritat és que és el primer que teoritza que el catalanisme
només té futur si no mira només el passat, si no deixa de mirar-se el
melic. D’aquí la seva obsessió per la modernitat i la llibertat, que ell
vincula a l’ideari republicanosocialista i a la seva fe anticlerical. D’aquí
algunes de les seves contradiccions.332 Tanmateix l’Alomar de la Catalu-
nya Ciutat és, encara avui, un referent per a qualsevol que vulgui plan-
tejar una República Catalana sobirana des d’una visió no essencialista.
A les planes de Gabriel Alomar. Republicanisme, catalanisme i socia-
lisme hem vist l’Alomar catalanista, republicà i socialista, però last but
not least no pot oblidar-se l’intel·lectual que exercí com a mallorquí i
com a mallorquinista. Per a ell una identitat i una altra anaven aferma-
des. El seu pancatalanisme i la seva defensa dels Països Catalans és ma-
nifesta. Potser és un dels primers personatges de les esquerres
autocentrades dels països de parla catalana dels anys vint i trenta que els

332. Malgrat viure el boom de les tesis autodeterministes del president nord-americà Wilson
després de la Gran Guerra, la majoria de les nacions sense estat del nostre entorn eu-
ropeu interessen poc a Alomar perquè les veu massa agràries, tradicionals, papistes i
proclius a l’obscurantisme (prefereix, d’entrada, els liberals i progressistes madrilenys
als carlins basconavarresos, els laboristes britànics als nacionalistes irlandesos i els jaco-
bins francesos al girondisme bretó, com bé ha explicat l’historiador Bartomeu Carrió)
i fa algunes lectures històriques, com en el cas dels conflictes interns baixmedievals a
la Corona d’Aragó entre el Regne de Mallorca i Barcelona –en què s’oposa a la possi-
bilitat d’una Mallorca independent, que titlla de güelfa–, als meus ulls poc contextu-
alitzades i que necessitarien un debat profund.

340
reivindica obertament.333 No és una posició còmoda, la seva. A Mallorca
viu des del principi durs enfrontaments amb l’Escola Mallorquina i tot
el món homologable a la Lliga i al noucentisme que representa el Cen-
tre Regionalista de Mallorca, tot i tenir bona relació i algunes coinci-
dències amb intel·lectuals com Joan Estelrich o Miquel dels Sants Oliver.334
Possiblement la seva prevenció davant el pes que els sectors catòlics i
conservadors tenien en el mallorquinisme primigeni, la seva por davant
la Mallorca fosca i provinciana que havia patit de jove i el fet de passar
tants anys fent carrera política fora no li permeteren acabar de desenvo-
lupar una formulació aterrada per al mallorquinisme republicà. Perso-
natges de l’esquerra mallorquinista com Emili Darder (batlle de Palma
màrtir, d’Esquerra Republicana Balear, assassinat pels feixistes el 1937)
o Francesc de Sales Aguiló (científic, activista pancatalanista, extinent
d’alcalde de Palma i escriptor que morí a l’exili a Colòmbia després de
la guerra) i entitats com l’Associació per a la Cultura de Mallorca335 el
coneixien i admiraven tot i que hi tengueren discrepàncies.336 Signà amb
ells la famosa «Resposta als Catalans», manifest d’intel·lectuals illencs en
defensa dels vincles amb Catalunya llançat el 10 de juny de 1936, un mes
abans del cop d’estat de Franco. Mallorca, i el pes que el conservadorisme
tel·lúric hi pogués exercir, el feia patir i li impedí, sota la meva visió,
pensar un projecte confederal per als Països Catalans amb plenitud.
Mancà un Alomar més arrelat a la seva illa, potser. Sigui com sigui, qui
l’ha reivindicat, a Mallorca, si obviam la fundació d’estudis pràcticament
sense activitat lligada al psib-psoe que porta el seu nom, és l’espai soci-
ològic de l’esquerra sobiranista, del mallorquinisme progressista. I ja des
d’un principi, l’escriptor i periodista Antoni Serra, el seu primer biògraf,
autor de Gabriel Alomar (l’honestedat difícil) (Ajuntament de Palma,

333. L’altre, tampoc gaire conegut a Catalunya, és el també mallorquí Pere Oliver i Domenge
(1886-1968), que fou batlle de Felanitx (Mallorca) per Esquerra Republicana Balear,
durant la ii República, i autor, el 1916, de La catalanitat de les Mallorques (reeditat el
2021 per AdiA Edicions). Després de la guerra estigué a l’exili a l’Estat francès i a Fili-
pines fins el 1952.
334. Pons i Pons, Damià. Entre l’afirmació individualista i la desfeta col·lectiva. Escriptors i
idees a la Mallorca del primer terç del segle xx. Publicacions de l’Abadia de Montserrat/
Universitat de les Illes Balears, Barcelona, 2002.
335. Fundada el 1923, pretenia aplegar les diferents famílies del mallorquinisme cultural i
polític. Alomar hi va col·laborar i va escriure al seu butlletí «La Nostra Terra». La ma-
joria dels seus integrants foren represaliats pel franquisme. L’Obra Cultural Balear
sempre s’ha reivindicat hereva del seu llegat.
336. Massot i Muntaner, Josep. Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-
1950). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1978.

341
1984), ha explicat en ocasions que és des de la militància al psan –partit
que va fundar a Mallorca el 1971– quan va començar a interessar-se per
Alomar.
A Gabriel Alomar li calia, doncs, aquest llibre, aquest aplec excel·
lentment antologat per Roc Solà i per Xavi Milian. Posar-lo a disposició
de la lectora i el lector generalistes era imprescindible. Per al coneixement
ple i integral d’un autor sense el qual no podem entendre el catalanisme
i el mallorquinisme d’esquerres d’avui ni, possiblement, el que vindrà.
Per encertar l’estratègia del futur. Per uns Països Catalans, en definitiva,
una mica més normals. Perquè comptar amb aquella «atxa de l’esquerra
nacional» ens és, en ple segle xxi, tant o més necessari que fa cent anys.

342
 GLOSSARI

Catalanisme de tercer moment: Una de les tesis centrals de Gabriel

Alomar és la teoria dels tres moments del catalanisme. Bàsicament,
diu que el catalanisme té un origen burgès però que la vertadera
alliberació nacional catalana vindrà el dia que les classes obreres i
proletàries facin de la reivindicació de l’emancipació nacional la seva
pròpia reivindicació, i que sols aleshores vindrà la veritable emanci-
pació nacional. Així, les tres fases del catalanisme –un catalanisme
burgès, després un de petitburgès i finalment proletari– cal que siguin
llegides de manera crítica, ja que els plantejaments que consideren
que el catalanisme tenia un origen burgès ja fa temps que estan his-
toriogràficament superades. Aquests plantejaments van ser copiats,
sense citar Alomar, per referents posteriors com Joaquim Maurín,
Andreu Nin o Jordi Solé Tura.
Catalanisme insincer: Alomar utilitza aquesta expressió per referir-se a
aquells elements del catalanisme propers a la Lliga Regionalista i, so-
bretot, en relació amb els fets de l’afusellament del pedagog anarquista
Ferrer i Guàrdia. Quan aquest va ser condemnat a mort com a cap de
turc pels fets de la Setmana Tràgica –Setmana Gloriosa per a Alomar–,
el poeta Joan Maragall va escriure un article, titulat «La ciutat del
perdó», on s’oposava públicament a la condemna a mort de Ferrer.
Enric Prat de la Riba, cap de la Lliga Regionalista, i el seu òrgan de
premsa, La Veu de Catalunya, van impedir que es publiqués mai l’ar-
ticle. Alomar escriu un text, nou dies abans de l’afusellament, on critica

343
 aquest catalanisme insincer que denunciava la repressió quan la patia
en les seves pròpies files, però que callava –o fins i tot hi donava su-
port– quan es tractava, per exemple, dels anarquistes.
Catalunya-ciutat: Es tracta d’un binomi utilitzat per primer cop per
Gabriel Alomar i que condensa tota la seva proposta de construcció
de la nació catalana en una síntesi d’urbanisme crític, modernització
del model de construcció nacional i visió relacional i multinivell de les
sobiranies municipals, regionals i nacionals. Alomar considerava que
la ciutat era allò que representava una societat democràtica organitzada
per una institucionalitat de participació igualitària, lluny de la divisió
estamental i patriarcal que regia, sobretot, el món rural. Equipara la
ciutat amb allò modern i allò modern amb una organització social
igualitària regida pels principis republicans i democràtics. Això es con-
creta en una concepció republicana de la llibertat segons la qual només
tenint bases institucionals i polítiques seria possible per a l’individu
una existència social autònoma. Aquest concepte va tenir també un
paper important en la politització del municipalisme. No és casualitat
que Alomar es preguntés retòricament: «És possible qualque cosa de
més polític que la ciutat?».337
Centralisme: Es tracta d’una de les principals crítiques que fa Alomar al
règim de la Restauració i a la construcció del tipus d’Estat excloent que
les elits monàrquiques havien construït a Espanya. Al seu parer, cen-
tralisme administratiu, monarquia i exclusió de les nacions perifèriques
eren elements que no podien deslligar-se i que eren expressions d’un
mateix tipus d’Estat. Com explica Fontana, no deixa de ser revelador
el fet de que entre 1814 i 1900 només hi hagués tres presidents del go-
vern catalans sobre un total de 115, i també solament 22 ministres
d’entre més de 800, i que en la primera etapa de la Restauració, entre
1875-1902, tan sols tres catalans formessin part d’un govern.338
Futurisme: Alomar va definir el moviment artístico-filosòfic de caràcter
avantguardista dient que «vaig voler únicament denominar un estat
de l’esperit, una naturalesa personal: la de l’home que aconsegueix
sostraure’s a la influència del mitjà i de l’època, participa en una

337. Alomar, Gabriel. «Després de les eleccions», El Poble Català, 25 de novembre de 1905.
Barcelona.
338. Fontana, Josep. «La burguesía española, entre la Reforma y la Revolución, 1808-1868». A:
Valdeón, Julio (ed.). Revueltas y revoluciones en la historia. Universitat de Salamanca.
Salamanca, 1990, p. 123-133.

344
 psicologia venidora i es conciutadà d’una societat futura».339 Normal-
ment s’atribueix la invenció d’aquest moviment a Filippo Marinetti
amb la redacció del Manifest del Futurisme el 1909, però la confe-
rència alomariana que es recull en aquesta antologia data de 1904 i
s’ha pogut demostrar que Marinetti n’hauria llegit una reproducció
a la revista francesa Mercure de France. Ho destacaria amb certa iro-
nia Alomar dient que «deixeu que apunti en aquest dietari la nova
efemèride: vet aquí el cas extrem del futurisme: avançar-se cinc anys
a la fundació del futurisme a París».340
Laïcisme i anticlericalisme: Alomar defensa que el catalanisme ha
d’adoptar ambdós plantejaments de manera activa perquè considera
que el clericalisme és en el fons la usurpació d’una part de la sobira-
nia en mans de l’Església. La seva defensa de la democràcia té a veure
amb erradicar totes aquelles institucions que exerceixen poder en la
societat i que escapen al control del poble. Per a ell, el poder de l’Es-
glésia no és més que un vestigi de les antigues castes que han conser-
vat un privilegi d’excepció respecte del poder del demos, de la
democràcia. L’anticlericalisme era per a Alomar la lluita concreta pel
control públic dels poders privats que sostreien la sobirania popular
en el camp de l’educació i de la orientació espiritual.
Lerrouxisme: És la denominació que es va donar al moviment socio-
polític obrerista i de modernització del republicanisme que va de-
mocratitzar i governar l’Ajuntament de Barcelona durant gran part
de la primera dècada del segle xx. Va rebre aquest nom per la seva
referencialitat en termes de lideratge i cap visible en Alejandro Ler-
roux, però va ser una realitat molt plural que va integrar elements de
cooperativisme obrer, feminisme sufragista (en les Damas Rojas de
López de Ayala) i el teixit d’ateneus, cases del poble i círcols de tra-
dició republicana federal. Arran de Solidaritat Catalana el 1906, es
va encendre el seu discurs anticatalanista entès com una oposició a
la Lliga Regionalista. Tenia inspiració en els partits socialistes de
masses que van construir partits-societat que pretenien conjugar una
construcció de teixit social amb una actuació política. Quan va apa-
rèixer la cnt, el lerrouxisme va començar a decaure.

339. Alomar, Gabriel. «Los dos futurismos», La Tarde de Santa Cruz de Tenerife, 10 de març
de 1928. Santa Cruz de Tenerife.
340. Alomar, Gabriel. «El futurisme a París», El Poble Català, 9 de març de 1909. Barcelona.

345
Negació i afirmació: Alomar utilitza aquest binomi en la conferència
titulada «Negacions i afirmacions del catalanisme». En la seva concep-
ció de la política, tot moviment o partit polític neix oposant-se a un
determinat règim o a una determinada situació que, precisament, nega,
i s’hi construeix com a antagonista. En aquest cas, Alomar identifica
que el catalanisme neix com a frustració de la construcció d’un model
d’Estat diferent amb l'experiència fallida de la Primera República. La
negació seria aquesta crítica al sistema que s’hi construeix com a reac-
ció: la Restauració borbònica i el torn dinàstic. Tot i així, per a Alomar,
en el context de forta crisi del sistema de la Restauració, el catalanisme
ha de passar de la negació a l’afirmació en sentit estratègic i de model
de construcció social i nacional.
Sobirania: Alomar considera que tot projecte que fos digne del quali-
ficatiu de ser esquerres havia de generar «una extensió efectiva de la
sobirania», és a dir, havia de disposar les bases, per una banda, jurí-
diques, i, per l’altra, materials i institucionals per a l’execució de la
voluntat popular. La seva intenció en fer «efectiva» la sobirania po-
pular té a veure amb la confrontació a un règim de la Restauració
que formalment reconeixia drets democràtics però en què en termes
reals la sobirania quedava segrestada pel caciquisme, la monarquia,
l’Església, l’exèrcit i els partits del torn. És per aquest motiu que
Alomar estarà molt interessat al llarg de la seva vida en la relació
entre la voluntat nacional i la sobirania popular, fins al punt de que
podríem resumir tota la seva visió política com una lluita per fer que
la sobirania nacional sigui una expressió al més fidedigna de la vo-
luntat popular.

346
 ÍNDEX

INTRODUCCIÓ 5
PERFIL BIOGRÀFIC 11
GABRIEL ALOMAR EN ELS ORÍGENS DEL CATALANISME POPULAR 29
NOTA A L’EDICIÓ 43
CRITERIS LINGÜÍSTICS DE L’EDICIÓ 45
BIBLIOGRAFIA CITADA 47

UNA CARTA DE PI I MARGALL 49

REGIONALISME I DESCENTRALITZACIÓ 55
L’HARMONITZACIÓ DEL CORRENT SOCIALISTA AMB EL NACIONALISTA 65
EL FUTURISME 109
EL LIBERALISME CATALÀ 143
L’OBRA CIVIL O LAICA 169
PER QUÈ SOM REPUBLICANS 179
CONSIDERACIONS ESPARSES 183
L’ESCOLA FILOSÒFICA DEL CATALANISME (UTOPIES I PARADOXES) 187
L’ESQUERRA CATALANA 195
CATALANS CORPORALS I CATALANS ESPIRITUALS 199
MONARQUIA FEDERAL? 201
SOBRE EL TERCER MOMENT* DEL CATALANISME 203
LA VEU DE LES URNES 211
RADICALISME MONÀRQUIC 215
LA REVOLUCIÓ CATALANA 219
EL CATALANISME SOCIAL 223
LA INTEL·LECTUALITAT CATALANA I LA IGLÉSIA LERROUXISTA 229
ROMANTICISME I REVOLUCIÓ (CONVERSA) 233
NEGACIONS I AFIRMACIONS DEL CATALANISME 239
EL RADICALISME I L’ESCOLA 265
CATALANISME SOCIALISTA 269
EL CATALANISME VIST DES D’ENFORA 293
LES ESPERANCES DE VICTÒRIA PER AL CATALANISME 297
EL CATALANISME PRÀCTIC 301
RADICALISME CATALÀ 307
ENTORN A LA UNIÓ D’ESQUERRES 311
LA POLÍTICA IDEALISTA: ELS NACIONALISMES 315

EPÍLEG. UNA ATXA DE L’ESQUERRA NACIONAL, ENCARA.

GABRIEL ALOMAR MEETS ELS PAÏSOS CATALANS DEL SEGLE XXI 337

GLOSSARI 343