Fonaments de les arts:

Romanticisme:
(XVIII-XIX)

Context:
El segle XIX fou una època de profunds canvis econòmics, socials i ideològics que
van influenciar en les manifestacions artístiques. Caiguda de Napoleó i la
consolidació dels règims polítics de la restauració que intentan esborrar totes les
restes de la revolució francesa.
El desenvolupament científic i tecnològic avança gràcies a la industrialització.
La revolució industrial, iniciada a Anglaterra, a la segona meitat del segle XVIII, es
difon per Europa asteven el capitalisme i la industrialització.

Es consideraven nuclis bàsics del Romanticisme París i Roma .

Al Romanticisme predomina la part subjectiva dels artistes, els seus sentiments, que
solían ser la melancolía, tristesa, etc. Tenim per primer cop un moviment
reivindicatiu. Utilitzen el paisatge per reforçar aquests sentiments representats dels
artistes. Per exemple les tempestes.
És un moviment literari, artístic i musical però sobretot es considera una forma de
vida.

Característiques:
● Predomina el sentiment del artista per sobre de la raó Totalment oposat al
classicisme.
● La llibertat de l’artista estava molt valorada. Respecten a l’individu i els seus
sentiments.
● Cerca models de vida i pensaments de l’Edat mitjana, perquè estaven molt
connectats amb la natura i amb la cultura popular.
● Manifesten una insatisfacció amb el món, representant així sentiments com el
dolor, la soledat, la tristesa…
● S’interessa per la religió però ho manifesten de forma exòtica.

En les arts plàstiques és un moviment bàsicament pictòric. Hi havia molta diversitat

estilística.
Rep influència de la pintura Barroca, domina el color sobre la línia. Les pinzellades
són soltes i ràpides.
Les composicions tenen un gran grau de dramatisme gràcies a l’utilització de les
diagonals, el dinamisme dels cossos, els escorços dels protagonistes i l’agitació de
la naturalesa que mostra l'esperit trasbalsat de l’artista.
El romanticisme francès va recuperar el predomini del color i del dinamisme de la
composició sobre el dibuix i la forma.

Theodore Gericault (1791-1824)

Gericault es considera el pare del romanticisme pictòric. Abandona els grans
encàrrecs oficials i es centra en escenes de la vida quotidiana i temàtiques poc
populars i escabroses. Si fos cineasta el seu gènere seria el terror.
Tenía un caràcter individualista que no acceptava cap tipus d’autoritat.

El rai de la medusa (Theodore Gericault) 1819

Aquesta obra es va representar al

saló de París. Va suposar una crítica
de la societat francesa amb la
restauració. Va originar un gran
escàndol polític, la premsa va acusar
al capità d’incompetència i va servir
per poder atacar l’armada,
l'aristocràcia i un règim polític
decadent.
Per representar el drama de la
medusa, Gericault va escollir el
moment en el qual el petit grup de
supervivents veien a la llunyania el vaixell argús, que suponia la seva salvació. El
pintor busca representar i transmetre l’angoixa de la situació.
Les figures disposades en diagonal mostran el seguit de reaccions del drama. Es
passa de la mort a l’esperança de la vida (en una línea en diagonal). Observem una
primera piràmide que es crea amb la corda del vaixell i una segona que va desde a
base fins el vertax més alt.
Gericault utilitza colors càlids, és una paleta reduïda, passant per tonalitats de clar a
obscur que produeixen una impressió.
No hi ha punt de fuga ja que les altres dues cantonades del raid estan ocultes per
els personatges. Tampoc hi ha simetria, es presenta un desordre intencionat.
El patiment del poble comença a ser protagonista, l’aristocràcia ja no és l’única
protagonista de la historia.
La càrrega de l'oficial de caçadors (Theodore Gericault) 1814

Aquesta pintura representa a un oficial de la

cavalleria de Napoleó sobre un cavall.
Té una estructura de disposició en diagonal creada
pel cavall que compensa amb la verticalitat del
soldat. L’oficial està enquadrat al mig del quadre.
Els colors són càlids pero no són apagats (taronja,
vermell, marró..)
Hi ha taques soltes al terra i al cel. No hi ha una
línia que marqui l’horitzó.
Es veu moviment tant al cavall com al soldat.
Representa una ruptura amb el neoclassicisme, en
contra de l’estitisme.

Eugène Delacroix (1798-1863)

Buscava més el costat colorista i exotic que no pas el compromís amb els fets del
moment. Va fer una excepció amb el quadre “La llibertat guiant el poble” que va ser
justament la seva obra més coneguda.

La llibertat guiant el poble (Eugène Delacroix) 1819

El quadre mostra d’una manera alegórica les

tres jornades revolucionàries que es van
produir a París al 1830. Aquests
esdeveniments van provocar la caiguda de
l’últim rei absolutista francés.
Té una estructura triangular, la bandera és el
vertax inicial i més alt, després a la base els
altres dos vertax estan creats pels cossos
dels morts.
Al fons podem veure les dues torres de Notre
Dame que permeten situar l’acció a París.
El color trenca la monotonia de tonalitats fosques i ocres predominants a l’obra, amb
la inclusió dels colors de la bandera francesa.
Les tres figures esmentades són il·luminades per un focus irreal que revela
parcialment alguns rostres, com el del nen, el de l'home del barret i el del moribund
de l’esquerra.
Va agafar influència de Miquel Àngel per les expressions facials. El color en aquest
cas va estar influenciat per l’escola veneciana. Delacroix també va viatjar a Espanya
i es va influenciar per Goya, sobretot en les pinzellades. Posteriorment va influenciar
a pintors com “Raúl Cézanne”

La massacre de Quios (Eugène Delacroix) 1824

El quadre representa un episodi de la Guerra

de la independencia de Grecia contra l'Imperi
Otomà: la massacre de Quios. Va portar la
matança de més de vint mil habitants de les
illes gregues i el sotmetiment a l’esclavitud
de les dones i els nens supervivents.
El quadre es compon de dues piràmides
humanes. D'esquerra a dreta, es veuen
expressions de por i desesperació. Els
cossos, mig despullats i tirats, reflecteixen la
derrota dels grecs. Es divideix en diferents
escenes individuals o en petits grups. No és
simètric, de fet el moviment del cavall crea
un dinamisme diagonal.
El color va per sobre del dibuix, colors ocres,
blancs, etc.
Delacroix juga amb la llum per il·luminar els rostres i així poder veure les
expressions de patiment dels habitants.

La mort de Sardanàpal (Eugène Delacroix) 1819

Aquest quadre representa el suïcidi del rei

llegendari Sardanàpal incendiant el seu
palau, amb totes les seves dones i els seus
cavalls, i la ciutat, quan aquesta és
assetjada sense cap esperança de llibertat
i per a evitar que l'enemic s'apropiés dels
seus béns. És un tema literari perquè està
inspirat en el poema Sardanapalus de Lord
Byron.
L’estructura fa dues diagonals
entrecortadas. Una de les diagonals
relaciona els personatges principals alhora
que la llum els destaca dins de la composició. L’altre diagonal relacion als
personatges secundaris que també els il·lumina però amb una llum menys clara. El
moviment és molt dinàmic accentuat per corbes i contracorbes.
No hi ha simetria. Es tracta d’una composició trencada la qual tots els personatges
semblan buscar el centre on es troba la línia de l’horitzó i el punt de fuga.
Delacroix individualitza les figures a partir d’una juxtaposició.

Dones d'Alger (Eugène Delacroix) 1834

Aquest quadre és al mateix temps

orientalista i romàntic.
La composició es divideix per grups, a la
dreta tenim dues dones i a l’esquerra
una sola.
La llum és natural ja que entra per una
finestra.
El color domina per sobre del dibuix i la
pinzellada és solta.
Hi ha molts contrastos de colors per
exemple el vermell de la porta amb els
colors més apagats i altres petits tons de
colors com els de la roba que contrastan entre si.
Va ser inspiració dels impresionistas com Auguste Renoir, Henri Matisse fins
Picasso que va realitzar diversos quadres a mitjans del segle XX que els va titular
Dones d’Alger.

David Friedrich:
Va transmetre la mística de la recerca de Déu a través dels paisatges. Representava
els personatges d’esquena en un primer pla davant la incomprensible immensitat de
la creació.

Caminant damunt un mar de boira (David Friedrich) 1817

El paisatge mostra la força de la natura. és una

metàfora i un reflex dels sentiments i emocions
extremas de l’artista. El personatge representat és el
mateix pintor, encara que com no s’hi li veu el rostre
es considera anònim.
És una composició simètrica, el punt de fuga està
tapat pel personatge que fa que l’espectador es posi al
seu lloc, dona la sensació de que el personatge som
nosaltres. El quadre té una interpretació espiritual o
religiosa, el caminant simbolitza l’ésser humà com a
vida terrenal, la muntanya com preludi a la vida
eterna, el mar de núvols fa al·lusió a la divinitat de
déu.
La pinzellada és solta, hi ha contrast de colors clars i foscos.
Penya-segats blancs a Rugen (David Friedrich) 1818

El primer terme és corpori i contrasta amb l’aigua

del mar, la intensitat del paisatge, que transmet un
pensament espiritual. Al mateix temps, expressava
les idees polítiques de l'autor sobre l'alemany, com
pot veure's en la vestimenta dels personatges.
L'interès de Friedrich per la naturalesa queda
clarament en evidència.
A la dreta, hi ha un home en peus, que té una
actitud calmada i mira cap al mar. També ho fa la
dona que es troba asseguda a l'esquerra, la qual té
un cap inusualment petit. Al mig, un altre home,
agenollat en el sòl, mira per sobre de la vora d'un
vast i alt penya-segat que porta a l'oceà infinit. Tots
tres representats d'esquenes.

Un home i una dona contemplant la lluna (David Friedrich) 1824

En aquest quadre podem veure una

immensitat espiritual al paisatge. El
personatges estan d’esquenes, molt similar
a tots els quadres de Friedrich. La
pinzellada és solta i els colors freds.

A Anglaterra, la pintura romántica es va centrar en els grans paisatges: William

Turner i John Constable, reflecteien les sensacions que els paisatges els produïen
a través del dinamisme formal i de l’ímpetu de les pinzellades.

L’incendi del parlament de Londres (William Turner) 1834

Al 1834 es va produir un incendi a l’edifici del parlament

de Londres. Tota la ciutat va accedir a presenciar-ho
que va ser aprofitat per Turner per crear aquest quadre.
El tema principal de la pintura no està a primer terme si
no que està al fons de la imatge, però encara això crida
l’atenció per la llum. De fet, el punt més important de la pintura és el reflex que es
crea a l’aigua, és la clau de la composició.
La gent observant el paisatge no queda massa clara ja que a Turner no l’interessa
destacar-las perque no son la clau.
Turner plasma la potencia suggestiva del color i s’allibera de les formes i els límits
excessivament definits. Va ser una etapa d’experimentació, molt avançada a
l’època.
La pinzellada és solta i no hi ha contorn.

El temerari remolcat a dic sec (William Turner) 1839

El temerari és un dels grans símbols de

poder de la marina real britànica. Va ser
remolcat fins a les drassanes on va ser
desarmat.
L’element principal del quadre és el vaixell,
que com a altres quadres de Turner
podem veure que, encara així, no està al
centre.
L’ocàs del sol coincideix amb l’ocàs del
vaixell.
Es pot fer la suplantació de la vellesa del
vaixell amb la joventut de la màquina de vapor.
Turner profunditza en els contrastos: la pinzellada solta i el color empastat del cel en
contraposició amb el detallisme del veler i el remolcador, els colors freds de
l’esquerra respecte els càlids de la dreta, i la confrontació entre el mon antic i el
modern.
També crea el contrast entre les formes estilitzades i fantasmagoriques del veler
amb les formes pesades del remolcador, que expresan l’oposició entre dues épocas
de la navegació.
La posta de sol simbolitza el final d’una época a la historia naval britànica.

Pluja, vapor i velocitat. El gran ferrocarril de l’Oest (William Turner) 1844

Aquest quadre va ser exhibit per

primer cop a la Royal Academy al
1844. La data és significativa perquè
els ferrocarrils eran nous.
El principal protagonista del quadre és
el color, que podem veure com
clarament predomina sobre la línia.
Els elements sòlids apenas están
insinuats, desapareixen amb
l’atmosfera dels colors.
Turner fa un tipus de pintura de tècnica d’esbost. Va fer diversos dibuixos in situs per
després terminar el definitiu al seu taller.
Fa ús del tren com reflexe d’una nova societat industrial, més moderna.
Presenta la consolidació de la tecnologia amb la natura.
El tren viatja cap a l’espectador.
Turner utilitza una llum intensa per reflexar més l'emoció de la realitat objectiva.

Estudi de paisatge amb núvols de pluja (John Constable) 1824

John Constable pintava realment ràpid

per poder captar els moments i després
els acabava al seu estudi. En aquest
quadre volia representar l’aigua de la
pluja. Les pinzellades eran molt soltes.
És un precedent de l'impressionisme. El
que volen és pintar la llum. S’avançen a
una pintura abstracta. Van influenciar a
l’escola de Barbizon.
Encara l'abstracte, Constable va tenir
una formació clàssica de la pintura
holandesa del segle XVII. Va començar
pintant quadres clàssics però poca poc va anar deformant la seva obra.

Estudi de paisatge marí (John Constable) 1828

Stonehenge (John Constable) 1836

Constable pintava una natura

modificada per els seus sentiments. En
aquest quadre podem veure un
contrast molt gran entre el la pinzellada
sola del cel i la resta del quadre amb
més detall.
Al 1848, van néixer els Prerafaelites, grup d’artistes que no estaven d’acord amb
com l’art estava avançant. La intenció d’aquests era la reforma de l’art mitjançant un
retorn al detallisme, els colors intensos i les composicions complexes del
Quattrocento.
Es van interessar pels temas literaris, quotidians i medievals