Diccionari d´Història d´Espanya.

2n Batxillerat

Tema 1. Crisi de l'Antic Règim

ABSOLUTISME/ABSOLUTISTAS: Sistema de govern imperant a Europa entre els segles XVII i XVIII. En ell, per origen diví, la
monarquia ostenta tots els poders. Va comptar amb gran suport de la jerarquia eclesiàstica. Els seus seguidors són els
absolutistes.

AFRANCESATS: Espanyols, generalment de la minoria culta, partidaris dels avenços i novetats culturals i polítiques que
procedien dels il·lustrats i la revolució francesa. Alguns van col·laborar amb l'ocupació francesa durant la monarquia de Josep I
Bonaparte. En general rebien aquest malnom com a insult per part dels “patriotes” que van guanyar la guerra.

CONSTITUCIÓ: Màxim codi legal d'un país o estat. Les Constitucions han de ser escrites i arreplegar el funcionament bàsic
–organització política, territorial i econòmica– i el conjunt de drets i deures dels ciutadans. La redacció va ser l'objectiu del
moviment liberal del segle XIX en la lluita amb l'absolutisme.

IL·LUSTRACIÓ: Moviment cultural que propugnava la “Raó” com a element organitzador de tot sistema polític, social, econòmic
i cultural. Cristalitzar en l'anomenat “segle de les llums” al XVIII. Els seus seguidors i partícips van ser els Il·lustrats.

LLIBERALS/LIBERALISME: Referit al segle XIX, moviment polític oposat a l'absolutisme l'objectiu del qual era la limitació del
poder real i l'elaboració de Constitucions escrites que recollissin els principis dels il·lustrats liberals. Molt aviat es va dividir en
dos corrents: moderats i progressistes.

PATRIOTES: Nom que es van autoimposar els que van lluitar contra els francesos a la guerra del Francès. Extensament, totes
aquelles persones que consideren el concepte de “pàtria” com un dels més importants, sinó el que més, dels valors a defensar.

SEPARACIÓ DE PODERS: Principi polític liberal (va ser teoritzat per l'il·lustrat francès Montesquieu) que afirma la necessitat de
separar en òrgans diferents i independents els tres poders d'una Estat, l'Executiu (govern), el Legislatiu (les Corts) i el Judicial
(Jutges). És la base dels sistemes democràtics del XIX i actuals.

SOBIRÀNIA: Sobirania, concepte polític referit a la capacitat per aturar el poder en un Estat o Nació.
SOBERANIA NACIONAL: Concepte segons el qual el poder resideix a la Nació entesa com a col·lectiu d'habitants d'un Estat. Va
ser assumit pel liberalisme del XIX i plasmat a les primeres Constitucions. S'oposava al concepte de sobirania real de
l'absolutisme. Durant el segle XIX la “sobirania nacional” era defensada a les constitucions més progressistes. Al segle XX serà
assimilat al de “sobirania popular” i així ve recollit a la Constitució de 1978 (art. 1.2)

Tema 2n Les Corts de Cadis (1a Revolució liberal)

PARLAMENTÀRIA, MONARQUIA: Forma política de l'Estat que compagina l'existència de una monarquia parlamentària amb un
sistema democràtic electiu. Requerida pel pensament il·lustrat liberal va anar evolucionant des de principis del segle XIX en què
els monarques seguien concentrant molt poder en detriment dels parlaments fins a les actuals a Europa Occidental en què no
conserven cap poder. Es compleix així el requisit que “el rei regna, però no governena”

REGÈNCIA, CONSELL DE REGÈNCIA: Situació política que es produeix als règims monàrquics quan hi ha absència d'un monarca,
bé per absència física o per minoria d'edat . La regència pot estar exercida per una sola persona, Regente, o per un Consell
(col·lectiu) de Regència. Durant la guerra del Francès, va operar en absència del rei, un Consell de Regència. Hi va haver diverses
regències posteriors: la de la reina Mª Cristina entre 1833 i 1840, Espartero (1840-1843), Serrano (1869), Mª Cristina
(1885-1902).

PRONUNCIAMENT/ASONADA/COP MILITAR/COP D'ESTAT: A manera de cop militar. Un cap militar es “pronunciava” mitjançant
proclames o bàndol “partidari” d'una “solució” política, generalment contrària al govern de torn, i demanava suport a la resta
de guarnicions militars. Si tenia èxit el pronunciament esdevenia cop militar que canviava al govern. Per contra, si no tenia èxit,
el militar que es pronunciava era detingut i jutjat per rebel·lió militar. El pronunciament va gaudir de gran tradició a l'Espanya
del segle XIX. Militars progressistes i moderats van aconseguir canviar governs mitjançant aquest sistema.

SÀLICA, LLEI: Introduïda pels Borbons a Espanya, establia la preeminència de l'home sobre la dona a la línia successòria
descendent (fills) i col·lateral (germans i nebots). Va ser instrumentalitzada pels partidaris carlins (Carlos V) per exigir la corona
espanyola el 1833 donant origen a les guerres carlines i al manteniment d'una dinastia paral·lela (els legitimistes) fins a
l'actualitat. A la Constitució actual (1978) es manté, com una reminiscència anacrònica, la preeminència de l'home sobre la
dona en la mateixa línia successòria (fills). És una de les reformes pendents de la Constitució.
8 i des del 1877 al 1890, amb una reducció cada vegada més gran de les quotes necessàries per tenir dret a vot.
Tema 4. Isabel II
CARLISME: Moviment polític i militar que sorgeix a la mort de Ferran VII per defensar els drets dinàstics del seu germà menor
Carles i l'absolutisme monàrquic. Va tenir un clar component antiliberal i contrarevolucionari. Va donar origen a les guerres
Carlistes i, com a organització, ha perviscut fins als nostres dies variant i adaptant el seu ideari polític tot i mantenir sempre
postures tradicionalistes.

CARLISTES, GUERRES: Anomenades així les tres guerres (civils) hagudes al segle XIX i iniciades pels carlins entre aquests i els
liberals. La primera guerra carlina (1833-1839) va ser la més important i el seu desenllaç pactat ha suposat la pervivència de
determinades estructures forals a Navarra i al País Basc. La segona guerra (1846-1849) va ser la menor en intensitat i es va
desenvolupar fonamentalment a Catalunya amb caire de revolta catalana de carlins, republicans i progressistes contra el govern
moderat. És coneguda com a Guerra dels matiners. La tercera guerra (1872-1876) s'inicia com a reacció a la monarquia
d'Amadeu I i després contra la Iª República.

CONCORDAT: Acord entre els estats i l'estat del Vaticà. A Espanya s'han signat tres concordats (1851: Moderantisme Isabelino,
1953: Franquisme, 1979: govern democràtic d'UCD en la transició). S'hi acorden dades com el sou dels religiosos, convenis en
ensenyament, manteniment del patrimoni religiós, convenis de finançament etc..). Representen la importància que l'Església
Catòlica ha tingut i que té a Espanya. Actualment es discuteix la conveniència de continuar o denunciar el concordat existent
que ha caducat formalment després de 30 anys en vigor.

DESAMORTITZACIONS: Normes legals per les quals s'expropiaven per a la seva subhasta pública els immobles denominats com
demans mortes. Aquests poden ser béns religiosos (desamortització eclesiàstica) o comunals (desamortització civil). Encara que
hi ha tímids intents (1798,1813, 1820) anteriors, la 1a desamortització generalitzada va ser l'eclesiàstica de Mendizábal (liberal
progressista) de 1836. La 2a va ser la civil de Madoz (1855). El procés desamortitzador va finalitzar amb la dictadura de Miguel
Primo de Rivera. En general els governs que les han portat a terme ho han fet per motius econòmics (recaptació per a la
hisenda pública, modernitzar i posar en valor el camp) i ideològics (aconseguir partidaris per a la seva causa), aquests objectius
mai no es van assolir plenament.

SUFRAGI: CENSITARI/UNIVERSAL/INDIRECTE/DIRECTE.- El dret de sufragi és el dret d'emetre un vot per a l'elecció de

representants en un sistema parlamentari. Va ser introduït pel liberalisme al llarg del segle XIX a les successives Constitucions. El
sufragi censitari o restringit és el que pot exercir una mínima part de la població (en funció del seu poder social i/o econòmic) i
és el predominant al segle XIX. Haurà d'arribar al segle XX perquè s'estén el sufragi universal. Aquest és el que poden exercir el
conjunt de la població a partir d'una determinada edat i al principi limitat al sexe masculí. A Espanya el sufragi femení va ser
introduït a la Constitució de la II República i es va exercir a les eleccions de Novembre de 1933. El sufragi indirecte és el que
s'exerceix mitjançant intermediaris o compromissaris, és a dir, l' elector vota uns compromissaris que alhora poden triar altres
fins que “indirectament” s'escullen els representants finals. El sufragi directe s'exerceix quan l'elector escull “directament” els
seus representants sense intermediaris o compromissaris.

Tema 5. Economia i Societat XIX i 1/3 XX

ANARQUISME: (Libertarisme, llibertaris) Moviment filosòfic polític que s'origina al segle XIX per les teories i pensament,
fonamentalment, de Bakunin i Phoudon. Lligat al moviment obrer, s'identifica amb la idea de llibertat absoluta i contrari a tot
principi d'autoritat, col·lectiu i individual. Propugna l'organització lliure en comunes de mida petita que es poden associar
lliurement formant federacions més grans. Manté com a principis el concepte de lluita de classes, la revolució propietària, els
magnicidis, la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, la igualtat de classes i l'eliminació dels diners. Va practicar la no
col·laboració amb les democràcies burgeses i no va arribar a formar partits polítics. Sí sindicats.
A Espanya va ser estès a la dècada de 1860 per Giuseppe Fanelli i molt aviat es va fundar la FTRE. Sempre ha mantingut un fort
enfrontament ideològic amb el marxisme pel model d' organització de la societat després de la revolució proletària. Són
contraris al concepte de “dictadura del proletariat” marxista i la formació de partits polítics que participin en les “eleccions
burgeses”. El seu lema és “Ni déu, Ni pàtria, Ni rei” .
El 1930, la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) va sorgir amb l'objectiu d'aplicar la propaganda per l'acció, és a dir, el terrorisme i
l'assassinat dels membres de les classes dominants (burgesia, noblesa, clergat) i els seus instruments de repressió ( Guardia
Civil, oficials de l'exèrcit).

QÜESTION AGRÀRIA: (Per ampliar: Temes Història d'Espanya). Entenem com a qüestió agrària el fet de l'existència d'una gran
massa de pagesos (bratrers, jornalers) sense la propietat de la terra que cultiven. Aquest fet, fruit de l'evolució històrica, tindrà
una gran incidència en la política econòmica i social del segle XIX i XX. Davant les “crisis de subsistència” seran freqüents les
aldarulls i motins de la pagesia “ocupant” les terres que treballen i els amos de la qual (latifundistes) viuen molt lluny d'elles.
Les doctrines anarquistes -la terra per a qui la treballa- s'estendran fàcilment entre aquesta gran massa de camperols
contribuint encara més a la inestabilitat social. Molts governs van intentar “solucionar” aquesta qüestió. Els intents més
seriosos van ser les desamortitzacions del segle XIX i la reforma agrària de la 2a República. Tots dos van fracassar i encara avui
dia segueix sense resoldre's definitivament aquesta qüestió.
MOVIMENT OBRER: Moviment politicosoindical que sorgeix al segle XIX com a resposta organitzada de la classe treballadora
enfront de les dures condicions laborals que va portar la Revolució Industrial. Es desenvolupa paral·lelament al sindicalisme ia la
formació de partits polítics obrers. Els tres pilars ideològics són el marxisme, l'anarquisme i el sindicalisme d'arrel catòlica.

PROTECCIONISME/LLIBRECAMBISME: Doctrines econòmiques oposades segons la política aranzelària. El proteccionisme

pretén protegir el mercat interior (la producció del país) establint alts aranzels duaners a l'entrada de productes estrangers. En
canvi, el lliurecanvisme, en la seva màxima expressió, propugna la completa i lliure circulació de béns i mercaderies entre els
estats, sense aranzels. A Espanya el lliurecanvisme va ser afavorit pel liberalisme més progressista i en general per l'esquerra
burgesa (progressistes, demòcrates, republicans) i va mantenir suports entre la burgesia comercial, agrària i financera. El
proteccionisme, en canvi, va comptar amb la simpatia de la burgesia industrial perifèrica i, políticament del liberalisme més
conservador (moderantisme).
Tema 6. El sexenni Revolucionari
CINQUETES MILITARS: Es coneix com a sistema de cinquenes el procediment de reclutament per al servei militar de 1/5 d'una
generació o reemplaçament d'homes. Aquest procediment es va iniciar a Espanya al segle XVIII (per la Guerra de Secessió) i set
va generalitzar al segle XIX. Quan va caldre es reclutava més de 1/5 de la població masculina. La perversió del sistema va ser
que els seleccionats podien eludir el servei si pagaven certa quantitat per la qual cosa sempre van ser les classes humils les que
van nodrir obligatòriament l'exèrcit. No va ser fins a finals de segle a Europa occidental i fins ben iniciat el segle XX a Espanya
quan es va suprimir aquesta “venda” del servei i aquest es va fer obligatori.

Temes 7 i 8. La Restauració i la crisi

BLASQUISME: Ideari polític propagat per l'escriptor Vicente Blasco Ibáñez. De marcat caràcter anticlerical i republicà va marcar
la política valenciana del primer terç del segle XX a través del diari Poble. Amb objectius reformistes en el terreny social i un fort
populisme, amb prou feines va sobreviure al seu fundador. Va acabar a la segona república com un partit republicà burgès
conservador.

CACIQUE/CACIQUISME: Cacique és el nom que s'aplica a les persones influents per la seva posició o capacitat econòmica, el
qual, durant el sistema polític de la restauració “comprava” voluntats i vots polítics a canvi de favors. Era un engranatge més al
sistema de control electoral durant la Restauració. Per extensió, actualment es titlla de cacic totes les persones
influents que controlen en el seu benefici un espai territorial. Caciquisme s'utilitza com a sinònim del sistema polític propi de la
restauració. El cacic era un expert en la utilització de “per al amic, el favor, per a l'enemic, la legislació vigent”. Va ser bàsic a
l'àmbit rural ia les ciutats petites. A les grans, la seva influència va ser molt menor.

DINÀSTICS, PARTITS (TURNISTES): En el sistema de la Restauració es coneixen com a partits dinàstics el Partit Liberal i el Partit
Conservador que van pactar el “torn pacífic” de partits després de propiciar la tornada de la “dinastia” borbònica. Se'ls
anomena així per contraposició a altres partits coetanis que no acceptaven la monarquia com els partits Republicans,
Nacionalistes i partits obrers. Se'ls coneix també com a partits “turnistes” o “del torn”

ENCASELLAT/S: En l'operatiu manipulador de les eleccions durant la Restauració, es coneix com a encasellats els llistats de
diputats que “havien” de sortir elegits pels diferents districtes electorals. Aquests encasellats eren elaborats pel ministre
d'Interior d'acord amb els dirigents dels partits tornants. L'“ordre” de qui havia de ser elegit es traslladava als governadors civils
i aquests, al seu torn, la traslladaven als cacics per així “assegurar” el resultat.
MARROQUÍ, QüestióEncara que Espanya ocupa part de la costa Marroquina des del segle XV i ja el 1859, amb govern de
l'unionista O'Donell es va guanyar la batalla de Tetuan al rei marroquí (alauita), és el 1906 amb el Tractat d'Algesires, quan
s'estableix el Protectorat Marroquí d'Espanya sobre part del nord del Marroc, a la zona de RIF (d'aquí Rifeños). És llavors quan
es començaa parlar de la “qüestió marroquina”, com la conveniència o no d'ocupar militarment un territori en contínua rebel·lió
contra aquesta ocupació. En general, els comandaments militars i la dreta estaven a favor mentre que l'esquerra es
manifestaven en contra. El poble en general, després de l'“experiència” de Cuba (1898) no en volia saber res. La independència
del Marroc acordada el 1956 no ha acabat amb el “recel” entre Madrid i Rabat que es va generar durant aquest conflicte.

NACIONALISME: A Espanya, moviment polític perifèric que, a partir de l'últim terç del segle XIX, propugna cert grau
d'independència política (des de l'autonomia a la plena independència) de les anomenades nacionalitats històriques
(Catalunya, País Basc, Galícia..) a base a les diferències identitàries (llengua, tradició, història, etc..). El nacionalisme fou així
força opositora al sistema de la Restauració i s'ha mantingut fins als nostres dies. Així Convergència i Unió es considera
herevapolítica de la Lliga Regionalista de F.Cambó i l'actual PNB del primigeni PNB de Sabino Arana. Molts pensadors consideren
que davant d'aquest nacionalisme perifèric s'oposa un nacionalisme centralista espanyol que nega els seus drets a l'anterior.
“PUTXERAZO” Electoral: És l'alteració última dels resultats electorals, és a dir, el canvi de les xifres en els resultats per
beneficiar una de les parts (generalment, la que du a terme la tupinada). Aquesta va ser una pràctica inherent al sistema de la
Restauració. Posteriorment ha estat utilitzat per règims dictatorials tant en consultes (referèndums) com en eleccions no
democràtiques.
RESTAURACIÓ: Sistema polític, econòmic i social imperant a Espanya entre el 1875 i el 1923, és a dir entre la “volta” de la
dinastia borbònica i el cop d'estat de Miguel Primo de Rivera. Es va caracteritzar per l'adulteració dels resultats electorals
perquè dos partits (bipartidisme) polítics, el Conservador, creat per A. Cánovas, i el liberal, per PM Sagasta, s'alternessin
(tornaren) periòdicament i pacíficament al poder. L'acord entre Cánovas, Sagasta i Alfonso XII va ser continuat per la reina
regent MªCristina d'Habsburg després de la mort del rei el 1885 (Pacte del Pardo) i es va complir ordenadament fins a entrat el
segle XX. Entra en crisi a partir de la Setmana Tràgica el 1909. En la manipulació dels resultats electorals van tenir paper
principal els cacics.

REGENERACIONISME: Corrent de pensament que va arrelar a Espanya després del “desastre” del 98. El seu objectiu era la
regeneració del país des de tots els punts de vista, cultural, econòmic, polític, militar, etc. El seu gran valedor va ser Joaquín
Costa que va resumir el seu pensament en la seva recepta per a Espanya: “Escola i rebost”, és a dir, una bona hisenda i
administració que ens tragués de la pobresa i un bon sistema educatiu que acabés amb la ignorància col·lectiva.

Tema 9. Cosí de Rivera

AFRICANISTES/PENINSULARS: Termes que es van aplicar al primer terç del segle XX als militars que havien “servit” a Àfrica i els
que no ho havien fet. Els primers aconseguien més ràpids ascensos per “mèrits de guerra” i saltaven a l'escalafó als peninsulars
que no ocultaven el seu malestar per aquest fet. La divisió entre els comandaments militars va ser un fet que es va veure
reflectit en el moviment “juntista” de 1917 o en el fet que fossin majoritaris els militars africanistes que es van revoltar al juliol
de 1936.

ALHUCEMAS, DESEMBARCAMENT: El 8 de setembre de 1925 tropes conjuntes hispano-franceses al comandament del general
Miguel Primo de Rivera (Cap del Directori Militar que governava a Espanya) i com a segon cap espanyol a José Sanjurjo, van
desembarcar a la badia d'Alhucemas en el context de les operacions militars dutes a terme per derrotar al cabdill
independentista marroquí, Abd-el-Krim, el qual havia atacat recentment el protectorat francès i havia proclamat la República
independent del RIF. El desembarcament va ser un èxit que va dividir el RIF en dos i va propiciar la ràpida derrota d'Abd-el-Krim
que va acabar els seus dies capturat per França. Aquest episodi va suposar el màxim prestigi militar i polític de Primo de Rivera i
va incidir en la seva decisió de perpetuar-se al poder mitjançant la transformació del seu règim militar en un règim polític
d'inspiració feixista a l'estil italià.

CORPORATIU, ESTAT: Model d'organització estatal d'inspiració feixista que es va implantar a Espanya amb motiu de la dictadura
de Primo de Rivera. En síntesi equipara el conjunt de l'estat a un organisme (cos) viu que necessita un dirigent (cap i líder de la
nació), una columna vertebral sòlida (la família), uns braços forts (treballadors i empresaris) . ) i cames sòlides (exèrcit). Aquest
model va ser inspiració posterior per al franquisme i la seva “democràcia orgànica”. Entre els principis de l'estat corporatiu
espanyol hi havia l'existència del líder indiscutit, la negació de la lluita de classes, la defensa de la religió i l'autarquia
econòmica.

DICTABLANDA: Per oposició a la “dictadura” de Miguel Primo de Rivera, es coneix com a dictablanda al període de poc més d'1
any (de Gener-1930 a Abril-1931) en què a Espanya s'intenta “tornar” a la situació anterior al cop militar de Miguel Primo de
Rivera (setembre-1923) després de la dimissió d'aquest i el seu exili. Els dos governants que ho van intentar van ser el general
Dámaso Berenguer i l'almirall Aznar. Aquest intent de “passar pàgina” a la dictadura per part del rei i de gran part dels polítics
monàrquics tradicionals que s'havien sentit còmodes amb Primo de Rivera va ser durament criticat per gran part dels
intel·lectuals de l'època, entre els quals va destacar el filòsof Ortega i Gasset mitjançant un cèlebre article denominat “error
Berenguer”.

SANJUANADA: Intent de cop militar contra el dictador Miguel Primo de Rivera que s'havia de dur a terme la nit del 24 de juny
de 1926 (nit de Sant Joan). Ni tan sols es va iniciar perquè els responsables van ser detinguts amb antelació. Entre ells va estar
el general Weyler, antic capità general de Cuba. Els seus responsables deien actuar en nom del rei i per la tornada a la
“normalitat” democràtica de la Restauració. L'assumpte va destapar que l'exèrcit no era un bloc monolític seguidor de Primo de
Rivera.

Tema 10. La II República

CASES VELLES, SUCCESSOS: En el context d'una Vaga General Revolucionària iniciada per l'Anarquisme l'1 de gener de 1933 a
tot Espanya, tenen lloc els successos de Casas Velles (posteriorment Benalup) a la província de Cadis. En resum l'11 de gener, els
anarquistes pretenen “prendre” el poble per proclamar el “comunisme llibertari”. Aconsegueixen aconseguir l'Ajuntament i la
majoria del poble, però no amb la caserna de la Guàrdia Civil a què assalten i prenen dos guàrdies d'ostatges. La direcció de la
GC envia reforços, i uns quants anarquistes al comandament desis-ditses fan forts en una casa que és incendiada morint els
seus ocupants. Després la GC executa aleatòriament alguns pagesos. Posteriorment el capità Manuel Rojas va declarar en una
Comissió d'Investigació que va rebre ordres perquè procedís a un escarment exemplar i es va arribar a publicar que va ser el
mateix Manuel Azaña qui va ordenar “efectuar trets a la panxa”, cosa que no va poder ser constatada al judici que es va
desenvolupar ja l'any 1934 (amb govern de dreta). La campanya de premsa i parlamentària contra el govern d' Azaña per
aquests fets va contribuir de manera decisiva en la dimissió i en la convocatòria d'eleccions generals el novembre de 1933 que
guanyaria la dreta.

FRONT POPULAR: El Front Popular va ser una coalició política que aglutina de forces centre, esquerra i nacionalistes que es va
formar a Espanya, i en altres parts d'Europa, com un instrument per aturar l'avenç polític del feixisme a tot Europa. A Espanya
es va formar a finals del 1935 i va comptar amb el suport extern de l'anarquisme. Va triomfar a les eleccions de Febrer1936 i va
formar govern fins al final de la guerra civil. La dreta l'acusava de ser un instrument del Komitern per estendre el comunisme i el
model estatal soviètic.

Tema 11. La Guerra Civil

BLAVES/NACIONALSAixí era conegut pels republicans el bàndol franquista per extensió del color blau de l'uniforme de la
falange. No obstant això ells mateixos (els franquistes) van utilitzar per a si el nom de nacionals amb el doble significat
d'unificació d'Espanya i contraposat a l'internacionalisme marxista.

BRIGADES INTERNACIONALS: Batallons de voluntaris internacionals que van intervenir a Espanya a favor de la República. Van
arribar a intervenir més de 50.000 voluntaris encara que mai no van coincidir més de 20.000 alhora. La majoria provenien del
marxisme dels diferents països, però també hi havia idealistes antifeixistes de tota ideologia. De més de 40 països d'origen van
ser molt coneguts el Batalló Lincoln (nord-americà), Garibaldi (italiano), Thälmann (alemany). Això va fer que en territori
espanyol intervinguessin italians contra italians o alemanys contraalemanys.
L'acció dels brigadistes internacionals va ser divulgada per escriptors com E. Hemingway en obres com “Per qui dobleguen les
campanes”. La seva contribució bèl·lica no va ser tan determinant com ho va ser l'ajuda alemanya i italiana al bàndol nacional.
Recentment se'ls ha reconegut la doble nacionalitat i han estat homenatjats per les autoritats espanyoles.

COMITÈ DE NO INTERVENCIÓ: Organisme creat el setembre de 1936 per les principals potències europees que adquireixen el
compromís de no intervenir en el “conflicte espanyol”. En realitat va ser una farsa contínua, ja que tant Alemanya com Itàlia van
ajudar des d'un primer moment a Franco, mentre que la URSS (Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques) ho va fer a favor de
la República. Altres països també van ajudar els dos bàndols. El Comitè va ser “hàbilment” manejat per Anglaterra que mai no
va veure amb bons ulls l'ascendència que al seu parer tenia el comunisme sobre la República.

MAIG DE 1937, SUCCESSOS: A principis de Maig de 1937 les tensions entre Anarquistes (CNT) i comunistes Trotskistes (POUM)
per una banda i de l'altra el govern de la República, el de la Generalitat i els comunistes estalinistes del PSUC per una altra es
converteixen a Catalunya (sobretot a Barcelona) en una guerra civil dins de la guerra civil. Els primers eren partidaris de
“revolució social i guerra contra el feixisme alhora”, mentre que els segons preconitzaven “primer la guerra contra el feixisme,
després els canvis socials”. En aquest context el decret de dissolució de les milícies populars (formades fonamentalment per
anarquistes) per enquadrar-les a l'exèrcit regular republicà va ser vist com un triomf del segon corrent i un atac a l'anarquisme
ia la revolució. Als carrers de Barcelona i d'altres ciutats catalanes es van enfrontar obertament tots dos sectors entre el 2 i el sis
de maig. Al final el govern central i la Generalitat Catalana van controlar la situació, però de resultes de la gravetat dels
successos va dimitir el president de govern Largo Caballero a qui li va passar el de Juan Negrín (del PSOE).

MOVIMENT NACIONAL: Nom que es va donar a si mateix el règim franquista després del decret d'unificació de 17 d'abril de
1937 que va unificar en una sola organització les heterogènies forces que van donar suport al cop. Falangistes (FE), Grupuscles
feixistes (JONS), Tradicionalistes (antics Carlistes), Altres forces de dreta (Agraris, CEDA, Renovació Espanyola, etc…). El nom
evo
una força nacional (és a dir, no regional i sí unitària, de tota la nació), en contínua evolució (moviment). Amb el temps es van
promulgar les LLEIS FONAMENTALS DEL MOVIMENT, (tema Franquisme) les quals respondran als principis organitzatius del
franquisme.

OR DE MOSCOU: (També Or de la República) Aquest episodi fa referència a la venda i trasllat d'unes 500 tones d'or dipositades
al banc d'Espanya a l'URSS ia París (Or de París) per part del govern republicà de Largo Caballero i del llavors ministre d'Hisenda
Juan Negrín (posteriorment president del govern republicà. La intenció era allunyar-lo de Madrid davant la imminent arribada
de les tropes franquistes a la tardor del 36 i fer-lo servir com a pagament a la importació de maquinària bèl·lica per a l'esforç de
guerra republicà Font de controvèrsia, el franquisme va alimentar la llegenda que l'or havia “desaparegut” i se l'havien repartit
entre els dirigents republicans, avui sembla demostrat que el valor del que importa és el valor de l'or. una qüestió tancada

Tema12 i 13: El Franquisme

DESENVOLUPAMENT: Concepte lligat al desenvolupament econòmic del règim franquista a partir del Pla d'estabilització basat
en salari s baixos, inversió estrangera, inici del turisme i les remeses dels emigrants a Europa. Va donar lloc a un fenomen
“cultural” i de canvis de costums. És l'època de l'obertura, de les sueques a les platges, i del cotxe SEAT 600.

CONCORDAT: Veure tema 4 i ampliar amb el de 1951 que va tornar tots els drets a l'Església, però que va reconèixer també el “
dret” de Franco a intervenir en el nomenament dels Bisbes.

DIVISIÓ BLAVA: “Voluntaris” espanyols que van anar a lluitar contra el comunisme enquadrats en les forces armades hitlerianes
entre 1941 i 1943. La divisió (Blauen divisionen) estava formada per uns 18.000 components (amb els substituts de ferits i
repatriats) al comandament del general Muñoz Grandes. La seva participació, limitada al front rus, s'emmarca en la “simpatia”
del règim de Franco pel nazisme, en els “acords de la conferència de Berlín, i en la política de “No Beligerància” del Règim a la
2a Guerra Mundial. Van morir més de 25000 soldonats i els presoners no van tornar a Espanya fins al 1954. El nom té el seu
origen en el color blau dels voluntaris falangistes adoptat en els uniformes alemanys d'aquesta divisió.

ESTABILIZACIÓN, PLAN: De 1959 e ideado por los economistas “tecnócratas” supone el fin del “autarquismo” económico
franquista de sus primeros años. En síntesis, supuso una fuerte devalua ción de la peseta (el cambio del dólar fue fijado en 60
pesetas desde las 42 anteriores), un aumento de impuestos y descenso real de salarios, la libertad de emigración (que se
generalizó en los años 60) y la facilidad de inversiones extranjeras. Este plan contribuyó al llamado “desarrollismo” español.

ETA: (Euskadi Ta Askatasuna, Euskadi, Tierra y Libertad). Es una organización terrorista autodeclara da independentista,
nacionalista vasca y marxista-leninista, que invoca la lucha armada como méto do para obtener sus objetivos fundamentales,
prioritariamente la independencia de lo que el nacionalismo vasco denomina Euskal Herria (7 territorios) repartido a ambos
lados de la frontera desde España y Francia. Para ello utiliza el asesinato, el secuestro y la extorsión económica (impuesto
revolucionario) tanto en España como, ocasionalmente, en Francia.
Fundada en 1958 durante la dictadura franquista tras la expulsión de miembros de las juventudes del Partido Nacionalista
Vasco, cometió su primera acción violenta el 27 de julio de 1960, e, inicialmente, contó con el apoyo de una parte significativa
de la población vasca y española al ser considerada una más de las organizaciones opuestas al régimen, si bien tras el proceso
democratizador iniciado en 1977, al cual no se incorporó, fue perdiendo apoyos públicos, siendo condenados sus actos y
calificados de terroristas por la inmensa mayoría de las fuerzas políticas y sociales desde la aprobación del Estatuto de Gernika
en 1979 hasta la actualidad en la que su condición terrorista es plenamente admitida por la inmensa mayoría de los estados

FUNDAMENTALES, LEYES: Son un total de 7 leyes que son consideradas el cuerpo legislativo del Régimen. Muy heterogéneas,
pretendieron ser una especie de simulación democrática. Sin embargo, ninguna de ellas es democrática, puesto que todas
emanaba de la voluntad del dictador. Son El fuero del Trabajo (1938), La Ley constitutiva de Cortes (1942), El fuero de los
españoles (1945), La Ley de Referéndum (1945), Ley de Sucesión (1947), Ley de Principios del Movimiento Nacional (1957), Ley
Orgánica del Estado (1966). Para más información descargar el texto sobre leyes funda mentales del tema correspondiente.

HENDAYA, CONFERENCIA: Entrevista entre Franco y Hitler que tuvo lugar a finales de Octubre de 1940 en la estación francesa
de Hendaya acompañados de sus ministros de Asuntos Exteriores. Los hagiógrafos de Franco la describieron como un acierto de
Franco que se negaría a entrar en la 2ª GM a pesar de la insistente presión de Hitler. Parece más acertado asegurar que Hitler
no estuvo muy interesado en este hecho por varias causas. Entre ellas la debilidad del ejército español y de España que acababa
de salir de una guerra, la ampliación del frente y las “exageradas” peticiones de España en África que podían desbaratar los
acuerdos de Hitler y el gobierno de Vichy (gobierno mantenido por Hitler en gran parte de Francia tras su invasión. Su jefe fue el
mariscal francés Pe
tain).

MAQUIS: Conjunto de “guerrilleros” antifranquistas y republicanos que siguieron luchando en la clandestinidad, primero en las
zonas ya tomadas por Franco durante la guerra civil ya partir del 1 de abril de 1939 en toda España. Sus lugares de operación
estaban limitados a las montañas y zonas boscosas. También eran conocidos por “los del monte”. Eran mayoritariamente de
ideología comunista y actuaban en grupos reunidos Agrupaciones. En nuestra zona actuó la Agrupación Guerrillera de Levante
al mando del comunista Valentí Galarza. Su auge se dio entre los años 1944 y 1948. A partir de los años 50 y como consecuencia
del cambio de estrategia de Stalin, que deja de apoyar a los guerrilleros para favorecer la “penetración” en los sindicatos
franquistas, decaen hasta su completa desaparición a principios de los años 60. Es imposible conocer, ni siquiera aproximado,
de cuántos guerrilleros hubo, pero no debieron ser menos de 10.000. De su importancia es un claro ejemplo los más de 20000
“enlaces” o colaboradores con el maquis detenidos por Franco.

NACIONAL-SINDICALISMO: Los ideólogos del franquismo acuñaron este término referido a su sis tema político. Se compone de
una vertiente “nacionalista” o “españolista”, la nación ante todo, incluso antes que el individuo (ver totalitarismo): así como de
una vertiente sindicalista, referida a la existen cia de un solo sindicato interclasista que reniega de la interpretación marxista del
movimiento obrero. Así , el sindical-sindicalismo supone la unión de los obreros con los patronos en unión para conseguir el
bien nacional y la grandeza del estado.

TOTALITARISMO: Se refiere a los regímenes políticos caracterizados por el poder personal de su líder, de partido único, con
ausencia total de derechos individuales y colectivos, así como el sacrificio de lo personal a lo colectivo, a la masa, a la
“totalidad” del Estado. El Estado es lo importante y el individuo no es nada, es sacrificable en aras a la grandeza del Estado. El
primer dirigente que acuñó el término fue Mussolini en su eslogan "todo en el estado, todo para el estado, nada fuera del
estado, nada contra el estado". Este término ha sido aplicado por los historiadores y politólogos a los sistemas fascistas del
periodo de entreguerras y guerra mundial, así como a los regímenes comunistas. También fue asumido por el general Franco
cuando instaura su régimen nacional-sindicalista.
TECNÓCRATAS: Se conoce así al colectivo de políticos ligados en su mayoría al “Opus Dei”, que llegaron a ocupar varios
ministerios del gobierno de Franco en el contexto del Plan de Estabilización de 1959 ya lo largo de los años 60 y el
“desarrollismo”. Conocidos fueron los “Lópezes” (López Bravo, López de Letona, López Rodó) que contribuyeron a la apertura
económica del Régimen Franquista ya su desarrollo.

Tema 14: La Transición. La España actual

BUNKER: Literalmente, fortificación militar. En la transición es el “mote” que la izquierda dio a los “resistentes” del sistema
franquista que no eran partidarios de la democracia y de la desaparición del franquismo. Por extensión, la izquierda acabó
aplicándolo a todas las “derechas” fueran democráticas o no. El término “facha” como descomposición del “fascismo” tiene el
mismo origen. En el País Valencià tuvo éxito la expresión “Bunker barraqueta”

ESPIRITU DEL 12 de Febrero: En esa fecha de 1976 se publicó la “Ley de Asociaciones Políticas” aprobada por las Cortes
Franquistas a iniciativa del gobierno de Carlos Arias Navarro. Esta ley reconocía el derecho a formar asociaciones políticas (que
no partidos políticos) que debían estar sometidas al permiso de las autoridades. Fue boicoteada tanto por la oposición
democrática como por el
franquismo recalcitrante que no quería nada que oliera a lo que ellos llamaban “partitocracia”. Tuvo tan poco éxito que provocó
el mayor hundimiento de la figura de Arias Navarro, el cual recibió por la oposición el mote de “fantasma del 12 de febrero”

MEMORIA HISTÓRICA, LEY: Ley aprobada el 26 de septiembre de 2007 que tiene como objetivo el reconocimiento social y
económico de las personas y colectivos que lucharon contra el franquismo, durante la guerra civil y con posterioridad.
Especialmente quiere facilitar la recuperación de los cuerpos de las víctimas de la represión franquista que aún permanecen
enterrados en tumbas colectivas en muchos cementerios y, en muchas ocasiones, ilocalizados en campos y cunetas. Esta
búsqueda, relacionada con una corriente crítica con el “olvido” que la transición hizo del antifranquismo, ha provocado el
enjuiciamiento e inhabilitación momentánea del juez Baltasar Garzón, encausado por el Tribunal Supremo al considerar éste
que Garzón no tenía competencias para juzgar los crímenes del Franquismo.

MONCLOA, PACTOS DE: En 1977, una vez aprobada la reforma política, el gobierno de UCD, la oposición, y el mundo
empresarial y sindical pudieron dedicarle tiempo a la crisis económica que desde 1973 golpeaba Europa y España. Aquí
aumentaba el paro, la inflación y la destrucción del tejido económico. En este contexto, todas las fuerzas políticas y sociales
firmaron el 27 de Octubre de 1977 el llamado Pacto de la Moncloa (por el lugar en el que se firmaron), el cual se marcó como
objetivos reducir la inflación al 14% anual en 3 años, reducir el paro, ordenar los convenios colectivos y contribuir a la
estabilidad política. Estos Pactos han quedado como ejemplo de responsabilidad y colaboración de todas las fuerzas políticas en
momentos de crisis y son invocados en la actualidad como ejemplo contrario a lo que ahora ocurre.

PLATAFORMA DEMOCRÁTICA, JUNTA DEMOCRÁTICA, PLATAJUNTA: Grandes coaliciones que se formaron entre la oposición
democrática a la dictadura alrededor de las grandes opciones políticas de la izquierda. El PSOE con la Plataforma y el PCE con la
Junta. En Octubre de 1976 se fusionaron formando la PLATAJUNTA. Negoció directamente la transición con la UCD de Adolfo
Suá
rez.

REFERÉNDUM OTAN: En Junio de 1986 el pueblo español aprobaba en Referéndum la permanencia de España en la OTAN
(Organización del Tratado del Atlántico Norte, organización militar que agrupa a estados democráticos occidentales y que surge
para la defensa de la “civilización” occiden tal y como respuesta a la creación del “Pacto de Varsovia” por la URSS y sus países
satélites después de la 2ª Guerra Mundial). Un referéndum es una consulta democrática popular en la que la votación consiste
en respaldar o rechazar alguna cuestión propuesta.
Este referéndum se realizó como consecuencia de la promesa de Felipe González en Mayo de 1982 cuando se oponía a que el
gobierno de la UCD entrara a España en la OTAN. El PSOE entonces llevó a cabo una fuerte campaña política con el lema de
“OTAN, de entrada, NO” y prometió una consulta popular. Una vez en el gobierno, Felipe González cambió de postura y
defendió la permanencia en la OTAN en el referéndum (parece que presionado por las potencias europeas y norteamericanas
que vincularon la entrada de España en la CEE a la permanencia en la OTAN). Ganó la postura del Sí a la OTAN por estrecho
margen y desde entonces las bases norteamericanas en España – Torrejón, Rota, Morón- están integradas en la OTAN.

RUPTURA/REFORMA: Principios políticos manejados durante la transición que hacen referencia a la necesidad de “romper”
con el pasado franquista para empezar un nuevo régimen democrático, o, por el contrario, “reformar” la legalidad franquista de
tal modo que se pudiera transitar políticamente hasta una democracia homologable a las europeas de entonces. En general la
derecha moderada proveniente del franquismo y la izquierda moderada fueron partidarios del “reformismo” (tendencia que se
impuso al final). La izquierda era globalmente partidaria de la “ruptura”. El “reformismo'' llevó aparejada la No “depuración” de
elementos franquistas antidemocráticos en estamentos tales como el ejército, la judicatura, las asociaciones profesionales, y
otras, los cuales continuaron su actividad en la nueva democracia. También significó el “olvido” voluntario de aquellas personas
y colectivos que habían “sufrido” la represión del franquismo.