Segon Quadrimestre Dret Administratiu

SEGON QUADRIMESTRE DRET ADMINISTRATIU
TEMA 9: L’ACTE ADMINISTRATIU

Concepte d’acte administratiu. Dos qüestions prèvies: què és? La decisió que pren
l’administració, la manifestació de la voluntat d’un òrgan de l’administració. Esta, es
podrà manifestar de diverses forme si se li podrà dir de diverses formes → acte
administració (resolució, acords,..).
Les primeres concepcions aparegueren en França, on els actes eren les decisions que
retenia l’administració com a actes d’autoritat, decisions del poder públic, que estaven
excloses de la fiscalització dels tribunals ordinaris. Molt promptament es van distingir
actes d’autoritat i actes (de gestió) administratius.
A Alemanya, més extens. Per una banda, l’acte administratiu es va caracteritzar com les
decisions de l’AP que executava la llei, també les decisions prèvies exercir les seues
competències.
Estos dos conceptes, d’alguna manera son rebuts a tots els països que tenen règim
administratiu. Són actes del poder (han d’estar sotmesos a la llei i al OJ).
Característiques formals:
o Actes jurídics → conseqüències jurídiques.
o Són decisions que provenen de l’AP, d’un òrgan de l’A o d’una persona habilitada
o Estes decisions han de ser conseqüència de l’exercici d’una potestat
administrativa duna competència administrativa.
o Sempre hauran de tendir cap a la satisfacció d’interessos públics concrets i
determinats que la legalitat haja previst en un determinat moment per a l’exercici
de potestats en este àmbit material concret.
S’han formulat molts conceptes d’acte administratiu, però a efectes didàctics ens fixarem
en 2 o 3. Segons la concepció de DA que puga mantindre, variarà la concepció d’acte
administratiu.
Sayagües: declaració unilateral de voluntat de l’administració (òrgan) que produeix
efectes jurídics subjectius. Ací ressaltem que per a l’autor l’acte administratiu és un acte
unilateral, està contraposant els actes d’autoritat amb els contractes de l’administració). I
en segon lloc, ressalta que produeix efectes subjectius, estableix una relació jurídica entra
l’A i un subjecte. Per tant, esta afectant a les sues obligacions o als seus drets.
Zanobini: la declaració de voluntat de coneixement de desig o de judici realitzada per un
òrgan de l’administració en l’exercici duna potestat administrativa. Molt ampla, gran
extensió, inclou dins del concepte d’acte administratiu, no només les decisions que
puguen afectar als drets i interessos dels interessats, també a qualsevol manifestació de
voluntat, de desig, de judici...
1
García de Entrerría: l’acte admin, és de caràcter unilateral, es dicta en l’àmbit del tràfic o
de la matèria administrativa objectiu: *ho entén com a prestació o execució d’obres
públiques.
Rebudes per la legislació vigent, LPACAP, 39/2015, també la LJCASP (llei de jurisdicció
contenciós administrativa del SP). (LLE 29/1998 DE 13 DE JULIOL) No manifesten una
definició, però assenyalen les característiques jurídiques de resolucions de l’adm.
per a la llei LJCA que contempla els AA des del punt de vista de la seua impugnació es
manté una concepció amplia d’AA, ja que podran ser impugnables tant les resolucions
que dicti l’administració com aquelles altres que puguen provenir dels seus contractistes
i concessionaris i a més, també ressalta l’existència d’actes definitius i actes de tràmit, ja
que, els actes definitius que es dicten al final de la tramitació del procediment sempre són
impugnables a diferència dels actes de tràmit que són els que es dicten durant la instrucció
del procediment (alguns supòsits quan s’equiparen als actes definitius o provoquen
perjudicis irreparables).
Elements dels AA (actes administratius)
Quan observem a un AA a grosso modo podem dir que tenen 2 elements:
1. Manifestació de voluntat que la mateixa administració emet
2. Els efectes jurídics dels que deriven d’eixa declaració de voluntat. Poden ser
favorables -quan amplien drets i interessos dels particulars (Beques,...) -o poden ser
desfavorables quan l’actuació administrativa restringeix o limita els drets i interessos
dels particulars (expropiar,...).
*a grosso modo, primera vista
Més concretament, trobem més elements de la AA (5):
o La causa: els òrgans administratius estan formats per persones físiques autoritats
o empleats públics. Estos, abans de dictar una resolució, un AA, es fan una
representació mental de la manifestació de voluntat que volen emetre. Una vegada
se l’han fet, assumeixen que efectivament és la que volen realitzar i, a continuació,
procedeixen a al seua emissió (de la forma que pertoque). → moment entre que
lliges un paper i estampes la firma. EN moltes ocasions, podem entendre que la
causa del AA és la motivació → no es completament exacte, però ens mostra que
la causa -caràcter subjectiu- en ocasions pot intuir-se a través de la motivació
(explicitació de les raons que justifiquen una acte administratius).
o Subjecte: La manifestació de voluntat per part de la persona física que ocupa un

càrrec o que treballa com a empleat públic al servei d’una AP, sempre haurà de
provenir d’un subjecte que, por una part, formarà part d’un òrgan administratiu,
siga unipersonal o col·legiat, que exerceix una funció de gestió, o bé una funció
consultiva o de control; i, per altra part, l’òrgan en el qual estiga integrat el
subjecte autor del AA formarà part de l’organització d’una AP, siga esta caràcter
2
territorial o, de vegades, una entitat pública instrumental, o una entitat pública

independent, un consorci públic, etc., i pe això es desprèn que també ens trobem
davant d’un element de caire subjectiu.
o Forma: manera de manifestar-se l'acte administratiu. De quina forma es projecta

en l'exterior. Poden ser escrita normalment (paper o electrònic) i a vegades oral o
mitjançant senyals o símbols (visual): xiulades policia per a dissoldre
manifestacions. El tema de la manifestació en una llengua cooficial afecta a la
forma: quan no se segueixen els criteris lingüístics s'està vulnerant un precepte de
caràcter formal.
o Contingut: és l'aspecte objectiu de l'acte administratiu. Segons la concepció que

es mantinga d'acte el seu contingut podrà ser de major o de menor extensió com
hem vist per exemple en la definició de Zanobini el contingut no sols serà una
declaració de voluntat si no de desig o judici: certificat de la Administració com
a acte administratiu/ quan fem la ITV i el nostre vehicle és apte és un acte
administratiu / un alta medica és un acte administratiu. Els que tenen un concepte
més restringit només formarien part del seu contingut les declaracions de voluntat
que creen o imposen drets o obligacions dels particulars (potestat sancionadora).
o Finalitat: com resulta lògic haurà de ser de caràcter públic atés que la AP sempre
actua sobre la base dels interessos generals. Precisament per això la seua activitat
tindrà sempre un caràcter públic i estarà reglat. En este sentit existeixen
competències locals, provincials, etc. i sempre actuarà amb el mateix objectiu i
l’OJ dissenya les competències de cadascuna de les AP i aqueixos interessos
generals podran ser estatals, autonòmics i locals. Segons el tipus de potestat i la
legislació sectorial que haja d'aplicar-se. Ex: carreteres estatals però també de
titularitat autonòmica. En tots els nivells sempre actua amb el mateix objectiu.
Criteris de distinció dels AA (4):
Tenint en compte els subjectes, es distingeixen els AA pel seu autor, pels destinataris i
pel nombre de :
1. Autor
a. Simples: provenen d’un sol òrgan, unipersonal o col·legiat (sensació,
atorgament d’un premi per un jurat,...)
b. Complexos: provenen de més d’un òrgan (quan s’aprova un pla general
municipal d’ordenació urbana → hi ha una primera aprovació municipal i
una segona aprovació autonòmica). Dos o més manifestacions de voluntat
juxtaposades per a que al resolució soga vàlida i puga desplegar efectes.
Multinivell?
3
2. Destinataris
a. Singulars: a una persona física o jurídica
b. Generals: pluralitat indeterminada de persones. Ex: convocatòria d’una
licitació pública per a adjudicar un contracte d’obra (va dirigit a tots els
que estan dins)
c. Plúrims: pluralitat de persones determinada. Ex: convocatòria dels
opositors que estan admesos en la llista a realitzar el primer exercici de
l’oposició.
3. Contingut
a. Decisoris: contenen una autèntica declaració de voluntat. Ex: sanció,
llicència,...
b. No decisoris: actes de tràmit, els actes que preparen la decisió, però no
contenen la decisió. Tramitació*
c. Favorables: amplien els drets dels particulars o redueixen les seues
obligacions. Subvenció, benefici fiscal...
d. No favorables (o de gravamen): limiten drets o amplien obligacions.
Sanció, multa,...
e. Constitutius: creen una relació jurídica, ex novo, creen un det. Subvenció,
lloc en el mercat municipal,..
f. Declaratius: no atorga més, es limita a reconèixer una circumstància. EX:
un certificat
4. Processals
a. Definitiu: decisions de l’AP que es dicten al final de la tramitació dels
procediments. Contenen la voluntat de l’administració al final de la
instrucció, tramitació. *importància d’esta classificació: tots els actes
administratius seran impugnables bé via administrativa, via JCA.
b. Tràmit: durant la instrucció del procediment per preparar la decisió
administrativa.
*No seran impugnables, excepte alguns casos
c. Posa fi a la via administrativa: dictat un òrgan de l’administració que no
té superior jerarquia, només pot ser impugnat el recurs de reposició art.
114 LPACAP.
d. No posa fi a la via administrativa: acordats per un òrgan amb superior
jeràrquic, procedeix al recurs administratiu d’alçada, l’òrgan
immediatament superior jeràrquic.
e. Originari: decisions de l’administració que per primera vegada ressolen
una sol·licitud, un assumpte, sobre l’objecte de X expedient. Decisions
administratives que sempre podran ser impugnades, via administrativa o
via contenciosa administrativa.
4
f. Confirmatori: reproduir una resolució anterior, en este sentit, no podran

ser objecte de recurs, perquè la resolució que estan repetint era recurrible
quan es va dictar per primera vegada. Evitar que els particulars no puguem
obrir les vies d’impugnació.
Criteris formals
1. Forma de manifestar-se:
a. Expressos: decisions de l’administració en què la voluntat queda explícita,
de forma fefaent.
b. Presumpte: resultat de la inactivitat, silenci de l’administració, que per
poder ser impugnat per l’interessat, la llei estableix una presumpció de que
existeix un acte presumpte desestimatori.
c. Tàcits: AA exprés que no respecta les formalitats. Ex: resolució de l’AP
que reconeix el tercer trienni a un empleat públic de forma correcta,
malgrat que no reconèixer el segon trienni. Se li reconeix el tercer i el
segon. *Trienni: salari extra cada 3 anys
2. Forma de transmetre’s:
a. Escrit: paper electrònic
b. No escrit: verbal, senyals visuals, acústiques o fins i tot per gestos.
El procediment administratiu (PA)

Concepte: aquell camí, itinerari que ha de seguir l’administració per a preparar i elaborar
i manifestar les seues decisions mitjançant actes administratius (AA). Convé distingir el
PA de l’expedient administratiu. Estos tràmits del PA estan regulats en la LPA (llei
procediment administratiu).
L’expedient administratiu, és el procediment administratiu fet paper. L’ordenació
successiva de tots els tràmits administratius transformats en documents en suport paper o
electrònic.
Regulació del PA.
o Els articles que trobem a la constitució espanyola, on existeixen dos normes, dos
preceptes que es refereixen a este. Art. 105, incís c “la llei regularà el PA...”, per
este precepte existeix una reserva de llei per regular el PA i el tràmit d’audiència
es garanteix amb rang constitucional. El segon precepte, Art. 149.1.18 “la
regulació del PA comú → competència plena de l’estat (però no competència
exclusiva → també té certa competència les CCAA en els seus PA, respectant els
tràmits bàsics estatals -són poques les CCAA que ho fan-).
o Llei de Procediment Administratiu, llei 39/2015 de 2015 del procediments
administratiu comú de les administracions públiques (LPACAP). Hi ha uns
5
principis que inspiren i aclareixen com s’han d’entendre el procediments

administratiu → principis generals:
o Oficialitat: obliga a l’A a tramitar el procediment que en cada cas estiga establer
i amb caràcter general sense la seua tramitació es puga suspendre o demorar
(art. 74 LPACAP)
o Celeritat: l’AP Està obligada a realitzar els tràmits en els terminis que
corresponga amb la finalitat d’evitar responsabilitats disciplinàries i la figura
del silenci administratiu.
o Economia: no només el procediment s’ha de tramitar en termini, sinó acumulant
tots aquells tràmits que siguen susceptibles d’acumulació.
o Igualtat: els expedients, les sol·licituds presentades pels interessats a
l’administració s’hauran de tramitar seguint els seu ordre d’entrada. Per
respectar el principi d’igualtat.
o Antiformalista: tots els tràmits del procediment poden ser objecte d’esmena →
poden corregir-se després i continuar la tramitació, no començar-la de nou.
Distingeix molt els PA respecte dels procediments que tramiten els òrgans
jurisdiccionals.
o Contradicció: Té un reconeixement constitucional, perquè la tramitació dels
procediments ha de fer-se garantint en tot moment el tràmit d’audiència als
interessats. Per això mateix, tràmit d’audiència, art. 32 LPACAP no es pot
donar en qualsevol moment, sinó en la fase final de la instrucció, i per això
mateixa el tràmit d’audiència no es pot donar a una persona o a una altra, sinó
que s’ha de posar a disposició de tots els interessats al mateix temps → per a
que qualsevol interessat en un termini no inferior a 10 dies puga presentar
al·legacions o documents que considere o no oportuns quan la instrucció
considere acabat i abans que l’AP dicte la resolució que corresponga.
Evidentment, quan l’AP incomplisca este principi de contradicció, quan no
conferisca o atorgue amb defectes el tràmit d’audiència, este defecte podrà
provocar la nul·litat de la resolució que dicte la resolució. Principi de
importància capital, de primer ordre.
o Reconeixement dels mitjans de impugnació: de la teoria de la divisió de poders
i el principi de legalitat, deriva que totes les decisions que dicta l’administració
serà susceptible de revisió, o impugnables. En via administrativa o en via
contenciosa. Art. 107 i següents de la LPACAP.
o Publicitat (diverses manifestacions, entre elles les dos següents):
▪ Quan l’AP tinga coneixement de l’existència d’un interessat, pot ser
que durant la tramitació hi haja altra persona afectada que tinga la
condició d’interessat, està obligada a comunicar-li de l’existència
d’este PA per si vol comparèixer en ell i formular alguna al·legació.
Afecta en el tràmit d’audiència en els interessats.
▪ Afecta en el tràmit d’informació pública → mitjançant la publicació
d’un anunci en un bolletí oficial. Quan? Quan estiga previst en la
6
norma procedimental aplicable, que regule el procediment específic

que estem tramitant, però també pot aplicar-se quan l’òrgan instructor
ho considere convenient de forma justificada.
*Hi ha un pronunciament favorable al principi de publicitat.
o Gratuïtat: en principi la tramitació dels procediments administratius no
comporta despeses per als particulars. En principi. Açò no exclou que quan
algun interessat vulga adjuntar alguna pràctica de prova que comporta despeses,
l’interessat haurà de sufragar estes despeses que ha ocasionat.
Finalitats del procediment administratiu. 3 finalitats complementàries entre elles:

1. Procediment és un requerit i una exigència per al funcionament regular de
l’administració. És un element racionalitzador del funcionament i les decisions de
la pràctica administrativa i de l’administració. Garantir que l’activitat de
l’administració és racional.
2. És una garantia per defensar els drets i els interessos legítims dels ciutadans.
3. *valor més complementari. És un mecanisme de participació de tots els ciutadans
que puguen resultar afectats per totes les actuacions de administració. Ex: pla
urbanístic que afecta a totes les veïnes
Els subjectes del procediment, en principi 2.
➢ L’Administració, dins d’esta, el responsable de la tramitació del procediment. El
responsable en caràcter general seran els empleats públics pertanyents ales òrgans
i llocs de treball administratius, el treball dels quals siga tramitar una sèrie
determinada d’expedients administratius. Dins de l’AP, com s’estructura l’AP
espanyola, els empleats públics que tramiten els expedients es troben dins de les
administracions de l’Estat i de les CCAA, en les Direccions Generals. Les
Direccions Generals d’un ministeri o d’una conselleria, és on estan els llocs de
treball del funcionariat que diàriament s’ocupen en la seua jornada laboral de
tramitar expedients administratius, en executar els actes d’instrucció del
procediment administratiu que materialitzen en expedients administratius. En
canvi, en l’administració local no solen anomenar-se Direccions Generals, sinó
serveis o àrees que depenen o bé d’una regidoria (ajuntaments) o bé d’un
diputat/diputada provincial (diputacions provincials).
Entre estos empleats i autoritats públiques existeixen determinades obligacions:

o Obligació de tramitar les sol·licituds de tramitar, tramitar en termini i
remoure els obstacles que impedisquen o dificulten la seua tramitació.
o Obligació, per part de les autoritats i empleats públics encarregats de la
tramitació, d’identificar-se, que opera en 2 nivells: a nivell corporatiu
(ròtols, cartells, targetes de visita,... → s’identifiquen nominativament); i
7
identificar-se quan algú li exigisca la identitat de l’instructor i de l’òrgan

competent que resoldrà el procediment tramitat.
o Obligació de tractar als ciutadans amb respecte i deferència. Així com
facilitar-nos el compliment de els nostres obligacions o no dificultar els
drets que tenim (com el dret d’identificació).
o Obligació de neutralitat. Esta significa que la llei preveu unes causes
d’abstenció de recusació que tendeixen a garantir que el funcionari que
termini l’expedient o l’autoritat que el resol es troba amb una distància
adequada respecte lleis persones interessades en eixe expedient particular.
No significa que no puguen tindre qualsevol ideologia, sinó que ni els
funcionaris ni autoritats han d’actuar en funció de la seua ideologia, han
de ser capaços de resoldre-ho de la manera més neutral possible. Per poder
complir esta finalitat s’estableixen unes causes d’abstenció, legalment
taxades, en virtut de les quals el funcionari o autoritat que es troba en esta
situació ha d’abstenir-se d’instruir o de resoldre el procediment. En el cas
que l’empleat públic o l’autoritat no actue amb el mecanisme d’abstenció,
es transformarà en un dret de l’interessat de recusar-lo amb la finalitat de
que un òrgan superior designe a una altra persona per a tramitar o resoldre
l’expedient de forma neutral.
Causes d’abstenció → art. 23 de la LRJSP

▪ Tindre interés personal en l’assumpte o una qüestió litigiosa en
qualsevol interessat.
▪ Vincle matrimonial o de fet assimilable, amb qualsevol dels
interessat, com també parentiu de consanguinitat de quart grau
(besavi – besnet) o d’afinitat dins dels segon grau (tio-nebot i
cosins germans).
▪ Tindre amistat íntima o enemistat manifesta amb algun dels
interessats, amb algunes dels interessats o amb alguna de les
persones que participen en la instrucció o en la resolució de
l’expedient. *prova dificultosa de provar però la més freqüent.
▪ Haver intervingut com a testimoni o com a perit en algun
procediment.
▪ Tindre relació de servei amb persona natural o jurídica interessada
directament en l’assumpte (empleador i empleat) o haver-li prestat
serveis professionals de qualsevol tipus en els últims 2 anys. *la
que millor reflecteix que s’intenta que la persona que tramite i que
resolga ha de tindre una neutralitat i un distanciament determinat
amb les persones que tramiten el procediment.
*L’incompliment d’estes obligacions pot derivar en sanció disciplinària
8
El funcionari públic o l’autoritat que ha de resoldre que entenga que concorre una causa
d’abstenció, ho posarà en coneixement de l’òrgan immediat superior, el qual apreciarà o
no la seua existència.
En cas afirmatiu: nomenarà un altre instructor o encarregarà a un altre la resolució de
l’expedient. Esta decisió, al ser acte de tràmit, no podrà ser impugnada directament (quan
es resol la causa d’abstenció), però la circumstància sí que podrà al·legar-se en el recurs
que puga presentar-se contra la resolució del procediment.
→ La resolució que resol l’abstenció no és recurrible, però la resolució que resol
l’expedient sí que ho és i allí podrà argumentar-se sobre este defecte.
En l’article 24 de la LRJSP diu que quan les anteriors causes d’abstenció quan no siguen
actuades per l’òrgan administratiu afectat es converteixen en causa de recusació que podrà
formular qualsevol dels interessats del procediment. D’esta manera quan algun interessat
recusés, motivadament i fent constar la causa que concorre, l’empleat públic que tramite
o l’autoritat que resol, esta recusació serà resolta per l’immediat superior de la forma que
hem vist anteriorment.
*Podrà estimar que concorre la causa de l’acusació i anomenar un altre instructor
o a una altra autoritat que ha de resoldre; o podrà no acollir la recusació, amb la
qual cosa esta recusació no serà impugnable de forma independent, però sí que
podrà argumentar esta causa en el recurs que puga plantejar-se contra la resolució
que resolga el procediment.
→ tot açò està en els articles 23 i 24 de la llei 40/2015 - LRJSP
➢ El/la o els/les interessades. És un concepte de gran precisió tècnica, perquè la

consideració d’interessat és una condició que es té o no es té respecte un
procediment administratiu concret. Art. 4 LPACAP “es consideraran interessats
en el PA, aquelles persones en les que puga concorre alguna d’estes 3
circumstàncies:
o Qui promou l’expedient com a titulars de drets (llicència) o interessos legítims
(beca) individuals o col·lectius (esta norma urbanística no protegeix prou el
medi ambient).
o Persones F o J que sense haver iniciat el procediment tinguen drets que puguen
resultar afectades de la decisió del procediment. Ex: Veí que li afecta l’obertura
d’una sala de festes, amb llicència. → interessat, perquè li afecta.
o Aquelles els interessos legítims de les quals individuals o col·lectius puguen
resultar afectats per la resolució i es personen en el procediment mentre no haja
recorregut la resolució definitiva. El subjecte no és titular d’un dret, té la
condició d’interessat. Ex: ja no és el veí a qui li afecta, el que compareix és
l’associació de veïnes del barri afectat.
9
Es dedueix que hi ha 2 classes d’interessats:

D’una banda, interessats que han de ser part necessària del procediment, els que
promouen i inicien el procediment i siguen titular de drets que puguen resultar afectats
per la resolució que dicte l’administració. L’admin està obligada a comunir-li que el
procediment existeix
D’altra banda, els que només són part eventual del procediment. Només son titulars
d’interessos legítims individuals o coll3ectiu afectats per la resolució que es dicte. I també
a estos l’admin està obligada a comunicar-li que el procediment existeix (és més
complicat de determinar qui són).
Els interessat podran actuar per sí mateix o mitjançant un representat, és a dir, habilitant
a una persona per a que acuten en el procediment en representació dels seus drets o
interessos legítims. La forma d’acreditar la representació, serà a través de qualsevol
mecanisme que l’ordenament jurídic permet, tot incloent una simple manifestació davant
el funcionari que emplenarà la llicència corresponent. I amb caràcter general la
representació es presumeix, però no per a formular reclamacions o presentar recursos, ací
ens poden requerir que acreditem la representació, que és un requisit formal susceptible
d’esmena, de convalidació, en qualsevol moment.
Els drets dels interessats, art. 53 de la LPACAP (en el tema 5: drets dels ciutadans
davant qualsevol admsintiració) → davant la tramitació del procediment administratiu en
els quals tenen la condició d’interessat.
✓ Dret a conèixer en qualsevol moment l’estat de la tramitació del procediment, el
sentit del silenci administratiu que corresponga, l’òrgan competent per a la seua
resolució i instrucció, i el dret d’accedir i tindre copia dels documents que consten
en el procediment.
✓ Identificar a autoritats i personal al servei de les AP que siguen responsables de la
tramitació i resolució del procediment.
✓ Dret a no presentar dades ni documents no exigibles per els normes aplicables al
procediment de que es tracte (tmb en l’article 13 de la LPACAP – drets dels
ciutadans).
✓ Dret a no presentar documents originals, excepte que de forma excepcional la
norma aplicable establisca el contrari. En este cas, l’interessat tindrà dret exigir
una còpia autenticada.
✓ Dret a formular al·legacions. Dret a utilitzar els mecanismes de defensa previstos
per OJ i el dret a aportar documents en qualsevol fase de la tramitació del
procediment i que hauran de ser tinguts en compte en el moment de redactar la
proposta de resolució si s’aportaren abans del tràmit d’audiència.
✓ Dret a obtindre informació i orientació sobre els requisits jurídics o tècnics que
les disposicions establisquen respecte dels projectes, actuacions o sol·licituds que
es proposen presentar.
10
✓ El dret dels interessats a actuar assistits per assessor/a quan es considere

convenient
✓ Qualsevol dels altres drets previstos per la CE i l’ordenament jurídic
FASES DEL PROCEDIEMNT ADMISNIRATIU (4) TORNAR A ESCOLTAR

ÀUDIO/VÍDEO CLASSE
1. Fase d’iniciació: ho regula els art. 54 i següents de la LPACAP i precisament este
art. 54 diu que els procediments han d’iniciar-se d’ofici o a sol·licitud de
l’interessat. Tant pugui començar d’una manera o d’una altra, el moment en el
que s’inicia qualsevol procediment té una significació especial per diverses
circumstàncies:
En primer lloc, interromp el termini de prescripció de que es tracti (del dret que
tinc).
En segon lloc, l’administració estarà obligada a partir d’eixe moment d’excloure

el procediment que correspongui i a despatxar l’assumpte tenint en compte la data
d’iniciació.
En tercer lloc, la data d’iniciació predetermina la data en la que es produirà el

silenci administratiu, és a dir, la data d’iniciació juntament amb el termini de
tramitació condicionaran la producció del silenci administratiu i dels seus efectes.
I en quart lloc, el fet de que s’haja iniciat la tramitació d’un procediment també
habilita a l’administració per a que pugui realitzar determinades activitats
preparatòries (investigació preliminar, adoptar mesures provisionals...)
Dos formes d’iniciació:
- Iniciació d’ofici: la incoació d’ofici significa que l’òrgan competent per a

incoar(iniciar) el procediment dicta una resolució amb un mínim de motivació en
la que s’acorda iniciar la tramitació d’un procediment concret i determinat (ex:
procediment disciplinari)
L’òrgan competent que dicti esta resolució podrà dictar-la en virtut d’alguna
d’estes 4 circumstàncies:
En primer lloc, per pròpia iniciativa. Art. 59 LPACAP, és a dir, quan l’òrgan
competent té coneixement directe o indirecte de les circumstàncies o fets que
comporten la incoació del procediment per pròpia iniciativa.
11
En segon lloc, com a conseqüència d’una ordre superior. Art. 60 LPACAP, és a

dir, quan un òrgan superior li ordena a l’òrgan competent que inici un determinat
procediment.
En tercer lloc, per petició raonada d’altres òrgans. Art. 61 LPACAP, és a dir,
s’entén per petició raonada la proposta d’iniciació formulada per qualsevol òrgan
administratiu que no té competència per a iniciar-lo però que ha tingut
coneixement d’aquelles circumstàncies o fets que seran objecte del procediment
de forma ocasionals o bé per tenir atribuïdes funcions d’inspecció o
d'esbrinament. En este cas, la proposta d’iniciació no vincula a l’òrgan competent
a acordar la iniciació d’ofici però este haurà de comunicar-li al sol·licitant els
motius per quals entén que no procedeix la incoació (l’inici)
En quart i últim lloc, tenim la iniciació per denúncia. Art 62 LPACAP, és a dir, a
estes efectes s’entén per denúncia l’acte mitjançant el qual qualsevol persona en
compliment o no d’una obligació legal posi en coneixement d’un òrgan
administratiu l’existència d’un fet determinat que pugui justificar la incoació d’un
procediment administratiu.
Les denúncies tindran que expressar la identitat de les persones que la presenten
com també el relat dels fets que posen en coneixement de l’administració en
aquells casos en que els fets puguen constituir una infracció administrativa
s’especificarà la data de la infracció i quan sigui possible la identitat dels possibles
responsables.
Quan la persona que formuli la denúncia invoqui un perjudici de l’administració

pública com a conseqüència de la no incoació del procediment notificar-li la
decisió adoptada respecte de si ha iniciat o no el procediment que correspongui.
En tot cas, la presentació d’una denúncia no confereix per si sola la condició
d’interessat en el procediment i per això mateix el denunciant tindrà dret a que se
li comuniqui si el procediment s’ha iniciat o no però no podrà recórrer esta
resolució ni qualsevol altra que es dicti en el procediment.
- Mitjançant sol·licitud dels interessats: les sol·licituds es regulen en l’art. 66

LPACAP i podem definir-les com aquells escrits, sol·licitud o impresos que els
particulars presenten a l’administració amb la finalitat de qui inicia la tramitació
d’un procediment administratiu. La sol·licitud serà el primer document del
expedient.
L’art. 66.1 fa referència a les 6 circumstàncies que necessàriament han de portar

els escrits d’iniciació, que són:
12
En primer lloc, el nom i els cognoms de la persona/es que formulen la sol·licitud

com a interessats i quan correspongui la persona que els representi.
En segon lloc, la identificació del mitjà electrònic (adreça electrònica) o en el seu

defecte el domicili postal (lloc físic) en el que el sol·licita desitja que se li
practiquen/notifiquen les notificacions de qualsevol actuació de l’administració.
Per tant, els interessats poden indicar tant una adreça postal com una adreça
electrònica i fins i tot les dues, inclòs en alguns casos alguna persona consigna el
número de telèfon. En qualsevol cas este requisit és primordial, ja que si una
persona s’identifica però no específica com l’adm. es pot posar en contacte en ella
difícilment es podrà iniciar el procediment administratiu.
En tercer lloc, els fets, les raons i la petició en les que es concreta la sol·licitud
tenen que ser amb tota claredat
En quart lloc, el lloc i la data en la que es formuli la sol·licitud, ben entès que el
que serà més rellevant serà la data de presentació.
En cinquè lloc, la firma de la sol·licitud per part de l’interessat o bé la acreditació

de la autenticitat de la seua voluntat expressada per qualsevol altre mecanisme.
En sisè lloc, l’òrgan, el centre, unitat o dependència administrativa a la que se

dirigeix la sol·licitud. Ja que, en este sentit, lo normal serà que les sol·licituds es
presenten en les oficines dels òrgans competents per a tramitar la sol·licitud, però
també és veritat que les sol·licitud d’iniciació es podran presentar en altres llocs i
més en concret en els 5 llocs següents:
1. Registre dels òrgans destinataris de la sol·licitud
2. En qualsevol registre que pertany a l’administració general de l’Estat, a les

administracions autonòmiques i qualsevol entitat local però en este cas sempre
que tingui subscrit l’oportú conveni de col·laboració.
3. En les oficines de correus i en este cas, quan vulgui acreditar-se la data de

presentació s’haurà de presentar l’escrit amb el sobre obert per a que l’empleat
de correus estampi la data en el encapçalament de l’escrit i a continuació
tramiti el sobre en correu certificat.
4. En les oficines diplomàtiques i consulars
5. En aquells altres llocs i registres que puguen establir les disposicions vigents.
13
Evidentment per a presentar qualsevol sol·licitud en qualsevol registre

administratiu caldrà tindre en compte si es tracta de jornada laboral o festiva com
també l’horari d’oficina i la jornada laboral. I a més, podrem presentar l’escrit i
demanar que ensellen una copia com a que s’ha presentat.
En aquells casos en que la sol·licitud es dirigeix a un òrgan administratiu però

esta es presenti en el registre d’un òrgan o administració distinta s’haurà de tindre
en compte que, la presentació de la sol·licitud produirà alguns dels seus efectes.
Per ex: la interrupció del còmput de prescripció, ja que el procediment
administratiu i el silenci només es produiran quan la sol·licitud arribi a la oficina
encarregada de la seua sol·licitud.
Evidentment estes inconvenients no ocorren quan la sol·licitud es fa per mitjans

electrònics, supòsit en el qual quedarà acreditada la data i la hora de presentació
de l’escrit segons el còmput que recull l’oficina on es dirigeix l’escrit. De manera
que si el dia fora festiu o l’hora inhàbil s’entendrà presentat el escrit en el primer
moment del dia hàbil següent.
Una vegada presentada la sol·licitud de presentació ja sabem que esta ha de reunir

els requisits mínims de l’art. 66.1 LPACAP i a més, la normativa sectorial que
resulti d’aplicació pot exigir que la sol·licitud d’iniciació vaja acompanyada
d’una informació complementària, per això en la major part dels casos l’adm. ha
de realitzar una primera actuació que té una importància rellevant com és
comprovar que la sol·licitud feta per l’interessat/da compleixi els requisits
formals i a més, aporti tots els documents requerits per la normativa aplicable.
Quan estes requisits es compleixen l’adm. està obligada a comunicar a l’interessat
en el termini de 10 dies que ha rebut la seua sol·licitud, que en principi compleix
els requisits formals, que inicia la tramitació del procediment i al mateix també
informarà del termini de tramitació del procediment i dels efectes del silenci
administratius i dels efectes positius o negatius del procediment.
En cas contrari quan la sol·licitud no compleixi tots els requisits formals o no

s’adjunten tots els documents per la normativa aplicable la LPACAP regula un
tràmit d’esmena i millora i de les sol·licitud, en l’art. 68. En aplicació d’este tràmit
l’òrgan instructor requerirà a l’interessat per a que en el termini de 10 dies
procedeixi a realitzar la esmena o la millora de la sol·licitud amb l’advertiment
de que si no atén al requeriment l’adm. la mateixa el tindrà per desistit i per tant,
dictarà una resolució en la que disposi l’arxiu de la sol·licitud.
Evidentment este requeriment s’haurà de notificar a l’interessat o interessats amb

tots els elements formals que hem dit. Practicada la notificació l’interessat tindrà
14
10 dies hàbils per a esmenar o millorar la sol·licitud, de manera que si atén al

requeriment la seua sol·licitud es tramitarà, en canvi si no l’atén s’exposa al perill
de que l’administració el tingui per desistit, però l’expedient no estarà arxivat
fins que l’administració dicti una resolució en este sentit i se li notifiqui a
l’interessat.
Si la notificació d’arxiu produeix efectes al dia següent al de la notificació durant

el mateix dia podrem esmenar el defecte formal que haguera pogut tindre la
sol·licitud d’iniciació.
2. Fase d’ordenació: farem referència a la llengua dels procediments, el sistema de

còmput de terminis i els terminis de tramitació.
En primer lloc, la llengua dels procediments; la LPACAP estableix amb caràcter

general que el castellà serà la llengua oficial que utilitzarà l’adm., general de
l’Estat sense perjudici que les oficines que estiguin en altres territoris amb
llengües cooficials puguen utilitzar esta d’acord amb la llei de la seua
normalització lingüística.
En el cas de la generalitat valenciana la llei “de l’ús i de l’ensenyament de

valencià” (LUEV). En la nostra llei s’estableix que els interessats poden elegir la
llengua de tramitació del procediment i per tant dirigir-se a qualsevol
administració local en la llengua que vulguin el que en principi determina la
llengua de la tramitació del procediment. Tenint en compte que la pròpia LUEV
conté un mapa de municipis de predomini del valencià i els de predomini del
castellà.
El fet que la llengua dels procediments afecti als aspectes formals i que només es
produeix la nul·litat de les resolucions de l’administració quan s’hagen vulnerat
les sol·licituds expresses dels interessats ha influït en que el grau de compliment
de la LUEV sigui divers i que el valencià no s’haja introduït amb massa força dins
de molts àmbits de l’adm. encara que en alguns sectors, per ex. Àmbit tributari
s’haja estès la utilització d’impresos bilingües, de documents administratius
preconfeccionats amb les dos llengües.
En segon lloc, el sistema del còmput de terminis; este en l’àmbit adm. presenta
una particularitat encara que, podem afirmar que amb caràcter general el sistema
de còmput més general és el sistema civil (de data a data) amb la matisació de que
en el sistema de còmput per dies hi ha que tenir en compte si el dia és hàbil o no
tant en el domicili de l’oficina de l’adm. a la que ens dirigim com en el domicili
de l’interessat. D’acord amb les regles següents:
15
o Quan el còmput es realitzi en mesos o en anys es computarà de data a data.

o Quan es compute en dies i no s’especifiqui s’entendrà que sempre són dies hàbils
excepte que amb una norma amb rang de llei o norma comunitària s’expressi el
contrari, així per ex: en matèria de contractació del sector públic, el sistema de
còmput és per dies naturals.
o Si en el mes de venciment no hi ha un dia equivalent s’entendrà que és l’últim dia
del mes
o Si l’últim dia és inhàbil el termini s’entén prorrogat al dia hàbil següent -Si el dia
és inhàbil en el municipi de residència de l’interessat o en el municipi on l’oficina
tingui la seua seu s’entendrà inhàbil en tot cas.
En tercer lloc, els terminis de tramitació, amb caràcter general els terminis de
tramitació dels procediments seran els que estableixin cadascuna de les
normatives aplicables a cada tipus de procediment. Per ex: les sol·licitud de
beques. Així com, tenint en compte les regles següents:
-El termini de tramitació no podrà superar els 6 mesos, excepte aquells casos en
que una norma legal, estatal o autonòmica o una norma de dret comunitari pugui
establir un termini superior.
-En aquells casos en els que la normativa aplicable no haja establert els terminis
de tramitació s’entendrà que el termini serà de 3 mesos i este termini té una gran
impotència perquè és aplicable a molts procediments administratius.
-La LPACAP permet que en supòsits excepcionals els terminis de tramitació
puguen ser objecte de tramitació o de reducció. Per a que un termini sigui
ampliable caldrà una resolució motivada que ho justifiqui els motius de
l’ampliació i que en ningun cas podrà superar el termini inicial més la meitat. I
per altra banda els terminis de tramitació poden ser objecte de tramitació
mitjançant resolució de l’òrgan competent en la que de forma justificada acordi
la tramitació urgent del procediment el que comportarà que tots els terminis es
redueixen a la meitat.
3. Fase d’instrucció: consisteix en realitzar totes aquelles actuacions que siguen

necessàries per a la determinació, coneixement i comprovació de tots aquells fets
i dades sobre les quals s’haja de pronunciar la resolució. Per tant, la instrucció
consistirà en una multiplicitat d’actes de tràmit, alguns d’ells realitzats per la
pròpia administració, altres realitzats per les persones interessades que tindran per
finalitat aportar a l’expedient tots aquells fets, dades, informacions o elements de
judici que puguen influir en la resolució final que es dicti al fina del procediment
(quan acabi la instrucció).
D’esta definició d’instrucció es dedueix que no existeix una forma d’instruir única
sinó que la instrucció es compon d’una sèrie heterogènia d’actes que aniran
16
realitzant-se en la mesura que siguen necessaris i que a efectes de simplificar

podem identificar els següents actes de tràmit:
o Al·legacions: art. 76 LPACAP estableix que: els interessats podran presentar

al·legacions, aportar informacions i documents en qualsevol moment de la
instrucció del procediment, sempre que sigui anterior al tràmit d’audiència. De
manera que, les al·legacions hauran de ser tingudes en compte per l’òrgan
competent quan redacti la proposta de resolució que correspongui.
Per tant este tràmit no existeix al principi de la tramitació sinó que les persones
interessades tenen el dret de formular al·legacions en qualsevol moment de la
instrucció. Inclòs la referència a la necessitat de que les al·legacions es presenten
abans del tràmit d’audiència és orientativa, ja que el particular pot presentar les
al·legacions qual vulgui, fins i tot després del tràmit d’audiència i tindran que ser
valorades pel instructor quan redacti la proposta de resolució.
Este dret a formular al·legacions ha d’entendre’s amb sentit ampli, és a dir, es

poden aportar fets com també facilitar informacions addicionals, com adjuntar
documents i fins i tot nous elements de judici en la instrucció del procediment.
Evidentment uns escrits d’al·legacions específics es la facultat dels interessats a

presentar queixes, és a dir, de formular denúncies perquè el procediment es tramiti
amb alguna deficiència, el que obligarà a l’instructor a la seua esmena en la
mesura que les queixes siguen fets sobre els quals l’interessat tingui dret efectiu
a que es corregeixin.
o Els mitjans de prova: art. 77 i 78 LPACAP;

En primer lloc, ha de ser objecte de prova tot allò que pot tenir certa rellevància
en relació amb l’objecte del procediment.
La pràctica de prova la pot acordar d’ofici el mateix instructor o la pot sol·licitar

qualsevol dels interessats. També és freqüent que l’òrgan instructor demani la
prova quan consideri que no són certs els arguments que li argumenten alguns
dels interessats, per això s’acordarà per aquella a qui beneficiï cada mitjà de
prova, encara que esta regla general en l’àmbit general hi ha que demanar-ho per
l’àmbit de facilitat o prova en els termes que s’ha exposat (qui més fàcil tingui
aprovar un document per a provar un fet)
Els mitjans de prova no estan regulats en la LPACAP perquè esta es remet a la

llei d’enjudiciament civil (LEC) que preveu els mitjans de prova següents:
1. Declaració de les parts
17
2. Declaració de testimonis
3. Documents públics
4. Documents privats
5. Dictamen pericial
6. Reconeixement de l’instructor
Tots els mitjans de prova tenen per finalitat aportar fets al procediment, estes fets
podran incorporar-se per declaració de persones, per les parts de testimonis o
perits, bé per documents constatats públics o privats o bé perquè l’instructor els
reconegui.
Si algun interessat sol·licita la pràctica de prova, l’òrgan instructor haurà de
resoldre sobre la seua admissió o en cas contrari el seu rebuig, però en este cas
per mitjà de resolució motivada i perquè els mitjans de prova siguen
manifestament improcedents o innecessaris.
El període per a sol·licitar i practicar la prova no serà inferior a 10 ni superior a
30 dies, encara que es pot acordar un termini extraordinari de prova. La prova es
practicarà amb citació de totes les parts i interessats per a garantir que pugui
practicar-se de forma contradictòria de les declaracions de les parts o dels
testimonis s’estendrà la corresponent acta i finalitzada la pràctica de prova,
l’òrgan instructor valorarà tots els mitjans de prova practicats de forma conjunta
o global.
Els actes de tràmit que es dicten durant la fase de prova no podran impugnar-se
aïlladament, però el rebuig d’algun mitjà de prova que era procedent, la pràctica
de prova sense citació a les parts o qualsevol altra irregularitat rellevant podran
servir per a impugnar la resolució final que es dicti i aconseguir la seua anul·lació.
o Informes: art. 79, 80 i 81 de la LPACAP;
Els informes consisteixen en la emissió d’un parer, d’una opinió, d’una valoració
o un judici sobre alguna cosa. Té com a tal i normalment de forma escrita, és un
dels tràmits més freqüents de la instrucció dels procediments administratius.
Els informes seran sol·licitats per la persona responsable de la instrucció que en

el moment de requerir-los indicarà el precepte legal o reglamentari que justifiqui
la seua petició o en cas contrari la seua conveniència i els aspectes o fets sobre els
que es sol·licita l’informe.
Podem dir que hi ha 4 classes d’informes:
1. D’un òrgan de la mateixa administració o d’administració distinta: esta

distinció només té rellevància en el sentit de que sempre serà més fàcil obtenir
un informe de la mateixa administració que instrueix el procediment que no
un informe d’una administració diferent a la qual sempre se li tindrà que
18
justificar en motiu de la sol·licitud de l’informe, el precepte legal o

reglamentari que l’exigeix i una referència general als efectes o al
procediment pel que sorgeixen els efectes.
2. Preceptius o facultatius: s’ha de tenir en compte que la rellevància dels

informes es troba sobretot en que en moltes disposicions legals o
reglamentàries s’estableix el seu caràcter preceptiu, imperatiu, obligatori... de
manera que, resulta habitual que quan l’administració que instrueix un
procediment no demana un informe preceptiu la resolució podrà ser anul·lada
per este motiu.
3. Determinats o no determinants: més enllà dels informes preceptius els

determinants són aquells que el seu contingut està tenint una incidència
efectiva respecte de la resolució final que es pugui dictar, de manera que
l’administració jurídicament no està obligada a seguir un informe determinant
però li serà difícil apartar-se d’ell, ja que legalment se li exigent un plus de
justificació i de motivació. Per ex: per aprovar un pla general d’ordenació
urbana, la legislació preveu la declaració d’impacte ambiental
(esta impacta en la viabilitat del pla urbanístic)
4. Vinculants i no vinculants: la rellevància dels informes aplega a un moment

en que en alguns casos es preveu que els informes vinculen respecte de la
resolució final que es dicti, de manera que per ex: l’administració només podrà
revisar d’ofici una resolució si el dictamen del Consell d’Estat o de l’òrgan
consultiu de la CCAA és favorable. De manera que, si no és favorable
l’administració no podrà vàlidament revisar d’ofici una resolució anterior.
Fins i tot, algun autor afirma que quan la norma estableix informes vinculants
en realitat és una tècnica per a que la competència sigui compartida, ja que en
la decisió final participen tant l’òrgan autor de l’informe vinculant com
l’òrgan autor de la resolució.
Estableix la LPACAP que amb caràcter general els informes seran facultatius i no
vinculats excepte disposició expressa en contrari.
Amb caràcter general els terminis per a emetre els informes sempre seran de
10 dies, però en el cas d’informes determinants i vinculants la LPACAP preveu
que; la tramitació quedi en suspens fins que a la recepció d’estes informes i en tot
cas per un màxim de 3 mesos.
o Tràmit d’informació públic: és un mecanisme de participació dels interessats i

està regulat en l’art. 83 LPACAP.
19
El tràmit d’informació pública no es practicarà en la instrucció de tots els

procediments sinó només en aquells en que la normativa del procediment
respectiu ho estableixi, per ex: procediments de concurrència competitiva,
processos electius, licitacions de contractes. Com també en aquells casos en que
la naturalesa del procediment ho aconselli i si l’òrgan competent ho decideix.
Hui en dia este tràmit consisteix en que es publica un anunci en el diari oficial
que correspongui amb la finalitat de donar publicitat al fet de que s’està tramitant
un determinat procediment per a que totes aquelles que puguen tenir algun interès
puguen examinar les actuacions (documents de l’expedient) i si els convé
comparèixer en el tràmit d’informació pública fent les al·legacions oportunes.
Evidentment l’anunci haurà d’indicar el lloc d’exhibició de l’expedient per a que

els interessats puguen de forma personal o per mitjans electrònics accedir als seus
continguts per a poder preparar i presentar les al·legacions i en esta finalitat el
tràmit mai podrà ser inferior a 20 dies.
De la mateixa manera que presentar al·legacions en el termini establert del tràmit

d’informació publica no confereix per si solament la condició d’interessat,
tampoc la manca de compareixença provocarà que els interessats perdin esta
condició.
L’art. 83 de la LPACAP preveu a més de l’anunci que correspongui en el butlletí

oficial les administracions poden establir altres formes o mecanismes de
participació, per això fem referència a que de vegades els anuncis a més de
publicar-se en el butlletí sinó a més en el tauló d’anuncis de cada administració,
en algun periòdic, en butlletins oficials ets
o Tràmit d’audiència: regulat en l’art. 82 LPACAP. És el segon mecanisme de

possible participació dels interessats i sense dubte el de més importància. Ja que
s’estableix amb caràcter preceptiu que després d’haver-se instruït els
procediments i abans de redactar la proposta de resolució es posaran de manifest
als interessats o quan correspongui als seus representants per a que puguen
consultar la instrucció i formular les al·legacions o aportar els documents que
consideren oportuns.
El tràmit d’audiència s’haurà d’atorgar durant un termini no inferior a 10 dies ni

superior a 15 i habilita als interessats a que puguen consultar l’expedient, prendre
nota o sol·licitar una copia concreta i d’esta forma deduir les al·legacions
oportunes en defensa dels seus interessos.
La finalitat del tràmit d’audiència radica en que els interessats tinguen en un

moment tota la informació a la seua disposició i puguen presentar a
20
l’administració totes les al·legacions i documents abans de que esta resolgui, el

que significa que la finalitat del tràmit és garantir la tramitació contradictòria del
procediment. L’atorgament del tràmit en moment inadequat, abans de que haja
conclòs el procediment o s’atorga de forma irregular o l’interessat no pot accedir
a tota la informació després este podrà recórrer la resolució que sigui i aconseguir
la seua declaració de nul·litat per no haver-se tramitat el procediment de forma
autènticament contradictòria.
El tràmit d’audiència és un dret per a l’interessat, l’administració pot atorgar el

tràmit i si l’interessat renuncia a ell a continuació l’administració resol. Però per
altre costat, l’administració pot atorgar el tràmit d’audiència en el moment oportú
i l’interessat fer o no fer al·legacions però després s’incorporen a les al·legacions
un informe nou i en este cas l’exigència de contradicció requereix que l’instructor
atorgui altre tràmit d’audiència per a que l’interessat pugui accedir al nou informe
i fer les al·legacions abans que resolgui perquè si no ho fa la resolució es podrà
impugnar.
Existeix un cas previst en l’apartat 4 de l’art. 82 LPACAP en el qual: s’estableix

que es podrà prescindir del tràmit d’audiència quan no figuren en el procediment
no siguen tinguts en compte en la resolució altres fets, al·legacions i proves que
no siguen les deduïdes per l’interessat. Però encara que esta previsió paregui clara
qualsevol dubte aconsella immediatament atorgar el tràmit per a evitar el perill de
que la resolució sigui anul·lada.
o Proposta de resolució:
Practicat el tràmit d’audiència i després d’haver presentat els interessats les seues
al·legacions, el responsable de la tramitació redactarà la proposta de resolució, en
la qual es resumiran els fets i la tramitació del procediment s’explicitarà les
disposicions legals aplicables i al final, la part dispositiva de la resolució disposarà
el que sigui procedent.
Abans de dictar-se la resolució, en alguns procediments s’estableix la necessitat

de recavar un informe d’un alt òrgan consultiu sigui el Consell d’Estat o sigui
l’òrgan consultiu equivalent de la CCAA. En estes casos l’òrgan instructor
proposarà recavar este dictamen a l’autoritat competent per a sol·licitar-lo, de
manera que la persona titular de la conselleria demanarà l’informe del Consell
d’Estat o del consell jurídic consultiu del PV i es comunicarà als interessats que
este dictamen ha estat demanat. Quan l’òrgan consultiu emeta el seu dictamen i
el traslladi a la conselleria que l’ha sol·licitat, l’òrgan competent a la vista de tota
la instrucció i el dictamen dictarà la resolució que correspongui
21
5. Fase de terminació:
Formes de terminació convencional.
Art. 90 de la LPACAP → Especialitats de la resolució en els procediments sancionadors.
- Terminació per mig de resolució: també ho podem anomenar acte administratiu

definitiu o quan es dicta per un òrgan col·legiat acord. Regulada en els articles 84
i 88 LPACAP.
La resolució consisteix en aquella decisió de l’administració en la qual es posa fi a la
tramitació del procediment administratiu pronunciant-se sobre aquelles qüestions que
s’hagen plantejat pels interessats o que deriven de la seua instrucció. Els actes
administratius definitius sempre seran impugnables bé en via administrativa o bé en
via judicial (recurs contenciós administratiu).
Normalment les resolucions es dictaran per escrit encara que cada vegada, en
més freqüència, i en tot cas quan ho demani l’interessat les resolucions podran
dictar-se per mitjans electrònics.
Del que hem dit es desprèn que les resolucions que posen fi a la tramitació dels
procediments han de reunir una sèrie de requisits materials i formals:
Requisit material: que es pronuncie sobre totes les qüestions que s’hagen plantejat
per l’interessat o que deriven de l’expedient, el que comporta que si estes últimes
qüestions no són debatudes ni plantejades pels interessats abans de resoldre hi ha que
atorgar un tràmit d’audiència addicional. I a més, per altra part les resolucions amb
caràcter general hauran de ser motivades per ex: quan s’exerceixen potestats
discrecionals o quan s’afecta l’àmbit de drets del ciutadà i a més, tindran que ser
congruents en el sentit de, ni resoldrà qüestions no plantejades per les parts ni que no
es deriven de l’expedient i a més, ha de ser motivada i finalment, la situació inicial
de l’interessat quan l’expedient és iniciat per l’interessat la seua situació no es podrà
veure afectada.
Requisit formal: la voluntat de l’administració s’expressarà quan hi haja constància
fefaent per escrit o mitjançant mecanismes electrònics i a més, les resolucions hauran
de contenir el text íntegre del seu contingut, l’òrgan que dicti la resolució i la data i
la nomenada expressió de recursos que consisteix en que la resolució al final farà
referència a:
1. si la resolució posa o no fi a la via administrativa
2. el recurs administratiu o judicial que correspongui
3. el termini per a interposar el recurs que haja indicat
4. l’òrgan davant el qual pot interposar-se el recurs
5. l’afegit sense perjudici d’altre recurs que es consideri pertinent
22
o La Resolució expressa (articles 88 LPACAP) Resoldrà totes les qüestions

plantejades, principi de congruència, sense poder agreujar la situació inicial, per
això, hauria d’iniciar un altre procediment (es presenta una sol·licitud de
llicència d’obres i es descobreix una infracció urbanística), el tractament de les
qüestions connexes: no plantejades pels interessats, la resolució haurà de ser
motivada i contindre l’expressió dels recursos: la indicació, l’òrgan i termini
per interposar-lo, sense perjudici d’altres.... Especialitats dels procediments
sancionadors (article 90 LPACAP). I especialitats dels procediments de
responsabilitat patrimonial (art. 91).
- Terminació convencional: està regulada en l’art. 86 LPACAP i va ser una

innovació de la llei de procediment administratiu de 1992 que d’alguna manera
va generalitzar algunes formes de terminació de procediment per conveni que ja
existia en alguna legislació sectorial.
L’art. 86 diu que les administracions públiques podran celebrar acord, pactes,
convenis o contractes amb persones tant de dret públic com privat sempre que no
siguen contraris a l’ordenament jurídic ni es refereixen a matèries no susceptibles a
transacció. De manera que estes pactes o acords puguen tindre la consideració de
finalització dels procediments o condicionar la resolució final que es pugui dictar.
Per això mateix hi ha que tenir en compte que,
En primer lloc, la resolució final que autoritze la terminació convencional haurà de
dictar-se per l’òrgan competent que ha dictat la resolució unilateral.
En segon lloc, quan la possibilitat d’acabar el procediment mitjançant acord, acte o
conveni no es materialitze, no aplegui al final, l’òrgan competent recupera la
competència de resoldre el procediment de forma unilateral.
En tercer lloc, a més de la previsió general de l’art. 86 de la LPACAP resulta evident
que els supòsits que en la pràctica autoritzen la terminació convencional del
procediment ha d’estar recollida en la normativa sectorial que reguli determinats
procediment com ocorre per ex: en matèria expropiatòria on estan els convenis
expropiatoris, en matèria sancionadora quan la persona a la que se li imputa una
infracció manifesta la voluntat a assolir una determinada sanció o per ex: en matèria
de responsabilitat patrimonial quan s’arriba un acord sobre l’import de la
indemnització.
Formes de terminació no convencionals:
➢ A sol·licitud dels interessats:
El desistiment, la renuncia i la impossibilitat material:

Estan regulats en l’art. 94 LPACAP i consisteixen,
23
Per una part el desistiment, en que un interessat manifesta la seua voluntat d’apartar-
se del procediment, de finalitzar-lo. L’article 94 estableix que qualsevol interessat
podrà desistir de les seues sol·licituds i en quant estiga previst en l’OJ renunciar als
seus dret. Este es realitza respecte del procediment, es decideix a la instrucció del
procediment.
D’altra banda, la renuncia, consisteix en que l’interessat manifesta la seua voluntat

de renunciar al dret al que es refereixi el procediment. Es refereix al dret.
En els dos casos, hauran de manifestar-se de forma explicita i no desplegaran els seus
efectes de forma automàtica sinó que serà necessària que l’administració dicti una
resolució en la que accepte el desistiment o la renuncia i la notifiqui als interessats.
El desistiment i la renuncia només produiran efectes respecte els qui l’hagen demanat
i en ocasions serà un acte reglat en la mesura que no afecte als interessos general ni
existeixin altres interessats en el procediment.
Com el desistiment afecta al procediment i la renuncia afecta al dret, les persones que
l’hagen formulat i aconseguit podran sol·licitar de nou que es tramiti un procediment
similar sempre que no s’haguera perjudicat el dret pel pas del temps.
Impossibilitat material
També produirà la terminació del procediment la impossibilitat de continuar-lo per
causes sobrevingudes. La resolució en tot cas haurà de dictar-se motivadament. Un
exemple: un interessat que sol·licita una llicència de rehabilitació d’un edifici, però
mentre es tramita, l’edifici cau. La llicència no serà necessària, no tindrà sentit. Es
podrà sol·licitar una llicència de cosntrucció d’un nou edifici. Tant la sol·licitud de
l’interessat com d’ofici s’acredita la circumstancia i es dicta la resolució de
impossibilitat material i d’arxiu de les actuacions.
La caducitat
La caducitat en els procediments iniciats a sol·licitud dels interessats es refereix a un
mecanisme que permet posar fi a la tramitació del procediment sempre que es
justifiqui la inactivitat prolongada de l’interessat. És a dir, mitjançant esta caducitat
s’habilita que l’administració finalitze la tramitació dels procediments quan la seua
tramitació haja quedat paralitzada per causa imputable als interessats.
En estes casos l’art. 95 LPACAP permet que l’administració dirigeixi a l’interessat
un requeriment manifestant-li que el procediment està paralitzat per causa imputable
a ell mateix i li transmet l’advertiment que transcorreguts 3 mesos sense que el
particular realitze les actuacions necessàries podrà declarar-se la caducitat del
procediment. En estes casos, transcorregut el termini sense que el particular haja
24
realitzat les actuacions requerides l’administració dictarà una resolució en la qual

declarà que s’ha produït la caducitat del procediment i que, per tant, s’acorda l’arxiu
de les actuacions, tot notificant esta resolució als interessats.
Com esta forma de terminació només afecta al procediment iniciats a sol·licitud de
l’interessat i que no es fonamenta en la simple inactivitat e l’interessat, el particular
podrà tornar a exercir el seu dret si no perd el dret de prescripció.
➢ Procediments iniciats d’ofici:
Desistiment de l’administració
En determinats casos com per exemple en matèria de contractació del sector públic,
la legislació reconeix el dret de l’administració a desistir no del procediment sinó
del contracte d’obres que haguera adjudicat.
En estes casos, la normativa admet que l’administració pugui desistir de l’execució

d’un projecte, activitat programada sempre que este no sigui contrari a l’interès
general i a més, amb l’obligació d’indemnitzar als particulars dels danys i perjudicis
que els haguera pogut ocasionar. Per ex: quan l’adm. desisteix d’executar una obra
pública adjudica (una carretera) sempre que li reconguera a l’adjudicatari una
indemnització del 6% del pressupost d’execució de l’obra.
Altre tipus de caducitat

En els procediments iniciats d’ofici que només poden produir efectes desfavorables
per als interessats com ocorre per ex: quan es tracti de procediments sancionadors,
l’art. 25 LPACAP estableix que:
Transcorregut el termini màxim de tramitació establert per la normativa aplicable es
produirà la caducitat del procediment. Este tipus de caducitat podrà ser apreciada
d’ofici o sol·licitada per qualsevol dels interessats i l’adm. estarà obligada a dictar
una resolució que admeti la caducitat del procediment i acordi l’arxiu de les
actuacions i la notifica als interessats.
En esta situació s’ha manifestat amb alguna freqüència que algunes administracions
declaren la caducitat del procediment sancionador però com la infracció no ha prescrit
acorda al mateix temps iniciar la tramitació d’altre expedient sancionador. Respecte
d’esta possibilitat hi ha que apuntar que per ex: en alguns sectors esta possibilitat està
expressament prohibida com en la legislació tributària i també existeix una sentència
aïllada del Suprem que entén que esta pràctica de declarar la caducitat i iniciar altre
procediment és “frau de llei”.
Silenci administratiu: absència de resolució expressa en tota mena d’expedients

administratius que puga estar tramitant l’administració. L’aspiració que l’administració
25
tramite els diversos procediments de forma adequada i en termini; forma part de la

mateixa història de l’administració i per desgracia podem constatar que els intents
legislatius que s’han anat succeint al llarg del temps per a que l’administració resolgue
en termini normalment han tingut un èxit limitat. Dins d’esta constant històrica analitzem
el silenci administratiu de la LPACAP de 2015 (llei de procediment administratiu). El
silenci administratiu es caracteritza per 3 aspectes:
1. És una forma de terminació anormal, ja que no podem admetre que sigui normal,
que l’administració manifesti la seua voluntat sense manifestar-la de cap manera,
mitjançant la seua inactivitat.
2. Quan l’administració no tramita i resol un procediment en termini es produeix

sempre una o diverses infraccions de caràcter disciplinari, ja que el responsable
de la tramitació incorrerà en infracció de la normativa laboral encara que
normalment argumentaran que té una càrrega excessiva de treball, circumstància
que hauran de valorar els seus superiors però si l’excusa és verídica la
responsabilitat assoleix als superiors per no habilitar els recursos necessaris per
no fer els recursos en termini.
3. Més enllà de la responsabilitat disciplinària personal el retràs en la resolució dels

procediments podrà transformar-se en responsabilitat patrimonial de la pròpia
administració per aquells danys i perjudicis que haguera pogut causar al
particular. L’administració tindrà que rescabalar els danys i perjudicis ocasionats.
Per a saber com opera el silenci administratiu hem de fer referència,

Primer, als terminis de tramitació dels procediments, el que inclou la seua ampliació,
reducció i suspensió i a continuació, farem referència al silenci positiu i negatiu.
Terminis de tramitació dels procediments:
Per a determinar els terminis de tramitació dels diversos procediments hi ha que tenir en
compte les regles següents:
1. Seran els que estiguin fixats en la normativa reguladora de cada procediment. Per
ex: tramitar i resoldre en 6 mesos
2. La normativa reguladora no podrà establir terminis de tramitació superiors a 6
mesos, ja que per a que esta possibilitat sigui factible caldrà una llei estatal o una
llei autonòmica o una norma de dret comunitari.
3. Quan la norma reguladora de cada procediment no estableixi un termini, el termini
serà de 3 mesos, és a dir, el termini amb caràcter supletori serà de 3 mesos per
disposició de la mateixa LPACAP
26
Finalment hi ha que tenir en compte que encara que el termini màxim de terminació i
resolució haja vençut, l’adm. Continuarà tenint l’obligació legal de dictar la resolució
expressa que correspongui (art. 21) amb algunes limitacions en el cas del silenci
positiu.
A més dels terminis de tramitació hi ha que tenir en compte que poden ser objecte
d’ampliació o de reducció:
Per un costat, d’ampliació. Art. 23 LPACAP: amb caràcter excepcional quan l’adm. Haja
escoltat tots els mitjans personals i materials disponibles i en este cas es permet que
l’òrgan competent per a resoldre pugui prorrogar el termini de tramitació com màxim
fins a la meitat del termini inicial de tramitació.
Per altre costat, la reducció (disminució). Fa referència al cas de que l’òrgan competent
acorda la tramitació de caràcter urgent. En este supòsit tots els terminis inclòs de
tramitació es redueixen a la meitat.
Finalment, hi ha que tenir en compte que en alguns casos els terminis de tramitació
seran suspesos. En qualsevol cas el còmput del termini màxim per a tramitar i resoldre
els procediments es podrà suspendre en els supòsits en el art. 22 de la LPACAP que són:
1. Quan es requereix a l’interessat per a que esmeni les deficiències de la seua

sol·licitud o aporti documents o altres elements de judici necessaris
2. Quan haja d’obtenir-se un pronunciament previ i preceptiu d’un òrgan de la UE
3. Quan existeixi un procediment no finalitzat en l’àmbit de la UE que condicioni
directament el contingut de la resolució de que es tracti.
4. Quan se sol·liciten informes preceptius a un òrgan de la mateixa o altra adm.
5. Quan hagen de realitzar-se proves tècniques, anàlisis contradictoris o diriments

proposats pels interessats (dopatge i consumidors)
6. Quan s’inicien negociacions per a la conclusió del procediment per forma
convencional
7. Quan per a la resolució del procediment sigui indispensable l’obtenció d’un previ
pronunciament per part d’un òrgan jurisdiccional.
Tipus de silenci
➢ Silenci positiu: la llei 30/92 va establir la novetat de que, després de la tramitació
del procediment la manca de resolució expressa en termini en els procediments
iniciats a sol·licitud de l’interessat equivalia a un silenci administratiu positiu.
Considerant que este era un autèntic acte presumpte estimatori. Dit en altres
paraules, que la maca de resolució expressa equivalia a una resolució estimatòria
de la sol·licitud de l’interessat. → derogà
Esta innovació de la llei 30/92 va ser aplaudida però com hi havia tantes excepcions, va
produir com a reacció que la llei 4/1999 com l’actual llei 39/2015 hagen intentat reduir
27
els casos en que el silenci pugui ser desestimatori en els procediments iniciats a sol·licitud
d’un interessat.
En l’actualitat el règim del silenci administratiu positiu es troba en l’art. 24 LPACAP
(39/2015) que estableix una regla general i diverses excepcions;
Respecte de la regla general, consisteix en que en els procediments iniciats a sol·licitud
dels interessats la manca de resolució expressa en termini equival a un acte presumpte
estimatori. (contingut estimatori)
L’únic comentari que mereix la regla general consisteix en que el silenci estimatori
limitarà els seus efectes a aquells que afirmen l’existència de l’acte presumpte estimatori.
És a dir, els interessats en el procediment i amb major exactitud, els interessats que hagin
presentat la sol·licitud i no altres (l’interessat principal que té legitimitat i ara demana
l’efectivitat del silenci administratiu). Té importància amb els procediments triangulars
(procediments amb molts interessats)
Respecte de les excepcions, malauradament tenim que constatar que a pesar dels esforços
del legislador l’art. 24 LPACAP continua referint-se a una diversitat de supòsits en els
quals encara que el procediment s’haja iniciat a sol·licitud dels interessats el silenci podrà
ser desestimatori. Estes excepcions s’agrupen en 3 grups:
1. Quan una norma amb rang de rei (estatal o autonòmica) o una norma de dret
comunitari o internacional hagen establert que el silenci serà desestimatori.
2. Supòsits previstos en l’art. 24.1,1 LPACAP ; el silenci administratiu serà
desestimatoris en els supòsits següents:
✓ En els procediments relatius a l’exercici del dret de petició de l’art. 29 CE

✓ Aquells procediments en que la estimació de la sol·licitud tindria com a
conseqüència que es transferiren al sol·licitant facultats relatives al domini públic
o al servei públic.
✓ Aquells en que la estimació de la sol·licitud implicarà l’exercici d’activitats que

pogueren causar danys al medi ambient. (per ex: autorització d’abocaments)
✓ Els expedients de responsabilitat patrimonial de l’administració. Es proclamen
danys i perjudicis contra l’administració. En estes supòsits el silenci serà negatiu
i no positiu.
✓ Supòsit relativament problemàtic en tant en quant deriva de l’anomenada
directiva comunitària de serveis que pretén expandir l’àmbit del silenci
administratiu condicionant que les legislacions dels EEMM de la UE siguen
generoses en este sentit, el que ha conduit a que el legislador estatal en la
LPACAP reconegui este silenci positiu excepte aquells casos en que: la llei pugui
establir el silenci negatiu per raons imperioses d’interès públic (ex: llicències
UBER, VTC... alternatives al taxi)
28
3. En els procediments d’impugnació d’actes i disposicions i en els de revisió d’ofici

a sol·licitud de l’interessat el silenci administratiu també serà desestimatori.
No obstant això l’art. 24.1, 4 estableix una excepció de la excepció: quan

l’interessat formuli un recurs d’alçada contra la desestimació presumpta d’una
sol·licitud i el recurs no es resolgui en termini, s’entén que el silenci administratiu
és estimatori. Fem el comentari de que, amb esta regla de la excepció el que es fa
es penalitzar el doble silenci, ja que ens trobem en una primera sol·licitud que no
és tramitada i resolta en termini, que justifica un recurs que tampoc és tramitat i
resolt en termini, és en esta situació quan es produeix el silenci positiu, només
respecte del recurs d’alçada.
Per a finalitzar el tema del silenci administratiu positiu farem referència a la forma
d’acreditació que a este respecte la llei estableix que podrà ser de qualsevol forma
admissible en dret, inclosa la llei 30/92, la seua certificació. Però en la pràctica serà amb
una copia/fotocòpia segellada de la sol·licitud original acompanyada de la norma de
procediment que estableixi el termini de tramitació.
Un altre problema distint serà que l’adm. es negui a reconèixer este acte presumpte
estimatori però en el mateix moment en que l’adm. manifesta esta voluntat, esta resolució
ja serà impugnable en via administrativa si procedeix o davant els tribunals de la
jurisdicció contenciós-administrativa que, en últim terme i davant de l’actitud reticent de
l’adm. declararan si existeix un acte o no presumpte desestimatori i el seu abast. (els drets
que se’n deriven de l’acte).
➢ Silenci negatiu: a diferència del silenci positiu que quan existeixi equival a un
autèntic acte estimatori, en canvi en el silenci administratiu negatiu no es trobem
en la mateixa situació, ja que en el silenci desestimatori no existirà un acte
administratiu sinó que este es considera com un mecanisme que permetrà a
l’interessat impugnar la manca de resolució expressa o bé obligarà a
l’administració a declarar la caducitat del procediment i per tant a arxivar les
actuacions.
En este sentit, el silenci administratiu negatiu només s’aplicarà en els procediments
iniciats d’ofici per la pròpia administració. Es regula en l’art. 25 LPACAP i en este
precepte es preveuen dos supòsits diferents:
1. En aquells procediments dels que poguera derivar-se el reconeixement o la
constitució de drets o altres situacions jurídiques favorables per als interessats la
29
manca de resolució expressa en termini comportarà que els interessats puguen

entendre desestimant les seues pretensions i per tant, impugnar la inactivitat
(manca de resolució expressa) en via administrativa o judicial.
2. En els procediments també iniciats d’ofici en que l’administració exerciti

potestats sancionadores o en general, potestats d’intervenció susceptibles de
provocar efectes desfavorables per als interessats, la manca de resolució expressa
en termini provocarà la caducitat del procediment. L’administració estarà
obligada d’ofici o a sol·licitud de l’interessat a dictar la resolució que declara la
caducitat del procediment i per tant ordeni l’arxiu de les actuacions
(de l’expedient)
Finament, tant en el cas del silenci administratiu positiu com en el negatiu es planteja si
l’administració pot dictar una resolució expressa quan haja vençut el termini de tramitació
i a este respecte també hi ha que tenir en compte esta distinció:
1. Si el procediment es va iniciar a sol·licitud de l’interessat i el règim del silenci

administratiu és positiu la resolució tardana (que es dicti vençut el termini de
tramitació) necessàriament haurà de ser confirmatòria de l’acte administratiu
positiu perquè sinó seria altra manera de burlar el silenci positiu. I només acudint
al procediment de revisió d’ofici d’actes nuls de ple dret podrà l’administració
deixar sense efecte l’acte administratiu positiu
2. En els procediment iniciats d’ofici per la pròpia administració dels que pugui
derivar-se el reconeixement d’un dret o condició favorable a l’interessat,
l’administració podrà dictar una resolució tardana sense estar vinculada al silenci
desestimatori. No obstant això en els procediments sancionadors o desfavorables
a l’interessat la resolució tardana només pot confirmar la caducitat del
procediment i disposar l’arxiu de les actuacions.
Formació de la voluntat administrativa dels òrgans col·legiats

A diferència dels òrgans administratius unipersonals en que la decisió de la persona física
titular de l’òrgan es converteix en la voluntat de l’administració, en canvi en els òrgans
col·legiats com estan composats d’una pluralitat de persones físiques les seues
manifestacions de voluntat han de manifestar-se seguint un determinat procediment. Però
la rellevància d’esta circumstància es troba en que si l’òrgan col·legiat no manifesta la
seua voluntat seguint este procediment o vulnera alguna de les seues regles essencials,
l’acte administratiu serà nul de ple dret.
30
La regulació del procediment per a la formació de la voluntat dels òrgans col·legiats es

regula amb caràcter bàsic per a totes les administracions públiques en els art. 15-18
LRJSP (llei 40/2015) sense perjudici de tindre en compte estes 3 matisacions:
1. Que respecte dels òrgans col·legiats de l’Estat els art. 19-22 LRJSP conté
disposicions específiques que no són bàsiques, que només s’apliquen a l’adm.
de l’Estat
2. De la formació de la voluntat del Consell de Ministres, de les Comissions
delegades del govern i del màxim òrgan executiu de les CCAA no es regeixen
per esta regulació sinó per la respectiva llei de govern o d’administració
3. Que la formació de la voluntat dels òrgans de govern col·legiats de
l’administració local tampoc segueixen esta regulació sinó la establerta en la
legislació de règim local.
Per lo tant a l’hora de definir l’àmbit d’aplicació del règim previst en els art. 15-18
LRJSP podem sintetitzar dient que s’aplica als òrgans col·legiats creats per disposició
legal o reglamentària estatal o autonòmica en la legislació sectorial que pugui regular les
diverses matèries com puguen ser: la comissió nacional de l’aigua, el consell de
consumidors i usuaris, la comissió dels usuaris de la sanitat pública...
El procediment per a la formació de la voluntat dels òrgans col·legiats es sintetitza en les
regles següents:
1. Tipus d’òrgans: els òrgans creats per l’administració poden ser ordinaris com també
tindre representants de l’àmbit social sobre el qual exerceixen les competències i fins
i tot tindre capacitat resolutòria.
Si és un òrgan col·legiat ordinari no tindrà cap especialitat però si és un òrgan col·legiat

en el que participen representats i interessos socials la seua forma d’integració en
l’administració es produirà de forma que no estiguin sotmesos a relacions jeràrquiques.
Per altre costat, quan l’òrgan col·legiat tingui capacitat resolutòria esta possibilitat es
reserva a que la norma que reconegui esta facultat estigui publicada en el butlletí oficial
corresponent.
2. Potestat d’autonormació: els òrgans col·legiats podran completar la regulació del

procediment previst en els art. 15-18 LRJSP pel que fa a ells mateixos, és a dir, poden
aprovar normes addicionals pel que al seu règim d’organització i funcionament.
3. Els òrgans col·legiats estan formats per diverses categories de membres: la

presidència, la secretari i les vocalies tots ells amb un estatut jurídic específic que la
LRJSP sols detalla respecte al titular de la secretaria el que permet a la legislació
autonòmica i al propi òrgan col·legiat completar els aspectes organitzatius i de
funcionament d’estes òrgans col·legiats que en moltes ocasions són complexos.
4. El procediment per a manifestar vàlidament la seua voluntat serà el següent:

31
✓ La persona titular de la presidència farà una convocatòria d la sessió amb l’hora i

la data de la sessió i a la qual s’haurà d’adjuntar l’ordre del dia i en la major part dels
casos es pot coordinar amb la secretaria. De manera tal que l’òrgan col·legiat només
podrà deliberar i votar sobre els assumptes inclosos en l’ordre del dia sense perjudici
que per unanimitat pugui declarar la urgència d’un assumpte i deliberar sobre ell.
✓ Normes relatives a la constitució i celebració de la sessió de l’òrgan col·legiat.

Per a la vàlida constitució de la sessió caldrà que estiguin presents: el titular de la
presidència o qui el substitueix, el titular de la secretaria i la meitat dels vocals o qui
els substitueix, amb la important matisació en que en aquells òrgan que hi hagen
representats d’interessos socials normalment es considera suficient que estiguin
presents els portaveus.
✓ Deliberació sobre els diversos assumptes es realitzarà seguint l’ordre del dia, el
titular de la presidència deixarà que es manifesten les diferents opinions i quan
l’assumpte el consideri lo suficientment tractar promourà que es realitzi la votació. A
este respecte l’assumpte quedarà aprovat quan el nombre de vots a favor sigui
superiors que els de en contra, sense perjudici que les pròpies normes de funcionament
puguen establir supòsits de les majories reforçades.
✓ De la celebració de les sessions i de les seues circumstàncies en que es

desenvolupi les sessions i els resultats, el secretari elaborarà el document formal que
reprodueix un resum de les deliberacions i votacions de cada assumpte. El titular de
la secretaria elaborarà l’acta que correspongui mentre es desenvolupa la sessió i per
tant pot aprovar-se al final de la sessió o el que resulta més freqüent, la persona que
exerceix la secretaria redactarà l’acta els dies següents a la celebració de la sessió i en
este cas l’acta serà apropada en la propera sessió que realitzi l’òrgan col·legiats. Per
això mateix les certificacions que pugui expedir la secretaria solen indicar si l’acta
està provada o pendent d’aprovació.
32
TEMA 10: LA CAUSA DELS ACTES ADMISNITRATIUS

1) REMISSIÓ A UN CONCEPTE D’ACTE ADMINISTRATIU (AA).
Podem afirmar que en el nostre sistema administratiu conviuen dos conceptes o dues
visions del AA: una de caràcter substantiu i una altra de caire procedimental o processal,
però que ambdós conceptes s’aproximen o conflueixen en una síntesi en la qual es
juxtaposen característiques de les dues perspectives.
En primer lloc, des d’una perspectiva substantiva, tant si partim d’un concepte d’acte
administratiu (AA) de caire estricte, com a declaració unilateral de la voluntat d’un òrgan
administratiu que produeix efectes jurídics de caire subjectiu (SAYAGÜÉS), com també
si som partidaris d’un concepte més ampli, en definir els AA com a declaració de voluntat,
de coneixement, de desig o de judici, procedent d’un òrgan de l’Administració Pública
(AP) en exercici d’alguna de les seues potestats, distinta de la potestat reglamentària
(ZANOBINI), ambdós conceptes es caracteritzen perquè els AA son declaracions de
voluntat o de coneixement que provenen d’un òrgan de l’AP, sense que es justifique
excloure del concepte aquells casos en els quals la declaració de voluntat provinga d’una
entitat pública o, fins i tot d’un particular, com ocorre amb els contractista o una empresa
concessionària de l’AP i, per tant, facultada o habilitada per esta per a poder emetre
declaracions de voluntat, de coneixement, de judici o de desig en nom de l’AP contractant
o que va decidir atorgar la concessió administrativa.
En segon lloc, el concepte procedimental o processal d’AA ha de ser un concepte ampli,
ja que ha de comprendre tant les resolucions administratives definitives, és a dir, les que
es dicten al final de la tramitació dels procediments, com els AA de tràmit, de simple
tramitació, tot incloent els actes de simple comunicació, com també els actes
administratius expressos i els actes administratius presumptes, els actes administratius
unilaterals i en ocasions els actes consensuals, com és el cas d’un conveni de cooperació,
i sobre qualsevol possible manifestació de l’activitat administrativa (articles 1 i 25 LJCA),
de forma que la jurisprudència ha arribat a considerar acte administratiu la fulla de la
nòmina d’un empleat públic amb les retribucions mensuals.
Per això, el concepte substantiu i el concepte procedimental dels AA poden

fondre’s en un concepte de síntesi, que englobe les dues perspectives anteriors,
substantiva i processal, de manera que siga útil per a poder analitzar totes les decisions de
voluntat de qualsevol Administració o entitat pública, tot incloent als particulars que
ocupen la seua posició, en l’exercici de tota classe de competències legalment atribuïdes
i d’activitats que puga desplegar.
A partir de les observacions anteriors, quan utilitzem qualsevol de les definicions

dels AA podem advertir grosso modo que en elles tenim clarament dos grans elements:
33
Per un costat, la voluntat o la decisió que manifesta la persona o persones titular d’un
òrgan que pertany a l’Administració Pública, como autor o emissor del mateix AA, tot
seguint un mecanisme ‘psicològic’ per a formar la seua voluntat: la representació d’una
idea, la tendència o inclinació del subjecte titular de l’òrgan, l’avaluació pràctica de la
tendència o de les possibles alternatives, i la decisió de procedir a una actuació efectiva,
és a dir, la manifestació ‘exterior’ de la decisió que adopte: tot dictant i emetent un acte
administratiu, una resolució o un acord (per això, tant AA, com resolució administrativa
com acord d’un òrgan col·legiat de l’AP són expressions sinònimes).
Per un altre costat, els efectes jurídics que produeixen o es desprenen d’aqueixa
manifestació de voluntat administrativa, el que normalment serà el contingut –l’objecte-
de la voluntat manifestada per un òrgan que forma part d’una Administració Pública:
dictar un acte administratiu o una resolució per a crear o imposar efectes i conseqüències
jurídiques, tant reconèixer drets com imposar obligacions als particulars (BOQUERA),
però també emetre un parer, manifestar un judici tècnic, declarar la constatació d’un fet,
o d’una data o una circumstància, etc. (ZANOBINI).
2. ELEMENTS SUBJECTIUS I ELEMENTS OBJECTIUS DELS AA:
No obstant l’anterior, se examinem els dos elements amb una lupa potent, podrem
advertir que els AA no estan formats només per dos elements, sinó por cinc elements
diversos, alguns de caràcter subjectiu i altres de caire objectiu:
a) La Causa.- Abans que qualsevol persona haja decidit prendre una decisió, abans
que la persona titular d’un òrgan administratiu dicte una resolució, tothom realitza una
representació i un judici crític sobre si ens convé o no actuar en un determinat sentit. A
esta representació nosaltres la denominem ‘causa’, i lògicament és un element ‘subjectiu’
de tota decisió, en el nostre supòsit de l’AA o de la resolució que dicte un òrgan de
l’Administració Pública, o d’una Entitat Pública, tant siga estatal, com autonòmica o
local.
b) El Subjecte.- La manifestació de voluntat per part de la persona física que ocupa

un càrrec o que treballa com a empleat públic al servei d’una AP, sempre haurà de
provenir d’un subjecte que, por una part, formarà part d’un òrgan administratiu, siga
unipersonal o col·legiat, que exerceix una funció de gestió, o bé una funció consultiva o
de control; i, per altra part, l’òrgan en el qual estiga integrat el subjecte autor del AA
formarà part de l’organització d’una AP, siga esta caràcter territorial o, de vegades, una
entitat pública instrumental, o una entitat pública independent, un consorci públic, etc., i
per això es desprèn que també ens trobem davant d’un element de caire subjectiu.
34
c) La Forma.- La manifestació de voluntat de qualsevol òrgan d’una AP es

manifestarà cap a l’exterior, d’una forma o altra, sense cap altra opció, ja que la forma
consisteix en el mecanisme de translació de la voluntat del subjecte a l’exterior, a la
realitat, de manera que si la voluntat no adopta una forma o altra, la resolució, l’acord o
el AA no podrà existir. Normalment l’AA tindrà una forma escrita, en suport paper o en
suport electrònic, però poden existir altres formes o mecanismes de manifestació i, en tot
cas, ens trobarem davant l’element ‘formal’ de la declaració de voluntat de qualsevol
òrgan d’una AP.
d) El Contingut.- El primer element ‘objectiu’ del AA serà el contingut de la decisió

administrativa, entès com el nucli, la part central, de la decisió de l’òrgan administratiu.
Per als partidaris d’un concepte ampli de AA, el contingut serà la declaració de voluntat,
de coneixement, de judici o de desig. En canvi, per als defensors d’un concepte estricte
de AA, el contingut serà més aviat la declaració de voluntat, és a dir, els drets que es
declaren o reconeixen, com també les obligacions que es creen i que s’imposen
unilateralment.
e) La Finalitat.- La finalitat del AA serà aquella cosa que es pretenga per l’òrgan
autor de la decisió que adopte la AP, que mai ha de perseguir fins particulars, sinó que ha
de pretendre la consecució d’interessos públics, la satisfacció dels interessos generals –i
públics- de la població que forme part del substrat de l’Administració Pública de què es
tracte, i per això mateix existeixen interessos generals de l’Estat, interessos generals
autonòmics, interessos generals provincials, interessos generals municipals, etc. A més,
en la mesura que la finalitat pública perseguida ha de ser lògica conseqüència del tipus
de potestat administrativa que en cada cas s’exerceix (siga normativa, expropiatòria,
sancionadora, de promoció o foment, d’ordenació d’activitats humanes, de prestació d’un
servei públic, o de planificació urbanística, etc.), la finalitat també serà un element
‘objectiu”, normalment declarat i que forma part inherent de tota actuació de
l’Administració Pública i, per tant, de tots els AA.
A) LA CAUSA DELS ACTES ADMINISTRATIUS:
La causa és un element subjectiu del AA, les circumstàncies particulars que expliquen
que s’haja adoptat una decisió, que s’haja dictat una concreta i determinada resolució per
un òrgan de l’AP.
Bàsicament, la causa consisteix en la representació i l’avaluació que realitza la persona

titular de l’òrgan autor del AA abans d’adoptar la seua decisió i d’expressar, de dictar, el
corresponent AA.
35
La causa sol confondre’s amb els fets, i des d’esta òptica inclús la jurisprudència de
vegades afirma que un canvi dels fets justifica que s’adopte una modificació en la
resolució que s’haguera dictat. Tanmateix, la causa no són els fets aïlladament
considerats, sinó l’aprehensió i l’avaluació dels fets que realitza l’autor del AA, i per això
la causa d’alguna manera és la imaginació, l’avaluació dels fets que realitza la persona
titular de l’òrgan que va decideix adoptar una resolució amb un determinat contingut.
La causa sempre és la imatge d’una avaluació subjectiva, mai la realitat física ni

els fets que defineixen o condicionen esta realitat. A més, aquella representació i
avaluació dels fets sempre dependrà de les circumstàncies subjectives de la persona, de la
seues capacitats, de la seua memòria i de la intel·ligència, el que segurament influirà en
la decisió, com també que AA tinga un contingut o un altre.
Tampoc convé oblidar que l’autor de la decisió podrà manifestar la causa real que
l’impulsa a adoptar una decisió, a dictar un AA amb un determinat contingut, però també
podrà simular o amagar la causa real de la decisió de l’Administració Pública, per molts
diversos motius, des de disfressar la comissió d’un delicte a no voler reconèixer que
anteriors decisions no foren les més apropiades o eficaces.
Amb caràcter general, quan existeix discrepància entre la causa del AA i el seu contingut
o finalitat pública, el AA incorrerà en causa de anul·labilitat o nul·litat relativa (article 48
LPACAP). No obstant això, quan la causa siga inexistent o il·lícita, perquè es dicta un
AA per aconseguir una finalitat oculta, delictiva, la resolució estarà afectada per una causa
de nul·litat absoluta o de ple dret (article 47.1, incís d, de la LPACAP).
En ocasions, quan examinem amb deteniment la ‘motivació’ o la justificació explícita

del AA podrem verificar l’adequació de la causa tant al contingut de la resolució com a
la finalitat d’interès general que pretenga satisfer, ja que la motivació, com a succinta
referència als fets i als fonaments de dret de cada supòsit en particular, ha de ser adequada
i suficient en cada supòsit concret, sempre que la motivació siga obligatòria (article 35
LPACAP).
B) EL SUBJECTE AUTOR DELS AA: DOBLE COMPETÈNCIA I

NEUTRALITAT:
Primerament, l’AA haurà de procedir d’un òrgan administratiu, tant siga una autoritat
com un empleat públic, que estiga integrat dins de l’Administració Pública, i esta AP
podrà ser territorial, institucional o instrumental, corporativa, tot admetent-se fins i tot
que determinats òrgans constitucionals i estatutaris puguen dictar autèntics AA en
determinades matèries (personal, contractació, i en matèria de gestió econòmica i del seu
36
respectiu patrimoni). Inclús s’admet que empreses contractistes i concessionàries de la

mateixa AP puguen dictar AA en aquells casos en què es troben habilitats o perquè l’AP
els haja delegat esta possibilitat.
Del que porten exposat es dedueix que quan un òrgan de qualsevol AP adopta una decisió
administrativa ha de concórrer una doble competència: de la Administració i de l’òrgan
autors de l’AA.
Per això, l’Administració Pública haurà de trobar-se en l’exercici d’una potestat que li
reconega l’ordenament jurídic, i igualment haurà de tindre assignada legalment la
competència material que pretenga exercir, atès que en cas contrari, quan l’Administració
Pública que dicte la resolució no tinga reconeguda la potestat o no tinga atribuïda la
competència material o territorial, l’AA incorrerà en una causa nul·litat de ple dret (article
47.1, incís b, LPACAP).
Com hem apuntat, l’altre nivell competencial incideix en l’òrgan, en les atribucions que
tinga legalment assignades cada òrgan, de manera que quan l’òrgan siga manifestament
incompetent, per raó de la matèria o del territori, la resolució incorrerà en vici de nul·litat
absoluta (article 47.1, incís b, LPACAP). Ara bé, quan la manca de competència material
o territorial no siga manifesta, o bé quan la manca de competència només siga funcional,
la resolució solament haurà incorregut en un vici d’anul·labilitat, que també por
anomenar-se de nul·litat relativa (article 48 LPACAP).
En segon lloc, pa persona titular de l’òrgan que adopte la resolució, siga autoritat o un
empleat públic, haurà d’estar vàlidament anomenat i trobar-se exercint el seu càrrec, en
servei actiu i en la destinació o lloc de treball que ocupe, atès que en cas contrari l’AA
serà anul·lable (article 48 LPACAP).
A més, en tercer lloc, l’autoritat o l’empleat públic que intervinga en la tramitació del
procediment o que dicte l’AA haurà de trobar-se en una situació de neutralitat, sense que
concórrega en ells ninguna de les cinc causes d’abstenció de l’article 23.2 LRJSP (tindre
interès personal en l’assumpte; vincle matrimonial o situació similar, o relació de parentiu
per consanguinitat o per afinitat fins el 2n grau; tindre amistat íntima o enemistat
manifesta; haver intervingut com a perit o testimoni en l’assumpte; i tindre relació
professional o de servei amb alguna persona de les interessades, o haver-li prestat serveis
professionals en els últims 2 anys), perquè si concorre alguna d’estes circumstàncies, la
resolució també serà ser anul·lable (article 48 LPACAP).
Finalment, en quart lloc, quan l’autor del AA siga un òrgan col·legiat, haurà de respectar
les regles generals per a la formació de la voluntat dels òrgans col·legiats dels articles 15
37
a 16 LRJSP (convocatòria de la presidència, confecció de l’ordre del dia i prèvia

comunicació amb l’antelació requerida, existència del suficient quòrum de constitució,
que ha de mantenir-se durant la celebració de la sessió, respecte a les regles de deliberació
i votació, aprovació per majoria suficient, la constatació dels acords adoptats en l’acta...),
ja que si es conculquen les regles essencials per a la formació de la voluntat dels òrgans
col·legiats, els acords que s’adopten es trobaran incursos en causa de nul·litat de ple dret
(article 47.1, incís e, in fine), però quan la regla incomplida no siga essencial, l’AA o
acord només es trobarà viciat per una causa de nul·litat relativa (article 48 LPACP).
C) LA FORMA DELS AA: LA SEUA DIVERSITAT I LA MOTIVACIÓ:
Com ja hem expressat, la forma consisteix en el mecanisme que trasllada la voluntat de

l’òrgan administratiu al món exterior, a la realitat, de manera que solament existiran
aquells AA que s’hagen pogut manifestar, el que demostra que ens trobem davant d’un
requisit essencial, i que el supòsit més freqüent serà la manifestació de forma escrita, tant
siga en suport paper o en suport electrònic, tret del cas que la seua naturalesa requerisca
una altra forma més adequada d’expressió i de constància (article 36.1 LPACAP).
A més, com el règim lingüístic és part de la forma de la resolució, s’haurà de respectar la

llengua oficial que haja estat elegida pels interessats (article 13, incís c, i article 15
LPACAP), el que s’haurà de completar-se amb la respectiva legislació sobre
normalització lingüística, como ocorre a la Comunitat Valenciana amb la Llei de la
Generalitat 4/1983, de 23 de novembre, d’Ús i Ensenyament del Valencià, en la qual
també es regula la utilització del valencià en les diverses Administracions Públicas que
són al nostre territori, a partir de la distinció entre els municipis en els quals l’ús
predominant és el valencià o, pel contrari, els municipis d’ús predominant castellà.
La forma se regeix pel principi de llibertat, sempre que es respecten les regles i els tràmits
essencials que permeten constatar els seus elements i característiques fefaentment, i per
això la forma escrita serà la normal, com a regla general (article 36.1 LPACAP), tant en
suport paper com en suport d’arxiu electrònic, el que no impedeix que puguen manifestar-
se de forma verbal i, inclús, d’altres formes: acústica, visual, per gestos, etc.
Quan la resolució es manifeste de forma verbal, la persona física titular de l’òrgan o el

funcionari que la reba procurarà que es constate per escrit, quan siga necessari, tot indicant
l’autoritat de la qual precedeix (utilitzant per esta finalitat la fórmula “d’ordre de”) (article
36.2 LPACAP).
Quan l’acord provinga d’un òrgan col·legiat, es formalitzarà per escrit en el “Llibre
d’Actes” pertinent, amb uns requisits de formalitat que, en el fons, estan garantint que
38
l’acord és vàlid perquè va ser aprovat seguint i respectant el procediment per a la formació
de la seua voluntat de forma escrupolosa.
En tot cas, quan s’empre la forma escrita, els AA tindran el contingut següent: a) la
indicació de l’òrgan que haja dictat la resolució, b) el contingut de la resolució pròpiament
dita, c) la data en la qual es va dictar la resolució, d) la indicació dels recursos que
legalment procedisquen, el que significa: el tipus de recurs, l’òrgan davant el qual s’haja
d’interposar i el termini del que disposa (article 40 LPACAP), i, per últim, e) la motivació
quan procedisca.
Amb caràcter general, l’incompliment dels requisits essencials de forma, tot incloent la
transgressió del règim jurídic lingüístic aplicable, condueix a un supòsit de nul·litat
relativa (article 48.1 LPACAP), sense perjudici que els defectes de forma no essencials,
o de procediment, només seran normalment una irregularitat que no comportarà efectes
invalidants, excepte quan es produisca indefensió o l’acte no tinga els requisits
indispensables para aconseguir la seua fi, el que genera també la seua nul·litat relativa
(article 48.2 LPACAP, a sensu contrario), com també podem trobar-nos en casos
particulars de nul·litat de ple dret: quan es prescindisca totalment i absolutament del
procediment legalment establert o es vulneren les regles essencials per a la formació de
la voluntat dels òrgans col·legiats (article 47.1, incís e, LPACAP), el que ja coneguem: la
manca de convocatòria de la sessió, l’absència de l’ordre del dia, la manca del quòrum de
constitució, no haver votat a favor la majoria requerida en cada cas, etc.
Finalment, els 9 supòsits en els quals procedeix motivar les resolucions de les AAPP són
els següents: a) quan limiten drets subjectius o interessos legítims; b) quan resolen
procediments de revisió d’ofici o recursos administratius; c) quan se separen d’actuacions
precedents o del parer d’òrgans consultius, d) els acords de suspensió de l’eficàcia dels
AA i els d’adopció de mesures provisionals; e) els acords d’ampliació o de reducció dels
terminis de tramitació; f) els AA que rebutgen proves proposades pels interessats; g) els
AA que acorden la terminació del procediment de forma distinta a la resolució definitiva;
h) les propostes de resolució en els procediments sancionadors i en els procediments de
responsabilitat patrimonial; i, per últim, i) els AA que se dicten en l’exercici de potestats
discrecionals (article 35 LPACAP).
D) EL CONTINGUT DELS AA: DETERMINACIONS PRINCIPALS I

ACCESSÒRIES.
Resulta palès que el contingut del AA és la part nuclear de la decisió de l’òrgan de

l’Administració Pública, en consistir en la declaració de voluntat, de coneixement, de
judici o de desig que emana d’un òrgan administratiu, segons la teoria que ens parega més
encertada –àmplia o restringida- del concepte d’acte administratiu. En tot cas, el contingut
39
serà la part de la resolució administrativa que produeix efectes jurídics, que posseeix
transcendència i que es projecta cap a l’exterior del propi òrgan de l’Administració o
Entitat Pública.
El contingut del AA podrà tindre dues parts ben diferenciades, el contingut principal i el
contingut accessori.
El contingut principal existirà necessàriament i consistirà en la declaració de voluntat

“típica”, com el reconeixement d’un dret, la imposició d’una obligació, la pràctica d’una
liquidació tributària, l’emissió d’un parer, d’una manifestació, la constatació d’una dada,
d’un judici tècnic, l’emissió d’una certificació, etc., segons el tipus de potestat que
s’exercisca i la classe de procediment tramitat.
En ocasions, el contingut principal podrà estar acompanyat d’altres continguts accessoris,

como són la fixació d’un termini, d’una condició, d’un mode o circumstància. Per
exemple: s’atorga la llicència urbanística, però s’haurà de construir en 6 mesos; s’atorga
una subvenció, però amb la condició que es realitze una conducta, una inversió i que es
justifique en un termini determinat i amb unes condicions; es practica una inscripció en
un Registre, però la seua validesa se supedita a què es mantinguen les circumstàncies que
la justificaren, etc.
Per tant, poden existir determinacions accessòries de temps, de condició i de mode, però
de forma limitada, per tal com estes determinacions accessòries han d’ajustar-se a la
naturalesa del contingut principal del AA al qual acompanya.
En moltes ocasions el contingut del AA estarà completament predeterminat per la llei,

per la normativa legal i reglamentària aplicable, como l’atorgament d’una llicència
urbanística municipal per a edificar 5 plantes, però altres vegades part del seu contingut
estarà condicionat per la voluntat del particular o per l’òrgan autor del AA: serà obligatori
concedir la llicència urbanística sol·licitada per a tancar una parcel·la, però la tanca podrà
ser un mur de ciment, un mur de pedra seca, una tanca metàl·lica, una tanca de fustes, etc.
La major part dels AA són “típics”, en el sentit que el seu contingut es troba
predeterminat, en major o menor mesura, per la legislació aplicable: es concedeix una
ajuda a l’estudi, es practica una liquidació tributària, s’imposa una sanció de multa,
s’expropia una relació de béns concrets i determinats, es concedeix una autorització per a
realitzar una activitat específica. Esta peculiar característica distingeix als AA del negoci
jurídic propi del Dret privat, on predomina l’autonomia de la voluntat de les partes i el
principi de llibertat de pactes i de forma entre els particulars (article 1255 del Codi Civil).
40
No obstant això, de la mateixa forma que en l’àmbit del Dret Administratiu no sempre es
configura completament tot el contingut dels AA, perquè en ocasions es deixa un marge
de discrecionalitat a l’Administració, de forma que s’admet que l’Administració podrà
elegir entre un determinat feix de possibilitats, de forma vàlida, tampoc en el Dret privat
i en les relacions entre particulars es respecta en tota la seua extensió l’autonomia de la
voluntat de les persones i el principi de llibertat de pactes entre les parts, com ocorre amb
la major part dels contractes laborals, com els contractes d’adhesió per accedir als serveis
de subministrament d’energia elèctrica, d’aigua potable, de gas, de telefonia, que
s’ofereixen al públic en general, i amb les condicions dels contractes que solen imposar
las grans empreses o cadenes de distribució o venda de productes, etc., supòsits en els
quals la capacitat de decisió dels particulars es troba molt minada.
En tot cas, la declaració de voluntat de la persona titular de l’òrgan administratiu haurà

de ser lliure i voluntària, és a dir, que no podrà estar viciada per violència, dolo,
intimidació o error, com tampoc podrà tindre un contingut impossible, siga impossibilitat
jurídica o siga impossibilitat material, ja que totes estes circumstàncies que afecten al
contingut dels AA i condueixen a què els AA estiguen afectats per alguna de les causes
de nul·litat absoluta (article 47.1, incisos c i d, LPACAP).
Per altre costat, l’objecte de la resolució, que serà una part primordial del contingut, haurà
de ser possible, lícit i determinat (article 1271 CC), de manera que si el contingut manca
d’objecte, l’objecte és impossible o constitutiu d’una infracció penal, també concorrerà
alguna de les causes de nul·litat de ple dret, segons els darrers incisos esmentats de
l’article 47.1 LPACAP.
Finalment, el contingut dels AA s’haurà d’ajustar al que haja disposat l’ordenament

jurídic, haurà d’adequar-se als fets i dades que el justifiquen, i també haurà de ser
determinat i adequat als fins d’aquells, com ha establert l’article 34.2 LPACAP, i per això
la infracció d’estes requisits provocarà, com a regla general, la nul·litat relativa de la
resolució definitiva que puga dictar-se, per contravenció de l’ordenament jurídic (article
48.1 LPACAP), tret del cas que la resolució puga estar afectada per un vici d’invalidesa
de major gravetat.
Per últim, quan l’Administració Pública puga triar entre diversos continguts possibles, és
a dir, decidir o executar un AA elegint entre diverses formes viables, no serà
completament lliure en la seua decisió, ja que en estes supòsits estarà legalment obligada
a actuar respectant el principi de proporcionalitat i a utilitzar el mecanisme menys
restrictiu de la llibertat individual de les persones, en aplicació de l’article 100.2
LPACAP.
41
E) LA FINALITAT DELS AA. LA DESVIACIÓ DE PODER: CONCEPTE I

CARACTERITZACIÓ.
La Finalitat dels AA consistirà en allò que pretenga aconseguir la persona titular de

l’òrgan de l’AP que dicta una determinada resolució, en la mesura que l’autor de qualsevol
manifestació de voluntat assumeix la finalitat que s’haja pogut representar i valorar en el
seu intel·lecte, sempre que siga possible.
Com ja hem vist, l’article 34.2 LPACAP preveu que el contingut dels AA s’ajustarà a
allò disposat en l’ordenament jurídic i, a més, que “serà adequat als fins” d’aquells, als
fins que tinga que perseguir precisament en aplicació de al legislació sectorial aplicable i
la resta de l’ordenament jurídic, que justifica les potestats i assigna unes competències o
altres a alguna de les AAPP.
Del que portem exposat es desprèn que la finalitat de tota actuació administrativa, de
qualsevol decisió que adopte un òrgan de l’Administració, seran sempre “fins públics”, si
vol dir-se d’esta forma pretendran de forma objectiva la satisfacció “dels interessos
generals”, sempre de caràcter públic i d’àmbit territorial estatal, autonòmic o local.
Ara be, no es tractarà de fins públics i generals considerats en abstracte, com pot deduir-
se, per exemple, en la frase “l’enriquiment del patrimoni històric artístic dels pobles
d’Espanya”, sinó de la finalitat pública que, de forma particular i en concret, haja previst
la legislació sectorial respecte d’una sèrie homogènia de possibles supòsits que després
seran objecte d’un posterior reconeixement per part de la resolució que dicte
l’Administració. Per exemple, la llei sobre protecció del patrimoni cultural permet
protegir els immobles que, per les seues característiques històriques i arquitectòniques
“siguen mereixedores” d’aqueixa protecció, de forma que el AA posterior declara como
bé d’interès cultural l’edifici del “Museu de Sant Pius V”. Per això, des d’una perspectiva
similar, la finalitat pública consistent en salvaguardar la seguretat del trànsit de vehicles
–i la indemnitat de les persones-, justifica que l’AP dicte un AA de caràcter sancionador
en matèria de seguretat vial.
Per això, quan una resolució no revetlle la finalitat pública concreta que pretenga no
significa que el AA siga inexistent, com tampoc que no tinga una finalitat, ja que podrà
ocórrer que esta s’haja omès, amb la qual cosa el que ocorre és que el AA manca de
justificació, haurà omès indicar l’interès públic que justifique la concreta resolució de què
se tracte, el que podrà repercutir en alguns supòsits en una omissió indeguda del deure de
motivar els AA, en els casos que ja coneguem de l’article 35 LPACAP, que ja hem
resumit.
42
Quan un òrgan administratiu dicte una resolució i transgredisca la finalitat pública

prevista per la normativa aplicable incorrerà en un vici de nul·litat relativa específic
conegut com a ‘desviació de poder’ (article 48.1 LPACAP), que no és defineix en la
LPACAP sinó en la Llei 29/1998, de 13 de juliol, Reguladora de la Jurisdicció
Contenciosa Administrativa (LJCA), segons la qual la desviació de poder consisteix en
‘l’exercici de potestats administratives per a fins distints als fixats per l’ordenament
jurídic (article 70.2 LJCA).
Per tant, existirà desviació de poder en tres supòsits diferents:

a) quan el AA tinga una finalitat privada,
b) quan el AA tinga una finalitat prohibida per l’ordenament jurídic, i,
c) quan pretenga una finalitat pública però distinta de la fixada per la legislació aplicable.
Com la desviació es connecta amb la causa del AA, resulta bastant difícil de provar i
d’avaluar, i per això quan concorre amb altres vicis de nul·litat, la seua anàlisi es deixa
per al final.
Per últim, una aproximació a les característiques de la desviació de poder podem resumir-
les, com han posat de relleu els diversos Tribunals, d’esta forma: a) com la desviació de
poder incideix en l’exercici de potestats administratives, poden incórrer en desviació de
poder l’actuació de tota mena i classe d’òrgans de qualsevol Administració Pública
territorial o Entitat pública instrumental que depenga d’alguna d’aquelles; b) la desviació
de poder pot cometre’s tant quan un òrgan de l’Administració realitza una actuació
material o dicta un AA –un fer-, com quan l’òrgan, de forma deliberada, incorre en una
inactivitat –no fer-; c) encara que el terreny més freqüent per a l’aparició dels supòsits de
desviació de poder siga l’àmbit de les potestats discrecionals, res no dificulta ni impedeix
que també puga cometre’s en l’exercici de potestats reglades; d) la desviació de poder
podrà concórrer amb altres supòsits de nul·litat del AA, el que la jurisprudència ha resolt
en el sentit que estes s’examinen amb preferència, tot deixant la desviació de poder per al
final, quan s’hagen descartat els altres supòsits de nul·litat; e) la prova de la desviació de
poder incumbeix a la part recurrent que l’haja al·legat, però com la seua prova sol ser
dificultosa s’admeten les presumpcions; i, per últim, f) en la desviació de poder sol
manifestar-se, quan s’incorre en ella, que la causa del AA és, en tot o en part, il·lícita,
però el que caracteritzarà la desviació de poder serà la infracció de la finalitat prevista per
l’ordenament jurídic, i no que la seua aparició puga ser una activitat preparatòria per a la
comissió d’una infracció penal.
43
44
TEMA 11: LES MANIFESTACIONS DE LA IL·LEGALITAT DE L’ACTE

ADMINISTRATIU.
L’origen de la teoria de les nul·litats de la invalidesa dels negocis jurídics es troba en el
dret privat i en el dret civil que distingeix en 3 característiques:
1. Nul·litat absoluta o de ple dret
En l’àmbit del dret civil, la decisió entre nul·litat de ple dret i anul·labilitat era important,
ja que havia de tindre en compte les característiques següents.
En primer lloc, la regla general -àmbit de dret civil/privat- és la nul·litat de ple dret, si el
subjecte que celebra el contracte no té capacitat o l’objecte és indeterminat.
En segon lloc, el vicis de nul·litat de ple dret, es consideren que son vicis d’ordre públic
i que per tant la nul·litat es produeix de forma automàtica → ex tunc (des d’aleshores),
des del moment en que el negoci es va celebrar.
En tercer lloc, les nul·litats de ple dret han de ser valorades, declarades i apreciades
d’ofici per un òrgan jurisdiccional encara que cap de les parts hagués al·legat.
En tercer i últim lloc, no pot convalidar-se ni esmenar-se.
Quan esta teoria es rep en l’àmbit del dret administratiu, es traslladen les mateixes
categories, però amb certes modificacions.
Així doncs, en primer lloc, la regla general ja no és la nul·litat absoluta, sinó que la norma
general serà l’anul·labilitat (que ve a ser la nul·litat relativa), perquè es considera que les
AAPP adopten els seues actuacions a un principi de legitimitat i a un principi de legalitat.
La sanció de nul·litat absoluta, o de nul·litat de ple dret, és la sanció jurídica més greu
que pot afectar a una resolució de l’administració (Acte administratiu) dictat per un òrgan
de l’administració. Que provocarà que es considere que la resolució nul·la no haja produït
mai efectes jurídics. Perquè la seua declaració tindrà efectes -ex tunc → des de la data en
que es va fixar la resolució.
En atenció a la seua gravetat, els AA només seran nuls de ple dret en els casos
expressament previstos per la llei. Per una norma amb rang de llei -estatal o autonòmica-
En tot cas, es mantenen la major part de les característiques provinents del dret privat o
civil, en el sentit que les causes de nul·litat de ple dret, poden ser apreciades d’ofici, són
imprescriptibles i, per tant, no poden ser objecte d’esmena o convalidació. A més, els
actes incursos afectats per la nul·litat de ple dret, podran ser objecte del procediment
d’ofici per la pròpia administració, seguint el procediment particular de l’article 106 de
la LPACAP. *A diferència de les resolucions que només siguen anul·lables, que no
podran ser revisades d’ofici per la pròpia administració, no tindran encaix en l’article 106
de la LPACAP.
Les causes de nul·litat de ple dret, són les 7 especificades a l’article 47.1 de la LPACAP:
45
a. Lesionen drets i llibertats públiques susceptibles de recurs d’empara

constitucional. Els de la secció primera del capítol segon del títol primer de la CE
→ art. 14 – 29 + l’objecció de consciència.
A diferència de la llei 30/92 que especificava que la lesió havia d’afectar al nucli
principal dels dret o llibertat pública susceptible d’empara constitucional, en
canvi, l’actual redacció de la llei 39/2015 és més clara i àmplia, ja que incorrerà
en esta causa de nul·litat tota aquella resolució o actuació administrativa que
provoque una lesió a estoes DD i LLP al marge de que afecte als seus aspectes
nuclears.
b. Els actes dictats per un òrgan manifestament incompetent per raó de la matèria o
del territori. Esta causa de nul·litat és tradicional. La manca de competència ha de
ser evident i manifesta, sense necessitat de realitzar interpretacions jurídiques. I
la manca de competència ha de referir-se a la competència material, per raó de
competència o per raó de territori. Ex: manca de competència per aprovar una
liquidació tributària, la manca de competència per a reconèixer incentius fiscals,
la manca de competència per a convalidar una resolució...
c. Els AA que tinguen un contingut impossible. Es refereix a la impossibilitat física
o material, però no a la impossibilitat legal (seria causa d’anul·labilitat). Ex: una
llicència de rehabilitació d’un edifici, i quan es dona la llicència, resulta que
l’edifici objecte ja s’ha enderrocat per ruïna (per tant és impossibilitat física o
material). Hi ha causa d’impossibilitat quan hi ha dues notificacions
contradictòries de dos òrgans de la mateixa administració
d. Els AA que siguen constitutius d’una infracció penal, o es dicten com a
conseqüència d’esta. Quan es dicta per a delinquir o es dicta com a conseqüència
d’una infracció penal (delictes o faltes) -sota amenaça per exemple- (dona’m la
llicència o et dispare).
e. Els actes dictats prescindit totalment i absoluta del procediment legalment
establert o de les normes que contenen les regles essencials per a la formació de
la voluntat dels òrgans col·legiats. La primer motiu de nul·litat és que la resolució
s’ha dictat prescindint de forma completa del procediment establert, el que la
jurisprudència interpreta com la manca total de procediment o la manca dels
tràmits essencials. El segon motiu de nul·litat d’esta causa és, la infracció de les
regles essencials del procediment per a la formació de la voluntat dels òrgans
col·legiats, com per exemple manca de convocatòria, manca de notificació de
l’ordre del dia, defectuosa composició del òrgan col·legiat etc. Dins d’esta causa
de nul·litat la jurisprudència ha admès com a nul·litat de ple dret la infracció de
majories d’un col·legi professional, la manca de negociació dels llocs de treball,
la omissió del impacte ambiental, la absència del tràmit d’audiència etc.
f. Els actes, expressos o presumptes, contraris a l’OJ pels quals s’adquireixen
facultats o drets quan no hi hagen, quan els interessats no tinguen els requisits
essencials per a la seua actuació.
Quan una resolució expressa siga contrària a l’OJ → podrà ser tant causa de
nul·litat absoluta com de relativa. Per això este supòsit exigeix que es manquen
46
dels requisits essencials amb els quals mai es podrà haver adquirit el dret o al
facultat, ja que l’AA exprés simplement contrari a l’OJ és anul·lables, però no nul
de ple dret. En anàlogues circumstàncies també serà nul de ple dret, però també
quan li manquen els requisits essencials. Per això, d’alguna manera segons
l’amplitud que es reconega al silenci administratiu positiu, es donarà a la
correlativa causa de nul·litat. Per a que esta causa de nul·litat tinga una
significació jurídica adequada, el concepte dels requisits essencials, ha de ser
objecte d’interpretació restrictiva (els requisits que siguen estrictament
essencials), de forma veritable i patent. Per això, esta causa de nul·litat no s’aplica
als actes de plantejament urbanístic.
g. Qualsevol altra resolució en que sí s’establisca expressament per una norma amb
rang de llei. Art. 47 (g), d’eixa oberta la porta a que el legislador estatal o
autonòmic puga establir per llei altres causes de nul·litat:
i. Art. 46 Llei General Pressupostària (LGP): que estableix la disposició de
depesa pública sense pressupost.
ii. Art. 32 de la Llei de contractes del Sector Públic, aprovar una contractació
sense aprovació pressupostària.
iii. Art. 9 de la Llei de Costes, les resolucions administratives que reconeguen
propietats dins la zona marítimo-terrestre.
iv. Art. 283 de la Llei Urbanística Valenciana. Les llicències urbanístiques o
d’edificacions il·legals adquirides per silenci admsintiració quan vulneren
l’ordenació urbanística.
*Hi ha més lleis, però amb estes 4 prou.
2. Anul·labilitat
Qualsevol infracció de l’ordenament jurídic. Excloent els supòsit de nul·litat absoluta →
hi anul·labilitat, quan no hi ha nul·litat absoluta.
En primer lloc, la regla general ja no serà la nul·litat absoluta, serà l’anul·labilitat. Perquè
es considera que les AAPP adopten la seua admsintiració a un principi de legitimitat i a
un principi de legalitat, del que derivaria que la seua actuació només incorreria en nul·litat
absoluta en aquells casos en que fora evident que la seua activitat és irregular, contrària a
l’ordenament jurídic. Per tant, ha de prevaldre com a regla general l’anul·labilitat.
En segon lloc, es manté la distinció entre nul·litat -ex tunc i la nul·litat -ex nunc (des del
moment en què es dicte la resolució que dicte que és nul·la), quan es declara que l’acte
és nul perquè està en curs en causa de nul·litat relativa o anul·labilitat.
En tercer lloc, es manté que les nul·litats absolutes poden ser apreciades d’ofici, mentre
que les anul·labilitats NO. No poden ser apreciades d’ofici, el que significa que només
podran ser declarades si hi ha impugnació dels interessats.
47
En quart i últim lloc, les nul·litats absolutes no poden ser convalidades, no poden ser
objecte d’esmena, en canvi les anul·labilitats SÍ podran ser convalidades i esmenades per
l’òrgan competent.
Podran afectar tant als elements objectius com als elements subjectius de l’acte
administratiu, sobretot al contingut de la resolució -qüestions de fons de la resolució-, ja
que les transgressions de caràcter procedimental, tenen un abast més limitat.
Com hem dit, seran anul·lables els actes de l’administració que incórreguen en qualsevol
infracció de l’ordenament jurídic, inclosa la desviació de poder. Ara bé, d’este enunciat
general, qualsevol infracció de l’ordenament jurídic tindrem que apartar dues hipòtesis:
1. Els supòsits de nul·litat de ple dret. (per la part de dalt). Art. 47.1 LPACAP
2. Anomenades irregularitats no invalidants (per la part de baix). Art. 48.2 LPACAP.

És a dir, els defectes de forma amb caràcter general no ocasionaran la nul·litat
relativa sinó que només provocaran esta nul·litat relativa quan la resolució no
tingui els requisits formals indispensables per a aconseguir la seua finalitat o quan
provoqui la indefensió dels interessats (supòsit més habitual)
Podem posar com a exemple de diversos supòsits de nul·litat relativa per vulnerar la
legalitat tant per aspectes substantius com per aspectes de forma, la infracció de normes
de dret comunitari, la vulneració de normes amb rang de llei estatal o autonòmica, la
vulneració de normes reglamentàries estatals i autonòmiques, la desviació de poder (art.
48 LPACAP) i aquelles infraccions de caràcter procedimental que provoquen la
indefensió material de o dels interessats. Com pugui ser: no atorgar el tràmit d’audiència,
no acordar la pràctica dels mitjans de prova que s’hagin sol·licitat, dictar una resolució
sense motivar-la quan este requisit era de caràcter obligatori, etc.
Finalment, com veurem a continuació la major part dels incompliments de caràcter
procedimental com pugui ser realitzar les actuacions fora de termini no comportarà la
declaració de nul·litat de la resolució que es dicti, excepte quan així es derivi de la
naturalesa del termini o la resolució no tingui els requisits indispensables per aconseguir
la seua finalitat.
3. Irregulabilitats no habilitants/invalidables. Simples defectes formals que no

causen la nul·litat del negoci jurídic, de la resolució jurídica.
Alguns autors parlen d’una quarta categoria
4. Negocis jurídics inexistents. En estos casos els negocis inexistents s’assimilen a
la nul·litat absoluta o de ple dret. SI el negoci no va existir perquè ningú el va
celebrar,... (és un acte completament simulat) → no existeix i és nul de ple dret.
48
10/03
La regulació de les irregularitats no invalidants és troba en els paràgrafs 2 i 3 del article
48, ja que després dels quals després de definir la nul·litat relativa com aquella que
afecta als actes administratius que incórreguen en qualsevol infracció del ordenament
jurídic inclosa la desviació de poder, a continuació especifica que no obstant això els
defectes de forma només determinés l’anul·labilitat de la resolució quan li manquen els
requisits formals indispensables per aconseguir la seua finalitat o quan provoque la
indefensió dels interessats. A més, s’afegix en l’apartat tercer que la realització
d’actuacions administratives fora de termini establert, només implicarà l’anul·labilitat
de l’actuació quan així ho impose la naturalesa del termini.
En resum, els actes procedimentals, en caràcter general, seran no invalidants, no
provocaran la invalidesa de la resolució, no seran invalidants, sinó simples
irregularitats. Llevat dels casos següents, que han de ser objecte d’interpretació
restrictiva:
1. Quan la resolució li manquen requisits essencials per a aconseguir la seua
finalitat, quan li manquen aspectes que li permeten desplegar els seua finalitat.
2. Quan provoque la indefensió material dels interessats.
3. L’incompliment dels terminis, però només quan així ho impose la seua
naturalesa. Ex; concessions administratives, sempre estan subjectes a termini.
4. La transgressió del règim lingüístic que puga estar establida en la regulació
pertinent.
Més enllà d’estos 4 suposats, qualsevol defecte procedimental, amb caràcter general no
afectarà a la validesa de la resolució, cosa que no significa que no puga tindre altres
conseqüències (responsabilitat disciplinària, silencia administratius,...) però la resolució
com a tal, per incomplir un termini no serà anul·lable.
A més de la falta del tràmit d’audiència, altres requisits procedimentals que poden
provocar una situació de indefensió:
- El rebuig injustificat de la pràctica dels mitjans de proves sol·licitades

- La pràctica de la prova sense citació de les parts interessades
- L’absència de motivació de la resolució quan legalment siga perceptiva.
Límits a la nul·litat dels actes administratius.

La necessitat de que l’administració actuï o haja d’actuar seguint uns procediments
prèviament preestablerts com també que l’actuació administrativa haja de buscar la
satisfacció dels interessos generals justifica que la legislació valori els defectes de
procediment amb certa generositat excepte el cas de que la tramitació administrativa
49
ocasioni una situació d’indefensió per als interessats, ja que fora d’este cas serà difícil
aconseguir que un defecte procedimental provoqui una declaració de nul·litat relativa.
Per això mateix, l’art. 48 LPACAP en els seus apartats 2 i 3 limite la viabilitat de la
nul·litat relativa respecte dels defectes de forma només,
En primer lloc, quan la resolució no tingui els requisits formals indispensables per
aconseguir la seua finalitat. És a dir, que li manca part del contingut o una part substantiva
de la forma, de manera que la resolució pot ser incomprensible.
En segon lloc, quan l’actuació administrativa provoqui una situació d’indefensió per als
interessats el que la jurisprudència limita més encara en exigir que la indefensió ha de ser
sols formal sinó que ha de tindre un caràcter material, és a dir, que l’interessat no pogué
conèixer totes les actuacions ni exercir els seus drets en el procediment.
En tercer lloc, el defecte formal de l’incompliment dels terminis només provocarà la
nul·litat relativa quan ho imposa la naturalesa del termini. Així per ex: serà nul·la la
prorroga de 5è anys d’una concessió administrativa inicialment concedida per 50 anys.
Però no serà nul·la l’incompliment dels terminis per ex: en el procediment d’expropiació
forçosa urgent.
Finalment farem referència a una sèrie de tècniques administratives que es preveuen en
els articles 49-52 LPACAP i que precisament el que estan manifestant estes tècniques és
que en l’àmbit del dret administratiu la nul·litat relativa és la regla general el que està
explicant que es restringeixen els efectes de la nul·litat absoluta o que es permeti en
ocasions esmenar esta classe de nul·litat en determinats supòsits.
D’esta manera tenim:
1. La incomunicació de la nul·litat de l’art. 49 LPACAP que estableix que: la

nul·litat absoluta o relativa d’una resolució no implicarà que ho siguen les
successives resolucions del procediment, en la mesura que estes siguen
independents d’aquelles. De forma similar, la nul·litat d’una part de l’acte
administratiu no implicarà la nul·litat de l’altra part excepte el cas que la part
viciada tingui tanta importància que sense ella no s’hagués dictat la resolució. A
partir d’este precepte es limita l’extensió de la nul·litat que per ella mateixa no
afectarà necessàriament a resolucions posteriors ni afectarà a aquella part de la
resolució que pugui ser vàlida.
2. La conversió dels actes administratius viciats de l’art. 50 que estableix que: els
actes nuls o anul·lables que no obstant això, continguen els elements d’altre acte
administratiu produiran els efectes d’este. Per ex: es reconeix a un empleat públic
el 5º trienni i la resolució és invàlida però pot ser vàlida als efectes de reconèixer
el 4º si reconeix els requisits.
50
3. La conservació d’actes i de tràmits: quan es declari la nul·litat absoluta o relativa

d’una resolució sempre s’acordarà la conservació d’aquells actes i tràmits el
contingut dels quals s’haguera mantes igual en el cas de no haver-se comés la
infracció. D’esta forma s’explica que quan es declara la nul·litat per la manca de
tràmit d’audiència o per la maca de pronunciar-se sobre la prova sol·licita, la
resolució és nul·la però es conserven els actes de tràmit realitzats fins al moment
en que l’administració tingué que atorgar el tràmit i per això es retrotrauen
(conserven) les actuacions anteriors i la retroacció només es produeix respecte del
moment en que la infracció es va cometre.
4. Convalidació/Esmena. Art. 52, que determina que l’Administració podrà esmenar

o convalidar els actes anul·lables tot esmenant els vicis que l’afecten. A més,
també s’ha de tindre en compte que la possibilitat d’esmena, de convalidació,
només es refereix als actes anul·lables (que incorren en nul·litat relativa), però no
als actes nuls de ple dret, que mai podran ser convalidats. Per això mateix, quan
un pla general d’ordenació urbana, és anul·lat no es pot esmenar, no es pot
convalidar → s’ha de tornar a elaborar tot el pla *tmb es pot aprofitar part, però
haurà de començar els tràmits des del principi. La resolució de convalidació,
produirà efectes des de la data en que es dicte, sense perjudici que s’admeta que
puga produir efectes retroactius si en la data que retrotrauen els efectes
concorrerien tots els supòsits, de fet, que ho permeten.
En aquells casos, en que el vici de nul·litat relativa consistisca en la manca de

competència funcional o la manca d’una autorització la convalidació pot realitzar-
se per l’òrgan competent per a dictar l resolució, sempre que siga superior
jeràrquic, com també obtenint l’autorització que justifica la nul·litat relativa de
la primera resolució.
51
52
TEMA 12. L’EFICÀCIA DELS ACTES ADMINISTRATIUS
Qualsevol actuació de l’AP sempre gaudeix d’una presumpció de legitimitat i de legalitat

i, per este motiu, la seua eficàcia, de les seues decisions, es produirà en caràcter general,
des del mateix moment en què la resolució administrativa existisca.
Art. 39 de la LPACAP estableix en el seu apartat primer: els actes de les AP subjectes a
dret administratiu (actes administratius → AA) es presumiran vàlids i produiran efectes
des de la data en que es dicte, en que existisca, excepte que es dispose una altra cosa.
Esta regla general és inqüestionable. Si un òrgan administratiu, com per exemple el ple
d’un ajuntament, atorga una autorització o declara una incompatibilitat a un membre de
l’entitat local i este es troba present la resolució de l’administració produirà efectes des
d’eixe mateix moment. Com també des de llavors començarà el termini per poder
impugnar-lo, esmenar-lo. Però, lògicament, este no és el supòsit més freqüent.
El més freqüent és que un òrgan de l’administració dicte una resolució i que este haja de
fer-se arribar al destinatari, que haja de comunicar-se a la persona o persones destinaries.
Normalment mitjançant la seua notificació, postal o electrònica, o en altres ocasions,
mitjançant la seua publicació. En ocasions s’han de fer les dues coses, però també, en
ocasions només s’ha de publicar.
A partir d’esta regla general, l’art 39, el seu apartat 2 contempla els supòsits d’efectes
demorats i l’apartat 3 contempla els casos d’efectes retroactius, la eficàcia quedarà
retardada en estos cassos: quan així ho requerisca el contingut de la resolució o quan
estiga supeditada. El art 39.3 estableix els dos únics supòsits en els quals pot tindre
eficàcia retroactiva: quan la resolució es dicte en substitució d’un altre acte anul·lat i
segon quan produisca efectes favorables a l’interessat sempre que els supòsits de fet
existiren en la data en la que es retrotrauen els seus efectes i no es lesionen els drets o
interessos legítims d’altres persones. El primer cas, la justificació es troba en que la
resolució que resol el recurs administratiu ha de intentar substituir la resolució anul·lada
en tots els seus aspectes, per exemple una persona demana una llicencia d’obres i el òrgan
competent la desestima i l’interessat la requereix i l’òrgan competent estima el recurs
anul·lant la desestimació anterior. El segon supòsit un estudiant demana una beca, i la
ajuda ha de estar resolta abans de que comence el curs esta finalitzant i resol donant-li la
beca, la resolució es favorable però no limita els efectes al que queda de curs sinó que es
retrotrau a la data a la que va començar el curs.
Els supòsits d’ajornament de l’eficàcia:
El primer supòsit és la condició suspensiva i el termini inicial, en estos casos la

resolució de la administració estableix en el seu contingut a més de la part principal una
condició suspensiva, es a dir, una condició que suspèn la seua eficàcia fins que ocórrega
un determinat fet o circumstància, com que inicie la seua activitat el que significa que la
resolució només desplegarà els seus efectes en el moment en el que es complisca la
condició suspensiva. No tots els actes administratius admeten condicions de caràcter
modal o terminis, el que la major part dels cassos dependrà si estan exercint-se
competències reglades o discrecionals. Els casos d’eficàcia retardada és el contingut del
AA el art 39.2 recull que l’eficàcia dels AA quedarà demorada quan així ho exigisca el
53
seu contingut, els casos més freqüents són en l’àmbit de les subvencions o ajudes
públiques, en els quals sol ser habitual que la administració atorgue una ajuda pública per
a que supose un benefici públic.
En segon lloc la mateixa resolució que defineix l’ajuda com a part del seu contingut
només autoritza el seu pagament quan el particular realitza l’activitat subvencionada, ho
comunique a l’administració en termini i esta ho comprove.
La notificació i la publicació, els supòsits més habituals en la pràctica de eficàcia

demorada consisteixen en que l’AA per a que puga produir efectes haja de notificar-se als
interessats com també aquells casos en els quals de forma addicional o substitutiva de la
notificació ha de ser objecte de publicació oficial, en realitat quan la administració
notifica o publica un AA esta dictant un altre acte administratiu que compren el primer i
estableix una sèrie de determinacions: el AA objecte de publicació o notificació haurà
d’obtenir l’òrgan que dicte l’acte, la data i l’acte pròpiament dit.
Un dels supòsits d’eficàcia retardada és l’autorització. L’autorització interna consisteix

en un AA que habilita a un òrgan administratiu per a que dicte una altra resolució
administrativa, per això mateix els supòsits més freqüents son aquells en els quals existeix
una relació jeràrquica entre l’òrgan que atorga la autorització i l’òrgan que es autoritzat,
per exemple quan un òrgan administratiu vol delegar l’exercici d’algunes atribucions en
un altre òrgan del mateix departament, caldrà que obtinga la pertinent autorització de
l’òrgan superior comú, el que atorga i el que rep la autorització. El que es tracte d’una
autorització interna no significa de cap manera que l’òrgan que ha de concedir-la estiga
obligat a fer-lo, ja que també podrà denegar-la, però en qualsevol cas l’òrgan que dicte un
AA sense haver obtingut la autorització interna podrà provocar que la resolució siga
anul·lada encara que si entre ells existeix jerarquia, la resolució serà susceptible d’esmena
per part de l’òrgan competent. Este tipus d’autoritzacions no sols es refereix l’art 39.2 de
la LPACAP sinó també l’art 98 al referir-se a la executivitat dels AA.
L’aprovació superior és altre supòsit de l’eficàcia retardada, art 9.2 LPACAP, i en este
cas no es trobem amb un acte administratiu i un segon acte de naturalesa autoritzatòria
sinó davant dos AA distints, es a dir, un AA complex en el que com a condició legal
d’eficàcia es requerisca que concórreguen dos AA: un primer acte administratiu, el
contingut del qual queda latent fins que l’òrgan superior atorgue, dicte el segon AA que
aprova el primer que assumeix el seu contingut i que al mateix temps, el confirma i
perfecciona amb la finalitat de que puga començar a desplegar els seus aspectes jurídics,
esta situació es fàcil de contemplar quan l’administració planteja plans urbanístics o
mediambientals en el que calen successives aprovacions i la ultima d’elles per part de la
administració superior, de manera que fins que la administració superior no acorde la
aprovació definitiva i última, el pla urbanístic o mediambiental no adquireix validesa ni
eficàcia.
En relació als AA que necessiten d’un acte d’aprovació superior (l’art 21 LJCA): Cal una
regla especial per a determinar quina administració pública ha de ser la demandada.
Primer, si l’AA de l’administració superior no va ser aprovatori, es considera que haurà

de ser demandada l’administració que va exercir la fiscalització i, segona, si l’AA superior
54
si que va ser aprovatori, l’administració demandada haurà de ser la primera que va aprovar
l’AA.
Ex: l’ajuntament fa l’aprovació general i la conselleria no atorga la aprovació definitiva,

per tant, haurà de presentar-se les demandes contra la conselleria, si l’aprova el
ajuntament i també la conselleria, si en cas que algú vol demandar, haurà de demandar al
ajuntament i no a la conselleria, que la conselleria es va limitar a fer una reprovació.
La fermesa.
Un AA és ferm quan els terminis per a impugnar-lo han transcorregut i, per tant, l’AA
definitiu es converteix en ferm, i a partir d’eixe moment, resulta impugnable.
Una cosa és que un AA siga executiu, que puga desplegar els seus efectes, i una altra cosa
és que el AA siga ferm, que determina que el AA no és susceptible d’impugnació o millor
dit, que el recurs que puga interposar-se no serà viable perquè tècnicament no podrà ser
admès a tràmit, ni tramitar el recurs.
Esta restricció és important, perquè amb caràcter general els AA produiran efectes des de
la data que es dicte, amb l’excepció de les resolucions de caràcter sancionador, ja que
respecte d’estes l’art 90.3 de la LPACAP estableix que la resolució sancionadora que pose
fi al procediment serà executiva quan contra ella no càpiga cap recurs ordinari en via
administrativa, per tant, les resolucions sancionadores només desplegaran els seus efectes
quan siguen definitives i fermes, es a dir, quan haja transcorregut el termini per a
impugnar-les en via administrativa mitjançant qualsevol recurs ordinaris o quan s’haja
interposat el recurs i este siga resolt i notificat. Una vegada la resolució sancionadora es
ferma i executiva res no impedeix que el particular puga impugnar-lo davant la JCA, i al
presentar la demanda sol·licite i obtinga la suspensió de la executivitat de la resolució
sancionadora.
Un supòsit particular és el dels anomenats AA que siguen reproducció d’altres definitius

i ferms en via administrativa. Supòsit en el qual, la JCA no admet a tràmit del recurs, per
entendre que este es formula contra un acte consentit que no vol ser impugnat en temps i
forma. Exemple jo demane una llicencia de construcció i me la deneguen, perquè sols
estan autoritzades 3 plantes i jo he demanat 6 pisos.
Els AA produeixen efectes des de la data que es dicte encara que la seua eficàcia, puga
excepcionalment tindre efectes retroactius en dos supòsits com també el que resulta més
freqüent que la seua eficàcia quede ajornada en els supòsits previstos en els art 39.2 quan
exigisca el seu contingut o estiga supeditada a la seua notificació, publicació, autorització
o aprovació superior i fins i tot quan només puga adquirir efectes quan siga ferma. Tant
en els casos de eficàcia relativa com ajornada, totes les resolucions produeixen efectes
despleguen els seus efectes en un moment determinat, i lo lògic serà que com la seua
finalitat consisteix en interessos públics, esta eficàcia conduïsca al compliment puntual
del contingut en que consistisca la seua resolució. Però e determinades circumstàncies
l’executivitat de l’AA no condueix directament a la seua execució perquè en determinats
casos es produeix la suspensió de la seua eficàcia en alguns casos la executivitat queda
en suspens. Hi ha una probabilitat de circumstàncies que poden provocar la suspensió de
la executivitat de les resolucions quan este ha sigut complit o quan ha estat anul·lada per
una resolució posterior, encara que lògicament, estos casos de cessació definitiva de la
55
eficàcia no presenten cap particularitat respecte de la regla general que firma la

executivitat immediata de les resolucions, presenten les executivitats en els suposats de
cessió temporal de la executivitat de l’AA.
Hi ha dos tipus d’AA en el quan la eficàcia pot quedar suspesa en caràcter temporal:
En primer lloc, en l’àmbit de les relacions interadministratives, ja que la finalitat es
l’exercici adequat de les facultat de control de la administració de control de la
administració que anomenen inferior, de esta manera en l’àmbit de la legislació de règim
local, i d’acord amb la previsió legal de l’art 67 de LRDRL, la administració de l’estat
per mitjà de les delegacions del govern pot impugnar els actes d’acord de les entitats
locals que infringissen greument l’OJ i atempten contra l’interès general, esta impugnació
comporta automàticament la suspensió de l’acte objecte d’impugnació, però esta
suspensió es temporal ja que la administració superior té la obligació d’impugnar els
mencionat acord davant la JCA on podrà sol·licitar i obtindre si pertoca el manteniment
de la suspensió de la resolució impugnada en via judicial.
El segons tipus de suspensió temporal és, per tant, el que resulta de més freqüent aplicació
a la pràctica i obeeix a la lògica pròpia de la protecció cautelar, la lògica consisteix en
adoptar una mesura de protecció que evite que durant la tramitació se socave les
possibilitats d’eficàcia real de la resolució que puga dictar-se, hi ha diversos mecanismes
que possibiliten la mesura cautelar, en primer lloc la possibilitat de l’art 56 de la LPACAP
que permet que en el moment d’iniciar-se el procediment, i fins i tot sense que existisca
un procediment, adoptar les figures que resulten necessàries per garantir la correcta
tramitació del procediment i la correcta execució.
En primer lloc, la possibilitat del article 56 de la LPACAP que permet en el moment de

iniciar-se la tramitació del procediment i fins i tot sense que existisca cap procediment
adoptar les mesures provisionals que resulten necessàries per a garantir la correcta
tramitació del procediment i la correcta resolució que puga dictar-se. Per exemple la
inspecció de sanitat, entrar en un establiment i detecta que un producte pot estar en mal
estat o ser fraudulent i en este casos fins i tot sense existir cap procediment en tramitació,
la inspecció esta legalment facultat per a incautar les mostres que considere oportunes,
amb la finalitat de eliminar o no la sospita d’una simple infracció administrativa. En este
casos durant la tramitació del procediment administratiu, la mesura cautelar es podrà
confirmar o deixar sense efecte sense perjudici de que quan s’arribe al final i estiga la
resolució esta és pronuncia de la mesura cautelar.
El segon mecanisme, art 117 de la LPACAP ja que mentre que el primer cobria tota la
tramitació, este es la tramitació en via de recurs. L’art estableix que la intervenció de
qualsevol recurs no suspendrà la execució de l’acte a impugnar excepte que una norma
establisca el contrari. Per tant, en via de recurs administratiu la regla general continua
sent la mateixa, es a dir, la executivitat immediata de la resolució administrativa, en este
cas objecte de recurs en via administrativa. No obstant això la part recurrent al formular
el seu recurs pot instar la suspensió de l’executivitat de l’acte impugnat, i en este cas l’art
117 estableix que l’òrgan a qui li corresponga resoldre el recurs podrà acordar la suspensió
de la executivitat prèvia ponderació suficientment raonada entre el prejudici que causaria
a l’interès públic o a tercers o acordar la suspensió, i el que causaria a la part recurrent
56
com a conseqüència de la immediata execució de l’acte recorregut quan concórrega

alguna d’estes dos circumstàncies: primera, que l’execució poguera causar prejudicis
d’impossible o difícil reparació o segona, que la impugnació es fonamente en algunes de
les causes de nul·litat de ple dret, com a resultat d’esta regulació, concorrent algun dels
dos requisits als que hem fet referència més la ponderació raonada que ha de fer l’òrgan
competent respecte dels pro i contra podrà acordar o denegar la suspensió que la haguera
demanat la part recurrent, es important dir que quan l’òrgan competent resol la suspensió
de la executivitat de l’AA podrà acordar les mesures cautelars necessàries per a assegurar
l’interès públic, i la eficàcia real que la resolució puga tindre al resoldre el recurs. En
tercer lloc, ja esgotada la via administrativa existirà la possibilitat de que l’interessat
continuen demanant el manteniment de la suspensió en via judicial, en posar el recurs
contenciós administratiu, en estos casos, la facultat d’acordar o no la suspensió
correspondrà al òrgan jurisdiccional que aplicarà els mecanismes 129 i següents de la
JCA, el tribunal haurà de fer una valoració dels prejudicis que comportarien mantindre la
executivitat o pel contrari la satisfacció de l’interès general protegir per la norma, i en
definitiva, l’òrgan jurisdiccional podrà mantindre la suspensió de la executivitat de la
resolució impugnada fins que es resolga el recurs. I també podrà requerir al recurrent per
a que preste la garantia cautelar que considere convinent.
Per últim, un mecanisme que consisteix en que quan el particular impugne un acte
presumpte per silenci administratiu i demane la seua suspensió està s’entendrà com
atorgada, i el silenci positiu si transcorregut un mes de la presentació de la sol·licitud de
suspensió, l’òrgan competent no haguera notificat la resolució que corresponga.
24/03/2021
Un dels supòsits d’eficàcia demorada és l’autorització.
L’autorització interna consisteix en un AA que habilita a un òrgan administratiu per a que

dicte una altra resolució administrativa. Per este motiu, els supòsits més freqüents són
aquells en els quals existeix una relació jeràrquica entre l’òrgan que atorga l’autorització
i el que és autoritzat. Per exemple: quan un òrgan administratiu vol delegar l’exercici
d’algunes atribucions en un altre òrgan del mateix departament (ministeri, conselleria,..)
caldrà que tinga la pertinent autorització de l’òrgan superior comú als dos (qui atorga i
qui rep).
El fet que es tracte d’una autorització interna, no significa que l’òrgan que ha de concedir-
la estiga obligat a atorgar-la, a aconseguir-la. Ja que també podrà denegar-la. En qualsevol
cas, l’òrgan que dicte un AA sense haver obtingut esta autorització interna, podrà
provocar que la seua resolució siga anul·lable.
Encara que si entre ells existeix una relació de jerarquia, la resolució serà susceptible
d’esmena/convalidació per part de l’òrgan competent per atorgar-la.
Este tipus d’autorització no solament és refereix l’art. 39.2 de la LPACAP, sinó també
l’art. 98 al referir-se a l’executivitat dels actes administratius.
57
El següent supòsit d’eficàcia demorada és l’aprovació superior.
Este supòsit es contempla exclusivament en l’article 39.2 d ela LPACAP i, en este cas,
ens trobem front a dos actes administratius clarament distints. És a dir, un AA complex.
En el que com a condició legal d’eficàcia, es requereix que concórrega dos AA: un primer
que queda en eficàcia latent fins que l’òrgan superior dicte el segon acte administratiu
que aprova el primer, que assumeix el seu contingut i que al mateix temps confirma i el
perfecciona amb la finalitat que puga començar a desplegar els seus efectes jurídics. Esta
situació és fàcil d’observar quan l’AP tramita plans urbanístics o de caràcter
mediambiental, en els que calen successives aprovacions i en l’última d’elles per part de
l’Admin. Superior. De manera que fins que esta no ho aprove, ningun dels ambdós
exemples no adquireixen validesa i eficàcia. Existeix però es troba en tramitació.
En relació als actes que necessiten aprovació d’una Administració superior, en l’art. 21
la LJCA estableix una norma especial per determinar quina AP ha de ser la demandada.
Si l’acte administratiu de l’Adm. Superior no fou aprovatòria, es considera que serà

demandada L’Administració que va exercir la fiscalització (qui va dictar l’acte no
aprovatori).
Si l’AA sí que va ser aprovatori, l’administració demandada haurà de ser la primera que
va aprovar l’acte administratiu.
Fermesa
Un AA adquireix la condició de ferm quan el o els terminis per a impugnar un AA

definitiu han transcorregut. Per tant, l’AA definitiu es converteix en ferm i, a partir d’eixe
moment, resulta inimpugnable.
Una cosa és que un acte siga executiu, que puga desplegar els seus efectes, i altra cosa
distinta es que siga ferm, que no siga susceptible d’impugnació, que el recurs que puga
presentar no serà viable perquè tècnicament no podrà ser admès a tràmit.
Esta distinció és important perquè, amb caràcter general, els AA produiran efectes des de
la data en que es dicte, en l’excepció de les resolucions de caràcter sancionador, Ja que
respecte d’estes, l’article 90.3 de la LPACAP estableix que: la resolució sancionadora
que pose fi al procediment serà executiva quan contra ella no càpita cap recurs ordinari
en via administrativa. Per tant, les resolucions sancionadores només desplegaran els seues
efectes quan siguen definitives i fermes. És a dir, quan haja transcorregut el termini per
impugnar en via administrativa (mitjanant qualsevol recurs ordinari) o quan s’haja
interposat un recurs ordinari i este siga resolt.
Una vegada la resolució sancionadora és ferma i executiva, res no impedeix que el

particular puga impugnar-lo davant la JCA i al presentar el recurs judicial -demanda-
sol·licite i obtinga la suspensió de l’executivitat de la resolució.
58
❖ Un supòsit particular és el dels anomenats actes que siguen reproducció d’altres

definitius i ferms en via administrativa. Supòsit en el qual la jurisdicció contenciós
administrativa no haja admet el recurs per entendre que este es formula contra un
acte consentit que o va ser impugnat en temps ni forma.
25/03/2021
Com s’estableix en l’art 48 de la LPACAP els Actes de les administracions públiques
subjectes al dret administratiu serà executius d’acord amb allò disposat en esta llei que
simplement significa que l’executivitat existeix des del moment que es dicte la resolució
excepte aquells casos en que esta quede ajornada com en els casos de notificació o
publicació té conseqüències ja que l’administració pot fer resolucions beneficioses per als
interessats però també resolucions que puguen ser perjudicials i per això els particulars
tenim la càrrega d’impugnar aquelles resolucions de la administració que no estem
d’acord i alhora demanar la suspensió de la seua executivitat perquè recórrer una resolució
no suspèn la executivitat del AA, sinó que s’ha de demanar o obtindre la suspensió de la
executivitat pel que el recurs per si sols no paralitzarà el efecte desfavorable que puga
derivar d ela resolució administrativa.
En la lliçó anterior hem vist els suposats en els quals els AA poden produir efectes
retroactius, en l’art 39.3 com també aquells altres casos en els quals la eficàcia queda
demorada o ajornada en els supòsits: com la notificació i la publicació que son els casos
més freqüents que justifiquen la eficàcia demorada de les resolucions que dicte la
administració, en estes sentit els particulars poden demanar una ajuda pública o cometre
una infracció de trànsit però no sabrem si la administració ens ha concedit la ajuda o ens
ha imposat una sanció de multa per la infracció que cometeren fins que no es produisca
la notificació o en el seu defecte, la publicació.
59
60
TEMA 13. LA COMUNICACIÓ DELS ACTES ADMINISTRATIUS
La notificació dels AA:

està regulada en els art 40 a 44 LPACAP, encara que l’art 39.2 esmenta la notificació com
un dels supòsits d’eficàcia ajornada del AA.
Concepte: es un mitjà de comunicació dels AA, de forma que permet que qualsevol
administració o entitat pública remeten les decisions als particulars que tinguen la
consideració d’interessat, que puguen resultar afectats per l’AA que s’ha dictat i per tant,
el seu contingut ha de notificar-se als seus destinataris, normalment persones físiques o
jurídiques el que no exclou que la persona interessada siga un altra administració.
Des d’un punt de vista tècnic la notificació es un AA, es a dir, un acte administratiu que
comunica a la persona o persones destinatàries el contingut d’un altra AA previ que s’ha
dictat, per això quan es notifica un AA no hi ha un AA sinó que hi ha 2, el AA que es
objecte de notificació i l’AA en què consisteix la notificació. L’art 40.1 de la LPACAP
estableix que l’òrgan que dicte la administració els notificarà als interessats que resulten
afectades per aquells en els seus trets i interessos de la forma prevista en els articles
següents, en primer lloc realitzar i practicar les notificacions que corresponguen es una
obligació legal que procedeix sempre i en tot cas, l’òrgan la administració que dicte una
resolució sempre estarà jurídicament obligat a practicar la corresponent notificació a la
persona o persones interessades, en segon lloc la obligació legal de notificar comprendrà
tot tipus d’AA, es a dir, tant els AA definitius com els de tràmit, excepte aquells casos en
que procedisca la publicació en lloc de la notificació, i en tercer lloc les notificacions
hauran de dirigir a totes les persones que puguen resultar afectades per la resolució objecte
de notificació i afectades tant en els seus drets com interessos, i podrà ser una persona o
conjunt, físiques i jurídiques i fins i tot una altra administració pública.
31/03/2021
La notificació és una obligació establerta per llei, art. 40 LPACAP, òrgan que dicta les
resolucions dels actes administratius els notificarà als interessats. No només és una
obligació, és també una garantia, tant per a l’administració com per als particulars,
És una garantia per a l’administració:
En primer lloc, condiciona la seua actuació, el que dicte una resolució tant com que es
notifique, circumstància que condiciona l’executivitat.
En segon lloc, també és una garantia per als particulars en tant que esta notificació permet
que els particulars coneguen el seu contingut, puguen tirar el seu procediment (voluntari),
també la poden impugnar, normalment en via administrativa.
Persones destinatàries. A qui s’ha de notificar les resolucions? → art. 41 LPACAP. Les
resolucions dels AA es notificaran a totes les persones interessades que existisquen en el
procediments, que estiguen identificats dins de l’expedient que tramita L’Administració.
És a dir, a totes aquelles persones que puguen resultar afectades per la resolució en els
seus drets o interessos. Així docs, entenem per persones interessades, totes aquelles
61
persones físiques o jurídiques que estiguen identificades en el procediment , hagen

comparegut o no per a formular al·legacions, ja que la manca de compareixença no els
priva o els exclou de la condició d’interessat.
El fet que siguen persones interessades qualsevol persona física o jurídica no exclou que
en ocasions puguen tindre esta condició una entitat o administració pública, que per
diverses circumstàncies, tinguen la condició d’interessat.
Objecte. Quin n’és l’objecte de les notificacions? Per definició, en principi, els
notificaran a les persones interessades tots els AA, totes les resolucions que dicte un òrgan
de l’Administració Pública, tots els acord que puguen acordar qualsevol òrgan de l’AP.
Art. 40 LPACAP. Cosa que inclourà, en primer lloc, els AA; en segon lloc, els actes de
tràmit qualificats; i, fins i tot, en tercer lloc, els actes de tràmit simples, els actes de tràmit
no qualificats (admissió d’un mitjà de prova).
❖ Actes definitius: els que resolen un assumpte, un expedient, i per este motiu es
dicten al final de la tramitació del procediment (art. 88 LPACAP
❖ Actes de tràmit qualificats: previstos en l’art. 112 LPACAP i que d’alguna manera
són els que s’assimilen als AA definitius, en tant que són els que resolen
directament o indirectament el fons de l’assumpte. Són també els que determinen
la impossibilitat de continuar la tramitació del procediment. Els que provoquen
defensió? I els que provoquen prejudicis irreparables a drets o interessos legítims.
❖ Actes de tràmit simples, no qualificats: en el sentit que també afecta en major o
menor intensitat a les persones interessades (ex: desestimació d’una causa de
recusació; l’acord en què es fixa el dia i l’hora en què nsq).
Termini: art. 40.2 LPACAP “totes les notificacions hauran de cursar-se dins del termini
de 10 dies (hàbils) a partir de la data en la qual l’acte haja estat dictat. Este termini serveix
tant per a preparar, signar-la per l’òrgan competent, lliurar-la al servei de correus (el més
freqüent) i per a practicar-la efectivament → per este motiu quan es practiquen fora de
termini (molt habitual), esta situació no provocarà la seua invalidesa sinó que es tractarà
d’una simple irregularitat. Però a més a més, també s’ha de tindre en compte que la
demora en la pràctica de la notificació, no només pot provocar l’aparició de
responsabilitats, així com pot provocar que aparega el silenci administratiu.
Cal diferenciar entre:
o Contingut del AA, objecte de notificació:
▪ La declaració de voluntat, de coneixement, de desig o de judici que

constitueix el contingut de la resolució, tant la part principal com, si
procedeix, la part accessòria i la motivació.
▪ La indicació de l’òrgan que dicta l’AA.
▪ La data de la resolució, la data en la que es dicta l’AA
62
*Tot açò és el text íntegre de la resolució que ha de ser notificada

(LPACAP).
o Contingut de la notificació administrativa:
▪ El text íntegre d ela resolució que és notificada (tot el anterior).

▪ L’òrgan que practica, firma, remet, la resolució.
▪ La data de la notificació (dia següent o immediats següents dins el
termini de 10 dies, de la resolució)
▪ 40.2 LPACAP → l’expressió de recursos: una espècie de fórmula
virtual que informa als destinataris dels recursos que procedeixen
contra la resolució que pot estar afectant contra el seus drets i/o
interessos. El que comprendrà la indicació d’estes 4 dades:
✓ Si la indicació posa fi o no a la via administrativa i el recurs

que procedisca.
✓ L’òrgan davant el qual s’haja d’interposar o recórrer
(administratiu o judicial).
✓ Termini per a la seua interposició.
✓ Sol afegir-se l’expressió (i és correcte) “sense perjudici de
qualsevol altre recurs que estiga procedent).
Quan l’acte administratiu de la notificació, continga tots els elements i dades, ens
trobarem davant una notificació completa o regular. Però en ocasions, sol ocórrer, que la
notificació continga el text íntegre de la resolució notificada, però que l’expressió de
recursos siga errònia.
En estos casos, la informació inexacta dels recursos, no podrà perjudicar els drets dels
particulars a recórrer, i per això, els terminis per a impugnar-lo quedaran oberts (art. 40.3
- LPACAP) -de forma indefinida-, fins que l’interessat o interessats presenten el recurs
que corresponga o realitze actuacions que pressuposen que té coneixement del contingut
i abast de l’objecte de la notificació incompleta.
Per tant, les notificacions defectuoses no es convaliden pel pas del temps (com ocorria en
l’anterior llei del procediment) de manera que, el termini per a recórrer queda obert
indefinidament, el que afavoreix als particulars.
*Encara que el recurs no serà viable quan haguera ocorregut el seu contingut, o quan haja
passat molt de temps i mantinga una actitud passiva.
Quan la notificació, no continga el text de l’acte objecte (resolució) de la notificació, no

produirà efectes jurídics excepte quan el procediment tinga diversos interessats,
63
l’Administració puga adoptar les mesures necessàries per a la protecció de les dades
personals que consten en les resolucions (article 40.5 LPACAP) → efecte molt limitat.
14/04/2021
Ens estem referint a les condicions generals de les notificacions, les que han de complir
tota mena de notificació.
Respecte del mitjà a través del qual s’han de portar a terme les notificacions, en
l’actualitat la LPACAP estableix amb caràcter preferent que les notificacions
s’entregaran per mitjans electrònics, i fins i tot, en alguns casos la notificació electrònica
podrà ser obligatòria: quan el destinatari siga una persona jurídica o el seu representant,
o quan estiguen obligats a rebre les notificacions amb este forma (mitjans electrònics).
Ex: amb els professionals de col·legiació obligatòria. Art. 14 i 41.1 LPACAP.
Per este motiu, lògicament, els interessats, les persones físiques amb condició
d’interessades, que no estiguen obligades a rebre les notificacions de forma electrònica,
podran rebre o hauran de rebre-les en paper, sense perjudici de que puguen manifestar en
un determinat moment la seua decisió de rebre-les per mitjans electrònics.
No obstant això, les notificacions podran practicar-se de forma no electrònica en 3

supòsits:
1. Mitjançant compareixença espontània de la persona interessada o de la persona

representant en les oficines públiques corresponents i en eixe moment sol·licita
que li siga notificada aquella resolució.
2. Quan per a assegurar l’eficàcia de l’actuació administrativa, resulte necessari
practicar la notificació mitjançant la seua entrega, lliurament directe, per un
empleat públic. Art. 41.1 LPACAP.
3. Quan la persona física no tinga l’obligació de rebre la notificació per mitjans
electrònics i, a més, haja sol·licitat expressament en paper. Art.41.3 LPACAP.
Les notificacions seran vàlides i produiran efectes, siguen electròniques o en paper,

sempre que permeten tindre constància del seu enviament o posada a disposició de la seua
recepció o de l’accés (a elles) per part de la persona interessada o el seu representant, al
contingut íntegre de la resolució, com també de la data i hora de la recepció, com també
de la identitat inqüestionable del seu remitent i del destinatari (normalment de
l’administració remitent), de manera que, a l’expedient s’haurà d’incorporar l’acreditació
de la pràctica d ela notificació (d’una forma o altra) Art. 41.1 LPACAP.
En els casos en que les persones interessades tinguen l’obligació de rebre les notificacions
per mitjans electrònics, esta es practicarà d’esta forma, mitjançant la compareixença de
l’interessat o representant en la seu electrònica de l’Administració Pública actual, o en la
direcció electrònica habilitada per l’Admin. Per este motiu, la persona interessada té la
càrrega d0accedir al text de la notificació. I, per això, l’AP facilitarà el compliment d’esta
64
obligació, remetent-li prèviament un missatge d’avís, que serà obligatori en totes les
notificacions electròniques. Però després de la reemissió de l’avís, si la persona
interessada no accedeix al contingut de la notificació esta circumstància no impedirà que
la notificació es considere vàlida.
És a dir, la reemissió de l’avís -mitjans electrònics- per part de l’administració, més la

posada a disposició, legalment equival → a la notificació (pràctica de la notificació).
Encara que el destinatari no hagués accedit al seu contingut. D’altra banda, La manca de
l’avís, produirà que la notificació es considere plenament vàlida, el que ha sigut fortament
criticat per alguns autors ja que l’art 41 de la LPACAP estableix la presumpció
desfavorable per als administrats ja que presumis que la simple posada a disposició
equival a la pràctica de la notificació sense que se li haguera dirigit un previ avís i sense
la seguretat de que l’interessat haguera accedit al seu contingut.
El rebuig de la notificació. Quan la persona interessada o representant rebutgen una

notificació es farà redactar a l’expedient de forma expressa, especificant les
circumstàncies de l’intent de la notificació i el mitjà utilitzat. Esta constatació del rebuig
de la notificació, provocarà que el tràmit, la notificació, es tinga per practicada, realitzada,
i continuarà la tramitació del procediment (art. 41.5 de la LPACAP).
Quan la notificació no s’haguera pogut practicar o siga impossible. En este cas se

substituirà la notificació per la publicació d’un anunci en el BOE. Més en concret, en el
tauler edictal únic. Amb caràcter facultatiu, les AAPP també podran publicar el
corresponent anunci en el respectiu Butlletí Oficial de la CA o de la Província. Així com
també en el tauler d’anuncis de l’Ajuntament de l’últim domicili conegut o del
corresponent Consultat (art. 44 LPACAP).
S’ha de tindre en compte que mai es practicaran les notificacions electròniques en estos
dos casos:
- Quan el contingut de la notificació estiga format per elements que no

siguen susceptible de conversió a format electrònic.
- Quan la notificació continga mitjans de pagament a favor dels destinataris.
En els procediments inicials per mitjà de sol·licitud de persona interessada, la notificació

es practicarà pel mitjà que estos hagueren triat, sense perjudici que en alguns casos, les
relacions i notificacions per mitjans electrònics tinguen caràcter obligatori. A més, també,
quan no siga possible practicar la notificació, d’acord amb el mecanisme indicat en la
sol·licitud, es podrà practicar de qualsevol forma que permeta tindre constància de la seua
percepció per l’interessat -o representant-, així com de la data, identitat i contingut de
l’acte objecte de notificació.
65
Per altra banda, en els procediments iniciats d’ofici, les AAPP podran recavar mitjançant
consulta a les bases de dades del INE, i les dades recollides en els padrons municipals,
les dades sobre els domicilis dels interessats.
Per últim, respecte de les condicions generals de les notificacions, en aquells casos en
que la persona interessada foren notificades de diverses maneres (és a dir, rebre una
mateixa notificació en paper i format electrònic, per exemple) es prendrà com a data de
la notificació aquella que s’haja produït en primer lloc en el temps (la que t’arriba abans).
Però si concorre una notificació amb la publicació del mateix acte administratiu, el
termini per a recórrer, per a impugnar la resolució, serà la de l’última data (el que haja
eixit l’últim).
REGLES ESPECÍFIQUES DE LES NOTIFICACIONS ELECTRÒNIQUES art. 43

LAPCAP?
En primer lloc, les notificacions per mitjans electrònics es practicaran mitjançant la

compareixença de l’interessat en la seu electrònica de l’Admin. o de l’entintat pública
actuant. A través de la direcció electrònica habilitada o única, o a través de mitjançant els
sistemes que dispose cada admsintiració pública. Lògicament s’entén per compareixença
en la seu electrònica: l’accés per l’interessat o representant degudament identificats al
contingut de la notificació.
A més, les notificacions per mitjans electrònics s’entendran practicades en el moment en

què es produisca l’accés al seu contingut, sempre que almenys continga el text “íntegre”
(l’òrgan que la dicta, la data i contingut) de la resolució. Però quan esta notificació siga
de caràcter obligatori legalment, o haguera estat expressament per la persona interessada,
s’entendrà rebutjada quan hagen transcorregut 10 dies naturals des de la posada a
disposició de la notificació sense que s’haguera accedit als eu contingut.
D’altra banda, es tindrà per complida l’obligació de notificar dins del termini de
notificació del procediment als efectes evitar l’aparició del silenci administratiu, amb la
posada a disposició de la notificació en la seu electrònica de L’Administració o entitat
pública actuant o a la direcció electrònica posada a disposició per la mateixa. És important
perquè com hi ha un termini de tramitació dels procediments (sinó apareix el silenci), esta
posada a disposició evita este silenci administratiu, perquè açò acredita que l’AP resolga
el termini i que està posant-la a disposició dels destinatari o destinataris.
Els interessats podran accedir a les notificacions electròniques tant a través de la Seu
electrònica de l’Admin com a través de l’accés general electrònic de la administració (art
3.4 LPACAP).
REGLES ESPECÍFIQUES DE LES NOTIFICACIONS EN PAPER Art.42 LPACAP.
En primer lloc, totes les notificacions que es practiquen en paper, hauran de posar-se a
disposició dels interessats o representant, de la seu electrònica de l’Admin o entitat
66
publica actuant per a que estos puguen, opcionalment, accedir al seu contingut de forma
voluntària.
1. Encara que la notificacions s’haja de practicar en paper, perquè el destinatari haja

triat esta forma de notificació o no tingui obligació de relacionar-se amb
l’administració amb mitjans electrònics. No obstant això, l’administració té
l’obligació d’intentar la notificació per mitjans electrònics, mitjançant la seua
posada a disposició, per a que el destinatari pugui accedir a ella voluntàriament.
2. La notificació en paper haurà de practicar-se en el domicili indicat per l’interessat

i si el mateix interessat no està present està habilitat legalment per a rebre la
notificació qualsevol persona major de 14 anys que es trobi en el domicili i
acredite la seua identitat.
3. Quan intente la notificació en paper i el primer intent siga infructuós (no exitós)
es farà constar en l’expedient, com també el dia i l’hora de l’intent, allò que té
importància per a la quarta regla.
4. Quan la primera notificació ha estat infructuosa, l’administració està obligada a

intentar-ho per segona vegada en hora distinta dins dels (tres) dies següents i
deixant un marge de tres hores entre elles tenint en compte que si el primer intent
es va practicar abans de les 15 hores el segon es produirà fer-lo després d’esta
hora i viceversa. Si el segon intent de notificació tampoc té èxit, la notificació es
considera infructuosa el que obri la porta que l’administració porte a terme la
publicació en substitució de la notificació.
NORMES ESPECÍFIQUES DE LES NOTIFICACIONS DEFECTUOSES:
✓ En caràcter general, les notificacions defectuoses, no produiran cap efecte jurídic

quan no obtinguen el text íntegre de la resolució objecte de notificació. Art. 40.3.
✓ Les notificacions que continguen el text íntegre de l’AA objecte de notificació,
però no la expressió de recursos (?) tampoc produiran efectes en el sentit de que
el termini per a recórrer la resolució queda obert per no haver informat al
destinatari del seu dret a recórrer, utilitzant el recurs administratiu o judicial que
corresponga, el termini per a presentar la notificació i l’òrgan davant el qual s’ha
de presentar
✓ No obstant l’anterior, quan la notificació continga el text íntegre de l’AA objecte
de notificació, produirà efectes, per excepció a partir de la data en què la persona
interessada interpose el recurs que procedisca o realitze actuacions que suposen
que coneix el contingut de la resolució i el seu abast. Art. 40.3 LPACAP
✓ Certament, el pas del temps no convalida ni esmena les notificacions defectuoses,
però quan la notificació defectuosa conté el text “íntegre” de l’AA es considerarà
complida l’obligació legal de dictar la resolució expressa que procedisca en
termini als efectes d’impedir l’aparició del silenci administratiu.
67
Publicació dels actes administratius
La publicació dels AA és l’altre mecanisme de comunicació de les resolucions de

l’administració, és a dir, quan l’administració dicta un AA, la regla general consistirà en
què la mateixa administració a actual haurà de notificar-la als interessats o representats.
Però, en ocasions, les notificacions personals no poden dur-se a terme (dificultats o
impossibilitat), o la normativa procedimental estableix la publicació addicional a la
notificació personal. Per este motiu, la publicació es considera també un AA (igual que
la notificació), un AA de transmissió i comunicació d’un previ AA dictat per
L’Administració. Art. 44 – 46 LPACAP.
15/04/2021
Supòsits en que procedeix la publicació
Podem dir que la publicació podrà realitzar-se en aqueix casos expressament previstos en
la normativa procedimental aplicable, com també quan així ho acorde el òrgan competent
tant siga per motius de interès publica o per estar previst normativament com també en
substitució de la notificació intentada que no s’ha arribat a aplicar (les notificacions
infructuoses).
En tot cas en el supòsits on la publicació ha de fer-se son estos casos:
1. Els actes administratius es publicaran quan la respectiva notificació s’haja intentat

però haja resultat infructuosa , entenent-se per infructuosa estos supòsits:
a. Quan la notificació no es va poder notificar quan els interessats eren
desconeguts
b. Quan la notificació no es va poder notificar perquè s’ignora el domicili
c. Quan es va notificar la notificació personal sense èxit be siga perquè no estava
en el domicili be perquè ninguna altra persona volgué fer-se càrrec de la
notificació
En estos casos la publicació serà preceptiva
2. Els actes administratius s’hauran de publicar quan una disposició general tant siga
legal com reglamentaria així ho haguera previst, de este amanera tenim per exemple,
que en diverses normes procedimentals se estableix que la publicació s’ha de
realitzar en determinats procediments administratius, normalment per incrementar
el regim de publicitat. Lògicament en este segon cas la publicació també es
preceptiva i segons l’article 45 de la LPACAP dins d’este supòsit s’inclouen el casos
següents:
a. En primer lloc, quan el acte administratiu tinga per destinataris una pluralitat
indeterminada de persones
68
b. En segon lloc, quan l’administració entenga que la notificació a un sol interessat,

resulte insuficient per a garantir que la resolució aplegue a tothom. I en estos casos
la publicació es realitza de forma addicional a la notificació personal.
c. Quan es tracte de procediments de caràcter selectiu, com per exemple una
oposició, o de procediments de concurrència competitiva, per exemple licitacions
de contractes. I en estos casos la primera publicació indicara el lloc on es
realitzaran el successives publicacions amb la important conseqüència de que
mancaran de validesa les publicacions que puguen realitzar-se en altres lloc
3. Els actes administratius també seran objecte de publicació, quan l’òrgan competent
estime que concorren raons de interès públic que aconsellen la seua publicació. En
este cas la publicació és facultativa per decisió del òrgan competent que estima que
el regim de notificacions es insuficient i a més entén que concorrent en raons
objectives de raó públics i per això acorda la seua publicació
Regim jurídic de la publicació
Contingut de la publicació
La publicació dels actes administratius haurà de contenir els mateixos continguts i

elements que la notificació, es a dir, la publicació haurà contenir el ‘‘text íntegre’’ de
l’acte objecte de publicació, com amb tots els seus elements (Esta tot explicat en els
elements de la notificació)
Un aspecte important es que quan un òrgan competent aprecie que la publicació d’un
anunci en un bolletí oficial puga lesionar drets o interessos legítims la publicació podrà
limitar-se a publicar un anunci en un diari oficial que continga una simple indicació del
acte i el lloc on els interessats puguen comparèixer amb el termini que s’indique per a
poder obtenir la publicació completa amb informació sensible. Lògicament la data de la
publicació determina l’inici del còmput per a impugnar l’acte que ha estat publicat tenint
em compte que quan la publicació es realitze en diversos mitjans de publicació o
concórrega amb la notificació personal de la mateixa resolució l’inici del còmput per a
impugnar la resolució es realitzara a partir de la ultima data de notificació o publicació
Termini
La publicació dels actes administratius quan siga perceptiva haurà de realitzar-se en el

mateix termini que les notificacions, es a dir, en el termini de 10 dies hàbils encara que
el incompliment d’este termini nomes determinara amb caràcter general que s’haja
incorregut en una simple irregularitat procedimental. Per altra banda, quan la publicació
del acte administratiu continga el text integre del acte el termini per impugnar-lo quedara
obert amb caràcter indefinit fins que la persona interessada presente el recurs pertinent o
realitze actuacions que pressuposen el seu coneixement. A més quan la publicació
69
continga el ‘‘text integre’’ de la resolució es tindrà per complida la obligació de resoldre

el procediment en termini i per tant impedira la aparició del silenci administratiu.
Llocs i mitjans de comunicació
En primer lloc, la publicació consistira en la inserció del corresponent anunci en el bolletí

oficial del estat i més concretament en un apartat que s’anomena tauler de dictes uni, de
forma preceptiva en el BOE quan els interessats siguen desconeguts, quan s’ignore el
domicili o el lloc on s’han de practicar les notificacions com també esta s’haguera intentat
sense èxit.
En segon lloc, quan la publicació dels actes administratius haja de realitzar-se en un tauler
de anuncis o de dictes perquè així ho estableix una disposició legal o reglamentaria, la
publicació és realitzara en el bolletí oficial que corresponga segons l’administració
publica que haguera dictat el acte administratiu que ha de ser publicat. D’esta forma
tenim que quan el procediment es tramite en algun òrgan del estat i es trobem en este
supòsit la publicació es farà en el BOE però si es fa per un òrgan autonòmic la publicació
apareixerà en el anunci del diari autonòmic respectiu. Quan és faça en una entitat local es
farà en el bolletí oficial de la província.
De forma addicional i amb caràcter facultatiu les administracions publiques podran

ordenar la publicació del corresponent anunci en el bolletí oficial de la comunitat
autònoma, de la província, en el tauler de anuncis de l’ajuntament del últim domicili de
l’interessat conegut. Tot açò amb el caràcter facultatiu.
En quart lloc, i de forma addicional les administracions publiques podran establir altres
formes de publicació complementaria a traves de la resta de mitjan de difusió, com en la
seu electrònica de cada administració. Però esta publicació complementaria no exclou la
obligació legal de publicar el anunci pertinent el BOE quan corresponga.
Totes estes previsions estan reflectint que en el regim legal de publicacions dels actes
administratius se estableix una preferència a favor del BOE, a favor del tauler de dictes
únics del BOE, en aquells casos en que la publicació substitueix a la notificació perquè
ha estat impossible, infructuosa o el domicili dels interessats es desconegut. Esta
preferència no exclou que en determinats supòsits puga habilitar-se la inserció del
corresponent anunci en el diari oficial de la comunitat autònoma respectiva o en el bolletí
oficial de la província corresponent quan així ho establisca una disposició legal o
reglamentaria. Però el que esta clar es que les antigues publicacions en els taulers de
anuncis del ajuntaments del últim domicili conegut de l’interessat pràcticament han
desaparegut, nomes les administracions públiques l’utilitzaran quan siga imprescindible.
Regim de les publicacions defectuoses
70
Les publicacions que incórreguen en algun defecte produiran el mateixos efectes que les
notificacions personals defectuoses, ja que, en este sentit l’article 47.2 de la LPACAP es
remet al article 40.3 de la mateixa llei. El que significa que :
1. En primer lloc, quan la publicació del acte administratiu no continga el ‘‘text

integre’’ del objecte de publicació, la publicació no produirà cap efecte.
2. En segon lloc, quan la publicació continga el ‘‘text integre’’ del acte administratiu
però haguera omes o algun error en l’expressió de recursos, el termini per a recorre
la resolució quedara obert en principi amb caràcter indefinit fins que l’interessat
pose el recurs que procedisca o realitze actuacions que pressuposen el seu
coneixement.
3. En aquells casos on la publicació continga a el text integre del acte objecte de
publicació es considerara complida la obligació legal de tramitar i resoldre els
procediments en termini, evitant en esta manera la aparició del silenci
administratiu, siga positiu o negatiu.
71
72
TEMA 14: L’EXTINCIÓ DE L’ACTE ADMINISTRAIU
Les resolucions que dicta l’Administració al final dels processos administratius, tenen
caràcter definitiu i, per tant, han de complir-se pels destinataris en els seus propis termes,
cosa que produirà l’extinció de l’AA. Ex: ajuda d’estudi a un estudiant → el gaudi de la
beca, de l’ajuda, revela que la resolució s’ha complit i, per tant, s’extingeixen els seus
efectes.
Açò ocorrerà tant en els procediments iniciats d’ofici, com els iniciats a sol·licitud de
l’interessat. De manera que l’extinció dels efectes de les resolucions que dicta
l’Administració, serà un indicador de l’interés públic que justifica l’adopció de decisions
per part de l’administració. Per exemple, l'alumne sol·licita una ajuda a l'estudi per interés
particular, i l'administració li atorgarà la beca atés que la seua satisfacció contribuirà a la
finalitat de l'interés públic prevista per la normativa aplicable amb objectiu de garantir la
idea bàsica de igualtat d’oportunitats.
Des d‘una perspectiva complementària en els procediments iniciats d’ofici (com poguera
ser en un procediment sancionador de matèria vital) quan un conductor realitza una
infracció administrativa i la administració li sancione, és evident que la sanció no es fa
per interès particular però també es cert que la imposició de la multa i el seu pagament
contribueix a la satisfacció d’un interès públic previst per la norma.
Del que portem dit, ja es pot percebre que els efectes dels AA poder quedar extingits per
tres motius diferents:
1. El compliment voluntari de l’interessat i que en rebre la comunicació d’una

admsintiració tant li siga favorable com desfavorable decideix assumir-la i
procedir al seu compliment voluntari que d’alguna manera seria el desitjable però
que no ocorre sempre.
2. Compliment obligatori. Ocorre quan el destinatari, l’afectat, rep l’oportuna
notificació i normalment (perquè li és desfavorable) decideix no procedir al seu
compliment voluntari (decideix no pagar una multa).
En estos casos, davant l’absència de compliment voluntari per part del destinatari,
l’Administració està habilitada per posar en marxa un procediment d’execució
forçosa. Amb la finalitat de donar compliment sencer al contingut de la resolució
administrativa.
3. Altres circumstàncies que poden provocar que l’AA esgote els seus efectes. Com
pot ser l’existència d’una condició resolutòria, la impossibilitat de compliment, la
renuncia de l’interessat,...
Compliment voluntari
El compliment voluntari consisteix en que la o les persones destinatàries d’una resolució

dictada per l’Administració, procedeixen de forma voluntària al compliment íntegre,
complet, de la resolució, en tota la seua extensió. Esta seria el desitjable en tots els casos
73
i, precisament, esta circumstància explica que en ocasions la llei, la normativa, bonifique

el compliment voluntari de les resolucions. Art. 85.3 LPACAP → habilitat als per a
resoldre els procediments sancionadors per a que apliquen reduccions d’almenys el 20%
de la sanció proposta quan el presumpte infractor assumisca la seua responsabilitat i
decidisca procedir al pagament de la sanció que se li indique (amb el descompte).
El compliment voluntari ha de ser complet sense reserva ni condició, si té algun però serà
compliment parcial. En principi el termini per a accedir al pagament voluntari serà de 10
dies hàbils.
En el cas de les obligacions tributàries respecte de les liquidacions notificades en la

quinzena de cada més el termini de pagament voluntari es prolonga fins el dia 5 del mes
següent. Si et notifiquen dins de la segon quinzena del mes (entre els dies 15 i 28,29,30
o 31) tenim de període fins el dia 20 del mes següent.
Quan el compliment voluntari correspon a diverses persones amb caràcter solidari el

compliment sencer de l’obligació per part d’una d’elles, extingirà l’obligació amb
l’administració sense perjudici de que l’interessar que va complir puga repetir front la
resta d’interessar en la part proporcional que li corresponga.
La manca de compliment voluntari impedeix l’extinció dels seus efectes i condueix a la

seua execució forçosa.
28/04/2021
Quan l’administració acaba la tramitació de qualsevol procediment dicta la resolució que

corresponga, dicta per tant un acte administratiu definitiu. Que reconeixerà drets que
imposara obligacions que durà a terme una situació jurídica individualitzada que els seus
destinataris hauran de complir per tractar-se d’actes administratius executius, que poden
desplegar la seua eficàcia, en principi, de forma immediata. Com estableix l’article 38
LPACAP els actes de les AAPP subjectes al dret administratiu, seran executius segons
el que es disposa en esta llei, en la pròpia LPACAP.
D’esta característica de l’executivitat de l’AA deriva que esta ha de desplegar els seus
efectes jurídics, portar el seu contingut a la realitat, materialitzar-se, en principi, de forma
voluntària. Però en aquells casos en que el destinatari no complisca el mandat contingut
en la resolució administrativa, la pròpia administració, normalment a través d’algun òrgan
especialitzat s’ocuparà de portar a terme l’execució de l’AA de forma imperativa, forçosa,
sense tindre en compte la voluntat del o dels destinataris o, fins i tot en algunes ocasions,
imposant-se a la conducta del particular, contrària a la conducta de l’obligació. En
conseqüència, els AA definitius, hauran de ser complits pels destinataris en els seus propis
termes, seguint fidelment el seu contingut, bé de forma voluntària, o si escau, de forma
imperativa, forçosa. Açò tenint en compte estes dues matisacions:
74
En primer lloc, alguns actes de tràmit, qualificats, també posen fi a la tramitació del
procediment, i per este motiu hauran de ser complits pels destinataris, en primera
instància de forma voluntària, però en cas contrari de forma obligatòria, imperativa o
forçosa.
En segon lloc, estem referint-nos sempre a l’execució forçosa dels AA definitius o

assimilats en via administrativa (art. 97 i següents de la LPACAP), ja que si l’obligació
es conté en una resolució judicial el procediment d’execució forçosa (art. 103 i següents
de la LJSA)
Els requisits que han de concorre per a que un AA haja de ser o puga ser executat de
manera forçosa són els 4 següents:
➢ Que exisitisca un AA definitiu, és a dir, una resolució de l’administració dictada
al final de la instrucció del procediment o eventualment un acte de tràmit que pose
també fi a la instrucció, de manera que, sense l’existència d’esta resolució
administrativa, l’administració no podrà executar cap material d’execució que
limite drets dels particulars, sense que prèviament haja adoptat la resolució que li
servisca de títol jurídic. Art. 97 LPACAP.
➢ Que esta resolució de l’administració puga convertir-se en títol jurídic habilitant

per a l’execució forçosa. Que l’acte jurídic administratiu puga desplegar-se per
exercir actes jurídic, en sentint ampli, perquè reconeix drets (atorga una
subvenció, una llicència) o imposa obligacions (una sanció...) o que declara una
situació jurídica o fàctica. En este sentit els AA que reconeguen drets o imposen
una obligació seran vàlids des del moment en què es dicten i gaudiran
“d’executivitat” → actitud jurídica per a poder-se executar, en principi, amb
caràcter voluntari. Però davant la seua falta de compliment, l’AA definitiu i
executiu, es convertirà en “executori”, significa que podrà ser portat a terme de
manera forçosa per l’Administració, excepte en estos 4 casos:
- Quan l’executivitat de l’AA és suspesa.

- Quan es tracte d’una resolució sancionadora, ja que en este cas la resolució
no és executiva, mentre puga recórrer-se o no resolga el recurs interposat.
- Quan una disposició argumente el contrari.
- Quan al resolució necessite d’autorització o aprovació superior
*art.98 LPACAP
Per tant, per a que els AA siguen executius i executoris, amb caràcter general no
es requereix que la resolució siga ferma en via administrativa, excepte el cas dels
procediments sancionadors. De manera que una resolució administrativa no
sancionadora no perd la seua executivitat només pel fet d’haver estat recorreguda,
impugnada.
➢ Quan la resolució administrativa siga executiva i executòria a més resulta

fonamental haver notificat personalment al destinatari un requeriment previ per a
75
poder iniciar el procediment d’execució com determina l’art. 49 LPACAP on

estableix que les administracions públiques a través dels seus òrgans competents,
podran procedir previ requeriment a l’execució forçosa dels AA. La notificació del
previ requeriment seguirà les regles generals de les notificacions administratives
(via electrònica, via paper...). El que també garanteix que els destinataris tindrà, a
més del període i termini, un últim moment de poder complir amb l’obligació
voluntàriament sense necessitat de veure’s obligat al seu compliment forçós.
➢ Quan tenim un AA que no ha estat objecte del compliment voluntari i que, per tant,
s’ha convertit en executori i l’administració ha acusat el previ requeriment, fins i
tot, en estos casos, l’administració està obligada a complir un requisit de
proporcionalitat entre el contingut de la resolució objecte de compliment forçós i
el mitjà concret d’execució que puga elegir l’administració ja que fins i tot en estos
casos l’admin està obligada a elegir el mitjà d’execució menys restrictiu de la
llibertat de les persones i que guarde i respecte una major proporcionalitat entre el
contingut de l’obligació incomplida i el mecanisme d’execució forçosa que haja
elegit.
ELS MITJANS I MECANISMES D’EXECUCIÓ FORÇOSA

L’execució forçosa pot desenvolupar-se sense problema, però també resulta freqüent en
molts casos que este procediment s’aplique sense la col·laboració de la persona obligada
i, fins i tot, en ocasions amb la seua oposició manifesta, ferma, cosa que pot influir en
modificar el mitjà d’execució de manera que per exemple, en la vida de constrenyiment
sobre el patrimoni, en un determinat moment pot resultat necessària la utilització de la
força pública.
Per una altra banda, el contingut de les resolucions administratives objecte d’execució
forçosa, poden ser de distinta naturalesa: poden ser d’obligacions de fer, de no fer,
d’abstindre’s, com també l’obligació pot tindre caràcter personalíssim. Totes estes
circumstàncies poden condicional el mecanisme d’execució forçosa, ja que per exemple,
la via de constrenyiment o la via d’execució subsidiària, podran aplicar-se quan
l’execució no siga personalista i no al contrari.
I, finalment, fins i tot quan la via d’execució haja esta elegida correctament,
l’administració materialitzarà l’execució forçosa respectant dos principis bàsics:
✓ Promocionalitat. Art. 100.1 LPACAP
✓ Actuació administrativa que incidisca el menys intensament possible en la llibertat
de les persones.
76
Anàlisi dels mitjans d’execució forçosa:

1. El constrenyiment sobre el patrimoni (l’embargament).
És el mitjà d’execució forçosa més freqüent utilitzat per l’AP. Ja que és el mitjà
d’execució aplicable quan la resolució de l’administració conté una obligació d’un
pagament. Com també és el mecanisme que s’aplica quan l’administració ha seguit altres
mitjans d’execució.
Ací la pròpia administració podrà procedir per ella mateixa a través dels òrgans
competents, normalment béns mobles i immobles de la persona obligada, com també
l’actiu disponible en els comptes bancaris, per a cobrir l’import de l’obligació més (+) els
recàrrecs, més (+)els interessos i més (+) les despeses.
A esta via, es refereix l’art. 101 de la LPACAP, però este precepte no la regula, sinó que
es remet a les normes reguladores del procediment de constrenyiment que estan en la
legislació tributària i sobretot el reglament del procediment de recaptació en via executiva
aprovat per reial decret. Este es preveu en vies següents (per ordre):
i. L’emissió d’una certificació de descobert que no ha satisfet l’obligació.
ii. Es dicta la providència de constrenyiment, que com diu l’art.77 que LGT té
la mateixa força executiva que una sentència judicial.
iii. La providència es notificarà a l’obligat que només la podrà impugnar per
causes taxades.
iv. Es procedeix a la pràctica de l’embargament dels diners en metàl·lic, en
comptes corrents i de béns mobles i immobles suficients per a satisfer
l’obligació, els interessos, els recàrrecs i les despeses.
*cal afegir que hi han una sèrie de béns inembargables.
v. És procedeix a la venta en publica subhasta dels bens mobles e immobles per
a transformar-los en líquid i pagar els bens de l’obligació i si hi ha una resta
se li torna al interessat.
vi. En aquells casos en que es requerisca l’entrada al domicili serà necessari
obtindre prèvia acceptació judicial.
2. L’execució subsidiària.
S’aplica quan l’AA que justifique l’execució continga una obligació de fer que no tinga
caràcter personalista i que l’obligat incomplet.
Es regula en l’article 102 LPACAP i s’aplica quan el particular ha de complir una
obligació de fer, de realitzar determinada conducta de caràcter no personalíssim i per tant,
esta actuació podrà ser realitzada per una persona distinta a la inicialment obligada. En
esta l’obligat també ha de tindre l’oportunitat de complir voluntàriament l’obligació legal
que li imposi l’adm. però davant la seua oposició o conducta reticent el venciment del
termini habilita per a que l’adm. pugui dur a terme l’execució subsidiària. Com resulta
lògic l’execució de l’obligació incomplida durà una sèrie de despeses, de manera tal que
l’adm. practicarà la liquidació de les despeses com a conseqüència de l’execució
77
subsidiària que ha dut a terme. I tot seguit, notificarà la liquidació a l’obligat que va
incomplir la seua obligació de fer per a que procedeixi a pagar voluntàriament. Òbviament
la falta de pagament de la liquidació practicada per l’adm. l’habilita per a iniciar la via de
constrenyiment.
3. La multa coercitiva.
En tercer lloc, la multa coercitiva: La multa coercitiva esta regulada en l’art. 103 de la
LPACAP i se li denomina així perquè consisteix en l’obligació del pagament d’una
quantitat en diners. Encara que pròpiament no es una sanció, sinó un mitjà d’execució
forçosa. No seria una sanció perquè no s’acorda al final d’un procediment sancionador
sinó que procedeix quan, per exemple, el destinatari de la resolució té alguna obligació
de no fer o d’abstindre’s que no compleix i davant esta eventualitat l’administració acorda
imposar multes coercitives amb caràcter periòdic mentre l’interessat persistisca en la seua
conducta de incomplir una obligació de abstenir-se o una obligació personalíssima. Per
això mateix com la multa coercitiva no és una sanció es compatible e independent d’ella
de manera que per exemple si una empresa aboca residus a un llit d’un riu quan te la
obligació de abstenir-se poden concórrer tant la sanció de abocament il·legal com la multa
coercitiva per incomplir el absteniment d’abocament. L’article 103 no especifica clara els
supòsits en els quals s’ha d’aplicar la multa, sinó que estableix un marc general i a més
estableix que procedira quan així ho establisquen les lleis, la forma i la quantia que estes
determinen, per tant per a que l’administració puga fer-hi ús de l’article 103 de la
LPACAP no és suficient sinó que a més requereix que la legislació sectorial regule la
forma i les quanties, però de l’article 103 es dedueixen:
a. Primer la remissió de l’article a que ho reserve per a les lleis és una reserva de
llei, de manera que la imposició de multes coercitives haurà d’estar prevista en
la legislació sectorial amb rang de llei.
b. En segon lloc, la operativitat de les multes es remet a la legislació sectorial però
segons l’article 103 aquestes podran establir-les en estos tres casos:
i. En primer lloc, quan es tracte de l’incompliment d’obligacions de
caràcter personalíssims en la que no procedisca la compulsió sobre les
persones
ii. Els actes que puga procedir la compulsió sobre les persones, però
l’administració no ho estime convenint
iii. Els actes en que la seua execució el obligat no puga encarregar a alta
persona
En definitiva la finalitat de les multes coercitives, tenir en compte la seua periodicitat i la
seua imposició sempre tindran per finalitat vèncer la resistència de l‘obligat a complir
aquella obligació que legalment ha estat imposada.
La manca de pagament de l’import de les multes coercitives que s’hagen imposat a
l’obligat, haurà de satisfer voluntàriament, però si l’interessat no satisfà el seu import
l’administració procedira al seu cobrament a través del procediment de constrenyiment.
De manera que ens trobem davant d’un supòsit igual al procediment subsidiari que, de
igual manera, quan no es atés per l’interesant habilita a l’administració a cobrar-se el
deute a través de la via del procediment de constrenyiment.
78
4. La compulsió (ús de força pública) sobre les persones.

La compulsió sobre les persones es regula en l’article 104 de la LPACAP que estableix
que els actes administratius que imposen una obligació personalíssima de no fer o de
suportar podran ser executats per compulsió directa sobre les persones en els casos en que
la llei ho autoritze i sempre dins del respecte a la dignitat de la persona i els drets
reconeguts per la constitució. Per tant, la compulsió es un règim bastant singular perquè
consisteix en la utilització de la força pública, el que també ha de interpretar-se com el
últim mitjà d’execució. Per altra banda, podem afirmar que la compulsió és un mitjà
excepcional però que encara que siga així és de certa utilització, és d’utilització freqüent
en determinats àmbits de l’actuació administrativa, com el de la sanitat, el manteniment
de la seguretat ciutadana etc.
La compulsió sobre les persones té un caràcter excepcional però s’aplica amb una relativa
freqüència, en tot cas l’article 104 de la LPACAP tampoc especifica quan s’ha d’aplicar
la compulsió sobre les persones, sinó que el limita a assenyalar un marc jurídic general,
amb estos requisits o condicions:
a. En primer lloc, la compulsió sobre les persones nomes podrà aplicar-se en els
casos que una llei ho autoritze, el que resulta perfectament lògic, perquè
normalment limitara drets fonamentals de les persones, per això els supòsits
més freqüents estan en la llei orgànica 3/1986 de forces i cossos de l’estat i en
la llei orgànica 4/2015 sobre la protecció de la ciutadania.
b. En segon lloc, en aquells casos en que es materialitzen la compulsió sobre les
persones, la mateixa LPACAP estableix certes limitacions com són el respecte
de la dignitat de les persones i els drets dels ciutadans reconeguts per la
constitució i lògicament en este cas s’ha de tindre una especial atenció amb els
drets constitucionals de reunió, manifestació, llibertat d’expressió, llibertat
sindical, de vaga etc.
c. En tercer lloc, no s’ha de deixar de banda que en este mitjà d’execució forçosa
pot ocórrer, que el particular haguera ocasionat danys i perjudicis a la pròpia
administració i en estos casos estarà obligat a reparar aquells danys i perjudicis
que haguera ocasionat, que seran liquidats per l’administració, de forma
contradictòria i quan hagen estat calculats per la oportuna resolució l’interessat
haurà de satisfer be de forma voluntària però davant la manca de pagament
voluntari mitjançant la via de constrenyiment sobre el patrimoni.
5. *El desnonament administratiu → esta no consta en la LPACAP → està a la Llei

de Patrimoni Administratiu.
El desnonament administratiu és una forma peculiar d’execució forçosa si volem una
modalitat especifica de compulsió sobre les persones que no esta regulada en la LPACAP
sinó en la LPA i més concretament en els articles 48 a 50 de la LPA com també en la
legislació sectorial estatal i autonòmica sobre habitatges públics o protegits. Podem dir
que el desnonament administratiu d’habitatges o immobles de la propietat de
l’administració procedirà en aquells casos en que una o diverses persones estiguen
79
utilitzant un immoble de l’administració sense títol jurídic vàlid el que compren dos
situacions:
a. En primer lloc, sense cap títol jurídic vàlid o amb títol jurídic que ha estat resolt
normalment per caducitat, per el qual es va coincidir l’autorització, els
principals tràmits del desnonament son:
i. La constatació que s’està utilitzant un immoble de l’administració esta
utilitzant sense títol jurídic vàlid.
ii. En segon lloc, el atorgament el tràmit d’audiència a les persones
implicades.
iii. En tercer lloc, el acte administratiu en que s’acorda el desnonament
administratiu, que es notificara a les persones interessades amb
l’apercebiment de que procedisca a desocupar el immoble en el termini
que li se oratge.
iv. En quart lloc, transcorregut el termini, si la utilització del immoble
continua, es procedira a materialitzar el desnonament administratiu,
tenint em compte que, en el cas que constituïsca el domicili habitual de
la persona caldrà sol·licitar i obtenir la prèvia autorització judicial del
contenciós administratiu i després es procedeix a l’entrada i el
desnonament administratiu.
La resolució administrava que acorde el desnonament podrà ser objecte de recurs en via
administrativa de forma ordinària
6. Hi ha un sisè que son els casos que requereixen una col·laboració judicial.
Les resolucions que requereixen una col·laboració judicial, com ja sabem, l’excussió
forçosa dels actes administratiu es realitzarà per la pròpia administració, normalment a
través dels òrgans competents, en estos aspectes l’art. 99 de la LPACAP excepte en dos
casos:
a. En primer lloc, quan es suspenga l’execució de l’acte administratiu.
b. En segon lloc, quan les lleis exigisquen la intervenció d’un òrgan judicial.
El supòsit més característic d’intervenció judicial per a executar actes administratius
consisteix en la necessitat d’obtenir la prèvia autorització judicial per poder accedir al
domicili d’una persona. Però a més, existeixen altres supòsits en els quals el procediment
d’excussió forçosa pot requerir de forma addicional la necessitat d’obtenir alguna
resolució judicial i en aquest sentit hi fem referencia a:
✓ La possibilitat de que el CNI puga procedir a interceptar comunicacions: postals,
telefòniques o telegràfiques. Que podrà fer-ho prèvia autorització judicial.
✓ La resolució de l’administració que acorde el internament de estrangers en
situació irregular en establiments especials amb caràcter previ de la seua expulsió
d’Espanya, que també requereix de autorització judicial que esta regulada en la
llei 4/200.
✓ L’acció possessòria per a que l’administració puga recuperar els bens patrimonials
dels que haguera pogut pedrer la posició quan haguera transcorregut més d’un
80
any, supòsit en el qual també l’administració haurà acudir a un òrgan judicial art.
55 de la llei de patrimoni de les administracions publiques.
Altres causes d’extinció dels actes administratius:
Amb caràcter general i com ja sabem, quan l’administració dicta una resolució que
reconeix un dret o que imposa una obligació a un particular, esta persona haurà de
procedir al seu compliment, moltes vegades amb caràcter voluntari però a vegades per
mitja d’excussió forçosa que l’administració acorde. No obstant això, existeixen altres
circumstàncies, en que els actes administratius poden quedar sense efecte, per motius
diferents als anteriors, com som:
❖ Quan la resolució administrativa va acompanyada d’una resolució resolutòria o
un termini determinat de manera que concorren la resolució resolutòria o el
venciment del termini la resolució queda extingida.
❖ Perquè siga impossible el seu compliment, be per desaparició sobrevingué del
objecte per qualsevol altra circumstancia
❖ Quan l’interessat renuncia a un dret que li puga correspondre.
❖ Finalment hi ha un grup que podem dir que els actes queden sense efecte per
motius jurídics, per exemple, quan l’interessat formula un recurs que es estimat i
anul·la la resolució que li va imposar, etc.
81
82
05/05/2021
TEMA 15. LA DECLARACIÓ DE LA IL·LEGALITAT DELS ACTES
ADMINISTRATIUS
Quan l’AP dicta una resolució, la mateixa sempre serà impugnable, sempre podrà ser
objecte de recurs, normalment en via administrativa; en ocasions també davant la
jurisdicció contenciós-administrativa, però normalment primer serà possible la seua
remissió per via admin i la resolució que dicte l’AP per a resoldre el recurs serà
susceptible de ser recorreguda en últim terme davant el contenciós-admin.
Els mecanismes de revisió dels AA en via administrativa, es poden classificar en dos
grups:
En primer lloc¸ la impugnació que realitza a instància dels interessats, els anomenats
recursos administratius → ordinaris: recurs d’alçada i recurs de reposició; extraordinaris:
recurs extraordinari de revisió; i especials: dins el qual el mes notable és la via
economicoadministrativa, però també hi ha en matèria d’esports, d’accés a la informació
administrativa,... sense perjudici que la Llei substituisca els recursos per mecanismes
alternatius d’impugnació (mediació o arbitratge).
Les revisions que dicta l’administració també podran iniciar-se en ocasions per iniciativa
de la pròpia administració, per motius de legalitat, com pot ser: la potestat de revisió
d’ofici d’actes nuls (de ple dret), el procediment de lesivitat per a actes anul·lables, i en
tercer lloc, la revocació per motius de legalitat.
En principi, dins de l’àmbit del dret civil, no es permet que un subjecte puga deixar sense
efecte els actes jurídics que ell mateix haguera formalitzat, si un articular subscriu un
contracte pacta sum servanda -està obligat al seu compliment- i, en cas contrari, afrontar
les conseqüències de l’incompliment. Quan esta teoria es rep dins de l’àmbit del Dret
Administratiu, immediatament es planteja el problema que l’AP està subjecta al principi
de legalitat. De manera que, la gran majoria dels AA que dicte, s’ajustaran al Dret, a
l’ordenament Jurídic. Però, també cap la possibilitat que en algunes ocasions,
l’Administració dicte un acte nul o anul·lable i se n’adone, plantejant-se per tant que ella
mateixa, si resultaria viable la potestat que ella mateixa pogués intruir i tramitar un
procediment per a revocar i deixar sense efecte una resolució anterior dictada per ella
mateixa. Llavors entre en conflicte el principi de legalitat i el principi de “confiança
legítima”, justícia material. De la juxtaposició d’estos grans principis, la conseqüència ha
estat reconèixer en alguns supòsits i en determinades circumstàncies, la potestat
extraordinària de l’administració d’anar en contra dels seus propis actes i, per motius de
legalitat, anul·lar, revocar i deixar sense efecte una resolució prèvia seua anterior. Açò
serà amb la indemnització de danys i perjudicis que pertoque.
La regulació d’esta potestat de revisió d’ofici (per ella mateixa), es troba en caràcter
general en els art 106 i següents de la LPACAP i s’articula a través de 3 possibles
procediments:
- La revisió d’ofici en els casos de nul·litat absoluta art. 106 LPACAP
- La declaració de lesivitat art.107 LPACAP
83
- La revocació per motius de legalitat art. 109 LPACAP *encara que en este
article parla de revocació en general.
Dins de l’àmbit tributari, els procediments de caràcter tributari, existeixen uns
mecanismes similars r(es diuen igual) reculats en la LGT (llei general tributària), llei
58/2003, desenvolupada pel Reglament General en matèria de revisió dels actes de
naturalesa tributària
PROCEDIMENT DE REVISIÓ D’OFICI DELS ACTES NULS DE PLE DRET
L’art 106 de la LPACAP: Las Administraciones Públicas, en cualquier momento, por
iniciativa propia o a solicitud de interesado, y previo dictamen favorable del Consejo de
Estado u órgano consultivo equivalente de la Comunidad Autónoma, si lo hubiere,
declararán de oficio la nulidad de los actos administrativos que hayan puesto fin a la vía
administrativa o que no hayan sido recurridos en plazo, en los supuestos previstos en el
artículo 47.1.
D’ací podem dir que: la potestat de revisió d’ofici és un autèntic poder jurídic que permet
a l’ap desconèixer les seues pròpies resolucions per motius de legalitat. Esta potestat
administrativa també es conjuga en que no només es pot posar en marxa d’ofici, per
iniciativa de la pròpia administració, també es permet que els particulars puguen
participar dels actes nuls. Ben entès que el particular sol·licitarà la revisió d’ofici, però
l’administració té el poder i la capacitat de iniciar el procediment de revisió d’ofici.
Tercera característica: de caràcter general, en l’exercici de la potestat de revisió d’ofici
s’aplicarà només als AA de contingut favorbale, ja que en cas contrari es podrà cedir la
revocació per a deixar sense efecte un acte de gravamen. No obstant això, en sentit
minoritari, alguns autors, opina que la potestat de revisió d’ofici es pot exercir tant en
actes favorables com per a actes desfavorables.
Quarta característica: la potestat de revisió d’ofici, té un caràcter subsidiari ja que només
procedeix contra les resolucions que posen fi a la via administrativa o que no hagen estat
objecte de recurs en termini. Açò significa que els recursos administratius tenen caràcter
prevalent respecte de la potestat de revisió d’ofici. Si podem anul·lar una resolució il·legal
a través d’un recurs administratiu millor que a través d’una revisió d’ofici.
Cinquena característica. La potestat de revisió d’ofici, haurà d’exercir-se a través del
procediment legalment establert, el qual existeixen almenys estes 3 garanties:
1. S’ha de resoldre per l’òrgan competent, normalment pel mateix òrgan que va
dictar la resolució, o per algun dels òrgans que va citar la resolució.
2. En la instrucció s’haurà de donar el tràmit d’audiència i visita de tots els
interessats.
3. Abans que l’administració resolga, després del tràmit d’audiència, haurà de
demanar i obtindre u dictamen favorable del consell d’estat o de l’òrgan
consultiu equivalent de la comunitat autònoma. Certament, el dictamen no
vincularà l’administració, no és un dictamen vinculant, però sí que té caràcter
obstatiu ja que per a exercir la potestat de revisió d’ofici vàlidament ha de ser
favorable.
84
El procediment de revisió d’ofici s’haurà de tramitar i resoldre en el termini de 6 mesos:

Cuando el procedimiento se hubiera iniciado de oficio, el transcurso del plazo de seis
meses desde su inicio sin dictarse resolución producirá la caducidad del mismo. Si el
procedimiento se hubiera iniciado a solicitud de interesado, se podrá entender la misma
desestimada por silencio administrativo.
De manera que, transcorregut el termini de tramitació si el procediment de tramitació
d’ofici es va iniciar per sol·licitud de l’interessat, podrà entendre’s desestimat als efectes
de poder acudir a la JCA. Però, si el procediment es va iniciar per decisió de la pròpia
administració, es produirà la caducitat del mateix (procediment de revisió d’ofici).
Quan la resolució que acorde la revisió d’ofici ocasione danys i perjudicis antijurídics als
particulars, que no tenen obligació de suportar, l’administració està obligada a que en la
mateixa resolució reconèixer la indemnització. En tot cas, la resolució que dicte
l’administració posant fi al procediment serà impugnable davant la jurisdicció
contenciosa administrativa.
A més, cal recordar que el procediment de revisió d’ofici només podrà utilitzar-se quan
la resolució incórrega en alguna de les causes de nul·litat absoluta -de ple dret- de l’article
47.1 de la LPACAP.
PROCEDIMENT DE LESIVITAT: la revisió per l’administració dels actes anul·lables.
En l’actualitat la potestat de revisió d’ofici, queda circumscrita, limitada, als actes nuls
de ple dret, amb la qual cosa, els actes anul·lables dictats per l’administració només
podran ser revocats i deixar sense efecte per ella mateixa a través del procediment de
lesivitat per als interessos públics. No obstant això, a diferencia del procediment de
revisió d’ofici, que acaba amb un AA, en el cas del procediment de lesivitat, la resolució
que es dicte no anul·la i deixa sense efecte la resolució prèvia que es considera lesiva,
sinó que només habilitat a la mateixa administració per a impugnar la resolució lesiva
davant la jurisdicció contenciosa administrativa (JCA). És a dir, és una simple
autorització que l’administració es dona a ella mateixa per a poder impugnar un acte
administratiu anul·lables, davant la JCA. Com es precisa en l’article 107: les AP, podran
impugnar davant l’ordre jurisdiccional contenciós administratiu els actes administratius
que siguen favorables als interessats, anul·lables segons l’article 48 de la LPACAP,
declarant prèviament la seua lesivitat per a l’interés públic.
D’este article podem entendre que:
- La declaració de lesivitat també és una potestat per a l’administració, però
de menor intensitat, ja que esta no pot anul·lar i deixar sense efecte per
ella mateixa un acte anul·lable; sinó que s’autohabilitat per a impugnar-la
en via contenciosa administrativa.
- La declaració de lesivitat, només poder tramitar-se respecte dels actes que
incórreguen en qualsevol infracció del(...)però es torna a repetir el debat,
la discussió, si la declaració de lesivitat només pot afectar a actes
favorables, o si pel contrari, afectaria tant a actes favorables com
desfavorables.
85
- La declaració de lesivitat, no pot exercir-se en qualsevol moment -com la

d’ofici- sinó dins del termini de 4 anys, que es contaran des de la data en
que es va dictar l’acte administratiu que després es va considerar lesiu, fins
el moment en que es dicte la declaració de lesivitat.
- Respecte a les garanties procedimentals en la tramitació de lesivitat caldrà
atorgar el tràmit d’audiència als interessats però no el dictamen consultiu
i s’haurà de resoldre en el termini de sis mesos ja que en cas contrari es
produirà la caducitat de l’AA. El procediment de lesivitat s’haurà de
tramitar i resoldre en el termini de 6 mesos.
- La declaració de lesivitat, habilita l’administració per a impugnar l’acte
que es considere lesiu davant la jurisdicció contenciosa administrativa. I
el procés s’iniciarà per demanda de l’administració, que haurà de presentar
en el termini de dos mesos des de la declaració de lesivitat.
- Lògicament, els particulars, els interessats, també podran impugnar la
declaració de lesivitat davant la JCA. Però com la interposició del recurs
no suspendrà la seua executivitat, resulta més aconsellable que els
particulars compareguen en el procediment judicial de declaració de
lesivitat, i no que ells mateix incien un procediment.
06/05/2021
Revocació.
L’article 109 de la LPACAP regula amb caràcter general la revocació dels AA -apartat
primer- i la correcció de dades -apartat segon-. Respecte la revocació s’estableix que les
AAPP podran revocar mentre no haja transcorregut el termini de transcripció els seus
actes de gravamen o desfavorables, sempre que la revocació no constituïsca una dispensa
o una exempció no permesa per la llei, ni siga contrària al principi d’igualtat, a l’interés
públic o a l’ordenament jurídic (OJ).
A diferència de la revisió d’ofici o de lesivitat, presenta estes dues característiques
específiques:
- La revocació no només és viable per motius de legalitat.
- La revocació només serà possible d’actes administratius, de contingut
desfavorable o de gravamen.
D’altra banda, la figura de la revocació és molt ampla i genèrica, i no només caben
supòsits justificats en la legalitat o per motius d’oportunitat, sinó que també existeixen
altres casos, com l’anomenada revocació sanció, o les anomenades reserves de revocació.
Ex: regulació del permís de revocació, es preveu que la seua validesa serà efectiva mentre
es mantinguen una sèrie de punts, però davant la pèrdua de determinats punts per la
imposició de sanció, també es perd temporalment el permís de circulació → revocació
sanció. I si l’administració autoritza la utilització d’un local de l’administració (local
86
escola a AMPA) però esta autorització va acompanyada d’unes condicions, de manera

que si s’incompleixen es produeix la revocació → reserva de revocació.
Però de caràcter general, la revocació de que parlem seria aquells casos en que
l’administració per pròpia iniciativa, cosa que no exclou la petició d’un interessat, però
de caràcter general, verifica que una AA definitiva vulnera en algun aspecte l’ordenament
jurídic. De manera que, prèvia audiència dels interessats i per motius de legalitat anul·la
i deixa sense efecte un AA desfavorable.
La revocació podrà ser total o parcial i l’anàlisi del contrast de legalitat (justificació de
que puga vulnerar el principi de legalitat) ha de d’entendre’s en sentit ampli, ja que
l’article 109 estableix com a límits que la revocació no pot constituir una dispensa o una
exempció contrària a la llei, com tampoc pot ser contrari al principi de legalitat.
En l’art. 109.2 de la LPACAP, determina que les AAPP podran rectificar en qualsevol
moment, d’ofici o a instància dels interessats, els errors materials, de fet o aritmètics, que
puguen existir en les seues resolucions (AA). Este precepte tant clar i evident, mereix que
fem dos comentaris → en primer lloc, l’òrgan competent serà el mateix que va dictar
l’administració que és objecte de la correcció; en segon lloc, la correcció de dades només
podrà ser viable quan es tracte de simples errors materials, de fet o aritmètics. De manera
que, si s’ha de fer alguna interpretació sobre si ens trobem o no davant d’un simple error
material, de fet o aritmètic, i hem d’interpretar, ja no és una correcció de dades, per tant,
caldrà redactar un nou AA prèvia audiència dels interessats amb prèvia audiència dels
interessats.
Mecanismes de revisió a sol·licitud de les persones interessades →
Recursos Administratius.
Són mitjans de impugnació de resolucions administratives dictades per la pròpia
administració, per motius de legalitat, i que són resolts per la pròpia administració.
La característica més improtant és que es tracta d’autèntics mitjans de impugnació, en els
quals es demanarà sempre, que una resolució anterior es declare nul·la i sense efecte. A
més podran demanar-se danys i perjudicis quan pertoque, i SEMPRE la impugnació d’una
resolució anterior i que es declare, i quede sense efecte. Podrà o no dir altres coses, però
esta sempre.
Existeixen algunes figures pròximes → les sol·licituds en que el ciutadà demana
qualsevol reglada/regulada per l’ordenament jurídic però no impugna una decisió
anterior. Les peticions que el particular demana no està reglada en l’ordenament jurídic,
les queixes, són escrits dels ciutadans dirigida a l’AP on es denuncien defectes de
tramitació o es lamenta desfavorablement la decisió adoptada per l’AP però no impugna
la decisió de l’AP.
Naturalesa→ els recursos administratius tenen doble naturalesa.
D’una banda, són una garantia per als interessats a ja que poden exercir el dret d’impugnar
una resolució de l’AP, en principi, de forma gratuïta i, per tant, demanar que l’AP
87
reconsidere la seua decisió en el sentit que anul·le la resolució anterior i en dicte una de
nova.
Per una altra part, també són una càrrega per als ciutadans i per això també són un perill,
un parany, perquè de la mateixa manera que regula un termini per a recórrer, també es
preveu que la resolució administrativa no recorreguda en termini es converteix en ferma
i, per tant, inatacable.
Origen i evolució dels recursos.
En principi, la mateixa existència dels recursos administratius eren un dret per als
ciutadans però també un privilegi per a l’administració, ja que el particular que pretenia
impugnat una AA dictat per l’administració necessàriament havia d’esgotar la via
administrativa, interposar els principis administratius que correspongueren i finalitzada
la via administrativa ja podria acudir a la JCA. Això passava antigament.
Esta situació era molt criticada, que mostrava esta disconformitat en esta situació i
propugnava alguna d’estes dos situacions: o bé que hi haguera un sol recurs administratiu
capaç de recórrer al JCA; o bé que els recursos administratius foren facultatius per als
interessats, de manera que, els mateixos afectats quan reben una resolució que els afecta
poden elegir o optar entre formular un recurs administratiu o, de forma alternativa, acudir
directament a la JCA.
La llei de procediment de 1992, que en este punt ha estat seguida per la LPACAP en 2015,
ha establert una regulació intermitja. Partim d’una dada formal, com és si l’AA posa o no
fi a la via administrativa, el que normalment que l’òrgan que ha dictat la resolució tinga
superior jeràrquic o no. Si l’òrgan que ha dictat la resolució no té superior jeràrquic el
ciutadà podrà presentar un recurs potestatiu de reposició o anar directament als tribunals,
però si la resolució ha estat dictada per un òrgan amb superior jeràrquic, el particular està
obligat a presentar un recurs obligatori d’alçada.
Esta solució en part insatisfactòria i asimètrica, ha conduit a que la major part de la
doctrina administrativista demane que tots els recursos administratius siguen facultatius.
Ordinaris: el de reposició (facultatiu
perquè no hi ha superior) i el de alçada
(ha de ser resolt per el superior al
Recurs Adminsitrariu
dictant) és un recurs preceptiu, és a dir,

ORDINÀRIES Alçada
si vols anar a la JCA abans has de
presentar l’alçada.
Recursos extraoridnaris
EXTRAORDINÀRIES
d'actes adminsitratius ferms
Extraordinaris: recurs extraordinari
Reclamacions Economic- de revisió d’AA ferms (només es
administratives (REA).
ESPECIALS
poden debatre fets no interpretacions
...
jurídiques).
Especials: reclamacions econòmica-
administratives (àmbit tributari).
88
12/05/2021
Procediment general en via de recurs
Art. 112 i següents regulen unes regles generals aplicables a tots els recursos
administratius,
Parts del recurs administratiu
• L'administració o entitat pública enfront de la qual s'interposa el recurs
Si intervé més d'una administració o l'actuació és resultat d'una forma de col·laboració
entre administracions pot resultar problemàtica la definició. També quan l'objecte del
recurs siga una decisió o acte administratiu d'una entitat contractista o concessionària de
l'administració. En aquests casos caldrà identificar clarament contra qui es formula el
recurs i en els casos dubtosos formularem el recurs enfront de les dues entitats: contra
l'administració i el seu contractista. Haurem de tindre en compte les regles especifiques
de la LJCA: per exemple quan unisca A actua com a entitat que autoritza o fiscalitza
l'actuació d'una altra A estableix contra qui s'haja de formular el recurs segons si la
fiscalització ha sigut favorable o desfavorable.
• El recurrent, l'interessat que recorre.
Serà la persona interessada, física o jurídica que tinga la condició d'interessat en el
procediment. Podrà ser una sola o diverses. Fins i tot persones terceres que puguen
resultar afectades per la resolució. En els procediments de concurrència competitiva
(oposicions o licitacions públiques de contracte) quan un dels interessats formule el recurs
caldrà comunicar-lo a tots els interessats, perquè directament o indirectament podran
resultar afectats per la resolució del recurs.
Actes administratius que poden ser objecte de recurs (112)

• Actes administratius definitius
• Actes administratius de tràmit qualificats aquells que poden assimilar-se als actes
administratius definitius
1. Els que decideixen directa o indirecta el fons de l'assumpte

2. Els que determinen la impossibilitat de continuar el procediment
3. Els que provoquen indefensió material
4. Els que produïsquen prejudici irreparable a drets o interessos legítims
Esta regulació provoca que existisquen actes de tràmit susceptibles d'impugnació i altres
no. No significa que el recurrent no puga manifestar la seua oposició (i fins i tot atacar-
ho quan es dicte una resolució impugnable).
Contra els reglaments NO hi ha recurs.
Interposició i tramitació del recurs
89
L'escrit d'interposició haurà de respectar unes regles generals que d'acord amb l'articule
115 són les següents:
✓ Nom i cognoms del recurrent. O denominació social
✓ L'acte administratiu objecte del recurs i la raó de la seua impugnació
✓ Lloc, data i signatura del recurrent o recurrents
✓ Identificació del mitjà a través del qual vulga rebre les notificacions
✓ Òrgan, centre directiu o unitat administrativa a la qual es dirigeix
✓ Altres particularitats que puga exigir en cada cas les disposicions especifiques
Regla general: l'error en la qualificació del recurs o l'omissió de la seua qualificació no
serà obstacle per a la seua tramitació, sempre que es deduïsca el seu vertader caràcter. És
a dir, quan es deduïsca que és un recurs administratiu està obligat a tramitar-lo com
legalment corresponga. Hi ha unes causes d'inadmissió dels recursos (116):
➢ La falta de competència de l'òrgan administratiu (i de l'administració) al qual es
dirigisca el recurs, atés que si pertany a la mateixa administració se li traslladarà
el recurs.
➢ La falta de legitimació de la part recurrent
➢ Ser un acte administratiu no susceptible de recurs
➢ Haver transcorregut el termini per a impugnar
➢ Quan el recurs manque de fonament
Les causes d'inadmissió han de ser objecte d'interpretació estricta i qualsevol dubte ha de
ser resolta de manera favorable a l'admissió, sense perjudici de la resolució final que es
dicte.
Suspensió de l'executivitat de l'acte impugnat (117)

Permet que els o les persones recurrents puguen sol·licitar la suspensió de l'acte
administratiu impugnat. La interposició del recurs no suspendrà per si mateixa
l'executivitat de les resolucions que hagen sigut impugnades. Però aquesta regla general
és susceptible d'excepcions: no es podran executar les resolucions sancionadores que no
siguen fermes, en casos de pluralitat de recursos on un siga judicial també s'ha de recordar
la suspensió (article 120). En la resta de casos l'òrgan administratiu haurà de fer una
avaluació entre els perjudicis que puga ocasionar a l'interés públic enfront dels perjudicis
que l'execució poguera causar-li al recurrent i després decidir. La decisió serà vàlida fins
a la resolució de l'acte.
L'òrgan competent per a resoldre el recurs haurà de sol·licitar els informes preceptius com
també els que considere oportuns per a resoldre el recurs.
90
Tràmit d'audiència
Haurà de ser preceptiu. S'haurà d'atorgar a tots els interessats per un termini major de 10
dies ni superior de 15 dies. Encara que aquest precepte indique que pot prescindir-se del
tràmit d'audiència quan no hagen de tindre's en compte fets nous o documents no recollits
en l'expedient originari, resulta evident que aquesta justificació per a evitar el tràmit
d'audiència haurà de ser d'interpretació estricta, atés que com sabem quan la falta
d'audiència haguera provocat una situació d'indefensió material la resolució també serà
nul·la, fins i tot en via de recurs administratiu.
Resolució del recurs en via expressa

Necessàriament motivada i que haurà de contindre alguns d'aquests possibles
pronunciaments (inadmissió del recurs, estimació del recurs total o parcial, desestimació).
En tot cas les resolucions han de respectar determinats límits:
- Haurà de resoldre totes les qüestions plantejades del recurs
- Ha de ser congruent amb l'objecte de recurs
- No podrà agreujar la situació inicial del recurrent
- L'òrgan que resolga no es pronunciarà quan el vici procedimental no es puga
esmenar. Sempre que es puga l'òrgan resoldrà pronunciant-se sobre el fons de
l'assumpte.
No sols acabarà mitjançant resolució expressa (forma normal) si no que existeix el

desistiment, la renúncia, la desaparició de l'objecte.
La resolució del procediment en via de recurs mitjançant resolució presumpta

Regla general: el silenci administratiu serà desestimatori excepte el cas del doble silenci
administratiu (la falta de resolució del recurs interposat contra un acte presumpte
desestimatori).
Recurs d'alçada
121 i 122 LPACAP → Recurs administratiu de caràcter ordinari que es pot interposar
contra aquells actes definitius o actes de tramite qualificats que posen fi a la via
administrativa. A efectes pràctics posaran fi a la via administrativa les resolucions
d'òrgans sense superior jeràrquic, excepte si una llei estableix el contrari.
L'expressió “posar fi a la via administrativa” és una expressió legal que es contempla en
el 114 de la LPACAP.
A efectes pràctics, posen fi a esta via administrativa, primer, les resolucions de recursos
d'alçada, segon, els mitjans d'impugnació que substituïsquen als recursos ordinaris, tercer,
91
les resolucions dels òrgans sense superior jeràrquic (excepte si la puta llei estableix el
contrari), quart, els acords, pactes, convenis o contractes que tinguen la consideració de
finalitzadors del procediment i, finalment, la resolució dels procediments de
responsabilitat patrimonial. Així com, també aquelles resolucions on una disposició legal
o reglamentària ho establisca.
En la pràctica, i en més d’un 90% dels casos, posen fi a la via administrativa el supòsit de
les resolucions dels òrgans sense superior jeràrquic.
Naturalesa
El recurs d’alçada té caràcter preceptiu, per tant és un dret i una garantia per als interessats
i recurrent, però també una càrrega perquè hauran d'interposar el recurs per a evitar la
fermesa de la resolució, per evitar que la resolució definitiva es convertisca en ferma.
Motius
Per qualsevol infracció de l'ordenament jurídic → Qualsevol cas de nul·litat de ple dret
de l'article 47, com també casos d'anul·labilitat de l'article 48 de la LPACAP, inclosa la
desviació de poder. Fins i tot els defectes de manera que tinguen caràcter invalidant (falta
d'audiència).
Interposició del recurs.
Es podrà presentar, tant davant l'òrgan que va dictar l'acte recorregut, com l'òrgan superior
jeràrquic que és el que l’ha de resoldre. Sense perjudici de l'òrgan que puga estar previst
en els recursos d'alçada impropis → aquells recursos d'alçada que es plantegen contra la
resolució que va plantejar un òrgan integrat en una entitat instrumental, que ha de
resoldre, no tant el superior, sinó l'òrgan competent de l'administració principal de la qual
depén l'entitat publica.
També és interessant anotar que la competència per a resoldre el recurs d’alçada, no es
pot relegar en l’òrgan que va dictar la resolució objecte del recurs.
Recurs de reposició → Actes que no posen fi a la via administrativa, que resol el mateix
òrgan.
Recurs d’alçada → Vol dir que ha de resoldre per un òrgan distint (tant d’alçada impròpia
com de manera pròpia).
Termini d’interposició.
Hi han dos tipus de termini → depén si es formulen contra una resolució expressa o contra
un acte presumpte.
El termini d’interposició serà d’un mes quan el recurs d’alçada es formule contra un acte
definitiu, o un acte de tràmit qualificats dictats de forma expressa. Tot computant-se el
termini des de la notificació o publicació dels AA objecte de recurs. Per exemple, si l’acte
d’interposició va ser posat el 13 d’abril de 2021, l’últim dia per interposar el recurs serà
el 14 d’abril de 2021, perquè la notificació produeix efectes a partir del dia següent.
Després el termini finalitzarà el 13 de maig, si és inhàbil, serà el següent hàbil.
92
D’altra banda, quan l’objecte del recurs siga un acte presumpte, el termini d’interposició
serà de 3 mesos, que es computaran a partir del moment en què s’haja sol·licitat i s’haja
transcorregut el termini de tramitació.
*La norma del procediment pot establir fins a un màxim de tramitació de 6 mesos, perquè
per a ser superior a 6 mesos → fa falta llei o norma comunitària. Si no hi ha termini de
tramitació, quan no s’estableix, el termini serà de 3 mesos.
Sol·licitud + 3 mesos = acte presumpte → + 3 mesos més per a recórrer.
Si el termini de tramitació és de 6 mesos → sol·licitud + 6 mesos + 3 mesos per a presentar

l’alçada.
Recorrem un acte exprés: 1 mes.
Recorrem un acte presumpte: 3 mesos →Des de quan? Des de que s’haguera produït el
silenci (depén del que establisca la norma de procediment aplicada)
Tramitació del recurs
S’ha de demanar l’informe preceptiu de l’òrgan superior del que va dictar l’acte
recorregut, l’òrgan autor de la resolució recorreguda, ja que va resoldre el superior. A més
l’òrgan competent podrà demanar els altres informes que considere oportuns, i el tràmit
d’audiència, en caràcter general, serà preceptiu.
Resolució del recurs.
Els recursos d’alçada s’hauran de tramitar, resoldre i notificar en el termini de 3 mesos.
Estes resolucions posaran fi a la via administrativa i ja no és impugnable en via
administrativa, excepte el recurs extraordinari de revisió.
La manca de resolució expressa en termini, provocarà que s’entenga desestimat. És a dir,
faculta a la part recorrent per a acudir a la JCA (jurisdicció contenciós administrativa). Ja
que, amb caràcter general, la manca de resolució expressa del recurs d’alçada serà el
silenci desestimatori, provoca que el mateix s’haja d’entendre desestimat.
*Excepte en al regla de doble silenci negatiu*.
13/05/2021
Recurs de reposició → art. 123 i 124 LPACAP.
Aquell mitjà d’impugnació que es pot exercir davant AA qualificats o de tràmit dictat per
un òrgan de l’administració que posa fi a la via administrativa , el que significa que no té
un òrgan superior jeràrquic, es el recurs habitual que s’ha d’interposat cap a les
resolucions d’un òrgan administratiu local.
93
Naturalesa
Es un recurs facultatiu, optatiu. El que comporta que el possible recurrent, la persona
interessada, puga elegir entre, d’una banda, formular el recurs administratius de reposició
i esperar la seua resolució per part de l’administració, o que transcórrega el temps per a
que el tramite i el resolga; ; d’altra banda formular directament eñ recurs contenciós
administratiu davant l’òrgan competent de la JCA.
Objecte
El recurs de reposició serà viable davant qualsevol infracció del ordenament jurídic, ja
que podrà utilitzar-se per a impugnar actes que es consideren que estan afectades de ple
dret o de simple nul·litat relativa, inclosa la desviació del poder, i els defectes de forma
que tinguen caràcter invalidant.
Interposició
El recurs potestatiu de reposició haurà de interposar-se davant del mateix òrgan que fa
dictar la resolució que és objecte de recurs. En el termini de un mes se formula contra una
resolució expressa o en el termini de 3 mesos quan el recurs és formule contra un acte
presumpte desestimatori.
Tramitació
Cal destacar que es sol·licitar els informes que es consideren oportuns per a resoldre el
recurs i que s’haurà de practicar el tràmit d’audiència.
Resolució
La resolució que resolga el recurs potestatiu de reposició, haurà de resoldre totes les
qüestions que es deriven del recurs i que la resolució s’haurà de dictar en el termini de un
mes. De manera que, contra la resolució que es resolga el recurs de reposició no procedira
cap altre recurs administratiu excepte el recurs extraordinari de revisió.
La manca de resolució expressa en termini de un mes produeix sempre el silenci
desestimatori. Quedant lliure la via contenciosa administrativa.
El recurs extraordinari de revisió
El recurs extraordinari de revisió esta regulat en els articles 125 i 126 de la LPCAP.
Encara que com prèviament el article 113 especifica que contra els actes ferms en via
administrativa nomes procedira el recurs extraordinari de revisió quan concórrega alguna
de les causes del article 125.1.
Naturalesa
El recurs extraordinari de revisió és un recurs extraordinari i el seu caràcter deriva de dos
causes. En primer lloc, perquè el recurs extraordinari de revisió no procedeix contra actes
definitius o qualificats sinó que actes administratius que a més siguen ferms en via
administrativa. En segon lloc, es troba que no es un mecanisme de impugnació, en el que
es puga argumentar alguna infracció del ordenament jurídic sinó que ha de fonamentar-
se en que ha existit una incorrecta apreciació de fets i aquesta circumstancia com vorem
94
haguera justificat que en el seu moment l’administració haguera dictat una resolució
distinta a la que efectivament va acordar.
Causes d’impugnació
Les causes de impugnació estan regulats en l’article 125 de la LPCAP diu que ‘‘Contra
els actes ferms en via administrativa podrà interposar-se el recurs extraordinari de revisió
davant el òrgan administratiu que el va dictar. Que serà el competent per a la seua
resolució quan concórrega alguna de les 4 circumstancies següents’’:
- Que al dictar la resolució s’haguera incorregut en el error de fet, que resulte dels
mateixos documents incorporats al expedient. El document que constata el
document de fet pot ser de data posterior o anterior al acte administratiu. I el
termini de document s’ha de entendre en sentit ampli, ja que pot estar en suport
paper, àudio, imatge etc.
- Que apareguen documents de valor essencial per a la resolució del assumpte que
encara que soguen posteriors posen de manifest el error de la resolució
recorreguda. Ací la circumstancia admet que siga posterior i quan diu que ha de
evidenciar el error aquest ha de ser sempre de fet.
- Que la resolució hagueren influït essencialment, documents o testimonis declarats
falsos per sentencia judicial ferma a anterior o posterior a aquella resolució. Si la
resolució judicial era anterior normalment no s’haurà aportat perquè era
desconeguda i si la resolució judicial va declarar falsos documents o testimonis
eixa objecció afecta als fets que puga constatar en els documents
- Que la resolució s’haguera dictat com a conseqüència de prevaricació, suborn,
violència, maquinació fraudulenta o un altra conducta punible i així s’haja declarat
en una sentencia judicial ferma.
Termini d’interposició
Quan el recurs extraordinari de revisió es fonamente en la primera circumstancia, el
termini per a presentar el recurs serà de 4 anys contents des de la notificació de la
resolució que s’impugna.
Per altra part el recurs es fonamente en qualsevol de les circumstancies segona, tercera o
quarta, el termini serà de 3 mesos des de el coneixement dels documents per part del
recurrent o des de que la sentencia judicial és va declarar ferma.
Tramitació
Existeix la possibilitat de no admetre a tràmit el recurs extraordinari de revisió, quan
concórrega alguna d’aquestes 2 circumstancies:
- Quan el propi plantejament del recurs siga inversemblant.
- Quan el mateix recurs no cite la circumstància que justifica el recurs extraordinari
de revisió
95
Esta facultat de no admetre a tràmit cal aplicar-se de forma estricta, ja que qualsevol dubte
sobre si el recurs ha de tramitar-se o no, ha de resoldre’s a favor de la tramitació del
recurs.
La tramitació del recurs extraordinari de revisió consisteix que el òrgan competent
demanara els informes que consideren competents que puguen justificar la viabilitat com
en segon lloc s’haurà de atorgar el tràmit de audiència als interessats i abans de resoldre
el recurs extraordinari de revisió caldrà sol·licitar el dictamen preceptiu del consell del
estat o del òrgan equivalent en la CCAA, quan exigisca.
Resolució
Amb caràcter de general el recurs extraordinari de revisió haurà de ser dictat per el mateix
òrgan. I la resolució es pronunciara sobre la procedència del recurs extraordinari (si es
viable o no) i si correspon sobre el fons del assumpte.
Com el termini de tramitació, de resolució i de notificació és de 3 mesos. El venciment
d’aquest sense que l’administració haguera dictat la resolució expressa que corresponga
equivaldrà sempre a un acte presumpte desestimatori i el particular podrà acudir a la
jurisdicció contenciós administrativa
Recursos especials
L’article 112.2 de la LPACAP habilita per a que les lleis puguen substituir el recurs de
alçada i de reposició en àmbits sectorials determinats quan així estiga justificat. Be per
altres procediments de impugnació com també per reclamacions, consolació o arbitratge.
Per això mateix encara que en matèria economicoadministrativa sempre haja existit una
via de impugnació especial les anomenades reclamacions economicoadministratives
també em de constatar que en certes matèries la llei sectorial ha reconegut determinats
recursos especials. Com puguen ser:
o El recurs especial en matèria de personal, que resolen unes comissions de
reclamacions regulades en la LOU (Llei orgànica de Universitats).
o El recurs espacial en matèria de contractació del sector públic, regulat en el text
refós de contractes del sector públic.
o Les reclamacions en matèria de transparència administrativa, regulant en la llei
de transparència i bon govern 19/2013.
o Fins i tot en algun ajuntament estos han regulat uns consells tributaris formats
per experts que informen les reclamacions dels particulars en matèria
economicoadministrativa i que després el òrgan competent assumeix.
o En algun àmbits fins i tot s’ha obert la possibilitat com a via alternatiu al recurs
de iniciar vies de conciliació o de mediació.
Sens dubte, el més important es la via economicoadministrativa, aquestes reclamacions
es la denominació especifica que reben els recursos administratius en matèria tributaria.
Que es caracteritzen per ser una guia prèvia i obligatòria abans d que el obligat tributari
puga acudir a la jurisdicció contenciosos administrativa.
96
D’esta manera resulta que ne l’àmbit tributari tenim:

→ El recursos ordinaris en via administrativa (el recurs facultatiu de reposició).
→ Les reclamacions economicoadministratives, que es tramiten i els resolen per uns
tribunal economicoadministratius que estan formats per funcionaris especialitzats
que depenen del ministeri de Hisenda.
→ Esgotada la via economicoadministrativa, que normalment tindrà dos instancies
després ja es podrà acudir al òrgan competent de la jurisdicció contenciosa
administrativa.
Les reclamacions economicoadministratives es plantejaran davant els tribunals
economicoadministratius per escrit, i es tramitaran de forma gratuïta. Amb caràcter
general el termini per a interposar la reclamació economicoadministrativa serà de 1 mes
des de la notificació del acte tributari objecte de recurs. Que normalment serà la
notificació de la resolució del recurs d’alçada o de reposició que s’ha de formular amb
caràcter previ.
Existeix una fase en la que es poden al·lega qüestions prèvies sobre si la resolució te
naturalesa tributaria, competència del tribunal etc. I aquesta fase prèvia finalitzara en un
recurs d’admissió o inadmissió
Si la reclamació economicoadministrativa s’admet a tràmit i el recurrent ha demanat la
suspensió de la executivitat, aquesta es concedeix de forma automàtica sempre que avale
o garanties el seu pagament.
Existeix una fase de prova on es podran sol·licitar tots els mitjans de proves
Conclosa la fase de prova, a continuació es practica una vista publica o alternativament
es presentaran els seus escrits de conclusions.
I per últim, el tribunal resoldrà el assumpte per mitja de una resolució, en la qual es tindrà
que resoldre totes les qüestions que es deriven de la reclamació i que podrà tenir 3
possibles pronunciament:
→ La estimació de la reclamació en tot o en part.
→ La desestimació.
→ La no admissió a tràmit
Quan les resolucions del tribunal economicoadministratiu regional, es refereixen a

reclamacions superiors a 18000€ aquesta serà susceptible de un recurs d’alçada, davant
el tribunal economicoadministratiu central.
Esgotada la via economicoadministrativa, la resolució de la administració tributaria ja
serà impugnable davant el tribunal contenciós administratiu
97

Segon Quadrimestre Dret Administratiu

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Segon Quadrimestre Dret Administratiu

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

SEGON QUADRIMESTRE DRET ADMINISTRATIU

TEMA 9: L’ACTE ADMINISTRATIU

o Subjecte: La manifestació de voluntat per part de la persona física que ocupa un

territorial o, de vegades, una entitat pública instrumental, o una entitat pública

o Forma: manera de manifestar-se l'acte administratiu. De quina forma es projecta

o Contingut: és l'aspecte objectiu de l'acte administratiu. Segons la concepció que

f. Confirmatori: reproduir una resolució anterior, en este sentit, no podran

El procediment administratiu (PA)

principis que inspiren i aclareixen com s’han d’entendre el procediments

norma procedimental aplicable, que regule el procediment específic

Finalitats del procediment administratiu. 3 finalitats complementàries entre elles:

Entre estos empleats i autoritats públiques existeixen determinades obligacions:

identificar-se quan algú li exigisca la identitat de l’instructor i de l’òrgan

Causes d’abstenció → art. 23 de la LRJSP

*L’incompliment d’estes obligacions pot derivar en sanció disciplinària

➢ El/la o els/les interessades. És un concepte de gran precisió tècnica, perquè la

Es dedueix que hi ha 2 classes d’interessats:

✓ El dret dels interessats a actuar assistits per assessor/a quan es considere

FASES DEL PROCEDIEMNT ADMISNIRATIU (4) TORNAR A ESCOLTAR

En segon lloc, l’administració estarà obligada a partir d’eixe moment d’excloure

En tercer lloc, la data d’iniciació predetermina la data en la que es produirà el

Dos formes d’iniciació:

- Iniciació d’ofici: la incoació d’ofici significa que l’òrgan competent per a

En segon lloc, com a conseqüència d’una ordre superior. Art. 60 LPACAP, és a

Quan la persona que formuli la denúncia invoqui un perjudici de l’administració

- Mitjançant sol·licitud dels interessats: les sol·licituds es regulen en l’art. 66

L’art. 66.1 fa referència a les 6 circumstàncies que necessàriament han de portar

En primer lloc, el nom i els cognoms de la persona/es que formulen la sol·licitud

En segon lloc, la identificació del mitjà electrònic (adreça electrònica) o en el seu

En cinquè lloc, la firma de la sol·licitud per part de l’interessat o bé la acreditació

En sisè lloc, l’òrgan, el centre, unitat o dependència administrativa a la que se

1. Registre dels òrgans destinataris de la sol·licitud

2. En qualsevol registre que pertany a l’administració general de l’Estat, a les

3. En les oficines de correus i en este cas, quan vulgui acreditar-se la data de

4. En les oficines diplomàtiques i consulars

Evidentment per a presentar qualsevol sol·licitud en qualsevol registre

En aquells casos en que la sol·licitud es dirigeix a un òrgan administratiu però

Evidentment estes inconvenients no ocorren quan la sol·licitud es fa per mitjans

Una vegada presentada la sol·licitud de presentació ja sabem que esta ha de reunir

En cas contrari quan la sol·licitud no compleixi tots els requisits formals o no

Evidentment este requeriment s’haurà de notificar a l’interessat o interessats amb

10 dies hàbils per a esmenar o millorar la sol·licitud, de manera que si atén al

Si la notificació d’arxiu produeix efectes al dia següent al de la notificació durant

2. Fase d’ordenació: farem referència a la llengua dels procediments, el sistema de

En primer lloc, la llengua dels procediments; la LPACAP estableix amb caràcter

En el cas de la generalitat valenciana la llei “de l’ús i de l’ensenyament de

o Quan el còmput es realitzi en mesos o en anys es computarà de data a data.

3. Fase d’instrucció: consisteix en realitzar totes aquelles actuacions que siguen

realitzant-se en la mesura que siguen necessaris i que a efectes de simplificar

o Al·legacions: art. 76 LPACAP estableix que: els interessats podran presentar

Este dret a formular al·legacions ha d’entendre’s amb sentit ampli, és a dir, es

Evidentment uns escrits d’al·legacions específics es la facultat dels interessats a

o Els mitjans de prova: art. 77 i 78 LPACAP;

La pràctica de prova la pot acordar d’ofici el mateix instructor o la pot sol·licitar

Els mitjans de prova no estan regulats en la LPACAP perquè esta es remet a la

1. Declaració de les parts

Els informes seran sol·licitats per la persona responsable de la instrucció que en

Podem dir que hi ha 4 classes d’informes:

1. D’un òrgan de la mateixa administració o d’administració distinta: esta

justificar en motiu de la sol·licitud de l’informe, el precepte legal o

2. Preceptius o facultatius: s’ha de tenir en compte que la rellevància dels

3. Determinats o no determinants: més enllà dels informes preceptius els

4. Vinculants i no vinculants: la rellevància dels informes aplega a un moment

o Tràmit d’informació públic: és un mecanisme de participació dels interessats i