CUADERNILLO DE

FILOSOFÍA
A TENER EN CUENTA:
Consells per l’elaboració del comentari de text segons l’estructura de la prova de
Selectivitat 2013.

La primera pregunta, de tipus pràctic, A la resposta s’ha de diferenciar, doncs,

constarà de dues parts: clarament cadascuna de les parts.
La primera part consistirà a realitzar un La resposta és un COMENTARI DE
comentari del text proposat. Aquest TEXT, això vol dir, comentar el text,
comentari ha d'incloure els elements explicar el text, clarificar el text, explicitar
següents: el text... NO ÉS POT DEIXAR DE
BANDA EL TEXT! I per tant, s’han de
fer citacions (sempre entre cometes).
El comentari ha d’incloure COM A
MÍNIM els tres elements detallats a
continuació, és a dir, que podem afegir
elements que no hi siguin, sempre i quan
els 3 requerits apareguin clarament.
a) Contextualització del text i/o del Dir el nom complet de l’autor, el segle
pensament de l’autor amb el marc històric, que va viure, els anys de naixement i mort
sociocultural i filosòfic. –si els sabem bé- i la corrent filosòfica o
l’escola a la que pertany.
En funció del text, el context pot ser:
- Històric, social i cultural: fets
rellevants del moment que influeixen
l’autor
- Intel·lectual o filosòfic: filòsofs
precedents o coetanis seus que l’han
influït, tant positivament perquè els
segueix, com negativament perquè els
criticarà.
b) Identificació del tema/problema/qüestió - Per una part s’ha de dir el
concret de què tracta el text i de la tesi tema/problema o qüestió del text.
sostinguda al text. TEMA: assumpte que tracta el text (la
teoria de l’ànima, teoria política, teoria del
coneixement, etc.)
PROBLEMA/QÜESTIÓ: el text pot
abordar críticament un problema o una

c) Explicació ordenada, clara i precisa de
les idees fonamentals contingudes al text i
de la relació entre aquestes.
La segona part consistirà en una
valoració crítica, emprant els
coneixements de la matèria que ha
adquirit l’alumne, a favor o en contra del
que diu l’autor del text o de l’actualitat
d’algun aspecte central del text.
qüestió filosòfica, un interrogant que
intenta aclarir (el problema del
coneixement sensorial i racional, el
problema de l’ànima i el cos, el problema
de l’organització política, etc)
- Per una altra part, s’ha de dir quina és la
tesi de l’autor.
TESI: postura que defensa l’autor, allò
que afirma o nega al text i que manté en la
seva filosofia (racionalisme o empirisme,
dualisme o monisme de l’ésser humà,
sistema polític o ètic defensat, etc.)
Es tracta de clarificar les afirmacions o
negacions que apareixen el text. Si hi ha
vàries idees s’ha d’establir la relació entre
elles (causa-efecte, premissa-conclusió,
problema-solució, etc.)
És important no deixar cap idea
fonamental sense explicar.
Cal citar el text com a prova de què el que
deim ho tenim al text.
Hem d’evitar, però, parafrasejar el text.
Es tracta de fer una valoració que no té
perquè ser exclusivament personal. Es pot
valorar la tesi del text des de la
perspectiva de la influència posterior que
ha tengut (molta o poca), si sabem els
filòsofs que l’han seguit o els que l’han
criticat, si ha creat escola, si avui en dia
encara es defensa la tesi, etc.
També podem fer servir els descobriments
de la ciència per valorar positiva o
negativament la tesi del text (des de la
biologia, la física, l’astronomia, la
psicologia, la pedagogia, etc.)
Respecte de l’actualitat, podem basar-nos
en la societat, la política, la moral de la
nostra època per valorar positiva o
negativament la vigència de la tesi del
text.
 (ALGUNS) FACTORS RELLEVANTS DEL CONTEXT DE L'AUTOR

PLATÓ (427-347 aC) Segle V aC. Segle de Pèricles. Mort de Sòcrates.

Influències dels presocràtics i Sòcrates
ARISTÒTIL (384-322)
Influències dels presocràtics, de Plató i de la
ciència que practicava.
DESCARTES (1596-1650)
Influències de les matemàtiques.
HUME (1711-1776)
Influències dels empiristes: Locke, i dels
il·lustrats. Crítica del racionalisme.
KANT (1724-1804)
Influències de Leibniz/Wolff, Newton, Hume i la il·lustrada. Newton i la ciència. Descrèdit de la
il·lustració.
MARX (1818-1883)
Influències de Hegel i Feuerbach. Interès per
l'aspecte social, pràctic.
NIETZSCHE (1844-1900)
Influències de Schopenhauer i Wagner.
Idealització del món antic. Crítica a tota la
Història de la Filosofia, exceptuant a Heràclit.
ARENDT (1906-1975)
Influències de Heidegger i Sant Agustí.
Compromís amb la vida pública.
Govern dels 30 tirans.
Segle IV aC. Crisi de la polis. Alexandre el
Gran. Acadèmia de Plató.
Segle XVII: Barroc. Creació dels Estats
nacionals: concentració del poder en una sola
persona. Inici de la filosofia moderna amb el
racionalisme. Proliferació d'automatismes.
Segle XVIII: il·lustració. Empirisme britànic.
Confrontació amb el racionalisme continental.
Segle XVIII: il·lustració. Crítica de la raó
metafísica.
Segle XIX. Industrialització massiva,
revolucions obreres, pobresa del proletariat,
capitalisme ferotge, burgesia benestant.
Segle XIX. Decadència de la cultura alemanya.
Predomini del hegelianisme.
Segle XX. Holocaust jueu. Segona guerra
mundial. Exili americà. Totalitarismes. Conflicte
Israel-Palestina.
 criteris de correcció
Instruccions:
L’alumne ha de triar entre el text A i el B i contestar les tres qüestions que van
associades al text elegit.
La primera qüestió val 5 punts, mentre que la segona i la tercera valen 2,5 punts
cadascuna, sobre el total de 10 punts de l’examen.
Criteris de correcció
Els criteris generals d’avaluació són els determinats pel que estableix el currículum
d’Història de la Filosofia de segon de batxillerat en el marc del Decret 82/2008, de 25
de juliol, que estableix l’estructura i el currículum del batxillerat a les Illes Balears. Els
criteris específics són:
En relació amb la primera pregunta, a la primera part, que valdrà 3 punts com a màxim,
l’alumnat ha de demostrar que ha entès de què tracta el text i ho ha de saber explicar de
manera clara i precisa, assenyalant-ne les idees principals i secundàries i determinant les
relacions existents entre les unes i les altres:
1.1. Correcta contextualització. (1 punt)
1.2. Encert en la identificació del tema/problema/qüestió concret de què tracta el text i
de la tesi sostinguda al text. (1 punt)
1.3. Identificació i explicació de les idees presents al text i de la relació entre aquestes.
(1 punt)
A la segona part, que valdrà com a màxim 2 punts, l’alumnat ha de demostrar que sap
argumentar la seva valoració crítica respecte dels conceptes o teories que són presents al
text, o que la pot relacionar oportunament amb temes d’actualitat:
1.4. Donar bons arguments que donin suport a la valoració crítica.
1.5. Consistència, creativitat, originalitat en la resposta.
A cada apartat es valorarà l’ordre, la claredat i la precisió en l’exposició.
En relació amb la segona pregunta, que valdrà 2,5 punts com a màxim, l’alumnat ha de
demostrar que sap explicar una teoria, un concepte o una expressió amb detall, emprant
el vocabulari tècnic bàsic de la qüestió.
2.1. Explicació detallada de la teoria, el concepte o l’expressió, emprant el vocabulari
bàsic. (2 punts)
2.2. Ordre expositiu, claredat i precisió en l’explicació. (0,5 punts)
En relació amb la tercera pregunta, que es valorarà amb un màxim de 2,5 punts,
l’alumnat ha de demostrar que és capaç de trobar les semblances, les diferències i les
connexions entre conceptes i teories, tenint en compte que el nivell que s’assoleix a
segon de batxillerat és general i no es pot pretendre una profunditat excessiva.
3.1. Mostrar un coneixement de les idees, els conceptes o les teories que s’han de
relacionar. (1 punt)
3.2. Establir i explicar les relacions correctament. (1 punt)
3.3. Ordre expositiu, claredat i precisió en l’exposició. (0,5 punts)
Es podrà davallar fins a un 10 per cent de la qualificació per faltes d’ortografia,
redacció, expressió o terminologia no apropiada, d’acord amb els criteris objectius que
estableixi el coordinador del professorat corrector.
 EJEMPLO:Comentari de text de Plató resolt
Seguint la nova estructura de l'examen d'Història de la Filosofia de Selectivitat de la
UIB he realitzat el comentari d'un text de Plató, concretament un text del Fedó. A
continuació teniu el text, les preguntes de la part pràctica de l'examen i la meva resposta
sense la valoració crítica.

1. Comentari de text

«- Ben cert, afegí Cebes reprenent la paraula, si és veritat aquell argument que
tu, Sòcrates, acostumes a repetir sovint, segons el qual per a nosaltres aprendre no és
altra cosa que recordar, llavors cal necessàriament que en un temps anterior hàgim après
el que ens és recordat. Però això no és possible si la nostra ànima no existia en algun
lloc abans de néixer en aquesta forma humana. D’on resulta que també així sembla
probable que l’ànima és immortal.

- Però Cebes, féu Simmias intervenint al seu torn, quines demostracions en

dones? Fes-me’n memòria, perquè en aquest instant no les recordo massa.

-Una de sola, féu Cebes, però molt bona: els homes, quan són interrogats, si se’ls
pregunta bé, ells mateixos ho responen tot tal com és, i això, si no en tinguessin la noció
i la recta raó, no serien pas capaços de fer-ho. Després, si un passa a les figures
geomètriques o a alguna cosa de la mateixa espècie, demostra amb la més clara
evidència que això és així.»

Plató, Fedó, 72e-73b

 La primera part del comentari ha d’incloure els següents elements:

a) Context històric, social i cultural de Plató (1 punt)

b) Identifica el/s tema/es de què tracta el text i quina és la tesi de Plató. (1
punt)
c) Explica de forma ordenada, clara i precisa les idees fonamentals del text i
la relació entre elles. (1 punt)

Aquest text pertany al llibre Fedó de Plató, que és un dels seus diàlegs de maduresa,
juntament amb La República. Plató és un filòsof que va néixer a Atenes el 427 aC i va
morir a la mateixa ciutat el 347 aC. Va néixer, per tant, al famós segle V d’Atenes, el
conegut com a segle de Pèricles. Atenes, durant aquest segle i sota la direcció de
l’estratega Pèricles va aconseguir el seu màxim esplendor, esdevenint la polis més
admirada de totes. Durant aquests anys, els més importants intel·lectuals, artistes,
escriptors, etc de tota Grècia anaven a Atenes a presentar les seves obres. Entre ells
destacam als sofistes, a l’escultor Fídies i al l’escriptor de tragèdies Sòfocles. Així que
Atenes progressà culturalment d’una manera que no ho feren les altres polis gregues.
Quan va néixer Plató, ja s’havia acabat aquesta època d’esplendor i, per tant, la polis va
entrar en un període de decadència que produirà en Plató una enyorança de la polis
perduda. Plató pertanyia a una família aristocràtica, i alguns dels seus parents formaren
part del famós govern dels Trenta Tirans. Atenes havia entrat en guerra amb Esparta i en
perdre la guerra també va perdre la democràcia, imposant-li un govern pro-espartà
format per aquests Trenta Tirans. A Plató els seus familiars el convidaren a treballar pel
govern de la polis, però ell s’hi va negar. Després d’aquest govern va retornar la
democràcia a Atenes i va succeir un dels fets fonamentals a la vida de Plató. Varen
denunciar, jutjar i condemnar a mort al seu mestre i amic Sòcrates. Aquest fet,
juntament amb la consideració que cap governant impartia realment justícia a la polis,
va fer que Plató, que de jove havia tengut la vocació de dedicar-se a la política,
abandonà aquesta idea i decidir dedicar-se plenament a la filosofia. Així, encara que va
intentar per 3 vegades dur a la pràctica el seu model de polis ideal (descrit a La
República) a la ciutat de Siracusa (Sicília), es dedicar a la filosofia en cos i ànima,
fundant la seva pròpia escola, l’Acadèmia.

El text en concret tracta de la teoria de la reminiscència i de la teoria de la immortalitat

de l’ànima. La reminiscència és una de les teories del coneixement de Plató (l’altre és la
dialèctica) i consisteix en què conèixer no és res més que recordar, “aprendre no és altra
cosa que recordar”. Aquesta és una de les idees fonamentals del text, l’altra, és que
l’ànima ha de ser immortal, perquè si no, com podríem explicar que l’ànima recorda si
no és que ja ho ha conegut en un temps anterior? Com diu al text “cal necessàriament
que en un temps anterior hàgim après el que ens és recordat”. Així és que aquestes dues
idees fonamentals del text tenen una relació de necessitat: la immortalitat de l’ànima
és necessària per afirmar la reminiscència.

En el diàleg intervenen Cebes, Símmias i Sòcrates, i el primer que parla és Cebes.

Exposa aquesta connexió necessària entre la reminiscència i la immortalitat de l’ànima
en el primer paràgraf, repetint la teoria que ha defensat Sòcrates, el personatge que
utilitza Plató per defensar les seves pròpies idees. Cebes argumenta que l’ànima ha
d’haver existit “en algun lloc abans de néixer en aquesta forma humana”. Aquest lloc
sabem que serà el món intel·ligible de les idees, on habiten les ànimes abans de ser
castigades a viure empresonades dins un cos, i allà coneixen les idees que obliden
completament en baixar al món sensible.

Símmias demana quina demostració en tenim d’aquesta teoria i irònicament diu que li
recordi, perquè ell ara no ho recorda. Cebes li demostrarà que l’ànima és immortal
perquè a qualsevol home, si se li va demanant les coses, “si se’ls pregunta bé”, són
capaços de respondre correctament, és a dir, que si se’ls dirigeix bé la pregunta recorden
perfectament la resposta, i això no seria possible “si no en tinguessin la noció i la recta
raó”. I afegeix que aquesta demostració encara és més evident quan tractam de les
figures geomètriques. En un altre text, Plató ja va emprar el mateix recurs a la geometria
quan Sòcrates fent preguntes molt hàbils a un esclau inculte aconsegueix que aquest
respongui correctament a preguntes de geometria, ciència que l'esclau no havia aprés
mai. És a dir, que no li va ensenyar res, sinó que va fer que recordàs el que havia aprés
en un altre temps, la qual cosa demostra que l'ànima és immortal, perquè si no ho fos
“no serien capaços de fer això”, la “noció i la recta raó” ja els tenim abans de la nostra
vida humana, quan l’ànima viu en el món de les idees.
 PLATÓN DE
ATENAS
(ARISTOCLES)
 1. PLATÓN DE ATENAS:
- Biografía (leer):

El texto pertenece a Platón (427- 347 a.C., Atenas). Este autor vivió tanto el esplendor
como la decadencia de Atenas y de la democracia. Esta polis había salido muy
favorecida de las Guerras Médicas, a principios de siglo, ensalzándose la democracia de
manos de Pericles, en una época en la que la cultura y el arte florecieron, gracias a la
libertad política, llegando a la ciudad-estado famosos personajes como Fidias, arquitecto
del Partenón o el dramaturgo Sófocles. Los años de juventud de Platón, sin embargo,
vienen marcados por la Guerra del Peloponeso, en la que finalmente Esparta consigue
vencer e imponer el gobierno oligárquico de los Treinta Tiranos, entre los que había
algunos familiares de Platón.

No es extraño, por ello, que Platón odiase la democracia, que además acabarà matando
al “más bueno y justo de los hombres”, su maestro Sócrates. Platón procedía de una
familia aristocràtica, descendiente de Solón, y por tanto dotada de “areté”. Viajó, entre
otros lugares, a Egipto y Sicilia, donde puso a prueba su teoría política (pues era amigo
de Dión, tío del rey Dionisio), y fundó la Academia de Atenas, considerada la primera
universidad.

En su época se discuten en filosofía los temas del antropocentrismo y la metafísica, en

un debate encarnizado contra los sofistas, enemigos acérrimos de su maestro Sócrates.
Se sabe que conoció también a los presocráticos (arché), y que se basó en las ideas de
Pitágoras sobre el alma y las matemáticas. Su obra ha tenido influencia en toda la
historia de la filosofía, hasta nuestros días, desde San Agustín y el Neoplatonismo, hasta
el Racionalismo y el Idealismo, de modo que A. Withehead llega a decir que “toda la
filosofía occidental no son más que notas a pie de pàgina de los diálogos de Platón”.

Su obra se basa en el método dialéctico, siendo los diálogos más conocidos: República,
Apología o Fedro, entre otros.

CONTEXTO HISTÓRICO DE PLATÓN (para examen)

El texto pertenece a Platón (ss. V- IV a.C.) El ateniense nació en el siglo de Pericles,

que se inició con la victoria de los griegos a principios de siglo en las Guerras Médicas
contra el imperio persa. La consolidación militar ateniense al frente de la coalición
griega en ambos conflictos, dio como resultado un periodo de sumo esplendor en
Atenas, que se convirtió en un imperio marítimo rico y próspero, atrayendo, gracias
también a la democracia de Pericles, a famosos personajes como Fidias, arquitecto del
Partenón, o el dramaturgo Sófocles.

A finales de siglo, no obstante, estallaría la Guerra del Peloponeso, en la que finalmente

Esparta vencería a la Liga de Delos, encabezada por Atenas, e imponer en esta el
gobierno oligárquico de los Treinta Tiranos, entre los que había algunos familiares de
Platón.
Fue una época muy prolífica en el marco cultural. En la vertiente artística cabe destacar
la reconstrucción de la acrópolis llevada a cabo por Pericles, así como el esplendor
escultórico alcanzado por Mirón y Policleto, primero, y algo más tarde por Praxíteles o
Escopas, todos ellos preocupados por alcanzar la perfección, concepto fundamental en
el idealismo platónico. Asimismo, el mundo de la literatura alcanzaría altas cotas en la
tragedia, con Esquilo o Eurípides, en la comedia, con Aristófanes, y en el relato
histórico, con Tucídides y Heródoto, considerado el padre de la historia.

En esta época se discuten en filosofía los temas del antropocentrismo, ética y política,
en un debate encarnizado entre los sofistas y Sócrates, maestro de Platón. Es la etapa
también de algunos de los llamados presocráticos, como el atomista Demócrito, o Zenón
de Elea, discípulo y defensor de su maestro Parménides, y de Diógenes de Sinope,
máximo exponente de la escuela cínica. Son los días en los que Sócrates imparte
lecciones de filosofía en el ágora, y más tarde Platón en la Academia. En el lejano
Oriente son los tiempos del famoso pensador chino Confucio.

1. La teoría de las ideas:

a) ¿Cómo nace la teoría? ¿Qué son las ideas? La teoría nace de la búsqueda de la
perfección en el mundo griego clásico (arte= proporciones matemáticas ¿por
qué una obra es bella?; geometría= figuras perfectas; Platón se pregunta ¿qué es
el valor?). Deseo de ver las cosas en sí. También de la búsqueda de una verdad
absoluta (Sócrates), frente al relativismo de los sofistas (Gorgias y Protágoras).
Las ideas no pueden estar en un mundo cambiante (Heráclito), sino en un mundo
permanente (Parménides), pues lo que fluye apenas puede expresarse y no puede
ser objeto de la verdadera ciencia (episteme). Las cosas que cambian, sometidas
a los sentidos, no son enteramente reales, son imitaciones de las ideas.
Las ideas son, pues, conceptos ejemplares e inmutables, entidades mentales que
sirven para organizar y ordenar los sentidos, que existen en el mundo de las
ideas (mundo inteligible), y que son el fundamento o ejemplo del mundo
sensible.
Las ideas (eidos) son pues:
- Esencias (aquello por lo que una cosa es lo que es)
- También las llama morphe (formas), a veces se la puede conocer como la “teoría
de las formas” (Aristóteles se basará en ello)
- Existen en el mundo inteligible, de forma separada, son reales e independientes.
Suponen una duplicidad del Cosmos
- Cada idea es única, eterna e inmutable
- La relación entre las ideas y las cosas es por participación (méthexis) e imitación
(mímesis)
- Son causa y modelo de las cosas, y sus intermediarios son el alma y las
matemáticas
- Son el objeto de la ciencia (episteme), y de la política (el buen gobernante,
filósofo, debe guiarse por ellas)
b) Los dos mundos: sensible, inteligible= DUALISMO ONTOLÓGICO El hecho
de que todas las cosas de este mundo cambiante sean una imitación de ideas
eternas, perfectas e inmutables presupone la existencia de 2 MUNDOS.
- Mundo sensible: posee una cierta realidad, pero es cambiante. Es un mundo
aparente, una sombra del inteligible. Los objetos del mundo sensible participan e
imitan a las ideas, y por eso tienen una “cierta” realidad. Es el mundo de los
sentidos, en el que vive el ser humano. Semejante a la teoría de Heráclito
(universo como cambio)
- Mundo inteligible (de las ideas, ideal)= está libre de cambio, es inmutable; solo
lo percibimos con el entendimiento, con la ciencia, “con los ojos del alma”. Es la
esencia del mundo sensible. Semejante a la teoría de Parménides (mundo
inmutable)

c) Conceptos de imitación (mímesis) y participación (méthexis). Los objetos

participan de las ideas del mundo inteligible, y las imitan, y eso les confiere una
cierta realidad. Las ideas son causa y modelo (paradigma) de las cosas. Son el
concepto que solo puede ser designado a través de la palabra, el objeto de la
definición, y de la ciencia. Por ejemplo= la idea de belleza es lo que hace que
algo sea bello, o no. Los intermediarios entre las ideas y el mundo sensible son
el alma y las matemáticas (influencia de Pitágoras).
d) Tipos de ideas e idea suprema (el Bien=sol en el Mito de la Caverna). Tipos de
ideas según jerarquía: 1. Idea del Bien (suprema), 2. Ideas Éticas (virtudes como
valor, prudencia, fortaleza, templanza…), 3. Ideas estéticas (belleza), 4. Ideas
matemáticas. Tipos de números según Platón= 1. Números ideales (unidad,
dualidad), 2. Números matemáticos (conceptos abstractos usados por los
matemáticos= ej. infinito), 3. Números sensibles (los del mundo sensisble)=
influencia de Pitágoras.

Idea del Bien: la idea del Bien en sí es la más importante. Todas las demás ideas
conducen a ella. Es el horizonte donde alcanzan su sentido los actos del hombre.
Todo conduce al Bien, y el Bien debe ser la base de todo, por ello está
representado como el Sol en el Mito de la Caverna.

e) Mito de la Caverna. Es una alegoría que representa la ascensión del ser humano,
del filósofo, al mundo inteligible, al conocimiento de las ideas, a través de las
sombras de la caverna, hasta la luz del Sol, que representa el Bien en sí.

2. Teoría del conocimiento:

a) El ser humano tiene 2 formas de conocer: 1. la REMINISCENCIA-

anamnesis (“aprender no es otra cosa que recordar”=alma), aparece en Menón,
Fedón y Fedro. Supone la creencia en la inmortalidad y transmigración del alma,
y en su reencarnación. El alma inmortal recuerda del mundo de las ideas. Lo
semejante conoce lo semejante, y es por ello que las cosas quieren parecerse a
las ideas y 2. La DIALÉCTICA: con sus grados de conocimiento: DOXA
(opinión mundo sensible) y la EPISTEME (ciencia mundo inteligible). Explicar
el SÍMIL DE LA LÍNEA y EL MITO DE LA CAVERNA (ascensión al
conocimiento). El dialéctico es el que asciende a la idea suprema. No recurre en
absoluto a imágenes. Parte de una Idea y asciende a la Idea Suprema, el Bien
b) El amor= ascenso al conocimiento. El ser humano desea lo bueno y bello y a
través del amor puede acercarse a la idea del Bien supremo. El alma, al ser de la
misma naturaleza que las ideas, siente un impulso amoroso y anhela volver al
mundo inteligible al que pertenece.

3. Teoría del alma (antropología):

a) Dualismo antropológico: hombre= cuerpo y alma (psique= alma y

pensamiento). En el Fedón Platón dice= Cuerpo= recipiente mortal, multiforme
e irracional, pertenece al mundo sensible. Alma= simple, semejante a lo divino,
inmortal, inteligible, uniforme, indisoluble, eterna e inmutable, viene del mundo
inteligible (la con el cuerpo es una unión accidental). Cuando el cuerpo muere,
el alma regresa al mundo de las ideas. Supone idea de transmigración y
reencarnación (Pitágoras). El alma se libera así de la esclavitud de las pasiones
del cuerpo.

b) Se basa en Pitagóricos y orfismo. Creían en la reencarnación de las almas.

c) División tripartita (se puede relacionar con política). El alma consta de 3
partes que tienen funciones distintas y se localizan en lugares diferentes del
cuerpo: 1. Racional: se asemeja a lo divino y es inmortal; sus virtudes son la
sabiduría y la prudencia; es la que entiende y conoce. Está en la cabeza
(filósofos).; 2. Irascible: es fuente de pasiones nobles como el valor. Está en el
pecho. Muere con el cuerpo. Su virtud es la fortaleza (guerreros); 3.
Concupiscible: está en el bajo vientre. Origina las bajas pasiones. Su virtud es
la templanza (campesinos- artesanos).
d) MITO DEL CARRO ALADO. El ser humano y sus tres almas se representan
alegóricamente como un carro alado, en el Fedro, donde el auriga es el alma
racional que trata de conducir en equilibrio el alma irascible (caballo blanco) y
el alma concupiscible (caballo negro). Supone el dominio del alma sobre las
pasiones del cuerpo. Es lo propio del filósofo.
 4. La política (utopía; a veces conocida también como “rey
filósofo”):

a) En su obra la República. Sobre el gobierno de la polis. Objetivo= hallar el Bien

supremo para los ciudadanos.
b) No le gusta la democracia (mató al más sabio y bueno de los hombres,
Sócrates). Además él era aristócrata, y por ello prefiere un gobierno de filósofos
basado en una aristocracia o en una monarquía. Se basa en el modelo social y
comunitario de Esparta. Tiene familiares en el Gobierno de los Treinta Tiranos.
c) Se basa en el conocimiento de las ideas: el BIEN y la JUSTICIA. Las alcanza
el que sale de la Caverna y el dialéctico (es decir, el filósofo). Solo ese puede
gobernar. También señala que él más indicado para gobernar es aquel que no
tiene intención de hacerlo.
d) División clases sociales/virtudes/partes del alma. Objetivo: armonía y
JUSTICIA. Recordemos que las mujeres, los extranjeros (metecos) y los
esclavos no forman parte de la ciudadanía

PARTES DEL ALMA CLASES SOCIALES VIRTUDES

GOBERNANTES- PRUDENCIA, SABIDURÍA
RACIONAL (LÓGOS) FILÓSOFOS (ARCHONTES) (SÓPHOS)
GUARDIANES- GUERREROS FORTALEZA, VALOR
IRASCIBLE (THYMÓS) (PHYLAKES) (ANDREIA)
APETITIVA ARTESANOS Y TEMPLANZA
(EPITHYMIA) LABRADORES (SOPHROSYNE)

ARMONÍA ENTRE LAS ARMONÍA ENTRE LAS

3 PARTES CLASES SOCIALES JUSTÍCIA (DIKAIOSYNE)

e) Familia: comunismo radical. No quiere propiedad privada. Todos son padres,

madres, hijos y hermanos. Aplica la eugenesia de manera programada, aunque
los ciudadanos nunca lo sabrán (creen que es por sorteo). Todo es compartido.
Solo los artesanos y campesinos tienen propiedad privada t familia.
f) Educación: fundamental educar a los jóvenes (futuros gobernantes/filósofos).
Platón planifica una educación específica para los futuros gobernantes,
prohibiendo ciertas melodías e incluso la lectura de Homero. Hay que temer a
los dioses.
g) Mito de los Metales: para aplicar su división social Platón dice que hay que
crear este mito. Niños que nacen con alma de oro, plata o bronce/ cobre para
convertirse en filósofos (arcontes), guerreros o artesanos y campesinos. Las
primeras generaciones dudarán de ello, pero las siguientes lo asumirán con el
tiempo.
h) Se permite el ascenso social. El hijo de dos artesanos puede ser un filósofo en
función de su alma.
i) K. Popper: “Platón es el padre de los estados totalitarios modernos”. Su
modelo de división social y comunismo radical se asemeja al propuesto en el
Estalinismo o en el Nazismo.
j) Le gustan la monarquía y la aristocracia (regentadas por filósofos). Frente a
la democracia, la oligarquía, la tiranía y la timocracia (gobierno de guerreros).
Intentó poner a prueba su sistema político con Dionisio II, gracias a su amistad
con Dión (tío de éste) de Siracusa. Fracasó en varias ocasiones llegando incluso
a ser vendido como esclavo.
k) Es un sistema político utópico. Platón parece darse cuenta al final de su vida, y
por ello escribe el diálogo Las Leyes, en el que renuncia a un gobierno de
filósofos y deposita toda la esperanza en unas leyes rígidas y bien estructuradas.

5. Cosmología. Existencia de Dios:

a) En el Timeo, Platón expone sus teorías sobre el Cosmos.

b) Explicar los dos mundos, el Dualismo Ontológico, con el mundo sensible y el
inteligible.
c) Platón cree en la figura del Demiurgo (artesano; el que con amor elabora su
obra): una inteligencia ordenadora del Cosmos, similar al logos de Heráclito, y
al Nous de Anaxágoras.
d) Cuerpos geométricos y figura perfecta (esfera). Platón cree que el universo
está compuesto de formas geométricas, predominando la esfera, que simboliza la
perfección. El Cosmos es esférico y se mueve sobre armonías musicales y
proporciones numéricas, los planetas y las estrellas están fijas.
e) Al principio existía= a) masa caótica de materia formada por elementos= tierra,
agua, aire y fuego (presocráticos), b) Mundo de las ideas, c) Demiurgo, d)
Espacio vacío. El DEMIURGO ordenó entonces el Cosmos a partir de la masa
material contemplando el modelo de las ideas= explicación TELEOLÓGICA. El
tiempo se creó entonces (antes no existía). El Demiurgo es bueno y ha ordenado
el Cosmos lo mejor posible= es el mejor y más bello mundo posible.
f) El Cosmos es un ser vivo y posee alma (el alma del mundo)

Cada elemento tiene una forma geométrica. El Cosmos= esfera (las contiene todas)
 6. Ética:

a) Se basa en la areté: la virtud. Platón cree tenerla por venir de familia

aristocrática. Los que tienen areté deben gobernar la polis y guiar a los demás
por el camino del Bien.
b) ¿Se puede aprender la areté? En el Menón. Concluye que no, pues es un don
divino, es algo universal que no se puede alcanzar con la ciencia. Muchos padres
virtuosos son incapaces de transmitir la virtud a sus hijos, aunque éstos reciban
una esmerada educación.
c) Los que tienen más areté= los filósofos= deben gobernar= se puede relacionar
con la política. Tipos de virtudes y clases sociales.

PARTES DEL ALMA CLASES SOCIALES VIRTUDES

GOBERNANTES- PRUDENCIA, SABIDURÍA
RACIONAL (LÓGOS) FILÓSOFOS (ARCHONTES) (SÓPHOS)
GUARDIANES- GUERREROS FORTALEZA, VALOR
IRASCIBLE (THYMÓS) (PHYLAKES) (ANDREIA)
APETITIVA ARTESANOS Y TEMPLANZA
(EPITHYMIA) LABRADORES (SOPHROSYNE)

ARMONÍA ENTRE LAS ARMONÍA ENTRE LAS

3 PARTES CLASES SOCIALES JUSTÍCIA (DIKAIOSYNE)

7. Valoración crítica:

a) Siempre hablar del TEMA EN CONCRETO DEL TEXTO (ej. La ética)

b) Influencias anteriores: Sócrates (ética), pitagóricos (alma), sofistas (enemigos
por su relativismo); Heráclito (nada permanece=mundo sensible); Parménides
(permanencia=mundo inteligible); Anaxágoras (Nous= Demiurgo)
c) Influencias posteriores: Aristóteles (crítica Teoría de las Ideas), San Agustín
(ideas eternas); Racionalismo (Descartes: ideas innatas); Hume y Kant
(idealismo); Nietzsche (critica la racionalidad de Platón).
 TEXTOS

«Sovint, Sòcrates- va dir Cebes, prenent la paraula-, dius que aprendre no és, en el fons,
altra cosa que recordar. Segons això, sens dubte és forçós que en un temps anterior
hàgim après allò que ara recordem. Això no seria possible si la nostra ànima no existís
en cap altre lloc abans d’arribar a existir en aquesta forma humana. De manera que
també per això sembla que l’ànima és immortal. Però Cebes- va replicar Simmies-,
quines proves hi ha? Recorda-m’ho, perquè en aquest moment no me’n recordo. Es
demostra per un bonic argument: interrogats els individus, si es fa bé, ho diuen tot com
realment és. No obstant això, si en ells no hi hagués ciència i conceptes correctes, no
serien capaços de fer això.»

Plató

−Ara, vaig continuar, imagina’t la nostra natura, pel que es refereix a la ciència, i a la
ignorància, mitjançant la següent escena. Imagina uns homes en una habitació
subterrània en forma de caverna amb una gran obertura del costat de la llum. Es troben
en ella des de la seva infància, subjectes per cadenes que els immobilitzen les cames i el
coll, de tal manera que no poden ni canviar de lloc ni girar el cap, i no veuen més que el
que està davant ells. La llum els ve d’un foc encès a una certa distància darrere ells
sobre una eminència del terreny. Entre aquest foc i els presoners, hi ha un camí elevat,
al llarg del qual has d’imaginar un petit mur semblant a les barreres que els il.lusionistes
aixequen entre ells i els espectadors i per sobre de les quals mostren els seus prodigis.
−Ja ho veig, va dir. −Pensa ara que al llarg d’aquest mur uns homes porten objectes de
totes classes, figures d’homes i d’animals de fusta o de pedra, i de mil formes diferents,
de manera que apareixen per sobre del mur. I naturalment entre els homes que passen,
uns parlen i altres no diuen res. −És aquesta una estranya escena i uns estranys
presoners, va dir. −S’assemblen a nosaltres, vaig respondre.

Plató.
Doncs aquest quadre, vaig fer jo, estimat Glaucó, cal aplicar-lo, tot ell, al que havíem dit
abans, bo i comparant aquest àmbit que apareix a la vista amb l’habitacle de la presó, i
la llum del foc d’allí amb el poder del sol; la pujada cap a dalt i la contemplació des
d’allí dalt, si poses que és com l’ascensió de l’ànima cap a la regió intel·ligible no
t’erraràs, almenys de com jo ho espero, ja que vols sentir-ho. Si s’escau que és vera
aquesta meva opinió, déu ho sap, però a mi el que em sembla m’ho sembla així: en el
món intel·ligible, l’última idea que es veu, i amb prou feines, és la del bé, i d’haver-la
vista cal concloure que ella és arreu la causa de tot el recte i el bell, que ha parit, en el
món que es veu, la llum i l’amo de la llum, que en el món intel·ligible és ella la
mestressa que produeix la veritat i el coneixement,i que és ella que cal que vegi qui ha
d’obrar assenyadament, privadament i pública.

PLATÓ, República

Però us hem engendrat nosaltres, per a vosaltres mateixos i per a la resta de la ciutat, en
qualitat de caps i reis d’un eixam, millor i més completament educats que aquells i més
capaços, per tant, de participar tant de la filosofia com de la política. Heu de baixar,
doncs, un després d'un altre a la casa dels altres i acostumar-vos a veure-hi en la foscor.
Una vegada acostumats, veureu infinitament millor que els d'allà i coneixereu el que és
cada imatge i de què ho és, perquè haureu vist ja la veritat respecte al bell i al just i al
bo. I així, la ciutat nostra i vostra viurà a la llum del dia, i no entre somnis, com viuen
ara la major part d'elles per obra de qui lluiten uns amb altres per vanes ombres i es
disputen el comandament com si aquest fos algun bé.Però la veritat és, crec jo, la
següent: la ciutat en la qual estiguin menys ansiosos per ser governants qui hagin de ser-
ho, aquesta ha de ser forçosament la que visqui millor i amb menys dissensions que cap
altra; ben al contrari de la que tingui uns governants que ho desitgin.

«No fundem una ciutat amb mires que hi hagi una sola classe extraordinàriament feliç,
sinó perquè volem que ho sigui al màxim tota la ciutat. I creiem que principalment en
una ciutat així trobaríem la justícia, i, altrament, que en una ciutat de més malviure
trobaríem la injustícia; i, en haver-ho acceptat, podríem decidir el que fa tant de temps
que recerquem. Doncs ara formem d’acord amb la nostra opinió una ciutat feliç no
posant diferències i fent feliços només uns quants, sinó fent feliç la ciutat sencera.»

(PLATÓ, República, IV)

Llevat que els filòsofs regnin en els Estats, o els que ara són anomenats reis i governants
filosofin de manera genuïna i adequada, i que coincideixin en una mateixa persona el
poder polític i la filosofia, i que es prohibeixi rigorosament que marxin separadament
per cada un d'aquests camins les múltiples natures que actualment ho fan així, no hi
haurà, estimat Glaucó, fi dels mals per als Estats ni tampoc, em sembla, per al gènere
humà; tampoc abans d'això, no es produirà, en la mesura del possible,

PLATÓ, República (473 d-e)

 CUESTIONES:

EXEMPLES DE LA SEGONA PREGUNTA: EXPLICACIÓ TEORIES

1. Teoria política de Plató.

2. Explicau la teoria de les idees de Plató i el problema ontològic.

PREGUNTAS POSSIBLES: TOTA LA RESTA

EXEMPLES DE TERCERA PREGUNTA: COMPARACIÓ

JA APAREGUDES

1. Comparau la proposta política de Plató amb la d’Arendt.

2. Relacionau la concepció de Déu de Plató amb la de Nietzsche. Comparau les
concepcions de la raó de Plató i Hume.
3. Comparau l’antropologia de Descartes i la de Plató.
4. Compara la teoria del coneixement de Plató amb la d’Aristòtil
5. Comparau l’ètica de Plató amb la d’Aristòtil
6. Comparau la teoria del coneixement de Descartes amb la de Kant/Plató.

POSSIBLES

1. Comparau la proposta política de Plató amb la de Marx.

2. Comparau la teoria del coneixement de Plató amb la d'Aristòtil
3. Comparau la teoria de l'ànima de Plató amb la de Descartes.
4. Comparau la teoria de l'ànima de Plató amb la d'Aristòtil.
5. Comparau la concepció de les idees de Plató amb la de Descartes.
6. Comparau la teoria del coneixement de Nietzsche amb la de
Plató/Aristòtil/Descartes/Hume/Kant.