Expliqueu, d'acord amb el text de Tamarit, els criteris per a determinar quan un

sistema de individualització judicial de la pena es considera rígid o flexible.

En primer lloc, s'ha de realitzar una divisió entre els criteris de flexibilitat i de rigidesa.

Pel que fa al grau de flexibilitat del procediment a l'hora de imposar una pena, cal fer una separació
entre els sistemes "legalistes" i "judicialistes" també coneguts com a sistemes de "Common law" i de
“Civil law” (dret continental).

El Common law es caracteritza per atorgar un major grau d'autonomia als jutges que elaboren les
sentències. A l'hora de triar la tipologia de pena aquests tenen la capacitat de determinar la seva
extensió i les condicions de compliment seguint les circumstàncies personals de cada cas en concret.
Com a singularitat, convé comentar que dintre del marc del territori europeu, només Itàlia i Espanya
conserven un model legal de caire vuitcentista que no ha evolucionat cap a un sistema d'imposició de
penes més flexible.

Respecte als criteris de rigidesa, es troben diversos indicadors:

1. L’amplitud del marc legal. La convivència del límit mínim de la pena amb la fixació de límits
de marc amplis amb pena mínima junt amb altres que no l’estructuren a les seves bases.

2. L'existència de mecanismes generals que doten al jutge de més llibertat, respecte a l'àmbit de
deixar de imposar o fins i tot sustituir la pena prevista. Com a tall d'exemple, es pot esmentar
el temps màxim de pena de presó que es legalment susceptible a la seva suspensió. Mentre
que en la gran majoria de països es troba entre 1-3 anys, a França o Suècia, la llei permet la
suspensió de l'entrada a presó de penes de major gravetat.

3. El règim jurídic de les circumstàncies que poden modificar la responsabilitat penal. Porta
com a resultat que mentre en alguns països no existeixen aquestes clàusules, en altres es
realitza una distinció entre atenuants i agreujants de la situació.

4. La previsió de penes alternatives en la tipologia penal. Aquesta és una tècnica mitjançant la

qual el legislador pot afavorir l'aplicació de penes no privatives de llibertat, proposant al seu
torn una pena de multa o d'un altre tipus que eviti la presó (TEBC).

5. Les diferències relatives a la flexibilitat i efectivitat dels sistemes punitius es mostra en el

règim d'execució.

6. L'existència de clàusules generals que permeten al jutge la imposició de penes també

s'articula com un element diferenciador. Per una banda, es configura la postura que permet al
jutge deixar de imposar una pena per raons d'oportunitat, insignificança o de compensació
dels efectes del delicte. En canvi, per l'altra , es poden localitzar sistemes que són exemples
 de rigidesa i d'una apertura reduïda pel que fa a la valoració de raons d'oportunitat per part del
jutge.

Expliqueu breument les polítiques de tolerància zero.

L’expressió “tolerància zero” ha pres popularitat i serveix per designar la disposició de no

cedir en la lluita contra la delinqüència. Mitjançant la implantació de la idea de que la
tolerància de delictes “menys” greus (com podria ser realitzar graffitis) afavoreix l’aparició i
comissió d’altres delictes de més gravetat.

Per norma general, el que es coneix fins avui dia respecte a la literatura criminològica manté
que la tolerància zero no és viable i la seva imposició portaria més problemes que solucions.
Entre els seus principals fonaments tèorics destaca la teoria de les finestres trencades portada
a terme als Estats Units per Wilson i Kelling.

En sintesí, s’ha demostrat que la introducció de polítiques de tolerància zero en la societat

amaguen actituds inflexibles o intolerants, a més de temors morals envers l'estigmatització de
persones o col·lectius.